Barcella 29

any X

octubre 2006

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

2,00 €

número 29

Número 29 - octubre 2006 Quadrimestral (febrer, juny, octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, Ma Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Rosalia Martos, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Vicent Romans, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó

© J.V. Rodríguez - 1981

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

admetre les Els diferents Història i memòria republicanes esforços per també; són a recuperar injustícies que la me-mòria no devem tolehistòrica a què rar més. En una hem assistit guerra, mentre enguany estan avança el front, aprofitant per passen coses a ampliar la molt tràgiques. qualitat de la A Extremadura i democràcia que Andalusia, la reestem construint.

A València es va retirar el 1981 l’estàtua pressió franquisActualment la de Franco de la plaça del País Valencià. ta tingué lloc dreta assumeix primer, i després la «democràcia» no cal dir. Recordem només que a i la Constitució, però és com si Granada, en el 36, a l’assassinat de estiguérem en el règim de Franco: Federico García Lorca en seguiren d’aquests valors ciutadans ha fet un alguns milers més. Banyeres quedà dogma. L’extrema dreta encara és en zona republicana, «roja», primer pitjor, i la valenciana no es queda es conegueren assassinats i fets darrere! En realitat, la dreta vol injustos generalment per la FAI, l’immobilisme i que no funcione després passaren comptes alguns cap govern d’esquerres. Oposar-s’hi franquistes. Un exemple lamentaés legítim i haurà d’assumir que hi ble. Sabem que altres països han ha polítiques diferents, però el seu fet processos de reconeixement mal perdre només la du a predicar i reconciliació amb el passat, i l’Apocalipsi, amb el suport inequísembla que això és el més sensat, voc de la jerarquia de l’Església. no el silenci dels cementeris Ara, davant de l’ampli moviment com defensa certa dreta. Al relat civil de recuperació de la memòria històric del franquisme és necessari històrica, la dreta continua afegir el de l’esquerra, el dels negant-se a tot. Però és necessari republicans; el que la història està conéixer les veus dels últims fixant no pot ser una memòria supervivents, excavar les fosses parcial sinó la veritat, amb totes comunes, reconéixer l’exili i, en les cauteles, agrade o no, perquè la monuments com el de la façana de història és el passat que no passa. l’església de Banyeres, on només figuren les víctimes franquistes, BARCELLA. ❦

Rafa Payá Hauré fet un gran avanç quan descobrisca la píndola del sentit comú

Portada: representació de La llegenda de 2006 Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

2

Octubre 2006

© Greenpeace - 2006

Entre d’altres, Greenpeace ha denunciat agressions urbanístiques al cap de Gata, Calp, Dénia, Xàbia, Altea, Benidorm, el Campello o Torrevella.

El Govern valencià intenta desactivar les crítiques rebudes per la seua gestió urbanística demanant un «pacte social» a uns mesos de les eleccions El passat 23 d’agost, mentre s’intensificaven les protestes veïnals per l’allau de plans urbanístics presentats abans que la Llei Urbanística Valenciana (LUV) substituïra la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU), Francisco Camps va anunciar la seua disposició a arribar a un «gran acord» pel que fa al desenvolupament urbanístic. Abans ja ho havia fet el titular de la Conselleria de Territori i Habitatge, Rafael Blasco, amb el clar objectiu de neutralitzar les crítiques creixents que suscitava la política urbanística expansiva del Govern valencià. L’urbanisme s’havia convertit en el punt més vulnerable del govern del PP i, a més, havia saltat les fronteres del País Valencià i els seus ecos rebotaven en la Comissió Europea i en diversos mitjans alemanys i anglesos.

El passat mes de maig, en una crisi de govern provocada en exclusiva per a allunyar Blasco de Territori i personalitzar en ell la política urbanística del Consell, Camps va situar Esteban González Pons al capdavant de Territori. El nou conseller va posar l’èmfasi immediatament en el seu esforç «ecologista» per a suavitzar la impressió depredadora que el seu departament causava. Els constructors van criticar immediatament la voluntat «ecologista» de Pons però, poc després, es van sumir en un silenci eloqüent quan van comprovar que sols es tractava de pintar de verd una política urbanística que, en la pràctica, no frenaria els plans pendents d’aprovació.

El 20 d’agost passat, Pons va rescatar l’oferta fallida que fa un Octubre 2006

any va fer Francisco Camps, per a arribar a un acord sobre el polèmic desenvolupament urbanístic valencià.

Pons va demanar «un pacte pel medi ambient a la Comunitat Valenciana per a coordinar el nostre creixement des del respecte a la naturalesa». I el va fer extensiu a la resta de l’oposició i a les associacions ecologistes. El conseller va dir que el pacte que proposa «vol ser un instrument de consens i d’integració que traga el medi ambient del debat polític». El conseller va explicar que, una vegada consensuat un document inicial, es lliurarà a les associacions ecologistes «més representatives» de la Comunitat Valenciana perquè realitzen les seues aportacions i es tanque un text final amb la participació de tots. González Pons va insistir en la necessitat d’aquest acord per a evitar que el medi ambient siga «un arma de confrontació entre els ciutadans». El conseller va advertir que «les divisions que s’òbriguen per les dissensions polítiques en matèria de medi ambient poden convertir-se en un forat que aprofiten els irresponsables».

El PSPV, per boca del seu secretari de Medi Ambient, Francesc Signes, va contestar que «no pot ser còmplice dels excessos i aberracions urbanístiques que el PP ha fet en onze anys». Signes va explicar que, perquè es poguera prendre de debò aquesta proposta, «el PP hauria de retirar la Llei del Golf, de modificar la LUV de forma substancial «que ha estat qüestionada des d’Europa» i hauria de retirar del Pla d’Acció Territorial del Litoral «que

està facilitant que el ciment ocupe tota la costa». Signes va destacar «els centenars de milers d’habitatges aprovats en els PAIs sabent que no hi havia aigua», per la qual cosa, «el plantejament de González Pons no pot ser seriós».

El col·lectiu Compromís pel Territori ha criticat durament l’oferta que Pons ha llançat. El col·lectiu diu que la intenció expressada pel conseller de deixar amb aquest pacte la qüestió del paisatge fora del debat polític, «és inac-ceptable», atés que «el paisatge està, ara més que mai, dins del debat polític». «I ho està per sí mateix i per la seua relació íntima amb la gran qüestió política del moment, és a dir, el model econòmic actual basat de manera quasi exclusiva en l’urbanisme fora de control, que dia a dia agredeix el nostre territori i el paisatge».

Compromís pel Territori diu que «el conseller no té credibilitat perquè els projectes urbanístics segueixen amb la seua tramitació a hores d’ara» i la contestada legislació urbanística valenciana «no serà modificada». La coordinadora demana una «moratòria urbanística» tal com ha exigit en les seues mobilitzacions per a paralitzar els macroprojectes Mundo Ilusión, Nou Mil·lenni, Manhattan de Cullera o Nou Manises. Compromís considera que, «sense aquestes premises, qualsevol oferta de pacte no és més que un subterfugi electoralista encaminat a silenciar els veritables problemes i agressions que dia a dia pateix el nostre territori». ❦ 3

El Comité professional d’Informatius de Canal 9 critica el seguiment parcial de la visita de Benet XVI Segons el Comité Professional d’Informatius de Canal 9, «la televisió autonòmica va prendre partit per la confessionalitat catòlica i va retransmetre una missa de 26 hores». Aquesta secció sindical va manifestar en un informe «el rebuig a la política informativa de la direcció dels informatius de Canal 9, que va aplicar criteris molt allunyats dels principis constitucionals d’aconfessionalitat de l’Estat, separació Església-Estat i llibertat religiosa».

Segons l’informe, l’informatiu de migdia del dia 9 de juliol «no va donar cap notícia no relacionada amb la visita papal. Es va pretendre mostrar una total adhesió dels valencians a la causa vaticana i no es va donar la notícia dels centenars, potser milers, de valencians que van penjar als balcons les pancartes de la campanya Jo no t’espere».

L’informe afig que «tota la programació es va realitzar des d’una actitud activa d’adhesió a l’església catòlica, combinada amb una pèrdua absoluta de la requerida distància professional i emocional amb els fets.

Els serveis informatius de la televisió pública valenciana van abandonar voluntàriament l’obligada tendència a la objectivitat». El Comité professional afirma en l’escrit que «no és que habitualment no es manipule, que sí que és fa... però almenys es dissimula en altres ocasions.»

Pel que fa al dia 8 de juliol, l’emissió de Canal 9, des de les 9.00 h fins a les 23.50 h va estar dedicada íntegrament a la retransmissió en 4

directe de l’arribada de Benet XVI a la Ciutat de les Ciències i de l’acte de cloenda de la V Trobada Mundial de les Famílies. El Comité afirma que «es van continuar ignorant per la nit informacions que es van produir a València relacionades amb la visita del Papa, però que no agradaven a la direcció dels serveis informatius de Canal 9. Així, es va ignorar la marxa realitzada al centre de València durant la vesprada, convocada per la plataforma Jo no t’espere, plataforma que no va existir en cap moment per a la televisió pública valenciana».

El Comité professional d’Informatius conclou en el seu informe que «al llarg del cap de setmana, des del púlpit que de fet va ser el set de Canal 9 a la Ciutat de les Ciències es van fer comentaris que estan totalment fora de lloc en una televisió pública». El Comité no enten que els professionales encarregats de retransmetre l’esdeveniment feren afirmacions com aquestes: «El papa predica amb la força de la veritat» o «Todos los que han muerto en el accidente del metro ya están en la presencia de Dios». Durant els dos dies, els conductors habituals de la transmissió van ser Lluís Motes, director d’informatius, i Lola Johnson, sots-directora de TVV. També hi va haver un col·laborador permanent que no es va moure de la taula: Alfredo Urdaci. Per al Comité Profesional, Urdaci és «conegut pel seu protagonisme en el període més negre de la manipulació a Televisió Espanyola». ❦

© Imma Antolí - 2006

© MRG - 2006

Segons l’informe, l’informatiu del dia 9 de juliol «no va donar cap notícia dels valencians que van penjar als balcons les pancartes de la campanya Jo no t’espere».

La Junta de Majorals ha organitzat els actes de commemoració del 50 aniversari dels cabolos.

50 aniversari dels cabolos de Bocairent i l’Encontre de Gegants i Cabuts Enguany, els populars «cabolos» compleixen mig segle de vida. Van ser adquirits el 1956 en la famosa casa barcelonina El Ingenio i, des d’aleshores, formen part de les festes de Sant Agustí. Desfilen en la cavalcada del dia 22 i són molt esperats pels xiquets de la població. També ixen a la diana i davant de la processó del 28. Sempre van acompanyats de la dolçaina i del tabal i tenen una dansa característica.

També han eixit per les nostres comarques en diverses oca-sions, a les Trobades d’Escoles en Valencià i a diversos Aplecs de Gegants i Cabuts.

Per això, el Mestre, el Cuiner, el Tort, la Xiqueta, el Negret, el Manyo i l’Avi, estan d’enhorabona i la Junta de Majorals ha organitzat uns actes per comme-morar-ho. En primer lloc, durant les festes s’ha pogut visitar una exposició retrospectiva amb abundant material gràfic, fotografies antigues i la presència valuosa dels «cabolos» que han sofert unes llargues sessions fotogràfiques amb gran part de la població.

Tanmateix, el punt culminant ha estat l’Encontre de Gegants i Cabuts que es va fer el primer cap de setmana de setembre, en el qual es van aplegar les colles d’Agres, Benetússer, Beniarrés, el Campello, el Pinós, Xalans i Ontinyent. Es va fer una bonica cercavila commemorativa del 50 aniversari, amb la presència de molt de públic menut i de nombrosos visitants d’arreu el País Valencià. ❦ Octubre 2006

Timonets i argelagues Barcella

Timonet a la Conselleria de Territori i Habitatge per prohibir aquest estiu la cisculació de quads per terrenys forestals i evitar així la forta erosió i degradació que provoquen a les nostres serres.

© El País - 2006

Argelaga a les deficients mesures de seguretat del nou jardí-mirador del barri medieval de Bocairent –acabat d’inaugurar– perquè ja ha hagut diversos accidents.

Sobre la porta principal de la llibreria va aparèixer pintada una diana.

L’ultradreta intensifica les amenaces a la Universitat de València amb el cinqué atac a la seua llibreria Amb aquest ja són cinc els atacs de grups ultres contra la llibreria de la Universitat de València, des de la seua obertura el 2003. Segons el judici que fa la institució acadèmica, el 7 de setembre comporta un «salt qualitatiu», perquè es va dibuixar una gran diana en la porta d’accés, similar al que emprava el terrorisme d’ETA per a assenyalar possibles objectius, la qual cosa significa una «amenaça violenta directa». El rector de la Universitat, Francisco Tomás, va dir en un comunicat que «La Universitat és un espai d’estudi, de reflexió i de convivència i totes aquestes actuacions són inadmissibles». L’escrit afig: «La Universitat ha denunciat cadascuna de les agressions, però l’escalada d’atacs no es para i, per contra, la gravetat dels mateixos cada vegada és major».

Augmenta la sensació en determinats àmbits acadèmics i culturals que els atacs de grups ultres i secessionistes queden impunes a causa de la seua reiteració en els últims mesos sense que, de moment, hi haja hagut detencions.

El 23 de maig, un grup de persones va tractar d’agredir el degà de la Facultat de Dret, Carlos Alfonso, quan va prohibir un acte de Coalició Valenciana, partit que lidera Juan García Sentandreu. També un grup d’extrema dreta va amenaçar representants estudiantils i un jove va rebre l’any passat una pallissa.

Octubre 2006

Albert Perer, en nom del comité Coordinador del Sindicat d’Estudiants del País Valencià ha denunciat la connivència del poder amb grups d’extrema dreta, com Coalició Valenciana, España 2000 i el GAV. Pere Fuset, portaveu del Bloc Jove, ha instat el president de la Generalitat, Francisco Camps, «a condemnar amb caràcter d’urgència aquesta nova agressió i a sumar-se així, per primera vegada, als qui defensen una cultura en llibertat».

Segona agressió ultra a la lliberia Tres i Quatre en huit mesos La llibreria Tres i Quatre de València va patir el 13 de setembre una agressió per part d’un grup d’unes deu persones que van irrompre al local i van insultar els treballadors i els clients que en aquell moment es trobaven a l’interior, segons va denunciar Acció Cultural del País Valencià (ACPV). És la segona agressió d’aquest tipus, després de l’atac que va patir en gener d’enguany. L’incident va durar uns minuts fins que la gent del carrer va increpar els agressors els quals, abans d’abandonar la llibreria, van llançar al sòl els volums que es trobaven als aparadors. ACPV va lamentar que «a pesar de la gravetat i reiteració dels fets, no hi ha hagut cap detenció ni s’ha actuat policialment contra els grups violents de l’extrema dreta». ❦

Timonet als veïns dels voltants de l’Almassereta de Pau de Banyeres perquè la seua ràpida intervenció va fer que l’incendi forestal d’aquest estiu no adquirira majors dimensions.

Argelaga, de nou, a la Presidència de la Comissió de Festes de Sant Jordi de Banyeres per la reiterada política de cranc al publicar el programa de mà de la Relíquia només en castellà.

Timonet a l’Audiència Provincial d’Alacant per donar la raó a tres dones de l’Associació Fonèvol que van denunciar discriminació quan els van denegar l’ingrés a la filà Navarresos d’Alcoi en 2004 pel simple fet de ser dones.

Argelaga a l’Ajuntament de Beneixama per haver fet únicament en castellà la pàgina web beneixama.es.

5

© I.R.LL. - 2005 © Imma Antolí - 2006

El cantant de Xàtiva, Raimon.

[El País, 19-6-2006] Presentació de la revista Trames.

L’Associació Trames recupera les Xarrades a la Fresca Després del parèntesi de l’any passat, les xarrades estiuenques han tornat a Bocairent. l’Associació Cultural Trames ha estat l’encarregada de l’organització. També ha canviat el lloc de la celebració, aprofitant que feia poc que s’havia inaugurat el nou jardí-mirador del barri Medieval. A partir del dia 15 d’agost, van tindre lloc al vespre quatre interessants dissertacions.

El primer dia fou aprofitat pels nous organitzadors per a presentar la seua revista d’estudis, també anomenada Trames i que en aquesta ocasió tracta en profunditat sobre la presència social de la dona en la població. El dia següent, Pau Calabuig va fer una engrescadora aproximació als difícils temps de la

República, a la Guerra Civil i, també, a la primera postguerra a Bocairent. La tercera xarrada fou innovadora, ja que l’Associació Informàtica de Bocairent va parlar de les noves tecnologies, dels sistemes inalàmbrics de connexió i del programari lliure. Finalment, Agustí Ribera i Joaquim Bolufer van parlar de les Covetes dels Moros i del seu lligam amb altres coves de les mateixes característiques d’arreu de la península i del nord d’Àfrica. Molts bocairentins que van assistir van donar l’enhorabona als organitzadors per donar continuïtat a les xarrades, perquè contribueixen a augmentar l’oferta cultural d’aquestes dates en les quals gran part de la població està de vacances. ❦

El Consell manté paralitzat el pla eòlic d’Onil, Banyeres de Mariola i Biar

La Fiscalia inicia una investigació sobre el Pla Eòlic de la Zona 14

La Direcció General d’Energia va reconéixer en una carta remesa als alcaldes d’Onil, Banyeres i Biar, que no s’ha efectuat cap tràmit des que el projecte va eixir a informació pública el novembre de 2003. Els alcaldes no es conformen amb aquesta situació i van sol·licitar que el projecte «quede definitivament descartat». Els tres alcaldes han instat els departaments competents a iniciar els tràmits per a protegir la serra afectada pel projecte, igual que s’ha fet amb el Maigmó, atés que «els valors ecològics i paisatgístics estan més que contrastats». ❦

La Fiscalia de Medi Ambient ha iniciat una investigació sobre les presumptes irregularitats a la Zona 14 del Pla Eòlic Valencià. L’actuació de la fiscalia es produeix després que la ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, li remetera les denúncies de la coordinadora ciutadana que s’oposa al projecte.

El col·lectiu entén que s’hi han produït més de dues-centes irregularitats. Ana Climent, presidenta de la coordinadora, va destacar el rigor del fiscal especial Antonio Vercher, conegut per paralitzar la construcció d’un hotel il·legal a la platja de l’Algarrobico, a Almeria. ❦

6

Raimon i el veto del PP Miquel Alberola

[…] Raimon, igual que ara, no contava amb cap ajuda per a cantar al temple musical de França, on oficiaven amb assiduïtat Jacques Brel, Georges Brassens o Édith Piaf […]. Quan Raimon va cantar a l’Olympia aquell 7 de juny de 1966 sobre l’escenari encara estava suspés el núvol de fum de marihuana que havia deixat Bob Dylan […]. La major part dels qui van acudir a escoltar el cantant de Xàtiva no havia escoltat mai cantar en valencià, però aquest no va ser un obstacle perquè la premsa francesa valorara més Raimon que Dylan. Raimon és des de llavors un clàssic que ha cantat en valencià a Alemanya, Suïssa, Holanda, Mèxic, Rússia, Japó, els Estats Units o Anglaterra, i que a més ha difós pel món els desconeguts poetes del nostre segle d’or, com acaba de fer a l’Olympia amb els versos de l’Espill de Jaume Roig […]. No obstant això, aquests no són mèrits suficients perquè puga cantar als espais públics de València, la ciutat on va debutar en 1961 i de la qual ha estat proscrit.

Perquè en l’odi a Raimon és on millor es substància el graó perdut entre el PP i la dictadura. És la prova del cotó perquè Franco emergisca de sota el maquillatge liberal. Hui es dóna la paradoxa que al PP se li ompli la boca amb el nom de l’edifici de convidats de la Copa de l’Amèrica (Veles e Vents), que és el títol de la cançó amb la qual va rescatar el poeta de Beniarjó del llimb, i no obstant això li tanca les portes de la ciutat. ❦ Octubre 2006

Associació de la Llegenda de sant Jordi

© Barcella - 2006

«—Juanjo, Juanjo! –Cridava pel carrer un pare que portava de la mà el seu fill de tres anys–, per favor, canta’ns sencera la cançó de La llegenda, que només sabem la primera estrofa i el xiquet està donant-me la pallissa tot l’estiu perquè la cantem tota.»

I Juanjo, que a la representació feia el paper del cec, li va cantar al carrer la resta de les estrofes. La cara del xiquet es va il·luminar i pare i fill se n’anaren ben contents.

Una vesprada, Jordi Garcia, director de La llegenda, va rebre una visita inesperada a la caseta d’estiu. Un xiquet de quatre anys i la seua germana, de cinc, que havien participat il·lusionadament en la representació com a membres dels teixidors, havien aconseguit que els pujaren allí per a veure Jordi. Volien mostrar-li com de bé es sabien totes les cançons i danses de La llegenda.

Després de saludar-lo afec-tuosament, els germans iniciaren amb total espontaneïtat la seua particular interpretació. Per començar, s’allunyaren trenta metres davant la sorpresa dels assistents, com ho van fer en l’obra junt amb la resta d’actors, agafats de la mà i entrant des d’un punt llunyà a l’escenari en dues llargues files i dansant una melodia medieval. No concebien interpretar aquesta primera dansa si no ho feien des de ben lluny.

S’acostaren contents agafats de la mà mentre taral·lejaven i, tot seguit, una darrere l’altra, interpretaren i escenificaren amb entusiasme totes les cançons fent-hi participar els adults. Van reviure la posada en escena i la van fer reviure a tots els presents. Era evident que aquesta experiència havia estat molt significativa per a ells i els feia molt feliços.

Enguany, La llegenda de sant Jordi, Octubre 2006

Representació de La Llegenda el 15 de juliol de 2006.

«Intentem que La llegenda siga un instrument singular de transmissió de valors i una eina d’enriquiment del patrimoni cultural de Banyeres i del País Valencià» el drac i la princesa, ha complit 25 anys. Es va crear el 1981 com un espectacle de teatre de carrer, participatiu, i pensant en donar-la a conèixer a tots i fer-la estimar, sobre tot, als

menuts. Encara que actualment és un espectacle de gran envergadura, molt més elaborat i dirigit a tot tipus de públic, continuem especialment interessats en el públic infantil i juvenil, fomentant la seua participació i intentant que siga un instrument singular de transmissió de valors i una eina d’enriquiment del patrimoni cultural de Banyeres i del País Valencià.

Aquestes anècdotes dels xiquets, així com moltes altres que hem viscut al llarg de l’any, ens mostren la dimensió més important del nostre projecte: la capacitat d’il·lusionar. Per als menuts –i també per als adults implicats en aquest projecte i per als espectadors de totes les edats i procedències, doncs ha vingut molta gent de fora de Banyeres–, ha estat una experiència capdal i feliç i així ens ho han fet arribar de moltes maneres, la qual cosa agraïm molt sincerament.

Les experiències capdals connecten directament amb els nostres interessos i desigs, ens emocionen, ens fan patir i gaudir. Ens connecten amb allò que som i el que volem ser.

Allò que fem i que volem fer. Ens fan créixer com a persones i com a col·lectiu, descobrint-nos nous camins. La llegenda és una experiència capdal on descobrim noves capacitats personals i vivim noves experiències. Per a moltes persones significa l’oportunitat de fer teatre per primera vegada. Ens trobem tres-centes persones compartint un projecte col·lectiu, coneixem gent nova que s’incorpora i coneixem més a fons els coneguts. Al llarg d’un any compartim tasques, assaigs, preocupacions, alegries, nervis i il·lusions.

Ho fem des d’una diversitat àmplia d’edats –des de menys d’un any 7

© Barcella - 2006

© Barcella - 2006

© Barcella - 2006

a 80 anys–, de capacitats, trada entre pins i vegetació; de tasques, de rols. Això la zona dedicada a parc ens fa exercitar i viure en infantil i la gran explanada una actitud flexible, atenta, adjacent on es construeix comunicativa, respectuosa part de l’escenari central i i generosa que enriqueix es col·loca el públic. Cada la vivència de tots els qui tres anys hi intervenim per participen. inventar noves solucions Vivim junts un gran joc d’escenografia en un simbòlic al voltant de la escenari que fa més de universal llegenda de sant 200 metres d’extensió.

Creiem que, malgrat ser Jordi i el drac. Construïm una proposta escenogràfica i compartim un imaginari atrevida i complexa, col·lectiu a l’entorn El gremi de Ceramistes a la representació de 2006. hem aconseguit integrar d’aquest mite, fabricant satis-factòriament els difeimatges visuals i plàstirents espais, construint un ques, sonores, textuals, espai global divers, funcioque estan dissenyades per nal, suggestiu i coherent a impressionar els sentits que enriqueix l’argument i emocionar: el drac, una i la posada en escena i gran titella articulada de dóna com a resultat un cinc metres d’alçada i set espectacle harmònic, com de llargària rodejat de foc va valorar Antoni Amorós, i fum; els singulars persodiputat de la Diputació natges que condueixen d’Alacant. Així també ens l’acció; els gremis del atrevim modestament a vapoble i l’ambientació lorar-ho nosaltres després d’espai i ferramentes; la de l’entusiasta acolliment princesa en l’engrunsadoLa princesa observa des de l’engrunsadora com sant Jordi mata el drac. de les més de 1.800 ra esperant ser devorada persones que hi acudiren pel drac sobre un potent a veure-la enguany i del espai blau solitari i sentir i l’opinió de moltes profund, sols transgredit persones, algunes d’elles per la càlida presència de expertes en teatre. És tot la lluna plena; l’aparició un estímul per a seguir màgica i misteriosa de treballant per a fer-la sant Jordi des de gran possible, sempre comptant altura entre boires i núvols amb el recolzament de i, finalment, la sang del l’Ajuntament de Banyeres, drac, representada per al qual agraïm que forme un grup de joves que, part d’aquest projecte despenjant-se des de gran patrocinant-lo i donant altura, dansen conduint la suport a l’esforç col·lectiu llarguíssima tela roja que La sang està representada per joves amb una tela roja que brolla del drac. tan extraordinari que brolla del drac. A cada realitzem cada tres anys. posada en escena refem la Des d’aquestes línies que ens manera de transmetre i mostrar aquest ofereix Barcella, sempre compromesa conjunt d’imatges que configuren La amb la defensa i potenciació dels llegenda. Ens plantegem nous reptes, valors humans, socials, culturals i enriquint aquest univers imaginari. mediambientals del nostre poble, de Construir-lo, viure’l i compartir-lo les nostres comarques i del nostre col·lectivament ens construeix, ens fa viure i ens identifica com a poble. país, agraïm a totes les persones i Tot açò es produeix en un bell entorn institucions que d’una o altra manera natural, el parc Vil·la Rosario: la pineda participen o recolzen aquest singular del parc; l’emblemàtic edifici de principrojecte i converteixen La llegenda en una experiència capdal en el nostre pis de segle XX que actualment acull la àmbit social i cultural. Ja des d’ara us seu del Museu Valencià del Paper i es convidem a la propera representació, converteix en la representació en palau al juliol del 2009. ❦ de la familia reial; el llarg passeig d’en-

«Construïm un imaginari col·lectiu a l’entorn d’aquest mite, fabricant imatges visuals i plàstiques per a emocionar»

8

Octubre 2006

Entrevista de Joan Pellicer. Transcripció de Miquel Àngel Terol

© Miquel Àngel Terol - 2004

Ramón Ferre Martí, conegut popularment com Rufo, va faltar a finals de juliol. Tenia 86 anys. Quan una persona major ens deixa, es perd part de la nostra història, ja que ells han vist i han viscut molt, i tenen una història personal, que cal escoltar. Cal apropar-se a la gent gran i aprendre d’ells, perque el passat cal conéi-xer-lo, per saber d’on venim i qui som. Joan Pellicer, metge, etnobotànic i escriptor, fa quasi 30 anys que realitza un treball molt valuós per a recuperar tot eixe saber popular amb entrevistes a la gent gran. Tot seguit, reproduïm, part de l’entrevista que Pellicer va fer a Rufo, al molí l’Ombria, en la tardor del 2004.

– ¿Què ha fet vosté normalment? ¿Ha sigut llaurador?

– No. He treballat al molí de Laporta, en el paper de fumar i després als telers.

Tret d’acòlit, ho he tocat tot. Així i tot, sabia on estava la garrafa del vi dolcet de l’església. Passem per tot en la vida: comences en una cosa, però no saps on acabaràs.

– Totes les herbes del seu herbero són de la serra...

– Si, si. Les tenim plantades allà perquè se’n necessiten moltes. El color ací és tot autèntic, no té ni safrà ni res d’això. Els colors són naturals, tot el que fem és natural, natural.

– ¿Com diu, anar a fer verdura, o a fer herbes?

– A fer herbes.

– ¿I quines recorda que es feien per a fer pastissets?

– Els conillets, cama-roja també, però els conillets és el que més es feia.

– ¿Com solien fer-ho les dones?

– En l’olla, igual que les bledes.

– ¿I el saüquer?

– El saüquer es fa en un arbre i la flor és medecinal...

Octubre 2006

«He fet molta tinta de saüc bord i plomes per a escriure per a totes les escoles de Banyeres» – ¿I què em diu del bord?

– El bord es fa ací. Al molí l’Ombria n’hi ha. I de Beneixama a Villena, a les carenes que hi ha entre bancal i bancal, tot és saüquer, però bord. Amb això ens feiem la tinta abans.

– Amb les boletes… ¿Era molt difícil de preparar?

– Totes les boletes es posaven juntetes i eren xafades. El seu suc era la tinta, però tinta bona. D’això i de plomes per a escriure n’he fet per a totes les escoles de Banyeres. Quan estava Don Alfonso Iniesta, jo li portava tinta. També li vaig portar un caragol saput petrificat més gran que el puny que vaig trobar a la Foia Redona.

– ¿Quina és aquesta herba?

– Salsera.

– I això ho han gastat per a...

– Sí, això ho gastàvem també com el vímen, per a fer cistelles.

– Però això no és vímen…

– No, no. Hi havia per tot el riu des d’ací fins el molí Forcall. I fins a Beneixama hi havia de vimeneres per tot

arreu, que es plantaven a cosa feta. Jo ho he conegut en plena puixança i hui no queda cap mata per enlloc.

– En queda al-guna. Ahir, Lluís Casporri me’n va senyalar una i em va dir que n’hi havien dues més avall del riu. ¿I això que és?

– Tàrrec.

– ¿I s’ha gastat per a alguna cosa?

– Açò, per a fumar.

– Si, això m’ho diuen tots, les fulles, ¿veritat?

– Si, açò ho secaven. En guerra és quan més se’n feia.

– ¿Què recorda de la guerra?

– Vaig passar l’hivern, tot l’hivern sense camisa i amb pantaló curt. Em vaig quedar gelat. Una nit, a Pueblo de Arenoso, van passar pel ganivet tots els qui allí estaven. Fins i tot, va morir un de Banyeres que li deien el Manyo.

Recorde que no havia plogut i, tot i això, ens embrutàvem les mans al baixar d’allí temptant per terra. Ens embrutàvem les mans perquè tot era sang el que hi havia a terra. Em van deixar un abric d’una dona, per a eixir-me’n del camp de concentració i així vaig acabar de passar l’hivern, fins que vaig vindre a casa sense camisa.

– ¿I com es va refer?

– A poc a poc, però no podia ni dormir al llit. Per a dormir al llit posava les mans així per a no bolcar. Com que sempre estava en terra, no estava acostumat al llit.

Jo no sabia si duraria viu una setmana, o dues... I així vaig passar jo la vida. He durat molt. L’únic company que tenia era el tabac, perquè nosaltres estàvem en mig de les dues línies de foc. Erem antitanquistes i estàvem en un pouet que ens havíem fet cadascú amb el matxet. Portava damunt 36 bombes, els correatges, 12 bombes de la Fite, antitancs de sifó que eren de metralla i defensives, unes com si fóren bacores. I sempre estàvem amagats com a cucs. Des d’aleshores que no he dormit per la nit: he passat la vida sense dormir, descansant, però sense dormir.

9

Si jo dormira cinc minuts seguits, pensaria que hauria mort.

– Vol dir que tots els problemes, d’alguna manera, els ha arrossegat tota la vida.

– Tota la vida, tota la vida. Eixes seqüeles duren tota la vida. I ara he estat una temporada malament d’un braç, de l’altre braç, ara del coll… Fet llenya, desesperat.

– Al meu poble, a les seqüeles solen dir-li alifacs. Diuen: «quan ve la vellesa, tot són alifacs.» ¿Li sona?

– Aleshores jo sóc un alifac d’eixos.

Diuen que açò és artrosi, però jo dic que açò és «astrossat»...

Quan anava al molí a treballar, ja portava 8 o 10 hores de fer alcavons.

Uns alcavons que feiem de 40 i 50 metres, sense llum, fets d’una l’alçada de dos metres. Hi ha hagut d’ell, que l’hem afonat un metre, en tap, i això ho he tret jo tot. Jo, treballar, he treballat com tres persones fortes. Tenia la força d’un bouet: un dia vaig fer un costal de llenya al pla del Ginebre i, des d’allà, fins el riu, vaig portar el costal que pesava uns 100 o 130 quilos. Una volta li vaig posar a un burro grandot un costal meu i va caure en terra. El vaig agarrar de l’orella i li vaig pegar un colp que el va fer caure a terra com una sardina. Una dona que hi havia allí, que tenia un llibrell d’aigua, li’l va tirar al burret i es va alçar. No podia portar el burro el costal que jo havia fet.

– ¿Què em diu d’aquesta herba?

– Açò és llonge, és l’envisc millor que hi ha hagut, de les arrels fan una boleta...

– ¿I com ho preparava després?

– Arrancant les boletes i després calfant-ho amb aigua i un poquet d’oli perquè no es quedara tan fort. Després es fa la pasta.

– M’ha dit que ha sigut vosté caçador d’escopeta…

– Si. I enviscador. El que no he sigut és furtiu. Això de ceps i llaços no ho he gastat mai: de paranys, cap. Sempre he tingut gos. Vaig tindre un gos que era un fenomen pel coneixement que tenia. Li deien Neron: d’aquell podria fer una historia…

– ¿Quin tipus de gos era?

– Era un gosset travessó de ratoner i era una meravella. Aquell em va ense-nyar a caçar a mí. No podia portar ni un garrot ni una destral, perquè t’ho llevava i ho portava ell. Era valent com 10

ell a soles i el coneixia tot el poble. El vaig haver de vendre perquè no podia donar-li de menjar i me l’hagueren mort: me’l volien enverinar.

– ¿I per què li volien fer mal?

– Per enveja. L’enveja és el pecat més roín que pot haver al món, la malaltia més gran que hi ha. Eixes persones són capaces de tot. És com una prova per als homes que tenim una miqueta de bondat. Hem de estar preparats per a rebre eixes garrotades i saber aguantar. A la nostra edat, amb quatre paraules que diuen eixes persones ja saps de quin peu coixegen.

– De menut, em deia adés que estava molt malaltet i el van curar miraculosament. ¿Com va succeir?

– Jo tenia huit o nou anys i estava molt malaltet del pit. Ja portava dos mesos així i no podia moure’m. Els metges ja no venien a casa, ja no sabien què fer. Un home va vindre una nit, perquè l’havia buscat mon pare per a veure’m. Em va posar la mà damunt i va dir: «Ja t’has salvat, Ramonet, perquè

«Quan anava al molí a treballar, ja portava 8 o 10 hores de fer alcavons. He treballat com tres persones fortes» t’hagueres mort. Demà al dematí baixaràs tu sol eixa costera.» I jo vaig dir: «Mare, açò no pot ser.» Recorde que va tornar a les sis del matí, va portar un conill, li va pegar un calbot i, acabat de morir, em va posar la pell estesa al pit.

– Pell de conill acabat de matar, que estaria encara calenta…

– Si. Me la va posar al pit i es va fer una crosta de sang negra almenys d’un centímetre. Tot era sang, però seca, i a les 11, va dir: «Alça’t ja», i em vaig alçar, vaig seure i va portar una palera oberta i la va untar amb mel. Me la va col·locar al pit i després em va donar una tassa de manrúbio blanc. I ja respirava bé. Al cap d’una estona em va dir: «Baixa al barranc Fondo», i es van quedar tots dalt mentre vaig baixar jo tot sol. Els metges no sabien que fer i ell en dues o tres hores em va curar ben curat.

– ¿Com li deien a qui el va curar?

¿Era del poble?

– El tio Quico Colomera, i va curar molta gent…

– L’home ja tenia un historial... ¿Quan va morir eixe home?

– Quan jo estava a Pueblo de Arenoso, on li he contat adés que havien matat el Manyo. Una nit vaig dir: «Collons, el tio Quico s’ha mort». Jo estava a soles.

Als 15 dies em van donar un permís i, quan arribe a casa, em diuen que s’havia mort feia dues setmanes. Jo ja ho sabia...

– Vosté estava lluny i ho va pressentir. ¿Va notar que alguna cosa havia passat?

– Això són coses que no s’ho creu ningú. Però jo sí que ho crec perquè, a més de salvar-me, m’ha passat a mi i ho he vist, l’una cosa i l’altra. A Quico el va ensenyar el tio Ramon de la Torre, que curava. A mi també em va curar.

– ¿De què el va curar ell?

– Ell tenia un fil dins d’un cresol d’oli. Li va pegar foc al cresol i em va fer uns senyals, una creueta. Jo estava malalt de la panxa i ho treia tot. En fi, que no hi havia res a fer amb mi tampoc.

– El va curar fent-li senyals, i eixe home un dia a Quico li va traspassar el seu «això»…

– I m’han contat cinquanta-mil casos, coses extranyes. Són misteris tan grans que jo no m’atrevisc a dir-li-ho.

– Home, en principi això és així, i per molt contra raó que vaja, els fets són auténtics. ¿D’on creu que li venia a ell eixa confiança que tenia per tot això?

– Del tio Ramón de la Torre que li va dir: «Quan jo morga, curaràs tu». I no va tindre més collons que curar ell, que tenia la gràcia per a curar. Jo en Déu crec, com tots hem de tindre una creença, com en sant Jordi, al qual li tenim una passió. Però crec que tot això no quadra amb l’altra cosa.

– Aquell home, ¿com es relacionava amb tot això de la fe? no la fe de l’Esglèsia...

– No, aquell no anava mai a missa.

– Potser era un anarquista, ves a saber. Bé, a mi no m’importa això...

– No, perquè aleshores la política no es coneixia...

– Ja veus, què bé es vivia en aquell temps. Eixe home en el que creuria seria en la màgia del bosc, el poder de les plantes, en la naturalesa… ❦ Octubre 2006

El professor Sanchis Guarner, 25 anys després Adrià Garcia Martínez

© UV - 2006

Basant-nos en l’excel·lent biografia de Santi Cortés, Sanchis Guarner; una vida per al diàleg i de tot el que s’ha escrit sobre les diferents vessants de la figura de Manuel Sanchis Guarner, volem fer tot seguit un repàs general per a remarcar un tret que va acompanyar-lo durant tota la seua vida: la voluntat de normalització de la nostra llengua. Sanchis sabia que només amb eixa eina es podria cohesionar un país modern i conscient de la seua identitat cultural.

Amb 21 anys, ja ha fundat amb una colla d’estudiants Acció Cultural Valenciana, un grup que exigeix la normalització del català a la Universitat, i ha publicat La llengua dels valencians (1932).

Tot un manifest ben clar de la importància de la llengua autòctona, de la seua història i de la seua geografia. Carles Salvador recomanaria saber-se’l de memòria per ser un text modèlic. L’any 1935, publica en la revista Timó un índex toponímic de 264 municipis catalanòfons del País Valencià adequant-los a la realitat lingüística dels pobles i esmenant l’imposat pel Instituto Geográfico y Catastral.

La resta de la llista la publicaria 15 anys després com un apèndix de la seua Gramàtica. En la Guerra Civil s’incorpora a les files republicanes fins que va ser empresonat per un període de quatre anys. En eixir-ne, s’instal·laria a Mallorca per a treballar amb Francesc de B. Moll en la redacció del Diccionari Català-valencià-balear.

El criden en fundar-se la Institució Alfons el Magnànim per a elaborar el pla d’estudis per a la formació de dialectòlegs valencians, imparteix el I Curset de Filologia i impulsa diverses recerques lingüístiques. El 1951 arriba a l’Ajuntament de València l’exposició itinerant del Diccionari. Sanchis hi participà explicant per mitjà de mapes, llibres i fotografies la riquesa dialectal de l’obra. La mostra fou un èxit de premsa i públic del moment. Durant aquesta època, l’activitat d’investigació i promoció de tertúlies, homenatges i revistes a València i a les Illes és constant.

Els anys setanta són fecunds en la vida professional de Sanchis.

L’any 1974 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 1976, en la presa de possessió com a professor de la Universitat de València, serà el primer en realitzar el seu discurs en valencià en la història d’aquesta entitat. La seua persona comença a aixecar-se com una de les més importants pel redreçament lingüístic del País Valencià, i la dreta ho té ben present. Durant la Transició, l’autor de La llengua dels valencians és desacreditat professionalment per persones totalment alienes a la filologia i militants ultradetans.

En defensa de la «personalitat i la llengua valenciana», l’amenacen i, fins i tot, arriben a atemptar dues vegades contra el seu domicili.

Front a aquests actes, el professor redacta el 1978 en nom de la Facultat de Filologia un Informe sobre la llengua del País Valencià signat per tots els departaments.

Val a dir que vint anys després, quan el Consell Valencià de Cultura demanà a les universitats valencianes un dictamen sobre la identitat de la nostra llengua, aquestes es pronunciaren per a revalidar i reeditar l’Informe.

L’any 1978 es crea el Departament de Valencià, del qual guanya la càtedra, i funda l’Institut de Filologia Valenciana, un centre universitari d’estudi i promoció de la llengua, una aspiració valencianista dels anys 30. L’última brega de Sanchis va ser en representar la Universitat a la Comissió Mixta encarregada de l’aplicació del decret de bilingüisme, que establia la normalització de les llengües que no foren el castellà. Però en aquesta comissió, durant el mandat de l’UCD, tenien majoria els secessionistes, que entrebancaren el procés d’aplicació del decret i aprovaren, fins i tot, les normes separatistes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana o Normes del Puig.

Va morir a València el 16 de desembre de 1981, dies després de patir el segon intent d’atemptat, doncs la seua salut era molt feble. Unes 5.000 persones acompanyaren les despulles a la Universitat del carrer la Nau. El mateix dia, als murs del cementeri de València, apareix pintada la frase: «Sanchis Guarner, per fi has caigut, traïdor». ❦

«Sanchis sabia que només amb la normalització de la nostra llengüa es podria cohesionar un país conscient de la seua identitat»

Octubre 2006

La dècada dels seixanta és l’època de l’augment d’ús públic del valencià, la creació de les primeres escoles valencianes, l’escalada de lectors, la nova cançó, etc. El 1961, seria admés en l’Institut d’Estudis Catalans per l’alt interés dels seus estudis lingüístics. Dins l’Institut, Sanchis seria un ferm defensor de la inclusió de mots valencians als nous diccionaris. L’any 1963, signa amb 10.000 persones més per a reclamar l’ús oficial del català. Una dècada després seria cridat –amb Ferrer Pastor i Enric Valor, entre d’altres– a la secció d’idioma de la Comissió Mixta Interdiocesana, encarregada d’adaptar els texts litúrgics a la variant valenciana. La nova Ley General de Educación de 1974 parla de la conveniència de «incorporar lenguas regionales» a l’ensenyament i, en aquest context, Sanchis és nomenat director de l’Institut de Ciències de l’Educació de València per a organitzar uns cursos de lingüística valenciana i la seua didàctica, adreçats a mestres i estudiants, amb una enorme acceptació, la qual cosa comportaria un esdeveniment educatiu valuossíssim per a l’escola valenciana.

11

Bigneres

Turisme just: viatjar de forma diferent

Josep Miquel Martínez

Jordi Belda Molina

Segons Antonio Muñoz Molina, una fotografia és alhora un testimoniatge literal i una creació absoluta.

Si algú repartira una dotzena de càmeres fotogràfiques entre dotze persones triades a l’atzar i demanara que feren cadascuna d’elles una instantània per a definir Banyeres de Mariola, ens trobariem amb dotze imatges diferents. Fins i tot, encara que dues d’aquestes persones triaren el mateix motiu per a retratar, segur que farien un enquadrament subtilment distint.

Per molt semblants que foren, podriem distingir uns quants matisos que diferenciarien dues fotografies preses des d’un mateix punt.

Quan s’ha d’escollir un tema, implícitament se’n deixa de tractar un altre i, per tant, seria poc rigorós definir la complexitat de Banyeres amb una única instantània. Amb una dotzena d’imatges diferents ens aproparíem un poc més a la realitat que amb una sola.

Ací radica la importància de l’aparició d’un nou mitjà escrit periòdic a Banyeres com la revista Bigneres, que va presentar l’Associació Cultural Font Bona el passat mes de juny.

Els qui treballem en un altre mitjà escrit com Barcella, sabem valorar l’esforç que comporta publicar una revista quan aquesta no té ànim de lucre, com també és el cas de Bigneres. S’han de dedicar moltes hores a matisar l’editorial; a triar aquesta foto i no aquesta altra; a elegir quin tema principal es destacarà; a pensar a quin col·laborador s’encarrega un tema concret i a quin es descarta; a determinar el criteri pel qual es publica o no un article que s’ha rebut. Són un munt de decisions que ha de prendre l’equip de redacció i que conformaran, número rere número, la personalitat de la revista. El primer exemplar no definirà totalment la tendència, però quan ja s’hagen publicat uns quants números, els accents o les omissions sobre les qüestions ocorregudes a Banyeres ens mostraran el caràcter propi que el consell editorial vol donar a la publicació.

Per això, potser no calia que l’Associació Cultural Font Bona afirmara en un comunicat de premsa que la revista Bigneres no està «inscrita a cap ideologia», més encara si observem que dels cinc membres de l’equip de redacció, dos són exregidors del Partit Popular i un altre ha organitzat un acte de l’ultradretà Juan García Sentandreu a Banyeres. Sembla més prudent deixar que el lector de Bigneres jutge aquesta afirmació d’apoliticitat des de la seua intel·ligència.

Al meu parer, el panorama informatiu, d’estudis i d’investigació sobre Banyeres es completarà un poc més a partir d’ara, la qual cosa és per a congratular-nos i per a desitjar sort als editors en el nou camí que enceten.

Bigneres augmentarà la pluralitat informativa, un valor sempre recomanable a l’hora d’analitzar el nostre entorn més immediat. És desitjable que altres col·lectius banyerencs promoguen publicacions noves per a fer que, a poc a poc, la informació disponible sobre els temes que més ens afecten siga cada vegada més rica. ❦

Entenem per turisme sostenible, responsable i just aquella activitat turística que busca un equilibri entre els àmbits socials, mediambientals i econòmics i que ix de la necessitat d’un model turístic més just i responsable com a eina de desenvolupament turístic.

Actualment, el turisme és una de les indústries econòmiques més importants i que pot ajudar alguns països a millorar la seua economia, però també el turisme com a indústria pot beneficiar únicament empreses de fora del país que rep el turisme (multinacionals) i, a més, des d’un model que no respecta el mediambient ni benefecia el desenvolupament social i econòmic local. Per tant, el turisme just tracta de plantejar alternatives turístiques diferents a les tradicionals proposant una aproximació a altres cultures, un viatge que ajude a la cura del mediambient, la revalorització de les cultures autòctones afavorint el desenvolupament dels pobles. Es tracta d’una forma respectuosa de conéixer la realitat d’un país.

A partir d’aquesta reflexió ens podem plantejar viure les nostres vacances d’una manera diferent. I és així com, en el meu cas, i juntament amb una amiga, vam decidir buscar un viatge que ens aportara sobretot un aprenentatge i un enriquiment personal. I buscant, vam trobar la forma adequada al que volíem: turisme just i responsable. És a dir, a més d’aprendre i enriquir-nos col·laborariem amb una associació (en aquest cas Acsud-las Segovias que duu projectes en alguns països latinoamericans) i ajudaríem amb els diners que gastaríem en el viatge al desenvolupament local: els nostres diners d’allotjament, dinars o transport anirien directament a empreses locals i/o col·lectius i ONGs que les invertirien als seus projectes. Un dels aspectes importants del viatge és la formació prèvia que ens sitúa en la realitat del país que anem a conéixer i als projectes i col·lectius que visitarem i amb els quals intercanviarem experiències i vivències. A més, durant aquesta formació, coneixem el grup amb què viatjarem. I així, amb tot aquest previ, vam iniciar un viatge a l’Argentina: quatre dies a Buenos Aires i catorze a Misiones (al nordest) per a conéixer la realitat d’aquests llocs de la mà de les organitzacions locals, camperoles, sindicals, ecologistes i indígenes en una proposta turística definida en conjunt amb Acsud i Cemep ADIS (organització local de la província de Misiones).

En definitiva, un viatge molt enriquidor on, a més de gaudir dels impressionants paisatges i dels pobles i ciutats visitades, hem conegut de prop la realitat d’un país i dels seus habitants: una ràdio comunitària i popular en un barri deprimit d’Encarnación (a Paraguai), la lluita dels col·lectius ecologistes per salvar la selva Misionera, la lluita dels camperols per tirar endavant el muntatge d’una escola agroecològica, una cooperativa dirigida per mares treballadores en un barri deprimit de Buenos Aires, la lluita dels guaranís per mantindre la seua identitat cultural al seu territori del qual estan excloent-los, etc. Hem compartit aquests moments i experiències amb un grup de gent que ens ha acompanyat en el viatge i sentim moltes voltes i molt a prop l’emoció de conéixer l’esperit de lluita i d’avançar front a les necessitats més bàsiques, i de compartir i d’escoltar (sobretot escoltar) i dialogar sentint i aprenent en l’apropament a un país i a una cultura. ❦

12

Més informació: www.turismoresponsable.net i www.acsur.org.

Octubre 2006

La Casa-museu Modernista de Novelda Clara Berenguer Revert

© Clara Berenguer - 2006

És cap a final del segle XIX quan el modernisme pren una força extraordinària dins del panorama de les arts.

Es tracta d’una nova estètica que torna a fixar la seua atenció en la natura com a font d’inspiració pel fet d’aparéixer alhora una iconografia simbòlica que s’extrau directament del món animal i vegetal, la qual es converteix en la clau d’aquest moviment.

L’element bàsic d’aquest moment serà la línia lliure, és a dir, el dinamisme de la línia, les formes curvilínies i enroscades que donen lloc a arabescos propis del culte que també es rendia en aquest moment a l’orientalisme.

Aquest corrent cultural conegut a França com art noveau des de 1895 assoleix prompte altres territoris gràcies a l’Exposició Internacional de l’any 1900. La seua influència va arribar a tots el països d’Europa i també al continent americà. A Espanya aquest corrent artístic tingué el seu centre principal a Catalunya, on va rebre el nom de modernisme i on destaquen noms tan importants com Antoni Gaudí.

No hem d’oblidar la presència de la burgesia en la societat d’aquells anys que destaca per la seua participació activa en la política i la indústria, un fet que provoca l’aparició de nombroses cases que tenien una funció simbòlica important: transmetre les riqueses i el poder d’aquesta poderosa classe social.

Una d’aquestes cases burgeses la trobem a Novelda, propietat d’Antònia Navarro, filla d’un camperol, que prompte començà a relacionar-se amb gent adinerada i a introduir-se en assumptes polítics en fomentar l’amistat de personalitats influents. Un dels seus objectius principals va ser la construcció de la seua pròpia casa, situada al carrer Major, encarregada amb tota probabilitat a l’arquitecte murcià Pedro Cerdán Martínez. La situació privilegiada de la casa, la selecció dels materials i el gust per l’ornamentació mostren el coneixement dels gustos de l’època i la Octubre 2006

«Les cases tenien una funció simbòlica important per a la burgesia» converteixen en un exemple destacat.

La façana principal presenta una organització classicista amb un repertori ornamental de caràcter eclèctic que respon a la nova concepció arquitectònica i al desig dels propietaris de posseir una casa distingida, cosa que es recalca en la presència del frontó en la part superior de l’edificació com si es tractara d’un antic temple clàssic que li atorga un cert caràcter religiós. La balconada del primer pis, que destaca per la seua decoració naturalista, és també un element d’accentuació de la importància d’aquesta planta dins l’organització jeràrquica de la casa. Amb tot, aquest llenguatge modernista que trobem en la primera façana desapareix quasi per complet en la resta de les façanes en favor d’un estil més desornamentat.

La visita de la casa comença en el vestíbul on sorprén una gran porta de ferro policromat amb un disseny basat en la llibertat de línies que ens situa davant una nova estètica i ens mostra el camí cap a una avantsala que actua com a nucli de distribució a la planta baixa i com a punt d’arrancada de les escales que porten a les estances superiors. Des del centre del vestíbul la vista s’eleva pel buit central, on destaca una galeria de fusta, també amb una important concentració ornamental, fins arribar al sostre format per una gran vidriera de

colors que aporta la il·luminació interior i contribueix a l’ampliació artificial de l’espai, que recorda molt al de la Casa Lis de Salamanca.

Aquesta galeria es presenta com un dels elements més destacats de la casa-museu. però també són interessants altres habitacions com el despatx, els apartaments o peces reservades com el dormitori i la cambra de bany que es comuniquen entre si seguint una planificació pròpia del segle XVIII, el menjador, decorat amb pintures al·legòriques relacionades amb la natura i la dona com a guardiana de la llar i l’art, i sobretot el pati envoltat d’una galeria de columnes i amb unes manises pintades que rodegen tot el recinte i ens mostren les altres propietats d’Antònia Navarro. Cal destacar-hi la gran sala de ball del pis superior, una peça reservada per a grans recepcions públiques on ressalta el paviment policromat, disseny de Doménech Montaner, que se’ns mostra com una gran catifa amb elements propis del modernisme català.

La gran mansió es va inaugurar oficialment l’any 1905 amb la celebració del casament d’una de les filles de la propietària. Des d’aleshores, la casa fou d’ús exclusiu de la seua propietària i els seus familiars, però amb l’arribada de la Guerra Civil l’ocupà l’exèrcit italià i ocasionà una pèrdua irreparable en part del mobiliari i en nombroses peces valuoses. Anys després, l’edifici es va cedir a l’orde religiós de Sant Josep de Cluny que l’aprofitaria com a escola fins a juliol de 1975 quan la Caixa d’Estalvis de Novelda en gestiona la compra i la destinar únicament a fins socioculturals. Avui, l’edifici ha recuperat part de la seua identitat i la denominació de museu és deguda a la gran quantitat d’obres artístiques que hi alberga i conserva, com ara el fons de manifestacions gràfiques, amb impresos comercials i socials característics de la publicitat del segle XIX, cosa que junt amb la riquesa arquitectònica fan d’aquest conjunt un exemple d’incalculable valor històric i artístic. ❦ 13

En aquest nou segle on ens llenguatge amb el pensament trobem, l’home ha deixat en i la memòria (funcions un segon plànol els temes psí-quiques), etc. A més a que fins ara havia tingut com més, tracta el fenomen de a prioritaris –ja que el pas l’adquisició del llenguatge Ma Teresa Muñoz Martí del temps els ha fet caducs–, i com l’individu arriba a per a dedicar-se en ànima i aprendre una llengua que cos als avanços tecnològics i esdevé la materna. al progrés en general. I és Dins de la psicolingüística, que, en definitiva, el món la part neurològica és la més està canviant. estudiada i, malgrat que es Ara és la «mare ciència» i desconeixen moltes coses, val no la mare natura, precisaa dir que s’ha avançat molt en ment, la que mana, ja que la aquest tema durant els últims major part de les investigaanys. Amb la neurolingüística cions es dediquen a millorar s’estudien les relacions entre i perfeccionar tots els el llenguatge i les estructures cerebrals, sobretot tractant àm-bits de la nostra societat, sempre mirant cap al futur d’explicar les dife-rents per tal d’aconseguir un alteracions produïdes per una «benestar social». malaltia o lesió que dificulta L’home del segle XXI està algun aspecte del llenguatge, tant la percepció, la concepció realment preocupat pels La sociolingüística estudia la reacció subjectiva dels parlants envers o la producció que dificulten avanços científics relacioel fet lingüístic, les actituds, els prejudicis o la consciència lingüística. la comunicació. Açò és el que nats amb temes lingüístics, es coneix com «teràpia del comunicatius, socials, etc. llenguatge».

La lingüística és una de les moltes Altres àmbits temàtics són la traducciències que es veu beneficiada amb ció i la interpretació; la lingüística aquest progrés, sobretot perquè ja són informàtica, on es dóna la producció de molts els aparells utilitzats per a analitprogrames per a la comunicació hu-mazar i millorar la comunicació entre els na i on s’elaboren models lingüístics humans, i no sols els humans. També en termes formals; la lexicografia i la els animals són estudiats per a saber de terminologia, que realitza la descripció quina manera es comuniquen, ja que lingüístics amb el que en realitat són: i l’explicació del vocabulari d’una aquests també tenen el seu propi «fets socials». És per això que la sociollen-gua o d’una varietat (dialecte) i llenguatge. Aquest és un dels factors lingüística analitza i centra el seu estudi s’estudien els termes especials d’una que indiquen un canvi en la lingüística, en l’ús del llenguatge condicionat pel matèria concreta, respectivament. ja que aquesta és molt menys restringipropi context social. Ara no s’estudien Es pot dir que la lingüística aplicada da i més general. les paraules aïlladament, sinó que ha revolucionat el món del llenguatge Avui en dia, parlar de lingüística no s’estudien a partir de la manera de com i la comunicació i, aleshores, cal fer un sols és referir-se al simple fet d’analitzar les fan servir les persones: la reacció esforç per a anar al ritme del progrés els mecanismes interns del llenguatge subjectiva dels parlants cap al fet del món, al qual gaire segur anirem d’una manera aïllada i mostrant gairebé lingüístic, és a dir, les actituds, les un interés exclusiu per la llengua escrita. acos-tumant-nos. ❦ creences, els prejudicis, la consciència La veritat és que la cosa va molt més lingüística, etc. A més a més, en aquest enllà del tractament mecànic i arbitrari. I camp es tracta la normalització i la és cada vegada més freqüent donar força planificació lingüística, amb la capacitat importància a les llengües com es de planificar per mantenir o canviar manifesten en la parla. l’estil o l’ús d’una llengua, és a dir, La lingüística del segle XXI es seleccionar una varietat, codificar-la, compromet, a més de tractar les difondre el seu ús i, finalment, fer que diferents disciplines lingüístiques, a eixa llengua s’utilitze en tots els àmbits. relacionar-se amb altres. Destaquem, D’altra banda, amb la psicolingüística així, la lingüística aplicada, disciplina s’estudien els comportaments psicolòdins de la lingüística que pretén soluciogics dels parlants, com han adquirit les nar problemes pràctics i concrets llengües, i com les fan funcionar. Com relacionats amb l’ús de llenguatge. emetem, produïm i comprenem els Aleshores, la lingüística està íntimamissatges (processos de codificació i ment relacionada amb la sociologia i la descodificació), quina és la relació del psicologia, ja que es tracten els fets

¿Per a qùe la lingüística al segle XXI?

«La lingüística està íntimament relacionada amb la sociologia i la psicologia»

14

Octubre 2006

Octubre 2006

Més que música Anna Pascual

© I.R.LL. - 2006

Feia tretze anys que havia tret a la llum les seues primeres cançons, decidit a lluitar amb la llança de la música contra un règim ofuscant i enfosquit, repressor i reprimit, empresonador i empresonat per una moral hipòcrita.

Quan jo vaig nàixer feia tretze anys que Lluís Llach havia decidit que jo havia de viure en un país més lliure, millor. Jo, ell i tots.

Al 1967, amb aquell primer disc, Llach s’endinsava en una revolta encetada anys enrere per molts altres com ell i es col·locava en primera línia de foc d’una tropa farcida de cantants, escriptors, actors i artistes en general, tots membres prioritaris de la llista del censor i amb les maletes a punt per al seu exili temporal.

Des de dalt de l’escenari clamava per una llibertat que la meua generació i les posteriors gaudim amb una normalitat a voltes desagraïda amb els qui, com Llach, la van somiar, inventar i rebuscar malgrat saber-se en perill. I és aquest esperit caçador d’utopies el que fa que Llach continue cantant per polir i enriquir la nostra democràcia. ¿Què podem dir d’ell que encara no s’haja dit? Porta quaranta anys passejant el seu piano i unes lletres on cadascú pot trobar allò que justament vol dir. Però els entesos ens asseguren que és la força musical de les seues composi-cions, eixa magnífica qualitat instrumental, les constants revisions dels arranjaments i les melodies (potser és el cantant que té més versions diferents de les seues pròpies cançons) i la cura meticulosa de les seues actuacions allò que fa que Llach continue tenint una innegable projecció pública una volta superada la Nova Cançó.

Quan tants cantants d’aquella època, una volta encarrilada la transició i aconseguits uns mínims democràtics, anaven perdent audiència, Lluís ha continuat en la mateixa primera línia de foc que fins aleshores. Només cal seguir les propostes renovadores de la seua llarga discografia i l’èxit de públic d’allà on va per a constatar que la seua música va més enllà de la significació històrica de la seua figura. Un èxit que també aconsegueix un reconeixement internacional: ha actuat per tot Europa i ha editat obres per mig món, des de Taiwan fins a França.

Discos (milers de discos venuts; centenars de cançons), singles, discografia

«Llach sempre s’ha apuntat a les causes difícils, empatitzant amb les persones marginades per qüestions socials o polítiques» conjunta, promocional, edicions especials, estrangeres, col·laboracions, recopilatoris, DVD. No saps per on començar si vols introduir-te en l’univers llachià. Per sort, la majoria de nosaltres l’hem tingut de banda sonora de molts moments de les nostres vides, a consciència o sense saber-ho; banda sonora de les lluites més individuals i més col·lectives, dels sentiments més íntims i més humans: Què feliç era mare, El bandoler, A cara o creu, Cal que neixin flors a cada instant, Que tinguem sort, Venim del nord, venim del sud, I amb el somriure, la revolta, Cant de l’enyor, Ítaca, L’estaca…

La immortal estaca. Conjugació d’aspiracions i reptes. Com conta Llach, «els censors es van equivocar amb aquesta cançó. La van llegir, no van entendre res i la van deixar passar». La sagacitat de Llach per a jugar amb els

mots i les imatges va burlar l’estricta censura franquista durant un any, però, aleshores, ja era massa tard. Tothom la cantava.

Així, inicialment, l’èxit de la cançó rau en la seua prohibició. Al final de cada recital el públic la reclamava, però com que Lluís no podia cantar-la, tocava els acords perquè l’audiència cantara. També es prohibiria eixa versió instrumental, creant-se una espècie de mite al voltant d’aquesta cançó.

I així, posteriorment, l’èxit de la cançó raurà en la senzillesa de la seua música unida a unes paraules que evoquen la solidaritat i l’instint d’alliberament, fent que L’estaca haja assolit la categoria d’himne a la Grècia dels coronels, sota la dictadura de Pinochet a Xile, a la Polònia d’abans i després del Sindicat Solidaritat i, fins i tot, a un país democràtic com Suècia.

L’evolució musical de Llach està lligada a l’evolució política, cultural i social del nostre país. Potser aquesta «militància», que el simple fet d’emetre opinions comporta, l’ha enfrontat a moltes marginacions, superades sempre amb coherència estètica i civil. Però no sols parlem de la lluita antifranquista, ja que Llach sempre s’ha apuntat a les causes difícils, empatitzant amb les persones més necessitades o simplement marginades per qüestions socials o polítiques.

I cantar en català quan encara regia la brutal repressió franquista era complicar-se la vida. Però també era un acte més de coherència. Simplement això. En aquest sentit, Llach assumeix una mena de nacionalisme semblant al que entenia Joan Fuster: no té més conviccions que les imprescindibles i, si es declara nacionalista, és per pura necessitat, per força obligada.

La consciència idiomàtica de Llach l’apropa, doncs, al nacionalisme fusterià: «A tot estirar –afirma Fustersoc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió». Però, no obstant això, Llach assumeix també un altre cèlebre adagi del savi de Sueca: «Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres».

Música. Més que música. ❦ 15

Una vida sense el remoreig de la mar Clara Ríos

© Barcella - 2006

Quan va haver d’eixir amb la seua família per a anar a viure i estudiar a la ciutat, es va desprendre d’aquells paratges que mai no hauria abandonat per la seua pròpia voluntat, amb un dolor esquinçador que emergia des del més profund de les seues entranyes.

Aleshores tenia deu anys i una burra que es deia Makarena. Ni àgil, ni suau, ni peluda, ni de bon tros de bon humor, Makarena era simplement una burra sense cap pretensió. Caminava radicalment indiferent a tot allò que commovia el seu senyor, bé perquè ho estiguera veient, o perquè fóra fruit de la seua imaginació.

Aquell camp de blat, gràvid de palometes de totes les grandàries i colors en una vesprada a mig sol que no va pintar cap pintor; el cim esvelt d’aquella muntanya que s’albirava des dels penya-segats, i que en una nit de llum de plata va coincidir amb l’eixida d’una Lluna plena que cap fotògraf va immortalitzar, i el sentiment d’impotència davant la impossibilitat d’intentar amb Makarena alguna conversa, amb la pretensió d’una testificació; aqueixa dona de vestit de blau, d’un blau exactament igual al blau de la mar que es confonia amb el cel blau, en aquella vesprada quasi nit en què es va deixar dur a la deriva pel pas capritxós de Makarena fins a on la badia s’obri limitada pels penya-segats, aqueixa dona, serena com la mar, afablement asseguda d’esquena a la mar, en aquestes hores de la vida ja no està segur si va ser fruit de la seua imaginació o va ser una visió real.

I les baralles dels seus pares perquè has d’estudiar!; i aquell insomni de les primeres èpoques a la ciutat perquè la mar no el bressava més; i la Facultat d’Arquitectura on es va graduar, i on es va trobar amb la dona de qui es va enamorar i amb qui es va casar; i la dificultat davant els seus fills per a trobar la mesura exacta entre la llei i la llibertat; i la gàbia ben pagada en la qual 16

«Per fi, la llibertat sense Makarena, sense el remoreig de la mar» va treballar sense poder plasmar en els dissenys arquitectònics allò que li dictava la imaginació, perquè s’imposava el baix cost que dictava la raó; i l’adveniment del sentiment del desamor; i l’espera del sentiment de la certesa del deure acomplit per a obtenir la separació; i per fi, als 60 anys, la llibertat sense Makarena, sense el remoreig de la mar i sense amor.

Va ser aleshores quan va decidir seguir els rumbs traçats per la seua imaginació: París, Lisboa, Londres, Copenhaguen, Sant Petersburg, Berlín la molt bella, Buenos Aires la bohèmia, San Francisco la pulcra, Santiago de Compostel·la l’acollidora, el Ferrol la de menjars exquisits i paisatges embriagadors, Ushuaia, els carrers de gel de la qual van saber de la seua impaciència per arribar als paratges inhòspits i congelats del sud, i aquella menuda ciutat que no està segur si la va veure o la va imaginar, en la qual, en una nit de fred i boira els transeünts semblaven fantasmes, i la llum pública creava espectres blanquinosos que adquirien la

forma de persones, d’animals, d’objectes o d’arbres, depenent des d’on volguera mirarse’ls; i aquella altra ciutat, aquella sí que molt real, on sobre la quietud d’un dels seus més bells edificis va dissenyar, compàs en mà, el plànol d’una obra arquitectònica que en potenciava la bellesa fins al límit de la irrealitat, i que mai no ningú, pels segles dels segles, gosaria edificar, perquè un dia qualsevol i en qualsevol ciutat que passava per una mar, i la mar de la qual, en el seu incessant anar i vindre contra els penya-segats, va portar a la seua memòria auditiva el record d’una època que ja no tornaria més, llançà –amb un sentiment que no va intentar explicar però que es reactualitzà insondable en la seua mirada sense igual– aquells plànols a la mar.

I cap dona a la seua vora, perquè no ha pogut trobar cap dona capaç de deixar-ho tot per anar a l’altre extrem del planeta per a veure una aurora boreal; o per a anar a la recerca d’un lloc, on esperar un capvespre privilegiat per a mirar cap a l’Orient i veure la Lluna plena nàixer, alhora que en mirar l’Occident, sense moure un mil·límetre els seus peus, veure el Sol llanguir; i per a triar una illa d’arenes blanques on morir sota un cel estelat i al remoreig de la mar. ❦

Octubre 2006

El 31 de juliol passat, la Conselleria de Territori i Habitatge publicava una resolució per la qual es prohibeix la circulació de quads per terrenys forestals.

Les queixes dels afeccionats a l’esport del motor no s’han fet esperar, encara que caldria saber també l’opinió de la resta de la població afectada. A banda de existir un problema mediambiental detectat per la Conselleria de Territori, la salut de les persones és el principal aspecte que ens afecta i del qual parlarem. Caldria conéixer els arguments de les persones perjudicades pel soroll dels vehicles a motor per a veure, amb suficient perspectiva, el problema de salut pública que provoquen les motos, els quads i els 4x4.

Quan parlem de vehicles a motor, caldria fer una distinció important entre els vehicles homologats que ixen de fàbrica i els vehicles que són modificats pels usuaris per a la pràctica dels es-ports a motor, els quals, quasi mai no compleixen amb la legislació que regula el màxim de decibels permesos.

El problema radica en el fet que els vehicles modificats per a l’esport circulen inapropiadament per les vies públiques i espais naturals sensibles a la degradació mediambiental. El problema es veuria molt atenuat si eixes pràctiques esportives es desenvoluparen només en terrenys acotats per a eixa funció. Fa uns anys, la senda de pujada de la Font Roja al Menetjador –molt freqüentada per excursionistes– era utilitzada per a la pràctica del trial, fins que es va prohibir aquesta pràctica després de la declaració de Parc Natural. Hui dia, gràcies a l’augment de la consciència mediambiental de la població, pocs s’atrevirien a defensar el trànsit de vehicles per eixa zona d’incalculable valor natural.

El trànsit rodat és la font més important de soroll a les ciutats i a altres zones naturals especialtment vulnerables. Els nivells alts de soroll tenen efectes molt negatius sobre la salut i el benestar de la població. No obstant això, a ningú se li escapa que els afeccionats a l’esport del motor són un grup de pressió que influeixen molt en les decisions d’uns

vida de les persones si no es controla.

El soroll definit senzillament com so no desitjat és molt present a la nostra vida quotidiana i encara conei-xem poc les seues con-seqüències, tot i que les dades que tenim fins ara semblen indicar que és un agent nociu per la nostra salut.

Una orella humana, ex-cepcionalment bona, presenta una gama d’audició de 35 a 20.000 Hz, tot i que es considera una audició normal la limitada entre 80 i 15.000 Hz. El soroll és un tema regulat per alguns reials decrets i per les ordenances municipals (inexistents en alguns municipis), tot i que el seu compliment en molts llocs és, problablement, precari.

Si tenim en compte la definició de «salut» de la Organització Mundial de la Salut (OMS) on es diu que «la salut és el benestar físic, psíquic i social i no només l’absència de malaltia», podem veure fàcilment que el soroll és una font clara de mala salut. El soroll és l’agent ambiental amb un impacte important sobre la salut menys conegut, la cual cosa ens indica que encara ens falta molt per conéixer i tots els professionals de la salut han de prendre consciència del tema des de les seues diverses posicions i lluitar entre tots contra aquest problema de salut pública.

Vehicles de motor i ciutadans

© Barcella - 1998

Barcella

Octubre 2006

«Els vehicles modificats per a l’esport circulen inapropiadament per les vies públiques i espais naturals sensibles a la degradació mediambiental» governants que no solen enfrontar-se amb ells. I això explica perquè quasi cap municipi fa complir la legislació sobre sorolls. No cal ser molt espavilat ni tindre cap sonòmetre per a comprovar com circulen diàriament vehicles a motor que superen àmpliament els decibels màxims permesos per la llei.

La desproporció de forces és evident.

Una sola motocicleta que supere els límits permesos pot despertar en el seu recorregut d’una nit d’estiu centenars de persones que intenten dormir.

Impacte del soroll L’aire no sols està contaminat per la pol·lució, sinó que també es veu afectat per la denominada contaminació acústica, que altera les condicions de so normals del medi ambient en una determinada zona. El terme contaminació acústica fa referència al soroll entés com a so excessiu i molest. Si bé el soroll no s’acumula, trasllada o manté en el temps com les altres contaminacions, també pot causar grans danys en la qualitat de

Conseqüències del soroll Viure a prop d’una carretera o d’un carrer amb gran volum de trànsit té un gran impacte sobre la salut pública.

El soroll produïx dificultats per a conciliar el somni. A més a més, hi pot despertar els que estan dormits.

El somni és una activitat que copa un terç de les nostres vides i ens permet descansar, ordenar i projectar el nostre conscient. És important tindre en compte que, no cal un gran soroll per pertorbar el somni, els estímuls dèbils sorpresius també poden fer-ho.

El soroll pot ampliar la vulnerabilitat subclínica de certes malalties afectives i pot induir canvis ràpids d’humor i inclús pot condicionar el comportament.

17

Un estudi de l’OMS troba evidències que associen un augment notable del nombre d’admissions hospitalàries psiquiàtriques en persones exposades al soroll continu. El mateix estudi de l’OMS, fet amb 326 xiquets entre 9 i 13 anys durant 18 mesos, mostra una devallada significativa de la seua qualitat de vida, aixi com també dificultats motivacionals. Aquest estudi mostra el dany psicològic després de l’exposició al soroll i indiquen la rellèvància de monitoritzar els paràmetres psicològics com a estressant ambiental en xiquets.

El soroll pot interferir en la conversació, l’ús del telèfon, és a dir, la comunicació. L’oïda és un transductor i no discrimina entre fonts de soroll.

Aquesta separació i identificació de les fonts sonores es dóna en el cervell.

L’exposició al soroll provoca incomoditat i mo-lèsties, així com un sentiment permanent de disgust davant d’un factor agressiu cap a les persones.

Altres efectes psíquics són: insomni i dificultat per a conciliar el son; fatiga; estrés (per l’augment de les hormones relacionades amb l’estrés com l’adrenalina); depressió i ansietat; irritabilitat i agressivitat; histèria i neurosi; aïllament social i falta de desig sexual o inhibició sexual.

El soroll és un agent ambiental que cal que tinguem en compte pel que afecta la nostra vida. Encara falten molts estudis per determinar els nivells segurs, totes les possibles consqüències i la fisiopatologia. Cal que la medicina preventiva i els respectius governs involucrats facen tot el possible per a evitar els efectes nocius del soroll sobre la salut i el benestar de la població.

tres anys per a obligar els ciclomotors a passar la ITV, amb la finalitat que en cada comunitat autònoma es puguen habilitar estacions mòbils que efectuen la inspecció. L’Executiu deixa en mans de les comunitats autònomes la potestat per a fixar la data d’entrada en vigor de l’obligatorietat de la ITV, sempre que siga abans del 21 de juny de 2009.

La iniciativa és una vella reivindicació dels fabricants i les asseguradores que pretén combatre tant la velocitat excessiva com el soroll, ambdós provocats pels trucatges. El Ministeri d’Indústria duu des d’abril del 2004 en permanent contacte amb els fabricants i les empreses de ITV per a pactar la mesura. Aquesta naix amb una mica més d’un any de retard ja que els tècnics pensaven que la modificació legal entraria en vigor en la primavera del 2005. Els ciclomotors, per llei, no poden supe-rar els 50 km/h. No obstant això, fonts del Ministeri asseguren que molts usuaris truquen el motor per a anar més de pressa. Una vegada que s’instauren definitivament les revisions de la ITV, aquesta pràctica deixarà de ser tan habitual.

La iniciativa, així mateix, pretén lluitar contra la contaminació acústica que produeixen els «tubarros», tubs d’escapament modificats pels propietaris perquè les seues motos criden l’atenció amb un soroll excessiu.

A més dels fabricants, les asseguradores també duien molt temps reclamant a l’Executiu l’extensió de la ITV als ciclomotors. La patronal, Unespa, considera que la revisió obligatòria és el millor camí per a frenar els trucatges i augmentar la seguretat vial.

La nova normativa pot ordenar un poc un buit legal pel que fa al soroll dels vehicles de motor, que només ha estat pal·liat, en comptades ocasions, per ordenances municipals de poca efectivitat. Molts ciutadans esperen amb impaciència la entrada en vigor definitiva de la nova llei per a poder gaudir d’uns drets tan bàsics com els de tenir una bona salut i una qualitat de vida acceptable. ❦

«Segons l’OMS, la salut és el benestar físic, psíquic i social i no només l’absència de malaltia»

Els vehicles modificats no passaran amb èxit la ITV El darrer 22 de setembre va entrar en vigor formalment el Reial Decret pel qual els ciclomotors i els quads hauran de sotmetre’s a la Inspecció Tècnica de Vehicles, a la qual no estaven obligats fins al moment. Les comunitats autònomes disposaran d’una moratòria de 18

Octubre 2006

Vicent Andrés Estellés

(Burjassot, 1924-València, 1993) Cavanilles Al teu cim arribava un caute cavaller.

Lentament escrivia tot allò que mirava.

Dibuixava contrades, verificava aljubs, alçava acta d’arbres de remotes famílies, resseguia nissagues i orígens prematurs, accelerava gràcia de criatures tendres, mesclava dinasties i tones de profit, temptava estams i pètals, bevia didals d’aigua, i calculava, a l’aigua, la voluntat de ferro.

Va penetrar els regnes de la Naturalesa, va eixir tot amarat de ruixim i de noms, després ho va anotar, amb la lletra ben clara, edificant el cant del Regne de València.

Penyagolosa altiu, de frondes i ramatges, dels verds ramats dels àlbers, de romeries d’aigua, arribaria en ell a un cim esvelt, perenne.

Aquell home benigne, pacient col·lector de frondes i prestigis, es deia Cavanilles.

Vull evocar el seu nom d’escut i d’alerta.

Cantata de Castelló de Plana, en: Sonata a Isabel, Obra completa, 10 (1990)

Octubre 2006

19

Trames. Revista d’Estudis de Bocairent. Associació Cultural Trames, Bocairent, núm. 3, 2006, 80 pàgs. + revista de mà de 48 pàgs.

El dia 15 d’agost, en el marc de les Xarrades a la Fresca, va ser presentat el tercer número de la revista Trames.

Després de l’anterior número, en el qual aprofundien en el món de la festa, ara els membres de l’Associació Trames s’endinsen en l’espinós terreny del món de la dona i el seu paper en la societat actual, sempre tenint com a referència el context de Bocairent. La principal novetat és que la publicació es fa ara en dos volums: un en blanc i negre que conté el monogràfic en si. L’altre, a color, conté els articles anteriors en versió resumida, amb abundant material gràfic, per fer-lo més accessible al gran públic. En primer lloc, Vicent Verdú i Pau Calabuig aprofundeixen en el paper de la dona en la festa a Bocairent, a partir de la divisió tradicional que els moros i cristians eren les festes per a homes i les de Sant Agustí per a dones.

Després, Adelaida Tornero analitza el paper de la dona en les diferents associacions catòliques al llarg del segle XX, des d’Ación Católica, fins a la Sección Femenina de La Falange. Pau Calabuig segueix parlant del paper de la dona com a esposa, mare i mestressa que és pràcticament a l’únic a què podia aspirar una dona fins fa escasses dècades. En acabant, Empar Ferre ens parla de les complicades relacions de la dona en el món laboral al llarg del segle XX, fins arribar a la conclusió que encara avui la dona cobra menys que l’home quan fa la mateixa feina que ell. Finalment, Joan Sanz ens fa una anàlisi del món del patriarcat, retrocedint a les primeres civilitzacions.

Tot açò, però, ve adobat per dues entusiasmants entrevistes. La primera a l’escriptora alcoiana, però establida a Barcelona, Isabel-Clara Simó, una militant reconeguda del feminisme i 20

que fa unes suggeridores aportacions.

També hi ha una entrevista a Josep Ferre i Abel Soler, autors del llibre Història de la vila de Bocairent, els quals ens conten com van poder compondre aquest interessant llibre.

Per acabar, trobem les habituals ressenyes i la transcripció de la taula redona celebrada a Bocairent per Trames titulada Els moros i cristians davant els reptes del segle XXI. Per concloure, simplement dir que malgrat que aquest número ha tardat tant a aparéixer, per diferents motius com van aclarir a la presentació, aquests joves i engrescats investigadors han aconseguit tornar a sorprendre’ns amb l’aparició d’aquest nou monogràfic. IMMA ANTOLÍ. ❦

Bigneres. Associació Cultural Font Bona, Banyeres de Mariola, núm 1, 2006, 64 pàgs.

El passat 23 de juny fou presentada una nova publicació a Banyeres de Mariola: la revista Bigneres, el nom de la qual fa referència al primer nom documentat de la població.

Pretén donar a conéixer, protegir i divulgar el patrimoni cultural del poble, segons explica l’editorial. En ella s’aspira perquè tinguen cabuda col·laboracions d’especialistes en diferents camps del saber. En aquest número, trobem articles sobre l’origen de les pintures de la Penya Roja, sobre l’Estació, sobre el creixement sostingut, també sobre els projectes constructius dels anys 60 o sobre un projecte cultural als molins. A la fi es troben els articles de caire històric: Banyeres en el segle XVIII, al voltant de les pintures de l’altar gòtic o sobre les Germanies.

Es tracta, doncs, d’una nova publicació que ompli un buit que hi havia en l’àmbit de les publicacions d’història locals i que pot contribuir a un major coneixement i difusió del nostre entorn més immediat per l’alt nivell que

demostren els articles ara publicats en el primer número. Li desitgem llarga vida a aquest projecte que pretén ser de periodicitat anual i que continue l’obertura a altres col·laboradors del Centre d’Estudis Locals, editor de la revista.

VICENT BELDA. ❦

Moros i Cristians. Una festa.

Albert Alcaraz i Santonja, Edicions del Bullent, Picanya, 2006, 206 pàgs.

El sociòleg bocairentí, Albert Alcaraz, ha publicat una anàlisi de la festa dels moros i cristians que ha estat premiada amb el 7é Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular. Es tracta d’una acurada descripció de la festa més popular de les terres valencianes: podem trobar els seus orígens en les soldadesques i la seua evolució fins avui. També que se solen gestar al voltant de la celebració del sant patró local, la seua divisió en filaes, comparses (un tipus d’associacionisme únic) i la resta d’elements festers tan característics: la pólvora, les ambaixades, les desfilades, la música, la gastronomia, etc. Inclou un apèndix en el qual, seguint un esquema, descriu les principals poblacions on es celebren aquestes festes i les seues singularitats. La seua redacció àgil convida a endinsar-se en aquest món conegut per tots a nivell local o, com a molt, comarcal, però també a veure com es celebra aquesta festa a alguns pobles de Múrcia o Albacete, del Baix Segura o de l’Horta de València.

Era necessària aquesta visió global d’una festa que forma part de la idiosincràsia dels nostres pobles i mai no s’havia fet d’un mode tan minuciós.

Pensem que es tracta d’una festa amb un fort arrelament popular i que ha passat en poc més de quaranta anys, segons l’autor, de celebrar-se en trenta poblacions (el nucli originari, la majoria al voltant de la serra de Mariola) a abastar-ne més de dues-centes. VICENT BELDA. ❦ Octubre 2006

Mètode. Revista de difusió de la investigació. Universitat de València, València, núm. 49, primavera 2006, 132 pàgs.

Al costat d’un interessant conjunt de diversos articles, com «Dones inves-tigadores», «Els conflictes de la pagesia peri-urbana», «La Cartoteca» o «On cal situ-ar-se per mirar un quadre», aquest número conté un dos-sier rigorós i seductor a l’entorn del cultiu de l’olivera al Mediterrani, un arbre que forma part de la nostra cultura des de fa milers d’anys i del que, per a posar-nos al dia, encara podem aprendre ara molt més del que imaginàvem a partir d’aquests articles. (http://www.uv.es/metode). VICENT BERENGUER. ❦

10.193. Escuma de mar.

Manuel Joan i Arinyó, Perifèric Edicions, Catarroja, 2004. És un fet que la literatura juvenil, adreçada majoritàriament al públic adolescent d’instituts, ha ajudat i ajuda al manteniment d’una indústria cultural valenciana molt digna i diversa. Entre les editorials que últimament estan obrint-se pas figura Perifèric Edicions, amb una col·lecció de poesia i una altra de narrativa. En aquesta última va aparéixer fa uns dos anys la novel·la 10.193.

Escuma de mar, de Manuel Joan i Arinyó, premi al llibre en valencià millor editat l’any 2004. Encara que la narració d’aquest escriptor de Cullera està llegint-se als instituts per part d’alumnes de 4t d’ESO o Batxillerat, no per això ha de ser menystinguda Octubre 2006

pel públic lector en general. En aqueix sentit, seria una llàstima que no es fera camí entre els lectors adults perquè no té res a envejar a algunes novel·les que triomfen en nombre de vendes, especialment de tipus històric, tan de moda últimament.

L’escuma de mar desapareix sense deixar rastre. Això li anava a passar al protagonista de la novel·la, el valencià Joaquim Mas Catalán, fins que Joan i Arinyó va conéixer la història de la seua vida. Li la va contar el seu cunyat, que era fill del germà de Joaquim, i posteriorment va anar rebent la documentació que li ha permés confegir la història del personatge: un jove soldat republicà que aconsegueix sobreviure de manera increïble als camps de concentració de Mathaussen i Gusen I. El tema ja és conegut: el triomf del coratge i de la dignitat, la demostració que és molt més superior qualsevol ésser humà que no tots els nazis junts. Tot contat amb un realisme corprenedor i sincer, possiblement deutor de les idees i dels sentiments del mateix Joaquim Mas. ¿Quina és l’aportació d’aquesta novel·la enmig de l’extensa bibliografia sobre camps de concentració? Hi ha moltes novel·les o pel·lícules que tenen com a protagonistes jueus que han estat presos en camps de concentració nazis.

Sobre el cas, m’agradaria recomanar la lectura d’una trilogia sobre el tema de Primo Levi, especialment la novel·la Si això és un home, testimoni esfereïdor de l’intel·lectual torinés sobre la seua experiència al camp de concentració d’Auschwitz. Es podria llegir també sobre el tema l’assaig de Hannah Arendt Eichmann a Jerusalem per entendre la gènesi de la «solució final» i la mena d’individus que la portaven a terme. Bé doncs, la novel·la de Manuel Joan i Arinyó afegeix a tota aquesta temàtica una nova visió complementària i poc tractada: la dels deportats espanyols i, en aquest cas, un valencià, que van haver d’exiliar-se passant per un camp de concentració francés, primer, i per un d’alemany, després. I a més a més, mentre que Primo Levi va acabar tornant a sa casa, després de la peripècia que conta magistralment a La treva, Joaquim Mas no va poder tornar a sa casa, al seu país, si és que no volia ser de nou tancat, en aquest cas en una presó de

Franco. Doblement dramàtic, doncs.

Estem en deute amb aquesta generació de republicans, que van sacrificar la seua vida per un ideal de justícia i igualtat, primer a Espanya i després a Europa. No pot ser que la consigna de passar pàgina de la Transició acabe amb el seu testimoni també com escuma de mar. Per això hem de recordar Joaquim Mas i tots aquells republicans que van veure truncada violentament l’aspiració legítima de democràcia i justícia social.

Recuperem la memòria d’aquelles persones oblidades durant tants anys.

Els caiguts i els agreujats d’un costat ja han tingut 50 anys d’homenatges, reparacions o beatificacions. ¿Què s’ha fet amb tota aquesta altra gent partidària de la República, oblidada, si no perseguida o vilipendiada?

Molt poc; cal, per tant, una llei de recuperació de la memòria històrica si no volem que passen 50 anys més ignorats; això o que Pío Moa, César Vidal i altres continuen manipulant la història. FRANCESC SARRIÓ BELLOD. ❦

21

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

6 d’agost al diari El País (Comunitat Valenciana) i la reproduïsc tot seguit:

«Ripoll discrimina municipis d’Alacant governats per partidaris de Camps

Mesures repressores contra el jesuita Juan Masiá

Subvencions: castigar o premiar amb els diners de tots

Les mesures repressores contra el jesuita Juan Masiá –la destitució de la Càtedra de Bioètica en la Universitat Pontifícia de Comillas i la prohibició de difondre i reeditar el seu llibre Tertulias de Bioética– han alçat moltíssimes crítiques, sobretot per la coincidència amb la publicació de l’encíclica Déu és amor de Benet XVI, oberta, en teoria.

Jesús va vindre a portar-nos la llibertat dels fills de Déu. Aquesta llibertat és el nucli del seu missatge i un do irrenunciable. ¿Com s’atreveixen alguns jerarques de l’Església (ja siguen cardenals o bisbes o el mateix papa, si m’apuren) a coaccionar els cristians perquè callen, perquè no opinen, perquè obeïsquen? A cap senyor d’aquest món es deu obediència per sobre de la pròpia consciència. No hem de deixar que ens tutelen com si fórem xiquets irreflexius i menys permetre que ens atropellen. ¡Tenim dignitat i tenim cap per a pensar i destriar! Pel fet de dur una mitra, ni són mestres en tots els sabers ni l’Esperit Sant està en la seua boca…

Acaben de silenciar el jesuïta Juan Masiá, director de la Càtedra de Bioètica… ¡Un més! Està clar que alguns jerarques no volen que cerquem la Veritat, no siga que es demostre que les veritats on ells s’han instal·lat són errònies o, el que seria molt més greu, mentides. ¡Ja hi ha prou! Han passat els segles i què poc es diferencien alguns jerarques que tenim d’aquells que va estigmatitzar el nostre Mestre amb set malediccions: «¡Ai de vosaltres, fari-seus hipòcrites…!» (Mateu 23, 13 i ss).

Per no-res del món volguera tenir per pastor a algun d’aquestos cardenals i bisbes. De pertànyer al seu ramat, fugiria com del llop. ❦

L’altre dia vaig llegir una notícia sobre un tema que m’inquieta fa molt de temps: l’ús partidari que es fa dels diners de tots nosaltres per part dels governants, els quals premien o castiguen de manera molt alegre pobles sencers, segons siguen «de la seua corda» o no, políticament parlant.

Em sembla escandalós que qualsevol poble dispose o no d’infraestructures com un centre de salut, una escola infantil, carreteres o una residència per a gent gran, segons li haja vingut en gana al governant de torn en funció dels seus interesos electorals.

Si llegiu la notícia de la qual us parle, veureu que ja no només perillen les subvencions si els governs d’un poble i el de la diputació a la qual pertany són de diferent signe polític. La cosa és més escandalosa encara, perquè la notícia parla de discriminació entre administracions governades pel mateix partit, però que estan enfrontades per disputes de poder internes. És impresionant la discrecionalitat que es pot arribar a aplicar des del poder polític, encara que la gent d’un poble que figure en la llista dels «castigats» es mate a treballar i pague religiosament els seus impostos, mentre veuen que el premi gros va a parar al poble veí.

El més greu de tot, per a mi, és la «naturalitat» amb la qual hem assumit tots que la cosa funciona així. Perquè jo no escolte ningú que propose acabar d’una vegada amb la dinàmica del «premi-càstig» als pobles. Perquè si el que fa hui un determinat partit que governa, demà ho ha de fer un altre partit que ara està en l’oposició, no haurem avançat res de res.

Com que trobe la notícia molt aclaridora de com funciona aquest negoci de la política, us la envie per si voleu i disposeu de lloc per a incloure-la en Barcella. La notícia va aparéixer el dia

Francisco Asensi (correu electrònic) 22

La fractura interna dins del PP es nota als ajuntaments on governen en funció de l’afinitat de cada alcalde. El president de la Diputació d’Alacant, José Joaquín Ripoll, zaplanista, ha atorgat ajudes econòmiques a l’Ajuntament d’Alcoi, on l’alcalde també és zaplanista, per valor de 1.447.000 euros. No obstant això, a Torrevella, municipi amb més població que l’anterior i amb un alcalde afí a Camps, tot just s’han destinat 67.000 euros en tres anys.

Aquesta discriminació es reprodueix també a Novelda o Almoradí.

Les dades que el PSPV ha difós amb motiu del tercer aniversari de la presa de possessió de José Joaquín Ripoll com a president de la Diputació d’Alacant demostren com, encara que militen al mateix partit, no es reparteixen igual les ajudes. L’alcalde de Torrevella, Pedro Ángel Hernández Mateo, que governa un municipi amb 85.000 habitants censats, però amb una important població flotant vacacional, ha obtingut una subvenció de tan sols 67.000 euros durant els últims tres anys. A Alcoi, municipi governat pel PP amb un alcalde, Jorge Sedano, afí a Zaplana, han plogut les subvencions de la institució provincial, que han suposat una aportació de quasi un milió i mig d’euros. Altres localitats governades per alcaldes del PP afins a Camps que estan patint discriminació econòmica per part de la Diputació són Novelda i Almoradí. Per al portaveu del grup socialista en la Diputació, Antonio Amorós, aquestes xifres demostren que «es discrimina els municipis ja no sols en funció del color polític, sinó per l’enfrontament amb Camps». El municipi d’Alcanalí, governat pel PP, va rebre subvencions per valor de 242.944 euros, i el de Tibi, en mans del PSPV, només 81.712 euros durant aquests tres últims anys. Santa Pola, del PP, va rebre en ajudes econòmiques més d’un milió d’euros, però a Sant Joan d’Alacant, on governen partits d’esquerra, només van arribar 51.998.

Les dades del PSPV revelen, a més, la incidència que les mocions de censura han tingut en les arques municipals. Així, Octubre 2006

per al Campello –on van governar després de les eleccions el PSPV, Bloc i EU, en el 2004–, la Diputació només va destinar 722.000 euros. Però al prosperar una moció de censura, amb el suport d’un trànsfuga del Bloc, i el PP fer-se amb l’Ajuntament, la institució que presideix Ripoll va dedicar 1.464.000 euros. A la Romana, quan governava el PSPV es van destinar 72.000 euros i en el primer any de govern del PP, després de prosperar una moció de censura, la Diputació va destinar per a aquesta

població 841.000 euros. «Ripoll confon el seu càrrec de president de la Diputació amb el de president provincial del PP», va dir el portaveu socialista, Antonio Amorós, que va avaluar els tres anys de govern de Ripoll al capdavant de la institució provincial.

Per als socialistes, durant aquest període «s’han obert nombrosos fronts, Ripoll ha atiat focs i ha fet partidisme per a fer-se fort davant de Camps», segons Amorós. El portaveu socialista considera que aquesta situació «passa factura» als

alacantins, que es senten «víctimes» de les discrepàncies internes del PP. «Després Camps castiga Ripoll i també tots els alacantins», va agregar Amorós, que va posar com a exemples la falta de sintonia entre la Diputació i el Consell en la promoció turística, el deute de la Generalitat amb el Museu Arqueològic Provincial o la transferència pendent dels serveis psiquiàtrics al Consell». ❦ Eulàlia Soler (correu electrònic)

• Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola