__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 43 | JUNY DE 2011 | ANY XV | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,00 €

| 9 | Respecte al 15 M | 10 | Educació: més que indignats | 11 | Entrevista: Luis Pablo Martínez, inspector de patrimoni | 13 | Arribarà el dematí... | 14 | Maridatge gastronòmic | 15 | Homenatge a Pilar Molina | 17 | Paper de dos grams | 18 | Recuperació de l’arquitectura tradicional dels molins


Número 43 - juny 2011 - any XV Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere. Col·laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Pep Pont, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Majo Ripoll, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó, Eduard J. Verger. Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere

© Banyeres digital - 2011

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Les eleccions del Mediterrani o Pluralisme parlamentari 22 de maig han línies de rodalia produït un canvi que eviten tots significatiu en la els criteris de posició de forces rendibilitat pública davant polítiques, la de criteris pujada general polítics centradel PP s’ha listes que només confirmat i la han provocat el pèrdua del balafiament de PSOE ha estat notòria, a l’esperecursos. Així, ra dels resultats tenim els territoUna taula electoral de Banyeres. de les pròximes ris de l’Ebre en eleccions amunt (Galícia, generals. Vista del País Valencià, Astúries, País Basc, Navarra, que és el que interessa, la política Catalunya, Aragó...) que han assolit espanyola ha estat dominada per dos una pluralitat parlamentària i la partits, una herència ben cultivada pràctica d’una important cultura de des del segle XIX, que està les coalicions que ha trencat la dissolent-se. S’hi han produït unes fatalitat del bipartidisme. Ara s’incorpora un Parlament valencià novetats qualitatives que qüestionen més plural i més crític i influent la política tan sucursalista i dretana del PP, amb el seguidisme dels davant les polítiques que cal socialistes. La presència a la Geneadoptar, més equitatives, més valenralitat Valenciana i a l’Ajuntacianes, més solidàries, i no a costa ment de València de la Coalició de descarregar en la població el cost Compromís i EUPV, respectivade la crisi. És vital moure’s ja per a ment, permet defensar altres superar la crisi de valors morals i de sensibilitats d’un electorat valencià l’economia especulativa, reactivar ara ja amb presència institucional els sectors productius (valencians), efectiva davant el messianisme del combatre el frau fiscal, superar Partit Popular. Un messianisme que l’escandalós atur juvenil, eliminar pareixia impune a les inversions tan la immunitat davant la corrupció i oneroses com ara Terra Mítica, la fer polítiques salarials per un nivell digne. S’ha de començar així, per a Ciutat de les Ciències, línies AVE i defensar els indefensos i aprendre aeroports provincials sense viatgers, que sempre acaben postposant l’Eix dels indignats. BARCELLA. ❦

Rafa Payá

Penseu un poc! Darrere dels acampats del 15 M… ¿no hi haurà alguna multinacional de material de camping? Eh? Eh?

Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

2

Juny 2011


© La Carrasca - 2011

La marxa s’aproxima a la central de Cofrents.

© ACPV - 2011

Marxa pel tancament de la central nuclear de Cofrents Moment en qual els activistes paralitzen les obres prèvies a la instal·lació de la línia.

Una vintena d’activistes paralitzen les obres de construcció de la línia d’alta tensió Ontinyent-Alcoi per la zona cremada La Plataforma Contra l’Alta Tensió ha iniciat mobilitzacions per obstaculitzar de forma pacífica el desenvolupament de les obres de construcció de la línia elèctrica Ontinyent-Alcoi que van començar el 13 de juny. Una vintena de persones es van acostar al lloc on una empresa subcontractada realitza els treballs i va ocupar l’espai on s’estan fent els fonaments d’una de les torres. Els activistes duien pancartes i cartells amb lemes contraris al projecte. La Guardia Civil va identificar tots els participants en la protesta. Per la vesprada, un grup d’unes trenta persones van tornar a acudir i l’encarregat de l’obra, després de consultar-ho, va decidir abandonar el lloc. Segons les actes d’expropiació, l’empresa ha d’acabar les obres abans del 24 d’agost o demanar una prórroga dels permisos.

Juny 2011

La Plataforma Contra l’Alta Tensió denuncia que aquestes obres incompleixen la normativa vigent, ja que no s’ha revisat l’informe d’impacte ambiental inicial, tot i el canvi de les condicions mediambientals que s’han produït després de l’incendi ocorregut l’estiu passat que va afectar part dels terrenys sobre els quals es construirà la infraestructura elèctrica. A més, consideren que en el projecte es van ignorar sistemàticament els informes desfavorables elaborats pels serveis mediambientals dels ajuntaments afectats, així com del servei forestal de Conselleria. Des de la plataforma insisteixen en la necessitat de les mobilitzacions contra aquest projecte. Han convocat assamblees a Ontinyent i preparen una manifestació a la mateixa localitat. ❦

Van participar desenes de persones de l’Alcoià i el Comtat, desplaçades en un autobús organitzat per La Carrasca-Ecologistes en Acció. Amb aquesta activitat, protagonitzada per unes quatre-centes persones, es va reclamar que no es renove la llicència d’explotació de la central. Els participants van caminar des de la població de Xalans fins al pont d’accés a la central nuclear, on la Guàrdia Civil havia establit una barrera per a impedir l’aproximació a l’entrada de les instal·lacions nuclears. Així, van haver de concentrar-se a la carretera, davant del pont, per llegir un manifest que denunciava el perill de mantindre en funcionament aquesta central que ja ha complit vint-i-cinc anys. Aquest mes de juny es va fer públic un informe que revelava que Cofrents ha patit en l’última dècada un total de cent dos successos de seguretat, nombroses davallades de potència imprevistes i fins a vint-i-cinc parades no programades. Els assistents van finalitzar l’acte guardant un minut de silenci per les víctimes del terratrèmol del Japó. ❦

3


© Barcella - 2011

© UPV - 2011

© Mariano Silvestre - 2011

Damià Mollà a la sala que duu el seu nom.

Trìptic de la Jornada desenvolupada a Alcoi.

Façana nord on s’ha instal·lat el rètol.

Damià Mollà dóna la seua biblioteca a Bocairent

XVI Jornada de Sociolingüística d’Alcoi

Retolació en castellà de l’ermita de Sant Antoni

El professor Damià Mollà Beneyto ha fet donació de la seua biblioteca particular a l’Ajuntament de Bocairent, la qual ha quedat ubicada a la sala de la Biblioteca Municipal que durà el seu nom. En la inauguració es van poder escoltar paraules emotives i d’agraïment per part de Damià Mollà. Després, Josep Villarrubia, que ha estat l’ànima perquè es realitzara aquesta donació, va fer un resum biogràfic de l’autor bocairentí. La citada biblioteca està formada per més de dos mil cinc-cents volums, dels quals, un seixanta per cent són de caire professional i un quaranta per cent de literatura general. Damià Mollà Beneyto va nàixer a Bocairent l’any 1946. Va fer el batxiller al col·legi dels pares Franciscans d’Ontinyent. Va estudiar Dret, Economia i Sociologia a la Universitat de Barcelona i València. És professor de Sociologia a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, ciutat on viu. ❦

La XVI Jornada de Sociolingüística d’Alcoi va tindre lloc el 2 d’abril al Campus de la Universitat Politècnica. Enguany es va analitzar la presència del valencià al món socioeconòmic en les seues diverses vessants –alimentació i distribució, entitats financeres, empreses d’oci, societats esportives– i la implicació de la societat civil en aquest àmbit. La jornada es va adreçar a estudiants, titulats universitaris i persones interessades en aspectes relacionats amb la sociolingüística. La jornada va estar organitzada per la Universitat Politècnica de València, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Ajuntament d’Alcoi, el Centre Ovidi Montllor i la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià. A més, va comptar amb la col·laboració de la Universitat d’Alacant, la Universitat de València, la Universitat Jaume I i la Universitat Miguel Hernández d’Elx. ❦

Els assistents a la fira que es fa tots els anys a l’ermita de Sant Antoni de Dalt o del Collao, ubicada entre les poblacions de Bocairent i Banyeres de Mariola, s’han vist sorpresos per un rètol en castellà de grans dimensions –fet amb lletres de ferro– que s’ha instal·lat sobre la façana nord de l’edifici. La inscripció diu «Ermita San Antonio». Aquest lloc ha estat sempre el lloc de reunió dels veïns de les partides de Sant Antoni i de la Marjal, almenys des que en l’últim terç del segle XVI es va edificar aquesta ermita que ha patit nombroses reformes i ampliacions amb el pas del temps. La Junta de Majorals és l’encarregada de l’organització de la fira que es celebra entorn del 13 de juny. Els majorals són els responsables del manteniment i millora de les instal·lacions i, per tant, de la col·locació d’aquest rètol en castellà. ❦

4

Juny 2011


Barcella

al Centre Cultural Castellut i a l’IES de Castalla per crear la comissió organitzadora dels actes del centenari del naixement d’Enric Valor.

© Barcella- 2010

Timonet

La taula redona va estar moderada per Luis Pablo Martínez, inspector de Patrimoni.

Banyeres de Mariola celebra el Dia Internacional dels Monuments i Llocs Històrics dedicat al Patrimoni Cultural de l’Aigua Després d’una jornada plena d’activitats, organitzada per l’Ajuntament de Banyeres de Mariola i recolzada pel Consell Internacional dels Monuments i Llocs Històrics (Icomos), la Plataforma de Defensa dels Assuts es va mostrar molt satisfeta perquè els actes desenvolupats el dia 18 d’abril, amb motiu de la celebració del Dia Internacional dels Monuments i Llocs Històrics a Banyeres de Mariola, van estar tot un èxit d’organització i de participació ciutadana. La jornada va començar amb una visita guiada per la Ruta dels Molins. A primera hora de la vesprada es va visitar el Molí de la Farina. Després es va fer al Museu Valencià del Paper una demostració del procés de fabricació del paper. Tot seguit es va fer una visita guiada a dues exposicions promogudes pel Museu Valencià del Paper: «Els molins» i «Les séquies», ambdues dins de la sèrie «Arquitectura de l’Aigua de Banyeres de Mariola».

Ágata Marquiegui va pronunciar una conferència a la Casa de Cultura on va fer un repàs detallat de les construccions més destacades del patrimoni cultural de l’aigua dels curs alt del riu Vinalopó. La conferència va donar pas a una taula d’experts on els participants van deixar constància de la preocupació pel futur d’aquestes obres arquitectòniques que el Ministeri de Medi Ambient pretén eliminar. Van participar Ágata Marquiegui, arquitecta i doctora en Geografia; Luis Pablo Martínez, inspector de Patrimoni; José Luis Lerma, membre d’Icomos; Joaquín Melgarejo Moreno, secretari de l’Institut Universitari de l’Aigua de la Universitat d’Alacant; Carlos Martín Cantarino, professor d’Ecologia del Departament de Biologia Aplicada de la Universitat d’Alacant; Raúl Jordá Lledó, director del Parc Natural de la Serra Mariola i Antonio Belda Valero, alcalde de Banyeres de Mariola. ❦

Argelaga a Alfonso Rus, entre altres coses president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, per burlar-se dels valencians en afirmar que pot dur endavant els tretze càrrecs que ostenta perquè és Superman.

Timonet a la Plataforma de Defen-

sa dels Assuts per mobilitzar la població i recollir dues mil firmes en contra de la demolició d’aquest patrimoni industrial de Banyeres.

Argelaga a la Urdaci de Camps,

Lola Johnson, premiada amb el càrrec de consellera de Cultura-Turisme i portaveu del Consell, per la gran capacitat demostrada com a directora de Canal Nou mentint, ocultant i manipulant.

Timonet al nou Govern munici-

pal d’Alcoi que retallarà cent setanta-huit mil euros en sous de personal polític abaixant el sou de l’alcalde i els regidors.

Argelaga a la consellera de Cultura, Trinidad Miró, que, sense immutar-se, va deixar escrita una extensa nota en valencià plena de faltes d’ortografia al llibre d’honor de Lo Rat Penat. Juny 2011

5


© ST - 2011 © EV - 2010

Hi ha represàlies per als inspectors que es manifesten contra aquest sistema.

Empar Granell va estar una de les persones fundadores de l’entitat Escola Valenciana.

Homenatge a Empar Granell organitzat per Escola Valenciana i la Coordinadora de la Vall d’Albaida per la Defensa i Ús del Valencià El dissabte 4 de juny, es va fer a Onti-nyent un homenatge a Empar Granell. La seua mort el mes de maig del 2010 va provocar una gran commoció en la comunitat educativa i cívica del País Valencià. Les activitats es van fer al carrer, on la gent va poder participar en un taller de pintura, gaudir dels grups d’animació d’Aielo de Malferit, veure les danses del grup Cardaors de Bocairent i participar en una cercavila amb el Ball dels Arquets del col·legi Bonvavista d’Ontinyent. Un poc més tard va començar l’espectacle «És Empar», un acte on es van dur a terme diverses lectures, audiovisuals i algunes actuacions musicals a càrrec de Pep Gimeno Botifarra, Toni Navarro Violí i el grup Trobada. L’homenatge va finalitzar amb el Ball dels Locos de l’Olleria. Empar Granell, vital i lluitadora, capdavantera en moltes coses, va saber deixar el llegat d’una dona d’escola i arrelada al país. Una dona que, des de

6

sempre, va simbolitzar el civisme actiu en matèria lingüística, solidària i ecològica. Va estar una de les persones fundadores de l’entitat Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua i presidenta de la Coordinadora de la Vall d’Albaida per la Defensa i Ús del Valencià, que ha organitzat des de la primera, totes les Trobades d’Escoles en Valencià de la comarca. Va estar sempre vinculada als moviments de renovació pedagògica del País Valencià, impulsant la tasca de creació d’una escola pública, de qualitat i en valencià. El seu treball sempre va destacar per l’organització d’activitats escolars i extraescolars dedicades a la normalització de la nostra llengua. Allí va estar pionera en l’aplicació del constructivisme a l’aula. Va participar en innumerables cursos de perfeccionament i sempre es va caracteritzar per l’esperit de superació professional i l’aplicació a l’aula de les metodologies més innovadores. ❦

[Vilaweb, 16-1-2011]

Un cos d’inspectors d’educació polititzat Tudi Torró

[...] Hem demanat que la inspecció educativa siga professional, perquè el càrrec no hauria de nomenar-se a dit. La inspecció s’hauria d’exercir després d’unes oposicions objectives, clares, transparents i obertes i, a més, amb la definició del perfil requerit. Però des del 1996 la Conselleria solament ha fet dues convocatòries d’oposicions, totes mancades de transparència, perquè el tribunal fou designat a dit. I, casualment, el noranta per cent dels inspectors que van entrar foren els que des del 1996 treballaven provisionalment, elegits també a dit. La provisió es féu per consideracions polítiques, sense concurs de mèrits. I ara hi ha un cos d’inspectors polititzat i afí al Govern. [...] Caldria un decret de regulació de la inspecció educativa, perquè el que hi ha vigent és del 1992. També necessitem un catàleg clar de llocs d’inspecció, un procediment transparent de provisió d’aquests llocs i una oferta d’ocupació pública en la inspecció educativa coneguda de tothom i una convocatòria de concurs d’oposició en què es tinguen en compte els mèrits. Hi ha represàlies per als inspectors que es manifesten contra aquest sistema. Als polítics sempre els agrada que la gent siga com més domesticable, millor. Nosaltres som crítics perquè hi haja millores. ❦ Juny 2011


Indigneu-vos! Josep Miquel Martínez

© ST - 2010

Un manifest ètic de trenta pàgines escrit per un ancià titulat Indigneu-vos! s’ha convertit en un fenomen editorial a França. S’han venut un milió set-cents mil exemplars. Ha estat traduït a vint-i-tres idiomes i, a Espanya, prologat per José Luis Sampedro, ha superat els cent setanta mil exemplars en menys d’un mes. Ha estat un èxit inesperat perquè el breu text de Stèphane Hessel no conté propostes noves. Es limita a denunciar les últimes reculades socials i, enfront de la pèrdua de valors ètics, insisteix a recuperar els vells ideals de l’esquerra europea. Nicolás Sartorius –cofundador del sindicat Comissions Obreres, advocat, polític i periodista– interpreta el llibre com un crit d’alarma, com un toc d’atenció molt seriós als esdeveniments que estan succeint. La política democràtica està perdent espai i en canvi l’han guanyat poders econòmics i financers que no estan triats en les urnes. El filòsof, assagista i pedagog José Antonio Marina creu que la crida que ha fet Hessel i l’èxit que ha tingut és absolutament incomprensible perquè el llibre és molt poca cosa, però com tot allò que desencadena moviments socials amplis, actua com un catalitzador del descontent. L’enorme difusió de l’al·legat de Hessel sembla posar en evidència la inquietud general i la recerca de respostes polítiques davant una crisi que amenaça els assoliments socials que van arribar a Europa durant la segona meitat del segle XX. Hessel fa una crida a la indignació com a motor de la protesta davant l’enriquiment amoral i la impunitat dels responsables d’una crisi, les factures de la qual paguen els sectors més febles. Demana indignació enfront de l’abisme de la desigualtat entre pobres i rics en un planeta sotmés a la sobreexplotació de recursos insostenible. Durant els últims anys, diferents intel·lectuals s’han pronunciat en el mateix sentit que Stèphane Hessel i, fins i tot, quasi amb les mateixes paraules. Des de José Saramago o Ernesto Sábato Juny 2011

Stèphane Hessel.

«De cap manera Hessel fa una crida a la violència, sinó que s’obstina a confiar que el sistema polític encara serà capaç d’oferir-nos respostes eficaces» a Jean Ziegler i Eduardo Galeano. No obstant això, si la veu de Hessel té ara tant d’eco, es deu al fet que ressona en l’enorme buit ètic causat per la crisi econòmica internacional. Amb noranta-quatre anys, Hessel contempla el món després d’haver viscut intensament en èpoques de revoltes. Va nàixer a Alemanya però va créixer a França on va militar en la resistència contra els nazis. Detingut per la Gestapo, va escapar del camp d’extermini de Buchenwald usurpant la identitat d’un altre presoner mort. Com a diplomàtic en l’ONU va ser un dels redactors de la Declaració Universal de Drets Humans. Va militar en el Partit Socialista i en el moviment ecologista.

Va ser ambaixador i va destacar sempre en defensa de valors ètics. Hessel diu que els grans problemes que hem d’abordar de front a partir de certs valors ètics fonamentals són problemes que avui dia resulten molt menys clars que el que estaven en la seua joventut. Quan Hessel era jove l’enemic resultava més evident: era el feixisme, era Franco, era Hitler, era Salazar, era Musolini… Avui és més complex. La forma en què s’ha desenvolupat la crisi actual demostra que som víctimes de potències financeres i econòmiques que actuen amb un únic objectiu: guanyar cada vegada més diners i que no s’interessen a mantenir els avanços que vam conquistar després de la Segona Guerra Mundial, com la Seguretat Social, una premsa independent, unes formes de lluita eficaces contra l’atur, etc. Hessel no necessita recórrer a les dades estadístiques. Sap que els seus lectors estan informats per la premsa dels enormes guanys de les corporacions econòmiques mentre es redueixen les garanties socials a Europa i creixen les xifres de la pobresa. La seua veu s’alça davant l’evidència d’una situació intolerable. L’intel·lectual suís Jean Ziegler és una altra de les veus que més ha predicat repetidament la necessitat d’indignar-se davant un ordre econòmic mundial que ha produït mil milions de famolencs. Ziegler diu que si avui afirma que cal una rebel·lió, una revolució, un enderrocament, un canvi total d’aquest ordre mortífer i absurd del món, simplement està sent fidel a la tradició més sagrada de la nostra civilització occidental, europea i americana. Ziegler creu que, avui dia, el nostre deure primordial és reconquerir la mentalitat simbòlica i dir que l’ordre del món, tal com està, és criminal perquè és totalment contrari a totes les exigències de l’home i als textos fundacionals de les nostres civilitzacions occidentals. Motius d’indignació apareixen cada dia als telenotícies amb successos que 7


destaquen el vergonyós contrast entre les situacions de misèria extrema i els negocis milionaris de l’expeculació financera. Resulta impossible contenir la indignació davant unes imatges doloroses que evidencien una injustícia radical. José Antonio Marina opina que la indignació és un sentiment que pertany a la família de la ira i la còlera però amb una característica que el fa ser essencialment un sentiment moral. El que desencadena la indignació és precisament quan s’atempta contra la dignitat i, per tant, està relacionada amb la justícia. Hi ha d’altres ires, fins i tot ires polítiques que estan relacionades només amb l’afany de venjança o amb l’afany de poder i això no és indignació. La indignació té aquest nucli positiu de defensa de la justícia. Hessel diu que la principal crítica que li fan és que és molt bonic això d’indignar-se, però ¿què més es fa després? Hessel contesta que si es llig bé el text s’observa que també està escrit què és el que cal fer després. Naturalment que no n’hi ha prou amb indignar-se, però per a eixir d’una certa passivitat o indiferència, o fins i tot d’un cinisme que és molt perillós, cal començar per preguntar-nos quines coses ens indignen. Es pot pensar que hi ha moltes formes de mobilització possibles que van en la bona direcció, i això és el que torna optimista a Hessel. Nicolás Sartorius afirma que la gran qüestió és qui està dirigint la globalització. Per a Sartorius la globalització no l’estan dirigint els poders polítics triats en les urnes, sinò que està sent dirigida fonamentalment pels poders econòmics i financers que ens han dut a aquesta crisi total. I al final, qui està pagant les conseqüències d’aquesta crisi són les víctimes amb la baixada de salaris i pensions, amb l’atur, amb la pèrdua de l’habitatge, etc. Segons Hessel, la societat es globalitza i ja no vivim de forma independent en un o en un altre país. I això pot ser un avantatge, però el que ha suplantat la sobirania de tots és l’economia i no l’ètica. Vivim en un món global on els valors de l’èxit, de la conquesta, de la competència, de guanyar més diners, són els valors dominants. Des de la caiguda del Mur de Berlín, que va descartar completament un pensament social ambiciós com era el pensament social dels països de l’Est, perniciós en molts aspectes, però ambiciós en el pla social, és l’economia la que triomfa ara. I se li diu als governs que el seu paper al 8

capdavant de l’Estat consisteix a fer que els productes del seu país es venguen avantatjosament pel món sencer. El 15 de març es va produir la irrupció d’un moviment que ningú esperava per a posar remei a la passivitat resignada davant els atacs contra els drets socials. Sense adonar-nos-en, aquest moviment, summament heterogeni format per ciutadans «indignats» –que han pres el nom del manifest Indigneu-vos! escrit per Hessel–, té la força d’una mobilització que encara estem començant a descobrir. Després d’intensos dies d’activisme amb

«La indignació es desencadena quan s’atempta contra la dignitat i està relacionada amb la justícia» l’ocupació de les principals places de diverses ciutats, el cansament i l’esgotament van notant-se en les acampades. Segons alguns portaveus d’aquest moviment, «acampades i ocupacions de places no són un fi en si mateixes. Han actuat simultàniament com a referent simbòlic i base d’operacions, de palanca per a impulsar mobilitzacions futures, i d’altaveu per a amplificar les presents». Entre les propostes que s’han fet des del 15 M han ressaltat especialment l’eliminació dels privilegis de la classe política; la lluita contra l’atur; el dret a l’habitatge; la promoció de serveis

públics de qualitat; el control de les entitats bancàries i de la fiscalitat; la consecució de llibertats ciutadanes i democràcia participativa; o la reducció de la despesa militar. Segons José Antonio Marina, la majoria dels ciutadans solem ser molt passius, aguantem massa i, a més, ens ha entrat una espècie de desesperança. Ens estem convencent per moltes vies que no es pot fer res, que res té solució. I no és veritat. Com han demostrat els indignats del 15 M, el món està ple de possibilitats i el que tenim és, al costat de l’epidèmia de tolerar-ho tot, una epidèmia de desesperança i també de mandra. Per a Sartorius, hi ha una descompensació completa entre com s’està movent el poder econòmic financer multinacional, que es mou a nivell global, i les eines que té la política democràtica, els sindicats, els partits, etc., que segueixen sent instruments locals. Hi ha un desgast dels vells partits, dels vells sindicats, però la gent no acceptarà que li furten l’Estat del benestar del qual ha gaudit fins ara. Marina assegura que quatre milions de joves en atur és alguna cosa com per a produir indignació. I no obstant això, ho estem acceptant tots amb una espècie de col·laboracionisme amable. L’Administració pública diu que no s’hi pot fer res i ha hagut de ser un ancià com Stèphane Hessel qui haja hagut de dir: Ja n’hi ha prou! Però de cap manera Hessel fa una crida a la violència, sinó que s’obstina a confiar que el sistema polític encara serà capaç d’oferir-nos respostes eficaces per a conjurar les amenaces d’una profunda reculada. Hessel diu que sempre ha estat un home d’esquerres i considera que els partits d’esquerres, encara que han estat de vegades desafortunats i estan dividits, continuen aportant coses. Hessel pensa que tenim necessitat dels partits polítics, encara que els partits estiguen malament considerats pels joves, i ja que estem en un sistema polític que anomenem democràcia, on tenim eleccions presidencials i legislatives, hem de comprometre’ns amb això. No es pot fugir dels partits sota el pretext que tots són dolents. En definitiva, Hessel ens presenta una recepta elemental: plantar cara als nous mals del món amb les idees antigues del progrés. El seu manifest, més enllà de ser un crit d’alarma, conté l’única eixida possible: indignar-se i actuar recuperant els més vells i nobles ideals del gènere humà. ❦ Juny 2011


Respecte al 15 M Pep Pont

© El Roto - 2011

El moviment 15 M ha sobtat la nostra societat perquè no hi ha precedents: és un moviment completament no violent, d’iniciativa popular i no partidista. És la primera volta des de la descafeïnada transició en què el poble fa una demanda per a tothom. Innovador en aquest sentit, genera escepticisme i rebuig entre gran part de la població, que de per si està poc oberta als canvis. I encara més quan s’estan qüestionant els pilars intocables del sistema a l’Estat espanyol: el Congrés, el Senat, els tribunals, la llei electoral i la Constitució, la banca, la monarquia, etc. «Quin atreviment! Si tenim una democràcia exemplar a Europa!» Però la realitat és que no és tan exemplar com ens l’han venut. Hi ha precedents a la mateixa Europa o als Estats Units: les revoltes ciutadanes de Grècia, la gran estabilitat d’estats republicans i sostenibles com Finlàndia, el control a les entitats bancàries i la legislació participativa d’Islàndia, la democràcia directa de Suïssa, les famoses esmenes constitucionals dels Estats Units, entre altres. I jo em demane: Realment no esteu indignats? Quins són els arguments en contra del moviment 15 M? Jo sóc un indignat. No he acampat a cap plaça, però done tot el meu suport als qui sí ho han fet. Aquestes setmanes he anat sovint a la plaça de l’Ajuntament de València. Allí he vist gent molt variada, de totes les edats, de diferents països d’origen, de dretes, d’esquerres, parlant en castellà, en valencià o en llengua de signes, gent unida només per dues coses: la indignació i el respecte cap als altres. I tots seuen junts a terra a les assemblees o participen en les comissions per igual. Vaig estar en la manifestació del 15 M de València. Democràcia Real Ja, que convocava la manifestació, va recomanar no mostrar cap bandera ni símbol ni emblema de cap partit, un principi que ha perdurat fins avui. Cal dir, però, que no és veritat que la gent implicada en el moviment siga apolítica, almenys la majoria no ho és. En les assemblees i en les diferents comissions no es fa cap altra cosa que política. Ningú no està en Juny 2011

«No és veritat que la gent implicada en el moviment siga apolítica, almenys la majoria no ho és» contra dels polítics per se. Igualment, no és veritat que siguen antisistema. Totes i cadascuna de les propostes i demandes són per millorar el sistema. Tampoc no és veritat que la plaça estiga bruta. Cada matí la gent neteja el lloc on ha dormit, hi ha una comissió de neteja i s’hi han instal·lat papereres fetes de caixes de cartró. A les assemblees, quan més gent hi ha, ningú no tira ni les puntes dels cigarrets ni les corfes de les pipes a terra i l’alcohol no està permés. No tot és bonic a la plaça, és clar, i també he viscut moments tensos, que són lògics en congregacions tan grans de gent tan diferent. Però en tots els casos l’autoorganització ha fet possible superar els conflictes d’una manera aclaparadora. Per desgràcia, tots coneixem els esdeveniments del matí del 27 de maig a la plaça Catalunya de Barcelona, on vam observar una de les reaccions més madures, coherents i responsables que he conegut. Aleshores, què passa? Els grans mitjans de comunicació, amb el seu afany sensacionalista, han buscat motius electorals, abans dels comicis del 22 M, i han donat importància a les qüestions més morboses en passar les

eleccions. Tots han volgut decidir el futur del moviment: ara el sentenciaven a desaparèixer després de les eleccions, ara l’abocaven a una radicalització conduïda per okupes o perroflautas, ara l’equiparaven a les revolucions del món àrab, etc. I, de moment, no ha ocorregut cap d’aquestes profecies. Hui dia els mitjans, sobretot els més conservadors, es dediquen a matar el xiquet: si s’alcen les acampades, el moviment haurà fracassat i si no, es convertirà en un campament de sense-sostres i pollosos que li farà perdre qualsevol legitimitat. També han criticat molt l’organització horitzontal i el fet que cada individu només està representat per si mateix, ja que, diuen, li fa perdre coordinació i presa de decisions, degut, segons els analistes mediàtics, a la manca de lideratge. Mentre que, abans de les eleccions, el PP ho va utilitzar com a arma de crítica al govern de Zapatero i el PSOE es va penjar la medalla, literalment, quan va apujar el manifest al web del partit, cosa que no va ser tolerada pel moviment, els partits minoritaris restaven a l’aguait. En canvi, després de la cita electoral, el moviment ja molesta als partits majoritaris, incloent CiU, i els minoritaris, alguns d’ells beneficiats pel moviment, comencen a implicar-s’hi més. Al capdavall, si tot això acaba o no amb èxit, no ho podem saber. Per ara, el més intel·lectualment enriquidor, és que ha obert els ulls a una part important de la societat. Ens ha fet plantejar-nos que el sistema pot canviar i és millorable, que altres models són possibles, ens ha ensenyat a perdre la por i a parlar en veu alta. Tan de bo que el moviment s’estenga i arribe al gruix de la societat: els barris, les universitats, els polígons industrials, etc. És molt recomanable acostar-se a alguna de les assemblees (la d’Ontinyent, per exemple) o treballar en alguna comissió, o per internet. Cerqueu: www.acampadavalencia.net, al Facebook i altres xarxes socials. ❦ 9


Educació: més que indignats Francesc Gisbert

10

màxim d’alumnes per aula a trenta-cinc, tant en la pública com en la concertada. Que no caben a l’aula? Per a què estan les finestres? S’obrin i que traguen els caps i les cames. A menys grups, menys professors. A menys professors, menys inversió. A menys inversió, pitjor qualitat de l’ensenyant, més massificació, més fracàs escolar. En tercer lloc, un bon conseller no ha d’oblidar perseguir allò que funciona bé o té prestigi. Mentre que totes les

© RD - 2009

Fa uns quants anys, quan tot el món aspirava a ser ric i podia comprar-se un cotxe o una casa a força d’hipotecar-se tota la vida, hi havia persones que parlaven de la crisi del sistema educatiu. Els professionals alertaven que estudiar no tenia prestigi social, que faltaven docents, que molts estudiants abandonaven els instituts sense titular-se per posar-se a treballar d’obrers i cambrers, que calia renovar els continguts i la metodologia, que no invertir en educació destruïa el futur de la joventut… Els nostres governants, en plena bonança, estaven massa ocupats creant parcs temàtics insostenibles, polititzant la direcció tan encertada dels nostres bancs i caixes, organitzant circuits de fórmula 1 i competicions de velers per situar València al mapa del món. Però tots els desgavells anteriors poden dissimular-se a la perfecció si convertim l’educació dels nostres fills en un cavall de batalla. Com? Seguint uns consells ben senzills, el decàleg del conseller ideal: En primer lloc, és imprescindible col·locar al capdavant de la Conselleria d’Educació algú amb mà dura, segur de si mateix i de conviccions fermes. Per aconseguir-ho, has de ser una persona sense la menor capacitat de diàleg, de formes dictatorials, enemic declarat del sector públic: expedienta directors per posar fotografies teues cap per avall; instrumentalitza els inspectors com una espècie de Gestapo i policia política; nega’t a acceptar ordinadors portàtils perquè provoquen miopia; exigeix que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania s’impartisca en anglés (si els alumnes no entenen les explicacions, que s’aguanten); no dimitisques mai de la vida, ni quan el Tribunal Superior de Justícia declare il·legal aquesta decisió; ah, i el més important, desmunta el sistema públic, a poc a poc, però sense pausa, per fomentar la matriculació en centres concertats. Allí, en l’empresa privada, si algun professor es queixa, l’amenaces d’enviar-lo al carrer i llestos. En segon lloc, un bon conseller ha d’esforçar-se perquè cada vegada siga més difícil ensenyar. Augmenta el

L’exconseller d’Educació Alejandro Font de Mora.

estadístiques i proves externes situen la nostra autonomia a la cua en nivell educatiu, demostren amb xifres, enquestes i amb el dia a dia, que els grups d’ensenyament en valencià han obtingut, any rere any, resultats acadèmics molt superiors a la resta. La prova és que la demanda de les famílies per matricular els seus fills en valencià ha anat creixent, ininterrompudament. Una cosa que funciona, en educació, alerta roja! Un bon conseller, hi ha de posar remei. A la disminució de grups i a la massificació habitual, sumaràs l’eliminació de l’actual sistema educatiu de línies, en què els centres ofereixen als pares la

possibilitat de triar entre programes d’ensenyament en valencià i en castellà (incorporació progressiva). Diràs que és car, i com que hi ha crisi, tot el món ho creurà. Un dret recollit per la Llei d’Ús i Ensenyament de l’any 1983, aprovada pel consens de tots els grups polítics, i que ara es derogarà i modificarà per voluntat d’un sol partit (tan votat com vulguen, però un sol partit). En quart lloc, un bon conseller ha de dissimular les seues autèntiques intencions. És políticament incorrecte dir que vols carregar-te l’educació i retallar el pressupost al màxim. Dissimula amb una alternativa que sone «moderna». Quina? Un programa trilingüe experimental, inventat a Galícia, aplicat des de fa només un any, en què les assignatures s’impartiran (teòricament) en castellà, valencià i anglés al trenta-tres per cent. ¿I si només un cinc per cent del professorat té la titulació i els coneixements necessaris per impartir la seua assignatura (història, naturals, filosofia…) en anglés? ¿No seria millor introduir l’anglés des de primària, a poc a poc, respectant l’actual sistema de línies, amb assignatures en llengua estrangera? Els nostres fills arribarien a secundària tenint un nivell acceptable d’anglés que els permetria entendre les explicacions d’assignatures més complexes. No, fuig! Això seria millorar. I un bon conseller, el que ha de fer, és que el seu departament vaja cada curs, un poc, un molt pitjor. ¿I si la comunitat educativa es queixa, es manifesta i protesta, com ja ha anunciat? No et preocupes. El poble pensa que els mestres són uns malfaeners, que cobren sense fer res, i es posarà de part teua. A més, ¿no heu guanyat les eleccions per golejada? La democràcia i la llibertat són cares, a primera vista. Com també és cara una educació, una sanitat i uns serveis bàsics de qualitat. Ja sé que en plena crisi, i amb els problemes que tenim, a molta gent açò li pareixerà un tema menor. Formar els nostres joves, perquè la majoria puga treballar en alguna cosa més que de peó d’obra o de cambrer (si té sort), és responsabilitat nostra. ❦ Febrer 2011


Luis Pablo Martínez inspector de patrimoni Josep Miquel Martínez

© LPM - 2011

Luis Pablo Martínez, 43 anys, lic continua essent un gran membre de l’Associació per a desconegut per a la societat en la Conservació i Estudi dels general, malgrat la seua Molins (ACEM), és des del rellevància cultural i ambiental, 1998 tècnic inspector de un fet especialment cridaner en Patrimoni Moble de la Direcció el cas valencià, ja que pocs General de Patrimoni Cultural segments del nostre patrimoni Valencià adscrit al la Direcció cultural estan tan clarament Territorial de Cultura a vinculats amb la nostra identitat Alacant. Ha estat coordinador i personalitat cultural com a per la Generalitat de les candipoble. La segona causa, que datures UNESCO del Palmerar són pocs, massa pocs els d’Elx a la inscripció en la Llista municipis que han apostat del Patrimoni Mundial; del d’una manera tan decidida per Misteri d’Elx a la Proclamació la seua recuperació i posada en com a Obra Mestra del valor com Banyeres de MarioLuis Pablo Martínez coneix les nostres infrastructures hidràuliques al detall. Patrimoni Oral i Immaterial de la, com proven la incorporació la Humanitat; del Tribunal de les Agües al patrimoni municipal dels molins l’Omde València i el Consejo de Hombres bria, Sol i Pont i la creació i manteniment Buenos de Múrcia a la inscripció en la del magnífic Museu Valencià del Paper, i Llista Representativa del Patrimoni les nombroses publicacions i exposicions Cultural Immaterial de la Humanitat; i per aquest realitzades. La tercera causa del Centre de Cultura Tradicional-Museu són les accions de conservació, restauraEscolar de Puçol (Elx) al Registre de ció i difusió ambiental impulsades pel Bones Práctiques del salvaguarda de Parc Natural de la Serra Mariola que han patrimoni cultural immaterial. conscienciat la ciutadania sobre el paper dels assuts, els alcavons, les séquies i les – ¿A quina amenaça ens enfrontem basses pel que fa al manteniment de la si va endavant l’Estrategia Nacional de biodiversitat. Restauración de Ríos? – Els actes desenvolupats a Banye– Si parles de Banyeres, potser ho diuen – El problema no és tant l’Estrategia res de Mariola el dia 18 d’abril, amb pel fet d’haver complit la formalitat de Nacional de Restauración de Ríos motiu de la celebració del Dia Internal’exposició pública del projecte. El (ENRR) del Ministerio de Medio cional dels Monuments i els Llocs ciutadà ordinari, però, no pot permetre’s el Ambiente y Medio Rural y Marino com Històrics dedicat al Patrimoni Cultuluxe de controlar tot el que es publica als els projectes que la desenvolupen. ral de l’Aigua, van estar tot un èxit butlletins oficials. Crec que no han fet tot L’ENRR té uns objectius generals molt d’organització i de participació. el que haurien d’haver fet per difondre la lloables, entre els quals, per cert, figura ¿Quina va ser la clau perquè es seua proposta i ajustar-la al parer de la «potenciar el gran patrimonio cultural» produïra tan bona acollida? ciutadania. Com a mínim, haurien d’haver dels nostres rius. El problema és que, a – Ens trobem en el moment inicial de estat més respectuosos amb el municipi continuació, proposen la destrucció la patrimonialització dels nostres que la representa, unànimement posiciod’assuts com a mesura de conservació i sistemes hidràulics tradicionals, amb tot nat en defensa dels assuts del Vinalopó. restauració de rius, sense adonar-se de la el que açò comporta: es multipliquen les – La resposta ciutadana de protesta contradicció en la qual incorren, encara investigacions que des d’òptiques molt als pobles de la Mariola ha estat immeque patrocinen magnífics catàlegs de diferents –geògrafs, historiadors, diata i s’ha creat la Plataforma de patrimoni hidràulic on es relacionen etnòlegs, biòlegs, enginyers, arquitectes– Defensa dels Assuts. ¿Per què creu que sistemàticament els elements integrants posen de manifest els seus valors en altres llocs afectats de l’Estat les dels antics sistemes de séquies. patrimonials, però aquests encara no han queixes han estat més diluïdes? – ¿Com queda abordada la particiestat objecte de protecció jurídica. El – Podem senyalar tres causes principació ciutadana que el Ministeri de coneixement de l’amenaça que comporta pals. La primera, que el patrimoni hidràuMedi Ambient diu haver respectat? l’ENRR alarmà molts tècnics i experts

«Són pocs els municipis que han apostat d’una manera tan decidida per la recuperació del patrimoni hidràulic com Banyeres»

Juny 2011

11


signat la petició en defensa dels assuts que està penjada al web de la Plataforma. Tot plegat, em sembla una reacció força contundent i amb un enorme valor de referència perquè, en efecte, els participants fórem unànims en la defensa del patrimoni hidràulic del curs alt del riu Vinalopó. – En la taula redona que vosté va moderar, el professor d’Ecologia de la Universitat d’Alacant, Carlos Martín Cantarino, va qüestionar la dicotomia del discurs del Ministeri: «assuts o ecologia»… …Perquè és falsa. Ell ho justificaria millor que jo, però el fet clau és que les infraestructures hidràuliques que ens ocupen porten segles construïdes als rius,

© LPM - 2010

interessats en la seua salvaguarda. Banyeres va ser l’opció lògica per a organitzar la celebració del Dia Internacional del Patrimoni Cultural de l’Aigua per la qualitat del patrimoni hidràulic que custodia i pel compromís de l’Ajuntament i de la ciutadania en general en la seua preservació i promoció. Així ho va percebre el Comité Nacional Espanyol de l’ICOMOS, organització no governamental assessora de la UNESCO en matèria de patrimoni cultural i promotora, amb el suport de la UNESCO, de la celebració del Dia Internacional dels Monuments i els Llocs Històrics. Vull destacar especialment l’entusiasta participació dels regants, que dotà de ple sentit la celebració, perquè el patrimoni tangible

Luis Pablo Martínez, el segon per la dreta, al Coloquio Internacional sobre Patrimonio Inmaterial a Chiapas.

de les séquies no es comprén sense la component intangible que encarnen els llauradors. – Els experts en patrimoni que van participar en la jornada van defensar sense fisures el manteniment dels assuts. ¿Per què creu que en l’àmbit de l’ecologisme la resposta no ha estat tan contundent com s’esperava? – Jo no ho veig així. Hi havia col·lectius ecologistes entre el públic participant en el programa d’activitats, i en l’acte de cloenda partciparen Raúl Jordá Lledó, director del Parc Natural de la Serra Mariola i l’ecòleg Carles Martín Cantarino. Em consta, a més a més, que hi ha molts ecologistes que, a títol individual o mitjançant les seues associacions, han 12

i han generat ecosistemes associats que no es poden sacrificar per l’aplicació d’idees a priori –veritables prejudicis–, del tipus «el que anem a fer tindrà efectes positius», sense haver estudiat a fons els valors naturals i els equilibris dels espais a intervenir, o «tota presa és enemiga de la Natura». A més a més, cal tenir en compte que no estem parlant de grans embassaments, sinó de preses de dimensions modestes que generen salts petits i tolls que constitueixen un hàbitat ideal per a moltes espècies. Gosaria a dir, a la vista dels estudis duts a terme en altres regions del món que comparteixen amb nosaltres la mateixa cultura de la séquia –cas de Nou Mèxic, als EUA–, que no són els sistemes tradicionals de séquies els que

redueixen biodiversitat, sinó el seu abandonament o supressió, que confina els ecosistemes de ribera als seus estrictes límits naturals, o la seua substitució per xarxes de tubs de goma i formigó. – A l’aspecte patrimonial i ecològic hauríem de sumar altres elements a tindre en compte, com el paisatge o l’etnologia... – El patrimoni cultural es qualifica en funció de la identificació d’interessos o valors d’ordre cultural i aquests són tan diversos com ho és la pròpia cultura. El nostre patrimoni cultural de l’aigua, en concret, posseeix inqüestionables valors de tipus històric, arqueològic, etnològic i paisatgístic, als quals podem afegir-ne altres com el científic i tecnològic, especialment palés als molins paperers de Banyeres, als quals podem llegir la història del seu desenvolupament des del sistema de maces al de les piques holandeses. – ¿La declaració de BIC de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola serà suficient per a aturar les demolicions? – Més que suficient. Tanmateix, també ho seria la seua inclusió al Catàleg Urbanístic de Béns i Espais Protegits municipal amb la qualificació de Béns Immobles de Rellevància Local (BRL). Tant els BIC com els BRL són beneficiaris de la prohibició absoluta d’enderrocament dels béns inclosos a l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià establida per l’article 20 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià (LPCV). En el cas dels BIC, aquest precepte seria d’aplicació des de la incoació del procediment declaratiu (LPCV, art. 27.4), mentre que en el cas dels BRL ho seria d’ençà que es produïra l’anunci del sotmetiment a exposició pública del Catàleg modificat (LPCV, art. 47.5). ❦

Juny 2011


Arribarà el dematí... Verònica Gisbert

© ST - 2011

Molts són els anys que portem les dones arreu del món lluitant per aconseguir drets i igualtats als diferents espais civils i culturals de les nostres ciutats i pobles. Les festes populars també han estat un dels nostres camps de batalla, en el que a vegades la pugna ha estat molt forta i la victòria gens fàcil. Malgrat que les festivitats semblen esdeveniments on l’espontaneïtat ho governa tot, on la vida quotidiana es paralitza per a deixar pas a la diversió, l’alegria i el gaudiment, açò és simplement un miratge. Aquestos espais d’aparent naturalitat estan també controlats pels actors dominants de cada societat, generalment masculins, que assumeixen la representació dels interessos de tota la ciutadania, creant i interpretant els codis que regeixen els actes festius. No cal dir que aquestes codificacions, tant explícites com implícites, estan confeccionades d’acord amb uns interessos de gènere i per descomptat també de classe social. No obstant això, les dones hem aprofitat aquests espais, considerats en la literatura antropològica i sociològica, com àmbits de transgressió de les normatives establertes, per expressar les nostres reivindicacions i inquietuds de gènere i així, a poc a poc, hem anat guanyant terreny fins assolir, en moltes ocasions, la igualtat real festera. Exemples d’aquestes lluites de dones els trobem pels diferents territoris de l’Estat espanyol. Al nord, les dones d’Irun i Hondarribia exigeixen el seu dret a la participació en els Alardes. Aquestes dones després d’anys de litigis, formals e informals, ixen a desfilar custodiades per l’Ertzaintza. Al sud, enguany ha estat el primer en què les dones han eixit de natzarenes en totes les capitals del territori andalús, fins aquest moment encara hi havien tres germandats sevillanes on les dones tenien vetada la participació amb drets. Al nostre país, més concretament a la comarca de l’Alcoià, també existeixen exemples de dones valentes que desafien Juny 2011

Pepa Prats, presidenta de la Junta de Festes de Cocentaina.

«2011 està convertint-se en un any de fets històrics pel que respecta a la festa i les dones» els dictats dels agents dominants masculins. A Alcoi, un grup de dones es van organitzar l’any 2003 al voltant d’una associació anomenada Fonèvol, per qüestionar els manaments dels festers i denunciar la discriminació que les alcoianes patim al si de la festa de moros i cristians. Aquestes dones tots els dies es carreguen d’arguments per eixir al carrer i visibilitzar la participació real de les dones alcoianes dins de les festivitats locals. Malgrat que l’aportació femenina a la festa alcoiana, a hores d’ara, pot ser definida en dues paraules: subsidiària i ornamental, són molts els avanços que les dones alcoianes hem assolit al simbòlic local gràcies a la lluita incansable d’aquestes dones. Al món festiu del Cap i Casal, les dones també van guanyant terreny en la festa fallera ocupant espais de participació real i no soles els de lluïment, al qual havien sigut relegades per les tradicions androcèntriques. Així, fa només unes setmanes la comissió fallera Humanista-Mariner Manuel-Simó va elegir la primera directiva en la història fallera

formada integrament per dones. Maribel Muñoz, presidenta electa de la falla, va condicionar la seua candidatura a aquest fet, tot el seu equip directiu estaria format únicament per dones. Afortunadament, a les Comarques Centrals del País Valencià, tenim models de convivència festiva igualitària i pacífica. Un bon exemple d’això el trobem a la Safor. La ciutat d’Oliva ha estat pionera en diferents ocasions pel que fa a la integració de les dones en les festivitats de moros i cristians. Ja fa uns anys que Isabel Bolinches, una valent pirata, es va convertir en història viva de les festes dels moros i cristians del País Valencià, al ser la primera dona que encapçalava una capitania. Aquest any, la ciutat d’Oliva, una vegada més, donarà una lliçó de convivència intergenèrica al món de la festa, ja que tres dels quatre càrrecs de les festivitats estaran representats per dones. Més a prop de casa, el 2011 està convertint-se en un any de fets importants i històrics pel que respecta a la festa i les dones. Vam començar l’any amb una gran noticia: Pepa Prats, després d’anys participant activament a les festes de Cocentaina com a festera però, a més a més, com a membre de l’anterior directiva de la Junta de Festes de la Vila Comtal, es convertia en la primera contestana en assumir la presidència del màxim òrgan de gestió i organització del ritual contestà. En el mes de maig, una murera membre de la filà Llana, feia l’arrancà de Diana de la seua filà com a cap d’esquadra. Aquest és un dels actes més emotius i prestigiosos en les poblacions on celebren moros i cristians. Els paràgrafs anteriors han estat plens de batalles lliurades per les dones arreu de l’Estat per assolir la igualtat real a l’espai simbòlic i festiu. Tot i que moltes d’aquestes han estat guanyades, encara ens queda molt de camí per arribar a convertir-nos en una societat justa i igualitària, però com deia el meu benvolgut Ovidi, un dia «arribarà el dematí, que el plor serà d’alegria». ❦ 13


Maridatge gastronòmic Joan Antoni Ruiz Des de fa algun temps la paraula maridatge, a més de l’habitual definició que en fa el diccionari, s’empra molt per al fet cada vegada més freqüent de combinar adequadament begudes amb menjars. Així, ara, amb la profusió de tasts enològics i el nombre creixent de restaurants de reconeguda qualitat que experimenten constantment amb nous productes i combinen receptes antigues amb d’altres de nova creació, i vins de diverses procedències..., la veritat és que gràcies a aquest singular maridatge hi ha un nombre creixent de persones que es preocupen per la gastronomia i tot el que ella du amb si. D’altra banda, cal destacar tot d’una que a la Comunitat Valenciana en l’última dècada s’ha produït un increment notable de locals i cellers que han col·locat el nostre territori en la zona espanyola de major creixement, qualitat i quantitat. Això es diu molt prompte, però és una realitat constatable dia rere dia com ho demostren els nombrosos premis i reconeixements continus, tant locals com nacionals i internacionals. Per a parlar de tot això d’una forma ràpida i breu —per aprofitar l’espai— farem un repàs de nord a sud de les comarques valencianes en ocasió de la publicació, només fa uns mesos, de les més importants i reconegudes guies gastronòmiques del sector que ens il·lustren moltes vegades i donen fe del seu reconeixement davant de propis i estranys. Sense cap ordre de preferència, ni antiguitat, ni fent servir l’ordre alfabètic sinó tan sols la seua ubicació territorial, vaig a enumerar-les des de Castelló a Alacant (el territori més proper a nosaltres i el més nombrós) passant per la zona valenciana per a completar aquest saborós periple. Abans de començar aquesta ruta gastronòmica vull destacar una altra curiosa coincidència i és que en aquest 14

apetitós maridatge alimentari el firmament és molt ampli i suggeridor perquè està format, principalment, per sols i estrelles completades per altres símbols que podem veure en les famoses guies Michelin, Repsol (abans Campsa), l’anuari de Vergara i «el millor de la gastronomia» segons García Santos, amb tocs exquisits de Caius Apicius, que són paraules majors i viandes superiors. La cuina creativa està bé, molt bé; però pot cansar i per això cal alternar amb els guisats de sempre, els de les nostres mares i àvies com popularment es coneixen. Cal buscar les arrels, alhora que hem de destacar sempre la importància dels vins, bons companys, de vegades millor que algunes persones. Depén. Tots molt a prop. A la manera de simple guia telefònica això és el què hi ha: la singular parella castellonenca que componen Arbequina i Aqua, per a començar. Ca Sento, Arrop, Alto de Colón, Rías Gallegas, Torrijos, Vertical, Ferrero i Riff, tant a la ciutat com en la província, per a seguir aquest magnífic convit. Per al final, la llarga i fecunda llista alacantina que comença indiscutiblement en Dacosta i segueix en La Sirena, L’Escaleta, Julio, Peix i Brases, Piripi, La Finca, Monastrell, Casa Cantó, Casa Pepa, La Sort, Alfonso, Nou Manolín i Paco Gandía, entre uns altres. I abans d’acabar vull afegir, a més dels anteriors, alguns altres locals pel meu compte. Preneu-ne nota, doncs: els valencians Entrevins, Seu Xerea, Delicat, Dukala, Apicius, Bermell, El Tossal, Portal Fosc, Óleo, San Nicolás… Seguiríem amb Joel, La Iaia, Ca l’Àngels, entre els alacantins, i ja per a concloure amb el destacable Thalasa a la castellonenca vila de Viver, d’evocador nom marítim. Que tingueu bon profit. ❦

Talibanismes Mar Pérez És indignant veure com des del govern territorial, que ha de vetlar pels drets i pels deures de tota la població, s’escurça, sense cap possibilitat de diàleg, el dret i el deure que els nostres xiquets i les nostres xiquetes estudien en la seua llengua materna, el valencià. No fa massa temps, algú em va dir que tots els que preteníem que l’ensenyament es vehiculara en la nostra llengua érem uns talibans. Però la prova més clara que som nosaltres qui patim l’acció més destructora dels talibans és la proposta del projecte d’ensenyament plurilingüe que ha proposat l’actual Govern valencià. ¿No és un acte taliban que uns pares vagen a una botiga a comprar material educatiu en valencià i que, pràcticament, hagen de regirar-la per a trobar alguna cosa? L’exconseller d’Educació, ja que actualment no ostenta l’il·lustríssim càrrec, el que ha pretés és dinamitar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), ja que farà desaparéixer els programes lingüístics que s’hi fixen en la llei i els convertirà en un únic programa valencià-castellà-anglés. Aquest programa podria arribar a ser decent si no fóra impossible de dur a terme. Si en vint-i-set anys de LUEV no ha aconseguit capacitar suficient professorat per a subministrar les línies d’ensenyament en valencià, ¿com pensa capacitar en anglés tot el professorat necessari per a implantar el trenta-tres per cent de l’ensenyament? A més, si no elimina les exempcions que una gran part de l’alumnat té a l’hora de fer l’assignatura de valencià, ¿com podrà impartir altres assignatures amb aquesta llengua vehicular? Un esborrany ple a vessar de barbaritats i d’incoherències que haurem de posar en pràctica des d’unes aules amb una ràtio d’alumnes molt superior a la suportable. ¿Per a què els Plans de Millora elaborats pels centres educatius al llarg del curs que acabem? ¿Millorarem amb trenta-cinc alumnes dins de cada aula de secundària? Ja us puc avançar que no. Com comprovem gràcies a aquesta llista d’exemples, de talibanismes en patim, i molts, els defensors de la nostra llengua, de la nostra cultura i de les nostres tradicions. Defensem-les, per tant, ja que, qui perd els orígens, perd la identitat. No deixem, doncs, que ens facen perdre l’origen. ❦ Juny 2011


Homenatge a Pilar Molina i Conxa Liaño «¡Qué el pasado se hunda en la nada! / ¡qué nos importa el ayer! / Queremos escribir de nuevo / la palabra MUJER.» (Himne de Mujeres Libres, compost per Lucia Sánchez Saornil.) Estem en temps de recuperació de la memòria històrica. Ningú no dubta de la necessitat d’aquesta tasca, però ens preguntem: ¿qui l’ha de fer? com? i, sobretot, quina? No és pot negar que la Real Academia de la Historia treballa per rescatar de l’oblit personatges i fets passats. És clar, però, que es tracta d’uns protagonistes i unes situacions que responen a la concepció de la història de sempre, és a dir, la seua, la dels vencedors, la historia oficial més androcèntrica, menys rigorosa, més revisionista. Una historia recuperada (encara que podríem preguntar-nos si s’ha perdut alguna vegada la fabricada pel franquisme) per historiadors canònics o aficionats ben pagats. Nosaltres, però, tenim una visió diferent quan parlem de recuperar les memòries perquè ens preocupen aquelles que donen la veu i la paraula als vençuts, a les vençudes, a eixos grups de persones que algú ha denominat «la gent de baix». A més, som conscients de la importància de revisar, en el millor sentit de la paraula, les investigacions que hem elaborat. Sabem que, sense descans, de manera contínua, hem d’actualitzar, completar, millorar, el que ja hem publicat. Som conscients que la nostra és una tasca dinàmica i que sempre hem d’estar investigant, renovant la nostra metodologia i qüestionant si hem caigut, sense voler-ho, en comportaments que nosaltres mateix critiquem. Així, per exemple, quan hem fet audible la veu i la paraula de Mujeres Libres, després d’anys d’oblit i silenci, de marginació i condemna, hem caigut en el parany de reduir la nostra narració a reivindicar a les que hem definit com les seues fundadores: Mercedes Comaposada, Amparo Poch, Lucía Sánchez Saornil..., dones d’avantguarda, intel·lectuals, de mèrit indiscutible. Però, al seu costat, hem continuat perpetuant la invisibilització d’altres com les membres del Grupo Cultural Femenino de Barcelona, Febrer 2011

© Ràdio Klara - 2008

M. Carmen Agulló*

Pilar Molina i Conxa Liaño.

«Pilar creu en la lluita col·lectiva i entra en la CGT, en Mujeres Libres» on Conxa Liaño o Soledad Estorach, dones obreres i autodidactes, des de la intuïció i la consciència de la seua condició d’oprimides, coincidien amb elles en els seus plantejaments de lluita per l’emancipació femenina. Voldríem esmenar l’errada i recordar-les sense absències, totes plegades, perquè, entre elles, com afirma Conxa Liaño, no hi havia líders. Elles s’autoorganitzaren de manera autònoma i eficaç per tal de dur endavant la famosa triple lluita que les caracteritzaria: contra el capital, contra la ignorància i contra el patriarcat. Una triple lluita que s’articularia des de la doble vessant teòrica i pràctica, perquè junt als debats, les discussions, els articles d’opinió en la revista Mujeres Libres, es completava amb el combat diari en el sindicat, en la CNT, al costat dels companys anarquistes per aconseguir una societat sense classes ni opressió; amb una lluita llarga i constant contra el patriarcat concretada en opcions de vida lliures, en llibertat sexual i relacions

lliures i igualitàries; i amb una reivindicació infatigable per tal d’aconseguir una educació i una cultura que possibilitaren l’emancipació personal, en proporcionar-los la capacitat de desenvolupar un pensament crític, mitjançant l’assistència a ateneus obrers, escoles racionalistes, biblioteques... o practicant un autodidactisme que caracteritzarà les propostes del moviment obrer, com molt bé reflectiria una altra dona anarquista, Luce Fabbri en els seus escrits. Infatigables, construïren el Casal de la Dona Treballadora on semblava que podia fer-se realitat la utopia, per ser un espai de dones i per a dones on s’aprenia mecànica i mecanografia, puericultura i conducció d’automòbils; tall i confecció, lectura i escriptura... al servei de l’emancipació personal i col·lectiva de les dones. En definitiva, es tractava de dones lliures en denominació i pràctica de vida, que hagueren d’exiliar-se, però mantingueren encesa la flama de la resistència i la lluita per la llibertat, tot i que lluny del seu territori de naixement. Conxa Liaño, Antonia Fontilles, Suceso Puértolas, Sara Berenguer... continuaren sent Mujeres Libres allí on el destí les va ubicar. De manera simultània, en la llarga nit del franquisme, a l’Espanya del nacionalcatolicisme algunes dones, desconeixedores d’aquesta lluita pionera, per l’amnèsia obligada que imposà el Nou Règim, encetaren elles mateixes idèntic camí, el de la revolta. I contribuïren a l’organització de la lluita sindical, antifranquista, i d’alliberament de les dones. Pilar Molina en fou una. De manera intuïtiva Pilar, a Bocairent, coneix en si mateixa l’opressió com a treballadora i com a dona. Es rebel·la i, pas a pas, recorre el mateix camí de la triple lluita: contra el capital, la ignorància i el patriarcat. Un llarg camí ple de trobades, d’amistats, de desenganys i d’il·lusions. Pilar creu en la lluita col·lectiva: entra en la CGT, en Mujeres Libres. Coneix Sara, Carmen, Conxa, Antonia... i recupera les vides i les experiències d’aquestes dones no com un abstracte objecte d’estudi 15


distant i teòric, que pot abandonar-se una vegada utilitzat, sinó com el que són: unes persones a les quals estima i dedica el temps, molt més del que es creuria convenient per una recerca acadèmica. Pilar posa en les seues investigacions el cap i el cor, i estima les idees i les persones que les defensen i fan seues, companys i companyes que, com ella, creuen en la solidaritat i la llibertat. Una estima i una passió que, potser, amb el pas del temps es convertiria en una de les sues errades, per estimar i donar tant, sense demanar ni molt menys exigir contrapartides. Pilar a poc a poc, però sense descans, filmava, escrivia, gravava, intentava que les imatges, les veus, les paraules, perduraren. Era una dona a la qual trobàvem per tot arreu: a les fires alternatives, muntant exposicions («Un crit a la paret» de Monleón, la dels llibres anarquistes...), organitzant jornades (les d’homenatge a Luce Fabbri, les de la commemoració del 70 aniversari de la II República...), col·laborant en documentals (Una mirada, dos camins, Ellas piden la voz y

la palabra...), escrivint articles (en Rojo y Negro, Al Margen...), publicant calendaris que recuperaven els noms i la memòria de les dones, participant en els programes i debats de Ràdio Klara de la qual era una seguidora impenitent... i, en especial, formant part activa de totes les manifestacions per aconseguir una societat més justa. Pilar lluitava colze a colze amb d’altres companys per recuperar el Cabanyal, pel dret a l’apostasia, contra la guerra, per la normalització del valencià, per salvar el Botànic, pels drets dels treballadors, contra la violència de gènere, per l’avortament... Infatigable, plena d’entusiasme, per a ella no existien distàncies quan calia trobar testimonis escrits o personals que documentaren la vida i l’obra de dones llibertàries. Així, en els darrers anys va anar a Tolosa del Llenguadoc, a Amsterdam, a París, a Múrcia, a Sant Feliu de Guíxols, a Elda, o a Beniaján seguint el rastre de la seua ben volguda mestra racionalista i naturista Antonia Maymón... Tot plegat, Pilar va recórrer un llarg

camí cap una Ítaca a la qual no va arribar. Potser no la vam saber acompanyar en aquest difícil i tortuós camí, potser va decidir ser lliure quan els altres pensaven que encara calia seguir lluitant... Tanmateix, Pilar no se n’ha anat del tot perquè ens ha deixat encetada la tasca de recuperar i conservar la memòria de Dones Lliures i, entre elles la seua, perquè també formava part d’aquest grup de dones que mai no han deixat de treballar a favor de l’anarquisme i del feminisme. En les seues darreres paraules ens encoratjava a formar l’Associació Dones i Homes Lliures dedicada a lluitar contra tota mena d’assetjament i que volia que continuara, amb altres persones, i la seua presència, el seu mateix camí. A hores d’ara només voldria dir, com América Barroso, en la tomba de la seua companya Lucía Sánchez: «Pero, ¿es verdad que la esperanza ha muerto?» ❦ * Llegit per l’autora el 13 de juny actual en l’homenatge a la Universitat de València-La Nau. La professora M. Carmen Agulló Díaz és titular del Departament d’Educació Comparada i Història de l’Educació de la Universitat de València.

Pilar Molina Beneyto Josep Antoni Santonja L’associació Dones i Homes Lliures, va organitzar el dia 13 de juny, en el Fòrum de Debats de la Universitat de València, sota la direcció d’Alfons Cervera, la presentació d’unes memòries fruit d’una frustrada entrevista, preparada per Pilar Molina, i realitzada pels seus companys, a Conxa Liaño, lluitadora i organitzadora de la defensa de la llibertat i de les dones: Mujeres Libres-CNT. Barcelona 1936-1939, vinguda de Caracas per a l’acte, als seus noranta-quatre anys de lluita a favor de la llibertat i la dona. Pilar Molina Beneyto va nàixer a Bocairent i és una dona que molt abans que la recuperació de la memòria històrica fora una tasca reconeguda per la societat, duia anys filmant, fotografiant i escrivint al voltant de les reivindicacions socials. Fruit d’aquesta feina, desinteressada i constant, han estat documentals com Dues mirades, un camí; Manuel Monleón, un crit pegat a la paret; El segle XX en femení; Siempre será La 16

Pastora, així com la seua participació en el documental col·lectiu SOS Papa. També va realitzar excel·lents reportatges fotogràfics a València sobre les campanyes per salvar el Cabanyal, el barri del Carme, el Botànic, entre altres. Va col·laborar amb la Universitat de València, la Biblioteca Valenciana i diferents col·lectius, en el muntatge d’exposicions com la de Manuel Monleón, la de Federica Montseny, Dones del 36, llibres anarquistes, etc. Cal fer esment també de la seua participació en l’organització de jornades llibertàries, taules redones, presentacions de llibres (recordem Entre el sol y la tormenta, de la seua benvolguda Sara Berenguer, que va prologar), en programes radiofònics de Ràdio Klara, i la publicació d’articles en Noticia Confederal, Al Margen, Rojo y Negro, com també dedicant temps a la promoció de la cultura lliure. Com a membre de la Fundació Salvador Seguí, el seu

compromís amb el col·lectiu la va dur al fet que molts dels articles que ella havia escrit es publicaren sota la denominació col·lectiva i a hores d’ara és dificil esbrinar els que eixiren de la seua mà. Afiliada a la CGT, anarquista i dona lliure, cal remarcar el seu enorme compromís en el col·lectiu Dones Lliures, continuador del nom i dels objectius de les anarquistes dels anys trenta en la lluita per una societat més justa, sense discriminació per raó de classe o de sexe. Al mateix temps, va recopilar amb paciència i tendresa, un excel·lent arxiu de veus i imatges de dones llibertàries, gairebè totes desaparegudes, imprescindible per a la reconstrucció de la memòria col·lectiva de la dona. Pilar va decidir deixar-nos el 7 de febrer del 2008 posant per escrit la seua voluntad: que es creara una associació denominada Dones i Homes Lliures per tal de lluitar contra qualsevol tipus d’assetjament i per la pau i la cultura. ❦ Juny 2011


Paper de dos grams Enrique Bader

© ST - 2011

El paper el fem servir per a comprar, guardar, vendre, llegir, recordar, gaudir, plorar, pensar, netejar, informar. Fins i tot per a matar, nàixer, morir, robar. L’utilitzem imprés, en blanc, en colors, en diferents grandàries, grossors, fabricacions i preus. El paper ens envolta més enllà d’allò que creiem veure, conéixer. Tanmateix, com amb moltes altres coses, no ens preguntem què s’amaga darrere d’aquests elements que formen el dia a dia. Ja en queden pocs, d’aquells que tornen a fer a mà allò que la indústria ha envaït. Gangolf Ulbricht ha de baixar en un soterrani del Mariannenplatz de Berlín per a arribar al seu taller. Segurament, és un dels pocs europeus que encara fabriquen paper manualment. L’únic del món capaç de fer el paper més fi de la història, dos grams. Quasi aire. Amb veu calmada però amb moviments ràpids i segurs obri, trau, mostra i explica. De sobte calla. Amb la mirada pensativa intenta recordar si res se li ha oblidat de contar. Entre les seues mans i la seua ment, la ment dels artistes, els restauradors, els col·leccionistes i els compradors no hi ha distàncies. No existeix l’impossible per a ell. Perquè Gangolf Ulbricht fa paper de totes les grandàries, de tots els gramatges i per a tots els fins. Qualsevol pensament és capaç de traduir-lo i transportar-lo sobre les seues fibres. Vaig anar a veure’l per la necessitat de trobar un bon paper per a un projecte editorial. L’interessant per a mi no va ser la seua primera pregunta. «¿Quin tipus de paper necessites?» Sinó l’explicació que va donar-me un segon després. «És com els vins, si tu em dius: en necessite un que tinga un toc afruitat i que siga suau al paladar, sabré exactament el que vols.» No vaig saber què contestar-li. Els tallers dels artesans olen, saben, són d’una manera indefinible. Un submon, caòtic en moltes ocasions, però que creen alguna cosa perfecta, són els mestres, Meister, com es diu a l’Alemanya de Gangolf Ulbricht. Sobre aquests Meister vaig discutir fa uns pocs dies Juny 2011

Gangolf Ulbricht al seu taller de Berlín.

«No existeix l’impossible per a Gangolf, l’únic del món capaç de fer el paper més fi de la història» amb un amic, fervorosament, sobre la decadència que estan patint, o que per desgràcia ja han patit, moltes artesanies. Alhora, vaig haver de recordar les paraules d’un dels impressors que vaig tenir el plaer de conéixer. «Abans eren arts gràfiques, ara són indústries gràfiques.» La veritable artesania s’ha convertit massa ràpid en un luxe. En una cosa exòtica que en algunes ocasions ens ajuda a recordar que a les ciutats hi havia carrers sencers, barris extensos plens d’artesans que convertien aquesta gent en una veritable classe social. Ara, en algunes ciutats europees, allò artesà s’ha adherit al moviment de la moda. Creant espantant, així, com la moda mateixa, serà també un fenomen efímer. Gangolf Ulbricht va estudiar a Leipzig, però va decidir no acabar com a enginyer en una gran fàbrica paperera. Quan es va obrir el mur, se’n va anar a Berlín i ací roman, en un soterrani del Bethanienhaus. En una de les parets guarda, per a mi, una espècie de museu, formes històriques. La seua qualitat és irrepetible, la seua producció és actualment només un somni. Tot i que són els somnis dels artistes, una part important dels seus clients, els que més li agrada materialitzar. Per a l’artista Christiane

Baumgartner va crear un paper de més de quatre metres d’amplada. L’obra de l’artista es troba ara en el MOMA. Un altre projecte interessant va ser el que més avant vaig descobrir, un llibre d’artista en el qual el text, escrit a mà, no estava imprés. És a dir, sobre el paper tintat en un to fosc, havia impregnat amb la marca d’aigües tot el text, i així quedava aquest, en un to clar, en el paper. Així, no imprès, no entintat, forma part del paper. El text és el paper. Després d’una xarrada amb mi, Gangolf Ulbricht ha obert unes quantes calaixeres, sense que jo haja fet cap explicació clara del paper exacte que necessite, sembla que m’ha radiografiat i sap quin és el que realment encertaria amb la meua comanda. Ràpidament calcula la quantitat que necessitaré. Descobreix que no en té bastant. I per un breu moment s’espanta. «Això és el que passa si un balla en moltes bodes.» Massa comandes. Altres grans admiradors de la seua artesania són els restauradors, la creació del seu paper de dos grams, el paper més fi del món, és una benedicció per a ells. La seua lleugeresa, però sobretot la seua extrema finesa permet eficaçment el sanejament d’incunables, de llibres deteriorats per guerres, per atencions dolentes o per dolentes companyies. És un paper que es pot arribar a comportar com una segona pell. Al Japó, país en el qual va aprendre la tècnica, es fabriquen papers semblants, tot i que d’un gramatge de 3,6 grams. És d’aquest país d’on compra la fibra necessària per a fer a mà un paper tan subtil. Capaç, per exemple, de sanejar les esquerdes més fines. L’univers del paper es materialitza al seu taller, bé siga per a un museu que demana un únic paspartú o per a algú que amb tota la tranquil·litat del món li demana cinc mil fulls fets a mà. Vaig llegir en un article sobre Ulbricht, que durant la seua estada a Japó, un dels mestres li va mostrar el seu magatzem, allí va trobar un exquisit paper. Quan aquest va preguntar sobre el preu, el mestre no va saber respondre. ❦ 17


Recuperació de l’arquitectura tradicional dels molins Amparo Alventosa

© Molino del Agua - 2011

Els molins són una part indissociable de la nostra manera de viure. Durant centenars d’anys s’han utilitzat com força motriu en diferents aplicacions per a la nostra economia. Entre d’altres, ha estat font de llum i força motriu per a la indústria paperera, tèxtil i farinera, depenent sempre de les necessitats i les circumstàncies específiques de cada zona. Encara que moltes persones no siguen conscients, a Banyeres de Mariola existeix una gran infraestructura construïda pels àrabs que s’ha seguit utilitzant durant segles fins arribar als nostres dies, tant per a ser utilitzada als cultius com per a la indústria. Una gran part d’aquesta estructura –base fonamental de l’economia– ha patit una gran decadència per falta de visió de futur i per l’abandó de les labors dels oficis tradicionals. En l’actualitat, sembla que aquesta herència constructiva està recobrant un interés especial entre la nostra població gràcies a algunes entitats i grups de ciutadans que són conscients del valor patrimonial i del llegat històric que ens van deixar els àrabs. Aquests avantpassats nostres van ser uns grans enginyers en les disciplines relacionades amb l’ús de l’aigua i uns constructors experts que van emprar una arquitectura que va produir unes canalitzacions que hui serien quasi impossibles de realitzar, ja que el cost no es podria assumir perquè aquesta construcció artesana està tota feta de manera manual amb un rendiment del cent per cent sobre l’ús de l’aigua. Sembla contradictori que, precisament hui dia que la manca d’aigua i el seu valor s’ha multiplicat, no hi haja un manteniment minuciós sobre tot aquest sistema hidràulic que, en bones condicions, aprofitaria l’aigua disponible al màxim per a després retornar al riu la que no s’utilitza. En aquest punt no només es perd la tradició, la cultura, la història, l’economia, 18

Al centre de la imatge es veu l’alcavó del molí del Partidor.

«Vam traure a mà més de trenta tones d’argila, llims i porqueria de les séquies i els alcavons subterranis» l’arquitectura i, com hem dit, el mateix recurs de l’aigua –un element fonamental per a les nostres vides– sinó que amb això el nostre ecosistema desertificat, ja tan afeblit, pateix encara més amb la desaparició d’espècies autòctones i el que això comporta per a les nostres serres: impacte sobre els arbres, les plantes, les aus, els peixos, el paisatge, etc. En aquest moment de la història, la nostra economia ha canviat les seues fonts d’energia i els molins ja no s’utilitzen com força motriu. Però, a banda de la gran importància que tenen aquests edificis com a patrimoni històric, hi ha moltes altres maneres de donar-los ús per a traure’ls un bon rendiment econòmic. Banyeres de Mariola pot oferir un atractiu turístic de primer ordre als visitants amb la Ruta dels Molins, tant a nivell nacional com internacional, ja que existeix molta gent interessada a aprendre del llegat dels àrabs com enginyers experts que van ser de l’arquitectura de l’aigua i mestres en el seu ús i aprofitament, ja que van aprendre a conservar el recurs com un bé natural i

fonamental per a la seua supervivència. El projecte que nosaltres vam portar a terme fa uns anys va ser la restauració d’un molí fariner de Banyeres de Mariola que estava en ruïnes amb totes les antigues conduccions obstruïdes pel fang i la brossa acumulada. Es tracta d’un dels dos molins que hi ha a sota mateix de l’edifici del Partidor. Els conductes de l’aigua estaven abandonats des de feia desenes d’anys, per la qual cosa es perdia una part important de l’aigua, probablement quasi un cinquanta per cent del recurs de la capçalera del riu Vinalopó. Vam traure a mà més de trenta tones d’argila, llims i porqueria de les séquies i els alcavons subterranis, perquè l’aigua poguera tornar al riu i no es perdera inútilment. En principi pensàvem construir una roda hidràulica per a recuperar el sistema motriu del molí i fer-lo funcionar de nou, ja que la peça original de la sínia del molí havia desaparegut amb el pas del temps. La reconstrucció la vam fer per a convertir l’edifici en una casa rural i bona part dels nostres clients van començar a vindre molt interessats a conéixer el que és un molí, l’ús que se li donava antigament i quin tipus de vida s’hi feia en aquelles dependències. Ara, quan arriben a allotjar-se els visitants al nostre establiment hostaler, segueixen sorprenent-se al contemplar l’estructura de la canalització –una obra dels àrabs– i l’enginy amb el qual va ser construïda, on l’aigua, que sempre ha estat un bé escàs, passa successivament per un sistema d’entrades i d’eixides per a aconseguir el seu màxim aprofitament. Estant el nostre molí com està situat enmig de la Ruta dels Molins, ens va semblar un projecte que estava molt d’acord amb el que turísticament Banyeres de Mariola ofereix. Aquest molí fariner pot arribar a ser una peça més de l’atractiu turístic del poble: la Ruta dels Juny 2011


li correspondria portar al riu. Fa dos anys, la falta de neteja conjugada amb les pluges abundants va fer que rebentara la séquia del Partidor per l’eixida de la Teula del Rei. El trencament va fer que l’aigua enfonsara tots els bancals que es van precipitar sobre el nostre molí acabat de restaurar i els canals que havíem buidat a mà de fang l’any anterior. Les séquies, de les quals havíem tret les trenta tones d’immundícies, i la casa rural es van inundar. El nostre allotjament es va omplir de nou d’argila amb «la sort» que ja eren les huit del matí

© Molino del Agua - 2011

Molins, el Museu Valencià del Paper, el sistema hidràulic del Partidor, etc. Dins de l’apartat de deixadesa dels sistemes de reg tradicionals hem de parlar inevitablement del Partidor de les aigües. La caseta del Partidor s’obri ritualment una vegada cada any –en una jornada més festiva que de treball real– on es troben els representants del reg de Bocairent, Banyeres i Beneixama per a fer una neteja dels sistemes de distribució i així es dóna el començament oficial a la temporada de reg estival. Aquesta retirada de terres, vegetació i brutícia que arrossega, deposita i acumula la séquia en l’interior de l’edifici és més representativa que efectiva, ja que en realitat només s’empren uns deu minuts en la tasca, amb la qual cosa és impossible que el treball siga eficient. El Partidor desvia la meitat de l’aigua de la Séquia Major per a Banyeres i Bocairent i l’altra meitat per a Beneixama, és a dir, una quarta part de l’aigua per a Banyeres, una quarta part per a Bocairent i l’altra meitat per a Beneixama, que el Partidor s’encarregaria de retornar al riu Vinalopó. La part de l’aigua que correspon a Beneixama –que és el cinquanta per cent del cabal de la Séquia Major, més el cabal històric de l’anomenada Teula del Rei– hauria de tornar al riu a través de la séquia que passa a través dels dos molins fariners ubicats sota el Partidor. Com no es fa un bon manteniment amb una retirada efectiva dels sediments dipositats a l’interior de l’edifici i, com a conseqüència d’aquesta inacció, l’eixida de l’aigua de Beneixama es troba embussada, aquest corrent no arriba mai a la llera del Vinalopó i es perd el cabal ecològic que

Juny 2011

Interior del Molí del Partidor.

i estàvem desperts per a poder veure com se’ns vènia damunt la séquia. Vam poder reaccionar en un temps límit i obrir una de les comportes de la Séquia Major per a alleujar el volum d’aigua i salvar el nostre molí. Haguera pogut estar una tragèdia molt major, així que no entenem el perquè d’aquesta situació de degradació i, sobretot, perquè amb el perill que comporta l’estat actual de la séquia, cap responsable del sistema ha volgut posar-li encara un remei. Passa el temps i ningú no reacciona mentre el riu està perdent diàriament el

cinquanta per cent de l’aigua de la Séquia Major que li correspon portar i a açò caldria sumar la pèrdua del cabal de la Teula del Rei que fa anys que està embussada i ningú no es molesta en netejar quan s’obri el Partidor una vegada a l’any. Amb aquest panorama d’abandó que provoca que no passe aigua pel nostre molí fariner, molt al nostre pesar vam haver d’abandonar el projecte de reconstrucció de la roda hidràulica, doncs no tenia sentit instal·lar aquest mecanisme sense l’aigua que la moguera, com tampoc el tindran molts altres projectes de la Ruta dels Molins com la restauració dels edificis paperers i els seus artefactes. Creiem que, com un element fonamental i indispensable en qualsevol d’aquests projectes futurs de recuperació de molins, el primer que ha d’escometre’s és la neteja i la restauració de totes les séquies, alcavons i altres sistemes hídrics perquè l’aigua puga de nou fluir i retornar al riu per tots els seus passos històrics i alhora evitar riscos d’accidents majors. Estem segurs que ningú de Banyeres, ni ningú dels pobles afectats pel riu Vinalopó, desitja que es produïsca aquesta gran pèrdua històrica, patrimonial, cultural, econòmica i ecològica, com es demostra en el recent interés que ha demostrat la població per salvar els assuts de la seua destrucció. La nostra obligació era alertar sobre l’oblit per part de totes les administracions de la séquia que hauria de retornar l’aigua del Partidor al riu. Esperem que aquest renàixer de la consciència patrimonial i ecològica que s’està produint últimament a Banyeres es traduïsca en un manteniment real i efectiu d’aquestes estructures centenàries. ❦

19


Un cabàs de rialles M. Esperanza Esplugues Un cabàs de rialles. Gabriel Sansano, Cossetània, Valls, 208 pàgs. Aquest llibre parla de teatre i té el subtítol «Entremesos i col·loquis dramàtics valencians del segle XVII». És una recopilació de Biel Sansano, col·laborador de Barcella i professor de la Universitat d’Alacant. Arreplega unes peces dramàtiques que, segons l’autor, ha trobat en manuscrits o plecs solts d’altres obres que eren les principals. Obres que duien el pes dramàtic quan es feien les representacions en les festes o en els dies en què s’escenificaven les obres o es ballaven les coreografies d’aquestes festes. Encara que el títol puguera semblar rialler, les obretes son més bé serioses i quasi totes religioses. Són peces que es representaven tant en xicotetes festes religioses en cases particulars com quan es volia donar lliçons de vida. Un treball de cerca de papers que posa en valor unes peces que moltes voltes no eren més que xicotets disbarats enmig d’obres grans, llargues i serioses que em fan recordar el treball de professors de la Universitat de València com ara Evangelina Rodríguez o Antonio Tordera en castellà i els germans Sirera en la nostra llengua. En aquesta cerca d’obretes de teatre amagades per armaris i racons es troben dos llibres editats a Ontinyent a cura de Josep Marian de Déu i Josep Sanchis Carbonell, que posen en valor obretes de Josep Maria Ortolà i Ferrer, un escriptor nascut a Benissa (la Marina Alta) l’any 1908, que va viure i va treballar a Onti-nyent amb la seua dona, Regina Soler Esplugues, i on va morir l’any 1979, després d’una vida que ben bé hauria estat tema d’un dels seus guions de cinema. Els dos llibres: Sainets i Tres sainets que arrepleguen cinc de les seues obretes, són només una xicoteta part del món dramàtic d’aquest autor que, amb la seua companyia d’aficionats, feia recorreguts pels pobles de la Marina, la Safor, la Vall d’Albaida i la Mariola. Aquestes peces breus estaven concebudes per a ser representades als entreactes d’obres més serioses, a les platges del penyal d’Ifach, o per a servir de distrac20

«Quasi tots els pobles tenien una o dues companyies que preparaven les representacions i feien els assajos després de la feina de diari» ció als malats del sanatori de Fontilles o per a recaptar fons per a distintes campanyes benèfiques. Un teatre per distreure, com diuen els seus editors: «Com a autor i com a director ompli un període de trenta-set anys de la història cultural d’Ontinyent, durant el qual, la seua producció es va dirigir, sobretot, a la distracció, que no és poc comptant amb els mijans de què disposava». Els seus editors fan un ampli estudi de les obres, del seu llenguatge amb comentari lingüístic inclòs. La seua producció destaca, segons els seus editors, per «la seua capacitat per captar el llenguatge col·loquial i per la utilització d’un ric cabal de frase fetes i dites». També va escriure poemes, sarsueles, drames, westerns, betlems, els ja nomenats guions cinematogràfics i, fins i tot, va ser productor de cinema afeccionat amb la realització dels seus guions amb actors del propi quadre artistic. Però les dificultats van fer que no es pogueren projectar i que altres no es pugueren ni realitzar. En canvi, per a la representació dels seus

sainets no calien grans muntatges, cosa que feia que es pogueren portar alli on ho demanava una bona causa. Quasi tots els pobles tenien una o dues companyies que preparaven les representacions i feien els assajos després de la feina de diari. Després les escenificaven en les fires o les festes dels pobles. Al nostre poble sempre ha hagut molt de tràfec amb això i companyies com la de La Rosera o la de Felipe han omplit l’espai, a més col·laborant amb les seues representacions amb qui ho demanava. Representaven en xicotets teatres i en places dels pobles i ciutats i, com a molt, anaven de recorregut pels pobles de la contornada, unes voltes amb obres que ja havien sigut representades i que corrien escrites, o unes altres que el director de la companyia o algú creava. El teatre sempre ha sigut una eina per ensenyar, distraure i, des de sempre, per a acompanyar totes les festes importants del calendari, unes voltes com a diversió enmig de balls i fires, d’altres integrant-se dins d’elles com les representacions festeres d’ambaixades o parlaments o fundacions de ciutats. En la vessant religiosa, amb escenificacions de miracles, vides de sants o trobades d’imatges de mares de déus i sants dels pobles, sense oblidar-nos de la Passió o els betlems que han fet que tot el món sabera, sense massa dificultats i sense saber llegir, tot el que calia. Les representacions es feien en la llengua del poble, no en llatí que era la llengua que emprava l’Església fins el Concili Vaticà II. Des de sempre, la paraula en veu alta ha sigut una bona ferramenta per a donar a conéixer les doctrines i els pensaments. També es pot parlar de nous projectes en els que s’han ficat els pobles de la contornada. Nous però amb molts anys al damunt, com son La llegenda de Sant Jordi a Banyeres, La Passió que es representa a Bocairent o el Tractat d’Almisra que es fa al Camp de Mirra en mig de les seues festes patronals. Aquestes obres donen una nova visió d’un món, el del teatre, que és una bona eina per a distraure, conéixer i ensenyar al mateix temps i que pot portar al seu darrere un cabàs de rialles. ❦ Juny 2011


Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns Vicent Berenguer La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns. Josep Vicent Frechina. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011, 574 pàgs. L’aparició d’un volum com aquest significa una inesperada i important aportació al reconeixement de la cançó, i quan diem cançó no caldria dir en valencià, però és evident que el context del País Valencià el fa necessari i d’ací que el títol siga tan pertinent. Pense que efectivament es tracta d’un reconeixement a la cançó perquè aquesta obra conté un nombre tan considerable d’investigació i informació que contribueix a fer una intel·ligent lectura des dels diversos aspectes que tracta i per tot allò que relaciona entre si. D’altra, el subtítol és lluminós, dóna fe del que s’hi exposa: la cançó en la seua globalitat, dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (cant d’estil, albades, cantants melòdics, cantautors, grups de folk, pop, rock, rap, etc.). Recordem que la cançó és una composició musical amb text, ací en valencià, inserida en l’àmbit del català i a partir de la dècada de 1950 un fenomen al qual comencen a incorporar-se músics, un fet que no ha deixat d’afectar la societat valenciana, sense eludir el que la música representa des de llavors com a important cultura de masses arreu del món. Una altra cosa, en un pla diferent de la cançó, és la música valenciana, les bandes de música, les orquestres, les corals, els conservatoris, la sarsuela, l’òpera, etc., aquest àmbit no es tracta ara, ja que té unes altres vicissituds, també ben singulars, diferents a la cançó, un món complementari. Ara el plantejament és la cançó i ací el treball de Josep Vicent Frechina no és una mera recopilació, que ho és, ja que un dels aspectes més colpidors és l’organització que ha fet de tot un material feliçment tan divers que respon a manifestacions musicals que mal que bé trobem amb més o menys sort des dels últims seixanta anys: vora cinc-cents grups i solistes que han produït un miler llarg de referències discogràfiques, tot un corpus cultural de Juny 2011

«Frechina ha escrit un llibre on afirma, documenta, explica i pondera la cançó en valencià» primera magnitud que contrasta amb la consideració social que ha patit. Per això, ens trobem en un moment, a partir d’aquesta publicació, en què al País Valencià es constata, més que l’esclat, una viva diversitat musical, «dels repertoris tradicionals als gèneres moderns», que aquestes dècades passades està fent un valuós camí, de supervivència en alguns casos, en d’altres, de renovació o d’incorporació d’elements per influència aliena, a l’encontre dels públics respectius, vencent un fotimer de dificultats. El llibre no és un assaig reivindicatiu, tot i que és vindicatiu, i pel seu caràcter de relació és aclaparador i trobe que provoca una forma eficaç de comprensió del problema. D’alguna manera és una biografia de la cançó i dels seus cantants, un acostament descriptiu, rigorós, mesurat i positivant els valors artístics, socials o ètics, i això és una defensa molt honesta de la qüestió. Davant la dispersió i el silenci, mantenir aquestes formes d’escriptura resulta no solament amé sinó molt instructiu; no n’estem sobrats. D’acord amb això, evitant en tot moment la queixa sense arguments, l’autor fa palés que la cançó està efectiva-

ment desenvolupant-se no sols al mateix País Valencià sinó també nord enllà, superant la dissortada però persistent manca de sensibilitat de les institucions. És a dir, va traient coll sense suport polític, sense infrastructures sòlides, sense mitjans de comunicació normals, i no perquè la societat haja girat l’esquena, sinó perquè aquests elements impedeixen el contacte entre el producte i el consumidor, quan no el denigren. Així, Frechina ha escrit un llibre molt important, ell té la virtut que ha seguit de prop i des de dins el fenomen, l’ha investigat i ha reflexionat seriosament, no es tractava només d’afirmar, sinó de documentar, explicar i ponderar adequadament aquest fenomen. A la fi, per damunt dels desitjos i els treballs, feliçment hi ha una continuïtat i un afany de rehabilitar els repertoris tradicionals i donar-los un sentit, alhora que també hi ha una intencionalitat de dotar de recursos perquè aquestes músiques puguen competir al costat de les que s’expressen en altres idiomes. Tot això, al capdavall, enmig de tanta incredulitat, sembla que està fent emergir en la societat valenciana actual el país invisible a què cal atorgar-li un present i un futur efectiu i tangible, per tantes coses que això comporta. La renúncia significa accelerar un procés de dissolució social i supeditació al fanatisme espanyolista a la lluita del qual, si es vol reconéixer, els elements més dinàmics de la societat valenciana mai no han renunciat. Aquest llibre n’és, precisament, una altra prova. ❦

21


Rosa Maria Belda

Barcella

Una obra anhelada

Tercer volum sobre Bocairent

La terra interior i altres poemes. Vicent Berenguer, pròleg de D. Sam Abrams, col. «Edicions de la Guerra», Denes, Paiporta, 2011, 136 pàgs.

Bocairent: carrers, fonts, aljubs i alcavors del nucli urbà. Rafael Doménech, col. «Estudis Locals», Ajuntament de Bocairent, Bocairent, 2011.

El passat mes d’abril, el poeta i col·laborador de Barcella, Vicent Berenguer, publicava La terra interior i altres p o e m e s , quinze anys després de l’edició del seu darrer llibre L’home no confia en la ciutat. El mateix mes, al Quadern del diari El País, amb motiu de la Fira del llibre, la poeta i crítica M. Josep Escrivà descrivia les novetats i feia esment a aquest llibre com «una sorpresa especial, segurament perquè és anhelada: La terra interior i altres poemes (Denes), on Vicent Berenguer recull i actualitza la seua obra des del 1989 (La terra interior, Imitació de la soledat i L’home no confia en la ciutat), a la qual afegeix vint-i-un poemes nous, alguns, com ‘Presències’ o ‘L’alt de la Barcella’, senzillament envejables». Efectivament, en aquest volum, Vicent Berenguer descarta els seus poemes i llibres inicials i refà els llibres més madurs per tal d’oferir la seua obra completa fins al moment present. Al pròleg que introdueix el llibre, el reconegut crític literari Sam Abrams en fa èmfasi d’aquesta tasca de supressions i correccions tot afirmant que sempre milloren els textos i posen de manifest «l’extraordinària unitat formal i estilística de la producción lírica de Berenguer». Dels vint poemes nous, pocs d’ells inèdits però dispersos en diferents publicacions, recomanem als lectors de Barcella com una curiositat la lectura d’«Assut fatal», inclós, encara que anterior, a l’apartat final, un poema que va ser set anys rebujat al Programa de Festes de Banyeres i finalment publicat el 1986. ❦

Es tracta del tercer volum de la col·lecció d’«Estudis Locals» editada per l’Ajuntament de Bocair e n t . Mitjan-çant breus textos i un gran nombre de fotografies i dibuixos, Rafael Doménech fa un repàs exhaustiu a l’arquitectura de l’aigua del municipi amb uns primers apunts històrics per a prosseguir amb un inventari dels seus elements més destacats. La realització del llibre li ha dut més de tres dècades al seu autor. Rafael Doménech està considerat com una enciclopèdia viva sobre el Bocairent subterrani i rural i sobre l’arquitectura i enginyeria de l’aigua i la neu. És un entusiasta de la cultura popular valenciana i de l’investigació sobre la seua vila natal. L’autor combina l’escriptura amb la seua

22

Anna Montero Logronyo, 1954

llavis la boca també recorda –els llavis, una altra ferida–, la ment cerca a les palpentes el punt en què el somni esdevé inèrcia, l’angle per on s’esmuny furtiva la desesperança. la boca recorda i diu. la boca que va mossegar, que va esquinçar i udolar. la boca també que va respirar la llum, que va assaborir la seda tendra del desig. –la boca, una altra ferida. Teranyines Edicions 62, Barcelona, 2010

Barcella

Nova publicació a Banyeres Filigranes, núm. 1, Centre d’Estudis del Museu Valencià del Paper, Banyeres de Mariola, 2011, 16 pàgs. Inopinadament en veure el títol, revista redactada íntegrament en castellà i en la línia habitual de l’Associació Cultural Font Bona, potser marcat pel fet que fins a cinc dels membres d’aquest grup, repeteixen en l’equip de redacció de Filigranes. ❦ Juny 2011


© ST - 2011

Incendi de l’alqueria de Falcó.

Incendi en una alqueria abandonada Aquests dies coincidien dues noticies d’incendis en edificis històrics. Un era el cas d’un molí en desús a Silla. L’altre, una alqueria abandonada a la ciutat de València: l’alqueria de Falcó, situada al barri de Torrefiel. Vaig reconèixer de seguida l’alqueria, puix es tractava d’un immoble important que ja havia estat objecte d’un informe nostre fa uns anys –en concret, en gener del 2007– que es feu a resultes d’una petició, més que justificada, de l’Associació de Veïns del barri, davant el perill que existia pel seu abandonament. Que una alqueria abandonada amb valor arquitectònic i etnològic puga sofrir un incendi ja és noticia entre nosaltres. En altres latituds, que un edifici com aquest desaparega com a conseqüència de l’inacció dels seus titulars pel que fa a la conservació, o per activitats incontrolades, provocaria protestes i l’escàndol públic. Ací, però, sembla que les coses no son així, puix dissortadament anem habituant-nos a la desaparició del nostre patrimoni. Doncs bé, a l’informe a què he fet esment del CVC, es constatava el valor de l’alqueria de Falcó, recomanant-ne la declaració com a bé d’interés cultural (BIC), ja que s’observava que es trobava

en un espai de gran agressivitat urbanística, existint el perill de la seua progressiva degradació. No ignore el cost que implicaria la recuperació d’un edifici com aquest, molt representatiu de la nostra arquitectura rural, i que podria tindre usos socials i públics amb una gestió pública o d’una altra mena. Ara bé, el que resulta manifest és la manca de sensibilitat tant per part dels poders públics com d’altres entitats, tot i tenint a l’abast, mitjans jurídics per a expropiar o forçar la recuperació. Tant les alqueries com el molins i altres construccions rurals són una part rellevant del nostre llegat i per això, com destaquen els experts i s’ha demostrat en alguns casos, aquestes construccions poden ser adaptades a nous usos compatibles amb la seua conservació. A l’hora de pensar en locals, la majoria d’ocasions es projecten edificis nous sense cap valor i, mentrestant, el patrimoni va degradant-se. Caldria més voluntat i actuar fent ús dels instruments jurídics adients. De poc serveix lamentar-nos dels incendis, la captura dels incendiaris o el seu càstig. Les institucions i la ciutadania podríem buscar formules pensant amb perspectiva. Cal considerar que l’arquitectura rural valenciana presenta molta varietat, aportant-nos elements gestats durant molts de temps, i que la seua progressiva desaparició representa una pèrdua per a tots i totes. Després de fets tant lamentables com els dos incendis que donen peu a aquesta reflexió, no es tracta només de parlar o de buscar rèdits polítics. Demanem als uns i als altres un poc més de coherència i, sobre tot, unes actuacions efectives dirigides a conservar el que encara ens resta. ❦

Als joves del 15 de Maig volem dir-los que ens alegrem amb la vostra indignació. Ens alegrem de l’àmplia i ràpida resposta que tots heu donat amb les mobilitzacions que, des del 15 de Maig, s’estan produint. De veres que ens ompli d’admiració i esperança. Ens ompli de goig comprovar l’alt nivell de civisme i l’opció no-violenta de les vostres actuacions. Tota una lliçó per a la nostra societat. I ens ompli igualment d’esperança assistir a les assemblees a la plaça, plena de joves de gom a gom, i comprovar el respecte a tothom i el debat lliure i profund de les principals qüestions, així com de les propostes que es fan. També nosaltres estem indignats per la situació actual de la nostra societat i de moltes actuacions de l’Església. Cal que reaccionem tots plegats. Per això, al febrer del 2011, en el nostre document titulat Regenerar la vida pública i dignificar èticament la política, demanàvem a la ciutadania que «es comprometa, cada vegada més, a enfortir la societat civil, que sembla tan atrofiada i adormida. Només amb una major participació i protagonisme de totes i tots en la vida social, cultural, econòmica i política, podrem respondre amb més cohesió, solidaritat i harmonia als reptes que la nostra societat ens planteja». És necessari i urgent l’esforç de tots fins a fer realitat una veritable democràcia on no tinguen cabuda la corrupció ni la mentida política. I ací sou vosaltres, els joves d’avui, els qui teniu un treball a fer i una responsabilitat totalment irreemplaçables. El que deixeu de fer, no ho farà ningú per vosaltres. Avant! I tots a l’una! ❦

Vicent Àlvarez membre del Consell Valencià de Cultura

Grup de Rectors del Dissabte València (l’Horta)

També nosaltres estem indignats

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Telèfon

Codi postal

Correu electrònic Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Firma


Profile for Revista Barcella

Barcella 43  

Barcella 43  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded