Barcella 62 by Revista Barcella

NÚMERO 62 | OCTUBRE DE 2017 | ANY XXI | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

consulta

| 7 | Consultes ciutadanes sobre les dates de Festes | 9 | Per unes Festes de tots i totes |10| El canvi de Festes: Bocairent marca el camí |11| Festa Major, ¿fixa o mòbil? |12| Jo també votaré «no» al canvi de les Festes

|13| Entrevista: Rafael Tormo, editor

|15| Treball i sostenibilitat |16| Damià Mollà, sociòleg de la Mariola |17| Plurilingüisme a debat |18| Capgirar l’educació |19| Amb orgull de ser negres i cantar blues |20| Alcoi, la ciutat dels prodigis |21| Edició de La dansa dels altres |22| El dilema valencià: no som bilingües |23| Poetes: Raimon

Amb el govern legítim de Catalunya La Redacció de Barcella s’adhereix a l’editorial conjunt que han publicat els mitjans que pertanyen a l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal i l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació: El Govern de Catalunya ha ingressat a la presó en compliment d’un procés judicial en què se l’acusa de rebel·lió arran de la proclamació de la República. Aquest és un fet demolidor que ens remet a d’altres moments dramàtics de la nostra història. A més d’aquest empresonament preventiu del vicepresident, set consellers i un exconseller, la resta del Govern i el president Carles Puigdemont són a Bèlgica, pendents d’una or-

dre de detenció internacional. Per completar aquest escenari, la setmana que ve hauran de prestar declaració la presidenta del Parlament i cinc membres de la mesa, afectats també per les mateixes acusacions. Les principals autoritats del país i els dirigents de dues grans organitzacions civils han estat objecte d’unes mesures repressives que obren un fosc panorama. Pel bé de la democràcia i de la pau, cal que els membres del Govern legítim de Catalunya siguin alliberats i que, juntament amb els exiliats, puguin reprendre les seves funcions. Cal que es normalitzi el funcionament sobirà del Parlament de Catalunya.

Cal que es tanquin els sumaris oberts contra centenars d’alcaldes, càrrecs públics i d’altres ciutadans. I que no es repeteixin episodis de violència contra la població civil com els del dia 1 d’octubre durant la celebració del referèndum. Cal que les institucions internacionals es facin càrrec que Catalunya és una nació, que no és un invent i que les seves legítimes peticions de democràcia per resoldre el conflicte amb l’Estat espanyol han de ser ateses. La nació catalana no serà silenciada amb mesures repressives. Cal que els drets democràtics i nacionals siguin respectats en un context de civisme i tolerància. ❦

Salvador Llosà REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 62 – octubre 2017 – any XXI Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere. Maquetació: Josep Miquel Martínez. Publicitat: Enrique Sempere. Dipòsit Legal: A. 562-1997. Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola.

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.cat revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

Octubre 2017

Acte d’entrega de guardons a la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola.

Vicent Luna i J. M. García-Serrano.

El Col·lectiu Serrella recupera els sopars i els Premis Nou d’Octubre amb una conferència de Vicent Cucarella

Lliurament del XXXII Premi Pastor Aicart de poesia

El Col·lectiu Serrella ha recuperat aquest 2017 la concessió dels Premis Nou d’Octubre, una distinció que aquest organisme concedia a persones, empreses i institucions que es destacaren en l’ús social del valencià. Enguany van ser reconeguts l’empresa Més Electricitat, el comerç Forn de Pa Federico i l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola. La primera etapa (1996-2006), amb el format sopar-tertúlia, va sumar onze edicions amb els següents temes i convidats: El naixement del poble valencià (1996), amb Alfons Llorenç, periodista; Història i actualitat dels mitjans de comunicació al País Valencià (1997), amb Vicent Cardona, editor de Saó; La mancomunitat dels pobles de la Mariola (1998), amb Francisco Loras; El futur Parc Natural de la Serra de Mariola (1999), amb Juan

Octubre 2017

Luis Albors; Urbanisme a Banyeres de Mariola (2000), amb Albert Sanchis, arquitecte; Desenvolupament sostenible: l’Agenda 21 (2001), amb Josep Vicent Mascarell; La segona immigració al País Valencià (2002), amb Rosa Bonet; Mites i llegendes a l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida (2003), amb Víctor Gómez Labrado, escriptor; L’impacte mediambiental del Pla Eòlic Valencià (2004), amb Carlos de Aguilera, naturalista; El present del País Valencià (2005), amb Enric Sòria, escriptor; La dona i la festa (2006), amb Fonèvol. La primera part va tindre lloc a la Casa de Cultura amb la conferència Cap a un futur sostenible?, a càrrec de Vicent Cucarella, síndic major de Comptes de la Generalitat Valenciana, economista i investigador de l’IVIE. ❦

El 28 d’octubre, a l’Auditori Municipal de Beneixama, va tindre lloc l’entrega del XXXII Premi Joan Baptista Pastor Aicart de poesia. Es tracta d’un guardó literari força consolidat en el temps que pretén, entre altres coses, donar a conèixer la figura i obra d’aquest metge, escriptor i poeta que va destacar en el moviment de la Renaixença com el poeta més guardonat d’aquella època. Enguany, l’Ajuntament de Beneixama, sota la coordinació de la regidora de Cultura María José Payá, s’han organitzat tot un seguit d’actes al voltant de la celebració de l’Any Pastor Aicart. L’acte va resultar emotiu i d’una gran dignitat. La representant del jurat de cada modalitat, en castellà i en català, va llegir l’acta. L’alcalde, Vicente Ibáñez, junt amb la regidora de Cultura, van lliurar els guardons. Enguany ha coincidit que ambdós premiats són mestres: Jesús Manuel García-Serrano Cabiedas, de La Guardia (Toledo) amb el poemari Déjame que sueñe, i Vicent Luna i Sirera, amb el poemari Esguards al meu poble, dedicat a Beneixama, el seu poble natal. Properament, ambdues obres s’hi podran consultar a la pàgina web www.pastoraicart.org, un lloc web on s’hi pot trobar informació sobre la vida i l’obra del poeta beneixamí. L’Institut d’Estudis de les Valls de la Mariola en col·laboració amb la Conselleria d’Educació i Cultura, ha editat el llibre Pastor Aicart, un escriptor prolífic. ❦ Barcella | 3

Vicent Brotons llig el tradicional manifest.

El diumenge 19 hi s’ha programat una excursió.

Alumnat participant en la trobada.

Setena edició de l’Albada de Valor a l’Alt del Guisop

Jornades per la Defensa dels Camins Públics

«Com sona l’ESO» premi a la promoció del valencià

El 22 d’agost es va celebrar l’Albada de Valor, un acte per commemorar l’aniversari de l’escriptor castellut Enric Valor i Vives. Durant aquesta setena edició, assistents d’arreu del País Valencià es van aplegar a l’Alt del Guisop (el Maigmó), per a celebrar el 106 aniversari del patriarca de la rondallística valenciana. La ja consolidada excursió va congregar enguany gent de Beneixama, Banyeres de Mariola, Elx, Algemesí, Alcoi, el Campello, València, Alcoleja, Onil, el Palomar, Benimantell, Castalla i Petrer. El professor petrerí Vicent Brotons va fer d’amfitrió de l’homenatge, on es va dedicar també un minut de silenci per les víctimes de l’atemptat de Barcelona. L’acte va concloure amb la interpretació de La muixeranga per la colla El Terròs. ❦

La colla ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció ha organitzat les Jornades per la Defensa dels Camins Públics. El 18 de novembre hi haurà la ponència Situació dels camins al nostre territori; propostes per a la gestió del seu ús públic, a càrrec de Jeroni Garcimartín Vaello, llicenciat en sociologia, especialista en gestió del patrimoni cultural i natural. Xavier Campillo i Besses, doctor en geografia i perit judicial especialitzat en camins i servituds de pas, farà la ponència Els camins com a propietat pública. Instruments administratius i urbanístics per a la seua protecció. L’assistència serà gratuïta i lliure i no requerirà inscripció prèvia. El diumenge 19 de novembre hi ha programada una excursió per a conéixer difents tipus de camins del terme municipal d’Alcoi. ❦

La Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat guardonà anit el projecte musical «Com sona l’ESO» per la normalització de la nostra llengua i la seua aportació a l’educació. Fàtima Sanmiguel, acompanyada d’un grapat d’alumnes de Com sona l’ESO, encetaren l’acte a l’Espai Torreta de Cocentaina amb una presentació musical explicant aquest projecte juvenil i els motius que han portat la Coordinadora a premiar-lo. Josep Alcover, creador del projecte, va explicar als assistents «la feina feta en cada edició perquè centenars d’alumnes aprenguen música, però el més important, que aprenguen a ser persones». La trobada musical, que ja va per la dihuitena, uneix professorat i alumnat de l’escola pública en un macroconcert amb 1.500 músics de l’àrea lingüística catalana. ❦

Barcella | 4

Octubre 2017

Barcella Timonet a l’Associació Més que Dones per haver organitzat les II Jornades Feministes de les Comarques Centrals a Bocairent.

Argelaga a la Policia Nacional i als seus comandaments per la violència exercida contra persones indefenses i pacífiques a Catalunya durant la jornada de l’1 d’Octubre. L’historiador alcoià Josep Lluis Santonja.

Comença a Banyeres de Mariola el Primer Congrés sobre la primera frontera meridional valenciana organitzat per l’IEVM El dia 13 d’octubre va tindre lloc a Banyeres de Mariola la primera d’un cicle de conferències itinerants dins del I Congrés d’Història sobre la primera frontera meridional valenciana de l’any 1244 a partir del Tractat d’Almisrà, organitzat per l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM). També formen part de l’organització l’Associació Cultural del Tractat d’Almisrà, el Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, la Seu Universitària de la Universitat d’Alacant i la Càtedra d’Antoni Miró d’Art de la Universitat d’Alacant. L’historiador alcoià Josep Lluís Santonja va pronunciar la conferència titolada La configuració dels patronatges locals. Al voltant de sant Jordi. L’endemà, en la segona jornada, l’historiador Josep David Garrido i

Valls va pronunciar la conferència Les ambaixades d’Onil, història i ficció, a la Sala Eusebi Sempere del Palau Marqués de Dos Aigües d’Onil. El congrés es farà a diversos pobles de la frontera històrica, des de la Font de la Figuera fins a la Vila Joiosa i es prolongarà fins el mes d’abril de l’any que ve. En altres conferències s’abordaran qüestions com els castells i fortificacions a la frontera valenciana, l’ocupació cristiana del territori fronterer, les noves aportacions sobre arqueologia medieval, la fixació i la conflictivitat en la frontera medieval o els aspectes socioculturals i lingüístics derivats d’aquella època. A les conferències del congrés intervindran destacades personalitats en la matèria, professors universitaris, historiadors, arqueòlegs i cronistes oficials. ❦

Timonet la Coordinadora Ecologista de la Vall d’Albaida (CEVA), la Colla Ecologista l’Arrel d’Ontinyent i d’Acció Ecologista Agró per recuperar i organitzar l’Aplec Ecologista del País Valencià a Carrícola.

Argelaga al Govern central per l’infrafinançament del País Valencià que ens castiga situant-nos a la cua de les inversions, amb la perversió de prestar-nos amb interessos a través del FLA els diners que són nostres i ens corresponen per llei.

Timonet a Ca la Mera per organitzar la Universitat d’Estiu a Ontinyent. Joves Meruts reivindiquen l’autoaprenentatge i l’autoformació gratuïta en l’àmbit dels ateneus populars arreu dels pobles valencians.

Argelaga a les organitzacions d’ultradreta que van cometre la cafrada de tombar l’esculptura de bronze de Vicent Andrés Estellés a Burjassot. Tot precedit per les agressions dels nazis a València perpetrades la diada del Nou d’Octubre. Octubre 2017

Barcella | 5

[La Veu del PV, 24-7-2017] Representants de les ampes amb els seus fills a les Corts Valencianes.

Ampes de les escoles públiques d’Educació Especial presenten el Projecte Somriures a diversos diputats de les Corts Valencianes El dia 18 de juliol, els representants de les famílies afectades, acompanyats per les alcaldesses de Cocentaina i Muro, Mireia Estepa i Jaquelin Cerdà respectivament i el tinent-alcalde de Biar, Joan lluís Escoda, van tindre una reunió a les Corts Valencianes amb els diputats autonòmics Concha Andrés i Rafael Briet per part del PSPV i Marian Campello per part de Compromís, per mostrar-los les línies generals del Projecte Somriures. La proximitat, el reconeixement de la necessitat i les bones intencions d’encetar un procés que porte una solució d’aquesta problemàtica va ser la tònica general de la reunió. Somriures és un projecte promogut per les Ampes de les escoles públiques d’Educació Especial Tomàs Llacer d’Alcoi i Sanchis Banús d’Ibi i al qual

Barcella | 6

donaren suport un gran nombre d’autoritats dels municipis de la comarca. Un projecte públic, inclusiu, comarcal i ambiciós que vol crear i optimitzar tots aquells recursos necessaris existents a les comarques de l’Alcoià i el Comtat. Sobretot es centra en els alumnes que, una vegada acabada l’etapa escolar i complerts els 21 anys, no disposen dels recursos suficients per a poder continuar atesos i tindre una vida digna. Actualment hi ha un cens de 109 alumnes escolaritzats a les dues escoles públiques d’Educació Especial, dels quals 40 d’ells tenen entre 18 i 21 anys. És a dir, d’ací quatre anys hi haurà més de 40 famílies que no tenen opció a cap recurs de centre de dia o ocupacional. Açò comporta una gran càrrega física i emocional pels seus pares i mares. ❦

La Operación Cataluña i el País Valencià

Francesc Viadel […] L’emissió del documental Las cloacas de Interior ha sacsejat l’opinió pública catalana enmig d’un clima de repressió judicial i política contra les institucions catalanes insòlit en el context europeu. […] Una vegada més en la història recent d’Espanya, les rates grosses de les clavegueres de l’Estat quedaran impunes i tota la seua merda romandrà sota les estores institucionals per a sorpresa d’una ciutadania que veu com el franquisme i el seu tuf insuportable no acaben d’esvair-se per més que passen els anys. Al País Valencià en sabem i molt de clavegueres de l’Estat. Les vam patir especialment durant la Transició quan aquestes van donar suport amb descaradura al violent anticatalanisme. No sabem, ni sabrem mai, fins a quin punt van donar cobertura durant dues dècades a un sistema polític autonòmic totalment corromput. […] La dreta, ben protegida pels aparells de l’Estat, instrumentalitzava el blaverisme contra l’esquerra i les institucions. […] dues bombes van esclatar al domicili de Joan Fuster. […] no sabrem tampoc qui va atemptar molts anys després contra les seus del Bloc i Esquerra Republicana a la ciutat de València. O de l’autoria de desenes de petits actes de violència comesos dia rere dia al nostre país, sempre contra els mateixos […]. ❦ Octubre 2017

Consultes ciutadanes sobre les dates de Festes Barcella Banyeres de Mariola també farà consulta

Alguns pobles de l’entorn de la Mariola han debatut durant aquests anys el canvi a cap de setmana de les festes patronals. En el cas de Bocairent es va fer efectiu després d’una votació que va implicar en el pronunciament tot el poble i ja porten tres anys de celebració en cap de setmana. Ara s’ha plantejat la qüestió a Banyeres de Mariola i l’Ajuntament ha convocat una consulta ciutadana per al diumenge 12 de novembre. Segons va informar al ple i a través d’una nota de premsa, el Govern Municipal vol «conéixer l’opinió ciutadana sobre el canvi de dates de les festes de moros i cristians». La proposta de la consulta va ser aprovada pel ple municipal del dia 4 de setembre passat. Segons la nota de l’Equip de Govern, «s’ha pres la iniciativa de donar veu a tota la ciutadania perquè alguns sectors (diverses filaes, universitaris, comerç, empreses, residents de fora de Banyeres, etc.) havien sol·licitat, des de feia anys i en distintes ocasions, una consulta sobre el calendari fester que estiguera feta amb totes les garanties d’un procés democràtic, representatiu i transparent».

Una qüestió molt debatuda amb diverses votacions parcials prèvies La consulta arriba a Banyeres després d’un llarg debat que es remunta a uns quants anys arrere. Les juntes de les filaes havien fet algunes votacions anteriors dins del món de la festa. També s’havia debatut en diverses ocasions en l’àmbit de la Comissió de Festes. Tot i això, no s’havia consultat encara les persones no festeres empadronades Octubre 2017

festers i festeres, així com als veïns i veïnes empadronats al poble en què es tracte el possible canvi de les dates de les Festes de moros i cristians». El Partit Popular portava aquest redactat al programa: «A petició popular, atendrem l’elaboració d’una consulta sobre les dates més adequades per a organitzar les Festes de Sant Jordi». El partit CiuLa consulta es celebrarà el diumenge 12 de novembre de 2017. dadanos prometia això: «Consulta al municipi. Aquesta és la novetat que popular a toda la población sobre los ha promogut el Govern: fer una consuldías de realización de Fiestas.» ta universal que comptara amb l’opinió de tota la població implicada. Segons la El paper de les xarxes nota de premsa, el motiu que es consulte tota la ciutadania és que «es tracta de A les xarxes socials s’han creat dues plales festes majors i patronals del municitaformes que han explicat els seus motius pi, les festes de tots i totes». a través d’internet. En algun moment les intervencions d’alguns ciutadans a Facebook han estat pujades de to amb alguns episodis poc edificants. De manera semblant havia passat a altres pobles on s’havia plantejat un canvi de dates. L’Ajuntament de Banyeres també ha creat un espai web informatiu: consultafestes.org.

«La consulta serà universal i comptara amb l’opinió de tota la població implicada per a decidir la data de les festes majors»

Posició dels partits polítics Prova que el debat estava viu a la societat de Banyeres és que tres de les quatre forces polítiques que van concórrer a les Municipals del 2015 portaven la consulta als respectius programes electorals. Compromís ho expressava així: «Realització d’una consulta ciutadana oberta a tots els

Característiques de la consulta de Banyeres El web municipal, al seu apartat de Transparència, ha penjat tota la documentació. L’Ajuntament de Banyeres ha editat un tríptic que ha estat enviat als domicilis particulars junt amb les paperetes. La informació publicada és la següent: «Tindran dret a votar els ciutadans i ciutadanes majors d’edat que figuren al padró de Banyeres de Mariola i que tinguen la nacionalitat espanyola. També podran votar les persones no empadronades al municipi però que sí que figuren en la llista de persones associades-festeres Barcella | 7

en qualsevol de les deu filaes de Banyeres de Mariola. El cens electoral està compost per la relació de les persones empadronades a Banyeres junt amb el registre de festers i festeres membres de les filaes que siguen majors d’edat. S’han pogut fer reclamacions des del 25 de setembre fins el 5 d’octubre del 2017 de manera presencial a les oficines municipals. La consulta ciutadana i l’escrutini de les paperetes tindrà lloc el diumenge 12 de novembre del 2017. L’horari per a poder exercir el vot de manera presencial serà des de les 10:00 fins les 19:00 hores. També és podrà votar per correu. La votació presencial es farà al maset dels Moros Vells i al dels Contrabandistes. Les taules estaran senyalitzades per ordre alfabètic perquè voten les persones empadronades acreditant-se amb el DNI, passaport o permís de conducció. La taula 10 estarà destinada al vot de les persones que no estiguen empadronades i que siguen sòcies festeres. A aquesta última taula també es recomptarà el vot per correu. Als dos masets hi haurà cabines de votació amb paperetes de les tres opcions, que són les següents: “si”, “no” i “en blanc”. La pregunta principal és aquesta: “¿Està vosté d’acord que les dates de les Festes de Moros i Cristians de Banyeres de Mariola, en honor de sant Jordi, coincidisquen amb el cap de setmana?”. A més de la pregunta principal, hi haurà una segona pregunta en totes les paperetes (tant en la del “sí”, com en la del “no”, com en la de “en blanc”) amb dues opcions per a triar. El text d’aquesta segona pregunta és el següent: “En cas que s’aprove el canvi, ¿quina opció prefereix?”. Les opcions són: “1. Que dos dies dels següents dies de festes: Entrada, Sant Jordi, Moros i Cristians i Sant Crist coincidisquen necessàriament amb el cap de setmana”. “2. Que l’Entrada de moros i cristians siga dissabte, Sant Jordi diumenge, Moros i Cristians dilluns i Sant Crist dimarts”. Es podrà marcar una de les dues opcions, o les dues, o cap d’elles. Una vegada que una persona faça la sol·licitud de vot per correu, ja no serà possible que vote de manera presencial el dia de la consulta. Perquè el resultat de la consulta puga traslladar-se al ple municipal, que és qui té la potestat per a ratificar el canvi de dates de les festes majors, s’hauria de produir un percentatge de vots mínim. Barcella | 8

Això passarà si l’opció del “sí” obté un resultat del 60% (sobre la suma dels vots “sí”/“no”). Si el resultat és d’un percentatge major del 40% a favor del “no” (sobre la suma dels vots “sí”/“no”) es deixaran les dates com han estat fins ara, és a dir, les festes patronals es celebraran del 22 al 25 d’abril de cada any.»

Posició oficial de l’Ajuntament L’Ajuntament de Banyeres de Mariola, a través de notes de premsa, ha fet algunes consideracions per a explicar la postura oficial. Ha manifestat que si es produeix el canvi es faran tots i cadascun dels actes festers i religiosos que han vingut fent-se fins ara. També ha afirmat que «l’Ajuntament no fa campanya ni pren partit per cap de les opcions possibles. La seua única

«Alguns pobles han canviat les festes patronals a altres dates diferents a les originals. Això ha passat anys arrere i en quatre casos propers» funció en aquest procés és la de posar els mitjans perquè les persones puguen expressar la seua voluntat, escoltar el poble i aplicar la decisió de la majoria». Per últim, el Govern diu que no preten afavorir cap sector concret i afirma: «Fa anys que la societat de Banyeres de Mariola està immersa en un debat que no ha sigut resolt fins ara. Les peticions de fer una consulta no provenen d’un sol sector afectat. Es tracta d’un tema molt transversal i hi ha opinions diverses dins de tots els agents socials implicats del municipi. Hi ha tota classe d’opinions i postures sobre el canvi dins del col·lectiu dels festers i festeres, d’estudiants, de l’empresa, del comerç, dels treballadors i treballadores, dels jubilats, de les persones de Banyeres que resideixen fora, etc.».

Canvis produïts a altres pobles dels voltants de la Mariola Alguns pobles han canviat les festes patronals a dates diferents de les originals. Això ha passat anys arrere i de manera més recent en quatre casos propers. El cas d’Ibi és més llunyà en el temps i es va fer quan l’activitat gelatera tenia un gran pes econòmic al poble, cosa que no ocorre hui dia. Una vegada canviades les circimstàncies, això no va determinar el retorn a les dates originals. Les festes de moros i cristians es celebraven el segon diumenge de maig en honor a la patrona, la Mare de Déu dels Desemparats. Després del canvi han vingut celebrant-se fins hui dia nou dies després del primer dimecres de setembre. La situació d’Alcoi presenta semblances amb Banyeres de Mariola, atés que la Setmana Santa ha determinat al llarg dels segles canvis habituals per a evitar la coincidència amb els moros i cristians. El calendari alcoià es pacta cada any de manera bilateral i directa entre l’Associació de Sant Jordi i l’Ajuntament d’Alcoi. El 2018 seran els tradicionals 22, 23 i 24 d’abril. El 2019 es retarden fins al 4, 5 i 6 de maig. El 2020 la festa es traslladarà al cap de setmana, tal com arreplega l’Estatut de l’Associació de Sant Jordi, i es celebrarà els dies 25, 26 i 27 d’abril. Bocairent celebra les Festes de Moros i Cristians en honor de sant Blai. Es feien de l’1 al 5 de febrer, però després del canvi comencen sempre el primer divendres de febrer. El trasllat al cap de setmana es va fer després d’una consulta ciutadana, celebrada el setembre del 2014, molt semblant a la que està a punt de fer-se a Banyeres de Mariola, amb un cens electoral compost per la relació de les persones empadronades a Bocairent junt amb el registre de festers i festeres membres de les filaes. Les persones consultades també tenien la possibilitat de triar si volien que, en cas de canvi a cap de setmana, els dies foren fixos o anaren canviant. Bocairent va triar que l’Entrada fora sempre dissabte i Sant Blai diumenge. Els veïns d’Agres van celebrar una consulta popular a l’agost del 2015 sobre el canvi de les dates de les festes patronals al cap de setmana. Les festes majors eren el 7 i 8 de setembre. El resultat del procés va ser favorable al canvi a dissabte i diumenge per a afavorir una major assistència de veïns que resideixen fora. ❦ Octubre 2017

Per unes Festes de tots i totes Plataforma ciutadana Sí al canvi

A Banyeres els pròxims tres anys les Festes de Moros i Cristians en honor de sant Jordi tornaran a caure majoritàriament entre setmana. Com ja va passar els anys 2012, 2013, 2014 i 2015, es tornaran a repetir moltes escenes indesitjables per a qualsevol fester o veí del poble. Persones que estaran treballant a les nou del matí amb el cap en la Diana que s’estarà fent en aquells moments a la plaça Major, altres que no aniran a retrobar-se amb els companys de la seua filà durant les capitanies, molts que desitjarien tirar un tro als seus difunts al cementeri però estaran a quilòmetres de distància, uns altres que s’hauran de donar de baixa de la seua filà per no poder fer front a una despesa de la qual no gaudiran, els convidats que venien sempre a Festes però que s’hauran de quedar amb les ganes, la processó amb poca assistència, famílies que no podran passar les Festes junts, masets mig buits, esquadres incompletes, pocs músics… en definitiva, unes Festes de Sant Jordi deslluïdes, com sabem. Per sort per a tots, aquestes situacions tenen una senzilla solució amb un xicotet canvi. A partir de la convocatòria, per part de l’Ajuntament, d’una consulta que planteja la possibilitat del canvi de dates de les Festes de Moros i Cristians un grup de gent hem constituït una plataforma ciutadana partidària del «sí» on intentem recollir les opinions i sentiments dels favorables al canvi. Dels qui considerem que, amb un xicotet gest, afavorim la participació en la nostra Festa perquè, com bé diu l’himne, és «de companyerisme i en comunitat». Dels milers de motius (tants com persones que gaudeixen la Festa) hem intentat recollir els més significatius i explicar-los a través de diferents mitOctubre 2017

Imatge que apareix de capçalera al web sialcanvi.com.

jans. Estem presents també a Facebook, Twitter i Instagram. La plataforma és un exemple de treball entre gent amb situacions personals molt diverses. Primerament, alguns som gent que vivim i treballem al poble i que no tenim cap problema en les dates de festes. Però això no lleva que vulguem gaudir-les amb la nostra família i amics. Com que no tots tenen la mateixa possibilitat, volem facilitar-los-ho. Així mateix, volem veure els masets plens, els capitans ben

«Hem constituït una plataforma ciutadana partidària del sí per a recollir les opinions i sentiments dels favorables al canvi» acompanyats i tindre públic que ens aplaudisca. Volem demostrar que som un poble solidari «d’unió entre rics i pobres, d’unió entre xics i grans». Per això pensem en les filaes més menudes que han patit severament el degoteig de baixes de festers, en les esquadres que cada any han de buscar un lloc per a eixir perquè no en sou prou o en la dificultat de

trobar músics que puguen vindre tota la setmana a les nostres Festes. A banda, també estem aquells que no som festers però vivim al poble. A nosaltres les festes ens afecten molt, en tant que són les festes majors del nostre poble, i volem que siguen un gran esdeveniment. Ens agrada veure les places i carrers plens i acudir als actes envoltats d’un gran ambient festiu. Objectivament, també entenem que com més afluència tinga la població més beneficis comporta. De la mateixa manera, ens posem en la pell dels xicotets empresaris, que fan impossibles per portar un negoci endavant i a qui els és molt difícil tancar una setmana laboral sencera si volen ser competitius en el seu entorn. Després estem els qui vivim al poble però treballem fora i per a nosaltres és una tortura quan hem d’anar a dormir perquè treballem l’endemà però sabem que el poble està de festa. Per últim, un col·lectiu molt important som els qui vivim fora per estudis o per faena. No sempre podem triar les vacances, fet que implica que no podem vindre tots els anys a festes. Molts portem la festa a la sang: som festers des que vam nàixer i volem continuar sentho. Ja que és un fet que per a nosaltres és una manera de no perdre les arrels. Els temps canvien i les tradicions s’adapten per a perviure en la història. Les festes de moros i cristians ja han tingut canvis anteriorment, però aquesta és la primera ocasió en què se’ns pregunta a tot el poble i a tot el món fester. Les festes d’un poble tenen moltes raons de ser, però el que és inqüestionable és que les fan les persones. I la tradició té més solidesa, més futur, com més gent la sostinga. Aquest sí que és un gran homenatge a sant Jordi. ❦ Barcella | 9

El canvi de Festes: Bocairent marca el camí Em pose davant la plana per escriure aquest article i admet que he canviat la introducció tantes voltes com arguments a favor i en contra hi ha sobre el canvi de Festes. Em presente primer de tot: sóc Víctor Vanyó, natural de Bocairent. Escric motivat perquè vaig estar molt convençut que la consulta de les festes era necessària i, posteriorment, que Bocairent hauria de votar a favor del canvi de dates. Bocairent va decidir canviar-les gràcies al 62% de vots afirmatius. El canvi de festes, almenys a Bocairent, era un tema que suscitava debats interminables en tots els àmbits: familiars, laborals, amistats, polítics, etc. Calia, doncs, fer un debat que fóra constructiu, que intentara deixar les passions en un costat. La discussió havia de tindre un objectiu: fer el millor per al poble. Clarament, el canvi de festes era perquè la festa i el poble tingueren la major participació i repercussió possible. Tothom volia el mateix, tant els del «sí» com els del «no». Tothom estima la cultura i la tradició local del poble. I cal remarcar açò últim, sobretot perquè els qui defensàvem el canvi de dates se’ns menyspreava perquè deien que no érem garants de la tradició ni teníem passió per sant Blai. Mentida. Qualsevol persona que participa de les Festes, i en concret en el debat del canvi, estima la tradició i les festes del poble. Adaptar-les i modernitzar-les és clau per a la seua supervivència. Vos podria donar els arguments pels quals vaig votar i fer campanya perquè els cardaors votaren sí al canvi. No obstant, destacaria algunes coses que em van cridar l’atenció del moviment a favor del canvi. En primer lloc, el moviment «Sí al canvi» va sorgir com una acció d’un sector del món fester que creia en la necessitat de canviar-les. Començaren primer en blogs personals, després es féu una pàgina de Facebook que mobilitzava i centralitzava totes les informacions, opinions i arguments a favor del canvi. Destacaria que les xarxes socials van tindre un important punt d’agitació local per al debat. Sobretot perquè des de la pàgina del Facebook, abans de les festes del 2014, van començar a recollir signatures cibernèBarcella | 10

Víctor Vanyó

Entrada de sant Blai a la plaça.

tiques perquè es produïra una consulta i així poder canviar-les. En tant sols una setmana, es superaren les previsions i arribaren a més de 700 signatures. Això va provocar que el correu de l’Ajuntament i de la Junta de Festes, quedara bloquejat per alguns moments. En segon lloc, la votació es va fer possible gràcies als agents festers, polítics, socials i econòmics de la localitat que van estar a favor, tot i que el PP local va mostrar el seu rebuig a la consulta ple rere ple. Cal recordar que

«Del dia de la votació recorde famílies completes anant a votar. No era un debat on estava clar qui votava què» anys abans del procés municipal, des de la Junta de Festes, es va fer una votació interna poc seriosa i opaca. La segona cita amb les urnes, la bona, implicà tot el poble i des de l’Ajuntament, des dels agents polítics, des dels agents econòmics i dels agents de la pròpia festa, es va treballar i debatre la necessitat de fer-la. Per molt que la mobilització a la xarxa en fa-

vor del canvi es produïra, la predisposició de quasi tots els sectors del poble fou clau per a la celebració. En tercer lloc, des del «Sí al canvi», intentàrem fer sempre un discurs constructiu i inclusiu perquè tot el poble participara de les festes. El que buscàvem era que tothom estiguera en casa el dia del patró amb la família, que totes les colles estigueren completes el dia l’Entrada, que els actes oficials estigueren plens de festa i fervor. I perdoneu-me, eixa és altra de les claus: la necessitat de fer també una festes patronals el més participatives possibles. Calia que el màxim de veïns i veïnes feren seua la Festa per a fer així una crida a la societat valenciana per la singularitat de Bocairent i la seua tradició. El debat no pot decaure en arguments intocables, perquè tenim exemples de festivitats locals que es fan segons calendari i no dies fixos. En darrer lloc, del dia de la votació recorde famílies completes anant a votar. Era sorprenent, no era un debat on estava clar qui votava què. Era més freqüent, de vegades, trobar-te gent major favorable al canvi per a tindre la casa plena que els més joves que volien festes quan tocava. El que sí que emocionava era la unitat i l’alegria que va fer que el poble mirara per seguir avançant junts. Amb tres festes celebrades ja en cap de setmana, ¿quin podríem dir que és el resultat? Doncs, en el meu humil punt de vista, un èxit. El dia de l’Entrada, per exemple, ha sigut un dels més beneficiats en fer un gran salt de qualitat per la gran participació, tant dels qui ixen a desfilar com els qui ixen a aplaudir. En definitiva, Bocairent ha modernitzat la festa adequant-la al calendari, fins i tot canviant-ne alguns aspectes per millorar els actes. Calen més canvis, clar que sí, i més debats per a continuar avançant. Però aquest primer pas, el debat de les Festes per a canviar-les és beneficiós i marca el camí. En un temps com aquest, on molt del veïnat treballa, estudia, viu, festeja, es relaciona més enllà del poble, la festa patronal ha de tornar a ser un dels punts centrals vitals de la societat dels nostres pobles. Esperem que a Banyeres, el resultat siga sempre beneficiós per tal de millorar-les. ❦ Octubre 2017

Festa Major, ¿fixa o mòbil? Quan ha sorgit la proposta de celebrar determinades festes en una data fixa, a l’entorn del cap de setmana, la controvèrsia es genera amb vehemència –com ara a Banyeres de Mariola–, arguments per a mantindre-les com sempre i arguments per a canviar-les en trobarem sempre. D’entrada, jo m’incline per considerar que canviar no és cap pèrdua pel que fa a l’emoció i la devoció, exemples no en falten. Hi ha, d’altra, festivitats que han desaparegut o davallat per unes causes o altres, crec que sobretot és perquè han perdut atractiu davant d’altres festivitats que han guanyat més interés. Coneixem el cas de les Falles de la ciutat de València, actualment tenen una potència excepcional, potser també preocupant, però la seua transformació moderna prové de final del segle xix pel fet que l’Ajuntament reprimeix el Carnaval i el personal s’aboca de ple a la festa falleril. Per a les classes benestants valencianes el Carnaval provocava un guirigall que consideraven de poc gust i, així, el van arrasar totalment fins que als anys setanta comença la reviscolada actual. Cal veure al Museu de Ceràmica de València un quadre esplèndid i molt gràfic d’Ignasi Pinazo, «Vesprada de carnaval a l’Albereda» (1889) el qual és un testimoni impagable de què significaven aquells carnavals. Les classes populars els celebraven al carrer i allò no agradava gens al govern municipal. Els venecians com que el celebren als palaus han tingut una història diferent, controlada. Esmente tot açò perquè sembla que una festa decau més per competència amb una altra celebració que no per les dates. El Corpus, tret de Toledo, ha passat de dijous a diumenge i no ha perdut gens d’esplendor. La festa de Sant Vicent Ferrer els valencians sabem que no es celebra el dia 5 d’abril, sinó huit dies després de Pasqua, el dilluns, precisament, no coincidirà mai amb la Setmana Santa, tot un patró de la ciutat i el Regne de València, data fixa. Pel que fa a Banyeres, hi ha el cas de la festivitat de la patrona, Santa Maria Magdalena, la Malena, que representa una festa entranyable tot i la discreció Octubre 2017

Vicent Berenguer

Vesprada de Carnaval a l’Albereda, I. Pinazo.

dels actes, lluny de la massificació santjordiera. Passar la celebració del 22 de juliol al tercer cap de setmana va ser un encert, sense discussió. Ara, la controvèrsia per a canviar les dates de les Festes de Sant Jordi prové, d’una part, de canvis de mentalitat i costums de vida que qüestionen el calendari tradicional de quatre dies de festa, més la vespra. El veïnat no està circumscrit al municipi, hi ha prou gent que viu o treballa fora del poble i l’alternativa del canvi és lògica. Són unes

«M’incline per considerar que canviar no és cap pèrdua pel que fa a l’emoció i la devoció, exemples no en falten» festes que conformades essencialment pels festers, els familiars i el veïnat, no estan organitzades com un esdeveniment turístic que durà personal de fora a dormir i menjar, crec que l’economia local va per altres camins. La festa de moros i cristians de Banyeres és una festa bàsicament endogàmica, tot i que acudisquen forasters el Dia de l’Entrada. És normal

que s’haja generat aquesta possibilitat d’una adaptació al cap de setmana, sortejant de tant en tant la Pasqua. En països de tradició cristiana sembla que es manté molta fidelitat al dia tradicional, és el cas de França, Itàlia, Alemanya, també Rússia, entre altres. Però cal remarcar que el Nadal, el Carnaval i la Pasqua tenen l’avantatge que són internacionals, universals!, no és possible entrar en cap controvèrsia quan tot el món es desplaça, on siga que visca o treballe. No poden competir les festes locals amb aquestes grans festivitats que ho tenen tot a favor, mobilitzen i fan sucumbir tot el planeta, sense remei, es mire per on es mire. En una altra banda tenim els anglosaxons, amb un sentit pràctic que no hi exclou perdre ni un pèsol de tradicions, cerimònies i guirigalls. Els britànics tenen unes quantes festes fixades els dilluns, gratament. I als Estats Units dels deu dies festius nacionals, n’hi ha sis fixats els dilluns: Dia de Martin Luther King (tercer dilluns de gener); Dia dels Presidents (tercer dilluns de febrer); Memorial Day/Dia dels Caiguts per la Pàtria (últim dilluns de maig); Dia del Treball (primer dilluns de setembre); Dia de Cristòfol Colom (segon dilluns d’octubre); Dia d’Acció de Gràcies (quart dijous de novembre). Nadal i Cap d’Any, quan cauen; el 4 de juliol, el Dia de la Independència; del Halloween (Nit Santa o Vespra de Tots Sants) com que és universal, don’t worry. Aquest aspecte dels ianquis té una lògica. En el nostre àmbit serem incapaços de considerar aquestes coses, però sí d’engolir tot l’estil de vida que implanta el món anglosaxó, veurem com acabem. Però amb la potència que tenen unes festes com les de moros i cristians, el calendari fix és probable que redunde positivament, ja que afecten substancialment la població que les viu i les fa, i com que estan en un context local, ens hem d’enfrontar a ritmes generals de vida i treball que van en altres direccions. No és poc, a més, que a l’abril trobem la concurrència de les Falles, el Carnaval i la Pasqua. És a dir, no sobra fer aquestes consideracions sobre la festa santjordiana, moroicristiana. ❦ Barcella | 11

Jo també votaré «no» al canvi de les Festes Jorge Silvestre Beneyto No sóc molt donat a escriure per les xarxes socials, però crec que aquesta ocasió ho mereix. Com tots sabem el pròxim dia 12 de novembre tenim una consulta per a decidir si canviem les Festes de data o seguim com fins ara. La meua opinió és que ja són unes festes integradores. En totes les filaes tenim persones que són de fora i tenint el format que tenim ara mateix, s’han apuntat a formar part de la nostra festa. Hi ha de tot tipus, rics i pobres, xics i grans. Ja són unes festes de tots i totes, hui en dia, ningú pot dubtar que és així. És deveres que ens agrada vore gent mentre desfilem en l’Entrada, però hem de cuidar molt eixa Entrada per a fer-la més lluïdora, amena i agradable per a l’espectador. Possiblement si dedicàrem temps a fer aquest canvi, crec que atrauríem més persones de fora. No necessàriament s’han de canviar les dates per a omplir els carrers. ¡Que dir de les músiques!, precisament ara que les festes d’Alcoi no coincideixen amb les nostres, possiblement hi haja més disponibilitat. També s’hauria d’analitzar si el problema de no trobar músiques són les dates o com de dur que és tocar a Banyeres, sobretot els dos primers dies, a més a més, intentant rebaixar-ne el preu del contracte. Respecte a les persones del poble que viuen fora, sí que és un handicap, però també hem de reconéixer que en la ma-

Barcella | 12

Perfil de faceboock «Jo també votaré No».

joria d’ocassions podem agafar algún dia de vacances, com també ho fem en els ponts festius, Nadal, Setmana Santa, etc. Les arrels sempre faran que tingam eixe

«M’agradaría que eixe dia fóra un dia en què tothom anarem a votar» interés a no faltar en les festes del poble. Vivim en un món on hi ha molta competitivitat entre les empreses i és deveres que cada quatre-cinc anys tancar quatre dies en ocasions pot ser complicat. Pense que en prou casos és pot

programar/flexibilitzar el treball per tal de no perdre eixa competitivitat que hui totes les empreses necessiten. Ací podria ser un punt més delicat per a algunes empreses i possiblement per a altres no. A sant Jordi el venerem tot l’any, ¿qui no té una, dues o tres imatges del Sant a sa casa? Però ens agrada celebrar-ho el 23 d’abril. També és celebren el 25 de desembre el dia de Nadal, el 9 d’octubre el dia dels valencians, la Mocadorà i sant Dionís tot en un mateix dia, el 19 de març sant Josep, entre altres festius i no es planteja ningú canviar-los al cap de setmana més pròxim. Bé, no vull extendre’m més. Tinc moltes més opinions respecte a altres punts, però també he de dir que m’agrada més tractar-ho de persona a persona. M’agradaria que eixe dia fóra un dia en què tothom anarem a votar, que votàrem el que millor pot ser per al poble i no pensar en l’interés d’uns quants, amb tots els respectes cap a ells. Jo sempre pense i dic que quan anteposem l’interés d’un mateix sobre l’interés general, no anem bé. També he de dir que estic a favor de la consulta, ja que quan els grups polítics fan el programa electoral, s’ha de ser conseqüents i dur-lo a terme. També dic que de segur que sempre es podrà fer d’una altra manera i possiblement millor. No escric aquesta opinió per molestar ningú, simplement per a expressar-la. ❦

Octubre 2017

Rafael Tormo, de l’editorial Això És Com Tot Paco Esteve i Beneito

Ja fa uns anys que la pilota travessa una actualització que planteja diverses qüestions a les moltes dimensions del nostre joc més ancestral: el paper de la cultura popular en el món postcontemporani, la revisió del llegat tradicional, la professionalització dels jugadors, les relacions entre el que és local i el que és global, etc. Entre les iniciatives que revitalitzen el món pilotari valencià, Això és com tot és sens dubte un dels projectes més interessants. Arriben a un poble, contacten amb la gent que juga o ha jugat a pilota, recopilen històries i material (fotos, cartells, guants, pilotes...) i plasmen tot l’espigolat en un resultat doble: una exposició i un llibre, retornant un relat que genera diàleg i consciència. En pocs anys ja han recorregut onze localitats de la Ribera del Xúquer i en tenen un grapat en preparació. Com si això fora poc, treballen des d’uns plantejaments ben reflexionats, posant en el punt de mira allò que la pilota ens desvela: la xarxa afectiva dels que han jugat, la revisió de l’herència, l’apropiació del carrer com a lloc de convivència i conflicte, la violació de la norma. Parlem d’això i més amb Rafael Tormo i Cuenca (Beneixida, 1963), artista de llarga trajectòria, gestor cultural i ara editor d’Això És Com Tot. –Això És Com Tot es presenta com una editorial de projectes de «cultura popular postcontemporània»; però, tot i que això pareix una cosa intangible, us heu centrat en la pilota. ¿Què té la pilota? –Funcionem des d’una especificitat d’anàlisi com és el joc, en aquest cas la pilota, en un marc d’anàlisi com és la cultura. És un àmbit ampli, abstracte, que constantment està mutant al qual sobretot pretenem buscar-li la temporalitat, des de la contemporaneïtat o postcontemporaneïtat. Més enllà de postulats ideològics fonaOctubre 2017

Rafael Tormo i Cuenca, Beneixida (1963).

mentalistes, la gent té bastant d’incapacitat de pensar què passarà. Normalment se’ns diu que ser utòpics és ser excessivament il· lusoris, que no va de la mà de res real i que, millor que com estem, ¿què pot passar? Crec que estem en un moment en què el present és expansiu i, alhora, eixe fenomen

«La nostra intenció és fer una cartografia de país: anar poble per poble i arribar a cobrir tot el territori, com Cavanilles» d’expansió ens immobilitza. Aleshores, nosaltres volem parlar des d’ací, de com alguna cosa que ens vincula a una memòria, a un relat passat, ens pot traslladar a un lloc futur o més enllà del que coneixem. –Un dels focus d’atenció d’Això És Com Tot és la xarxa afectiva creada al voltant de la pilota en cada poble. ¿A què us referiu exactament? –Nosaltres treballem amb tres eixos que sostenen tot el projecte: el joc, a di-

ferència de l’esport (perquè una cosa és fer esport i una altra és jugar); l’espai, entés com un espai públic on la comunitat s’expressa i té la capacitat de generar vida política, i la xarxa afectiva, que no vol dir amics, sinó un lloc on ets capaç d’aportar alguna cosa, i allò que aportes o allò que altres aporten et canvia, té capacitat de generar un canvi profund en tu. –¿Com és el vostre modus operandi? ¿A partir de quins fils aneu estirant per anar teixint el relat a cada poble? –Jo ho visc com una mascletà. ¿Qui pot explicar una mascletà? És una expressió brutal, el component poètic d’una mascletà sols pot estar interpretat des d’una subjectivitat extrema i embogida. Moltes voltes l’esquerra ha criticat la fallera major quan diu: «No puc expressar el que sent»; però, ¿és que hi ha una altra manera d’expressar eixe moment? No puc expressar el que sent sinó amb llàgrima i amb un sentiment tan babau com és plorar. Part de la progressia ha perdut eixa connexió amb un relat generalista, perquè la gent ens emocionem. La complexitat de la realitat en què visc em fa qüestionar-me açò, i hui ho solucione així i demà ja veurem què passa. El que està clar és que cada poble té la seua pràctica, la seua idiosincràsia, i això el que fa és enriquir el nostre projecte, perquè parla de diversitat, de la capacitat de reinvenció del joc. Normalment fem reunions obertes amb molta gent, gent major que potser li costa més articular un relat, gent que plora en aquesta primera reunió, on es dóna una emotivitat però no se sap expressar per què. A partir d’ací comencem a arreplegar material i informació, i anem buscant, i el relat es construeix de vegades per intuïcions. O siga, anem preguntant-nos coses des d’una vessant molt bàsica, molt interna, que després eclosionen en una visió més generalista. Barcella | 13

–¿Com valoreu l’estat actual de la pilota? ¿Quin futur penseu que pot tindre? –Jo espere que li vaja molt malament, perquè és l’única manera que tots aquells que ara li depositen tanta atenció l’abandonen ràpidament. És com la

–¿Com es pot reivindicar la pilota sense caure en els paranys de la institucionalització o la folklorització? –Això És Com Tot parteix d’un lloc que no és folklòric ni identitari, això és la base del nostre projecte. Nosaltres no reivindiquem la pilota, nosaltres volem compartir un coneixement, una manera d’estar en la vida en comú. Si una vida en comú passa per jugar, el que cal fer és mirar on es produeix el joc. I hi ha també el fet de perdre el temps, de perdre el temps jugant, jugant a que et juguen. Ací hi ha un compendi d’interaccions que fan política una vida. Tu pots estar jugant tota la vida a nivell individual, però no pots estar prenent un posicionament polític. ¿Què vull dir amb això? Que no estàs transformant allà on vius. En canvi, un desafiament, per exemple, en què s’estableixen les regles per a una partida en concret (tu jugues amb la mà esquerra o jo només puc pegar per davall la cintura, per exemple), això encara es dóna en la pilota. No conec cap altre joc on això passe. I, tanmateix, ara estem en un procés en què cada partida ha de ser reglamentària. Guy Debord ja deia, fa molt de temps, que l’excessiva espectacularització immunitza el fet hierofànic, la repetició el desactiva. A la pilota li ha passat el mateix. Quasi tot està desactivat. I així i tot la pilota manté els desafiaments, o les travesses, o el joc espontani al carrer. La pilota té una arrel atàvica que difícilment s’hi podrà extirpar. –Fa anys que corre el discurs que «açò està perdent-se» i, amb tot, la pilota segueix rodant. ¿Com és que sempre està acabant-se i no s’acaba mai? –Perquè és popular, perquè està fora de normativa i Administració. Actualment vivim uns processos en què fins i tot ara a allò que és popular se li diu populisme, i el populisme és sospitós perquè ve d’una estructura que no està controlada. Aleshores això, la governança del món en què vivim categoritza i ens retrollança que això que estem vivint és perillós, i ens ho vol vendre com a cultura ecològica, o low-cost, o slow food i merdes així. I el que està clar és que la gent sempre ha sabut viure la vida que ha de viure perquè no té cap altra cosa a fer. Per tant, més enllà de categories, el que cal fer és atorgar a allò domèstic la categoria d’extraordinari i de potència com a tal. Barcella | 14

Obres publicades per Això És Com Tot.

mascota que han fet ara de la Federació, Mapi. Jo considere que, com més lluny estiga l’Administració, millor. És una qüestió de governança. Jugar-se els diners, jugar-se la vida, jugar-se el que siga, és una qüestió de governança, una

«La pilota té una arrel atàvica que difícilment s’hi podrà extirpar» qüestió d’autonomia, i quan l’Administració veu que això li impossibilita la seua capacitat de manar, de governar, el que fa és regular-ho. Per tant, si hi ha espais de llibertat, estan en eixos àmbits. Mentre ells depositen l’atenció en tot açò, la cosa anirà a pitjor, segur. Jo crec que la pilota té una cosa molt bàsica, i és que es passa de pares a fills, té una qüestió de pulsió i això, encara, en certa manera, com qualsevol cosa minoritària, la salva. Què puga passar més enllà, la veritat és que no ho sé. Només m’agradaria que la institució traguera les mans de la pilota.

–Fins ara us heu centrat en la Ribera, ¿fins a on arriba el projecte d’Això És Com Tot? –L’editorial està plantejada com una cartografia de país. ¿Què podrem arribar a fer? És complicat, això no ho sabem, però la nostra intenció és anar poble per poble i arribar a cobrir tot el territori, com va fer Cavanilles, i parlar amb tots aquells que han jugat a pilota, posar-los cara i mans, donar-los la rellevància que tenen. És un poquet pretensiós, però la idea és fer una enciclopèdia. El resultat pot ser moltes coses: un gran mural, un mosaic… però també és cert que hi ha moltes històries vivencials que queden ocultes davant una visió cientifista i que nosaltres intentem en certa manera potenciar. –¿Quins creieu que són els principals problemes enfronta actualment la pilota? –Com que tot allò que semblava que era lliure s’ha administrat tant… ¿ara què queda com a possible? ¿Tu saps el que costa muntar una partida de raspall o d’escala i corda? Assegurances, professionals, el contracte passat per ValNet… I que conste que jo estic per la professionalització. Hi ha d’haver una part que siguen professionals i que competisquen, però sense desarticular la resta. La muixeranga és una torre: si n’hi ha més dalt que baix, no pot ser. Són faves comptades. No té sentit que hi haja tanta gent federada i que tots els diners se’ls emporten quatre professionals. Que sí, que jo vull que els paguen, però no pot ser que mestres de pilota estiguen fent classes des de la base i cobren quatre duros, si cobren. Això ho hauria de tindre en compte la Federació. I potenciar microcompeticions intracomarcals, sense haver de fer tants quilòmetres. Fixa’t que la Federació, com la Generalitat, encara no estan subscrits als onze llibres que hem editat. Això és molt significatiu. O el cas del Museu del Genovés, amb tot el meu respecte, que no té tant de material com el que hem recopilat nosaltres. Tinc molt bona relació amb el director del Museu, però encara no ens ha convocat a una reunió per a veure què fem amb tot el patrimoni que hem arreplegat. El fonament ha de ser un altre: fer xiquets que alliberen en el procés de joc la seua capacitat d’autocrítica i de qüestionar tot el que estem fent. Eixe és el rotllo. ❦ Octubre 2017

Treball i sostenibilitat Vicent Cucarella*

climàtic, contaminació, deEl 1930 l’economista J. M. teriorament de la salut, esKeynes va pronosticar que trés, etc.). Aquesta riquesa cent anys després només senatural ens ha permés créiria necessari treballar quinxer econòmicament «doze hores setmanals per a sapats» amb fonts d’energia tisfer les nostres necessitats. sense parangó, que ja estan Ens acostem a la data prearribant als seus màxims vista, però no s’ha complit possibles d’extracció anual el seu vaticini. Fins i tot en (i encara que n’és urgent la l’actualitat cal sovint que dos substitució per fonts renovamembres de la unitat familibles, no sembla possible que ar treballen fora de casa, un aquestes ens oferisquen la fet que llavors no ocorria. mateixa capacitat energètica ¿Va errar Keynes o ens hem neta ni la seua versatilitat). equivocat nosaltres? Així mateix, en l’àmbit El seu pronòstic es fodel mercat laboral, l’abunnamentava en el fet que Vicent Cucarella en la conferència organitzada pel Col∙lectiu dància de recursos i enerl’avanç de l’eficiència i la Serrella a la Casa de Cultura el 21 d’octubre actual. gia va permetre la denomimecanització ens ajudaria a nada «destrucció creativa cobrir la major part de les de llocs de treball». Segons aquesta, la necessitats bàsiques, permetent-nos dedel planeta. En conseqüència, el nivell mecanització destruïa ocupacions en dicar menys temps al treball remunerat de producció i consum hauria de ser alguns sectors, però al mateix temps i més a altres tasques familiars, socials, ja menor, especialment en les societats comportava una generació neta de trecomunitàries, artístiques, d’esbarjo. I opulentes occidentals. En cas contrari, ball gràcies a l’augment de producció probablement s’hauria complit si no és estem condemnant les generacions fuen els sectors nous i a la generalització perquè la nostra societat ha comés aldel consum. menys dos errors: la creació d’infinites No obstant això, en l’actualitat ens necessitats «artificials» –que ens llienfrontem a un escenari amb límits que guen al treball més del que seria raoimpossibilitaran el creixement econòmic nable– i l’escàs repartiment del fruit de generalitzat a llarg termini, en el qual la la mecanització entre els treballadors. robotització substituirà llocs de treball Per tant, seria convenient ser més sense que hi haja possibilitat de generacrítics amb les suposades necessitats ció neta de treball per la falta de creixe«publicitades» per un sistema que inment. En aquestes circumstàncies resulta tenta créixer infinitament, una pretenpertinent plantejar-nos paradigmes nous sió impossible en un món de recursos per a gaudir d’una vida més senzilla, safinits. I al mateix temps hauríem de ludable, familiar, cooperativa i comuniplantejar accions comunitàries, coopetària; així com més respectuosa amb el ratives i col·laboratives que permeteren medi ambient i que permeta repartir el repartir socialment l’èxit de la mecanittreball i els fruits de la mecanització. zació i la robotització. No caiguem de nou en el parany que Tinguem en compte que l’anhelat ens lliga amb «noves necessitats». Femcreixement econòmic a una taxa real del ho no solament pel nostre benestar, sinó tres per cent anual implicaria duplicar la tures a disposar de menys recursos que també per a deixar als nostres descenproducció i el consum cada vint-i-cinc l’actual, així com a patir els efectes del dents la possibilitat de viure en unes anys aproximadament, i multiplicar-los temut canvi climàtic provocat pels noscondicions almenys similars a les què per més de díhuit als cent anys. Tantres excessos insostenibles. nosaltres heretàrem. Eduquem els nosmateix, l’escassesa de recursos naturals Durant les últimes dècades ens hem tres joves perquè gaudisquen dels plai energètics no permet aquesta fantasia beneficiat del regal que implica l’ús de ers de la sobrietat i de la llibertat que de creixement permanent; més encara, recursos naturals i combustibles fòssils açò comporta. ❦ tenint en compte que des de la dècada abundants i barats, fins a l’extrem de del 1980 la nostra petjada ecològica és perseguir el creixement econòmic sense *Economista, autor d’Economia per a un futur sostenible (Bromera, 2016 ) superior a la capacitat de regeneració valorar-ne els efectes perniciosos (canvi

«El nivell de consum hauria de ser ja menor, en cas contrari, estem condemnant les generacions futures a disposar de menys recursos que l’actual»

Octubre 2017

Barcella | 15

Damià Mollà, sociòleg de la Mariola J. Antoni Santonja

«En eixe caminar i caminar que és el símbol de la vida», com deia el poeta, hi ha en el temps d’una existència tota una mena de cruïlles, de circumstàncies que ens determinen la personalitat de l’esser: família, dona, fills, estudis, treball, festa i amics. Vull testimoniar, per mitjà d’aquestes lletres, l’agraïment personal a la memòria del finat Damià Mollà i Beneyto, sociòleg de la Mariola, per tot allò que al llarg d’uns anys ha significat de lleialtat, d’amistat desinteressada i referència com a pauta de conducta en la interpretació d’una realitat social i econòmica d’aleshores. Gràcies, amic Damià. Corria la dècada dels anys 1970, la crisi en les fàbriques de mantes a Bocairent pegava amb força. Després de treballar a casa Ibanyes i a casa Mestre, em quede sense faena. Damià és a Londres. M’escriu una carta instant a anar-me’n amb ell. A casa, els meus pares no ho consideren viable. Vaig a la mili. De tornada a la vida civil, Damià m’ofereix anar a viure amb ell, a València. Quina sorpresa la meua, en acceptar. En entrar a sa casa entrava en un altre món, d’on els llibres, molts llibres, eren l’eix de la convivència amb uns amics que allí vivien, tots ells prenyats d’una il·lusió, d’una esperança fins aleshores desconeguda per a mi: la lectura, la paraula, barcella, la política, el cine, el teatre… La cultura, en general, arrelava dia rere dia. Per allí van passar una gran quantitat de persones, que en el temps, han sigut rellevants en la cultura i política del nostre país: Josep Vicent Marqués, Carme Alborch, Vicent Franch, Julio Máñez, Pep Vilaplana, Enric Benavent i un llarg etcétera. Damià representava en aquell ambient el centre on tot rodava al seu voltant. La Universitat i la política han fet d’ell un punt de referència al País Valencià. Damià naix a Bocairent (1946-2017), féu el Batxillerat a Ontinyent al col·legi dels pares franciscans, va estudiar Dret Barcella | 16

Josep Villarubia i Damià Mollà en la inauguració de la sala de la Biblioteca de Bocairent que porta el seu nom.

i Economia a València i Barcelona. Doctor per la Universitat de València i professor de Sociologia a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, durant més de trenta-cinc anys es va de-

«Vull testimoniar l’agraïment a Damià Mollà i Beneyto per la lleialtat, l’amistat desinteressada i la referència en la interpretació social» dicar a la docència i la investigació. Fou president del Consell Directiu de l’Institut Valencià d’Investigacions Socials. Ens deixa un sucós camí de treball per a interpretar la realitat social i econòmica del País Valencià com fins aleshores ningú no havia fet: El País Valencià com a formació social (Prometeo, 1979), Premi Fontana Rosa d’assaig.

Estructura social al País Valencià (Diputació de València, 1982). En ell ens parla d’estructura demogràfica i població; del creixement vegetatiu: natalitat i mortalitat; moviments migratoris; piràmides de població, per edats i sexes. Tot dins del que ell anomena el «Carrer Major del País Valencià», que avui anomenem Corredor Mediterrani. De Impura Natione: el valencianisme, un joc de poder (Tres i Quatre, 1986). Junt amb Eduard Mira, obté en els Premis Octubre el Joan Fuster d’assaig per aquesta obra. Els autors, posen de relleu la necessitat d’un mite col·lectiu, arrelat al nostre passat que projecte una il·lusió de futur com a nació dins del context de les Espanyes. Aquelles il·lusions van donar lloc a les Tertúlies de l’Hotel Inglés, moderades per Vicent Franch i que donaren forma al llibre col·lectiu Document 88. Al Ciudad de Alcoy publica el 28 de gener de 1988 un article amb el títol «Moros i Cristians, entre el romanticisme i el fet nacional», com a membre de l’Associació Cultural Bekirent, on posa de manifest el seu pensament al voltant de les festes de moros i cristians com element de cohesió d’un poble dins de l’eix industrial Alcoi-Ontinyent (Bocairent, Banyeres de Mariola, Muro, etc.), on triomfarà una revolució socioeconòmica de tipus manxesterià front els interessos de l’agromercantilisme folklorista de València ciutat i la seua horta, amb unes conseqüències posteriors de respostes conservadores que anul·laren qualsevol iniciativa renovadora. Acaba dient: «El dia que declaren les festes de moros i cristians festes nacionals del País Valencià, és molt probable que l’Estat unitari i centralista que ens ha tocat de suportar se’n ressentirà, i potser aleshores estarem en condicions de transcendir-lo». Ara cal agafar el testimoni deixat a les noves generacions i aprofundir en eixa il·lusió de treball i estudi per un futur com a poble, on homes i dones siguen més lliures i solidaris, com a premissa del pensament de Damià. ❦ Octubre 2017

Plurilingüisme a debat Lorena Ferre

D i s c r i m i n a c i ó. Sí, així qualifica el PP i part de la ciutadania aferrada a tot el que diu aquest partit polític, al Programa d’E n s e nya m e n t Plurilingüe Dinàmic (PEPD) que ha elaborat la Conselleria d’Educació del País Valencià durant aquest curs, sense oblidar que, actualment, està suspés cautelarment pel Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. La meua condició de mestra, juntament amb la meua trajectòria com a tal, em fa discrepar totalment amb aquest terme. En primer lloc, vull recordar que un dels objectius de l’escolarització és assolir un grau de competències bàsiques per desenvolupar-se en societat i, una d’aquestes competències, és la lingüística. S’ha de viure al País Valencià per començar a entendre la situació lingüística de cada comarca en concret. És força difícil de resumir en quatre línies però, a banda d’haver-hi zones de predomini lingüístic castellà, també ens trobem amb zones de predomini lingüístic valencià on, part de la societat, té una espècie de rebuig cap a la pròpia llengua i cultura, un menyspreu que, tot i que cada vegada és menor, ha estat fomentat durant anys per la part política que hi governava. Aleshores, ens trobem amb diferents fronts oberts a l’hora de parlar de llengua i cultura: castellanoparlants, valencianoparlants i valencianoparlants que menyspreen la llengua. En un territori com és el nostre (amb dues llengües oficials) i seguint els estudis de filòlegs i pedagogs, la llengua minoritzada hauria de ser la llengua més reforçada a l’escola, si volem que aquesta societat siga bilingüe; a més, com més llengües s’aprenguen, més capacitat lingüística i cultural té una persona, Octubre 2017

El conseller d’Educació, Cultura i Esport Vicent Marzà.

a més d’una facilitat més gran d’aprendre una altra llengua. Qualsevol persona que mitjanament es dedique al tractament i aprenentatge de les llengües no tindria cap dubte de com ha de treballar

«El menyspreu a la llengua pròpia, tot i que és cada vegada menor, ha estat fomentat durant anys per la part política que hi governava» aquest tema a l’escola. Però bé, remuntem-nos en el temps. Anem a l’any 1983. En aquest any sorgeix la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament en Valencià (LUEV), tot i contant amb els vots en contra del Partit Popular. Aquesta llei tracta d’establir el model lingüístic educatiu al País Valencià, però les zones on el predomini lingüístic és el castellà estan exemptes de l’aprenentatge del va-

lencià. És a dir, des de l’any 1983 fins ara hem tingut escoles de diferents línies: PEC (programa d’ensenyament en castellà, darrerament PPEC, programa plurilingüe d’ensenyament en castellà), PEV (programa d’ensenyament en valencià, posteriorment, PPEV) o PIL (Programa d’immersió lingüística). Fins i tot hi ha escoles de doble línia, amb diferents programes per a l’alumnat d’un mateix centre, PPEC i PPEV, a triar per les famílies de l’alumnat. S’ha demostrat que aquest model és un fracàs del bilingüisme, ja que les zones de predomini lingüístic castellà i aquelles famílies castellanoparlants que trien un PPEC no acaben l’escolarització amb competències lingüístiques en les dues llengües, a més de crear-se molts guetos a les escoles de doble línia, un fet que s’observa dia rere dia per part del professorat. Davant d’aquest problema, on no es donen les mateixes oportunitats d’eixir ben formats de l’ensenyament bàsic obligatòri a tot l’alumnat, el Govern actual del País Valencià aposta per la millora d’aquest amb la creació del PEPD, un Programa d’Ensenyament Únic per a tot el territori, amb sis nivells (bàsic 1, bàsic 2, intemedi 1, intermedi 2, avançat 1 i avançat 2). Els nivells es diferencien els uns dels altres per la quantitat d’hores d’exposició de cada llengua en les àrees acadèmiques i al centre: com més bàsic, més hores de la llengua dominant i com més avançat, més hores d’exposició de la llengua minoritzada i la llengua estrangera. Cada escola triarà el nivell de partida que hi crega òptim per a tot l’alumnat tenint en compte les circumstàncies actuals de capacitació del professorat en anglés i valencià, les Barcella | 17

condicions sociolingüistes de l’alumnat i l’ús social de les llengües oficials del territori on es troba el centre educatiu. Amb l’objectiu d’arribar al bilingüisme de tot l’alumnat es dissenyaran les estratègies que li ofereix el Programa Dinàmic per anar passant d’un nivell a un altre fins assolir els avançats. Molts lectors s’estaran preguntant: «¿Per què no un únic programa en valencià, com és el cas de Catalunya?» Com ja he comentat abans, el País Valencià és molt divers i té encara molta feina per fer. Per a començar a construir, no es pot imposar; primer s’haurà de respectar i estimar per part de la majoria de la ciutadania. Possiblement, per això aquest procés d’ensenyament plurilingüe dinàmic, on es va avançant des d’un punt de partida que tria la gent involucrada en cada zona. Segons les UEM (Unitats d’Ensenyament Multilingüe de les universitats d’Alacant, València i Castelló), el que assegura el plurilingüisme és el nivell avançat. ¿Qui tria el programa lingüístic del centre? En primer lloc, el Claustre (com a experts en temes educatius i analitzant totes les variants del seu alumnat en qüestió) fa una proposta al Consell Escolar i és aquest, format per famílies, alumnat i professorat, qui aprova el nivell que es desenvoluparà a l’escola. D’aquesta forma, es té molt en compte la situació de cada centre, ja que hi ha molta diversitat i cadascun té unes necessitats diferents per portar a terme el camí cap al plurilingüisme. Tot i havent-hi triat un nivell, no comporta que eixe centre sempre va a quedar-se en aquest mateix, ja que, al llarg dels anys i a través d’autoavaluacions, hauran d’anar avançant en nivells, pujant escalons per a poder oferir al seu alumnat formar-se en un plurilingüisme real. Deixem de parlar com a mestres i posem-nos en la pell de mares i pares. ¿No ens agradaria que els nostres fills i filles acabaren la seua escolaritat amb una major competència lingüística per a poder tindre més oportunitats quan siguen adults? Crec que la resposta és unànime. Aleshores, ¿per què tant de rebombori al respecte? Hem de deixar de banda l’autoodi de molta gent del País Valencià que, seguint la política del PP, ha utilitzat la nostra llengua i cultura com a eina política destructiva i avancem pel que fa a qualitat de l’ensenyament. ❦ Barcella | 18

Capgirar l’educació Pau Calabuig A les classes de Filosofia, acostume a parlar als alumnes sobre Henry David Thoreau, un escriptor i pensador original que va viure a Nova Anglaterra al segle xix. Entre les idees d’ell que treballem a classe, hi ha una que m’agradaria destacar ací, especialment: «Escoltem i assimilem sols el que ja sabem a mitges. Si hi ha alguna cosa que no ens afecta, que està fora de la nostra perspectiva, que per experiència o enginy no atrau la nostra atenció, per molt innovador o destacable que siga, quan algú ho diu, no ho sentim, quan algú ho escriu, no ho llegim o, si ho fem, no se’ns queda.» Trobe que aquesta és una de les idees que més èxit arriba a tindre entre els meus alumnes, a la classe de Filosofia. De fet, la seua experiència diària a l’institut confirma aquesta intuïció: que de la gran quantitat d’informació que els alumnes llegeixen o treballen a classe, al llarg d’un curs, tan sols una mínima part capta la seua atenció d’una manera suficientment significativa –normalment perquè té a veure amb la seua experiència vital més immediata, ja siga present o passada– com per a quedar-ne gravada d’una forma duradora a la memòria. Personalment, considere que és una idea sobre la qual encara hem reflexionat poc al món educatiu, sobretot pel que fa a les implicacions pràctiques, potser perquè suposa un sever i radical qüestionament de la nostra activitat com a docents i del disseny i l’estructura bàsiques del nostre sistema educatiu. Ho comente, ara, en relació amb la controvèrsia sobre el lloc de la Filosofia al currículum suscitada els últims anys arran de l’aprovació de la LOMQE. Sincerament, crec que la Filosofia pot jugar –i, de fet, juga– un paper important en el desenvolupament del pensament crític en l’etapa de l’adolescència. Sols això ja hauria de justificar una presència mínimament rella-

vant de la Filosofia al currículum i és el que em pertoca reivindicar, com a professor de Filosofia. Ara bé, com a membre de la comunitat educativa i com a persona que té un interés en la filosofia i en l’educació en general, trobe que, principalment, hauria de sol·licitar a la comunitat educativa i als responsables del nostre sistema educatiu una consideració més acurada a la manera com aprenen –i potser fóra millor dir com no aprenen– els nostres alumnes. Comptem ja amb una vasta experiència, pel que fa a pedagogies alternatives, que demostra, sobradament, que l’aprenentatge centrat en l’alumne és molt més eficaç i eficient que el model centrat en el currículum. Si bé és important que els meus alumnes coneguen Sòcrates, Plató, Kant o Nietzsche i sàpien explicar bé el seu pensament, encara és més important que valoren i aprecien els pensaments d’aquests filòsofs com a rellevants en la seua vida i enriquidors en molts aspectes. Ara bé, mentre que jo puc exigir-los, com a professor, que coneguen el pensament d’aquests filòsofs, no puc exigir-los que els aprecien o que arriben a connectar amb ells. Conéixer-los és responsabilitat dels alumnes, fer que arriben a apreciar-los és la meua responsabilitat. Però això sols puc fer-ho a través de la seducció i del respecte a les seues inquietuds i sensibilitats cap a l’aprenentatge. Habitualment, tendim a considerar que aquesta dimensió emocional de l’aprenentatge és secundària i, sobretot, académicament irrellevant. Però el cervell humà no funciona així, realment. El cervell sols aprén allò que estima. Primer naix l’efecte i d’aquest prové el coneixement. Pretendre ferho a l’inrevés és com posar el carro davant del cavall. En fi, potser hauríem de començar a capgirar algunes coses a l’educació. ❦

«El cervell humà sols aprén allò que estima»

Octubre 2017

Amb orgull de ser negres i cantar blues Acabava de complir quaranta anys, feia unes setmanes que hivernava al seu apartament de Nova York, Maya Angelou (Saint Louis, Missouri, EUA, 1928-2014) tractava de refer-se d’un colp capaç de deixar-la muda. Tenia l’encàrrec d’anar a San Francisco a escriure una sèrie televisiva que mostrés els lligams culturals entre Àfrica i els afroamericans. Blacks. Blues. Black parlaria dels negres a Àfrica abans de portar-los a Amèrica, on havien creat el blues –la tristesa–, però en la dècada dels seixanta s’alçaren amb dolor i orgull per la seua llibertat. L’escriptora estava engrescada en aquest projecte quan de sobte li arribà el suggeriment de Robert Loomis, editor de Random House, d’escriure la seua autobiografia. Maya li donà un no rotund. Acabava de complir quaranta anys i no es veia amb cor d’escriure sobre ella, potser més avant, ara estava en plena creació d’una sèrie documental molt ambiciosa, ni parlar-ne, de la vida. Més tard, en ple frenesí de la gravació del primer programa de Blacks. Blues. Black, Loomis torna a buscar-la i amb un to pacient li demanà si ho havia reconsiderat. Ella li recordà que estava ficada en cos i ànima a la televisió. Amb tot, l’últim dia del programa l’editor la cridà de nou i amb una actitud burxeta aconseguí que Angelou comencés el primer volum autobiogràfic, I Know Why the Cage Bird Sings, escrit en un quadern groc a la cuina de sa mare, a San Francisco. Però anem al 4 d’abril de 1968, el dia del seu quaranté aniversari, quan la seua amiga Dolly McPherson telefonà i li feu prometre que no connectaria la ràdio ni el televisor abans que ella hi arribés. Maya Angelou havia passat el dia cuinant al seu apartament. Tot a punt per a un grup d’escriptors i amics de Harlem. Dies després estava previst que Maya viatgés a Atlanta a l’encontre de Martin Luther King i visitar en trenta dies les ciutats més grans d’Amèrica i les llurs esglésies per a trobar-se amb germans i germanes protagonistes conjuntament de la lluita pels drets cívics. Quan Dolly entrà a casa de Maya, aquesta, en veure-li la cara li digué: «EnOctubre 2017

Lourdes Toledo

Maya Angelou (1928-2014).

tra. No serà per a tant». Dolly podia anticipar el dolor que la notícia provocaria en la seua amiga. Com Maya escriuria més tard en l’últim volum autobiogràfic, A Song Flung Up To Heaven, «hi ha paraules que no poden ser escoltades perquè l’oïda no les reconeix, són els ulls els que les visualitzen a poc a poc». Aquell capvespre d’abril una gran multitud de novaiorquesos enfilaren cap a Harlem demanant-se per què M. L. King. Aquella nit

«Hem posat la nostra supervivència en els poemes i les cançons. En les llegendes» molts afroamericans se sentiren abandonats. ¿Què vindrà ara?, s’hi demanaven. Per a Maya no era la primera pèrdua dolorosa, abans havien desaparegut Malcom X (1925-1965), la seua àvia, el seu oncle Tommy, però la pèrdua de M. L. King era una fiblada més aguda. Feia només dos anys que Maya havia tornat als Estats Units procedent de Ghana. L’objectiu del seu retorn era trobar-se amb Malcom X a Nova York i treballar junts des de l’Organització de la Unitat Afroamericana (OAAU en anglés) per a elimi-

nar-hi el racisme. A Sud-àfrica tenien els ulls posats en els líders afroamericans i veien en els seus mètodes i el seu exemple un camí per a lluitar contra l’Apartheid. Malcom confiava en Maya i l’esperava perquè ella parlava des de l’ànima i amb els peus a terra sempre. Sabia connectar amb la gent. Maya, però, no acudí directament a l’encontre de Malcom, li digué que abans volaria a San Francisco a visitar la seua família. L’endemà Malcom X fou assassinat. A Maya li ho digué per telèfon la seua amiga Ivonne, abans de demanar-li per què havia tornat als Estats Units, si era un lloc de bojos. Maya ni tan sols pogué contar-li quin era el motiu del seu retorn. El propòsit del viatge de Maya havia estat fulminat; dos anys més tard tornaria a passar. Després del segon tret, Maya havia decidit amagar-se del món, no veure ningú. El seu amic Jimmy Baldwin li feia arribar cada dia el dinar fins que un dia anà a casa d’ella i li digué: «Vesteix-te, has d’eixir d’ací». En una festa amb amics i gent que coneixia Maya, Jimmy li digué: «Maya, hem sobreviscut a l’esclavitud i no per ser forts. Els natius americans, que també eren forts i eren a casa seua, no sobrevisqueren al genocidi. ¿Tu saps per què hi hem sobreviscut nosaltres? Hem posat la nostra supervivència en els poemes i les cançons. En les llegendes. Hem ballat per a sobreviure a Congo Square de Nova Orleans i tot això ho hem afegit a les nostres cassoles quan guisàvem fesols rojos. Duem la supervivència en els nostres cossos quan ens vestim amb els colors de l’arc de san Martí». Aquells dos trets i la força de la supervivència feren de Maya l’escriptora i poeta que ja era i la duen a contar la seua vida d’una manera clara i brillant. Els sis llibres d’autobiografia són el crit de resposta a la pèrdua, al «i ara què», són el testimoni d’una dona mestra a obrir un camí rere l’altre, caure i alçar-se, d’una força que desafia l’immobilisme, perquè «caminar per un camí nou és difícil, però no més difícil que romandre en una situació que no alimenta la totalitat de la dona». ❦ Barcella | 19

Alcoi, la ciutat dels prodigis Fonèvol

quota. Els festers ho A Alcoi estem vivint veien amb bons ulls canvis en la Festa i quan el greuge comaquesta és la nostra paratiu el patien les opinió sobre com dones de ple dret. La van les coses. conseqüència és que, Quant al nombre cada vegada més, hi de dones de ple dret, ha festers que demaque l’Associació de nen «Un tratge, una Sant Jordi sempre filà», homes i dones es nega a donar-nos, amb la mateixa inducalculem que ara mentària, els mateimateix en són unes xos drets i els matei150, cosa que ens xos deures. sembla un gran canEns fa pena penvi si ho comparem sar en els esfereïdors amb les tres dones casos de dones que, que hi havia el 1999. any rere any pateixen D’altra banda, no es Fotografia presentada al XII Concurs fotogràfic Fonèvol. Hay mentira, d’Armando Jordà Vila. el càstig per haver-se pot negar que encara atrevit a pagar fulla, està molt lluny dels una de les quals, far6.000 festers homes. ta d’esperar justícia, ha acabat deixant Pel que fa a l’Ajuntament, una de freUn altre pas en el llarg i tortuós sender la filà. Les injustícies cap a les dones da i una de calenta. La de calenta és el cap a la igualtat és la iniciativa, per part en la Festa continuen sent constants i suport que ha donat a diferents iniciatide l’Associació de Sant Jordi, en el sentit doloroses. Una volta més, volem donar ves que fomenten la presència de dones, d’eradicar les figures secundàries reserles gràcies a les dones que, malgrat que com escollir el 2017 una autora per al vades per a les dones al si de les filaes, fa tan de temps que suporten la sequecartell de festes o fer la nostra Entradeles anomenades col·laboradores, jimenas, ra, ens han portat un poquet de reixiu i ta a abril. La de freda és la campanya cuotas cero derechos cero, etc. continuen cridant la pluja. per a eliminar els estereotips sexistes, Tot i l’espectacularitat de la particien la qual ha triat, com a un dels seus pació d’unes poques dones en els actes huit exemples, el president de la instifesters, tot i la alegria que ens produtució que millor il·lustra la desigualtat: eix comprovar-ho, no podem obviar l’Associació de Sant Jordi . que són fets aïllats. La participació és L’any 2015 va ser clau en el camí minoritària i hi ha moltes filaes que no cap a la igualtat d’homes i dones en la permeten l’entrada de les dones. Festa. Aquell any la presència de dones També volem fer una llista amb els en la Primera Diana i la extraordinàcanvis positius, alguns fugaços, que ria resposta del públic van anunciar el s’han fet en els darrers anys i que ens canvi. El 2016 les esquadres de dones fan mirar el futur amb esperança: tres també van significar una fita imporfilaes amb el disseny femení pràctitant. Malauradament, no ha hagut cap cament igual que el masculí, amb dialtra esquadra amb dones a l’Entrada. ferències perceptibles, però poques; La cronista, que va ser una dona des del cinc filaes amb dones participant a 2014, torna a ser un home i tretze filaes les dianes; dues filaes amb dones fent continuen sense cap dona de ple dret. esquadra; una cronista amb veu en la Un fet molt positiu de les properes directiva de l’Associació de Sant Jorfestes serà la presència de dones i xidi, una autora del cartell, dones portant quetes en la Glòria, que participaran en També volem ressaltar que, cada imatges a les processons, moltes dones esquadres mixtes. La ciutat veurà que volta més, les parelles de les festeres de participant en els assajos de les filaes; el cel no caurà sobre nosaltres davant ple dret es poden vestir de festers i llui formacions mixtes a l’Alardo, les proeixe prodigi, com ja van demostrar les ir el trage oficial de la filà sense pagar cessons i la Diana. festeres de la Filà Chano en l’arrancada com els altres homes, cosa que molesta I queda molt per fer. ❦ de la Diana d’enguany. els festers de fulla que paguen tota la

«Tot i la alegria que ens produeix la participació de dones en actes festers, no podem obviar que són fets aïllats. La participació és minoritària encara»

Barcella | 20

Octubre 2017

Els editors Ponències del congrés celebrat a Biar el 2016 La dansa dels altres. Identitat i alteritat en la festa popular Raül Sanchis Francés i Francesc Massip (eds.) Catarroja-Barcelona: Afers-Iconodansa-Lairem, 2017, 378 pàgs. Fruit del congrés homònim celebrat a Biar del 7 al 9 de juliol de 2016, aquest volum recull les ponències i els estudis a l’entorn de l’altra banda de l’alteritat: la identitat. La necessitat de l’antagonisme per definir-se ha generat relats i ficcions de llarga alenada en totes les cultures. El combat d’oposats és un dels arguments més transitats per l’espect acle escènic i dansístic de tots els temps, com ho demostren la gran quantitat de pervivències tradicionals arreu del món. En aquest llibre hi concorren investigadors de diverses procedències i especialitats interessats en desgranar les múltiples cares d’una figura festiva ancestral i prolífica: la de l’altre. Al llarg de la història, als europeus els ha atemorit, obsessionat i, fins i tot, fascinat la idea de l’altre, una imatge abstracta, vaga i de contorns difícils de precisar. Ara relacionada amb construccions conceptuals mítiques com la del salvatge, ara projectada sobre figures de base real i històrica com la d’àrabs, turcs, gitanos i indígenes africans, asiàtics o americans, la idea de l’altre ha estat un dels motors més prolífics en la construcció de les narracions festives. El teatre, l’espectacle, la dansa i la música de caràcter tradicional i popular estan farcits de personatges que encarnen la diferència a través d’aspectes mítics, llegendaris, ètnics, religiosos, polítics o, fins i tot, antropomòrfics. Hom hi pot trobar en festivitats com el Corpus, el Carnestoltes o les festes majors d’arreu, Octubre 2017

danses de salvatges, de moros, de cristians, d’indis, de folls, de gegants, però també de dimonis, d’àngels, de monstres, de fenòmens o d’animals fingits. En definitiva, tot un complex univers que es pot aixoplugar sota el paraigua de l’alteritat, un concepte filosòfic encunyat fa uns anys però que en realitat és antic i està íntimament relacionat amb la definició del jo per oposició a l’altre. Així, el diàleg festiu entre els uns i els altres amaga un relat que ens permet resseguir l’evolució de les interrelacions entre diferents identitats al llarg dels segles. La dansa dels altres aprofundeix en l’estudi d’aquestes relacions, principalment al voltant de les festes de moros i cristians, a partir dels materials documentals historiogràfics, etnogràfics i iconogràfics més diversos i des de diferents branques del coneixement com ara l’antropologia cultural, la història, la sociologia, la filologia, la història del teatre i de la dansa o la musicologia. ❦

Barcella Un atles lingüístic dels parlars valencians Els parlars valencians Vicent Beltran Calvo, Carles Segura-Llopes València: Publicacions de la Universitat de València, 2017, 396 pàgs. A partir dels estudis consolidats i d’un meritori treball de camp amb enquestes dialectològiques a informants de més de 250 localitats de la geografia valenciana, Els parlars valencians descriu la riquesa lingüística que presenta el català al País Valencià. L’obra s’organitza en quatre parts: la primera mostra una visió general de les característiques dels parlars descrits, mentre que en el segon apartat es classifica i en descriu cadascuna de les varietats estudiades. La tercera està ordenada segons l’estructura tradicional de

les monografies dialectals, que inclou la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic. Tanca el llibre l’Atles lingüístic dels parlars valencians, amb 56 mapes a tot color on queden representades geogràficament les variacions lingüístiques. Els treballs que han donat lloc a aquest llibre han estat mereixedors del Premi IEC Joan Coromines de Lexicografia i Onomàstica 2017. ❦

Barcella Número especial pel 20é aniversari de Caràcters Caràcters, 80 València: Publicacions de la Universitat de València, 2017, 47 pàgs. Amb el número 80 es celebra els 20 anys de la publicació de la revista Caràcters, que en aquesta ocasió dedica les pàgines centrals al poeta i editor Vicent Berenguer amb articles de fons de Marc Granell, Rosa M. Belda, Ismael Sempere, Josep Lluís Roig, Manuel Guerrero, Pau Vadell, Elisabet Armengol i Lluís Alpera. També trobareu reflexions d’actualitat a les columnes de Lluïsa Julià, Víctor Obiols, Jordi Puig i Laura Basagaña. A més compten amb una entrevista feta per Anna Vallbona a Miquel Desclot. Josep R. Cerdà i Juan Armenteros completen la secció «Diàlegs inacabats» amb els seus articles sobre les assignatures de Literatura Universal i Filosofia. La secció final li correspon a Laura López, qui ens acosta a la poeta Anise Koltz. Els textos estan magníficament acompanyats per les il·lustracions de Diego Ingold. El 16 d’octubre, al Col·legi Major Rector Peset, es va fer la presentació de la revista i la clausura de l’exposició «80 Caràcters. 20 Anys (1997/2017)». A l’acte van assistir Marc Granell, poeta; Juli Capilla, escriptor i editor; Vicent Berenguer, poeta i editor, i Begonya Pozo, directora de Caràcters. ❦ Barcella | 21

Vicent Berenguer El dilema valencià: no som bilingües Poetry-Antologia de la poesia realista valenciana. Identity Magazine, Thomas F. Glick i Lluís V. Aracil (eds.), Cambridge, Mass., EUA, 1966, núm. 24, 72 pàg., anglés-català Amb el títol, «A Valencian dilema-Un dilema valencià» es publicava un article de Lluís V. Aracil en la revista Identity Magazine (1966) en el qual sens dubte es planteja per primera vegada amb una clarividència inusual la mitificació del bilingüisme dels valencians i un examen de les seues causes que, des de llavors ençà, la mentablement no han fet sinó confirmar-se i a g r e uj a r- s e ma n ifest ament. El fet és que la idea, l’implícit, que els valencians som bilingües s’ha imposat d’una manera aclaparadora amb el resultat que el retrocés de la població valencianoparlant és un fet, un conjunt cada dia més minoritari, davant el grup de monolingües en castellà. Ironies de les suposades virtuts del proclamat, però no demostrat, bilingüisme que ha vingut sempre invocat per determinats intel·lectuals (començant per Menéndez y Pelayo i Unamuno) més els sectors socials i polítics que han abandonat la llengua, tots en perfecta connivència. L’anàlisi d’Aracil és lúcida i pot sintetitzar-se, entre altres explicacions, en el fet que el mite no disfressa únicament una situació, sinó que igualment justifica una conducta i estalvia una mala consciència. Així, sense renegar de l’origen, el bilingüisme ha servit per a justificar la castellanització. El bilingüisme es propugna però no es practica, és una coartada molt eficaç. L’operació en els valencianoparlants produeix el trànsit de relegar el valencià pel castellà, que s’imposa en totes les situacions útils en Barcella | 22

la vida, fins a oblidar el valencià perquè aquest va formant un reducte local, familiar, un submón. A banda la situació del present, la castellanització bé que l’hem poguda observar no sols a les capitals i les gran ciutats, sinó també als pobles. La virtut d’Aracil és que des dels anys seixanta ha fet una anàlisi molt exhaustiva i contundent d’aquest procés de pèrdua de la llengua viva amb l’esma de traure a la llum el conflicte en totes o moltes de les seues evidències i provocar o proposar una presa de consciència «per a remoure els vels amb què piadosament o pudorosa –covardament o interessada– han volgut amagar-nos-el», i plantar cara als tabús i il·luminar el fets. A la fi, es tracta d’un article que obri el debat de la defensa de l’idioma i de la comunitat lingüística que, és clar, amb tot el camí recorregut, amb les veus que s’hi han afegit, encara és vital en els nostres dies de continuar i millorar posant-hi més recursos i tota la intel·ligència. Hi cal remarcar que la traducció anglesa no és equivalent exactament a la catalana, ja que contextualitza la situació per al lector nord-americà el qual es suposa que parteix d’un coneixement parcial o bé desconeixement de la situació valenciana. Crec que cal recordar ara aquest article, evidentment, no per cap nostàlgia estètica ni historicista, tot i que les diverses parts d’aquesta publicació sovint han estat una referència persistent i útil, sinó perquè la qüestió –el dilema, el conflicte o laberint valencià– està més viu que mai i, en conjunt i per parts, la publicació sempre produeix reflexions molt sorprenents gràcies als seus ingredients. Aquest número el va concebre Lluís Aracil com una monografia bàsica però rigorosa per a explicar al poble nord-americà la realitat del País Valencià, tot aprofitant que els discos de Raimon començaven a difondre’s entre l’ambient universitari; així, una part de la tirada es va imprimir a València, quatre-cents exemplars, per a destinar-la a la gent del País Valencià. L’edició va estar coordinada per Thomas F. Glick, llavors professor d’Història a la Universitat de Harvard, i el mateix Aracil. El número inclou per començar «Una història breu del País Valencià» per Manuel Ardit, professor d’Història Moderna de la Universitat de València. Segueix l’esmentat article d’Aracil; a continuació s’inclouen unes quantes il·lustracions de l’Equip Crònica (Rafael Solbes i Ma-

nuel Valdés) als quals també es deu la il·lustració de la coberta, «Burgés valencià fumant un cigar». I per fi, com consta en la coberta: «Anthology of Valencian Realist Poetry-Antologia de la poesia realista valenciana» que, en efecte, es tracta d’una sorprenent mostra de poetes (Joan Valls, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Emili Boïls, Joan Lacomba, Joan Riera, Alpera, Alfons Cucó, Aracil i Raimon), en bona part significatius, amb una introducció de Lluís Alpera, qui en resum proposa el cultiu de la poesia de sàtira social i la poesia cívica, seguint els exemples de Pere Quart i Salvador Espriu, respectivament. La decisió d’incloure, com en tota la resta, amb els poemes originals la tra-

«La idea que els valencians som bilingües s’ha imposat amb el resultat d’un conjunt cada dia més minoritari, davant el grup dels monolingües en castellà» ducció anglesa produeix un efecte nou molt atractiu en la lectura, per aquesta raó pense que publicar el poema-cançó de Raimon «D’un temps, d’un país» és adient per a experimentar com ressona ara aquest crit sobre la realitat –crit de realitats o somnis– després de tant de temps per la gent que ja la coneix o potser –espere– la troben fresca, malgrat tot, per als que la descobrisquen hui. Aquest número també consta una bibliografia del tema país en l’època, molt orientativa però significativa del despullament que hi regnava en la qüestió. Per acabar, com a aspectes propis d’aquestes publicacions, s’hi inclouen alguns anuncis publicitaris: d’un llibre de poesia de la poeta May Sarton, de l’orfebre Gusils i la llibreria Schoenhof’s de Cambridge, de la mateixa revista, d’Edicions 62, d’Edicions d’Aportació Catalana, d’Edigsa i Concret Llibres de València. ❦ Octubre 2017

Raimon

Xàtiva, la Costera, 1940 D’un temps, d’un país

Of a time, of a country

D’un temps que serà el nostre, d’un país que mai no hem fet, cante les esperances i plore la poca fe. No creguem en les pistoles: per a la vida s’ha fet l’home i no per a la mort s’ha fet. No creguem en la misèria, la misèria necessària, diuen, de tanta gent. D’un temps que ja és un poc nostre, d’un país que ja anem fent, cante les esperances i plore la poca fe. Lluny som de records inútils i de velles passions, no anirem al darrera d’antics tambors. D’un temps que ja és un poc nostre, d’un país que ja anem fent, cante les esperances i plore la poca fe. D’un temps que ja és un poc nostre, d’un país que ja anem fent.

Of a time that will be ours, of a country we have never made, I sing the hopes and lament the little faith. We don’t believe in pistols: man was made for life, not death. We don’t believe in misery, the necessary misery –the say– of so many people. Of a time that’s now a little ours, of a country that we now build, I sing the hopes and lament the little faith. We are far from useless memories, from old passions; we will not march behind ancient drums. Of a time that’s now a little ours, of a country that we now build, I sing the hopes and lament the little faith. Of a time that’s now a little ours, of a country that now we build. «Anthology of Valencian Realist Poetry», Identity Magazine, 24, Cambridge, Mass., 1966 Traducció de Nona Walker

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL

FIRMA

15 euros l’any