Valors 212: Tenim el sexe que volem?

Sexe: tabú, obligació o necessitat?

Si els darrers mesos una legislació ha omplert hores i hores de debats televisius i radiofònics ha estat la ja coneguda com a llei “del sí és sí”, que aposta pel consentiment clar en les relacions sexuals. Aquest lema va néixer ara fa sis anys quan es va donar a conèixer la sentència del cas de La Manada, en què cinc homes van violar en grup una noia de divuit anys a Pamplona i se’ls va imposar només una condemna per delicte d’abús sexual.

Cal tenir en compte que cada dia a Catalunya es denuncien una mitjana de deu abusos o agressions sexuals, unes xifres que no paren de créixer. De fet, es calcula que només es denuncia el 8 per cent dels delictes sexuals fora de la parella; i que entre el 70 per cent i el 80 per cent de les agressions sexuals les cometen persones conegudes. Aquesta nova llei –més enllà de les seves polèmiques conseqüències jurídiques– i aquestes dades posen en evidència un aspecte més de fons: la visió cultural, social i ètica del sexe ha canviat totalment. Si fa cinquanta anys, el sexe era un tema tabú; avui és pràcticament una obligació.

LA PROPOSTA

Marcelo Brodsky

Fotògraf, artista visual i activista pels drets humans

El sexe es considera un element essencial per a la satisfacció personal i s’aposta per tenir moltes relacions i molt satisfactòries. És a dir, s’ha passat de considerar-lo una cosa privada i dolenta a idolatrar-la. Tant és així que a Catalunya, l’edat mitjana de la primera relació sexual són els 13,8 anys, segons un estudi de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC); l’edat en què s’accedeix al porno s’avança als vuit anys, i es consumeix de manera generalitzada als catorze.

Tot això ens porta a preguntar-nos quin paper ha de tenir el sexe a les nostres vides. És possible tenir relacions satisfactòries sense coit? Per què perdre la virginitat encara es considera una conquesta? Malgrat que ara hi ha més educació sexual, què provoca aquest augment de conductes agressives en les relacions sexuals? Quins paper han tingut els mitjans digitals en aquesta nova visió del sexe? Com podem despendre’ns de mites relacionats amb la potència o la freqüència sexual? En definitiva, estem segurs que tenim la vida sexual que volem o potser tenim la vida sexual que la cultura i la societat ens imposa?

Fins al 28 de maig, la Fundació Foto Colectania (Passeig de Picasso, 14, Barcelona) acull l’exposició ‘Marcelo Brodsky. Resistència poètica’, comissariada per Irene de Mendoza. La mostra aplega algunes de les sèries més conegudes d’aquest artista, com ara el projecte Bona memòria, on investiga les conseqüències de la dictadura argentina en els seus companys de col·legi. Codirectors

“Intento llançar fletxes cap al futur, que és el nostre present”

6 L’ACTUALITAT COMENTADA

Àngel Castiñeira

8 ENTREVISTA

Raül Balam Ruscalleda

Laura Cera

10 EL PERFIL

Albert Marquès

Ramon Radó

11 OPINIÓ

En defensa del llegir salvatge

Cristian Palazzi

12 DILEMES ÈTICS

Una dona en estat vegetatiu pot ser ventre de lloguer?

Soraya Hernández

13 OPINIÓ

Nosaltres i el clima

Marta Camp

14 TENDÈNCIES

Caixes lentes per pal·liar la sol·litud

Judith Vives

15 OPINIÓ Un terratrèmol literari

Oriol Ribet

15 OPINIÓ Missatges sense respondre

Laura Cera

17 LA CONVERSA

Els drets dels animals

Joan Salicrú

22 GENT AMB VALORS Free Form Style

23 MONOGRÀFIC

Tenim la sexualitat que ens imposen?

24 OPINIÓ Més enllà del consentiment sexual Àngel Puyol

26 ENTREVISTA Lluís Ballester Oriol Toro

30 ENTREVISTA Marina Castro

Laura Cera

32 OPINIÓ Sexualitat i adolescència Jordi Baroja

34 OPINIÓ El sexe vist per un túnel Estel Orte

35 OPINIÓ

Parlar de sexe als fills Montse Domènech

36 QÜESTIONS ESSENCIALS El temps Ignasi Llobera i Albert Botta

38 ELS VALORS DE LES RELIGIONS L’abadia de Cluny

39 HISTÒRIES DE PAU La primera Nobel de la Pau Xavier Garí

40 EL CONTE La mona Pilar Martínez

42 IMATGE EN CREIXEMENT Miquel Lleixà

Jordi Baroja

Director del

Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats, i també professor a la UOC.

Estel Orte Psicòloga especialitzada en Sexologia Clínica i teràpia de parella.

Montse Domènech Llicenciada en Pedagogia i Psicologia infantil per la Universitat de Barcelona.

EDITA Associació Cultural Valors

DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú

REDACCIÓ Maria d’Oultremont

Publicació editada per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre, que analitza l’actualitat des del prisma dels valors. El primer número es va publicar el 24 de desembre del 2003.

Valors va guanyar el premi Civisme de la Generalitat de Catalunya 2022 en la categoria assaig, Premi Serra i Moret.

CONSELL ASSESSOR

Francesc Amat, Maria Rosa Buxarrais, Àngel Castiñeira, Jordi Cussó, Alicia García Ruiz, Sonia Herrera, Àngel Puyol i Francesc Torralba

COL·LABORADORS Francesc Amat, Albert Botta, Maria Rosa Buxarrais, Marta Camp, Àngel Castiñeira, Laura Cera, Jordi Cussó, Alicia García Ruiz, Xavier Garí, Sonia Herrera, Soraya Hernández, Ignasi Llobera, Cristian Palazzi, Àngel Puyol, Ramon Radó, Xavier Serra i Judith Vives

Cristian Palazzi Doctor en Filosofia i expert en direcció de projectes d’impacte social i especialista en bioètica assistencial.

Laura Cera Periodista de Mataró Audiovisual, condueix cada setmana el programa Valors a l’Alça

Oriol Ribet Periodista, graduat en Estudis Literaris i director de comunicació a TecnoCampus.

IL·LUSTRACIONS Anna Coll, Blanca Gimeno, Judit Navarro i La Mapache

FOTOGRAFIA Sergio Ruiz

DISSENY GRÀFIC Manuel Cuyàs

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Maria Camps

DISSENY GRÀFIC WEB Javi García

IMPRESSIÓ Rotimprès

GERÈNCIA Maria Coll i Joan Salicrú

COMMUNITY MANAGER Maria d’Oultremont

DISTRIBUCIÓ Sgel

DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

ADREÇA Portal de Valldeix, 17, 2n 08301 Mataró

TELÈFON 620 749 138

MAIL redaccio@valors.org

PORTADA : Raúl Campuzano

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org

El preu de la subscripció és de 42 euros anual (onze números) i 35 en format digital. Us podeu subscriure a través de la pàgina web www.valors.org o enviant un correu a subscripcions@valors.org.

ÀNGEL CASTIÑEIRA

JACINDA ARDERN DIMITEIX COM A PRIMERA MINISTRA DE NOVA ZELANDA

pensar si el fet que totes dues siguin dones és una coincidència.

Me’n vaig perquè un paper tan privilegiat comporta una responsabilitat, la de saber quan ets la persona adequada per liderar, i també quan no l’ets. Sé el que requereix aquesta feina, i sé que ja no en tinc prou al dipòsit [de “benzina”] per ferli justícia. És així de simple. Sé que hi haurà molt de debat després d’aquesta decisió sobre quina n’ha estat la suposada raó real. L’únic angle interessant que trobareu, després de sis anys de grans desafiaments, és que s ó c humana. Els polítics som humans. Donem tot el que podem durant el temps que podem. Fins que arriba el moment de deixar-ho. I per a mi, és el moment. Es tracta de saber quan tens el que es necessita i què es necessita per liderar, però també de tenir el coratge de saber quan no ho tens. Perjudicaria Nova Zelanda si continués. Espero deixar els neozelandesos sabent que poden ser amables però forts, empàtics però decisius, optimistes però enfocats. I que pots ser el teu propi model de líder, un que sap quan és el moment de marxar.”

La cita de la declaració de Jacinda Ardern és llarga, però us convido a rellegir-la pausadament i a pair-la bé, perquè marca

un estil únic en la manera d’entendre les responsabilitats de govern i l’exercici del lideratge, un estil que ens apropa a la idea del bon govern, proper, compromès i amarat de valors i que ella ha posat en relleu des que va començar. El 2018 va donar a llum mentre ocupava el càrrec de primera ministra i, poc temps després, va portar el nadó a l’edifici de l’Assemblea General de l’ONU, tot reivindicant les demandes que fan les mares treballadores. Durant els cinc anys de mandat, s’ha hagut d’enfrontar a una massacre terrorista, a una erupció volcànica mortal i a una pandèmia que va devastar vides, famílies i empreses. El desgast ha estat enorme.

I, tanmateix, pocs líders dimiteixen per decisió pròpia, pocs ho fan anticipadament i molts menys ho fan reconeixent que ja no disposen de la força i energia necessàries per seguir contribuint a la millora del país. Angela Merkel també va dimitir per decisió pròpia el 2021. Caldria

Tornem, però, a Jacinda Ardern i al “m’he quedat sense benzina”. Recorda aquella frase amb què Pep Guardiola va justificar la seva marxa del FC Barcelona: “Estic buit i necessito omplir-me de nou”. Ens sorprèn que Ardern no es vulgui aferrar al poder i ens xoca que sigui capaç de mostrar en públic la seva vulnerabilitat. El que la fa forta és que s’adona de la seva feblesa. El que la fa autèntica és que no amaga el seu desgast sense caure en el victimisme. El que la fa lliure és que té la capacitat de decidir renunciar. Potser per això la Harvard Political Review va definir el lideratge d’Ardern com a “autèntic, empàtic i audaç”.

Hi ha un moment en què cal aturar-se, renovar el propòsit vital que ens mou i regenerar la font interna de la qual brolla l’energia. Aquella energia transformadora que s’encomana positivament als altres, que els altres constantment demanen als líders i que els la demanen perquè prou que noten que la tenen i que compartir-la els ajuda a créixer i els fa millors. La temptació més gran dels líders, i sovint la més destructiva, és la de no voler abandonar mai el lloc assolit. És comprensible. En el millor dels casos, hom creu que pot aconseguir un objectiu o una fita encara més gran. En la pitjor de les situacions, hom s’aferra al càrrec per vanitat. El preu que se’n paga és la repetició, la buidor i finalment la paràlisi.

Ardern ha optat per plegar. Renovarà el seu propòsit, treballarà la vida interior i la intentarà fer compatible amb la vida familiar. Recuperarà l’equilibri i la fortalesa per tornar-la a vehicular a través del seu compromís públic. D’aquí emana la tensió inspiradora del lideratge, la que permet als líders (re)trobar el punt d’adequació amb la realitat. Jacinda Ardern ara mateix ha demanat això.

Àngel Castiñeira és director del programa ‘Pensar el lideratge’ d’Executive Education a l’escola ESADE.

“M’he quedat sense gasolina al dipòsit”

“El que s’hauria de fer és molta educació i explicar molt bé què és l’alcohol, què comporta, i posar-li el nom de droga”

Segons l’Informe Anual del Sistema d’Informació sobre Drogodependències de Catalunya, 13.423 persones addictes van començar un tractament per deixar de consumir drogues el 2021. Del total, el 43 per cent va necessitar una teràpia per desenganxar-se de l’alcohol. A Catalunya, més de la meitat de les persones que comencen un tractament, tenen més de quaranta anys. Raül Balam Ruscalleda és xef del Cuina Sant Pau a Sant Pol de Mar i acaba de publicar Enganxat (Columna) amb la periodista Carme Gasull, un testimoni per reivindicar l’addicció com una malaltia més i normalitzar-ne el procés de superació i tractament.

TEXT: LAURA CERA

Reivindica que l’addicció és una malaltia crònica. Per què costa tant acceptar-ho?

No li posem el nom de malaltia perquè tots ho veiem com un vici que t’has buscat; jo m’ho pensava. Jo, fa dotze anys, no tenia aquesta informació i pensava que era una mala persona i un viciós i que tot aquest camí que havia recorregut me l’havia buscat jo mateix. Ara bé, quan vaig ingressar, em van explicar que tenia una malaltia crònica que no es curaria mai, però amb la qual podria conviure perfectament si feia les coses que havia de fer. Això no ho vaig aprendre fins aleshores i, per això, he volgut fer un llibre per poder explicar que hi ha una vida després de la recuperació. I haver de fer una recuperació no és un llast, sinó el contrari. Ara puc fer deu mil coses més que abans, quan tot estava dominat per la droga.

Farà deu anys que ho va superar, però és una malaltia per a tota la vida? És una malaltia que s’estabilitza entre els dos i els cinc anys. Aquests són més o menys els anys que tardes a estabilitzar-la i a interioritzar-la. A vegades fèiem la broma que, en alguns casos, dos és el dos per cinc. I jo, aquest any, faré el dos per cinc. Però, és una malaltia que l’has de cuidar tota la vida. No pots parar al cap d’uns anys perquè ja estàs bé. No. És una part de tu que has de tenir molt present. Pensa que tens una al·lèrgia a les substàncies psicoactives i que, en el millor dels casos, et pot portar a la mort. Ara bé, normalment no tens aquesta sort i pots acabar en un caixer o bé anar perdut pels carrers. De fet, el meu final seria aquest. Per això, aquesta part l’has de cultivar sempre. Jo no deixaré mai de ferho per poder continuar portant aquesta vida que duc ara i que considero normal.

Conviure amb l’addicció implica cuidar-se. Fins a quin punt?

Sí, i tant. Ens hem d’estimar. He d’estimar la meva malaltia, i això ho ha de fer tothom amb la seva. Si la tens i no hi pots fer res, no li pots girar l’esquena, sinó que t’has de mentalitzar que la tens i l’has de cuidar. Si la cuides, podeu fer camí plegats perfectament.

Quines emocions són necessàries per tal que l’addicte vulgui superar-ho?

Malauradament, això depèn de l’addicte. Encara que hi hagi una família que l’empenyi a iniciar un tractament, si l’addicte no ho vol o no se li fa veure bé que té aquesta malaltia i que la tindrà sempre, no se’n podrà sortir. El que passa és que és un camí molt dur; no són flors i violes. Arriba un moment que t’arranquen l’amor de la teva vida, que fins aleshores ha estat la droga, i, de cop, et quedes sol, nuu, i no entens res. Et veus i no et coneixes i has d’aprendre a fer-ho tot. De nou, has d’aprendre a conviure amb la família, has d’aprendre treballar, has d’aprendre a fer l’amor... És un abisme molt gros. La incertesa, la por, la vergonya... totes aquestes emocions hi són. La malaltia et ven aquesta inseguretat per fer-te veure que “sense mi no podràs”.

I enmig de tot això, de tota aquesta voràgine emocional, hi ha el perdó. Exacte, abans que res, t’has de perdonar a tu mateix perquè no eres conscient del que feies. Seria diferent si jo ara recaigués. En aquest cas, sí que seria culpable, perquè sé perfectament tot el que implica aquesta malaltia. Però aleshores, jo no ho sabia. I va ser fonamental que em perdonés. També has d’entendre que també hi pot haver algú que no et perdonarà mai; això també ho has d’acceptar. És a dir, l’acceptació també l’has de tenir molt present. Sigui per bé o per mal, has de poder acceptar que hi ha persones que potser et giraran la cara tota la vida.

Assegura que “la societat no està preparada per parlar amb un addicte recuperat”. A què es refereix?

Si a un addicte ja li costa acceptar que és un malalt; imagina’t a una societat a qui ni li va ni li ve. De fet, no se’ns veu com uns viciosos. La societat no està preparada per acceptar que l’alcohol és una droga legal que és a totes les cases, a qualsevol festa, i, fins i tot, a l’església, per dir-ho d’una manera, sense que la veiem com una droga com a tal. No ho tenim prou interioritzat. Em miren com si fos estrany quan dic que no prenc alcohol perquè en soc addicte. El primer que em diuen és: “I com t’ho passes bé?”. Ho entens? La societat es pensa que només t’ho passes bé quan hi ha alcohol pel mig i que sinó... impossible. I jo puc assegurar que m’ho passo molt millor ara que soc conscient de tot el que passa al

meu voltant. Sí que arriba un moment en què potser la gent, en una festa, començo a veure que va passada de voltes amb l’alcohol i llavors és quan m’aixeco i me’n vaig tan tranquil·lament, elegantment. I, éa clar, l’endemà em desperto sense mal de cap i amb la consciència d’haver fet les coses tal com les vull fer. Però bé, tenim això: es considera que t’ho passes malament per no beure alcohol. I és molt trist que es pensi que si no hi ha alcohol no t’ho pots arribar a passar bé, francament.

Cal regular el consum de l’alcohol? Del que estic convençut és que el que no hem de fer és practicar una llei seca. L’alcohol hi és, com també hi són les altres drogues, i posar-t’hi d’esquena d’aquesta manera faria que la cosa prohibida ens atragui més que la que és legal. El que s’hauria de fer és molta educació i explicar molt bé què és l’alcohol i el que comporta i posar-li el nom de droga, ja que ara mateix no el veiem com a tal.

El missatge és clar: se’n pot sortir. És clar, la finalitat del llibre és mostrar que hi ha sortida. Aquests dies ho estic comparant amb la Divina comèdia de Dante. Comences a l’infern, passes pel purgatori, que seria el centre, i acabes al paradís. I és que, al final, sento que el meu viatge ha estat així. Has de tocar molt fons i tocar el punt més obscur de l’infern per gaudir del teu paradís.

Albert Marquès: Música contra la pena de mort

RAMON RADÓ

Al bert Marquès és un pianista de Granollers de 37 anys que en fa més de deu que viu a Nova York. Mestre de música en una escola pública de Brooklyn, fora de la feina fa concerts en alguns dels clubs més importants de la ciutat La primavera del 2020, en plena pandèmia del coronavirus, Marquès i altres músics es trobaven al carrer i feien concerts per a la gent del barri. Un dia d’aquells, George Floyd va morir a mans d’agents de policia a Minneapolis i van començar les protestes del moviment Black Lives Matter.

Marquès anava a totes les protestes i, un dia, en plena manifestació, un amic li va explicar el cas de Keith LaMar, un pres afroamericà que fa gairebé trenta anys que està tancat al corredor de la mort de la presó estatal d’Ohio.

LaMar s’ha passat a la presó gairebé tota la vida de Marquès. Amb quinze anys va començar a entrar en centres de menors i, quan en tenia dinou, va cometre un crim que el va portar al centre penitenciari de Louisville.

Quan Marquès estudiava música, quan se’n va anar a París, quan treballava en un McDonald’s per sobreviure, LaMar era a la presó. També hi era quan Marquès va marxar a Nova York, quan havia de fer feines en cuines de restaurants i quan, finalment, va aconseguir guanyar-se la vida com a músic. Sempre a la presó.

Faltaven pocs dies perquè acabés de complir condemna i hi va haver un motí a la presó. El van acusar d’assassinar cinc guàrdies. Ell assegura que va ser un cap de turc i que el judici va estar ple d’irregularitats, però el van condemnar a mort. Té la data d’execució fixada per al 16 de novembre d’aquest any.

La passió pel jazz va unir Marquès i LaMar: és la música que un toca en clubs de Nova York i és la música que l’altre escolta entre les quatre parets de la cel·la. LaMar passa 22 de les 24 hores del dia tancat i explica que la música i la lectura han evitat que perdés el seny. Aquell home que no coneixia ara és un dels seus millors amics, amb les limitacions que comporta que un dels dos sigui en una cel·la d’aïllament en una presó de màxima seguretat: s’escriuen, parlen gairebé cada dia i Marquès l’ha visitat a la presó.

Aquesta amistat també s’ha traslladat a la música. Arran de conèixer LaMar, Marquès va impulsar el projecte Freedom first: música des del corredor de la mort Primer, eren concerts al carrer en què una vintena de músics tocaven i LaMar recitava poemes per telèfon des de la presó.

Després, la iniciativa es va plasmar en un disc. Amb les notes de Marquès i els versos de LaMar, Freedom first és el primer disc de la història en què participa un artista des del corredor de la mort.

Gràcies al projecte, la veu i el cas de LaMar s’ha sentit per tot el món. Aquest mes de febrer, la música contra la pena de mort ha arribat a casa nostra, a Catalunya. En dos concerts, a Girona i Barcelona, les poesies de Keith LaMar han compartit escenari amb el piano d’Albert Marquès, la veu i la flauta d’Erin Corine, el contrabaix de Manel Fortià i la bateria de Marc Ayza.

LaMar diu que el jazz li ha salvat la vida durant les gairebé tres dècades que fa que està en règim d’aïllament a la presó. Mentre passen els dies, Marquès intenta que ara la música li torni a salvar la vida i eviti que el matin.

“Keith LaMar diu que el jazz li ha salvat la vida durant les gairebé tres dècades que fa que està en règim d’aïllament a la presó”

CRISTIAN PALAZZI En defensa del llegir salvatge

Diu Roberto Calasso, a qui devem el títol de l’article, que és essencial comprar molts llibres que no llegiràs de seguida. Per fer-ho, hi ha qui ens enfilem per les taules de novetats editorials a tafanejar els nouvinguts i, amb sort, emportar-nos-en algun que, per la portada o el títol, ens cridi l’atenció.

Així, l’altre dia, vaig entrar en una famosa llibreria de Barcelona. Normalment, la passejada hagués estat plaent; no hi ha obligació ni pena en aquell que no busca res. Però aquella tarda tot va ser diferent. Cadascun dels llibres que vaig agafar semblava que em parlessin des de la proximitat d’un amic que sap que no estàs bé i que intenta que t’obris per tranquil·litzar-te una mica.

Va ser com sentir per primera vegada que els llibres estan fets de la carn i les passions dels seus autors. Res més evident i, a la vegada, res més amagat havia tingut la gràcia de revelar-se’m de manera tan contundent. El pit em cruixia de por, les mans em tremolaven cada cop que deixava un volum a la lleixa abans d’agafar-ne un altre. Amb els dies, he reflexionat molt sobre aquell succés. I m’ha vingut al cap aquell vers de Rilke, que diuen que se li va acudir al Louvre mentre contemplava una escultura escapçada i mutilada. “Has de canviar la teva vida”, finalitza el poema Tors arcaic d’Apol·lo, com si l’única manera d’assimilar tot el que no hi és a l’escultura sigui mitjançant una mirada capaç d’anar més enllà del que s’està veient. Més enllà?

Fa deu anys, Peter Sloterdijk va recuperar aquest vers per titular el que podríem anomenar una crítica a les pràctiques d’alliberament contemporànies fetes, segons diu, d’exercicis antropotècnics que busquen protegir i millorar l’estat d’indigència on ens ha deixat el fracàs de la il·lustració. Segons ell, i fent una lectura eticorevolucionària del poema, l’autoritat d’atleta diví que Apol·lo desprèn en aquella escultura cal cercar-la dins nostre. No és suficient observar el que tenim davant, sinó encaixar-ho amb el que som i portem a dins. En fer-ho, una crida apareix: “Has de canviar la teva vida”.

Avui, a les taules de novetats ha tornat a aparèixer un altre llibre que reivindica en el seu títol la mateixa idea, La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor. Es tracta d’un dels tres llibres sobre l’amor que va escriure Bell Hooks on afirma, de manera contundent, que un

“gran nombre d’homes ni tan sols ha començat a veure les maneres com el patriarcat els impedeix coneixe’s a ells mateixos, estar en contacte amb els propis sentiments, estimar”. I segueix, “per conèixer l’amor, els homes han de ser capaços de renunciar a la voluntat de dominar. Han de ser capaços d’escollir la vida per sobre de la mort. Han d’estar disposats a canviar”.

Llegint-la, diria que he entès millor el que em va passar a la llibreria. Fins llavors, la meva forma d’aproximar-me als llibres havia estat insubstancial. Em servien les combinacions de paraules en un poema per gaudir de la seva musicalitat, així com la brillantor dels conceptes nous que trobava de tant en tant en els assajos de filosofia. No havia llegit mai com si cada paraula fos part de la meva biografia, com si totes les angoixes o alegries que s’escriuen confraternitzessin secretament amb les meves angoixes i les meves alegries.

“Has de canviar la forma de llegir”, em vaig dir immediatament. Retrobar la sinceritat en les paraules. Ja n’hi ha prou de lectura morta, que no ens diu res. Llegim salvatgement. Com si ens hi anés la vida. Vet aquí una oportunitat de canvi. Les paraules prefiguren el món on vivim. Llegim com si fóssim homes del present.

Cristian Palazzi és doctor en Filosofia, expert en Bioètica i Filosofia Social

“No és suficient observar el que tenim davant, sinó encaixar-ho amb el que som i portem a dins. En fer-ho, una crida apareix:

‘Has de canviar la teva vida’”

Una dona en estat vegetatiu pot ser ventre de lloguer?

Una revista científica publica un article on es planteja l’ús de l’úter de dones en estat vegetatiu per tenir fills. És ètic que una publicació acadèmica empari aquesta mena de reflexions filosòfiques?

SORAYA HERNÁNDEZ

La bioètica es va anar desenvolupant com a disciplina pràctica i teòrica bevent de la filosofia, però la seva eclosió va tenir lloc arran de diverses situacions qüestionables, com l’experimentació amb persones en conflictes bèllics o l’estudi “mèdic” sobre la sífilis que va tenir lloc a Tuskegee (Alabama, Estats Units). Un dels fets que va promoure que es creessin comitès deliberatius en centres hospitalaris va ser el cas de Karen Ann Quinlan, qui va viure en estat vegetatiu alimentada durant nous anys de manera artificial. Al debat sobre la mort cerebral i l’estat vegetatiu se li va afegir la reflexió sobre els drets de les persones en l’àmbit sanitari i la dignitat dels pacients en coma.

El portal Epicrisis, mitjà de comunicació del Col·legi Mèdic Oficial de Colòmbia, és qui s’ha fet ressò en diversos articles sobre la possibilitat de no deixar perdre l’úter sa d’una dona en estat vegetatiu per donar fills a parelles que desitgen ser pares i no poden. La publicació a les xarxes socials d’aquesta idea ha provocat reaccions airades que han recordat com el context neoliberal actual segueix pugnant per

per cent a favor de la gestació subrogada

A Espanya la gestació subrogada està prohibida. Tanmateix, un 58,3 per cent dels espanyols són partidaris de legalitzar aquesta pràctica segons els resultats d’una enquesta realitzada per Sigma Dos. El 68,1 per cent dels que estan a favor són votants de Ciutadans seguit del 64,3 per cent del PP, un 58,9 per cent del PSOE i un 55 per cent de VOX. A Unidas Podemos, un 44,1 per cent hi està a favor mentre que el 44,5 hi per cent hi està en contra.

mantenir les dones com a objectes. A causa de les queixes, el col·legi professional ha esborrat l’escrit del web i ha demanat disculpes. L’article original en el qual es van basar, escrit per Anna Smajdor, doctora en Filosofia i professora adjunta de la Universitat d’Oslo, però, encara té l’accés obert i es pot consultar a la revista científica Theoretical Medicine and Bioethics

En aquest article, la filòsofa argumenta els aspectes positius de la gestació de dones en estat vegetatiu i ho compara amb la donació d’òrgans. Això sí, sempre que hi hagi un consentiment previ i assegurant a les feministes, per tal que no s’hi oposin, que, si un dia els homes poden gestar, ells també hi podran ser candidats. És la ideologia neoliberal actual la que permet aquesta mena de propostes? Continua imperant el mite de la lliure elecció per aconseguir de les dones el que el feminisme intenta evitar? Per què s’ha demanat que es retiri l’escrit al col·legi mèdic de Colòmbia, però l’article original continua publicat? És un atac en contra de la llibertat de càtedra i d’expressió?

Es desprenen molts conflictes ètics d’aquesta notícia. I la bioètica, malgrat que ho intenti, no està exempta de la influència contextual on es posa en pràctica.

Si es considera un valor de pes la dignitat de les persones, si s’entén que el consentiment moltes vegades –sobretot de les dones o col·lectius vulnerables– pot estar tenyit de pressions externes, si s’aplica una perspectiva feminista, si no es creu que les dones tenen com a finalitat a la seva vida servir a la societat (fer fills, cuidar, donar plaer sexual, etc.), llavors es podria fins i tot despendre de l’article una incitació al sexisme i, per tant, el més ètic seria retirar-lo.

D’altra banda, si s’apel·la a l’autonomia com un principi que tota persona fa servir lliurement, si ens envoltem d’un model utilitarista i s’entén la proposta com la solució a un problema global (la manca de natalitat i el dret de ser pares), l’article té tot el dret a continuar present a la revista. Per últim, si la revista considera que l’autora ha seguit la normativa editorial, ha reflexionat basant-se en estudis previs i evidència científica i no està incitant a fer mal a les dones, esborrar l’article implicaria un atac contra la llibertat d’expressió. Caldria aprofitar per assenyalar com encara avui dia hi ha debats sobre grups, pobles o col·lectius que es prohibeixen, però en re

lació amb les dones encara no es vol saber on s’han de posar els límits.

MARTA CAMP

Psicòloga

Nosaltres i el clima

Com a éssers vius que som, no podem negar que no és el mateix un dia assolellat i lluminós que una jornada grisa i ennuvolada. El clima pot arribar a influir molt sobre l’organisme. Tant la temperatura com la humitat ambiental influeixen en el nostre estat d’ànim. També hi ha raons científiques. La radiació ultraviolada inhibeix la producció natural de la melatonina, que és una hormona produïda per desencadenar el son i per això actua com un despertador natural. A més, els seus rajos disparen els nivells de serotonina, una de les hormones necessàries per al benestar, la carència de la qual, se sap, és capaç de desencadenar estats d’ànim baix i fins i tot algunes depressions greus. Si et sents més atabalat durant els dies de ventades pot ser que també tingui una explicació ja que, quan hi ha ràfegues de vent, s’observa un creixement en el sentiment de malestar i d’ansietat, mentre que hi ha una relació entre les altes temperatures i la violència (i per tant com més temperatura, més irritabilitat). El nostre estat d’ànim rep influències del temps atmosfèric encara que, òbviament, no totes les persones s’hi veuen influenciades igual i que tampoc podrem definir una regió amb determinades característiques pel fet de tenir un clima o un altre.

Arribat l’hivern, a més del fred, arriba el trastorn afectiu estacional. Es comenta que els qui pateixen d’aquest trastorn poden sentir-se afectats per la falta de llum durant els mesos d’hivern amb més hores de foscor. Els estudis han demostrat que aquestes persones, quan s’exposen a la llum del sol, sobretot al matí, tenen tendència a sentir-se una mica millor. Però, anem amb compte, aquest trastorn és afectiu i relativament poc comú. Fins i tot les persones que no el pateixen poden experimentar baixades de l’estat d’ànim durant els mesos d’hivern o en climes més freds.

Això sí: tenim les dades que ens aporta l’estudi més complet de tots els que s’han fet fins ara, per la seva metodologia (qüestionaris diaris) i l’amplitud de la mostra objecte d’estudi (1.200 participants), publicat a la revista Emotion, el 2008. Analitzant els resultats, es va trobar que els factors relacionats amb el clima com la temperatura, la llum del sol, el vent i les precipitacions no van mostrar un impacte notable en l’estat d’ànim positiu. En

canvi, la temperatura, el vent i la llum del sol sí que van tenir un efecte sobre l’estat d’ànim negatiu. Les cognicions van revelar que els canvis climàtics no produeixen un impacte rellevant en les persones que prèviament tenen un estat d’ànim positiu però les baixades de temperatura, la pluja, la disminució de la llum solar sí que van afectar les persones que prèviament tenien un estat d’ànim negatiu. La influència del clima en el nostre estat d’ànim depèn, doncs, en gran mesura de l’actitud prèvia amb la qual ens afrontem al mal temps. Per tant, si tens un bon dia, probablement el temps no t’afectarà gaire, però sí ja et sents malament des que et lleves, desganat i sense forces, podria ser que fàcilment el teu estat d’ànim empitjori. D’això se’n pot extreure que els climes temperats són els que fan persones més felices. Algunes investigacions també han notificat una relació entre el clima i la felicitat de la població. Així, les temperatures mitjanes més càlides durant l’hivern i les temperatures mitjanes més baixes durant l’estiu sembla que estan correlacionades amb l’augment de la felicitat. A més, els hiverns suaus i els estius més freds fan que sigui més fàcil gaudir de l’aire lliure durant gairebé tot l’any, no només perquè faciliten l’activitat física, si no perquè passar temps al sol s’ha associat a menors nivells d’estrès i a l’augment del benestar.

Marta Camp és graduada en Psicologia, menció en Clínica i Salut i postgrau en Psicopatologia Clínica

Caixes lentes per pal·liar la solitud

Moltes persones grans se senten soles i per atendre’ls hi ha cuidadors, residències o centres de dia. Però, què passa amb els avis i àvies que, sortosament, són autònoms? One Against Lonliness és una iniciativa holandesa que pretén atendre aquesta població.

JUDITH VIVES

La solitud és un problema creixent arreu del món. El desemparament social, la pèrdua d’amics o familiars, la falta de relacions socials a la feina o viure en un entorn urbà, on les persones no es coneixen, acostuma a explicar aquest fenomen, que afecta en especial la gent gran. Per fer-hi front, se solen impulsar iniciatives com xarxes de suport veïnal, sovint des de l’administració o entitats de voluntariat.

Però també hi ha iniciatives que poden sorgir d’empreses privades. És el cas de la idea d’una empresa holandesa que ha creat un servei per donar conversa als seus clients, especialment la gent gran. La iniciativa l’ha posat en marxa Jumbo –una cadena de supermercats amb seu als Països Baixos amb més de 700 botigues– a través de la Kletskassa, concepte que es pot traduir com a “caixa per conversar” i que identifica el nou model de caixes lentes.

Les caixes lentes són caixes que funcionen a un ritme més lent que les convencionals. L’objectiu és fomentar la conversa entre les persones que van a comprar, amb la finalitat tant de promoure una vida més reposada i slow com d’animar la interacció social en un món cada vegada més accelerat i deshumanitzat.

La Kletskassa està pensada per a clients, sovint persones grans, que no tenen pressa i que poden aprofitar per xerrar amb el caixer. La iniciativa s’emmarca en un projecte més ampli, batejat amb el nom de One Against Loneliness, que impulsa el

govern holandès per combatre la soledat entre els ancians.

Segons es pot llegir a diversos mitjans, la Kletskassa ha tingut una resposta molt positiva entre els clients de la cadena. Per això, Jumbo ja planeja crear 200 caixes iguals a tot el país. A més, les botigues de Jumbo també han introduït una “zona per xerrar” on la gent pot reunir-se per prendre un cafè i conversar. La Kletskassa no és exclusiva per a la gent gran, però els seus usuaris majoritàriament són persones de la tercera edat

La solitud és un problema cada vegada més prevalent als països del primer món. Aquesta situació pot tenir conseqüències negatives per a la salut mental i física, i pot contribuir a perpetuar cercles de marginació i exclusió social. Per això, podria ser interessant que la iniciativa dels supermercats Jumbo es repliqués a altres llocs i arribés també als supermercats de casa nostra.

5 MILIONS D’AÏLLATS

A Espanya, la solitud afecta més de cinc milions de persones que es troben aïllades i sense el suport social necessari. I segons un estudi fet per l’Institut de Salut Mental de Catalunya, el 30 per cent de la població catalana experimenta soledat crònica o freqüent. Aquesta soledat no desitjada és fruit de canvis importants com ara la viduïtat o la pèrdua d’amics que impacten directament en la salut, sobretot, de les persones grans que pateixen aïllament. Això les fa més vulnerables als riscos quotidians i disminueix el seu benestar i qualitat de vida en diferents dimensions. Per exemple, la soledat es relaciona amb la demència, amb un augment de el risc de patir malalties cardiovasculars o amb trastorns de l’estat anímic (depressió, ansietat, fòbies), entre altres. Alhora, la soledat és una qüestió de gènere i classe social que perpetua discriminacions, ja que són les dones grans amb menys recursos les que tenen sentiments més intensos de solitud emocional.

Periodista graduat en Estudis Literaris

ORIOL RIBET Un terratrèmol literari

El tòpic de morir jove, en la plenitud de la bellesa i l’amor, es remunta, com a mínim, fins a l’Edat mitjana (Tristany i Isolda), però és en el Romanticisme que agafa l’embranzida definitiva. El Werther de Goethe va provocar una onada de suïcidis sense precedents. No va ser per aquest efecte d’imitació, però el cas és que Heinrich Von Kleist es va disparar un tret el dia 21 de novembre del 1811, quan tenia només 34 anys.

Kleist, membre de l’aristocràcia militar prussiana, encaixa en el prototip de romàntic que no accepta el destí que la seva procedència social li tenia reservat, ni en troba un de nou en la seva carrera artística. No en va fou un dels escriptors més admirats per Franz Kafka, un altre fill d’una classe social determinada, en aquest cas la burgesia comercial, sense cap voluntat de pertànyer-hi.

Format en els ideals de la Il·lustració, les idees rousseaunianes del bon salvatge i el retorn a la naturalesa impregnen el que probablement és el més famós dels relats breus de Kleist: El terratrèmol de Xile; també s’hi detecta el desengany posterior sobre la viabilitat real dels ideals de progrés de la humanitat basant-se en la raó.

El relat arranca “en el precís instant” del “gran tremolor de terra” que, l’any 1647, va sacsejar Santiago de Xile. Injustament empresonats pel seu amor, considerat illegítim a causa dels convencionalismes socials, i a punt de ser executats, el terratrèmol enfonsa les parets de la presó i allibera dos joves amants. Enmig de la commoció general, s’origina una espècie de locus amoenus, un interval d’harmonia humana entre els supervivents que transcorre al camp –detall significatiu–, i que acaba bruscament quan els dos protagonistes, confiadament, retornen a la ciutat –detall igualment rellevant. Allà, després d’una missa expiatòria on s’assenyala el terratrèmol com un càstig diví per conductes immorals com la seva, els dos joves són assassinats, en una escena literària d’una gran brutalitat que ajuda a entendre la incomprensió que l’obra de Kleist va provocar en una època encara dominada per les normes i el decòrum del classicisme literari.

Uns anys abans, Voltaire, al seu Càndid, ja havia ironitzat sobre la capacitat que els humans tenim per afegir desgràcies a les desgràcies; en aquest cas, a propòsit d’un altre terratrèmol devastador, el de Lisboa de l’any 1755. Voltaire acusa el fanatisme religiós de donar una interpretació divina a fenòmens naturals inevitables. Un

altre il·lustrat, Rousseau, afegeix que aquests fenòmens són inevitables, però sí que poden modificar conductes humanes, com la que ens du a viure en grans aglomeracions humanes a les ciutats que no fan sinó amplificar els efectes d’un sisme.

Dues visions del món –la religiosa i la científica illustrada– es confrontaven el segle XVIII a propòsit d’un esdeveniment tan desgraciat com el que aquests dies ha sacsejat Turquia i Síria. Han passat dos segles, el coneixement científic s’ha consolidat com a explicació de qualsevol fenomen natural, i ja gairebé ningú es plantejaria seriosament, almenys en el món occidental, la hipòtesi que, darrere d’una gran desgràcia, hi ha un déu venjatiu. Alhora, però, aquella confiança dels il·lustrats en la raó, com ens adverteix el relat de Kleist, també té uns límits. Seguim aixecant grans edificis sense garanties constructives en terrenys sísmics, com els que aquest dies s’han esfondrat a Turquia, i provocant guerres fratricides, com la de Síria, que afegirà més patiment a un patiment d’origen natural.

Oriol Ribet és periodista, graduat en Estudis Literaris per la Universitat de Barcelona i director de comunicació i màrqueting a TecnoCampus

“Voltaire acusa el fanatisme religiós de donar una interpretació divina a fenòmens naturals. Un altre il·lustrat, Rousseau, afegeix que són inevitables, però sí que poden modificar conductes humanes”

“Cal normalitzar el vestir-se de les persones amb discapacitat”

Free Form Style és una iniciativa familiar que neix d’una necessitat no resolta: poder-se posar roba sense estar dempeus. Fa gairebé quatre anys, dues cosines van descobrir en primera persona aquesta necessitat. Carolina Asensio és una de les fundadores, juntament amb l’estilista Marina Vergés, d’aquesta línia de roba inclusiva.

REDACCIÓ

Free Form Style neix d’una experiència familiar.

Sí, ja farà vuit anys que el meu germà va patir un ictus amb 49 anys. De la nit al dia, li va canviar la vida a ell i a tot al seu entorn. Primer, només et preocupes pels metges, per la recuperació i les sessions de rehabilitació. Però finalment, quan ja havien passat dos anys, el dia del seu aniversari, li volia regalar uns pantalons que fossin fàcils de posar i treure, però que no fossin de xandall. El meu germà era un home que no havia anat mai amb xandall i llavors m’adono que a Espanya no hi havia una solució per posar-se la roba sense estar dempeus.

I, per tant, decidiu posar fil a l’agulla. Exacte, vaig trucar a la meva cosina, que és estilista de moda. Li vaig comentar la situació i va acceptar el repte. Així neix Free Form Style. Des d’aleshores, fem els pantalons més alts de darrere que de davant, perquè són més còmodes si la persona ha d’estar sempre asseguda. Al final, la roba està pensada per a gent que està dreta, però, per exemple, hi ha persones que s’han d’anar sondant. Doncs el que nosaltres fem és pensar els pantalons més còmodes. Per exemple, n’hi ha uns que tenen una cremallera més llarga al costat perquè els faciliti la feina.

Sou veritablement una iniciativa pionera. Sí. És cert que hi ha alguna marca que ja feia una mica de roba inclusiva, però era pensada per a persones grans. Ara bé, no podem oblidar que hi ha molts joves que

també ho necessiten. De fet, no fa gaire, la Marina em deia hi ha un bilió de persones amb discapacitat a tot el món. Això són moltes persones...

Quina altra mena de peces dissenyeu a Free Form Style?

Per exemple, tenim samarretes totalment obertes per si la persona ha d’estar sempre estirada o se l’ha de vestir estirada. Aquestes samarretes obertes són útils perquè no hagin de fer força. Hi ha persones que són molt rígides, i costa molt moure’ls els braços per posar-los una màniga. També tenim algunes dessuadores amb cremalleres a la màniga per poder regular l’alçada de l’extremitat. I és que no sempre les extremitats tenen la mateixa llargada ni acaben igual. Per acabar, també fem pantalons completament oberts per un cantó, ja que també tenim en compte que moltes persones s’han de posar i treure pròtesis.

Com arribeu a decidir aquestes peces? Bé, doncs escoltant les necessitats. Hem parlat molt amb persones amb problemes de mobilitat i també amb entitats. Vam començar amb els pantalons que necessitava el meu germà i després hem anat obrint el camí amb diferents discapacitats.

Com ha estat la rebuda de la marca? Fantàstica! Quan una persona et diu que feia quinze anys que no es vestia sola, és gratificador perquè, és clar, ens pot semblar molt normal vestir-nos i ho fem sense pensar, però no sempre és així. També vull

remarcar que la marca està pensada per a l’entorn. Hi ha persones que no poden vestir-se, i la persona que les cuida i vesteix també necessita certes facilitats.

Parleu de la triple A: autoestima, autonomia i adaptació. Com n’és, d’important, l’autoestima?

La roba és la nostra targeta de presentació. I les persones amb discapacitat són com l’última minoria que ens toca normalitzar. I, és clar, si no et sents a gust amb com vas vestit, també t’afecta emocionalment. Quan et puja l’autoestima, també et sents més a gust amb tu mateix.

Teniu més projectes entre mans?

Hi ha moltes coses per fer i, a vegades, no podem abastar-ho tot. Anem a poc a poc però no parem. És molt important que comencem a entendre que som diferents i que no tothom té les mides estàndards que la moda fast fashion pretén vendre.

LAURA CERA

Periodista

Missatges sense respondre

L’avi Pitu tenia una forta tendència a acumular objectes. Era un amant dels records i un apassionat de les novetats. Un homenet àgil i bromista dins un caos endreçat, un fidel partidari de la improvisació. Escrivia cartes i postals que arribaven sempre a l’hora en un món que encara havia d’esclatar digitalment. Fa dotze anys, quan va morir, tot just començàvem a tenir internet al mòbil. Els primers anys em servia per avisar que soparia fora, per xafardejar Facebook sense haver de pidolar torn a l’ordinador de casa o per no gastar-me mig sou en una trucada internacional. Grans avenços quotidians. Una dècada després, ja teníem tota la vida a les mans. També totes les relacions. I, amb elles, noves preocupacions. Mentre escric això tinc 62 missatges sense llegir —no comparteixo la xifra de correus per evitar sentències precipitades— i un sentiment de culpa estrepitós. Una culpa que em bloqueja i m’empeny a continuar acumulant. A procrastinar, diferir, postergar, ajornar, posposar. Verbs que sonen massa bé en comparació amb el seu significat. Potser perquè, sovint, el seu ús inclou un toc de justificació per defugir una acusació. Sigui com sigui, hi ha missatges que queden sense respondre. “Quan pugui m’hi poso”. Però el moment adequat no arriba mai, el comptador es va engreixant i, en paral·lel, les ganes d’afrontar el desgavell van caient en picat. No acumulo per plaer, com l’avi Pitu, sinó per la mandra i la vergonya d’haver d’argumentar que tinc molta feina, que vaig amunt i avall, que m’he despistat o que estic fent dieta digital. És en aquest punt quan la imaginació comença a fabricar arguments que no només han de convèncer el meu entorn sinó a mi mateixa. Una nebulosa d’excuses cada vegada més espessa que desemboca en un aïllament entre desitjat i necessari. Un espai segur que a estones genera malestar. La meva dieta digital consisteix a deixar passar el temps. No afrontar converses m’aporta un alleujament momentani, tot i que també pot comportar riscos a mitjà termini. I no em voldria posar dramàtica, però el dia que una amiga em va plantar a la cara que potser algunes persones no ho entendrien i s’allunyarien, vaig pensar que era una exagerada. Vaig reiterar que no tenia temps per assumir les converses pendents com a eufemisme d’una incapacitat organitzativa congènita. De nou, “quan pugui m’hi poso”. I a vegades quan pots és massa tard.

En Salvador va morir la matinada d’un divendres de novembre que va acabar sent més assolellat i calorós del pronosticat. Feia dies que tenia pendent obrir el seu últim missatge. “Quan pugui m’hi poso, ara no tinc temps”. I, de cop, tots els minuts del món. Per llegir-lo, per pensar-lo, per recordar-lo. Just el dia abans havia sortit en una conversa. “Què en saps”, em van preguntar. Va escrivint, però l’intrús continua fent de les seves. M’ho havia dit a principis de mes, quan em va escriure per anunciar-me que aquesta revista li publicaria un nou conte. Els seus relats i poemes havien anat creixent agafats de la mà del Parkinson, influenciant-se, acompanyant-se. Sense la malaltia, les històries d’en Salvador haurien estat diferents; haurien traçat altres camins. Però la presència de l’intrús era tan potent que eclipsava el seu passat d’enginyer per donar pas a un present –malgrat que jove– en degradació constant. I com més avançaven les tremolors, més profunds eren els seus textos. En Salvador s’apagava i no ho sabíem. Ho intuíem, però fèiem veure que la foscor encara quedava massa lluny per preocupar-nos abans d’hora. Mentrestant, els missatges s’anaven acumulant.

Quatre mesos després, continuo demorant respostes. Convisc amb el temor de tornar a fer tard i amb un dilema constant entre la sort de poder estar en contacte immediat amb algú i la necessitat de demostrar que no sempre estic disponible.

Us deixo; he de respondre una nota de veu de vuit minuts de la meva amiga.

Laura Cera Brisa és periodista a Mataró Audiovisual i conductora del programa Valors a l’Alça

“El moment adequat no arriba mai, el comptador es va engreixant i les ganes d’afrontar el desgavell van caient en picat”

(Barcelona, 1985). Doctor en Filosofia Moral por la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Actualment és membre del comitè científic del UPF Centre for Animal Ethics. Actualment és investigador Beatriu de Pinós al grup de Filosofia del Dret de la UPF. A més de la seva activitat acadèmica, és activista en defensa dels animals, sent membre de l’organització Ètica Animal, en la qual ha exercit com a portaveu en diverses conferències.

(La Granja d’Escarp, 1964). Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i professor d’Ètica de la Comunicació a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull. El 2022 va publicar Acaçar la boira. Una educació sentimental al Segrià dels anys setanta, un relat a mig camí entre l’assaig memorialístic, l’autobiografia intel·lectual i la novel·la de formació a partir de la seva infància en aquesta comarca.

— Els animals tenen dret a no ser torturats, a la seva integritat física i a la llibertat.

— En el moment en què atribuïm drets als animals, entrem a la dimensió desconeguda.

El Congrés dels Diputats ha aprovat la nova llei de benestar animal, que entre altres coses atorga estàtus d’“ésser vius dotats de sensibilitat” als animals. Però és correcte el rol que els donem dins de les famílies i en el conjunt de la societat?

MODERAT PER JOAN SALICRÚ

La nova llei preveu l’enduriment de les penes per maltractament animal, prohibeix sacrificar animals de companyia, obliga a identificar totes les mascotes i preveu la transformació de zoològics i delfinaris en centres de recuperació animal. Però per què era necessari fer aquesta nova llei de protecció animal?

EZE PÁEZ— És un tema de distribució competencial: cada comunitat autònoma té les seves lleis de protecció animal, que estableixen les diferents categories d’animals i quins són els drets i obligacions de les persones que en són titulars, però fins ara no hi havia cap llei estatal relativa a la protecció dels drets i el benestar dels animals. Per tant, l’Estat només té la competència per fer la legislació bàsica, que, després, les comunitats desenvoluparan. La llei es basa a establir un mínim de protecció dels drets i del benestar animal, tot i que justament ara fa un any es va modificar el Codi Civil per tal d’excloure els animals de la categoria jurídica tradicional de “béns mobles” i que passessin a formar part d’una categoria separada sense canviar la potestat d’entitats apropiables; és a dir, entitats sobre les quals podem tenir drets de propietat sobre ells. Una altra novetat de la llei és que s’amplia l’àmbit d’animals

que queden protegits per aquestes normes. Per tant, és un canvi necessari tot i que moltes persones el podem considerar insuficient.

FERRAN SÁEZ A mi tot el que sigui contribuir al benestar dels éssers que senten el dolor em sembla bé. El que passa amb tot el que té a veure amb el benestar dels animals és que parteix d’un equívoc, que és l’ús de la paraula drets. Els drets són una cosa que va associada als deures. I, per tant, és impossible que un animal pugui assumir uns determinats deures amb relació a uns determinats drets, de la mateixa manera que un infant tampoc pot assumir uns determinats deures amb relació a uns determinats drets i, per això, té una tutela o custòdia. Nosaltres tenim obligacions cap als animals, perquè som éssers conscients i sabem que senten dolor. Però això no implica que aquesta obligació humana cap als animals equivalgui a un “dret dels animals”, és a dir, que siguin subjecte de dret, no objecte d’obligacions. És un equívoc amb el qual cal no jugar, perquè després ens podríem trobar amb embolics molt importants. És a dir, en el moment en què atribuïm drets —en el sentit humà de la paraula—, entrem a la dimensió desconeguda. Aquest és el tema.

Secció elaborada amb la col·laboració de

Eze Paez, hi ha uns drets dels animals i uns drets dels homes diferents?

E. P. Estic en desacord amb la posició que desenvolupava ara en Ferran Sáez. No existeix cap obstacle perquè l’ordenament jurídic atribueixi drets als animals no humans i, de fet, és molt convenient que ho faci. L’objecció principal que li faria és que és fals des d’un punt de vista conceptual que només puguem atribuir drets a aquells individus que poden exercir obligacions. En la seva intervenció, justament, ha esmentat un contra-exemple, el dels infants. Els nadons just acabats de néixer, segons l’ordenament jurídic, són titulars d’uns drets fonamentals constitucionalment protegits, però no tenen cap capacitat d’exercir obligacions. Hi ha molts éssers humans amb diversitat funcional cognitiva que, per no poder entendre el contingut de cap obligació, no poden contraure, ni poden exercir, cap tipus d’obligació jurídica. Tot i així, el sistema els reconeix com a titulars de drets subjectius.

Seguint aquesta mateixa línia, tampoc hi ha cap obstacle, per tant, en el cas dels animals. El que és realment important és identificar si l’individu en qüestió té un interès que hagi de ser jurídicament protegit i si la tècnica d’atribució de drets subjectius és la més adient per tal de protegir-lo. La qüestió és, doncs, si els animals tenen interessos que poden ser protegits per drets i quin és el mecanisme d’atribució de drets dels animals més eficaç per protegir-los. En aquest sentit, l’experiència ens ha demostrat que el mecanisme dels drets ha estat el més eficaç per protegir els interessos dels éssers humans.

F. S. M’estranya el que comenta el company Eze Paez, perquè justament he posat expressament l’exemple dels infants sabent que em contestaria això.

A veure, des del punt de vista conceptual, la noció de dret està associada a la noció de deure. És a dir, si tu et compres una casa, a partir del dret a la propietat, tens un dret sobre aquell bé, però també tens el deure de fer-li el manteniment, per posar un exemple. Em sembla que això no té motiu de disputa. Òbviament, hi ha el tema de les persones que tenen una discapacitat o dels nens —en aquest cas nosaltres tenim obligacions cap a ells, ja que no poden defensar-se per ells mateixos.

Concretant sobre la llei, el que crec que ha fet enfadar els veterinaris és el tema de l’eutanàsia dels animals. En el moment en què, per exemple, queda clar que tu no pots anar amb un gos a una clínica veterinària i dir que l’executin allà mateix, això queda meridianament clar. En això s’ha fet un avenç impressionant. Després hi ha les qüestions dels gossos de caça o els gossos policia, que tenen una determinada utilitat. Tinc la impressió que, des del punt de vista numèric i de manera escandalosa, el problema no ha estat tant en els animals de companyia, sinó en un tema que, en principi, a Catalunya, ja està legislat. El que sí que es podria legislar millor és el tema dels animals de granja: aquí sí

que n’hi ha molts que tenen una vida miserable. I també és cert que la nostra obligació és que, com a mínim, no ho sigui tant. Però també és cert que, en el moment en què fem un discurs especista, aleshores obrim portes a la dimensió desconeguda.

La nova llei resol o millora també la situació dels animals d’aquest entorn d’explotacions ramaderes rurals?

E. P. No. Abans, però, volia dir que tinc un petit desacord conceptual amb el Ferran respecte la seva darrera intervenció, tot i que un gran acord substantiu en el contingut. La qüestió conceptual és la discrepància sobre la vinculació entre dret i obligació. És cert que hi ha certs drets que només tenen sentit atribuir-los com a correlats d’una obligació. Però també hi ha altres drets, com per exemple el dret fonamental a la vida, que no depenen per a la seva atribució vàlida de què el propi individu pugui complir obligacions, sinó que són els altres el que han de complir obligacions respecte d’ells. Aquests drets fonamentals a la vida –a no ser torturats, a la integritat física i psicològica, a la llibertat–són als quals ens hauríem de referir quan parlem dels animals. I, justament, aquests drets són els que no es respecten pel que fa als animals en granges que, com deia el Ferran, des d’un punt de vista quantitatiu i qualitatiu són dels que més importen.

A Catalunya hi ha desenes de milions més d’aquests animals en granges que d’animals de companyia, “de ciutat”. A més, les condicions de vida dels animals en granges, la majoria dels quals estan en granges d’indústria intensiva, són d’un patiment enorme. Les nostres normes jurídiques no adrecen de manera seriosa aquest problema. En primer lloc, perquè es tracta d’un sector econòmic molt important i, en segon, perquè millorar les condicions de vida d’aquests d’animals suposa un cost per la indústria que ara mateix no està disposada a assumir.

D’aquesta manera, aquesta llei, com moltes altres lleis semblants que es fan en el nostre entorn jurídic, no té en compte aquest problema perquè, ara mateix, tampoc existeix l’oportunitat política de ferho. Des del moviment de defensa dels animals es té molt clar que el gran problema respecte als animals sota control humà és la explotació ramadera.

“Les condicions de vida dels animals en granges, la majoria dels quals són d’indústria intensiva, són d’un patiment enorme. Les nostres normes no resolen aquest problema”

En el món rural hi ha una visió massa centrada en els interessos de la pagesia? Hi pensem poc en els animals?

F. S. Vaig néixer en un poble que no arriba als mil habitants, La Granja d’Escarp. Jo vinc d’aquest món i em sembla que cal diferenciar la visió d’una persona que s’ha de guanyar la vida treballant la terra o tenint una granja. Així doncs, des d’una visió urbana i amb uns valors, postmaterialistes, la realitat n’és una, però des del punt de vista sòrdidament material, és a dir, d’haver-se de guanyar la vida, la realitat n’és una altra. Jo m’he criat envoltat de gossos de caça i he estat caçador, però també conec el malestar que pot generar, per exemple, introduir espècies que s’havien extingit fa molt de temps. És, per exemple, el cas dels óssos al Pirineu; seguint aquesta lògica, també es podrien introduir rinoceronts, ja que 300.000 anys enrere ja n’hi havia, al Vallès. El que vull dir és que la percepció de la gent que s’ha d’enfrontar cada dia a aquesta mena de qüestions és molt diferent de la visió que en pot tenir una persona que té un animal domèstic a casa. I cal tenir una actitud més respectuosa amb les persones que, simplement, s’estan guanyant la vida d’una manera determinada.

E. P. Estic d’acord amb el Ferran. Considero que és un error creure que l’status quo de la natura té un valor intrínsec. Em sembla que el rebuig a aquesta idea és també força estès en el moviment de defensa dels animals. Hi ha mesures de reintroducció d’espècies basades en aquesta assumpció que són equivocades. En tot cas, la gestió del medi ambient s’ha de fer sempre atenent a tots els interessos en joc, tant dels humans com la dels animals no humans que hi viuen. I s’han de prendre les decisions que serveixin a l’interès general sense discriminació d’espècies. És important no caure en el parany de pensar què, com que alguns animals vivien abans en un territori, tenim l’obligació de reintroduir-los, sigui quin sigui l’impacte en altres animals.

Pel que fa a la qüestió de les persones que depenen econòmicament de l’explotació ramadera o d’altres activitats econòmiques on es causen danys als animals, crec que és necessari distingir entre quin és el

nostre objectiu final i quin és el camí per transitar cap a aquest objectiu. Per part meva, l’objectiu final és una societat sense discriminació d’espècie on no es causin danys injustificats als animals. Ara bé, està clar que mentre des d’un punt de vista econòmic, una part important del PIB català depengui de la ramaderia intensiva, no existeix l’oportunitat política de fer aquest canvi. Però això no implica que no haguem de transitar cap aquest objectiu, sinó que part de la nostra estratègia hauria de consistir en transformar econòmicament aquests territoris per tal que la seva economia no depengui d’aquestes activitats i que la gent es pugui guanyar bé la vida d’una altra manera. Quan arribem aquí, es donaran les condicions polítiques apropiades per tal de fer els canvis que, des de la defensa dels animals, desitgem fer.

Hem trobat una frase de Ferran Sáez que diu: “Els animals han passat de fer-nos por a ser objecte de compassió. Han passat de ser un tòtem a ser un tabú”. Per què un tabú?

F. S. Bé, perquè ens hem allunyat de l’admiració pel que és sagrat. I quan dic sagrat ho faig no en el sentit religiós, sinó pel que van començar sent els animals amb relació a les persones. És a dir, la primera prova visual que tenim de la nostra relació amb els animals són les pintures que hi ha a les coves de fa 40.000 anys, i que són escenes quotidianes. En el món grec, una persona era la que no era una divinitat. És a dir, els anthropoi eren els que no eren déus. Més endavant, les persones van passar a ser les que no eren animals. I, avui, comença a passar que les persones som les que no som màquines. Això ja ha començat. I, per tant, la nostra oposició –contraposició–amb els animals considero que s’ha d’ubicar en una mena de segment més llarg. El que no podem fer és projectar de forma presentista una visió urbana del primer quart del segle XXI en una cosa que fa quaranta mil anys que dura. I, per tant, penso que sense aquesta contextualització poca cosa farem.

E. P. Hi ha diferents qüestions. Penso que és molt complicat fer judicis de crítica moral a persones que van viure en segles passats i que van haver de decidir en unes altres circumstàncies. Pot ser cert que, en algun moment de la nostra història, matar animals per tal de menjar-los fos necessari per satisfer els nostres interessos bàsics i, potser, això permet justificar moralment aquesta pràctica en aquell moment. Però avui això ja no és necessari. Matar animals per menjar-los no satisfà interessos bàsics, sinó que el que fa és permetre’ns gaudir més d’un determinat sabor en comptes d’un altre.

Arribats a aquest punt, estem parlant d’interessos trivials per part dels éssers humans, com el plaer d’un sabor, mentre es frustren interessos bàsics dels altres animals. En aquest cas, el judici moral ha de ser un altre. Crec que ens hem de decantar per la protecció dels interessos d’aquests animals. Això és aplicable almenys a les persones que vivim en països occidentals desenvolupats, siguin en entorns urbans o rurals.

“Des d’una visió urbana i amb uns valors, postmaterialistes, la realitat n’és una, però des del punt de vista d’haver-se de guanyar la vida al camp, la realitat n’és una altra”

Quin és el rol que tenen els animals de ciutat, que són un factor clau per a persones grans que viuen soles? Ara també ha aparegut un concepte de família en què, en comptes de tenir dos fills, tenen una criatura i un animal de companyia que “fa” de segon fill.

F. S. Hi ha gent que té gossos, gats o altres. Jo he decidit tenir fills. Però em sembla que és una contraposició una mica frívola. La gent fa el que pot o el que vol i, per tant, no se li ha de retreure res a ningú. El que passa és que, des d’un determinat dis-

curs, aquesta equiparació entre fills i animals domèstics resulta possible. Aquest discurs és el que està prosperant i es basa en una petició de principi, que és una fallàcia, com tots sabeu, i és el que diu que només hi ha un horitzó moral: el veganisme. Aquest és l’horitzó moral, teleològicament parlant, al qual tots ens hauríem d’anar adreçant. Si en comptes de fer una petició de principi, això s’argumentés d’una altra manera, probablement, el resultat seria diferent.

E. P. Parlàvem de quin és el rol dels animals en els entorns urbans i ens hem centrat en els animals de companyia. I d’animals urbans n’hi ha més que els animals de companyia. De fet, la majoria són animals que viuen en les nostres ciutats sense que ningú en tingui cura, com els coloms a Barcelona o els porcs senglars. Quantitativament són més importants que no pas els animals de companyia i les nostres lleis i actituds haurien d’estar dirigides també a protegir els seus interessos. Pel que fa als animals de companyia, cadascú té les seves preferències sobre perquè tenir-ne o no en comptes de tenir fills, o tenir fills i animals de companyia alhora.

Tornant al tema del veganisme: ha de formar part del nostre ideal moral el fet de comportar-nos de manera que minimitzem els danys que causem als altres i, part d’aquests altres són els animals no humans. Per tant, part del nostre deure com a consumidors és no finançar aquestes activitats econòmiques que fan mal als altres animals tal com també és el nostre deure no finançar activitats que fan mal als éssers humans. El veganisme no és més que una ètica de consum aplicada a les nostres obligacions cap als altres animals.

“D’animals com els coloms, a les ciutats n’hi ha molt més que no pas animals de companyia, i les nostres lleis haurien d’estar dirigides també a protegir-los”

“Des d’un determinat discurs que cada cop prospera més, aquesta equiparació entre fills i animals domèstics resulta possible”

Tenim el sexe que ens imposen?

Per bé que estiguem en una societat democràtica i aparentment alliberats de tabús, vivim el sexe de forma normalitzada o segueixen marcant-nos la pauta sobre com fer-ho?

OPINIÓ

Àngel Puyol

Més enllà del consentiment sexual

ENTREVISTA

“El porno elimina el llenguatge i les emocions”

Lluís Ballester

ENTREVISTA

“Tenim una educació sexual nul·la”

Marina Castro

Tenim el sexe que ens imposen?

ÀNGEL PUYOL MÉS ENLLÀ DEL CONSENTIMENT SEXUAL L’

Olga va acceptar la invitació d’en Marc d’anar a casa seva a prendre l’última copa. Un cop al pis, van passar de mutu acord del flirteig verbal al físic mentre ell la desvestia amb una delicada sensualitat i ella acaronava amb suavitat la part de darrere del coll d’ell. Res podia presagiar que l’Olga, en un instant de dubte, demanés a en Marc que s’aturés, que no volia continuar i que preferia anar-se’n a casa. En Marc, amic seu de feia temps, va intentar persuadir-la de continuar el que havien començat, però ella, amb certa vergonya i disculpant-se contínuament, sobretot per l’afecte personal que sentia pel seu amic i per un imprecís sentiment de culpa, va mantenir la seva idea de parar i anar-se’n. Havent consentit tots els prolegòmens de la cita amorosa fins aleshores, l’Olga va retirar el seu consentiment a culminar la relació sexual. En Marc, enutjat, no s’ho va prendre bé i la va forçar fins a satisfer el seu desig. No va quedar cap marca al cos de l’Olga de la violència exercida contra ella perquè no va oferir resistència: en part, pel sentiment de culpa i, en part, perquè no volia afegir un dany físic a l’enorme dany moral i emocional que estava experimentant. En sortir del pis, l’Olga sabia que no podria demostrar la violació.

En les últimes setmanes, el govern espanyol, el Congrés i la societat debaten la llei del “sí és sí”, que vol substituir la del “no és no” afegint l’element jurídic del consentiment com a determinant de la llibertat sexual, sense necessitat de cap prova o constatació irrefutable de violència en cas d’abús o violació. Al cap i a la fi, sense aquesta prova, l’Olga podria inventar una acusació falsa contra en Marc; això pensen els més escèptics, coneixedors que

la maldat humana, a diferència del poder i la vulnerabilitat, es distribueix equitativament entre homes, dones i totes les variants de gènere que puguem imaginar.

El debat jurídic sobre aquest assumpte és molt complicat, però en aquest article em vull centrar en el rerefons del consentiment, ja que s’ha convertit en la clau de volta de la llei i de tantes altres relacions humanes que tenen per finalitat el respecte a la llibertat de les persones. Estic pensant, per exemple, en el “consentiment informat” que es demana al malalt abans d’una intervenció mèdica, el consentiment tàcit en la donació d’òrgans —tal com recull la llei espanyola—, el consentiment de la prostituta i dels actors i actrius porno a mercantilitzar el seu cos, o el consentiment dels treballadors a fer feines mal pagades i insegures.

El consentiment —és a dir, l’acord deliberat, conscient i lliure de la voluntat respecte a un acte extern, propi o estrany, tal com el defineix el dret— representa l’expressió de l’autonomia de la persona, de la llibertat individual que, com a societat, volem protegir. Per a algunes persones, inclosa una part rellevant del feminisme, el consentiment és també un acte d’emancipació personal.

Ara bé, l’elogi del consentiment xoca contra la paradoxa del fet que no sempre volem consentir tot el que podem consentir, valgui aquí el joc de paraules. O és que volem consentir el canibalisme, la venda d’òrgans, l’explotació laboral o la servitud voluntària encara que es pugui demostrar que hi ha intervingut el consentiment del “sí és sí”, que totes les parts estan disposades a declarar la seva conformitat i que, fins i tot, se sentiran moralment ofeses si els neguem la llibertat en aquests consentiments, sovint explícits?

En el debat sobre el consentiment sexual, hi ha almenys tres àmbits que, tot i que estan relacionats

Catedràtic d’Ètica a la Universitat Autònoma de Barcelona

Tenim el sexe que ens imposen?

entre si, tenen problemes propis: el jurídic o penal (amb l’obstacle de la “prova”, com hem vist), el filosòfic (amb la irresoluble qüestió del lliure albir) i el cultural i ètic (amb les creences que impulsen els nostres desigs i que a voltes els legitimen i a voltes els adulteren).

M’agradaria dir alguna cosa sobre el rerefons cultural i ètic del consentiment per contrarestar l’eufòria liberal i emancipadora a favor seu sobretot en les anomenades relacions sexuals consentides. I és que darrere d’una relació sexual consentida hi pot haver menys consentiments reals dels presumits. Pensem, per posar un exemple, en les creences que la societat patriarcal ens inculca sobre el significat del desig sexual i la forma de satisfer-lo. El desig sexual o la libido és, en la seva part bruta o salvatge, igual en homes i dones, però la cultura sexista omple de creences diferents uns i altres sobre el seu significat. Són les creences apreses des de petits que fan que els homes sentin que tenen dret a accedir al cos de les dones, i que les dones pensin que el seu desig es veurà satisfet si “agraden” als homes amb una actitud preferentment submisa i que són les culpables que els desigs d’ells no arribin a port.

Aquesta desigualtat de gènere, nociva i injusta, inunda totes les formes de consentiment que hi pugui haver entre homes i dones: des de l’amor romàntic fins a la prostitució, les trobades d’una nit o el sexe entre adolescents. Desaprendre aquestes creences i expectatives és molt laboriós: exigeix molta pedagogia, molt feminisme, molta maduresa, molta legislació encertada, i molta valentia personal.

El consentiment de l’Olga no hauria d’estar forçat per les creences masclistes amb què ha crescut, que la fan sentir injustificablement culpable d’aturar la relació sexual en el moment que ella vulgui; les mateixes creences que contaminen la ment d’en Marc amb la idea absurda i punible que associa masculinitat i potència sexual i que el fan sentir menys home si no culmina els seus impulsos libidinosos.

Una altra creença molt pròpia del nostre temps és la que castiga la falta de vigor i l’alta freqüència de les relacions sexuals, fins i tot dins parelles estables, i que fa creure als més apàtics que alguna cosa no rutlla en les seves vides, ni en la parella, ni en la recerca infinita de la felicitat, si no tenen relacions sexuals plenes, estridents i continuades. El sexe és fonamental en les nostres vides, però no hem de deixar que la societat ens marqui el com, el quan, el quant ni amb qui hem de tenir sexe si som adults i autònoms. La pressió social per mantenir relacions sexuals canòniques és igualment asfixiant en una societat puritana que en una d’hedonista.

Mentre no resolem els atzucacs jurídics i filosòfics del consentiment (aquest últim cal reconèixer-lo com a irresoluble), seria millor concentrar-nos a desfer els mites culturals del sexe, a enfortir les dones a reconèixer els seus desigs reals amb independència de la mirada interessada dels homes, a reeducar els homes en favor del respecte exquisit a la voluntat sexual de les dones en qualsevol de les circumstàncies d’una relació sexual i a anul·lar-los l’estupidesa moral de pensar que el seu desig està per sobre de la voluntat dels altres. Hauríem de fomentar que cada individu explori i valori per si mateix, sense els prejudicis de la cultura masclista, i sense la dictadura de la felicitat ni de la beateria, el lloc que el sexe ha d’ocupar en la seva vida i com satisfer-lo de la manera més plaent, i sempre amb el consentiment real dels qui convidem a compartir la nostra intimitat.

l consentiment no és un mer acte individual, com no ho és tampoc l’emancipació o la llibertat; depèn d’un context cultural, legal i moral que el valora, el protegeix i li dona sentit; que es creïn les condicions socials, simbòliques i materials que permeten que tothom el pugui exercir i que tothom en gaudeixi i el respecti en igualtat de condicions.

Àngel Puyol és catedràtic d’Ètica a la Universitat Autònoma de Barcelona

Tenim el sexe que ens imposen?

“El porno elimina el llenguatge i les emocions”

TEXT: ORIOL TORO / FOTOS: TOLO BALAGUER

Tenim el sexe que volem o el que ens imposen?

Tenim el sexe que podem! Però bromes a banda, tenim un sexe distorsionat i molt masturbatori. El nostre sexe sembla que sigui més plaent si va vinculat als models que has vist i has après del porno. Però això no és sexualitat, sinó pornografia!

Aquest fet acaba provocant frustració i a més genera el pas senzill a la prostitució. La prostitució ha canviat, ja no és al carrer, sinó al web. I està connectada totalment al voltant del mercat del porno. La intel·ligència artificial està també ajudant a desenvolupar un mercat cosificat, vinculat a les teves prioritats i dissenyat especialment per a tu.

Això altera les relacions humanes distorsionant les nostres realitats?

L’assagista nord-americana Siri Husvedt diu que ja no podem parlar del món de la pornografia i del món de la sexualitat real. Ella defensa que ara mateix els imaginaris culturals creen realitats que el jovent interpreta com a autèntiques. Per tant, allò real ara és el porno.

Estem vivint, doncs, una pornificació de la cultura?

Clarament, el porno ens està contaminant àrees personals que no ho estaven. Estem tan modelats per la pornografia que hi ha una percepció molt distorsionada del que és una relació i acabes traslladant a la vida personal el que veus a la pantalla. Això provoca una relació de dependència i addicció totalment insana.

Estem perdent capacitats, doncs?

El porno ens anul·la els sentits, fins i tot en les relacions interpersonals. El porno no aporta una olor, un tacte, un soroll… tan necessaris. Amb el porno tot es redueix a un únic sentit: la vista. Per tant, l’imaginari autònom està clarament en retirada i l’imaginari és dependent de les imatges del porno. I, d’altra banda, hi ha una reducció sensorial. El porno no té banda sonora. Sense so funciona igual. Tot es redueix a mirar.

El porno alterarà la percepció que tenim de l’altre i de la sexualitat humana?

Sí, ja ho fa. Només cal mirar l’alta demanda que hi ha de cirurgies estètiques. Les

companyies ja fan ofertes als adolescents. Cadascú que faci el que vulgui amb el seu cos, però hem de ser conscients de com ens estan manipulant.

S’hauria de regular diferent i legislar perquè la pornografia no fos un element tan distorsionador a la nostra societat? Sí, cal regular la indústria del porno. És indecent que aquestes empreses tinguin registrats els dominis de qualsevol mot que faci referència a la sexualitat o al cos. No pot ser que puguem mirar porno sobre l’incest de pares sobre les seves filles sense cap mena de límit ni filtre. Es normalitza l’incest com si fos la cosa més natural del món. I tot està en obert i de fàcil accés! Però jo no faria una regulació en un sentit prohibicionista, sinó en el sentit que faci el porno innecessari.

Els últims temps s’ha parlat moltíssim de consentiment, arran de la llei del “només sí és sí”. Què significa consentir? El consentiment, tal com s’està tractant ara en el debat públic, és l’acord informat entre dues persones o més, per fer

El sociòleg expert en pornografia alerta dels afectes d’aquesta tradició patriarcal i fictícia alhora de mantenir relacions sexuals i reclama l’obertura d’espais de debat per tractar la sexualitat que volem.

determinades activitats, en què acceptes participar d’acord amb determinades premisses que s’han de donar: l’edat, que estiguis en condicions de prendre decisions… Però sempre hi ha condicionants, i, si s’obvien, la definició sempre serà parcial. És per això que a vegades hi ha malentesos, justament perquè s’han deixat de banda coses que són absolutament essencials per entendre bé el consentiment.

Com per exemple?

Els contextos de pressió en una empresa o en condicions de dependència de l’altra persona; aquest és un debat que en termes de violència de gènere hi ha constantment. Hi ha dones que per pobresa, perquè estan aïllades o perquè no tenen recursos de xarxa social, no poden abandonar una situació que és violenta i que continuen acceptant.

Hi ha definicions o apreciacions diferents sobre què és el consentiment?

Hi ha una diferència entre la definició filosòfica i la més popular. Fins al 2004 no hi havia una normativa específica sobre la violència de gènere, però des del punt de vista filosòfic ja teníem altres conceptes que ens permetien tractar aquest tema. Amb el consentiment passa el mateix: hi ha una producció de definicions i matisos molt important, però jurídicament s’arriba a uns pactes i es fixa una definició. Però no ens enganyem: que l’única definició vàlida sigui la jurídica no és real.

El consentiment, tenint en compte que una de les parts proposa, és també, en certa manera, claudicació?

Sí, sobretot en condicions de desigualtat. De fet, moltes relacions ja es donen en un marc de desigualtat. Pot ser que alguna persona tingui més capacitat per seduir-ne una altra, o pot haver-hi algú que enganyi algú altre. La filosofia ja ens parla del consentiment “de l’esclau ben alimentat”. És consentiment o estava tan viciat que no hi havia més remei? Hi havia alternatives?

Ara vivim en el marc de la síndrome de l’esclau: per no perdre la parella, o mantenir-te vinculat a algú, o millorar el teu ambient, acceptes situacions que no et fan bé.

La demanda de consentiment va en contra de la naturalitat, la creativitat, l’espontaneïtat?

Tenim el sexe que ens imposen?

SEMPRE AL COSTAT DELS JOVES

Lluís Ballester (Santiago de Compostela, 1960) és doctor en Sociologia, Filosofia, i diplomat en Treball Social. Al llarg de la seva carrera, ha treballat com a educador i treballador social en programes socioeducatius per a joves (Càritas), justícia juvenil (Ministeri de Justícia) i serveis socials comunitaris (Consell de Mallorca). Des de l’any 2003 forma part del Grup d’Estudi de la Prostitució a les Illes Balears i, des del 2020, presideix també l’Instituto Galego de Xestión para o 3o Sector (IGAXES). L’any 2021 va ser guardonat amb el premi Hombre Progresista de la Federación de Mujeres Progresistas.

“Vivim en el marc de la síndrome de l’esclau: per no perdre la parella, o mantenir-te vinculat a algú, o millorar el teu ambient, acceptes situacions que no et fan bé”

Cal no oblidar que existeix el consentiment espontani. Jo crec que entre firmar un document, acceptar de paraula i acceptar amb la comunicació no verbal, hi ha clarament posicions diferenciades. Si el que tu vols és establir una relació amb una altra persona, cal fer un acord escrit, igual que quan acceptes una herència. En el cas de les relacions, molts cops n’hi ha prou amb el consentiment verbal. El problema arriba quan cal acreditar que hi ha hagut consentiment, perquè hi ha hagut una agressió.

Com es pot calibrar això? Estem contaminats per la desconfiança. Imagina’t el cas de les aplicacions de cites. Un infant de setze anys connecta amb un altre i queden per l’endemà. Però quan es troben, moltes coses han canviat: la parla, l’olor… L’altre es pot considerar autoritzat a iniciar una relació? Establim consensos de pràctiques que després canvien els contextos en què es desenvolupen. És raonable que hi hagi una certa desconfiança en un cert moment, però és trist, perquè al final altera molt el comportament espontani.

Quins valors creu vostè que protegeix el consentiment?

En principi, que no s’alteri la teva lliure voluntat, però també hi ha la protecció de la dignitat, que és un concepte molt discutible, però que també està inclòs en el consentiment. Acceptem el consentiment perquè volem respectar i protegir la capacitat de prendre decisions lliures en un context d’igualtat. És a dir, en un context propiciat. Aquesta és la base de les nostres relacions. La cultura de la protecció i de la confiança. Hi ha també, per tant, valors molt importants implicats.

Aquest context no viciat i de lliure decisió existeix?

Pràcticament en totes les relacions hi ha moments de desigualtats, perquè venim de tradicions, cultures i posicions socials diferents que són inevitables. Sempre hi ha una certa posada en dubte de la garantia de consentiment. Sempre fem coses calculant. I és inevitable. Jo puc somriure més a una persona si sé que el meu contracte depèn de la seva decisió, o perquè

Tenim el sexe que ens imposen?

l’estructura de la seva organització té una posició de privilegi respecte de la meva posició. I això passa arreu, en política, a les empreses… Es calculen els passos per obtenir resultats. Per tant, caldria eliminar els vicis de la cultura del consentiment, però això és el mite de la possibilitat de relacions autèntiques. Tots les perseguim, en parlem, però tots sabem que són un mite.

El consentiment no és mai una decisió lliure, sinó que està condicionada? Exacte, no és mai lliure del tot. No ens agrada que els altres facin coses calculant què en volen treure, de tu, però això no sempre és senzill.

Quin paper té la pornografia en les nostres relacions afectivosexuals? I en el consentiment?

La pornografia produeix, en primer lloc, distorsions perceptives, com la distorsió de la lectura del que l’altre accepta o no. Té distorsions en les actituds, que són les precursores de la nostra conducta. I impacta en les conductes, perquè les modela. Ens ensenya com fer unes coses i no unes altres. No ens ensenya l’afecte, perquè no és un excitant ràpid. No ensenya les paraules, no ensenya la seducció, per tant,

elimina el llenguatge i la capacitat d’elaborar les emocions. Treballa l’emoció crua per tal de generar molt ràpidament una activació sexual o una activació emocional.

I la gent és conscient d’aquestes distorsions?

Encara que els adolescents pensin que el porno és fantàstic, perquè els ensenya coses, en el fons els està fent més mal que bé. I és que el porno legitima situacions de violència simbòlica. També nega el significat de les paraules de les dones quan rebutgen una relació, perquè veuen com l’home s’hi imposa. El porno no frustra mai el desig masculí i dona a entendre que, si una dona es queixa, és igual, perquè ja li acabarà agradant, com si això formés part del joc sexual natural. Aquestes distorsions són molt tòxiques des del punt de vista del consentiment.

S’està produint una desconnexió empàtica del jovent per culpa de la pornografia? Clarament. Hi ha una pèrdua del control sobre el reconeixement de les pròpies emocions. Des de fa dos mil anys la filosofia ja sap que, per desenvolupar les emocions, els humans hem de desenvolupar el llenguatge. Parlar de les emocions és el que ens permet controlar-les i comprendre-les. Això ja ho sabien els estoics, els epicuris… Si perdem aquesta capacitat de posar paraules a les emocions, no podrem construir una bona comprensió de com ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb els altres. L’activació crua de l’emoció genera certs inconvenients collaterals, com l’acceptació implícita de la violència, tant la simbòlica com l’explicita. I això ho estem ignorant, perquè el porno massiu que es consumeix avui en dia és relativament nou. La quantitat de porno disponible i la seva capacitat de seducció és brutal. És una indústria amb equips d’enginyers estudiant com captar la nostra atenció i enganxar-nos-hi.

Quin paper haurien de tenir les administracions en aquest tema?

Hauria de prendre consciència i activar els debats en relació amb tot això que està passant i no ignorar-ho. La indústria del porno treballa basant-se en el FOMO

“Estem tan modelats per la pornografia que hi ha una percepció molt distorsionada del que és una relació; es trasllada a la vida personal el que veus a la pantalla”

( Fear Of Missing Out ), la impossibilitat d’abandonar la cerca de vídeos i pantalles nous. Això fomenta les addiccions i es promou per part d’unes empreses que ignoren el mal social que provoquen. En segon lloc, cal decidir on posem els límits. No es poden ignorar les múltiples investigacions que ja existeixen sobre els impactes que tot plegat està provocant i que són molt importants. Els governs podrien fer convocatòries de produccions cinematogràfiques que representin l’activitat sexual humana de manera no tòxica, igualitària, respectuosa… Llavors estaríem en condicions de fer front al porno. No crec que la solució passi per vies més restrictives, que sovint provoquen l’efecte contrari.

I el paper de les xarxes socials?

És molt negatiu. Com és possible que un influencer ensenyi a gent molt jove com fer un compte a OnlyFans sense que ningú ho sàpiga? Probablement, les empreses

Tenim el sexe que ens imposen?

ho permeten perquè els interessa captar aquests menors. Vas als instituts i la majoria de joves et reconeixen que tenen comptes en xarxes on teòricament no poden ser per edat. I les tenen. I hi són actius.

L’exposició dels menors a les xarxes provoca que de manera conscient o inconscient entrin a formar part de la indústria del porno?

El càsting del porno s’està fent a Instagram. Perquè s’incita a produir imatges sexualment explícites. El sexting no hauria de ser un problema; l’error sorgeix quan creiem que una xarxa social és un àmbit privat. I no ho és, és un àmbit públic. Els menors accepten posar en circulació imatges seves, i moltes de les normes de les xarxes ja indiquen que tu en perds l’autoria i que ells les poden difondre com vulguin. També es convida a dones influencers a fer webs de segona capa per tal d’oferir imatges sexualitzades sense restriccions.

Per tant, a l’hora de la veritat vostè creu que s’explota la nostra imatge i el nostre cos sense que en siguem conscients?

Això està fent real la teoria del capital eròtic descrita per la sociòloga britànica Catherine Hakim. Ella defensava que el valor social que hom acumula, com a resultat del seu atractiu sexual, pot ser convertible directament en capital social o econòmic. I això que va ser molt discutit i es considerava molt tòxic és exactament el que ara passa.

Cal millorar les polítiques i intervencions d’educació afectivosexual als centres educatius?

Cal treballar-ho a tots els nivells. A Catalunya sembla que avança una legislació per poder treballar-ho des de la llar d’infants. És l’enfocament. Ens cal educar-nos com a societat. Cal que s’obrin espais de debat col·lectius sobre la sexualitat i fins on volem arribar.

Tenim el sexe que ens imposen?

MARINA CASTRO

“Tenim una educació sexual nul·la”

Marina Castro, psicòloga especialista en sexologia i terapeuta de parella, desfà tabús sobre el plaer i l’orgasme, sobretot femení, i subratlla la importància

LAURA CERA

Tenim la sexualitat que ens han imposat o la que realment volem?

Diguéssim que el model que tenim de sexe és molt poc sa. És un sexe basat en el rendiment on les coses s’han de fer d’una manera determinada i molt centrat en el que es fa al llit i en la genitalitat. Tenim un sexe poc global en el sentit afectiu, en el sentit de sensualitat i en el sentit d’erotisme, molt focalitzat en el coitocentrisme, que, al final, és el que hem vist i après tant en les pel·lícules pornogràfiques com també en les romàntiques de Hollywood, on només es fan quatre petons i l’acte següent ja és sota el llençol, fent penetració i on bàsicament tot gira al voltant del coit. Per tant, podem afirmar que és un sexe amb molt de rendiment i des d’un autoconeixement molt baix i molt poca autoresponsabilitat en aquest sentit.

Quan, en el context d’una relació sexual, ens trobem en una situació que no funciona com se suposa que hauria, ens frustrem?

És clar, la majoria de gent que tinc a consulta, només fent tot el treball psicoeducatiu, ja veu que el problema desapareix.

Això vol dir que la majoria de problemes sexuals que podem tenir són conseqüència d’un model que augmenta l’índex de fracàs així com les sensacions d’ineptitud. És increïble. Hi ha gent que, encara avui en dia, demana visita perquè no tenen orgasme amb la penetració. La meva resposta és: és clar que no. La vagina és el canal del part, és clar que no tens orgasmes amb penetració, això és el més normal. I és que això no s’explica. Això genera una sensació de fracàs molt bèstia en qualsevol dels gèneres i, també, molta pressió per complir la funció i per fer i sentir el que suposa que has de sentir sense una àrea de joc, perquè s’ha perdut el joc.

Ara comentava: “és que no s’explica”. Aquí és on comencen el problemes?

I tant. Tenim una educació sexual nul·la. Quan la gent em diu que ja n’hi han parlat, les preguntes següents són: A quina edat? Com? I per què? I el que ens trobem és que a la majoria de la gent se li va explicar a l’institut, d’una manera totalment centrada en el coit i en què s’ha de fer servir per no quedar-se embarassada, no deixar cap noia embarassada ni agafar cap malaltia.

d’una educació sexual en la infància.

Tenim el sexe que ens imposen?

Això no és educació sexual. Per posar-te un exemple pràctic, aquesta dinàmica és el mateix que ensenyar a conduir mostrant fotografies d’accidents de trànsit i recordant que cal posar-se el cinturó. Doncs, no. Així no s’aprèn a fer funcionar el cotxe, a canviar de marxa... Potser cal ensenyar alguna cosa més, no?

Potser hem de naturalitzar que el sexe forma part de nosaltres.

Exacte. El sexe no és només una pràctica sexual, és el respecte cap al propi cos, cap a l’autoconeixement i l’autocura. També té a veure amb l’afecte cap a una altra persona. I el cos també és una manera de mostrar afecte, no només a través de la sexualitat. També a través d’aquest contacte, d’aquesta sensualitat, d’aquest erotisme... En aquest sentit, el sexe és un mitjà per comunicar l’afecte, però també per a la diversió. No tothom entén el sexe com fer l’amor, sinó que també se’n pot tenir simplement per passar-s’ho bé. Però encara que sigui així, en tot moment ha de ser des del respecte.

El sexe és indispensable perquè una relació de parella funcioni?

Una relació de parella, sense sexualitat –i no dic sexe, dic sexualitat– pot funcionar perfectament si té sensualitat, erotisme i no té algunes pràctiques sexuals. I tant que pot funcionar! La gent té la idea que el sexe és igual a penetració i, si no hi pot haver penetració, ja no hi ha sexe. Però no és cert. Es poden fer moltes coses sense arribar al nivell de genitalitat. Però és indispensable que hi hagi una connexió especial que aporta la sexualitat. Sigui sensual, eròtica o sigui amb la classe que sigui de genitalitat.

Per què resulta indispensable aquesta connexió?

Doncs perquè, si no hi és, acabem sent bons amics que vivim junts i, al cap d’un temps, el nostre organisme comença a generar un rebuig físic cap a l’altra persona. Sense voler-ho, l’hem posat a la zona d’amistat. Però aquest rebuig no apareix per la falta de penetració sinó per la manca de sexualitat. Alhora, aquesta situació pot despertar fàcilment un enamorament extern. I no perquè la gent ho busqui, sinó simplement perquè l’ésser humà té aquest

instint d’aparellar-se. Estem parlant de relacions amb més de cinc o vuit anys sense cap mena de contacte. Si no hi ha penetració, no passa res, sinó que són les altres classes de contacte les que enforteixen el vincle. Perquè ens entenguem: en les relacions de parella, la sexualitat és l’oli de la maquinària; no és imprescindible, però si no hi és, pot ser que la relació s’encalli.

Quina és la manera de veure el sexe? N’hi pot haver moltes...

Per saber-ho, ens hem de parar i pensar: Què és el bon sexe per a mi? Què implica tenir una bona sexualitat? Podem mirar els drets sexuals... Tinc una sexualitat d’acord amb els drets sexuals? M’estic respectant aquests drets? La meva relació està basada en aquests principis? A vegades ens basem molt en les pràctiques i molt poc en l’essència del sexe. Quin sentit té per a mi i què m’aporta? Què ens aporta dins la nostra relació? Com ens fa sentir? Com canvia la nostra relació si tenim sexe o no en tenim? Totes aquestes preguntes es poden mesurar amb el grau d’irritabilitat, de bon humor, de sentits destinats... És una mica treure el sector gimnàstic de

l’equació, ja que, quan la gent comença a parlar d’essències, acostuma a trobar més punts de connexió dels que d’entrada podria semblar. La pràctica es pot negociar, es pot ampliar, es pot mirar, es pot experimentar en aquest sentit, però l’essència és important i sembla que aquesta idea s’hagi perdut.

Com aprenem a gaudir d’aquest plaer? Un exemple molt clar és el del tast dels vins. Si fas un curs de vins, el primer dia no notes res. No tens cap mena de criteri de selecció, i no trobes cap diferència amb els vins de tetrabric. Però a mesura que tastes vins, les teves sensacions s’aniran desenvolupant. Doncs amb la sexualitat és el mateix. El plaer no es produirà mai des de la intenció de complir: tenir sexe perquè toca o perquè la parella no s’enfadi. També, un element que afecta molt és el gènere. Les dones carreguen una motxilla molt forta amb idees preconcebudes com “si m’agrada el sexe sóc una porca, o una puta o una fresca”. Tots aquests judicis encara s’han de treballar molt. És important que, tot i ser dona, tingui clar que em pot agradar el sexe perquè és bonic, perquè en gaudeixo.

Com sabem que l’acte ha estat bé?

El plaer i l’orgasme poden ser indicadors, però també poden ser-ho les respostes a preguntes com: Com m’he sentit? Com m’he concentrat? Quina mena de pràctiques hi ha hagut? Amb qui les he tingut? En quin context ha estat? Com m’he sentit personalment, pel que fa a drets i respecte? Ha estat un sexe volgut o un sexe obligat per l’altra persona o per mi mateixa?

Quins són els valors de la sexualitat?

De la mateixa manera que hi ha els drets humans, també hi ha el que es coneix com a drets sexuals, com ara: dret al respecte, a la llibertat, a l’autonomia; dret a la seguretat del cos, a la privacitat, a la igualtat, al plaer de l’expressió sexual emocional, a l’associació lliure... Són onze drets que molta gent obvia, però, que, quan els llegeix, pot veure que potser n’hi ha que no sempre han estat respectats. Alhora, aquests valors dependran de l’educació que hagi tingut i com li hagin transmès aquesta sexualitat. I, per acabar, també hi ha la reflexió pròpia i personal i autoreflexiva de com volem aquesta sexualitat i què és el que volem sentir.

“Què és el bon sexe per a mi? Tinc una sexualitat d’acord amb els drets sexuals? La meva relació està basada en aquests principis? A vegades ens basem molt en les pràctiques sexuals i molt poc en la seva essència”

Tenim el sexe que ens imposen?

SEXUALITAT I ADOLESCÈNCIA: UN GEGANT AMB PEUS DE FANG É

s força habitual que quan la majoria d’adults senten les paraules sexualitat i adolescència –l’una al costat de l’altre– se’ls escapi un esbufec. També és habitual que aparegui un torrent d’imatges associades, la majoria amb una bona dosi de pànic social i amb la idea de fons que vivim en una època de sobreexcitació i sexualitat a dojo per tot arreu. Es pensa sovint que es corre massa, que hi ha massa sexualització, que la gent jove ja sap moltes coses sobre la sexualitat... i que estan una mica de tornada quan ni tan sols han començat. Vagi per endavant que molts d’aquests imaginaris tenen a més a veure amb les experiències i vida sexual de qui les pensa que no pas de la realitat. Però més enllà d’això hi ha un fenomen clar: la sexualitat a l’adolescència és un gegant amb peus de fang.

L a sexualitat en la nostra societat està molt present en productes audiovisuals com videoclips i cançons, les xarxes en van plenes, l’accés al porno hegemònic és molt senzill... Se’n parla molt més que abans entre la gent jove i d’una manera més normalitzada. Cosa que és fantàstica. També sembla que es tinguin més relacions sexuals, cosa que també està molt bé. Però no ens enganyem: paradoxalment i contràriament a la imatge de sexualització tan generalitzada, la gent jove en sap ben poc, dels fonaments. Les noies tenen dificultats per dibuixar-se els seus propis genitals o per conèixer el funcionament del cicle menstrual. Nois i noies no disposen gaire sovint d’eines bàsiques per treballar el consentiment i la comunicació del desig i tots els imaginaris i idea de sexualitat que circula és, encara, molt coitocèntrica, hetero i associada a la joventut. Costa déu i ajuda trobar imatges –que també construeixen imaginaris socials– de relacions sexoafectives entre persones

grans o persones amb diversitat funcional, per exemple. Per tot això diem que la sexualitat, a hores d’ara, és un gegant amb peus de fang... amb un fonaments poc sòlids i amb una base que pot esquerdar-se en qualsevol moment.

Això no ens ha d’estranyar si les persones adultes hem rebut una educació sexual, en la majoria de casos, lamentable, i per tant ens costa molt transmetre missatges que vagin més enllà dels consells basats en la seguretat i els riscos. Com a societat, tampoc no hem sabut o pogut normalitzar l’educació sexual a l’escola des de la primera infància com a eina clau per gaudir millor de la nostra sexualitat, ser més lliures i contrarrestar tot l’allau de missatges. Però si el creuament entre sexualitat i joventut està ple de mites no exempts d’estigma, quan afegim la variable “infeccions de transmissió sexual” llavors... embolica que fa fort. Entrem-hi.

És freqüent llegir titulars d’aquest estil: “La gent ha perdut la por de contraure sífilis o gonorrea, creu que són d’un altre segle”, “Ja no hi ha por a la sida: benvingudes les ITS [infeccions de transmissió sexual]”, ”Després dels anys 90 la societat i els més joves han perdut la por a malalties tan importants com el VIH”.

Una llavor ben plantada però insuficient

G airebé sempre la culpa la té la por o, més ben dit, la seva absència. En el seu moment, vam crear un model preventiu davant les ITS que se centrava en el temor i en el preservatiu com a bandera, i que es va haver d’aixecar de pressa i corrents, obligats per un buit enorme en l’educació sexual i la terrible sacsejada que va suposar l’epidèmia del VIH als 80. I podem dir que més o menys va funcionar: gràcies a això es va posar la llavor del que després han estat programes i activitats diverses en salut sexual de més o menys recorregut que, no

Director del Centre d’Atenció Jove a la Sexualitat (CJAS)

Tenim el sexe que ens imposen?

obstant, no hem de confondre amb una plena educació sexual, assignatura encara pendent al país.

S embla que hi ha un cert consens que, des d’una premissa de drets, hem de garantir que la persona disposi del màxim d’informació per prendre les seves pròpies decisions a cada moment. Però això implica precisament estar disposats a difondre missatges que canviïn el discurs hegemònic de la por, a risc de ser titllats d’irresponsables. Missatges com els següents:

· Que les ITS són una realitat quotidiana que pot afectar tothom i que la majoria de la població tindrà una ITS al llarg de la vida. Pensem en el VPH [Virus del Papil·loma Humà] per exemple. Així de simple.

· Q ue les ITS més prevalents –clamídia i gonococ–són molt fàcilment curables amb antibiòtics d’una sola presa. Aquesta informació la desconeix la majoria de la població (de fet es desconeix que hi ha altres ITS a més del VIH: un altre mal col·lateral de jugar-ho tot a la carta del VIH i de la no-existència d’educació sexual).

· Q ue és pràcticament impossible evitar durant la vida tot contacte potencialment infecciós. Perquè això fos així hauríem de viure en una bombolla i ni així. Per tant, cada persona ha de triar com protegir-se i també quan, com i on estableix les línies vermelles en relació amb la seva pròpia sexualitat i salut.

(El model del qual venim està massa acostumat que sigui el professional qui estableixi el que és correcte i el que no ho és tant des d’un punt de vista salubrista com moral. Els professionals sanitaris, en general, portem fatal que la persona prengui les seves pròpies decisions, sobretot si no coincideix amb les que voldríem… Sabem que el risc zero no existeix però seguim fingint i funcionant com si existís. I això implica que es transmeti que hi ha una manera perfecta d’actuar (sempre amb preservatiu) i que tot allò que no sigui això implica un error i la culpa).

· Que les dones, en relacions heterosexuals, estan molt més exposades per raons biològiques, però també per la seva vulnerabilitat social. Per això cal treballar l’educació sexual des d’un model que integri la mirada de gènere.

· Que no hi ha grups de risc. Que no, que no i que no. Que aquests bitxos no entenen de grups o orientacions del desig… I que a hores d’ara encara haguem d’estar amb això….

· Q ue el principal factor protector davant les ITS no és el preservatiu –aquesta seria una de les conseqüències– sinó el treball des de les autocures, el consentiment i el desig, l’ètica relacional, una educació sexual sana i plaent, l’obertura de sexualitats que vagin més enllà del coit i l’eliminació de la culpa i l’estigma.

· Que les proves de detecció són una eina sensacional d’autocura a fomentar. Hi ha eines diagnòstiques fàcils, ràpides, gratuïtes i no invasives. El que el model actual planteja a la població en general –eufemisme per referir-se a la població hetero i cis no vulnerabilitzada–és que es faci les proves després de cada pràctica de risc detectada. Bé, doncs probablement sigui més assenyat i sa en un context com l’actual avançar cap a un model

de cribratge regular i periòdic. Sense més. Als Estats Units s’ha anat popularitzant la campanya Get Yourself Tested (“fes-te un test tu mateix”) per promoure la detecció en població asimptomàtica com a part de la rutina de la cura de la pròpia salut. És clar que perquè això funcioni necessitem que la gent sàpiga on acudir i que se la tracti sense jutjar ni moralitzar. Al nostre país hi ha una distància enorme entre com ha estat el missatge insistent davant la prevenció de les ITS i la dificultat d’accés dels recursos sanitaris de detecció i tractament. Si la solució que es dona a la població jove és que solliciti amb “normalitat” una prova de detecció d’ITS al metge de capçalera, és que no es té ni idea de les barreres d’accessibilitat que encara existeixen en tots els sentits.

Aquests són alguns dels arguments que creiem que han de suposar elements informatius claus per abordar les ITS. Suposa això banalitzar-les? Creiem que no. Que aquesta llista és una mostra de missatges reals, complexos, que donen més marge per a la llibertat alhora que permeten protegir-nos des de la responsabilitat individual. Són missatges que busquen desestigmatitzar les ITS i les intenten convertir “només” en allò que mai no haurien hagut de deixar de ser: mers efectes indesitjats de les relacions sexuals. En definitiva, no és possible que les ITS continuïn sent un illot simple de la por en un context en què avancem en un abordatge de la salut sexual molt més sofisticat, ric i complex, basat en drets, que aposta per l’acompanyament, per les decisions individuals informades, que parla des del plaer, que obre mirades sobre la sexualitat, que integra una mirada de gènere. Cal sofisticar el discurs davant les ITS i el seu abordatge i sincronitzar-lo amb el discurs actual de la salut sexual que preconitzem entitats com la nostra i moltes altres.

Jordi Baroja

director del Centre d’Atenció Jove a la Sexualitat de Barcelona

és el

“Sembla que hi ha un cert consens que, des d’una premissa de drets, hem de garantir que la persona disposi del màxim d’informació per prendre les seves pròpies decisions. Però això implica estar disposats a difondre missatges que canviïn el discurs hegemònic de la por”

Tenim el sexe que ens imposen?

EL SEXE VIST PER UN TÚNEL

Habitualment, l’educació sexual que rebem es basa a aprendre com es col·loca un preservatiu masculí i sempre va lligada al missatge de “protegeix-te”. D’aquesta manera, ja no partim d’una base que ens inciti a veure el sexe com una font de diversió i plaer, sinó com un acte en el qual ens hem de protegir. Així doncs, a falta d’una educació sexual de qualitat a casa, a l’escola o a l’institut, tant adolescents com persones adultes optem per imitar.

Però, on veiem representat el sexe per poder-lo copiar? Doncs en pel·lícules, sèries, novel·les, pornografia... i tot el que ens ensenyen ho integrem i ho reproduïm a les nostres relacions sexoafectives. Per aquesta raó, creixem pensant que el sexe que veiem a les pel·lícules és el sexe real. Això no suposaria un problema si el que veiéssim representat fos la realitat del que després ens trobem al llarg de la vida o si no fos fruit d’una cultura patriarcal hipersexualitzada..

Molt sovint, el primer contacte que els i les adolescents tenen amb el sexe és la pornografia, on la figura masculina sempre és el subjecte actiu mentre que la femenina és l’objecte passiu. Tot plegat provoca que construïm una visió del sexe coitocentrista, amb pràctiques sexuals violentes i amb el plaer femení com a gran oblidat, i això fa que aprenguem a excitar-nos i a desenvolupar el nostre desig partint d’aquest sexe.

Quan la penetració és la pràctica sexual principal a les pel·lícules i sèries de televisió és que alguna cosa falla, ja que per als homes pot ser important per tenir un orgasme, però per a les dones no ho és gens. Com que el penis encaixa en la vagina, hem donat per fet que les dones hem de sentir el mateix plaer que ells amb la penetració. No és estrany que una escena sexual típica es basi en una cosa

així com un noi i una noia que s’apropen, es fan uns quants petons, tots dos s’exciten de seguida, no parlen perquè –tot i no comunicar-se– saben perfectament el que prefereix o li agrada més a l’altra persona, passen a la penetració durant una estona i tenen un orgasme explosiu, i tots dos alhora.

En aquesta mena d’escenes hauria de sortir sobreimprès el típic avís de “si us plau, no intenteu fer això a casa”, perquè així no esperaríem que a nosaltres ens funcioni de la mateixa manera. Però, i per què no? Doncs perquè tot i que, efectivament, el penis encaixa en la vagina, el penis té sis mil terminacions nervioses, però la vagina no. La vagina té molt poques terminacions nervioses; és el clítoris que en té vuit mil. Per tant, si no estimulem el clítoris, és molt difícil tenir un orgasme únicament amb penetració. Així que, si repliquem el que veiem, probablement, en lloc d’un orgasme, el que sentirem és frustració. Tot i això, i per raons òbvies, en relacions heterosexuals, la penetració encara té un pes molt important.

Però no hem d’oblidar que a la vida real existeix la comunicació, les preferències, els gustos, que a vegades no coincideixen amb els de l’altra persona i cal arribar a un acord. També podem necessitar un temps perquè aparegui el desig i l’excitació; no tot és tan frenètic i immediat. Tot això fa que desenvolupem una visió túnel del sexe. És a dir, si comencem a fer-nos petons o carícies, donem per fet o ens sentim quasi amb l’obligació, tard o d’hora –més d’hora que tard– d’haver de passar a la penetració, encara que no ens vingui de gust. Tot el que fem abans de la penetració és el que es coneix popularment com a preliminars i ens oblidem que això ja és sexe de debò. No vulguis tenir un sexe de pel·lícula (porno o no); hi ha tot un ventall de possibilitats per fer i descobrir molt més plaent i divertit.

La imatge sexualitzada que ens han anat venent als anuncis de la televisió, revistes i xarxes socials, Instagram o TikTok, per exemple, no dista gaire del que s’ha comentat anteriorment.

Als anuncis de colònies, xampús o productes de neteja, entre d’altres; als vídeos de TikTok; als posts d’Instagram o als realities més populars entre els joves, també hi ha una sexualització dels cossos de les dones que la societat patriarcal ja s’ha encarregat de vendre com una suposada “llibertat sexual” per fer creure a la dona que tria voluntàriament el seu rol de gènere, quan en realitat li és imposat per segles i segles de dominació patriarcal.

Estel Orte Rocasalbas és psicòloga especialitzada en Sexologia Clínica i teràpia de parella

Psicòloga especialitzada en Sexologia Clínica i teràpia de parella

Tenim el sexe que ens imposen?

MONTSE DOMÈNECH

PARLAR DE SEXE ALS FILLS

educació sexual dels nens i nenes s’hauria de veure des d’una perspectiva formativa, afectiva i emocional on intervinguin tots els àmbits que envolten els infants. Els elements externs –família, escola, amics, condicions econòmiques, cultura...– juguen un paper primordial en el seu procés maduratiu dels infants. Tots ells configuren i consoliden la seva personalitat.

Ara bé, darrerament, s’ha comprovat que un dels estímuls que determina i condiciona l’educació dels joves és la facilitat d’accedir a les xarxes amb contingut sexual, pornogràfic o de caire agressiu.

En la majoria dels casos, les famílies no saben què consumeixen els seus fills, desconeixen el seu interès pel sexe, i, de fet, encara creuen que són petits. De cop i volta, quan s’adonen que han entrat de ple a les xarxes pornogràfiques, creuen que s’han posat en més d’un embolic i que ja fan tard per redreçar la seva immaduresa. Tanmateix, és normal i es pot solucionar.

Principalment l’adolescència és l’època on els nens i les nenes desplacen la comunicació emocional i social que hi havia amb els pares i mares cap als amics i companys. El grup passa a ser el més important de les seves vides i la confiança fa que es transmetin les troballes que han fet per internet, que passa a ser la motivació principal.

Com a pares, mares o agents educadors, cal saber que la coherència en la informació i l’educació emocional garantirà que els seus fills i filles creixin en un marc de confiança i seguretat que els permeti gestionar amb fermesa la seva pròpia sexualitat.

Per tant, és important pensar amb criteri, com i quan eduquem els fills en la sexualitat i oferir-los la informació necessària per ajudar-los a créixer amb valors. Ara bé, el

quid de la qüestió és el com. Com puc parlar de sexe amb els meus fills? Anem a pams.

En primer lloc, és molt important detectar quin és exemple que transmetem com a pares i mares amb el comportament, llenguatge, vocabulari utilitzat... Per parlar de sexe i sexualitat amb eficàcia cal tractar el tema amb naturalitat, explicar les característiques físiques que defineixen el sexe amb un caràcter científic i delicat.

Cal tenir present que el llenguatge clar ajuda a teixir confiança i que la por o la contrarietat poden contrarestar el seu convenciment i, conseqüentment, buscaran la resposta a internet o en els seus companys.

Tot i que a vegades pugui semblar el més sensat, no és recomanable prohibir l’accés a les pantalles, però hem d’estar segurs què és el que els interessa per valorar si aquest contingut els pot lesionar emocionalment i, si cal, limitar-los el temps de consum. En el pitjor dels casos, es podria impedir que hi accedissin. Tanmateix, abans de fer res, és fonamental saber què saben, quins mites, tòpics o malentesos han après per poder donar explicacions concretes.

L’educació preventiva, com és evident, alleugera l’aparició de situacions conflictives. De manera que no s’ha de tenir cap por a abordar qualsevol situació que poguem identificar com a maltractament, abús sexual, discriminació de gènere, homofòbia o altres, que afecti els fills o el seu entorn proper. En aquest sentit, és positiu tractar en comú les informacions morboses de segons quins mitjans i tractar amb cura aquells aspectes que els poden traumatitzar.

I per als educadors i psicòlegs que tractem la temàtica de les relacions sexuals dels joves, és molt important explicar-los que és clau vincular aquestes relacions amb les relacions afectives i d’amor. Quan hi ha afecte, hi ha respecte i no hi caben les males formes.

És evident que no sempre podrem evitar que entrin en contacte amb persones que els proporcionin informació poc recomanable i que la curiositat els venci, però la responsabilitat dels pares és preparar-los per a aquests moments. L’ educació comença des del primer moment. Si esperem a l’adolescència, fem tard. L’educació en valors s’ha d’impartir des del començament, des de les normes bàsiques de conducta, els bons hàbits, la comunicació, l’ afectivitat, el respecte, l’esforç i, també, la sexualitat.

Llicenciada en Pedagogia i Psicologia infantil per la Universitat de Barcelona

Montse Domènech és llicenciada en Pedagogia i Psicologia infantil per la Universitat de Barcelona

El temps: com el pensem i com el vivim

Imagina que se t’apareix un dimoni i et diu: “Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la teva vida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu”. Així ho planteja Nietzsche a La gaia ciència (1882, pàg. 341, traducció de Joan Leita).

Potser tindries por que fos veritat el que diu el dimoni, potser t’hi negaries en rodó, potser el maleiries. O potser sí que ho voldries acceptar, potser estaries contentíssim amb el que diu i desitjaries que fos veritat. Amb aquest experiment mental de l’etern retorn, Nietzsche no afirma que el temps sigui circular i que tot es repeteixi cíclicament, però sí que posa en dubte que el temps sigui lineal a la manera cristiana. Que calgui fer sacrificis ara per aconseguir recompenses en el futur, en el més enllà. Perquè, si el temps fos circular tal com diu el dimoni, seria important trobar el sentit en l’ara i l’aquí, que es repetiria eternament, en lloc de fiar-ho tot en un futur remot que potser no arribarà.

Així doncs, el temps és lineal o circular? Potser pensem el temps com si fos lineal: ens proposem objectius i ens esforcem per aconseguir-los. Potser vivim el temps com si fos circular: les setmanes, les estacions, els cursos escolars, les tradicions que retornen any rere any. Potser aquí rau la potència del mite de Sísif, que empenyem la roca muntanya amunt per portar-la fins al cim (temps lineal), però la roca sempre acaba caient i hem de tornar a començar (temps circular).

I quina importància té que el temps sigui lineal o circular? Quina importància té la provocació del dimoni de Nietzsche? Val la pena plantejar-nos com pensem i com vivim el temps perquè això ens revela com vivim la nostra vida, com encarem el present i el futur, quin sentit trobem a tot plegat.

IGNASI LLOBERA

Albert Botta és professor de Filosofia i Ètica

Ignasi Llobera és doctor en Filosofia

El temps Com definim el temps?

Hi ha tantes persones en el món com maneres de viure’l i veure’l.

“Val la pena plantejar-nos com pensem i com vivim el temps perquè això ens revela com vivim la nostra vida, com encarem el futur”

Les nocions de temps ens aboquen a un cert vertigen divertit. Som autoconscients, és a dir, som conscients de ser conscients, i això comporta un ara d’espaitemps. Fins i tot quan somiem, ens pensem en un lloc i un moment. A més de la incertesa sensorial, un dels motius del dubte metòdic cartesià és la confusió entre somni i vigília. Ara que penso que estic despert, bé pot ser que somiï… Tanmateix, el dubte ja conté la primera certesa: el famós “je pense, donc je suis”. Ni l’escepticisme més extravagant podria atacar el “penso, aleshores existeixo”.

La percepció d’espai i temps varia. Els grans diuen que el temps passa més de pressa que quan eren criatures. Semblantment, si tornem a un lloc de la nostra infantesa –posem per cas, el pati de l’escola– el trobem força més petit que no el recordàvem. Espai i temps són per a Kant les dues coordenades de la sensibilitat humana (condicions formals o a priori); no hi ha cap sensació fora d’un espai i d’un temps, són estructurals. El referent científic de Kant és Newton, per a qui espai i temps són magnituds físiques absolutes. Més enllà de la ciència, Newton proposa que espai i temps són dimensions de Déu (sensorium Dei): Déu ha de ser etern i omnipresent (és a dir, sempre i arreu). La representació humana és distorsionada i falsoia, perquè no abasta el temps i l’espai absolut (i reversible). L’espaitemps absolut no ens obre a un infinit que fa de mal comprendre?

Henri-Louis Bergson s’inquieta pel temps psicològic i no pas per la magnitud física. La duració és la nostra intuïció de persistir acumulant i refent el nostre ser de i en cada instant. La memòria relliga els instants, i construeix consciència de continuïtat, durada, durée, aglutinant la identitat de cadascú.

La memòria fa que el món no ens sigui contínuament nou. Aquella vella dita de “qui perd els orígens, perd la identitat” va per a l’ésser de l’individu, no només per ser coherents amb la cultura pròpia i impedir l’alienació sociològica.

ALBERT BOTTA

Som memòria, som espaitemps psicològic

“La memòria relliga els instants, i construeix consciència de continuïtat, durada, durée, aglutinant la identitat de cadascú”

ELS VALORS DE LES RELIGIONS

L’Abadia de Cluny, el penúltim bastió

L’orde de Cluny, nascuda a l’est de França, va arribar a tenir més influència que el pontífex romà, i es va convertir en l’epicentre de la religiositat i la devoció gràcies a l’extensió dels monestirs que, per fi, fugien de la manipulació laica.

REDACCIÓ

Fins a la construcció del Vaticà al segle XVI, l’abadia de Cluny era la basílica més gran d’Occident. Considerada un dels fars de la religiositat durant bona part de l’Edat Mitjana, va ser edificada gràcies a un nou orde religiós, batejat amb el mateix nom: l’orde de Cluny. No en va, l’edifici va ser la representació arquitectònica d’un gran moviment de renovació monàstica.

L’abadia de Cluny va ser fundada l’any 910 quan Guillem I d’Aquitània va cedir terres fèrtils a la vall de Grosne, situada al sud de la Borgonya francesa. Aquesta concessió anava acompanyada d’un privilegi important: des del moment en què es fundà, l’abadia de Cluny era independent dels poders feudals locals. I és que no és sobrer recordar la corrupció imperant a l’Edat Mitjana: els senyors feudals nomenaven a dit els abats; l’Església s’aprofitava de tots els excessos i abusos; es compraven i es venien càrrecs espirituals (simonia) o s’incomplia el celibat (nicolaitisme).

Amb aquesta corrupció, a l’Edat Mitjana, l’Església i el clergat s’havien convertit en una espècie de noblesa abandonada a la indisciplina. Tanmateix, aquesta independència de l’abadia dels poders feudals va ser aprovada per el papa Joan XI. L’aprovació del pontífex consistia en permetre que tots els monestirs que es reformessin segons l’orde Cluny s’excloguessin dels poders feudals locals.

L’orde de Cluny tenia més influència que el pontífex mateix, i es va convertir en l’epicentre de la religiositat i la devoció gràcies a l’extensió dels monestirs que, per fi,

fugien de la manipulació laica. De fet, tots els seus abats eren investits per eleccions internes. Cadascun d’ells va contribuir a la proliferació d’aquest orde. En morir l’abat Hug, també conegut com el rei de Cluny, l’any 1109, aquestes expansions ja sumaven més d’un miler i, l’edifici, pensat d’entrada per a una dotzena de monjos, es va haver de reedificar més d’un cop i va acabar sent tres vegades més gran. Només el temple va arribar a fer uns dos-cents metres de llargada i trenta d’alçada. Avui dia es considera una de les obres mestres del romànic francès. Com passa amb tota època daurada, l’èxit de Cluny acabà sent la seva perdició. L’enorme prestigi va atraure nombrosos adeptes de l’alta aristocràcia, que van agafar per hàbit les comoditats de la noblesa. A finals del segle XI, un nou orde religiós va sorgir de la mateixa abadia: era l’orde del Cister, l’últim bastió de la renovació monàstica de l’època.

INFLUÈNCIA DE PRIMER NOM

De les files de l’orde en van sorgir figures de pes, com ara els papes Gregori VII, Urbà II o Pasqual II. L’abadia de Cluny gaudia de tant de crèdit que Calixt II la va triar per ser investit pontífex, atès que l’antipapa Gregori VIII s’havia apropiat de Roma. En l’àmbit cultural, l’orde va potenciar el treball intel·lectual dels monjos que, asseguts en els seus scriptoria, maldaven a copiar manuscrits per preservar la cultura antiga. La seva biblioteca va arribar a disputar-se la primacia a Occident amb la de Montecassino, la primera de les abadies benedictines, on sant Benet va deixar escrita la seva regla cinc segles abans. A més, el centre de la Borgonya va ser també un dels principals vehicles de difusió de l’art romànic, gràcies a la seva densa xarxa de monestirs a tot Europa.

HISTÒRIES DE PAU

La primera Nobel de la Pau

Durant la Gran Guerra, Jane Addams va fundar la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat posicionant-se contra les guerres i en defensa de totes les víctimes.

XAVIER

GARÍ DE BARBARÀ

Jane Addams és una d’aquelles pioneres de moltes iniciatives i idees poc conegudes, però que mereixerien ser a primera fila. Nascuda a Illinois el 1860 i mor ta a Chicago el 1935, entre les seves aportacions a la societat destaca que va ser la primera treballadora social feminista molt activa en el Moviment Settlement, una iniciativa de reforma social pels volts del 1880 que volia disminuir la bretxa entre rics i pobres, tot creant comunitats d’assentament per reduir la pobresa en zones d’ingressos baixos. Així, va crear la primera Hull House a Chicago, que oferia a persones sense recursos serveis d’ajut i suport molt innovadors per a l’època.

Allà coneix Mary Rozet Smith, amb qui va mantenir una relació sentimental que va durar tota la vida. Aquest va ser un tret destacable de la personalitat d’Addams: el lesbianisme en el tombant de segle no podia ser pas una realitat fàcil, però, lluny de rendir-se,

totes dues van estendre la seva lluita per la justícia social cap al feminisme i la defensa dels drets de les dones.

Va cofundar, el 1910, la Unió Nord-americana per les Llibertats Civils, ja que Addams també es va implicar activament en el moviment de les sufragistes als Estats Units, i va poder celebrar la fita de l’aprovació de la XIX esmena a la Constitució, del 1920, que permetia el vot femení en les eleccions nord-americanes.

La trajectòria d’una dona tan avançada, innovadora, lluitadora i ferma no es podia aturar en aquesta gran carrera que ja duia a l’esquena: davant l’esclat de la Primera Guerra Mundial, molt preocupada per la intervenció dels Estats Units i la crueltat de l’anomenada Gran Guerra –perquè no se’n coneixia cap altra de tan brutal–, va decidir afegir a les seves lluites la del pacifisme. Així, va fundar la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat el 1915, i es va posicionar contra les guerres i en defensa de totes les seves víctimes. El seu compromís pacifista i la seva defensa dels empobrits la van convertir en la primera Nobel de la Pau, atorgat el 1931.

Xavier Garí de Barbarà és doctor en Història i professor de la UIC

Il·lustrat per

PILAR MARTÍNEZ BLANCA GIMENO La mona

s Dilluns de Pasqua i les flors porpra de l’arbre de Judes del jardí anuncien l’entrada de la primavera. Aprofitant l’escalfor del sol dinarem a la terrassa amb l’Ot i els seus pares. Em fa il·lusió donar-li la mona; no és el meu fillol, però sí el nebot més menut, amb només quatre anys acabats de fer.

Com cada any, la pastisseria és plena a vessar. Un cop a casa obro l’embalatge de cartó i trec una mona bufona, mig de fruita mig de mantega. Al centre, un ou de xocolata envoltat de pollets grocs i plomes de colors; ja queda bonica així, però li falta l’actor principal. Aquest any l’Ot ha descobert els dinosaures, de moment els simpàtics; jo he anat una mica més enllà i m’he atrevit amb un tiranosaure.

El trec del calaix i intento encabir-lo entre la mantega i l’ou filat, però és impossible; en Rex ha crescut en la foscor del trinxant. Encara que aconseguís fer espai, no tindria prou estabilitat i cauria amb el moviment més petit. Rumio i rumio com encaixar totes les peces del trencaclosques: la mona, l’ou, els pollets, les plomes i en Rex. Al final tinc la solució, ja només queda posar-ho en escena.

Arriben els convidats i estrenyo aquell petit cos, que, amb l’abraçada, em regala un xic d’innocència i tendresa. Dinem i parlem de la mona; encara no ha viscut prou anys per recordar que es tracta d’un pastís. Somriu alliberat, crec que no sabria què fer-ne, d’una mona de veritat..

Després de dinar li agafo la maneta entre les meves i ens dirigim a la nevera, li dono la capsa i la sosté amb cura fins al menjador. En dipositar-la sobre la taula, veu la trencadissa: en una

de les cares del cartó hi ha tres estrips de dalt a baix. Em mira entre sorprès i espantat; alguna cosa dins seu li diu que allò no està bé, però poc s’imagina que els esquinços estan fets per les urpes d’un Rex. Amb l’ajuda del pare, obre el cartó i apareix una mona graciosa. Els seus ulls espurnegen en veure la xocolata i sembla que recorda que les plomes li fan pessigolles a les mans.

Comptem els pollets: “Un, dos... Dos? No pot ser, eren tres pollets grocs”, li dic fingint sorpresa. “Potser n’ha caigut un a la nevera, correm a buscar-lo”.

En obrir la porta, descobreix un Rex alçat sobre les potes del darrere que ens amenaça amb tres urpes desgastades. Porta un pollet groc entravessat a la boca, mal encaixat entre les dents esmolades. Em mira espantat, no sap què fer.

“Un Rex ha trencat la capsa i s’ha emportat un dels pollets!”, exclamo. “Au, vinga, agafa’l!”.

Somriu nerviós, no sap què fer; no se’n fia, d’aquells ulls intimidatoris. Tothom s’ha aixecat per veure l’espectacle i també l’esperonen perquè s’emporti el dinosaure. Al final s’omple de valor, dirigeix la seva maneta cap al monstre i, d’una revolada, agafa el pollet desvalgut i surt corrent cap a taula. Riem; la seva ingenuïtat ens captiva, però en el fons sentim l’enyorança de tots aquells valors innats que, en lloc de nodrir-se, s’han esvaït amb el pas dels anys.

Més tard, un cop ha perdut l’esglai del primer moment i ja amb en Rex a la mà, s’acosta i a cau d’orella em diu: “Explica’m un secret”. M’encanta aquesta complicitat. M’atanso a ell i, xiuxiuejant perquè ningú més ens pugui sentir, li dic: “En Rex no s’estava menjant el pollet”. Em mira alleugerit, com qui es treu un gran pes de sobre, somriu i se’n va corrent.

IMATGE EN CREIXEMENT

“Molt sovint, a la muntanya, les experiències viscudes amb plena consciència prenen una dimensió absoluta. Resulten evidents i esdevenen innegables. Tot depèn de tu mateix... respira, sent i contempla.”

Miquel Lleixà

El fotògraf Miquel Lleixà publica cada dia al seu compte d’Instagram una instantània on introdueix reflexions adreçades al creixement personal.