Barcella 42

NÚMERO 42 | FEBRER DE 2011 | ANY XV | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,00 €

| 7 | Any Enric Valor | 8 | La invenció d’una tradició literària |9| Entrevista

Jordi Navarro membre de l’Orquestra Simfònica de Youtube

| 11 | | 13 | | 15 | | 16 | | 17 | | 19 | | 20 | | 21 |

Passarel·la peatonal a Petrer El compromís cívic de Buris-ana Rafael Sanus, un bisbe del Vaticà II Benissa i les Brigades Internacionals Revista Cendra Moros i cristians de Brasil Missa de Sant Jordi de Banyeres Poetes: Li Bai

Número 42 - febrer 2011 - any XV Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere.

Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Pep Pont, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Majo Ripoll, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó, Eduard J. Verger.

© ST - 1981

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Les emissions de pluralitat esSense TV3 panyola, sinó el TV3 al País contrari, tornar a Valencià han un franquisme deixat d’emeque reedita una tre’s quan Acció idologia centraCultural del País lista i autoritària Valencià pren la maquillada per decisió de la tecnologia, cessar-les a per l’arquitectura causa de les i sobretot pel renovades amegran control que naces de noves s’exerceix en els multes del Tancs als carrers de València el 23-F. mitjans de Govern valencià. comunicació L’entitat hauria social, sense excloure-hi la Consed’enfrontar-se a un procés d’embarlleria d’Educació, com el seu nom gament de difícil eixida. Les iniciatiindica. L’intent de tallar i aïllar els ves d’ACPV en aquest sentit s’ha vist territoris de parla catalana no l’ha que són compartides per grans capes acceptat mai l’extrema dreta valensocials valencianes que veuen en ciana, a la fi, dels atacs o les excuses elles aspiracions que fins ara no les més o menys demagògiques, ha satisfà l’Administració ni els partits pogut passar a l’apagada rigorosa. que la dirigeixen, per això no es tracta Ara cal que les mobilitzacions en només d’una campanya de persecutots els àmbits possibles puguen ció del Partit Popular contra ACPV, restablir les emissions i, tant de bo, sinó que estem davant d’un atac que superar la demonització tant del gradualment va intensificant-se catalanisme com del valencianisme contra l’esperit i el cos de la Llei que ha creat la dreta i d’aquesta d’Ús i Ensenyament del Valencià provocació social extraure rèdits (1983), l’Estatut d’Autonomia de la electorals. Aquest febrer es Comunitat Valenciana (1982) i la compleixen trenta anys del colp Constitució Espanyola (1979). d’Estat del 23-F, un acte massa lligat Recordem que d’això, en el segle a l’atac contra TV3 i tanta cosa que XIX, deien: acceptar les lleis però no representa. No volem cap ban complir-les. Les excitades lloances de militar ni estats d’excepció amb la dreta a la Constitución no tancs al carrer sinó televisions sense impliquen aprofundir en els valors fronteres. BARCELLA. ❦ d’una democràcia respectuosa amb la

Rafa Payá I dic jo, cal fer tot aquest teatre?

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

2

Febrer 2011

© Vilaweb - 2011 © elperiodic.com - 2010

La presentació es va fer a la sala Joan de Joanes.

Es presenta a Bocairent l’Associació Més que Dones Reunió celebrada a la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Alcoi el passat 15 de desembre.

Divuit ajuntaments aproven els Estatuts de la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat que ara han d’aprovar els plens municipals Els divuit ajuntaments, que van assistir a una reunió celebrada a Alcoi el passat 15 de desembre, van aprovar els Estatuts de la futura mancomunitat comarcal. L’entitat està previst que quede constituïda formalment el mes de març amb la presència ja del total dels vint-i-huit municipis que integren l’Alcoià i el Comtat.

A la reunió de desembre van assistir alcaldes i representants dels grups polítics municipals d’Alcoi, Cocentaina, Muro, Banyeres de Mariola, l’Alqueria d’Asnar, Agres, Alfafara, Gaianes, Beniarrés, Benasau, Benillup, Benimarfull, Benimassot, Billeneta, Alcoleja, Quatretondeta, Famorca i Balones, els quals van aprovar els Estatuts, una vegada adaptats a la nova llei de règim valencià. La representativitat en els òrgans directius s’aplicarà en funció del nombre de regidors de cada municipi.

A partir d’ara resta l’exposició pública i la ratificació per part dels plens municipals, abans que es procedisca a la constitució formal al març.

El seu principal objectiu és el desenvolupament d’un pacte comarcal per l’ocupació. També hi ha altres projectes com l’ecobulevar entre Muro, Cocentaina i Alcoi, la comarcalització del servei d’autobús o l’arreplegada de fem i de neteja amb la finalitat d’estalviar impostos als ciutadans. Uns altres objectius que també es planteja la Mancomunitat están relacionats amb Febrer 2011

la vessant turística, però primordialment es vol fomentar l’ocupació, per la qual cosa, els municipis implicats treballaran de manera conjunta en obtindre subvencions per engegar plans de formació adreçats a desocupats i la posada en marxa d’escoles taller, entre altres accions.

També l’urbanisme estarà present en l’activitat de l’organisme, concretament en la planificació i ordenació territorial supramunicipal. Un altre dels apartats serà la gestió i manteniment d’infraestructures i serveis comuns d’interés rural, mediambiental, cultural, social, turístic, tecnològic i econòmic, així com la promoció de l’accessibilitat i la millora de les comunicacions.

Crear una mancomunitat de municipis per a l’Alcoià i el Comtat ha sigut una vella reivindicació per una part de la comarca, si bé no havia sigut possible fins ara per la falta d’implicació al projecte d’alguns punts de referència com el cas d’Alcoi i els seus equips de govern fins ara. En altres casos, com el de l’alcalde de Muro, ja feia anys que venia demanant aquesta mancomunitat.

Un model de mancomunitat és el de la Vall d’Albaida. Aquesta, en la qual s’integren trenta-quatre municipis de la Vall, gestiona aspectes culturals, promoció econòmica, el turisme, polítiques de joventut i de medi ambient, entre d’altres. Fins i tot compta amb un prestigiós Institut d’Estudis. ❦

El passat 15 de gener va tindre lloc a Bocairent la presentació de l’Associació Més que Dones. Van participar Verònica Gisbert, investigadora alcoiana en ciències socials i feminista, junt a Gemma Ballester, presidenta de Fonèvol, que van descriure el que està passant a Alcoi amb la participació de la dona a les festes de moros i cristians, les discriminacions que estan produint-se i les accions que estan fent-se per combatre-ho. Les representants de l’associació van explicar que potser pareguera que fora una associació amb un objectiu massa ambiciós, però van afirmar que «cal pensar en global per a actuar a nivell local». A l’acte es va explicar el per què del nom triat per a l’associació: Més que Dones vol dir que es tracta d’implicar els homes també en aquesta lluita contra la discriminació. Persones i ciutadans amb igualtat de dret que volen superar les diferències perquè puguem ser tots un poc més lliures.

Entre les activitats previstes per a desenvolupar al llarg de l’any 2011 cal destacar els actes commemoratius del 8 de març, dia internacional de la dona, i del 25 de novembre, dia internacional per a l’eradicació de la violència masclista. Les altres activitats programades són: un curs de informàtica, un de xarxes socials i creació de blogs i una jornada de sensibilització al voltant de la conciliació familiar, laboral i personal. També s’organitzaran trobades amb altres associacions amb objectius similars de la comarca. Finalment es va confirmar la continuació del café-xarrada mensual que s’organitza a Bocairent un dissabte de cada més. ❦ 3

© ST - 2010

© ST - 2011

© comarcàlia.info - 2011

L’ambaixada de les festes de Bocairent.

El músic banyerenc Jordi Navarro.

Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia.

Victòria del no al canvi de les dates de festes de Bocairent

Jordi Navarro seleccionat per l’Orquestra Simfònica Youtube

Difusió de textos litúrgics en valencià al marge dels bisbes

El diumenge 23 de gener es va votar a Bocairent si es traslladaven o no les festes de moros i cristians al cap de setmana més proper al dia de Sant Blai.

Es tractava d’una consulta prèvia i de caràcter no vinculant per a l’Ajuntament, que és qui prendrà una decisió definitiva.

Cal recordar que més de la meitat dels bocairentins pertanyen a alguna filà. La majoria de festers ha optat per mantindre les dates tradicionals de l’1 al 6 de febrer.

El resultat ha estat molt ajustat: sis-cents noranta quatre vots a favor del canvi i set-cents vint-i-un vots a favor de mantindre les dates. Uns dos-cents festers han exercit el seu vot per correu mentre que la resta dels participants ho han fet a la seu de l’Associació de Festes de Sant Blai. De dos mil huit convocats a les urnes, van votar un total de mil quatre-cents noranta cinc persones, que representen el setanta quatre per cent dels festers de Bocairent. ❦

Jordi Navarro, de Banyeres de Mariola, ha estat seleccionat per a formar part de l’Orquestra Simfònica de Youtube. En la segona edició d’aquesta singular orquestra s’ha format un grup de músics multinacional on han estat triats cent músics, dos d’ells valencians: Jordi Navarro, trombó, i Tono Ruano, fagot.

El 20 de març tocaran al teatre de l’Òpera de Sydney, a Austràlia, sota la batuta del director Michael Tilson Thomas. El concert es transmetrà en directe per Youtube. El procés de selecció es va fer a la tardor, quan molts artistes de tot el món van publicar en Youtube els seus vídeos interpretant diverses peces musicals. Després, un jurat de membres de nou orquestres internacionals va seleccionar tres centenars de músics d’una cinquantena de països. Finalment, els internautes han decidit, amb el seu vot, els cent un membres d’aquesta orquestra. ❦

Una trentena de preveres, laics i membres de l’AVL que han participat en la Jornada sobre Llengua i Església, organitzada per abordar la presència del valencià en la vida de l’Església, han decidit constituir-se en una entitat estable per a publicar textos religiosos en valencià i estudiar la manera de donar a conéixer la traducció feta per l’AVL del Missal Romà. Cent vint-i-un preveres i religiosos, entre ells el degà de la Facultat de Teologia, es van dirigir a l’arquebisbe Carles Osoro per a demanar-li l’aprovació dels textos litúrgics valencians, petició que encara no ha tingut resposta. Mentrestant, a les diòcesis valencianes s’editen versions particulars de l’Ordinari de la Missa, «encara que hi ha una instrucció papal que prescriu que es supere com més prompte millor la fase de fulls i edicions provisionals, fase que en el cas valencià dura més de quaranta cinc anys», han recordat els assistents a la jornada. ❦

4

Febrer 2011

Barcella

Timonet a Josep Albert Mestre

© Templari - 2010

que va morir aquest mes de febrer. Professor d’art i polític va estar una de les figures clau de la Transició a Alcoi. El seu multitudinari adéu ha demostrat que no deixava indiferent ningú.

Argelaga al Govern de la GeneraRecreació del rei Jaume I i de la reina Violant d’Hongria al monestir de Santes Creus.

La Mancomunitat de la Vall d’Albaida dissenya la ruta turística de Jaume I que discorre per deu municipis de la Vall Una ruta sobre Jaume I, una altra sobre el reg musulmà i una tercera sobre l’imperi dels Àustria són les principals novetats del programa turístic que impulsa la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida.

La bona acollida del programa Obrim les portes de la Vall és una realitat que es pot demostrar en xifres. En 2004 començava a caminar aquest projecte d’atracció turística a la comarca, amb cinc-cents participants i 2010 es va tancar amb quatre mil dos-cents participants. El secret de l’èxit, segons el president de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, Filiberto Tortosa, s’ha de buscar en un conjunt de factors: «El creixement i la consolidació del programa cal buscar-los, fonamentalment, en la qualitat del projecte i la promoció del turisme que fem des de la Mancomunitat en les fires com Fitur».

Les principals novetats d’aquesta edició d’Obrim les portes de la Vall són tres rutes noves. La de més relleu és La Ruta de Jaume I, que compta amb el suport de la Generalitat Valenciana i la Diputació de València, perquè la pretensió és «donar-la a conèixer en el programa, però després crear un producte diferenciat, adreçat al turisme familiar on tinga cabuda el senderisme i el cicloturisme, amb un fil conductor: el rei Jaume I», afegeix Tortosa. De fet, les administracions van a subvencionar els senyals de la ruta i, més avant, s’escometrà la instal·lació dels punts informatius. Cal assenyalar que, dins d’Obrim les Portes de la Vall, les jornades dedicades a Febrer 2011

l’itinerari de Jaume I aniran del 9 d’abril fins el 22 de maig i recorrerà les poblacions de Bocairent, Ontinyent, Albaida, Bufali, Montaverner, el Palomar, la Pobla del Duc, Llutxent, Castelló de Rugat, Aielo de Rugat, Rugat, el Ràfol de Salem i Bèlgida.

Per tal de participar com a turistes, l’organització posa a disposició dels participants un abonament de cinc visites guiades al preu de cinc euros i un carnet de vint-i-cinc visites guiades, a un cost de quinze euros, que es poden adquirir abans de les visites o a la Mancomunitat.

En el cas del carnet, ofereix uns avantatges a tindre en compte: es rep un objecte promocional i es té dret a concursar en el sorteig d’un sopar per a dues persones en un dels nou restaurants de la comarca que hi col·laboren i una estança en un dels nou hotels i cases rurals.

La ruta ha estat dissenyada per dos reputats historiadors de la comarca, Abel Soler i Rafa Jordà. Com a font documental s’ha utilitzat la narració del Llibre dels Fets, així com les aportacions historiogràfiques més recents. Des de la Mancomunitat s’explica que l’itinerari que s’ha escollit segueix criteris històrics ja que tots aquests municipis pels quals passa la ruta han siguts fundats per Jaume I i, a més a més, el camí traçat es realitzarà pel Camí Reial de Gandia, també realitzat per Jaume I. El treball d’aquests professionals ha consistit a fer un estudi, la documentació i la dinamització social del projecte, és a dir, la confecció de plànols, cartografia, itinerari de la ruta, documentació i els fets històrics. ❦

litat Valenciana per haver començat l’expropiació de terrenys per a col·locar una línia elèctrica a la Valleta d’Agres afectada pels incendis forestals d’aquest estiu.

Timonet a l’Arxiu Municipal de

Biar per organitzar una exposició on s’han mostrat pergamins i cartes reials dels segles XIII al XVII que han estat restaurats recentment.

Argelaga per al PP de Beneixama

després que especialistes de la Guàrdia Civil hagen determinat l’autenticitat de l’enregistrament que arreplega l’intent de compra dels populars al regidor de Junts Per Beneixama, Pepe Toni Mataix.

Timonet a l’IES Professor Manuel Broseta per haver estat distingit recentment per la Conselleria d’Educació amb el nivell màxim dins la xarxa de centres adscrits al Programa de Qualitat Educativa.

Argelaga al Govern del PP de la

Generalitat Valenciana que, després d’anys de persecució política a Acció Cultural, ha acabat amb totes les emissions de TV3 al País Valencià. Ni el mateixos Gadafi o Hosni Mubarak hagueren pogut silenciar millor un mitjà de comunicació.

5

© WP - 2011

© Paco Grau - 2010

Creu dels Caiguts que havia estat col·locada pels franquistes a Beneixama després de la Guerra Civil.

El periodista Vicent Sanchis.

L’Ajuntament de Beneixama ha retirat finalment la Creu dels Caiguts de la glorieta

[Avui, 6-2-2011]

L’equip de govern de Beneixama ha decidit retirar la polèmica Creu dels Caiguts, situada a la glorieta de l’ermita de la Divina Aurora, per a iniciar les obres de reforma d’aquesta plaça, malgrat l’oposició del Partit Popular i d’una plataforma cívica que també està en contra. La coalició entre el PSOE i Junts Per Beneixama (JPB) han encarat finalment el projecte de modernització d’aquest espai públic deixant enrere anys de polèmiques per la retirada de la creu franquista.

Les màquines que havien de desmuntar el monument als caiguts van entrar a la glorieta de l’ermita davant la presència de diversos veïns, molts dels quals es van oposar en el seu moment a la seua desaparició de la plaça.

La votació sobre el projecte en l’últim ple va acabar amb una sorpresa: un regidor socialista va votar en contra de la coalició, deixant així el PSOE i JPS en minoria enfront dels vots del PP. La remodelació de la glorieta havia passat pel ple en dues ocasions anteriors, una el 2009, en la qual va haver unanimitat entre tots els grups polítics, i l’anterior, al començament del 2010, quan només va ser aprovat per l’equip de govern. D’aquesta manera, en la sessió plenària del passat 27 de desembre, en la qual s’havia de donar l’aprovació definitiva, el projecte es va quedar sense ratificar pel vot contrari d’un regidor socialista enfrontat a la resta dels seus companys. Malgrat això, el Govern ha decidit seguir endavant i retirar la Creu dels Caiguts.

6

L’alcaldessa, Amparo Barceló, recorda que tots els partits duien en el seu programa electoral la reforma de la glorieta, i que el projecte ha estat modificat d’acord amb l’entorn. «Es va plantejar un espai molt modern, amb nous materials i es va canviar per materials més nobles en sintonia amb l’Ermita de la Divina Aurora», assegura Barceló. Les obres, pressupostades en dos-cents huitanta huit mil euros, es pagaran del Pla d’Obres i Serveis de la Diputació d’Alacant. L’arquitecte, José Ramón García Pastor, va dissenyar un espai diàfan i modern. La Diputació, en mans del PP, vol ara que el projecte, que ja ha estat aprovat pel ple de l’Ajuntament de Beneixama, es modifique per a respectar la Creu dels Caiguts.

L’alcaldessa Barceló adverteix que no acceptarà cap xantatge d’última hora i ha anunciat que prepara un acte on compareixerà davant dels veïns per a explicar detalladament l’obra.

No és la primera polèmica que viu Beneixama. La retirada de l’estàtua de Franco va tardar molts anys a fer-se després de moltes picabaralles. La polèmica d’ara ha estat intensa perquè, encara que és un monument que mai no ha estat usat per a cap altra funció ni cerimònia religiosa, el PP insisteix a considerar que només es tracta d’un símbol religiós. La realitat demostra una altra cosa ben diferent: la Creu dels Caiguts és un lloc habitual per a les concentracions de falangistes i les corones de llorer no falten cada 18 de juliol i 20 de novembre. ❦

«Siempre habla catalán» Vicent Sanchis

És una frase recurrent: «¡Siempre habla catalán!». Es fa servir a voltes amb admiració i sovint amb un punt de recel.

No cal dir que l’amollen persones que només parlen castellà. El cronista l’ha sentida aquesta mateixa setmana un parell de vegades en boca de quiosquers que definien persones que solen comprar premsa escrita en l’idioma del país.

Quan hi fan referència, poden afegir igualment que es tracta d’un individu «tancat» o «obstinat», fins i tot «asocial» i «conflictiu». Aquell que parla sempre en català és, doncs, una persona «radical».

Per contra, aquell que parla sempre en castellà, com els mateixos que els veuen així, són «normals». Parlar exclusivament en castellà a Catalunya no és cap anomalia. Ni que es tracti d’una persona que hi hagi viscut dècades, que l’entengui perfectament i que s’hi podria expressar només amb un pèl d’esforç.

El perquè de les dues consideracions socials explica moltes coses en aquest país. La més important és la substitució gradual del català pel castellà en tots els àmbits privats. ❦ Febrer 2011

Any Enric Valor Vicent Luna

© castallaenelrecord.es - 2010

L’any 1911, a Castalla, nàixer la meua obra gramapoble que li dóna nom a una tical: La flexió verbal, la de les foies de la comarca Gramàtica Enric Valor» de l’Alcoià, va nàixer Enric La commemoració Valor i Vives, un dels d’aquest centenari, que nostres més estimats i coincideix amb el dècim enyorats escriptors. I és que aniversari de la seua mort, aquest castallut de soca-rel i que l’Acadèmia Valenés segurament l’escriptor ciana de la Llengua (AVL) valencià més conegut pels celebra com l’Any Enric valencians i valencianes, i Valor amb una interessant molt especialment per la exposició i tot un ventall població escolar. d’activitats, ens hauria de Un escriptor que destacà servir també, a més de per la seua obra rondallístillegir la seua obra i ca, però també per la donar-la a conèixer a la lingüística i novel·lística. resta dels Països Catalans, Enguany, centenari del seu per seguir el seu exemple i naixement, diverses mestratge, el d’un valencià institucions públiques i compromés amb la seua privades celebraran tota llengua. Efectivament, la mena d’actes per recordar, importància d’Enric Valor, donar a conèixer i reeditar i els de la seua generació, la seua obra. és el d’haver tingut el Com a rondallaire Valor valor, en unes condicions és força conegut en el món gens favorables, de recollir educatiu i de l’ensenyai preservar les nostres L’acte inaugural del Any Enric Valor es va fer el mes de novembre del 2010 a la Sala de Graus de l’antiga Universitat de València. ment. ¿Qui no ha llegit o li paraules, de mantindre la han llegit alguna vegada fidelitat i l’amor a una una rondalla? El treball llengua. Tots ells, per que féu de recollida d’aquestes escriure en català, van haver de ser històries populars, que la majoria s’han perseguits, censurats, humiliats… transmés de pares a fills oralment, fou Per l’amor a un llengua Valor no va impagable. Com ell digué «La major poder escriure tot el que haguera volgut. part de les rondalles que recorde de Per amor a una llengua va haver de quan era menut me les contà una jove tindre durant molts anys part de la seua criada que teníem a casa. Anys després obra en un calaix, esperant altres temps. a partir d’aquells esquemes argumenPer defensar el nostre valencià, «el Sense la terra promesa, Temps de batuda tals vaig encetar les primeres publicacatalà de tots» com acostumava a dir, es i Enllà de l’horitzó. cions del que avui és el conjunt de les mereix tot el nostre reconeixement. En Enric Valor es lamenta de la mala sort Rondalles Valencianes.» aquests moments de renúncies, de callar que tingueren els de la seua generació, Però aquesta tasca de fer literatura a mentre el pessebre estiga a vessar, de escriptors com Carles Salvador, Sanchis partir de contarelles populars no fou censures sibil·lines, de propostes Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés l’única activitat del nostre escriptor. La enverinades, etc., amb l’objectiu Estellés… que patiren la persecució del gran il·lusió, la veritable passió d’Enric d’aconseguir «el efecto sin que se note franquisme. Però aquella generació fou Valor fou la de ser novel·lista: «La meua el cuidado», l’exemple d’Enric Valor i la que impulsà els primers textos gramavocació era escriure novel·les, […]. Però Vives ens ha d’omplir d’orgull i ticals, els primers cursos de valencià: els de la meua generació hem tingut tant satisfacció, i ens ha d’esperonar a seguir «Vaig començar a impartir cursos en Lo mala sort… […] He escrit prou, sí, però el seu exemple: conreu i ús amb total Rat Penat amb Carles Salvador, etc. De no tant com haguera volgut. A vegades normalitat, compromís social i cultural tota aquella tasca, feta en unes condipense: que poques novel·les em va deixar arrelat al país i fermesa en la unitat de la cions polítiques ben difícils durant la escriure Franco» Així, malgrat aquesta llengua. I tot plegat amanit amb una postguerra, sorgí la necessitat de persecució, Valor va poder editar, entre bona dosi valoriana d’il·lusió, comprodotar-nos d’uns materials bàsics i així va altres, la trilogia del cicle de Cassana: mís i faena ben feta. ❦

«La commemoració del centenari del naixement coincideix amb el dècim aniversari de la mort»

Febrer 2011

7

La invenció d’una tradició literària La majoria dels llibres per a infants solen reproduir les narracions que formen part del nostre patrimoni cultural, es a dir, d’aquella literatura que ens contaven els nostres avantpassats. Malgrat tot, les narracions o contes de la comunicació oral no han passat tots a formar part de la literatura infantil i, entre tots ells, és la rondalla la que es convertí en el gènere més valorat per a la narrativa per a infants. Per això, entre els diferents tipus de rondalles (fantàstiques, d’animals, de costums, etc.), les que van tenir molta més acceptació foren les de tema meravellós. Però, a més, és ben interessant comprovar com en passar aquestes de l’oralitat a l’escriptura el nombre de narracions anà escurçant-se de manera que, a hores d’ara, el conjunt ha quedat reduït i potser pràcticament els títols més coneguts són La Caputxeta Vermella, La Bella i la Bèstia, La Ventafocs, La Bella Dorment, Els tres Porquets... El fenomen ve al cas del volum De la narrativa oral a la literatura per a infants. Invenció d’una tradició literària (Alzira: Bromera, 2000), en el qual Gemma Lluch, Caterina Valriu i Teresa Duran, entre altres, reflexionen sobre aquest assumpte i aporten unes idees novedoses al respecte.

Així, per a Gemma Lluch, hui en dia, la literatura per a infants presenta un empobriment de gèneres i de temàtiques i considera que en aquest procés de simplificació Walt Disney (Chicago, 1901-1966) ha tingut un paper fonamental. Aquest productor de cine, director i guionista es va servir de tot aquest fons tan conegut de contes tradicionals, sobretot europeus, amb el propòsit de, convenientment adaptats a la mentalitat nord-americana, arribar més fàcilment a tots els membres de la família, però va introduir uns canvis força importants que obvien la tradició literària escrita des de Giambatiste Basile, els germans Grimm, Aurelio Espinosa, Joan Amades, Enric Valor, Charles Perrault i tants altres. Per això, Disney, mitjançant la força dels estudis de producció cinematogràfica, ha esdevingut universal. La seua versió ha creat en l’època actual l’imaginari popular més extens i els seus productes han arraconat quan no esborrat alguns 8

© ST - 2006

Clara Berenguer

Il·lustració de Gustave Doré.

«La versió de Disney fa un capgirell a plaer de La Bella i la Bèstia (Abella en Enric Valor)» aspectes com ara un final de la Ventafocs on els ocells trauen els ulls a les germanastres com a càstig per les seues accions, o bé el capgirell a plaer de La Bella i la Bèstia (Abella en Enric Valor), entre altres rondalles.

Junt amb l’estudi d’aquests textos tradicionals ens trobem també amb l’anàlisi de la il·lustració que els acompanya gairebé sempre al llarg de la història de la literatura infantil. De forma que podem comprovar com la frontera que separa oralitat, mitologia, rondalla i imatge és molt més tènue del que ens imaginàvem fins al punt que tots aquests fenòmens comunicatius es connecten i es coordinen entre ells en la construcció total de l’obra.

D’aquesta forma, s’observa com durant el segle XIX i principi del XX aquestes narracions populars es van estendre gradualment per Europa i amb aquesta expansió es van desenvolupar també les possibilitats tècniques de produir contes il·lustrats. Com a resultat, durant aquells temps començaren a

circular una gran varietat d’edicions il·lustrades que, malauradament, en l’actualitat són desconegudes per la majoria del públic. De nou, malgrat la quantitat d’adaptacions il·lustrades, el marc visual de referència dominant torna a ser Disney, com molt bé exposa Teresa Durán qui, a més, afegeix la idea que aquests arquetips visuals no són obra d’una transmissió generacional sinó que, més aviat, són el fruit de la imposició del mercat d’una mediàtica societat de consum. Ens trobem, per això, davant d’una realitat on els dibuixos animats i les sèries de televisió tenen molta més força en l’imaginari col·lectiu que no les il·lustracions editorials i, per tant, cada vegada és més difícil accedir a il·lustracions clàssiques com les de Gustave Doré, Arthur Rakman, Lola Anglada, o, fins i tot, les d’il·lustradors més contemporanis.

Aquest estudi posa de relleu la renovació icònica que aquesta indústria americana ha aconseguit imposar en els gustos del públic i planteja el domini textual i visual de Disney en les llegendes autòctones que comparteix el món occidental.

A partir de Disney potser s’està modificant i deixant obsoleta la tradició per atendre cada vegada, com es sospita, més criteris políticament correctes, ja que s’eliminen els passatges considerats cruels o masclistes per altres solucions que suposadament no fereixen la sensibilitat. Alhora, l’aparició de gèneres de terror, violència, etc., tant en la narrativa com en el cine i els videojocs, sembla que està substituint aquests aspectes que tradicionalment han aparegut en la narrativa popular i han format part de l’educació i la maduració emocional de moltes generacions.

Per tots aquests aspectes, entre tants altres, sense dubte aquesta obra representa una important aportació per a entendre aquest fenomen que, lluny de creure que té uns efectes purament estètics, influeix quotidianament en la mentalitat de tot el planeta. Un efecte que, ateses les dimensions de l’actual societat de la informació, té unes repercussions que no convé deixar de banda, i que evidentment escapen a l’ambició d’aquest comentari. ❦ Febrer 2011

Jordi Navarro, membre de l’Orquestra Simfònica Youtube Francesc Garcia

José Antonio Miró

Jordi Navarro Martín va nàixer a Banyeres de Mariola el 1982. És músic professional i treballa en l’Orquestra Nacional d’Espanya.

Recent-ment ha estat triat per a formar part de l’Orquestra Simfònica de Youtube. En Barcella hem volgut que ens explique la seua trajectòria professional i vital.

© ST - 2010

– Parla’ns del instrument musical que toques.

– És el trombó. Toque el trombó alt, el trombó tenor –el més típic– i el trombó baix.

–¿Quan vas començar els estudis de música?

– Als huit anys, a Banyeres de Mariola.

– ¿I què recordes dels teus inicis musicals a Banyeres?

– Vaig començar amb el trombó de pistons i poc després vaig començar amb el de vares. El meu primer professor va ser José Miguel Rico. Ell em va introduir i em va ensenyar tots els fonaments tècnics i musicals de l’instrument, vaig aprendre d’ell que havia de tindre constància, escoltar molta música. Ell m’aconsellava bons mestres per a continuar els meus estudis i conéixer més coses. Rico i jo seguim tenint una molt bona relació. Jo estic content d’haver-lo tingut com a mestre i crec que ell d’haver-me tingut com a alumne.

– ¿En quins llocs has estudiat? ¿Amb quins professors has tingut l’oportunitat de formar-te i quina cosa destacaries de cadascun d’ells?

– Per unes coses o per altres el meu expedient ha passat per molts conservatoris: Alcoi, Banyeres de Mariola, Benidorm, Elda, Villena i Alacant.

Paral·lelament vaig estudiar en l’Acadèmia Spanish Brass durant quatre anys. Uns anys després vaig decidir estudiar a Suïssa, on donava classe Michel Becquet, un trombonista Febrer 2011

Jordi Navarro Martín té 29 anys i viu a Madrid.

«Qualsevol feina pot arribar a absorbir-te per moments i és important poder relativitzar les coses» francés amb qui ja feia molts anys que em feia il·lusió estudiar.

– ¿Quina va ser la primera societat musical on vas començar a tocar?

– La Societat Musical Banyeres de Mariola, aleshores dirigida per Juan Iznardo. Quan puc, encara vaig a tocar.

Continue disfrutant i, a més a més, tinc molts amics en aquesta formació.

– I després, ¿en quines altres formacions musicals has tocat?

– Vaig passar per bastants orquestres de joves a nivell regional, espanyol i europeu, on teníem l’oportunitat d’aprendre a tocar en orquestra i de conéixer molts mestres de tot arreu. De tant en tant col·labore amb altres

orquestres i grups de cambra i, des de fa deu anys, toque amb el quartet de trombons 2i2quartet amb el qual hem fet bastants gires i dues gravacions.

– ¿Quines titulacions acadèmiques tens?

– El títol de Professor Superior de Trombó i un diploma del postgrau que vaig fer a Lausanne (Suïssa) durant quatre anys. A banda de molts cursos intensius tant de trombó com de música en general.

– ¿Quan comences la teua vida professional i en quina orquestra?

– El 2002 vaig obtindre la plaça en l’Orquestra Simfònica d’Oviedo, avui Oviedo Filarmonía, i vaig estar quasi quatre anys allà, fins que vaig decidir demanar una excedència per tal d’ampliar els meus estudis a Suïssa. Finalitzant aquesta excedència va eixir un contracte en l’Orquestra Nacional d’Espanya i ja no m’he mogut d’allà.

– ¿Quines són les teues aspiracions?

– Més que aspiracions, preferisc dir il·lusions o projectes que m’agradaria fer. M’agradaria, a poc a poc i sense massa pressa, tindre l’oportunitat de passar-ho bé amb moltes de les facetes que abasteix la música: aprendre jazz –tinc algunes nocions però no suficients–, aprendre a dirigir –al poble tenim un director amb un potencial extraordinari: el meu amic Jordi Francés Sanjuán–, ensenyar els més jovenets tot el que sé i, per descomptat, continuar tocant en l’orquestra en la qual treballe –encara he de passar una oposició més–, en el quartet de trombons 2i2quartet i en la meua banda amb els meus amics.

– ¿Quins premis has aconseguit?

– Tinc alguns a nivell individual, com els dels concursos de joves intèrprets de Villena o Xàtiva. Premis de l’Associació 9

Internacional de Trombons, del Concurs Internacional de Trombó de Chieri (Itàlia) i un altre premi compartit amb el grup 2i2quartet quan vam guanyar el concurs de joventuts musicals d’Espanya.

– Ets titular de l’Orquestra Nacional d’Espanya. ¿Què et suposa ara entrar a l’Orquestra de Youtube?

– Comporta una oportunitat de formar part d’un projecte amb gent de trenta països diferents, d’anar a Austràlia i tocar al Sydney Opera House –és impressionant l’auditori– amb bons músics i un bon director.

Espere que siga una experiència enriquidora tant social com musicalment. Estic molt content i molt agraït a tota la gent que es va moure per votar-me el màxim possible.

– ¿On vius ara?

– Visc normalment a Madrid per motius de treball.

– ¿Què és per a tu la música, a banda del treball professional?

– Pense que la música forma part de la nostra vida, de la de tots –televisió, bars, cinema, festes, ràdio– i que sempre hi ha una música per a cada moment. Si aconseguim saber quin efecte ens crea cada tipus de música és una cosa genial. Jo comence a saber la música que em relaxa, la que m’activa quan estic decaigut, la que em fa reflexionar, la nostàlgica, la que m’excita i la que és com una medicina. La música també m’ha donat l’oportunitat de viatjar molt, de fer molts amics i de viure moltes experiències. És una sort.

– ¿Els teus pares t’han ajudat?

– Per descomptat. Sóc un afortunat d’haver rebut l’educació i els valors que m’han ensenyat els meus pares. Açò mai es pot agrair bastant. Sempre m’han recolzat i m’han ensenyat que l’esforç, la constància i els ànims són fonamentals. La veritat és que els últims anys els he dedicat menys temps del que m’hauria agradat, igual que a la meua germana Andrea. De vegades sóc un poc cul en pena i no pare de fer coses ací i allà. Però ells saben que els estime immensament.

– ¿Compatibilitzes bé la vida personal o familiar i la professional?

– Crec que sí… Tinc la sort de tindre una dona que és un sol. Neus és professora d’anglés i els dos vivim i treballem a Madrid. El fet de tindre professions diferents ens ajuda als dos a 10

veure també les coses des de fora.

Sovint necessitem una altra perspectiva de les coses, perquè pense que qualsevol feina o projecte que es vulga fer el millor possible pot arribar a absorbir-te per moments i és important poder relativitzar les coses.

– ¿Quins artistes t’agraden més dins del panorama musical i per què?

– Els artistes, els diferents, els que es nota que no són còpies de ningú i que

disfruten del que fan.

– ¿Enyores Banyeres de Mariola?

– Molt… Sempre es troben a faltar moltes coses del poble, sobretot amics i família, i més si no les tens quan vols.

Els amics de tota la vida són especials per a mi, i independentment

«La música no ha de tindre barreres, i ningú ha d’intentar desprestigiar cap tipus d’estil. Sols hem d’intentar crear-nos un criteri» de la freqüència amb la que jo vaja a Banyeres, intente que la relació no es refrede, perquè en el fons els necessite, i ells ho saben molt bé.

Els meus companys de treball sempre s’han sorprés de les ganes que tenia d’anar al poble. Me’n recorde quan estava a Oviedo, em pegava unes pallisses de viatge en tren i bus per estar un parell de dies a Banyeres. Una vegada vaig fer el viatge per a estar en

festes un dia justet. Quan feia vint minuts que anava vestit de fester i vaig veure l’ambient de la Diana vaig pensar: «Ja ha valgut la pena».

– ¿Amb quina música et sents mes identificat, amb la romàntica, la barroca, la contemporània?

– No puc triar-ne cap… Per fer-ho senzill, per a mi hi ha dos tipus de música: bona i dolenta. Per descomptat, mai podrà ser una opinió objectiva, però hi ha música «clàssica», per nomenar-la d’alguna manera, que és boníssima, però també n’hi ha de fluixeta. Hi ha cantants de pop i rock molt bons, amb cançons ben elaborades, i hi ha molts que jo els considere uns timadors de la música. Amb «la luna, las estrellas, el universo, tu sonrisa, tu corazón» i tres acords simplíssims que sempre són els mateixos fan quatre cançons, i a guanyar diners…

La música no ha de tindre barreres, i ningú ha d’intentar desprestigiar cap tipus d’estil, sols hem d’intentar crear-nos un criteri del que ens agrada més o menys i del que ens sembla millor o pitjor, independentment del que ens posen a la ràdio, per exemple. La bona música és la que està ben composta i ben interpretada; qualsevol d’aquests dos aspectes és imprescindible per a tots els estils de música.

A mi m’encanten Mahler, Beethoven o Strauss, però també m’encanten moltes cançons de Sabina, Rosana, Michael Jackson, Frank Sinatra, Diana Krall, Kate Ryan, David Guetta, Lluís Llach, Serrat, Fito y Fitipaldis, entre molts altres. Les bandes sonores m’encanten –John Williams i Ennio Morricone són dos compositors extraordinaris– i la bona música dance i house també.

I com no, citaré també la nostra benvolguda música festera. Només escoltar uns segons d’un pasdoble que ja forma part de nosaltres, o de la nostra marxa mora o cristiana favorita, passem a ser per uns moments els més feliços del món. Aquesta és la força que té la música.

– ¿Projectes musicals futurs?

– No em preocupen, ja vorem el que ve. No hi ha res que m’obsessione. Tan sols vull continuar disfrutant de la música en les seues diferents vessants, i poder guardar sempre temps per a família i els amics. ❦

Febrer 2011

Passarel·la peatonal a Petrer

Febrer 2011

Vista general de la passarel·la.

«Al sud del territori valencià trobem unes quantes obres extraordinàries signades per Carme Pinós, una arquitecta que va treballar junt a Enric Miralles,»

© Isaac Montava - 2011

Aquest text és el primer d’una sèrie d’articles que pretén compartir certes joies arquitectòniques que es troben als nostres voltants. Són obres d’arquitectura que sovint no són suficientment valorades ni difoses ja que no es troben al voltant dels cercles mediàtics. Tot i això, hi ha una gran unanimitat al món acadèmic per a definir aquestes obres com a bona arquitectura.

L’arquitectura és una de les arts més fascinants de les que podem gaudir; junt amb la pintura, l’escultura, la literatura, el teatre, la música, el cinema… Al sud del territori valencià trobem unes quantes obres extraordinàries signades per Carme Pinós, una arquitecta que va treballar junt amb Enric Miralles, uns dels arquitectes més genials de les últimes décades.

Carme Pinós és una arquitecta nascuda a Barcelona, entusiasta, apassionada i amb gran vitalitat, que entén l’espai des de la mobilitat, superposant-se les seues diferents visions. Entre les seues obres, trobem una mostra exquisida de bona arquitectura: cementiri d’Igualada (1991); Escola Llar a Morella (1994); passarel·la peatonal a Petrer (1999); passeig marítim de Santa Pola (2002).

Hui analitzarem la passarel·la peatonal a Petrer. Es tracta d’una clara mostra d’arquitectura arbitrària en la província d’Alacant, en la qual un senzill encàrrec de passarel·la urbana es transforma en un esdeveniment, en un espai únic, una singularitat. És una petita obra poc coneguda però que resumeix els valors i les preocupacions de Carme Pinós.

Carme Pinós és una arquitecta que ha treballat els límits amb traços enèrgics que marquen el territori, amb una gran capacitat de conservació. Pinós és una gran lectora i una gran escoltadora, com a manera de ser, estar i pensar. Amb gran generositat, té un gran sentit ètic de la professió, sense límits, sense lligaments i sense prejucidicis, amb un profund sentit del paisatge. Coratge i frescor es mantenen en les seues obres.

L’arquitectura no té per què tractar només grans edificis, la generositat de l’arquitecte pot arribar a límits insospitats i regalar espais irrepetibles a la ciutat. La

© Isaac Montava - 2011

Isaac Montava

L’arc de la passarel·la.

passarel·la és el resultat de respondre a les ruïnes d’un aqüeducte, una rambla seca que cal travessar, una zona rural degradada, un suburbi marginal que pretén acostar-se a la ciutat, unes muntanyes al fons. «[…] Era en el pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina graciosament en un enlairat tossal, entre les dues grans muntanyes del Cavall i de la Cilla, i té a les seues envistes, com qui diu als seus peus, l’arredonida vall d’Elda, tan delitosa, i allà més lluny, cap al migjorn, la senyorívola població de Monòver, amb les seues hortes, els seus pujols empolsegats, les seues amples rambles i la serra de la Safra, pinosa i solitaria.» El jugador de Petrer, Enric Valor.

Es tracta d’alguna cosa més que d’una passarel·la. És una obra singular que genera ciutat en els seus límits i articula dues zones, el poble i el suburbi. Els límits són una obsessió per a Carme Pinós, una constant en la seua obra on treballa l’arquitectura del llindar, les transicions: dins i fora, mar i ciutat, camp i mar, espai i terra.

En aquest cas, és ciutat i perifèria, un límit separat per una rambla. És una clara mostra, i primerenca, d’una preocupació que l’ha acompanyada en la seua obra.

Per a ella, no existeixen aquests límits, la seua actitud positiva és d’unió, i amb aquesta passarel·la Carme Pinós uneix la ciutat i teixeix dues parts separades amb un espai que pretén focalitzar les mirades. És alguna cosa més que una passarel·la entre dos punts, més que un espai urbà, és un accident, una actuació unitària adequada al lloc amb un gran esperit de generositat arquitectònica.

Una zona d’articulació entre la ciutat i el suburbi, una taca que ens fa apropiar-nos del territori i donar-li sentit. Es tracta d’un joc en el qual l’excusa és la passarel·la i es pretén, amb generositat, regalar a aquest poble quelcom únic que el faça despertar. Una resposta lliure i arbitrària, dins dels límits de les regles, per tal d’aconseguir moments especials per als que s’hi passegen.

L’estructura està formada per tres arcs que es creuen i sostenen una plaça a mitjan recorregut. Una estructura molt 11

la fusta s’ha fos amb el paisatge amb un color fosc d’abandonament, igual que el metall, del que han sorgit grafitis de joves que han pretés també fer seua aquesta obra. Pocs materials, fusta i ferro, són suficients per a crear tanta arbitrarietat.

Aquesta obra té una gran relació amb el passeig marítim de Torrevella, en les formes, en la cura dels detalls, en com el paviment es transforma en seients, en la necessitat de crear una obra singular com a contrast, treballant novament els límits, un límit entre la ciutat i el mar.

Una excusa o motiu per a generar un passeig, per a provocar mirades i pensaments amagats i desitjosos, per a millorar els seus habitants.

© Isaac Montava - 2011

senzilla, dos arcs que uneixen les dues riberes de la rambla i són la passarel·la pròpiament. I es complementen amb unes biguetes metàl·liques regularment amatents i unides pels taulons de fusta.

A Carme Pinós li preocupa com arriba la seua obra al sòl, com s’uneix amb la ciutat aquesta obra singular, com es barreja la vegetació autòctona gairebé desértica, unes piteres, la curvatura de les quals ens recorda l’estructura de la passarel·la.

Es preocupa pel respecte de les ruïnes, amb un diàleg constant sense imitacions, i pel color de la seua obra, un vermellós integrat perfectament en aquest paisatge estèril. Arbitrarietat, una manera d’obrar sense fonament ni raó

Bancs de fusta i ferro per a seure sobre la passarel·la.

en aparença, com la música o la poesia. És una obra amb elevada eficàcia, ja siga funcional, material o econòmica. Ha respost a tots els condicionaments difícils de conjugar però, a més, i sobretot, ha regalat a aquesta ciutat un espai singular, irrepetible i màgic.

La inclinació del paviment farà que ens asseguem amb la mirada cap a la muntanyes.

El temps no li ha fet ombra. Sorprén com de bé ha envellit aquesta obra, amb una dignitat sorprenent a pesar de trobar-se en una zona marginal, d’estar oblidada per l’Administració i de ser una obra poc reconeguda. Una obra singular i genial que ha persistit a través del temps.

El material s’ha fixat amb el temps i 12

Un oasi al desert. Una obra que ha envellit i que s’envolta d’arquitectura estèril, i es manté al seu lloc amb les mateixes bones intencions i generositat que el primer dia. Una obra clau en Carme Pinós, sempre predisposada per a unir, per a crear ponts, per a donar, per a trencar límits i construir vida.

Recorrent aquesta pasarel·la, aquest pont, aquest espai, em va vindre al cap una cançò de Lluís Llach, d’un poema de Miquel Martí i Pol, Et deixo un pont de mar blava, un poema que parla de moltes coses, d’un pont, d’un paissatge pla, d’unir contraris, de germanor, de límits i de tot un poc. Cal construir més ponts, entre germans, entre desconeguts, entre veïns, entre pobles, entre cultures… ❦ Febrer 2011

El compromís cívic i valencianista de Buris-ana Jordi Bort Que una revista com Buris-ana continue eixint al carrer ininterrompudament durant més de cinquanta anys, ¡és pràcticament una proesa! I més encara si tenim en compte que al País Valencià, l’índex de lectura és un dels més baixos de tot l’Estat espanyol. Ha estat la il·lusió, el treball i l’esforç de l’Agrupació Borrianenca de Cultura que ha fet possible que Buris-ana continue, tenaçment, des de 1956, sent un referent de civisme i de valencianisme, de cultura, de debat i de diàleg, d’informació, d’opinió i de pluralisme.

Al País Valencià, desgraciadament, les revistes apareixen amb la mateixa facilitat i rapidesa que desapareixen. La qüestió econòmica i, durant la dictadura, les dificultats amb la censura, han fet que nombroses publicacions (la majoria d’elles comarcals i en valencià) tingueren una vida ben efímera. Un exemple ben patent, encara que no l’únic, va ser la Revista de Valencia, publicació mensual apareguda al Cap i Casal del novembre de 1880 al desembre de1883, per iniciativa de Pasqual Dasí i Teodor Llorente i Olivares (que n’era el director). Redactada inicialment en castellà, incloïa algunes col·laboracions en valencià. Un cosa semblant va ser també el cas de la revista Acció Valenciana, òrgan d’Acció Cultural Valenciana, que eixí d’abril de 1930 a l’abril de 1931.

Més recentment, ja en plena democràcia, han estat moltes les revistes, la majoria d’elles amb una gran qualitat literària, que han aparegut de nord a sud del País Valencià. A tall d’exemple, bé en edició impresa o en format digital, tenim les següents: Braçal, creada el 1989 pel Consell d’Estudis del Camp de Morvedre, amb l’objectiu de fomentar l’estudi i la investigació sobre temes d’àmbit comarcal; La Falzia, revista que des de l’any 2003 s’edita a la Safor; Tarannà, butlletí cultural editat a Cocentaina; L’Aiguadolç, revista de literatura que, des de 1985 publica l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta; La Cisterna, revista del Centre d’Estudis i Investigacions Xeresans; La Balluerna, publicació de l’Associació Cultural Amics de Teulada; Diari del Túria, full electrònic editat per l’Institut Comarcal del Camp de Túria; Febrer 2011

«El mèrit de traure una revista periòdicament el saben els directors i col·laboradors que fan possible que la cultura arribe als lectors» Crònica, periòdic independent de la Vall d’Albaida; Au!, revista de l’Associació Cultural dels Ports; Crònica del Grau, periòdic virtual del Grau de Castelló, i com no, Barcella, revista d’informació general dels pobles de la Mariola.

Però també són moltes les publicacions que només han pogut eixir i resistir durant poc temps. Són revistes «històriques» que en el seu moment van marcar l’inici de la resistència literària i cultural al País Valencià. Una d’aquelles revistes va ser Valencia Cultural, publicació mensual bilingüe d’economia, història, literatura i geografia del País Valencià. Va ser publicada a València del 1960 al 1964.

Fundada per Vicent Badia i Marín, hi col·laboraren Emili Beüt, Eliseu Bellés, Carmelina Sánchez-Cutillas i Nicolau Primitiu Gómez i Serrano.

Una altra revista que, desgraciadament, va patir el mateix infortuni, va ser Gorg, una publicació bibliogràfica mensual, publicada a València del juny de 1969 a l’abril de 1972, amb un total de vint-i-nou números. Dirigida i editada pel benemèrit Joan Senet i Anaya, deixà d’eixir per imposició governativa, després de nombrosos entrebancs per part de la dictadura. I encara podríem parlar d’altres revistes també desaparegudes, com van ser Dos y Dos i Valencia Semanal.

Afortunadament, altres han pogut resistir, com és el cas de la revista Saó que apareixia el mes de juliol de 1976, dirigida per Josep Antoni Comes. Es presentava en plena Transició perquè «volem que les nostres pàgines s’òbriguen, com un camp en saó, al diàleg, a l’intercanvi i al mutu coneixement».

Pel que fa a El Temps, aparegué el 4 d’abril de 1984. Dirigida per Francesc Pérez i Moragón, amb l’objectiu d’oferir «una visió plural i exigent de la realitat de cada setmana […] amb una atenció especial pels problemes que ens afecten més de prop».

Caldria afegir encara, entre d’altres, dues revistes més, Afers i L’Espill, fundada per Joan Fuster.

L’esforç i el mèrit de traure una revista periòdicament, ben bé el saben els directors i col·laboradors que, setmanalment, mensualment, trimestralment o quan poden, fan possible que la cultura i la informació literària i general arriben als lectors. Per això mateix la revista Buris-ana, amb més de cinquanta anys de vida, i degana del País Valencià, representa un pas més en la ja llarga lluita per la normalització de la nostra llengua i la nostra cultura. Com ha definit molt bé Roberto Roselló Gimeno, que la va dirigir quatre anys, «Buris-ana és l’ADN de l’Agrupació Borrianenca de Cultura», una societat fundada el 1954 (dos anys abans que la revista) per un grup de borrianencs que volien superar la dissort de la Guerra Civil. Els fundadors aviat van tindre la possibilitat de demostrar la seua vocació valencianista i europeista, amb la publicació del butlletí Buris-ana.

Ja l’editorial del primer número, 13

definia Buris-ana com allò que «emerge en la vida de la ciudad», pel fet que «en espíritu alentaba ya en el seno de la cultural» (ABC). Per això mateix, Buris-ana quedava definida com «su hijo predilecto, el humo que hace saber donde está el fuego».

Escrita inicialment en castellà, amb algun text en valencià, Buris-ana relacionava el seu nom amb el de la capital de la Plana Baixa «atendiendo a una simple etimologia del nombre de nuestra ciudad, sus raices son: ‘Buris’, parte corva del arado, y ‘ana’, lo que es propicio».

D’aquesta manera, Buris-ana, nom que «nos honra y orgullece», era la capçalera, el signe d’identitat i pertinença «que hemos elegido para dar nombre a nuestro Boletín». L’embrió de l’ABC va donar pas a l’essència de Buris-ana.

La primera etapa de Buris-ana, amb J. B. Ríos (1956-1957), Vicent Cardet i Emili Chermà (1957-1960) i el número que va dirigir Pepe Aymerich (1957-1960), i sobretot i especialment Robert Roselló Gasch (1960-1975) va ser la de la consolidació de la revista.

De tot aquest període, allò més destacable va ser la força i l’empremta que va imprimir a Buris-ana Roberto Roselló, de tal manera que sense ell, la revista aviat haguera desaparegut. De fet, més d’un número era fill exclusiu de R.R. Gasch. Va ser en aquesta etapa, en què es va reivindicar el valencià i el valencianisme (amb col·laboracions de Manuel Sanchis Guarner, Vicent Franch, Enric Safont) que Buris-ana deixà de ser un simple butlletí intern de l’ABC, per arribar a la seua majoria d’edat. Precisament R. Roselló i els seus col·laboradors van aconseguir que Buris-ana reflectira tots els esdeveniments de la Borriana dels anys seixanta i setanta, fins al punt de ser una revista imprescindible. Com a curiositat cal mencionar que va ser el mateix R.R. Gasch qui demanà al cardenal Tarancón la seua col·laboració a la revista, cosa que Tarancón acceptà en el format de cartes a un amic. Així ningú li podia dir a Tarancón que feia preferències a l’hora de publicar en revistes ja que eren les cartes que l’amic Roberto Roselló publicava amb el consentiment del cardenal de Borriana.

En una segona etapa, a partir de 1975, Buris-ana pren un compromís polític i cultural molt més actiu (d’acord amb el temps en què es vivia) entre el nacionalisme i els moviments progressistes. És per tant en els anys de la Transició, quan una nova generació va prendre el timó de l’ABC, que Buris-ana es va convertir en un instrument de transmissió, de comunicació i de reivindicació, mitjançant el diàleg i les noves idees democràtiques, que afermen i consoliden l’Agrupació fora de l’àmbit de Borriana. Van ser Joan Jesús Pla (1976 i 1978-1982) i Josep Fèlix Escudero (1977) els qui van donar a la revista una nova embranzida.

La tercera etapa de Buris-ana ha estat la de la redefinició després del compromís cívic de l’ABC durant la Transició. Tomàs Martínez Romero (1983-1986), Ramon Monferrer (1986-1989) i posteriorment Joan Garí, Teresa Esteve, Glòria Olivares i altres membres de la Junta van anar traient la revista, fins a Roberto Roselló Gimeno, que amb gran encert començà a dirigir-la, tot fent de Buris-ana una publicació d’un alt nivell i d’una excel·lent qualitat literària. Des de gener de 2008, tinc l’honor de poder dirigir Buris-ana, acompanyat d’uns magnífics companys que formen el consell de redacció.

Amb aquest més de mig segle d’existència, Buris-ana ha volgut ser un espill de la societat borrianenca i del món que l’envolta. Són moltes les iniciatives i les activitats de l’ABC que demostren la seua implicació amb Borriana, i la seua vocació d’obertura a la societat en l’àmbit científic, filosòfic, cultural i de saviesa popular.

En l’actualitat, a més de la revista impresa que ix cada quatre mesos, es pot trobar la col·lecció digital facsímil de Buris-ana, des de la seua fundació, en format pdf a la pàgina web de l’Agrupació Borrianenca de Cultura.

Com a director de Buris-ana, puc dir que traure la revista periòdicament és una tasca apassionada, pel fet que Buris-ana, fidel a la tradició (amb més de cinquanta anys de vida) és una publicació oberta a la modernitat i al futur. ❦

«Han estat moltes les revistes, la majoria d’elles amb una gran qualitat literària, que han aparegut de nord a sud del País Valencià»

14

Febrer 2011

Rafael Sanus, un bisbe del Vaticà II Josep Miquel Bausset

© RD - 2009

Tot i que va ser nomenat bisbe auxiliar de València el 1989, vint-i-quatre anys després de la clausura del Concili, Rafael Sanus va ser un bisbe plenament conciliar, un bisbe del Vaticà II. Va morir sobtadament i el dia 15 de maig del 2010 i es va fer el funeral a Alcoi, on va nàixer el 1931.

Professor de la Facultat de Teologia de València, va ser nomenat rector del Seminari de València l’any 1969 i bisbe auxiliar de l’arquebisbe Miquel Roca Cabanellas.

El bisbe Sanus era un home lliure, dialogant, amable i afable, que sabia escoltar i aconsellar amb seny i prudència. Estava allunyat de postures intransigents i d’actituds fonamentalistes. Rafael Sanus va ser un bisbe que, en paraules de Rafa Roca –del consell de redacció de la revista Saó– era «una referència per a tots els qui ens estimem una Església valenciana». Sanus, a qui vaig conèixer quan era rector del Seminari de València, col·laborava en les publicacions Saó i Cresol, revistes que defensen la necessitat d’una valencianització de l’Església al País Valencià.

Home d’una gran noblesa i bonhomia, Rafael Sanus destacava la necessitat d’aconseguir la independència entre l’Església i l’Estat. En un article seu de l’any 2005 deia: «l’Estat confessional, no solament no constitueix un ideal per a l’Església, sinó que fàcilment es converteix en un obstacle». Per això, en sintonia amb el que havia defensat el cardenal Tarancón, demanava que l’Església fera «un esforç per canviar de mentalitat i assumir les conseqüències de l’aconfessionalitat de l’Estat». La postura de Sanus era valenta i plenament evangèlica: «¿Què passaria si l’Església renunciara a l’ajuda econòmica de l’Estat? Res. Que estaria més a prop de la primera de les Benaurances i Febrer 2011

Rafael Sanus va nàixer a Alcoi el 1931 i va morir el 2010.

«Rafael Sanus patia per la situació de l’Església, pel fet que ‘alguns bisbes parlen amb una arrogància que produeixen al·lèrgia en aquells que els escolten’» guanyaria llibertat». I continuava: «Si l’Església vol ser lliure, ha de tallar els llaços que la lliguen a l’Estat».

Amb un llenguatge senzill i proper i gens autoritari, el bisbe Sanus sabia transmetre l’Evangeli amb una veu lliure. Rafael Sanus era conscient que el document del Vaticà II Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa, havia de provocar en l’Església un gir de cent huitanta graus en la seua relació amb la societat civil, plural i democràtica. Per això creia que aquest document «havia de despertar els bisbes espanyols, embolcallats en el núvol del nacionalcatolicisme, del seu somni dogmàtic». Per al bisbe Sanus l’esperit de la Dignitatis humanae assumia el

nucli essencial de l’antropologia moderna, que no és un altre que la recerca de la dignitat de la persona, fonamentada en la llibertat.

I és que per a Sanus, el gran problema de l’Església no era «la moral sexual, ni la bioètica, ni la defensa de la vida, sinó despertar la set de Déu que tenen els hòmens del nostre temps».

Rafael Sanus patia molt per la situació que viu l’Església, pel fet que «alguns bisbes parlen amb una arrogància i seguretat i amb un sentit autoritari, que produeixen al·lèrgia en aquells que els escolten». Sembla, deia Rafael Sanus, «que sempre parlen contra algú! No és eixe l’estil de Jesús en la paràbola de l’ovella perduda».

Estimava Montserrat amb tot el cor, i sempre que pujava al nostre santuari, acompanyat pel bon amic Alfons Llorenç, concelebrava l’Eucaristia i dinava amb els monjos i, fins i tot, passava alguns dies a la nostra hostatgeria. Pel fet de ser valencià com ell, amb el bisbe Sanus hi havia una sintonia especial en les confidències i en l’amistat. Amb el seu humor tan característic i gens maliciós, em comentava: «No sé què ens passa als bisbes, perquè en posar-nos la mitra al cap, alguna cosa ens afecta al cervell, i ja no som com érem abans!».

Rafael Sanus va ser un home ple de bondat, que amb el nou arquebisbe de València Carles Osoro, va vore nàixer a l’Església valenciana una nova esperança, un nou camí fet de diàleg i d’entesa, allunyat de la crispació, de la connivència amb un partit polític concret i de la confrontació sistemàtica amb la societat.

«Servent fidel i prudent», el bisbe Sanus era un home comprensiu i compassiu, amic dels seus amics, fidel servidor de l’Evangeli i dels homes. ❦ 15

Benissa homenatja les Brigades Internacionals Carles Salinas L’octubre i novembre del 2010, Benissa (la Marina Alta) ha desenvolupant unes Jornades d’Homenatge a les Brigades Internacionals. Elles van aportar solidaritat en aquesta població amb qui lluitaven contra el feixisme, el qual es va alçar en armes contra el govern legítim del Front Popular. Va véncer militarment després de tres anys de guerra però, malgrat això, no va poder arrancar els valors que defensaven amb les seues vides els voluntaris, hòmens i dones de tot el món que veien en Espanya un preludi del que s’endevindrà el 1939-45. Mentre els governs dels Estats Units, França i Gran Bretanya miraven cap a un altre costat i no ajudaven la democràcia espanyola, voluntaris dels seus països van vindre a compartir la lluita de la República contra Franco, Hitler i Mussolini. Diverses iniciatives han recuperat el testimoni exemplar dels brigadistes quan hui dia, en un món globalitzat, els governs poderosos no donen suport amb decisió a la lluita dels pobles saharauí i palestí per la seua llibertat. I així s’ha recordat en les jornades.

El Casal Cultural de Benissa-Acció Cultural del País Valencià, amb la col·laboració de la Seu Universitària La Marina de la Universitat d’Alacant, la Colla de Xirimiters Pere Bigot i l’Ajuntament de Benissa, hi han organitzat una sèrie d’actes. De bestreta, el 27 d’octubre, va començar la conferència Dones austríaques en les Brigades Internacionals, a càrrec d’Irene Filip, de l’Arxiu de la Resistència Austríaca i filla d’un brigadista a Espanya. El dia 30 es presentà la nova denominació del parc que hi ha davant de la Casa Feliu com a Parc dels Internacionals, amb parlaments de representants de l’Ajuntament, del Casal i dels brigadistes.

El dia 7 de novembre es van concloure les Jornades al cementeri municipal amb un acte d’homenatge als voluntaris que van 16

morir a Benissa.

Al període 1936-39 la població benissera era d’uns sis mil habitants; hui són quinze mil dos-cents, dels quals el quaranta quatre per cent són estrangers, majoritàriament alemanys i britànics. La Casa Feliu era la casa pairal dels Feliu, un dels llinatges amb més patrimoni territorial a la Marina. Ací, les Brigades instal·laren un hospital per a malalts de tuberculosi. Huit dels brigadistes van morir i estan soterrats en un panteó del cementeri municipal. Molt a prop, i també un punt elevada, van muntar el març de 1937, al convent dels frares franciscans (1612) un centre de repòs i de permisos per als seus combatents, ampliat posteriorment com a hospital militar de convalescència. Per fi, el 9 d’abril de 1938, dos-cents trenta set brigadistes ferits i el personal sanitari van ser evacuats a Catalunya.

Per tal de conservar-ne el record en l’imaginari cívic, l’Ajuntament va convocar un concurs públic per a alçar una escultura en honor dels Internacionals.

L’obra triada va ser de Rafael Carrió. Són dos marcs quadrats que representen les dues portes obertes de Benissa als defensors del República, una creu cúbica que simbolitza el servei sanitari que van prestar en la guerra i una estrela de tres puntes emblema de les Brigades Internacionals. Ara es completa el memorial donant nom al parc enfront de Casa Feliu.

Fet i fet, recordar aquella lluita per la llibertats democràtiques no és una qüestió romàntica, és un exercici de responsabilitat necessari en els temps actuals.

Per a saber-ne més consulteu Joan Josep Cardona Ivars: Hospitals militars a Benissa en la guerra del 36, en Bernabeu Mestre, J. i altres (eds.): Higiene i salubritat en els municipis valencians: 1813-1939. Benissa: Institut d’Estudis Comarcals de la Marina, 19977. ❦

A la meua gent Manel Beneyto Des de l’experiència que he passat reivindique la realitat de somiar en un futur on valorem la gent que volem. Hem de saber dedicar unes paraules d’amor tendres sense donar per fet que ja les saben. Ara mateix em pregunte: ¿Alguna vegada us heu acomiadat d’algú sabent que era per sempre? Quan em van donar l’alta a l’UCI vaig demanar permís per despedir-me de mon pare. La meua visita va ser molt breu. Em vaig apropar amb la cadira de rodes i li vaig agafar la mà: la tenia molt suau i tendra. Li vaig parlar i no vaig notar res. Però en eixe moment vaig pensar que, quan a un li arriba el seu moment… ¿Repassarà si ha fet tot el que havia desitjat? ¿Estarà orgullós de la vida que ha portat? ¿O pel contrari pensarà que li ha faltat fer alguna cosa? Al cap de dos dies mon pare ens va deixar. Era el dia del meu aniversari i, més o menys, la mateixa hora que jo vaig vindre al món. Pel fet de fer esport amb una certa disciplina, no és que m’haja sentit un superhome capaç de fer front a qualsevol situació que la vida m’haja presentat, però sí que he descobert l’ésser humà que ara mateix sóc, amb les seues misèries i amb alguna petita grandesa. Fa una mica m’he mirat a l’espill i, mentre escoltava com Júlia intentava parlar, m’he dedicat un petit somriure. M’alegre del que he fet, del que m’ha passat i del que tinc.

Segurament hauré de fer més sopars íntims amb M. José i també amb la família i amb tots vosaltres.

Segurament hauré d’aprendre a somriure una mica més. La vida, amb la normalitat del seu transcurs, sol ser sempre curta i viure-la és una mica difícil. Quan ún vol aprendre, ja li arriba l’hora de morir-se. Aquest dissabte va ser, per la situació que he passat, un dia d’eixos que et marquen a foc. Puc dir-vos que estava rabiosament feliç de veure-vos, de gaudir, de xarrar. Cregueu-me: sols donar-vos les gràcies em sap a poc. ❦ Febrer 2011

Revista Cendra Ramon Estellés La revista fallera, i foguerera, Cendra, editada a València per l’Associació Cultural Malalts de Falles, és el resultat de la immensa capacitat de treball i la pluralitat d’interessos culturals dels seus rectors principals, Manolo Sanchis Ambrós i Hernan Mir Serrano. El primer, com a gestor econòmic especialitzat en els assumptes dels artistes fallers, pot presumir del catàleg més ampli de coneixences en aquest àmbit; el segon, escriptor i autor i director de teatre infantil, ha aportat el seu bagatge quasibé renaixentista, i com a duet firmen Sanmir els seus escrits, com en el número zero: «Si realment volem fer festa rica, culta, pel que té de popular, secular i tradicional, si volem prestigiar realment fent les falles, ha de ser a través de l’estudi, conservació, arxiu i publicació de tot el moviment cultural que arrossega la festa.»

La publicació, al costat d’entrevistes de contingut més o menys lleuger –sempre als treballadors de la festa (dibuixants, artistes fallers i foguerers, músics, entre altres– i reportatges d’actualitat, inclou treballs d’investigació i crítiques, que marquen, clarament, el posicionament de la publicació en els mitjans escrits fallers, com a revista culta.

Cendra vol ser una referència analítica i crítica de la festa de les Falles, alhora que un catàleg d’iniciatives i una memòria de la capacitat d’innovació dels fallers, allà on es troben. Després, serà també l’escaparata de dibuixants i artistes gràfics, sovint desinteressats.

La forma de la revista també està dirigida a les generacions visuals, les més joves, L’atenció creixent pels fòrums fallers en internet n’és el corol·lari inevitable on la construcció i el manteniment de la seua pàgina web manifesta clarament les intencions.

Estem davant d’una publicació amb la qual col·laboren els millors dibuixants i artistes gràfics valencians: Guillem Alborch, Carlos Benavent, Ortifus, Guillermo Rojas, per citar-ne alguns.

Cendra ha conviscut, des de la seua naixença, amb altres publicacions falleres amb què ha mantingut relacions incompletes de paral·lelisme: La Revista d’Estudis Fallers, d’enfocament Febrer 2011

«La publicació inclou treballs d’investigació que marquen el posicionament en els mitjans escrits fallers com a revista culta» universitari, i la nova Pensat i Fet, que, fins al 2008, volgué reeditar la benemèrita revista fallera desapareguda el 1972. Cendra s’ha volgut ubicar entre ambdues publicacions, però més acostada a la segona, pel gran esforç de vulgarització que està al capdamunt dels respectius objectius intel·lectuals.

Parteix d’una posició que, amb realisme, identifica com a minoritària; però lluita amb totes les seues forces per obrir-se el camp i fer prosèlits.

Així, la publicació comença el 2005 amb la primera revista (número zero), i fins a l’any passat han anat apareixent deu números, amb una regularitat trimestral-quadrimestral. També s’hi edita darrerament un DVD, TotFalles, amb més de dos milers de fotos de quasi totes les falles de l’any, venut a banda de la publicació.

Per il·lustrar els seus objectius, tot

seguit descriurem un variat extracte dels continguts que han estat recollit en les diverses seccions de la publicació, amb el sa advertiment que pertot traspua crítica, rigorosa i no exempta d’exigència, començant per la secció «Punxes», amb articles fonamentals com ara: «La vella cultura fallera, de Gil-Manuel Hernández i Josep Lluís Marín (núm. 1), on es planyen per la pèrdua d’identitat valenciana de la festa; al 2, «Per un nou sistema oficial de premis de falla», dels mateixos autors més Javier Mozas i Lluís Mesa, o sucosos comentaris de Javixu sobre el «I Congrés Internacional d’Enginy i Gràcia», celebrat a l’abril de 2006.

La secció d’investigació «Bagul de les Andròmines» s’ha concretat en un recull d’articles de to erudit i ampli recurs a les fonts arxivístiques i hemerogràfiques: Manolo Sanchis, que ha fet un recorregut cronològic per la història de la Festa, en la sèrie «La València inexistent», on analitza i documenta, en tres lliuraments, la trajectòria fallera dels anys 1931-1933 (núm. 2), el període 1934-1936 (núm. 3), i de 1936-1939 (núm. 4): amb programes, els fets més remarcables, nombroses fotos i portades de les principals publicacions falleres de l’època; L’últim treball de la sèrie fou inclòs en un dossier, «Ara fa 70 anys», amb quatre articles que mouen de l’esclat de la Guerra d’Espanya. Hernan Mir, «Infants sense falles», amb la reproducció de textos i comentaris infantils. De Quim Puig, «Les profecies del capellà Serra», capellà borrianenc que va pronosticar la Guerra Civil des d’un llibret, i un amplíssim de Xavier Martos, «República i Fogueres». A la fi, Sanchis, en l’últim número destaca els esforços del règim triomfant de la Guerra Civil per continuar la Festa, tot instrumentalitzant-la en «Para gloria se hizo la piedra y el bronce». És obvi que, per tot s’escampa l’afany col·leccionista de Sanchis, no solament en els seus articles, com en general en tota la revista, sinó, també, en la dedicació a l’estudi de les publicacions falleres i foguereres, o qualsevol paper que aporte informació ressenyable sobre les festes del foc, «la literatura del foc», en 17

diu ell. Un bon exemple n’és l’única publicació facsimilar de la revista Impresiones, de 19 de març de 1908 (núm. 6), dedicada a les falles; i «…click click.

Més val una imatge que mil paraules.

Breu Recull de la Fotografia Valenciana» (núm. 7) o «Il·lustradors, pintors, gravadors i la resta de dibuixants en les falles» (núm. 8).

La secció «A la llum» reprodueix alguns els millors treballs publicats als llibrets de falla i que malauradament no arriben enlloc per la seua nul·la distribució. Cal esmentar, entre altres, els treballs: «A Manar!», d’Elena Martínez (núm. 0); basat en un estudi de 4.102 bans municipals, des de 1800, on analitza aquest tipus de documents amb disposicions que van afectar directament la Festa. «Evolució estètica en els monuments fallers. Una alternativa a la tradició», de Guillem Alborch (núm. 0). «Les falles a Paterna», d’Elena Martínez (núm. 3). «Medi ambient i falles», d’Elena Martínez i Hernan Mir (núm. 4 i 6) i «Les falles del carrer de les Arts Gràfiques», de Rosendo Sorlí Fos (núm. 9).

La secció «Cendra viva» està dedicada a breus històries de les comissions falleres; «Enquadres o enquadraments», rescata les biografies de personatges de la intrahistòria de les falles, artistes, periodistes, autors teatrals, poetes, dibuixants, fotògrafs, col·leccionistes, entre l’ampli grup d’oficis i activitats que participen en les falles; la secció «Blanc de Boletes», als tallers d’artistes, al panorama de noves tècniques i tot aquest àmbit al dia de hui tan professionalitzat.

Encara més, la revista Cendra incorporarà seccions amb l’objectiu de fer una replega de la pluralitat de cultura popular que volta, bolca i es clava dins de la festa. Així, des del núm. 2, n’inclourà una dedicada a la música popular, «Al so que toquem», i, des del núm. 6, una altra dedicada a la pilota valenciana, «Va de Bo».

D’una altra banda, amb la secció «Alternatius», la revista busca i col·lecciona qualsevol plantejament innovador dins de la festa, sovint considerada amb un excés d’elements anacrònics o coents, així, ja en el número zero, ressenya el desé sopar del col·lectiu A la Nostra Marxa; en el núm. 2, les propostes estètiques de la Falla Lepanto; en el núm. 5, les del grup Noscarmientas, i, al núm. 6, 18

les de la Falla d’Arrancapins; totes elles són iniciatives força creatives que, per la massificació de la festa, és molt difícil que es facen visibles.

La secció «Entre caixes», està centrada en el teatre faller, té, en el núm 5, un quadern especial amb articles de Guillem Alborch, Josep

«Es tracta d’un projecte que, superant tota classe de recolzament pressupostari i potser ideològic, aporta una inigualable dimensió a la festa» Lluís Sirera, Josep Vicent Bergón, Josep Lluís Campos, Hernán Mir i Carles Galiana. En el núm. 8, Gil-Manuel Hernández recordarà el seu passat teatral en «Bogeria-teatre, una petita història fallera».

La secció «Extramurs» està dedicada a atendre les Fogueres d’Alacant i a analitzar i donar notícia de la festa fallera arreu del país, ja que la quantitat de pobles on es fan celebracions és ben significativa: Borriana, Paterna, Dénia, Montcada, Alzira, Xàtiva, Gandia, Carcaixent, Torrent, Benicarló i Sagunt, amb totes les seues manifestacions.

Finalment, també és menester esmentar, en el núm. 7, un altre article de

Manolo Sanchis, «Instantània panoràmica del concurs de Junta Central Fallera», on analitza aquesta competició de fotografia des de la primera referència en premsa especialitzada, l’any 1964/65, seguit del quadern «Recull fotogràfic», dedicat als treballs fallers de dèsset fotògrafs, excel·lents tots ells, des de la dècada del 1930: Luis Vidal, Josep Muñoz Suárez, Manuel Sanchis Blasco Finezas, Eduard Francés, Cayetano Alabarda Bataller, Francesc Sapena Alavés, Tono Marín, Ramón Peris Pavía, Lalo Martínez, Antonio Cortés, Julio Fontán, Israel Galvañ, Antoni Marzal, Luis Vidal Ayala, Javier Mallol i Lázaro de la Peña. Hi ha encara algunes altres seccions, com per exemple, «Abans que es tornen cendra», «In Memoriam» o «Coets i Coetons».

Al capdavall, davant el que s’ha publicat aquests darrers anys en Cendra, es tracta d’un projecte fet realitat que, superant tota classe de recolzament pressupostari i potser ideològic, aporta una inigualable dimensió a la festa, no solament pel que fa a l’aspecte documental, sinó pel que significa quant a la comprensió de la variada casuística que es dóna en aquesta festa i per l’estímul a seguir conreant aquesta difícil tasca de la dimensió cultural que les falles, com a suposada festa efímera, està estimulant i produint contínuament, perquè l’experiència està dient-nos tot el contrari. Perquè, com s’ha apuntat al principi, és la diversitat de publicacions el que contribuirà a la millor comprensió i projecció de l’esmunyedissa festa de les falles, on sempre es trobaran contradiccions i alhora un innegable atractiu per a viure-les i patir-les, però també entendre-les en la seua complexitat. — www.cendradigital.com ❦

Febrer 2011

Chegança Santa Cruz. Moros i cristians de Brasil Vicent Berenguer

© Societat de Festers S.C.A., Ontinyent - 2010

El passat dia 18 de desembre va tindre a lloc a Ontinyent l’última sessió del Primer Congrés Internacional d’Ambaixades i Ambaixadors de la Festa de Moros i Cristians el qual va celebrar les seues sessions centrals del 15 al 18 de juliol del mateix 2010. Per les dificultats administratives que sorgiren al grup que manté la representació d’Itabaiana, Brasil, es mantenia pendent la seua presència en el Congrés d’Ontinyent, no sols per la gran voluntat i il·lusió que en tot moment ha posat aquest grup per a incorporar la representació denominada Chegança Santa Cruz en el si internacional de la festa de moros i cristians, sinó també per la importància de poder gaudir a Ontinyent amb una part de la citada Chegança representada de manera esquemàtica en aquest cas per José Serafim de Menezes, àlias Ze de Binel, treballador d’una fàbrica de cotó, qui va recuperar i introduir aquesta representació a Itabaiana, junt amb els familiars i els veïns superant contínues dificultats, falta de mitjans i també incomprensions. Així l’ha mantinguda des de llavors, fa seixanta-quatre anys, en la qual ja es troben integrats com a continuadors alguns dels seus familiars. Zé de Binel, Genilson Serafim de Menezes, José Luis Santos i Giselma de Jesús, vinguts ara expressament a terres valencianes, són els qui l’han donada a conéixer.

Però comencem per explicar d’on prové aquesta gent, la ciutat d’Itabaiana té uns huitanta-set mil habitants, està localitzada en la regió central al nord-est del país, a l’Estat de Sergipe, una de les vint-i-set unitats federatives de Brasil, i segons dades del 2009 amb una població en conjunt de dos milions vint mil habitants; la capital és Aracaju, amb cinc-cents quaranta-quatre mil habitants És ben conegut, i no és un tòpic, que Brasil és un país pluricultural on la cultura popular i tradicional té una presència i una vitalitat que supera les idees convencionals, i la modernitat i la tradició s’autoalimenten fins a extrems impensats, es fonen i es renoven més enllà del sincretisme a què es va arribar Febrer 2011

Ze de Binel (amb la banda) amb la representació de la Chegança i directius de la Societat de Festers d’Ontinyent.

«Brasil és un país on la modernitat i la tradició s’autoalimenten» sobretot en el segle XX, i a la fi és un fenomen que permet entendre la mentalitat del present. El conjunt d’ètnies que formaren el país és una de les bases o dipòsits d’on sempre estan sorgint respostes força singulars a la societat dels nostres dies. No és fàcil abraçar tota aquesta complexitat cultural, i no solament per l’extensió del seu territori, sinó per les cultures tan vives de què està fecundat el poble brasiler. Però a banda d’aquest dinamisme que actua en tants àmbits, també hi ha manifestacions tradicionals, més o menys populars, en què es reprodueixen esquemes heretats que, tot i les modificacions, s’instal·len en algunes poblacions o grups socials que intenten mantenir-los com es suposa que els celebraven els seus avantpassats.

Aquest és el cas, entre altres, de les diverses manifestacions o representacions basades en les festes de moros i cristians, on potser les més conegudes són les denominades cavalhadas, amb parlaments, corregudes de cavalls, desfilades, jocs diversos, etc., realitzats amb molt de lluïment i amb gran desplegament de personal, cavalls i mitjans econòmics. En general, aquestes celebracions tenen un gran prestigi, ben diferent del cas de la celebració d’Itabaiana, la chegança, consistent en «l’arribada de la

creu» a port. Com en altres poblacions, aquesta representació té la particularitat que la localització del seu drama es troba essencialment en el mar, en una nau, on els cristians –que en aquest cas van caracteritzats de mariners contemporanis– són assaltats per la morisma i mitjançant parlaments, ara recitats ara cantats mentre van evolucionant per l’espai escènic destinat a l’efecte, finalment amb la intercessió de la Mare de Déu i la Santa Creu aconsegueixen la victòria i arriben a terra ferma amb els infidels convertits a la religió verdadera que, com és evident, és el cristianisme.

Aquest és l’argument i la identificació, amb tantes semblances amb tanta celebració de moros i cristians originades per les invasions musulmanes a Europa, però aquesta peça és peculiar en la seua posada en escena, perquè en el cas brasiler també la singularitat a què s’ha arribat a cada població, com ara Itabaiana, és el que presenta un valor nou estètic, social i evidentment cristià, en el conjunt d’aquestes festivitats, altrament denominades representacions, danses o qualsevol que siga el nom amb què es denominen dins el tema moros i cristians.

El cas d’Itabaiana té moltes semblances quant a la forma i les circumstàncies amb què s’han transmés aquestes representacions a Amèrica Llatina, on solen estar lligades i d’alguna manera dirigides per una persona, bé perquè ha estat l’autor dels textos o, com en el cas d’ara, perquè ha fet de transmissor, o quasi xaman. I hi ha casos en què per deixar de compartir les creences o religió de la població, aquest propietari del text de la representació, la destrueix i desapareix la festa. ❦

Fe d’errors. En la revista Barcella núm 41, octubre 2010, pàgina 18, en l’article «Congrés d’Ambaixades de Moros i Cristians» consta per error que la celebració és «del 15 al 18 d’agost», però en realitat ha de dir, «del 15 al 18 de juliol».

19

Missa de Sant Jordi de Banyeres de Mariola Miquel Payà El 23 d’abril de l’any passat va tindre lloc l’estrena de la Missa de Sant Jordi de Francisco José Molina Rubio, interpretada per la Coral Mariola i l’Ensemble de vents de la Societat Musical Banyeres de Mariola, dirigits tots per Rafael Garcia Vidal. L’obra respon a un encàrrec de la Junta de la Confraria de Sant Jordi, la qual va posar en marxa el projecte a final del 2008 amb la intenció d’ampliar el nostre patrimoni cultural, musical i litúrgic com a mitjà per magnificar la devoció al patró.

L’objectiu era aconseguir una obra de qualitat però que poguérem sentir con a nostra: escrita per un compositor local i que poguera ser interpretada per la nostra coral i els nostres músics. L’elecció de Paco Molina va ser un complet encert ja que a la seua solvència professional (a més d’estar guardonat en premis de composició, en l’actualitat és professor d’Harmonia, Contrapunt, Composició i Instrumentació al Conservatori Superior de Música d’Alacant) s’uneix la seua experiència coral i el coneixement tant del cor com de la banda.

La composició d’una obra musical per encàrrec pot presentar dificultats en quant a l’adequació entre les intencions o necessitats de qui l’encarrega, per una banda, i els postulats estètics de qui l’ha de compondre, per l’altra. Paco Molina forma part de l’Escola de Composició i Creació d’Alcoi (ECCA). Aquesta escola és un referent dins l’avantguarda de la composició contemporània espa-nyola.

Calia conjugar, per tant, les circumstàncies en què l’obra s’havia de materialitzar (una obra per a ser interpretada en la missa del patró, en l’àmbit de la festa de moros i cristians, cantada per la coral del poble...) amb les intencions artístiques del compositor, és a dir, escriure en un llenguatge que puga mostrar l’estil personal de composició amb el segell d’una escola moderna. Podem afirmar que Paco Molina ha reeixit plenament amb una obra sòlida que respon de manera adequada als termes d’aquesta dialèctica.

La Missa de Sant Jordi està escrita en un llenguatge modern però assequible, tant per als intèrprets com per al públic, una obra que es mostra cada vegada més atractiva i interessant com més s’escolta.

20

«Paco Molina ha reeixit plenament amb una obra que respon a l’estil personal de composició amb el segell d’una escola moderna» Així ho hem pogut comprovar cantants i músics segons anàvem endinsant-nos en la partitura.

El text de la missa és en valencià, excepció feta del Kyrie, i a més de les parts de l’Ordinari de la missa (Kyrie, Glòria, Credo, Sant i Anyell de Déu) l’obra inclou un cant d’entrada (amb textos del Propi de la festivitat de Sant Jordi), el salm 125 i Al·leluia. L’obra està escrita per a cor mixt (a quatre veus sense solistes) i la instrumentació original està concebuda per a sis fustes (flauta, oboè, clarinet, fagot, saxo alt i saxo tenor) i quatre metalls (trompeta, trompa, trombó i tuba), més timbals.

En la part coral la música entronca, tot i la seua modernitat, amb la tradició de la polifonia religiosa, amb un teixit melòdic que alterna els fluctuants contrapunts amb la contundència de les seccions homofòniques i també amb unísons de gran vigor i expressivitat.

Apareixen, a més, al·lusions evidents a la música festera, però pertinentment fusionades dins del conjunt i no com a

fragments apegats injustificadament.

La part instrumental, encara que tracta d’una obra on l’essencial és el text cantat, aporta també motius molt interessants, cobrant especial protagonisme en introduccions i interludis. Tenim, a més, dues peces purament instrumentals: L’Ofertori, més breu, presenta la plantilla de quintet de vent (flauta, oboè, clarinet, fagot i trompa) i està basat en els motius melòdics de l’Himne a Sant Jordi. La Comunió, amb participació de tota la plantilla instrumental i un poc més llarga, presenta alguns temes apareguts en la resta de parts de la missa reelaborats a manera de recapitulació de l’experiència musical viscuda.

Per a la seua interpretació, donat que la plantilla instrumental exigia un cor gran, la Confraria i la Coral Mariola van fer una invitació a tots aquells que havien format part del cor. La resposta va ser altament positiva, tant d’antics cantaires com també d’altres persones que es van voler sumar a la iniciativa, i així un total de seixanta persones van posar la seua veu per fer realitat el projecte. El treball del cor va començar cap al mes d’octubre del 2009. Va ser una gran alegria retrobar-nos amb persones que no cantaven en el cor des de feia temps, algunes, més de vint-i-cinc anys.

La labor de muntatge de les peces va ser rigorosa, treballant en un primer moment per veus independents i després en assajos generals, on vam poder comprovar de seguida que es podia fer una bona interpretació d’una obra amb un nivell de dificultat al qual no estàvem acostumats. Especialment motivadors van ser els assajos amb el director Rafa García i després amb els instruments. El resultat van ser dues magnífiques interpretacions: la primera –molt emotiva– l’estrena en la Missa Major del dia de Sant Jordi; la segona, el 2 de maig, dins les Jornades Musicals de l’Octavari. A partir d’elles la Confraria ha editat un CD produït per Ràdio Alcoi com a testimoni d’aquesta fita musical, que ve a demostrar el potencial del nostre poble a l’hora d’emprendre projectes importants quan s’uneixen iniciatives, esforços i voluntats. ❦ Febrer 2011

Raül Sanchis

Vicent Berenguer

Vicent Berenguer

Rigor i divulgació medieval

Una teòloga d’esquerres

Fer visible el càncer

El món medieval.

Arqueologia, història i viatges, Toison Editorial, Barcelona.

Queremos el pan y las rosas (Emancipación de las mujeres y cristianismo). Lucía Ramón.

Prólogo de José Ignacio González Faus.

Madrid. Ediciones HOAC, 2010.

Pídeme un deseo antes de dormir.

Text de María José Díaz. Pròleg de Josep Carreras. Il·lustracions:Aitana Carrasco, Micharmut, Raquel Catalina, Sento Llobell, Rafa Frontériz, Carlos Ortín, Antonio Ballesteros, Álvaro Santamaría, Cento Yuste, Paco Giménez, C. Durán i M.A. Giner, Pablo Auladell, Marta Antelo, Anna Miralles i Paco Roca.

Godella: Transhumantes, 2010, 80 pàg.

L’agost del 2008 es publicava el primer número de la revista El món medieval. Des d’aleshores s’han editat, a un preu molt competitiu, dotze números que contenen articles relacionats amb la història i l’arqueologia medieval d’arreu dels territoris de parla catalana.

Parteix d’unes seccions fixes com la foto del lector, notícies, agenda, música, genealogia, numismàtica, festes, fires i festivals, cuina medieval, c a s t e l l s catalans, llibres / discos compactes / vídeos i una secció final amb articles diversos i entrevistes.

L’equip editorial compta amb l’orientació d’un extraordinari comité assessor compost per personal d’història, arqueologia, medicina, sociologia i literatura de diferents universitats. La publicació és una delícia per als lectors aficionats a la història medieval, en primer lloc, perquè aconsegueix eixir molt ben parada de la difícil combinació de rigor científic i propòsit divulgatiu i, en segon lloc, perquè aposta per la qualitat de l’edició i la utilització d’abundants imatges a color.

Hi podem trobar títols tan suggeridors com «Un drac al Regne de València» (núm. 7), «L’homosexualitat a l’Edat Mitjana» (núm. 8), «L’alimentació i la societat a l’occident alt medieval» (núm. 10) o «Del Sharq Al-Andalus valencià al regne cristià de València» (núm, 11).

En definitiva, significa una proposta de lectura molt enriquidora per al coneixement de la cultura pròpia, alhora que es conforma com una plataforma idònia per a la publicitat referida a les activitats relacionades amb l’àmbit medieval (www.monmedieval.cat). ❦ Febrer 2011

Els moviments de dones estan mostrant des de fa temps aspectes renovats de les seues necessitats d’emancipació pel fet que l’evidència de la feminització de la pobreza, l’explotació laboral, la discriminació, la violència i la dominació estan perpetuant-se sense fre. Així, les virtuts d’aquest llibre són diverses i molt interessants ja que es tracta d’una rigorosa reflexió feta des de la teologia i les sensib i l i t a t s d’esquerra, tenint en compte la gran riquesa de les d a r r e r e s aportacions des de diferents disciplines.

Així, aquesta obra representa una interessantíssima aportació per a endinsar-se en aquesta qüestió i, lluny de considerar-la cenyida a un públic determinat, és recomanable per tothom ja que presenta un ampli ventall d’estudis sobre la dona i l’Església Catòlica que podrien sorprendre, però el seu raonament en tot cas explica una situació que necessàriament està cridada a canviar i el canvi afecta a tots. El títol prové de les marxes de protesta en el 1912 de les obreres textils nord-americanes contra el treball infantil i els sous miserables.

Lucía Ramón és filòsofa i teòloga laica, professora a la Universitat de València, columnista en diverses publicacions i col·laboradora d’algunes institucions compromeses en superar la situació de marginació i supeditació de la dona en l’Església. És professora en l’Escuela Feminista de Teología de Andalucía, vinculada a la Universitat de Sevilla. En aquests centres imparteix la docència de Ecumenisme, Diàleg Interreligiós i Història i Pràctica de la Teologia Feminista. ❦

A manera d’àlbum il·lustrat, aquest volum que sens dubte pot considerar-se com una manífica obra tipogràfica, està format per quinze contes breus basats en altres tantes històries de xiquets o xiquetes malalts de càncer, una malaltia que els farà viure i, per damunt de tot en els millors dels casos, sobreviure, en unes circumstàncies dramàtiques, marcats per la incertesa, per l’esperança i els sentiments més intensos dins del cercle tan íntim com natural de què formen part, la família, els pares sobretot. Aquests contes no tenen cap intenció moralitzadora ni trivial, són un intent de plasmar narrativament aquests aspectes de la vida amb les característiques del conte: brevetat, precisió, intensitat, que la part evoque el tot.

Potser podria pensar-se que no és habitual que un llibre tinga aquesta temàtica, però al capdavall la literatura sempre reflecteix la vida i per això conté i conta com ara tot el ventall d’emocions humanes (de la joia al sofriment més irremeiable). Amb aquesta edició es tracta precisament de fer visibles aquestes realitats que en aquest cas, il·lustrades de manera admirable, afegeixen plàsticament una nova emoció a cada història de vida, transformada en conte. És una iniciativa en la qual tots han participat de manera generosa per a donar suport a les criatures afectades per aquesta malaltia, a benefici de l’Associació Pares de Xiquets amb Càncer (Aspanion), amb seus a Alacant i València. ❦ 21

Li Bai Tokmuk 701 - Dangtu 762 (la Xina)

Bevent tot sol al clar de lluna I Voltat de flors, amb un pitxer de vi, bevent tot sol, sense cap companyia, aixeque el got i convide la lluna; ara en som tres, ella jo i la meua ombra.

Així, per bé que la lluna no beu i l’ombra em va, sense més, a la vora, per un instant m’hi sent acompanyat i ens alegrem fruint la primavera.

Si cante jo, és la lluna qui dansa; si danse jo, la meua ombra vacil·la; sobri, tots tres ens festegem ensems; ebri, ens movem ja cadascú a la seua.

Per sempre junts, companyes impassibles, que així ens trobem allà en la Via Làctia!

A tots els qui ajudeu a mantenir aquesta proposta informativa mitjançant les subscripcions a l’edició impresa, moltes gràcies.

II Si en el cel no hi hagués amor al vi, no hi hauria en el cel les Estrelles del Vi. Si no tingués la terra amor al vi no hi hauria cap lloc de nom la Font del Vi. Com que el cel i la terra tenen amor al vi, puc estimar-me el vi sens vergonya del cel.

Diuen que el vi clarós és el dels sants, que el vi tèrbol segueix la sendera dels savis.

N’he begut a bondó, del dels sants, del dels savis; per a què, doncs, l’estudi d’esperits immortals.

Amb tres tasses m’endinse en el gran tot; amb un pitxer, el món i jo som u.

De tot allò que em fa concebre el vi, a l’home sobri res no se li mostrarà.

III Al tercer mes, la ciutat de Xianyang, milers de flors al sol, sembla un brocat.

Com pot hom, patir sol en primavera?

En casos tals, el que cal és beure.

Fracassar, reeixir, ésser, desésser, tot serà decidit des del principi.

Una copa fa iguals la mort, la vida; de deu mil coses, cap se’n distingeix.

Begut, em perd entre el cel i la terra: fora d’esment, tot sol amb el coixí, no note res, ni tan sols el meu cos; això és la més perfecta benaurança.

Ebri de lluna Edicions 96, Carcaixent, 2008 Traducció d’Eduard J. Verger

22

Febrer 2011

© Barcella - 2011

L’assut del Molí l’Ombria és un dels que el Ministeri de Medi Ambient pretén eliminar.

Carta oberta a la ministra de Medi Ambient, Rosa Aguilar L’Associació per a la Conservació i Estudi dels Molins (ACEM) que presidisc, segueix amb interès i inquietud les accions que a partir de la presentació del Pla Nacional per a la Regeneració de Ríos (PNRR) es vénen desenvolupant per les autoritats de les diferents conques hidrogràfiques, una activitat que va començar als rius salmoners del vessant cantàbric, però s’ha estés a la resta de lleres peninsulars amb la col·laboració d’associacions conservacionistes, societats esportives i voluntaris.

Les accions que més ens inquieten i que han decidit la Junta Directiva d’ACEM a fer-li arribar aquesta carta, són en concret l’eliminació dels assuts, elements indispensables als molins, batans, ferreries, serreries i altres enginys que utilitzen l’aigua retinguda als assuts i que és transportada per séquies fins als diferents enginys, en la majoria dels casos durant més de cent anys i, en alguns, fins a més de cinc-cents.

Els enginys que ara ens preocupen pel risc que afronten, tenen una qualitat que vull posar en evidència: no consumeixen l’aigua amb la qual treballen, no la contaminen; per contra l’oxigenen al generar la força motriu. Són, per tant, ecològics i han servit per a la millora de les condicions de vida de la població del nostre país fins a fa molt poc.

Els assuts, i els enginys als quals alimenten, es troben molt lligats a la nostra història, la nostra cultura i el nostre patrimoni etnològic. Fins i tot des de l’aspecte mediambiental posseeixen dues importants qualitats. D’una banda, és indiscutible el seu valor paisatgístic i estètic, tant que molt sovint els paisatges més valorats pels usuaris són els tolls dels assuts, sense comptar el seu ús com a zones de bany. D’altra banda, és notòria la seua importància com a única reserva d’aigua estival en bona part dels petits rius peninsulars, fet que permet sobreviure a peixos menuts i amfibis que, en molts casos, no podrien sobreviure sense ells.

No proposem que es detinga el PNRR i no volem posar obstacles al sanejament

dels rius, però hem demanat que es tinga en compte que les nostres riberes i els enginys que acullen, són un important llegat cultural i patrimonial, testimoni de la relació històrica dels nostres pobles amb els rius i molts altres elements construïts, que romanen encara en la memòria i és probable que prompte siguen candidats a una declaració de Patrimoni de la Humanitat que està gestant-se. En ocasions s’ha presentat la demolició d’assuts com un èxit a favor del riu, com si aquesta peça històrica fóra la causant de la degradació de les seues aigües. Entenem que la restauració i el sanejament dels nostres rius és compatible amb la conservació del patrimoni edificat al llarg dels temps. És més: patrimoni natural i patrimoni edificat són dues cares d’una mateixa realitat que és el paisatge, entés aquest en els termes plantejats en el Conveni Europeu del Paisatge.

Els assuts i els seus molins formen part del paisatge de ciutats com Múrcia i, molt especialment, Còrdova, la imatge de la qual no s’entendria sense els molins i els assuts que humanitzen la seua llera, una circumstància que sabem que coneix a la perfecció i per això sabrà entendre la nostra preocupació. En la nostra opinió, és imprescindible que per a portar a terme els projectes de restauració de rius siga necessari sol·licitar també el parer d’historiadors, etnòlegs, arquitectes, enginyers i professionals d’altres disciplines, universitats i altres institucions i experts de l’àmbit cultural per a avaluar l’interés dels diferents assuts que meresquen preservar-se.

Per tot açò li preguem que curse una moratòria urgent a l’enderrocament d’assuts que vol fer el seu Ministeri. ❦ Antxon Aguirre Sorondo president d’ACEM Donostia-Sant Sebastià

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Telèfon

Codi postal

Correu electrònic Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Firma