Realitats de Vic 1896 - 2ª part

Per Miquel dels Sants Molist Badiola

Aquest mes parlaré de l’actualitat internacional de l’any 1896, enfocada a un país africà: Egipte, un dels bressols culturals de l’esser humà. També en parlava La Veu del Montserrat dels dies 28 de març, 13 de juny, 24 de juliol i 31 de desembre d’aquest mateix any. Cada un d’ells, relata unes pinzellades diverses que m’han encuriosit. Estem en plena època del Nou Imperialisme colonial. Els qui portaven la veu “cantante” eren els anglesos. Itàlia havia hagut de sortir amb la cua entre cames del seu intent de colonitzar a Etiòpia; que, per cert, va ser l’únic país africà que tingué sempre autonomia (amb el permís de Libèria). Egipte estava apunt de ser una colònia anglesa, amb caràcter oficial (VM, 13 juny). Poc després, una epidèmia de còlera assolà el país faraònic (VM, 24 juliol). El diari ulterior ens informa que la Itàlia del rei Humbert, també “deixà anar” la ciutat de Kassala (situada a l’actual Sudan), per entregar-la a mans egípcies. Bé, s’hauria de profunditzar en la part política i sanitària per veure com van acabar els fets relatats.

En la part cultural, ja en aquells temps s’identificava a Egipte amb el país de les piràmides (VM, 28 març). En la curiosa imatge del mateix any 1896, extreta del recull “Portfolio de fotografías”, podem veure com tres joves estan ascendint per la de Keops i, se suposa, que van arribar fins a dalt. Se’m obren moltes incògnites sobre la metodologia emprada. Sort que he trobat un altre mitjà de comunicació, “La Ilustración Española y Americana” de 4 d’agost de 1872, que ens relata, de manera detallada, com funcionava aquesta jornada turística.

L’article està signat per un tal “E. B.”. El seu viatge a Egipte era un somni de la infància acomplert. L’últim dia dels 21 que hi va estar l’utilitzà per a anar a les piràmides. Encara quedaven 98 anys per l’acabament de la presa d’Assuan i, per tant, va dependre de les inundacions del Nil per anar-hi. Un cop l’esperat dia va arribar, descriu com hi havia un moviment de gent extraordinari, amb borriquers, beduïns, passatgers... tots parlant a un mateix temps.

L’ascensió es feia de la següent manera: dos àrabs o tres, segons el viatger desitgés, eren els encarregats d’ajudar-lo a pujar. Agafaven el turista per la ma, i tiraven d’ell a mesura que anaven posant els peus a cada graó que sol tenir un metre o més d’alçada. Aquesta acció s’havia de fer, de manera seguida, durant mitja hora escassa. Els beduïns podien haver pujat amb deu o dotze minuts, si no fos pels europeus que ascendien amb més dificultat. Fins hi tot, n’hi havia que, a mig camí, els donava vertigen i reculaven. Cada quatre o cinc minuts havien de parar a descansar, durant els quals, els feien fregues a les cames per donar flexibilitat i poder continuar amb l’ascensió.

Els beduïns xampurrejaven varis idiomes i la seva amabilitat era suprema. Esperaven ser ben recompensats. En arribar al cim, era costum que els egipcis victoregessin al país natal del viatger a qui acompanyaven. Aquest els responia amb un “¡hurra!” o expressió de felicitat. Curiós...

Tota la piràmide està plena de noms propis, escrits amb ganivets en la pedra. És per això que, el 12 de novembre de 1983, el Parlament egipci prohibí escalar qualsevol antiguitat, sense obtenir una llicència. Era un xou i s’havia de controlar. Està penat amb un mes de presó i/o una multa de 10000 a 100000 lliures egípcies, o, el que és el mateix, de 322 a 3220€.

El descens era més molest per l’europeu. Els beduïns sempre tenien pressa en baixar, amb la finalitat de poder acompanyar a un altre turista i rebre una altra propina. N’hi havia que pujaven quatre o cinc cops al dia.

Tota aquesta explicació, ens dona la imatge que el turisme estava ben consolidat a Egipte, ja a l’any 1872. A Vic en teníem l’any 1896? Doncs bé, he de dir que sí, en molta menor mesura. Com es pot demostrar? Doncs bé; per a saber-ho, no és vàlida l’opinió d’un/a vigatà/na... l’autoestima ens pot corrompre. Hi ha d’haver un forani que informi de les nostres excel·lències. Et voilà! El Norte Catalán d’11 de gener ens transcriu un article escrit per José Palahí, amb el títol “VICH”, que va ser publicat a El Pensamiento de Figueres.

Començava fent una introducció en que aconsellava visitar la ciutat de Vic, nascuda de les cendres del que fou Ausa. Destacava la figura de Plini el Vell que els anomenava “celebérrimos ausetanos”, ja que demotraren a Publi Corneli Escipió, la valentia dels seus cors (218 aC.). D’aquesta manera, Palahí captava l’interès del lector a seguir amb la lectura de tot l’article.

Els tresors artístics i arqueològics que destacava eren el Temple Romà que, aleshores contenia el Museu Lapidari; la Catedral amb les sis estàtues que la coronaven; l’Església de la Pietat amb el frontis platerescbarroc; el Claustre del Convent del Carme, de columnes toscanes; l’Hospital de la Santa Creu, amb la seva església barroca; l’Ajuntament i la galeria de Vigatans Il·lustres; i el claustre del Convent de Sant Domènech, d’arcs sostinguts per 24 columnes de marbre d’una peça, amb capitells d’estil plateresc. Per acabar, cita també al Museu Arqueològic-Artístic Episcopal, que és un emblema per la ciutat; igual que la Biblioteca pública que tenia, en els seus estants uns 20.000 volums.

Com era l’ambient del Vic d’aleshores? Doncs, tres mesos després, ens apareix a “La Veu del Montserrat”, la reproducció de part d’un article del “Diario de Barcelona” que diu així: “Sus calles parecen siempre silenciosas, el sonido de la campanas melancólico y apagado, sus horizontes velados por neblina opaca, y aún bañándose en el sol del mediodía parece Vich simpática pero triste” (VM, 28 març). Fem-nos una idea de com devia ser… Tot i això, apareix aquest paràgraf a La Veu de Montserrat per la raó que s’havia de criticar. Defensant Vic, comentava que, ja el dia anterior al mercat, hi havia més trànsit per les rambles i carrers, del que hi havia normalment. Feia goig mirar la Plaça, molt concorreguda, amb les nombroses botigues molt il·luminades “y alguna d’ellas guarnida ab tant gust com pugan presentarse las de qualsevulla capital”. Qui té raó? En certa manera, suposo que hi havia dies de tota mena, però el que està clar és que l’ambient no era com el de Barcelona.

Han passat 127 anys des d’aleshores. Si fem un recompte del “Vic artístic”, avui en dia, han canviat de lloc algunes coses. Moltes d’altres, van ser víctimes de les flames i la barbàrie de les Milícies Antifeixistes a començaments de la Guerra Civil, fent perdre atractiu turístic a la Ciutat. Hi ha hagut robatoris i algun objecte ha reaparegut al Museu del Louvre. Per sort, s’han creat nous encants artístics. Un exemple, són els murals de la Catedral de Vic, pintats per Josep Maria Sert. Precisament, aquest artista, va intentar recuperar la icona bizantina, que reaparegué a l’emblemàtic museu parisenc, per venta que els va fer M. Martin Le Roi. Es va fer alguna gestió davant l’ambaixador d’Espanya a París, però fou un fracàs policíac i diplomàtic (La Veu de Catalunya, 23/08/1935). Si més no, es podria tornar a intentar...