Barcella 66 by Revista Barcella

NÚMERO 66 | FEBRER DE 2019 | ANY XXII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

|16| Són els CIE els forats negres dels nostres estats de dret?

Empoderades. | 7 | Teatre aplicat per a l’apoderament de la dona | 8 | Actualitzar les Danses de Sant Agustí, qüestió de drets | 9 | Les xarxes socials, aliades del feminisme |11| Generant Equitat, un projecte de transformació social |13| Entrevista: Rosa Aragonés, Sonia Ferre i Mercedes Forte |15| Jordi Puig: rodant fins a la República |18| Sis-cents anys de la Generalitat Valenciana. Crònica del sopar anual de l’IEVM |20| La pública lluita: de Bressola a Universitat |21| Sobre el cartell de Bocairent d’enguany |23| Problemàtica dels incendis forestals en les muntanyes valencianes

Mitjans amb perspectiva de gènere

La perspectiva de gènere a dia de hui encara és vista per part del periodisme com una falta de neutralitat. De fet, la idea equivocada que el feminisme és el contrari al masclisme encara pesa sobre els mitjans de comunicació, cosa que provoca que molts rebutgen aquesta etiqueta. Tot això fa que la introducció de mesures en aquest sentit vaja encara massa lenta. És freqüent veure en les notícies que una dona «mor» a mans del seu marit o que un home «ajuda» la seua dona a criar els seus fills. Els anuncis on només les dones ocupen els rols de la llar o apareixen sexualitzades són normals. Aquests són precisament alguns dels primers avanços que imminentment s’haurien de fer en matèria d’igualtat: el correcte tractament de les notícies o l’eliminació de la pu-

blicitat sexista. També caldria afegir-hi la variable de gènere en el tractament de dades globals per posar en evidència les desigualtats encara existents i investigar-ne les causes, tot equilibrant les fonts masculines i femenines. I, per descomptat, usar els manuals de bones pràctiques en comunicació i gènere. Però no solament això. Les mesures que

s’haurien de prendre comencen amb la formació dels professionals i també dins de les mateixes redaccions. La presència

de dones a les redaccions no garanteix l’aplicació de la perspectiva de gènere. Tot i que les dones solen estar més sensibilitzades en aquests temes, ser dona no incorpora consciència de gènere. I cal afegir-hi el «sostre de vidre» que impedeix una major presència de les dones en els llocs de comandament. Per acabar, el focus no només ha de recaure en la dona. Un altre dels problemes del periodisme sense perspectiva de gènere és que no es donen a conéixer els efectes negatius de la masculinitat hegemònica. És necessari fer visibles els homes que mostren les emocions, els qui tenen cura d’altres persones, els qui reclamen el permís de paternitat, els grups d’homes per la igualtat, etc. En definitiva, els mitjans som una eina molt eficaç per a aconseguir una societat més justa i igualitària. És per aquest motiu que tenim la responsabilitat d’avançar decididament cap aquest model de comunicació.❦

Malicia REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 66 – febrer 2019 – any XXIII Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Carles Molina, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere, Tere Sempere.

Carrer Pintor Sorolla, 2 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.cat revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

IG: @maligneando

Portada: Tere Sempere. Fotos de la portada: E. Castelló (1), X. Cols (2), ST (3), A. Fornés (4), P. Sánchez (5) i Malicia (6). Maquetació: Pep Pont. Publicitat: Enrique Sempere. Dipòsit Legal: A. 562-1997. Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola.

Febrer 2019

Moment de la concentració pel finançament al carrer de Colom de València.

Mestres dels centres guardonats

Concentració per un finançament just davant la Delegació del Govern espanyol

Premiat un projecte educatiu d’Ontinyenyt

La Crida pel Finançament va convocar un acte el dimecres 20 de febrer enfront de la Delegació del Govern de València (carrer de Colom, 60) per reivindicar un finançament valencià just i contra l’espoli que pateixen les valencianes i valencians. En aquest acte es va lliurar un manifest al Delegat del Govern al País Valencià. La Crida pel Finançament agrupa diverses entitats i persones que consideren que cal implementar un altre sistema de finançament i acabar amb l’espoli per poder avançar en un veritable autogovern, millorar la vida de les treballadores i treballadors i del conjunt de la societat i per encarar el nostre futur com a poble. Considera que no es poden esperar mesos i anys a tindre un nou sistema de finançament per poder tindre els recursos

Febrer 2019

necessaris per a aplicar les polítiques que les valencianes i valencians necessiten. En aquest sentit, la Crida pel Finançament insta el govern espanyol a obrir un veritable procés de negociació per poder disposar dels propis recursos, condonar el deute històric, augmentar les inversions per damunt de la mitjana estatal i avançar envers una sobirania econòmica i fiscal. Ja que l’espoli estructural al qual està sotmesa l’economia valenciana afecta directament les condicions de vida de la ciutadania i especialment als sectors socials més desfavorits i empobrits. Finalment el Delegat del Govern espanyol, Juan Carlos Fulgencio, es va comprometre a una nova reunió de treball on aprofundir en el diagnòstic de la situació i en les mesures necessàries per a superar-la. ❦

El projecte «Amb les ulleres dels Drets Humans» de l’IES Joaquim Segrelles d’Ontinyent, ha estat un dels quinze guardonats en l’edició del X Premi Nacional d’Educació per al Desenvolupament Vicent Ferrer atorgat per l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament. Impulsada per les professores Teresa Belda i Laura Ferre, aquesta proposta didàctica es va dur a terme el curs passat i es centrava en fer transversals els drets humans en diferents activitats dels cicles formatius d’Integració Social i Educació Infantil. L’objectiu era experimentar amb metodologies significatives la implicació social per la pau, la interculturalitat, la igualtat de gènere, la inclusió i la ciutadania global compromesa amb els Drets Humans. ❦

Barcella | 3

Parada durant el sopar anual amb alguns dels materials editats per l’IEVM.

Joan Pellicer i Bataller.

Darreres activitats de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola

Jornades d’Etnobotànica en homenatge a Joan Pellicer

El 29 de desembre va tindre lloc el sopar anual de l’IEVM. El tema va ser la celebració dels sis-cents anys de la Generalitat Valenciana. En aquesta ocasió, la tradicional trobada va estar complementada per la inauguració d’una exposició de l’Ajuntament de Beneixama al voltant del mateix tema. El sopar es va fer al maset dels Cristians amb una conferència prèvia titulada «La reivindicació de la Generalitat al País Valencià com a institució d’autogovern (19741981)», a càrrec de Josep Guia, professor i membre de l’IEVM. Després del sopar es va fer una lectura de textos per part de les persones assistents, que en aquesta ocasió van ser històrics. La vetlada va estar amenitzada amb l’actuació del cantautor alcoià Jordi Gil. La trobada va estar aprofitada per a presentar

Barcella | 4

dues coses més. Per un costat, el nou calendari 2019 de l’Institut que en aquesta ocasió està dedicat a fonts i aljubs dels pobles que integren la institució. D’altra banda, es va presentar el nou espai web que l’IEVM ha estrenat al domini «ievm.cat» on es pot trobar un recull de notícies, àlbums de fotos, calendari d’activitats i formulari de contacte per a totes les persones que vulguen associarse. Finalment, l’altra activitat remarcable ha estat el cicle de presentacions del llibre «Camins històrics. Rutes per l’Alcoià i la Vall d’Albaida, Valls de Beneixama i Biar» que s’ha fet al llarg dels darrers mesos: el 10 d’agost a Beneixama, el 17 de setembre a Alcoi, el 29 d’octubre a Biar, el 5 de novembre a Banyeres de Mariola i el 15 de febrer a Bocairent.. ❦

Després de 4 anys el Centre Cultural Castellut va reprendre al novembre les Jornades d’Etnobotànica en homenatge a Joan Pellicer i Bataller, metge, presentador en “Medi Ambient”, escriptor i amant de la nostra terra. Des del 9 de novembre es van celebrar a la Casa de Cultura de Castalla una taula redona sobre la seua vida i obra “Joan Pellicer i Bataller, la memòria de les plantes”, amb Jorge Cruz Orozco, Daniel Climent i Giner i Francesc Devesa Jordà, dues conferències “Etnobotànica i gastronomia en l’obra de Joan Pellicer i Bataller”, a càrrec de Josep Bernabeu i Mestre i “Micro-reserves de la Foia de Castalla”, per Manuel Vicedo Martínez, una projecció, una eixida a la serra i exposició i venda dels seus llibres. ❦

Febrer 2019

Barcella

Timonet a la Conselleria de Medi Ambient per la promoció de la biotrituració de restes agrícoles en els parcs naturals de la Font Roja i de la Serra Mariola.

Argelaga als eurodiputats del PP i UPYD que van votar a favor i als del PSOE que es van abstindre sobre l’entrada de cítrics de Sud-àfrica a Europa, fet que enguany ha causat una de les pitjors crisis de la taronja valenciana.

Els premiats Nou d’Octubre amb els presentadors.

El Col·lectiu Serrella entrega els XIII Premis Nou d’Octubre

Amb la XIII edició de la celebració dels Premis Nou d’Octubre 2018 el Col·lectiu Serrella de Banyers de Mariola continua la tasca de reconéixer les persones, empreses i entitats que treballen per la normalització de la nostra llengua en l’àmbit social i cultural. La gala dels premis 2018 va tindre lloc a la Casa de Cultura de Banyeres i va començar amb la xarrada Drama a les portes d’Europa sobre la crisi dels refugiats. Va ser a càrrec de Rania Belén García pertanyent a l’ONG Escuela con Alma de València, la qual treballa per facilitar la subsistència de les persones migrants i donar-los una educació inclusiva a fi que puguen integrar-se en els països europeus on han arribat. L’organització treballa principalment en tres llocs: Dragonfly, un projecte d’ajuda humanitària a Sèrbia, Thermópyles, que l’estiu 2016 van estar treballant donant suport al poble siri refugiat a Grècia i Aldea Viva de Castelló, un projecte per combatre el despoblament del món rural fent una integració d’acollida dels migrants. Febrer 2019

Després de la presentació i el corresponent torn de preguntes per part del públic assistent, es va donar pas al lliurament dels premis, que en aquesta edició han sigut per a l’Ajuntament del municipi, el Centre Cultural Castellut i el grup musical Inèrcia. L’atorgament del premi Àngela Sempere Sanjuan al Centre Cultural Castellut ha tingut en compte la trajectòria d’aquest col·lectiu en la realització d’actes i iniciatives culturals a la veïna localitat de la Foia. Per a la concessió del premi Barcella al grup musical Inèrcia s’ha valorat el seu compromís en la realització de les lletres de les cançons escrites íntegrament en valencià. I, per últim, a l’Ajuntament de Banyeres de Mariola se li reconeix amb el premi Serrella el 25é aniversari del canvi de la denominació oficial de la població al valencià. La vetlada va acabar amb un sopar de germanor amb l’assistència del públic, els membres del col·lectiu i els premiats. ❦

Timonet al Museu Valencià del Paper de Banyeres per la remodelació i nou projecte museístic acabats d’inaugurar.

Argelaga a Mónica Oltra per les contínues i innecessàries declaracions incendiàries contra els líders independentistes catalans que no aporten més que crispació al conflicte.

Timonet a l’Institut Universitari d’Investigació en Arqueologia i Patrimoni Històric de la UA pels seus treballs de recerca i els seus nous descobriments al jaciment de Serrella.

Argelaga al govern del PP de la Diputació d’Alacant pel finançament del diari “Más Portal”, investigat per amenaces i extorsió a alcaldes de Compromís i del PSPV-PSOE. Barcella | 5

Música valenciana en tendència © ST 2019

David Ferre ODCP de Catalunya

[Ara, 27-1-2019]

‘Kale borroka’ ultra

Sebastià Alzamora Actuació de Nuc en la darrera edició del Feslloch.

Potser actualment la música en valencià travessa un dels moments en què té més diversitat de grups de diferents estils potenciat pel creixement constant de concerts, encontres i festivals arreu del territori. No és d’estranyar que els seguidors dels grups es multipliquen per la varietat d’estils a què s’és capaç d’arribar amb la nostra llengua. Cal destacar fortament la presència de Pupil·les, grup musical en valencià, que fusiona el rap amb una base electrònica ben potent que suma milers de visites a la xarxa amb el seu darrer treball Colps de puny. Aquest grup, amb un fort component reivindicatiu feminista, combina lletres també en castellà i rimes teixits des del barri de Benimaclet a València. D’altra banda, i amb un directe molt més poderós i influències clares del punkrock, des de Tarragona sorgeix Crim; tot i que no és una aparició nova, aquest grup té influències com la formació californiana Distorsion. A final de l’any 2018 van

Barcella | 6

presentar el seu darrer LP Pare nostre que esteu a l’infern, amb un conjunt de dotze temes ben potents. Finalment, cal parlar de Nuc per a fer una reflexió amb la música més melòdica i amb lletres pròximes a l’espectador. Aquest grup sorgeix de la Safor —origen de multitud de grups ben coneguts del nostre territori— amb un so elèctric barrejat amb tocs de pop que donen forma a una gran part dels seus temes, l’última creació és Arran del mar. El grup es consolida com una proposta musical ben atractiva i es va situar com un dels concerts més esperats en la darrera edició del festival Feslloch celebrat al juliol de 2018. Ens trobem en el moment de gaudir de la música en valencià i de la varietat d’estils que ens porta a través dels nombrosos festivals i concerts que es fan per tot arreu. Una bona oportunitat per a conéixer més el territori que ens envolta a través dels temes i el talent de la nostra gent. ❦

L’Oficina de Drets Civils i Polítics, de recent creació, ha publicat un informe segons el qual hi ha a Catalunya «una vintena de grups organitzats d’ultradreta que funcionen de forma coordinada amb l’objectiu d’atemptar contra la llibertat ideològica i d’expressió dels ciutadans, haurien comès 328 agressions els últims dos anys a Catalunya [...] i s’organitzen de forma paramilitar». [...] Fins ara, en el conflicte obert entre Catalunya i Espanya, la ciutadania organitzada entorn de l’independentisme, el republicanisme i el dret a l’autodeterminació ha exercit el seu dret a protestar, intensificat d’ençà que el conflicte inclou l’existència de presos polítics [...] però no han sortit mai dels paràmetres de la protesta [...] fins i tot convencional. Tampoc ho han fet les protestes contra el Govern i el separatisme de la ciutadania unionista [...] Però alhora gaudeixen d’una salut excel·lent aquests grups d’ultradreta [...] persones que surten a arrencar llaços grocs dels carrers [...] amb la cara tapada, i armades amb cúters, tenen una actitud clarament intimidatòria i dubtosament pacífica [...] Una mena de kale borroka d’ultradreta, amb el suport de partits polítics [...] i amb la màniga més que ampla de la policia i la justícia [...] Mentrestant, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez fa més d’un any que estan en presó [...] Se’ls acusa d’haver pujat dalt d’un cotxe de policia [...]. ❦ Febrer 2019

Teatre aplicat per a l’apoderament de la dona Rosa Pasqual

«Jo, com una de les utilitzant aquesta ferramenta, que esdexiques guerrilleres, vindria la línia de trede les xiques dolentes, / vull el meu ball durant tot l’any propi imaginari, el 2018. Una intervenció mitjançant les tècmeu propi jo projectat; / el meu desig és niques dramàtiques dissenyar el món a la per treballar cap a la meua gloriosa imatge presa de consciència i semblança» Rossi personal, consciència Braidotti. de l’entorn i per generar xicotets canvis ¿És l’apoderament en l’àmbit personal i de les persones necessari per produir col·lectiu. un canvi social? Aquesta intervenció-mediació teatral ¿Cal l’apoderament es fonamenta en tres del col·lectiu de les eixos: presa de consdones en aquest canvi? ¿Pot el llenguatciència (autoestima ge teatral incidir en i confiança), poder Una de les sessions de teatre aplicat a Banyeres de Mariola. aquest repte? juntament amb altres Si volem una societat en la qual ca(acció col·lectiva), poder per a transforel teatre aplicat es tracta d’un camp endascuna de nosaltres teixim la societat cara en desenvolupament. Abarca un mar (desenvolupar el potencial de cada que volem, ens cal l’apoderament, com gran ventall, des del teatre a l’educació, persona per a definir i canviar). La mediació teatral, per això, esdevé una eina a procés per mitjà del qual qualsevol per al desenvolupament comunitari, per socioeducativa de participació i apodepersona incremente la nostra capacitat a la promoció de la salut, dramateràpia, rament del grup. de configurar les nostres pròpies vides, fins a la dinamització de grups de reclusos i recluses o la dinamització per Aquest treball de teatre aplicat founa evolució en la conscienciació sobre nosaltres mateixa, així com en les menta la intel·ligència emocional, habia fomentar la participació ciutadana en litats socials i apoderament, la qualitat interaccions socials. És aquest procés l’àmbit social. d’expressió verbal i corporal. Permet encara més necessari en el col·lectiu reduir bloquejos, resistències i pors, és de dones, ja que es genera a partir de reflexiona sobre històries pròpies, proreflexions i d’autoconsciència feminista que ofereix un espai d’encontre per blemes socials, millora l’autoconfiança, a l’intercanvi d’experiències i reflexió es fomenta la imaginació i creativitat, col·lectiva. Aquesta intervenció perempatia, treball en equip i coneixement met a cada dona o col·lectiu de dones d’una mateixa. Aquest creixement personal té potencial per fer que les estrucenfrontar-se a les formes d’opressió vigents en les seues vides. tures socials i les relacions de poder El teatre, més enllà dels escenaris, canvien, ja que proporciona estratègies pot esdevenir una ferramenta per a que faciliten el canvi, tal com escriu el Al 2015, Tomàs Motos, referent l’apoderament de les dones. I dins del sociòleg francés Pierre Bourdieu referint-se al teatre aplicat. al País Valencià i a la resta de l’Estat llenguatge teatral, s’obri un espai el Per tant, més enllà dels escenaris, el d’aquest corrent, ho explica com un Teatre Aplicat, en la seua vessant de teatre social. El teatre aplicat ha esdevingut teatre pot esdevenir una eina cap al canvi nou camp de coneixement que inclou una eina per canviar la vida del grup, social, la participació i l’apoderament; disciplines tant diverses com el teatre, desenvolupant la capacitat per a expresaixí com per al canvi personal. Fer teal’educació, la medicina, el dret, la psisar emocions i pensar críticament sobre quiatria o la psicologia. tre ens descobrirà qui som i qui podem la vida. Ha proporcionat experiències a Allà per l’octubre de 2017, un grup arribar a ser. les dones, cos a cos, fent camí cap a la de dones de Banyeres de Mariola, des «Tots els éssers humans són actors sororitat i l’apoderament, millorant el de l’organització del col·lectiu feminisperquè actuen i espectadors perquè ta Mariola Violeta, va engegar el viatge benestar personal d’aquestes dones. observen. Som tots espect-actors.» A. cap a l’apoderament personal i grupal, Tot i ser un terme relativament nou, Boal. ❦

«El teatre aplicat ha esdevingut una eina per canviar la vida del grup.»

Febrer 2019

Barcella | 7

Actualitzar les Danses de Sant Agustí, qüestió de drets Més que Dones

Les danses han anat L’Associació Més que canviant les seues norDones de Bocairent mes no escrites al llarg manifesta l’alegria i la de la seua història. sorpresa per la decisió Aprofitem que volem que adoptà la Junta de que siguen declarades Majorals de Sant AgusBICI i introduïm els tí —conformada exclucanvis necessaris per sivament per homes— a obtindre aquesta derespecte a l’eliminació claració, que necessita a partir de les danses de un informe d’impacte 2019 del requisit indisde gènere com marca pensable pel qual per a la llei a fi de garantir ser cap de dansa cal ser que no es perpetuarà el una dona casada. masclisme en les festes Alegria: per fi la La Clavariessa i la Cort d’Honor a punt de començar la dansà. i que afavorirà la conJunta de Majorals de secució de la igualtat Sant Agustí s’ha deciefectiva entre dones i dit a actualitzar aqueshomes. Hi ha molt de treball a fer en ta festa als avanços socials de la socieSant Agustí com a Bé d’Interés Cultuaquest aspecte, per això ens oferim a tat bocairentina. Un pas curtet, però es ral Immaterial i com a components del col·laborar-hi. mou! Consell Municipal de Cultura, maniSorpresa: l’Associació Més que Dofestàrem en reiterades ocasions la ne¿Recordeu quan era normal fumar nes du uns quants anys reclamant que als bars? Una llei ho va prohibir i enno s’ordene el torn de ball en funció de cara que s’havia fet tota la vida així, l’estat civil, per ser discriminatori i concanviaren els costums. Al principi, protrari al principi d’igualtat recollit en la testàrem, però hui en dia ho veiem com Constitució. d’allò més normal. La llei prohibeix disPer aquest motiu encetàrem una camcriminar ningú en funció del seu sexe, panya de recollida de signatures en la entre altres motius, però encara que hi plataforma Change.org l’estiu del 2015. ha qui protesta perquè sempre ha sigut Arreplegàrem 193 firmes i s’enviaren així. Però en poc temps ho vorem com correus des d’aquesta plataforma a la el més normal, és una qüestió de drets. Junta de Majorals. No obtinguérem cap Sobre aquest tema ja vam escriure en la resposta ni moviment per part de la JunBarcella núm. 56, d’octubre de 2015, si ta de Majorals. Només silenci. cessitat que aquesta tradició s’adaptara podeu, busqueu l’enllaç amb l’article de Amb l’inici de l’expedient admia la realitat social i que es modernitzara, Carme Domènech i amb el de Més que nistratiu per declarar les Danses de participant-hi homes i dones en igualtat. Dones. ❦ Obtinguérem les respostes típiques en aquestes situacions on assenyalem les injustícies patriarcals que perviuen sota el paraigües de la tradició: «Sempre ha sigut així», «Ara no toca», «¿Ja esteu en el mateix?», etc. D’ací la nostra sorpresa al vore en l’anterior número de Barcella la notícia que per fi s’han adonat del fet que per a ser cap dansa no és precís ser dona i casada sinó només saber ballar. Segur que hi ha algun home ballaor amb llarga experiència que també té il·lusió d’obrir la dansà. O que vulga ser clavari major. O dones que vulguen ser majorales. I, ¿per què no?

«Manifestàrem la necessitat que aquesta tradició s’adaptara a la realitat social i que es modernitzara»

Barcella | 8

Febrer 2019

Les xarxes socials, aliades del feminisme Reis Gallego

Si per alguna cosa recordarem aquest 2018 serà perquè, arreu del món, les dones hem dit prou. Ara bé, què ha canviat perquè el moviment feminista torne a ser el moviment que més gent trau als carrers de forma pacíficament reivindicativa? Si fem un poc de memòria, la lluita feminista ha tingut fins aquest moment com tres moments històrics anomenats «onades del feminisme». L’última, la Tercera Onada esdevingué si fa no fa trenta anys. En ella, van ser els feminismes decolonials el centre del moviment que s’implanta amb força. Sense dubte, els escrits de Simone de Beauvoir , que foren els seus textos de capçalera, continuen ressonant i inspirant a moltes dones, però sembla evident que el discurs havia d’evolucionar en un món molt diferent d’aquell, cada vegada més globalitzat i on les xarxes socials formen part fonamental de la vida quotidiana i de gairebé tots els debats, inclosos els que tenen com a eix els drets femenins. Per tant, què ha passat en estos darrers anys perquè el terme «feminisme»1 siga el terme més buscat en el món l’any 2017? Una cosa que es pot apuntar en la qual tothom coincideix és que en aquesta ocasió ha sigut entendre que cal teixir xarxes entre dones d’orígens molt diversos. Primer, la revolució que va comportar el moviment Women’s March als Estats Units,2 que va esclatar després que Trump fóra elegit president al novembre de 2016 i començara a implementar el seu discurs masclista sense pudor. Entre d’altres, van ser la cara visible d’aquest moviment, dones amb prestigi social Febrer 2019

Manifestació del 8M de 2018 a València.

com Gloria Steinem, Harry Belafonte, Michael Moore, Angela Davis o altres celebritats com Scarlett Johansson o America Ferrara. S’hi feren diferents actes arreu dels EUA, que culminaren en una marxa el 21 de gener de 2017, en què milers de dones eixiren als carrers

«El 2017 la Women’s March va inspirar centenars de dones a postular-se.» amb els seus pushy hats3 en protesta per la frase de Trump «agafeu-les per la xona», amb què el pillaren dient-la en les infames gravacions destapades en la campanya de 2016. Aquesta demostració de força va ser seguida en àmbit mundial i en directe. Les xarxes socials com a eina expansiva de la sororitat entre les dones va fer que mig món estiguera pendent del que passava a Washington el 21 de gener de 2017, de 2018 i de 2019.

Tot i que l’objectiu principal no es va aconseguir, perquè Trump continua sent el president, però des d’aleshores la revolució feminista als EUA va fent camí. Així, en les eleccions legislatives, tan sols dos anys després, les dones feren història a la Cambra de representats. De les 476 candidates, la major xifra en tota la història, 239 hi aconseguiren escó, trencant així el rècord establit el 2016. A més a més, hi representen una àmplia diversitat social: negres, nadiues americanes i membres de la comunitat LGTBI, entre altres.4 I el passat dissabte 19 de gener el moviment Women’s March tornà a eixir als carrers d’Estats Units. Si el 2017 la marxa va inspirar centenars de dones a postular-se, milions més a votar i dotzenes a guanyar el càrrec electe. La Women’s March del 2019 «marca dos anys de resistència a la presidència de Trump, dos anys d’entrenament de noves activistes i dos anys de creació de poder», diu la Women’s March en el seu lloc web. «I aquesta vegada, tornarem amb una agenda». Aquesta demostració de força ha ensenyat a totes les dones que, si ens unim i volem, podem parar el món. Hipòtesi que ha motivat que, arreu de tot el món, les dones ens unim per a denunciar allò que portem anys patint en silenci: l’abús de poder dels homes cap a les dones, cristal·litzat en agressions sexuals de tota índole, gravetat, nivell, espais, moments, etc. Primer va ser #metoo, en resposta a les agressions sexuals de Harvey WeinsBarcella | 9

propagació de cartells i crides a l’acció; Instagram s’ha convertit en la plataforma amb la qual crear, ampliar i fidelitzar a la comunitat i, així, s’han convertit en importants campanyes transmèdia

©R. Gallego 2019

tein a Hollywood. Després, a l’Estat espanyol, #lasfeministasqueremos i el #cuentalo serviren per a identificarse, teixir xarxa i aconseguir l’objectiu comú de visibilitzar i denunciar públicament els homes que, de forma reiterativa i com un comportament integrat més en la seua personalitat, exerceixen el seu poder sobre el cos de les dones mitjançant els abusos sexuals. Aquestes etiquetes han creat mecanismes d’identificació i de reconeixement dignes d’un estudi més profund, però podem apuntar que l’eix central ha sigut: la identificació, el reconeixement d’unes i d’altres i la sororitat. Aquest últim element és inherent al fet de com les dones concebem el món i les relacions. Ve del llatí soror (germana) i reflecteix un lligam estret entre les dones basat en el compartiment d’experiències, d’interessos, de preocupacions, etc., en un context social de discriminació, a més de políticament patriarcal.5 Les plataformes digitals s’han convertit en el millor aliat d’activistes en general, amplificant els moviments socials, però cal reconéixer que el moviment feminista ha sabut usar especialment bé aquesta via de comunicació. Blogs, perfils socials, pàgines i fins i tot mitjans de comunicació que han nascut amb l’objectiu de difondre la informació des d’un punt de vista diferent i contribuir a la conscienciació social. Però no només això, a més, han sabut entendre cadascuna de les plataformes per a treure-li el major partit possible: els perfils i mitjans han convertit les seues pàgines de Facebook en la principal plataforma de debat; Twitter és el mitjà de fer lobby que millor han integrat; WhatsApp la xarxa perfecta de Barcella | 10

Captura de pantalla del Twitter amb l’etiqueta #cuentalo.

algunes com #MiPrimerAcoso, tot un èxit en participació la qual ja supera les 78.000 piulades. Sí, el moviment feminista han sabut adaptar-se a les xarxes socials, encara que no es pot dir que també haja produït el revés. A Facebook segueixen sense agradar-li els mugrons de dona, però les feministes han trobat algun enginy que aconsegueix tornar boig fins el Zuckerberg mateix.

«Les plataformes digitals s’han convertit en el millor aliat d’activistes.» No es tracta de vídeos de celebrities, actrius, models, cantants o artistes que es tornen virals només per unir la seua

popularitat a una denúncia que crespa a la societat, sinó que el tema s’ha convertit en un trending topic constant des de 2016 mitjançant etiquetes de denúncia masclista. També es viralitzen amb facilitat i rapidesa altres projectes i vídeos de denúncia de l’estil «El caçador caçat» d’Alicia Murillo, que ja es van difondre i van popularitzar en el seu moment. Perfils com @Barbijaputa que tot el que publica es converteix en focus de conversa o @MemesFeministas que en només els tres primers mesos seus de vida ja superaven els set mil m’agrada en Facebook i ja en sumen més de vint-i-sis mil. Així doncs, podem concloure que les plataformes digitals són una font de divulgació de la lluita feminista que ha permés la virilització del seu missatge. Açò, unit al fet que les dones han entés que la unió fa la força i que mitjançant la sororitat aconsegueixen els seus objectius comuns, ha provocat un esclat de dimensions encara no analitzades en profunditat. La lluitat feminista 2.0 és una realitat, estarem surfejant ja la Quarta Onada?. ❦ — 1. https://cnnespanol.cnn. com/2018/03/08/feminismo-la-palabra-del-ano-que-aun-incomoda/ 2. https://www.womensmarch.com/ 3. https://www.pussyhatproject.com/ 4. https://www.eldiario.es/politica/mujeres-asaltan-elecciones-legislativasUnidos_0_822768815.html 5. https://www.asociacionag.org.ar/ pdfaportes/25/09.pdf Febrer 2019

Generant Equitat, un projecte de transformació social Mari Cruz Pla

Cap a l’any 2012 es trobaren tres psicòlogues-agents d’igualtat, valldalbaidines inquietes, amb un projecte que començava a caminar i que tenia demanda per part dels centres educatius pel que fa a com abordar la violència de gènere en l’adolescència i construir relacions amoroses des dels bons tractes. Així va sorgir l’associació Generant Equitat, Formació per a la Igualtat i el primer taller «Amor no m’estimes tant, estima’m millor», dirigit a alumnat de tercer d’ESO, pel qual han passat uns cinc mil alumnes de diferents instituts d’educació Secundaria del País Valencià. Es va presentar a la Primavera Educativa i a les I i II Jornades de Resolució de Conflictes des de la Igualtat organitzades per l’Ajuntament d’Ontinyent i el Cefire. Així mateix, també s’ha impartit adaptat per a alumant universitari de la Universitat de València a través del SEDI. La consolidació d’aquest projecte ens va animar a crear noves propostes formatives per a promoure la igualtat entre dones i homes, en funció de les demandes de diferents col·lectius: centres de Primària, professorat, plantilles municipals i grups de dones. Amb l’Associació Mariola Violeta de Banyeres de Mariola hem tingut el plaer de treballar dos anys. Al 2017 el taller «Finestra a la Igualtat», sobre cinema i gènere, férem una anàlisi fílmica amb ulleres violeta de pel·lícules rellevants i debatérem sobre els temes que es plantejaven: violència simbòlica, història de la lluita pels drets de les dones, drets sexuals i reproductius, la crisi de la masculinitat tradicional, la sororitat, entre altres. Al 2018 hem fet dues sessions dins de la proposta del taller d’empoderament «Poder personal, poder col·lectiu». Aquest taller està plantejat per tractar durant set sessions, que van des de allò més individual com és l’autoestima, al més col·lectiu com és la participació política de les dones, totes eixes barreres indiFebrer 2019

Taller de Generant Equitat per a millorar l’autoestima.

viduals, culturals, grupals i col·lectives que ens dificulten el desenvolupament òptim de les nostres capacitats: la pressió sobre el cos i els cànons de bellesa, la divisió sexual del treball, el sostre de vidre i la motxilla de les cures, els mites romàntics, la falta de coresponsabilitat, fins les barreres internes i externes que no permeten que es participe en igualtat en tots els àmbits de la vida

«L’empoderament és un procés individual, grupal i col·lectiu.» El terme anglés empowerment va sorgir en la V Conferencia Mundial de les Dones, a Beijing 1995, com un dels eixos fonamentals per a millorar la vida de les dones i les xiquetes al planeta. S’entén com un procés de preparació i pressa de consciència sobre les capacitats individuals, grupals i col·lectives que ens permetran avançar cap a l’assoliment de la igualtat efectiva entre dones i homes. Així, l’empoderament és un procés individual (millora de l’autoestima), grupal (treball en grup) i col·lectiu (participació ciutadana, incidència política).

Amb tot, el taller d’empoderament va més enllà de la millora de l’autoestima, que és més individual. El grup és un espai segur, d’autocura, de reflexió col·lectiva i de foment de les capacitats de les companyes, en el que la sororitat (l’aliança entre dones per aconseguir objectius comuns) es posa en pràctica. També comporta un pas més enllà dels grups de presa de consciència, perquè significa que la participació ciutadana i comunitària de les dones, mitjançant les xarxes associatives, contribueix a l’empoderament individual i col·lectiu. Això vol dir un exercici de lideratge diferent del que trobem habitualment, ja que el poder s’entén com la capacitat per a fer i no com domini sobre ningú, la qual cosa permet generar estils de lideratge nous. Considerem que les associacions de dones són un espai pont entre l’àmbit privat i el públic, de manera que problemes que abans es consideraven individuals, des d’aquesta perspectiva passen a considerar-se col·lectius, tot passant a ser part de les agendes polítiques. Aquest fet significa una pressa de consciència per a passar a l’acció col·lectiva. La participació de les dones en el moviment associatiu, ha estat el motor del canvi social i un impulsor dels avanços aconseguits en matèria d’igualtat entre homes i dones. Es resumiria en aquesta idea: juntes ho podem tot. Al capdavall, Generant Equitat: Formació per a la Igualtat és una entitat no lucrativa formada per professionals de la intervenció social i comunitària expertes en gènere. El nostre equip de treball funciona com un laboratori d’idees, en el qual totes aportem els nostres sabers per a elaborar propostes formatives significatives adaptades al col·lectiu destinatari. Establim ponts entre l’activisme de les associacions i l’àmbit acadèmic per fer de la formació en igualtat una eina de transformació social. Contacte: gequidad@gmail.com. ❦ Barcella | 11

La Gran Pantalla: Stanley Kubrick Jose Martínez

Donem vida a una secció dedicada al món del cinema: estrenes, il·lustres del seté art, projectes, etc. La Gran Pantalla té com a objectiu narrar, analitzar i difondre aspectes d’allò que ens fa viatjar i somiar mitjançant la pràctica de veure caminar Henry Fonda, que és, curiosament, la manera com definia el cinema John Ford. La primera columna va dedicada a un mític director la vida i l’obra del qual, podríem dir, es troba efímerament establerta a Barcelona: Stanley Kubrick (19281999). En efecte, el Centre de Cultura Contemporània de la Ciutat Comtal exposa la trajectòria professional del mestre de la ciència ficció novaiorqués mitjançant tres seccions diferenciades, tot i que totes elles formen un únic recorregut cronològic. D’una banda, les primeres passes de la nostra visita ens porten als inicis de Kubrick, des dels seus primers anys com a fotògraf en la revista Look fins la realització del primer documental autofinançat. Seguidament, el bloc central i més extens de l’exposició ve dedicat als seus dotze llargmetratges: centenars d’ítems (més de sis-cents) a partir de cartes, guions, càmeres, maquetes, vestuari, fotografies, etc., componen un calidoscopi de la vida i obra kubrickiana ordenat i metòdic (simbiòtic amb el seu estil, podria afirmar-se) per endinsar-se i poder comprendre el seu univers perfeccionista. Al llarg d’aquest recorregut fílmic, ens trobem amb alguna que altra sorpresa (estigueu ben atents a l’espai reservat per Barcella | 12

Part de l’exposició Stanley Kubrick al CCCB.

a 2001: una odissea de l’espai) i tenim l’oportunitat de llegir, veure i aprendre sobre les seues obres més conegudes, com ara La taronja mecànica (1971) o The Shining (1980), però també d’altres pel·lícules que no ho són tant, almenys per al públic general actual, com Dr. Strangelove (1964) o Barry Lyndon (1975).

«Un artesà amb un punt de megalomania que el portava a la recerca de la perfecció» Ja haurem passat bona estona (tingueu en compte que, si voleu gaudir de l’exposició mitjanament, necessitareu una hora i mitja o dues hores) fins arribar

a la joia de la corona de l’exposició, l’última part: el material inèdit. No afegiré res més sobre aquest aspecte, solament el suggeriment que reserveu forces per a aquesta última part de la visita, perquè és una delícia. «Quan ho fas bé, no hi ha gaires alegries a la vida que puguen igualar aquesta sensació», «Si no estàs enamorat de l’assumpte, deixa’l. Ja hi ha massa pel·lícules mediocres». Aquestes citacions, del mateix director nord-americà, venen a condensar el seu laissez faire: un artesà amb un punt de megalomania que el portava a la recerca de la perfecció estètica i argumental, buscant l’originalitat, el caràcter extraordinari i, per descomptat, la sorpresa i la polèmica mitjançant temes i debats ètics i socials que van deixar la porta oberta per, si més no, esdevenir base i influència de molts projectes posteriors: a Kubrick devem bona part de la producció cinematogràfica de ciència ficció actual (com ara, Gravity, 2013 o Interstellar, 2014), però també l’esperit precursor i valent per a pujar els colors a més d’un dirigent o col·lectiu social. Aquesta exposició «Stanley Kubrick» al CCCB es mantindrà fins el 31 de març de 2019, sens dubte, una oportunitat única i un al·licient més per visitar i gaudir la capital del Principat. Per als amants, i no tant, de la novena simfonia de Beethoven, de Here’s Johnny!, de camins de glòria i màscares venecianes, no us ho perdeu conéixer millor Kubrick! ❦ Febrer 2019

Rosa Aragonés, Sonia Ferre i Mercedes Forte

Lorena Ferre i Damià Aparicio

Rosa Aragonés.

Sonia Ferre.

Mercedes Forte.

La Revista Barcella entrevista tres empresàries d’èxit de Banyeres: Rosa Maria Aragonés és llicenciada en Psicologia de Treball. Així mateix, té formació en administració i direcció de petites i mitjanes empreses, en gestió de la qualitat, auditories i en bones pràctiques de fabricació, entre altres matèries de l’àmbit laboral i comercial, el seu treball el desenvolupa en l’empresa Implasba, S.A., de Banyeres de Mariola. Sonia Ferre és de Banyeres de Mariola (l’Alcoià) amb una experiència directa en l’àmbit industrial per tradició familiar, ací ha exercit treballs de gestió durant anys, però a partir d’un punt va considerar que ja es trobava preparada per a desplegar un projecte personal en un camp diferent i, des de fa uns bons anys, en un mas històric al cor de la Mariola ha creat un espai per a les vacances i el relax a partir d’experiències i estratègies naturals d’allò més diverses. Mercedes Forte és nascuda a Ibi (l’Alcoià), mare de sis fills, cogerent juntament amb el seu marit d’Ambientes Ama Hogar, S.L., i Albero Forte Composite, S.L., conegudes internacionalment amb la marca Plastic Forte, empreses radicades a Banyeres de Mariola les

quals des de 1991 es dediquen a la fabricació d’articles per a la llar. És una dona que per damunt de tot creu en les persones i el que més la motiva és connectar i establir vincles amb elles per a dur a terme els seus somnis i passions.

ideòloga de l’oferta turística que proposem. Després de quatre anys en l’empresa de serveis Aqua Service i tretze en les empreses familiars: Hilaturas Ferre i Hijos de Antonio Ferre, va sorgir en mi la necessitat de fer un canvi en la meua vida i vaig decidir emprendre en una àrea que, fins a aquell moment, era una afició. Fa quasi deu anys, buscava un lloc amb els serveis que ara oferim en MasQi, i no el trobava, així que vaig decidir muntarlo aprofitant la casa en la qual vivia. L’empresa com a tal, la vaig crear des de zero. Això sí, la casa l’havia rehabilitada com a habitatge catorze anys abans i amb no massa inversió vaig poder adaptar-la a l’ús nou. —MF. L’empresa va començar el 1991, fins aquell moment havia sigut una empresa auxiliar del sector tèxtil, la inquietud per desenvolupar articles nous i tindre una marca que fóra reconeguda ens va animar a provar sort. Des del principi el meu marit i jo hem treballat braç a braç en aquest projecte i fins al dia de hui les decisions les hem preses de forma consensuada (llançament de nous productes, mercats, clients i tot el que calga). En l’actualitat sóc la respon-

Febrer 2019

— Des de quin any dus treballant en l’empresa i quin és el paper que desenvolupes. Com has arribat fins ací? —RA. Porte vint-i-un anys en funcions de gestió i administració d’empresa, també en qualitat i prevenció laboral.

«Si estàs convençuda del treball que fas, la gent et respecta.» Rosa Aragonés —SF. Fa ja cinc anys que vaig fundar MasQi, The Energy House, un projecte personal que podria definir com el projecte dels meus somnis. En ell, a part de dirigir l’equip, impartisc classes de ioga, meditació, nutrició macrobiòtica i sóc la

Barcella | 13

sable de l’àrea d’administració però, pel fet de tractar-se d’una empresa familiar, la meua connexió amb tots els departaments és molt estreta. —Durant tots aquests anys de treball, ¿has percebut que no és molt habitual al nostre voltant el fet que una dona dirigisca una empresa? —RA. No era molt habitual, però crec que anem demostrant que tenim un lloc en el món de l’empresa. Cada vegada som més dones treballant amb il·lusió per un projecte. —SF. És possible, crec que depén molt dels sectors, en concret en el turístic hi ha bastants dones en la direcció de cases rurals i hotels. —MF. Malgrat estar en el segle XXI no és habitual que les dones estiguen al càrrec d’una l’empresa. Dels 46,5 milions de persones que viuen a Espanya, un poc més de la meitat són dones i, no obstant això, la desigualtat entre homes i dones es manifesta diàriament en nombrosos àmbits, encara que és en el laboral on es fa més evident. —¿Que n’opines al respecte? —RA. Anem fent camí i demostrant que som vàlides, l’important som les persones, amb independència si som dones o homes al càrrec d’una gestió. —SF. Tindre un lloc de responsabilitat en una empresa comporta tindre horaris molt amplis, absentar-se molt de casa, no tindre tota la disponibilitat que ens agradaria per a la família, els amics i la vida personal en general. No és una vida fàcil i menys encara per a les dones en edat de criança. Jo vaig patir, sent mare d’un xiquet xicotet, haver d’absentar-me setmanes senceres per viatges de treball. Moltes dones quan arribem a l’edat de ser mares preferim deixar la primera línia per a poder atendre els nostres fills i busquem un treball més fàcil de conciliar amb la vida familiar. Una vegada que els xiquets creixen, aleshores ja no hi ha res tan important que ens limite. Jo opine que podem arribar on vulguem. —MF. Tot i que és cert que en els últims anys s’han aconseguit avanços importants, encara queda un llarg camí per recórrer per a eliminar aquesta bretxa social. —¿Per què creus que costa tant trencar el mite de que sempre els homes han de ser els directius, que una dona necessite tindre un grau de formació molt superior al d’un home per poder treballar en el mateix lloc de Barcella | 14

responsabilitat, el que es coneix com a sostre de vidre? —RA. Durant els anys les dones s’han dedicat a cuidar la família i no a tasques de treball on es demanava molta implicació laboral i personal. Per això trencar aquest mite és complicat, les dones tenim capacitat per aconseguir-ho, però hem de lidiar amb les tasques familiars i de treball. Necessitem que la família i la societat ens ajude a demostrar-ho i que les dones tinguen més il·lusió en treballar. La formació per aconseguir els càrrecs de direcció haurien de ser al mateix nivell, homes i dones.

«Les dones s’estan guanyant el respecte en l’àmbit professional en molts nivells.» Sonia Ferre —SF. Hi ha vegades que el fet de deixar la carrera professional en un costat en el moment que adés comentava de la criança, pot ser un handicap per a reprendre la carrera una vegada que els fills ja són més independents. Potser moltes vegades si ixes, et quedes fora i ja és molt difícil optar a un lloc directiu. —MF. Cada vegada són més les dones que ostenten càrrecs de responsabilitat tant al capdavant d’empreses com en altres àmbits de la societat. Hi ha grans dones en el món dels negocis que m’inspiren i motiven com Ana Patricia Botín, Esther Koplowitz, Ana Vega (directora general d’Empresa i Competitivitat de la Junta d’Extremadura). Elles són una mostra de models femenins d’èxit.

«No és habitual que les dones estiguen al càrrec d’una l’empresa.» Mercedes Forte —¿Creus que el pel fet de ser dona has tingut o tens més entrebancs o menys credibilitat que si fores un home? —RA. No, jo sempre he intentat donar credibilitat dels meus actes i no m’he plantejat si era dona o home. No ha si-

gut un impediment per a mi. Jo crec que si estàs convençuda del treball que fas, la gent et respecta. —SF. He tingut la sort de nàixer en una família on se m’han donat les mateixes oportunitats que als meus germans barons. Se m’ha educat exactament igual que a ells. En les empreses en les quals he treballat, el fet de ser dona mai no ha sigut limitador, fins i tot vaig treballar amb països com ara Algèria i sempre vaig tindre el respecte de tots. Jo no sent que tinga cap limitació ni menys credibilitat, potser rep més admiració per ser dona. —MF. Per norma sempre s’ha considerat el treball de la dona en un pla més domèstic, en el meu cas jo he compaginat el meu treball en l’empresa amb les meues tasques com a mare que, sens dubte, ha sigut el major èxit meu. En aquests moments la nostra societat té un repte que és reconéixer el talent vinga d’on vinga, home o dona, no es pot discriminar per raó de sexe. El 2018 el percentatge de dones fundadores d’empreses emergents a Espanya va créixer un 22% davant del 18% del 2017, aquesta ha de ser la nostra lluita: aconseguir que aquestes xifres continuen pujant. Donar suport a l’emprenedoria i el treball de les dones són dues de les principals vies per a aconseguir-ho, tant per als qui volen accedir al mercat laboral com de les persones que desitgen fer realitat una idea de negoci. Són massa les bones idees que es queden pel camí per falta de suport. —¿Quins beneficis creus que aporta la visió femenina al món empresarial? —RA. Les dones, per norma general, som molt organitzades, responsables en el treball. Aportem una visió més pràctica. —SF. Les dones s’estan guanyant el respecte en l’àmbit professional en molts nivells. Només fa falta veure les estadístiques pel que fa al paper de la dona en els diferents sectors. Sóc una defensora de cap a peus de la dona en tots els camps i crec que tenim molt que aportar. —MF. Les empreses emergents liderades per dones tenen menor índex de fracàs i sobretot estan enfocades a emprendre en el sector de l’educació. Per part de les administracions s’hauria de prestar més ajuda a les dones per a desenvolupar les seues competències professionals i proporcionar-los eines, formació, metodologia i activitats que facen possible l’èxit de les seues idees de negoci. Cal educar la societat en la igualtat. ❦ Febrer 2019

Jordi Puig: rodant fins a la República Vicent Luna

Deia Ovidi Montllor en una de les seues cançons, que «floriran crits i cors i paraules. / En el dia que durarà anys, / braços lliures i boques i mans». Aquest dia encara no ha arribat però mai, des de la desfeta de 1714, Catalunya l’ha tingut tant a tocar. Han hagut de passar més de tres segles perquè la majoria del poble, d’aquesta part del Països Catalans, digués que ja n’hi havia prou. Tres segles lluitant per la desitjada llibertat, la llibertat d’un poble que ha vist com al llarg d’aquests tres segles els seus polítics eren empresonats, afusellats, represaliats o exiliats. La història torna a repetir-se. En ple segle XXI l’Estat espanyol continua empresonant líders polítics, en diuen «empresonament preventiu»: Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, 466 dies; Oriol Juqueras i Joaquim Forn, 449 dies; Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, 340 dies; Carme Forcadell, 308 dies. I, a més a més, Carles Puigdemont, Antoni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira, tots set, forçats a exiliar-se. El passat dissabte 12 de gener vingué a Alcoi Jordi Puig, un independentista que també patí aquest «empresonament preventiu». Ni més ni menys que va estar 1.663 dies a la presó. El Tribunal Europeu de Drets Humans condemnà l’Estat espanyol per no haver respectat la seua presumpció d’innocència. Com passà amb Jordi Puig, segurament el Tribunal Europeu de Drets Humans també condemnarà Espanya per l’empresonament injust d’aquests polítics. Però, mentre això passe d’ací a uns anys, ¿què passarà amb els presos? ¿Continuaran injustament a la presó? ¿Algú es creu que tindran un judici just? ¿Qui els rescabalarà de tants dies sense llibertat? Febrer 2019

Trobada amb Jordi Puig al CCOM d’Alcoi.

Arreu dels Països Catalans, i especialment al Principat, milers de persones estan mobilitzant-se: concerts, sopars, xarrades, concentracions, manifestacions, escrits, cassolades, recaptació de diners solidaris, etcètera. Tota mena d’actes per a denunciar i pressionar a l’Estat espanyol perquè pose punt i final a aquest judici de la vergonya. Doncs bé, Jordi Puig també ha volgut solidaritzar-se amb els presos, preses, exiliats i exiliades que injustament pateixen les conseqüències d’un Estat antidemocràtic, que no vol acceptar la voluntat majoritària del poble de Catalunya, que no és cap altra que la de votar en un referèndum el seu futur polític. Puig, des del passat 19 de desembre, recorre en cadira de rodes els Països Catalans per a denunciar aquests injustos empresonaments, sensibilitzar la població, remoure consciències i difondre la

«El TEDH condemnà l’Estat espanyol per no haver respectat la seua presumpció d’innocència.»

reivindicació de la República Catalana. Cada dia, des del compte @Cami_Republica, fa una piulada explicant l’itinerari, les rebudes i l’acolliment en diferents poblacions, tot i exposant-hi reflexions personals i polítiques. De segur que el seu exemple ens esperonarà a bastir xarxes de complicitat. Perquè, no ens equivoquem, els valencians no podem restar al marge de tot allò que passe a Catalunya. Tenim molts interessos comuns que hem de defensar tots plegats. Interessos que l’Estat no ens garanteix, com la llengua, la cultura, la història, l’economia. Des de fa anys i panys que ens impedeix la reciprocitat de les televisions, À Punt, TV3 i IB3. De d’antic que impedeix el Corredor Mediterrani. Des de lluny que no tenim un finançament just, tot espoliant-nos els recursos. Des de molt enrere que posa tots els entrebancs possibles perquè Catalunya i el País Valencià no tinguem unes fluïdes relacions de tot tipus. Per tot plegat, molts valencians i valencianes, des del nostre treball, des de les xarxes socials, associacions i entitats culturals i cíviques, directament o indirecta estem donant suport a la República Catalana. I tot perquè ens afecta molt, o com diu Isabel-Clara Simó: «avui comença el procés d’independència del Principat. La resta dels Països Catalans ens seguiran». Aquesta iniciativa de Jordi Puig i Panella voltant per tots els Països Catalans, «rodant fins a la República», de segur que esperonarà molta gent a seguir la lluita, a no defallir per aconseguir la desitjada llibertat. I és que aquest dia sens dubte que arribarà, ja ens ho diu en la cançó Jordi Gil: «Sota l’asfalt està la platja». Arribarà el dia, sí, i tant que arribarà, «plens de goig un matí / vindrà la independència». ❦ Barcella | 15

Són els CIE els forats negres dels nostres estats de dret? Ana Fornés

La violència cap i el control de les a les persones mipersones migrants, grants és en un camp s’ha convertit en d’experimentació un dels seus eixos i de mercat del nefonamentals. El disgoci polític i econòcurs de la seguretat mic de la repressió i de la militarització de les fronteres en què intervenen externes i internes factors de tipus polític (violència fíva lligat a les lògisica, tortura, etc.) i ques capitalistes de econòmic. A partir mercantilització i d’aquestes pràctilucre per mitjà de la ques es pot expeincorporació de tecrimentar el nivell nologies de seguretat, els ingressos per d’acceptació general, ja que es tracl’expedició de tràta d’una població mits administratius vulnerable contra i l’explotació de la la qual la violència força de treball de la Manifestació a Ceuta en solidaritat amb les víctimes d’El Tarajal. sembla estar justiclasse treballadora ficada per aquesta migrant. En aquest necessitat de control poblacional no aude restringir drets cap a les persones en marc és on s’insereixen les pràctiques tòcton. La mateixa lectura de la mobilimobilitat, siguen migrants o refugiades. repressives de criminalització i persetat humana, estratificant-la i reduint-la a cució de la població migrant a partir Potser l’auge dels moviments identitaris a Europa i la islamofòbia són les viprocessos econòmics és producte de la del tancament i externalització de les sions més extremistes del racisme, però mirada eurocèntrica, racista, classista i fronteres, l’exclusió de l’accés al dret, no podrien sostenir-se, o bé tindrien capitalista. ¿La mobilitat no és part de les batudes, el control mitjançant permisos de treball i/o residència renovables i posicions més marginals, sense tot el la nostra condició humana, com el llenguatge o el pensament? rescindibles, els CIE i les deportacions, racisme institucional, on s’ha permés Hi ha també els factors de tipus més tota mena de pràctiques no sols poc que el control migratori s’haja convertit en una moneda de canvi sense cap econòmic, relacionats amb la indúsdemocràtiques, sinó tot just cruels i intria militar i la seguretat, per als quals humanes. I tot l’entramat de pràctiques la inversió i recerca en el control de la de control es legitima mitjançant i fonamentalment la institució de la frontera mobilitat humana té un pes de molta (lligada a la noció de confí), que podria importància, igual que el dels conflictes armats o territorials, ja que assegusemblar que sosté i protegeix «la civilitra el seu mercat i l’espoli de recursos. zació» davant la barbàrie. D’altra, hi ha els factors socials: a traDes del punt de vista del territori, vés de la por es legitimen moltes políles mateixes poblacions es regulen en tiques en matèria de regressió de drets funció de les oportunitats reals de seguretat humana. Quantitativament no és i s’invisibilitzen moltes de les problemàtiques actuals de la crisi de l’Estat de justificable la despesa econòmica amb Benestar i fins i tot de la pèrdua de la soels resultats reals. És norma del dret mena de cost social, i és la pervivència birania de l’Estat-nació. Hem vist com que les mesures legals complisquen els més palpable del neocolonialisme eurola finestra de legitimitat respecte a la principis de proporcionalitat, eficàcia i peu, a través de la gestió administrativa mobilitat humana es basa en el control necessitat. En canvi, en matèria de control migratori, els principals dispositius i militar de població i territoris aliens i migratori i en les postures d’extrema de repressió no en compleixen cap. Tant propis. Les migracions són part de les dreta, sense cap relació amb el fenomen pel que fa a les identificacions, com pel societats europees i de tot el sistema del turisme. que afecta les detencions i deportacions, global de relacions. A més, ha emergit una forta vinculació amb el terrorisme (sobretot referent veiem que les xifres no tenen relació En els Estats europeus el control dels al control fronterer), que és clau a l’hora amb l’impacte generat: el 2017, de les fluxos migratoris, és a dir, la repressió

«Les migracions són part de les societats europees i de tot el sistema global de relacions.»

Barcella | 16

Febrer 2019

guretat humana. El dret passa a ser un 8814 que van sofrir la privació de llihi ha massa situacions anàlogues que bertat en un CIE, se’n van deportar un privilegi i una distinció de la desigualens permeten atribuir les condicions de tat. La clau del racisme institucional és 35,24%. vida a què se sotmeten les persones privades de llibertat a la causalitat, i no a la fer invisibles aquest procés per a focaTambé coneixem privacions de llibertat en el cas de les instal·lacions penilitzar la problemàtica en «les persones casualitat. Són situacions d’arbitrarietat tenciàries d’Archidona, on i vulnerabilitat que es donen per la idiosincràsia va perdre la vida Mohammed Bourdebala el 27-12d’un règim de tancament 2017, sense que s’hagen amb escàs control extern, depurat responsabilitats, al costat de la realitat estructural. Això no és accicom en cap de les altres dental, són un forat negre huit de què tenim constància: Osamuyi Aikpitanyi de les democràcies liberals o de l’Estat social de el 2007 (en la deportació); Benestar, en són part dels o l’home de 47 anys i nacionalitat nigeriana, de qui pilars i del fonament. Els desconeixem el nom el CIE estan regulats per les 31-8-2008 (CIE Sapadors, pròpies lleis que dissenyen tot l’entramat de raValència); o Jonathan Sizalima en 2009 (Policia Nacisme institucional, l’Estat cional, Barcelona; o Moexerceix violència «a trahamed Abagui 2010 (CIE vés» dels dispositius de Zona Franca, Barcelona); repressió, però també «en» o A. B de 55 anys i origen aquests dispositius, sovint Manifestació a Barcelona contra les polítiques migratòries europees. marroquí (CIE Sapadors); incomplint normatives migrants», entenent «migrant» com o Samba Martine en 2011(CIE Aluche, nacionals o internacionals, no són una una categoria alhora unificadora i diMadrid); o Idrissa Diallo en 2012 (CIE anomalia del sistema ferenciadora, com a responsables de la Zona Franca); o Alik Manukyan 2013 Caldrà admetre que vivim en una societat racista, classista, i patriarcal, que seua situació desigual i no del sistema (CIE Zona Franca), entre altres. A part efectivament categoritza els éssers hud’apartheid en què ens trobem. les persones mortes o desaparegudes en mans com a «subjectes de drets», com Hem assumit que la nostra comuniles rutes migratòries al Mediterrani, al tat política està composta pels qui tenen a «subjectes de no drets» i com «no Sàhara o en les proximitats dels passos plens drets i pels qui no en tenen, com si subjectes». Una societat, que en la seua fronterers. La impunitat és absoluta. això es fóra una qüestió d’ordre natural. essència colonialista domina i explota Els CIE els defineix la Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets Això és una operació del neorracisme tercers territoris, i on si els subjectes tenen diferents graus d’accés al Dret en i llibertats dels estrangers a Espanya pel desplaçament de la noció de raça un món configurat entorn d’Estats de i la seua integració social com a estaa la de migrant, representat per cossos bliments amb caràcter no penitenciari i Dret», això significa exclusió i desproracialitzats. En aquest sentit les lleis de tecció. En aquesta normalitat que crea amb dotació de serveis socials, jurídics, migració i estrangeria delimiten no sols es troben tots els dispositius de represculturals i sanitaris, de forma que nofronteres físiques, sinó també fronteres més prive les persones internes del dret sió i creació de normativitats, des de les simbòliques que ens travessen com a ambulatori. Malgrat tot la pressió exerfronteres fins al sistema de deportació, persones i ens marquen com a subjectes cida per les organitzacions socials ha en un autèntic sistema d’explotació i de drets o sense. situat la qüestió dels CIE com un dels genocidi dels migrants, que en el millor temes socials prioritaris, és notícia tant de casos són considerats «il·legals» i, en els mitjans de comunicació hegeen el pitjor, tot just ni tan sols són conmònics com en els contrahegemònics, siderats. ha entrat en l’agenda política i que es Cal trobar mètodes que generen judicialitzen les vulneracions de drets. resistència enfront dels mecanismes La situació actual de la Unió Europea de repressió racistes, classistes i patriarcals, però molt sovint no ens senés que l’accés al dret depén de l’estatus tim al·ludits perquè la «neutralitat» de de la persona i de la seua condició de l’Administració i de la llei ens impeciutadania i això comporta una situació deix veure el sistema de privilegis sota d’apartheid jurídic i social. Apuntant el qual subjau la desigualtat. No és prou al que assenyalava en el seu moment amb lluitar contra la violència en els Hannah Arendt, els papers oficials es De la figura del CIE legal, abstracte dispositius de control migratori, cal foconverteixen en qüestions de distinció en el seu sentit formal, hem d’analitzarcalitzar les energies en la violència dels social, i a través de la negació de dret, ne la realitat, és a dir, la singularitat. Es dispositius, en la seua desarticulació allí on es regeix per ell, es nega per tant constata que el funcionament de cada total. ❦ la condició de subjecte i l’accés a la seCIE no respon a la particularitat, doncs

«Els CIE estan regulats per les pròpies lleis que dissenyen tot l’entramat de racisme institucional.»

Febrer 2019

Barcella | 17

Sis-cents anys de la Generalitat Valenciana. Crònica del sopar anual de l’IEVM Vicent Luna

El sopar anual de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola ha esdevingut una de les activitats més reeixides d’aquesta entitat cultural de la nostra comarca. Cada any, els seus socis i simpatitzants celebrem un sopar de germanor per a fer un balanç de les activitats fetes al llarg de l’any i recordar, posar en valor i retre homenatge a fets rellevants de la nostra cultura i història. Enguany el dia triat fou el dissabte 29 de desembre i el lloc el Maset dels Cristians de Beneixama. El president de l’entitat, Romà Francés, fou l’encarregat de donar la benvinguda a tota l’assistència, i agrair la col·laboració de les entitats que han participat: Acció Cultural del País Valencià i el Centre Cultural Ovidi Montllor. A l’ACPV per la cessió de l’exposició «Sis-cents anys de la Generalitat Valenciana», exposada a la Sala Temporal de l’Ajuntament de Beneixama. I també al CCOM per gestionar l’actuació del cantautor alcoià Jordi Gil. A continuació el secretari de l’IEVM, Josep Puig, detallà les tres activitats més rellevants que l’entitat ha dut a terme aquest any. D’una banda, el calendari 2019, que en aquesta ocasió és dedicat a les fonts i els assuts més coneguts dels pobles d’Agres, Alfafara, Bocairent, Banyeres de Mariola, Biar, la Canyada, el Camp de Mirra i Beneixama, així com també dues publicacions. La primera, Rutes per l’Alcoià i la Vall d’Albaida. Valls de Beneixama i Biar, de Miquel Mas i Navarro, i la segona, Camins antics de les valls septentrionals de Mariola, d’Agres i Biar, de diversos autors. En aquesta ocasió la institució homenatjada ha estat la Generalitat ValenBarcella | 18

Josep Guia durant la seua exposició.

ciana, doncs acaba de fer 600 anys. Tot i que havia estat creada molt abans, en el context de la llarga guerra amb Castella durant la segona meitat del segle XIV, serà amb Alfons el Magnànim quan l’any 1418 es desenvoluparà plenament. El professor Josep Guia impartí la conferència La reivindicació de la Generalitat Valenciana com a institució d’autogovern (1974-1981). Guia, d’una manera molt atractiva, féu un recorregut per la nostra història per a esbrinar des de quan els valencians reivindiquem la Generalitat, tot i arribant a conclusions molt sucoses, com ara: «Cap organització valencianista anterior a 1974, de preguerra i postguerra, no va reivindicar la Generalitat com a institució au-

«Cap organització valencianista anterior a 1974 no va reivindicar la Generalitat com a institució autonòmica moderna.»

tonòmica moderna. La primera reivindicació la inicià el PSAN mitjançant textos i campanyes, atenent dos aspectes: el respecte dels valencians pel Palau de la Generalitat i el precedent de la Generalitat Valenciana. L’avantprojecte d’Estatut d’Elx dotà de consistència formal la reivindicació de la Generalitat mitjançant un text articulat (octubre 1975). El maig de 1976 la reivindicació de la Generalitat és assumida per la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del PV. El Plenari de Parlamentaris i el Consell del País Valencià no reivindiquen la Generalitat” (1977-1980). I per últim, l’Avantprojecte d’Estatut de Benicàssim (maig 1981) reivindica la Generalitat com a institució global de l’autonomia». Serà a partir de llavors que el nom s’hi conserva, malgrat que aquest darrer Estatut fou àmpliament retallat a Madrid. Miraculosament l’inefable Alfonso Guerra, com si fos un fuster, no gosà passar pel ribot el nom «Generalitat». Acabada l’exposició arribà el moment de sopar, aquesta vegada a càrrec de Càtering Susi de Beneixama. Entre mos i mos, regat amb vi del poble, els socis i simpatitzants tinguérem temps de conéixer gent nova i xarrar i xarrar pels descosits. La segona part del sopar començà amb una lectura i comentari de retalls de premsa i articles relacionats amb la recuperació de l’autogovern dels valencians, recollits en un opuscle que l’entitat repartí a cada comensal: revista Saó (setembre 1977), el número 5 del Butlletí Informatiu l’Associació Bekirent, Dossier Nou d’Octubre del CP Mare de Déu de Gràcia de Biar, La Quarantameula (número 8, 1986), Febrer 2019

Joan Lerma. L’últim dia d’aquell mes, el Congrés dels Diputats, amb els vots d’UCD i del PSOE, aprovava la Llei de Referèndum, que tenia la conseqüència singular de tenir efectes retroactius per

«Autonomías» (Información, 10-81976), El Poble Valencià. Revista Socialista (juny 1978), Generalitat. Revista de les Comarques Valencianes (juny 1983), «Senyeras en los Ayuntamientos alicantinos» (Información, 21-1-1977), «Albiñana a Campo de Mirra» (21-81979), etc. Aquesta mostra donà per a més d’un comentari al voltant dels esforços que persones, institucions, entitats culturals i cíviques, especialment de la nostra comarca, portaren a cap per recuperar l’autonomia valenciana. Entre altres, destacar-hi els comentaris que feren el professor Vicent Brotons i l’esmentat Romà Francés, tots dos en aquella època eren regidors als seus respectius Ajuntaments, Petrer i el Camp de Mirra. Brotons llegí un breu text on l’Ajuntament de Petrer, el 9 d’octubre de 1980, aprovava en ple municipal un document reivindicant l’Estatut, el qual a més a més era el primer text en valencià que recollia l’acta municipal des de feia 270 anys. D’altra banda, Romà contà amb detall la visita al seu poble, el 25 d’agost de 1979, del president del Consell Josep Lluís Albiñana. Recordem que aquell estiu Albiñana recorregué tot el país de nord a sud, amb l’objectiu de recollir les sol·licituds dels Ajuntaments per a demanar la recuperació de l’autogovern per la via de l’article 151 de la Constitució. Aconseguí que el 99% dels municipis valencians demanaren accedir a l’autonomia per l’esmentat article. Malgrat aquesta aclaparadora majoria, per la qual demanàvem una autonomia per la mateixa via que Catalunya, Andalusia, Galícia i País Basc, els valencians no hi poguérem accedir per l’esmentat article i ens imposaren el 143. Aquestes són les reflexions del mateix Albiñana l’any 2012, trenta anys després: «Les peticions dels nostres Ajuntaments foren silenciades, amagades amb l’escàndol de l’abandó del PSOE al Consell Preautonòmic, decidit a Alacant el 21 de desembre de 1979 per l’executiva de Febrer 2019

Darrer sopar de l’IEVM.

a obligar els Ajuntaments a tornar a decidir si volien una autonomia per la via del 151 o per la via de l’article 143 de la Constitució. Una maldestra maniobra política per a aturar definitivament aquelles reivindicacions autonòmiques de la Taula de la clandestinitat o del Compromís Autonòmic quan la primera legalitat democràtica».

«Les peticions dels nostres Ajuntaments foren silenciades, amagades amb l’escàndol de l’abandó del PSOE.» Després de les aportacions del públic al voltant d’aquest procés de recuperació de l’autogovern, Josep Miquel Martínez explicà i mostrà en una pantalla l’estructura de la nova pàgina web de l’IEVM que ha fet ell mateix, amb un disseny atractiu i de fàcil navegació (https://ievm.cat). És un espai on es recullen, en deu categories, les acti-

vitats, campanyes i història de l’entitat. La vetlada es tancà amb l’actuació del cantautor Jordi Gil. El músic, tot i que l’any passat s’acomiadà dels escenaris, continua escrivint i fent cançons d’una manera puntual. Ens cantà tres peces inèdites, T’ho van fer creure, Aire pur i La romança de la Muñeca. A més a més n’afegí dues de les més emblemàtiques i conegudes, Sota l’asfalt està la platja i Per a ofrenar noves glòries a Espanya. Cinc missatges per a cloure aquest 2018, cinc idees que lligades totes cinc sintetitzen l’anhel de molta gent: «T’ho van fer creure», sí, a tu i a mi, a quasi tots. Al llarg d’anys i panys als valencians ens van fer creure, com passa ara amb els migrants, «que vivíem sense identitat, ni idioma, sense futur ni passat», i encara avui volen que estiguem entretinguts «sense saber si açò és país, regne, territori o illa, / i esperem que els de Madrid ens atorguen a l’atzar / les nostres arrels de lluita». Però amics i amigues els valencians i valencianes anem madurant i, com diria Estellés «arribaran polítics, cartera de polítics, / dentífric de polítics, i se n’hauran d’anar/ amb la cua entre cames. Perquè el poble no es fia. / No es fia de vosaltres». I és que cada vegada més necessitem «aire pur, / tan pur que encén la benzina, / de la llibertat captiva i de la lliure expressió», necessitem imperiosament «aire pur que escampe el fum i la boira, / que eixugue aquest fangar». Perquè el nostre futur com a poble, com l’amor i l’art en La romança de la Muñeca, està «penjant d’un fil». Seguim doncs des de la societat civil fent país. Llarga vida a l’IEVM, una modesta associació que amb el seu treball està bastint xarxes de complicitats: culturals, històriques, reivindicatives, comarcals... entre els pobles esmentats. Seguim fent «Generalitat», perquè malgrat tot, «sota l’asfalt està la platja, sirena de la llibertat. / Sota el cel blau viu l’esperança / quadribarrada d’or i sang». ❦ Barcella | 19

La pública lluita: de Bressola a Universitat Josep Villarroya

Fa uns mesos, una colla de docents i de persones que treballem en el món de l’educació, vam decidir que era l’hora, que calia tirar endavant una secció d’Educació de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), i de moment ja ho hem fet al Principat i al País Valencià. La COS és un sindicat de classe, socialista i feminista dels Països Catalans; autònoma, autogestionada i independent, amb presència a diferents sectors. No vol dir això que abans no existírem, la diferència és que ara sí que tenim l’opció de tindre representació legal com a sindicat als centres educatius i als òrgans de representació de Conselleria. Al Principat de Catalunya fa mesos que altres companys i companyes ja havien fet aquest pas, i ara ens hi sumem des del País Valencià. Encara no hi són tots els territoris dels Països Catalans — les Illes, la Franja o la Catalunya Nord— però la nostra voluntat és que hi siguen. Al País Valencià, amb el canvi de cicle polític, amb el govern del canvi, es van crear grans expectatives. Fer fora el PP de les institucions del país era una mesura higiènica, però calia fer passes valentes i fermes per tal de produir un vertader canvi, i des de la COS tenim clar que això no pot venir únicament des de les institucions, sinó que ha de ser una tasca de tots i totes. I això també es pot aplicar al món de l’educació. Ara, quasi quatre anys més tard, podem fer un balanç del govern del canvi, i dels canvis que s’han dut a terme per la Generalitat Valenciana en matèria d’educació. Als centres educatius del País Valencià, malgrat el canvi, continua existint segregació social, de fet hi trobem els centres privats, els privats-concertats i els públics. Són centres privats-concertats que seleccionen el seu alumnat i que reben diners públics, mentre no hi ha suficients centres públics o els que hi Barcella | 20

Manifestació de la COS.

ha encara tenen barracons i altres mancances. És a dir, es continua legitimant la transferència de recursos públics a escoles privades (elitistes, classistes i segregadores a molts nivells, des de posicionaments religiosos). Sí, per motius religiosos, perquè una gran part del pastís de l’educació continua estant en mans de l’Església, que ho té com un negoci, i com una manera de transmetre els seus valors.

«Als centres educatius del País Valencià continua existint segregació social.» No podem oblidar tampoc que, malgrat el canvi, als nostres centres educatius continua existint un repartiment gens equitatiu de l’alumnat segons el seu nivell social i segons el seu lloc de procedència, la qual cosa perpetua una divisió classista i racista de les persones en funció del lloc en què han nascut i del seu nivell adquisitiu. El percentatge d’alumnat immigrant que acull l’escola pública continua estan molt per sobre del que acull la privada-concertada, i

no cal ni esmentar la totalment privada. De fet, el personal docent encara no ens hem recuperat de totes les retallades patides amb l’excusa de la crisi. Ens van augmentar les hores de treball, ens van augmentar les ràtios d’alumnat, es van acomiadar molts docents, es van abandonar molts programes de reforç, i encara en patim les conseqüències. I cal recordar que el valencià, el nostre català, continua sense ser la llengua vertebradora en l’ensenyament, perquè la nostra llengua continua reculant en molts àmbits i només una política lingüística clara i ferma pot fer redreçar aquesta situació. És clar que cal introduir altres llengües en el nostre sistema educatiu, és clar que cal formar el jovent, però cal tenir clar per quina llengua hem d’apostar, hem de tenir clar quina és la llengua que cal dignificar i usar. Tanmateix, la Conselleria d’Educació continua optant per oferir diferents «línies» o opcions lingüístiques. La Secció d’Educació de la Coordinadora Obrera Sindical dels Països Catalans es constitueix per donar-nos suport mútuament arreu de tot el país i, a més, agrupar totes les lluites lligades a l’àmbit educatiu, des de les escoles-bressol fins a les universitats (des del setembre del 2012 està constituïda la secció sindical de la Universitat de Barcelona i, des del gener del 2015, la de la Universitat Politècnica de València). Cal entendre que militar en un sindicat combatiu és la millor garantia formal per a defensar els nostres drets davant la patronal, sigui estatal o privada, i per a organitzar les nostres lluites. Pretenem, doncs, unificar totes les lluites de l’àmbit educatiu i desenvolupar la unitat d’acció nascuda a les assemblees de treballadores. Pretenem formar-nos, instruir-nos, organitzar-nos, lluitar, perquè només l’organització i la lluita ens fa avançar. ❦ Febrer 2019

Sobre el cartell de Bocairent d’enguany Em demanen, més aviat m’exigeixen — amb pólvora i tot— que done la meua opinió sobre el cartell de festes de Bocairent d’enguany que tantíssima polèmica ha alçat al poble. Que on vaig, i darrerament he pujat bastant, tothom et diu i et pregunta. Bé, com que la meua relació amb el “no” és tan llunyana, sempre he caigut en el parany, així que tinc depresa la lliçó. I tant que vos parlaré del cartell, i tant. Però poc puc dir més del que ja vaig avisar fa ben poc pel Facebook (me l’heu enviat-reenviat un total de dotze persones). Només una d’elles me l’ha allargat sense cap valoració. Tota la resta l’han acompanyat o bé amb adjectivacions adverses o deixaven caure, de manera moixa, la pregunta com buscant amb mi una complicitat negativa. La meua resposta és fàcil: li ho dieu al president de les festes, a l’alcalde, als membres de la Junta o bé a la comissió de dissenyadors que han triat els autors i, suposem, els deuen haver aconsellat sobre l’obra. Fer escarafalls amb mi, poc productiu és. A mi, avesat ja a qualsevol classe de cartells festius (després dels milers que han passat per les meues mans i vista al blog Carrer Cartelleria), continua sorprenent-me la força intrínseca que duen aquestes imatges. I la polèmica m’és ja cíclica. Cada poc temps, ací i allí, l’art fester cartellístic descol·loca una ciutadania acostumada a formes bastant clàssiques pel que serà l’únic record immediat i recognoscible arreu d’una edició festiva. Com a màxim s’accepta la modernitat identificativa. I per això he disfrutat tant com, amb els mòbils sobretot, desenes de persones han intentat mostrar-me la seua opinió i idea sobre les sinuoses formes representatives del cartell. La coincidència de pensament, però, arriba a preocupar-me. Que si on estan representats els Mosqueters i els Granaders, que si no estan burlant-se dels Contrabandistes amb la seua representació d’un cabiu amb el barret que ni es veu, que si què pinta un pernil (de pota negra) sobre un moro... Jo, a una persona d’aquestes que et dic, encara la vaig fer enrabiar més en preguntarFebrer 2019

Sergi Gómez

Cartell de les festes de Bocairent 2019.

li si hi havia alguna dona entre els dos festers representats. Que m’ha tocat oir fins i tot que les baquetes amb què es fa sonar un dels tambors no són propis de les caixes. Ah, i és propi tocar la caixa i dur el fanal alhora? I es du la roba oficial de festes en la Retreta de les Caixes o és la manta?

«La llibertat artística i representativa dels artistes no té límit.» Anem a espai i a pams, per favor. La llibertat artística i representativa dels artistes no té límit i no podem limitarla. Un cartell, sempre procura ser art. Ja sabem tots massa de la necessitat iconogràfica dels cartells bocairentins: si no apareix el campanar i l’arc també, o l’skyline, ja no juguem. I després, eixa mania de representar com siga i cada any totes les filades (que jo mateix m’acuse d’haver impulsat). No podem eixir del rogle viciat? I enguany, que tampoc no s’ix d’ell, i potser per això també, vinga a veure que hi ha i què no hi ha en la sinuositat que els artistes han imaginat.

Trobe un problema de fons més seriós que no tot això, i una curiositat també. El problema ve del canvi en l’elecció de la icona. Acabem de passar d’una elecció per votació de jurat a una designació directa. L’abecé del pas, que tothom sap, obliga a triar, en la primera ocasió, autors forans i obres que siguen memorables per atraients, que generen un consens positiu (i sovint tirant al clàssic recognoscible dins l’ortodòxia típica-tòpica). Després de tant de plagi presentat com a nou i tanta reforma de les bases per evitar excessos, no sé si en l’ànim popular ha calat la necessitat de la supressió del concurs o això només ho veien els organitzadors i els quatre pesats que parlem, per escrit, de cartells. M’assegurava per baix mà un entés en la matèria (cartellística i bocairentina) que aquest d’enguany, no haguera passat per res del món cap votació de jurat. No sé. Si hi ha equivocació, si la hi ha, caldria analitzar-la i resoldre-la. Però potser també, a més de fer marioles amb un muntonet d’arena, acostumem a mirar cap a un altre costat. M’agradaria saber de l’opinió dels dissenyadors comarcans respecte aquest joc que jo mai no he acabat d’aclarir. I encara no t’he dit la meua opinió, xe! I et dec també allò de la curiositat: és una mala sort pels organitzadors que el cartell més polèmic dels darrers pocs anys haja estat el més publicitat: ells mateixos, amb plafons-bandera a l’entrada del pont i la reproducció en grandíssim a la façana de la seu festera... La visibilitat, durant aquests dies, el farà encara més polèmic. I més si és també la portada de la revista de festes, que sempre cal adaptar-lo a la tipografia aquella pròpia que li posen i que ves a saber què despertarà en la imaginació popular. Hui* mateix ho sabrem! A cada crític, el que li recomane sempre encaridament és que es pose davant una pàgina blanca i comence a esbossar què inclouria ella o ell en un cartell. No és gens fàcil, no, fer-ne un... I menys fàcil és encertar; això que agrade a tothom és impossible. ❦ *13-01-2019 Barcella | 21

Veronika Paulics São Paulo, 1967

J. Ricard Berenguer La Mariola ibèrica

stoskopf amb presses, vaig dir al peixater deixa que jo netegi. en obrir el peix es va obrir dins meu el més antic llibre il·lustrat d’anatomia animal. fa tant de temps només supermercats en safates trossos higienitzats pel·lícules plàstics blancs. vísceres. també jo les amago. un dels secrets de la poesia és fer que a l’altre li sembli que són seves les tripes que són meves.

Els ibers a Mariola. Una passejada arqueològica per les muntanyes de la Contestània (ss. VIII-I a.n.e.) Ignasi Grau Mira Bocairent: Ajuntament de Bocairent, 2018. Col. «Estudis Locals», vol. 7, 85 pà gs.

stoskopf na pressa, disse ao peixeiro deixa que eu limpo. ao abrir o peixe abriu-se em mim o mais antigo livro ilustrado de anatomia animal. há tanto só supermercados em bandejas pedaços higienizados filmes plásticos brancos. vísceras. também eu oculto. um dos segredos da poesia é parecer ao outro que são suas as tripas que são minhas.

a pé / a peu València: Pruna Llibres, 2018 Traducció de Joan Navarro

Barcella | 22

L’Ajuntament de Bocairent ha dedicat un altre volum a l’estudi del patrimoni arqueològic i cultural de la població, i per tant, al de la Serra Mariola, de la mà de l’arqueòleg, professor i doctor per la Universitat d’Alacant, Ignasi Grau Mira, qui amb la seua obra aporta dades noves al voltant del poblament i la cultura ibèrica a l’antiga Contestània. Amb un llenguatge precís, tot i la presència de determinats tecnicismes, però alhora ben comprensible per a persones no expertes en la matèria, el professor Grau ens endinsa en l’esdevenir històric, basat en les troballes arqueològiques del poblament ibèric a la Serra Mariola entre els segles VIII-I anteriors a la nostra era, on llocs emblemàtics com el Cabeço de Mariola, la Cova dels Pilars i el mateix Lleó de Bocairent, que descobert a la lloma de Galbis és la principal referència escultòrica a la zona, fan que el llegat ibèric de Mariola s’arribe a sentir com un autèntic vincle afectiu, arre-

lat al mateix escenari natural, entre el passat d’aquella cultura mediterrània i el temps actual, malgrat el pas per aquest territori d’altres cultures més influents com són la romana i l’àrab. Ajudat per tècniques modernes com el georadar i LiDAR d’alta resolució per a la realització d’alçaments topogràfics abans de la realització de les corresponents excavacions —quan són possibles— allà on s’aprecia la presència de vestigis antics, el professor Grau mostra en el seu llibre una visió completa dels diferents assentaments ibèrics en l’àmbit geogràfic de la Mariola i, així doncs, l’ajut tecnològic ha permés estructurar l’obra en diferents apartats. El primer, per contextualitzar en el temps i l’espai la cultura ibèrica a la zona. El segon, per a justificar l’aparició dels anomenats oppida o nuclis fortificats de població en llocs elevats, tan propis dels ibers, fet que li dóna peu per a complementar la importància estratègica i sociopolítica del Cabeço de Mariola, juntament amb l’aparició d’un prohom destacat al poblat amb el nom propi de Beles. Quart lloc, analitza la societat ibèrica des del punt de vista econòmic sobre la base de troballes vinculades a l’agricultura, la ramaderia o el mateix intercanvi de productes encara sense una base monetària definida. La cinquena i la sisena parts se centren en els indrets de la lloma de Galbis i, per extensió, el que representa l’escultura del Lleó, així com la Cova dels Pilars, a Agres, vertader santuari del món ibèric mariolenc, donant pas, per últim, a analitzar com va canviar la societat ibèrica d’aquell moment amb l’arribada de les legions romanes i les conseqüències posteriors de la romanització la qual va comportar la pràctica desaparició de la cultura ibèrica a la península, com també a la Mariola, evidentment. Cal comentar, finalment, que aquest volum es converteix en una obra imprescindible per als interessats i estudiosos de la cultura ibèrica amb presència a la Serra Mariola —també a nivell general per extensió—, ja que possibilita l’avanç en el coneixement gradual de la nostra cultura autòctona per excel·lència caracteritzada, malauradament, pel seu forçat i intrínsec hermetisme social, ritual i lingüístic. ❦ Febrer 2019

Problemàtica dels incendis forestals en les muntanyes valencianes Juan Carlos Cruz

Cal remuntar-se a la segona meitat del segle xx, per a tindre una visió global de la problemàtica. Per aquells anys, la progressiva industrialització de la societat comporta uns canvis socioeconòmics entre els quals cal ressaltar l’èxode rural de gran part de la població, cap als nuclis de producció. El consegüent abandó dels cultius, de la ramaderia, els diferents aprofitaments de la muntanya i de la seua biomassa conseqüència del canvi energètic, generen una acumulació de combustible sense precedents. La resposta de les administracions públiques davant aquest desafiament va ser la supressió del foc, apostant per la inversió en mitjans d’extinció, la qual cosa va propiciar un augment encara major de la càrrega de combustibles, la qual cosa es coneguda com la «paradoxa de l’extinció». La no gestió de les muntanyes, juntament amb la tendència social de part de la societat a establir habitatges de

Ovelles guirres pasturant a la Valleta d’Agres.

segona residència en el medi forestal, bé en construccions aïllades o bé en urbanitzacions, a partir dels anys setanta, introdueix un factor més de risc associat a la gestió dels incendis. Estem davant d’una nova generació d’incendis, molt més agressius que a més afecten persones, béns i infraestructures associades, la qual cosa hipoteca gran part dels recursos per a protegir-los, com bé indiquen les lleis de protecció civil, deixant d’atendre l’incendi, que campa sense control. És la coneguda com «interface urbanoforestal». Aquesta

problemàtica en el present continua estant patent perquè les normes i les lleis obliguen a adoptar mesures preventives i redactar plans d’autoprotecció, que fins hui en un gran percentatge no es duen a terme. Actualment, immersos en un escenari de canvi climàtic amb una nova generació d’incendis, els anomenats GIF (gran incendi forestal), es converteixen en una gran amenaça per als ecosistemes i la seua biodiversitat. Perquè aquests incendis són capaços de cremar en molt alta intensitat amb afeccions molt importants sobretot l’ecosistema. La incapacitat de regeneració de les espècies, no adaptades a aquest nou règim (intensitat-recurrència), la pèrdua de sòl, la contaminació de les aigües, la pèrdua d’hàbitats, exemplars de fauna i vegetals, etc., són un impacte molt considerable a tindre en compte, per a abordar la problemàtica del món rural i forestal, ací exposat des d’un punt de vista integral i a llarg termini. ❦

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, carrer Pintor Sorolla, 2 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

15 euros l’any

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

Febrer 2019

CODI POSTAL

FIRMA

Barcella | 23