__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 45 | FEBRER DE 2012 | ANY XVI | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

| 7 | Saqueig de les arques públiques | 8 | Un cadàver culpable | 9 | Una bossa Louis Vuitton és un regal habitual |10| L’anomalia valenciana |11| ¡Això ho pague jo! |12| Autoritat o autoritarisme |13| Entrevista a Francesc Gascó |15| Quinzé aniversari de Barcella |18| Dones jueves valentes |19| Chema Madoz: poesia visual |20| Activitats del Col·lectiu Serrella |22| Emily Dickinson | La voz dormida


Número 45 - febrer 2012 - any XVI Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | revista.barcella@gmail.com

Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere. Col∙laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Julie R. Enszer, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal∙lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Pep Pont, Roger Pons, Marisa Puerto, Josep Revert, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Majo Ripoll, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Antoni Rubio, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Toni Torregrossa Ximo Urenya, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó, Eduard J. Verger.

Barcella © 2002

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

posa l’AdminisSense quasi adoAniversari tració no són gens nar-nos-en, la remenyspreables i vista Barcella ha fan tornar arrere complert quinze més d’un projecte. anys de presència Si la revista s’ha als quioscs. Col· mantingut tant de laboradors, anuntemps al carrer ciants, lectors i sense que ningú subscriptors han de l’equip que la apostat per aquesta fa possible reba proposta informacap remuneració tiva modesta i alpel treball que fa hora compromesa El Col∙lectiu Serrella arreplegant el Premi Joan Valls i Jordà. és perquè existeix amb els pobles de una voluntat col· la Mariola. El fet lectiva molt forta de supervivència que Barcella haja buscat la diversicultural. Sense aquest afany per la tat d’opinió a través dels quasi dosresistència seria impossible ajuntar cents col·laboradors que han omplert tanta tenacitat en un projecte inforles seues pàgines no comporta que matiu d’aquestes característiques. haja volgut ser neutral en cap moA banda de totes les consideraciment. La seua línia editorial sempre ons que vulguem fer sobre el fenoha estat, de manera inequívoca, al men de les publicacions escrites vacostat dels valors democràtics, ecolencianes, el Col·lectiu Serrella creu lògics o de defensa de la identitat vaque hi ha motius més que suficients lenciana. Des de les pàgines de la reper a celebrar el quinzé aniversari vista no s’ha buscat convéncer ningú de la revista. El Col·lectiu vol que el sinó afegir més punts de vista sobre dissabte dia 9 de juny siga un dia de temes que només s’havien abordat festa ple d’activitats per a compartir des de les premisses de la foto fixa i amb tots els qui han tingut a veure sense possibilitat de rèplica. Des de alguna cosa amb la publicació, per l’equip de redacció desitjaríem que xicoteta que aquesta siga. El Col· iniciatives de premsa comarcal, en lectiu està orgullós de les persones valencià i arrelades al territori foren que ho han fet possible a base de molt més habituals del que hi ha hui constància, fermesa, esforç i dedicadia al País Valencià, però la realició. Va per tots ells. BARCELLA. ❦ tat és la que és i els entrebancs que

Rafa Payá Jo crec que açò de l’economia mundial s’ho apanyen entre quatre…

Entre tres... ¡Al quart ja l’han acomiadat!

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Barcella | 2

Febrer 2012


BD © 2012 L. Ferre © 2012

Solar de Banyeres on anava a fer-se l’aulari infantil.

La Generalitat no destina ni un cèntim per a la comarca El CEIP Alfonso Iniesta manté les mobilitzacions que va iniciar el 13 de gener.

El col·legi públic, l’institut i el centre de salut de Banyeres mantenen la campanya de protestes pels retalls del Consell El divendres 13 de gener, el col·lectiu de mestres i professors d’Educació Infantil i Primària, Secundària i Batxillerat de l’ensenyament públic de Banyeres de Mariola, van iniciar una sèrie d’accions de protesta per les retallades econòmiques anunciades pel Consell. Al col· legi Alfonso Iniesta es va decidir mostrar públicament el descontent a través d’una concentració de mestres davant les portes del recinte que es repeteix cada dijous i que es mantindrà fins que el Consell derogue la llei en qüestió. El claustre de professors de l’IES Professor Manuel Broseta va fer una assemblea on va decidir també iniciar un calendari de mobilitzacions. El 19 de gener van seguir les accions del professorat públic de Banyeres. A les portes de l’IES Professor Manuel Broseta es va fer una concentració de protesta de cinc minuts. El 3 de febrer, al voltant de seixanta treballadors del sector públic de l’ensenyament i la sanitat local, acompanyats per pares i mares d’alumnes, es van agrupar a la plaça de l’Ajuntament per exterioritzar-ne el descontent. Amb la lectura pública d’un manifest, els assistents van exigir «la depuració de responsabilitats i la devolució dels diners objecte de malversació». El 16 de febrer, els alumnes de l’IES Professor Manuel Broseta es van sumar a les protestes desplegant una pancarta amb el lema: «No a les retallades en Febrer 2012

educació! Alumnes de BAT en lluita pel nostre futur». Segons els alumnes, amb aquesta acció han volgut volgut comprometre’s amb aquesta causa que «també ens afecta directament, ja que, lluny de tractar-se només de retallades de sou per als professors, com alguns pretenen donar a entendre, s’estan adoptant mesures que suposen un deteriorament important del sistema educatiu i que repercuteixen directament en la nostra formació.» La jornada del dijous 23 de febrer es van tornar a fer aplecs a Banyeres de Mariola del personal docent i sanitari. Pel matí van haver concentracions de cinc minuts al CEIP Alfonso Iniesta i també a l’IES Professor Manuel Broseta, on els docents van tornar a proclamar el seu descontent. A les 6 de la vesprada, la concentració es va traslladar a la plaça de l’Ajuntament, on vora de setanta persones –docents, sanitaris, pares i altres veïns de Banyeres– van secundar la protesta. En aquesta ocasió es va llegir el manifest sindical unitari en el qual es denunciaven les conseqüències negatives del decret del Consell «que comporta una nova agressió al personal del sector públic i als serveis que es presten». El manifest llegit definia la mesura del Consell com «el major atac de la història al sector públic» amb el qual es pretén «estalviar més de mil milions d’euros a costa del desprestigi de l’educació i la sanitat i sense que es depuren responsabilitats pel balafiament de recursos». ❦

De l’anàlisi del capítol d’inversions de la Generalitat Valenciana a la comarca per al 2012 es desprèn que no es destina ni un cèntim per a actuacions noves a l’Alcoià i el Comtat i únicament preveu el pagament de cinc-cents seixanta mil euros per obres que ja estan acabades a Ibi i Onil. Tampoc no s’ha programat, com era previsible, cap quantitat per a la millora de la línia fèrria Xàtiva-Alcoi, a pesar que es va pactar invertir la meitat dels seixanta-cinc milions d’euros necessaris amb el Ministeri de Foment, fa més de dos anys. Les partides d’inversió en els diferents capítols de la Conselleria d’Infraestructures presenten un aspecte molt pobre per a aquestes comarques. De fet, per a Alcoi, Cocentaina, Muro, Banyeres i Castalla, les poblacions amb més habitants, no es contempla ni un cèntim de despesa per al pròxim any. A més, han desaparegut intervencions que estaven fins i tot licitades, com és el cas del centre de salut de Cocentaina, que es va concursar al gener i ha estat eliminat, després d’haver-se gestat el projecte al llarg de sis anys. El mateix ha succeït amb el de Castalla, però en aquest cas no estava programat encara. El nou col·legi Braçal, de Muro, ha de figurar en una partida genèrica. El document pressupostari no arreplega cap de les demandes que s’han efectuat durant els últims anys per part de les poblacions de la zona, com podria ser la reparació del pont de Sant Jordi d’Alcoi, que es va programar durant diversos anys, però que per al 2011 ja va ser rebutjada per la Generalitat, malgrat que s’havia previst una intervenció mínima. L’aulari infantil de Banyeres també desapareix dels pressupostos del 2012. ❦ Barcella | 3


Barcella © 2012

Barcella © 2012

Sergi Vanyó © 2010

Bocairent el dia de l’incendi del 2010.

Manuel Sanchis Guarner (1911-1981).

S’instal∙laran torres de quaranta metres d’alçada.

Els ajuntaments repoblaran la serra en inhibir-se el Consell

L’IEVA homenatja els autors Enric Valor i Sanchis Guarner

Naix a Beneixama un col·lectiu contra l’alta tensió

Els ajuntaments afectats per l’incendi de setembre de 2010, que va arrasar tres mil dues-centes hectàrees de bosc al costat de la serra de Mariola, han decidit començar a repoblar la zona afectada davant la inhibició que està mostrant la Conselleria de Medi ambient. Un estudi revela que hi ha hagut un índex molt baix de rebrots, per això Ontinyent, Albaida, Agullent, Benissoda, Bocairent, Agres i Alfafara han decidit emprendre una sèrie d’actuacions entre les quals destaca la dispersió de llavors amb avionetes. Els representants municipals van lamentar la «inexistent implicació» de Medi Ambient en els treballs de repoblació i recuperació de les serres. Lluny queden, van recordar, les promeses de plantació d’un milió d’arbres o les mesures urgents anunciades des del Consell. ❦

L’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA) va homenatjar enguany Enric Valor i Sanchis Guarner, amb ocasió del centenari dels seus naixements, per la seua especial relació amb els pobles de la Vall d’Albaida. Per això, l’IEVA ha organitzat tres jornades al llarg de l’any amb la col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de València, l’Associació Cultural La Nostra Terra, la Conselleria de Cultura i els ajuntaments d’Agullent i Ontinyent. Diferents especialistes en l’obra dels dos homenots i alguns escriptors de la comarca hi han col· laborat en les dues primeres jornades. La tercera jornada ha estat dedicada a la problemàtica que envolta l’edició de llibres al país en general i a la Vall d’Albaida en particular. ❦

Veïns de Beneixama han creat una plataforma contra la línia d’alta tensió que discorre pels termes de Villena, la Canyada, el Camp de Mirra i Beneixama. La línia parteix de la central termoeléctrica que Enerstar està construint al terme de Villena per arribar a la subestació elèctrica de Beneixama. El col·lectiu opina que «la compensació amb diners no justifica la greu agressió al paisatge i a l’economia agrària». La plataforma explica que està a favor de les renovables, «però no de les macrocentrals que destrossen el medi ambient». L’Ajuntament va al·legar en contra perquè segons l’alcalde, Antonio Valdés, «la línia transcorre a un quilòmetre del centre urbà, per sobre del cementeri i el dipòsit d’aigua». Enerstar va rebre mil set-centes al·legacions en contra i la negativa de l’Ajuntament. ❦

Barcella | 4

Febrer 2012


Barcella

Mariano B. © 2011

Timonet als milers de mestres, professors, sanitaris, metges, pares i tota mena de ciutadans que han eixit al carrer a manifestar la seua oposició a la llei del Consell que degrada la qualitat dels serveis públics i posa en perill el seu futur.

Protesta de membres de l’AFAB de Bocairent davant de l’Ajuntament.

Els impagaments del Consell posen en perill la residència de la tercera edat de Bocairent i del centre de l’Alzheimer El deute que la Generalitat mantenia a finals de l’any passat amb la residència de la tercera edat de Bocairent superava ja els dos-cents quaranta mil euros, un import que posa en qüestió la continuïtat del centre, segons va denunciar l’alcalde del municipi, Josep-Vicent Ferre. La situació d’asfíxia econòmica ha fet que hi haja proveïdors amb factures pendents de cobrar des de juliol, i que alguns hagen arribat a suspendre els subministraments. D’acord amb les dades que ha fet públiques l’Ajuntament de Bocairent, la residència de la tercera edat que gestiona el consistori a través d’un patronat municipal, viu una «situació crítica de falta de liquiditat» a causa del deute de la Generalitat Valenciana. A final d’octubre, la quantitat pendent de cobrar era de cent trenta-set mil euros, corresponent a la part proporcional de les vint places concertades amb la Conselleria de Justícia i Benestar Social des de la reobertura del centre el 7 de març de 2011. A més, el Consell té pendent de pagar cent nou-mil euros de la reforma integral realitzada a les instal·lacions dins del Pla Confiança. D’altra banda, l’Associació de Familiars i Amics de les Persones Malaltes d’Alzheimer i altres deméncies degeneratives de Bocairent (AFAB), s’ha manifestat diverses vegades davant l’Ajuntament per protestar per l’impagament dels diners que els adeuden les ConseFebrer 2012

lleries de Benestar Social, de Sanitat i d’Ocupació. La quantitat total adeudada a final d’any superava els norantamil euros i posava l’associació en una greu situació econòmica en no poder fer front a les despeses de funcionament. A les concentracions van acudir treballadors, familiars, amics i malalts, a més de representants del consistori i de tots els partits polítics amb representació municipal. L’Ajuntament va aprovar per unanimitat una moció que exigia el cobrament dels imports pendents. Després de manifestar-se fins a cinc vegades, l’AFAB va rebre un comunicat de la Conselleria de Justícia i Benestar Social que els avisava del pagament del seixanta per cent de la subvenció de manteniment pendent. Després de rebre el comunicat de Conselleria, l’AFAB va interrompre les manifestacions que convocava cada dissabte a la plaça de l’Ajuntament per reivindicar el pagament dels deutes. No obstant això, l’associació va advertir que «no deixem de reivindicar el cobrament de la totalitat del deute», perquè els retards en els pagaments «ens han deixat sense fons». A Albaida, el deute del Consell afecta la Residència Mare de Déu del Remei, que encara no ha cobrat les places concertades en tot l’any 2011. També es van convocar concentracions coordinades amb totes les de l’associació de residències Lares, que tenen pendents de cobrar uns catorze milions d’euros. ❦

Argelaga a la delegada del Govern, Paula Sánchez de León, per tolerar i justificar la brutal repressió policial contra les manifestacions pacífiques dels alumnes de l’institut Lluís Vives de València.

Timonet a l’Ajuntament d’Alcoi per instar reiteradament el Govern valencià que actue ja d’una vegada i frene l’alarmant deteriorament del castell de Barxell per la deixadesa del propietari actual.

Argelaga als cinc membres del jurat popular que no van saber veure les evidències de les proves que incriminaven Camps i Costa en un delicte de suborn passiu per rebre vestits de la trama Gürtel.

Timonet a les persones que van signar els més de dotze mil correus electrònics dirigits a la consellera de Medi Ambient, Isabel Bonig, per a impedir que el Govern valencià canviara la llei per a permetre construir en sòl cremat per incendis forestals. Era un disbarat jurídic. La pressió popular tanca així la porta a l’especulació urbanística.

Argelaga al PP per rebutjar en les Corts Valencianes la proposta de la resta de formacions polítiques de demanar pòstumament l’Alta Distinció del Consell per a Enric Valor. Barcella | 5


Doménech Castelló © 2010 ST © 2012

Carlos Fabra durant la celebració d’un ple de la Diputació de Castelló.

[Vilaweb, 22-2-2012] Parc eòlic instal∙lat a la Foia de Bunyol.

La retirada de les ajudes econòmiques a causa de la crisi paralitza la construcció dels parcs del Pla Eòlic Valencià El Consell de Ministres del passat 27 de gener va desestimar definitivament els projectes de construcció de parcs eòlics de l’Alcoià i el Comtat. El Govern central, dins de les mesures per a combatre el dèficit, decidia suspendre les ajudes per a aquest tipus d’instal·lacions de manera que, a partir d’ara, només resultaran rendibles aquelles en les quals hi haja tres mil hores aprofitables anuals de vent. El 2001, dins del Pla Eòlic Valencià, es van presentar els projectes per a la construcció de parcs eòlics al Comtat i l’Alcoià. Aleshores es va constituir un ampli moviment en contra pel fort impacte ambiental i paisatgístic que anava a generar i per la nefasta influència sobre l’economia de la zona i el turisme rural. Es va constituir fa huit anys la Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat, una entitat que s’ha encarregat al llarg de tot aquest temps de canalitzar el descontent ciutadà i posar totes les traves possibles a la iniciativa. Es van presentar més de quaranta mil al·legacions en contra del projecte, les quals encara segueixen sense ser contestades. Entre les objeccions plantejades figurava l’escassesa de vent en les serres, així com les deficiències dels estudis d’impacte ambiental. La coordinadora va presentar recursos judicials contra el procés desenvolupat per part de l’Administració autonòmica per a executar el projecte i va dur l’assumpte a la Unió Europea. Febrer 2012

Cal fer referència a la declaració de les serres com Zona d’Especial Protecció per a les Aus, (ZAE), el que afegia més obstacles a la instal·lació dels aerogeneradors. De fet, el Consell va arribar a plantejar-se la possibilitat de traslladar els parcs previstos en aquesta zona a les comarques de València. La mobilització va estar generalitzada. El conjunt dels consistoris de la comarca, independentment del partit en el govern del municipi, han coincidit en la seua oposició al projecte. Han estat huit anys de lluita ininterrompuda que, al final, ha donat els seus fruits amb l’eliminació per part del Govern de les primes per a aquest tipus d’instal·lacions. Des de la coordinadora s’havia denunciat de forma insistent que l’única obstinació de les autoritats, pel que fa a les energies renovables, ha estat fomentar i mantenir el negoci energètic dels promotors, que havien convertit els parcs eòlics en l’últim reducte de l’especulació i el negoci fàcil a l’ombra del poder autonòmic. Així ho reafirmava el portaveu d’aquesta entitat, Mariano Tomás, qui atribuïa el mèrit i l’èxit de la mobilització al conjunt de la comarca. «Si no haguérem fet tot el que hem fet, ja estaria instal·lat tot el pla eòlic valencià. L’evidència d’això és que els únics parcs que al llarg de tot aquest temps s’han posat en marxa són aquells on no hi ha hagut una clara oposició ciutadana», va argumentar. ❦

El règim trontolla

Vicent Partal […] El PP ha construït una extraordinària maquinària política al País Valencià, però l’ha posada al servei d’uns interessos que únicament podien dur a la destrucció. L’avarícia, la cobdícia, la indecència i el pillatge tenen un límit: no es poden mantenir quan ja no resta res. I el límit té una conseqüència: quan no resta res, tampoc no resten arguments per a continuar sostenint un règim que es basa en una complicitat entre lladres. […] Al PP, li ha passat això que sol passar a les dictadures quan cauen. Que en cosa de poc temps el sistema embogeix. […] el món deixa de girar, les trampes amb què anestesiava el país deixen de fer efecte. […] repasseu després la seqüència d’incidents […], l’evidència descarnada de la corrupció i del nepotisme –ara impossible de tapar– i el fracàs constatable en la butxaca de la gent […] que obliga a adonar-se que això de ser «la millor terreta del món» era simplement una mentida. […] La vergonya transmesa del judici a Camps ha fet molt de mal entre els votants populars. […] El PP valencià és avui un partit desconcertat. […] Que repeteix consignes buides sense adonarse que ja no són ben rebudes per la gent. I que veu que una porció significativa del país comença a girarse-li d’esquena. […]. ❦ Barcella | 6


Saqueig de les arques públiques valencianes Barcella serveis. Han amagat el desinterés pels sectors tradicioUna vegada acabades les nals fent-se les víctimes amb festes de la Copa Amèrica o els transvasaments com a la Fòrmula 1, la més dura de arma d’atac recurrent. Canal les realitats possibles se’ns 9 ha estat l’encarregat de fer mostra amb tota la seua aquest servei de propaganda. cruesa: ha arribat l’hora de Una de les frases més pagar els milers de milions utilitzada pel PP al llarg gastats i les arques públidels darrers anys, el «poder ques estan buides. Els invalenciano», s’ha eliminat gents crèdits financers conde l’argumentari del partraguts per la Generalitat tit amb la liquidació de les van arribant als seus venentitats financeres valenciciments un darrere de l’alanes. La CAM, Bancaixa i tre. No es lliura ningú dels el Banc de València havien Francisco Camps, Rita Barberá i el magnat de la Fòrmula 1, Bernie Ecclestone. impagaments: ajuntaments, estat instrumentalitzats pohospitals, escoles, instituts, líticament per a finançar els farmàcies, llibreters, famílies, etc. me real, fracassat als països comunistes. megaloprojectes de la Generalitat. Amb El govern d’Alberto Fabra ha buscat a Aquesta falsa identificació no ha estat reuna temerària gestió que les ha portat la desesperada solucions. I és que el País batuda com cal pels partits d’esquerra. A a la ruïna, finalment han estat intervinValencià es troba a la vora del precipimés, han estat alguns partits socialistes gudes i ara són alienes a l’economia vaci. L’eixida exprés que ha determinat el els qui s’han encarregat de fer polítiques lenciana. Aquestes polítiques financeres Govern valencià ha estat retallar els sous neoliberals. Així ho va fer el 2010 el gosuïcides han comptat amb el vistiplau de dels treballadors públics i aquests han vern socialista de Rodríguez Zapatero les principals organitzacions patronals començat una llarga mobilització que que va començar a aplicar dures retallavalencianes que han contemplat –sense durarà mesos. És probable que les acdes econòmiques a la població. mostrar cap discrepància en públic– la cions i protestes duren fins que arriben liquidació del sector industrial i agrícoles properes eleccions autonòmiques. la de l’economia valenciana. Tot això ve després del balafiament sistemàtic de diners que ha fet el ParCorrupció i desgavells tit Popular durant més de quinze anys. Els polítics culpables d’aquesta situació La corrupció ha conviscut sense amano en tenen prou amb defugir les seues gar-se de res en la societat valenciana responsabilitats, sinò que aprofiten per a durant més d’una dècada amb la comaplicar el seu programa d’atac directe al plaença de bona part de la població que cor de la sanitat i l’ensenyament públics. la qualificava com a un «mal menor» perquè fóra possible el creixement ecoCapitalisme salvatge nòmic. Potser per això, el jurat popular va veure tan normal els regals de vesEl corrent neoliberal aprofita la crisi per L’única solució proposada pel nou tits de la trama Gürtel o el presumpte a aplicar la seua agenda. Molts valenGovern central per a eixir de la crisi és finançament il·legal del Partit Popular. cians ha caigut en aquest parany que ha reduir el dèficit públic, encara que les reLes trames empresarials amigues del PP convençut, fins i tot, cert sector «protallades tenen com efecte produir encara han afectat greument la credibilitat de gresista» que ara ja creu que «no es pot més crisi estancant l’economia i baixant l’economia valenciana creant una imatfer cap altra cosa» que acatar el que ens la recaptació de l’Estat. ge molt negativa de cara a l’exterior molt manen els mercats financers, quan l’únic allunyada del mantra repetit per Caobjectiu d’aquestes corporacions és desEnfonsament dels sectors nal 9 que repetia «som els millors». El truir l’Estat del benestar per a privatitzar econòmics tradicionals sector de la construcció ha estat el més institucions públiques i fer negocis midesprestigiat, però també els negocis de lionaris amb els serveis més bàsics. El teixit industrial i agrícola valencià ha Fabra, els casos Brugal, Emarsa i Nóos. Els neoliberals han tingut l’habilitat estat enfonsat per les polítiques del PP Les consequències per a la imatge de vendre la percepció que les polítiques que estava per altres qüestions, com els exterior del País Valencià han estat nesocialdemòcrates provenen del socialisgrans esdeveniments adreçats al sector de fastes. Fins i tot la premsa europea ha Sutton © 2011

Les arques buides

«Ha arribat l’hora de pagar els milers de milions gastats i les arques públiques estan buides»

Febrer 2012

Barcella | 7


publicat reportatges molt complets on s’explica la improvisació, la corrupció i la megalomania dels successius governs de la Generalitat. El País Valencià és ara molt conegut per tot arreu, potser per a fer certa l’afirmació de Rita Barberà que deia que els PP havia posat València en el mapa. El Cap i Casal ha estat la joia de la corona de les polítiques espectacle. Un

cúmul de desgavells –com l’anomenat Pont de Flors que ja ha costat més de quatre milions d’euros de mantindre,– han convertit la ciutat en un aparador sense tindre els recursos suficients per a mantindre tants edificis aparatosos, molts d’ells sense cap ús definit encara a la Ciutat de les Arts. Per una banda, la construcció d’edificis que costen una fortuna de mantindre cada dia i, per

l’altra, la destrucció de l’horta, la Punta, el barri de Natzaret i del Cabanyal. La resta de ciutats han reproduït el patró del desgavell. Fruit d’això han proliferat projectes per tot arreu com Terra Mítica, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de la Il·lusió, la Ciutat de les Llengües, l’aeroport de Castelló, i centenars de PAIs amb urbanitzacions asociades a camps de golf insostenibles. ❦

Un cadàver culpable No res. Que cinc ciutadans anònims hagen decidit que Camps és «no culpable» de suborn no significa res. Molt més greu va ser que més d’un milió dos-cents mil valencians el votaren abans, quan ja estava imputat i el resultat de les polítiques suïcides del PPCV començava a fer-se evident. I pitjor encara és saber que els populars tornarien a traure un bon grapat de vots al País Valencià, malgrat la desfeta social i econòmica que estem patint. Per tot això, que cinc persones diguen ara blanc o negre no condiciona res, no suposa res, no té cap incidència. Estem, com qui diu, com estàvem. El País Valencià continua en mans dels espoliadors i el senyor Camps ha esdevingut un cadàver polític, un zombi de carn podrida i ferides purulentes destinat a la descomposició i a la desaparició pública. Fins i tot Rita Barberà, que de rehabilitar barris sense destruir-los i d’evitar lladronicis a Emarsa no té ni idea, però que sap molt de llenguatge i de fontaneria política, ho ha deixat ben clar: «l’aigua d’un riu que ja ha passat mai no torna». Camps podrà evitar la condemna, tot i que el procés encara no està dat i beneït, però no podrà evitar la caiguda. I per molts motius. El principal és que, subornat o no, l’expresident és culpable del balafiament i l’espoli de la caixa pública que ens ha portat a aquesta època de retallades socials bàrbares, de desmantellament de les caixes valencianes, de la imatge patètica i enrojolant dels xiquets fent classe tapats amb mantes, Barcella | 8

EFE © 2012

Antoni Rubio

L’expresident de la Generalitat, Francisco Camps.

del setge als treballadors públics, de la venda d’hospitals per a pagar les factures dels grans esdeveniments, d’estar nugats pels collons amb un contractetrampa en favor del ricàs Ecclestone, d’haver sigut el paradís per a negocis tèrbols de tota mena, d’Emarsa a Calatrava, passant per Urdangarin o Matas, i rematant amb l’aeroport sense avions o les residències de la família Cotino. Tot i ser «no culpable» de suborn, que no «innocent», Camps era també el líder del PP valencià durant l’època del presumpte finançament il·legal del partit, un cas encara obert i que, a poc a poc, anirà teixint lligams amb altres corruptel·les que s’estan investigant i les que encara queden per eixir. L’expresident, i pose més èmfasi en el prefix ex que en el mot president, perquè ja no és president de res, té responsabili-

tat en tot això, com a mínim, in eligendo i in vigilando, si no més. D’altra banda, la no culpabilitat no pot esborrar les converses vergonyoses que tots hem escoltat. Eixes gravacions pseudomafioses, com copiades d’un diàleg camorrista d’opereta barata barrejat amb el Virgo de Visanteta i les pel·lícules més ràncies del landisme, ens han mostrat la veritable cara de Camps… El Camps que titlla de fills de puta els periodistes, el Camps que reclama lleialtats per a tota la vida entre floretes d’amistat que arriben a fregar l’erotisme –o, millor dit, la pornografia–; el Camps, en definitiva, que ha fet del País Valencià un dels llocs més endeutats, corruptes i delirants d’Europa. No, senyors, l’opinió de cinc persones anònimes no canvia res. A hores d’ara, els refotuts vestits de Milano ja no tenen cap importància. Durant els propers mesos, la merda acumulada sota les catifes del Palau de la Generalitat seguirà surant sobre els valencians i els punyals esmolats deixaran moltes víctimes dins del PP, començant pel mateix Camps. Però allò que realment importa és que han convertir el País Valencià en un solar i que, si no som capaços de fer-los fora i revertir el procés, ens espremeran fins a deixar-nos secs. I, si defalliu en l’intent de canviar les coses, no penseu en Camps i en la justícia perversa, sinó en els alumnes tapats amb mantes i en les persones amb dependència a punt d’anar-se’n al carrer. Per tots ells, no hem de parar. Per tots ells, fem-los fora d’una vegada. ❦ Febrer 2012


Una bossa Louis Vuitton és un regal habitual Amb aquestes paraules s’excusava Rita Barberà, en fer-se pública una gravació on Álvaro Pérez el Bigotes deia que solia regalar bosses de mà d’aquesta marca a Barberà i que li n’anava a comprar una altra. Potser l’alcaldessa del Cap i Casal no sap que un regal fet pel càrrec públic que ostenta és corrupció política, penada per la llei sota el nom de suborn impropi. Però el que realment és molt preocupant de les declaracions de Barberà és, precisament, el mot «habitual». I és que vivim a un país on la corrupció és habitual. Probablement, el cas de les bosses Vuitton, no siga el més greu que haurà d’afrontar l’alcaldessa: el cas Emarsa l’esquitxa directament i és un dels escàndols més grans que pateix el nostre país, en què ja s’ha imputat el batle de Manises, Enrique Crespo i un exregidor de València, Juan Carlos Gimeno. S’afegeixen a la llista casos d’actualitat i tan escandalosos com el cas Gürtel (amb Francisco Camps i Ricardo Costa al capdavant), el cas Palma Arena (amb Jaume Matas), el cas Brugal (amb Ripoll, Alperi i Castedo), el cas Fabra o el cas Nóos, entre d’altres. I no només a casa nostra, ja que n’estem rodejats: el casos Mercasevilla, Campeón, Ruby, amb l’exprimer ministre italià Silvio Berlusconi…, la llista de polítics amb alts càrrecs presumptament (o no) corromputs és, per desgràcia, massa llarga. Transparency Interantional cada any elabora un indicador de la percepció de la corrupció a nivell mundial que aporta dades interessants al tema: en els darrers deu anys l’Estat Espanyol és el segon de la Unió Europea que més ha baixat la puntuació (fins a un punt, en una escala de l’u al deu) només superat per Itàlia (!). L’Europa septentrional es troba en els primers llocs de la llista, l’occidental manté tots els seus índexs i, per descomptat, per sobre de l’espanyol i l’italià, i el bloc de l’est manté o millora la nota. I els últims resultats publicats són els de 2010! Els del 2011 enfonsaran més encara la nota i cal recordar, a més, que la situació del País Valencià és la més semblant a la italiana. De fet, fa anys que es parla de la berlusconització de la política valenciana. A l’Europa del nord s’han Febrer 2012

ST © 2012

Pep Pont

L’alcaldessa de València, Rita Barberá.

arribat a donar casos de polítics que han dimitit per simples sospites, de vegades ridícules, sobre la seua persona. En canvi, al País Valencià, els partits majoritaris no s’estan de repetir que un dels seus no deixarà el càrrec públic fins que no el vegem amb la granota ratllada de la presó. Sembla que la majoria de polítics

«No, Rita, la corrupció no pot ser una cosa habitual ni normal i sí que es pot combatre» valencians no poden abandonar una poltrona si no és per una altra. Vegem, a les corrupteles que s’arriben a conèixer, més les que no s’han demostrat però que tothom en parla, cal sumar tots els casos de nepostisme: algunes fonts parlen de quinze mil persones posades a dit en càrrecs públics valencians per familiars i coneguts. Tot això és degut al context favorable al clientelisme que existeix al sistema de l’Administració pública espanyola. És a dir, en el sistema actual espanyol hi ha un gran nombre d’empleats públics (centenars en el cas d’una ciu-

tat mitjana) que depenen de quin partit mane. Són empleats que potser només ho seran durant quatre anys i, per tant, són més receptius a les irregularitats si amb això poden mantenir el lloc de treball: una xarxa clientelar que es mou amb l’objectiu que un determinat partit guanye les eleccions, no importa amb quins mitjans. Als estats amb menys corrupció de la llista, el nombre d’empleats públics que depenen del nou alcalde o president és molt inferior, amb un sistema com el councilmanager (originari dels EUA), on part del poder executiu és en mans d’un consell professional nomenat per una majoria qualificada de regidors i per un període no coincident amb el cicle electoral. Ací, per contra, el mecanisme s’autoalimenta amb més i més tractes de favor en una espiral, que pareix no tenir fi, consentida per una feble legislació estatal al respecte que vetle per la transparència. En un entorn tan hostil per la decència no ens estranya que quan arriben unes eleccions, guanye una vegada i una altra, el partit amb més casos de corrupció pendents i amb més imputats a les pròpies llistes electorals. El grau de desfalc al qual està acostumat el valencià mitjà el fa relaxar-se en les seues exigències de transparència vers els candidats. Ens han acostumat a estar rodejats de càrrecs corruptes que no reben condemna. Els partits hegemònics valencians ens volen fer creure que sempre ha sigut així i que sempre ho serà, quelcom que no es pot combatre, i ens volen convéncer que ho hem d’assumir perquè va amb la nostra caòtica cultura mediterrània. Volen que els valencians ens desencantem amb la política, amb la legislació i amb la justícia, que pensem que tots són iguals i que si nosaltres mai arribàrem a tenir l’oportunitat, faríem el mateix. No, Rita, no ens enganyeu, la corrupció no pot ser una cosa habitual ni normal, no és propi de la nostra idiosincràsia i sí que es pot combatre: canviant el sistema administratiu, fent una llei de transparència real, professionalitzant els empleats públics, separant de debò els poders de l’Estat… Fixem-nos en els exemples que trobem en altres països. ❦ Barcella | 9


L’anomalia valenciana Josep Miquel Bausset J.A. Piqueras, F.A. Martínez, A. Laguna, A. Alaminos (2011). El secuestro de la democracia. Corrupción y dominación política en la España actual. Madrid: Akal, 2011 Malgrat el títol, que inclou la paraula Espanya, les 256 pàgines d’aquest llibre són una aclaparadora radiografia de l’estat dels negocis públics al País Valencià que, de tant barrejats amb els privats, hom ja no sap on acaben els uns i comencen els altres. És un llibre que posa de manifest les claus de la dominació política del Partit Popular al País Valencià, on governa des del 1995. Els autors plantegen un problema de partida. Les victòries electorals del PP han sigut plenament democràtiques. Els sistemes representatius però, no poden mesurar-se només per les seues quantitats. Cal també posar a la balança la seua qualitat. I és ací, on la democràcia valenciana esdevé anomalia: en els últims lustres han anat creixent una sèrie de mecanismes de finançament, de xarxes clientelars i posicions de domini dels poderosos mitjans de comunicació, que han aconseguit integrar una part important del vot ciutadà en la borsa del vot captiu. Aquesta és la tesi del llibre. Però el que més interessa és l’aparell demostratiu. De vegades pot semblar que ja coneixem la matèria de la qual es parla: casos de presumpta corrupció que impliquen l’expresident de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps (cas Gürtel), l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra o l’expresident de la Diputació d’Alacant, J. Joaquín Ripoll (cas Brugal), entre d’altres. Però el llibre ordena les notícies, les sistematitza, les vincula, les contextualitza i, sobretot, ofereix una explicació a la «misteriosa» proliferació d’affaires al País Valencià. Hui sabem que existeix una correlació –empíricament demostrada– entre el grau de llibertat i transparència d’un territori definit per un govern i el seu nivell de desenvolupament. Els països que tenen un nivell de desenvolupament humà més alt, són els que tenen els maBarcella | 10

jors graus de llibertat i de transparència, com s’ha cansat de posar de manifest, per exemple, una institució com Freedom House. Des que la corrupció i les trames clientelars (que es recolzen en els poders

«Des que la corrupció s’ha expandit, el nivell de desenvolupament ha caigut» autonòmics per créixer i mantenir la seua dominació) s’expandeixen, els nivells de desenvolupament del País Valencià han descendit de manera alarmant. A final de la dècada de 1990, aquest territori figurava entre els més rics d’Espanya, en gran mesura perquè la seua taxa d’ocupació era més elevada que la mitjana estatal. Actualment, amb la productivitat i l’ocupació per sota la mitjana estatal, ha perdut del tot la seua posició de privilegi. I això per no parlar que és l’autonomia amb més deute per càpita d’Espanya;

la que acumula la major taxa de fracàs escolar; la que té menys llits hospitalaris per habitant i alhora genera la major despesa farmacèutica; o la que està amenaçada pels proveïdors de la sanitat pública autonòmica que, en no rebre les quantitats que se’ls deuen, afirmen que ja no poden sostenir el que la Generalitat Valenciana ha fet insostenible. En les nostres societats complexes, les interrelacions augment a gran velocitat. En general, son benèfiques: fan més denses les xarxes d’intercanvi d’informació o d’experiències de tota mena entre les persones. Algunes, però, poden ser nefastes: quan cal pagar un sobrecost desmesurat –i inexplicable– per una obra o per l’organització d’un esdeveniment, estem sovint parlant de diners que es trauen a la inversió pública. Aleshores la interrelació és il·legítima: es dóna entre un poder polític públic i un poder econòmic privat. I el mateix passa quan, des del poder es distribueixen subvencions a institucions, amb la perspectiva d’obtenir la seua captivitat electoral. Els cinc capítols en els quals s’estructura el llibre, presenten l’anomalia qualitativa de la democràcia valenciana. I posen en evidència la negativa del Govern valencià, a que puguem veure amb normalitat les emissions de televisió de territoris veïns. Això, no és un fet aïllat; és part d’una estratègia ben pensada i fredament executada, de control dels mitjans de comunicació públics i de pressió i manipulació, massa sovint, dels privats. Els autors (acadèmics que treballen en diverses universitats) han elaborat amb les estratègies de reconstrucció dels historiadors, les eines analítiques dels sociòlegs i dels politòlegs i la ploma àgil de periodisme, un text alliçonador que respon a moltes preguntes que es fan des de dins i des de fora el País Valencià. És cert que deixen fora del marc d’anàlisi algunes preguntes que són també força interessants, com l’aparent o certa incapacitat de l’oposició política valenciana, per capgirar la situació descrita. Potser respondre açò mereixeria un nou llibre, que de segur seria tan intens com el que acabem de ressenyar ara. ❦ Febrer 2012


¡Això ho pague jo! Lorena Ferre

Lorena F. © 2012

disminuir el nombre d’interins, Cert. És el poble valencià qui ha la qual cosa pot afectar diferents pagat totes les «grandeses» que serveis (sobretot Psicopedagogia, se’ls han ocorregut als dirigents Pedagogia Terapèutica i Logopèque han governat el nostre país, dia), reduint les hores d’atenció balafiant fins a l’últim cèntim en individualitzada a l’alumnat que fórmules 1, aeroports sense avinecessita ajuda d’aquest tipus. ons i grans construccions que Retallar l’ensenyament públic només ens aporten que pèrdues comporta la reducció de places dia rere dia. Ara ha arribat el mod’Infantil i Primària a les escoles ment de la gran notícia: es faran de Banyeres de Mariola. retallades en els recursos econòRetallar l’ensenyament públic mics que havien de destinar-se és tot això i moltes coses més als serveis públics. Segurament, que esdevindran si no actuem no hem arribat a comprendre la conjuntament els docents i les famagnitud d’aquesta desbaratada mílies d’una manera coordinada decisió. Parlarem de què és el que i contundent. ens volen dir quan retallen l’enNo tindríem cap problema en senyament. Retallar econòmicaacceptar aquestes mesures, com ment l’ensenyament públic no noa últim recurs, si vegerem que més significa treure una part del els impostos que tothom aporta sou als funcionaris docents, sinó al País Valencià s’utilitzen amb que la qüestió va molt més enllà. ajudes socials que són essencials Retallar l’ensenyament públic i amb una planificació fonamenés deixar milers de famílies sentada i lògica o, com diríem per se les beques que abans es conceací: amb trellat. Però, malauradien. Quan parlem de beques ens Una xiqueta en una concentració front l’Ajuntament de Banyeres. dament, no és així; estan utilitreferim als ajuts econòmics que zant, com dirien els nostres avis, dóna Conselleria a les famílies, una baixa per cobrir i els xiquets afecla llei de l’embut que diu: l’ample per a tant per a cobrir la despesa del mentats. Per exemple, si un docent es posa mi i l’estret per a tu. jador escolar com per a la compra de malalt (i és el primer del centre que està Anem pel camí equivocat. Estem llibres, a més d’altres necessitats reladeixant que ens llauren un futur que cionades amb l’escolarització dels més té com a referent els anys cinquanta, menuts. A hores d’ara, moltes llibreries on els rics podien estudiar i els pobres i intermediaris encara no han cobrat els només podien dedicar-se a treballar per bo-llibre d’aquest curs que va començar als més poderosos. ¿Quina família treel setembre i dubtem que el curs vinent balladora, de classe mitjana, amb dos es mantinga aquest ajut. criatures, que fins ara no es podia queiRetallar l’ensenyament públic signixar del nivell de vida que portava, pofica que els centres hagen d’endeutar-se drà permetre’s el luxe de pagar uns esper cobrir les depeses corrents de funtudis als seus fills? Front al camí per on cionament, endarrerint-se molt en els ens està portant la decisió política amb pagaments que els pertoca per a coml’aprovació del Decret Llei 1/2012, de 5 plir amb les necessitats bàsiques edude baixa), no envien cap substitut/a i de gener del 2012, hem de plantar-nos i catives. Els col·legis han hagut de reaquesta classe l’han de cobrir els mateidonar una gran resposta de rebuig ciununciar a totes les despeses que no són xos docents que ja estan treballant, fent tadana. La nostra opinió és la que més estrictament necessàries per al funcioque es redistribuisquen horaris i que, compta, nosaltres som el poble i, el ponament bàsic i, en molts casos, no han possiblement, s’hagen de deixar de doble unit, té el poder. Aquestes mesures arribat ni a poder cobrir-les i han hagut nar les especialitats (Educació Física, preses sense sentit són un atac a l’escola de patir situacions realment extremes Música, etc.) o s’hagen d’ajuntar classes pública, i a la resta de sectors públics en amb la manca de recursos. per a poder obtindre coberta aquesta general i hem d’actuar. Retallar l’ensenyament públic signibaixa que Conselleria deixa desatesa. L’ensenyament no és una despesa, fica no cobrir total i immediatament les Retallar l’ensenyament públic vol dir sinó una inversió. ❦ baixes del professorat, deixant sempre

«¿Quina família treballadora podrà permetre’s el luxe de pagar uns estudis als seus fills?»

Febrer 2012

Barcella | 11


Autoritat o autoritarisme Josep Miquel Martínez

Banyeresdigital © 2012

exclusivament per un interés Hem començat un any que monetari. A la Conselleria li s’augura ple de mobilitzainteressa molt que els pares i cions. La conflictivitat soels mestres estiguen dividits cial a causa de les retallades i enfrontats, perquè així és que imposen els governs més fàcil desactivar la conporta aparellades altres testació ciutadana. qüestions importants. Com Hem arribat a confondre l’interés que tenen els exeels termes autoritat i autocutius en difondre una imatritarisme. El Partit Popular ge dels treballadors públics i UPiD propugnen que els com a ciutadans «privileensenyants passen a tindre la giats» i insolidaris amb la consideració jurídica d’«auresta de la població. L’estoritat pública». Això redutereotip del funcionariat és eix aquest concepte a l’àmmolt útil al poder, encara Concentració davant de l’Ajuntament de Banyeres el 2 de febrer de 2012. bit penal. Amb aquest criteri que, objectivament, les virqualsevol conflicte pot ser tuts o els defectes no siguen qualificat com «atemptat contra l’autorimolt diferents als d’altres col·lectius lanitat progresse com cal ha de destinar els tat», amb penes de presó de dos a quatre borals. El compendi de tòpics utilitzat en seus millors recursos i esforços a la foranys. La «presumpció de veracitat» percontra d’aquest grup és molt extens i no mació de les generacions joves. Al llarg metria a la fiscalia perseguir d’ofici els caldrà ara ennumerar-los. Aquest conjunt de la història, els mestres han estat condelictes contra els professors i mestres. de clixés aprofita perquè alguns polítics siderats «autoritat» en l’accepció de perI després de tot això, ¿no caldria papuguen crear un cap de turc que serà la sona de prestigi que tothom reconeix, de rar-nos a reflexionar quina mena de sodiana on concentrar bona part dels atacs. manera que s’accepta socialment el seu cietat valenciana estem creant entre tots Una vegada creat el personatge del funmagisteri. L’autoritat implica un grau de que necessita fer una llei perquè creguem cionari «malfaener» serà molt més fàcil legitimació perquè siga acceptada per tot en la paraula d’un mestre? ¿No estarem que la majoria de la població aplaudisca el món de manera consensuada. llançant el missatge que no confiem que que degraden les seues condicions laMalgrat això, la nostra societat actual els docents diguen la veritat i necessitem borals. Així, la ira ciutadana que hauque una llei ho certifique? ¿Com podem ria d’anar adreçada als polítics que han caure en la paradoxa d’encomanar l’edugestionat els diners públics, si més no, de cació dels nostres fills a una gent de la manera temerària, pot desviar-se cap als qual realment no ens fiem? treballadors públics, encara que ells no Judicialitzar la relació entre el protinguen cap responsabilitat sobre la crisi fessorat i l’alumnat és una mesura autoeconòmica que ens afecta a tots. ritària que no s’hauria d’anivellar amb el Aleshores oblidem que, amb la denoconcepte «autoritat», perquè són nocions minació genèrica de «funcionaris», enantagòniques. És molt més senzill que globem, ni més ni menys, que els profestot això. No cal equiparar la funció dels sionals que ens curen quan estem malalts mestres a la dels policies, només hem de –que moltes vegades ens salven la vida–, transmetre als nostres fills que el seu proo les persones que vetlen per la nostra desautoritza permanentment els nostres fessor ha de estar respectat perquè té la seguretat, o els educadors a qui confiem educadors que són desprestigiats en l’àgogran i honorable tasca d’ensenyar les perl’ensenyament dels nostres fills. ra pública. Ara estem comprovant-ho arsones que són el futur del nostre poble. El tracte que dóna una societat a les ran de les protestes contra les retallades. Una de les pancartes elaborada pels persones en qui delega la transmissió del El divorci que s’ha propiciat de manera mestres del col·legi Alfonso Iniesta exconeixement –és a dir, la forma de prointeressada per part de la Conselleria pressava una gran veritat: «Els mestres cedir amb els mestres i professors– la ded’Educació entre els docents i els pares protestant també estem educant». Pofineix i es converteix en una radiografia ha ocasionat la tergiversació dels motius dem triar entre dos models formatius, el que ens mostra l’escala de valors d’eixa de les protestes. Les accions empreses de transmetre als nostres fills que davant col·lectivitat. No hi ha res més d’imporpels educadors en defensa de la qualitat d’una situació adversa s’han de resignar, tant per a una civilització que el traspàs de l’ensenyament dels nostres fills han o el model d’educar en que cal lluitar per del saber de generació en generació. Així estat interpretades, per una part dels pales causes justes. Les famílies decidim. ❦ ha estat durant segles. Perquè una comures, com que els mestres es mouen única i

«El mestre té la gran tasca d’educar els xiquets que són el futur del nostre poble»

Barcella | 12

Febrer 2012


Francesc Gascó Francesc Sarrió

FG © 2012

Francesc Gascó és professor de valencià i treballa en l’actualitat en un institut d’Elda. Viu i té vincles familiars a Beneixama, però va nàixer a Tavernes de la Valldigna. Té publicada la unitat didàctica El monestir de la Valldigna i també les Rondalles de la Vall d’Albaida i de l’Alcoià, editades per l’Ajuntament d’Ontinyent i Mancomunitat. Ha escrit desenes d’articles per a la Revista de Festes de Moros i Cristians. Té confegit l’Estudi lexicològic i fraseològic de la parla de Beneixama, no editat, on arreplega i estudia centenars de paraules i frases fetes pròpies del poble. Així mateix és responsable d’un bloc anomenat A la taula.blogspot.com, amb més de noranta mil visites, on ofereix sobretot receptes de cuina, mesclades amb llibres o música. També és membre actiu de la xarxa cooperativa d’experiències TIC per a l’ensenyament en valencià anomenada 1entretants. Fa dos mesos l’editorial Germania, d’Alzira, li ha publicat el llibre Rondalles de Beneixama i hem aprofitat per fer-li una entrevista i que ens conte tots els detalls. – Entre el primer volum de rondalles i el segon han passat uns quants anys. ¿Com ha sigut el procés de recopilació i de composició del llibre que ara presentes? – El procés de recopilació ha estat, bàsicament, llarg. Perquè no pots esperar que una persona et conte de tot d’una totes les rondalles que sap. Després ve la tasca de la transcripció, de resoldre els dubtes raonables que poden sorgir a l’hora d’explicar o no una determinada situació de la rondalla per tal que siga més clara. De vegades, tornar a parlar amb la persona que te la va contar i, llavors, descobrir que hi afegeix detalls o matisos que la fan anar per altres camins… Una vegada crec que ho tinc resolt, m’agrada «deixar reposar» el que Febrer 2012

L’escriptor Francésc Gascó viu a Beneixama.

he escrit durant un temps per tal de poder fer una altra mirada posterior que puga fer-m’hi veure l’encert o no d’una determinada solució lingüística. Recopilar rondalles i transcriure-les és una feina que m’apassiona. M’ho passe molt bé perquè és un repte i, a més, em permet retrobar-me amb la llengua

«El fet que s’haja pogut salvar cada història trobe que és una cosa excepcional en el món en què vivim» des d’un punt de vista d’aprenent. ¡He aprés tantes paraules i expressions antigues del valencià de Beneixama! – Quina diferència hi ha entre els dos llibres? – Sobretot que són quaranta rondalles noves que no apareixien al primer. I que hi ha tota una altra visió del món de la rondalla avui dia. Crec que es valora més. – Tant en l’anterior llibre com en el present, nomenes la persona que t’ha contat la història. ¿Quina és la teua valoració dels «informants» i es-

pecialment de la que més te n’ha narrat? – Per a mi l’important és la persona que m’ha contat la rondalla. ¡Només faltaria! Jo només sóc qui les recull en un llibre. El fet que s’haja pogut salvar cada història trobe que és una cosa excepcional en el món en què vivim, on tot dura un espai molt curt de temps. La paraula vola, el que s’escriu, queda. Tot el meu interés ha estat sempre encaminat a recuperar aquesta tradició oral que s’estava perdent perquè de les persones que les sabien, malauradament, en queden ben poques. La meua esperança és que gràcies als reculls rondallístics la gent les llija i torne a contar-les i a transmetre-les a les noves generacions. Són el nostre patrimoni tradicional i no voldria que es perdera de cap de les maneres. Jo he tingut la sort de comptar entre la meua família amb persones que sabien rondalles. De fet, ma tia Leonor és la que més me n’ha contat. Tenia una memòria extraordinària. No les he comptades totes, però crec que més de quaranta, segur que me n’ha contades. Malauradament, va morir l’estiu passat i no ha pogut veure publicat aquest llibre. Per a mi ha estat una pèrdua molt dolorosa i, en certa mesura, aquest darrer llibre meu és com una manera de fer-la present. Per això crec que és important que aparega davant de cada rondalla el nom de la persona que me la va contar. Perquè és la baula que ha transmés eixa part de la nostra cultura, i se li ha de reconèixer. – Encara que el títol és localista, ¿què diries al respecte als possibles lectors dels pobles de la Mariola? – Els puc dir que el títol només fa referència al lloc on han estat recollides, però que segur que molts d’ells les deuen conèixer per les versions que els han contat o que han llegit a d’altres reculls rondallístics. Les rondalles són universals. Cada zona el que fa és Barcella | 13


donar-li un aire més local, però els arguments són els mateixos. Segur que a d’altres pobles de la Mariola i més enllà trobarem les mateixes rondalles amb alguna matisació local. – ¿Tens constància d’altres autors que hagen arreplegat rondalles de la nostra comarca o properes? ¿Què aporta el teu llibre a la rondallística de les Comarques Centrals? – Sé que hi ha la col·lecció «Rondalles de Cresol» de Jordi Raül Verdú, d’Alcoi, però no les he pogut veure més que per internet. M’agradaria poder-les comprar, això sí. Conec les de Joaquim González Caturla i d’altres autors valencians que s’han preocupat de recuperarles. Afortunadament, hi ha moltes persones que s’hi dediquen. Pel que fa a la nostra zona, l’Alcoià, modestament crec que, fins ara sóc el qui més n’ha recollit. En tinc publicades noranta, però encara en tinc unes quantes d’inèdites. – És evident que la referència en el món de les rondalles és Enric Valor. ¿En quina mesura et deslligues de la influència de Valor? – Voler comparar-me amb Enric Valor seria una gosadia. Ell és el mestre per excel·lència de la rondallística valenciana. Fa una tasca imprescindible en un moment molt delicat per a la llengua catalana al País Valencià, en plena dictadura. Pense que Valor literaturitza més la rondalla tradicional que ha escoltat. La farceix d’expressions nostrades i en fa una versió apta per al públic més format. Valor posa al nivell del registre literari tot un patrimoni de paraules i unitats fraseològiques valencianes ben aptes per a la creació literària, no només per al món rondallístic. Això no té preu. El meu treball és una mica diferent. Jo no prove de fer literatura. Simplement transcric el que se’m conta i intente donar-li un resultat correcte des del punt de vista de la normativa. M’interessa molt que no es perda eixe contacte amb l’oralitat de la rondalla, tot i que, realment, això no és del tot cert. Partesc d’un registre oral i el passe a un registre escrit, amb tots els canvis que això suposa. – ¿Quins criteris has seguit per elaborar el glossari que figura al final del llibre? – Bàsicament explicar les paraules que són més particulars del valencià d’aquesta zona i que poden resultar curioses no només als parlants de per ací, Barcella | 14

sinó també per a d’altres parlants del nostre domini lingüístic. També, però, tot pensant en el lector o lectora infantil o més jove que agafa el llibre, veu una paraula que no coneix i no té davant un diccionari per a consultar-la. Potser així l’aprendrà, l’usarà posteriorment i la transmetrà. – Una diferència amb l’anterior volum de Rondalles és que aquest presenta unes propostes didàctiques elaborades per tu mateix. ¿Per què? – La idea de fer unes propostes didàctiques va partir de la mateixa editorial i a mi em va semblar una molt bona idea. M’hi vaig posar a elaborar-les i al llibre hi ha el resultat. No puc deixar de pensar que sóc professor i el món de la docència m’agrada molt, el tinc tots els dies davant dels ulls. He escrit el que a mi m’agradaria poder fer amb les rondalles. Evidentment, les propostes no s’acaben ací. Segur que, si alguna persona les usa en la docència, les adaptarà a la seua feina, les millorarà i en traurà profit. – ¿Com valores la tasca de l’editorial Germania? – A mi em va sorprendre molt agradablement la rapidesa i les ganes amb què es van agafar les primeres rondalles de mostra que els hi vaig enviar. Em va fer molta il·lusió. Que hagen confiat en mi a l’hora de traure un nou llibre a la venda en els temps que corren és una mica arriscat, però ells hi van creure des del principi. Crec que l’editorial Germania està diversificant molt els seus productes editorials amb les col·leccions que té obertes i és una garantia de futur per als llibres i els autors valencians. A més, són persones que creuen en el que fan i hi posen tot el seu interès i dedicació. Per tot plegat, només puc valorar molt positivament la seua tasca. – Per acabar, ¿per què recomanaries el teu llibre als lectors de Barcella i especialment als seus fills, nebots i néts? – Aquestes rondalles expliquen un poc com eren les persones de les nostres comarques fins a despús-ahir, com qui diu. Així, trobaran al llibre tot un món màgic, tradicional, nostre i valencianíssim. Una manera d’acostar-se a la llengua de sempre i podran gaudir d’estones ben divertides sols i, sobretot, en companyia de les persones que més estimen, com poden ser els fills, els nebots i els néts, com tu dius. ❦ Febrer 2012


A barcella per garba Vicent Luna

Barcella © 1998

Si fem un cop d’ull a qualsevol quiosc de premsa diària, i de qualsevol poble valencià, ens hi adonarem que ningú diria que vivim en un país que té dues llengües oficials. Trobar un periòdic o una revista en català és com cercar una agulla en un paller. Fa l’efecte que no hi ha necessitat, que no hi ha demanda de lectors per informar-se en aquesta llengua. Segurament no és del tot certa aquesta reflexió, però en tot cas és ben curiós que totes aquestes generacions de valencians i valencianes que, d’una manera normal han tingut tota l’educació o part d’ella en català, no hagen estat capaços, encara, de generar projectes editors en la nostra llengua. Hi ha excepcions, em direu, i és veritat però la realitat, ens hi agrade o no, és que els avanços que el català ha experimentat en el nostre sistema educatiu, –gràcies a la comunitat educativa i especialment als mestres– no s’han donat de la mateixa manera en altres àmbits de la nostra societat. També és veritat que mai hem tingut tants escriptors, traductors, lingüistes, professors, mestres, cantants… Però la presència de la nostra llengua als quioscs, llibreries, papereries, ràdios, televisió, és encara molt minsa. Tenim una llengua amb poca presència als mitjans de comunicació: una llengua de subscriptors, de militància i tossuderia lingüística. Segurament, companys i amics, aquesta situació, que no ens agrada, evidentment, és comprensible si pensem que hem de fer front a un munt d’entrebancs. Per una banda amb l’espanyol, una llengua en contacte que des de segles ençà actua com un corc per aconseguir «el efecto sin que se note el cuidado». I per una altre cantó la manca d’un Estat i d’un Govern que li donen suport sense cap vacil·lació. No vull entrar ara a detallar la gran quantitat de lleis, disposicions, Febrer 2012

Presentació de la revista Barcella a Beneixama l’any 1998.

decrets… que tant l’Estat com el Govern valencià estan portant a terme per entrebancar el procés de normalització que a tots ens hi agradaria. En resum, com he dit adés, el català té una certa presència al sistema educatiu, una mena d’illa lingüística, però no acaba d’enlairar-se a nivell social. Tot i així, la meua reflexió és

«Els col∙laboradors han aportat reflexions ben sucoses de denúncia, d’anàlisi, de crítica, etc.» que no hem de defallir i ens cal continuar treballant, amb la mateixa il·lusió i tossuderia. Que de moment som una llengua de subscriptors, sí, però ja és un pas molt important. Si oferim un producte atractiu, rigorós i de qualitat, i dissenyem propostes per fidelitzar i ampliar els nostres subscriptors, tard o d’hora editar en català ha de ser rendible i, per tant, normal. Aquest juny farà quinze anys que va eixir al carrer la revista Barcella. Una

revista quadrimestral d’informació general que, com deia en el seu primer número, pretenia fonamentalment dos objectius. Per una banda «oferir una publicació el més acostada possible a les inquietuds i els interessos dels lectors i les lectores del nostre poble i el seu entorn». Objectiu, al meu parer, aconseguit amb escreix, doncs han sigut quaranta quatre números força interessants i amb una gran varietat de temes, no sols dels pobles de la Mariola sinó d’arreu del país. I, per una altra banda, pretenien que Barcella fóra «un fòrum de debat, d’opinió respectuosa i amb solucions, si pot ser, a l’altura del nostre temps». No hi ha cap dubte que ha sigut el Col·lectiu Serrella, amb una quinzena llarga de redactors, els que han aconseguit cercar i il·lusionar més de cent trenta cinc col· laboradors que, al llarg d’aquests anys, han aportat reflexions ben sucoses: de denúncia, de crítica, d’anàlisi, de propostes de millora, de recollida de signatures, de coneixement del territori, d’aprofundiment històric, de normalització lingüística, d’afermament de la identitat, en definitiva, de fer país. Al meu parer, aquests quinze anys (per cert, quasi els mateixos anys que porta el PP governant al País Valencià) Barcella ha estat un referent, una veu crítica davant tanta corrupció, manipulació, nepotisme i espanyolització de la societat valenciana. Cal felicitar totes les persones que ho han fet possible, i encoratjarles a continuar en aquesta línia. Si volem fer-nos llegir, si aspirem a difondre les nostres reflexions, si volem en definitiva influir en els nostres conciutadans, en una societat tant mediatitzada pels mitjans escrits en espanyol, no tenim més remei que apostar per un producte diferent, de qualitat, rigorós, ben fet, atractiu, que faça goig, un mitjà profitòs, en altres paraules: a barcella per garba. ❦ Barcella | 15


A les portes Josep Revert Estem a les portes, una vegada més a les portes, sense dir si a la fí entrarem o sortirem, a les portes potser d’alló més significatiu, quan es tracta de una expressió quasi clarivident. O si més no, clarificadora d’un fet que ja quasi hem aconseguit, dins d’un concepte evidentment abans conegut i explicat d’una conversa específica entre dues persones o més. A les portes, si. I ara em ve a la memòria la mateixa expressió, quan fa uns anys (ja no es necessari dir la quantitat), un grup que cabia en un puny, estava a les portes d’iniciar, una vegada més, un recorregut aleshores incert. Amb la mateixa il·lussió amb la qual sempre haviem començat altres no menys incertes i encoratjades caminades cap a un futur ple de llargues vesprades de xerrades i converses enriquidores i d’allò més saludables i cultes, on les arrels del que som i del que volem ser, malgrat tot, sortien amb força i sense mesura de dins de tots nosaltres. I em ve a la memòria una vegada més eixe record, a les portes de… Pots ser dins i pots ser fora. I de les dues formes físiques i inalterables verticalitats amb les mirades cap al front pots estar a les portes. Bé, si estas que te’n vas, o bé també si vens. ¿Entrem o sortim? És ben clar que, amb una o l’altra, podriem fer servir-ne totes dues, però amb una important diferència segons si es cap a dins o cap a fora. Nosaltres, amics, crec que no tenim mesura, ni amb censura ni sense ella. No tenim cap mesura, fem les coses amb il·lusió, amb coratje, sacrifici també. No mirem el temps, tampoc l’interés propi que altres potser alguna vegada ens han volgut penjar a les nostres espatles. Ni tan sols aixó ens fa pensar amb malícia cap als altres. Hi hauria ara que enfoscar-se una mica i desfer-ne pas a pas si es bo fer cultura o cultureta, allò que fa uns anys ens definia com a xafarders o ben parits de la cultura catalanista. Mireu eixos catalanistes, deien alguns. ¿Potser les paraules escrites haurien de ser més naturalment escrites? ¡Oh déu meu! No, no. ¿Utilitzar un llenguatge escrit més fàcil i menys acadèmic? Potser. ¿Una estructura lingüística més a prop a la parla autòctona? Tampoc ho sé. Qüestions que no sé si seria just, fins i tot, plantejarse, per obvietat, és clar, però que, de vegades, són fàcilment manipulades vers un altra finalitat que ja sabem quina és. La destrucció del que es pretén presentar com a una eina d’aportació cultural ben estructurada i ferma a la nostra cultura que, encertadament o no, volem que siga de tots. De tota manera, crec que seguirem estant sempre a les portes de tot sense dir si entrem o sortim. El més important és saber i aceptar que no som eternes escultures de culte en un museu. Aixó ho sabem i també és cert i segur que si no es hui serà demà passat o l’altre, però tornarem a estar a les portes sempre. I si no som nosaltres, seran uns altres i no passa res. Deixem que el relleu de la nostra generació comence a sentir-se en vena, que ja els arribarà eixa sensació de voler entrar o sortir. A les portes…, no sé si m’enteneu. ❦ Barcella | 16

Gràcies Josep Antoni Santonja Quan es coneix la gènesi de qualsevol projecte i es prolonga en el temps, cal aturar-se i fer una reflexió: ¿Com s’ha aconseguit aquesta realitat? ¿Com plantejar la continuïtat en el futur? La revista Barcella naix com una finestra des d’on un grup de persones, més be reduït, creuen que pot entrar aire fresc al marge d’aquest món tan controlat pels poderosos mass media a colp de subvencions governamentals. Amb un requisit irrenunciable, que fos en valencià, Barcella es va obrir pas dins de l’àmbit de Banyeres de Mariola i, posteriorment, als pobles que integren la Mariola. La vida d’aquest tipus d’iniciativa cultural, per les expe-riències anteriors, sol ser més be curta, reduïda. Doncs no és el cas de Barcella que, quan compleix els seus quinze anys de vida, podem dir que entra en la majoria d’edat. Des de totes les instàncies de la societat civil i pública, cal fer un reconeixement al treball realitzat per unes persones que han fet possible aquest miracle, en aquesta ignota terra de resistència cultural. Reconeixement per anar fent el que cal, dia a dia, i en valencià. Sense anar contra res, contra ningú. Dignificant les nostres vides, la nostra societat tant necessitada d’iniciatives com aquesta, per convertir el que és excepcional en normal, l’individual en col·lectiu, i deixar la cultura a banda de les opcions i baralles polítiques. Cada persona, cada poble, ha de tindre el dret de poder realitzar-se de la manera cultural que estima més adient als seus valors, sense ingerències de ninguna mena, amb els principis bàsics democràtics de respecte i tolerància, consagrats en la Declaració dels Drets Humans de 1948. Tindre la possibilitat de fer realitat l’article 20 de la Constitució Espanyola d’exercir la llibertat d’expressió, i fer-ho en la llengua i cultura dels nostres pares, és un dret al qual no hem de renunciar. Seguim avançant desprès de quinze anys de Barcella i després del 1707 –«quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança»– amb una militància de resistència que caldrà transmetre a les generacions venidores amb l’objectiu de normalitzar la realitat cultural, envers l’objectiu de fer persones més integrades al seu espai, el seu medi; més equilibrades, més harmonioses, més felices. Això no és qüestió de dies, sinó d’anys de conciliar il· lusions al llarg del temps. No hem d’esperar mai victòries. No hem de derrotar ningú, ens hem de fer a cada u, a nosaltres mateix, valencians, en una Europa unida de cultures i no de mercats. Respecte al futur de la revista Barcella, li desitge una llarga vida a fi que l’aire fresc de les opinions seguisca fluint amb l’objectiu que he esmentat anteriorment. De nou, gràcies als qui feu Barcella. ❦ Febrer 2012


Un poc més tolerants M. Esperanza Esplugues

Barcella © 2002

Potser siga un poquet nova Parlar de com es fa per complir com a col·laboradora i no coanys en una revista d’un poble, nega massa les persones que hi per mi és parlar del treball, esha al darrere, però coneixent el forç i tal volta d’encabotament making of d’altres publicacions, de les persones que, amb idees i crec que el seu treball durant moltes ganes de treballar, són al aquests quinze anys l’he pogut darrere. Perquè el que d’aquesseguir. Potser jo podria parlar ta feina és buscar la gent que millor com a lectora que té tots vulga col·laborar amb escrits; el números en paper i que, de que vulga fer-ho amb publicitant en tant, això sí, servint-me tat; gent que coordine els articom a índex la còpia en la xarcles; temps i paperassa; gent que xa, rellegisc. Podria parlar de elimine els entrebancs que van Celebració del 5é aniversari de la revista Barcella l’any 2002. com he vist durant aquests anys eixint; gent que treballe fent la la Barcella plena; he trobat els maquetació; gent que no faça «Timonets i argelagues»; he mirat «El malbé amb l’impresió el treball anterior; tolerancia» que tant ens cal, els escrits, eicòmic» que ens parla de l’actualitat; he gent que s’aclarisca amb les noves tecxes «processons de formigues» o eixes líllegit les entrevistes, opinions, ressenologies i mantinga un web atractiu que nies negres sobre blanc que, com deia una nyes de publicacions i, per descomptat, faça més ample el món on puga aplegar molt coneguda escriptora, tanta il·lusió fa el «Fem barcella», això d’ajudar amb les Barcella; gent que amb la seua feina, on teues paraules a veure altres opinions. les hores no compten com a negoci per Crec que és molt bo fer que unes pàgiguanyar diners, puguen traure cada quanes de paper vistoses i ben enquadernatre mesos, més o menys, una estoneta de des apleguen a molts ulls que miraran, lectura amb la qual els puga obrir els ulls amb les espelmes enceses, tot el que hi per a entendre diferents pensaments enriha escrit per, potser, parlar-ne. Tot plequidors, amb els quals no sempre estarem gat farà que això de xarrar i fer barcella d’acord; gent que no es canse de treballar ens servisca per ser un poquet més tosense massa o cap compensació económilerants amb altres idees i opinions difeca i, a voltes, tampoc sense altres compenrents a les nostres. Tal volta es reconega sacions que es veuen menys, com la satistindre quan ho veus imprés en la revista. el treball dels creadors que no es cansen facció personal o el reconeiximent públic Lectors que aporten amb la seua lectura de fer-ho i els lectors puguen gaudir de d’un treball que, potser, el temps faça molt noves visions a un escrit, imprés o en la moltes Barcelles més. Perquè ara, el repbo. I després, un altre esforç serà trobar xarxa, i que fagen seu en donar-li vida al te será complir molts més anys. ❦ lectors que sàpien llegir amb la «manida treball de la gent que hi ha al darrere.

«Els lectors donen vida al treball de la gent que fa Barcella»

Febrer 2012

Barcella | 17


Dones jueves valentes Julie R. Enszer Milk and Honey: A Celebration of Jewish Lesbian Poetry L’abril de 1982, la petita i independent editorial lesbiana Persephone, de Watertown (Massachusetts, Estats Units), va publicar l’antologia Nice Jewish Girls: A Lesbian Anthology. Aquest llibre, amb assajos i poemes de vint-i-cinc dones, i és a més el primer llibre que planteja la relació entre lesbianisme i judaisme. L’editorial va organitzar a Boston un gran acte de presentació al qual van assistir més de cinc-centes persones. A fora, un reduït grup de jueus ortodoxos van protestar. La Cort Suprema Rabínica d’Amèrica, una organització de rabins ortodoxos, va emetre una ordre d’excomunió contra Evelyn Torton Beck, l’editora. En escriure sobre l’experiència de ser dues vegades discriminat: per ser lesbiana, gai i jueu, Beck va recordar «els sentiments intensament agradables d’alegria, sorpresa, goig i alliberament», com també el «dolor infligit» per altres jueus amb motiu de la publicació esmentada. En els últims trenta anys, els llibres sobre la relació entre judaisme i lesbianisme susciten poca controvèrsia. Als Estats Units, amb l’excepció del judaisme ortodox, totes les branques principals del judaisme donen la benvinguda i accepten els homosexuals en les congregacions i en la vida religiosa. A la llum d’aquests canvis positius, ¿quin espai, polític i estètic queda per explorar en una antologia de lesbianes jueves? Aquesta pregunta va estar molt present en la meua ment en l’arreplega dels poemes i a l’hora de fer aquesta antologia. Quan Lawrence Shimel, editor de Midsummer Night’s Press, em proposà l’edició d’una antologia de poesia lesbiana jueva, em vaig inclinar cap a Nice Jewish Girls com a pedra de toc, junt amb Tribe of Dina, editat per Melanie KayeKantrowitz i Irena Klepfisz, publicada per primera vegada el 1986 en el número 29/30 de Sinister Wisdom, revista lèsbica d’art i cultura; en Beacon Press es reedità el 1989 com a llibre comercial. El resultat és que Milk and Honey té una àmplia diversitat generacional que inclou també un poema de Melanie Kaye-Kantrowitz, ediBarcella | 18

tora de Tribe of Dina i col·laboradora en Nice Jewish Girls. Així, Milk and Honey: A Celebration of Jewish Lesbian (New Haven, 2011, 86 pàg.) és un llibret que forma part d’una llarga història. En Milk and Honey sorgeixen una sèrie de temes, com l’espiritualitat, la sexualitat, la vida domèstica, la política i la

«Beck va escriure sobre ser dues vegades discriminat: per lesbiana, gai i jueu» identitat de gènere. El Midraix, relats que amplien el text de la Torà, és una expressió literària important en el judaisme. Bonnie Morris reescriu la historia de Rut i Naomi en un poema que acumula paraules i després les va eliminant a mesura que avança el text. Joanna Hoffman reflexiona sobre la Shemà (una de les principals pregàries del judaisme) amb un estil i una intensitat poètica concloent: «Vull estimar els meus fills... / Igual que el so del seu riure / és l’única oració / que necessitaran sempre». Dinah Kompanietza i Eleanor Levine ex-

ploren la sexualitat i el desig en dos poemes sobre el Yom Kippur. Robin Becker dóna significats antics a la tasca domèstica de segar la gespa: «Del meu pare, vaig aprendre la dignitat / de l’exili i el foc de l’adquisició, / no viure en llocs a la lleugera, sinó plantar / i ser com un taronger al desert». Leslea Newman reflexiona sobre els esdeveniments del 9-11-2001: «Primer pensament: Això no és bo / per als jueus. / Segon pensament: / Això no és bo / per a les lesbianes. / Tercer pensament: / Això no és bo / per a mi». Joan Nestle evoca la figura de Rosa Luxemburg qui rebutja el nacionalisme i el conformisme: «No llet i mel, que serien un dolçor fals en temps com aquests. / No llet i mel, Rosa, ja ho sabies, sinó més aviat, un feroç desig que trenca allò normal, allò nacional. / ¿Com som els jueus? ¿Com som de rars? Prou per a rebutjar-ho». Potser una de les parts més vibrants de l’antologia és l’exploració dels problemes d’identitat de gènere, un tema no tractat en primer pla en antologies anteriors. Rose Fox confessa: «Quan estic sent un xiquet / em vaig posar un vestit amb sabates ben llustrades». Tot seguit, expressa la seua ambivalència sobre el gènere i la religió: «Sóc tan jueu com xica: nascuda per a ser-ho però indistintament». En «Oda a un nom que no tinc», Marla Brettschneider expressa el desig de transgressió de gènere: «Jo podria haver canviat el meu nom / però ja tinc un amic jueu transsexual anomenat Max». La proliferació de les identitats sexual, de gènere i religioses en el món contemporani exigeixen noves expressions literàries. Milk and Honey i el volum complementari, Flamboyant: A Celebration of Jewish Gai Male Poetry, exploren les col· lisions productives d’homosexual i jueu. Així, aquesta antologia busca ser un llibre dialògic: que parle amb les antologies anteriors, que genere converses dins de la col·lecció entre dues o més autores, i que convide els lectors a debatre sobre poesia, identitat, espiritualitat i bellesa. Milk and Honey forma part d’un diàleg continu sobre el que significa ser lesbiana, el que significa ser jueu, i el que significa ser jueu lesbiana, una lesbiana jueva. Busqueu el llibre. Uniu-vos a la conversa. ❦ Febrer 2012


Chema Madoz: poesia visual Clara Berenguer

No tot és el que sembla i res sembla el que és. Chema Madoz (Madrid, 1958) fa ja uns anys que, amb les seues fotografies, subratlla aquest pensament. A les seues primeres obres era freqüent trobar éssers humans però a partir de la dècada dels noranta comença a centrar la seua mirada en una modificació dels objectes quotidians que transforma per acabar produint un efecte sorprenent. Aquests treballs no busquen la reproducció de natures mortes sinó que, més bé, sorgeixen de la necessitat d’establir relacions noves des d’angles i direccions diferents i que acaben apropant la seua tasca a la d’un escultor. Així, a partir d’una sèrie d’esbossos fa una primera aproximació visual i, tot seguit, busca els elements necessaris per el procés de construcció. Una vegaFebrer 2012

da, l’objecte ha estat manipulat és quan, finalment, procedeix a fotografiar-lo. L’homogeneïtat evident que ofereix la seua obra ve donada per l’ús d’una mateixa tècnica al llarg de la seua trajectòria. El blanc i negre que caracteritza les seues fotografies a més d’inserir els objectes en un territori imaginari allunyat de la realitat ajuda a crear una atmosfera d’atemporalitat que amb el color no aconseguiria. Malgrat aquesta dimensió immaterial, Madoz, rebutja l’ajuda tecnològica i prefereix la fotografia analògica en compte de la digital i la llum natural enfront l’artificial. El seu procés de treball forma part d’una progressiva modificació de l’existència i, precisament, la primera fase de conversió directa de la realitat és l’etapa que més interessa al fotògraf alhora que

el fa fugir de qualsevol auxili tecnològic que puga interferir en el desenvolupament creatiu. Pel que fa a les arrels artístiques de Madoz, aquestes s’assenten en les avantguardes del primer terç del segle XX i, d’una manera més concreta, en el surrealisme o el dadaisme. Les seues metàfores fotogràfiques, per tant, s’estableixen com una descontextualització dadà en la qual el fotògraf s’apodera dels objectes familiars per a convertir-los en autèntics poemes visuals. A més a més, i dins del joc de la provocació tan del gust d’aquests moviments, convé ressaltar el fet que moltes de les seues fotografies es presenten sense cap títol, segurament, amb la finalitat que l’espectador s’integre en aquest univers visual i extraga les pròpies conclusions. ❦ Barcella | 19


Activitats del Col·lectiu Serrella Lorena Ferre Casa de Cultura de Banyeres de Mariola, a les 20:30 h. Contarem amb la presència d’un/a convidat/ada. Diumenge dia 27. Ruta guiada Coneixem el territori: Xàtiva. (Les dates exactes d’aquest mes poden variar).

Gener

Ester F. © 2012

Barcella © 2012

Dissabte dia 14. Rebolcada de la llonganissa. Foguera popular i torrada al Polígon Industrial de Banyeres de Mariola, front l’IES Professor Manuel Brosseta.

Foguera del dia de Sant Antoni.

Projecció del documental a la Casa de Cultura.

Febrer

Juny

Divendres dia 17. Presentació del documental València necessita una cançó. A la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola, a les 20:00 h. Amb la presència del director del documental Borja Pons. Diumenge dia 19. Ruta gastronòmica Coneixem el territori. Visita guiada per Castelló de Rugat i dinar de germanor per a degustar les coques de dacsa.

Dissabte dia 9. Celebració del quinzé aniversari de la revista Barcella. Hem crescut i volem gaudir de tot un dia de celebracions amb el poble de Banyeres de Mariola. Aquest és un esborrany del programa que estem preparant per a compartir-lo amb tot el poble: Matí: jocs populars i tradicionals per a xiquets i xiquetes al parc municipal de Vil·la Rosario. Vesprada: castellers, danses…, tota la tradició del nostre país. Tot seguit tindrà lloc un acte institucional amb una taula d’experts del món del periodisme i de la comunicació. Entre reflexió i reflexió escoltarem música i veurem audiovisuals per a fer memòria tots plegats i per agrair als col· laboradors, anunciants i lectors la tasca feta durant aquests quinze anys. Nit: Sopar popular a la fresca i vetllada amenitzada amb música. Són molts anys que hem estat junts i molts més els que volem complir fent Barcella. Això si, tenint-vos als lectors sempre al nostre costat. ❦

Març

Dissabte dia 3. Xarrada Energies renovables sobre la línia d’alta tensió que afecta Ontinyent, Beneixama, Banyeres de Mariola, etc. Presentació de la cooperativa d’energia renovable Som Energia. A la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola, a les 19:00 h.

Maig Divendres dia 18. Presentació del documental Del roig al blau o Més enllà del mur. Es farà una consulta al facebook per veure quina és la més votada. A la Barcella | 20

Febrer 2012


Malnoms dits, oïts i documentats a Ontinyent El gran llibre dels malnoms. Els malnoms d’Ontinyent a través de la història Josep Sanchis Carbonell, Associació de Veïns el LlomboMuseu Valencià d’Etnologia, Ontinyent, 2011, 320 pàg. Si pensàveu que un llibre de recerca, en gran part arxivística, no podria ser entretingut, llegiu aquest. El mateix títol ja fa broma, i l’autor prudentment avisa: espera no ocasionar cap enrenou i haver-se de retractar pel fet de publicar un nou recull més extens, ara adobat amb més aspectes lúdics i més divertits, dels malnoms ont i nyent i ns. Ah!, però no sembla haver-se tallat un pèl a l’hora de descriure les motivacions –quasi sempre derivades de la sornegueria local– dels malnoms, i no li falta un toc de conya marinera (com en les entrades d’Alçapiu, la Barbi, o Mandòlio). Ofici de risc, doncs, aquesta especialitat de l’onomàstica. Però en el risc hi ha el camí dels grans encerts, i ¿qui podria renunciar-hi amb un anecdotari tan engrescador entre mans? Pel que es veu, i també pel mèrit de l’indagador, Ontinyent és una potència mundial del malnom. És una ciutat mitjana que pot presumir de vida de barris i de poble alhora. Potser aquesta doble característica ha afavorit la producció i documentació dels més de dos mil cinc-cents àlies localitzats i reconeguts per Josep Sanchis. Podríem creure que un recull de malnoms –i més encara d’una població que no siga la nostra– no passa de ser una llista de vocabulari peculiar, però més d’un mestre ens ha fet veure la intensa relació que estableixen els malnoms amb la toponímia local i com Febrer 2012

aquesta pot ser desxifrada per la via de l’antroponímia (vegeu la Lluca, per posar un cas). Més encara, el foraster reconeixerà malnoms supracomarcals (com ara Aspirina, Bataner, el Bolo, Cansalà, el Capellano, Carbonato, el Conyo, Cova, el Noi, Picola, Requinto…, coneguts en alguns pobles del meu itinerari més familiar) i ja amb la contextualització del present autor l’interés s’eixampla considerablement. Per suposat, qui tinga nocions de la vida i personatges ontinyentins encara anirà més ben guiat. Tot això queda ben relatat en el corpus central de l’obra, el capítol segon, «Vocabulari de malnoms, motius, renoms, àlies i sobrenoms (dits, oïts... i documentats a Ontinyent)», on hi ha el compendi complet amb les cites documentals, sempre que se n’hagen trobat, farcida d’anècdotes i motivacions sucoses dels malnoms relacionats. Mireu quina ocurrència, o quina maquinació, per crear noms com Carbonato, Mamella, Picola o Rabo-de-Granera, o com d’un Dimoni deriva la Dimoniessa, que torna a donar després el Dimoniés! Després encara hi ha els apèndixs documentals, des del Llibre de la peyta de la vila d’Ontinyent i lloc d’Agullent, del 1578, fins el treball d’un contemporani, Tomàs F. Bordera, «Àlies a Ontinyent. 1849-1900», perquè vegeu que la inventiva –també– de l’escriptor està ben fonamentada. De la gràcia i oportunitat dels malnoms valencians reivindicada en aquest treball, ens podem quedar amb la impagable frase –quina instantània!– que el mateix recopilador ha volgut destacar: «Tres hòmens d’uns seixanta anys es troben al carrer. Un dels dos que anaven junts diu al tercer que acabava d’arribar: —Xe, este ho sabrà. Com li diuen a Rafael? —Quin Rafael? —Cabeça. —Rafael Vidal.» I tot això ho escriu, o ho conta, Josep Sanchis Carbonell, de malnom Garrilla, el de la Borredana, que, hàbilment per cert, trau el nas en una altra entrada, la de Llucet. Una aparició fugaç però guilopa, que si no estàs molt atent se t’escapa, com aquelles de Hitchcock enmig de qualsevol escena. Però no és l’única. Estigueu a l’aguait. ❦

Vicent Berenguer L’acordió a la Mariola Caramella. Música i Cultura Popular, Massalfassar-Prats de Lluçanès-Reus, núm. 26, gener-juny 2012, 124 pàgs. Amb l’alt interés que presenta cada lliurament d’aquesta revista, per la quantitat i la qualitat dels treballs que publica, des de les monografies a les referències més breus, dels articles de reflexió a les cròniques de manifestacions i activitats que arreplega, que en conjunt configuren un panorama molt ric i divers d’aquest àm-

Morenet © 2012

Toni Torregrossa

bit tan revitalitzat dia rere dia, cosa que ja constitueix un cabal realment valuós. A la interessant informació d’arreu que ofereix aquest número, em permet ressaltar alguns papers de procedència valenciana, com ara la investigació de Raül Sanchis Francés sobre l’acordió diatònic als vessants nord i oest de la serra de Mariola, que representa una aportació pionera sobre la presència i la funció d’un instrument que havia quedat totalment sepultat; una entrevista a fons a Miquel Gil per Josep Vicent Frechina, i d’Aleix Cardona i Montserrat Solà, l’elaboració dels tradicionals caliquenyos a Torrent, per l’empresa Torres de Quart, amb una considerable trajectòria. D’altra, la monografia «La mort i el més enllà», és així mateix molt suggeridora, composta per nou articles de diferents autors sobre la religió popular, els éssers fantàstics, el món sobrenatural, les cases encantades, etc., Una altra seductora aportació on la varietat de continguts dignifica el que s’entén per cultura popular, alhora que l’eleva globalment, sense excloure-hi que conjuga tan bé el rigor i l’amenitat que agradarà a tothom. ❦ Barcella | 21


Emily Dickinson

Amherst (Massachusetts), 1803-1886 861 Diuen que el «Temps alleuja» El Temps mai no ha alleujat El dolor de veritat enforteix Com ho fan els Músculs - amb l’Edat Els Temps és la Prova del Mal Però no pas el Remei Si ho arriba a ser, també demostra Que no hi hagué Malaltia 861 They say that «Time assuages» Time never did assuage An actual suffering strengthens As Sinews do - with Age Time is a Test of Trouble But not a Remedy If such it prove, it prove too There was no Malady Jo no sóc ningú! Qui ets tu? Jardins de Samarcanda, Vic, 2002 Versió de D. Sam Abrams

Barcella | 22

La voz dormida Vicent Berenguer El director i guionista Benito Zambrano per alguns serà recordat per la pel·lícula Solas, estrenada el 1999, amb la qual va obtenir un gran èxit i reconeixement amb diversos premis internacionalment. Ara, en la nova pel·lícula conflueixen altres aspectes molt positius que, a la fi, s’ha vist reconeguda amb la bona acollida del públic. Però cal recordar que La voz dormida està basada en la novel·la homònima publicada el 2002 de Dulce Chacón (Zafra, 1954-2003), germana de la també escriptora Imma Chacón. L’autora ja en vida, tenia una projecció literària i social considerable, i la novel·la no va passar inadvertida. Per a l’elaboració de La voz dormida Dulce Chacón va fer una recollida de testimonis i entrevistes sobre dones republicanes víctimes de la repressió franquista durant els anys quaranta, i després d’uns anys tota aquesta documentació va prendre forma de novel·la. Amb l’adaptació cinematogràfica va incrementar-se el ressò social de la història. Així, en síntesi, la pel·lícula està ambientada en la Guerra Civil Espanyola, tracta d’una jove cordovesa d’origen rural, Pepita (l’actriu María León), que va a Madrid en la postguerra per a estar prop de la seua germana Hortensia (Inma Cuesta) que està embarassada i a la presó de las Ventas, ella sap que només viurà fins que nasca la seua filla. Els atractius de la cinta són ben diversos, ja siga per la recreació i situació dels personatges, com per l’ambientació on transcorren els fets; també encaixen coherentment els salts que expliquen les situacions anteriors dels diferents personatges. La narració és absorbent i manté sempre un distanciament molt objectiu sense alhora deixar de presentar la complexitat de l’aparat estatal a fi de justificar la ideologia opressiva. Encara queden moltes pel·lícules a fer de la nostra guerra. Estem acostumats a veure’n sobre la Segona Guerra Mundial, sobre els jueus, sobre tants aspectes de les guerres d’altres, i ara la sorpresa és que La voz dormida està a l’altura d’aquest cine, tan exigent i rigorós com artísticament impecable, alguns el consideraran dur, però és un intent necessari contra la desmemòria històrica i cultural del que ha passat a Europa. ❦ Febrer 2012


AMPA IES Bocairent © 2012

Alumnes i professors durant tancada.

Tancada a l’IES Bocairent La nit del dimecres 15 de febrer, els membres de l’AMPA, juntament amb els professors i un nombrós grup d’alumnes, ens tancavem al centre com a mesura de protesta davant les retallades que està patint l’educació pública i contra les mesures que el decret llei –publicat el passat mes de gener– anuncia i que, a partir de març, afectaran els centres educatius. Un membre del sindicat majoritari de l’educació, l’STEPV, ens va informar del contingut d’aquest decret i de quina manera afectarà l’educació dels nostres fills, per exemple: – Les baixes del professorat no es cobriran fins que s’acumulen més d’una i, en qualsevol dels casos, una baixa quedarà sense cobrir, la qual cosa suposarà que els alumnes es queden sense que se’ls impartisca i avalue. – Desapareixeran els suports, desdoblaments i mesures d’atenció als alumnes amb dificultats. – Les classes augmentaran el número d’alumnes fins a trenta-cinc, uns deu alumnes més per aula que actualment. – No ens concediran més bo-llibres,

beques de llibres, transport o menjador, unes ajudes que són fonamentals en la crisi que estem patint. – S’augmentarà les hores de classe dels professors disminuint les hores d’atenció a l’alumne, la preparació d’activitats i projectes. A més d’altres mesures que afecten les condicions laborals dels professors i, també, els alumnes que estan en Primària, que es quedaran sense mestres de suport en l’Educació Infantil, per la qual cosa els mestres no podran atendre necessitats bàsiques dels xiquets fora de l’aula en no poder deixar-los amb una altra mestra o mestre. D’altra banda, Conselleria segueix sense pagar les despeses de manteniment dels centres; deu al voltant de sis mesos de despeses de l’any passat, acumulant més deute amb l’escola pública que amb la privada concertada, que ja ha cobrat quasi tot l’any passat. En resum, les mesures urgents per a la reducció del déficit de la Generalitat afecten sobretot serveis bàsics com és l’educació pública. El Consell ens està fent responsables a les famílies de les despeses que han generat el déficit i fent-nos pagar les consequències d’anys i anys de saqueig de les arques públiques. L’atac a l’educació pública, que és l’única que garanteix l’accés de tothom a l’ensenyament, ofegant-la econòmicament, comportarà una pèrdua irreparable de qualitat que pot comprometre el futur dels nostres fills. Per això, és important que tota la comunitat educativa: els professors, els alumnes i, de manera especial, els pares, participem units en tots els actes que s’organitzen en defensa de l’escola pública. Recordem que, el que està en joc és la formació que ha de garantir que els nostres fills tinguen un futur. ❦

La votació de l’Associació de Sant Jordi sobre el vestit de la filà Marrakesch té a veure amb la integració de la dona en la festa. Demostra, una volta més, la intransigència de la festa cap a qualsevol mínim moviment d’integració igualitària. El Casal s’acarnissa amb una filà que percep l’entrada de dones com una possibilitat, quan pràcticament totes les altres posen encara més traves que les invisibles. L’Associació castiga les actuacions d’aquesta filà que admet les dones que són suficientment valentes per a travessar la barrera invisible de cristall (ens referim al menyspreu que les dones festeres reben des de molt àmbits i que no està escrit en cap lloc). Així pressionen més les filaes que es porten «malament» i fan pensar a aquestes dones que són elles les causants dels problemes, quan els qui ho emboliquen són ells. Si des d’un primer moment no hagueren posat tants entrebancs estaria tot solucionat. El Casal ataca sistemàticament les dones i doblement els hòmens que les accepten. Açò confirma que el Casal (per acció), i també l’Ajuntament (per omissió), el que vol no és integrar les dones sinó diferenciar-les dels seus companys. Les dones, abans de l’ordenança, podien estar perfectament integrades en les filaes amb els vint-ihuit vestits oficials que ja hi havia. Podien fer esquadra o diana igual que els seus companys hòmens. Però amb la nova ordenança, primer es va prohibir les esquadres mixtes, després es va inventar un vestit diferent per retardar que les dones pogueren fer esquadra i ara ordena que aquests vestits tinguen «las lógicas, perceptibles y necesarias variaciones» respecte al vestit oficial. ❦

AMPA de l’IES Bocairent Bocairent (la Vall d’Albaida)

Associació Fonèvol Alcoi (l’Alcoià)

¿Diferències perceptibles?

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella mitjançant l’abonament de tres números per 8 euros l’any NOM

COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC

OFICINA

NÚM. COMPTE

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL FIRMA [Envieu aquesta butlleta per correu ordinari a l’adreça postal: Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola]


Profile for Revista Barcella

Barcella 45  

Barcella 45  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded