Barcella 50

NÚMERO 50 | OCTUBRE DE 2013 | ANY XVII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

| 7 | Incendis forestals: canvi d’estratègia | 9 | Entrevista: Ismael Sempere,

de Joves de la Serra Mariola |11| L’aplec prohibit a Bocairent |12| Conéixer món de sofà en sofà |13| Camp de concentració d’Argelers |14| Dir i escriure el nostre temps |15| Aquell amor que ha de ser compartit |16| Els tallers de literatura |17| Ondara i la pilota |18| Olives amb pebrella |19| Espanya és un «bien común»? |21| Teatre: Bertold Brecht Poetes: Pere Quart |22| Publicacions: Gonçal Castelló

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 50 - octubre 2013 - any XVII Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Juan Enrique Sempere.

Col∙laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Vicent Álvarez, Julià Álvaro, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Enric Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Marga Castellano, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Sandra Cuenca, Antonio Duato, Julie R. Enszer, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Paco Esteve, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Felipe Fojas, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Amanda Gascó, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal∙lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, José Martínez Molina, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Vicent Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Sofia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, M. Teresa Muñoz, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Vicent Ortuño, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rosa Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, María Cruz Pla, Roger Pons, Marisa Puerto, Jordi Puig, Josep Revert, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Elena Rodríguez, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Antoni Rubio, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, M. Carmen Sanpedro, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Abel Soler, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Toni Torregrossa Ximo Urenya, Elena Valero, Ignacio Vañó, Víctor Vanyó, Jaume Varó, Eduard J. Verger, Enrique Vila, Esperança Vives, Esther Vizcarra.

FTM © 2013

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | revista.barcella@gmail.com

cià les cançons de Les darreres setSuport a Botifarra la «meua cultura i manes, centenars de les nostres code persones s’han marques». El cansolidaritzat amb tant va manifestar el cantautor de la que la polèmica Costera, Pep Gil’havia sorprés i meno Botifarra que, en cap cas, davant les amenali faria canviar la ces aparegudes al passió per la múblog Desperta fersica i la llengua ro del Grup d’Acdel seu país. Qui ció Valencianista haja escoltat algu(GAV).

Aquest Pep Gimeno Botifarra (1962). na vegada el regrup ultradretà pertori tradicional va promoure una valencià de Botifarra comprovarà campanya de boicot a un concert la paranoia en la qual persisteixen que va fer el cantant al poble de Piaquests blavers. Si alguns delincassent. L’article portava adjunt un qüents es dediquen a atemorir una cartell dissenyat per l’organització persona tan genuïnament valenciablavera amb el text «es busca» al na per la recuperació que ha fet del cantant de Xàtiva per «catalanista folklore que li han trasmés els nosi traïdor a la llengua valenciana». tres avis, acusant-lo de «catalanista», El GAV acusava el músic de reneés perquè la seua deriva ha arribat a gar de la identitat i la cultura valenun extrem de deliri total. Tenim tots cianes, «ofrenant noves glòries als la responsabilitat cívica de prendre Països Catalans» i instava els valenuna posició inequívoca i de denuncians a «la lluita valencianista». La ciar aquests cafres que es dediquen contundent reacció a les xarxes soa coaccionar, amenaçar i a exercir la cials va provocar una ràpida resposviolència física i verbal contra valenta del diari Levante-EMV que va cians exemplars com Pep. La revista clausurar el blog que tenia allotjat Barcella sempre s’ha manifestat en al seu servidor. Tot i això, el diari no contra de qualsevol actitud intolerant ha volgut fer cap explicació pública. i en aquesta ocasió mostrem públiPep Botifarra sempre ha manicament tot el suport a Pep Gimeno festat que l’orgull més gran que té Botifarra. BARCELLA. ❦ en la seua vida és cantar en valen-

Rafa Payá

¿I si declarem la corrupció com «element peculiar de la idiosincràsia d’un país?

No li veig la gràcia.

No sé si tornaràs a eixir en un altra vinyeta.

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Portada: logotip del 1r Aplec de la Mariola.

Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Barcella | 2

Octubre 2013

ST © 2013 JG © 2013

Les persones majors en tindran preferència.

D’esquerra a dreta, Josep Guia, Isabel Lorente i Vicent Andrés Estellés l’any 1990.

L’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola organitza un Sopar Estellés a la Rata Cellarda de Beneixama L’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM) va organitzar el 28 de setembre una festa sopar en homenatge al poeta valencià Vicent Andrés Estellés dins la commemoració de l’any de l’autor de Burjassot. L’acte va tindre lloc al local de La Rata Cellarda de Beneixama. La trobada va començar amb una presentació seguida d’una actuació musical. Després, Josep Guia, professor universitari, doctor en Matemàtiques i en Filologia per la Universitat de València i membre del patronat de la Fundació Vicent Andrés Estellés de Burjassot, fa fer una xarrada per a explicar la trascendència que té que celebrem l’obra del poeta contemporani més important que hem tingut els valencians. Després del sopar es va fer una lectura de poemes a càrrec dels assistents que van voler participar.

Octubre 2013

La iniciativa va partir el 2010 de l’escriptor Josep Lozano que va fer una crida a imitar els Sopar Burns escocesos adaptant la idea a uns Sopar Estellés.

La iniciativa va prendre amb força i han estat moltes les poblacions on s’han fet les trobades literàries. El ritual s’ha demostrat eficaç: reunir la gent, conversar, emocionar-se junts i conjurar-se un any més pel país i per la cultura.

A Bocairent, el Centre d’Interpretació Turística va organitzar la I Festa Estellés el novembre de 2012. Algunes persones del públic van poder triar el seu poema preferit per a després fer una lectura davant dels congregats. També un grup de joves de l’IES Bocairent van preparar prèviament a l’aula una lectura conjunta de versos que van compartir aquella nit amb els assistents a la festa. ❦

Sis horts urbans al parc de Vil·la Rosario de Banyeres L’Ajuntament de Banyeres de Mariola crearà sis horts urbans al parc municipal de Vil·la Rosario. El consistori ha assumit aquesta proposta que va fer el Grup Municipal de Compromís per a fomentar l’agricultura tradicional i ecològica, els valors mediambientals, la participació ciutadana, així com la recuperació de la cultura de l’horta i els seus processos de producció.

Els horts ocuparan una superfície de 2.583 metres quadrats on també s’inclouen elements que ja existeixen com la bassa de reg, les séquies, l’hivernacle, el magatzem de ferramentes i l’edifici per a fer el planter. Els horts seran cedits gratuïtament a les persones que estiguen empadronades al municipi i que ho sol· liciten. Tindran preferència en l’adjudicació els desocupats, les mestreses de casa i els jubilats. Un altre requisit serà que els productes estiguen destinats a l’autoconsum. El pressupost total d’aquesta actuació és de tres mil euros. ❦

Barcella | 3

UNESCO Alcoi © 2013

ST © 2013

CVAC © 2013

Una sessió de l’Encontre d’Ensenyants.

Casanova s’encarrega de l’onomàstica de l’AVL.

Maria Conca en l’acte de lliurament del premi.

V Encontre d’Ensenyants de l’Alcoià i el Comtat

320 municipis amb el nom normalitzat al País Valencià

Maria Conca, premi Joan Valls per l’ús i promoció del català

L’últim cap de setmana de setembre Cocentaina va celebrar el V Encontre d’Ensenyants. Aquesta activitat està organitzada per la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat, amb el suport d’Escola Valenciana, el col·lectiu Reviscola i els ajuntaments de Cocentaina, Muro i Alcoi.

La trobada va començar amb un espai especialitzat dedicat als ensenyants. Les primeres xarrades van estar agrupades sota el tema del tractament integrat de llengües i continguts. S’han abordat altres temes com: Educació per al Desenvolupament, Com es pot introduir l’anglés a l’aula d’infantil i educació física? o la xarrada de Sònia Caparrós i Quique Marín que van explicar com afecta la LOMQE a l’ensenyament en valencià. L’encontre s’ha completat amb la Ruta Literària per la Cocentaina Medieval i Morisca. ❦

Més del huitanta per cent dels municipis de les comarques valencianoparlants o el que és el mateix, tres-cents vint pobles i ciutats d’un total de trescents noranta cinc, ja tenen normalitzat el seu nom en valencià, segons el president de la Secció d’Onomàstica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Emili Casanova. El president insta els ajuntaments a normalitzar el nom del municipi en valencià i recorda la total disposició de la institució normativa a col·laborar en la tramitació de l’expedient i en la realització de l’estudi corresponent on es plantege una denominació adequada a la tradició històrica i lingüística del municipi. Entre els municipis que encara conserven la denominació castellanitzada figuren Muro de Alcoy, Cañada, Alboraya o Valencia. ❦

La professora de la Universitat de València Maria Conca va estar guardonada en els XIX Premis Joan Valls i Jordà per l’ús i la promoció del català. Conca, que és membre del Departament de Filologia Catalana, secretària de l’Institut de Filologia Valenciana i directora de la Unitat d’Educació Multilingüe, va rebre el guardó en un acte que es va fer a la seu del Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi. Aquests guardons els concedeix l’entitat Amics de Joan Valls, d’Alcoi i, enguany, a més premiar la trajectòria de la professora de Beneixama, també es va fer un reconeixement al diari digital Aramultimèdia. A més es va presentar l’obra El pes de les ales, de Francesc Bernàcer, guanyador del XXX Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi. ❦

Barcella | 4

Octubre 2013

Barcella

a l’Ajuntament de Banyeres de Mariola per fer una renovació de plaques dels carrers i traduir-les al valencià.

L’Espigolà © 2013

Argelaga a l’alcalde de Gandia per la persecució ideològica de l’art que fa en voler retirar una escultura d’Antoni Miró que commemora la desfeta d’Almansa a la plaça del Vint-i-cinc d’Abril.

Banderí commemoratiu que s’havia preparat per a la celebració de l’Aplec.

L’Espigolà recordarà l’aplec que la Guàrdia Civil va impedir celebrar fa cinquanta anys a Bocairent El 27 d’octubre de 1963 estava convocat a Bocairent el IV Aplec de la Joventut del País Valencià, un aplec que no va arribar a fer-se per la prohibició governamental.

La Guàrdia Civil i l’Exèrcit van tallar tots els accessos al poble i van fer impossible celebrar-lo com estava previst.

En el cinquanta aniversari d’aquella trobada fallida, el Col·lectiu l’Espigolà ha preparat un seguit d’actes per a recordar l’esdeveniment, amb una programació que ocuparà dos caps de setmana al voltant de la data històrica per a recuperar-ne la memòria i ressaltar la importància de Bocairent en el moviment valencianista de l’època.

Pendent de confirmar alguns detalls, els actes començaran el divendres 18 d’octubre amb una xarrada del professor de Geografia i Història de la Universitat

de València Ferran Archilés. El divendres 25 es farà una taula redona on participarà, entre altres, el director de VilaWeb, Vicent Partal. El dissabte 26, hi ha previst un concert amb les actuacions d’Arthur Caravan i Pau Alabajos, precedit d’una cercavila pel poble.

Per a Víctor Vanyó, autor de l’estudi IV Aplec de la Joventut Valencianista (1963), aquest fet «marca un abans i un despres al nacionalisme valencià».

El treball recull declaracions i vivències del participants en l’intent d’aplec, a més de nombrosa documentació de l’època.

La revista Barcella també va publicar un treball de Josep Guia titulat Significació de Joan Fuster en el número 17 d’octubre de 2002. En l’article, Guia dóna detalls molt interessants sobre l’aplec on havia de cantar Raimon. ❦

Timonet a totes les persones, colles, grups, col·lectius, associacions, institucions, entitats, comerços i empreses que han fet possible el 1r Aplec de la Mariola.

Argelaga a l’Equip de Govern de l’Ajuntament de Banyeres perquè, des que governa, no ha parat de posar tota classe d’entrebancs a les activitats que desenvolupa el Col· lectiu Serrella, fins i tot, impedir que es ballaren les danses a la plaça Major un dissabte per la vesprada.

Timonet a la gent que ha volgut col·laborar econòmicament aportant els seus diners a la caixa de resistència creada per a recolzar els mestres i professors en vaga indefinida a les Illes Balears.

Argelaga als partits polítics PP i UPyD per l’ofensiva que han encetat per a imposar l’espanyol a les escoles de tot l’Estat en acordar que el castellà siga la llengua vehicular. Algú els hauria d’explicar que la llengua vehicular que tenim els valencians és el valencià.

Octubre 2013

Barcella | 5

ST © 2013

La Carrasca © 2013

José Ignacio Wert.

Moment en que representants de la Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció van penjar la pancarta sobre la tanca del castell de Barxell.

La Carrasca segueix denunciant que els propietaris, Conselleria i Ajuntament d’Alcoi mantenen en ruïna el castell de Barxell La Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció va participar la primavera passada en una visita guiada al castell de Barxell. Va aprofitar l’activitat per a denunciar que el pas dels anys no ha fet més que agreujar l’estat de ruïna de l’edifici històric, per la qual cosa, els ecologistes s’encarreguen de recordar cada cert temps que el problema segueix sense resoldre. Els ecologistes van repartir entre els assistents un fullet informatiu on es denunciava el deteriorament de l’edifici a causa de l’incompliment, per part dels successius propietaris de l’immoble, de la seua obligació legal de conservar-lo adequadament. Així mateix, el grup ecologista també va denunciar la passivitat de l’Administració Local i Autonòmica (Ajuntament d’Alcoi i la Conselleria de Cultura), a les quals acusen de no actuar amb els mitjans que la llei preveu per a salvaguardar els Béns d’Interés Cultural. De fet, a pesar dels requeriments efectuats per la Conselleria de Cultura, a hores d’ara ni tan sols han sancionat els propietaris. Els ecologistes demanen que l’Administració execute urgentment, de forma subsidiària, les actuacions mínimes de conservació que la propietat no ha realitzat i que s’expropie el castell per l’incompliment del deure de conservació.

Uns membres del col·lectiu ecologista d’Alcoi van desplegar i penjar en les tanques que impedeixen l’accés al Barcella | 6

castell una pancarta amb el lema «Propietaris, Conselleria, Ajuntament: deixareu caure el castell… però no vos caurà la cara de vergonya».

L’excursió va estar organitzada pel Museu Arqueològic Municipal d’Alcoi i el Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA). Va incloure una visita guiada, en la qual José María Segura, director del Museu, i Josep Torró, professor d’Història Medieval de la Universitat de València, van exposar al públic assistent els seus coneixements sobre aquesta fortalesa medieval, construïda després de la conquesta cristiana (segles xiii i xiv) sobre un anterior emplaçament de l’època musulmana.

Impacte ambiental per l’extracció de fusta a Mariola La Carrasca ha denunciat també que els treballs d’extracció de fusta dels arbres afectats per l’incendi de l’estiu passat a la serra de Mariola (a Alcoi i Cocentaina) han sigut excessius, ja que s’han fet sense prou control públic i han estat guiats pel criteri d’extraure la major quantitat possible de fusta a benefici de l’empresa privada que ha executat els treballs. Segons els ecologistes, és tot el contrari del que aconsellen diverses publicacions científiques (com ara les del CEAM), que adverteixen que l’extracció de fusta cremada pot tindre conseqüències ecològiques negatives. ❦

[El Punt, 28-6-2013]

Joc eternament brut

Vicent Sanchis Els dignes representants d’Escola Valenciana es van reunir ahir [27 de juny de 2013] amb el ministre d’Educació, Cultura i Esports José Ignacio Wert. Va ser debades.

Li van portar una demanda justa i concreta. Com que el ministeri ha fet un dipòsit previ de cinc milions d’euros anuals per pagar l’escola privada als pares catalans que vulguin escolaritzar els seus fills en castellà, en justa correspondència esperen un gest idèntic per als pares valencians que volen escolaritzar els seus fills en català. És a dir, un dipòsit semblant però que arribi fins als cent milions d’euros. I potser més, perquè la demanda afecta més de cent mil alumnes valencians. El ministre Wert se’ls va espolsar amb molta amabilitat i pràctica adduint que «això que vostès demanen és una competència autonòmica».

Exacte. Tan competència i tan autonòmica com la decisió de convertir el castellà en llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. ¿O no? ¿O el castellà és una qüestió d’Estat, que l’ha de preservar i defensar a mort, i el català que se’l defensi qui vulgui sempre que sigui en broma? Joc eternament brut. ❦ Octubre 2013

Primer Aplec de la Mariola nars i sopars poLa Mariola és la pulars. I tot girant serra que abraça al voltant del tema tot un seguit de central d’enguany pobles de les Co«Salvem les sermarques Centrals res. Els incendis a del País Valencià la Serra Mariola», amb una història, un dels problemes llengua, cultura, i més greus que paactualitat comparteixen els nostres tides. Més enllà de paratges. Perquè límits i fronteres el foc a la nostra administratives, serra ha sigut una aquests pobles viL’Aplec es celebrarà el 4 i 5 d’octubre de 2013. constant al llarg uen en constant de la història, sencontacte amb sese anar més lluny, quan l’estiu del 2012 es gles de relacions econòmiques, personals van cremar quasi cinc-centes hectàrees, i lúdiques. Fruit d’aquesta natural interrel’incendi més greu des de la declaració del lació naix l’Assemblea dels Pobles de la Parc Natural. I encara en la memòria de Mariola, paraigua baix el qual s’apleguen tots està, malauradament, l’incendi forestal diferents entitats i col·lectius amb la finalidel 1994, on el foc va assolar vint-i-una mil tat d’organitzar l’Aplec de la Mariola, que hectàrees de la Mariola. No obstant això, pren la iniciativa per entrellaçar encara conscients de l’alt risc d’incendi que tenen més els nostres lligams amb un doble hoels enclavaments ritzó: revaloritzar mediterranis, enles nostres arrels carem el futur i denunciar les des de l’exigència mancances dels de la prevenció, nostres pobles. La la reforestació i la barreja d’inquieprotecció d’aquest tuds, necessitats i monument natusentiments, la voral que és la Serra lem canalitzar a Mariola, llar de vora dues mil espècies vetravés de mostrar la diversitat d’associacigetals i una immensa diversitat faunística. ons locals que embasten el nostre entorn i I reconeixem i enaltim la tasca de les bride la gran riquesa d’aquest. Un encontre, gades forestals, professionals i voluntàries, fet per i per a la gent dels nostres pobles, així com de les associacions i colles que es per gaudir dels jocs, música i gastronomia dediquen a la protecció de la serra de tots. més autòctons i per a plantejar i reflexioVolem concloure aquest manifest desnar sobre les realitats més properes. Un tacant el compromís de l’Assemblea dels aplec culturalment transversal, amb la joPobles de la Mariola amb el llegat cultural ventut com a motor i amb la defensa del dels nostres avantpassats, amb l’herència territori com a marc de fons. Una trobada d’una història comuna i amb una llengua anual, itinerant, autogestionada, festiva, reque ens agermana. Reivindiquem una Maivindicativa, amb projecció exterior i sense riola verda, social i econòmicament sosteànim de lucre que posarà, en cada ocasió, nible, amb uns pobles implicats i amb uns el focus d’atenció en un tema concret. serveis públics de qualitat, una Mariola soLa primera edició té lloc a Alfafara els lidària i cooperativista, una Mariola crítica dies 4 i 5 d’octubre de 2013, amb la voluni activa. Connectats com ho estem amb la tat de convertir aquest poble del Comtat globalitat més actual, el nostre lloc al món en la capital de la Serra Mariola durant un des del qual treballem per aquest futur, en cap de setmana mitjançant un programa què fortament creiem, són les nostres cofarcit d’activitats per a tots els públics, des marques, els nostres pobles, la nostra Made tallers, mostra de productes autòctons riola. Tota a floretes. ❦ i xarrades, fins a concerts, cercaviles i di-

«L’Aplec vol entrellaçar encara més els nostres lligams»

Octubre 2013

Pedro Armestre/AFPE © 2013

Assemblea dels Pobles de la Mariola

Extinció d’un incendi a la Torre de les Maçanes.

Incendis forestals: canvi d’estratègia Francesc Molina Fins al mes de setembre de 2010, jo tenia posades les esperances en el 112 i en els bons reflexos dels responsables polítics i tècnics dels dispositius antiincendis. Pensava que 1994 va ser l’any en què vam tocar sostre i que catàstrofes com la de l’estiu d’aquell any ja no es tornarien a reproduir. Des d’aleshores ençà la humanitat ha aconseguit fites increïbles com enviar un robot a Mart i avanços portentosos en el camp de la ciència i la tecnologia, però en canvi encara no hem sigut capaços de conjurar l’amenaça que el foc representa per a la conservació d’un bé tan inestimable com el bosc mediterrani. Ens racionen els hidroavions però anem més que sobrats d’Eurofighters i F16; són ronyosos en la dotació de mitjans terrestres, però generosos en la compra de míssils Taurus (el govern central n’ha comprat quarantacinc, a raó de la mòdica summa de noucents mil euros la unitat). Bé, intentava dir que aquest miratge es va acabar de diluir amb l’espatarrant tongada d’incendis de l’estiu passat, que va fer que em quedara amb la sensació d’haver avançat ben poc des d’aquell fatídic any, i que per conseBarcella | 7

Barcella | 8

ST © 2013

güent la inseguretat enfront dels incendis forestals i la fragilitat del bosc són ara, com a mínim, tan grans com fa vint anys.

No cal dir que aquestes són les servituds d’obstinar-se a combatre el foc amb mitjans d’extinció i oblidar-se de les mesures preventives. Per tant, els fets (i el recent incendi de Barx n’és un més) demostren sobradament que cal un canvi d’estratègia en la lluita contra el foc que si bé, lamentablement, no podem esperar de la Generalitat Valenciana, estic convençut que des de l’àmbit local, involucrant-hi les administracions locals i comarcals i les fundacions i obres socials de les entitats financeres, es pot fer alguna cosa positiva i efectiva per tal de dificultar l’avanç de les flames i pal·liar-ne els efectes. ¿Però com?, diran alguns. Bé, pense que la recepta no és nova: els nostres avantpassats ja la feien servir i no és diferent de la que assenyalen les principals organitzacions ecologistes de l’Estat espanyol (Greenpeace, WWF, etc.), és a dir, l’aprofitament de la fusta del bosc, la recuperació de la ramaderia extensiva i canviar la forma de gestionar la massa forestal dels darrers cinquanta anys, la qual cosa demana un canvi de model que harmonitze la conservació dels valors mediambientals de les nostres serres amb el benefici social i la rendibilitat econòmica (els terrenys agroforestals com a font de riquesa i ocupació); en definitiva, una nova política forestal.

Sóc conscient que la intervenció humana sobre terrenys forestals sempre és motiu de polèmica, però, tal com estan les coses (la serra del Sant Crist de Bocairent se’ns ha cremat tres voltes ja en només trenta anys), no ens queda una altra alternativa que optar per l’opció menys roïna. A partir d’aquesta premissa, crec que sustentada en la necessitat peremptòria de capgirar aquesta espiral diabòlica, només cal posar-se d’acord en la manera com s’ha d’actuar. I entre el ventall d’accions preventives, l’estadística confirma que una de les mesures més efectives per a barrar l’avanç del foc és la «fragmentació» de les masses boscoses, trencar aquesta homogeneïtat que les fa tan vulnerables. No propose, òbviament, que es tire pel dret i que es faça servir maquinària pesant, sinó que s’actue sobre la base de la xarxa de camins i carreteres que travessen àrees de muntanya o terrenys forestals ja existent, ampliant-ne l’amplària amb mitjans mecànics (desbrossadores) o artesanals (ramats). En aquest sentit, cal dir que és significativa la dada que una

La fragmentació pot barrar l’avanç del foc.

humil senda servira per a detindre una línia de foc (la que va del Sant Crist a la cova de la Monja). O que l’incendi del 94 travessara la carretera del barranc d’Ontinyent per qualsevol punt dels seus nou quilòmetres de llargària i que, en canvi, després de la reforma de la carrretera, en el darrer incendi només la saltara en una tercera part del seu trajecte, la qual cosa va permetre salvar la solana de Viverets i tota l’àrea del Torrater d’Ontinyent. I de casuística, n’hi ha molta més: una banda desbrossada que discorre paral·lela a un camí privat feta per un particular va facilitar l’extinció de l’incendi de la Torre de les Maçanes de l’estiu passat o, més

«Cal una nova política forestal que harmonitze benefici social i rendibilitat econòmica» recentment, que una modesta carretera d’accés a un repetidor detinguera un front de flames en l’incendi de Barx del mes de març passat. Per descomptat que en condicions meteorològiques extremes, el foc és capaç de sortejar els obstacles més difícils que un puga imaginar, però també és veritat que no sempre es donen aquestes condicions i que, en qualsevol cas, sempre serà un punt de suport important per a poder lluitar amb garanties d’èxit contra un incendi descontrolat.

No he perdut de vista en cap moment que en l’actual context de crisi econòmica severa, en què les administracions pú-

bliques van escasses de recursos, plantejar alguna d’aquestes propostes a algú puga semblar-li un disbarat havent-hi altres necessitats que demanen una atenció preferent. D’una banda, pense que, en un context de crisi ecològica planetària, sempre serà una irresponsabilitat considerar menors els problemes que afecten el medi ambient. I de l’altra, que no demane que el finançament de les actuacions agroforestals que propose supose detraure diners de cap altra partida pressupostària destinada a atendre serveis socials considerats bàsics, simplement plantege derivar recursos econòmics de despeses innecessàries de serveis municipals totalment sobredimensionats com ara el sistemes d’enllumenat públic municipals.

En aquest sentit, cal dir que hi ha zones periurbanes, com ara el tram de carretera comprés entre la rotonda del pont de Sant Blai i la rotonda del Regadiu, a Bocairent, per posar només un exemple clamorós (per no parlar de la disbauxa balafiadora d’energia que sol imperar als polígons industrials), que estan demanant a crits una revisió a la baixa del seu potencial lumínic per tal que, si més no, la il·luminació de l’espai públic urbà i periurbà no supose un escarni permanent a la racionalitat.

Aquesta revisió podria representar un estalvi de molts milers d’euros cada any que es podrien dedicar a la contractació de persones sense feina per a la realització de tasques preventives en terrenys forestals dels nostres termes. Tal volta la conservació de la natura i els serveis ambientals que aquesta ens dóna podran no ser un objectiu prioritari per a molta gent, però l’aprofitament dels recursos que aquesta ens brinda i les oportunitats de creació d’ocupació que aquesta ofereix es troben més enllà de qualsevol dubte o prevenció.

I crec que l’actual conjuntura econòmica pot ser un revulsiu en aquest sentit.

La integritat de les nostres serres, uns espais que el progrés ha convertit en una falla gegantina, no pot estar sotmesa a variables com ara una retallada pressupostària, la descoordinació administrativa o la simultaneïtat de diversos incendis. En una comarca tan antropitzada com la nostra, on viu i trafega tanta gent, hem d’assumir que, per una o altra causa, de tant en tant es desfermarà la fúria del foc. Per tant, des del nostre àmbit immediat (el local i comarcal) hem d’aportar les nostres idees i dedicar el nostre esforç a crear les condicions per tal que aquest foc faça el menor dany possible. ❦ Octubre 2013

Ismael Sempere, de Joves de la Serra Mariola Ismael Sempere va nàixer a Alfafara fa dihuit anys. Estudia Filologia Catalana a l’Universitat de València. És cantant al grup Badok i membre de Joves de la Serra Mariola, un col·lectiu de persones d’Agres i Alfafara que s’han implicat en promoure activitats culturals als seus pobles petits per a cobrir les mancances de les programacions oficials dels ajuntaments. Ara han coorganitzat el Primer Aplec de la Mariola a través de la recient creada Assemblea dels Pobles de la Mariola, que formen diferents associacions i col·lectius de Banyeres de Mariola, Bocairent, Onil, Castalla, Alcoi, Cocentaina, etc.

–Explica’ns què és Joves de la Serra Mariola…

–Joves de la Serra Mariola va nàixer ara fa dos anys perquè les activitats al nostre poble estaven molt parades.

Molts veiem molt clar que algú havia de promoure coses que fer. Els amics que anàvem a València a estudiar ho vam parlar moltes vegades fins que va sorgir la idea de crear el grup. A poc a poc hem anat fent coses modestes com cinefòrums, tallers per a xiquets o festes.

No hem organitzat encara coses grans com les que puga fer el Col·lectiu Serrella, però volem seguir endavant.

–Encara que parles d’activitats modestes, els vostres actes hauran estat un revulsiu per a un poble com Alfafara de només quatre-cents habitants.

–Clar. Al nostre poble no es feia quasi res i ara sí. Estem molt contents perquè gent que semblava que no anava a implicar-se en aquestes coses sí que s’ha integrat i estan fent un gran treball.

El fet d’organitzar l’Aplec serà molt bo per a nosaltres per l’experiència que adquirirem a l’hora de programar futures activitats més grans.

–Joves de la Serra Mariola és el grup amfitrió de l’Aplec. Com va sorgir la idea i com van ser els primers contactes amb els altres grups?

–Algú del Col·lectiu Serrella ens va contactar i la proposta ens va semblar bona. Quan la idea va madurar, després de diverses converses informals, vam Octubre 2013

IS © 2013

Josep Miquel Martínez

Ismael Sempere (Alfafara 1995).

convocar una primera assemblea per a poder organitzar-nos.

–A una setmana de l’Aplec, que és quan et fem aquesta entrevista, explica’ns com serà l’Aplec i les dificultats que heu tingut per a preparar-ho.

–L’Aplec és un conjunt d’activitats que hem anat organitzant des de l’Assemblea

«La divisió de la Mariola en tres comarques i dues províncies és una separació artificial» incorporant altres grups i persones que coneixiem de diferents àmbits, de l’excursionisme, del treball amb xiquets o dels incendis forestals. S’ha preparat una fira d’entitats per a promoure els productes autòctons, perquè la idea de l’Aplec és que la gent que viu a la Mariola s’aprope a Alfafara a conéixer els seus productes, la seua gent i les seues activitats. Així podrà comprovar de primera mà quin és el panorama associatiu d’aquest territori.

Pel que fa als problemes, hem de dir que amb l’Ajuntament d’Alfafara no n’hem tingut cap perquè sempre s’ha

mostrat disposat a col·laborar. Eixe és un dels motius pel qual el primer Aplec s’ha fet al nostre poble. Però sempre pot haver alguna dificultat de coordinació, atés que és la primera vegada que organitzem una cosa d’aquestes dimensions. Potser el més complicat han estat aspectes logístics com la contractació d’un assegurança o la d’una ambulància, però no hi ha hagut cap problema remarcable dins l’Assemblea dels Pobles de la Mariola, que és l’entitat que ho organitza.

–¿Perquè heu triat tractar la qüestió dels incendis forestals a la Mariola en aquest primer aplec?

–És un tema que s’ha de tractar perquè està molt present en la vida dels nostres pobles. La gent ha de conéixer la qüestió i ha d’estar preparada per a saber com ha de reaccionar davant d’un incendi.

–¿Com creus que afecta els habitants dels nostres pobles la fragmentació administrativa?

–Un dels problemes que tenen els pobles de la nostra serra és que estan dividits en tres comarques i dues províncies. És una divisió artificial perquè els habitants d’aquest territori sempre s’han relacionat de manera molt fluida amb els veïns dels pobles del costat. Eixa fragmentació és només administrativa i mai no ha impedit que els ciutadans s’hagen sentit identificats amb la serra que habiten.

–A més d’implicar-te en el dia dia del teu poble o de la teua comarca, vas tindre l’oportunitat de demostrar al Congrés dels Diputats el teu compromís amb la llengua. ¿Quines reaccions t’han arribat després de la teua denúncia?

–Des de l’institut ens van convidar a participar en un acte on es van llegir uns articles sobre els drets humans. Mentre anavem cap a Madrid se’ns va ocórrer a una amiga i a mi aprofitar l’oportunitat que teniem –que no sabiem si es tornaria a repetir– d’utilitzar la paraula per a demanar que es garantira l’ensenyament en la nostra llengua pròpia. Quan vam tornar va haver gent que ens va dir que no haviem actuat com calia perquè ja no ens deixarien participar mai més a l’institut.

Però creiem que era una cosa que s’havia de dir i no vam desaprofitar l’ocasió.

Barcella | 9

Dos grans monuments ocults

Actuació amb el grup Badok.

–¿Quin grau d’implicació dels habitants d’Alfafara heu aconseguit?

–Al començament la gent veia l’Aplec com una activitat extranya perquè no sabia el que anavem a fer. Però a partir del dia de la presentació se’ns va acostar molta gent que no esperàvem interessada en l’esdeveniment. A més, persones de diferents ideologies que es van oferir a ajudar en qualsevol cosa que es necessitara. Pel que fa a comerços del poble, molts bars s’han implicat amb l’Aplec oferint menús especials per als visitants. L’organització ha intentat que les compres s’hagen fet, sempre que ha sigut possible, a empreses i comerços d’Alfafara perquè la repercussió siga directa sobre el poble que acull la trobada.

A l’hora de la veritat, la majoria dels habitants d’Alfafara han vist que la proposta era bona per al poble i han anat recolzant cada vegada més l’organització conforme s’ha apropat la data de celebració.

–Enguany l’Aplec és a Alfafara però la previsió és que cada any es celebre en un poble diferent. ¿Quin missatge donaries a la resta de municipis que poden mostrar alguna reticència?

–Que no pensen que pot haver cap problema perquè la nostra experiència demostra que la majoria del poble acull molt bé aquesta proposta. És un esdeveniment que no està pensat en benefici de cap empresa ni entitat perquè els diners que es recapten es reinverteixen en aquest aplec i els pròxims que s’han de celebrar. L’Aplec dóna una visibilitat molt remarcable al poble que l’acull. Aquesta setmana m’ha preguntat molta gent a la Universitat si jo venia del poble on es celebra l’Aplec de la Mariola. ❦ Barcella | 10

Ens hem acostumat a la situació de resexemples més representatius de la seua triccions. Al nostre cap i casal dispoèpoca, a final del segle XIII. La seua sem de dos grans monuments ocults, edificació s’encetà poc després de la ignorats, malgrat ser dels més repreconquesta. Durant diverses èpoques sentatius històricament parlant i d’una posteriors es va ampliar i reformar. qualitat arquitectònica de primer orAvui dia destaca el claustre, la sala cadre. Es tracta del Reial Monestir de la pitular, la capella reial, els sepulcres i Trinitat, situat a la vora del riu Túria, la portada conventual. Doncs bé, tot enfront de les Torres dels Serrans, i del el conjunt, amb la zona de la reforma Monestir de San Doménec, a la plaça neoclàssica, esta sota la gestió i l’ús de Tetuan, conegut també perquè el militar. Hui hi ha un règim de visita comandament molt parcial i militar de la d’escàs temps: ciutat i de la dos dies a la Capitania de la setmana.

Regió Militar Òbviament, va pernoctar en aquests dos ell. monuments La fundació ja fa anys que Monestir de la gaudeixen la Trinitat apamàxima careix datada el tegoria com 1252. L’edifici a monuments Reial Monestir de la Trinitat de València. fou entregat als històrics: són monjos trinibé d’interès taris el 1248 i cultural (BIC). sembla que va ser la reina Maria, esSi férem una enquesta trobaríem que posa d’Alfons el Magnànim, la seua poc valencians coneixen l’existència impulsora, la qual, a la seua mort seria dels esmentats monuments i encara soterrada en ell. Cal dir que durant la menys han pogut fer-ne la visita. Als segona meitat del segle XV i primera dos casos, per pura inèrcia, no s’ha fet del XVI va viure una etapa de gran exper part dels poders públics cap inplendor, essent tent positiu de un centre de divulgació i cultura i relide facilitar-hi gió a càrrec de l’accés. l’abadessa sor L’ ocupació Isabel de Villeo ús militar na, cèlebre pels d’un i el reliseus escrits hugiós de l’altre, manistes. no hauria de L’ i m m o ser un entreble, ocupat per banc per ammonges clarisses en règim de clausura, pliar l’entrada i fer possible el dret de la ha estat conservat per aquestes i dispociutadania a gaudir del béns culturals, sa de diversos claustres i dependències com en teoria preveu la Constitució. gòtiques de gran valor. L’església, que Hi ha alternatives, des de les més ras’obri alguns moments al dia, conserva dicals de canviar-ne l’ús, com de fer-lo el gòtic sota el barroc. Igualment, concompatible. Sense anar més enllà, coserva imatges, ornaments i altres eleneixem sistemes de visites guiades a ments de gran valor patrimonial. monestirs en molts altres llocs d’EspaPer la seua part, el Monestir de Sant nya, i no diguem d’Europa. ¿Tan difícil Doménec esta considerat com un dels resultaria fer-ho a València? ❦ ST © 2013

IS © 2013

Vicent Álvarez

«No s’ha fet cap intent positiu de divulgació i de facilitar-hi l’accés»

Octubre 2013

L’aplec prohibit a Bocairent Víctor Vanyó

VV © 2013

El campanar de l’església, les Covetes dels Moros, la Plaça de Bous, la plaça de l’Ajuntament. Tots aquests monuments ens mostren la història viva de Bocairent i defineixen la nostra identitat col·lectiva. De sobra són conegudes les històries de tots ells i sempre que tenim alguna visita, les contem orgullosos. Avui, si em permeteu, us contaré la història d’un fet que commocionà Bocairent i el País Valencià cap als anys seixanta. «Entre tots ho farem tot» era la frase que fa cinquanta anys, obria el pamflet del IV Aplec de la Joventut del País Valencià. Aquell va ser l’aplec que no es va celebrar a Bocairent el 27 d’octubre del 1963.

Un aplec que trencava amb les tòniques que havien dut a terme a les anteriors edicions a Castelló, Llíria o Alcoi. La principal diferència fou, sense dubte, la prohibició d’aquest. Va comportar que l’ona valencianista que anava creixent durant el franquisme fóra frenada. Va ser un senyal que estaven fent les coses bé i que calia seguir en eixa línia per a continuar recuperant l’essència del poble valencià. Una altra diferència era que, allà on s’havia celebrat, trobàvem que la població en qüestió tenia un teixit cultural força important. És a dir, es convocava allà on el treball nacionalista estava fent-se bé i on sabien que no hi hauria cap problema perquè es celebrara. Alcoi o Castelló, són un bon exemple que eren un nucli nacionalista fort a la ciutat però, sobretot, a la comarca. Els aplecs serviren per a posar-se en contacte amb altra gent de la lluita quotidiana i fer una xarxa nacionalista més gran i més forta. Es feia país, es feia comarca.

Bocairent, tot i no ser un nucli fort de població, havia tingut una base nacionalista important. Caldria posar èmfasi en la proximitat que hi havia entre Alcoi i Bocairent, on feia dos anys que s’havia celebrat el II Aplec. Una proximitat no sols territorial, sinó també econòmica, ja que els cardaors es caracteritzaven per tenir una indústria tèxtil molt remarcable. El contacte amb Alcoi va ajudar, però no oblidem que hi havia bases importants al poble per Octubre 2013

Un dels aplecs de la joventut celebrats al País Valencià.

seguir la senda del nou valencianisme dels seixanta. Miquel Cantó, Marcel·lí Sempere i, com no, el Centre Excursionista de Bocairent (format a la institució catòlica del Patronat) foren els motors del valencianisme a Bocairent participant als aplecs, a les acampades que es feien al llarg de la geografia valenciana, etc. Entre d’altres coses, els aplecs i acampades els van posar en contacte amb tota l’elit valencianista del moment: Eliseu Climent, Sanchis Guarner, Ernest Sena, Raimon, etc.

«La Guàrdia Civil intimidava la gent amb metralleta en mà i no deixaven passar ningú cap a Bocairent» L’Aplec va estar convocat, en aquest cas, pel nucli d’Acció Catòlica de Bocairent i la Joventut de lo Rat Penat.

Una altra diferència respecte als anteriors. Al maig del 1963, Raimon acudeix a Bocairent juntament amb Lluís Aracil. Era la primera volta que actuava Raimon a Bocairent i van aprofitar per a presentar el IV Aplec al Patronat.

La data de l’aplec arribà (27 d’octu-

bre del 63) i Bocairent ho tenia tot organitzat, comptant amb tots els permisos escaients de les autoritats municipals. Anava a realitzar-se el que estava fent-se als altres aplecs: un dinar de germanor, una missa i un concert de grups locals i de Raimon al Teatre Avenida. El poble estava preparat i esperava l’arribada de vora tres mil valencianistes de tot arreu. Però Governació Civil va prohibir que es celebrara l’aplec a Bocairent. Es pot analitzar la prohibició des de dues perspectives.

En primer lloc, la perspectiva «clàssica», que potser siga la més encertada. Aquesta argumenta la prohibició per la crida d’aquell any ja que l’havia feta Joan Fuster. La crida del IV Aplec era un reclam on es manifestava la necessitat de tenir consciència com a poble. Fuster estava vist com un dimoni des que va fer la guia turística El País Valenciano que havia publicat uns anys abans. A partir de la publicació de la guia, l’acataren els intel·lectuals falangistes com Diego Sevilla Andrés. Fins i tot, aquest havia aconseguit que les autoritats relacionaren el nom de Fuster amb conflicte. És més, aquest falangista va ser qui presumptament va incitar Sánchez Malo (governador civil de València) a prohibir l’acte. Ell mateix s’adonà que, possiblement, la crida fou el motiu de la prohibició amb les cartes que va enviar a Joaquim Maluquer.

En segon lloc, aquella que nosaltres anomenarem la versió «oficial». L’Aplec no es va celebrar perquè va fallar el permís que calia de València i es va fer propaganda a llocs on no tocava. L’organització havia fallat i, a més, algú li va fer arribar a Governació Civil un pamflet amb la crida. Fuster, en una de les cartes, deia que hauria tingut problemes amb altres nacionalistes. Per exemple, amb Ferran Sanchis Cardona pel fet que el peu d’impremta de la crida era d’Almassora i no s’havia donat permís per part de la Censura d’imprimir res allí. La prohibició va ser també per la crida. No sols pel contingut, sinó perquè «l’impressor s’havia oblidat de complir el tràmit». Com indica Fuster, era una excusa legal que es va trobar Governació Civil Barcella | 11

per a poder prohibir l’acte sense dir la veritat. Marcel·lí Sempere, seguidor d’aquesta versió, també donava la responsabilitat als valencianistes de la capital més convençuts perquè van barrejar la política en aquells aplecs. Amb tot, podem veure que les dues teories ens mostren l’amalgama ideològica que formava el valencianisme polític d’aquell temps: hi havia socialistes, conservadors, carlistes, etc.

Per contra del que diu la postura oficial, l’organització del IV Aplec va seguir la tònica dels altres: no era una excepció a la resta. El tret que el diferencià és la prohibició per part de Governació. Si aquest s’haguera celebrat hauria sigut una mostra de força del valencianisme dels seixanta.

Hem de veure la prohibició com el fruit del treball valencianista de la mà dels centres excursionistes, de les Joventuts de Lo Rat Penat i dels moviments polítics des de les universitats. Cap aplec havia estat una simple concentració cultural. Si no, ¿per què es cercaven mil excuses a l’hora de presentar coartades com es va fer en la convocatòria del I Aplec de Llíria? El que es volia aconseguir amb els aplecs era posar en funcionament un engranatge que connectara les diferents comarques (la base) amb la capital (l’elit) mitjançant la política.

Així doncs, que la llengua fora un punt important en els aplecs i dins del treball de molts valencianistes de l’època, no comportava que la política no estiguera present en molts altres activistes de l’època.

La prohibició de l’acte no va ser oficial i, per això, des de Lo Rat Penat es va seguir fent la convocatòria perquè acudiren a Bocairent el 27 d’octubre. El mateix divendres 26 per la vesprada es va produir el setge a Bocairent demostrant que aquell acte molestava les autoritats franquistes. Tots els accessos a Bocairent per carretera estaven tallats.

La Guàrdia Civil, amb tres regiments, fins i tot amb una companyia de militars, no deixaven passar ningú cap a Bocairent i intimidaven obligant la gent a fer marxa enrere. Tot això ho feien amb una metralleta a la mà.

El IV Aplec que no es va poder celebrar a Bocairent va significar una autènti-

ca victòria moral: van aconseguir una mobilització de les autoritats per impedir-ho.

Era una mostra que el treball estava fentse correctament, allunyant-se del valencianisme folklòric cap a un més polític i antifranquista. Tot i això, cal frenar el grau d’optimisme que s’ha generat al voltant d’aquesta «victòria» davant la Benemèrita: va ser una victòria amb parany. D’una banda, la mobilització de les autoritats va comportar que el moviment valencianista d’aquells temps perdera efectius. Hi havia sectors que estaven mobilitzats només per la cultura i seguien la línia folklòrica del règim. Aquesta demostració de força de les autoritats va fer que es desmobilitzaren i s’allunyaren per veure que la senda política i nacionalista era diferent al seu punt de vista cultural. D’altra banda, va obrir els ulls als agents més «espanyolistes» del moment: tant la Falange com el Partit Comunista d’Espanya, per ocupar el seu lloc al nou escenari. Podem dir, doncs, que el valencianisme inicià un camí fort des d’aquest moment. És una llàstima que aquest episodi acabara amb la tasca valencianista que havien estat fent gent molt treballadora fins aquell moment a Bocairent. Eren veïns com Marcel·lí Sempere, que havien col·laborat però que amb l’esdevenir dels fets ho deixaren perquè no creien amb la nova causa valencianista pels seus ideals polítics. Per a ells, és un error barrejar la llengua i la política. I no els falta raó. La llengua i la història d’un país no hauria de ser cap eina política per sotmetre. Però si avui en dia, com en aquell temps, no lluitem políticament per la nostra cultura acabarà sent un reducte purament folklòric. Viurem dins d’un Estat amb unes «reserves de valencianistes» a uns llocs determinats. El camí és clar. Ja ho deia Papasseit: «Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat». I nosaltres hem de seguir amb la recuperació de la nostra història per poder seguir sent un poble, una comarca com la que som.

I, sembla que cinquanta anys després, a la Mariola, tornem a recuperar aquesta germanor del teixit sociocultural per trobar-nos a Alfafara el 4 i 5 d’octubre amb l’Aplec de la Mariola. ❦

«Els aplecs van posar en contacte els de Bocairent amb tota l’elit valencianista del moment»

Barcella | 12

Conéixer món de sofà en sofà Lorena Ferre Començar un viatge és com desembolicar un regal. L’estàs esperant impacient cada dia, desitges que no s’acabe, que passen els dies lents, assaborint-los minut a minut. Cada persona és un món i cada viatge, també. Preparar-lo suposa cercar un lloc on dormir. Convencionalment busquem hotels, hostals, cases rurals, càmpings… Però, i si us diguera que es pot viatjar sense la necessitat de pagar per allotjar-se en qualsevol part del món? És més, i si en lloc de viatjar i conéixer els llocs més turístics ens endinsem en el cor de les localitats, convivint amb la gent d’allà on anem? Doncs sí, existeixen aquestes possibilitats. Hi ha moltes pàgines web que ofereixen un tipus de vacances alternatiu. En alguns casos, el que proposen és intercanviar cases; mentre tu estàs a casa d’altres, ells estan a la teua. Pàgines com www.homeforhome.com o www.intercambiocasas.com són exemples d’aquest tipus de turisme.

Però, personalment, crec que és molt millor una opció que va més enllà, poder arribar a la destinació que has triat i conviure amb la gent que hi viu. Per a fer això trobem el web www.couchsurfing.org, en aquest cas els propietaris, si accepten la sol·licitud de qui vol anar a sa casa, li deixen una habitació o un sofà on dormir i en molts casos inclús s’ofereix per donar-te a conéixer la zona. Per a córrer una aventura com aquesta, sols has d’enregistrar-te al web i, quan vages a planificar el teu viatge, cercar persones que oferisquen sa casa als llocs on t’agradaria anar. Evidentment, hauràs d’esperar que confirmen que et poden acollir! El millor de tot, és que pots tindre casa arreu del món, que allà on vages coneixeràs gent i que, en els temps que corren, és molt més econòmic i factible. Fes la motxilla i aventura’t en les diverses formes de recórrer món! ❦ Octubre 2013

Camp de concentració d’Argelers Josep Miquel Martínez

ST © 2013

Aquest estiu he visitat les ciutats d’Argelers i Cotlliure (Catalunya Nord) amb la meua família. Feia temps que desitjàvem veure en persona l’escenari on els republicans espanyols havien començat l’exili aquell gener de 1939, quan la Guerra Civil ja es donava per perduda. La caiguda de Barcelona en mans del bàndol colpista de Franco va provocar un èxode cap a França sense precedents a Europa. Havia llegit i escoltat històries terribles sobre el camp de concentració d’Argelers on es van amuntegar –en unes condicions inhumanes de fred, fam, polls, sarna i disenteria– milers de republicans. En menys de set dies van arribar a la platja d’Argelers huitanta-mil persones. El camp va ser construït per controlar els refugiats durant quinze dies, però el van mantindre operatiu durant dos anys més, coincidint amb el moment crític de l’esclat de la Segona Guerra Mundial i la posterior ocupació nazi de França. Milers de persones, homes, dones, gent gran i xiquets, van morir sobre la sorra perquè ningú no havia previst res per a l’acolliment dels exiliats i els primers mesos d’aquell dur hivern els van passar només amb la roba que portaven posada. Pel camp van passar quatre-centes seixanta-cinc mil persones.

Els refugiats militars i civils van rebre el tracte de presoners de guerra i van patir abusos de part de les autoritats militars franceses. Uns maltractaments que es van agreujar quan el Govern col·laboracionista de Vichy va prendre mesures contra els denominats «indesitjables»: jueus, immigrants, francmaçons, gitanos i comunistes.

La història dels camps de concentració alemanys, com el d’Auschwitz o el de Mauthausen, ha estat estudiada, divulgada i homenatjada. En canvi, la història dels camps de concentració francesos, on van anar a parar milers de conciutadans nostres, es manté oculta de manera que ni tan sols entra dins dels plans d’estudis francesos ni espanyols.

Els habitants d’Argelers van ajudar els primers refugiats, però els militars francesos van obligar els veïns a tancar-se a casa sota l’amenaça d’internar al camp de conOctubre 2013

Desenes de milers de republicans al Camp d’Argelers.

centració les persones que ajudaren d’alguna manera els exiliats. Es va estendre un silenci que ha perdurat al llarg del temps i no ha estat fins aquests darrers anys quan han començat a fer-se els primers homenatges i reconeixements públics per part de l’Ajuntament d’Argelès-sur-Mer pro-

«A França i Espanya s’oculta la història dels camps de concentració francesos» moguts per l’alcalde Pierre Aylagas.

Quan visites Argelers has d’anar informat del que allà va ocórrer per a poder trobar el rastre dels fets històrics que es van produir en aquella platja. Aquell tram de costa s’ha convertit en un centre d’oci i de vacances molt poblat i s’ha de cercar bé al mapa on està ubicat el cementiri d’espanyols i el monòlit que marca on començava el camp de concentració. Primer vam visitar la Casa de l’Albera, un antic edifici al cor del poble on s’expliquen els oficis i el món rural d’aquell contrafort muntanyenc. El contingut d’aquest museu està molt ben presentat, però ens va sorprendre que les referències històriques al camp de concentració foren tan escasses.

Aleshores ens van informar que hi havia el Centre d’Interprétation de Documentation sur l’Exil et la Retirada (CIDER).

El CIDER està ubicat en un lloc apartat fora del poble. Quan vam arribar al centre vam tindre la sort de coincidir amb Jacqueline Payrot, tinent d’alcalde d’Argelers que té al seu càrrec aquesta instal·lació que fa alhora de museu i d’arxiu documental. Ens va convidar a seure amb ella i vam tindre una conversa molt interessant sobre el camp. L’impressió que vam tindre és que, malgrat els esforços de tanta gent per evitar-ho, els centres de recerca sobre l’Exili republicà pateixen una certa desconnexió entre ells. Al Centre d’Interpretació van prendre nota d’alguns detalls dels quals no tenien constància, com l’obra compromesa amb la Segona República Espanyola de l’escriptor valencià Max Aub (1903-1972) i del seu pas per diversos camps de concentració. Aub va escriure la sèrie El laberinto mágico, compost per obres com Campo francés (1965) o Campo de los Almendros (1968).

Va escriure també l’aborronador Diario de Djelfa (1944 i 1998), una crònica de la seua estada al camp de concentració algerià els anys 1941 i 1942, des d’on es va poder exiliar a Mèxic.

Els darrers anys s’ha produït un important avanç quantitatiu i qualitatiu en la recuperació de la memòria amb l’obertura d’un conjunt patrimonial heterogeni d’espais, des d’itineraris a centres d’interpretació, passant per fites i vestigis. Si nosaltres visquérem en un país normal, hauria arribat ja l’hora de veure creat un memorial sobre el camp de concentració dels Ametlers, ubicat al paratge alacantí de la Goteta, on les tropes franquistes van internar vint mil republicans que havien acorralat i detingut abans al port d’Alacant. En canvi, la realitat és ben distinta: l’any 2008 la Comissió Cívica d’Alacant per a la recuperació de la Memòria Històrica va col·locar un cartell i va plantar un ametler en record dels morts al camp de concentració dels Ametlers. Només quaranta-huit hores després, uns neonazis van arrancar l’arbre i van pintar una esvàstica sobre la placa commemorativa.

Aquest fet constata que, de moment, no podem viure en un país civilitzat. ❦ Barcella | 13

Dir i escriure el nostre temps Vicent Berenguer Portar i transformar en paper els anhels i les esperances d’una societat més democràtica, justa i feliç és una de les aspiracions que al seu dia va dur el Col·lectiu Serrella a fer la revista Barcella, des d’un lloc entre tants de la serra Mariola, encara poc coneguda de forma palpable per molta gent. Pareix un propòsit innocent, però continua tan autèntic com el primer dia; es tracta de practicar el periodisme lliure, que és una de les bases de la societat democràtica.

Així, Barcella es una revista de paper feta possible per la voluntaritat d’un col· lectiu humà il·lusionat a posar en paraules una visió de món mitjançant un vehicle com ara aquest fràgil plec de paper, encara que semble anacrònic. En part, que la publicació siga viable és perquè entenem que el col·lectiu no és una colla d’amics, ni la capelleta d’un partit polític, ni una secta doctrinària, sinó unes persones de divers lloc, edat i condició –conscients de l’amistat i conscients de la política–, ajuntades per un fi: fer una publicació d’informació general, des de la democràcia i en català. No cal subratllar aquestes paraules, avui tothom entén adequadament què signifiquen.

Després de cinquanta números en què s’ha intentat buscar i mantenir aquest ideal de revista, trobem que l’objectiu és positiu i encertat. Conscients que no podem ser un mitjà informatiu de l’actualitat, intentem fer un mitjà que siga testimoni d’un temps i d’un país, des de la reflexió, la crítica, l’opinió, i algunes voltes també la contradicció. Fem esforços per aprendre cada dia

Barcella | 14

La revista Barcella és membre de l’APPV.

i evitar el dogmatisme; no es pretén mai ser absoluts, i tant com podem sí que evitem publicar tergiversacions i falsetats.

Per a la salut informativa d’un país cal sempre més competència, en condicions d’igualtat, però per dissort, és quasi inexistent la premsa en català al País Valencià, per això se’m fan inevitables les reticències. Amb tot, enmig de la indignant

«Es tracta de practicar el periodisme lliure, base de la societat democràtica» fallida a què han dut la RTVV, d’uns anys ençà, almenys en l’àmbit digital han canviat algunes coses, sobretot per iniciativa privada, sovint enfrontant-se als coneguts entrebancs del Partit Popular, el valencià i el monclovita. Sospitosament, obstruir els mitjans de paper sembla que comporte haver guanyat una batalla més contra l’articulació del país, tot i que el país real no és exactament el que representa el cínic govern que ocupa la Generalitat, des de fa divuit anys. Aquest cinisme governatiu del Partit Popular, entre tantes coses, es reafirma de manera especial cada Nou d’Octubre i cada Vint-i-cinc d’Abril, i a més el DOGV el documenta fefaentment.

Inicialment, bé que es veien les dificultats de fer una revista d’un poble, tot i que l’orgull de pretendre-ho és natural, però de seguida es va buscar la senda d’implicar més poblacions, «els pobles de la Ma-

riola». La gent d’ací, tant els residents com la diàspora, si és capaç de coordinar-se bé, pot fer seua la revista i obtenir un ressó més ampli. A poc a poc, pujant un cim rere l’altre, s’ha guanyat una certa presència i una positiva confiança, alhora que també s’han incorporat col·laboracions de qualsevol part del planeta. Això ha sigut una nova sorpresa, que ara és veu lògica perquè la revista ha crescut a mesura que ho feia l’àmbit d’Internet i el fet ha permés connectar-se i obrir-se a gent de lluny que s’hi identifica, com també a temes nous i inesperats que per pura curiositat intel· lectual els lectors agrairan trobar-se’ls.

M’agrada pensar que, tot i les limitacions, estem contribuint a fer lectors crítics, com també despertar les capacitats d’expressió que tenen les persones per a ser autors de la crònica del seu temps, del nostre temps –des de l’escriptura, la fotografia, el dibuix, el cine–, i fer una lectura crítica de món, del món local i del global, del món personal i del social, i sentir-se’n vertaders partícips i protagonistes de la seua vida, de pensar-la i dir-la.

Per tot això, personalment, d’acord amb l’estat de la qüestió, només desitge continuar –per sempre amb l’ai al món i al paper– quinze anys més participant en la tasca de fer la revista, perquè m’estime la gent i el món que Barcella fa públics i descobreix cada quatre mesos, superant obstacles, gràcies a aquest col·lectiu i a tota la gentada que escriu, edita, es subscriu, s’anuncia, ven, compra i llegeix, i ens critica. ❦

Octubre 2013

Aquell amor que ha de ser compartit Enrique Vila*

ST © 2013

vol internat per a xics o a sa casa, Va agafar suaument la meva mà, sota l’atenta mirada i vigilància com si acabaren de donar-li un tredels seus severs i enfuriats pares. sor del que mai volguera desprenHèctor i Elena, als seus tendres dre’s. La seua mirada del color del catorze anys, s’havien estimat. I café abans de moldre, va acaricihavien portat a aquest món que ar la meua galta amb una suavitat creien fins llavors meravellós, un pura i sincera. Mon pare, mentre fill al que fins i tot sense espeseguia la dansa que marcaven els rar-lo, ara desitjaven i estimaven seus forts dits sobre la meua pell des del més profund del seu cor. de bebé, va mirar a la seua espoAmbdós, en la distància i des dels sa, la meua nova mare, traspassant seus respectius tancaments, van amb l’energia del seu amor el seu plorar sense parar l’horror del decor il·lusionat.

La seua mirada del color del café va acariciar la meua galta. sarrelament. La duresa freda com Aquest dia, 18 de maig de 1965, l’acer de la separació forçada del per fi eren pares. Enric i Empar que contínuament li deien que el seu fill, seu estimat fill. Els seus cors es van ashavien tramitat l’adopció en el despatx aquell ésser meravellós que sentia al seu secar de tantes llàgrimes com van vesd’un amic advocat, i s’havien deixat ventre, era fruit del desig del dimoni. sar, però en el fons d’ells van somiar, en portar per l’emoció aquests llargs dotAixí s’anomenaria doncs, per a dela seua innocència, amb un sistema que ze mesos que havien durat la paperassa, mostrar cada vegada que el cridaren pel no separara mai un fill dels seus pacada vegada que rebien una trucada o seu nom, que era un ésser bo, fruit de res…, que permetera trasplantar l’arbre una carta amb la capçalera del lletrat. l’amor i en absolut tenia res a veure amb de la vida sense extirpar-ne les arrels.

El seu fill, aquest bebé regrosset i amb el dimoni. No entenia res la xica. MenEl bebé va créixer sa, estimat i feliç uns ulls com a plats que ara ja tenien trestant havien passat els dies des que amb els seus pares adoptius. Quan Enentre els seus candorosos braços, s’anoric va ser adult, va ser conscient d’una menaria Enric, i satisfeia després de forma serena i plena, de l’immens amor molts intents frustrats el seu desig d’esamb què havia estat criat, i va ser un timar incondicionalment. home agraït amb els seus pares als quals Poc abans, només unes hores, Elena, va voler amb tot el seu cor. Quan per cauna dona molt jove, plorava desconsolasualitat va descobrir que va ser adoptat da en ser arrancada de la calor del seu (ja que sa mare Empar sempre va voler nounat. Havia estat una xica un poc irocultar aquesta condició), va ser sacsereflexiva, o això li deien, però en realijat per la sorpresa, però en contra dels tat ella només s’havia deixat portar per temors dels seus pares, va veure acréil’amor cap al seu home, de fet a penes un xer dins de si l’amor per ells, i per desxicot com ella. Amb catorze anys d’edat, comptat mai no els va posar el cognom el sexe era una cosa nova per descobrir, d’«adoptius». Ells eren els seus pares, plaent, intensa, meravellosa i que a més sense més…, estimats, volguts i atesos l’havia duta a la cruïlla, agredolça llaen la seua vellesa sense condicions. vors, de la maternitat primerenca i no Tanmateix, una llavor d’inquietud es buscada. La família d’ell i la d’ella, els la van internar en aquella horrible casa va plantar en la seua ànima. Era feliç, havien demonitzat, marginat i pressiobressol, la de Santa Isabel a València, tenia una família meravellosa, i ja hanat. De seguida la xicota va ser definivivint un dels seus pitjors malsons, no via format la seua pròpia. Però ara, en tivament separada del seu amor adoleshavia parat de pensar en el seu futur fill conéixer la seva condició d’adoptat, alcent, i ingressada en l’adust convent de i el molt que se l’estimava. No volia perguna cosa al seu interior li feia inexoramonges on finalment va donar a llum el dre’l, volia veure’l créixer, estimar com blement voler conéixer les seues arrels. seu fill, sí que desitjat per a ella, a meiella havia estimat, respirar l’aire en els Aquestes arrels que per culpa d’un sistetat d’aquella primavera que no oblidafrescs matins valencians, i impregnar-se ma d’adopció injust i fosc, li havien estat ria mai. Volia posar-li Jesús si era xic, de l’amor per la seua parella, bevent-se robades. Ho va intentar de totes maneperquè ella se’l sentia en les entranyes les seues besades i carícies com ella res, però sempre es va trobar amb el mur tan bo i sant com ho era l’autèntic. Si s’havia begut les del seu estimat Hèctor. del silenci que li impedia accedir als arera xica li posaria Maria. A més, amb Pobre. Ara estaria com ella, bé, sense la xius on constaria el nom de la seua mare aquests noms donaria una bona lliçó panxa, però també tancat en un qualsebiològica. Enric sabia que tenia el cor als seus pares i a les terribles monges,

«Enric va lluitar per la implantació d’un sistema d’adopció oberta, en la qual quan u és adoptat no es perd el contacte amb la família biològica»

Octubre 2013

Barcella | 15

molt gran, que estimava els seus pares sobretot, però que també tenia un buit per a voler la dona i l’home que l’havien engendrat. Era injust. No arribava a comprendre el temor dels qui havien fet les lleis d’adopció, que l’havien arrancat sense solució del germen del qual provenia. Era feliç, però es sentia incomplet.

La seua vida era plena, però mentre no coneguera els seus orígens vagaria sempre en una estranya dimensió onírica, en la qual malgrat la sort que l’havia acompanyat en ser acollit pels seus estimats Enric i Empar, no es lliuraria mai del malson de no poder abraçar la dona que el va portar al món, ni conéixer l’home a qui també li devia la vida.

Anys més tard, quan Enric va créixer, es va convertir en un prestigiós advocat primer, i afamat legislador més tard, i va ser un dels pioners en la lluita per modificar la Llei a Espanya i aconseguir la implantació d’un sistema d’adopció oberta, en la qual quan u és adoptat no es perd el contacte amb la família biològica. Així, els futurs adoptats, podrien estimar els seus pares adoptius, sense deixar d’abraçar i voler els seus pares biològics. Serien feliços, però a més serien «complets».

Quan son pare ja molt ancià jeia al llit de mort, li va confessar un tant trist el seu anhel i la seua frustració per no haver pogut conéixer encara les seues arrels. L’home moribund i atribolat entre un embolic de sondes, va agafar la mà del seu estimat fill amb menys fermesa però amb la mateixa suavitat com ho havia fet fa ja tants anys quan el va arreplegar de la casa bressol…, amb un esforç, va acariciar la galta del seu estimat i admirat fill, i acompanyant-les d’una llàgrima que va solcar el seu arrugat i gastat rostre, li va dedicar les últimes paraules seues: «Fill, et vaig estimar sempre com el millor dels pares.

Ara me’n vaig, definitivament, amb un sol desig al meu cor. Troba els teus pares biològics, i tingueu el plaer de compartir el que la ta mare i jo hem viscut durant tota la nostra vida, l’amor per una persona tan meravellosa com tu.

Aquest amor, que mai no hauria de ser gaudit en privat… Aquell amor que ha de ser compartit». ❦ * Enrique J. Vila Torres (València) és advocat i escriptor, autor de l’obra Historias robadas (Madrid, 2011); bufetevila.blogspot.com.

Barcella | 16

Els tallers de literatura Federico Fojas* L’ofici d’escriure pot fer la sensació de ser una activitat solitària i aïllada; però si analitzem detingudament la història de la literatura ens adonarem que els intel·lectuals que s’han dedicat al cultiu de la paraula sempre s’han agrupat a l’entorn de diverses comunitats que han esdevingut un lloc d’intercanvi d’opinions i d’influència estilística. Ja siga en festins com els que narra Plató en El banquet, els sèquits dels mecenes de l’Edat Mitjana i el Renaixement, els salons de la Il·lustració o els cafés del segle xix i xx, els escriptors s’han mogut en aquests ambients distesos a la cerca d’alguna cohesió informal.

L’última dècada hem assistit a una important revolució informàtica que ha canviat per a sempre la societat. La gradual popularització dels ordinadors i l’accés a internet han impulsat l’aparició d’un tipus de lector nou i, per tant, d’un gènere nou d’escriptors. Igual que la fotografia, cada vegada hi ha més persones interessades en aquesta opció artística, no sols com a públic sinó també des del punt de vista creatiu.

Avui dia, amb la possessió d’un ordinador, ens trobem que tenim a les mans un editor de textos, una vasta font d’informació i (potencialment) una plataforma de difusió i propaganda de les nostres obres. Amb aquest recurs al nostre abast, ¿per què no dedicar-se a escriure? Queda solament la qüestió de la tècnica i l’estil: una tasca que requereix un procés d’aprenentatge pràctic i dinàmic que no pot suplir fàcilment un manual, una tasca que tradicionalment s’ha aprés a través del contacte amb una comunitat intel·lectual.

En aquest context cultural, la proliferació dels tallers d’escriptura és un fenomen que respon a aquesta nova manera d’entendre la producció literària.

Els tallers, no tan sols doten l’alumnat

de les eines conceptuals bàsiques per a la creació literària, també reuneixen al seu entorn un grup de persones interessades per l’activitat d’escriure, un grup que comparteix les experiències, les lectures i les perspectives; un grup que té filies i fòbies sobre les escoles i les tendències de la literatura; un grup on es forgen llaços d’influència artística i, en moltes ocasions, d’amistat.

Per aquests motius, la labor d’un professor de taller va més enllà de dotar els seus alumnes d’uns coneixements a l’hora d’escriure. En un taller de narrativa o poesia, el professor recupera l’antic rol del mestre que ha d’encendre la capacitat creativa dels seus alumnes; posar-los en contacte amb la tradició mostrant-la com un corrent viu i fèrtil que poden aprofitar, i animar-los perquè treballen i s’endinsen en els tres aspectes bàsics de la literatura: l’escriptura, la lectura i la crítica; i, finalment, incitar-los perquè participen en els moviments culturals i artístics del seu entorn. Tot això sense rebaixar la transmissió dels continguts teoricopràctics necessaris que calen per a construir un text literari de qualitat.

Malgrat les va loracions pessim istes d’alguns sectors, l’augment cada dia major d’aquest tipus d’activitats demostra que la poesia i la narrativa, en contra d’estar desapareixent, es troben en un estat de canvi, en un intent d’adaptar-se a un temps que s’escapen a les prediccions dels crítics de fa només trenta anys. I és que la literatura, com qualsevol forma artística, es nodreix de la nostra experiència, de la nostra quotidianitat; en alguns casos pot criticar-la o fins i tot renegar-ne, però no pot romandre mai indiferent, almenys durant molt temps. ❦

«El professor ha d’encendre la capacitat creativa dels alumnes»

*Federico Fojas és professor de l’Aula de Narrativa de la Universitat Politècnica de València.

Octubre 2013

Ondara i la pilota Vicent Ortuño*

ST © 2013

la mateixa alçada, d’una El joc de la pilota forma amplada d’uns tres mepart de la cultura dels tres i amb una paret a valencians com a pola meitat que dividia tot ble. El joc a llargues ja el llarg del trinquetet en era practicat a quasi tot dues parts comunicades Europa fa molts segles per un buit o porta. A i, malgrat les prohibicicadascun dels dos trinons i entrebancs que ha quetets els havien posat patit durant molts anys, una corda a la meitat per ha aconseguit evoluciotal de poder fer partides nar i arribar als nostres al raspall i també a cordies amb vitalitat i pleda (sense escales clar). nament identificat com El resultat era que els un senyal d’identitat. xiquets d’Ondara dispoAquest article és una sàvem de dos espais on conseqüència de la visió poder practicar el joc que tinc de la pilota des de la pilota al costat del d’Ondara, el meu poble; Anunci de la inauguració oficial del trinquet l’11 de maig de 1956. trinquet gran i que semquan es fa història de pre estava ple. Aquesta la pilota, generalment, dotze anys. A partir d’aquest moment em relació profunda amb el món de la pilota es parla fent sempre referència als jugavaig distanciar de la pilota sense acabar del poble d’Ondara, entés com a grup sodors, però no és massa habitual fer-ho des d’estar-ne desconnectat del tot i alguns cial, és el que vull destacar. Ondara no ha d’una òptica que pose de relleu la valoradels amics que compartien vesprades donat cap jugador d’aquells que marquen ció d’un poble com a grup o col·lectivitat amb mi jugant en un dels dos trinquetets època, no ha tingut un Juliet, un Rovellet, que ha donat suport al món de la pilota, van seguir practicant i van aconseguir deun Eusebio, un Genovés, Sarasol, entre si aquest poble no ha tingut jugadors desbutar com a professionals, sense arribar a altres, però sí que ha tingut jugadors de tacats en la història de la pilota. És cert bon nivell, entre els quals cal destacar Seque una figura o un líder ajuda a estirar tembre, un jugador de principi del segle de l’afició i consolidar-la, si més no en el passat, i Biela i Peris d’Ondara, dels anys poble de la figura, però no és menys cert trenta-cinquanta. Però si en l’aportació de que hi ha pobles que al llarg de la històjugadors, Ondara no és un poble que haja ria tenen i han tingut un gran pes en tot destacat massa, on sí que crec que ha desallò que envolta el món de la pilota (trintacat, i molt, és en l’afició i el suport a la quets, trinqueters, promotors, afició, entre pilota. En efecte, el trinquet actual d’Onaltres) i, en canvi, no han tingut mai jugadara és del 1872 i està considerat un dels dors de referència. tres més antics del país que encara està en I crec que oblidar aquest pes de la col· tenir massa nom. El meu contacte amb el ús. El trinquet actual, després de moltes lectivitat en la vigència actual de la pilota món de la pilota va ser com a practicant vicissituds ha passat a ser municipal i està i deixar la referència i el reconeixement fins als dotze-catorze anys d’edat i com pendent de la seua rehabilitació per a pohistòric només a la relació de jugadors és a espectador de les partides dels majors sar-lo en condicions, però després d’uns injust i un error. I amb l’objectiu de desal trinquet, que sempre anàvem a veure anys tancat un grup d’aficionats ha creat tacar i donar a conéixer alguns d’aquests quan descansàvem de les nostres als trinuna associació i una escola de pilota i escasos, si més no el referent al meu poble, quetets o quan no podíem fer partides. tan tornant a reviure el món de la pilota. va aquest article.

Però no vaig ser mai assidu a les partides En totes les històries de la pilota es Sóc d’Ondara i tinc seixanta-quatre de professionals pel motiu que ja he escita una partida memorable que es va juanys d’edat i, des que tinc ús de raó, en mentat d’haver de marxar del poble. Un gar a Ondara el 26 de novembre de 1880, la utilització del meu oci i la pràctica aclariment per a tots aquells que puguen entre jugadors de la Marina i de la veïna d’algun esport sempre ha estat present desconéixer a què faig referència quan Safor, en la qual es van travessar seixanel món de la pilota. Tot i que l’esport que parle dels trinquetets; els trinquetets eren ta mil rals. L’afició ens ve de lluny! El més practicava en la meua infantesa era el resultat d’haver fet una paret paral·lela cognom Frasés és inseparable de la hisel futbol, també és cert que era un assidu a una de les parets llargues del trinquet, tòria de la pilota a Ondara. Frasés són als trinquetets d’Ondara fins que vaig haconcretament a la de l’escala, i de quasi els primers trinqueters del trinquet vell ver de marxar fora a estudiar quan tenia

«El trinquet d’Ondara és un dels tres més antics del país»

Octubre 2013

Barcella | 17

que recorden els aficionats; un Frasés també va lligat al trinquet nou i fins i tot el Surdo, del llogaret de Pamis, va començar la seua trajectòria en el món de la pilota amb un Frasés.

Una altra de les persones més rellevants en la història de la pilota, no jugador, però sí promotor i trinqueter i un dinamitzador com pocs de la pilota ha estat sens dubte Paco Peris, el Surdo de Pamis, que és un llogaret agregat d’Ondara. El Surdo va començar a jugar i a introduir-se en el món de l’organització de partides en la seua joventut a Ondara; el seu moment àlgid li va arribar a Gandia on va aconseguir fer del trinquet El Zurdo de Gandia un dels més dinàmics i importants del país.

Ondara, quan només tenia uns tres mil habitants, va ser el primer poble que va fer un trinquet cobert i il·luminat on es podien fer partides nocturnes, quan ja tenia en funcionament el trinquet vell. La inauguració oficial va ser l’11 de maig de 1956. Seguint programes d’aquell anys quasi resulta increïble creure’s el dinamisme de la pilota a Ondara en aquells anys; s’hi jugaven dues i tres partides cada dia, algunes nocturnes, els caps de setmana, i amb els millors jugadors del moment. Per la Fira alguns jugadors s’hi quedaven a cases d’amics al poble perquè podia donar-se el cas que havien de jugar tres partides en una setmana entre els dos trinquets i, a més, es feien partides a llargues al carrer del Forn o més conegut popularment com el carrer dels Plorons. És a dir, un poble relativament petit, va tenir durant uns anys dos trinquets a ple funcionament, fins que una forta ventada va fer caure la coberta del trinquet nou i va quedar pràcticament destruït.

Després de desaparéixer el trinquet nou, el trinquet vell va continuar funcionant fins que, a poc a poc, l’afició va anar minvant i amb el pas dels anys el trinquet vell es va tancar i es va arruïnar físicament. Amb tot, la gent seguia enyorant el funcionament del trinquet i l’absència de partides a Ondara, quan havia sigut un dels pobles més dinàmics pel que fa a la pilota. Fa uns pocs anys, i com a conseqüència de la pressió popular, l’Ajuntament va comprar el trinquet per a preservar-lo i evitar-ne la desaparició. Passava el temps i l’Ajuntament no acabava de fer la inversió necessària per a rehabilitar el trinquet i fer-lo útil per a la pràctica del joc. El temps anava fent de les seues i a la xarxa superior de tancament del trinquet Barcella | 18

va acabar caient i avui només es pot jugar al raspall, per a no perdre les pilotes. Però la societat d’Ondara s’ha mobilitzat de nou i des de fa uns anys han aconseguit consolidar una associació que ha creat una escola de pilota amb un bon nombre de xiquets matriculats, hi tornen a haver partides tots els dissabtes i estan aconseguint que la gent torne a anar al trinquet.

S’està en el bon camí i l’han fet les persones del poble que senten i viuen la pilota. Però tot el que acabe de dir respecte a Ondara per a fer evident i destacar el protagonisme silenciós de l’afició, ho podria fer extensiu a bona part de la comarca on es troba Ondara, la Marina, tant l’Alta com la Baixa. En efecte, històricament, tenim referents claus en la història de la pilota i la seua evolució com ara el Nel de Murla, però el que és realment destacable és l’afició, aquella gent anònima que fa que la pilota es mantinga als seus pobles amb molta potència. En els darrers anys s’han fet trinquets nous i se n’han restaurat alguns, i actualment hi ha trinquet a Dénia, Xàbia, Benissa, Pedreguer, Murla i, en restauració, a Ondara. A més, tenim molt viva l’afició a modalitats de carrer, sobretot palma i raspall, i s’hi fan partides a pobles com Murla, Orba, Xaló, Parcent, la Vall de Laguar, els pobles de la Rectoria, el Verger, els Poblets, entre altres. La gran majoria de pobles on es juga al carrer són municipis menuts, entre quatrecents i vuit-cents habitants.

La Mancomunitat Cultural de la Marina Alta (Macma) va organitzar fa un temps tres anys seguits una lliga comarcal amb les modalitats de raspall, escala i corda, palma i frontó i hi van participar dotze municipis i més de vint equips. Ara s’està tornant a plantejar recuperar la iniciativa.

A la fi, cal fer un comentari sobre Murla (d’uns sis-cents habitants) que pot dóna una idea del pes de la pilota en aquest poble i és que quan una parella té un fill o filla, un dels primers regals que es fa al nounat són uns guants i una pilota.

Per tot això, és necessari fer un reconeixement a uns pobles i a uns col·lectius que, no és que estiguen oblidats, car si fóra així no hi hauria pilota, sinó que sovint queden ofegats pel pes dels personatges més mediàtics, però que són realment els qui donen vida a la pilota, al nostre joc de pilota. ❦ *Vicent Ortuño Ginestar (Ondara, 1949) és historiador, dinamitzador cultural, ha estat gerent de la Mancomunitat Cultural Marina Alta i és membre de l’Associació Cultural Ocell.

Olives amb pebrella Salvador Puerto Olives amb pebrella, o millor encara, olives trencades i no partides, o si… no ho sé. M’agraden més trencades, perquè amb una pedra o cudol fi les trencarem una per una esguitant-nos de l’oli a mig fer d’aquest fruït de l’olivera. Les olives les collirem des de la Mare de Déu del Pilar fins a Tots Sants. És quan l’oliva encara està verda però ja comença a esbrinar-se el color morat del fruït a mig madurar, en ma casa diem eixamorades. La variant de l’oliva per aquestes terres del voltant de la Mariola és l’alfafarenca o també coneguda com a grossal. És una oliva forta, consistent, de grans dimensions, que no es solta del pinyol, i que resisteix molt bé el procés de llevar-li l’amargor durant els successius canvis d’aigua fins a fer-les dolces. Dolces, per dir alguna cosa. A mi m’agraden en el punt amarg necessari per acompanyar un bon àpat. Si no estan amargues, pareixen tramussos i això no és el que esperem d’una bona oliva trencada.

Bé, una vegada hem acabat el procés de llevar-li l’amargor canviant l’aigua cada tres o quatre dies, fins que es puguen menjar, procedirem a adobar-les. Uns dies abans, cal tindre preparada la pebrella, l’herba per excel·lència d’adobar les olives trencades i que es cria abundantment al voltant de la Serra Mariola i a tot arreu del País Valencià, encara que més abundosa a les Comarques Centrals. Triarem un recipient opac.

La pebrella cal que siga fresca, acabada de collir. La llavarem i posarem una tongada d’olives, un pessic de sal i unes faixetes de pebrella.

Així, fins a omplir el gerró o la garrafa i acabarem la part de dalt amb un bon bolic de pebrella. Tot seguit l’omplirem d’aigua fins a dalt i les mantindrem en un lloc fresc. Si ho podem fer quan la lluna estiga minvant, millor, i a la propera minva, les tindrem ja bones per a menjar. ❦ Octubre 2013

Espanya és un «bien común»?

Josep Miquel Bausset

ST © 2013

El 4 d’octubre de 2012, la Comissió Permanent de l’Episcopat espanyol (amb quatre abstencions) va aprovar el document, Ante la crisis, solidaridad. Amb l’excusa de la crisi, els bisbes espanyols refermaven la idea de la unitat de l’Estat espanyol com un «bien común».

No és la primera vegada que els bisbes espanyols defensen aquesta proposta. El 23 de novembre de 2006, la CEE presentava les Orientaciones morales ante la situación actual de Espanya. En l’apartat «Nacionalismos y exigencias morales», després d’admetre que l’Església reconeix, «en principio» la legitimitat de les posicions nacionalistes que pretenen modificar la unitat política de l’Estat, el document deia: «Si la coexistencia cultural y política ha producido un entramado de relaciones» (entre els pobles d’Espanya) «¿que razones justifican la ruptura de estos vinculos?».

El novembre de 2002, en la instrucció Valoración moral del terrorismo en Espanya, la CEE afirmava: «Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir sobre su propio destino. Resulta moralmente inaceptable, que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en consequencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad». I continuava: «En consequencia no es moral qualquier modo de propugnar la independencia y la creación de un nuevo estado. Poner en peligro la convivència de los espanyoles, negando unilateralmente la soberania de España, no seria prudente ni moralmente aceptable. Pretender unilateralmente alterar el ordenamiento jurídico es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bién común de una sociedad pluricentenaria».

Amb aquests antecedents, els bisbes (no tots!) el passat octubre tornaven a la idea que «la desintegración unilateral de la unidad de España nos causa gran inquietud» i també, que «hay un deber moral sobre el bien común de España para todos». Els bisbes se sentien inOctubre 2013

Antonio María Rouco Varela (1936).

quiets, «frente a políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad». I per això defensaven que «se preserve el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España». No m’ha estranyat gens que els bisbes espanyols presentaren la unitat d’Espanya com un «bien común» i que parlaren de «la

«l’Església faria bé en ser neutral i respectuosa amb la voluntat dels pobles.

L’independentisme és una opció tan respectable com l’antiindependentisme» unidad cultural y política de una antigua nación que es España».

Però els bisbes oblidaven que el Magisteri de l’Església ha valorat el fet nacional dels pobles, de manera diferent a com ho han fet ells. Pius XII deia: «La vida nacional és un dret i honor d’un poble» i per això, «es pot i s’ha de promoure». Per la seua part, la Pacem in terris rebutjava els pobles dominadors, perquè no hi ha «comunitat nacional

que vulga estar sotmesa al domini d’una altra». El papa Pau VI, al document Iustitia in Mundo afirmava: «Quan els pobles assumeixen la causa de la seua sort futura, manifesten la seua personalitat pròpia. Un nacionalisme responsable, aporta l’impuls necessari per accedir a la seua pròpia identitat.

D’aquesta autodeterminació, en poden brollar els intents de dur a terme nous conjunts polítics, que permeten als pobles el seu ple desenvolupament». I encara, Joan Pau II deia a l’ONU el 1995: «Els drets de les nacions no són una altra cosa que els drets humans. Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació, no és digna d’existir».

Però és més clara encara la postura de Joan Pau II a la UNESCO el 1980: «Sóc fill d’una nació que els veïns han condemnat a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i ha restat ella mateixa, ha conservat malgrat les particions i les ocupacions estrangeres la seua sobirania nacional, no recolzant-se en la força física sinó únicament en la seua cultura». I afegia encara: «Ningú, ni un Estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional no està mai legitimat per considerar que una determinada nació no és digna d’existir». ¿Per què eixa preocupació tan gran de la CEE, davant una qüestió opinable? O és que la unitat d’Espanya és un dogma?

En una entrevista a El País, el 27 d’agost de 2006, el pare Josep Maria Soler, abat de Montserrat deia: «Un sector de la jerarquia catòlica té nostàlgia del nacionalcatolicisme, sobretot en certs cercles de la Conferència Episcopal Espanyola i sens dubte en molts dels seus documents i en moltes homilies». El pare abat Josep Maria defenia un Estat «que ha de promulgar lleis» i una Església «que no té eixa capacitat legislativa». I afegia encara: «La jerarquia catòlica té la convicció que han de defendre allò que ella anomena la unitat d’Espanya. Ells defensen que la unitat d’Espanya és un bé moral, la qual cosa és fals, no té base teològica».

Barcella | 19

dicionalment una col·laboració excessivament zelosa amb el poder central, en la seua voluntat per reduir la diversitat cultural dins del regne».

Si el 1974, el règim franquista va estar a punt d’expulsar el bisbe de Bilbao Antonio Añoveros, simplement per defensar la llengua i la cultura d’Euska-

ST © 2013

I és que, com deia Sant Agustí, a l’Església hi ha d’haver «en l’essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat i en tot caritat». I no crec que la unitat d’Espanya, siga essencial per a la fe dels cristians. De fet, els bisbes catalans, un dia després del document de la CEE, es van pronunciar a favor de totes les opcions polítiques.

La nota dels bisbes de la Tarraconense deia: «Defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat de les persones i dels pobles i que recerquen la pau i la justícia». Per això el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull reconeixia que els bisbes catalans donarien suport a la independència, en cas que el poble de Catalunya ho aprovara. I el mateix bisbe de Solsona, Xavier Novell reconeixia (com no podia ser d’una altra manera!) que una Catalunya independent, permetria plantejar una Conferència Episcopal Catalana, reconeguda per la Santa Seu. O és que no hi ha una Conferència Episcopal a Txèquia i una altra a Eslovàquia? Per això, i utilitzant el títol del llibre del pare Hilari Raguer, «Ser independentista no és cap pecat», l’Església faria bé en ser neutral i respectuosa amb la voluntat dels pobles.

L’independentisme només és una opció.

Tan respectable, això sí, com l’antiindependentisme.

També el 21 de gener de 2011, els bisbes de Catalunya reconeixien «la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya» (Al servei del nostre Poble) en consonància amb el document Arrels cristianes de Catalunya, de 1985: «Com a bisbes de l’Església a Catalunya, donem fe de la realitat nacional de Catalunya».

Els bisbes espanyols defensen contínuament el sobiranisme de la nació espanyola, però no comprenen altres sobiranismes. Com ha dit el claretià Pere Codina, «hi ha la sensació que l’Església espanyola, ha mantingut traBarcella | 20

Josep Maria Soler i Canals (1946), abat de Montserrat.

di, ara són els bisbes espanyols, els qui defensen la unitat d’Espanya com un «bien común».

Encara, el passat 19 de novembre, el cardenal Rouco, en el discurs d’obertura de l’Assemblea número 100 de la CEE, tornava a insistir en que «se pre-

«¿És opinable o és que la unitat d’Espanya és un dogma?»

Els diferents documents de la CEE que defensen «el bien de la unidad» i les declaracions dels cardenals Rouco i Cañizares, m’han recordat el debat, el 2008, entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica. Els partidaris de la unió van reclamar als bisbes belgues un recolzament públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: «La separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favors d’uns o en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no recolzarem cap opció» (Vida Nueva núm.

2.589, p. 7).

El pare Maur Esteva, abat emèrit de Poblet, va fer una homilia el dia de Tots Sants on digué: «Crec que defendre la pròpia llengua, la pròpia cultura i la pròpia nació i autoafirmar-les amb tots els mitjans i amb la voluntat de ser un Estat sobirà, és una cosa justa».

El cardenal Cañizares deia al seu article que «La Constitución es hoy el marco jurídico ineludible de referencia». Però, la Constitució és un dogma?

En allò essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat i en tot caritat. ¿O no és opinable el dret d’un poble a decidir amb llibertat el seu futur? ¿O és que la unitat d’Espanya i la Constitució formen part del Credo? ❦

serve el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España».

I el cardenal Cañizares (La Razón, 4 de desembre) escrivia l’article La unidad de España, on defensava «el actual marco de convivencia» de la «más que milenaria Nación, que es una cuestión y un bien moral». El cardenal Cañizares (tot i que deia que no entrava en valoracions polítiques) convidava a pregar «por España, por la integridad y unidad de España».

Octubre 2013

Bertold Brecht. Ascens i caiguda de la ciutat Mahagonny

Pere Quart Sabadell, 1899 Barcelona, 1986

Elena Rodríguez Vives

Arxiu E.R.V. © 2013

El juliol passat va tenir lloc al Teatre de Friburg de Brisgòvia (Alemanya) l’estrena d’Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny [Ascens i caiguda de la ciutat Mahagonny], una òpera en tres actes de Kurt Weil i llibret escrit per Bertolt Brecht, s’estrenà el 1930 a Leipzig, no exempta d’escàndol, ara posada en escena pel director Tom Ryser (Basel, 1966).

A Alemanya va ser escassament representada fins als anys seixanta, i a l’Estat Espanyol l’única representació es fa el 1971 al Liceu de Barcelona. L’obra tracta dels lladres Begbick, Trinidadmosis i Fatty, que funden després d’una avaria al desert la ciutat de Mahagonny amb la finalitat de traure els diners als que es dirigeixen a la costa. Després que uns llenyataires arribats d’Alaska, Jim, Jack, Bill i Joe, es troben amb unes prostitutes de la ciutat, decideixen restar a Mahagonny. Un dels llenyataires, Jim, està en desacord respecte a les prohibicions de la ciutat. Després que un tornado no destruïra Mhagonny, tots decideixen seguir el lema de Jim. Tot a la ciutat de Magahonny és permès tret de no tenir diners. Jack mor de tant de menjar, Joe és assassinat per Trinidadmosis en una lluita de boxa i Jim és condemnat a mort per no poder pagar tot l’alcohol consumit i que ningú vulga pagar-ne el deute, per la qual cosa mor amb la seua pròpia llei. Al final, la ciutat de Mahagonny entra en un caos total.

La posada en escena consisteix en la separació de l’escenari senzillament amb una corda d’on penja una tela amb el nom de la ciutat de Mahagonny. En

tots els actes la imatge de fons d’escenari és la mateixa, façanes de cases en la foscor, només amb la llum de la lluna d’Alabama i els estels. Les prostitutes apareixen vestides d’hostesses com a personal de servei de la societat. Els homes van vestits tan sols amb tratge i tirants. L’escena final amb la processó dels personatges amb torxes té una semblança amb els nazis. L’ambientació mitjançant el joc de llums amb les torxes i la lluna de fons fa que la representació produesca més atenció. Es treballa molt amb la cartolina i el confeti que actua en tot moment com a paper del material, els diners.

El que falta a l’escenari d’anarquia i broma, ho produeix des del començament l’Orquestra Filharmònica de Friburg, dirigida per Johannes Knapp.

Aquesta estrena de l’òpera de Weill obtingué un aplaudiment intens i llarg, fins i tot en les últimes files, des d’on amb prou feines es podia apreciar amb qualitat la magnífica actuació dels actors, així com el fantàstic acompanyament musical que inclou, entre altres ritmes, rag-time i jazz.

Les veus dels actors junt amb la música provoquen en el públic major atenció als fets de la història. Tots els personatges actuen cantant, tret del narrador que interactua amb el públic. Per això, el potencial crític del text de Bertolt Brecht de 1927 és dut magistralment a l’escena, on la ciutat de Mahagonny representa una dura caricatura de l’època per la cobdícia, la crisis económica, l’amoralitat dels líders i el domini d’un capitalisme en decadència en la forma mes pura. ❦

«És una dura caricatura d’un capitalisme en decadència»

Octubre 2013

Tirallonga dels monosíl·labs Déu I tu, què vols?

Jo Doncs jo sols vull —ei, si pot ser— Un poc de fam i un xic de pa.

Un poc de fred i un poc de foc.

Un xic de son i un poc de llit.

Un xic de set i un poc de vi i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas, un poc de pes i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic i un poc de pac —o un xic de sou i un xic de xec.

I un poc de sol i un poc de sal.

I un poc de cel.

Un xic de bé i un poc de mal.

Un poc de mel i un poc de fel.

Un poc de goig i un xic de bes i un poc de coit…

Circumstàncies, Barcelona: Proa, 1968

Barcella | 21

Una ovella serella, merella, llanuda, llanada, cabiscoronada, ha criat un corderet serell, merell, llanut, cabiscoronat.

Si l’ovella no haguera sigut serella, merella, llanuda, llanada, cabiscoronada, no hauria sigut un corder serell, merell, llanut, llanat i cabiscoronat.

Gonçal Castelló Jordi Bort Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats Gonçal Castelló CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2010, 634 pàgs.

Nascut a Gandia el 9 d’octubre de 1912, l’any passat va fer cent anys, Gonçal Castelló va ser un escriptor i un polític compromés amb el redreçament nacional del País Valencià.

El 1929 començà la carrera de dret a la Universitat de València i més tard també la de Filosofia i Lletres. Va intervindre en el I Congrés de la Unión Federal de Estudiantes Hispanos i va participar en les lluites estudiantils per la democràcia i l’adveniment de la Segona República. Quan acabà els estudis a València, se n’anà a París a estudiar a la Sorbona. En tornar al Cap i Casal, participà en la fundació de la FUE i de la Unión de Escritores y Artistas Proletarios i al mateix temps començà a col·laborar amb la revista Nueva Cultura. Va ser professor de francés a Logronyo i després a Mallorca.

El 1936 es desplaçà a Madrid per preparar oposicions a la carrera consular, però l’inici de la Guerra Civil va fer que s’unira als milicians. Més tard s’incorporà a la 22 Brigada-Mixta com a tinent ajudant i així es traslladà al front de la Sierra.

Durant la guerra va arribar a ser segon cap d’Estat Major de la Divisió 54 del

Cos de l’Exèrcit de Llevant. Va ser detingut al port d’Alacant i condemnat a sis anys de presó. Confinat al camp de presoners d’Albatera va aconseguir escapar. Posteriorment va ser tancat a la presó Model de València.

Quan complí la condemna, va començar a treballar a Madrid, al despatx de l’advocat Antoni Pedrol. Conegué Joan Fuster i Ricard Blasco i amb altres valencians va fundar a la capital de l’Estat, la Colla Tirant lo Blanch, integrada per Jordi i Julià Garcia Candau, Francesc de P. Burguera, Ricard Blasco i Manuel Vicent, entre d’altres. Gonçal Castelló va ser elegit «el gran Manifasser» de la Colla.

El 1956 va aconseguir el títol de procurador judicial i intervingué en la defensa de nombrosos presos polítics processats pel Tribunal de Orden Público. Col·laborà amb mitjans de comunicació com Mundo Diario, Diario de Valencia, Tele-Estel, Canigó, Gorg o El Temps, amb articles d’opinió sobre temes polítics o socials. El 1977 participà en la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

El 1978 publicà la seua primera novel·la, Sumaríssim d’urgència, considerada pel professor Manuel Sanchis Guarner, com un dels testimonis més impressionants i més lúcids de la repressió a València durant la postguerra.

El 1982 publicà La clau d’un temps, biografia política i social de la ciutat

«Gonçal Castelló estava cansat que la història l’escriguen sempre els vencedors»

Barcella | 22

Octubre 2013

ST © 2013

de València, aconseguint amb aquesta obra el Premi Jaume Roig. Altres obres seues són Un sopar de roders, de 1978 i Tant que volava, de 1982. També va escriure Viure a Madrid, cròniques de l’altiplà (1973) i València dins la tempesta (1987). Després de la desaparició de la revista Gorg, Gonçal Castelló edità Els Quaderns Gorg (1973-1974) als quals donà una orientació clarament cultural, lingüística, històrica i literària, perquè la societat valenciana tinguera un mitjà d’expressió propi.

Gonçal Castelló va morir l’1 de febrer de 2003 als 91 anys. Les seues cendres van ser llançades des de l’ermita de Santa Anna de Gandia, el 22 de febrer de 2003. El novembre de 2010, l’Institut d’Estudis Alfons el Vell de Gandia li va tributar un homenatge pòstum, on es presentà la seua obra, Final de viatge.

Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, un text redactat en la dècada dels anys 90. En aquest acte d’homenatge a aquest homenot, honor del nostre País, se’l definia així: «Hi ha vides que no caben en un llibre, com la del valencià Gonçal Castelló i Gómez Trevijano, actor i testimoni de destacats esdeveniments polítics de bona part del segle xx».

Gonçal Castelló (1912–2003).

«Volia ser com un memorialista que donés fe del drama passat al País Valencià»

I és que Gonçal Castelló va ser un escriptor, com deia ell mateix, obligat «per les circumstàncies dels anys dramàtics que vaig viure». Castelló volia que el nostre poble «s’assabentés dels fets que havia viscut», cansat com estava que la història l’escriguen sempre els vencedors! Gonçal Castelló volia ser «com un memorialista que donés fe del drama passat al País Valencià».

I per això reiterava la necessitat de «recuperar la memòria històrica».

Com m’ha dit l’escriptora IsabelClara Simó en un correu que m’ha enviat, «Gonçal Castelló era un arxiu irrepetible sobre la Guerra Civil i un catalanista convençut. L’obra que deixa és importantíssima, des de Sumaríssim d’urgències a les Memòries, fins a la tasca periodística, tant a Gorg com a Canigó». Segons Isabel-Clara Simó, Gonçal Castelló «era un home d’una bondat excepcional.

Les portes de sa casa estaven sempre obertes a tothom».

En el centenari del seu naixement, cal recordar a Gonçal Castelló, un home d’una gran dignitat nacional, que ha esdevingut un exemple per a tots els valencians. ❦

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella mitjançant l’abonament de tres números per 8 euros l’any NOM

COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC

OFICINA

NÚM. COMPTE

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL FIRMA [Envieu aquesta butlleta per correu ordinari a l’adreça postal: Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola]