__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

any XII

juny 2008

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

2,00 €

número 34

| 8 Fem memòria sobre el Sàhara | 11 Entrevista a Lluís Benlloch,

|

Neus Berenguer, Rafa González, Paula Pérez i de Lanuza i Carles Soler | | 13 El tercer home de Mauthausen | 14 Millor si m’opera el carnisser | | 14 El valencià és futur | 15 L’abat Cassià: home de diàleg i de pau | | 17 Relació entre xenofòbia i la pobresa o riquesa dels immigrants | 18 Alcoi i El Palmar, ¿històries paral·leles? | 18 La casa dels nostres iaios | 21 I Congrés Nacional sobre Minifundis a Muro del Comtat |

|


REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 34 - juny 2008 Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Guillermina Barceló, Josep Miquel Bausset, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó.

origen, cul-tura, Al Govern Ocurrències del PP sexe, raça o valencià del llengua, tenen Partit Popular els mateixos –que promou la drets i deures. El desobediència Govern de Francivil mitjançant cisco Camps l’objecció de està fent una consciència burla i una contra Educació il·legalitat amb per a la Ciutadauna llei que pot nia– se li va comportar greus ocórrer impartir conseqüències la matèria en als xiquets anglés per a valencians. Els desacreditar- la. pares que objecten poden provocar Després del rebuig de les Corts que els seus fills no obtinguen la Valencianes i l’evidència que només titulació del nivell que cursen, ja vint docents podrien impartir-la a que no hauran superat els continSecundària, el conseller d’Educació, guts curriculars d’una matèria Alejandro Font de Mora, ha propoque la Llei Orgànica d’Educació sat una altra opció: no anar a classe i contempla com a obligatòria i fer un treball en anglés. El Ministeri avaluable per a tot l’alumnat. La d’Educació ha advertit que la Llei irresponsabilitat de l’ocurrència Orgànica d’Educació (LOE) s’ha de del PP obri una porta d’on podria complir i qui no curse l’assignatura eixir algun pare que objecte perquè tindrà les coses molt difícils per a el seu fill no curse l’assignatura de poder titular-se en Educació SecunBiologia on s’expliquen les teories dària Obligatòria (ESO). Educació evolucionistes de Darwin. Amb per a la Ciutadania forma part de tot això, la comunitat educativa es la Recomanació Europea 2000/12 troba desconcertada davant d’un aprovada pel Consell de Ministres nou curs que començarà molt d’Europa (l’aleshores president prompte sense saber encara què Aznar va votar a favor) com una s’ha d’explicar als alumnes que matèria que fomenta els valors volen matricular-se. I nosaltres ens humans universals i ensenya als preguntem quina nova ocurrència xiquets pautes per a la convivència ens presentarà demà el Partit en una societat multicultural on els Popular. BARCELLA. ❦ ciutadans, inde-pendentment del seu

Rafa Payá Escuma d'arròs amb Rioja vaporitzat i dos pessics de pebre.

Llimadura d'euro amb aroma de bitllets i pelussa de moneder.

Portada: Teslem al Sàhara, una xiqueta que ara viu i estudia a Banyeres de Mariola Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

2

Juny 2008


© VD - 2007

InfoTV emet en directe des d’abril via internet

Andrés Martínez, president dels regants de Villena.

El president dels regants de Villena ven els drets de l’aigua a una multinacional i projecta 1.200 cases amb un camp de golf El president dels regants de Villena i un dels principals activistes en la reclamació del transvasament de l’Ebre, Andrés Martínez, ha autoritzat la venda d’aigua dels seus aqüífers a l’empresa multinacional Danone per a embotellar-la. També tramita des de l’any 2004 la reclassificació d’un milió de metres quadrats per a construir un camp de golf i 1.200 habitatges. Segons fonts municipals, el projecte, que comparteix amb altres socis, va ser aprovat per l’Ajuntament en l’anterior legislatura, després de diverses modificacions. Ara depén que la Conselleria de Territori reclassifique el sòl d’agrícola a urbanitzable. Els terrenys són majoritàriament del tennista Juan Carlos Ferrero i una part de la família d’Andrés Martínez. La promotora és Prosport Golf, una societat en la qual un 50% pertany a l’empresa Horfres, de la qual és gerent Martínez, i l’altre 50%, a Ferrero. L’esportista, que també ha participat en diversos actes de reivindicació del transvasament de l’Ebre organitzats pel PP, té als voltants una escola de tennis d’elit. Malgrat que l’aqüífer afectat és un dels més sobreexplotats de la península ibèrica, els regants de Villena van acordar vendre entre 0,2 i 0,7 hectòmetres cúbics d’aigua dels seus pous per a embotellar-la al preu de 1,2 euros el metre cúbic. L’acord va provocar crítiques i reaccions oposades. El col·lectiu Xúquer Juny 2008

Viu va qualificar d’«il·legal» aquesta resolució, ja que les concessions són per a usos agrícoles i no industrials. En una nota de premsa, Xúquer Viu assegura que el president dels regants de Villena, Andrés Martínez, és un «promotor urbanístic que ha servit més els interessos personals i polítics que defensar l’agricultura». Aquest col·lectiu va qüestionar la vigència del transvasament del Xúquer al Vinalopó, que «teòricament es va autoritzar per a pal·liar un dèficit hídric en l’agricultura de la comarca», i no per a fer negoci. La mesura també ha creat fisures i malestar entre els regants de la zona. La Comunitat General d’Usuaris de l’Alt Vinalopó va mostrar el seu malestar pel projecte d’embotellar aigua, ja que «tira per terra» les seues reivindicacions. Andrés Martínez, va qualificar de «fórmula imaginativa» aquesta operació que permetrà als regants uns ingressos inicials de 240.000 euros anuals. Segons dades oficials del cadastre, l’empresa Horfres, de la qual és gerent Martínez, té el 20% de la propietat almenys de dues de les parcel·les en què s’estudia instal·lar la planta. Entre els socis que comparteixen la titularitat d’aquests terrenys figuren els germans Salvador i Pedro Ribes Martí, dos importants empresaris de Cullera amb nombroses empreses vinculades al sector de la construcció i a promocions immobiliàries. ❦

InfoTV emet des del mes d’abril en directe des del seu web, on durant les 24 hores del dia es pot trobar la mateixa emissió que des de fa tres anys es difon per a tota l’àrea metropolitana de València des del repetidor de serra Perentxissa. Les emissions d’InfoTV van deixar de captar-se a Ontinyent l’estiu passat, en una de les primeres decisions del govern municipal del PP, que les va elminiar del senyal de la televisió local. Els pròxims dies s’ampliaran els continguts mitjançant l’habilitació d’espais temàtics des d’on els interes-sats podran obrir o descarregar-se vídeos i reportatges de temes socials i polítics, d’ara mateix o de fa un temps, però sempre de la màxima actualitat. Segons aquest canal, «InfoTV aposta per aquestes emissions per a reforçar la seua presència i arribar a tot el públic que ara mateix no té accés a un canal caracteritzat pel seu compromís amb el dret a la informació, la pluralitat política i social, la llibertat d’expressió i les idees de progrés. És també una manera ben eficaç de sortejar tots els impediments administratius que, des del juny del 2005, ha posat la Generalitat Valenciana a aquest projecte obert i progressista». La cadena no va rebre cap llicència de televisió digital en el concurs convocat fa tres anys pel Govern valencià, que va servir per dibuixar un panorama audiovisual monopolitzat per canals de televisió locals i autonòmics pròxims al PP. Segons l’última medició oficial disponible de l’audiència, feta l’any 2007 per l’empresa TNS Global, InfoTV té 63.000 espectadors diaris i un acumulat mensual de 330.000 espectadors, xifres certament espectaculars a la vista d’un pressupost que a penes arriba als 500.000 euros anuals. ❦ 3


© Olga i Nan - 2008

© OP - 2008

L‘obra ha estat publicada per l’editorial Mina.

Paradetes a la plaça de l’Ajuntament.

Alliberament del camp de Mauthausen.

Un llibre repassa dues dècades de cultura de la mà d’Obrint Pas

Bocairent va celebrar el Dia del Llibre amb diversos actes

El PP de Banyeres nega l’homenatge a dues víctimes de Mauthausen

«Aquest no és només un llibre sobre nosaltres. Tampoc no ha estat idea nostra, ni hem marcat cap directriu. És un llibre per a entendre el que ha passat al País Valencià en els darrers vint anys a través d’un exemple concret, les nostres mil i una aventures, com podrien ser les de qualsevol altre grup. Una explicació més del perquè, després de tres-cents anys de derrotes, la nostra cultura i la nostra llengua continuen més vives i fortes que mai al sud del nostre país.» Aquestes paraules de Xavi Sarrià, un dels membres històrics del grup valencià Obrint Pas, expliquen perfectament les intencions de Del sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, un llibre d’Antoni Rubio i Héctor Sanjuán on s’analitzen dues décades d’històries, viscudes al ritme de qui, ara com ara, és el grup valencià més important i reconegut. Segons els responsables d’aquesta obra, «el llibre és alguna cosa més que l’apassionant trajectòria d’aquest grup. És també el relat d’una terra mítica, de projectes faraònics que contrasten amb l’oblit de les perifèries urbanes, la falta d’infraestructures sanitàries i els barracons que completen la insuficient xarxa escolar del País Valencià». Música i política, dos conceptes pràcticament inseparables des dels inicis dels Obrint Pas. Com assegura Vicent Partal a l’introducció, «calia tenir una gran moral per a cantar en català en aquest país». I d’aquells durs inicis van arribar a convertir-se en un referent sociocultural als Països Catalans. ❦

El taller d’animació lectora Acció va encetar els actes programats per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Bocairent amb motiu del Dia del Llibre. La primera activitat estava dirigida a xiquets de 9 a 12 anys i es va fer a la Biblioteca Pública Municipal. Es tractava d’una divertida proposta en la qual els xiquets i xiquetes creaven un guió a partir d’un text incomplet amb l’ajuda d’un grup de paraules comodí. El dia 19 d’abril es va fer la conferència Joan Fuster, una biografia visual a càrrec de Víctor Labrado, professor i escriptor, alhora que s’inaugurava una mostra sobre l’escriptor de Sueca. També es va fer una lectura dramatitzada del Tirant lo Blanc a partir d’una versió de Pasqual Alapont amb Josep Daniel Tormo i Anna Marí sota la direcció de Pep Sanchis. El dia 26 es va recuperar la Mostra del Llibre a la plaça de l’Ajuntament. Jordi Raül Verdú va firmar les seues publicacions i Josep Villarrubia i Vicent Ramon Pascual, van fer el mateix amb el llibre Refranys amb història del qual són autors. Aquesta edició ha tingut un èxit notable pel que fa a la participació de la gent de Bocairent. Noèlia Vañó, regidora de Cultura, va manifestar que espera «que la celebració es consolide amb el pas dels anys ja que és una manera de retre un homenatge a la literatura». Hi va afegir que s’ha de «transmetre la idea que llegir ha de ser un plaer, i no una obligació». ❦

El govern municipal de Banyeres de Mariola, en mans del Partit Popular, ha rebutjat retre homenatge a dos veïns del municipi que van morir en els camps d’extermini nazi, concretament en el camp de concentració de Mauthausen. Enrique Albero Puerto i Enrique Ferrer Berenguer van nàixer a Banyeres de Mariola i van morir en el camp d’extermini de Mauthausen a les mans de l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial. En un ple celebrat en aquest Ajuntament, el Bloc va reivindicar un homenatge per a recordar aquests dos veïns, en forma de placa o làpida en el cementiri municipal. No obstant això, per a sorpresa del regidor del Bloc Vicent Berenguer, que va plantejar la proposta, el govern municipal va votar en contra. Segons Berenguer, «el Partit Popular no preveia cap acte en aquest sentit i van assenyalar que havia mort molta gent en la guerra per a fer-los homenatges a tots». Per al regidor nacionalista, aquest fet demostra «una falta total de sensibilitat». El Bloc lamenta la decisió del Partit Popular, que posa de manifest «el seu tancament davant la nostra història». Una cosa semblant va ocórrer a Alcoi l’any 2005. Davant d’una proposta del Bloc, la tinent d’alcalde, Amparo Ferrando, va manifestar que «la figura de Fill Predilecte és molt elevada» i no se li podia atorgar a Francesc Aura, supervivent alcoià del camp d’extermini de Mauthausen. ❦

4

Juny 2008


Timonets i argelagues Barcella

© Efe - 2008

Timonet a la plataforma Salvem el Tren per organitzar una concentració en favor de la línia Alcoi-Xàtiva i reclamar actuacions urgents en aquesta infrastructura.

Els presidents José Montilla, Francesc Antich i Marcelino Iglesias amb l’abat Josep Alegre.

El president Camps no va voler representar els valencians en els actes d'homenatge a Jaume I organitzats al monestir de Poblet El president de la Generalitat de València, Francisco Camps, va ser l’únic màxim representant polític dels territoris que van formar la Corona d’Aragó que no va participar en la celebració del 800 aniversari del naixement de Jaume I, el rei que va conquistar Mallorca i València. Camps va delegar la seua representació en la consellera de Cultura, Trinidad Miró, qui va assistir com una espectadora més a l’homenatge al monestir de Poblet, on reposen les restes del Conquistador. Camps va al·legar motius d’agenda per a no assistir-hi. Pel que fa als actes de commemoració organitzats enguany a València amb motiu del naixement del monarca, la Generalitat Valenciana pretén oferir una visió d’un Jaume I com «creador del Regne de València i de la identitat del poble valencià» sense la presència de representants d’Aragó, Catalunya ni Balears. El pare abat del monestir de Poblet, Josep Alegre, va obrir l’homenatge a Jaume I precisament referint-se a l’absència del president valencià. «Sent molt no haver pogut comptar amb el president, encara que em consta el profund amor del poble valencià per Jaume I». Alegre va afegir que «un poble que no estima les seues tradicions i la seua llengua perd les seues arrels, i això és l’avantsala de la seua mort». Va ser el director del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, Antoni Riera, qui va glossar la vida del rei. Va nàixer a Montpeller, el 1208 i els 66 anys de durada del seu Febrer 2008

regnat van servir per a expandir els límits territorials del seu regne, que va dividir després de la seua mort entre els seus dos fills, Pere I i Jaume II. Riera va dir també del rei que va ser el «fundador d’un sentiment na cional» i que el seu llegat «sens dubte, té futur». El president balear, Francesc Antich, i el català, José Montilla, van analitzar el llegat de Jaume I en les seues intervencions de forma molt coincident. «Encara persisteixen vincles culturals i lingüístics», va assenyalar Antich, mentre que Montilla va recordar que Jaume I «ens va reunir en el passat i ens reuneix encara». Marcelino Iglesias va demanar que aquests vells vincles servisquen per a minvar la crispació i que «entre veïns» puguen solucionar-se polèmiques com la gestió de l’aigua, els arxius de la Corona d’Aragó o la fractura entre les diòcesis de Lleida i de Barbastre. Durant aquestes intervencions Miró no va prendre la paraula i la seua participació en l’homenatge es va limitar a escoltar els discursos asseguda al costat de diversos consellers del govern català i altres autoritats. L’acte institucional, es va cloure amb El cant de la Sibil·la, interpretat pel grup valencià Capella de Ministrers. Posteriorment es va fer un ball de gegants –amb Jaume I i la reina Violant d’Hongria– a la plaça del monestir cistercenc. L’acte a Poblet va marcar l’inici de les diferents activitats programades per aquest any per commemorar el 800 aniversari de la figura del monarca. ❦

Argelaga al Govern municipal de Banyeres de Mariola per permetre que un supermercat talle sistemàticament la circulació del carrer Fra Lleonard per a descarregar. L’entrada a les Urgències del Centre de Salut sol quedar bloquejada.

Timonet a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per aprovar una definició de valencià per al Diccionari normatiu que consagra l’equiparació de valencià i català.

Argelaga als responsables municipals de Banyeres de Mariola per provocar un retard en el cobriment de la pista esportiva de quasi mig any en no previndre el soterrament de la línia elèctrica.

Timonet a la Direcció General de Justícia de la Generalitat per obrir un expedient a l’Associació de Sant Jordi per excloure les dones en les festes de moros i cristians. Alcoi podria perdre les subvencions i la declaració d’interés turístic internacional.

Argelaga a la Federació de Transports d’UGT d’Alacant per rebutjar el requisit de coneixement del valencià per a optar a les places de Ferrocarrils de la Generalitat. Diuen que «se’ls discrimina perquè a Alacant la majoria de la població és castellanoparlant». 5


© Domenec Umbert - 2008 © Barcella - 2004

© Barcella - 2003

José Joaquín Ripoll.

[El Mundo, 17-3-2008]

Trobades d’Escoles Valencianes.

Pluja de crítiques al president de la Diputació per voler suprimir el nom de Juan Gil-Albert

Escola Valenciana denuncia al TSJ que el Consell vulnera el dret a estudiar en valencià

L’intent del president de la Diputació d’Alacant, José Joaquín Ripoll, del PP, de deixar en un segon pla l’escriptor alcoià Juan Gil-Albert –en l’institut provincial que duu el seu nom des de 1984– ha despertat molta indignació i inquietud entre escriptors, historiadors i professionals vinculats a la trajectòria de la institució. Tots critiquen que es vulga accentuar el caràcter «provin-cialista» del futur Institut Alacantí de Cultura i consideren que és una mesura «retrògrada i obsoleta». José Luis Ferris, escriptor i actual responsable de les publicacions en l’Institut Juan Gil-Albert, diu: «Si s’elimina el seu nom caldrà esgrimir raons de pes, perquè és una figura molt reconeguda». Jesús Huguet, secretari del Consell Valencià de Cultura, va dir que seria una acció «poc adequada i gens afortunada», ja que Gil-Albert és un «referent literari i cultural». Arcadi Blasco, escultor, va lamentar que es vulga tornar al passat i «ressucitar el nom franquista» de l’extint Institut d’Estudis Alacantins. José Carlos Rovira, catedràtic de Literatura Iberoamericana a Alacant, ha considerat el fet com una «acció política miserable la qual intenten perpetrar des de la prepotència» i que li fa «vergonya» des de la seua condició «d’amic i estudiós de la seua obra». Emilio Laparra, historiador, que va ser director del Gil-Albert, creu que eliminar el nom del poeta «és un insult que delata la ignorància dels dirigents actuals de la institució». ❦

El Tribunal Superior de Justícia jutjarà si es respecta el dret dels pares a educar els seus fills en valencià, previst en l’Estatut i en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, quan la Conselleria d’Educació no garanteix que el professor encarregat d’impartir la docència ho faça efectivament en aquesta llengua. El TSJ ha admès a tràmit una demanda de la Federació Escola Valenciana referida a un institut de Burjassot on es va encarregar de donar l’assignatura en valencià de Física i Química de tercer d’ESO a un professor «sense capacitació lingüística que, a més, usa un llibre en castellà, fa els exàmens en castellà i es nega a donar materials en valencià». Al gener de 2007, Escola Valenciana va decidir impugnar tots aquells casos on considera vulnerat el dret dels pares i alumnes a rebre l’ensenyament en valencià, sobretot per la reiterada adjudicació de places a professors sense la capacitat de desenvolupar les classes en aquesta llengua. La situació de Burjassot «no és una excepció al País Valencià, sinó que és una situació generalitzada», segons Escola Valenciana, «ja que en la gran majoria de centres no es respecta el funcionament dels programes d’ensenyament en valencià». El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament va afirmar que s’han «produït irregularitats en els últims actes d’adjudicació de Primària a l’atorgar llocs a professorat que no té la catalogació lingüística, obligatòria per a ocupar-los». ❦

6

El nacionalismo lingüístico és l’últim llibre del lingüista Juan Carlos Moreno.

Entrevista a Juan Carlos Moreno María Pérez

[…] Molts lingüistes intenten justificar en motius lingüístics aspectes que no són lingüístics, sinó polítics o històrics. […] A cap català se li ocorreria pensar que la seua llengua es parlara a Màlaga. I seria estrany que el català fóra la llengua oficial a Castella. No obstant això, es considera normal que el castellà siga llengua oficial a Catalunya. És una situació tan anòmala una cosa com l’altra. En la ideologia nacionalista espanyolista, quan es fa un pas que puga posar en dubte que el castellà siga dominant, hi ha protestes. […] El segon tret dels nacionalismes lingüístics és que la llengua de la nació es considera tan bona que el millor per als altres és que l’adopten i substituïsquen aquesta llengua per la seua. […] Qualsevol ciutadà espanyol hauria de tenir coneixements de català perquè estem en un estat plurinacional i plurilingüístic. Per a ser funcionari de l’Estat haurien d’exigir-se les llengües de l’Estat però això s’interpreta per la ideologia nacionalista espanyola com una discriminació, quan ells mai consideren discriminació exigir el castellà. […] Si a Catalunya no hi ha rètols en català, ¿on els hi haurà? […] Si un va a Alemanya, ¿pot escolaritzar-se en àrab? No. Ha d’escolaritzar-se en alemany i a tot el món li sembla normal. És de calaix. A Catalunya s’ha d’estudiar en català perquè és la llengua pròpia de Catalunya. També ho és el castellà, però és una llengua de segon ordre en aquest sentit. ❦ Juny 2008


La nit dels sahrauís Maurici Belmonte, Coordinació Sàhara Lliure 2008

© M. Belmonte - 2008

Una densa xarxa d’estrelles s’escampa en la nit africana. La lluna de primavera encara no ha aparegut, però no tardarà a fer-ho. En la foscor, tinc al meu davant el campament de refugiats Escola de Dones Vint-i-set de Febrer. I ho sé per les llumenetes que pul·lulen arreu de la petita vall secallosa i aspra. És molt fàcil perdre’s en aquest laberint de haimes i de casetes de fang. De fet l’altre dia, mentre unes xicotes telefonaven a casa, la nit es va fer a poc a poc. I en voler tornar a la casa on estaven allotjades, es van adonar que s’havien perdut. Però els sahrauís, servicials com són, les van portar al seu lloc, a la seua família que les esperava inquieta. Són així, almenys ho han estat sempre amb nosaltres. La caseta de Zeinabu es troba al meu davant. Nàgem, el marit, hi entra amb el petit Budda als braços. Encara que el xiquet ja camina, ho fa amb dificultats tot i la seua edat. El part va ser difícil i per manca de mitjans, no van poder evitar que el cordó umbilical, enrotllat al voltant del coll li impedira l’accés de l’oxigen al cervell i aparegueren conseqüències dràstiques i de per vida. Serà l’hora del te, com sempre. I es posaran a xerrar i un d’ells farà tota la cerimònia. Un te, un altre i un altre. Els tres de sempre. I encara que no ho veig des d’ací, m’imagine Beix, la germana de Zeinabu, fent el cuscus per sopar. Sobre el terra. La vida dels sahrauís es fa al terra, sobre catifes i estores. És una vida sense mobles. Les mosques, els milers de mosques, amb la foscor se n’hauran pujat al sostre on romandran quietes després d’un dia sense deixar-nos en pau, sense deixar-nos menjar tranquil·lament. Sense concedir-nos la possibilitat de fer una becada i dormir. Juny 2008

Els alumnes van viatjar fins a Dakhala amb camions.

«La vida dels sahrauís es fa al terra, sobre catifes i estores. És una vida sense mobles.» Se senten els crits d’alguns alumnes que juguen a les haimes, que xerren i raonen esperant que en algun moment de la nit els porten el sopar. Potser fins i tot alguns estan fent-lo ells mateixos. No sé on es troben tots. Els responsables del nostre viatge ens han allotjat en famílies que viuen lluny les unes de les altres i tot i que a l’entrada de la haima hem penjat una senyera d’identificació, és difícil de trobar-nos. A més, l’arribada va ser sonada. Eren sobre les quatre del matí, i en comptes de fer-ho lleuger i conforme ho havíem planejat, l’organització ens va tenir vora dues hores fent el repartiment dels grups. Total, que veníem a gitar-nos gairebé a l’hora d’eixir el sol i mentre cantaven els pollastres. La veritat és que distribuir 140 persones en ple desert i enmig de la nit, deu ser costós. Però trobe que ells encara ho van complicar bastant més. En canvi, l’atenció que van rebre als hospitals les persones que van anar emmalaltint, va ser immillorable. El

metge, l’infermer i les auxiliars van passar tres dies i tres nits al dispensari amb malalts i acompanyants sense abandonar-los ni un moment. Van fer l’impossible amb els mitjans precaris de què disposaven. Tot i això, el gran grup va continuar fent les seues activitats programades. Es van fer els concerts que portàvem programats al campament d’Smara, a Dakhla i al Vint-i-set de Febrer. Vam visitar N’haila, l’oasi de Rabuni on hi ha un hort i una granja avícola. Vam gastar-nos els diners al mercadet d’Smara… i, sobretot, com no es va visitar l’Escola Dotze d’Octubre perquè estaven de vacances, vam passar dos dies al campament de Dakhla, situat uns 200 quilòmetres més endins del desert. ¡Mira! La lluna comença a aparéixer darrere de l’horitzó. La nit és molt semblant a la que vam passar a Dakhla tots junts. Dels dos dies que hi vam viure, el primer vam dormir allotjats en les haimes de famílies del campament. Les persones es van portar molt bé i ens van complaure amb tot i més del que necessitàvem. Però la segona nit va ser per a compartir-la entre tots. La cosa havia començat el tercer dia d’arribada als campaments. De bon matí ens esperaven els camions. I excepte quatre persones que van haver d’anar a visitar el metge, tota la resta va fer via cap a Dakhla. Dues, tres hores de viatge per la hammada, pel desert de pedra i terra. Alguns no van fer massa cas de les advertències. No es van cobrir el cap ni van beure suficient aigua. En arribar van haver de ser atesos a l’hospital. S’encetava així un degoteig de malalts que duraria fins el darrer dia. Dakhla va ser una sorpresa perquè pensàvem que, estant tan lluny, les condicions de vida havien de ser 7


pitjors. Però no. Les famílies ens van acollir estupendament, i la proximitat de les dunes atorgava al paisatge un aspecte de més desert. Vam passar un dia i al capvespre vam fer el concert. La nit va ser més intensa que les nits del campament Vint-i-set de Febrer. Segurament perquè la fosca sense lluna dibuixava el camí dels estels més intensament. I la manca de llum artificial imposava més silenci en aquest racó del desert. Vaig eixir a visitar el grup de La Pobla. La negror recorria els espais buits entre les haimes, les casetes i els vehicles. No hi havia ningú més que jo amb una llanterneta buscant. Malgrat haver estudiat durant el dia el trajecte a fer, vaig poder comprovar com era de fàcil perdre’s. La nit allarga el temps, el fa pesat, lent. Ens tanca sobre nosaltres mateixos. L’endemà teíem una festa organitzada a les dunes, a uns quilòmetres desert endins. Havien muntat una haima enorme, però la idea era dormir al ras, sota els estels. Com que feia un vent molest que aixecava la sorra, després de la festa, després del sopar, es va deixar que cadascú dormira bé dins la haima, bé en una petita vall que feien les dunes. A mitjan nit, el vent va espentar amb més força i un poc de pluja trista i humil va començar a caure. A la haima algú s’havia posat malalt i havia bossat. Vam haver d’alçar-nos a tancar la haima que semblava voler arrancar el vol. I després dels esforços per mantenir la tela subjecta al terra, un seguit d’alumnes i professors va desplaçar-se fugint del vent i la pluja, de les dunes a la haima amb voluntat de dormir tranquil·lament. Llavors vaig haver d’anar despertant la gent perquè fera lloc als nouvinguts, indicant expressament que no s’ajocaren a la part on s’havia bossat. Poc a poc la haima es va omplir. Fora, el vent feia córrer la sorra i cargolava la pluja sobre els nostres caps. La nit encara havia de durar. Però tothom estava satisfet d’estar vivint aquella experiència amb la creença de trobar-se mig perduts al desert dels sahrauís. ❦ 8

Fem memòria sobre el Sàhara Anna Pascual Ens costa massa mirar cap enrere. Però és un exercici imprescindible per entendre el present i reconduir el futur. La història de la humanitat està plena d’exemples d’imposicions, d’uns pobles respecte a altres. Però en el racó més profund de la condició humana hi ha la necessitat de sentir-se lliure. Cada poble, amb consciència de poble, ha de poder decidir qui és.

1884. Comença l’ocupació espanyola del Sàhara Occidental. 1934. L’Exèrcit espanyol conclou l’ocupació i aquesta zona comença a anomenar-se Sàhara Espanyol. L’extracció de fosfats es convertirà en un dels seus principals interessos econòmics. Anys 50 i 60. Comença el procés de descolonització en el continent africà, decretat per l’ONU, però el 1958 el Sàhara es transforma en província espanyola. 1966. L’ONU reafirma el dret inalienable de la població del Sàhara Occidental a autodeterminar-se. 1973. Es crea el Front Polisario (acrònim abreujat de Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra i Río de Oro). Des d’aleshores encapçala la lluita per la independència del poble sahrauí. 1974. Espanya, a causa de la pressió internacional, anuncia els seus plans per a concedir major autonomia als sahrauís i celebrar un referèndum durant la primavera de 1975. El Banc Mundial qualifica el territori

sahrauí com el més ric de tot el Magreb, per les seues reserves de fosfats i perquè el seu banc pesquer és considerat el més important del món. Acord Secret entre el Marroc i Mauritània per a repartir-se el Sàhara Occidental. El Front Polisario incrementa les accions armades. 1975. El Marroc reclama la seua sobirania sobre la zona, però el veredicte del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia és clar: el Sàhara mantenia, abans de la colonització espanyola, certs vincles amb el Marroc i Mauritània, però no eren de caràcter permanent ni del seu contingut es pot derivar drets sobre el seu territori. Es torna a recomanar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. 6 de novembre: aprofitant que Franco agonitza, el rei del Marroc llança la Marxa Verda, en la qual uns 350.000 marroquins creuen la frontera amb la intenció de prendre possessió del Sàhara Occidental. 14 de novembre: El Marroc, Espa-nya i Mauritània signen els Acords Tripartits de Madrid, mitjançant els quals Espanya cedeix el territori del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània, sense comptar amb el Front Polisario. 1976. El Front Polisario proclama la República Àrab-Sahariana Democràtica (RASD) i fa front a l’ocupació. Comença la guerra del Sàhara. Milers de sahrauís fugen dels bombardeigs marroquins i es refugien en el desert algerià, a prop de Tinduf. És ací on es creen els camps de refugiats on encara hui hi viu la població sahrauí que va fugir. 1979. Mauritània renuncia al sud del Sàhara Occidental i signa la pau amb el Front Polisario, però el Marroc s’annexiona la part a la qual renuncia Mauritània. 1980. L’ONU demana la retirada del Marroc del Sàhara Occidental, però el Marroc inicia la construcció del mur el qual divideix el territori del Sàhara Occidental de nord a sud. Acabat a l’abril de 1987, amida 2.720 quilòmetres de llarg. Juny 2008


© Jami Blanes - 2008

1984. L’Organització per la Unitat Africana admet la RASD com a membre. El Marroc es retira de l’organisme. 1988. El Marroc i el Front Polisario accepten el Pla de Pau de l’ONU, que preveu la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. 1991. En setembre entra en vigor l’alto el foc i la treva que, segons el Pla de Pau de l’ONU, han de precedir a la celebració del referèndum previst per al gener de 1992. 1992. No es celebra el referèndum. El Marroc no accepta que la base del mateix siga el cens de la població realitzat per Espanya el 1974. El Front Polisario no accepta les pretensions del Marroc de considerar com a sahrauís a desenes de milers de marroquins que ocupen el Sàhara Occidental. 1996. El Consell de Seguretat de

Els sahrauís que han quedat atrapats dins del seu propi país pateixen una continua repressió i manca de llibertat, amb detencions i tortures davant qualsevol signe de dissidència amb el

Teslem al Sàhara. Ara viu i cursa els estudis a Banyeres de Mariola.

l’ONU acorda la suspensió de les tasques d’identificació per al referèndum i la retirada parcial dels seus efectius en la zona. 1997. James Baker és nomenat com a representant especial de l’ONU per al conflicte del Sàhara Occidental. Posa data, 8 de desembre de 1998, per la celebració del Referèndum. 1998. Es reprenen les tasques d’identificació dels sahrauís amb dret a vot. Novament el govern del Marroc hi posa dificultats i el referèndum no pot portar-se a terme en las dates previstes. 2001. James Baker proposa un pla que concedeix certa autonomia a la zona però sota sobirania marroquina. El Polisario i Algèria rebutgen el pla. 2003. Es proposa un nou Pla Baker, el qual contempla que el territori sahrauí es convertisca en una autonomia marroquina durant almenys els pròxims quatre Juny 2008

anys. Passat aquest temps, es produiria un referèndum d’autodeterminació, sobre l’any 2007 o 2008. El Polisario accepta el pla, però el Marroc no. 2004. S’estanca el procés de pau i James Baker presenta la seua dimissió. 2005. El Polisario allibera els seus 404 últims presoners de guerra marroquins. 2007. El Marroc i el Polisario presenten davant l’ONU sengles plans per al Sàhara. Comencen les negociacions directes entre les parts, sense cap flexibilització d’ambdues posicions. 2008. El poble sahrauí continua esperant…

govern de Mohammed VI, rei del Marroc i soci tant dels EUA com dels diferents governs espanyols. Els sahrauís refugiats a Tinduf, al desert més inhòspit, sobreviuen en condicions extremes, sense res, depenent exclusivament de l’ajuda internacional per a simplement beure i menjar. Trenta-tres anys són massa anys. El dret d’autodeterminació ha de ser un dels drets fonamentals de tots els pobles. El país dels sahrauís és el Sàhara Occidental i allà és on han de viure, en pau i en llibertat. Però viuen esperant. Esperant que la comunitat internacional plante cara al Marroc. Esperant que Espanya es mora de vergonya i reaccione. Esperant que els suculents negocis no estiguen més temps per damunt dels drets humans. Esperant que la seua espera no caiga en l’oblit. ❦ 9


¿Por qué nos salimos? J. Antoni Francés «– Pare, jo vull anar al Seminari, vull ser rector. – Fill, el pare s’alegra, però no podem pagar-te els estudis.» Aquesta conversa, aproximada, mantingueren fa 60 anys uns jovenets que, amb el temps, arribaren a ordenar-se capellans i exerciren el seu ofici amb tota la seua energia. Molts d’ells, passats uns anys, decidiren deixar d’exercir, passar a la vida civil i integrar-se en la societat com un ciutadà sense hàbit. Alguns han passat per Banyeres de Mariola (Francisco Asensi estigué al poble entre 1963 i 1965, Antoni Signes entre 1966 i 1969). Han passat molt anys i molts canvis en la societat. Ara un grup de 14 exsacerdots ha publicat el llibre ¿Por qué nos salimos? Los secularizados, publicat per Carena editors. Cadascun escriu una autobiografia on explica des de l’inici de la seua vocació fins la renuncia a continuar de rector i el derivar de la seua vida. Confessen les raons per les quals decidiren eixir-se’n. Les 14 cròniques resulten de gran interés i desperten admiració. A les persones que els agrade la història trobaran ací uns retrats històrics, breus, però molt clars, que van des de la postguerra fins a la democràcia, des del nacionalcatolicisme al moment actual passant pel Concili Vaticà II. Testimonis que ajuden a comprendre les ten-sions, especialment les religioses, de la societat on vivim, de la mà d’Antoni Signes (Gata, 1940), José Palau (Ibi, 1930), Antonio Vicedo (Alfafara, 1928), Francisco Gramaje (Ontinyent, 1943), entre d’altres. Per a ampliar la visió del llibre i donar una informació a dues bandes, dels qui se n’anaren i dels qui continuen, aportem el punt de vista de Francisco Asensi, a partir d’una recent reflexió feta del llibre (ell no participa com a autor) i dues entrevistes realitzades a José Soler, rector a Banyeres de 1962 a 1967 i a Elias Pastor, de vicari entre 1971 i 1973, ara preveres en actiu a la ciutat de València. Francisco Asensi diu: «Les deser-cions no es degueren tant a una qüestió de faldes sinó a una profunda desil·lusió i a una soledat insuportable. Aquests sacerdots hagueren donat compte de la seua decisió a les comunitats on exercien, però la intolerant jerarquia ho haguera prohibit, els manà als «ex» que no tornaren a les parròquies on havien exercit i on se’ls 10

coneixia. ¿Tal volta podien escandalitzar els feligresos?… Moltes històries com aquestes són imprescindibles per a conéixer la història de l’Església per dins. Per a ells se’n vingueren avall els mites del pecat, la culpa, el sexe, l’infern… i trencaren els pesats jous que, en nom de Déu, se’ls havia posat damunt com el celibat o l’obediència. – ¿Com va viure personalment l’abandonament per part de desenes de companys? – José Soler: Amb pena i remordiment, aquella successió de companys que pertanyien més o menys a la meua generació. Pena per la pèrdua per a l’Església i remordiment pel propi paper exercit per mi mateix. Pense que possiblement vaig cometre errors. Que jo com a model o exemple no vaig ser capaç de capgirar eixes decisions. (En la breu conversa José Soler defuig temes polítics i polèmics, encara que accepta que hi ha massa soroll mediàtic i enfrontaments. Per contra, parla amb entusiasme de la seua pastoral al Col·legi St. Tomàs i a la Basílica de la Mare de Déu). – Elias Pastor: Amb dolor i pesar. Hi havia raons sociològiques i personals. Raons sociològiques de desacord amb el Règim, perquè no deixava llibertat per a exercir el seu ministeri quan volien recolzar qualsevol assumpte social. A nivell personal, abans d’ordenar-me vaig viure i treballar a Alemanya i França. Vaig passar les meues crisis ideològiques i personals i ja tenia

viscudes moltes experiències vitals que em van ser molt útils. – ¿Creu que la jerarquia de l’església tractà bé o, pel contrari, desatengué als qui cancel·laven el seu compromís? – José Soler: És possible que tingueren dificultats per a la seua inserció en la vida laboral o la seua inclusió en el règim de la Seguretat Social i no se’ls prestara tota l’atenció necessària. – Elias Pastor: El comportament amb molts d’ells no va ser l’adient, encara que eren altres temps. Hem de tenir en compte l’ambient històric, polític i cultural. – ¿Ha canviat l’església de fa 40 anys a l’actual? – José Soler: Hui ja no es dóna eixe fenomen de renúncia que es va patir fa 30 o 40 anys. Crec que l’Església està més oberta a atendre les necessitats dels rectors. – Elias Pastor: Després del Concili Vaticà II va haver una gran eufòria, esperança i alegria. Es treballà molt pastoralment. Ara hi ha una pèrdua de valors a nivell sociològic i, abans de fer una crítica a l’Església per no aplicar el Concili, hem de fer una crítica a la societat. Possiblement alguns rectors secularitzats, en el context psicosocial actual, continuarien el seu ministeri, però de joves idealitzaren l’Església, no foren conscients de les contradiccions que també es poden donar al si de la jerarquia eclesiàstica. Per acabar remarquem les paraules de Francisco Asensi: «Val la pena llegir el llibre i escoltar de primera mà a cadascun dels protagonistes». ❦

Juny 2008


Vicent Berenguer

Lluís Benlloch, Neus Berenguer, Rafa González, Paula Pérez i de Lanuza i Carles Soler,

Juny 2008

Carles Soler i Rafa González.

maran que estan trescant un camí que és un fèrtil diàleg amb la societat que està construint-se per ací, i assistir a aquests realitats és apassionant i, a més, hi inclou més d’un xou. Ara, en contestar algunes preguntes, esperem posar de relleu algunes de les intencions que més esperonen aquest col·lectiu. – ¿De quines necessitats ha sorgit aquesta trobada? – S’ha tractat d’incidir i vincular

«L’Exgae és la primera assessoria especilitzada a alliberar els ciutadans dels abusos de l’Sgae»

© Paula Pérez i de Lanuza - 2008

El passat mes de maig, del 22 al 25, a València, ha tingut lloc la denominada Primera Trobada de Cultura Oberta que ha dut el títol de La Impròpia, organitzada pel col·lectiu La Xarito, format per Lluís Benlloch, Neus Berenguer, Rafa González, Paula Pérez i de Lanuza i Carles Soler, cinc universitaris de les facultats de Sociologia i Belles Arts de les universitats de València, però també abocats als diversos i encisadors camins de la participació social, artística i lúdica, com la tant arriscada d’ara. Aquest grup bàsic, «la família» com s’anomenen ells, té la virtut que, amb poca gent, ha sabut aglutinar-se bé i guanyar-se i atraure molts altres col·laboradors, perquè altrament hauria estat impossible dur a terme tot el que fan. I, així, en cada activitat s’afegeix un personal específic que en facilita la realització. Aquesta trobada d’ara ha estat una prova més de la seua capacitat de muntar projectes. Un aspecte important de la trobada és que s’ha volgut situar a la barriada de Campanar per la implicació de gent relacionada o arrelada al barri, com un intent, que malgrat tot ha estat reeixit, d’establir un diàleg entre grups o col·lectius d’allí que així s’obrin a la ciutat, però també ha tingut una dimensió nòmada, amb actes en altres barris i a les facultats de Ciències Socials i de Belles Arts, que també han aportat la seua part de necessari patronatge. Mirat amb detall, el programa d’aquesta trobada algú l’hauria repartit còmodament entre quatre caps de setmana però La Xarito l’ha ajustat virtuosament a mitja setmana. Els ingredients: professors, periodistes, músics, actors, estudiants, artistes plàstics, mediàtics de diversos pelatges, músics, cantants d’albades, dimonis i cinèfils, representen sens dubte una severa mostra de la cultura del nostre present —com ha constatat el públic assistent i el veïnat de Campanar—, amb unes exigències que ningú podrà menystenir fàcilment, perquè els fets són contundents. Probablement les trajectòries futures si no de tots de molts d’aquests creadors confir-

© Júlia Salvador Lafuente - 2007

organitzadors de la Primera Trobada de Cultura Oberta a València

Gil Manuel Hernández (sociòleg), Rafa González (La Xarito), Manolo Miralles (Al Tall) i Josep Vicent Frechina (periodista), taula de cultura tradicional.

dues parts d’un mateix món, el camp de la cultura tradicional i la cultura lliure en l’entorn de les pràctiques de programari lliure, a fi d’aconseguir una transmissió directa o cultura oberta com ens agrada entendre-la. – La primera taula redona tractava la cultura tradicional en la modernitat, ¿com la defenseu? – Podria dir-se que ja és considerable la trajectòria de la cultura tradicional desenvolupada fent servir les eines del programari lliure, fa vint anys que van aparéixer els Creative Commons, una proposta d’utilitzar gratuïtament el dret dels autors per a difondre la creació, i el desenvolupament de llicències enfocades a fer circular la cultura enfront dels drets d’autor restringits. Però a més busquem fer propícia la vinculació amb el passat, i incorporar el més activament possible el concepte de drets lliures a les manifestacions tradicionals. – ¿Pot donar-se encara una franca manifestació de la cultura tradicional bé davant o bé sota el domini de l’actual cultura de masses? – En la taula de cultura tradicional valenciana en la modernitat va plantejar-se, entre altres, aquest repte de la persistència de la cultura tradicional davant la cultura de masses, dominada aquesta sobretot per la d’Estats Units, (cine, música, esports), ben diferent i a vegades enfrontada a la cultura tradicional tal com s’entén a Europa, associada a danses, albaes i coses així. Una de les idees és que qualsevol pràctica de la cultura tradicional és una recuperació del passat i hi ha formes d’entendre aquest que ja no es donen, però hi ha diversos interessos que mantenen vives aquestes formes de cultura tradicional, bé per un objectiu de conservació o bé quan s’han triat perquè representen una utilitat, això darrer potser és el més positiu, sense excloure-hi intencions ideològiques, estètiques, qualsevol motivació o intenció, les tendències sovint són atzaroses. – ¿I quina és la funció que tenen les noves tecnologies en tot aquest context? – El paper de les noves tecnologies és una oportunitat excel·lent per a la 11


12

© Ovidi Sambonet - 2008

com ara, encara és escassa, però ja comença a haver activitat també a Madrid, el País Basc i Andalusia. – Aquesta ha estat una de les activitats més ambicioses que us heu plantejat fina ara, ¿en remarcaríeu algun altre aspecte que siga alliçonador de manera especial? – Els imprevistos. En el sopar popular, a la plaça de l’Església, de Campanar, va ploure però va poder fer-se a cobert perquè es va brindar un pub; després, va parar i van poder-se cantar les albaes programades, i cant improvisat

Taula rodona «Pràctiques liures». Carles Soler (La Xarito), Pedro Soler (director d’Hangar), Josianito (dinamitzador digital) i Marc Sempere (actor i músic).

© VB - 2008

difusió de la cultura tradicional. Si no estàs en el ciberespai sembla que no existeixes. Sempre que s’utilitza bé, internet ben probablement és un mitjà important per a donar-se a conéixer, relacionar-se, i també crear la cultura tradicional de hui. De fet en les taules redones s’ha incorporat aquest mitjà i hem tingut participants intervenint-hi, en català. L’acceptació i la normalitat de l’idioma és sorprenent, però més ho és que en quasi totes les manifesta-cions internet i la nova tecnologia es fa servir com una eina més. Alguns webs en català de cultura tradicional són realment molt bons. – La segona taula redona va estar dedicada a pràctiques culturals lliures, ¿significa que efectivament aquestes pràctiques són possible? – És veritat que vam poder comptar-hi amb músics, actors i dinamitzadors digitals que estan realitzant una pràctica creativa lliure i amb nivell. Pedro Soler és un artista multimèdia, forma part de l’Associació de Professionals Multimèdia, és director d’un centre de producció multimèdia a Barcelona, la seua experiència és molt interessant, potser molt absent o invisible a València. Com també la de Marc Sempere, guionista i autor de la banda sonora El taxista Ful, que està disponible en l’Exgae. Totes les seues activitats estan sempre íntimament lligades amb la cultura lliure, amb el programari lliure, intentem potenciar una cultura diferent a la de l’Sgae que és restrictiva fins a nivells inimaginables. Aquests creadors van ser uns genials exemples d’un camí que no solament s’ha obert sinó que està configurant-se com més va amb més possibilitats expres-sives i creatives dins d’un nou paradigma de cultura oberta que vol avançar amb independència i sense sotmetiment a les societats fiscalitzadores. – ¿Què és l’Exgae? – És la primera assessoria legal quasi gratuïta especilitzada a alliberar els ciutadans dels abusos de l’Sgae i d’altres entitats de gestió, convertides en empreses de recaptació. No es tracta d’acabar amb la figura de l’autor, sinó de proposar noves formes autònomes de gestió, i impulsar l’alternativa de passar d’intermediaris. La setmana anterior es va presentar a Barcelona i en aquesta trobada vam dedicar un acte per a presentar a València tot el que significa. La implantació a la resta de l’Estat, ara

Neus Berenguer.

que en aquesta ocasió estava previst per Ensaladilla So Insistent, de Saba-dell, un grup que utilitza instruments elèctrics i recupera estàndards de cant espontani; hi va deixar molt bona impressió, malgrat la humitat. Feia trenta anys que la gent de Campanar no havia sentit albaes al barri. El dia del correfoc, a càrrec de la colla Els Socarrats, de Campanar, va haver d’ajornar-se per la pluja, i està previst fer-lo a mitjan juny. El marató de

cine no va poder fer-se perquè, després de comprovar prèviament tot l’equip del projector, va petar i va quedar inservible, gràcies que el públic va ser comprensiu. Sort que la predisposició i la col·laboració de la gent en general va ser molt alta, perquè si no et queda un gust de boca molt amarg. Però la decepció inicial ningú no ens la lleva. És a dir, en resum, la tecnologia falla i això significa que cal comptar i previndre, almenys, amb cinc imprevistos per dia! A banda, en aquest país que no plou mai a gust de tots, aquest mes s’ha complit la sentència: pel maig, cada dia un raig. Ha estat una cursa d’emocions. Per al concert de grups copyleft (Hèctor Arnau, Ovidi Twins, iX i Grande-Marlaska), descartades les possibilitats de cap lloc a Campanar, després de no poca preocupació, vam trobar un espai molt bo al barri de la Saïdia, La Protectora, un antic patronat de treballadors que disposa miraculosament d’una sala preciosa, previ lloguer, però com un petit miracle. – La comunicació que heu fet de l’esdeveniment i la resposta mediàtica potser mereixerà alguna reflexió en algun moment. – És de veres que és difícil seduir els mitjans, no ignorem com és aquest món, però en dues setmanes hem tingut dues mil visites a la pàgina web, a més d’això, diverses revistes d’àmbit social de Barcelona i Madrid s’han interessat per tota la trobada; de València la Turia, i també algunes emissores de ràdio. A Madrid i Barcelona han seguit més el tema i suposem que es deurà al fet que hi ha més activisme a l’entorn del drets lliures i tota la resta; a València aquest camp està bastant verge, pareix que la gent ara com ara no s’imagina encara res de tot açò. Després de l’actuació de la colla de dimonis es penjaran en la web més reportatges de les diverses activitats de la trobada, que s’hi afegeixen a la resta d’activitats del grup. Volem que el web també assolesca la finalitat d’acollir propostes d’altres col·lectius i barris, potser no formem part totalment d’una cultura de masses, però els objectius de la cultura de què formem part per a molts de nosaltres tenen sentit, trellat i unes utilitats que fan desenvolupar-se i tenir una consciència del món. ❦ [www.laimpropia.net] Juny 2008


Juny 2008

El tercer home de Mauthausen Vicent Berenguer

© Arxiu Albero Pastor

Fa uns anys vaig publicar en aquesta mateixa revista (Barcella, 17, 2002) la notícia de dos banyeruts que van desaparéixer als camps nazis, es tracta d’Enrique Albero Puerto (1908-1941) i Enrique Ferrer Berenguer (1889-1941). Per la meua part, la font de la seua notícia, provenia estrictament del llibre Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, s’havia publicat vint-i-cinc anys abans i sovint havia sentit parlar-ne, que hi havia referències d’algú de Banyeres, però –i prou que ho lamente– només vaig entrar-hi directament quan, acabada de publicar, vaig comprar la segona edició i vaig llegir que efectivament hi havia ben registrats, i amb detalls, dos homes del meu poble, em va afectar. Com també van afectar-me els altres tres milers que hi figuraven, un miler d’ells eren valencians, identificats poble per poble. Són conseqüències de la Segona Guerra Mundial –que ja s’arrossegaven de la Guerra Civil Espanyola– i, per començar, per mitjà d’aquest llibre s’entén bé l’abast que té aquest fet. A partir de l’any 45 el món va ser de tota una altra manera i entendre’l és el mínim que podem fer, almenys així ho pensem alguns. La tragèdia humana que ha produït aquesta gran guerra, les víctimes i els familiars de víctimes han estat intentant superar-la des d’aleshores, la seua condició de víctimes sembla que pot arribar a ser com si la guerra continuara en elles. Com molts, he assistit a bastants relats d’aquesta guerra, a més dels que sovint els jueus ens recorden i ens mostren amb noves dimensions de la tragèdia. Però, salvant distàncies i magnituds, sent que és de tota justícia que a Banyeres de Mariola també es recórrega aquest camí de coneixement i reconeixement en els casos que ens afecten. Està tot per fer-hi. Per això vaig publicar el nom d’aquests dos homes, perquè van patir una època cruel, van morir en un cruel hivern lluny de la seua família i mereixien totalment que, després de seixanta anys silenciats, el seu nom fóra pronunciat de viva veu a Banyeres, el seu poble. I tant de bo algú també els recorde el 25 d’abril en les salves que disparen –pels absents– al cementeri del seu poble. No és grat constatar-ho, però la societat de Banyeres de Mariola encara té el deute de reconéixer les tragèdies

Enrique Albero Puerto, cap a 1936.

d’aquestes guerres, per la meua banda continuaré reivindicant el coneixement d’aquesta part de la història de Banyeres, tan vinculada a la del conjunt europeu que és impossible ignorar-la, ja que sempre apareixen senyals o indicis nous que la fan present. Com ara fa uns mesos, quan abans de proposar un reconeixement oficial dels fets vaig

«És de tota justícia que a Banyeres de Mariola també es recórrega aquest camí de coneixement i reconeixement en els casos que ens afecten» pensar a fer una comprovació de la identitat d’Enrique Albero «Puertas» i Enrique Ferrer Berenguer en l’Amical de Mauthausen, de Barcelona, associació que reivindica la memòria dels deportats als camps nazis. Efectivament, hi constaven com a morts a Mauthausen, calia rectificar el cognom «Puertas», que era Puerto. Però la novetat era que hi constava un tercer

home en els seus arxius, el qual no figura en el llibre de Montserrat Roig ni en les relacions habituals perquè es trobava entre els que van eixir vius dels camps i aquests els té registrats la Creu Roja Internacional amb seu a Ginebra, la qual podria tenir més informació. Aquest supervivent dels camps nazis és: Antonio Ferre Navarro, nascut a Banyeres de Mariola el 23 de març de 1916; Stalag de presoners 12-D-Trier; sense número d’empresonament; va anar a parar a Mauthausen el 25 de gener de 1945, número 3.683; el seu alliberament va ser el 5 de maig de 1945. Ignore els seus passos d’abans i a partir d’ací, si va quedar a França, si se’n va anar a Mèxic o si va tornar a Banyeres. Potser, algun dia, algú ens ho contarà. Una part de la seua història està unida a tots nosaltres, com a valencians i com a humans, conéixer-la i explicar-la és una responsabilitat dels pobles civilitzats, i sense cap dubte els banyeruts hi estem implicats. La història dels pobles és un cabdell que per més que es descabdelle, en algun moment es reunifica. Com fa uns mesos, quan vaig tindre notícies de la filla i la néta d’Enrique Albero Puerto, era un fil nou a seguir que confirma, si calia, la veracitat dels fets. Enriqueta Albero Pastor, la filla d’Enrique Albero i Lucía Pastor Vila, no va poder conéixer pràcticament son pare perquè aquest se’n va anar a la guerra –la del 36– quan ella tenia dos anys. Enrique Albero va passar de treballar a la Borrera a ser mobilitzat, quan es va acabar la guerra va estar tancat en un camp de concentració al nord d’Espanya, com no va poder aconseguir cap aval no va poder tornar a Banyeres, li va ser possible fugir a França on va treballar un temps fins que se l’emporten als camps nazis; les cartes que va enviar a la seua família es van perdre. Va morir al komando de Gusen, un camp de treball forçat i d’eliminació de presos. Enriqueta Albero, a més, conta que, fa anys, va tindre una sorprenent visita d’Antonio Ferre Navarro, qui li va contar que també va estar en el camp de son pare, a qui coneixia per «Corralets», i que va acabar greument malalt; després d’aquell dia ja no va parlar més amb Antonio, ni recorda com localitzar-lo. Potser que el cabdell de la història es reprenga qualsevol altre dia. ❦ 13


Millor si m’opera el carnisser

El valencià és futur

La gent és capaç de pagar 50 euros en una perruqueria, però no hi ha manera que es rasque la butxaca acudint a un o una fisioterapeuta. Pot semblar exagerat dir una cosa així, però no vaig gens desencaminada. Els motius perquè es done aquesta situació imagine que seran diversos. A més, des dels col·legis de fisioterapeutes ja els hauran analitzat amb deteniment. Però el que jo, així ràpidament, detecte són dues coses. En primer lloc, la gent preferix invertir en imatge personal abans que en salut preventiva o en teràpies a més llarg termini que renuncien a la fórmula de la ingesta de medicaments els quals, en principi, ens curen la malaltia més ràpidament i econòmicament. I, en segon lloc, socialment els fisioterapeutes no són reconeguts com els únics professionals capacitats per a realitzar certes teràpies curatives. L’intrusisme professional que patixen degut a la proliferació de «massatgistes» en tota classe d’establiments és tan escandalós com preocupant. ¿I per què l’augment d’aquesta intromissió? Doncs, per una banda, no hi ha cap mecanisme de control per part de les

Arriba la primavera i amb ella les Trobades i les festes per la Llengua. Han passat un grapat d’anys i continuem amb vosaltres. Malgrat tots els entrebancs, el futur continua sent nostre. Hem de continuar treballant i recarregant-nos dia a dia de raons i d’arguments pel futur del nostre poble i pel nostre país. Ara, més que mai, paga la pena continuar despertant les il·lusions de la gent. En els darrers anys, Escola Valenciana, Federació d’Associacions per la Llengua, ha mantingut la seua trajectòria de lluita i treball per cridar en veu alta a la nostra societat que el valencià és qüestió de tots i de totes, també dels polítics, també dels nostres representants. El valencià no ha d’estar en el centre de les batalles polítiques, no pot ser l’arma per atraure o menysprear els vots dels ciutadans i ciutadanes. El valencià és l’eix transversal que ens uneix, que ens projecta cap al futur com a poble, que vertebra el nostre territori i la nostra cultura. El valencià és el moll de l’os, la pedra angular que sustenta el nostre futur. Volem continuar construint poble, sent referent per al nostre país i per això continuarem participant en xarxes comunes que defensen i treballen pel nostre patrimoni fonamental: la nostra llengua. Després del recordatori dels 300 anys de la Batalla d’Almansa i dels 75 anys Logo d’Escola Valenciana. de la signatura de les Normes de Castelló, aquest 2008 volem transmetre entusiasme i il·lusió. Cap pas enrere en tot el que hem aconseguit després de 25 anys de la LUEV (aniversari al novembre). Hem d’avançar en la generalització de l’ensenyament en valencià i hem d’ampliar i prestigiar el seu ús social. Escola Valenciana us vol animar a veure la nostra llengua com una connexió amb la modernitat, amb les músiques del món, amb la literatura d’ací i d’allà i amb les forces de la cultura democràtica. A entendre que el valencià ha de ser la llengua que eduque els nostres fills i filles, que entretinga els nostres joves. Ha de ser la llengua de treball, la dels actors i les actrius del cinema i de les televisions, de l’esport i la justícia. Una llengua plena, normal, en peu d’igualtat. Una llengua oficial a l’ensenyament, a l’Administració valenciana, espanyola i europea. Una llengua que paga la pena aprendre i usar, que siga atractiva per als nouvinguts i que servisca per a integrar-los en un projecte de cohesió i benestar socials. A Escola Valenciana ens trobem preparats i així us presentem un futur amb més cinema en valencià, amb més música en valencià, amb més Trobades, amb més voluntariat, amb més recursos i materials en la nostra llengua, amb més Sambori, amb més matriculació en valencià, etc. Amb nous projectes plens d’il·lusió en aquest any mundial de les llengües i del recordatori del naixement de Jaume I. I des d’ací us volem engrescar, us volem encoratjar a seguir treballant pel nostre futur. El nostre poble, el nostre País ho necessita. Anem per feina. Vingueu amb Escola Valenciana i recordeu sempre que el valencià és futur. ❦

Anna Pascual

En l’intrusisme a la fisioteràpia ens juguem la salut de les persones.

autoritats sanitàries que regulen aquesta activitat i ens podem trobar persones fent de «fisioterapeuta» que tan sols han fet un curset de massatge «icx» d’uns quants mesos, i no la carrera universitària que els pertocaria. I, per una altra banda, tampoc hi ha massa voluntat per part dels metges de potenciar la tasca dels fisioterapeutes, la qual cosa deixa en mans dels «consumidors» l’elecció de qui serà l’encarregat de la seua teràpia, que, amb moltes paperetes, seran aquells que han fet aquell curset de massatge «icx». Les persones que decideixen no gastar-se diners en la perruqueria o en calmants musculars i acudeixen a algú perquè els faça un massatge (sempre esperen que siga miraculós a la primera) ho fan desinformats i desprotegits, regint-se per criteris que res tenen a veure amb la titulació oficial de fisioterapeuta que hauria de tindre la persona que els tractara. I sense saber, que la fisioteràpia no és sols «fer massatges», sinó que té moltíssimes possibilitats més que els pacients desaprofiten. La intromissió es dóna en totes les professions i molts tenim al cap altres exemples semblants. Jo també m’he queixat moltes vegades per la part que em toca (que els qui som de carreres de lletres sembla que no som professionals de res). Però el que em crida l’atenció de l’intrusisme al camp de la fisioteràpia és que estem parlant de la salut de les persones. Estem parlant d’uns professionals que ens oferixen unes grandíssimes possibilitats de millora de la nostra qualitat de vida i que se’ls desprestigia socialment perquè les autoritats sanitàries no posen fre a aquesta situació i no potencien un sistema sanitari amb més garanties. ❦ 14

Escola Valenciana

Juny 2008


plural, perquè si no, hi ha el El passat 12 de març, en el perill del pensament únic silenci de la nit, d’una que, per a mi, empobreix manera discreta i senzilla, l’Església». El pare Cassià l’abat Cassià va deixar el desitjava una Església més nostre món. Joan (nom de Josep Miquel Bausset* senzilla, més lliure i dialobateig) Just i Riba va nàixer gant i amb un rostre més a Barcelona el 1926, tot i amable, allunyada de la que de ben menut, amb els crispació, de les condemseus pares, es traslladà a nes, de les tensions. El pare Igualada. Com ell mateix abat Cassià volia una Esgléreferia en una entrevista sia fidel al Concili Vaticà II, recent, a la seua llar es oberta al món modern, respirava «un ambient seré, valenta i agosarada per ple d’amor i de diàleg». El revisar, per exemple, la 1939, acabada la Guerra postura tan rígida respecte a Civil, s’incorporà a l’Escola moral sexual. Obert i lania de Montserrat, i tres avançat, lamentava la visió anys més tard, el 1942, que Madrid té de la «perientrava al monestir per tal fèria»: «El drama és que de ser monjo. Va fer estudis des de Madrid no saben superiors d’orgue i de cant acceptar la diferència. gregorià al Pontifici Institut Entenen unió amb uniforde Música Sacra a Roma, i mitat i això és un empobriposteriorment amplià a L’abat Cassià en el monestir de Montserrat en els anys 80. ment de l’Església». El pare París, amb André Marchar, Cassià creia en «una Esgléels seus coneixements musisia plural que no té resposta per a tot, cals. Ha estat autor de nombroses però que busca amb confiança, oberta composicions polifòniques. A París va al diàleg amb tots els qui no es conèixer el pensament de Teilhard de tanquen al bé, a la veritat, a l’amor». Chardin i de Congar, que tant positivaÉs per això que l’abat Cassià recordament van influir en la seua vida. De va amb enyor els cardenals Tarancon i nou a Montserrat, va ser organista, Jubany, així com el nunci Dadaglio, o mestre de novicis, i més tard prior del el bisbe Pont i Gol, que van ser uns monestir, fins que l’any 1966 va ser referents en la renovació de l’Església elegit abat. Durant vint-i-dos anys va i en l’aplicació del Concili Vaticà II. servir la comunitat amb senzillesa i El pare abat Josep Maria definia abnegació, fins que el 1989, lliureaquests dies el pare Cassià, com «un ment, va presentar la seua dimissió. i de la democràcia durant el franquishome i un monjo que s’ha volgut fidel L’abat Cassià ha estat sempre un me, així com el cristianisme obert i a l’Evangeli i a l’estil senzill i acollihome audaç i arriscat. Un home acollidor, la seua humanitat i la dor de Jesús. Un home i un monjo que profundament evangèlic i optimista, dedicació constant als més desafavoescoltava tothom intentant comprendre que afrontava les dificultats amb un rits». la persona de l’altre. Era un home de esperit lliure. Defensor dels drets El pare Cassià, home d’esperit obert pau i procurava pacificar els altres». humans i de la personalitat catalana, i dialogant, somiava amb «una EsgléL’abat Cassià va ajudar una multihome de País, ben arrelat a la terra, sia que tinga una nova Pentecosta… tud de persones en l’acompanyament l’abat Cassià va fer de Montserrat un una Església més contemplativa, més espiritual. Era un monjo que escoltava espai de llibertat durant els temps més carismàtica, més participativa, no tothom amb la ment i amb el cor obert, durs de la dictadura i va saber defensar agressiva ni angoixada, sinó més aviat i que encoratjava, consolava i donava amb valentia la nostra llengua i la agraïda per les coses positives». El esperança i pau, a tantes i tantes personostra cultura. Com ha recordat el pare pare Cassià va ser sempre un home nes que tenien el cor ple de ferides. abat Josep Maria Soler, el pare Cassià que va dir el que pensava, sense pors L’abat Cassià sabia transmetre la idea «va treballar perquè Montserrat es ni nostàlgies del passat. Així, quan li d’un Déu amic de l’home i de la vida. mantingués obert a tothom, tal i com van preguntar l’any 2005 sobre com No un Déu que fiscalitza ni tortura la el papa Pau VI li havia dit, en ocasió hauria de ser el futur Papa, responia: consciència humana. El Déu que anundel tancament d’intel·lectuals a Mont«Voldria que fos un home de Déu, ciava el pare Cassià era el Déu serrat, amb motiu del Procés de molt valent… que fos humil, que no compassiu i benigne, Déu de perdó, de Burgos». La Generalitat de Catalunya, busqués el càrrec, sinó que l’acceptés i joia, de llibertat. Per això l’abat Cassià en concedir-li la Creu de Sant Jordi que tingués capacitat per treballar en va ajudar a fer de Montserrat, «una l’any 1991, va destacar del pare equip. En equip, però en un equip Comunitat amb presència significativa Cassià, «la seua defensa de Catalunya © AM

L’abat Cassià: home de diàleg i de pau

«Va fer de Montserrat un espai de llibertat durant els temps més durs de la dictadura i va saber defensar amb valentia la nostra llengua»

Juny 2008

15


al cor del nostre Poble i de l’Església de Catalunya. Una comunitat cristiana que creu, tenaç en l’esperança i en la reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre Poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions». Amb la seua paraula, el pare Cassià il·luminava la nit de tants i tants cors ferits i amb el seu somriure i el seu consell, guaria, amorosia i donava esperança a aquells que se li acostaven. Som molts els valencians que hem descobert en l’abat Cassià, un pare que acollia amb estimació, i amb el qual podíem parlar el llenguatge de l’amor. Recorde que aquestes darreres setmanes, em parlava dels amics valencians d’Albalat de la Ribera, de València, de Cortitxelles, i de les vegades que havia estat al País Valencià. Encara no fa molt, havia enviat un article sobre Tarancón que Jordi Bort, membre de la Comissió del Centenari i director de Buris-ana, li havia demanat per a la miscel·lània d’homenatge al cardenal de Borriana. També recorde els viatges dels valencians, que ens féiem presents a la renovació de la Flama de la Llengua, cada any al febrer, on el pare abat Cassià sempre ens encoratjava a lluitar per una Església més evangèlica i més valenciana. Aquests darrers mesos, com a infermer, he tingut el goig d’haver pogut acompanyar el pare Cassià en la seua malaltia. Han estat molts els viatges que hem fet a Manresa, a

© ST - 2008

© JM Bausset - 2008

Imatge de l’abat Cassià uns dies abans de la seua mort.

El pare Cassià va viure gairebé tota la seva vida al monestir benedictí.

l’hospital, on hem compartit la conversa, el silenci i l’esperança. Sempre amb el somriure al rostre, agraint amb una paraula amable, les atencions dels metges i dels infermers, sense queixar-se en cap moment. Tant la doctora Montserrat Doménech, com els doctors Andreu Garcia i Hèctor López (tres professionals excel·lents) han quedat impressionats de la humanitat i de la delicadesa del pare Cassià, així com de la manera com va reaccionar en conèixer el diagnòstic de la malaltia. Home de diàleg i de pau, l’abat Cassià tenia una mirada neta, que transparentava l’amor de Déu. «Ara que els meus ulls entreveuen la serenor del meu capvespre, aprenc certesa en la veritat que abans endevinava: jo només tinc un desig d’amor, un poble i una barca». Aquests versos de Lluís Llach m’han fet pensar molt en el pare Cassià. Fins en el seu últim alè, hi havia en ell «un desig d’amor, un poble i una barca». Un poble, el nostre, que ell portava al cor, i una barca, l’Església, que estimava apassionadament. Per això podem definir l’abat Cassià com un «servidor bo i de tota confiança» (Mt 25:21). Tan de bo que el seu exemple caiga com una pluja suau i benigna sobre les nostres vides, sobre la nostra Església i sobre el nostre Poble. ❦

«Sempre ens encoratjava a lluitar per una Església més evangèlica i més valenciana»

16

*Josep Miquel Bausset va nàixer a l’Alcúdia (Ribera Alta) el 1955. És llicenciat en Biologia per la Universitat de València, i des del 1984 és monjo de Montserrat. Juny 2008


El Govern valencià del Partit «beneficiar els residents de la Popular tracta d’imposar un urbanització». «contracte d’integració per als Segons una notícia apareguimmigrants». En primer lloc da al diari El País, la sociòloga hauriem de despullar el mot Raquel Huete pensa que «hi ha «immigrant» de la connotació una relació molt pobra entre els política que ha acumulat els ciutadans europeus de fora i els Josep Miquel Martínez darrers anys. Els diccionaris d’ací». Huete ha fet un estudi coincideixen en definir «immique revela que el 72% dels grar» com «arribar a un país, anglesos no té cap amic autòcper establir-se, la persona que ton. El 25% dels europeus estava establida en un altre». residents a Alacant admet que És a dir, tan immigrant és un no necessita saber espanyol per subsaharià com un centreeuroa viure ací, i el 75% argumenta peu que arriba al País Valencià que un dels motius per a per a quedar-se. continuar vivint a Espanya és Els interrogants que es que «no cal parlar castellà». I plantegen són diversos: ¿Qui ja ens imaginem el que pensen jutjarà si una persona està de parlar en valencià… integrada o no? ¿L’AdminisEl professor de Sociologia Susan McKenzie, regidora pel Partit Popular de l’àrea de tració? ¿Quins seran els del Turisme de la Universitat Turisme i Relacions amb la Població Estrangera de Castalla. criteris? ¿Hi haurà vies legals d’Alacant, Tomás Mazón, per a recurrir? ¿I què ha passat qualifica de «nul·la» la a altres països? El contracte d’integració integració d’aquests immigrants rics. Malgrat això, segons diversos estudis està construit sobre pura demagògia Mazón afirma que «viuen aïllats» i «si realitzats per la Universitat d’Alacant, copiada de les receptes defensades per la els demanes que participen en alguna els immigrants europeus residents són ultradreta europea. A França, l’expecosa, no ho fan». els qui menys relació mantenen amb la riència d’aquest tipus de contracte s’ha Els immigrants pobres solen tenir una població d’acollida i, per tant, els qui convertit en una formalitat burocràtica actitud diferent. La presidenta de l’Assomenys s’integren. Paradoxalment, el més que no té cap efecte real sobre la ciació Cultural Aripi a Alacant, la Consell no pensa prendre cap tipus de integració dels nouvinguts. romanesa Catalina Iliescu, diu que entre mesura que fomente la integració del Segons el Govern valencià ha de ser els qui vénen a treballar «el nivell d’intecol·lectiu d’immigrants rics. «un compromís voluntari» pel qual els gració és prou alt: el primer que fan és immigrants de fora de la Unió Europea aprendre la llengua d’ací per a poder –o dit d’una altra manera, els immigrants guanyar-se el jornal». Iliescu pensa que pobres– hauran d’assumir el model «de els romanesos «s’integren amb facilitat convivència, l’escala de valors, així com perquè l’idioma és semblant, la cultura les tradicions i costums valencians». també i el caràcter llatí influeix». Per a la Davant la inconcreció de la proposta, portaveu de SOS Racisme, Begoña molts s’han preguntat si els nouvinguts Sánchez, la iniciativa que proposava hauran de demostrar que saben fer una Mariano Rajoy en la passada campanya Els anglesos que viuen a les comarpaella per a acreditar que s’han integrat. electoral –que ara ha recuperat el Govern ques d’Alacant ho fan com si estigueren En canvi, els 272.000 immigrants de la de Francisco Camps– és «totalment al seu propi país d’origen: parlen només Unió Europea que viuen a les comarques xenòfoba» i només fa que «legitimar» els el seu idioma; freqüenten els seus propis d’Alacant –o dit d’una altra manera: els tòpics sobre la immigració, «com si la bars, comerços i immobiliàries; tenen immigrants rics– queden exonerats del majoria d’immigrants no treballaren i no periòdics i ràdios pròpis en anglés per a compliment d’aquest contracte. compliren ja els seus deures». informar-se, etc. Una cosa prou semblant La proposta del conseller d’ImmiTota aquesta cerimònia de la confusió passa amb els alemanys, els francesos o gració i Ciutadania, Rafael Blasco, ha no hauria d’impedir-nos distingir el gra els holandesos. A Torrevella hi ha provocat una allau de crítiques provide la palla. La clau de la xenofòbia o odi nombroses urbanitzacions (amb la nents de grups tan dispars com les als estrangers no es fonamenta en el circulació prohibida a la resta d’habitants associacions i col·lectius d’immigrants, «racisme», sinò en un «classisme» que del poble) plenes de centreeuropeus on els partits d’esquerra o la mateixa tendeix a mantenir les diferències tota la retolació està en els seus propis Conferència Episcopal. establertes entre les capes socials. No hi idiomes i no es parla una paraula de Com que la proposta del PP demana ha xenofòbia quan l’immigrant és ric, valencià o de castellà. El Comité de «integració» només a una part dels sinò quan el nouvingut es pobre i els Representants de Castalla Internacional immigrants, el missatge subliminal és polítics llancen missatges adreçats als demana en el seu web (únicament en ben clar: l’immigrant pobre posa en nostres fetges que només fan que anglés) el vot per a Susan McKenzie, perill els nostres costums i tradicions, augmentar l’exclusió social dels qui que diu anar en la llista del PP per a mentre que l’immigrant ric no. menys poden defensar-se. ❦ © Lol - 2008

Relació entre xenofòbia i la pobresa o riquesa dels immigrants

«El PP demana ‘integració’ només a una part dels immigrants»

Juny 2008

17


Alcoi i El Palmar, ¿històries paral·leles?

La casa dels nostres iaios

La Comunitat de Pescadors del Palmar ha decidit abandonar la batalla legal, que ha mantingut durant onze anys contra les dones, pel dret a pescar a l’Albufera. El 14 de febrer, el vuitanta per cent dels socis de la Comunitat de Pescadors va votar a favor de donar per acabada una batalla legal que es duia a terme perquè les dones no pogueren formar part d’aquesta entitat privada ni eixir de pesca en les mateixes condiciones que els homes. També a Alcoi les dones han hagut d’anar al

El passat 16 de maig va ser inaugurada aquesta exposició a Bocairent amb un gran èxit d’assistència: la periodista Adelaida Ferre va ser l’encarregada de presentar-la i es va comptar amb la presència de les càmeres de la televisió autonòmica. Es tracta d’una nova exposició organitzada per la Junta de Majorals de Sant Agustí i la Comissió de les festes de la Mare de Déu dels Desemparats, amb la coordinació de Festasa. L’exposició etnològica, fa un recorregut per la vida, les cases i els seus objectes des de finals del segle XIX fins ben entrat el XX.

Xarxes de pesca a l’Albufera.

Jutjat a defensar els seus drets i, potser, hagen de tornar. Els homes de la Confederació de Pescadors del Palmar estaven convençuts, des de sempre, que tenien el seu dret, com a entitat privada que són, a decidir de quina manera s’entrava i qui havia d’entrar i qui no i, per tant, a negar l’entrada a les dones. Però la justícia els ha dit el contrari. A Alcoi, la major part dels membres de les filaes creuen, de la mateixa manera, que tenen dret a negar l’entrada com a sòcies a les dones. Però l’Audiència Provincial d’Alacant li ha dit el contrari a la l’Associació de Sant Jordi. La Comunitat de Pescadors té una importància més emotiva que pràctica. En alguns moments de la història va assumir, fins i tot, les funcions d’un Ajuntament. Les dones mai no han lluitat només per anar a pescar, han volgut entrar en la comunitat per a pertànyer a ella i per tindre els mateixos drets que els homes. La festa d’Alcoi és l’esdeveniment social més important del municipi, un conjunt d’actes d’una gran rellevància. El president de la Confederació de Pescadors diu que «parlem d’una comunitat que té 750 anys i que al llarg de la seua història ha tingut les condicions que ha tingut. Però els temps canvien i nosaltres ens hem d’adaptar». Així mateix, la festa alcoiana s’haurà d’adaptar als nous temps i a les lleis, que han canviat al llarg dels seus 337 anys, al menys des del 1671, any en què apareix la primera referència escrita que es conserva de la celebració, en la publicació anomenada Célebre centuria. Al Palmar queda per saber, entre d’altres coses, què ocorrerà amb les persones (la majoria homes) expulsades per aliniar-se amb la causa de les dones. Malauradament, quatre d’ells ja han mort. També a Alcoi ha hagut persones expulsades, altres no admeses i altres que s’han vist forçades a deixar les filaes a causa de les pressions que havien de suportar. Esperem que prompte puguen desfilar amb tots els drets. ¿O caldrà esperar 400 anys més? ❦ 18

Imma Antolí

© ST - 2008

© Gonzalo Gayo - 2007

Fonèvol

L’exposició compta amb un recull de fotografies agrupades per tema.

S’hi recreen les tres dependències principals de les cases de l’època: el menjador, amb una gran taula en la qual es menjava, però també on es feia la vida familiar i la majoria de les tasques domèstiques. L’alcova, lloc reservat per a la intimitat, però, alhora, el centre de la casa, ja que es naixia i es moria al llit. Finalment s’hi mostra amb detall com era la cuina: es guisava amb carbó i hi havia tot un acurat parament de cuina, no faltava la carnera penjada del sostre per mantenir millor els productes càrnics, en una època en la qual no hi havia frigorífics. També hi podem trobar objectes curiosos com un escalfador de llit, un tricicle o una xocolatera. L’exposició es veu completada amb un recull de fotografies digitalitzades i agrupades per tema: noces, batejos, servei militar, etc. Així mateix, hi ha premsa escrita, postals, revistes i cartes d’amor de l’època. Finalment, hi ha una mostra de la indumentària: vestits de bateig, roba d’home i de dona, capes i barrets, manteleries, tot guardat en baguls folrats de paper de diari com es feia aleshores i fet a mà per les dones de la casa, que empraven una gran quantitat d’hores brodant i cosint. És una joia recrear-se contemplant com vivien els nostres avantpassats més immediats i per això ha passat gran part del poble a visitar l’exposició: els més majors s’hi veuen identificats perquè descobreixen uns ambients per a ells familiars i que ja fa anys que s’han vist transformats, els més joves es sorprenen contemplant com es vivia sense les comoditats d’avui. S’hi nota la gran quantitat d’hores emprades pels organitzadors, en la recerca i preparació dels objectes, així com en la documentació i fotografies que s’hi mostren. Sols resta seguir encoratjant-los, com ja hem fet en altres ocasions des d’aquestes pàgines, perquè seguisquen oferint-nos unes exposicions tan ben preparades. Caldria, això sí, l’elaboració d’un catàleg on estigueren fotografiades les principals peces exposades i una introducció a l’època perquè servira de context; potser no es fa per manca de suport econòmic i/o institucional, però l’Ajuntament i la Diputació de València sí que el van editar en les activitats del 750 aniversari de la Carta Pobla i caldria que es fera en aquestes exposicions perquè, a la fi, d’aquesta manera queda reflectida tota la faena feta i això és el que resta per a la posteritat. ❦ Juny 2008


orxata sound system, Creative Commons, 2007 Fa poc vaig llegir un article en El País on la columnista Empar Moliner rebatia subtilment una persona que afirmava que la música en català «passava per una època de mala salut, falta de risc i sonava sempre igual». Moliner adduïa raons poderoses com la manca de difusió per a dir que no creu en eixe argument. Potser siga una apreciació personal, però crec que estem assistint a una època magnífica de proliferació de joves grups de música en català que abracen tot tipus d’influències i estils musicals, tant necessaris per normalitzar l’ús de la nostra llengua com per ampliar els horitzons dels «musiferits». El fenomen Obrint Pas o Antònia Font, no són casos aïllats i els seguidors de la música en català que, afortunadament, són cada vegada més, omplin els concerts. I si parlem de risc, no podem deixar de parlar sobre Orxata Sound System, un col·lectiu musical valencià de difícil catalogació. Nasqueren de la mà de dos exmembres del grup d’ska punk Fàstic. A ells dos es va afegir per al primer concert el baixista del grup Budell. En 2005, enregistraren la primera maqueta. A partir de març del mateix any s’incorporaren les tres cantants i el nou trompeta. La formació actual incorpora quatre veus, tres femenines (Neus Berenguer, Carla Saz i Violeta Ausina) i una masculina (l’agitador Jordi Palau), un trompeta (Natxo Jiménez), un baix (Jaume Guerra) i un programador (Carles Soler). L’Any 2006 van guanyar el Tirant de Rock de La Marina, la qual cosa els va permetre enregistrar el seu primer disc compacte orxata sound system. Mesclen diferents estils de música electrònica com el drum and bass, l’electro, el dub, el ragga, el jungle amb el cant d’estil i la música tradicional valenciana. Ells diuen que experimenten i innoven sense deixar de banda les arrels i els rizomes de les sonoritats mediterrànies. Reconeixen influències tant diverses com Pomada, Asian Dub Foundation, Fermín Muguruza, DusminJuny 2008

guet, Ojos de Brujo, Miquel Gil, Al Tall o Ximo Bayo. Particularment, de la seua música destacaria tres coses importants: l’acurat joc de les veus masculina i femenines i la utilització de samplejats de cant valencià d’estil, del Che Guevara, de Joan Fuster, de Joan Monleón, d’una mascletà, de sons de carrer, etc.; les lletres molt reivindicatives amb un fort component de crítica social, metafòriques i escèptiques (cal escoltar amb deteniment Exèrcit d’escèptics), però al temps la seua marcada festivitat i, finalment, el seu compromís clar de fer servir internet com el mitjà més actual per a difondre la seua música. Perquè el grup té una pàgina wiki on qualsevol pot modificar i millorar si s’escau, les lletres de les cançons. Abans de l’aparició de seu primer enregistrament, més de 400 usuaris van arranjar tots els temes del seu primer disc compacte i van oferir suggeriments. Una interacció total entre el grup i els seguidors que encara continua, ja que distribueixen la seua música a través del P2P de franc i amb llicència lliure. No deixeu d’escoltar-los i de participar activament en el seu projecte musical: www.orxatasoundsystem.net. GUILLERMINA BARCELÓ. ❦

Un món per a infants (Primer llibre de lectura) Joan Fuster Il·lustracions d’Andreu Alfaro Adonay, València, 2007, 94 pàgs. Fins a la dècada de 1960 la producció editorial per a infants en la nostra llengua era ben reduïda. No hi havia un gènere amb una mínima tradició i únicament destaquen uns pocs títols. Les rondalles d’Enric Valor i els treballs de Joan Fuster relacionats amb la infància serien els encarregats d’iniciar un gènere que fins als anys vuitanta no començaria a conso-lidar-se. D’aquesta manera el 1959 es publica a València Un món per a infants (Primer llibre de lectura), una antologia de textos

seleccionats per Fuster i il·lustrats per Andreu Alfaro, «presentats –diu en el pròleg que s’adreça als xiquets– en la vostra mateixa llengua, en la llengua de cada dia i del nostre poble». La singularitat d’aquest llibre es basa en el fet que en aquella època el valencià no podia estudiar-se a les escoles, per tant, el subtítol entre parèntesis d’aquest recull de composicions literàries fa referència, d’una banda, a la manca de materials bibliogràfics per als més menuts i, d’altra, al desig de promoure el plaer de la lectura més enllà del simple exercici escolar a partir de l’adaptació de textos perquè es puguen entendre amb facilitat de grans escriptors com ara Ramon Llull, sant Vicent Ferrer, Carles Salvador, Josep Palàcios i altres. Prop de cinquanta anys després que apareguera el primer llibre, Adonay ofereix aquesta nova edició a cura d’Enric Satué encarregat del disseny de la coberta i amb pròleg de Francesc Pérez i Moragón. Malgrat els anys, de segur, que continuarà sorprenent. CLARA BERENGUER. ❦

25 anys de festa. Poesia i teatre, Miguel Sempere Martínez, Banyeres de Mariola, Ajuntament i Obra Social de la CAM, 2008, 157 pàgs. El dia 3 de maig va ser presentat a la Casa de la Cultura de Banyeres aquest recull de Miguel Sempere. Consta de dues parts diferenciades. Per un costat, està la seua producció poètica de tema variat, però sobretot relacionada amb la festa de moros i cristians, s’hi inclou una versió lliure de les ambaixades. D’altra banda, tenim dues peces teatrals, una relacionada amb el 2n Centenari de la vinguda de la Relíquia de Sant Jordi, i l’altra amb la celebració del 750 aniversari de la donació de les viles de Banyeres i Serrella per part de Jaume I als primers senyors feudals Jofré i Jaumeta. VICENT BELDA. ❦ 19


Crema de Xàtiva, 1707-2007, Germán Ramírez et alii, València, ed. d’Antoni Martínez, 2007, 78 pàgs. Aquest llibre és el catàleg al voltant d’una interessant exposició conmemorativa del fet històric de la crema de Xàtiva. Una introducció de l’historiador Germán Ramírez descriu els esdeveniments i a continuació els catorze sonets de Vicent Andrés Este-llés, homenatge i participació en el dol de la ciutat, s’acompanyen dels gravats amb els què huit artistes valencians contribueixen, amb una mirada des del present, a la reflexió sobre els versos del poeta i sobre aquesta «història exemplificadora» i generadora de tant de sentiment popular. ROSA M. BELDA.

Francesc Pi de la Serra (Barcelona, 1942)

La cultura Cultura rima bé amb literatura, amb amargura, cura i aventura, amb pura caradura i amb censura, amb futura obertura i dictadura, amb captura, paüra i amb tortura, amb pintura, arquitectura i escultura, amb clausura, tonsura i vestidura, amb pastura, atura i amb verdura, amb conjura, cura i musculatura, candidatura i caricatura, amb cintura i amb magistratura, amb criatura, usura i confitura, amb mesura, amb mesura. Cultura és una paraula delicada, tan perillosa com la dinamita, generalment en manca més que en sobra, generalment tothom en necessita. Cultura jo no en faig, jo tan sols canto cançons de gust dubtós, m’ho han dit a voltes, d’altres han opinat que sovintejo amb certes paraulotes poca-soltes. Jo crec que la cultura, i que em perdonin, té més a veure amb gana que amb Beethoven, si no, proveu d’escoltar-vos la Quinta, sense ni haver sopat, ni que us estovin. La cultura és usada pels dos bàndols, els que la van desfent sense manies perquè fa raonar i no és rentable, els campanuts tibats que se la guarden. No cal que us capfiqueu, us repeteixo, que abans s’ha de menjar, jeure i pair; després, ja en parlarem si en teniu ganes, que ningú s’ha ferit per no llegir. Més tard diran que sóc contradictori, què és el que vull dir amb això, vosté mateix, jo em faig la meva cuina i si li agrada, si en vol venir a menjar, el convidaré, jo em faig la meva cuina i si tens gana i m’ho demanes bé, te’n donaré; en fi, per un preu que crec raonable, podràs mastegar un sol, la, si, do, re. No és possible el que visc (BASF, 1974)

20

Febrer 2008


l’Alcoià i el Comtat, assesEl I Congrés Nacional sorats pels tècnics del celler, sobre Minifundis va estar realitzen les cures organitzat per l’associació necessàries de les vinyes Elviart, la Universitat per a obtenir raïm amb la d’Alacant i l’Ajuntament Barcella màxima qualitat possible, de Muro. Elviart és una que posteriorment compra associació independent i el celler per a elaborar el sense ànim de lucre, que té seu vi. Aquesta iniciativa com a finalitats recuperar pretén impulsar la recuperala cultura del vi; generar un ció de la vinya a l’Alcoià i espai d’estudi, investigació el Comtat –on era tradicioi treball participatiu al nal en el passat– i reivindivoltant de la vinya, el vi, el car el minifundi com una medi ambient i la cultura; fórmula de producció que propiciar trobades intertepot ser rendible. «La rritorials entre els elements recuperació de la vinya creatius del món del vi i de beneficia tant el medi l’art; i fomentar eines ambient com la vertebració administratives més enllà social», explica Joan de les estructures actuals Cascant, un dels propietaris de promoció de la qualitat. de Celler la Muntanya. Al congrés van assistir Entre els agricultors que més de trenta cellers prestis’han sumat al projecte, i giosos de l’arc mediterrani La verema en les propietats menudes són garantia de qualitat. que subministren la seua com Cims de Porrera, Mas collita a aquest celler, hi ha Martinet, Enrique Mendoza Pel que fa al debat en taules redones, alguns que havien abandonat l’agriculo Celler La Muntanya. Es van analitzar, va haver una discussió molt interessant tura o que estaven a punt de fer-ho. I el des de diverses perspectives i amb una sobre el minifundi com a defensa de la resultat és ben visible. «Anava a arranvisió multidisciplinar, diferents aspectes biodiversitat, moderada per la periodiscar la vinya, però ara aconseguisc relacionats amb l’estructura de la ta Xelo Miralles –conductora del millors preus», explica Antonio Torrepropietat, l’activitat agrícola i la conserprograma Medi ambient–, i una altra grosa, que en una de les seues parcel·les vació del paisatge i el patrimoni natural, de mitja hectàrea ja ha produït diverses rural, tradicional i cultural. Els experts collites per a Celler la Muntanya. Torrevan analitzar el minifundi com un grosa és un agricultor de Gaianes de element clau en la conservació de tota la vida i està comprovant com torna l’ecosistema mediterrani i van exposar, a ser rendible un cultiu que es va des d’un punt de vista pragmàtic, la abandonar a poc a poc en la zona i es va viabilitat d’aquest sistema d’explotació. substituir per l’olivar, justament per la L’ecòleg i coordinador de l’Obserfalta de rèdit econòmic. Torregrosa es vatori d’Impacte Ambiental de l’Instimostra satisfet amb l’experiència i tut Ramón Margalef, Carlos Martín, considera, en general, que «si no va va explicar que el minifundi és «una fent-se alguna cosa, al final tot acabarà forma d’explotació de la terra molt sobre les característiques físiques del sent serra en aquestes comarques». ❦ comuna en el nostre territori i que, Mediterrani, amb el també periodista amb els anys, ha aguditzat la situació Rafael Bermejo com a moderador. de crisi». Juntament a les meses i les Una altra activitat del Congrés va ponències, es van realitzar diverses ser la presentació del llibre Poetes visites a cellers i microvi-nyes de la entre valls, amb la presència del poeta zona per a demostrar l’organització i Joan Jordà i el fotògraf Xavi Mollà. el funcionament d’aquestes explotacions xicotetes. Projecte Microvinya La conferència inaugural va anar a càrrec del catedràtic d’Història de la Les propietats menudes són garantia de Ciència de la UHM Emilio Balaguer. El qualitat en els productes. Uns 28 periodista i escriptor Ignasi Mora minifundis s’han involucrat en el –editor de la revista Viajer@s– va projecte Microvinya, del Celler la presentar una ponència sobre l’explotaMuntanya de Muro del Comtat. La ció agrícola minifundista on va fer un iniciativa consisteix en el fet que els recorregut acurat per la història del agricultors de les comarques de minifundi al Mediterrani. © Luis Lainsa - 2007

I Congrés Nacional sobre Minifundis a Muro del Comtat

«El minifundi és un element clau en la conservació de l’ecosistema mediterrani»

Juny 2008

21


© RS - 2007

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

L’autor Ramon Solsona.

D’un llibre

© FL - 2007

L’any passat va caure en les meues mans un llibre, no sé si conegut, que parla del llenguatje: A paraules em convides, escrit per Ramon Solsona. Aquest llibre «reflecteix la llengua viva dels parlants expresada directament, sense intermediaris», segons paraules del mateix llibre. També diu que «conté les aportacions que van fer els oients del Joc de paraules, un espai de Ramon Solsona dins d’El matí de Catalunya Ràdio, dirigit i presentat per Antoni Bassas», que ix en els crèdits de la revista Barcella. El llibre compta amb tres-centes pàgines dedicades a paraules, expressions i frases fetes. Un índex prou

Carta als Reis Mags Benvolguts Mags: Com sempre ens hem comportat molt bé, buscant el diàleg que les institucions sempre ens neguen i, malgrat tot, prenent-nos el tema amb molt d’humor. Penes en tenim moltes, és per això que volem demanar per a 22

ample les relaciona en les darreres pàgines. Al llibre es veuen les diferents formes d’anomenar les mateixes coses, animals o fets, els diferents noms que emprem i, alhora, la quantitat de paraules que s’utilitzen arreu de tot el domini lingüístic i que cadascú pensa que són només dels seus pobles perquè els pobles del costat no les coneixen. Parlen en el llibre oïents de Crevillent, Castelló, Perpinyà, Manacor, etc. Però el que em va cridar molt l’atenció va ser que dedica tota una pàgina a les festes de Bocairent amb paraules pròpies com el famós «vítol» i, de passada, anomena pobles veïns com Beneixama o Villena. A més, en altres capítols, també parla de paraules que s’utilitzen a Bocairent com «la Quaranta Maula» en l’apartat on es refereix als noms de monstres emprats per a esglaiar els xiquets. Com diu al llibre, són «espantacriatures». Algú d’aquestes terres es va preocupar que les nostres paraules i dites es conegueren arreu. Això també es fer turisme, com el gastronòmic, el muntanyenc o qualsevol altre. La propaganda del llibre diu que «està concebut per passar-s’ho bé» i de veritat que és molt interessant. A més, en el pròleg afegeix: «La llengua és una festa. Divertim-nos-hi!». ❦

Grup folk Sitja i la Llotja de Música Urbana

aquest any 2008 el següent: Que les dones participen en les festes cada volta més. Que tinguen dret a decidir com volen que siguen les festes, que també haurien de ser de les dones. Que les juntes directives tinguen tantes dones com homes, de manera paritària. Que les dones que vulguen anar a l’assaig d’una filà, que en són moltes, vagen. Que ens felicite les festes de Nadal no només el pare de Sant Jordiet, sinò també sa mare, perquè alguna cosa tindrà a veure… I si pot ser, ens dueu un poc més d’igualtat en tots els aspectes. ❦

No sé com m’ha arribat un correu del Col·lectiu Serrella [amb motiu del concert de Pep Gimeno Botifarra]. La veritat, ha sigut una alegria… Forme part del grup folk Sitja, amb qui també ha col·laborat Pep en l’enregistrament del nostre primer disc La Placeta de l’Orat. Teniu més informació sobre nosaltres al web www.sitja.net. Com veig que organitzeu almenys un concert a l’any, vos convide perquè entreu al web: www.llotjademusica-urbana.com. Aquest correspon a l’organització de la primera fira de contractacions del País Valencià, que organitzem la gent de Sitja des de la nostra Associació Cultural Aigua Fresca (ACAF) a Vila-real. La Llotja intenta ser un punt de trobada dels músics de la Mediterrània, siga quin siga l’estil que practiquen, on poder fer contractacions d’espectacles i contactes per als diversos agents culturals. Tot i que la paraula «indústria» ens puga semblar horrorosa, pensem que és necessaria perquè la nostra cultura sobrevisca a la globalització ferotge. La Llotja aposta per les músiques de qualitat, la majoria de les quals, en aquesta edició, estan fetes en llengua catalana. Crec que els músics valencians ens mereixem la vostra atenció perquè fem un esforç molt gran per a promocionar-nos i sobreviure. Gràcies per la vostra atenció. ❦

Associació Fonèvol Alcoi (l’Alcoià)

Joan Gil (correu electrònic)

M. Esperanza Esplugues Megías Iecla (Múrcia)

Juny 2008


Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola


Profile for Revista Barcella

Barcella 34  

Barcella 34  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded