Sangria

donar pas a la calma serena. I així, va arribar la verema... I amb la verema els veremadors. I la casa es va omplir de vida i rialles. I un vespre, van arribar els oncles de Roma. I els de Siena. I van arribar també l’oncle Francesco i zia Giulia, en Paolo, en Lucca i la Mara amb els bessons, que ja no eren els bebès que jo recordava en aquella foto de feia nou nadals. I en Piero amb uns amics. Tots des de Florència. —Estimada cosina! Che piacere! Quines ganes tenia de veure’t! La nonna em va assegurar que et quedaries tots els dies de la verema! – Vam sopar fora, al porxo. Com sempre que ens reuníem, la nonna al cap de control de la taula llarga, els altres als costats per ordre de més gran a més petit. En Piero i jo vam fer via cap als nostres llocs del capdavall, malgrat estar a la trentena érem dels petits. Els seus amics ens van seguir. Un cop asseguts va fer les presentacions. Matteo i Massimo... Chiara, la piu bella. I en aixecar el cap per saludar-los, al meu davant, uns ulls verds que m’escrutaven i em somreien. Massimo. Va repetir sense immutar-se. L’amanida de tomàquet amb mozzarella, va fer que la conversa comencés a girar al voltant de de les virtuts de la cuina de l’àvia. L’oncle Francesco va afirmar que cuinava tant bé que semblava que fes bruixeria,

era capaç d’enamorar amb els seus plats. Ho vam poder confirmar amb els penne rigate all’Amatriciana, que van fer que tothom es quedés abduït pel plaer indiscutible que els provocava el sabor de la panxeta i la salsa de tomàquet. Era pura màgia. El vi, el de casa, va banyar les nostres goles. És un chianti batejat amb el nom de Bella Chiara, en honor a la única neta de la família. Va pregonar la nonna des del cap de taula. En Massimo el va degustar glop a glop, obria i tancava la boca lentament mentre aclucava els ulls. Saborejava el most i en obrir-los em resseguia amb la mirada. Els ulls, els llavis. Els tornava a tancar i feia un nou glop. El coll, l’escot, de nou els ulls. De sobte, s’aturà, i mastegant el vi i les paraules, va dir: —Potent al primer glop. Amb bon cos. Vermell, vellutat, carnós, sinuós en boca. Deixa un regust dolç i suau al final. Amb un toc afruitat, deliciós. Impossible d’oblidar. Va esperar, amb la mirada clavada en mi, la meva reacció. Em vaig regirar nerviosa a la cadira. Les seves paraules van ser una alenada d’aire entre les brases gairebé apagades del meu cos. Com una mossegada tendra al lòbul de l’orella, que em va eriçar la pell des dels peus fins al clatell. —Bravo, amic, l’acabes de clavar! -va dir en Piero. Com la resta de la família, va celebrar entusiasta que el seu amic enòleg hagués fet una descripció tant encertada del millor vi de la família. La nonna observava l’escena des de l’altre cap i assentia múrria sabent el què m’acabava de passar. Des d’aquell instant no vaig poder seguir més el fil de la conversa. M’imaginava a soles amb ell, al capvespre, entre les vinyes. Amb l’olor de raïm acabat de collir, encara enganxat a les mans. I com els seus dits llargs i forts recorrien la meva espatlla buscant la tira de la samarreta, per apartar-la i fer-se pas direcció als meus pits, plens de desig. Vaig fer un glop llarg i lent de vi, mentre ens creuàvem la mirada i en Massimo feia un gest subtil de brindar a l’aire. Xiuxiuenjant va afegir: —Serà un plaer tastar-ne la font d’inspiració, algun dia. El meu foc interior es va encendre del tot. Volia tastar aquells llavis molsuts i rosats, dos grans de raïm. Mossegar-los, xuclar-los, jugar-hi amb la meva llengua. Degustar la seva pell després d’un dia de verema. Suor i most barrejats en els nostres cossos i la nostra roba. Compartir aquell vi en els nostres cossos. Notar el seu entrecuix fregar el meu i tastar el seu fruit. Deixar que el premsés en mi i arribar a l’èxtasi amb l’última gota. Un cop al braç d’en Piero em va desvetllar en el moment que s’acabaven les postres. Encara amb el gust del vi a la boca i l’escalfor entre les cames, em vaig aixecar per entrar els plats a la cuina. Allà m’esperava la nonna amb una altra ampolla. —Treu més vi Chiara, sembla ser que ha agradat.

Petricor

La pluja els abraçava, i es confonien amb la terra, l’aigua i els seus propis cossos. Fosos: ells i la natura, tots en un. L’olor de terra mullada ressonava dins seu.

Anna Moore

Una de les grans històries d'amor que existeixen és la de l'escriptor amb les seves paraules. Compartir amb qui em llegeix allò que sento, allò que anhelo o allò que temo; es un dels actes d'amor més grans que pot existir.

Havien fet tot el trajecte en silenci: tenien moltes coses a dir, però cap era de l’un per l’altre. Es podien haver explicat com se sentien, i haurien trobat consol en l’experiència aliena, però no ho sabien. Ell conduïa sense perdre de vista la carretera estreta que contornejava les muntanyes; ella mirava per la finestra sense veure-hi. Potser hauria plorat una mica, però tampoc es tenien tanta confiança, preferia fer-se la forta i intentar que aquest petit distanciament que produeix la desconeixença li servís per deslliurar-se una mica de l’emoció que últimament era el que més l’emboirava. Parem a estirar les cames?, havia trencat la quietud que regnava dins del vehicle alhora que l’aturava en una petita entrada vora la carretera. En obrir les portes van respirar el silenci de la muntanya i es van adonar que no tenia res a veure amb el que hi havia dins del cotxe, i van inspirar. Caminem? Sense dir res, l’un al costat de l’altra, passa a passa, es deixaven guiar pel caminet marcat a la sorra mentre anaven sentint el contacte amb la terra, el so de les respiracions, dels batecs..., i cadascú dins del seu propi món interior, intentant trobar les respostes a totes aquelles preguntes que havien quedat penjades dins seu. No sabien que potser, si se les haguessin fet l’un a l’altra les haurien trobat de manera molt més senzilla. El silenci era el seu millor llenguatge. No eren conscients que van estar molta estona caminant. Simplement es deixaven abraçar per la companyia silenciosa de l’altre, i protegits per la muntanya boscosa seguien buscant la resposta escrita en l’escorça dels arbres. El so de la pluja va harmonitzar el silenci i lentament van sortir del seu embadaliment per mirar-se. Els cabells regalimaven, la roba s’havia adherit al cos i tot al seu voltant era una cortina d’aigua. Es van mirar profundament, sense filtres, nets de dubtes i angoixes; i es van veure, l’un en els ulls de l’altra. Un somriure li va il•luminar el rostre a ella, mentre ell no podia treure-li la mirada del contorn del cos ben definit per la roba: podia entreveure els mugrons punxaguts i va notar com el desig s’apoderava d’ell. Li va retornar el somriure i ella es va adonar que els ulls li brillaven, lluny de la melangia que l’havia embolcallat al llarg del viatge, i va pensar que mai l’havia vist somriure abans. La pluja seguia caient i els anava desprenent de tot allò superflu, de tot allò que ja no era necessari, que no servia, d’aquells aspectes que els estaven impedient ser feliços i que tant els pesaven. I tot i el pes de la roba mullada i les vambes plenes d’aigua, es van agafar de la mà i van començar a córrer. Hi havia fang i basses, i les cames els feien figa perquè no podien posar el peu en ferm, i això encara els feia riure més encara. Van seguir corrent fins que van trobar una clariana, des d’allà podien veure el cel gris ple de núvols, però no van sentir que aquell fos el seu color, dins seu brillava una llum que tot ho il•luminava. Entre herbes mullades i basses es van deixar caure, somrient, amb els ulls oberts a la vida, amb aquell batec que va vibrar totes les cèl•lules del cos. Ella es va enfilar al damunt d’ell i es van besar. Apassionadament. Com si el món estigués a punt d’acabar-se i volguessin aprofitar els últims instants, abans que un llamp obrís el cel i tot desaparegués. La pluja

els abraçava, i es confonien amb la terra, l’aigua i els seus propis cossos. Fosos: ells i la natura, tots en un. L’olor de terra mullada ressonava dins seu.

Les mans d’ell a la cintura li van treure la samarreta i van observar que uns pits anhelosos de ser presos estaven a l’espera de la descoberta; ella també li va treure la part de dalt, i es van tornar a barrejar, relliscant amb l’aigua, bategant amb l’escalfor del cos de l’altre i amb les mans embolicades entre els cabells, sense deixar de fer-se petons. . . .

Van entrar a l’habitació de l’alberg sense deixar de fer-se petons, xops, regalimant desig per tots els porus del seu cos, l’ànima calenta anhelant ser redescoberta amb noves mirades, noves carícies, nous petons. La roba mullada va caure al ritme que anaven caient les barreres que havien construït amb els anys i van entrar a la dutxa, sense que els llavis es separessin ni un sol moment, desitjaven l’alè de qui tenien davant i a cada petó reconstruïen una part de l’essència que s’havia anat desfragmentant al llarg de la vida. L’aigua calenta els abraçava, tal com uns moments abans ho feia la pluja, i van deixar que els escalfés el cor. I acompanyant l’aigua que regalimava, les mans descobrien un cos amb la mirada més profunda, aquella que veu més enllà, aquella que desconeix els perjudicis i que és capaç de percebre els quarts dissabtes de mes a les quatre de la tarda l’essència i de reconstruir una ànima amb tots els seus solcs i tresors amb els ulls tancats. Ell la va recolzar a la paret i li va acariciar l’entrecuix, indiscutiblement mullat. Ella li va acariciar el membre i, sense deixar de besar-se, es van acoblar l’un a l’altre, i al compàs de la respiració van deixar que els cossos parlessin per si sols, sense pretensions, sense expectatives... Només volien descobrir-se, volien dir-se tot allò que havien callat, volien compartir el llenguatge de tot allò que podien aprendre l’un de l’altra, i van anar descobrint que una vegada eren un, sota l’abraçada de l’aigua, ja no hi havia pors, ja no hi havia dubtes, només hi havia la força d’un cor que batega, que se sent viu, que vol descobrir nous contorns, que vol deixar-se acaronar per la mirada tendra i que sota la carícia innocent de la pluja hi ha la transformació més profunda, aquella que elimina tot allò que fins aleshores no havien sigut capaços de treure; i amb llàgrimes als ulls van deixar anar els últims pedaços de tristesa per obrir una escletxa a la nova llum, no la del sol que naixeria l’endemà amb ells entre llençols rebregats, sinó la que sortia del seu interior, que naixia del cor. I aquella llum potent seria la única que

Planeta Lletra a Mataró Ràdio

necessitaven per il•luminar el camí a seguir.

Un parell de microrelats del taller “Erotíssim”

Els lletrícoles li vàrem demanar a l’Anna Moore (escriptora i terapeuta emocional) que ens ensenyés tècniques per conectar amb els nostres desitjos eròtics i despertar els cinc sentits. Es tractava d’aprofitar l’experiència per escriure relats breus carregats de sensualitat. Si voleu seguir el què fa l’Anna Moore, té un bloc a Internet amb el suggerent nom d’Emotions & Letters.

CONCUPISCÈNCIA

Vaig aprofitar l’avinentesa per dirli tot allò que m’agradava d’ella, vaig ser directe, no sé què en faria de les arbequines si no m’ajudava a menjar-les. No volia que s’acabés la primavera, la tenia tan a prop, i era tan voluptuosa. La volia per a mi, me la volia grapar a la pell, només per a mi, sense compartir-la; que fóssim com aquelles dues cireres inseparables que ens penjàvem a les orelles de petits, però ella em va dir que li semblava un paper arrugat; tot i això, se’m va insinuar. Va obrir les cames, com si fossin les tisores per tallar-me l’anhel, però no em vaig deixar enganyar, la figuera estava allà i vaig mossegar el seu fruit. Vaig sentir una ventada de plaer, el xaloc em va transportar i vaig caure sobre els seus pits, coberts per aquella manta vellutada que em va acariciar amb sensualitat. No volia deixar d’escriure aquella escena, el bolígraf va traçar ratlles sinuoses sobre el meu esperit, i el gust amargant de la xocolata va esdevenir un plaer dolç mai degustat abans.

Mònica Ruiz

EJERCICIO: SENSUALIDAD DE UN OBJETO COTIDIANO

Mientras que, con los ojos cerrados, me concentraba en su tacto acariciándola y deslizándola por mi rostro, de mi puño surgían estas letras: He vuelto al roce de sus labios finos, suaves; al áspero tacto de su barba al desviarme de ellos. Me he adentrado por esa puerta entreabierta que dejan sus comisuras, intuyendo el sabor de su boca —que me trae a la mente aroma a verano y melocotones— y he rescatado del aire el sonido de su voz: delicada, melodiosa, serena.

(*AVISO IMPORTANTE*: Asegúrense de que la grapadora no tiene grapas antes de realizar esta práctica.)

Montserrat Pérez