Valors 211: Hi ha guerres necessàries?

Un any de guerra a Ucraïna E

l 24 de febrer passat, les tropes de Rússia, amb un contingent de 150.000 soldats, van envair Ucraïna. Des d’aleshores, ens hem familiaritzat amb noms de ciutats que fins fa un any ni hauríem sabut trobar en un mapa: Mariúpol, Butxa, Khàrkiv... Després de dotze mesos les imatges d’edificis destruïts, de barris convertits en runa i d’homes i dones passant fred i por ja no formen part dels primers minuts dels informatius. Han deixat de ser notícia. La indignació s’ha esvaït. La proximitat amb el dolor i amb el conflicte s’ha difuminat progressivament. En definitiva, ens hem acostumat a la guerra. Un cop més. Tot i ser un element que ha acompanyat la majoria de les societats, és realment complicat identificar l’origen de la guerra, encara que alguns apunten l’Egipte dels faraons. Segons l’historiador Richard Holmes, la guerra és una experiència universal que comparteixen tots els països i totes les cultures. I, segons Sun Tzu, “la guerra és el conflicte d’Estat més gran, la base de la vida i la mort, el Tao de la supervivència i l’extinció”. I, per tant, encara que molts no voldríem que no existís, per conèixer el passat i l’essència humana “és imperatiu estudiar-la profundament”. No podem ignorar-la.

Ara bé, acceptar aquesta premissa, vol dir admetre que hi ha guerres necessàries? Un premi Nobel de la Pau –encara que polèmic– com l’expresident dels Estats Units Barack Obama, en el mateix discurs de recepció del guardó a l’Auditori Municipal d’Oslo, va assegurar que “la guerra és necessària” davant de determinades amenaces, com la que representa el terrorisme internacional. I va concloure: “La guerra sí que té un paper per exercir en la preservació de la pau”. Per tant, cal la guerra per obtenir béns majors com pot ser la pau?

Abans d’Obama, molts altres líders i pensadors han argumentat aquesta idea. Fins i tot alguns historiadors com Ian Morris han defensat que la guerra ha estat un element necessari per a l’evolució de la humanitat. Hi ha, doncs, guerres justes? Hi ha guerres legítimes? Per exemple, les que són defensives, com la que ens ocupa?

Després d’un any de conflicte a Ucraïna i de dècades de treballar a favor de la cultura de pau, caps de moviments pacifistes catalans alerten que a casa nostra s’està imposant novament una justificació moral i utilitarista de la guerra. Un perill que cal tenir en compte. I per això en aquest número ens preguntem: Les guerres són necessàries? Les guerres són justes? I vosaltres, què en penseu?

pintora, escultora i escriptora

Fins al 7 de maig la Fundació Mapfre de Barcelona acull Leonora Carrington. Revelación una exposició que homenatja aquesta singular artista. Si bé Carrington ha deixat una empremta important en la trajectòria de diferents artistes d’origen espanyol, fins ara la seva obra pràcticament no havia estat exposada al nostre país.

la Pro P osta

Leonora Carrington

“Hi ha coses que no són possibles de dir, per això existeix l’art”

coll i joan salicrú

Codirectors de Valors

6 toni batllori

Homenatge al ninotaire

8 l’actualitat com E ntada

Jordi cussó

10 l E ntr E vista

Pau Luque laura cera

12 El PE rfil Lula da Silva ramon radó

13 oP inió

Paraules perdudes

Jordi Sacristán

14 d il E m E s ètics

Sense presumpció d’innocència als premis César

Soraya Hernández

15 oP inió

Normes socials i democràcia francesc amat

16 tE ndènci E s Reparar torna a estar de moda

Juith vives

17 o P inió

El meu nivell de poder

Xavier Serra

18 l a conv E rsa

Humanisme digital

Joan Salicrú

22 moNogràFIC la guerra és necessària?

24 E ntr E vista

Adolfo Pérez Esquivel maria coll

28 o P inió Sant tornem-hi amb les guerres, un altre cop pablo aguiar

30 E ntr E vista

Carlos Umaña laura cera

32 o P inió

Ucraïna: guerra justa o guerra d’interessos? enric ibarz

Han col·laborat en aquest número

34 E ntr E vista Patricia Simón maria d’oultremont

36 Qü E stions E ss E ncials L’amistat ignasi llobera i albert Botta

38 E ls valors d E l E s r E ligions Jarcova: un monument de pau en plena guerra

39 Històri E s d E Pau Fèlix Saltor Xavier Garí

40 E l cont E Apocalipsi esther aragon

42 imatg E E n cr E ix E m E nt miquel lleixà

Adolfo Esquivel Va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1980 per la seva lluita contra els crims de les dictadures durant els anys setanta.

Enric Ibarz Graduat en Ciències Polítiques i Relacions Internacionals, coordina el projecte MADAD al Líban a l’ACCD.

Pau Aguiar Professor coordinador de l’àrea “Diàleg social polític”, a l’Institut Català Internacional per la Pau.

Francesc Amat Doctor en Ciència Política per la Universitat d’Oxford i investigador a l’IPERG de la Universitat de Barcelona.

Jordi Sacristan Periodista a La Xarxa de Comunicació Local, i col·laborador habitual a www.valors.org.

Xavier Serra Professor de Filosofia i director de l’Insistut Salvador Espriu de Salt (Gironès).

Publicació editada per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre, que analitza l’actualitat des del prisma dels valors. El primer número es va publicar el 24 de desembre del 2003.

Valors va guanyar el premi Civisme de la Generalitat de Catalunya 2022 en la categoria assaig, Premi Serra i Moret.

EDITA Associació Cultural Valors

DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú

REDACCIÓ Maria d’Oultremont

CONSELL ASSESSOR

Francesc Amat, Maria Rosa Buxarrais, Àngel Castiñeira, Jordi Cussó, Alicia García Ruiz, Sonia Herrera, Àngel Puyol Francesc Torralba

COL·LABORADORS Francesc Amat, Albert Botta, Maria Rosa Buxarrais, Marta Camp, Àngel Castiñeira, Jordi Cussó, Alicia García Ruiz, Xavier Garí, Sonia Herrera, Soraya Hernández, Ignasi Llobera, Àngel Puyol, Ramon Radó, Xavier Serra i Judith Vives

IL·LUSTRACIONS Toni Batllori, Javier

Bustamante, Anna Coll, Blanca Gimeno, Judit Navarro i La Mapache

FOTOGRAFIA Sergio Ruiz

DISSENY GRÀFIC Manuel Cuyàs

CORRECIÓ LINGÜÍSTICA Maria Camps

DISSENY GRÀFIC WEB Javi García

IMPRESSIÓ Rotimprès

GERÈNCIA Maria Coll Joan Salicrú

COMMUNITY MANAGER Maria d’Oultremont

DISTRIBUCIÓ Sgel

DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

ADREÇA Portal de Valldeix, 17, 2º

08301 Mataró

TELÈFON 620 749 138

MAIL redaccio@valors.org

PORTADA : Raúl Campuzano

VALORS é S MEMBRE DE

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org

El preu de la subscripció és de 42 euros anual (onze números) i 35 en format digital. Us podeu subscriure a través de la pàgina web www.valors.org o enviant un correu a subscripcions@valors.org.

“Jo dubto. I què?” (Abril del 2021)

Homenatge a Toni BaT llori

El dissabte 7 de gener coneixíem la mort de Toni Batllori, que col·laborava amb Valors des del 2013 il·lustrant la segona pàgina del monogràfic. A mitjan de desembre, ens havia enviat puntualment la seva col·laboració mensual [vegeu la vinyeta final], en aquest cas reflexionant sobre la desorientació: un cop més, se n’anava per la tangent i aprofitava per carregar contra els poders fàctics. La de gener, que hauria anat en aquest número, ja no va poder ser. El nostre agraïment cap a ell és infinit pel treball desinteressat que ha fet per a la revista durant quasi deu anys. En aquesta doble pàgina, reproduïm algunes de les darrers vinyetes que ens han fet somriure. A reveure, estimat Toni!

”Una nova ètica per un planeta nou?” (Juny del 2021)

“La societat del mèrit?” (Maig del 2021)

“On són els límits de la intimitat?” (Febrer del 2021)

“Som intolerants a la frustració?” (Octubre del 2021)

“No fer res és útil?” (Juliol-agost del 2021)

“Per què les classes socials no estan de moda?” (Abril del 2022)

“Som una societat desorientada?” (Gener del 2023)

l’actualitat com E ntada jor D i c U ss Ó

Reconstruir la democràcia des de la democràcia

després de la invasió del Capitoli per part dels seguidors de Donald Trump, a Brasília, els seguidors de Bolsonaro han decidit copiar l’estratègia i envair els centres de poder del país. El temps dirà si ens haurem d’acostumar a aquests actes vandàlics, quan els diferents seguidors dels partits no acceptin, pels motius que sigui, un resultat electoral. A primera vista, podria semblar una rebequeria de nens petits quan els prenen la joguina del poder, però amb actituds com aquestes ens hi juguem massa, ja que posen en perill la mateixa democràcia.

Com bé diu el doctor David Álvarez, els riscos de la democràcia en el present se situen en dues direccions: 1) Una mena de cansament de molts pobles per la democràcia, fruit de la corrupció pública i l’increment de la desigualtat econòmica i social. 2) La polarització extrema dels discursos polítics per mobilitzar les emocions dels votants sobre la base de consignes que no representen veritables necessitats dels pobles. Al voltant d’aquests dos factors s’articulen arguments amb etiquetes com: populisme, neofeixisme, extrema dreta o socialisme del segle XXI, entre d’altres, davant de la manca de sentit dels tradicionals termes de dreta,

esquerra, socialisme o democràcia i totes les seves combinacions.

I és que molts dels nous lideratges amb discursos radicals centren les seves propostes en arguments xenòfobs, racistes, misògins amb forts tints agorafòbics i, en alguns casos, en arguments nacionalistes buits de contingut social. Es busca inventar “un enemic” que permeti consolidar el suport d’electors cap a un lideratge amb matisos de redemptor, davant d’un perill imaginat. En alguns casos, la mateixa democràcia és presentada com l’obstacle que cal vèncer. La democràcia i els seus valors es difuminen davant d’apel·lacions a la pàtria, la llibertat, el poble, la raça, la llengua o la religió.

Durant segles, hem assistit a un relat de blancs-negres, bons-dolents, rics-pobres, dones-homes, polítics-apolítics, esquerres-dretes… i al final, ens hem cregut aquestes dualitats. Hem permès que aquest sigui el gran relat del món polític.

Però el món no és blanc o negre, sinó tot el contrari: és blanc i negre i de tots els colors i les ombres i, fins i tot, els buits. Som tot això junt: bons i dolents, rics i pobres, feliços i infeliços, negres i blancs i mestissos, creients i ateus, i totes les anteriors. És més! Res d’això no és tan important com ésser.

Els relats dualistes i polaritzats ja no ens serveixen i ens aboquen a guerres i a la destrucció, ens manipulen i, malgrat que ho sabem, hi caiem sense adonar-nosen, perquè és el que hem après a fer. Fins i tot, quan ens proposem fer una queixa o una protesta, repetim una vegada i una altra el mateix relat de dos pols (bonsdolents, víctimes-botxins, pobres-rics, conservadors-progressistes...).

Per això, cal buscar l’equilibri, retirar-se, deixar espai per asserenar-se i buscar la virtut, que acostuma a ser al centre. Hem de canviar el relat polític i això és una tasca lenta, que implica prendre consciència i atrevir-se a deixar algunes seguretats, alguns comportaments, tenir la paciència per desaprendre el que ens fa malbé i divideix.

Vivim un moment crucial i molt delicat, en què és hora de donar més protagonisme al paradigma sistèmic i no al polar. Hem de generar relacions que ens comprometin en la construcció, teixint relats i generant sentit. Si volem edificar i reconstruir la democràcia, cal respondre des de la mateixa democràcia als seus detractors. Cal promoure i enfortir la democràcia com a mitjà i fi, com a mecanisme i objectiu, per a una vida decent i plena de tots els membres de la comunitat. Els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia, amb més reconeixement dels drets i deures de tots els éssers humans i amb un exercici lúcid de la política.

Jordi Cussó és teòleg llicenciat en Economia i membre del consell assessor de Valors

“Hi ha una mena de moralisme que consisteix simplement a fer servir les notícies desastroses del món per fer sentir malament els altres”

Pau Luque

Fins a quin punt confonem l’altruisme amb l’egoisme? El psicoanalista Erich Fromm, a la seva obra El cor de l’home, que data de l’any 1964, dedica un capítol al narcisisme. Segons l’autor, un exemple de narcisisme és el de la hipocondria fisiològica, entesa com aquell canvi o sensació que hom sent i percep com a símptoma d’una malaltia terrible. Seguint els passos de Fromm, parlem de la hipocondria en el pla moral amb Pau Luque, coautor amb Natalia Carrillo de l’assaig Hipocondria moral, publicat per Anagrama.

Qu è entenem per h ipocondria moral?

El que nosaltres anomenem hipocondria moral és un derivat de la hipocondria normal, un fenomen pel qual qualsevol símptoma que sentim, qualsevol malestar físic que notem, l’interpretem com a signe d’una malaltia que, a més, és greu. La hipocondria de la moral seria el mateix en termes morals: que qualsevol malestar psicològic o emocional que sentim l’interpretem com un símptoma que som culpables d’alguna cosa normalment indeterminada que, a còpia de donar-hi voltes, aconseguim determinar. De manera que la hipocondria moral és sentir culpa, essencialment, quan no ets culpable.

Pensa que és conseqüència de les xarxes socials?

La culpa ha existit sempre i la hipocondria moral ha existit sempre en les societats occidentals, però sí que és cert que les xarxes socials l’han multiplicat i difós a una velocitat i intensitat probablement mai abans vista. Ara bé, no considero que sigui una característica de la nostra època. Això entra dins d’una discussió de què són les xarxes socials, de si són intrínsecament dolentes o no... i jo penso que no ho són. El que passa és que l’ús que en fem o que n’acabem fent moltes vegades provoca aquesta mena de malestars.

En un moment de crisi com l’actual, aquest sentiment de culpa i sentimentalisme augmenta?

Segurament que sí, però insisteixo que el que fa, no que augmenti, sinó que es visibilitzi és la presència a les xarxes socials, perquè, quan hi ha aquest bombardeig constant de notícies calamitoses, és més difícil sortir del cicle de la culpa, ja que no hi ha moment de respir, no hi ha moment de descans. I dius: “Bé, em puc distreure més o menys amb alguna altra cosa i puc tenir una perspectiva diferent sobre aquests assumptes”. Com que el bombardeig és constant, tota l’estona, sembla que la reacció normal davant d’aquestes notícies hagi de ser la culpa i, a més, és difícil sortir d’aquesta sensació la culpa per la insistència de les xarxes. Llavors no trobem altres maneres per relacionar-nos.

Quin és el paper de la injustícia passiva? Aquesta idea és d’una filòsofa que es deia Judith Shklar, que distingia entre injustícia activa i injustícia passiva. Ella deia que la injustícia activa és la que hom crea o causa directament i la injustícia passiva és la que contribueixes a crear per omissió. Hi ha injustícies passives, però el que passa és que normalment en els casos d’injustícia passiva –com ara la guerra d’Ucraïna– no hi participem directament, encara que sabem que són una injustícia. En els casos d’injustícia passiva no som culpables, però sí que tenim alguna mena de responsabilitat política. Hi ha gent que fins si tot negaria que la injustícia passiva existeix, però jo crec que nosaltres tenim un paper de responsabilitat que va més enllà d’això. Ara bé, una cosa és la responsabilitat i l’altra, la culpa.

Som cada vegada més radicals o cada cop estem més confosos?

Diria que, com que no podem sortir del bombardeig de notícies calamitoses, la nostra reacció emocional directa amb aquesta mena de fets és molt intensa, de manera que la nostra retòrica també és molt intensa, molt radical. Però en els actes, normalment, hi ha una gran diferència entre el que fem i les altres reaccions emocionals primeres. En aquest sentit, la nostra retòrica és molt radical, però les nostres accions són extremadament modestes, i això ens genera confusió, sí.

En quin moment de la història diria que el narcisisme pren força? Pot relacionar-se amb l’auge del capitalisme?

Diguem que el narcisisme, tal com l’entenen els psicoanalistes, és un fenomen natural en el sentit que totes les persones som narcisistes en la mesura que ens mirem el món des del nostre punt de vista, del qual és molt difícil desfer-nos completament. Llavors hi ha una dosi de narcisisme que és raonable, sana i inevitable. El que passa és que la societat capitalista exacerba l’individualisme, ens fa creure que cadascú de nosaltres tenim una cosa única i especial a dir quan això acostuma a ser fals. Ens donen una mica més d’autoestima, que tampoc està tan malament, però ens confonem i creiem que l’autoestima és com una manera de tenir una veu única i fer una gran diferència al món.

Parla de “vampirs” fent referència a aquelles persones que propaguen el sentiment de culpa. Els moralismes són cada vegada més vigents?

El que nosaltres intentem dir és que hi ha un moralisme que és bo, però n’hi ha un altre que és el que nosaltres en el llibre relacionem amb el que anomenem vampirs, perquè és un moralisme que no serveix per a res més que per fer sentir malament l’altra persona amb un punt de crueltat bastant obvi. És una actitud molt vampírica, no té res de constructiu. És aquesta mena de moralisme que consisteix simplement a fer servir les notícies desastroses del món per fer sentir malament els altres.

Ens falta ètica per combatre aquesta hipocondria moral?

Un dels objectius del llibre era justament intentar veure quines sortides hi ha si no volem la hipocondria moral. Tota aquesta crítica al moralisme pot ser una mica desesperant i ens pot conduir a una mena de menfotisme i nihilisme. Volem proposar una alternativa, que és oblidar-nos d’aquest moralisme cruel i improductiu i pensar en l’ètica entesa com aconseguir examinar les coses que ens passen al món. La responsabilitat d’acudir a l’ètica és nostra. No hi ha cap obligació de fer un comentari d’indignació moral a Twitter. Ningú et sancionarà perquè no facis aquest comentari immediatament després dels fets; no hi ha l’obligació d’intervenir i opinar cada vegada que passa alguna cosa.

Luiz Inácio Lula da Silva: L’obrer president

Amb 14 anys va deixar l’escola, on va demostrar que, tot i no ser gaire bon estudiant, tenia una gran capacitat oratòria. Es va formar com a torner mecànic i va treballar en el sector metal·lúrgic, on va incorporar-se a les organitzacions sindicals.

Ja no en va marxar.

Fundador del Partit dels Treballadors, es va oposar a la dictadura militar i va anar a la presó per haver organitzat una vaga. Després de tres derrotes electorals, la quarta va ser la bona i va ser elegit president. Va aconseguir reduir la pobresa al país del 25 per cent al 15 per cent i va treure milions de persones de la fam, però també va quedar esquitxat per casos de corrupció i va passar un any i mig a la presó fins que el Tribunal Suprem li va anul·lar totes les condemnes.

El conte de fades –si és que en política hi ha contes de fades– de l’obrer que arriba a la presidència del país ha tingut una seqüela en què, després de ser acusat de corrupció, condemnat i empresonat injustament, el protagonista és alliberat, es torna a presentar a les eleccions... i les torna a guanyar.

jor D i sacris TÁ n Paraules perdudes

la lectura del llibre del periodista i escriptor

Julià Guillamon Les hores noves (Anagrama

Editor) evoca aquella mirada atenta que ja fa uns anys reivindicava el filòsof Josep Maria Esquirol en el magnífic text El respeto o la mirada atenta (Gedisa Editorial). En aquell assaig, l’autor reflexionava sobre com el fet de viure en l’època de la tecnologia, sotmesos a complexos sistemes d’informació simplificada, implicava estar condicionat a una determinada manera d’enfocar i entendre la realitat. Esquirol en parlava el 2006 i proposava generar una mirada atenta a la realitat que esdevingués l’autèntica essència del respecte.

calen les paraules? I amb les emoticones i amb els caràcters limitats d’un missatge breu, ens anem acomiadant, sense saber-ho, de moltes paraules. I quan es perden les paraules perdem el pensament, ens endinsem en un univers de mediocritat que ens converteix en éssers fàcilment vulnerables.

uiz Inácio Lula da Silva va perdre el dit petit de la mà esquerra intentant arreglar una premsa de l’empresa metal·lúrgica de Sao Paulo on treballava quan tenia 19 anys. Han passat gairebé 60 anys i Lula és un home que ha viatjat per tot el món i ha tractat amb la gent més poderosa del planeta, però el passat torner del president del Brasil és ben visible a les seves mans. Quan l’any 2003 va jurar el càrrec de president del Brasil, Lula era el primer obrer que arribava a la presidència del país. Vint anys després, aquest 1 de gener, Lula ha tornat a prendre possessió del càrrec i continua sent l’únic obrer que ha arribat al Palau de Planalto. El retorn de Lula culmina una resurrecció política gairebé sense precedents.

Setè de vuit fills de dos camperols analfabets, quan tenia set anys, va viatjar durant 13 dies en una camioneta amb la seva mare i els seus germans per retrobar-se amb el pare, que havia format una altra família a Sao Paulo. Va haver de treballar des de ben petit, fent d’enllustrador de sabates, venedor ambulant, repartidor o ajudant en una oficina.

Però Lula és, sobretot, un exemple de pragmatisme. En la primera etapa com a president, va desenvolupar una política econòmica que va multiplicar per quatre el PIB del Brasil i el va situar com una potència emergent a escala global. Ara, per batre Bolsonaro, ha aglutinat una coalició en què hi ha des de comunistes fins a grans empresaris, amb el seu rival a les eleccions del 2006, Geraldo Alckmin, com a company de ticket.

Quan va superar Bolsonaro en la segona volta de les eleccions, The New York Times va titular “Ara ve la part difícil”. Amb 77 anys, Lula assumia el lideratge d’un país devastat per la pandèmia, on 33 milions de persones passen gana, més de 60 milions viuen en la pobresa i cada any es perden més de 10.000 quilòmetres quadrats de boscos de l’Amazònia.

Per si no n’hi hagués prou, una setmana després de prendre possessió del càrrec de president, seguidors de Jair Bolsonaro van assaltar l’esplanada on hi ha el Palau Presidencial, el Congrés i el Tribunal Suprem a Brasilia en un intent de cop d’estat. Al noi que de petit enllustrava sabates se li gira feina: Lula haurà de continuar treballant.

Torno però, a Guillamon, que a Les hores noves ha construït, amb la suma de fragments viscuts, un llibre que des del respecte i l’admiració per la natura esdevé un inventari precís d’un munt de detalls sorgits de l’observació de plantes, insectes i bestioles salvatges, varietats de fruites o de paisatges després de la tempesta, que configura el catàleg d’una realitat que envolta temporalment la vida de l’autor. Guillamon observa pacient, anota, es deixa sorprendre, cerca el detall, per construir un llibre vital i respectuós amb petites coses que tenen un valor immens. L’escriptor es regala temps per mirar atentament i gaudeix, compartint l’observació amb els seus lectors.

En general, no ens regalem gaire temps per fixar-nos en els detalls. Empesos per aquest món digital que ja ens amenaçava fa més de dues dècades quan Esquirol escrivia sobre la mirada atenta i que ara ja ha colonitzat absolutament les nostres vides, ens hem acostumat a transitar per la superficialitat, per aquesta insana i absurda rapidesa que ens imposa un ritme accelerat innecessari. Resulta evident que molts espais de la nostra vida de cada dia es resolen, per exemple, en forma de missatges breus, on comuniquem des de la banalitat fins a la transcendència. Tot ens pot canviar d’un dia per l’altre i amb poques paraules.

Una superficialitat i rapidesa que fa que ens estiguem quedant sense paraules.

Les tenim, però ja hem perdut l’habilitat per dominar-les. Hi són, però moltes estan buides. Paraules que, per manca d’ús, han perdut el sentit i el context, i han quedat fora de l’inventari amb què ens comuniquem habitualment. Una emoticona absurda, per exemple, resol dubtes i dilemes, funciona, ens resulta efectiva. Per què

Sort de l’ofici del bon escriptor o del poeta, que carrega de sentit les paraules oblidades, les quals alhora, com en el llibre de Guillamon, descriuen i fixen realitats i petites coses que no tenim presents, que ens són llunyanes i que creiem innecessàries, tot i el seu valor evident. Qui pren en consideració el moviment d’un dragonet que entra dins de casa si no és per foragitar-lo a cops d’escombra? Majoritàriament, caminem amb pressa i desenfocats. Per la natura, l’espai urbà o per moltes relacions personals o laborals. Transitem confortablement per la banalitat sense adonar-nos que anem perdent les paraules que fixen els detalls i ajuden a viure millor i amb respecte.

Deia el filòsof Josep Maria Esquirol que la mirada atenta és una condició per orientar-se a la vida i sabem, per experiència pròpia, que qui millor s’orienta és més difícil que pugui perdre’s i que també, amb paraules no oblidades, es podrà explicar amb tot el detall el camí viscut.

Transitem

“El conte de fades de l’obrer que arriba a la presidència del país ha tingut una seqüela en què el protagonista alliberat torna a guanyar”

Jordi Sacristán és periodista i treballa a La Xarxa de Comunicació Local

confortablement per la banalitat sense adonar-nos que anem perdent les paraules que fixen els detalls i ajuden a viure amb respecte.

Sense presumpció d’innocència als premis César

L’Acadèmia francesa que entrega aquests premis ha decidit vetar tota persona imputada per violència sexual, també si els agressors no han estat jutjats o condemnats. És just?

dones assassinades

Segons dades del Ministeri d’Igualtat d’Espanya, l’any 2022 va acabar amb 49 dones assassinades per les seves parelles o exparelles. A l’hora de tancar aquesta edició, el 2023 el còmput ja s’havia elevat en quatre casos més. En total 1.186 des del 2003, quan es van començar a fer aquests registres.

acausa de moviments sorgits a les xarxes socials com ara el #MeToo, el #BalanceTonPorc o el #HermanaYoSíTeCreo, s’han conegut moltes situacions de les quals no es parlava: assetjament, abusos... El món de les arts escèniques no se n’ha quedat al marge i s’han assenyalat artistes reconeguts com a possibles assetjadors. Alguns han estat condemnats, uns altres es troben en procés judicial i n’hi ha que han estat denunciats només públicament i no legalment.

A França s’està parlant de molts actors i directors de cinema que haurien fet mal a actrius i altres treballadores de la indústria i això ha generat diverses polèmiques. Algunes han estat relacionades en els darrers anys amb l’actitud de l’Académie des César, institució responsable dels premis del mateix nom, en les seves gales i canals de difusió publicitària. Malgrat ser coneixedora dels processos d’actors, productors i directors, aquests ocupaven portades de les seves revistes i rebien homenatges a les cerimònies amb la justificació que l’obra s’ha de poder separar de la vida privada de l’autor. Però a causa de les

F ranc E sc ama T

Normes socials i democràcia

si fa dos anys van ser els seguidors de Trump amb l’assalt al Capitoli dels Estats Units, aquesta vegada han estat els manifestants bolsonaristes al Brasil els qui han ocupat les principals institucions democràtiques del país. Una vegada més, hem vist com grups d’ultradreta s’han revoltat contra el procés democràtic. Perquè, de fet, el que caracteritza aquests grups i manifestants d’ultradreta és això: no acceptar la derrota electoral. No accepten les regles del joc més bàsiques i fonamentals dels processos democràtics, com ara que inevitablement els perdedors han de consentir la derrota. Sense consentiment dels perdedors, l’alternança política no és possible.

contínues controvèrsies que motivava el fet que inclogués aquests homes en les seves llistes de nominats, l’acadèmia ha decidit aquest any vetar qualsevol persona imputada per qualsevol mena de violència, especialment de caràcter sexual o sexista.

L’entrega de premis d’enguany vol ser, en paraules de la institució, “respectuosa amb les víctimes encara que els agressors no hagin estat jutjats”. I semblaria que una majoria social estaria d’acord a apartar aquests homes malgrat que la seva presumpció d’innocència es posi en dubte d’una manera molt visible fins al punt de poder tenir conseqüències irreparables en les seves vides i carreres. És ètica l’actitud de l’acadèmia del cinema francès?

S’estaria limitant la llibertat d’expressió i el dret de presumpció d’innocència? És ètic excloure els artistes abans que la justícia respongui en lloc de cercar un equilibri entre els drets de les víctimes i els drets dels acusats? O en un moment de crisi en relació amb la violència masclista és un pas endavant en la protecció de les dones?

Queda patent la intenció de l’acadèmia de formar part de la solució del problema, ja que podria haver-se mantingut com fins ara, acceptant la controvèrsia de les seves accions, però respectant els professionals

que encara no tenen una sentència. En canvi, ha optat per l’opció d’eliminar totalment qualsevol acusat de les seves gales deixant clara la seva postura i enviant un missatge contundent. Assumeix així que la violència contra les dones és de tal envergadura que qualsevol denúncia ha de ser tinguda en compte fent prevaldre el seu dret a ser protegides. Tenint en compte que podria ser criticada per voler fer el paper de la justícia i patir conseqüències legals, també podria haver posat en marxa altres alternatives sense deixar de mantenir el seu compromís. Així, podria haver trobat la manera de protegir les víctimes sense anar en contra del dret a la presumpció d’innocència i de la llibertat d’expressió.

És una realitat que moltes de les mesures que es posen en marxa per lluitar contra la violència masclista no es basen en l’evidència científica, no són rigoroses, no parteixen d’estudis o diagnòstics fets per professionals. Potser els intents benintencionats porten a situacions que no van a l’arrel del problema i no són, fins i tot, legals. Caldria, doncs, una bona revisió amb perspectiva ètica que asseguri una resposta definitiva contra aquesta mena de violència.

Hi ha dues maneres de llegir el que va passar als Estats Units fa dos anys. Una és veure-ho com una mostra preocupant de la fragilitat del sistema democràtic. D’acord amb aquesta perspectiva, els assaltants van protagonitzar un acte de sabotatge al sistema democràtic. És veritat, però, que l’ocupació del Capitoli no va tenir mai efectes reals pel que fa a la possibilitat d’un cop d’estat. És per això que la segona interpretació dels fets assegura que l’assalt al Capitoli no va tenir conseqüències sobre l’estabilitat institucional i que, en darrer terme, no va fer més que assenyalar els límits del trumpisme.

Al Brasil, aquesta vegada ha passat una cosa similar. L’ocupació de les institucions no ha tingut conseqüències reals sobre l’estabilitat institucional del país. Fins i tot, sembla raonable pensar que els mateixos assaltants eren coneixedors que les seves accions no tindrien efectes pel que fa a l’ordre democràtic i institucional del país. Però fins i tot en el millor dels casos –que és assumir que l’assalt a les institucions als Estats Units i al Brasil són la prova dels seus propis límits–, el que és evident és que s’ha produït un efecte d’imitació i que els grups d’ultradreta s’emmirallen en les experiències d’altres països. Això posa sobre la taula una pregunta: si no és el control de les institucions, què és exactament el que busquen els activistes d’ultradreta en protagonitzar aquests assalts?

La recerca en ciència política i economia política ofereix una resposta a aquesta pregunta. Estudis recents han assenyalat la importància de les normes socials. Per normes socials entenem aquell conjunt de regles compartides, siguin formals o informals, que ens informen

sobre el que és socialment acceptable. Fins al punt que, si una persona es desvia d’aquestes normes compartides, paga un preu en termes de reputació. Per exemple, no està ben vist expressar públicament suport a determinats símbols autoritaris o feixistes. Les persones que ho fan s’exposen a la norma social que diu que això no és desitjable i, per tant, saben que expressar públicament suport a partits o símbols feixistes els pot comportar una estigmatització social. Davant d’això, malgrat que privadament hi donen suport, no ho expressen per no haver d’assumir aquest cost.

La recerca en ciències socials mostra, però, que determinats esdeveniments polítics poden erosionar aquestes normes socials, i reduir la percepció del cost associat a expressar certes opinions. Això passa quan les persones passen a pensar que, en realitat, estan envoltades de gent amb unes preferències més similars a les seves del que assumien a priori. Des d’aquesta perspectiva, potser el que pretenen aquests assalts amb tant de ressò no és controlar les institucions sinó erosionar les normes socials. Dit d’una altra manera, fer exhibicions mediàtiques –com si fossin un gran nombre de persones; més de les que són en realitat– per així contribuir a afeblir les normes socials que són inherents a tota societat democràtica.

doctor en ciència política per la universitat d’oxford i investigador a l’iperG de la uB

Francesc Amat és doctor en Ciència Política per la Universitat d’Oxford investigador a l’IPERG de la UB

Reparar torna a estar de moda

Davant la crisi econòmica i climàtica torna a estar de moda la tendència “de tota la vida” (o el costum que tenien els nostres avis i àvies) d’arreglar les coses que es fan malbé.

X a V i E r s E rra

El meu nivell de poder

En les èpoques de bonança, l’economia capitalista de consum ha promogut la idea de l’obsolescència programada, de la caducitat d’aparells i objectes que, després d’uns quants usos, substituïm per uns de nous. Mòbils i electrodomèstics, però també la roba, són alguns dels objectes dels quals ens desfem després de ferlos servir durant una temporada més o menys llarga. Ho fem, sovint, sense reflexionar sobre la quantitat de residus que estem generant, a banda de la despesa de recursos naturals que hi ha darrere de la producció d’aquests articles, com ara la indústria del tèxtil, una de les que consumeix més aigua, per no mencionar l’explotació laboral d’algunes marques fast fashion

La resistència a aquest consumisme desmesurat implica reparar les coses per poder-ne allargar la vida útil. No és una tendència nova: com hem comentat, els nostres avis ja ho feien. Però en els darrers anys aquesta tendència està revifant. La prova més fefaent és la proliferació de tallers de reparació, que a països com Anglaterra és més que evident i que també es comença a percebre a casa nostra.

Al Regne Unit, un programa de la BBC anima la gent a reparar abans de llençar aparells i objectes. En aquest programa fins i tot hi va fer una petita aparició el rei Carles d’Anglaterra, cosa que ha donat impuls a aquesta tendència sostenible i ha fet sorgir nous tallers de reparació. A

Gal·les, el mateix govern ha finançat la creació d’una xarxa de cafès de reparació.

Fins ara ens semblava acceptable que un aparell sigui més barat i duri poc temps.

Però la crisi climàtica obliga a prendre mesures per frenar el consum. I en aquest aspecte, les grans marques també han de fer un pas endavant. En aquest sentit, també hi ha hagut iniciatives legislatives als Estats Units per demanar que les grans empreses facilitin l’accés a peces de recanvi, cosa que fins ara no sempre resulta fàcil, precisament per fer que la gent compri un objecte nou quan se li espatlla el vell.

Un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU és, precisament, la producció i el consum responsable. Es tracta, fins al 2030, de reduir la generació de residus a partir de la prevenció, la reducció, el reciclatge i la reutilització. Reparar un mòbil, una torradora que no acaba de funcionar i fins i tot arreglar la roba per poder-la portar més temps són iniciatives que poden contribuir a fer realitat aquest objectiu.

Segons l’informe de Milanuncios, l’any 2020 el mercat de segona mà va servir per reduir l’impacte mediambiental del CO₂ en 1,2 milions de tones. Aquest informe demostra que, reaprofitant i reparant, es pot reduir l’explotació de noves matèries primeres, reduir la demanda de productes nous, incrementar la vida útil dels objectes i disminuir els residus. La tendència d’arreglar, a més, pot ser una forma de crear nous llocs de treball de perfils especialitzats per treballar en tallers de reparació, com ara tècnics o modistes. Aprendre a sargir una peça de roba pot ser, per altra banda, una activitat divertida que ens permeti adquirir habilitats manuals noves.

ben sovint arreglem el món en converses de cafeteria, tertúlies amb familiars o amics, cartes als mitjans o, simplement, amb experiments mentals o fantasies somiades. Ens creiem els “setciències” que –si ens fessin més cas– resoldrien quasi sense esforç problemes que altres són –o sembla que són– incapaços de gestionar. D’altra banda, queixar-se de manera “no operativa”, és a dir, sense resoldre el tema en qüestió, és una teràpia que exercim ben sovint.

Tot plegat, des d’una perspectiva pragmàtica, d’eficàcia i gestió, esdevenen comportaments absolutament inútils, improductius i, molts cops, fins i tot perniciosos: condueixen a la ira, al populisme, al menyspreu de l’honor aliè, a la depressió psíquica o a les malalties mentals o físiques.

Certament, els humans, per poc assenyats que siguem, ens sabem vulnerables. Sempre ho hem estat; també ara, tot i que la mitjana d’esperança de vida hagi augmentat notablement. Sabem que ens seguim morint, perdem facultats, que tenim una caducitat, tot i que els transhumanistes convençuts ens venguin que això també “ho podem arreglar”.

L’eclosió de la informació –especialment en la seva dimensió digital informatitzada– fa que siguem conscients quasi en temps real de què passa a qualsevol lloc del món: desgràcies, èxits, injustícies, crims, actes heroics... Tot ho tenim a l’abast i, com si ens arribés només a nosaltres sols, sembla “personalitzat” (els algorismes ens ho gestionen). No és pas ben cert això de la “personalització”, tal com els recents llibres de Byung-Chul Han o de Jordi Pigem, entre d’altres, denuncien. Ens fan sentir importants, reforcen certs sentiments, però hi podem fer ben poc: som massa dèbils, insignificants, tenim poc poder.

Només Déu –si existeix– pot fer que el que Ell vol succeeixi immediatament. Els homes o dones més rics del món, els que disposen de mitjans més avançats, els intellectuals més seguits tenen més potència que jo, però tampoc ho poden tot. Tenen el seu límit de poder. L’escriptor polonès Witold Gombrowicz comenta la importància relativa que cadascú pensa tenir –el seu poder, diria jo– segons la dimensió del món que consideri: si som vuit mil milions d’humans soc insignificant, però, entre els cent mil de la meva ciutat o els quatre-cents del meu poble, soc molt més representatiu, poderós i rellevant.

En cada moment hem de detectar, determinar i assumir el “nivell de poder” de cadascú de nosaltres. No penso entrar en disquisicions sobre què és influència, autoritat, domini o expressions semblants. Acceptem només que el bla-bla-bla de bar no canvia res: és només “terapèutic”. La qüestió clau és: quin és ara mateix el meu “nivell de poder”? Trec profit de la meva capacitat d’arribar als altres? Quines aliances estableixo? Cal un sentit humà –i potser “kantià”– del deure, que no sigui només emocional, lluny del barroer “populisme” dominant.

Podem millorar el que és a l’abast del propi “nivell de poder”: la nostra llar o amistats, l’empresa o institució on tenim una posició o l’àmbit de prestigi entre contactes o saludats.

En un món de complexitat i de saturació informativa, costa entendre i decidir. La filosofia pot ajudar en això: des de Plató, la racionalitat ha estat teoricopràctica, aspira a una comprensió abstracta –però també “activa”–de la realitat. Mirem d’entendre els fins últims i valors absoluts; així, les decisions en el nostre “àmbit de poder” seran responsables: què puc fer, què he de fer i on fixo els límits vitals morals.

Xavier Serra és professor de Filosofia i director de l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

professor de filosofia i director de l’institut Salvador espriu (Salt, Gironès)

En cada moment hem de detectar, determinar i assumir el nostre “nivell de poder”. Trec profit de la meva capacitat d’arribar als altres?

la conv E rsa

H umanism E digital

Format en Direcció d’Empresa i en Direcció Estratègica a la Barcelona School of Management (UPF) i en programes de gestió lideratge a ESADE i IESE. Coach executiu per ICF i màster en Digital Business (The Power MBA). Té 35 anys d’experiència en àrees de consultoria, sistemes d’informació, des de 2020 actua com a consultor independent. Membre de la comissió consultiva de la Fundació Factor Humà. És l’autor del podcast ‘Humanismo Digital’.

Doctora en informàtica i professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC). El 2020 va rebre el Premi Nacional de Recerca per les seves contribucions a la robòtica social. És vicepresidenta del Comitè d’Ètica del CSIC i membre de l’Observatori d’Ètica en Intel·ligència Artificial de Catalunya. Escriptora de novel·les de ciència-ficció, els seus títols aborden dilemes ètics suscitats per les tecnologies digitals.

Aquest febrer, amb motiu del Mobile World Congress sentirem a parlar, i molt, de tecnologia, de nous estris, de perspectives de creixement, del negoci de les grans empreses tecnològiques...

Ara bé: en el món digital hi ha també pensament ètic?

mo DE ra T PE r joan salicrú

Secció elaborada amb la col·laboració de

persones. També emmarco el concepte amb el suport necessari a les persones per formar-les i acompanyar-les en els canvis i transicions que s’esdevenen per aquesta digitalització progressiva que té la nostra vida diària.

— “Com més digital sigui el món, més ha de brillar la vessant més humanista”

— “S’ha de posar èmfasi en tot el que la tecnologia ens dona i fer-ho amb una visió ètica”

FOTO: BERTA ALARCÓ

predominen moltíssim mostrant com les màquines al final ens portaran a l’extinció. Jo no hi crec en absolut amb aquestes teories. No crec en la singularitat tampoc, és a dir, la idea que les màquines superaran les persones. Primer deien que seria el 2030 i ara, com que ja veuen que no es complirà, parlen del 2050.

Per tant, tant l’un com altre contradieu aquesta tesi d’un futur dominat per les màquines i en el qual l’home perd la capacitat de governar-se. Per què hi ha aquest imaginari creixent de la mecanització de la societat i que les màquines ens han d’acabar governant?

J.c. La tecnologia en sentit ampli comença per la roda, per dir una cosa molt antiga, un estri que es va fer servir per fer coses que abans no eren possibles. Llavors, aquestes tecnologies han anat reconeixent-se com a positives però a vegades han tingut efectes perniciosos que no hem vist a temps. Quan ens anem sofisticant i especialment quan entrem en l’era digital, comencen a fer tasques que abans només érem capaces de fer les persones i, entrant ja en el món cognitiu i d’intel·ligència artificial, comencen a proliferar decisions i accions que fins fa poc només fèiem els humans. Aquest fet, d’alguna manera ens incomoda i el vivim com una amenaça.

Per no parlar del fet que en les últimes setmanes s’han donat a conèixer tecnologies d’intel·ligència artificial generativa que demostren com pots obtenir d’una manera molt ràpida textos, imatges, fotografies, programari... només amb unes quantes instruccions gens tècniques des d’una eina oberta i aparentment gratuïta. En la mesura que veus que la tecnologia digital és capaç de fer coses que fa quatre dies només fèiem les persones, venen moltes reflexions, sobre qui pren realment les decisions, i també de quin tipus de converses cal tenir a temps per entendre i anticipar (a més d’aquests beneficis que anem a buscar) quins són els riscos i els efectes no tan positius que també porta l’ús de la tecnologia digital.

I com podem combatre aquestes amenaces a les quals feia referència ara en Joan Clotet? Com a societat com podem oposar-nos a aquesta sensació d’amenaça?

artificial i de la informàtica en general, sobretot de processament de dades. I, a banda de la regulació, cada vegada hi ha més iniciatives de formació en tecnoètica. Jo mateixa he impartit un munt de cursos i de formació a tots els nivells. No ho he fet a Primària, però també m’agradaria que es fes. Sí que ho he fet a Secundària i també dins l’àmbit universitari, en especial a les persones que estan desenvolupant aquestes tecnologies, és a dir, als graus d’enginyeria, d’informàtica... Provo de formar el pensament crític perquè sàpiguen els riscos que hi pot haver. Es parla molt dels biaixos que es generen, per exemple, quan s’agafen grans quantitats de dades històriques: hi ha baixos naturals. Cal que els investigadors o els programadors que desenvolupen aquests algorismes en siguin conscients.

A l’inici d’aquesta conversa fèiem referència, ara que se celebra el Mobile World Congress, al fet que es parla de tot d’aspectes vinculats a la tecnologia i que en general tot el discurs és sobre les oportunitats econòmiques de negoci que genera. Trobeu a faltar en el marc d’aquest congrés una reflexió més profunda sobre la tecnologia?

aquell moment o es comenten tard. A mi em sembla que des de fa uns anys el debat està una mica més present, sobretot amb la voluntat d’entendre millor certs efectes negatius de la tecnologia en la nostra vida diària. Jo prefereixo pensar, com deia la Carme, que cada cop pensem la tecnologia més amb esperit crític: el tema de l’omnipresència de les xarxes socials, el poder de les dades, els avenços de la intelligència artificial... Com més digital sigui el món, més ha de brillar aquest vessant més humanista. I, per fer-ho, se l’ha d’ajudar: la tecnologia cada cop serà a l’abast de més organitzacions i a millor preu així que la diferència la faran sempre les persones.

Suposo que el fet que hi hagi grans empreses que a vegades tenen un PIB més gran que molts països del món... d’alguna manera dificulta que es pugui generar un debat social sobre aquestes qüestions, ja que la seva presència és abassegadora...

J.c. A vegades el coneixement està segmentat i, com deies, la formació és vital. Aquesta iniciativa finesa que va ser fantàstica, també ofereix que les persones tinguin l’interès d’entrar en camps que potser els semblen molt llunyans o només per a especialistes. La idea d’aproximar postures amb propostes com aquestes ajuda a sortir una mica de les etiquetes. És a dir, cal saber una mica de tecnologia, ja que ens envolta tots en la nostra vida diària i a vegades hi ha coses que nosaltres mateixos tenim el poder de canviar. Cal entendre que som persones i que vivim en digital i, per tant, tenim l’oportunitat de preguntar a qui en sap més que nosaltres i actualitzar els nostres coneixement i competències constantment. Cada vegada tenim més coneixement gratuït i democratitzat, de manera que és més una

qüestió d’iniciativa i de temps, i cal fomentar-ho més, cal aproximar els mons. Cal combinar les capacitats i sensibilitats perquè cada vegada tot està més barrejat.

Necessitem un paper més proactiu dels governs perquè puguin contrastar aquesta influència de les grans marques tecnològiques?

c.t. Potser recreant l’ideal de la utopia? M’explico: des de la ciència-ficció estem massa abocats a construir mons futurs que no ens agraden, posem massa èmfasi en els riscos. S’ha de posar èmfasi en tot el que la tecnologia ens dona i fer-ho amb una visió ètica. En la comunitat de recerca en Robòtica i Intel·ligència Artificial, ja fa deu anys que ens preocupen aquests temes dels riscos de les tecnologies que estem creant. Això va fer que sorgís una disciplina que és la roboètica (que també es podria anomenar tecnoètica) i que cada vegada es regula més. És a dir, el Parlament Europeu ja ha regulat molt la intelligència artificial. Jo ho conec més en l’àmbit de la robòtica, però em consta que també és així en l’àmbit de la intel·ligència

J.c. Recordo que ja l’any 2017 al Mobile World Congress de Barcelona es feia un congrés paral·lel que s’enfocava exclusivament a això. Es tractava d’una iniciativa internacional que vaig conèixer per casualitat i que es feia coincidir precisament per complementar aquesta oferta. Aquest debat està obert i cada cop més. El món digital, com deia la Carme, el desenvolupen persones i, per tant, tenim l’oportunitat que la reflexió i el debat es produeixi. El que passa és que potser aquests debats no es fan sempre a temps, ja que la tecnologia avança molt de pressa i sovint ens adonem tard dels interessos de les persones i de les organitzacions que la desenvolupen, les quals no sempre són tan transparents com desitjaríem. I això no es resol només contractant filòsofs a Google, sinó que cal fomentar una mentalitat general que reclami un debat més divers i a temps sobre l’impacte i els riscos d’escollir determinats productes i serveis digitals. Ara, certament, la conversa se centra massa en l’eficiència, el creixement, els guanys... i els altres temes o no es comenten en

c.t. Sí, però desenvolupen productes i serveis perquè la gent els compra. Jo sempre dic que el consumidor té molt més poder del que es pensa. És a dir, ens sentim tots molt manipulats perquè Google i Amazon fan això o allò, però som nosaltres els qui els alimentem. Llavors, la qüestió és tenir una mica de formació (moltes vegades les pors i els riscos i la sensació d’estar manipulats ve del fet que desconeixem com funcionen les coses en l’aspecte tècnic). De fet, per exemple, la societat finesa fa anys va desenvolupar un curs obert a tothom que va tenir molt èxit i es va traduir a tots els idiomes de la Unió Europea.

També a Catalunya, s’ha traduït dins de la iniciativa de Smart Catalonia i s’ha desenvolupat el curs CiutadanIA en el marc de l’estratègia Catalonia.AI. Per tant, si ens formem una mica, el poder del consumidor és gran. I no sé si en Joan Clotet té la mateixa percepció, però en el Mobile World Congress sempre hi ha l’activitat paral·lela Mobile Week més local on jo gairebé cada any he participat en alguna sessió relacionada amb l’ètica de la intel·ligència artificial. De manera que, tant per part dels mitjans com de la societat en general, hi ha molt interès per saber-ne més i per informar-se. En definitiva, cal incidir en el fet que la gent s’informi i es formi.

De quina manera m’amenaça?

c.t. Ja n’hi ha molta feina feta per part dels governs. Per exemple, el govern català ja fa dos anys i mig, durant la pandèmia, va crear l’Observatori d’Ètica en Intel·ligència Artificial de Catalunya. S’han endegat algunes iniciatives com, per exemple, donar una insígnia ètica a productes i serveis. Hi ha uns qüestionaris d’autoavaluació, ja que una empresa que vol fer un producte que sigui ètic ha de saber amb què el valoraran. De manera que, amb aquest qüestionari, es poden avaluar ells mateixos i saber si el producte que s’està desenvolupant és ètic o no. A més, totes les universitats tenen un comitè d’ètica, el CSIC també... I això que dic és dins l’àmbit català i espanyol, però també hi és a escala internacional. Precisament penso que el problema és compatibilitzar-ho, ja que n’hi ha moltes, de guies ètiques. Per exemple, també hi ha associacions professionals com l’Institute of Electric and Electronic Engineers (IEEE), que és l’associació d’enginyeria més gran del món, i que també ha fet un document molt ben detallat (de gairebé 500 pàgines) en dotze àmbits d’aplicació de l’ètica, ja que cada àmbit requereix una legislació diferent. Hi ha moltíssimes iniciatives, i el que cal és familiaritzar-s’hi.

Joan Clotet, potser precisament el que cal és fer un pas endavant i dir “ara pensarem aquesta qüestió”?

J.c . Sens dubte, abans comentàvem l’evolució de la intel·ligència artificial generativa de les darreres setmanes. En lloc de tenir-li por, se l’ha de provar, s’ha de preguntar, s’ha de reflexionar... Això que està apareixent, a mi com m’ajuda a fer millor el que faig? Com m’amenaça? Quines oportunitats apareixen? Com evoluciona la meva feina? Fa vint anys que usem les xarxes socials de manera natural; ara hi ha tecnologies més sofisticades que, amb els anys, també assumirem amb més normalitat. S’ha de fer un pas endavant. Jo tam-

“No crec en la singularitat, la idea que les màquines superaran les persones. Primer deien que seria el 2030 i ara, com que ja veuen que no es complirà, parlen del 2050”

“En lloc de tenir por a la tecnologia, se

li ha de preguntar:

Això que està apareixent, a mi com m’ajuda a fer millor el que faig? O també:

“Hi ha un llenguatge que ens permet arribar al fons de la persona, empatitzar-hi i sentir com se sent... això hem de tenir en compte que les màquines no ens ho poden donar mai”

bé tinc una visió bastant tecnooptimista, potser és perquè vinc de la tecnologia, he treballat durant més de trenta anys en l’àmbit de la tecnologia i m’he enfocat cap a les persones. Sempre defenso que cal ser proactius i que intentem veure-ho amb una mentalitat oberta, sense posar-nos barreres. És més, encara que sembli provocador, cal delegar en la tecnologia tot allò que siguem capaços de delegar, cal ser proactius i veure si les podem delegar a la

moNogràFIC

La guerra és necessària?

tecnologia. I preguntareu: per què? Per perdre la feina? De cap manera, si no per tenir més espai i més temps per exercir com a éssers humans i desenvolupar la nostra capacitat d’empatia i d’intelligència relacional, de creativitat i de moltes coses que ara per ara la tecnologia no pot replicar i que marquen la diferència.

Carme Torras: creu que a les persones d’aquest moment ens costa fer aquest pas més enllà perquè tenim por de perdre coses?

c.t. Sí, penso que la por és el que t’impedeix posar-t’hi, però quan coneixes una mica més les coses, no les veus tan perilloses. Si ara ens quedéssim sense rentadora, estaríem tots desesperats! La tecnologia ens treu aquestes feines o les hi deleguem. A canvi, nosaltres, hem de potenciar les nostres capacitats humanes, el que ens fa realment éssers humans: la creativitat, l’empatia, les converses en profunditat... Jo sempre dic que el llenguatge, aquest que tenen també els models generatius, en general, és un llenguatge purament utilitari. Ara, aquest llenguatge que ens permet arribar al fons de la persona i entendre-la i empatitzar-hi i sentir com se

“Pot semblar provocador però hem de delegar en la tecnologia tot allò que puguem, precisament per tenir més espai i més temps per exercir com a éssers humans”

sent... i això hem de tenir molt clar que les màquines no ens ho poden donar mai. De manera que hem d’afavorir aquests valors humans i les capacitats que només nosaltres tenim, en comptes de robotitzar-nos. Vull dir que crec que el millor sortirà de la combinació de les grans prestacions d’unes màquines molt més ràpides que nosaltres, amb una millora de les capacitats humanes. De manera que, com en Joan, també soc optimista.

hi ha guerres justes? O més justificades que d’altres? Hi ha guerres necessàries?

entrevi Sta

“No hi ha guerra necessària, justa o santa”

Adolfo Pérez Esquivel

opini

Pablo Aguiar molina Sant tornem-hi amb les guerres, un altre cop

entrevi Sta

“Hi pot haver batalles justes però la guerra mai no és necessària”

Carlos Umaña

Enric Ibarz

Ucraïna: guerra justa o guerra d’interessos?

e ntrevi Sta

“Hi ha escenaris on l’ús de la violència és legítim”

Patricia Simón

Un any després de l’inici de la invasió d’Ucraïna seguim sent incapaços de saber com respondre-hi. I és que...

FOTO: CHRISTIAN RIBAS

adolfo PÉ r E z E s Q uiv E l

“No hi ha guerra necessària, justa o santa”

El Premi Nobel de la Pau i militant argentí a favor dels drets humans adverteix del perill d’una guerra nuclear i anima la ciutadania a ser rebel contra la violència i els sistemes de domini.

maria coll

Després d’un any de guerra a Ucraïna, creu que la visió que teníem fins ara de la guerra ha canviat?

Ha canviat, sobretot, la situació internacional. Avui, la guerra s’ha generalitzat. Ja no estem davant d’una guerra entre Ucraïna i Rússia, sinó davant d’una guerra mundial. És una guerra dels Estats Units contra Rússia, contra la Xina... Totes les grans potències s’estan disputant els espais de poder i no els interessen els pobles, que són els espectadors, però també les víctimes de totes les guerres. Aquesta és la tragèdia! I, mentrestant, els mitjans de comunicació hegemònics busquen generar un pensament únic. De la mateixa manera que hi ha el monocultiu de la soja o del blat de moro, també hi ha el monocultiu de les mentalitats. Fa unes quantes setmanes, per exemple, tothom pensava en el Mundial de Futbol i ningú pensava en la guerra.

Estem menystenint els perills de les guerres?

El perill real d’avui és l’esclat d’una guerra nuclear, perquè en aquesta mena de conflicte sí que hi estem tots involucrats. Les

guerres s’han modificat a través de les tecnologies. Avui, un país com Corea del Nord pot posar en situació de perill tota la resta del món. Actualment, entre algunes de les grans potències ja no hi ha relació. Molts països tenen armament nuclear. Quan el faran servir? No ho sé. Diria que ni els que en tenen la responsabilitat ho saben, però, tard o d’hora, el faran servir. Ara bé, una cosa és clara: les guerres del futur ens afectaran a tothom de la mateixa manera. Abans, les guerres estaven acotades a un territori determinat, però això avui ja això no és així.

Premis Nobel de la Pau com vostè han afirmat que les guerres són necessàries per combatre mals pitjors, com per exemple, el terrorisme. Hi ha guerres necessàries? No hi ha guerres necessàries i, encara menys, guerres santes. Totes les guerres són cruels. La guerra és el domini del més fort sobre el més dèbil. La guerra es basa a dominar i matar l’enemic. A més, cal tenir en compte que, quan acaba una guerra, no s’aconsegueix la pau; perquè dominar i

La memòria és molt important, però no hi ha memòria dels horrors de la Segona Guerra Mundial. L’Organització de les Nacions, davant la necessitat de fer un codi de conducta per la convivència –del qual va sorgir la Declaració Universal dels Humans–, va preferir no recordar. Una declaració, per cert, que les grans potències no respecten, ni respectaran. Avui les Nacions Unides estan neutralitzades per les grans potències, que després de la guerra van voler mantenir el poder per sobre de la resta de nacions. Quan es van crear les Nacions Unides eren 57 països; avui en són 193 i encara es conserva la mateixa estructura del 1945. No hem avançat en això perquè hi ha interessos econòmics i polítics: les guerres silencioses.

Què són les guerres silencioses?

sotmetre l’altre no és la pau. També estic en contra dels teòlegs que defensen la guerra justa. Tota guerra és injusta perquè genera mort i destrucció i perquè es basa en una imposició del més fort sobre el més dèbil.

La guerra és un mal menor per aconseguir un benefici més gran, per exemple, la pau, la democràcia...?

No hi ha mals menors o majors, només hi ha guerra. Hem de tenir en compte que darrere de tota guerra sempre hi ha el poder i l’afany de dominació de l’adversari. S’ha tractat de justificar la guerra de moltes formes, fins i tot, s’han justificat en nom de Déu, però tot això és una farsa. Si Déu per imposar-se necessita la guerra dels homes, és un déu amb peus de fang. Per què s’invoca Déu per fer una guerra? És una bogeria!

Els conceptes de guerra justa, necessària i santa s’han acumulat amb el temps per justificar accions injustificables.

Però com podem canviar aquesta mentalitat? Hi ha hagut una Primera guerra mundial, una Segona i, ara, ja es parla d’una Tercera..

Són els conflictes econòmics i la fam. Avui, la majoria de països estem sotmesos a l’especulació financera. Això també és una forma de guerra, perquè genera fam, pobresa, marginalitat i la concentració del poder en poques mans. Avui en dia, la fam mata més persones que els enfrontaments entre dos exèrcits. La guerra té moltes cares. Personalment, em preocupa molt com els científics es posen el seu intel·lecte i descobriments al costat de la destrucció.

Per exemple?

Les armes nuclears estan creades per pensadors, per científics, per persones amb intel·lecte; persones sense cap mena de valors ni moral. Els seus únics valors són els diners i el poder. Quan el president dels Estats Units, George Bush, va declarar la guerra a l’Iraq es va basar únicament en la mentida i en la propaganda. La guerra també és mentida. Aleshores, de què parlem quan parlem de guerra? Abans les guerres eren dos exèrcits enquadrats en un camp de batalla, en un espai físic; avui, la guerra és global i es guanya o es perd gràcies a la propaganda.

Som la societat més informada, però la menys crítica?

No, som la societat més desinformada! De fet, les guerres no comencen al camp de batalla, sinó a la ment i al cor dels homes i de les dones. Marx deia que la feina dels filòsofs era fer un diagnòstic de la societat,

una vida al s E rv E i d E la Pau mundial

Adolfo Pérez Esquivel va rebre (imatge superior) el Nobel de la Pau el 1980 per la seva lluita contra els crims de les dictadures llatinoamericanes durant la dècada dels setanta, però des d’aleshores no ha deixat de lluitar a favor dels drets humans.

Nascut a Buenos Aires (Argentina), el 1931, es va llicenciar a l’Escola Nacional de Belles Arts i a la Universitat Nacional de La Plata. Durant vint-i-cinc anys va ser professor d’educació primària, secundària i universitària; feina que va combinar amb la seva carrera artística.

Però, sobretot, se’l coneix per la seva lluita a favor de la pau. Als anys seixanta va començar a treballar amb organitzacions populars involucrades en el moviment pacifista cristià. El 1975 va ser detingut per la policia militar brasilera i el 1976 va ser empresonat juntament amb

bisbes llatinoamericans nord-americans a Equador. Quan els responsables del cop militar del 1976 a Argentina van començar una política de repressió sistemàtica, ell va fundar el Servei de Pau Justícia, un instrument de defensa dels drets humans de denúncia de les atrocitats comeses pel règim militar.

El 1977, va ser empresonat sense procés, torturat i alliberat 14 mesos després. A la presó va rebre la distinció del Memorial de Pau Joan XXIII. Ha estat president del Consell Honorari del Servei de Pau i Justícia llatinoamericà i de la Lliga Internacional dels Drets Humans i l’Alliberament dels Pobles i membre del Tribunal Popular Permanent.

És autor de diversos llibres, entre els quals Caminant al costat del poble (1995), on exposa el seu ideari de no violència. Actualment, amb 91 anys, encara defensa la pau i els drets humans allà on el conviden.

però, encara hi ha una tasca més important: transformar-la. I, doncs, com podem evitar la guerra? Com podem evitar la gana? Com podem evitar la concentració del poder? Només podem contrarestar aquesta situació a través de l’educació, l’organització social...

Si tenim en compte totes aquestes guerres, quina responsabilitat tenim nosaltres en els conflictes del món?

Els pobles són manipulats pels mitjans de propaganda quan no hi ha una consciència crítica i una educació alliberadora. Aquests dies en què s’ha celebrat el Mundial de Futbol, pocs mitjans de comunicació han recordat tots els treballadors que han mort construint els grans estadis de futbol de Qatar. Durant el Mundial de Futbol que es va celebrar a l’Argentina el 1978, jo estava pres i la premsa internacional tampoc parlava dels horrors de la dictadura. On és la consciència crítica? On són els valors? Avui el món té capacitat per superar la fam, però no ho fa. Estem construint coses útils per

matar, no per conservar la vida. Que, en el món, s’estiguin morint milers de persones no ens interessa. Algunes persones creuen que al planeta hi sobren dues terceres parts de la població! La nostra responsabilitat? Els pobles són espectadors d’aquest món violent, però no són prou protagonistes per poder revertir la situació.

Per què?

Les democràcies actuals no serveixen per actuar, perquè els pobles avui deleguen tota la seva capacitat de decisió als governs. Les nostres democràcies no són participatives. Només en aquests sistemes el poble tindria instruments constitucionals i jurídics per evitar els abusos del poder; però això no existeix.

Vostè, fa una estona deia: “quan acaba una guerra no s’aconsegueix la pau”. La pau no és l’absència de guerra?

No, la pau és més que l’absència del conflicte. La pau és una dinàmica permanent de relacions entre les persones i els pobles. La pau es basa sobretot en la forma com establim la convivència i les relacions humanes.

Quan hi ha gana i patiment, tampoc hi ha pau. A l’Amèrica Llatina, hi ha forts moviments camperols a favor de l’alimentació.

Hi ha empreses que roben llavors per ferles transgèniques i així crear dependència alimentària. Fins i tot hi ha suïcidis de camperols perquè les llavors transgèniques només serveixen per a una sembrada. No és una guerra, això? Un altre exemple: l’aigua. Avui, l’aigua i els recursos hídrics són més valuosos que l’or. Tots els éssers humans necessiten aigua per sobreviure. Les pròximes guerres seran per l’aigua.

Ja n’ha citat alguns, però quins valors relacionaria amb la pau?

La convivència, el respecte mutu, la diversitat... El pensament únic no enriqueix mai els pobles. Hem d’aprendre molt de la Pachamama, de la Mare Terra. Hem de restablir l’equilibri entre la persona i la naturalesa, si no estarem perduts. Hem de recuperar les relacions harmòniques i hem de parar de destrossar la casa comú.

La guerra autodestructiva de la Terra ha d’acabar. En definitiva, hem de tornar a aprendre a viure.

Segurament que a vostè li han dit moltes vegades que la pau és una utopia. Organitzacions com el Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra del Brasil, els diferents moviments de pobles indígenes que hi ha a l’Amèrica Llatina o els moviments feministes –una gran revolució no violenta– són moviments concrets de construcció de la pau. A l’Argentina, també organitzem tallers juvenils sobre memòria. No hi ha poble ni persona sense memòria. Això també són processos de construcció de pau. La pau no es regala, es construeix. I es construeix en el dia a dia, mitjançant les accions quotidianes. Nosaltres som gent de territori. Pensem, actuem, però també caiem, ens aixequem i continuem treballant a favor de la pau.

La cultura de la pau es fonamenta a través de l’educació?

Absolutament. L’educació és la pràctica de la llibertat i la força d’estimar. Quina parauleta tan tremenda i tan difícil d’aconseguir, no? L’estimació ha de ser vers aquells que ens estimen i també vers els altres. Hem d’estimar els altres, el nostre país, la Humanitat! Si no agafem aquest camí, la culpa del col·lapse serà nostra. El 1956 vaig pintar un quadre en què apareixen els quatre genets de l’apocalipsi: la gana, la pesta, la guerra i la mort. I tots quatre, lamentablement, encara són vigents avui dia. Per tant, cada dia, igual que aprenem a viure, també aprenem a construir la pau; perquè la pau és construir conjuntament una nova albada. I, sobretot, sense perdre l’esperança. No podem oblidar mai el lema del Fòrum Social Mundial de Porto Alegre: Un altre món és possible. Ara bé, aquest món nou només serà possible si lluitem junts i creiem en l’esperança.

És possible crear pau social i comunitària, sense pau personal?

Es creen conjuntament, no són compartiments separats. Ningú pot donar el que no té. Si no treballem la pau interior, no la podem compartir. La filosofia zen explica la metàfora del càntir. En un càntir ple de violència, informació, propaganda i filosofies és impossible que hi pugui entrar la llum. I, en aquest món, hem de pensar com podem desarmar la raó armada. El canvi l’hem

de fer nosaltres, no ens vindrà de fora. Els maies mexicans, per exemple, no parlen de desenvolupament, sinó d’equilibri. Com dèiem abans, hem de restablir l’equilibri amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb la comunitat, amb la Mare Terra, amb el cosmos i amb Déu. Si no recuperem aquest equilibri estem perduts i serà impossible recuperar la convivència, la pau.

Fa dècades hi havia líders forts, també en la construcció de la pau, que orientaven a la societat. Ara, també en aquest àmbit, estem desorientats?

El temps no canvia, canviem nosaltres en el temps. Hem de recuperar espais de contemplació que hem perdut perquè el temps ens ha atrapat. Avui, som esclaus de les tecnologies. No tenim temps per estar en contacte entre nosaltres ni amb la naturalesa. La meva àvia era una guaraní. Es va

criar i va créixer a la selva. Jo pensava que la meva àvia era boja perquè parlava amb la natura i amb els animals. I, com que a l’escola no m’ensenyaven aquestes coses, no la vaig comprendre fins que vaig créixer. Sempre dic que, en comptes d’educació per a la pràctica de la llibertat, vaig rebre una deformació educativa. Ens hem d’alliberar!

En el fons vostè és dels que pensa que hem de tenir una mirada més positiva del món?

No sé si més positiva, però sí una altra mirada. Jo no crec en aquesta societat, però com que en formo part haig de remar a contracorrent. Hem de ser rebels! Ens falta cultura de la rebel·lió i no ens podem deixar dominar pel sistema. Jo no justificaré mai les guerres ni la violència i sempre seré rebel respecte dels sistemes de dominació que ens estan imposant.

“La pau no es regala, es construeix amb accions quotidianes. Nosaltres som gent de territori. Pensem, actuem, però també caiem, ens aixequem i continuem treballant a favor de la pau”

La guerra és necessària?

Pa B lo a g U iar m olina s an T T orn E m- H i am B l E s g UE rr E s, U n alT r E co P

En ple segle XXI, la humanitat ha assolit uns avenços científics que són extraordinaris. Alhora, en l’àmbit de la gestió dels conflictes, les nostres capacitats col·lectives han avançat ben poc des que l’Homo sapiens va començar el seu camí a la Terra. Fins i tot podria semblar que en alguns aspectes no avancem, o que ho fem en una direcció que no és la correcta.

Aviat apareixeran els informes anuals dels think tanks de tot el món fent anàlisis i revistant el que ha estat el 2022, però, abans que ho facin, algunes dades ja albiren un balanç bastant millorable. Les guerres continuen molt presents al nostre planeta.

Si atenem el seguiment mediàtic de la guerra a Ucraïna, podríem arribar a pensar que aquesta ha estat l’única guerra que s’ha produït. La intensa atenció mediàtica es justifica, entre altres coses, perquè geogràficament ens resulta propera, i també pel fet que ha estat, amb diferència, el conflicte amb la letalitat més alta del planeta. Es calculen unes 240.000 morts, molt per davant del segon, que ha estat el conflicte d’Eritrea, amb poc més de 100.000 defuncions. Ara bé, el cert és que tenim més d’una trentena de conflictes en marxa en quatre continents i que afecten la vida de milions d’éssers humans.

Unes xifres de rècord

Seguint amb les dades preocupants, tot i que sovint poc conegudes, el SIPRI ens va alertar que la despesa militar mundial el 2021 havia arribat a xifres de rècord: per primer cop en la història, va assolir 2,11 bilions de dòlars, i quatre dels cinc estats membres del Consell de Seguretat de Nacions Unides acaparen més del 50 per cent de la despesa (EUA, Xina, Regne Unit i Rússia). Aquestes

xifres són prèvies a la guerra d’Ucraïna, que ha generat una onada d’increment de la despesa militar que fa preveure que el 2022 tornarem a tenir un nou rècord de despesa militar mundial. Si mirem a prop, nostre el paisatge tampoc és falaguer. Tal com explica el Centre Delàs, l’increment de despesa militar a l’Estat espanyol previst als pressupostos de 2022 és del 26 per cent i arriba a un total de 26.000 milions d’euros, o sigui prop de 75 milions d’euros diaris. Són xifres que maregen i que costen d’entendre si no les posem en context. L’ONU assenyala que acabar amb la fam extrema al món tindria un cost anual de 23.000 milions d’euros; en altres paraules, només amb els diners que l’Estat espanyol dedica a despesa militar es podria acabar amb la fam extrema al planeta, però clarament confonem les prioritats. En un moment en què el planeta s’enfronta a una emergència climàtica i en què una pandèmia global ha demostrat la fragilitat de la majoria de sistemes sanitaris, els poders polítics del planeta confonen enormement les prioritats”.

Les guerres no són desastres naturals

Resulta molt paradoxal que tinguem molt clar que, en l’àmbit domèstic, la violència no condueix enlloc, però que de tant en tant continuem assumint que les guerres són una mena de “desastres naturals” que es produeixen sense causes vinculades a l’acció humana als quals senzillament ens hem d’acostumar. Perquè, malgrat les dades exposades, es continua justificant que les guerres són necessàries i que, davant de determinades situacions, resulta imprescindible recórrer a la violència armada. Precisament, solen ser els defensors de les solucions militars els que critiquen més les opcions pacífiques per utòpiques i poc realistes. D’opinions n’hi pot haver de moltes menes, però, tal com li agradava recordar a Vicent Martínez

La guerra és necessària?

Guzmán, “els pacifistes som els realistes”. I és que al llarg de la història s’ha demostrat innombrables vegades que la despesa militar no comporta més seguretat; ans al contrari: aquests increments generen, tard o d’hora la temptació dels governants de gestionar els conflictes a partir de la violència. Així, per què no fem l’esforç d’una vegada de treballar plegats per erradicar la guerra com a forma de relació entre els éssers humans?

Part del problema rau en el fet que continuem actuant sota un raonament irracional, molt irracional. Per tal de garantir la seguretat dels nostres estats, no de les persones que formen els estats, creiem vàlid que hem d’invertir en armament i que ens hem d’armar. Sobretot perquè, si no, els nostres veïns s’armaran i els nostres estats estarien “insegurs”. Però no som capaços de comprendre que és una lògica completament il·lògica, ja que el nostre increment de despesa militar fa que altres països tinguin la sensació que, si no augmenten corresponentment la seva despesa militar, no estaran prou segurs. És un cercle viciós. Trencar aquesta dinàmica és molt difícil, però hem de comprendre que hauríem de pensar de manera totalment diferent: només ens sentirem completament segurs si els nostres veïns se senten segurs. Això serveix per a Rússia i per a infinitat d’altres països. A més, la nostra seguretat, la de les persones, no és susceptible de protegir-se amb armes: la fragilitat davant el canvi climàtic, els riscos que presenten les pandèmies o les crisis econòmiques, o fins i tot el terrorisme són tots reptes que els exèrcits no tenen capacitat de vèncer; necessitaríem altres paradigmes per fer front a aquests veritables reptes contra la seguretat.

I ara què?

I què passa quan ens enfrontem a altres estats que, malgrat la nostra voluntat de gestionar els conflictes de la manera més pacífica possible, continuen entestats a fer servir les armes per assolir els seus objectius? Ens trobem ara amb una nova paradoxa: els pacifistes constantment alertem que, tant l’increment de la despesa militar, com la nostra indiferència davant la violació dels drets humans i dels principis democràtics més bàsics en altres països, soscava la seguretat (no ja dels estats, sinó de les persones). I és que, quan es dona aquesta situació d’alerta (els recursos desproporcionats destinats a la despesa militar augmenten el risc de guerres), és quan se’ns interroga amb una certa condescendència: I ara què, eh?

Doncs ara, una vegada que la guerra ja ha esclatat, és tard. Les guerres són injustes, totes, són un autèntic fracàs humà que posa fi a vides, destrossa infraestructures i té conseqüències negatives per al medi ambient. Però a més són ineficaces. Les guerres acaben amb una negociació política que intenta posar fi a les causes que l’han originat. En aquest sentit, no hi ha canvi social o transformació que es pugui justificar, perquè finalment desemboquen en un moment polític al qual podríem haver arribat sense la mort de milers de persones. Que hi hagi guerres hauria de ser motiu de vergonya col·lectiva, molt especialment

dels dirigents polítics que les comencen. Però sempre hi ha espai per a la gestió i transformació pacífica dels conflictes; a la violència no sempre cal respondre-li amb violència, i això no vol dir tampoc una rendició. Des de l’ICIP, hem donat suport a un estudi sobre la resistència no violenta a Ucraïna que demostra l’existència i viabilitat de formes no violentes de resistència. No només això, sinó que els dirigents polítics farien bé d’escoltar la ciutadania i la seva voluntat de gestionar els conflictes no militarment. Malgrat l’exposada onada mundial d’increment de la despesa militar la ciutadania, almenys a Catalunya, se situa en altres posicionaments. En una enquesta que l’Iinstitut Català Internacional per la Pau (ICIP) farà pública aviat la ciutadania catalana apunta clarament en aquesta direcció: la gran majoria (75,4 per cent) creu que es gasten massa diners en el pressupost militar i la disposició a utilitzar la violència per protegir el país, el medi ambient o les idees i valors és molt minoritària, prop del 15 per cent. Al cap i a la fi potser no tot està perdut.

Professor i coordinador de l’àrea “Diàleg social polític” a l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

Pablo Aguiar Molina és professor i coordinador de l’àrea “Diàleg social i polític” a l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

“Les guerres són injustes, però a més són ineficaces perquè acaben amb una negociació política que intenta posar fi a les causes que l’han originat”

La guerra és necessària?

carlos uma Ñ a

La guerra és necessària?

Aquest activista ha rebut dos premis Nobel de la Pau, per ser copresident de l’Associació de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (1985) i per ser directiu de la Campanya per l’abolició de les Armes Nuclears (2017).

l a U ra c E ra

“Perquè hi pugui haver pau hi ha d’haver guerra”. Podria estar d’acord amb aquesta frase?

No. Gens ni mica. La guerra és allò oposat a la pau. L’existència d’armes nuclears era la justificació d’una “pau nuclear”: l’amenaça de destrucció mútua va fer que els “grans poders” es posessin d’acord. El fet és que s’havia arribat a un punt mort, en el qual, si hi havia un conflicte, el conflicte es resoldria de manera bèl·lica; existia l’amenaça de la destrucció mútua i absoluta. La pau no és l’absència de conflictes sinó la resolució no violenta de conflictes. El fet de viure sota una amenaça tan extrema com una destrucció nuclear és una cosa increïblement violenta. La guerra és una regressió evolutiva. En aquests casos, ho estem mesurant tot per la violència i qui guanya no és qui té raó, ni la millor solució, sinó qui té la força més gran. La pau requereix una diplomàcia àrdua i contínua, bastir ponts, buscar punts en comú i crear oportunitats de cooperació.

I pau és sinònim de seguretat?

Definitivament la pau és una condició no

solament per a la seguretat, sinó per a la salut. Ho vam veure quan va esclatar la pandèmia. La seguretat dels països que la van poder enfrontar millor van ser més alta als països que havien tingut més inversió social, tant en educació com en salut. Els països que tenien una pau i una estabilitat social han estat els que han pogut resistir millor els seus efectes. La inversió en salut i en educació són maneres d’introduir la seguretat real, amb un poble crític, capaç d’autogestionar-se. La seguretat de les poblacions no implica armar-se per defensar-se d’un enemic que potser no existeix, sinó buscar el millor benestar de la població.

Hi ha guerres que són necessàries? No. La guerra és un fracàs en la resolució de conflictes. “La violència és l’últim recurs de l’incompetent”, deia Isaac Asimov. Hi ha moltes coses que es poden fer per prevenir un conflicte, però absolutament qualsevol guerra és una mostra d’immaduresa política, una forma primitiva d’actuar o reaccionar, de mesurar el prestigi a través de la imposició. Un vestigi d’un

patriarcat cada vegada més feble que es resisteix a morir. La guerra és una manifestació d’una violència sistèmica patriarcal i, de fet, la nostra societat actual està tendint més cap a la inclusió, cap a l’acceptació de diferents maneres de ser i existir. Els sistemes bèl·lics s’estan quedant cada vegada més enrere i sí, la gent els està veient cada vegada més obsolets.

I guerres justes?

Podria parlar-se de batalles justes, per exemple, si el que busquen és un canvi social o de drets. En la història, si parlem del que s’aconsegueix a través de la violència, gairebé mai acaba bé. Cal anar amb compte quan parlem de guerra i defensa. És fàcil caure en el bel·licisme per defensar causes justes. I el que també és fàcil és caure en una pugna de forces. El més difícil és la diplomàcia. Si estem parlant de pau hem de parlar de diplomàcia, de civilització, de ser civils, i això implica evitar la violència, eliminar la idea de què l’altre és el dolent i nosaltres som els bons i buscar punts en comú com a partida. És obvi que hi ha lluites justes, però la protesta pacífica i el canvi a través de la paraula és molt més potent que qualsevol canvi que es pugui aconseguir per la força.

Hem de tenir una certa por de l’ésser humà, del que pot ser capaç?

Bé, els éssers humans som capaços de coses espantoses i de coses meravelloses. Respecte de les dues coses hem de conèixer la naturalesa humana i, a partir d’aquí, saber quins comportaments descoratjar i quins comportaments fomentar. La idea d’una prohibició de les armes nuclears és precisament posar l’èmfasi en el fet que aquest comportament –fins i tot pensar a usar les armes nuclears– és l’epítom d’una cosa completament i profundament inacceptable, una cosa que ha de ser vista com el màxim mal o el pitjor mal de tots. Els punts en comú ens porten a tenir més punts en comú.

Per què és important que la ciutadania estigui conscienciada a l’hora de prohibir les armes nuclears?

La inversió estatal de fons públics directes en armes nuclears està situada en més de 80.000 milions de dòlars anuals i, en general, tota la maquinària que comporta la

totes dues armes sense haver signat cap dels tractats que les prohibeixen. Per què? Perquè es van quedar sense compradors. Així de senzill! El món havia generat un clima de condemna moral cap a aquestes armes.

Es diu que hem tornat a la guerra Freda. Què diria als qui poden pensar que Europa, davant l’amenaça, hauria de protegir-se amb armament nuclear?

mobilització d’armes nuclears a través de la inversió privada és de més de 120.000 milions de dòlars a l’any, xifra similar al que requereix la inversió dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. És absurd que, com a comunitat global, estiguem gastant tants recursos en la nostra pròpia destrucció, quan podríem invertir-los en el nostre benestar. També és normal sentir escepticisme en parlar d’un tractat, perquè ja hem vist tractats nuclears que van i venen. Especialment en els tractats nuclears, és fàcil pensar que tot queda en paper mullat. No obstant això, com que és un tractat multilateral, genera un canvi normatiu i un comportament internacional que s’enforteix amb cada país que ratifiqui el tractat. És com un canvi de clima que es va gestant a mesura que creixi el suport.

Tenim exemples de canvis d’actitud respecte la política armamentista?

Sí, hi ha exemples que han generat un canvi d’actitud i de comportament fins i tot en països que no els han signat o que no els han subscrit i no tenen cap obligació de complir-los. Va ser el cas dels Estats Units, amb les bombes de dispersió i les mines terrestres. Els EUA van deixar de produir

És impensable. Donar lloc a les armes nuclears és el que ens ha col·locat en aquesta situació. El valor estratègic de les armes nuclears és un artifici. Mentre l’OTAN insisteixi a entronitzar aquestes armes dins de les seves doctrines de seguretat, Rússia continuarà utilitzant-les com a arma coercitiva. Està més que clar que les armes nuclears no són per procurar seguretat sinó per projectar poder. Jugar a veure qui és el més valent i fer amenaces recíproques no ha desescalat aquesta crisi ni ho farà. Més aviat ha tingut l’efecte contrari, com a la crisi dels míssils a Cuba de 1962. Ara, l’única manera d’evitar una detonació nuclear és a través del desarmament nuclear total i complet i és urgent que el món obri els ulls amb aquesta crisi.

Quines diria que són les esquerdes del pacifisme?

Bé, pacifisme és un terme molt ampli que no deixa de tenir conflictes i també esquerdes, com bé comentes. Les persones que involucra són d’arreu i les persones som imperfectes. Als pacifistes se’ns critica per ingenus i potser sí, potser sí que ho som, com també som optimistes. És popular pensar que l’optimisme no és realista i que el realisme és acceptar la naturalesa humana bèllica i la guerra com una constant en la història de la humanitat. Veient la presència de guerra, una violència organitzada entre els pobles, orquestrada per pocs, i els llocs on la gent viu tota la vida sense cap violència, queda clar que la naturalesa humana no és necessàriament violenta. Més encara, jo diria que l’optimisme és realisme, perquè els únics que aconsegueixen fer un canvi són els que creuen que el canvi és possible. L’optimisme és el motor de la societat civil que treballa pel desarmament i per la pau. És el motor de totes les persones que creuen en la cohabitació pacífica i que un món millor és possible.

“Hi pot haver batalles justes, però la guerra mai no és necessària”

“En la història, si parlem del que s’aconsegueix a través de la violència, gairebé mai acaba bé. Cal anar amb compte quan parlem de guerra i de defensa. És fàcil caure en el bel·licisme per defensar causes justes”

La guerra és necessària?

Enric iBarz

Ucraïna: g UE rra j U s T a o g UE rra D ’in TE r E ssos?

Davant l’agressió de Rússia, és pràcticament unànime la convicció que Ucraïna tenia dret a defensar-se militarment i que la resta de països tenien el dret –fins i tot l’obligació–de prestar-li assistència en el seu esforç bèllic contra l’invasor. Universalment, reconeixem que, tot i repudiar la violència, és legítim defensar-se contra un atacant. Això és vàlid tant per a les persones com per als estats. Alhora, també reconeixem que, encara que no en siguem la víctima, hem de respondre a la violència socorrent l’agredit i castigant l’agressor per evitar caure en una societat salvatge on s’imposa la força sobre qualsevol norma.

Aquests principis apunten a la idea que hi ha guerres justes o, si més no, justificables des d’un punt de vista ètic. De fet, hi ha una tradició de pensament que reflexiona moralment sobre la guerra: la teoria de la guerra justa. Això s’ha acabat plasmant progressivament en el dret internacional humanitari, la Carta de les Nacions Unides i el Convenis de Ginebra, en un intent de limitar jurídicament guerra. La teoria de la guerra justa defensa, en primer lloc, que hi ha situacions en què recórrer a la guerra no és un crim i que, per altra banda, aquesta es pot conduir de la manera menys lesiva possible si evitem certes conductes especialment cruents.

El primer és el que es coneix com a ius ad bellum, els motius que justifiquen anar a la guerra. Aquí es diu que hi ha d’haver una causa justa –la resposta a una agressió–, que hem de perseguir una intenció correcta –posar fi a l’agressió que ha motivat la guerra sense aprofitar per prolongar-la perseguint altres objectius–, procurar que la guerra sigui l’últim recurs una vegada esgotades les vies diplomàtiques i polítiques, i sempre mantenint

un criteri de proporcionalitat que minimitzi l’ús de la força. El ius in bello, per la seva part, estableix què és legítim fer durant la guerra. Aquí el principi fonamental és la discriminació: només es poden atacar objectius militars i per sobre de tot s’ha de respectar la immunitat dels civils no combatents així com dels presoners de guerra. A més, també aplica la proporcionalitat en l’ús de la força mantenint una relació “acceptable” entre el benefici obtingut en un atac i el mal que infligeix. D’aquesta manera, queden exclosos els mitjans inacceptables com les armes de destrucció massiva o les violacions com a arma de guerra. Per últim, es parla també del ius post bellum que inspiraria la manera més justa possible d’acabar les guerres, incloent-hi les reparacions i la reconstrucció.

Podem intuir quin és el perill de la teoria de la guerra justa que han condemnat els qui la critiquen: establint criteris ètics en l’ús de la violència, legitimem la guerra i acabem creient que, si ens limitem als actes de guerra “permissibles”, estem defensant la justícia. Un mort és un mort, porti uniforme o no. Deixant de banda aquests debats, la veritat és que la teoria de la guerra justa neix del realisme de reconèixer que la violència i la guerra existeixen i que la millor forma de combatre-les és limitar-les i dirigir-les de manera que produeixin el menor mal possible. És un reconeixement pragmàtic, possibilista, que considera més efectiu acotar un mal més que no pas pretendre que desaparegui del tot, que seria la postura idealista del pacifisme absolut. És, en definitiva, una ètica del mal menor.

És justa la guerra d’Ucraïna?

Què ens diu tot això sobre la situació a Ucraïna? Rússia va envair Ucraïna violant la seva integritat territorial i trencant la pau. És inqüestionable el dret d’Ucraïna de

La guerra és necessària?

defensar-se. Els altres països que condemnen el criminal atac rus senten l’obligació d’ajudar Ucraïna i tenen el dret de fer-ho, especialment a Europa, on percebem aquesta guerra com una amenaça a la pau de tot el continent. Tanmateix, aquesta ajuda va dirigida a evitar el sofriment i a acabar la guerra com més aviat millor? Recordem que els criteris de correcta intenció i últim recurs que mencionàvem ens obliguen a recórrer a la guerra amb límits i sempre buscant restablir la pau de la manera més ràpida i menys costosa possible pel que fa a vides i patiment.

En aquest sentit, val la pena preguntar-se si els esforços diplomàtics dels països europeus o dels Estats Units estan sent tan intensos com l’enorme ajuda militar que presten a Ucraïna amb armament, finançament, entrenament, tecnologia, intel·ligència... A banda dels escassos intents negociadors inicials, Europa sembla que s’installa en una dinàmica bel·licista: no només aplicant sancions econòmiques i trencant de manera radical relacions polítiques i comercials amb Rússia, sinó sobretot augmentant els pressupostos de defensa, reforçant i ampliant geogràficament l’OTAN, i també adoptant una retòrica clarament militarista per part dels seus líders polítics

Ucraïna s’està convertint cada vegada més en una guerra de desgast que, lluny de procurar el restabliment de la pau de la manera més ràpida possible, busca tot el contrari: allargar les hostilitats per debilitar l’adversari geopolític instrumentalitzant el sofriment de la població, en un ressorgiment de la política de blocs de la guerra freda i les seves criminals “guerres per delegació”. Prolongar la guerra i minimitzar les possibilitats de la diplomàcia significa abandonar qualsevol pretensió de justícia prioritzant els propis interessos.

No ho oblidem: Rússia és la culpable d’iniciar una guerra innecessària, de dirigir atacs indiscriminats contra la població civil i d’exigir condicions inassumibles (annexió de territoris, control polític) per negociar la pau. Ucraïna és la part amb el dret i l’autoritat moral de defensar-se per protegir la seva població i la seva pròpia

existència com a estat independent –un cas paradigmàtic de guerra justa. Tanmateix, la deriva que ha pres aquesta guerra amb la implicació de les potències occidentals –ingerència que, d’altra banda, Ucraïna no es podria permetre rebutjar, ja que per si sola seria incapaç de fer front a la superioritat militar russa– l’està allunyant de la justícia per convertir-la en un joc geopolític.

Una sensació d’amenaça singular Tot això, com ha afectat la percepció de la guerra a Europa? Solidaritzant-nos amb el poble ucraïnès com amb cap altre conflicte recent, els europeus vivim aquesta guerra amb una sensació d’amenaça singular. Atenint-nos a la línia editorial dels mitjans de comunicació principals, s’escampa la percepció que el món cada vegada és més inestable i perillós. Els somnis de pau, integració i creixement infinit de la globalització han engendrat uns monstres incontrolats als quals les nostres pròsperes i invulnerables societats hauran de fer front. No podem oblidar la perillositat del món, l’amenaça de guerra nuclear total, cal rearmar-se, enfortir velles aliances... Aquesta retòrica quasi unànime sembla que persegueix la normalització de la guerra, l’acceptació que hem entrat en una nova excepcionalitat. Toca acceptar sacrificis, assumir la nova crisi econòmica, que els recursos escassegen, que el conflicte s’acosta a les nostres fronteres. Tenint en compte que l’energia i els recursos són un element tan central de la guerra d’Ucraïna i que aquesta ha fet retrocedir l’emergència climàtica en l’ordre de prioritats mundial en un moment en el qual respondre-hi és una exigència que sabem que no es pot posposar més sense conseqüències gravíssimes, s’imposa la pregunta: estem realment lluitant una guerra justa? A qui interessa la guerra?

Enric Ibarz és graduat en Ciències Polítiques Relacions Internacionals i coordina el projecte MADAD al Líban a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament

Coordina el projecre MADAD al Líban a l’ACCD

La guerra és necessària?

Patricia s imón

La guerra és necessària?

Aquesta periodista especialitzada en drets humans amb un enfocament feminista, després de realitzar cobertures en més de 25 països, assegura que els alçaments armats del poble són legítims.

Parlem de la guerra amb motiu del primer aniversari de la invasió a Ucraïna. Com analitza el conflicte?

El fet que ja faci mesos que sapiguem que arribarà l’aniversari i que el conflicte estarà actiu evidencia que, des d’un principi, no es va confiar ni es va posar el suficient interès en la importància dedonar suport a un diàleg que pogués conduir a negociacions de pau. És complicat, però també sabem que tots els conflictes acaben amb la taula de diàleg. Resulta desconcertant que, des de la Unió Europea, que és el territori que està més proper al conflicte i el que es veu més afectat en tots els sentits –social, polític i econòmic– no s’estigui posant èmfasi en afavorir aquestes negociacions. Això demostra que no hem aconseguit implantar una veritable cultura de drets humans i de pau, allò que tant havíem treballat durant els anys 90, però que ara veiem com ha acabat sent marginal. Hem tornat al discurs de Hobbes de la guerra de tots contra tots.

S’ha parlat molt de solidaritat ciutadana. Vostè què en pensa?

Em sembla que és sa que la ciutadania es mostrés tan solidària amb els seus veïns durant la primera setmana perquè, insisteixo, el país envaït i agredit és Ucraïna i, per tant, la solidaritat ha d’anar cap a la seva població, que és la víctima. Però hi ha una falta de mirada a mitjà i llarg termini. No era previsible el que ja s’està evidenciant: que munició que s’està enviant a Ucraïna ja circula pel mercat negre europeu i en mans de grups d’ultradreta. Ja se n’ha trobat a Dinamarca, Noruega i França. Cap dirigent es pot creure que aquesta guerra s’acabarà per enviar més armes a Ucraïna. Ningú pensa que, per molt més dèbil que sigui l’exèrcit rus del que es preveia al principi, sigui tan fàcil derrotar Rússia armant només l’exèrcit ucraïnès.

Quines evidències comporta tot això? Que la Unió Europea s’ha desenvolupat molt com a mercat comú, però que encara queda molt camí per ser una organització supranacional democràtica i amb un criteri públic basat en el respecte als drets humans. Un cop més, la Unió Europea està seguint els dictats dels Estats Units i el

seu plantejament en el sentit que les guerres són inevitables. No sóc ingènua, no crec que sigui dolent forçar Rússia a negociar, però sens dubte els discursos que sentim de representants com Josep Borrell no ajuden... Hem tornat als paràmetres de la Guerra Freda amb els discursos basats en l’amenaça de la destrucció mútua mitjançant armes nuclears i és increïble que des de la Unió Europea no estiguem obrint el debat sobre les armes nuclears, sobre el paper de l’OTAN. Estem en un moment crucial per a la seguretat internacional i els debats es limiten a allò immediat i conjuntural.

Hi ha guerres legítimes o justes quan hi ha una vulneració de drets?

Hi ha escenaris i situacions en què és legítim l’ús de la violència, i no sols quan hi ha violacions severes de drets humans, sinó també quan hi ha règims autoritaris, totalitaris o corruptes que no admeten abandonar el poder. El poble empobrit i oprimit, quan no té altres vies per recuperar la sobirania, té dret a rebel·lar-se i prendre les armes.

Però també assegura que ara els alçaments no militars no funcionen... El que estem veient és que el desenvolupament de la tecnologia militar fa molt difícil que un alçament popular pugui acabar enderrocant règims opressors. Revolucions com la cubana o les de l’Amèrica Central en els anys 80, difícilment tindran lloc avui. També tenim una falta de referents exitosos. Les revoltes de la Primavera Àrab, absolutament legítimes, en molts casos van acabar sent segrestades per actors reaccionaris i autoritaris. I això resulta descoratjador. Però això no deslegitima que el poble pugui alçar-se. Però sí que ha de servir per extreure’n ensenyaments. El cas de Tunísia és clau: abans de la revolució, hi havia un règim atroç, però amb el règim actual, estan perdent moltes conquestes històriques socials (drets de les dones, alfabetització, laïcisme...).

En el segon llibre que ha tret enguany, titulat El que la guerra transforma, assegura que “la guerra és restablir l’ordre reaccionari que les lleis democràtiques intenten atenuar”. A què es refereix exactament?

considera subalterns (sense llar, les pertanyents al col·lectiu LGTBIQ...). Després de les polítiques aprovades en temps rècord per acollir els refugiats d’Ucraïna, ningú pot negar que la Unió Europea ha dissenyat un corpus legal racista i colonial contra les persones migrades i refugiades, contra les quals clarament està en guerra. Oficialment hi ha més de 23.000 persones ofegades al Mediterrani per la decisió de la UE de prohibir-los venir amb avió. Segons l’Organizació Internacional per a les Migracions (OIM), per cada desaparegut identificat n’hi ha dos que no ho són. Parlem de més de 75.000 desapareguts en els últims vuit anys.

Creu que banalitzem la pau?

En realitat, l’Estat, tal com va analitzar Rosa Luxemburg, és el projecte més revolucionari perquè és el que posa límits i ordre en les dinàmiques més destructives de la societat civil. Quan comença una guerra i l’estat de dret desapareix, tornem al tribalisme i a la lluita més bàsica per la supervivència. I aquí l’energia es concentra a protegir la vida d’un mateix i dels seus estimats, en el nom dels quals també es cometen terribles atrocitats. Això ho veiem en altres territoris amb estats fallits, com bona part, també, de l’Amèrica Central. Per això és tan important que protegim els estats de dret i els sistemes democràtics, amb totes tots els seus errors. Només des d’aquí podem posar límit a les manifestacions més despietades de l’ésser humà.

Una reflexió més de fons: sabem realment què significa pau?

Sabem des de fa anys que la pau és molt més que “absència de violència armada”. Un cop acabada la guerra és quan realment comença el procés de construcció de societats pacífiques. De fet, fins i tot països amb els majors índexs de seguretat com Espanya són profundament violents de manera estructural amb els grups als quals es

Estem banalitzant allò inadmissible. Hem normalitzat que els nostres camps estiguin conreats per gent que viu en condicions com les que explica John Steinbeck a la novel·la El raïm de la ira mentre ens fascinen les fotos d’aquesta època de Dorothea Lange. No som capaços de fer entendre que la gent que està actualment produint els nostres aliments són els protagonistes d’aquesta foto de fa un segle als Estats Units.

Esmentava la dificultat de les negociacions. Per què hi ha guerra i per què són difícils d’aturar?

Hi ha invasions com la d’Ucraïna, guerres civils o contextos de violència estructural com a l’Amèrica Central. L’important és entendre que un país en pau és el que garanteix el lliure exercici dels drets i llibertats de la seva població. Però per blindar aquestes garanties cal combatre la desigualtat. En països com Mali o Moçambic, que he visitat darrerament, trobem que una part de la seva població acaba en grups d’extremisme violent, grups gihadistes, per falta d’oportunitats. Adherir-se a aquests actors és l’única via per garantir-se una font d’ingressos, una protecció i, en alguns casos, també un reconeixement social. Vivim en un món definit per la seva complexitat, on nombrosos actors i factors conflueixen alhora i en direccions diverses. Només entenent-la podem fer diagnòstics afinats. Mentre no assumim que vivim en un món profundament desigual, assistirem a l’aparició constant de nous conflictes.

“Hi ha escenaris on l’ús de la violència és legítim”

“L’important és entendre que un país en pau és el que garanteix el lliure exercici dels drets i llibertats de la seva població.

Però per blindar aquestes garanties cal combatre la desigualtat”

L’Amistat

aquest estiu, la filòsofa Marina Garcés va compartir una sèrie de reflexions filosòfiques sobre l’amistat a Catalunya Ràdio. Entre altres coses, Garcés afirma que l’amistat és un vincle social tan poderós que s’escapa dels contractes i les lleis. Al quart capítol, Garcés diu que no dedica una secció a les reflexions d’Aristòtil sobre l’amistat justament perquè Aristòtil és el filòsof de l’amistat. Recomana, això sí, llegir el llibre VIII de la seva Ètica a Nicòmac. Què hi diu, en aquest text, Aristòtil, sobre l’amistat?

Ambdós autors descarten explicacions sobrenaturals de la consciència o de la ment humanes. Tots dos defensen l’estudi científic de l’ésser humà. Per avançar en aquest camp, la investigació interdisciplinària entre filosofia i ciències naturals promet ser fructífera, i potser ens permetrà resoldre si la consciència és una propietat fonamental de l’univers totalment separada del cos, o si la ment no és res més que el cervell funcionant. Entre altres consideracions, Aristòtil diferencia tres menes d’amistat. Vegem-les.

En l’amistat per plaer, cadascú busca el seu propi gaudi. Dues persones són amigues en la mesura que es resulten plaents l’una a l’altra, en la mesura que passen estones agradables plegades. Si deixen de resultar-se agradables, l’amistat s’acaba.

En l’amistat per utilitat, cadascú busca el seu propi interès. Dues persones són amigues en la mesura que treuen algun profit l’una de l’altra. Es beneficien mútuament. Si s’acaba la utilitat, s’acaba l’amistat.

En l’amistat per caràcter, dues persones són amigues per la seva manera de ser, en la mesura que són persones bones.

Segons Aristòtil, les amistats per plaer abunden en la joventut i les amistats per utilitat en la vellesa. També diu que les amistats per caràcter són més estables, són escasses i requereixen temps. Aquesta última, per Aristòtil, és l’amistat perfecta.

aristòtil diu que “som socials per naturalesa”. Afegeix que ni som autosuficients com els déus, ni ens espavilem sols, com molts animals. De fet, els casos d’infants salvatges documentats mostren identitats eixorques. També la infantesa socialment desfavorida té un pronòstic incert. De criatures, ens socialitzem en una cultura i se’ns esperona la capacitat lingüística i el pensament fi, però tota la vida depenem d’altri per ser ben bé i del tot humans. La plenitud humana suposa gaudir de l’amistat sincera. Aristòtil diu que només compartir el lleure o moure’s cercant l’interès no és amistat. Epicur conceptua l’amistat per damunt l’amor; el benestar que dona no té el gran risc de patiment propi de les decepcions amoroses.

L’amistat protegeix l’individu contra l’odi i l’exclusió present en racismes, fonamentalismes, fanatismes, dogmatismes i hooliganismes de tota mena, segons Carolin Emcke. L’odi imposa un nosaltres i un altres. La pretensió d’una societat homogènia no s’adiu bé amb pluralitat social, ideològica, religiosa, estils de vida, opcions de gènere… i democràcia. L’increment de la diversitat (i democràcia) és una de les deu propostes d’ El futur de la humanitat , el recent assaig publicat pel conegut paleontòleg català Eudald Carbonell.

Si volem sobreviure, cal anar més enllà del cec atzar evolutiu i agafar les regnes de l’esdevenidor posthumà. La “consciència crítica de l’espècie” ha de dirigir el futur. La “desaparició dels líders i de la jerarquia social” –un altre dels deu punts– ha d’obrir pas a la gestió en comú dels individus prosocials (“individualitat col·lectiva”). Atès que la tecnologia es filtra en les relacions socials, en els nostres cervells, i modifica la manera d’organitzar-nos, proposa la “socialització de la tecnologia”. Carbonell defensa una resocialització humanista (resocialització aquí no és reinserció). Segur que, per Aristòtil, les amistats del Facebook poc ho són. Ara bé, com seria l’amistat virtuosa entre individus prosocials?

ignasi llo BE ra

amistat per plaer, per utilitat i per caràcter

Quin és el pes i el valor de l’amistat? Quins són els elements que la vertebren i la possibiliten?

“Per Aristòtil, les amistats per plaer abunden en la joventut i les amistats per utilitat en la vellesa. L’amistat per caràcter és la perfecta”

Què deu ser el nucli dur de cadascú?

“L’amistat protegeix l’individu contra l’odi i l’exclusió present en racismes, fonamentalismes, fanatismes, dogmatismes i hooliganismes”

Javorca: Un monument de pau en plena guerra

A mitjans de la Primera Guerra Mundial, soldats brigadistes austrohongaresos –de nacionalitats i religions diferents– es van unir per commemorar la pèrdua dels seus companys caiguts en el front d’Isonzo. El resultat va ser una església per la pau.

rED acci Ó

’lEsglésia de Javorca, a l’actual Eslovènia, també coneguda com l’Església de l’Esperit Sant, va ser construïda entre els mesos de març i octubre de l’any 1916 per la Tercera Brigada de Muntanya, unitat de combat del 15è cos, en honor als defensors austrohongaresos caiguts en el camp de batalla de Tolmin, al front d’Isonzo. Era un dels teatres de guerra més ferotges de la Primera Guerra Mundial, on es va lluitar entre 1915 i 1917.

L a seva localització no es va deixar a l’atzar, sinó que, com és evident, calia buscar un lloc que fos invisible als ulls de l’enemic. De fet, se situa a 2.500 metres de tots els punts de batalla, i els cims dels Alps Julians l’envolten completament. Es tracta d’un memorial que va sorgir voluntàriament dels soldats i companys dels caiguts que, després de mesos lluitant a primera línia, van tornar a la rereguarda a descansar, tot i que això no els eximia de les seves obligacions militars.

E l disseny del temple va ser obra de l’artista vienès i primer tinent Remigius Geyling, que també és l’autor de la decoració artística i de dues imatges d’àngels davant de l’altar. La construcció la va supervisar un constructor hongarès, el tinent artiller Géza Jablonszky, originari de Budapest. Les parts de fusta de l’altar de dins de l’església són obra del mestre tallista de Tirol del Sud Gunner Anton Perathoner. Com que l’exèrcit austrohongarès estava format per soldats de diferents nacionalitats –majoritàriament austríacs i

Històri E s d E Pau

hongaresos però també italians– es va expressar el desig de pau i cooperació mútua amb el missatge Pax i Ultra ceneris hostium ira non superist (‘Pau’ i ‘La ira de l’enemic no sobreviurà més enllà de les cendres’).

Quan l’església es va completar, catòlics, protestants, cristians ortodoxos, jueus, musulmans i també ateus van assistir al servei de l’església plegats. Per a alguns, l’església representava una autèntica casa de Déu, mentre que els altres la consideraven un lloc consagrat sublim, un santuari on es van poder oblidar, almenys per un moment, de la guerra.

A l’interior de l’església s’hi poden trobar panells de roure amb els noms de 2.565 soldats austrohongaresos morts, membres d’unitats de nacionalitats diferents. Els noms dels soldats caiguts de determinats batallons es van enumerar fins a principis d’agost de 1916.

u n E s Pai d E Pau PE r a tot H om

L’Església Memorial de l’Esperit Sant de Javorca, declarada monument d’importància nacional, estava dedicada a l’Esperit Sant, símbol litúrgic de pau, saviesa amor. El santuari era un lloc de culte i meditació per a tothom. Durant la guerra, cada diumenge se celebrava una missa pels soldats. Catòlics, protestants, ortodoxos, jueus, musulmans i ateus assistien en harmonia a l’església; tots buscaven consol espiritual. Avui en dia, l’església commemorativa recorda als visitants els horrors de la guerra i clama per la reconciliació i la pau eterna.

Expert en Lanza del Vasto

La gran passió de Fèlix Saltor va ser pertànyer a la Comunitat de l’Arca i conèixer l’activista italià de la no-violència.

aviat farà dos mesos que ens va deixar Fèlix Saltor Soler, l’expert més erudit sobre Lanza del Vasto que teníem a Catalunya. Va néixer a París el 1937, enmig de la Guerra Civil i a les portes d’una guerra mundial. Però va tornar a Barcelona, on residia des de 1939. Va estudiar Enginyeria Tècnica de Sistemes, i va entrar a treballar a IBM, on va arribar a ser especialista en bases de dades del Field Systems Center de Barcelona, tot i que es va desplaçar una època a Califòrnia per avaluar el sistema de gestió de dades d’IBM. En tornar, va ser nomenat catedràtic de Programació de Computadores, i va exercir com a professor de Sistemes Informàtics a la Universitat Politècnica de Catalunya. Va publicar més de 30 articles tècnics sobre la seva especialitat, i va participar en un centenar de congressos i simpòsiums arreu del món. Però la faceta més rellevant de la seva vida va ser una altra:

d’una banda, el seu casament amb Maria Casas, una dona extraordinària amb qui va fer un tàndem molt especial; d’altra banda, la seva gran passió va ser pertànyer a la Comunitat de l’Arca i conèixer en persona Lanza del Vasto, el qual va visitar Barcelona per primera vegada el 1959. Van coincidir en les diverses ocasions en què hi va retornar, així com en les seves estades a la Comunitat al sud de França.

Juntament amb Jordi Maluquer i les germanes Casas, Fèlix Saltor va ser un dels artífexs del nucli de seguidors de Lanza arrelats a la capital catalana i coneguts com a Grup d’Amics de l’Arca de Barcelona, la primera iniciativa històrica de no-violència del pacifisme català. Es reunien amb regularitat a casa dels Saltor-Casas, o bé també a la rebotiga de la llibreria-taller L’Arc de Santa Maria. S’hi trobaven per llegir, estudiar i meditar a fons l’obra sobre l’espiritualitat de la no-violència, i la seva acció directa. Als anys 80, del Grup d’Amics va sortit un subgrup anomenat els Artesans de la Pau, que va impulsar els Silencis per la Pau. Es van fer ininterrompudament, fins a l’actualitat, cada dijous al vespre davant del Palau de la Generalitat, per demanar la pau al món. I en aquests moments, l’Arca Ibèrica, juntament amb l’entitat SomCristians. cat, ha contribuït a crear el Grup de Lectura Fèlix Saltor sobre Lanza del Vasto, i així continuar el mestratge del sempre autoanomenat aprenent de no-violent.

Xavier Garí de Barbarà és doctor en Història i professor de la UIC

il·lustrat per

Es THE r aragon Elis E n D a m alloll

Apocalipsi

La Maria, encara mig adormida, s’ajupí per acaronar el gat quan recordà que ja no hi era. Feia sis dies que el cercava sense treva, després que desaparegués durant l’expedició d’escorcoll de la zona nord de l’illa. No podia perdre’l, no podia permetre’s el luxe de quedar-se sola i sucumbir a la bogeria. El felí era la seva darrera esperança en l’intent de mantenir el seny en aquella terra inhòspita, últim refugi d’un planeta arrasat per la Guerra Final.

La Maria abandonà les tasques de recollecció d’estris de construcció i aliments, i va oblidar fins i tot anar a trobar una cova prou aixoplugada de la vista per poder passar l’hivern. Ara la seva prioritat era trobar el gat. Sense ell, res no tenia sentit. Dia rere dia, anava fent camí, mig arraulida entre el fullatge, xiuxiuejant sense parar “gat, gat, on ets? No pots deixar-me. Torna, mixa”.

De bon matí estirava el seu cos cansat i caminava aixecada, ja que els éssers monstruosos dormien amb la llum del sol. D’aquesta manera recuperava un xic de flexibilitat en les seves vèrtebres ja malmeses. Altrament, no sabia durant quant de temps més podria desplaçar-se dreta. A les nits, calia augmentar la prudència, barrejar-se amb la fullaraca, reptar com un llangardaix retret. En la foscor arrossegava el sarró creuat en bandolera, tot carregat amb llavors amb què seduir l’animal extraviat. Dormia només a estones, cargolada com una bestiola al peu d’algun faig.

La Maria havia anat acceptant amb resignació la pèrdua inexorable dels seus atributs humans. Tal vegada va ser la radiació, o potser l’abandonament progressiu de la seva relació amb els pocs humans que quedaven. No ho sabia del cert. Però no en tenia cap dubte, la transformació essencial havia començat. En un primer moment els braços se li aprimaren i creixeren. Ara semblaven fragments oblidats d’una corda vella.

Un parell de dies després, les seves mans esdevingueren llargues urpes afilades, la qual cosa li facilità pujar als arbres i collir alguns fruits. Va romandre alerta, a veure si la cosa quedava aquí, però les alteracions continuaren. Una setmana més tard, ara feia tot just quatre jornades, mentre intentava pentinar-se davant d’un tros de mirall trencat, va descobrir que les ninetes dels seus ulls irradiaven una intensa llum blanca. Els rajos lluents que propagava en línia recta ni tan sols li servien per veure-hi millor.

Estava a punt.

No tenia més remei que viure amb el que era, amb el que havia estat sempre i també amb allò que esdevindria en un futur. Reconèixer que encara tenia ànima era tot el que li quedava. Tant se valia quines eren les condicions físiques que havien distingit la seva espècie, i tant li feia si hi havia de renunciar. Només volia sobreviure.

Per això no va estalviar esforços a recuperar el gat, últim habitant que li recordava que, malgrat tot, encara era capaç d’estimar.

“En ecologia es defineix paisatge com un conjunt heterogeni d’ecosistemes. Per mi és una raó per viure.”

miquel Lleixà

el fotògraf miquel lleixà publica cada dia al seu compte d’instagram una instantània on introdueix reflexions adreçades al creixement personal.