L'erotisme dels sabors

Revista literària

Planeta Lletra

Ò Órgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra III Època - Any 8 - Núm. 23

L’erotisme dels sabors

E N

A Q U E S T

N Ú M E R O Novembre 2020

Direcció Editorial: Sandra Cabrespina Equip de correcció: Sandra Cabrespina Anna Segimon Alejandra Campos Núria Castellsaguer Montserrat Pérez Magda Pola Mònica Ruiz Lola Sarrión Gemma Blandez

EDITORIAL

............................

Mals pensaments

excepte indicació del contrari

3

..........................

4

..........................

6

Roser Cedrà

Diversitat gustativa Anna Segimon

In vino veritas

....................

9

...........................

12

Núria Castellsaguer

La seqüela Il.lustracions: Creative Commons (CC)

Sandra Cabrespina

El concurs

....................................

14

...................................

17

Juan Carles Libori Logo: Gustik Albo Maquetació: Carme Cañizares Núria López Portada: Montserrat Pérez

Sangria Mònica Ruiz

La pell de cranc

.........................

20

Canción de verano en otoño .............

23

Pompilio Piris

Gemma Blàndez

Planeta Lletra

Plaer de déus

..........................

26

Alfons Filbà

Toscana

..........................

29

...................................

32

Microrelats del taller “Erotíssim” ........

35

Muntsa Muñoz

Petricor

Anna Moore

2

EDITORIAL Un cop més, tenim revista!

I ja en van vint-i-tres. No és tan fàcil, no us penseu. La comissió de revistes de Planeta Lletra proposa un tema i una data límit; a partir d’aquí es recullen els relats. Després els revisen els voluntaris -perquè sempre calen quatre ulls com a mínim- per intentar que no s’escapi cap errada. I en acabar la Núria López fa la seva màgia perquè tot s’aguanti i es converteixi en una revista.

El primer disseny de la nostra publicació el devem a la Txell Pañella, que va fer una feina excel•lent durant molt temps, després la Carme Cañizares va agafar el relleu, i ara és la Núria López qui quadra lletres i imatges, i ens procura unes cobertes de pel•lícula; però potser aviat necessitarem encetar una nova etapa.

Aquesta revista és la segona que surt en temps difícils. L’anterior, Quan es fa fosc, venia després d’un confinament que ens havia deixat perplexos i reflexius. Per això després de tanta foscor hem volgut celebrar la vida, i en aquesta edició ens vam proposar ser sensuals i enaltir els sentits; així que després de no poques deliberacions vam escollir com a títol: L’erotisme dels sabors. No sé si els relats seran fidels a aquest esperit o se n’escaparan, ja se sap que els escriptors som ànimes lliures i una cosa ens porta a una altra i no se sap mai on podem acabar. Però sé que tenim moltes ganes de compartir amb vosaltres les nostres històries una vegada més. Gaudiu-les... en tots els sentits.

Sandra Cabrespina Presidenta

3

Mals pensaments I si no trobaves el teu gust d’entre tota aquella selecció, havien escrit amb lletres grosses la següent frase lapidària: “entra, tria el que més t’agradi i si no trobes el que vols, nosaltres te’l preparem al moment”.

Roser Cerdà

Planeta Lletra

Els bons i els dolents han existit sempre. De petita hi creia, de gran, també. Per això llegeixo, per comprendre més. També escric, és un plaer. Ho seguiré fent.

La Virtudes tenia mals pensaments.

La culpa no era del tot seva, no. La culpa la tenia la botiga que havia obert portes just davant casa seva. Això no ho podia explicar als pocs amics que encara li quedaven perquè, per a ells, la Virtudes era un pes pesant, i mort. No feia gaire honor al seu nom, perquè de virtuts, ben poques!. No era lletja, però tampoc feia res per destacar, ni que fos una mica, els seus ulls blaus i la boqueta tan ben dibuixada.

Tampoc feia res per aprimar-se. Menjar s’havia convertit en un dels pocs plaers que tenia, i això l’angoixava molt. Quan no volia donar voltes als problemes que anaven sorgint es consolava mirant la botiga del davant, parapetada rere les cortines de la finestra de la seva habitació.

Salivejava de gust mentre obria els ulls com plats, intentant llegir des de la distància, els noms que, a parer seu, descrivien tan bé les exquisideses que s’exposaven rere els vidres del comerç: a primer cop d’ull, i ben llampant, es podia

4

L’erotisme dels sabors

llegir un rètol amb una pregunta molt suggerent: “T’agradaria gaudir de l’acidesa de les llimones del Carib? I la Virtudes s’imaginava al Carib, estesa damunt la sorra fruint del suc de les llimones salvatges. Si seguia mirant, al costat mateix del rètol, una fotografia mostrava una boca mig oberta amb els llavis vermells i molsosos, dels quals lliscaven unes gotes d’un suc ataronjat que publicitaven com a: “fruit de la passió”, elaborat amb maracujà i mango.

La Virtudes, mentre ho llegia, podia notar també com li baixava pels llavis aquell suc tan incitador.

Hi havia moltes més fotografies.

Totes feien menció de la qualitat dels productes oferts i dels diferents sabors i textures: n’hi havia de tota mena de fruites, principalment les més rares i exòtiques, de caviar (negre o vermell), de cava (dolç, semi o brut, a escollir), de flors (roses i pensaments). Podies gaudir del plaer de la xocolata blanca o negra, del cafè sol, tallat, amb llet o acompanyat de licors (whisky,

RELAT anís o conyac), d’infusions (més o menys tranquil•litzants) i també cabia la possibilitat de demanar-ne un fet de sabors extrets de menjars elaborats: truita de patates (amb ceba o sense), de gaspatxo, de samfaina i.... d’allioli (més o menys picant).

Tots els productes tenien tres mides per triar: petita (principiants), mitjana (normal) o extra gran (pels més agosarats).

I si no trobaves el teu gust d’entre tota aquella selecció, havien escrit amb lletres grosses la següent frase lapidària: “entra, tria el que més t’agradi i si no trobes el que vols, nosaltres te’l preparem al moment”.

A la Virtudes se li va fer un nus a la boca de l’estómac. Ja tenia clar què volia demanar però pensava, angoixada, que la mida extra gran potser no li cabria a la boca de pinyó, però si més no, s’havia d’intentar.

S’imagina per un instant obrint l’embolcall a poc a poc, abaixant el paper fins a deixar a la vista el seu contingut meravellós, sublim, posant- se’l a la boca i començant a lliscar els llavis amunt i avall llepant-lo, de mica en mica, ara un costat, ara l’altre, assaborint les textures, barrejant amb la llengua tots els sabors, i deixant pel final les mossegades. Tremola de plaer, el cor li batega més de pressa i l’empeny cap a la

porta. Agafa unes monedes d’una revolada i, un cop al carrer, entra cames ajudeu-me,

a l’establiment.

A l’altre cantó del taulell, l’atén, amb un gran somriure, un xicot que està per acabar de xumar-se els dits.

—Què posem, guapa?

—Un polo de llimona, gràcies!

Quan surt, llepant amb fruïció el seu gelat, no s’adona que, una mica més avall, a la mateixa vorera, ha obert les portes un sex shop.

5

Diversitat gustativa Quan arribava a casa, desobeïa tota mesura higiènica i em llepava els dits, un per un, i m’imaginava que eren els seus llavis rebregant-se amb els meus; la sal es mantenia adherida a ells com aquell amor inconfessable al meu cor.

Anna Segimon

Planeta Lletra

Quan el paper en blanc m’absorbeix, resums i escenes em porten de la mà per ficcions factibles i realitats disfressades de fal•làcia

—Estimats oients, comencem una nova edició de “A les palpentes”, com cada nit el vostre locutor i amic, Sandro, des de Q3 ràdio, és aquí per escoltar tot allò que us vingui de gust compartir amb nosaltres.

Avui parlarem de sabors. Quin és el sabor que us enravena el paladar? Sou més de dolç o de salat? Gaudiu amb l’àcid o us atrau l’amarg? Quin és el gust que encén en vosaltres la voluptat i us porta fins al clímax gustatiu?

Les línies són obertes; si us sentiu més còmodes, podeu fer servir un àlies.

Sona Sabor salado de Los Ronaldos.

—Endavant amb la primera trucada.

Bona nit, amb qui parlem?

—Bona nit, Sandro, em faré dir Mr.Chips.

—Molt bé, Mr. Chips. Quin és el sabor que t’obre les portes del paradís?

—Veuràs, Sandro, a mi el que em perd son les patates fregides de bossa, les patates del xurrero, en dèiem abans.

Bé, doncs, quan jo tenia catorze anys, els meus pares i jo sortíem els diumenges al

6

L’erotisme dels sabors

migdia a fer el vermut. Alguns dies se’ns afegien els nostres veïns, un matrimoni i el seu fill, que tenia un parell d’anys més que jo. El noi, al ser més gran, no em feia gaire cas i se li notava molt que venia per força. Jo feia infructuosos intents de conversar amb ell; buscava temes que ens poguessin acostar: el barça, el darrer LP que havia escoltat o— jo era un lletraferit repel•lent en aquella època —un llibre que m’hagués impactat. Res no esquerdava la muralla d’indiferència que el noi alçava per contenir la meva verborrea. Només hi havia un moment en que em sentia més a prop seu: quan els adults ens passaven la bossa de patates que havíem de compartir.

Sempre era jo qui l’obria, l’aguantava entre tots dos i li oferia primer a ell per a que fes els honors. Ell feia el ronso, però no podia dissimular que es moria de ganes de sentir com la patata salada cruixia entre els seus incisius. Jo observava de cua d’ull com la mantenia captiva entre el paladar i la llengua i, abans no se l’empassava, deixava que es desfés a la seva boca, ben amara-

RELAT da de saliva jove i delerosa. De vegades, els nostres dits, moguts per un pèrfid atzar, coincidien a la boca del paquet i es nuaven, àvids de continuar amb aquell plaer, lubricats d’oli i somnis càlids. Aleshores, ens partíem un somriure, que era tímid sota el borrissol incipient del meu llavi púber, però agosarat a la faç del meu company, ja estrenada en l’art de l’afaitat. Quan arribava a casa, desobeïa tota mesura higiènica i em llepava els dits, un per un, i m’imaginava que eren els seus llavis rebregant-se amb els meus; la sal es mantenia adherida a ells com aquell amor inconfessable al meu cor.

—Us vau besar de debò, Mr.Chips?

—Sí, uns anys més tard i, en comptes de salabror, hi vaig trobar el més dolç dels plaers.

—Moltes gràcies, amic oient. Passem a la següent trucada.

Sona sabor a mi de Los Panchos —Bona nit, Sandro. En cercles íntims em diuen Aristòtil.

—Pel filòsof?

—Ha, ha, no, home, no, per Onassis, el multimilionari. No et diré que estigui tan forrat com ell, encara, però dóna’m temps, ha, ha, ha.

—De quin sabor ens vols parlar, Aristòtil?

—Del sabor dels calés.

—No sé si això és ben bé el que proposàvem.

—Et ven asseguro que els diners tenen sabor, amic meu. Per a la gent que en té pocs son amargs com un glop de cicuta que et mata a poc a poc, i pels que en tenim de sobres són com l’ambrosia més fugaç i additiva que mai hagis tastat; mai no en tens prou d’aquest delit, en vols un glop més i un altre, i encara un més. En el meu cas, son àcids quan els combino amb el poder, saborosos quan els degusto en

forma d’àpats gourmet, agredolços quan els gasto en ètica burlada, picants amb les perversions ocultes, dolços quan m’asseguren l’èxit, i la llibertat que em regalen és salobre com l’oceà. Hi ha persones que se’ls tornen agres al cap d’un temps de posseir-los; no saben conservar-los com cal. Els diners, son uns amants exigents, necessiten dedicació, no es poden gastar en cinc minuts, pim pam i fins després. Volen que estiguis per a ells, que els diguis com en son de desitjables, que els expliquis en què els vols gastar, com ho faràs, a on els portaràs, no els agrada que els menystinguis mentre esperen a les teves mans que la transacció es dugui a terme.

Si segueixes el ritual i no et precipites, el resultat és molt més satisfactori. Jo obtinc el que vull aconseguir: un cotxe, una joia, una dona guapa, i ells amplien la familia, es multipliquen als meus comptes de les illes Caiman. I allà estan, sempre disposats, sempre a punt, sempre delerosos de rebre’m, de sortir amb mi a degustar el món.

—Has pensat mai a compartir la teva fortuna amb algú que ho necessiti, Aristòtil?

—Vols dir si faig caritat? I tant, amic meu; res no em deixa tan bon sabor de boca com ajudar a qui ho necessita. A més, desgrava que dona gust, ha, ha.

Sona Sabor, sabor de Rosario.

—Em diuen que tenim una altra trucada. Una dona, és així?

—Sí, hola Sandro. Em diré Himawari.

—Un nom japonès, oi?

—Sí, sóc una fanàtica de la cuina asiàtica, bé, i de tota mena de cuina exòtica i experimental. Has sentit a parlar del cinquè sabor: l’umami? Molta gent no sap ni que existeix; significa: gustós, exquisit, suculent. Jo el vaig descobrir a Tokio. Hi

7

Planeta Lletra

vaig anar per feina i m’hi vaig quedar per plaer. La primera vegada que em vaig veure davant d’un plat de Sushi, em va fer certa angúnia. Però vaig ser valenta: amb els dos palets entre els meus dits vaig pinçar el rotllet embotit en alga nori, el vaig fer lliscar per les vores de la salsera fins que va ser ben sucat de Teriyaki, unes suaus passades de llengua per calibrar-ne el volum, una tímida mossegada i cap a dins. Aquella nit vaig creuar el llindar d’un periple que encara no ha acabat. Volia descobrir noves receptes que em fessin vibrar les papil•les gustatives; però quantes més en tastava menys satisfeta estava; no feien més que obrir-me la gana a noves combinacions de gustos, a ingredients més agosarats, a preparacions insospitades.

—No tens un sabor preferit, doncs?

—No, gaudeixo de tots i com més bar-

8

L’erotisme dels sabors

rejats millor. Així, de vegades la sensació és tan refrescant com una cascada d’orxata a l’estiu, tan inesperada com una guindilla confitada enmig d’una amanida anodina, tan melosa i rodona com un núvol de nata sobre un llit de brownies, tan atípica com complaure’s en una sopa d’incerts components que, roent, m’abrasa la gola. Així és la recerca del mos més exquisit; per més que m’hi escarrasso, no estic mai segura d’haver-ho experimentat tot. Sempre em queda el dubte de si n’hi ha més, si hi ha algun sabor en el que no m’hagi delectat, un de més intens, de més brutal.

—Estimats oients, fem una pausa per a la publicitat; us preguem que no deixeu de sintonitzar-nos i aneu pensant en quin és per a vosaltres aquell sabor que us porta al capdamunt del cim?

RELAT In vino veritas Displicent, es va acostar la copa de broc estret i allargat als llavis i feu un glop amb recança. Aquest vi era més fort, tenia més cos, i li cremà la gola.

Núria Castellsaguer Ho deia l’avi: que l’escriure no us faci perdre el llegir! Llegir?

Escriure? Quan llegeixo hauria d’escriure. Quan escric hauria de llegir. I diumenge... descansar!

Quan Déu li va dir que estava a punt d’anar a la Terra, el No-nat_9BV/Penques s’atabalà: tenia tantes ganes de néixer...

Déu se’l mirava amb prevenció, no sabia quin resultat donaria aquell ens encara indeterminat, i més aviat li semblava que en faria de l’alçada d’un campanar. Per exemple, en 9BV/Penques li havia demanat a Ell, el Creador, si no podien tenir una trobada i discutir alguns aspectes de la seva naixença imminent. Ni querubins, arcàngels o serafins tenien tanta barra!

—Déu!, deixa’m triar alguna cosa -li engaltà- El que sigui, però alguna cosa: el lloc de naixença, la família, el color dels ulls... els humans decideixen tan poc...

Déu, al capdavall bona persona, prengué paciència i es posà didàctic: —Mira, viure la vida consisteix en gran part en escollir. Comences triant entre rebre el Sagrat Sagrament de la Comunió vestit de mariner o amb túnica de color cru, i ja és un no parar: tries entre lletres i ciències i et compromets laboralment la vida. Optes entre

l’Amèlia i la Rosa, i acabes pare de sis fills o portant banyes. Creu-me, ja escolliràs a la Terra, i més d’un cop t’hauré de sentir que no saps optar amb criteri. En fi, espero haverte convençut que escollir no només és difícil, sinó que, a més, té conseqüències. Per què no em deixes a Mi, el teu Senyor, configurarte mínimament? Si t’ho rumies bé, veuràs que t’estalvio maldecaps —Però Déu, Tu que ets partidari del lliure albir, i en els temps que corren pel món, amb democràcies als països civilitzats, dona’m aquest gust, Home!

—Entesos, tiro la tovallola -va respondre Déu, murri, amb ànim d’escarmentar-lo a temps i no provocar un nou àngel caigut- Et deixaré triar l’orientació sexual. Apa! —Què dius que què?

—T’espaviles!

—Em falten dades.

—Molt bé, para atenció. Veus aquesta copa de cristall arrodonida tota brillantor?

I veus aquesta massissa, de metall mat i escairada? Si beus un glop de vi de la primera

9

Planeta Lletra

sabràs quins atractius presenten les dones. Si beus vi de la copa de metall entendràs perquè els homes són tan delitosos. I doncs?

En 9BV/Penques prengué la copa de cristall cisellat amb delicadesa i se la mirà amb deteniment.

Era arrodonida però esvelta al mateix temps. S’agafava per la tija verda i es bevia per un broc com una flor rosada amb un forat olorós.

Se l’acostà als llavis i va beure llargament, amb set de saber, i s’ennuegà i estossegà agafant la copa amb compte. Un cop el líquid coll avall, es va esglaiar tan dolçament... veié dones de tota mena: rosses, pèl-roges, tenyides de tots colors, amb trenes, pigades, negres... I es fixà en els seus moviments, el ritme dels malucs que feien de la simetria la seva raó de ser, les cuixes llargues i plenes, flexibles, més avall els genolls arrodonits com un pastisset, i al darrere el tou de la cama, harmoniós.

I per acabar els peus, petits i estrets, amb les ungles pintades de mil colors, enfilats damunt sabates amb tacons productes de la més boja de les fantasies.

I en havent pensat això va fer un altre glop, llarg, llaminer i va recomençar l’itinerari visual, cuixes amunt que acabaven amb unes rodoneses més que remarcables, i que les propietàries d’aquestes rodoneses que

10 L’erotisme dels sabors

Il.lustració: Toni Salmeron

duien pantalons cenyits feien molt de goig.

Natges, són natges, va pensar enrojolat, i queden a l’alçada de la mà just per a una dolça plantofada. Més amunt, feia bo de veure la cintura, i encara un xic més amunt el melic impúdic i delitós. I quins escots!, restà aclaparat tot barrinant a veure quina mida

RELAT era la millor d’aquells pitets, pits i pitram, ai, caram!

I totes feien goig, la verge jove, i la mare bregada, les impulsives, les afectives, les intel•lectuals o les beates. Passives? No ho creia pas. Més aviat li semblava que aquells éssers deixaven de ser mers recipients sexuals reproductius per esdevenir éssers profundament espirituals d’una sensualitat sofisticada. I llavors en 9BV/Penques va decidir que les dones eren desitjables del tot.

—Déu! Ja he triat! M’agraden les dones! Vull una dona. Si pot ser amb algun sacsonet!

—Però, cap de trons, que no veus que no pots comparar? Au, beu de l’altra copa, baix de sostre!

En 9BV/Penques per no fer un lleig al Creador i, més aviat desmenjat, prengué l’altra copa. Aquesta era més pesant, més calorosa, i la calor se li encomanà a les mans.

Displicent, es va acostar la copa de broc estret i allargat als llavis i feu un glop amb recança.

Aquest vi era més fort, tenia més cos, i li cremà la gola. I veié homes armari, tan grans eren els seus cossos massissos, acollidors, de fortalesa continguda, entre l’agressió i la tendresa, amb amples espatlles on repenjarhi els braços, ben estirats, fins arribar al seu clatell, i de puntetes, tanta era la seva alçada.

I els esquelets de grans proporcions, eren guarnits de musculatura, sobretot als braços, per gaudir d’abraçades contra el pit de pèl fi que continuava cos avall. I vistos de front eren deliciosament rectes, i plans, tret d’aquelles joguines capricioses en el seu créixer i decréixer, en posar la mà com qui cull un fruit, que tenien entre les cames. I el 9BV/Penques es fixà en la petjada ferma dels peus grossos, les seves passes decidides que li produïen torbació i tremolor en la proximitat. I s’adonà que els homes també tenien natges, rodones i musculoses, que omplien la roba d’una

manera meravellosa i que eren la temptació perfecte per a unes mans trapelles, atrevides, amb ganes de gresca viril. Encaparrats o simples? Matussers o traçuts? Tant era, eren una delícia, bombons d’un noranta per cent de cacau, quasi pur, quasi amargant, farcits del millor praliné.

En 9BV/Penques deixà la copa de metall mentre rumiava. No sabia per quina tendència decantar-se: li agradaven els homes i li agradaven les dones. Déu l’havia posat en un destret, expressament, segur.

Es va sentir temptat de demanar a Déu que no el fes triar, però Déu feia cara de pomes agres, de fet, se’l veia tot impacient. Així, que li etzibà: — Bé! Has triat?

—Doncs veuràs, Déu, en primer lloc vull felicitar-te. Les teves creacions són encertades de totes totes.

Déu, estufat, va respondre: —Psè, veuràs, és que Jo quan m’hi poso...

—Per això he pensat, que si no et fa res, Déu omnipotent, vull dones els dilluns, dimecres i divendres. Els dimarts, dijous i dissabtes vull homes.

—Esclar! Decisió salomònica. I els diumenges, llest?

—Però, Déu. Tu el setè dia vas descansar! Saps què? Jo crec que els diumenges anant tot solet a missa ja faig el fet. No trobes?

—Que tinc el cel guanyat, trobo, Jo! .

11

La seqüela El tenia ben abraçat i no podia deixar d’olorar-lo. Feia olor de pa acabat de fer, de fruites del bosc, de vespres al costat del mar, de totes les coses delicioses d’aquest món.

Sandra Cabrespina

Planeta Lletra

M'agraden les històries. Llegir-les, escoltar-les, veure-les al cine o a la televisió. De tant en tant també intento escriure-les.

Algun cop m'ensurto.

Em vaig infectar a la residència d’àvies on treballo. La senyora Neus, el nostre primer cas Covid, em va esternudar a sobre. Jo duia mascareta, és clar, però no duia ulleres protectores. El bitxo em va entrar pels ulls i em van enviar a casa. El meu cas no va ser especialment greu, al menys d’entrada, però la simptomatologia va ser variada: aviat va començar la coïssor al coll, la febre, un fort mal de cap, i de sobte vaig perdre l’olfacte, i de retruc el gust. Era semblant a viure en blanc i negre. No hi havia dolços, ni salats, ni agres ni picants, només una gamma plana de sabors insípids i textures més o menys líquides, pastoses o dures. Beure i menjar, abans tan gratificant, ara era avorridíssim.

No tenia cap al•licient i, fins i tot, vaig perdre alguns quilos.

Al cap dels quinze dies de rigor confinada a casa, ja tenia permís dels metges per tornar a la meva vida quotidiana, els símptomes havien anat remetent, o això semblava, i em vaig plantejar veure’ns amb en Jules, que havia tornat de França mentre jo estava aïllada. Havíem estat en contacte virtual, i

12 L’erotisme dels sabors

retrobar-nos fora d’una pantalla d’ordinador era prioritari.

Va arribar el dia, millor dit el vespre del nostre retrobament romàntic en versió presencial. I mentre em preparava pel sopar, vaig adonar-me que el bitxo havia deixat seqüeles inesperades. Jo pensava que havia recuperat totalment gust i olfacte. Però vet aquí que després de posar-me unes gotes del meu perfum preferit als polzes, vaig haver de tornar a la dutxa perquè aquella olor que abans m’encisava, ara m’ofenia. Vaig mirar amb aprensió tot el meu tresor d’ampolletes: colònies, perfums, exfoliant, crema hidratant, espuma de bany... Tots productes caríssims, seleccionats amb les anys, per cuidar la meva pell i embolcallar el meu cos, especialment en les ocasions especials. Vaig obrir-los un per un. Efectivament, només destapar-los em marejava.

—Si em passa el mateix amb la colònia del Jules, l’hauré de fer passar per la dutxa abans de sopar —vaig pensar.

Estava disgustada i amoïnada, a veure que més m’havia deixat de record el maleït

RELAT hoste! Per sort mentre preparava, i tastava, el soparet vaig comprovar que tot ho trobava tan bo com ho recordava o més: la brandada de bacallà estava deliciosa, i també l’amanida de mango, les navalles les cuinaria a l’últim moment, però feien olor de mar fresca. Se m’obria la gana.

Llavors van trucar i vaig obrir la porta.

Amb el Jules vam tardar uns minuts en abraçarnos, com si haguéssim oblidat el protocol de les nostres trobades i haguéssim perdut una mica l’antiga intimitat.

El vaig olorar amb ànsia. I va resultar que, sí, hi havia una altre efecte secundari, un de totalment inesperat.

—Has canviat de colònia?

El tenia ben abraçat i no podia deixar d’olorar-lo. Feia olor de pa acabat de fer, de fruites del bosc, de vespres al costat del mar, de totes les coses delicioses d’aquest món.

— De fet, em sap greu, però no en porto, vinc directe del gimnàs, i m’he dutxat amb el sabó neutre de sempre -va riure.

Doncs si el Jules no havia canviat de colònia, si com tantes vegades venia només ensabonat i esbandit des del gimnàs, llavors, el meu nas havia desenvolupat una nova percepció de les olors. De les seves olors, si més no. Unes olors que m’embogien i em feien perdre el control. Havia de tastar-lo. Havia

de sentir el sabor de la seva pell, de la seva sang. Vaig començar amb petons, llepades i xuclets. Vaig seguir amb petites mossegades i, vaig perdre el món de vista. Estava fora de mi, sense límits ni barreres. Quin sabor tan intens el de la seva sang! M’obria una

set insadollable. El Jules va cridar de dolor i em va allunyar, aguantant-me com podia a distància amb la tota la seva força. Em mirava incrèdul, jo devia fer cara de boja. Finalment em va empentar i va marxar acollonit. Des de llavors no m’agafa les trucades. Potser ha tornat a França perquè no l’he pogut veure tot i voltar per casa seva, pel seu gimnàs i per la feina.

No sabeu com enyoro la seva olor i quin desig tan gran que tinc de tastar la seva carn.

Pels carrers vaig flairant a través de la mascareta, abaixant-la de tant en tant, esperant trobar el seu rastre, però no hi ha ningú més que faci la seva olor. Potser millor.

Si la tornés a sentir, no podria contenir-me.

No us podeu imaginar quin sabor van tastar els meus llavis.

13

El concurs Entre les fumaroles que començaven a sorgir dels fogons i el vapor d’aigua que ja entelava els vidres dels finestrals, les seves fesomies em resultaven difuses, només he pogut sentir els seus nervis barrejant-se amb els nostres.

Joan Carles Libori

Planeta Lletra

Traïdor a la meva formació en lletres, he treballat sempre com a informàtic tot i que ara ja fa unes quantes actualitzacions del windows que no escric ni una línia de codi. Trobo molt més divertit escriure històries.

Sempre he pensat que beure’s una tassa de til•la era com mastegar les arrels d’un vell roure a trossets, des del primer glop hi pots trobar tota la fusta i l’aroma terrosa que la defineix. Avui, més que mai, necessito la seva calma abraçant-me l’estómac. Em conec i sé que tot el que ha passat em costarà d’empassar.

Quan fa uns dies em va trucar i em va preguntar si volia fer de jurat del seu concurs gastronòmic, vaig dir que sí sense pensar-m’ho. Haig de reconèixer que em va fer molta il•lusió. Fa temps que escric sobre la feina de la Mar Pons, és una xef brillant, innovadora, fa cuina tradicional amb uns tocs esbojarrats de modernor que, en els últims anys, li han valgut els elogis de molts dels seus companys de professió. Tot i l’experiència que et dona fer crítica, aquest matí, quan m’he aixecat per venir al concurs, els cuquets de l’estómac se’m menjaven viva. Has d’estar a l’altura, m’he dit, has de ser sincera i no buscar refugi en els tòpics ni en els referents televisius, has d’arriscar, Raquel.

Tan bon punt he arribat al restaurant

14 L’erotisme dels sabors

tot han estat facilitats, la Mar ja ens esperava, amb ella érem tres els jurats. En un no-res, després de presentar-nos a tothom, la xef ens ha acompanyat a veure treballar els sis cuiners finalistes. Entre les fumaroles que començaven a sorgir dels fogons i el vapor d’aigua que ja entelava els vidres dels finestrals, les seves fesomies em resultaven difuses, només he pogut sentir els seus nervis barrejant-se amb els nostres. Tot plegat era tan dens que es podia haver tallat amb un ganivet. La Mar, amb aquella veu rogallosa que només et donen els anys de manar, ens ha fet asseure a tots al voltant de la taula de les amanides per explicar-nos la dinàmica del concurs. Un sistema fàcil si t’organitzaves bé. Els tres jurats havíem de repartir cent punts entre els candidats, basant-nos en el menú, els ingredients, i el més difícil de tot: basant-nos en la vista, l’olfacte i el gust.

Ha estat llavors quan he escoltat la seva veu al meu costat per primer cop i el cor se m’ha accelerat tot d’una.

Era una de les finalistes, duia una jaqueta blanca de cuinera que se li ajustava a

RELAT la gola com un collaret i li emmarcava el rostre. Rosa hi duia brodat amb fil d’or. Era una noia molt jove, amb la pell de xocolata, plena de sol. El que més destacava eren els seus ulls, vellutats, de cirera picota, com tintats per les llàgrimes d’un vell reserva del Penedès. La tenia tan a prop que la seva fragància m’envoltava. Feia una olor dolça, de fruits vermells, de móres de marge. Només de tant en tant, un fil de vainilla blanca li revoltava l’aroma i a mi em feia trontollar el pols. Lentament, mentre parlava, com si res no estigués passant, el seu braç nu ha tocat el meu colze. De seguida ens hem adonat l’una de l’altra. Cap de les dues, però, no s’ha fet enrere. Les nostres pells s’han mantingut en una lleugera tangència, ínfima, però prou intensa per sentir com cremàvem, tant que fins i tot els mugrons se m’han eriçat de sobte.

Amb tot, després d’aquell breu contacte i del discurs de la Mar, ella s’ha perdut tot el matí per dins la cuina i jo no l’he tornat a veure fins a unes hores més tard.

Passades les dues, l’hora límit, els tres jurats ja érem a taula. Un a un, els finalistes han començat llavors a mostrar-nos el resultat de la seva feina. Des de la proposta més tradicional a les opcions més arriscades, la passió els desbordava els ulls quan ens en parlaven: la definició de cada plat, la seva justificació. Jo esperava amb ànsia la intervenció de la Rosa, em delia per tornar-la a veure, però ella havia de ser l’última concursant en intervenir segons el programa.

Entre tast i tast els jurats havíem acordat mantenir-nos aïllats i no compartir cap comentari que ens pogués fer ballar el cap, no ho farem fins al final del concurs, ens hem dit. Ha estat així, fins que, per sorpresa, la Mar Pons ha trencat el silenci. Just quan el cinquè concursant sortia de la sala, ella ha intervingut: —Disculpeu-me, però, aquest lluç semicurat era una delícia —ha afirmat, aclu-

cant els ulls com si volgués assaborir de nou l’experiència— No me’l puc treure del cap.

L’aire d’oli de ruca que l’acompanya t’esclata en arribar al paladar i arrodoneix tots els sabors en un de sol: el del mar. No trobeu?

Molesta per aquella intromissió inesperada, he assentit amb educació però sense cap convenciment. De fet, plat i cuiner m’havien resultat insulsos. Era evident que el meu paladar no havia combinat bé ni el lluç, ni la ruca. El cuiner tampoc no me l’havia pogut empassar. Un homenot petit i gras, que amb prou feines ens havia deixat quatre frases a mig construir sobre la seva feina. Uns segons més tard, amb l’incident ja oblidat, la Mar ha donat pas a la darrera concursant: Endavant Rosa, passa, ha dit forçant una mica la veu. Us presento a la Rosa Clarà, una cuinera, prometedora.

Durant els deu minuts següents no he pogut fer res més que badar. Mentre escoltàvem el seu entusiasme i tastàvem els seus plats, jo no deixava de preguntar-me com es podia ser tan preciosa i tan brillant alhora, només els aplaudiments finals de la Mar m’han tornat a connectar al concurs. Just en aquell moment, quan ja tornava a ser conscient d’on era, m’he disculpat. Havia d’anar al lavabo, he dit. Coses de dones, hauran imaginat.

M’hi he tancat a dins i esverada m’he repassat de dalt a baix, per sort, encara era sencera. Malgrat tot, en aquell moment era jo qui no es podia treure del cap aquella pell de xocolata, aquella veu, aquell arròs melós de llamàntol que ens havia proposat per començar. Mentre recordava el seu punt, el seu condiment, un calfred m’ha travessat de cop i volta el ventre i, en el mateix instant, el seu tremolor s’ha fos en una espurna de desig que, inesperat, ha encès a foc viu tot el meu sexe. Embadalida, m’he descobert mirant-me fixament al mirall, i llavors, ha passat. M’he descordat la cremallera i el gafet

15

Planeta Lletra

de dalt, i he deixat que la faldilla em caigués a terra, sobre els peus. M’he tret les calces i, sense baixar la mirada, m’he tocat. Mentre m’asseia a terra i les natges nues sentien la fredor de la pissarra, el record del seu civet de senglar amb ceps m’ha torbat, la carn es desfeia a la boca. M’he llepat els dits pensant-hi i m’he tocat de nou amb una cadència cada vegada més accelerada. Més for-

16 L’erotisme dels sabors

ta, més ràpida. Molt calenta.

Al final, he creuat amb força les cames amb les mans entremig i m’he deixat endur pel plaer, pels sabors. Una esgarrifança, que m’ha travessat l’esquena de dalt a baix, hi ha posat fi.

Després de dues hores de tasts i valoracions, havia arribat el moment de la deliberació. No hi ha hagut dubtes, tots tres jurats teníem una decisió unànime. La Rosa ens havia captivat. La seva joventut, la seva eloqüència i, per sobre de tot, les propostes que ens havia deixat sobre la taula ens havien convençut.

Era l’hora d’anunciar el nom del guanyador. Sobre tancat, públic, fotògrafs, i la Mar escurant-se la veu: —...i el guanyador és...

—ha anunciat mentre estripava el sobre per la part de dalt i n’extreia un paper de dins com si fos un tresor que hagués de protegir—: Josep Sandoval, amb el seu magnífic lluç semicurat amb oli de ruca. Enhorabona, Josep!

Els flaixos, els aplaudiments i l’abraçada entre guanyador i xef, han ofegat la meva veu. Ningú no ha mirat enrere, ningú no ha imaginat l’engany. No diguis res, m’he dit amb un nus a la gola. Ni tan sols m’hi he atrevit quan, entre grapejades, els he vist sortir del restaurant mentjant-se les boques. Has d’estar a l’altura, no has d’arriscar, aquest és un món molt petit, Raquel.

RELAT Sangria I a més de quedar per sopar, també podríem anar al cinema, o a ballar, o quedar per esmorzar o dinar. Amb tu sí que estic a gust, ino amb el tòtil del meu home. Crec que haurem de demanar-ne una altra, on és el cambrer?

Mònica Ruiz La sort que el meu pare m’ensenyés a llegir de molt petita em va canviar el món: indrets, personatge i fantasies inimaginables; emocions captivadores. Escriure em permet ser la creadora d’aquests mons per descobrir, i expressar amb les meves pròpies paraules tot el que els llibres em transmeten a mi.

Que bona que és! Me’n beuria un litre d’una tirada. Avui em sobra el menjar, no em ve de gust; només vull beure i gaudir de la companyia de la meva amiga. Guaita-la com xerra. Sempre m’ha sorprès la naturalitat amb què m’explica els seus problemes, de vegades m’agradaria poder fer el mateix; però prefereixo escoltar-la, em sento embolcallada per la seva veu càlida i greu.

Xerra, Dora, xerra... que jo t’escolto.

—Saps, carinyu?, al final he aconseguit que en Pep em passi la manutenció dels nens el dia cinc de cada mes, que ja era hora! El mes passat...

Doncs jo mataria per poder passar-li la manutenció al meu marit. No hi ha manera que s’adoni que ja no el vull, que em fa nosa més que servei. Però em manca valentia.

Mira la Dora, ella sí que es va atrevir, i amb dos nens a sobre! I jo que no en tinc, no goso a dir res al sapastre que tinc a casa, i encara el mantinc; en el fons em fa pena: amb quaranta-cinc anys i a l’atur. Però què dic? Massa bé que s’ha acostumat, que fa dues setmanes va rebutjar una feina en un

magatzem perquè deia que s’esllomaria. Si només havia de conduir un toro! On és el teu got, que te’l torno a omplir.

—Així que al final només ens veurem un moment cada quinze dies, quan li toqui quedar-se amb els nens, perquè diu que...

Això voldria jo, veure’l només un moment cada quinze dies, quan ens toqués passar-nos el gos. I tu i jo, Dora, podríem quedar més sovint, i no només un cop al mes, com fem ara. Quan tu no tinguessis els nens i quan jo no tingués el gos. I a més de quedar per sopar, també podríem anar al cinema, o a ballar, o quedar per esmorzar o dinar. Amb tu sí que estic a gust, i no amb el tòtil del meu home. Crec que haurem de demanar-ne una altra, on és el cambrer?

—Sort que s’ha ofert per pagar les ulleres de la nena. Sí, sí... al final ha de dur ulleres; pobreta meva, amb els ulls tan macos que té...

Els teus. Té els teus ulls, Dora, grans i foscos; preciosos. Llàstima que tingui els llavis prims de son pare i no els teus, tan molsuts i melosos. Oh! Aquí arriba el cambrer

17

Planeta Lletra

amb una altra gerra.

—Neeenes! Què feeeu aquí, tan soooles! —Hòstia! Quin ensurt! La pija de la Melània m’ha atacat per l’esquena i m’ha deixat sorda amb aquesta veu de lloca que té.

—Hola, Melània. Què hi fas, per aquí? —La Dora, com sempre, és un cel amb tothom. Sí, guapeta, que carai fas en aquest bareto, que és tan lluny de la teva idiosincràsia elitista? El perfum de la Melània em tapona els narius mentre es passeja al voltant de la taula fins a col•locar-se darrere la Dora.

—Fas una olor molt bona. —A saber quantes ampolles t’hi has abocat.— I vas molt elegant -li dic amb un somriure forçat.

Va embotida en un vestit negre d’escot pecaminós i això em fa ser conscient que la majoria d’ulls del local estan posats a la nostra taula.

—He quedat aquí amb unes velles amigues de l’institut. —I amb un moviment

18 L’erotisme dels sabors

de cap perfectament estudiat fa voleiar la cabellera exuberant.— Tenim un sopar d’antics alumnes —diu mentre amb les mans frega amorosament les espatlles de la Dora.

—Aquí? —li pregunto. Així, abans de sopar pots magrejar de gust la Dora, oi?

—Uix! Nooo, neneta, aquí no. -Ara maganya els cabells de la Dora, que riu divertida.— Aquest només és el punt de trobada. El sopar és a Barcelona, en un hotel a prop de la Gran Via. —És clar —dic, i no puc evitar la ironia:— Al Majestic o al Palace?

—Oh! Doncs no recordo el nom. —I se li escapa una rialleta nerviosa. Segurament perquè més que a un hotel es deu acostar més a un hostal. M’està traient de polleguera; si torno a veure aparèixer els unglots llargs i vermells d’aquesta meuca emergir dels rínxols de la meva Dora... els hi arrenco!

—Si fins i tot t’has fet la manicura, noia. Et queda molt bé —li dic perquè n’aparti les urpes.

RELAT —Oi que sí! Les noies del saló d’estètica del centre són unes professionals.

Mira, Dora, mira quina suavitat. —El que em faltava, aquesta es creu amb dret de gratar tot el cos de la Dora, doncs no fa lliscar els dits pels seus braços!

—Moníííssimes —faig aguditzant la veu. Només falta una lletra a sobre de cadascuna on es pugui llegir «insaciable».― Deixa-me-les veure de prop. —Però les seves mans no arriben al meu abast.

—Ui! Noies us deixo, que veig que les meves companyes ja són a fora. —Quina sort que has fet, penso mentre deixo anar el ganivet.

La Melània, a mi, em fa dos besets fugaços, però tot seguit envolta el clatell de la Dora amb les dues mans i li estampa dos sonors petons a les galtes.

—Adéu, preciosa.

Cuida’t. —D’una revolada travessa les taules deixant el local embalsamat de perfum, i abans de sortir per la porta es gira i pica l’ullet a la Dora. Una cremor incipient em comença a pujar per l’estómac i se m’ericen els pèls de tot el cos.

Què carai em passa? Aquests pensaments tendenciosos no quadren amb la meva persona.

Deu ser la sangria.

—Que afectuosa que és aquesta amiga teva. —Em sento com si m’haguessin fotut una pallissa sense saber-ne el motiu.

—Sí, la Melània és així —m’explica—, des que anàvem juntes a l’escola que sempre ha tingut aquest caràcter efusiu.

No puc evitar mirar-me la Dora amb atenció: la Melània li ha deixat els cabells desmanegats i alguns rinxols li cauen sobre la cara, a prop dels ulls. Així et veus molt atractiva, estimada Dora.

—Em sembla que per aquesta nit ja n’he tingut prou, de sangria —dic sorpresa pel meu últim pensament.

—Segur? —em diu la Dora inclinant el cap, i els cabells li tapen els ulls. Allargo la mà per apartar-los-hi i la cremor de l’estómac se’m transforma en un aleteig de papallones.

—Doncs no, no n’estic segura...— que sigui la sangria.

19

La pell de cranc L’aroma del cafè i el que estava veient em va dur a un estat d’excitació que no podia dissimular, només se’m va ocórrer dir que havia de marxar, que la mare m’estava esperant.

Pilio Piris Vell mecànic jubilat que un dia va descobrir el plaer d’escriure. Ara per ara ho intenta amb prosa i poesia, pensa que algun dia se’n sortirà.

Planeta Lletra

M’agrada fer immersions, entrar a les botigues que encara hi queden de llibres i papers antics, de vegades buscant quelcom en concret o altres pel plaer de remenar a la cerca d’inspiració en el que altres han escrit.

En una de les visites em vaig trobar una llibreta on hi havia diferents relats, un dels relats l’autor el titulava «La pell de cranc», no puc dir qui va ser el qui els va escriure, a la llibreta no hi ha cap nom.

La història comença en un bar de mercat, entre conills penjats als ganxos, cols i naps, just al costat de la peixateria «La pell de cranc». No puc dir on era el mercat, però el puc imaginar, tots els mercats se semblen entre ells i el relat en dona prou pistes.

Era un dia d’estiu, la calor accentuava la mescladissa de les olors habituals de qualsevol mercat, per quan va succeir tot, déu meu com passen els anys, jo en tenia setze i sempre que podia rondava pel mercat per guanyar-me quatre rals per comprar llibres. No tenia feina fixe al mercat, hi era per si algú volia ajut per dur la compra fins al cotxe, al carro o a casa.

Ella era puntual com un rellotge, cada divendres parava a «La pell de cranc», un dia comprava un cap roig, l’altre anfós o raons o crancs. Aquell dia ja portava les senalles

20 L’erotisme dels sabors

plenes per haver comprat altres queviures, va fer una mirada al seu voltant i es va quedar mirant-me fixament, —m’ajudes a portar tot això fins el Buick negre que hi ha aparcat a fora?— és clar, sí senyora.

A la tercera o quarta setmana em va convidar a pujar al cotxe, —m’ajudaràs a entrar-ho a la casa. Em pagava bé.

Tot allò excitava la meva ment juvenil a molts estadis, la casa era un palauet, (jo vivia a una casa de seixanta metres quadrats amb tres germans i la mare), on tot era espaiós amb els sostres molts alts i una biblioteca on els prestatges de llibres omplien totes les parets, allà era on la senyora em convidava a seure, al poc apareixia amb una cafetera, s’omplia la tassa i mentre se’l prenia em mirava fixament, la mirada penetrant de la dona i l’olor de cafè m’entabanaven fins el punt de no saber contestar a les preguntes que em feia, de qui era jo, la meva família, què en pensava de la vida. He de confessar de prest que aleshores en sabia ben poc de sexe, just el que havia après dels amics, ferme una palla sense sentir culpa.

Un dia em va preguntar si mai havia vist una dona nua, m’ho va preguntar mentre mossegava un caqui que havia agafat d’una safata que tenia a sobre d’una petita tauleta, el mos va fer esclatar el caqui, un

RELAT suc viscós li va regalimar entre els llavis i mentre separava parsimoniosament el caqui de la boca després del primer mos, uns fils de la mateixa fruita mantenien la connexió entre els llavis i la fruita, era moment on jo no formava part de l’escena, m’ignorava.

L’aroma del cafè i el que estava veient em va dur a un estat d’excitació que no podia dissimular, només se’m va ocórrer dir que havia de marxar, que la mare m’estava esperant.

La setmana següent va ser molt llarga, jo no sabia qui era aquella dona, ni que volia de mi, vaig pensar en no aparèixer més per La pell de cranc i concloure la situació,

somnis, que quasi sempre acabaven humits per una suor que la febre de sexe em feia brollar per tot els porus del cos.

Va arribar el divendres, i avui encara no sé com va ser que estava assegut al bar del costat de «La pell de cranc», mentre en prenia un cafè amb llet va aparèixer ella, no em va mirar ni em va dir res, un cop haver comprat i carregar amb les senalles agafar el camí de sortida del mercat.

Un impuls que no vaig poder controlar em va fer saltar del seient.

—Senyora, puc ajudar?

Ella em va mirar de dalt a baix amb ulls inquisidors, es va fer un silenci espès,

però alhora vaig descobrir que era com un imant, sentia una forta atracció per aquell personatge enigmàtic que se m’apareixia en

aclaparador, em va semblar que tot el mercat, tota la gent del mercat havia callat de cop.

21

Planeta Lletra

—L’altre dia vas sortir corrent. Potser et vas sentir ofès? —va somriure, mentre em deia —Va, carrega el peix i la fruita i ho portem a casa.

L’aroma de cafè tornava omplir la biblioteca, era una aroma excitant, res a veure amb el cafè de malta que prepara ma mare.

—En vols?, —vaig dir que sí, ella va continuar dient.— Entenc el que et va passar, tu no saps qui soc, ni què vull de tu, no sé el que imagines, ets molt jove, però tens un cos molt ben fet, molt proporcionat i és el que m’interessa, potser no havia de preguntar-te si mai havies vist un cos de dona nu o potser t’havia de donar més temps, no ho sé. —Jo volia replicar, fer el valent, no em va deixar.

—Em presentaré, em dic Anna Duarte, soc nascuda a l’Argentina, el meu marit té trenta-sis anys més que jo, és diplomàtic i ara està fora uns mesos por substituir un company que està malalt. Per passar temps em dedico a pintar i a cuinar, sempre que puc convido a sopar els amics.

No em sentia atabalat, ningú mai m’havia dit res del meu cos, ni tant sols havia tingut una conversa íntima, em sentia tranquil fins i tot orgullós de poder parlar amb aquella dona. Li anava a dir qui era jo, però em va tallar.

—Sé qui ets.

Després del cafè, va agafar un caqui, com havia fet l’altre dia i el va mossegar, era tot un ritual, que vaig entendre quan va dir:

—El cafè és l’orgasme, i la dolçor del caqui la calma que l’acompanya.

Em va convidar a entrar a l’estudi on pintava, tot eren pintures de cossos nus, de dones, d’homes, de vells i joves, de nens, de parelles, quasi tots d’una bellesa extraordinària, mentre m’estava mirant una de les pintures on apareixia un home, no sé com dir-ho, diferent, l’Anna se’m va apropar per preguntar-me què em semblava allò que

22 L’erotisme dels sabors

m’estava mirant, no vaig contestar, no sabia què dir, va ser ella qui va respondre per mi, —és la mateixa bellesa que la de les altres pintures, tot depèn del ulls que se’l miren.

—Et vull pintar, vull pintar el teu cos.

Va desaparèixer un moment, en tornar sols portava una bata quasi transparent.

—És el meu vestit de feina —em va dir.

No sé explicar el que sentia mentre ella delicadament em despullava, em trobava immers entre la por i l’orgull per ser pintat per l’Anna, va ser quan vaig sentir aquelles paraules que se m’han quedat gravades al cervell. ”La nuesa és l’expressió màxima de la bellesa...saps qui ho va dir això?” No vaig contestar, no ho sabia. ”Un tal Pedro Pablo Rubens, un gran pintor.”

Vaig posar nu durant durant vuit setmanes, cada divendres. Al quadre sols li mancaven els elements externs que l’havien d’acompanyar.

—Vols un cafè?

Sèiem sobre una estora, nus, prenen el cafè. Varem fer l’amor junts per primera vegada, va ser ella que m’oferí el caqui, el vaig mossegar i ens varem quedar abraçats fins que el dia va perdre la llum.

L’Anna va marxar, el marit havia estat destinat a un país del Golf Pèrsic. D’això feia quasi un any quan vaig rebre el quadre que havia pintat del meu cos nu, amb una frase escrita al darrera de la tela “Recorda sempre que aquells sabors i aquells abraços van existir”. No he sabut mai més de l’Anna.

Sempre em quedarà el dubte de si l’autor de la història la va viure com es descriu o va ser fruit de la seva imaginació.

RELAT Canción de verano en otoño En el porche encontró una bandeja de fresas con chocolate. Esta vez no se dirigió hacia el interior de la casa. Cogió uno de los frutos y lo saboreó hasta que lo desnudó de chocolate.

Gemma Blàndez Trujillo Per mi, l’escriptura és de vegades terapèutica, d’altres una activitat d’exploració. En tot cas, sovint no és tan important el producte final sinó la mateixa recerca.

Cada mañana levantaba dos palmos la persiana de la ventana del dormitorio, como a Rut le gustaba. Dejaba preparado el café a las siete en punto. Después salía a comprar el pan y el periódico, y desayunaba junto a la ventana que daba al jardín. Media hora más tarde preparaba el almuerzo para los dos, aunque ella ya no estaba... Acababa guardando su ración en la nevera y la aprovechaba para otro día. Después de veinte años, Miguel se veía incapaz de cambiar de rutinas. Entre los dos habían forjado un mundo estable de liturgias sencillas, de escenas estáticas sacadas de un cuadro religioso, de besos en la mejilla tanto en el saludo como en la despedida. Incluso cuando Rut permanecía inconsciente y sedada en la camilla del hospital, Miguel le dejaba un libro en la mesilla como era costumbre, puesto que a los dos les gustaba leer por la noche antes de ir a dormir. Pero Rut no volvió a retomar su pasión lectora y se fue poco a poco una noche de lluvia serena.

Después de un año, Miguel seguía anclado en esas íntimas rutinas como aquel niño que está aprendiendo a caminar y, llevado por la inercia, es incapaz de detener sus pasos. No habían tenido hijos. Después

de las condolencias interrumpidas, los pésames torpes y las visitas familiares, la casa se había sumido en un hondo silencio. Por las noches, Miguel abría el armario de la ropa y elegía una prenda de Rut. Todavía podía percibir su olor, y aquella cálida esencia parecía devolverle vagamente el cuerpo de su mujer.

Su hermano le llamaba a veces por teléfono explicándole las últimas novedades que habían acontecido en el pueblo: “El alcalde va a ampliar el parque de la plaza de Abastos”, “Se ha instalado en el pueblo una antigua vecina”, “La tienda de plásticos está a punto de cerrar ya que los hijos no quieren seguir con el negocio”. Miguel lo escuchaba siempre fatigado, sin prestar demasiada atención, pero también agradecido de escuchar una voz que rompiera el denso silencio de la casa.

Aquella mañana se dirigía a comprar el periódico como tenía por costumbre, pero al salir encontró en la puerta una pequeña cazuela de barro de color rojizo con asas. Miró hacia todos los lados, pero no consiguió ver quién le había dejado aquello en la puerta.

Cuando la recogió del suelo, notó que estaba todavía caliente. La llevó a la cocina y la destapó lentamente como si fuera a aparecer

23

Planeta Lletra

una especie de genio fantástico. Una bocanada de vapor envolvió su rostro cejijunto.

El aroma a mar entró intensamente por sus fosas nasales como un arroyo joven y caudaloso que consigue saltar una acequia. Bogavante, almejas, calamares, pimentón, romero, ¿quizás canela? Parecía un arroz jazmín con frutos de mar. El viento inquieto empezó a remover las hojas del nogal del patio. Su tintineo ondulante parecía reproducir el sonido de las olas del mar. Miguel recordó en aquel momento los veranos de su adolescencia en Aguadulce, un pueblecito costero de Almería.

Desde entonces, pocas veces había vuelto a ver el mar. Sus padres tenían un pequeño apartamento cerca de la playa y allí coincidió con algunos amigos del instituto.

Cogió cubiertos y se sentó a la mesa.

Acercó una pequeña porción de aquel arroz a los labios y cuando su lengua acogió esos sabores marítimos sintió que viajaba de nuevo a aquella playa. El agua acercándose a sus pies. El agua bañando la piel bronceada de Laura. “¿No sabes nadar?”. “Un poco”.

“Pues con un poco es suficiente”. Era la chica que se sentaba siempre en clase en la segunda fila, pero había hablado muy poco con ella hasta ese verano. Seria y reconcentrada, solo su amplia sonrisa aliviaba maravillosamente la tensión en su rostro. Le cogió la mano para adentrarse juntos en el agua.

Su tacto suave le hizo enmudecer y apartó la mirada para disimular la ola de calor que en aquel momento le invadía. El sol caía sobre ellos como una capa densa y la figura esbelta de Laura parecía desprender una luz casi sobrenatural. Entre las olas forcejearon jugando y, por un instante, la tuvo apretada contra su pecho mientras la sal se adentraba voraz en sus labios temblorosos.

Miguel acabó devorando el plato casi sin aliento. Su cuerpo abrazó esos sabores como acoge la tierra roturada las primeras lluvias de mayo. Cuando acabó, se quedó absorto, quieto y casi avergonzado, con la mirada perdida en un viejo reloj de pared.

24 L’erotisme dels sabors

“¿Te estás cuidando, ¿no?” , “¿Por qué no vienes un día a comer?”. Miguel estuvo a punto de explicar a su hermano el asunto sobre el misterioso regalo culinario que le habían dejado en la puerta, pero finalmente irrumpió de nuevo la letanía de novedades en el pueblo y siguió escuchándolas como quien se habitúa a una música de ambiente mientras atiende otros quehaceres.

Cuando colgó, se dirigió de nuevo a comprar el periódico. Al abrir la puerta, observó complacido que tenía de nuevo un regalo.

Esta vez recorrió unos metros la calle hacia ambas direcciones, intentando identificar sin éxito a la persona portadora. Sin más demora, cogió el presente y lo llevó a la cocina.

Esta vez cerró los ojos cuando apartó la tapa y respiró lentamente el aroma que despedía: codorniz, almendras, aceite de sésamo, anís y algo más, también dulce, que no lograba identificar. Cuando abrió los ojos, se sorprendió del color rojo que bañaba todo el plato.

Codornices con pétalos de rosa. Cortó el muslo y se llevó un trozo a la boca. Un gusto a miel y a frutos secos embadurnó su lengua y el aroma de la rosa se volvió más intenso y penetrante. Tomó entre sus dedos un pétalo que decoraba el plato y se acarició con él los labios. En el cristal opaco de la ventana empezaron a dibujarse los cabellos de Laura. Primero ondeados por el viento, después mojados sobre sus hombros, luego esparcidos sobre el vientre de Miguel... “No me has hecho todavía ningún regalo”. “Te daré una rosa”. Y sobre sus cabellos rubios, aquella rosa parecía una gran herida en un campo de maíz. Le condujo su mano primero a su boca, después a los senos, al vientre y finalmente a su sexo, el cual se abría húmedo como una flor con el rocío aún de la mañana.

Miguel saboreaba, esta vez más lentamente, con la respiración entrecortada. Su cuerpo, totalmente receptivo, temblaba sobre la silla.

Aquella mañana no fue a comprar el periódico. En lugar de eso, se quedó mirando al espejo largamente, intentando rescatar a aquel

RELAT chico de diecisiete años que hizo el amor por primera vez. ¿Quién le había preparado esos platos? Fantaseaba con una mujer. No podía dejar de imaginar qué manos habían

manipulado aquellos alimentos. Se las imaginaba blancas y delicadas, extendidas sobre la mesa de la cocina como el plumaje de un cisne.

Durante una semana no recibió ningún otro regalo culinario. Temió que no llegara a conocer nunca la identidad de la persona que estaba detrás de aquellos presentes cuyos sabores no solo le habían despertado una sensualidad adormecida, también le habían hecho viajar a un pasado que añoraba de pronto: ese recién despertar de la piel, esa entrega sedienta a la vida.

Empezó a caer la tarde sobre las colinas que envolvían el pueblo. El jazmín despedía un olor todavía más intenso y vestía de novia la vieja verja del jardín. Miguel se había pasado todo el día lanzando miradas furtivas a través de la ventana como si albergara una

esperanzadora intuición. Cuando se decidió a preparar la cena, llamaron a la puerta.

Permaneció quieto unos segundos ante la sorpresa y después aceleró el paso hacia la puerta principal. En el porche encontró una bandeja de fresas con chocolate.

Esta vez no se dirigió hacia el interior de la casa.

Cogió uno de los frutos y lo saboreó hasta que lo desnudó de chocolate. “Es una receta muy fácil de preparar”. Era el último día de verano. Laura se mudaba a Madrid junto a su familia y aquella noche era la última que iban a pasar juntos. “No sabía que te gustaba cocinar”. “Me gusta hacerlo para las personas que me importan”. Entonces vio su silueta recortarse bajo la penumbra del porche como un hada que acaba de salir del bosque.

El paso del tiempo había ensombrecido un poco sus ojos, pero mantenía aquella sonrisa cálida y acogedora. Una ráfaga de viento revolvió sus cabellos, ahora cortos pero tan sedosos como los recordaba. Su piel parecía relucir intensamente como aquel verano en la playa.

—¿Te acuerdas de mí?

—Sí —dijo Miguel con la voz entrecortada—. He intentado imitar tus platos.

—¿Sabes cocinar?

—Un poco.

—Pues con un poco es suficiente.

25

Plaer de déus Ara el que tinc al davant ja no són aquelles dues mans obertes que em demanaven alguna cosa, ara són com dos camins vermellosos, que et portaran cap al cel, el cel de la satisfacció i el plaer intens que gaudiré assaborint-los.

Alfons Filbà i Saleta

Planeta Lletra

Sempre m’ha agradat, fer volar la imaginació i que els meus dits ho facin omplint pàgines que abans estaven en blanc. En acabat em sorprèn haver estat capaç.

Ara és un bon moment. El lloc és escaient; arrecerat del vent, assolellat, amb una bona vista de la ciutat allà al fons, al pla, embolcallada per un mar que es perd a l’horitzó. Les diferents tonalitats de blau delaten els corrents que flueixen pel seu fons, i per sobre, el reflex del sol és escopit per l’aigua com si aquesta no volgués que l’intrús penetrés dins seu descobrint els secrets que hi guarda.

Tot està a punt, a l’abast de la mà, per no haver d’esforçar-me ni fer moviments estranys a mesura que ho necessiti. La comoditat és mitja vida.

Premo el pa, una barra de quart cuita amb llenya. La crosta es queixa, com si rondinés. Està com a mi m’agrada, cruixent, sense estar torrada en excés. Ara ve un moment delicat.

La parteixo, aparto el tros més petit, un parell de dits menys de mitja barra. Faig anar el ganivet a poc a poc, amb un moviment de vaivé del braç, acompanyat per un joc de canell que fa entrar el tall des de darrere

26 L’erotisme dels sabors

fins a la punta, fent-lo lliscar sensualment, perquè s’obri pas dins la molla de color blanc, tirant a groc palla, flonja, atapeïda, ben ullada, sense cap grumoll. L’eina la traspassa com si l’hagués estat esperant de sempre, com si aquest fos el camí per arribar a la culminació del drama que s’ha iniciat des de fa una estona.

No tinc pressa. Me’l miro, gaudeixho per endavant el que vindrà... Ella, em fa la sensació, que amorosament també m’espera.

Palpo amb delicadesa un dels dos tomàquets, vermells, plens, madurs, de pell tan fina que conviden a assaborirlos. És un ritual que sempre practico abans de desponcellar-los i obrir-los per la mitat. Contemplo les formes capritxoses que guarda a dins imaginant seductores siluetes sempre canviants.

Suaument el refrego damunt de la molla que l’està esperant. Sento com per sota de la seva pell el suc i la polpa, seduïda per aquella, em rellisca entre els dits fins a

RELAT

ser absorbida per acabar acoblantse i convertir-se en una sola cosa.

Les restes del tomàquet les llenço al mig d’unes mates. Segur que algun animaló les aprofitarà i en farà festa grossa; ells també tenen dret a una satisfacció.

De dins d’una canya, amb un nus al mig, oberta pels dos cantons, cegats amb taps de suro, agafo un pessic de sal amb la punta dels dits de la mà dreta, l’índex, el cor i el polze, i tot fregant-los entre si deixo que la sal s’escapi per anar a parar damunt del pa untat amb el tomàquet, per matarne una mica la dolçor i per donar-li força sense apagar-ne el gust. La sal no s’hi ha pas de notar, tan sols intuir-la.

Tot seguit amb el tap posat a la boca de la canya, per escanyar-ne el broc perquè l’oli no caigui tot de cop, el vaig escampant per un igual i de mica en mica pel damunt, donant-li temps perquè es filtri cap a dins de la molla i que en faci de tot plegat −el pa, el tomàquet, la sal i l’oli −un sol conjunt, una sola peça, on cap dels elements desentoni i sobresurti dels altres. En definitiva, una harmonia ben orquestrada, única i diferent.

Ara el que tinc al davant ja no són aquelles dues mans obertes que em demanaven alguna cosa, ara són com dos camins vermellosos, que et portaran cap al cel, el cel de la satisfacció i el plaer intens

que gaudiré assaborint-los.

D’un altre paquet en trec el bisbe.

Suposo que en diem així per la seva forma arrodonida i molsuda i pel seu color fosc, quasi negre, que recorda les formes i sotanes d’aquests clergues.

El tallo a rodanxes, ni massa primes ni massa gruixudes: es tracta que siguin un acompanyant digne, no pas el protagonista.

Les rodanxes del bisbe les vaig dipositant, amb un gest quasi afectuós, al damunt del que ara s’està convertint en un entrepà. Per una banda la crosta del pa amb el seu color torrat que s’endevina a sota, la molla ben xopa del tomàquet, amorosida amb l’oli i l’embotit amb el seu color fosc, quasi negre, trencat per un vermell que gairebé no es veu, de la sang que ha lligat la carn i el greix del porc que s’ha fet servir per elaborar-lo. El contemplo amb satisfacció i golafreria.

Tot està a punt. Bé, tot no. Preparo la bota de vi al meu costat, ben a l’abast,

27

Planeta Lletra

per poder anar traguejant el Priorat que hi porto. Amb mesura, degudament paladejat s’endurà cap avall el menjar i em deixarà el seu gust a la gola, dolç i aspre a la vegada, un gust pastós que se’m fa difícil descriure, però que he de dir que m’encanta. Però com de tota la resta cal prendre’l amb mida. Ha de ser el company ideal de l’entrepà, una figura més de l’obra . No ha de distingirse per la seva individualitat; no pot pas ser l’heroi final de l’àpat.

Els preliminars s’han acabat, ara comença l’acte. Ho mastego bé, assaborint les excel•lències del que m’he preparat amb tanta complaença. El plaer no dura massa, com res d’aquesta vida, però el record d’aquesta experiència el conservaré

28 L’erotisme dels sabors

molt de temps.

Per acabar d’arrodonir la delícia que m’he donat encenc la pipa. Faig unes quantes calades deixant que el fum reposi dintre la boca abans que rellisqui pel nas cap a fora, sentint la flaire que transporta. És un goig que m’equilibra i tranquil•litza alhora. Una bona cloenda a una experiència gairebé eròtica.

Amb aquest solet que fa m’està entrant un ensopiment... Sembla que no em costaria pas gens quedar-me adormit una estonetaaaaa........

RELAT Toscana L’amanida de tomàquet amb mozzarella, va fer que la conversa comencés a girar al voltant de de les virtuts de la cuina de l’àvia. L’oncle Francesco va afirmar que cuinava tant bé que semblava que fes bruixeria, (...)

Muntsa Muñoz Filòloga, educadora en el lleure, escriptora en pràctiques, poeta del quotidià i somniadora.

Feia deu anys de l’últim estiu a la Toscana. Com llavors, hi arribava amb la maleta quasi buida. Aquesta vegada, a més, a l’equipatge hi portava el meu cor, fet a bocins, dins una urna d’alumini.

El taxi va enfilar la carretereta. Un exèrcit de xiprers van custodiar la meva arribada, a banda i banda del cotxe. Alts, imponents, en guàrdia, sempre vestits de gala. En aquell instant, i per primer cop en mesos, vaig respirar tranquil•la: casa.

La nonna Simona m’esperava a la porta principal, amb el davantal de quadres i el seu somriure, aquell que només feia quan les coses anaven maldades. Havia envellit.

En obrir la porta del cotxe una alenada d’aire calent em va acostar l’olor de les vinyes plenes de raïm. La meva olor preferida.

Una abraçada de la nonna em va donar la benvinguda, mentre em xiuxiuejava aquell Cara mia, come stai? que podia no voler dir res, i que aquell dia ho deia tot. Bene vaig dir d’esma.

Mentre el seu perfum afruitat m’omplia els nariu i m’embriagava els sentits. La

meva alquimista...

Nonna, nonna... La vida me l’ha fotut doblada! Com m’ho faré? Juraria que no ho vaig dir en veu alta, però la seva resposta em va deixar descol•locada. – Ets jove, bellissima i valenta, te’n sortiràs i jo hi seré per veure-ho. – Al capvespre la nonna em va convidar a acompanyar-la durant la seva passejada diària entre les vinyes, per contemplar la posta de sol i equilibrar el senderi, va sentenciar. Mentre passejàvem agafades de bracet em va fer prometre que em quedaria fins que passés la verema. No pots marxar fins després de la verema. Va tornar a sentenciar.

Els primers dies a casa la nonna em van servir per treure’m les pors i els plors de sobre. Les nostres converses omplien dies i nits senceres: la mort que ens havia deixat vídues massa joves, el meu cor trencat, la meva por a tornar a començar, el seu constant optimisme de gairebé noranta anys, el seu queda’t la Toscana ho cura tot... Poc a poc es va fondre la meva tristesa profunda per

29

Planeta Lletra

donar pas a la calma serena.

I així, va arribar la verema... I amb la verema els veremadors. I la casa es va omplir de vida i rialles. I un vespre, van arribar els oncles de Roma. I els de Siena.

I van arribar també l’oncle Francesco i zia Giulia, en Paolo, en Lucca i la Mara amb els bessons, que ja no eren els bebès que jo recordava en aquella foto de feia nou nadals. I en Piero amb uns amics. Tots des de Florència.

—Estimada cosina! Che piacere!

Quines ganes tenia de veure’t!

La nonna em va assegurar que et

trentena érem dels petits. Els seus amics ens van seguir. Un cop asseguts va fer les presentacions. Matteo i Massimo...

Chiara, la piu bella. I en aixecar el cap per saludar-los, al meu davant, uns ulls verds que m’escrutaven i em somreien.

Massimo. Va repetir sense immutar-se.

L’amanida de tomàquet amb mozzarella, va fer que la conversa comencés a girar al voltant de de les virtuts de la cuina de l’àvia. L’oncle Francesco va afirmar que cuinava tant bé que semblava que fes bruixeria, era capaç d’enamorar amb els seus

quedaries tots els dies de la verema! – Vam sopar fora, al porxo. Com sempre que ens reuníem, la nonna al cap de control de la taula llarga, els altres als costats per ordre de més gran a més petit.

En Piero i jo vam fer via cap als nostres llocs del capdavall, malgrat estar a la

plats. Ho vam poder confirmar amb els penne rigate all’Amatriciana, que van fer que tothom es quedés abduït pel plaer indiscutible que els provocava el sabor de la panxeta i la salsa de tomàquet.

Era pura màgia. El vi, el de casa, va banyar les nostres goles. És un chianti

30 L’erotisme dels sabors

RELAT batejat amb el nom de Bella Chiara, en honor a la única neta de la família. Va pregonar la nonna des del cap de taula.

En Massimo el va degustar glop a glop, obria i tancava la boca lentament mentre aclucava els ulls. Saborejava el most i en obrir-los em resseguia amb la mirada.

Els ulls, els llavis. Els tornava a tancar i feia un nou glop. El coll, l’escot, de nou els ulls. De sobte, s’aturà, i mastegant el vi i les paraules, va dir: —Potent al primer glop. Amb bon cos. Vermell, vellutat, carnós, sinuós en boca. Deixa un regust dolç i suau al final.

Amb un toc afruitat, deliciós. Impossible d’oblidar.

Va esperar, amb la mirada clavada en mi, la meva reacció. Em vaig regirar nerviosa a la cadira. Les seves paraules van ser una alenada d’aire entre les brases gairebé apagades del meu cos.

Com una mossegada tendra al lòbul de l’orella, que em va eriçar la pell des dels peus fins al clatell.

—Bravo, amic, l’acabes de clavar!

-va dir en Piero.

Com la resta de la família, va celebrar entusiasta que el seu amic enòleg hagués fet una descripció tant encertada del millor vi de la família. La nonna observava l’escena des de l’altre cap i assentia múrria sabent el què m’acabava de passar.

Des d’aquell instant no vaig poder seguir més el fil de la conversa.

M’imaginava a soles amb ell, al capvespre, entre les vinyes. Amb l’olor de raïm acabat de collir, encara enganxat a les mans. I com els seus dits llargs i forts recorrien la meva espatlla buscant la tira de la samarreta, per apartar-la i fer-se pas direcció als meus pits, plens de desig. Vaig fer un glop llarg i lent de vi, mentre ens creuàvem la mirada i en Massimo feia un gest subtil de brindar a

l’aire. Xiuxiuenjant va afegir: —Serà un plaer tastar-ne la font d’inspiració, algun dia.

El meu foc interior es va encendre del tot. Volia tastar aquells llavis molsuts i rosats, dos grans de raïm. Mossegar-los, xuclar-los, jugar-hi amb la meva llengua.

Degustar la seva pell després d’un dia de verema. Suor i most barrejats en els nostres cossos i la nostra roba. Compartir aquell vi en els nostres cossos. Notar el seu entrecuix fregar el meu i tastar el seu fruit. Deixar que el premsés en mi i arribar a l’èxtasi amb l’última gota.

Un cop al braç d’en Piero em va desvetllar en el moment que s’acabaven les postres. Encara amb el gust del vi a la boca i l’escalfor entre les cames, em vaig aixecar per entrar els plats a la cuina.

Allà m’esperava la nonna amb una altra ampolla.

—Treu més vi Chiara, sembla ser que ha agradat.

31

Petricor La pluja els abraçava, i es confonien amb la terra, l’aigua i els seus propis cossos.

Fosos: ells i la natura, tots en un. L’olor de terra mullada ressonava dins seu.

Anna Moore

Planeta Lletra

Una de les grans històries d'amor que existeixen és la de l'escriptor amb les seves paraules. Compartir amb qui em llegeix allò que sento, allò que anhelo o allò que temo; es un dels actes d'amor més grans que pot existir.

Havien fet tot el trajecte en silenci: tenien moltes coses a dir, però cap era de l’un per l’altre. Es podien haver explicat com se sentien, i haurien trobat consol en l’experiència aliena, però no ho sabien. Ell conduïa sense perdre de vista la carretera estreta que contornejava les muntanyes; ella mirava per la finestra sense veure-hi.

Potser hauria plorat una mica, però tampoc es tenien tanta confiança, preferia fer-se la forta i intentar que aquest petit distanciament que produeix la desconeixença li servís per deslliurar-se una mica de l’emoció que últimament era el que més l’emboirava.

Parem a estirar les cames?, havia trencat la quietud que regnava dins del vehicle alhora que l’aturava en una petita entrada vora la carretera. En obrir les portes van respirar el silenci de la muntanya i es van adonar que no tenia res a veure amb el que hi havia dins del cotxe, i van inspirar.

Caminem? Sense dir res, l’un al costat de l’altra, passa a passa, es deixaven guiar pel caminet marcat a la sorra mentre anaven sentint el contacte amb la terra, el so de les 32 L’erotisme dels sabors

respiracions, dels batecs..., i cadascú dins del seu propi món interior, intentant trobar les respostes a totes aquelles preguntes que havien quedat penjades dins seu. No sabien que potser, si se les haguessin fet l’un a l’altra les haurien trobat de manera molt més senzilla. El silenci era el seu millor llenguatge.

No eren conscients que van estar molta estona caminant. Simplement es deixaven abraçar per la companyia silenciosa de l’altre, i protegits per la muntanya boscosa seguien buscant la resposta escrita en l’escorça dels arbres.

El so de la pluja va harmonitzar el silenci i lentament van sortir del seu embadaliment per mirar-se. Els cabells regalimaven, la roba s’havia adherit al cos i tot al seu voltant era una cortina d’aigua. Es van mirar profundament, sense filtres, nets de dubtes i angoixes; i es van veure, l’un en els ulls de l’altra. Un somriure li va il•luminar el rostre a ella, mentre ell no podia treure-li la mirada del contorn del cos ben definit per la roba: podia entreveure els mugrons punxaguts i va notar com el desig s’apoderava d’ell. Li

RELAT va retornar el somriure i ella es va adonar que els ulls li brillaven, lluny de la melangia que l’havia embolcallat al llarg del viatge, i va pensar que mai l’havia vist somriure abans.

La pluja seguia caient i els anava desprenent de tot allò superflu, de tot allò que ja no era necessari, que no servia, d’aquells aspectes que els estaven impedient ser feliços i que tant els pesaven. I tot i el pes de la roba mullada i les vambes plenes d’aigua, es van agafar de la mà i van començar a córrer.

Hi havia fang i basses, i les cames els feien figa perquè no podien posar el peu en ferm, i això encara els feia riure més encara. Van seguir corrent fins que van trobar una clariana, des d’allà podien veure el cel gris ple de núvols, però no van sentir que aquell fos el seu color, dins seu brillava una llum que tot ho il•luminava.

Entre herbes mullades i basses es van deixar caure, somrient, amb els ulls oberts a la vida, amb aquell batec que va vibrar totes les cèl•lules del cos.

Ella es va enfilar al damunt d’ell i es van besar. Apassionadament. Com si el món estigués a punt d’acabar-se i volguessin

aprofitar els últims instants, abans que un llamp obrís el cel i tot desaparegués. La pluja

els abraçava, i es confonien amb la terra, l’aigua i els seus propis cossos. Fosos: ells i la natura, tots en un. L’olor de terra mullada ressonava dins seu.

33

Les mans d’ell a la cintura li van treure la samarreta i van observar que uns pits anhelosos de ser presos estaven a l’espera de la descoberta; ella també li va treure la part de dalt, i es van tornar a barrejar, relliscant amb l’aigua, bategant amb l’escalfor del cos de l’altre i amb les mans embolicades entre els cabells, sense deixar de fer-se petons.

...

Van entrar a l’habitació de l’alberg sense deixar de fer-se petons, xops, regalimant desig per tots els porus del seu cos, l’ànima calenta anhelant ser redescoberta amb noves mirades, noves carícies, nous petons.

La roba mullada va caure al ritme que anaven caient les barreres que havien construït amb els anys i van entrar a la dutxa, sense que els llavis es separessin ni un sol moment, desitjaven l’alè de qui tenien davant i a cada petó reconstruïen una part de l’essència que s’havia anat desfragmentant al llarg de la vida.

L’aigua calenta els abraçava, tal com uns moments abans ho feia la pluja, i van deixar que els escalfés el cor. I acompanyant l’aigua que regalimava, les mans descobrien un cos amb la mirada més profunda, aquella que veu més enllà, aquella que desconeix els perjudicis i que és capaç de percebre

l’essència i de reconstruir una ànima amb tots els seus solcs i tresors amb els ulls tancats.

Ell la va recolzar a la paret i li va acariciar l’entrecuix, indiscutiblement mullat.

Ella li va acariciar el membre i, sense deixar de besar-se, es van acoblar l’un a l’altre, i al compàs de la respiració van deixar que els cossos parlessin per si sols, sense pretensions, sense expectatives... Només volien descobrir-se, volien dir-se tot allò que havien callat, volien compartir el llenguatge de tot allò que podien aprendre l’un de l’altra, i van anar descobrint que una vegada eren un, sota l’abraçada de l’aigua, ja no hi havia pors, ja no hi havia dubtes, només hi havia la força d’un cor que batega, que se sent viu, que vol descobrir nous contorns, que vol deixar-se acaronar per la mirada tendra i que sota la carícia innocent de la pluja hi ha la transformació més profunda, aquella que elimina tot allò que fins aleshores no havien sigut capaços de treure; i amb llàgrimes als ulls van deixar anar els últims pedaços de tristesa per obrir una escletxa a la nova llum, no la del sol que naixeria l’endemà amb ells entre llençols rebregats, sinó la que sortia del seu interior, que naixia del cor.

I aquella llum potent seria la única que necessitaven per il•luminar el camí a seguir.

Planeta Lletra

Planeta Lletra a Mataró Ràdio els quarts dissabtes de mes a les quatre de la tarda

34 L’erotisme dels sabors

RELAT Un parell de microrelats del taller “Erotíssim” Els lletrícoles li vàrem demanar a l’Anna Moore (escriptora i terapeuta emocional) que ens ensenyés tècniques per conectar amb els nostres desitjos eròtics i despertar els cinc sentits. Es tractava d’aprofitar l’experiència per escriure relats breus carregats de sensualitat.

Si voleu seguir el què fa l’Anna Moore, té un bloc a Internet amb el suggerent nom d’Emotions & Letters.

CONCUPISCÈNCIA Vaig aprofitar l’avinentesa per dirli tot allò que m’agradava d’ella, vaig ser directe, no sé què en faria de les arbequines si no m’ajudava a menjar-les. No volia que s’acabés la primavera, la tenia tan a prop, i era tan voluptuosa. La volia per a mi, me la volia grapar a la pell, només per a mi, sense compartir-la; que fóssim com aquelles dues cireres inseparables que ens penjàvem a les orelles de petits, però ella em va dir que li semblava un paper arrugat; tot i això, se’m va insinuar. Va obrir les cames, com si fossin les tisores per tallar-me l’anhel, però no em vaig deixar enganyar, la figuera estava allà i vaig mossegar el seu fruit. Vaig sentir una ventada de plaer, el xaloc em va transportar i vaig caure sobre els seus pits, coberts per aquella manta vellutada que em va acariciar amb sensualitat. No volia deixar d’escriure aquella escena, el bolígraf va traçar ratlles sinuoses sobre el meu esperit, i el gust amargant de la xocolata va esdevenir un plaer dolç mai degustat abans.

EJERCICIO: SENSUALIDAD DE UN OBJETO COTIDIANO Mientras que, con los ojos cerrados, me concentraba en su tacto acariciándola y deslizándola por mi rostro, de mi puño surgían estas letras: He vuelto al roce de sus labios finos, suaves; al áspero tacto de su barba al desviarme de ellos. Me he adentrado por esa puerta entreabierta que dejan sus comisuras, intuyendo el sabor de su boca —que me trae a la mente aroma a verano y melocotones— y he rescatado del aire el sonido de su voz: delicada, melodiosa, serena. (*AVISO IMPORTANTE*: Asegúrense de que la grapadora no tiene grapas antes de realizar esta práctica.)

Montserrat Pérez

Mònica Ruiz

35

Planeta Lletra

El proper número: “Orgull: relats de ficció i no ficció sobre el col.lectiu LGTBI ” http://www.planetalletra.org http://www.twiter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra Descarrega’t la versió digital de les anteriors edicions a: http://www.planetalletra.org