__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 57 | FEBRER DE 2016 | ANY XX | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

Crònica de Lesbos

|7 | Teresa Sempere i Carles Molina

|11| Entrevista

Raül Sanchis |13| El valencià a la Diputació de València |14| En defensa de La Llegenda |15| Supremacisme toponímic |16| Florirem, d’ESIR |17| La dolçaina, més que un instrument popular |18| L’obra periodística d’Enric Valor |19| Els Albero, un viatge fins al segle xv xv |20| Fotógrafs: Eva Máñez |22| Poetes: Sylvia Plath


L’època del Partit Popular està vist que s’acaba amb amb un exemple de desgovernança i corrupció que supera qualsevol límit imaginable. Potser no hi ha cap Conselleria, Diputació i determinats Ajuntaments on no hagen utilitzat els pressuposts públics en benefici propi i del partit. Ja fa molts mesos que la premsa ho explica, és un partit encausat i els noms propis dels irresponsables, quan han actuat els jutges, ja no poden tapar-se ni justificar-se. En l’agonia o viacrucis del PP, caldrà veure si són capaços de perpetuar-se amb altres sigles i amb altres cares, que si són fills polítics dels Fraga, Aznar i assimilats, difícilment podran fer cap política nova. Fins ara, les successions amb dofins nomenats a dit han trencat amb el pare polític i han aprofundit més en la corrupció anterior, semblava Itàlia o Argentina.

els populars ja s’han fet prescindibles. Trencar amb la ideologia o renovar-la és L’altre fet significatiu fruit de les poben difícil, la cultura postfranquista amb lítiques neoconservadores és la reacció vots està ben arrelada, el clientelisme, la i l’acció de la gent coacció i el vot de la por indignada, demòcrahan fet la resta. tes convençuts, les La renovació polítiesquerres, una gent ca o la ruptura amb el plural que ha entrat a PP sembla que la reprela política i vol desensenta Ciudadanos, amb volupar la democràmoltes expectatives cia i exigir polítiques perquè no s’ha desgassocials dignes. El PP tat governant. Davant ha vist tard aquest fel’exemple negatiu que nomen i hui les joves s’ha guanyat el PP, els generacions, les xarneoconservadors de C’s xes socials i els moguanyen influència preProtesta per la corrupció. viments cívics d’opodicant el centrisme i la sició han capgirat la política sense ideologia, suposada estabilitat d’un PP víctima de una singular democràcia no exempta de la seua pròpia ambició. Ara, doncs, la contradiccions, però una bona opció per política només podrà passar per la plua desmarcar-se de la pudor que emaralitat i per la democràcia, pareix senzill na del PP. La nova dreta té ací un bona però serà revolucionari. BARCELLA. ❦ oportunitat per a implantar-se, perquè WP © 2016

El viacrucis popular

Salvador Llosà REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 57 - febrer 2016 - any XX Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere. Maquetació: Josep Miquel Martínez. Publicitat: Enrique Sempere. Dipòsit Legal: A. 562-1997. Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola. Portada: Teresa Sempere amb altres cooperants a l’illa de Lesbos, 2016 (fotografia d’ Andronikos Konstantinos Dimopoulos).

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.banyeres.com revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

Febrer 2016


Alcoy al día © 2016

WP © 2016

Lleó ibèric de Bocairent exposat al Museu Sant Pius V de València.

Jorge Sedano és ara regidor de Ciudadanos.

El Lleó ibèric original de Bocairent s’exhibirà temporalment al poble gràcies a la cessió del Museu Sant Pius V

Nou colp dels tribunals a l’urbanisme de l’era Sedano

El Museu de Belles Arts de València ha accedit a cedir temporalment a Bocairent el lleó ibèric del segle iv aC trobat el segle xviii al terme municipal del poble perquè forme part de l’exposició dedicada a aquesta peça en el 120 aniversari de la donació de l’escultura al museu municipal bocairentí. L’Ajuntament de Bocairent va demanar l’any passat al Museu Sant Pius V, conegut com el Museu de Belles Arts, que cedira aquesta peça al municipi per a exposar-la al Museu Arqueològic Vicent Casanova, inaugurat el 1970, que ara n’acull una reproducció creada a partir d’un motle fet per Vicent Pallardó. L’exposició que s’hi farà, ara que s’ha confirmat la presència de l’obra original, estarà coordinada per Joan Castelló Cantó, llicenciat en Història

Febrer 2016

de l’Art, i per la regidoria de Cultura i Patrimoni. El consistori preveu fer activitats paral·leles com visites escolars o publicacions sobre la troballa del lleó. La peça arqueològica coneguda com el Lleó ibèric de Bocairent el va donar al Museu de Belles Arts de València Vicent Calabuig i Carra, catedràtic de la Universitat de València i propietari dels terrenys de la lloma de Galbis on van trobar a mitjan segle xviii la figura original ara fa 120 anys. El lloc concret de la troballa està a quatre metres a l’esquerra de la Font de la Mallaeta, al costat contrari a la senda on sembla que va existir un poblat ibèric, que no ha estat encara investigat. El Lleó ibèric es va trobar accidentalment quan tractaven de fer una bassa en aquesta font pròxima al mas de Galbis. ❦

El Tribunal Superior de Justícia estima un recurs de La Carrasca-Ecologistes en Acció i declara il·legals l’aparcament i les àrees exteriors del McDonald’s d’Alcoi. El Govern municipal del PP, quan Jorge Sedano era l’alcalde, va permetre que un McAuto s’instal·lara en una zona verda ocupant una superfície cinc voltes superior a la que podia utilitzar legalment. El grup ecologista destaca que en aquest assumpte han col·laborat des d’un principi amb l’Associació de Veïns de la Zona Nord per tal de defensar la zona verda. La sentència del TSJ anul· la les resolucions del Govern municipal de l’any 2007, per tant, no va ser legal concedir-li ni l’àrea d’aparcament en la superfície del parc, ni els carrils d’accés, ni les terrasses i àrees jocs d’ús privatiu per als clients de l’establiment. ❦

Barcella | 3


Vicent Luna © 2015

CB © 2015

CIBIO © 2016

La investigadora Vanessa Martínez.

Firma de llibres dels autors a Banyeres.

Sopar Ovidi, maset dels Llauradors de Beneixama.

Localitzada a Banyeres la rosa més antiga d’Europa

Presentacions del llibre Quan xiula l’avi al País Valencià

Sopar Ovidi Montllor de l’IEVM a Beneixama

El director de l’Estació Biològica Torretes d’Ibi, Segundo Ríos, i la investigadora Vanessa Martínez, han localitzat l’espècie de rosa més antiga d’Europa a Banyeres de Mariola, en un marge de la carretera comarcal CV-795. Es tracta d’una de les roses conreades més antigues d’Europa, probablement la primera, i constitueix la base genètica de la majoria dels cultius genètics. Aquesta troballa és fruit de la recerca etnobotánica sobre la flora ornamental que estan desenvolupant al centre de les Torretes. En concret, han trobat una població assilvestrada de gran grandària de Rosa gallica. Segons els investigadors, és la segona població d’aquesta espècie localitzada a les comarques d’Alacant, pel fet que ja es coneixia una pròxima al litoral en la comarca de la Marina Alta. ❦

La Biblioteca Municipal de Banyeres de Mariola es va omplir de gom a gom per a la presentació del llibre Quan xiula l’avi. L’acte va tindre lloc l’11 de desembre passat de la mà de César Barceló i Clara Berenguer, banyerencs i autors d’aquest conte punyent i tendre amb el qual han obtingut el II Premi Internacional d’Àlbum Infantil Il·lustrat Ciutat de Benicarló. Altres ciutats han acollit presentacions d’aquesta publicació, com Benicarló, Algemesí, València i Castelló de la Plana. D’altra banda, la Diputació de València ha seleccionat el llibre per a distribuir-lo entre les agències de lectura de les biblioteques públiques de les comarques de València. L’excel·lent promoció que comporta això per al llibre s’afegeix a la bona acollida que està tenint l’àlbum entre el públic familiar. ❦

El passat 5 de desembre es va celebrar al maset dels Llauradors el Sopar Ovidi organitzat per l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM) amb la participació i suport del Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi. Josep Guia fa fer una projecció de fotografies, algunes inèdites del 20 de maig de 1972 del I Festival de la Cançó, celebrat a Beneixama, on va cantar l’Ovidi Montllor. Després del sopar va tindre lloc l’actuació de Vi Negre, amb recitats d’Ismael Sempere i acompanyament a la guitarra de Rubén Martí. L’acte es va completar amb la lectura de poemes per part de les persones del públic que van voler intervindre. El sopar-tertúlia organitzat pel l’IEVM va congregar persones de tots els pobles integrats en l’àmbit d’actuació d’aquest institut d’estudis. ❦

Barcella | 4

Febrer 2016


Barcella

Maliakos Nikos © 2016

Timonet a Rafa Payà per col· laborar durant dinou anys amb la revista Barcella dibuixant la secció del còmic. Rafa ha demanat un relleu que té ben merescut. Gràcies pels cinquanta-cinc dibuixos que has regalat als lectors.

Arribada a l’illa de Lesbos de refugiats sirians fugint de la guerra.

Argelaga a alguns usuaris de vehicles de motor que utilitzen el camí forestal de la Mallaeta com una pista de competició deteriorant la via i posant en perill les persones que passegen o fan esport.

Més de 3.500 persones van morir creuant el Mediterrani l’any passat alhora que l’Estat espanyol admetia només 12 refugiats Davant l’allau de persones que busquen entrar a la Unió Europea fugint d’Àfrica i d’Àsia per diverses causes, cal recordar algunes dades recents. Segons informació de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) durant 2015 el nombre de migrants i refugiats que van creuar la frontera cap a Europa per mar o per terra va superar el milió de persones. Més de 3.500 persones van morir creuant el Mediterrani. Al voltant de 600 morts van tenir lloc en aigües entre Grècia i Turquia. La meitat d’ells, eren xiquets. El tràfic de persones al Mediterrani és un negoci que mou fins a 650 milions de dòlars cada any. L’Oficina Europea de Policia (Europol) estima, segons les previsions més conservadores, que almenys 10.000 xiquets refugiats han desaparegut només arribar a Europa. Se-

gons experts, podrien trobar-se en mans d’organitzacions de tràfic de persones. Més de 80.000 refugiats i immigrants han arribat a Europa per via marítima durant les primeres sis setmanes de 2016 segons ACNUR. L’OTAN segueix enviant bucs de guerra a l’Egeu per a frenar els refugiats. La Unió Europea equipara els cooperants amb els contrabandistes, a través d’una normativa que criminalitzaria oenegés i voluntaris que presten ajuda humanitària als refugiats. El nombre de refugiats que s’ha compromés rebre la UE és de 160.000. L’Estat Español hauria de rebre’n 15.000. Fins al moment, només 12 persones han sigut admeses. La proporció de refugiats arribats el 2015 signifiquen poc més del 0,1% de la població de la UE, una de les regions més riques del món. ❦

Timonet a l’Associació de Reis Mags de Banyeres per haver encarregat a Sergi Gómez uns texts nous en valencià i pels canvis escenogràfics que han estat molt encertats.

Argelaga al Govern municipal d’Onil conformat per PSPV, Podem, EUPV i Blanes per votar en contra d’una moció de Compromís que sol·licitava que els veïns pogueren accedir a la documentació municipal en valencià. Encara és més lamentable que aquest govern demanara «paciència» en l’aplicació de la llei, quan portem trenta-quatre anys de cooficialitat del valencià.

Timonet a l’Ajuntament de Banyeres per donar la importància que cal a la festa tradicional de Sant Antoni en organitzar una foguera i balls a la plaça Major.

Argelaga al Govern de l’Estat espanyol que impedeix a la Generalitat Valenciana que envie un vaixell a les illes gregues per a recollir més d’un miler de refugiats. Molts municipis veuen frustrat el seu desig d’acollir les persones que fugen de la guerra. Febrer 2016

Barcella | 5


ST © 2016

Anunci d’una tanca publicitària.

[El Periódico, 2-09-2013] Els actes programats van des del 29 de gener fins el 15 d’abril de 2016.

Comença la itinerància de l’exposició «Ballar el moro» entre Banyeres de Mariola, Bocairent, Ontinyent i Biar Els pobles de Banyeres de Mariola, Biar, Bocairent i Ontinyent han preparat un projecte expositiu transversal sobre les semblances de les festes i els balls de moros i cristians que mantenen aquests pobles. L’exposició recull els rastres de balls festius d’arrel tradicional on el moro fingit, contraposat o no al cristià, representava un paper rellevant. Per mitjà d’un recorregut iconogràfic, fotogràfic i textual, amb la dansa com a eix conductor, s’il·lustren les múltiples figures de moro festiu i dramàtic des de l’Edat Mitjana ençà. Altres activitats complementàries són la taula redona a Banyeres de Mariola, «Orígens i diversitat de les festes i danses de moros», i a Biar el congrés «La dansa dels altres. Alteritat i joc en la festa popular: moros i cristians i altres figures».

Barcella | 6

El passat 29 de gener s’inaugurà a Bocairent l’exposició i la seua itinerància, amb una conferència de Raül Sanchis Francés, comissari del projecte. El 20 de febrer, a Ontinyent, va tindre lloc una trobada de balls de moros i cristians, cavallets i gegants dels diferents pobles participants. La sorpresa es va donar amb la recuperació del Ball dels moros de Bocairent que s’havia perdut namb el temps i, amb motiu d’aquesta exposició, es va recuperar en les festes d’enguany. L’11 de març hi haurà una conferència a Banyeres de Mariola, i el 15 d’abril el congrés i la clausura a Biar. ​Aquest projecte ha obtingut el suport del Museu Etnològic de Barcel​ona, la Universitat Rovira i Virgili i la d’Alacant, les associacions Lairem i Iconodansa, i els ajuntaments respectius​.​❦

José Juan, eres tonto

Jordi Évole […] José Juan era guàrdia civil i estava destinat al port. Es deia que aquella era una destinació temptadora. Es veu que en aquella època era relativament fàcil corrompre’s en un lloc així (segur que ara no passa). Les mercaderies il·legals acabaven entrant gràcies a suculentes propines que se’n portaven alguns benemèrits agents. Eren com complements salarials que el costum havia convertit en «quasi» legals. […] Però José Juan mai va sucumbir. José Juan mai va acceptar un sobresou. José Juan mai va agafar res que no fóra seu. […] Prompte en el barri es va córrer la veu del comportament de José Juan. I també prompte es va córrer la veu que José Juan era tonto. Igual tenim més José Juans dels que ens pensem. Tant de bo. La mala notícia és com premiem en aquest país l’honradesa. I no parle ja dels qui manen. Parle de nosaltres, dels ciutadans del carrer, que volent o sense voler seguim fent els ulls grossos davant les corrupteles quotidianes que ens passen per davant. […] No estem acostumats a recriminar al nostre cunyat que no pague l’IVA en el dentista […]. «Jo no sóc tonto»… però mentre seguim pensant que José Juan sí que ho és, seguirem alimentant aquest país que ara sembla que a molts ens repugna. ❦ Febrer 2016


Crònica de Lesbos (I) Teresa Sempere

Stefania Mizara © 2016

Fa quasi un mes que he tornat i cada matí, quan em desperte, encara seguisc revisant en el mòbil què ha passat la nit anterior o de matinada. Això no ha de ser sa. En algun moment hauré de desconnectar d’aquests xats que sovint m’informen quants bots i on han arribat, si les persones estan bé, si hi ha hagut canvis de telèfons d’emergència. Quan em trobe amb familiars, amics i coneguts em pregunten mig compungits i amb cara de llàstima: «Llavors, ¿com ha anat l’experiència?» Encara no he aconseguit homogeneïtzar una resposta: ¿Quina part vols que t’explique? ¿La de què estava fent a Lesbos? ¿La del drama humà? ¿O la de com em sent després de tot allò?, conteste. Va ser una qüestió premeditada, de final d’octubre. Disposava de temps, em podia permetre comprar els vols i tenia motivació suficient per a no quedar-me de braços creuats davant allò que diàriament eixia als mitjans. «Però filla meua, ¿és precís que te’n vages? No pots esperar que arriben ací?», em va dir ma mare quan li ho vaig insinuar. «No mare, és allí i ara. Tranquil·la que només seran unes setmanes; després torne». Amb Carles ens vam posar a buscar i seleccionar informació, grups en xarxes socials; intercanviàrem telèfons, preguntàrem i ens reunírem amb altres voluntaris que ja havien anat. Qualsevol detallet era valorat. Fins a l’últim moment estàvem oberts a canviar: déiem que aniríem a Lesbos però érem conscients que podia ser això o Eidomeni (Macedònia) o altre lloc on calguera ajuda. Hi havia diverses ONG operant a l’illa amb les quals col·laborar, però Plàtanos va ser el nostre destí. Platanos Refugee Solidarity és una estructura de col·laboració internacional basada en principis d’autoorganització, solidaritat i dignitat. L’han conformada nombrosos membres i associacions des Febrer 2016

Base de Platanos Refugee Solidarity a l’illa de Lesbos.

d’octubre del 2015, moment en què una desena de persones procedents de l’Assemblea Pedion Areos d’Atenes, amb el suport de l’Assemblea de Lesbianes, es va desplaçar a Skala Sikamias (Lesbos) per a rebre refugiats. Resulta que mentre molts europeus es trobaven feliçment estiuejant a final de juliol, la capital hel·lena començava a ser un caos. Centenars de refugiats ja s’havi-

«Va ser la gent d’organitzacions de base els qui es van organitzar i mobilitzar per a resoldre la situació» en jugat la vida en aigües de l’Egeu; havien escapat de les patrulles de Frontex i arribaven al port del Pireu esperançats i decidits a superar les batudes de la policia grega (que pretenia allotjar-los en camps de concentració o als infernals soterranis de les comissaries). Acampaven al cèntric parc Pedion Àreos ignorats per la comunitat internacional i, per descomptat, pels mitjans de comunicació incapaços de visualitzar el titular del començament d’una de les majors crisis humanitàries d’Europa. Tot i que molts

no vulguen creure-ho: no foren les autoritats gregues o europees les que van prendre consciència del que passava i es van reunir per buscar solucions immediates. Tampoc no va ser l’ACNUR ni les grans i prestigioses ONG. Va ser la gent d’organitzacions de base, de col·lectius, d’ateneus llibertaris i centres socials ocupats els qui es van solidaritzar, organitzar i mobilitzar per a resoldre la situació i cobrir necessitats i drets humans inalienables que estaven sent violats. Això va ser l’Assemblea de Pedion Àreos d’Atenes i d’ací va sorgir el primer equip pioner de Plàtanos. Vam viatjar de nit en ferri durant deu hores fins a Mitilene, capital de l’illa de Lesbos; després un bus a Skala Sikaminias i des d’allí vam baixar un caminet amb oliveres centenàries a dreta i esquerra fins que vam trobar el campament, situat en primera línia a escassos metres de l’aigua. Onejava una bandera del Moviment Antifeixista. Missatges com en un dels taulons de la cuina, «Solidaritat per a la gent. Revolució contra el sistema», deixaven entreveure part de la seua filosofia. Allò pot semblar un lloc caòtic, de barraquisme. Molt de vent i fort, humitat i fang per tot arreu. Una font pública raja un fil d’aigua incessantment, gots de tergopol a la cuina, restes de bosses de plàstic i de mantes isotèrmiques platejades on mires (sí, «Adéu, ecologisme: ho sent però ací hi ha urgències que fan que et deixen en un segon pla»). La majoria de les construccions del campament són fustes de les llanxes que desembarquen. Els bidons de gasolina trobats a bord són confiscats també per a alimentar els generadors elèctrics a la nit. S’hi han pensat tots els detalls. L’equip de Plàtanos s’ha adaptat a la situació de forma autogestionada, sense dependre d’ajudes governamentals, de partits polítics o d’oenegés famoses. Reforçant la solidaritat i negociant a poc a poc amb els locals s’ha ocupat i reinventat l’espai públic. Els Barcella | 7


feliç encara estic esperant-la. Sembla que ve navegant lentament des de la costa turca, amuntonada en una llanxa, incòmoda i mullada. Per cada deu kilòmetres que avança un traficant li cobra mil euros. Sí;

Maliakos Nikos © 2016

bancs de pedra i fusta d’on abans contemplaven l’horitzó turc ara estan en l’interior dels envelats, folrats amb aïllants i mantes, per a canviar les criatures que arriben xopades, pixades, tremolant, plorant. Ara, els nouvinguts, asseguts d’esquenes al mar s’assequen al costat del foc, descansen i prenent una sopa calenta, envien missatges de mòbil tranquil·litzant els familiars, s’abracen, ploren o resen fins que arriba la furgoneta que els du a la segona etapa en algun dels camps de refugiats a la capital. A Plàtanos vaig respirar un aire diferent. Supose que era pel fet de com s’organitzava tot, per aquest treball sobre la marxa, perquè totes les decisions preses es proposaven i es consensuaven en assemblees públiques i obertes pels qui estàvem participant de forma activa. Així, tot i les dificultats, l’experiència de poder viure’l en primera persona va ser fascinant. Durant algunes setmanes em va tocar coordinar l’àrea de dones. Recorde angoixar-me cada vegada que venia tempesta perquè —malgrat que significava aparent tranquil·litat i no afluència de barques— la tenda en la qual distribuíem la roba tenia un problema en una cantonada i l’aigua es filtrava formant una gotera. Fins que la vam reparar, si no vigilàvem de folrar-les bé amb plàstics, algunes caixes acabaven sempre mullades. Aquell va ser el meu quiosquet i allí vaig passar la major part del temps, distribuint sabates i vestimenta seca i neta. Aconseguírem tenir-ho tot organitzat i funcionant de forma molt operativa, millor fins i tot que als campaments veïns dotats amb tot luxe de detalls i infraestructures. Sense cap necessitat d’idiomes, només amb el llenguatge universal de les mirades, els somriures i alguns gestos, va ser molt satisfactori endevinar i encertar-ne els estils; i que, malgrat el cru moment, aquelles dones es trobaren còmodes amb allò que els havíem donat. La dignitat —i el glamur!, bromejava jo— era l’últim que es podia perdre allí. ¿I ara, que com estic? Doncs, mira, vaig a poc a poc. És com que el meu cos va tornar ràpidament, en tan sols unes hores, ben còmode, sense burocràcies, en un avió pel qual sols va pagar cinquanta euros. Però la meua ment, ai!, aquesta inBarcella | 8

Els voluntaris ajuden en l’arribada de refugiats a Lesbos.

si haguera hagut que pagar a preu de refugiada els prop de 3.700 kilòmetres que ara em separen de Lesbos, no hagueren sigut cinquanta sinó tres-cents setanta mil euros de passatge. Més els vint euros de l’armilla fosforita Yamaha, no impermeable, imitació xinesa, que actuarà de placebo però que, en cas d’emergència, s’omplirà d’aigua i es convertirà en un llast que m’enfonsarà. Preus de ganga quan es tracta de salvar la vida, no?

«Tot està connectat. La indiferència i la passivitat deuria de ser un crim. I pecat, per a confessar-lo» Quan estava allí, no vaig tindre molt de temps per a processar, pensar, escriure, cridar o plorar (totes aquestes coses suposen quasi un luxe que no pots permetre’t en eixos moments). Transcorreguts uns dies, ho valores tot molt més, comences a redescobrir-te i a experimentar reaccions davant de coses que no podies ni imaginar: situacions que succeeixen de sobte i que no vénen amb manual d’instruccions. Respires a fons perquè el cor t’oprimeix, però

mantens la calma perquè entens que el més intel·ligent i pràctic davant la importància del que tens davant els ulls és, justament, asserenar-te i somriure als qui de veres arriben angoixats, exhausts, en pànic. Pànic. També en vaig sentir de prop els primers dies: i no era per la por al drama, a la mort, a equivocar-me, a defallir: era pànic a normalitzar tot allò que estava vivint: una situació que ni tan sols havia de succeir. Si normalitzava tot allò, la pobresa, la precarietat, la desigualtat, estava normalitzant també la violència estructural del sistema imperialista. Sé que aconseguisc poc fent-ho, però maleeix profundament aquells que es creuen de braços, miren cap a un altre costat i segueixen vivint còmodament anestesiats davant d’una crua realitat que no volen conéixer. La indiferència i la passivitat deuria de ser un crim. I pecat, per a confessar-lo, no només un pensament, una paraula o obra. També una omissió. Vaig sentir molta ràbia i molta impotència amb tot el que vaig veure a Lesbos, com també cada vegada que se’ns equiparava amb contrabandistes per donar ajuda humanitària. Potser per tot això me’n vaig vindre també esperançada. Perquè encara que siguem pocs, estem en el camí correcte. Vaig entendre que aquesta no és una crisi de refugiats, és una crisi humanitària, de valors. I que som responsables directes i indirectes de les injustícies que ocorren en aquest món. Tot està connectat. Cada decisió que prenem, per insignificant que ens semble, repercuteix en la globalitat. Resoldre aquesta crisi no és només una obligació legal, és també un deure moral. Menys omissions i més consciència. Més sensibilitat, fraternitat i empatia, per favor. Perquè a la dignitat humana, a la llibertat, a la democràcia i a la igualtat, no se’ls fica obstacles o se’ls deixa darrere d’una tanca filferrada. Perquè els drets humans no es negocien a quotes. Perquè aquest món és de qui el camina, el navega, el recorre i, sobretot, lluita per fer d’ell un lloc més just on viure en pau. (Banyeres de Mariola i Alacant, febrer 2016. @tereseta) ❦ Febrer 2016


Crònica de Lesbos (II) Carles Molina

Maliakos Nikos © 2016

Són les set del matí del 30 de desembre de 2016 i la megafonia del ferri ens desperta avisant que en menys d’una hora arribem a Mitilene, capital de la petita illa grega de Lesbos, a tocar de Turquia. Vaixell encara en moviment amb les comportes de popa ja obertes, Tere, amiga i companya en aquest viatge, i jo, esperem, abrigats i carregats amb les motxilles plenes de ganes, dubtes i pors. Ja estem ací, ens diem. Després d’aconseguir recarregar la targeta SIM grega comprada dos dies abans als carrers d’Atenes, pugem a l’autobús que ens portarà a Skala Sikaminias, un poblet de la costa al nord de l’illa. És el lloc més proper a la costa turca, perfectament visible a només deu kilòmetres de distància, el lloc on el flux de barques atapeïdes de refugiats ha estat major fins al dia d’avui. Allà ens trobem amb Platanos Refugee Solidarity, un camp de refugiats de primera línia construït al voltant d’un preciós plataner. Es tracta d’una organització autogestionada internacional que treballa des de fa uns mesos a primera línia de rebuda i ajuda directa i que serà la família que ens acollirà durant unes setmanes en aquest trosset de la Mediterrània. Lesbos. Lesbos és una d’eixes boniques illes gregues que s’omple de turistes a l’estiu i on a l’hivern, amb la baixada del turisme, el camp i la pesca prenen el relleu. Però la situació geogràfica i geopolítica ha fet d’aquesta illa el pas de centenars de milers de persones fugint de guerres i misèria. És, i ha estat des de fa molt, una de les portes d’eixe somni europeu de futur i suposada prosperitat. Així, la quotidianitat de l’illa ha acabat integrant tot allò del que la resta de la Unió Europea vol continuar aliena. Els pescadors remolquen barques de refugiats quan tenen problemes mar endins, els voluntaris de tot arreu viatgen a la part de darrere de camionetes que van a collir olives, veFebrer 2016

Els voluntaris ajuden en l’arribada de refugiats a Lesbos.

ïns que obrin les seues cases a famílies de refugiats i els hi preparen i distribueixen menjar mentre esperen dies al port per a poder agafar el ferri cap a Atenes. També hi ha, com sempre, aquells que s’intenten aprofitar dels voluntaris, dels refugiats, de les misèries d’aquest món. Res de nou. Xifres i context. Per entendre el que passa a Lesbos cal entendre el que està passant a pocs kilòmetres de les fronteres de la Unió Europea. La sagnant guerra a

«Els acords de la UE amb Turquia per mantenir la misèria lluny han donat via lliure a les màfies» Síria és la principal causa d’aquest èxode massiu actual però ni de lluny l’única. Així, mentre la major part dels refugiats que arriben són sirians (al voltant del 45% segons dades d’ACNUR), també hi trobem afganesos (al voltant del 25%) i iraquians (al voltant del 15%), completant-se el gruix de gent amb el degoteig d’altres nacionalitats que van des de kurds a iranians passant per marroquins i tunisians. Aquests, però, que no fugen directament de la guerra siriana i que escapen

només de la fam, de la manca d’esperança i de la repressió per raons polítiques no són considerats refugiats per la UE, només migrants econòmics, sense cap (amb alguna excepció) dret d’asil. I és que entre les persones migrants també hi ha classes. Prop d’un milió de persones van arribar per mar el 2015 a Grècia; més de mig milió només a l’illa de Lesbos. Però les dades oficials d’ACNUR mostren que el gener de 2016 ja havien aplegat a les costes de Lesbos prop de 36.000 persones (trenta-una vegades més que en el mateix període de 2015). I també ACNUR ha comptabilitzat que han perdut la vida en l’intent 272. Xifres oficials, perquè només l’Egeu sap realment quants somnis s’han quedat pel camí. És ben complex entendre una guerra com la de Síria que ja va cap als cinc anys. Més fàcil d’entendre és com el tancament de la frontera per terra entre Turquia i Grècia (una ruta molt més segura que el mar Egeu) i els milionaris acords de la UE amb Turquia per tal de mantenir la misèria lluny de casa, han donat via lliure a les màfies per vendre viatges cap al somni europeu a bord de bots pneumàtics sobrecarregats, de mala qualitat, amb motors defectuosos i sense patró, fent pagar entre 800 i 1.800 dòlars per persona (el camí invers val deu euros en ferri) a persones desesperades per creuar les aigües que separen l’infern de l’esperança, aigües on malauradament una part d’ells només trobaran la mort. Camins per a buscar un futur. Un ésser humà que fuig de la mort i la misèria buscant un futur. Aquest és el perfil de qui es juga la vida a la mar. Tota la resta de tòpics són això, tòpics. L’acord signat per la UE i Turquia lluny de parar el flux de barques només ha fet que aquestes isquen a hores de poca llum (quan suposadament la policia no els veu), és a dir, de nit o de matiBarcella | 9


Andronikos Konstantinos Dimopoulos © 2016

Mentre la neu i el vent ens tallaven la ara només els voluntaris treballen en prinada, afegint-hi perillositat a un viatge pell un matí després de la guàrdia nocmera línia). Mullats i tremolant caminen de per si molt arriscat. turna, vaig sentir una companya dir que fins que algú els troba. I hi ha aquells Si fa bona mar, arriba un flux més o la neu era pels rics. Només aquells que que mai no arriben… menys constant de barques, unes deu o podem veure nevar des d’un lloc calent, I d’allà als diferents camps de regisquinze a la nostra zona el mes passat, amb tre. Qui té dret es registrauna mitjana cinquantarà com a refugiat, d’altres setanta persones per baresperaran que els accepten ca. Els més pobres semcom a immigrants i amb pre poden triar entre una sort els donaran permís per barca amb un centenar de estar-se un mes a Grècia. persones a bord o creuar L’exemple que està donant en un dia de mala mar. el poble grec al món mereiMés possibilitats de troxeria un article a banda. bar la mort al camí, però Una part d’ells romanja se sap que la vida val el dran atrapats a Atenes, alque pots pagar, i el negoci guns podran eixir de Grècia ha de continuar. Un negonord enllà pagant en molts ci que mou una mitjana de casos més del doble per un dos milions de dòlars dia autobús d’allò que ens cobranomés al nord de Lesbos. rien a nosaltres. Que tinguen Quan des de terra es sort, perquè els caldrà. veu una barca, una de Treballs a la base de Platanos Refugee Solidarity a l’illa de Lesbos. Sols el poble salva el poles organitzacions amb ble. Dies abans d’arribar a mitjans marítims (en el Lesbos vam saber que la policia amenaamb roba de qualitat i vora el foc, pocas de Skala Skamnia: Proactiva Open çava de destruir el camp de Plàtanos. La den veure bonic el que per altres és un Arms, MSF, Greenpeace o Plàtanos) construcció d’una consulta de metge (amb infern de gel, va dir. escorten (o remolquen si cal) els refugimaterial reciclat) per atendre refugiats maMolts esquemes mentals se’ns trenats fins a un lloc segur on desembarcar. lalts ocupant part de la via pública era un quen quan alcem una miqueta la mirada Allà, voluntaris ajuden la gent a baixar, delicte intolerable, com també ho era que mar enllà. Thank you, thank you, welcoatenen els refugiats amb mantes tèrmiuna organització no registrada enlloc estime my friend. Mama! Mama!, paraula ques (i atenció mèdica si cal) i els porten gués rebent i ajudant persones que entraven universal amb xiquets als braços de vofins a un dels camps de primera línia on al país de manera il·legal. Després de molluntaris (els primers que ixen de la barca) se’ls intenta donar roba eixuta, menjar ta pressió per part de diversos col·lectius esperant que el pare o la mare baixe. Macalent i beure, i una mica d’escalfor al i l’oberta desobediència que la gent del lalts, massa dies, massa fred, joves i famívoltant d’una foguera. camp va manifestar la policia va marxar. lies somriuen i s’abracen ja a terra, fotos Els sirians que solen arribar són els Tornaran. El 16 de gener un grup de bomde grup i selfies després d’una xicoteta que han pogut pagar un viatge gens babers espanyols va ser arrestat per la policia rat. Classes mitjanes i altes amb estudis i per ajudar una barca que es trobava en profeines abans de la guerra, que una vegada blemes. El 20 de gener amb temperatures recuperat l’alè i la temperatura corporal, sota zero alguns bots de refugiats van apatrauen el mòbil, que portaven en bosses réixer a l’horitzó. Les organitzacions amb de plàstic, i criden la família per a dir que vaixell van ser immobilitzades per Frontex han arribat bé. Alguns expliquen que van (Policia de Fronteres de la UE), que aquell perdre la família a la guerra, altres que pel dia va decidir que només ells (amb una sola camí però que confien retrobar-se… barca) se’n farien càrrec. Falta de mitjans Afganesos, pakistanesos, iraquians, i mitjans immobilitzats. Un xiquet de tres etc. Cadascú porta a l’esquena un viatge anys i una dona van morir de fred per esvictòria. Caminar sense sabates, te o sopa, molt diferent. Recorde perfectament un perar massa temps mullats al mig del mar. escalfor i roba eixuta. Xiquets immòbils afganés d’uns quaranta anys que expliFutur (el de tots). «Si tens por pel fred que en mitja hora juguen i pincava que venien a peu des del seu país, d’anar-hi, vés-hi amb por. Si tens por de ten amb voluntaris, oracions que ixen de caminant, corrent quan hi havia homes fer-ho, fes-ho amb por.» Se’m repetia al l’altaveu d’un mòbil. Frustració quan no hi amb fusells, explicava l’home. Arrere cap aquesta frase que Tere havia llegit ha roba suficient i només pots donar-los quedaven entre dos i tres mesos de vien veu alta en algun lloc de camí a Lesun somriure. Inimaginable l’efecte d’un atge. Parlaven de fred i de cadàvers pel bos. I així serà. Ells continuaran venint, somriure o una abraçada. Tractar com a camí, de gent que mor per hipotèrmia darrere no queda res, nosaltres també persones les persones, d’igual a igual, tan (especialment xiquets). Un company va ho faríem. De tornada em pregunte senzill que de vegades se’ns oblida. preguntar a un grup d’afganesos per què quin serà el futur de tanta gent, i també Diferent l’arribada d’aquells que toanaven tan poc preparats per a la mar i el d’aquesta Europa egoista nostra, i el quen terra en un lloc i moment on cap la resposta va ser que mai no l’havien futur de nosaltres mateixos. ❦ voluntari els ha pogut veure (perquè fins vista fins a aquell moment.

«Ells continuaran venint, nosaltres també ho faríem»

Barcella | 10

Febrer 2016


Raül Sanchis Francés Josep Miquel Martínez

Manel Cusidó © 2016

Raül Sanchis Francés (Banyeres de Mariola, 1976) desenvolupa actualment una tesi doctoral sobre dansa i música festiva d’arrel tradicional a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Ha estat professor associat de la Universitat Politècnica de Catalunya i investigador col·laborador en grups de recerca de diverses universitats. Des del 2014 forma part dels grups internacionals de recerca «Literatura, Art i Representació a la llarga Edat Mitjana» (LAiREM) i «Iconografia de la dansa a l’Edat Mitjana» (Iconodansa), coordinats des de la URV. Un dels seus darrers projectes ha estat l’exposició «Ballar el moro. Danses festives de moros i cristians a la Mediterrània occidental», de la qual n’és el comissari. —L’exposició Ballar el moro ha començat la seua exhibició a Bocairent i després es veurà a Ontinyent, Banyeres de Mariola i Biar ¿Com ha estat possible que quatre regidories de cultura de quatre pobles distints hagen programat aquesta activitat conjunta? —L’exposició Ballar el moro es va estrenar el 14 de setembre de 2014 a Tarragona en un congrés internacional sobre balls parlats que va organitzar la URV. En aquell moment començà un seguit d’itineràncies que la portaren per diverses poblacions de Catalunya i del País Valencià. A través de la premsa i, sobretot, de la revista Barcella, li va arribar la notícia de l’exposició al regidor de Cultura de Banyeres, Jose Martínez. Ens vam trobar, em va proposar de dur-la al poble i li vaig plantejar l’opció de divulgar-la al voltant de la serra Mariola amb la implicació de diverses poblacions. —Vas fer una xarrada d’introducció a Bocairent per a iniciar la itinerància. Potser fóra una sorpresa per al públic descobrir l’abundant presència del moro festiu arreu del món, vist des Febrer 2016

Raül Sanchis és el comissari de l’exposició Ballar el moro.

d’uns pobles que tenen una tradició de moros i cristians amb antiguitat. —El que planteja l’exposició és analitzar des de diferents punts de vista la figura del moro fingit, contraposat o no al cristià, a les festes de la Mediterrània occidental. Però aquest moro festiu té un paper protagonista en festes d’arreu del món, no només de la nostra zona. Des dels pobles de la Mariola sovint es té la percepció que som a l’origen d’aquesta festa perquè té una presència significa-

«Fer exposicions compartides entre pobles és una fórmula realment interessant» tiva, nombrosa i espectacular, però la documentació ens aboca a uns orígens múltiples i a un nucli geogràfic centrat més al nord de l’antiga Corona d’Aragó. De fet, la primera dada documental que es conserva és del segle xiv i es registra a Barcelona, amb motiu de l’entrada de Mata d’Armanyac el 1373 a la ciutat per casar-se amb l’infant Joan, fill de Pere III el Cerimoniós. Els mariners i els barquers barcelonins protagonitzaren una batalla de taronges feta des de

dues galeres, una sarraïna i una altra cristiana, que navegaven per terra. El gremi dels cotoners va escenificar una representació de turcs i cavallets. Uns dies després es reprodueix una festivitat semblant a la ciutat de València on s’afegeixen a les barques altres elements com un castell. En aquest cas, malauradament, la documentació no especifica el caràcter morocristià. Però és a partir del segle xv que comencen a aparéixer més i més documentacions relacionades amb celebracions com el Corpus, els festejos populars o les efemèrides religioses en què el moro és un protagonista assidu. Al nostre territori ens perviu, sobretot, una empremta de les soldadesques, tot i que, com demostra l’exposició, no és l’única. —Explicaves en la conferència que aquesta festa ha estat en permanent evolució. ¿Això podria entrar en contradicció amb l’ortodòxia que a vegades alguns festers intenten imposar en nom de la tradició? —De manera més o menys perceptible, l’evolució és constant en totes les festes. Quan analitzes els fenòmens festius t’adones que es produeixen successius canvis combinats amb la persistència de certs elements. D’ací cent anys, la festa que celebrem avui dia segur que tindrà elements que s’hauran conservat i d’altres que s’hauran perdut. Durant segles, les estructures de poder són les que normalment han registrat els detalls festius, bé perquè implicaven una activitat econòmica o bé perquè s’havia produït algun conflicte. Així, els fenòmens festius deixen traces efímeres en el temps que, de vegades, són difícils d’interpretar adequadament si no es disposa de tota la informació. La tradició és relativa. Els canvis són inevitables i hui dia també n’hi ha d’haver. No és la mateixa festa la que vivim ara que la que es vivia fa trenta anys, això és indubtable. La societat també ha canviat. Barcella | 11


Barcella | 12

—És magnífic que es puguen reproduir aquests balls i que la gent s’adone que tenen un caràcter diferencial de la festa de moros i cristians d’aquesta zona. A les festes de les Comarques Centrals que tenen una història centenària, si es fan les reintroduccions és perquè la gent ja ho tenia en la ment. Les activitats que s’han muntat ara són només una conseqüència que fa visible la inquietud dels

Manel Cusidó © 2016

—També contes que durant el llarg procés d’investigació que has fet has trobat més balls dels que hom podia imaginar en un principi. —El ball, la música i la representació han estat durant segles els principals mecanismes d’expressió festiva de les classes populars. Però, mentre que la música i el component teatral s’han mantingut dins del marc de la festa de moros i cristians, el ball no ha perviscut amb la mateixa força que tenia, per exemple, durant el segle xix. Amb l’entrada del segle xx comencen a perdre’s alguns balls de moros i cristians, fet que s’accentua amb la Guerra Civil. Però alguns es van salvar, com ara el Ball moro de Banyeres o el Ball de les Espies de Biar. Durant els darrers anys he anat recollint informacions de tota una sèrie de balls com ara partitures, fotografies, descripcions o només simples denominacions, que quan es contrasten et permeten entendre que era una realitat ben viva de la festa popular. —¿Com valores el fet que es puguen organitzar activitats culturals transversals entre diferents ajuntaments, tal com ha ocorregut ara? —És una fórmula realment interessant perquè permet, justament, posar damunt la taula diferents realitats festives que, alhora, tenen moltes semblances. De cara a recuperar determinats balls perduts, si al poble del costat s’ha conservat un ball molt semblant, és més fàcil tindre la informació que permet fer-ne la reintroducció. —¿És encertat reintroduir un ball quan el temps i l’evolució s’havien encarregat de fer-lo desaparéixer? —La festa té un esquema ritual que es reprodueix any rere any, que connecta les anteriors generacions amb les noves i per això funciona. En aquestes transicions intergeneracionals hi ha elements que perduren i d’altres que no. Però com ja he dit, els interessos festius canvien perquè les circumstàncies econòmiques i socioculturals també ho fan. Només el pas del temps dirà si les reintroduccions que estan fent-se tenen un assentament en la festa. —A Ontinyent ha hagut una trobada de balls de moros i cristians, cavallets i gegants dels diferents pobles participants. ¿Estàs satisfet que s’haja aconseguit organitzar aquesta mostra viva amb una recuperació inclosa com la de Bocairent?

darrers temps per recuperar elements perduts de la festa, perquè ara tonen a valorar-se i a considerar-se com un element característic propi. —Cal valorar que es va poder veure en un mateix espai i alhora… —És la primera vegada que es van

«La festa té un esquema ritual que connecta les anteriors generacions amb les noves i per això funciona» poder contemplar junts balls de moros, de cristians i de cavallets de les quatre poblacions. A Catalunya, les trobades de balls són molt habituals perquè hi ha hagut un procés d’investigació i de reintroducció mantingut durant molts anys. Al País Valencià aquest procés encara no ha acabat d’esclatar. Sembla que ara comencen, per exemple, a realitzar-se més

trobades amb un interés per recuperar la memòria perduda de la cultura tradicional. En canvi, s’hi han conservat manifestacions festives coreogràfiques tradicionals que tenen un notable interés. —Després hi haurà una taula redona a Banyeres de Mariola i per a la clausura de la itinerància de l’exposició es farà a Biar un congrés. ¿Què ens pots avançar dels actes finals? —L’itinerari intenta proposar actes que ens donen una idea de la diversitat d’aquestes expressions festives. Tot culmina en un congrés que hem titulat «La dansa dels altres. Alteritat i joc en la festa popular: moros, cristians i altres figures del diferent en el teatre, la música i la dansa de la tradició». S’intentarà reflexionar, sobretot, al voltant de la figura del moro festiu, dramàtic i dansaire, però també s’analitzaran altres figures que conformen les identitats de la nostra societat i que s’expressen a través de la festa. Aquestes figures festives intenten explicar el jo a partir de la contraposició als altres. Apareixeran figures com la del mític salvatge, el bestiari, els gegants, etc. Per dur-ho a terme comptarem amb la participació d’investigadors d’universitats com la d’Alacant, Tarragona, Granada, Oviedo o Barcelona i també amb alguna col·laboració internacional. S’han obert comunicacions, a més, perquè els estudiants de les universitats del nostre país i altres investigadors puguen participar i aportar reflexions i informacions sobre aquestes expressions festives. —¿Quina ha estat la vida de l’exposició Ballar el moro fins ara i quin recorregut ha fet? —El recorregut ha estat llarg. Per exemple, l’estiu passat, amb l’ajut de la URV i el suport dels productors de l’exposició, el Museu Etnològic de Barcelona i l’Associació Cultural Joan Amades, vam fer una traducció a l’anglés i al castellà que acompanya els panells originals. La vam presentar en una conferència especial en el Congrés Internacional sobre Estudis Medievals que es fa tots els anys a Leeds, Anglaterra. Més recentment, aquest mateix gener, vam presentar la traducció al portugués de Ballar el moro en el 41é Encontre Cultural de Laranjeiras (Brasil), una còpia que viatjarà per diverses poblacions del nord-est brasiler gràcies a la col·laboració de la Universidade Tiradentes i la Secretaria de Cultura de l’Estat de Sergipe. ❦ Febrer 2016


El valencià a la Diputació de València El 30 de juny del 1922 cinc diputats provincials —els senyors Moliner, Bataller, Monforte, Flores i Serrano— presentaren una proposició, redactada en castellà, segons la qual es proposava que «se sirva declarar y declare para las deliberaciones, documentos y actas de la Corporación, la cooficialidad de las lenguas castellana y valenciana». Segons la premsa: «No nos ha causado a nosotros sorpresa […] Un espíritu renovador —havia penetrat en la Corporació— que ofrecía síntomas de rebeldía contra el papel oscuro que el centralismo le asignó» («Una lección y un mandato», La Correspondencia de Valencia, 1-7-1922). L’acord de la Diputació Provincial de València fou rebut positivament pel valencianisme polític i cultural de l’època i per diferents sectors de l’opinió pública valenciana. És un exemple que serveix per a descriure la situació de la Diputació Provincial de València quasi cent anys després. Hui, més de sis mesos després de les últimes eleccions municipals i autonòmiques, continuem amb els mateixos defectes i inèrcies que impossibiliten una aplicació real, efectiva i creïble de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), del 1983. Després dels cent dies de cortesia que es donen a les noves corporacions, tot continua igual, i pot empitjorar. L’equip de govern (PSOE-Compromís) amb els socis (EUPV i Podem), malgrat les declaracions més o menys públiques, està deixant-se dur per la inèrcia d’una institució profundament castellanitzada en la qual el valencià és una llengua d’acompanyament, les excepcions a banda, però cal superar aquestes inèrcies, que no s’han sabut trencar o bé no es plantegen seriosament. És clar que hi ha la pàgina web (en valencià i castellà, mèrit del govern anterior) i en algunes àrees l’ús del valencià té una presència positiva, però cal presentar-se als valencians i valencianes amb la normalització lingüística requerida per la societat, sense obviar els instruments legals i tècnics que hi ha a l’abast. Per posar un cas, l’edició del Butlletí Oficial de la Província, és fa en castellà, només cal ferne el seguiment, renunciaren a la publicació bilingüe, desmantellaren el servei que Febrer 2016

Pere Gantes

Dival © 2016

Vicent Berenguer

Jorge Rodríguez, president de la Diputació.

en feia la publicació en valencià i castellà, suprimiren les noves tecnologies que ho permetien i optaren pel model: «se publica como viene». El fet és que en la relació que manté la Diputació de València amb la ciutadania té prioritat el castellà, no és casual que el pressupost i la plantilla de la Diputació per a l’any 2016 s’haja publicat en castellà, com tota la vida, per cert, i quant a l’activitat interna, gràcies que han traduït la nòmina mensual al valencià. No prima en el funcionament administratiu el criteri d’igualtat davant els ciutadans,

«L’equip de govern està deixant-se dur per la inèrcia d’una institució profundament castellanitzada» prima el desinterés i la girada de cara per a mirar a l’altra vorera del carrer. Així, l’activitat de la Diputació es fa majoritàriament en castellà (decrets de personal, convocatòries de selecció, actes dels plens, pressupostos, plantilles i concursos, etc.), i només en una determinada proporció va el valencià com a llengua d’acompanyament, la inèrcia és

ferma; el simbolisme del valencià és alt, però la normalitat zero. Els anteriors mandataris de la Diputació, del Partit Popular, amb el valencià com a llengua d’acompanyament, amb el text bilingüe, ja cobrien bé les aparences. Per això, si ara des dels responsables polítics als caps de servei no assumeixen la legalitat no serà possible ni amb un regiment de tècnics lingüístics capgirar mínimament l’empoderament de què gaudeix el castellà i la recastellanització galopant; és una responsabilitat de tots els empleats públics. Però, el que és més greu, ¿quin model lingüístic tenen els actuals governants de la Diputació? Si mirem els seus programes electorals no hauríem de tindre cap dubte. Si observem el que fan, lamentablement, tampoc. Ja cal que alguna corporació en siga conscient, que es pose, de veritat, a treballar pel país, que es supere la fal·làcia d’un bilingüisme que ha alçat una autèntica barrera entre la població, que s’hi faça honor als diputats valencians del 1922, i encara més que complesca la llei en vigor. Si no es planteja aquesta qüestió serenament i rigorosa s’hi balafiaran no sols els recursos personals i tècnics de l’Administració Pública sinó que s’enganyarà la gent en una època en què les joves generacions han optat clarament per aprofundir en la modernitat i en la democràcia que començà arran la mort del general Franco, època que ara s’ha entés millor molts aspectes. Estem plantejant un problema que no afecta només la Diputació de València, sinó totes les diputacions, el conjunt de l’Administració valenciana. La ciutadania ja ha desmitificat i denunciat les dècades anteriors tan marcades per la corrupció i la tergiversació de qualsevol legalitat imaginable, això sí, invocant altes causes patriòtiques en les dates senyalades. Per això, afirmar i defensar la llengua dels valencians no és una finalitat, és una base de la democràcia que requereix una Administració Pública legal i no una barrera d’autoritarisme i marginació social, una superació del que judicialment està coneixent-se dels diversos governs del Partit Popular. ❦ Barcella | 13


En defensa de La Llegenda Josep Miquel Martínez

Barcella © 2016

la Coral Mariola, les bandes Des de l’estrena de l’obra el de música, la colla de dolçai1981 –quan es va celebrar el nes, la colla de dimonis, les 2n centenari de l’Arribada de mestresses de casa, etc. la Relíquia de Sant Jordi a Per molt que no comparBanyeres de Mariola– moltes tisca eixa crítica que alguns veus havien demanat que La han fet, em sembla molt bé Llegenda es tornara a repreque els veïns puguen fiscasentar amb una periodicitat litzar tot el que consideren fixa per l’èxit de participaoportú de la vida municipal. ció i d’espectadors que havia Està bé qüestionar les coses tingut ara fa trenta-cinc anys. de manera raonada, però hi L’any 1999, amb motiu de la ha algunes línies roges que celebració del 750 aniversari no s’haurien d’haver traspasde la donació de Banyeres, es sat. L’anterior president de la recupera el muntatge teatral Coral Mariola, utilitzant el i poc després es crea l’AssoPúblic assistent a la representació de La Llegenda l’any 2009. càrrec que exercia, va atacar ciació per a la Representació durant mesos l’Associació de de la Llegenda de Sant Joren absolut. Coincidint amb el canvi políLa Llegenda i, més en concret, el director di, el Drac i la Princesa. Des de la repretic produït al govern de Banyeres, algunes de l’obra. A través de les xarxes socials, sa s’han fet set edicions: el 1999, 2000, veus conservadores han utilitzat les xarva intentar sembrar dubtes sobre la ges2003, 2006, 2009, 2012 i el 2015. xes socials per a criticar que l’Ajuntament tió econòmica de Jordi Garcia a partir de Tot i que les posades en escena han subvencione la representació, tot i que les mitges veritats, insinuacions i, a vegades, estat sempre reeixides, la darrera del cinc edicions anteriors han estat també directament a través d’unes falsedats que 2015 ha fet un salt cap a endavant pel muntades amb ajuda de diners públics i mai va demostrar. Tant l’Associació de que fa a inversió en mitjans tècnics i en no s’havia escoltat cap queixa de part de La Llegenda, com Jordi Garcia van fer la promoció de Banyeres de Mariola arningú. Sembla que només siga La Llegenmolt bé en no entrar al joc de contestar reu del País Valencià. El resultat ha estat da l’ajudada per l’Ajuntament, com si no les desqualificacions, que en un moment que en lloc d’una sessió hagueren de ferreberen aportacions econòmiques des de determinat van pujar de to i es van conse’n dues amb dos plens de taquilla que fa anys –i crec que amb bon criteri– les asvertir en injúries. Finalment, el president van sumar 3.200 espectadors. de la Coral Mariola va haver de dimitir Fins ací, tot correcte. Una representadel seu càrrec en veure que ningú no li ció col·lectiva que mou tres-cents actors feia costat en les seues acusacions. i quatre-cents col·laboradors de tot tipus, Els qui coneixem de veritat Jordi Garde tota manera de pensar i condició, intercia Vilar considerem lamentable que es generacional; que ha progressat cada any pose en dubte la integritat moral, el temps fins a consolidar un esdeveniment únic, el i l’esforç que li ha dedicat a Banyeres de de majors proporcions pel que fa a teatre Mariola. Les persones que han estat en no professional al País Valencià; recolzat contacte amb Jordi han pogut comprovar i subvencionat per tots els governs munil’assetjament del qual ha estat víctima ducipals que han passat al llarg dels anys rant mesos. Malauradament, és molt fàcil pel consistori, sense cap excepció; tot basociacions esportives per a mantindre les acusar algú de qualsevol cosa, perquè disat en un personatge de consens com sant instal·lacions, algunes associacions cultufamar pel facebook es pot fer amb total Jordi; on el text transmet valors com la rals per a fer les seues publicacions partiimpunitat. Podria dir que la societat, a vecol·laboració, la cooperació dels habitants culars, ambdues bandes de música per al gades, actua de manera caïnita en arremed’un poble imaginari, la manera demoseu funcionament o les filaes a través dels tre contra gent que es mou per organitzar cràtica que tenen de resoldre els problediners públics destinats al repartiment coses per al poble, però crec que els atacs mes; i tot això amb una resposta de crítigratuït del Programa de Festes a cada soci dels quals hem parlat han estat casos aïca i públic excel·lent. En resum, un tresor fester de Banyeres. En canvi s’assenyala llats i que tant l’Associació de La Llegencol·lectiu del qual tothom pot sentir-se oramb el dit només una associació concreda com Jordi Garcia saben perfectament gullós perquè el mèrit està molt repartit. ta del poble, i això que mou mig miler de que la majoria dels banyerencs valoren Enguany, però, algunes persones han persones de Banyeres d’una manera transcom cal la immensa tasca feta amb absodecidit posar en qüestió la representació versal en integrar altres associacions, com luta dignitat des de fa trenta-cinc anys. ❦ amb uns arguments que jo no compartisc

«El director de La Llegenda ha sigut víctima d’un assetjament durant mesos»

Barcella | 14

Febrer 2016


Supremacisme toponímic Ferran Suay «Els pobles castellans tenen només un nom: el seu; els valencians en tenen dos: el seu, i la versió castellana». Sovint he fet servir aquest eslògan per a il·lustrar un fet tan habitual al País Valencià, que per a molts ha arribat a ser banal, i fins i tot a passar desapercebut. Si anem per la carretera, ens podem trobar una indicació a Sieteaguas o a Segorbe, que diuen exactament axò: el nom del poble o ciutat. En canvi, si es tracta d’unes altres localitats, ens trobarem amb Sagunt/ Sagunto, amb Castelló/Castellón o amb l’impagable Alcoi/Alcoy. Si ja és dubtós que poden afegir una «o» o una «n» finals, resulta estrambòtic pensar quin interés hi pot haver a escriure Alcoi amb dos tipus de «i» finals (com es pronunciaria en castellà «Alcoi»? Sonaria distint de l’«Alcoy» que pronuncien en llegir el segon nom del poble?). És evident que l’objectiu d’aquestes dobles denominacions no té res a vore amb facilitar la comprensió o la pronúncia. Més encara, no hi ha dubte que introdueix un factor de confusionisme. Alcalà de Xivert, per posar un cas, apareix escrit de quatre maneres distintes en l’espai d’uns pocs quilòmetres de carretera. Segur que això no despista més d’un turista? Quan lligen Alacant/ Alicante, segur que saben que es tracta del mateix lloc? No és això el que es pretén: ni despistar turistes, ni facilitar la pronúncia. Clar que no. L’autèntica intenció està més en la línia de mantenir vius els privilegis que atorga el dret de conquesta. I encara més, deixar clar el missatge que és absolutament innecessari ni tan sols familiaritzar-se amb la llengua del país: tot, absolutament tot, incloent-hi Febrer 2016

Nova senyalització col∙locada a l’autovia Alcoi-Alacant.

els noms dels pobles, estarà disponible en l’altra llengua; l’única que és realment important. És per això que la recuperació dels topònims i la dignificació de les retolacions és un dels reptes que té pendents la nova política lingüística. Si Fuenteumbría és exclusivament això, Fuenteumbría, Beni-

«Vivim en un territori en què una llengua és dominant. La intenció és mantenir els privilegis que atorga el dret de conquesta» càssim no ha de ser Benicàssim/Benicásim, i Castelló de la Plana no ha de ser, a més, Castellón de la Plana (curiós, per cert, que no hagen aplicat la traducció fidedigna «Castillito del Llano»). I tot això no té res a vore amb l’utilització d’exònims, que el diccionari defineix com a «Topònim usat en una llengua determinada per a referir-se a

un lloc situat fora de la seua àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l’àrea geogràfica on és situat». No veig cap inconvenient que la premsa d’Àvila o de Madrid use els topònims castellans. M’és indiferent si escriuen «Valencia», «Lérida» o «Elche». És la premsa d’ací la que m’interessa. Siga quina siga la llengua en què escriu. ¿Ha d’apostar la premsa valenciana pel manteniment de la supremacia absoluta del castellà? ¿Ho ha de fer, fins i tot, quan els ajuntaments respectius han optat oficialment pel topònim valencià com a denominació única (com han fet, per exemple, els consistoris d’Almassora o de Vila-real)? En un intercanvi recent de piulades (dir-ne «discussió» seria inexacte), el director d’un mitjà digital d’abast provincial (en mantindré la confidencialitat del nom; no m’interessen els arguments ad hominem) m’acusava de ser supremacista per haver criticat el seu ús sistemàtic de la forma castellanitzada dels topònims valencians. Segons ell, propugnar l’ús periodístic de les formes úniques en valencià és una mostra de la meua xenofòbia. Entre les perles de l’esmentat intercanvi, n’hi ha una que és digna d’esment. A la meua pregunta de si escriuria «Vinaroz» per Vinaròs, em responia que «en un context castellà, sí». Un context castellà! Es veu que les comarques (ell en diria «la província») que constitueixen l’audiència del seu diari són «un context castellà». Ben cert que sí que n’hi ha, de pobles dels anomenats «històricament castellanoparlants». ¿I això converteix tota la «província» en  un context castellà? ¿No és això una declaració clara en favor de la Barcella | 15


«És evident que l’objectiu d’aquestes dobles denominacions no té res a vore amb facilitar la comprensió o la pronúncia» No em molesta particularment que m’insulte a mi. No ofén qui vol sinó qui pot, i ni el conec personalment ni m’interessa l’opinió que tinga de mi. Em repugna, en canvi, la deshonestedat intel· lectual que implica l’exercici d’aplicar el mateix qualificatiu, supremacista, d’una banda a aquells que han maldat (i malden) per exterminar una llengua, sense estalviar cap mena de violència, des dels càstigs més evidents fins a les coaccions més subtils i, de l’altra, a tota aquella gent que, com molts dels lectors d’aquest article, ha estat esforçant-se, i sovint comprometent la seua seguretat i sacrificant el seu benestar, per retornar la dignitat a una llengua que, sense ser millor que qualsevol altra, és la nostra, i té tant de dret a existir com la que l’esmentat periodista reivindica per a mantenir les denominacions imposades (manu militari, no ho oblidem) als nostres pobles. ❦ Barcella | 16

Florirem, d’ESIR Francesc Gisbert

Sons de Xaloc © 2015

supremacia del castellà? Hi ha múltiples maneres de presentar la subordinació, per part de qui l’accepta de bon grat. Hem viscut i vivim en un territori en què una llengua és clarament dominant i afavorida, i no és difícil d’entendre l’opció de molts individus de sumar-se al bàndol guanyador, adoptar la llengua dominant i procurar guanyar-se la vida tan bé com puguen. No seré jo qui ho critique. És una opció legal i fins i tot legítima. Ara bé, entre les formes de disfressar aquesta subsmissió, una de les més repulsives és la d’equiparar víctimes i botxins. Aplicar als intents de recuperació d’una normalitat lingüística, que els valencians ens mereixem tant com qualsevol altre pobre, els qualificatius que serveixen per a denunciar l’exterminacionisme lingüístic practicat sense embuts durant els darrers tres segles, és senzillament fastigós.

Si repassem la història dels grups constatarem que la majoria van començar al caliu d’un local, d’un poble o d’una universitat que va actuar a la manera d’aquells atanors o forns alquímics que combinaven sinergies i tot ho feien possible. Els grups de música en valencià no podien ser-ne una excepció i calia desitjar que, en la mesura que avançara la presència del valencià a l’escola, floririen més grups, més joves i millor preparats tècnicament. ESIR sorprén per diversos motius: en primer lloc, perquè les seues components es coneixen des dels temps de l’escola, i van començar a tocar i a actuar juntes des de l’institut. No debades, ESIR és un grup conegut ja fa anys a la comarca de l’Alcoià-Comtat, precisament, per haver actuat en Trobades, aplecs i festivals. Ara, quan han deixat de ser jovençols d’institut i inicien camins distints, aspiren a continuar tocant juntes, agermanades per la música, amb l’edició del seu primer disc, Florirem, un projecte de Verkami en què vos convidem a participar. El naixement d’ESIR està lligat a Agres del Comtat, un dels llogarets més màgics i encisadors de la serra de Mariola. Passejant pels carrers i pels entorns d’Agres, te n’adones que és un poble de llegenda, on qualsevol cosa

és possible. Fins i tot, que florisca un grup assajant enmig de les soques i els rebrotins d’un bancal, a falta d’un local. Està format per Maria Bas (baix), Irene Belda, Iris Beneito, Teresa Reig i Montse Francés (Veu), Elena Francès (percussió i ukelele), Judit Ferre (bandúrria, clarinet, dolçaina i melòdica), Javi Gracia (bateria) i Inés Reig (guitarra). Pel que fa al gènere, fusionen el pop amb estils molt diversos, la música indi, la rumba, la tradicional, l’ska o el reagge. Entre els videoclips que vos recomane, per conéixer-les, hi ha Una estona amb Estellés, on encerten per l’habilitat d’unir música i recitació, a l’altura dels grups que actualment ofereixen espectacles basats en l’obra del poeta de Burjassot. I també la participació en el projecte d’homenatge a Ovidi Montllor, juntament a altres grups, amb una excel·lent versió del Perquè vull. Amb Florirem, no floreixen només un conjunt de deu cançons, sinó un prat d’il·lusions compartides, una serra d’esforços contra corrent i un país de lluites per la identitat que ens representen a tot un poble. Tant de bo, el vent de la música escampe la força i l’esclat de les flors que ens arriben des de la Mariola i les porten ben lluny. ❦

«ESIR naix a Agres, un poble de llegenda on qualseviol cosa és possible»

Febrer 2016


La dolçaina, més que un instrument popular Dulzaina a Castella i País Basc; dolçaina, al País Valencià; grall a Catalunya o gaita a Aragó i Navarra, són alguns dels noms amb els que es denomina aquest instrument de música tradicional conegut, en gran part de la Península Ibèrica, i emblemàtic d’alguns llocs. La dolçaina, al mateix País Valencià, rep diferents denominacions. A la zona de València es denomina dolçaina o donsaina. A les comarques d’Alacant són molt coneguts els noms de xirimia, xeremia o xirimita. A Castelló el nom de dolçaina és molt comú, excepte a la localitat de Morella, on se la coneix com a gaita, per la similitud amb els tubs de l’instrument del mateix nom. La dolçaina, per a nosaltres els valencians, és l’instrument per excel·lència de la nostra música tradicional. Si reparem un moment en la seua etimologia, dolçaina o també donçaina, sembla estar relacionat amb el nom que se’ls donava a certs oboès antics (dulci-sono) de so més greu i dolç. També és possible que estiga relacionat amb el dusai o dufai àrab. I, també podem trobar derivacions amb el francès chalumeau. Grall, la dolçaina catalana, és exclusivament català i bolín-goxo és el nom que rep en ocasions la dolçaina al País Basc. El so de la dolçaina valenciana és viu i penetrant, i si el dolçainer té bons pulmons, es pot sentir a molta distància. La dolçaina fa parella amb el tabalet, sent ambdós instruments suficients per a amenitzar musicalment qualsevol festa al carrer. Bona part de la música popular valenciana es toca amb dolçaina i tabalet. Entre les melodies més belles, per a ser tocada amb la dolçaina, en podem destacar la tonada de la Muixeranga. El qui toca la dolçaina és un dolçainer, que per a fer-la sonar col·locarà els braços oberts, mai apegats a les costelles. Degut a les seues possibilitats acústiques i a la seua gran potència de so és un instrument adequat per a l’animació de festes, danses i balls a l’aire lliure. I, que avui, moment important en la recuperació de les nostres tradicions, és imprescindible en qualsevol festa de carrer que s’aprecia. Febrer 2016

ST © 2016

Inés Sáez Martí

Un dolçainer amb l’instrument.

En opinió d’alguns experts, la dolçaina es va introduir a la Península Ibèrica allà pel segle xv, procedint dels països de l’Orient Mitjà. El seu ús, com a instrument popular, apareix tardanament, no abans de la segona meitat del segle xviii. El pas cap a la música popular es produeix per la seua potència sonora, molt pròpia per a festes de carrer i imprescindible la seua intervenció en festes populars, patronals, danses, jotes i altres. Tornant als seus orígens, es coneixen precursores d’elles a la zona Mediter-

«La dolçaina, element tradicional de la nostra cultura, és un instrument amb vida pròpia i molt actual» rània des de civilitzacions tan antigues com la sumèria i la babilònia. Curt Sachs, fent estudis comparatius, dedueix que els oboès apareixen a Mesopotàmia. En l’antiguitat es representaven tocats de dos en dos, i situats en angle, es considerava un instrument de culte. Alguns exemplars de l’Antic Egipte han arribat als nostres dies i són

objecte d’estudis profunds. També trobem oboès a Israel i al Talmud, empleats en els seus rituals religiosos. Desconeixem quina va ser-ne l’evolució fins els nostres dies, però ja al segle xii, Alfons X el Savi, parla de «las chirimías» i «las dulzainas» en mans de joglars. I, al segle xiv, el rei d’Aragó parla dels germans com els millors instrumentistes de dolçaina, alguns dels quals es desplaçaren a les corts peninsulars. Així podem concloure que hagueren d’existir molts tipus d’oboès que derivaren en les dolçaines actuals que sonen en festes i recitals. Si es centrem en la història més propera al nostre país, podem afirmar que la dolçaina és un instrument tradicional de la cultura valenciana que ací introduïren els àrabs. El filòsof àrab AlFarali (950 dC) li donà a la dolçaina el nom de surnît, que significa «instrument de festes o bodes». Luis Zaconi, monjo agustí (1555), que exercí la direcció de cors a València, en el seu tractat Practticas di Música, parla de la dolçaina amb claus i de la dolçaina sense claus, o siga la nostra dolçaina valenciana. La dolçaina, que en aquest article l’hem definida com un instrument tradicional de la nostra cultura, podem afirmar a més, que també és un instrument amb vida pròpia i molt actual. Només cal escriure la paraula «dolçaina» al buscador Google perquè es multipliquen les webs on podrem trobar intèrprets, compositors, colles, recitals, concursos… Fins i tot grups de jazz on la dolçaina és l’estrella. La dolçaina, els orígens de la qual ens ha conduit al passat més remot de la nostra història valenciana està viu i molt actiu, i no només en festes de carrer, tradició i folklore, sinó en concerts a auditoris i junt a instruments que sempre han tingut la categoria de sonar en grans orquestres. Que bo seria que tots els referents culturals valencians estigueren tan vius i despertaren tant d’entusiasme com ha aconseguit aquest instrument tan menut i tan cridaner, símbol de la seua pròpia història. ❦ Barcella | 17


L’obra periodística d’Enric Valor (1933-2000) Josep Daniel Climent Josep Daniel Climent. L’obra periodística d’Enric Valor (1933-2000). València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2015, 64 pàgs. Quinze anys després de la seua desaparició, Enric Valor i Vives (Castalla, 1911-València, 2000) continua exercint una notable influència sobre amplis sectors de la societat valenciana, com bé va quedar demostrat per la multitud d’actes d’homenatge celebrats amb motiu de la commemoració del desé aniversari de la seua mort i de la celebració del centenari del seu naixement, centrats en l’anàlisi, estudi i divulgació de la seua obra i figura. De tots els aspectes revisats al llarg d’aquests darrers anys n’hi ha un, al nostre parer, que no ha estat suficientment examinat: el de la seua producció periodística. Tot i que s’han elaborat diversos estudis sobre la seua obra literària i lingüística, encara ens cal aprofundir amb més detall en aquestes facetes i, especialment, donar a conéixer els textos que durant quasi setanta anys Enric Valor publicà en diverses plataformes periodístiques. La dispersió dels materials i la dificultat per a accedir-hi feien necessària una minuciosa recopilació dels articles de premsa i de les notes lingüístiques –més de cinc-cents– i la confecció d’una relació de la totalitat de les col·laboracions publicades, que ara presentem íntegrament en una edició electrònica –inclosa en el disc adjunt– que permet no sols la lectura, sinó fins i tot la selecció i recerca de tots els continguts. Enric Valor inicià els primers contactes amb el món de la premsa amb tan sols 21 anys. Fou el 1932 a Alacant, ciutat on s’instal·là aquell mateix any després d’haver hagut d’emigrar de la seua Castalla natal, procedent d’Elda, on havia viscut des dels 15 anys. El jove castallut conegué el setmanari El Tio Cuc, i sense pensar-s’ho dues vegades s’oferí desinteressadament al seu director com a col·laborador. Després vingueren les col·laboracions en El Luchador, també d’Alacant, i en El Camí, El País Valencià i La República de les Lletres, publicacions valencianistes editades a València al recer de la llibertat de premsa vigent Barcella | 18

s’encarregà de la correcció lingüística. Tot això fins a la prohibició de la publicació per part de les autoritats franquistes l’any 1972, davant de la creixent influència social que guanyava cada dia. A partir d’aquesta data, la presència d’Enric Valor en la premsa valenciana va disminuir progressivament; el motiu no era altre que la seua dedicació gairebé exclusiva a l’elaboració de la seua obra literària, tot coincidint amb la finalització de la dictadura i els inicis d’una època de llibertat democràtica.

A tall de conclusió

durant la Segona República. Després de la guerra del 1936-1939 i de la dura postguerra, la veu d’Enric Valor, com la de molts altres escriptors, intel·lectuals o polítics, emmudí. De fet, haurem d’esperar fins a l’any 1960 per a tornar a llegir Valor, ara en la premsa del règim franquista, concretament en els periòdics Levante i Jornada, que formaven part de l’anomenada Prensa del Movimiento. Diverses circumstàncies possibilitaren que durant

«Valor va saber utilitzar la premsa en situacions polítiques especialment adverses» cinc anys publicara més de quatre-centes col·laboracions en el periòdic vespertí Jornada, bàsicament sobre llengua. Posteriorment, el 1969, Enric Valor es convertí en l’ànima d’una de les primeres publicacions periòdiques en valencià aparegudes durant el franquisme, Gorg, on exercí el paper de coordinador, publicà nombrosos articles i

Enric Valor és considerat actualment com un excel·lent narrador, un rellevant divulgador gramatical i un admirable activista en pro de la llengua, però a partir de la revisió de la totalitat dels seus textos periodístics pense que també l’hem de considerar com una de les persones que millor va saber utilitzar la premsa escrita a favor dels seus ideals i dels seus propòsits, sobretot en situacions polítiques especialment adverses. De l’època republicana convé destacar les interessants aportacions al corpus teòric del valencianisme, amb la publicació de sucosos articles d’elevat contingut polític que ens mostren un Valor ben compromés amb uns ideals de recuperació nacional, i que dissortadament ni durant el franquisme ni durant el període democràtic no va tornar a elaborar. A partir dels anys seixanta les grans aportacions de Valor són, sens dubte, la publicació dels cursos de llengua en el periòdic Jornada i la seua implicació en la revista Gorg, dues iniciatives cabdals en aquell moment, i que anys a venir tingueren continuïtat en altres cursos i altres publicacions. En definitiva, el treball dut a terme per Enric Valor en la premsa valenciana fou ben valuós, tant per la seua qualitat i oportunitat com per la seua eficàcia, i fins i tot per la vigència de molts dels seus textos en l’actualitat, i és per això que ens ha semblat interessant recopilar-lo i donar-lo a conéixer en les millors condicions possibles. ❦ Febrer 2016


Els Albero, un viatge fins al segle xv Vicent Berenguer Amparo Francés Albero. Història i genealogia dels Albero a Banyeres de Mariola, 1426-2015. Pròleg de Josep A. Gisbert Santonja. València: Obrapropia, 2016, 158 pàgs.

AFA © 2016

És habitual trobar llibres sobre els temes locals més inesperats: històries, llegendes, biografies amb unes determinades qualitats especials. En molts d’aquests casos es tracta d’edicions amb tiratges curts, autoeditades o bé fruit d’iniciatives municipals sempre fora dels canals habituals del mercat. Però això no trau que aquestes obres tinguen interés i que representen aportacions més o menys discretes pel seu valor cultural, folklòric, històric, geogràfic o el que siga; un interés en primer lloc local, sí, però no per això menor, perquè la cultura i la història que considerem general no és sinó el resultat del conjunt de fets locals i tots aquests afecten la humanitat, de tots aprenem un poc, quan els entenem o ens interessem. Així, l’obra d’Amparo Francés Albero és una grata sorpresa en principi en l’àmbit local, fruit d’un desig de conéixer els orígens del seu cognom matern, que a més coincideix amb el que també era coneguda la Torre Font Bona de Banyeres de Mariola, la Torre dels Albero, un edificació que formava part d’un conjunt de cases i corrals, construïda cap a l’última dècada del segle xv. La tasca de buscar els Albero en aparença era senzilla, calia seguir i datar la línia familiar materna, passar de les consultes orals a tota la documentació possible: escriptures familiars, arxius històrics, arxius parroquials, protocols notarials, registres de la propietat, jutjats i bibliografia, es diu prompte. I això ha fet l’autora, encuriosida per aquest camí i per les travesses que se li han presentat, i resseguint les genealogies ha arriba als seus Albero i a d’altres fins al segle xv. Un gran viatge documental i físic cap al passat que l’ha

duta fins Aragó, on troba els orígens del cognom en un topònim ja temps anterior a Jaume I. I des d’Aragó, a causa de les donacions i les transaccions entre senyors feudals, el cognom s’implanta amb una intensitat remarcable a Banyeres de Mariola, Bocairent, Biar, com també a Xàtiva, València, entre altres pobles. El volum documental dels Albero estimula Amparo Francés a seguir i també data algunes rames emparentades a València, relacionades amb església de Sant Joan de l’Hospital, d’altres de Xàtiva, però sobretot es centra en les genealogies assentades àmpliament a Banyeres Biar i Bocairent on hi ha nombrosos creuaments familiars, divisions de pa-

Febrer 2016

Bateig de l’autora al braç de la comare, junt amb els pares, els avis i uns cosins. 1955.

trimoni, herències, vendes, plets i altres causes, les quals configuren un apassionant mosaic de propietats i propietaris entre aquests tres pobles. D’aquesta dinàmica també es desprén un frondós arbre d’Alberos, un suggestiu entramat genealògic que ofereix materials i informacions d’allò més incitants sobre la formació de famílies, la distribució de propietats, cases i bancals. Igualment trobem un gran valor informatiu i històric en les referències toponímiques que hi apareixen, més abundants quant al terme de Banyeres, de partides i paratges per les variacions i la diversitat de noms amb què s’han conegut al llarg del temps. Aquests de-

talls propis de qualsevol documentació notarial, en el cas d’èpoques passades té una concreció i sobretot un detall que contemporàniament es troba molt simplificat, aquest aspecte pot permetre identificar llocs i apuntar rastres per a investigacions futures. Cal advertir pel que fa a la variació ortogràfica d’onomàstica i toponímia que, com que l’objectiu de l’autora es reconstruir la genealogia, conscient de la complexitat, no l’ha normalitzada, ha intervingut escassament en aquest aspecte, i així la reproducció de noms segueix el que manifesta la diversa documentació (en llatí, en castellà i en valencià antic), on el criteri és el dels escrivent o els notaris. Amb tot, l’oscil·lació no deixa de ser curiosa perquè hi ha noms que apareixen regularment en valencià i en d’altres hi predomina la forma castellana, un fet que no deixa dubtes de quin es l’idioma del territori i els usos de la població, malgrat l’estructura administrativa i els seus funcionaris segons quines èpoques; en tot cas sempre s’hi citen les referències. També és evident que tot i la minuciositat no estem davant d’un tema tancat, ací el material oferit sobre els Albero, inclosa la rama de l’autora, es basa en noranta-nou documents que no esgoten totes les possibilitats interpretatives, però ausades que ens cabussen en una munt de temes i subtemes que donen molt de si. Aquesta obra, des dels diferents capítols de què està formada, és una invitació no sols a conéixer la composició d’unes importants trames familiars, sinó també a buscar més respostes a la gran quantitat d’aspectes amb què se’ns interroga sobre la història humana, econòmica i política d’aquests pobles de la Mariola fundats per Jaume I, no cal dir, plenament en el context europeu, a més de conéixer un poc més un passat familiar i un passat col·lectiu. ❦ Barcella | 19


Eva Máñez Josep Miquel Martínez

Càrrega policial i enderrocaments al Cabanyal, València, 8 d’abril del 2010.

Eva Máñez (València, 1971), després de completar el Cicle Formatiu Superior de Fotografia, a l’Escola Superior d’Art i Disseny de València (EASD) va realitzar worshops amb fotògrafs de la prestigiosa agència Magnum. Va cursar el postgrau de la Universitat de València que li va atorgar el Diploma d’Especialització professional universitari en Fotografia Digital i Tractament de la Imatge, UV. Va ser becada per Metges del Món el 2007 per a formar-se en Fotografia Humanitària a la Casa Encendida de Madrid. Ha treballat per als periòdics Público, Levante EMV, el Butlletí, València Plaza, MD i Diagonal. Col·labora amb les revistes València7, Stylelabmagazine, Ladinamo, Eines, Badall, entre d’altres. Ha publicat un llibre col·lectiu amb les seues fotografies de l’Iraq previ a la Guerra en Barcella | 20

l’editorial valenciana Soroll. El seu treball de fotografies d’Haití ha sigut exposat en nombrosos llocs del País Valencià i al Círculo de Bellas Artes de Madrid. Ha sigut docent en tallers de fotografia amb adolescents gitanes del barri de la Coma, en tallers de fotografia de l’autoestima a València i en la UNAM (Universitat Autònoma de Mèxic). Ha combatut la violència de gènere de les dones haitianes donant assistència, acompanyament i formació. Treballa com a fotògrafa freelance de premsa i esdeveniments i és gerent de Foto Agencia València. El seu treball com a fotoperiodista va ser destacat en la cobertura dels enderrocaments del Cabanyal de València, però també en té d’altres fets a Guinea-Bissau, a Haití, abans del terratrèmol, a Paris, Lisboa, Palestina, Jor-

dània, Tunísia, Egipte, Mèxic, etc. Junt amb Vicent Molins, Eva ha creat el projecte expositiu Qui és qui València, un recull de dos-cents retrats rellevants i diversos d’aquesta ciutat. La mostra sintetitza un any de treball en el qual s’han rastrejat personatges, alguns coneguts, molts altres anònims. Segons Eva, és una manera de posar València enfront del seu espill. Cada imatge va acompanyada d’un nom sense cognom i la localització on es va prendre. El viatge per València ha comprès gran part dels barris, des de Sant Marcelí a la Malvarrosa passant per Patraix o Ciutat Vella, amb l’objectiu de prendre finalment una imatge fixa del moment. Les seues galeries d’imatges es poden veure als webs www.evamanez.com i quiesquivalencia.tumblr.com. ❦ Febrer 2016


J. Antoni Francés Anàlisi detallada sobre la balança fiscal valenciana Vicent Cucarella. El finançament valencià, de la submissió al canvi necessari. Alzira: Bromera, 2015, 176 pàgs. Cada ciutadà valencià déu més de set mil euros. Sigues infant, bebé, de la tercera edat o adult, eixe és el deute que ha contret la Generalitat Valenciana en els últims anys. Algú pot pensar, «a mi que no em demanen res que jo no pense pagar». Però d’això no ens escapem ningú. En total són al voltant de quaranta mil milions d’euros. Si traslladem aquests deute al nostre poble, cocloem: Banyeres deu més de cinquanta milions d’euros. ¿Això com es paga? ¿Qui ho paga? ¿Com hem arribat a aquesta situació? Vicent Cucarella en 176 pàgines del seu llibre ens il·lustra sobre la situació a la nostra Comunitat. En un llenguatge senzill ens deixa les coses ben clares. Els valencians som més pobres que la mitjana de ciutadans d’altres comunitats, pel que fa a la renda per càpita. La més rica és el País Basc amb una mitja de 30.500 €, la més pobra Extremadura amb 15.600 €. Nosaltres, 19.800 €, darrere de Galícia, Astúries, Navarra, Madrid, Catalunya… Al ser de les més pobres, ¿rebem diners del conjunt que recapta l’Estat o paguem? Ho has encertat, paguem. Som la comunitat amb la balança fiscal més deficitària de l’Estat espanyol, pobres però pagadors. Això vol dir que cada any que passa estem més endeutats. Per a rematar ha hagut alguns negocis enormement deficitaris: aeroport de Castelló, Ciutat de les Arts i les Ciències a València, Ciutat de la Llum a Alacant, Fòrmula 1… A més, algunes butxaques s’han omplit de diners púFebrer 2016

blics, no hi ha més que vore els telediaris quan parlen de la Comunitat Valenciana. Tot açò afecta el pressupost del Govern valencià: retallades en sanitat, educació, assitència a nececessitats, infraestructures, cultura… Uf! ¿Com s’arregla açò? ¿Quin marge de maniobra té el nou Govern Valencià? Un llibre imprescindible per a estar una miqueta documentats i que, quan parlem, ho fem amb coneixement de causa i no siga una xafarderia de poc trellat. ❦

Paco Esteve Beneito Llengua i literatura popular d’Agres Paco Esteve i Beneito. Agres i dolces. Picanya: Bullent, 2015, 240 pàgs. Refranys, rondalles, frases fetes, cançons, topònims, endevinalles, versets i molt més ha quedat recollit en el llibre Agres i dolces que acabe de publicar en Edicions del Bullent. Estratègicament arrecerat a la vall septentrional de la serra de Mariola, el parlar d’Agres (el Comtat) manté el sabor ancestral d’una manera de comunicar-se única al món i és alhora punt de trobada dels parlars de la Vall d’Albaida i la Costera amb els de l’Alcoià i el Comtat. Agres i dolces apareix amb la voluntat de divulgar i repopularitzar un material lingüístic i literari ben viu. A més d’una descripció del parlar agresà i un detallat corpus toponímic, conté un extens aplec etnopoètic de rondalles, refranys, frases fetes, cançons, versets, endevinalles i altres creacions col·lectives que són bona mostra de la riquesa oral que atresoren els nostres pobles i que ajuda a ampliar i acolorir els repertoris del valencià actual. Encara que el llibre presenta material lingüístic i cultural arreplegat a

Agres, ben poques coses són exclusives d’aquesta localitat, amb l’excepció de la toponímia. Nosaltres hem fet la captació de l’aqüífer de la literatura popular al pou d’Agres, però l’aqüífer és molt més vast i corre per davall de totes les terres d’expressió catalana. Si ens hem capbussat ací és perquè els qui hem fet la compilació som d’ací. Però probablement no hi ha ni una frase feta, ni una endevinalla, ni tan sols una paraula que es diga només a Agres. Vegeu que bonic és el que el professor Joan Borja ha escrit al pròleg per al (i sobre el) libre: «Dolces: molt més dolces que agres són les paraules recollides, recreades, venerades, reivindicades, estudiades, homenatjades, assaborides, festejades i amorosidament temptejades per Paco Esteve en el llibre que ara teniu a les mans. Si passeu pàgina se us oferiran lluminoses.» Respecte a la meua trajectòria, vaig nàixer a Agres, el 1979. Sóc llicenciat en filologia catalana i teoria de la literatura, he treballat de traductor i faig de professor de valencià. També he publicat la novel·la Qui no fa la festa. A banda d’això, no tinc ofici ni benefici, trellat ni forrellat. M’agradaria lligar els gossos amb llonganisses, però ja he aprés que l’ovella que bela perd bocí i em console pensant que, al cap i a la fi, tota pedra fa paret. ❦

Barcella Estellés en italià Vicent Andrés Estellés. La gioia della strada. Alessandria: Edizioni dell’Orso, 2015, 216 pàgs. Primera antologia d’Estellés, traduïda a l’italià. L’e d i c i ó compta amb una selecció de seixanta poemes en català i la seua traducció a l’italià i petites notes al peu de pàgina. Un dels traductors que ha participat en aquesta fita és el professor d’italià a l’EOI de Quart de Poblet, Gianpiero Pelegi. ❦ Barcella | 21


Sylvia Plath

Massachusetts, 1932-Londres, 1963

Sóc vertical Però m’estimaria més ser horitzontal. No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra xuclant minerals i amor matern perquè cada març esponerosa brosti, ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin ignorant que aviat m’esfullaré. Comparat amb mi, un arbre és immortal i una tija en flor no és alta, però és més vistosa, i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra. Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles, els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor. Em passejo entre ells però cap no se n’adona. De vegades penso que quan dormo dec assemblar-m’hi a la perfecció, els pensaments abaltits. Per a mi és més natural, ajaguda. Aleshores el cel i jo conversem obertament, i seré útil quan definitivament m’ajegui; llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.

I am vertical But I would rather be horizontal. I am not a tree with my root in the soil Sucking up minerals and motherly love So that each March I may gleam into leaf, Nor am I the beauty of a garden bed Attracting my share of Ahs and spectacularly painted, Unknowing I must soon unpetal. Compared with me, a tree is immortal And a flower-head not tall, but more startling, And I want the one’s longevity and the other’s daring. Tonigth, in the infinitesimal ligth of the stars, The trees and flowers have been strewing their cool odours. I walk among them, but none of them are noticing. Sometimes I think that when I am sleeping I must most perfectly resemble them— Thoughts gone dim. It is more natural to me, lying down. Then the sky and I are in open conversation, And I shall be useful when I lie down finally: Then the trees may touch me for once, and the flowers have time for me.

Barcella | 22

Sóc vertical. Obra poètica, 1960-1963 Barcelona: Proa, 2006. Traducció de Montserrat Abelló

Febrer 2016


Comunicat del IX Aplec de Xarxa Cristiana Xarxa Cristiana es una xarxa de grups eclesials de base, Església horitzontal, i al servei del projecte d’una nova societat que Jesús anomenava Regne de Déu. A l’aplec celebrat a Burjassot el 31 de gener passat amb el lema «La riquesa del mestissatge, igualtat per viure, diversitat per conviure», persones de diverses plataformes i organitzacions socials i eclesials, hem compartit la nostra preocupació pel fenomen de les migracions, de les persones que fugen de la guerra i de la mort, la creixent desigualtat, l’amenaça del terrorisme… i també el goig per les experiències de solidaritat amb persones immigrants, la convivència entre gent diversa, les lluites contra lleis injustes o situacions com els CIEs. En aquests temps convulsos reafirmem la nostra fe en la dignitat humana, en la riquesa de la diversitat i el mestissatge de pobles, cultures, credos i esperances. Ens animen les paraules del papa Francesc: «La resposta de l’Evangeli és la misericòrdia, que porta a la

Nova seu

Roseta Ortuño, Banyeres de Mariola (l’Alcoià).

solidaritat amb el proïsme, a cultivar la cultura de l’encontre». En un món ferit per la injustícia, on persones i pobles són tractats com mercaderia al servei dels poderosos, ens reafirmem en el nostre desig, la nostra fe i el nostre compromís. I exigim de les institucions, també a nivell europeu,

una resposta adequada i justa al drama de tantes persones. Celebrem els signes de solidaritat, rebel·lia i canvi que brollen per tot arreu, i la utopia que ens uneix de que un altre món és possible i ho estem fent ja. ❦ Xarxa Cristiana, València (l’Horta)

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL

FIRMA

15 euros l’any


Profile for Revista Barcella

Barcella 57  

Barcella 57  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded