Barcella 48

NÚMERO 48 | FEBRER DE 2013 | ANY XVII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

| 9 | Entrevista a Manolo

Miralles, membre d’Al Tall

| 8 | Coordinadora Alcoià-Comtat

pel Valencià (1987-2013) |11| Comunitat educativa i violència de gènere |15| Sagueta Nova (2002-2012) |13| De l’escola valenciana de qualitat a la wertgonya |14| Cal·ligrafia | Trau la llengua |17| I Concurs de Gossos de Ramat de la Valleta d’Agres |18| L’accessibilitat del carrer Colom |21| Ana Teresa Ortega.

Anàlisi de la memòria social

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 48 - febrer 2013 - any XVII Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Juan Enrique Sempere.

Col∙laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Vicent Álvarez, Julià Álvaro, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Enric Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Marga Castellano, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Antonio Duato, Julie R. Enszer, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Amanda Gascó, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal∙lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Vicent Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, M. Teresa Muñoz, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rosa Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, María Cruz Pla, Roger Pons, Marisa Puerto, Jordi Puig, Josep Revert, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Antoni Rubio, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, M. Carmen Sanpedro, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Abel Soler, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Toni Torregrossa Ximo Urenya, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó, Eduard J. Verger, Esperança Vives, Esther Vizcarra.

ST © 2013

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | revista.barcella@gmail.com

nyeres a sumar-se El Consell acaba de Persistir en l’error a aquests alcaldes reactivar el projeccrítics i reclamar te de l’autovia Viracionalitat en les llena-Muro mentre noves inversions. cada dia esclaten En un moment conflictes socials dramàtic per als greus en tota mena valencians, amb de sectors, alguns les xifres d’atur de primera necesdisparades, els sitat, com l’educaserveis socials reció, la sanitat o les tallats, els proveïfarmàcies. Aquesta dors sense cobrar infrastructura ha Membres de Salvem la Valleta. i centenars d’emestat rebutjada pels preses que han fet alcaldes de Muro, fallida o estan a punt de fer-la, el GoAgres i Alfafara perquè consideren vern de la Generalitat segueix aposun despropòsit l’obra, no només per tant pel model caduc dels macroprol’impacte mediambiental, també perjectes, encara que s’haja demostrat què ningú no demana aquesta via rànefast per a l’economia valenciana. pida quan els pobles d’aquest territori Ja ningú pot amagar que la política estan necessitats d’altres infraestrucd’obres faraòniques del Consell ha tures urgents. Cal que destaquem la fracassat de la manera més cridanesituació pel que té d’inèdita: uns alra possible. La llista de despropòsits caldes menyspreen una inversió per del Consell en la política de grans considerar-la innecessària, quan fa esdeveniments és extens, sobretot, poc temps, qualsevol obra pública era si analitzem la situació crítica actubenvinguda sense que ningú es preal de les finances valencianes. Tanguntara si realment feia falta o no. mateix, el nostre govern autonòmic Segons els pressupostos aprovats, segueix amb el pas canviat apostant només la redacció del projecte per a per projectes desgavellats. Ara taml’autovia Villena-Muro costarà quabé pretén d’aprovar el macrocentre tre-cents noranta mil euros, mentre comercial al Port Mediterrani, a Paque l’aulari infantil, que Banyeres de terna, un dels més grans d’Europa, Mariola demana des de fa dècades, que costarà mil quatre-cents miliha desaparegut de les partides presons d’euros. BARCELLA. ❦ supostàries. Faria bé l’alcalde de Ba-

Rafa Payá Iaiooo...!!!

Ja està ací la ciclogènesi explosiva!!!

Borinot...! Que es diu «temporal»!

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Portada: Il.lustració de Vicent Andrés Estellés, feta per Víctor Ballester per a un disseny encarregat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2012.

Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Barcella | 2

Febrer 2013

ST © 2012 Ciudad © 2013

La donació és per a l’Associació d’Alzheimer.

Regidors del Bloc de Banyeres donen les seues retribucions Vicent Luna, del Centre Ovidi Montllor, en un moment de la seua intervenció.

L’Ajuntament d’Alcoi li dedica un passeig i un espai permanent a Ovidi Montllor després de diverses dècades d’ostracisme Ovidi Montllor tindrà, finalment, un carrer al seu poble natal, Alcoi. L’Ajuntament, fins fa poc a mans del PP, no havia reconegut mai la figura de Montllor, mort fa dihuit anys i a qui les institucions van fer el buit durant dècades. El nou equip de govern (primer PSPV, EUPV i Bloc, i actualment PSPV i EUPV) ha començat ara a fer justícia amb un dels fills més destacats de la vila. La junta de portaveus va aprovar per unanimitat de canviar el nom del passeig Viaducte pel d’Ovidi Montllor. La decisió arriba també després d’una campanya de pressió ciutadana a internet demanant un carrer per al cantant.

El nom del passeig Ovidi Montllor es farà oficial el 10 de març, coincidint amb el dihuitè aniversari de la seua mort. Al jardí del passeig s’hi instal· larà l’Espai Ovidi Montllor, on s’hi

Febrer 2013

exposaran textos de diverses personalitats, que hauran escrit sobre l’Ovidi.

Al mateix passeig també s’inaugurarà una escultura d’Ovidi que l’Ajuntament ha encarregat a l’artista alcoià i amic de l’homenatjat, Antoni Miró.

El dia 2 de febrer es va descobrir una placa a la façana de l’edifici on va nàixer, al barri del Viaducte. «Ovidi Montllor segueix donant llum amb la seua veu», va apuntar Vicent Luna, del Centre Ovidi Montllor i a qui van seguir en les seues intervencions David Peidro i Feliu Ventura, que van recordar l’Ovidi i van recitar fragments de les seues cançons, mentre que Hugo Mas va interpretar El meu poble Alcoi i La samarreta. Toti Soler, el guitarrista que va acompanyar en tot moment l’Ovidi, va oferir un recital al Teatre Calderón. ❦

El Grup Muncipal Compromís per Banyeres de Mariola va decidir que l’import que havien de rebre els dos regidors pel mes de desembre anara a parar íntegrament a l’Associació de Malalts d’Alzheimer de Banyeres de Mariola. Segons la portaveu Sònia Beneyto, encara que la quantitat no és molt elevada, ja que l’import és de tres-cents euros, els membres del seu grup polític van considerar «que era necessari fer un gest simbòlic de solidaritat amb la població de Banyeres, que està patint les conseqüències de la crisi econòmica, les retallades de serveis dels governs central i autonòmic i els impagaments de la Generalitat a la Llei de Dependència». La portaveu del Bloc va explicar que no podien ser insensibles al patiment dels ciutadans i per això van fer aquest gest solidari, i va afirmar que «és inadmissible que la majoria dels polítics que ens governen demanen que la població fem sacrificis mentre ells no s’apliquen cap restricció i segueixen funcionant com si la cosa no anara amb ells». ❦

Barcella | 3

CITB © 2012

PTA © 2012

Verdolaga © 2012

Grup de consum ecològic Verdolaga.

Romà Francés en la presentació del llibre.

Alumnes de l’IES Bocairent durant l’acte.

Una nova xarxa agroecològica a l’abast dels veïns Alcoi

Presentació del llibre El Tractat d’Almisrà

Celebració a Bocairent de la Primera Festa Estellés

El passat mes de gener es va presentar a Alcoi la la Xarxa Agroecològica de la Zona Nord. La iniciativa consisteix en la creació d’un grup de consumidors i productors de productes ecològics. Entre els beneficis de la Xarxa es troba que els canals de distribució són curts, directes, justos i autogestionats; l’agricultura està lliure de transgènics, plaguicides, herbicides i fertilitzants no naturals; els productes són frescos i de temporada; es fa un consum responsable amb promoció i defensa de la riquesa ecològica i paisatgística; es conserven de les llavors autòctones; es defensa el saber tradicional (elaboració de pa, sabó, receptes…); es promou la cooperació i el suport mutu, entre les persones que consumixen; s’evita l’especulació amb els preus dels aliments i es redueixen o reutilitzen els embalatges. ❦

El passat mes d’octubre es va presentar El Tractat d’Almisrà i la governació dellà de Xúquer fins al riu de Xixona, al Centre Social del Camp de Mirra, escrit pel cronista oficial de Xàtiva Agustí Ventura i editat per la Diputació de València. Han col·laborat en l’edició els fotògrafs Paco Gironés i Adolfo García. El tractat d’Almisrà va ser el pacte de pau entre la corona d’Aragó i el Regne de Castella. El llibre tracta de l’aliança i la delimitació de les respectives zones de conquesta acordat entre Jaume I d’Aragó i l’infant Alfons de Castella, el futur Alfons X, en nom del seu pare Ferran III. Va ser firmat el 26 de març de 1244 a Almirra. En la presentació van intervindre l’autor, Agustí Ventura, i el president del Patronat del Tractat, Romà Francés. ❦

El Centre d’Interpretació Turística de Bocairent va organitzar la I Festa Estellés a Bocairent el 10 de novembre de 2012. La trobada es va dividir en dues parts, primer un sopar de germanor i després una lectura conjunta de versos de Vicent Andrés Estellés que es va fer després dels cafés. L’escriptor Josep Lozano va promoure aquest acte al voltant de la taula per a sumar-lo a la multitud de festes que ja s’han celebrat a molts altres pobles i ciutats valencians. Algunes persones del públic van poder triar el seu poema preferit d’Estellés per a després fer una lectura davant dels congregats. També un grup de joves de l’IES Bocairent van preparar prèviament a l’aula una lectura conjunta de versos que van compartir aquella nit amb els assistents a la festa. ❦

Barcella | 4

Febrer 2013

Barcella

Denes © 2012

Timonet a Acció Cultural del País Valencià per haver aguantat l’envestida que li va fer el govern Camps.

El PP va intentar ofegar l’associació imposant multes astronòmiques per emetre TV3 i ara el Tribunal Suprem ha invalidat les sancions.

D’esquerra a dreta, Vicent Berenguer, Francesc Ferrer i Agustí Colomer.

L’editorial Denes guanya el Premi al millor llibre valencià 2011 per La terra interior i altres poemes de Vicent Berenguer′ El Premi al Millor Llibre Valencià 2011 de la passada edició el va obtindre La terra interior i altres poemes, de l’autor banyerenc Vicent Berenguer. Es tracta del número cent de la col·lecció de poesia de Denes, «Edicions de la Guerra», fundada i dirigida per l’escriptor guardonat.

El Premi al Llibre Millor Il·lustrat va recaure en aquesta ocasió en l’obra Milano, de Media Vaca Ediciones.

Com cada any, el monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana, va estar el lloc on es van lliurar aquests premis de la Generalitat als millors llibres editats en el 2011.

En el panorama editorial valencià, el fet d’assolir cent títols en una col·lecció de poesia no passa a ningú desapercebut. «Edicions de la Guerra» és una de les col·leccions de més èxit de l’editori-

al Denes i una referència obligada en la lírica de tot el nostre domini lingüístic.

Vicent Berenguer va voler commemorar l’efemèride publicant un recull de la seua obra, reescrita per a l’ocasió. La terra interior i altres poemes inclou els poemaris La terra interior (1989), Imitació de la soledat (1990), L’home no confia en la ciutat (1996) i una recopliació diversa de poemes sota el títol Altres poemes (1996-2008). En el pròleg, Sam Abrams assenyala que l’obra de Vicent Berenguer «gira a l’entorn de tres temes essencials: la realitat física, l’alteritat, amb tota la seua càrrega emotiva i experiencial, i el món de les idees». El poeta i crític literari nordamericà subratlla l’esperit vitalista de l’escriptor valencià i el realisme líric de caire reflexiu de la seua obra. ❦

Argelaga als militants i simpatitzants de partits polítics que callen i mantenen en el poder dirigents indignes i corruptes.

Timonet a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que, farta d’esperar deu anys sense obtindre una resposta de la Diòcesi Valenciana, ha editat finalment el Missal en valencià.

Argelaga als feixistes que van atacar el Casal Tio Cuc d’Alacant la matinada del 2 de febrer, dos dies després que la Brigada d’Informació de la Policia Nacional realitzara seguiments amb quatre agents secrets en una reunió en la qual participava el Grup de Treball de Llengua del Casal.

Timonet als alcaldes de vint municipis de la Vall d’Albaida, l’Alcoià i el Comtat per definir una estratègia conjunta de cara a defensar la continuïtat de la la línia de tren XàtivaAlcoi. La societat civil fa anys que lluita per salvar la línia esperant que els polítics s’impliquen.

Argelaga al Govern municipal de Banyeres de Mariola perquè els regidors del Partit Popular i els seus familiars directes no paguen per entrar a la piscina municipal. En temps de retallades cal esperar exemplaritat de part dels governants.

Febrer 2013

Barcella | 5

ST © 2013 Endavant © 2009

Dolores de Cospedal i Mariano Rajoy.

[Vilaweb, 31-1-2013] L’1 de març de 2009 va tindre lloc una marxa entre Bocairent i Agres per a protestar contra el projecte de l’autovia on van participar més de tres-centes persones.

Els alcaldes de la Valleta d’Agres qualifiquen de «despropòsit» i «surrealista» que Generalitat reactive el projecte de l’autovia La Generalitat ha reactivat el projecte de la nova carretera Villena-Muro, malgrat la forta oposició que va despertar entre els veïns i gran part dels ajuntaments afectats, especialment els de la Valleta d’Agres. La Conselleria d’Infraestructures ha inclòs als pressupostos de 2013 una partida de quatre-cents noranta mil euros, després d’haver estat eliminada durant dos anys. L’eix transversal AlcoiBenidorm, no obstant això, continua sense cap consignació pressupostària.

Al principi es parlava d’una autovia de quatre carrils, encara que posteriorment el Govern autonòmic es va decantar per aprofitar part del traçat de la carretera existent. Qualsevol de les dues opcions comportaria un impacte mediambiental molt fort, la qual cosa va posar immediatament en peu de guerra els veïns i ajuntaments del tram situat entre Bocairent i Muro, un enclavament situat als peus del Parc Natural de Mariola.

Ajuntaments com els de Muro, Agres, Alfafara i Bocairent s’hi van oposar, al mateix temps que es va constituir la plataforma ciutadana Salvem la Valleta, qua va organitzar diferents mobilitzacions en contra del projecte.

Després d’això, amb la crisi econòmica, l’actuació va desaparèixer durant dos anys dels pressupostos de la Generalitat, la qual cosa va fer pensar que el projecte quedava descartat. No obstant això, i per a sorpresa de molts, per al pròxim exercici torna a aparèixer una Barcella | 6

partida econòmica amb l’epígraf «Eix transversal Villena-Muro».

El que segueix sense consignació pressupostària és l’eix transversal que també s’havia programat entre Alcoi i Benidorm a través de la vall del Castell de Guadalest, un projecte que havia provocat el mateix rebuig en gran part dels municipis afectats. El pla, que va arribar a ser presentat als alcaldes en un acte celebrat a l’Ajuntament d’Alcoi, contemplava la construcció d’un túnel per a salvar el port de Confrides.

Els alcaldes d’Agres, Alfafara i Muro han reiterat la seua oposició a la iniciativa amb l’argument que és una actuació innecessària i, a més, provocaria un fort impacte mediambiental i paisatgístic. La Conselleria d’Infraestructures ha informat que els quatre-cents noranta mil euros pressupostats per al 2013 s’invertiran en la redacció del projecte.

Rafael Climent, alcalde de Muro, ha qualificat el tema com «surrealista». Segons Climent, «vam partir de la base que no fa falta cap via ràpida, però és que, a més, no és cap prioritat, i encara menys amb la situació de carestia econòmica en la qual ens trobem». L’alcalde d’Agres, José Manuel Francés, opina que «No podem fer cap altra cosa que mostrar la nostra repulsa total a un projecte que causaria un impacte brutal. A més, amb la quantitat de necessitats que hi ha en aquests moments, resulta increïble que vulguen dur avant aquest despropòsit». ❦

¿Tan rica ets que t’entren 7.500 euros i no et consta?

Mònica Oltra […] La trama de finançament del PP és l’escàndol més gros de la democràcia. […] Tenim davant un escàndol que es pot endur moltes coses. La primera, la credibilitat d’un sistema democràtic. No és que el PP perda la credibilitat; és que la gent perd la credibilitat i l’afecció en tot el sistema democràtic. […] Ens hi juguem molt més que no solament si el PP governa o manté la majoria. […] Al final, els ciutadans tenen la sensació que hi ha una casta sacerdotal intocable que es fa les lleis a mida, que si hi ha un jutge que els toca, o bé el destitueixen o bé indulten posteriorment el condemnat. ¿Com volen que la gent crega en el sistema democràtic si el fan tan malbé? ¡Estic tan indignada! ¡Tan escandalitzada! Perquè em sembla increïble que hagen pogut arribar tan lluny.

Que els pregunten si han cobrat els sobres, diguen que no i l’endemà passat aparega la llibreta de Bárcenas desmentint-los. «No em consta, no em consta.» Ah, ¿no et consta? ¿Tan rica ets que t’entren 7.500 euros i no et consta? […] Perquè ací hi ha tres preguntes: qui ha cobrat, com s’ha cobrat i d’on provenen els diners. I Rajoy, amagat. ¿Com pot ser? Si es vol amagar que dimitesca.

En política la gent s’amaga dimitint.

Anant a casa, i deixant pas a altre, que no estiga esquitxat. ❦ Febrer 2013

Estellés i els pobles de les valls de Mariola Aquest 2013 ha estat declarat per diverses institucions culturals i cíviques com l’Any Estellés. Vint anys farà que ens va deixar el poeta de Burjassot, «el fill del forner que feia versos», com li agradaria que el recordàrem.

Els estudiosos de la nostra literatura coincideixen a dir que Vicent Andrés Estellés, Ausiàs March i Teodor Llorente són els nostres tres grans homenots de la poesia. Tot i així, i sense restar cap mèrit a aquests dos darrers, Estellés és sens dubte el poeta més conegut i popular que tenim els valencians. Cap sorpresa si pensem que Estellés sempre es va considerar «un entre tants», un més del poble, perquè com deia ell, «el poeta és poble ell mateix […], és el mateix poble». I com a poeta del poble que va voler ser, va tindre sempre una màxima: fer-se entendre.

Estellés ha estat un poeta al qual li ha preocupat molt rescatar de l’oblit els records i les petites coses quotidianes, i per això podem dir que va tirar pel recte. Ell mateix diu: «Jo he anat escrivint simplement perquè sempre he tingut […] la por de morir-me sense poder dir abans determinades coses que volia dir.

Això ha fet que no em plantegés gaire les qüestions del formalisme, que considerava que eren discussions acadèmiques». Així doncs la seua voluntat és la de convertir-ho tot en poesia, perquè tot és possible en poesia i mitjançant la poesia. És per això que en conseqüència, com diu Jaume Pérez Montaner, «tot ha de ser possible en els seues versos; una actitud que es converteix, en el fons, en una de les característiques més importants de la seua aportació poètica».

Estellés va ser un enamorat del nostre país, coneixia el nostre territori pam a pam, comarca a comarca. A la mort del dictador començà a escriure el Mural del País Valencià: «El 20 de novembre de 1975 va ser per a mi, modestament, l’esperança, l’alegria. A partir d’aquell dia vaig observar com arribava a mi l’alegria de fer una cosa viva, alegre, molt més lluminosa que la resta de la meua obra. És tot el País Valencià que canta i que he cantat jo.

Febrer 2013

ST © 2013

Vicent Luna

Vicent Andrés Estellés (1924-1993).

Després es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País valencià units en l’alegria d’un futur que s’endevinava joiós després de la mort de Franco». Aquesta obra consta de tres volums, on el poeta ens construeix «pedra a pedra» un immens mural farcit d’emocions, passions, il·

«Estellés escriu sobre les nostres comarques, sobre la Mariola, la serra que dóna entitat als nostres pobles» lusions, frustracions, neguits, derrotes, desitjos, tradicions… que, al cap i a la fi, són les mateixes que els valencians hem tingut com a poble al llarg de la nostra història.

En el segon volum, i dins del llibre xi, Estellés escriu sobre les nostres comarques. És veritat que no parla de la comarca de l’Alcoià com a tal, però si de la Mariola, la serra que dóna entitat als nostres pobles. I escriu versos preciosos

com aquets: «Mariola / doblada com un llençol / com el tapet de la taula / i guardada en un calaix / i amb uns codonys aromada» (Mural del País Valencià I, pàg. 249). O aquests altres: «La Mariola està molt ocupada / amb la seua fillada de fonts que corren / muntanya avall i rodolen per terra / i s’aixequen i canten amb la boca plena de terra. (Mural del País Valencià I, pàg. 89).

I el poeta no s’amaga de de dir-nos la importància que per a ell té, i per a tots els valencians, aquesta serra, i la gent que hi vivim al seu voltant: «Oh guerrillera Mariola verda! / Amb els genolls clavats a terra, et pregue. / […] Pregue per tu, perquè vigiles sempre, / perquè assegures un futur claríssim, / un dur combat, una dura victòria, / el clar fusell, l’espasa il·luminada. / I pregue més: et pregue pels teus fills. / Preserva, tu, aquesta raça indòmita, / aquest futur de gegants i senyeres! (Mural del País Valencià III, pàg. 248).

Aquesta part del país, aromada per la Mariola, on naix «un rierol o sargantana d’aigua» és per a Estellés molt important i prega perquè aquesta gent «indòmita» siga capaç d’aguantar el «combat de parles diferents». Hi som en una zona de «Cúmul i castells […] plets fronterers […] les fronteres batallen». I on el «vent de ponent / crema la vorera de les fulles, / crema les parpelles». Un vent que ens fa malbé les collites: «La sal espargida.

Qui / ha espargit aquesta sal per damunt les collites?» El mateix poeta ens hi proposa la millor arma per guanyar el combat: «Cohesió, que és comanda. / Des de la frontera / el guaita mira el penell. / Ni un bri d’aire».

La celebració de l’Any Estellés hauria de ser una bona excusa per apropar-nos una mica més a l’obra d’aquest poeta.

Un poeta que va escriure sobre els nostres pobles i muntanyes i que, sens dubte, va creure i confiar en aquesta «raça indòmita» que des de la frontera guaita el penell per veure d’on bufa el vent. Va creure en nosaltres, perquè «Aquest és el país que avança / des de la il·luminada frontera. / Aquest és el país que camina / amb gaiatos de terra». ❦ Barcella | 7

Coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià (1987-2013) Un quart de segle és tota una vida i una entitat que assoleix tots aquests anys d’existència es pot considerar una veterana. La Coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià ha celebrat enguany aquesta fita, amb la satisfacció de poder dir que manté tot l’esperit i l’energia de quan va ser creada, l’any 1987, en moments en que es tractava d’estendre la implantació de les línies en valencià a les escoles de la comarca. Ja feia tres anys que funcionava la primera línia a l’escola de Batoi i un primer Encontre d’Escoles Valencianes, a més de potenciar eines que afavoriren la renovació pedagògica, havia deixat clara la necessitat de crear entitats amb base comarcal per a defensar la presència de la llengua, tant a les escoles com a la societat. La Coordinadora d’aquesta comarca no va ser la primera, abans havia nascut la de la Ribera, però entre el grup que la va seguir aquell mateix any, va ser l’única que va creure en aquesta funció afegida de lluitar per augmentar la presència del valencià a la societat.

Això va portar a demanar a l’Ajuntament d’Alcoi un Reglament de Normalització Lingüística que arribaria dos anys més tard i s’aconseguia un primer triomf, el compromís que tots els carrers de la ciutat tindrien els seus noms posats en valencià, cosa que va acabar sent una realitat. Altres peticions no van tenir tanta sort i mai no hi ha hagut un Consell Social per a la Normalització Lingüística, que també es va demanar i, encara que es va crear un Gabinet de Normalització Lingüística, va perdre força pocs anys després amb les retallades de personal, tot i que encara té un paper important en el recolzament de l’ús social de la llengua.

La Coordinadora va mamprendre amb moltes ganes la seua tasca en aquells primers anys, en que encara comptava amb interlocutors que l’escoltaven a les administracions, dominades per partits més o menys favorables a la difusió de la llengua. Els seus membres van ser el corcó que controlava quines regidories feien la seua publicitat en valencià i quines no, enviava escrits queixant-se, es dirigia als Barcella | 8

EV © 2013

Esther Vizcarra

X Lectura col·lectiva del Tirant.

bancs i a les empreses per recordar-los l’existència d’una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que els obligava a disposar de formularis en valencià, demanava una ràdio municipal en valencià i, per descomptat, una televisió valenciana en valencià. Aquells homes i dones entenien la normalització com un procés social i

«La Coordinadora manté tot l’esperit i l’energia de quan va ser creada» institucional amb l’objectiu de fer del valencià el vehicle de comunicació a l’ensenyament, l’Administració i el treball, la cultura i els mitjans de comunicació.

Volien que les decisions polítiques que es van prendre en aquells anys tingueren un efecte real i no quedaren en legislació buida. Aquella insistència a les institucions reflectia la preocupació davant del fet que la nova consideració legal del valencià gairebé tan sols estava tenint impacte a la cultura i l’educació, mentre que la seua presència continuava sent escassa al món econòmic i laboral.

Però la Coordinadora no deixava l’escola de la mà. Dins del seu primer any

de funcionament va organitzar la I Trobada d’Escoles Valencianes, un gran encert perquè aquests encontres reunien mestres, xiquets i pares. Ajudaven a que se sentiren recolzats i perquè s’implicaren més, a banda de posar en evidència que hi havia una societat que s’estimava la llengua i volia viure-la, cosa que podia desmitificar l’ensenyament en valencià i tenir un efecte multiplicador. L’altre gran encert, tant de la Coordinadora com d’Escola Valenciana - Federació per la Llengua, que les reuneix a totes, ha sigut la creació del Premi Sambori, que en dotze anys ha sumat 42.434 participants en aquestes comarques.

La presència social ha anat prenent un altre caire els darrers deu anys, en que s’han encetat noves iniciatives: la lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc (creada per la Coordinadora però després assumida per la Xarxa de Biblioteques Municipals d’Alcoi), La Gira com a circuit itinerant de concerts de grups que canten en valencià, els cicles de cinema en valencià, el Voluntariat pel Valencià i, com una cosa més local, les rutes literàries, basades en dos llibres de Francesc Gisbert a Alcoi i Cocentaina, mentre que a Castalla havien d’estar relacionades, a la força, amb l’obra d’Enric Valor.

Tot això ha comportat una diversificació de la gent a la qual va dirigida l’activitat: música per als més joves, possibilitats d’aprendre per a immigrants o gent que mai no s’inscriuria en un curset, cine per a gent de totes les edats i una oferta cultural i turística alhora.

Si es compara el que es va fer el primer any de la Coordinadora, presidida llavors per Albert Durà, amb el que s’ha anat fent amb els següents presidents, primer Àngels Jordà i després Francesc Gisbert, trobarem molta diferència, segurament causada pels canvis en la situació política primer i en la situació econòmica després, però també pel fet que hui és una entitat madura, que ha sabut crear inèrcies molt valuoses, encara que els seus membres a la força s’han de sentir descontents per les moltes coses que haurien volgut veure fetes realitat i que no han sigut. Però la història continua. ❦ Febrer 2013

Manolo Miralles, membre d’Al Tall Neus Berenguer

Mireia Miralles Lamazares © 2012

Manolo Miralles, de família originària de Banyeres de Mariola, va nàixer a Xàtiva. Va estudiar medicina a València però ho deixà en fundar Al Tall junt amb Vicent Torrent, Miquel Gil i Enric Ortega. Després de trenta-huit anys, Al Tall posa fi a la tasca de desvelar nous camins sonors per a la música tradicional valenciana.

Han superat tota mena d’obstacles i ens deixen un patrimoni musical, i moral, fonamental per a la cultura del País Valencià.

Ara les traves han canviat, però el llegat d’Al Tall continuarà ennoblint la nostra música.

–¿Per què s’acomiada Al Tall?

–Com a molt podíem allargar-ho dos o tres anys més i ara és un bon moment, doncs el disc Vergonya, cavallers, vergonya es pot considerar el tancament d’un cicle. I Vicent Torrent no tenia ganes de començar-ne un altre; acaba de fer 68 anys i li pesa l’esforç de pujar a l’escenari, de quedar a assajar amb set músics… L’escenari demana moltíssim.

–¿Pots comentar les cançons representatives dels cicles que expliquen la història d’Al Tall?

–Obriu cabretes, la primera cançó del primer disc (1975), ja indica el camí que anàvem a fer; és una melodia tradicional que aprofitàrem per a denunciar el que passava aleshores al camp: l’abandó, les taronges del Marroc, la promesa d’autopistes i el gran progrés; torna a estar d’actualitat. Del segon disc (1976), evidentment, el Tio Canya. El Posa vi (1978) és típic de les festes, però Ja vénen les vermaores és molt significativa, doncs arran d’ella començàrem a estudiar les polirítmies del país. Som de la Pelitrúmpeli (1980), tot el disc, pel que va significar per als xiquets. De Quan el mal ve d’Almansa (1979), el Cant dels maulets. De Tocs i vares (1983), La garrofera. Xarq Al-Andalus (1985) és un Febrer 2013

Manolo Miralles.

disc meravellós; La tirania i Epístola a un amic són cançons impressionants, però també ho són altres menys representatives, com l’eròtica El viatge de les mans. Xavier el Coixo (1979) és un disc de transició, són cançons soltes però boníssimes, com A Sant Joan i Xavier el Coixo. De La nit (1999), A la nit és pre-

«Ja no veig quasi ningú que es dedique a aquesta recuperació i reelaboració de la música tradicional» ciosa. Vares velles (2004) és el principi de l’última etapa d’Al Tall, amb el Cantar, un fandango castelloner on s’estudien unes formes de cantar molt interessants, que és un tema important en Al Tall. En Europ eu! (1994), la que dóna el títol i Joan i Karima. En Envit a vares (2006) no hi ha cap cançó nova, però és l’aposta de convidar gent d’altres àmbits a tocar junts; el directe fou impressionant. A la fi, Vergonya, cavallers, vergonya (2009), emblemàtic tot ell, és la conclusió del treball d’anys; potser un dels discos més elaborats en lletres, melodies

i arranjaments. Potser me’n he deixat algun. Vist en perspectiva, tot i que la sonoritat és sempre la pròpia del grup, no hi ha dos discos iguals.

–És un treball minuciós. Així, ¿com han afectat les entrades i eixides dels membres del grup al procés compositiu?

–Hem tingut la sort, l’encert i la determinació de sumar. Però no en qualsevol direcció. En certa manera, obligàvem els músics a entrar en el llenguatge que nosaltres pensàvem que seria l’evolució tècnica i lingüística de la música tradicional. I des d’eixe espectre s’ha transportat al llenguatge de cada músic particular.

–¿Com has rebut que tota eixa preparació haja agradat a grans i menuts, a entesos i profans?

–Vull entendre que és per aquest rigor que ens hem exigit a nosaltres. Hem fet una immersió en el llenguatge musical, també en les formes literàries. No era un treball fàcil i la gent ha valorat l’esforç.

No dic que els altres estils siguen fàcils, però els grups de rock o de música electrònica es basen en un model exterior.

Nosaltres ho volíem al revés: si tenim sintetitzadors és per fer-los servir amb el nostre llenguatge musical de la tradició.

–¿Et sembla que Al Tall ha fet escola?

–Trobe que sí, però no en la música tradicional. No veig quasi ningú que es dedique a aquesta recuperació, reelaboració, a ser la baula perduda de la tradició que connecta l’antiguitat amb la modernitat. Grups com ara Orxata, Obrint Pas, la Gossa Sorda, entre altes, m’agraden moltíssim però, des d’aquest punt de vista, el llenguatge musical que predomina i les estructures rítmiques són unes altres. El Botifarra és més tradició que no una altra cosa.

–Així, en la música actual, ¿on trobes la influència més explícita d’Al Tall?

–En els grups nous, sobretot, perquè ho diuen ells. De vegades ho sent i em Barcella | 9

dic: d’acord, si tu ho dius deu ser així, però no és el que jo faria. Per exemple, Pomada sí van fer una cosa absolutament nova amb el barreig de música tradicional que em plau molt.

–Quant a la producció, ¿autogestió, discogràfica o una combinació?

–Vam tenir la sort d’estar en Edigsa, una companyia heterodoxa que ens deixava fer el que volíem de repertori, d’arranjaments i altres coses. I això que llavors érem analfabets, com la majoria dels grups que comencen. Ara estem amb Picap, que és com el nét d’Edigsa.

No ens ha anat bé ni mal. Per a guanyar diners dels discos n’has de vendre més de cinquanta mil, tret que siguen artesanals i als cinc mil ja cobrisques el cost de la producció i et conformes. Ens ho gestionaven ells, no ens n’hem preocupat massa. Hem concebut els discos com una forma de promoció i ens hem centrat en el directe. Si al llarg de la nostra història hem venut cinquanta mil discos, ja ens va bé; però saps que no te’n faràs ric.

–¿Com us heu sentit respecte a les relacions institucionals?

–Si et dic la veritat, maltractats, tot i que no directament. En l’època que manava el PSOE al País Valencià ens facilitaven algunes coses, com les Trobades de la Música de la Mediterrània, però poca cosa més. La cultura, en minúscula, com diuen ells, no els interessa massa; la Cultura, en majúscula, sí. A Catalunya i a les Illes, el mateix que els socialistes d’ací: no ens hem sentit maltractats però tampoc atesos. Com en qualsevol activitat artística, no només a nosaltres.

–¿Com han funcionat les eixides a l’estranger?

–La primera reacció sempre era de sorpresa; la gent no copsava què estava sentint. No era fàcil que s’ompliren els locals però la resposta del públic era molt entusiasta. Però tampoc no hem rodat molt.

–¿Has dut projectes paral·lels?

–Personalment, sempre he volgut dedicar-me a Al Tall per complet. Estava tan a gust que no em semblava estar aparcant cap altra possibilitat.

–Després del grup, ¿se t’acut alguna manera de revisitar l’obra d’Al Tall en altres formats? ¿I col·laborar en projectes d’altres?

–Em faria molt de goig. De fet, m’agradaria dirigir un grup de versions d’aquelles cançons d’Al Tall que no han sigut bandera (Sant Joan, El vailet nadador) en un format més íntim, més de múBarcella | 10

sica de cambra. M’imagine una proposta semblant a la del turc Omar Faruk Tekbilek, però a la valenciana. En aquest moment hi ha un fum de bons músics a València que podrien formar part d’aquesta selecció especial. El problema és que pel fet de ser bons músics tenen una personalitat molt marcada i és difícil que s’adapten al què vull fer. Per exemple, l’Efrén López, o el seu germà Diego, o el Tòbal, ¿com vas a dir-los tu què han de fer, si en saben molt? És complicat trobar músics com ells disposats a posar-se al servei d’una idea determinada.

–Més enllà de la música, ¿què t’abelleix fer ara?

–Tinc un estudi de gravació i em dedicava al doblatge per a Televisió Valenciana però, és clar, estic en l’atur. I hui un estudi de gravació no pot viure de la música. Però m’agradaria continuar treballant d’això i, si ix, produir discos de gent que vol la meua experiència. Ja estic en converses amb algun grup. Ara estic en els últims concerts d’Al Tall; hem

«La música en valencià està en un moment brillant però és important que no siga efímera» volgut fer una retrospecció i hi ha coses que teníem oblidades, això du faena.

–¿Com encareu aquests concerts?

–Amb nostàlgia, amb un poc de tristesa i també alegria. He tornat a sentir tots els discos d’Al Tall, cançó per cançó, ara menys des de l’anàlisi i més com a espectador. I m’ha quedat un bon gust de boca amb tantíssim de treball interessant. Hi ha coses que no les faria igual, evidentment, però és una mínima part. Això és inevitable, els músics tenim la mania d’analitzar cada compàs, cada coseta.

–¿I com veus el panorama actual de la música en valencià?

–És un moment increïble de qualitat, de quantitat i de diversitat. Mai en la vida no ho haguera vist possible. Però no deixe de pensar que està massa colonitzada per estils aliens. La majoria de la gent sap molt bé què és un blues, què és un setze compassos, un vint-i-quatre,

els estils del rock… Però quan preguntes pel fandango, la jota o l’onze per huit, se n’estranyen. Aquest desconeixement implica no poder usar aquestes eines. I aquesta és la meua dèria, la d’Al Tall.

–Al Tall ha treballat per donar rellevància a aquest coneixement, ¿de quines altres maneres pot assolir-se?

Per exemple, ¿també s’estudia als conservatoris?

–No s’estudia, no se li dóna importància, sobretot a València! A Aragó hi ha escoles de música tradicional i al Conservatori crec que n’hi ha vàries assignatures. A Catalunya, l’Aula de Música Tradicional sempre ha estat un referent en tot Espanya. A Segòvia hi ha uns tallers de música tradicional molt interessants també. València sempre s’ha centrat en l’última onada de moda. I això és bo si s’agafa com una influència, com a possible material d’enriquiment. Però caldria fer-ho al revés: des d’una base sòlida del coneixement de la nostra música, acceptar influències de tot el món.

–¿Quina és la labor del Col·lectiu Ovidi Montllor?

–El COM s’ha format de manera desinteressada per a fer visible la nostra música, però encara no és sòlid, hi falta més treball, implicació i idees noves. L’època és difícil, però pitjor ho hem passat abans.

La música en valencià està en un moment brillant però és important que no siga efímera. L’única manera de consolidar un grup és creient en la seua línia i treballant molts anys. En Al Tall el temps ens ha donat la possibilitat de fer coses, de madurar.

Cal ser corredors de fons, però la indústria i els mitjans de comunicació van per un altre camí, volen esprínters. Això no dóna per a viure, però la música que realment té fons i interés no depén de l’èxit comercial.

–Aleshores, ¿d’on pot traure la força un grup novell que té la motivació de fer música però no té els recursos de temps i diners?

–Això costa, però està fent-se. Orxata, Rapsodes, La Gossa Sorda i altres ja duen anys en aquest camí. La gent es busca la vida i trau el temps d’on siga, que és el que hem fet tots. Nosaltres visquérem només set anys de la música, dels trenta-huit que ens hi hem dedicat.

Amb viure vull dir sobreviure d’un jornalet mínim, ni digne. Això és el que tinguérem set anys de la nostra història, només set. Després, podríem haver desaparegut; però no, pumba-pumba, hem continuat al tall, fent música. ❦ Febrer 2013

Comunitat educativa i violència de gènere María Cruz Pla*

ST © 2013

lum i metodologia xiques i Des de 1999, data en la xics. Coeducar significa qual es va començar a educar en igualtat d’oporcomptabilitzar les dones tunitats, respectant i valoassassinades per les seues rant les diferències. El curparelles o exparelles a l’Esrículum bàsic segueix sent tat espanyol, s’ha superat el androcèntric, ja que connombre de víctimes causacep el món des d’una mides pels cinquanta un anys rada masculina, es centra de terrorisme d’ETA, i s’ha en el saber científic produït arribat al miler. En aquests en l’àmbit públic, masculí, últims anys, la violència de mentre omet coneixements gènere ha deixat de consisorgits en l’àmbit privat i derar-se un problema perno valora l’experiència i la sonal, familiar, domèstic i vida quotidiana. Només cal íntim, per a ser entés com parar esment a la invisibiun problema social, basat A l’estudi, la majoria dels xics veuen les xiques com un objecte al qual posseir. litat de les dones i dels saen la desigual assignació bers considerats femenins de rols a dones i homes. Els ment aprovada Llei 7/2012 integral condels llibres de text. rols, papers que s’espera que ocupem, tra la violència sobre la dona en l’àmbit Durant l’any 2012, he estat desenvos’assignen en funció d’una sèrie d’estedel País Valencià. Totes aquestes lleis lupant un treball d’investigació, dins del reotips de gènere, és a dir, imatges soesmenten en la seua exposició de motius Màster de Gènere de la Universitat de cialment compartides sobre com deuen la necessitat de treballar des de l’àmbit València, sobre estereotips de gènere i homes i dones ser, pensar, actuar i seneducatiu per a eliminar les desigualtats mites sobre l’amor romàntic en l’adolestir, quins espais han d’ocupar i quines de gènere i prevenir la violència. La norcència. En aquest treball he analitzat el tasques han de realitzar. mativa assenyala un currículum de mímaterial d’investigació obtingut als TaRols i estereotips són construïts sollers de Prevenció de la Violència de Gècioculturalment i, per tant, modificanere realitzats a l’IES de Bocairent, una bles. Es transmeten de generació en iniciativa sorgida del I Pla Municipal generació mitjançant el procés de sod’Igualtat d’Oportunitats entre Dones cialització, amb el qual aprenem opinii Homes de l’Ajuntament de Bocairent. ons, valors, normes i conductes d’acord Els tallers es van impartir entre gener i amb la cultura familiar i social de reabril de 2012 en les hores de tutoria i es ferència. També aprenem la forma que va intervenir amb tots els grups des de manegem i expressem les nostres emo3r de l’ESO. Hem partit d’un marc teòcions. Actualment els principals agents ric que relaciona l’origen de la violència de socialització són la família, l’escola, de gènere en parelles joves on trobem els els grups d’iguals i els mitjans de coestereotips de gènere, una socialització municació social. Tot això ens mostra diferencial de les emocions i un alt grau com hem de comportar-nos i sentir xinims específic, que incorpora la persde mitificació de l’amor romàntic, i de la ques i xics, dones i homes; i ens ofereipectiva de gènere en les diferents etapes revisió de diversos treballs d’investigaxen models de gènere, masculins i feeducatives, per a ensenyar a detectar i ció publicats sobre aquest tema, es van menins, més o menys tradicionals. Tots superar les discriminacions sexistes, analitzar dos eixos temàtics: estereotips aquests agents de socialització formem per a prevenir la violència de gènere i de gènere i mites sobre l’amor romàntic, part de la «tribu» educativa. per a possibilitar la construcció de subdes d’una triple perspectiva, mitjançant La importància de les mesures edujectivitats més lliures i de societats més la triangulació de tècniques d’anàlisi catives en la prevenció de la violència justes i equitatives. En definitiva, la lede tall qualitatiu. La triple perspectiva de gènere està descrita i prescrita en digislació promou la coeducació, però ni contempla diferents nivells d’anàlisi: un verses lleis aprovades, com la Llei Ortenim clar què significa coeducar, ni es individual, realitzat sobre les expectatigànica 1/2004 de mesures de protecció destinen recursos suficients per a poves amoroses que apareixen en les reintegral contra la violència de gènere, sar-ho en pràctica. daccions sobre la història d’amor ideal; la Llei Orgànica 3/2007 per a la igualCoeducar va més enllà d’educar en un de grupal, realitzat sobre comentaris, tat efectiva entre dones i homes, la Llei la mateixa aula i amb el mateix currícudebats i valoració dels tallers; i un terOrgànica 2/2006 d’educació, i la recent-

«Hi ha un invisibilitat de les dones i dels sabers considerats femenins als llibres de text»

Febrer 2013

Barcella | 11

cer nivell denominat sociocultural, en el qual s’han analitzat les seues cançons d’amor favorites i pel·lícules romàntiques. Des d’aquesta triple perspectiva he pretés fer-me una idea de quins mites i estereotips apareixen en l’imaginari romàntic adolescent. Els discursos sobre la igualtat i sobre la violència de gènere van apareixent de manera transversal.

I en aquesta investigació he arribat a les conclusions següents: aproximadament un huitanta per cent de xiques i xics tenen unes expectatives respecte a les relacions amoroses molt mitificades i estereotipades. Els xics són els qui prenen la iniciativa en l’acostament mentre les xiques llancen senyals de manera indirecta i esperen ser «preteses». Les xiques solen sentir-se atretes cap a xics els trets dels quals s’associen al model tradicional de masculinitat, com elles defineixen «amb pinta de dolentot» i desvaloritzen els xics que no assumeixen aquest paper. Els xics veuen les xiques com un objecte al qual posseir, donen molta importància al físic i menyspreen les xiques «fàcils».

Les xiques idealitzen més que els xics la persona estimada, el «príncep blau», fet que pot col·locar-les en situació de vulnerabilitat enfront del maltractament, ja que açò els impedeix detectar els senyals de risc i conductes abusives cap a elles. L’imaginari amorós segueix el patró dels contes de fades. Aquest patró és el mateix que el de les pel·lícules romàntiques que consumeixen, Crepuscle i A tres metres sobre el cel; i el de les seues cançons d’amor favorites. Però hi ha un vint per cent de xiques i xics que s’obrin a noves possibilitats de relació, la qual cosa apunta que és possible introduir canvis en aquest panorama.

Per altra banda, es segueix considerant que el feminisme és el concepte simètric al masclisme, no s’entén com un plantejament sobre la igualtat de drets sinó que es considera una mica radical perquè «la igualtat ja existeix». El discurs igualitari està molt acceptat, és políticament correcte, però aquest discurs no concorda amb la seua actuació, i les xiques més majors, de 2n de Batxillerat en són conscients. Hi ha un gran desco-

neixement de les aportacions de les dones a la història, ciència, etc., i es van sorprendre quan vam analitzar l’evolució de la situació jurídica de les dones en les últimes dècades. Les xiques estan més interessades a abordar aquests temes que els xics, els quals no assumeixen la seua responsabilitat en el manteniment de les desigualtats i accepten de bon grat els privilegis patriarcals. Reconeixen que xiques i xics estimen de manera diferent, elles són més emotives i treballen la relació, ells es deixen dur. La gelosia és una part necessària de l’amor i pensen que les conductes de control i domini són naturals en qualsevol relació.

Quan vam abordar el tema de la violència de gènere, pensen que es tracta d’un problema personal, en la qual l’agressor és algú malalt i la víctima és feble, i fins i tot la culpabilitzen per això.

Durant l’adolescència, xiques i xics acaben de formar la identitat personal en uns estereotips de gènere molt marcats. La falta de models alternatius als tradicionals de masculinitat i feminitat està contribuint a això. La socialització emocional diferenciada desemboca en el fet que, en les relacions amoroses, cadascú assumisca el seu rol: elles s’encarreguen del benestar emocional de la parella a canvi d’una suposada protecció.

Davant aquest panorama, ¿què podem fer? L’educació és la principal eina que tenim al nostre abast per a fomentar unes relacions amoroses molt més realistes i equitatives. La igualtat no s’aprén sola, com assenyala M. Elena Simón, necessita de les tres pe: prioritat, pressupost i personal preparat.

Si volem educar per a eradicar la violència de gènere, hem d’intervenir sobre les actituds i creences que la sustenten, i que són la naturalització de les diferències sexuals i la mitificació de les relacions amoroses i de parella. ❦

«Ni tenim clar què significa coeducar, ni es destinen recursos suficients per a posar-ho en pràctica»

Barcella | 12

* María Cruz Pla és psicóloga, Màster en Gènere i Polítiques d’Igualtat.

Doctoranda en Estudis de Gènere en la Universitat de València. Treballa al SEAFI de l’Ajuntament de Bocairent.

Febrer 2013

De l’escola valenciana de qualitat a la wertgonya Des dels anys vuitanta hem passat per moltes lleis d’educació i moltes reformes d’aquestes. Quan un govern es proposa fer una reforma de llei, es suposa que és per a millorar allò que ja tenim, per avançar, per donar més oportunitats a totes les persones. En el cas de la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE), un avantprojecte de llei que proposa el ministre Wert, quan avaluem el seu contingut ens adonem que es fa un retrocés a l’època predemocràtica. Amb aquest avantprojecte es pretén modificar l’actual LOE, carregant-hi vells continguts ja obsolets i superats.

La LOMQE és una reforma no consensuada amb la comunitat educativa ja que el ministre Wert s’ha negat a negociar amb els professionals d’aquest àmbit. ¿Què s’amaga darrere? Doncs, de moment, comença sense especificar el cost econòmic que pot comportar el fet de contractar empreses privades –¿amiguisme?– per avaluar les revàlides. Hi haurà revàlides a 3r i 6è de Primària, a 3r i 4t de l’ESO i a Batxillerat, realitzades per empreses privades. En cap cas s’especifica ni quines empreses ni quin serà el cost. ¿Què comporta això? Doncs el fet de catalogar els alumnes des que tenen vuit anys, quan encara estan en ple procés d’e-a.

Sembla que el ministre no confie en els seus professionals. Està clar que els docents del mateix centre no poden avaluar els seus alumnes, però perfectament es podrien barrejar els docents i anar a altres centres a passar les revàlides. Aquestes proves, a banda de classificar l’alumnat, també ho faran amb les escoles, creant-ne de primera i de segona categoria, sense tindre en compte el context socioeconòmic on està situada l’escola, ni el percentatge de nouvinguts a aquesta.

Però això no és tot: a partir d’aquests mateixos resultats, l’escola rebrà un suport econòmic, on la millor escola rebrà major quantitat de diners per la millora d’aquesta. ¿No hauria de ser a l’inrevés? Caldria millorar les escoles que tenen majors dificultats. El fet d’estudiar i anar a l’escola no serà per a formar-se i dominar certs temes, sinó que, finalment, acabarem donant més importància al fet de passar la revàlida Febrer 2013

ST © 2013

Lorena Ferre

El ministre José Ignacio Wert.

amb la millor nota i només ens dedicarem a assolir aquest «objectiu». Perdrem molts dels valors que estem difonent constantment des de l’escola per a passar directament a la competitivitat. Ja no importarà la competència bàsica d’aprendre a aprendre, sinó que serà un ensenyament d’instrucció directa docent-alumnes. Cal meditar bé tot el que suposa aquest punt i quin preu haurà de pagar el nostre sistema educatiu perquè els alumnes tinguen «molt bones notes en aquesta revàlida».

A més, el sou dels docents (comple-

«Quan avaluem la llei Wert ens adonem que fa un retrocés a l’època predemocràtica» ments) també estarà vinculat en funció de les notes dels seus alumnes. ¿Què passa amb els mestres que tenen alumnes amb dificultats o treballen a centres d’atenció educativa preferent? A sobre de treballar amb més complicacions se’ls compensa amb un sou menor. ¿Coherent? No, l’educació perdrà el seu caràcter compensador de les desigualtats.

El fet de realitzar revàlides a nivell estatal, a més, perjudicarà greument la nostra autonomia dins del marc educa-

tiu i es veurà molt afectat el valencià, ja que els temaris vindran marcats des del Ministeri i s’hauran de realitzar amb la llengua comuna a tot l’Estat i, per tant, perillarà la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Llavors, ¿com quedarà la nostra autonomia i el dret de decisió sobre els continguts específics del nostre territori? Cal tindre en compte que l’Estat central imposarà fins al setanta-cinc per cent del currículum.

Bé, aquest era només un punt de la LOMQE. N’hi ha molts més. En veurem alguns a mode de pinzellades: El director (sí, així ho diu, amb llenguatge sexista… ¿Què no pot ser directora?) serà gerent i cap de personal (a mode d’empresa), perdent pes el Claustre i el Consell Escolar. Aquest funcionament de les escoles serà poc democràtic, ja que les decisions passen a mà «del director», que sols tindrà l’obligació d’informar el Consell. Aquest «director» serà triat per part de l’Administració pública i, a més, podrà triar els docents del seu claustre. ¿Amiguisme? Llavors, tots els sistemes de tria d’escola per part de docents, que fins ara s’han fet tenint en compte l’antiguitat, la formació…, no valdran per a res.

Es garanteix el concert (finançament públic) a centres privats que segreguen l’alumnat en funció del sexe.

Deixa en l’aire temes com les mesures de privatització per finançament de centres, així com que el sòl públic pot ser donat per a construir centres privats o es podran cedir les gestions de centres públics a entitats privades.

Desapareixen matèries i augmenten les hores d’àrees instrumentals, es disminueix l’Educació Fisica i la Música.

Els centres privats podran seleccionar l’alumnat amb l’especialització de centres…

Potser, mentre llegiu aquest escrit, estigueu rumiant que no és possible el camí que està prenent l’ensenyament a base de decisions polítiques poc consensuades i meditades, però… ¿Què penseu fer per a evitar-ho? Com deia Joan Fuster, «O ara o mai». Ara és el moment per poder aturar aquesta aberració. «Sols el poble salva el poble». ❦ Barcella | 13

Cal·ligrafia Esperança Vives La pressió tecnològica, la invenció de la impremta, la màquina d’escriure i posteriorment els ordinadors han comportat la desaparició de la cal·ligrafia en la nostra vida quotidiana. Malgrat això, la cal·ligrafia experimenta des de fa poc una espècie de renaixement i emergeix com a art molt viu, com una expressió artística que uneix el dibuix i la pintura amb l’escriptura.

Sempre em van interessar les lletres com dibuixos i la meua atenció es fixava més en les lletres i les paraules que no podia desxifrar que en les conegudes i recognoscibles. M’agradaven els jeroglífics, els escrits i els dibuixos, des de les coves de Altamira, els sumeris i egipcis, fins a les lletres de Mariscal, Joan Miró, Anselm Kiefer, Kandinsky, Kitty Sanatier, entre altres, fins als graffiti que trobem pels carrers i, així, sempre he gaudit amb el seu traç, dibuixant lletres i tallant-les en els gravats. No sabia per què i, el setembre passat a València, quan vaig visitar l’exposició de Gu Gan (1942) i Pu Lieping (1959) vaig trobar aquest mateix plaer i aquesta sensació única.

Què és la cal·ligrafia, em pregunte. És la manifestació de la forma i el gest únic, irreversible, responsable, i el gest implica acció així com la signatura implica la personalitat assumible, per això la cal·ligrafia és una acció personal i pròpia, no és un llenguatge, ni solament una forma d’escriptura. La cal·ligrafia implica un traç, i com a expressió autònoma és la recerca d’una veritat més metafísica que estètica. La cal·ligrafia autèntica serveix de base per a la totalitat de les energies del cos i de l’enteniment i es manté fora de les modes perquè és intemporal. Jeroglífica, ideogràfica, fonètica, alfabètica o abstracta, xinesa, japonesa o occidental, escrita o dibuixada, és essencialment un acte espiritual: una geometria de l’ànima que es manifesta físicament.

En Gu Gan és com accedir a un altre món, el de les formes. Ací els traços flueixen, s’enrosquen, serpentegen, austers o volubles, lliures, prolongant indefinidament els impulsos de la mà viva en la petjada que deixa sobre la superfície del paper. Tinta aigualida sobre paper creant textures, ritme, abstracció per mitjà dels traços, taques, formes… Forma abans que imatge i forma abans que signe. L’obra de Gu Gan afina i aprofundeix la relació entre cal·ligrafia i pintura abstracta o cal·ligrafia xinesa moderna com un instant que precedeix les paraules on l’important no és el motiu en si mateix, sinó la manera d’interpretar-lo. Podem imaginar centenars d’anys en aquesta cal·ligrafia, aquesta veritable realitat cultural entesa com a art intrínsec. L’art és incertesa i amb Pu Lieping i Gu Gan és evident. Per a mi, és com un verdader descobriment on podem veure aquesta expressió poc coneguda que transgredeix el llenguatge per un lèxic de signes dibuixats o pintats, una metamorfosi entre la forma i el signe amb una relació semàntica distinta.

L’artista abandona el pinzell a la seua fantasia creadora oposant les masses i els buits, tractant d’alliberar-se de les regles de la imitació de la realitat segons les lleis de l’òptica i de la perspectiva tradicionals, sense deixar d’integrar els ritmes de la naturalesa.

L’abstracció naix de la llibertat de l’home, Gu Gan i Pu Lieping l’han aconseguida gràcies a la cal·ligrafia, utilitzant amb subtilesa l’essència i l’energia dels signes, mai no la seua aparença. Aquest art hauria de ser preservat i perdurar en l’ensenyament en l’àmbit escolar. ❦

«La cal·ligrafia és essencialment un acte espiritual»

Barcella | 14

Trau la llengua M. Carmen Sampedro Vaig arribar a Mallorca fa ja sis cursos com a professora i la meua sensació aleshores va ser molt positiva respecte a moltes coses i una de les més importants va ser, sense cap dubte, la qüestió de la llengua.

A l’institut on treballe, la llengua vehicular és el català i, fins que el líder del Partit Popular, José María Bauzà no va fer les seues declaracions a final del 2010, mai no havia sentit cap malestar per aquesta raó. Les seues declaracions en contra de la unitat lingüística de totes les zones catalanoparlants, amb arguments tan passats de moda com si nosaltres diguem got i ells tassó, va provocar un manifest per part d’un institut i molts d’altres instituts i institucions adherides.

S’havia obert la caixa de Pandora i, pocs mesos després, el senyor Bauzà jurava el seu càrrec com a president de les Illes Balears. Començava l’amenaça d’eliminar el Decret de Mínims que garanteix que, com a mínim, la meitat de les hores lectives siguen en català. I també amenaçava amb la tria de llengua, que com no va tindre una bona acollida intentaren captar clients amb un enviament massiu de cartes als pares, cosa que va costar dihuit mil euros als veïns de les Illes i sense que la demanda superara el set per cent.

Com cap agressió pot quedar sense resposta, els instituts de les Balears decidiren començar la iniciativa reivindicativa, «enllaçats pel català». Simplement consistia a demostrar el nostre malestar amb llaçades quadribarrades a la roba i a les façanes dels instituts que ho aprovaren per claustre.

Però la reacció del Govern Balear va ser desmesurada. Enviaren treballadors a llevar les llaços de les façanes, fins i tot entrant en propietats privades si això els facilitava llevar els llaços.

Uns treballadors que ja podrien haver enviat quan hi havia desperfectes als centres.

I com la llei de física, acció-reacció, alguns instituts gravàren cançons i vídeos per denunciar la situació. Recorde el que es deia en uns dels vídeos gravats: «Si no volen pols, que no vinguen a l’era!» Ara ja fa un any que va començar la campanya «Enllaçats pel català», però la protesta continua i la situació no millora. Esperem que la lluita de tots tinga un bon resultat. ❦

«Fa un any de la campanya enllaçats pel català»

Febrer 2013

X aniversari de Sagueta Nova Josep Sempere

Candel © 2011

Els anys 2011 i 2012 han sigut molt importants per a l’Associació d’Estudis Tradicionals Sagueta Nova. Ja que, de primavera a primavera, s’ha celebrat el 10é aniversari d’aquesta entitat.

Els actes de festeig pels deu anys començaren el 6 de març de 2011 a l’auditori de la Casa de Cultura de Biar. L’esdeveniment va tindre diferents moments: els més protocolaris van esdevindre quan es van presentar totes les activitats que anaven a formar part de l’Any Sagueta, així com el logotip del desé aniversari; altres moments més emotius van arribar amb el discurs de la presidenta, el pastís d’aniversari i el visionat de fotografies d’actuacions i persones de la primera dècada de Sagueta; i per acabar, la part més festiva es va produir en acabar l’acte, on membres, familiars i amistats vam poder gaudir d’un bon aperitiu seguit d’unes hores de balls, cançons i festa.

Ja fa uns anys que Sagueta Nova disposa d’una escola de música i ball i, per tant, es compta amb gent més jove que comença el seu aprenentatge dins del folklore. L’aniversari, per tant, també havia d’incloure les activitats d’aquesta escola. Per això, en el mateix mes de març de 2011 es va dur a terme la Trobada Infantil de Folklore. El dia 27 van estar, a la Casa de Cultura de Biar, xiquets i xiquetes de les escoles de ball del Casal de la Joventut de Banyeres de Mariola i dels grups de danses d’Agres i de Beneixama. Juntament amb els de Sagueta Nova, van fer una mostra variada del folklore valencià. Tots aquests balladors novells són la llavor de les danses dels nostres pobles.

Eixe mateix any, per al cant dels maios de Biar (que es celebra l’última nit del mes d’abril), Sagueta Nova va editar una tirada de mil exemplars dels textos impresos sobre cartolina crema (en format de díptic) i cent sobre cartolina Svecia de qualitat i grandària superior (sèrie numerada en format de

Ronda Sant Cristòfol 2011, Biar.

gojos). L’edició també anava il·lustrada per un gravat de la Mare de Déu de Gràcia de Biar (del segle xix), de la col· lecció Maestre-Castelló, i acompanya-

«Un any de sentir-nos acompanyats, reconeguts i estimats»

Candel © 2011

da de la partitura del cant dels maios.

Durant el mes de juliol de 2011 es van realitzar diferents activitats. Per

Febrer 2013

Ronda Sant Cristòfol 2011, Biar.

començar, el dia 9, la vespra de Sant Cristòfol, vam realitzar la ronda tradicional pels carrers de Biar. Per ser un any especial per al grup, en aquesta ocasió els membres de Sagueta Nova anaven vestits a l’antiga, amb la indumentària

tradicional i, a més, es va comptar amb la companyia del Grupo Abuela Santa Ana d’Albacete. Després de rondar diversos balcons engalanats, que mostraven xiques guapes i boniques, la ronda va acabar al passeig del Plàtan, on cada grup va fer una mostra del seu folklore.

Els dies 15, 22 i 29 del mateix mes de juliol, Sagueta Nova va continuar amb la seua intenció que el ball i el cant estiguen presents al poble de Biar. Per això, es va portar endavant una sèrie de tres divendres fent ball al carrer.

El primer lloc va ser la Corralassa; el segon, Sant Ramon (ermita del Roser); i l’últim, la plaça del Raval. El veïnat va gaudir i, fins i tot, va participar en algun que altre ball.

Com cada primer dissabte d’agost, el dia 6 es va desenvolupar el VIII Aplec de Rondalles. En aquella ocasió, per la vesprada es va fer un taller de ball del Camp d’Alacant a càrrec de Jorge Cobos, seguit de la volta de les rondalles pels carrers de Biar, el sopar i l’aplec a la plaça del Convent. Van participar el dolçainers del Maestrat, l’Associació Cultural Ramell (Castelló de la Plana), El So dels Barrejats (Alacant) i, per descomptat, Sagueta Nova. Va resultar una gran trobada, amb bons músics tradicionals, on la gent va poder ballar fins a ben entrada la nit. Cal dir que aquest aplec és ja un referent dins del folklore al País Valencià.

Una vegada arribada la tardor, a principi d’octubre, i amb la subvenció de la Cooperativa Eléctrica Nuestra Señora de Gracia de Biar, l’Associació d’Estudis Tradicionals Sagueta Nova va organitzar la Mostra de Folklore Ibèric amb la participació de l’Asociación de Estudios Etnográficos Bajo Duero (Zamora). Bajo Duero va realitzar una espectacular demostració del folklore castellanolleonés. Aquesta associació i la resta que van participar al llarg de l’aniversari són grups que han col·laborat amb Sagueta Nova en els Barcella | 15

Barcella | 16

Candel © 2012 Candel © 2012

Un moment de la mostra A Betlem me’n vull anar... a la Casa de Cultura de Biar.

Desfilada la nit de la festa de Reis de 2012.

Candel © 2012

deu primers anys. Amb ells hi ha uns lligams especials d’amistat.

I per celebrar el Nadal que estava dins de l’Any Sagueta, el 3 de desembre de 2011 es va fer una Mostra de cançons i balls titulada A Betlem me’n vull anar… Per a aquest dia, es va fer un recull nadalenc de danses, balls, cants, recitats, etc., dels pobles de la Vall de Biar, però també es van incloure altres peces de la resta de la comarca de l’Alcoià i, fins i tot, d’altres comarques (l’Alacantí, la Costera, etc.). En aquesta mostra les peces que es van interpretar anaven acompanyades de la representació d’algunes estampes tradicionals nadalenques. A més, tots els assistents van rebre com a felicitació un estel de Nadal de tela, amb una estampa d’un naixement al centre.

Així també, el 2012 es va començar amb la participació de Sagueta Nova en la desfilada de Reis i amb la recta final de la celebració de l’aniversari.

L’hivern va dur molta faena però, amb l’arribada de la primavera, es va fer realitat l’últim dels projectes de l’Associació: l’enregistrament del nou disc i la seua mostra de presentació.

Des de gener fins a març es van ultimar els detalls, es van concretar aspectes, es van preparar els textos del llibret del disc compacte i es va gravar cadascuna de les peces que formen part del segon disc. Al mateix temps, s’anava donant forma a un espectacle que presentaria aquest disc: el guió, els assajos, fer complements, preparar els elements del decorat, etc.

Venim de berenar és el nom del volum 2 de l’Arxiu de Música Tradicional de la Vall de Biar. Es va presentar amb l’espectacle del mateix nom el dia 21 d’abril de 2012 a l’auditori de la Casa de Cultura de Biar.

Amb la presentació del nou disc quedava tancat el X aniversari de l’Associació d’Estudis Tradicionals Sagueta Nova. Un any on el grup va treballar de valent. Dotze mesos plens d’activitats, esdeveniments, maldecaps, actuacions, bons resultats i, sobretot, un any de sentir-se acompanyats, reconeguts i estimats per familiars i seguidors del folklore, en definitiva, d’amics i amigues.

Des d’ací, Sagueta Nova vol donar les gràcies per haver estat al seu costat en tots eixos moments perquè, amb la presència de tots i totes, els actes han esdevingut més especials encara. ❦

Espectacle Venim de berenar, celebrat el 21 d’abril de 2012 a la Casa de Cultura de Biar.

Febrer 2013

I Concurs de Gossos de Ramat de la Valleta d’Agres Aina Minyana

ST © 2012

A l’anterior número per una pista marcade la revista Barceda amb banderoles. lla vam exposar, de A més de passar-lo manera breu, la crisense deixar-se cap si econòmica i social banderola, el jurat inque ve patint el sector dicarà al pastor que el ramader al País Vafaça parar-se en dues lencià des de fa uns ocasions. En la segoanys. En aquell article na prova, una vegada desgranàvem les cauaconseguit (o no), el ses d’aquesta situació gos ha d’anar a buscar i quines en podrien el ramat amb suavitat, ser les conseqüències. conduir les ovelles daHui volem parlar-vos vant el pastor i mand’una iniciativa que tindre-les parades uns pretén recuperar tradisegons dins un cercle cions i posar en valor marcat en terra. Fila ramaderia extensinalment, la tercera va, així com tot el que prova consisteix a fer Els gossos han de conduir un ramat a través de passadissos i tancats. aquesta pràctica aporpassar el ramat per la ta de forma implícita. porta assenyalada. decadència, el Concurs de Gossos de Es tracta del I Concurs de Gossos de Aquesta part acaba bé quan se suRamat d’Agres servirà per a donar a Ramat de la Valleta d’Agres, que tindrà peren les tres proves, bé quan s’exhauconèixer i posar en valor el patrimoni lloc el proper 5 de maig a Agres i que reix el temps (cinc minuts per a les tres immaterial i divulgar la cultura tradiesdevindrà el primer concurs d’aquestes proves), o bé quan el jurat desqualifica cional popular, així com per mostrar i característiques a les terres del sud del el participant (per desobediència o mal dinamitzar el comerç i les indústries loPaís Valencià. Els concursos de gossos comportament del gos). cals, així com a plataforma per a exhide ramat tenen el seu origen, probableSegona part bir les destreses dels participants. ment, en les disputes entre pastors per Els quatre gossos que hagen obtingut la demostrar qui tenia el gos més obedient. millor puntuació en la primera part pasActualment han esdevingut proves molt saran a actuar en la segona, que consta populars i multitudinàries, i se celebren de dues proves més. En la primera, el amb el format de concurs des de fa un gos anirà a buscar les ovelles i les farà bon grapat d’anys. Els ramats i els gosentrar dins d’un corral tancat. En la sesos, i també els concursos de gossos de gona, i després de l’ordre del jurat, el ramat, formen part d’una cultura rural gos les haurà de fer eixir del corral. Es tradicional en vies de desaparició que tracta de proves de gran dificultat, ja ens fa molta falta recuperar. A les nosque les ovelles no se solen deixar contres terres, ja fa set anys que se celebra duir a un lloc tancat, com és el cas del el concurs d’Ares del Maestrat (el Macorral especialment condicionat per a estrat), i quatre anys el de Morella (els l’ocasió, i menys per un pastor i un gos Ports). Aquest últim és una bona mostra El concurs que no és al qual estan acostumades. de l’interès que desperta aquest esport, Les regles de les proves són ben senja que començà com una simple exhibiEls participants zilles: seguint les ordres dels seus ció i, a poc a poc, passà a convertir-se en amos, els gossos han de conduir un Esperem l’assistència entre dotze i concurs, amb una més que considerable ramat d’unes vint o vint-i-cinc ovelles quinze participants (cada participant pujada d’assistència de públic que contia través de diversos passadissos i tanamb el seu gos, normalment border nua creixent a cada convocatòria. cats, seguint l’ordre següent: collies, gossos d’atura, gossos pastors La comarca del Comtat, té una gran bascos, etc.) provinents no només d’altradició de ramaderia extensiva (ovina, Primera part tres poblacions valencianes (Torrent, cabrum, etc.) i forma part de la idioEs divideix en tres proves. En la priBenissa, Ares, Morella, Borriol o Sot sincràsia i del paisatge rural tradiciomera, el pastor ha de fer passar el gos de Ferrer) sinó també de Catalunya i el nal. Tot i que hui dia es troba en franca

«Ens cal recuperar la cultura rural tradicional que està en vies de desaparició»

Febrer 2013

Barcella | 17

País Basc. Es tracta de pastors (professionals i aficionats) amb una experiència reconeguda i renom als circuits de concursos de gossos pastors.

L’accessibilitat del carrer Colom Enric Belda

El jurat

Altres activitats Al marge del concurs, hem programat tota una sèrie d’activitats relacionades amb la temàtica ramadera, a fi que els assistents que vulguen puguen gaudir de tot un cap de setmana d’activitats per a tota la família: Dissabte, 4 de maig de 2013 — 9 a 13 h: Senderisme per descobrir els assegadors (camins ramaders tradicionals) d’Agres i de la Serra de Mariola (organitzat pel Grup Excursionista Les Caves, d’Agres).

— 16:30 a 18:30 h: Ruta guiada pels tresors del patrimoni històric i arquitectònic d’Agres.

— 19 h: Projecció del documental Vides pecuàries i col·loqui d’especialistes amb el públic assistent sobre la vitalitat i problemàtica del món ramader a les nostres comarques, a la Casa de Cultura d’Agres.

— 21:30 h: Sopar popular al carrer que es farà a la plaça de l’Assut.

— 23 h: Concert de música tradicional i popular a l’Assut.

Diumenge, 5 de maig de 2013 — 9:30 h: Obertura de portes del recinte on es farà el concurs.

— 10:30 h: Inici del I Concurs de Gossos de Ramat de la Valleta d’Agres.

— 13:30 h: Lliurament de premis als guanyadors i participants del Concurs.

Amb tot el que us hem exposat, us convidem perquè conegueu de primera mà aquest esdeveniment que tindrà lloc els dies 4 i 5 de maig de 2013 que recupera una de les tradicions valencianes més ancestrals.

Més informació: concursvalletadagres@yahoo.com concursvalletadagres.wordpress.com/. ❦ Barcella | 18

no ens la llegiríem Tenia molta confiantota. Podeu veure ça en la solució del en la imatge adjunproblema, la que ens ta un cas paregut a donava el meu fill Pamplona, al carrer Pau i la que haviem Rio Salado, entre el aconseguit estudiant setembre de 2006 bé les posibilitats i el març de 2007. que existien. Ens van Aquesta intervenconvocar el 8 d’occió a Pamplona està tubre, a migdia, a feta d’acord amb la la Sala de Plens de mateixa normativa l’Ajuntament. Haque han interprevíem parlat Javier tat els responsables Santonja i jo uns dies de l’Ajuntament de abans i pensàvem Banyeres. que ens trobaríem Amb el que endavant d’un mínim tén l’assessor jurídic de sensibilitat. com a normativa, A la reunió esmoltes de les costetava l’alcalde, l’arres del poble haurien quitecte municipal, de ser escales. Amb l’assessor jurídic, la lectura que ells Javier Santonja i jo han fet de la normamateix. La primera El carrer Río Salado de Pamplona. tiva, vivim en un pofrase pronunciada ble fora de normes. va ser de l’arquitecDesprés d’una estona de discussió, te, que va dir: «Si fóra per a ma casa, l’assessor jurídic ens va dir una frase jo m’ho faria». Aleshores vaig pensar desagradable: «Vosaltres voldríeu que que, si no enteníem el poble com la el poble fora pla». Amb aquesta sensi«casa nostra», no anàvem bé. bilitat, crec que ell hauria de canviar de A partir d’aquest punt, nosaltres treball o anar-se’n a treballar a un povam defensar el projecte que dúiem, ble deshabitat, ben lluny, per a no tintotalment vàlid i acceptat tècnicament dre cap problema jurídic. Sí: m’encanta per l’arquitecte municipal.

Banyeres i disfrute amb les costeres.

I per l’altra banda, va intervindre Però, ¿quí assessora l’assessor? l’assessor jurídic. Tenia el guió molt Les 1.804 firmes que hem arreplegat memoritzat: «No s’ajusta a la normaa favor de fer accessibles les escales tiva». Ho repetia a cada frase, encara del carrer Colom ens han donat molque no tinguera res a vore. I va entrar a tes forces per a veure solucions on, en mitja reunió el regidor Ramón Albero, canvi, els qui han de resoldre la qüesque també repetia junt amb l’assessor tió només veuen problemes. jurídic «No s’ajusta a la normativa». No Després d’aquesta aventura, Pauet escoltaven, estaven sords i, a més, quan continuarà passejant pel poble, si no passegen pel poble estan cecs perquè en carro, assegut a la nostra motxino veuen el que parlen. No estan a l’allla. Segurament, quan hi haja un nou çada i no tenen més visió del món.

Ajuntament on un dels seus regidors El problema que tenen és que, al tinga problemes de mobilitat, aleshonostre parer, sí que s’ajusta a la norres sí que pensaran amb les persones mativa, perquè si la normativa no que tenen difícil moure’s pel poble tinguera en compte aquests casos, cada dia. En eixe moment facilitamalament aniríem. No han volgut ran el trànsit, a peu i amb carro, però llegir-se tota la normativa, o més ben dubte que ho facen abans. ❦ dit, han volgut creure que nosaltres ST © 2012

Estarà compost per ramaders, veterinaris i persones amb experiència en aquest tipus de concursos, capacitades per valorar les diferents accions dels gossos. Els criteris que per puntuar sol seguir el jurat són: obediència a les ordres dels seus amos, eficiència dels moviments, bellesa de l’exemplar, absència d’agressivitat cap a les ovelles, etc.

Febrer 2013

Vicent Berenguer Món infantil i cultura popular

La festa mare

Caramella. Música i Cultura Popular.

Massalfassar-Prats de Lluçanès-Reus, núm. 28, gener-juny 2013, 152 pàg.

La Festa Mare. Les festes en una era postcristiana, Antonio Ariño Villarroya i Sergi Gómez Soler, València: Museu Valencià d’Etnologia, 2011, col·lecció «Temes d’Etnografia Valenciana» núm. 7, 320 pàg.

El món trontolla des de fa anys però la societat continua desenvolupant-se en la mesura en què pot, patim i construïm la vida cada dia. I aquesta Caramella, entre altres, tracta un tema que requereix una atenció permanent: el món infantil i la cultura popular. Dues realitats que sempre deurien anar ben associades. Els intents perquè la infància estiga arrelada en un medi que li permeta madurar humanament de manera positiva, tant per al mateix individu com per al grup social en què viu, és una qüestió permanent i molt complexa. En cada poble, en cada país trobarem uns exemples, uns models, i de l’evolució d’aquests resultarà potser la mediocritat o el millor èxit social. El plantejament d’ara crida l’atenció en la cultura popular: els costums infantils, els jocs, la festa, els diversos jocs de paraules, les cançons, les rondalles, tot un valuós conjunt, un patrimoni amb moltíssimes relacions amb el context de cultures europeu, el qual requereix aprofundir i recrear, adaptar i viure’l, sobretot, ja que la proposta és molt suggeridora. Una entrevista a Dani Miquel, el ja reconegut cantacançons, complementa admirablement la continuïtat en la tasca de fer cantar els petits valencians en la llengua del seu poble. La resta de continguts caramellers, com és habitual, són un seguit de descobriments que mantenen un alt atractiu, per la varietat i per l’autenticitat, però cridaré especialment l’atenció almenys per un parell de treballs, «Les danses de Callosa d’En Sarrià» de Clara Colomina, i «La dolçaina al País Valencià» d’Eduard Navarro, tots dos àmpliament tractats i plens d’amenitat i interés per a tothom. ❦ Febrer 2013

Entre les nombroses monografies a l’abast sobre festes i celebracions valencianes, La Festa Mare presenta un treball molt estimulant i amb detall del conjunt del país, sens dubte ambiciós, també molt singular i positiu pel que comporta de reflexió raonada sobre tantes manifestacions festives – potser totes–, les tradicionals i les de nova creació, tan plenes de vivacitat i dinamisme que sovint duen a pensar que representen un estat quasi immòbil de les festes valencianes.

En l’obra d’ara, Ariño i Gómez fan una recerca minuciosa de l’estat bàsic en què es troben les festes, o la festa, des de fa tres dècades ençà, un espai de temps potser dels més actius que s’aboca en un present en què, tot i la permanència de tantes referències sacrals, els autors consideren marcat per un aspecte postcristià on davant els canvis de mentalitat civil i religiosa, junt amb les dificultats econòmiques, estan qüestionant-se alguns aspectes d’aquestes celebracions. A més, també s’hi detecta un altre aspecte rellevant o preocupant: la finalitat de la festa és la festa mateixa, el que s’hi celebra són els celebrants, a aquesta qüestió denominen festa mare els autors.

Passar del pla de la divulgació descriptiva de les festes al de la reflexió ètica i estètica és sempre un risc, i no perquè el primer siga més senzill, però ací tot denota que s’ha aplicat un gran rigor, s’hi han evitat les asseveracions taxatives i, cosa d’agrair, abunda el ma-

tís i la ponderació, un fet que sempre deixa obert el camp a altres consideracions o controvèrsies. Anant un poc al concret, citaré que, davant del folklorisme autocomplaent, l’exposició dels moros i cristians està feta des d’una visió de globalitat i rigor historiogràfic com potser no s’havia vist publicat fins ara.

Però tenen igualment atractiu la festa del Corpus, els nans i gegants, les romeries, els bous, les falles, la Tomatina o la música, l’esperit de comprensió és sempre estimulant perquè domina el plantejament d’observació sobre tanta transformació, recuperació, expansió, invenció, dilemes, etc., amb què s’ha conviscut fins ací. A la fi, es tracta d’un llibre inesperat però de necessària lectura i relectura des d’ara, no sols per a especialistes o festers; qui vulga conéixer més i millor la societat en què viu, si és sensible, es sentirà emocionat després d’incorporar aquestes pàgines de cultura popular al seu imaginari. Una bona oportunitat per a endinsar-se en les celebracions que el lector tinga més conegudes, o bé per a entendre un poc més les que li cauen més lluny, res no deixa indiferent, al contrari, tot és un seguit de descobriments.

Antonio Ariño i Sergi Gómez són coneguts per la seua trajectòria investigadora sobre festes i cultura popular, ara en col·laboració, cal reconéixer-los el mèrit d’aquesta aportació perquè, lògicament, han investigat sobre fonts directes i a partir d’aquestes han produït, respectivament, assenyades reflexions i un magnífic treball de necessària consulta i referència. ❦

Barcella | 19

Josep Sempere Sona la primavera dels nostres pobles Venim de berenar: Arxiu de Música Tradicional de la Vall de Biar. 2 (La primavera), Associació d’Estudis Sagueta Nova, 2012.

L’Arxiu de Música Tradicional de la Vall de Biar és un projecte de l’Associació d’Estudis Sagueta Nova. El seu objectiu és donar a conéixer el món sonor tradicional dels pobles de Banyeres de Mariola, Beneixama, Biar, el Camp de Mirra i la Canyada. Venim de berenar és el nom del volum 2 d’aquest arxiu i ha estat gravat el 2012.

El disc fa un recorregut per alguns moments festius i quotidians que se celebraven dins de la primavera en els nostres pobles. Per això, partint del temps de Carnestoltes, s’inicia amb cants litúrgics referents a la Quaresma i a la Setmana Santa, després segueixen les peces del temps de Pasqua, seguides de referències puntuals a les festes de moros i cristians de Banyeres de Mariola (abril) i de Biar (maig). Tot això sempre barrejat amb jotes, fandangos, malaguenyes i gravacions antigues o d’informants.

Per a l’enregistrament, a banda dels membres de Sagueta Nova, s’ha comptat amb la participació dels dolçainers i tabaleters de la colla La Bassa la Vila, dels músics de la Unió Musical de Biar i del Cor Parroquial del Camp de Mirra.

El disc Venim de berenar es va presentar amb l’espectacle del mateix nom el dia 21 d’abril de 2012 a l’auditori de la Casa de Cultura de Biar. Tant per a la gravació com per a l’espectacle, amb la reinterpretació que fa Sagueta Nova, s’ha tractat d’aproximar-se el màxim possible a la manera de tocar, cantar i ballar dels nostres avantpassats.

Cal recordar que l’Associació d’Estudis Tradicionals Sagueta Nova, amb els seus pocs més de deu anys de funcionament, està fent un gran treball en la reBarcella | 20

cuperació del folklore en el seu estat més autèntic, fugint d’arranjaments moderns en la música i de les marcades coreografies en el ball.

Aquesta associació també té publicats un altre disc compacte i una revista.

L’altre disc s’anomena Al racó del foc: Arxiu de música tradicional de la Vall de Biar. 1 (L’hivern) i es va gravar l’any 2005. Es tracta d’una arreplega de vinti-dues peces dels nostres pobles vinculades als mesos hivernals i, per tant, també al temps de Nadal. D’altra banda, la revista La Xitxarra. Publicació de Cultura Popular de la Vall de Biar, editada el mateix any, presenta huit articles d’investigació i de recollida d’informació.

Els escrits s’agrupen al voltant de les estructures del ball tradicional, la literatura popular, les festivitats, les danses i els documents de tradició oral. ❦

Rosa Maria Belda Mots heretats Els escrits pericana Germán Llorca Abad Alcoi, 2010, 90 pàgs.

Aquest llibre de Germán Llorca (Alcoi, 1976), recopilació d’escrits, alguns dels quals havien aparegut al seu blog, és un llibre solidari, en el sentit que els beneficis de la venda són per a l’Associació de Familiars per a la Integració del Malalt Mental d’Alcoi i Comarca (AFIEM).

En una nota preliminar ens explica Germán Llorca el contingut de l’obra: una recopilació d’idees i pensaments a l’atzar que li permeten d’abastar alguns dels seus pensaments i, al mateix temps, donar un ús especial als mots heretats. De fet, els mots i el llenguatge emprat, planer i íntim com allò que és diu a cau d’orella, remeten, com el títol, al patrimoni més proper i familiar, termes com fitiller (fetiller), al-

beltida (abaltida), andrones (claveguerams), tots ells localismes reconeguts a la nostra comarca que, tal com podem comprovar, no desdiuen en absolut el contingut, és a dir, que serveixen perfectament a l’expressió de pensaments o reflexions més elevades.

Els textos compilats són breus i de diversos temes, en aquest sentit podem constatar l’origen d’aquests escrits, el blog de l’autor, com ja haviem apuntat. Estan organitzats més que per temes, per continguts, val a dir, per allò que ha estat el detonador o el pretext que ha donat origen al text, a la reflexió, com ara: records, estats, enraonaments, descripcions, etc.

No obstant això, trobem més suggeridors els textos, sobretot del principi del llibre, que més que sobre reflexions, tracten d’emocions o copsen impressions de l’ésser que passeja i descobreix racons de la seua ciutat mil voltes transitats, llocs evocadors d’altres époques, de la intrahistòria, tal com diria Unamuno, d’Alcoi. En aquests textos, la mirada personal es para sobre les coses i travessa la realitat per fer sorgir-ne l’ànima. D’altres textos mostren els plaers més senzills de la contemplació i la celebració de l’amistat o l’estima i també els desencontres. D’altra banda, hi és present el defugir del temps i el pas a l’edat adulta, que apareix en signes de serenitat que s’imposen sobre els arravataments o bé en evocacions de la infantesa com a primeres remembrances del passat. Però, sobretot, un canvi de cicle vital palés en el text final, amb el títol de «Vigència», que es descobreix en l’afirmació: «Darrerament, m’he adonat que hi ha moltes coses que no m’interessen…» ❦

Febrer 2013

Ana Teresa Ortega. Anàlisi de la memòria social Clara Berenguer

Monestir de Sant Miquel dels Reis, presó 1939-1950, actual Biblioteca Valenciana, València.

La renovació del llenguatge fotogràfic a València ha estat un procés lent i discontinu que no arribaria fins al principi dels anys vuitanta del segle xx amb propostes innovadores com ara les d’Ana Teresa Ortega (1952). Els seus primers treballs, allunyats de la fotografia tradicional i dins del que podríem anomenar fotoescultura, es caracteritzen per la reutilització d’imatges provinents de la publicitat i la televisió amb l’objectiu clar de qüestionar l’acció dels mitjans de comunicació en la societat contemporània. Convé destacar també altres projectes seus com ara les sèries Pensadors (2002) o Que el lloc de naixement no determine la teua educació (2005) en els quals planteja una reflexió crítica al voltant de la literatura i l’educació.

L’anàlisi de la memòria social que Febrer 2013

ja havia esbossat en els darrers treballs és un determinant clar en el gir que sofreix la seua obra cap a un grau de compromís més fort. Així, Cartografies silenciades (2007), l’última de les seues propostes, es recolza en una exhaustiva investigació en els arxius de l’Exèrcit, l’Arxiu del Regne de València, el del Tribunal de Comptes i els arxius d’altres organismes que custodien documentació sobre la Guerra Civil Espanyola per tal de identificar la localització exacta dels edificis i els espais que van ser utilitzats com a camps de concentració o llocs de repressió durant el franquisme. Un element important són els documents, els plànols i la informació complementària que acompanyen les imatges, un fet que exposa que s’interessa tant pel paisatge com

per la historiografia que el defineix.

Aquest catàleg fotogràfic es compon de tot un seguit d’edificacions que conviuen amb espais naturals i que es presenten amb uns enquadraments, unes composicions i un tractament de la llum similars amb l’objectiu d’aconseguir una repetició de fotografies que ens parlen d’un mateix moment del passat.

L’absència d’éssers humans i l’objectivitat descriptiva accentuen el propòsit de fer servir el vessant documental de la imatge. Aquest és, per tant, un exercici de construcció o deconstrucció de la història a partir de la mostra de llocs simbòlics que, des del present, demanen reflexions noves amb la utilització de la fotografia com una part de l’art susceptible de ser alhora un objecte estètic i un element de reflexió. ❦ Barcella | 21

Heinrich Heine

Düsseldorf, 1797 – París, 1856 Els teixidors de Silèsia

Die schlesischen Weber

Sense cap llàgrima als ulls enfortits, seuen al teler i estrenyen les dents: «Alemanya, et teixim la mortalla, t’hi teixim la triple maledicció...»

Teixim, teixim!

Im düstern Auge keine Träne, Sie sitzen am Webstuhl und fletschen die Zähne: “Deutschland, wir weben dein Leichentuch, Wir weben hinein den dreifachen Fluch – Wir weben, wir weben!

Maleït sigui el Déu a qui hem pregat en els freds hivernals, durant les caresties; fou vana l’esperança i l’espera anhelant, Ell ens ha entabanat, i burlat, i escarnit...

Teixim, teixim!

Maleït sigui el rei, el rei dels rics, que no ha pogut calmar-nos la misèria, que fins el darrer son ens ha arrencat i ens fa matar com a gossos...

Teixim, teixim!

Maleïda sigui la pàtria falsa, on sols prosperen l’oprobi i la vergonya, on les flors són tallades massa d’hora i la podridura engreixa el cuc...

Teixim, teixim!

La llançadora vola, espetega el teler, teixim amb diligència nit i dia, vella Alemanya, et teixim la mortalla, t’hi teixim la triple maledicció,

teixim, teixim!

Poesia alemanya. Antologia del segle xvi al xix Edició de Feliu Formosa. Barcelona: Edicions 62, 1984

Ein Fluch dem Gotte, zu dem wir gebeten In Winterskälte und Hungersnöten; Wir haben vergebens gehofft und geharrt, Er hat uns geäfft, gefoppt und genarrt – Wir weben, wir weben!

Ein Fluch dem König, dem König der Reichen, Den unser Elend nicht konnte erweichen, Der den letzten Groschen von uns erpreßt Und uns wie Hunde erschießen läßt – Wir weben, wir weben!

Ein Fluch dem falschen Vaterlande, Wo nur gedeihen Schmach und Schande, Wo jede Blume früh geknickt, Wo Fäulnis und Moder den Wurm erquickt – Wir weben, wir weben!

Das Schiffchen fliegt, der Webstuhl kracht, Wir weben emsig Tag und Nacht – Altdeutschland, wir weben dein Leichentuch, Wir weben hinein den dreifachen Fluch – Wir weben, wir weben!

Poema recitat: www.youtube.com/watch?v=2uyIftn2B8k&feature=plcp Poema musicat: www.youtube.com/watch?v=J5nmSstYaDo&feature=related

Barcella | 22

Febrer 2013

com cantà el xativí Raimon, passant per la denúncia de les agressions imperialistes, dels abusos del poder, com es pot veure a la seua obra sobre la primavera valenciana de 2012, el pintor ens porta

Vicent Álvarez

La mostra de l’alcoià Antoni Miró a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), que s’ha pogut visitar fins el passat mes de gener, és una mostra viva de com es pot fer art tenint com a punt de mira el compromís social i cultural. Es tracta d’un conjunt d’imatges pictòriques representatives de l’obra d’aquest artista de la meua generació, la dels nascuts en l’immediata postguerra espanyola i que va sorgir al final dels anys seixanta davant de temes que exigien un posicionament crític i de protesta. Uns ho van fer amb la praxi política, d’altres, amb la cultura o l’art.

Antoni Miró, coincidint amb altres artistes valencians, cas de Genovés, Crònica o Realitat, per exemple, va encetar el seu camí des del sud del nostre país, distanciat de l’àrea de la ciutat de València. Això explicaria, sols en part, com ha quedat un tant ignorat pels cercles artístics. Partint de la crítica social, de la misèria «necessària de tanta gent»,

ST © 2013

L’art més compromés d’Antoni Miró

a missatges positius, una cosa molt evident amb els retrats de persones significades del nostre món cultural i intel· lectual que cal reivindicar, cas de l’adés

esmentat cantautor, Fuster, Picasso, Isabel Clara Simó, Ovidi Montllor, Enric Valor, Freud, i alguns altres més.

A més a més del que he esmentat, a nivell personal, m’ha agrada especialment una obra dedicada a mostrar-nos el pintor britànic Francis Bacon, així com, també, el caràcter metafòric i intel·ligible del conjunt de l’obra que es pot veure a l’exposició, tot i tenint present que el missatge no es menja la qualitat artística.

Una visita més que recomanable, especialment significativa per a la gent que comparteix amb l’artista el mateix compromís genèric amb el nostre país, l’igualtat i els valors artístics. ❦

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella mitjançant l’abonament de tres números per 8 euros l’any NOM

COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC

OFICINA

NÚM. COMPTE

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL FIRMA [Envieu aquesta butlleta per correu ordinari a l’adreça postal: Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola]