Barcella 47

NÚMERO 47 | OCTUBRE DE 2012 | ANY XVI | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

L’epíleg de Canal 9 [TV3 no pot ser Canal 9]

|12| IV Encontre d’Ensenyants |13| Plurilingüisme, of course! |14| Caiguda del penúltim tabú fester |15| La coherència de Josep Lluís Bausset |16| Diccionari Català-Valencià-Balear |17| L’alliberament de París 1941-1944 |18| Projecte Ecomuseu Vernissa Viu |19| L’economia del bé comú |20| L’ocàs de la ramaderia al País Valencià

| 9 | Entrevista a

Carmina Vayà

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 47 - octubre 2012 - any XVI Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Juan Enrique Sempere.

Col∙laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Julià Álvaro, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Marga Castellano, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Antonio Duato, Julie R. Enszer, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Amanda Gascó, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal∙lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Vicent Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, M. Teresa Muñoz, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rosa Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Roger Pons, Marisa Puerto, Jordi Puig, Josep Revert, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Antoni Rubio, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Abel Soler, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Toni Torregrossa Ximo Urenya, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó, Eduard J. Verger.

ST © 2012

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | revista.barcella@gmail.com

l’entitat, i així conEnguany, celebrem Normes de Castelló tinua fins ara, amb el huitantè aniverla complicitat del sari de les Normes partit del govern. de Castelló (1932Llavors, els po2012). Les Normes bles de la Mariola del 32 van esdevintambé van contridre un acord que buir a l’acord, atés van firmar repreque, de les catorsentants del món ze entitats cultude la cultura i del rals que van col· valencianisme polaborar, tres eren lític i institucions d’aquest àmbit terculturals de tot el Carles Salvador (1893-1955). ritorial: el Centre País Valencià, les Valencianista d’Alquals certificaven coi, el Centre Valencianista de Bol’adopció –amb lleus matisos– de cairent i el Centre Valencianista de la reforma ortogràfica empresa al Cocentaina. Tots tres centres cultuPrincipat per l’Institut d’Estudis Carals eren filials del Centre d’Actuació talans, amb Pompeu Fabra al capdaValencianista de València, una entitat vant, materialitzades en les normes de caire patriòtic fundada el 1931 que ortogràfiques de 1913, i la gramàtica va arreplegar moltes de les tendèncicatalana del 1918. Les Normes Ortoes polítiques del valencianisme nagràfiques de Castelló van aparéixer cionalista. Així, moltes institucions, impreses en les més prestigioses puentitats cíviques i associacions dels blicacions valencianes del moment i, anys trenta han estat imprescindibles des d’aquell moment, van ser divulperquè no s’haja trencat el traspàs – gades a través de nombrosos cursos generació rere generació– de la culde llengua arreu de les terres valencitura valenciana. Les nostres associaanes per persones com Carles Salvacions, que hui dia resisteixen els atacs dor, Enric Valor, Josep Giner i Franque pretenen la dissolució de la idencesc Ferrer Pastor, entre molts altres. titat valenciana són hereves, directes En ple franquisme, Lo Rat Penat va o indirectes, d’aquelles entitats que ser l’entitat que més esforços va fer van col·laborar a la redacció i difusió per divulgar la normativa, fins que de les Normes del 32, A elles devem al novembre del 1977, el blaverisme el nostre agraïment. BARCELLA. ❦ es va fer amb el control absolut de

Rafa Payá Em pose la barretina...

M’apunte al Barça...

Però... no se n’aneu, xè!

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Barcella | 2

Octubre 2012

Rosa Pascual © 2012 Javier Santonja © 2012

Protesta d’alumnes del passat mes de febrer.

Més retallades a l’IES Professor Manuel Broseta Pares de 3r de Primària del CEIP Alfonso Iniesta ocupant les aules dels seus fills.

Les retallades de la Generalitat ja han començat a afectar directament els escolars de Banyeres de Mariola El primer dia de classe escolar, pares i mares del CEIP Alfonso Iniesta de Banyeres de Mariola van ocupar les aules per a comprovar personalment la massificació dels alumnes en les classes de 3r de Primària. L’AMPA d’aquest centre va enviar una carta de protesta a la Conselleria d’Educació perquè els alumnes d’aquest curs han estat els primers afectats per les retallades en suprimir l’Administració una de les tres aules, reduint-les a dues i augmentant fins a trenta el nombre d’alumnes per classe. La carta es va acompanyar de quatrecentes setanta firmes per recolzar la protesta.

La Conselleria ha incomplit la Llei que regula el funcionament del Consell Escolar Municipal i que obliga l’Administració a fer una consulta prèvia al Consell del municipi afectat sobre la

Octubre 2012

supressió d’una unitat. Per tot això, el Consell Escolar Municipal de Banyeres va fer el mes de juny un recurs de repossició que ha vingut denegat per l’Administració aquest mes d’octubre.

A hores d’ara, un mes després de començat el curs, els pares s’han tornat a reunir per a debatre quines accions de protesta emprenen perquè Conselleria no cobreix una baixa que manté el seus fills sense cap mestre assignat.

Pel que fa al col·legi Fundació Ribera, l’Administració autonòmica els deu uns seixanta mil euros, atés que Conselleria no els ha pagat el concert des del passat mes de març. A més, des d’Educació els han comunicat que no abonaran al centre la paga de Nadal del professorat, de la mateixa manera que ja van fer al professorat de la pública. ❦

L’IES Professor Manuel Broseta de Banyeres ha començat el curs amb el fet que Conselleria ha eliminat quatre places de professors de la plantilla del Centre. També s’ha produit un augment del nombre d’alumnes per aula, segons permet la nova normativa que ha aprovat el Govern del Partit Popular. A més, s’han suprimit les ajudes individuals i col·lectives de transport escolar i encara se li devien a la compayia d’autobusos uns vint-i-sis mil euros del periode anterior. La Conselleria argumenta ara per a retirar la subvenció –que abonava fins el curs passat– que l’IES dista menys de tres quilòmetres dels domicilis particulars dels alumnes.

L’Ajuntament subvencionava el trentaquatre per cent de l’import que pagava la Conselleria i la resta era pagat per les famílies. L’AMPA ha demanat als pares que paguen una quantitat adicional al que ja pagaven per a poder mantindre el servei d’ací a final d’any, mentre s’espera que l’Ajuntament renove el compromís en els pressupostos pròxims. ❦

Barcella | 3

Enric Marco © 2012

Sagueta Nova © 2012

GEE © 2010

La VI Trobada del 2010 es va fer a Eivissa.

Xiquets de Sagueta Nova durant l’enregistrament.

Final de l’acte amb els artistes participants.

Trobada sobre erotisme en l’art verbal a Bocairent

Sagueta Nova ha enregistrat un disc nou

Homenatge a Ovidi Montllor i Joan Fuster a l’Olleria

El Grup d’Estudis Etnopoètics celebrarà la seua VIII Trobada a Bocairent els dies 9 i 10 de novembre d’enguany, amb el títol Erotisme i tabús en l’etnopoètica. La finalitat és «analitzar i debatre un cabal important de materials etnopòetics que sovint han estat silenciats, oblidats o directament eliminats de reculls i estudis per qüestions ideològiques». Aquest grup de la Societat Catalana de Llengua i Literatura pretén consolidar la recerca sobre etnopoètica i folklore a les terres de parla catalana. En la trobada, els membres del grup que s’hi hagen inscrit, podran llegir les seues comunicacions que es publicaran en el llibre que edita anualment amb la col·laboració de l’Institut Juan Gil-Abert, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer. ❦

L’Associació d’Estudis Tradicionals Sagueta Nova de Biar ha editat un nou disc compacte titulat Venim de berenar. Es tracta del segon número de la col·lecció «Arxiu de Música Tradicional de la Vall de Biar» i està dedicat a la primavera. El disc conté més de setanta minuts de música tradicional arreplegada a Biar, Beneixama, la Canyada, el Camp de Mirra i Banyeres de Mariola, amb un total de trenta tres pistes. En ell s’inclouen balls com ara jotes, fandangos, polques i uns o malaguenyes, a més de danses de xeremita, cançons de Pasqua i religioses. Junt amb la rondalla, els balladors i els xiquets de Sagueta Nova, també han intervingut en l’enregistrament membres del cor parroquial del Camp de Mirra, de la colla de dolçaines i tabals la Bassa la Vila, de Biar, i de la Unió Musical de Biar. ❦

El Teatre-Cinema de l’Olleria va aplegar, el passat mes de setembre, un nodrit grup de músics valencians per homenatjar Ovidi Montllor i Joan Fuster tot coincidint amb els setanta anys del naixement d’Ovidi, i els noranta del de Joan Fuster. Durant tot l’any es commemoren aquests aniversaris arreu del país i la trobada de l’Olleria va acollir la presentació del disc compacte A dos de val, promogut pel cantant Paco Muñoz. El treball recull les veus d’Hugo Mas, Batà, Andreu Valor, Vicent Torrent, Rafa Xambó, Pau Alabajos, el mateix Paco Muñoz i un llarg etcètera, inclosa la veu gravada d’Ovidi per rellegir Fuster amb els poemes musicats per Albert Ortega.

La presentació va anar a càrrec de la periodista alcoiana Amàlia Garrigós i l’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó. ❦

Barcella | 4

Octubre 2012

Barcella

CEEC © 2012

Timonet a l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, per felicitar per carta tots els valencians que viuen al seu municipi amb motiu de la festa del Nou d’Octubre per a desitjar-los una bona diada del País Valencià.

Assistents a l’assemblea que es va realitzar a l’edifici de l’Arxiu de Muro.

La Coordinadora d’Estudis Eòlics reuneix en la seua assemblea diverses entitats que treballen per la defensa del territori La Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat va celebrar la 9a Assemblea General amb el títol Defensem els nostres pobles, defensem la nostra terra. Enguany van comptar amb la participació de diversos col·lectius en defensa del territori de les comarques del Comtat, l’Alcoià, l’Alacantí i la Marina Baixa.

Mig centenar de veïns i veïnes de la comarca van donar suport a la Coordinadora en la seua assemblea anual celebrada al si de l’Arxiu de Muro. La presidenta de la Coordinadora, Anna Climent, va fer un repàs a tots els esdeveniments d’aquest últim any i del treball realitzat durant els huit anys de vida i lluita contra el projecte d’instal·lació de tres centrals eòliques a les nostres comarques. La Coordinadora ha estat col·laborant amb diverses associacions per recolzar-les

en la seua lluita contra les agressions al territori. Per aquest motiu, a l’assemblea d’enguany van participar representants d’algunes d’aquestes organitzacions: l’Associació Frainós, Salvem la Valleta, Associació el Rentonar, Callosa Sostenible i Fapas Alcoi.

La Coordinadora ha volgut agrair la participació de tots els col·lectius per la defensa dels pobles i contra les agressions que pateixen: centrals eòliques, pedreres, macrourbanitzacions, abocadors, incendis forestals, etc., i recorda als ciutadans «la importància de treballar tots junts i unir esforços entre tots els col·lectius i persones, per aturar aquests projectes insostenibles, irracionals i especulatius, i fer propostes de futur sostenibles, respectuoses amb el territori i beneficioses per als nostres pobles». ❦

Argelaga al camaleònic Rafael Blasco, junt a tots els companys del seu partit polític actual que també es troben imputats per la justícia, per contribuir al desprestigi de les institucions valencianes.

Timonet als bombers forestals en un estiu especialment tràgic per a les muntanyes valencianes que sembla que no acabarà mai.

Argelaga al Govern municipal de Banyeres de Mariola per denegar sistemàticament la majoria dels permisos que sol·licita el Col·leciu Serrella per a fer actes públics.

Timonet a la Comunitat de Turballos per cedir el seu espai per a celebrar una jornada de suport al Casal Centre Ovidi Montllor d’Alcoi, que pateix les conseqüències de l’actual asfíxia econòmica d’Acció Cultural del País Valencià.

Argelaga a la Policia Nacional per la brutalitat repressiva que ha utilitzat en les darreres manifestacions.

Tot això després d’emprar la tàctica d’infiltrar policies entre els concentrats per a provocar aldarulls i així criminalitzar les protestes.

Octubre 2012

Barcella | 5

El Día © 2012 ST © 2012

Gregorio Peces Barba (1938-2012).

D’esquerra a dreta, el diputat a les Corts Ángel Luna, l’arxivera de Bocairent Pepa Sempere, el president de les Corts Juan Cotino i l’alcalde de Bocairent Josep-Vicent Ferre.

Polèmica a Bocairent per la visita del president de les Corts Juan Cotino en l’acte d’homenatge al diputat Josep Joaquim Castelló El dia 31 d’agost es va celebrar a Bocairent l’acte de cloenda del Bicentenari de la Constitució Espanyola de Cadis de 1812 i l’homenatge al Diputat bocairentí de l’època, Josep Joaquim Castelló.

L’anunci de la visita del president de les Corts valencianes, Juan Cotino, va provocar que l’associació Més que Dones emetera, els dies previs a la recepció, un manifest de protesta titulat Benvinguda a Cotino que explicava que es divulgava el comunicat per a mostrar públicament la seua indignació». Com que Cotino havia anunciat que condecoraria les dones de Bocairent que havien sigut mares el 2012, l’associació mostrava el «més absolut rebuig per voler aprofitar aquest acte per fer difusió de l’ideari polític natalista i misògin del Sr. Cotino, més propi del passat que dels temps que vivim». Més que Dones afegia que «Les seues declaracions contra la Llei de Salut Sexual i Reproductiva i els atacs contra el dret a l’avortament ens torna a considerar, a les dones, com a eternes menors d’edat, sense capacitat per decidir sobre els nostres cossos i les nostres vides».

Arribat el dia de la visita del president de les Corts, es van produir una sèrie de protestes a la plaça de l’Ajuntament i a la plaça de la Presó on Cotino va ser xiulat i increpat. Les protestes no van impedir que els actes programats es feren tal com havien estat previstos.

Passats uns dies, el portaveu del Bloc de l’Ajuntament de Bocairent, Manel Barcella | 6

Delgado, va emetre una carta oberta adreçada a la regidora de Cultura, la socialista Francesca Cabanes, on denunciava que la regidora s’havia dirigit a ell només acabat l’acte per a acusar-lo implícitament d’estar darrere de l’organització de la protesta. Delgado deia en el seu comunicat que Cabanes «buscava un culpable, en aquest cas jo, que hauria d’haver mobilitzat tota aquella gent perquè rebentara l’acte, res més lluny de l’estricta realitat», i afegia que «la gent que es va aplegar venia de manera lliure i el que va fer es diu llibertat d’expressió».

El regidor del Bloc li va advertir que «hi havia també persones que són militants del seu partit [PSOE] i que també van exercir el seu dret d’expressar-se lliurement». Delgado va apuntar cap a la responsabilitat de la presència de l’alt càrrec del PP afirmant que «algú» havia convidat Cotino, en referència al Govern municipal de Bocairent del partit socialista. El portaveu del Bloc acabava el comunitat felicitant públicament «el Grup l’Arcà, els músics, les empreses, els estudiosos i periodistes, els familiars de l’homenatjat i tota la gent que ha col· laborat en els diferents i nombrosos actes preparats des del mes de març».

El PSOE va respondre a través de les xarxes socials que lamentava que la protesta haguera tapat l’acte d’homenatge a Josep Joaquim Castelló, que tant havia costat de preparar, i convertir l’anècdota de la pitada en la notícia. ❦

[Gara, 28-7-2012]

Memòria de peix

Floren Aoiz Aquesta setmana ha mort Peces Barba, presentat fins a l’avorriment com un dels «pares de la Constitució». En l’habitual concert de plors repetint consignes enllaunades, s’ha aplaudit fins a la sacietat el paper que va ocupar en la idolatrada transició. I, com era d’esperar, no han faltat les reflexions nostàlgiques sobre consens, els Pactes de la Moncloa i en general el clima de claudicacions, canvis de jaquetes i filibusterismes de tot tipus que va fer possible camuflar l’Estat franquista i blanquejar-lo com una «democràcia» digna de tot elogi. […]

Es duu la memòria de peix. És convenient que la gent desconega, a més del que va succeir fa segles, el que va esdevenir ahir mateix.

Només així podran escapar a la seua responsabilitat els protagonistes d’aquest desastre. […] Es neguen a afrontar una depuració de responsabilitats perquè la impunitat forma part de l’ADN del sistema. Avui robes tu, demà jo arruïnaré una empresa pública, passat tu privatitzes aquesta altra […].

Així han passat dècades PSOE, PP i, no ho oblidem, també altres […].

Siguem realistes: ara per ara no hi ha cap possibilitat que Espanya deixe de ser així. Solament hi ha una eixida: anem-nos-en com més prompte millor! ❦ Octubre 2012

L’epíleg de Canal 9 Julià Àlvaro

L’Informatiu © 2010

Segurament, aquest és l’últim article que signe com a periodista de Canal 9. Atès que ni milite al PP, ni tinc cap càrrec directiu, ni sóc un recomanat, quan en els pròxims dies la direcció de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) faça públic l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO), sembla evident que el meu nom estarà en la llista i aniré a l’atur.

L’ERO serà el certificat de defunció d’una cadena que ho tenia tot per a ajudar al creixement democràtic, econòmic i cultural del País Valencià, però que ha acabat convertida en un fanguer per culpa, bàsicament, d’una rècua de polítics i directius corruptes i incompetents.

Els treballadors no estem lliures de pecat. Vull començar per reconéixer que no hem estat a l’alçada de la nostra responsabilitat social. Hem vist com anava degradant-se el nostre producte, la nostra televisió, i no hem estat capaços d’evitar-ho; en la majoria de moments importants, ni tan sols ho hem intentat. Pensàvem que els nostres llocs de treball eren eterns i sabíem que davant teníem un poder polític disposat a tot. No volíem problemes.

RTVV va ser el primer mitjà públic espanyol que va tenir Estatut de Redacció per a un major control professional dels seus informatius. Ho vam moure entre uns pocs, però ho vam aconseguir.

Ens ho va negar el Govern socialista i ho vam firmar amb Eduardo Zaplana, que per a res pensava complir-lo. Nosaltres sí, nosaltres crèiem en ell i vam procurar aplicar-lo. Per això va haver uns primers anys de dura resistència a la manipulació informativa. Van eixir documents, entrevistes, notes de premsa, informes.

Jo mateix, en nom del Comité de Redacció, vaig comparèixer en les Corts el 1999 per a denunciar davant dels diputats el que passava. Parlem de censura, Octubre 2012

Concentració de protesta a València el 16 d’abril de 2010.

de banalització dels continguts, de desinformació, de propaganda al servei del PP. Va ser quan vam explicar la consigna absurda que a Zaplana no se li podia gravar pel seu perfil esquerre. Per aquell temps, la redacció es va negar a estupideses com la del director Jesús Sánchez Carrascosa que pretenia pagar-nos per

«La cadena ha acabat convertida en un fanguer per culpa d’una rècua de polítics i directius corruptes i incompetents» la «millor notícia del dia» i, personalment, alguns vam dir no a ofertes que cercaven descobrir on teníem el preu. El pols va ser molt desigual i va desembocar en acomiadaments i depuracions. El focus resistent es va desactivar. Jo, per exemple, vaig passar de la secció de política a esports, em van dir que era provisional però mai es va revertir el canvi. Companys com Joaquín Genís, a qui aquests dies veig en manifestacions con-

tra l’ERO, va ser un dels principals col·laboradors de Carrascosa en el procés de depuració i altres, com Pau Pérez Rico des de la direcció d’Informatius, es van dedicar a amenaçar els periodistes perquè no votaren en les eleccions al Comitè de Redacció. L’òrgan va acabar desapareixent.

No descobrisc res dient que la gestió d’Amadeu Fabregat al capdavant de RTVV fins el 1995 va ser, en general, penosa. Va intentar acontentar la caverna, que tenia en María Consuelo Reina la seua portera, però l’única cosa que va fer va ser accelerar la dretanització de la societat valenciana, allunyar-se dels sectors socials més progressistes i compromesos amb la cultura i impossibilitar que Canal 9 fora l’àmbit de reflexió i debat democràtic que necessitava el país. Després, amb el PP, va arribar el segrest de la cadena, el clientelisme malaltís i la depredació. Des del primer dia van aterrar als despatxos, i ho han seguit fent fins a avui, tot tipus de comissaris al servei del partit i els seus interessos, consciències hipotecades que actuaven com simples corretges de transmissió i que sempre miraven cap a un altre costat. Recordaré alguns noms, demanant per endavant disculpes als molts que no citaré malgrat meréixer-ho: José Vicente Villaescusa, els esmentats Carrascosa, Genís y Pérez Rico, Vicent Andreu, Genoveva Reig, Menchu Illán, Lluís Sabater, Ricardo Calatayud, Paco Picó, Jordi Hidalgo, José Llorca, Lluís Motes, Antonio de la Viuda, Lola Johnson, Germà Arroyo, Salud Pedrós, Luis Redondo, Fernando Quintela o el miserable Vicent Sanz. Per a rematar el treball vam tenir a Pedro García, intermediari de la Gürtel fins i tot per a folrar-se a costa del Papa, i les labors forenses les han assumit ara, sense donar mai la cara, José López Jaraba i Juan Prefaci. Cap de tots ells ha defensat mai el sentit del seu Barcella | 7

càrrec. El seu nord i la seua guia han estat el Partit Popular i la seua xarxa d’interessos. Res més.

En tot aquest procés hi ha pocs innocents. No es pot passar per alt que enfront dels abusos del PP i els seus governs, l’oposició política ha emmalaltit de model alternatiu. Molt dir que la manipulació informativa de Canal 9 era la clau per a entendre les seues derrotes, però mai han tingut una estratègia front a això.

Pel que fa a la ciutadania, es va desentendre de RTVV fa molt temps. El País Valencià, que és anèmic en les qüesti-

ons polítiques, davant del sectarisme de Canal 9, va reaccionar encongint-se de muscles, menyspreant la situació i dient-li adéu al canal. És una actitud suïcida, però poc reprotxable. Ningú en el carrer ens tirarà mai de menys perquè a tots aquells qui tenien sensibilitat suficient per a entendre el valor d’una televisió pública els vam ofendre amb els nostres continguts i qui encara ens veuen, dit siga amb respecte, ni senten ni pateixen.

En definitiva, el taüt de Canal 9 està a punt de quedar segellat. De l’ERO i de la nova llei de RTVV eixirà un engendre sense un altre sentit que repartir-se les

despulles que encara queden del que va poder haver estat i no va ser. Quan, amb calma, es revise el que han estat aquests anys es veurà que la cadena va ser assaltada per una banda de pocavergonyes que solament volien guanyar eleccions i diners i que no va resistir perquè es va quedar sense defensors. Gabriel Celaya maleïa la poesia «concebuda com un luxe cultural pels neutrals que, rentant-se les mans, es desentenen i s’evadeixen», jo maleïsc el periodisme cínic i miop que va pretendre passar per Canal 9 sense «tacar-se» i que avui s’ha quedat sense professió i sense treball. ❦

TV3 no pot ser Canal 9 Vicent Martínez L’Ara ha arribat al País Valencià. Aquesta és una molt bona notícia, sense dubte.

Un mitjà nou en llengua pròpia que contribuirà, en la seua mesura, a normalitzar el panorama mediàtic a casa nostra. Tant de bo siga un primer pas d’una aposta decidida a llarg termini de la capçalera pel sud del Sénia i ajude a conformar un espai comú de comunicació i cultura.

Parlant de panorama mediàtic i espai comú. El mes de febrer, una manifestació amb una assistència més que digna recorria els carrers de Castelló de la Plana reclamant la tornada de les emissions de la televisió autonòmica catalana a casa nostra. Al meu parer, és una reivindicació justa, evidentment. I per això, vaig participar de la mobilització.

Ara bé, en el tema de TV3 sempre se’m queda un petit sabor agredolç. Reiterant l’evidència que vull veure-la a la meua televisió, ací a Extramurs al cap i casal, m’agradaria que aquesta trempera reivindicativa mirés, ni que fos només un moment, a la que és la nostra televisió pública, Televisió Valenciana.

TVV és probablement una de les cadenes públiques més vergonyants que hi ha. Ha estat víctima d’una gestió nefasta, presa del clientelisme i el balafiament de recursos, i és un dels exemples de manipulació informativa més flagrants d’Europa Occidental.

La pràctica del comissariat polític i la qualitat dels programes informatius i la Barcella | 8

resta de la graella n’ha causat un gran distanciament mental de la població valenciana crítica amb el règim popular. És lògic. Per un estómac sense massa resistència, un informatiu del migdia pot provocar problemes gàstrics. Aquest distanciament ha derivat, massa vegades, en ignorància o directament rebuig per tot allò que olore a Canal 9. I de retruc, la presència de TV3 a l’imaginari col·lectiu com una Itaca desitjable.

Al meu entendre, treure Canal 9 de l’equació és un greu error. La gestió i línia editorial mesella amb el poder de la televisió pública valenciana no ens ha de fer oblidar mai que és justament això, la televisió pública valenciana. La que paguem amb els nostres impostos.

La que ha d’oferir un servei informatiu i de continguts de qualitat a la ciutadania.

La que pot informar des de la proximitat sobre els temes del dia a dia. La que ha de fer de motor del sector audiovisual valencià. La que ha d’esdevenir un element clau en la normalització del valencià. ¿Canal 9 fa alguna d’aquestes coses?

No. ¿Però hem de renunciar perquè ho faça? ¿Deixem morir RTVV, que és el que volen els seus actuals gestors? No em pareix una gran opció de futur.

Perquè serà Canal 9, i no cap altre canal, qui puga jugar el paper de televisió pública valenciana. Si em permeteu el comentari, les càmeres de TV3 que estaven a la manifestació que abans he citat

no s’han passejat massa per Castelló des de fa un any, quan es va tancar el repetidor del Bartolo. Em sobrarien dits d’una mà per comptar les peces informatives sobre la capital de la Plana en aquests mesos. No li podem demanar a TV3 que siga Canal 9, perquè no en té la voluntat.

No pot fer informació de proximitat perquè no té condicions per fer-ho.

I tampoc fa de motor de la indústria audiovisual valenciana perquè prou feines té en fer-ho de la catalana. Eixe paper l’ha de fer TVV. Per tant, m’agradaria que, a més de manifestar-nos cofois per la tornada de les emissions de TV3, una Ítaca televisiva amb una quota de pantalla mitjana del zero i mig per cent al País Valencià, esmerçàrem esforços similars per reclamar una televisió pública valenciana i de qualitat. A mi, personalment, em pareix molt més crucial pel País Valencià.

Cal assenyalar, a més, que alguna cosa es mou al ventre de la bèstia. Dia rere dia tenim constància que els treballadors de la casa no callen davant la manipulació informativa, sinó que hi planten cara en la mesura de les seues possibilitats. I tenim recentment creada la Plataforma Sí a RTVV, integrada per professionals de la casa i altres persones del món associatiu i polític valencià. Aquesta és una lluita que ens interessa, i molt, com a país i com a societat. Esforcem-nos-hi. ❦ Octubre 2012

Carmina Vayà, del Centre Ovidi Montllor Carmina Vayà Olcina és promotora cultural al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi des de l’any 2006. Nascuda el 1961 va col·laborar en la posada en marxa del casal el 2002 i hui li fem una entrevista per a saber quines han estat les vicissituds del centre al llarg dels anys, ara que Acció Cultural del País Valencià es troba en una situació econòmica molt delicada per l’assetjament econòmic que està fent-li el Consell en imposar-li unes multes desorbitades pels repetidors de TV3 que té l’entitat.

TC © 2012

Lorena Ferre

– ¿Què és exactament el Centre Ovidi Montllor?

– És un local de la xarxa de casals d’Acció Cultural del País Valencià.

Aquesta xarxa es va iniciar als anys noranta per a apropar les activitats d’Acció Cultural als diferents pobles del País Valencià i de Catalunya. Nosaltres vam obrir l’any 2002. El nom del casal és un reconeixement a la figura d’Ovidi.

– Per si hi ha algú que encara no ho sàpia, ¿què és Acció Cultural del País Valencià?

– És una entitat que reivindica la llengua pròpia i fa estudi, defensa i promoció del patrimoni cultural, artístic i natural del País Valencià. El seu primer president va ser Joan Fuster; Joan Francesc Mira la va presidir de 1992 a 1999; Vicent Martínez Sancho del 1999 al 2005; i Eliseu Climent del 2005 al 2012. Avui dia és presidida de nou per Joan Francesc Mira i té la seu a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, a València.

L’any passat vam fer quaranta anys.

La nostra associació es va anar fent gran amb l’arribada de la democràcia fins arribar a hui dia.

– ¿Quines són les activitats que vosaltres oferiu?

– Hem fet activitats de tot tipus i hem col·laborat amb altres associacions, instituts, col·legis, universitats, etc.

Octubre 2012

Carmina Vayà Olcina a Alcoi.

Disposem d’una sala d’exposicions ben equipada, gestionada per la Universitat de València on hem pogut fer moltes mostres d’art. Per ella han passat artistes molt importants, tant pintors com escultors, com Antoni Miró, Jolanta Studzinska, Miquel Pujadó, Miquel Joan, Arcadi Blasco, Bartomeu Pons,

«El Govern de la Generalitat ens ha imposat una multa de més de huitcents mil euros» Grau Garriga, Alex Barber, etc.

El centre també ha estat una plataforma per a la presentació de publicacions, una activitat que hem fet molt perquè la infrastructura que es necessita no és massa gran. També hem fet música i teatre a les nostres instal·lacions, tallers per a xiquets, xarrades, conferències, projeccions, reunions, assemblees, etc.

Tot des de l’àmbit de la cultura pròpia del nostre poble.

– ¿Quins dies obriu i quin tipus de públic pot vindre ací?

– Ací pot vindre tothom, però sóm

una entitat cultural formada per socis que paguen la seua quota. Acció cultural es manté per la via de les subvencions i per les quotes dels associats. A l’entrada del centre podeu veure un marbre amb els noms de totes les persones i entitats com ajuntaments que en el seu dia van col·laborar econòmicament perquè aquest casal poguera obrir les portes. Molts ajuntaments van fer aportacions, no només del País Valencià, sinó també del Principat i les Illes.

– ¿Quin horari teniu?

– Ara obrim dimecres, dijous i divendres de 17:00 h a 21:00 h. Però també participem en altres activitats que es fan fora de les nostres instal·lacions, com la manifestació del 25 d’abril, la del Nou d’Octubre, el Correllengua on visitem molts col·legis de la comarca.

Dins de les possibilitats que ens deixa la crisi, enviem tota la informació que podem sobre les nostres activitats als centres educatius.

– Quan dius «ara obrim», interprete que abans oferieu un horari més complet que heu hagut d’acurtar. ¿Què està passant?

– Està passant que Acció Cultural es troba immersa en la mateixa crisi que estan patint totes les associacions culturals. Però també hem de dir que nosaltres, ara fa dos anys, vam fer una iniciativa legislativa popular (ILP) per a promoure la recepció de TV3 –una lluita que portem des de fa més de vint i cinc anys– perquè el Govern de la Generalitat Valenciana ens havia imposat una multa de més de huit-cents mil euros pels repetidors de TV3, propietat de la nostra entitat. Acció Cultural ha de pagar conforme puga i molts casals s’han vist obligats a tancar. El nostre, de moment, ha reduït la jornada. Abans el centre disposava dels seveis de dues persones i ara només hi ha una, que sóc jo. Abans treballava mitja jornada i ara Barcella | 9

Barcella | 10

TC © 2012

hem reduït encara més l’horari, a més que Acció Cultural no pot mantindre un casal d’aquesta magnitud amb el comporta de despeses fixes de llum, aigua o telèfon. Una altre problema afegit és la retallada de subvencions de Catalunya i de molts ajuntaments.

– ¿Han tancat molts casals?

– Molts. Crec que al País Valencià hi havien vint i quatre persones treballant en diferents casals i ara hi ha catorze.

S’ha tancat el local de Gandia i molts més que te’n podria dir. A les comarques d’Alacant i els voltants nostres, només quedem el centre d’Elx, en un local llogat; el casal d’Alcoi, amb local propi de l’entitat; Alacant, que només disposa d’un despatx; i Ontinyent, on també utilitzen una oficina que els cedeix l’Ajuntament a través de la regidoria de Juventut.

– Si no estic mal informada, ja heu pagat part de la multa. Vosaltres vau demanar que aquests diners anaren destinats a educació i a serveis socials.

– Desconec els detalls concrets de les converses que ha tingut Acció Cultural amb la Generalitat per a pactar els terminis dels pagaments. Sé que la nostra entitat ha hagut d’avalar el deute amb alguns dels bens que té, principalment amb alguns immobles, com el local del Centre Ovidi Montllor, el del centre de Castelló i el centre Octubre de València.

– Amb aquest panorama que estàs contant-me, ¿com veus el futur del casal i de l’entitat?

– Veig un futur marcat per una major lluita que la que hem fet en el passat, sobretot si mirem els últims anys on la gent ha estat prou relaxada. Que tingues mancances de coses essencials et fa lluitar, eixir al carrer i reivindicar. Quan vaig començar la meua vinculació amb Acció Cultural, als anys setanta, lluitavem per una cosa tan bàsica com la defensa d’una llengua que no podiem estudiar a les escoles. No cal dir que el futur econòmic està molt malament, encara que esperem que el casal puga aguantar amb el recolzament de tothom, dels socis i de la societat en general. Tota pedra fa marge i si tots els socis aporten alguna cosa, no només amb aportacions econòmiques, sinó fent activitats culturals de manera desinteressada, podrem aguantar més temps.

– ¿De quina manera poden contactar per a col·laborar les persones que

Carmina Vayà en un moment de l’entrevista.

estiguen interessades?

– Qualsevol aportació o col·laboració la podeu comentar amb nosaltres a través del correu electrònic: alcoi@acpv. cat. Estem al carrer Vistabella, 8 d’Alcoi i el nostre telèfon és el 965 520 148. Podeu telefonar o vindre ací quan vulgueu.

«Que tingues mancances de coses essencials et fa lluitar, eixir al carrer i reivindicar» – Jo et dic paraules soltes i tu em dius allò que se t’acudisca… com, educació.

– Cultura. També la paraula futur.

– Polític.

– Economia i maldecap.

– Jovent.

– La base. Identitat pròpia.

– Revolució.

– Revolució popular.

– Cooperativisme.

– Compartir.

– Poble.

– Arrels.

– Sentiment.

– Cor. – Camí.

– Camí llarg.

– Escola.

– Futur, reunió, apropament.

– Països Catalans.

– Països Catalans lliures.

– Independència.

– Això és el que molts voldriem, la independència dels Països Catalans.

– Estat.

– Un maldecap també. Si et refereixes a l’Estat espanyol, opressió i mancança de llibertats.

– Democràcia.

– ¿Democràcia? Jo no m’ho crec que existisca la democràcia.

– Socialisme.

– Estaria bé.

– Comunisme.

– També estaria bé.

– Marinaleda.

– Jo vull anar-me’n allà a viure.

L’altre dia vaig veure un reportatge i, si Marinaleda existeix i s’ha fet el que s’ha fet, és possible en altres llocs. I algú està intentant-ho fer, el que passa és que mentre la terra siga d’un i no de qui la treballa, és difícil que prospere.

Els exemples de cooperativisme que tenim per la nostra zona tenen un altre model on els cooperativistes no són necessàriament els propietaris. A Marinaleda, si decideixen fer un parc, tothom col·labora en la seua construcció. Tampoc no tenen treballadors a l’Ajuntament. Així és tot més fàcil. Però amb el nostre model on les ciutats tenen milers de cases tancades, no s’hi pot fer res. És curiós, però hi ha una tendència a tornar al sistema de baratar i bescanviar coses. Per exemple, un propietari cedeix una casa a una altra persona i aquesta, a canvi, li arregla la cuina.

Però per a fer això a gran escala s’hauria de canviar la mentalitat de tota la societat. La solució està en l’escola, si en l’escola es canvia la mentalitat, en uns anys poden canviar les coses. De tota manera, la necessitat canvia moltes més coses de les que ens pensem. ❦

Octubre 2012

Més que publicitat Josep Antoni Santonja En l’anterior revista Barcella donava les gràcies a tots els que l’han fet possible fins el dia de hui. No obstant això, després de fer una repassada a les quaranta cinc revistes, em trobe davant d’un fet que considere que he de ressaltar sense tindre el coneixement real de l’incidència que pot tindre el seu finançament. Em refereix, com podreu suposar, a la publicitat en la revista. Pense que no és un fet menor que darrere d’ella hi haja un grapat de gent conscienciada en el retrobament cultural d’un poble i no puc més que agrair per mitjà d’aquestes lletres, la seua implicació amb aquest objectiu comú.

La publicitat és una eina imprescindible per a la supervivència de qualsevol mitjà de comunicació. Personalment, deteste com és utilitzada de manera generalitzada pels poderosos mitjans de comunicació de masses amb fins expúris privats, en benefici d’uns pocs.

No és aquest el nostre cas. No puc més que sentir-me satisfet –com més enrere més– de la constància i el treball d’Enrique Sempere des del començament de la publicació. Rizos Banyeres apareix en la contraportada de Barcella, així com Ferreteria Sant Jordi, Mobles i Decoració Piedad, Centre Òptic la Creu, Cristalleria Dani, Fruites Belda, Fermín Francés, Limpiezas Saisa, Barceló y Valero, Polispray, Immobiliaria Carbonell / Mapfre, Miró Producciones, Furitravel, Llibreria-papereria Al Vent, Nou Gràfic, Immobiliaria Mariola, Tam-tam disseny gràfic, ALP-Broker, Correduria d’Assegurances FS-TEC, Comercial T&B, Esports Cantos, Llibreriapapereria Xspaiñ, Cubic, Neteges Gar-Nev, RB Fibres, Taller d’Art i Restauració, Ferre & Ferre-Etiquetes, L’Avinguda Visió…

Al llarg del temps han sigut un suport dinamitzador d’aquesta Barcella. Amb el seu recolzament econòmic, que no sé si és poc o és molt, no hauriem pogut aplegar fins ací. És per tot això –a més de per fer el meu reconeixement personal– perquè siga públic i així animem altres empresaris i entitats socials a sumar-se a aquests tipus d’iniciatives que determinaran el futur per als nostres fills en una societat que vertebrem en allò que volem i creem, com és fer una societat més lliure i solidària en el marc de l’Europa dels pobles. I tot això, fer-ho en valencià. ❦

«La publicitat és una eina imprescindible per a la supervivència de qualsevol mitjà. Sense ella no hauriem pogut aplegar fins ací»

Octubre 2012

La meua Barcella Anna Pascual El febrer del 2005 vaig escriure per primera vegada a Barcella per explicar com, un Nou d’Octubre, havia patit en primera persona una agressió física per dur posada una samarreta de les Trobades d’Escoles Valencianes.

Molt ha plogut des d’aleshores. Si en aquell moment necessitava una bona estona i paciència per contextualitzar l’agressió (i suportar alguna que altra mirada d’incredulitat), ara perceb que ja no cal tant, que una part dels valencians hem obert els ulls i la ment i ens hem interessat activament pel nostre país.

No han passat ni deu anys, però he pogut viure –i gaudir, i patir– una lleu evolució en la societat valenciana.

Una evolució que, pot ser, ha estat una polarització de les posicions, però que, malgrat la radicalització de la dreta espanyola més rància i corrupta i la letargia imperdonable d’un PSOE venut a Ferraz, ha fet sorgir també un valencianisme sense complexos i, com volia Estellés, unit, alegre i combatiu.

En aquests anys hem sigut molts els joves i majors que hem entès que solament dels propis valencians pot sorgir l’autoestima i la dignitat pel nostre país, un País Valencià que el volem, el somiem, més digne. I ho hem entès i ens hi hem posat, amb propostes, concerts, xarxes socials, diàleg, manifestacions, samarretes i primaveres.

Però aquesta és una tasca impossible de fer i d’entendre sense tornar els ulls cap a l’herència i el solatge de tots aquells que ens han precedit, dels que duen tants anys en aquest vaixell, de tots els col·lectius Serrella i les revistes Barcella que no han decaigut malgrat la invisibilitat constant i meditada que s’ha fet d’ells. Per a ells, el meu petit i humil reconeixement. ❦

«Una tasca impossible de fer sense l’herència dels qui ens han precedit»

Barcella | 11

IV Encontre d’Ensenyants de l’Alcoià-Comtat Rosa Pascual

ST © 2012

Davant la situació actual de les nostres escoles que caminen cap endavant, tot i les contínues retallades, nosaltres decidim encontrar-nos, retrobar-nos per compartir, per parlar-ne, agafar energies i seguir aprenent al IV Encontre d’Ensenyants de l’Alcoià-Comtat, finalizant d’aquesta manera els actes dels vint-i-cinc anys de Trobades a la comarca.

La comissió organitzadora vol agrair, en primer lloc, la presència de totes i tots aquells que heu assistit amb ganes d’aprofitar i compartir moments d’escolta i participació.

També volem donar les gràcies a les persones que ens han enriquit amb la seua col·laboració: A Tudi Torró, una gran mestra, que si l’any passat ens parlava de com les lleis ens emparen, enguany ens ha parlat de la Normalització Lingüística versus el Decret de Plurinlingüisme i de quins són els aspectes que cal aprofitar, fent del valencià la llengua base d’aprenentatge, des de la innovació pedagògica i el coneixement aplicat al tractament integrat de les llengües. Com va dir Tudi: «És un decret que podem cumplir bé sense renunciar a res i garantint la cohesió social».

A Ferran Suay, per recordar-nos que el nostre objectiu ha de ser viure cada dia un poc més en valencià i per ensenyar-nos les estratègies per a fer-ho. Es tracta de canviar les actituds, per a fer de la nostra llengua una llengua viva.

Barcella | 12

L’Encontre es va fer al CEIP Miguel Hernández d’Alcoi.

A Joan Borja, qui ens ha fet gaudir amb Fuster i el seu gran paper en la reconstrucció de la nostra cultura. Per

«Als nostres centres hem de mantenir la flama de la llengua pròpia» mostrar-nos el Fuster, mestre de mestres que va ser i que continua sent, així com el valor de l’escola del carrer. I no oblidem que, com diu Josep Piera, «sempre tindrem una pàtria de paraules on agafar-nos».

A Vicent Moreno, per deixar-nos clar que la flama de la nostra llengua

és el referent de normalització i ha d’estar en la nostra escola. Segons Moreno: «L’escola que volem és la que fem dia rere dia», la de la immersió, l’escola en valencià cap al plurilingüisme, ben fet. Continuarem lluitant per l’escola que volem, en valencià i de qualitat!

A Francesc Gisbert, per fer-nos viatjar a la nostra infantesa i donar-nos moltes raons perquè recuperem els jocs populars a la nostra escola. És l’hora de guanyar el pati!

I com no, als companys de l’Escola d’Adults de Cocentaina, perquè el saber de la gent gran és tota una font de saviesa per compartir i les escoles ho hem d’aprofitar.

També volem fer arribar el nostre agraïment al CEIP Miguel Hernández, als ajuntaments d’Alcoi, Muro i Cocentaina, a l’editorial Denes amb la reedició del Llibre de Pau, a 26 Lletres amb la presentació de la campanya «Llegir és créixer» i a totes aquelles i aquells que han col·laborat d’alguna manera; doncs com deia el meu avi, «tota pedra fa pared».

Als nostres centres hem de mantenir la flama de la llengua pròpia. Nosaltres hem d’assumir la veu del poble. Potser començar a organitzar la nostra formació seria un pas. ¿Un col·lectiu d’ensenyants de l’Alcoià-Comtat seria un somni?

Ens veiem, de la mà d’Escola Valenciana, al 5é Encontre… O, segurament, molt abans. ❦

Octubre 2012

Plurilingüisme, of course! Propaganda, no thanks!

Amanda Gascó

Escola Valenciana © 2012

Enguany s’ha encetat el curs escolar de les retallades efectives de l’Administració a l’ensenyament públic, de qualitat i en valencià. Com a contestació, la comunitat educativa està adoptant mesures constructives per repuntar els greus atacs que està sofrint.

Pares i mares, docents i estudiants estan posant fil a l’agulla per donar continuïtat a un sistema educatiu públic digne. Una escola participativa, sostenible i innovadora on els programes d’ensenyament en valencià són la clau per omplir les aules d’il·lusió i treball.

El plurilingüisme real és una de les grans reivindicacions que s’han posat sobre la taula. El Govern valencià ha aprovat un Decret de plurilingüisme que no arreplega les recomanacions bàsiques després d’una llarga negociació amb Escola Valenciana. Unes recomanacions avalades per les universitats públiques valencianes i tots els agents de la comunitat educativa que defensen l’ensenyament de qualitat com a dret bàsic per a l’alumnat.

Des d’Escola Valenciana, sempre s’ha transmés el missatge «Sí al valencià, sí a les llengües». Aquest lema es basa en que cal formar valencians del segle XXI, que dominen les dues llengües oficials i una tercera llengua com l’anglés. Gent que tinga un domini lingüístic que els garantisca una formació òptima per al seu futur i per viure en un món global des d’una visió arrelada a la seua terra. És per això que la incorporació del plurilingüisme al nostre sistema educatiu és necessari, però un plurilingüisme real i efectiu que no margine cap llengua, que garantisca el coneixement igual del valencià i del castellà i que millore la competència lingüística en anglés.

Per a aconseguir-ho cal consultar els experts i, al País Valencià, els tenim a les Unitats per a l’Educació Plurilingüe de les universitats. És per això que Escola Valenciana duu treballant el plurilingüisme educatiu amb els especialistes en aquesta matèria des de fa uns anys.

Octubre 2012

Manifestació a València d’Escola Valenciana.

Del treball conjunt, es va crear un primer document que es va presentar a la Conselleria d’Educació ja fa dos cursos: L’escola valenciana. Un model d’educació plurilingüe i intercultural per al sistema educatiu valencià.

Cal tindre en compte que durant més de vint-i cinc anys d’aplicació, els programes d’ensenyament en valencià i d’immersió lingüística han estat els

«Volem un plurilingüisme real i efectiu que no margine cap llengua» que han donat els resultats òptims d’ensenyament de qualitat al nostre país. A més, han estat els impulsors de la normalització lingüística. El valencià ha aconseguit majors índex de normalitat gràcies a l’escola. Tanmateix, les diferents administracions valencianes no han potenciat l’establiment generalitzat d’aquests programes.

L’alumnat que ha estudiat en valencià domina les dues llengües oficials i qualsevol estudi sobre el tema sempre

ha demostrat que com més llengües es dominen més avantatges es tenen per a aprendre’n altres.

La Conselleria d’Educació confon deliberadament la paraula plurilingüisme amb el concepte de propaganda.

Ha aprovat un Decret que no té en compte el desequilibri social entre el castellà i el valencià, que dóna per fet que la nostra llengua està plenament normalitzada a tots els àmbits i que no destina recursos econòmics per a la formació del professorat i per a materials basats en el tractament integrat de llengües.

Fins ara, al sistema educatiu valencià hi havia tres programes d’ensenyament, dos d’ells són els bilingües (PEV i PIL) i l’altre, el popularment conegut com a línia en castellà (PIP) El Decret marca que a partir d’ara s’estableixen dos programes, el PPEV, plurilingüe en valencià i el PPEC, el plurilingüe en castellà.

Desapareix, per tant, la immersió lingüística, el programa per excel·lència que garanteix l’aprenentatge del valencià per a alumnat no valencianoparlant.

Hi ha sis punts bàsics de desacord amb el Decret de la Conselleria: la catalogació lingüística dels llocs de treball; els programes d’ensenyament que es contemplen; l’àrea de Coneixement del Medi en el Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Castellà; el Projecte Lingüístic del Centre; les llengües cooficials de la Comunitat Valenciana; la participació de les famílies en la tria dels programes.

Es pot consultar en: www.escolavalenciana.com. Mentre s’escriu aquest article encara no ha eixit cap normativa que marque línies de desenvolupament del Decret. La Comissió d’educació d’Escola Valenciana està treballant models de recomanacions per als centres per tal de conservar el màxim possible l’aprenentatge en valencià dins del nou marc normatiu perquè, tal com diu la dita, tota pedra fa paret. ❦ Barcella | 13

Caiguda del penúltim tabú fester Josep Miquel Martínez

Barcella © 2012

Potser que aquestes festes de les lleis espanyoles establien moros i cristians de la Relíla dependència absoluta de quia marquen una data al cala dona cap a l’home. Fins a lendari que calga ser recorda1981 era «tradicional» que la da. Enguany van ser les dones muller haguera de demanar les protagonistes de la Diana un permís administratiu peramb la incorporació de l’esquè el seu marit l’autoritzara a quadra oficial femenina de treballar, cobrar el seu salari, la Filà Moros Vells. La Filà exercir el comerç, obrir compMaseros va ser la primera en tes corrents en bancs, traure el presentar una esquadra oficial seu passaport o el permís de de dones l’any 1998 i els anys conduir. Evidentment, ningú posteriors van anar incorpos’atreviria hui dia a defensar rant-se a aquest acte matiner el manteniment d’eixes pràcles xiques de la resta de filaes tiques discriminatòries i a d’una manera brillant i amb molts ens sembla increïble que normalitat absoluta. alguna vegada eixos costums Esquadra oficial dels Moros Vells a la Diana del 2 de setembre de 2012.

Però, al meu parer, enhagen estat en vigor i beneïts guany ha estat especialment per les lleis. Segurament, d’ací En qualsevol cas, per molt de valor remarcable perquè ho ha fet l’esquadra uns anys, i des de la perspectiva que sol que vulguem atorgar-li a la tradició fesde mores velles, amb la particularitat donar el temps, als nous ciutadans de Batera, i per molt sacrosanta que aquesta que pertanyen a una filà on el valor de nyeres també els semblarà increïble que puga arribar a ser, per damunt de tot esla tradició pesa molt, tant, que en alguna alguna vegada les dones tinguéren vetatan les persones, siguen homes o dones. ocasió els costums poden haver prevalda –no explícita, però si implícitament– Si la vestimenta tradicional dels Moros gut sobre l’equanimitat en l’exercici dels la participació en les esquadres oficials.

Vells havia estat fins ara amb barba és drets de les persones. Trencar un dels Cal felicitar totes les festeres que perquè, segles arrere, a ningú se li hatabús festers que encara quedaven ha han lluitat per a aconseguir-ho, però via passat pel cap, ni de la manera més estat important, no només per a les festambé els homes que han entés que era remota, que les dones hagueren particites de Banyeres de Mariola, sinó per a de justícia normalitzar la plena particila societat civil de la qual formem part. pació de les xiques. Perquè açò no és Encara trobem algunes resistències una «cosa de dones», ni patrimoni exincomprensibles, tant dins com fora de clusiu de cap moviment feminista, sinó les filaes, a la participació en igualtat de corresponsabilitat d’ambdós sexes de la dona en la festa. És veritat que, en la cerca d’una societat equitativa. a poc a poc, ja van caure certes barreEl penúltim tabú fester pot haver res. Es va eliminar la prohibició de fer caigut. I dic el penúltim perquè mai esquadres mixtes i van ser triades les podrem pensar que ja hem arribat on primeres presidentes. Però han hagut anàvem i que ja vivim en una societat algunes polèmiques que ens haguérem perfecta. Les interrelacions humanes pogut estalviar, com la de «barba sí, en l’àmbit fester són més complicades barba no» per a l’esquadra oficial de xique el que no sembla i cal treballar-les pat de ple dret en les festes de moros i ques dels Moros Vells. Alguns van decada dia. Una prova d’això és que encristians. Però ja no estem en el 1800. fensar que les dones portaren la barba cara escoltàrem a la Diana d’enguany Fa dotze anys que hem entrat en el segle en les desfilades emparant-se en la conalgun «mascle» que entre el públic feia XXI i la realitat ha canviat tant –sortoservació de les tradicions, però d’altres broma i es burlava perquè predominasament– que les tradicions s’han hagut festers van utilitzar la qüestió per a torven les dones en l’acte. Per sort, aquesde revisar a la força. pedinar la incorporació femenina a les tes persones són una espècie a estingir.

Tradició, segons diu el diccionari, no esquadres oficials de manera subjacent.

Crec que la majoria de famílies estem és una altra cosa que els «costums que Finalment es va imposar el trellat en la satisfetes per aquest avanç de la festa han prevalgut de generació en generavotació que van fer a la Junta dels Mode Banyeres de Mariola en garantir que ció» i, en una altra accepció, «Transmisros Vells i van decidir que quan l’esquatant els nostres fills com les nostres fisió oral de pares a fills, de fets històrics, dra oficial fóra d’homes, portarien barlles tinguen les mateixes oportunitats a creences, doctrines, etc.» Fa ben poc que ba i quan fóra de dones no en portarien. l’hora de participar-hi. Ja era hora. ❦

«Açò no és una ‘cosa de dones’, sinó de corresponsabilitat d’ambdós sexes»

Barcella | 14

Octubre 2012

La coherencia de Josep Lluís Bausset Josep Miquel Bausset

ST © 2012

Amb motiu de la mort del nostre pare el passat 3 de juny, ens van arribar uns telegrames del Sr. Alberto Fabra, president de la Generalitat Valenciana, i del Sr. Serafín Castellano, conseller de Governació del Govern valencià, així com també del Sr. Miguel Bailach, «Diputado Provincial de Juventud y Deportes». En els tres casos ens expressaven, a les meues germanes i a mi, «las sinceras condolencias» i el «más sentido pésame».

Des de menuts, el nostre pare ens va inculcar els valors de l’honestedat, de la veritat i de l’esforç, així com l’amor a la nostra llengua i al nostre país. El nostre pare va ser sempre un home honest, senzill i bo, que va treballar incansablement pel redreçament nacional i la vertebració del País Valencià. A casa, sabíem que la dignitat i la coherència, eren dues característiques del nostre pare. Per això mateix, per dignitat i per coherència, vam retornar uns telegrames que, per marginar el valencià, menyspreaven la llengua del nostre pare i la nostra.

Als anys seixanta i setanta, el pare, de nit, feia classes per als adults que volien aprendre valencià. La passió que tenia els nostre pare per la nostra llengua, i el seu treball «subterrani», van fer que, als anys seixanta i setanta, alguns adults començaren a llegir i a escriure en valencià. I és que el nostre pare no va perdre mai la il·lusió per fer del nostre país, una terra més lliure.

Fundador d’Acció Cultural del País Valencià, col·laborava en totes les iniciatives a favor de la llengua i del país.

Cada Nou d’Octubre, a casa, es feien les corones de llorer, que a poqueta nit, un xicotet grupet de valencianistes col· locàvem a las manisetes que donaven nom al carrer del rei Conqueridor. I va ser ell qui, en ple franquisme, organitzà a l’Alcúdia unes conferències de Fuster, Ernest Lluch, Josep Vicent Marquès, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Ventura o Soler i Godes.

Durant la República, el pare fundà l’Agrupació Valencianista La Senyera.

Octubre 2012

Josep Lluís Bausset i Ciscar (1910-2012).

Militant de la FUE, en els anys d’estudiant de farmàcia a Madrid, durant la República fou soci del Centre d’Actuació Valencianista i de l’Agrupació Valencianista Republicana, delegat a l’Alcúdia de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana i membre de l’Agrupació Valencianista Escolar, com a vocal de la qual, signà les Normes de Castelló.

Empresonat en acabar la guerra, aviat va revifar la flama del valencianisme, col·laborant (en la clandestinitat) en tota mena d’activitats a favor de la llengua. El pare va ser l’anella que uní el

«Per la dignitat del pare vam retornar els telegrames en castellà de la Generalitat» valencianisme republicà, amb els nous valencianistes de la postguerra, i amb Joan Fuster d’una manera especial, des que es van conèixer a València.

El mes de febrer passat, en la protesta dels estudiants de l’Institut Lluís Vives de València (centre on va estudiar ell) el nostre pare ens deia: «si no fóra perquè sóc molt major, de bona gana m’afegiria a aquests joves, en la lluita per la llibertat, com ho vaig fer durant la dictadura de Primo de Rivera».

L’any 2010 Acció Cultural del País Valencià va homenatjar el nostre pare, pel seu centenari, amb la participació de Francisco Tomás, Rector de la Universitat de València, del pare abat de Montserrat Josep M. Soler, d’Eliseu Climent president d’ACPV, de Robert Martínez, alcalde de l’Alcúdia, del president Jordi Pujol i de l’amic Santi Vallés.

Com va escriure el bon amic Santi Vallés, amb motiu del centenari del nostre pare, «la seua actitud de compromís, lleialtat i resistència ens dignifica com a poble i ens ajuda a creure en el redreçament i la vertebració del País Valencià».

Els fills de Bausset hem rebut en la nostra llengua, el condol de la Universitat de València, de CCOO del PV, de l’escriptora Isabel Clara Simó, dels periodistes Vicent Sanchis i Vicent Partal, de l’Alcaldia de Pedreguer i de Palmera, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Federació de Pilota Valenciana.

També de la Secció Filològica de l’IEC, del president de la Diputació de València, Alfonso Rus, de l’equip de redacció de la revista Barcella, d’Escola Valenciana, de l’Honorable Sr. Jordi Pujol, del Consell Valencià de Cultura, de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Ernest Lluch.

I no cal dir, de l’Ajuntament de l’Alcúdia i del seu alcalde Robert Martínez, del PSPV, de Compromís, etc., etc. ¡Però de la Generalitat Valenciana només ens van arribar uns telegrames en castellà! Perquè el nostre pare sempre ens va ser model de dignitat i de coherència, per això mateix vam retornar uns telegrames que menyspreaven i marginaven la llengua per la qual va treballar Josep Lluís Bausset tota la vida.

Com ha escrit l’amic Jordi Bort Castelló, referint-se al nostre pare, «el dia del seu soterrar vaig vore una manifestació de dol, de respecte i d’estimació per aquest home ‘subterrani’, tan respectat i tan venerat a l’Alcúdia. I és que el professor Bausset, no només va ser un home gran, un home major, sinó sobretot, va ser un gran home». ❦ Barcella | 15

Josep Pascual i el Diccionari Català-Valencià-Balear Jordi Bort

ST © 2012

Aquest any es commemora el 75è aniversari de la mort de l’escriptor Josep Pascual Tirado, que nascut a Castelló de la Plana el 1884, va participar en la gran obra de mossén Antoni Maria Alcover: el Diccionari Català-Valencià-Balear.

El professor Lluís Gimeno Betí, en el llibre Josep Pascual Tirado i l’obra del Diccionari (publicat per la Societat Castellonenca de Cultura) recull la correspondència de Pascual Tirado amb mossén Alcover, amb motiu de la col·laboració de J. Pascual en el Diccionari Català-Valencià-Balear. Són un conjunt de quaranta tres cartes (del 19 d’octubre de 1920 al 3 d’octubre de 1930) on Josep Pascual refereix a mossén Alcover el seu treball a favor del Diccionari.

Com diu el professor Lluís Gimeno, aquesta correspondència entre Josep Pascual i mossén Alcover, «abraça la dècada compresa entre els anys 1920 a 1930, època molt significativa per a les lletres castellonenques i també per a la nostra llengua en la qual es congrien i es fan realitat tots els desigs que venien d’èpoques pretèrites».

Ja en la primera de les cartes (19 d’octubre de 1920) Pascual Tirado agraeix a mossén Alcover, «la invitació que’m fa a la ajuda de la seua tasca i des d’hara pot contar en la meua reduida inteligensia». Tot i que Josep Pasqual no és cap filòleg, sí que estava disposat a col·laborar amb mossén Alcover, oferint-li «molta voluntat», per a l’obra del Diccionari.

Només dues setmanes després, (3 de novembre de 1920) Josep Pascual li comunicava a mossén Alcover, «que ja he començat á treballar en el sentit que voste vol», i el dia 12, Pascual escrivia: «Estic arreplegant paraules, modismes i ditjos i tot lo que li puga aprofitar per a la seua Calaixera».

El 30 del mateix mes, Josep Pascual tornava a escriure-li a mossén Alcover, fent-li saber que ja «tinc una llibreta, que ja va omplint-se, de paraules, ditjos i cosses que crec tenen que ser profitoses per al seu Diccionari».

Barcella | 16

Antoni Maria Alcover i Sureda (1862-1932).

El 12 de desembre, Josep Pascual responia a una sèrie de preguntes que li feia Alcover sobre el lèxic, afirmant que «En Castelló es caixa, i encaixadora, encaixar, caixer, i tots els derivats».

Apassionat pel treball del Diccionari, Josep Pascual no volia cap mena de remuneració i escrivia: «Jó dinés, no en vullc cap; ni un céntim. Jo servisch á voste molt agust». I encara afegia: «D’allo de les cèduletes a deu centims, ja li tinch dit que per mi rés». Per a Pascual, era «molta honra, fer costat a una òbra tan gran com la que voste á mam-

«No solament va col∙laborar en l’obra, sinó que la difongué i feu subscriptors» prés» i per això, «vaig á treballar de veritat per el diccionari que tantes ganes tinc de vorel-ho en les meues mans».

Josep Pascual, que es considerava un aficionat «al valencià», reconeixia que, malgrat la bona voluntat, «lo que me falte i tant com me falte, es saber-ho escriure», ja que «en la meua casa, no tinc ni una mala gramàtica, ni un llibre de res valençiá».

Aviat començà a enviar a mossén Alcover una «replega de paraules d’arts

i oficis» dels fusters (martell, plana, garlopa), ferradors (llambroix, mall, estenalles) o llauradors (forques, aixa, astral). Altres paraules eren «curta de vïons», explicant-li a mossén Alcover, que «vïó es lo que pórten per así, les dones bais la falda», o també «morralla, estol de xiquets quant estan revoltosos», o encara «Ull de fila», afegint que «se diu fila, a la çequia que naisén de la Çequia Major, done rec á determinà partida del horta, y ull, al forat per-a ón entra la dita aigua».

Josep Pascual Tirado, no solament va col·laborar en l’obra del Diccionari, sinó que difongué i feu subscriptors d’aquesta gran obra a «En Salvador Guinot, Alcalde de Castelló, Angel Sanchez i Gozalbo, En Gaeta Huguet i lo seu net Ramon Mª, En Luis Revest i Corzo Bibliotecari provincial; ademés una suscrició al sosdit Archiu Provincial, Ateneu castellonenc, En Joan Bta Tejedo, secretari de l’Ajuntament de Burriana».

L’obra del Diccionari, va suposar un gran esforç per recopilar el material, per a la redacció i posterior publicació del Diccionari Català-Valencià-Balear.

Com ha dit el professor Lluís Gimeno, «la idea primigènia d’aquest diccionari, començà quan mossén Alcover s’adonà de la gran força expressiva del llenguatge mallorquí, en redactar les seues Contarelles i Rondaies».

Per això, mossén Alcover redactà un document anomenat Diccionari de la llengua Catalana. Lletra de Convit, text adreçat als futurs col·laboradors d’aquesta magna obra.

Pascual Tirado, a més de destacar en la difusió del Diccionari, va ser també un bon escriptor. Entre els seus llibres més coneguts, tenim Fruit de Repom, De la meua garbera i, sobretot, Tombatossals.

Josep Pascual, com a prohom castellonenc, va ser també un dels signants de les Normes del 32, ara fa 80 anys.

En el 75è aniversari de la mort de Josep Pascual Tirado, cal fer memòria agraïda d’aquest gran valencià, per la seua tasca a favor del Diccionari i de la nostra llengua. ❦ Octubre 2012

L’alliberament de París 1941-1944 Fernando Martín Polo

ST © 2012

El dia 12 d’agost vaig rebre en un suggeridor correu electrònic el cartell de la convocatòria perquè em sumara a les celebracions de l’Alliberament de París el 25 d’aquell mateix mes, fet esdevingut el 25 d’agost de 1944. Precisament aquell dia em trobaria a París i al cementeri de Pantin que vaig acudir, a les onze del matí, al punt de concentració per a homenatjar José Baró Carreño (cap de l’Agrupació de Guerrillers Espanyols Zona Nord) i a través d’ell, a tots els republicans i antifeixistes espanyols que lluitaren per l’alliberament de París. Érem una vintena de persones, entre elles es trobava qui m’havia enviat el correu, un amic del meu poble, Titagües, que viu a Bèlgica.

Així, davant la tomba del guerriller espanyol es van fer els discursos corresponents entre els quals el més substanciós fou el de Henri Farreny, fill de guerrillers i vicepresident de l’Amicale des Anciens Guérrilleros Espagnols en France, qui posà l’accent a deixar de costat el xovinisme que sempre, segons ell, hi ha hagut en els exègetes espanyols de la resistència i l’alliberament de París, és a dir, a reconéixer les altres nacionalitats que també contribuïren a la derrota del nazisme a França, inclosos, evidentment els francesos. En la presa de París hi participaren cinc-cents espanyols i no quatre mil com s’ha vingut dient fins ara. Al final es cantaren fragments d’algunes cançons davant la tomba de Carreño distribuïdes en l’acte (Himno de los guerrilleros, El paso del Ebro, Los campesinos, L’estaca).

Carmen Negrín, néta de Juan Negrín – president de la II República entre 19371945–, també va estar amb nosaltres al llarg dels actes d’aquell dia.

A les cinc de la vesprada era l’acte oficial de l’Alliberament de París, a l’Alcaldia de París, a la Place de l’Hôtel de Ville, i allí ens dirigírem els espanyols (havíem menjat quasi tots junts) amb banderes republicanes i amb l’acreditació corresponent per a entrar al recinte.

Alguna circumstància curiosa va succeOctubre 2012

Un moment de la celebració a París.

ir pels voltants, la primera fou l’arribada d’una espanyola dient que no deixaven entrar els anarquistes a l’acte, els quals enarboraven la seua ensenya, i que els anarquistes eren els qui més havien lluitat per l’alliberament de París; la raó era que no es deixaven entrar banderes partidistes, només la representativa dels estats (no van poder entrar-hi, doncs, els anarquistes). La segona va ser la pregunta d’un policia preguntant-nos per què no portàvem l’actual bandera constitucional, i se li va explicar la raó. La tercera fou la més trista: només un banderer

«La celebració passà pràcticament silenciada en la premsa peninsular» havia d’estar en el lloc d’honor com a representant de l’ensenya triomfant i Espanya en tenia dues, la que portava Henri i la d’Eloy Martínez Monegal (de l’altra associació, l’Agrupación de Guerrilleros Españoles en Francia), hi va haver alguna discussió i al final entraren les dues.

Una funcionària de l’Ajuntament de la capital va mussitar que l’any que ve potser que no se’n deixe entrar cap.

Hi parlà Bertrand Delanoë, alcalde de París, i François Hollande, president

de la República, qui va glossar el lliurament dels francesos en la Resistència en general, però sobretot la participació dels parisencs en la presa de París. Així mateix, en un moment donat també hi va lloar la contribució espanyola (fet que altres presidents no havien esmentat abans), moment en què els espanyols comencem a aplaudir de forma sorollosa, i un policia cridà l’atenció a algú per haver alçat una bandera, ja que aquesta no havia de tapar la visibilitat de l’auditori.

Al final de l’acte, un senyor que s’acostà per a saludar els espanyols, s’identificà com a conseller de l’Ambaixada, i departí amb els republicans espanyols oferint-los la seua col·laboració.

La deferència era bonica encara que va haver de suportar estoicament i amb respecte el crit de «No passaran!»; no s’hi va arribar a cantar l’Himno de Riego però es va proposar.

Per a completar el dia, en la retirada –cal aclarir que prenent unes cerveses– s’acostà un jove que deixà a Henri la seua targeta, era nét de Raymond Aubrac, mort recentment, un maquis francés, icona de la resistència francesa (juntament amb Lucía, la seua muller). El nét del guerriller vol fer un documental, encara sense concretar, sobre la resistència en el qual entren tots. Segons afirmà, el fet d’estar treballant a l’Ajuntament de París, braç a braç amb l’actual tinent d’alcalde de la ciutat, Anne Hidalgo, és una garantia que la proposta era seriosa; Hidalgo és originària de San Fernando, Cadis, i favorita per a convertir-se en la pròxima alcaldessa de París.

Aquest acte continuarà en les jornades «El maquis en Santa Creu de Moya» i, per descomptat, l’any que ve a París, on s’espera que hi vaja molta més gent a la tomba del guerriller espanyol. Els resistents espanyols o d’altres nacionalitats que van donar la vida perquè la barbàrie nazi no continuara mereixen que se’ls recorde. Així, tal com la vaig viure he contat aquesta jornada del passat 25 d’agost, que en la premsa peninsular passà pràcticament silenciada. ❦ Barcella | 17

Projecte Ecomuseu Vernissa Viu Jordi Puig

Vernissa Viu © 2012

La vall de Vernissa pot ser descrita, entre moltes altres maneres, com un corredor natural des de l’horta litoral de Gandia cap a l’interior. Arrecerada ja de la mar per la serra Falconera, la delimiten al sud la serra d’Ador i, al nord, la Serra Grossa o de Marxuquera.

Els seus municipis (Alfauir, Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Llocnou de Sant Jeroni) se situen al voltant d’un dels afluents del Serpis, el Vernissa, un riu esdevingut rambla, com tants altres a la nostra geografia, que naix a la localitat valldalbaidina de Pinet i que s’uneix al riu d’Alcoi al Real de Gandia. La vall de Vernissa estaria situada, doncs, tal com la va concebre l’historiador de Llocnou de Sant Jeroni Josep Camarena, a la conca mitjana d’aquesta rambla. La foia està formada al seu si per tres subvalls: la de Llocnou-Almiserà, la de Ròtova-Alfauir i la vall de Castellonet, que recull les aigües del barranc d’Alfauir, que també alimenten el cabal del Vernissa.

Com veiem, la vall de Vernissa presenta les primeres estribacions muntanyenques i les primeres vetes de terra blanca, com la comarca amb qui veïnetja. Tot això, lluny de creure-la exclusiva, posa de relleu la quantitat de característiques que la uneixen amb els preciosos indrets de la Mariola.

El 2003, amb l’objectiu de sumar les persones que de manera aïllada havien treballat pel medi ambient i la cultura a l’interior de la Safor, va començar a nàixer el Col·lectiu Vall de Vernissa. Els objectius, ara i aleshores, són la defensa, conservació i divulgació del patrimoni cultural, històric, documental, mediambiental i social de la vall de Vernissa, així com la intercomunicació de les poblacions amb àmbits territorials més amples. El pobles saforencs de l’interior, un dia caracteritzats com a «silenciosos», van començar a deixar de ser-ho.

De manera similar al Col·lectiu Serrella que edita Barcella, tot i que amb una edat més curta, el Col·lectiu Vall de Vernissa també ha publicat una revista,

Xavier Ródenas

Barcella | 18

Fotògrafs participants en l’exposició Enllà del foc.

titulada La Falzia, la veu dels pobles silenciosos, una mena de calaix de sastre on tenen cabuda articles sobre medi ambient, patrimoni, etnologia, literatura, premsa, etc., Val a dir que, ara, amb dos anys d’aturada.

L’any 2006, en un context totalment diferent al que vivim hui dia, davant una bombolla immobiliària que convertia qualsevol pam del territori en un solar re qualificable i objecte d’algun PAI, el col· lectiu va posar en marxa el que potser ha estat el seu projecte més ambiciós i il·lusionador: l’Ecomuseu Vernissa Viu;

«Promovem la custòdia del territori i el foment de l’agricultura ecològica» una idea i projecte que sorgiren d’unes jornades de debat (les Jornades Josep Camarena) que eixe any tractaven el futur del monestir de Sant Jeroni.

Un ecomuseu és un museu basat en un pacte amb el qual una comunitat es fa càrrec d’un territori (Maggi, 2002).

L’ecomuseu és una institució que gestiona, estudia i valora –amb finalitats científiques, educatives i, en general, culturals– el patrimoni general d’una comunitat específica, tot i incloent el

medi ambient natural i cultural del medi. Val a dir que Vernissa Viu ha treballat sobretot al voltant dels conreus històrics de la vall, entre els quals hi ha hagut la vinya, un conreu que testimonien encara els riuraus on s’assecava la pansa. Vos recomanem una visita al centre d’interpretació situat a Ròtova dedicat a aquest cultiu.

D’ençà que engegàrem el projecte, de la mà de l’obra Social de la Caixa, el col·lectiu ha actuat a la manera de les associacions proecomuseu allà on efectivament estes figures tenen un reconeixement legal efectiu, això és, ha fomentat les línies de treball d’una futura institució i n’ha plantat la llavor. Des del 2006 hem promogut i coordinat projectes molt diversos, sempre units a la generació d’economia responsable amb el territori a la vall de Vernissa. Alguns dels projectes realitzats han estat la signatura de dotze acords de custòdia del territori amb diferents propietaris de la vall per tal de donar suport i ajudar finques d’agricultura ecològica, forestals i de secà. Seguint directrius de responsabilitat territorial, hem organitzat i coordinat quatre edicions del Voluntariat per la Custòdia del Territori, que ajuda els propietaris que tenen cura de la terra i realitzen la seua activitat sense maltractar-la; hem muntat quatre edicions de l’Ecomuseu a l’escola per tal de fomentar l’educació ambiental de proximitat a les escoles de la Vall de Vernissa; hem publicat una guia de la vall i del seu patrimoni natural i cultural; hem organitzat cursos d’agricultura ecològica, de ramaderia responsable, de jardineria ecològica. I hem participat en la xarxa europea d’ecomuseus, amb la participació en workshops, intercanvis i iniciatives internacionals.

I, igual com ha ocorregut aquest mateix estiu amb la Mariola, la vall de Vernissa també ha sofert el pas de les flames, però per partida doble. Les nostres serres han patit dos grans incendis que han marcat el paisatge: a 2011, tal com ocorregué fa vint anys, un incendi va cremar bona part de la serra Grossa Octubre 2012

Octubre 2012

L’economia del bé comú Frederic López Kw més car que la La lluita per l’ecomitjana europea i nomia del bé comú, una pujada del preu així és com nosal voltant de huialtres podem cotanta set per cent mençar a canviar des del 2008. el capitalisme de¿I què fem nosalpredador de recurtres? Pagar i callar. sos i persones. Hi La supressió de les ha moltes empreses primes a les renovarentables sense rebles que han promocórrer a l’explotació gut des del Govern directa dels assalaafavoreix les transriats i l’especulació. nacionals com IberA banda, solen tindrola que té centrals dre un fi social defitèrmiques parades, nit i generen uns beja que l’energia reneficis poc valorats G. Huijink, fundador de Som Energia. novable te preferènper la societat concia al mercat i les sumista. Tothom sol nuclears no poden desconnectar-se. pensar: «si no ho veig no m’ho crec, Per tant, fora primes per poder fer nemalgrat que no faré cap esforç si no goci amb la salut dels futurs habitants m’interessa econòmicament». de la terra i poder millorar el balanços Moltes empreses no van nàixer empresarials. per guanyar diners, encara que ara, Per tot açò, em sembla que l’opció per a la majoria, això ho es tot. Una d’una cooperativa sense ànim de lud’aquestes empreses és la cooperaticre, democràtica i amb energia renova de producció i consum d’energia vable com a base de negoci present i verda, Som Energia, una alternatifutur, ara, més que mai, és una excel· va a les grans empreses elèctriques lent alternativa. Els que monopolitzen beneficis generats el mercat i controper la venda d’eleclen el circ polític tricitat és reinvera base d’assessors teixen en noves ben pagats com: instal·lacions amb Felipe González, uns criteris molt José María Aznar i exigents. Una de pedro Solbes. Solales característiques ment per nomenar que la fa competialguns polítics que tiva és que tots els al acabar la seua col·laboradors ho carrera política han fan de forma desinteressada, pel bon trobat en aquestes corporacions un funcionament d’aquesta. La qual cosa bon grapat de milers d’euros de comtambé passa a la nostra revista Barpensació pels serveis prestats. No cella. I cosa que mai passarà a una tenen cap objecció en ser descarats companyia especuladora. Per tant, portaveus dels interessos d’aquestes cal entrar a l’acció directa i comeni repeteixen el mantra expedit per les çar a reclamar els nostres drets: o ara malnomenades hidros: «El dèficit o mai. També vos recomane que feu tarifari», «la fotovoltaica no és renuna ullada als següents webs, on trodible», «el mercat elèctric no pot ser bareu més informació sobre el que he abastit amb energies renovables» i intentat explicar: www.estafaluz.com tantes altres barbaritats repetides per i www.somenergia.coop. ❦ adoctrinar els consumidors. Tenim el ST © 2012

des de Benicolet fins a Ròtova (1.500 ha); i aquest 2012, la serra d’Ador i la totalitat de la serra de la Cuta va cremar, des de les portes de Terrateig fins a vora Vilallonga (1.350 ha més). I el resultat ja vos el podeu imaginar: cendres a banda i banda de la vall. I l’ànima, als peus.Però què podíem fer? Demanar millores en la gestió forestal, és clar. I lamentar-nos.

O podíem intentar quelcom creatiu, que implicara tota la gent que delerava poder aportar alguna cosa. Així va nàixer Enllà del foc, un projecte per tal de visualitzar el drama dels incendis forestals a la nostra comarca. Fer veure, a pesar del pas del temps, el desastre que comporta el foc per a uns ecosistemes joves, poc preparats encara per a defensar-se’n. Pels que ja ho saben i ho han vist, recordar-ho quan el pas dels dies ens els vagen allunyant. I pels qui ho han patit, els qui hi tenen terres o viuen en aquells paisatges, donar-los l’oportunitat de participar en una resposta, poder pensar que hem fet alguna cosa per dir ‘no’, i sentir-nos útils, sentir que la seua ràbia ha generat alguna cosa bella.

Enllà del foc. La Safor se’ns crema.

El drama dels incendis forestals a la nostra comarca, recollirà les imatges sobre els incendis dels darrers anys a la comarca en una iniciativa que inclou una exposició itinerant, un catàleg, una pàgina web i una posterior intervenció de regeneració sobre el territori; tot de la mà de cinc fotògrafs professionals (Ximo Ferri, Natxo Francés, Àlex Ruiz, Juantxo Ribes i Àlex Oltra) i amb la col·laboració del grup d’escriptores i escriptors, Saforíssims Societat Literària, que posaran text a les imatges. I sense oblidar-nos de les imatges, les impressions i les paraules de la gent, que anem recollint al web. A hores d’ara encara treballem en la primera fase del projecte, el de la recollida popular de finançament, amb una campanya duta a terme amb el sistema del micro-mecenatge al portal Verkami i amb la recerca de la col·laboració d’empreses i institucions de la comarca.

Enllà del foc és un projecte per parlar més enllà de les flames, per fer-lo amb la gent, per mirar de proposar una altra gestió del territori. Perquè, com escrivia Maria Josep Escrivà al poema Barranc d’Atanasi, «[…] enllà del foc / sempre, sempre venç el verd». I, enllà del foc, encara resta un projecte d’ecomuseu i de territori pel qual treballar. ❦

«Una cooperativa elèctrica és una excel∙lent alternativa»

Barcella | 19

L’ocàs de la ramaderia al País Valencià Aina Minyana

ST © 2012

Potser és massa pessimista pensar que arribarà el dia que l’únic que tinguem de la ramaderia siguen les instantànies d’un record o, en el millor dels casos, uns quants exemplars de cada espècie en una granja escola o en un centre de recuperació. No cal ser tan alarmistes ni negatius, però un descens d’un vint-i-dos per cent al cens de ramat oví i cabrum al nostre territori al llarg dels últims deu anys (període 2002-2011 segons el Magrama), es mereix que li dediquem uns minuts. M’agradaria analitzar ací quines han estat les causes d’aquest fet i quines en seran les conseqüències.

Són diversos els factors que han conduït la situació fins als extrems actuals.

Un d’important és la pèrdua progressiva de renda dels ramaders. Això, sumat a l’esclavitud d’una feina que no té dies ni hores, ja que els animals mengen els tres-cents seixanta cinc dies de l’any, ha fet que els que ja s’hi dediquen no ho vulguen per als seus fills. Ens trobem llavors davant d’una mancança de relleu generacional.

Podríem pensar: «¿I com pot ser que tinguen una pèrdua de renda si els preus al mercat no fan més que augmentar?».

Fàcil resposta: són els intermediaris els qui s’emporten el gruix dels diners que es deriven de la ramaderia. Aquests intermediaris tenen sort, ja que es troben amb un sector minifundista i poc unit, molt dèbil a l’hora de poder fer-los

Barcella | 20

L’ovella autòctona valenciana, anomenada guirra.

front. No us heu plantejat mai com és possible que aquelles persones que ens alimenten amb productes d’alta qualitat i treballant de sòl a sòl, siguen els qui menys perceben de tota la xarxa? Ben el món al revés on vivim avui dia.

«Perilla l’ovella autòctona valenciana» Un altre factor són les desafortunades polítiques subsidiàries de la Unió Europea que primen la no-producció i l’abandó de les terres. Tot això sense deixar de banda els impediments de les administracions locals a l’hora d’engegar activitats relacionades amb la producció animal.

Una conseqüència molt evident i, desgraciadament molt freqüent, són els

incendis forestals. És sabut que el ramat neteja les muntanyes. No serà la primera vegada que hom sent aquest comentari: «durant tots els anys que vaig estar amb el meu ramat per estes muntanyes, no hi va haver cap incendi».

Això és ben cert, però també s’ha de tenir en compte que no podem sobrepassar la càrrega ramadera que la terra puga suportar, ja que es pot ocasionar un deteriorament equiparable al d’un cremat.

Per altra banda, està demostrat que aquells camins transitats pel bestiar esdevenen corredors d’una elevada biodiversitat. Cada ramat que desapareix és un corredor verd menys i una pèrdua de la identitat paisatgística i cultural del nostre país. El nostre entorn, tal i com el coneguem avui, no és fruit de l’atzar, sinó de segles d’activitat agropecuària que l’ha anat forjant. Amb aquesta desaparició, per exemple, perilla l’ovella roja o guirra, que és la nostra, l’autòctona valenciana. Vet aquí un altre element clau de biodiversitat en perill.

Per últim, a més de tots aquests factors, no podem menysprear el fet que si desapareixen els nostres ramats més propers haurem de consumir productes que vinguen de més lluny, provinents d’altres sistemes productius i amb la petjada ecològica que tot això comporta. Un factor, en definitiva, que acabarà en un deteriorament de la qualitat i seguretat alimentària. ❦

Octubre 2012

Marc Sanjaume Explicar l’independentisme Secessionism: identity, interest, and strategy, Jason Sorens, McGill-Queen’s University Press, Montreal, 2012.

El politòleg americà Jason Sorens ha publicat un llibre dedicat exclusivament a explicar el fenomen secessionista i, malgrat que l’obra és gairebé un compendi d’articles acadèmics que Sorens havia anat publicant, ja podem dir que és un llibre de referència en la matèria. Resulta impressionant veure la base de dades que fa servir Sorens: 283 minories nacionals d’arreu del món extretes del projecte Minorities at Risk. A continuació esmentem algunes de les conclusions que ens han semblat més espectaculars i interessants d’aquest treball.

Secessió ad infinitum. Un clàssic de l’argumentari antisecessionista és el suposat perill de fragmentació infinita. En cas que es permetés una independència (la de Kosovo posem per cas, tal com va succeïr el 2008) veuríem una proliferació d’Estats insostenible que ens duria a multiplicar el nombre d’Estats de manera espectacular. Si fem cas de les dades de Sorens, aquest argument és fals: dels 283 grups nacionals territorialment concentrats existents al món, només un trentavuit per cent expressen demandes independentistes. Per tant, en cas tots fossin reeixits (una hipòtesi molt poc versemblant), passaríem dels gairebé dos-cents Estats actuals a uns tres-cents a tot estirar.

Prerequisits. Només tres elements semblen ser necessaris (però no suficients) per l’emergència d’un moviment independentista. En primer lloc, el fet de ser una minoria cultural dins l’Estat al qual es pertany sense possibilitat de serhi dominant és crucial; la possibilitat de ser una minoria amb accés al poder central o d’esdevenir una majoria redueix la Octubre 2012

possibilitat d’emergència d’un moviment independentista. Això explicaria perquè a l’Àfrica hi ha menys secessionistes del que es podria esperar: els grups nacionals cerquen el control del poder central generalment. En segon lloc, la concentració territorial de la minoria és clau, això fa pensar que l’element territorial és important en tot els casos ja que sembla ser una variable ineludible. En tercer lloc, el fet que la minoria estigui subjecte a un poder extern (govern central) és també un element indispensable però no suficient per observar-hi independentistes.

Diferència cultural. Les demandes secessionistes solen anar acompanyades de diferències culturals respecte els altres grups nacionals que formen part de l’estat, ja ho hem dit. Ara bé, aquestes diferències no solen explicar l’emergència de l’independentisme. Trobem casos de minories culturals importants sense un secessionisme amb un suport elevat: Galícia, Sud Tirol, Valònia, Puerto Rico, Bavaria, Sardenya, Aland o Occitània en són diversos exemples. La idea que sol associar l’independentisme amb les demandes etnoculturals de manera determinista és clarament falsa, diu Sorens.

Determinants de l’independentisme.

Així doncs, quines regions són més propenses a fer demandes independentistes fortes? Segons el model de Sorens per a les demandes que es formulen en sistemes democràtics ho són aquells casos que: tenen llengua pròpia, tenen una història d’independència/autogovern, no són irredemptistes (no es volen unificar a un estat existent), són més riques en relació a la resta de l’Estat, tenen més població que altres regions administratives de l’Estat, tenen altres moviments independentistes dins l’estat al que pertanyen, són ideològicament diferents (en matèria social),

tenen un sistema de partits multipartidista i estan geogràficament lluny del centre. Evidentment, aquestes variables són fruit d’una anàlisi estadística i per tant no sempre es compleixen. Irlanda del Nord és un cas clarament irredemptista, per exemple, o el Quebec no és una província rica del Canadà en termes relatius.

La repressió. Sorens observa que allà on la secessió estava explícitament prohibida és precisament on s’han produït més revoltes independentistes. La repressió dels moviments secessionistes sembla jugar en contra, empíricament, de la voluntat dels estats de suprimir-los.

Els casos amb més suport a la independència del món (vuitanta-noranta per cent) han estat aquells que la repressió ha estat més brutal: les repúbliques bàltiques, Kosovo, Croàcia, Kurdistan iraquià, Eritrea, Timor Oriental, Sudan del Sud o el Sahara Occidental.

Una incògnita. Pel que fa el nostre país, el politòleg americà hi observa una peculiaritat interessant. Segons el seu model estadístic tan les Illes Balears com el País Valencià haurien de presentar uns nivells de demandes independentistes similars als del País Basc o Catalunya. Cal dir que Sorens mesura aquestes demandes a través dels resultats electorals dels partits independentistes als parlaments regionals i estatals fent una mica de trampa: hi inclou els anomenats «independentistes condicionals» com ara el PNB o CiU. En tot cas, tan les Illes com València són a la taula dels casos anòmals a nivell mundial juntament amb: les Illes Aland, Sardenya, Okinawa i Friül-Venècia Júlia. És probable, diu Sorens, que vegin augmentar les demandes secessionistes o que hi hagi alguna variable que s’escapa del model estadístic i és rellevant per aquests casos. ❦

Barcella | 21

Fundació Nexe Valencians penalitzats El finançament dels valencians.

Una insuficiència històrica.

Rafael Beneyto Cabanes, Demos 2, Fundació Nexe, 2012, 65 pàg.

El País Valencià suporta un fort dèficit fiscal amb l’Administració central, malgrat que el seu nivell de renda per habitant és inferior a la mitjana estatal i molt allunyada d’altres comunitats autònomes considerades riques. Des de la implantació de l’anomenat Estat de les Autonomies, tots els models de finançament autonòmic ens han penalitzat i hem rebut menys recursos per habitant que la mitjana, tot i haver de prestar els mateixos serveis als ciutadans.

Aquesta insuficiència històrica ens aboca a la limitació de l’Estat del benestar (sanitat, ensenyament i serveis socials) i a la impossibilitat de tindre polítiques eficaces d’estímul de l’activitat econòmica i l’ocupació. Aquest document ens ho explica de manera entenedora i amb el suport de dades.

D’altra banda, mentre es discuteix sobre la millora d’aquest finançament, aquest llibre va més enllà i proposa un acord amb l’Estat perquè aquest ens cedisca la recaptació de tots els tributs i en perceba una part en funció de les seues competències.

Rafael Beneyto, analista financer de professió, estudià ciències econòmiques a la Universitat de València i és màster en direcció d’empreses per la mateixa universitat. Diploma d’agent financer per la European Financial Planning Association-Espanya (EFPA). Ha estat regidor d’hisenda i de promoció econòmica de l’Ajuntament d’Ontinyent (la Vall d’Albaida). Membre del comité d’experts que redactà un estudi sobre el nou model de finançament per encàrrec de les Corts valencianes. ❦ Barcella | 22

Ivan Brull València, 1978

Raïm de pastor Conec el nom que t’han donat els hòmens.

T’han vist pobre, rapaç en la teua aventura de la mínima terra, en la teula trencada, en rocams violents.

Has assumit l’espai que tota arrel defuig, i has fet ampla mainada de crua polseguera.

Has arribat al lloc i fermament l’has pres.

La teua solitud és tot un poble.

Cantaments Benicarló: Onada, 2010

Octubre 2012

Diluvi de creativitat

ST © 2012

Sempre he cregut que per a la música hi ha dos punts de vista elementals: o agrada, o no agrada. A partir d’ací, és cert també, poden haver mil matisos i tots estan en el sentit de què és el que delimita un punt de vista de l’altre. ¿Imagineu la música d’Ovidi Montllor a ritme folk? Jo tampoc ho haguera imaginat.

Però això és justament el que fan els integrants d’El Diluvi. O el que és el mateix, un grup de gent jove que ha començat a rodar en el món de la música reinterpretant les cançons de l’artista alcoià. I no és que siguen nous en açò de la música. El que és nou és la proposta que fan. La majoria d’ells són de Castalla: David Payà (violí), Miquel de Castalla (guitarra), Julio Hernández (el tècnic del so), Jordi Bernabeu (percussió) i Andreu Rico (percussió). Després, s’hi sumen Andreu l’Arreu (baix i veus) d’Alcoi i Flora Sempere, que és d’Onil i posa la veu (i la música de bandúrria).

Ara l’estiu, i per aquella qüestió de la multipresència, els està acompanyant també Dani García (percussió).

I, després, hi ha la sorpresa. Qui escriu els va trobar un dia per casualitat tocant i cantant damunt d’un escenari.

La sensació, compartida amb les persones amb les que em trobava, era de ¿i esta gent d’on ha eixit? Continue pensat que és una forma molt clara de descriure el que fan. Potser, d’entrada, als amants de la música d’Ovidi Montllor els costarà pair la idea de les versions.

Però se sorprendrien. Potser també, d’eixida, a les persones que no els agrada o no entenen la música de l’alcoià els enlluernarà la pàtina que adquirei-

Els sis components del grup El Diluvi.

xen les seues cançons. I això no m’ho invente jo: «Creiem que fem arribar a Ovidi Montllor a molta gent que no el coneixia d’abans».

No és una exageració. De fet, de nou parlant amb ells, em confessen que tot aquest muntatge ha eixit un poc així, de la sorpresa: «El Nou d’Octubre de l’any passat vam improvisar un concert al Casal Tio Cuc d’Alacant que va tindre molt bona acollida. A partir d’ací hem tingut ocasió de tocar en altres llocs i sempre amb un resultat semblant». I és per això que, de moment, ja s’han deixat sentir a llocs com Castalla, Banyeres de Mariola, Benigembla, Agullent, la Xara, Alacant, Monòver i Turballos i encara tenen previstos més bolos a Alcosser, Berga i Onil.

No obstant això, fer bona música no és fruït de la casualitat. Com suggeria adés (i ara dic), ja tenien contacte amb aquest món: «Tots venim de la música tradicional, de la música popular. Ens agrada Al Tall i li devem molt a Toti Soler i la música d’autor en general i per això bevem i usem les arrels del folk, o els ritmes del jazz». A més, participen en altres projectes musicals, actuals i passats: Pellikana, Tropoll, Ansie-

dad, etc. Sobre açò pensen que «En el context actual hi ha un boom de propostes i de creativitat però, al final, la música està massa monopolitzada per quatre. Som conscients que el que fem no té perquè agradar a tothom, però la música no pot casar-se amb ningú. Seria hipòcrita i incoherent».

Dit així és tota una declaració d’intencions que ho diu tot: «Tenim moltes ganes i ens ho passem molt bé. Això és el que ens impulsa. I no ens hem plantejat de moment deixar-ho». I no deixarà de rodar a mesura que vagen tocant i apareixent nous concerts que, sense cap dubte, els ajudarà a decidir-se si volen continuar.

Encara no tenen res gravat, és a dir, no tenen en ment fer un disc, amb totes les complicacions que això comporta. De nou, una declaració d’intencions: «Perquè senzillament no ho hem pensat, però tampoc no tenim idea de que açò s’acabe». Probablement, aquest plantejament d’espontaneïtat siga el que els dóna el do i el toc.

Jo des d’ací vos convide a que els descobriu, de moment, a través del que tenen penjat de la internet (facebook, blogger i myspace); perquè també sabreu on trobar-los al pròxim concert. Per cert, que això de dir-se El Diluvi no és casual. El nom és un homenatge a una de les cançons d’Ovidi, però també és un poc una metàfora del projecte: «Pensem que és com anar deixant-ho anar; és a dir, el que ve a ser un diluvi: mai se sap quan comença ni quan acaba, encara que tinga un principi i un final. Va fluint, i deixant marca allà per on passa el camí de l’aigua». Pura filosofia. ❦ Germán Llorca València (l’Horta)

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella mitjançant l’abonament de tres números per 8 euros l’any NOM

COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC

OFICINA

NÚM. COMPTE

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL FIRMA [Envieu aquesta butlleta per correu ordinari a l’adreça postal: Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola]