Francesc Grané

Escala de valors —Francesc Grané

La desaparició dels pares

El filòsof Francesc Grané reflexiona sobre la possible desaparició, en alguns estrats socials, de la figura dels pares i les mares, també a casa nostra.

Ell era francès i treballava de traductor a les Nacions Unides. Ella, també traductora a l’ONU, era nascuda a Nova York, i coneixia bé la ciutat, se l’estimava. Jo vivia al carrer 98 amb Lexington i, per tant, quedava situat al bell mig de Central Park. Sense saber-ho, havia anat a parar en una residència jueva que em va permetre, cada dilluns del mes, poder baixar a ballar danses hebrees.

Ell, tocat i posat, m’ho explicava mig espantat: –“Ho han convertit en un concurs!”. –“Nova York és així... però és cert, això és nou!”, deia ella sense escandalitzar-se massa.

El concurs del què parlaven era un concurs col·lectiu, entre les bandes a la zona alta del parc a la nit. La noia m’ho explicava. –S’han dividit el parc en zones. El concurs és un concurs de violacions, amb l’agreujant que en la majoria dels casos les noies o nens violats acaben morts. La policia n’està al corrent, i últimament si vas pel Parc a altes hores de la nit et serà difícil passar sense veure’t en un control.

Era els temps de l’alcalde Giuliani. Els qui haguessin entrat a les Torres Bessones per pujar fins la terrassa, podran recordar el rètol gravat amb lletres d’alumini ben brillant i que recordava als vianants que s’hi “superen aquesta línia, no podem garantir la seva seguretat i els violadors us poden atacar”. Un rètol als ulls de tothom que alguns de nosaltres, sorpresos, vam fotografiar. La violació, en tot cas, era només un exponent d’un fenomen molt més complex que, aquest sí, s’havia generalitzat des de feia anys en barris tant grans com Barcelona, per exemple, Queens. –“Els pares han perdut el control de les seves famílies. Els pares i les mares. Ara manen els fills”, explicava el noi francès, com si es trobés explicant les descobertes antropològiques d’una tribu africana. –“El fenomen amb el que ens trobem és que els qui porten els diners a casa, ara, són els fills. Nois i noies de tretze o catorze anys que guanyen molts diners amb la droga. En moltes cases aquests són els únics diners que entren. En veure’s forts, en descobrir que els pares depenen d’ells, molts adolescents treuen els seus pares de casa, els fan fora”. –“I els fan fora, sobretot, perquè els pares encara volen dir-los què han de fer i què no, què està bé i què no. Els fills no ho aguanten... i fora, fora de casa!”.

–“És la primera mostra d’un canvi de civilització”, diu la novaiorquesa.

Una nova civilització que ha desplaçat els pares com un element inservible, inútil. En el seu lloc, el desig absolut de l’adolescent s’ha erigit com “l’amo”, paraula retornada al vocabulari adolescent de les famílies catalanes. La comparació no és possible, perquè no ens trobem davant de societats com la novaiorquesa, amb alts índexs de violència, de desestructuració, tampoc amb els nivells de misèria estructural que es dóna a àmplies zones urbanes dels Estats Units. Però l’eliminació, la destrucció o més aviat, l’autoeliminació dels pares de la nostra cultura comença a ser preocupant. Manen els fills. Decideixen els fills. Tot ha de ser divertit, tot ha de ser fàcil. El pare –la mare encara– no té res a dir. I això que aquesta història ja té vint-iquatre anys! 

“L’autoeliminació dels pares de la nostra cultura comença a ser preocupant. Manen els fills. Decideixen els fills”

Llocs

Estacions

A vegades em sorprenc de la quotidianitat amb què em trobo en llocs per on només passo un parell de vegades l’any, però per on, fa anys, passava cada dia. Aquesta sensació m’arriba sempre, indefectiblement, a les estacions de tren.

Les estacions són llocs de pas, de partida o d’arribada, o de trànsit, per on cal passar per arribar on volem. Petites o grans, vora el mar o sota terra. N’hi ha que et disgusten tant que no hi vols ni posar els peus: gentades, sorolls, calors, brutícia. D’altres, d’amagades, boniques, on baixaries a passar-hi una estona. N’hi ha, també, a les que arribes per error: despistat en una ciutat nova o adormit en un tren de primera hora, tornant d’una nit boirosa. Et porten a casa o et porten a Ítaca. A la universitat cada dia, a la feina als matins. D’estació en estació, passen vides i dies.

Hi ha qui té la dèria de renovar-les, o d’inventar-ne de noves. N’hi ha en les que t’hi trobes per sorpresa, o per obligació, però en la que no tens més remei que estar-t’hi una estona – encara que no et vingui de gust i vulguis tornar enrere o arribar a port quan abans millor. Però val la pena, segur, donar-hi una volta i obrir bé els ulls. Mirar-se la gent, observar-ne els colors, les converses, les botigues. El temps que fa a fora… i pensar en cap a on ens porta, aquell destí al que volem o no arribar, encara que tinguem pressa. Les estacions, de fet, estan fetes per estar-s’hi una estona, asseure’s i pensar. I, de tant en tant, tornar-hi a passar. 