ART VIGATÀ
Hi ha ciutats que passen desapercebudes i ciutats que deixen empremta. Vic és d’aquestes últimes. No només per la seva història miŀlenària, pels seus carrers empedrats o pels monuments que narren segles de vida, sinó pel caràcter d’una ciutat que sap d’on ve, que sap qui és i que no té por d’imaginar cap a on va.
Aquest número de la Revista de Vic, que arriba coincidint amb la primavera, és un homenatge visual i emocional a tot allò que ens fa únics. La portada n’és una declaració d’intencions: una explosió de símbols, colors i referències que ens parlen de cultura, gastronomia, patrimoni i identitat. Del Temple Romà a la Plaça Major, del pa de pessic als gegants, del bisbe Oliba a les figures de Tell Asmar, passant pel 08500 que, més que un codi postal, és una manera de viure.
En aquest número parlem d’Art Vigatà, però no només entès com a pintura o escultura, sinó com a expressió d’una manera de ser. L’art que s’amaga a les parets de les esglésies, però també a la mirada dels artistes joves que avui troben a Vic un espai per créixer i compartir. L’art de viure, de preservar les tradicions sense por d’actualitzarles. L’art de fer ciutat, cada dia, entre tots. També ens endinsem en les històries de persones i projectes que contribueixen a fer de Vic una ciutat viva: escoles que aposten per l’educació creativa, empreses amb arrels i futur, iniciatives culturals que neixen del compromís i la passió. Aquesta és una ciutat on la memòria no és passat, sinó eina per construir un futur més fort, més obert i més valent.
I enmig de tot plegat, hi ha una cosa que no canvia: l’orgull de formar part d’aquesta comunitat. Una ciutat no és només el que s’hi veu, sinó el que s’hi respira. I a Vic, es respira autenticitat, compromís i cultura. Des de la Revista de Vic, seguirem posant paraules i imatges a aquest batec. Perquè cada número és molt més que un recull d’articles: és un pont entre el que hem estat, el que som i el que volem ser.
LA PORTADA
Gràcies per ser-hi. Gràcies per llegir, compartir i viure Vic amb nosaltres.
Editor i director: Xavi Ruiz
Maquetació i impressió: graficvic.com
Administració: Marta Anglada
Redactors: Carla Arguimbau Miquel S. Molist Badiola
Elisabet Jorquera Ariadna Jutglar i varis
Dipòsit legal: B 18552-2014
Telèfon: 655 45 42 33
Mail: info@larevistadevic.cat www.revistadevic.cat
@revistadevic
LA RECEPTA
Els Llibres
¡MÁRTIR!
Kaveh Akbar ha escrit la nova gran noveŀla americana: finalista del National Book Award i una de les deu millors noveŀles de l'any segons The New York Times.
Una dona mor en un avió derrocat per l'exèrcit americà. A Nova York, una artista converteix els seus darrers dies de vida en una obra d'art. Un militar iranià cavalca vestit d'àngel de la mort entre soldats moribunds. Un vidu passa la seva vida a una granja de pollastres d'Indiana per pagar la universitat al seu fill. Una noia fuma disfressada d? home als carrers de Teheran.
Llaços familiars i casualitats del destí uneixen totes aquestes vides amb la de Cyrus, un jove obsessionat fins al ridícul amb la mort, els màrtirs i el sentit de la vida. Potser l'eternitat que busca Cyrus no existeixi: allò que realment importa dura en realitat tan sols un instant.
«Un llibre bellíssim, ple de frases que t'apunyalen amb la seva poesia.» The New Yorker
«En poques paraules: aquesta noveŀla és un miracle.» Junot Díaz, The New York Times Book
Kaveh Akbar retrata tot l'espectre de la vida, i de la mort, amb gran bellesa i delicadesa. Raven Leilani, autora de Brillo
PASSIUS
Hi ha llibres que es llegeixen amb les mans, d’altres amb el cap, però Passius, el debut literari d’Ester Sureda Carreras, es llegeix amb l’estómac. És una noveŀla que colpeja des del primer capítol, quan una explosió sacseja l’Hotel Majestic de Barcelona i transforma per sempre la vida de la sotsinspectora Serra.
Amb només 24 setmanes d’embaràs, una cesària d’urgència li arrenca la maternitat de les entranyes i, amb ella, una filla que lluita per sobreviure en una incubadora. El seu marit no ha tingut la mateixa sort. I mentre la ciutat tremola davant l’atemptat, la Serra, obstinada i trencada, torna a la comissaria, negant-se a plorar i negant-se, també, a estimar del tot una filla que encara no pot tocar. El seu retorn no és benvingut. Com a càstig o com a fugida, els seus superiors la destinen al departament de Passius, aquell racó polsós on s’arxiven els casos sense resoldre, aquells crims que mai no van trobar veu, ni justícia. Allà li assignen un cas antic: el cos d’una dona embarassada trobat en un jardí de Llagostera. Un crim enterrat fa més d’una dècada, però que, com una arrel torta, comença a fer créixer preguntes noves. I potser, només potser, la clau de l’atemptat que li ha arrabassat la vida està més a prop del que sembla.
«La millor noveŀla mai escrita sobre l'alegria del llenguatge, l'addicció, el desarrelament, el martiri, la pertinença, la nostàlgia.» Lauren Groff, autora d'En mans de les fúries
El llibre que ha enamorat Barack Obama i ha estat nominat al National Book Award va però més enllà, dibuixant un arbre genealògic que travessa dècades i desitjos, per narrar la història més fascinant dels anhels de l'home i la seva eterna recerca de sentit.
Kaveh Akbar
és l'autor de la noveŀla Màrtir! i dos llibres de poesia, Pilgrim Bell i Calling a Wolf a Wolf. També és autor d'un capítol, Portrait of the Alcoholic, i editor de The Penguin Book of Spiritual Verse: 110 Poets on the Divine i, amb Paige Lewis, coeditor de Another Last Call: Poems on Addiction and Deliverance. Nascut a Teheran, Iran, Kaveh ensenya a la Universitat d'Iowa. Els seus escrits apareixen al New Yorker, PBS NewsHour, Paris Review, Best American Poetry, The New York Times i altres llocs. Des del 2020, Kaveh és editor de poesia per a The Nation.
Ester Sureda sap del que parla. Mestra de professió, ha viscut de prop el pes, la llum i les ombres de la maternitat. Però a Passius no hi trobem una idealització de la mare, sinó una mirada valenta i incòmoda sobre els límits del vincle, sobre la culpa, la negació i l’instint. Serra no és una heroïna al ús. És humana, és contradictòria, i és això precisament el que la fa tan poderosa.
Narrada amb un ritme sostingut, una estructura clàssica de noveŀla negra i una sensibilitat que defuig tòpics, Passius destaca per la seva capacitat de posar el focus en allò que sovint queda al marge: la maternitat forçada, el dol invisible, el patiment silenciat de moltes dones. Aquesta no és només una noveŀla de crims, és una noveŀla sobre ferides. Les que s’obren i no tanquen. Les que es porten per dins. Les que cal mirar de cara per poder continuar vivint. Amb Passius, Sureda no només ha escrit una bona història. Ha donat veu a tot un món que sovint es deixa en segon pla. Un món de dones que lluiten, que cauen i que tornen a aixecar-se. Encara que ningú ho vulgui veure.
La brúixola del Cel
per Cristina Señé
Benvingut/da a la Brúixola del Cel. Aquí trobaràs informació mensual sobre els principals moviments astrològics, perquè puguis posar aquest coneixement a favor teu.
Desitjo que t’ajudi a equilibrar la brúixola del teu interior amb la del teu exterior i aconseguir apropar-te al tresor del teu benestar.
- Quins són els trànsits planetaris més destacats del 15 d’Abril al 15 de Maig?
El dia 16 Mercuri entra a Àries, afavorint una comunicació més directa i espontània. El dia 18 Mart entra a Lleó, impulsant-nos a actuar amb energia i coratge.
El dia 19 el Sol entra a Taure, brillant a favor per trobar l'estabilitat i seguretat. El dia 27 Lluna nova a Taure, el Sol i la Lluna es troben en aquest signe, un moment ideal per iniciar nous projectes relacionats amb finances, benestar i autoestima.
El dia 30 Venus entra a Àries, aflorant desitjos passionals i una actitud més atrevida en l’amor.
El dia 04 Plutó retrograda a Aquari, obrint portes a revisions profundes sobre la llibertat i la individualitat dins dels projectes col·lectius i l’àmbit social.
El dia 10 Mercuri entra a Taure, ajudant a pensar i comunicar de manera més pràctica i enfocada a construir bases sòlides.
El dia 12 Lluna plena a Escorpí, un moment de gran intensitat emocional que ens convida a escoltar i transformar, si cal, les nostres relacions més íntimes i emocions més profundes.
A quin signe Zodiacal entra el Sol aquest mes, i per tant és el seu aniversari?
El dia 19 d’Abril, el Sol entra en el signe de Taure, on hi estarà fins al 20 de Maig. Feliç nova volta al Sol a totes les persones nascudes entre aquestes dates!
Taure:
És un signe de terra, d’energia fixa i el segon del zodíac.
L’energia de Taure ens convida a construir amb paciència, pas a pas, valorant el que és estable i durador.
Representa la connexió amb el cos, la natura i els sentits. El plaer d’un bon àpat, el contacte amb la terra, el descans ben merescut...
Durant el seu mes, és un bon moment per sembrar nous hàbits, cuidar-nos amb més tendresa i cultivar allò que ens dona seguretat emocional i material.
Taure ens recorda que allò que floreix amb profunditat, necessita temps, amor i constància.
Les coses bones es cuinen a foc lent!
Algunes persones reconegudes que han nascut amb el sol a Taure:
Penélope Cruz (Actriu i Model),28 d’Abril
Carme Ruscalleda (Cuinera),8 de Maig
Andrés Iniesta (Exfutbolista),11 de Maig
Robert Pattinson (Actor),13 de Maig
Laura Pausini (Cantant), 16 de Maig
Carles Pérez (Periodista i presentador de Ràdio) , 18 de Maig
Cristina Señé, expert en intel·ligència emocional, màster en coaching personal, psicologia holística i Astrologia Psicològica. Si vols més informació, em pots escriure a: latevaferidaeslaclau.quiron latevaferidaeslaclau.quiron@outlook.es 722.45.68.01
I la Lluna, a quins signes estarà del 15 d’Abril al 15 de Maig?
Que tinguis un feliç mes i gaudeixis dels petits però grans plaers de la vida!
Preguntes freqüents:
‘Si dius que la Lluna està en aquest signe i jo no soc aquest signe, que vol dir…? Doncs, tots tenim els 12 signes en la nostra carta natal ( mapa que es genera el moment de néixer). Hauràs de mirar on correspon en la teva carta natal aquest signe, per saber la seva influència en l'àmbit personal.
Realitats de Vic
per Miquel dels Sants Molist Badiola
400 anys de la mort de Sant Miquel dels Sants (I)
El dijous 10 d’abril de 2025, va ser el dia que es commemorava el 400 aniversari de la mort de Sant Miquel dels Sants al Convent dels Trinitaris de Valladolid. És per tal motiu que vull fer un recordatori d’aquesta efemèride, centrat en les seves relíquies, les quals no tan sols estan constituïdes pel cos sencer o cadascuna de les parts en que s’hagi dividit, sinó també designen a les robes i objectes que poguessin haver pertangut, en aquest cas, a Sant Miquel dels Sants. Per tant, han d’estar associades amb la seva vida i passió. Fa anys vaig aconseguir un retall diminut de l’hàbit que tocà els seus cos, encapsulat en una medalla (veure foto d’anvers i revers). He de dir que la medalla o carcassa que conté el tros de tela en sí, és posterior; sembla de mitjans de segle XX. Tot i això, és possible que es tingués un tros més gran d’hàbit de Sant Miquel i es retallés inserint una part en aquesta medalla. També pot ser que sigui una falsificació en que va intervenir la mala fe, aprofitant-se de moments de crisi de la població com pot ser, acabada la Guerra Civil. Hi ha una altre hipòtesi, i és el fet de que hipotèticament es devia celebrar un acte litúrgic consistent en la unió d’una fina tela amb un os de Sant Miquel dels Sants i, en conseqüència, aquesta quedés impregnada de la santedat del Patró de Vic. Sigui com sigui, aquesta petita tela em fa companyia, em dona suport en moments difícils i és una prova que segueix molt viu en els meus pensaments. Però deixem-nos de reflexions i creences en el més enllà. Començaré l’explicació amb una introducció històrica extreta del llibre editat el 1688, titulat «Vida del venerable y extatico Padre Fr. Miguel de los Santos», escrit pel R. P. Joseph de Jesús María; on, entre d’altres coses, s’expliquen els successos que passaren instants després de la mort de Fr. Miquel Argemir i els miracles que va fer.
Me’n adono que era un personatge molt glorificat en vida. Ja des de petit s’havia començat a llaurar el sobrenom de “Sant”: «...en Vique que es su patria... y de padres a hijos se ha comunicado y derivado la fama y opinión de Santo, y aun de flor de los Santos, en que le tuvieron y aclamaron desde niño los que entonces le conocieron, y vieron sus raros principios, y admirables hazañas; presagio y pronóstico claro de la alteza grande y encumbrada santidad…» (de Jesús María 1688: 368).
Van passar els anys de la vida de Miquel Argemir i, un cop a Valladolid, continuava el tractament de “El Sant”: “...era ya tan conocido y venerado por Santo que … cuando iba por las calles, salía la gente a él y con notable devoción, puestos de rodillas le besaban la mano, el hábito o la capa, conforme cada uno podía, aclamándole todos El Santo, y viéndose obligado el humilde y bendito Padre a ir rodeando por las calles más escusadas, para evitar este aplauso, que era para él intolerable
tormento.” (de Jesús María 1688: 365). Quan morí al Convent dels Trinitaris descalços de Valladolid, el 10 d’abril de 1625, la meteorologia que feia, més que de primavera era d’hivern, amb fred rigorós, amb fort vent i pedregada segons el que deien els testimonis presents aquell fatídic dia. Res impedí la forta devoció que li tenia el poble. Arrel de la divulgació de la mort de Miquel Argemir, la gent començà a anar al Convent que estava llavors fora del pont major, y distant de la Ciutat un “llarg tros” (de Jesús María 1688: 282). Abans que s’obrissin les seves portes, molts, ja els hi estaven donant cops, demanant amb impaciència la seva voluntat de veure el cos del Sant. Abans d’obrir, els monjos el vestiren amb els seus hàbits menys els peus que, seguint les normes dels “Trinitaris descalços”, els deixaren nuus sense tenir cap protecció. El fèretre s’ubicà en una sala que hi havia propera al claustre, des d’on es traslladaria a l’Església moments després per fer l’Ofici de la sepultura.
Obertes les portes, fou innombrable la quantitat de gent que va començar a entrar, i molta més la que la traspassaria instants després. El R. P. Joseph de Jesús María ens relata el panorama així: «acudiendo, de todos los estados, y calidades, Religiosos de diversas, y casi todas las Ordenes, Grandes, Títulos, Cavalleros, Oydores, Letrados, Ciudadanos, Ministros de Justicia, Oficiales, nobles, y plebeyos, hombres y mujeres, sin escusarse al parecer nadie, à quien no le impidiese ò enfermedad, ò negocio muy urgente» (de Jesús María 1688: 283). El Convent, de seguida quedà petit, no sent possible que entressin tots; fins i tot, els camps del voltant també eren ben plens de gent. Al voler veure el futur Sant s’atropellaven i destorbaven els uns als altres, perquè tots desitjaven i procuraven anar-lo a veure per donar-li un últim adeu. Per tant, es pot comprovar com l’acte fou multitudinari davant la noticia que Miquel Argemir havia mort.
Molts sabien tot el relacionat amb el tema relíquies i frissaven per tenir-ne alguna. Això es veu més clar amb algun exemple extret del text de 1688: «El besar pies y manos del Venerable difunto, y tocarle los Rosarios, era ya lo de menos, à mucho más se extendía su devoción: cortaronle tantos pedazos del hábito, para llevarlos por Reliquias, que le dejaron casi desnudo… fueron muchos los que concurrieron, y no los que menos cortaron del hábito, ya para llevar, guardar, y venerar por Reliquia, ya para repartir entre los circundantes, que estaban apartados, y à voces clamaban pidiendo les diesen Reliquias del Santo.» (de Jesús María 1688: 286).
També tenim el cas d’altres relíquies, aquesta vegada més escabroses, que es van endur del seu cos: «Referir que cuantos pudieron, llegaron à cortarle por Reliquias (…) los cabellos del cerquillo, hasta dejarle sin ninguno en la cabeza. Otro Religioso (...) testifica haber visto entonces, que una persona cortó un pedazo de carne del venerable y santo cuerpo, y luego se fue huyendo con él, como si llevara (y sí llevaba) un gran tesoro.» (de Jesús María 1688: 292).
I es que les relíquies de Miquel Argemir estaven molt sol·licitades per religiosos i seglars, grans i petits. Inclús els majors Prínceps, Bisbes i persones semblants sol·licitaren alguna relíquia seva. La devoció i estima amb que les reverenciaren i guardaven els que les tenien (o segueixen tenint) es clar testimoni de l’estima i gran concepte que han fet i fan de la santedat del seu “amo”. Tenim l’exemple de l’Il·lustríssim Sr. D. Francisco Márquez de Gazeta, President llavors de la Real Cancilleria de Valladolid que després va ser Bisbe d’Àvila. Tenia una Creu de ferro del futur Sant. Una altre cas, és el de D. Alfonso de Carvajal, Cavaller de Baeza, que tenia una relíquia en forma de Creu per la qual obrà molts i grans miracles. Aquesta l’heretà el seu fill gran, D. Juan de Carvajal i era tanta l’estimació que li tenia diguent que abans faltaria el seu patrimoni i tots els seus béns que la Creu. Quan li demanaven per curar algun malalt, si el mateix no podia portar-la, no li donava a la persona que no fos de la seva casa i amb ordre d’un cop aplicada sobre el malalt, havia de retornar-li sens falta. Es tanta la devoció d’aquella Ciutat per la Creu pels molts miracles que pel seu contacte ha obrat el Senyor, que algunes persones devotes en van fer còpies per tocar-les i s’havien d’acontentar i consolar-se per no tenir l’original.
I d’aquesta manera les persones més greus i de major malaltia les buscaven i veneraven. I el mateix era en tot gènere de gent, fent grandíssima estima de la més mínima relíquia: una cinta o cordill de les sandàlies (no sempre anava descalç) o trossets d’hàbit (com el que tinc jo) o coses semblants que el P. Miquel Argemir havia usat. Els regals i les cartes que ell havia escrit, o bé els molts retrats i pintures que tenien els seus devots a les seves cases també eren molt apreciades. Com no pot ser menys, també al Convent del Trinitaris de Vique (Vic) se’n guarda (o guardava) una altra Creu del futur Sant. Ha passat tant temps... I, parlant de pintures, una dada curiosa que segueix explicant Joseph de Jesús María és que, passades nou o deu hores després del feliç trànsit de Miquel Argemir, un cop la multitud ja s’havia acomiadat d’ell, un pintor anomenat Diego Diez el va retratar Obrint-li els ulls, va percebre que no els tenia fallits, sinó tant clars i resplendents que semblava estar viu. Admirat de cas tan rar, es girà cap els circumdants i els digué que observessin aquella meravella i prodigi. Tenia mans i peus tant tractables com quan era viu El cos no entrava en procés de degradació i així es conservà tot el dia fins que el sepultaren (de Jesús María 1688: 284).
Vida en ordre
per Carla Arguimbau
Transforma el teu armari per transformar la teva vida
Amb l’arribada del bon temps, arriba també el canvi d’armari. Aquest moment de l’any és especialment significatiu per a mi, ja que detesto el fred i adoro la roba lleugera i alegre. Per a les organitzadores professionals, el canvi d’armari és més que un simple intercanvi de roba: és un ritual consagrat.
Per mi, el moment del canvi d’armari és summament especial. No es tracta només d’intercanviar la roba d’una temporada a l’altra. És el meu moment d’introspecció i autoconeixement. Així com moltes persones analitzen què estan fent amb la seva vida pels volts de Cap d'Any, jo ho faig amb els canvis d’armari.
Sempre és bon moment per valorar com vivim la nostra vida. No per tothom és fàcil fer-ho “a pèl” sense cap suport físic. Hi ha persones com jo que necessitem una acció que ens ajudi a fer aquestes reflexions. És per això que vaig crear el taller "Un monstre dins l’armari", per posar nom a onze monstres que faciliten analitzar les pors.
En articles passats, ja t’he parlat d’ells, així com dels passos a seguir per fer un canvi d’armari professional. Avui ens centrarem en la part més difícil d’aquest procés: deixar anar Acumulem molta roba sense quasi adonar-nos. Al final, els armaris estan tan atapeïts que no veus el que hi ha. Quan et preparis per fer el canvi d’armari, t’animo a fer una tria potent, amb consciència i sense por. Per exemple, la roba malmesa, envellida o trencada. Aquesta mena de peces atrauen pobresa i escassetat a la teva vida. Si en tens gaire, potser és el moment no només de descartar-la, sinó d’analitzar també d’on ve. Tens una mentalitat d’escassetat? De debò portes aquesta roba de mala qualitat perquè no te'n pots permetre de millor, o estàs prioritzant comprar-ne molta de baixa qualitat en lloc de poca però més bona? Necessites comprar molt i sovint? Potser estàs cobrint alguna carència emocional amb el xut de dopamina que et produeix anar de compres. O potser, simplement no et sents mereixedor de més?
Un altre tipus de roba que ens dona moltíssima informació és aquella roba que ens encanta, però no ens posem mai. Si de debò tens ganes de sortir més o
ampliar la teva vida social, però tens tota aquesta part de l’armari amb teranyines, ha arribat l’hora de fer canvis en la nostra agenda.
Per què no estàs fent el que desitges? No tens l’entorn per fer-ho? Hauràs de sortir de la teva zona de confort i conèixer gent que t’aporti aquesta part d’oci que tens en coma. O crear tu les ocasions!
Mira quines obres fan al teatre i proposa plans a la teva gent, organitza un sopar amb amics a casa, fes allò que et vingui de gust, però fes-ho perquè si renuncies a una part de la teva vida que ocupa tant d’espai al teu armari, es pot transformar en un buit al teu interior.
Així com la roba de muntanya, si el teu armari sembla el d’Indiana Jones, i fa una pila d’anys que no trepitges ni la gespa del jardí... no cal que t’ho digui jo, oi? Cal fer canvis, o com a mínim mirar perquè estàs en la situació actual.
Moltes vegades deixem de fer coses que ens agraden perquè les responsabilitats del dia a dia se'ns mengen tot el temps. Revisem agenda, estàs optimitzant el teu temps o tens fugues constants? Has absorbit més feina o responsabilitats de les que pots assolir? Potser cal delegar alguna cosa, fer alguna renúncia i redefinir la llista de prioritats.
El problema és que dediques els caps de setmana a endreçar i fregar i no s’acaba mai? Potser és l’hora de descartar tot allò que et pesa, facilitar el manteniment i recuperar el temps que la casa et roba. Però tornem a l’armari, has sentit mai que obrir les portes és un viatge en el temps?
Peces amb solera, que tenen una història antiga per explicar, però que ja no et
poses. Roba d’altres talles que saps que mai et tornarà a encaixar, però que et veus incapaç de donar. Emocions a flor de pell quan toques la tela d’aquell vestit, que només t’has posat una vegada, fa un munt d’anys.
Deixa'm dir-te que tu no tens un armari, tens un museu! Si no deixes sortir el passat, és molt difícil que deixis espai al futur. He vist persones queixar-se de què la seva vida és el dia de la marmota. Cada dia igual, en una feina que no t’omple, amb persones que fa temps que ja no connectes, envoltats a casa d’objectes que t'agradaven al seu dia, però ara ja ni mires, anant als mateixos llocs de sempre, menjant cada dia el mateix i vivint una vida opaca. Et sona i t'agradaria canviar-ho? Comença per tancar cicles. Revisa l’armari i respon amb sinceritat si estàs portant el que de debò vols portar o si vas tant en automàtic, que no saps ni què t’agrada. Deixa anar tot allò que no et posaràs, allò que no t’agrada, allò que guardes per si de cas o perquè et genera culpa deixar marxar. Sent la incomoditat de fer aquest salt i deixa que brolli la màgia.
Perquè quan fas aquest pas, arriben canvis. Quan deixes espai a la vida, la vida te l’omple. He vist moltes vegades i sentit en pròpia pell que en tancar una porta al passat han arribat un munt d’oportunitats, de persones i situacions que li han donat una volta al meu món.
Així que aquest canvi de temporada, et convido a fer una auditoria general del que vius a través del que estàs plegant a dins l’armari. Els grans canvis comencen amb petites accions. Revisa la roba interior i a veure quines conclusions n’extreus. Si et resulta molt difícil, sempre pots comptar amb professionals com jo que et guiaran en aquest viatge d’introspecció i de pas et deixaran l’armari organitzat.Recorda que una casa endreçada no et donarà la felicitat, però una caòtica te la pot robar.
L'Ajuntament de Vic revalida el Segell Infoparticipa a la transparència informativa
L’Ajuntament de Vic ha revalidat per desena vegada el Segell Infoparticipa, amb què la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) distingeix la transparència informativa i la qualitat de la comunicació pública local. Aquest dilluns a la tarda, una representació tècnica de l’Ajuntament va recollir el guardó en un acte al rectorat de la UAB.
El de Vic és un dels 133 ajuntaments de Catalunya que han superat les avaluacions dels webs corporatius realitzades pel ComSET, Grup de recerca en comunicació sonora, estratègica i transparència. I ho ha fet amb el 100 % de la puntuació, superant la totalitat dels 52 indicadors amb què Infoparticipa avalua la transparència i la informació per a la participació (se’n pot consultar el resultat al mapa Inforparticipa). Dels 133 ajuntaments que han rebut el segell només 26, entre ells el de Vic, ho han fet amb el 100% de la puntuació.
Entre els aspectes analitzats hi ha el nivell de transparència en l’explicació de qui són els representants polítics de la institució, com es gestionen els recursos econòmics i coŀlectius, la informació que s’ofereix sobre la província i les eines que s’ofereixen per a la participació ciutadana.
El Mapa InfoParticipa és una eina impulsada l'any 2012 amb l’objectiu de fomentar la transparència i la qualitat de la informació de les administracions locals. Un any més tard es va plantejar l’atorgament del Segell Infoparticipa i, per aquest motiu, es va crear el Consell Certificador.
La recepta: Pa de Sant Jordi
Cada 23 d’abril, a Catalunya celebrem la Diada de Sant Jordi, un dels dies més bonics de l’any, on els llibres i les roses omplen els carrers d’amor i cultura. Durant molts anys, però, no hi havia cap plat típic associat a la jornada... fins que va arribar el Pa de Sant Jordi. Aquesta recepta, creada l’any 1988 pel forner Eduard Crespo (Fleca Balmes, Barcelona), s’ha convertit en tot un símbol gastronòmic de la Diada. I no és per menys: combina tres masses diferents amb sabors i colors molt nostres —formatge, sobrassada i nous—, i s’inspira visualment en la senyera catalana. Tot i que el resultat és espectacular, el pa de Sant Jordi és fàcil de fer a casa, apte per a tothom i ideal per cuinar en família. Només cal una mica de temps i ganes!
Ingredients
✦ Massa de formatge:
200 g de formatge parmesà ratllat (també pots fer servir emmental o formatge de Maó)
500 g de farina de força mitjana
300 g d’aigua
6 g de sal
25 g de llevat fresc
5 g de massa mare (opcional)
✦ Massa de sobrassada:
200 g de sobrassada (millor si és de Mallorca)
500 g de farina de força mitjana
240 g d’aigua
8 g de sal
25 g de llevat fresc
5 g de massa mare (opcional)
✦ Massa de nous:
150 g de nous picades
500 g de farina de força
225 g d’aigua
8 g de sal
25 g de llevat fresc
5 g de massa mare (opcional)
20 g de mantega
Nota: Les diferents quantitats d’aigua es deuen a la composició de cada massa. Com més proteïna té l’ingredient principal (formatge, sobrassada, nous), més o menys aigua cal.
Elaboració pas a pas
⏳ Temps total aproximat: 4 hores
1. Amassem les tres masses per separat
En un bol, posem la farina i hi fem un forat al mig.
Hi afegim la resta d’ingredients de cada massa.
Amassem enèrgicament durant uns 10 minuts fins que la massa sigui homogènia i elàstica.
Repetim el procés amb les altres dues masses.
Fer pa de Sant Jordi tonifica el cos!
2. Deixem reposar
Tapem les tres masses amb un drap i deixem reposar durant 75 minuts a temperatura ambient.
Consell del xef Pep Nogué: Si vols intensificar el color de les masses, pots afegir una mica més de formatge o sobrassada o utilitzar colorants naturals, però la versió tradicional es fa 100% natural.
3. Donem forma a la senyera
Tallem la massa de formatge en 5 tires i la de sobrassada en 4. En una safata rectangular, pintem amb oli i enfarinem lleugerament.
Estirem la massa de nous ben fina i la posem com a base a tota la safata.
Col·loquem les tires de formatge i sobrassada al damunt, formant les franges de la senyera (formatge com a base groga, sobrassada com a franja vermella).
Ens assegurem que tot quedi ben integrat i dins del motlle.
4. Fermentació final
Deixem reposar la safata 15-20 minuts mentre preescalfem el forn a 210°C.
5. Forn
Enfornem durant uns 40 minuts, controlant a partir del minut 20 perquè cada forn és un món.
I voilà!
Si has seguit els passos, tindràs un pa de Sant Jordi espectacular: esponjós, saborós i amb un toc d’orgull català. Perfecte per compartirlo amb família o amics el dia 23 d’abril... o qualsevol dia de l’any!
Bon profit i feliç Diada de Sant Jordi!
