13 minute read
Entrevista a David Bagés
Els castells
l’entrevista —Maria Coll
Advertisement
David Bagés, actor i casteller
Encara que avui inevitablement molta gent el reconeix com a Joan Anton Balló pel seu personatge a la sèrie la Riera, David Bagés és un actor d’una molt àmplia trajectòria, tant en teatre com en televisió. Més enllà dels escenaris, però, té una altra passió: fer castells.
si neixes a Reus, duus els castells a la sang. Això és una evidència per l’actor David Bagés, que viu aquesta passió amb el mateix entusiasme amb què puja als escenaris. Actualment és membre de la Colla dels Castellers de la Vila de Gràcia, de la qual el seu fill n’és acotxador, i a ell el podeu localitzar al folre del 2 de 8 o en els intents, per ara, de 3 de 9, entre altres construccions. Assisteix als assajos sempre que la feina li permet, ja que des de fa diverses temporades interpreta el personatge deJoan Anton Balló a la telesèrie de TV3 La Riera i mai té un no per a qualsevol oportunitat de fer teatre.
Què li va atraure dels castells per convertir-los en una passió?
Al Baix Camp totes les places són castelleres i, des que vaig néixer tinc consciència d’haver vist castells a la plaça del Mercadal. A més, a Reus, sempre havia participat a moltes activitats vinculades amb la cultura en general i en la cultura popular, en particular. Feia teatre al Centre Catòlic, música al Centre de Lectura... Reus és una capital molt activa en aquest nivell i amb molta identitat. Aleshores, quan tenia uns dotze anys, membres de la Carrutxa, una entitat que es dedica a recuperar la cultura popular d’aquelles terres, em van proposar participar a la colla dels Xiquets perquè necessitaven canalla. Vaig començar a dosos i vaig acabar a quarts.
i quan es trasllada a Barcelona busca una nova colla...
Sí. Quan vaig arribar a Barcelona vaig buscar una altra colla i vaig anar a alguns assajos dels Castellers de Barcelona, però per estudis, feina i altres interessos tampoc m’ho podia combinar gaire. També vaig veure força diferències entre una colla de ciutat i una colla de poble. No m’hi vaig saber adaptar i aleshores vaig decidir seguir en el món casteller només com a aficionat durant un temps.
fins que descobreix els Castellers de la Vila de Gràcia.
Com que sempre anàvem a veure castells, quan va néixer el meu fill, vaig observar que a ell també li agradaven. Aleshores vaig escollir la colla dels Castellers de la Vila de Gràcia perquè era la que s’adaptava més a les meves necessitats i a les meves aspiracions com a casteller. Al cap de dos mesos de prova, tots dos ens vam enfaixar.
Passar de ser casteller a pare de casteller... es veu diferent? És, igualment, un pare patidor?
Sí, és diferent, però ho entenc, perquè jo també he estat canalla. No pateixes, però com a pare i casteller, sempre tens aquell punt de tensió. Els castells són una activitat que et fan despertar coses molt instintives a nivell físic i mental, perquè el moment en què s’aixeca una construcció és molt cerebral, però també molt visceral. No és patiment, sinó un conjunt de sensacions que es barregen dins del cos.
Als dotze anys, quan comença a fer castells, tot és un divertimento. La seva concepció dels castells com ha canviat des d’aleshores fins ara?
Ens hem fet grans i, malgrat que ara em miro la societat d’una manera diferent, encara dono molta importància al valor d’entrar a una colla i aprofitar tot allò que m’aporta, com la creació d’unes estructures familiars que ajuden a la integració. M’explico. Quan saps que has de fer una cosa conjuntament amb 150 persones més i ets conscient que crees una necessitat a la resta, que compten amb tu, no et pots desvincular de la colla. Adquireixes un compromís i una responsabilitat amb la resta del grup i això et fa ser actiu amb qualsevol activitat que s’organitzi. En aquest sentit, tinc claríssim que el meu fill, els valors que trobarà en una colla castellera no els trobarà en lloc més.
Comencem, doncs. Ja ha parlat del compromís i la responsabilitat. Citi’m alguns altres d’aquests valors...
Els castellers som un conjunt de persones que s’uneixen per assolir un repte, en el qual cada un dels integrants del grup és indispensable. Ara bé, a més a més, perquè això funcioni és necessari: respecte per la feina –perquè cal tenir en compte que si algú falla hi ha la possibilitat que et puguis fer mal o fer-ne als altres-; i esperit de superació –perquè els reptes s’han de superar, augmentar i millorar, ja que en el món casteller s’ha demostrat els darrers anys que pràcticament no hi ha límits–. Sense oblidar, però, la prudència. Jo penso que un bon cap de colla, en el moment adequat, també ha de saber dir “avall” per evitar una caiguda.
Què més...?
A més, els castellers són un món antropològicament ideal. En una colla hi ha gent de tot tipus. A nivell professional hi pots trobar banquers, polítics, professionals liberals, carnissers, estudiants, aturats... Gent d’ambdós sexes i de totes les edats. A més, també persones que físicament són molt diferents. És igual si ets alt, baix, prim, gros, estret... tothom té un lloc dins del castell. Una persona grassa acomplexada pot ser molt valorada i necessària a una colla castellera.
Però ara cada vegada es veuen menys aquells baixos cepats... Ara els castellers són més atlètics...
...perquè no necessàriament tots els baixos han de ser grassos. Per exemple, en un pilar de vuit o una torre de vuit sí que necessites persones fornides que aguantin molt, però, en canvi, en un castell amb
agulla els baixos han de ser poc amples.
Costa més mantenir la motivació i el compromís entre aquells castellers que no pugen i formen les parts de la construcció menys visibles?
La gent va a una colla per molts motius, però es queda perquè li agrada. Només qui forma part d’una colla pot entendre que el tronc del castell no és res sense una bona pinya. La gent que valora més l’esforç de la pinya és precisament qui està dalt castell. Avui, i només aquells que des de fa temps som en aquest món, coneixem el nom d’alguns mítics castellers, però generalment es tracta de gent anònima. En els castells tothom és indispensable, però al mateix temps, tothom és substituïble. A més, dins
Els castells
la colla, sempre s’intenta que tothom faci coses, que la gent estigui contenta. Evidentment, però, en un grup de 150 o de 800 persones, no tot és idíl·lic. A les grans colles, per pujar a un gran castell, has de ser molt bo.
Per tant, el valor de la integració també és bàsic.
Molt! La integració és un dels valors en majúscula que tenen les colles castelleres, perquè quan una persona se sent indispensable, se sent valorada. Si tens algun problema, la colla esdevé una medicina. Això, entre els responsables de l’entitat, es té molt en compte. Per exemple, en els Castellers de la Vila de Gràcia tenim específicament un grup d’acollida. A més, quan el casteller va a un assaig o a una actuació sempre ho fa en positiu, com si fos una festa, i això els nouvinguts ho noten. A la colla, quan tens problemes hi trobes un grup que confia amb tu i que tu confies amb ells. A través dels castells, persones arribades del sud de Catalunya es van integrar perfectament aquí.
Quina valoració fa del boom que ha sofert el fenomen casteller aquests darrers anys?
Penso que la tradició castellera ha arrelat molt arreu de Catalunya des del sud perquè d’alguna manera es representativa de tot el país. La gent s’ha adonat que tots els catalans som una mica castellers, perquè els castellers representen d’alguna manera els valors de Catalunya. Són una cosa silenciosa, però al mateix temps mística. Tots, sense fer soroll, ens aixequem cap amunt. Quan entre tots aixequem una construcció humana, deixem bocabadada una plaça sencera.
Els castells també han ajudat a exportar el nom de Catalunya arreu del món...
I només estem al començament! Ja hi ha països, com Xile, que han creat les seves pròpies colles.
Malgrat aquest boom, el comportament a plaça dels aficionats encara no és igual en una zona típicament castellera, com Vilafranca o Valls, que en una altra, ja sigui Barcelona, Terrassa o Mataró. Cal fer encara més pedagogia en aquest sentit?
La gent de Valls o de Vilafranca ja neixen genèticament preparats per fer castells. Hi ha coses que ara per ara només les poden fer ells. Ho porten a la sang, no hi ha debat. I segur que antropològicament hi ha alguna raó de perquè els castells han nascut allà. Ara bé, des de les primeres colles de Valls, fins a la darrera constituïda, que deu ser Berga, hi ha un sentiment comú: uns grans valors compartits. Després, la forma de cada colla de viure els castells a plaça, sí que és una mica diferent. Però si vas fent castells, et transformes en un casteller, i el casteller si que és d’una única manera, ja sigui de Terrassa, de Valls o de Mallorca.
L’augment de les colles també ha fet augmentar la competició i la rivalitat, fins ara molt comuna en el sud. Els rànquings que fan els mitjans, el propi concurs de Tarragona... també fomenten aquesta rivalitat. Com es gestiona això?
La rivalitat entre les dues colles de Valls i les dues de Valls i la de Vilafranca no ha estat pas sempre una rivalitat sana. I, entre les colles mitjanes, també hi ha rivalitat. En els Xiquets de Reus, per exemple, sempre es vota si es participa o no al Concurs de Tarragona. Terrassa, per exemple, opta per no anar-hi. Nosaltres alguna vegada havíem votat no perquè creiem que la realització d’un castell no es pot puntuar. Cada colla fa el que pot i això ja té un gran valor. Per mi puntuar un castell no és coherent. És la plaça i la pròpia colla, i no un jurat, qui decideix si un castell s’ha carregat. Aleshores, ara ja no és així, també hi havia cert recel en què el concurs es fes en una plaça de braus.
Però la rivalitat entre colles també té coses positives...
Sí, cal dir que el concurs esdevé pels aficionats la gran festa castellera. A més, fins fa uns anys Vilafranca i Valls no tenien rivals, però ara se senten pressionats i això els toca l’orgull. Les colles nascudes als anys vuitanta han aportat noves maneres de veure els castells i noves tècniques que han estat adquirides per les colles antigues. La introducció de la dona també ha permès fer alguns castells fins aleshores pràcticament impossibles, com per exemple, les construccions de deu. I, encara que parlem de rivalitat, entre les colles sempre hi ha solidaritat i molta comprensió. I és que en el fons ens uneix el mateix sentiment.
La recerca de la superació, com vostè mateix comentava, més la competició... pot portar al sentiment de fracàs. Com es superen les caigudes reiterades?
La sensació de fracàs hi és quan saps que estàs preparat per assolir una cosa però no l’aconsegueixes. Si caus en aquesta desconfiança, però, la resta de la colla te l’ha treu de seguida. Sempre s’ha de millorar sent conscient de les teves possibilitats. En el cas de la canalla, però, se’ls intenta treure molta pressió. I si un nano es tira enrere d’un castell important no se li dóna importància. No hi ha retrets, tothom fa el que pot.
De fet, tota colla té la seva espineta... aquell castell que no surt.
Sí, fins i tot, les més grans! Però aquestes obsessions fan colla i generen passions.
A la canalla se la protegeix molt...
Sí, els caps de canalla els cuiden molt, però també els exigeixen molta disciplina. Per exemple, en el nostre cas, normalment, primer assaja la canalla i, mentre es fan les proves grans, ells sopen. Aleshores tothom ha d’estar callat i concentrat. Tenir trenta nens en silenci és una qüestió de disciplina.
Hi ha paral•lelisme entre el món dels castellers i el teatre?
Absolutament. En primer lloc, cal dir que tot és espectacle. En el teatre, igual que en un castell, es tracta d’un grup de gent que busca una fita i si un no funciona, tot es desequilibra. La confiança és bàsica i també cal una gran disciplina. A més, en la interpretació comences molt cere-
Un jove i veterà actor
Pot semblar una contradicció, però no ho és. David Bagés és un jove veterà en l’art de la interpretació. i és que malgrat la seva joventut, aquest reusenc és una de les cares més conegudes de la dramatúrgia catalana, ja que des de ben adolescent ha trepitjat platós de televisió i escenaris teatrals. L’any 2000 va rebre el Premi Butaca de teatre de Catalunya al Millor Protagonista, escollit exclusivament pels espectadors, per la seva interpretació a Mein Kampf. el darrer espectacle en el qual ha participat ha estat “Baixos fons”, sota la direcció de Carme Portaceli, que s’ha pogut veure a l’anterior temporada del teatre nacional de Catalunya (tnC). també ha treballat a moltes sèries de televisió, fetes a Catalunya i a la resta de l’estat, però sobretot, a part de La Riera, va ser amadeu Cabanilles a Nissaga de poder (1996) i Joaquim Dalmau Muntaner a Temps de silenci (2002). RED.
David Bagés durant un moment de l’entrevista, a casa seva, a Barcelona.
bral i teòric en els assajos, però després funciona el que se n’anomena l’inconscient. Un actor en potència, sense teoria, és un actor limitat. Jo sempre dic que els actors hauries de ser grans savis, haurien de saber una mica de tot.
i, en el cas dels castells, quina dosi cal de teoria i quina d’emoció? La tecnificació no refreda la passió?
Amb els castells hi ha molta teòrica i es parla de molta tècnica. Els castellers quan són dalt d’un castell, igual que els actors dalt d’un escenari, són els amos de la situació, però quan hi ha tècnica i teòrica, molt millor. Teoritzar i debatre sempre va a favor. I mirar les coses fredament també és interessant.
La gent de la plaça, igual que el públic d’un teatre, també pot ser cruel en el judici si l’actuació no és bona...
Sí. De fet, en la darrera actuació havia de fer una cosa de força responsabilitat i tenia el mateix formigueig a l’estómac que abans d’una estrena. Aquesta sensació de tensió al cos, provocada pels nervis i la concentració, em va transportar absolutament a l’inici de quan començava a fer castells amb els Xiquets de Reus. Les crítiques a plaça, al final, també formen part del fet casteller, fan augmentar la passió i mantenen viva la tradició. Igual que amb el teatre, els castells són un cuquet que no pots deixar. Una afició i una passió desmesurada!
Recentment has intentat unir les dues passions: teatre i castells. Com han estat les experiències?
Bé! Per celebrar els quinze anys de la colla dels castellers de la Vila de Gràcia em van demanar muntar una obra de teatre i amb ells, que no són actors professionals, dirigeixo Antaviana, els contes de Pere Calders. I, en canvi, amb els companys de la Riera vam intentar fer castells, cosa que no va ser fàcil.
Per què?
A alguns companys de la sèrie els semblava perillós. La gent no entén que una persona té més possibilitats de fer-se mal en caure des de dalt d’una escala o de lesionar-se jugant a futbol, que caient d’un 4 de 9, ja que el casteller està preparat per fer aquest castell.
