__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL

Número 7 • juny 1999 • 175 ptes./ 1,05 euros

Fotografia de Robert Capa sobre la Guerra Civil espanyola Joan Castelló Mora,

El Ball dels Espies

Simposi

Banyeres de Mariola davant del III Mil·lenni

conservador del Museu Paperer de Banyeres de Mariola

Els molins fariners


Redacció

REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL

Número 7 Juny 1999 Quadrimestral EDICIÓ I REDACCIÓ:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià) E-mail: BARCELLA@globalmail.net

REDACCIÓ: Rosa Maria Belda, Eduard Beneyto, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Consol Conca, Antoni Francés, Romà Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere. COL.LABORADORS: Carlos de Aguilera, Ma. Inés Amoroso, Jordi Belda Llopis, Jordi Belda Molina, José Beneyto Llorca, Ximo Beneyto Vañó, Manuel Cerdà, J. Antoni Francés Albero, Francesc Gascó i Navarro, Obdúlia Gisbert Gil, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Tirs Llorenç Berenguer, Alexandre Martínez Juan, Francesc Molina, Carles Mulet Grimalt, Rafa Payá Abad, Natàlia Ribera i Leal, Biel Sansano, Ignacio Vañó Aznar. PORTADA I MAQUETACIÓ: Josep Miquel Martínez PUBLICITAT: Enrique Sempere

Per criteri editorial Barcella no comparteix ni es creu, necessàriament, les opinions expressades pels seus col·laboradors.

FOTOMECÀNICA: Textogràfic - Alcoi IMPRESSIÓ: Nou Gràfic C.B. - Banyeres de Mariola Depòsit legal: A-562-1997

2

El passat mes de maig hem celebrat els primers 20 anys d'ajuntaments democràtics. La data és important pel que comporta de vindicació d'una política municipal més participativa i justa. Cal recordar que el municipi és l'àmbit polític on les actuacions estan més directament relacionades amb els contribuents –els ciutadans– i el seu territori. D'ací la importància de desenvolupar la ciutat a escala de les aspiracions de la població, harmonitzada perquè tots els col·lectius humans s'hi troben il·lusionats en la construcció del seu futur. Però no és la primera vegada que hi ha un règim democràtic a Espanya, fa seixanta anys ja se'n clausurà un de manera traumàtica. Arreu de l'Estat s'ha commemorat de diversa manera aquest esdeveniment. Hem triat una recent exposició de fotografia del Centre Reina Sofía per il·lustrar aquesta efemèride que, al capdavall, és un intent més de conéixer i entendre la història d'unes mentalitats que hagueren d'expressar-se tràgicament, pel llenguatge de la violència. Tot això, per als historiadors, pertany encara al segle XIX. Per a ser-ne conscients sempre hem cregut adequat parar la maquinària de l'oblit, com ara és el cas d'aquesta mostra. Tant de bo que, en aquest tema, també poguérem fer algun dia la nostra sincera aportació domèstica. La creació i la posada en marxa –també a final de maig– del Museu Paperer de Banyeres ha sigut una realitat molt important amb vista a dotar Banyeres d'una infraestructura museogràfica de prestigi. Tenim tota la confiança que aquest museu pot i ha de repercutir favorablement en molts àmbits de la vida local i comarcal. Si ja és important en si mateixa la recuperació i la mostra d'una part significativa de la nostra història econòmica, encara és més l'impuls de les activitats d'estudi, investigació i difusió que pot desenvolupar una institució com aquesta que, tot i que sembla modesta, ens fa ingressar en un àmbit internacional que pot ser assumit adequadament. Així, la nostra felicitació als agents i les persones que, al cap de Joan Castelló, han fet possible aquesta institució, i el nostre suport. Ara, a partir d'ací, cal continuar ajuntant tots els esforços perquè l'empresa –com a primer museu paperer del país dels valencians i segon del Estat– obtinga el més alt reeiximent. A més de les seccions habituals, cridem l'atenció sobre una formidable guia per a conéixer directament un dels paisatges més seductors del riu Vinalopó, des de la Font dels Brulls al Molí l'Ombria. I, de manera més sedentària, incitem a buscar –i llegir– la sorprenent Revista del Vinalopó, de Petrer, que recentment ha publicat el primer número, a la qual felicitem des d'aquestes pàgines i encoratgem perquè tinga la millor acollida dels valencians. ❦

Rafa Payá


Timonets i argelagues Redacció

Denegada una consulta popular sobre el Parc Eòlic En un ple a l'Ajuntament de Biar va ser rebutjada la proposta de fer una consulta popular sobre la col·locació del Parc Eòlic a la serra del Reconco. La proposta fou aprovada pel BNV i PSOE i denegada pel PP que és a l’equip de govern. L’Ajuntament de Petrer després de demanar un informe sobre la implantació d'una central eòlica en les seues muntanyes va desestimar la iniciativa. Tots els partits polítics de Petrer van votar en contra del projecte. ❦

Un nou pou d’aigua per al municipi de Biar Enfront del Passeig del Plàtano, en l’anomenat paratge dels Vivers, està perforant-se un pou per a l’extracció d’aigua per al poble de Biar. L'obra està subvencionada al cent per cent per l’àrea de Foment de la Diputació d’Alacant. Encara que els habitants de Biar es mostren satisfets per l'augment de l'abastament que el pou nou comporta, es miren amb recel la perforació perquè l’any 1991 ja va haver un intent d'endur-se aigua del municipi per al reg i les piscines de la zona d'Alacant. ❦

Millorament dels accessos al Camp de Mirra i Beneixama La Direcció General d'Obres Públiques de la Generalitat Valenciana ha remés recentment als ajuntaments del Camp de Mirra i Beneixama el projecte del que seran els nous accessos a les dues poblacions. Estarà ubicat en la confluència del que és en l'actualitat l'entrada del Camp de Mirra i prolongació del camí-carretera a Biar, d'un costat, i l'encreuament de la circumval·lació de Beneixama i el camí de Cabdet, de l'altre. Pel seu plantejament, amb un pressupost de 347 milions de pessetes, sembla que es tracta d'una actuació molt important per als dos municipis, ja que també deixarà resolt els accessos al complex industrial que està en contínua ampliació. L'Alcaldia del Camp de Mirra ha

manifestat la satisfacció per veure culminades totes les gestions encaminades a resoldre les greus dificultats que suposen l'entrada i l'eixida al poble, sobretot atés l'espectacular augment del tràfic de la carretera Villena-Ontinyent. ❦

El nou Centre Cívic i Social del Camp de Mirra Sembla que per al mes de juny quedarà a punt el nou Centre Cívic i Social del Camp de Mirra, construït amb els fons de la Diputació d'Alacant. Només queda per instal·lar el fluid elèctric. El magnífic edifici ha estat bastit a la plaça del Parador a l'espai que ocupava un gran casalot de llaurança que fou també hostal de viatgers. La casa era del segle XVIII i antigament pertanyia a la família Marco. Popularment se l'anomenava la Casa Tormo, perquè els propietaris eren una família d'Albaida que al segle XIX havien emparentat amb els Marco. Durant la dècada dels 80 va ser adquirida per l'Ajuntament; com que estava deteriorada, es va acabar d'enderrocar, i s'amplià així la replaça del Parador; més tard es va decidir construir el Centre. Consta de dues plantes, amb diverses dependències que seran destinades als jubilats, associació de mestresses de casa, sala polivalent de reunions, biblioteca, sala d'assajos i secretaria-arxiu per a l'Agrupació Musical. També disposa d'una sala d'actes amb escenari i dependències, i cabina de projeccions. ❦

El proper 25 d'agost, la representació anual del Tractat d'Almirra De nou, el proper 25 d'agost tindrà lloc la Representació del Tractat d'Almirra, dins la programació general de les Festes Majors. L'acte està considerat en totes aquestes comarques com una fita important per a totes les persones sensibles i interessades a conéixer els nostres orígens com a poble i a rememorar un dels més importants fets històrics que han contribuït a configurar l'actual País Valencià. La Representació és també una manifestació de teatre popular i didàctic de primer ordre. ❦

Argelaga a qui corresponga per haver deixat que per primera vegada no es cante la tradicional Aurora del dissabte de Glòria, a Biar.

Timonet calent per a tots els candidats que es presenten a les pròximes eleccions municipals per implicar-se en la vida pública dels seus pobles. Argelaga punxant al president de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana per la poca sensibilitat mostrada en l'acte de presentació de capitans i bandereres a Banyeres per no pronunciar ni una sola paraula en valencià.

Timonet dolçet a la regidoria de Benestar Social de Banyeres de Mariola per la campanya d'Ajuda als Refugiats Kosovars.

Argelaga als responsables de inaugurar el museu de la Torre Font Bona, de Banyeres, i després tindre'l tancat els dies festius i els períodes de vacances. Açò diu molt poc envers el respecte al museu i la promoció del turisme

Timonet al Patronat del Tractat d'Almirra per mantenir des de 1976 una representació feta per amor a l'art que ha millorat molt amb el temps.

Argelaga a la vicepresidenta de la Comissió de Festes de Banyeres, Julia Ribera, per declarar a Ràdio Alcoi quan se li va preguntar per les esquadres oficials de xiques que la dona hauria de mantenir-se en el seu lloc a la festa. 3


Vessament il·legal de morca

© Barcella - 1999

S'ha estat abocant morca –el solatge de la producció de l'oli– a la vora del camí de Banyeres a Sant Antoni al llarg dels mesos de gener i febrer. Aquest residu, molt contaminant, l'hauria d'haver retirat de l'almàssera una empresa especialitzada perquè si s'aboca de la manera que s'ha fet es filtra i afecta l'aigua subterrània. ❦

Vessament a la vora del camí de Sant Antoni.

4

Les obres per a la col·locació de tubs nous de la conducció de l'aigua a Banyeres de Mariola han tingut un fort impacte a la zona de la Penya Roja. L'empresa que realitza els treballs promoguts per l'Ajuntament ha eixamplat el camí i ha abocat les runes que ha produït al barranc. El camí –que condueix únicament als pous de la Penya Roja– s'ha desmuntat amb màquines pesants les quals han provocat l'eixample del camí per a les seues maniobres. El desmunt irreversible de les vores del camí s'ha fet amb martells pneumàtics. ❦

Entre altres reivindicacions, els assistents van expressar que, encara que es fa una valoració utilitària d'aquestes institucions, no se les consulta a l'hora de fer un treball o publicació d'alguna investigació a la que podrien aportar la seua experiència, donat que son les entitats que més estàn fent per la conservació del patrimoni a les comarques. ❦

La revista Barcella, present a la Mostra de Revistes en Català El passat mes de març es va inaugurar la Mostra de Revistes en Català a la Llotja de Sant Jordi d'Alcoi. El muntatge va estar possible gràcies a la col·laboració de l'Appec (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) i el Gabinet de Normalització Lingüística de l'Ajuntament d'Alcoi. Barcella ha estat convidada a participar en l'exposició itinerant que s'ha pogut veure al Principat, a les Illes i al País Valencià. Vicent Cardona, director de la revista Saó, va inaugurar la mostra amb una conferència en la qual va parlar, entre d'altres coses, de la dificultat de publicar en català al País Valencià pel desinterés absolut que mostra l'Administració envers d'aquests projectes empresarials. ❦

Runes al barranc de la Penya Roja.

Els instituts d’estudis comarcals creen una federació Els representants de diferents instituts d'estudis comarcals van aprovar al Monestir de Santa Maria del Puig, la constitució de la Federació d'Instituts i Entitats Comarcals d'Estudis, formada per un total de quinze entitats, les quals han estat desenvolupant activitats de investigació històrica i cultural els darrers anys a les comarques valencianes. De moment, la federació està formada pels instituts de la Vall d'Albaida, la Marina Alta, el Camp de Morvedre, l'Horta Nord, el Camp de Túria, l'Alt Millars, l'Alcoià, la Foia de Bunyol, Amics de la Costera, Cívica d'Alacant i Alfons el Vell de Gandia, per la Safor.

© Barcella - 1999

Les Corts Valencianes van començar el febrer la tramitació de la Llei de Caça de la Comunitat Valenciana atés que la nostra autonomia té la competència exclusiva en matèria de caça. La nova llei diu que "queden derogades totes les disposicions d'igual o inferior rang que s'oposen o contradiguen el que disposa aquesta llei". Al capítol VI, l'article 48.2, diu que "els tancaments han de permetre la circulació de la fauna silvestre no cinegètica present al lloc", la qual cosa no es compleix ni al tancat del Buscarró ni al de la Fenassosa. Els filats d'aquestes finques no deixen passar la fauna autòctona perquè la malla arriba fins a terra i està subjecta amb grans pedres. Al tancat de Colomera es dóna el cas que s'han col·locat uns fils electrificats perquè cap animal s'aprope al filat. A l'apartat de les Disposicions Transitòries diu que "en el termini de tres anys, els terrenys vedats preexistents hauran d'adaptar-se a allò que s'ha disposat en el títol VI d'aquesta llei. Transcorregut aquest termini seran donats de baixa si no han efectuat aquesta adaptació". ❦

Fort impacte mediambiental a la Penya Roja

© Barcella - 1999

La nova llei de caça obligarà a canviar els tancats del Buscarró i la Fenassosa

Llotja de Sant Jordi, Alcoi.

Recuperació dels vestits antics a Biar El poble de Biar està interessant-se molt per recuperar la indumentària tradicional. Prova d’açò són els vestits que cada any llueixen les reines de festes, amb una confecció basada en peces antigues de la localitat. ❦


Redacció Banyeres de Mariola. Noms com els de José Barceló, Alberto Molina, Magdalena Puerto, Joan Antoni Esteve o Roberto Calatayud han estat els protagonistes com alcaldes en els 20 anys d'ajuntaments democràtics a Banyeres en un exemple del que deu ser la pràctica democràtica quant a renovació de noms i de sigles. El 13 de juny quatre formacions polítiques són les que opten a l'alcaldia. Als tradicionals PP, PSOE i EU, ara el BLOC ve a sumar-se a la disputa, constituint un fet històric la presentació de la primera llista nacionalista en el panorama polític local, amb Josep Ricard Berenguer al front de la candidatura. La llista que presenta una major i profunda renovació és la del PSOE. L'arqueòleg municipal i secretari comarcal de la formació socialista, Joan Manuel Vicens Petit és qui la encapçala, queden fora per motius diversos noms històrics del socialisme a la localitat com Joan Antoni Esteve o Maties Vañó. Roberto Calatayud torna a ser el cap de llista de l'actual formació en el poder, repetint tres regidors en la llista del PP i apostant per la renovació i la joventut als darrers llocs de la mateixa. Pel que respecta a EU, la incògnita de la seua concurrència ha estat la nota destacada fins al mateix moment de tancar-se el termini per a la presentació de candidatures. Finalment, Ma. Dolores García, exregidora del PSOE en la legislatura 1987-1991, és el seu cap visible. Biar. També perd un nom històric del socialisme local ja que Justo Román, alcalde durant anys entre les legislatures de 1979 i 1995, finalment deixa la política activa. L'ATS Cristóbal Román Almiñana és la persona encarregada pel PSOE per disputar l'alcaldia al PP, formació que presenta la mateixa cara que en 1995 al front de la seua llista, és a dir, l'empresari Ramón Belda. L'actual regidor del BLOC, Mateu Molina

¿Sistema de D'Hondt o Hare Niemeyer?

ANTONI FRANCÉS. Entre les fórmules electorals que decideixen el repartiment d'escons entre candidatures a cada circumscripció d'acord amb els vots de l'electorat dins del sistema anomenat proporcional, hi ha dues a tenir en compte: la llei de D'Hondt, que s'aplica al nostre país, i la llei d'Hare Niemeyer. A Alemanya, a partir del 1987, es va substituir la llei de D'Hondt per la llei d'Hare Niemeyer. Aquesta última llei utilitza un senzill procediment matemàtic

representa per segona vegada consecutiva la formació nacionalista. Igual que ha passat a Banyeres, EU no ha resolt la incògnita de la concurrència fins al darrer moment amb una llista encapçalada per C. Romero. Beneixama. La coalició postelectoral del PSOE i EU és la que ha governat durant els darrers quatre anys. Ara dues llistes són les alternatives per als veïns de Beneixama que representen les formacions de caire estatalista com ho són el PSOE i PP. Pedro Santamaría ha estat la persona elegida per la formació socialista, passant l'actual alcalde Vicent Payá al lloc quart de la llista. El jove Antonio Valdés, alcaldable en 1995 torna de nou a figurar al front del projecte popular a Beneixama. Bocairent. De totes les poblacions que constitueixen la mancomunitat, Bocairent amb cinc candidatures diferents és, a priori, on més difícil resultarà l'elecció i formació posterior del nou ajuntament. A més del PP, PSOE, BLOC i EU enguany s'afegeix la regionalista UV. Juan Bta. Sanchis, director del col·legi públic i alcalde és la persona que representa el PP, mentre que Juan José Samper ha estat la persona triada per part del PSOE. Joan Molina Vañó, representa per tercera

vegada consecutiva el Bloc Nacionalista Valencià, en altre temps UPV. EU tindrà Carmen Doménech com a cap visible en la disputa de l'alcaldia. I finalment, Fco. Javier Bernat representa per primera vegada els regionalistes d'UV. El Campet i la Canyada. Aquestes poblacions han estat a punt de conéixer els seus respectius alcaldes abans que se celebren les votacions el dia 13 de juny. La raó és ben senzilla, ja que quasi es va aplegar a la paradoxa de la presentació d'una llista única en cada població, és a dir, el PSOE al Campet i el PP a la Canyada. Quasi sense baixar de l'autobús, Ramon Salvador Alfaro i Juan Molina hagueren continuat d'alcaldes de les seues respectives poblacions, però al final els han eixit els lògics competidors. En concret, Vicente Menor al Campet, representant el PP, i Clara Calabuig encapçalant el PSOE a la Canyada, on es dona el fet curiós que només els números u i dos seran d'aquesta població, mentre que la resta de la llista són persones nascudes o relacionades amb Villena. Alfafara i Agres. També poden constituir l'antítesi de poblacions relativament semblants en les seues estructures sòcioeconòmiques i on els seus veïns decidiren ser governats per opcions polítiques diferents, el PSOE, a Alfafara, i el PP a Agres. Ara, i d'igual manera que fa quatre anys, les mateixes persones que són alcaldes a les dues poblacions de la Mariola encapçalaran les seues respectives llistes. Arcadio Navarro, a Agres, pel PP i José Sanz, a Alfafara, pel PSOE. De la mateixa manera que ha passat al Campet i la Canyada van a tindre per una banda J. Ginés, a Agres, i Salvador Revert, a Alfafara, com a socialista i popular, respectivament. ❦

(fa uns anys es deia regla de tres composta) i afavoreix els partits minoritaris, motiu polític que possiblement va animar al canvi de llei a Alemanya. En aplicar la llei d'Hare Niemeyer al repartiment de vots en les eleccions generals de l'any 1996, he observat com, en 18 de les 52 circumscripcions, un partit exclòs d'obtenir representació segons la llei de D'Hondt, ara la obtenia, perdent un candidat el primer o segon partits més votats. Una mateixa circumscripció obté en una consulta electoral diferent repartiment

d'escons segons apliquem la llei de D'Hondt o bé la llei d'Hare Niemeyer. És segons aquesta última que el partit més votat té un escó menys que guanya un partit que no en tenia cap. Aquestes només són dues de les moltes lleis que hi ha per a fer repartiment, i pot donar-se el cas que segons quina llei triem per repartir els escons els resultats electorals poden ser radicalment diferents. Ara ja coneixem la llei que s'utilitza a Espanya per repartir els escons: pensada per afavorir les majories. ❦

LEGISLATURA 1995-1999

BLOC

EU

PSOE

PP

Agres Alfafara Banyeres Beneixama Biar Bocairent El Camp de Mirra La Canyada

5


Kosovo

Josep Miquel Martínez

Francesc Garcia

L'equip de redacció d'enguany del Programa de Festes va fer pública una notícia que marcarà un abans i un després en el criteri de selecció dels articles. Malgrat la seua importància, l'anunci d'un canvi tan trencador amb el que ha estat fins ara el nostre Programa ha passat sense fer ni pols ni remolí. Jordi Berenguer i Jordi Ballester –de l'equip de redacció– van informar durant l'acte de presentació del Programa de Festes de 1999 que només s'acceptaran col·laboracions que estiguen relacionades amb la festa i que, a més, tinguen la qualitat suficient. Sense nomenar cap cas concret dels treballs –o del treball– que enguany han tingut per bé no publicar, Jordi Berenguer va afirmar que hi ha moltes altres edicions, com la revista Barcella, on incloure col·laboracions que no s'ajusten al tema fester. Aquesta catarsi farà que mai més llegim la relació d'entitats que han rebut subvencions per part de l'Ajuntament que apareix tots els anys a la memòria municipal, ja que podria contaminar amb la política la puresa de la festa. Tampoc veurem més la llista d'obres realitzades i d'obres en fase d'execució amb aquelles fotografies que il·lustraven tan bé la secció amb les màquines excavadores i els polítics tallant les cintes. Desapareixeran les fotografies de l'asfalt acabat de posar i els comptes de tresoreria dels pressupostos municipals. D'aquest nou criteri es desprén que d'ara en avant ja no podrém llegir les cròniques oficials de Banyeres de Mariola amb les anàlisis socioculturals, socioeconòmiques i sociopolítiques del poble, ni tan sols repassar les fotografies dels mandataris estatals i autonòmics perquè tenen poc a veure amb el món de la festa. La transformació serà molt important, perquè a més de vetlar l'equip de redacció pel purisme fester, jutjarà quins articles no tenen la qualitat suficient per a la seua publicació, una tasca gens fàcil que ningú fins a hui s'havia atrevit a encetar. L'anunci de la reforma ja està fet, però a l'equip de redacció se li va oblidar comunicar quan serà efectiva. Sembla que enguany no ha sigut possible aplicar les noves normes. Potser l'equip de redacció vol fer el canvi de manera progressiva perquè –encara que hi ha alguna col·laboració que no s'ha publicat per tercer any consecutiu– no s'han pogut depurar els mundanals inventaris municipals. El que passarà l'any vinent és una incògnita. Podria donar-se el cas de que tot seguira igual, és a dir, que instal·lats en la provisionalitat del canvi algunes coses es publicaren i altres no amb l'arbitri de l'equip redactor. També podria passar que els nous criteris anunciats es portaren fins a les últimes conseqüències i es deixaren fora del Programa tots els ingredients no festers. Una tercera possibilitat seria que el caràcter de la nostra publicació anual es conservara com fins fa poc: un Programa de Festes on qualsevol pot manifestar en llibertat el seu pensament o el seu sentiment. La resposta, per a l'any 2000. ❦

Ja va dir Winston Churchil que la península balcànica generaria més història de la que ella mateixa podia digerir, i sembla que així ha sigut. El problema de Kosovo començà en 1389 quan el tsar serbi Lazar mor derrotat per l'imperi otomà en la batalla de Kosovo. Desapareixia així el regne medieval serbi que no tornaria a obtenir la plena independència de l'imperi otomà fins al 1878. Amb la independència, els albanesos seguiren fidels al poder polític i religiós islàmic a canvi que Connstantinoble reunira en una sola província el que avui és Albania i Kosovo, cosa que es complicaria més quan en la I Guerra Mundial és derrotat l'imperi otomà (turcs) i portà Albània a la independència i el domini sobre Kosovo i on els interessos econòmics i polítics dels diferents països europeus per repartir-se les restes del ja moribund imperi otomà també jugaren un paper fonamental i decisiu. En 1918, es fundà el regne dels serbis, croats i eslovens, que en 1929 s'anomenaria Iugoslàvia i on l'antiga Sèrbia seria el centre hegemònic. En acabar la II Guerra Mundial Iugoslàvia es convertirà en un estat federal integrat per sis repúbliques i, la major, Sèrbia, comptaria amb dues regions autònomes, una d'elles Kosovo. Però en 1945 els kosovars es rebel·laren perquè no volien lluitar al costat de les tropes iugoslaves i Tito imposà l'estat de setge fins a 1966, quan ja els albanesos representaven el 66% de la població. Un any més tard, en 1969, Tito concedí a Kosovo l'estatut de república autònoma amb parlament i govern propi i, en 1974, seguint aquesta mateixa lògica, es crea la República Socialista de Kosovo, però dins de l'estat federat serbi. Les altres repúbliques iugoslaves, li van negar, però, el caràcter de setena república. I cap el 1992 amb la desintegració del bloc soviètic, Iugoslàvia es divideix en estats independents i Milosevich dissol el Govern i el Parlament de Kosovo, quan els albanesos representaven ja el 80% de las població. Uns mesos després una reunió clandestina de la majoria de diputats albanesos proclamen la sobirania i la independència del país. D'aleshores ençà la diplomàcia i l'anomenat "ordre internacional" han fracassat i l'OTAN encapçalada pels EUA han forçat la maquinària de la guerra. Clinton va tenir pressa en prendre la decisió d'iniciar la intervenció, sense escoltar l'opinió i la decisió de l'ONU, i per motius ben clars. Clinton volia desviar l'atenció mundial, centrada en ell, precisament quan anava a iniciar-se el procés de destitució. Una bona jugada que ajudaria, a més, a gastar el superàvit d'armaments (abans que caduquen) i afavorir així els grans interessos econòmics de la indústria d'armaments. Però, la intervenció també ha servit per demostrar a la dèbil i desunida Europa qui és qui, enmig d'unes complicades relacions comercials i econòmiques entre EUA i Europa. En un article publicat fa poc en un diari, Umberto Eco opinava sobre la guerra i deia el següent: "Potser la guerra siga un arma desgastada. Potser l'única esperança estiga en l'avidesa humana. Si la vella guerra enriquia els comerciants dels canons i aquest guany feia passar a un segon plànol el cessament provisional d'alguns intercanvis comercials, la neo-guerra, referint-se a l'actual guerra que es lliura a l'antiga Iugoslàvia, si bé permet vendre el superàvit d'armaments abans que queden obsolets, posa en crisi els transports aeris, el turisme, els mateixos mitjans de comunicació i, en general, tota la indústria d'allò superflu. Si la indústria d'armaments necessita tensió, la del superflu necessita pau. Abans o després algú més poderós que Clinton o Milosevic dirà prou i els dos perdran un poc de credibilitat, per tal de salvar la resta. És trist, però almenys és veritat". ❦

© Barcella - 1999

Canvi trencador

6


Redacció

Joan Castelló

Joan Castelló Mora té 63 anys, va nàixer a Banyeres de Mariola i viu a Ontinyent. Està casat i té tres fills. Es defineix com a historiador i des de fa poc és conservador del Museu Molí Paperer de Banyeres de Mariola.

ran d'aquest augment de visitants. Seria important que cap sector, siga polític, econòmic o social, s'atorgara l'exclusiva del museu perquè açò és una faena de tots els col·lectius del poble. —¿Què ens pot dir del III Congrés de l'Associació Hispànica d'Historiadors del Paper? Es farà de l'1 al 4 de setembre d'enguany. Aquesta associació acull historiadors espanyols i sudamericans. Ja tenim unes 25 comunicacions –algunes d'elles de sudamericans– i esperem unes 140 inscripcions. Està patrocinat per l'Ajuntament de Banyeres de Mariola i també col·labora l'Ajuntament de Xàtiva on hi haurà una taula redona. També al Cercle Industrial d'Alcoi es farà una taula redona sobre el paper de fumar. Si no ve massa gent podrem fer al mateix museu els apartats que li corresponen organitzar a Banyeres. —¿Quina acollida ha tingut el projecte museístic a la Conselleria de Cultura? La Conselleia considera el museu com una cosa pròpia i quan es legalitze formarà part de la Xarxa de Museus de la Generalitat. Pel que fa al congrés de setembre, la Conselleria de Cultura pagarà la publicació de les actes, que és la despesa més cara que tindrem. —¿Hi haurà més patrocinadors? Els ajuntaments de Banyeres, de Xàtiva i d'Alcoi, la Diputació d'Alacant, la CAM i empreses privades del sector del paper. A més de les despeses pròpies d'un congrés, com carpetes, documentació i menjars, hem de pensar en el transport dels congressistes a altres poblacions perquè Banyeres no té prou infraestructura hotelera. Així que els participants s'allotjaran a Banyeres, a l'hotel de Biar i al de Bocairent. —¿El que la Conselleria haja fet seu el museu, comporta que no recolze altres projectes arreu del País Valencià? No és un museu exclusiu, com més n'hi haja, millor. Si a Bunyol, que també va ser un centre productor important, se n'instal·la un altre, millor que millor perquè intercanviarem coneixements o exposicions. Ara a Alcoi estan repensant-se el tema i potser munten un museu especialit-

Conservador del Museu Paperer de Banyeres de Mariola

© Barcella - 1999

—¿Quines atribucions té el càrrec de conservador? El càrrec és honorífic i sense cap retribució econòmica. Les funcions són les d'arxivar, fitxar, investigar i potenciar tota mena d'activitats. Tenim una de les biblioteques especialitzades més importants de tot Espanya. Volem que siga el segón lloc important d'investigació pel que fa al tema del paper. —¿Quin és l'altre lloc on s'investiga en aquest tema? L'altre centre està a Capellades, a Barcelona. El museu de Banyeres és el segón que s'instal·la a Espanya i per tant el primer a la Comunitat Valenciana. La idea inicial era crear el museu a Alcoi, però el seu ajuntament va mostrar reticències. Com que Banyeres va ser el segon centre en importància en la producció de papers fins, vaig plantejar la idea a Banyeres i va ser molt ben recollida per tots els estaments oficials i el poble en general. —A banda del funcionament com a museu, ¿es volen fer altres activitats? A més de la investigació i l'estudi es faran activitats perquè siga un museu viu on els escolars podran fer el seu paper a mà i així comprendre millor els processos. Es pensen fer publicacions de llibres i editar una revista. També està previst crear un centre per a artistes on puguen fer-se el seu propi paper per a després utilitzar-lo com a suport en les seues obres. —Sembla que l'Ajuntament va adquirir el Molí Pont i pensa rehabilitar-lo. ¿Això vol dir que la ubicació del museu en Vil·la Rosario és provisional? Pronte ens faltarà espai per a fer totes les activitats que volem i és evident que el lloc ideal per a un museu del paper és un antic molí paperer. Esperem que es puga rehabilitar el molí Pont en quatre o cinc anys. —El Museu Torre Font Bona, recentment inaugurat, sol estar tancat els dies de festa que són els de major afluència de visitants. ¿Passarà el mateix al Museu Paperer?

"Seria important que cap sector, siga polític, econòmic o social, s'atorgara l'exclusiva del museu" Hem proposat a l'Ajuntament que faça una dotació de personal per a mostrar com cal el museu als visitants, encara que ho veiem difícil perquè sempre diuen que això comportaria moltes despeses. De tota manera ho creiem imprescindible. S'ha de pensar que aquest museu ja està reconegut a tot Europa i ja estan arribant moltes preguntes de gent de tot arreu. El museu de Banyeres ja ha estat presentat a molts congressos especialitzats i no podem ara escatimar res. —Pel que ha dit, els cercles més especialitzats ja coneixen el museu. Donat que és el segón centre especialitzat en el paper a tot l'Estat, ¿s'ha pensat en publicitar-ho en àmbits turístics? Està editant-se un tríptic i es faran cartells que es volen distribuir per tot Espanya, en arxius, biblioteques, museus, centres oficials, centres de turisme… Pensem que aquesta instal·lació atraurà molta gent de fora pel que, a més de funcionar bé el museu, la resta d'equipaments del poble hauran d'estar a l'altura de les circumstàncies. Al meu parer, els bars i els restaurants de Banyeres es beneficia-

7


zat en els llibrets de paper de fumar. Estem establint concerts amb el museu de Capellades a Barcelona, amb el de la Riba a Tarragona i, molt especialment, amb el museu de Santa Maria de Feira a Portugal. —Si passem a parlar del fons museístic, ¿quines són les peces més emblemàtiques que té el museu? Encara que, per a un historiador, qualsevol cosa és interesant, a un profà li poden sorprendre les maquetes exposades. Una d'aquestes la va construir Fidel Jordà i és una rèplica exacta de la màquina de fer paper de fumar que funcionava al Molí Sol. Tenim també una peça molt important: una premsa tota de fusta de finals del segle XVII, que ara no exposarem per falta de lloc, però que la podrem veure quan estiga habilitat el museu al Molí Pont. Al fons bibliogràfic tenim també peces molt importants com un exemplar original del primer tractat sobre el paper de Maians i Siscar, publicat a la Haia en 1760. —L'origen del material serà prou divers… El gros de la col·lecció és el material que he anat arreplegant al llarg de la vida i el que he heretat dels meus avantpassats paperers, però estem molt contents perquè la gent de Banyeres està fent moltes donacions. També estan arribant peces de fora del poble molt interessants. La Federació de Fabricants de Paper de la Comunitat Valenciana vol participar molt activament en l'arreplega. Nosaltres vulguerem fer una associació d'amics del museu on podrien estar els fabricants del sector paperer, entitats econòmiques i qualsevol persona que vulga recolzar aquest projecte amb aportacions econòmiques. El que volem és que la gent faça del museu una cosa pròpia. —¿Per a quan una publicació de la història del paper a Banyeres? Sempre s'ha dit que no hi ha documentació i n'hi ha molta. Quan u comença, van apareixent coses. La història del paper a Banyeres de Mariola és molt important dins de l'àmbit espanyol perquè la colònia de Laureà Ballester va ser un dels poquísims exemples al segle XVIII. La història és fantàstica perquè es va passar de fabricar paper a mà

al paper de fumar i, després, al paper oficial per a accions o segells, coses molt poc conegudes. També l'elaboració de bosses d'estrassa va ser important per a l'economia de l'època. Hi ha molts estudiants que estan fent les seues tesis sobre el paper als quals estem assessorant. Jo ja fa molt temps que estic treballant en una publicació però el muntatge del museu i del congrés, ha fet que tinga que ajornar l'edició per a l'any vinent. Serà un punt de partida per al coneixement de la nostra història paperera, la qual no solament té una vessant econòmica, perquè l'aspecte social va marcar el desenvolupament de Banyeres. Les relacions laborals eren molt especials. Les condicions als llocs de treball eren molt insalubres per la humitat o pel drap, que transmetia el còlera. —Molins com el Sol han estat espoliats durant molts anys. ¿Es podrà recuperar alguna cosa per al museu del Molí Pont? No es podran conservar totes les piles perquè han desaparegut tots els molons de ferro. Tenim possibilitats de recuperar algunes peces per a reconstruir unes set o huit piles completes. —Els projectes són importants pel que fa a les infraestructures… La Conselleria de Cultura té un projecte molt més ambiciós anomenat l'Arquitectura de l'Aigua i nosaltres estem preparant un dossier per a documentar el tema. Es tractaria de recuperar el camí que fa l'aigua, que va des de l'assut del Molí l'Ombria fins el Molí Pont. Es restauraria el sistema de séquies i basses fins arribar al Molí Pont on s'instal·laria una roda hidràulica que funcionara. La Conselleria ens anima a redactar el projecte que seria únic a tot Espanya. És un projecte de molta envergadura turística. —¿Quan està previst el trasllat del museu, que ara s'inaugura a Vil·la Rosario, al Molí Pont? Dependrà dels concerts que aconseguim. De moment, va a restaurar-se la teulada per a protegir l'edifici amb diners de la Unió Europea. Si en tres anys pot estar disponible, millor que en cinc o en sis. De tota manera sabem que serà una cosa lenta perquè els projectes són importants. ❦

"El projecte de l'Arquitectura de l'Aigua seria únic a tot Espanya"

8


Joan Oliver i Sallarès Francesc Sarrió i Bellod

Joan Oliver utilitzà el pseudònim de Pere Quart en els seus llibres de poemes. Pere Quart és un clar exponent del realisme poètic la base ideològica del qual és la visió de l'home com a ésser social, amb una problemàtica determinada que l'enfronta a una societat recolzada en unes relacions laborals d'«injustícia» econòmica, manca de llibertat i dificultats de realització personal. La denúncia de tot això i la voluntat d'intervenció són factors determinants en la proposta estètica i humana del realisme poètic. Per a aconseguir-ho el seu llenguatge és essencialment denotatiu i narratiu tot cercant el major grau de comunicabilitat. Al poema següent he decidit fer referència a la actualitat que es viu ara a la regió iugoslava de Kosovo, seguint així les pautes del realisme social. Pel que fa a l'estil de Pere Quart he combinat la mètrica lliure que sovint utilitzava, amb la rima que usava en altres composicions com ara "Corrandes d'exili", intentant plasmar al poema les distintes varietats estilístiques emprades per l'autor en les seues composicions, així com la ironia i, de vegades, fins i tot l'arrogància de la qual feia gala aquest autor del Vallès.

Revista del Vinalopó. Número 1. Centre d'Estudis Locals de Petrer, Petrer, 1999.

© Associated Press - 1999

Ignacio Vañó Aznar

Potser demà, per fi… Potser demà, per fi, els atacs militars acaben, arribe tal volta el moment que tots havíem somiat, caldrà llavors mostrar repúdia, envers els que assetjaven tota una regió desfeta, tot un poble desesperat. La societat occidental es mostrarà orgullosa d'una acció militar aliada, que servirà per a deixar tremolosa una població civil sempre malparada. Qualsevol mort és un fet despreciable, per tant clame una societat que cegada per un triunfalisme inexistent denuncia les morts de kosovars, pretenent que la mort de civils serbis es considere justificable quan aquesta acció és clarament un atemptat. Potser demà, per fi, la història finalitze adequadament, però amb un polític com Milosevic al poder, que ni fa ni deixa fer, caldria prendre mesures contra ell particularment. Si en realitat ens interesa un món plural i igualitari, cal que als països menys desenvolupats o en conflicte, com aquest, es priven de tindre un dictador, com a màxim mandatari que és el que actualment pateixen a l'Est. ❦

La revista naix amb un intent de divulgar totes les recerques i treballs que es produeixen a les comarques del Vinalopó. El consell de redacció manifesta a l'editorial que "vol ser una via de comuncació i integració de les nostres comarques, de tots els pobles i col·lectius que viuen a la vora del riu: ciutats industrials (Elx, Elda o Villena), viles en creixement (Santa Pola, Crevillent, Asp, Novelda, Petrer o Saix), pobles agraris en transformació (Monòver, Montfort, el Pinós, Biar o Banyeres de Mariola) i pobles menuts (el Fondó dels Frares, l'Alguenya, la Romana, Salines, la Canyada, el Camp de Mirra o Beneixama)." Tindrà periodicitat anual i pretén centrar-se en investigacions socials, sempre des de l'òptica local o comarcal. És una revista oberta a les inquietuds investigadores, a l'expressió d'idees i a la divulgació de recerques. El primer número té com a tema central un dossier sobre cultura popular. Hi ha cinc articles, alguns dels quals van ser presentats a les Jornades de Cultura Popular organitzades a Monòver per l'Associació Cívica El Bull. És, sense dubte, la part més interessant de la revista. Així, en "Els jocs populars de Monòver" es recullen els jocs, les cançons i les fórmules associades als jocs que s'han donat en el temps, molts dels quals coincideixen amb els nostres, tot i la distància. Encara que comprovem que el grau de castellanització de Monòver, pel que fa a les lletres de les cançonetes, és superior al dels nostres pobles. Després, "Les Rondalles de Crevillent ofereix una mostra de narrativa oral en vies de desaparició. Té l'encert, l'autor de l'article, d'haver-les transcrit el més fidelment possible i són un document excepcional per estudiar les característiques dialectals del valencià meridional. També tenim "Els noms de les parts de la casa tradicional a Monòver" i "El lèxic de la vinya i del vi a Monòver", amb una bona quantitat de lèxic específic que actualment, pel canvi de l'estructura de les cases i de l'ofici de l'elaboració del vi, s'està substituint per altra terminologia, en molts casos aliena a la nostra llengua. Finalment hi ha un interessantíssim "Estudi de les particularitats dels parlars de Monòver i Novelda a través de la randa", on es comproven les diferències i les coincidències lingüístiques entre dos pobles tan propers a través de l'ofici de la randa. Podem copsar com aquest valencià meridional B (el més al sud) és molt semblant al de Biar, la Canyada, el Camp de Mirra i Beneixama, però un tant allunyat del de Banyeres o el de Bocairent. Les altres seccions de la revista són: Vària, sobre assumptes variats no inclosos en la carpeta central. Documenta, dedicada a divulgar documents, amb anàlisi i presentacions preliminars. I Op. cit., una secció destinada a crítica i comentari, ressenyes i recensions de llibres, revistes o activitats culturals, i també a participació dels lectors. En conclusió, una publicació ben presentada, que ens sembla seriosa i ben planificada i a la qual, des de Barcella, desitgem sort i durabilitat. ❦ 9


Aquest recorregut, molt suggeridor per la seua bellesa, s'ha de fer a peu. El llit del riu al seu naixement és especialment delicat i la pressió de l'activitat humana pot afectar-li. La microfauna que hi viu és molt sensible, i el pas de vehicles de motor pot alterar la seua població. Encara que des que va acabar l'activitat de tint a les fàbriques de la capçalera del riu, la qualitat del aigua ha millorat molt, fins i tot als llocs poc accessibles es pot trobar la brossa dels visitants més insensibles que no s'emporten els residus que generen. Cal que aneu equipats amb roba resistent perquè en algunes zones del recorregut han crescut grans esbarzers a conseqüència de l'abandó de sendes que ja s'utilitzen molt poc. Podeu eixir de Banyeres de Mariola i arribar a les Torretes 45 minuts més tard. La descoberta del riu fins el Molí l'Ombria us pot dur unes 3 hores, i ja esteu a 15 minuts del poble. Però segur que el descobriment de molts bells racons farà que no tingueu pressa d'arribar. ❦

L

Blanes Casa Galbis

la Font de la Coveta

Les Torretes

la Font dels Brulls

10

s

la Font de la Burra

La Borrera

el Toll Blau

L'Altet

'A

n

í r a Casa de les Monges


Josep Miquel Martínez Itinerari recomanat Camí Carretera Font

el Ral de Baix

la Font del Teularet de Roc

el Ral de Dalt Zona d'acampada

la Solaneta

el Partidor la Font del Sapo

Serrella 804 Molí l'Ombria

l'Horta Vella Molí Sol Casa Garín

11


De barcella solipsista

De l'educació dels fills

Francesc Sarrió i Bellod

Ma. Luisa Gómez-Elegido

Passen les dècades i continua arrelada una estirp d'espavilats i d'arribistes que viu a les faldes de l'Estat, de les subvencions públiques. Són els voltors del BOE i del DOGV, a l'aguait per endur-se l'ajuda, creant empreses en un dia que desapareixen després d'haver cobrat; movent els fils (i les butxaques agraïdes) entre els encarregats de donar-les. No dic que les subvencions no siguen merescudes i ben invertides en molts casos; però en altres el balafiament de diners és evident. No hi ha pitjor vilesa: aprofitar-se dels diners públics, de la suor de tots, en benefici propi. I a més a més hui no tenim un Robin Hood que puga amb tots. Si es permet la neteja ètnica de Milosevic, malament. Si la negociació a Rambouillet no arriba a res, malament. Si es bombardeja Sèrbia, malament. No hi ha solució. El millor és no opinar. Comentaristes dels mitjans de comunicació, aneu-vos-en a l'atur una temporada, per precaució i higiene. Deia Ramon Llull que els hòmens (i les dones) pensen poc, i quan ho fan, ho fan malament, sense mètode ni rigor. No és estrany, doncs, que una de les pautes de comportament intel·lectual més estesa siga la de: "Basta que tu digues A perquè jo diga B o C". Això, en el futbol, passa; però en la política o en afers importants és tot un despropòsit. Doncs bé, sovint, i més encara en la política municipal, funcionen els humans d'aquesta forma. Que poques vegades un polític d'un color diu a un altre de color diferent: "Tens raó, endavant, et done el meu suport". Es busca el desencontre i l'enfrontament per sistema. És a dir, triomfa el que jo anomene el "pensament futbolístic": Gil, Roig i Lopera són els grans filòsofs de les acaballes del segle XX. Simptomàtic. Els temps que corren: abans els dipòsits d'estalvi rentaven bastant. Els avis estaven tranquils i el seu esforç donava un resultat. El capitalisme ferotge de final de segle ha acabat amb aquesta saludable pràctica. Ara, qui vulga rendibilitat que arrisque en borsa. Llavors, ¿qui guanya diners? Els de sempre: els que en tenen i en poden arriscar. Vull dir que fins i tot una cosa com l'estalvi és classista: uns guanyen una mitjana del 30% en la Borsa (dades de 1998); i uns altres, el 2% o el 2'5% (atesa la inflació, res), entre els quals es troben la gran majoria dels pensionistes. Se m'argumentarà que és per la baixada de tipus o que la inflació abans era més alta; però jo dic que la diferència està a la vista, i és injusta. Els temps que corren: abans, amb dues cadenes de televisió, teníem un cinema esplèndid, grans cicles, bons programes culturals, etc. Potser eren més avorrides que ara. Tant fa. En entrar la competència privada, tot és infinitament pitjor, deliberadament. Qui no vulga telebrossa i publicitat, que es pague la televisió. D'això es tracta: de fer una televisió dolentíssima, inaguantable, per tal que paguem a les empreses del satèl.lit. Per tant, tenim també en la televisió espectadors de primera classe, que paguen, i la resta. Parlant de televisió: recital de televisions governamentals amb diners de tots: la 1, la 2, la 3 (Antena 3, a costa del rebut del telèfon), Canal 9, Notícies 9, Canal 39 (esta última, fidel portaveu de la Diputació d'Alacant o d'España, i pregonera de tots els saraus que monta el poder per la nostra zona): el pensament únic triomfa. Anem a més. Símil literari: després del Segle d'Or (centenars de partits polítics, activisme social, vagues, manifestacions, sentades, protestes, pancartes, concerts reivindicatius, associacionisme de tota mena, alpinisme ideològic, radicalisme utòpic) hem entrat en la Decadència de la Democràcia (un vot cada quatre anys, nul.la participació ciutadana, inexistent contacte dels polítics amb els ciutadans, gestió economicista en lloc d'ideals polítics). ¿Qui en són els responsables de tot això? ❦

Es diu que la història es pot dividir en cicles idèntics, és a dir, tot el que passa torna, les modes, els costums, les ideologies, etc. Tots estem clavats en eixos cercles històrics, que van i vénen. Però, no acabem de creure que ens haja de tornar a passar el que hem vist en èpoques anteriors, coses que no ens agraden, conseqüències nefastes de guerres, de mandats gens acertats, i de religions amb més ambicions de poder que d'amar. La nostra vida qüotidiana té moltes ocasions de demostrar-nos a nosaltres mateixos que podem actuar lliures, sense imposicions del passat. Els nostres pares, la generació anterior, ho va tenir, crec, un poc més fàcil que nosaltres a l'hora d'educar els fills. Ells actuaven segons els havien educat a ells, sense plantejar-se moltes coses. Era la generació de després de la Guerra Civil espanyola, i els efectes d'esta ja havien sigut prou forts en totes les famílies. L'Estat i la religió els incitava a tenir molts fills, com si anaren a mantidre'ls. Alguns s'ho van creure i després no van poder ni criar-los amb la dignitat que es mereix una persona. Mentre érem xiquets i ens educaven, no ens havíem de calfar el cap, perquè els que ho feien "bé" o "mal" eren els nostres pares. I fins a cert punt, els fèiem responsables del que ens passava, fóra bo o roïn. És clar que això ho veiem com una cosa llunyana, però ara, quan els pares som nosaltres, ens adonem que no tot el que es passa als nostres fills és responsabilitat nostra. Ells són persones lliures i úniques, amb una personalitat pròpia, de la qual no podem dispondre. El que sí intentarem és corregir els actes que no els facen evolucionar com a bones persones i intentarem ensenyar-los amb l'exemple, que crec que és la millor manera. Des de molts punts del nostre voltant ens acusen que tot el que està passant és culpa nostra. En l'àmbit religiós, els rectors ens acusen de la falta de religiositat dels nostres fills, però, ¿s'han preguntat qui son els culpables que no la tinguem nosaltres? Potser haurien d'aprofundir ells mateixos un poc, en la seua actuació de portes a enfora. ¿Per què hi ha cada vegada menys vocacions? ¿Per què no evolucionen amb el món en què viuen? En l'àmbit social, ens acusen de ser reaccionaris amb les tradicions de sempre. Caldria preguntar si ens agraden. És clar que moltes ens pareixen bé (com el respecte als majors, a les normes cíviques i humanes que ens han inculcat els nostres avantpassats). Però n'hi ha altres que no ens pareixen bé (com podria ser, el respecte a tu perquè tens més diners que jo, la por a l'autoritat perquè el que mana sóc jo i tu has de callar). Aleshores cal sospesar quines són importants de mantindre i quines no. En l'àmbit humà, crec que estem fent-ho prou millor del que ens han ensenyat. Quant a nosaltres, o la gran majoria, els han inculcat la superioritat de la raça blanca, el menyspreu dels altres, quan ens han dit que tant tens tant vals, quan ens han ensenyat que les persones que són distintes de nosaltres (ja siga culturalment, sexualment o socialment) no estan ben considerades, no ens han fet gens bé. Crec que en açò som més tolerants que les generacions anteriors. En l'àmbit psicològic, els psicòlegs ens volen fer responsables del futur mental dels nostres fills. Estem d'acord que l'educació és molt important, però que tots el traumes que tinguen els futurs ciutadans del món, siguen responsabilitat nostra, és una càrrega massa forta (a la fi passarà que no podrem dir-los res que no hem pensat abans, per tal de no perjudicar-los). Ací és on hem de canviar nosaltres, educant els nostres fills en la tolerància, en el respecte a les persones de qualsevol condició, i en la humanitat. Fent-los solidaris i responsables del món en què volen viure. ❦

12


Els molins fariners Francesc Garcia

Però, en una societat agrícola, el domini de la terra ha estat senyal de riquesa i de poder, i els molins fariners completaven el cicle dels cereals en el sòl de conreu i, per tant, la possessió i el control dels artefactes que transformaven la producció agrària (molins, premses de fer vi i almàsseres principalment) eren motiu permanent de disputes entre senyors territorials i propietaris de les terres de conreu. En les viles reials, com Bocairent, el rei era el senyor de les terres i dels artefactes (molins, forns), mentre que en els terres de senyoriu, com Banyeres, eren els senyors locals els propietaris, els quals cobraven un cens als enfiteutes o arrendataris. Els molins constituïen unes fonts d'ingressos molt importants per al rei i per al senyor, doncs eren vertaders monopolis, i alhora, exercien un control sobre la producció i el rendiment de la terra a l'hora del pagament de les rendes. Normalment aquest pagament anomenat "dret de moltura"

© Barcella - 1999

Una visita al molí de la farina (1932-1998) i una conversa amb Daniel Vilanova motiva unes línies sobre els molins de Banyeres fent una ullada històrica i alhora aprofitar per reclamar, amb una visió de futur, la recuperació d'eixe patrimoni arqueològic industrial que conformen els nostres antics molins, on es feia la farina, el paper, es preparaven els teixits o es produïa electricitat. L'aigua és l'element que va fer possible el pas del nomadisme al sedentarisme i d'aquesta manera la humanitat deixà de ser caçadora per a convertir-se en llauradora i ramadera. Però en un moment determinat l'home es va adonar que del blat i d'altres cereals es podien traure aliments, encara que prèviament s'hauria de picar i transformar en pols o farina amb morters de mà, com encara fan hui moltes tribus ancestrals. Però la necessitat de transformar el blat en farina, va fer pensar de quina manera podrien obtenir la farina en les millors condicions i amb la menor fatiga possible. La constatació que tant l'aigua com el vent són capaços de provocar grans transformacions va fer possible el descobriment de mecanismes pertinents per a dur a terme l'aprofitament d'aquesta ingent energia, amb la finalitat d'aplicar-la a la transformació del blat en farina. Des del segle I abans de Crist es tenen notícies de l'existència de molins d'aigua o hidràulics, i la difusió d'aquests per Europa ha estat progressiva. Serà als segles XI i XII, i gràcies als àrabs, davant la necessitat d'una major producció farinera per l'augment de població, quan hi ha una ràpida expansió dels molins, tant hidràulics, com eòlics o de vent. La nostra comarca i la Vall d'Albaida són un bon exemple de l'existència de molins d'aigua (antics batans, drapers i paperers). Amb el temps, els molins han substituït, refet i modificat la seua maquinària per tal de facilitar el treball de les persones. Tot això fa que amb l'arribada de la Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX, amb l'aprofitament d'altres energies com els combustibles fòssils i l'electricitat, els molins foren els únics artefactes que recolzaven la societat en feines com la fabricació de paper i teixits, tallar pedra, serrar fusta o fer farina i segó. Però amb els avanços tècnics, possibilitats per les noves fonts d'energia, els molins fariners junt altres indústries tradicionals, deixaren de ser productius o es transformaren en molins paperers com a Banyeres, i a poc a poc acabaren per no ser necessaris.

Daniel ens explicà el funcionament del seu molí.

sobre els cereals portats a moldre als molins, es feia en farina (la setzena part del blat que es portava, la quinzena del panís i la tretzena de la civada) Els monopolis dels molins, forns, almàsseres, etc., constituïen les anomenades "regalies" del domini senyorial que, normalment, es solien llogar. Per un altre costat, els molins i els moliners han compartit l'aigua amb els llauradors per al conreu de les seues terres i, per aquesta raó, els documents d'arrendament són molt minuciosos en les condicions de l'ús de l'aigua per part d'uns i d'altres. Les condicions són recollides en les constitucions de les comunitats de regants i també podem veure-les en els nombrosos plets ocasionats pel seu aprofitament, sobretot des del segle XIII fins avui. Els molins tingueren gran importància fins al segle XIX i durant l'actual segle XX a poc a poc han anat tancat fins a la seua prohibició definitiva al principi dels anys cinquanta. Els molins hidràulics que perduren en el segle XX

es van modernitzar, utilitzant no sols l'aigua com a energia motriu, sinó l'energia del vapor (gas i gas pobre) i l'elèctrica, la qual cosa permeté la incorporació de nous utillatges. Però, per als moliners tradicionals, la molturació de pinsos per a la ramaderia fou una alternativa de subsistència. Altres molins, feren la seua conversió per a produir electricitat, que servia tant per al propi molí com per a les fàbriques, i especialment per a l'enllumenament públic, com a Banyeres. Ara, els pocs molins que queden s'han convertit en monuments històrics, en testimonis d'una part de la història quotidiana i domèstica, de la història dels nostres pobles i de la nostra gent. Malauradament, són molts els molins d'aigua que han desaparegut o estan a punt de fer-ho, i els que queden es troben en unes condicions més que precàries. Altres, gràcies a la sensibilitat dels propietaris o d'altres persones poden arribar a les pròximes generacions com a testimonis d'una forma de viure i de treballar dels nostres avantpassats. Daniel Vilanova, l'últim moliner de Banyeres de Mariola, ens va explicar el procés de la molta del gra al seu molí que va deixar de funcionar fa un any. El primer que es feia després d'abocar el gra, era garbellar-lo per tal de destriar la terra. Posteriorment passava al llavador. D'ací era tret en cabassets d'espart cap al sequer on el gra banyat s'assecava. Però en introduir més maquinaria aquest procés el feia el límpia, que separava el gra del fallat, i amb un corrent d'aire l'assecava, després d'haver passat pel llavador. Una volta sec, el gra era abocat a la gronsa i des d'aquesta per mitjà de la teula queia a l'ull de la mola de dalt. El gra era triturat per les moles que el transformaven en farina, que passava pel farinal fins arreplegar-la dins de la farinera. De la farinera es treia la farina i es cernia per a separar el segó de la farina com a tal. D'una i d'altra s'obtenien tres qualitats diferents, de primera, de segona i de tercera. Amb els avanços tècnics la farina passava mitjançant un pujador de corretges amb poalets al torn, on es garbellava i es classificava, ensacant-la segons la qualitat. El torn estava dividit en tres classes de sedassos, de diferents teixits per a garbellar la farina. Podien eixir tres classes de farina i en la de tercera classe, on el sedàs era de fil de ferro, es feia l'última garbellada i s'obtenia el segó i el reprim, molt aprofitat per a les gallines i els conills. ❦ 13


Simposi

De esquerra a dreta, Remigio Beneyto, Roberto Calatayud i Francisco Moreno.

Mòdul de cultura

La celebració del Simposi tenia continuació el 12 de febrer. Remigio Beneyto, en qualitat de moderador, era la persona encarregada de fer la presentació del ponent triat per aquest mòdul, l'alacantí Francisco Moreno Sáez. El professor Moreno va fer un documentat recorregut per les diferents manifestacions culturals des del franquisme fins als nostres dies. Els problemes que patim es poden atribuir, segons ell, a l'escassa difusió que té la cultura als mitjans de comunicació, la nefasta programació televisiva, la desaparició d'entitats cíviques impulsores de la cultura, la minva d'aportacions financeres per part de les entitats d'estalvi, o el perill que comporta l'existència d'una cultura tutelada per part dels poders públics. Tello Navarro, president de la Societat Musical de Banyeres, recalcava en la seua comunicació el paper protagonista de la música en la cultura valenciana i, per extensió, en la local. La segona comunicació anava a càrrec de Guillermina Barceló, directora de la Casa de Cultura, la qual va deixar palesa la necessitat d'un major protagonisme per a la cultura en les polítiques municipals. Va recordar la recomanació de la Unesco d'invertir, almenys, un 2% dels pressupostos del municipi en cultura, sense comptar les infraestructures. Miguel Sempere, en representació de l'Associació Cultural Font Bona, va fer un reconeixement públic a les diferents generacions i manifestacions locals que al llarg del temps s'han preocupat per la cultura col·lectiva. Per acabar aquesta sessió abans del col·loqui, Vicent Ferre feia públiques les conclusions d'una enquesta feta als diferents grups culturals locals on es demandava, entre altres coses, un auditori. ❦ 14

© Barcella - 1999

© Barcella - 1999

Redacció

Assistents al mòdul de la festa al maset dels Marrocs.

Mòdul de la festa

El 12 de març, el moderador Jordi Albero Blanquer, va presentar el ponent: l'alcoià José Luis Mansanet. La ponència va analitzar des de la vessant sociològica la festa de moros i cristians al nostre entorn. Mansanet va dir, entre altres coses, que "la festa va enganxada a les andes del patró" i que "la festa és un fet social i no història pura". Pel que fa a les ambaixades va explicar que la raó de que estiguen escrites en castellà pot ser degut al decret de Nova Planta promulgat per Felip V en guanyar la Batalla d'Almansa que va abolir els Furs dels valencians. Miguel Sempere, en la seua comunicació, va fer una tria personal d'alguns fragments d'articles de diferents autors des de l'any 1950 fins els nostres dies. Tomàs Juan Morales ens va parlar de l'ús i el manteniment de l'arcabús i va fer una explicació detallada de la neteja de l'arma i de la càrrega adequada. Armando Ballester, en la seua comunicació, va parlar de la relació entre festa i música i va exposar una sèrie de recomanacions com no repetir les bandes en l'Entrada o la necessitat de fer un catàleg de música festera. Lucía Mora va analitzar l'evolució dels dissenys dels programes de festes des de 1891 fins a hui i va qüestionar la llargària excesiva del text que es demana per a les portades. José Sempere va llegir una comunicació en representació dels qui han sigut presidents de la Comissió de Festes on van narrar els canvis ocorreguts en les nostres festes en les últimes dècades. El president de la Confraria de Sant Jordi, Jorge Juan Francés, va fer un recorregut històric des de la seua fundació en 1928 i va explicar el projecte de recuperació de l'ermita del Conjurador. ❦

© Barcella - 1999

Banyeres de Mariola davant del III Mil·lenni

El professor Villar Palací escoltant la comunicació llegida per Rosa Ma. Leal Blasco.

Mòdul d'educació

El 7 de maig es va fer la primera part del mòdul d'educació, desdoblat en dues sessions per la gran quantitat de comunicacions rebudes. En aquesta ocasió va fer de moderador Vicent Albero, director de l'Institut de Secundària. Després de fer una introducció que ens va situar en el context educatiu de Banyeres de Mariola, el director va presentar el professor Luis Villar Palací, exministre valencià que va promoure la reforma de la llei educativa al 1970. Malgrat la importància d'aquesta llei, Villar Palací va declinar la invitació per a parlar d'ella perquè, segons va argumentar, no ha volgut mai fer-se autobombo. L'exministre va parlar dels reptes que ens esperen al tercer mil·lenni produits per l'efecte de la globalització. Javier Leal Blasco va presentar una comunicació –llegida per la seua germana– en la qual va fer un recorregut per la seua història escolar. Va aprofitar aquest trajecte per a fer una crítica del sistema selectiu d'accés a la Universitat. El tema de la comunicació de Remigio Beneyto va ser la llibertat d'ensenyament i per a argumentar-ho va citar les lleis que garanteixen aquesta llibertat. En aquest sentit va defensar l'equiparament de l'ensenyament públic amb l'escola privada concertada. Va destacar les bones relacions que té l'escola privada –que va concretar en el col·legi Fundació Ribera– amb les escoles públiques a Banyeres de Mariola. Jordi Albero Blanquer va parlar del canvi important que s'ha produit a l'educació dels fills motivat per les noves exigències laborals dels pares. Va demandar als pares –que són els vertaders educadors– una major qualitat en l'atenció dels fills, donat que ara disposen de menys temps per a estar amb ells. ❦


Fotografia de Robert Capa

sobre la Guerra Civil espanyola Vicent Berenguer

Del 2 de febrer al 5 d'abril d'enguany, el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, ha exposat una conjunt de dues-centes fotografies formidables sobre la Guerra Civil espanyola. L'autor és Robert Capa, nom professional d'André Friedmann, nascut el 1913, a Budapest. Per la seua participació en protestes contra el règim hongarés, va haver d'eixir del país en 1931, quan tenia 17 anys; anà a Berlín i estudià periodisme. A principi de 1933, quan decideix dedicar-se a la professió de fotoperiodista, l'ascens de Hitler al poder l'obligà a traslladar-se a París. Allí s'enamorà d'una refugiada alemanya, Gerda Porohylle (fotògrafa també, que adoptà el nom de Gerda Taro), la qual convenç André perquè adopte el nom nou, americanitzat, de Robert Capa. En la primavera 1935, Capa visità Espanya a fi de realitzar diversos reportatges per a revistes alemanyes, entre ells la gran manifestació celebrada a Madrid el 14 de juliol per a commemorar el quart aniversari de la República. Amb l'esclat de la insurrecció del general Franco i l'inici de la guerra civil, en juliol de 1936, Capa i Taro veieren que era absolutament essencial utilitzar les seues càmeres per a obtenir el suport mundial a favor de la República i la causa antifeixista.

El 5 d'agost arriben a Barcelona i veieren que s'havia produït una revolució proletària. A l'estació de ferrocarril fotografiaren els soldats que marxaven al front d'Aragó i s'acomiadaven de les seues esposes i nóvies. Es desplacen de seguida al front de Còrdova, on el Govern de Madrid emprenia una ofensiva per a recuperar aquella zona, que semblava la més adequada per a fotografiar victòries republicanes i veure en acció les milícies més idealistes de la CNT. En aquest front Capa féu la seua foto més famosa, potser la millor fotografia de guerra: la del milicià de la República que acaba de rebre un tret, a Cerro Muriano, el 5 de setembre de 1936, a uns 12 quilòmetres al nord de la capital. Durant els setanta sorgiren dubtes pel que en fa a la fiabilitat com a document. Però aquesta controvèrsia ha quedat aclarida perfectament pel mateix germà d'aquest miliciano: es tracta de Frederic Borrell Garcia, d'Alcoi. El novembre d'aquell any, Capa (que era a París) torna a Madrid, passà molt temps al barri obrer de Vallecas, objecte de bombardejos duríssims. El maig de 1937 és testimoni durant deu dies del foc sobre una Bilbao assetjada per freqüents descàrregues aèries.

Madrid, hivern, 1936-1937.

Barri de Vallecas, Madrid, hivern, 1936-1937. Riu Segre, prop de Fraga, front d'Aragó, 7 de novembre, 1938.

Mort del milicià Frederic Borrell García, d'Alcoi. Cerro Muriano, setembre 1936.

15


al port de Navacerrada, prop de Segòvia, on cobreix una ofensiva republicana fracassada. El juliol 1937, Capa torna a París, i Gerda Taro, que informava de la gran ofensiva republicana sobre Brunete, a l'oest de Madrid, és colpejada per un tanc, resultà malferida i morí l'endemà. Fou la primera dona fotògraf que moria en combat. Capa no es recobrà mai d'aquesta pèrdua. Tot i això tornà a Espanya i cobrí el setge de Terol. Els primers nou mesos de 1938 els passà a la Xina, on fotografià la resistència a la invasió japonesa. Quan torna, a l'octubre, la guerra d'Espanya empitjorava. Fotografia les Brigades Internacionals, a Falset, prop de l'Ebre. Va seguir l'evolució del conflicte per terres de Lleida, i el gener de 1939, a Barcelona testimonia l'èxode massiu de la ciutat, els bombardejos eren seguits. Des de Figueres, entre milers i milers de refugiats, davant la frontera hostil, barrada encara pels francesos, el 28 de gener abandona Espanya. El 1954, a

Indoxina, al delta del riu Roig, xafà una mina antipersones i caigué mort. Seixanta anys després de la derrota de la República, la màquina de l'oblit no ha pogut impedir que la bibliografia sobre aquest període històric no haja parat d'augmentar en interés i il·luminar aspectes nous d'aquesta guerra, des de les dues bandes en conflicte. Ja que, enterrar el passat, no ha sigut mai una garantia que els camins triats són aptes per a resoldre els drames col·lectius. Recuperar la memòria històrica és necessari, perquè la consciència és feta de memòria i no hi ha penediment sense ella. Aquesta aportació a la nostra tragèdia civil, per mitjà de la fotografia de Capa, fóra bo que també servira d'estímul a necessàries investigacions locals i, sobretot, a la consolidació de polítiques democràtiques que construisquen un futur civilitzat. ❦ (Capa: cara a cara, MNCARS Ministerio de Educación y Cultura, Madrid, 1999, 202 pàg.)

Regards, 10 de desembre, 1936 ("La capital crucificada").

Telèfon: 96 556 75 83 Fax: 96 556 66 97 E mail:

furitravel@alc.es

Àngel Torró, 4

03450 BANYERES DE MARIOLA Argelès-sur-Mer, França, març, 1939.

16


El Ball dels Espies Consol Conca i Coloma.

El dia 11 de maig a la vesprada, a Biar, es celebra un acte únic a les nostres terres valencianes, és el Ball dels Espies. Aquest, en l'actualitat, està format per quatre parts: 1a. l'Espionatge i la Medició, 2a. l'Ambaixada, 3a. el Ball, i 4a. el Carro de la Mahoma. En la primera part els personatges tenen com a objectiu observar, mesurar i explorar el terreny que han de creuar fins al castell. Aquest grup el componen: "el medior" que utilitza per la seua missió un cordell, "el cartògraf" que porta un enorme compàs de fusta, "l'escrivà" que fingeix anotar en un pergamí apentagramat del segle XVII-XVIII amb una enorme ploma, la qual, abans d'escriure, fica en un tinter (orinal) que porta el seu ajudant; també hi ha un personatge que porta un telescopi (carabassa buidada i llarguíssima) i el personatge principal és "la Mare de la Mahoma", interpretada per un home que porta en les mans un cànter amb flors, al qual acompanyen dues persones més. Tots ixen de la plaça del Raval passant pel carrer Major, fent gestos de pantomima, i apleguen a la plaça de la Constitució, on fan dues voltes al Castell i intenten pujar a ell. Són descoberts per un centinella que dispara un tro el qual espanta els espies, la Mare de la Mahoma deixa caure el cànter a terra i ixen corrent unes rates que portava dintre. Després d'això els personatges tornen pel carrer Major a la Plaça del Raval. La segona part està formada per l'Ambaixada en la qual després d'una guerra simulada cos a cos, guanyen els moros i es disposen a traslladar la seua efígie al Castell. En la tercera part es fa el Ball dels Espies, en el qual per parelles ixen

ballant, en primer lloc, tots els personatges d'abans i, després, totes aquelles persones que han fet promesa de ballar-lo o bé ho fan per simple diversió. A la quarta part, el Carro de la Mahoma és arrossegat per multitud de persones que per herència tenen assignada una xicoteta part del carro. Damunt d'ell està situada l'efígie del profeta Mahoma, als seus peus hi ha la Mare, el Versador, el Consumeta i darrere de l'efígie hi ha un home que mitjançant un mecanisme de cordes aconsegueix que la Mahoma menege el cap i els braços. El Versador va recitant poemes satírics que li apunta el Consumeta. Aquests poemes han estat realitzats per un grup de persones del poble i el Versador els recita sols quan veu la persona al·ludida en ells, aquests tracten sobre temes que han passat al llarg de l'any, anècdotes, etc. Però els poemes sols els pot dir la Mahoma, no es poden gravar ni repetir després. Hi ha tres tipus de poemes: normals, satírics i molt satírics; la gent els identifica segons el Versador toque una, dues o tres xiuletades, després es fa un silenci sepulcral per escoltar-lo bé i quan s'acaba la gent fa un gran aplaudiment. A la casa on vivia la família Candela, que ara és propietat de la família Bellod-Ferriz, el carro s'atura i un membre d'aquesta família col·loca a la Mahoma dos rotllos (pastissos típics de Biar) a la Mahoma. Quan aquesta última arriba a la plaça de la Constitució el Versador recita sempre l'últim poema acompanyat per tot el poble: La Mahoma de Biar menja rotllets i fogasses se l'emporten a Villena i la unflen a remolatxes

Tot el poble fa un gran aplaudiment i col·loquen la Mahoma al Castell. Es sap que la música és molt antiga, música folklòrica originària al País Valencià. És molt popular, ja que hi ha poblacions com Tibi, Bocairent, Peníscola, Torrent i altres que la utilitzen o l'han utilitzada, però és a Biar on millor s'ha conservat encara que abans es tocava amb xeramita i tabalet. No està clar quin és l'origen del Ball dels Espies. La teoria més popular és que representen l'espionatge del bàndol moro sobre la plaça cristiana. Una altra teoria és que dins de les festes de moros i cristians es van acomodar parts del Ball de Torrent, amb el qual se li troba certa similitud, però en cap moment allí es reciten poemes satírics. Particularment m'incline per l'estudiada per la professora d'Antropologia de la Universitat d'Alacant, María Dolores Vargas Llovera, la qual m'explicà que calia situar-lo en l'època medieval, ja que el paper de Mare el representa un home, doncs a les dones els estava prohibit eixir en les representacions teatrals. Més concretament a finals dels anys 1270, quan Jaume I, per la inseguretat creada per les revoltes mudèjars (com la revolta de l'al-Azraq) va ordenar deportacions en massa dels responsables dels alçaments, la confiscació dels seus béns i l'agrupament de la resta de població mudèjar a l'extrarradi de les ciutats, creant-se els ravals moruns. També el situaríem en el cicle de les festes d'hivern que començaven el dia de santa Llúcia, abarcaven Nadal, Reis i sant Antoni i acabaven per Carnestoltes. En aquest temps els poders públics permetien una certa subversió de l'ordre establit. Per tant, en aquesta època de l'any els mudèjars que vivien a la plaça del Raval durant un dia podien entrar al carrer principal del poble amb l'efígie del seu profeta Mahoma i mitjançant poemes satírics dir als nobles de la vila qüestions que no podien dir-los durant tot l'any. Més tard s'incorporarien els nobles al Ball complint una promesa que havien fet si algú dels seus familiars s'havia curat d'alguna malaltia o d'altres promeses, ja que per a un senyor noble era molt humiliant eixir a ballar disfressat davant de tot el poble. Després s'acoplaria aquest ball a les festes de moros i cristians per commemorar la incursió dels mudèjars a la plaça de Biar. ❦ 17


Representació de l'obra Castells i viles de Banyeres i Serrella al Teatre Principal.

"Estereotips i imprecisions"… ¿o alguna cosa més? Després de llegir l'article "Estereotips i imprecisions" de Josep Miquel Martínez, publicat al número 6 d'aquesta mateixa revista, hem de fer la puntualització següent: L'Associació Cultural Font Bona, davant la celebració del 750 Aniversari, encarregà al seu membre, Miguel Sempere Martínez, la redacció d'una comèdia per a donar a conéixer l'ambient de l'época a la qual pertany l'esmentat esdeveniment. Una volta escrita, va ser revisada per D. Paco Asensi, conegut i admirat per tots, i per D. Antonio Díaz Merat, director adjunt del Teatro de Bellas Artes de Madrid i col·laborador de D. José Tamayo. Així mateix, fou normalitzada per dos llicenciats en filologia que, a més, participaren com a actors. L'obra fou preparada i representada per nombroses persones (algunes d'elles, membres del Consell de Cultura) que posaren tota la seua il·lusió, esforç i dedicació sense cap altra pretensió que col·laborar en el 750 Aniversari. Mai aquesta Associació podia pensar que l'obra Castells i viles de Banyeres i Serrella, basada en documentació històrica del nostre poble, poguera ser interpretada per Josep Miquel com una obra plena d'estereotips i imprecisions. Es més, sabem perfectament la diferència entre àrab i musulmà, i l'existent entre raça i cultura, i en cap moment de l'obra s'han utilitzat aquestos termes de forma mal intencionada ni pejorativa. Per tant, resulta incomprensible que Josep Miquel barrege aquestes diferències amb els prejudicis, la xenofòbia, els estereotips, l'adjetivació moro com a xenòfob i les reticències irracionals cap a les poblacions veïnes. ¡Quasi res! Com hem comentat, l'autor de l'obra s'ha basat en documentació històrica i, una de 18

les fonts consultades, diu: "Tant la legislació eclesiàstica com la categoria social separada reunien moros i jueus en el mateix cabàs, però en açò el lligam no existí. L'equilibri entre el jueu i el cristià, i els factors d'experiència compartida, pesaren més de moment que els elements de diferència i hostilitat... El fill d'En Jaume. En Pere, era sincer quan declarà, el 1279, que és intenció i propòsit nostre que els nostres homes siguen mantinguts en justícia, tant els cristians com els jueus i els sarraïns". Per tant, les conclusions de Josep Miquel ens pareixen excessivament exagerades, incoherents i tretes de context. Al mateix temps, ens crea un interrogant. ¿Hi haurà alguna altra intenció en el seu article? ❦ Associació Cultural Font Bona Banyeres de Mariola.

© Barcella - 1999

© Barcella - 1999

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià). E-mail: BARCELLA@globalmail.net

Policia Municipal de Banyeres de Mariola.

Policia per a tots En la Barcella que és publicà en febrer, va aparèixer un article que rubricaven Goio i Sénsio, on es qüestionava la tasca de la Policia Local de Banyeres davant la sostracció de borreguets i la destrucció quasi parcial del Palau d'Herodes. Evidentment, aquests dos senyors desconeixen que al llarg del servici s'ha de vigilar tot el terme del municipi (prop de cinquanta quilòmetres quadrats), alhora que es desenvolupen moltes altres funcions, com els requeriments per excés de sorolls en establiments d'oci, comprovació d'alarmes, accidents de trànsit, etc. La cosa més curiosa, en relació amb el comentari que feien Goio i Sénsio en l'anterior edició de Barcella, on dien que "la sostracció dels borreguets no suposa uns fets aïllats perquè són previsibles", llavors deurien muntar el Betlem fixant les figures a l'entarimat, dificultant amb açò, al menys un poc, la feina al suposat lladre, i no deixar-les com qui munta un Betlem a dintre de sa casa. Sempre és

més fàcil dir que la Policia s'amaga les nits de lluna plena. ❦ Sergi Ferrando oficial-cap de la Policia Local Banyeres de Mariola.

No a les guerres Sóc pacifista perquè la guerra la decideixen els privilegiats però moren en ella els desgraciats. Sóc pacifista perquè la guerra és tan cruel que deuria pertànyer només al món de les bestioles i no al món de les persones. Sóc pacifista perquè el mal entés amor a la pàtria destrueix l'amor a la humanitat. Sóc pacifista perquè sóc home abans que valencià, espanyol o europeu: sóc un ésser humà i, a més, de casualitat. Sóc pacifista perquè mai hi hagué una bona guerra ni una mala pau. Sóc pacifista perquè la guerra és l'art de matar a lo gran. Sóc pacifista perquè és més fàcil fer la guerra que treballar i construir la pau. Sóc pacifista perquè la guerra no és una aventura, sinó una estratègia. Sóc pacifista perquè no hi ha camins per arribar a la pau. La pau és el camí. Jo sóc pacifista per tot això i per alguna cosa més. ❦ Tello Navarro Banyeres de Mariola.

Grup de dolçaines El Braçal El grup El Braçal ha estat molt satisfet de la seua última actuació a la processó de sant Jordi, doncs, una gran part del públic ens ha felicitat, inclòs gent molt entesa (del poble i de fora). Per a nosaltres, fets així, ens motiven per a continuar aquesta labor que, d'alguna manera, és promoure també la nostra cultura valenciana. Gràcies. La programació per als pròxims mesos és la següent: el 23 juny, correfocs a Tavernes de Valldigna. A juliol, possibles actuacions a les festes de la Malena i recolzament als actes del 750 Aniversari (sense confirmar). Els dies 16 i 20 d'agost actuarem a Puchena (Almeria) en una espècie de desfilada mora. I al setembre tornarem a tocar en la processó de la Relíquia en la qual posarem com sempre el nostre afany de millorar. ❦ El Braçal Banyeres de Mariola.


Guillermina Barceló I Premi de Composició per a Dolçaina Ciutat d'Algemesí Intèrprets: La Inestable Dolçaina i Tabal Producció: Musicat 98 Edita: Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Algemesí Aquest compacte inclou la gravació de les peces premiades al I Premi de Composició per a Dolçaina Ciutat d'Algemesí de l'any 1998. En principi, sembla interessant aquesta iniciativa de crear un premi de composició per a dolçaina, instrument tant arrelat a les nostres terres, però quan hom escolta el compacte, pensa que aquest instrument pot arribar a graus de qualitat musical molt elevada dins de la música folk, obrint una nova via que pot arribar a ésser molt fructífera, comparable a la música cèltica. El guardonat amb el primer premi de composició Ciutat d'Algemesí, és un jove d'Alzira, Arnau Bataller Carreño, professor de violí. Aquest, encara que ha rebut una formació clàssica, està obert a altres tendències musicals i a les noves tecnologíes i ha trobat en la composició l'espai més idoni per a comunicar les seues capacitats. A més, el compacte inclou el segon premi Preludi de Ramón García Soler, El tudell d'Antoni Lloret Nogueroles i Xirimania de José M. Peñalver Vilar. I com no La Muixaranga d'Algemesí. Tot açò interpretat per una banda excepcional La Inestable,

Dolçaina i Tabal, grup musical creat l'any 1994, amb la voluntat de produir i difondre la música popular valenciana i els seus instruments, donant a conéixer algunes de les moltes possibilitats que aquests instruments tenen i que encara estan per desenvolupar, mitjançant l'adopció i creació de músiques noves. Dirigida per Xavier Richart, en l'actualitat formen el grup tres dolçainers, Xavier Richart, Alejandro Blay i Hipòlit Agulló, i un tabaleter, Vicent Borràs, tots ells dedicats professionalment a l'ensenyament d'aquests instruments. El grau de virtuositat d'aquesta banda arriba a emocionar i, a més a més, ofereixen concerts en directe on barregen amb gran encert una part de composicions per a dolçaina com les anteriorment nomenades amb la música popular per a ballar. Els membres de la banda han col·laborat en diverses ocasions amb formacions com Trullars, Al Tall, Urbàlia Rurana, Carlos Núñez, Kepa Junquera, etc. ❦

La Creu, 34 • Tel. 96 556 73 57 BANYERES DE MARIOLA Juan Beneyto Bernàcer, 25 • Tel. 96 235 09 77 BOCAIRENT

• Butlleta de subscripció

Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l'abonament de tres números per 500 ptes. l'any Cognoms Codi postal

Codi postal

Comarca Oficina Comarca Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140, 03450 Banyeres de Mariola

19


FÀBRICA I MAGATZEM DE TEIXITS PER A LA LLAR VIL·LA ROSA, 10 TEL.: 96 656 71 34 FAX: 96 556 69 34 03450 BANYERES DE MARIOLA (ALACANT) ESPANYA

Profile for Revista Barcella

Barcella 7  

Barcella 7  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded