N11 La Llançadora 05/2014 by Xavier Santamaria

NĂşm. 11 maig del 2014

SUMARI Pàgina 3

Pàgina 4

Pàgina 8 Pàgina 10

Pàgina 13 Pàgina 15 Pàgina 17

Pàgina 22 Pàgina 25 Pàgina 27 Pàgina 30

Pàgina 32

Pàgina 34

Editorial La Llançadora

Esport i Lleure: Vilatrail 2014 Fran Izquierdo - Pepe Cros - Pere Alsina - Noemí Molinero

I amb el somriure, la revolta Vicky Llongueras

Adolescència i segle XXI Àngels Petit

Un Vilassar per a petits i grans Petits i grans Vilassar

Personatges ... Rosachely Roa

Contes amb un Tast de Català Noemí Molinero - Joan Abril Español

Sessions del Club de Lectura de la Biblioteca Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer

Temps de Poesia Lídia Gomis - Paquita Cervera

Joan de Lanuça Benet Oliva

Històries sobre tot plegat Albert Mesalles

¿¿Algú ho havia de dir?? Xavier Santamaria

Descarrega’t la revista 2

Editorial La Llançadora Vilassar de Dalt és un poble que es mou, que batega en els diversos àmbits culturals, perquè LA LLANÇADORA entén la cultura des d’una concepció ben oberta. ¿En volem exemples?: l’esport, amb la segona edició del Vilatrail (un reportatge a quatre veus: en Fran Izquierdo, en Pepe Cros, en Pere Alsina i la Noemí Molinero), una competició que s’ha convertit en un referent de les curses de muntanya, o aquest mes de maig la segona edició del Vilaguau, de la Festa Vertical i del Revela’t; el teatre (el mes de maig L’hostalera, o també Els homes són de Mart i les dones de Venus) la literatura (incorporem l’Albert Mesalles com a nou col·laborador i homenatgem com a Personatge el nostre Gabo, a qui hem convertit en vilassarenc d’adopció); la història (rememorant el tricentenari des de Vilassar, resseguim Joan de Lanuça, senyor de Vilassar i heroi del setge de l’11 de setembre, un interessant article de Benet Oliva), o la psicologia de l’adolescent (de la mà de l’Àngels Petit), entre altres col·laboracions tan o més interessants. Vilassar de Dalt és un poble que té vida cultural, que és solidària també amb els qui pateixen més, i el sector comercial també demostra en diversos actes que té ganes de bategar: patrocina actes de la festa major, fa realitat el Vilatrail 2014, se solidaritza contra el càncer…, però no en tenim prou, des de LA LLANÇADORA volem més vida i que la veu cultural del poble s’integri més encara amb la veu cultural del comerç, i es farà realitat si tots plegats fem un consum de responsabilitat local, i si el comerç respon amb més servei: el poble, amb tot el seu patrimoni històric i cultural ens ho reclama. ¡No el defraudem!

Esport i Lleure Vilatrail 2014 Fran Izquierdo, Pepe Cros, Pere Alsina i Noemí Molinero Aquest és un reportatge fet per quatre veus, però veus que saben perfectament del que parlen perquè han viscut i gaudit en la seva pròpia pell la cursa Vilatrail, una mitja marató de muntanya que no pot deixar indiferent a ningú: en Fran Izquierdo ens relata la seva experiència com a organitzador, en Pepe Cros com a comerciant i patrocinador, en Pere Alsina com a corredor i la Noemí Molinero com a voluntària. Són quatre veus que volen representar, i segur que representen, l’esperit Vilatrail, un esperit de lluita, vida, amistat, il·lusió i llibertat, però també de solidaritat i de respecte. Fran Izquierdo, coordinador general del Vilatrail. Anys enrere, viatjant i competint per territoris amb cultura esportiva i de trail contrastada, amb la imatge de centenars de persones deambulant pels carrers amb les seves vestimentes multicolors, fent exercicis d’escalfament, amb bosses o pitralls a la mà, amb el soroll greu de la megafonia inundant l’atmosfera, intentava imaginar com seria una d’aquelles curses en el meu poble... Somnis que m’ajudaven potser a deixar passar els inquietants minuts previs de la sortida. Passat el temps ens trobem ara amb escenaris similars i paral·lels, i també amb altres actors que interpreten els mateixos papers. Amb la il·lusió de veure des de fa mesos corredors per la muntanya i pels carrers de la vila, hem anat donant forma a una cursa que en 2 anys ja implica la societat civil de tot un poble. Aprofitar l’interès que suscita i canalitzar la voluntat dels que volen formar part, de molt diferent manera, d’aquest projecte col·lectiu ha sigut la nostra missió com a organitzadors, mantenint una filosofia prou clara i oberta a propostes i idees: solidaritat amb qui ho necessita, respecte a la natura, a les espècies, al paisatge, al rival, al nostre patrimoni històric i cultural, tornant a la muntanya de manera immediata el seu aspecte d’abans de la cursa, Autor : Josep Manel Fernández treballant per no causar impacte, i a més, fer cultura de tot això entre els participants, tant als que corren com als que de manera voluntària ajuden en tasques concretes, com als que ens donen suport per afrontar les despeses que s’originen. Tots en som partícips. Fer un cistell amb aquests vímets no és fàcil, però sí apassionant i, un cop acabat, tot un plaer veure’l. Dissenyar mil·limètricament l’estructura de la cursa, cada punt, cada acció, fer-los interactuar... és tot un repte i una passió. Al final, quan la veu del carrer en parla, grans, mitjans i petits, quan s’hi sent Vilatrail, és quan

t’adones que l’esperit de la cursa ha quallat i s’ha estès, i t’arriba la sensació que la gent se n’ha impregnat i té la cursa com a pròpia, com en aquells pobles de territoris llunyans on anàvem a competir i on es respirava un exquisit ambient de corredors de muntanya... Pepe Cros, comerciant i un dels patrocinadors del Vilatrail. A nosaltres, quan varen proposar-nos de col·laborar en la celebració d'una cursa de muntanya a Vilassar de Dalt no vam dubtar ni un sol segon: per fi la nostra vila tenia un esdeveniment esportiu en el qual podia participar-hi tota la vila. Sovint hem recorregut la geografia per anar a una o altra cursa, marxa o competició i ara era el torn de Vilassar de Dalt. Conec les interioritats de les curses com a participant i també com a organitzador, sé que cal l'esforç de molta gent i, no cal dir-ho, del teixit comercial i industrial.

Autor : Fran Izquierdo

El Vilatrail posa la nostra vila a primera línia de referència en curses de muntanya. En tan sols dues edicions ha guanyat un prestigi immens. Així, doncs, col·laborar-hi no és una obligació, és un plaer. Pere Alsina, corredor del Vilatrail. Quan un vol fer una cosa i ho fa..., vull dir, quan aconsegueixes superar una etapa o moment difícil, per petit que sigui, ens queda aquell sentiment de satisfacció, gratitud... Crec que és felicitat. Amb la Carme per segon any tornem a Vilassar de Dalt. Vet aquí que el Vilatrail és una d'aquelles curses que quan l'acabes ens aporta aquella dosi de felicitat... Per tant, repetim!

Autor : Pere Alsina

Sembla estrany i et preguntes què ens pot oferir una cursa entre Mataró i Barcelona... Doncs, un petit paradís per als qui ens agrada això de córrer.

El Vilatrail és una mitja marató de muntanya organitzada per corredors per a corredors.... Té l'èxit garantit. Ens hi retrobem amb en Fran, en Bruno, en Francisco... Persones amigues amb un tarannà senzill i molt humà, "comandants" d'aquesta "batalla". A més a més, hem estat molt acompanyats i estimats en tot moment per un exèrcit de persones voluntàries molt entusiastes, i motivats per fer-nos gaudir del que més ens agrada: córrer per muntanya. El Vilatrail ens ha permès veure el significat real de la paraula... és: V ida I ntentar-ho L luita A graïment T irar endavant R ebre A mistat 5

I l·lusió L libertat. Plaça de la Vila. Impressiona l'ambient previ a la sortida, la conversa amb d'altres corredors sempre és d'agrair, minut de silenci i tret de sortida. Amb la Carme li donem una volta al carburador, és una distància que s'ha d'anar més accelerat i no hi estem adaptats. Pugem sense dificultat fins a l'ermita de Sant Mateu i cadascú va trobant el seu lloc dins la cursa. Deixo la Carme enrere. Fins a Can Boquet anem passant per corriols i escenaris gairebé verges i d'una gran bellesa, de pujar i baixar, de pensar en qui coi ha dissenyat aquest recorregut tan trencacames, de felicitar-lo també, de compartir kms amb la Marisa, en Víctor, en Xavi... i moltes noies corredores. Sorprèn veure tanta participació femenina, és admirable. Al km 14 una veu coneguda em crida, la Carme m'atrapa, cada dia més forta. Compartim circuit per aquest paratge màgic amb en Toni, un corredor local molt conegut, ja que tothom l'anima. Ara sí, fem el que sembla ser l'última pujada i toca baixar, l'especialitat de la Carme. Estem gaudint molt i encara més amb els ànims i aplaudiments dels voluntaris molt ben situats, tant als avituallaments com en punts al mig del bosc. Nosaltres només els podem donar les gràcies de tot cor per estar allà. L'arribada triomfal és el somni de qualsevol corredor (amb petita pujada final) a la plaça del poble, ple de gent aplaudint, un passadís amb música de tambors, abraçades... ¡¡Felicitat!!

Noemí Molinero, voluntària en el punt davant la porta del castell ¡Sóc rica, com si m’hagués tocat la loteria! ¿Sabeu què diu el diccionari de la paraula voluntari -ària? “Que s’ofereix lliurement a fer una cosa o a col·laborar en alguna tasca sense ésser-hi obligat.” Doncs això precisament és el que vam fer tots nosaltres, i parlo de mi i de tots els meus companys, fins i tot aquells que no conec o que eren quilòmetres lluny del meu punt. Vam voler col·laborar lliurement en un festa del poble, d’una entitat. Hi ha moltes motivacions que poden moure una persona a fer -se voluntària. En el cas del Vilatrail, jo diria que són unes de concretes. Autor : Josep Manel Fernández

La primera motivació és totalment personal, és una cosa que surt de dins, voler ser en algun lloc per ajudar en el que calgui sense la necessitat que et donin les gràcies. La segona motivació ve donada per l’acte o per l’entitat que vols ajudar: en aquest cas, una cursa promoguda pel fondistes, que respecta la natura, que mou centenars de persones i que, en la seva edició passada i primerenca, va ser tot èxit. Una altra motivació pot venir donada per la gestió que se’n fa, dels voluntaris. Tenir un líder o responsable que t’animi és molt encoratjador. Val a dir que els encarregats de la cursa es van abocar en nosaltres, ens van animar i ens van ajudar. Així que, en certa manera, van permetre que la nostra tasca voluntariosa, si es pot, fos encara més motivadora. 6

Simplement, fer qualsevol tasca a gust fa que el resultat sigui millor de l’esperat, que és el que ha passat en el Vilatrail. Gairebé cinc hores sense moure’m del lloc, un sol que cremava, durícies a les mans de tant aplaudir, una veu ronca de tant cridar i mal de peus per no haver-me assegut ni cinc minuts. Però jo també vaig fer la pujada de plaça corrent amb eufòria, amb entusiasme i amb adrenalina fins dalt tal com van fer gairebé els 600 corredors inscrits al Vilatrail. Simplement, perquè vaig sentir que la meva tasca i la dels altres 170 voluntaris com jo havia servit d’alguna cosa. Els corredors estaven contents, fins i tot algun, traient el fetge per la boca després de més de 20 km, ens deia que tenia la pell de gallina perquè no els havíem deixat d’animar en cap moment, que estaven agraïts i contents. Jo, personalment, vaig acabar esgotada físicament, però vaig fer una tasca de voluntària amb una gent coneguda que han esdevingut amics, la vaig fer perquè sí, ningú m’hi va obligar. I la meva motivació única i personal va ser que ¡simplement em va donar la gana de fer-ho! Però sobretot no admeto que em donin les gràcies, no les vull. Les gràcies les donem nosaltres a tots els corredors per confiar en nosaltres, al cap de grup per confiar en nosaltres, al poble per confiar en nosaltres, a la resta de voluntaris per ser tan especials i sobretot a l’organització per confiar en nosaltres. M’heu enriquit l’esperit. Sense vosaltres nosaltres no hauríem volgut ser voluntaris de cap de les maneres. Gràcies.

Autor : Jordi Beat

I amb el somriure, la revolta Vicky Llongueras Amb el somriure, la revolta. Així t’espero i t’imagino i en l’horitzó de la mirada el gest utòpic que et reclama El procés que es viu Catalunya ha descol·locat tota la classe política espanyola que es troba astorada i desconcertada, forçada a seguir a roda dels esdeveniments que el procés d’emancipació ha engegat al nostre país. Aquesta és una novetat. Espanya està acostumada a manar i fer el seu caprici sense que li importi gens ni mica les reclamacions que li puguin arribar de la perifèria. Perquè és això el que som, perifèria; i la perifèria és al límit de l’imperi allà on només s’hi va quan es tracta de recaptar impostos. El centre del seu melic és Madrid, on resideix el poder amb majúscules, la resta, simples colònies. Després de negar totes les possibilitats d’entesa, criticar, menystenir, humiliar el nostre president i els polítics que li donen suport, amenaçar, esporuguir i clamar per activa i per passiva que no som res i que no tenim dret a expressar la nostra voluntat, veuen que no se’n surten.¿I hi ha res que desmoralitzi tant com comprovar que no t’escolten i resten indiferents a les teves amenaces? ¿Com pot ser que aquests catalans hagin perdut la por, es pregunten? Llegeixo els comentaris dels lectors dels diaris digitals i em faig un tip de riure. Hi ha persones que tenen l’enginy agudíssim davant les notícies que genera el procés català. Les metàfores desafortunades que il·lustren els desastres que ens esperen si ens separem d’Espanya es tornen bumerangs que retornen contra la boca de qui les pronuncia. (I és que l’enginy dels castellans es va acabar amb el Quixot; i potser ni això, ja que hi ha qui sosté que era valencià). Crida l’atenció el bon humor que destil·len els acudits; com més amenaçadores són les declaracions per part dels espanyolistes, més fotetes són els comentaris. Aquest bon humor contrasta amb l’agror i la bilis que vomiten UPiD, Ciutadants i els adlàters afins. Fins els tarotistes espanyols pengen el telèfon a qui els demana per la consulta. El Partit Popular, gegant amb peus de fang per la pudent corrupció que abasta a gairebé tots els principals dirigents inclusius els membres del Govern, ha volgut mantenir-se ferm en l’estratègia de la intransigència a l’empara de la sagrada Constitució. La vicepresidenta del govern, la senyora Soraya Sáenz de Santamaría, surt dia sí, altre també, amenaçant amb la seva interpretació pètria de la legalitat. S’equivoquen. La seva legalitat ja no és la nostra legalitat. El Partit Socialista (actualment en deconstrucció), vol ressuscitar in extremis una via federal per mirar d’aturar la deriva sobiranista (així en diuen) i intentar guanyar temps fins que les aigües es calmin i el temps ho acabi d’arreglar perquè, qui dia passa, any empeny i tard o d’hora aquests catalans es cansaran i acceptaran una proposta. Fan veure que són els bons de la pel·lícula. En realitat no tenen cap ganes de fer una Espanya federal, però bé que han de proposar alguna cosa per mostrar que estan vius. S’equivoquen. El federalisme que

hipotèticament proposarien arriba tard. Hi ha tant de desconcert per part dels unionistes que sorgeixen propostes de tota mena per tal de trobar una sortida a l’embolic mental que s’han fet amb el dret a decidir. N’hi ha que s’esgargamellen postulant per terceres vies que vénen a ser mers succedanis, com el malt ho és al cafè. S’equivoquen tots. La seva anàlisi dels fets és errònia perquè en la seva mentalitat política vertical no poden concebre que la ciutadania hagi pres la iniciativa, ja que a Espanya mai ha estat així; els seus manuals dicten que el poder ve de dalt i és el líder qui té el monopoli de l’ordeno y mando. En l’època de la comunicació instantània, on la velocitat precipita les idees, les centrifuga i arriben a l’últim racó de la terra on cadascú les processa com millor li plau, el vell i anquilosat estat vol continuar amb les velles estructures de poder que tan bé li han anat fins avui, incapaç d’adonar-se que perd la potestat perquè anem cap a un nou ordre de canvi de valors on la societat civil s’ha fet major d’edat i vol canviar l’estatus quo, conscient que en democràcia és ella qui té l’última paraula. La gent afí a l’emancipació de Catalunya es troba i somriu sabent-se part d’aquest nou país en construcció; en les seves mirades hi brilla la il·lusió de l’esperança per aconseguir desferse del llast que Espanya representa, però el somriure ha d’anar acompanyat del determini; no hem de ser tan babaus de pensar que ho aconseguirem fent-nos petons i cantant cançons al voltant d’un foc de camp. El repte és gegantí i demana persistència i resistència. Potser que tot no siguin flors i violes, segur que el camí no serà planer i ens espera molta feina a fer, però és que l’alternativa significa continuar igual o pitjor de com estem perquè el futur dins d’Espanya és ben negre. No hi pot haver marxa enrere, per la nostra dignitat i perquè després de la que hem muntat la represàlia seria èpica.

Adolescència i segle XXI Àngels Petit Començo aquest escrit recordant una conversa amb una professora de l’ESO (ensenyament secundari obligatori). M’explicava que en el seu institut passen coses estranyes amb els nois i les noies del centre i que la situació preocupa molt el claustre de professors. Es tracta d’alteracions en les conductes dels alumnes. Noies ingressades per anorèxia, el suïcidi d’una d’aquestes noies, la masturbació entre dos nois dins de la classe, comportaments molt alterats. Tots aquests fets el col·lectiu de professors no saben com encarar-los. A més, veuen com la resta d’alumnes ho viuen amb molta afectació emocional i, de retruc, el procés d’aprenentatge de tots aquests nois i noies es veu greument afectat. Moltes d’aquestes situacions també les podem trobar en altres centres escolars, els alumnes ens estan mostrant un malestar fora del que és comú, fora d’allò habitual. L’adolescència és una de les èpoques de crisi més forta que pateix l’ésser humà. És el pas de la infància cap al món dels adults. És una època de trànsit on s’hi juguen molts aspectes de la constitució personal de l’individu. Aquesta construcció d’una nova subjectivitat es manifesten amb molta força, per exemple: l’abandonament dels llaços infantils amb les figures primordials, la construcció del seu nou jo adolescent, l’entrada de les pulsions sexuals, un canvi físic molt important, l’entrada de la pulsió de mort. Fins aquest moment la idea de mort per ells era diferent. En aquesta etapa, aquesta nova aprehensió de la idea de la mort els situa en la cadena generacional de pares a fills i poden pensar que ells també podran formar part d’aquesta cadena transmissora, i ja no com a fills que són, sinó com a pares que podran ser. Aquest canvi de posició en la cadena transmissora els comporta l’aprehensió que ells també moriran. I si això no fos prou, han de tirar endavant amb els seus estudis, i quan arriben a acabar-los, els situarà en el món social i laboral, amb tota l’exigència que comporta. Veiem que aquesta etapa que acostuma a durar entre els 11/12 i els 18/20 anys, és un moment vital on el subjecte ha d’estar preparat personalment per poder passar aquest moment adolescent, preparació que aconseguirà fer des del moment que neix fins als 11 anys. ¿Què els passa a aquests nois i noies que manifesten unes conductes tan alterades?

El malestar que representen aquestes persones no són símptomes aïllats, individuals. Més aviat els hauríem de posar en un context personal i social, esclaten en un moment vital on la persona hauria d’estar preparada al canvi que li ve a sobre. L’educació és la condició indispensable que fa possible una bona salut mental i fa possible l’ensenyament. Per argumentar-ho assenyalaré tres evidències: La primera, pocs mestres, pares o psicòlegs estarien en contra de l’afirmació que en la majoria de casos els problemes psicoafectius impliquen una dificultat en els aprenentatges, en el desenvolupament personal i l’aportació social. En segon lloc, les dificultats psicoafectives dels responsables de l’educació dels fills, siguin els pares, els ensenyants, comporten també dificultats al procés d’aprenentatge dels alumnes i especialment aquells que mostren problemes o fragilitat psicoafectiva. En tercer lloc, els alumnes que han tingut dificultats en la integració de coneixements o habilitats durant l’etapa de primària i secundària o bé han tingut problemes per posar-los al servei del desenvolupament de projectes de vida o de convivència o els ha costat continuar amb els seus estudis, tindran més problemes. Aquests alumnes entren en un circuit molt difícil de sortir. Del que acabem d’esmentar es pot concloure que és evident que el procés educatiu és més decisiu que l’ensenyament de continguts. És a dir que una educació sobre certs hàbits ètics i de certes potencialitats personals i emotives per assolir fites personals i socials són més importants que la quantia d’aquests. D’aquesta afirmació es dedueix que l’ensenyament es torna una tasca molt problemàtica en l’absència de l’educació. D’altra banda, en el context social en què estem vivint, hi veiem una profunda degradació dels valors simbòlics que haurien de ser uns referents i un suport a l’hora d’educar, i això fa que cada dia menys pares s’autoritzin a defensar certes pautes ètiques en nom d’aquests valors. En lloc seu, la funció tan important com és la llei que s’hauria de desprendre d’aquestes figures primordials es veu degradada cap a figures imaginàries que a vegades afavoreixen els mitjans. Tenim com a exemple “la gran nani”. Freud deia que educar “era un impossible”. Assenyalava amb aquesta definició la dificultat de la tasca, però no vol dir que no ho hàgim d’intentar. No hauríem d’oblidar que els primers anys dels nostres fills i l’educació que rebran és fonamental en el futur. Els pares i els ensenyants han de pensar que tota la inversió de temps que faran en aquestes primeres etapes educant els seus fills i alumnes serà una inversió fonamental perquè el dia de demà aquests nois i noies se sentin més preparats per afrontar els embats que la vida els

presentarĂ . Si no, ens trobarem amb el que he assenyalat al principi: un malestar que envaeix la persona i no li deixa assolir els seus objectius vitals.

Un Vilassar per a petits i grans Petits i grans Vilassar “Un nen és com el ciment humit. Tot el que li diem deixa una empremta. La nostra responsabilitat com a pares i mestres és que, abans que el ciment s’endureixi, les empremtes estiguin col·locades correctament perquè el nen pugui ser el que ell està destinat a ser”. Dr Haim Ginott

Fa cosa d’un any que el projecte va a començar a caminar. Aleshores només es tractava d’un cicle de tres conferències amb experts sobre l’educació emocional dels infants. Al darrere estàvem quatre mares del poble amb il·lusió, interessos comuns i l’aspiració d’activar algun dia en l’entorn dels nostres fills algun projecte similar als que vèiem funcionar amb èxit –i sana enveja– a d’altres pobles i ciutats. Vam compartir aquella primera idea amb la regidora d’Educació, Mª Lluïsa Ruhí, i la resposta no podia ser més positiva. Podíem comptar amb el seu suport –ens va assegurar–, però també amb el seu entusiasme. Inesperat també va ser l’èxit d’aquelles primeres xerrades: més de 200 persones van respondre a la nostra invitació i ens van confiar les seves dades personals i un llistat d’interessos per tal de rebre més informació i seguir en contacte. ¿Seguir? Doncs sí. Creiem que al nostre poble es podien organitzar activitats relacionades amb la criança i l’educació dels nens i les nenes. I també formacions i xerrades per a pares i mares inquiets. Estàvem convençudes que al poble, on no havia quallat ni un simple grup de lactància materna, hi havia un espai on petits i grans ens podíem trobar per aprendre i gaudir junts. I així va néixer Petits i Grans Vilassar, una associació sense ànim de lucre que respon a la necessitat de viure la criança i l’educació en comunitat, de compartir experiències i de fer pinya davant el gran repte de fer de pares i mares. Volem debatre, aprendre, intercanviar i contribuir a millorar tot allò que col·lectivament podem oferir i llegar als nostres nens i nenes. Educant la interioritat Petits i Grans va veure la llum, doncs, vinculada a l’educació emocional dels infants, i aquesta és la columna vertebral del nostre projecte. Pares i educadors tenim a les nostres mans una gran responsabilitat i una oportunitat única: nodrir-nos de coneixements i eines que ens permetin, des del respecte als sentiments i emocions dels infants, proporcionar-los un entorn emocionalment favorable perquè puguin créixer i afrontar la vida amb confiança i seguretat. I aquesta és la idea sobre la qual giren la major part d’activitats que programem: formacions i sessions de coaching per a pares i mares, experiències en família per 13

descobrir, experimentar i passar-ho bé, contacontes, cine-fòrum i una xarxa d’intercanvi de llibres i de material relacionat amb la criança, per resumir-ne algunes. Volem fer vincle amb la resta d’entitats del poble i, no cal dir-ho, amb el projecte Vilassar Educa. Aspirem a fer comunitat, construir xarxes per a l’intercanvi i crear projectes amb interessos i sinergies coincidents. La nostra proposta va ser llançada públicament el passat 15 de març i des d’aleshores una cinquantena de socis, la major part dels quals són famílies vilassarenques, tot i que també n’hi ha d’altres pobles, s’han sumat ja al projecte. Junts ens trobem en una rotllana mensual de famílies en la qual mares i pares posem en comú vivències i inquietuds relacionades amb la criança. L’espai també està pensat per convidar-hi experts o educadors que aportin el seu punt de vista i experiència. Compartim també les dificultats que anem trobant en el camí de ser mares i pares, com ens sentim i com podem aprendre per ajudar els nostres fills a créixer. No hi ha res més responsable per a nosaltres, els pares, que acompanyar els nostres fills en els seus processos de fer-se persones. Per aquest motiu, des de la nostra associació ens proposem portar experts que des de molts i diferents àmbits treballin en aquest sentit i ens ofereixen eines per aprendre i posar en pràctica, tant a casa com a l’escola. Ens interessa, doncs, tot allò que té a veure amb la innovació pedagògica, la criança respectuosa, l’auto coneixement, l’escolta activa, la resolució no violenta dels conflictes i el benestar familiar, de petits i grans, al capdavall. Petits i Grans aspirem a seguir creixent. Volem ser una família molt nombrosa i les portes de casa nostra estan obertes a tothom. Us hi esperem!

Contacte: www.petitsigransvilassar.com petitsigransvilassar@gmail.com

Personatges ... Rosachely Roa GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ Parlarem d’un personatge que ens va deixar fa pocs dies pel qual tinc gran admiració i que va meréixer el títol de Premi Nobel de Literatura l'any 1982. L'obra novel·lística de Gabriel García Márquez sobresurt pel seu caràcter renovador i la seva especial fantasia imaginativa. Considerat com el màxim exponent de l'anomenat realisme màgic , que tindria en Cien años de soledad ( 1967 ) la seva obra mestra, l'escriptor colombià és autor d'una extensa producció d'excel·lent qualitat que l'ha convertit en una de les figures més destacades de la narrativa mundial. García Márquez és també una figura paradigmàtica del boom de la literatura hispanoamericana dels anys 60 . Després de la seva mort, es va publicar el que anomenen la "carta" que va deixar als seus amics quan va pressentir que el seu final era proper. En llegir-la em va fer pensar que al geni literari, amb totes les seves cites, frases i profunds pensaments, també li havien quedat moltes coses per dir, o fer (¿o potser no... ? ). Personalment, tinc un sentiment de respecte per "Gabo", i tota la seva obra. Em permeto transcriure aquesta "carta", que segons diuen va ser un dels seus últims escrits . Sobren les paraules... Diu així: “Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, aprovecharía ese tiempo lo más que pudiera, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo. Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan. Dormiría poco, soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz. Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen. Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.

A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse. A un niño le daría alas, pero le dejaría que él sólo aprendiese a volar. A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres…., He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada. Me apartaría de los necios, los habladores, de las gentes con malas costumbres y actitudes. Sería siempre honesto y mantendría llenas de amor y de atenciones a las personas a mí alrededor, siempre trataría de dar lo mejor… He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre. He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse. Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrá de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo. Trata de decir siempre lo que sientes y haz siempre lo que piensas en lo más profundo de tu corazón. Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver dormir, te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo, te diría “Te Quiero” y no asumiría, tontamente, que ya lo sabes. Siempre hay un mañana y la vida nos da siempre otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que nunca te olvidaré. El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederles un último deseo. Mantén a los que amas cerca de ti, diles al oído lo mucho que los necesitas, quiérelos y trátalos bien, toma tiempo para decirles, “lo siento”, “perdóname”, “por favor” , “gracias” y todas las palabras de amor que conoces. Nadie te recordará por tus nobles pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos. Finalmente, demuestra a tus amigos y seres queridos cuanto te importan.” Gabriel García Márquez Espero que us hagi agradat tant com a mi.

Contes amb un tast de català ¡Vuitena entrega de contes! En aquest número el nostre protagonista és una formiga que, tota eixerida, vol canviar el rumb de les coses, una formigueta obrera que es rebel·la contra el treball, però resulta que... Ara no me’n recordo, del final. Més val que us l’expliqui l’autora.

La formigueta Noemí Molinero Notó —¡Que no, que no vull1 venir! —I la formigueta va girar cua i va deixar les companyes que seguissin el seu camí mentre xiulaven i carregaven trossos de pa o fruites a l’esquena.

La formigueta feia molts anys que, com tantes altres formigues, carretejava pa, blat i menjar per poder-se alimentar tot l’hivern. Però ella no era com les altres i volia posar fi a aquella rutina. Volia conèixer coses noves. I sense pensar-s’ho gaire, quan les altres formigues caminaven en fila índia i xiulaven mentre treballaven, ella va aventurar-se a travessar el camp. Es va aturar per observar atentament els colors del blat i les espigues. Mai havia pensat que aixecant el cap cap amunt es poguessin veure tants colors diferents. D’allí se’n va anar cap a la riera i va enfilar-se als àlbers per observar el riu i la força de l’aigua. Tampoc imaginava que l’aigua pogués prendre tantes formes diferents, estava acostumada a evitar tots els tolls d’aigua i mai se’ls havia mirat. Va alçar més el cap i va veure, enllà, com les copes dels roures cobrien el gran bosc majestuosament. La formigueta estava embadalida davant de tots aquests2 paisatges plens de llum, corrents i colors. 17

Va caminar per sobre la branca més llarga de l’àlber per veure què hi havia, a l’altre costat de la riera, quan una gota d’aigua li va caure al damunt. En mirar de nou cap al cel, va veure com s’enfosquia en un tres i no res. I d’una gota van passar a ser-ne dues, i tres i un munt de gotes de pluja que van caure sense parar ni un moment. Unes hores més tard, xopa i espantada, la formigueta va poder baixar de l’arbre. Va pensar que potser seria l’hora de tornar a casa, però sense adonar-se’n havia caminat molt i havia de trobar una drecera per poder arribar-hi abans. La millor solució era traspassar el riu. S’hi va apropar pensant com s’ho faria quan allí mateix, a la vora del riu, va trobar-se la tortuga mandrosa. La formigueta li va explicar que s’havia escapat de la fila i que havia de tornar al formiguer abans que la formiga reina no s’adonés que no hi era.

—¿Que em pots creuar el riu, si us plau3? Així hi arribaré abans —li va dir a la tortuga La tortuga va obrir els ulls a poc a poc. I després de molt de rumiar-s’ho, va dir-li que sí. —Au va, puja-hi. La tortuga mandrosa va ajudar a creuar el riu a la formigueta, però el trajecte es feia llarg i llarg. La tortuga era molt lenta i començava a fer-se fosc. —¿No podries anar una mica més de pressa, tortugueta4? —No em facis córrer, formigueta impacient. Als meus 125 anys no puc córrer més. —¿125 anys? —La formigueta es va sorprendre que tingués aquesta edat. —Sí, les tortugues vivim molts anys. ¿I vosaltres5? —No, la meva reina en té uns 25. Però jo en tinc un i l’any que ve, probablement, moriré. Les formigues obreres com jo en6 vivim entre un i tres, d’anys. I no creguis que les reines viuen per sempre, eh? Fins als 30 anys, aproximadament.—I quan la formigueta va acabar de dir aquestes paraules es va posar molt trista. La tortuga, que ho va veure, li va dir: —Formigueta, ¡no ploris! Si només tens un any de vida l’has d’aprofitar. Fes coses que et diverteixin, que et facin riure, que et facin oblidar del poc temps que la natura dóna.

—Sí, tens raó, tortuga —I van arribar a l’altra vora del riu amb un gran somriure—. Moltes gràcies per tot, t’estic molt agraïda pel viatge i per les paraules tan plenes de coneixement i saviesa. Es van dir adéu alegrement i la formigueta va marxar corrent pel camí fins al formiguer, rient i xiulant. Just quan era a punt d’entrar pel forat del formiguer i aventurar-se a trobar-se la formiga reina, la formigueta va veure com arribaven les seves companyes en fila. S’hi va afegir. Estava suada, cansada, però contenta. —¿D’on véns? —li van demanar. Però ella no va respondre. Va somriure i es va posar a xiular amb un tros de blat a l’esquena. Sabia que l’endemà tornaria a la riera i aniria a veure la seva amiga tortuga i li demanaria de creuar el riu una altra vegada. Hi havia masses coses que encara no havia vist ni fet.

Un tast de català Joan Abril Español

Avui parlarem de fonètica, un camp de la llengua que queda mig amagat quan escrivim i que es deixa veure només quan ens interessa escriure en un registre clarament col·loquial: per exemple: juriol en lloc de juliol, bora nit en lloc de bona nit, àpit en lloc d’api, forren en lloc de forn, etc. ¿I en quins registres lingüístics utilitzem certes llicències ortogràfiques que s’acosten bastant al que diem quan parlem? No totes les editorials comparteixen els mateixos criteris, però el diàleg d’un conte o d’una novel·la, si els personatges representen un caràcter marcadament col·loquial, aleshores és fàcil que puguem convertir les grafies estàndards en grafies “fonètiques”, tal com hem vist amb els exemples anteriors. Val a dir, però, que en aquest conte hem optat per no aplicar el criteri fonètic, perquè és l’opció més convencional, si no és perquè vulguem marcar especialment els trets d’un personatge. Com haureu vist, al llarg del conte hem marcat en negreta i amb un número al costat dret els mots que volem comentar. A continuació teniu els comentaris de cadascuna de les marques numerades que hi hem fet. 1.-vull (“vui”): “¡Que no, que no vull venir!” La forma acabada en –i és la que s’utilitza quan parlem relaxadament, si més no en el català central, però també en el baleàric. I el que més fàcilment fan servir els castellanoparlants per la dificultat que tenen en pronunciar la “ll” (o similar). 2.-aquests (“aquets”): “...aquests paisatges plens de llums, corrents i colors.” El mot aquest, en algun dialecte com ara el català central, no pronuncia la s, llevat que el masculí, i no sempre, estigui en contacte amb una paraula començada per vocal o per h (Aquest home, aquest avi...). 3.-si us plau (“sisplau”): “–¿Que em pots creuar el riu, si us plau?”. Aquesta expressió la podem trobar sovint com a sisplau també, forma més acostada a la pronúncia i força utilitzada en textos literaris. 4.-tortugueta (“turtugueta”): “–¿No podries anar una mica més de pressa, tortugueta?”. Seria una representació parcialment fonètica escriure “turtugueta” en lloc de “tortugueta”, perquè representaria només els dialectes orientals, que pronuncien u la vocal àtona o, és a dir, la o situada en una síl·laba àtona. 5.-vosaltres (“vosatres”): “¿I vosaltres”. En un parlar relaxat, diríem “vosatres” i, per tant, seria una bona forma de reflectir certa col·loquialitat.

6.-en: “Les formigues obreres com jo en vivim entre un i tres, d’anys.” Aquí tenim dos comentaris a fer: d’una banda, la n convertida en m (“em vivim”) seguit d’una v que diem igual que la b (però, esclar, seria una forma fonètica només representativa dels dialectes orientals); de l’altra, el pronom en, que marca un element conegut de l’oració, molt propi de la col·loquialitat (contrastem-ho amb “Les formigues obreres vivim entre un i tres anys”).

Sessions del Club de Lectura de la Biblioteca Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer DATA SESSIÓ: Dijous 16 de gener del 2014 PRESENTAT per: Sr. Joan Pinyol AUTOR: Joan PINYOL TÍTOL: Pilota de set

RESUM DE LA SESSIÓ En un clima distès, en Joan Pinyol ens fa una presentació analítica i carregada d’anècdotes del seu llibre Pilota de Set, un volum diferent i divertit que amb poques pàgines entreteixeix set històries humanes. L’autor construeix el relat en dos eixos alternats: el espais i els personatges que circulen en els seus cotxes per la C-15 camí a Vilafranca del Penedès. En l’acció d’unes intermitències temporals recorre la comarca descrivint el seus aspectes més emblemàtics, alguns d’ells inscrits en la seva memòria infantil. Mostra un coneixement ampli del terreny, les seves connexions i la comunicació fluida esperada i desitjada pels ciutadans, així com un activisme cultural descentralitzador. Crea la història del conjunt de set personatges, usuaris de la xarxa vial, caricaturitzant-los dins d’unes actituds morals peculiars: uns retrats irònics d’éssers humans atrapats en uns excessos o pecats capitals: la luxúria, la gola, l’avarícia, la ira, l’enveja, la supèrbia i la peresa. Cadascun d’ells condueix un cotxe de color diferent (conjugant els set colors de l’Arc de San Martí) i en algun tram del seu trajecte coincideixen entre ells. Tots parteixen de llocs diferents, però el destí l’aboca sorprenentment a un punt comú on es converteixen, cotxes i personatges, en una pilota de set, una ferralla d’acer igni. Durant el debat, es parla força de les coincidències del nombre 7 i també del joc d’homonímies que permet, present ja en el títol. També s’esmenta la sobrietat i la condensació en les paraules justes, així com la ironia que amara tot el llibre.

DATA SESSIÓ: Dimarts 18 de febrer de 2014 PRESENTAT per: Sra. Míriam Turró AUTOR: Muriel BARBÉRY TÍTOL: L’elegància de l’eriçó

RESUM DE LA SESSIÓ L’elegància de l’eriçó és una novel·la on es tracta de temes profunds, quasi un assaig, però amb un llenguatge planer. Es fa referència a filòsofs, pintors, músics, cineastes. L’autora fa evocacions profundes de grans pensadors; ho fa, però, amb amb la intenció de remarcar que allò que dóna sentit a la vida no és tot aquest saber intel·lectual, sinó la sensibilitat vers els altres. Els petits moments, el gust per les petites coses, el plaer dels gestos subtils, són els que formen de veritat nova intel·lectualitat. La novel·la es desenvolupa amb tres personatges principals. La Renée, la Paloma i en Kakuro. Al principi pivota entre les dues primeres: La Renée i la Paloma. La Renée és la portera d’un immoble d’apartaments luxosos en un barri benestant de París. La Paloma és una adolescent molt intel·ligent que viu en un d’aquests pisos amb el pare –un exministre socialista–, la mare –una mica neuròtica– i la germana –que només pensa a aparentar el que no és. La Paloma escriu el seu diari com a teràpia. La portera té una biblioteca esplèndida, al fons del seu piset. Només té una amiga, la Manuela, dona de fer feines. Cada capítol va alternant les vivències de cadascuna. Totes dues són ànimes bessones, ignorants l’una de l’altra. Rebutgen la hipocresia i, volen veure més enllà de les aparences de cadascú. Fugen de la mediocritat vivint clandestinament la passió per la literatura, l’art, la música, la filosofia. I en aquesta tessitura, busquen altres valors com la sinceritat, la naturalitat, l’honestedat, l’amistat, la justícia social.

Tot es trasbalsa quan ve a viure a la mateixa finca un japonès, en Kakuro, un estranger aliè a aquest ambient hipòcrita i resclosit. La seva subtilesa i dots d’observació provoquen un revulsiu enmig d’aquesta teranyina. Els personatges comencen a circular. L’acció ara és interacció. I així, el triangle Renée, Paloma i Kakuro esdevé un cercle d’amistat, de complicitats, de confessions amagades. La Renée troba en Kakuro una companyia amb qui compartir la seva curiositat i ànsia de saber i fins i tot l’amor. Una mena de conte de la Ventafocs, però amb un altre desenllaç, el de l’amor impossible. La faula esdevé conte i desemboca en el drama. Però també s’obre per l’adolescent la perspectiva d’una altra vida possible.

Emergeix així la figura d’un nou intel·lectual que no correspon als cànons habituals. Ja no és solament l’universitari, sinó una dona senzilla com la Renée, que en realitat no correspon a

l’arquetip de la portera parisenca –adusta com l’eriçó, enclaustrada i tafanera–; o bé una noia com la Paloma, tancada en si mateixa, però lúcida. El títol és una metàfora d’aquesta doble realitat: l’aparent i la secreta. L’eriçó, punxegut per fora, quan es vol protegir de les agressions, es tanca en si mateix com una bola, camuflat enmig del paisatge. Muriel Barbéry ens adverteix, però, que un animalet tan curiós i singular pot passar desapercebut davant la nostra mirada.

DATA SESSIÓ: Dijous 1 de març del 2014 PRESENTAT per: Sra. Montserrat Morera AUTOR: Montserrat MORERA TÍTOL: Perfum d’almesc

RESUM DE LA SESSIÓ L’autora, membre del Club de Lectura, ens fa una introducció a la seva trajectòria personal, marcada per la importància atorgada sempre a la lectura, així com a les claus que permeten d’entendre la seva relació amb la vila de Valls i amb la seva novel·la. Aquesta no havia de ser una novel·la històrica, sinó que, partint d’una base real, volia imaginar allò que podia haver passat en aquell lloc entre aquells personatges, reals i ficticis, una mena d’arqueologia dels sentiments. Els dos personatges, la reina Elionor, una dona forta, i la Candela, que busca construir la seva vida en llibertat, protagonitzen dues històries que han suscitat diferents graus d’interès entre els lectors. Alguns prefereixen la de Valls i la seva senyora, d’altres han trobat més interessant la contemporània. La Candela busca aquesta força que tingué l’Elionor per superar els problemes. El llibre ens ve a dir que no es pot endreçar el present i encarrilar el futur si no es comprèn el passat. Entenem que la plaça del Pati de Valls, esventrada per construir-hi un aparcament, contemplada des del balcó de la casa familiar, és el forat central on es superposen els espais i on s’estableix la continuïtat del temps; també és el subsòl on es troba el tresor, símbol de l’experiència estètica i identitària. Hi ha consens a valorar el treball acurat de documentació fet per l’autora, així com la riquesa del llenguatge. L’elecció de triar un narrador en tercera persona crea distància, permet contenir i tenallar l’emoció. Descobrim la sensibilitat de l’autora, l’encertada descripció de l’experiència artística i del plaer intel·lectual de conèixer i entendre. Aquest llibre, si fos una obra hipertextual, tindria perfums, flors, músiques, pintures... per suggerir la transcendència de l’art. El perfum d’almesc, antic, però fresc i agradable, ens transporta al passat i ens fa sentir desig.

Temps de Poesia Colometes Blanques Lídia Gomis Les infermeres que ho són de cor són talment àngels de la guarda. La mà dolça que reposa al teu front quan l’angoixa et guanya. La que t’acarona davant del teu desconsol, la de la paraula justa i necessària, la que amb el somriure als llavis et diu no passa res... La que deixa a casa seva els problemes i malgrat el cor trist fa un somriure. Que corre més que no pas camina pels corredors... Com colometes blanques que donen vida, que saben que darrere cada porta hi ha qui estarà content quan entrin. ¡Grans dones!, ¡grans esperits de sacrifici! És de llei reconèixer la seva tasca, i simbòlicament, veure-les com... Colometes blanques que donen vida.

12 de Maig: Dia Internacional de la infermeria Paquita Cervera

Des de l’any 1965, cada 12 de maig es commemora el Dia Internacional de la Infermeria. Des de Temps de Poesia, volem retre homenatge a aquest col·lectiu de professionals, que, com molt bé ha plasmat la Lídia Gomis amb el seu poema, són Colometes blanques. És punyent saber que la professió d’infermera abans del segle XIX es considerava una tasca denigrant; ho practicaven les dones de les classes més baixes i desfavorides. Fou Florence Nightingale, una infermera anglesa nascuda el 12 de maig de 1820 la que l’any 1860 va establir les bases per la dignitat d’aquesta lloable professió. Les infermeres, i avui dia, també infermers, crec que es mereixen tot el nostre reconeixement. Els que per diferents motius hem estat en un hospital dies ingressats o vetllant un familiar, sabem de l’entrega d’aquests professionals: és una professió vocacional, no es pot entendre d’altra manera. Les que treballen als hospitals es preocupen del malalt, tenint en compte la realitat integral de la persona, ho fan amb tant d’amor i afecte que molts d’ells, sols en veure-les entrar ja se senten millor! Mentre, amb tendresa , els curen i els donen paraules de consol la cura es transforma en un acte plaent... No m’oblido de les que treballen als quiròfans, als serveis d’urgències, a les consultes mediques, a les unitats especials de cures intensives (UCI), de vigilància intensiva (UVI)... ¡¡¡Quants patiments i problemes familiars no amaguen els seus somriures!!! Moltes gràcies per tota la tasca que esteu realitzant i us desitgem una bona diada en aquest 12 de maig en què es commemora l’aniversari de Florence Nightingale, la infermera pionera de la infermeria moderna. “Va ser la primera dona admesa a la Royal Statistical Society britànica, i membre honorària de l’American Statistical Association” “En cures i afecte ningú et supera... Font d’amor i desvetllament; en les teves paraules trobo consol”. (Són paraules d’un malalt)

Rememorant el tricentenari des de Vilassar

Benet Oliva JOAN DE LANUÇA, SENYOR DE VILASSAR 1707-1713 I HEROI DEL SETGE DE L’11-S “[Lanuza] Fué presidente del Brazo Militar [...] Siempre muy malignamente, y en el tiempo del sitio, y cuando se resolvió la Guerra, y resistencia por los Comunes fué el Promotor de ella [...] El dia 6 de Julio 1713, corrió en todas las Dependencias de la resistencia [...] hasta lo último del sitio [...] ha manifestado siempre su mal ánimo.” Marquès de Castel Rodrigo Capità general borbònic (1716)

El castell de Vilassar. L’any 1707 moria Teresa Desbosc, la darrera descendent per línia directa dels Desbosc, els quals des de 1452 senyorejaven els castells i termes de Vilassar i Burriac. Com que no deixava fills, l’herència rebotava a les branques laterals de la família. Canvi històric... però que, enmig de la guerra de Successió, resultava políticament molt conflictiu. L’arbre genealògic que adjunto resulta prou evident. L’herència corresponia als Oms de Santa Pau i Villalonga i l’hereu d’aquesta branca era el baró Antoni d’Oms, casat amb Teresa de Sarriera, un destacat borbònic de primera hora el qual com a capità de la Guardia Catalana encapçalà la desfilada davant Felip V en la cavalcada del Portal Nou de 1701 (amb botes adornades amb la flor de lis borbònica, d’aquí un dels possibles orígens del malnom botiflers): Una perillosa branca de destacats borbònics de la noblesa catalana. Davant d’aquesta situació, el Consell Reial de l’Arxiduc el desheretà per “crim de lesa magestat” i designaren hereu al seu cosí i destacat austriacista Joan de Lanuça-Montbui-Vilarig i d’Oms, IV comte de Plasència, a qui l’Arxiduc agregà el mateix 1707 la distinció de grandesa d’Espanya. Devia ajudar que el seu germà el canonge Bonaventura Lanuça en formés part. L’austriacisme s’havia guanyat una fidelitat, una de les escadusseres entre la noblesa titulada antiga. Tot seguit prenia possessió dels castells de Vilassar i Burriac i actuava com a senyor del territori heretat... fins al 1713 amb l’entrada de les tropes borbòniques al terme. A partir d’aquí, Joan de Lanuça és un dels nobles més destacats en la defensa de l’austriacisme. Com a Protector del braç militar, va presidir la Junta General de Braços de 1713 on s’acordà la resistència a ultrança i de la comissió que decidí a l’estiu de 1714

mantenir la resistència. Defensà aquesta postura, igual que el conseller segon de Barcelona Salvador Feliu de la Penya, casat amb la pubilla Isern de Vilassar, o el síndic de Vilassar Miquel Coll. Supervisà la defensa de la ciutat durant el setge amb Rafael de Casanova, i en la batalla final de l’11 de setembre, al caure ferit Casanova, correspongué a Lanuça amb 78 anys enarborar la bandera de la patrona santa Eulàlia com a símbol de la ciutat resistent al front de les tropes i contraatacar. El seu fill Josep de Lanuça i Gilabert va morir lluitant l’11 de setembre com a capità d’una companyia del batalló de la Mare de Déu de la Mercè de la Coronela ciutadana. Fou enterrat dos dies després “vestit de hàbit del pare sant Francesc... [al] vaso nº octavo al entrar als claustres del monestir de Sant Francesc”. Postguerra i repressió. Joan de Lanuça va quedar confinat a casa seva i els seus béns segrestats... tot i que resultà que els deutes eren més grans que no pas els ingressos. El seu fill hereu Francesc havia marxat acompanyant l’emperadriu l’any 1713, va residir a Viena com a patge i gentilhome de cambra i rebia una renda de mil ducats anyals. La seva filla Gertrudis esdevingué dama d’honor de l’emperadriu i enllaçà amb el comte de Ferran, mentre l’altra filla Maria es casava amb el comte de Dosaguas... Precisament foren el rastre dels diners enviats per les filles des de Viena per subsistir el que el portà a la presó. Tot començà arran de l’informe que envià l’ambaixador borbònic des de Roma en què denunciava que a través de la xarxa dels comerciants catalans i els seus corresponsals s’enviava diners des de Viena als austriacistes. Després de diversos registres, detectaren dues lletres de canvi remeses al comte de Plasència per la seva filla acompanyades de cartes que aquest digué que havia destruït. El negociant que actuava com a intermediari i aparegué ben embolicat era Segimon Milans, originari d’Arenys de Mar, un destacat borbònic que havia facilitat vitualles i préstecs als felipistes durant els setges de Girona i Barcelona. Inicialment també fou confinat, però arribà ordre de la cort de Madrid de deixar-lo en pau. Coses del doble joc! Arran d’això, l’octogenari Lanuça fou desterrat al maig de 1716 a Castella, primer a Salamanca, però la proximitat a Portugal va fer que el traslladessin a Segòvia. Després de diverses peticions, el 1723 el rei autoritzà el seu retorn però a València, sota vigilància, “conceder a este Caballero el último consuelo de que vaya a morir entre su Mujer e hijos”, on morí vers 1727. En aplicació de la Pau de Viena de 1725, Felip V reconegué com a hereu el fill Francesc, com a comte de Plasència amb grandesa d’Espanya, prèvia adhesió a la nova dinastia. El castell en mans borbòniques. Amb l’entrada de les tropes borbòniques per la tardor de 1713, els béns dels austriacistes foren segrestats. Però la seva adjudicació o retorn a la branca dels Oms Sarriera hauria d’esperar: Els vassalls, per ajornar la represa de les execucions contra ells, qüestionaren la legalitat de l’herència i el plet no es resolgué fins al 1720. Aleshores entra en plena possessió la filla hereva Gaietana d’Oms i Sarriera, la qual s’havia casat per la tardor de 1714 amb un altre destacat borbònic de primera hora, Agustí de Copons i Copons, marquès de Moja per títol concedit el 1703 per Felip V... una constel·lació endogàmica de cognoms que ha perdurat fins a l’actualitat.

Per ampliar la informació: Benet Oliva: La petita noblesa del Maresme. Tres trajectòries: Des Bosc, Ferrer i Sala (segles XIV-XVII), Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2002. Antoni Muñoz & Josep Catà: 25 presos polítics del 1714, Barcelona: Dalmau (EPI 354), 2011; i Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), Barcelona: Dalmau & Muñoz/Catà, 2005. Eduard Martí: La classe dirigent catalana. Els membres de la Conferència dels Tres Comuns i del Braç Militar (1697-1714), Barcelona: Fundació Noguera, 2009. Albert Garcia Espuche: Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, Barcelona: Empúries, 2014, pàg. 504-506.

Històries sobre tot plegat Albert Mesalles 1. TOTES LES COSES Totes les coses. És possible descriure el món a partir només del que se sent a través d’una finestra. Un indignat que discuteix amb un que no ho està. Una parella que s'està a punt de matar. Gent que se saluda. Algú engega una moto amb presses. Les mares toquen frenètiques el clàxon del cotxe a les nou del matí. Algú et crida des de baix. Passa una processó que et desperta amb uns càntics profètics difícils d’oblidar (“El meu camí l’he de fer jo, ningú més pot”). La bogeria és creure que realment pots expressar-ho tot a partir de coses tan petites, perquè d’alguna manera sí que és cert que tot és a tot arreu sempre. La frase fa pensar: el meu camí... Les mares ja no toquen el clàxon, la processó s’allunya lentament, però el soroll roman. A l’altra banda de la finestra, contrasta el silenci d’una guitarra que espera ser tocada.

2. EL QUE JA TENIM De vegades notes algun cosa en el món, una cosa bona, que et fa pensar: Mira, això almenys ja ho tinc. Pot ser mil coses, pots pensar “Estic viu.”, o potser “S’ha escrit l’Odissea.”, o pots pensar “Existeixen infinits paisatges que mai veuré, que quedaran sempre amagats rere l’encanteri d’alguna fotografia exòtica.” Penses un dia una cosa així, i el que qualsevol altre dia t’hauria semblat una obvietat, aquell dia et sembla quelcom meravellós. Com si el món estigués ple de miracles que només estan esperant la nostra atenció per revelar-se’ns i transformar de nou la vida, fer-la una mica més bella.

3. DESPERTAR AMB AVA GARDNER ¿Com deu ser despertar-se al costat d’Ava Gardner? La llum de les onze entra per la finestra i t’incorpores. Aleshores observar el seu cos adormit. Penses que és tan sols una persona, que no l’estimes o l’aprecies per ser una de les millors actrius de la història de

Hollywood, que el que tu sents no té res a veure. Vols creure que és una persona com totes les altres. Sense més. Li vols treure valor per tal de ser una mica mereixedor de la seva presència. Un soroll la desperta just abans d’acariciar-la. Quan creies que tenies dominats els sentiments, just aleshores se li obren els ulls i es desplega com una gran papallona aquella llum que torna bojos els homes. Aquell color que ningú pot haver classificat envaeix l’habitació i oblides totes les teves reflexions i relativitzacions, perquè tornes a estar atrapat en les teranyines d’aquells iris que et miren. Com cada matí, estàs perdut.

4. EPÍLEG D'UNA BATALLA Vaig perdre l’espasa que havia utilitzat fins llavors. Em vaig sentir buit de valor i vaig abandonar la batalla, tot oblidant en quin bàndol havia estat lluitant. Deixant enrere el renou, els fets dels homes se m’anaven representant cada cop més absurds, fins al punt que ja no vaig aconseguir ni tant sols intentar mirar enrere. Intentar tornar-ho a comprendre. Les causes, els objectius, tot s’anava esmunyint de les meves mans inevitablement com quan de bon matí ens esforcem per retenir l’últim somni i no ho aconseguim. Caminant i caminant vaig trobar un objecte que em resultava familiar, alguna cosa que jo havia vist abans. No vaig saber distingir si era la carta d’una dona estimada o la fulla d’un arbre que corria amb el vent. Quan vaig intentar agafar la carta em vaig tallar la mà. Ara penso que potser era l’espasa que jo creia haver perdut. L’espasa, la carta o la fulla van marxar volant i jo em vaig quedar allà, enmig d’un toll que em recordava que allò era el color vermell, aquell color que el Sol fa quan s’amaga. En aquell lloc incert vaig anar dessagnant-me i tot el que veia anava perdent color. Les forçes se m’escapaven per la ferida i el dolor em feia sentir el dolor cada cop més llunyà. Sobre la fulla, o l’espasa o la carta hi vaig escriure alguna cosa, no recordo què. Però devia ser alguna d’aquestes veritats reveladores a les quals s’arriba inútilment just abans de morir.

¿¿Algú ho havia de dir?? Xavier Santamaria La influència de les xarxes socials en la política és innegable, s’han organitzat grans revoltes populars que ha fet caure governs i els polítics hi creuen, en aquesta influència i, per això, la majoria tenen perfils al Facebook o al Twitter, que a més d’un els ha ocasionat algun problema per escriure missatges “en calent”. També s’organitzen fòrums d’opinió sobre temes concrets o generals tant a nivell local com nacional, on qualsevol persona pot dir-hi la seva: estem clarament en l’època de la democràcia 2.0. Vull reflexionar sobre aquest últim punt i sobre si els polítics han de fer cas o no en aquests fòrums d’opinió. El que està clar és que els polítics els haurien de llegir aquests fòrums per saber el que pensa el ciutadà, però, ¿fins a quin punt aquests fòrums representen l’opinió majoritària de la societat? Us explicaré una experiència que no té res a veure amb la política, però que pot tenir una similitud: Fa uns quatre anys jo em volia canviar el cotxe, ja que el que tenia el van fabricar en un dia que estaven tots els operaris “tontos”. Fallava més que una escopeta de fira. Aleshores vaig començar a mirar les opinions dels cotxes que a mi m’agradaven en fòrums... Si hagués fet cas de les opinions no m’hauria comprat cap cotxe. Al final no veig fer-ne cas i tinc un cotxe que funciona la mar de bé... Fins ara, toquem fusta. El que vull explicar és que normalment i en la gran majoria la gent que escriu en els fòrums són gent que no està contenta o d’acord amb el que es fa. Si tu vas de viatge i t’agrada l’hotel o l’organització del viatge, normalment no escriuràs en un fòrum per dir-ho, normalment ho faràs si estàs enfadat. ¿Per que la gent que està d’acord amb el que es fa no dóna la seva opinió?

La primera raó es la que he comentat abans: no li veu la necessitat i, en alguns casos, la gent que potser discrepa de l’opinió majoritària d’aquests fòrums no escriu pel to –i fins i tot insults i amenaces– que s’utilitza en els fòrums. La gent se sent molt valenta i carregada de raó davant un ordinador, però bé, aquest és un altre tema que potser en parlaré en un altre escrit. Aleshores la gent que escriu en aquests fòrums ¿no són una mostra de l’opinió general? Realment no es pot afirmar ni desmentir, però el que està clar és que als polítics els pot donar una idea del que es pensa i, també, per què no, llegir propostes constructives o alternatives al que s’està fent. Estem en una era en què tothom pot donar, i s’atreveix a donar, la seva opinió: això és molt positiu i crec que s’ha de potenciar i educar en el fet de tenir debats constructius que ajudin la gent que ens governa a saber el que pensa la majoria de la població i ajudar-los a fer la seva feina. S’ha d’aconseguir que la política no es discuteixi només en plens municipals o sessions al parlament o senat. Crec que, d’aquest manera, es rebaixarà la desafecció cap als polítics i la política.

Descarregaâ&#x20AC;&#x2122;t la revista

http://revista.lallanĂ§adora.cat/numero11.pdf

Fes-nos saber la teva opini贸 sobre la revista lallancadoravd@gmail.com http://www.facebook.com/LaLlancadora

ASSOCIA-T’HI Descarrega el formulari

I envia’l a lallancadoravd@gmail.com