Barcella 44 by Revista Barcella

NÚMERO 44 | OCTUBRE DE 2011 | ANY XV | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

Una llengua que camina |8| | 11 | | 13 | | 15 | | 17 | | 19 | | 20 |

El valencià a les zones castellanoparlants del país Entrevista: María Teresa Martínez, col·laboradora de Càritas Tant te vull, que te trac un ull | 14 | El cardenal Payà Molí de Paper d’Ibi | 16 | Di(s)putacions El retaule del flautista i el 15-M Vicent Berenguer i la seua terra interior Poetes: J.V. Foix | 21 | Fotògrafs: Cristina García Rodero

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 44 - octubre 2011 - any XV Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere. Col·laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Pep Pont, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Majo Ripoll, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Ximo Urenya, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó, Eduard J. Verger.

fora el valenciaLa constatació Immersió nisme i això és dels negatius molt esperançaresultats dels dor. Ja es va plans d’adopció aconseguir del valencià a resistir i evolul’escola valencionar durant tot ciana és oposada el franquisme a a l’èxit social tots els obstacles que s’ha que llavors es obtingut a plantejaven. Ara Catalunya. Però també pot és molt greu el comprovar-se fet tan claríssim que es van que al País superant els diferents obstacles que Valencià s’han aconseguit crear hi ha al davant. Creiem que es pot dues comunitats lingüístiques, i els reconéixer un determinat èxit fruit de diàlegs «bilingües» que s’escenifila pressió i repressió blavera, però quen a la Televisió Valenciana és això també ha provocat que l’ampli l’insult més subtil que mai podiem espectre social haja anat renovant imaginar. Al carrer, a les ciutats estratègies i accions per a continuar mitjanes i importants, el castellanisel procés de recuperació de l’idioma, me està encastellat i tancat a la llei de la consciència de poble... Aquest de la llengua prestigiada per l’Estat camí, en la mesura en què continua (central, clar). Sembla que la batalla no deixa d’excitar el conservadorismés important no ha estat contra la me espanyolista, no podia ser d’altra denominació de català sinó contra la manera. Per als valencians, la recuperació de la llengua i pel seu qüestió és pensar com guanyar, aïllament, vulgarització i dissolució. acostar o reconciliar la població Almenys això no ha estat possible. que, per les raons que siga, viu Així, el factor positiu és que el sector refractària o hostil al valencià. Un valencianòfil té una considerable fet absurd perquè, com la generaliconsistència i una renovada capacitat tat de la població, estan i estem de resistència i evolució, gens fàcil obligats a compartir el mateix però efectiva. El desenvolupament espai: els fills a les escoles, els social, les noves tecnologies, el pares a les associacions festeres, conjunt generacional, els moviments religioses, esportives, els joves a juvenils, les tendències socials en tot emparellar-se, etc. BARCELLA. ❦ el seu ampli espectre, no han deixat

Rafa Payá ¡Vaja «carxofa» que estem patint!

¿«Carxofa» vol dir crisi?

¡Home, havies de dir «crisi»...!

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Octubre 2011

Alguns dels documents recuperats.

Bocairent recupera uns pergamins dels segles XIV-XVI El Pont de les Set Llunes és una de les antigues estructures del projecte ferroviari Alcoi - Alacant.

La comarca es queda una altra vegada fora de les prioritats del Consell pel que fa a projectes de noves línies ferroviàries Els acords entre el Govern central i la Generalitat Valenciana exclouen de forma taxativa les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla, que es queden fora dels futurs grans eixos de comunicacions per tren. Alcoi queda relegat a ser una estació terme. En cas d’aprovar-se el Corredor Mediterrani com està plantejat, anirà d’Alacant a La Encina i d’allà a València, en una línia que fa una esse dibuixada al mapa que evita el pas per les nostres comarques, que sí que es produiria d’haver-se dissenyat en línia recta. El ministre José Blanco i la consellera Isabel Bonig volen una connexió directa entre Alacant i València per la costa amb una inversió de mil tres-cents milions d’euros. Aquest plantejament enterra les opcions d’una connexió ferroviària València-Alcoi-Alacant aprofitant la millora de la línia actual, que està pendent d’execució. El Govern central, a través del ministre de Foment José Blanco, i l’autonòmic, de l’expresident Camps, van firmar en la primavera del 2009 un pla d’inversions per a la línia Xàtiva-Alcoi que n’implicava la completa millora i modernització perquè poguera ser assumida per Ferrocarrils de la Generalitat. El pla contemplava la inversió de seixanta-cinc milions d’euros, pràcticament a parts iguals, mentre ambdues administracions es repartien la intervenció. Transcorreguts dos anys, no solament tot això és paper mullat sinó Octubre 2011

que, en el cas de la Generalitat, el nou govern d’Alberto Fabra no incorpora per cap lloc la millora de la línia entre les seues prioritats. Cal recordar que el 2003 el Consell va anunciar a so de bombo i platerets la immediata construcció d’aquesta variant de les Comarques Centrals, una infraestructura important amb un cost de trenta set milions d’euros. Encara no s’ha fet. D’altra banda, el Consell projecta un centre logístic de mercaderies situat al costat de la línia d’AVE a Villena. La xarxa empresarial de les Comarques Centrals Valencianes reclama una connexió ferroviària amb aquest centre logístic. Els empresaris plantegen que la connexió discórrega per la Foia de Castalla, o bé que es recupere l’antiga via ferroviària Villena - Biar - Beneixama - Banyeres - Bocairent - Alfafara Agres - Muro - Cocentaina - Alcoi.

L’Ajuntament de Bocairent ha recuperat tretze pergamins datats entre els segles XIV i XVI del seu Arxiu Municipal extraviats en unes obres fetes al consistori l’any 1980. Un dels treballadors, Antonio Sanjuán, els va trobar en un contenidor entre els enderrocs i els va fer arribar a Ramon Martí, professor titular d’Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui els ha retornat a Bocairent. L’investigador ha transcrit els documents que es publicaran pròximament. El document més antic data del 1371, mentre que n’hi ha quatre del segle XV i huit del XVI. El més remarcable és l’acta de la visita de l’inquisidor Joan Gastó el 23 d’agost del 1414, en què eximeixen la institució dels crims d’usura comesos pels seus membres. La resta, com el primer, són rebuts de diversos pagaments com el d’un cens a l’ermitori de Sant Miquel de Llíria (1517), el de la quarta col·lecta requerida per les Corts de Montsó del 1542, l’assignació de sis anualitats a Bocairent (1550) o les pagues degudes al Monestir del Puig de Santa Maria (1551). ❦

Un projecte pendent de fa 138 anys Es compleixen cent trenta huit anys des que es fera l’enllaç per ferrocarril amb Alcoi, un projecte que no va arribar a acabar-se mai, a pesar que es va executar l’obra en la seua totalitat amb onze grans túnels i imponents viaductes. Va ser una iniciativa de la Primera República que, entre 1928 i 1932 va executar les obres entre Alcoi, Agost i Alacant. Per raons mai aclarides, les travesses de la via mai no es van arribar a posar i l’obra ja feta va ser abandonada definitivament. ❦ 3

Francisco José Molina Rubio.

Enric Valor (1911-2000).

Hospital Sueco-Noruego al barri del Viaducte.

Paco Molina va estrenar obra al Festival de Música d’Alacant

Castalla recupera el nom d’Enric Valor per al seu institut

La UPV recupera la retolació de l’Hospital Sueco-Noruego

El músic i compositor banyerenc Francisco J. Molina va estrenar l’obra Kroúmata al Festival Internacional de Música d’Alacant que va celebrar la seua edició número vint-i-set. El títol està basat en la denominació que es feia de les peces instrumentals pures en l’antiga Grècia. L’estrena va tindre lloc a la Sala de Cambra de l’Auditori de la Diputació d’Alacant com una de les obres escrites per encàrrec de la direcció del festival al Col·lectiu de Compositors de l’Escola de Composició i Creació d’Alcoi (ECCA) de la qual Molina forma part en ser-ne un dels creadors. L’ECCA va presentar al públic deu composicions d’obres conegudes, estrenes i encàrrecs fets per a aquest festival. Aquesta institució treballa centrada en l’anàlisi i el cultiu de la música contemporània dirigida per Javier Darias des de fa vint-i-quatre anys. La nova obra de Molina, integrada per tres moviments, va estar interpretada per l’agrupació de cambra de Bucarest Archaeus Ensemble, col·laboradors habituals de l’ECCA. El Festival de Música d’Alacant està organitzat pel Ministeri de Cultura a través de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música i està especialitzat en la música contemporània. Enguany han participat, entre d’altres, l’Orquestra Nacional d’Espanya, l’Orquestra de RTVE, la Jove Orquestra Nacional d’Espanya, el Grup Instrumental de València, l’Ensemble Kuraia, l’Archaeus Ensemble i els Solistes de Trondheim. ❦

El Consell Escolar Municipal de Castalla va acordar, quasi per unanimitat, dedicar de nou l’institut d’aquest poble a l’escriptor Enric Valor, una mesura que té com objectiu posar el colofó a la programació d’actes amb motiu del seu centenari. L’IES de Castalla va rebre en origen el nom de l’escriptor Enric Valor i així va ser identificat fins que, el 1998, l’Ajuntament governat pel PP va proposar retirar-lo. A proposta de qui aleshores era l’alcalde, Juan Rico, el Consell Escolar Municipal va acordar retirar aquesta denominació al centre que, des d’aleshores, va passar a denominar-se com «Institut de Castalla». El Consell Escolar Municipal va votar el mes de juny una proposta per a recuperar el nom d’Enric Valor i ho va fer per onze vots a favor i un en blanc. Sis membres del Consell no van estar presents. La proposta havia partit del Consell Escolar del mateix institut, que l’havia aprovat recentment, segons explica el seu director Juan Antonio Olmedo: «Ho plantegem com a fórmula per a reivindicar la figura d’Enric Valor en el seu propi poble i com a colofó del centenari del seu naixement. És un deute que tenia el poble de Castalla amb Enric Valor». Diverses veus autoritzades com la de Vicent Brotons, professor de la Universitat d’Alacant o Rosa Serrano, editora, havien denunciat durant tots aquests anys de manera reiterada la vergonya que haviem de tindre com a valencians per haver permés que el poble de Castalla li haguera negat el nom d’Enric Valor al seu institut. ❦

A l’edifici de l’Escola Industrial del barri del Viaducte d’Alcoi es va fer aquest mes d’octubre un acte per a inaugurar la reposició dels rètols originals que figuraven al saló d’actes de l’edifici mentre va ser l’Hospital Sueco-Noruego. El text en reconeixement a l’ajuda que els escandinaus van prestar als republicans de la zona valenciana deia: «Visca la solidaritat internacional» al frontispici, «Visca Noruega» en un lateral, «Visca Suècia» a l’altre lateral i «Visca Dinamarca» al darrere. En aquest acte oficial d’agraïment, l’historiador Àngel Beneito i Jon Olaf Myklebust van presentar el llibre Escandinavos en Alcoy: Solidaridad Internacional en Tiempo de Guerra, del qual són coautors. Van assistir a l’acte l’alcalde d’Alcoi; regidors; els cònsol de Noruega; el cònsol de Suècia; Francisco Aura, supervivent de Mathausen; i Pilar Pastor, infermera de l’hospital Sueco-Noruego. L’acte va estar organitzat pel campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València i va comptar amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcoi. L’Hospital Sueco-Noruego va estar creat a la ciutat d’Alcoi el 1937 a causa de la Guerra Civil Espanyola. Aquesta instal·lació es va posar en funcionament gràcies a la implicació de la societat dels Països Escandinaus. Aquesta institució, en solidaritat amb el poble espanyol va aportar els fons i el cabdal humà necessàris per a crear el citat hospital de guerra. ❦

Octubre 2011

Barcella

Timonet al Consell Valencià de Cultura pel seu suport a la sol·licitud de declaració BIC del projecte Parc Cultural de l’Aigua de Banyeres de Mariola.

Brigades forestals treballant en el control del foc que va cremar les serres d’Ontinyent, Bocairent i Alfafara.

El Consell elimina la prohibició que impedia edificar en serres cremades durant trenta anys L’Executiu valencià ha utilitzat la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos de la Generalitat per a 2012 per a introduir per la porta falsa un canvi fonamental en la llei forestal, de tal manera que la prohibició general de reclassificar sòl en serres que hagen patit un incendi podrà ser eliminada en els casos d’interés general. En concret, el Consell vol introduir un nou apartat en la llei forestal, que data de 1993, en virtut de la qual «amb caràcter singular i mitjançant la seua declaració com d’interés general per a la Comunitat Valenciana, el Consell podrà fer una excepció en la prohibició de canvi d’ús forestal almenys durant trenta anys mitjançant un acord justificat». Amb aquesta iniciativa, la Conselleria de Territori que dirigeix Isabel Bonig intenta donar cobertura legal a qüestions com l’ampliació de l’abocador de Dos Aigües, que va quedar paralitzada per afectar terrenys forestals cremats. No obstant això, el canvi legal podria fer-se extensible a altres sòls, amb la qual cosa, la mesura, que comporta una rebaixa en la protecció de les serres, naix ja amb la polèmica incorporada. A més, compta amb seriosos obstacles jurídics, ja que la llei estatal sobre boscos impedeix el canvi d’ús forestal per als terrenys incendiats almenys durant trenta anys. Segons diversos grups ecologistes com Ecologistes en Acció o Acció Ecologista Agró, aquesta iniciativa torna a estimular els piròmans pagats per les constructores i els propietaris de Octubre 2011

muntanyes amb interessos urbanístics. Els ecologistes recorden que l’«interés general» per al Govern del PP ha estat la Fórmula 1, Terra Mítica, Marina d’Or, l’Aeroport de Castelló, els camps de golf, la prolongació del Cabanyal, el Manhattan de Cullera, el parc temàtic de Ferrari, la Ciutat del Motor o el pla Rabasa d’Alacant.

Argelaga a l’Ajuntament de Beneixama per negar-se a encendre la il·luminació amb led de la casa consistorial instal·lada en l’anterior legislatura i col·locar ara uns halògens d’elevat consum.

Timonet al Centre Excursionista d’Agres, voluntaris de l’Assemblea Local de la Creu Roja de Banyeres i Ajuntament d’Agres per recuperar la senda dels Nevaters entre el Convent d’Agres i la Cava Gran de Mariola.

L’antecedent de Terra Mítica Un dels projectes que el Consell denomina com d’«interés general» més paradigmàtic va ser el de Terra Mítica. Abans de la construcció del parc, els terrenys als peus del Puigcampana estaven qualificats com a sòl no urbanitzable d’especial protecció forestal. Però es van produir dos incendis intencionats que van calcinar quatre-centes cinquanta hectàries de massa forestal de l’únic pulmó verd de Benidorm. Amb diverses operacions urbanístiques, Eduardo Zaplana va modificar els usos forestals per a permetre la construcció d’hotels i apartaments turístics en terrenys no requalificats. De fet, hui dia encara figuren com a sòl no urbanitzable. Zaplana va burlar la Llei Forestal que prohibia edificar en zones rústiques devastades pel foc declarant el projecte de Terra Mítica «d’interés general» per al País Valencià. Eliseo Quintanilla, un amic íntim de Zaplana, va comprar huit mesos abans de l’incendi uns terrenys forestals per huit milions de pessetes que revendria, amb la construcció del parc, per mil cinc-cents milions de pessetes. ❦

Argelaga als vint membres del

consell d’administració de la CAM, amb Camps i Crespo al capdavant, per utilitzar l’entitat per al seus interessos personals i partidistes amb tots aquests anys d’administració fraudulenta.

Timonet a la Fundació Serra de

Mariola, de la Universitat Politécnica de València, per a impulsar la marca «Mariola» per a promoure el turisme d’interior.

Argelaga al Govern municipal del PP de Banyeres de Mariola per no haver comptat amb els grups de l’oposició en la preparació dels actes commemoratius del Nou d’Octubre. 5

Miguel Peralta és un dels qui ha ocasionat a Alcoi la pèrdua de milers d’euros en judicis.

Ignacio Palmer en una roda de premsa quan encara era regidor pel PP a l’Ajuntament d’Alcoi.

Crítiques al nou director del parc natural de la Mariola i la Font Roja pel seu perfil polític La consellera de Medi ambient, Isabel Bonig, ha prescindit de deu tècnics que dirigirien diversos parcs naturals del País Valencià per a col·locar cinc persones afins al Partit Popular. En el cas de la Font Roja i la Serra de Mariola, el Consell ha decidit unificar ambdues direccions en una sola. L’Ajuntament d’Alcoi ha lamentat que el nou director dels parcs naturals de la Mariola i la Font Roja, l’exregidor del PP Ignacio Palmer, tinga un perfil només polític en lloc de tècnic. El govern municipal critica que en aquest nomenament del Consell no s’haja tingut en compte els consistoris afectats, per la qual cosa demana una major implicació dels mateixos en les decisions sobre els parcs i reclama a la Conselleria «una major implicació de les entitats locals en la presa de decisions sobre la direcció d’aquests espais naturals protegits, atés que la gestió es realitzarà dins dels seus termes municipals». Cal recordar que Palmer era, al costat d’Amparo Ferrando, l’únic regidor campista de l’anterior govern municipal d’Alcoi, la qual cosa li va costar quedar-se fora de les llistes electorals. El fins ara director del parc natural de la Font Roja, Juan Luis Albors –que també havia estat nomenat fa dotze anys pel PP com a càrrec de confiança–, va manifestar estar sorprés per la seua eixida del càrrec. Segons deia, «no m’ho esperava, després de vint anys treballant al parc com a tècnic i dotze com a director. A més, amb una trajectòria i un treball que es pot mostrar i del qual estic orgullós». El que més li dol a Albors és 6

que haja deixat d’estar al capdavant de la Font Roja «per les baralles internes del PP, ja que calia pagar favors, i m’ha tocat a mi». Albors assenyalava que «la Mariola i la Font Roja són dos parcs amb la suficient entitat com per a tenir la seua pròpia direcció, encara que des d’una perspectiva d’estalvi de recursos es pot arribar a entendre. En el que no estic gens d’acord és que es prescindisca de tècnics per a posar polítics sense cap formació ambiental al capdavant». Amb aquests nomenaments, la nova consellera de Medi Ambient ignora la sentència que va donar la raó, al novembre de 2010, als sindicats CGT i Intersindical Valenciana i que obligava la Conselleria a nomenar tècnics especialitzats en lloc de «personal eventual de confiança». El nou Govern d’Alcoi retira el projecte d’hotel a la Font Roja Els membres de l’Assemblea de la campanya «La Font Roja també és nostra, hotel fora del Parc Natural» van mantindre una reunió amb membres del Govern alcoià que es van comprometre a no construir un hotel al cor del Parc de la Font Roja. L’Assemblea es congratulava en un comunicat per haver aconseguit aturar el projecte que amenaçava la conservació dels valors del paratge, i felicitava públicament totes les persones i entitats que han col·laborat en les nombroses tasques que s’han realitzat al llarg dels darrers anys per tal d’aturar aquest projecte desgavellat. ❦

[Información, 4-9-2011]

Açò s’enfonsa Javier Llopis

[...] Després de carregar-se una zona verda per a fer un pàrquing en el Roserar, el TSJ i el Tribunal Suprem van obligar l’Ajuntament d’Alcoi, dirigit aleshores pel PP, a fer marxa enrere i a retornar-li a aquest parc públic el seu aspecte original. [...] al final, es va optar per una solució simple, però brillant: tirem unes quantes tones de terra sobre el ciment, col·loquem uns quants arbrets i així, tots contents. [...] Els components del Govern municipal del PP alcoià es felicitaven, a l’entendre que estava entrant en la seua recta final un dels nyaps polítics més vergonyoses de la història democràtica d’Alcoi. No obstant això, com en aquest món les alegries solen durar molt poc, de seguida van arribar els tècnics per a aigualir la festa, posant sobre la taula una evidència incontestable: si col·loquem sobre el pàrquing tots aquests milers de quilos de terra i de zones enjardinades, el pàrquing s’enfonsa. [...] Finalment, cal assumir que aquest monumental error de càlcul suposarà un nou encariment del pla de reforma del Roserar, el cost final del qual pot superar àmpliament el milió d’euros. Aquesta acumulació de desastres ens situa novament davant la necessitat que algú assumisca responsabilitats per una obra que, en ple període de crisi i de retallades, deixarà escurades les arques de l’Ajuntament [...]. ❦ Octubre 2011

Una llengua que camina Anna Pascual convertida en tècnica del Voluntariat pel Valencià, un programa creat per l’entitat cívica Escola Valenciana. Justament un altre dels protagonistes del documental és un dels impulsors d’Escola Valenciana, Diego Gómez, que ha estat president d’aquest moviment cívic durant quasi una dècada. Diego és mestre en una escola pública de Carcaixent, a la comarca de la Ribera, i ens obri les portes a la gran xarxa social en defensa del valencià, a l’escola i al carrer, que està fent aquesta entitat. Una llengua que camina insisteix, i amb raó, en el fet que actualment el prestigi de l’ensenyament en valencià és indubtable i la societat el valora i el «Sempre ens ha costat molt defensar defensa, malgrat que s’han fet i s’estan que hi ha un altre País Valencià. La fent intents de marginar-lo per part de gent no sap que es parla la nostra l’Administració valenciana. llengua, es pensen que això està en Prova d’açò són els informes elaborats perill d’extinció. I hi ha una vitalitat per Escola Valenciana sobre l’ofercultural, hi ha milers d’iniciatita i la demanda de la matriculació ves, hi ha entitats, casals, en valencià a les escoles on, en col·lectius, hi ha moltíssima l’informe del curs 2010-2011, es gent implicada». posa de manifest que la demanda Aquestes paraules de Xavi de les línies en valencià per part de Sarrià, escriptor i líder del grup les famílies és del seixanta-un per Obrint Pas, enceten el documencent mentre que l’oferta a les tal Una llengua que camina, on escoles baixa al trenta-tres per cent. es posa de manifest una realitat, A més, els experts en llengües, de vegades massa invisible, que la comunitat educativa i els és incontestable: la frescor amb informes de l’IVAQE (Institut què es viu la llengua al País Valencià d’Avaluació i Qualitat Valencià a través de persones Educativa) afirmen que les que viuen en valencià i que persones bilingües tenen major formen part d’una xarxa social i Dariana Groza i Diego Gómez en un fotograma del documental. facilitat per aprendre altres d’una manera de viure diferent a llengües. I, com que l’ensenyala imatge tòpica que es té dels ment en valencià és l’únic que assegura el rica proliferació de grups de música en valencians i les valencianes. domini efectiu de les dues llengües oficials, valencià. Gerard Pitarch és dermatòleg a Per això, com diu Amanda Gascó, és inqüestionable que tindre com a llengua l’Hospital General de Castelló i és directora del documental, «Una llengua base el valencià garanteix el perfecte testimoni de l’ús de la llengua al món de que camina era necessari per tal que la domini del castellà i afavoreix l’adquisició la sanitat. Mar Iglesias és periodista i gent d’altres territoris de parla comuna, i de qualsevol llengua estrangera. viu a la ciutat d’Alacant. A més, és de també de casa nostra, conega aquest altre El títol del documental, Una llengua les poques professores que imparteixen País Valencià. Perquè sorprén molt la que camina, és, doncs, més que suggeriles seues classes en valencià a la concepció que tenen algunes persones a dor. El valencià, malgrat la invisibilitat Universitat d’Alacant. les quals els arriba una imatge valenciamediàtica i els entrebancs polítics, Una altra protagonista és Dariana na plena de tòpics catastrofistes, tòpics camina lent però ferm, perquè, potser no Groza, nouvinguda d’origen romanés, que van des de la sorpresa de veure que estem on ens agradaria, però estem molt que va descobrir que al País Valencià ací la llengua està viva, fins a que no hi millor que fa vint-i-cinc anys i aquesta existia una altra llengua quan va anar a ha res més enllà de casos Gürtel, esdeverevolució lingüística, silenciosa i eixerida matricular el seu fill a l’escola del poble niments pomposos o fòrmules 1». alhora, està feta des de la base social i des on viu, Catarroja, a l’Horta Sud. A hores Una llengua que camina mostra com de la quotidianitat de les persones. ❦ d’ara, el seu interés pel valencià l’ha l’avanç en la normalització lingüística al País Valencià és, en gran mesura, conseqüència del naixement de l’ensenyament en valencià ara fa més de vint-i-cinc anys. Així, el documental arranca amb la Festa pel Valencià celebrada el 9 d’octubre de 2010. Aquest va ser l’acte de cloenda de les celebracions dels vint-i-cinc anys de Trobades d’Escoles en Valencià. Aquestes Trobades, en paraules d’Amanda Gascó, «són un fenomen d’estima per la llengua únic a Europa, on professorat, alumnat, pares i mares manifesten, any rere any, que creuen fermament en l’ensenyament en valencià». El documental fa una radiografia de la llengua de nord a sud del país, a partir del retrat de la vida diària de cinc persones que viuen a distints punts del territori valencià. El protagonista més conegut és Xavi Sarrià. Viu València i ens mostra la

Una llengua que camina País ValenciàDirecció: Amanda Gascó. Guió: Vicent Partal, Amanda Gascó, Cristina Vergara, Nacho Gil. Producció: Vilaweb. Coproducció: Televisió de Catalunya. Amb la col·laboració de: Institut Català de les Indústries Culturals, Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua, Edicions Bromera, Edicions 96. Durada: 56’ 45’’. http://www.tv3.cat/3alacarta/ #/videos/3741690

Octubre 2011

El valencià a les zones castellanoparlants del país Sal·lus Herrero

Hi ha un aspecte de la perspectiva de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, molt discutible, que ni m’agradà quan el vaig llegir la primera vegada, a final de la dècada del setanta, ni quan l’he rellegit més tard. Tot és opinable, però això de veure com un afegit «prescindible» les zones castellanoparlants del País Valencià, –després que el pas del temps han trenat relacions socials, econòmiques i de serveis molt estretes– em semblà fora de lloc perquè les rigideses frontereres porten conseqüències indesitjables. Una cosa és l’origén històric de les províncies coincidents en l’annexió d’alguna zona castellanoparlant de Castella per a empeltar-la dins del País Valencià, potser per a reforçar les possibilitats d’assimilació homogeneïtzadora, i una altra el precipitat laxe i fluïd que el temps modula en les relacions socials, afectives i comunicatives dels pobles. Com que el futur no està escrit, sempre es poden capgirar els propòsits inicials dels orígens i aconseguir que els valencians de les zones castellanoparlants aprenguen i estimen el valencià igual o de manera semblant a com ho fan els de les zones valencianoparlants. Potser des de Sueca les coses es veien –a principi dels anys seixanta– d’una altra manera, però, des de l’institut de Xàtiva de la meua adolescència –als anys setanta–, em resultava difícil veure les companyes i companys de la Canal de Navarrés (Anna, Énguera, Navarrés, Bolbaite, Bicorb...) que venien a l’institut de Xàtiva com a gent que no formés part del meu propi país. O des de Benaguasil, posem per cas, em comentà una vegada Guillem Calaforra, autor de La dialèctica de la ironia, que d’infant anava del seu poble amb bicicleta a Pedralba en un 8

Retrat de Joan Fuster de l’autor Manuel Boix.

«El valencià ha avançat en les zones castellanoparlants del país tot i que des de l’Administració autonòmica s’ha dificultat molt, el seu ensenyament» lapse de temps curt, i el sorprenia que Benaguasil i Pedralba –per parlar llengües diferents–, hagueren de ser realitats nacionals i culturals distintes o antagòniques. Des de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, a pesar d’haver un rebuig inicial per banda d’un reducte cada volta més minoritari de les forces vives del passat, la majoria de les valencianes i valencians de les zones castellanoparlants s’han anat incorporant positivament a l’aprenentatge del valencià (com és de sentit comú i de profit mutu) d’entre les quals han destacat la Canal de Navarrés, els Serrans i la Foia de Bunyol com a zones molt favorables

al valencià, però inclús en zones més conflictives a l’inici, com Utiel i Requena, Oriola o Villena, hi ha un canvi d’actitud molt positiu cap al valencià i cada vegada hi ha més gent que aprén el valencià i també el parla. Una altra cosa és l’Administració municipal o comarcal de la capital de l’Alt Vinalopó que sovint nega els drets dels seus conciutadans valencianoparlants de Banyeres de Mariola i els pobles d’aquesta comarca que en depenen administrativament, que són assumptes encara pendents de resoldre sense que es discriminine els valencianoparlants. Si Villena no incorpora el valencià a la seua Administració, com caldria, s’hauria d’anexar la comarca de Banyeres a Alcoi, o crear una delegació subcomarcal pròpia i xicoteta a Banyeres de la Mariola que servira per a resoldre els assumptes de la comarca de Banyeres sense augmentar les despeses en l’Administració. Perquè els seus habitants no tenen perquè suportar cap tipus de discriminació lingüística per banda de cap Administració que no els atén com a ciutadans de primera. Si l’Administració de Villena no s’adapta a la realitat lingüística de la comarca de Banyeres de Mariola i respecta la diversitat lingüística, els habitants d’aquesta comarca com a ciutadania amb drets lingüístics no té perquè renunciar als drets que li corresponen de ser tractats amb els mateixos drets que els castellanoparlants, ni més ni menys. No obstant això, a pesar d’alguns conflictes concrets, el valencià ha avançat en les zones castellanoparlants del país, tot i que des de l’Administració autonòmica s’ha dificultat, i molt, l’ensenyament del valencià. S’han fet (i es fan encara i es continuaran fent) Octubre 2011

Octubre 2011

de molt baixa qualitat. A la nostra li diem «democràcia» i moltes vegades no ho és. Si no, totes les llengües de l’Estat es reconeixerien equitativament i farien al Congrés dels Diputats que no estiguera prohibit parlar i expressar-se en valencià-català, en èuscara i en gallec. En una democracia no s’obligaria a parlar a la força a tots en espanyol. Per això, és important que el professorat d’aquestes zones predominantment castellanoparlants es guanye l’alumnat i els seus progenitors amb intel·ligència emocional i seducció

polítiques lingüístiques molt poc favorables al valencià i inclús contràries, com estem veient amb la decisió de suprimir les línies de valencià després de més de vint anys de funcionament entrebancat per la pròpia Generalitat que no ha posat els mitjans ni ha cobert les demandes que hi havia en contra de la LUEV que proclama que tot l’alumnat haurà de tenir prou competència lingüística en valencià i castellà, vulnerant l’extensió de l’ús social i limitant-la tot el que han pogut. A les comarques castellanoparlants s’ha prioritzat una excepcionalitat que s’eternitza i que deixa el valencià a la pura voluntarietat de l’alumnat. Tanmateix, darrerament, en algunes d’aquestes zones, la gent s’ha mobilitzat per a exigir celeritat en la substitució del professorat de valencià quan hi ha baixes per malalties o vacants i exigeixen més places perquè les filles i els fills l’aprenguen convenientment. Un dels bons senyals és que –tret d’algun alumne d’algun país estranger–, la majoria de l’alumnat, almenys als Serrans que conec més, s’apunta a les classes per aprendre el valencià amb el mateix interés que a les zones valencianoparlants, perquè la gent sap, com explicava recentment Carme Miquel en l’article Matrícula en valencià, que aprendre dues llengües porta a la possibilitat de conéixer-ne tres o més. Si només es rep l’assignatura de valencià sense el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) o el Programa d’Immersió Lingüística (PIL) o el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP), s’obté un coneixement deficient i incomplet. És millor que els pares i mares procuren perquè s’amplie l’oferta de valencìà i perquè les seues filles i fills sàpien manegar-se amb les dues mans i no només amb una sola, també a les zones castellanoparlants. Perquè en aquest cas, com més sucre (llengües), més dolç (més competència i solvència per anar pel món) i des de l’Administració s’haurien de fer servir els recursos suficients i indispensables perquè tot l’alumnat de les zones castellanoparlants acabe tenint prou competència lingüística en les dues llengües oficials del nostre país i no siguen discriminats en cap sentit. Malgrat això, ara la Generalitat Valenciana suprimeix les línies en valencià i accelera el lingüicidi de la llengua pròpia del País Valencià que s’ha intentat extingir en dictadures i en democràcies

En fosc, comarques de domini lingüístic valencià.

«A les comarques castellanoparlants s’ha prioritzat una excepcionalitat que s’eternitza» lingüística i pedagògica, més que amb una quota alta de suspesos i un excés de rigor escolar. Em consta que als instituts de les zones castellanoparlants sovint hi ha professorat de valencià que sedueix l’alumnat amb molta habilitat educativa i genera que un nombre creixent d’alumnat s’apunte a les classes de valencià, també per profit propi, perquè després podran presentar-se a qualsevol oposició i concurs sense haver d’estar en condicions desfavorables i per estar perfectament capacitats i integrats en les dues llengües oficials del seu país. El que em sorprén és que sovint hi haja

professorat que en les seues exigències acadèmiques vaja més enllà del que es pot anar i contribuisca a generar un cert rebuig i fer passos enrere quan el que s’ha de fer és avançar més i arribar no només a tot l’alumnat sinó a la població adulta mitjançant l’EPA i cursos intensius d’aprenentatge del valencià. Perquè tenir competència lingüística amb dues llengües (o tres) és molt millor que ser monolingüe, amplia les possibilitats comunicatives, les relacions socials, laborals i vitals i senzillament és molt millor per a tots els habitants del País Valencià. En el darrer llibre de Tobies Grimaltos El solatge del temps, escriu sobre la seua experiència a l’Institut Laboral de Xest durant l’últim tram del franquisme amb el dictador en vida. Una de les vegades que es quedava en aquest internat, els caps de setmana, lluny de la seua família i el seu poble, Castelló de la Ribera, passejant pels camps de futbol, va veure un del seu poble i el va cridar en valencià. L’altre es va quedar quiet i va fer com si no l’oira, es va acostar més pensant que potser s’havia equivocat. L’altre li va dir que no li parlara més en valencià, que li feia vergonya. Davant d’aquesta reacció es va girar i se’n va anar, tot i que recorda que ara aquell xicot és, hui dia, un abrandat defensor de la nostra llengua i potser ni se’n recorda del que va fer aleshores perquè tendim a oblidar els records que no ens complauen. Com Grimaltos admet que ell mateix en algun moment de la seua vida sentia vergonya que sa mare no sabera parlar i escriure bé el castellà, i ara es penedeix d’haver experimentat aquest tipus de sentiments. El passat, quan recordem les emocions viscudes, és molt complex. Rememore quan el meu germà major estudiava primer de batxillerat –jo tindria uns vuit anys, estàvem a la llar de foc– i va suspendre llengua espanyola. Ma mare plorava, gemegava i renegava perquè érem valencianoparlants. Deia que no teníem cap futur per davant si parlàvem en una llengua que no valia per a res i que només servia per a supendre el castellà. Exclamava, sanglotant, que aquesta llengua (imperial) que parlaven tants milions a tot el món era realment tan important que t’obria totes les portes i finestres del món. Deia que hauríem d’autoobligar-nos a parlar en castellà a casa, tot i que ella, llavors, no el sabia 9

que fa a la qüestió lingüística. Un passat ple d’obstacles que encara continuen, com si vivírem encara en un franquisme allargat en el temps. Esdevé complicat moure’ns en terrenys esvarosos, però hi ha estratègies d’empatia antropològica que ajuden a guanyar més gent pel valencià i d’altres que aconsegueixen tot el contrari, que resten i inclús que serveixen per augmentar el rebuig. Una cosa és ser ferm en l’exigència de l’exercici de drets com a ciutadans perquè no ens dicriminen enlloc per parlar en valencià, on no hem de fer cap pas enrere i hem

massa bé o no en sabia prou. Però no es va fer efectiu el seu requeriment desideratiu. En aquell moment, com l’infant del timbal de llanda de Günter Grass, pensí que si em forçaven a parlar en castellà a la meua pròpia família, com feien a l’escola, em tornaria mut o me n’aniria de casa per a sempre a viure a sota d’un pont. No obstant això, a l’hora d’escriure poesies, més tard, només era capaç d’escriure’n en castellà perquè, de valencià, no en sabia ni un borrall, ni havia vist mai cap llibre en valencià a casa. Només més tard, em posí a llegir Estellés, Carmelina Sánchez-Cutillas, Isa Tròlec, Josep Piera, Maria Beneyto… I de manera quasi autodidacta, vaig aprendre a llegir i a escriure en valencià. I sovint encara faig errades que sé que me’n passen i he d’esmenar-me i quan erre recorde que aquestes errades ortogràfiques li les dec, en part, a un dictador que ens volia exterminar culturalment i no permetia que hi haguera el valencià a l’escola. No s’haurien de fer errades si volem escriure bé, és un objectiu molt meritori aconseguir escriure sense errades i el professorat ha de procurar que l’alumnat aprenga a escriure correctament, però, la pedagogia és gradual i un excés d’exigència en compte d’estimular l’aprenentatge pot anul·lar-lo del tot, com un bumerang, tan a les zones valencianoparlants com a les castellanoparlants. En aquestes últimes, amb molt més motiu quan el valencià és encara una matèria fràgil, voluntària i optativa i, per tant, els alumnes poden prescindir-ne si veuen les coses molt costera amunt. El que ha costat dècades de construir –i encara està agafat amb agulles i els governants no tenen cap interés que s’incremente– pot desfer-se en un bufit. Saber adaptar-se a la realitat històrica i social per comprendre les diverses situacions és un prerrequisit bàsic de qualsevol mestre una mica perspicaç, sobretot si es volen canviar les coses per aconseguir una actitud més favorable cap al valencià, i no a l’inrevés. La sociolingüística és imprescindible per a saber el terreny que es xafa i poder remoure entrebancs del passat que actuen de fre o de llast. Perquè sovint allò que es vol aconseguir, depén del mètode i del tarannà que s’use, i pot provocar paradoxes i conseqüències del tot nefastes o indesitjades. La majoria, si no tots els valencians, de més de quaranta anys, hem viscut un passat tortuós i una mica traumàtic pel

Concentració en defensa del valencià.

«El model de la Universitat Miguel Hernández creat pel PP fa que no hi haja cap classe en valencià i zero publicacions en valencià» d’exigir-ho a totes les instàncies administratives perquè tenim dret, i una altra qüestió és tindre mà esquerra com a mestres o professors de valencià en unes zones delicades on cal extremar la prudència i ser enginyosos i no maldestres. Com tot, és una qüestió de combinar, d’equilibris inestables i de tacte, perquè en aquest cas, més que véncer és tracta de convéncer. I és millor, des dels interessos de tot el país sencer, defensar i vendre la diversitat i el multilingüísme que l’uniformització cultural. Hi ha casos d’escriptors excel·lents, com Alfons Cervera, i d’altres amigues i

amics de zones castellanoparlants, inclús professorat de valencià magnífic d’origen castellanoparlant que ens indiquen que no només que hi ha gent que parla, llig i va a concerts de cantants en valencià, sinó que també escriu en valencià o ensenya el valencià i el transmet generacionalment la mar de bé perquè els seu alumnat sàpia més d’una llengua. En l’enquesta Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes d’Artur Aparici i Rafael Castelló, on participen també R. Xambó, V. Querol, E. Garcia i M. Riera, s’explicita que més d’un vint per cent de persones de les zones castellanoparlants del nostre país indiquen que han aprés simultàniament el castellà i el valencià com a primera llengua i, òbviament, després de l’escolarització universitària eixe percentatge apuja moltíssim més. No hauríem d’oblidar que hi ha estratègies lingüístiques i educatives adients i d’altres totalment contraproduents, com el cas de la supressió de les línies en valencià que va planificar l’exconseller Font de Mora per a exterminar el valencià del sistema educatiu amb l’excusa de l’anglés. No podem caure en el parany, el multilingüísme està molt bé però no s’ha de fer la casa per la teulada, sinó amb uns fonaments ferms que, almenys, tinguen el cinquanta per cent en valencià i la resta en castellà i en anglés. Perquè si no es garantitza, si més no, la meitat en valencià, com el castellà i l’anglés són llengües molt més hegemòniques, arraconaran el valencià i encara el minoritzaran més del que està actualment. Recordem que a la Universitat Miguel Hernández, el model creat pel PP, a Elx, Oriola, Sant Joan, etc., fa que no hi haja cap classe en valencià i zero publicacions en valencià. És el paradigma lingüístic exterminista del PP per la via ràpida. El forense Font de Mora ha induït el coma al valencià per col·locar-lo en la UVI amb molta anestèsia. I ara només resta completar la faena de genocidi cultural i lingüístic que la dictadura franquista va deixar a mitges. Qualsevol valenciana i valencià amb un mínim de cultura democràtica i de sentiment de pertinença al País Valencià, no ho hauria de permetre. Davant els intents d’extermini perquè el valencià no tinga futur en el temps, plantem cara per a sobreviure i que les generacions de l’avenir tinguen dret a la reproducció cultural i lingüítica en valencià. ❦ Octubre 2011

María Teresa Martínez

col·laboradora de Creu Roja i Càritas Josep Miquel Martínez

de menjar? María Teresa Martínez té – Principalment de la Creu setanta-cinc anys. Va nàixer a Roja. Es fan unes fitxes i Casas de Lázaro, Albacete. segons el nombre de persones Als divuit anys va ingressar en que viuen en una casa se’ls una orde religiosa. Quan va donen més o menys aliments. morir la seua mare va abanPer exemple, aquesta persona donar la congregació per a que no té encara llits, té cinc poder cuidar el seu pare que xiquets i en lloc de vindre s’havia instal·lat anys abans cada quinze dies a per llet li amb la seua família a Banyediem que vinga cada set dies. res de Mariola. El seu treball Com Banyeres de Mariola no com a mediadora és requerit és un poble gran i em conec diàriament a Banyeres de quasi tota la gent, sé més o Mariola, tant en Càritas, com menys les necessitats que en la Creu Roja o els Serveis cadascun pot tindre. Socials de l’Ajuntament. La María Teresa sol fer de mediadora entre els immigrants i l’Administració. – ¿Com col·labora amb seua labor silenciosa en favor els Serveis Socials de l’Ajuntament? dels més desfavorits l’ha convertida en – Principalment amb la mediació i un pont fonamental per a comunicar els compartint la informació de la qual qui pateixen la pobresa amb l’Adminisdispose perquè el repartiment dels tració, la Parròquia i els ciutadans de recursos siga el més just possible. Banyeres. Ha estat testimoni de primera – ¿Com descriuria la seqüència línia de la segona immigració que ha d’arribada d’immigrants? acollit aquest poble a través de la distri– Primer arribaven i possiblement bució d’aliments, habitatge o ocupació. tots trobaven ocupació. La meua funció era pràcticament la de trobar-los els – ¿El treball simultani en Càritas i mobles que ells no podien adquirir. la Creu Roja li permet aprofitar al Després la cosa va canviar. Fa dos anys, màxim els recursos? quan va començar la crisi, les ofertes – Sí. No es perd res. El material que d’ocupació van baixar molt. De tota començar a vindre. De tots els immisobra en la Creu Roja, com el cartó, manera, hi ha més gent originària de grants que han arribat a Banyeres de s’aprofita per a la recollida de la ConfraBanyeres de Mariola sense treball Mariola, no crec que n’hi haja cap amb ria de Sant Jordi. Quan classifiquem el –encara que tenen altres recursos per a el qual jo no haja tingut contacte. Jo rober de Càritas, les peces que no subsistir– que immigrants sense feina, crec que a la primera porta que criden serveixen després del repartiment les perquè aquests accepten que se’ls pague és a la de ma casa. Quan arriben, cadasdestinem a la Creu Roja. menys. Que jo sàpia, solament hi ha ara cun em conta els seus problemes. Uns – A banda de la necessitat més a Banyeres de Mariola tres immigrants necessiten treball, uns altres llits per a primària, com és el repartiment que no troben ocupació, la resta està dormir. És impressionant la quantitat d’aliments, ¿què es fa amb la recerca treballant. Jo sempre intente ajudar a de mobles i llits que s’han arreplegat i d’ocupació? trobar feina a qui ho necessita, ja siga distribuït entre els immigrants. Lamen– S’aprofita tot el material disponioriginari de Banyeres de Mariola o tablement, amb la crisi han baixat les ble i tots els contactes. El mateix ocorre immigrant arribat d’un altre lloc. No donacions. De vegades, si no tinc en amb les ofertes d’ocupació. Estic faig mai excepcions. eixe moment material, demane directapendent de les persones que estan – ¿La crisi econòmica ha fet que ment els mobles a la persona que consinecessitades i vénen a demanar-me molta gent marxe? dere que pot donar-los. Ara, abans que ajuda, vinguen d’on vinguen. – Bastant. Moltíssima gent se’n ha arribe el fred, estic pendent d’arreple– ¿Quan comença a tenir anat. De nacionalitat equatoriana i gar uns llits per a uns nouvinguts que consciència que cal actuar amb colombiana han retornat molts al seu encara dormen al terra. l’arribada d’immigrants? – ¿Com obté els subministraments – Des del moment mateix que van

«Mai havia passat abans de la crisi que vinguera gent originària de Banyeres de Mariola a demanar menjar»

Octubre 2011

posar tota perduda i no va tenir més remei que demanar auxili. La veïna àrab es va arremangar, va rentar la senyora a la banyera i li va llavar tots els llençols i la roba en sa casa. La velleta després em deia: «Mira que jo no em fiava d’ells i el que han fet per mi». Quan ocorre un cas així és excepcional, perquè l’usual és que a la gent li coste acceptar-los. – Amb l’arribada de gent que necessita el més bàsic, ¿no estarem recuperant en algun cas les relacions d’ajuda entre veïns que havíem perdut per haver-nos convertit en una societat rica? – En alguns casos segurament és així. I es produeix l’efecte de contagi. He vist de vegades que quan un natural de

país. En canvi estan venint ara de nacionalitat pakistanesa per l’efecte de reagrupació familiar. – ¿Com és la relació entre les diferents comunitats d’immigrants? – Es comuniquen molt poc entre elles. També s’etiqueten molt entre ells. Curiosament, una dona immigrant em comentava que prefereix tenir amics espanyols que de la seua pròpia comunitat. No se solen tractar molt entre ells, siguen de la nacionalitat que siguen. – ¿L’idioma és una barrera per al tracte diari? – Amb els marroquins, és clar que et costa. Si són homes, menys, perquè solen dur més temps a la península. Però amb les dones és habitual emprar al principi

María Teresa Martínez al seu domicili de Banyeres de Mariola.

els senyals per a comunicar-se. Però l’idioma no arriba a ser una barrera per a mi. La veritat és que sempre m’han acollit molt bé i quan vaig a les seues cases m’ensenyen fins a l’últim racó com un signe de total confiança. – ¿Com anem la població originària de Banyeres de Mariola en questió de prejudicis? – Et contaré un cas que il·lustra bastant bé la qüestió. Hi ha una velleta que conec que té una veïna àrab. Quan jo anava a veure a aquesta senyora major m’obria la porta i em deia que entrara de pressa perquè no volia que els «moros» de davant pogueren veure res de la seua casa. Un dia la velleta es va fer molt malalta amb un còlic molt fort que la va 12

Banyeres de Mariola ajuda un veí immigrant els altres veïns perden la por a relacionar-se amb ells. De vegades algú em diu: «¿per què els obris la porta de la teua casa a eixes hores?» I jo els conteste «perquè es que no van a fer-me res». Tinc uns veïns boníssims que quan vénen a cercar-me immigrants i no estic jo, ells mateixos els obrin la porta. A Banyeres de Mariola ningú pot dir que els immigrants hagen fet res delictiu. Un immigrant em comentava un dia que els que volen delinquir se’n van a viure a les grans ciutats perquè poden passar més desapercebuts. Ací ningú pot fer això perquè tot el món es coneix. Potser que hi haja hagut alguna baralla, però problemes greus mai n’hi han hagut.

– Com està afectant la crisi al nombre de sol·licituts de tot tipus que es fan a Càritas i la Creu Roja? – S’ha notat un empitjorament notable. Una dada molt important és que els naturals de Banyeres de Mariola mai havien vingut fins ara a demanar menjar. No obstant això, ara hi ha vesprades que ve més gent originària de Banyeres de Mariola que immigrants. Açò mai havia passat abans. Sé que de vegades es fan comentaris infundats dient que «es donen coses a la gent de fora i a la d’ací no», i és totalment fals. Quan jo m’adone que una família de Banyeres de Mariola travessa una situació econòmica dolenta els dic, amb tota la prudència que puc, que si ho necessiten poden vindre a arreplegar aliments. Jo repartisc a tots amb el mateix afecte, però quan veig que ve algú del poble, que abans estava bé i ara ha empitjorat molt la seua situació, li repartisc els recursos que tenim de molt bon gust. L’altre dia em va vindre un jove plorant perquè l’havien acomiadat i no volia que els seus pares l’estigueren mantenint. Em va preguntar «¿em pots donar menjar?», i jo li vaig contestar, «per descomptat, i de bon gust». – ¿Quins altres serveis dóna la Creu Roja als immigrants en Banyeres? – S’han arribat a oferir classes d’idiomes per als nouvinguts o cursos de cuina, però no tenen massa demanda per part dels immigrants. Tampoc no és qüestió de fer un curset al qual només assisteixen dues persones. – ¿Quines coses es podrien millorar en l’atenció als més desfavorits? – Tot és sempre millorable. Estaria molt bé que hi hagueren millors instal·lacions per a l’atenció dels qui necessiten quasi de tot. L’Ajuntament hauria de moure’s un poc més pels Serveis Socials i Càritas també. – ¿Els subministraments que proporciona la Creu Roja són suficients per a cobrir tota la demanda que hi ha? – Ací, a Banyeres, Creu Roja porta molt de menjar. Al juny van entrar onze mil set-cents quilos de productes alimenticis i solen fer-se quatre lliuraments cada any. El president de l’Assemblea Local de Banyeres de Mariola es preocupa molt perquè mai no falte de res. La veritat és que tots duem un control minuciós dels aliments que entren i ixen perquè s’administre tan bé com siga possible. ❦ Octubre 2011

Tant te vull, que te trac un ull Ximo Urenya

Era ja massa sospitosa tanta unanimitat i coincidència en la reclamació del corredor mediterrani: partits polítics perifèrics i centralistes, de dreta, de centre i d’esquerra, nacionalistes espa-nyols bons i nacionalistes dels altres, empresaris del taulell, del tèxtil i del sector turístic. Tots acordats en la reclamació d’una infraestructura ferroviària que recórrega tota la costa mediterrània des de Tarifa fins a Portbou i que després tinga la continuació pel centre de tot Europa, passant pels punts on l’activitat industrial siga més important. Estupefacció la dels qui, des de sempre, sabem que Madrid ha estat i està en contra de tota línia de tren o de carretera que no passe pel seu quilòmetre zero de la Puerta del Sol. La història dels greuges centralitzadors és llarga. Els industrials de les nostres comarques centrals encara es fan creus per com va poder ser tan bèstia l’Administració de Madrid que va ordenar paralitzar la construcció de la via de tren Alcoi-Alacant quan ja estava pràcticament feta, un precedent del que podria entendre’s com un antecedent parcial del corredor ferroviari mediterrani que ara es discuteix, encara. Els empresaris del sector turístic encara no entenen com és possible que tinguen AVE tantes regions espanyoles amb poca o nul·la activitat turística i, tanmateix, la costa mediterrània, la que té més trànsit de consumidors de sol i platges, no en tinga encara. I és que hi ha molta gent encara que no sap que per als interessos de Madrid, Catalunya i el País Valencià no han de tenir-ho fàcil per a relacionar-se, gens fàcil. I que mentre les decisions es prenguen allà, a ponent, seguiran les coses igual com sempre. Sobretot pel que fa a comunicació, siga terrestre, aèria i telemàtica: ni trens, ni doble via entre Castelló i Tarragona (les dues capitals d’Espanya sense connexió de doble via, encara), ni autovies gratuïtes ni televisió. Perquè les promeses i calendaris acordats entre el ministre de Foment de torn per a Octubre 2011

Reunió d’alcaldes de dotze ciutats de l’Estat en favor del Corredor Mediterrani celebrada a Castelló.

«Els nostres industrials encara recorden quan l’Administració de Madrid va ordenar paralitzar la via Alcoi-Alacant quan ja estava pràcticament feta» encetar la construcció dels primers trams del discutit corredor mediterrani van a aturar-se ara mateix de cara a les eleccions del 20-N. I a partir del 20-N ja sabem de sobres què passarà amb els plans acordats fins ara amb el govern socialista. La Cospedal ha donat ordre de parar tanta unanimitat i tanta coincidència, ha reunit els seus poders fàctics i ha dit que prou de corredor mediterrani, que què s’han pensat, que l’eix ferroviari no pot deixar de passar per Madrid i punt. Que si els valencians volem portar a Europa les nostres mercaderies, que les enviem primer a Madrid, que des d’allà ja s’encarregaran de remetre-les a tot Europa, passant per Barcelona si fa falta, però res de connectar València i Barcelona amb el tren, ni amb autovia gratuïta com la resta de comunitats. I el senyor Alberto Fabra, ¿què diu de tot això? El president de la Generalitat

Valenciana diu a tot que sí, de moment. Diu que ens vol moltíssim i que vol el millor per als valencians. Que no li passe el que li va passar al de la dita, «tant te vull que et trac un ull». Sembla que Fabra era dels qui veien amb bons ulls la cordial relació de valencians i catalans, dels qui estimaven veure alguns programes de TV3, dels qui eren partidaris de no tancar els repetidors, dels qui creien fermament que la indústria castellonenca del taulell podria exportar a tot Europa més fàcilment el setanta per cent de la seua producció si funcionava finalment allò del corredor mediterrani, que tota la resta de la producció industrial valenciana eixiria amb més facilitat cap al nord i seria molt més barat fer-ho amb la nova infraestructura acordada amb l’Estat. Fabra sabia fins ara que els ports valencians podrien carregar al tren europeu més fàcilment els productes vinguts per mar de l’orient i amb destí final a França, Alemanya, Regne Unit, Rússia... Però ara, en encetar la campanya electoral de cara al 20-N veurem com Fabra canvia de pensament i ens diu que Cospedal també té raó, i que es poden fer dos eixos ferroviaris, el central pel quilòmetre zero de Madrid i el del Mediterrani (ja ho ha avançat el diputat major Sr. Blasco). Una bestiesa de malbaratament dels diners europeus, ens diran des de Brussel·les, com ja els han dit per la barbaritat de línies d’AVE espa-nyoles –la major xarxa de tot Europa–, línies innecessàries en alguns casos, infrautilitzades en altres. Una d’elles l’han haguda de tancar. Quan tanta gent comenta escandalitzada un infantil episodi esportiu, el d’un imbècil que li fica el dit en l’ull a un altre per una qüestió de gelosia digna de ser estudiada per un especialista en neuroveterinària, ningú sembla molestar-se per tantes voltes com ens han ficat des de Madrid el dit a l’ull als valencians i catalans per moltes raons veritablement importants. ❦ 13

Un cardenal de Beneixama: Miquel Payà Nascut a Beneixama (l’Alcoià) el 20 de desembre de 1811, Miquel Payà i Rico va ser bisbe de Conca i arquebisbe de Compostel·la i de Toledo. Fill d’una família llauradora, en morir son pare es traslladà a Onil amb sa mare. Obtingué el grau de batxiller en filosofia i posteriorment en teologia. Va impartir classes en una acadèmia privada de lògica, física, matemàtiques, metafísica i ètica. El 1830 guanyà una beca del Real Col·legi del Corpus Christi de València i a la Universitat ocupà les càtedres de Metafísica, Literatura, Gramàtica, Història, Lògica, Astronomia i Ètica. Va ser ordenat capellà el 1836. La Junta Revolucionària d’Alzira el tragué de la docència universitària i Miquel Payà tornà a Beneixama, on construí el temple parroquial, inicià les obres del nou cementeri i creà la banda de música del poble. També instituí les festes de moros i cristians, a més de fundar l’Associació de Beneficiència Domiciliaria. El 1844 tornà a València com a beneficiat de la Catedral, impartint classes a la Universitat i al Seminari. Va fundar el diari El Eco de la Religión el 1855. El 12 d’octubre de 1858 va ser consagrat bisbe de Conca on, a més d’organitzar la Societat d’Amics del País, fundà un asil per a orfes. Fruit de la seua preocupació social i veient la pobresa de la gent, regalà el seu cotxe i destinà trenta mil rals de la seua fortuna per a pal·liar les necessitats dels més desvalguts.

Josep Miquel Bausset

«Aquest fill de Beneixama va ser un bisbe humil i pròxim als problemes dels pobres» Sabé conviure amb les Corts de la Revolució (després de l’abdicació de la reina Isabel II) i amb la monarquia d’Amadeu de Saboya, en què fou senador per Guipúscoa. S’enfrontà al Tradicionalisme, ja que no compartia la filosofia del Carlisme. Participà també al Concili Vaticà I, on defensà la infal·libilitat del papa. El 1874 va ser nomenat arquebisbe de Compostel·la i, tres anys més tard,

cardenal. Enemic del laïcisme, es guanyà l’enemistat de la premsa liberal, anarquista i republicana. Pel seu esperit emprenedor, va potenciar les excavacions arqueològiques a la catedral de Santiago, on trobaren uns ossos humans que, estudiats per tres professors universitaris, s’identificaren com les restes de l’apòstol Sant Jaume. Finalment, el 1886 va ser nomenat arquebisbe de Toledo. Seguidor de les doctrines de Lleó XIII, Miquel Payà defensà l’encíclica Libertas, en la qual es decretava l’abolició de l’esclavitud. Tenint en compte la situació dels esclaus de les colònies espanyoles, el cardenal Payà defensà aquest text, que publicà en llatí i en castellà. Atent a les necessitats socials i bon coneixedor del bisbat, restaurà i construí nous temples i convents a la diòcesi de Toledo. Home de gran intel·ligència, bisbe humil i pròxim als problemes dels pobres, aquest fill de Beneixama morí el 24 de desembre de 1891. De l’estudi grafològic de la firma de Miquel Payà (segons els estudis fets pel metge i psiquiatra Rafael Sancho) es desprén la seua maduresa i plenitud física i psíquica, així com també l’extraversió, l’energia i la decisió que tenia el cardenal de Beneixama. En el bicentenari del naixement del cardenal Payà, Beneixama i l’Alcoià haurien de recordar aquest bisbe valencià que va destacar en el segle XIX com un gran eclesiàstic i com un bon pastor. ❦

Octubre 2011

Molí de Paper d’Ibi Col·lectiu Saginosa

Des de l’estima pel poble, per la nostra gent, la nostra cultura i la realitat més directa que ens envolta naix el Col·lectiu Saginosa, una barreja d’idees, propostes i ganes de crear alternatives al corrent obscur i decadent que –per a nosaltres– ha anat arrossegant Ibi cap a un abisme que ens ha afonat en un present de foscor i que ens duu cap a un futur sense massa llum. La manca de diverses opcions d’oci, de cultura, de possibilitats de creixement intel·lectual i de cohesió social que patim a la nostra localitat ens ha espentat, després d’anys de bambar d’ací cap allà, a encetar aquest nou i il·lusionant projecte on tots i totes cabem sense cap tipus d’exclusions. Per això, no volem quedar-nos amb aquest regust amarg, sinó que volem assaborir l’optimisme i l’esperança que des del fons del pou veiem, i saber eixir pas a pas amb contundència i alegria. Amb l’herència i la inspiració de projectes anteriors, el Col·lectiu Saginosa pretén ser el cabàs buit que s’òmpliga de les idees dels joves –i no tan joves– d’Ibi per a plasmar-les al dia a dia del nostre poble. Des del respecte a la cultura i la llengua, des del rebuig a les injustícies econòmiques i socials, a les barbaritats polítiques que ens fan engolir-nos i amb les ganes de respirar aires d’igualtat, us convidem a participar d’aquest projecte que just ara estem començant a crear. Les nostres assemblees són obertes, esteu més que convidats a vindre i dir la vostra. Com a primera acció hem preparat una enquesta a la població sobre el Molí de Paper d’Ibi donat l’estat en què es troba. Al començament del barranc del Molins, per on flueixen les aigües de la font de Santa Maria, trobem el Molí de Paper dins d’un eix de diversos molins que històricament han sigut el centre productiu del poble. Octubre 2011

Molí de Paper, bassa i, al costat, l’antic llavador d’Ibi.

«Us convidem a participar d’aquest projecte que just ara estem començant a crear» La seua producció s’engloba dins la revolució industrial del tèxtil i del paper al segle XIX a les comarques del voltant de la Mariola. Aquell moviment va permetre a la gent del poble desenvolupar nous oficis i activitats que demanaven molta mà d’obra, i el Molí en va ser la primera font de riquesa. En la dècada dels 1920, el Molí va finalitzar la seua producció per deixar pas a les indústries modernes de la llanda i el joguet. Es va transformar en residència particular i durant la Guerra Civil va ser un refugi-alberg per a xiquets i xiquetes refugiats. A poc a poc, la falta d’ús i de manteniment ha provocat l’estat ruïnós actual. Qualsevol que haja passat pel Molí coneix l’estat en què es troba: saquejat, amb alguna planta assolada i amb la teulada a punt de caure. Tot i la importància històrica de l’edifici i la possibilitat real i alhora urgent de rehabilitar-lo, només està protegit parcialment

en el PGOU municipal. Això vol dir que ara mateix només s’ha de conservar la façana i que si no es volguera, no caldria respectar ni l’estructura interior ni l’entorn. En canvi, si s’elaborara un projecte per a declarar-lo bé de rellevància local, caldria mantindre tot l’edifici i el seu entorn a l’hora de rehabilitar-lo. Les preguntes sobre el molí es poden trobar a http://saginosa.wordpress. com. Amb la firma d’esta enquesta, donareu el vostre suport a la iniciativa per instar l’Ajuntament d’Ibi que faça els tràmits necessaris per a reconéixer el Molí de Paper com a bé de rellevància local i per a escometre tot un seguit d’accions urgents per a adquirir-lo i rehabilitar-lo o fer que els seus actuals propietaris ho facen. A més donareu la vostra opinió sobre diverses qüestions que afecten el Molí. El primer acte públic l’hem fet el 14 d’octubre al Centre Social Polivalent d’Ibi. Es tracta de la presentació del Col·lectiu Saginosa i una xarrada informativa sobre el Molí de Paper amb persones que es dediquen a la conservació del patrimoni, a la investigació històrica i relacionades amb la vida que es duia al Molí de Paper. Van intervindre María José Martínez Tribaldos, arxivera municipal, que va aportar dades històriques sobre l’edifici; Joan Castelló, conservador del Museu Valencià del Paper de Banyeres, que va explicar l’experiència de restaurar dos molins paperers en eixa localitat i sobre la importància del Molí de Paper d’Ibi en el context comarcal; i l’Associació d’Amics i Veïns del Centre Històric de Castalla, que va explicar la seua experiència en reivindicar el patrimoni del seu poble. Per acabar, a la reunió es va comptar amb el testimoni personal de persones que van viure al molí i que van contar algunes anècdotes de la vida diària que es duia allà. ❦ 15

Di(s)putacions Vicent Luna

Des de fa una pila d’anys els partits nacionalistes –no espanyols– han vingut criticant, amb arguments més que convincents, que l’organització de l’Estat en províncies no ajuda a cohesionar el territori. Aquest ordenament, que data del segle XIX, ha tingut com a objectiu desdibuixar i diluir les diferències plurinacionals que sens dubte té l’Estat espanyol. Alguns van pensar que aquest problema es resoldria amb l’aprovació de la Constitució de 1978, però res més lluny de la realitat. Davant la inqüestionable realitat plurinacional, davant l’evidència de realitats tan diverses com Galícia, Euskal Herria, Catalunya, País Valencià i Illes Balears, els pares de la Constitució van haver d’inventar-se una solució salomònica, és allò que se’n diu comunitats autònomes. I així, de la nit al matí i sense fonaments històrics, lingüístics, econòmics etcètera, van nàixer, per posar algun exemple, comunitats com la de Madrid, Extremadura, Castella-La Manxa..., un total de disset autonomies. Però no conformant-se amb aquest invent, van voler mantenir les sacrosantes províncies i, per acabar-ho d’adobar, l’estructura de les diputacions provincials. El resultat, a més de no ajudar a cohesionar el territori com ja hem dit adés, és que les diputacions han acabat tenint més poder que els propis parlaments, duplicant funcions i càrrecs, disputant-se espais de poder i generant unes despeses insostenibles. Ara, trenta tres anys després de l’aprovació d’aque-

lla constitució, alguns dels defensors a capa i espasa d’aquesta estructura comencen a adonar-se’n que és econòmicament inviable. Fa unes setmanes, el mateix Felipe González proposava públicament la supressió de les diputacions. Fixeu-vos com és la política: mentre fa uns anys, quan alguns reivindicàvem la supressió d’aquestes institucions érem ràpidament acusats de separatistes i poca soltes, ara, ves per on, en boca de l’expresident González és ara una opinió respectadíssima, raonada, discutible, amb seny... Doncs bé, ja comencen a baixar del burro i adonar-se’n que sobren les diputacions. La millor manera d’apropar els serveis als ciutadans són, ja fa temps que també ho diem, les comarques. El problema de tot plegat és que un Estat com l’espanyol no pot mantindre tantes institucions: Congrés, Senat, parlaments, diputacions, ajuntaments. De tota manera, no us féu il·lusions, que no van a canviar res de res. Són sabedors, i la UE els ho ha recordat, que aquesta artificial estructura organitzativa de l’Estat és insostenible, però és el moll de l’ós del pacte constitucional. Prefereixen continuar amb aquest malbaratament dels recursos econòmics públics, que obrir la porta a repensar una nova estructura d’Estat més real i democràtica. Per això, mai no volen sentir a parlar de canviar ni un punt ni una coma de la Constitució. Com diu un amic meu, «els hi va la vida, es descobriria el pastís i, a més, posaria en perill la seua paradeta». ❦

«Alguns dels defensors d’aquesta estructura comencen a adonar-se’n que és econòmicament inviable»

Octubre 2011

El Retaule del flautista i el 15-M Adrià Garcia El retaule del flautista. Colla de Clavaris del Carme de l’Eliana. Direcció: Jordi Garcia i Rafa Desco. Centre Cultural de l’Eliana. Maig-juny-octubre 2011.

L’argument d’aquesta obra de teatre és d’una actualitat que aborrona. Es tracta d’un retaule escènic amb números musicals, escrita pel dramaturg català Jordi Teixidor el 1968 per al grup de teatre popular El Camaleó. Vol ser una crítica mordaç contra el nostre sistema social i econòmic i aquells que el fan possible. Els seixanta foren anys d’eixir al carrer amb protestes i reivindicacions a tot arreu, i a Espanya els creadors es trencaven les banyes per denunciar la descomposició del sistema des dels seus respectius llenguatges de maneres molt subtils i condicionades. La colla de Clavaris del Carme de l’Eliana (el Camp de Túria) tenien ganes de fer alguna coseta sobre l’escenari per compartir-la amb el veïnat en aquest any de Clavaria i, sense imaginar-ho, els directors van triar una obra que sembla escrita per algun dels indignats arran del 15-M. Fins i tot l’estrena va coincidir en el temps amb les famoses acampades. Serà aclaridor per a qui no conega l’obra repassar l’argument. Una vila del centre d’Europa en època medieval que pateix una plaga sobtada de rates. Els ciutadans acudeixen immediatament a l’alcalde i regidors per demanar mesures efectives, però heus ací que la plaga no afecta les cases de les autoritats i, per tant, no es considera urgent. En esta primera protesta és el capellà del poble qui convenç al poble de la poca importància de la demanda: «Resignació, conformitat, tingueu paciència i humilitat. [...] El respecte als superiors és grat al Senyor... La indisciplina porta al desordre, i el desordre al pecat». Però els

ciutadans, que no estan gens convençuts canten: «No ens n’anirem d’aquí, no ens n’anirem fins que ens traguin per la força, el que cal és ressistir. Vine i seu al costat nostre...». Els regidors, davant del problema i veient que el problema és poca cosa (i que l’ajuntament no té un duro per afrontar-lo) decideix ignorar les protestes i, convençuts de la seua equanimitat, canten: «Som, som, som, som l’autoritat, som incorruptibles, som els més

Octubre 2011

Representació de l’obra a l’Eliana.

«Corprén comprovar com el sistema és el mateix que en els anys seixanta, amb les mateixes desigualtats» honrats de tota la vila. [...] Fem i desfem les coses de la vila, fem i desfem, les cireres remenem». Davant la resistència dels vilatans, ordenen que carregue contra ells la milícia, que en una altra cançó pensen en veu alta: «La milicia m’ha cridat a defensar la ciutat, però m’han ben enredat; contra ells m’han llançat». Els dies passen, la plaga s’estén per tot el poble i comença a afectar també els negocis dels regidors. Llavors sí que s’apuren per trobar una solució, i la més eficaç sembla l’oferiment del Flautista de Hamelin per a

endur-se fora de la ciutat totes les rates. Davant d’aquesta intromissió, els gremis que fabriquen rateres i el verí veuen perillar els diners que ja veien vindre i opten per una campanya de demonització del Flautista, al qui arriben a empresonar, però com canten els mercaders: «El negoci no té cor, el negoci no té entranyes. Ara manen les finances, ara mana qui té l’or». L’obra es va representar a l’Eliana per maig, juny i, per tercera vegada, el 8 d’octubre. Cal dir que aquesta posada en escena manté l’essència d’aquells experiments teatrals dels anys seixanta; un grup de gent aficionada amb pocs recursos però bons resultats escenogràfics (la música i cor en directe feta per músics del poble és dels millors puntals de l’obra), amb un rerafons crític i en un context socioeconòmic molt escarotat. Un dels directors de l’obra, Jordi Garcia, és conegut a les nostres muntanyes per ser director del muntatge de La llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa que s’escenifica a Banyeres cada tres anys amb uns paràmetres participatius i escènics molt similars. Per acabar, faré una valoració personal. A banda de la natural satisfacció perquè aquest tipus d’obres siguen recuperades, posades en valor i conviden a una reflexió pública, corprén (i fot) comprovar com el sistema en què vivim és el mateix, amb les mateixes desigualtats, els mateixos privilegis per a uns pocs, els mateixos interessos, les mateixes supersticions col·lectives... Actualment una altra plaga de rates ho ha envait tot i és difícil fer un pas sense tupar amb elles. La majoria d’elles, pense jo, van diàriament de tratge i corbata per tots els llocs que pugueu imaginar, i ja s’ho fan com poden per a encantar-nos i furtar-nos d’amagat els formatges que poden. Lamentablement no hi ha cap Flautista d’Hamelin que puga fer-se’n càrrec. Anem parant les rateres! ❦ 17

Agenda del Col·lectiu Serrella Lorena Ferre Fa molts anys que vam començar la nostra tasca d’apropar els nostres arrels a Banyeres de Mariola realitzant diferents activitats obertes i adreçades a tot el poble, des dels més xicotets fins els més grans. Enguany estem amb les piles ben carregades i ens agradaria que tots ens acompanyareu. A poc a poc anirem informant a la nostra agenda i a través de les xarxes socials. Podreu trobar més informació actualitzada en www.facebook.com/groups/serrella. Activitats programades de setembre a desembre – Divendres 7 d’octubre: Fem la festa nostra del Nou d’Octubre. Assistència al conta contes Llorenç Giménez i després sopar al Tic-Tac per a gaudir tot seguit d’una festa plena de música en la nostra llengua. – Dimecres 12 d’octubre: Un cim una

senyera. A les 9:30 h, ruta de muntanya i ascensió al Capollet de l’Àguila per a plantar la senyera i esmorzar. – Dissabte 19 de novembre: Cata de cervesa. A les 16:15 h eixida cap a Agullent per a tastar la cervessa natural Lluna (preu: 5 euros). D’allà, els qui vulguem continuar, anirem a Xàtiva a fer un sopar de germanor i assistirem a la presentació del nou disc de Feliu Ventura (preu a confirmar). Estem mirant, si som molta gent, d’agafar un bus. Estigueu atents al facebook. – Divendres 25 de novembre, xarrada col·loqui: La línia d’alta tensió. Vindrà gent implicada en el tema. A les 20 h (lloc per confirmar). Es tracta d’aclarir dubtes i veure’n les conseqüències. – Divendres 16 de desembre, projecció del documental Una llengua que camina, amb la presència de la coguionista Amanda Gascó. Tot seguit, concert al Tic-Tac d’un grup musical d’Alcoi.

Proposta d’activitats de gener a abril – Gener: Ruta de menjars a Castelló del Rugat. Tastarem la seua coca feta amb forn de llenya i farem un recorregut amb una visita guiada. – Dissabte 13 de gener: Dia de la Llonganissa, amb foguera i música posterior. Aquesta tradició està perdent-se i caldria recuperar-la. – Febrer: concert de Toni de l’Hostal. – Febrer: projecció del documental València necessita una cançó. – Principi de març: xarrada-col·loqui sobre l’esborrany de la nova Llei d’Ensenyament Plurilingüe. – Abril: calçotada a l’Ateneu de Beniarrés. Seguim amb la ruta gastronòmica i els encontres de germanor. Us esperem a tots! Si desitgeu més informació sobre alguna de les activitats o voleu proposar-ne, envieu un correu electrònic a: alamon@hotmail.es. ❦

Altres activitats Homenatges a Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor

II Jornada dedicada a Manuel Sanchis Guarner

Simposi Enric Valor de la Universitat d’Alacant

El centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creada el 1911, coincideix amb els centenaris de la mort de Teodor Llorente i Joan Maragall i del naixement d’Enric Valor i Manuel Sanchis Guarner, figures del màxim relleu en les nostres lletres. Joan Maragall, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor van ser membres de la Secció Filològica. Amb aquest motiu, l’IEC, a banda de participar en l’homenatge a Manuel Sanchis Guarner que es farà a la Universitat de València el matí del mateix dia 20 d’octubre, ha volgut desplaçar-se a la ciutat d’Alcoi per a celebrar una de les seues reunions ordinàries i ha organitzat, amb el suport de l’Ajuntament d’Alcoi, una jornada commemorativa de tots aquests centenaris. ❦

El dissabte 22 d’octubre, al Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, d’aquesta mateixa ciutat, es celebrarà la II Jornada dedicada a Sanchis Guarner (1911-2011). A les 10:00 h, presentació de la Jornada; fins les 14:00 h, taula redona sobre la vida i l’obra de Manuel Sanchis Guarner, el mestre dels valencians, amb la intervenció de Lluís Alpera (UA), Antoni Ferrando (UV), Vicent Garcia Perales (UCH-CEU), Vicent Moreno (Conselleria d’Educació), Antoni Espí (IB Xàtiva), Rafael Roca (UV) i Emili Casanova (moderador). En acabar les intervencions hi haurà una hora per al debat. La entrada a la jornada serà lliure. A les 14:00 h, dinar de germanor al mateix Centre Cultural (reserves al telèfon 670965692, preu: 12 euros. ❦

El divendres 4 de novembre, a l’Aula Magna de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant, organitzat pel Departament de Filologia Catalana, es celebrarà el Simposi Enric Valor. Aquesta universitat proposa, en l’any del centenari del seu naixement, una aproximació a aquest polièdric autor des d’algunes perspectives imprescindibles: el model de llengua, la literaturització del territori, els perfils vitals, les coordenades en què s’inscriu la rondallística, la galeria de personatges recreats, el compromís cívic, la incidència de la censura, etc. Per a tal finalitat, s’hi ha volgut comptar amb alguns dels més reputats especialistes en cadascun dels aspectes proposats, com ara Verònica Cantó, Víctor Gómez Labrado, Joan Senent, Enric Balaguer, Jaume Albero o Rosa Serrano. ❦

Octubre 2011

Vicent Berenguer i la seua terra interior Rosa M. Belda

Octubre 2011

revisada i descartada, recull els poemes publicats en diversos llocs els darrers quinze anys i fins ara dispersos. A més, és inevitable pensar que darrere d’un esforç i un tasca de relectura com aquesta hi ha un exercici no gens fàcil de reflexió personal, perquè l’obra, la lírica especialment, va inexorablement unida a la història íntima, darrere de cada vers esborrat s’amaga una renúncia. Aflaquir, disminuir l’obra o la vida a l’expressió justa i més perfecta és, a la

En el número 43 de Barcella resse-nyàvem breument l’aparició del darrer llibre publicat de Vicent Berenguer, La terra interior i altres poemes, on recull no tota l’obra fins ara publicada, sinó els poemes que constitueixen per al poeta la seua obra, els que ell ha triat després d’una acurada revisió global que ha deixat fora el quadern Marines, amb el qual va ser un dels guanyadors a Barcelona del Premi Amadeu Oller l’any 1983, i el seus primers llibres: Guants de macam, Premi Vila d’Alaquàs del mateix any i publicat dos anys després, Carmí vora els llavis, del 1986 que un any abans va rebre el Premi Senyoriu d’Ausiàs March, a més de Dalila, publicat el 1987. En la història de la literatura hi ha ben pocs de casos com el de Vicent Berenguer. D’una banda, hi ha pocs escriptors, poetes en aquest cas, que hagen mira’t cap enrere en la seua obra i hagen sigut tan crítics com per a aplicar la tisora, és a dir, que hagen estat capaços de fer una feina tan acurada de revisió sobre les seues obres. En efecte, ben pocs han estat els seus mateixos crítics exigents i han gossat esmenar-se la plana, refer el textos fins trobar la paraula justa, el mot adient o pot ser el vers just i equilibrat entre la raó i l’emoció. El cas més emblemàtic, per la rellevància de l’escriptor i per haver dut a les últimes conseqüències la poda, va ser el de Jorge Luis Borges, fins al punt d’haver estat tractat com un cas d’intromisió d’un autor en la seua pròpia obra, acusat d’haver impedit ell mateix la creació d’una obra canònica després de la seua mort. Val a dir que en el cas de Vicent Berenguer no hi hagut tal extrem i en aquest sentit el llibre que ressenyem constitueix, en certa manera, la fixació d’un canon personal perquè, no oblidem que, com s’ha afirmat també de Borges, cap escriptor pot fer res contra la seua obra publicada. Significa el vistiplau personal no només a una obra fruit d’un temps passat i d’unes experiències allunyades del temps present, de l’ara mateix, en un moment que potser marca la fi d’una etapa –juntament amb l’obra

Vicent Berenguer en un acte celebrat a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.

«La terra interior del poeta hi és molt present: el paisatge, el poble, la llengua i la gent de Banyeres» fi, un acte de valentia del que, com s’ha dit abans, pocs poetes, i també poques persones, son capaços. Les revisions dutes a terme per Vicent Berenguer sobre els seus poemes ja publicats han anat en un sentit molt evident, si comparen versions, es tracta de cercar un llenguatge el més senzill possible perquè el poema fluisca com sorgeixen les pararules en les converses qüotidianes, que l’elaboració no siga mai evident, que no es note, que semble que els versos i les paraules que contenen aporten per se eixa musicalitat, eixa

eufonia, el to confessional, a cau d’orella, que es perceb en la lectura dels poemes de Vicent Berenguer. En aquest sentit s’entén un altre dels trets definitoris o més peculiars potser de l’obra del nostre poeta, la manera en què és constant i present el diàleg amb altres poetes de tots els temps, mitjançant els prèstecs i el manlleu, l’apropiació dels versos i les paraules dels altres, estratègies del discurs molt emprades entres els escriptors joves més actuals però a les quals Vicent Berenguer ja ens tenia avesats i que reconeixia degudament citades en les notes finals dels seus llibres; la dialèctica com a manera de ser i de viure que es trasmet pel llenguatge emprat, pel to confessional i per l’enraonament constant –les preguntes i les temptatives de resposta– amb els altres poetes. De fet, la generositat del poeta no ens és aliena, perquè ho és amb el lector cada vegada que s’esmena i amb la poesia i els poetes en cada cita, cada vers i cada idea que persegueix i que considera. D’altra banda, la terra interior del poeta hi és molt present, el seu ésser s’escola pels versos i els mots, de la mateixa manera que la Serra Mariola i el paisatge, el poble, la llengua i la gent de Banyeres hi són presents. La seua terra interior és la seua ànima i és el seu poble i el seu paisatge, la terra de l’interior, de les comarques centrals, la manera de viure i de ser al món en aquest tros de territori en el què vivim i patim perquè, com qui no diu res, amb eixe to a cau d’orella a què ens hem referit, als seus versos hi és la preocupació per la destrucció del nostre paisatge, per la mort del món rural, per l’adulteració del nostre riu, de la nostra història i de la nostra llengua. Curiosament, aquell poema set vegades rebutjat per a la publicació al llibre-programa de festes de Banyeres, és precisament un poema d’amor al poble, només cal llegir el seu referent estellesià, «Un amor, uns carrers», per entendre’l. I ara, recopilat en La terra interior i altres poemes, no deixa de sorprendre’ns per un títol –quina casualitat!– que és tan dissortadament actual: «Assut fatal». ❦ 19

J.V. Foix Barcelona, 1893-1987

Tot n’és ple Quantes roselles als prats de la vila

Tot n’és ple …i quants ocells que fan ombra a l’ermita Tot n’és ple Quantes estrelles quan l’agost s’apaga Tot n’és ple Quantes fonts fresques pel camí dels masos Tot n’és ple Quants aiguamorts a la ciutat captiva Tot n’és ple Quanta fruita d’olor darrere el claustre Tot n’és ple Quants capellans que cavalquen la moto Tot n’és ple Quants cotxes parquejats a les placetes Tot n’és ple Quants caminants amb la cama enguixada Tot n’és ple Quants avions que passen sobre casa Tot n’és ple Quantes gavines amb claror d’exili Tot n’és ple Quantes vellardes amb carbó a les celles Tot n’és ple Quantes senyores que ensenyen les cuixes Tot n’és ple Quantes noies vestides de nuesa Tot n’és ple Quants forasters amb els ventres polsosos Tot n’és ple Quants clubs de nit amb barbuts greixinosos Tot n’és ple Quantes donzelles que ploren, a l’alba Tot n’és ple Quants anuncis taurins plantats als arbres Tot n’és ple Quanta gent trista per la carretera Tot n’és ple Quantes antenes de TV en els àtics Tot n’és ple Quantes coses per dir que tothom calla Tot n’és ple Quantes ulleres fosques per no veure-hi Tot n’és ple Quants cardenals pintats a les revistes Tot n’és ple …i quantes meretrius a l’altra plana Tot n’és ple Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires Tot n’és ple Quantes parelles sense clos ni teula Tot n’és ple

Quants ulls enamorats darrere els vidres Tot n’és ple Quants cors gements al fosc de la brossalla Tot n’és ple Quants vinaters que es venen trull i vinyes Tot n’és ple Quants pagerols que es venen la pineda Tot n’és ple Quants grapalluts que es venen les muntanyes Tot n’és ple Quanta foscor amb tants d’ocells de presa Tot n’és ple Quants pobles afollats pels arquitectes Tot n’és ple Quantes platges amb fressa de garatges Tot n’és ple Quants pescadors amb lliureia de patge Tot n’és ple Quants peixos morts vençuts per la vellesa Tot n’és ple Quants catalans vestits a la flamenca Tot n’és ple Quants botiflers amb carota de jutge Tot n’és ple Quants estendards airejats per les pluges Tot n’és ple Quants balladors fent verema a les pistes Tot n’és ple Quanta aigua clara als ulls de la veïna Tot n’és ple Quanta flor roja al braç de l’estrangera Tot n’és ple Quanta herba negra al cor de la ignorada Tot n’és ple Quants homenets amb aire de femella Tot n’és ple Quants homenots que escriuen el que els paguen Tot n’és ple Quants homes francs amb la boca tapada Tot n’és ple Quants homenassos morts sense llegenda Tot n’és ple Quantes cases obertes als sapastres Tot n’és ple Quantes portes tancades als poetes Tot n’és ple Quants saberuts que no llegeixen gaire Tot n’és ple Quants elefants sagrats que no llegeixen re Tot n’és ple Antologia poètica Edicions 62, Barcelona, 1980

Octubre 2011

Cristina García Rodero Clara Berenguer

Banyeres de Mariola, 1981. 53 x 81 cm.

España oculta Cristina García Rodero Presentació de Julio Caro Baroja Lunwerg, Barcelona, 1989 Cristina García Rodero (Puertollano, 1949) fa més de trenta anys que conta, amb la seua càmera, el que molts tracten de contar amb el cine o la novel·la. Així, durant tot aquest temps ha capturat escenes dels rituals religiosos i pagans tant del nostre país com d’altres. El conjunt d’aquest treball han valgut perquè estiga considerada una de les millors fotògrafes actuals, a més de ser la primera espanyola que ha aconseguit entrar a la prestigiosa agència fotoperiodistica Magnum, fundada l’any 1947 per Cartier-Bresson i Robert Capa, entre altres. Octubre 2011

La seua afició fotogràfica apareix als dotze anys, als setze, compra la primera càmera i, un any més tard, fa un reportatge sobre una antiga tradició del seu poble. Tot i que des de ben jove es va mostrar interessada per aquest art, els seus estudis de pintura i el seu treball com a docent a l’Escola d’Arts i Oficis de Madrid la desviaren durant un temps d’aquesta pràctica. Una tornada a l’àmbit universitari la farà reprendre l’activitat fotogràfica i participar en diversos concursos al llarg dels anys setanta. Aquesta recuperació de l’afany per capturar de manera instantània la realitat la portarà al llarg dels anys 1975 al 1988 a recórrer Espanya amb distintes beques per a fotografiar-ne les festes i els costums. Aquesta dignificació de les expressions

populars esta reflectida en diverses exposicions, entre les quals cal destacar Espanya oculta (1989) on s’exposà un recull de les fotografies més representatives d’aquest periple. Les imatges d’aquesta selecció tenen un gran valor documental, antropològic i artístic. Així, García Rodero s’apropa als éssers humans des d’una perspectiva força original i s’impregna d’ells gràcies a un treball constant que mostra un resultat amb uns registres visuals molt personals i d’una gran qualitat narrativa. És precisament en aquest aplec, entre màscares de carnaval, processons de Setmana Santa, soterraments i romeries on de sobte ens trobem L’aficionat, datada l’any 1981 i captada en un moment ben singular de les festes de Banyeres de Mariola. ❦ 21

Vicent Berenguer

Noranta-nou històries del Cabanyal Benvinguts al Cabanyal Vicente Ferrer Azcoiti (ed.) València: Media Vaca, 2011, 248 pàgs. El Cabanyal és el nom d’un dels barris marítims de la ciutat de València, en algun temps un municipi denominat Poble Nou de la Mar. La seua situació tocant el mar és el que lògicament el caracteritza i el que ha marcat profundament no sols la seua configuració urbana sinó la mentalitat dels seus habitants, majoritàriament treballadors vinculats a les diverses activitats relacionades amb la mar i amb un important port europeu. Amb la substitució de les moltes activitats tradicionals (la pesca, les drassanes, etc.) per noves activitats altament tecnificades, així com la inclinació al turisme i el gaudi de la platja, amb unes dècades la sacsejada social ha provocat un procés de degradació urbana i poblacional que la passada bambolla immobiliària va accelerar, ja que l’Ajuntament va optar per evitar qualsevol rehabilitació de la viva trama urbana tradicional i oferir el barri com una terra de promissió als constructors. Però, ara, amb l’esclat de la crisi, atesa la degradació i marginació de zones

importants del barri, el seu destí continua sent poc esperançador amb vista a la recuperació i rehabilitació. Des de fa tretze anys en què es va crear la Plataforma Salvem el Cabanyal s’han fet moltes accions per a reivindicar el valor i les possibilitats del barri, una de les més sorprenents és l’edició de Cabanyal Portes Obertes, enguany la tretzena, en que s’obrin al públic cases del barri i qualsevol persona pot visitar-les i conéixer directament els habitants i la vida del barri. Aquest volum recull noranta-nou històries o veus de la vida del Cabanyal que configuren una seductora novel·la del lloc, bellament il·lustrades per una elogiosa colla d’artistes, amb la finalitat de cridar l’atenció sobre aquest lloc tan extraodinari que s’ha de protegir i deixar que continue al món en l’escala en què ens ha arribat, perquè aquest és el seu valor i no convertir-lo en un lloc que no és lloc on, una vegada esborrada la seua història i memòria, haja d’inventar-se un tipisme tronat, com està passant en tants llocs del país. ❦ Barcella

Homenatge a Enric Valor El caçador de paraules Gemma Pasqual València: Tabarca, 2011. En el centenari del naixement de l’escriptor, gramàtic i lexicògraf Enric Valor, aquesta obra planteja una ficció en la qual es fa un recorregut per la vida del personatge, amb la intenció de ressaltar-ne les aportacions principals, però

també alguns episodis de la seua biografia potser no tan coneguts. Es tracta de la primera peça teatral de Gemma Pasqual, coneguda per la seua obra narrativa, i es presenta com un homenatge a l’escriptor. En despertar-se, Enric Valor ja no es troba darrere dels barrots d’una cel·la de la Presó Model de València, sinó a la seua habitació de Castalla. No està sol, l’acompanya un xiquet de deu anys amb ulleres de pasta negres, vestit amb una sahariana de color blau clar i un barret de feltre al cap. També es diu Enric. Tots dos faran un viatge per la vida de l’escriptor castellut, acompanyats dels personatges de les seues rondalles. G e m m a Pasqual (Almoines, 1967) ha col·laborat en diverses publicacions periòdiques, com ara les revistes Literatures i Caràcters, i ha format part del consell de redacció de L’Escletxa. És vocal de la Junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, vocal de la Junta de Govern de la Institució de les Lletres Catalanes, vocal del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes, membre del PEN català i patrona de la Fundació Reeixida. Entre les seues obres destaquen: Marina; Et recorde, Amanda; L’últim vaixell; Quan deixàvem de ser infants. Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria; La mosca, assetjament a les aules (Premi Benvingut Oliver) i Llàgrimes sobre Bagdad (Premi Barcanova). ❦

Octubre 2011

Calvari de Massarojos.

L’encant dels calvaris En encetar la joventut vam anar descobrint que hi havia moltes coses valuoses, com la literatura, l’art, la música, i l’encant de certs indrets, allò que ara anomenem medi ambient o entorn. Al nostre poble, Xàtiva, a final del anys cinquanta, la nostra colla, que és la protagonista de la cançó Amunt i avall del Pele, ara Raimón, buscava llocs amb encant on caminar, llegir, debatre. Així que anàvem als calvaris, el baix i l’alt. Amb aquest record, ara, anys més tard, repare en el tema dels nostres calvaris, puix al territori valencià en trobem molts, amb unes capelletes que representen les catorze estacions del

via crucis, una expressió llatina que vol dir camí de la creu. Hi ha calvaris de muntanya i també del pla. Són uns conjunts que, com tants i tants altres, tenen un origen religiós: rememorar la mort de Crist a la Setmana Santa. Amb el temps però, aquesta pràctica anual ha anat minvant i molts calvaris estan abandonats. En general, als calvaris hi ha una distància entre cada capelleta, la qual conté representacions de la passió en ceràmica tradicional. Al costat de l’itinerari hi ha arbres, com xipressos o pins. Al final sol haver una ermita o capella. En l’actualitat, gran part dels calvaris tenen poc ús i els matolls, la runa, el vandalisme i la destrucció, en alguns casos han convertit l’espai en un lloc gens acollidor. No fa gaire he tingut l’ocasió de comprovar aquest fet a la ciutat de València, en concret a la pedania de Massarrojos, en plena horta. D’allò que va ser calvari sols hi resten dues de les capelles molt deteriorades. Ha hagut espoli, i el més lamentable: una planificació urbana de noves construccions sobre el que fou trajecte del calvari. Pura desídia municipal. Aquesta història, la de la pedania de Massarrojos, l’he vista també en altres

llocs. Hi ha una manca de sensibilitat total per part d’ajuntaments. Sols alguns pocs han convertit aquests espais en zones d’oci, assumint el seu manteniment com a espai públic. Cal dir que la llei valenciana de patrimoni cultural va introduir en la reforma del 2007 una proposta, nascuda a la nostra comissió del Consell Valencià de Cultura, que fou acceptada. En una disposició addicional es declaraven com a bens de rellevància local els calvaris anteriors a 1940. Doncs bé, hi ha protecció formal, cosa que no és més que una ficció legal. Manca, però, la pràctica, la qual cosa no comportaria grans inversions en molts d’ells, només fer la tasca de conservació, evitant-hi agressions. I, sobretot, que els tècnics que planifiquen tingueren en compte els valors paisatgístics, mediambientals o tradicionals de la majoria d’aquests paratges, en ocasions fets amb donatius de la gent. Estem davant d’uns elements que cal conservar creant usos socials i públics una vegada que el seu anterior paper ha desaparegut. ❦ Vicent Àlvarez membre del Consell Valencià de Cultura

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Telèfon

Codi postal

Correu electrònic Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Firma