Barcella 37 by Revista Barcella

NÚMERO 37

JUNY DE 2009

ANY XIII

REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL

2,00 €

La música i els tocaors | 8| | 10 | | 14 | | 15 | | 17 | | 21 | | 22 |

| 11 | Entrevista a l’il·lustrador

Cèsar Barceló

70è aniversari de l’Exili Republicà

Número 37 - juny 2009 - any XIII Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) serrella.banyeres.com barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó.

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

El PSOE va És de lloar l’inPatrimoni paperer optar pel Molí tent d’aturar el l’Ombria com a procés de-geneseu d’un alberg ratiu dels antics en la zona edificis paperers d’acampada, que van constiel qual podria tuir la raó de convertir-se ser de Banyeres en competidor de Mariola en de la iniciativa el passat. Però, privada que ha malgrat aquesta fet el seu esforç iniciativa, la en el turisme continuïtat en Molí Sol, Banyeres de Mariola. rural. Quant al el procés de Bloc, l’objectiu conservació és es va centrar en la fàbrica de dificultosa perquè els diners han l’Estació on els nacionalistes van de provenir de fons externs als veure possibilitats de creació d’un pressupostos municipals quan les centre cívic i cultural iniciant la necessitats reals de la població són rehabilitació de forma tímida i unes altres. Així, els diners de fons vetlada en comparació amb les ineuropeus i estatals han estat les versions suculentes dels companys principals aportacions que, segons de corporació. el color polític dels governants, La recuperació d’antics edificis han estat dedicades a inversions industrials és una de les caracterísdiverses sense que hi haja hagut tiques de ciutats on s’ha fet una un consens per a focalitzar la reutilització adaptativa amb despesa, i rendibilitzar-la d’una aplicació de criteris de selecció forma que resulte adequada. i d’actuació preferent atenent la El Partit Popular va posar el funcionalitat social. ¿S’ha fet en primer cop d’ull en el Molí Pont cap moment aquest pas a Banyeres com a futura seu del Museu Valende Mariola? No, almenys no de cià del Paper, i ara ha anunciat manera raonada. Per tant, caldrà que la principal inversió del Pla esperar que la pluja inesperada de Zapatero anirà destinada al Molí diners no siga una altra oportunitat Sol, eix de la Ruta dels Molins perduda més per a Banyeres de que aglutina les preten-sions de Mariola. BARCELLA. ❦ cedir l’edifici a una ONG amb un pes específic en les files populars.

Rafa Payá Pare… ¿Diumenge que ve em duràs a veure la famosa llum al final del túnel?

Autors fotos portada: Josep Lledó, Lluís Llapissera i Cèsar Barceló Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars Col·labora:

Juny 2009

Marxa contra l’autovia al seu pas per Alfafara.

Salvem la Valleta segueix en desacord amb el nou projecte que substitueix el de l’autovia

Caldria fer un consorci comarcal per a la gestió del canal públic de TDT concedit el 2004.

El Bloc presenta diverses iniciatives per a promoure la comarcalització de l’Alcoià El Bloc, a través del portaveu adjunt Enric Morera, va plantejar a les Corts Valencianes la proposta de comarcalitzar la Cambra de Comerç d’Alcoi. Una iniciativa que havia estat recolzada per molts empresaris i comerciants de les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla. Des del Bloc es va manifestar que «Seria una manera de facilitar l’activitat econòmica dels nostres pobles i faria, de rebot, a Alcoi més capital comarcal. El president de la Cambra de comerç d’Alcoi, Enrique Rico, va criticar el Bloc per presentar la iniciativa davant les Corts, malgrat que s’havia manifestat partidari de la comarcalització en oca-sions anteriors. El 25 de maig, la comissió d’Indústria de les Corts Valencianes va rebutjar la proposta amb els vots del PP sense que aquest partit explicara en cap moment la raó de la seua negativa. D’altra banda, els nacionalistes recorden des d’Alcoi que encara està per constituir-se el consorci per la televisió comarcal pública de TDT. Segons Paco Blay, regidor i portaveu del Bloc, «Tot depén d’Alcoi, la ciutat més poblada, que mai ha manifestat cap intenció d’impulsar el conveni o consorci que permetria una autèntica televisió pública i comarcal, amb la tecnologia de futur: la televisió digital terrestre. Encara està per constituir-se el consorci entre els municipis de les nostres comarques que, segons la legislació vigent, és necessari per a la Juny 2009

creació i gestió del canal públic de TDT que l’Administració va concedir el 2004. Aquest consorci comportaria per als pobles de l’Alcoià poder disfrutar d’una televisió pública, comarcal i gratuïta. En altres comarques valencianes ja s’han constituït consorcis per a posar en servei cadenes comarcals per TDT, com Telecomarca (València i Xàtiva) Televisió Comarcal la Costera (Ontinyent-Xàtiva), Consorcio TV Comarcal (Elda), Ribera Televisió (Alzira) o Medios Audiovisuales del Maestrat (Vinarós). Si es constituïra el consorci a l’Alcoià, l’Administració permetria quatre emisores o canals comarcals (tres privats i un públic), deixant un cinqué canal per a la comunicació i informació interactiva. La concessió és de deu anys i els canals haurien de reservar un vint per cent de les seues emissions a productes audiovisuals valencians i l’ús del valencià hauria d’ocupar almenys un vint-i-cinc per cent del seu temps d’emissió. El portaveu del Bloc es lamenta perquè «de moment sembla que el PP d’Alcoi no té cap interès, segurament perquè al deixar-ho córrer, el canal podria ser adjudicat a una empresa privada, amb la qual cosa s’haurà perdut l’oportunitat d’enllestir un mitjà de comunicació de futur, de caràcter públic, concebut com un autèntic servei al ciutadans i de moltes possibilitats culturals i didàctiques, tant per al conjunt de la societat com per als nostres centres docents». ❦

La Conselleria d’Infraestructures i Transports ha descartat el projecte de construcció d’una autovia entre Muro i Villena i optarà finalment per una carretera convencional de dos carrils que discorreria, principalment, per l’eix de l’antic traçat del tren Xitxarra. L’obra afectaria els termes municipals de Villena, La Canyada, El Camp de Mirra, Beneixama, Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara, Agres, i Muro. Ismael Ferrer, director general d’Obres Públiques del Consell, va comunicar la notícia als alcaldes de Bocairent, Agres, Alfafara i a un tècnic de l’ajuntament de Muro. Ferrer els va dir als alcaldes que «el nou traçat de carretera no afectarà en cap dels seus trams les zones pròximes al parc natural de la Serra Mariola». El director d’Obres Públiques va manifestar que, a l’hora de resoldre el tram Alfafara-Muro, la nova carretera s’allunyaria de l’actual CV-700 per «trobar-se amb una zona ocupada per dues infraestructures, l’actual ferrocarril Alcoi-Ontinyent i l’antic traçat del Xitxarra». Ferrer va dir que aquesta nova infraestructura encara es troba en fase de projecte, que falten els informes ambientals i de patrimoni i que hi ha la voluntat de consensuar-ne el traçat abans de continuar desenvolupant el projecte. La plataforma Salvem la Valleta segueix en desacord amb aquesta proposta i dóna suport a l’opció de millora de la carretera actual en lloc de construir un nou traçat que afectaria paratges tan emblemàtics com la Font del Baladre, així com diversos paisatges d’un alt valor ecològic i etnològic de la zona. Després de la modificació del projecte inicial, Salvem la Valleta segueix arreplegant signatures contra aquesta infrastructura en el seu web. ❦ 3

L’escriptor Ignasi Mora.

La mesura beneficiarà les empreses hostaleres.

Mercat municipal de Banyeres de Mariola.

Naix la revista Pica’m, una nova proposta digital valenciana

Bocairent bonificarà els establiments que es mantinguen oberts en períodes turístics

El PP es nega a rectificar la inscripció «Bañeres» del Mercat Municipal

Des del dia 2 de febrer es pot llegir i consultar la publicació electrònica Pica’m en l’adreça picam.info. Es tracta d’una nova revista digital valenciana que naix sota el lema «el magazine que ja tocava» i que té per propòsit d’esdevenir «el pal de paller del món informatiu valencià». L’equip de Pica’m està format per un ample grup de professionals de les noves tecnologies i la comunicació que aposta per un nou mitjà de comunicació valencià en el qual se senta representada la ciutadania valenciana del segle XXI. Pica’m posa l’accent, sobretot, en l’opinió i en la reflexió, amb articulistes com l’escriptor Ignasi Mora, la periodista i exdirectora de la revista Nat, Maria Josep Picó, els cantants Pep Gimeno Botifarra i Pau Alabajos, a més d’altres noms coneguts com Artur Balaguer, Tona Català, Pere Fuset, Vicent Galduf, Víctor Labrado, Alfons Llorenç, Albert Montón, etc. Pica’m s’autodefineix com «un espai digital que naix amb vocació de ser un producte modern fresc, obert a tota la societat valenciana, que vol crear i provocar temes per al debat». La revista divideix els articles en seccions (Ciència, Societat, Tecnologia, Humor, Teatre, etc.) i ofereix un recull de vídeos curiosos del YouTube, anomenat Zappica’m. La nova revista també ofereix una agenda dels esdeveniments socials i culturals de tot arreu del País Valencià, així com un recull de premsa molt complet. ❦

A partir d’enguany, els establiments hostalers de Bocairent que estiguen oberts durant els principals períodes vacacionals rebran un descompte de fins un vint per cent de les taxes municipals per ocupació de sòl públic. La iniciativa pretén estimular el sector turístic perquè fidelitzen els seus clients. Es vol aconsseguir que els turistes vulguen tornar una altra vegada per haver rebut un bon servei durant la seua visita a Bocairent. L’Ajuntament pretén evitar així que els turistes troben tancats els establiments que els han de proporcionar els serveis bàsics d’allotjament i restauració, amb la transmissió d’una imatge negativa del poble que això comporta. Aquesta mesura va ser aprovada per unanimitat al ple de l’Ajuntament de Bocairent que es va fer el mes de març. Per a obtenir la bonificació, els establiments hauran de romandre oberts durant els períodes de Setmana Santa i Pasqua (la qual cosa els comportarà una rebaixa del deu per cent) i el juliol i l’agost (un altre deu per cent addicional). Segons va dir Noèlia Vañó, regidora de Turisme, la iniciativa del Govern municipal pretén «implicar tots els agents de la localitat en la promoció i l’atenció turística» per tal de «completar una oferta atractiva per als nostres visitants». L’alcalde, Josep-Vicent Ferre va qualificar la mesura com «una mostra més de l’aposta decidida que hem fet pel turisme com a dinamitzador econòmic de Bocairent». ❦

L’equip de govern de l’Ajuntament de Banyeres es nega a modificar les inscripcions «Bañeres» i «año» que apareixen retolades a la façana del mercat municipal. La normalització del nom havia estat plantejada en diverses ocasions pel Bloc, però el govern del PP considera que el canvi «desvirtuaria el seu valor històric». Per al PP la denominació «Bañeres» que apareix correspon a la que tenia la població el 1977, quan es va col·locar el mosaic, i s’excusen en que «en molts llocs apareixen inscripcions en edificis en altres llengües i no per això cal canviar-les necessàriament». Des del Bloc es recorda que aquest no és cap edifici «històric» sinó que es troba en actiu i que en els últims trenta anys d’ajuntaments democràtics s’han normalitzat els noms de quasi tots els edificis i centres públics adaptant-los a les denominacions oficials vigents. El Govern municipal incompleix així el Reglament de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola, aprovat el 1994 per l’unanimitat del PSOE, PP i EU i amparat en la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià. Aquest reglament en vigor diu en l’article tercer que «L’Ajuntament de Banyeres de Mariola normalitzarà l’aplicació del valencià en l’àmbit de la seua administració local. En l’article desé s’especifica que l’Ajuntament «vetlarà per l’acompliment dels objectius descrits en el present Reglament mitjançant una planificació a curt i mitjà termini». ❦

Juny 2009

Barcella

Timonet a Paco Muñoz per

presentar, el 25 d’abril, el seu darrer disc titulat Com suau adéu a Bocairent. Així ha volgut mostrar el seu agraïment al poble per concedir-li la Medalla d’Or .

Argelaga a les autoritats autonò-

Assistents a la jornada de portes obertes dels allotjaments rurals.

Èxit de participació en diferents iniciatives d’ecologistes i associacions als pobles de la Mariola Aquests primers mesos de l’any s’han organitzat diverses activitats ecologistes que han tingut un gran èxit de participació arreu dels pobles de la Mariola.

Allotjaments rurals El dia 10 de maig va tindre lloc una visita als allotjaments rurals de la Font Roja. L’objectiu de l’activitat era divulgar l’existència dels diferents establiments que es troben a la vora del Parc Natural i que, per a molta gent, són totalment desconeguts. L’activitat va estar organitzada per l’assemblea de la campanya La Font Roja també és nostra, hotel fora del Parc Natural, per a demostrar que «l’oferta d’allotjaments que té la Font Roja és adequada, diversa i de qualitat i que no té cap justificació balafiar diners públics en construir un hotel al cor del parc».

Testing de biodiversitat El diumenge 26 d’abril va tindre lloc el Testing (fotografia i natura) de la Biodiversitat de la Valleta, una activitat organitzada conjuntament per Biodiversidad Virtual i la Plataforma Salvem la Valleta. L’activitat va començar en Alfafara on Fidel Pascual, organitzador d’aquesta activitat va dir que «el que es pretén es que la gent aficionada a la fotografia i que li agrade la natura passe un dia compartint experiències i coneixements, al temps que reivindique que volem la Valleta tal com està, sense noves infraestructures innecesàries». Juny 2009

miques per menysprear els valencianoparlants cada dia. En l’Administració valenciana, dels 15.669 empleats públics només a 193 se’ls ha exigit un determinat grau de coneixement del valencià, fet que significa l’1,2 % del total.

Plantació comunal El 15 de març es va fer la primera plantació comunal d’arbres fruiters de secà en uns bancals de la solana de la serra de Mariola organitzat per l’Associació Gastronòmica el Menjador, la Col·lectivitat Mas del Potro i la Colla Ecologista La Carrasca. L’objectiu de la trobada va ser recuperar cultius de secà tradicionals (atzerolers, anouers, pomeres, magraners, ginjolers...), que estan perdent-se a causa de la imposició de varietats comercials suposadament més productives i de l’abandonament de la vida al camp. Els organitzadors van manifestar que «les terres agrícoles compleixen unes importantíssimes funcions ecològiques: manteniment d’hàbitats i de la biodiversitat, alimentació per a la fauna, conservació del paisatge tradicional mediterrani, etc.» També van explicar que «davant dels possibles escenaris de crisi energètica i alimentària, el manteniment dels recursos agrícoles és vital per a la supervivència de les futures generacions.

Timonet a Juan Antonio Puig Ferre, de l’IES Professor Manuel Broseta de Banyeres de Mariola, per guanyar un dels premis Cangur 2009 que organitza la Societat Catalana de Matemàtiques.

a l’Ajuntament de Banyeres de Mariola per negar-se a que es normalitze l’escut del Mercat Municipal. L’Ajuntament continua actuant amb mentalitat franquista per no reconéixer la identitat valenciana del poble.

Argelaga

Timonet a la Universitat Politècnica de València per organitzar, al seu campus d’Alcoi, l’edició catorzena de les Jornades de Sociolingüística.

Llavors tradicionals El dia 8 de març, organitzat per l’Associació Llavors d’Ací (associació per a la promoció i la conservació de la biodiversitat agrària del País Valencià), va tindre lloc una Trobada d’Intercanvi de Llavors Tradicionals a Turballos (Muro). L’acte va començar amb un esmorzar seguit d’una xarrada i de l’intercanvi de les llavors locals. ❦

Argelaga a l’Ajuntament d’Alcoi

per la seua tossuderia en defensar qüestions que li han estat desautoritzades diverses vegades per informes i sentències desfavorables, com el polígon industrial de la Canal, l’hotel de la Font Roja o l’aparcament del Roserar. 5

Concha Gómez, secretària d’Educació.

Erasmus

[Allioli, febrer del 2009]

Tudi Torró

Representació del Tractat d’Almisrà.

Concert d’Hugo Mas a l’Alcúdia.

L’Associació del Tractat va representar El naixement de Jaume I a València

Hugo Mas denuncia que l’Ajuntament d’Alcoi no li deixa espais públics

El dissabte 4 d’abril, alguns actors i actrius afeccionats del Camp de Mirra, Biar i Banyeres de Mariola, van representar al Teatre de la Societat Coral el Micalet de València l’obra de Josep David Garrido El naixement de Jaume I. Aquest muntatge és un treball d’un rigor científic propi d’un especialista en història que combina perfectament els fets històrics en versió teatral complementant-los amb poemes trobadorescos en l’occità de l’època. Una trama plena d’intrigues on l’autor, Josep David Garrido i Valls, aporta magistralment una nova dimensió al coneixement viu de la nostra història i que l’Associació del Tractat d’Almisrà, veterana en aquests afers, va representar amb una gran professionalitat. Entre altres actors, van pujar a escena Romà Francés, Joan Lluís Escoda, Rosanna Martínez, Xavier Silvestre, Joan Antoni Cerdà, Rut Martínez, Ramon Belda, Miquel Àngel Francés, Joan Tortosa i Vicent Micó. L’ambientació musical la va fer el grup de música antiga Menestrils d’Ontinyent i la direcció artística va estar a càrrec de Joan Josep Ponsoda, de Josep David Garrido i de Romà Francés. Josep David Garrido (Alacant, 1965) va publicar l’any 2008 l’obra El Naixement de Jaume I: drama històric amb pròleg, quatre actes i epíleg, editada per l’Institut d’Estudis Catalans. És doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en historiografia medieval. ❦

Des que el cantant Hugo Mas va voler presentar el seu últim treball a Alcoi tot ha estat un rosari de problemes a causa dels entrebancs que li va posar l’Ajuntament. El cantant alcoià es va veure obligat a presentar el disc a l’Olleria. Aleshores, la premsa se’n va fer ressò i ara, mesos després, quan ja havia aconseguit que li cediren la sala, s’oposen a pagar-li cap despesa. Per a Mas, aquesta és la seua manera «d’estrangular els inicis dels nous artistes que, a més, no pensen com ells». Si Hugo Mas vol presentar el seu treball al seu poble, Alcoi, ha de pagar-se ell mateix les despeses que comporta fer un concert. Cosa que, com bé sap l’Ajuntament d’Alcoi, és pràcticament impossible per a un músic novell. Hugo Mas diu que «El problema del partit governant és que no sap distingir què és un partit i què és una institució pública», ja que «En un edifici com és la Casa de Cultura, haurien de cabre-hi tots i no només els que són del seu pensar». El cantant va cantar fa dos anys en la Gala del Ciudad una cançó on denunciava les polítiques del govern municipal. Mas diu que «El PP havia capitalitzat l’acte i es van sentir molt ofesos quan vaig cantar una cançó d’Ovidi, El meu poble Alcoi, actualitzada segons el que jo pensava que seria el sentir d’Ovidi en l’actualitat». La petició de la Casa de la Cultura va ser acceptada pel seu director, Miquel Santamaria, però rebutjada hores més tard per la Regidora de Cultura. ❦

[…] És la faena del matalafer: fer i desfer. Que si s’ha de considerar o no la titulació en filologia catalana, que si el valencià és idioma propi diferent del català com diu l’Estatut d’Autonomia... És tan lamentable patir uns governants tan ignorants que ens fa vergonya acceptar que els tenim. Ens cansa molt haver de contraargumentar contínuament […]. ¿Heu vist i escoltat la secretària autonòmica d’Educació, Concha Gómez Ocaña […], dir que parla en català perquè no sap parlar en valencià? Amb una barbaritat acadèmica com aquesta, ¿què més podem esperar de la número dos de la Conselleria d’Educació? […] Un dia […] un estudiant universitari, va arribar tard a classe. En entrar-hi es va disculpar en valencià per la seua tardança. El seu professor […] li va contestar amb un somriure: «Estos Erasmus...». […] ¡estava convençut que es tractava d’un alumne estranger! Forasters vindran que de casa ens trauran. […] us confesse el que he demanat als Reis Mags […]: que l’educació valenciana comence a surar, que en la primera fila estiga l’alumnat, el professorat, les famílies i totes les persones que fan possible que cada dia, quan s’obrin les portes de l’escola, comence l’espectacle de l’educació. Per a aprendre coses noves, conviure amb els companys i les companyes, ser capaços de crear en les escoles espais de convivència i d’aprenentatge… I perquè els polítics, els que ens governen, facen el paper que els pertoca. ❦ Juny 2009

La música i els tocaors Toni de l’Hostal

Arthur Caravan arthurcaravan.bandcamp.com Un quintet alcoià que, després de quatre anys de maduració i un parell de projectes alternatius (iX i Jalea Real), han recollit un grapat de bones cançons i d’instrumentals en el seu primer disc homònim i, a més, l’han publicat baix la llicència lliure. I, de totes les peces, la millor no és la revisió de la versió del Suzanne de Toti Soler, sinó qualsevol de les pròpies. Gàtaca | webgataca.com Després de guanyar el 2005 el concurs de grups novells més important de Catalu-nya, el segon disc dels germans de l’estanc d’Ontinyent és producte de quatre anys de gira amb el primer festival itinerant de rock dur en valencià, el Tourbolet, en el qual han compartit escenari i membres amb Inòpia i –especialment, per la proximitat geogràfica– El Corredor Polonés: l’evolució es nota en el so i les lletres d’aquest Deliris, inclús amb una formació més compacta que l’anterior... ¡o que la dels Insurrectes! Juny 2009

Hugo Mas | myspace.com/hugmas Diuen que és el pròxim Ovidi Montllor, i cert que el xicon té tots els números: alcoià, cantautorista i rapsode amb la veu avellutada, en el seu primer disc autoeditat –i homònim, també– canta la poesia pròpia i la d’Ester Xargai, Josep Ribera, Manel Rodríguez-Castelló, Martí i Pol i sobre uns arranjaments de jazz sublims. Possiblement, la millor veu de la cançó alcoianocatalana des d’Ovidi. ¡I no és cap exageració! © Lluís Llapissera - 2009

Ni ska, ni dolçaines ni hòsties: si hi ha una cosa que caracteritza la nova fornada de músiques en valencià no és precisament la iteració, el sectarisme, la lírica pamfletària i molt menys la pobresa melòdica que fins ara caracteritzava la major part dels nostres grupets més caldosos; últimament, el mercadet de discs cantats en llengua vernacla es presenta més creatiu, desacomplexat i variejat que mai, fins i tot, amb el reconeixement de la crítica ultramuntana i del públic extralingüístic. Als noms ressenyats a continuació caldrà afegir al llarg de l’any els d’Amanida Peiot (conjunt resident de la Casa Calba de la Valldigna), Batà (el guapo de VerdCel en un nou projecte amb veu femenina), Bielorússia (el millor grup bocairentí des de Kartutx), Cardaors (el millor grup bocairentí... de danses), Carles Pastor (un autèntic bluesman autòcton), Doctor Dropo (pioner de l’era obscura que per fi trau el primer disc), Marquet (el socarrat de Cocentaina més famós des de Paquito el Chocolatero), Neuròtics (per a riffs de guitarra, els d’estos albaidins) o el Tio Fredo (busqueu-lo en el YouTube):

Interpretació en acústic d’Inòpia a Sueca.

«El mercadet de discs cantats en valencià es presenta més creatiu i desacomplexat que mai» Carles Dénia myspace.com/carlesdenia Paradoxalment, el Dénia és un de Gandia que, no content amb els estudis superiors de guitarra moderna i una trajectòria internacional dins el circuit europeu de jazz, ara li pega per reinventar el cant d’estil acompanyat en el disc Tan alta com va la lluna d’una banda de figures batejada com La Nova Rimaire entre els integrants de la qual es troba la seua germana: una tal Eva. Quasi res, diu el diari. Senior i el Cor Brutal myspace.com/seniorthesinger L’experiència gratificant s’ha cuit a mig camí entre l’Ènova, València, Montevideo i Nashville no debades, ja que els himnes regeneracionals que escriu el primo Landete funcionarien igual de bé si els cantara en anglés, però la gràcia és que els broda en valencià de la Frontera del Xúquer i, sorprenentment –¿o no tant?–, la crítica cosmopolita i coenta s’ho fa a trossos... i els blaveros també, quan senten «¡València, eres una puta!».

Inòpia | enlainopia.com No tots els dies un grup riberenc (a mig camí entre Sueca i Carcaixent) s’espolsa un disc conceptual de rock dur amb el conreu de l’arròs com a fil conductor i una segona lectura il·lustrada a l’estil del còmic underground per Àlex Mortimer. Un treball brutal, perfecte per a dur-lo a tota paleta en el cotxe i fotre a tots els joveneus que donen pel sac tothora amb músiques no tan intel·ligents com les de Les quatre estacions de l’arròs. Les Mãedéus | lacapelleta.tk El conjunt més descaradament valencià des dels Pavesos (passant per Bajoqueta Rock) presentarà el disc Mohâtros les valencianes a Sueca el 21 de juny, dia de la música, equinocci de l’estiu i aniversari de la mort de sant Joan Fuster: ¡més simbolisme, impossible! I més participants tampoc, que en eixe disc canta tot cristo. Lilit i Dionís | lilitidionis.com Si açò fóra un país normal, la banda més bandarra de les Valls de Pego estaria present en totes les festes de plaça des de Laguar fins a Sant Joan. Fins que això passe, ells es conformen amb la participació en cartells tan dispars com els de la Intercomarcal Cabotista, el V Congrés de Figures Mundials, l’últim Rock a la Mar, l’Aplec de la Plana, l’Arrels de la Marina o el So de Sons. ¡Ai, si tots els grups patxanguerets foren com este...! ¿I de fora de la terra de Bernat? Tres noms: els gascons Familha Artús, els mallorquins Oliva Trencada i El Petit de Cal Eril des de Guissona. Busqueu-los per la xarxa i fruïu de la sonoritat de la nostra llengua (en qualsevol de les seues variants). ❦ 7

Vicent Berenguer

Al vent, cinc dècades

Fa cinquanta anys, pel març de 1959 la Universitat de València va celebrar el cinqué centenari de la mort d’Ausiàs March i, d’aleshores ençà, la història cultural i política dels valencians enceta una llarga carrera de recuperació nacional, tot i les dificultats que coneixem en

Raimon en un concert.

Vicent Belda Molina

Per a gaudir alhora de bona música i poesia Molles, Gent del Desert, Sama-Rec, Ontinyent, 2009. Molles es el segon àlbum del grup d’Ontinyent Gent del Desert, una colla de músics que va sorgir el 2006 com a prolongació de la tertúlia lite-rària El desert de la paraula, que es reuneix habitualment al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida. El primer disc estava basat en l’espectacle –amb el mateix títol– El pèndol i la terra, on es musicava l’obra de l’escriptor d’Ontinyent David Mira i Gramage. Aquest és un àlbum per a gaudir alhora de bona música i poesia, d’una música variada amb cançons més 8

el temps present. Però és que des del 1939, i vint anys és molt, absorbits els falangistes i tota mena de grups dretans, el règim de Franco i el seu Movimiento Nacional, havien implantat una ideologia que no volia deixar res fora d’un credo rigorosament militaritzat i beneït per la jerarquia catòlica. L’exili, les depuracions, la presó i també els afusellaments marcaran aquests primers vint anys de postguerra amb uns patrons que només s’alleugereixen en la Transició, i això amb molts matisos. Hui, l’oposició a les reivindicacions actuals de recuperació de la memòria històrica, entre altres casos, està servint, irònicament, per a desvelar com de fecunda va ser i és aquella llavor feixistoide, i com de treballosa és la conquista de la democràcia (la llibertat «sense ira», com es cantava en la Transició). El reconeixement de les cultures o les nacionalitats històriques són igualment de treballoses, per dir-ho clar. Al País Valencià tota aquesta reivindicació, si considerem la postguerra, s’ha caracteritzat per seguir una via de lluita cultural, però ni així. Entre altres, les cançons de

Raimon, començant per la mítica Al vent, van significar, i crec que encara signifiquen, una bandera d’aquest desig de recuperació de les senyes d’identitat dels valencians, però hi queda molt per fer. La qualitat literària i el prestigi d’Ausiàs March i Joanot Martorell, perfectament equiparables a d’altres contemporanis seus, no han donat noms a carrers, escoles i instituts, com els Quevedo, Cervantes, Garcilaso, etc., és només un indici. Per això vull citar aquella commemoració d’Ausiàs March, d’on naix, d’arrel catalanista, perquè no pot ser altrament, la inflexió del valencianisme cultural i polític actual, com ho constata una valuosa historiografia. Així, que s’entenga que el futur com a valencians passa per ací, per l’idioma, per la cultura tradicional, les festivitats, la música, l’escola, els mitjans de comunicació, sense exloure internet. I per això i enmig de tot això, que aquest mes de maig Raimon i Al vent s’haja sentit a la Universitat Politècnica de València cal prendre-ho com un nou motiu de reflexió inquietant d’un estat de les coses. ❦

roqueres de folk-rock, com Sant dimoni que obri el disc amb un so i una veu que fan que siga el tema més melancòlic i fosc del disc, o Endavant els argonautes amb una instrumentació increïble i plena d’efectes, o la fantàstica Les boires d’Àvalon. Altres peces tenen un estil roquer més clàssic, com Education for citizenship que s’ha convertit en un petit èxit –on una veu masculina amb anglés és traduïda per una veu femenina en valencià– que et farà riure quan la punxes en totes les festes que fages a casa. Amb un regust tropical apareix la cançó reggae Lluny de Babilònia. La peça que tanca el disc, la més rumbera, Gat, és un tema per a ballar i per a sentir, amb una lletra amb la qual jo em sent molt identificat. Hi ha altres talls amb un estil més folk i popular, com Planys del malalt o la meravellosa La ciutat i la vinya –amb la influència del cant d’estil valencià– o Vora el barranc dels Algadins, basada en un tema popular. En definitiva, Molles és un disc musicalment molt complet on es pot gaudir de bona poesia. En alguns temes apareixen

textos de poetes amb qui Gent del Desert comparteix conversa i amistat, com ara Lluís Roda, Antoni Espí o Ignacio Navarro Lavara. Molles és una obra mestra que no heu de deixar passar. La producció artística, a càrrec de Jesús Barranco, i la presència amb veus i instruments del poeta Sergi Torró o del músic Marc Pérez (El Corredor Polonès, Gàtaca), han estat coronades amb les col·laboracions de nombrosos músics com el membre d’Obrint Pas, Miquel Gironés, el multiinstrumentista de Banyeres de Mariola, Miquel Payà, els virtuosos guitarristes ontinyentins Camil Gonzàlez i Pablo Gisbert o el tècnic de so Javi Carnisser, membre del grup de metall Drueida. El disc compacte ve amb un llibret de vint-i-sis pàgines a càrrec d’Epi Garcia, de Neuraska produccions. Si voleu escoltar les seues cançons i comprar el disc, visiteu el seu lloc web en Myspace (www.myspace.com/gentdeldesert). Allà trobareu informació sobre on comprar el compacte, l’agenda de concerts de la banda, fotos, etc. ❦ Juny 2009

El disc de La Llegenda Adrià Garcia

narració amb veus i música Després d’un merescut de la Llegenda com, estem des-cans de dos anys, l’Assosegurs, ningú ha fet fins ara. ciació de la Llegenda de Sant El disc va acompanyat Jordi ja duu treballant uns d’un llibret amb un text mesos en la representació de d’introducció, les lletres la Llegenda de Sant Jordi, de les cançons i una breu el drac i la princesa que es explicació de totes elles, tot posarà en escena la nit del il·lustrat amb fotografies 18 de juliol al parc de Vil·la de Josep Miquel Martínez. Rosario de Banyeres, formant L’interés en publicar-ho és part, com en l’última edició, que grans i majors revisqueu del mercat medieval de les quan us vinga de gust la festes de la Malena. mil·lenària història que De nou l’Ajuntament ha es conta al parc de Vil·la apostat per fer-nos costat i Rosario cada tres anys i que promoure la Llegenda com a Gravació del disc al Teatre Principal de Banyeres de Mariola. disfruteu amb la música i proposta cultural i turística, i n’aprengueu les cançons. El enguany contem també amb la disc, precisament, naix de la demanda col·laboració de la Diputació d’Alacant. de moltes famílies que volien tindre’l Pensem que és un reconeixement i una a casa per escoltar-lo amb els xiquets responsabilitat rebre el suport de les i poder cantar-lo, ballar-lo o escoltar institucions públiques per a una iniciativa els diàlegs. Esperem que així siga, i no de gran repercussió social com aquesta. només a Banyeres, sinó per tot arreu, Com que es tracta d’una tradició jove donant a conéixer el nostre poble i la en la qual queda molta feina a fer, vivim seua riquesa cultural i humana allà on una fase d’innovacions i noves idees molt el 2006, gràcies al treball de Miquel Payà es senten aquestes músiques. il·lusionants per als membres de l’Associa–director musical del muntatge des de El disc ha estat possible gràcies al ció. Una mampresa de la dimensió de 1999–, es van intentar fixar unes peces patrocini de l’Obra Social de la Caixa la Llegenda dóna de si per a investigar i definitives més coherents amb l’esperit de d’Ontinyent, que segueix així l’encertat millorar la representació en molts aspectes, l’obra i la seua època. El resultat va ser el criteri d’invertir en productes culturals per suposat. Però també per anar més que sentireu al disc; arranjaments sobre –llibres, publicacions, discs, exposienllà i pensar en projectes paral·lels que temes medievals-renaixentistes portats al cions...– per les comarques on estan tinguen ressonància al poble i a les nostres terreny de la música de banda i dolçaina presents. A Banyeres ja ha fet alguna nocomarques més properes. –magníficament interpretats– que table aportació com el disc d’homenatge En aquesta línia, enguany s’han promointrodueixen o acompanyen l’acció teatral al director Godofred Garrigues que va gut dues iniciatives força interessants; la en el nostre espectacle. S’han afegit, gravar la banda de música La Nova o publicació d’una unitat didàctica entorn com a fil conductor de les músiques i el llibre del vint-i-cinqué aniversari que de la representació i l’edició d’un disc per completar la gravació, els diàlegs de editàrem l’Associació de la Llegenda el compacte amb l’enregistrament de les l’obra amb un resultat fascinador: una passat 2006. músiques utilitzades en la Llegenda des de Hem de sentir-nos contents d’aportar la seua primera edició del 1981. una nova mostra de la professionalitat i Resulta evident la importància del saber fer de les bandes de música i colles component musical de l’espectacle, que de dolçaines locals, dirigides per la batuta fa precisament de la música en directe un mestra de Payà. No oblidem tampoc la dels seus majors atractius i reptes escènics. valuosa participació de la Coral Mariola, Poques obres s’interpreten actualment la qual va col·laborar en la interpretació de amb música en directe, ni en teatre profesles cançons, així com la dedicació i temps sional ni en el d’aficionats. A Banyeres de tots els actors de l’espectacle que també ho fem possible cada tres anys gràcies a canten al disc. tants i tan bons músics i a una important Convidem tothom a escoltar i gaudir tradició teatral que han permés que qualle aquest preciós treball col·lectiu que només un producte tan complex com aquest. Les es pot veure en escena una nit cada tres melodies de que parlem han anat variant anys. I no ho oblideu: ¡enguany toca! ❦ al llarg de les distintes representacions i,

«El disc naix de la demanda de moltes famílies que volien tindre’l a casa per a escoltar-lo i cantar-lo»

Juny 2009

Societat Musical Banyeres de Mariola La presència de la música a Banyeres de Mariola és una llarga història feta de voluntats que es manifesta per l’evolució de diferents agrupacions musicals, les bandes, entitats l’èxit de les quals solament és possible perquè tots els esforços individuals es conjuguen al servei d’un col·lectiu. De les dues bandes actuals, la Societat Musical és una formació on continua la tradició musical del poble, dirigida pel mestre José María Vicedo Sempere, va experimentar una refundació important el 1974, i en els nostres dies des d’aquell període és un gran exemple de banda moderna, exigent i amb molta capacitat d’innovació. En l’inici, la preparació dels seus músics constava de les tradicionals dues parts del mètode d’Eslava i un mètode d’instrument, però prompte van introduir els estudis de Conservatori i ja és habitual que de la seua plantilla de setanta músics, la meitat, encara que treballa en diferents àmbits, està en el grau mitjà o superior de Conservatori; una altra part de components viuen del seu instrument, alguns al poble i d’altres fora: Alacant, Altea, Almeria, Madrid, etc. A aquesta realitat s’ha arribat pel treball d’un seguit de directors (José Miguel del Valle, Goio Ballester, Paco Molina) la tasca dels quals va ser ben meritòria i marca una progressió fins a Juan Iznardo, en els primers anys noranta, en què comença a notar-se’n una maduració significativa. Aspectes com el seu treball en l’afinació i en plans sonors, situen la

Vicent Berenguer

El director de la banda de Banyeres, Rafael Garcia Vidal, amb el director de la banda d’Aldeno, Paolo Cimadom.

«Els darrers premis representen el reconeixement de la línia de treball i rigor» banda per primera vegada en un nivell inèdit fins aleshores, que a més es veu reconegut en alguns certàmens. Aquella és una època de clara evolució per a la Societat Musical que a més ve acompanyada per la modernització de la seua històrica seu al Carrer Major. La inversió va arribar als cent-huitanta mil euros, i això va ser possible per la subvenció del programa Música 92, aportacions de l’Ajuntament i els fons obtinguts en actuacions. És també el moment en què es construeix el Conservatori Municipal, on s’imparteixen estudis de grau elemental, i on de manera complementària la Societat Musical assumeix les especialitats que no hi estan però són necessàries: oboé,

percussió, violoncel, solfeig, etc. La renovació d’instrumental és així mateix un altre objectiu que es defensa sempre, l’any passat es van invertir trenta mil euros per a un vibràfon, un corn anglés, un bombardí, entre altres. És així, amb aquests directors, com aquesta banda canvia el plantejament convencional fins aleshores, ja que hi havia un bon nivell tècnic però artísticament es requeria més creixement. L’avanç que s’aconsegueix és manifest encara que no es guanyen premis. Aquests arribaran amb els mestres successius: Joan Sòria, Diego Ninyerola i, sobretot, amb l’actual, Rafael Garcia Vidal qui enllaça amb la línia del mestre Iznardo. Darrerament, el segon premi Diputació d’Alacant, a Rojales, i el primer premi a Múrcia, representen el reconeixement de la línia de treball i rigor, el fruit dels objectius marcats: exigència en la interpretació i formació permanent de tots els membres de l’agrupació. El recent intercanvi amb la banda de la ciutat italiana d’Aldeno (el Trentino-Tirol del Sud) és una altra d’aquestes exigències i un fet que han valorat molt els músics. La banda també ha gravat alguns discos, que representen un material privilegiat per a contrastar-ne la qualitat. A la fi, el projecte en què estan il·lusionats és la preparació de les peces per al certamen internacional de València de l’any que ve, un gran repte on la Societat Musical vol tornar a donar el millor de si. I, al pas que van, de segur que ho aconseguiran. <http://www.smbm.es>. ❦

Juny 2009

Cèsar Barceló, il·lustrador Josep Miquel Martínez

Cèsar Barceló (Banye-res de Mariola, 1979), és llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. Es va especialitzar en Il·lustració i Tècniques Creatives per l’Escola Eina de Barcelona. Ha il·lustrat títols com Cocodrila Cocopau, una història foradada, 2004 (premi al millor llibre il·lustrat en valencià 2004); Travallengües, La dificultat com a repte, 2005; Els habitants del planeta Zero, 2006 i Gorki, 2007. Ha fet il·lustracions per al Festival de Jazz al Botànic de València en col·laboració amb Zas. També en l’àmbit infantil i juvenil, i en col·laboració amb l’Estudi Pep Sempere, ha il·lustrat capçaleres de programes de televisió i peces educatives per al programa infantil Los Algos, que s’emet actualment en Cuatro. També cal destacar les il·lus-tracions realitzades durant els anys 2006-2007 per a la secció Mondo Freak de la revista de tendències La Milk. – El teu treball com a il·lustrador t’ha portat a relacionar-te amb professionals de València, Barcelona, Madrid o Londres, però mai no has tallat el teu vincle amb Banyeres de Mariola. ¿Mantindre’t arrelat t’ajuda professionalment? – Bé, la veritat es que jo considere que encara continue vivint al poble, encara que haja estat temporades en altres llocs. Encara seguisc pensant que ma casa és aquesta. Crec que tots, quan estem fora de casa trobem més a faltar les coses nostres i als nostres, i això fa que t’interesses més encara per les coses que passen i es fan ací. Juny 2009

Cèsar Barceló ha il·lustrat diversos llibres infantils.

«La gent se’n va per una manca d’oportunitats. Coneixes món i vius unes experiències que t’ajudaran en la teua formació personal i professional» A nivell professional, si he de fer algun treball relacionat amb el poble m’implique d’una manera diferent: és més agradable treballar en una cosa que coneixes bé, que l’has viscuda. – Fa un temps que vas decidir anar a viure a Londres. ¿Què t’ha aportat residir en aquesta ciutat com a jove il·lustrador? – Pense que si t’interessa aquest camp, el de la il·lustració i la imatge, Londres és un lloc ideal per a agafar noves idees i anar evolucionant en el que un fa. Ací és molt fàcil accedir

a tota una amalgama d’imatges, signes i motius que pots utilitzar en el teu tre-ball: des dels museus gratuïts on pots veure treballs de Picasso, passant pels motius decoratius victorians que encara utilitzen alguns establiments, fins als noms de carrers escrits en bengalí que hi ha a alguns barris. A més, hi ha una oferta amplíssima de cursos i d’estudis relacionats amb aquest camp, així que ha estat una bona ocasió per a seguir formant-me. – Potser que la teua generació siga la que més ha optat per desenvolupar-se professionalment en altres ciutats. ¿Creus que es tracta d’una opció obligada per una manca d’oportunitats o un desig d’obrir la mirada a la resta del món? – En un principi la gent se’n va per una manca d’oportunitats. Potser en una altra ciutat o país és més fàcil treballar del que tu vols o estudiar el postgrau o el curs que t’agradaria i que és difícil trobar ací, a casa. O simplement es fa per aprendre un idioma nou. No només has de canviar de ciutat, sinó que inclús has de treballar en feines mal pagades o que res tenen a veure amb el teu camp. Malgrat açò, molta gent decideix anar-se’n fora perque coneixes món i vius unes experiències que t’ajudaran en la teua formació a nivell personal i professional. I hi ha que reconéixer que és una experiencia positiva. – Amb només trenta anys col·labores amb iniciatives tan interessants com Mimuik, un projecte innovador d’il·lustració que fon art i imatge amb l’intercanvi entre artistes, il·lustradors i empreses. ¿Com et va en aquesta experiència? 11

– La veritat es que Mimuik és una agència d’il·lustradors i la tasca que fan es buscar-te feina. És com una mena de representant i, en aquest cas, també representen artistes plàstics i organitzen exposicions. Ells et busquen clients, s’encarreguen dels temes legals, dels contractes i es queden una co-missió per cada treball que t’aconsegueixen. Treballar per a una agència és una ajuda per a l’il·lustrador i et facilita molt més tota la feina. Bé, açò es la teoria, però la realitat és que això no et garanteix tindre més treballs i al final un també ha d’eixir al carrer amb la carpeta baix del braç i buscar nous clients. – ¿L’era d’internet ha revolucionat el món de la imatge gràfica amb les noves possibilitats d’intercanvi de la informació? – Totalment. A més de la facilitat d’accedir a qualsevol tipus d’imatge en només un clic, podem compartir el coneixement; tothom pot accedir a fòrums o tutorials i aprendre un determinat truc de Photoshop o com es prepara una pantalla de serigrafia, per exemple, per no parlar del programari lliure que està a l’abast de qualsevol persona interesada. Internet també facilita la difusió d’imatges i es converteix en un aparador perfecte per als treballs que fa cadascú. – Has fet alguns encàrrecs amb una evident càrrega de crítica social per a la revista La Milk. ¿Creus que l’il·lustrador ha d’estar compromés amb la societat? – Per a mi, més que un il·lustrador

estiga compromés amb la societat m’agrada que tinga un discurs i una manera particular de veure el món, una personalitat i, per tant, un estil. No podem negar que l’il·lustrador té un poder de comunicació brutal i pot utilitzar eixe poder per a donar un missatge compromés o de denúncia. Però no és això el que fa que un il·lustrador m’agrade més o menys. Respecte al meu treball en La Milk, vaig fer unes il·lustracions una miqueta crítiques amb els polítics valencians només perquè jo volia, però no perquè en aquell moment em sentira amb l’obligació moral de fer-ho. – Ara que t’ho pots mirar des de la distància geogràfica, ¿com veus tot el panorama valencià actual? – Hi ha moltes coses interessants a València relacionades amb el disseny i les arts plàstiques. Potser no es pot comparar amb ciutats com Barcelona o Madrid, on hi ha més demanda d’il·lustradors, però això és normal perquè les empreses editorials més fortes estan allí. També hi ha moltíssimes agències de publicitat i estudis de disseny a les grans ciutats i això fa que hi haja molt de moviment de gent que es dedica a la imatge gràfica. En canvi, a València, no hi ha eixa demanda tan forta d’il·lustració, per la qual cosa hi ha menys moviment. Però d’haver-ne, n’hi ha, i això és la qüestió important. També és veritat que l’Associació Professional d’Il·lustradors de València (APIV) es mou molt per a oferir conferències, activitats, exposicions, etc., i així donar a conéixer el treball dels nostres professionals gràfics. ❦

«Més que un il·lustrador estiga compromés amb la societat m’agrada que tinga un discurs i una manera particular de veure el món»

Juny 2009

El Cid o Jaume I Jordi Bort Castelló*

El dia 5 d’abril de 2008 moria no es decideix a lliurar-se del Charlton Heston, fou el protaseu hibridisme, anirà indefectigonista de la pel·lícula El Cid, blement a la seua anul·lació, una producció italoamericana com a centre d’irradiació del 1961, dirigida per Anthony intel·lectual; és a dir: perdrà el més alt atribut de la civilitat.» Mann, rodada a Peníscola, «Aprofitant uns dies de entre altres llocs. El Cid és un lleure, he rellegit els llibres que personatge discutible, fou un em van decantar, fa uns quants mercenari, lluitava amb qui anys, cap al valencianisme, i pagava millor. Nascut a Vivar els he trobat tan interessants i (Burgos) el 1043 i mort a tan convincents com el primer València, el 1099, Rodrigo Estàtua de Jaume I a la plaça d’Alfons el Magnànim de València. dia que els vaig llegir. He Díaz de Vivar va ser una figura pensant que si tots els llegien, llegendària de la Reconquesta es despertaria de seguida el sentiment de castellana. Així, acompanyat per la seua valenciania que tots els valencians tenim tropa, El Campeador, va oferir els seus dins de l’ànim, i que nosaltres, els qui serveis, primer a Ramon Berenguer II, fem Taula i els nostres simpatitzants, comte de Barcelona, i després a Berentenim l’obligació de divulgar, de fer-los guer Ramon II, tot i que al final decidí conèixer al nostre poble. ¿I què en ajudar al-Muqtadir, rei de Saragossa, que guanyaríem, si els divulgàrem?, fa el era tributari del rei de Castella. Entre el diablet. Personalment no en guanyaríem 1087 i 1089, va impedir que la ciutat de res. Col·lectivament, ho guanyaríem tot; València, governada per al-Qadir, aliat «El cronista, des del balcó de casa, veu desvetllaríem l’interès per les nostres dels castellans, caiguera en mans un braç de mar blava; i la visió lluminosa coses, per la nostra història i la nostra d’al-Mundir i del comte de Barcelona, de la mar li recorda la seua València literatura, i això ens permetria de poder Berenguer Ramon II. El 1090 el Cid va benamada, per la qual voldria nous dies oferir dintre pocs anys una cultura autòcretornar a València, on es va convertir en de glòria esplendorosa. I l’esguard es tona ben estructurada.» protector d’al-Qadir. Establert ja a perd en l’horitzó i, sense saber com, es Cal recordar Artur Perucho i la seua València, Rodrigo es va aliar amb Pere I troba meditant sobre els problemes de la d’Aragó i amb Ramon Berenguer III. defensa d’una via valenciana, el camí de seua ciutat estimada. Pensa en l’estat Les seues gestes van ser narrades al Jaume I, en contra de l’altra opció, el espiritual de València, i es condol que una Cantar del Mío Cid, datat en el segle XIII, camí del Cid. Tan de bo que el nostre país ciutat tan dinàmica, tan oposada a l’estèril puga decidir-se finalment per la cultura on se’l valorava com a gran capità i bon immobilitat, no s’haja decidit encara per de la llibertat, la que vingué amb Jaume I, polític, que encarnava els trets ideals de seguir algun camí ben definit.» del qual l’any passat vam celebrar el huité l’ànima castellana. Però la imatge del «El diablet que tots portem dins em centenari del naixement. Un fet que Cid, és diferent de la del Cantar: és un preguntà: ¿Què és això dels camins? remarca la diferència abismal entre el Cid molt més orgullós i rebel contra el ¿Quins camins vols dir? Ja es diu ValènCampeador i el nostre rei. Només un rei, enfront del Cid que descriu el poema cia del Cid! I sense saber-ho, el diablet exemple: mentre que el Cid té a València èpic, més moderat i sempre desitjós de interior ha posat el dit a la nafra. València una de les avingudes més importants, reconciliar-se amb el monarca. té, efectivament, dos camins a seguir: el Jaume I, no té sinó un senzill carrer. Però la mort de Charlton Heston m’ha de Jaume I i el del Cid. I davant el dubte Perucho encoratja perquè el país es recordat un article d’Artur Perucho, resta indecisa. O més ben dit encara: no decante per les llibertats nacionals del il·lustre borrianenc que va nàixer el dubta, no es neguiteja, no sent la vitalitat valencians, també hi destaca que conèixer 1902. Va ser periodista i polític, col·ladel problema. Som els individus isolats el Llibre dels fets, per exemple, desvetllaborador de Taula de les Lletres Valenque ens hem decidit, privadament, per ria l’interès per la nostra història i la cianes, Nova Revista i La Publicitat, aquesta o per l’altra via. I això, demana el nostra literatura, per aconseguir una professor d’espanyol i català a la diablet, ¿vols dir que té cap importància? cultura autòctona ben estructurada. Són Universitat de Marburg els anys Ja ho crec que en té, d’importància! Els unes idees ben actuals, l’aposta que els 1930-1932. Amb motiu de la guerra hibridismes són sempre infecunds: un ase valencians hauríem de fer, «un camí ben espanyola, el 1939 es va exiliar a Mèxic, és molt superior a un mul, perquè té el do definit», el que ens ha llegat Jaume I. ❦ on morí el 1956. El 12 de setembre de de la fecunditat. València, ja ho remarcà 1928, en la revista Taula de les Lletres molt encertadament el nostre bon amic escrivia «València, vista de lluny», el *Jordi Bort és director de la revista Almela i Vives, és una ciutat híbrida, i si Buris-ana (Borriana, la Plana Alta). qual per la seua vigència extractem ara.

«Artur Perucho va defensar la via valenciana del camí de Jaume I en contraposició del camí del Cid»

Juny 2009

La telenovel·la no televisada

Anna Pascual

Ja fa alguns Barcelles que hauria d’haver-me plantejat fer un serial amb el tema del sistema educatiu valencià, una espècie de culebrón per fascicles. Però seria impossible contar-vos amb detall tots els episodis d’aquesta telenovel·la no televisada. Així i tot, reprendré la història en el punt on la vaig deixar al Barcella 36 i faré un breu resum de temporada. El gener d’enguany la comunitat educativa esperava impacient la taula de negociacions amb la Conselleria d’Educació, anunciada hàbilment per Font de Mora en desembre, uns dies abans de la vaga general de l’ensenyament valencià, la qual es preveia multitudinària atenent les prop de cent-mil persones que s’havien manifestat a València el novembre demanant canvis. Però també el gener d’aquest any, abans de la ronda de negociacions, molts ja sabíem que aquesta naixia enverinada. Enverinada perquè el conseller l’anuncià simplement per paralitzar la vaga, espantat en veure (i no per Canal 9) la força amb que el poble deia «Amb aquesta educació, Font de Mora dimissió». I enverinada perquè pocs dies després d’aquell alt el foc, i en meitat de les vacances de Nadal, la Conselleria ja apuntà maneres presentant el seu propi Pla de Foment del Plurilingüisme, malgrat que una de les condicions que va acceptar el Govern valencià perquè s’aturés la vaga havia estat la de consensuar amb tota la comunitat educativa un pla plurilingüe per a primària i secundària. No obstant això, la Plataforma per l’Ensenyament Públic, representant àmplament el sector educatiu valencià, inicià unes negociacions amb una Conselleria atrinxerada i amb un full de ruta inamovible des del minut zero. El desenllaç, per tant, no amagava massa sorpreses i la manca d’acords, adobada amb l’arrogant anunci del conseller d’ensenyar xinés mandarí a les escoles valencianes, portà a reprendre les mobilitzacions que centenars de valencians havíem arraconat esperançats feia uns mesos. El 28 d’abril, la vaga general de l’ensenyament valencià, convocada per la Plataforma i recolzada per entitats cíviques de tot tipus i per tots els partits polítics excepte el PP, tingué un seguiment massiu. Eixe dia es tornaren a manifestar milers de persones demanant la dimissió del conseller Alejandro Font de Mora. Però ignorar els ciutadans ha sigut la resposta del nostre govern. Amb l’excepció d’Alfonso Rus, president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, del PP, qui, dies abans de la vaga, preferí insultar i amenaçar els professors valenciano-parlants durant un acte electoral, qualificant-los de «gilipolles» i assegurant que anaven «a rematar-los». En una època on gairebé tots els dies parlem de mesures contra la crisi econòmica, és imperdonable que el nostre govern no vulga invertir en educació, tan necessària per engegar el país. Incrèdula, però amb un punt d’esperança, vaig concloure aquell article del Barcella 36. Únicament incrèdula concloc aquest. ❦ 14

Carmelina Sánchez-Cutillas

J. Antoni Santonja

La memòria, el record ens endinsa en el coneixement d’aquelles persones que, d’alguna manera, han impregnat el nostre ésser. Un dia, com qualsevol altre, òbric les fulles del diari i em trobe una necrològica mai no esperada: la mort de l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas. Aquells que vam tindre la sort de conéixer-la, de tractar-la, de viure amb el seu somriure, la seua tendresa, com és el meu cas, no podem més que agafar una ploma/ordinador i difondre les condicions humanes, personals, intel·lectuals d’una persona molt singular al nostre maltractat país envers totes aquelles persones preocupades per la seua cultura. La vaig conéixer al meu treball: un bar. Un lloc molt concorregut, de gent molt diversa plena de pressa. Ella, una dona elegant, ben vestida, «major», sense pressa, seia a la barra, em demanava una cervessa, es treia els cigarrets i la mistera i pausadament es fumava uns cigarrets i es bevia la cervessa. Aquella actitud, tant distinta de la resta de clients, em va fer gosar d’entrar en conversa amb ella. I quina sorpresa la meua: connectàrem de seguida i ens férem amics de vesprades a la barra del bar. Jo l’esperava, i ens contàvem tota mena de coses sobre literatura, cultura i país. La seua generositat es va fer palesa, en portar-me signat l’últim llibre de poesia Llibre d’amic e amada. Un tresor que estime. Un dia va deixar de vindre. I mai més no vaig saber d’ella, fins a hui. Quina pena per a mi, per la cultura del nostre país. Faig meues les paraules de Jesús Huguet, secretari del Consell Valencià de Cultura, que la descriu en un article d’opinió aparegut en el diari Levante-EMV el 24-2-2009: «[…] Tu i jo sabem, i continuarem sabent, que la paraula és lliure o no hi és; que les pudoroses formes pudixen; que les virtuts exterioritzades sempre estan plenes de cucs; que l’amistat és més ampla que el propi món; que l’estima ni té mesures ni li convenen; que els somriures van més enllà d’una ganyota obligada; que els límits els imposen els ineptes; que els sentits estan per a usar-se, no per aigualir-los des de consciències fètides. Però que tot sols ens quedem! Tu en el silenci. Nosaltres amb la certesa que mai ja no escoltarem la més sensible de les veus que en tants anys han fet de la nostra llengua –la innominada llengua– vehicle d’enriquiment personal i ampliació de la nostra capacitat de comprensió humana. Sí, ens restaran les teues obres i tornarem a elles una i una altra vegada per recuperar un món i unes sensacions úniques, però ens faltarà la teua presència. Ens faltarà el fum d’aquells cigarrets que tant em molestaven però que esdevenien una mena de cordó umbilical entre les teues paraules i el meu oït. Ens faltarà la frase adequada i políticament incorrecta que ens feia més vius i més plens… Tornarem a viure nits inmensurables als cafés de Cavallers on les impudícies dels poderosos, poderosos només de misèries, seran derrotades per la afilada paraula de la intel·ligència del viure. De l’únic viure que paga la pena: el que tu amb la teua obra i actitud, ens mostrares. Carmelina, com t’estimem!» ❦ Juny 2009

Sant Vicent màrtir, crònica 2009 Des de l’any 2004, XVII centenari del martiri de sant Vicent a València, l’Oratori de Sant Felip Neri, amb el suport de la Comissió Diocesana d’Ecumenisme i Relacions Interconfessionals i del Centre Ecumènic Interconfessional de València, ha vingut celebrant el dissabte anterior al 22 de gener, festivitat del sant diaca, com a diada ecumènica i de pregària pels torturats. Així, el 17 de gener d’enguany, pòrtic de la Setmana de la Unitat, va tindre lloc, al matí, la Ruta de Sant Vicent, peregrinació anual als llocs vicentins de la ciutat de València, amb una bona participació de fidels de l’Església catòlica i d’altres comunitats: Església Evangèlica de Catalunya, Esglésies ortodoxes de Romania i de Sèrbia, i Església Episcopal d’Escòcia (Comunió anglicana). Alguns dels assistents eren membres de diverses entitats interconfessionals: Centre Ecumènic Interconfessional de València, Centre Ecumènic de Catalunya, Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura, Amistat Ecumènica Interconfessional i Amistat Judeo-cristiana. El grup de pelegrins (n’hi havia d’Alacant, Barcelona i Albacete), recorregueren les deu estacions de la Ruta sobre el traçat de la Via Augusta, des de l’església de Santa Mònica fins a arribar a la basílica sepulcral de Sant Vicent de la Roqueta. En cada una de les estacions es va llegir un fragment de la passio del sant, venerable document que data de final del segle IV, seguit d’una sèrie de pregàries i cants, i fou presidida rotativament per un dels sis preveres assistents. Hi abundaren els signes de comunió. Vam pregar pel papa de Roma i també pel patriarca ecumènic de Constantinoble i els altres jerarques ortodoxos, sense oblidar els bisbes anglicans i els pastors i dirigents evangèlics. A més de recordar sant Vicent, també s’hi va fer memòria d’altres sants. A la Seu, després de venerar la relíquia del braç esquerre de sant Vicent, un jove ortodox romanés va cantar un tropari marià davant la icona bizantina de la Mare de Déu Porta del Cel. Aquesta imatge ha sigut pintada recentment per la iconògrafa valenciana Maria Teresa Ferrer per a les commemoracions de l’Any Jaume I, Juny 2009

August Monzón*

«Des del 2004 es celebra una diada ecumènica i de pregària pels torturats» i és una reconstrucció de la que el nostre rei fundador va fer col·locar sobre l’altar per a la celebració de la primera missa el 10 d’octubre del 1238, una icona destruïda el 1936, l’original de la qual, dels segles XI-XII, es venera al monestir Iviron del mont Athos. El dissabte 17 de vesprada es va celebrar una pregària ecumènica interconfessional al Convent de Santa Clara, de les clarisses caputxines. El tema d’enguany, tret de la primera carta de sant Pere, ha sigut «Nascuts de la paraula». El moment més significatiu fou l’entronització solemne de la Bíblia, en les dues versions valenciana, Bíblia Valenciana Interconfessional, i castellana, La Biblia. Traducción Interconfesional. La celebració, molt participada, fou presidida pel pare Vicent Sastre i tenia el caràcter d’acció de gràcies pel 40é aniversari dels Acords entre l’Església catòlica i les Societats Bíbliques Unides per a les traduccions bíbliques interconfessionals. La predicació estigué a càrrec del reverend Josep Lluís Andavert. Entre els celebrants hi eren el professor Juan Miguel Díaz Rodelas; el pare Gabriel Francés, caputxí; el reverend Gerson Amat, evangelista; i el prevere catòlic polonés monsenyor Adam Rudnicki. Oficià monsenyor José Rodilla, de l’arxidiòcesi de València. A l’església, junt amb fidels catolicorromans, evangèlics,

ortodoxos i anglicans, hi eren el pastor Eduard Delàs, de la Primera Església Evangèlica Baptista, i Josep Sampedro i Richard Antúnez, pentecostals. Entre els assistents es trobava Carlo Ravasio, pelegrí de la Paraula a Europa. Membres del Moviment dels Focolars i amics de la Comunitat de Taizé hi aportaren la seua col·laboració. Tots junts, aclamàrem Jesús com a Llum del món, vam escoltar i meditar la Paraula i, després d’haver demanat el perdó i la reconciliació amb l’oració de sant Francesc d’Assís i el sant bes de pau, proclamàrem la fe de l’Església indivisa recitant el Símbol de Nicea-Constantinoble. Al final de la pregària, els presents vam ser convidats a signar la Bíblia, inscrivint així simbòlicament els nostres noms en el Llibre de la Vida. La vesprada del dia 22 de gener se celebrà la solemne missa de sant Vicent segons el ritu hispànic. Es tracta de la litúrgia més antiga i completa (datable el segle VII, però amb peces molt anteriors) en honor del diaca i gran màrtir. El text valencià és l’aprovat per l’AVL el 2008 a instàncies del Centre Pare Tosca. Amics de l’Oratori, publicat en forma d’opuscle. L’autor de la major part de les melodies és Ricard M. Sarrió, que s’ha inspirat en diversos cants de la tradició hispanomossàrab. Aquesta corprenedora celebració de l’Eucaristia, oficiada per quatre preveres, tingué com a marc la capella vicentina municipal: el petit oratori-presó dit del Pouet, pròxim al lloc on se situava l’antic pretori romà, i que, restaurat per l’arquitecte Emilio Rieta a partir del 1970 i gràcies a l’atenció de la Confraria de la Presó de Sant Vicent, ha sigut oberta de nou al públic. L’Eucaristia s’hi oferia diàriament els segles XVIII i XIX, però aquesta ha sigut la primera vegada que se celebrava damunt de l’altar actual. El sant sacrifici va ser oferit en memòria de sant Vicent i de tots els màrtirs i confessors de la fe, per l’Església universal i pels germans difunts, i particularment per l’eradicació de la tortura i l’abolició universal de la pena de mort. ❦ *August Monzón és prevere a València.

Balearització

Carles Molina

Panxitos i tramussos

Natàlia Ribera

Ens valen cimeres, encontres informals i sopars a la fresca. Ens valen guionets, carpetes corporatives i reversos d’un tiquet de la compra. Ens valen moltíssimes formes per organitzar una partida de petanca o una estratègia comercial a gran escala. Perquè és des de la planificació des d’on mouen els xicotets i grans projectes. Però sols des d’una planificació coherent amb el context socioeconòmic, sense preses sospitoses i amb visió de futur és des d’on mouen els projectes socialment rentables. La planificació és absolutament vital quan parlem en termes turístics, on es conjuguen interessos econòmics, demogràfics i mediambientals. I atenent diverses planificacions (o absència de

La realitat salta a la vista, eixa realitat descarnada i trista que molts volgueren ignorar: moltes empreses han tingut que tancar les seues portes i altres estan pensant en fer-ho. S’acaben les «hores» i la gent ha s’ha d’estrènyer el cinturó per a arribar a fi de mes. I és que, com ja ens anaven anunciant des de feia temps: senyores i senyors, estem en crisi. Ara, quan queden pocs dies per començar les festes de Banyeres, les males notícies econòmiques i el pesimisme ens fan reflexionar sobre la manera de dur la festa. Partint del fet inapel·lable de que la festa és un

planificacions) hi trobem diversos models turístics. El model turístic menorquí, a diferència del que han aplicat Mallorca, Eivissa i la costa valenciana, és fruit, entre altres motius, de l’anomenat Retard virtuós que l’illa va patir en termes de desenvolupament econòmic. La construcció del seu aeroport fou més tard que la de les illes veïnes, la qual cosa retardà el boom turístic que als anys seixanta afectà Mallorca, Eivissa i la costa mediterrània, i on es construí sense cap mena de decor mediambiental. Així, la crisi mundial dels anys setanta pillà Menorca començant a construir els seus primers complexos hotelers, els quals quedaren paralitzats. Els problemes d’accessibilitat i la manca d’infraestructures a aquesta illa feren que la recuperació econòmica dels anys següents se centrara a Mallorca i Eivissa, deixant-la en un segon pla. Però, ja en un context democràtic, la definició sobre quin havia de ser el model de desenvolupament turístic de Menorca va tenir èxit al nàixer de l’acord entre les organitzacions ecologistes i l’empresariat menorquí. S’inicià aleshores la posada en marxa d’un model turístic que valoritza el paisatge i el medi natural com a principal actiu de l’illa, un turisme de qualitat contraposat al turisme de masses de Mallorca i Eivissa. Es pretenia evitar l’anomenada balearització del territori, concepte que s’aplica, des de final dels anys seixanta, per definir el desenvolupament urbanístic basat en la construcció desmesurada en primera línea de platja sobretot a Mallorca. A la costa valenciana fa temps que el terme balearització es va quedar curt per descriure el procés que ens ha deixat amb un setanta per cent del litoral urbanitzat. A les comarques d’interior, en canvi, la seua localització i una estructura econòmica principalment industrial i agrícola han provocat un retard quant a ocupació turística. L’actual crisi econòmica ens obliga a repensar les estratègies d’actuació. Cal planificar seriosament quin tipus de turisme volem i quina importància li atorguem dins el nostre sistema econòmic. Cal pensar si volem hotels luxosos, camps de golf i ser un lloc de pas d’autopistes per arribar a Benidorm. Cal, doncs, comprovar si som capaços de transformar aquest retard en virtuós. ❦

sentiment fruit de la tradició, moltes vegades familiar, ¿per què fer malbé aquest sentiment? ¿Per què desvirtuar-lo amb pretensions moltes vegades massa ambicioses quan, en realitat, el que importa i ha importat sempre és fomentar aquest sentiment? Amb això, volem donar a entendre que la festa no és només masets luxosos i àpats copiosos que estan fent que molts festers amb solera estiguen deixant molt al seu pesar de ser-ho. No, senyors, no, siguem seriosos i si és necessari tornar al temps de panxitos i tramussos, tornem, ja vindran temps millors. No ens deixem dur per la hipocresia i la falta de solidaritat d’quells que diuen: «qui no puga pagar el rebut de fester que s’esborre». Tots saben que eixa actitud no beneficia ningú, i menys els qui estan pagant maset. Moltes vegades es critica els polítics dient que no fan res. Bé, ara és el moment de reaccionar i de mirar-nos nosaltres mateix el melic. Potser siga millor abaratir els rebuts impulsant això que ara està tan de moda, això de les mesures anticrisi. Potser així, tinga més sentit aquella estrofa de l’Himne a la Festa que cantem tots els anys:

«festes d’unió i harmonia on s’enjunten braç en braç tots formats en una esquadra el patrono i el treball. Festes en companyerisme festes en comunitat, d’unió entre rics i pobres, d’unió entre xics i grans.» Per acabar, ens ve a la ment una de les cançons més conegudes del grup Queen que deia això de: «Show must go on» (el show ha de continuar), però no a costa de perdre socis a les filaes, no a costa de desprestigiar el sentiment de fester que molts duen dins. ❦ Juny 2009

Acció-reacció-acció Josep Miquel Martínez

ques improductives que El 25 d’abril es produïa només beneficien els l’enèsima brofegada del agitadors. Moltes vegades president de la Diputació de cometem l’error d’entrar en València i alcalde de Xàtiva, una discussió impossible Alfonso Rus. Davant del entre sords on no hi ha ni vicepresident del Consell, pot haver cap mena de Vicente Rambla, del consecomunicació entre els ller d’Immigració, Rafael interlocutors. L’efecte que Blasco, i de desenes de obté Rus és clar: a més càrrecs del Partit Popular, d’aprofitar-se de la informaRus va qualificar de «gilipoció cuinada pels mitjans de lles els qui diuen ‘aleshores’ comunicació que controla el i ‘gairebé’». I després dels seu partit, aconsegueix que insults va afegir la següent la resta de publicacions amenaça: «A estos que òmpliguen de manera voldrien posar-nos de cap desproporcionada les seues per avall no anem a donar-los el gust. ¡Anem a El president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus. pàgines amb les provocacions i així deixen de rematar-los!». tractar-se les qüestions que de veritat És evident que el Partit Popular es interessen a la societat valenciana. troba incòmode quan ha de relacionar-se El sistema acció-reacció-acció ens amb la comunitat educativa i, especialcondueix a viure una història interminament, amb les universitats valencianes on ble que arrosseguem des de la Transitroba freqüentment un ambient hostil ció. Com deia Unamuno l’any 1936 a després de dècades d’atacs dels populars Salamanca, «quedar-se callat equival a a la raó, el prestigi i la independència mentir», encara que se’ns presenta el universitària. Rus es burlava després de repte de saber respondre amb el to i la les seues declaracions i afegia: «Los hay del carrer és ample, des dels qui pensen proporció adequades, perquè contestar de los que hablan más fino», però «yo que s’ha de contestar amb contundència un insult amb un altre insult no ens soy de los que hablan menos fino porque a cada insult i amenaça, fins els qui porta enlloc i ens fa baixar al terreny de no he tenido unos estudios de ‘gairebé’». creuen que cal ignorar les coaccions la irracionalitat on prosperen tan bé Polítics com Rus que presumeixen de la rebudes per a no entrar en aquest joc aquests senyors. No cal dir que no seua ignorància serien amagats en altres interessat dels populars. Per exemple, la podem romandre en silenci mentre països civilitzats però, en el nostre, la Universitat de València fa anys que va alguns polítics fan recular l’ús de la classe dirigent els exhibeix amb orgull. optar per mantindre una posició discreta nostra llengua i la cultura pròpia, però Després d’aquesta envestida de Rus i només s’han fet declaracions des del tampoc hem de caure en el parany de és inevitable recordar l’incident protaRectorat quan els fets han estat molt donar-li més protagonisme del que gonitzat per Millán-Astray al paranimf greus, com les agressions directes que va tenen realment els qui irrompen en de la Universidad de Salamanca, quan patir la seua llibreria del carrer Arts escena amb uns arguments tan dèbils i va exclamar davant Miguel de UnamuGràfiques on van aparèixer pintats els que tan bé rendibilitzen quan logren no: «¡Muera la inteligencia!». A la vidres amb unes dianes amenaçadores. que malbaratem tot el temps parlant qual cosa Unamuno va contestar: Altres institucions han decidit ser més d’ells. És convenient conéixer la vida i «Estáis esperando mis palabras. Me bel·ligerants, com el Sindicat de Trebamiracles d’aquesta gent per a saber el conocéis bien, y sabéis que soy incapaz lladors de l’Ensenyament del País Valenterreny que trepitgem, però sense de permanecer en silencio. A veces, ciá (STEPV) que ha presentat davant de perdre mai el nord de l’única cosa que quedarse callado equivale a mentir, la Fiscalia una demanda contra Rus pels paga la pena: treballar en positiu per la porque el silencio puede ser interpretainsults i amenaces que ha proferit al promoció de la nostra cultura. do como aquiescencia». conjunt dels professors. El dia que puguem viure en una El debat sobre si hem de contestar o Amb tanta feina que encara ens resta societat madura, declaracions com les de no a cadascuna de les instigacions que per fer als valencians en tots els àmbits Rus es desqualificaran per elles mateixes. ens fa el Partit Popular als valenciano–investigació, ús de la llengua, promoNo caldrà que ningú perda ni un sol parlants ha renascut aquestes setmanes ció cultural, ensenyament, etc.–, perdem minut en donar unes explicacions que, amb força. El ventall de posicions que les energies pel camí contestant polèmifins ara, s’han demostrat prou estèrils. ❦ han pres diverses institucions i ciutadans

«Perdem les energies contestant polèmiques improductives que només beneficien els agitadors»

Juny 2009

Déu no siga retret Quan jo estava a Banyeres de Mariola, allà pels anys seixanta del segle passat, vaig aprendre una expressió que ací es solía repetir molt (no sé si la gent jove la seguirà usant encara). Amb molta frequència sentía que la gent deia: «Déu no siga retret». Era utilitzada com una falca que acompanyava una afirmació que podía ser posada en dubte. Amb un exemple ho veurem clar: en un diàleg de dones, una li diu a l’altra: «Jo, amb el meu sogre, Déu no siga retret, vaig fer tot el que calía i més» Per a la dona escoltant, la frase intercalada proporcionava força avaladora del que deia l’altra. La que la pronunciava, el que volía era sustentar la seua veritat sense caldre posar Déu pel mig. Espere que l’exemple emprat haurà estat prou aclaridor i no caldrà seguir investigant per a veure si el sogre va morir o no satisfet de tot el que la nora li va fer. Sembla que «Déu no siga retret» hauría estat una expressió aceptada i usada socialment com una defensa o reacció en contra d’un ambient massa sacralitzat, on no es podía parlar sense fer referència continuament a Déu. El significat literal de la frase sería: «sense voler posar a Déu com a testimoni». Es probable que la saviesa popular hagués constatat una superabundancia i atibacament del nom de Déu en la vida social i hagués cercat la simplificació. El que és pretén en aquesta expressió és, per una banda, dir que ja n’hi ha prou, que no cal nomenar Déu a tota hora i, per l’altra, indicar que no s’ha d’usar el nom de Déu en va, com ens

Antoni Signes

El pare d’Eluana Englaro amb una foto de la filla.

«El nom de Déu segueix essent retret a tiri i bandiri per a recolzar els propis interesos» mana el Segon manament. Seguint el consell de Jesús: la vostra paraula siga sí, sí; no, no, sense caldre més recolzament que aquest. Podríem concloure doncs que «Déu no siga retret» fora un primer intent, ja fa molts anys, de secularitzar la societat. Tanmateix, la nostra societat ha evolucionat tant, s’ha secularitzat tant, que aquesta frase, tan usada a Banyeres als anys cinquanta i seixanta del segle

passat, avui pot semblar una expressió passada de moda, per un costat, i per l’altre pot semblar que qui la diu intente novament la sacralització d’aquesta societat laica on vivim. Es clar que la frase que comentem forma part del bagatge cultural de Banyeres i, en tant que cultura, cal justiprear-la i utilitzar-la, si és el cas que encara està vigent. Malgrat la laïcitat en que vivim, hem de reconéixer que el nom de Déu segueix essent retret a tiri i bandiri, i no precissament amb una finalitat santa, sinó més bé per a recolzar els propis interesos. Veiem que es declaren guerres en nom de Déu. Veiem que alguns polítics es recolzen en Déu per tal de manipular millor els ciutadans electors. Veiem com molts jerarques de l’Església, en el nom de Déu, sustenten el seu poder i els seus privilegis; amb el nom de Déu pressionen els governs i magistrats per redreçar la política en benefici propi. Per tal de ser més concret, solament referiré la darrera intervenció del papa Benet XVI quan fa unes setmanes va condemnar la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Itàlia que permetia desconnectar els aparells quirúrgics que mantenien en vida (vegetativa) la jove Eluana. I no solament es va limitar a la condemna, sinó que, a més, va gosar qualificar d’«assassins» tots els qui van col·laborar en aquesta mort: pares, metges i jutges. I… en nom de Déu…! ¿No trobeu que en els temps que vivim caldría repetir més d’una vegada «Déu no siga retret»? Però això, és clar, solament potser ho saben els de Banyeres. ❦

Juny 2009

Aprendre de l’etnobotànica: les àrniques

La natura és, encara que hui en vivim allunyats, la nostra font d’aliments, de vestimenta, de calor, d’elements per a construir, etc. I també per a curar-nos. D’aquest últim aprofitament en saben molt bé els majors. Molts d’ells, de menuts, van lluïtar contra la malaltia fent ús d’herbes, fruits, arrels i escorçes en preparats medecinals apresos generalment de forma oral. Però amb el canvi higiènico-sanitari, alimentari i social soferts en les últimes dècades, la transmissió generacional es va trencar. A hores d’ara, un moviment naturalista està fent que molts joves i els mateixos majors, tornen a buscar aquestes plantes remeieres amb la fi de pal·liar els mals quotidians, moltes vegades sense tenir un concepte clar de la perillositat d’aquests preparats. Les drogues incloses en les plantes són, en molts casos, les precursores dels medicaments de síntesi que consumim actualment. Per tant, és necessari tenir molt en compte que no són innocues, que es comporten igual que els medicaments convencionals i tanmateix són capaços d’interferir amb la medicació que ens recomana el metge. Per intentar esbrinar eixa part oblidada de la natura i que sàviament els nostres avantpassats van saber aprofitar, es realitzen estudis etnobiològics que inclouen tant les plantes i els animals usats per l’home (com, quan, per què, d’on), com la forma local de reconéixer-los (noms populars). Tota aquesta riquesa arreplegada durant anys de treball per les terres valencianes, catalanes i aragoneses, ens permet hui afegir dades a estudis previs com els de Joan Pellicer, Luis Mulet, Miquel Blanc i d’altres. Les àrniques, al igual que els poliols, són una agrupació de diferents espècies reconegudes popularment amb un mot comú (genèric), encara que també trobem d’altres noms locals. Juny 2009

Segundo Ríos

Arnica montana L. subsp. montana

Chiliadenus saxatilis (Lam.) Brullo

Les més emprades al País Valencià són quatre: Chiliadenus saxatilis, Inula montana i Dittrichia viscosa, Pulicaria dysenterica, encara que a la Reial Farmacopea Europea (RFE) està acceptada com a àrnica l’Arnica montana L. Aquesta àrnica es troba en pasturatges acidòfils de més de 1.600 m del Pirineu català, però ja no apareix a la resta de Catalunya, Aragó o del País Valencià. Comercialment s’usa també una altra subespècie alliariae que es distribueix per tota la franja nord de la Península Ibèrica fins el Pirineu català i per Europa. Segons la RFE, d’ella s’ampren les flors que contenen principalment lactones sesquiterpèniques, substàncies que tenen activitat antiinflamatòria quan s’usen externament però una acció tòxica sobre el cor. Per tant es desaconsella l’ús intern. Qualservol preparat fitofarmacèutic que incloga l’àrnica, serà un preparat de flors d’esta planta, encara que en les comarques on creix, usen també les arrels i les fulles en els preparats medicicinals tradicionals. Al País Valencià i altres zones properes trobem que hi ha tota una sèrie de remeis populars fets amb àrnica molt semblants als considerats per la RFE, que fan referència a altres espècies també asteràcies, però d’habitatges molt diferents. Malgrat que no estan estudiades fitoquímicament, són bastant amargues i potser continguen també lactones sesquiterpèniques que permeten efectes pareguts.

Te de roca: Alcoi, Banyeres de Mariola, Cocentaina, Alfondeguilla, Ares del Maestrat, Artana, Ayódar, Castellfort, El Ballestar, Herbés, Herbeset, La Pobla de Benifassà, Lucena del Cid, Morella, Pavías, Xiva de Morella, Villanueva de Viver, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Peñarroya de Tastavins, Ráfales, Valderrobles. Te de roqueta: Cocentaina, El Ballestar. Te de monte: Agres. Te de serra: Cocentaina. Te: Forcall, Herbeset, Lucena del Cid, Morella, Fuentespalda, La Fresneda, Ráfales. Lo te de roca: Herbeset. Lo te de roca vero: Morella. Àrnica: Agres, Banyeres de Mariola, Castalla, Herbeset, Morella. Árnica de monte: Cocentaina. Joan Pellicer també cita altres noms com te de penya, te de muntanya i èrnica, Miquel Blanc com té de Aragón i l’etnobotànic i farmacèutic castellonenc Luis Mulet, lo te, te roquer, te bord i te de muntanya. Aquesta asteràcia, amb les flors totes tubulars groguenques és densament pubescent i glandulosa, resultant apegalosa al tacte. Es distribueix pel Mediterrani occidental, creixent a les fissures de les roques de serres des del sud dels Pirineus, fins Ceuta, inclosa la Serra de Tramuntana a Mallorca. La seua recol·lecció silvestre ha sigut i és encara molt freqüent. Al juliol la trobem en plena floració.

Vanessa Martínez

Alcoholat d’àrnica (Chiliadenus).

Ús extern: En maceració hidroalcohòlica (alcoholat o tintura): per a cops (Alcoi, Herbeset); per als talls i cicatritzar (Morella); per a desinflamar (Alcoi, Banyeres de Mariola); com antiinflamatòria i calmant, però mai aplicada a una ferida oberta (Castalla); per a la caiguda de monyo. Es macera en alcohol de setanta graus amb romer i falaguera mascle entre quinze i vint-i-un dies i després s’aplica. (Banyeres de Mariola). Decocte: per al sarcadit: quan s’arranca el padastre i s’inflama la zona del dit. Es posa en ebullició amb sal gorda i es posa el dit el temps que s’aguante sense cremarse (Cocentaina). Emplastre: per a lumbago: aplicant 19

amb la planta calenta (Cocentaina); per a desinflamar i calmar, però mai aplicant sobre una ferida oberta (Castalla).

Àrnica: Banyeres de Mariola, Forcall, Ráfales, Valderrobles. Èrnica: Ráfales. Mulet al seu Estudio etnobotánico de la provincia de Castellón inclou altres noms populars: àrnica, àrnica vera i àrnica borda. Herba erecta i pilosa amb una flor de color groc (capítol) per tija. Està present en pasturatges i prats de sols secs i rocosos de serres altes del mediterrani occidental. Encara que la seua àrea de distribució és major que la del Chiliadenus saxatilis, no està present a les Illes Balears i és molt rara de trobar. Com que cal pujar a serralades molt elevades, es sol substituir per Dittrichia viscosa, coneguda anteriorment com Inula viscosa. Comença a florir en maig.

Ús intern: En infusió: per a marejos (El Ballestar); com a digestiva (Alcoi, Alfondeguilla, Ares del Maestrat, Banyeres de Mariola, Castellfort, Forcall, La Fresneda, Morella), per al «mal d’estómago» (Artana), per al «dolor de barriga» (Villanueva de Viver), per al «mal de panxa» (Lucena del Cid, Morella), per als «dolors intestinals» (Castalla), «bó per la panxa» (Forcall); per al «mal de panxa», encara que és més nerviós que el poliol (Ráfales, Valderrobles); tonificant «bo per beure» (Herbeset), «per a sentar bé» (La Pobla de Benifassà); com a purgant (Ayódar); els ho donaven als xiquets per a treure «lo calastre» (probablement faça referència al meconi) que tenien dins del ventre. També per als gasos quan havia estat mal la menjada (Ráfales); per a la irritació de la gola (Castalla).

Ús intern: En macerats hidroalcohòlics (elixir): herbero; com a digestiva (Alcoi).

Dittrichia viscosa (L.) Greuter

Dittrichia viscosa.

Àrnica: Alcoi, Ayódar. Juliverda: Alcoi, Banyeres de Mariola. Lo te de roca no vero: Morella. Olivarda: Banyeres de Mariola. Te de marge: Alcoi. Al Costumari botànic de Pellicer trobem també jolivarda, joliverda i julivarda i Mulet cita noms com bufarrell i èrnica. És una mata d’olor forta, llenyosa i molt ramificada. Conté nombrosos capítols florals de color groc en panícules

Pulicaria dysenterica (L.) Bernh

Chiliadenus saxatilis.

Ús extern: En maceració hidroalcohòlica (alcoholat o tintura): per als cops, amb fregues (Ráfales, Valderrobles). Decocte: per a les ferides dels animals (Ayódar); per a netejar ferides i curar cops (Alcoi). En emplastre: per a les ferides dels animals (Ayódar, Banyeres de Mariola).

Ús extern: maceració hidroalcohòlica (alcoholat o tintura): per al mal. Es maceren en un litre d’alcohol fort caborçes nones d’àrnica (set, quinze, vint-i-una, vint-i-set ó trenta-una). Al mes es fica també romer, verbena, rabo de gat (Ráfales); per als talls. Macerant en alcohol o aiguardent; per als cops, amb fregues (Ráfales, Valderrobles). Ús intern: en infusió (en baixa quantitat): per a l’úlcera d’estómac (Banyeres de Mariola); sedant (Ráfales). Maceració en aiguardent (elixir): carminativa (Ráfales).

Decocte: per al «mal de panxa» (Xiva de Morella). En tissana amb poliol, herballuïsa, menta, mançanilla, timó i espígol: per als costipats i digestiva (Herbés). En tissana amb poliol, botja comillera, espígol, timonet i sàlvia: per a la digestió, però si s’abusa poden fatigar la vista (Morella). En tissana amb les dues classes de mançanilla, poliol, tomello, cua de cavall i mel, presa després de sopar: per al mal de ventre (Alfondeguilla). En tissana amb mançanilla, timó, te, poliol, marialluïsa, 4 meles en la closca: per a la càrrega d’estòmac. És digestiu i estimul·lant (Fuentespalda). En tissana amb poliol o santolina: per al «mal de panxa» (Ráfales, Valderrobles). En tissana amb gitam: per a la càrrega d’estómac (Monroyo, Peñarroya de Tastavins). En macerats hidroalcohòlics (elixir): herbero; després de menjades fortes: digestiva (Agres, Alcoi, Banyeres de Mariola).

(inflorescència piramidal) i moltes glàndules per tota la planta que la fan apegalosa. Com que no té massa pilositat les fulles són verdes. Està distribuida per tot el mediterrani de forma abundant, doncs pot aparèixer tant a rieres, com a camps erms, vores de camins, terres remogudes i d’escombràries. La floració comença al setembre.

Inula montana L.

Pulicaria dysenterica.

Àrnica: Ráfales, Valderrobles. Miquel Blanc i Grau l’anomena herba de Sant Roc, pulicària, trencadalla i hierba de gato. Herba perenne molt ramificada amb nombrosos capítols terminals de color groc. Les tiges són molt tomentoses i li donen l’apariència d’un color verd clar grisenc. Té una distribució holàrtica i creix a les jonqueres i gleres dels rius d’Europa i de la regió mediterrània. Sol començar a florir a partir de finals del mes de juny. Ús extern: En maceració hidroalcohòlica (alcoholat): per a cops, aplicant-ho amb fregues (Ráfales, Valderrobles). També hi ha d’altres espècies què s’han emprat com a àrniques però que no se’ns ha fet constar durant les entrevistes com Inula conyza DC., Inula helenioides DC., Inula salicina L. o Jasonia tuberosa (L.) DC, entre altres. ❦ Juny 2009

Imma Antolí

Pas de l’Hort Enguany tocava una nova representació triennal del Pas de l’Hort a Bocairent i pensem que estan d’enhorabona, ja que després de més de cinquanta anys des de la primera representació s’ha estrenat la primera versió en valencià. Es tracta d’una versió traduïda a partir de l’antiga en castellà que prové d’un text de L. Fernández Ardavín del 1934. L’adaptació valenciana l’ha feta Vicent Satorres, que és actor en l’escenificació. El text va ser presentat el 4 d’abril al Patronat, que també l’ha editat, i pretén ser una guia de l’obra per als espectadors. S’hi inclouen fotografies de les diferents representacions, des de l’any 1957 fins la darrera de 2006. L’obra està redactada segons les solucions ortogràfiques i gramaticals proposades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, més pròximes a la llengua col·loquial i que incorpora el programari Salt, del qual és coautor Satorres. En l’edició hi manca un índex, que creiem que haguera estat útil per anar a les diferents escenes quan l’obra estiga escenificant-se. Tampoc no s’ha fet cap pròleg que haguera pogut servir per contextualitzar una mica l’obra: explicar l’origen del text; com s’ha fet l’adaptació i també una mica la història de les escenificacions bocairentines. Pel que fa a la representació, enguany s’ha distribuït en tres dies: la primera el Diumenge de Rams, amb dues escenes. Després el Dijous Sant, la representació del Sant Sopar com a escena central i l’última el Divendres Sant, a la plaça de bous, amb la passió i mort de Jesucrist. Cal destacar la duresa de la climatologia adversa que van haver de suportar els actors participants, tenint en compte que porten un vestuari lleuger o fins i tot l’actor que encarna Jesucrist que ix pràcticament despullat en vàries escenes. Juny 2009

Felicitem, doncs, a les més de dues-centes persones que han col·laborat en l’obra, aquells que han fet el vestuari, la decoració, però també els efectes de so, il·luminació i música. Recordem que els actors sempre han sigut persones del poble, la qual cosa reforça el seu marcat caràcter popular i això es nota en la massiva assistència de públic, com passa en altres representacions d’aquest tipus que es fan a la comarca. Fins al 2012. ❦

Nou DVD sobre Bocairent Bocairent. La pedra viva, Ajuntament de Bocairent, 2009. La Regidoria de Turisme de l’Ajuntament de Bocairent ha editat recentment un vídeo sobre la vila. Amb una durada aproximada de mitja hora, es fa una aproximació a la realitat bocairentina des de diferents punts de vista: primerament una introducció històrica i una aproximació als diferents monuments del poble, amb un especial èmfasi en el barri medieval, l’església parroquial i les Covetes dels Moros. Després es mostra el ric entorn natural de la serra de Mariola i com g a u d i r- n e ’ n . També es fa un exhaustiu repàs de les festes i les tradicions, per acabar parlant de l’oferta cultural i de les diferents possibilitats d’allotjament. Es tracta d’un vídeo divulgatiu que aporta poc al coneixement que tenim nosaltres del poble, però que sí que té un interés considerable per als visitants de Bocairent i de la serra de Mariola, ja que es fa un resum bastant reeixit d’allò que és la població, des dels seus aspectes més genèrics (festius, culturals, naturals) fins als més particulars (la idiosincràsia de Bocairent com a poble i dels seus habitants). Ofereix també la possibilitat de triar tres idiomes amb una elocució molt acurada. Esperem que tinga una difusió adequada i que contribuïsca, si cap, a una millor coneixença de la nostra realitat per a nouvinguts i visitants. ❦

Vicent Belda Sanchis

Sant Jordi i Banyeres Ja arriba sant Jordi a Banyeres de Mariola, Vicent Berenguer i Clara Berenguer, il·lustracions: Josep Miquel Martínez, Confraria de Sant Jordi, Banyeres de Mariola, 2009, 32 pàgs. El dia 5 d’abril, ja en vespres de les festes patronals, va ser presentat aquest llibret al Teatre Principal. Es tracta d’una versió de la cèlebre llegenda de sant Jordi escrita per Vicent i Clara Berenguer, amb il·lustracions de Josep Miquel Martínez. El text és àgil i amé i tracta de conjugar la tradicional llegenda adaptada al nostre entorn més pròxim: Banyeres, Serrella i la Mariola. Les il·lustracions ho reflecteixen d’igual manera: apareixen racons coneguts del poble, com ara la plaça Major, el castell, la Torre de la Font Bona o una vista que recorda el gravat de Cavanilles, o una altra més actual des del tossal de l’Àguila amb les orenetes al fons com a anunci de la primavera. L’edició ha anat a càrrec de la Confraria de Sant Jordi, amb el suport de l’Ajuntament i d’altres comerços. Pensem que és important aquesta versió de la llegenda clàssica perquè l’acosta als més menuts des d’una perspectiva més pròxima. La Confraria pretén, a més, homenatjar els qui porten el nom de Jordi i fomentar que augmente el seu nombre en les pròximes generacions de joves. ❦

Francesc Garcia

Una nova perspectiva sobre la Guerra de Successió Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València, Carme Pérez Aparicio, Edicions 3i4, València, 2008. Carme Pérez, professora titular d’Història Moderna de la Universitat de València, està considerada la millor especialista en el tema. Deixebla de Joan Reglà, la seua activitat investigadora ha girat al voltant d’un tema cabdal per a la història dels valencians i de la monarquia hispànica: la Guerra de Successió. El seu primer estudi d’investigació el dedicà a analitzar l’impacte de la Guerra de Successió a la ciutat de València sota el nom de Alçament maulet i el triomf botifler. Aquesta perspectiva es complementa amb altres treballs sempre relacionats amb l’època moderna al País Valencià, com ara la història de la població, l’estructura i transmissió de la propietat, el sistema fiscal, la noblesa o les institucions representatives del Regne de València. També ha participat en obres col·lectives dedicades a la història dels Països Catalans i de la Corona d’Aragó. Aquests dos volums representen la primera gran història de la Guerra de Successió. Cal remuntar-se al segle XVIII per a trobar l’obra de J.M. Minyana, la més important dedicada al tema fins ara, però que només recull una narració dels fets d’armes que tingueren lloc entre 1705 i 1707. Amb noves aportacions documentals i nous plantejaments associats als corrents renovadors en l’àmbit de la història, aquest llibre és una fita que obri noves perspectives sobre les conseqüències de l’arribada dels Borbó. La mort de Carles II situava la monarquia hispànica en una autèntica cruïlla, però el canvi dinàstic tenia diferent percepció per a la Corona de Castella i la d’Aragó. L’autora tracta d’esbrinar quines foren les raons de caràcter polític, econòmic i social que mogueren els valencians 22

a prestar suport a l’arxiduc Carles i analitza, per primera vegada, l’impacte provocat per la política de Felip V, fortament condicionada pels interessos de França en els anys previs a la rebel·lió. Sols així la dissidència cobra la seua veritable dimensió en el marc d’un conflicte internacional. Amb la proclamació de Carles III, els valencians tindran l’oportunitat de reivindicar la defensa del sistema constitucional, plantejar grans projectes econòmics i reclamar la fi del règim senyorial, reptes que es veuran abocats al fracàs com a conseqüència del triomf borbònic. La rebel·lió austriacista servirà d’excusa a Felip V per a aplicar la suspensió dels Furs i Privilegis el 1707, la veritable acta de defunció del Regne de València i porta d’entrada de l’absolutisme i la centralització, la militarització del país, l’augment de la fiscalitat i la repressió social. En una entrevista al diari electrònic Vilaweb, l’autora manifestava amb rotunditat les seues crítiques sobre el regnat de Felip V i el seu projecte de govern. Deia que les repercussions de la Nova Planta han cobrat ara uns tints més foscos en haver aprofundit en aquest camp i veure el descontentament social que hi havia aleshores: crítiques dels mateixos borbònics, un gran consens social en el rebuig a aquesta nova situació –tant en la classe política, que es considerava castigada, com en les populars que patien els abusos de l’exèrcit– i d’una nova fiscalitat insuportable. Hi havia un desencant profund en tota la societat, inclosos els mateixos borbònics. Enfront la doctrina austriacista, una línia de la historiografia observa la victòria de Felip V com la porta d’entrada en la modernitat. La catedràtica rebutja tal teoria sense pal·liatius. L’expansió econòmica del segle XVIII –que ja comença a observar-se en el regnat de Carles II– no és conseqüència de l’arribada del Borbó, sinó que és un fet comú a tot Europa. Segons l’autora, res més lluny de la realitat que considerar que la implantació de l’absolutisme siga l’entrada en la modernitat. El procés històric està en la via parlamentària. L’època moderna és aquella en què l’absolutisme té una implantació en alguns països, però és també aquella en què el parlamentarisme acaba triomfant. La modernitat és el sistema parlamentari, el que tenia la Corona d’Aragó. De fet, l’absolutisme fracassa uns anys després amb la Revolució Francesa. ❦

Teresa Pascual (El Grau de Gandia, 1952)

Ha vingut ja l’hivern Ha vingut ja l’hivern sense sorprendre’m. M’avisaven la fosca dels matins i l’obstinat silenci sobre els arbres, la malaltissa llum, la nit anticipada. I ara ja no regresse al santuari de les hores que m’he trobat als peus ni sé per quina arena caminar ni sé quines pregàries demane. Ha vingut ja l’hivern sobre l’espill d’una cara que costa reconéixer, d’un cos espectador entre les coses que no sé qui ha posat tan lluny de mi que al tacte sobre elles no m’arriba i adormides les mans abandona. Arena Alfons el Magnànim, València, 1992

Josep Joaquim Tur i Ciscar.

Alguns dels firmants són Manuel Vicent, Andreu Alfaro, Pere Gimferrer, Carles Santos i Josep M. Soler.

Agraïment públic de l’alcalde de Calp Ximo Tur

Per una televisió sense fronteres

Vull fer públic el meu agraïment a totes les persones que amb la seua firma, han donat suport a la decisió municipal de fer que el nom del nostre poble siga el que sempre ha sigut: Calp. Gràcies per formar part d’una ciutadania que aplica el sentit comú, en lloc dels vells plantejaments que, per desgràcia, encara hui cohabiten amb nosaltres, treballant amb desvergonya per tal de fer desaparèixer tot allò que ens és propi. Gràcies per no resignar-vos. Per sentir-vos orgullosos de ser de Calp, sense complexos i amb mires cap al futur. Per haver superat el passat i, sobretot, per voler ser els propietaris del vostre present. Gràcies a totes les persones que, tot i no haver nascut a Calp, no han volgut participar d’un despropòsit com el que han propiciat alguns elements locals, que només ens condueix a l’enfrontament entre conciutadans. Gràcies per ajudar-nos a retornar-li al nostre poble el nom que mai ningú hauria d’haver canviat. Gràcies per estar amb nosaltres. I finalment, gràcies a la persona que ha fet possible aquesta iniciativa ciutadana. El teu esforç és un estímul per a totes les persones que encara ens sentim lliures. Gràcies de tot cor. ❦

Acció Cultural del País Valencià, com molts ja sabreu, hem engegat una campanya que considerem important: una iniciativa legislativa popular (ILP) d’àmbit estatal anomenada Televisió sense fronteres: l’espai de comunicació de les llengües catalana, euskara i gallega. Una iniciativa que respon a l’intent de trencar l’espai comunicacional català. Una ILP és una iniciativa ciutadana per aconseguir l’aprovació d’una llei mitjançant la recollida de signatures. És només a través d’una ILP d’àmbit estatal que podem reclamar que es respecte el dret dels mitjans de comunicació d’emetre en català a tot l’àmbit dels Països Catalans. El punt de partida no és cap modificació legal, sinó partir precisament del marc legal existent i desenvolupar-lo, concretament de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (signada pel Govern espanyol el 1992, en època de Felipe Gonzàlez, i ratificada pel Parlament espanyol el 2000, en època de José María Aznar), que en el seu article 12.2 estableix que els governs signants han de garantir la recepció de ràdios i televisions en els territoris que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguen administracions distintes. A això cal afegir com a

Josep Joaquim Tur i Ciscar Calp (Marina Alta)

base jurídica les normatives europees que fan referència a la unitat del mercat cultural. Es proposa fer una llei completa, amb preàmbul i articulat, el contingut del qual és simplement l’aplicació de la Carta en allò referent a garantir l’intercanvi de ràdios i televi-sions en les llengües catalana, basca i gallega entre els territoris dels seus respectius àmbits lingüístics. Volem posar solució a l’intent de l’actual Govern valencià de tancar TV3 al País Valencià, a través de la plena legalització de les seues emissions. Però també assolir el reconeixement legal de l’existència de les realitats lingüístiques i culturals. Tenim un temps màxim de nou mesos per a recollir un mínim de cinc-centes mil signatures vàlides en el conjunt de l’Estat espanyol. Qualsevol ciutadà de l’Estat espanyol pot col·laborar en la campanya d’una manera molt senzilla: fent-se fedatària. Per a fer-ho només heu d’emplenar la declaració jurada que trobareu al web www.televisiosensefronteres.cat i retornar l’original signat a Acció Cultural del País Valencià amb una fotocòpia del vostre document d’identitat perquè puguem enviar tots dos documents a la Junta Electoral Central. ❦ Acció Cultural del País Valencià València (l’Horta)

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Telèfon

Codi postal

Correu electrònic Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Firma