Barcella 25 by Revista Barcella

any IX

2,00 €

juny 2005

número 25

Entrevista a Gemma Ballester, presidenta de Fonèvol

Camps de golf

Mathausen 1939-1945 Ahir i hui, la necessitat de respondre Aquí ningú és estranger A l’encontre dels maquis Descobrint els pous de neu Paraules al voltant de les paraules Frederic Esteve La victòria dels ciutadans contra la central tèrmica

Negoci per a les immobiliàries ¿La ruïna per als ajuntaments?

Número 25 - juny 2005 Quadrimestral (febrer, juny, octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Núria Cadenas, Ma Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Fernando Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Anna Pascual, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Vicent Romans, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó

Portada: camp de golf Alenda, Monfort, 2005 Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto Dipòsit Legal: A. 562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial T&B,

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

a la porta El desgraciGuàrdia Civil d’una casa at accident qualsevol ocorregut d e el mes de Banyeres maig, on demanant va morir el auxili i que jove Mario els seus Albero per habitants la caiguda no òbriguen d’un fanal, per ajudar ha encetat en el que un debat calga, visca paral·lel: allí un guàrdia civil, un electricista el paper que té la Guàrdia Civil en o un forner. Segurament, aquesta casos d’emergència a Banyeres de ma-nera d’actuar és conseqüència Mariola. de les ordres rebudes a les casernes Els amics que acompanyaven des dels comandaments superiors. aquella nit Mario es queixen que La paradoxa està en el fet que, cap agent de la Guàrdia Civil encara que ningú va obrir la porta els va auxiliar en el moment de aquella nit per a socórrer el jove, produir-se el succés, a pesar de al seu soterrament van acudir un cridar insistentment a la porta pa-rell d’alts comandaments de la de la caser-na, atés que el fanal Guàrdia Civil. estava situat a dos metres de la A la web de l’Asociación seua porta. En cas d’emergència, Unificada de Guardias Civiles, en a partir de determinada hora de la l’apartat dedicat al «tracte amb nit, els ciutadans han de cridar a els ciutadans», diu que «El tracte un número de telè-fon que apareix amb la població ha de ser cordial a la porta de la caserna i, quan es […], de manera que vegen en el marca eixe número, algú contesta guàrdia civil una persona disposada des de la Capitania d’Alacant. a ajudar i a servir […].» Aquesta Sense entrar en aquestes declaració d’intencions entra en qüestions internes d’organització contradicció amb l’ordre de no obrir de la Guàrdia Civil, molts ens hem la porta a ningú si passa un minut preguntat si Banyeres té algun de l’hora establida. Almenys eixa avantatge respecte altres pobles on és la percepció de molts banyerins i no hi ha efectius permanents. És banyerines. BARCELLA. ❦ difí-cil imaginar que algú toque

Rafa Payá

El «desavantatge» de no veure el tele-fem és que en una conversa sobre el tema no pots comentar res.

Banyeres de Mariola

Tiratge: 500 exemplars

Juny 2005

Obres d’ampliació a la subestació de Beneixama.

Generalitat autoritza la línia elèctrica Beneixama-Muro

José Joaquín Ripoll en una visita a la Canyada de Biar.

El president de la Diputació d’Alacant acusa les plataformes contra el Pla Eòlic de «boicotejar» el projecte En el transcurs de la primera reunió de treball de la comissió comarcal del PP que es va celebrar a Alcoi, el president de la Diputació d’Alacant, José Joaquín Ripoll, va acusar les plataformes ciutadanes de les comarques de l’Alcoià i el Comtat de «manipular i boicotejar» el Pla Eòlic Valencià a força de «tergiversar la informació». Ripoll va anunciar la convocatòria d’una reunió interna amb els alcaldes i els portaveus populars dels municipis afectats pel pla per a «tractar de consensuar una postura conjunta que reculla els interessos de tots». Ripoll va dir que aquestes plataformes «vinculades a partits com el BLOC o Esquerra Unida, que sempre han defensat l’energia eòlica com a solució als pro-blemes energètics, no han fet una altra cosa que posar impediments per a intentar avortar el Pla Eòlic Valencià». Ripoll va dir que «el PP donarà una resposta al tema» i va anunciar que s’encetarà una campanya informativa per a donar a conéixer «els veritables beneficis» del projecte. Segons Ripoll, «es tracta de desenvolupar un pla compatible amb el desenvolupament dels municipis que, d’una banda aporte l’energia necessària i, d’altra, s’obtinguen beneficis». Ripoll va assegurar que seran els ajuntaments els qui tindran l’última paraula. «Es farà el que ells vulguen», va dir. Segons el representant del BLOC, David Abad, «Han sigut unes declaraJuny 2005

cions molt cíniques perquè ha sigut la pròpia Diputació qui s’ha negat a donar informació als ajuntaments implicats. Abad va afegir que «el Síndic de Greuges va dictar resolució en contra per no haver ajudat els municipis en aquesta qüestió». Pel que fa a les acusacions de manipulació per part del BLOC i EU, Abad va afirmar que «fins i tot, ajuntaments go-vernats pel PP han votat en contra d’aquest Pla Eòlic, la qual cosa demostra que el rebuig social és molt gran i no forma part d’interessos polítics partidistes». Abad desitja que «la Diputació canvie la seua actitud i acabe assessorant tècnicament els ajuntaments afectats que, fins ara, s’han trobat desemparats administrativament en aquesta qüestió». Resposta de la Comissió Europea El comissari europeu de Medi ambient, Stavros Dimas, ha advertit el Govern central espanyol que bona part de la Zona 15 del Pla Eòlic afecta àrees protegides de la serra de Mariola. Dimas ha dit que qualsevol possible suport econòmic de la Comissió Europea a aquest projecte està condicionat perquè no es produisca cap perjudici per al medi ambient. Aquesta postura clara de la UE pot comportar un important obstacle per al desenvolupament d’un pla de parcs eòlics que ha estat rebutjat rotundament per ajuntaments i col·lectius ecologistes. ❦

La direcció general d’Energia del Consell de la Generalitat ha autoritzat Iberdrola a construir dos trams de la línia elèctrica d’alta tensió entre Beneixama i Muro que discorre pels voltants del parc natural de la Serra de Mariola. El govern autonòmic rebutja les nombroses al·legacions presentades que exigien desviar el traçat o el soterrament de la línia. La construcció d’aquesta línia elèctrica havia provocat una forta mobilització de rebuig en els municipis de les comarques de l’Alcoià, la Vall d’Albaida i el Comtat. Quasi la totalitat de les corporacions municipals afectades havien presentat al·legacions, així com els grups ecologistes, els propietaris i diverses entitats socioculturals. Moltes al·legacions alertaven de l’efecte negatiu sobre la fauna i els possibles riscos per a la salut dels habitants de les zones afectades. El Consell rebutja aquests arguments i considera que, segons la Direcció Gene-ral d’Energia, «soterrar la línia generaria un major impacte ambiental». Els dos trams de línia aprovats tenen una longitud de 15 quilòmetres i afecten els municipis de Beneixama, Banyeres de Mariola, Bocairent i Ontinyent. Queda pendent de resolució el tram més conflictiu d’aquesta línia elèctrica, el que discorrerà entre Ontinyent i Muro. Aquest traçat afectarà també els municipis d’Agres i Alfafara, territoris on més s’aproparà la línia al perímetre de protecció del parc natural de Mariola. Des dels col·lectius ecologistes s’assenyala que la línia elèctrica actuarà com una gran barrera per a la circulació d’aus en aquest paratge natural, on moriran electrocutades centenars d’espècies protegides. Segons els grups conservacionistes, «és un insult a la intel·ligència que la Gene-ralitat afirme que soterrar les línies té un major impacte per al medi ambient». ❦ 3

Alicia de Miguel i Juan Bautista Sanchis.

Camps, Rajoy i Rita Barberà.

César Barceló.

Els empresaris valencians estan en desacord amb la política anticatalanista del PP

Escàndol a Bocairent després que el PP arriba a l’alcaldia gràcies als trànsfugues

Cèsar Barceló i Jordi Garcia guanyen el Premi al Llibre en Valencià Millor Il·lustrat

Francisco Camps ha rectificat, en part, l’estratègia d’enfrontament amb Catalu-nya pressionat pels empresaris valencians. El president de l’AVE (Associació Valenciana d’Empresaris), Francesc Pons, considera, en declaracions al diari ABC, que «els valencians no guanyem gens ni miqueta amb la crispació» que provoquen «baralles estèrils per temes ja superats», en clara al·lusió al conflicte polític de la llengua. Els líders empresa-rials demanen al Consell que deixe a un costat «els complexos i els victimismes». La patronal valenciana creu que és clau per l’economia valenciana treballar conjuntament amb Catalunya. Conflictes com el de la llengua i, en general, la propaganda anticatalana, ja no tenen bona premsa entre els empresaris valencians. I ningú millor que l’ex-president de la Generalitat catalana, Jordi Pujol, per poder certificar-ho en persona: el passat febrer va parlar de les relacions valencianocatalanes convidat pel Club de Encuentro de València davant d’una sala plena de gom a gom d’empresaris valencians. Segons els organitzadors de l’acte, aquesta conferència ha estat la més concorreguda de totes les realitzades en aquest Club fins ara. Els contactes entre els empresaris d’ambdós territoris venen de lluny, tot i que s’han intensificat en els darrers mesos. Les Pimes de Catalunya i el País Valencià (associades en L’Empresarial) i també de les Illes Balears van crear conjuntament en juliol de 2003 la Mesa de les Pimes de la Mediterrània (Mepimed) i les organitzacions de grans empresaris d’una vora i l’altra del riu Sénia han tingut diverses reunions des d’abans de Nadal per a organitzar una cimera que se celebrarà a València durant aquesta primavera. ❦

Després de l’escandalós Ple del 18 de gener, en un altre Ple ordinari es va crear una comissió d’investigació dels afers protagonitzats per l’alcalde Dimas Gon-zález, amb el suport dels quatre partits amb representació municipal. A mitjan mes de febrer es va produir un apropament entre els conservadors i els dos regidors trànsfugues. En les mateixes dates, es va crear la plataforma cívica Ciutadans de Bocairent per a denunciar el pacte entre Sanchis i el trànsfuga Gon-zález per fer fora del govern el tripartit format pel PSOE, EU i el BLOC. L’1 de març es produïa la dimissió de González com a alcalde, però no renunciava a l’acta de regidor, com li exigia el tripartit. El dia 3 per la nit es va fer una concentració amb cassolada a les portes de l’Ajuntament per a demanar la continuïtat del tripartit en el govern municipal. Finalment, el dia 4 es va fer el Ple per a l’elecció del nou alcalde en el qual el tripartit va votar el seu candidat, Josep Lluís Pascual, el PP va votar Juan Bautista Sanchis i es van recomptar dos vots nuls. Com que no hi havia majoria, el candidat del PP, Sanchis, va esdevenir alcalde per ser la llista més votada. El nou alcalde va donar per tancada la crisi, mentre la resta l’acusava d’oportunisme. En els dies següents es va confirmar que hi havia hagut un pacte previ, ja que González manté pràcticament el sou anterior i Sanchis l’ha nomenat primer tinent d’alcalde. El PP local no ha aplicat el pacte antitransfugisme i ha utilitzat els vots dels dos regidors trànsfugues per a recuperar l’alcaldia. Una de les primeres mesures del nou govern serà anul·lar l’anterior comissió d’investigació. A més, el PP ha utilitzat el vot dels dos trànsfugues per obtenir la presidència de la Mancomunitat de la Vall d’Albaida. ❦

La Conselleria de Cultura, a través de la Direcció General del Llibre i Biblioteques, ha concedit el Premi al Llibre en Valencià Millor Il·lustrat a la Comunitat Valenciana 2004 al llibre Cocodrila Cocopau, una història foradada, de Jordi Garcia Vilar i il·lustrat per Cesar Barceló i Jordi Garcia Vilar. Cèsar Barceló (Banyeres de Mariola, 1980) és llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i està especialitzat en disseny i animació. Ha guanyat diversos concursos de cartells i ha realitzat algunes exposicions. Aquest és el primer llibre que il·lustra. Jordi Garcia Vilar (Caldes de Malavella, 1950) treballa en Formació Professional i ajuda a descobrir la importància de la tasca de l’educador, als joves que volen dedicar-se als més menuts en l’Escola Infantil. ❦

Inauguració del centre de dia per a malalts d’alzhèimer a Bocairent El dissabte 9 d’abril va ser inaugurat aquest edifici que ja estava en funcionament des de fa uns mesos, després del gran esforç que ha fet l’Associació AFAB perquè aquest somni es fera realitat. El centre té una capacitat de 20 places i compta amb menjador, office, sala d’estar i sala de rehabilitació i cures. L’acte que ha estat conduït per l’alcalde de Bocairent Juan Bta. Sanchis amb l’absència de l’excalde trànsfuga, Dimas González. A l’acte va assistir una nodrida comitiva de càrrecs polítics del PP. La presidenta de l’Associació va donar les gràcies amb un discurs breu al qual va contestar la Consellera de Benestar Social amb un llarg discurs protocol·lari. ❦ Juny 2005

Timonets i argelagues Barcella

Un timonet a l’Ajuntament de Bocairent per tapar la depuradora amb una teulada. D’aquesta ma-nera s’elimina el fort impacte vi-sual que tenia des del mirador de les Covetes dels Moros. Argelaga a la Conselleria d’Educació, per emetre els títols oficials de l’IES Professor Manuel Broseta «oblidant» la paraula «Professor». Així traicionen el conscens que es va aconseguir per al nom el seu dia. Les Trobades d’Escoles en Valencià han estat silenciades per Canal 9 a pesar de congregar milers de ciutadans. Teatre de carrer a la Trobada de l’any passat a Banyeres de Mariola.

El Comité Professional d’Informatius de Canal 9 denuncia les «manipulacions vergonyoses de les notícies» Segons el Comité Professional d’Informatius de la televisió autonòmica, Canal 9 ha informat de les Trobades d’Escoles en Valencià d’una manera «mísera i completament desproporcionada a la multitud de persones que intervenen i a la quantitat de comarques que les cele-bren». En el mes d’abril, Canal 9 només va dedicar un minut i 10 segons a les nou trobades del diumenge 24, que van reunir més de 100.000 valencians. Canal 9 no va donar cap xifra d’assistents ni tampoc va permetre cap missatge amb contingut, en no deixar parlar cap dels organitzadors. Els talls de veu eren de xiquets que ens explicaven quina classe de manualitat estaven fent en eixe moment. Un altre cas de manipulació informativa es va produir el 6 de maig, quan no va donar cap notícia sobre el lliurament dels Premis Llibertat d’Expressió que atorga la Unió de Periodistes Valencians. Els guardonats van ser la presidenta de l’Associació 11M, Pilar Manjón; la pe-riodista italiana tirotejada a Iraq, Giuliana Sgrena; i l’escriptor cubà represaliat, Raúl Rivero. Segons la parlamentària Glòria Marcos, «als informatius de Canal 9 es pot veure gairebé qualsevol cosa, incloent les banalitats més increïbles, però no hi ha un buit per a un esdeveniment tan important com aquest.» Marcos va dir que «només des del sectarisme més aberrant es pot ignorar la Unió de Periodistes i els premiats per la llibertat d’expressió.» Juny 2005

El Govern Valencià pretén eliminar el senyal de TV3 al País Valencià El Govern Valencià es valdrà de la concessió de les noves llicències de televisió digital terrestre, local i autonòmica, per a eliminar el senyal de TV3 al País Valencià. Acció Cultural del País Valenciá (ACPV) posseeix tres repetidors principals –instal·lats per subscripció popular– en terres valencianes perquè la transmissió del senyal arribe des de Catalunya. ACPV creu que el Consell «no s’atrevirà a liquidar el senyal de TV3 perquè seria la mesura més impopular que ha pres mai un govern». Segons ACPV, «Des de sempre s’ha intentat liquidar els repetidors. Ho van intentar els socialistes amb Amadeu Fabregat, ho va intentar Zaplana en tallar la freqüència de Gandia i ara el Consell de Camps, però al final sempre s’ha arribat a un acord». La Federació Escola Valenciana s’integra en InfoTV La Federació Escola Valenciana s’ha convertit en accionista d’InfoTV. El gest és conseqüència del compromís de l’entitat a favor del valencià i el d’InfoTV d’emetre en eixa llengua tota la programació. Els promotors del canal han mantingut moltes converses amb entitats de la societat civil per difondre el projecte i sol·licitar-ne l’adhesió i la complicitat. ❦

Timonet a Anna Murcia de Banyeres pel premi Sambori aconseguit en la fase comarcal. En aquest concurs de redacció en valencià participen més de 45.000 alumnes. Argelaga a Canal 9 pel tractament sensacionalista de l’accident mortal de Mario Albero a Banyeres.

Un timonet de comiat a l’ambaixa-dor cristià de Banyeres que acaba i un de benvinguda a l’ambaixador moro que enguany ha començat. Argelaga a l’alcalde de Bocairent, pel canvi de dia i hora dels plens municipals. Ara es fan el dijous de vesprada en compte del divendres o el dissabte, pel que sembla, per a dificultar l’assistència dels ciutadans.

Timonet a la gent d’InfoTV. Han començat l’emissió en proves a l’Horta i prompte arribaran a la resta del País Valencià. Argelaga als festers masclistes d’Alcoi que no volen que la dona tinga els mateixos drets que ells, entrat el segle XXI. Impresentables. 5

[Levante-EMV, 4-3-2005] El sector tèxtil té una implantació molt important a les Comarques Centrals.

El sector del tèxtil perdrà en cinc anys la meitat de l’ocupació a les comarques centrals valencianes El sector tèxtil de les comarques centrals valencianes perdrà la meitat dels seus treballadors en els pròxims cinc anys, passant de 21.000 a 10.000 llocs d’ocupació. Així es desprèn d’un informe elaborat per a servir de base d’anàlisi per al Pla Estratègic del Tèxtil, que adverteix que, encara que s’adopten les mesures adequades, el procés que s’ha iniciat és «imparable». L’estudi ha detectat que, entre els principals problemes, es troba la dificultat d’accés als mercats i l’escassa

Paco Aura.

Vista nocturna de Bocairent.

Nova iniciativa turística a Bocairent La Calçada és un allotjament turístic des de fa cinc anys que va obrir durant la Setmana Santa una botiga-café. Es tracta d’un projecte innovador ja que és el primer negoci d’aquestes característiques que es munta a aquesta localitat de la Vall d’Albaida. Està ubicada dins d’una cova, davall mateix de la casa rural a l’entorn del barri 6

dimensió de les empreses de la zona, que no tenen les condicions suficients per a competir al mercat global, per la qual cosa, l’estudi aposta per la fusió de moltes de les empreses tradicionals. Aquestes conclusions van ser presentades i debatudes en una reunió de treball a Ontinyent dels representants del Consell Intertèxtil Espanyol (CIE), de l’Associació de Col·lectivitats Tèxtils (ACTE) i dels diferents agents socials de les comarques de l’Alcoià, la Vall d’Albaida i la Costera. ❦

medieval. La casa està molt a prop del mirador de les Covetes dels Moros dins de la Ruta Màgica o d’En Gomar. La casa rural La Calçada és d’estil rústic, amb una capacitat màxima per a huit persones. Ofereix allotjament de qualitat amb calefacció elèctrica de baix consum, aigua calenta i llar de llenya al saló menjador, entre d’altres serveis. En la botiga es pot trobar herbero, samarretes, postals antigues, socarrats i la tradicional manta d’abric bocairentina. També ofereix café, refrescos i gelats, així com el servei de reserves de la casa rural que, també es pot realitzar adreçant-se a la seua pàgina web: www.bocairent-turistic.com. Aquest projecte, promogut per gent jove, va nàixer amb la intenció de millo-rar l’escassa oferta d’allotjament que hi havia i, amb aquesta botiga inaugurada, s’amplia l’oferta turística de Bocairent. Els promotors pretenen recuperar el comerç del barri medieval. ❦

Alcoi-Mauthausen

Manel Rodríguez Castelló A l’Ajuntament d’Alcoi, en mans del PP, hi ha plantejada una curiosa competició per veure qui dels membres del govern municipal la llançarà més amunt, l’animalada, i farà més gran exhibició d’indigència moral, incultura i banalització declamatòria (…). Va destacar-se Trini Miró afirmant que deu anys de la mort d’Ovidi li semblaven pocs per a un homenatge, desafortunades declaracions que donen peu a tot d’inquietants lectures. I ha batut el rècord la tinent d’alcalde, Amparo Ferrando, per a qui «la figura de Fill Predilecte és molt elevada» i no se li pot atorgar a Francesc Aura, supervivent alcoià de Mauthausen, tal i com havia proposat Paco Blay, (…) en commemoració del seixantè aniversari de la derrota nazi. No sabem què deu entendre la senyora Ferrando per elevació. Segur que res a veure amb l’altura moral o humana de qui ha conegut l’horror dels camps d’extermini i viu encara per contar-ho, perquè en aquest cas no hi ha millor fill predilecte per a Alcoi que Paco Aura, un ancià ple d’energia que no ha estalviat tenacitat i esforços per donar testimoniatge de la barbàrie (…). Regatejar l’honor que mereix un home així no és només una estupidesa política, és una baixesa moral que menysprea el sofriment de milions d’éssers humans i estableix subtils complicitats amb els botxins nazis. Al remat, aquests caçapoltrones passaran a l’oblit amb més pena que glòria mentre l’exemple de Paco Aura perdurarà, sense medalles ni títols, en la memòria viva del seu poble. ❦ Juny 2005

Camps de golf

Negoci per a les immobiliàries ¿La ruïna per als ajuntaments? Josep Miquel Martínez

Centenars de plans urbanístics s’amunte-guen als ajuntaments de tot el País Valencià. Els darrers mesos hi ha hagut un allau de projectes per a construir fins a un total de 26 nous camps de golf i uns 140.000 habitatges a tot el territori valencià en més de 81 milions de metres quadrats de sòl urbanitzable nou. Alguns dels projectes de major envergadura estan vinculats a la requalificació d’importants borses de sòl. Al Camp de Túria quatre municipis (Bétera, la Pobla de Vallbona, Nàquera i Riba-Roja) desenvoluparan 22 milions de m2 de sòl on es construiran unes 20.000 cases i tres camps de golf. A la Costera, la Canal i la Vall d’Al-baida són dos els projectes presentats per a camps de golf. Un a Fontanars dels Alforins, amb 1,2 milions de m2 i un altre a Anna, on es contempla construir un complex amb més de 700 habitatges. A la Ribera es desenvoluparan més de 2 milions de m2 de sòl, es construirà un camp de golf i més de 22.000 cases. Però el projecte més polèmic és el presentat per l’Institut Valencià de l’Habitatge per a desenvolupar 600.000 m2 de la zona agrícola de l’Horta de Cullera i construir 4.500 cases. Llaurí es lliurarà del deute municipal amb els ingressos que obtindrà després de la construcció de 3.760 habitatges en un milió de metres. A la Safor està tramitant-se la modificació de diferents PGOU que permetran donar cabuda a grans urbanitzacions a Alfauir, Simat de la Valldigna i Palma de Gandia. Es preveuen dos camps de golf. A l’Horta, Torrent desenvoluparà 2 milions de m2 amb més de 6.500 cases, dels quals 400.000 m2 seran de gestió pública i preveu dos camps de golf. Albal té adjudicats huit plans urbanístics que desenvoluparan gairebé un milió Juny 2005

de m2 i es construiran 4.000 habitatges. El projecte polèmic ha estat el de Nou Manises per a construir 10.000 cases en 1,3 milions de m2. A les comarques de Requena-Utiel, es desenvoluparan més de 10 milions de m2 per a construir 13.600 habitatges i quatre camps de golf a Requena, El Rebollar,

A Monòver, el consistori ha rebut onze propostes d’urbanització. Al terme municipal d’Asp està previst edificar 5.400 cases en 3,5 milions de m2. Al març de 2004, el ple d’Elda va aprovar la construcció d’un camp de golf i d’una zona residencial de 7.500 habitatges al paratge de Las Cañadas. A Novelda es projecta un camp camp de golf i 2.500 cases entre les serres de la Serreta i la Xiritxola. A Villena s’ha aprovat la construcció de 1.200 cases, i un camp de golf. A Alcoi està previst un camp de golf a la vora de la serra de Mariola, un hotel de quatre estrelles d’entre 60 i 100 habitacions i una urbanització amb 556 cases. ¡Quasi res! ¿Algú en vol més? Feta la llei, fet el parany

Un increment constructiu alarmant

Urbanització d’un camp de golf a Monfort.

Setaigües, Xalans, Xiva i Xest. A més, els PGOU de Bunyol-Godelleta estan a punt d’aprovar-se. A Castelló el parc Mundo Ilusión comportarà la urbanització de 19 milions de m2 entre Cabanes i Orpesa. A Peníscola, el pla urbanístic el Fardatxo preveu 2.500 cases i el Peníscola Hills construirà un camp de golf i 5.300 habitatges. La comarca de la Marina és una de les que preveu un major desenvolupament urbanístic. A Sanet s’urbanitzaran 1,5 milions de m2 de sòl agrícola per a construir gairebé 2.000 cases i un camp de golf. A Ondara el consistori estudia urbanitzar la partida de Vinyals per a crear un camp de golf i 1.954 habitatges. A Pego s’edificaran 1.300 cases i un camp de golf en 1,8 milions de m2.

No és casual que els 140.000 habitatges projectats vagen aparellats a camps de golf. El golf és només l’excusa per a poder edificar legalment en llocs on d’una altra manera seria imposible i, a més, amb el beneplàcit de l’Administra-ció. Cal recordar que quan el Partit Popular va arribar al poder va canviar el nom de la conselleria de «Medi Ambient» pel de «Territori i Habitatge». Aquesta conselleria que –entre d’altres funcions– té la de gestionar els parcs naturals, autoritzarà l’edificació de 556 cases i un camp de golf sobre l’àrea d’esmorteïment del Parc Natural de la Serra de Mariola. Això deixa els ciutadans amb una indefensió total. Tampoc anima a l’optimisme escoltar el secretari de Medi Ambient del PSOE, Francesc Signes, quan diu que el seu partit «recolza» i «sempre recolzarà» el golf «com a incentiu per a la indústria i el sector turístic». Per a rematar el panorama, l’escàndol ha saltat a Villena quan Los Verdes, que cogovernen la ciutat, han consentit la construcció de 1.200 cases, i un camp de golf. ❦ 7

La ruïna de l’edificació «dispersa» El conseller Blasco ha manifestat que «són uns ignorants» i uns «demagogs» els qui s’oposen a la seua política del golf, en referència als grups ecologistes que han criticat «l’abús urbanístic» que està cometent-se. Però no cal ser un expert per a observar la qüestió amb un poc de sentit comú. Després que Los Verdes han aprovat el camp de golf de Villena, sembla confirmar-se que quasi cap ajuntament es resisteix a requalificar terrenys per a urbanitzar. Al meu parer, aquesta posició només és pa per a hui i fam per a demà. L’arre-plega de diners ràpids per llicències d’obra no lleva que la disseminació de les cases per tot arreu d’un terme municipal multiplique espectacularment les despeses de manteniment (aigua, electricitat, depuració o neteja): una veritable hipoteca per a qualsevol ajuntament per als anys esdevenidors.

Consum d’energia Un estudi realitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona diu que les cases unifamiliars tenen un consum energètic per habitant proporcionalment més elevat que altres tipologies de construcció. Així mateix, la major distància de via pública per habitatge en les urbanitzacions representa un element d’ineficièn-cia pel que fa a l’enllumenat públic, ja que cal més punts de llum per a servir a una població molt menor. La conclusió és clara: si es

en el futur s’hi puguen implantar altres usos realment necessaris per al conjunt de la societat. A més, es destrueix el paisatge, d’on desapareixen els elements tradicionals com els camins, els marges i la ve-getació autòctona que és substituida per plantes exòtiques.

Impacte sobre la Mariola El projecte d’urbanització del camp de golf de Xirillent, en terme municipal d’Alcoi, afecta una zona considerada com àrea d’esmorteïment del Parc Natural de la Serra de Mariola, entre Alcoi i Banyeres. L’àrea d’es-mortiment d’impactes té com a funció la preservació dels valors ecològics i paisatgístics del parc natural. La seua urbanització desplaçarà cap a zones més sensibles l’impacte derivat de la proximitat de l’activi-tat humana. Entre les conseqüències de la pres-sió de la nova gent que anirà a viure, A Monfort s’ha construit una praderia verda sobre un terreny desèrtic. destaca l’increment del Balafiament d’aigua risc d’incendis forestals. dispersen les cases, ha d’augmentar-se El director de la Font Roja, Juan Luis Les urbanitzacions de quatre camps de l’enllumenat públic, però com el nombre Albors, considera que el projecte del camp golf amenacen els aqüífers de l’Alcoià. d’usuaris és el mateix, hem de pagar entre de golf de Xirillent «està ben plantejat i Diverses empreses promotores projecten tots l’increment de la despesa elèctrica pot contribuir a dinamitzar l’eco-nomia». la construcció de quatre camps de golf que té l’ajuntament. Aquestes declaracions contradiuen en terrenys d’Alcoi, Castalla, Penàguila afirmacions anteriors d’Albors quan i la Carrasqueta. Els 556 xalets del camp Augment del trànsit de vehicles qualificava la vall de Polop com un de golf de Xirillent consumiran aigua de «corredor natural a protegir» entre el parc pous de les partides de Barxell i Polop. La dispersió provoca un augment del natural de la Mariola i el parc natural de la Moltes promotores de camps de golf, trànsit. Això comporta impacte ambiental Font Roja. Durant una xarrada organitzada però, s’esforçen a canviar la imatge i social sobre el conjunt de la ciutat i, pel Col·lectiu Serrella en 1999, Albors va ne-gativa que arrosseguen en l’aspecte per tant, més soroll, més contaminació afirmar que «no s’ha de separar mai la mediambiental argumentant que reguen atmosfèrica i més barreres per als vianants. Mariola de la Font Roja perquè són dos els camps amb aigua depurada. El que La dependència del cotxe obliga els seus sistemes íntimament interrelacionats que no diuen és que les 140.000 cases projecthabitants a anar a àrees allunyades per a s’han de concebre com un tot amb la vall ades al País Valencià sí que necessiten satisfer les necessitats quotidianes (treball, de Polop com a zona inter-mèdia que fa consumir milers de litres d’aigua potable. escola, compres, gestions, sanitat, oci, etc.). de passadís natural». Segons Ecologistes en Acció, el El panorama no convida a consum d’aigua en els habitatges Alt consum de sòl l’optimis-me. Alguns pensem que unifamiliars és molt superior –entre 2 i hem rebut un patrimoni natural que 12 vegades més– al dels pisos o cases El model d’edificació dispersa és el que no es pot saldar en quatre dies. Però urbanes sense jardí. Aquest grup ecoloconsumeix més superfície de terreny per el corrent dominant diu que açò és gista calcula que la construcció de 2.000 habitant. El balafiament de sòl agrícola el progrés: convertir un territori amb habitatges comporta un consum anual de o natural –una tresor que hem heretat clima mediterrani, on no plou massa, més d’un milió i mig de m3 d’aigua, que dels nostres avantpassats– impedeix que en una gran praderia verda. ❦ s’afegeix a l’actual consum urbà. 8

Juny 2005

Aigua per a tots? Quin riure... Francisco Navarro Maestre

A Villena, el ple municipal va aprovar el 24 de febrer un conveni urbanístic per a desenvolupar un milió de metres quadrats, canviant la qualificació de sòl no urbanitzable per una altra que servisca per a construir, no només un camp de golf, sinó també 1.200 habitatges que faran les delícies dels nostres veïns del nord, supose. Uns terrenys, que tot just fa una setmana valien no arriba a un milió d’euros, es multiplicaran per 100 o 500, amb el caire que està prenent la construcció en aquestes terres de l’interior. Aquest inici de requalificació urbanística (oficialment «conveni») ha estat proposat per l’equip de govern de Villena format pel PSOE, IU i Los Verdes. Per a la seua aprovació, s’han utilitzat els arguments que tantes i tantes vegades hem escoltat sobre la utilitat social, econòmica i, és clar, de «sostenibilitat» d’una activitat terciària de serveis. Una activitat cap a on hem de conduir Espanya segons els experts en evolució econòmica: «Espanya, país de serveis per al Nord d’Europa.» Els arguments es resumeixen en una xifra: 500 milions de les antigues pessetes per a les arques municipals, però a canvi de donar serveis a un camp de golf. No és una altra cosa que una promoció immobiliària que tomba d’esque-na. Fa riure que es puga parlar de sostenibilitat d’aquestes activitats urbanístiques quan es reclama que vinguen les aigües de l’Ebre urgentment, perquè ací ens morim de sed. Doncs si a Villena –amb el fred que fa– és interessant la construcció immobiliaria d’un camp de golf, tant ho és més a la costa, com estan reclamant des d’Alacant cap a baix i també a Múrcia, llocs on tenen un clima i unes terres que estan absolutament exhaurides per una agricultura intensiva i altament contaminant del sòl. Si es vol canviar el sistema productiu del País Valencià cap a empreses de serveis (hostaleria, construcció, oci, etc.) i oblidar tot el teixit productiu de pimes que tenim hui, que es diga en veu alta. Si l’agricultura ja no és rendible i cal anar a produir a Àfrica –com ja han Juny 2005

«El camp de golf de Villena no és una altra cosa que una promoció immobiliària que tomba d’esquena» començat a fer algunes empreses de Villena– i abandonar els camps per a requalificar-los i que siguen urbanitzats i construïts, que es diga en veu alta. Sobretot, perquè tots tinguem les mateixes oportunitats, perquè se sàpiga qui són els qui demanen aigua per al camp i després la destinen per a apartaments i habitatges. Que no siguen els mateixos llestos de sempre els qui fan l’agost amb unes terres que no valen per a res i a l’endemà es multipliquen per centenars de milers d’euros. «Aigua per a tots», però quin riure que em fa. ¿Com van a voler soltar l’aigua els aragonesos des de l’Ebre, quan veuen que no només falta aigua a la costa est espanyola hui, sinó que demà en faltarà més, i més, i més? Perquè, al Marroc es regaran els camps, però ací transformarem les terres en llocs plens d’apartaments i praderies verdes complementàries perquè li peguen a la boleta els veïns del nord. Però, el que em sembla ja absolutament increïble és que haja hagut de ser el meu partit, Los Verdes, qui haja col·laborat amb aquesta pantomima. Dir sí a aquesta operació immobiliària

deixa sense drets ni arguments ideològics la nostra postura, fins ara d’oposició als camps de golf en qualsevol altre poble o ciutat que vulga desenvolupar aquesta activitat especulativa i altament agressiva per al medi ambient a canvi d’unes monedes. Milite des de fa 22 anys en el partit Los Verdes, he estat regidor en dues ocasions de Villena, he combregat amb moltes rodes de molí imposades per l’equip de govern de torn, tant del PSOE com del PP, però mai no pensava que hauria de veure això en un partit radical, el meu, el qual se suposa que no té deutes amb ningú, que ha de dir la coses com són i com les pensa. Però, sobretot, des dels poders públics, des de la responsabilitat de govern d’una ciutat i d’un terme municipal, dirigir aquest «creixement» econòmic mal entés per «un desenvolupament sostenible» ens empenta a l’abisme de la dita «que es salve qui puga» o «qui puga més, per a ell.» I mentrestant, nosaltres, Los Verdes, pensem que som els majors defensors de la sostenibilitat. Això no se sosté per cap banda. El creixement, el créixer per créixer, només condueix al fet que uns pocs s’omplin les butxaques i ens facen pensar als qui recollim les molles que som els millors i que els de Saragossa són uns insolidaris que no solten l’aigua. Supose que amb això entendran alguns per què la gent que viu a la ribera de l’Ebre vol la seua aigua per a ells. ❦

Estem d’enhorabona perquè, degut a la vostra ràpida mobilització, hem aconseguit parar aquest projecte nefast per a la nostra salut i per al medi ambient. Ens hem de felicitar tothom perquè, aquesta vegada, hem sabut unir-nos per a

¡gràcies!

La Coordinadora Contra la Central Tèrmica Banyeres-Beneixama vol agrair a tots els particulars, grups, institucions, ajuntaments, associacions, fundacions, centres, partits polítics, sindicats, colles, etc., la vostra posició pública en contra de la central.

El passat mes de maig s’han commemorat els 60 anys de l’acabament de Segona Guerra Mundial i, per fi, s’ha parlat molt de l’odissea dels 10.000 republicans espanyols que tancaren en els camps d’extermini nazis, on van conéixer els extrems més inconcebibles de brutalitat i barbàrie i on més de la meitat moriren. La majoria d’aquest contingent eren catalans i valencians, i és precisament entre aquests pocs que van sobreviure als camps (Mauthausen, però també Buchenwald, Gusen, etc.) i els que encara viuen avui en què s’ha basat el realitzador valencià Pau Vergara per a fer aquest magnífic llargmetratge de reconstitució històrica que s’acaba d’estrenar en les sales públiques. Així, amb el testimoniatge directe d’aquests supervivents (entre ells un d’Alcoi) assistim a una nova aproximació al que significà aquell horror, l’Holocaust, que ara cobra d’alguna manera un nou valor, no perquè els patiments dels espanyols fóra diferent del patiment dels gitanos, dels jueus polonesos, o d’altres, sinó pel que significà que el contingent d’espanyols fou el segon que va entrar als camps, després dels polonesos, i ara, per la situació que ocupaven en aquells camps, les seues individualitats fan unes aportacions molt concretes que afegeixen nous aspectes tant històrics com de consciència a la qüestió.

Más allá de la alambrada és un documental amb testimonis inèdits i els valencians podem considerar que comptem amb una bona aportació per a reconéixer tant l’atrocitat d’aquell patiment com el coratge i la constància amb què els supervivents han mantingut la memòria que negava la història franquista. A la fi, no fa molt, el govern espanyol va homenatjar els supervivents dels camps, al cap de 60 anys, va ser la primera vegada que un president espanyol participà en un acte celebrat al mateix camp nazi. Hi ha, és clar, altres excel·lents pel·lícules que denuncien aquest extermini (La lista de Schnidler, Amén, El pianista de Varsovia, etc.), sobretot des de la banda, per suposat indiscutible, dels jueus, però qualsevol aportació sempre és positiva, com ara la de Pau Vergara. Cal recordar que Catalunya fou pionera a l’hora de reconéixer aquest fet, entre altres coses, amb l’important llibre de Montserrat Roig, Catalans als camps nazis, ja en 1977, on ja es troba datat el pas de dos banyeruts per aquest horror. Però cal insistir que no es tracta d’uns fets que pertanyen a l’estricte passat, el nazisme fou (i és) una ideologia totalitària i hi ha massa signes que mostren que la brutalitat del fanatisme polític pot renovar-se entre nosaltres, o possiblement està renovat però costa d’acceptar. La gent comuna s’acostuma a la violència i al crim si se li planteja des de dalt com una obligació patriòtica, racial o religiosa, i aquesta és la lliçó sempre vigent de qualsevol Auschwitz, creure que el mal no existeix perquè la gran majoria estiga al marge o no vulga veure’l. VICENT BERENGUER. ❦ Juny 2005

Barcella

– Des de l’associació Fo-nèvol heu encetat un debat que no ha deixat indiferent la societat alcoiana. ¿Per què fa falta una associació com la vostra en 2005? – Perquè hi ha una evident falta de respecte cap a la dona dins la festa, ja que és pràcticament impossible per a nosaltres participar plenament en totes les activitats de qualsevol filà: és una carrera d’obsta-cles en la qual mai no s’arriba al final. En abril de 2002, una setmana abans de festes, la filà Navarresos va retirar a una festera el dret a fer esquadra pel simple fet de ser dona. Aquest va ser el detonant, la gota que vessà el got. Un grup de dones es va reunir i pensà que calia fer alguna cosa, que ja no es podien quedar sense fer res davant d’aquest fet tan greu. El grup es va reunir al llarg de tot l’estiu i, a la tardor, es va crear oficialment l’associació Fonèvol, es van redactar els estatuts i l’acta fundacional i se’n va sol·licitar la inscripció al Registre d’Associacions d’Alacant, presentant-se al públic en març de 2003. – Peralta, el govern del PP, amb Sedano al capdavant, i el Casal de Sant Jordi han fet una acusació molt greu on diuen que les dones de Fonèvol voleu «crear el caos i acabar amb la festa d’Alcoi». ¿Quina és la vostra resposta? – ¡Uf! Som conscients què els canvis, les novetats, sempre fan por i són difícils d’assumir i de digerir. En tots els discursos del govern municipal, del Casal de Sant Jordi i de totes aquelles persones que es manifesten públicament en contra de la participació de la dona en igualtat, hem trobat elements comuns: no es plantegen si les nostres reivindicacions són justes, no es Juny 2005

Vam dir ben claret, sense insults ni estridències, que no volem el caos, que no volem acabar amb la festa d’Alcoi, ben al contrari, repetim, com portem fent des de fa dos anys, que el que passa és que ens agrada la festa i volem participar plenament en ella, i pensem que podem, i estem convençuts que el temps ens donarà la raó, i que l’únic que cal canviar és la mentalitat dels dirigents de la festa. – L’associació Fonèvol, que tu presideixes, ha rebut un premi de la Federació de Dones Progressistes. El Síndic de Greuges us ha fet costat i ha qualificat d’actitud hostil la postura de l’Ajuntament d’Alcoi. ¿Com valoreu rebre suports exteriors alhora que patiu les declaracions agressives dels governants alcoians? – Evidentment, és ben reconfortant tenir el reconeixement de qualsevol entitat. El Premi de la Federació de Dones Progressistes va ser com una abraçada càlida d’un amic en el moment precís en el què el necessites, va ser com trobar un oasi en el desert. Ens vam adonar que la nostra reivindicació no era tan sols un tema local, ben al contrari, des de fora d’Alcoi la reticència a deixar participar la dona en igualtat desperta incredulitat en un gran col·lectiu de gent que no ho entén, que no s’ho pot explicar. Alhora ens va servir per veure que és molta la gent que ens dóna el seu suport, tant dins d’Alcoi com fora. Ens va facilitar conéixer persones que lluiten per la igualtat de la dona en tots els àmbits de la societat i aprendre d’elles. Estem en contacte i fem activitats conjuntes. Fruit d’aquestes trobades, els col·lectius Huit de Març, Dones, Fonèvol i la Unesco d’Alcoi hem programat per a juny el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, en el qual es pretén recuperar la història oral de la Guerra Civil narrada per les dones que la van patir. També vam rebre el Premi d’Amics de Joan Valls per l’ús del valencià en les nostres reivindicacions i va ser, de nou, un bany de calidesa. Vam saber de tanta gent que ens dóna el seu suport a Alcoi. Les resolucions del Síndic al nostre favor ens fan veure més clarament que

Gemma Ballester

Gemma Ballester té 39 anys, és professora d’an-glés i secretària a l’IES Andreu Sempere d’Alcoi. És presidenta de l’asso-ciació Fonèvol. Fa dos anys que demana entrar a la filà Navarresos, però ha estat rebutjada en assemblea vàries vegades pel fet de ser dona. Només vol divertir-se amb els seus amics en les festes del seu poble. Per reivindicar una cosa tan bàsica ha rebut insults i desqualificacions personals, però vol seguir fins al final.

«Ens dimonitzen, qüestionen la nostra feminitat i ens acusen de conspirar contra la família» posen en el nostre lloc, no tenen la suficient sensibilitat per a entendre què demanem i per què ho fem. Ben al contrari, passen directament a la desqualificació automàtica i apocalíptica de les persones que fan la reivindicació. De totes les maneres imaginables ens dimonitzen: ens acusen de ser una conspiració d’esquerres contra el poder establert i, per extensió, de la societat, de la família i de tots els conceptes que poden portar el qualificatiu «tradicional». Així mateix, també qüestionen la nostra feminitat, la nostra orientació sexual i, fins i tot, arriben a dir que a la filà Navarresos no ens han rebutjat per ser dones sinó per ser qui som, pels nostres noms i cognoms. Per a nosaltres és com sentir discursos de la Inquisició traslladats a l’any 2005, tot un poc surrealista… La seua agressivitat verbal envers nosaltres, les persones, ens fa pensar que estan molts enfadats perquè saben que la reivindicació és justa i no volen reconéixer-ho, potser també els polítics intenten desviar l’atenció d’altres temes, marejar la perdiu i tenir la població ocupada en el tema de la festa quan hi ha altres coses més importants sobre les quals decidir. La nostra resposta va ser fer un comunicat en premsa, en un to ben diferent al seu.

anem pel camí correcte i ens donen força per tenir més paciència, malgrat les agressions verbals del dirigents polítics. Pensem com diu el Quixot: «lladren, aleshores cavalquem.» – ¿Quina peculiaritat sociològica pot haver a Alcoi perquè molta gent s’opose a la participació en igualtat de la dona en la festa, quan als altres pobles de la Mariola es va produir fa temps la incorporació de les festeres sense cap conflicte? – Estem en contacte amb sociòlegs i antropòlegs i els hem demanat que ho estudien i intenten explicar-ho, perquè nosaltres no podem trobar cap explicació lògica. La Universitat d’Alacant va organitzar unes jornades titulades La dona i la festa: patrimoni cultural immaterial, els dies 14 i 15 d’abril d’enguany i, en aquestes jornades, el catedràtic d’Antropologia Isidoro Moreno va apuntar que darrere d’aquestes reticències a la participació en igualtat hi ha resistència a compartir parcel·les de poder que fins ara estaven restringides a una elit. Els que dominen no volen compartir el poder i el prestigi social que comporta i les dones androcèntriques assumeixen el rol dominant i són hostils a les nostres reivindicacions perquè elles no es senten discriminades, viuen la realitat mitjançant els homes de la seua vida, però el fet que elles no tinguen la percepció de discriminació no nega l’existència de discriminació per a nosaltres. Elles viuen la seua realitat, i neguen l’existència de qualsevol altra realitat. – Sembla que alguns homes festers tenen molta por a la igualtat amb la dona. ¿Heu esbrinat quines coses temen perdre? – Pensem que bàsicament intimitat i privacitat. Per a ells la filà era, i és, un club privat on només entren les persones que ells volen. Allí fan la seua festa, la que ells volen. La democratització de l’accés a les filaes, i de la festa en general, implicaria tenir que compartir això que tant els agrada. És com si foren xiquets i no vulgueren compartir els seus joguets, els cal aprendre a compartir. Tots els arguments esgrimits en contra de la participació (rigor històric –del tot incongruent en unes festes que, en general, estan farcides d’anacronismes–, exces-

siva durada de les entrades, problemes de capacitat dels locals, la feminitat i l’estètica) són excuses per a negar la participació de la dona en igualtat. El conflicte que ells han generat es sintetitza fàcilment: el fet que les filaes siguen privades i l’exercici del dret d’admissió a l’organitzar les festes del poble està restringint la participació de la ciutadania. – Hi ha dones que esperen des de fa set anys per a entrar en una filà. ¿Què dieu a la gent d’Alcoi que us demana «paciència» i que «no us precipiteu»? – Creiem que desconeixen aquesta realitat d’espera de les dones en les llistes d’espera, així com les votacions dins de les filaes per als fills i les filles dels propis festers. En algunes, si el nom és femení o el sexe no està clarament determinat, el resultat de la votació es sempre negatiu. Són excuses per la seua part per a intentar perllongar més el procés d’incor-poració de la dona en igualtat. Abans d’entrar la primera dona, les filaes estaven obertes i la gent s’in-corporava sense quasi cap requisit, ara és molt més complicat i per a una dona és impossible pràcticament participar amb plena igualtat. – Altres associacions com Trames de Bocairent demanen la revisió dels aspectes de la «tradició festera» que no tenen cap justificació al segle XXI. ¿Podran canviar les mentalitats dels dirigents festers en un món on la paraula tradició s’associa a tot allò que és inamovible? És clar que la festa evoluciona i els seus dirigents aniran evolucionant amb ella, amb el pas del temps. Sols cal tenir paciència, però, alhora, tampoc podem estar callats quan es vulnera la dignitat de les persones per reivindicar una participació en igualtat. Cal que els responsables assumisquen, –amb valentia personal i coherència amb el seu lloc de representació pública– el seu compromís ineludible amb la igualtat. La seua actitud hauria de ser, a diferència de la trista realitat, un poc més generosa, més tolerant i imaginativa, menys intransigent, menys estreta de mires. Les festes del poble són patrimoni de tots, no només d’una minoria privilegiada: els homes. ❦

«Les festes estan farcides d’anacronismes i això no pot ser excusa per a negar la participació de la dona»

Juny 2005

Ahir i hui, la necessitat de respondre Anna Pascual

Enfront de l’al·luvió de projectes que amenacen la nostra serra, la nostra salut i, al cap i a la fi, la nostra vida, hauríem de reflexionar també sobre la resposta que estem donant els afectats, o siga tots nosaltres, a aquests conflictes. Caldria fer un poc de repàs històric per entendre certes reaccions i «no reaccions» que tenim les persones. Aquestes respostes s’anomenen «moviments socials o ciutadans», ara batejats com «moviments en defensa del territori.» En el cas de l’Estat espanyol podríem considerar recents tots els moviments socials: la guerra civil i la posterior repressió van exterminar tot tipus d’iniciativa o organització política o social, excepte les que feia el Movimiento o les vinculades a l’Església catòlica. No podem ignorar, doncs, l’impacte que va produir, i que encara es manifesta en l’actualitat, aquesta intencionada tasca de coacció que va durar 40 anys. A partir dels anys 70 comencen a organitzar-se, en la clandestinitat, grups socials d’oposició. Les organitzacions obreres (després sindicats) i les associacions de veïns (AV) van ser els principals. Les lluites de les AV van estar encaminades inicialment a reivindicar els serveis o les actuacions urbanístiques mínimes (carrers asfaltats, enllumenat, clavegueram, escoles, jardins, transport, etc.). A poc a poc, aquestes associacions van avançar en les seues reivindicacions, reflexionant sobre el model de ciutat que necessitaven i, alhora, plantejant exigències de canvi democràtic. La inclusió en aquestos moviments d’intel·lectuals compromesos reticents al règim va aguditzar la instrumentalizació partidista de les AV, encara que, així i tot, el moviment va créixer i es va estructurar, assolint algunes victòries destacades. L’inici de la transició política comportà una explosió d’iniciatives associatives. Aparegueren nous moviments (que ja eren vells als països democràtics): l’ecologista, el feminista, els consumidors, l’antimilitarista, etc. Així, part de la militància abans concentrada en les AV es va dispersar cap a altres organitzacions. Aquestes naixien encara molt condicionades pels problemes derivats de la llarga manca de llibertats al nostre país: inexperiència organitzativa, inco-

«La simplificació dels processos de participació democràtica estan reduïts al ‘jo vote i ells que ho facen tot per mi’» municació amb el pensament alternatiu de la resta del món, necessitat de concentrar-se en les reivindicacions més urgents, etc. A tot açò hem de sumar la sempre present batalla pel control i ús partidista d’aquestes associacions i també la desconfiança i la por cap a la repressió pública. El pacte polític per a una Transició limitada i controlada, junt amb la posada en marxa de noves institucions po-lítiques i socials, debilitaren, paradoxalment, les organitzacions ciutadanes. Els líders d’aquestes associacions marxaren a integrar-se en els recents legalitzats partits d’esquerra, deixant un fort buit en aquests moviments. Durant els 80 i principis dels 90, l’arribada al poder, a l’Estat espanyol i a alguns governs autonòmics, del PSOE aguditzà aquestes contradiccions (lluitar contra els ajuntaments d’esquerra

afavoria la dreta). Per això, al final d’aquesta època, el desencant social degut a les expectatives frustrades, junt amb el cansament de la generació que lluità sota el franquisme (i la manca de relleu generacional), contribuïren a la gran desmoralització i desmobilització de molts dels moviments ciutadans. Aquesta situació de desmotivació general de la societat hem d’emmar-car-la en una triple realitat: la imposició d’un model econòmic basat en l’especulació del territori i la innovació tecnològica com a primordials factors de desenvolupament; el predomini d’ideologies conformistes i conservadores en l’espai social; i la simplificació dels processos de participació democràtica reduïts al «jo vote i ells que ho facen tot per mi.» Així, arribem fins a mitjans dels 90, on sembla que els moviments ciutadans comencen a ressorgir. D’una banda, la creixent desconfiança en la bondat dels projectes proposats i una major consciència ambiental fa a la societat més crítica. I, d’altra, la pèrdua del poder institucional de l’esquerra provoca l’impuls o la tolerància davant de projectes agressius urbanitzadors o d’infrastructures. Podríem dir, doncs, que va creant-se el brou de cultiu que provoca el despertar del compromís d’una nova generació, renovant i rellançant el moviment ciutadà, malgrat no estar promogut des dels partits polítics ni des de les quasi desaparegudes associacions de veïns, com caldria esperar. Hui, els moviments en defensa del territori són plataformes molt característiques: els anomenats «salvem» o els «no» («Salvem l’Horta» a València, «Salvem el Benacantil» a Alacant, «No Zona 15», «No Tèrmica», etc.). Naixen a partir de l’aparició d’un problema en concret i moren amb la resolució d’aquest. Les conformen els afectats directes amb l’ajuda d’experts i signifiquen una prova de foc per a la ciutadania. Nosaltres ho sabem ben bé. El parc eòlic i la central tèrmica són la nostra lluita. Hem d’organitzar-nos, lluitar de la mà de la raó, la participació i la constància. L’amenaça creu que compta amb la nostra desídia i això és inacceptable. No podem viure en un altre context, però podem (re)construir el nostre futur. ❦ 13

milió de persones, la més La col·lecció «Claus per alta d’Europa. L’arribada del entendre el món», d’Edicions PSOE, que havia recolzat del Bullent, ha publicat Aquí Francesc Sarrió Bellod l’última llei d’estrangeria del ningú és estranger d’Aitana PP, no feia suposar que canviaGuia i Conca. És el segon llibre rien molt les coses. Però, al d’aquesta escriptora (València, mateix temps, el govern actual 1974) després de La llengua no podia tancar els ulls a la negociada (ed. Tres i Quatre). caòtica situació creada pel PP Actualment viu al Canadà, on en dos aspectes: tenir més d’un fa investigacions sobre temes milió de persones en situació migratoris. Els qui seguiu d’irregularitat –sense drets Barcella la coneixeu pels seus de cap tipus– i el creixement articles i per ser una persona de l’economia submergida molt vinculada a la comarca i, –aproximadament un 25% en concret, a Beneixama. del PIB– fomentada aquests Es tracta d’un llibre d’idees, darrers anys en haver-se divulgatiu, adreçat tant en el derivat el capital que ja no registre utilitzat com en el tracproduïa beneficis en borsa als tament del tema, a un públic sectors de creixement ràpid, que podria situar-se a partir principalment la construcció, dels 16 anys (estudiants de però també l’agricultura i batxillerat). Però no únicament, els serveis, i haver comptat perquè la claredat en l’exposiamb una mà d’obra sense ció i la valentia de les idees el I Festa de la Diversitat al parc de Vil·la Rosario de Banyeres, 2002. condicions, desregulada i fan recomanable a tot tipus de abundant. Per això, abans de lectors, necessitats com estem promulgar una nova llei, el PSOE ha la majoria d’idees que aporten llum (i no aprovat el Reglament d’aplicació que foscor, que d’això ja se n’ocupen a bastaacompanya la llei tot iniciant un procés ment alguns polítics i algunes televisions de regularització dels treballadors estranmalintencionades) en temes com ara la gers. D’aquesta manera, l’Estat combat migració o el racisme. La tesi que defensa l’economia submergida i retorna als trebal’autora és clara: la immigració no és un lladors, al mateix Estat i a la societat el problema, cal que canviem la manera integració social de la immigració permaque és d’ells, i no dels empresaris que se’n de plantejar-nos aquest fenomen social, nent i reprimint els immigrants «sense beneficien al seu càrrec. Com a fet negatiu, oblidant estereotips i prejudicis. papers». Afegiré, ara, una continuació però, aquest procés consagra una visió En la primera part del llibre, Aitana al llibre comentant les darreres mesures utilitarista de l’immigrant únicament com Guia estudia les migracions en general, legislatives en matèria d’immigració: a mà d’obra i encara queden per resoldre com una constant en l’espècie humana, el que es pretenia era posar-li-ho difícil moltes mancances de la llei vigent. de caràcter mundial, conseqüència al treballador estranger per tal que, una En la tercera part del llibre, Aitana normalment de situacions de pobresa, vegada sense feina o sense casa, tornara Guia ens proposa qüestions de reflexió d’injustícia o d’un mal repartiment dels al seu país. Amb el que no comptava moral, com ara: ¿fronteres tancades o recursos, en les quals tenen una gran part el PP és que normalment aquests treballaobertes? ¿Són els immigrants una mercade responsabilitat els països rics. És en dors prefereixen més quedar-se, malgrat deria? ¿Quants immigrants necessitem? aquest sentit que no podem amagar la les dificultats posades, que tornar als ¿Són els immigrants un perill per a la nostra responsabilitat: cal forçar els nostres seus països abocats a situacions molt nació? ¿Tenim obligacions morals envers representants polítics i les multinacionals a pitjors que les que puguen patir ací. els treballadors estrangers? ¿Com se aturar les regles financeres i comercials inLa perversitat d’aquest model és que, senten els treballadors estrangers?... A ternacionals que perpetuen la pobresa i, en en negar els drets socials i polítics dels poc a poc l’autora va desfent prejudicis un aspecte més concret, som responsables treballadors, promou la creació de guetos i mites de l’emigració, dotant el lector d’acollir els «refugiats econòmics» que i de ciutadans de «segona categoria». d’argu-ments per fer front al racisme, a vénen als nostres pobles fugint de l’horror Les caracte-rístiques de la llei, unides la xenofòbia o a l’estigmatització, que ja i de la misèria en què hem convertit els a una gestió administrativa desastrosa i són ben presents en la nostra societat. Per seus països. a la creixent demanda de mà d’obra en això aquest llibret és una eina de defensa En la segona part, l’autora explica els sectors més boiants de l’economia i d’atac personal, alhora que és un esperó l’evolució de la immigració als Països submergida (el veritable «efecte crida» per adoptar una posició activa amb la Catalans i fa una anàlisi crítica de la dels treballadors estrangers), donaren diversitat, contra la injustícia o l’exclusió. legislació d’estrangeria a Espanya. Es pot com a resultat la creació d’una borsa I així espere que ho entenguen els meus dir que el PP, amb tres lleis d’estrangeria d’immigrants en situació d’irregularitat alumnes de 1r de batxillerat als qui n’he a l’esquena, ha promogut una immigració administrativa que va ultrapassar el recomanat la lectura. ❦ temporal, dificultant o impossibilitant la © Barcella - 2002

Aquí ningú és estranger

«La immigració no és un problema, cal que oblidem estereotips i prejudicis»

Juny 2005

A l’encontre dels maquis Fernando Martín Polo

Entre el dijous 30 de setembre i el 3 d’octubre passat es van celebrar les V Jornades amb el títol Los maquis en Santa Cruz de Moya. Aquestes jornades estan convertint-se ja en una trobada clàssica d’homenatge als sis mil morts caiguts en defensa de la democràcia espanyola i també els represaliats polítics i exiliats. Però el fort de les activitats es centra en la rehabilitació d’aquests oblidats de la història i fins i tot de la democràcia. Els actes es celebren a Santa Creu de Moya perquè allí va caure l’últim reducte important dels maquis en el paratge anomenat Cerro Moreno, situat en aquest poble de Conca. Dins de les lògiques limitacions d’infraestructura i organització, si considerem les dimensions i la capacitat d’aquest petit poble, el programa tenia uns atractius indubtables: taules rodones, presentacions de llibres, documentals, les fronteres, la repressió, la dona en la guerra i la postguerra, l’evacuació de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, homenatges, teatre (El cerco de Max Aub) i, en aquesta ocasió, tant la presència com la participació de l’historiador Paul Preston, qui va parlar, entre altres coses, de la filosofia de la repressió de Franco i dels seus col·laboradors, de la desaparició dels documents referits a aquesta; la seua idea és que els historiadors parlen en nom dels morts. Un altre ponent convidad, Marc Carrillo, professor de dret constitucional, va subministrar importants dades concretes de la repressió. El següent acte que s’hi va celebrar tractava sobre l’evacuació de la guerrilla, i eren els guerrillers mateixos qui parlaven pel que fa a aquest fet. L’endemà es va realitzar un homenatge al guerriller espanyol davant del monument erigit en el seu honor; els discursos van ser emotius, tant per part d’organitzadors (i de l’alcalde d’un poblet francès del departament de l’Ariège agermanat amb Santa Cruz de Moya) com dels exguerrillers. No obstant això, dos plantejaments hi van causar una certa polèmica, el primer fou el desig d’una organització que en aquest acte no es dugueren banderes (es referia a les republicanes) doncs addueixen que aquestes jornades han de ser per a tots els demòcrates, siguen republicans o no, però si aquests guerrillers i demòcrates van combatre perquè vinguera la República és lògic que duguen aquesta bandera i que seguesquen reivindicant aquest sistema de

«Les jornades estan convertint-se en una trobada d’homenatge als represaliats polítics i exiliats» govern; el segon fou la constatació, que al capdavall és positiva, que aquestes jornades es volen popularitzar tant, a pesar de la infraestructura del poble, fins al punt que un membre de l’Ajuntament diguera que si la costa té la seva platja, Santa Cruz té el seu monument als maquis i les seues jornades. Un altre fet que em va deixar molt marcat va ser la conversa que vaig mantenir amb un ex guàrdia civil que va intervenir en la matança del Cerro Moreno el relat del qual apareix en un vídeo i en un cartell. Aquest mateix guàrdia va participar, l’any passat, en una ponència on va contar el succeït, però en aquesta trobada em va relatar de la seua pròpia boca que eren sis-cents guàrdies civils qui un matí van rodejar el campament maqui, un d’ells feia les seues necessitats, va tirar a fugir i el van matar de seguida, els trets van advertir els altres que es van amagar, aleshores per megafonía se’ls va comminar que es rendiren, només un se’n va rendir, duia la seua arma enlaire amb la mà en el gallet i, probablement, a causa dels nervis va disparar a l’aire, va ser immediatament home

mort; després es va ordenar foc a discreció i durant un temps molts guàrdies civils van estar disparant sobre els matolls on s’amagaven els maquis. Després els van rematar, si és que algun encara quedava malferit, disparant-los a un metre o metre i mig de distància. Només un se’n va salvar. En total deu morts. En relació amb això, es coneixen històries que es van contar a Titagües com ara que els maquis havien matat a molts guàrdies civils i que aquests morts van ser evacuats en carros mentre que els dels maquis van ser arrossegats. Un maqui de Titagües, Emilio Argilés, que es va salvar, juntament amb uns altres, de la matança per haver eixit del campament a comprar; va ser declarat mort en aquell moment i no obstant això en 1952 va ser sospitós d’haver matat un guàrdia civil. Un familiar seu assegurava que Emilio li havia dit en vida que el que es va salvar havia fugit duent-se a l’altre món uns dos-cents contraris, una cosa sense demostrar. En un llibre sobre el tema s’assegura que el qui es va salvar, en realitat va ser el delator que va dur els civils al lloc dels fets. Potser les dues parts van mentir, els maquis dirien que van matar a molts per a deixar el pavelló molt alt, i si els guàrdies van dir que havien tingut moltes baixes era per a justificar els assassinats de Cerro Moreno. La veritat és que familiars d’aquest maqui els van dur a la presó a Madrid i després a Guadalajara d’on mai van eixir ja; aquest trauma sempre el va acompanyar, a ell i a la família, fins i tot, mort Franco, en casa seua hi havia por a parlar per si les parets escoltaven. És l’altre costat del dolor tant difícil de mesurar però també terrible. I d’aquest dolor també es va parlar a Santa Cruz de Moya durant les jornades. ❦

gelava i es mantenia fins Moltes vegades, quan a l’estiu. Aleshores, de anem d’excursió per nou els homes baixa-ven les nostres muntanyes Jaume Varó i Reig * i picaven blocs de gel ens trobem amb unes que, col·locats en motles cons-truccions que desde fusta i protegits amb perten la curiositat dels la palla, eren transportats qui les veuen per primera per la nit dins de sàrries vegada. Eixa curiositat i per cavalleries, per ve alimentada, sobretot, a repartir-se per tot per la impressió que els arreu del país. Un dóna aproximar-se a sistema d’ane-lles i elles, abocar-se al seu incorrioles ajudava els terior, i descobrir que el homes en la càrrega i que veien és sols la part descàrrega del gel dins superficial de quelcom dels pous.» més que s’endinsa a l’inAixò és el que terior de la terra. Vénen nosaltres expliquem als ganes de saber per què que ens pregunten pels serveix eixe clot profund pous de neu o caves i tan ben format que la per a sa-tisfer la seua majoria de les vegades Un dels pous de neu més conegut és la Cava Arquejada d’Agres. curiositat. És suficient es troba aïllat en paratges perquè sen-ten la vida de solitaris prop dels cims la nostra muntanya. Però sempre hi ha de les muntanyes. I ens pregunten algú més encuriosit que vol saber-ne sobre elles als que portem molt de camí més... «¿I quan van ser construïts?» recorregut per les nostres muntanyes, «L’ús industrial del gel naix a final de la mateixa manera que nosaltres del segle XVI. De bell antuvi la neu era preguntàvem als qui ens van ensenyar eixos camins. gastada a l’hivern per a la fabricació Els diem que això són «pous de casolana d’una sèrie de begudes pròpies a cabassos als pous, on hi era abocada. neu» o «neveres», unes construccions de l’època i dels pobles de la muntanya. Amb aquesta dependència del medi d’arqui-tectura popular que s’utilitzaven Tal és el cas de la fabricació de les físic trobarem doncs, que els pous de per a emmagatzemar la neu caiguda a la diferents varietats de ‘l’aigua de neu’. neu eren edificats en clots dels cims o muntanya durant l’hivern. I clar, volen ‘Aigua de neu amb lIima’, ‘aigua de neu en obagues protegides.» saber més, com es recollia la neu, com amb ta-ronja’... que trobem a diferents Amb això ja sabem que la construcció s’amuntegava, com s’extreia després, llocs, Benifato, la Vall de Gallinera, etc. descoberta no és única a les nostres munquin ús se li donava. I moltes altres D’altres begudes que usaven la neu com tanyes, que probablement en trobarem preguntes que a nosaltres ens agrada a element bàsic, n’eren el famós ‘arrop més en les nostres excursions i ens que ens facen, perquè manifesten ganes amb neu’ de Benilloba, ‘l’arrop amb neu imaginem que els pous de neu servien de conéixer la cultura i el patrimoni del en canella i llima’ d’Alfafara, la ‘gelada per a mantindre la vida dels pobles. Però, nostre país. de neu’ de Balones, la ‘neu amb café’ de ¿com s’organitzava la recollida de la neu Fa alguns anys, en el primer número Quatretonda, o el ‘café gelat’ d’Alcoi. i el transport posterior del gel? L’Ignasi i de la revista El Teix, vam demanar la Així mateix, pobles propers a la matèria la Susanna ens ho aclareixen: col·laboració d’Ignasi Álvarez i Susanna primera donaren una gran espenta a l’ús «El funcionament de les neveres era Torregrossa que, com a treballadors comercial de la neu, tot i especialitzar-se així: després de les nevades, un pregonde l’arquitectura, sabíem que havien en la fabricació de gelats i refrescos. Tal er cridava a la feina als jornalers. Una realitzat un treball sobre aquestes és el cas dels ‘nevaters’ i ‘geladors’ de vegada arreplegats els homes damunt construccions. Ells escriuen: Xixona o d’Ibi.» la muntanya, alguns d’ells baixaven «Al nostre espai geogràfic conegut Les explicacions d’Ignasi i Susanna a calçats d’espardenyes a les caves. Uns com la Muntanya, comarques de El Teix han estat recentment ampliades draps protegien els seus peus mentre l’Alcoià, el Comtat, i les zones interiors en un complet estudi realitzat pels es dedicaven a xafar la neu que els de la Marina Baixa i la Marina Alta, i a companys Jaume Ramírez i Ma-nuel companys abocaven a cabassos per altituds superiors als 800 metres sobre Vicedo, el qual s’ha plasmat en el llibre les finestres practicades en les parets el nivell de la mar, solen caure nevades Guia del pous de neu de les co-marques de la cava. Cada període de temps, els durant el mesos de gener a març, d’Alacant. Us en recomanem la obrers devien ésser rellevats per tal alguns dies a l’any. La neu, normalment consulta, perquè el que us hem contat d’evitar congelacions. Cada metre de de poca durada, llevat dels cims de ací sols és una mostra de la importància neu xafada era coberta per ‘tongades’ l’Aitana i d’algunes obagues ben que van tindre els pous de neu de les de palla d’arròs transportada des dels orientades, era recollida pels jornalers nostres muntanyes. ❦ marjals. D’aquesta manera, la neu es dels pobles de la rodalia i transportada * Colla Muntanyenca del Campello. © Barcella - 2003

Descobrint els pous de neu

«Fer-se preguntes manifesta ganes de conéixer el patrimoni del nostre país»

Juny 2005

Paraules al voltant de les paraules Paco Salas

Vist tot allò que l’ésser humà és capaç de fer-se a si mateix i de fer al lloc on habita, si d’alguna cosa pot estar orgullós és de la multitud de llenguatges que ha creat. Si una llengua –un sistema de símbols i de sons– permet la comunicació entre les persones, aconsegueix que s’expressen els nostres sentiments, propicia el diàleg i l’aprenentatge, provoca l’humor i motiva la literatura, és increïble que ho haja pogut fer de tantes maneres diferents, tantes com llengües diferents podem trobar arreu del món. Les paraules, en la mesura que conformen aquest sistema, esdevenen part fonamental de la riquesa de la llengua. És fàcil pensar que hi ha tantes paraules com coses, accions o idees, però la relació, lògicament, no és unívoca: hi ha paraules que poden representar idees distintes (un llit pot ser un moble o el lloc per on discorre un riu) i també hi ha idees que poden ser expressades amb diferents paraules (podem dir que algú va begut, bufat, mamat, embriagat, borratxo, ebri o envinat). Tot açò està causat per allò que els que saben del tema anomenen polisèmia i sinonímia. Sembla que siguen malalties contagioses però no són més que l’explicació a situacions ben curioses. Vegem-ne un exemple. Els metges, que tanta medicina han estudiat, també han hagut d’aprendre un fum de noves paraules. Si es fixem una mica, ens adonarem que els metges no cusen una ferida sinó que la suturen, no parlen de cremor sinó de pirosi, no diagnostiquen una malaltia del cor sinó una cardiopatia, no pateixen mal de cap o d’estómac sinó cefalea o gastràlgia, i no atenen un malalt amb un colp al cap sinó que reconeixen un pacient amb traumatisme cranial. En fi, de vegades cal que el pacient siga pacient amb els metges. L’origen de les paraules i la forma en què han estat codificades també genera algunes sorpreses i coincidències desconcertants. Més exemples: si sou una mica ordenats guardareu la roba a l’armari però, en realitat, no és el lloc adient perquè, com el seu nom indica, cal que guardem les armes a l’armari i la roba al rober. ¡No entenc com ningú mai no m’havia avisat d’aquesta circumstància! No cal dir que l’orientació és de gran importància, sobretot quan eixim a caminar a la muntanya. D’això no hi ha dubte però si férem una interpretació estricta del mot caminaríem sempre en direcció

«Molt sovint, les paraules semblants ens juguen males passades» est ja que orientar-se és, literalment, anar cap l’orient. Almenys, anar en una sola direcció evita que et mareges. Això sí, sols si estem a la mar, perquè d’altra manera, si estem a terra, no és lícit marejar-se sinó que caldria dir atordir-se o atabalar-se. D’altra banda, segur que coneixeu algú que és secretari. No us preocupeu quan li conteu alguna cosa important, el secretari és el millor lloc per tal de guardar els vostres secrets. Fins i tot, podeu confessar-li que heu comès adulteri però sols si heu arribat a la majoria d’edat ja que, pel que es veu, l’adulteri és cosa d’adults. Si sou més joves haureu de referir-vos-hi utilitzant qualsevol altra paraula: infidelitat, traïció, engany... Tothom sap que el diumenge és el dia del Senyor però ¿a qui o què pertanyen la resta dels dies de la setmana? Una anàlisi acurada de la formació dels mots que els designen ens dóna la resposta. Una resposta d’altura astronòmica. El dilluns és el dia de la Lluna, el dimarts el dia de Mart, el dimecres el dia de Mercuri, el dijous el dia de Júpiter, el divendres el dia de Venus i el dissabte el dia del sàbat, el dia del descans jueu. ¿Per a quan un nou dia de la setmana dedicat al planeta on vivim? Això sí, caldrà agermanar-lo amb el dissabte i el diumenge i afegir-lo al cap de setmana. També hi ha associacions de parau-les impossibles o almenys molt estranyes, però que si bé es mira, potser no ho siguen tant. Si el tret principal d’un àrbitre ha de ser la imparcialitat,

¿per què la paraula arbitrarietat se li assembla tant? Tanta coincidència em sembla sospitosa. Addicionalment, estic segur que recollir totes les penques d’un hort pot suposar una bona feinada però la qüestió que se m’acut és: ¿té això alguna cosa a veure amb el significat del verb pencar? Ho ignore. I el presidiari, ¿què presideix el presidiari si es passa més temps tancat a la cel·la que veient el sol? En fi, tot un misteri. Per sort, trobem altres associacions directes de caire més complaent com la que s’estableix entre el jubilat i la jubilació que, a més de l’efecte de deixar de treballar, també significa alegria, cosa més aviat normal després de tants anys de treball. Tampoc no podem oblidar la ja esmentada relació entre la paciència i el pacient i que, si s’esdevé en l’ordre indicat i no a l’inrevés, ens indica que sempre que fem ús de la paciència som pacients, ni que siga a milers de quilòmetres d’un hospital. Molt sovint, les paraules semblants ens juguen males passades: quan sumem dos xifres realitzem una addició i no una addicció encara que sé que hi ha gent que és addicta a les matemàtiques. I és que ja ho va apuntar Lope de Vega quan afirmà que «La llengua va voler que entre casat i cansat hi haguera tan sols una lletra de diferència». A tall de reflexió última faré meues unes paraules de Josep Pla que pense que fan al cas: «La veritat –o el que sembla que ho és– només es pot formular amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent. El que passa és que jo sóc partidari d’ampliar el nombre dels mots familiars –d’ampliar-los constantment. Sovint l’obvietat és irrisòria i risible». No hi puc estar més d’acord. ❦

Frederic Esteve és un escultor imatger, amb cinc dècades de dedicació i servei a aquest noble art d’esculpir imatges religioses en fusta. Des de fa uns mesos la seua ocupació consisteix a fer una imatge de sant Jordi a cavall, de mesura natural, un poc menys, destinada a l’església parroquial de Paiporta, d’on és patró. La peça, de pi suec, ja està molt avançada i es tracta d’una rèplica de la que va esculpir Felip Panach en 1941, la qual a causa de la seua gran deterioració ja no és aconsellable moure-la i ha de ser aquesta imatge nova d’Esteve la que es traurà en processó d’ara en avant. Sens dubte, Frederic Esteve és un escultor producte de tota una tradició d’aprenentatge que fins fa ben poc encara era molt tangible a la ciutat de València. Enmig d’una trama urbana configurada per orfebres, pintors, ebenistes, ferrers, impressors, indumentaristes, entre altres, ell s’abocà a l’escultura d’imatges pel seu pas pels diferents tallers de la València de la postguerra. Així, a partir dels anys quaranta, Esteve, d’una manera gradual i completa va formant-se en aquest ofici i art. De ben jovenet, entrà d’aprenent al taller de Francesc Teruel, on començà per conéixer la importància d’afilar les gúbies, fer força motles de fang, passar força ferro dens a la fusta i rebre molts calbots. Aquesta era l’escola d’aleshores, però això durà dos anys ja que morí el mestre i es tancà aquell taller. Treballà després en tallers d’artistes fallers, i també de taxidermista. Després del servei militar entrà en el taller de Josep Maria Ponsoda, un escultor molt prolífic que per la seua gran amistat amb el clero va realitzar molts encàr-recs. Al cap d’uns anys el buscaren en un taller de marbre i temps després ja comen-çà a treballar pel seu compte. En 1957, com passà a tanta gent, la riuada li devastà el taller, que aleshores tenia al carrer Museu, molt prop del riu, ho perdé tot, però després obrí un altre taller i continuà l’activitat. A mitjans de la dècada dels seixanta, a Beaucaire (la Provença), es dedicà durant tres anys a fer marcs barrocs, estil Lluís XIV, per a 18

Frederic Esteve Vicent Berenguer

Frederic Esteve amb el sant Jordi que està acabant.

«L’activitat dels escultors en fusta té una llarga tradició al nostre país» un antiquari. Després tornà a València, on establí un taller al carrer Cavallers, en el qual estigué vint-i-vuit anys. I ara, finalment, l’actual evolució urbana l’ha obligat a traslladar-se al carrer Serrans on continua la seua activitat escultòrica. Durant tot aquest temps ha fet obres tant per als més diversos llocs com ara Santa Maria del Mar (València), Alboraia, Penàguila, Algemesí, El Villar, Sigüenza, Vallivana (Morella), com també per a Mèxic, Puerto Rico, Manila o Nàpols. Una característica importat d’aquesta activitat, al contrari que en la pedra, on l’escultor «trau» la figura de la massa de pedra, és que en la fusta (a partir d’aquesta en l’estat de taulons) el procediment consisteix a crear les peces per separat, i anar encaixant-les, «encolant-les» (cos, braços, cames, cap, regnes, estreps, etc.) d’acord amb unes tècniques tradicionals. El procés de creació d’una figura per suposat és laboriós i comença per fer un croquis, una maqueta de baix relleu en fang, i traure les proporcions en terços; es pren com a mesura el cap, seguint el sistema antic de vuit caps. Una figura clàssica, com és ara el cas d’aquest sant Jordi, ha d’estar composta absolutament

tota de fusta, i una vegada esculpida i encolada enterament, s’allisarà i es pintarà amb el realisme o l’estil que determine l’autor o el model que ha triat el comprador. Junt amb els orfebres, el picapedrers o els escultors en pedra, la presència i l’activitat dels escultors en fusta de figures sagrades, principalment i amb freqüència policromades, té una llarga tradició al nostre país que es remunta a la conquesta, quan s’imposà una apressant demanda d’imatges, que la urgència, la barator i la major facilitat de transport determinà que foren pintades en taules, en detriment de les de bult redó, que a poc a poc anaren exigint-se i imposant-se per les seues possibilitats tant d’ocupar els altars com de traure-les en processó. Al llarg dels segles aquesta activitat, lògicament amb les seues vicissituds, ha tingut una continuïtat sempre reconeguda, però després de la virulenta iconoclàstia de la guerra civil de 1936-1939, es conegué una reactivació de l’ofici d’imatger. Alguns escultors es dedicaren exclusivament a substituir les imatges destruïdes, i per tant condicionats a gusts caducs, mentre que altres es mostraren un tant renovadors, o bé seguidors de models clàssics. Al capdavall, estem al davant d’una bella activitat que, com podem comprovar, es manté molt viva i, a més, en el conjunt de la història de l’art compta amb un espai notablement reconegut i sempre de consulta recomanable. ❦

Juny 2005

Un procés molt ràpid

Barcella

Des de l’última aparició de Barcella el mes de febrer, en el transcurs de només quatre mesos, han passat un munt de coses. Primer la colla ecologista la Carrasca ha alertat del projecte d’una central tèrmica de gas entre Banyeres de Mariola i Beneixama promogut per l’empresa nordamericana Global 3 Peaker. Tot seguit els ciutadans i les institucions s’han organitzat ràpidament per a oposar-se amb diverses accions a la tèrmica i, poques setmanes des-prés, s’ha produït la notícia que l’empresa promotora abandona el projecte per la contestació contundent dels pobles afectats. Pocs projectes han aconseguit una oposició tan unànime com el de la planta tèrmica que pretenia construir aquesta multinacional. S’ha creat una coordinadora anticentral per unir els esforços dels ajuntaments, institucions, grups, associacions, fundacions, centres, partits, colles i ciutadans particulars. La resposta de la població a les xarrades informatives que s’han programat a Banyeres i a Beneixama ha estat extraordinària i s’han arreplegat –només en tres setmanes– més de 12.000 escrits amb suggeriments contra la central i més de 2.000 firmes d’oposició, les quals s’han remés al Ministeri de Medi Ambient. La unanimitat de les forces polítiques ha estat molt important. Els tres grups polítics de l’Ajuntament de Banyeres, el PSOE, el BLOC i el PP, han comunicat el seu rebuig al projecte. L’oposició a la central també s’ha manifestat per unanimitat als ajuntaments de Beneixama, Bocairent, Ontinyent, Alcoi, Muro, el Camp de Mirra, la Canyada, Biar, Onil, Casta-lla, Villena, Fontanars dels Alforins i Pe-trer. S’han sumat partits, associacions i particulars de Cocentaina, Guadalest, Crevillent, el Campello, Carcaixent, Xest, així com sindicats i colles ecologistes que treballen en l’àmbit del País Valencià. També s’han dut a terme iniciatives al Parlament Valencià i al Con-grés dels Diputats on diversos partits po-lítics han formulat preguntes al Govern.

La victòria dels ciutadans contra la central tèrmica

Les característiques del projecte El projecte consistia en la instal·lació d’una central tèrmica de cicle combinat Juny 2005

«Pocs projectes han aconseguit una oposició tan unànime com el de la planta tèrmica» de 800 megawatts de potència que utilitzaria gas natural com a combustible principal i gasoil com a combustible secundari. Aquesta central emetria anualment a l’atmosfera més de dos milions de tones de diòxid de carboni (principal gas res-ponsable del canvi climàtic) i més de 2.000 tones de diòxid de nitrogen, a més de molts altres contaminants. Pel que fa al consum d’aigua, la central necessitaria per a ser refrigerada, un consum anual de 20 litres per segon, és a dir, 630 milions de litres cada any. Dos condicionants han estat determinants per a la tria del lloc per part dels promotors: la fàcil connexió a la xarxa elèctrica per la subestació de Beneixama i el pas del gasoducte per a abastir de combustible la central. Els arguments en contra La Coordinadora ha assegurat en els seus comunicats que «les emissions d’aquestes centrals comporten greus impactes sobre la qualitat de l’aire i aquesta contaminació té repercussions nefastes sobre la salut humana». Un altre argument utilitzat per la Coordinadora ha estat que «la construcció

d’aquesta nova central seria totalment irracional, ja que hi ha un excés de potència de generació elèctrica en tot el sistema peninsular: per a una demanda màxima de potència inferior als 43.000 MW, la capacitat de generació és de 65.000 MW». Els plans per a instal·lar noves centrals de gas només estan motivats per l’opor-tunitat de negoci de les grans companyies elèctriques, però no hi ha cap necessitat estratègica que ho justifique. En tercer lloc, el consum d’ai-gua estimat per la pròpia empresa seria l’equivalent al d’una població d’uns 8.000 habitants. Aixó seria totalment insostenible atés que l’aqüífer Villena-Beneixama és un dels més sobreexplotats de tota la Península Ibèrica. La renúncia dels promotors En una carta adreçada a la Direcció Ge-neral de Qualitat i Avaluació Ambiental del Ministeri de Medi Ambient, els res-ponsables de l’empresa justifiquen la seua renúncia a la construcció de la central «davant l’oposició que els ajuntaments implicats han manifestat al projecte» i per la posició en contra de moltes organitzacions socials de la zona. Els darrers mesos, des de la web de la Coordinadora «notermica.org», s’anima-va els ciutadans a lluitar contra el projecte perquè era «possible influir en la decisió final dels promotors mitjançant la pressió ciutadana», com es va demostrar a Catadau on també es va parar una ins-tal·lació semblant. Malauradament, continuarà La justificada alegria dels ciutadans per aquesta victòria no ha de fer que obliden l’estat de la qüestió general: davant els plans del Govern central d’autoritzar tres plantes tèrmiques de cicle combinat a les demarcacions de Castelló, València i Alacant, la colla ecologista la Carrasca ha manifestat que «la solució no passa per lliurar-nos del problema ací per a traslladar-lo a un altre lloc» i reclamen una nova política energètica dirigida a reduir dràsticament el consum. No obstant això, ens hem de felicitar perquè aquesta vegada hem sabut unir-nos per a guanyar el nostre futur. ❦ 19

IV Centenari del Quixot a Bocairent Vicent Belda L’arribada de la primavera ens ha sorprés amb una nova exposició organitzada per la Junta de Majorals de Sant Agustí, la Comissió de la Mare de Déu dels Desemparats i Pepe Llorca. Després del gran èxit d’anteriors exposicions temàtiques sobre l’escola, el cinema o la publicitat, enguany han decidit commemorar l’any del IV Centenari de la publicació de la primera part del Quixot de Cervantes, a partir del material que han pogut recopilar i que unes 40 persones i altres entitats, com ara la Diputació i la Biblioteca Municipal, han cedit per a l’exposició. A la mostra podíem contemplar vàries col·leccions de segells, bitllets, monedes i algunes sèries de cromos didàctics dels anys 30 i 40; també hi havia una interessant col·lecció d’anells de puros il·lustrats pel pintor Segrelles. Així mateix podíem veure diferents edicions especials de l’obra, com ara una versió numerada i impresa en fusta, les famoses edicions gravades per Gustau Doré, etc. S’hi podien contemplar gravats i litografies; una armadura i la recreació d’un despatx de l’època, tot cedit per persones del poble. Com a complement de l’exposició hi havia edicions d’altres llibres de cavalleria, sobretot del Tirant lo Blanc; una sala on es projectava la famosa sèrie de dibuixos animats sobre el cavaller de la Manxa, material promocional editat per algunes institucions i diferents edicions commemoratives del IV Centenari que estaven a la venda, com la darrera publicació juvenil de l’obra, il·lustrada per Manuel Boix i editada per Bromera. Es calcula que ha estat visitada per unes dues mil persones, entre els quals es troben els alumnes del municipi i les mestresses de casa. Sols resta encoratjar els organitzadors perquè seguisquen oferint-nos aquestes exposicions tan didàctiques i sobretot tan vives perquè en elles sempre hi ha la col·laboració de la gent del poble. També seria interessant que isqueren de l’àmbit local i arribaren a altres sales d’exposició de les nostres comarques perquè més gent poguera admirar el gran esforç i dedicació que hi ha darrere de cadascuna d’elles. ❦

Joan Valls i Jordà (Alcoi 1917-1989)

Paisatges de serra i vall Ací dalt, on tot és llum i tot blau de cel en festa, on vibra l’aura en les mates de la satvatge foresta. Ací dalt voldria jo, una vesprada serena, quan els núvols encotonen com a joia l’alta cresta i talla tires de brisa la venablina oreneta, i el sol, amb tristor de l’Àngelus, té ferides de rosella. Ací dalt voldria jo morir bevent-me una estrella diluïda en un bes cèlic i amb tòxics de ma quimera. La cançó de Mariola (1947). ❦

Juny 2005

Josep Villarrúbia Juan i Vicent Ramon Pascual, Refranys amb història, Elx, Frutos del Tiempo, 2005, 63 pàg. El polifacètic Josep Villarrúbia acaba de publicar el seu primer llibre que compta amb les il·lustracions del jove dissenyador Vicent Ramon Pasqual, tots dos bocairentins, i que ha publicat l’editorial Frutos del Tiempo per a encetar la seua nova col·lecció de narrativa en valencià «Fruites del Bosc.» La presentació del llibre a Bocairent es va fer a poqueta nit del passat 15 d’abril a l’Hotel de l’Estació, amb una sala plena a vessar: Josep Lluís Pascual va introduir els ponents, Josep Vicent Ferre va fer la presentació i després van parlar els autors i l’editor Juan Ángel Castaño. Finalment, un gran nombre d’assistents van comprar l’exemplar perquè el signaren els autors. Com va exposar Ferre, el llibre recull una vintena de refranys, dels quals deu els exemplifica amb una història que tracta d’explicar l’origen i el significat del refrany per a la qual cosa utilitza tant l’explicació tradicional del seu sentit com la barreja amb una nova narració creada per l’autor. D’aquesta manera, en primer lloc trobem el refrany «quedar-se a la lluna de València» on es recullen les diferents explicacions populars i el seu significat. Després narra un peculiar congrés de ratolins; també ens conta la llegenda de la serra Mariola i la característica història del refrany «donar carabassa». Situa l’origen d’anar de gorra a una venta de Cocentaina; explica l’origen de les torres de guaita de la costa quan comenta «haver-hi moros a la costa». En acabant, narra l’origen de «a gos flac tot són puces». A l’antic convent franciscà de Sant Bernardí de Bocairent situa «a tant per cap, a tant per barba». Finalment, conta la història particular d’un llaurador de la Costera i de la seua mula vella. Es tracta, doncs, d’un recull d’històries sorgides com a pretext per a exemplificar els refranys i en això l’autor reïx perquè Juny 2005

sempre dóna una explicació molt didàctica que segur que arribarà a lectors de totes les edats. A més a més, el text va acompanyat d’uns dibuixos molt aclaridors i adreçats també al públic més jove. A la fi, el text va acompanyat per unes propostes didàctiques i d’uns vocabularis que poden ser útils per a treballar el text a les aules. Cal felicitar els autors per aquesta proposta tant suggerent i els editors que ja porten molts anys editant textos de poesia i narrativa en castellà a Elx i que ara han decidit fer noves aportacions en la nostra llengua. VICENT BELDA. ❦

Mariola Cubells, Mentiras en directo, Barcelona, Península, 2005, 242pàg. Aquest llibre és un colp, un ajustament de comptes amb els telediaris, el gran germà que dirigeix la nostra soferta relació diària amb el món que ens circumda. Narra com ens arriba (i sobretot com ens ha arribat) la informació a través de la petita pantalla: com i qui dóna les ordres, perquè alguns periodistes les compleixen, qui són els seus amos, quins són les regles del joc. Aquest llibre retrata, de primera mà i sense concessions, el que succeeix als despatxos, als platós, als sopars privats, a les redaccions i els secrets consells d’administració. Mentiras en directo ens ofereix la possibilitat d’entrar i sortir de la pantalla, d’escoltar confessions inconfessables, converses entre col·legues televisius i directius, cridades, diàlegs intensos. Aquí estan les ombres d’un univers d’interes-sos polítics, econòmics i socials que dirigeix les nostres vides, perquè el que ocorre en el món no és «el que passa en el carrer» sinó el que ens conten, a la seua manera, els informatius de televisió, els secrets de la qual desvetlla l’autora en aquest llibre que aixecarà una autèntica polseguera mediàtica que ens llevarà, paradoxalment, la pols dels ulls. BARCELLA. ❦ 21

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

Anna Jaén (Alacant, l’Alacantí)

Aigua no potable

Centre lúdic per als joves Sóc la presidenta de l’AMPA del CP Alfons Iniesta. Aquest mes ens hem reunit les tres associacions de mares i pares, la del col·legi Fundació Ribera, la de l’IES Professor Manuel Broseta i la del CP Alfons Iniesta per a tractar un problema molt greu: no hi ha oferta lúdica per als menors que tenen entre 12 i 16 anys. Necessitem un centre on puguen jugar, conversar amb els seus amics, practicar distints jocs didàctics, llegir, veure cine i un gran etcètera d’activitats que estic segura que a vostès també se’ls ocorren. M’adrece a la revista per si volen tractar aquest tema en profunditat, doncs tots tenim fills i sabem els problemes amb els quals ens podem enfrontar. ❦ Yolanda Mayor Ayelo (Banyeres de Mariola, l’Alcoià)

Joan Carles Estany (Banyeres de Mariola, l’Alcoià)

Aquest matí he anat a la font del Sapo a per aigua. Ho faig des de fa molts anys, però hui m’he trobat amb un cartell metàl·lic penjat al damunt de la font (no faré cap comentari sobre el poc gust del qui l’ha posat) on s’adverteix que l’aigua no és potable. Deduïsc que això vol dir que l’aigua d’aquesta font no està «tractada», que ve directament del naixement i que, amb aquest avís, l’Ajuntament deixa de ser responsable de qualsevol accident potencial. També ho he vist a la nova font de l’Ombria, la font Bona o la font del Cavaller. En arribar a ma casa, entre a Internet i escric en un cercador «aigua no potable». Jo mateix m’espante del que veig: «A l’Argentina moren tres milions de persones per beure aigua no potable»; «El 80% de les malaties es contrauen en consumir aigua no potable»; «Cada dia moren en el món 41.000 xiquets per beure aigua no potable». Tota la informació que arribe a llegir estableix una relació directa entre el consum d’aigua no pota-ble, les malalties i la mort. I jo pense: Osti tu, estic suïcidant-me. Me’n vaig al clot i, pitjor encara, darrere de mi se’n van tots els de ma casa i tots els qui feien cua a la font del Sapo per tal d’omplir les seues garrafes d’aigua «no potable.» Crec que els ciutadans usuaris de les fonts naturals mereixem un afegit, una lletra menuda, un annex, un aclariment del que vol dir això d’«aigua no pota-ble». Fins i tot, m’agradaria proposar un cartell nou: «Atenció: aigua no tractada. El seu consum es realitzarà sota la pròpia responsabilitat.» ❦

No fa molt, i pel «recomanament efusiu» que va fer un dia en classe una antiga professora, vaig llegir per primer cop un llibre de Carme Riera. El títol, Te deix, amor, la mar com a penyora. La següent que vaig llegir d’aquesta mateixa autora: Jo pos per testimoni les gavines. Són dues grans meravelles, no es poden qua-lificar d’una altra manera, ni m’atreviria a fer-ho. Són totalment diferents a tot el que havia llegit fins llavors. I és que Carme Riera té els mots exactes per des-criure tot allò que pensem que no es pot expressar amb paraules. En definitiva, es diria que és una escriptora, l’obra de la qual paga la pena conéixer. Malauradament, el problema el vaig trobar quan vaig voler comprar els seus llibres perquè, no sé en altres llocs, però a Alacant és prou difícil trobar literatura valenciana (o catalana, no pense entrar en aquesta absurda baralla). He recorregut moltes llibreries, fins i tot grans magatzems, però sense èxit. En alguns indrets, ¡miracle!, es poden encarregar, ja que el que és en dipòsit, tenen ben poca cosa. I açò no passa només amb Carme Riera, perquè és que de Maria Mercè Roca o Olga Xirinacs no han sentit ni parlar. De vegades, pense que si conei-xen Isabel-Clara Simó i Ferran Torrent és per pura casualitat o perquè alguna vegada han aparegut a la televisió. Bé, sé que no he de ser tan negativa, ja que la veritat és que a les llibreries sí que hi ha llibres en català: tenen traduccions de moltíssims llibres estrangers, com ara El codi da Vinci o Àngels i dimonis... Em sembla molt bé, i ho defensaré sempre, que es facen traduccions de les obres amb un major percentatge de vendes perquè, a més de ser més rendible per a les editorials i per a les llibreries, d’aquesta manera el client té l’oportuni-tat de triar la llengua del llibre que vol comprar. Perfecte, però, ¿què passa amb la nostra literatura, la que ha estat escrita directament en aquesta llengua, la dels nostres escriptors? Fa pena pensar que potser d’ara endavant hagen de plantejar-se la possibilitat d’escriure en castellà o en anglés, a veure si amb una miqueta de sort es converteixen en best-seller i algú té l’amabilitat de traduir-los algun dia al català. ¶

Llibres, sí, ¿però on?

Central tèrmica No poden posar-ne més: tenen una sobrecàrrega d’emisions de C02 del 40% més de l’admesa. De PP a PSOE, ja se sap, de moliner mudaràs pero de lladre no cambiaràs. D’altra banda, la ubicació de la central comportarà un increment de les boires i la modificació a mitjà termini de l’entorn. ❦ Antonio Nadal (correu electrònic) Juny 2005

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

No vull que s’instrumentalitze la meua carta L’altre dia vaig veure la retransmissió de l’últim Ple de l’Ajuntament de Banyeres i vaig presenciar com el portaveu del grup del PP, Jordi Alfred Francés, utilitzava una carta meua publicada al número 24 de Barcella (on jo criticava que encara no s’ha complert la promesa electoral del BLOC de veure la TV3 a Banyeres) per a carregar contra aquest partit nacionalista.

Em sembla molt bé que facen el control democràtic –com no podia ser d’altra manera– al govern municipal encara que sel’s note prou enfadats per haver passat a l’oposició. El que no em sembla gens bé és que el portaveu del PP instrumentalitze una carta meua per a lluir-se mentre «oblida» intencionadament que el PP no va fer res durant els anteriors huit anys que va governar el poble perquè la gent de Banyeres veiera la TV3, malgrat les peticions insistents de

molts ciutadans. Jordi Alfred és molt hàbil: es mostra crític amb el govern municipal alhora que oculta que al seu grup polític li importa un rave l’ús social del valencià mentre manté una «guerra total» contra la unitat del català i contra Catalunya. No sé els altres, però jo qualificaria l’actitud del portaveu del PP d’hipòcrita motivada per l’oportunisme polític. ❦ Núria Mataix (correu electrònic)

• Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola