Barcella 46

NÚMERO 46 | JUNY DE 2012 | ANY XVI | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

| 9 | Entrevista a Tona Català |11| Un defecte, 25 raons i un compromís |13| Els Albero de Banyeres i una senyera

de sant Jordi al Partenó d’Atenes |17| Dani Miquel amb més Musiqueries |19| Llegenda 2012: renovar l’entusiasme

Número 46 - juny 2012 - any XVI Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | revista.barcella@gmail.com

Redacció: Immaculada Antolí, Rosa M. Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere.

Col∙laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Marga Castellano, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Antonio Duato, Julie R. Enszer, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa GómezElegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal∙lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, M. Teresa Muñoz, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Pep Pont, Roger Pons, Marisa Puerto, Josep Revert, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Majo Ripoll, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Antoni Rubio, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Abel Soler, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Toni Torregrossa Ximo Urenya, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó, Eduard J. Verger.

ST © 2002

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

estil tan clar conHan passat cinNosaltres, els valenvoca a pensar en quanta anys de cians, 1962-2012 el país dels valenl’edició de Nosalcians contra tot el tres, el valencians, que l’ocultava. de Joan Fuster, De manera pari deu anys de la ticular al País Vaseua mort, ni l’un lencià, és indubtani l’altre han caible que Joan Fuster gut en l’oblit. Fusté un pes enorme, ter és autor d’una fins i tot podria dirobra amb molt de se que un poc desprestigi i considemesurat, si pensem rablement extensa Joan Fuster és l’assagista valencià més important del segle XX. que una cultura litei diversa en poesia, rària ha de consideprosa, dietaris, asrar totes les seues aportacions al llarg saig, estudis històrics i literaris. La dels segles, perquè la uniformitat és la seua influència és ben vigent, la seua negació de la cultura. Per això, l’aniherència literària, intel·lectual en deversari d’ara també ha de servir per finitiva, està activa; una altra cosa és a exigir-nos evitar alguns estereotips, que sapiem adoptar-la de la manera evitar deixar-se dur per una literatura més positiva i evitar fer-ne una cainclinada cap a la trivialització, la iroricatura; és evident que no és fàcil. nia o el sarcasme, o bé marcada per un El cas de Nosaltres, el valencians, nosaltrisme que no fa cap honor a qui passades cinc dècades, és un motiu és considerat com a mestre, al contrari. més per a reflexionar sobre l’aportació Així, intentar ser lectors de Fuster que aquest llibre significa. No és un és discutir-lo, com a éssers que pensen llibre per a prendre’l com una bíblia, i raonen, cal plantejar-se evitar els cliperquè no va ser aquesta la pretensió xés, per damunt d’això, l’obra de Joan de l’autor, és un llibre molt important Fuster ha tingut i té unes conseqüènque ajuda a pensar en la realitat valencies molt positives en el desvetlament ciana, i perquè és una obra que assaja de la identitat dels valencians. La quaamb molta lucidesa la història: la politat del seu pensament ha estat vigent lítica, l’economia, la cultura, en defitots aquests anys i, davant la situació nitiva el conflicte valencià. No és un de crisi econòmica (i moral) el repte llibre prescindible, al contrari, és un continua més que mai. BARCELLA. ❦ llibre impertinent perquè amb el seu

Rafa Payá A pesar del moment, eixirem d’aquesta amb fe, optimisme i motivació.

Això és...

I a guanyar l’Eurocopaaa!

Portada: Quique Ferre Carbonell Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Barcella | 2

Febrer 2012

AB © 2012 com-com © 2010

Popularment és conegut com el carrer del Pòsit.

Josep Joaquim Castelló recupera el seu carrer a Bocairent Jurat del XXXVIII Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi que es lliura durant la Mostra.

La Mostra de Teatre d’Alcoi corre el perill de desaparéixer després de celebrar-se al llarg dels passats vint-i-dos anys La celebració de la XXII edició de la Mostra de Teatre d’Alcoi, prevista per a la tardor, no està assegurada. És possible que el principal esdeveniment teatral del País Valencià, amb un prestigi mantingut des del 1991, acabe suprimint-se, almenys en la convocatòria d’enguany. La pèrdua absoluta de les ajudes, que obligaria l’Ajuntament d’Alcoi a continuar en solitari –una opció que no està descartada– i els dubtes sobre la participació de les companyies i, sobretot, dels programadors, són la base d’aquesta incertesa.

Aquest esdeveniment va nàixer el 1991 com un aparador de la producció de teatre valencià, una funció que s’ha mantingut fins l’any passat, incrementant any rere any el seu prestigi. Habitualment ha congregat, fins a l’edició passada, uns cinc-cents programadors,

Febrer 2012

valencians i forans, que en tres dies han pogut veure l’oferta de les companyies per a poder fer després les contractacions de tot l’any. Cada edició, a més, permetia al públic assistir a més de vint funcions en un termini de temps molt reduït, congregant una xifra mitjana de vint mil espectadors en cada edició.

L’actual Govern municipal va aconseguir, amb la col·laboració del director d’Indústria, l’alcoià Rafa Miró, que el passat gener la Generalitat pagara els sis-cents mil euros que devia encara de la subvenció, la qual cosa va permetre plantar cara als pagaments pendents.

No obstant això, la situació el 2012 és molt més complicada. A hores d’ara, l’Ajuntament encara no té compromesa cap subvenció, ni de la Generalitat ni de cap altre patrocinador. ❦

Bocairent ha recuperat el nom del carrer dedicat a Josep Joaquim Castelló, diputat a les Corts de Cadis, i professor de filosofia a la Universitat de València.

Josep Joaquim Castelló, nascut a Bocairent l’any 1747, és autor de la Descripción geográfica del reyno de Valencia formada por corregimientos considerada un precedent de l’obra del botànic Josep Cavanilles, de qui era amic. Va participar a les Corts de Cadis de 1812 que van redactar la primera constitució espanyola considerada democràtica. La decisió es va prendre en un ple municipal a proposta de l’alcalde, Josep-Vicent Ferre. La via coneguda popularment com a «carrer del Pòsit» recupera ara el nom de Josep Joaquim Castelló, substituït pel de Calvo Sotelo el 1939 a l’acabament de la guerra. L’any 1979, a iniciativa de la dreta local (CID i UCD), el carrer s’havia rebatejat amb el nom del novel·lista Blasco Ibáñez, davant la proposta que havia fet el PCPV i el PSOE de dedicar-lo al País Valencià. ❦

Barcella | 3

ST © 1998

ST © 2012

PPCV © 2012

Mariano Vivancos.

Raüs Sanchis és membre del grup Som Sonats.

L’escriptor Enric Valor (1911-2000).

Destituït Mariano Vivancos després de visitar Ontinyent

Raül Sanchis fa una ponència sobre l’acordió a la Mariola

Homenatge a Enric Valor al Camp de Mirra

El Consell va destituir l’1 de juny el Director General de l’Agència Valenciana d’Avaluació i Prospectiva, Mariano Vivancos. Alguns sindicats havien demanat la seua destitució per les afirmacions que va fer el 29 de maig a Ontinyent, on acusava professors i algunes direccions de centres eductius de «talibans» i de «fer política des de les aules per a contrarestar les polítiques del Partit Popular». Vivancos va fer aquestes acusacions durant l’acte de la campanya Responem, on es va trobar amb un auditori poc condescendent. En l’acte, Vivancos, acompanyat de la regidora del PP i exalcaldessa de la ciutat, Lina Insa, va fer un discurs molt estudiat i autoexculpatori, i va trobar-se amb un públic molt crític amb les retallades i la campanya de propaganda del PP per a justificar-les. ❦

L’Escola de Música Tradicional de la Xafigà de Muro va organitzar la III Trobada d’Acordió Diatònic Vila de Muro. En aquest marc, el banyerenc Raül Sanchis va presentar la ponència L’acordió diatònic als vessants nord i oest de la serra de Mariola. En un altre moment va haver un taller impartit per Cati Plana, la intèrpret d’acordió amb major projecció de la música folk catalana. També es va inaugurar l’exposició Acordions diatònics preparada per l’associació cultural El Mussol de Quart de Poblet. Paral·lelament es va oferir un altre taller de balls bretons a càrrec de Vicent Martínez. A poqueta nit va tindre lloc una cercavila pel poble i la xarrada Repertori i metodologies de l’acordió diatònic a càrrec de Francesc Marimon.

El grup Pelandruska va tancar amb una nit de ball a la plaza del Matzem. ❦

El passat 28 de gener va tindre lloc al Centre Cultural del Camp de Mirra una lectura teatralitzada de les rondalles d’Enric Vallor. Així, en aquest cas, es plantaren en escena Les animetes i El jugador de Petrer, un magnífic treball que va estar a càrrec del grup d’actors i actrius del Tractat d’Almisrà, a més de les paraules d’introducció a l’autor pronunciades pel professor de la Universitat d’Alacant Vicent Brotons en què va posar de relleu la importància i significació de l’autor de Castalla en el centenari del seu naixement.

L’espai del Centre Cultural va quedar de seguida menut, atesa la gran afluència de públic, i la posada en escena va estar premiada pels aplaudiments del públic del Camp i de la gent aplegada dels pobles de la comarca. ❦

Barcella | 4

Febrer 2012

Barcella

CR © 2012

Timonet a l’Ajuntament d’Alcoi per defensar la fusió del partit judicial amb Ibi, alhora que s’oposa que s’unifique amb Villena, com pretén el Consejo General del Poder Judicial en una acció de desfeta de la comarca de l’Alcoià.

Vicent Berenguer interpreta el Romanç de Matxero i Teresa en el Cant al Ras d’enguany.

Massalfassar celebra l’edició número 16 de Cant al Ras organitzada per la Colla de Dimonis i l’Associació Tramús El passat dia 19 de maig, a la plaça de l’Església de Massalfassar es va celebrar el 16é Cant al Ras, fins a la matinada.

Es tracta d’una trobada de cant rural que des de 1997 es celebra cada any el tercer dissabte de maig en aquest poble de l’Horta Nord, organitzat per la Colla de Dimonis i l’Associació Tramús.

La intenció d’aquesta vetlada és recuperar la cançó tradicional, la qual ha estat menystinguda i desplaçada per la globalització, però des d’uns anys ençà s’aprecia una recuperació i difusió positiva. L’acollida que té l’esdeveniment n’és una prova important, i el nombrós ventall d’autors i intèrprets que hi acudeix, des dels més professionalitzats als autènticament aficionats permeten conéixer una riquesa d’interpretacions molt seductora.

Com també aprendre en la rica varietat de

les formes de cantar genuïnes dels valencians: cançons de pasqua, cançons de batre, per la de l’u, l’u i el dos, l’u i el dotze, riberenques, jotes, fandangos, murgues, romanços o havaneres, entre altres.

Enguany hi van assistir prop de siscentes persones, i uns quatre-cents a sopar en un protocol que no ha canviat, sopar popular amb productes de la terra, la inscripció oberta de cantadors, i entre els participants d’aquesta edició: Urbàlia Rurana, Pere de Càlig, Nèstor Mont, Tirant de Rondalla, Pep Gimeno Botifarra, el Tio Fredo, Manolita de Russafa, Isabel de Quart, Vicent Berenguer, qui va cantar La xica de la panera i Romanç de Matxero i Teresa, cançons del repertori de la comarca de l’Alcoià. En convocatòries anteriors també hi ha participat Toni Navarro Violí i el grup Cardaors. ❦

Argelaga al Govern municipal de Banyeres per denegar al Col·lectiu Serrella la utilització de la Plaça Major per a fer danses populars el dissabte 9 de juny per la vesprada, pel 15é aniversari de Barcella, sense més argument que dir que l’Ajuntament «ja ha deixat massa coses al Col·lectiu en permetre l’ús del Teatre Principal i Vil·la Rosario».

Timonet al Museu de la Biodiversitat d’Ibi que, amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona, ha organitzat les VI Jornades d’Etnobotànica en Llengua Catalana.

Argelaga al PSOE i al PP per haver pactat deixar fora del Consell Valencià de Cultura el candidat de Compromís, Joan Francesc Mira, acabant la plaça en mans de la candidata popular Consuelo Ciscar.

Timonet a la Coordinadora de l’Alcoià-Comtat pel Valencià per organitzar una nova edició de la ruta històrica i literària per Alcoi, industrial i modernista, basada en la novel·la Els lluitadors de Francesc Gisbert.

Argelaga a la consellera de Cultura, Turisme i Esport, Lola Johnson, per cometre l’error d’elogiar públicament el Tirant lo Blanc i atribuir l’obra a Ausiàs March, i no al seu veritable autor Joanot Martorell.

Febrer 2012

Barcella | 5

Reuters © 2012 ST © 2012

Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda i Administracions Públiques.

[El País, 27-4-2012] Participants de la Marxa per la Desmilitarització de la serra d’Aitana davant les tanques militars.

El passat dia 20 de maig va tindre lloc la IX Marxa per la Desmilitarització de la serra d’Aitana Amb el lema «Ni un pam de serra per a la guerra» va tindre lloc la IX Marxa per la Desmilitarització de la serra d’Aitana, amb la qual s’ha reivindicat, un a any més, la desmilitarització de la serra i la seua protecció ambiental.

Hi van participar prop de setanta persones de totes les edats que van recórrer els quilòmetres de carretera que hi ha entre el Safari-Parc d’Aitana i l’accés a la pista que condueix al cim de la serra d’Aitana, que es trobava bloquejada per un gran desplegament d’efectius de la Guàrdia Civil.

En aquest punt es va llegir el manifest d’enguany que va fer un repàs exhaustiu de les realitats militaristes creixents que envolten la societat, des de la despesa militar fins a la guerra d’Afganistan, passant per la introducció d’Espanya en l’escut antimíssils que el manifest va qualificar de «sinistre». El text demanava «la protecció del patrimoni natural i cultural de la serra d’Aitana i de les valls que l’envolten».

Els convocants van recordar que la base «allotja una estació de radar i de comunicacions que és una peça més de l’engranatge militar al servei de l’Otan, i que té la funció de guiar les seues missions cap a l’Orient Mitjà i bona part del territori del Magreb».

En un altre apartat, el text recordava que «la despesa militar puja o es manté respecte a les retallades realitzades en altres partides, tot i la propaganda dels Barcella | 6

successius governs i de les mil i una trampes comptables que utilitzen». El manifest va finalitzar amb la reivindicació de la completa desmilitarització d’Aitana i va animar la societat a «assumir els valors de la pau, l’antimilitarisme i el compromís mediambiental».

A continuació, un membre del grup antimilitarista Tortuga va llegir una auca que narrava la història de la militarització i la desmilitarització d’Aitana, tot recordant l’acció antimilitarista del 2008 en què un grup d’activistes van traspassar la doble tanca per a posar la bandera de la pau al vèrtex geodèsic de la serra, que es troba ubicat en plena instal·lació militar i a només uns pocs metres del radar.

Tot seguit, bona part dels participants van pujar a la part alta de la serra passant per la font de Forata, el pas de la Rabosa i els avencs de Partagat, mentre que un altre grup, amb algunes xiquetes i xiquets, es va quedar passant el dia prop de la font de l’Arbre. La jornada, a més de la vessant reivindicativa, va mantindre un to essencialment lúdic i festiu en tot moment.

La Marxa, que complia aquest 2012 nou anys de convocatòries, va estar organitzada pel Grup Antimilitarista Tortuga (Elx-Alacant), el Col·lectiu per la Cultura de Pau i Noviolència del Comtat i l’Alcoià, la colla ecologista la Carrasca-Ecologistes en Acció d’Alcoi i el Club d’Amics de la Unesco d’Alcoi. ❦

Un sense déu

Juan José Millás Des que els ministres de Rajoy, especialment Montoro i Ana Mato, van decidir explicar didàcticament els perquès de la demolició de l’Estat, entenem les coses molt millor. […] Es posa preu a la sanitat perquè continue sent gratuïta i s’expulsa d’ella a determinats col·lectius perquè seguisca sent universal. Es liquiden les lleis laborals per a salvaguardar els drets dels treballadors i es penalitza el jubilat i el malalt per a protegir els col·lectius més vulnerables. Pel que fa a l’educació, posem les taxes universitàries pels núvols per a defensar la igualtat d’oportunitats i estimulem la seua privatització perquè continue sent pública. Això no és tot, ja que a fi de mantenir l’ordre públic amnistiem els delinqüents grans, oferim eixides fiscals als defraudadors ambiciosos i fiquem quatre anys en la presó a qui trenque un fanal.

Tot aquest programa reformador no pot engegar-se sense mentir, de manera que mentim, sí, però a la manera dels novel·listes: perquè la veritat relluïsca. […] Convençuts que el dret a la informació és sagrat en tota democràcia que es preue, prendrem RTVE a l’assalt per a mantenir la pluralitat informativa.

Que a ningú li estranye que, per a garantir la llibertat, hàgem de suprimir les llibertats. ❦ Febrer 2012

La meua Barcella, quinze anys després Intente recordar la primera relació amb Barcella i em ve al cap una conversa amb Josep Miquel Martínez al Camp de Mirra, després de vore el Tractat d’Almizrà. En aquell moment, no recorde l’any, un grup de persones havíem donat forma al Bloc de Progrés Jaume I de Biar, Beneixama, el Camp de Mirra i la Canyada. Havíem fet algunes activitats interessants (conferències, sopars, premis, correllengua, etc.) i Josep Miquel ens oferia la possibilitat d’usar la revista com un mitjà d’expressió per als qui formàvem el Bloc i, en general, per a tots els qui teníem alguna cosa a dir, en valencià, sobre els nostres pobles. Al poc temps ja vam començar a col·laborar (Consol Conca, de Biar, Romà Francés, del Campet, jo mateix) i vam difondre tant com vam poder l’existència d’aquesta nova publicació (la portàvem als quioscos perquè es venguera més fàcilment).

També, al poc temps, Barcella va tenir la deferència de posar com a subtítol de la capçalera «Pobles de la Mariola» per fer de la revista no tan sols una publicació local de Banyeres, que ja ho era i ho és, sinó la veu dels pobles arrimats a la serra de Mariola. Passats uns quants anys continua sent Barcella l’únic mitjà d’expressió escrita amb publicació periòdica que s’edita a la nostra subcomarca. ¡Quin orgull que aquella revista continue avui dia amb el nivell de qualitat estètica i temàtica que té número rere número! ¡Quina fortuna, per als qui ens agrada llegir i escriure, poder comptar amb un mitjà que servisca per a informar no sols del que passa en cada poble sinó del que passa en el del veí! I això que Barcella és com el pi de Formentor de Costa i Llobera, que ha de batre’s contra tempestes i males saons del nostre temps: el personal no llig i, encara menys, escriu; el meninfotisme tan valencià; el desinterés dels poders locals per mitjans que no puguen controlar i, encara pitjor, que la generació més formada de tots els temps (amb més títols acadèmics, vull dir) és a la vegada la més desinteressada per les Febrer 2012

Barcella © 2002

Francesc Sarrió

Presentació de la revista a Bocairent l’any 2002.

formes de cultura pròpies i tradicionals. És la mateixa generació que coneix totes les festetes de la contornada, les revetles i discomòbils, però no sap qui és Pep Gimeno i si actua al Parc de Vil·la Rosario o qui és Dani Miquel i si va a l’auditori de Beneixama. Crida l’atenció quan es fa una presentació d’un llibre o un concert

«Cada vegada que veig una nova col. laboració és com constatar una victòria de l’educació» de música clàssica que la mitjana d’edat del públic assistent siga més bé alta (sense concretar «alta»). És clar que els joves d’ara tenen tantes ocupacions i distraccions que és difícil vore’ls en segons quins actes. Però, ¿no els hem format per a això, per tal que s’interessaren pels llibres, per la música, pel bon cinema, per la pintura, per la premsa escrita? En tot cas, i per a no caure en tòpics, vull pensar que molts lligen Barcella digital i que

no tot està perdut. El que perdem per un costat, ho guanyarem per un altre, espere. I també és cert que una bona part del jovent comença a expressar-se amb vigor en mitjans digitals, i normalment en valencià, tot siga dit.

Tampoc no vull caure en generalitzacions estigmatizadores. Perquè està clar que hi ha excepcions, més o menys nombroses, a les quals no puc aplicar la part final del paràgraf antecedent. Per a mi és molt gratificant vore com en Barcella, i en el col·lectiu que li dóna suport, col·labora gent jove, i amb grans coneixements, als quals vaig tindre la fortuna d’ensenyar durant el meu pas per l’institut públic de Banyeres. Cada vegada que veig alguna nova col·laboració –i en són moltes les que he vist– és com constatar una victòria de l’educació (en general, no sols de la Secundària) que arribem a contemplar deu o quinze anys després, com el fruit madur que cau de l’arbre. És la mateixa sensació de victòria que tenia (teníem) quan veia plena una funció de teatre de la Casa de la Cultura de Banyeres, o l’assistència massiva a les conferències de Banyeres davant del 3r mil·leni, o l’èxit de les Trobades a Banyeres o Beneixama.

Per acabar, recorde també gratament el moment en què els components del Col·lectiu Serrella em van convidar a l’equip de redacció de Barcella que es reunia a la Biblioteca per dissenyar els continguts dels números de la revista. I com, gràcies a aquestes reunions, vaig poder comprendre que Banyeres és un poble treballador, sí, tal com el reconeixen tots els del voltant, però també és un poble amb una cultura rica, diversa i considerable, que augmenta any rere any.

Cultura a la qual ha contribuït de manera decisiva l’aportació quadrimestral de la revista Barcella durant aquests darrers quinze anys. Barcella també és la manera d’entendre com és Banyeres per als qui no són de Banyeres o no hi resideixen, i sense dubte contribueix a prestigiar la imatge del poble perquè Barcella és: oberta, crítica, plural, lliure i ben feta. ❦ Barcella | 7

Programa d’actes de l’aniversari Barcella A hores de tancar l’edició d’aquest número de Barcella, presentem el programa d’actes per a celebrar el 15é aniversari de la revista.

11:00 | Jocs infantils tradicionals al parc municipal de Vil·la Rosario. Pilota valenciana, sambori, calig, escampilla, etc. (els menors han d’anar acompanyats d’un adult).

14:00 | Paella de germanor al maset dels Maseros. Cal traure tiquet abans del dia 6 de juny. Preu: 10 euros. Venda al forn de pa Federico, Mobles Piedad i Drogueria Aparicio.

18:00 | Danses i música tradicional valenciana al carrer del Castell. Cants tradicionals per Toni Navarro, Violí. Balls pel grup de Cors i Danses de Biar.

20:00 | Acte institucional al Teatre Principal. Reconeixement als quinze anys de suport de col·laboradors, associacions, institucions, subscriptors i anunciants. Lliurament del premi de dibuix escolar de la portada «Barcella 15 anys».

Taula redona sobre mitjans de comunicació conduïda per Tona Català, periodista. Els convidats són: — Juli Esteve, periodista (Info TV, Diario de Valencia, TV3, Canal 9) — Ezequiel Castellano, periodista i director del diari El Punt — Germán Llorca, periodista (Ara Multimèdia) i professor de la Universitat de València — Vicent Luna, mestre, assessor tècnico-pedagògic (Centre de Professors d’Alcoi) i col·laborador de Barcella

— Josep Albinyana, editor, redactor i columnista (Vilaweb Ontinyent) — Vicent Berenguer, traductor, poeta, editor i redactor de Barcella L’acte estarà acompanyat per la música en directe del grup El Diluvi.

22:00 | Sopar a la fresca al maset dels Maseros. Cal traure tiquet abans del dia 6 de juny. Preu: 10 euros. Venda al forn de pa Federico, Mobles Piedad i Drogueria Aparicio.

01:00 | Concert al pub Tic-tac. Entrada lliure. Actuaran els grups Kontaminació Akústica i Inèrcia.

Volem disfrutar d’aquest dia de celebració amb la vostra companyia. Us esperem per a passar una bona estona. ❦

Concurs de dibuix escolar Hugo Alonso Doménech, 3r A, CEIP Alfonso Iniesta.

Álvaro Francés Navarro, 4t B, CEIP Alfonso Iniesta.

Nicolau Molina Alcaraz, 3r C, CEIP Alfonso Iniesta.

Belén Parra Calabuig, 3r B, CEIP Alfonso Iniesta.

Premi portada de la revista: Quique Ferre Carbonell, 6é A, CEIP Alfonso Iniesta.

Barcella | 8

Alba Ferre Beltrán, 6é B, CEIP Alfonso Iniesta.

Febrer 2012

Tona Català, periodista Josep Miquel Martínez

TC © 2012

gran empresa ni cap emprenedor que haja dit: vaig a posar diners ací per a crear un gran grup de comunicació. Això, Catalunya si que ho té: La Vanguardia, el grup Godó, està fent una televisió i una ràdio fantàstica. De fet, molts periodistes han passat de Catalunya Ràdio a les emisores de La Vanguardia. Han fet una aposta per una televisió i una ràdio privada en català que pot competir amb qualsevol altre mitjà i això Tona Català conduirà una taula redona sobre mitjans de comunicació. nosaltres no ho hem tingut.

Jo, com moltíssima gent, he Vaig tindre una decepció més de estat accionista d’InfoTV, però l’arribales tantes a les quals ens té acostumat da de la TDT ha sigut un desastre. aquest país. Una decepció momentània, Afortunadament, els mitjans són cada – ¿Com va ser el teu pas per la ràdio i perquè jo sempre acabe refent-me. vegada més democràtics, perquè qualla televisió pública valenciana?

– Juli Esteve, quan va presentar el sevol persona amb un telèfon d’última – Jo vaig ser de les primeres persoprojecte d’InfoTV al casal Ovidi Montgeneració pot donar una notícia i, com nes que va entrar a Ràdio 9 i també vaig llor d’Alcoi, va dir que estaven farts de a mínim, publicitar-la i mostrar un país participar en la posada en marxa de Caqueixar-se del funcionament de Canal 9 que estava amagat fins fa quatre dies. nal 9 amb la producció del programa – Vas estar molt involucrada amb Carta Blanca. En aquell moment tots el projecte del web Pica’m que, durant érem molt joves i teníem moltes ganes uns mesos, va ser un referent d’opinió de treballar. Ens vam creure allò que esper als valencians. ¿Què va provocar el tàvem creant una radiotelevisió pública i seu tancament definitiu? en valencià. La primera sorpresa la vam – Pica’m va nàixer d’una colla d’amics tindre quan vam veure que també es poque treballava amb les noves tecnologisava en marxa el control polític d’aquest es. Un any vam coincidir en aquell Cormitjà. Recordareu la famosa llista de les rellengua famós on li van obrir una cella cinc-centes paraules que no podies dir a una regidora del Bloc i després vam que va imposar Amadeu Fabregat. A llegir al diari Levante la notícia redacpoc a poc va començar la nostra deceptada d’una manera que semblava que els ció en veure que allò era un joguet polículpables érem tots nosaltres per haver tic en mans del PSOE que es va agreui que per això prenien aquesta iniciatiacudit al Correllengua, que només és jar quan va passar a mans del PP. A mi, va. Quan el PP va repartir les TDT va una manifestació lúdico-festiva com si em van despatxar directament per ser la provocar l’enfonsament del projecte… fora la cercavila que es fa a les Trobadóna d’Enric Morera.

– Jo sempre he estat molt crítica amb des d’Escoles Valencianes. Aleshores Aleshores, Alfons Llorenç em va el sistema, no és una cosa d’ara. Al PSOE ens vam preguntar: ¿Per què hem d’enaconsellar bé i vaig buscar una bona van començar a molestar-li aquestes inigolir-nos aquesta mena de notícies que advocada laboralista. Afortunadament, ciatives perquè ens recordaven a tots que ens amaguen la realitat? ¿Per què no fem vaig guanyar el judici i, a partir d’alesels socialistes havien traït els valencians nosaltres un mitjà de comunicació on, hores, vaig marcar un precedent, peri el PP mai no ha cregut en el nostre país. com a mínim, puguem expressar les noquè encara no s’havia donat cap cas Només pensen en tirar mà a la butxaca tícies des de la nostra manera de veure semblant. Jo me la vaig jugar i, afortui en fer-se rics ells i les seues amistats. el món? Vam començar el Pica’m i s’hi nadament, amb aquesta jurispridència, Crec que mai ningú al País Valenvan afegir molts col·laboradors. Va estar a tots els qui els va passar el mateix que cià ha apostat seriosament pels mitjans bé mentre va durar. Ho vam passar molt a mi els van haver d’indemnitzar quan de comunicació. Ací no hi ha hagut cap bé, però va arribar un moment en què van ser despatxats.

Tona Català va nàixer a Biar el 1964. És periodista i ha treballat en TV3, el setmanari El Temps, la revista digital Píca’m, Ràdio 9, Canal 9 i en diverses productores de televisió. Ara porta l’àrea de comunicació de la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluís Blasco. El Col·lectiu Serrella ha pensat en ella per a conduïr una taula d’experts en mitjans de comunicació amb motiu de l’aniversari de la revista. Per això volem aprofitar l’ocasió i preguntar-li per l’estat actual de la professió periodística.

«Canal 9 era un joguet polític en mans del PSOE que es va agreujar en arribar el PP»

Febrer 2012

Barcella | 9

Barcella | 10

TC © 2012

tots teniem més feina que la que podiem dedicar al Pica’m i vam haver de tancar.

– Sabem que coneixes bé el cas de Barcella. Hem complit quinze anys perquè molta gent comparteix un esperit molt fort de supervivència cultural.

– Tot funciona així. Les coses que van endavant és perquè darrere seu hi ha persones que es creuen el que fan. Desapareix el sentiment de pèrdua de temps i de diners, perquè és una cosa que t’agrada fer. Si no existira Barcella, el sentiment de desert cultural que tenim encara seria més gran. No ens podem quedar aturats i hem de seguir fent coses malgrat les dificultats.

– El Col·lectiu Serrella t’ha convidat de nou a conduir una taula redona d’experts en mitjans de comunicació. Ho vas fer en el 5é aniversari de la revista i ara repeteixes quan es celebren els quinze anys. ¿Creus que serà possible transmetre un missatge d’optimisme?

– Per descomptat, però a més a més, per una cosa que tinc molt clara. Fa temps que tothom parla que la comunicació ha de ser global des d’allò local. I és cert. ¿Per què ha fracassat la TDT? Pot funcionar un canal temàtic sobre cuina, però la TDT generalista està abocada al fracàs, perquè si vols informar-te del que passa al món poses la BBC o Al Jazeera.

Hi ha uns jovenets que estan fent Pedra, paper o tisora, un noticiari on t’assabentes de tot el que passa a la ciutat de València. I tant de bo acaben fent un projecte més de país. Al carrer està manifestant-se molta gent tots els dies, des dels empleats de l’EMT fins als treballadors de la neteja i això no ho veuràs ni al Levante ni a El País i, per descomptat, mai a Canal 9. I jo al final vull saber què està passant a la meua ciutat i a la meua comarca.

– ¿No creus que eixa lluita és la de David contra Goliat on els grans mitjans acaben bevent-se la partida?

– La cosa està canviant i ara la gent veu la televisió quan li ve de gust. I ho fa amb aparells mòbils. Tot el que hem vist fins ara té data de caducitat.

Això que pensàvem que no s’acabaria mai, desapareixerà. Quedaran només les coses autèntiques i la gent voldrà comprar-se la revista que realment vol en paper o en un format audiovisual.

La premsa de proximitat serà molt rellevant perquè la gent vol que parles d’ella. Pensa que Barcella parlava de la defensa del territori quan ací estavem

Tona Català en un moment de l’entrevista.

destruint-ho tot i la revista va resistir.

Així que crec que no sols Barcella continuarà, sinó que eixiran més propostes informatives semblants.

– Una proposta digital valenciana com L’informatiu ha tancat aquesta mateixa setmana ¿Quina pot haver estat la clau del seu fracàs?

«Poques revistes han tingut el privilegi de comptar amb col.laboradors com els que té Barcella» – La majoria d’empreses encara no estan acostumades a utilitzar internet com a suport publicitari de les seues marques. Però crec que L’informatiu ha fet fallida perquè no han sabut trobar el seu camí. Com a suport immediat de la notícia no ha servit, perquè ja està inventat el twiter per a estar informat al minut, i per a ser un mitjà de referència per l’opinió has de tindre columnistes molt bons. Aleshores has de buscar que el teu mitjà tinga un altre atractiu, com fer anàlisis rigoroses de l’actualitat. La qüestió és trobar el punt entre la immediatesa de la notícia, cosa que fan molt bé altres canals, i eixe treball periodístic en profunditat que costa diners. L’informatiu era un híbrid. Com que estem en època de canvi i experimentació, s’intenten fer nous productes, dels quals, molts no arriben enlloc.

– Hui dia, quan parlem de professió periodística acaba apareixent el problema de la precarietat.

– Perquè mai no s’ha apostat per aquest país. Mira el que ha passat amb el Banc de València i el finançament dels projectes del País Valencià i les seues infrastructures. ¿Com plantem ara cara a Madrid sense tindre cap mitjà de comunicació fort? Si existira aquesta estructura periodística podríem contar la història tal com nosaltres la veiem i no esperant que vinguen de fora a contar-t’ho ells.

Som una societat massa acostumada a fer cabotades dient a tot que sí i a acceptar el que ens diguen. La qualitat democràtica que tenim és ínfima. Amb una bona xarxa d’empreses periodístiques que hagueren fet la seua faena, potser no haguera estat possible la generació de tant de podriment com el del cas Emarsa, el cas Blasco… El problema és que els grans mitjans de comunicació han estat subsistint gràcies a la publicitat institucional.

– Barcella no haguera estat possible sense els seus col·laboradors. ¿Què opines d’aquest primer trajecte que hem recorregut al llarg de quinze anys?

– La trajectòria de la revista és impecable. S’han tractat una sèrie de temes que mai no hagueres vist publicats enlloc. Totes les qüestions que heu tractat han estat fonamentals per a la comarca i això vertebra el territori. Sense defugir la fidelitat a la llengua pròpia, una cosa que és la més moderna del món: poder parlar de tot el que vulgues en valencià.

Poques revistes han tingut el privilegi de comptar amb uns col·laboradors com els vostres, amb gent que va des de l’extrema esquerra fins a la gent més moderada.

Dis-me en aquests moments quina revista té un currículum valencianista, democràtic i de defensa del territori com el de Barcella i amb una imatge moderna com la que té. Barcella ha sabut unir moltes coses i ben prompte us vau avançar, perquè quan molta gent encara no sabia què era internet, vosaltres ja estaveu en la xarxa. Per això crec que el vostre projecte té un futur molt llarg. Quan algú és fidel al seu poble desperta interés entre els seus conciutadans. Sempre m’he sentit molt lligada al vostre projecte perquè és com som els valencians, innovador i fet per gent que no té por a res. Hem de sentir-nos orgullosos de tot el que hem fet els valencians i oblidar-nos de tota aquesta gent que ha intentat impedir que ens expressàrem tal i com som. ❦ Febrer 2012

Un defecte, vint-i-cinc raons i un compromís Dos anys després d’aquella primavera de 1986, any que s’iniciaren les Trobades d’Escoles Valencianes, al poble de Beniarrés es féu la primera del Comtat i l’Alcoià. Ha passat un quart de segle i l’escola valenciana encara continua celebrant-les ininterrompudament. Amb més o menys il·lusió, és veritat, però com diria la consellera d’Educació Maria José Català, alguns valencians «tenim el defecte de parlar valencià» I és que aquesta consellera, ni més ni menys que la d’Educació, en un acte de proclamació dels candidats a alcaldes del seu partit, el PP, va demanar disculpes per parlar en valencià. No em diran que no és un sarcasme, disbarat o simplement burrera valenciana posar una consellera d’Educació que públicament diga aquesta ximpleria. Sense cap mena de dubte que els sociolingüistes ens dirien que aquesta senyora és tot un exemple d’allò que es diu autoodi. Malament quan un poble acaba per demanar disculpes per parlar la seua llengua pròpia.

Aquest és el darrer pas per acabar sent destruït, assimilat.

Doncs sí, senyora Català, resulta que cada vegada en som més els valencians i valencianes que tenim «el defecte» de parlar en català. Sí, sí, català, com el seu primer cognom. I, a més de parlar-lo, cada any som capaços d’organitzar, malgrat el seu menyspreu i el de la seua Conselleria, una festa, una trobada on alumnes, professors, pares i mares i la població en general, la reivindiquen.

Una festa per cridar ben fort que tot és possible en valencià, i que enguany tenim, si més no, vint-i-cinc raons per a continuar celebrant-la, perquè...

1) ens sentim orgullosos de parlar-la.

2) és la llengua que ens han ensenyat els nostres pares. 3) és la pròpia del nostre país, el País València. 4) necessita el nostre suport, doncs està amenaçada. 5) no gaudeix dels mateixos drets que l’altra oficial, l’espanyol. 6) no té un Estat al seu costat que li done suport. 7) no compta amb ajudes institucionals, més bé al contrari. 8) té una gran mancança de mitjans de comunicació escrits i audiovisuals per promoure’s. 9) és una Febrer 2012

ST © 2012

Vicent Luna

La consellera d’Educació, María José Català.

llengua invisible a la justícia, a les forces d’ordre públic, a l’exèrcit, a la banca… 10) el nostre Govern persegueix i prohibeix mitjans, com ara TV3, que emeten en aquesta llengua. 11) la Conselleria d’Educació vol imposar el decret de plurilingüisme sense el consens de la

«És un sarcasme posar una consellera d’Educació que diga que té ‘el defecte’ de parlar en valencià»

interessa, un secessionisme lingüístic encobert. 18) no promouen el cinema en valencià. 19) Fer invisibles els escriptors valencians. 20) els nostres músics no poden competir per manca de suport. 21) no hi ha cap suport a l’etiquetatge en valencià. 22) no promouen cap relació cultural amb la resta dels Països Catalans. 23) volen derogar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). 24) no fan cap campanya per promoure el seu ús. 25) ens ruboritza que els nostres governants tinguen vergonya de parlar la llengua del poble i hagen venut la seua identitat per tindre a vessar el pessebre.

Per tot això, per totes aquestes vint-icinc raons, i moltes més, els valencians i valencianes, de l’Alcoià i el Comtat, que ens estimem la nostra llengua, que no ens hem begut l’enteniment, que no hem venut la nostra identitat, que no anem per la vida humiliant-nos i que, en definitiva, no tenim cap vergonya de parlar-la i escriure-la, tenim un compromís amb la nostra llengua. I aquest dissabte 2 de juny ens hi tornarem a trobar a Alcoi per celebrar vint-i-cinc anys de Trobades. I ho fem perquè sabem que la nostra llengua ho necessita, perquè tot allò que no fem nosaltres per dignificar-la i promoure el seu ús, els altres ho faran en contra. I quan parlem dels altres ens hi referim a gent com la Consellera d’Educació Maria José Català que, segons ella, parlar en valencià és «un defecte». ❦

comunitat educativa. 12) mai els governs populars s’han dignat a donar suport a les Trobades. 13) persegueixen i multen associacions i entitats cíviques que fomenten el seu ús. 14) no es garanteix el requisit lingüístic. 15) la Conselleria està frenant l’augment de l’ensenyament en valencià. 16) no fan cas de les denúncies lingüístiques del Síndic de Greuges.

17) el Govern valencià practica, quan li Barcella | 11

Ací, l’enemic Francesc Gisbert Les protestes socials dels últims mesos i la reacció irada dels poders fàctics evidencien un dels majors perills, en democràcia: la lluita desigual entre la consciència crítica dels ciutadans i la manipulació implacable dels grups de poder. Des de fa temps, intenten convéncer-nos que la situació econòmica és catastròfica, inevitable, com si fóra resultat d’una plaga bíblica. No de la degeneració especultiva del capitalisme financer, no de la gestió irresponsable, sovint, corrupta, d’una part dels nostres polítics… En tota crisi, cal buscar uns culpables. I els nostres governants s’han afanyat a trobar-los. ¿Qui és l’enemic? Qui qüestiona les directrius de l’ordre, polític i econòmic. Qui «pensa» i, en pensar, «opina» que un altre món és possible.

Per aconseguir imposar l’estat d’opinió, són útils una sèrie d’estratègies: la primera és persuadir-nos que el món està regit per lleis incomprensibles del mercat i de l’enginyeria financera. Ens han fet creure que els únics capaços d’entendre l’evolució de la crisi econòmica i de buscar solucions són els mateixos que han creat el problema: el Banc Mundial, el Fons Monetari i empreses com Moody’s, Fitch, Standard & Poor’s. Monstres amb capacitat per devorar l’economia de qualsevol país, en descobrir que genera més beneficis especular que invertir. Monstres que ordenen i avaluen, estats que obeeixen i apliquen la paraula «revelada»: emissió desbocada de deute públic, retallades en serveis bàsics, privatitzacions massives, reformes laborals salvatges, desaparició de l’estat del benestar…

La segona estratègia és criminalitzar els dissidents, aquells que cometen el delicte de «pensar», el crim de dir «no» i el sacrilegi «d’actuar». Els mitjans de comunicació afins al poder i al pensament neoliberal han posat en marxa una de les campanyes més dures i brutes de manipulació i desinformació de les últimes dècades. ¿L’obectiu? Fer-nos creure en el món del revés. Els partits d’esquerra són uns agitadors; els sindicats, una lacra letal i innecessària, una colla de malfaeners que viuen de subvencions multimilionàries, sense fer ni un brot; els empresaris, uns paternalistes que cuidaran dels treballadors sense importar-los la qüestió crematística; els funcionaris (bombers, sanitaris, docents, policies, administratius…), uns privilegiats que sagnen les arques públiques, cal dur-los a la guillotina; els professors, lluny de formar les generacions futures, manipulen la innocència infantil, criden a la revolta, inciten els joves a desafiar la llei i les forces de l’autoritat. I els estudiants i les famílies, sobretot, de l’escola pública, de menor capacitat intel·lectual i escàs rigor moral, són tan mal·leables, tan irresponsables… Cauen en la trampa i acudeixen en massa a les manifestacions per provocar la policia, incendiar contenidors, saquejar tendes d’electrodomèstics i estendre la barbàrie. Davant l’abisme, davant l’amenaça de fractura dels grupuscles incontrolats, ¿quina és la solució de l’Ordre?

La tercera i última estratègia. Convéncer l’opinió pública que totes les conquistes socials, l’educació, la sanitat, les pensions, un lloc de treball digne… són un «regal», «un luxe», massa car per als temps que corren. I per tant, prescindibles. Pretenen fer-nos oblidar que l’Estat del benestar és un dret, pagat amb els nostres impostos, una conquista que aconseguírem amb moltes generacions de lluita. I com a dret i com a conquista, tenim el deure i l’obligació de defensar-lo. És hora de recordar, a joves i no tan joves: tot el que hem guanyat, tot allò que ens ha fet viure amb major «comoditat» i «benestar» que als nostres pares o avis, es pot perdre. I l’única forma d’evitar-ho, és actuar. ❦

«L’enemic és qui pensa i opina que un altre món és possible»

Barcella | 12

Arrop i talladetes Salvador Puerto Ser de poble i, més encara, viure en el poble, és un valor inqüestionable que ens ajuda a sentir eixes emocions que, a la fi, no és més que la vida: escoltar els sorolls de poble és una pràctica que cal posar en valor. Este mati u de juny les falcies amb els seus crits esfambrits recorrien els carrers del voltant de l’església, juntament amb la fresca agradable que un sent en eixir al carrer. És una de les emocions que espere amb ànsia durant l’hivern. Quan per fi arriba la primavera podem gaudir plenament de la natura de la Mariola. Però hi altres cants més domesticats que de ben menut he acollit al meu interior, com el cant del venedor d’un dolç arrelat als costums més vells del nostre país i que encara hui un bon home de Benigànim té com a feina: repartir aquesta llepolia arropada, espessa, dolça, negra i un poc amarga pels nostres carrers. És esplèndid escoltar el seu cant i, encara més, baixar al carrer i creuar unes paraules amb Vicent. Mentre li demane que em pose una mesureta, sempre li pregunte com fa l’arrop. I sempre, amb la paciència dels homes bons, m’ho conta tots els anys: amb carabassa, raïm, mel, figues seques i molt de bull. Jo crec que sempre es guarda per ell el secret de la composició final. Hui m’ha dit que fins l’any que ve ja no tornarà, que ara va a collir els albercocs. En anar-me’n, ell seguia el seu cant per fer vindre els clients i jo pensava quina forma té de guanyar-se la vida tan noble i, al mateix temps, tan intercomunicada amb els cicles de la natura. Com les falcies migra tots els anys als nostres pobles. Un ofici vell per a treballar i guanyar-se la vida sense ànims de fer-se ric, sense propòsit d’estafar ni robar ningú, difícil d’entendre en els temps que estem vivint, acostumades les nostres orelles a escoltar barbaritats de xifres astronòmiques que cobren els uns i els altres, usurers, banquers, jutges, polítics sense escrúpols. I damunt d’això, autoritaris, convençuts que d’ells emana la potestat de permetre o prohibir fer un ball popular a la Plaça Major. Aprengueu, aprengueu de l’amic Vicent, que ell, com les falcies, tornarà l’any que ve. Però a vosaltres, polítics autoritaris, ben prompte us faran fora. ❦

«Polítics autoritaris, aprengueu de Vicent de Benigànim»

Febrer 2012

Els Albero de Banyeres i una senyera de sant Jordi al Partenó d’Atenes Abel Soler

Ángel García Pinto © 2012

València era en el segle XIX una capital provinciana (una cosa com ara, però amb major solvència financera, i una coentor que es precedent directe de l’actual pijería) i comptava amb un ínfim nivell d’industrialització. Mentre a València la imatge historicista enaltida per la burgesia era la de la barraca i l’orxatera d’Alboraia, a Barcelona, una ciutat molt més industrialitzada i puixant, els mites del Romanticisme s’orientaren cap a la redescoberta dels almogàvers.

Per a la Renaixença catalana, l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó era un mite «estrictament català»; un mite a celebrar en profit d’un orgull nacional que ells tenien i tenen, i que nosaltres els valencians no tenim ni teníem. Per això trobareu desenes de llibres amb títols com ara «Els almogàvers catalans», quan en realitat molts d’ells eren aragonesos i vivien des de feia dues generacions al Regne de València. «Almogàver» és una veu derivada de l’àrab al-mugâwwir, «el devastador». S’aplicava a les colles de cristians que per compte propi penetraven en terra de musulmans per saquejar alqueries i endur-se captius i botí. El cronista empordanés Bernat Desclot els descriu molt gràficament: «…són unes gents que no viuen sinó d’armes, e no estan en ciutats ne viles, sinò en muntanyes e boscs; e guerrejen tots jorns ab sarraïns, e entren dins la terra dels sarraïns una jornada o dues, enlladroint e apresent, e en traen molts sarraïns preses e molt d’altre haver […].

E no porten mas una gonella o una camisa, sia estiu o hivern, molt curta; e en les cames unes calces ben estretes de cuir, e als peus bones avarques de cuir. E porten bon coltell e bona correja […]; e són catalans, e aragonesos e serrans.»1 Els cavallers aragonesos d’Albero, tan vinculats històricament a la Torre de la Font Bona i a la història de Banyeres de Mariola, dirigien colles d’almogàvers Febrer 2012

La Crònica de Ramon Muntaner va ser editada el segle XVI.

i participaren activament en la conquesta de València. El cavaller Ximén d’Albero, amb casa pairal a la ciutat d’Osca,2 participà en el setge de València (1237-1238) i fou recompensat per Jaume I amb un hort o «real» i una casa a la ciutat.3 A partir d’aleshores, mossén Albero acompanyà el rei en diversos desplaçaments; per exemple, a Perpinyà, el 1243. Participà poc després en el segon

«Els Albero, els únics cavallers a Banyeres, van edificar la Torre de la Font Bona» i definitiu setge de Xàtiva (primavera del 1244) i en el setge de Biar (primeria del 1245), on seria recompensat amb algunes terres a Banyeres. Recordem que aleshores l’alqueria de Banyeres s’anomenava Hammâm Biyâr, «les Banyeres de Biar». Sotmesa la nostra vall, passà amb Jaume I a la vall de Laguar, el 15 de març del 1245, des d’on el monarca pactà la rendició dels castells de la Marina. Pels anys 1245-1249 residí Ximén

d’Albero a València, i des d’allí vingué amb el rei Conqueridor per tal de fer front a la revolta d’al-Àzraq (1247).

Destacà la seua participació en el setge del Castell Vell de Llutxent, conclòs el dia de Sant Jordi, 23 d’abril del 1248.

Aquell dia el rei li féu donació de les alqueries de Micrién (a Montitxelvo) i Barx, i una casa a Xàtiva. Albero morí a València el 1249 i deixà en testament al seu escuder Gilabert l’heretat de la capital (casa i hort). La resta de béns foren per als fills.4 Quan morí Ximén, el seu fill Dieguello, menor d’edat, heretà Barx i Micrién. Vivia a Xàtiva amb sa mare5 i suposem que moriria pel 1300, moment en què Barx fou adquirit pels monjos del flamant monestir de Santa Maria de Valldigna.6 Micrién també es desvinculà dels Albero.7 Un possible fill fadristern de Ximén, el cavaller Garcia d’Albero, heretaria les terres que el pare posseïa a Banyeres i també a Albaida, on passà a residir8 i on morí poc després del 1298. El seu sepulcre es conservava a l’església d’Albaida, però desaparegué el 1936.9 Fill d’aquest Garcia i nét de Ximén I seria Ximén II d’Albero, que, com molts altres joves de la «Frontera de València», que així s’anomenaven les terres entre el Xúquer i la línia Biar-Busot, s’embarcaria en la conquesta de Sicília (1282) i en l’expedició a Constantinoble de la Companyia dels Almogàvers, dirigida pel mercenari italogermànic Rutger von Blum, conegut per catalans i valencians com a Roger de Flor. Com és ben sabut, aquest cap de la companyia fou assassinat a traïció pels grecs, cosa que provocà, en resposta, allò que la historiografia romàntica ha batejat com la «revenja catalana».

El 6 de juny del 1305, els guerrers de la Corona d’Aragó s’enfrontaren amb els soldats de l’Imperi Bizantí cridant «Per Sant Jordi!» i «Desperta ferre!» (ferre: espasa, d’on ve el cognom almogàver Barcella | 13

Ferre, tan comú a Bocairent i Banyeres).

Doncs bé, la victòria fou rotunda per als estrangers, que ocuparen la Grècia central i fundaren els Ducats d’Atenes i Neopàtria, amb cap i casal al Castell d’Atenes, és a dir, a l’Acròpoli (1310).

Molts d’aquells guerrers se’n tornaren amb el botí i amb les seues senyeres victorioses als llocs d’origen; alguns, en canvi, es quedaren a Grècia. Els almogàvers d’Alcoi, vassalls del sicilià Roger de Llúria, portarien llavors el culte a sant Jordi: la primera església dedicada a ell data del 1320 aproximadament.10 A Banyeres de Mariola, que aleshores era un castell fronterer i almogàver també,11 pot tenir un origen similar i simultani en el temps la devoció per sant Jordi. En la crònica de Ramon Muntaner diu que, en els preparatius de la batalla de Gal· lípoli, els almogàvers esgarraren les senyeres de l’emperador traïdor i en feren tres de noves: dues amb els quatre pals

de gules del casal d’Aragó i la tercera, amb l’efígie de sant Jordi, «e la senyera de sant Jordi comanam a n’Eximén d’Albero».12 Vol dir això que mossén Albero era un dels caps de l’almogaveria: un estrenu guerrer. Muntaner parla en primera persona, perquè ell també participà en la batalla abans de tornar a Occident i retirar-se a escriure a la seua alqueria de l’Horta de València, l’actual Xirivella.

Ximén (II) d’Albero, segurament, tornaria a Banyeres (a Albaida, ja no continua la saga), on la seua fama de «cavaller» el faria destacar entre la resta del veïnat.

Els Albero eren, en efecte, una família important de Banyeres en el segle XV: eren els únics cavallers i els responsables de l’edificació de la Torre de la Font Bona. Tanmateix, ignorem què fou d’ells durant el segle XIV. Tal vegada quan s’escriga una història medieval de Banyeres molt més detallada que la que fa pocs anys redactàrem en pla divulga-

tiu –Banyeres i Serrella en època medieval– puguem aportar alguna notícia sobre el particular. De moment, resulta curiós imaginar un banyerut hissant la senyera de sant Jordi dalt del frontó del Partenó, entre senyeres quadribarrades i escultures d’Atenea i Possidó: les que ara romanen exposades al British Museum de Londres.

Com haureu observat, algunes d’aquestes deduccions cauen encara en el terreny de la hipòtesi o de la suposició. Seria interessant que, si hi ha algun medievalista llicenciat i competent a Banyeres de Mariola, fera recerca als arxius d’Alcoi, Cocentaina, Bocairent, la Corona d’Aragó, etc., a fi d’anar perfilant el que podria ser una de les aventures o anècdotes més curioses de la història de la vila; molt més interessant encara, per tal com la devoció a sant Jordi Màrtir és un tret identitari bàsic de la personalitat banyerina. ❦

Citat per SOLDEVILA, Ferran, Els almogàvers, col·l. «Episodis de la Història», Rafael Dalmau, Barcelona, 1994 (1a, Barcino, Barcelona, 1952).

2 SOLDEVILA, Ferran (ed.), Les quatre grans cròniques, Selecta, Barcelona, 1983 (2a, 1a en 1971), p. 8, 198 i 1098.

3 MIRET SANS, Joaquim, Itinerario de Jaime I “el Conquistador”, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1918, p. 131.

4 Ibidem, p. 161, 170-171, 178, 197 i 319.

5 La mare deu ser Margarida d’Albero, la dama que instituí en l’altar major de la Seu de Xàtiva un benifet o capellania de la Mare de Déu dels Àngels. El patronat l’heretarien en el segle XIV els

Despuig. Vid. Arxiu de la Col·legiata de Xàtiva, Pergamí XVI/1, Xàtiva, 19 de desembre 1545.

6 GARCIA-OLIVER, Ferran, Barx, el nom d’un poble de la Safor, dins Miscel·lania Perles Martí, CEIC Alfons el Vell – Ajuntament de Gandia, Gandia, 1996, p. 125-148.

7 SOLER, Abel, Terrateig. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Terrateig, 2012 (en premsa).

8 ARV, Fons notarial, Protocols de notari desconegut, núm. 11.179, f. 31-32.

9 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia (vol. 2), dins CARRERAS CANDI, F. (dir.),

Geografía general del Reino de Valencia, Alberto Martín ed., Madrid, 1925, p. 18.

10 TORRÓ ABAD, Josep, La formació d’un espai feudal. Alcoi de 1245 a 1305, col·l. «Història Local», Diputació de València, València, 1992. FERRAGUD DOMINGO, Carmel, El naixement d’una vila medieval valenciana. Cocentaina, 1245-1304, Universitat de València, 2003, p. 41.

11 SOLER, Abel, Banyeres y Serrella en época medieval, La Solaneta, Banyeres de Mariola, 2003.

12 SOLDEVILA, F. (ed.), Les quatre grans cròniques…, p. 861.

1

Barcella | 14

Febrer 2012

Alfons Roig (1903-1987) Jordi Bort

ST © 2012

El passat mes de maig s’acompliren 25 anys de la mort del capellà valencià Alfons Roig i Izquierdo, que va ser escriptor, crític d’art i un gran apassionat dels nous corrents artístics dels anys cinquanta i seixanta.

Nascut a Bétera l’any 1903, Alfons Roig va estudiar a Astorga i va ser ordenat capellà el 1926. Llicenciat en Arqueologia Cristiana per l’Institut Pontifici de Roma (1946-1948) va ampliar estudis a París, on conegué els artistes de més renom del seu temps. Fou rector de les parròquies de Pinet i de Sant Joan de Ribera de València i, a part de la seua tasca pastoral, fou professor a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València i al Seminari Metropolità de Montcada, on impartí les assignatures d’Arquitectura Cristiana, Història de l’Art i Estètica.

Parlant de la formació artística dels seminaristes i dels sacerdots, Alfons Roig recomanava eixir de casa i llançar-se, de vegades, a penosos i llargs viatges ja que, segons ell, ni els llibres ni les lliçons del professor, ni les fotografies, per perfectes que siguen, ens dispensen de la visió directa dels monuments. Per a Alfons Roig, les coses de Déu havien de respondre a les aspiracions dels creients del temps actuals, resumides en les directives de l’episcopat alemany: ardent desig de vida comunitària, ànsia d’una claredat lluminosa, ardent desig de tranquil·litat i pau, amor a l’essencial.

Fill adoptiu de Llutxent, del 1969 fins a la seua mort el 1987, va viure a l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació.

En parlar de l’art a l’Església, Alfons Roig destacava la importància del cardenal Lercaro, que lliure de prejudicis, intel·ligent, reflexiu i d’ànim intrèpid, va ser des del principi, partidari decidit i entusiasta de la litúrgia popular, que va estimular i assajar a la seua diòcesi, fins al punt de Febrer 2012

Vicent Andrés Estellés i, a la dreta, Alfons Roig.

ser considerada la més avançada en el moviment litúrgic.

En el discurs d’obertura de l’any acadèmic del Seminari Metropolità de València el 2 de setembre de 1964, Alfons Roig va dubtar si parlar de les nombroses cúpules que retallen el nostre cel pur, de les influències que ha tingut l’Orient cristià en les manifestacions del culte al País Valencià, de la capella

«Roig afirmava que en arquitectura no hi ha unes formes essencialment paganes o cristianes» del Patriarca, exemplar únic de l’estil de la Contrareforma, o bé de de les capelles de la comunió, molt nombroses en la diòcesi. Finalment Roig, «malgrat l’encís que desvetlen en mi aquests temes», va decidir tractar d’un assumpte actual: el diàleg de l’Església amb el Món Modern de l’Arquitectura.

Amb aquest motiu, Alfons Roig evocava el discurs de coronació de Pau VI, quan el papa Montini digué: «Més enllà de les fronteres del cristianisme,

hi ha un altre diàleg en el qual l’Església està compromesa avui: el diàleg amb el món modern». Alfons Roig reconeixia que, malgrat les bones intencions, encara no s’ha produït la integració del món de l’art modern en l’àmbit de l’Església, tot i que el diàleg amb el món modern de l’arquitectura, s’ha desenvolupat en termes de major comprensió.

Roig va tractar en aquest discurs, de les característiques de la nova arquitectura, que subratllen certs valors humans. Per a Roig, l’esforç i el resultat de l’arquitectura moderna a favor de l’home, són dignes del major elogi cristià. I posava com a exemple el mateix Gaudí, que no desdenyà ocupar-se en el projecte d’un barri obrer, amb la il·lusió semblant a la que posà en el temple de la Sagrada Família.

Fent-se ressò de Le Corbusier, per a Roig, l’edifici com a arquitectura naix del cor, ja que l’arquitectura és un acte d’amor al proïsme. Roig tractava també d’aquells elements que constitueixen pròpiament la naturalesa i l’essència de l’arquitectura moderna: el ferro, l’acer, l’alumini, el vidre i el ciment.

Alfons Roig defesava uns edificis amb un funcionament integral, que puguen satisfer no sols les necessitats físiques, materials, utilitàries i pràctiques de l’home, sinó també les psicològiques, les morals i les religioses.

Roig acabava el seu discurs defensant el fet que no hi ha unes formes essencialment materialistes, o paganes o cristianes, ja que les formes són lògiques o no, pures o no, belles o no i res més. L’arquitecte per a Alfons Roig, havia de ser lliure de triar formes creades primitivament per a edificis civils, per tal que després les purifique, les eleve i les integre en un conjunt sagrat.

Tant de bo que la memòria d’Alfons Roig faça fructífer i fecund el diàleg de l’Església amb el món modern. ❦ Barcella | 15

El canonge Roc Chabàs Gràcies a l’amic Juanjo Enrique y Tarancón –que fa dos anys va portar a Montserrat cinc grossos arxivadors amb la documentació del cardenal de Borriana– he pogut consultar la conferència que Tarancon va fer a Dénia el 6 de maig del 1994, amb motiu del 150è aniversari del naixement del canonge Roc Chabàs.

El cardenal Tarancón, tot i que ja estava greu (va morir mig any després d’aquesta conferència) va voler fer-se present en aquest homenatge que Dénia tributava al seu fill més il·lustre.

En la conferència, Tarancón argumentava la seua presència en aquests termes: «Com a valencià no podia faltar a aquest acte, un homenatge a un capellà que va saber fer dels seus treballs i investigacions una base ferma de la seua fe». I afegia encara: «El fet que l’homenatge es faça a un capellà, canonge de la Seu de València, ha estat una raó més per acceptar la vostra invitació».

Va ser Manuel Bas Carbonell –que havia estat vicepresident del Consell Valencià de Cultura– qui va fer possible la presència de Tarancón en la inauguració dels actes de l’Any Roc Chabàs. Com diu Manuel Bas en el llibre Tarancón. Miscel·lània d’un cardenal, «com a comissari de l’homenatge, vaig considerar que no hi havia ningú com el cardenal Tarancón, per inaugurar aquell esdeveniment».

El cardenal Tarancón començava la seua conferència, afirmant que «el Dr. Chabàs no és només una glòria local. És un valencià que mereix la consideració, el respecte i l’admiració de tots els qui formem part d’aquesta Comunitat».

Tarancón recordava que ell va entrar en relació amb l’obra històrica del Dr. Chabàs, en la segona meitat dels anys vint. Concretament, el cardenal Tarancón deia que, el 1927, a la Universitat Pontifícia de València, se’ns presentava el Dr. Chabàs com el capellà que havia iniciat amb rigor científic els estudis d’història i era considerat el patriarca dels capellans. Va ser D. Elies Olmos qui publicà la bibliografia del M. Iltre. Sr. D. Roque Chabás y LloBarcella | 16

ST © 2012

Josep Miquel Bausset

Roc Chabàs Llorens (1844-1912).

renç, Canónigo Archivero de la Basílica Metropolitana de Valencia, obra que va obtindre el premi del Centre de Cultura Valenciana en els Jochs Florals de 1949. Per això, segons Tarancón, els estudiants de la Universitat consideràven el Dr. Chabàs, com un personatge eminent en el camp de la història.

Una obra fonamental del Dr. Chabàs va ser El Archivo (1886-1893) en set

«L’edició crítica de l’Espill de Jaume Roig que va fer Chabàs és una obra fonamental» volums, del qual Chabàs era director, redactor i, fins i tot, caixista de textos grecs, àrabs i hebreus, com afirma Lorenzo Abad, en una antologia del Dr. Chabàs. Tarancon afirmava que Roc Chabàs va ser el primer historiador de València que va refutar, avalat pels seus innombrables estudis, les falses teories dels nostres cronicons.

L’obra La Història de Dénia, segons Tarancón, és la que manifesta clara-

ment el seu rigor científic, degut a una investigació pacient i metòdica. El cardenal Tarancón feia referència també a la publicació de l’Spill o Llibre de les dones de Jaume Roig, en edició crítica, una de les seues obres més importants i que li ha donat una justificada fama d’investigador. Roc Chabàs, com deia Tarancón, creia que el llibre de Jaume Roig, des dels temps dels Borja, estava al Vaticà i per això Chabàs es traslladà a Roma per a estudiar els manuscrits que allà es conservaven. Després recollí les diverses edicions que s’havien publicat a València i a Barcelona, i així publicà l’edició crítica. Aquesta edició crítica de l’Espill, fou qualificada per Menéndez y Pelayo com la publicació més important que fins avui s’ha fet d’un text poètic català.

Roc Chabàs, nascut a Dénia el 9 de maig de 1844, començà de menut a estudiar llatí, per tal de poder entrar al Seminari de València. El seminarista Chabàs, en el temps de vacances, ja visitava i s’interessava pels documents de l’Arxiu de Dénia, dels qual treia la pols.

Així, amb el temps, Chabàs va compaginar les dues vocacions: capellà i investigador, ja que de canonge arxiver de la Seu de València, podia ser fidel al sacerdoci i dedicar-se plenament a l’estudi i a la investigació com un servei sacerdotal a l’Església.

Tarancón recordava també que Chabàs va traduir el llibre Lahors de la Verge Maria i publicà un estudi sobre els sermons valencians de Sant Vicent Ferrer i un altre sobre el Misteri d’Elx. La conferència de Tarancón acabava afirmant el següent: «Per a mi ha estat una gran satisfacció, com a valencià i bisbe, haver pogut contribuir a l’homenatge que li dedica la seua ciutat natal».

Roc Chabàs, que va ser un estudiós de l’arqueologia, geografia històrica i història antiga, obrí al segle XIX, un camí nou en la investigació arxivística valenciana. Tant de bo que el record del Dr. Chabàs en el centenari de la seua mort, encoratge l’Església valenciana a reconciliar-se amb la cultura i la llengua del nostre país. ❦ Febrer 2012

Torna Dani Miquel amb més Musiqueries Marga Castellano Si vau tenir la sort d’assaborir el primer treball de Dani Miquel, Musiqueries, ara no us podeu perdre aquest segon recull de cançons, contes, jocs de paraules i endevinalles que donen compte d’una cultura i una identitat amb unes arrels ben fermes.

I és que totes les societats tenen una literatura pròpia que serveix per a entendre la particular forma en què funciona el món. Les cançons, les llegendes, els personatges populars, els jocs o les històries ajuden a transmetre una cosmovisió determinada, i és així com aprenem a interrelacionar l’experiència de vida amb l’experiència cultural fixada per la paraula. Aquesta és la manera més natural com aprenem una llengua i, amb ella, tot un codi per entendre el nostre voltant. Dani Miquel, el cantacançons, ajuda cada dia en aquesta complicada tasca de fer visible unes tradicions i una forma de vida particular i, el que és més difícil, apropar-ho als més menuts.

La biografia d’aquest alquimista musical té uns inicis ben diversos i eclèctics. El primer instrument que va caure a les seues mans va ser la dolçaina i amb ella va descobrir les tradicions valencianes, els balls, les despertades, les cucanyes, els pobles… Això el va dur a aprofundir en la història de la nostra terra i, indagant, indagant, va topar amb un instrument de trobador: la viola de roda. Si bé els seus orígens estan relacionats amb la professió de mestre de dolçaina al Conservatori Josep Iturbi de València, l’interés per tot tipus d’instruments amb què la nostra societat ha fet música al llarg dels segles, l’han fet formar part de grups tan interessats per l’etnografia musical Febrer 2012

com ara Sonadors de la Guaita o Aljub.

També va formar part de Rodamons Teatre i, fruit de l’experiència a les fires medievals amb aquest darrer grup, en formà un altre dedicat a treure de l’oblit cançons i romanços i fer-ne de nous: Trencaclosques.

«Dani Miquel fa visible unes tradicions i una forma de vida particular» Al llarg del seu viatge musical, Dani ha participat en l’enregistrament de diferents treballs, com ara Confluències (2001), L’Alcúdia 1252 (2002), Guaita i balla (2003) o Un camí d’històries (2004). El viatge per les nostres terres i el descobriment de sons, músics, agru-

pacions i instruments el va animar el 2007 a enregistrar el seu primer treball en solitari, Triquiliso, per al qual va comptar amb la col· laboració de músics com Rafa Solves, Ximo Caffarena, Vicent Millo o Josep Alcover, entre d’altres, i on barreja instruments ben coneguts amb d’altres d’exòtics, com el didgeridoo, el txalumeau o el cromorn.

Amb l’editorial Bullent ha publicat Cançons de l’oratge i El tio Pep se’n va a Muro, dins la col·lecció «Contem i Cantem». També ha treballat com a compositor de música d’espectacles, com ara Peus, d’Engrata Teatre, El museu del temps i Artefactes, d’Albena Teatre i Calcetins perduts, de l’Horta Teatre. Tot i la diversitat de treballs, Miquel sempre ha mantingut com a punt de trobada un interés perquè els solcs de la nostra cultura queden ben definits i perquè no oblidem els valors que ens defineixen i ens configuren com a poble. Un interés que barreja la recuperació dels instruments i els sons més nostrats amb d’altres sons d’altres pobles i cultures que, per lluny que puguen estar geogràficament, interaccionen avui en dia entre nosaltres.

Però, al llarg del camí, Miquel se n’adona que els xiquets i xiquetes valencians ja no coneixen cançons com «Tinc una caseta que no té trespol» ni «Pere de la mel», i és així que s’endinsa en un gran projecte: recollir i cantar aquestes cançons als nostres menuts.

D’aquesta manera naix el personatge del Cantacançons i així sorgeix, el novembre de 2010 el llibredisc Musiqueries. Amb les exquisides il·lustracions de Joanra Estellés, Miquel restaura i torna a donar vida a cançons ben conegudes com ara «Pobre músic», «El Micalet de Barcella | 17

Dani Miquel © 2012

ges que, durant segles, han espantat els més de contes, endevinalles, cançons la seu» o «Dalt d’un pi» i, a més, innostres infants. Però, si hi ha una cançó de repiny, embarbussaments i d’altres clou composicions pròpies, com ara el esperançadora i amb un missatge imjocs lingüístics que faran que els més gran èxit entre els infants «La princesa portantíssim de ratolina». Assefutur, aquesta és gura l’autor que «Parla valencià»; allò que intenta, la lletra i la meloquan recupera les dia s’hi barregen cançons tradiciper tal d’erigir-se onals és evolucicom tot un himonar-les, perquè ne per fer visiaixò de cantar ble la necessitat, «ja cau aigua i pràcticament la el carrer s’omple urgència d’identide fang» ja no és ficar-nos amb la del tot cert: avui nostra llengua i en dia ja quasi ni no maltractar-la a plou, ni els carfavor de cap altra. rers tenen terra.

El cantacanPoc més d’un any çons està convenha tardat a tornar çut que la cançó a fer-nos cantar agrada, però ini ballar amb la sisteix que allò nova proposta, que més li agramés Musiqueries: daria és que es al febrer de 2012 parlara valencià s’enregistrava el amb la dignitat disc al teatre La Des de fa anys, Dani Miquel apropa als més menuts la seua particular cosmovisió. que es mereix, pel Clau, de l’Alcúdia plaer de parlar-lo, i el 13 d’abril es i que es fes amb tota naturalitat. presentava aquest treball a la Casa de la Com veiem, Dani Miquel ompli un Cultura del mateix poble. buit necessari en qualsevol cultura: la La primera posada en escena de més de transmissor d’uns valors, una llenMusiqueries va resultar d’allò més llugua i unes tradicions que mai no hem ïdora: músics de la banda del poble, d’oblidar i que hem de treballar perquè escenografia a càrrec de Disparatario, els futurs ciutadans coneguen. L’obra una projecció visual ben cuidada a càrmés Musiqueries la podreu trobar, com rec del mateix dissenyador del llibre i, hem dit adés, a l’editorial Andana i, a sobretot, un públic entregadíssim i amb Dani Miquel, a les diferents actuacions ganes de passar-s’ho bé. Aquest segon que fa tot al llarg del nostre país. No treball inclou també cançons ben comenuts s’engresquen, aprenguen i gaudeixeu d’anar-hi, us farà riure, somidisquen. Amb les cançons «Jo sóc el teu negudes, com ara «La xata merenguear, imaginar, recordar, aprendre… i us Toni» i «Marieta, Marieta» s’ha fet tota ra», «Un sabater de Picanya» o «Serra obrirà una finestra a la normalitat d’un una recerca en el món de l’imaginari de Mariola», tot un homenatge al gran país que volem valencià. ❦ valencià, per tal de trobar els personatcantacancons valencià, Paco Muñoz, a

«Dani Miquel us obrirà una finestra a la normalitat d’un país que volem valencià»

Barcella | 18

Febrer 2012

Llegenda 2012: reviure emocions, renovar l’entusiasme Jordi Garcia «Nos pasamos la vida empezando. Despertamos, nos ponemos en pie. Es otra oportunidad. Lo que nos anima en esta tesitura no es sólo la voluntad de ser nuevos, lo que no estaría mal, cuanto la de ser de nuevo. ‘De nuevo’ quiere decir ‘también una vez más’, ‘otra vez’. Sin duda esto hace preciso una efectiva innovación, y no sólo para recrear experiencias ya vividas, sino para recrearnos a nosotros mismos.» (Palabras a mano, Ángel Gabilondo, Seix Barral, 2010).

L’Associació de la Llegenda fem nostres les paraules d’Ángel Gabilondo, darrer ministre d’Educació. Des del setembre passat hem tornat a començar, és la vocació cultural básica per la qual vam nàixer l’any 2000: passar-nos la vida començant. Una vocació que compartim amb totes les colles de gent que fan possible una cultura viva, on tradicions i innovació van de la mà. On les noves generacions fan paleses les seues aportacions com ara la revista Barcella que celebra el seu 15 aniversari, que ve a fer rodar, de nou, la clau d’arranc perquè el projecte es pose en marxa una vegada més. Volem que La llegenda es desperte, siga de nou i, amb ella, com diuen les paraules, «recreem experiències viscudes» i, sobre tot, ens recreem nosaltres mateixos.

La representació de La llegenda ha estat un projecte de teatre popular i comunitari que ha anat creixent i enriquint-se a cada nova funció. S’ha convertit en un espectacle de gran envergadura. Actuen al voltant de dues-centes persones, amb el suport important d’un equip de tècnics responsables de l’escenografia, so i il· luminació. Participen entitats locals com les dues bandes de música del poble, les colles de dolçainers i la colla de dimonis La Quarantamaula que són els encarregats de conduir el drac, una espectacular titella articulada. A més, l’Ajuntament dóna el seu suport assumint gran part del seu alt cost econòmic i donant les facilitats des de diferents regidories perquè l’espai públic del parc es convertisca en un teatre amb totes les garanties. El parc municipal de Vil·la Rosario és un dels components més bells de l’obra. Al parc s’han trencat les limitacions d’un esFebrer 2012

cenari convencional i s’intervé sobre tot ell convertint-lo en un espai escènic que acull una proposta escenogràfica arriscada i complexa. Les diferents rampes ajuden perquè el joc escènic funcione d’una manera fluïda i sorprenent entre les diferents altures, per tanta gent com hi actua.

El dinamisme de l’obra fa que l’acció pas-

«Enguany estrenem els espardenyers i els papereres, molt lligats a Banyeres» se d’un punt a un altre fent protagonistes ara els uns, ara els altres, i es done pas als elements sorpresius. L’espectador es queda atrapat amb una posada en escena d’aquestes característiques, i qui actua es mou envoltat d’un espai escènic tan potent i bonic que li fa viure intensament

la història, segrestat indefugiblement per aquest espai natural.

Un altre component important és la dimensió comunitària de la representació. Persones de totes les edats, des de bebés fins a persones de més de huitanta anys participen al llarg de totes les edicions. Cada vegada més s’hi afigen famílies senceres que donen major credibilitat a la acció d’un poble medieval distribuït en gremis (enguany estrenem els espardenyers i els paperers, oficis lligats al poble de Banyeres) i és tota una experiència entranyable per als components de les famílies fer teatre junts. I la joventut del poble representada en sant Jordi, la princesa i les donzelles (i donzells, una altra novetat d’enguany!), que cada any són triats en un casting entre la joventut banyeruda. Cal destacar també la colla d’homes i dones voluntàries que aglutina més gent en altres aspectes del muntatge; la difícil i costosa escenografia i altres qüestions tècniques, colla de dimonis, modistes, maquilladores i perruqueres i altres col· laboracions d’entitats i empreses.

A tot això, es pot afegir una direcció amb la qual, a banda de salvaguardar i potenciar aquesta important dimensió popular i comunitària es procura mantindré viu l’entusiasme per La llegenda any rere any amb propostes noves. La creativitat i la innovació són una aposta que caracteritza la meua manera d’entendre el teatre i la vida, i per tant són dos ingredients presents en la nostra llegenda. Entre tots els que hi participem intentem divertir, compartir mirades diverses de representar i entendre La llegenda de sant Jordi, reviure tradicions i crear propostes culturals noves, furgar en les emocions, sorprendre tot narrant una història secular compartida per molts països arreu del món…

No podeu deixar d’assistir, doncs, a la representació que acollirà Banyeres de Mariola el pròxim 14 de juliol, a les 23 hores, tot gaudint del mercat medieval instal·lat als carrers del centre històric del poble. Des d’aquesta nova edició de Barcella quedeu tots convidats a reviure una nit màgica amb La llegenda de sant Jordi, el drac i la princesa. ❦ Barcella | 19

Antonio Duato* Robatoris i encobriments Sangre, Francisco Asensi, ADG-N Libros, col·lecció «Relatos» València, 2012, 416 pàgs.

Fa uns mesos vaig saber que Paco Asensi tenia una novel·la per a la qual la seua agent literària, la prestigiosa oficina de Carmen Balcells, no aconseguia editorial en espanyol i que només havia assolit la seua publicació en polonés, en alemany i en romanés. L’explicació, potser, estava que en la trama quedava molt implicat l’Opus Dei en la seua obsessió per acaparar cada vegada més poder en l’Església i en la societat.

Encara que des de la nostra editorial menuda no ens véiem capacitats per a aconseguir la difusió que han tingut i es mereixen les obres de Paco –ell ha publicat en Plaza & Janés i altres editorials que tenen sempre les portes obertes de les principals llibreries i centres comercials–, em vaig interessar per conéixer el text i vaig començar a fer gestions amb els mitjans de distribució amb què podem comptar. Sense ser molt aficionat a les novel·les d’intriga, he de dir-vos que la novel·la em va arribar a captar totalment fins a necessitar llegir-la quasi d’una tirada.

Crec que és la millor que ell ha escrit i, per descomptat, molt millor que alguna semblant com El Codi da Vinci en la qual també ix l’Opus, però d’una manera molt lleugera i poc rigorosa. A mi, em va recordar més El pèndol de Foucault. Com Umberto Eco, tota la trama que Paco, amb extraordinari enginy i impressionant treball, construeix en les seues novel·les està rigorosament documentada i té aquest caràcter semiològic, al·legòric, del qual és la realitat de la societat d’avui que cerca sentit i respostes per camins equivocats.

Actualment puc anunciar-vos que en Barcella | 20

breus setmanes podreu gaudir tots de la seua lectura i formar-vos la vostra opinió. Estic segur que us agradarà i no pel que l’altra gent us haja dit. I que us en fareu propagandistes. I sobre la novel·la en si, poc puc contar-vos per a no spoilar (així anomenen els joves d’avui la «venjança de l’aposentador») la novel· la, un dels elements del qual especials és el suspens. El títol és senzillament Sangre, encara que es va dubtar si posar-ho o no en grec: aima, i amb el subtítol que apareix en la versió romanesa: El sagrat experiment de l’Opus Dei. El robatori de la relíquia de Sant Pantaleó, el Vaticà, l’Opus Dei (els seus membres i els seus exmembres), El Bosco del museu del Prado, les SS de Hitler, misteriosos assassinats… Tot això i molt més comprén aquest thriller. A qui els agrade submergir-se en trames i intrigues d’interés religiós, no quedaran defraudats. L’inspector Mazeres, un expert en sectes satàniques, és requerit amb urgència una calorosa nit del mes de juliol. S’acaba de perpetrar un robatori sacríleg al monestir madrileny de l’Encarnació. Així comença la novel·la. ¿Per què els lladres van triar aquest convent madrileny? ¿Per què van escollir, entre tantes peces valuoses, la relíquia que contenia la sang de sant Pantaleó? ¿Estaria vinculat aquest robatori a una secta nazi? ¿Qui era el mort? Les preguntes resultaran encara més apressants i enigmàtiques quan l’inspector Mazeres, inesperadament, siga apartat del cas. Intrigat, l’inspector decidirà continuar una investigació pel seu compte. En les seues perquisicions, tindrà la col·laboració de dos joves policies amics, amb el pare Méndez, capellà del monestir, i amb la seua amiga Paloma, bona coneixedora d’art. Mai va

poder imaginar Mazeres on el portaria la seua curiositat.

El lector descobrirà els misteriosos símbols que tanca El Jardí de les Delícies del Bosco, relacionats amb estranyes sectes religioses. A través dels ulls de la seua imaginació, baixarà als túnels del subsòl de París per on es desemboliquen no només els cataphiles.

L’autor utilitza les investigacions de l’inspector Mazeres per a desvetlar la influència de l’Opus Dei i els seus esforços sense escrúpols per arribar al poder polític i religiós. El llibre es fa una pregunta: ¿per què les autoritats eclesiàstiques encobreixen les seues tèrboles maquinacions? Cal dir que no és la fe cristiana la que està en el centre d’aquesta crítica, sinó certes organitzacions religioses corrompudes per l’ambició.

La novel·la, escrita de manera amena, dinàmica i suggeridora, està molt ben documentada; i la informació que subministra no ralenteix en cap moment l’acció sinó que obliga el lector a detenir la lectura i dedicar uns moments a la reflexió. És recomanable per als qui estimen els thrillers, per als qui no s’escandalitzen de les complexitats de la història de l’Església i per a aquells que aprecien la combinació de coneixement i entreteniment.

I per a acabar, una última observació: el lector farà bé en visitar els llocs web esmentats en la novel·la. Trobarà sorprenents testimoniatges d’antics membres de l’Opus Dei que li confirmaran, una vegada més, que la realitat supera la ficció. ❦

*Antonio Duato és teòleg, doctor en Ciències Polítiques i editor de la revista Iglesia Viva.

Febrer 2012

Bleda y Rosa. La representació del territori Clara Berenguer

Connectant amb els plantejaments formals i conceptuals de les fotografies dels alemanys Bernd i Hilla Becher, coneguts per les seues sèries d’imatges d’edificis industrials, Maria Bleda (Castelló, 1968) i José María Rosa (Albacete, 1970) representen la renovació de la fotografia documental.

Començaren a treballar junts durant els anys de formació a l’Escola d’Arts Aplicades i Disseny de València i, des del principi, la seua obra es presenta com la d’un autor únic.

Així, una gran part de les seues propostes artístiques es centren en els efectes del pas del temps en llocs que hui en dia, es troben deshabitats. En aquest sentit, Camps de futbol (1992-1995), el seu primer treball, recull una sèrie d’instantànies d’alguns camps abandonats amb d’altres que han canviat les seues funcions utilitàries. Aquest gust Febrer 2012

pels espais en desús es reprén, uns anys més tard, amb el conjunt Camps de batalla, una tasca molt més ambiciosa que segueixen desenvolupant actualment i que els portarà des dels territoris peninsulars fins a escenaris més llunyans d’Europa o, fins i tot, Amèrica.

El punt de partida d’aquesta última col·lecció d’imatges cal situar-lo en un quadre de la Batalla d’Almansa de manera que, prenent com a referència les pintures commemoratives de les lluites dels segles XVII i XVIII, la parella d’artistes ofereix tot un seguit de paisatges aliens a la seua pròpia història, en forma de díptic i acompanyats d’un títol en al·lusió a la contesa que va tenir lloc en cadascun d’aquests espais. Es tracta, per tant, d’una exhibició d’emplaçaments històrics que ara resten oblidats sota l’aura de la normalitat i la quotidianitat i que ens convida a reflexionar

sobre el pas del temps i l’efecte d’aquest sobre el territori des d’una perspectiva allunyada del seu passat heroic.

Sens dubte, el viatge, entés com un recorregut físic pels distints espais geogràfics, és el principi que caracteritza tota la seua producció i, aquest tret, es referma en Ciutats (1999-2000) on recullen els vestigis de ciutats antigues i Origen (2003-2008), una recopilació d’escenes que, des d’un punt de vista paleontològic, investiga sobre els denominadors comuns del paisatge en les distintes cultures.

Finalment, amb Arquitectures, el darrer treball de Bleda y Rosa, traslladen la seua atenció a l’observació dels elements constructius però sense desviar-se del seu propòsit primerenc d’evocar amb la fotografia una reflexió profunda sobre la relació que hi ha entre la memòria i l’espai. ❦ Barcella | 21

Teresa Colom Andorra la Vella, 1973

Xarxes, inquietuds i clics. ¿Hi pugem?

Elegia II

Anna Pascual

[...]

La desgràcia és l’oportunitat de quedar-se sense esperança; de seguir en la banda dels que busquen l’aplaudiment d’algú que interpreta que aplaudeix, veient-ho tot des de l’altre costat.

Abans de tenir la perspectiva de les seves conseqüències, la desgràcia, mesura els somriures just quan el lament no defineix ningú; aïlla les ganes de sobreviure destriant pors que no depenen d’ella.

No és qui no té història qui vol més dies, ni amb haver viscut la part humana n’hi ha prou.

Ara em fa por tenir tanta por de pensar, que creient que penso en mi, m’oblidi i no trobi temps per a escriure aquests versos menyspreant l’avui. […]

Elegies del final conegut Maçaners: Abadia, 2005

Barcella | 22

Quan Umberto Eco va escriure, al 1965, el seu conegut llibre Apocalíptics i integrats segurament no imaginava que paraules com ara Facebook, Twenty, Whatsapp, Blog, Twitter, Dropbox, Instagram o Skype no solament formarien part del nostre vocabulari habitual sinó que ens canviarien la nostra quotidianitat, independentment de si ens posicionem de manera condescendent o no amb l’immens món tecnològic.

Per a Eco, mentre que els apocalíptics eren aquelles persones que veien l’avenç tecnològic com a signe de decadència i catàstrofe, els integrats eren els optimistes que aprovaven tot allò que provinguera dels mitjans de comunicació o de les noves tecnologies, qualificant-ho cegament com a bo.

Ara bé, encara que Eco presentara aquesta dicotomia pensant en la televisió, la ràdio i la producció massiva de llibres i revistes, aquesta ens serveix igualment per als mitjans de comunicació més actuals, aquells que se sustenten gràcies a la xarxa més gran creada per l’ésser humà: internet.

Podem optar per creure que amb la cibercomunicació s’afebleixen les relacions personals, ens aïllem físicament els uns dels altres i tenim menys interacció amb el món real. Podem interpretar que la immensa quantitat d’informació circulant desvirtua els continguts i sobresatura una població que, moltes vegades, no té o temps o capacitat de destriar aquella més fiable. I, a més, podem pensar que s’ha instaurat la dictadura de la immediatesa, on la por a la desconnexió ens ha creat una dependència tecnològica que, de vegades, frega el patetisme, però que sents que et deixa fora del mercat (de molts mercats) si renuncies a ella.

O podem optar per creure que la constant connexió que ens permet la tecnologia potencia les relacions personals posant en contacte gent que no sempre pot compartir el mateix espai/ temps però que té interessos comuns, creant xarxes d’inquietuds i sensació de pertinença a grups. Podem entendre que la lliure circulació d’informació ajuda a fer el bot a la censura tradicional i als discursos del poder, diversificant els llocs on documentar-se. Podem interpretar també que aquest teixit en línia és una finestra oberta per on pot aguaitar-se la vessant més creativa i imaginativa de les persones, sense tants intermediaris, i amb un públic segut a la butaca vint-i-quatre hores. I, a més, podem pensar que, gràcies a la tecnologia, la nostra memòria ha aconseguit estiragassar-se i emmagatzemar digitalment tots aquells moments tan nostres com, a més a més ara, d’aquelles persones amb les qui vulguem compartir-los fent un sol grapat de clics.

Potser no es tracta de definir-se taxativament com a apocalíptics o integrats, perquè ja sabem de sobra que trobaríem la idoneïtat en l’equilibri, encara que irremeiablement hem de decidir entre pujar als trens o quedar-nos a l’andana veient-los passar.

Pugem, pugem als trens, però conduïm-los nosaltres. ❦

«Internet ha canviat la nostra quotidianitat»

Febrer 2012

PPCV © 2011

Alberto Fabra i Rita Barberá.

Jo treballe, tu estudies, ells malgasten. ¿Paguem tots?

No cal dir que un dels temes que preocupen la societat actual es l’atur. A Espanya hi ha al voltant de cinc milions dos-cents mil aturats, molts d’aquests residents al País Valencià. Aquests aturats són conseqüència de la crisi econòmica que vivim actualment. ¿Quines són les causes d’aquesta situació? A la Comunitat Valenciana en tenim a bastament. Els nostres polítics van començar malbaratant diners fent que la nostra terra fóra coneguda mundialment amb la signatura de contractes per a dur a terme grans events com ara la Fórmula 1, la Volvo Ocean’s Race, o la vinguda del Papa a la ciutat de València, entre altres. Aquests grans esdeveniments suposaren una gran despesa

econòmica per a tots els valencians no corresposta a les expectatives creades.

Un altre interés dels nostres polítics va ser la creació de grans infraestructures com ara la Ciutat de les Arts i les Ciències, que implica els pagaments multimilionaris dels seus projectes a Santiago Calatrava, tot i que després costen de trobar; la Ciutat de la Llum a Alacant, clausurada recentment sense haver-la aprofitat excessivament per al seu cost; la famosa Terra Mítica, que ha generat pèrdues des de la seua creació; o l’aeroport peatonal de Castelló, que ha suposat una despesa massa gran per a la seua posterior no utilització.

A banda de totes aquestes creacions, hi ha un altre factor que ha condicionat la situació actual: la corrupció. No cal explicar excessivament tots els casos degut a la seua rellevància durant aquests dies; el cas Gürtel, Brugal o el d’Urdangarín en són alguns exemples dels més esmentats.

Aquests fets ens han dut a patir un conjunt de fortes retallades de les prestacions socials que recauen sobre els més innocents d’aquest cas. Hi ha alguns centres educatius que han hagut de estalviar en llum i calefacció o fins i tot tancar degut al fet que el govern no els pagava el que devia. Han reduït el servei d’urgències en molts centres sanitaris públics. Han eliminat moltes beques i ajudes com la de la Llei de Dependència.

Han pujat una quantitat notable les taxes universitàries. Aquests exemples són una petita mostra del que han retallat i del que retallaran en un futur immediat.

Per tant, reflexionem un minut i pensem: jo treballe, tu estudies, ells malgasten… ¿Paguem tots? Realment, ¿paguen els qui han provocat la crisi? ❦

Després de trenta un mesos d’aventura, l’Informatiu es veu obligat a tancar en el seu actual format. La inexistent ajuda als mitjans en valencià, unida a la falta de suport tant d’anunciants com d’organitzacions socials, fan insostenible un projecte que, en canvi, sí que ha aconseguit una gran recepció per part del públic.

Quan el 30 de novembre de 2009 va eixir a la llum la primera edició de l’Informatiu ho va fer amb la convicció que en la societat valenciana, hi havia un públic interessat a llegir sobre la realitat que l’envolta des d’una concepció del món progressista, i que no li importaria fer-ho amb textos escrits majoritàriament en la seua llengua. Eixe pronòstic no estava equivocat, com avalen els doscents mil usuaris del passat 2011.

Descartada la publicitat institucional autonòmica (emprada pel Consell per a comprar o temperar els ànims dels grans mitjans), sí que es confiava en el suport de les entitats públiques i privades que fan gala de donar suport a l’ús del valencià. l’Informatiu no ha rebut ni un sol euro en dos anys i mig ni del govern central ni de cap govern autonòmic de l’àmbit lingüístic, ni directament per institucions interposades. l’Informatiu ha decidit acabar ací una aventura gratificant i que convida a pensar en el futur amb optimisme, perquè hi ha una part important de ciutadans que entén que una altra realitat —social i comunicativa— és possible.

Quan aquesta societat aconseguisca articular-se i dotar-se d’uns mecanismes entre els quals no poden faltar els mitjans de comunicació lliures, estarem més prop del canvi. ❦

Iván Ferre Juan Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

l’Informatiu, diari digital valencià

l’Informatiu abaixa la persiana

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella mitjançant l’abonament de tres números per 8 euros l’any NOM

COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC

OFICINA

NÚM. COMPTE

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL FIRMA [Envieu aquesta butlleta per correu ordinari a l’adreça postal: Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola]