27 minute read
Articles de Raül Romeva, Jordi Llavina, Efren Garcia, Marc Badia, Jordi Rovira, Josep Bargalló i Xavier Capdevila. I les col·laboracions de Judith Vives i Albert Pera.
Els castells
—Raül Romeva
Advertisement
L’eurodiputat d’ICV i membre dels Gausacs de Sant Cugat explica la seva introducció al món casteller i la feina sacrificada de la pinya, bàsica per la seguretat del tronc i del pom, format per la canalla.
PIlAR DE VAlORS, unIó DE VOlunTATS
Era la Festa Major de Mirasol de l’any 2010. L’acotxadora, menuda ella, s’enfilava com un esquirol arrapada a les camises de color verd gastat pel tronc d’un quatre de set. Just acabava d’arribar dalt i posava els peus sobre les espatlles dels dosos quan va aparèixer el cap de l’enxaneta. Amb tres passes precises aquest es va enfilar sobre l’acotxadora, es va besar la mà i va fer l’aleta. El so de gralles confirmava la càrrega, i els aplaudiments emocionats la celebraven. Llavors vaig sentir la pressió de la maneta que tenia agafada. Vaig abaixar el cap i la vaig mirar, somrient. Estava exultant. «Papa, jo també vull pujar-hi. Puc?». L’Elda tenia llavors quatre anys. Amb el temor propi d’un pare i una mare que desconeixien a fons la filosofia castellera ens vàrem acostar a una de les noies encamisades que repartia fulletons. Hi vàrem parlar i ens va convidar a anar a un assaig, per veure de què es tractava. Un any després era l’Elda qui s’enfilava, arrapada com una aranyeta per les camises verd gausac, fins al capdamunt d’aquell pilar de cinc, somreia i feia l’aleta. Des de la meva posició de segones mans no vaig poder veure-li en directe la cara d’emoció que la seva àvia em va relatar després, però gràcies a les nombroses fotografies que li va fer vaig constatar que sí, allà dalt era feliç. Després vindrien més pilars, torres, el 3de7 i fins i tot el carro gros. És bona qualsevol construcció que li permeti enfilar-se i veure el món en cenital, mentre la resta de la família ens diluïm dins la pinya, ben encaixats pit contra esquena.
Cada assaig i cada actuació són per a ella, igual com per a nosaltres, una petita experiència, vital i divertida. Un exemple extraordinari de generositat, entrega, i capacitat de construir sinergies sumant esforços en favor d’un objectiu comú, indiferentment de l’edat, el sexe, la condició física o el país d’origen.
Dos cents anys d’història han dotat el fet casteller d’un valor simbòlic altíssim dins la societat catalana, i fins i tot ha estat reconegut internacionalment com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. I és que l’activitat castellera ofereix un tipus de lleure no consumista, arrelat en la cultural popular tradicional de Catalunya, però, sobretot, “es tracta d’una activitat en què tothom és necessari perquè tothom hi pot aportar alguna cosa; uns espais de solidaritat, cohesió social i integració, especialment de persones nouvingudes, així com de convivència i comunicació plural i intergeneracional; i exemple d’un model associatiu participatiu i democràtic”, tal i com defensa la pròpia coordinadora de colles.
Com a espectador, és evident que el tronc és la part del castell més vistosa. I així ho havia viscut sempre, en tant a aficionat. Però va ser quan vaig començar a viure’ls des de dins que vaig constatar el gran domini tècnic i el gran i exigent entrenament que demana aquesta part de l’estructura. I és que, essent com és la seva principal responsabilitat aconseguir que el pom de canalla sigui estable, i segur, tota precaució és poca, sobretot vist amb ulls de pare o mare. A més de tècnica, per tant, cal coordinació, confiança, esforç de superació, i capacitat de patiment, sobretot quan les coses van maldades. Tot això, i més, és el que aprenen de bon principi la canalla, i que els servirà, esclar, el dia que ja siguin massa grans per seguir fent de pom, i hagin de baixar més avall. I si aquests són trets (o valors) que resulten fonamentals alhora de fer un castell, també ho són, i segurament encara més, en la formació personal i humana d’aquesta canalla.
Però al tronc, per molt bona que sigui la gent que el forma, li calen uns bons fona-
ments. Travar una bona pinya és clau. Les diferents estructures corpòries han d’encaixar perfectament, i cal que els qui la formen sàpiguen llegir les necessitats de cada situació. No sortiran a les fotografies, però si rengles, vents, laterals, contraforts o agulles fallen, el tronc, i per descomptat el pom de dalt, podrien patir molt. Per això, des de l’anonimat de la base, sentir un «Molt bé, pinya!», cridat amb força agraïda per un membre del tronc és la millor recompensa: la que certifica la feina ben feta.
—Jordi Llavina L’escriptor, guanyador del Premi Josep Pla 2001, ens evoca el valor de la unitat en el món casteller, un principi bàsic que qui el posa en qüestió demostra que no comprén aquesta tradició.
lA unITAT FA lA FORÇA
En poques activitats humanes deu ser tan clara, tan efectiva, la demostració d’aquesta màxima del títol com en els castells, les construccions humanes basades no tant en la força —que també— com en la concentració, l’experiència i l’assaig. Una colla és una gran família artificial, i, com en les millors famílies, s’hi couen emocions fortes i s’hi despleguen, també, les enveges i les rivalitats.
S’ha escrit infinitat de cops que un dels aspectes més remarcables d’una colla castellera és la varietat d’edat dels seus membres. Des de l’aixecador, la criatura més tendra, fins al més vell i arrugat de tots, en una colla hi caben persones d’edats ben diverses. Tothom hi és benvingut. Certament, el tronc serà format per joves entre els disset i els quaranta-i-pocs anys, el pom de dalt aplegarà la jovenalla que encara no ha arribat a la pubertat, que és gent lleugera i flexible, sovint noietes (l’entrada de les dones en les colles va fer, en el seu moment, un bé immens i ha ajudat a fer progressar molt aquesta tradició). Però la gran massa de la pinya, i també la massa més limitada del folre, inclou homes i dones d’edat madura.
No són cap especialista. Ara fa uns quants anys, m’hi vaig aficionar una mica més pel fet que la meva filla Cesca va formar part dels Castellers de Vilafranca, els Verds. Van ser cinc anys viscuts amb intensitat. La nena tenia traça a pujar i ni gota de por d’enfilar-se ni de coronar alguns castells remarcables de nou (i pilars de vuit, que en va arribar a fer, com a enxaneta, vuit!). Va començar fent de cassoleta, com és preceptiu, i al cap de ben poc, ateses les seves magnífiques condicions tècniques, va convertir-se en una de les enxanetes de referència d’aquesta colla fundada l’any 1948. La voluntat, en un casteller, ho és tot. I la de la meva filla, passats aquests cinc anys, la va fer decantar cap a una altra activitat (i, doncs, no va voler baixar a dosos: quan comences de tan amunt, l’únic que pots fer és baixar, i sostenir els que, uns pocs anys després que tu, grimpen fins a les altures).
En aquest sentit, jo gosaria dir que la primera lliçó que aprens d’una experiència com aquesta, la més perdurable, té a veure, justament, amb el sentit de la unitat i de la contribució personal —cadascú en la seva posició, en el seu pis o en la pinya— a un projecte comú. El projecte està molt per sobre que la figura individual, i aquesta última només ressaltarà si aporta el màxim al conjunt i hi sap encaixar. Sembla una obvietat, però és que és ben bé així. En un equip de futbol, és permesa una certa improvisació: l’aporten els genis, que resoldran d’una manera insospitada, amb un regat sec, un embús a l’àrea, per exemple, i que acabaran fent gol. En els castells, això no passa. No hi ha, no hi pot haver individualistes (com, en canvi, sí que n’hi ha en alguns esports d’equip). ¿Què seria d’un individualista en una colla? Que consti que hi ha castellers ben especials, que tenen la intenció, i de vegades fins se’n surten, de destacar. Però són una immensa minoria que, a més, té sempre les de fracassar. La improvisació, en els castells, només té sentit si serveix per resoldre algun moment crític. I és sempre una improvisació basada en l’experiència i en el bé comú.
El casteller, del primer a l’últim, sacrifica el seu lluïment en pro del de la colla. Bé, no és exactament així: una colla és un grup populós de persones, sobretot les colles grans, les de nou. És evident, però, que els integrants del tronc (terços, quarts, quints, sisens) i els que formen el pom de dalt (dosos, aixecador i enxaneta) en són els protagonistes principals. Si hi ha una càmera a la plaça, enfocarà l’enxaneta fent l’aleta, l’esforç d’un terç que no sap com
però encara conserva un gram de força per sostenir el peu del que té a sobre... Més rarament, les imatges recauran en algú de la pinya, que fa de contrafort a tot aquell amuntegament humà. En les colles grans, hi ha garrotades per formar part d’aquesta selecció. Però, malgrat tot, el sentit d’unitat és essencial, fundacional, i si algú gosa contradir-lo no té res a pelar. Més enllà d’aquest principi bàsic, la relació que s’estableix entre els que posen cara a un castell (els del tronc i el pom de dalt) és, sovint, molt estreta. I això encara acostuma a ser més patent en els que formen un pilar.
Els castells
—Efren Garcia
El cronista casteller del diari Ara reflexiona entorn de dos valors: l’esforç i l’esperit de superació. I assegura que tots dos cada vegada adquireixen més importància quan augmenta la dificultat i la seguretat.
l’ESFORÇ I l’ESPERIT DE SuPERAcIó
Un dels objectius per al bon tràmit de tot gran grup humà és saber gestionar les necessitats personals i col·lectives perquè unes no esdevinguin el fre de les altres. Si bé a les colles castelleres predomina en general un esperit de grup prou important, seria impossible el seu creixement sense tenir en compte els reptes individuals de cada una de les persones que el composen. Els valors de l’esforç i el de l’esperit de superació conflueixen ben d’hora en una multiplicació en la qual el resultat esdevé el factor de creiment de qualsevol colla castellera.
Si poguessim valorar l’esforç en format numèric, podríem aplicar un zero a l’interés nul per l’activitat i un deu a aquell casteller que, a part de participar activament i sense falta als assaigs i diades, dedica un temps extra a millorar aquells punts col•lectius que resten a les seves mans. Si fem el mateix exercici amb l’esperit de superació aviat ens adonarem que el resultat d’aquest producte només creixerà exponencialment quan el casteller reuneixi totes dues característiques en una quantitat molt elevada. Una persona amb gran interés podria elevar fàcilment el seu factor de creixement a poc que la colla alimenti el seu esperit de superació. En canvi si el nivell d’interés de l’individu arriba al seu valor mínim, amb l’1 en el factor numéric, el seu creixement romandrà estancat ja que sigui quin sigui el valor de superació que hi apliquem, el resultant mai no serà multiplicat. Si a més tenim en compte que el valor del grup és el resultat de la suma dels seus individus, l’estimul de la formació podria quedar frenat si els castellers com a individus no abanderen des de l’inici l’interés d’avançar plegats amb un objectiu comú.
EsfoRÇ iNDiViDUAL, foRÇA CoL·LECTiVA
L’expansió i actualització del fet casteller ha suposat un gir necessari en una activitat física exigent com la d’alçar torres humanes. Les colles han incrementat la feina a assaig i han aconseguit resultats òptims gràcies a aquest nou escenari. L’estat de forma dels castellers ha guanyat pes en el conjunt de l’activitat i això són més hores de dedicació personal. Avui, la major part de les colles porten a terme una mitjana de dos assaigs setmanals i prop de trenta actuacions en un període de nou mesos. Si sumem, de facto, les activitats socials de la colla ens serà fàcil valorar el sacrifici humà necessari per mantenir viva una formació d’aquestes característiques.
L’evolució tècnica del fet casteller ha permès crèixer l’alçada de les construccions que cada setmana es porten a plaça, però això requereix d’un increment social significatiu intrínsec al si de les colles. Si bé un grup petit pot sortir a plaça amb una setantena dels seus membres, s’ha arribat a valorar que per alçar un castell de gamma extra podrien fer falta prop de mig miler de persones amb l’interés de remar totes juntes cap al mateix rumb.
EsPERiT DE sUPERACió, MÉs sEGURETAT
La tendència al fet casteller de caminar cap a una activitat cada cop més segura ha propiciat que les col•laboracions a pinya entre les diferents colles estiguin actualment a l’ordre del dia. Tret de casos molt concrets, els castellers es preocupen cada cop més d’ampliar el cordó de seguretat que ha d’actuar sempre en cas de caiguda. Quan les gralles sonen son pocs els castellers que queden fora de la pinya i és en aquest moment quan es fa més fàcil quantificar el potencial real d’una colla. Els castellers que fugen de la pinya veïna evidencien un nivell de compromís amb tendència a la baixa de manera que és habitual que quan aquest col•lectiu es generalitza en una
colla, el factor de creixement es vegi afectat d’una manera directa. Per això cal preguntar-se, què fer per mantenir activa una colla castellera? I la resposta la trobem en el mateix model que hem fet servir per valorar l’estat de cada formació. Per mantenir elevat el producte del creixement, cal que com a mínim un dels factors tingui un valor elevat. Com que l’interés per l’activitat és un valor intrínsec i força estable a cada persona, sembla més factible centrar-se en l’estímul de l’esperit de superació tant a nivell individual com col·lectiu.
—Marc Badia Aquest casteller dels Marrecs de Salt ens explica els secrets perquè una colla sigui integradora: ajuda mútua, activitats, compromís lliure, multiplicitat de tasques i gratuïtat.
nIngú En quEDA ExclóS
D’un temps ençà els castells s’observen des de vàries òptiques i no només des de l’estrictament convencional, la qual es basa en la realització d’estructures físiques. Es reconceptualitza el fet casteller, es comença a parlar, debatre i escriure sobre els valors de les colles i els castells, del seu potencial integrador, de la seva capacitat d’acollida, etcètera.
Les colles castelleres tenen unes característiques socials i culturals molt determinades. Parlar d’intergeneracionalitat, treball en equip, preeminència del grup per sobre del individu, també d’interculturalitat; són només uns quants exemples de valors i característiques que, sortosament, es donen en l’esdevenir de les colles en la seva dimensió social. Ningú resta exclòs de l’activitat castellera malgrat no surti a la foto, tothom hi té cabuda independentment del seu origen, sexe, edat, identitat, classe social, religió, pertinença ètnica... Les colles són un espai de participació i d’inclusió on, entre d’altres processos positius, hi trobem el fenomen de la integració social. El grup s’adapta a les singularitats (a nivell físic, a nivell relacional -constitució de relacions significatives amb membres del grup-) del nou individu que s’incorpora a la colla i viceversa. Però, quins són els elements que faciliten i/o fan possible aquesta capacitat d’acollida i integració de qualsevol persona per part de les colles? A continuació se n’exposen uns quants: –Ajuda mútua i treball cooperatiu. La realització d’un castell depèn de la totalitat dels membres d’una colla. Existeix una relació de dependència, cooperació i ajuda entre els castellers que fa possible l’èxit, o fracàs en una minoria de les vegades, de la construcció. Qualsevol persona que hi participi tindrà un rol important a desenvolupar sempre en col•laboració amb d’altres. L’acte de construir un castell és cooperatiu i no competitiu. –Activitat per a tothom. Qualsevol persona, independentment de les seva edat i característiques, serà benvinguda i valorada en una colla castellera. Se li assignaran, des del moment de la seva incorporació, responsabilitats en les diferents construccions castelleres. Tanmateix la participació en aquest fet cultural també significa una activitat conjunta per a moltes famílies, parelles o grups d’amics. –Compromís lliure. La diversitat d’opcions personals en quan al grau d’implicació és un altre factor que possibilita la participació en el món casteller d’un amplíssim ventall d’individus. No es discrimina a ningú pel fet d’assistir a més o menys assajos d’una colla. Lògicament però qui adopti un compromís més alt tindrà, en principi, un major grau de responsabilitat en la realització d’un o varis castells. –Multiplicitat de tasques. La sostenibilitat de les colles castelleres no només depèn de la quantitat i qualitat dels castells que fan, sinó també del treball de moltes persones que no necessàriament tenen un càrrec dins la junta directiva o tècnica de l’entitat. Existeixen tasques a realitzar tan o més importants que el fet de pujar: Organització d’activitats socials, donar suport puntual a l’equip de canalla, fer-se càrrec del manteniment del local d’assaig... –Gratuïtat. Ningú ha de pagar per a fer castells, l’activitat en sí és totalment gratuïta. Això no vol dir que les colles no cerquin ingressos via quota de soci o que algunes activitats socials tinguin un cost. Però el que realment importa és la gratuïtat del fet casteller independentment de la plaça on es realitzi, tan per qui el practica com per qui l’observa.
Aquests trets característics que s’acaben d’exposar són importants per a portar terme un procés d’acollida i integració satisfactori dels nous individus que s’incorporen, i també per mantenir la fidelitat i pertinença dels castellers antics vers les seves respectives colles. Però l’element principal que facilita l’acollida i la integració es basa en la capacitat de les colles de mostrar-se obertes, dinàmiques, participatives, horitzontals... En l’adopció d’una cultura integradora on es visualitzi el fet casteller des d’una òptica multidimensiona i no excessivament tradicional.
Els castells
—Jordi Rovira Els castells són una pràctica segura, de fet, cada vegada més segura. Però no sempre es poden evitar desgràcies. De les adversistats, de les caigudes, però, els castellers n’aprenen.
AIxEcAR-SE, mAlgRAT TOT
Sovint es parla de ‘fer pinya’ per referir-se a la necessitat d’unir-nos tots junts en un moment determinat. Perquè el fet que un munt de gent uneixi els cossos per construir una estructura humana que s’alça cap al cel ha servit per fer innombrables comparacions amb aspectes del nostre dia a dia. Però la comparativa no és gratuïta ja que els castells porten implícit un cúmul de valors que fins i tot reconeixen els seus detractors. Avui voldria centrar-me en un d’ells. La resiliència. Aquesta paraula tant difícil de pronunciar serveix per entendre com som capaços de seguir endavant quan van més maldades. La prova, tant de la dificultat de la seva correcta pronunciació com del seu significat, la trobem a Resi...què? Resiliència. 100 activitats per plantar cara a l’adversitat (Silva Editorial, 2011). El seu autor, Jordi Navarro, treballador social, defineix la resiliència com “la capacitat d’una persona o col·lectiu de fer front i superar adequadament les adversitats i dificultats de la vida, sortint-ne reforçat i transformat positivament, d’una forma socialment acceptable”. Jo no he escrit cap llibre sobre aquest tema però sovint l’he tractat per raons professionals. He tingut l’oportunitat de conèixer i d’escriure sobre nens amb càncer, víctimes del terrorisme i de dictadures o esclaves sexuals de guerres africanes, per posar alguns exemples. I sempre m’ha sorprès la capacitat d’aquesta gent per tornar-se a aixecar. Però va ser gràcies a uns fets que vaig viure com a membre de la colla Capgrossos de Mataró que vaig entendre d’on treien la força aquella gent a qui havia entrevistat i, sobretot, la importància dels que ens rodegen a l’hora d’aixecar-nos de nou després d’un cop dels forts. És ben conegut pel món casteller –així com pel gran públic– l’accident ocorregut el 23 de juliol del 2006 quan una caiguda d’un 4 de 9 amb folre durant l’actuació de Les Santes va provocar, onze dies després, la mort de la Mariona Galindo, de dotze anys d’edat, a resultes d’un cop al cap. Aquella mort va sumir a la gent de la colla en un dolor inexplicable. No enteníem res, estàvem trencats. Però els dies, setmanes i mesos posteriors vàrem comprendre la importància de la força del grup. La colla es va bolcar amb la família de la Mariona i ells a nosaltres. I al nostre voltant varem trobar l’escalfor de Mataró, del món casteller i de tant i tants ciutadans anònims.
Cinc anys d’aquells fets, la productora mataronina Clack em va demanar de formar part d’un equip de gent que volia tirar endavant un documental sobre els quinze anys de trajectòria dels Capgrossos. Quan vaig acceptar la proposta tenia clar que hauríem de tractar tant els orígens com de la meteòrica progressió de la colla i de l’assoliment per Tots Sants del 2010 del primer castell de gamma extra. Però també sabia que hauríem de parlar del que havia succeït a la Mariona. I allò no seria fàcil ja que no tothom a la colla volia parlar-ne tant obertament. Una actitud legítima, d’altra banda. El documental, que es va acabar titulant 165 Regent Street, explica la història de superació d’un grup que, enmig de l’èxit, rep un cop duríssim. És la història de com es va afrontar tot allò fins a tornar-se a aixecar i, tal i com diu Navarro, “sortint-ne reforçat i transformat positivament”.
La nostra manera de seguir caminant va ser fent pinya i tornant a fer castells, fins descarregar de nou el 4 de 9 maleït i afrontar, posteriorment, construccions humanes més ambicioses. Tothom pot tenir la seva manera de superar els obstacles. La nostra va ser aquesta. Des de llavors no tan sols estic molt orgullós dels companys dels Capgrossos i, sobretot, de la família de la Mariona, sinó que entenc molt millor el que significa la resiliència. I des de llavors també sé que, a més d’aquesta força immensa i desconeguda que ens ajuda a aixecar-nos, també és clau el paper dels que ens envolten quan has rebut un cop d’aquells que et fan replantejar totes i cadascuna de les coses meravelloses que ens dona aquesta vida. Perquè a la vida –com als castells– cal aixecar-se, malgrat tot.
—Josep Bargalló El comissionat de la Biennal de Castells i exconseller reflexiona com una vella tradició, que havia passat èpoques de decadència, s’ha convertit avui en la tradició cultural catalana que més actius aplega.
quAn lA TRADIcIó éS un VAlOR cOnTEmPORAnI
El 1975 em vaig afegir, als acabats de néixer Nois de la Torre. A punt de fer 17 anys, no hi vaig entrar per cap de la majoria dels valors que defineixen el món casteller avui: no ho vaig fer per un concepte de modernitat –els castells encara eren vistos com una cosa antiga, i oblidats, sinó bandejats, per la premsa-, ni per una concepció de dinamisme social –les colles tot just eren agrupacions que s’aplegaven per fer castells i prou- o de suport a un model en expansió –els Nois érem la catorzena colla en una geografia castellera que començava a sortir tímidament del seu àmbit històric... Ni tan sols per afegir-me a una activitat d’èxit –els castells de nou semblaven una utopia, històries d’avis que vés a saber si eren certes.
Em vaig afegir als Nois per una certa voluntat de catalanitat popular –de recuperació d’unes festes que tenien un segell franquista destrempador-, però, per damunt de tot, pel lligam amb una tradició que sentia com a pròpia. Una tradició territorial, local i familiar -que en són, possiblement, els components més sòlids. Una tradició del territori, del meu més proper -el Camp i el Penedès-, i també local: Torredembarra havia estat una plaça fonamental en la història castellera, des del primer castell de nou sense folre documentat arreu –el 1852- fins als dos únics 3 de 8 que es van bastir en la primera meitat del segle XX. I havia vist aparèixer uns intermitents Xiquets de Torredembarra en els moments més durs de la decadència casteller –a tombant dels dos segles. Si aquells Xiquets havien servit per mantenir el caliu casteller quan deixaven de venir les colles vallenques, ara els Nois havien de servir per aixecar-lo, després que s’hi havia anat esllanguint els darrers temps del franquisme.
I també per tradició familiar: un besavi meu, pagès de Creixell, havia estat timbaler d’un grup de grallers que acompanyava els castellers de Valls quan actuaven en aquesta zona i el meu avi matern, paleta de la Renfe ja instal·lat a Torredembarra, em duia amb ell a veure actuacions castelleres, aprofitant que tenia els bitllets de tren de franc. I quan anava a veure amics seus, com el mític Jan Julivert, història personificada de dècades de castells al Vendrell.
Els castells eren, per a mi, aquell 1975, això: tradició territorial, local i familiar. I, a partir d’aquí, vaig començar a viure el seu esclat contemporani: l’obertura a nous grups socials, l’entrada efectiva de la dona a les colles, l’eclosió com a organització social dinàmica, l’expansió geogràfica com a símptoma de cultura popular viva, els èxits assolits any rere any, l’assumpció pel món mediàtic i cultural convencional... Els castells representen, avui, una suma de valors que expliquen aquesta incessant progressió en nombre de colles, territoris que les veuen néixer, castells assolits en quantitat i qualitat, estructuració del teixit social i cultural de les ciutats, viles i barris... Però, sens dubte, el seu valor màxim, essencial, paradigmàtic, és aquesta simbiosi entre tradició i modernitat. Allò que explica, en definitiva, que un vell costum que havia passat per èpoques de plena decadència i havia estat deixat en el calaix d’allò que semblava prescindible, sigui avui no només el costum popular que aplega més agents actius, protagonitza força de les activitats festives més seguides i obté més ressò mediàtic, sinó que hagi esdevingut patrimonial –de la Humanitat i tot. Que essent un costum tradicional hagi sabut esdevenir contemporani sense pervertir el seu model original però sabent-lo adaptar a les necessitats del moment.
Tradició i modernitat –com dues cares d’una mateixa moneda- expliquen l’eclo-
sió contemporània del fet casteller, paradigma de l’evolució de la cultura popular quan es manté viva i sap adequar-se a cada moment històric. La història dels castells, des de finals del segle XVIII fins avui mateix, és un continu reguitzell de reptes superats i d’evolució sostinguda. I, si bé és cert que l’important dels castells és fer-los i gaudir-los en la festa, sense tots els valors que els defineixen mai no haurien arribat a ser el que són. Una herència que ens fa immensament rics.
Els castells
—Xavier Capdevila L’exdirector del programa quarts de nou (Canal 33) explica com aquesta tradició catalana està triumfant a l’exterior. De fet, xilens i xinesos ja han creat les seves pròpies colles.
VAlORS ‘mADE In cATAlOnIA’ ExPORTATS
Força, equilibri, valor i seny”. Aquesta frase, més lema que definició, s’ha fet servir tradicionalment per resumir què són els castells. És l’última estrofa de la tornada de los xiquets de Valls obra que Josep Anselm Clavé va compondre el 30 d’agost de 1863, després d’ una actuació dels Xiquets de Valls a Vilafranca el dia de Sant Fèlix. El valor claverià es referia a l’accepció gairebé física de la paraula: coratge, gosadia, no tenir por... Però hi ha un altre concepte de valor, potser més espiritual, que és la qualitat de les persones i de les coses perque siguin preuades, considerades, valgudes. Aquest és el valor que ara més ens preocupa, ja sigui per reivindicar-lo o per lamentar-ne l’absència.
El 16 de novembre del 2010, la UNESCO atorgava als castells la condició de Patrimoni Immaterial de la Humanitat destacant-ne que “són percebuts pels catalans com a part integrant de la seva identitat cultural” i en destacava els valors simbòlics, però també els de cohesió social, solidaritat, foment del diàleg cultural, creativitat humana, integració, etc.
Els fenòmens sorgits de la tradició tenen poca filosofia definitòria, però quan viuen un esclat d’extensió i acceptació sorgeix, amb no poca polèmica, la necessitat d’explicar-los. Els castells són l’element de la cultura popular catalana que ha viscut la transformació més radical, més àmplia i més positiva de les darreres dècades i això ha creat la necessitat de millorar la seva coordinació, la seva organització i també la seva definició que per àmplia o per diversa no és necessari reduir a una frase lírica, com la de Clavè de fa 150 anys.
Miquel Botella, president de la Coordinadora de Colles l’any 2010, va afirmar que el reconeixement de la UNESCO era “la culminació de la progressió que els castells han seguit”. I l’aleshores conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras afegia que “són una bona síntesi de valors associats a l’esforç, la cooperació entre persones diverses i la confiança en els altres; tenen una intensitat i una espectacularitat que els fan universalment impactants i carregats d’emoció; ara a més de ser patrimoni dels catalans també són patrimoni de tota la Humanitat”.
És un element recent en una història de més de 200 anys. Però el salt al món dels pot transformar encara més la seva realitat. La declaració de la UNESCO no és un fet aïllat. La realitat de les colles castelleres sorgides a Xile i a la Xina són la prova més contundent que l’exportació castellera al món tot just comença. El precedent d’efímeres colles en casals catalans a l’estranger protagonitzades per catalans de fora (a l’Argentina, Mèxic, Califòrnia, el Quebec o el Brasil), els paral•lelismes dels castells i altres construccions humanes tradicionals (a Itàlia, el Marroc o la Índia) o les actuacions de colles catalanes a països propers o llunyans (la més espectacular, el mes de juny passat a Nova York) són arguments que se sumen, amb matisos diferents, a la internacionalització dels castells i a l’extensió dels seus valors tant en la seva besant social, com també en el valor simbòlic i identificador del conjunt de Catalunya.
Però les colles dels xilens i xinesos en són la clau de volta. No només han volgut copiar una activitat espectacular, festiva o divertida, sinó què uns i altres i de manera ben diferent i amb cultures ben contraposades, han volgut fer-se seus els valors que comporta l’activitat de fer castells. A Xile, els castells s’han adoptat com una activitat que exalta la cooperació, l’esforç i la convivència especialment en els infants i joves de barris marginals de Santiago, com Lo Prado; també s’han fet servir com a argument de teràpia i couching per objectius de lideratge, emprenedoria o treball en equip. A la Xina, els castells s’han importat com una activitat de lleure, amistat i unió dels treballadors d’una colònia tèxtil, l’ Antex de Hangzhou.
En un i en l’altre cas, dues colles catalanes apadrinen l’experiència i per tant en garanteixen la seva matriu estrictament catalana. I són precisament les colles més potents del panorama català, els Castellers de Vilafranca i la Colla Vella dels Xiquets de Valls. N’han impulsat el naixement i continuen acompanyant la seva evolució. Les dues no són efímeres: la història castellera xilena va començar fa vuit anys i la dels castellers xinesos en fa dos i mig, uns i altres ja han arribat als set pisos, nivell que a Catalunya consolida una colla.
Jou Cabré, president dels Castellers de Vilafranca, comentava en un reportatge de la televisió: “Nosaltres fa tants anys que fem castells que ja no ens adonàvem d’alguns dels valors i símbols que els castells comporten; els xilens (també podrien ser els xinesos) en descobrir -los ens els han fet veure amb tota claredat”.
