Barcella 65 by Revista Barcella

NÚMERO 65 | OCTUBRE DE 2018 | ANY XXII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

| 7 | Si augmenten les hores de valencià... no aprendrem castellà!

Llengües a les aules valencianes

| 9 | D’Oriola a Vinaròs passant per Brussel·les: un model d’ensenyament de llengües per a un territori bilingüe |11| Entrevista: Roseta Ortuño |14| Els nostres represaliats |15| L’eloqüència dels números |18| Manel Marí a Novelda (amb vi negre) |19| Els nostres municipis i l’infrafinançament valencià |16| Agència UO: organització col·lectiva més enllà del referèndum

|20| ¿Què hem fet en els nostres boscos? ¿On s’ha quedat la relació de simbiosi amb ells?

Plurilingüisme contra jerarquia

Plou sobre banyat, perquè ja vénen de lluny les actituds i les accions per a, si no frenar, sí obstruir la incorporació del valencià a l’escola i, per tant, a la societat valenciana, a l’hora de reconéixerli una coigualtat oficial a la qual no es pot renunciar en l’àmbit territorial autonòmic propi. Les subtileses i els estratagemes ara han vingut del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana contra el Decret-Llei de Plurilingüisme 3/2017 de la Generalitat, que no el considera constitucional i amb defectes processals. Però el ple del Tribunal Constitucional, en el seu acte del 18 de setembre passat, ha decidit per unanimitat no admetre a tràmit la queixa perquè el dubte d’inconstitucionalitat no té base. És més que probable que les obs-

truccions i els atacs als valencianoparlants continuaran amb aquesta lògica de perpetuar el conflicte lingüístic. En efecte, la Transició democràtica i el espíritu del 78, impregnen tota la vida política valenciana i com més va més clar es veu. La Batalla de València (1976-1981) després dels anys de virulència passa per altres fases fins a hui, però feliçment hi ha una considerable capacitat de resposta contra els colps perquè l’idioma supere l’estadi simbòlic i es torne una

eina apta de desenvolupament humà, inclusiu, democràtic i nacional. Això és un fet en bona part perquè, malgrat tot, l’avanç dels últims trenta anys és considerable (ensenyament, mitjans de comunicació, cançó, literatura, arts, folklore, economia, comerç, etc.) i això és el que no admeten les dretes espanyolistes i catòliques, amb els seus grups fanàtics aliats; de consignes racistes i autofòbiques no els en falten. Tot això és també resultat de l’imposat bilingüisme assimilista reiniciat després de la Guerra Civil Espanyola en què es busca presentar les llengües peninsulars com a dialectes de l’espanyol i, amb el temps, el bilingüisme com a ideologia ha impulsat i legitimat aquestes dretes. Però ara, passe el que passe, tenim el repte de passar pàgina: de la jerarquia del castellà a la coigualtat oficial del valencià; per descomptat, dins un plurilingüisme inclusiu, com el que busca l’escola pública.❦

Roseta Ortuño REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 65 – octubre 2018 – any XXII Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere. Portada: Tere Sempere. Fotos de la portada: Anna Pascual (dalt) i Víctor Serri (baix). Maquetació: Pep Pont. Publicitat: Enrique Sempere. Dipòsit Legal: A. 562-1997. Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola.

Carrer Pintor Sorolla, 2 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.cat revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

Octubre 2018

(CC) TS 2018

Presentació de la campanya Alacant NO als TCI

Roda de premsa dels consellers Marzà i Oltra.

Es rellança la Campanya contra els TCIs (Tractats de Comerç i Inversió)

El TC deixa en evidència el TSJCV

En els darrers mesos, les negociacions del TTIP han estat interrompudes però això no significa que el projecte haja estat abandonat. Tot el contrari: durant aquests anys la Comissió Europea ha continuat impulsant tot un seguit de tractats que van en la mateixa direcció que el TTIP, com ara el CETA amb el Canadà. Actualment s’estan negociant, el TiSA (Acord en Comerç de Serveis), el Mercosur que implica a l’Argentina, Brasil, Uruguai i Paraguai, i el JEFTA amb el Japó. La Campanya contra el TTIP es transforma llavors en aquesta nova Campanya contra els TCIs per continuar exigint un debat polític transparent i democràtic sobre els Tractats de Comerç i Inversió que segueixen negociant-se, signant-se i ratificant-se d’esquena a la

Octubre 2018

ciutadania. Es tracta de continuar mantenint la informació pública, l’activisme social, la incidència política, l’alerta a un ampli nombre de sectors afectats i la mobilització social, a més d’exercir un permanent control ciutadà. En la Campanya contra els TCIs queden representats interessos públics molt diversos, incloent-hi la protecció del medi ambient, la salut pública, l’agricultura, la justícia econòmica, els drets del consum i la protecció de les normes alimentàries i agrícoles, el benestar animal, les normes socials i laborals, els drets de les persones treballadores, els drets de les dones, l’accés públic a la informació i els drets digitals i la defensa de serveis públics essencials, el control públic dels sistemes financers, entre d’altres. ❦

El 25 de setembre el ple del Tribunal Constitucional espanyol ha decidit per unanimitat no admetre a tràmit la qüestió d’inconstitucionalitat presentada contra el decret llei del Consell sobre el plurilingüisme en les escoles, dissenyat per la Conselleria d’Educació que dirigeix Vicent Marzà. La qüestió havia estat plantejada pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, però el TC hi ha argumentat defectes processals, com ara que quan estava pendent la seua admissió a tràmit el TSJCV va dictar sentència en el procediment principal. I recorda que “la qüestió d’inconstitucionalitat no és un mitjà del qual es puguen servir els òrgans judicials per pretendre del Tribunal Constitucional la depuració abstracta de l’ordenament jurídic”. ❦

Barcella | 3

Aldarulls causats pels feixistes per boicotejar la manifestació del Nou d’Octubre.

Secció de l’exposició del nou museu.

Vox torna a encendre l’espurna

Nou Museu de la Farmàcia a Banyeres de Mariola

Després que Vox no aconseguíra representació a les eleccions europees del 2014, des de la marginalitat institucional, busca tindre veu al Congrés després d’omplir Vistalegre amb deu mil persones, una delegació de Vox Alcoi va ser-hi. També creix als pobles, on des de fa temps posen taula al costat dels mercats i fan campanyes per a connectar amb el veïnat. Alcoi no n’és una excepció, el 28 de setembre l’Hotel Reconquista va acollir la seua presentació. En les Generals del 2016, van obtindre 75 vots a Alcoi (el 0,2,%), un indicador residual; a València, després de Madrid és on més vots van obtenir, 1459. El Nou d’Octubre a València assistírem a una gran mobilització al costat de milers de persones reivindicant un antifeixisme enfront de les agressions d’un any abans, i també es va evidenciar la presència de l’extrema dreta valenciana, sense por ni complexos, com era d’esperar. L’extrema dreta pot veure en Vox un espill on emmirallar-se, tot i que Vox no es conforma a representar aquests grupuscles minoritaris i residuals i vol arribar a més gent, cosa que implica contagiar amb el seu discurs, i aquest és un dels seus perills. Poden aconseguir marcar l’agenda política del debat partidista i generar pressió sobre la resta de grups parlamentaris influint decisions en el seu Barcella | 4

espectre polític. Per aconseguir-ho impulsen associacions com Denaes, per a generar opinió al carrer al voltant de el seu postulat. Per això cal ordir estratègies per combatre l’ascens de Vox. El rebuig de l’acte del 24 d’octubre a València, gràcies a la pressió de la comunitat educativa del centre ens indica el camí. Cal saber què és Vox i per què significa una amenaça real per a la convivència. Els partits demòcrates i els moviments socials antifeixistes i tots els àmbits de la vida pública han de denunciar aquests actes, treballar unitàriament de poble a poble per una societat solidària, acollidora i diversa. Hem de fer valdre que som majoria. ❦

Des de principis de setembre, Banyeres compta amb un nou museu en el Parc Vil·la Rosario, al costat de l’Oficina de Turisme: el Museu de la Farmàcia. Començà sent una exposició de cessions de diferents persones i, especialment, de les del farmacèutic Blas Francés Camarasa. Ara s’ha convertit en una mostra permanent amb una interessant col·lecció d’objectes relacionats amb el món farmacèutic. En les instal·lacions del museu es fa un repàs per la història de les farmàcies de Banyeres, recollint cronològicament quins han estat els esdeveniments més rellevants. A més es donen a conéixer molts detalls de l’aspecte i usos que tenien els espais de la botiga, la rebotiga i el laboratori. Pot visitar-se de 12 a 13.30 excepte dilluns. Més informació http://www.museudelafarmacia.es ❦

Octubre 2018

Barcella

Timonet al Col·lectiu Mussol per organitzar el V Mariola Rock Solidari que, malgrat la pluja, van aconseguir dur-lo endavant amb èxit, consolidant l’esdeveniment. Enguany amb el suport a l’Associació d’Ajuda a Persones Saharauís amb Discapacitat.

Un dels infogràfics que WWF va publicar en el seu estudi.

Mediterrània, mar de plàstic

La mar Mediterrània acumula solament l’1% de l’aigua del món, però aproximadament el 7% dels microplàstics que trobem repartits per totes les aigües del planeta. Aquesta és una de les dades que es desprenen de l’informe que el passat estiu publicava el Fons Mundial per la Natura (WWF), Una trampa de plàstic, on s’alertava que el 95% del residus que suren a la nostra mar són plàstics i que aquest fet té greus conseqüències sobre els diferents ecosistemes marins. La producció desmesurada de plàstics arreu del món fan del problema de la seua acumulació a l’oceà un fenòmen d’abast mundial amb conseqüències letals per a la salut, no només dels ecosistemes marins sinó també de l’ésser humà. A les ja habituals imatges de balenes mortes per inanició amb estòmacs plens de plàstics o óssos de ganives barretjats amb taps d’ampolles d’aigua i bastonets de plàstic (al voltant d’un milió d’ocells marins moren cada any per ingesta de plàstics), cal sumar-ne ara els efectes dels microplàstics. Els microplàstics són petites partícules (de menys de 5mm) produïdes pel trencament dels plàstics de major grandària que poden acabar entrant a la cadena tròfica impactant sobre la fauna i, finalment, també sobre la salut humana. Avui dia encara són desconeguts alguns dels seus possibles efectes sobre la salut, però en els darrers anys els microplàstics s’han convertits en objecte Octubre 2018

d’estudi prioritari i motiu de campanyes i projectes de recerca. Malgrat no tenir dades exactes sobre la quantitat de plàstics que s’aboquen a les aigües de la Meditarrània, es calcula que cada any arriben als mars europeus entre 150.000 i 500.000 tones d’aquest material (l’equivalent a 66.000 camions de la brossa a l’any), sent l’Estat espanyol el segon país de la conca meditàrrania (per darrere de Turquia) en abocament d’aquests residus a la mar. No cal oblidar que la majoria de plàstics no són biodegradables i que la seua permanència a la natura (no només a la mar) oscil·la entre centenars i milers d’anys, la qual cosa fa d’aquest problema una vertadera bomba de rellotgeria si no s’actua a temps. Darrerament l’administració ha pres algunes mesures al respecte (com ara la prohibició de les bosses de plàstic gratuïtes a les botigues) i aquest octubre el Parlament Europeu ha votat la prohibició de vendre i importar productes de plàstic d’un sòl ús a partir de 2021 i l’obligació de reciclar el 90% de les ampolles de plàstic a partir de 2025. Sense dubte bones notícies que haurien d’anar acompanyades també de més concienciació per part de la població per evitar el que preveuen els estudis, és a dir, que en 2050 tinguem la mateixa quantitat de plàstics que de peixos als nostres mars. ❦

Argelaga a l’amo del Restaurant Casa Zaragoza, de la platja de la Malvarrosa a València, pels atacs verbals racistes contra un jove que demanava canvi en l’establiment. I perquè s’ha demostrat que aquest és el seu tarannà habitual.

Timonet a TotGlobo per tres motius: guanyar el XL Campionat Espanyol d’Aerostació; quedar en sisé lloc al XXIII Campionat Mundial de globus d’aire calent d’Àustria; i per complir enguany vint anys fent viatges en globus pels voltants de la Serra Mariola.

Argelaga a À Punt Notícies per la manca de rigor en la connexió en directe amb la manifestació del Nou d’Octubre a València i la parcialitat del seu corresponsal Paco Morrió.

Timonet a l’Ajuntament de Banyeres de Mariola per l’asfaltat de la zona d’actes del Parc Vil·la Rosario, una actuació necessària en aquest espai a l’aire lliure per a la celebració d’actes lúdics i culturals.

Argelaga a les companyies responsables de la instal·lació de les antenes de telefonia en les urbanitzacions de Mariola pel retard de vora 10 anys. Barcella | 5

Entrega del premi Lluís Vives.

[eldiariocv.es, 17-10-2018]

No president, el 9-O no és el dia del lliure comerç

Jordi Sebastià

Nit de danses a Bocairent.

Actuació durant la trobada.

Les Danses de Sant Agustí s’actualitzen

Tercera Trobada de Pobles per la Diversitat

La Junta de Majorals de Sant Agustí, de Bocairent, ha acordat que a partir de l’any que ve en les Danses deixarà de ser requisit indispensable que la cap de dansa siga una dona casada. Aquesta decisió s’ha pres tenint en compte testimonis que han recollit i les opinions i les inquietuds de les balladores que així els ho han manifestat; amb tot, l’únic condicionant perquè una balladora puga ser cap de dansa serà l’experiència en el rogle. ❦

Els pobles per la diversitat sexual i de gènere s’han congregat els dies 28 i 29 de setembre a Biar en la trobada organitzada per LGTBI MARIola. Centenars de persones han participat d’un esdeveniment que, per primera vegada, ha durat dos dies, i en el qual s’ha posat de relleu la necessitat d’acabar amb els prejudicis en aquest sentit, especialment en el cas dels pobles. L’organització ha qualificat la trobada con un èxit rotund ple d’activitats. ❦

Barcella | 6

[...] a Brussel·les, la Generalitat Valenciana va celebrar la data [9 d’octubre] un dia després, amb una recepció [...] encapçalada pel president de les Corts, Enric Morera, i el president de la Generalitat, Ximo Puig. [...] Hi havia una convidada d’excepció, la comissària europea de Comerç, la liberal sueca Cecilia Malmström. La Generalitat havia decidit d’atorgar-li el Premi Lluís Vives, en reconeixement de “l’aportació valenciana (sic) a la construcció d’Europa”. [...] però la comissària i el president Puig van anar modificant els seus parlaments a favor de les bondats del lliure comerç, [...] van repetir amb convicció que [...] el lliure comerç és el progrés, consubstancial amb l’essència de la democràcia. Els que per ací intentem alçar alguna veu crítica som titllats de “proteccionistes” per la Grosse Koalition que ens governa: els socialistes, els liberals i els populars. [...] no es va dir res dels informes que quantifiquen en més de 200.000 els llocs de treball que es perdran a la UE, informes que feren que la Comissió d’Ocupació del Parlament Europeu votara en contra del CETA. [...] que no és sinó un comerç desregulat, sense reciprocitat de condicions de producció, ni ambientals ni socials. [...] Exportar taronges a Canada, a canvi de perdre el mercat europeu: aquesta és la historia completa sobre el “lliure comerç” que Puig i Malmström no ens contaren. ❦ Octubre 2018

Si s’augmenten les hores en valencià… no aprendrem castellà!

Mar Pérez

Els alumnes del CEIP Alfonso Iniesta de Banyeres jugant a l’hora del pati.

Fals, fals, fals. Segons la Declaració Universal de Drets Lingüístics: «La majoria de les llengües amenaçades del món pertanyen a comunitats no sobiranes i uns dels factors principals que impedeixen el desenvolupament d’aquestes llengües i acceleren el procés de substitució lingüística són la manca d’autogovern i la política dels Estats que imposen la seua estructura políticoadministrativa i la seua llengua.» Si una llengua no té govern que la legisle en matèria educativa, aquesta es reduirà a àmbits familiars i es va perdent. Si focalitzem l’educació únicament en l’anglés crearem un monolingüisme; deixarem el valencià encaixonat entre l’anglés (llengua globalitzada) i el castellà (llengua de poder). Per exemple: si a una xiqueta valencianoparlant la fem estudiar únicament en anglés, ella aprendrà, és segur, anglés a escola i valencià a casa, però, ¿com veurà la televisió, com mirarà les aplicacions Octubre 2018

dels aparells electrònics, com seguirà les notícies que li agraden quan es faça més gran? De segur que aprendrà un bon castellà sense haver-lo estudiat mai. En canvi, ¿sabrà escriure en valencià si

«El professorat valencià ha treballat sempre el millor que ha pogut amb els mínims recursos existents» només l’ha usat amb els membres de la seua família i els amics? No. Sabrà parlar-lo, però mai no arribarà a conéixerne la gramàtica. El Decret 9/2017 de Plurilingüisme el que pretén és esmenar el plan-

tejament de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, llei que no aconseguí ni ensenyar tot l’alumnat plenament en valencià, ni capacitar-ne tot el professorat. La causa d’aquesta situació foren els successius governs valencians que han deixat l’ensenyament en valencià en una situació dramàtica de desacceleració i estancament. Cal veure que, tot i els inconvenients de la legislació, l’escola valenciana té una rica tradició pedagògica; el professorat valencià ha treballat sempre el millor que ha pogut amb els mínims recursos existents i l’alumnat PEV (conegut com a línia en valencià) i PIL (immersió lingüística) és l’únic que ha assolit amb un nivell bastant elevat l’èxit del programa, mentre que l’alumnat PIP (conegut com a línia en castellà) ha tingut uns rendiments força inferiors. Un dels canvis més favorables que introdueix el model valencià d’educació Barcella | 7

plurilingüe i intercultural és la unificació del programa educatiu per a tots els centres, independentment de la procedència lingüística, cultural i socioeconòmica de l’alumnat davant els diversos programes (PEV, PIP, PIL) que promogué la LUEV. Amb la implantació d’aquest únic programa educatiu, l’alumnat adquirirà una mateixa competència plurilingüe i intercultural, «siguen d’on siguen i vinguen d’on vinguen» que tindrà el valencià com a llengua d’integració i Els llibres de valencià, castellà i anglès del curs 2018-2019 cohesió social. El CEIP Alfonso Iniesta, havent organitzat des del Clausde banda l’altra llengua d’ús del territotre el programa plurilingüe que consideri, el castellà, i les llengües estrangeres. rava més adequat, escoltats tots els eleEl curs 2018-2019 ha començat ments que conformen el Consell Escolar aplicant-se en Educació Infantil, amb i havent votat positivament per majoria, decidiren acollir-se al Decret 9/2017 de Plurilingüisme, aplicant així un plurilingüisme additiu com a component bàsic de l’educació de l’alumnat. El programa elegit assegurarà «l’assoliment d’una competència plurilingüe que implique: el domini oral i escrit de les dues llengües oficials, el domini funcional d’una o més llengües estrangeres i el contacte enriquidor amb les llengües i cultures no curriculars però pròpies d’una part una distribució d’un 60% en valencià, de l’alumnat», segons indica el Projecte un 28% en castellà i un 12% en anLingüístic del Centre 2018. Potenciaran, glés; en 1r i 2n de Primària, amb un així, el valencià, fent-ne normal l’ús en 60% en valencià, un 24% en castellà i tots els àmbits de l’escola, sense deixar

«Potenciaran el valencià sense deixar de banda el castellà i les llengües estrangeres.»

Barcella | 8

un 16% en anglés. El curs següent s’aplicarà fins 6é, segons les directrius de la Conselleria d’Educació. Aquesta distribució assegura l’adquisició i assoliment de les llengües conegudes per l’alumnat i l’aprenentatge de les noves. Tant fa com s’aconsegueix arribar a l’aprenentatge d’aquestes llengües, el que importa és si s’habilita l’alumnat a usar, en qualsevol situació comunicativa (oral i escrita), qualsevol de les llengües apreses a l’escola. Si açò s’ha de fer amb més hores de docència vehiculada en la nostra llengua, haurem de confiar amb els docents, altament qualificats, del nostre alumnat, doncs són els qui més en saben de la matèria. A l’efecte, Vicent Pascual recorda que «l’escola valenciana és un model d’educació plurilingüe i intercultural per al sistema educatiu valencià; l’aplicació d’un projecte d’aquesta envergadura és un procés molt exigent per al professorat, que exigeix, per part dels centres, voluntat, capacitat i autonomia real per a desenvolupar els seus projectes, la implicació absoluta de l’Administració, la participació i el suport de les famílies i la col·laboració de tota la comunitat educativa». Pensem-ho, doncs. ❦

Octubre 2018

D’Oriola a Vinaròs passant per Brussel·les: un model d’ensenyament de llengües per a un territori bilingüe Dèlia Amorós

Amb motiu de la celebració el passat 27 de setembre del Dia Europeu de les Llengües, la Comissió Europea i la Xarxa per a Promoure la Diversitat Lingüística a Europa (Network to Promote Linguistic Diversity, NPLD) van organitzar a Brussel·les la conferència «Multilingual Education and Cultural Expression: learning three languages in school», en relació amb la recomanació que la Comissió va publicar sobre la necessitat d’un enfocament integral en l’ensenyament i aprenentatge de llengües. Conscients que les propostes més innovadores i adients per a l’aprenentatge multilingüe des d’un punt de vista integral estan duent-se a terme en territoris europeus bilingües i multilingües, la Comissió Europea convidà el conseller Vicent Marzà perquè posara en comú i sotmetera a debat la proposta valenciana d’ensenyament de llengües als centres educatius. Entre les diverses possibilitats que desenvolupa la Llei 4/2018 per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià, els membres de la Comissió Europea s’interessaren específicament per com la nostra Administració ha tingut en compte les diverses situacions sociolingüístiques del territori, per com es durà a terme l’acompanyament del professorat (amb l’augment de recursos específics de formació), per l’aposta cap a la competència en 2+2 (les dues llengües oficials més dues de comunicació internacional) i per la consecució per part de l’alumnat de diverses competències orals i escrites dins del Marc Europeu Comú de Referència segons les hores d’exposició a cadascuna de les llengües. A banda de parar atenció en aquests aspectes concrets, el conseller Marzà va fer posar el focus en dos punts clau de la Llei: el pas d’un sistema fomentat en la Octubre 2018

El conseller Vicent Marzà en l’exposició del model valencià a la Comissió Europea

segregació a un sistema basat en la cohesió i l’aposta per la descentralització de la decisió. Vegem-los.

«La Comissió Europea convidà el conseller Vicent Marzà perquè posara en comú la proposta valenciana» El sistema lingüístic de l’ensenyament de llengües al País Valencià s’ha basat fins ara en una segregació: la segregació de les anomenades línies en valencià (PPEV) i línies en castellà (PPEC). Aquest sistema, que va ser molt útil en el seu moment, ha provocat l’estancament de la competència bilingüe de l’alumnat i la creació de borses de població. D’una banda, la població que estudiava en la línia en valencià i

acabava assolint un coneixement real de les dues llengües oficials; d’altra, la població que estudiava en castellà i assolia la capacitat de comprendre i usar el castellà però només de comprendre el valencià, no tant d’usar-lo. Quan les dues línies convivien en un mateix centre, el desequilibri s’agreujava. L’altre aspecte clau de la Llei de Plurilingüisme és la descentralització de la decisió. Fins ara era l’Administració educativa qui tenia la capacitat de determinar quin era el projecte lingüístic de cada centre. A partir d’ara s’apel·la al consens i a l’acord de les comunitats educatives. Dins dels mínims que marca la Llei, són els consells escolars de centre els qui, per majoria de dos terços, poden determinar quin és el percentatge de cada llengua que més s’adapta a la realitat de cada comunitat educativa. Els resultats de les decisions dels consells escolars han constatat que s’ha passat d’un 30% de centres amb PPEV a un 52% de centres en què es vehicula majoritàriament en valencià, amb més incorporació també d’àrees d’anglés als Barcella | 9

La il·lustració en clau de dona

seus projectes lingüístics. Aquest canvi de paradigma s’ha produït de forma molt contundent en les zones valencianoparlants, però desafortunadament en la zona castellanoparlant només han avançat en plurilingüisme alguns centres concrets i no de manera general. Per això, caldrà consolidar l’avançament en unes zones i acompanyar i apostar per tractaments específics els qui volen se-

Clara Berenguer

guir fent passes en altres llocs, aprofitant que la Llei ho permet ja que està dissenyada perquè siga dinàmica. Per tant, l’aprovació de la Llei de Plurilingüisme propicia que tot l’alumnat puga accedir en qualsevol lloc del sistema educatiu a uns mínims lingüístics comuns compartits per tota la societat; un denominador comú que genera cohesió social i igualtat d’oportunitats en tot l’alumnat valencià. Com també que s’establisquen i es consoliden grans consensos en els centres sobre quin projecte lingüístic pot ser bo per a tota la comunitat educativa; això, atesa la diversitat social i territorial del país, no és poca cosa. El conseller Marzà explicà l’exemple valencià com una evidència que es pot avançar col·lectivament cap a un context de bilingüisme simètric i autocentrat enriquidor, amb l’horitzó d’una societat multilingüe, ben formada, oberta i respectuosa amb la diversitat cultural. I això amb un sistema educatiu fonamentat en l’educació pública, que garantisca una formació personalitzada de l’alumnat d’acord amb les seues necessitats individuals i de l’entorn, que harmonitze diverses llengües en una competència comunicativa global, que incorpore les recomanacions europees i que involucre tota la comunitat educativa en els valors del plurilingüisme. ❦

Barcella | 10

«Amb l’horitzó d’una societat multilingüe, ben formada, oberta i respectuosa amb la diversitat cultural.»

Espai expositiu de La Nau on està ara instal·lada l’exposició.

Universitat de València. Centre Cultural La Nau, Sala Estudi General. (València) Data: De 19 d’octubre de 2018 a 20 de gener de 2019. Horari: De dimarts a dissabte, de 10:00 a 14:00 hores i de 16:00 a 20:00 hores. Diumenge i festius, de 10:00 a 14:00 hores Dilluns tancat Entrada lliure Segons Whitney Chadwickel, historiadora de l’art americana, «la història de les grans dones artistes no deixa de ser una història d’excepcions». Amb tot, ara, Ocultes (i il·lustrades). Creixement i èxit de les il·lustradores a València tracta de trencar amb aquesta inèrcia. Així, aquesta exposició, en el Centre Cultural la Nau de València fins al 20 de gener, esdevé un camí cap a la visibilització de les professionals de la il·lustració valenciana amb la presentació de dues-centes obres de més de cinquanta artistes. La mostra s’organitza al voltant de tres

línies de treball: d’una banda, còmic i novel·la gràfica, d’altra, il·lustració editorial i, finalment, cartelleria i il·lustració aplicada al producte. Abans, però, fa un homenatge a les pintores, fotògrafes i impressores del segle XVI—que encara firmaven com a vídua de o senyora de— i que enllacen, tot resseguint un eix cronològic que va des del període republicà fins a l’actualitat, amb la resta d’il·lustradores. L’exposició descobreix l’obra variada de Manuela Ballester, Pitti Bartolozzi, Fina Girbés, Paula Pérez i de Lanuza, Cristina Durán, Lirios Bou, Aitana Carrasco i, entre altres més, Núria Tamarit, recent Premi Alfons el Magnànim de novel·la gràfica i Ana Penyas, casualment la primera dona en obtindre el Premi Nacional de Còmic. Es tracta, per tant, d’una iniciativa que crida per la urgència d’una igualtat professional real i esdevé alhora una oportunitat per a ressituar la tasca de les il·lustradores valencianes, que no han sigut mai reconegudes com es mereixen. ❦

Octubre 2018

Roseta Ortuño Rosa Maria Belda Roseta Ortuño és artista. Va nàixer a Banyeres de Mariola l’any 1993, on va cursar l’ESO i el Batxillerat. A Altea, la Marina Baixa, es va graduar en Belles Arts, després d’un any a Tenerife seguint aquests estudis en la Universitat de La Laguna. Actualment, està cursant un màster en «Estudis culturals i arts visuals amb perspectiva feminista i cuir/Queer». A més, és una persona implicada en associacions del nostre poble i d’Altea. El 27 de novembre vinent a Faktoria Lila, l’espai de Irantxu Varela, la reconeguda referent feminista, presenta la seua obra.

—¿En quin moment situes els inicis de la teua inclinació per l’activitat artística? —Jo diria que, des que vaig començar dibuixant de xicoteta, mai no he parat de tindre activitat artística. He sigut una persona que sempre ha estat molt involucrada en tot allò que es pot considerar art, que és molt ampli. Sempre estava maquinant manualitats, fent-me els meus propis joguets, amb la plastilina també, fent cartells per a tota la casa. Pels díhuit anys, a cadascuna de les amigues de la meua colla els vaig fer una targeta de felicitació, amb fotografies nostres, amb tipografies, etc. En aquell moment va ser quan vaig començar amb les tipografies, però per a mi eren manualitats i encara no tenien cap sentit més que el de fer un regal. Per altra banda, algunes de les meues activitats extraescolars han sigut artístiques i jo pense que això marca les teues inquietuds. —¿De quina manera el teu poble, Banyeres de Mariola, ha condicionat la teua visió o inclinació per l’art? —Des de la perspectiva que ho veig ara, el poble em condiciona totalment. Octubre 2018

L’artista i activista Roseta Ortuño al taller treballant.

De fet, els materials que utilitze en les obres, de vegades, estan molt relacionats amb allò que el poble ofereix, com ara les teles i tot aquest sector industrialitzat tèxtil. Pense que és una ferramenta que el poble m’ha donat per a poder traduir els pensaments i fer així que arribe a la resta de la gent que s’interesse per veure la meua obra o que tinga l’ocasió de poder observar-la.

«Per a mi, la tela, el fil, és una ferramenta d’expressió.»

—¿De quina manera els estudis de Belles Arts han configurat la teua personalitat artística actual? —En gran mesura, ja que abans no tenia aquesta visió, és a dir, havia tingut un contacte mínim al llarg dels estudis obligatoris, a l’institut, amb una o dues assignatures, però mai no m’havia interessat –no sé si per la manera en què s’impartia o pel moment en què jo em trobava, o que no em veia on he arribat per diversos motius. Tampoc no considerava fer estudis universitaris, però Teresa Albero, la meua amiga i companya de vida, em va incitar a fer Belles Arts perquè pensava que em podien anar bé eixos estudis, en un moment en què jo estava perduda, sense saber cap on tirar, i si ella havia vist això en mi, per què no ferho. Davant el fet de no saber, potser siga el destí o les casualitats de la vida, vaig anar a parar a Belles Arts. Jo venia d’un recorregut de la manualitat ambient, de crear per estètica, per a fer regals, tot i que ho feia amb una certa composició, per dir-ho d’alguna manera, que, actualment, veig que insinuava certes actituds artístiques, però sense veure-ho en aquell moment com una possibilitat d’estudis. Per això, Belles Arts ha configurat la meua personalitat artística en un noranta nou per cent, no només els estudis, també totes les persones que han configurat la carrera, els viatges que he fet, els museus que he vist en eixos anys. —Per què vas triar fer la SICUE (Sistema de Intercanvi entre Centres Universitaris Espanyols) a Tenerife? —La SICUE a Tenerife va ser per una altra casualitat també. Jo no vaig triar Tenerife per cap motiu concret. Barcella | 11

Dues companyes meues de la Universiles il·lustracions– estan marcades per tat, dues amigues, van triar aquest destí la manipulació d’objectes de la quotidianitat. Faig resignificacions o reini jo vaig decidir anar amb elles. No tenia trepretacions dels objectes de la vida idea del lloc, mai no havia estat, i el que va passar, va ser per una altra casualitat, sense buscar-ho; m’han vingut així les coses, no sé com vénen, i després em van bé. Pense que viure a Tenerife va ser decisiu per a la meua experiència en Belles Arts i també per a la meua experiència vital. Allà hi ha molta llibertat en les assignatures –en cada Universitat és diferent– i allò em va donar la possibilitat d’obrir-me en aspectes molt variats, per exemple, en els materials, perquè no tenia les màquines que a Altea solia utilitzar. Tampoc tenia cap tipus de condicionant a l’hora de produir un nombre concret d’obres, i això va comportar que em posara a crear obres sense parar, com si no hi haguera un demà, i eixe fet va implicar una redefinició d’allò que jo volia fer artísticament, on volia anar i, sobretot, el com: Tenerife va ser fonamental pel com. Igualment, allí, també, se’m va redefinir, se’m van consolidar els meus primers passets cap a l’art feminista, no només a través de la Universitat, sinó perquè també vaig començar la militància amb les companyes d’allà, les quals vaig trobar, novament, per casualitat. Podria ser un eslògan: les casualitats que van convertint-me. El mural urbà és un dels formats en què treballa l’artista. Sí, Tenerife ha estat un punt significatiu, tan artístic com diària per tal que les persones que van a personal. veure l’obra els arribe el missatge molt —¿Com et decideixes per un tipus millor pel fet d’estar familiaritzats amb d’obres o de materials per a realitzar aquests objectes. I, per altra banda, pel els teus projectes artístics? —Doncs, com he dit adés, referintme a la tela, a vegades em vénen donats per estar molt familiaritzada amb aquests tipus de materials. Per a mi, la tela, el fil, és una ferramenta d’expressió, per tant, els vaig utilitzant segons van convenint-me en el discurs artístic. En la trajectòria, que no és molt gran, de quatre anys ençà, més o menys, les obres –les que tinc més en la ment són les més escultòriques, a banda hi ha

«Jo també considere, igual que El Lissitzki, que l’artista ha de ser un agent de canvi.»

Barcella | 12

joc que suposa i per la poètica que pot haver darrere la utilització d’aquests materials. —¿Per què feminisme i art van en la teua obra de la mà? —Jo pense que el feminisme en el meu cas s’ha esdevingut lligat al món de l’art. Tinc la sensació que estudiara el que estudiara hauria acabat igualment en el món i en el discurs feminista perquè és intrínsec en mi. Patisc desigualtats al ser llegit el meu cos com a cos de dona, encara que el sentiment real que jo tinc és d’identitat no binària o queer i, per tant, pense que aquest tret de la meua vida haguera acabant eixint, com ha eixit en l’art, conforme m’he anat preguntat per què jo sóc així, per què faig el que faig, les coses que sent, i també per no tenir una sexualitat hegemònica, com ve sent l’heterosexual. —¿I de quina manera? —L’art l’utilitze com a ferramenta per a arribar a la societat. Transforme el coneixement que tinc sobre un aspecte en concret, com ara el feminisme, i el transforme per tal que les persones que no han tingut aquest pensament, puguen anar introduirse en aquest tipus de reflexió. Jo també considere, igual que El Lissitzki –artista rus dels anys vint, relacionat amb l’art abstracte i amb el constructivisme– que l’artista ha de ser un agent de canvi. És a dir, utilitze l’art com a forma de militància. —¿Quines són les teues referents artístiques? ¿Amb quins moviments artístics i tèniques del passat diàlogues? —Els dividiria, per una part, en moviments artístics que m’han fet de referent, com ara el constructivisme rus i el Fluxus, i, d’altra banda, dues referents, la Yoko Ono i Lygia Clark molt per damunt d’altres, i també el conceptualisme de Joseph Kosuth. Del constructivisme rus em quede amb la part conceptual, la reivindicativa, com pretén també el feminisme; i de la part visual, l’abstracció Octubre 2018

Cavaràs trinxeres. A la fruiteria.

geomètrica. També del constructivisme rus, el pare d’aquest moviment, Ródtxenko, i Varvara Stepànova, que era la seua dona. De Ródtxenko em quede amb la cartellística perquè em sembla sublim com arriba amb la geometria i la imatge a eixes espectacularitats visuals, a eixa compensació d’imatge i color; i de Varvara Stepànova amb tota la part que la caracteritza, que és la creació de trames, de teles, la part de confecció de roba, encara que fóra molt sexista eixa divisió que van fer de treballar la dona els patrons i el disseny de roba i la part de fotografia i cartellística l’home, però sent conscient de l’època que és. Quant al Fluxus, l’artista Yoko Ono, amb la creació d’obres participatives. El Fluxus fa obres interactives, pensa en la necessitat de la participació de l’espectador, és també un moviment sociològic, a més utilitzen objectes quotidians, per això dic que tinc una gran influència d’aquest moviment. Pense que fluïsc entre l’art conceptual, en general.

Barcella Direcció: Joan M. Albinyana. Intèrpret: Anna Berenguer. Música en directe: Sandra Monfort. Text: Albert Pijuan: Disseny gràfic: Paulapé. Duració: 25 minuts. Dins la programació de la setena edició Russafa Escènica - Festival de Tardor - Sorolls, València, el setembre passat hem assistit a la representació d’un sorprenent muntatge en forma d’instal·lació multidisciplinària plena d’atractius i bona mostra de les exigents sensibilitats del teatre actual. En síntesi, es tracta d’una xica que s’atrinxera en la fruiteria familiar per a impedir que en facen un supermercat. En aquest espai és on el personatge desplegarà una acció desesperada a favor de la memòria, la dignitat i la llibertat. Així,

«Una acció desesperada a favor de la memòria, la dignitat i la llibertat.»

Octubre 2018

«M’agradaria fer projectes culturals i artístics al poble.» —¿Quins són actualment els teus projectes, estudis o objectius? —Estic cursant el màster «Estudis culturals i arts visuals amb perspectiva feminista i queer», que és com el màster dels meus somnis perquè aglutina tot el coneixement que jo he estat adquirint de forma inicial i prèvia per a formar-me com a feminista. Pense que em donarà la possibilitat d’omplir-me de coneixement acadèmic, en especial del transfeminista, que és la part del feminisme que més m’interessa. M’agradaria fer projectes culturals i artístics al poble i fer que arribe tot el coneixement que estic adquirint a Banyeres i als voltants, em faria molt feliç. No vull que es queden en mi aquests coneixements, vull que tot fluïsca i arribe a més gent, és un pensament que tinc recurrentment, que entre totes puguem generar col·lectius formats, amb esperit crític que puguen accionar la societat per a poder transformar-la. ❦

mitjançant la figura de Joana es desafia l’establishment en una acció fins a les últimes conseqüències, una acció configurada com una trinxera cavada al límit del nostre temps en la qual s’expressa la llavor de la resistència. A la fi, la peça també busca evocar una herètica Joana d’Arc contemporània decidida a fer-se escoltar enmig del soroll que imposa un sistema com més va més totalitari. La peça també està composta per tres instal·lacions, una de videogràfica, una de plàstica i un sonora en viu, amb l’actriu sobre palets amb música en directe. En una versió més àmplia de la muntada a València, aquesta peça ha passat també per la Sala Beckett de Barcelona, produïda per Laminimal. ❦

L’actriu banyerenca Anna Berenguer.

Barcella | 13

Els nostres represaliats Josep Miquel Martínez

La secció «Banyeruts amb nom propi» del Programa de Festes de Banyeres de Mariola de l’any 2017 està dedicada a José Sempere Berenguer, Pepe Campanetes (Banyeres, 1903-1982). Els néts fan una biografia emotiva i familiar de l’avi, però també és una crònica d’un banyerenc castigat pel franquisme. Una història local que ens permet fer la història global; els casos particulars que constitueixen la història universal. Queda molt per escriure sobre les vides dels represaliats durant la dictadura franquista. La tragèdia de la Guerra Civil va estar seguida per quaranta anys d’acarnissament del bàndol guanyador amb la població civil que s’havia mantingut del costat del règim legítim de la Segona República. És una gran injustícia —insuficientment difosa— que la dictadura estiguera venjant-se dels perdedors durant quatre llargues dècades mitjançant l’anul·lació de les places professionals públiques que els corresponien per oposició. Per això és tan important la reparació, ni que siga moral, a través del coneixement de casos com el de Pepe Campanetes. Fent servir la valuosa informació recopilada pels néts, en faig un resum biogràfic. Pepe era fill de Miguel Sempere, Miquelet del Mas, i d’Aquilina Berenguer, Campanetes. Es va llicenciar en química a Madrid i es va convertir en una de les poques persones de Banyeres amb carrera universitària. A començament de la dècada de 1930 va aconseguir la plaça de tècnic químic de l’Ajuntament de Melilla a través d’un examen d’oposició. Amb el temps va obtindre el càrrec de responsable d’anàlisis de qualitat dels aliments de l’Exèrcit espanyol a l’Àfrica. Estava molt ben relacionat amb la societat republicana de Melilla a través del Casino Militar que solia freqüentar. Pepe va tornar temporalment de Melilla a Banyeres de Mariola per a casar-se amb María Sempere Nicolau (Banyeres, 1905-1978). Després del casament, quan el matrimoni novençà ja estava establert Barcella | 14

Pepe Campanetes

a Melilla, el 17 de juliol de 1936 es van produir els primers aldarulls del colp d’Estat que va provocar la Guerra Civil Espanyola. Aquell dia els militars revoltats controlaven tota la ciutat i a la matinada del dia 18 van ser afusellats tots els qui s’hi van oposar a la rebel·lió, entre ells el delegat del Govern republicà i l’alcalde de la ciutat. Els colpistes van assassinar 189 persones entre civils i militars.

«Va patir deu anys de reclusió per diversos penals espanyols.» Aquell mateix dia ja circulaven llistes negres de membres de sindicats, partits d’esquerra i lògies maçòniques. Els amics li van aconsellar que abandonara la ciutat junt amb la seua família. Havien tingut un fill, Pepito (José Sempere Sempere, Banyeres 1934-2012) que aleshores tenia dos anys. Però el matrimoni va decidir quedar-se perquè pensaven que Pepe no havia fet res del que haguera de penedir-se. Tot i això, pel fet de ser funcionari republicà i «mestre maçó» va ser detingut, empresonat i condemnat a tres penes de mort. Els seus béns van estar conﬁscats i la dona María es va quedar sola amb el fill Pepito sense cap sosteniment per a viure. Gràcies a l’empara d’amics del matrimoni van poder subsistir el temps que va durar la guerra, fins que mare i fill

van poder retornar a Banyeres. Pepe va patir deu anys de reclusió per diversos penals espanyols i, finalment, després de peticions i intermediacions familiars a través de contactes franquistes, se li van commutar les penes de mort. Mesos més tard va ser posat en llibertat. Quan va tornar a Banyeres de Mariola estava sense treball. La commutació de la pena venia condicionada a la prohibició expressa d’exercir la professió. Passava a ser un dels milers de represaliats pel franquisme. La depuració social de Pepe va vindre amb la Causa General. La Jurisdicción especial para la represión de la masonería y del comunismo li va obrir un expedient. El germà de Pepe, Victoriano Sempere, també havia estat empresonat durant dos anys, quan havia passat de dirigir la presó republicana d’Alcoi a ser un dels reclusos. Una cosa semblant li havia ocorregut a Àngela Sempere Sanjuán, mestra i inspectora, en ser jutjada per la Comissió Depuradora que l’acusava de pertànyer a societats teosòfiques i ser d’esquerres. Àngela va estar sancionada amb la baixa definitiva en l’escalafó i va haver de subsistir a València a través de l’Acadèmia Sempere, en companyia d’altres familiars també sancionats. Amb el seu germà Victoriano, Pepe va habilitar de manera discreta una habitació al domicili particular per a impartir classes nocturnes de preparació al batxillerat als fills, nebots i joves de famílies conegudes. L’alumnat va augmentar amb el temps i això li va permetre mantenir la família. Va haver de treballar fins el final de la seua vida, ja que no va ser restituït en la seua plaça fins la mort del dictador Franco, quan ja era massa tard per a poder veure-ho. No pot haver justícia si no es coneix la història dels nostres represaliats pel franquisme. Fer difusió del cas de Pepe Campanetes és una manera de reparar i rehabilitar públicament la seua figura, tot i que hagen hagut de passar huitanta anys per a fer el desgreuge. ❦ Octubre 2018

L’eloqüència dels números Aquil·les Rubio

El passat 6 d’octubre, normalitat com a procurador als tribunals un centenar llarg de de València. persones ens trobàrem 12.000 (euros). O a la Plaça dels Cavalls d’Alacant per tal dos milions de pessetes. La indemnitzad’homenatjar Miquel ció a la família Grau Grau en el 41è aniversari del seu assassinat. Gómez (1’5 milions Des de 2011, el Casal de pessetes com a indemnització i 500.000 Popular Tio Cuc convoca aquest acte en el com a despeses sanitàries) que no va pagar mateix indret on Miguel Ángel Panadero l’assassí, adduint insolvència. La seua faSandoval atacà des de mília, per cert, posseïa sa casa un grup de quatre militants del Mogasolineres i garatges. viment Comunista del 188 (persones). País Valencià (Llum Són les que, juntament Quiñonero, Juan Ánamb Miquel Grau, van Actuació de la cantautora olivera Clara Andrés durant l’homenatge a Miquel Grau. gel Torregrosa, Miquel ser assassinades per mits de la democràcia espanyola. A qui Grau i Xavier Alvárez) que enganxaven l’extrema dreta i la policia durant la protegeix, a qui oblida. A qui disculpa, cartells per a la Diada del 9 d’Octubre, modèlica i pacífica Transició. a qui castiga. 1, 4, 12.000, 188, 38, 4 que aquell any se celebraria a Alacant. 38 (anys). El que ha tardat una institució en reconèixer la figura de Miquel i 8 són les xifres que ens desvetllen la Enguany ens han acompanyat Corball, la Colla de Cultura Popular de Grau. A l’octubre de 2015 l’Ajuntament impunitat del feixisme i la sensibilitat l’Alacantí, amb les seues muixerand’Alacant li concedia la Medalla d’Or democràtica, o la falta d’ella, de les insgues i balls de bastons; El Cocó amb les titucions espanyoles. Comencem: de la ciutat i erigia una modesta placa al seues dolçaines i tabals; Llum Quiñonelloc on va ser assassinat, i al desembre ro, amb el seu testimoniatge i vitalitat, era la Generalitat Valenciana qui li retia i Clara Andrés, amb la seua poesia i honors. sensibilitat. Miquel Grau uneix la gent 4 (mesos). El que va tardar de bé. l’Ajuntament d’Alacant en retirar-li la Són ja huit actes en què el Tio Cuc placa del carrer que l’havien dedicat. Si i el seu nebot, Cuquet, ens vénen a reel 30 de desembre de 2016 ens mobicordar en aquest indret que la memòria, litzàvem una bona colla a l’antic carrer la justícia i la reparació no són assumpGarcía Morato, aviador feixista, per cetes del passat, sinó del present. Recorlebrar que a partir d’aquell moment pordar hui Miquel Grau no és cap acte de taria el nom de Miquel Grau, 4 mesos 1 (any). El temps que va de maig de nostàlgia, sinó que ens diu qui som nodesprés la placa era retirada després 1978 en què es va celebrar el judici a saltres, quina ciutat i quin país volem d’un recurs contenciós administratiu maig de 1979, quan el govern d’Adolfo construir: el de l’amnèsia o el de la vepresentat i guanyat pel Partit Popular. ritat. Miquel Grau no és el passat, sinó Suárez, per mitjà del seu ministre de 8 (vegades). Són les ocasions en el present d’una part de la ciutat que es Justícia Íñigo Cavero, indulta parcialquè la placa commemorativa situada a ment Miguel Ángel Panadero Sandonega a tancar els ulls davant la injustíla Plaça dels Cavalls ha estat atacada. cia, que es resisteix a quedar-se a casa val, militant de Fuerza Nueva, reduint Cap equip de govern, ni d’esquerres ni davant de la desigualtat, que es nega a la condemna inicial de 12 anys i 1 dia a de dretes, ha realitzat el mínim gest per romandre en silenci davant de l’oblit 6 anys i 1 dia. a identificar o denunciar els autors. Ni imposat per 40 anys de dictadura i 40 4 (anys i escaig). El temps que tan sols per a endreçar els desperfectes. més de suposada democràcia. l’assassí va romandre a la presó. Des de En sis d’aquestes ocasions hem estat les Malgrat això, els números i l’11 d’octubre de 1977 fins a inicis de membres del Casal Popular Tio Cuc qui l’aritmètica són tossuts, i una simple 1982. Temps suficient per a eixir amb el hem netejat la placa; en les altres dues operació de sumes i restes ens ajuden títol de Llicenciat en Dret baix del braç, ens va resultar impossible: estava literalment arrencada. ❦ a comprendre la veritable dimensió i líque li ha permès viure i treballar amb

«Recordar hui Miquel Grau no és cap acte de nostàlgia.»

Octubre 2018

Barcella | 15

Agència UO: organització col·lectiva més enllà del referèndum

(CC) TS 2017

Maties Lorente

Voluntaris de l’Agència UO durant el referèndum de l’1-O.

Faltaven unes setmanes per a l’1 d’octubre de 2017, dia del Referèndum d’Independència de Catalunya, quan dels col·lectius de comunicació per a la transformació social de Barcelona es va crear una plataforma d’informació, en format d’agència, per a cobrir la jornada de votació. Molts dels col·lectius que hi participaven havien treballat ja en l’Agència 29-S, un servei creat per a la vaga general del 29 de setembre del 2010; l’experiència es repetiria el 27 de gener del 2011, el 29 de març i el 14 de novembre del 2012. Hi havia poc marge, el 6 de setembre el Parlament de Catalunya havia convocat el referèndum de l’1-O. En només unes setmanes s’havia de posar tot a punt i, tot d’una, es van succeir les assemblees i les comissions d’organització. S’hi pretenia fer una cobertura multiformat, amb continguts escrits i audiovisuals en la xarxa. Si en les agències anteriors, la ràdio analògica tenia un pes molt important, ara Internet en els mòbils obligava a canviar de paradigma. Les persones que assistien a les asBarcella | 16

semblees de coordinació electoral van augmentar gradualment; de les sis o set que van assistir a la primera reunió es va passar a més de vint. Hi havia una comissió de logística, dedicada a trobar

«Ningú no sabia què passaria aquell dia, però tot feia preveure que seria una jornada important.» l’espai per poder treballar i assegurar totes les necessitats tècniques; una de continguts, dedicada de definir el tipus d’informacions que s’emetrien; una de tecnologia, per desenvolupar una plataforma digital per a emetre els continguts; la de disseny, per a donar coherència gràfica al projecte. Més de quinze projectes de comunicació social del territori de parla catalana van contribuir a la creació de l’Agència UO, el nom

que va sortir d’una d’aquelles reunions prèvies. Ningú no sabia què passaria aquell dia, però tot feia preveure que seria una jornada important. Calia un espai gran, doncs hi hauria moltes persones treballant, es va triar Can Batlló, un antic recinte fabril recuperat pel veïnat del barri de Sants l’any 2011. Els últims dies del setembre del 2017, les corredisses, els missatges de Telegram i els correus electrònics es van multiplicar exponencialment. El dia previ a l’1-O, l’espai ja estava distribuït. L’Agència tenia una redacció amb sis periodistes i les xarxes a punt. Una zona de muntatge de vídeos i directe, on es preparaven els continguts que s’emetien per streaming. La zona de producció coordinava els equips audiovisuals que treballaven al carrer. Un plató de televisió, amb mobiliari creat a l’efecte per la fusteria centre social. I també una zona de descans amb menjar i beguda, per la jornada que esperava a trenc d’alba. L’última nit calia fer recompte de tot el que es necessitava, controlar que tot estigués al seu lloc, comprovar que tot funcionava bé. Octubre 2018

Octubre 2018

Coca de carabassa Associació de Mestresses de Casa de Bellreguard Ingredients

Preparació

½ kg de farina ½ kg de sucre ½ kg de carabassa torrada i neta 4 ous 4 sobres de gasoses per a rebosteria 1 got d’oli de gira-sol 1 sobre de llevat

1. Barregem la carabassa i el sucre i batem. Afegim els ous i l’oli i tornem a batre tota la mescla.

Opcional: ¼ kg de nous pelades ¼ kg de panses

2. A part, barregem la farina amb les gasoses del sobre blanc, ho incorporem a la pasta de carabassa i remenem. Finalment, afegim les gasoses del sobre blau i el llevat i tornem a mesclar. 3. Aboquem la mescla resultant en un motlle untat amb mantega, adornem amb nous pelades, panses o un poc de sucre espolsat per damunt. 4. A continuació ho posem al forn prèviament escalfat i coem a 180º durant 30 minuts. Per comprovar si està cuita, punxem amb una forqueta: si ix neta, ja està la coca a punt.

Un dels moments més estressants va ser la posada en marxa de la web: la plataforma que havia de suportar-ho tot va donar algun problema però a mitja nit es va poder enllestir. A la fi, l’1 d’octubre va arribar. Els nervis de la nit van donar pas a l’escalada dels esdeveniments. L’obertura dels col·legis, les votacions, les primeres càrregues de la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil. El caos que s’havia temut no va arribar a succeir: cada secció funcionava bé i l’agència estava en marxa. Alguns pocs problemes tècnics no van impedir el treball. Més de cent persones arreu del territori de parla catalana (i també de més enllà) treballaven alhora amb un objectiu comú: informar des del carrer de què estava passant, a banda dels grans mitjans partidistes. Algunes dades ho reflecteixen: més de 100 actualitzacions del minut a minut, més de 40 audiovisuals, 17.300 seguidors en Twitter, etc. La tasca de l’agència va tindre sentit, més enllà del fet periodístic. Algunes de les imatges que van capturar les persones que van participar en la cobertura de l’Agència UO van ser claus per a explicar al món la brutalitat policial d’aquell dia i han estat emprades com a prova en les nombroses peces que el Jutjat d’Instrucció número 7 de Barcelona té obertes contra alguns policies que hi van actuar aquell dia. És el cas del moment en què Roger Español va rebre l’impacte d’una bala de goma, són imatges enregistrades pel periodista David Bou de La Directa, emeses en moltes televisions. És un document històric que l’han fet possible periodistes i entitats de defensa dels drets humans. Molts documentals produïts des d’aleshores han fet servir imatges captades pels participants en el projecte, com ara 1-O, de Mediapro i retransmès per TV3; El primer dia d’octubre, de l’Agència UO i La Directa vist per més de 635.000 persones en YouTube, i projectat a desenes d’indrets. L’Agència UO ha servit d’altaveu per a denunciar la violenta actuació policial d’aquell 1 d’octubre i mostrar un poble capaç de fer front a un Estat repressor, la unió que va ajuntar votants del sí i del no per a defensar unes urnes que havien arribat als col·legis electorals en absoluta clandestinitat. I la victòria d’un sí a la independència que posa en escac el règim espanyol del 78. ❦

Típica recepta de tardor.

Barcella | 17

Manel Marí a Novelda (amb vi negre) Aquest és un artefacte conjunt de memòria fruit del viatge que tots quatre férem el 21 de setembre al Festival Veus de la Mediterrània de Novelda. Hi anàvem a llegir i recordar Manel Marí, en el cotxe blanc d’Edu Marco, tinguérem temps de riure molt i guardar algun silenci trist en un mig somriure. Hi ha un record molt concret, la nit del 24 d’abril de 2003. Jo havia guanyat el premi de Beniarjó i sopava al costat del guanyador de l’any anterior, que celebrava l’aparició del llibre premiat, Deshàbitat. Era Manel Marí i per celebrar-ho repartia besades i herbes eivissenques. ¿Ens coneixíem d’abans? No, perquè Manu deixava una empremta fonda en qui el coneixia. D’aquella nit tan especial, em queden aquells records, una dedicatòria i la lectura d’un llibre que volia ser: «la bufetada al temps i al greuge necessari, / l’enderroc de l’espai que ens càpiga a les mans». Manel Marí sabia molt bé què es feia, manejava amb destresa els ritmes i les paraules i si li faltava un concepte, se l’inventava. Amb Deshàbitat inventa un mot que definia amb desoladora franquesa el que sovint és viure, però entre els versos i els besos es filtrava sempre una manera contundent i també alegre de plantar cara a la vida; contra el deshàbitat, cal ser insurgents i «desoir el rovell del temps». Trobem a faltar Manel Marí, tenim ganes d’agafar la mort i fermar-la amb els punys, però l’enyor no pot emmerdar-nos de complaença i cal seguir dubtant i plantant cara «al seny fossilitzat», diu Pau Sif. Ja n’estic fart d’autofotos pròpies i alienes, de parlar greu en les tertúlies i de presentacions sense rostre. No em sé avenir a aquest buit, així que qui vulga pols que comence a llegir els llibres del paller Marí. Parlem d’una obra que rau com un fòssil tendre a les prestatgeries, entre entomòlegs i afecte, entre esculls de corall i àmfores que suren. I dic que no tinc ganes perquè, en general, no hi ha poetes que s’ho deixen tot en l’intent de traure el cap pel forat del clavegueram, per construir sobruts del no-res, per fruir de l’amistat entre els del ram. Barcella | 18

Pau Sif, Edu Marco, Ivan Brull, Eduard Ramírez

Manel Marí (esquerra) i Ivan Brull (dreta).

Un bes entre tecnicismes i el seu últim manuscrit en un bar de Rocafort camí de la Figa Tendra entre Eves i Joanes menudíssimes i els qui allí fórem testimoni del seu últim intent, l’última joia seua lluint entre punkis i gats sense teulada. Després guanyà, però també perdé i en la balança la derrota pesa més que qualsevol victòria. Manu, a vegades alene i una remor fonda m’ix del tòrax com un record i llavors camine i plore i trobe uns versos teus i véns amb mi, camí d’enlloc, i no pas jo és qui et veu i t’acarona, diu el llaurador anarquista.

«Recordar el Manu per a celebrar el que poguérem compartir» Els amics d’aquest article m’ofereixen el caliu que, de tant en tant, no sé trobar en el relleu familiar de les cicatrius, de la cicatriu encara tendra que em representa Manel. Que m’ha tallat el gest i milanta converses. Amb aquella confiança en la capacitat subversiva que acompanya la poesia, ja que ens permet redibuixar el món, reinterpretar-lo, fer-lo més nostre. Armar-nos per als dies de la intempèrie...

Quan dirigia el taller de poesia de la UPV, Manel Marí va ser el primer poeta que vaig convidar. Sempre m’havia semblat, més enllà de l’amic proper, un poeta excel·lent. Com a poeta, no defugia mai el món ampli. No era selectiu ni pretenia jugar amb avantatge. Això el converteix en un poeta noble. La seua mirada s’atura on la realitat s’amaga amb l’aparença, el doble sentit, la possibilitat o el misteri. Va, això sí, equipat amb una vitalitat alta que sent però no jutja. Rere la poesia de Manel hi ha una saviesa, una alegria capaç de fregar les parts fosques de l’ànima. Per això, els seus versos més greus respiren una pena subtil, però no condemnen. I a l’altra banda, els poemes juganers plens d’humor i alegria que són una celebració vibrant de tots els dies. No faré diferències entre el poeta i el pare veí d’Alboraia. Evitaré recórrer als tòpics sobre la qualitat humana i les seues obres. És complicat viure d’acord amb un mateix, però en aquest cas Manel Marí no necessitava excuses. Ara es fa estrany llegir els seus poemes en els homenatges. Sé que és un sentiment comú entre els que hi participen. Es fa difícil cantar els poemes que li vaig musicar i que només vaig poder oferir-li un dia. Es fa difícil però queda la seua alegria de fons, els seus versos que ens empenyen endavant com el mandat universal dels nostres batecs, diu Ivan Brull. A la fi, recordem el que diguérem en la Biblioteca de Novelda, és clar que resulta trist perdre de sobte un amic, quedar-nos sense l’enginy, la creativitat d’un poeta en plena forma i la rebotiga a vessar. Però nosaltres hem triat celebrar la vida, recordar el Manu per a celebrar el que poguérem compartir, per impulsar-nos a continuar aquesta celebració a voltes amarga i sempre volenterosa. I si ens decidim per materialismes més o menys històrics o per espiritualitats vaporoses ocultes entre les necessitats urgents, això és una cosa personal en la lluita per l’alegria, que és una manera de fer poesia.❦

Octubre 2018

Els nostres municipis i l’infrafinançament valencià

Eduard Garcia

Accés a Biar pel camí de la Canyada.

El primer cap de setmana de novembre es va desenvolupar a Biar el primer Encontre de Dones Rurals del País Valencià organitzat per FEDEMUR-PV. Entre altres vaig assistir al diàleg que oferiren el professor de Geografia de la UA Antonio Martínez Puche i el catedràtic de la UPV José María Álvarez Coque, qui intervingueren sota el títol Diàleg de despoblament: De les necessitats a la búsqueda de solucions, on entre altres vincularen les causes del despoblament a l’infrafinançament, el deute odiós que hem hagut de contraure per a compensar-lo i que ens obliga a invertir el 25% dels pressupostos de la Generalitat a amortitzar-lo amb interessos i l’espoli fiscal que patim de més de 6.000 milions d’euros anual, que pateix el nostre país per part de l’Estat. És cert que este terme, “infrafinançament” ja és compartit per una àmplia majoria dels valencians i valencianes, i també per les cinc formacions representades en les Corts Valencianes. Un terme que fins fa uns anys —tot i ser una realitat de dècades— no es reivindicava llevat d’algunes formacions minoritàries i no va ser fins a les grans manifestacions del 10 de juny i del l’18 Octubre 2018

de novembre de l’any passat que es fera una demostració de força contundent per part del poble valencià. Encara però no està políticament assumit ni reivindicat ni el tema del deute i la seva necessària condonació ni el tema de l’espoli fiscal.

«Cada valencià perd 100€ al mes que van a l’administració estatal i no tornen al nostre territori.» Però si ens centrem en els nostres municipis l’infrafinançament pot sonar com un fet llunyà que a qui deuen interessar és a l’administració i la classe política, com si la cosa no anara amb nosaltres llevat que sabem que patim una injustícia històrica que ens empobreix any rere any. Tot i que ben bé que va amb nosaltres

quan cada valencià/na perdem 100 € al mes que van a l’administració estatal i no tornen al nostre territori ni en forma d’inversions, ni en els Pressupostos Generals de l’Estat. Unes xifres que se situarien al voltant dels 1.450 milions d’euros a l’any d’infrafinançament i més de 6.000 milions d’espoli, sent que el País Valencià som un 10% de la població estatal, i representem igualment el 10% del Producte Interior Brut de l’Estat. Els 6.000 milions d’euros d’espoli fiscal —via impostos majoritàriament— que van al Ministeri d’Hisenda i no tornen a la nostra terra, o el que rep cada valencià en comparació amb altres territoris. Això afecta en el nostre dia a dia i dels nostres municipis a l’hora que els ajuntaments, l’administració més pròxima a la ciutadania, tenen una falta de recursos per realitzar inversions al poble i millorar així la vida del veïnat. Recursos que són nostres i necessitem per fer front a la despoblació, quan els nostres joves han de trobar oportunitats lluny de la seua terra, quan hem de fer front a l’envelliment progressiu de la societat, quan per exemple des de Conselleria de Benestar Social no es tenen suficients recursos per avançar en la tramitació d’expedients de dependència, o la carència en transports, per posar sols uns exemples. Un repte que com a societat valenciana hem d’afrontar amb la reivindicació d’una Hisenda pròpia que recapte totes les nostres contribucions, ser amos dels nostres recursos i en tot cas pagar la part que ens pertoque a l’Estat amb un model similar dels que segueixen Euskadi i Navarra que tenen un model de desenvolupament, taxes d’atur o servicis públiques simplement envejables. ❦ Barcella | 19

¿Què hem fet en els nostres boscos? ¿On s’ha quedat la relació de simbiosi amb ells? Ana Tortosa Molina

Com tot, les coses paisatge i de l’entorn canvien. I com que forestal. Reflexionem sobre la idea els canvis en les unes que alguns científics afecten les altres, el comenten: «abans bosc i l’entorn forestal s’han vist afecvivíem del bosc i ara tats, ja que la nostra ens defenem d’ell». relació amb ells s’ha L’abandonament modificat al llarg dels de conreus, l’èxode anys. Abans podíem rural i els nous models econòmics dir que vivíem d’ell afavoreixen que la i el necessitàvem, vegetació forestal cola nostra forma de lonitze els camps de relacionar-nos amb cultiu i n’augmente l’entorn forestal era, la continuïtat. On per dir-ho d’alguna abans hi havia una manera, de simbiosi; beneficiant-nos discontinuïtat del mútuament. Ell ens bosc i un clar que donava productes feia de font de biodiversitat, afavoria la que tenien un valor Incendi forestal a Montant (l’Alt Millars) l’any 2015 on es pot veure com el foc avança per caça de les aus rapin(o que nosaltres sauna massa contínua d’arbrat procedent del regenerat d’un altre incendi que afectà la zona bíem donar-li’l) com yaires i creava zones l’any 1994. Vist que l’incendi avança per zones abancalades, es pot deduir que es tracta de cultius abandonats i colonitzats per vegetació forestal que, l’any 2015, ja han patit ara la llenya, les pasd’oportunitat, seguredos incendis, però que abans es conreaven, això fa palesa la nostra relació amb l’entorn. tures, els conreus, el tat i treball als mitjans carbó, els producd’extinció d’incendis tes forestals, els fruits, etc., i nosaltres i ara, com que tot això s’ha perdut i ens forestals, ara trobem una massa forestal l’ajudàvem a estar més sa i preparat dahem «modernitzat» o no sabem donar-li contínua que gràcies al canvi climàtic i vant els incendis creant discontinuïtats, valor, hem centrat els nostres esforços a les condicions meteorològiques de la generant un paisatge en mosaic, evitant en altres sectors o recursos, oblidant la zona està preparada i predisposada per a tant de matoll baix l’arbrat i mantenint base de la producció que és la terra, el cremar de forma contínua i intensa quan les pistes forestals en bons estat, entre paisatge i l’entorn. Però, donat que els apareguen els incendis forestals. moltes altres coses. actes tenen unes conseqüències que, Però això únicament ho recordem sobretot a l’estiu, al moment de l’incendi, Però ara pareix que ens hem oblidat lligades a altres factors actuals com quan les portades dels diaris i les teled’aquella relació de simbiosi que tel’èxode rural, els canvis socioeconòníem amb ell i, al contrari del que puga visions n’estan plenes de titulars catastròfics i alarmistes i no comprenem paréixer, haver-la oblidada resulta més que no és un problema d’uns mesos, és perjudicial per a nosaltres que per a ell. un problema de tot l’any perquè és un Realment, a l’entorn no li fem cap falta problema d’estructura i de base. De fet, i en qualsevol cas seria al revés, perquè gran part de la societat actual té una perel bosc té recursos i ferramentes pròpies cepció prou deformada de l’entorn foa l’abast per regular-se si nosaltres no restal i veu al bosc com un lloc d’esbarjo intervenim. Clar, ell sabria arreglar-sei d’esplai, extern a ella i desconegut en les sol, però probablement el resultat no tot el seu conjunt. Pensem que el bosc seria beneficiós per a nosaltres que sí està ací només per gaudir-ne, d’ell. que el necessitem a ell. Si tornem a la frase que evidència Podríem afirmar que el bosc, sense ser conscients de la implicació i les mics i el canvi climàtic junt amb la poca que abans vivíem del bosc i ara ens protegim d’ell, és cert que basem la proconseqüències que això té, l’hem abangestió i el desconeixement que té la donat. Si, tal qual: abandonat. Com tecció de les persones, les infraestrucsocietat actual del bosc, desemboca en tures i l’entorn en polítiques d’extinció hem dit, abans obteníem recursos d’ell uns efectes negatius sobre la gestió del

«El desconeixement que té la societat actual del bosc desemboca en uns efectes negatius.»

Barcella | 20

Octubre 2018

d’incendis; però potser no hem mirat els orígens del problema. El resultat és que, part de l’economia forestal ha passat a sustentar-se de l’extinció d’incendis i això ha fet que l’abandonament dels aprofitaments i de la gestió del paisatge alimente aquesta nova forma d’economia forestal. És a dir, el que preteníem que fóra una solució del problema, s’ha esdevingut a fer-lo crònic, com afirma M. Castellnou en els seus articles. D’altra banda no som conscients que els incendis han format part del bosc des de sempre i han sigut un element modelador del paisatge, de les espècies i fins i tot són necessaris perquè algunes d’elles puguen reproduir-s’hi. Pensem que el foc està presents al planeta Terra des de fa milions d’anys i ha establert una relació, també de simbiosi, en l’entorn. Som nosaltres qui hem modificat la relació entre el bosc i el foc, i ara som els afectats per aquest canvi de model d’incendis que nosaltres hem provocat. Els incendis han format part del bosc des de fa milers d’anys i han ajudat els boscos a ser com són ara, a mantindre’n la biodiversitat, a renovar-se. De segur sembla estrany que un element pertorbador i danyí com el foc puga ser beneficiós per al bosc. Doncs així és i si ho comparem amb la medicina, els incendis petits i en determinades zones i moments (règim d’incendis) seria el més semblant a un vaccí per a poder evitar el gran incendi o l’epidèmia. Però si no gestionem l’entorn ni el paisatge, el bosc ho farà per ell mateix, sense mesura i control. Aleshores sí que estarem enfront de l’incendi com a enemic, perquè eixe dia serà descontrolat i fora de capacitat d’extinció, haurem perdut aquella relació positiva amb ell. Com advoquen altres experts (Quílez, Pradells i Rojas) sempre hi haurà incendis, el que hem de procurar és gestionar l’entorn forestal per a evitar que es propaguen desmesuradament i posen en perill vides humanes i infraestructures. Tenim l’obligació de buscar les ferramentes adequades i ser capaços de recuperar i fer valdre, de nou, l’entorn per tornar a apropar-nos a aquella forma de relacionar-nos amb el bosc que hem perdut i estava basada en el «jo et done a tu i tu em dónes a mi», tan bonica i que tanta falta ens fa; sobretot a nosaltres. ❦ Octubre 2018

Lourdes Toledo Una família diferent Lèxic familiar. Natalia Ginzburg. Ático de los libros, 2018, 254 pàgs. No puc estar-me de citar la sentència amb què Tolstoi obri Ana Karènina, «Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera». En el meu record lector crec que tinc en la ment algunes novel·les que han deixat retrats magistrals de família: la mateixa Anna Karenina, Els Buddenbrook de Thomas Mann, Dublinesos de Joyce, La meva família i altres animals de Gerald Durrell, Cien años de soledad, de García Márquez, Pastoral americana de Philip Roth, Bella del señor, d’Albert Cohen, i En el tiempo de las mariposas de Julia Álvarez, amb les valentes germanes Mirabel. En cadascuna d’aquestes memorables novel·les, el fonament de la història que conté i el seu motor, alhora, són les famílies, concebudes com a xarxes vitals i emocionals. Totes elles teixeixen un retrat de família irrepetible. En ell, les vides sota un sostre, al voltant d’una taula o davant d’una llar, esdevenen un referent ètic i emotiu per al lector i la lectora perspicaç. Molts dels moments més brillants d’aquestes històries podrien esdevenir escenes mestres del cinema, algunes ja ho són, com l’adaptació del final d’Els morts, en Dublinesos, que deixa caure la neu sobre Dublín a través de les finestres i el silenci espés al voltant d’una taula familiar, sobre els vius i sobre els morts, per mitjà d’Anjelica Huston i amb l’art de John Huston. En aquesta llista ara se suma la

novel·la Lèxic familiar de Natalia Ginzburg (Palerm 1916-Roma 1991) la qual m’ha fet doblement feliç. Com a lectora m’ha obert els ulls i m’ha projectat cap a lectures noves i cap a la creació, i com a ésser humà, immersa també en records familiars, m’ha reconfortat, capficada com estic en la tasca de fer les paus amb mi mateixa i amb el meu passat. Amb la lectura Lèxic familiar penetrem en el més íntim de la família Levi, la família de Natalia Levi, ella, més tard, en prendre el nom del seu marit. Penetrem en el seu llenguatge, els seus codis no verbals, les imatges i les metàfores familiars, les connotacions, les bromes dissimulades i els subterfugis emocionals, però sobretot, en la força que comporta una identitat creada a través d’una xarxa d’emocions i de llenguatge. Perquè les sensacions i les emocions no s’alliberen del llenguatge, tot passa per ell. Aquestes novel·les de què parle, i en particular Lèxic familiar (traducció d’Elena Rodríguez i pròleg de Llúcia Ramis. Barcelona: Àtic dels Llibres, 2018) tenen la gràcia i el poder de visualitzar universos familiars ben particulars i elevar-los a una categoria transcendental, universal. Des de ben a prop de l’anècdota, comptats escriptors —com és ara Ginzburg— converteixen l’anècdota en una filosofia, en una mirada del món que ens exposa a una visió, a una forma de vida i a una època, com ara el retrat lúcid i poètic que fa Lèxic familiar de la Itàlia de començament de segle, la Primera Guerra Mundial, el feixisme, la segona gran guerra i la postguerra. I si semblava que queda lluny en circumstàncies socials i polítiques, aquesta forma de vida que conta Natalia Ginzburg està molt més a prop nostre del que podem imaginar perquè penetra en l’essència humana. Perquè, al capdavall, l’ésser humà no canvia essencialment tant entre segle i segle. Tanmateix, la família, àmpliament parlant, no és concebuda ni viscuda igual pels italians, els alemanys, els irlandesos o els nord-americans. Els mediterranis ens envoltem de gent, eixamplem i consolidem les xarxes familiars, tenim tendència a ajuntarnos amb la mínima de les raons i a Barcella | 21

molestar-nos també amb al mínima excusa. Els nord-americans, en canvi, es dispersen i es només visiten una vegada l’any, per Acció de Gràcies, i gràcies. Llavors, ¿què poden tindre en comú aquesta família jueva italiana antifeixista i un tant extravagant, apassionada de la natura i de la lectura, de principi del segle XX, que descriu i retrata Ginzburg, amb els Levov, una família nordamericana jueva, paradoxa del somni americà, que seu a taula desconcertada pel comportament subversiu de la seua filla en els anys noranta en Pastoral Americana o amb la família catòlica irlandesa que Joyce deixa en silenci sota la neu en el relat Els morts? Doncs, res i tot. Res perquè els seus diversos valors culturals i religiosos els allunyen, i tot perquè el sentiment de pertinença a una llar traspassa aquestes fronteres temporals, culturals i religioses. Al capdavall, Natalia Ginzburg en català està ben representada i ben traduïda, per traductores diverses, ara com ara, en les obres: La ciutat i la casa (1990; 2017) Vocabulari familiar (1989; 2018: Lèxic familiar), Les veus del vespre (1999), Les petites virtuts (2015), El camí que porta a ciutat (2016), Ha anat així i Teatre: Natalia Ginzburg (2017) Anton Thékhov. Vida a través de les lletres i Sagitari (2018). Per això, la incorporació de Ginzburg a la nostra literatura és un gran motiu d’alegria per a lectors i lectores, almenys com jo, sempre encuriosida per les vides fascinants i les famílies diferents. ❦

Vicent Berenguer Els Ports: una terra plena de vida Aplec dels Ports: 40 anys d’història col·lectiva Violeta Tena i Kassim Carceller (coord.). València: Institut Valencià de Cultura-Generalitat Valenciana, 2018, 276 pàgs. La supervivència d’algunes activitats és, en si mateixa, una notícia, i aquest és el cas de l’Aplec dels Ports que ha fet quaranta anys d’aplecs itinerants —tret de l’any 2006— en aquestes comarques Barcella | 22

castellonenques. Així, amb l’aplec d ’ e n g u a n y, celebrat a Vilafranca (l’Alt Maestrat), s’arriba a una edició molt especial des que aquesta manifestació va començar l’any 1978, al poble de la Todolella, on diuen que motivada tant per la recuperació de la seua dansa guerrera, després de tants anys que no s’hi ballava, com per la revista comarcal Els Ports, impulsada pel periodista Toni Mestre. A partir d’aleshores l’Aplec s’ha organitzat amb la voluntat d’unir els diversos pobles que històricament havien format part de la comarca dels Ports. La programació, com cada any, combina activitats lúdiques, com ara concerts i actes de cultura popular amb de més reivindicatives a través de col·loquis, debats i projeccions de documentals. Amb tot, un altre aspecte important és que l’Aplec és fruit d’una iniciativa intergeneracional, voluntariosa, autogestionada i reivindicativa, on cada any la comissió organitzadora ha estat independent i ha tingut llibertat per a decidir el seu tipus d’actes. Potser per una casualitat històrica això ha permés tots aquests anys de supervivència, sense excloure-hi que es tracta, juntament amb les comarques veïnes, d’un territori amb una demografia molt baixa però amb una alta consciència col·lectiva de construcció d’un País Valencià democràtic i progressista. Per això, les reivindicacions socials de l’Aplec sempre es presenten des de dos aspectes inexorables: l’un, en els requeriments en matèria d’infraestructures («Una terra plena de vida», «A tots els Ports, carreteres sense clots», etc.), l’altre, les reclamacions de serveis (principalment de sanitat i d’educació; assistència mèdica urgent, escoles rurals, etc.). Ara, amb la perspectiva del temps, des d’aquell mític 1978 en què la major part dels valencians no sabíem què significava la paraula «aplec», ens trobem amb un aplec plenament exemplar que ha trencat els límits del temps i de l’espai pel fet que any rere any sap situar-se a l’altura dels temps.

A la fi, cal recordar que la publicació d’aquest monogràfic recull una documentació molt excepcional i lúcida, elaborada per un llarg conjunt d’homes i dones, actors aplequers, que projecta i situa històricament la importància general i particular que té aquest Aplec, organitzat any rere any, no sense esforç, imaginació i perseverança. Des dels antecedents, els aplecs entre 1960 i 1963, de Llíria, Alcoi, Castelló i Bocairent — aquest no es fa fer perquè la Guardia Civil va tancar el poble—, als nostres dies, aquest volum és una invitació privilegiada per a constatar la vitalitat del país. ❦

Vicent Berenguer Homenatge al sociòleg Damià Mollà Damià Mollà Beneyto. L’home, el mestre i la nació Josep V. Ferre, Rafael Castelló, Josep Villarrubia i altres. Bocairent: Ajuntament de Bocairent, 2018. Col. «Estudis Locals», 92 pàgs. Amb motiu del primer aniversari de la mort de Damià Mollà (1946-2016), reconegut professor de sociologia a la Universitat de València, s’ha publicat una miscel·lània que ajunta un conjunt de textos de diversos autors a l’entorn de la biografia i l’obra de Mollà. I, d’altra, s’hi inclouen set textos de Mollà mateix en què queden reflectits els principals temes que van constituir el seu interés investigador: el país, la planificació urbana, el nacionalisme, la industrialització, etc.. En definitiva, es tracta d’un volum fet en un moment just, i encertat perquè la vigència de les qüestions de què es va ocupar Damià Mollà són una referència des d’un positiu punt de vista sociològic que sens dubte resultarà incitadora davant conflictes i els reptes galopants de la societat valenciana. ❦ Octubre 2018

Manel Marí

Eivissa 1975-València 2018

Jo sóc la veu

Jo sóc la veu que han fet la veu d’uns altres desteixint balbuceigs, remor i altres consignes, i si em tremola el llavi com li tremola a uns altres és per haver admès l’eco d’un esperit-diable que ha corsecat el coll amb tanta i tanta cendra. Sóc la veu i la cendra, i jo m’hi fot no poder encomanar cap altre encant més alt, tanmateix puc jurar que encara em vibra amb força el puny quan s’afaiçona pel nervi i per l’espasme, vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara la veu entre les veus, la cendra entre les cendres, i mastego encenalls per escopir l’incendi: jo sóc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes. Tavernàries Alzira: Bromera, 2016

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, carrer Pintor Sorolla, 2 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL

FIRMA

15 euros l’any