Diversitat gustativa

vaig anar per feina i m’hi vaig quedar per plaer. La primera vegada que em vaig veure davant d’un plat de Sushi, em va fer certa angúnia. Però vaig ser valenta: amb els dos palets entre els meus dits vaig pinçar el rotllet embotit en alga nori, el vaig fer lliscar per les vores de la salsera fins que va ser ben sucat de Teriyaki, unes suaus passades de llengua per calibrar-ne el volum, una tímida mossegada i cap a dins. Aquella nit vaig creuar el llindar d’un periple que encara no ha acabat. Volia descobrir noves receptes que em fessin vibrar les papil•les gustatives; però quantes més en tastava menys satisfeta estava; no feien més que obrir-me la gana a noves combinacions de gustos, a ingredients més agosarats, a preparacions insospitades. —No tens un sabor preferit, doncs? —No, gaudeixo de tots i com més barrejats millor. Així, de vegades la sensació és tan refrescant com una cascada d’orxata a l’estiu, tan inesperada com una guindilla confitada enmig d’una amanida anodina, tan melosa i rodona com un núvol de nata sobre un llit de brownies, tan atípica com complaure’s en una sopa d’incerts components que, roent, m’abrasa la gola. Així és la recerca del mos més exquisit; per més que m’hi escarrasso, no estic mai segura d’haver-ho experimentat tot. Sempre em queda el dubte de si n’hi ha més, si hi ha algun sabor en el que no m’hagi delectat, un de més intens, de més brutal. —Estimats oients, fem una pausa per a la publicitat; us preguem que no deixeu de sintonitzar-nos i aneu pensant en quin és per a vosaltres aquell sabor que us porta al capdamunt del cim?

In vino veritas

Displicent, es va acostar la copa de broc estret i allargat als llavis i feu un glop amb recança. Aquest vi era més fort, tenia més cos, i li cremà la gola.

Núria Castellsaguer

Ho deia l’avi: que l’escriure no us faci perdre el llegir! Llegir? Escriure? Quan llegeixo hauria d’escriure. Quan escric hauria de llegir. I diumenge... descansar!

Quan Déu li va dir que estava a punt d’anar a la Terra, el No-nat_9BV/Penques s’atabalà: tenia tantes ganes de néixer... Déu se’l mirava amb prevenció, no sabia quin resultat donaria aquell ens encara indeterminat, i més aviat li semblava que en faria de l’alçada d’un campanar. Per exemple, en 9BV/Penques li havia demanat a Ell, el Creador, si no podien tenir una trobada i discutir alguns aspectes de la seva naixença imminent. Ni querubins, arcàngels o serafins tenien tanta barra! —Déu!, deixa’m triar alguna cosa -li engaltà- El que sigui, però alguna cosa: el lloc de naixença, la família, el color dels ulls... els humans decideixen tan poc... Déu, al capdavall bona persona, prengué paciència i es posà didàctic: —Mira, viure la vida consisteix en gran part en escollir. Comences triant entre rebre el Sagrat Sagrament de la Comunió vestit de mariner o amb túnica de color cru, i ja és un no parar: tries entre lletres i ciències i et compromets laboralment la vida. Optes entre l’Amèlia i la Rosa, i acabes pare de sis fills o portant banyes. Creu-me, ja escolliràs a la Terra, i més d’un cop t’hauré de sentir que no saps optar amb criteri. En fi, espero haverte convençut que escollir no només és difícil, sinó que, a més, té conseqüències. Per què no em deixes a Mi, el teu Senyor, configurarte mínimament? Si t’ho rumies bé, veuràs que t’estalvio maldecaps —Però Déu, Tu que ets partidari del lliure albir, i en els temps que corren pel món, amb democràcies als països civilitzats, dona’m aquest gust, Home! —Entesos, tiro la tovallola -va respondre Déu, murri, amb ànim d’escarmentar-lo a temps i no provocar un nou àngel caigut- Et deixaré triar l’orientació sexual. Apa! —Què dius que què? —T’espaviles! —Em falten dades. —Molt bé, para atenció. Veus aquesta copa de cristall arrodonida tota brillantor? I veus aquesta massissa, de metall mat i escairada? Si beus un glop de vi de la primera

sabràs quins atractius presenten les dones. Si beus vi de la copa de metall entendràs perquè els homes són tan delitosos. I doncs? En 9BV/Penques prengué la copa de cristall cisellat amb delicadesa i se la mirà amb deteniment. Era arrodonida però esvelta al mateix temps. S’agafava per la tija verda i es bevia per un broc com una flor rosada amb un forat olorós. Se l’acostà als llavis i va beure llargament, amb set de saber, i s’ennuegà i estossegà agafant la copa amb compte. Un cop el líquid coll avall, es va esglaiar tan dolçament... veié dones de tota mena: rosses, pèl-roges, tenyides de tots colors, amb trenes, pigades, negres... I es fixà en els seus moviments, el ritme dels malucs que feien de la simetria la seva raó de ser, les cuixes llargues i plenes, flexibles, més avall els genolls arrodonits com un pastisset, i al darrere el tou de la cama, harmoniós. I per acabar els peus, petits i estrets, amb les ungles pintades de mil colors, enfilats damunt sabates amb tacons productes de la més boja de les fantasies. I en havent pensat això va fer un altre glop, llarg, llaminer i va recomençar l’itinerari visual, cuixes amunt que acabaven amb unes rodoneses més que remarcables, i que les propietàries d’aquestes rodoneses que

Il.lustració: Toni Salmeron

duien pantalons cenyits feien molt de goig. Natges, són natges, va pensar enrojolat, i queden a l’alçada de la mà just per a una dolça plantofada. Més amunt, feia bo de veure la cintura, i encara un xic més amunt el melic impúdic i delitós. I quins escots!, restà aclaparat tot barrinant a veure quina mida era la millor d’aquells pitets, pits i pitram, ai, caram! I totes feien goig, la verge jove, i la mare bregada, les impulsives, les afectives, les intel•lectuals o les beates. Passives? No ho creia pas. Més aviat li semblava que aquells éssers deixaven de ser mers recipients sexuals reproductius per esdevenir éssers profundament espirituals d’una sensualitat sofisticada. I llavors en 9BV/Penques va decidir que les dones eren desitjables del tot. —Déu! Ja he triat! M’agraden les dones! Vull una dona. Si pot ser amb algun sacsonet! —Però, cap de trons, que no veus que no pots comparar? Au, beu de l’altra copa, baix de sostre! En 9BV/Penques per no fer un lleig al Creador i, més aviat desmenjat, prengué l’altra copa. Aquesta era més pesant, més calorosa, i la calor se li encomanà a les mans. Displicent, es va acostar la copa de broc estret i allargat als llavis i feu un glop amb recança. Aquest vi era més fort, tenia més cos, i li cremà la gola. I veié homes armari, tan grans eren els seus cossos massissos, acollidors, de fortalesa continguda, entre l’agressió i la tendresa, amb amples espatlles on repenjarhi els braços, ben estirats, fins arribar al seu clatell, i de puntetes, tanta era la seva alçada. I els esquelets de grans proporcions, eren guarnits de musculatura, sobretot als braços, per gaudir d’abraçades contra el pit de pèl fi que continuava cos avall. I vistos de front eren deliciosament rectes, i plans, tret d’aquelles joguines capricioses en el seu créixer i decréixer, en posar la mà com qui cull un fruit, que tenien entre les cames. I el 9BV/Penques es fixà en la petjada ferma dels peus grossos, les seves passes decidides que li produïen torbació i tremolor en la proximitat. I s’adonà que els homes també tenien natges, rodones i musculoses, que omplien la roba d’una manera meravellosa i que eren la temptació perfecte per a unes mans trapelles, atrevides, amb ganes de gresca viril. Encaparrats o simples? Matussers o traçuts? Tant era, eren una delícia, bombons d’un noranta per cent de cacau, quasi pur, quasi amargant, farcits del millor praliné. En 9BV/Penques deixà la copa de metall mentre rumiava. No sabia per quina tendència decantar-se: li agradaven els homes i li agradaven les dones. Déu l’havia posat en un destret, expressament, segur. Es va sentir temptat de demanar a Déu que no el fes triar, però Déu feia cara de pomes agres, de fet, se’l veia tot impacient. Així, que li etzibà: — Bé! Has triat? —Doncs veuràs, Déu, en primer lloc vull felicitar-te. Les teves creacions són encertades de totes totes. Déu, estufat, va respondre: —Psè, veuràs, és que Jo quan m’hi poso... —Per això he pensat, que si no et fa res, Déu omnipotent, vull dones els dilluns, dimecres i divendres. Els dimarts, dijous i dissabtes vull homes. —Esclar! Decisió salomònica. I els diumenges, llest? —Però, Déu. Tu el setè dia vas descansar! Saps què? Jo crec que els diumenges anant tot solet a missa ja faig el fet. No trobes? —Que tinc el cel guanyat, trobo, Jo! .

La seqüela

El tenia ben abraçat i no podia deixar d’olorar-lo. Feia olor de pa acabat de fer, de fruites del bosc, de vespres al costat del mar, de totes les coses delicioses d’aquest món.

Sandra Cabrespina

M'agraden les històries. Llegir-les, escoltar-les, veure-les al cine o a la televisió. De tant en tant també intento escriure-les. Algun cop m'ensurto.

Em vaig infectar a la residència d’àvies on treballo. La senyora Neus, el nostre primer cas Covid, em va esternudar a sobre. Jo duia mascareta, és clar, però no duia ulleres protectores. El bitxo em va entrar pels ulls i em van enviar a casa. El meu cas no va ser especialment greu, al menys d’entrada, però la simptomatologia va ser variada: aviat va començar la coïssor al coll, la febre, un fort mal de cap, i de sobte vaig perdre l’olfacte, i de retruc el gust. Era semblant a viure en blanc i negre. No hi havia dolços, ni salats, ni agres ni picants, només una gamma plana de sabors insípids i textures més o menys líquides, pastoses o dures. Beure i menjar, abans tan gratificant, ara era avorridíssim. No tenia cap al•licient i, fins i tot, vaig perdre alguns quilos. Al cap dels quinze dies de rigor confinada a casa, ja tenia permís dels metges per tornar a la meva vida quotidiana, els símptomes havien anat remetent, o això semblava, i em vaig plantejar veure’ns amb en Jules, que havia tornat de França mentre jo estava aïllada. Havíem estat en contacte virtual, i retrobar-nos fora d’una pantalla d’ordinador era prioritari. Va arribar el dia, millor dit el vespre del nostre retrobament romàntic en versió presencial. I mentre em preparava pel sopar, vaig adonar-me que el bitxo havia deixat seqüeles inesperades. Jo pensava que havia recuperat totalment gust i olfacte. Però vet aquí que després de posar-me unes gotes del meu perfum preferit als polzes, vaig haver de tornar a la dutxa perquè aquella olor que abans m’encisava, ara m’ofenia. Vaig mirar amb aprensió tot el meu tresor d’ampolletes: colònies, perfums, exfoliant, crema hidratant, espuma de bany... Tots productes caríssims, seleccionats amb les anys, per cuidar la meva pell i embolcallar el meu cos, especialment en les ocasions especials. Vaig obrir-los un per un. Efectivament, només destapar-los em marejava. —Si em passa el mateix amb la colònia del Jules, l’hauré de fer passar per la dutxa abans de sopar —vaig pensar. Estava disgustada i amoïnada, a veure que més m’havia deixat de record el maleït hoste! Per sort mentre preparava, i tastava, el soparet vaig comprovar que tot ho trobava tan bo com ho recordava o més: la brandada de bacallà estava deliciosa, i també l’amanida de mango, les navalles les cuinaria a l’últim moment, però feien olor de mar fresca. Se m’obria la gana. Llavors van trucar i vaig obrir la porta. Amb el Jules vam tardar uns minuts en abraçarnos, com si haguéssim oblidat el protocol de les nostres trobades i haguéssim perdut una mica l’antiga intimitat. El vaig olorar amb ànsia. I va resultar que, sí, hi havia una altre efecte secundari, un de totalment inesperat. —Has canviat de colònia? El tenia ben abraçat i no podia deixar d’olorar-lo. Feia olor de pa acabat de fer, de fruites del bosc, de vespres al costat del mar, de totes les coses delicioses d’aquest món. — De fet, em sap greu, però no en porto, vinc directe del gimnàs, i m’he dutxat amb el sabó neutre de sempre -va riure. Doncs si el Jules no havia canviat de colònia, si com tantes vegades venia només ensabonat i esbandit des del gimnàs, llavors, el meu nas havia desenvolupat una nova percepció de les olors. De les seves olors, si més no. Unes olors que m’embogien i em feien perdre el control. Havia de tastar-lo. Havia de sentir el sabor de la seva pell, de la seva sang. Vaig començar amb petons, llepades i xuclets. Vaig seguir amb petites mossegades i, vaig perdre el món de vista. Estava fora de mi, sense límits ni barreres. Quin sabor tan intens el de la seva sang! M’obria una

set insadollable. El Jules va cridar de dolor i em va allunyar, aguantant-me com podia a distància amb la tota la seva força. Em mirava incrèdul, jo devia fer cara de boja. Finalment em va empentar i va marxar acollonit. Des de llavors no m’agafa les trucades. Potser ha tornat a França perquè no l’he pogut veure tot i voltar per casa seva, pel seu gimnàs i per la feina. No sabeu com enyoro la seva olor i quin desig tan gran que tinc de tastar la seva carn. Pels carrers vaig flairant a través de la mascareta, abaixant-la de tant en tant, esperant trobar el seu rastre, però no hi ha ningú més que faci la seva olor. Potser millor. Si la tornés a sentir, no podria contenir-me. No us podeu imaginar quin sabor van tastar els meus llavis.