Barcella 39

NÚMERO 39 | FEBRER DE 2010 | ANY XIV | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,00 €

| 13 | Ens feia falta l’IEVM | 14 | La derrota | Miguel Martí | 15 | La llengua, a la sagristia | 17 | Roís de Corella | 19 | Miguel Calatayud | 20 | Festival de Barcelos | W. B. Yeats

| 11 | Entrevista

Josep Puig

secretari de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM)

Territori digital | 7 | Ara Multimèdia: un nou concepte de comunicació | 8 | Tota la informació en un sol clic: alcoiacomtat.cat | 9 | Els nous arxius fotogràfics: digitals i compartits

Número 39- febrer 2010 - any XIV Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) serrella.banyeres.com barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Germán Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó, Eduard J. Verger.

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

© PD - 2010

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

manera que les Les nevades que Tancats per la neu plaques de gel van caure el del carrer Àngel passat mes de Torró feien molt gener a Banyedifícil i perillosa res de Mariola l’eixida des del han tornat a centre urbà. evidenciar que Com és obvi, l’Ajuntament els carrers que d’aquest poble no es van segueix sense netejar quan les tindre cap pla condicions eren d’actuació per a més favorables, quan es Carretera CV-795 Alcoi-Banyeres. es van convertir produeix aquest aquella primera fenomen meteonit en pistes de gel i la Policia rològic tan habitual en un poble Municipal es va limitar a posar com Banyeres. Sembla que el cintes per tot arreu per a indicar els Govern municipal va decidir que no carrers que s’havien tallat al trànsit. s’actuara davant els efectes de la Aleshores s’havia fet massa tard nevada, almenys és el que es pot per a actuar i als ciutadans només deduir davant de la situació que es calia esperar que el gel i la neu es va produir i que qualsevol ciutadà desferen de manera espontània. La va poder presenciar: l’Ajuntament qüestió és que altres administrava autoritzar que els col·legis cions com la Diputació sí que obriren les portes sense que cap havien condicionat les carreteres i servei contractat pel municipi es podia circular amb normalitat condicionara els accessos i això va pels voltants de Banyeres, però no esdevenir en una situació de trànsit passava el mateix en el curt trajecte de persones caòtica i perillosa que d’eixida del poble que ningú va s’haguera pogut evitar. Tampoc no netejar durant diversos dies. es va fer res per obrir l’accés a un Aleshores, si no és a l’Ajuntaedifici tan imprescindible com és el ment a qui correspon mantindre la Centre de Salut i, fins i tot, la neu mobilitat pels carrers principals del s’amuntonava a les portes de poble i l’accés als serveis públics l’edifici de l’Ajuntament. Les vies més bàsics, ¿a qui li ho han de principals del poble seguien sense demanar els habitants de Banyeres netejar-se quaranta-huit hores de Mariola? BARCELLA. ❦ després de la primera nevada, de

Rafa Payá

¡Però si tot són avantatges!

A més de les subvencions que podriem rebre, no caldria dur flors al cementiri nuclear ni tampoc netejar cap làpida.

Col·labora:

2

Febrer 2010

© Eduard Garcia - 2009

Presentació a Banyeres de Mariola.

© La Carrasca - 2009

El líder d’Obrint Pas va presentar el seu llibre a Banyeres de Mariola

Cartell de protesta que va col·locar la colla ecologista La Carrasca d’Alcoi.

La Conselleria de Cultura dóna un termini de tres mesos perquè s’inicien les obres de consolidació del castell de Barxell La Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià (de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana) ha comunicat a l’empresa propietària del castell de Barxell, Jorman Feisa SL, que té un termini de tres mesos per a iniciar els treballs de rehabilitació de l’edifici o, almenys, de les obres indispensables per a evitar-ne la degradació o el deteriorment.

L’escrit de la Conselleria recorda que en maig de 2007 va autoritzar el propietari a executar el projecte de rehabilitació que havia presentat. En aquest projecte ja es feia constar que la pervivència i conservació del castell de Barxell estava en perill. A pesar d’això i del temps transcorregut (més de dos anys i mig), el projecte de rehabilitació no s’ha dut a terme, per la qual cosa la Conselleria dóna ara un últim termini al propietari i l’adverteix que, si no executa les obres de consolidació indispensables, podrà executar-les de manera subsidiària a costa de l’interessat.

La Conselleria exposa que els propietaris dels béns inventariats del Patrimoni Cultural Valencià estan obligats a conservar-los i mantenir la integritat del seu valor cultural, evitant-ne la pèrdua, la destrucció o el deteriorament. Si es produeix l’incompliment d’aquesta obligació pot ser, fins i tot, causa d’expropiació tant per la Generalitat Valenciana com per l’Ajuntament on es trobe el bé en perill de destrucció o deteriorament.

Febrer 2010

Així mateix, la Conselleria recorda que l’Ajuntament d’Alcoi està obligat a adoptar sense dilació les mesures cautelars necessàries per a evitar el deteriorament, la pèrdua o la destrucció dels béns del Patrimoni Cultural Valencià.

La Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció valora positivament aquest ultimàtum de la Conselleria de Cultura, que dóna resposta a la petició efectuada pel grup el passat mes de setembre. No obstant això, considera lamentable que no s’haja actuat fins que s’ha produït una denúncia per part del Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics i del grup ecologista; La Carrasca destaca que, fins i tot, el passat desembre va haver de presentar una queixa al Síndic de Greuges davant la passivitat dels organismes públics responsables (l’Ajuntament d’Alcoi, que ni tans sols ha contestat la denúncia de La Carrasca, i la Conselleria de Cultura), que han permés negligentment que els successius propietaris incompliren de forma descarada les seues obligacions, sense ni tan sols imposar-los cap sanció.

D’altra banda, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va acordar imposar una multa de mil cinc-cents euros a la regidora d’Urbanisme de l’Ajuntament d’Alcoi, a qui considera responsable del retard en la reposició de la zona verda de La Rosaleda. La multa es repetirà si en els pròxims tres mesos no s’ha avançat en l’execució de la sentència. ❦

El divendres, 18 de desembre, l’Assemblea de Maulets de l’Alcoià, amb la col·laboració del Col·lectiu Serrella de Banyeres de Mariola, va organitzar la presentació del llibre Històries del paradís (Bromera, 2008).

Xavi Sarrià, cantant del grup Obrint Pas i autor d’aquest llibre, va explicar com havia gestat l’obra. Per a Sarrià, escriure és prendre consciència i el full en blanc (o bé la pantalla del PC) és una mena de camp de batalla que ens mena cap a la derrota, o la victòria.

El llibre de relats de Xavi Sarrià, continua despertant interés molts mesos després de la seua publicació.

Xavi Sarrià ens proposa, en la seua primera obra de ficció, un viatge pel nostre planeta a través d’un mosaic ple de vida on la realitat més crua s’entrellaça amb la fantasia més sorprenent. És un llibre que està escrit per mitjà de flaixos que ens conviden a reflexionar sobre el món que vivim i construïm entre tots. Les vint-i-dues narracions d’Històries del paradís conformen un viatge geogràfic, ja que els diversos escenaris i situacions recorren tots els continents, però també és un viatge a l’infern que és entre i en nosaltres.

Cadascuna de les històries compta amb el seu propi ritme i sonoritat gràcies al llenguatge que utilitza. Es tracta d’un recull de contes sense pietat, amb la cruesa d’un món injust, d’una societat on regnen la guerra i la brutícia.

L’acte de presentació es va fer a la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola i va tindre una bona acollida, ja que van assistir unes trenta persones. Després de la intervenció de l’autor es va obrir un animat torn de preguntes entre el públic. ❦ 3

© UJI - 2010

© ST - 2009

© Imma Antolí - 2010

Publicació històrica.

El trompetista Mike Summers.

El director de VilaWeb, Vicent Partal.

Cent-cinquanta anys de moros i cristians a Bocairent

L’octubre passat va nàixer el Club Itinerant Jazz d’Alcoi

III Congrés de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida

Enguany es commemora a Bocairent el 150 aniversari de la transformació de les antigues festes de soldadesca en les actuals de moros i cristians. L’Associació de Festes de Moros i Cristians de Sant Blai ha organitzat una sèrie d’actes en col·laboració amb les diferents filaes, els grups polítics de l’Ajuntament i representants de la parròquia i de les bandes de música i xirimiters. Els actes s’han allargat des del juliol fins a després de les festes patronals amb actes culturals de tota mena: hi ha hagut exposicions d’indumentària festera, de fotografia, de música festera, de gastronomia o competicions esportives.

Acabaran el mes de març amb l’assemblea ordinària de la Undef. El dia de la Publicació Històrica van desfilar els antics vestits festers, inclosos els de les filaes desaparegudes. Es va inaugurar un monument a la festa i s’editarà un llibre commemoratiu. ❦

El Club Itinerant Jazz d’Alcoi va nàixer el passat mes d’octubre com un club de jazz informal format per músics interessats a acostar aquest estil de música a la gent d’Alcoi de manera estable. El club ja ha començat a dur la música de jazz a diverses cafeteries i restaurants d’Alcoi, i també organitza un concert al mes en la Casa de la Cultura. El divendres 12 de febrer, el club va inaugurar una exposició, va fer un concert i va impartir una xarrada. L’exposició inaugurada al local d’Amics de la Unesco d’Alcoi ha estat elaborada per alumnes de l’Escola d’Art de la ciutat amb el jazz com a tema. El concert va tenir lloc a la Cafeteria Casablanca i va estar a càrrec del Mike Summers Quartet. La conferència El món del jazz va ser impartida per Mike Summers i per Moisés Olcina, un dels promotors de la iniciativa. ❦

Enguany, l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida celebra el seu III Congrés d’Estudis els dies 12, 13 i 14 de març a l’Olleria, on es pot participar d’assitent o de ponent presentant una comunicació.

En ambdos casos es convalida per dos crèdits de lliure elecció de la Universitat de València i per un curs de deu hores del Cefire d’Ontinyent. La informació es pot trobar a la pàgina web de l’IEVA: www.ieva.info/congresIII.php.

Vicent Sanchis (València, 1961) i Vicent Partal (Bétera, 1960) seran els encarregats d’obrir el III Congrés. Ho faran amb una conferència inaugural al voltant de la comunicació i el nous mitjans que tindrà lloc el divendres, dia 12 de març, a les 17 hores, al saló d’actes de l’IES Vermellar de l’Olleria. Des de la junta directiva de l’IEVA s’han congratulat de poder reunir a aquests dos grans noms del periodisme per a donar el tret d’eixida d’aquest congrés. ❦

4

Febrer 2010

Barcella

© Escola Valenciana - 2010

Timonet als organitzadors i als participants de la Primera Marxa Solidària de Nadal de Banyeres de Mariola, una cursa popular de recolzament al pobre sahrahuí.

Argelaga a Canal 9 que ha retallat

Inauguració de l’exposició Llegendes valencianes el 23 de gener.

Beneixama organitzarà per primera vegada la Trobada d’Escoles en Valencià de l’Alcoià i el Comtat El passat mes de gener van començar les activitats prèvies a la XXIII Trobada d’Escoles en Valencià de l’Alcoià i el Comtat, un encontre festiu que tindrà lloc el pròxim dia 5 de juny a Beneixama.

Aquestes activitats prèvies aniran repetint-se durant els mesos següents, fins a juny.

La primera va ser la presentació del llibre Llegendes valencianes, pel propi autor Víctor Gómez Labrado, i la inauguració de l’exposició d’il·lustracions del llibre que es podrà veure fins el final del mes de febrer. Aquesta presentació es va complementar amb una ruta literària pels carrers del poble i amb una excursió al Pontarró. Labrado va contar algunes de les llegendes que recull el llibre, com Els frares del Pontarró o La Quarantamaula. La presentació i l’excursió van tindre una bona acollida per part del públic, atés que un centenar de persones va participar en cadascun dels actes. Per acabar la jornada es va fer un dinar de germanor al Maset dels Llauradors.

La següent activitat programada es per al 12 de febrer, al Centre Social, i es tracta d’una taula redona sobre la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, amb la participació de Pep Vañó, Maria Conca i Vicent Luna.

El 14 de març es farà una conferència sobre l’origen dels nostres noms, que anirà a càrrec de Xavier Llorca, de la Universitat d’Alacant.

El 18 d’abril, amb eixida des de la plaça de l’Ajuntament, hi ha programada una ruta literària guiada per Febrer 2010

Maria Conca, autora del llibre L’olivera dels cimals alts.

El 7 de maig, a l’Auditori municipal, es farà el lliurament dels premis Sambori i el 20 de maig, també a l’Auditori, es farà el Festitrò, un festival de cançons amb alumnes dels centres de la comarca.

Finalment, el dia 21 de maig, també a l’auditori del Centre Social, es farà la presentació oficial de la Trobada que acabarà amb un sopar de germanor preparat per als assistents.

Totes aquestes activitats conclouran amb la primera trobada que es farà a Beneixama, el 5 de juny, després que el CP Divina Aurora decidira incloure en el seu projecte educatiu l’ensenyament en valencià amb la modalitat PEV. Miguel Lozano, el director d’aquesta escola de Beneixama, és el portaveu de la Comissió Organitzadora de la Trobada, on estan implicats molt activament l’AMPA, diverses associacions culturals i esportives i l’Ajuntament de Beneixama, a través de la Regidoria d’Educació que encapçala Àngela Sirera. Segons el director Lozano, enguany acabarà d’estudiar al centre la primera promoció d’alumnes que iniciaren l’ensenyament en valencià.

Aquest 2010 és un any molt especial per a la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià, perquè Escola Valenciana, l’entitat amb la qual està federada aquesta Coordinadora comarcal històrica, celebra vint-i-cinc anys de l’organització de les primeres Trobades d’Escoles en Valencià. ❦

el setanta-cinc per cent dels diners destinats al doblatge en valencià, mentre que Ràdiotelevisió Valenciana pagarà al magnat Ecclestone sis milions d’euros per a poder emetre una carrera de Fórmula 1 cada any fins el 2015.

Timonet a la seu de Concentaina de la Universitat d’Alacant per organitzar les jornades Cinema i política amb un programa d’actes i projeccions molt interessant.

Argelaga al delegat del Govern

central, Ricardo Peralta, per llevar-li importància als atacs feixistes que pateixen els naciona-

Timonet a Josep Lluís Bausset, mestre, activista cultural i polític, i amic de Joan Fuster, Vicent Ventura, Manuel Sanchis Guarner i Francesc Ferrer i Pastor, que serà homenatjat el dissabte 27 de febrer amb motiu del seu centè aniversari.

Argelaga a

l’Ajuntament de Banyeres de Mariola per no haver prestat el servei de neteja de la neu en la majoria de carrers que els ciutadans reclamaven.

5

© ST - 2009

[El País, 31-10-2009]

© Josep Puig - 2010

El recurrent «enemic» català Presentació a la Sala Multifuncional de la Casa de Cultura de Biar.

L’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola es va presentar a la Casa de Cultura de Biar El divendres 29 de gener, a la Sala Multifuncional de la Casa de Cultura de Biar, es va presentar l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM). Joan Antoni Cerdà, membre d’aquest institut, va presentar l’acte i va aclarir que poden formar part tant socis particulars com associacions, mogudes pel desig d’estudi i de col·laboració amb una entitat supralocal que té com a fi donar a conéixer activitats, elaborar estudis i investigacions en tots els pobles de les valls de Mariola.

Rosanna Martínez, també membre de l’IEVM, va explicar que diverses persones i col·lectius de Biar, la Canyada, el Camp de Mirra, Beneixama, Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara i Agres han promogut la creació d’una institució com aquesta perquè puga convertir-se en un instrument eficaç per a la vertebració cultural del nostre territori més proper. Rosanna va explicar que «l’objectiu és promoure activitats que aposten per la conservació i la projecció del nostre patrimoni natural, lingüístic i històric».

Segons Romà Francés, president de l’Institut, la iniciativa està justificada «perquè els pobles d’aquestes valls són menuts i això comporta que tinguen dificultats econòmiques i organitzatives a l’hora de promoure actes culturals».

Francés va comentar que «un dels principals problemes que afecten els nostres pobles és la incomunicació i la desconeixença del que fan els pobles veïns, sobretot en matèria cultural».

Segons Francés, «Es tractaria d’anar 6

per davant de les administracions i oferir als ajuntaments, i en especial als regidors de cultura, propostes atractives i ben gestionades».

Tot seguit, Josep Miquel Martínez Ferre va explicar que la primera activitat havia estat l’edició d’un calendari sobre la gastronomia típica d’aquests pobles. També que estava preparant-se una pàgina web on penjar tota la programació cultural dels pobles que conformen l’IEVM, amb informació sobre música, exposicions, concerts, conferències, premis, etc. Josep Miquel Martínez va afegir que l’IEVM podrà utilitzar la revista Barcella de manera habitual com a mitjà escrit periòdic per a publicar els seus articles.

En acabar la presentació va haver un interessant debat entre els assistents, on els diferents torns de paraula van servir per a remarcar que l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola acaba de nàixer i que aquesta presentació de Biar és només la primera d’una sèrie d’actes que serviran per a donar a conèixer l’associació per tots els pobles que hi estan implicats. Els organitzadors de la presentació van convidar els assistents a sumar-se a aquesta iniciativa ciutadana i també a superar tots junts les barreres administratives artificials que divideixen aquests municipis que estan ubicats en una mateixa unitat geogràfica i que comparteixen les mateixes infraestructures viàries, una mateixa cultura, la mateixa llengua, la gastronomia, la història, les festes i, fins i tot, uns lligams familiars comuns. ❦

Miquel Alberola

El Consell va remetre un requeriment a Acció Cultural del País Valencià instant a l’entitat a cessar en el termini de deu dies hàbils les «emissions il·legals» de TV-3 […].

L’episodi no és nou, […] en moments d’oportunitat política o electoral per al partit que sustenta el Consell […]. El fantasma català ha resultat tan rendible a la dreta valenciana que fins i tot el conseller d’Immigració, Rafael Blasco, li va posar l’eco al tancament del repetidor de TV-3 dient que «la Llei d’Estrangeria amaga trasllats d’immigrants de Catalunya». I sens dubte hi haurà més en aquest to, atesa la necessitat del Consell de reprendre la iniciativa i dissimular la deriva que li imprimeix la crisi en la qual està instal·lat des de l’esclat del cas Gürtel, amb el consegüent clivellament orgànic.

Perquè els missatges d’odi al català no només s’han demostrat un eficient instrument de demolició electoral de l’adversari (com va ocórrer en la Transició), sinó també un eficaç mecanisme de cohesió i agitació de la dreta valenciana contemporània. La seua disgregació durant la preautonomia només va ser superada quan el vot es va agrupar […] sota la crida de l’anticatalanisme. El PP va arribar a la seua màxima expressió i va ofegar Unió Valenciana. L’anticatalanisme és alhora la sirena d’alarma i la cortina de fum per a camuflar psicodrames. Però sobretot, un aglutinant. Per això perviu en la farmaciola d’emergències del Partit Popular. ❦ Febrer 2010

Ara Multimèdia: un nou concepte de comunicació Germán Llorca Els mitjans de comunicació convencionals han encetat un camí de reconversió industrial irreversible. El procés està sent especialment intens per a la premsa escrita. No hi ha setmana que no hi haja notícies sobre el tancament d’alguna capçalera, o sobre reduccions de plantilla o sobre la desaparició d’alguna edició local. La ràdio i la televisió estan també canviant i tots intenten adaptar-se a una realitat diferent, encara poc definida.

El ritme d’aquest canvi l’imposen les tecnologies digitals aplicades a la comunicació (unes tecnologies que ja no podem dir que siguen noves). I enmig de tota aquest rebombori, els mitjans digitals comencen a tindre un protagonisme incontestable.

Hi ha moltes qüestions profundes que encara no estan resoltes. Per dir-ho clar i ras: de la mateixa forma que el cinema no va matar el teatre, internet no matarà els mitjans tradicionals. No obstant això, necessàriament, es produiran més ajustos en els pròxims mesos i anys. Una expressió clara d’quest canvi són els espais/mitjans de comunicació digitals apareguts recentment per tot l’Estat i, pel que ens interessa, al País Valencià.

En aquest sentit, als darrers mesos, hem sigut testimonis de l’aparició de diverses propostes de comunicació a la xarxa més pròxima. La major part d’elles són de caràcter local però també n’hi ha alguna que aspira a fer informació-comunicació d’un àmbit geogràfic més ample. Ara Multimèdia (www.aramultimedia.com), és l’exemple d’aquesta segona classe d’iniciatives. És un diari que abarca informativament el territori comprés entre Xixona i Xàtiva, és a dir, les comarques de l’Alcoià, el Comtat, la Vall d’Albaida i la Costera.

D’entrada, fer que un mitjà digital funcione és un repte. D’eixida, fer que Febrer 2010

«La ciutadania és qui protagonitza els canvis socials de llarg recorregut» aquest mitjà responga a les expectatives que s’han creat al seu voltant, una dèria.

La teoria de la comunicació digital, és a dir, de les formes i models de comunicació que aprofiten les tecnologies digitals, s’acaba en el moment comença a rodar una iniciativa. És l’experiència directa la que ratifica o desmitifica qualsevol projecte; de la naturalesa que siga. No obstant això, encara podem seguir argumentant a favor o en contra d’una línia de treball.

De la mateixa forma que no es pot fer futurisme, sí que és possible determinar algun dels trets que s’haurà de tindre present. En el cas dels mitjans de comunicaió en internet, s’ha d’abandonar la idea què el lector o lectora és una entitat passiva i sense capacitat d’acció sobre el mitjà.

Aquest plantejament ens fa arribar a la preconclusió que la persona-lectora [passiva] del mitjà de comunicació és ara una persona-usuària [activa], que llig, veu i mira; però que també aspira a

escriure, mostrar i ense-nyar. Entenem que una proposta de comunicació digital que no estiga elaborada des d’aquest plantejament tindrà menys possibilitats de quallar. No hi ha dubte que la flexibilitat de les tecnologies digitals permet un ventall de possibilitats, en aquest sentit, molt ample. Ara bé, s’ha de tindre clar que la lletra, és a dir, la possibilitat d’usar la ferramenta escriptura-lectura és un element que democratitza l’ús de qualsevol entorn comunicatiu i aquest aspecte no s’ha d’obviar.

Les transformacions estructurals en els models comunicatius no es poden entendre de manera aïllada. La tecnologia, com s’ha dit fa temps, és neutra. Pot ser potencialment negativa, però absolutament positiva. És per això que l’ús conscient que en fem decidirà cap a quin costat es mou la balança. Sense més pretensions que afirmar el que sembla evident, una societat més lliure i demoràtica, serà aquella que ho tinga clar. Serà aquella que dispose dels mitjans i les eines necessàries per a inormar-se i autogestionar-se.

Mentre la premsa escrita, la televisió i la ràdio han dut a terme una funció importantíssima al llarg de l’últim segle i mig, és hora de donar-li la rellevancia que mereix a qui protagonitza els canvis socials de llarg recorregut: la ciutadania.

Esperem, amb tota a la humilitat que siga possible aspirar, que Ara Multimèdia es convertisca en dels interlocutors d’aquest canvi de tendència. Perquè és necessari construir nous espais per a la comunicació i la convivència. ❦ Germán Llorca Abad és professor ajudant i doctor de Comunicació Audiovisual per la Universitat de València. Ha treballat com a periodista en diversos mitjans de comunicació valencians i ha publicat treballs relacionats amb l’impacte de les noves tecnologies de la comunicació sobre la recepció dels discursos audiovisuals.

7

Tota la informació en un sol clic: alcoiacomtat.cat Maulets de l’Alcoià Ja no és cap novetat la importància que té internet en les nostres vides. L’utilitzem per a informar-nos, treballar, comunicar-nos, comprar o relacionar-nos. Però també és important a l’hora de trobar notícies que sovint no apareixen als mitjans de comunicació, així com per a donar a conéixer activitats i propostes que es fan a les nostres comarques i que, d’aquesta manera, és més fàcil que apleguen a més gent, gràcies a la xarxa.

Amb aquest propòsit ha nascut la web alcoiacomtat.cat. Aquest és un projecte creat des de l’Assemblea de Maulets de l’Alcoià. Des de Maulets s’avalua el fort moviment organitzatiu i associatiu de les comarques de l’Alcoià i el Comtat i, atesa la importància de la presència a internet per a la difusió de les diferents activitats que es realitzen a la comarca, comença a treballar-se en la idea d’impulsar un projecte de pàgina web unitària perquè les persones interessades en les nostres propostes tinguen un espai a la xarxa on consultar-les totes alhora i no col·lectiu per col·lectiu. Al desembre de 2009 es fa la presentació de la web alcoiacomtat.cat a Casal-Centre Ovidi Montllor d’Alcoi, que ja comptava amb catorze col·lectius adherits.

L’espai alcoiacomtat.cat és un lloc de trobada a internet de diverses organitzacions, col·lectius, grups musicals, casals i altres entitats que tenen interessos comuns en la defensa de la llengua i cultura pròpies, així com en altres aspectes com l’ecologia, la defensa dels drets laborals i de la dona, del territori, etc. Pretén

8

«Aquest és un lloc de trobada de diverses organitzacions, grups musicals, col·lectius, etc.» esdevindre un referent informatiu per a totes aquelles persones interessades en les activitats que aquests col·lectius realitzen a les comarques de l’Alcoià i del Comtat.

Formen part d’aquest projecte totes aquelles associacions, organitzacions, entitats, casals, grups de música i col·lectius ubicats en l’àmbit geogràfic de les comarques valencianes de l’Alcoià i el Comtat, entenent la demarcació històrica

de les comarques. Les entitats que participen a alcoiacomtat.cat tenen per principi la defensa del territori, del valencià com a llengua pròpia, de totes les manifestacions culturals, la preservació del medi ambient i les espècies animals, la defensa de la pau i la tolerància, el foment d’un treball digne, la reivindicació dels drets de la dona, etc. I, en definitiva, l’interés per totes aquelles activitats enfocades a la defensa dels valors de la igualtat per tal de mostrar als nostres pobles una realitat diferent i per tal de construir una consciència per una societat més justa i igualitària.

Encara que l’àmbit geogràfic és l’Alcoià i el Comtat, la nostra intenció és que a través de Maulets i d’altres organitzacions, el projecte es promoga en altres comarques i puga créixer amb la nostra ajuda. Volem vertebrar una xarxa a internet que, des de l’autogestió i l’activisme, enfortisca una societat civil preocupada pels problemes de la comarca, la vida política, els drets de la classe treballadora, l’ecologia o el feminisme i que arribe a totes les comarques del País Valencià i, amb el temps, també dels Països Catalans.

A hores d’ara ja són disset col·lectius els que participen, amb l’avantatge que cada entitat actualitza el seu espai web a través d’una aplicació, cosa que facilita molt el treball. Pensem que és una idea ambiciosa que necessitarà un temps per consolidar-se però, gràcies a la participació dels col·lectius adherits al projecte, la iniciativa seguirà avant. ❦

Febrer 2010

Els nous arxius fotogràfics: digitals i compartits Josep Miquel Martínez L’aparició d’internet està comportant una revolució en la nostra manera de mantenir correspondència, de fer recerques, de gaudir de l’oci, de relacionar-nos, de fer gestions administratives, d’encarar el treball, etcétera. Podriem fer una llarga llista de tasques que ara abordem des d’una perspectiva molt diferent de la de fa uns pocs anys arrere. Tot ha canviat amb la revolució digital i, fins i tot, ja podem veure hui dia la televisió a la carta.

Internet ha obert el camp de la informació a tothom i ens permet, almenys sobre el paper, convertir-nos en ciutadans més ben informats i, per tant, més lliures. Els hàbits han canviat de manera que el receptor de les dades en internet és un agent actiu que cerca la informació, a diferència de l’espectador televisiu convencional que podriem qualificar com a receptor passiu de les notícies.

Les possibilitats tècniques s’han disparat i han fet que les bases de dades que abans només es podien consultar d’una manera local, ara poden compartir-se a nivell global des de qualsevol part del planeta per mitjà d’internet. La xarxa ha tingut un efecte multiplicador de la informació sense cap altre límit que el de la mateixa imaginació dels programadors i dels usuaris.

Dins d’aquest marc exposat volem abordar els arxius fotogràfics, que també s’han vist afectats per aquesta revolució tècnica. Els fitxers de paper han donat pas a les bases de dades digitals amb els avantatges que això comporta. Un arxiu fotogràfic digital pot posar-se a la xarxa perquè tothom puga, en primer lloc, consultar-lo; en segon lloc, introduir continguts nous que incrementen el fons de la col·lecció i, en tercer lloc, permet que l’usuari puga rectificar dades equivocades o afegir les que falten en la fitxa d’una fotografia. Tothom es converteix així en un agent actiu de l’arxiu.

Febrer 2010

«Bases de dades que abans només es podien consultar localment, ara es poden compartir a nivell global» La Fototeca de l’Arxiu Municipal d’Alcoi D’arxius fotogràfics a la xarxa hi ha molts, però caldrà distingir entre dos tipus principals: els espais que són només un magatzem de fotografies i els webs que disposen d’un sistema de classificació mínim que permet fer cerques sistemàtiques en una base de dades. Òbviament ens interessarem pels arxius que ofereixen un sistema ordenat de donada d’alta i, per tant, de consulta.

Una de les col·leccions fotogràfiques més interessants que podem trobar a internet és la Fototeca de l’Arxiu Municipal d’Alcoi: www.ajualcoi.org/warxiu.

L’Ajuntament d’aquesta ciutat va encetar un programa de recuperació documental de fotografies i també un conveni de col·laboració amb Radio Alcoy per a la digitalització del seu fons radiofònic que permetrà, en uns anys, posar en marxa l’arxiu sonor de la ciutat. Hui ja es poden consultar en aquest web alcoià alguns

documents en mp3 molt interessants, com són les entrevistes al poeta Joan Valls i Jordà o a l’escriptor Juan Gil-Albert.

D’altra banda, l’Arxiu Municipal d’Alcoi fa temps que treballa en la digitalització de la premsa històrica local i ha anunciat que estarà disponible en internet pròximament.

Però tornant a la qüestió que ens ocupa dels arxius fotogràfics, aquest d’ Alcoi és un exemple de treball ben fet. Com qualsevol arxiu homologat, la consulta dels documents originals està regulada per un reglament. Aquestes normes diuen que «els investigadors que facen ús del patrimoni documental municipal hauran d’omplir una sol·licitud d’investigació, on constaran les seues dades personals i el tema sobre el qual investiguen». Es tracta d’unes mesures bàsiques i elementals de seguretat que l’Arxiu Municipal té establertes per a custodiar del material. Però, a banda d’aquests requisits que demana usualment qualsevol arxiu, el cert és que tots els investigadors poden cercar i trobar còmodament des de les seues cases les referències de les fotografies que els interessen, visualitzar-les i, només si necessiten els originals per a reproduir-los a ressolució completa, poden sol·licitar-los a l’Arxiu Municipal. Per entendre’ns, diguem-ne que és com si ens hagueren donat la clau de les dependències de l’arxiu per a trobar el que cerquem sense que calga identificar-nos, i només quan necessitem utilitzar l’objecte físic de la fotografia, és quan hem de demanar el permís pertinent.

La base de dades d’aquesta fototeca ens permet fer la recerca per la matèria, pel nom del fotògraf, per la data, per les persones que figuren a la imatge, o per la entitat que és objecte de la instantània.

Pel que fa a la ressolució fotogràfica que ens apareix al web és d’una mitjana de tres-cents cinquanta píxels d’amplària, una mida suficient per a ser 9

visualitzada en una pantalla o per a ser reproduïda en una impressora domèstica, però massa menuda si volem utilitzar-la per a reproduir-la professionalment en imprempta, ja que tres-cents cinquanta píxels equivaldrien a una mida de poc més d’un centímetre d’amplària.

I si un no és investigador ni historiador, sinó un simple amant de l’art de la fotografia, paga la pena endinsar-se en aquest web per a visitar les col·leccions que han cedit Papeleras Reunidas SA, Aceitunas La Española, el Centre Excursionista d’Alcoi, les sales de cine i teatre alcoianes, el Círculo Católico de Obreros, el Monte de Piedad, o els diversos col·legis, equips de futbol, penyes, bandes de música, parròquies, filaes, museus i associacions alcoianes.

L’arxiu fotogràfic de la Filà Marrocs Els darrers anys han proliferat especialment en internet els arxius fotogràfics de filaes de moros i cristians. La majoria són un calaix ple de fotografies sense inventariar, però podem trobar alguns fitxers ordenats, com el web de la Filà Estudiants i també el de la Filà Marrocs, ambdós de Banyeres de Mariola.

L’arxiu de fotos de la Filà Estudiants, estudiants.banyeres.com, compta amb un fons arxivístic de més de cinc-mil fotografies. La filà ha fet un treball molt remarcable de fitxar aquesta gran quantitat de material que es pot consultar pel nom de les persones que figuren a la foto, pels temes, per la persona que ha cedit el material o per l’any de la instantània. Un web molt interessant que podria millorar algun aspecte com la incorporació d’un cercador que facilitaria molt l’accés de l’usuari a tot el contingut.

L’altre web, el de la Filà Marrocs, es pot trobar en www.filamarrocs.com. Cal dir que l’arxiu fotogràfic que aquesta filà ha penjat ara a la xarxa es basa en un treball previ. Amb la celebració del 75 Aniversari de la Filà Marrocs, el 2001, la Comissió Històrica va recopilar una gran quantitat de fotografies cedides pels 10

«Un col·leccionista privat pot compartir les fotos sense que els originals es moguen de sa casa» festers i altres banyerencs, i la filà va prendre la iniciativa d’elaborar un disc compacte interactiu. Aquell treball va estar possible gràcies a la gent que va cedir les fotografies, als qui les van recopilar i fitxar i als qui les van digitalitzar. Però, sens dubte, cal destacar el treball impagable d’Agustín Beneyto (Guti) que va confeccionar la base de dades introduint, una per una, la informació d’aquelles mil sis-centes fotos inicials. El 2009, la filà va creure que, huit anys després, calia posar al dia el primer contingut d’aquell disc i l’arxiu s’ha ampliat fins els dos mil tres-cents registres que té, de moment.

De manera molt similar al web dels Estudiants, aquesta pàgina ofereix a l’usuari el contingut fotogràfic de l’arxiu perquè siga mostrat al seu gust: des de la fundació de la filà, el 1926, per l’ordre cronològic de les imatges; també mitjançant tres menús desplegables es pot triar per l’acte de festa, per la data o per la localització; o amb un cercador ràpid que rastreja tots els camps alhora de la base de dades; finalment, es pot utilitzar la cerca avançada per a escorcollar de manera selectiva els camps de la base de dades.

Quan s’ha triat la referència que es

vol veure, el navegador ens porta a la fitxa corresponent on apareix la fotografia amb totes les seues dades: títol o acte de festa, data, localització, clase d’original (paper o digital), autor, qui aporta el document, el número de referència i el peu de foto amb la descripció i el nom de tots els qui figuren a la imatge.

Però aquesta fitxa ens mostra un element nou que no tenen les altres pàgines que hem analitzat.

Es tracta del context històric de la fotografia que apareix en pantalla.

Aquest element ens ajuda a comprendre moltes més coses sobre la imatge. Per exemple: la Filà Marrocs és coneguda per l’habilitat dels seus membres a l’hora de fer carrosses i trobem diverses fotos d’una d’elles que té com element principal un coet amb dues llunes mores. Fins ací, res d’especial: un coet i dues llunes. Però si llegim el context històric s’adonarem que aquell any, el 1969, va ser quan l’home va arribar a la Lluna. Aquesta dada canvia la nostra manera de mirar la foto: abans només era una carrossa amb un coet, però si coneixem el context històric d’aquell any canviarà bastant la nostra apreciació de la imatge. I aquesta fitxa no només mostra el context històric internacional, també ens informa dels esdeveniments més remarcables ocorreguts aquell any a Banyeres de Mariola i a la filà.

Amb tot això, constatem que s’ha obert una nova manera de gestionar les fototeques. Les fotografies de paper antigues d’un col·leccionista privat poden passar a ser material compartit per tothom sense que ni tan sols els originals es moguen de sa casa. I si la fotografia original és digital, la còpia que s’envia és idèntica a la instantània primigènia que va captar la càmera fotogràfica. Es tracta d’aplicar una nova filosofia: jo faig una petita aportació amb la cessió del meu material privat i, a canvi, obtinc el benefici de poder utilitzar el material que ha estat aportat per tots els altres usuaris. Potser ha arribat ja l’hora d’adequar els vells arxius municipals de tots els nostres pobles a les possibilitats tècniques contemporànies. ❦ Febrer 2010

Josep Puig, secretari de l’IEVM Imma Antolí exposició de la seua trajectòria i van explicar com ha funcionat aquest institut des del seu inici.

Primer vam acotar l’àmbit d’actuació i vam observar que ja existien instituts d’estudis amb una trajectòria important a l’altra banda de la Mariola, com l’Institut d’Estudis Contestans, el Centre Alcoià d’Estudis – ¿Quina és la funció Històrics i Arqueològics, de l’Institut d’Estudis etc. Així que vam pensar de les Valls de Mariola? que s’havia de reduir – Per dir-ho d’alguna l’espai d’actuació per a manera, i fent una similievitar duplicitats i donar tud amb el tren Xitxarra, unitat a tots els pobles que era el mitjà de desatesos d’aquesta altra transport que apropava banda de la serra, i en els habitants del nostres aquest sentit, tots els pobles, l’IEVM pretén fer municipis dels quals el mateix en l’actualitat, parlem pertanyen a les és a dir, comunicar, valls nord-occidentals de Josep Puig és el secretari provisional de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola. coordinar i vertebrar la serra de Mariola. En activitats i iniciatives que principi, abastàvem des sorgeixen en l’àmbit geogràfic de les valls de Biar fins a Banyeres de Mariola –els de la Mariola. Perquè, malgrat que la pobles que s’havien reunit inicialment– distància entre els pobles és més bé curta, però es va acordar incloure les poblaconsiderem que són poques les activitats cions de Bocairent, Agres i Alfafara ja culturals o reivindicatives que ens uneixen. que també formen part d’aquesta – ¿Com sorgeix la iniciativa d’assomateixa unitat geogràfica del nord de la ciar-vos i formar l’IVEM? Mariola. Així que, en les reunions – La idea va ser de Romà Francés següents, va ser convocada la gent Berbegal, membre del Patronat del d’aquests altres tres pobles.

Tractat d’Almisrà. Mogut per la preocuTot seguit vam passar a decidir el nom pació de la situació d’aïllament que viuen del col·lectiu. Per abreujar el nom que els nostres pobles, sobretot en matèria ens havia de definir, vam creure conveens mostraren com funciona un institut cultural, va contactar amb altres membres nient deixar la definició «de les valls d’estudis, i també perquè ens orientaren d’altres associacions d’aquesta contornanord-occidentals de la serra de Mariola» en els primers passos a seguir. da que compartien la mateixa inquietud. en només «de les valls de Mariola», ja – Aleshores, la primera presa de Tots vam coincidir en la necessitat que la muntanya que arriba fins a Biar contacte va ser en la reunió celebrad’agrupar-nos i formar una entitat suprasón els contraforts d’aquesta serra i els da el gener de l’any passat. local. Arribats a aquest punt, vam decidir pobles s’estenen al llarg d’aquestes valls.

Parleu-nos del resultat. convocar una reunió per fer una primera Es va aprovar per unanimitat la denomi– Va ser una primera reunió profitosa i presa de contacte on va assistir gent de nació d’Institut d’Estudis de les Valls de gratificant on es va veure ben clar que tots Biar, la Canyada, el Camp de Mirra, la Mariola. També es va determinar el teníem els mateixos problemes i també Beneixama i Banyeres de Mariola. criteri de participació, que seria tant que compartíem les mateixes inquietuds.

També van estar presents representants de individual com col·lectiu on podrien Hi van haver diverses reflexions i proposl’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida formar part les associacions. tes. Els representants de l’Institut d’Estu(IEVA), convidats pel mateix Romà, Es va parlar de crear un web únic per dis de la Vall d’Albaida van fer una perquè, des dels seus anys d’experiència, a recollir tota la informació de tot allò © JP - 2009

Josep Puig és el secretari de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM). Té quaranta-nou anys, està casat i té dues filles. Viu a Beneixama i treballa com a mestre al Col·legi Públic Comte de Salvatierra de Fontanars dels Alforins (la Vall d’Albaida).

«Ens va moure la preocupació per la situació d’aïllament que viuen els nostres pobles, sobretot en matèria cultural»

Febrer 2010

11

que es fa als pobles que pertanyen a l’Institut, siguen activitats promogudes pel mateix IEVM o per qualsevol altra associació o institució. Seria com tindre una finestra oberta perquè la societat respire l’aire tan saludable de la nostra serra de Mariola i escodrinyar tot allò que passa als nostres pobles.

– ¿Quin és l’objectiu principal marcat per l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola?

– Defensar el patrimoni cultural, arquitectònic, històric, artístic i mediambiental del pobles que conformen el seu àmbit d’actuació.

També promoure activitats culturals conjuntes, com ara xarrades, publicacions periòdiques, creacions de webs, debats, estudis sobre temes concrets, jornades, congressos, etc.

– ¿Quines són les necessitats que espera cobrir l’IVEM? – Abans de cobrir necessitats, l’Institut necessita crear necessitats.

Necessitats i interessos comuns a tots els pobles del seu àmbit d’actuació.

Hui sembla que aquestes necessitats comunes quasi no existeixen.

L’Institut vindrà molt bé per a poder fer publicacions, donat que hi ha pobles on s’edita poc o res i també per a poder introduir algun tipus d’activitats que normalment no es fan. Es tracta de reforçar les relacions entre els ciutadans, de compartir les activitats i d’aconseguir que la gent es desplace d’un poble a l’altre per algun motiu diferent que no siguen només els actes de les festes locals.

Una altra cosa a dur a terme serà fer estudis sobre diversos temes socioculturals i analitzar el teixit socioeconòmic de la nostra zona.

Possiblement també hi haja una necessitat de mancomunar alguns serveis dels municipis, però no és aquest l’objectiu inicial de l’IEVM. – ¿De quina manera està representat cada municipi?

– L’Institut no preten tindre una representació municipal oficial, és a dir, no es tracta que hi haja cap representació institucional, sinó que formen part tant socis particulars com associacions. És benvingut tot aquell que tinga ganes de treballar pel nostre territori i, a més, de compartir idees i inquietuds.

– Al llarg d’aquest any que ha transcorregut, l’IEVM ha evolucionat. ¿En quin moment es troba ara?

12

– Hem fet diverses reunions durant tot l’any on, entre altres coses, hem tractat qüestions administratives com els estatuts que ja tenim legalitzats des del 3 de novembre del 2009. Ja som una associació constituïda. També s’ha nomenat una Junta directiva provisional perquè prepare una assamblea on els socis voten la Junta definitiva, i ja disposem d’un local on ubicarem la nostra seu. Hem fixat la quantia d’abonament i estem en el procés de captació de socis.

– A hores d’ara, ¿ja heu fet alguna activitat per a donar-vos a conèixer?

– Com a primer pas hem confeccionat un calendari amb un tiratge de cinc mil exemplars on hem intentat reflectir gràficament la gastronomia típica dels pobles. S’ha repartit perquè poguera arribar-hi a tots els domicilis de totes les poblacions que pertanyen a l’Institut.

«Tenim moltes ganes de treballar pels nostres pobles i eixa empenta fa que puguem afrontar qualsevol dificultat que puga sorgir» Ara estem preparant les presentacions de l’IEVM que es faran a cadascun dels municipis. La primera va ser a Biar i després es farà als pobles que vulguen organitzar-ho.

– En la primera reunió vau parlar de crear un web. Fent una ullada per internet he vist que hi ha activat l’espai ievm.cat des de fa uns mesos amb una presentació breu. ¿Per a quan penseu desenvolupar-ho?

– De moment està en fase de construcció perquè està recollint-se tot el material.

Es pretén que hi haja disponible tota la informació d’un colp perquè el visitant puga assabentar-se del que fan a cada municipi: exposicions, música, concerts, conferències, etc. Esperem activar-la el més aviat possible.

– Pel que fa a l’aspecte econòmic, ¿de quina manera es gestionarà i finançarà l’IEVM? – Mitjançant les quotes dels socis i també amb subvencions d’administra-

cions públiques de qualsevol àmbit.

I si de passada aconseguírem alguna aportació a títol particular, de l’àmbit empresarial o alguna col·laboració d’alguna associació, la rebríem amb molt de gust, per allò que tota pedra fa paret.

– Parleu-nos de les dificultats que heu trobat, si és que n’han hagut, o que cregueu que podeu trobar-vos en el funcionament de l’Institut.

– Fa poc temps que funcionem i, de moment, en tot el que hem gestionat no hem tingut cap dificultat important. Sí que hi ha hagut alguna petita decepció a l’hora de demanar col·laboració en l’edició del calendari, perquè alguns ajuntaments no han volgut sumar-se, però no ho valorem com una cosa negativa sinó com un repte, perquè entenem que sempre podrem millorar la comunicació per explicar millor les coses que volem fer. Ens haguera agradat comptar amb la col·laboració de tots, no només per la part econòmica, sinó perquè la nostra intenció és la d’agrupar els pobles en una activitat comuna ben simple i barata. Esperem que l’èxit d’acceptació per part del públic que ha tingut enguany el calendari servisca perquè l’any que ve col·laboren en l’edició tots els ajuntaments de l’àmbit de l’IEVM. D’altra banda, hem de dir que som bastant optimistes i pensem que no tindrem massa problemes per a funcionar. Tenim moltes ganes de treballar pels nostres pobles i eixa empenta fa que puguem enfrontar qualsevol dificultat que puga sorgir.

Tot i això, sempre hi ha coses que no son fàcils d’aconseguir. Una d’elles són les publicacions. Tots sabem que tenen un cost elevat i, si no rebem ajudes de les institucions o de particulars que tinguen ganes d’invertir en projectes d’aquest tipus, malauradament no podran veure la llum alguns treballs que són molt interessants per a tos els veïns del nostres pobles.

Creiem que la joventut és el sector que haurem de treballar més. Hui dia costa que la majoria dels joves es preocupen pel que passa al seu poble. Malgrat això, un dels nostres reptes és la captació de socis joves. Pensem que és molt important despertar l’interés de les noves generacions perquè també ocupen el seu temps d’oci en altres activitats diferents a les purament festives. Així assegurarem la continuïtat de tot el treball que comencem a fer a partir d’ara. ❦ Febrer 2010

Ens feia falta l’IEVM Vicent Luna És més que evident que els les relacions entre els pobles actuals dos partits majoritaris, d’aquestes valls. Dues valls, la Bocairent Alfafara Agres PSOE i PP, han apostat fermad’Agres i la de Beneixama, que Beneixama ment per l’estructura provindes de sempre han tingut El Camp de Mirra cial del territori. El govern estretes relacions de tot tipus, La Canyada socialista de Joan Lerma, quan però que l’artificial distribució Banyeres PARC NATURAL DE de Mariola LA SERRA DE MARIOLA tenia majoria absoluta, va administrativa les està descartar una llei de comarcaallunyant. ¿Com es pot entenBiar lització i fins i tot fa uns mesos dre que Bocairent, que està a la decidiren eliminar l’estructura Vall d’Agres, s’incloga en la comarcal del seu propi partit. província de València quan té Si això passa amb el PSOE, del una frontera natural que és el PP no cal ni parlar-ne. Les províncies per Barranc dels Batans? El cas dels pobles a tots dos partits són estructures intocade la Vall de Beneixama (o Vall de Biar) bles, la divisió perfecta perquè un territoencara és més greu. La dependència de ri no s’estructure, no tinga una identitat Biar, Beneixama, la Canyada i Camp de global com a país. Els valencians som Mirra respecte de Villena és total: Alacant, València i Castelló i poca cosa judicial, sanitària, lingüística i adminismés, tot i que se’ls hi ompli la boca dient trativa. Aquests pobles, des de sempre, que som «la Comunitat». En Canal 9 han estat relacionats amb els pobles del se’n fan un fart de recordar-nos que som voltant de la Mariola, i la seua comarca hi podem trobar instituts d’estudis tres províncies amb llurs tres poders: natural ha sigut l’Alcoià. Les pressions de comarcals com el de la Marina Alta, el Fabra, Rus i Ripoll. tot tipus que han fet els polítics de Camp de Túria, el Baix Vinalopó, l’Horta Tot i que les províncies, segons la Villena, i d’altres llocs, (davant el silenci Sud o el de la Vall d’Albaida; centres sacrosanta Constitució, són intocables, al total dels polítics d’aquests quatre pobles) d’estudis comarcals com l’Alfons el Vell Principat de Catalunya fa anys que perquè a tots els nivells els incloguen a de la Safor, el Contestà del Comtat, el l’estructura comarcal funciona, amb les l’Alt Vinalopó han estat determinats.

Castellonenc, el del Camp de Morvedre, millores que comportaria la posada en Villena, ciutat castellana incorporada en el Baix Maestrat o el frustrat Centre funcionament de les vegueries (amb el el segle XIX al País Valencià, és cap d’Estudis Comarcals de les Comarques permís, ¡com no! del Tribunal Constitud’aquesta comarca i està encantada que Centrals Valencianes. Totes aquestes cional). Les potencialitats d’una estructuaquests pobles hi formen part, els hi institucions d’àmbit comarcal comparra comarcal són evidents pel temps els aporta molts beneficis econòmics. teixen, si fa no fa, un mateix objectiu: ciutadans tenen una visió global del seu Mentre Alcoi passa totalment d’aquests l’estudi, la recerca i la difusió d’aspectes país, millora la descentralització dels quatre pobles de la seua comarca, i no culturals, històrics i econòmics de la poders acostant-los més als ciutadans, porta endavant cap iniciativa per recupecomarca, amb la intenció de fomentar la dóna més poders als ajuntaments que és rar-los i guanyar-se la confiança dels seus identitat comarcal i d’estructurar el la institució de govern més propera a les habitants, Villena ho té molt clar i, territori, fer comarca en diríem. persones. La comarcalització implica, mitjançant la seua ràdio, televisió i altres Amb aquesta intenció, s’ha creat per necessitat, una reestructuració de les mitjans, van fent comarca. l’Institut d’Estudis de les Valls de Marioinfraestructures sanitàries, judicials o L’any 1986, quan van haver-hi rumors la (IEVM), una institució que té el seu educatives amb l’objectiu d’apropar-les que la Generalitat Valenciana posaria en àmbit d’actuació en «els pobles que als ciutadans. Al PSOE i PP, per motius marxa una Llei de Comarcalització, i que pertanyen a les valls nord-occidentals de polítics i ideològics, no els hi fa cap tenien la intenció d’incloure Biar, la la serra de Mariola, és a dir, Biar, la gràcia aquesta manera d’organitzar el Canyada de Biar, el Camp de Mirra i Canyada, el Camp de Mirra, Beneixama, territori i, per tant, per a ells les comarBeneixama a la comarca de l’Alt VinaloBanyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara ques són una mera denominació popular, pó, diverses associacions culturals i i Agres». Segurament, per a una gran part però buides de contingut, de poder real. cíviques de l’Alcoià i el Comtat vam de la població d’aquests pobles, la constiDavant d’aquest oblit i deixadesa dels promoure la campanya «No trenquem la tució de l’IEVM no tindrà cap transcenostres governants, la societat civil ha comarca». Ara, vint-i-tres anys després dència, fins i tot ni se n’assabentaran. En hagut de tirar pel recte i constituir tota d’aquella iniciativa cívica, es constitueix canvi, per als moviments culturals de mena d’entitats comarcals cíviques, l’IEVM, una institució cultural que llurs pobles es veurà com un pas imporculturals, esportives etc., per a donar arreplega l’esperit i els objectius d’aquetant per a coordinar, intercanviar i portar a resposta a iniciatives ciutadanes i a lles mobilitzacions. Benvingut siga, bona cap tota mena d’activitats que fomenten aquest menyspreu institucional. Així, ens feina i llarga vida. ❦

«Les valls d’Agres i Beneixama sempre han tingut relacions malgrat la divisió administrativa»

Febrer 2010

13

Quan van perdre tots

Adrià Garcia

L’any passat es van complir setanta anys del final de la Guerra Civil Espanyola. L’efemèride s’ha recordat a molts llocs amb activitats commemoratives. A València, capital de la II República durant bona part de la contesa, l’aniversari ha passat més aïna indiferent. Capficats com estaven les autoritats en commemorar el centenari de l’Exposició de 1909, «Any d’inici de l’actual València dels grans esdeveniments» no hi ha hagut lloc per recordar aquell esforç desesperat per salvar la democràcia.

Desmarcant-se de l’oblit oficial, el centre cultural Octubre ha organitzat una exposició commemorativa molt digna: La derrota, que revisita la situació en els últims mesos de la guerra i la imme-

diata repressió política al llarg del País Valencià.

La narració del final de la contesa s’ajuda amb armes de l’època, cartells de la resistència, cartes entre els milicians i les seues famílies. I fotografies colpidores i diaris del moment que recullen imatges dels bombardeigs sobre València; continuen eriçant les imatges de cases enderrocades, dones lamentant-se… I torba comprovar com són d’idèntiques a les que ens arriben en l’actualitat de guerres que estan en marxa.

L’època de repressió l’obri una altra fotografia molt eloqüent; ciutadans que esborren les pintures republicanes al Castelló de la Plana recentment fet «nacional». I a continuació, més fotografies de l’exili, d’aquelles columnes de gent a peu sense més possessions que allò que els abriga, imatges d’aquells vaixells ataquinats de personal que des d’Alacant buscarien un destí millor –o, si més no, diferent al que els esperava–. Hi ha documents com els de les depuracions de funcionaris republicans. També els diaris sobre la «Victoria» i la primera visita de Franco a València. «Ya tenéis, valencianos, la patria, el pan y la justicia», subtitula el primer número d’Avance, el 30 de març de 1939, avançant la fi de la guerra, que arribaria dos dies després. La premsa i l’educació van esdevenir els potents difusors de la nova ideologia. Una portada de Las Provincias d’octubre del 1939 diu amb lletres grans: «Dios nos ha dado el Caudillo y hay que merecerlo». I, ¿com es mereixia? Calia obeir, treballar i callar.

En un altre racó, sobre una reconstrucció d’un despatx que evoca els consells de guerra, s’escolta llegir la pena de mort del rector universitari Pesset Alexandre. Una llista resumida dels afusellats a Paterna. Carnets, llibres i fotos de les desfilades dels nacionals a algunes poblacions valencianes (entre elles, Alcoi, en plenes festes de Sant Jordi del 1939).

La exposició, comissariada per l’historiador Pelai Pagés, ha estat possible gràcies a l’Associació Arxiu de la Memòria Joan Baptista Basset, amb seu al mateix edifici, que treballa per la recopilació i difusió d’estudis i documents relatius als anys de la guerra i la postguerra civil. La mostra es visitable fins al diumenge 21 de febrer a l’edifici Octubre. ❦ 14

Miguel Martí

Vicent Berenguer

Miguel Martí acudia el passat Nadal a la cita que, des de fa dècades, cada parell d’anys manté amb Banyeres de Mariola, el seu poble. Així, a la Fundació Valor es va poder contemplar i admirar una bona mostra de les seues últimes teles, pintures a l’oli, «representatives del passat», com ell, amb decisió, remarca.

Feliçment hi ha altres pintors, però Miguel Martí és dels que ha fixat amb estil personal i gran bellesa el

paisatge de Banyeres i la Mariola, i hi continua. De ben menut recorde que el véiem pintar pels racons més inesperats del poble. La llum de les seues teles és sempre seductora, i als seus quadres haurem d’acudir per a recuperar la memòria de tanta cosa, i per a sentir l’art.

Coneixem el gran estil de Miguel Martí, fidel a la seua temàtica, on predomina el paisatge, tot i que ara també ha exposat unes obres inesperades d’acòlits en una sèrie que ausades resultava suggeridora. La seua pintura es troba inclosa en la figuració, un àmbit on ell es sent plenament seduït, que per a ell la pintura, i el dibuix, és sempre un impuls de les sensacions, de temes que el sorprenen al davant: muntanyes, rius, cases, boscos, camins, modificats per la llum, per resols, que provoquen autèntics efectes que componen en l’obra una intenció determinada. Però aquest impuls és una força vital que representa la vida, ara és un paisatge natural, que a vegades sembla intacte, sense cap rastre humà, ara un paisatge modificat per l’home, un àmbit viscut, un determinat rastre d’humanitat: esperança, nostàlgia, admiració, serenitat, un qualsevol sentiment. La pintura de Miguel Martí sempre està humanitzada, i podríem aventurar que és el tema qui el convoca i ell tan sols obeeix a posar un alé en aquesta crida. Aquest és el fonament, retratar vida, i el paisatge, per descomptat, en forma part.

L’obra de Miguel Martí té la virtut de retenir el passat en les seues obres (compartim les seues clares paraules), perquè les transformacions del temps, i els homes, destrueixen moltes coses i ell, sense desànim, lluita amb la seua paleta contra tanta trivialitat. Així és el seu servei a l’art, un compromís, i el conjunt de la seua obra s’ha convertit en un testimoni immillorable, de profunditat i de suau nostàlgia, de vibració humana i de vibració de la natura. ❦ Febrer 2010

La llengua, a la sagristia Josep Miquel Bausset

© ST - 2009

aquest fet posat públicaEl setembre de 2008 va fer ment en dubte, per persola seua entrada com a nou nes que clarament utilitzen bisbe de Lleida, el valenels seus propis prejudicis cià nascut a Cullera, Joan com font d’autoritat.» I Piris. En la seua primera Tarancón encara afegia: homilia el bisbe Joan «Signe gustosament el digué: «El fet de ser cristià document presentat pels el dec, en bona part, a la meus companys d’Acadèbona gent de Lleida que mia i no tinc cap inconveacompanyà Jaume I en nient que facen pública la l’alliberament del Regne meua adhesió.

No de València, que afavorí comprenc com es pot que el cristianisme arreladefensar la postura ra en aquelles terres». Les contrària.» paraules del bisbe Joan no Quan el Vaticà II discupoden ser més clares. Crec tia sobre la litúrgia i la que el bisbe de Lleida ha llengua vernacla (una tirat per terra totes les Processó de Corpus a la Seu Vella de Lleida, presidida pel bisbe Joan Piris. qüestió encara no resolta al «teories», que des de certs nostre País) els partidaris ambients clericals del cap de l’aplicació de la llengua del poble i casal valencià, pretenen diferenciar la davant del llatí, van donar un argument llengua que parlem a l’Alcúdia i a ben sòlid per defensar la seua opció: Borriana, a Xàtiva, Alcoi o Xàbia, de la «Una Església viva, no pot tindre una que es parla a Santpedor, Lleida, llengua morta». Per això, curiosament, Girona, Maó o Manresa. sobretot als pobles, a l’hora dels avisos o Desgraciadament, la nostra llengua de demanar diners, això es fa en valencià, encara no ha entrat a l’Església valenper passar el capellà de seguida, al ciana. A la litúrgia, a la celebració dels castellà. Això també em recorda aquella sagraments i a l’Eucaristia, a la anècdota d’un cristià dels Estats Units catequesi i als arxius parroquials, llengua a les celebracions litúrgiques, em que, en la discussió entre llatí o llengua encara és prohibida la llengua d’aquella recorda allò que el bisbe Helder Cámara vernacla deia: «No hi ha una llengua tan «bona gent de Lleida, que acompanyà deia, quan es preocupava dels més bonica com el llatí, però el que jo entenc Jaume I en l’alliberament del Regne de pobres del Brasil: «Si els done menjar, és l’anglès. I en l’església, mai no em València». Com a màxim, la nostra diuen que sóc un sant. Però si pregunte demanen diners en llatí». llengua ha entrat a les sagristies. Però per què hi ha pobres, em diuen comunisEl bisbe Joan, en la seua entrada a no al presbiteri, ni a la nau. ta». Quan els laics valencians demanen la Lleida deia: «L’Església no pot ser Paradoxalment, quan pregunten als missa en valencià, els mossens els respopropietat de ningú i ha d’estar sufirectors per què no es fan les misses en nen que no volen fer política, quan el que cientment oberta perquè tots tinguen en valencià, majoritàriament ixen amb haurien de fer és, simplement, aplicar les ella, el seu lloc». ¿Quantes misses en l’excusa que «no volen fer política». I no resolucions del Concili Vaticà II (Sacrovalencià es fan a Borriana, Calp, s’adonen (o potser sí) que quan fan polítisanctum Concilium núm. 36 i 63) pel que Onti-nyent, Peníscola, Alcoi, Onda, ca és quan deixen la llengua a les sagrisfa a l’ús de les llengües vernacles en la Xàtiva o Vila-real? ¿Com és possible ties, i passen al castellà al presbiteri. No litúrgia. Per això som molts els valenque demanem als missioners que estan a fer política seria, al meu entendre, portar cians que recordem amb enyor i amb l’África o a l’Índia que s’incardinen en a la normalitat allò que és normal al afecte els bisbes de Castelló, Josep Pont i la terra i en la cultura que els acull, i els carrer o a la sagristia, on la gent, Gol i Josep Maria Cases, que van ajudar preveres valencians no fan el mateix als capellans inclosos, parlen valencià. Quan a incardinar l’Església a la realitat del pobles que han de servir? ¿Com s’entén una dona va a encomanar una missa, bé País Valencià. ¡Com m’agradaria que els que a Valladolid i a Burgos la litúrgia i la que l’atenen i l’entenen en valencià. ¿Per bisbes i els capellans valencians firmacatequesi siga en castellà, i a Xilxes, què després en revestir-se amb els ren, com ho va fer el cardenal Tarancón, Altea, Sueca, Nules o Bocairent no ho ornaments litúrgics, el capellà deixa la el Dictamen de la Real Academia de la siga en valencià? pròpia llengua tancada a la sagristia?

Lengua, pel que fa a la unitat de la nostra ¿Què se n’ha fet del Llibre del Poble L’argument que utilitzen els capellans llengua, davant dels qui, com ara, volen de Déu, un missal festiu preparat pel pare valencians per no utilitzar la nostra dividir-la!: «Ens causa sorpresa veure

«¿Els documents del Vaticà II són aplicables al Japó i a l’Àfrica, però no als cristians valencians?»

Febrer 2010

15

16

© ST - 2010

Pere Riutort, i aprovat pels bisbes valencians? ¿Per què els mateixos bisbes no l’han utilitzat mai, a excepció del bon bisbe de Castelló Josep Maria Cases? En la presentació d’aquest missal, els bisbes deien: «La llengua vernacla dels valencians té ara l’honor de ser un signe extern del misteri de Pentecostès». ¿Quan serà realment un signe de la Pentecosta la nostra llengua a l’Església? ¿Què se n’ha fet de l’anhel i del desig de més vint mil valencians (Joaquim Maldonado, Raimon, Vicent Ventura, Manuel Broseta, Francesc de P. Burguera, Josep Lluís Bausset, Matilde Salvador, Andreu Alfaro, Enric Valor, Josep Iborra, Robert Moròder, l’Ateneu Mercantil de València, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d’Onda o els Franciscans de Cocentaina) que, seguint les directrius del Concili Vaticà II, demanaven l’any 1965 «l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a la predicació»?

La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua també s’ha adreçat als bisbes valencians, demanant que «quede garantit en totes les parròquies, el dret dels fidels valencians a l’ús normal de les dues llengües cooficials en la litúrgia, la catequesi i l’administració parroquial».

La conveniència pastoral d’adoptar la llengua del poble, ha quedat patent en tot un seguit de documents del Magisteri, un fet que, fa encara més inexplicable l’absència del valencià a les nostres parròquies i catedrals.

El papa Pius XI deia: «L’Església és única per a tots els pobles i per a totes les nacions, i davall la seua volta troben lloc tots els pobles i totes les llengües» (Encíclica Mit brennender Sorgen).

Pius XII deia: «En el camp d’un nou ordre fundat sobre els principis morals, no hi ha lloc per a oprimir ni obertament ni dissimulada, les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories» (Radiomissatge de Nadal de 1941).

Joan XXIII escrivia en la Pacem in terris: «Cal afirmar, de la manera més explícita, que una acció adreçada a reprimir i a sufocar la vitalitat i el desenrotllament de les minories nacionals, és una greu violació de la justícia, i ho és molt més, si va dirigida a fer-les desaparèixer» (núm. 89). I encara, el papa bo afegia: «Respon a una exigència de justícia, que els poders públics aporten la seua contribució a promoure el desenrotllament humà de les minories, amb

Clausura del Concili Vaticà II, Roma.

«¿Què se n’ha fet del missal en valencià del pare Pere Riutort aprovat pels bisbes?» mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums» (Pacem in terris, núm. 90).

També és igualment clara i valenta l’aposta del Concili Vaticà II, en la Lumen gentium: «L’Església […] fomenta i assumeix en tant que són bons, els valors, riqueses i costums dels pobles» (L.G. núm. 13).

I el document Ad gentes, núm. 4 diu: «L’Església comprèn i abraça en la seua caritat, totes les llengües».

El mateix Pau VIè, en el discurs de clausura del Concili, deia: «Les llengües innumerables que parlen els pobles, han estat admeses a expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als hòmens».

També el Sínode dels bisbes de l’any 1971 deia: «Reafirmem els drets dels pobles a conservar la seua pròpia identitat». I també: «A les nacions on es parlen diverses llengües, es faran traduccions a cada llengua» (Sacrosanctum Concilium núm. 40).

També el papa Joan Pau II afirmava: «Sóc fill d’una nació, els veïns de la qual l’han condemnada a mort repetidament.

Jo vos dic: per tots els mitjans que disposeu, vetleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia

cultura» (discurs del papa Joan Pau II a la Unesco, el 2 de juny de 1980).

El mateix Joan Pau II deia també: «Un dels aspectes d’aquesta evangelització, és la inculturació de l’Evangeli […] vosaltres desitgeu ser alhora plenament cristians i plenament africans» (al·locució als bisbes de Zaire reunits a Kinshasa, el 3 de maig de 1980). I els cristians valencians, ¿no tenim el dret de ser alhora cristians i valencians?

Però a mi m’agraden, particularment, aquestes paraules del papa Joan Pau II: «¿Em pregunteu per què he parlat ara en japonès? Ho he fet per manifestar el meu respecte per la vostra cultura. Així com la cultura de tota nació s’expressa entre altres coses (o més encara) primer de tot en la llengua […]. Aneu, prediqueu a totes les nacions (Mt 28:19). […] Per a poder fer-ho cal conèixer primer la llengua de les nacions a què ens adrecem» (resposta a les preguntes que els jóvens adreçaren al papa Joan Pau II a Tòquio el 24 de febrer de 1981).

Encara el papa Joan Pau II, deia a l’encíclica Slavorum Apostoli, del 2 de juny de 1985: «Tot home i tota nació, tota cultura i civilització tenen una funció pròpia a desplegar, i un lloc propi en el misteriós pla de Déu i en la història universal de la salvació».

Davant totes aquestes dades, ¿no seria ja hora que s’aplicaren a l’Església del País Valencià? ¿O és que aquests documents són aplicables al Japó, a l’Àfrica, a l’Índia, però no als cristians valencians?

Tant de bo que l’Església valenciana, faça cas als cristians que volem expressar la fe en la nostra pròpia llengua. ¡Tan lògic i tan normal com hauria de ser això! Tant de bo que, després de més de quaranta anys del Vaticà II, arribe la Pentecosta a la nostra Església, perquè siga realment valenciana. Tant de bo que aviat, puguem pregar en la llengua de sant Vicent Ferrer, de Francesc Eiximenis o de sor Isabel de Villena. ¡Sense entrebancs per part de la clerecia valenciana! Tant de bo que el nou arquebisbe de València, juntament amb els bisbes de Castelló, Tortosa i Alacant, amb valentia i sentit pastoral, es posen al capdavant en la defensa i la utilització de la nostra llengua a les celebracions litúrgiques. Només així, l’Església que pelegrina al País Valencià serà realment una Església valenciana. ❦ Febrer 2010

Roís de Corella Eduard J. Verger Avui en dia, en evocar els nostres clàssics, el nom de Joan Roís de Corella és un dels que vénen sense esforç a la memòria, per bé que rarament s’esmenta en primer lloc. Aquest privilegi pareix reservat automàticament, amb molta justícia, per a Ausiàs March, el més gran poeta líric europeu del seu segle, i per a Joanot Martorell, l’autor de la novel·la que inaugura la concepció moderna d’aquest gènere, i encara, si hi ha sort, per a Ramon Llull, el primer gran pensador de l’Europa medieval que exposa les seues reflexions teològiques en una llengua (la seua materna, que és també la nostra) distinta del llatí.

Sobre aquests tres autors inesgotables apareixen cada any desenes i desenes de comentaris i dotzenes de monografies; el relat de llurs vides i miracles, basat en documentació fefaent, ofereix prou consistència narrativa per a fer-los assequibles a la imaginació sense haver de forçar molt les certeses històriques, i tot valencià mitjanament instruït (és a dir, la immensa minoria) ja ha tingut ocasió d’incorporar-ne en la seua memòria, a més del nom, una notícia més o menys detallada de les virtuts i els pecats de cada un i algun passatge especialment brillant de llurs obres respectives, descartades o no les falses atribucions i les fantasies llegendàries que, per a bé i per a mal, també han contribuït a l’esplendor de llur posteritat.

El prestigi de Roís de Corella, en canvi, s’ha hagut d’obrir pas a poc a poc, aquests darrers decennis, des d’un oblit quasi impenetrable, sobrevingut de sobte poc després de la seua mort el Febrer 2010

1497 i que l’ha mantingut en els llimbs dels grans autors desconeguts durant uns quatre segles (que prompte és dit).

Per dir-ho també prompte, una de les característiques de la seua personalitat que sospite que ha contribuït més a fer-me’l d’estimar és, justament, l’aparent conjunció de tots els astres per a fer-li tortuós i difícil el trànsit cap al ple reconeixement del seu llegat, i el curiós miratge de pensar que ell mateix va preveure, fins i tot invocar, aquest destí: «Sia passat com un vent lo meu ésser». A la seua manera, forma part d’aqueixa flota de supervivents pòstums (com Sòcrates, com Jesús, com Galileu) que ni la potestat més formidable ha estat capaç de silenciar del tot per sempre més. Amb tot, ningú no sap encara de ciència certa quin poder va condemnar la seua memòria, ni per quins motius; alguns ho han explicat en termes sociologicoestilístics: la seua prosa aristocràtica, massa exquisida ja per a la plebs que romandria fidel al català en els temps que seguiren; alguns altres sospiten la tenebrosa enemistat de la Inquisició, i la seua possible condició de convers.

Els sermons a què va dedicar els seus esforços més constants serien, en el cas improbable que se’n trobàs cap, el millor testimoni capaç de confirmar aquesta darrera hipòtesi, si bé el mateix fet que no en quedara rastre ja pareix abonar-la.

Quant a la dificultat del seu llenguatge, és un estigma persistent que encara avui, en qualsevol manual escolar, acompanya per sistema la lloança, també tòpica ja, de ser l’últim 17

en el paroxisme d’atrigran clàssic del nostre buir-li, com ja ha fet algú, segle d’or, i contribueix l’autoria de pràcticament més a espantar d’antuvi el la meitat del bo i millor possible lector que no a que es va escriure a seduir-lo. I és veritat que, València en la seua època. en una època com la I en fi, ¿què puc dir nostra, que s’entesta a més, perquè em feu cas i sotmetre la parla a una li perdeu la por? No deixa creixent simplificació de ser una llàstima, ací apressada, les seues entre nosaltres, que els circumvolucions sobre el filòlegs ens l’hagen reduït model llatí, els seus períoal moralista escrupolós des llargs, les seues que només procurava reminiscències anafòrifer-nos renegar de la més ques, els seus hipèrbatons mínima concessió a la recurrents, demanen una lascívia, quan ja ens lectura reposada i col·labol’havíem cregut com a rativa que molts ja no estan víctima tràgica de romàndisposats a concedir; però tiques passions juvenils, seria més profitós escammolt més fàcils de par la fama d’aquests trets Fragment de «La balada de la garsa i l’esmerla» (foli 138 v, del manuscrit 728 vendre. En el fons, jo amb un matís menys de la Biblioteca Universitària de València, Obres de Mossén Corella). continue pensant que no dissuasori i més positiu: ni en sabem res, i ara encara és tan difícil de llegir com menys, i espere que aquest enigma on se sol dir, ni les virtuts del seu estil són va aconseguir amagar-se us siga, com a tan contràries a l’esperit actual, només mi, tan atractiu com aquella llegenda cal acostar-s’hi previnguts del fet que un desmentida: «Tinguen per fals lo que dels plaers que hi trobarem ens haurà de fon de mon viure, i res de mi en lo món venir de les ondulacions i reverberacions no hi romanga.» Amén. ❦ inesperades de la nostra llengua, si tenim la calma, la sensibilitat i el gust necessaris per a gaudir-les, i que potser la condiEduard J. Verger (Carlet, 1949) ha publicat, ció per a descobrir en nosaltres mateixos entre altres, les obres de poesia, Com si morís aquest gust i aquesta sensibilitat és entrar (1986), Tres peces apòcrifes (1999) i Terra en contacte amb una escriptura com la pensada (2003). Ha traduït obres de Bonnefoy, d’ell. mossegar-lo i deixar-se arrossegar més Éluard, Proust, Tardieu, Attila József, Giörgy De fet, partim d’una familiaritat Somlyó i, recentment, Ebri de lluna (2009) de enllà de la «Balada de la garsa i Li Po. Va col·laborar amb Joan Fuster en la bastant estesa amb dues peces breus l’esmerla» o la «Tragèdia de Caldesa», direcció de la col·lecció Biblioteca d’Autors que, ara com ara, funcionen com una on, quasi sense adonar-nos-en, el que Valencians. El seu interés per la poesia mediemena d’esquer (com passa amb assaborim és ja un tast amable de la val es manifesta en l’edició de Roís de Corella, algunes estrofes d’Ausiàs March: gran llepolia lingüística que ens espera Poesías (2004), que inclou algunes proses, «Veles e vents...», «Sí com lo taur...», o en les altres seues obres, siguen en vers anotades i acompanyades de la traducció al com alguns passatges del Llibre d’amic o en prosa, plagis, recreacions o traduccastellà, per a la qual va dibuixar Manuel Boix el retrat de Corella que il·lustra aquest article. e amat de Ramon Llull); la qüestió és cions, i això sense que ens calga caure

«La dificultat del seu llenguatge és un estigma que contribueix més a espantar el possible lector que no a seduir-lo»

18

Febrer 2010

Miguel Calatayud Clara Berenguer Revert Ja fa uns anys que la proposta artística de Miguel Calatayud (Asp, 1942) està d’actualitat i ha aconseguit captivar tant la crítica com al públic. Recentment, el Ministeri de Cultura ha tornat a reconéixer el seu treball amb el Premi Nacional d’Il·lustració, aquesta vegada pel conjunt de la seua trajectòria professional, ja que amb anterioritat havia estat premiat en dues ocasions per una obra concreta Una de indios y otras historias (1989) y Libro de las M’Alicias (1992).

Durant la realització dels seus estudis de Belles Arts a València, ciutat on continua treballant, Calatayud va coincidir amb altres artistes importants valencians com ara Artur Heras, Rafael Armengol, Pere Quinto i Manuel Boix (amb qui il·lustraria els seus primers llibres infantils). Una vegada finalitzada la llicenciatura, la docència es va convertir per un temps en la seua ocupació principal i, tot i que eventualment es vincula a aquesta pràctica per la seua participació en les diverses trobades d’animació a la lectura, és la il·lustració la tasca que el satisfà plenament.

Així, la seua activitat creadora s’inicià com a autor de narracions gràfiques i, fins i tot, alguns estudiosos el consideren un dels principals promotors de l’Escola Valenciana del Còmic, sorgida a principi dels anys setanta. Amb l’obra El peu fregit, publicada el 1997, va guanyar el premi del Saló del Còmic de Barcelona i, a més dels àlbums de cómics, són també molt interessants les diverses col·labo-racions en premsa i els treballs realitzats en l’àmbit de la publicitat. Destaca també la creació de cartells, entre els quals es troben diversos festivals de jazz i el que va presentar per a l’Expo 92, amb el qual va quedar finalista.

Tanmateix, els treballs dedicats al món dels infants són molt nombrosos en la seua producció (ha publicat quaranta-nou llibres il·lustrats, sis dels quals amb text propi, i ha participat en altres dèneu llibres). Les seues primeres il·lustracions infantils ja destaquen per Febrer 2010

El cavallet de cartó (1984).

«Calatayud és un dels principals promotors de l’Escola Valenciana del Còmic» la seua personalitat específica i diferenciada. Al llarg de la dècada de 1970 va sorgir un grup d’il·lustradors que iniciaren una progressiva evolució de la il·lustració infantil espanyola, molts dels integrants refusaren aglutinar-se amb el nom de generació o grup dels setanta però el cert és que amb els seus treballs renovaren el llibre il·lustrat a l’Estat espanyol al mateix temps que li proporcionaren una gran difusió internacional.

Miguel Calatayud va ser un membre destacat d’aquest grup i a partir d’aquells anys la seua tasca com a il·lustrador de llibres per a infants començà a desenvolupar-se fins al present.

Miguel Calatayud és un autor que treballa les imatges amb l’objectiu de potenciar i magnificar sempre la narració amb l’ajuda d’una sèrie de recursos que seran habituals al llarg de la seua carrera.

El fet més significatiu és que els resultats obtinguts són fruit d’un treball exigent en el qual l’atzar juga un paper molt secundari. A més, Calatayud advoca pel treball

fet a mà per les característiques que aquest confereix al dibuix i les noves tècniques amb l’ordinador solament les utilitza en el moment de la impressió. És per aquest motiu que els seus utensilis són sobretot les aquarel·les i la tinta xinesa. Els efectes de llum sobre el paper creats mitjançant aquesta tècnica pictòrica converteixen el color en el protagonista fonamental de les seues il·lustracions, que combina amb altres recursos com ara l’acurada composició i el peculiar ús de la perspectiva i les desproporcions humanes. Per això, els seus treballs presenten una gamma de detalls que convoquen a endinsar-se en una narració visual on les figures no apareixen aïllades en l’espai sinó que formen part d’un ambient, de vegades bigarrat, el qual va descobrint-se i renovant-se en cada nova lectura.

Aquests distintius plàstics es reiteren al llarg de la seua trajectòria alhora que van conjugant-se amb d’altres que van sorgint de manera individual en determinades il·lustracions i que s’incorporen als nous treballs. La suma de tots aquests elements formals, influïts al mateix temps pels diversos corrents de la història de l’art, converteixen l’obra de Calatayud en una de les més reconegudes en aquest camp.

Actualment trobem en procés de reedició alguns dels seus treballs anteriors com per exemple Ay Filomena, Filomena o El libro de las M’Alicias, els dos llibres de Miquel Obiols. L’ultim d’aquests, editat per primera vegada en 1990, és una divertida reinterpretació del personatge d’Alícia al país de les meravelles les il·lustracions del qual van constituir un referent essencial en l’evolució estètica de Miguel Calatayud i que ara, l’editorial Kalandraka, ha tornat a publicar. Però el treball que més ocupa els seus dies, i amb el qual reconeix portar retard és Kembo. Inicidente en la pista del Circo Medrano, un text del també valencià Carlos Pérez que conta el viatge d’un lleó des de la selva africana fins al seu destí en un circ. ❦ 19

Barcelos Joan Antoni Ruiz Company L’any passat va tenir lloc a la població de Barcelos, al nord del país germà (entre Braga i Porto), la segona edició del Festival de Cinema Turístic, que després del famós de Karlovy Vary (que ja ha arribat al nombre de quaranta) és molt important.

El certamen portugués s’ha situat molt prompte entre els més destacats i és una referència obligada. Barcelos és un lloc emblemàtic, ja que d’allí procedeix el gall portugués considerat una icona del país. La mostra constava d’una barcella amb cent seixanta-nou obres (curtmetratges, anuncis i documentals) procedents de trenta-vuit països, i estava dividida en diverses seccions, amb films a concurs i d’altres convidats, com els procedents de la República Dominicana i alguns títols de Polònia. A més, un conjunt d’exposicions, tertúlies i debats van conformar la ineludible cita que és un punt de trobada per a tots els interessats en aquest sector, que cada vegada guanya més adeptes.

Folklore del lloc i d’altres manifestacions van embolcallar aquest llarg centenar de projeccions, entre les que representaven a Espanya, que van ser molt nombroses.

A l’hora dels premis cal destacar, entre la llarga llista, l’anunci que Turisme-València va presentar a concurs, VLC, increible pero cierto, que va resultar guanyadora en la seua categoria. Així es confirma la fama que aquest mateix anunci va aconseguir pocs mesos abans a Berlín. Els altres productes destacats tractaven d’esports, ecologia, hostaleria, costes i platja, belleses andaluses, així com una mica de turisme rural. Es tracta d’un certamen encara menut però amb un bon futur i puixança interior. Familiar encara però ambiciós i ben organitzat. La possibilitat de veure en dos o tres locals tanta i tan variada oferta, en menys d’una setmana, reforça la solvència d’un esdeveniment d’aquestes característiques en un món en què, malgrat el temps actual tant dolent amb la crisi econòmica, es mou amb ritme cap a un futur consolidat. I necessari. Amb el suport del cinema i la televisió mereix destacar-se que el film valencià de curta durada és bastant interessant i clar com per a mostrar-nos amb gran qualitat d’imatges, i plenitud d’idees i imaginació, una successió de vistes entorn de cinc eixos de la ciutat: la València del mar, la dels grans esdeveniments, l’arquitectura avantguardista, els estímuls de la Mediterrània i els espais naturals.

Per això, bé podem dir que la moderna València és una mica increïble però cert. ❦ 20

William Butler Yeats (Sandymount, Dublín, 1865Cap Martin, França, 1939)

L’illa lacustre d’Inisfree Vull ara eixir i anar-me’n, i anar-me’n a Inisfree, i fer-hi una cabana d’argila i de canyís: amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d’abelles, i viure al clar tot sol entre el brunzit.

I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta, degota des dels vels del matí al cant dels grills; la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva, i el capvespre és ple d’ales de cardina.

Vull ara eixir i anar-me’n, car sempre, nit i dia, sento al marge del llac l’aigua amb bla fregadís; quan sóc a la calçada, o a les grises voreres, la sento dins el més pregon del pit.

Traducció de Marià Villangómez Obres completes. Versions de poesia I, Columna, Barcelona, 1991

The Lake Isle Of Inisfree I will arise and go now, and go to Inisfree, And a small cabin build there, of clay and wattles made: Nine bean-rows will I have there, a hive for the honeybee, And live alone in the bee-loud glade.

And I shall have some peace there, for peace comes dropping slow, Dropping from the veils of the morning to where the cricket sings; There midnight’s all a glimmer, and noon a purple glow, And evening full of the linnet’s wings.

I will arise and go now, for always night and day I hear lake water lapping with low sounds by the shore; While I stand on the roadway, or on the pavements grey, I hear it in the deep heart’s core.

1888

Febrer 2010

Vicent Belda

Clara Berenguer

Vicent Berenguer

Una festa per als sentits

Imatge i text inseparables

Ovidi transversal

Ametla, farina i oli, Sergi Gómez i altres, Bocairent, Filà de Moros Marinos, 2009, 36 pàgs. + disc compacte-receptari.

La dansa dels versos, Marc Granell.

Il·lustracions: Xan López Domínguez València: Editilde, col. «Diálogo Infantil», 2009, 32 pàgs.

Eines, revista de cultura i ensenyament Antoni González Picornell et alii, Alcoi: IES Pare Vitòria, núm. 23, 2009, 156 pàgs.

El 2 de gener va ser presentat aquest receptari-poemari al maset dels Moros Marinos. Es tracta de l’acte principal de la filà dins la programació especial celebrada enguany a Bocairent pel 150 aniversari del començament de les festes de moros i cristians. Els Moros Marinos han fet una aposta arriscada, ja que basant-se en el fet que en els seus orígens, els primers festers formaven part del gremi dels forners i dels moliners, han fet una aposta innovadora: el llibre no és un receptari, sinó un poemari bastant reeixit que Sergi Gómez ha fet en la nostra llengua per a cadascun dels dolços. Sergi sap transportar-nos al món de sensacions que és el dels d o l ç o s tradicionals, començant pels que elaboraven les monges agustines, passant per tot tipus de pastes i acabant per les populars tonyes.

A més a més, Sergi, que és un gran coneixedor de les nostres tradicions i dels nostres literats, fins i tot de les cançonetes dels Moros Marins, ens regala també una sèrie de citacions relacionades amb el món dels forners i dels dolços. El llibre també compta amb una acurada col·lecció de fotografies a càrrec de l’associació de fotògrafs local que han intentat plasmar les pastes que han fet els pastissers i els forners de Bocairent.

En resum, és una autèntica festa per als sentits i per a aquells més atrevits que no els importen les calories que aporten les receptes. El receptari ve recollit en el disc compacte en format navegable o en un arxiu PDF que en permet la impressió. D’aquesta manera s’afavoreix la difusió del poemari imprés, però el format electrònic de les receptes potser dificulte la seua arribada a les generacions més grans. ❦

El llibre és una proposta de la col·lecció «Diálogo» en la sèrie de llibres molt il·lustrats. És un intent per aconseguir que la imatge i el text es copsen com un conjunt inseparable. En aquesta ocasió és Xan López Domínguez l’encarregat de descriure amb els seus dibuixos els poemes infantils de Marc Granell. No és la primera vegada que aquest poeta canvia de registre i s’interessa per la poesia per a infants. La seua proposta sorgeix de la necessitat d’omplir aquest camp en vista de la poca poesia que hi ha escrita per a infants. Per això, ens ofereix uns poemes on el més destacat, junt amb la seua habitual claredat, és l’humor i la tendresa, recursos, d’altra banda, molt encertats quan es tracta d’arribar a un lector infantil. A més, la musicalitat de les seues paraules s’acompanya i, fins i tot, es veu multiplicada, per les il·lustracions de López Domínguez. Aquest il·lustrador gallec presenta un estil molt personal el qual s’accentua, sobretot, per la seua economia formal. Les seues figures són resoltes amb ràpides línies, cosa que li confereix un gran dinamisme, i es disposen sobre fons neutres o blancs que incorporen magistralment els espais buits en les seues il·lustracions. Al mateix temps, s’observa una certa tendència a l’amuntegament en la col·locació dels elements però això combina amb gran perfecció amb aquesta aparent buidor compositiva. Així, si oblidem que és una obra feta pensant en un públic exclusivament infantil i ens allunyem de les classificacions que solen fer-se per a distingir els productes per a adults i els dirigits als infants, aquest és un llibre que agradarà tant als grans com als menuts, ja que el plaer d’uns textos i unes il·lustracions acurades i de gran qualitat no deuria guardar cap relació amb l’edat del lector. ❦

La trajectòria d’Eines és formidable i no ho és menys que un institut de Secundària tinga la voluntat de donar continuïtat a un projecte editorial com aquest, una publicació que manté un rigor altíssim en cada número. Quinze anys després de la mort d’Ovidi Montllor (1942-1995) s’han fet i publicat algunes coses dignes al respecte, però que no està esgotada la qüestió és veu ara de seguida.

Aquest és un autèntic dossier de referència sobre el personatge (cantant, actor, rapsode, ciutadà). El material d’ara té la virtut que no és un encimbellament perquè Ovidi fóra i és un bon exemplar d’alcoià, que també, sinó que ací es planteja i es revisa la seua trajectòria plural de manera que permet entendre un poc millor el mateix personatge com alhora la societat en què hagué de viure. No és una obra morta la d’Ovidi, les seues cançons estan vigents, i a l’abast! El cine en què participà respon al moment i no deixa de ser interessant per tot el que denota, com per tot el que ens separa, per tantes coses; les seues actituds cíviques continuen vigents. Un clàssic contemporani, un Brassens, l’Ovidi, una evidència viva. Les aportacions d’ara, a més de González Picornell, són de Jordi Botella, Manel Rodríguez-Castelló, Pau Grau, Carles Castillo, Susana Francés, Vicent Lluna, Vicent Romans i Benjamín Francés, qui fa una anàlisi sucosa i rigorosa d’un període de la música ovidiana, que em sembla que és una de les poques explicacions serioses que s’han fet de cap cantautor. Com a complement, hi ha dos interessants treballs, l’un sobre Gabriel Miró, l’altre sobre la via pecuària que va des de la serra Mariola als Plans, els quals han rebut sengles premis. ❦

Febrer 2010

21

© Barcella - 2006

que els ciutadans es mereixem una piscina climatitzada amb sostres de cristall, un hotel, un lloc cultural, un gimnàs en condicions…, mil coses, però fem alguna cosa. L’Ajuntament hauria de mullar-se en alguna cosa que realment deixara a Banyeres com una de les poblacions turístiques principals de la província, perquè posibilitas en tenim, i moltes. I per als sectors del comerç, la restauració i altres camps econòmics, seria una bona espenta i ens aniria d’allò més bé a tots.

Però fem alguna cosa prompte o després ens lamentarem perquè en la llista de molins ja en falten uns quants que no es poden recuperar. ❦

Molí Sol de Banyeres de Mariola.

Salvem els molins

22

Javi Sánchez Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

© GV - 2010

He llegit diverses coses sobre els molins de Banyeres de Mariola, però cada vegada que vaig a visitar-los, em pose de mala sang. Tenim una herència cultural única que molts pobles volgueren tindre i que estem deixant-la caure a poc a poc.

Estic cansat d’escoltar, des de fa més de trenta anys, «farem, farem i farem», però els molins estàn caient a trossos. Vaig per altres poblacions i veig per tot arreu que mimen i cuiden cases velles amb teuladetes de pedra, mentre que nosaltres, que tenim joies arquitectòniques resultat d’una indústria pionera del segle XIX, les deixem erosionar-se i destruir-se. Ja sé que l’assumpte monetari està molt malament, però això em sona a excuses, perquè voler es poder.

El Molí l’Ombria fa pena. Quan es vulga fer alguna cosa serà massa tard (un alberg, crec). Al Molí Sol, gràcies que al Plan E, s’ha canviat la coberta, però la resta està caient. Al Molí Pont, no sé si veurem feta la seu de la Creu Roja o del Museu del Paper. La Ruta de l’Aigua està en la guia del paper, però fa ganes de plorar quan la fas.

I de la Fàbrica de l’Estació, tant gran, tant bonica i al bon lloc que està… Crec

Alejandro Font de Mora.

Font de Mora es carrega la representativitat democràtica del Consell Escolar Valencià Com molts i moltes de vosaltres sabreu, en la nova proposta de composició del Consell Escolar Valencià feta pel Molt Honorable Conseller, els moviments de Renovació Pedagògica

desapareguem i perdem la nostra representació d’un conseller.

Font de Mora es proposa copar fins a vint llocs de representació directa i indirecta, reduir quasi a la meitat la participació de les universitats i minimitzar el pes dels pares, alumnes i professors, que perdran tretze consellers. La Plataforma per l’Ensenyament Públic s’ha quedat sense paraules en conéixer l’esborrany difós per la Conselleria que dirigeix Alejandro Font de Mora, un conseller que s’ha fet famós per ocurrències com imposar l’anglés en Educació per a la Ciutadania o introduir el xinés com llengua estrangera.

Es tracta d’una maniobra més de l’actual Administració educativa per tal de seguir passant el corró per damunt de la mínima dificultat i entrebanc que es puga presentar. És la berlusconització de la política valenciana duta a les màximes conseqüències: si la llei impedeix el despotisme, l’absolutisme polític, el nepotisme, les maniobres especulatives o lucratives…, és molt senzill, canviem la llei. La majoria absoluta del Partit Popular ens està portant progressivament a la sostracció de la democràcia i de la partipació com a instrument de salut i benestar social.

No podem seguir impassibles tolerant allò manifestament antidemocràtic i intolerable.

Us preguem que us adheriu al manifest, com a entitats o individualment.

Visiteu l’adreça: www.eets.cat/bloc.

Us pregem la màxima difussió. Entre totes i tots podem fer caure l’estaca.

Sols hem d’estirar fort cadascú des del seu costat. ¡Gràcies per tot!

Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià

Febrer 2010

© ST - 2010

Interior del cine Goya.

SOS per l’edifici del cine Goya d’Alcoi L’Ajuntament d’Alcoi ha donat llicència per a enderrocar l’antic edifici del cine Goya. Una constructora va a substituir-lo per un nou immoble destinat a aparcaments i oficines. Hem creat un blog per a donar a conèixer la història de l’edifici. Si tu també penses que l’Ajuntament hauria de protegir l’edifici i proposar la seua reconversió amb fins culturals, pots ajudar-nos firmant per a la seua protecció en: salvemoselcinegoya.wordpress.com.

Durant les dècades de 1930 i 1940, es van construir molts cinemes en la ciutat d’Alcoi: Alameda, Hollywood, España,

Jardín, Glorieta, Azul, Avenida, Goya, Capitol, Monterrey, Batoy i Colón.

Només queda el cine Goya, tots els altres ja han estat enderrocats.

L’edifici és obra de l’arquitecte Roque Monllor. A partir dels anys seixanta, els seus projectes s’endinsen en els principis del Moviment Modern, com pot apreciar-se en l’edifici Capitol i els habitatges situats entre els carrers Entença, Góngora i Alameda.

L’estil de l’edifici d’aquest cine és classicista amb particularitats properes a l’Art Nouveau, com per exemple les marquesines de la façana lateral de l’edifici o els treballs de ferro realitzats en les baranes interiors. Són també molt interessants els treballs de disseny gràfic dels seus rètols que estan integrats en la fusteria de l’edifici.

Està situat al centre de la ciutat d’Alcoi, declarat Bé d’Interés Cultural.

Té façana a dos carrers, una al carrer Rigoberto Albors i l’altra al carrer Diego Fernández Montañés. Està ubicat en la primera illa de l’eixample de la ciutat, a cavall entre la ciutat històrica i la ciutat moderna. Un dels seus cantons està aixamfranat, un tractament formal del volum que respon a un moment de desenvolupament urbà propi de les

ciutats que creixen condicionades pels nous requisits de salubritat, higiene, zones verdes i accessibilitat amb automòbils. Aquest exemple el podem observar de forma molt freqüent als eixamples de Cerdà, a Barcelona, o al pla Castro, a Madrid.

L’edifici ocupa un lloc estratègic a la ciutat d’Alcoi, a escassos metres del Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València. En el marc del debat sobre el seu manteniment o demolició, la seua conservació comportarà una oportunitat irrepetible en el mapa de dotacions artístico-culturals de la ciutat.

L’excepcionalitat d’aquest espai rau en que es tracta de l’últim vestigi d’aquesta tipologia arquitectònica a la ciutat d’Alcoi. La seua conservació recuperaria i posaria en la memòria dels alcoians l’important desenvolupament que va tenir aquest tipus d’arquitectures a la ciutat. És en aquest context i en aquestes coordenades on ha de situar-se i entendre’s el manteniment del cine Goya com un element clau i bàsic de l’articulació de la ciutat d’Alcoi com capital de serveis de la comarca de l’Alcoià. ❦ Salvem el cine Goya d’Alcoi

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Telèfon

Codi postal

Correu electrònic Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Firma