Page 1

Castell de Vilassar de Dalt. Fotografia cedida pel Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt.

NĂşm. 3 maig del 2012


SUMARI

Pàgina 4

Pàgina 5

Pàgina 6

Pàgina 9

Editorial La Llançadora

Canvi de paradigma i adolescència Àngels Petit

El bucle infinit Vicky Llongueras

La nostra biblioteca Toni C. Besòs

Escoltar de nou Zaratustra Pàgina 10

Pàgina 13

Pàgina 15

Pàgina 18

Pàgina 19

Pàgina 21

Pàgina 25

Comissió Dindori

Can Plats-i-Olles Jordi Casabona

Una història del Castell de Vilassar (1/2) Benet Oliva

El racó de la memòria La Llançadora

Personatges ... Rosachely Roa

Els sobrenoms a Vilassar de Dalt Joan Abril Español

Els alumnes de l’institut opinem Laura Fernández— Paula Benzal— Laura Pallàs 2


Pàgina 28

Algú ho havia de dir?? Xavier Santamaria

Pàgina 30

Record a un col·laborador.

Pàgina 30

Descarrega’t la revista

3


Editorial

La Llançadora

La Festa Major de Vilassar de Dalt es va engegar el dissabte 28 d’abril amb l’obertura dels Sants Màrtirs i la renovació simbòlica del vot de poble. Una obertura religiosa amb grans notes paganes: tradició i modernitat, comunió dels sentiments eclesiàstics –les relíquies dels Sants Màrtirs, dels cants dels goigs– amb els sentiments populars de cercaviles, de ballaruca, de teatre, de sopars diabòlics, de correfocs, d’arrossades, de geganters, de nits joves, de més teatre amb Rumors de la companyia Ternal... Tres dies i tres nits viscuts amb el cor, la il·lusió de fer poble, amb mostres artístiques, recuperació de la història amb l’exposició d’Art i guerra, la petanca, la cursa d’orientació, la magnífica passejada cultural, la impressionant actuació castellera, i amb la cloenda altra vegada de les relíquies i els ossos dels sants perquè descansin fins l’any vinent. Un altre dels atractius d’enguany ha estat la Fira d’Antiguitats i Brocanters, la qual es podia visitar a un preu simbòlic fixat per l’empresa organitzadora; però el més important és que Vilassar de Dalt ha estat per uns dies un centre de referència per als que en són assidus, que són una bona colla. Una crítica constructiva és que els barris no han pogut acollir alguns dels actes principals, que s’han repartit entre la plaça de la Vila, can Banús o can Rafart. En properes edicions haurem de pensar la manera d’apropar la Festa Major a la perifèria de la vila per vincular i implicar més encara tots els vilassarencs. Tot i això, a Vilassar de Dalt tradició i modernitat han confluït enguany en un sentiment de fraternitat, de pinya per una causa comuna, que és celebrar el goig de compartir, malgrat la crisi general que vivim i que hem de sentir com una oportunitat per replantejar nous valors: aquesta és la millor essència d’un poble, allò que ens fa viure amb plena dignitat. Tenim idees, imaginació, per tirar endavant molts projectes, i ho hem demostrat gràcies a la solidaritat de tots els vilatans, perquè hem sortit al carrer per encarar el futur com a persones i com a poble, i som un exemple també com a país que vol i pot viure amb orgull i perseverança. Un cop més, la Festa és Major perquè també ho són els nostres somnis.

Per molts anys, Vilassar!

4


Canvi de paradigma i adolescència

Àngels Petit

Hem de reflexionar sobre quin és el paper dels adolescents dins la família davant del canvi de paradigma social que vivim. Hem d’apostar per generar més confiança als fills i per trobar una sortida particular. Els moments actuals de canvi de paradigma, de la instauració d’una nova manera de governar, és una època molt difícil i complexa per a tot el món i més concretament per a Occident i la Unió Europea. Aquesta greu recessió econòmica, aquesta greu situació laboral que pateix el país i en la qual es veu afectada una gran capa de la població, porta conseqüències molt greus per a moltes persones, no només adultes, sinó de totes les edats, entre elles els adolescents. Els adolescents d’avui dia són nois i noies que van rebre una educació que els afavoria en tots o quasi tots els aspectes que incidien en la seva educació i creixement, dins les possibilitats de cada família. Eren èpoques que podem qualificar de “vaques grasses”. Els pares permetien la compra d’objectes, de roba, de sortides i activitats extraescolars. Els fills veien que si el seu germà gran anava de final de curs amb l’escola a algun país llunyà, ells també ho farien quan tinguessin la mateixa edat. D’altra banda, els que en aquells moments eren nens s’adonaven que els seus pares també portaven una vida bastant còmoda. És a dir, el missatge que una família mitjana, una família treballadora, enviava als seus fills era: poca frustració i un excés de complaença. Vostès em poden dir: “Àngels, eren temps que ningú pensava que la situació actual es produís. Fèiem allò que crèiem millor per a ells. Potser sí que algun “no” els hauria anat bé, però acabàvem dient que sí. Els estimem tant!” D’acord, els puc contestar, els fills són els éssers més valuosos per a uns pares o ho haurien de ser. Justament per aquest motiu, els hem d’educar a poder fer front a l’adversitat, perquè aquesta sempre hi és en algun moment de la vida. L’adversitat acostuma a arribar, i cal estar preparat. Potser aquesta adversitat per als adolescents actuals ha arribat massa

5


d’ hora, no calia, però ha arribat i s’ha ficat a les entranyes de moltes famílies, fins a afectarles en el funcionament diari. Aquells nens als quals dèiem que sí a moltes coses, ara que s’han fet més grans ens veiem obligats a dir-los que no: no puc donar-te aquests diners, el teu pare s’ha quedat sense feina, tots dos ens hem quedat sense feina, hem d’estalviar, no són temps de gastar massa.... Fa molts anys que treballo amb nens i adolescents, i sempre m’ha sorprès la gran capacitat que aquestes persones tenen per entendre les coses. Els pares, en moltes ocasions, els fan més petits de l’edat que tenen, fan silencis quan els nens estan presents perquè no vegin algun problema familiar, callen davant dels més grans per no preocupar-los per alguna tensió de parella o d’algun altre tipus. Aquests nens i adolescents entenen i comprenen molt més del que els pares imaginen. Ser petit no vol dir no entendre. Actualment, he sentit pares molt angoixats per no saber resoldre amb naturalitat les situacions amb els seus fills. Pares que amaguen la realitat econòmica de la família per no preocupar-los. Animo les famílies a compartir amb els fills la realitat social i familiar que estan passant. Veuran que els adolescents ens poden sorprendre molt satisfactòriament, ens poden donar respostes d’una maduresa important. I cal destacar que, si podem compartir amb els fills la situació actual, ens adonarem que la relació amb ells ha millorat, haurem confiat en els fills. Els adolescents actuals, que d’aquí a pocs anys els tocarà encarar la vida laboral i personal, segurament es trobaran amb un entorn difícil, però ells són el futur. Potser els hem criat una mica “entre coixins”, sense que hagin de lluitar per allò que desitgen, perquè ja els venia donat. Tot i això, ells tindran l’oportunitat de canviar alguna cosa, de trobar la sortida més adient per a cada cas particular, però per a això els hem de fer confiança.

6


El bucle infinit

Vicky Llongueras

Amb un estatut que ha esdevingut paper mullat, Catalunya ha de prendre una decisió, acceptar la seva impotència i deixar-se estar de singularitats o treballar per unir esforços i canviar la situació perversa en què es troba immersa. Hi ha realment voluntat de capgirar-la?

Escric des de la tristesa i la impotència. Les notícies sobre l’autogovern de Catalunya són descoratjadores i frustrants. Si mai ens havíem cregut això de l’autonomia ara hem despertat del somni i hem topat amb la pura i dura realitat: l’Estatut no és res, ni tan sols una simple descentralització administrativa. Perquè, desenganyemnos, el poder real resideix a Madrid i si ens havien deixat jugar a les autonomies ha quedat ben clar que a partir d’ara amb la crisi econòmica i en nom de l’interès general de tota la nació s’ha acabat la broma, tothom a formar i a callar. Mica en mica el Govern central ha anat recuperant competències a còpia de lleis i sentències del Tribunal Constitucional i l’Estatut s’ha fos com un bolado. El Govern de la Generalitat, impotent, fa el paperot intentant fer veure que governa quan depèn del vistiplau de Madrid per prendre qualsevol decisió mínimament important, lligat com està de peus i mans per un deute astronòmic que l’impossibilita de qualsevol capacitat de decisió. Només ens faltava l’amenaça d’una intervenció. I a Madrid no es posen mai nerviosos, després de tres-cents anys de prendre’ns la mida, les nostres protestes i reivindicacions, siguin del caire que siguin, se les passen per l’arc de triomf. Ens saben dèbils i no els fem ni pessigolles, les nostres demandes cauen en sac foradat i tornem a l’eterna cançó de l’enfadós, repetida amb insistència fins a arribar a irritar (a nosaltres però, no pas a ells). En aquestes circumstàncies, podem plantejar un nou pacte fiscal? Amb quina força podem negociar si en aquest petit, pobre, brut i dissortat país no hi ha la capacitat política per posar-se d’acord? Si gairebé tenim més partits polítics i plataformes reivindicatives que habitants! Els polítics, de dreta, centre o esquerra són presoners del seu propi discurs i de les rendes que la seva estratègia aporta a la seva particular causa. Cecs, sords però no muts perquè de garlar, en saben una estona, encara que la força de la seva dialèctica només serveixi per afalagar les seves pròpies orelles, usant la paraula Catalunya en va i indiferents als moviments que passen

7


realment al seu voltant. Potser que ens replantegem això de l’autonomia, ja que no som capaços de generar la pressió suficient per capgirar el curs de la nostra història i reconeguem que Espanya ha guanyat la batalla, al capdavall ja hi estem avesats a les derrotes i segurament l’endemà de la nova desfeta, ens llevarem ben d’hora, ben d’hora i tornarem a treballar, capcot, com és tradicional en nosaltres, esperant que algun dia ens comprenguin. Sembla que el nostre destí és viure en un bucle infinit.

8


La nostra biblioteca

Toni C. Bescòs

Vull destacar i em posiciono, en concret, en la nostra biblioteca, la nostra, sí, la de Vilassar de Dalt: la Biblioteca Pau Piferrer, petita però amb una riquesa immensa. Avui em recordava de Carlos Ruiz Zafón i del seu llibre “L’ombra del vent” i més en concret pensava en el “Cementiri dels llibres oblidats” que surt a la novel·la on el personatge principal passava tants bons moments, fins i tot gaudia sentint aquella olor de llibres antics...I me’n recordava perquè és precisament el que sento cada cop que entro a una biblioteca.. És aquell moment d’intimitat, concentració, soledat... però alhora també sento companyia amb la resta d’usuaris, solidaritat i sentit d’universalitat... Vull destacar i em posiciono en concret en la nostra biblioteca, la nostra, sí, la de Vilassar de Dalt: la Biblioteca Pau Piferrer, petita però amb una riquesa immensa. Indubtablement en tenir les dimensions que té quant a material es veu limitada, potser aquest problema se solucioni quan tinguem la “nova”, tot i que fins al moment desconec quan serà l’obertura d’aquest nou espai emblemàtic.

Però sigui quan sigui, volia retre un petit homenatge a aquesta petita però alhora immensa biblioteca, on actualment ens atenen la Isabel i l’Anna amb aquesta actitud de servei que les caracteritza... perquè, ¿quantes vegades no tenen el llibre que busquem? És cert, però el localitzen, el demanen i encara que trigui una mica, el llibre arriba! i quina satisfacció i alegria ens fa, no? També s’agraeix la tranquil·litat en llegir el diari o qualsevol lectura, que es gaudeix en especial gràcies a l’entorn i al clima que transmet la biblioteca. No vull deixar d’agrair a tota la gent que ve a compartir contes per als més menuts, i que en fan la gran tasca per incentivar la imaginació i l’hàbit de la lectura, com també felicitar el Club de Lectura, que una vegada al mes prepara la lectura d’un llibre per després poder-lo gaudir entre tots comentant-lo en una agradable sessió. Sé que estem en moments de crisi i potser sigui un bon moment per donar un llibre a la Biblioteca, o fer-nos voluntaris i donar un cop de mà allà on faci falta... perquè, com va dir el gran escriptor Jorge Luis Borges,... “siempre he imaginado el cielo como una gran biblioteca”... Hi entrem, doncs?

9


Escoltar de Nou Zaratustra

Comissió Dindori

De l’obra mestra de Nietzsche (Així parlà Zaratustra) encara n’és vigent l’essència al segle XXI: l’anunci de la mort de Déu o de les veritats absolutes, l’aparició del superhome com a nou déu terrenal, la voluntat de poder que mena cap a la creació de nous valors i la doctrina de l’etern retorn o circularitat del temps. Ara parlem del decreixement, que es basa en el valor de la vida social per damunt de la producció, el consum i la competitivitat, valors plenament caducats que demanen una revisió urgent basada en la bondat humana i en la capacitat de reconstruir des de la idea de la consciència col·lectiva i la de compartir. Quan Nietzsche anunciava la mort de Déu feia evident un canvi de rumb en les creences i en la moral d'Occident. Desapareixia d'aquesta manera la idea que un Déu regia i establia les pautes i els límits de la conducta humana. Zaratustra (Nietzsche) havia cregut que era el moment de posar a prova la maduresa humana i de retornar a l'humà allò que és seu, la responsabilitat exclusiva dels seus actes i la llibertat per actuar i relacionar-se amb els altres i el medi, lluny d'aquelles lleis estrictes que havien evolucionat del cristianisme. Des d'aleshores fins avui en dia, 125 anys més tard, les societats occidentals, cada cop més apartades d'aquella moralitat cristiana, han fet ús de la nova responsabilitat atorgada. Autosuperar la moral equivalia, seguns Zaratustra, a apropar-nos a la veracitat, entregar-nos a la consumació de la nostra existència i comportar-nos regits per la necessitat de servir-nos en tant que éssers naturals, com tots els altres amb qui compartim l'espai i el temps. Des d'aleshores ençà, la revolució social, econòmica i política ha estat extraordinària. Durant aquest període hem consumit el nostre espai i el nostre temps, hem provocat dues Guerres Mundials i més d'un centenar de guerres civils, hem aconseguit augmentar la fam al món a nivells fins aleshores desconeguts, hem reduït la massa forestal planetària a nivells històrics, hem fet del negoci de les armes un dels primers en inversions bancàries, hem reduït les economies a dos únics sistemes econòmics enfrontats, hem fet de la por un mitjà d'existència i hem posat en perill la seguretat mundial reiterades vegades, inventant una arma capaç d'exterminar milions de persones en uns segons. La perillositat i puerilitat de la religió sembla haver-se transmutat en la idea de capital i progrés. Hem adquirit doncs les capacitats i les responsabilitats que s'esperaven de l'home del segle XX i XXI? No és finalment el capitalisme l'opi que va substituir a Déu? En quin moment i qui va decidir que els índexs del PIB i de riquesa material serien els exponents de la riquesa emocional i de felicitat de les gents d'un territori?

10


I si PIB i felicitat no tenen res a veure, per què aquest esforç incansable per augmentar i fer progressar els índexs de riquesa material i productivitat en pro dels índexs de benestar i felicitat? Depèn la riquesa emocional i la felicitat de la riquesa material? No és la felicitat aquell darrer port que cerquen tots els éssers humans? Davant la possibilitat d'equivocar-nos, no podem no assenyalar el capitalisme descontrolat i l'avenç accelerat de la tècnica sense ètica com uns dels principals culpables de la situació actual en què vivim. En paraules de Günther Anders: No hem de tenir por d'exagerar el perill. Pitjor que l'exageració ecologista seria la mort i la barbàrie per causa del caos bèl•lic i ambiental. I semblaria evident que el col•lapse en què ens porta el sistema capitalista, fundat en supersticions ben venudes, ens apropa alhora a una situació de caos propera a aquella en què es refereix Günther Anders. Carlos Taibo, professor de Ciència Política i de l'Administració a la UAB, enumera algunes d'aquestes supersticions del sistema de creixement econòmic en el qual estem immersos, cercant i fent evidents les seves mancances: El creixement econòmic no genera necessàriament cohesió social. És avui la Xina un país socialment més cohesionat de com ho era fa vint anys? La relació entre el creixement econòmic i la creació de treball és molt més nebulosa del que podria semblar. Les economies capitalistes desenvolupades han crescut notablement en els tres últims decennis, en els quals han procedit a destruir en termes objetius llocs de treball. El creixement econòmic es tradueix sovint en agressions mediambientals literalment irreversibles, que constitueixen un llegat dramàtic per a les següents generacions. El creixement econòmic es tradueix freqüentment en processos d'extinció de recursos escassos que configuren novament un llegat delicat a les generacions futures. El creixement econòmic beu en un grau o altre de l'expoli de la riquesa humana i material dels països pobres, la qual cosa hauria de configurar, com a mínim, un problema moral. En el terreny individual, el creixement econòmic facilita l'assentament d'un model de vida esclau que ens fa pensar que serem més feliços com més hores treballem, més diners guanyem i més béns encertem a consumir. Encara som a temps de fer ús de la nostra maduresa, d'escoltar de nou Zaratustra, avui en dia encarnat sota els discursos d'intel•lectuals com Clyde Hamilton, Arcadi Oliveres, Serge Latouche, Carlos Taibo, Ernst Friedrich Schumaher, Jordi Pigem, Hannah Arendt, Joan Surroca i un llarg etcètera, que coincideixen sovint en les idees generals del decreixement econòmic. Aquest s'entén com un nou sistema de relacions, un nou sistema econòmic, ètic, que posa fre als abusos del capitalisme i el creixement i aposta per una reconsideració de les nostres pràctiques econòmiques i el nostre sistema ètic i moral. 11


Proposta, la del decreixement, que es basa en la primacia de la vida social sobre la lògica de la producció, del consum i de la competitivitat. Proposta que es basa en la primacia de l'oci creatiu per damunt de l'oci vinculat al diner, del repartiment del treball, de l'establiment d'una renda base de ciutadania, de la necessitat de reduir la mida de moltes de les infraestructures productives, de la recuperació d'allò local per damunt d'allò global en un escenari de recuperació paral·lela de l'autogestió o la democràcia directa, i en el terreny personal, la sobrietat i la senzillesa voluntàries. Aquests valors apareixen repetides vegades en la història humana i són vigents encara en l'estructura familiar que no es basa ni en la competència ni en el desenvolupament individual sinó en la consciència col•lectiva i el compartir. Desconfiem d'aquells que, a través de l'educació i la publicitat, han convertit la televisió en l'únic canal d'expressió i han afiançat i fet ús de la màxima de Hobbes, que assegura que l'home és un llop per a l'home. Només cal mirar el nostre entorn, el més proper, per reconèixer que un canvi és possible, sempre que confiem, com ho va fer Rousseau, en la bondat humana i la capacitat de reconstruir, perquè on hi ha el perill, brota

Wo aber Gefahr ist, wächst

també allò que salva.

das Rettende auch.

Friedrich Hölderlin, Patmos.

12


Can Plats-i-Olles

Jordi Casabona

Per mi el nom de “Can Plats-i-Olles” té unes reminiscències molt particulars que em transporten als estius que passàrem amb la família a Cervelló, el Cervelló de les carenes de l’Ordal, quan per aquells indrets encara hi havia boscos i rieres amb gorgs i crancs i tot! Ara tots aquells pobles són immenses urbanitzacions, una part molt important de les quals es van fer de forma irregular, com desgraciadament a tants d’altres indrets del nostre país. De qui devien ser el terrenys? En aquella època jo devia tenir entre 2 i 4 anys, però en tinc encara alguns records molt intensos. Els camions Pegaso passant carretera amunt per davant de casa; algun carro dels gitanos de qui se’n deia que s’emportaven els nens (dolents), les anades a la granja de Vallirana amb la meva mare a buscar llet (de vaca); en Carlitos, la pastisseria amb una olor indescriptible de caramels que guardaven en uns immensos pots de vidre, els sucs de raïm al pedrís de casa, els berenars a l’ermita de Santa Maria, el Dr. Quatrecasa, el seu Renault 4/4 i l’olor asèptica però agradable de la seva consulta, i tantes altres coses que ara semblen d’un altre món. Entre aquells records hi tinc el del nom de “Can Plats-i-Olles”, al qual curiosament no aconsegueixo associar cap imatge, cap olor, ... sols la idea d’un lloc on es trobava de tot, plats, coberts, terrissa i tot el que es podia fer amb els primers plàstics que estaven apareixent al mercat!

Certament, des de llavors, ha plogut molt! De fet, hem passat d’una dictadura a una democràcia, nova i feble; de la grisor rància i aïllada dels anys 50 a un lloc on mig Europa hi vol venir a fer xerinola barata; de la pobresa, a la bonança i de la bonança a la crisi actual,... Potser massa coses per haver-les fet en unes poques dècades. De les moltes coses que ens han passat recentment, però, la immigració probablement és una de les que ha tingut i tindrà més impacte. Catalunya sovint ha estat un destí d’immigració, sobretot espanyola, però durant els darrers 20 anys, igual que ha passat a la resta de l’Estat, el nombre d’immigrants d’altres països ha crescut de forma exponencial. Tan ràpid que ara ens trobem com molts estats d’Europa– en una societat multicultural sense gairebé ni haver-nos-en adonat. De nou, també molt ràpid. El nombre d’estrangers a Catalunya va passar de 181.600 l’any 2001 a 1.865.900 l’any 2011, un dels creixements més ràpids d’Europa Occidental. Aquest escenari ha comportat canvis estètics en molts barris de les grans ciutats, canvis en la composició de les aules, nous sectors comercials, un fort impuls a l’economia,... i desgraciadament també algun brot xenòfob, especialment ara que les coses ja no van tan bé.

13


Però què té a veure això amb els plats i les olles us preguntareu? Doncs que un d’aquests col·lectius d’immigrants, el xinès, s’ha especialitzat –a part, evidentment dels restaurants xinesos, en un tipus de comerç que sempre m’ha fet pensar en el subtil record que mantinc de “Can Plats-i-Olles” de Cervelló, els basars. Aquestes botigues que han proliferat com bolets en quasi tots els pobles de Catalunya més grans de 5.000 habitants i on pràcticament es troba de tot i a més estan sempre oberts, treballen més hores que un rellotge. I malgrat que alguns els critiquen per fer la competència a d’altres establiments o per ser lletjos, la veritat és que són extremadament útils i ben acceptats: a mi m’han tret de més d’un atzucac: una corretja per al gos un dia que ens la vàrem deixar a casa, un marc per a un regal a corre-cuita, unes piles per a l’ordinador,...

A Vilassar de Dalt tenim la sort de comptar amb un d’aquest establiments que, seguint el costum dels negocis xinesos a complir la normativa al peu de la lletra, no han dubtat un moment a posar-li el nom en català: “El Basar de Vilassar de Dalt. De tot i més”. El negoci està regentat per en Xian i la Chen, tenen 42 i 35 anys respectivament, tots dos van néixer a Xangai, fa 9 anys que viuen a Catalunya, tenen un fill de 14 anys i una filla de 16 i viuen a Badalona, on abans treballaven. En Xian, com a bon asiàtic, és reservat, segurament un pèl desconfiat, però la Chen, un cop s’hi estableix relació, és oberta i riallera i quan li pregunto com porta el català, irònicament i per allò que el client sempre té raó, em diu que “todo muy bien, español, catalan,... todo muy bien”. El cert és que li costa deixar anar alguna paraula en català més enllà de les salutacions formals. M’assegura, però, que els seus fills el parlen perfectament. Un dels efectes de la immersió lingüística a les escoles, que tan preocupa als qui els agradaria veure el català convertit en una llengua d’intimitat i que tan feblement (a la darrera manifestació a Barcelona hi havia un centenar de persones) la societat catalana està defensant. La Chen també m’ha dit que a Vilassar de Dalt s’hi senten molt bé, ja fa 5 anys que hi estan, i que el negoci també els va força bé, però que poques persones li pregunten el seu nom i que encara menys se li adrecen en català. Així difícilment l’aprendran. Ep, en català però sempre amb empatia i simpatia, eh!

En Xian i la Chen, com molts d’altres compatriotes seus, han fet reviure les antigues botigues de plats-i-olles on es trobava de tot; són treballadors i tenen ganes de sentir-se com a casa. Benvinguts i sort en aquest any del Drac, tan especial per als xinesos i que se suposa que porta sort, tresors i saviesa... llàstima que d’aquesta no en venguin a “Can Plats -i-Olles”, en necessitarem força.

14


Una història del castell de Vilassar 1/2

Benet Oliva

Sempre he vist el castell a tocar de casa, però alhora tancat i inaccessible; ple d’interès per les seves històries i llegendes, però alhora amb el seu arxiu tancat i forrellat. Això és a punt d’arribar al final amb un acord històric amb la propietat. Iniciem una tímida obertura de tot plegat, de la qual us presento una sintètica història en sis fases construïda a l’entorn de tres eixos: les pedres, els propietaris i el poder decreixent que ostentaren en cada època. Amb una idea molt clara: un edifici no és d’un determinat moment, sinó el resultat d’un conjunt d’obres, afegits, enderrocs, rehabilitacions, etc. al llarg dels segles que conflueixen en la imatge actual.

I FASE. Segles XI-XII: TORRE DE GUAITA associada al castell de Burriac (1) Quan els francs aconsegueixen a principi del segle IX el control militar de la Serralada, el comte aixeca una torre de guaita i control al cim de Burriac, la qual esdevindrà el castell. El segle XI hi estableix un dels seus homes, Guadall, com a castlà que esdevindrà hereditari. Per constituir un llinatge hereditari identificat amb aquest castell, els seus descendents adopten el Sant Vicenç a qui estava dedicada la capella del castell de Burriac com a patronímic. Per protegir el districte per la banda del sud, aixequen una torre de guaita de cinc plantes en un petit cim de Vilassar. Precisament, aquesta propietat genera un singular litigi entre 1086 i 1088 amb altres senyors, resolt en combat singular celebrat davant l’església de Ripollet, el qual deduïm que guanyen ells i passen a ostentar-ne el domini en exclusiva (2). És un veritable punt de partida. II FASE. Segles XII-XIII: CASTELL REFUGI dels Santvicenç (recinte sobirà) Com que el castell de Burriac el tenien en feu del comte de Barcelona, els Santvicenç

15


potencien la torre de Vilassar com a castell, i construeixen un recinte emmurallat de planta quadrada al seu voltant. Creiem que fou en aquesta època quan dediquen una estança dins la torre a capella sota la devoció de Santa Maria, en ple debat sobre la Immaculada Concepció promoguda per la casa reial, fins que el 1307 fins i tot financen un altar lateral amb la dotació d’un benefici dins de l’església parroquial de Sant Genís. Alhora, doten el castell d’una part del territori de Burriac, les valls de Cabrils i Vilassar, nomenen un castlà per a la seva guarda, el qual també intentarà identificar-se cognomenant-se Vilassar, i un batlle feudal per recaptar-ne les rendes. Però aquest model feudal s’esquerda ja al doscents: el 1229 detectem la primera concòrdia forçada amb la comunitat local que en limita els abusos i el 1273 recompren la castlania als Vilassar, i passen a exercir de nou el domini directe (3).

III FASE. Segle XIV: AMPLIACIÓ AMB EL RECINTE JUSSÀ de Pericó Desbosc (4) El darrer senyor Santvicenç mor el 1348 i els seus marmessors posen a subhasta el senyoriu per pagar els deutes pendents. El compra Pere Desbosc, un funcionari reial enriquit i casat amb una pubilla dels banquers Gualbes, el qual així aspira a l’ascens estamental. La seva influència en la casa reial li permet obtenir diversos privilegis que li enforteixen el senyoriu i en milloren la rendibilitat, com el privilegi de tenir castell i fustigar delinqüents de 1354 o de mercat setmanal de 1355. Al llarg del tres-cents detectem com es va construint un recinte jussà emmurallat al voltant del recinte sobirà més ample per la part de davant del portal, amb una barbacana, una vall i un pont llevadís davant del portal. Després de l’important terratrèmol de 1373, les obres es van contractar als mestres Ramon Ferrer, al llombard Francesc Rispau (5) i al fuster Pere Roqueta. Aquesta ampliació per als nouvinguts Desbosc genera un greu conflicte i plet judicial amb els vassalls, els quals s’obliga a treballar en les obres foranes (és a dir, a treballar en el manteniment i reparació de les obres exteriors del castell), sense proveir de menjar, segons el compromís arbitral de 1374 i les sentències de 1377, 1378 i 1386 (6). IV FASE. Segle XV: Reforma en castell-palau de Miquel Desbosc Miquel Desbosc i Gualbes hereta el castell del seu germà Pericó per manca de fills el 1385 i n’és el senyor fins al 1439, una llarga època que experimenta importants canvis. Miquel tendeix a convertir la fortificació en un castell-palau millorant-ne l’habitabilitat: la capella que havia estat a l’interior de la torre original, es trasllada a aquest recinte ampliat el 1402 obté 16


un breu pontifici per celebrar missa a la capella “ante et iuxta dictum castrum de Vilassario, noviter constructo…”(7) Tot seguit, posen en marxa una reforma de la part de ponent de l’edifici per convertir-lo en un castell palau: una sala a la planta baixa sustentada en dos arcs de diafragma, una cuina en el primer pis, dues habitacions en el segon i una torre en el tercer, a més de les reformes a la façana amb els finestrals gòtics. En obligar els vassalls a treballar-hi, generaren un nou conflicte i el conseqüent plet judicial que també guanyen (1406-1409)(8). Però, a poc a poc, s’havia anat creant un clima d’oposició entre els senyors i la comunitat local que va portar el privilegi reial de 1419 pel qual els vassalls aconseguiren fer-se amb les jurisdiccions i escollir batlles reials i òrgans de representació comunitària. Aquests enfrontaments, emmarcats per la crisi social i la guerra civil catalana del quatre-cents, culminen amb el privilegi reial de 1480 pel qual es crea definitivament la Universitat de Vilassar que assumeix les jurisdiccions i el govern local. La Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 acaba de consolidar la quasi propietat pagesa i culmina el control de la comunitat i el govern local per una capa intermèdia de pagesos grassos(9).

Notes : Fotografies cedides pel Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt 1- Pere Benito i Monclús: “Poder i societat al Maresme medieval: els Sant Vicenç (1022-1271)”, a L’arquitectura militar medieval. Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Actes (del 13 al 30 d’octubre de 1999). 2- BC, Arxiu, R. 10107, pergamí 241, 1086-1088, litigi per la castlania de Vilassar. 3- BC, Arxiu, pergamí 190, R. 12180, 3-VI-1229, definició; i pergamí 162, R. 12219, 30-VII-1273, definició. ACB, Speculum Officialatus, f. 159, benefici 1307. 4- Benet Oliva i Ricós: La petita noblesa del Maresme, Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2002. Joaquim Graupera i Graupera: “Els Desbosch: Promotors d’obres d’art en temps del gòtic”, a XXII Sessió d'Estudis Mataronins 19 de novembre de 2005, Mataró: PMC & MASM, 2006, pàg. 71-92. 5- Probablement es tracta del picapedrer i mestre d’obres que trobem entre 1359 i 1360 com a mestre major de l’obra del mur de Sant Daniel a les muralles de Barcelona, i entre 1363 i 1383 com a mestre d’obres de les drassanes barcelonines. 6- Arxiu Castell de Vilassar, pergamí 2-2-13 (B-9), 4-VIII-1374, acord nomenaments àrbitres; pergamí 2-5-18 (A-14), 3-VIII-1375, àpoca per jornals obres; pergamí 2-3-24 (B-2), 21-III-1377, sentència judicial; i Speculum, núm. 304, 305, 308 i 311. BC-APMM-325, R. 30266, índex arxiu 1583, f. 25r, núm. 17, sentència 14-II-1386; i f. 25v, núm. 23, sentència 10-VI-1378. Per als conflictes sobre les obres foranes, vegeu Pere Benito i Monclús: “Pleitear contra el señor del castillo y bajo su jurisdicción. Resistencias de los campesinos catalanes frente a la servidumbre de las obras de castell termenat”, a Studia Historica. Historia medieval, Salamanca, A, vol. 30 (2012). 7- Arxiu Castell de Vilassar, capsa “Castell de Vilassar”, pendent de catalogació. Coral Cuadrada: El Maresme Medieval: Hàbitat, economia i societat, segles X-XIV, Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 1988, pàg. 115. 8- Arxiu Castell de Vilassar, Speculum, núm. 306, 307, 309, 310 i 311. BC-APMM-223, R. 30158, trasllat plet 1406. 9- Benet Oliva i Ricós: “Vilassar, universitat i carrer de Barcelona (1419-1553) 150 anys de lluita contra la jurisdicció feudal”, a Ipsa arca. Revista de Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt, desembre 2000, núm. 4, pàg. 24-38.

17


El racó de la memòria

La Llançadora

Fa uns anys, les persones que venien a Vilassar de Dalt es trobaven aquesta imatge només entrar al poble pel carrer Ignasi de Bufalà.

Fotografia cedida per El Casinet (http://www.casinet.cat)

El jou i les fletxes de la falange, com a clara mostra de “l’adhesió” del poble al règim. Avui en dia, si us apropeu a aquest lloc, veureu que els símbols falangistes vàren ser tapats en pintura blanca, però si us apropeu una mica més es pot endevinar el rombe blanc.

Pintura blanca per tapar una època negra del nostre país que entre tots hem d’evitar que torni. 18


Personatges...

Rosachely Roa

La història d’en “NUC” un petit gosset del Refugi d’animals de Vilassar de Dalt. L’actitud d’en NUC ens té robat el cor a tots. Viu amb nosaltres al refugi des de fa 9 mesos, per tant la història que puc explicar és molt curta, però vull creure que pot ser.... interessant per a vosaltres. Sobretot, per als qui esteu sensibilitzats amb la vida que els toca viure els desafavorits animals abandonats. En NUC, si pogués parlar, crec que aquesta seria la història que ens explicaria sobre la seva vida: La meva família em va comprar, jo era un jove bretó àgil i preciós, em van escollir d’entre tots els germanets que també estaven amb mi, i em van portar a una casa, molt bonica, on em tractaven com un més de la família: m'estimaven, em treien a passejar i em cuidaven molt bé... jo, per la meva part, també els volia, responia joiós a totes les festes que em feien, i es posaven tan contents quan obeïa i feia el que ells em demanaven! Bé..., així vaig viure fins que............. què va passar per què de sobte tots perdessin l’interès per mi? Havien passat els anys i s'havien cansat? Ja no els alegrava, perquè no podia córrer ni saltar igual que abans, és que m'havia fet gran? També les persones es fan grans! Sí, tinc artrosi (jo no sé què és això...) però sí que sé que les potetes i el cos ja no estan com abans i quan m'haig d'aixecar si estic estirat em costa molt caminar, tampoc hi veig gaire bé i tinc una mica de sordera. ". Potser per tot això, van prendre la decisió molt dura per a mi, de deixar-me enmig del carrer, tot sol i sense saber què fer. Ja no interessava, encara que jo no els demanava res especial, solament companyia i afecte. Vaig passar unes hores tremendes o... van ser dies? perquè a mi se'm va fer molt llarg el temps, no sabia què fer, ni on anar i la por va ser el meu pitjor company. De sobte, va aparèixer una persona que em va agafar amb molta cura i em va portar a un lloc que en diuen "refugi". Allà hi havia molts gossets i gossetes, que em van rebre molt bé, deien que a ells els havia passat el mateix. L'endemà, vam anar a visitar un senyor que portava un vestit verd, deien que era un doctor de gossos i va dir que jo era un gosset molt vell, havia de prendre algunes medicines que m’ajudarien a sentir-me més bé. A poc a poc vaig començar a tranquil·litzar-me i fins ara, després de mesos d’estar-me aquí, estic molt tranquil, crec de veritat que això és casa meva. El meu dia a dia, ara és molt senzill... tinc la meva caseta per resguardar-me i descansar, un gran espai on poder caminar i sobretot, estirar-me al sol (m'encanta), tinc molts amics i

19


quan sento i ensumo les persones que habitualment em visiten, faig petits gemecs amb la intenció que em facin manyagues i estiguin per mi. Tots em volen i ara sóc tan feliç! Aquest hivern, quan feia tant de fred, els meus nous amics van demanar que algú em portés a casa seva, perquè feia molt fred, i vaig estar d’acollida a casa d'una gran persona que jo conec i, tot i que té tres gossos a casa seva, em va portar amb ell. Però... jo trobava a faltar els meus amics de cada dia, i volia quedar-me a casa. Perquè, sabeu? El refugi és... casa meva. Crec que no m’entenien quan arribava al refugi, perquè feia sol al matí i veia els meus companys i podia estar amb ells. Estava tan bé!, que corria com feia temps que no podia fer -ho. Però, quan arribava l'hora de marxar a la confortable casa del meu amic (el dels tres gossos), jo... no volia marxar! Em miraven com dient, què li passa? Està la mar de bé... i no pateix fred, els ossos sembla que no li fan tant de mal! S’està en una casa amb calefacció i el seu llitet al costat del seu protector. Però... jo no volia marxar del refugi, és casa meva! Els ho volia dir..., però no m'entenien. No volia que s'enfadessin ni que pensessin que sóc desagraït, però tenia por... ¿i si tornava a quedar-me sense la meva casa? Ara torno a tenir una casa! Vaig patir tant..., tot sol, al carrer sense saber què passava! Aquesta podria ser la història d’en NUC, si la pogués comentar. Mig inventada i mig veritat. De vegades penso si el que desitgem per als animals que han passat pel tràngol de l'abandonament és realment el que ells volen... ja que quan et trobes amb situacions com la que en NUC ens acaba d'explicar, t'adones que no sempre el que un considera el millor per a un altre no ha de ser el que realment l'altre desitja, encara que aquest sigui en NUC!, un petit i preciós gos pelut del refugi de Vilassar! Però es clar...,ells no poden dir-ho.

http://youtu.be/pE512WsnKp8

20


Els sobrenoms a Vilassar de Dalt

Joan Abril Español

Els sobrenoms són el reflex d’un poble, d’una cultura, d’una manera particular de viure i entendre el món. La Pallassa, el Boter, el Senyorito, el Burro del Cafeter… són personatges entranyables que han tingut la capacitat d’estimar i ser estimats, malgrat alguns qualificatius poc decorosos. Per damunt dels noms tenim les persones, que d’una manera o una altra han contribuït a humanitzar la societat. Vilassar de Dalt, un poble de 8.794 habitants (segons el darrer cens a 1 de gener del 2011), no deixa de ser un sobrenom arrelat en la història i necessari per distingir-lo de Vilassar de Mar. No cal dir que defugirem la denominació controvertida, si n’hem de dir Vilassar a seques o Vilassar de Dalt, perquè ja s’hi han dedicat moltes pàgines i l’han tractat historiadors locals molt ben documentats. El sobrenom és un nom afegit al nom d'una persona, sobretot per distingir-la d'altres del mateix nom. Derivat primitivament del nom d'un dels pares, del lloc d'origen o d'un apel·latiu, va donar origen a l'actual cognom. Establerta ja la forma jurídica, en va continuar l'ús en les capes populars per exigències de concreció i d'expressivitat (motiu o àlies). Referit normalment a característiques físiques o morals de la persona al·ludida, ja es coneixia antigament (Cicero, 'el del cigró [al nas]'; Nassus, 'el nassut', etc), i va caracteritzar personatges importants medievals (Carles el Calb, Oliba Cabreta, Guifré el Pelós, etc.). En l’època medieval es van utilitzar procediments molt variats per a la formació dels cognoms, com ara noms indicadors de procedència o d’habitatge: Tortosa, Cerdà o Francès; noms d’accidents hidrogràfics o orogràfics: Torrent, Rius, Saplana; noms de vegetació i plantes: del Bosch, Figuera, Fenoll; noms de la professió: Fuster, Ferrer, Sabater, Metge; noms d’una característica física o del caràcter: Roig, Alegret, Dolç, o noms d’indicadors de parentesc: Cosí, Nebot… A banda d’aquests cognoms que es van anar oficialitzant, la gent va continuar anomenant cadascú segons un sobrenom (dit també malnom), que anava passant de pares a fills o els batejava amb un nou sobrenom. Aquesta pràctica, actualment en procés de desaparició, ha arribat encara viva fins a nosaltres, i també, esclar, a Vilassar de Dalt. El mes d’abril de 1997, el meu pare, Pere Abril Bergay, va publicar una crònica festiva des de primers del segle XX amb el títol Fets i gent de Vilassar. Aquesta obra explica anècdotes verídiques i, òbviament, hi ha tot un seguit de sobrenoms, un costum que encara avui dia, i potser amb menys intensitat que abans, es manté viu al nostre poble. N’és un exemple el Cafè de la Plaça, que popularment s’anomena la Pepeta o la Pepi, en homenatge a la

21


Pepeta Forgas, que va regentar durant molts anys el cafè de La Massa, o el nom de la M. Mentidera, per la seva gran imaginació a l’hora d’explicar qualsevol història, suposadament real. Rere un sobrenom hi ha petites grans històries que són el reflex d’un poble, d’una cultura, d’una manera particular de viure i entendre el món. Rere un sobrenom hi batega la necessitat vital de qualificar fets, personatges, anècdotes que passen per aquesta tragicomèdia de la vida. La Pallassa, el Boter, el Senyorito, el Burro del Cafeter… són personatges entranyables que potser no han destacat per grans heroïcitats, però han tingut la capacitat d’estimar i ser estimats, malgrat alguns qualificatius poc decorosos. Al capdavall, i per sobre dels noms tenim les persones, que d’una manera o una altra han contribuït a humanitzar la societat. Per molts anys! Breu diccionari de sobrenoms vilassarencs (1/2) Anoto a continuació els sobrenoms que he extret de l’Índex de noms propis del llibre del meu pare, per tal que ens fem una idea del grau d’inventiva i sentit de l’humor dels vilassarencs. La narració de les anècdotes les farem públiques en propers números de la revista. Atès, però, que la llista pot ser molt llarga, em veig obligat a fer-ne una selecció. No cal dir que els sobrenoms que esmentaré són ben lluny de voler ofendre cap família vilassarenca. El motiu de fer-ne difusió no és cap altre que contribuir a la tradició popular tan arrelada al nostre país. També he de dir que agrairé qualsevol aportació que aclareixi l’origen o la identificació d’alguns dels sobrenoms que llegireu tot seguit. Aquest Breu diccionari... (1/2) és la versió dels sobrenoms antics. En el proper número parlaré, en col·laboració amb en Genís Viada, dels sobrenoms actuals, d’acord amb els nous temps a Vilassar, com ara la immigació (el Tio Vinagre, els Kubala, els Salero, en Muxina...). Avi Riera, l’. Home dotat d’una extraordinària sensibilitat que va conrear tots els àmbits de l’art i la cultura, inspirador del popular cor del Tiba Quim. Batzocs, can (o Betzocs), la família Cros. Un dels molts forns de pa que hi havia a Vilassar des de principis del XX. Betzocs és una variant de betzo, amb el significat d’home panxut. Bossa, les de la (o les de la Beneficència). Dones conegudes amb aquest sobrenom perquè passaven a demanar pels necessitats, en nom de la parròquia, amb una bossa de vellut on posaven l’almoina recollida. Boter, el. Conegut perquè feia bótes de fusta per posar el vi. Home pacífic i tranquil que gaudia de les seves bromes i acudits sense molestar mai a ningú, com ara la de l’escudellòmetre, una mena d’invent del tebeo. Burro del Cafeter, el (o en Ramon del Cafè). Aquest home va tenir l’acudit d’agafar un parell de cafeteres i, carregant-les una a cada costat a les sàrries d’un burro que tenia, passava als migdies pels carrers del poble oferint el seu cafè. 22


Castanyero, el (o en Quimet). Home conegut perquè quan s’apropava el dia de Tots Sants es dedicava a torrar castanyes i moniatos. Canyes, can (o can Fradera). Botiga que venia botifarres, cansalada i altres productes. Els diumenges muntaven parada a la plaça, com tants altres botiguers. Dorm (en Perico Dorm). Un dels personatges de les colles de caçadors. Potser la fama del sobrenom li ve de ser un gran dormilega. Jep de la Mel, en. Home que vivia a la muntanya, prop de Céllecs, i que era conegut, entre altres coses, per la venda de mel, esclar. Marxant de la Panera, el. Home que traginava una monumental panera de vímet, tota plena de llençols, tovalloles, davantals, i que es carregava a l’esquena fins que es va modernitzar amb un carretó de manobre, on va col·locar la panera al damunt, i així va passar a formar part del gremi de transportistes. (Il·lustració Jaume Bassa) Merda de l’Espardenya, els (els germans Quimet i Jaume Torras). Tots dos coneguts pels mil oficis que tenien. I ja ho diu el refrany, home de molts oficis, pobre segur! Orinaoli, l’. Vegeu en Pixoli. Pallassa, la (Teresa Aleix). Velleta prima i menuda que tenia una botigueta al que abans se’n deia carrer Nou, al costat de la cansaladeria de can Fradera, que actualment ja no existeix. Papitu de la Casa Cremada, en. Caçador empedreït, també conegut pel sobrenom d’en Socarrim, que rivalitzava amb en Feliu Maldades. Paraigüero Francès, el. Devia el sobrenom al fet d’haver aterrat al nostre país, provinent de la veïna França, i era un tipus més aviat baix, la pell de la cara d’un moreno accentuat i mig tapada per un bigoti negre i espès, que donava a la seva fesomia un aspecte un xic impressionant. (Il·lustració Jaume Bassa) Pau dels Autos, en. El xofer més veterà de l’empresa La Vilassarenca. Baix, un xic rabassut, de caràcter una mica adust, la cara rodona i el cap sempre resguardat amb una gorra de color gris, ensorrada fins al clatell per tapar una calba que es veu que li feia molta vergonya d’ensenyar. Pecient, el. Home que va venir a caure per Vilassar cap a les seves velleses, provinent de la República del Paraguai, lloc on havia anat en la seva joventut per provar fortuna o, com es deia llavors, a fer les Amèriques. Piano del Manquet, el. Sobrenom amb què es coneixia un bon home que tenia la desgràcia de faltar-li una mà i, degut a això, es guanyava la vida i la de la seva família passant cada diumenge pels carrers, amb un piano de manubri i demanant la voluntat de la gent.

23


Pintor Lota, el (Josep Font). Gran actor vilassarenc. Pixoli, en (Jaume Manent). Personatge encarregat de marcar el pas de la legió romana el dia de la processó del Dijous Sant. En un dels assajos, els companys d’en Manent, quan parlaven d’ell, sempre l’anomenavem pel sobrenom, cosa que va sentir una vegada el senyor rector que hi havia llavors al poble, per la qual cosa els va dir que trobava el mot de molt mal gust i, per tant, els aconsellava canviar-lo, i que en lloc de Pixoli l’anomenessin Orinaoli, que sempre sonava més fi...! Quitèria Xata, la. Dona gran en l’època de l’autor del llibre (nascut el 1918), d’uns seixanta anys, forta i ben conservada, de cara més aviat ampla, amb una pell de tons foscos i esgrogueïts, una mirada esquerpa i de reüll, com si desconfiés de tothom, i un nas… ample i gran, com una patata aixafada, que ocupava una part bastant considerable de la seva cara, per la qual cosa era el detall més rellevant de la seva personalitat i la causa del seu malnom. Sabeteret, el. Ataconador o reparador de sabates velles que tenia el seu taller en una caseta entre l’actual Banco Santander i el portal d’entrada de les Monges. Senyorito, el (Jaume Fontanils i Serra). Home alt i prim, de cara menuda i fina, guarnida per un bigoti blanc i al cap quatre cabells que encara es pentinava amb molta cura, perquè era molt aficionat a dar-se sempre aires de persona distingida, com d’aristòcrata arruïnat, i d’aquí li venia el sobrenom del Senyorito. Serradures, en. Home que tenia com a mitjà de vida el negoci de passar a repartir escombres i paquets de serradures per les botigues del poble. Socarrim, en. Vegeu en Papitu de la Casa Cremada. Tet, can. Botiga de botifarres i cansalada que havia regentat el nostre artista pintor Jaume Bassa. Segons el Diccionari català-valencià-balear, Tet pot voler dir ‘ximplet’, però també un ‘nen’ en llenguatge infantil, o també una ‘mainadera’. Tintorer, el (Jaume Puig). Propietari d’una de les tintoreries de Vilassar, on es tenyia el cotó dels diferents colors requerits per a cada classe de roba. Tota la jornada s’havia d’estar de peus a l’aigua, i, per tant, es treballava calçat amb uns esclops de fusta per protegir-se de la humitat. Tomàs de les Marengues (can Blanxart). Pastisser que entre altres dolços es dedicava a fer unes merengues per llepar-se’n els dits. Vellet de la Caixeta, el. Pidolaire anomenat així perquè portava una caixa de fusta, amb un tall a dalt, per entrar-hi les monedes que recollia. Vitisis, en (Joanet Riera). Personatge que regentava un “colmado” (desapareguts pels actuals supermercats) a la casa de la plaça on cap als vuitanta tenia la botiga l’Estrella Salvi. Especulant amb el sobrenom, se’ns acut si era una manera particular de pronunciar “vint-i-sis”. 24


Els alumnes de l’institut opinem

Un altre ritme de vida

Laura Fernández

No és el primer cop que penso en el ritme de vida que portem. Entre setmana ens llevem d’hora, ens arreglem a corre-cuita i molts no tornem a casa fins a la tarda. Quan per fi arribes i aconsegueixes relaxar-te, sovint hem de tornar a sortir per anar a fer alguna cosa més. I això cada dia durant nou mesos de l’any vulguis o no acaba sent esgotador. Per sort, el cap de setmana i les vacances són més tranquils, tot i que déu-n’hi-do amb l’activitat que portem. En resum, crec que tot és una mica estressant, i a vegades desitjaria portar un altre ritme de vida. Això és possible a la població italiana de Bra. Fins i tot en un dia de treball normal aquest poble sembla el lloc perfecte per escapar-se de la rutina. Els seus ciutadans poden seure de bon matí a prendre un cafè tranquil·lament. Aquesta estona l’aprofiten per parlar amb els veïns o simplement contemplar el paisatge que tenen davant seu. Tothom té temps per dir un càlid “Buongiorno”. I el millor és que aquest no és l’únic poble on es pot dur aquest estil de vida. Bra i molts altres pobles d’arreu del món han signat un compromís per transformarse en paradisos lluny de l’alta velocitat del món en que vivim. En el centre històric d’aquests pobles, s’han tancat alguns carrers al trànsit, a més de prohibir les grans cadenes de supermercats i els grans magatzems. Així s’aconsegueix l’obertura de petits comerços familiars on només es venen productes de la terra. Els restaurants tan sols cuinen plats tradicionals elaborats amb productes del mateix poble. Us puc assegurar que és impossible trobar un sol plat precuinat o algun producte provinent d’un altre territori. A part de tot això, els horaris dels comerciants també estan una mica modificats. Les botigues tanquen els dijous i els diumenges. Així els comerciants tenen dues jornades de repòs, i a la vegada la gent que durant la setmana treballa pot fer les seves compres sense presses els dissabtes. En paradisos com aquests, el que realment es té en compte és la qualitat de vida dels seus ciutadans. Ara bé, per obtenir tota aquesta tranquil·litat hem de rebutjar totes les comoditats que tenim avui en dia? No. Dur un estil de vida pacífic no significa retrocedir en el temps. Es tracta doncs, de trobar un equilibri entre el millor del tradicional i el modern per obtenir un resultat que ens aporti pau.

25


Desesperació d’un depriment diumenge

Paula Benzal

El cap de setmana passat vaig tenir un dia vermell, tenia pensaments confusos. Aquestes dues històries van ser les causants de la meva desesperació: La meva família i jo vam anar a comprar un parell de plantes per al nostre estimat jardí, en aquell moment vaig fer una reflexió poc adulta però que em té amoïnada: quins sentiments deuen tenir les flors velles quan són reemplaçades per unes de noves? És una estupidesa, ja que les flors, tot i que respirin i s’alimentin, no parlen ni reflexionen; però segur que s’adonen de quan tenen una nova companya al costat. Estic segura que les margarides s’han adonat que des de fa un parell de dies un nou roser les està envaint i els dificulta l’absorció de sals minerals i energia solar. Al cap i a la fi no és tan estúpid, si les pobres margarides no poden xuclar l’aigua perquè les roses són egocèntriques i no els ho deixen fer, no poden manifestar-ho de cap manera perquè jo pugui actuar. Moriran de manera cruel i freda, tot per culpa que la meva mare volia un roser de color rosa. Un cop exposada aquesta teoria sobre les pobres Margarides, em va venir al cap la meva planta preferida, el Gessamí (m’encanta la seva olor!). Fa molt de temps que la tinc i és només meva. En tinc tanta cura que és poc probable que mori a causa d’una invasió de roses. Tenim una relació amorosa des de fa temps, de vegades ens enfadem mentalment. Potser jo trigo massa temps a baixar a visitar-la i això la molesta, però és que de vegades m’oblido que és una planta i no pot venir a veure’m perquè està limitada. L’aprecio molt perquè fa molt temps que està amb mi i no m’acostumaria a viure sense ella. La trobo a faltar quan no tenim les nostres característiques converses. L’estimo. Tot i que la meva reflexió sobre els pensaments de les flors és totalment preocupant per a mi, no estic boja ni tinc cap tipus d'obsessió amb les plantes (potser amb algun altre ésser viu sí; per exemple, els esquirols). Tan sols és una personificació d’algú més que és especial per a mi. Espero trobar una solució per a ambdós problemes, perquè vulgui o no, reconèixer que estic lligada a una persona especial és molt dur emocionalment, igual que també ho és estar preocupada pels sentiments d’una planta.

26


Riure i estimar

Laura Pallàs

A vegades em pregunto si es pot estimar allò que no existeix, no em refereixo a res físic ni sexual, ni tampoc a una persona en concret, em refereixo a aquelles coses que no es veuen. Per a mi, les coses que no es veuen són les més vitals. Per posar un exemple, quan tu et despertes un dissabte (és molt important que sigui un dissabte, ja que els diumenges són inaguantables), doncs això, quan tu et despertes un dissabte, cap allà a les deu, puges la persiana, obres la finestra i respires, sense cap mínima preocupació i tornes a respirar molt fort, molt molt fort, i l’aire et lleva la son i el sol t’escalfa la cara…jo estimo aquest moment. Aquest moment és únic, i dic únic no perquè per a mi sigui molt especial, sinó perquè tot i que tothom el té a l’abast, molts pocs l’aprofiten. Poder començar el dia amb aquesta calma és una sort. No vull que penseu que la desgràcia dels altres em serveix de consol, però saber que jo gaudeixo de les condicions necessàries per poder gaudir d’aquest moment (sense preocupacions, sense problemes, sense malestar…) em fa sentir privilegiada. Potser sóc una exagerada, però considero que és molt important valorar les petites coses, perquè al final acostumen a ser les més especials. El que no es veu, el que només se sent, això és l’essencial. Parlo de riure i d’estimar, que al final és el que tothom vol. Sé que als meus 15 anys no estic en condicions de donar-vos lliçons de la vida, però crec que tots coincidireu amb mi quan us dic que tothom vol riure i estimar. És el millor que podem fer (vull aclarir que quan dic estimar, no només em refereixo a l’amor cap a una persona, sinó que també parlo d’estimar l’aire del matí). Ja sé que molts pensareu que és molt fàcil dir que els diners són superflus, si jo haig de plorar també preferiria fer-ho dins d’un Ferrari, com vosaltres. Però creieu-me quan us dic (tenint en compte que continuo amb la meva condició d’adolescent de quinze anys) que els diners i la felicitat són absolutament independents. Suposo que no us vindrà de nou. Per tant, estimeu quan respireu aire del matí, quan pugueu sentir la vostra cançó preferida a tot volum en una habitació fosca, quan algú que us estima us ho demostri, perquè, des de la meva manera de veure la vida, així és com realment es pot ser feliç.

27


Algú ho havia de dir??

Xavier Santamaria

Mali, país Africà, que un dia, esperem que molt proper, em canviarà la vida, ha sofert molts canvis polítics aquests últims mesos. Quina responsabilitat hi tenim els europeus? Podem tenir la consciència tranquil·la? Us faig un petit resum, Mali és, o era, el país d’Àfrica central amb més anys de democràcia. El passat 21 de març hi va haver un cop d’estat dirigit pel capità Amadu Haya Sanogo i va destituir el president Amadou Toumani Toure en protesta per com es gestionava el conflicte del nord de Mali amb una guerra contra els tuaregs que reclamen la independència d’aquesta part del territori de Mali. Va ser un cop d’estat estrany, ja que no es van suspendre els partits politics, a més a més hi havia programades unes eleccions per l’abril i l’actual president no s’hi podia presentar; per tant, es podien haver esperat un mes i veure com ho gestionava el nou president. Als colpistes els va sortir tot malament: tot el món va condemnar el cop d’estat, van declarar un embargament econòmic a Mali i els tuaregs, juntament amb un grup proper a Al-Qaeda, va conquerir tot el nord de Mali en quatre dies. Aquest conflicte m’ha portat a reflexionar sobre el colonialisme bàrbar europeu a l’Àfrica i els efectes que encara pateixen. Per començar, les fronteres dels països, decidides unilateralment pels estats europeus sense tenir en compte la separació dels territoris ancestrals de tribus, o bé en un país la unió de dos tribus per afavorir-ne una sobre l’altra, fet que va desencadenar els genocidis de Ruanda fa uns anys. Això es pot comprovar amb el mapa de Mali, amb unes línies rectes sense cap sentit identitari ni històric. Tal com diu el professor de la UB, Ferran Iniesta, “El problema és de les potències colonials administradores, que van decidir fer aquests monstruosos rectangles col·locant sedentaris i nòmades al mateix sac. Gent que és diferent i, no nomes això, que s’odien entusiàsticament” (Diari ARA 06/05/2012). Per seguir, amb l’explotació del territori amb l’únic benefici de la metròpoli, moltes vegades dedicant tot el territori a un únic cultiu per satisfer la necessitat de l’imperi de torn, o 28


l’explotació salvatge dels recursos naturals i humans. Mali és extremadament ric en recursos naturals, des de l’or fins als enormes arrossars (paradoxalment el poble de Mali consumeix un arròs industrial importat d'Orient). Per desgràcia aquesta situació d’explotació desmesurada encara existeix, això sí, d’una manera més dissimulada i no per part de governs, sinó per part de grans corporacions industrials. En els anys 90, l'FMI va impulsar la producció de cotó a gran escala per a l'exportació. El mercat mundial va reduir fortament el preu del cotó de Mali. Aquesta especulació va endeutar Mali. L'FMI li va prestar diners a canvi de sacrificar tota la inversió pública i obrir-se a la inversió estrangera. Com a resultat, tots els recursos i totes les riqueses van ser lliurats a baix preu. El ferrocarril va ser venut a una companyia canadenca per 107 milions de francs CFA. Quant a les mines, les multinacionals van comprar les terres als camperols per 54 € les 7 ha. De manera que els camperols es van quedar sense res. Totes aquestes dades i arguments porten a preguntar-te amb quin dret, els europeus, podem criticar els africans?, amb quin dret, els europeus, mirem els africans des d’una posició de supèrbia?, amb quin dret, els europeus, menyspreem els que davant la pobresa i la falta d’oportunitat deixen la família, deixen el seu poble, la seva terra i jugant-se la vida es posen en mans de màfies per arribar a Europa buscant un futur millor? No hi tenim cap dret, algú ho havia de dir??

29


Record a un col·laborador

El dia 26 de maig va morir un dels nostres col·laboradors Miguel Córdoba,víctima d'una llarga malaltia. L'article que va escriure per al segon número de La Llançadora al mes de febrer, "Cultura i gastronomia", va ser un dels seus últims escrits. Des de La Llançadora volem fer arribar a la seva família i amics el nostre sentit condol.

Descarrega’t la revista

http://revista.lallançadora.cat/numero3.pdf

30


Fes-nos saber la teva opini贸 sobre la revista lallancadoravd@gmail.com http://www.facebook.com/LaLlancadora

31


32

N3 La Llançadora 05/2012  

Número 3 de La Llançadora corresponent al Maig del 2.012

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you