REVISTA DE VIC MAIG 105

Editorial

El call dels jueus

Des de 1231, alguns jueus i jueves principalment de Barcelona i Girona feien negocis a Vic. Però les veritables pioneres de la comunitat jueva de Vic van ser dues germanes gironines, Regina Cabrita i Goig, que des de la dècada de 1240 es van establir a Vic amb els seus marits i fills. Aquestes famílies realitzaven de forma conjunta l’activitat més lucrativa del moment: el préstec. Deixaven diners i espècies a totes les classes socials, però molt especialment als pagesos, petites quantitats i de retorn ràpid. Prestaven igualment al bisbe, al senyor de Montcada, a mercaders i a artesans.

El call, que tenia com a carrer principal el d’en Guiu, que uneix la plaça de la Pietat amb la plaça Mont-Rodon. Recentment s’ha pogut demostrar que en aquest carrer hi havia la sinagoga, centre neuràlgic de la comunitat, i que molt possiblement hi havia uns banys rituals o micvé… I això que hi ha molt poques sinagogues localitzades, i que només es conserven quatre banys jueus medievals a tot Europa! També s’ha localitzat un forat de mezuzà a l’edifici de l’Albergueria, d’una pedra reaprofitada. La mezuzà és un estoig amb uns versets escrits en un pergamí, incrustat en un forat a la part superior dreta de la dreta, i quan es treu, queda un forat cilíndric: és un testimoni que hi havia una casa jueva. Encara no sabem, però, on enterraven els seus morts, perquè les notícies del cementiri són de 1327. Justament del fossar jueu n’ha quedat l’únic topònim que recorda el pas dels jueus per Vic, on actualment hi ha l’Hospital Universitari de Vic: el Puig del Jueus. La comunitat jueva de Vic va desaparèixer el 1391, però ha deixat un llegat que cal conèixer i reivindicar.

Font: UVIC

Editor i director Xavi Ruiz

Maquetació i impressió graficvic.site

Administració Marta Anglada

Redactors Cristina Comerma Andreu Gomez Miquel S.

Molist Badiola Elisabet Jorquera Ariadna Jutglar

Dipòsit legal B 18552-2014

Telèfon 655 45 42 33

Mail info@larevistadevic.cat www.revistadevic.cat

ESPORT

LA RECEPTA

CIUTAT

LLIBRES @revistadevic

ACTUALITAT @revistadevic

REALITATS DE VIC

Els Llibres Eixavuiros

En alguns territoris de parla catalana, un eixavuiro és un esternut, en definitiva, un pessigolleig al nas que provoca una expiració d’aire sobtada, a vegades, fins i tot, violenta. Una mica com els relats que trobaràs en aquest recull que ara sostens entre les mans. Aquests escrits són fruit de l’espontaneïtat que el poc temps de la vida quotidiana ens deixa. Neixen d’un pessigolleig i surten sense planificació, de manera sobtada i, a vegades, fins i tot, violenta. No tenen cap més objectiu que fer-m’ho passar bé a mi escrivint i a tu llegint. N’hi ha de divertits, de foscos, d’angoixants, d’entranyables i de desconcertants. El que sí que he detectat, ara posant-los tots junts, és que tenen una cosa en comú: a tots s’hi comet un crim.

Irene Solanich

Traductora, correctora, professora, editora i escriptora. Actualment dur a terme

estudis de doctorat a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya amb una investigació sobre la història i trajectòria de La Negra, de La Magrana. Treballa com a professora de literatura i llengua a la UVic-UCC, a la UAB, a la UOC i a la VIU també com a correctora i editora a Llibres del Delicte i a Spècula. Escriu a diferents mitjans de divulgació sobre cinema i literatura, entre els quals hi ha L'escriba i El Cinèfil. Ha publicat relats a diferents antologies entre les quals hi ha Terra de crims (Edicions Xandri, 2017), El futbol és així (Edicions Xandri, 2018), Política criminal (Edicions Xandri, 2019) i Delinqüents (Llibres del Delicte, 2020), així com un llibre de poesia traduït de l'anglès, Paraules de mort (Edicions Xandri, 2020). Ha participat també en l'elaboració d'un llibre de text de llengua catalana, A punt 4 (Publicacions Abadia de Montserrat, 2021) i ha publicat articles d'investigació entorn la novel·la negra en català.

L'autor que mira de reüll

L’autor que mira de reüll vol explicar com els autors contemporanis s’han servit de la tradició literària amb objectius ben diversos. Alguns, com Jacint Verdaguer i J. V. Foix, hi han trobat recursos i estratègies per formular la seva pròpia sentimentalitat sense la necessitat d’exposar-se o per resultar, contra tot pronòstic, originals en un context de reivindicació de la modernitat. En altres casos, es pot tornar als textos del passat per rebatre’ls ideològicament i donar-los una nova lectura (com passa amb un clàssic com La tempestat de William Shakespeare i la reescriptura que en fa Aimé Césaire) o perquè, com a Els Simpson, se’ls reconeix un pes incontestable dins de l’imaginari d’una comunitat interpretativa. El present assaig pretén demostrar el valor que tenen els clàssics per a la literatura moderna i postmoderna, fixant-se en gèneres i formats diferents (crítica literària, poesia, narrativa, teatre, cinema i dibuixos animats), d’autors occidentals—entre

els qual cal comptar, és clar, els catalans. Partint de disciplines i perspectives molt diverses, com la filologia, la lectura atenta, la traducció, el postcolonialisme i els estudis subalterns, entre d’altres, el volum es beneficia d’algunes de les aportacions metodològiques més representatives de la crítica del segle XX.

Míriam Ruiz-Ruano

Graduada en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb premi extraordinari de fi de carrera (2016) i premi extraordinari del Ministerio de Universidades (2020), i Màster en Estudis Avançats de Llengua i Literatura Catalanes per la Universitat de Barcelona i també la Universitat Autònoma de Barcelona (2017). La seva tesi doctoral se centra en la recepció literària i historiogràfica dels poetes catalans medievals, especialment Ausiàs March. Autora tambe de Vós i jo entre els antics (Premi València Nova d'assaig 2020)

Esport Beneficis de saltar a la corda

Saltar a la corda és un exercici aeròbic molt complet, amb el qual segons els experts, es cremen més calories que fent running, en concret, fins a 130 calories en una hora. Aquest exercici té múltiples beneficis, ja que, enforteix la musculatura, augmenta la densitat òssia, redueix el risc de lesions, aprima i millora la coordinació i l'equilibri.

La manera d'executar aquesta activitat correctament és saltant sobre les puntes dels peus i donant salts molt curts, perquè d'aquesta manera ens cansem molt menys i l'esquena es manté més recta. La postura dels braços també és molt important, havent de romandre al costat del cos i sense moure's massa, perquè són les nines les que fan els girs.

La corda ha de tenir la longitud adequada. Per a saber quina hem de comprar, multiplicarem la nostra altura per 1,5 i el resultat serà el llarg ideal per a nosaltres.

No podem oblidar tampoc el material i tipus de corda més idoni en funció de l'objectiu que perseguim. Per als qui s'inicien en aquest esport o bé per a aquelles persones que tan sols desitgen saltar per a mantenir-se una mica en forma, el gruix aconsellable és d'uns 4 mm, mentre que per als experts que volen aconseguir una major velocitat, hauran de decantarse per cordes més lleugeres i fines.

Finalment, hem d'assegurar-nos que els mànecs són resistents i còmodes perquè l'agarri sigui segur i ens aporti el confort més gran possible.

A pesar que com dèiem és un esport amb molts avantatges, han d'abstenir-se de practicar-lo qui tingui desaconsellats els exercicis d'impacte o tots aquells amb lesions en els genolls o articulacions, problemes de columna o malalties cardíaques.

Eva Remolina / Amic

200m²

GARATGE

SANTA EUGÈNIA DE BERGA

INSTAGRAM: @habitatgevic

BLOG: blog.habitatge.com

FACEBOOK: @lhabitatgevic

LINKEDIN: @habitatgevic

TIK

@habitatgevic

La Biblioteca Pilarin Bayés opta a la millor biblioteca del món de l’any 2022

Vic ha presentat candidatura per optar a la millor biblioteca del món de l’any 2022 en el marc del premi “Biblioteca Pública de l’Any” que atorga l’IFLA (Federació Internacional d’Associacions i Institucions Bibliotecàries) amb l’objectiu d’honorar les noves biblioteques públiques.

Ignasi Janer, director i coordinador de la Biblioteca Pilarin Bayés, explica que “des de la Diputació de Barcelona ens van convidar a presentar-nos a aquest premi. Hem entregat una molt bona candidatura i estem molt il·lusionats, tot i que cada any s’hi presenten més biblioteques i és difícil guanyar”.

El premi s’atorga a la biblioteca de qualsevol part del món que millor hagi sabut combinar arquitectura oberta i funcional amb solucions informàtiques sostenibles i creatives i que incorpori un bon projecte social

i cultural. El requisit principal és haver obert entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2022.

Els criteris que valorarà el jurat internacional tindran a veure amb la interacció amb l’entorn i la cultura local; la qualitat

VIC – Plaça d’Osona

173.250 €

PIS PLANTA BAIXA de 79 m² útils, 3 habitacions, 2 banys, cuina office i menjador amb sortida al pati, calefacció, plaça d’aparcament i traster. Al costat d’escola, supermercat

REF. 22021

arquitectònica; la flexibilitat; la sostenibilitat; l’aprenentatge i la connexió social; la digitalització i les solucions tècniques. A més, també es valorarà com la biblioteca reflecteix els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).

En edicions anteriors, els guanyadors del certamen han estat:

2022: Biblioteca Pública de Missoula, Estats Units d'Amèrica

2021: Deichman Bjørvika, Noruega

2019: Oodi Helsinki Central Library, Finlàndia

EL BRULL

830.000 €

Finca de 20.000 m² amb una Masia i una cabana 5 habitacions, 2 banys, cuina amb llar de foc terres de gres i parquet, calefacció.

REF. 22012

Realitats de Vic 1896 - 2ª part

Per Miquel dels Sants Molist Badiola

Aquest mes parlaré de l’actualitat internacional de l’any 1896, enfocada a un país africà: Egipte, un dels bressols culturals de l’esser humà. També en parlava La Veu del Montserrat dels dies 28 de març, 13 de juny, 24 de juliol i 31 de desembre d’aquest mateix any. Cada un d’ells, relata unes pinzellades diverses que m’han encuriosit. Estem en plena època del Nou Imperialisme colonial. Els qui portaven la veu “cantante” eren els anglesos. Itàlia havia hagut de sortir amb la cua entre cames del seu intent de colonitzar a Etiòpia; que, per cert, va ser l’únic país africà que tingué sempre autonomia (amb el permís de Libèria). Egipte estava apunt de ser una colònia anglesa, amb caràcter oficial (VM, 13 juny). Poc després, una epidèmia de còlera assolà el país faraònic (VM, 24 juliol). El diari ulterior ens informa que la Itàlia del rei Humbert, també “deixà anar” la ciutat de Kassala (situada a l’actual Sudan), per entregar-la a mans egípcies. Bé, s’hauria de profunditzar en la part política i sanitària per veure com van acabar els fets relatats.

En la part cultural, ja en aquells temps s’identificava a Egipte amb el país de les piràmides (VM, 28 març). En la curiosa imatge del mateix any 1896, extreta del recull “Portfolio de fotografías”, podem veure com tres joves estan ascendint per la de Keops i, se suposa, que van arribar fins a dalt. Se’m obren moltes incògnites sobre la metodologia emprada. Sort que he trobat un altre mitjà de comunicació, “La Ilustración Española y Americana” de 4 d’agost de 1872, que ens relata, de manera detallada, com funcionava aquesta jornada turística.

L’article està signat per un tal “E. B.”. El seu viatge a Egipte era un somni de la infància acomplert. L’últim dia dels 21 que hi va estar l’utilitzà per a anar a les piràmides. Encara quedaven 98 anys per l’acabament de la presa d’Assuan i, per tant, va dependre de les inundacions del Nil per anar-hi. Un cop l’esperat dia va arribar, descriu com hi havia un moviment de gent extraordinari, amb borriquers, beduïns, passatgers... tots parlant a un mateix temps.

L’ascensió es feia de la següent manera: dos àrabs o tres, segons el viatger desitgés, eren els encarregats d’ajudar-lo a pujar. Agafaven el turista per la ma, i tiraven d’ell a mesura que anaven posant els peus a cada graó que sol tenir un metre o més d’alçada. Aquesta acció s’havia

de fer, de manera seguida, durant mitja hora escassa. Els beduïns podien haver pujat amb deu o dotze minuts, si no fos pels europeus que ascendien amb més dificultat. Fins hi tot, n’hi havia que, a mig camí, els donava vertigen i reculaven. Cada quatre o cinc minuts havien de parar a descansar, durant els quals, els feien fregues a les cames per donar flexibilitat i poder continuar amb l’ascensió.

Els beduïns xampurrejaven varis idiomes i la seva amabilitat era suprema. Esperaven ser ben recompensats. En arribar al cim, era costum que els egipcis victoregessin al país natal del viatger a qui acompanyaven. Aquest els responia amb un “¡hurra!” o expressió de felicitat. Curiós...

Tota la piràmide està plena de noms propis, escrits amb ganivets en la pedra. És per això que, el 12 de novembre de 1983, el Parlament egipci prohibí escalar qualsevol antiguitat, sense obtenir una llicència. Era un xou i s’havia de controlar. Està penat amb un mes de presó i/o una multa de 10000 a 100000 lliures egípcies, o, el que és el mateix, de 322 a 3220€.

El descens era més molest per l’europeu. Els beduïns sempre tenien pressa en baixar, amb la finalitat de poder acompanyar a un altre turista i rebre una altra propina. N’hi havia que pujaven quatre o cinc cops al dia.

Tota aquesta explicació, ens dona la imatge que el turisme estava ben consolidat a Egipte, ja a l’any 1872. A Vic en teníem l’any 1896? Doncs bé, he de dir que sí, en molta menor mesura. Com es pot demostrar? Doncs bé; per a saber-ho, no és vàlida l’opinió d’un/a vigatà/na... l’autoestima ens pot corrompre. Hi ha d’haver un forani que informi de les nostres excel·lències. Et voilà! El Norte Catalán d’11 de gener ens transcriu un article escrit per José Palahí, amb el títol “VICH”, que va ser publicat a El Pensamiento de Figueres.

Començava fent una introducció en que aconsellava visitar la ciutat de Vic, nascuda de les cendres del que fou Ausa. Destacava la figura de Plini el Vell que els anomenava “celebérrimos ausetanos”, ja que demotraren a Publi Corneli Escipió, la valentia dels seus cors (218 aC.). D’aquesta manera, Palahí captava l’interès del lector a seguir amb la lectura de tot l’article.

Els tresors artístics i arqueològics que destacava eren el Temple Romà

que, aleshores contenia el Museu Lapidari; la Catedral amb les sis estàtues que la coronaven; l’Església de la Pietat amb el frontis platerescbarroc; el Claustre del Convent del Carme, de columnes toscanes; l’Hospital de la Santa Creu, amb la seva església barroca; l’Ajuntament i la galeria de Vigatans Il·lustres; i el claustre del Convent de Sant Domènech, d’arcs sostinguts per 24 columnes de marbre d’una peça, amb capitells d’estil plateresc. Per acabar, cita també al Museu Arqueològic-Artístic Episcopal, que és un emblema per la ciutat; igual que la Biblioteca pública que tenia, en els seus estants uns 20.000 volums.

Com era l’ambient del Vic d’aleshores? Doncs, tres mesos després, ens apareix a “La Veu del Montserrat”, la reproducció de part d’un article del “Diario de Barcelona” que diu així: “Sus calles parecen siempre silenciosas, el sonido de la campanas melancólico y apagado, sus horizontes velados por neblina opaca, y aún bañándose en el sol del mediodía parece Vich simpática pero triste” (VM, 28 març). Fem-nos una idea de com devia ser… Tot i això, apareix aquest paràgraf a La Veu de Montserrat per la raó que s’havia de criticar. Defensant Vic, comentava que, ja el dia anterior al mercat, hi havia més trànsit per les rambles i carrers, del

que hi havia normalment. Feia goig mirar la Plaça, molt concorreguda, amb les nombroses botigues molt il·luminades “y alguna d’ellas guarnida ab tant gust com pugan presentarse las de qualsevulla capital”. Qui té raó? En certa manera, suposo que hi havia dies de tota mena, però el que està clar és que l’ambient no era com el de Barcelona.

Han passat 127 anys des d’aleshores. Si fem un recompte del “Vic artístic”, avui en dia, han canviat de lloc algunes coses. Moltes d’altres, van ser víctimes de les flames i la barbàrie de les Milícies Antifeixistes a començaments de la Guerra Civil, fent perdre atractiu turístic a la Ciutat. Hi ha hagut robatoris i algun objecte ha reaparegut al Museu del Louvre. Per sort, s’han creat nous encants artístics. Un exemple, són els murals de la Catedral de Vic, pintats per Josep Maria Sert. Precisament, aquest artista, va intentar recuperar la icona bizantina, que reaparegué a l’emblemàtic museu parisenc, per venta que els va fer M. Martin Le Roi. Es va fer alguna gestió davant l’ambaixador d’Espanya a París, però fou un fracàs policíac i diplomàtic (La Veu de Catalunya, 23/08/1935). Si més no, es podria tornar a intentar...

A quina edat s'aconsella comprar un mòbil als fills

En general, es recomana que els nens no tinguin un telèfon mòbil fins que siguin prou madurs i responsables per a manejar-ho adequadament. Això sol ser a partir dels dotze anys, encara que pot variar segons el nen i les seves circumstàncies, com pot ser la necessitat de comunicarse en moments específics: trasllats a l'escola, activitats extracurriculars o durant el temps que hagi d'estar lluny dels pares pels motius que siguin.

Si decideixes comprar un telèfon mòbil per al teu fill, és important establir regles clares sobre el seu ús i monitorar la seva activitat en línia. Assegura't que el teu fill entengui els perills potencials de les xarxes socials i altres llocs web, i considera instal·lar programari de control parental per a ajudar a protegirlo de contingut inapropiat.

Aquests són els consells bàsics que has de tenir en compte abans de lliurar-li el mòbil al teu fill:

Estableix límits horaris: parla amb el teu fill sobre quant temps pot usar-ho cada dia, quines aplicacions pot descarregar,

quins llocs web pot visitar, i quin és el comportament que s'espera d'ell mentre l'usa.

Tria el model adequat: Considera les necessitats particulars i la seva edat en triar un mòbil. Si és molt jove, potser un model bàsic és suficient. Si és adolescent, un model més avançat amb més funcions pot ser una millor opció.

Estableix restriccions de seguretat perquè no pugui descarregar-se o visitar contingut inapropiat.

Planifica la despesa: Tingues en compte que el mòbil no sols té un cost inicial, sinó que també té costos continus, com els plans de dades.

Ensenya al teu fill sobre els perills de compartir fotos i informació personal amb desconeguts.

Monitora l'ús del mòbil: Fes un seguiment de l'ús que li dona al mòbil per a assegurar-te que està seguint les pautes establertes.

Eva Remolina / AMIC

La recepta Les natilles de la iaia

Ficarem 750 ml de llet en un cassó amb la canyella, la pell de la llimona, només la pell groga sense la part blanca ni la carn de la llimona perquè se'ns tallaria la llet, i una cullerada de vainilla en pols.

Ho portarem a ebullició i una vegada ens pugi la llet ho retirarem i ho deixarem infusionar durant 10 minuts.

Amb un bol ficarem els 250 ml restants de llet a temperatura ambient, els 60 g de maizena, els 8 rovells d'ou i els 200 g de sucre i ho barrejarem tot amb unes varetes.

Agafarem el cassó on teníem els 750 ml de llet infusionada i retirarem la llimona i la canyella. Tornarem a ficar-ho a mig foc i quan ens torni a bullir li afegirem el preparat que teníem al bol amb els 250 ml de llet, els rovells, el sucre i la maizena. Barrejarem tot molt bé amb les varetes perquè no hi hagi grumolls i vagi lligant les natilles. Quan veiem que comença a espessir-se, les retirarem i ho aboquem en una safata de vidre o en terrines individuals, estil de la crema catalana.

Per sobre decorarem ficant les galetes Maria que en repòs s'estubaran i quedaran boníssimes amb les natilles.

L'origen exacte de les cremes es desconeix, però es creu amb molta seguretat que el seu naixement va tenir lloc als convents europeus. Les raons principals que sostenen aquesta teoria és la senzillesa de la seva elaboració i el baix cost dels ingredients que s'utilitzen (llet, sucre i ous principalment). Els convents no gastaven gaires diners en els seus àpats, i per això és factible que la idea naixés en aquest context. De fet, a les natilles se les coneix també com les postres de les monges.

Andreu Gomez Cuiner del Restaurant Ona

Ingredients per 8 persones:

● 1 l de llet.

● Una branca de canyella.

● Vainilla en pols.

● La pell d'una llimona.

● 8 rovells d'ou.

● 200 g de sucre.

● 60 g Maizena.

● galetes Maria.