Page 1

Revista literària

Planeta Lletra

Ò Òrgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra III Època - Any 6 - Núm. 16

Especial Somnis


E N

A Q U E S T

N Ú M E R O Juliol 2017

Direcció Editorial: Sandra Cabrespina

Planeta Lletra

Equip de correcció: Sandra Cabrespina Núria Castellsaguer David Garcia Prats Núria López Antoni Plans Lola Sarrión

EDITORIAL

............................

Malson Bàrbar

3

..........................

4

..........................

6

Antoni Plans

Ariadna

Eulàlia Espinasa

Redactors: Syra Boix Sandra Cabrespina Montse Casas Eulàlia Espinasa Júlia Lancho Òscar Navas Heidi Pérez Montse Pérez Pilio Piris Antoni Plans Maria Rosa Salas

Como un sueño que soñé

Il.lustracions: Creative Commons (CC)

Heidi Pérez

excepte indicació del contrari

.............

9

Montse Pérez

Tres somnis inventats

......... ......

13

.................

15

“Nunca” es una promesa ................

18

Nausea

20

Sandra Cabrespina

L’hotel dels somnis Júlia Lancho

Òscar Navas

..................................

La Bèstia i jo

.........................

22

..........................

24

......................

27

......................

30

Pilio Piris Logo: Gustik Albo Maquetació: Carme Cañizares Núria López Portada: Rob Halhead-Baker

Maleït Freud Montse Casas

Nicolau Maria Rosa Salas

El vuelo de Lucía Syra Boix

2


EDITORIAL Del costat fosc

Tinc sobre la taula un exemplar de “Mataró és criminal”. Encara fa olor de nou. En conec els autors i les històries i encara tinc fresc el record de la presentació del llibre a la Biblioteca Antoni Comas, amb en Pere Matallana parlant-nos del que van significar per ell les novel•les de lladres i serenos mentre, en una sala molt ben ambientada, les meves amigues actrius, Miriam, Txell, Isabel i Gisela, ens portaven un record del Chicago dels anys 30. I mentre estic pensant com n’és, de criminal, el nostre Planeta, la ment em porta a un altre dia quan, en la mateixa sala de la biblioteca, més il•luminada i clara, alguns lletrícoles compartien els seus contes en veu alta. Estàvem inaugurant l’exposició “Un planeta de Valors”, que presenta una mostra de la llarga col•laboració dels lletrícoles amb la revista amb aquest nom: un seguit de relats, bellament il•lustrats, que porten a la reflexió sobre conceptes com l’amistat, la justícia, l’educació, l’amor, o la llibertat de ser un mateix. Serà que el nostre planeta té dues cares? Potser alguns lletrícoles, com a la cançó de Jarabe de Palo, hem nascut amb la marca del costat fosc i altres han nascut a la cara bona del món?

Doncs no ho sé, jutgeu vosaltres mateixos. Però sí que us puc dir que a molts lletrícoles ens agrada jugar amb les dues cares. La realitat, amb els seus llocs foscos i els il•luminats, és la matèria amb que construïm les nostres històries, afegint-hi la fantasia que considerem que hi pugui caldre, i nosaltres decidim, almenys sobre el paper, en quin moment guanya la llum i en quin la foscor. Com a autors, triem la nostra perspectiva i ensenyem o amaguem cartes a voluntat. Si sou curiosos i voleu saber més de les nostres llums i ombres, potser que aprofiteu per llegir els relats d’aquesta revista. Des d’antic es coneix el poder revelador dels somnis. Us atreviu a llegir els nostres?

Sandra Cabrespina Presidenta

3


Malson bàrbar De sobte, em vaig despertar alterat. Convençut que, sense memòria, ni compromís, ni vigilància, qualsevol desgràcia ens podria esdevenir.

Antoni Plans De sempre m’he sentit atret per les imatges quotidianes i els reportatges periodístics. La vida professional m’ha portat a conrear una vessant tècnica de l’existència. Ara, un cop retirat, m’inclino a cultivar més les branques de les humanitats, les lletres i les arts. És a dir, aprendre, a llegir, a escriure, a contemplar i a actuar.

“Corren lluors com eugues sense brida, reflexos esqueixats d’un temps antic que, amb dits de mal hivern, ja mort en vida, ens tempten amb la pau de l’enemic.” (De “El somni” Lluís Calvo, 2017)

Planeta Lletra

“Nosaltres som el somni” (Muriel Casals, 2013)

Branka Vujanovic, historiadora d’art, impartia, amb accent, una classe interessant sobre museus. Tractava del d’Història de Iugoslàvia a Belgrad, l’antic Museu de la Revolució del Poble de Iugoslàvia, abans conegut com Museu de Tito. La professora, nascuda a Sarajevo el 1979, explicava serenament i seriosa la formació i la fragmentació cruenta del seu país. He vist altres museïtzacions on es

4

Especial Somnis

faciliten relats, interpretacions i debats sobre fets històrics durs i complexos de tractar, per la seva proximitat en el temps, les diferències de criteris, la pervivència de conflictes, interessos enfrontats, víctimes, còmplices o botxins. A Berlín, Nürnberg, Dachau, Budapest, etc. No pas encara al fatídic Valle de los Caídos franquista. Pel juliol passat, en el marc d’un curs d’estiu de la Universitat de la Pau, havia assistit a una conferència interessant i molt punyent de l’historiador andalús José Àngel Ruiz Jiménez, autor d’un llibre sobre la destrucció cruenta de Iugoslàvia: “Y llegó la barbarie”. Mostra com mals governants, emparats en nacionalismes ferotges i pugnes pel poder, procuren la relaxació i la feblesa de la societat civil, la confonen i la precipiten dins d’un remolí de violència, poc esperat i gens entès, però ben real, on tothom és empès a posicionar-se. Així, en defensa pròpia o per venjança, no deixen altres opcions entre els antics veïns que


RELAT matar, morir o fugir. Una matança terrible fou a Srebrenica, el juliol de 1995 amb l’assassinat de més de 8.000 bosnians musulmans, inclosos adolescents, dones, nens i ancians. La presència de 400 soldats holandesos de les Nacions Unides, prou armats, no evitaren la massacre, el genocidi massiu més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial. La meva pell, de gallina. La nit després de la classe vaig tenir un somni paorós i fantàstic que en despertarme vaig anotar per a no oblidar-lo. Semblava directament influït per tot el que havia escoltat o recordava:

ferotge i indiscriminada. Fora del cementiri que era prop de l’església que no veig, contemplo esverat creus sobre enterraments frescos als marges, al costat mateix del passeig d’un riu, que haig de conèixer, però ara no identifico. Tinc molta por d’encarar-me amb coneguts violents o violentats, amistats i parents. Fujo a un altre poble veí, on res de dolent no ha succeït encara. Entro en una casa en construcció que s’assembla a la nostra, però pertany a una gran família gitana. Il•lusionats, atrafegats, distrets, munten un basar a l’estança que correspondria al menjador, allò que

sembla una gran botiga... Retorno a un poble familiar, ben conegut, on abans s’hi podia escoltar en pau el silenci, malgrat no sempre haver estat així per tothom. El genocidi és molt recent –potser no ha acabat–, la matança sembla

De sobte, em vaig despertar alterat. Convençut que, sense memòria, ni compromís, ni vigilància, qualsevol desgràcia ens podria esdevenir.

5


Planeta Lletra

Més recentment he assistit a una magnífica visita guiada per l’arquitecta sèrbia Jelena Prokopljevic –especialista en construcció urbana socialista–, a la casa Bloc del districte barceloní de Sant Andreu. Una de les ales d’aquests edificis racionalistes emblemàtics, projectats el 1932, està destinada actualment a l’acollida temporal de refugiades de procedències diverses: Ucraïna, Síria, Irak, Eritrea, etc. arribades a l’aeroport del Prat o per l’estret de Gibraltar. A la resta de cases d’aquest conjunt d’habitatges andreuenc, propietat de la Generalitat, s’hi allotgen permanentment

en règim de lloguer altres famílies immigrants i autòctones, integrades al barri, a la ciutat i al seu nou país. L’associacionisme veïnal, l’atenció social, els centres cívics, les biblioteques, les escoles, les ludoteques, els centres sanitaris, culturals i esportius, semblen bàsics a l’hora d’assegurar i enfortir els llaços de convivència. També l’esforç cívic per respectar la diversitat identitària, la pluralitat d’interessos, els punts de vista diferents, l’equitat, les oportunitats d’estudi i de treball. Qualsevol cosa per evitar que cap malson pugui esdevenir realitat.

...Dec haver somniat, he somniat en en Tristano... o potser era el record d’un somni... o el somni d’un record, també... Antonio Tabuchi

6

Especial Somnis


RELAT Ariadna La mare, que va sortir a cercar-la, no la va trobar aquell matí. I tot el poble mobilitzat tampoc, durant aquell dia i els següents. Ni els mossos. Els cartells enganxats per tots els pobles de la comarca no van donar cap resultat.

Eulàlia Espinasa Sóc mestra i llicenciada en filosofia. M’agrada l’escriptura i la literatura en particular perquè “fotografia” en paraules el que es vol comunicar i deixa espai al receptor perquè imagini.

Era lluent com un fil d’or, el cabell de l’Ariadna. El portava recollit en una cua de cavall i unes ondes que li arribaven a l’alçada de la barbeta li queien als costats de les orelles, petites i ben dibuixades. Tenia el front alt i net on no es dibuixava cap signe d’edat. Els ulls verds com els grans de raïm madur que canviaven de to segons la llum i els llavis d’un rosat natural, li donaven un aire atraient i una calidesa que no deixava indiferent ningú. Vestia amb roba moderna, apropiada per la seva edat. Les extremitats llargues i primes, però no massa, i la pell blanca i fina, que “trencava” el color en arribar el primer sol, repartien guspires a l’ull de l’espectador sorprès per la beutat. L’Ariadna estudiava piano des de ben petita. Després d’uns anys ara ja tocava peces dels clàssics. Fins i tot havia compost cançons amb els companys de l’institut que feien lluir a les festes del poble. També feia esport. Sempre que podia s’apuntava a curses com “Marxa per la Solidaritat”, “Mulla’t per l’Esclerosi” o futbol per recaptar fons ... I li agradaven molt les manifestacions culturals

plàstiques, de cinema, de teatre i de literatura. Quan podia anava a la capital de la comarca a veure les estrenes del moment. Un dia, però, va succeir quelcom que va fer un gir cabdal a la seva vida. Com cada dissabte al matí, si a primera hora no tenia res que l’obligués a postergar-ho, se n’anava a córrer per la devesa, no massa lluny de la ribera del riu. I com cada dissabte, anava vestida amb la roba esportiva, una ronyonera on duia les claus i poca cosa més. A les deu ja solia ser a casa perquè ajudava la mare en els quefers setmanals. Aquell dia però, encara no havia arribat. Podia haver trobat algun amic i fer petar la xerrada, però no era el més usual perquè això ja ho deixava per a la tarda. A les onze tampoc no hi era. Ni a les dotze. La mare no la podia trucar perquè l’Ariadna no s’enduia mai el mòbil quan anava a córrer. Així duia menys pes, i sempre feia el mateix recorregut... La mare, que va sortir a cercar-la, no la va trobar aquell matí. I tot el poble mobilitzat tampoc, durant aquell dia i els següents. Ni

7


Planeta Lletra

els mossos. Els cartells enganxats per tots els pobles de la comarca no van donar cap resultat. Ni les crides a les xarxes socials i als informatius... I així van passar tres setmanes.

L’Ariadna és a la casa pairal d’en Geliu, tres comarques enllà de la seva, en una habitació de parets gruixudes on en Marçal Geliu la pinta i l’esculpeix. A ella no li falta de res. Menja sa, la deixa sortir al pati i fer esport a l’era. Porta roba bona, veu la televisió, escolta música. En Geliu se n’ha enamorat. Ell la va veure un dissabte fent esport i se li va entallar un somni dins seu: La volia aprehendre, agafar amb mans delicades i dur-la al seu món per materialitzar la seva ànima embolcallada dins un cos meravellós. No podia permetre’s un no. I ara, a casa seva la té només per a ell. La tracta molt bé. No li fa cap mal, només la pinta i l’esculpeix. Ell sap que la joventut caduca i que les vides fan tombs. Però la de la seva musa es fixarà en el llenç i en el marbre i perdurarà per sempre. L’Ariadna, passades les primeres angoixes, veu que l’home no l’agredeix ni la sotmet a cap acció impúdica. Però la té vigilada i no la deixa marxar. Ella

8

Especial Somnis

voldria tornar a casa. En Geliu no li ha pres la ronyonera. Ella encara té la clau. La té a l’ habitació i pensa que és un senyal que potser la deixarà marxar. Ell li deixa tocar el piano que té a l’altre extrem de l’estança. Fins i tot li demana que toqui música perquè gaudeix en veure els moviments dels seus dits damunt les tecles i de l’essència que en surt com els sons d’un oracle. La noia es va acostumant a aquesta vida d’art enclaustrat. Però això, que abans li agradava tant, ara se n’ha fet rutina. Cada nit somia el mateix: Vol tornar a casa. Vol treure la pols dels prestatges, vol fer-se el seu llit, vol trucar la Clara, la Sònia, l’Aleix..., vol petonejar la mare, vol acariciar el gat, vol anar a comprar els queviures... La mare pateix molt. Alguna cosa, però, li diu que tingui fe i ella resa a la seva manera. Repeteix un mantra o acudeix a l’església algun vespre. Vol sentir la veu de la filla, el so del piano, de la dutxa quan arriba, del relat d’una anècdota. Han passat tres mesos i la mare és a casa. Són les quatre del matí. Fa que dorm però es desperta moltes vegades. Sent la clau del pany. El cor li dóna un bot. S’aixeca d’una revolada i va cap a l’entrada. Els ulls se li obren per veure clar el miracle davant l’aparició i se li llança al damunt a l’Ariadna per abraçar-la, palpar-la i fer-li petons. Sí, és aquí. És ella. Tenia un somni i s’ha acomplert. La noia té la clau a la mà però li cau a terra en abraçar la mare. També li cau la ronyonera i fa un cop sec, metàl•lic, en tocar el paviment. A dins hi ha una altra clau.


RELAT Como un sueño que soñé Yo sólo sé que no puedo vivir con esta congoja que me embarga durante todo el día. Yo antes era muy feliz y ahora no sé qué me pasa…

Montse Pérez Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuanto tengo una idea y una pantalla en blanco?

—Verá doctor, yo venía porque llevo un tiempo que duermo muy bien. —Ah, eso es estupendo —responde el médico sin apartar la vista de la pantalla del ordenador. —¡Pues no! No es estupendo; es un problema, por eso he venido a verle. Desde que duermo tan plácidamente sueño, y yo necesito dejar de soñar, porque siempre sueño con lo mismo, así que deme algo para dejar de hacerlo. El médico, que aunque ya lleva mucha carrera hecha, es la primera vez que se encuentra ante semejante petición y no acierta a saber cuál es el problema, se limita a mirar a Mariló desconcertado. —Ay, que sí, doctor, no me mire así, que yo sé lo que digo, y esto me va a costar una enfermedad como usted no me dé un remedio. —Pero… A ver… ¿Tiene pesadillas? —¡Que no! Si fuese eso no pasaría nada… Si es que lo que yo sueño es

precioso… —¿Entonces…? —inquiere el médico con cara de póquer. —Pues que cuando me despierto y me doy cuenta de que todo ha sido fruto de mis ensoñaciones, me siento muy angustiada. —Pero eso nos pasa a todos, mujer — responde el médico, ahora más aliviado. —Escúcheme, a mí no me importa lo que les suceda a los demás. Yo sólo sé que no puedo vivir con esta congoja que me embarga durante todo el día. Yo antes era muy feliz y ahora no sé qué me pasa… Tengo mi trabajito de media jornada, que me permite cuidar de mi casa; tengo mis hijos ya criados y, además, me han salido muy buenos chicos; un marido que es muy trabajador; unas amigas con las que voy a andar y a tomar café… En fin, una vida sencilla y tranquila de la que yo estaba muy satisfecha, pero ahora me paso el día dándole vueltas a todo, llena de inquietudes, haciéndome preguntas, dudando… ¡Que estoy en un sin vivir, vaya! —María Dolores… —Mariló, si no le importa.

9


Planeta Lletra

—Mariló: no existe ningún medicamento creado explícitamente para dejar de soñar. —Pues ya le digo que como no me dé algo, voy a acabar enferma. —Mujer, si ese sueño suyo se convierte en pesadillas o comienza a padecer sudoración nocturna o cualquier otro tipo de sintomatología, no dude en volver a la consulta, pero comprenda que es afortunada al poder disfrutar de un descanso reparador. —Bueno, pues nada… Pero sepa que si acabo cayendo en una depresión, usted va a tener la culpa —amenaza Mariló mientras se levanta de la silla estirándose de la camiseta para asegurarse de que le cubre los michelines que las ajustadas mallas le marcan. Se cuelga el bolso y abandona la consulta despidiéndose a la francesa. Dispuesta a no conformarse con la respuesta del médico y como es una mujer de recursos, al llegar a casa se conecta al ordenador. No le atraen mucho estas cosas de la tecnología, pero como ella dice “San Google encuentra respuestas para todo”, así que teclea en la barra de búsqueda la frase “consejos para dormir bien”. Y como sabe que aunque este santo tenga respuestas para todo, hay que cerciorarse de que las consigue de una fuente acreditada, visita muchas páginas y, finalmente, elabora una lista con los consejos más coherentes y, esa misma noche, hace, exactamente, todo lo contrario: ingiere una copiosa cena

10 Especial Somnis

acompañada de un refresco azucarado y la culmina con un café bien cargado; no se ducha antes de acostarse; cambia la posición de la cama orientándola hacia el sur y la viste con sábanas de tejido sintético; pone a cargar el móvil sobre la mesita de noche; coloca el despertador de forma que el parpadeo de los números ilumine la almohada; pulveriza una lluvia de ambientador excesivamente perfumado y se harta de ver televisión antes de dormir. Todo ello, no sin antes haberle preparado al marido la habitación que antes


RELAT era de su hijo mayor, «porque claro, el pobre, bastantes achaques tiene ya como para, encima, perjudicarle el sueño», piensa. A la mañana siguiente, despierta con esa expresión de felicidad que, únicamente, le dura ese minúsculo lapso de tiempo que acontece mientras se abandona el mundo onírico y se entra en el mundo real. Y así, día tras día. —Nena, hija, qué mustia sigues… Si es que pareces una acelga. ¿Es que no comes? ¿Tú te lo has mirado, por si tienes algo? ¿Es que estás con la minopausia esa que tantas tonterías os da ahora? ¿Les pasa algo a tus hijos? ¿No será la manía de tanto andar, que te tiene agotá? ¿No tendrás anemia? ¿Por qué no vas al médico? ¿No te la estará pegando con alguna tu marido? ¿No te habrán echado mal de ojo, chiquilla? ¿Por qué no vas a ver a la Santica? ¿Y si te tiñes de rubio y te arreglas un poquito?... Mariló soporta estoicamente el interrogatorio de su tía Marcela. Sabe que cualquier intento de responder a alguna de las preguntas sería inútil y provocaría otro aluvión de preguntas aún mayor. No obstante, considera una de las “propuestas” y cuando consigue librarse de la monologuista se pasa por casa de la Santica, una señora ya anciana, conocida en el barrio por su fama de dar remedio a esos males que otras ciencias no saben curar. Algo así como una coach pero a la antigua usanza. Mariló no cree mucho en estas cosas, aunque tampoco deja de creer, pero piensa que, quizás, se le ocurra algún remedio a la mujer.

Tras una extensa charla de contenido imposible, la curandera comienza a musitar unos rezos incomprensibles y va haciendo cruces, con el dedo pulgar, por todo el cuerpo de Mariló. Después le entrega dos estampas: una con la imagen del santo al que se ha de encomendar por las noches y otra con la de la virgen a la que ha de hacerlo por las mañanas. También le prepara un frasquito con aromas y aceites esenciales para que se ponga una gota en la frente al acostarse y le confecciona un amuleto en forma de bolsita de tela que contiene variadas hierbas para que lo cuelgue en el cabezal de la cama. Se despiden con un abrazo y Mariló le entrega cincuenta euros: “la voluntad”. Idénticos amaneceres a los vividos antes de su visita a la santera se van sucediendo, pese a haber puesto en práctica todos los remedios pautados. —¡Adéu mami! ¡Hola, tati Mariló! —se despide Iván de su madre y saluda a su tía tirando en la entrada de la casa la mochila que trae para pasar el fin de semana. —¡Hola cariño! —se abraza a su sobrino pequeño. —¿Qué te pasa, tati? ¿Estás mala? —le dice el niño que ha apreciado el rostro afligido y cansado de su tía. —No, es que me acabo de levantar — responde conmovida por la preocupación de su sobrino. —Ah… ¿y no has dormit bien? —Sí, lo que pasa es que sueño. —¿Has tenido una presadilla? ¡Qué rollo! —contesta el chiquillo, a la vez que

Una vegada, Josep va tenir un somni i el va contar als seus germans, que el van avorrir encara més. (La Bíblia)

11


Planeta Lletra

toquetea el mando de la televisión buscando sus dibujos preferidos. —¡Qué va, no! Si el sueño que tengo es muy bonito, lo que pasa es que siempre es el mismo y ya estoy harta. —¡Aaaah, vaaaale! Eso me pasa a mí siempre… Pero eso se arregla muy fácil —contesta, seguro, el crío, que parece entender del tema—. Me pasó cuando quería ir a ver el campo del Barça… Todas las noches ahí, venga, venga a soñar con eso, hasta que conseguí que mi papa me llevase a verlo. Y luego, con Disneyland, otra vez lo mismo, todas las noches, todas, todas, hasta que fuimos en vacaciones. Y ahora, otra vez el mismo rollo: cada noche sueño con el futbolín. Ahí venga partidas, venga partidas… pero como ya se lo he pedido a los Reyes, cuando me lo traigan se me quitará ese sueño… »Pos haz tú lo mismo, tati.

robustas lucen sus brillantes hojas, y floreros, centros de mesa, velas aromáticas, peluches y diversos objetos decorativos elegidos con muy buen gusto, se muestran colocados por las estanterías. La florista mira a su alrededor sintiéndose orgullosa; todo está como tantas veces lo había soñado. Se coloca un exquisito delantal y comienza su primera jornada que transcurre con gran éxito y que finaliza contenta y satisfecha por la buena respuesta de la clientela. Se sienta en la trastienda y saca, de su bolso, una pequeña y vieja agenda, ya en desuso. Marca un número en su móvil. Al otro lado de la línea, el propietario de aquella voz serena y pausada que la acompaña en sus ensoñaciones infundiéndole aliento y despertando en ella sentimientos dormidos, se materializa mostrándose gratamente sorprendido. Y hablan, hablan largo y tendido del pasado, del presente y también, un poco, del futuro.

*** Meses más tarde, Mariló revisa todos los detalles antes de abrir al público las puertas de su negocio. Ha quedado perfecto: las variadas y frescas flores desprenden sus aromas resultando la mezcla una fragancia que despierta los sentidos; las plantas más

Al día siguiente, como siempre, la felicidad se muestra en la cara de Mariló al despertar, pero se mantiene durante todo el día. No ha soñado. Puede que, más adelante, otros sueños repetitivos vuelvan a invadir sus noches, pero esas ya serán otras historias.

Les fotografies que il.lustren aquest relat són de Vicenç Ros Bolta

12 Especial Somnis


RELAT Tres somnis inventats Amb els peus enfangats, m’adono que el prat només és verd mirat de lluny. De prop, en canvi, tira més a negre. I apropant-hi més la mirada es veu un bellugueig constant d’insectes i cucs atrafegats.

Sandra Cabrespina M'agraden les històries. Llegir-les, escoltar-les, veure-les al cine o a la televisió. De tant en tant també intento escriure-les. Algun cop m'ensurto.

Assegurar que aquests somnis són inventats, com si els somnis poguessin ser altra cosa que inventats, no deixa de ser una convenció. M’agradaria que en llegirlos no us importés gens si ho són o no. Els somnis estan fets d’una matèria molt fràgil. No sé si són eteris o líquids, però el cas és que s’esvaeixen amb gran facilitat. Intentar fixar-los en un full de paper, o fins i tot en la memòria sovint els roba part de la màgia. Per això prefereixo inventar-los esperant que en la invenció hi quedi una mica de l’essència del que representen. En el primer somni inventat, una dona molt grossa amb un barret de pell peluda entra a la meva habitació. Jo sé que em vol fer mal, però no em puc moure ni cridar mentre ella treu un ganivet i me’l clava just al cor. Em desperta una fiblada aguda. Durant una estona, sola al llit, encara sento el dolor. Arriba un punt en què no vull adormir-me perquè no aparegui la senyora del barret pelut. Llavors decideixo repassar mentalment el somni: veig que en realitat el ganivet es clava al matalàs, just al meu costat i deixo de tenir por i torno

a dormir a estones, perquè la dona torna una vegada i una altra i el cor em batega esverat tement altre cop el dolor malgrat que sé que el ganivet en realitat no s’enfonsarà mai a la meva carn. El segon somni que invento em porta a uns immensos prats verds que m’envolten i es perden en l’infinit fins a fondre’s en el blau una mica esvaït del cel. Un sol somort pastura quatre núvols prims i esfilagarsats. Em descalço i camino pausadament. L’herba és humida i una mica relliscosa, i, si miro bé, veig el fang negre entre les fulles curtes i puixants. Amb els peus enfangats, m’adono que el prat només és verd mirat de lluny. De prop, en canvi, tira més a negre. I apropant-hi més la mirada es veu un bellugueig constant d’insectes i cucs atrafegats Em rento els peus en un rierol. L’aigua, glaçada i transparent, s’endú primer el fang, i després capes i capes de pell dels meus peus, que queden rosats, molsuts i diminuts com els d’un nadó, això em preocupa, penso que no podré caminar, però quan el sol els ha eixugat tornen a ser grans, i forts i sé què podré tornar a casa.

13


Planeta Lletra

Llavors arriba el tercer somni. Camino feliç i despreocupada pel centre d’una ciutat desconeguda. Hi ha una plaça que sembla un mercat, botiguetes i força gent. De sobte em neguiteja la sensació de portar massa estona vagarejant. M’adono que no hauria de ser aquí. La consciència m’avisa que hauria de ser a la meva cel•la. Si no hi torno a temps qui sap què em pot passar. Entro en pànic intentant recordar com i quan he fugit i com puc retornar i de sobte m’adono que no hi ha forma d’escapar de la meva cel•la. Llavors, doncs, què hi faig aquí? Naturalment es deu tractar d’un somni. M’hauria de despertar per tornar a ser al meu lloc. Però no és senzill. Lluito per desvetllar-me i això fa que m’envoli i suri per sobre dels teulats. Veig la ciutat des de l’aire, cada cop més petita, i llavors em precipito a gran velocitat. Caic. Sento una fuetada d’aigua glaçada a la cara i desperto. Obro els ulls i sóc a la meva cel•la, però no estic

sola. Ells són aquí. Com he pogut oblidar què m’esperava en despertar?. Maldo en va per convèncer-me que el dolor de la tortura és el somni inventat i que amb esforç puc despertar.

Il.lustració d’Ariadna Graupera

El sueño es el alivio de las miserias para los que las sufren despiertos. (Don Quijote)

14 Especial Somnis


RELAT L’hotel dels somnis Ningú no ha pogut dormir mai a les nostres instal•lacions. Si tu ho fas i ens ho demostres, t’obsequiem amb un talonari de xecs-client per a tota la vida. A què esperes?

Júlia Lancho La Júlia és una mica el Pedrolo del nostre Planeta. És imaginativa i versàtil, s’atreveix amb tots els temes i arguments, els resol de forma efectiva i no li fa por experimentar amb les estructures.

Quan vulguis, on vulguis i amb qui vulguis. Reserva ja la teva Habitació d’Insomni, i gaudeix-la, o regala-la! El millor obsequi per fer complir els somnis de qui més estimes (o de qui més detestes, tu decideixes). Agafo la targeta de banda magnètica que m’ofereix el robot recepcionista, memoritzo el número que du inscrit i pujo en ascensor fins a la planta 33; en l’exterior, però, el que garanteix, en les seves vítries parets, les millors vistes nocturnes de la ciutat dels somnis. La meva habitació és la número 3. S’obre quan acosto el tros de plàstic a un lector de codis absurds, i entro. M’estranya que sigui tota buida. I tan negra. És aquí on he de passar la nit sencera!? Quins pebrots! Incrustada en la cara interior de l’única i hermètica porta visible, una enorme pantalla de píxels s’activa en detectar-me i plasma el missatge preacordat: “Dels pares, pel teu trenta-tresè aniversari. Una fabulosa experiència a l’Habitació dels Cops.” I ja està. Res més. Quin regal més estúpid.

De sobte, sense cap avís previ, sense donar-me cap temps de reacció, apareixen del no-res unes curioses estructures metàl•liques que articulen múltiples braços mecànics acabats en guants de boxa, i omplen l’estança amb cops de puny semiautomàtics propinats en totes direccions; l’altra meitat de l’automatisme es manifesta en forma de descàrregues quan trepitjo dins dels cercles concèntrics tatuats sobre el rugós granit de les rajoles. Se’m fa gairebé impossible evitar-los. Un rellotge que emergeix a manera d’eix central il•lumina a l’acte el sostre amb la projecció de només quatre xifres, 12:00, i tot seguit inicia un enigmàtic compte enrere. Vol dir que no podré sortir d’aquest malson fins a les 12 del migdia, això? Maleïda l’hora en què vaig acceptar la reserva, sabent que l’havien feta els vells! Mentre m’alço, salto, m’ajupo, m’estiro, m’arrossego, miro d’estendre’m fins a ferme pla, m’encongeixo, em recaragolo, em contrec, m’esfilagarso, provo de liquar-me i d’evaporar-me, intento transformar-me en in-

15


Planeta Lletra

corpori, m’incorporo i gairebé levito quasi simultàniament, continua desfilant sense treva per les fosques parets nues la pèrfida propaganda de la multinacional hotelera: Ara, pack 3x2 en la modalitat ”Talió”, disponible. Aprofita el format familiar! Aquesta deu ser la que ara en gaudeixo... doncs que no m’hi esperin cap més nit! Prova també l’Habitació de la Culpa: els remordiments no et deixaran descansar ni un segon! Fujo. Per la finestra, és clar. Em fico a l’habitació contigua avançant per l’estret ampit com si fos un equilibrista damunt d’una corda fluixa intermitent i sense perxa, per a més inri. Quan aterro no m’hi veig. Espero mentre els ulls se m’acostumen a una foscor densa i humida que fa pudor de sofre: segur que hi trobo el mateix dimoni. El cor em comença a galopar i vol escapar-se’m per la boca, però li tallo a temps el pas pels llavis amb un segell viscós que aconsegueixo concentrar-ne a la frontera. I agraeixo per primer cop a la vida el refredat tenaç, les sibilacions

16 Especial Somnis

i la tos abrupta que m’emana de profunditats cavernoses obturades i saturades de virus rebels i perniciosos. Així que les ombres bromoses del maligne es van dissipant, desenes d’hologrames en forma de llamps textuals comencen a travessar el meu cos des de tots els angles possibles: “Mai no oblidis la por als ulls, dels qui un dia et donaren la vida, mentre tu els donaves pel cul”; “L’empenta que el fa paralític quan rodola i l’escala davalla, es convertirà en la teva mortalla”; “És de fills mal nascuts abusar de vells abatuts”; “Els teus pares no s’ho mereixen”; “Maltractador de merda”; “Fastigós fill de puta!”... Si ho arriben a saber, em lloguen primer aquesta d’aperitiu, per anar fent boca. Torno a escapolir-me per la finestra així que esquivo els trons eixordadors que em sacsegen sencer, conforme expandeixen i relliguen les identitats sonores d’uns llamps afilats com llances. He tremolat com no ho havia fet mai, com ho fan les fulles seques just al melic d’una mànega pèrfida.


RELAT

I, si vols emocions més fortes, endinsa’t en l’Habitació Sense Futur: l’angoixa serà la teva millor companya de desvetlla! Per poder accedir-hi aparto una cortina grisa rígida i compacta com un teló d’acer. La reacció contrària fa que arribi al terra de cap i mig estabornit. M’acull una basta superfície esquitxada de riells que em fa saltar quatre dents. Dibuixen senders. Les meves passes estan dirigides, marcades. Sóc dins d’un laberint il•luminat amb discontinus feixos blavosos, sembla la llum esmorteïda d’un vell cabaret francès. Al centre s’erigeix la terrorífica estàtua gegantina d’un pallasso diabòlic. M’envaeix el pànic quan esclata a riure amb el propòsit nul d’un embogit que esgarrapa el seny amb les seves eixelebrades urpes. Vull fugir de nou, però un vagó de fusta estellada m’atrapa i em transporta per les rovellades vies a vegades inconnexes cada cop més ràpid, fins que iguala la velocitat dels fotons. Em desmaio i, quan retorno, em descobreixo expel•lit i descendint en caiguda lliure des del trenta-tresè, algun mecanisme

deu haver fallat, i al•lucino en veure oasis tropicals i enormes jacuzzis entre palmeres i cocoters en les plantes inferiors; però, per més que ho intento, no aconsegueixo agafar-me a cap sortint de la façana perquè, a partir de la planta vintena, han desaparegut els replans i la paret es fa completament llisa. Serà que, més avall, ja no els necessiten. I llavors decideixo que vull tornar a aquest hotel. Sí. Però en unes altres circumstàncies. M’hauré de guanyar els vells, perquè no tinc ni cinc. Serà molt difícil, ja ho sé, però no impossible. Començaré per carregar-me el pare a l’esquena i passejar-lo cada dia. Que li toqui el sol i recuperi el bon humor. Si és que n’ha tingut algun cop, no ho recordo. El neó resplendent il•lumina de sobte la façana translúcida amb una intermitència frenètica. Ningú no ha pogut dormir mai a les nostres instal•lacions. Si tu ho fas i ens ho demostres, t’obsequiem amb un talonari de xecs-client per a tota la vida. A què esperes? Ho faré. Si me’n surto d’aquesta, és clar.

17


“Nunca” es una promesa Solo dormir. Dormir y soñar con un enorme tazón de leche. Un rebosante mar, blanco y en calma. Tan grande que, al beber de él, las ondas se perdieran antes de llegar al borde opuesto.

Óscar Navas

Planeta Lletra

Es consciente de la magia que encierran los sueños, de la importancia de las palabras y de los maravillosos mundos que pueden surgir de la punta de un simple lápiz. Por eso escribe...

Quizás podría soñar con un arenque... Debería bastar con sumergirme bajo la sábana y cerrar los ojos. Dejarme llevar por la oscuridad de la habitación hasta bucear en la negrura, cuando el silencio lo es todo y ni mi propia respiración es capaz de romperlo. Entonces llegaría a ese punto en el que ya no hay marcha atrás y el torbellino ya me ha engullido. Y allí vería su cuerpo plateado sobre un platillo, inmóvil, indefenso, esperando a que me abalanzara sobre él. También podría aparecer en plena noche de verano en un callejón apenas iluminado y deambular por él mientras las ventanas abiertas de par en par dejaran escapar mil melodías diferentes. Me quedaría admirando las fachadas atónito, con los ojos bien abiertos. Porque en todo ese caos sentiría diluirse un hilo de harmonía que solo dejaría un fino rastro del delirio que fue. Y entonces pintaría notas de piano a cada pisada, y desafiaría a la luna con la cara bien alta y el cuerpo bien erguido.

18 Especial Somnis

Solo dormir. Dormir y soñar con un enorme tazón de leche. Un rebosante mar, blanco y en calma. Tan grande que, al beber de él, las ondas se perdieran antes de llegar al borde opuesto. Y que su sabor fuera tan dulce como el de lo que ahora echo tanto de menos. Poder relamerlo una y otra vez, hasta que formara parte de mis labios. Y luego, hacerlo volcar, para volver todo tu mundo del revés; para dejar patente mi naturaleza salvaje y enseñarte que no tengo dueño, que soy un vendaval que no puedes domesticar. O podría colarme dentro de una caja de cartón. Mi pequeño hogar. Donde mi máxima preocupación fuera correr hacia la puerta cuando la escuchara abrirse. Salir de ella a la velocidad del rayo y al encontrarte, pasearme entre tus tobillos y ronronearte. Sobornarte con mis caricias. Dejarte creer que soy tu esclavo, cuando en realidad tú eres quien me sirve. Me gustaría soñar como sueña un gato… Y volver a tenerte en esos


RELAT

espejismos... Pero no puedo. Por más que lo intento, en la oscuridad no aparece el sueño... Solo acudes tú... Y en ese silencio de la habitación, solo resuenan aquellas últimas palabras. Aquellas en las que me dijiste que nunca volverías. “Nunca” es una promesa. Y a ti siempre se te dio bien cumplirlas. Así que te fuiste y me dejaste con un jarrón roto,

unas llaves sobre la mesita, un montón de cajas por hacer... y un gato asustado que sueña y al que envidio. Lo único que quiero ahora es acurrucarme hecho un ovillo y dormir hasta alcanzar ese sueño... Uno en el que pueda volver a estrechar mi hocico con tu nariz de nuevo... Un sueño de gato...

Nils aparece soñando cortesia de Maria Rosa Salas

Ves cosas y dices,”¿Por qué?” Pero yo sueño cosas que nunca fueron y digo, “¿Por qué no?”. George Bernard Shaw

19


Náusea Con la mano temblorosa miro la pantalla y no hay nada. “Hay corazones tan ingenuos que no entienden de ausencias”. Es tu voz a mi espalda y luego otro estallido.

Heidi Pérez

Planeta Lletra

Escribo porque sólo viviré una vida, pero hay muchas formas de contártela.

Me llega tu voz susurrándome al oído: “Nunca permitas que la gente a la que quieres determine la manera en que la amas.” Me giro y te veo de nuevo, de espaldas, alejándote de mí. Estiro mi mano para tocarte, pero como de la nada, decenas de personas aparecen para entorpecerme el camino, dificultando mi misión de llegar hasta ti y abrazarte. Voy a contracorriente y los centímetros que nos separaban se van convirtiendo en metros. Lucho, lucho contra todos ellos, pero las fuerzas me empiezan a abandonar mientras te pierdo entre la multitud y las lágrimas empiezan a rodar por mis mejillas. Y entonces el estallido, un ruido ensordecedor en mi cabeza que me despierta. Me invade el pánico y mi corazón está disparado. Boqueo intentando abrir mis pulmones y que algo de aire se cuele en ellos. “Síndrome de la cabeza explosiva”. Eso me diagnosticaron hace unas semanas. Un extraño trastorno del sueño que mi médico achaca a la fatiga y al estrés post-traumático.

20 Especial Somnis

Me recupero con una náusea agarrada a la boca del estómago. Náusea, ese grito que me trago cada vez que la ira irracional me despierta; el odio que engullo sin masticar para no decir lo que siento. He tardado semanas en darme cuenta de que esa náusea es la rabia vestida de asco. Asco de mundo, asco de injusticias. Asco de locos que conducen borrachos. ¿Y si cierro de nuevo los ojos? Con suerte, vuelvo a recuperarte. El sonido del móvil me hace abrir los ojos de nuevo. Agudizo el oído y el silencio me golpea con su presencia. A tientas lo busco en la mesilla de noche y encuentro mi corazón a su lado, latiendo ensangrentado, flanqueado por la esperanza y la ilusión. Con la mano temblorosa miro la pantalla y no hay nada. “Hay corazones tan ingenuos que no entienden de ausencias”. Es tu voz a mi espalda y luego otro estallido.


RELAT

Vuelvo a recuperar el ritmo cardíaco mientras cojo el móvil y busco nuestra última conversación de WhatsApp: “He bajado a dar una vuelta… No me gusta que nos enfademos. Las palabras a veces resuenan, no siempre se las lleva el viento, a veces vuelven como un eco.”

Busco la palabra en Google. Dice la Wikipedia que el eco es un fenómeno que se produce cuando la señal acústica original se ha extinguido, pero aún retorna sonido en forma de onda reflejada. Vuelvo a cerrar los ojos para soñar contigo, mientras me pregunto si a los fantasmas también podríamos llamarles eco.

“L’amor no mira amb els ulls, sinó amb l‘ànima.” (Somni d’una nit d’estiu)

Shakespeare

21


La Bèstia i jo Potser vaig néixer malalt o potser vaig emmalaltir de tant d’escoltar que estava malalt, que el meu cos era d’home, de mascle i que com tal m’havia de comportar. Tan mascle com el King Kong? Pilio Piris

Planeta Lletra

Vell mecànic jubilat que un dia va descobrir el plaer d’escriure. Ara per ara ho intenta amb prosa i poesia, pensa que algun dia se’n sortirà.

La bèstia hi era. Ells em diuen que és un somni, però jo sé que la bèstia hi era i em volia fer mal. Jo tenia llavors deu anys i tot va començar quan em vaig adonar que el meu cos anava canviant. Amb horror veia com les cames, el pubis, els braços, se’m cobrien de pèl, com el que cobria el cos del King Kong, una bèstia que havia vist en el cinema quan era petit. Pensava que si el pèl no deixava de créixer, jo seria com la bèstia. No volia créixer, ho vaig descobrir d’ençà que havia vist la pel•lícula de la bèstia. Un animal repugnant, superior, tan gran com les cases, amenaçador, capaç només de ser sensible per no matar a una dona. Somniar amb la bèstia se’m va fer recurrent dins la meva ment, primer només era per les imatges que havia vist a la pel•lícula i després pel fet que la mare emprava aquella bestiola per fer-me por quan no creia. Els anys passaven, la mare s’oblidà del monstre, va creure que ja havia deixat de ser infant, tenia raó, jo ja no ho era un infant, però el meu cervell encara el veia dins els somnis. Em perseguia, corria saltant cases, tan prest el veia darrere com me’l trobava al davant, sempre em despertava quan estava a punt de agafar-me, més d’un cop em trobava que m’havia pixat al llit i sempre, suat i tremolant.

22 Especial Somnis

Jo tenia catorze anys i vaig intentar amagar-ho, la societat no podia entendreho, no volia entendre que jo encara no havia decidit si estava d’acord amb el cos que el néixer m’havia donat i les coses que el créixer hi anava afegint. Moltes coses van canviar el dia que la meva mare em va trobar a dins la meva habitació amb un mirall a la mà mentre m’estava pintant els llavis, amb els ulls ja maquillats i un vestit a sobre el llit, el vestit que em faria sentir el que jo volia ser. Potser vaig néixer malalt o potser vaig emmalaltir de tant d’escoltar que estava malalt, que el meu cos era d’home, de mascle i que com tal m’havia de comportar. Tan mascle com el King Kong? Ho vaig intentar, vaig intentar comportar-me com el mascle que físicament era, però que de cap manera m’hi sentia. La Maria, una noia a qui em vaig apropar sí que ho va entendre, era dolça i intel•ligent. La vaig estimar. Durant el temps que vaig estar amb ella curiosament em van desaparèixer els somnis que tant em turmentaven. La mare estava contenta, va deixar de castigar-me, es pensava que m’havia curat, que el seu fill era un noi “normal”.


RELAT Molt prest la Maria es va adonar que jo no era un noi per estar amb noies. Estàvem els dos sols dins la seva habitació, nus i em vaig posar a plorar, el cos que jo volia era com el que tenia la Maria.

Em va ajudar, va entendre com era jo i m’encoratjà a seguir el meu camí, ella sabia que estava enamorat d’un xicot, no li va importar, ans el contrari sempre va estar al meu costat. La mare es va posar histèrica quan li vaig dir que havia deixat a la Maria, que m’havia enamorat d’un noi, que ell també m’estimava. Em va tornar a fer saber que jo estava malalt i calia curació. La seva

obsessió m’emmalaltia realment, fins al punt que el monstre va tornar a estar present en els meus somnis. Vaig arribar a somniar que la dona que el King Kong tenia a la mà quan estava a dalt l’Empire State era la meva mare i jo cridava, “Deixa-la anar, tira-la al buit!”. La mare m’estava fent molt de mal, prou per desitjar-li la mort, havia aconseguit trencar la meva relació amb el Jan, el noi que tant estimava. El món se’m va esfondrar. Vaig emmalaltir tant que el monstre va sortir dels somnis, i ara me’l trobava pels carrers. Hi era, sabia que hi era, jo el veia i em volia fer mal, em volia fer mal per ser diferent, poc home. Em vaig despertar en una habitació que no era la meva, estava en una habitació d’hospital, ferit i molt dèbil. ―El monstre m’ha fet mal ― vaig dir, ―me’l vaig trobar, va aconseguir agafar-me i em volia matar. Una veu em deia que el monstre no existia més que dins la meva ment, que jo era l’únic que el veia. Tot m’era molt estrany, el canell embenat em feia mal. ―I la ferida, la ferida qui me l’ha fet― repetia jo una i altra vegada― em va agafar i em volia matar. La bèstia hi era. ―Em dieu que és un somni, però jo sé que la bèstia hi era i em volia fer mal. ―Em repetia una i altre vegada a mi mateix i als qui em volien escoltar. Fins que va ser el dia que em van treure la bena del canell. La ferida era neta, no podia estar feta per l’urpa de goril•la. Estava clar que havia fracassat en l’intent de treure’m la vida.

23


Maleït Freud “Dormen, senyoreta Beltran. Somien. Somiï. Somiï vostè també” I jo: “No puc. Jo no somio mai. Jo no tinc somnis, senyor Freud. No tinc coixí”. I Freud: “Somiï, li dic!”

Montse Casas No sé com ni per què, però de cop i volta els dits s’enganxen al teclat i compulsivament deixen anar històries. Descaradament s’entesten a desconcertar el lector tot jugant a sorprendre’m i a sorprendre’l. De sobte m’adono que en aquest art d’escriure em queda molt per aprendre.

Planeta Lletra

M’aixeco. Adormida. Pesada. Però m’aixeco. Vaig a rellentir. El cos, tossut, no respon. L’últim examen de Psicodiagnòstic. L’últim de la carrera. Vinga. Prou. Freud. Els somnis. A veure. Repassa. Repassa.

Els somnis són manifestacions de l’inconscient, desitjos que no poden ser acceptats pel superjò. Ens ajuden a conèixer l’inconscient de les persones. Contingut manifest: és allò que recordem d’un somni. Contingut latent: allò que volem manifestar en un somni. Ja ho tens. Tranquil•la. Bé. Molt bé. Vinga, va. Ràpid. Pujo al cotxe. Enfilo l’autopista. Un núvol. Que hi fa el núvol? No ho entenc. No veig res. Només el núvol, el cotxe, l’autopista i jo. Jo amb pijama. Un esglai. Tremolo. Què foto en pijama? No pot ser. Miro al seient del darrer. Potser allà hi ha la roba. Res. Ni rastre de roba. Somni manifest, somni latent, somni manifest, somni latent, somni... El mantra. Para. Prou. Merda, el pijama. A la bossa potser hi ha

24 Especial Somnis

roba. Al seient del copilot hi ha la bossa. Busco desesperadament. Res. Ni un maleït fulard. Sort que el pijama pot passar per un xandall. Sí. Això. Diré que vaig amb xandall perquè vull anar còmode a l’examen. Ara no puc tornar a casa. Segueixo. L’examen. L’estómac. Un nus. Angúnia, vergonya, pijama, fulard, somni manifest, somni latent, somni manifest, somni latent, somni... El mantra. Paro. Em planto a la porta de la facultat. El conserge. Em dóna un fulard. Em sento alleugerida. Li agraeixo el detall. Me’l poso als malucs. Arribo a l’aula magna. Darrere la taula i davant la magna pissarra el professor Puigderrajols. Em mira i somriu. Em situo davant de tot a la banda dreta al costat del passadís. Al voltant altre cop el núvol. Què fot el núvol aquí? Em dóna l’examen. Una enciclopèdia d’examen. Un error. Deu ser un error. “Senyoreta Beltran ja pot començar”. Es fot de mi? Miro al meu voltant. No hi ha ningú més. On és la gent? El núvol. Altra vegada el núvol. L’estómac. Un nus. M’ofego. No entenc res. No pregunto. No vull contrariar al professor Puigderrajols. Vull aprovar. Somni manifest,


RELAT somni latent, somni manifest, somni latent, somni... Paro. Busco un bolígraf. No apareix. El professor Puigderrajols es planta al meu davant en mig del núvol. No. Freud. No. Puigderrajols metamòrficament es fon amb Freud. Els seus ulls negres i profunds em taladren. Freud amb el puro a la boca com sempre. Em deixa anar una fastigosa bafarada de fum. La ferum putrefacta del tabac m’impregna. Basques. Fàstic. Sento pànic. Vòmits. No. No puc. L’examen. He d’acabar l’examen. Freud em dona un llapis amb una forma tendenciosament eròtica.

“Comenci, senyoreta Beltran”. Obro el primer full de l’examen. Descrigui la teoria del somni. Sí! Per fi. M’ho sé. Em relaxo. El núvol. El núvol s’esvaeix. L’aula magna ara plena d’alumnes. Talment clons uns dels altres. Tots amb pijama. Només jo escric alleugerida. Tothom em mira i somriu histriònicament. Merda. Torna a parlar el Professor Puigderrajols. “Ara descriguin un somni propi i analitzin”. Sobtadament els alumnes treuen de sota els seus seients un coixí . El col•loquen sobre la taula. Reclinen el seu cap i s’adormen. “Què fan?”, penso. No, no penso. Crido. Freud m’ha sentit i s’acosta. “Dormen, senyoreta Beltran. Somien. Somiï. Somiï vostè també” I jo: “No puc. Jo no somio mai. Jo no tinc somnis, senyor Freud. No tinc coixí”. I Freud: “Somiï, li dic!” Em dona un coixí brut, florit, tacat, pudent. No puc posar el meu cap sobre aquell fastigós coixí. Si no somio, no aprovo. Vinga nena, un somni. Només un. Somni manifest, somni latent, somni manifest, somni latent, somni... El mantra. No puc. No surt. M’ofego. M’ofego. No puc. Jo no somio mai. Mai. Què vol que li expliqui? Freud em mira amenaçador i ofès. Vol un somni. Com goso escatimar-li un somni? S’acosta. Es fon amb el professor Puigderrajols. No sé qui és qui.

25


Planeta Lletra

Els companys riuen sorollosament i aixequen els fulls amb els seus somnis amb aire prepotent i victoriós. Em sento inútil. Ells han aconseguit un somni. Un somni, si us plau! Desesperadament em deslligo el fulard i embolico el vomitiu coixí. Col•loco el coixí amb coixinera improvisada sobre la taula i desitjo ferventment que aparegui

el meu somni. Entro en aquest món oníric on tot s’hi val i la meva ment en trànsit per esgotament comença a desvariejar: “M’aixeco. Adormida. Pesada. Però m’aixeco. Vaig a rellentir. El cos, tossut, no respon. L’últim examen de Psicodiagnòstic. L’últim de la carrera. Vinga. Prou. Freud. Els somnis. A veure. Repassa. Repassa...”

Qui és pobre de cabals i de projectes ric, qui deambula amb varis companys cada migdia, qui es pensa ser un infant només perquè somnia. Guerau de Liost Somni I

26 Especial Somnis


RELAT Nicolau Quan entra, la dona el saluda tèbiament..., un petó fugaç, un “Com a anat el dia?” sense que calgui esperar-ne resposta i un “Baixo al soterrani, ja pujaré per sopar, no em molestis”.

Maria Rosa Salas Utòpica, però realista al mateix temps. Dispersa, les idees i els pensaments deixen pas a altres pensaments i idees amb rapidesa. Perseverant. Responsable, em prenc amb seriositat els meus compromisos. Amiga de les meves amistats.

És una persona grisa, descoratjada, d’aspecte depressiu. Un home insignificant que passa desapercebut entre els seus conciutadans, una ombra entre la gent. Físicament, en Nicolau no destaca per res en especial, és un home desdibuixat, d’ulls miops que no s’emmirallen en altres ulls. No té amics ni es fa amb els companys de feina. Cap gràcia especial el fa distingirse en la societat on transcorre la seva existència. Du vestit i corbata perquè així ho exigeix la feina que desenvolupa, però escull colors foscos i apagats perquè així ho demana el seu tarannà anodí atrapat en un viure insubstancial. Una persona que ningú veu. Administratiu i comptable en Nicolau treballa en una empresa on es passa el dia fent assentaments en llibres informatitzats, on columnes paral•leles que reflecteixen les entrades i les sortides de materials, de clients i de proveïdors i de bancs i d’efectiu, han de sumar les mateixes quantitats; on

ha de traduir informes, fer previsions de materials, elaborar comandes, emetre albarans, satisfer factures, arxivar documents... un dia, un altre i un altre més. Com en Nicolau no dona problemes ni fa errades d’importància, és invisible dins l’empresa; els directius ignoren la seva existència i no saben d’ell ni el nom ni l’aspecte físic. És un número més a una llista de noms numerats. En acabar la jornada en Nicolau tanca tots els assentaments, arxiva els documents que ja no requeriran la seva atenció, ordena albarans i factures i endreça la taula. Es posa l’americana i marxa cap a casa on, cada dia, a l’obrir la porta del carrer, el rep la música de la ràdio, sempre engegada. A part d’això a la seva llar hi ha un silenci absolut: no té fills que alegrin la casa amb jocs, rialles o discussions. Quan entra, la dona el saluda tèbiament..., un petó fugaç, un “Com a anat el dia?” sense que calgui esperar-ne resposta i un “Baixo al soterrani,

27


ja pujaré per sopar, no em molestis” i en Nicolau desapareix escales avall, cap al traster on la dona té l’accés prohibit. Fa anys en Nicolau va ser pare d’una nena. En contemplar la filla, l’home se sentia compensat de la foscor de la seva quotidianitat. Amb poques setmanes de vida, la nena va presentar cianosi i dificultats respiratòries. Els especialistes li van diagnosticar una cardiopatia congènita i no hi va haver res a fer. La filla d’en Nicolau es va morir i a ell el terra se li va esfondrar sota els peus. Aquesta circumstància li ha marcat profundament la vida i s’ha sentit, per sempre més, un home estafat. Des de la seva mort en Nicolau no ha sabut què fer amb aquesta gran tendresa que va despertar-li la nena.

Planeta Lletra

Al refugi del soterrani en Nicolau hi viu una vida secreta. Allà es permet desenvolupar tot el potencial interior i amagat que a ningú ni en cap circumstància permet entreveure. Al seu amagatall ha trobat la forma de ser el pare amatent que sempre ha desitjat ser. Baixa els graons de pressa, impacient. Abans i tot d’arribar a baix sent amb intensitat aquell sentiment que el compensa de tota la seva insatisfacció diària. Tanca amb clau la porta que el separa del món exterior disposat a viure i gaudir de la intensitat del seu secret, de la seva vida clandestina. La vida amb què somnia tot el dia; la fantasia que l’ajuda a suportar el discórrer dels dies i de les hores que tant li costen de passar quan és fora del soterrani. Amb prestesa obre un armari i, reverentment, treu la Caterina. Il•lusionat, la prem amb força contra el cor, bressolant-la

28 Especial Somnis

mentre li fa tot de moixaines i li diu paraules dolces. En Nicolau posa, amb molt de compte, la Caterina sobre una tovallola i es disposa a canviar-li els bolquers. La nina tanca els ulls. ―Caterina, Caterina... ja has tornat a embrutar-te, preciosa nena meva! ―el cor li batega alegre mentre parla a la nina i li dóna uns copets suaus al culet de cautxú. Treu, també de l’armari, una petita palangana. L’omple d’aigua, ni massa freda ni massa calenta i es disposa a banyar la Caterina. L’ensabona suaument amb una esponja i, en acabat, l’esbaldeix. Li eixuga el culet amb molta cura i li posa talc. Li frega el petit cos amb colònia per a nadons. Intensament la torna a abraçar, necessita sentir aquell cos petit contra el seu. Un sentiment d’amor omple el cor d’aquell home i li fa tremolar les mans amb que amanyaga la seva Caterina. En Nicolau troba un intens consol en aquests actes que fa amb dolçor, gairebé amb reverència. D’un armariet ple de robeta petita, pletòrica de colors, en Nicolau escull, el conjunt que li sembla el més bonic per vestir avui la Caterina. La vesteix amb lentitud, gaudint del que fa. Curosament li posa una màniga pel bracet, després l’altra i li corda els minúsculs botons. Després unes sabatetes. Quan la té vestida, agafa un raspallet i li pentina els cabells, daurats com el sol, li fa dues cues al capdamunt del cap, una a cada costat. En acabat s’asseu en una cadira amb la nina als genolls. En Nicolau es mira la nina, en el seu fur intern aquell objecte inanimat és més, molt més que això. Per a ell aquella nina és el motor que li dona motius per a seguir


RELAT alenant, per a seguir existint en el seu dia a dia, per a no defallir. Reviscolat, un Nicolau desconegut, amb ulls plens de vida, d’il•lusió i empès per l’amor que sent, li parla a la Caterina dels seus somnis. ―Caterina, d’aquí a un temps el pare et portarà a l’escola, Allà aprendràs moltes coses que et seran força útils. També et portaré al parc perquè et gronxis i juguis amb altres nenes. Oi que t’agradarà? I quan siguis gran trobaràs un noi que t’estimarà i

et farà feliç. Pobre d’ell si no t’hi fa ―recalca amb contundència en Nicolau―. Que se les haurà de veure amb mi! I tu, princesa meva, tindràs una filleta tan maca com tu, que em farà caure la bava perquè s’estimarà molt al seu avi. Però avui, mentre diu aquestes coses a la Caterina, unes amargues llàgrimes baixen per les galtes d’aquest home patètic: ja no es pot enganyar més. En Nicolau sap que aquest somni no és més que això, un somni que mai no es farà realitat.

29


El vuelo de Lucía Se acerca sigilosamente, sus pies aún no tocan el suelo. Kenty se va despertando, se miran, se reconocen. Ella le abraza mientras él le lame la cara y agita la cola. Y, volando, se van a la playa.

Syra Boix

Planeta Lletra

Escribo para ordenar los pensamientos y dar forma a las fantasías. Creo en la palabra como generadora de realidad y en el amor del ser humano como fuente de crecimiento. Soy Coach, Terapeuta y exploradora de la vida..

—Lucía, deja estudiar a tus compañeras. Y siéntate recta, no te tumbes así sobre el pupitre. Qué aburrido era el colegio, la profesora la hacía callar continuamente, la reprendía e incluso la castigaba a recoger los papeles del patio en horas de clase. Estaba cansada de normas, números y nombres. Lo único que le gustaba era colarse en las aulas vacías, saltar a los patios cuando nadie la veía y provocarse sueños. Aunque suene extraño, Lucía había descubierto un sistema para caer en el sueño de inmediato: respiraba durante un minuto a gran velocidad, colocaba su espalda contra la pared y otra compañera le apretaba fuerte el corazón. En unos segundos ya estaba soñando que volaba. El juego no era muy popular, tal vez por eso le costaba encontrar amigas que quisieran jugar; la mayoría se quejaban del golpe en la cabeza que se daban al dormirse de inmediato. Pero no le importaba, siempre y cuando ellas sí quisieran apretarle en medio del pecho. En su casa no lo sabía nadie más que Kenty. Sus padres se quejaban

30 Especial Somnis

continuamente de que tuviera la cabeza en las nubes, por lo que si les decía que había descubierto cómo soñar de inmediato, seguro que se hubieran enfadado con ella. Kenty, en cambio, era muy comprensivo. Ella le podía explicar cualquier cosa; él la escuchaba sentado sobre sus patas traseras y moviendo el hocico de lado a lado. Pero ese día, al regresar a casa, su amigo fiel no estaba. El domingo mordió a la madre y hoy decidieron deshacerse de él. Lucia estaba furiosa y triste. Era injusto que lo echasen de casa sólo por morder para defender. Esa noche lo buscaría. Acostada y con las luces apagadas empezó a respirar muy lentamente, concentrándose en la ligereza de su cuerpo. Notando cómo se iba separando del colchón, elevándose en contra de la ley de la gravedad. Alargó el brazo para cogerse a una rama y con ella se dio impulso hacia arriba. Los brazos avanzaban como si nadara, las piernas como si subiera una montaña. Podía ver la ciudad desde lo más alto para buscarlo más rápido. Se acercó al puente construido con las ramas


RELAT entrelazadas de decenas de árboles frutales. Un pitido insistente empezó a sonar en otro lugar. El despertador se había activado pero la niña seguía profundamente dormida. Su madre, enfurecida, abrió la puerta gritando: “¡levántate ya!” Ella seguía en su sueño. A lo lejos lo vio. Kenty estaba corriendo con la lengua fuera. Parecía agotado, hasta el pelaje estaba húmedo. Lucía intenta llamarle, pero no recuerda su nombre. La vibración de un trote pesado la altera y ve cómo un enorme rinoceronte va hacia el perro. Está cada vez más cerca. Ella chilla, chilla con todas sus fuerzas pero no sale ningún sonido. Su querido amigo, exhausto de tanto correr, ha caído rendido dejándose arrollar por el colosal animal. —¡Lucía, levanta! —de algún lugar que no reconoce viene el sonido de los gritos de mamá, incluso nota como si la zarandeara, pero está muy lejos. Esta vez se había alejado tanto que no sabía cómo regresar al cuerpo real, y no le importaba. Una brillante mariposa cubierta de purpurina rosa y amarilla susurra algo al oído del perro. El rinoceronte ha desaparecido. Miles de pequeñas estrellitas se desprenden de la mariposa con cada aleteo. Lucía está muy cerca, casi puede oler la purpurina estrellada y eso le tranquiliza: sabe que esas brillantes estrellitas lo salvarán. Se acerca sigilosamente, sus pies aún no tocan el suelo. Kenty se va

despertando, se miran, se reconocen. Ella le abraza mientras él le lame la cara y agita la cola. Y, volando, se van a la playa. En la arena, con el sol brillando espléndido, ella le dice a su amigo fiel: “No voy a regresar. Aquí nos protegeremos”. Y lenta, muy lentamente, su corazón se va parando hasta dejar de latir. Y ya no necesita respirar. Solo jugar con su perro y sonreír.

31


Planeta Lletra

El proper número: Especial “Segones oportunitats” http://www.planetalletra.org http://www.twiter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra Descarrega’t la versió digital de les anteriors edicions a: http://www.planetalletra.org

Planeta Lletra N.16 - Especial Somnis  

Nova revista del col.lectiu. En aquest cas hem volgut parlar de somnis. Vols somiar amb nosaltres?

Advertisement