Planeta Lletra número 21 - Sabates

Page 1

Revista literària

Planeta Lletra

Ò Órgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra III Època - Any 7 - Núm. 21


E N

A Q U E S T

N Ú M E R O Desembre 2019

Direcció Editorial: Sandra Cabrespina Equip de correcció: Sandra Cabrespina Alejandra Campos Núria Castellsaguer David Garcia Prats Montserrat Pérez Magda Pola Mònica Ruiz Lola Sarrión Fotografies: amb llicència (CC) excepte indicació de l’autor Logo: Gustik Albo Maquetació: Carme Cañizares Núria López

Planeta Lletra

Portada: Gabor Adonyi (CC)

EDITORIAL

...................

3

Les sabatilles roses .................... Núria López Dins d’un ordre .................... Sandra Cabrespina La sabata del rei .................. Pilio Piris Las botas de lluvia .................. Alejandra Campos Les sabatilles de l’avi ................. Montserrat Casas Los zapatitos de Carmencita ............... Magda Pola Los zapatos de charol ............... Roser Lorite No val a badar ......................... Alfons Filbà Ones hertzianes ...................... Anna Segimon Por unos tacones ........................ Montserrat Pérez Sabates ballarugues ....................... Roser Cerdà Les sandàlies del pecador .................... Júlia Lancho Sabates de mag ....................... Gemma Blandez Zapatos nuevos ......................... Esther Aragon Sabates de sola vermella .................... Gemma Tomàs Smartshoes ....................... Albert Bou

4

Taller de microrelats ....................... Alfons Filbà, Roser Cerdà Anna Segimon, Cristina Solana Montserrat Casas, Sandra Cabrespina Pilio Piris, Esther Aragon

2

7 9 12 15 18 21 24 26 28 33 36 39 41 44 46

49


EDITORIAL Sabates, sabatetes i sabatots Diuen que per conèixer algú has de caminar amb les seves sabates. En tot cas, les sabates diuen molt de nosaltres; dels nostres gustos, del nostre poder adquisitiu, de la nostra necessitat de comoditat o d’elegància. Fins i tot, o potser especialment, en les societats més opulentes, on podem arribar a acumular-les de manera obsessiva, sabates per a diferents ocasions: fer esport, caminar, ballar, mudar, estar per casa... Algunes, potser pensades amb curioses pretensions estètiques, són autèntiques tortures. Els més petits de la casa solen desfer-se’n sempre que poden, i molts adults són el primer que ens traiem quan arribem cansats. No són gaire populars entre les tribus de climes càlids, i, sempre, hi haurà qui reivindiqui que les llencem i retrobem el contacte amb el terra i, per analogia, amb la Terra. Sabates, sabatetes o sabatots són els nostres companys de viatge. Apareixen als nostres contes i a les nostres cançons, ja siguin fetes de pell girada de color blau o de cristall; velles xiruques o botes per caminar. Posades al balcó, avisen als Reis d’Orient que a la casa hi ha criatures esperant regals. Penjades de cables de telèfon, deixen missatges misteriosos. Exemplars solitaris, perduts per les voreres, ens ofereixen una imatge de desolació. Es poden llençar per mostrar menyspreu, emprovar per trobar una princesa, calçar per recórrer set llegües d’una gambada o fer-se passar pel criat del Marquès de Carabàs. Fins i tot poden ser armes perilloses: uns talons d’agulla són uns ganivets prou esmolats per segar una vida. Per tot això, les sabates ens han semblat un tema molt suggerent a l’hora d’explicar històries. Les hem fet servir per definir personatges, marcar moments importants de les seves vides, evidenciar-ne obsessions i desitjos... Ja ho veureu! Us convidem a posar-vos a les nostres sabates durant tretze relats. Esperem que els vostres passos siguin lleugers i que us portin molt lluny. I gaudiu també del fruit del nostre taller de microrelats, on vam aprendre que és veritat que ,a vegades, menys és més!

Sandra Cabrespina Presidenta

3


Les sabatilles roses La Montse balla molt bé. M’ha explicat que a la seva classe hi ha moltes nenes. M’hauràs de comprar el mallot, mama! De color rosa, com les mitges. I també les sabatilles. Estic tant contenta! Vull anar amb tu a la botiga. Em deixaràs venir, veritat! Vull ser ballarina quan sigui gran! Núria López

Planeta Lletra

Escric des de l’adolescència i no crec que deixi de fer-ho. M’agrada llegir i tinc gustos molt eclèctics: des de la ciència-ficció passant per la novel.la negra o la poesia.

Ella sempre havia odiat les sabatilles de ballet i, per extensió, les “ballarines” -aquelles sabates que les imitaven-. Li recordaven massa els seus anys de nena de casa bona, quan la mare la portava a la casa de la senyoreta Masset els dimarts en sortir del col•legi de monges. Una etapa de la seva vida que ara havia de reviure perquè la seva filla li havia demanat fer ballet com activitat extraescolar. Tampoc volia que els seus records amargs d’infantesa enfosquissin la il•lusió amb què la Blanca li parlava de vestir-se amb malles i tu-tu rosa i participar amb les seves amigues al festival de fi de curs. L’any passat hi va portar a la Blanca, a contracor, però no s’hi va poder negar, i allà va començar el calvari. —Ja tinc sis anys! Ja puc anar a classes de dansa! La Blanca ballava pel menjador, agafant de les mans el seu peluix preferit, en Potts, una guineu de cua llarga. Des del maleÏt festival, la nena no feia més que dir que volia ser ballarina quan fos gran. —Pren-t’ho amb calma, bonica! Primer hem d’anar a l’escola de dansa. A veure

4

Sabates

si podem apuntar-t’hi. Potser la classe ja és plena. —Anem-hi ja i apunta’m-hi mama! La febre del ballet havia recomençat amb la tornada a l’escola i el retrobament amb les amigues. La Fàtima, la Montse i la Paula ja estaven apuntades, i la Blanca no volia quedar enrere. A pesar del seus sentiments, com a mare no podia tancar-se en banda. L’energia de la nena era contagiosa i en Potts, la Blanca i ella en menys de cinc minuts varen ser al cotxe, camí de l’acadèmia de ballet. —La Montse balla molt bé. M’ha explicat que a la seva classe hi ha moltes nenes. M’hauràs de comprar el mallot, mama! De color rosa, com les mitges. I també les sabatilles. Estic tant contenta! Vull anar amb tu a la botiga. Em deixaràs venir, veritat! Vull ser ballarina quan sigui gran! La Blanca ni callava ni s’estava quieta. Si no hagués estat cordada amb el cinturó de seguretat hauria donat bots al seient. El pobre Potts anava d’un cantó a l’altre perquè la nena seguia ballant amb ell


RELAT dins el cotxe. —Bona tarda, un moment si us plau. S’hauran d’esperar per a que pugui atendre-les. Seguin a aquestes cadires. Mentrestant pot anar omplint el full de l’alumna. Tingui. La sala d’espera estava plena de mares i filles. Totes amb el mateix full de paper a les mans. Les nenes, de seguida es van posar a jugar amb revistes a la taula que hi havia enmig la sala. S’escoltava la música de la classe de dansa que

estava en marxa i a tres quarts, un estol de petites ballarines va sortir corrents pel passadís en direcció al vestidor. Darrere elles la professora, prima i estirada, que va donar una llambregada a les mares abans de desaparèixer, ella també, per la porta del vestidor. —Glòria, prou! Estàs massa grassa per poder aguantar-te sobre les puntes! Seu en un racó i deixa de fer el pallasso! Nenes, endavant amb el “plié” —els records eren cruels. I les ganes de la mare eren les de fugir d’allí quan abans millor.

—Que en tindrem per gaire estona? —va aixecar la veu una altra de les mares que esperaven torn. I en mirarse les dues dones es van reconèixer. —Mare de Déu, ets la Glòria!? Quants anys sense veure’ns! —Si, mira, aquí per apuntar la meva filla a ballet. I tu, Mercè, quina és la teva filla? —Doncs mira, no és aquí. I qui es vol apuntar és el meu fill petit, en Joan Miquel. I com ara no se’ls pot dir que no, aquí estic omplint el full de matricula. —Quants fills tens? —Quatre, i les dues germanes d’en Joan Miquel ja fan ballet aquí mateix. Son la Georgina i la Roser. —Ah, genial! A tu t’agradava ballar i ho feies molt bé. —Ballant vaig conèixer el meu home. En un concurs. —Fixa’t, tu! No es d’estranyar que els nens vulguin ballar com vosaltres. —Ara ens hem retirat dels concursos, però vàrem ser subcampions de Catalunya de ball llatí. —M’hauria agradat veure-us, segur que fèieu patxoca! La recepcionista cridà: “Joan Miquel Bussoño”. La mare del nen deixa sobtadament la conversa i s’aixecà per anar cap a la taula de recepció. “La senyoreta Kristen l’espera”. Tanta educació fingida ha posat de mala llet la Glòria. Quan eren nenes, la Mercè no li hauria ni parlat. Ella era

5


Planeta Lletra

la preferida de la senyoreta Masset, la que feia “la Mort del Cigne” als festivals ballant a l’escenari tota sola. Les ganes de sortir corrents d’aquella escola maleïda augmentaven. —Blanca, la mama té moltes coses a fer avui. Ja tornarem demà per apuntart’hi. Sortim! —va cridar. Per sort, la recepcionista va adreçar-se a elles així que la Glòria s’havia aixecat. —És la mare de la Blanca Alcaide, no? La senyoreta Kristen les espera. Ha omplert el formulari? Gràcies. Kristen, la professora, va sortir d’un diminut despatx ple de fotografies. Només veure el peluix de la nena, s’hi va apropar per saludar-lo. —Bona tarda! Ets tu qui vol aprendre a ballar? —va fer com si parlés amb el nino. —Noo!! —va respondre ràpida la Blanca, abraçant el peluix—. Soc jo qui vol ser ballarina. —I com et dius, bonica? La professora es va guanyar la nena amb allò. Es veia que li agradava treballar amb infants i que en sabia. La Glòria es va anar relaxant mentre Kristen els explicava els horaris de les classes, el que s’hi feia i com ara es volia que les nenes s’ho passessin bé primer de tot.

6

Sabates

—Vostè, havia fet ballet de petita? —li va preguntar per sorpresa la professora. La Glòria va notar com les galtes se li posaven vermelles. —Sí, però jo no era gaire bona ballant. —Tenim unes classes excel•lents de dansa per a adults. Pot provar-ho si vol. La primera classe és gratuïta. —No, no. Gràcies. Ni pensar-ho. Només em faltava això ara, tornar a ballar! La professora es va adonar que havia tocat un punt sensible per la reacció de la mare i va decidir canviar el tema. —A la Blanca li fa molta il•lusió començar les classes. No passi ànsia que de ben segur es divertirà i farà noves coneixences. Ja ho veurà, cada fi de trimestre fem una classe oberta on poden venir els pares i mares. Vingui i descobrirà què bé s’ho passen. En tornar al cotxe, la Blanca estava encara més excitada que a l’anada. Volia dir a totes les seves companyes que aviat començaria les classes de ball. I que en Potts també podia estar amb ella a l’aula, perquè la Kristen l’hi havia dit. La professora li queia molt bé. La Glòria estava tranquil•la, va deixar enrere els mals records i li va dir somrient a la seva filla: —Va! Anem ara mateix a comprar el mallot i les sabatilles roses!


RELAT Dins d’un ordre El primer dia d’estrenar-les es va entrebancar en anar a passar el semàfor amb presses i va estar a punt de perdre l’equilibri. De fet no el va recuperar del tot, ni la dignitat, fins a arribar a l’altra vorera, vermella, sufocada i avergonyida per l’estranya dansa. Sandra Cabrespina Sempre m’ha agradat molt llegir, des de petita devorava el que em queia a les mans. Crec que la ficció no és veritat ni mentida, que els relats son com jocs de miralls. En el reflex d’aquests miralls s’hi amaga una part meva, i espero que el lector hi reconegui algun cop una part seva.

Va agafar les sabates i les va sostenir a la mà. Eren lleugeres i boniques, d’un blau marí lleugerament descolorit. Se les va tornar a provar. Li esqueien. Eren perfectes. Però no se les podia posar. Els hi havia agafat aprensió, ja veus. El primer dia d’estrenar-les es va entrebancar en anar a passar el semàfor amb presses i va estar a punt de perdre l’equilibri. De fet no el va recuperar del tot, ni la dignitat, fins a arribar a l’altra vorera, vermella, sufocada i avergonyida per l’estranya dansa. Encara s’enrojolava en pensar-hi. El segon dia, es va donar un cop a la part interior del turmell dret amb la punta de la sabata esquerra, sense que encara s’ho pugui explicar i la tercera, va ensopegar i va caure de genolls a terra. Se les va treure i les va tornar a mirar. Tenien un taló sensat i una sola prou gruixuda per permetre caminar còmodament. A més la sola era dibuixada i aparentment s’arrapava bé al terra, va pensar mentre hi passava el dit. Potser massa? Fos com fos estava clar. Tres vegades de portar-les, tres vegades que

7

s’havia entrebancat. I això no li passava mai. O gairebé mai. Pensaria que estaven maleïdes, si no fos que ella rebutjava totalment aquest tipus de creences. Era una persona lògica. I si les donava a sa germana? No. Li havia comentat el que li havia passat i ella li havia dit que les llencés de seguida. Feia molt per la seva germana això de culpar a les coses inanimades per les coses que li passaven. Sempre duia un reguitzell d’amulets. Com podien ser germanes? Encara es va mirar les sabates un cop més, amb deteniment, com buscant una resposta. Mentre ho feia va recordar un conte que havia llegit feia un munt d’anys, quan va voler aprendre francès. Era la història d’unes sabates enamorades. Com el seu parell, aquelles sabates provocaven a la seva mestressa un seguit d’entrebancs, o millor dit, d’entrebancades, simplement perquè volien estar juntes, i provaven de fer-se petons en mig de cada passa. Va somriure. Com havien acabat aquelles sabates del conte?, juntes per l’eternitat en una caixa,

7


Planeta Lletra

o rebolcant-se per un abocador? Bé, en tot cas, si no creia en sabates maleïdes tampoc tenia lògica creure en sabates enamorades, oi? Però havia d’acceptar que no hi havia gaires explicacions. A veure si el subconscient m’està jugant una mala passada. El subconscient era un recurs que feia servir sovint quan les coses no encaixaven. Era com un calaix fosc i misteriós però alhora mantenia un deix de cosa científicament acceptable. A veure si les sabates m’han despertat algun record amagat, i m’estic autocastigant o alguna cosa rara. Va arrufar el nas. Potser el millor serà llençar les maleïdes sabates. O potser posar-les en un d’aquells grans bidons taronges on et pots desfer de la roba i les sabates velles pensant que potser acabaran tenint una altra oportunitat de ser útils... o perilloses. Perilloses? Ja penso coses rares com ma germana. No es va acabar de decidir. Al final les va agafar, les va posar dins la capsa de les sabates noves, les que ja s’havia comprat per substituir-les i va decidir guardar-les un temps a veure si més endavant es decidia a posar-se-les. Va mirar l’armari. Ordenat com a ella li agradava. Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa. La capsa hi feia nosa. La va agafar i la va portar a la biblioteca. Al fons de tot hi tenia un prestatge no gaire gran on acabava tot allò que no sabia ben bé on posar. Les va deixar allà, en un racó. Just al costat hi havia una carpeta blava descolorida que ni va mirar. Si l’hagués mirat, potser l’hagués obert i rellegit un cop

8

Sabates

XIII

THE FORTUNE més aquelles velles cartes d’amor que es resistia a llençar. Un amor que havia estat a punt de capgirar-li la vida. Una amor massa estrany i esbojarrat, que no s’adeia amb la seva vida neta i ordenada. Una bogeria de joventut.


RELAT La sabata del rei El senyor de la Vall dels Capitombats era xorc, no tenia successor i és aquí que hi va veure futur. En el frec del combat contra els Borabonians, el senyor es va posar just al costat seu, era el moment de posar l’ardit que havia maquinat en marxa, d’una tallada li va separar el cap del cos. Pilio Piris Em considero un escriptor tardà que un dia va descobrir que l’escriure cura, serveix per matar els fantasmes que burxen el pensament, els fas personatges dels teus escrits i els pots fer deus, diables o si convé matarlos.

La dinastia havia pres el nom de Barabó des que varen conquerir el vast territori de Barabònia i es va declarar rei d’aquelles terres i d’altres, allà per l’any que les puces van ser epidèmia. Si fem cas a la història, no l’escrita pels interessats, sinó la succeïda, he de dir que el primer Barabó no tenia aquest nom, el poble el coneixia com en Miquelet n’Espases. En Miquelet era destre en el maneig de l’espasa i ho era per un defecte de constitució personal, tenia una cama més curta que l’altre, era coix i els moviments que feia quan lluitava desorientaven l’enemic i tots acabaven morts o malferits. La glòria li va venir el dia que el senyor del castell i les terres de La Vall dels Capitombats va donar l’ordre de conquerir nous territoris, ja que no podia carregar amb més impostos als seus protegits sense que organitzessin una revolta, però tampoc volia renunciar a la bona vida. És el cas que van arribar fins a Barabònia.

Ja he dit que en Miquelet era un bon espadatxí, doncs també podem afegir que era astut com l’àguila. El senyor de la Vall dels Capitombats era xorc, no tenia successor i és aquí que hi va veure futur. En el frec del combat contra els Borabonians, el senyor es va posar just al costat seu, era el moment de posar l’ardit que havia maquinat en marxa, d’una tallada li va separar el cap del cos. Al crit de «el senyor és mort, a per ells», en Miquelet es va fer l’amo de la situació, els de Capitombats van arrasar i van proclamar rei al ferrer. La cosa no els va sortir bé als súbdits, el nou rei esdevenir en un dictador dèspota, va comprar cortesans i entrenar guerrers ben pagats i alimentats com a guàrdia personal. En Miquel I de Barabó i de Capitombat, nom que va prendre el dia de la coronació a la capella del castell, ho tenia tot, però els diners no li curaven la coixera i això el tenia sempre de mal humor.

9


Planeta Lletra

Passat el temps, el rei va pensar que per engrandir possessions i poder, podria casar-se amb la reina de Castellaina, una vídua jove a la qui el marit i rei només li va durar la nit de boda. L’anar coix el returava. Com que ni el seu nou poder ni els diners que en podia treure no eren prou per curar el defecte, va convocar els millors metges del regne. Poc podien fer, un li va proposar que cada dia s’estigués cinc hores muntat dalt d’un cavall i amb un sac d’una arrova d’arena penjada a la cama més curta. El tercer dia de cura, el dolor va fer embogir el rei i va manar la mort del metge. Un altre eminent li va proposar tallar la cama i allargar-la afegint un tros d’os d’un mort recent. El dia fixat per fer l’operació el metge havia desaparegut i mai més s’ha sabut d’ell. Un tercer es va atrevir a proposar de tallar el tros que sobrava a la cama més llarga, va ser l’últim diagnòstic que va fer. Era a principi de primavera quan va aparèixer pels volts del castell en Cristòfor, la burra i el seu carro, fill i net de sabater. Pel territori es deia que tenia mans d’or per fer sabates per peus mal fets. No havien passat gaires dies de la seva arribada al poble quan en Cristòfor va rebre la visita d’un personatge un xic estrany. Van quedar de veure’s a la cantina. Allà i en un racó, enfora de mirades i oïdes, el nouvingut va començar per dir que era un enviat del rei i que li proposava un bon negoci. En Cristòfor que era llest com una àguila peixatera, que veu la presa des de quilòmetres enfora, es va ensumar que aquell home feia més pudor de vi que

10 Sabates

flaire de ser un enviat del rei. Així i tot es va disposar a escoltar quin era el negoci. L’home li va proposar anar a veure el rei, ell podria fer d’intermediari i convèncer-lo que amb unes sabates fetes pel sabater podria dissimular la coixera reial i que podrien aconseguir prebendes, diners i terres, això sí, a repartir entre els dos. En Cristòfor, que n’havia sentit contar de tots colors de com es comportava el rei quan les coses no eren del seu grat, li va preguntar a l’intermediari qui hi posaria el coll en cas que el rei no quedés prou content. No hi va haver consens. El qui volia participar dels beneficis replegà veles. Així i tot el sabater es va presentar al rei per oferir-li els seus serveis. Després d’analitzar els peus i la coixera reial va concloure que li podia fer unes sabates per poder caminar com tothom. El rei, en un moment d’arravatament eufòric li va prometre al sabater que si podia caminar bé li donaria el que demanés. El sabater que no volia res per ell mateix, va contestar que per ell cobrar la feina ja estava bé, ara, pel poble volia que no haguessin de pagar tants d’impostos i que les decisions importants sempre es fessin amb el consens de la gent per mitjà de fer referèndums. Amb la conformitat del rei el sabater es posar en feina. El rei estava força content amb les proves que li anava fent el sabater, ja que veia que algun dia arribaria a caminar bé i podria anar per la reina vídua de Castellaina per engrandir poder. El gran dia havia arribat, era el de fer entrega al rei de les sabates. El Cristòfor va arribar amb la canastra on guardava les sabates. Quan es va trobar al davant


RELAT del rei i tota la cort que s’havia arreplegat per ordre del monarca per ser testimonis de l’esdeveniment, li va dir que repetís la

fam, havia fet dos parell de sabates. Per compensar la coixera havia inventat la sabata amb plataforma, un parell el va

promesa que li havia fet a favor del poble, que ho fes davant dels presents. El rei va ordenar a la guàrdia que li prenguessin la canastra i fessin fora el sabater per ofendre el rei. La feina del sabater va ser tot un èxit, el rei caminava bé i va decidir anar a demanar casori amb la reina vídua. Estant de camí va veure una font d’aigua clara que regava a la vora d’un barranc, va baixar del cavall per beure, en ser al costat de la font va notar que perdia peu, que tornava a anar coix, va perdre l’equilibri i va caure pel barranc, quan arribà a baix era mort. El Cristòfor, més llest que la

fer com déu mana amb materials que aguantaven bé i l’altre amb cartró adobat amb seu de porc i reforçat amb cola de peix. El dia d’entregar les sabates s’emportà les de cartró, no se’n fiava del rei i en veure que el rei l’havia enganyat se les va deixar prendre pels guàrdies. Ell sabia que aquelles sabates moririen el dia que es mullessin i que reapareixeria la coixera del rei. Se sap pels papers escrits que el Cristòfor va ser aclamat rei d’aquelles terres i que el poble va viure en pau molts anys. Que ensenyà l’ofici a altres i que tothom anava calçat.

11


Las botas de lluvia La gatita siguió a su amiga con la vista hasta que se perdió en el horizonte. Unos enormes lagrimones brotaron de sus ojos. De pronto, comenzó a ver todo nublado, en diferentes tonos de grises. Parecía que la vida había perdido aquellos matices tan coloridos.

Alejandra Campos

Planeta Lletra

Escribir es una de mis diversiones preferidas. Puedo dejar volar la imaginación para crear historias, para comunicar ideas, para fomentar valores nobles y hasta brindar herramientas que empoderar a niñas y niños de todas las edades. ¡Es mágico! ¡Puedo lograr lo que en la realidad es demasiado ambicioso...!

Había una vez una gata que vivía en un pequeño pueblo junto al mar. Le encantaba compartir sus paseos con amigas, saltar sobre las piedras del puerto y descubrir pintorescos rincones. La gatita sentía debilidad por los zapatos. Según el día se calzaba unos u otros. Le gustaba despertarse, elegir el par más adecuado y salir cada mañana a disfrutar de la vida. Había días de pleno sol, en los que se ponía unas chanclas ligeras, ideales para dar un paseo por la playa y ver bonitos amaneceres sobre el mar. Otras mañanas no tan cálidas, prefería salir del pueblo a captar la inmensidad de los paisajes de montaña. Sus bambas rojas le daban estabilidad ante el terreno agreste y le ayudaban a llegar a la cima. Desde lo alto, observaba su pueblo de mar y disfrutaba de aquellas vistas preciosas, llenas de matices de azules, rojos, blancos y mil colores más. Aprovechaba para llenarse de

12 Sabates

paz mientras tomaba dimensión de las pequeñas cosas. Algunos días de otoño solía pasear por las calles de la gran ciudad vecina sobre sus tacones azules, acompañada de sus amigas del alma. Miraban escaparates, contaban sus aventuras por los tejados, jugaban con los ratones y compartían sueños. Esos paseos tan especiales le ayudaban a valorar la amistad y a tener presente que la vida era más colorida en buena compañía. En ciertos días invernales se ponía las botas de nieve y se hundía en el espesor de los copos blancos para jugar con el silencio y reflexionar. Para los días de lluvia tenía reservadas unas botas amarillas, cerradas e impermeables. Por más que diluviara, sus pies permanecían secos, se sentía protegida, podía chapotear sobre charcos e incluso cruzar pequeñas rieras que se abrían paso hacia el mar. A veces, la neblina matutina le


RELAT jugaba malas pasadas. Y al salir el sol, los zapatos abrigados le recordaban que tanto lo bueno como lo malo cambiaban siempre y, por tanto, lo absurdo que podía ser abrumarse demasiado. Un día, una de sus mejores amigas vino a verla. Sabiendo lo que se querían, le comentó que había tomado la decisión de salir a recorrer el mundo. Lloraron juntas de alegría celebrando la valentía de su amiga; pero a la vez de angustia, por la inminente despedida. Y llegó aquel día inolvidable. “Adiós amiga del alma, me voy de viaje a perseguir mis sueños, pero recuerda que te llevaré siempre conmigo”. La gatita le dio un gran abrazo, apoyó su cabeza en la suya y le

dijo: “Tantos recuerdos compartidos... Yo también te recordaré siempre amiga…”. Con pena y valentía, frotaron sus cuerpos, sus colas, sus hocicos, los largos bigotes y se despidieron. La gatita siguió a su amiga con la vista hasta que se perdió en el horizonte. Unos enormes lagrimones brotaron de sus ojos. De pronto, comenzó a ver todo nublado, en diferentes tonos de grises. Parecía que la vida había perdido aquellos matices tan coloridos. Entró en su casa, fue a su habitación y se calzó sus botas amarillas. Notó que sus pies se mantenían secos. Pero llovía sobre su cuerpo. Por más que un sol radiante la iluminara y le regalara sus mejores

13


Planeta Lletra

amaneceres y puestas de sol, todo tendía a ser monocromático. ¡Encontraba a faltar tanto a su amiga gatuna! Parecía que se hubiera llevado la alegría junto con los colores de la vida… Los días iban pasando y la gatita a veces explotaba de rabia. Se enojaba con el barro, con los charcos, con las gotas, con los relámpagos y hasta con sus otras amigas. Otros días se quedaba en casa, triste, sin ver a nadie. Cuando llegaba la noche, se iba a dormir incluso con las botas puestas. Unas nubes densas la seguían por todas partes, no había manera de alejarlas, fuera donde fuera permanecían continuamente sobre su cabeza: arriba de su cama, sobre la mesa, en el sofá, en la terraza, en las cornisas, en la ventana, en la cocina y hasta en la ducha. ¡No le daban tregua! A veces soñaba que su gran amiga volvía, que jugaban con ovillos de lanas de colores, y que enredaban a las nubes para alejarlas. Pero en cuanto despertaba, notaba las botas duras que cubrían sus pies, y volvía a notar aquellos tristes grises que recordaban la ausencia. Una mañana tomó una gran decisión. Se levantó de la cama e invitó a sus nubes a tomar un té. Quería hablar seriamente con ellas. Las nubes y la gatita disfrutaron de una tarde de largas conversaciones y finalmente sellaron un pacto de complicidad. La gatita les había pedido que llovieran mucho y mucho. Y más. Y un poco más. Que llovieran todo lo posible. Las nubes aceptaron. Le prometieron que cuando dejaran de llover toda la tristeza, se desvanecerían. A partir de ese momento llovía continuamente en su cara, en su pelo, en su comida, en su té de la tarde, en su chocolate de la mañana, en la cornisa, en el tejado, en el jardín y ¡hasta en la sopa!

14 Sabates

Luego de muchos días mojados, una mañana la gatita notó que algo le sobraba. Sin darse cuenta se quitó las botas amarillas. ¡Vio que ya no llovía sobre su cabeza! Agradeció a sus nubes y sonrió muy feliz. Había llovido tanto que se veía un cielo limpio y despejado. ¡Algo comenzaba a cambiar! Se duchó y se perfumó. Y al elegir sus zapatos, no sabía cuáles ponerse primero. Extrañaba a cada uno de ellos. Podía ir a ver el mar con sus chanclas preferidas, o subir a la montaña más alta con sus bambas rojas, o dar un paseo por la rambla con sus tacones azules al compás de los pasos de sus otras amigas. Recordó las charlas con su amiga gatuna; las risas contagiosas; los juegos con los ratones vecinos mientras hacían equilibrio sobre aquellos tejados del pueblo y, en especial, aquellas conversaciones entrañables de esa inolvidable amistad. De pronto notó que su alma sonreía. La sonrisa se transformó en risa. Y volvió a reír con cada recuerdo que recuperaba. ¡Qué afortunada era de haber vivido aquellas aventuras con su amiga! ¡Qué alegría le daba cada pequeño gran momento! La vida retomaba sus colores. Guardó con agradecimiento aquellas botas amarillas que la habían acompañado durante su tristeza. Ya era hora de sacar a pasear a sus otros pares de zapatos. ¡Estaba muy ilusionada! Quería volver a usar todos y cada uno de sus zapatos. Estaba ansiosa por compartir nuevas aventuras con otras amigas. ¡Al esfumarse la tristeza veía tanta vida a su alrededor…! Así fue como decidió comenzar cuanto antes. ¡Había tanto por vivir!


Les sabatilles de l’avi L’avi Benet, amb parsimònia, obrí el paquet que havia trobat sota la manta. Ja s’ensumava el contingut. Es veu que el Tió no tenia memòria i com cada any li havia cagat el mateix. Però ell se’n cuidaria prou d’esguerrar aquell moment màgic per la canalla. Montse Casas No se com ni perquè, però de cop i volta els dits s’enganxen al teclat i compulsivament deixen anar històries. Descaradament s’entesten a desconcertar el lector tot jugant a sorprendre’m i a sorprendre’l. De sobte m’adono que en aquest art d’escriure em queda molt per aprendre.

—Ara que piqui el Tió l’avi Benet. La Remei, la filla gran, decidia qui picava i quan. Sempre manava. Ja de petita ho feia. —Que piqui l’avi, que piqui l’avi…! — el cor familiar animava. L’avi, resignat, es va aixecar de la butaca ajudant-se del seu bastó, i s’apropà al Tió , tapat amb una manta. Va recolzar bé els peus, buscant un equilibri que li permetés dur a terme el ritual amb tota la fermesa possible. Va prémer amb les dues mans el seu bastó i l’aixecà tot el que va poder —Noooo! —Un bram de la Remei va tallar la cerimònia. Tothom esglaiat, quiet i expectant –Pare, amb el teu bastó no, eh? —Li va estirar d’una revolada el bastó i li va entatxonar el que s’havia fet servir tota la vida per picar el Tió. —Nena, tu em vols matar! —Va, pare, no exageris! Vinga, pica, pica... L’avi, conformat, acabà colpejant

dignament i amb autoritat el noble tronc fins que el petit orfeó familiar finalitzà la tradicional cançó. Tothom va esperar que el patriarca de la família decantés la manta i tragués el regal. —Oooh! Que l’obri, que l’obri… —Tots exclamaven fent cridòria. L’avi Benet, amb parsimònia, obrí el paquet que havia trobat sota la manta. Ja s’ensumava el contingut. Es veu que el Tió no tenia memòria i com cada any li havia cagat el mateix. Però ell se’n cuidaria prou d’esguerrar aquell moment màgic per la canalla. —Caram, avi, quines sabatilles més elegants! —va dir la Remei. —Gràcies, nois! —Si hagués de dir el que pensava, acabarien com el rosari de l’aurora. Li hauria de dir a la seva filla que els de Càrites es posaven molt contents quan després de Nadal, cada any, els hi arribaven unes sabatilles noves de trinca. —Au, papa! Emprova-te-les. Avui pots estrenar sabatilles, que les que portes ja

15


Planeta Lletra

estan per llençar. —Nena, ja me les emprovaré després. Ara estigues per la feina, que la quitxalla el que vol és cagar el Tió. —Ai, papa, com ets! Però després te les canvies, eh! Quina paciència, pobre avi Benet! Ja se’n cuidaria prou ell que ningú li llencés les seves sabatilles de quadres marrons i beix, folrades per dins de llaneta blanca. Sí. Una mica gastades del taló i la punta. Però calentes i còmodes. No podia demanar més. Sa filla estava carregada de romanços. Ja podia dir missa, la Remei!. —Papa, haurem d’anar a urgències. La febre no et baixa i et sento el pit molt carregat. —Nena, tu done’m un paracetamol, un got de llet ben calenta amb mel i deixa’m fer bafos, que veuràs com ho arreglem, això.

16 Sabates

—Res, res. Que ja fa dies que no vas fi. Que després les coses es compliquen i tu ja tens una edat. —Una edat, una edat… Qualsevol diria! No hi vull anar, a urgències. Allà hi ha un festival de microbis. Enganxes el que no tens. —Oi, papa, com ets! —Que sí. Que entres per una cosa i se’t queden per deu. —Va, no se’n parli més. T’arregles i anem a urgències. I per la mort de Déu, papa, canviem les sabatilles, que sembles un d’aquells que pidolen pel carrer. —Això! Ara ja he arribat a la categoria de pidolaire. Ai, senyor, si ta mare et sentís! —La mare voldria que anessis elegant. —Sí, això mateix, elegant amb sabatilles i cap a urgències. La Remei buscava desesperadament


RELAT per l’armari d’en Benet les sabatilles noves. —Pare, on són les sabatilles que et va cagar el Tió? —No ho sé nena! No m’atabalis. Enguany no havia tingut temps de portarles a Càrites. En Benet pregava perquè no apareguessin. Però sa filla era una garsa i per fi va descobrir la capsa entaforada en un racó. El pobre Benet es va deixar posar estoicament les sabatilles noves i cap a urgències hi falta gent. Ara en Benet esperava, amb el braçalet d’identificació al canell, assegut en una cadira de rodes al passadís de davant dels boxs, fent fila índia amb una colla d’afortunats com ell que esperaven ser atesos. —Hola, Benet! Quants anys té? Que ve sol? —preguntà cridant una infermera grassoneta amb una pila d’etiquetes a la mà. Quina mania que tenia la gent jove de pensar que la gent gran sordeja, pensava l’avi. —No cridis, reina, que ja et sento. Tinc vuitanta vuit anys. Soc gran, però no sord. I no, no vinc sol. La meva filla ha sortit a buscar una ampolla d’aigua. —Mira que simpàtic, ell —mentre li començà a recitar una bateria de preguntes per esbrinar què li passava. Després el portà cap a un box, l’ajudà a estirar-se i li va treure les sabatilles. —Nooo. Les sabatilles no mes les puc treure. Si les perdo la meva filla em mata!. —Però avi, aquí ningú el matarà. D’això me n’ocupo jo. Miri, les deixem aquí a sobre la cadira. L’avi Benet no deixava de controlar les sabatilles. Rumiava mentre esperava la intervenció del metge i l’arribada de sa filla. Rumiava i barrinava. Després de molta estona, el doctor va decidir fer més proves. La Remei encara no apareixia.

Va arribar un zelador. —Avi, que el portem a fer una radiografia! <<Un altre que es pensa que sóc sord.>> — Escolta noi, que la meva filla vindrà i no em trobarà. —No es preocupi, ara avisarem. Ja el trobarà, ja. Un jove com vostè no se’l deixa perdre ningú. El noi tornà a posar a la cadira de rodes al pobre Benet i començà una cursa fins a la unitat de diagnòstic de la imatge. La Remei, atabalada, els va atrapar quan sortien de fer les radiografies. —Papa! I les sabatilles? —Ai, nena! No sé. Aquí tothom et posa i et treu el que vol. —Escolta, noi, on són les sabatilles del meu pare? El zelador no sabia de quines sabatilles parlava, però li va dir que no es preocupés que tornarien al box i segur que allà les trobarien. L’avi Benet, ja es veia venir l’espectacle que muntaria sa filla. Quan van arribar al box ni rastre. Van preguntar, van intentar esbrinar, van buscar. Ningú en sabia res de les sabatilles de l’avi Benet. La Remei esbroncava tothom. Com es podien haver perdut les sabatilles del seu pare! De tornada a casa, tranquils perquè la salut de l’avi Benet no estava tan malament com semblava. Però sense sabatilles. —Vinga, pare, posa’t les sabatilles velles. En comprarem unes de noves —diu disgustada la Remei. —No, filla, no et preocupis. El Tió de l’any que ve ja en cagarà unes altres. L’avi Benet tranquil i satisfet amb les seves sabatilles de quadres marrons i beix, folrades per dins de llaneta blanca. Sort que a ningú se li havia acudit mirar dins la brossa del box.

17


Los zapatitos de Carmencita “¡Esta niña da más guerra que el Vietnam!”, decía Padre ante su insistencia. Y, finalmente, resonando como un trueno, ¡Si te vas no volverás a poner los pies en esta casa! Esas fueron sus últimas palabras y el asunto quedó zanjado. Magda Pola

Planeta Lletra

Curiosa, observadora, sovint sorpresa del que passa al seu voltant. Atenta al que li expliquen, al que escolta o capta amb la seva càmera. Petites i grans històries que, de vegades són la base per a jugar amb les paraules, amb les estructures creant relats al voltant de dones, de nens, de famílies... on es barregen elements reals i de ficció.

Ojos que no ven, corazón que no siente. El día que se fue, su padre gritó enfurecido: “¡No quiero verla nunca más! ¡Ni en fotografía! ¡Ni oír hablar de ella! ¡Como si nunca hubiera existido!”. Y salió de casa hecho una vaga de mar. Solo se sentía libre poniéndose sus zapatos de baile. Entonces se transformaba, perdía el mundo de vista: bailaba con tanta fuerza y vitalidad que nadie sabía cómo conseguía impregnar el baile de aquella gracia y sutil delicadeza… Era su pasión, su locura y, mientras bailaba, arrastraba a todos a su mundo. Hasta entonces había aprendido por su cuenta y bailaba en las celebraciones familiares. Animada por aquella educadora, había conseguido una beca para prepararse profesionalmente. Solo faltaba comunicarlo a sus padres. A sabiendas de que les haría infelices y que estarían en boca de todos por no seguir la Ley y la tradición, primero se lo dijo a su madre. Quería que la ayudara con Padre. Pero en aquel primer momento no fue así. La madre la entendía, pero sólo decía: “No es posible, no es posible”. Ellos no podían romper la palabra de matrimonio dada hace

18 Sabates

años. Sería imperdonable. Pero a pesar de todo lo que insistió, rogó y explicó; a pesar de la paciencia de su madre, del inmenso cariño que sabía que le tenían sus padres, no había podido hacerles cambiar de opinión. “¡Esta niña da más guerra que el Vietnam!”, decía Padre ante su insistencia. Y, finalmente, resonando como un trueno, ¡Si te vas no volverás a poner los pies en esta casa! Esas fueron sus últimas palabras y el asunto quedó zanjado. “Coletitas” –como le llamaba su padre desde pequeña– quería a su familia a rabiar. Por eso, las lágrimas anegaban sus ojos y resbalaban silenciosas por su cara el día en que, agarrada al pasamanos, bajó la escalera, sintiéndose desvalida y desterrada para siempre. En la calle intentó serenarse para no lastimar a su madre y hermanos que la despidieron en la puerta. Salía al mundo de los payos sola, sin la protección de los suyos; payos a los que le enseñaron a temer desde niña: eres más mala que una paya; no te separes, que te va a robar una paya; todo lo malo… los payos. Y así se fue de casa: sólo tuvo unos días de transición en casa de tía Rosa, mientras empezaba la escuela de


baile. Y ahora allí estaba, con sus primeros zapatitos en la mano: rojos, con lunares blancos y con su taconcillo. Apoyada en la ventana, miraba como Madre daba los últimos retoques al peinado de Marisol, su hermana pequeña, deslumbrante con su vestido de novia. Marisol, ¡tan chiquitilla cuando marchó! Hicieron falta muchos ruegos de su madre y de sus hermanos; Marisol amenazó con boicotear la boda si Padre no la autorizaba a venir. Hasta tuvo que intervenir el Tío Antonio para hacerle entrar en razón. ¡Pero allí estaba, otra vez en casa! Todos contemplaban a la novia; hasta sus abuelos retratados en sus sillitas de enea, a la puerta de la barraquita, con los geranios en las latas caleadas que hacían de macetas. La emoción la embargaba; se sentía esperanzada ante la posibilidad de volver a disfrutar de su familia. Sus hermanos, orgullosos de su hermana artista, se habían acercado alguna vez a verla actuar. Con

su madre mantuvo un estrecho contacto telefónico, a escondidas de su padre. Sentía escalofríos al recordar que hasta hace poco tiempo su nombre estaba prohibido en la casa, como si hubiera muerto. No… peor: Si hubiera muerto la llorarían, la recordarían, irían a visitarla al cementerio cada domingo, tendrían su fotografía sobre el mueble… Pero no, no había sido así. Era como si nunca hubiera existido. En la casa no se había vuelto a hablar de ella; únicamente ellos la tenían presente en secreto, ocupaba un rincón en sus corazones. Y ahora, su madre le había enseñado aquella bonita caja de cartón donde tiempo atrás había escondido sus cosas: su peineta, sus pendientes de baile, una cinta roja del pelo, las fotografías de niña, su muñeca de trapo con trenzas como las suyas, sus dientes de leche, sus dibujos infantiles… y sus primeros zapatos de baile. No puede evitar pensar en lo lejos que ha llegado, aunque, sobre todo al principio, estaba tan sola y asustada que más de una vez quiso dejarlo todo y volver a casa para acurrucarse en los brazos de su madre; volver para sentir la mirada orgullosa y cálida de su padre. Fue su madre quien la animó desde la distancia, quien la ayudó a no rendirse. Fueron días muy difíciles sin poder dormir, agotada en la lucha interna entre resistir o capitular. Y ahora volvía a estar en casa, de visita. Miraba a su madre, joven todavía, que conservaba su atractiva figura a pesar de todos los hijos que tuvo; la falda bajo el mandil, se la resaltaba. Su cara, enmarcada por el negro pelo recogido en un moño alto y redondo, reflejaba la serenidad de las personas que se sienten bien con la vida

19


Planeta Lletra

que llevan. Cada día agradecía la fortuna de tener esta familia, aunque fuera en unas circunstancias tan difíciles. Hablaba, a escondidas de su marido, de sus cinco hijos como de cinco girasoles. Tenía los ojos grandes, redondos, negrísimos. Hoy, como cada día del año, los llevaba pintados con lápiz y rímel; los labios, carnosos, estaban realzados por el carmín. Le explicaban que desde que marchó era menos frecuente verla estallar en carcajadas, con aquella risa contagiosa que le iluminaba la cara. Podía ver alrededor de sus ojos unas finísimas líneas, como surcos de plata… ¡Como había echado de menos aquellos ataques de risa en sus brazos…! Sentía ganas de abrazarla y no separarse de ella. Se había hospedado en un hotel de la ciudad. El reencuentro había sido la tarde anterior. Sus cuatro hermanos la habían recogido para ir juntos a la casa donde la esperaban sus padres: Tenso él, esperanzada ella. Carmen había soñado muchas veces con ese momento. Y, llegada la hora, se había quedado en blanco: la boca seca y las piernas temblando. Subió las escaleras cogida al mismo pasamanos al que se sujetó el día que marchó, ahora para ayudarse a avanzar; todos iban en silencio. En cuanto entraron en la casa, su madre se abalanzó sobre ella gritando de alegría; la estrechó entre sus brazos dando rienda suelta a la emoción acumulada; reía y lloraba a la vez mientras la besaba, como si tuviera urgencia en darle todos los besos guardados para ella. Su padre, de pie, las manos en la mesa, como sosteniéndose en ella, observaba la escena aparentando mantenerse ajeno a ella. Era un hombre corpulento y ancho; si no fuera por su altura, rallaría la obesidad. Tenso, casi desencajado, nadie diría que era un hombre cariñoso y muy familiar. Pensó que su Carmencita se había hecho toda una mujer, tan alta como su madre, a la que devolvía los besos entrecortadamente

20 Sabates

mientras decía una y otra vez: mamá, mamá,

Foto: Jacques Léonard “Barcelona gitana”

mamita mía…. Carmen se separó de su madre y se echó a los pies de su padre pidiéndole su bendición. Su mujer le miró, implorándole con la mirada y con las manos. ¡Habían pasado once años! Entonces, el padre, como si tuviera dificultades para mover el brazo, lentamente la bendijo y, respirando hondo, pronunció con voz enronquecida: –Pero levántate, criatura, y da un beso a tu padre… Y Carmen se dejó abrazar. No durmieron en toda la noche, acabando los preparativos de la boda. Y la noche fue una fiesta: hablando, riendo, cantando, bailando… De vez en cuando se abrazaban y acariciaban, buscando resarcirse del anhelado calor perdido. ¡Qué guapa está la novia y olé y olé y olé!


Los zapatos de charol —¿Estoy guapo hermana?. ¿Crees que conoceré esta noche a alguna chica? —Claro que sí hombre, a una o a varias. Me han dicho que hay muy buen ambiente, prepárate para bailar de lo lindo.

Roser Lorite Escribir es también una forma de conectar con tu esencia. Pequeñas historias vividas o no, que surgen de tu interior. Encontrar las mejores palabras para convertirlas en literatura y que en el proceso te sientas feliz”.

Unos meses después de que entraran las tropas nacionales en Barcelona, la sala de fiestas Rialto, ubicada en la ronda de San Pablo 34, volvió a abrir sus puertas para celebrar la verbena de San Juan. Corría el año 1939. Pepe, como familiarmente lo llamaban los de su casa y algún que otro amigo, hacía muy poco que había regresado del campo de concentración de Argelés. Por suerte, no estuvo mucho tiempo allí, porque su padre, devoto feligrés de la parroquia del barrio, supo encaramelarse al párroco para que le facilitara un documento conforme su hijo era “Adepto al Régimen”. El buen hombre ya había perdido a su primer hijo en la maldita guerra y no soportaría que le pasara algo malo al pequeño. Así, el chaval de tan solo diecinueve años, se salvó de ir a la cárcel, incluso de hacer el servicio militar en las filas franquistas, como le sucedió a muchos soldados republicanos que, aunque salvaron la vida, perdieron largos años privados de libertad. Aquella misma tarde, su hermana, que cosía en casa para una sastrería de la calle Hospital, le hizo los últimos retoques a un

traje de su difunto hermano, ajustándoselo a su medida. —No te mires más al espejo que te queda perfecto —le dijo la hermana, mientras se secaba una lágrima que se le escapaba del ojo. —¿Estoy guapo hermana?. ¿Crees que conoceré esta noche a alguna chica? —Claro que sí hombre, a una o a varias. Me han dicho que hay muy buen ambiente, prepárate para bailar de lo lindo. Anda, sácate el traje que te lo planche y vamos a cenar, sino ¿a qué hora quieres llegar al baile, cuando todas las chicas se hayan ido a dormir? —rió la hermana. Había quedado con su amigo Luis, compañero de la escuela de artes y diseño, La Massana. Los dos estaban estudiando joyería. Pepe quería haber sido arquitecto y, de hecho, antes de que lo llamaran a filas, estaba haciendo el bachillerato para poder ir a la universidad. Sus sueños quedaron truncados, pero su don por el dibujo y el diseño le fue útil en los meses de contienda, ya que siempre iba en la retaguardia con el escuadrón de zapadores. La cola para entrar al Rialto era enorme.

21


Planeta Lletra

Estuvieron bastante rato hasta alcanzar la taquilla. Pepe enseguida se fijó en una chica que calzaba unos bonitos zapatos de corte salón. Eran de charol negro y brillaban relucientes. Iba acompañada de su madre como era costumbre entonces. Estuvo observándola durante un tiempo y pudo apreciar como la muchacha caminaba algo insegura, probablemente porque acababa de estrenar aquellos hermosos zapatos. Por fin consiguieron entrar en la sala, abarrotada de personas de todas las edades, dispuestos a pasar una velada divertida olvidando todas las penurias y el sufrimiento de los últimos meses. No se podía dar ni un paso. Sonaba la música de la orquesta “The Ramblers” y las parejas más atrevidas ya estaban bailando en la pista. —Vamos a la barra a pedir una consumición — le dijo su amigo, intentando abrirse camino entre la gente. Habían pasado un par de horas hablando con unos y con otros, sacando a bailar a alguna chica, cuando de repente, pareció como si todas las parejas que estaban bailando en la pista desaparecieran y, allí, delante de sus narices, vio a la muchacha de los relucientes zapatos de charol. Cruzó la pista y en un instante se presentó en el apartado donde estaban sentadas las dos mujeres.

22 Sabates

—Hola, me llamo José, bueno me llaman Pepe —y mirando nervioso a la madre le preguntó si podía sacar a bailar a su hija. La señora, mostrando una sonrisa, asintió con la cabeza. Le alargó la mano y la condujo con delicadeza hasta la pista como si cogiera una figura de porcelana. —¿Cómo te llamas? —le preguntó. —Araceli. Tú Pepe, ¿verdad? —sonrió la muchacha tímidamente. Pasaron el resto de la noche bailando; charleston, fox, swing, hasta se atrevieron con el tango. Bebieron alguna que otra limonada e intimaron como si fueran amigos de toda la vida, o almas gemelas que ya no pudieran separarse jamás, o al menos ellos así lo creían. No pasó más de un año, cuando se prometieron amor eterno en la iglesia de San Agustín. Cuando falleció la madrastra, pudimos por fin recuperar el piso de papá donde habíamos pasado toda la infancia. Aquellos recuerdos siempre tristes que vagan en la memoria, pero que una vez y mil más, intentas que no se desvanezcan, queriendo llenar ese vacío que te atormenta, que no te deja vivir en paz. Es como un bucle en el que te sientes atrapada y del cual no puedes escapar. El piso necesitaba una rehabilitación. Desde que murió papá en el año ochenta y tres, fueron pocas las ocasiones en las que habíamos vuelto a poner los pies en aquella


casa. El mal rollo vivido hasta entonces nos fue distanciando. Entré en el taller de joyería, estaba igual que siempre. Cuántos recuerdos se amontonaban en la mente: volver del colegio y entrar a darle un beso, los operarios por allí fundiendo cualquier pieza, siempre escuchando música por la radio, o alguien leyendo la última poesía que había compuesto papá. Los ojos se me llenaron de lágrimas, miré hacia arriba y vi el altillo donde recuerdo que papá guardaba todo aquello que ya no utilizaba, pero que había formado parte de su vida. Cogí la escalera y empecé a bajar cajas, alguna maleta, carpetas y otros objetos. En la primera caja que abrí aparecieron multitud de fotografías de color sepia de todos los tamaños. Me entretuve un buen rato mirando una por una. En muchas de ellas aparecía mamá. Entonces rompí a llorar. ¿Por qué tuvo que morir tan joven, por qué nos tuvo que abandonar? Cogí otra caja y me quedé realmente sorprendida al ver que contenía unos bonitos zapatos de charol. No los había visto nunca ni recordaba que papá hubiese mencionado alguna vez que los guardara allí. Volví a revisar las fotos y encontré una donde mamá llevaba puestos esos zapatos. Los dos se veían muy jóvenes, ¡y tan felices!. Me probé los zapatos y comencé a danzar. Cerré los ojos y me transporté a ese baile donde quizás un día recuerdo que papá me contaba, susurrándome al oído, para que la madrastra no lo escuchara, cómo conoció a mamá. “Me gustan las mujeres sexys, sensuales, un vestido negro ajustado y un zapato alto de corte salón”. Yo le contesté que de jovencita lo había intentado, pero que torcía el tobillo y cuando fui madurando dejé de comprarme esos zapatos y, de hecho, al hacer el traslado de piso los dejé todos en un contenedor. —Es lo que hay —le dije, mostrándole mis zapatos planos y muy cómodos. Era fin de año y como los dos estábamos

solos, él porque su estimada esposa hacía tiempo que lo tenía como un florero en casa y prefería ver las campanadas por tele5, sola en su despacho, bebiendo cava hasta que el sueño la vencía y yo, en esa época como tantas otras veces no tenía con quien pasar una fecha tan señalada, pues acepté su invitación. Lo terrible fue que él me gustaba, su solo contacto ya me perturbaba, pocos hombres me habían hecho sentir como él. Aquellas palabras, ahora en la distancia, decían mucho de él. Yo traspasé líneas rojas que contradecían mis principios, pero me sentía sola y por fin creía que el Universo me había puesto en bandeja al hombre de mis sueños. Durante dos años compartimos todo: viajes, playa, esquí, cama.., ¡qué feliz me hacía sentir!. Me trataba como una reina, aunque en los momentos menos oportunos sonaba un teléfono y, a continuación, me decía las palabras dolorosas: “Tú y yo solo somos amigos” “Yo no me puedo comprometer”. Un día, el más feliz que recuerdo, fuimos finalmente a celebrar su separación matrimonial. Aquel día respiré hondo, lo había conseguido, ya nadie podía impedir que fuéramos felices. Pero yo no era esa mujer sexy y sensual, que viste calzado alto con tacón de aguja, yo solo era una amiga que pasaba por allí, que escuchaba sus lamentos, que le servía de flotador cuando él se estaba ahogando y era incapaz de nadar solo a buscarse la vida. Después de otro fin de año en Marraquech, allí en las cálidas tierras del desierto, intuí que nuestra relación llegaba a su fin. Él había encontrado a la rubia sexy de ajustado vestido negro y zapatos altos. Cuando la tristeza me embarga y no puedo dejar de llorar, voy al armario y saco los zapatos de mamá. Cierro los ojos y danzo, doy vueltas, vuelo y me voy a la sala Rialto y veo a mis padres como bailan felices. Se besan y me miran, me extienden sus manos. <<Venidme a buscar>>.

23


No val a badar A la feina les coses no rutllaven i corria la brama que uns quants serien acomiadats, o potser que fins i tot acabarien tancant definitivament. La setmana passada havia discutit amb la seva parella i havien deixat de veure’s. Per acabar-ho d’adobar ahir li havien pres la cartera amb els diners, les targetes i la documentació. Alfons Filbà i Saleta

Planeta Lletra

Sempre m’ha agradat, fer volar la imaginació i que els meus dits ho facin omplint pàgines que abans estaven en blanc. En acabat em sorprèn haver estat capaç.

En Met, home tranquil, i molt meticulós, potser una mica maniàtic i un punt extravagant, a qui la vida l’hi havia estat planera, sense alts i baixos significatius, estava amoïnat. Aquest últim mes la sort semblava haver-li girat l’esquena. Els entrebancs se li amuntegaven, talment semblava que portés merda a l’espardenya. En la mateixa setmana se li havien espatllat la rentadora i la nevera i, és clar, ja el tens comprant-ne de noves. Dies després el cotxe el va deixar tirat, grua, taller i una factura de 1.500 euros. A la feina les coses no rutllaven i corria la brama que uns quants serien acomiadats, o potser que fins i tot acabarien tancant definitivament. La setmana passada havia discutit amb la seva parella i havien deixat de veure’s. Per acabar-ho d’adobar ahir li havien pres la cartera amb els diners, les targetes i la documentació. De cop i volta tanta malastrugança no podia pas ser una casualitat, per força, es deia, havia de ser un mal donat. Com si no podia ser una cosa així?, si primmirat com

24 Sabates

era, havia prés totes les precaucions que coneixia, amb aquestes coses no es podia jugar. De totes maneres va repassar amb deteniment que no s’hagués descuidat alguna de totes les mesures necessàries. Fins aleshores bé que l’hi havien funcionat, per tant, alguna cosa havia fet malament. Quan es treia les sabates, sempre, ja ho feia de rutina, les posava sota el llit, una mirant cap a fora i l’altra cap a dins de l’habitació. Les sabates velles, quan va decidir que ja no les podia aprofitar, precisament per evitar-se infortunis, no les va guardar ni un dia més i abans de llençar-les les va cremar al pati, no fos cas. Les noves, que encara no havia estrenat, les tenia de puntetes darrere la porta amb una moneda a dins, d’aquesta manera s’assegurava que els seus passos el portarien cap on hi hagués diners. Per més que hi donava voltes no recordava que hagués posat, per cap concepte, ni que fos per un moment, cap


mena de calçat damunt del llit, precisament perquè sabia que això era el pitjor que es podia fer per deixar entrar les adversitats a la llar. A la sala hi tenia penjada permanentment una sabata ben enllustrada, damunt de la petita xemeneia que s’hi havia fet construir, per aquest fi, abans de venir a viure a la casa. Era per atraure prosperitat i ventura. Res, tot ho havia fet correctament. L’encanteri havia de ser molt poderós, altrament no ho entenia. Però qui li volia tant de mal? Per què? Segur que hi havia alguna cosa que li passava per alt. Ara com ara, però, no hi queia. Anava amunt i avall per la casa com un esperitat cercant el perquè de la seva dissort. Ensopegà amb la cadira, caigué i s’empassà la vidriera de la porta. A

urgències li van haver de cosir la cara i el braç de dalt a baix. Mentre esperava a l’hospital se li va fer la llum, de cop s’adonà què havia estat el desencadenant del perquè el seu destí li era tan desfavorable. Com podia ser que li hagués passat per alt una cosa tan senzilla i que no hagués pres mesures per anul•larne els efectes? Un dissabte a la tarda va canviar una bombeta que se li havia fos. Baixant de l’escala de mà una sabatilla li va relliscar del peu, caient a terra. −I era això! Era això! Pobre de mi! – Cridava en Met. Les infermeres se’l miraven amb estranyesa.

25


Ones hertzianes Duia unes botes de country, de canya alta. Precioses. Eren mig pell de boví mig pell de serp, negres i platejades, amb la puntera estreta lleugerament aixecada i reforçada amb metall; la sola acabava amb el clàssic taló cubà Anna Segimon

Planeta Lletra

Em definiria com a “relataddicta”. És a dir: una persona que aprofita tota estona lliure per llegir o escriure relats. Un cop s’està enganxat, no es pot deixar.

Bona nit, estimats oients, des de la vostra emissora preferida, Ràdio QTR. Benvinguts a una nova edició de: “A les palpentes”. Com cada matinada el vostre locutor i amic, Sandro, us recorda que el programa sense la vostra participació no existiria i us proposa que les vostres intervencions d’avui versin sobre el tema: sabates. Les sabates formen part de les nostres vides, ens acompanyen en les alegries i en les dificultats, alhora que són les eternes oblidades. Vull que ens descriviu com eren aquelles sabates que tant us agradaven, i quin moment de les vostres vides representen. Podeu parlar lliurement i amb un pseudònim, si no us voleu donar a conèixer. Sona la cançó: Blue suede shoes d’Elvis Presley. —Tenim la primera trucada. Endavant, amic o amiga, què vols compartir amb nosaltres? —Bona nit, Sandro. Em faré dir Xènia. Abans que res voldria dir-te que el teu programa és fantàstic, m’encanta la teva veu tan profunda i quan dius...

26 Sabates

—Gràcies. Endavant amb la història, si us plau, que hi ha més gent esperant. —Doncs, fa cosa d’un any, jo estava esmorzant al bar, quan un noi molt ben plantat - d’aquells que, per a una madureta com jo, fa goig de veure (riures) - es va asseure al tamboret de la meva dreta. Duia unes botes de country, de canya alta. Precioses. Eren mig pell de boví mig pell de serp, negres i platejades, amb la puntera estreta lleugerament aixecada i reforçada amb metall; la sola acabava amb el clàssic taló cubà. Era impossible no fixar-s’hi perquè amb aquella indumentària, uns texans i americana de pell girada beix, semblava un cowboy d’Alabama. Carregava un maletí que va deixar a terra, al seu costat. Al llarg del dia me’l vaig trobar en diferents llocs: recolzat en un arbre sortint del centre d’estètica, a la sala d’espera del massatgista i a la barra del restaurant on vaig dinar amb una amiga. La gent que passava se’l mirava i reia, encara que jo no li veia res de còmic, al contrari, em semblava d’allò més atractiu. A la tarda, quan vaig anar a recollir el Mercedes al taller, el vaig tornar a veure assegut davant mateix de la porta, barrant-


me el pas. Llavors em vaig adonar del motiu de les burles de la gent: a la cartera hi havia escrit amb lletres vermelles “El xèrif cobrador de morosos”. Et pots creure que els meus treballadors l’havien contractat per reclamar-me uns sous endarrerits? —Vas liquidar el deute, Xènia? —Que s’entenguin amb FOGASA! La crisi, ja se sap, vaig haver de portar la producció al nord d’Àfrica. El que volia explicar-te és que al cap de tres mesos em vaig casar amb el “xèrif” a Las Vegas. És un home tan talentós..., resulta d’allò més sexi només amb les botes i... —Gràcies, Xènia. Tenim més intervencions. Sona la cançó “These boots are made for walking, de Nancy Sinatra” —Bona nit, amb qui parlem? —Bona nit, Sandro. Jo em faré dir Jordi. Et volia parlar de les primeres sabates que vaig tenir. Al meu poble no hi havia grans magatzems ni botigues on anar de compres, com aquí. Vivíem amb els recursos que teníem a l’abast; de treballar la terra, cuidar els ramats i de vendre artesania. El meu pare feia unes sandàlies molt duradores a partir de llantes velles de pneumàtics. Primer tallava un tros de cautxú en forma de xancla per a fer la sola. A continuació, retallava l’empenya i ajuntava les dues parts amb claus. Quan vaig fer deu anys el pare me’n va fer unes per a mi i em va dir: “Jordi, aquest país no pot oferir res a un jove valent com tu. Si aconsegueixes creuar el mar, arribaràs a una terra de llibertats, abundància i pau. Vull que em prometis que no reposaràs fins a arribar-hi”. —Des d’on truques, Jordi? —Visc al Maresme, però vaig néixer a Nairobi. És cert que aquí hi ha oportunitats, les botigues estan plenes i no hi ha guerra. Però el paradís té un preu, a vegades molt elevat. Per més que vulgui integrar-me, jo aquí sempre seré un estranger.

—Què va passar amb les sabates de pneumàtic? —Les vaig donar a un company que les necessitava més que jo. Sona la cançó “Zapato viejo, de Manu Chao” —Endavant amb la següent trucada. Bona nit, amb qui parlem? —Molt bona nit, Sandro. Soc Isadora. Jo et vull parlar d’unes sabates de ball de saló que em van obsessionar a la meva adolescència. Tenien el taló alt, eren de color daurat amb infinitat de brillants encastats que simulaven diamants; deixaven els dits al descobert i se subjectaven al turmell mitjançant una tira acabada en una sivella. Sortint de classe em parava cada dia davant l’aparador de la sabateria i me les mirava sense travessar el llindar de la porta perquè, en aquells moments, per a mi eren completament inabastables. Una tarda plujosa, amb poca concurrència, la dependenta, que ja em coneixia, em va convidar a entrar i emprovar-me-les. Amb elles posades no vaig poder estar-me’n de lliscar com una baldufa pel terra de l’establiment, davant el somriure tendre i encoratjador de l’encarregada de la botiga. Aquell estiu vaig treballar de valent per aconseguir prou diners per comprar-les. Pel setembre ja eren meves. Uns dies més tard el meu pare les va trobar al fons de l’armari i, abans de llençar-les a les escombraries, em va girar la cara d’un mastegot. —Perquè va fer això, Isadora? No volia que fossis ballarina? —És que en aquells temps jo encara em deia Xavier. —Benvolguts oients. Una pausa per la publicitat. Us demano que seguiu buscant en la memòria i compartiu amb nosaltres el record d’aquelles sabates.

27


Por unos tacones Ya desde niña, Elisa deseaba desfilar encaramada a unos maravillosos zapatos de tacón. «Como las princesas», decía. Y mientras esperaba que algún hada, a través de algún sortilegio, le concediese unos zapatos de cristal como los de Cenicienta, se conformaba con calzarse unos clásicos de salón que su madre, únicamente, lucía en ocasiones especiales.

Montserrat Pérez

Planeta Lletra

Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuanto tengo una idea y una pantalla en blanco?

Si les digo que toda la vida de Elisa dependió de unos tacones, ustedes van a pensar que es una simple frivolidad, un recurso del pretencioso escritor que en su afán por acaparar la curiosidad del lector y quedárselo para abultar su lista de seguidores —fuente de alimento para su ego—, comienza esta novela con algo tan poco racional como esa “atrayente” afirmación. Si ustedes, pese a esa sospecha, deciden acompañarle en su creación, y la curiosidad les hace llegar hasta el final, se darán cuenta de que es honesto y que la historia que ahora comienza es un fiel reflejo de lo acontecido en la vida real. Yo solo soy el narrador, y debo limitarme a seguir sus dictados; pero vista la, aparentemente, fatua frase con la que ha resuelto iniciar esta novela, me he visto en la obligación moral de intervenir —aún a riesgo de ser expulsado de este texto…—, y por eso voy a anticiparles, a modo de ejemplo, algunos retazos de la vida de la protagonista en los que el autor ha basado su narración, para, de este modo, atenuar esa idea errónea que hayan podido preconcebir.

28 Sabates

Ya desde niña, Elisa deseaba desfilar encaramada a unos maravillosos zapatos de tacón. «Como las princesas», decía. Y mientras esperaba que algún hada, a través de algún sortilegio, le concediese unos zapatos de cristal como los de Cenicienta, se conformaba con calzarse unos clásicos de salón que su madre, únicamente, lucía en ocasiones especiales. En sus pies, aquellos zapatos se volvían mágicos —solo ante sus ojos, por supuesto—, y poco le importaba el inconveniente de que le sobrasen seis tallas y de que le resultase de lo más problemático mantener el equilibrio sobre ellos: ¡ella era una princesa! Muchos avisos hubo antes de producirse el presagiado momento. «Si te lo tenía dicho. Si es que lo sabía…», gimoteaba la madre mientras corrían con la niña camino del hospital. El balance arrojado como consecuencia de la caída sufrida fue el de un brazo escayolado y los dos dientes más vistosos desprovistos de sus esquinas, formando así un peculiar hueco a modo de triángulo. Los años pasaron, la adolescencia llegó y


con ella las salidas con amigas, las primeras visitas a las discotecas, los chicos… y por ende, esa urgencia de arreglarse, de maquillarse, de querer ir con las últimas tendencias y, cómo no, tal cual marcaba la moda del momento, de ir siempre subida a unos tacones de vértigo, convertidos ya en apéndices de sus talones. Aquella noche, en especial, nuestra chica deseaba estar radiante, convertirse en la princesa que anhelaba ser de niña y causar la admiración de todos al irrumpir en la discoteca y, básicamente, lo quería porque sus intenciones eran las de conquistar a un príncipe —título nobiliario con el que la sinrazón de la adolescente, acrecentada por un torrente de hormonas, había obsequiado al chaval—. En fin, que para la ocasión estrenó unas sandalias de corte romano sujetadas a las piernas por un sinfín de tiras entrecruzadas que llegaban hasta la rodilla y, que, por supuesto, estaban dotadas de los tacones de aguja más finos y más altos que había lucido hasta la fecha. Así, sintiéndose bellísima y especial, se dirigió taconeando con seguridad hacia el grupo donde el príncipe, con su discurso, hacía reír a la plebe. Conforme se acercaba, el taconeo fue cesando en firmeza al percibir algunos retazos de aquel parlamento: “Elisa”, “Triángulo de las bermudas”, “Que busquen a los barcos desaparecidos en su boca”. Los tacones dejaron de sonar por unos segundos, los mismos que lo hizo su corazón. Desconsolada, dio media vuelta y echó a correr queriendo desaparecer de aquel lugar y de la faz de la tierra. Aunque poco pudo alejarse: a la salida de la discoteca, uno de los finos tacones acertó a colarse en el agujero de la tapa de una alcantarilla, haciéndola caer al suelo de tal manera que su pie, bien sujeto como estaba a la sandalia, quedó completamente girado sobre el tobillo. La chica gritaba y lloraba

de dolor mientras la ambulancia llegaba. Perdió el conocimiento justo después de distinguir al príncipe observándola entre la muchedumbre como un mero espectador más. Con la ayuda de varias intervenciones quirúrgicas, una placa metálica, un extra de clavos e infinitas horas de rehabilitación, su pierna derecha acabó volviéndose funcional. Aunque, a partir de entonces, los zapatos, y en especial los de tacón, tuvieron que quedar descartados de su atavío; volvía a andar, pero la pierna ya no recuperaría su total movilidad, y cualquier torcedura implicaría un riesgo importante. Además, realmente, el único calzado que las cicatrices del tobillo y la fina epidermis que ahora recubría su pie toleraban, eran unas holgadas deportivas acompañadas por gruesos calcetines. Así, los años fueron transcurriendo y la muchacha entró en otros círculos en los que poca importancia se daba a la indumentaria. Se acostumbró a sus Nike, las tenía de diversos modelos y colores. De tanto en tanto, si la situación requería de un atuendo algo más formal, recurría a botas planas elegidas concienzudamente para que no le provocasen rozaduras. Entre tanto, sus pasos la encaminaron a sacarse la carrera de derecho y comenzó a trabajar en un modesto bufete local en el que se encontraba muy a gusto porque, aunque el sueldo no diese para mucho, se sentía compensada por el reconocimiento de sus prácticas en el ejercicio de la profesión. Pero fue la influencia de las series importadas de EEUU, esas que daban vida a glamurosas letradas que ejercían la defensa de la ley en lujosos despachos, lo que hizo despertar en su cabeza la necesidad de salir del pequeño cubículo donde empezaba a notar que se ahogaba, y el deseo de sacar de su ropero tejanos y vestidos vaporosos para hacerse con un fondo de armario a base de trajes de

29


Planeta Lletra

chaqueta, faldas de tubo y blusas de seda. Con su currículum no le resultó difícil que una de las firmas más prestigiosas de Barcelona deseara tenerla entre los suyos y la citasen para una entrevista. Así, llegado el día, la letrada se maquilló y se vistió para la ocasión, aunque calzándose unas botas altas de suela plana que restaban elegancia al conjunto. Pero de esto se dio cuenta al verse reflejada, de cuerpo entero, en los espejos de la sofisticada entrada del despacho de abogados donde la esperaban en veinte minutos. Ante la imagen, retrocedió sin pensarlo sobre sus pasos con la intención de salir a comprarse un calzado más acorde en alguna zapatería cercana. La suerte estuvo de su parte y enseguida se hizo con el que creyó el adecuado. Se dirigió hasta el parking donde había dejado el coche y sustituyó las botas por los formales zapatos negros acharolados que acababa de adquirir y que, al instante, la hicieron crecer en altura —y en autoestima… Nada más apoyar el pie en el suelo, el tobillo derecho le lanzó un aviso en forma de punzada queriendo advertirla de su osadía. De hecho, al dar el primer paso ya se dio cuenta por sí misma: una sensación de vértigo e inestabilidad se apoderó de su cuerpo y tuvo que apoyarse en el coche para no caer. Un tanto recuperada, comenzó a dar pasitos rodeando el vehículo, pero el vértigo volvía al menor intento de separación del automóvil. Agobiada, miró el reloj: faltaban solo tres minutos para su entrevista. Se envalentonó y alejándose del coche se dirigió hacia el ascensor. Caminaba tambaleándose; las piernas le flaqueaban; el tobillo protestaba aumentando la intensidad de las punzadas; los vehículos aparcados parecían moverse; el ascensor cada vez quedaba más lejos; el pie se torció y acabó tirada en el suelo del aparcamiento. Derrotada, respiró hondo, se descalzó y volvió hasta el coche. Se enfundó sus botas de caña y se dirigió, de nuevo, hacia el moderno bloque de oficinas.

30 Sabates

A la entrada, los espejos repitieron la misma imagen anterior y ella repitió la acción de regresar sobre sus pasos, pero, esta vez, con la intención de llegar a su casa y tirarse a llorar en un rincón. Si anteriormente, cuando les hablaba del percance sufrido por Elisa durante la adolescencia, hice alusión a aquel príncipe de pacotilla, ahora los periplos de nuestra protagonista nos conducen, media vida después, a encontrarnos con otro príncipe, pero este de verdad. Y no precisamente por poseer el título nobiliario, que no, que tampoco, sino en la connotación romántica que, abrumados por la ñoñería —de mayor o menor grado…— que provoca el enamoramiento, toma la palabra para calificar al amor de tu vida. El chico, en cuestión —sirva el término para aplicar a cualquier edad—, además de haberse hecho ya con el título aristocrático, poseía todos los atributos necesarios para ser digno del consabido adjetivo, y dejarle bautizado como “el príncipe azul”. Se conocían desde la infancia. Elisa vivía en el quinto piso y el príncipe —sin palacio— en el segundo. Ojos incapaces de sostenerse las miradas, temblor en las piernas y torpes saludos llenos de inocencia y timidez al cruzarse en la escalera; pensamientos durante el día y sueños durante la noche que les avocaban a un abismo de ideas intensas, obsesivas; sentimientos nuevos que no conocían y no sabían manejar —el primer amor, que se le llama—. Pero ahí se quedó, fue algo que no dio para más. Las circunstancias —ajenas a cuentos sensibleros— hicieron que la niña y su familia se mudasen a otro barrio, y el tiempo y la distancia se encargaron del resto. Pero, cuatro décadas después, quiso el destino, o la providencia, o los astros, o el karma… o la pura estadística, colocarlos frente a frente y con las vidas ya de vuelta. Sucedió un día en el que él acudió al bufete


RELAT donde Elisa ejercía, a solucionar unos asuntos relativos a una herencia familiar. No le atendió ella, pero se cruzaron en un pasillo, reviviendo al unísono aquellos encuentros infantiles en la escalera. Y como entonces, un torpe saludo —fruto de la sorpresa y el nerviosismo— y, de nuevo, los ojos incapaces de sostenerse las miradas. A ese fortuito encuentro, le prosiguió una larga temporada de discontinuos mensajes de Whatsapp que iban reavivando sentimientos aplacados por el tiempo, pero que, como

@moni_torralba

ocurrió en aquél entonces, tampoco supieron manejar: en lugar de comerse las perdices y ser felices, sucedió que se dedicaron a marearla durante otros tantos años más. Hasta que un día, sin saber cómo ni porqué —probablemente debido a las altas horas de la noche, que hacen que las palabras tomen un aire más desinhibido—, la conversación fue más allá y acabaron quedando para ir juntos a un evento empresarial, al parecer bastante importante, al que el príncipe estaba invitado —acontecimiento que vendría a ser algo así como el equivalente a un baile de palacio, si abrumados por el toque cuentista de este relato nos mantenemos con espíritu melindroso. Y nuestra Cenicienta particular se compró para la ocasión los zapatos más bellos del mundo —a su criterio—, unos de los que estaba enamorada y que siempre había ansiado poder lucir. Y, consciente de sus limitaciones, lo hizo con la suficiente antelación para poder adaptarse a ellos. Primero estuvo practicando por casa: comenzó con unos minutos al día y fue aumentado progresivamente a medida que su tobillo iba permitiéndoselo y, cuando ya se vio más afianzada a las anheladas plataformas, salió a dar cortos paseos por la calle. Finalmente, consiguió lucirlos durante toda una jornada completa. Llegó la esperada noche de la cita. El atuendo elegido, culminado con el hermoso calzado, resultaba elegantísimo; estaba

31


Planeta Lletra

radiante. Pero, lo más importante: era capaz de caminar encaramada a aquellos impresionantes tacones de vértigo. Como en un sueño, el carruaje la llevó hasta palacio y todo estaba resultando maravilloso hasta que, al término de los postres, el acto se trasladó a la discoteca del hotel y el príncipe formuló esta escueta pregunta: “¿Bailamos?”. Notó caer la propuesta como una pesada losa. «¡Estúpida! ¡¿Cómo no lo pensaste?!». No, imposible… no podía ni siquiera intentarlo; su equilibrio no se lo permitiría, acabaría, una vez más, tirada en el suelo… Se excusó ante la corte, se subió a su coche, convertido ahora en calabaza, y volvió a casa. Depositó los bellos zapatos en su caja y, firmemente, decidió que ya solo habría una única ocasión para lucirlos. Se encaramó al altillo del armario y rescató un pequeño cofre del que sacó un sobre destinado a su hermana. Lo abrió y añadió su expreso deseo a su lista de últimas voluntades. Y ahora, los lectores que hayan llegado hasta aquí, habrán podido comprobar con estas referencias como, en efecto, y tal y como el autor me hace anunciar al principio de su novela, la vida de la protagonista estuvo supeditada a unos tacones, y que esos son los hechos verídicos, como les adelanté. Yo, desde mi modesta posición de narrador, únicamente he pretendido con esta intrusión evitar que ustedes se formasen un juicio erróneo derivado de la frase con la que el escritor ha decidido dar comienzo a su novela. Sí… que sí. Ustedes son inteligentes, y sé lo que están pensando, tampoco hace falta ser demasiado suspicaz… creen que los tacones son una metáfora en esta historia. Lo siento, no puedo responderles. A partir de ahora retomo mi labor como narrador limitándome a contarles, fielmente, lo que me dicte el autor. Así que, puede que sí o puede que no.

32 Sabates

Nota del autor para el narrador: Sé que los románticos que han sido cómplices de su incursión —actuación algo insólita sobre la que tenemos pendiente una conversación…— se estarán preguntando, a raíz de ella, si el príncipe azul salió corriendo tras la horma de su zapato. Y sé, también, que se dedicarán a devorar las páginas de mi novela con el único propósito de llegar al ansiado desenlace, presuponiéndolo feliz; pues bien, si se vuelve a sentir en la imperiosa necesidad moral de informarles, está autorizado a decirles, de mi parte, que abandonen ya esta novela, porque esa es una cuestión para la que habrá que calzarse otros zapatos. Nota del autor para la ilustradora: Ante todo felicitarla por su ya reconocido talento y agradecerle que nos haya obsequiado con esta maravillosa ilustración de la que no he tenido conocimiento hasta hace unos minutos, cuando me la ha enviado por correo electrónico. Percibo que ha sido usted otra víctima más de las perspectivas románticas que esta insólita incursión ha provocado en los lectores, y deduzco por las palabras que me dirige en su email —“¡Qué puñetas quedarse sin bailar con el amor de tu vida por unos tacones!”—, que se resiste a aceptar el desenlace anunciado y que reclama un final feliz como el que nos traslada a través de sus pinceles. No obstante, debo recordarle que, como bien ha informado mi narrador, esta es una historia basada en hechos reales, por lo que me siento en la obligación de ser fiel a lo acontecido y, por ello, debo preguntarle: ¿Ha sido esta ilustración fruto de su apasionada imaginación o, realmente, se ha calzado los únicos zapatos que podrían llevarnos a revelar semejante fin?


Sabates ballarugues Sabates... sabates que semblaven que tinguessin vida pròpia com les que calçaven el Gene Kelly o en Fred Astaire. En Kelly cantava i ballava, paraigua a la mà i agafat a un fanal, al temps que les sabates, embogides, xipollejaven entre la pluja. Roser Cerdà Els bons i els dolents han existit sempre. De petita hi creia, de gran, també. Per això llegeixo, per comprendre més. També escric, és un plaer. Ho seguiré fent.

Corria l’any 1945 quan l’Espanya de la postguerra es va entendrir amb la protagonista de la pel•lícula “El mago de Oz”, la Dorothy, una adolescent pigada i pèl-roja que, decebuda per la realitat quotidiana, va voler marxar per sempre de casa seva. Els espectadors van poder veure, espantats, com la noia va ser engolida per un tornado que la va deixar al país d’Oz, un indret situat més enllà de l’arc de Sant Martí. Allí, en companyia de tres amics (un espantaocells sense cervell, un home de llauna sense cor i un lleó ploraner i covard) van passar mil peripècies intentant que tots tres trobessin solució a les seves mancances i que la noia, penedida per haver volgut marxar de casa, pogués trobar per fi el camí de retorn. Per ajudar-la, una maga amb bon cor, li va posar als peus unes sabates màgiques de robí, tot advertint-li que mai se les tragués, al mateix temps que li indicava que el retorn a casa seva passava per seguir un camí fet de rajoles grogues. Com quasi totes les pel•lícules, la nostra també va tenir un final feliç i la Dorothy, un cop sana i estàlvia amb la seva família va afegir amb un gran sospir que no s’escaparia

més, ja que s’havia adonat que“ no hi havia res millor que estar a casa”. La meva mare va anar al cinema a veure la pel•lícula el dia que la van estrenar a la seva ciutat. Li va agradar tant la trama, els personatges i el fet que fos filmada en color i no pas en blanc i negre, que va entrar al cinema a la primera sessió i va veure el film dues vegades seguides (amb el NODO corresponent) mentre els meus avis i tietes l’estaven buscant per tot arreu. Quan al cap d’unes hores la van trobar, sortia del cinema amagant uns passos de ball i amb un gran somriure a la boca. Quan els avis li van fer entendre que els havia tingut a tots molt preocupats perquè no sabien on estava, ella els va dir que la culpa de tot la tenia una noia que portava als peus unes sabates de lluentons de color robí que la feien anar per damunt d’un camí daurat. La meva mare es va sentir com si fos la protagonista del conte. Més tard, l’any 2008 les sabates d’en Michael Jackson, fent un gest de complicitat al “Mago de Oz” ballaven, i de quina manera, pel damunt d’un camí de rajoles que, a mesura que s’anaven trepitjant, canviaven del color negre al groc seguint el ritme de la música.

33


Planeta Lletra

Sabates... sabates que semblaven que tinguessin vida pròpia com les que calçaven el Gene Kelly o en Fred Astaire. En Kelly cantava i ballava, paraigua a la mà i agafat a un fanal, al temps que les sabates, embogides, xipollejaven entre la pluja. I qui no recorda el Fred, “papà piernas largas”, la mà a l’esquena de les actrius més exquisides del moment, més que ballant, lliscant per damunt del terra enrajolat dels salons? Sabates de claqué dels anys cinquanta que deixaven la seva petjada per tots els teatres del món. Sabates que van marcar un ritme de vida. Sabates ballarugues. Taca, taca, taca.... sabates de taloneig trepitjant amb força un “tablao”. Sabates negres que es barregen amb sabates de tots colors pintades amb rodonetes de color de lluna. Totes alhora seguint el ritme que porten les guitarres i les mans dels balladors. Emoció, passió, sentiment... Olé, olé i olé! I taca, taca, taca.... Quan jo era petita els meus pares em van regalar un vestit de farbalans. Era de color vermell, amb rodonetes blanques i volants per tot arreu. Dins la caixa venia també una pinta, amb un parell de clavells fets de roba, per posar als cabells i unes arracades rodones molt grosses que tentinejaven cada vegada que movia el cap. No hi havia, però, les sabates de taló per acabar de completar el conjunt així que els meus pares es van preocupar de buscar per les botigues més properes unes que fossin adients al vestit. Malauradament no les van trobar, així que, al final, em van calçar els botins marrons amb cordons que duia a diari. Amb el temps, quan torno a veure les fotografies sempre se m’escapa un somriure, no pas durant la sessió de fotos en les quals surto gairebé sempre fent ganyotes i emmurriada! I és que jo també volia unes sabates vermelles per poder ballar.... Taca, taca, taca! Un, deux, trois, i... un, deux, trois! Pugen i baixen els tutús de gasa blancs, roses o

34 Sabates

blaus de les ballarines que es mouen per tot l’escenari. Les seves sabatilles de ras, nuades als turmells, aguanten amb força els girs i les piruetes a l’aire i tornen a terra, com sempre, delicadament. Sabates que no perden el pas. Hi ha també els sabatots que ens fan riure. Charlot els duia sempre sense cordar i foradats. Caminava fent saltirons mentre arronsava el nas i feia girar el seu bastó. Pallassos al circ amb vestits de pengimpenjam, perruques rinxolades, cares maquillades, enormes flors penjant dels traus que, en apropar-te, et llençaven un raig d’aigua. Portaven als peus uns sabatots de talles enormes que s’entrebancaven al caminar. I com reia la quitxalla... i els grans també. Ai, estimats clowns... quines sabates més còmiques que portàveu!

I per acabar, si em permeteu, una breu reflexió: venim al món despullats. Als pocs dies de néixer ja ens estant posant peücs de llana o ganxet. Més endavant mitjons amb borles o llacets (si és nen blau, si és nena


RELAT rosa). Amb molta cura i ben agafats de les mans dels pares aprenem a donar els nostres primers passos. Quan som adolescent, fem el què fem, sentim molt sovint a dir als més grans aquesta frase, referint-se a nosaltres: “deixa’l, ja és hora que camini sol”. I caminem, saltem, correm... tenim tota una vida per estrenar sabates, sandàlies, botes d’aigua, bambes o esclops, fins que ja de grans, quan ens manquen les forces, tornem a necessitar ajuda per caminar, ja sigui amb un bastó o agafats dels altres, tal i com fèiem quan érem petits. Els cercles es tanquen, però cal seguir caminant. No podem fer ni un pas enrere. Quan estem al taüt, de cos present, potser algú ja ens ha cobert el cos amb un llençol o ens ha vestit amb cura triant aquella roba que tant ens agradava. Ah, però en arribar als peus a tots ens ve al cap la mateixa pregunta: li posem sabates o no?

Sabates de pell, de cuir, de setí, plàstic, roba o niló Sabates grans, petites, d’home, de dona, de nens, Sabates ballarugues, de vestir, de cerimònia, d’esport, sabates de qualsevol material i forma... sabates a la fi! Fa poc vaig anar a donar el condol a un bon amic, ja gran, que quan es va morir la seva dona, en veure-la tan ben arreglada, maquillada i pentinada dins el taüt va exclamar tot preocupat al moment de posar la tapa: Nooo! No el tanqueu encara! Espereu un moment, no podeu oblidar-vos de posarli les sabates, ella no m’ho perdonaria mai.... I van posar-li les seves sabates. Això es diu entrar al cel.... ben calçat! Dit això, que cadascú faci el que cregui més convenient. Jo, per si de cas, me’n vaig cantant i ballant sota la pluja. Que ho passeu bé!

Planeta Lletra a Mataró Ràdio

els quarts dissabtes de mes a les quatre de la tarda

35


Les sandàlies del pecador La mare no es troba bé. No deixa de vomitar i té la pell com la d’un préssec dels que omplen les cistelles que ens porta el pare quan arriba el bon temps. Nosaltres no veiem els presseguers. No veiem el sol, ni notem els seus rajos al cos. Aquest soterrani no té cap mena d’obertura a l’exterior. És fosc i humit. Júlia Lancho

Planeta Lletra

La Júlia es una mica el Pedrolo del nostre Planeta. Es imaginativa i versátil, s’atreveix amb tots els temes i arguments, els resol de forma efectiva i no li fa por experimentar amb les estructures.

―—Tu m’estimes, papa? ―—Més que a cap altra cosa d’aquest món, filla. Ho veus, Adri? El mateix que li diu a la mare. No estima ningú per damunt dels altres. Deu ser això, el que vol dir. Tu encara ets massa petit per entendre-ho. Ja ho faràs. Però primer has de néixer. Ella, que et porta a la panxa, diu que arribaràs per sant Joan, quan comenci l’estiu. Aquí dins fa molta calor, a l’estiu. Has de saber-ho. I a l’hivern massa fred. Si em poguessis sentir, t’aconsellaria que no hi vinguessis, aquí. Que triessis qualsevol altre lloc del món per néixer. Però encara que em sentissis no podries fer-ho, és clar. Ja no. Massa tard. I em sap greu, no saps com de greu em saps. Tu, sí. Fuig si encara ets a temps. Giravolta dins el líquid amniòtic, enreda’t en el cordó, estreny-lo, ofega’t o estrangula’t, tant se val. Però no surtis. Aquí no. No és un bon lloc per viure-hi. Només és una gàbia d’on no podràs sortir mai. Després no diguis que no t’he avisat. La mare no es troba bé. No deixa de vomitar i té la pell com la d’un préssec

36 Sabates

dels que omplen les cistelles que ens porta el pare quan arriba el bon temps. Nosaltres no veiem els presseguers. No veiem el sol, ni notem els seus rajos al cos. Aquest soterrani no té cap mena d’obertura a l’exterior. És fosc i humit. Hi va instal•lar un parell de bombetes i amb això diu que ja fem. I hem de fer per nassos. Qualsevol li demana res, al pare: sempre està de mal humor. La mare diu que li segueixi la veta, que li digui a tot que sí i que no el contradigui mai. Mai. ―—Sobretot no l’emprenyis, sents? Que de seguida se li’n va la mà, i després te’n penedeixes. Oi tant, que me’n penedeixo. Perquè sempre paga ella. La mare. S’hi posa pel mig, em defensa, no suporta que em renyi. I acaba malament. Fatal, vaja. Amb blaus pertot arreu. I passa dies sencers sense parlar ni aixecar-se del llit. Només plora. En silenci, però. Plora tantes llàgrimes mudes que totes juntes podrien formar un petit mar. Per la sal, ho dic. Jo no he vist el mar, ni cap llac,


ni les muntanyes, ni els núvols, ni res de res. Des que vaig venir al món que visc aquí tancada. Un dia rere l’altre. Ella controla el temps i ho controla tot. Quan pot, és clar. Quan es troba bé. La resta de vegades em toca improvisar, i faig el que puc. Segur que més d’un cop hem esmorzat al vespre i hem sopat al migdia, però què hi farem. A vegades triguem molts dies a tornar a veure el pare. Vull dir les sandàlies i la barba, perquè la resta queda oculta per la túnica que el cobreix del cap fins als turmells. Són unes sandàlies simples i velles, dues tires de cuir negre amb dues sivelles. Té els peus tan amples que no se les pot cordar, i per això, quan sentim les sivelles fent remor de picarols, sabem que s’apropa. Llavors la mare tremola sencera i mormola precs que no conec ni goso entendre. El pare li acosta el crucifix que du lligat al coll i mira d’asserenar-la. Diu que només Déu pot curar la seva malaltia, i que l’ha enviat a ell per salvar-la. I després em tanca al cau i es queda a soles amb ella. No sé mai què fa, a fora. La mare diu que va a caçar. Que mengem estofats de llebre i de seglar perquè mata els animals i ens els prepara. Es pensa que no sé

que hauria de dir senglar: són animals diferents, però igual d’infidels tots dos. Tot infidel és una bèstia per humanitzar, diu el pare. Nosaltres no tenim cuina, no tenim ni una trista nevera per conservarne les restes. Quan ha d’absentar-se molts dies, ens baixa provisions abans de desaparèixer. No podem fer cap altra cosa que esperar-lo, i fem passar el temps com podem. La mare m’ensenya tot el que sap. Em fa classes de com cosir un botó, fer una vora o sargir roba estripada; totes teòriques, esclar, perquè de materials no en tenim. El pare es nega a portar-nos tisores i agulles, diu que ens poden fer mal. I també m’explica com es guisen els plats que ella va aprendre de la seva mare. La iaia Matilde és morta, i l’avi Salvador, també. Van morir molt abans que jo nasqués, en un accident de trànsit: quan anaven al poble a vendre verdures es van desviar i van acabar rodolant precipici avall fins al riu. El terreny era tan glaçat que els va fer sortir primer del camí i després de la vida. Provo d’imaginar-m’ho i només obtinc imatges confuses encara que la mare ho sàpiga descriure amb tota mena de detalls. Jo li demano també pels colors, per les textures, per les olors, per la llum, pels sorolls... Ella fa

37


Planeta Lletra

el que pot i amb el temps ha ampliat el seu rebost de paraules però, així i tot, es queda curta. Sovint em manquen peces per completar trencadissos imaginaris. Sort que tinc un munt de llibres. Li vaig demanar al pare que me’n portés, i he fet una bona biblioteca. Passo llargues estones estudiant geografia, és la meva passió. La Terra, la seva morfologia. Els oceans, els rius, els continents, els països, els cims, les carenes, la lluna, els planetes. Me’ls sé tots. Els memoritzo i faig que la mare em faci preguntes. Moltes preguntes. De confins, de paral•lels, de fronteres... m’hauries de sentir, Adri. Adrià o Adriana, tant se val: t’estimarem igual. Potser ja ho fas, encara que no entenguis res. Mai no en fallo ni una. També m’agrada pintar: pinto amb els dits i dedico les hores mortes a fer-les ben vives, si més no per a mi. Per a la mare és una altra història. El pare diu que va ser quan jo vaig néixer que ella va emmalaltir. No serà pas massa greu, perquè aquí no ve cap metge mai. Jo crec que deu ser més aviat de cap, per això sempre està tan trista. No recordo haver-la vist somriure. Vaig llegir que algunes dones, després de donar a llum, pateixen depressió; és el que deu tenir la mare i encara no l’ha superada. Al principi vaig pensar que, si l’ajudava a posar-se bé, podríem sortir d’aquesta gàbia. I li ho vaig dir. Però ella em va assegurar que no, que si som aquí és perquè al pare li fa molta por que ens pugui passar alguna cosa fora, que hi ha massa perills en un món feréstec i que és la seva manera de protegir-nos. Perquè ens estima més que a cap altra cosa d’aquest món. Jo ja no me’ls crec, Adri; a cap dels dos. Potser és perquè em faig gran. Abans confiava en la mare i acceptava el confinament, però ja no m’empasso que estiguem millor aquí tancades que

38 Sabates

no pas a l’exterior. Sovint sento que m’ofego. Quan el pare baixa nerviós, m’arrossega dels cabells i em tanca al cau de les bèsties. Així anomena el forat que hi ha sota la inacabable escala ruïnosa. Després em llença un rosari a dins i m’ordena que el resi sencer perquè el mal s’acosta. Des d’aquest lloc és d’on millor sento la repicadissa de les campanes i els refilets dels fidels que conviuen amb ell damunt nostre. Sempre invoquen Santa Maria i els arcàngels. I, a banda dels laments de la mare i dels gemecs del pare, també m’arriben els xiscles dels nens que juguen en algun lloc proper. Fa dies que la mare em prepara per quelcom que no vol que sàpiga. Deu ser prou important, perquè m’inculca un disciplinat ritual de pregària. Potser deu tenir alguna cosa a veure amb tu, Adri. Segurament. Ja deus estar a punt d’arribar. Em pentina durant més estona que abans, i amb més cura; s’entesta a treure’m tots els nusos dels cabells, i si no pot amb els dits, ho fa amb les dents. També arrenca les peles de les fruites i me les refrega per tot el cos, perquè faci bona olor. Deu voler que faci goig quan em vegis per primer cop. Tornem a sentir la dringadissa de les sivelles acostant-se. M’estira d’un braç i em pessiga tan fort les galtes que em fa brollar una llàgrima. Me l’eixugo amb la mà mirant de contenir els espasmes que ens fan trontollar a totes dues quan m’abraça. Ho sabràs ben aviat, em xiuxiueja, lànguida i sense esma. I jo ja no sé si em fa més il•lusió que por, o a l’inrevés.


Sabates de mag El mag va tornar a demanar l’atenció del públic des de l’escenari amb una veu rotunda i afable. La seva ajudant havia apujat el volum d’una música melòdica que donava pas al número final. Però en Pau deixà d’observar atentament els moviments de mans del mag i fixà la mirada en les seves sabates de cuir negre plenes d’estrelles platejades. Gemma Blàndez Estem fets de paraules i de relats. M’esforço per ensenyar a alumnes de secundària el gust per l’escriptura però, per donar exemple, cal fer allò que prediques.

Darrere una cortina atrotinada, aparegué un home esprimatxat d’aspecte veterà amb una barba de plata molt llarga. Portava una túnica blava brodada amb fils sinuosos d’un groc ensopit pel pas del temps, el qual simulava formes d’estels espurnejants. Els seus moviments eren lents i poc àgils, però conservaven la gracilitat pròpia de qui havia dominat, en un temps passat, la tècnica de l’espectacle. El primer número consistia a canviar màgicament el color dels seus guants tot ficant la mà en un barret de copa. Però no va funcionar. Es va disculpar amb un somriure tendre i sorneguer, i va passar al següent número amb aquella delicadesa sedosa de petit insecte que passa de puntetes davant un gran animal adormit. El públic aplaudia i era igualment agraït. En aquella tarda d’estiu, el vent s’engallardia i s’arronsava per moments, com si estigués sota les ordres d’una gran força vel•leïtosa. A cops sacsejava violentament les garlandes que guarnien el carrer, les quals, en el punt de més tensió, semblaven dibuixar els nervis d’una gran cúpula sobre la gent reunida davant la tarima. Un dels fanalets es va desprendre i caigué sobre les cames d’en Pau, qui mirava bocabadat el mag des de la primera fila. Era la primera vegada que veia

aquells poders. Havia copsat com els cabells de l’àvia canviaven de gris a un vermell cirera d’un dia per l’altra; de quina manera la mare feia pujar el pa de pessic dins el forn, com si invisibles fils tiressin de la pell i omplissin d’alè el pit d’aquella enorme galeta; com el seu cosí Àlex entregava la llengua de socarel a la seva xicota i de quina manera ella s’esmerçava en tornar-la-hi perquè pogués recuperar la parla... Però mai havia vist uns prodigis com aquells, entre els quals tulipes grogues es multiplicaven, mocadors de colors es transformaven en peixos, apareixien i desapareixen animals... Li hagués agradat tant posseir aquell poder per poder tenir totes les bestioles que li agradaven a casa. Encara recordava com la mare l’obligà a desfer-se d’un cranc que havia trobat a la platja del Varador. L’havia salvat d’uns nens salvatges que el colpejaven amb branques seques. El cel era clar i la càlida llum del sol feia espurnejar la cuirassa humida del crustaci, pintant sobre la sorra un vermell ferotge, de tan viu que era. Quan va veure la immutabilitat amb la qual reaccionaven els adults, aprofità un moment d’inatenció per part dels maltractadors, agafà la bestiola d’un vol i arrencà a córrer tan de pressa que, quan s’adonà, estava a punt de creuar sol

39


Planeta Lletra

per una carretera. El pare l’agafà en braços esbufegant, incrèdul d’una fugida tan sobtada. Quan la mare va expressar el seu disgust per la presència d’aquella bestiola ferida a casa, en Pau esperava que el pare el recolzés en la seva proesa. Però no va ser així. El cranc va ser finalment dipositat dins una capsa. El pare li assegurà que el portaria al mar; la mare, que el cranc tornaria a caminar; i l’avi, que podia acompanyar l’arròs. Aquella mateixa nit, des de la finestra de la seva habitació, amb l’alè encara comprimit al pit, va veure com aquella petita capsa acabava dins un contenidor verd. El mag va tornar a demanar l’atenció del públic des de l’escenari amb una veu rotunda i afable. La seva ajudant havia apujat el volum d’una música melòdica que donava pas al número final. Però en Pau deixà d’observar atentament els moviments de mans del mag i fixà la mirada en les seves sabates de cuir negre plenes d’estrelles platejades. Algunes d’elles s’havien desenganxat i s’inclinaven reverencials mentre els plecs jugaven amb els reflexos inquisidors de la llum. Aquell llambreig brillant li evocà el vermell espurnejant de la closca del cranc sobre la sorra. «Si fos un ocell, el buscaria i el portaria a una nova lloriguera.» rumià. Tot d’una, en Pau se sentí sacsejat per un pensament intens. Continuà mirant amb més atenció aquelles sabates que es bellugaven damunt la tarima

40 Sabates

com si s’haguessin desprès del cos que aguantaven. D’un cop fort de taló, s’aixecà una polseguera que envoltà gairebé tot l’escenari. En Pau observava com els petits grànuls de pols es mantenien suspesos en l’aire m à g i c a m e n t . Simultàniament, el teatre s’emplenà de globus dansaires de colors llampants, el públic aplaudia sorollosament, els crits de la canalla expressaven ganes d’anar a jugar... Però en Pau es mantenia quiet i atent. Ja havia descobert que el poder del mag residia en les seves sabates. La funció havia acabat i el mag es canviava de roba protegit per una mampara instal•lada darrere l’escenari. Sospirà cansat mentre doblegava la vella túnica i la ficava dins una petita bossa de viatge. Quan s’ajupí per recollir les sabates, ja no hi eren. Aquella nit era fresca i la contínua bellugadissa de les fulles dels arbres semblava reproduir el so de l’aigua de mar quan s’escampa sobre la sorra de la platja. En Pau es calçà les sabates del mag. Li quedaven grans, però no li feien mal. Agafà una cadira i l’apropà a la finestra. Els talons de la bota espetegaven insegurs. Enmig del silenci del carrer, s’erigí recte sobre l’ampit de la finestra, olorà la flaire nocturna i esventà el pit com un colom. Amb la complicitat dels gemecs de la nit, el seu cos acceptà el fregadís de l’aire i es cobrí de corredisses de petits crancs vermells. Colors llampants trencaven capses i alliberaven tot tipus d’animals. La lluna blavosa s’enfosquí de sobte com si unes ales gegants haguessin cobert el cel. Suaument, una estrella platejada i orfe de sabata caigué en forma de ploma sobre el somriure quiet i feliç del nen-ocell.


RELAT Zapatos nuevos Abre el pequeño mueble de madera roja envejecida y allí están, esperándola, como dispuestos para recibir una reverencia los pares de zapatos que ha ido coleccionando durante los últimos tres años, cada uno de ellos con una historia propia.

Esther Aragón Gatell Va estudiar psicologia i s’apassiona amb la personalitat dels personatges.

Al noroeste de Camboya, en la región de Kampong Thum, en la pequeña habitación de una cabaña flotante, Champey abre bien los ojos para no quedarse dormida antes de tiempo. Desea permanecer despierta, aunque, debido a la emoción que la desborda, no podría llegar a conciliar el sueño aunque lo intentara. Su abuela le ha prometido unos zapatos nuevos para el día siguiente. Si supiera cómo hacerlo, aceleraría el final de la historia que la anciana ahora le cuenta. Quiere quedarse sola en el viejo cuarto, y abrir el pequeño armario rojo. Como todas las noches, la niña ha cumplido con su ritual perfectamente estudiado, sin dejarse detalle. Tras la cena se ha cepillado deprisa los dientes. Después se ha despojado de los harapos del día para colocarse el camisón blanco. Y desde la cama ha llamado a su abuela para decirle que ya está lista, que ya puede leerle un cuento. Champey permanece expectante, más pendiente de lo que vendrá después que del relato mismo. Los gestos repetidos, el beso de buenas noches, el te quiero a la anciana y un bostezo premeditado hacia el final. Luego se arrebuja entre las sábanas, a la espera de oír alejarse los pasos

de la mujer. Se asegura de que en la estancia del fondo ya está encendido el viejo televisor, y cuando oye los ruidos imprecisos del aparato, Champey sabe que ha llegado la hora. Entonces alarga la mano para coger la llave que guarda bajo el colchón, y la introduce en la cerradura con forma de mariposa. Abre el pequeño mueble de madera roja envejecida y allí están, esperándola, como dispuestos para recibir una reverencia los pares de zapatos que ha ido coleccionando durante los últimos tres años, cada uno de ellos con una historia propia, una historia que no le pertenece, pero de la que la niña se ha apropiado a base de amor. Coge con cuidado las viejas botas de cuero tostado, aquellas que pertenecieron a algún mensajero, según le contó su abuela el día que apareció con ellas. Champey se siente fascinada por las vivencias que se esconden detrás de los zapatos y se imagina que es ella la protagonista de cada una de las aventuras que ocultan. Se acerca las botas a la cara, huele el cuero cerrando los ojos, y se traslada a esos caminos de polvo que con seguridad el

41


Planeta Lletra

emisario recorrió para hacer llegar de un lado a otro, mensajes de amor escritos en misivas enrolladas. Así quiere creerlo Champey. Imagina al cartero con un sombrero a juego con las botas, ataviado con una casaca de algodón ceñida con una amplia cinta de seda. En su cabeza lo ve galopar cruzando praderas, llamando a las puertas de algún templo para pedir cobijo antes de llegar a su destino. La niña acaricia el calzado, vuelve a acercárselo a la nariz y aspira el aroma viejo. Entonces, cuidadosamente los guarda en su lugar, y saca las manoletinas bordadas. Seguramente, piensa Champey, debieron de pertenecer a una chica muy mayor, por lo menos de diecinueve años, que se los debía poner, aventura ella, para salir a explorar la ciudad por las noches. Son unos zapatos casi planos, bordados con cientos de hilos finísimos, entre los que destacan los rojos y los dorados, y que se entremezclan formando extraños dibujos. Su abuela le contó que venían directamente de Italia, un país que estaba más allá de todos los horizontes. Los zapatos están rematados con una especie de collar destinado a rodear el tobillo, armado con cuentas de madera oscura. La

42 Sabates

niña entorna los párpados y se traslada a aquel país lejano, y se ve a sí misma con los zapatos puestos, dando pequeños saltitos de alegría por la calle, de la mano de un joven apuesto que la agarra por la cintura mientras la mira a los ojos. Champey no puede evitar ruborizarse. Y la adolescente de doce años, absorta en su fantasía, baja la mirada con el único objetivo de contemplar cómo sus pequeños danzarines dan un paso tras otro, abrazados por las bolitas de madera. Abre los ojos, y de nuevo está en la pequeña habitación flotante. Los devuelve en su lugar preciso del armario, y alarga la mano hasta el fondo, para coger los zapatos de baile. Se trata de una especie de sandalias completamente planas, sin apenas tela. Tan solo un desfile de cadenas doradas se entrecruza en la parte superior para sujetar, en dos fragmentos, los dedos y el empeine. Cuatro brazaletes de color cobre rematan el espacio en el que termina el pie y empieza la pierna. Tres de ellos lucen cascabeles de distintos tonos y al fin, arriba de todo, un grueso aro acaba de adornar las sandalias. Su abuela las encontró en el mercado de Siem Reap y se las regaló para su último


cumpleaños. La mujer le contó que habían pertenecido a una bailarina tailandesa. Y Champey vuela mentalmente hacia esa región del norte y se imagina en un anfiteatro al aire libre, de noche, danzando con coronas de oro y abanicos de colores, mientras hace sonar los cascabeles con su baile. Ahora saca los zapatos del faquir de la India. Se trata de una plataforma de madera muy sólida y rígida de la que surgen hacia arriba cientos de clavos. Champey sonríe al recordar que una vez utilizó uno de ellos para cepillar a un perro herido que se acercó a casa en busca de comida. Y se maravilla ante la imagen de alguien subido encima de semejante tortura, en sus zapatos-cepillo, a los que adora como a todos los demás. También están las babuchas marroquíes, de un azul como el del cielo justo antes de que se ponga el sol. Su corte es sencillo,

terminadas en un ángulo muy agudo en la punta. Encima, y esparcidas como por azar, incrustaciones de piedras y cristales multicolor hacen que parezcan caleidoscopios. El sueño se va apoderando de la niña progresivamente, de modo que se propone coger un último par de zapatos: las maravillosas zapatillas de deporte de un color blanco como la nieve, eso extraño que una vez vio en la televisión. Desliza sus dedos por la piel, estira los cordones como comprobando sus dimensiones. Ella no recuerda de dónde han salido, pero tienen un lugar preferido dentro del armario. Se imagina corriendo hacia delante sin mirar atrás, sin detenerse, sin necesidad de tener meta alguna. Es tarde, Champey siente una emoción desconocida. Su abuela le ha prometido unos zapatos nuevos para el día siguiente. De modo que se dispone a reorganizar el armario para hacerles un hueco. Es extraño, la anciana siempre se los ha regalado por sorpresa. Y esta es la primera vez que, desde hace dos semanas, su anciana abuela no deja de recordarle una y otra vez la llegada de los zapatos. Nunca ha tenido unos nuevos. La niña divaga sobre cuál será su forma, dónde los habrán confeccionado, de qué color serán, cómo habrá sido la vida de quienes los han fabricado y tocado con amor antes de que ella lo haga. Champey bosteza, esta vez con un bostezo verdadero, y se duerme con el sueño de la chiquilla de doce años que es, con el sueño de un ángel. Mañana llegará su abuela con una caja grande, donde un par de prótesis metálicas y asépticas, alargarán los muñones de las piernecitas de la niña, supliendo a los pies que estallaron en pedazos a sus nueve años, cuando pisó una mina mientras correteaba en un arrozal de Battambang. Y mañana, al fin, Champey tendrá zapatos propios, y podrá calzarse todos los pares de tesoros de su armario y vivir con ellos una gran historia, que ya será solo suya

43


Sabates de sola vermella I sobretot, la joia de la corona, tot un pany de paret per a les sabates. Perquè, igual que el seu marit, ella també té els seus incunables, sabates per les quals ell mai sabrà què n’ha arribat a pagar.

Gemma Tomàs

Planeta Lletra

Filòloga lletraferida. Col•labora com a conductora de clubs de lectura, escriu ressenyes literàries i és una assídua dels tallers d’escriptura

Quan es van traslladar a aquest àtic, mai va pensar que li costaria tant d’adaptar-se al canvi. L’Enric i ella van buscar un pis ampli, per les nenes, i perquè ella tingués un espai on treballar els encàrrecs de les traduccions. No sap si són imaginacions seves, però li sembla que en aquest bloc de pisos, als matins, els veïns organitzen concerts amb les rentadores, els aspiradors, els rentavaixelles i tota mena d’electrodomèstics. Li costa d’admetre, però es concentrava millor al pis on vivien abans, encara que, quan la petita va créixer, va haver de renunciar al seu escriptori. Volien que cada filla tingues la seva cambra pròpia. Així doncs, es passejava per tota la casa amb el portàtil i un reguitzell de papers que deixava escampats. Ara sí, que el té un despatx ampli, amb una taula llarga i tot d’estanteries que envolten l’habitació. Però no s’hi troba a gust, no sap si aquesta dificultat de concentrar-se és pels sorolls constants, o perquè aquell és un espai compartit amb els llibres de l’Enric que li provoquen un efecte claustrofòbic. Són llibres de vell, i li molesta aquella olor de pols que desprenen. A ella li agraden els llibres nous, sortits d’impremta. No els llibres polsosos de la dèria de l’Enric, que s’ha tornat un comprador compulsiu

44 Sabates

de llibres de vell. Però, quan li posa mala cara, ell es justifica dient-li que és tot el que li queda dels seus somnis com a editor o llibreter, ideals que va haver de renunciar quan es va quedar al capdavant de l’empresa familiar, Cartons Miravitlles, especialistes en caixes per embalar. No hi ha res més lleig que el cartó, haig de compensar-ho d’alguna manera, li diu, com una mena de justificació, cada vegada que arriba amb un incunable que li ha costat ves a saber quan. A més, tu també tens els teus capricis, li contesta per defensar-se. I no li queda més remei que callar, perquè sap que té raó. No ho confessarà mai, però segurament és el motiu principal pel qual ella va insistir en totes les qualitats i avantatges d’aquest pis. Sobrava una habitació on va poder instal•lar un vestidor, una de les seves il•lusions. Un dissenyador i un fuster qualificat van fer la resta, un espai revestit d’armaris, amb acabats de gris lacat i amb il•luminació interior inclosa. I sobretot, la joia de la corona, tot un pany de paret per a les sabates. Perquè, igual que el seu marit, ella també té els seus incunables, sabates per les quals ell mai sabrà què n’ha arribat a pagar. Les més preuades, les de la sola vermella, mai han estat estrenades,


RELAT només alguna vegada se les ha posat per estar per casa, si han tingut convidats, però, per res del món deixaria que toquessin l’asfalt brut del carrer. Aquest és un altre dels matins sorollosos en què li costa concentrar-se. Ha perdut el compte de les pauses que ha fet, les vegades que ha anat a la cuina a preparar-se cafè, o les que ha sortit a la terrassa per respirar aire fresc i observar el cel. També té el costum d’aturar-se davant del vestidor i gaudir de la vista de la col•lecció de sabates. Però, avui, s’hi està més estona, les acaricia, es posa les de la sola vermella i camina per l’habitació ben dreta, després passa la mà pels vestits. Toca aquells teixits suaus que ara li sembla que formin part d’una altra època, perquè gairebé no se’ls posa, ja mai surten amb l’Enric. Les nenes, diu sempre ell. Enfonsa la cara entre les teles i fa una inspiració profunda, sense ni adonar-se ja hi té gairebé mig cos. S’asseu a terra, aparta les que li tapen la cara, encara pot notar la flaire de flors blanques que desprèn el suavitzant, sempre utilitza el mateix, i és generosa en la dosificació. Pensa que el fuster realment va fer una bona feina, l’amplària li permet asseure’s còmodament amb les cames estirades. Observa els seus peus, encara porta les sabates de taló posades i de sobte, se n’adona. Allà dins no sent cap soroll, i això que té les portes de l’armari obertes. L’envaeix una tranquil•litat que fa temps que no gaudia. Aquella tarda, les nenes arriben esverades de l’escola. A la Jana, l’Agnès ja no li és amiga, i a la Mariona, la professora d’educació física, li té mania, i se’n riu d’ella quan li diu que no li agraden les flexions, que després li fa mal la panxa. En un altre moment, sap que esperaria que arribés l’Enric per descarregar

tota la seva frustració. Però, aquell dia, no, aquell dia s’ho pren tot amb una calma poc usual en ella. A primera hora de l’endemà, amb un cafè ben carregat, s’asseu davant de l’escriptori per posar-se a treballar, però l’enrenou del veïnat torna amb més força que mai. Intenta calmar-se, inspirar, però cada vegada escolta més sorolls. Aixeca la vista, i només veu llibres, llibres vells per tot arreu. Agafa el portàtil, el carregador, el ratolí, els papers que necessita, i se’n va cap al vestidor. Entra dins i s’hi asseu. Té l’ordinador sobre les cames, però el caient de la roba li fa nosa i li tapa la pantalla. Comença a buidar tot l’armari, jerseis, bruses, pantalons, vestits, ho va deixant per terra, ben col•locat. Fins que queda una catifa de diferents teixits i amb una barreja de colors. Ara ja hi té l’espai que necessita, la sensació de calma la torna a envair. De tant en tant, aixeca la vista i observa tota aquella filera de sabates

ben col•locades, totes menys unes. Somriu. S’ha posat les de la sola vermella, l’ajuden a concentrar-se i sap que segurament, gràcies a elles, entregarà la traducció a temps.

45


Smartshoes Julio vivió una infancia de regalos sencillos y ropa prestada o de segunda mano. El carácter intransferible del calzado fue paliado por su madre con sendas incursiones en la selva de las rebajas de temporada.Que el tamaño de los mismos no coincidiera con el de los pies de su hijo nunca fue un impedimento para la adquisición de aquellos tesoros. Albert Bou

Planeta Lletra

A la tauleta de nit, Borges, Cortázar, Buzzatti… però també Lovecraft, London y Bradbury. Quan escric nomès aspiro a imitar-los, i d’alguna manera gaudir un altre cop del seu geni.

Aunque pueda parecer un comentario frívolo y desenfadado, son muchos los que sostienen que la invención más influyente del siglo XXI se debe a que el abuelo de su creador nació pobre. No es una afirmación gratuita. Hay documentos visuales que sostienen esta versión. El tono ligero y distendido que Pablo Trepat, inventor de los zapatos inteligentes, utilizó en una entrevista para los medios no debe desviarnos de las posibles motivaciones ocultas de su invención. La anécdota se ha difundido por las redes y los medios y ha sido objeto de estudios y reflexiones de carácter psicológico. Es una historia sencilla y común, y por ello, sus consecuencias resultan paradigmáticas y, para los más recalcitrantes, educativas. En esa entrevista, el fundador de los Smartshoes rememora su infancia y su aprecio por Julio Trepat, su abuelo. De carácter alegre y optimista, solo albergaba un misterio, al menos a los ojos de su nieto: Excepto en ocasiones donde el rigor lo requería, Julio siempre iba descalzo o calzado con sandalias o zapatillas. Cuando su nieto fue lo suficientemente mayor para percibir lo inusual de dicha práctica, su abuelo le explicó

46 Sabates

el origen de su aversión a los zapatos. Había nacido en la década de los sesenta, en el seno de una familia trabajadora y de pocos recursos. Su madre, eminente economista casera, sabía hacer maravillas con el escaso sueldo de su marido. Julio vivió una infancia de regalos sencillos y ropa prestada o de segunda mano. El carácter intransferible del calzado fue paliado por su madre con sendas incursiones en la selva de las rebajas de temporada. Ella tenía un gusto exquisito y conseguía los modelos más elegantes a precios irrisorios. Que el tamaño de los mismos no coincidiera con el de los pies de su hijo nunca fue un impedimento para la adquisición de aquellos tesoros, ya que ella contaba con la inventiva de su marido. No había nada que el padre de Julio no supiera pergeñar de manera hábil y eficiente. Tras la compra de aquellos instrumentos de tortura se iniciaba un proceso de transformación elaborado que, según decía su abuelo, debía tener su origen en la Edad Media. El padre sumergía los zapatos en un recipiente lleno de agua de lluvia. En su interior colocaba dos tacos de madera fijados por una fina barra de hierro. Dispuestos de este modo, los tacos ejercían presión en ambos extremos


RELAT

del calzado y, en teoría, moldeaban el zapato hasta conseguir los centímetros que necesitaban para ser usados. Julio nunca quiso desalentar el entusiasmo de sus padres, pero la verdad es que aquellas prácticas solo tuvieron un resultado: una aversión sistemática a todo calzado rígido. Que esta anécdota, posiblemente cierta, se concretara en el germen de la invención más influyente de nuestros tiempos es discutible, y , en cierto modo, su finalidad contribuye a alentar la figura legendaria de su creador, dándole un carácter más próximo y humano. Lo cierto es que la mejora en el calzado estuvo presente en los proyectos más primerizos de Pablo Trepat. Tras unas tentativas poco satisfactorias, donde primaban la comodidad y el diseño, el joven ingeniero tomó la determinación de revolucionar la locomoción pedestre de forma definitiva. Con la ayuda de su amigo, el también ingeniero Auguste Duchamp, reconvirtió sus ideas iniciales, dejando a un lado la parte más estética de su proyecto, en favor de

una más pragmática y ambiciosa. El incluir a los zapatos unos estabilizadores antigravitatorios y un pequeño motor Pulsen de baja intensidad supuso un giro de 180 grados en sus pretensiones. La idea no era la búsqueda del confort sino la del descanso absoluto. La revolución definitiva llegaría en una segunda fase, cuando Duchamp sugirió la inclusión de un localizador GPS que marcara la ruta prevista por el usuario. El resto ya es historia. La vida tal como se conocía a principios del siglo XXI cambió de forma indiscutible. No concebimos el mundo sin nuestros zapatos inteligentes. La locomoción ha cambiado por completo y los peatones han devenido en smarters. La emisión de gases se ha ido reduciendo en estas dos últimas décadas merced a las características del motor Pulsen y al descenso del uso del automóvil. Los vehículos de motor a combustión y, en general, cualquier medio de transporte privado se han vuelto innecesarios para trayectos cortos. Ha proliferado el alquiler de

47


Planeta Lletra

coches para trayectos largos o vacacionales, con lo que la industria del automóvil ha caído en picado por el descenso de ventas. El transporte público es residual y desde la aprobación del reglamento nivelar, los accidentes entre viandantes se han reducido de forma significativa. Los estabilizadores, unidos al campo de fuerza, permiten unas velocidades moderadas pero regulares, que hacen predecible el tiempo de llegada al lugar previsto. Hay smarters, yo los he visto, que incluso duermen durante el trayecto y llegan sin problemas a su destino. Nadie se pierde con un smartshoe, no llegas tarde si cumples las reglas de mantenimiento. Con la reciente inclusión del campo de fuerza moldeable, incluso puedes viajar sentado. El tiempo ha adquirido un nuevo paradigma, ya que durante los trayectos el smarter, provisto de cualquier dispositivo de comunicación, puede efectuar diversas actividades, ya sean lúdicas o laborales. Parafraseando a Duchamp podemos decir La teletransportación no es viable, no por motivos físicos, sino porque ya existen los smartshoes. Si bien este sinfín de ventajas es indiscutible, hay que reconocer que nos hemos convertido en esclavos de ellas. Es imposible concebir la vida sin nuestros

48 Sabates

zapatos inteligentes, y su ausencia se ha convertido en un problema que raya la exclusión social : no hace mucho tuve ocasión de experimentar las consecuencias de no poseer un par de smartshoes. Soy un tanto descuidado y no tomé mi tiempo semanal en el mantenimiento de mis zapatos. Al salir del trabajo me di cuenta de que no funcionaban y de que tendría problemas para volver a casa. La facilidad en la locomoción ha aumentado las distancias. Para llegar a casa tenía que recorrer veinte kilómetros. Nadie podía recogerme, ya que nadie dispone de vehículos propios. Intenté tomar el transporte público, pero no dispongo de la tarjeta autorizada. No hay cajeros en las estaciones, ni expendedores de billetes. Traté de hacer ejercicio y recorrer la distancia a pie. Al cabo de una hora tenía los pies destrozados y, poco después, fui detenido por la policía de tráfico por mi actitud sospechosa en la calzada. ¿ A quién se le ocurría caminar por la calle sin un motivo riguroso? Al final opté por llamar un taxi que me costó una fortuna y tardó un siglo. Al llegar a casa maldije los pies de Júlio Trepat, las invenciones de sus padres y el cariño de su nieto. Pero tras un baño caliente y un rato de reposo, me dispuse a reparar mis zapatos inteligentes. El domingo tenía un compromiso ineludible y no quería llegar tarde. ¡Faltaría más.!


Taller de microrelats Planeta Lletra va organitzar un taller de microrelats amb en Jordi Masó Rahola de professor. Ell ens va proposar diversos reptes: 1- El•lipsi que inclogui la vida d’una persona 2- Microrelat que no es pugui entendre sense el títol 3- Un refrany explicat literalment Heus ací el resultat. Afons Filbà i Saleta

aún en la mano, se desplomó ahogándose en un mar de húmedos recuerdos.

ABANDONAT Mitja vida de kilòmetres per Europa. Sol, la família a casa. Cinc viatges arriscats, els últims, un cada any. A un aparcament, mentre esmorzava, abandonava el camió, algú hi afegia càrrega que rescatava ben lluny l’endemà. Poc sabia el que hi traginava, no era re de bo, però. La paga bé valia l’angúnia. Dins la cabina somniava un futur adinerat. La família; eren uns desconeguts. Ara, assegut al jardí del millor asil del poble el sol l’escalfa. ADVERSITAT Potser sí que era malfiada de mena com li deia la família, però, que vols, no ho acabava de veure clar. A l’armari cada vegada hi havia menys llençols, com era possible? No era raonable tanta desgràcia. A partir d’ara seria ella qui cuidaria de recollir la bugada del terrat un cop seca. Així sortiria de dubtes. La veïna escoltant-la reia per sota el nas.

EL TORNARÉ A “VERNE”, JULIO? Notícia als diaris: una altra genialitat d’en Julio: havia inventat un globus capaç d’enlairar un grup de persones utilitzant un gas altament explosiu. Ja havia dissenyat un vaixell capaç de navegar per sota els mars i els oceans. També va demostrar que es podia arribar al centre de la terra baixant des d’un volcà apagat d’una remota illa de les Filipines. Realment, en Julio era una persona fora del comú. Un extraterrestre, deien els seus conciutadans. No anaven desencaminats, no: els caps de setmana, en Julio era teletransportat a casa seva pels seus companys del planeta Raticulín. Anna Segimon

Roser Cerdà Mellado

NO CAURE EN L’OBLIT

HACERSE LA BOCA AGUA De pronto se acordó de ella. La llamó por teléfono justo cuado iba a ducharse y ella, molesta, le colgó. Pensamientos lascivos le llenaron la cabeza de fantasias eróticas. Empezó a babear hasta que, con el auricular

Aprova el BUP i decideix que vol ser un home que faci córrer rius de tinta. El dia del seu funeral un amic diu: “No es pot negar que en Màrius ha donat molt de què parlar, des dels seus controvertits matrimonis

49


i divorcis, els naixements dels seus fills, les pèrdues d’amics i familiars, fins a la carrera política i el pas per la presó… Ell ho portava tot guardat sota la pell, i ja no li quedava ni un centímetre lliure per més esdeveniments. Ho sé molt bé perquè jo vaig ser el seu tatuador. EL HOMBRE INVISIBLE IN LOVE

Montserrat Casas APAGAFOCS FAMILIAR Va arribar a casa. Esgotat d’aquell dia de servei. Les flames encara li martellejaven el cervell. Les prediccions meteorològiques no havien errat. La sequera, les altes temperatures i el fort vent van castigar

Después de una noche de pasión él le dice a ella: “Quiero que seas absolutamente sincera conmigo. Tú solo te sientes atraída por mi físico, ¿verdad?” Ella fija sus ojos en el hombro de él y responde: “Pues claro, cariño. ¿Qué otra cosa podría ver en ti?” Cristina Solana

Planeta Lletra

INSPIRACIÓN Nuestras vidas se cruzaron en el jardín de infancia. Recuerdo poco de aquellos días, pero sí que en primaria ya se había convertido en un soñador: mientras todos jugábamos a futbol, él cargaba con su libreta de hojas blancas y se pasaba el recreo bajo el cerezo, estuviera o no en flor. No recuerdo quien me dijo que lo habían ingresado aquí. No sé qué demonios me ha traído hasta la puerta de esta habitación de un blanco aséptico. Cincuenta años más tarde parece el niño de entonces asiendo con el mismo empeño el bloc de hojas blancas, la mirada perdida que atraviesa sin rumbo la ventana. ¿Qué estará buscando? LA PARADOJA DE FORTUNATO Ninguna novia le duraba. María necesitaba su espacio. Rosalía, conocerse. Con Angélica lo que ocurrió es que conoció a Ernesto y una cosa trajo la otra. Tan desafortunado se sentía que fue a darse de bruces con la ludopatía.

50 Sabates

sense clemència. La nit de revetlla havia estat un polvorí. Malgrat els esforços de les nombroses dotacions no havien aconseguit controlar els focs. Els diferents focus que s’havien iniciat gairebé simultàniament havia fet esclatar el foc a la serra. Talment com una foguera de Sant Joan. Esgarrifós. Dantesc. Ni es va adonar que al menjador hi havia una batalla campal. No havia encara fet un petó a la Mireia, quan ella li va etzibar: —Si us plau Enric, a veure si m’ajudes amb aquests energúmens de fills teus. Això sembla Troia! LA PRIMAVERA LA SANG ALTERA El jove adolescent mirà el calendari. 21 de març. Ja hi som! Ja ha arribat. Ja ho veia venir. Tothom li deia. Ell, incrèdul, va intentar allargar l’hivern tot el que va poder. El temps s’havia conjurat sense donar treva. Avui la


nova estació l’havia sentenciat. L’enamorament d’aquella donzella fins el dia abans l’havia afectat moderadament. Però aquest matí la imatge del seu cos el perseguia. La pell li bullia. Les hormones efervescents anaven amunt i avall. El cervell desbocat. Els ulls fora d’òrbita cercant els racons anhelats. Les mans esbojarrades delejaven palpar la pell suau i els forats més sucosos. La sang que corria per les seves venes estaria alterada ineludiblement a cor que vols fins el 21 de juny. Sandra Cabrespina DOL Portàvem dies plorat junts quan es va eixugar els ulls, em mirà fixament als meus i em va dir: “Ara descansarem i, demà, serà un bon dia”. Vaig assentir mecànicament, com un ninot trencat i sense esperança. No obstant això, reconec que l’endemà va ser un bon dia. I fins i tot que després ni van haver més. RENCARNACIÓ En el moment en què la crueltat d’una plantofada l’obligava a trencar el por, va ser conscient per uns instants que tot estava a punt de tornar a començar. Pilio Piris I ERA DÉU Cova, catre, palla, burra i brau, remucs d’animals, pastors i reis, encens, mirra i or, estrella al cel, àngel a la porta cantant el glòria a déu, pobre com un clau que no té martell, autoproclamat rei, salvador d’un món que anava malament. Mal sopat, escupit, escarnit, fuetejat i penjat a un llenyam. Tot pel gosar a néixer d’un colom sense pedigrí. POBRE

A l’enterrament d’un vell noble molt

ric, un home plora desconsoladament, són tantes les mostres de dolor que fins i tot la família del finat, que no mostren cap pena, estava corpresa. Ningú entenia el perquè del dolor d’aquell home i ningú era capaç de donar-li consol. Un cop acabat el respons, el capellà se li apropa per donar suport al pobre home que no para de plorar. —Què li passa bon home, si vostè no és parent del senyor comte, al cel sia. —Justament, aquest és el meu dolor. Esther Aragón Gatell ACCIDENTE Benito no debió de pasar por la plaza de la iglesia aquel domingo de verano. Cuando el capellán, que oficiaba la misa al aire libre debido a la restauración del templo, vociferó con las manos alzadas: quién esté libre de pecado, que tire la primera piedra, el inocente de Juan cogió uno de los ladrillos apilados a un lado y, sin pensarlo, catapultó el pedrusco, justo en el momento en que Benito aparecía tras doblar la esquina. EL DÍA SEÑALADO Se levanta temprano, sabiendo que no habrá en su vida un día como el de hoy. Se acicala con esmero, rematando el preparativo con su perfume más caro. Con cuidado, se viste el traje que, desde la noche anterior, descansa en una percha colgado por fuera del armario. La fecha pasará a la historia como el inicio de una nueva vida. En su mano, solo el anillo oportuno. Una última mirada al espejo le devuelve el orgullo de su peinado, especial para la ocasión; quiere parecer digna y feliz. Ya en la calle, un hombre le da paso al interior de un coche. Llega unos minutos antes y, ajena a nada más, se detiene ante las puertas del juzgado, lista para el divorcio

51


Planeta Lletra

El proper número: Especial “Quan es fa fosc” http://www.planetalletra.org http://www.twiter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra Descarrega’t la versió digital de les anteriors edicions a: http://www.planetalletra.org


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.