La Llançadora - XIV
SUMARI Pàgina 3 Pàgina 4
Editorial
La Llançadora
EL REPORTATGE: El poc civisme en els espais públics de Vilassar de Dalt
Joan Abril
Pàgina 8
Somnis, il·lusions i reptes
Pàgina 10
Aleix Feliu de la Penya Isern de Plaça
Pàgina 13
El globus de paper
Pàgina 15
Temps de poesia
Pàgina 17
Sessions del Club de Lectura de la Biblioteca
Pàgina 20
Històries de tot plegat
Pàgina 22
Personatges...
Pàgina 24
...i els mots com a penyora.
Pàgina 26
Nova Biblioteca a l’antiga fàbrica de teixits de Can Manyer
Pàgina 28
Descarrega’t la revista
Fran Izquierdo
Benet Oliva
Vicky Llongueras
Cristóbal Fernández / M. Dolors Bonet Servat
Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer
Albert Mesalles
Rosachely Roa
Pompilio Piris
Paquita Cervera
2
La Llançadora - XIV
Editorial La Llançadora
LA LLANÇADORA enceta el 2015 amb el número 14 i deixa enrere un bon grapat de col·laboracions que naveguen ara per la xarxa, amb més de 400 descàrregues per número. El nostre objectiu, però, és arribar a ser un referent social a Vilassar de Dalt, i per això les nostres col·laboracions han de ser transversals, han de ser un espai de dinamització i d’agitació culturals. El reportatge que us oferim aquest trimestre busca, per exemple, la reflexió sobre si hi ha prou civisme en els espais públics i com s’haurien de corregir aquests mals hàbits, una manera d’obrirnos a la cultura del servei públic. A més, viatjarem per la història vilassarenca de la mà de l’historiador Benet Oliva, amb un article sobre Aleix Feliu de la Penya Isern de Plaça. En aquest número creiem just i necessari donar la benvinguda a un nou col·laborador i mestre artesanal de les lletres com és Pompilio Piris, un mallorquí arrelat a Vilassar de Dalt, i el destaquem perquè l’esperit de la publicació és plenament col·laboratiu, obert al poble, a l’opinió, al debat, a tot allò que sentim com un batec popular i on les persones són l’artèria principal. Us convidem a descarregar la revista perquè el número 14 dobli el nombre de baixades. També us avancem que el 15 serà un número ple de novetats. ¡No us el perdeu!
3
La Llançadora - XIV
EL REPORTATGE: El poc civisme en els espais públics de Vilassar de Dalt Joan Abril
El segon reportatge de LA LLANÇADORA tracta una qüestió tan quotidiana i tan bàsica per a la vida de les persones com és la bona condícia de l’espai urbà: carrers, places, passeigs, passatges, avingudes, parcs, jardins... ¿Com volem els nostres espais públics? ¿Nets, endreçats, arreglats, curiosos, amb notes de disseny...? ¿O bé bruts, deixats, abandonats...?
Ens llevem, ens dutxem, ens rentem les dents, ens vestim i potser també ens perfumem. També abans de sortir al carrer, escombrem i freguem. Veiem una petita esquerda a la paret i si és dissabte potser ens dediquem al bricolatge i l’arreglem. Aquesta és només una petita mostra de la nostra condícia personal i domèstica. Ara bé, ¿què passa quan sortim al carrer? Obrim la porta de casa i, malgrat el servei municipal, curós en la neteja de les vies públiques, ens trobem amb sorpreses desagradables: papers, plàstics, cartrons... que s’arrosseguen per terra, abandonats pels seus expropietaris. Tots aquests objectes mal llençats han estat tractats molt abans per la mà de l’home (llegiu els dos sexes, ¡esclar!), que hi ha dedicat un temps de la seva vida a donar-los una vida comercial que arriba fins a la fase final del consum. I ara ve la gran incògnita: ¿què en fem després? Serveis municipals i canvis d’actitud La vida comunitària és plena de normes, esclar, i incomplir-les no afecta només una persona, sinó tot al contrari, afecta, com és lògic, tota la comunitat, ja sigui un poble o una gran ciutat. Recordo que de petit, a l’escola Sant Jordi, vaig tenir com a professora l’estimadíssima “senyoreta Consol”, que un dia a classe ens va preguntar què volíem ser de grans. Quan em va tocar a mi, jo, tot convençut, vaig dir que volia ser “escombriaire”. Encara recordo les riotes dels companys de classe, davant les quals la senyoreta Consol va sortir per defensar-me dient que era una professió tan digna com qualsevol altra, i que sort en tenim que hi hagi treballadors encarregats de la neteja dels carrers. Des de les escoles, ja se’n fa molta pedagogia, però ¿què podem fer per millorar més encara la netedat dels carrers de Vilassar de Dalt? Una proposta que adreço a l’Ajuntament és posar senyals amb informació instructiva pedagògica de com hem de llançar les deixalles, ja sigui vidre, plàstic, cartró o brossa general. Una deixadesa preocupant, per exemple, és el cartró: és fàcil de trobar al costat del contenidor blau caixes i caixes amuntegades i sense plegar. Per a la brossa “especial”, per exemple, disposem d’una fantàstica deixalleria mancomunada que podem fer servir sense cap problema. És sorprenent o fins i tot surrealista veure una tassa de wàter davant el contenidor, com podem apreciar en aquesta foto que vaig fer fa quinze dies al carrer de la Unió.
4
La Llançadora - XIV
¿Som europeus o volem ser-ho? Ser europeu vol dir viure en comunitat i ser molt curós i molt responsable amb els béns i serveis comuns. Si volem gaudir de bons parcs i jardins, tenir unes vies públiques ben fetes, sense cap paper, ni plàstic, ni excrements dels amos dels gossos (sí, ¡heu llegit bé!), aleshores hem de començar per nosaltres mateixos, des del nostre comportament, respectuós amb un mateix i amb els altres. El servei de neteja municipal ha de ser només complementari del nostre deure responsable si veiem que algun veí no ha llençat les coses on tocava o les ha amuntegat sense ordre ni concert al costat del contenidor. Excrements dels amos dels gossos Ja fa temps que des de les xarxes plouen queixes de vilatans sobre els excrements que escampen els gossos pels carrers de Vilassar de Dalt. O dit d’una altra manera, els excrements dels amos, perquè són aquests els qui no permeten viure en autèntica comunitat amb qualitat de vida excel·lent. Els pobres animalons no en tenen cap culpa, del comportament incívic dels seus amos. I com sempre, paguen justos per pecadors, i quan passeges amb el teu gos et miren malament, o malfien de tu per si no t’has comportat com calia. Ja fa uns quants anys que veiem escenes insòlites, per exemple, a la Font d’en Colomer, i sobretot a l’entrada, on precisament hi ha una paperera especial per recollir els excrements dels gossos. ¿Quantes vegades excursionistes, corredors o amos de gossos han hagut d’esquivar les mines de caques que hi ha escampades pel principi del torrent de la Font d’en Colomer? És de justícia que “denunciem” aquests actes tan insolidaris amb la població que vol viure amb netedat a qualsevol espai públic, i que ara ho podem fer per mitjà de VilassAPP, l’aplicació gratuïta que et permet avisar d’una incidència, adjuntant una foto del que ha passat, un correu i les teves dades. ¿Denunciar o col·laborar? No ens agrada denunciar. Volem mesures pedagògiques, que permetin reeducar actituds poc sociables, com les que hem comentat o també les d’excés de velocitat, les d’aparcar malament, i la llista malauradament seria massa llarga. Si volem repensar el poble perquè sigui un bé comú per a tothom, hem d’autoexigir-nos i convidar els incívics amb un somriure perquè s’afegeixin a la festa de la cultura cívica, d’aquella que ens fa més rics i lliures de cor i de pensament, d’aquella que ens permet viure amb absoluta dignitat.
Un objecte molt casolà col·locat en un espai insòlit, al carrer de la Unió.
5
La Llançadora - XIV
Brossa escampada al costat dels contenidors, a la Riera Salvet.
¿Mala punteria de l’amo a l’hora de tirar l’excrement a la paperera?
Un got al carrer per si algú en vol fer ús. Cartrons ben plegats a la Riera Salvet.
Com que és una riera, no cal fer servir la deixalleria mancomunada. 6
La Llançadora - XIV
Paperera especial per recollir els excrements dels gossos.
Puntes de cigarreta al carrer Manuel Moreno.
Pintades al passatge Salvet.
Costum massa habitual davant l’antic mercat del Carme i dificultat afegida per tirar-hi la brossa.
7
La Llançadora - XIV
Somnis, il·lusions i reptes Fran Izquierdo El concepte modern de l’esport, entès com a pràctica i activitat física que ajuda a mantenir l’estat de bona salut, va sorgir al segle XIX en una Anglaterra a l’avantguarda del món, dels avenços científics i socials i de les tendències culturals. Thomas Arnold va ser un dels grans impulsors d’un nou model educatiu basat en l’anomenada “doctrina del cristianisme muscular”: la recerca de la perfecció espiritual per mitjà de l’esport i la higiene. Anys més tard, Pierre de Coubertin va adaptar els preceptes d’aquesta doctrina per impulsar l’esperit olímpic que abastava altres aspectes com la germanor, la unió, la comprensió, la solidaritat i la pau entre les persones.
Sense dubte la societat actual ha trobat en l’esport una manera de sanejar la salut dels seus individus, però també de canalitzar inquietuds de tota mena i d’afavorir la realització de somnis, il·lusions i reptes. Moltes situacions en la vida de les persones tenen cert paral·lelisme amb la pràctica esportiva: el treball en equip d’una empresa, la lluita contra les malalties pròpies o de persones del nostre entorn, la satisfacció i harmonia de la vida en parella, la pèrdua d’algun ésser estimat o fins i tot el meravellós fet de tindre fills com una de les grans metes de la nostra vida. En definitiva, en la vida com en l’esport, vivim el dia a dia amb treball, força, resistència, derrota, empenta, tenacitat, victòria... Quantes vegades ens hem imaginat, fins i tot hem somiat, situacions com, per exemple, que portàvem una pilota corrent dins d’un terreny de joc sent protagonistes d’una acció de glòria... però de peus a terra sí que ens hem imaginat desenvolupant una professió, dirigint un negoci, fent un viatge, unint-nos amb la persona estimada, gaudint dels nostres fills, recuperant-nos d’una malaltia... i tantes altres situacions d’un millor futur... La pràctica esportiva regular ensenya amb el temps que per arribar a aconseguir certes fi8
La Llançadora - XIV
tes personals de benestar i d’èxit individual o col·lectiu es requereixen dosis corresponents d’esforç i de sacrifici que condueixen a la superació personal i a l’assoliment dels objectius. Aquest camí que marca l’esport es tradueix a treballar bé en el nostre dia a dia, en qualsevol dels aspectes de la nostra vida, per fer realitat els nostres somnis i il·lusions. De manera similar, grans accions en la vida de les persones com ara prendre la decisió de viure en parella, tenir fills i fins i tot deixar alguna addicció, com per exemple deixar de fumar, es converteixen en veritables reptes que sobrevolen de manera continuada els nostres caps a mode de pensaments, reflexions, dubtes o idees... fins que de mica en mica -de vegades de cop- arribem al punt de no retorn cap al cim, cap a la consecució de l’objectiu i la victòria...
No sempre resulta així, però. Molts cops ens adonem de la impossibilitat de dur a terme alguna d’aquestes accions, bé per falta de preparació, bé per excés de confiança o bé per qualsevol entrebanc imprevist... ens sentim febles, derrotats i claudiquem... com succeeix en l’esport. Però alhora sempre cal recordar les cèlebres i mundialment conegudes paraules d’un contemporani dels esmentats Arnold i Coubertin, el bisbe Ethelbert Talbot:
...”the essential thing in life is not conquering but fighting well”... ...”l’important a la vida no és guanyar, sinó participar”...
9
La Llançadora - XIV
Aleix Feliu de la Penya Isern de Plaça: La resistència de la cultura catalana en el segle de les llums borbòniques
Benet Oliva “el llarg camí en silenci existeix, però està més cobert del que pensava Soldevila de bons hostals, de ciutats per a fer-hi parada i fonda i d’escriptors amb esplèndids llibres acabats de pastar per estudiar-hi la història i la política catalanes.”
Ernest Lluch, La Catalunya vençuda del segle XVIII (1996)
Ara ha fet tres-cents anys, el 24 de gener de 1715, uns mesos després d’entregar les claus de la ciutat assetjada a les tropes borbòniques com a conseller segon, Salvador Feliu de la Penya batejava a la Seu de Barcelona el seu darrer fill acabat de nèixer. El nomenaren Francisco Pau Aleix Faust i seria conegut com Aleix Feliu de la Penya i d’Isern. Com la casa de Vilassar, ca l’Isern de Plaça, havia estat cremada en l’atac d’agost de 1713 i les seves propietats segrestades, vivien entre Barcelona i Badalona en la propietat de la seva tia Teresa d’Isern, vidua del mercader Joan Colomer, descendent del mas Colomer de Vilassar. De fet, Salvador Feliu de la Penya, al no gaudir de càrrec militar, no patí cap repressió personal més enllà del segrest genèric de béns dels austriacistes i l’anul·lació del títol de ciutadà honrat atorgat per l’arxiduc. Però la situació econòmica de la família quedà molt afectada i no podien mantenir l’antic nivell i estatus. Seguint les pautes d’aquestes nissagues benestants, Aleix, com a fill segon, fou destinat a la carrera eclesiàstica. ¿Com finançar-la? La citada tia Teresa d’Isern, en el seu testament disposà la fundació d’una missa setmanal i tres aniversaris i deixava com a patrons els possessors de la casa d’Isern de Vilassar per destinar-ne l’obtenció als seus parents. Així l’any 1731 es concedia aquest benefici a l’Aleix, mentre cursava el doctorat en dret civil a la universitat d’Osca. De la mateixa manera, l’any 1733 se li adjudicava el benefici dels sants Francesc i Jaume de l’església de Premià sota patronatge del mas Isern de Vilassar amb uns rèdits anuals de poc més de cent vuitanta lliures. L’any 1742 aconseguia la inscripció en la matrícula d’advocats de la Reial Audiència. Però aquest ofici el portaria per altres camins i abandonaria la carrera eclesiàstica –i els beneficis citats- per enllaçar el 1755 amb Francisca Babot i de Juliol, filla d’una destacada nissaga de juristes. El seu pare Francesc Babot era notari i escrivà de l’Audiència. Amb aquest entorn, res estrany que l’any següent aconseguís també Aleix l’ofici de Relator de l’Audiència. Era un càrrec subaltern que exigia el coneixement de la llengua i costums del país.
10
La Llançadora - XIV
Però les coses no rutllarien com estaven previstes: L’hereu Salvador no tindria fills, tot i casar-se en dues ocasions, i l’herència passaria a l’Aleix. Refem el fil: L’oncle Narcís Feliu de la Penya havia estat heretat pel nebot Salvador Feliu de la Penya, el lideratge mercantil dels quals el portaria a ser extret com a conseller segon, aquest pel fill primogènit Salvador i ara tocava a Aleix. El lideratge mercantil de Narcís havia estat assumit pel mercader Jaume Duran, casat amb la tia Eulàlia d’Isern i de Parrella, el qual el 1735 encapçala una renovada Junta de Comercio Terrestre Marítima. Però el vessant d’advocat, publicístic i historiogràfic, la torxa de l’autor dels Anales de Catalunya, la darrera mostra de la historiografia barroca catalana, l’entomaria Aleix. L’1 de desembre de 1743 ingressava a l’Acadèmia Literària, futura Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona a partir de 1752, on es reunien entre d’altres un notable grup d’antics austriacistes. Aleix serà un dels autors més prolífics de l’Acadèmia. Però no era pas l’únic. Això ja ho va destacar Francesc Carreras Candi en el seu discurs presidencial del curs 1922-1923, “De les actes ne surt, d’una manera prou palesa, que si la època havia conduhit als acadèmichs a actuar oficialment en castellà, a partir del 1731, l’entitat prestà culte a tot lo que significava amor a la terra nadiva, en lo camp literari. Temes de poesía catalana són proposats per desenrotllar als acadèmichs, en jornada de 6 de juny de 1735, corn foren: “Los suspirs dels pagesos quan veuen que se’ls pert la cullita” y ”Al encant d’una minyona forastera a la primera vista dels gegants”. Desde’l moment que’s donaren, era senyal de que hi havien acadèmichs disposats a presentar treballs de lírica catalana.” En primer lloc, Carreras cita Pere Serra Postius. La branca de la seva mare eren els Postius Maynou, propietaris del mas Maynou –actual can Bruguera- de Vilassar, veïns per tant dels Feliu de la Penya Isern. Entre d’altres autors, cita Aleix Feliu de la Penya però amb unes poques composicions “com la poesía, generalment la humorística, havia estat conreada per Aleix Feliu de la Peiia (1753, 1754 y 1777)...”. Avui, gràcies a l’arxiu de la pròpia Acadèmia, sabem que la seva obra és força més significativa i variada: S’hi poden trobar des d’una vintena de dissertacions en prosa fins a vint-i-sis poemes propis. Bona part dels textos són en català, per tant és un dels acadèmics que més l’utilitzen. I això que l’ambient no és gaire propici: l’acord de 1731 «que los académicos usen la lengua castellana» com una deferència cap al capità general acabat de nomenar president, o en una indicació de la junta als admesos de 1752 «participo a esta resolución para que, en su conseqüencia, pueda usted disponer una oración gratulatoria en lengua castellana, y remitirla firmada»... Amb tot, hem de ressaltar que les seves aportacions en català tenen lloc a partir de 1762, any de la seva jubilació malalt com a relator de l’Audiència, és a dir quan ja no podien comprometre la seva carrera. Per exemple, en les sessions poètiques de l’Acadèmia, el 1758 se’n presenten tres en català mentre Feliu ho fa en castellà, en canvi el 1768 només Feliu presenta unes dècimes en català. El fet que precisament el 1768 sigui l’únic que ho fa ens sembla molt significatiu: just aquell any Carles III aprova l’anomenada Real Cédula de Aranjuez, una gran embranzida contra el català promoguda pel comte d’Aranda, amb la qual es prohibeix l’ensenyament en català en tot el sistema educatiu, se’l foragita de tots els jutjats i es recomana que ho facin també les cúries eclesiàstiques, es prohibeixen les edicions en català…A partir d’aquest moment, Aleix serà l’únic acadèmic que presentarà composicions en català. La càrrega simbòlica no pot ser més contundent… i la soledat respecte a les elits integrades sense concessions en el règim. Aquesta extensa activitat literària el converteix en una de les peces significatives –i alhora més desconegudes- per entendre la il·lustració catalana. Amb tot, no voldríem magnificar la importancia d’aquests factors. La veritat és que formaven part de la Nova Planta i estaven perfectament integrats en el règim borbònic, per això eren tolerats. 11
La Llançadora - XIV
Retornant a la cita inicial de l’Ernest Lluch, “El llarg camí en silenci existeix”, tot i que mantenen una tradició cultural, no van més enllà. No suposaven cap risc seriós per al nou règim. El seu objectiu principal s’anirà reduint a conservar posicions socials. Tan sols cal revisar la trajectòria dels successors d’Aleix Feliu de la Penya: El seu fill hereu, Francesc, serà un hisendat local, que aconseguirà el títol de Familiar de la Inquisició i actuarà com a representant del tradicionalisme de l’antic règim durant la guerra napoleónica… El nét fadristern Francesc Feliu de la Penya i Vila àlies El Tuerto seguirà la carrera militar i també destacarà com a escriptor. Arribà a actuar com a home de confiança del capità general Ezpoz i Mina en la repressió dels avalots progressistes de febrer de 1836: Integració total en l’absolutisme borbònic i caduc. Fonts - ACB, baptismes Catedral, núm. 15 (1714-1717), f. 62, 24-I-1715, Francisco Pau Aleix Faust Feliu de la Penya i d’Isern; i esposalles 141, f. 8v, 28-V-1755, A. Feliu & M. T. Babot; i Speculum officialatum, f. 211r, benefici sants Francesc i Jaume de l’església de Premià. - ACA, Reial Audiència de Catalunya, reg. 1686, matrícula d’advocats I (1716-1742); reg. 1687, matrícula d’advocats II (1743-1757); lligall 217, sobre relators i relatories 1751-1791. - ANC, Fons Feliu de la Penya, núm. 34, 18-XI-1790, certificat del càrrec de relatoria d’Aleix Feliu de la Penya. - AHPB, sig. 853/55, not. Josep Ferran, II liber testamentorum 1694-1725, f. 79r-84v, 2-III-1723, testament de Teresa Colomer i d’Isern; sig. 1092/27, not. Jaume Sanjoan, IX testaments inventaris i encants, f. 173r-179v, 4-XI-1782, publicació del testament d’Aleix Feliu de la Penya; f. 179v-202v, 10-XI-1782, inventari post mortem d’Aleix Feliu de la Penya; i f. 213r-214r, 28-III-1783, testament de Teresa Feliu i Babot. - APCV, caixa 33 (fons Sarriera), llibreta beneficis i patrons s. XVIII, f. 23, núm. 144, 1731, benefici de T. Colomer i l’obtentor Aleix Feliu de la Penya. - APSG-VD, òbits 10, f. 174, 9-III-1757, Francisco Feliu Isern; òbits 11, f. 20, 12-VI-1770, Maria Feliu Isern; f. 102, 19I-1775, Josepha Feliu Isern; f. 195, 23-I-1781, Salvador Feliu Isern; i f. 213, 20-X-1782, Aleix Feliu Isern; i òbits 12, f. 12r, 21-II-1803, Maria Teresa Babot. - Biblioteca de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, UI 28, 30, 33, 40, 42 i 47 UC, passim: textos d’Aleix Feliu de la Penya. - Francesc Carreras Candi: “Discurs presidencial del curs 1922-23”, a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, any XXIII, gener-març 1923, núm. 78. -Ernest Lluch: La Catalunya vençuda del segle XVIII, Barcelona: ed. 62, 1996, pàg. 57. - Mireia Campadabal i Bertran: La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en el segle XVIII: L’interès per la historia, la llengua i la literatura catalanes, Barcelona: L’Abadia de Montserrat, 2006; i “Aleix Feliu de la Penya i d’Isern”, a Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona: RABLLB & Fundació Noguera, 2012, pàg. 167-168.
12
La Llançadora - XIV
El globus de paper Vicky Llongueras Una preciosa fotografia d’enlairament de globus de paper, també anomenats llanternes voladores, que es fa cada any en el festival de Yi Peng, prop de Chiang Mai, a Tailàndia, m’ha transportat als anys de la meva infància i he recordat amb un xic d’aflicció i un pèl d’amargor el desig mai complert d’una il·lusió infantil. Quina meravella posseir un globus de paper d’aquells que s’enlairen inflats per l’aire que escalfa un manyoc de cotó fluix impregnat de parafina. Eren uns globus de paper fi d’un metre i mig d’alt aproximadament, amb forma de sac i amb l’aparença d’un ninot. S’enlairaven pel principi de l’aire calent, menys pesat que el fred, com els grans globus aerostàtics que vegem flotar de vegades pel cel. Aquests globus s’enlairaven en la celebració d’una comunió, un sant o aniversari infantil, costum importat per l’exotisme dels estiuejants barcelonins que tenien casa al poble, i eren el plat fort de l’esdeveniment, el colofó de la festa, com si diguéssim. El colofó de la festa de qui podia pagarla, és clar, perquè jo no vaig tenir mai cap festa d’aniversari ni vaig enlairar mai un globus de paper. Per a mi era un somni irrealitzable. Avui en dia estaria totalment prohibit enlairar un globus d’aquestes característiques, seria una bomba incendiària i un atemptat contra el medi ambient, però durant la dècada dels cinquanta no semblava delicte o, si més no, es tolerava. Un cop enlairat el globus ja no tenia amo i amb sort, si el vent no el cremava es podia anar perseguint fins que tornava a terra, esgotada la flama, i es podia tornar a fer servir. Com que només es podia enlairar en dies que no bufés gaire vent, el recorregut del globus era gairebé sempre el mateix, la lleugera marinada l’empenyia cap a la serra de marina i el poc combustible que l’alimentava s’acabava ràpidament fins a fer-lo caure a l’entrada dels boscos que circumdaven el poble. Sabíem que estava a punt de caure quan deixava d’enlairar-se i començava a balancejar de dreta a esquerra, intermitentment. Fins aleshores l’havíem anat perseguint tan sols amb la mirada perquè el vent podia fer-lo anar al seu caprici i ens evitàvem corregudes innecessàries però, ja un cop orientats cap on cauria s’establia una cursa frenètica per veure qui arribaria primer a obtenir el triomf. Tota una colla de vailets i vailetes del poble es posava en marxa per veure qui arribaria primer. Si semblava fàcil calcular des d’una posició inicial cap on cauria el globus, visible des de molts punts quan encara era molt alt, en anar apropant-se a terra, un cop fora de l’espai obert que la mirada podia abastar, era complicat ajustar el punt exacte on acabaria aterrant, així que això volia ser al més a prop possible quan faltessin pocs metres per tocar terra i poder encertar el lloc amb precisió. Però, renoi, un cop t’endinsaves dins el bosc de pins o pujaves per un torrent es feia ben patent allò que els arbres no et deixen veure el bosc i encara que estiguessis molt a prop de l’objectiu gairebé t’havia de caure a sobre per adonar-te’n. Enduta, però, d’aquella intuïció que hem après sense saber com i que mai no falla, finalment, a través dels arbres veia caure el globus, suaument, amb el tènue soroll fregadís del paper al fregar les branques dels pins i amagar-se darrere la depressió del terreny. Ja era meu. Per fi! Quan ja creia que el tenia a l’abast de la mà i només havia de recórrer els últims metres per aconseguir-ho, una forta riallada burleta em va clavar a terra i de darrere uns matolls va aparèixer un vailet més suat i acalorat que jo amb el preuat triomf a les mans. La ràbia em va en13
La Llançadora - XIV
cendre la cara i si no fos perquè era evident que anava perseguint el mateix objectiu que ell, hauria dissimulat fent veure que era allà per pura casualitat, com qui va a passejar pel bosc i busca pinyes i bolets encara que fos al pic de l’estiu. Mostrant-me indiferent, però al punt de la llàgrima, vaig girar cua i vaig marxar corrent cap a casa amb l’orgull ferit i la il·lusió novament trencada. En aquestes competicions ser una dona representava un gran desavantatge, no vaig aconseguir mai arreplegar un d’aquests globus per més curses que vaig fer; sempre em passaven davant tot i viure al capdamunt de la riera i tenir la muntanya a prop. L’única vegada que el vaig poder tocar de primera mà va ser quan en Quim, un veí de casa, en va trobar un a la seva vinya i el va portar fins al carrer on vivíem. Va intentar infructuosament d’enlairar-lo, aconsellat per tot el veïnat la manera com s’havia de fer (era evident que no hi teníem pràctica), i després de planxar-li les arrugues i bufar i bufar la flama perquè no s’apagués, va acabar cremat davant els ulls expectants i decebuts de tota la canalla congregada.
14
La Llançadora - XIV
Temps de Poesia
SENSACIONES Y SUEÑOS Siento una gran sensación dentro de mi corazón cuando veo salir el sol iluminando la vida de toda la creación; dando belleza y color a las montañas, a los valles tan frondosos y a los ríos que sus aguas turbulentas se deslizan con su marcha sin retorno buscando su libertad a los mares de este mundo. Yo soy el río de la vida en mi largo caminar, soy el que nació del agua de donde viene la vida, donde existe la esperanza y los sueños se culminan. Todos somos como el río, que nace de las montañas y sigue su alegre viaje, pasando por lugares, quebrados desfiladeros y prados, dando vida al hombre, a rebaños, a los bosques y sembrados. Soy feliz con los sueños de mi infancia, con el paso por la vida y con mi nuevo despertar; el despertar de la gloria, dejando atrás las tragedias, las luchas, y las quimeras que, como el río de la vida llega al remanso merecido del mar. Ahora, nuestros sueños son otros, dejar a nuestros hijos y nietos el legado más preciado; honra, respeto y amor, para ellos y para todo el mundo que busca la libertad con valor. Cristóbal Fernández © Garden of Words
15
La Llançadora - XIV
Vall d’Aran Vall d’Aran tens un encant que mai per mi serà oblidat Arreu les fulles mortes dormiten pels camins entre parracs de somnis Llisca el torrent pels flancs plens d’herba d’una gebrada argentada Llums i polsim de lluna clara s’albira entre avets i boix grèvol florit. D’antany parlen els seus carrers empedrats d’un gris plom plens d’enyors. Al primer raig de sol tinta de vermellós el Pic de l’Aneto glaçat Refugi de pau i silenci, la transparència de l’aigua que brolla, Arrela per tot, el gressillum i la molsa fresca emboirant tot l’entorn No em canso mai d’assaborir l’esclat dels pobles, d’una parla pròpia, d’arrels profundes que és l’Aranès”. M. Dolors Bonet Servat La meva mare sempre deia que els aranesos són abans que res això, aranesos. I com a bona aranesa em va ensenyar a estimar aquesta polida i bonica Vall d’Aran. Aquest poema va guanyar el 1r. premi de poesia, l’any 2012, en el Concurs Literari Sant Jordi de la Biblioteca Pau Piferrer.
© crismargar 16
La Llançadora - XIV
Sessions del Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer DATA SESSIÓ: 13-12-2014 PRESENTAT PER : Gemma Freixas AUTOR: Gemma Freixas TÍTOL: El Casino de Sta. ISABEL Resum de la sessió. El llibre que ens va reunir el 13/12/14 al voltant de Gemma Freixas, l’autora, ens va sorprendre i captivar: una novel·la d’intriga que recrea els últims mesos de la colònia espanyola a Guinea, amb una mescla magistral de ficció i de realitat, ens explicà que es va inspirar en vivències dels seus pares que es van conèixer a Guinea, on el seu avi regentava el Casino de Santa Isabel. Tot i que l’autora no hi ha estat mai, d’una manera o altra el país africà sempre ha estat present a casa seva. Per això es va decidir a escriure Casino de Santa Isabel. Com que el règim franquista i la història ens han ocultat la realitat vam agrair molt que ens expliqués el context geogràfic, social, polític. Preguntes com qui eren els colons, quines jerarquies socials hi havia, quines riqueses naturals s’explotaven, quins clans imperaven entre els nadius, quantes llengües es parlaven i… com es va acabar aquell paradís per els colons, la majoria d’ells catalans, com van ser els últims dies de la colonització on el govern espanyol va deixar desemparats, tant els colons com els nadius. Tot això ho vivim a través dels ulls del protagonista, en Guillem, funcionari de la guàrdia civil i nascut a la colònia. El llibre comença amb la mort d’un dels colons que monopolitzava l’explotació de la riquesa del país, trobat en un descampat d’un barri pobre de Bata, el dia abans que Guinea Equatorial es declari independent. En Guillem no es conforma amb la visió oficial. Investiga pel seu compte. En Guillem es mou pel país i amb ell els lectors percebem els colors, les olors, la llum, la humitat dels carrers mullats després de la pluja; o el sol implacable, que cau com una llosa i desperta el desig urgent d’arrecerar-se prop d’un ventilador. Coneixem els seus veïns, una família de l’ètnia bubi (minoria respecte els fang). Veiem com són les cases dels més pobres i també quin és l’ambient del Casino de Santa Isabel, on els colons hi celebren les festes assenyalades. A mesura que va passant el temps, l’ambient a la capital es va enrarint. La incertesa, la por, la violència latent dels nous amos de la situació, fan que en Guillem posi en perill la seva vida, però la solidaritat i l’estima que té per aquesta terra no el fan rendir-se.
17
La Llançadora - XIV
El lector acompanya aquest personatge senzill i entranyable, un antiheroi desorientat i introvertit, i el pensament del qual anem descobrint de manera dosificada i progressiva, a mesura que desfilen tafaners, faldillers, funcionaris, policies, ambaixadors, cacauers, racistes i forces vives. També anem descobrint els seus amics, els seus afectes, els seus valors, les seves qualitats. En aquest llibre es parla d’allò que ens passa als humans: frustracions, amors, responsabilitats, desarrelament, decisions a prendre. Aquesta esplèndida novel·la, que no pots deixar de llegir des del començament, no només ens fa evident una realitat interessant i poc coneguda, sinó que ens captiva amb un estil àgil i una tensió ben construïda, on la ficció literària es nodreix no només d’una documentació rigorosa, sinó dels relats de les vivències familiars que la memòria infantil ha preservat i elaborat amb la imaginació.
UNA PETITA HISTÒRIA DE VILASSAR El 13 de desembre del 2014 la biblioteca Pau Piferrer de Vilassar tancà les seves portes per descansar en el somni del seus records. La neòfita Biblioteca Can Manyer neix a partir d’aquest moment. Un grup d’usuaris emocionats en veure com les claus tancaven aquella porta ferma i emblemàtica que s’obria generosament a totes les seves il·lusions i expectatives sempre que ho desitjaven, vivien aquell moment amb la sensació que sempre que passessin pel seu davant el seu cor tornaria a bategar pels bons records viscuts allà dins.
© Museu Arxiu de Vilassar de Dalt
L’emoció també embolcallà la Sra. Isabel Coma, directora del centre, i la tècnica Sra. Anna Maria Mas, la seva companya, en el moment que entregà l’últim llibre que sortia del recinte, el del seu registre, a la primera persona de les reunides que el passaria a la següent, per començar així una cadena amb la resta de les persones congregades fins a l’arribada al nou edifici on en Manel Vllagrasa, el pare, per la seva edat, de tots, oferia a un infant el llegat que culminava d’aquesta manera el seu periple fins a entregar-lo a l’alcalde, el Sr. Xavier Godàs, que alhora aportava el llibre nou per a la biblioteca Can Manyer a la Sra. Directora, i s’iniciava així la nova història. La il·lusió de retre aquest petit homenatge s’havia conclòs. Era poca cosa, però.......... En l’acte de presentació de la inauguració les autoritats locals reforçaren amb els seus arguments la satisfacció obtinguda del projecte, que van alimentar amb esforç durant vuit anys i també la magnificència en donar un aspecte cultural i renovador a l`edifici, buit en el temps, de Can Manyer símbol laboral de la vila i record entranyable per als seus ciutadans. En acabar l’acte inaugural les portes s’obriren i una riuada humana curosa i cívica s’expandia lenta18
La Llançadora - XIV
ment com un riu que s’obre a terres novelles. Els ulls curiosos i embadocats escorcollaven les novetats, el bon gust ornamental, la riquesa generosa de l’espai, l’acollida sensorial d’unes veus infantils amb cant al·legòrics, representacions humanes de personatges de literatura que voltàvem en el seu món propi entre el personal, l’encant del terra pavimentat amb rajoles de l’època artesanal amb un misteri a descobrir com un joc de puzle.... Can Manyer lluïa com una torxa encesa. La gent gaudia el seu èxit. Aquella llar naixia per ser la seva llar, la de tots, la que es comparteix, i interacciona, la que ens aporta calma i coneixement, la que simbolitza la cultura i ajuda a madurar el seny, la que ens obre al món, a tots els mons, la que hem d’estimar i agrair. La que entra en la història de Vilassar per quedar-se per sempre en la memòria del temps. Benvinguda siguis.
Cliqueu sobre la imatge per accedir al vídeo
19
La Llançadora - XIV
Històries de tot plegat Albert Mesalles Avorriment i elogi de la realitat La complexitat del món, de vegades la percebem d’una manera tan simple, tan normal i previsible, que ens pot causar un avorriment quasi letal. ¿De veritat que no hi ha cap món en què la lluna sigui foradada, o on els homes tinguin tres ulls? ¿De debò que absolutament tots nosaltres respirem aire i ens dediquem a buscar la felicitat? ¡Quin món tan monòton, si un es fica a pensar en abstracte! En canvi, la ficció i l’art, quan un hi juga fort, ofereixen possibilitats molt més àmplies, insòlites, disposades a fer volar la ment. És evident que la realitat té moltíssimes coses a envejar-li a la ficció. Però, ai las, la ficció ha d’envejar-li per força una sola cosa a la realitat, una cosa crucial: la infinita frescor de no haver de ser pensada, ni premeditada ni fabricada. La realitat serà sempre el diamant en brut que la ficció necessita per treballar.
El cas de Sòcrates He estat llegint la Defensa de Sòcrates. Trobo que és un testimoni humà valuós: No passa cada dia el fet que un gran filòsof transcrigui les últimes paraules d’un altre gran filòsof que està a punt de ser executat, bàsicament per ser insofriblement pesat. I contra tot pronòstic, la comprensió del text és molt accessible, i gens avorrit. Ajuda molt a comprendre qui era Sòcrates. Segons argumenta, és només un home que ha rebut un encàrrec d’un “déu”: Fer veure als homes que passen la vida ocupats en les coses menys importants, i no es dediquen gens a les coses que realment importen a la vida. Sòcrates està tan segur del que diu, que no es permet pas l’empatia, sinó que aconsegueix sempre arrencar la seva veritat dels altres, encara que aquests no ho vulguin. La seva manera de fer promou la saviesa i una vida menys terrenal que realment necessitam, però no pas la convivència. Quedaven encara molts segles perquè els Beattles diguessin allò de “Let it be”, que potser a Sócrates li hauria servit de quelcom. Bromes a part, estic segur que el seu sacrifici li va valer la pena si avui encara parlem d’ell, i seguim notant que la vida dels homes segueix sent tan superficial i desorientada com ell ja denunciava fa 20
La Llançadora - XIV
vint segles. D’aquesta història jo n’he tret una altra conclusió: Pots enfrontar les persones a la veritat, si sents que aquest és el teu deure, seràs doncs un agitador, una persona incòmoda. Però si ho fas amb prou insistència i vehemència, comences a córrer perill real. En aquest món, la veritat sol ser lletja i perillosa. Roberto Bolaño, Kurt Cobain i la compassió Tot llegint un conte anomenat El Ojo Silva, de Roberto Bolaño, reflexiono. El protagonista és un fotògraf que viatja a l’Índia i observa els horribles rituals i mutilacions a què són sotmesos dos nens. Després d’algun temps inevitablement els perd. Aleshores es posa a plorar, però no plora només per ells, sinó que plora per moltíssima gent, per tota la gent que ha patit en aquest món. Bolaño, tan reservat en els seus contes, tan distant i misteriós, aquí sorprèn amb un recurs tan poc subtil, tan directe, humil i innocent, abandonant-se a la sortida més infantil, oblidant el seu estil per donar un missatge, per una vegada clar. L’ha envaït la compassió. Quan penso en compassió sempre acabo pensant en Kurt Cobain, el líder lletrista i cantant de la banda Nirvana. Després d’etzibar-se un tret al cap amb una escopeta, la seva parella Courtney Love va fer una aparició en públic, davant de milers de fans, i va llegir en veu alta la nota que va escriure el seu marit abans de suïcidar-se. És un moment realment singular en la història de la música i de la fama, veritablement emotiu i digne d’analitzar. La nota que va deixar Cobain és de lectura obligatòria, i fa reflexionar sobre l’engoixa i el tedi humà. Kurt explica “Només hi ha bondat en mi, i crec que simplement estimo massa la gent. Tant que això em fa sentir fotudament trist (...) ¿Per què no puc gaudir? ¡No ho sé! (...) Odio la gent en general (...) estimo i em compadeixo massa de la gent.” La compassió és un sentiment que em fascina. És trampós, un el pot sentir però normalment no el vol sentir, per por a debilitar l’altre. No és un sentiment que ens permetem, i quan ho fem ens sentim dèbils i gens eficaços. No és un sentiment massa útil. Potser Bolaño no, però personatges com Kurt Cobain, i persones singulars com ell, tenen prou poder, prou aura o charm, perquè un grup de gent prou desesperat hi munti una religió al seu voltant, de la mateixa manera que va passar amb Jesucrist. La compassió és doncs un tret més apropiat per als déus que per als homes. El homes no podem demostrar aquest tipus de debilitats ni commiseracions, coartaria el nostre rol. A ningú li agrada perdre la màscara a mig Carnestoltes, ¿oi? Cal seguir fingint. Sigui com sigui, és trist que la religió hagi capitalitzat, i a la llarga estigmatitzat, tants valors inherentment humans, com ho és la compassió.
21
La Llançadora - XIV
Personatges... Rosachely Roa
Avui, quan un amic, una persona especial, una persona que en la majoria dels casos no sabia dir “no”, una bona persona que ens ha deixat massa aviat, sento una profunda tristesa. Perquè potser en alguns moments, a la seva manera, demanava ajuda i no vaig saber entendre-ho, perquè en més d’una ocasió potser no li vaig donar tota la importància que mereixia i potser... i potser..., però ja és tard per canviar aquest potser... I ara m’adono que la seva infelicitat podia ser producte d’una gran inseguretat, insatisfacció per no poder o no saber arribar, de voler agradar, dels seus cent mil projectes que no solien acabar bé i potser... perquè no vam saber entendre. I ara... ja no hi ha temps. Aquestes reflexions són dedicades a tu “Marcelinu”. Marcel Cros E.P.D. Que siguis feliç en aquest altre costat... T’ho desitjo de cor, encara que amb molta tristesa dins d’ell. LA VIDA Ens conformem en comptes d’arriscar, sense pensar que cada dia que passa no tornarà. Res està escrit, res és impossible, ni tan sols possible... tot depèn de la nostra voluntat, d’aquestes forces que ens surten de dins, per afrontar cada desafiament. Tenim el poder quan estem convençuts, quan estem decidits, quan de veritat volem alguna cosa. No hi ha obstacle capaç d’imposar-se, si volem podem arribar més lluny, si volem podem arribar més alt, si volem podem fer el que sigui... “només cal proposar-s’ho”... La vida és una cosa bonica, sempre que la facis a la teva manera. Mai deixis que ningú te l’arruïni. La vida és una sola, viu pas a pas i no deixis de fer res, probablement te’n penedeixis i quan te n’adonis, serà massa tard. Tampoc deixis de viure els somnis i les il·lusions; sense ells, la vida no té sentit. Tracta d’anar sempre de front, sense voltes... Camina sempre amb la veritat, per més dolorosa que sigui, de tota manera val molt més que una mentida.
22
La Llançadora - XIV
Si algun dia et sents sol, i tens ganes de plorar, fes-ho, moltes vegades ajuda. Davant de qualsevol problema, no fugis per por d’enfrontar-t’hi, i mai oblidis això:
Lluita com si anessis a viure sempre i... viu com si anessis a morir demà.
Aquesta va ser la felicitació de Nadal que m’envià en Marcel El Tren de la vida: Que Bonita reflexión. La vida es como un viaje en un tren, con sus estaciones, sus cambios de vías, sus accidentes. Al nacer nos subimos al tren y nos encontramos con nuestros padres; creemos que siempre viajaran a nuestro lado, pero en alguna estación ellos se bajarán dejándonos en el viaje solos. De la misma forma se subirán otras personas, serán significativas: nuestros hermanos, amigos, hijos y hasta el amor de nuestra vida. Muchos bajarán y dejarán un vacío permanente... Otros pasan tan desapercibidos que ni nos damos cuenta que desocuparon sus asientos. Este viaje estará lleno de alegrías, tristezas, fantasías, esperas y despedidas. El éxito consiste en tener una buena relación con todos los pasajeros, en dar lo mejor de nosotros. El gran misterio para todos, es que no sabemos en qué estación nos bajaremos, por eso, debemos vivir de la mejor manera, amar, perdonar, ofrecer lo mejor de nosotros... Así, cuando llegue el momento de desembarcar y quede nuestro asiento vacío, dejemos bonitos recuerdos a los que continúen viajando en el tren de la vida. Te deseo que el viaje en tu tren para el año que viene sea mejor cada día, cosechando éxitos y dando mucho amor. ¡Ah! Os doy las gracias a todos por ser pasajeros de mi tren. ¡Feliz Navidad y un Próspero Año 2015!
23
La Llançadora - XIV
...i els mots com a penyora. Pompilio Piris Vaig néixer en temps de quan la innocència no es perdia mai abans dels quinze anys i els que érem de poble potser fins i tot els setze o disset. Complí els quinze el divuit de juliol de l’any mil noucents seixanta. Sóc d’aquella generació que no ens van deixar mamar de la llet de la mare, vull dir de la llet de les paraules i dels mots que de vailets engolíem amb fruïció quan l’àvia, que res en sabia de castellà, ens contava rondalles asseguts als voltants de la llar de foc a l’hivern, o davall la parra del pati a l’estiu. De fet érem uns fetus ancorats en un temps de prehistòria, on molts adolescents emmalaltíem a poc a poc, dins la fosca, les tenebres i la por, de la qual els guanyadors d’una guerra en feien bandera. Als quinze anys, quan el caliu ofegat per les cendres de religions i de poders es va fer flama, i teníem prohibit palpar altres pells, l’esbravament el fèiem amb la mà i l’amic necessari pel pecat solitari, mentre el pensament palpava la pell d’una puta inexistent. La nostra era una lluita entre preguntes sense resposta i la picardia per esquivar la mal donada autoritat d’un ordre que era artificial, ens obligava al silenci mental, on només els forts se’n podien sortir, els altres, els raquítics, els malaltissos, es van quedar amb el cervell enfarinat per les proclames nacionalistes de fe i de pàtria, lladres de la llet que manava del pit de les mares i van continuar anys més tard sent l’altaveu de la malaltia que ells havien patit. Als quinze anys la veu i el cos m’havien canviat, així com el pensament, era el final d’una infantesa que s’anava perdent amb els anys, i ho feia a la mateixa velocitat que els grans que em sortien a la cara i em creixia el pèl per tot el cos i va ser aleshores quan el poble on vivia se’m va fer petit, vaig fugir. La ciutat tampoc em va oferir grans coses, potser la fam que al poble mai vaig patir o la manca d’un llit on deixar descansar els ossos d’un adolescent que l’orgull no deixava tornar a casa o potser que pensés que ni la fosca, ni les tenebres, ni la por s’havien esvaït, ben mirat a la gran ciutat també hi eren. Era diumenge, aquell diumenge de fa tants d’anys, jo estava assegut damunt un sac al port vell, el port on vaig començar a treballar un any després d’arribar a la ciutat, que ni tan sols abandonava els diumenges, dia que res hi havia per descarregar dels vaixells amarrats al moll de l’andana, no ho recordo, però ben segur que aquell diumenge, com molts d’altres, el pensament, al qui encara li quedaven flaixos de la nostàlgia d’una infantesa de calçons curts i espardenyes d’espart, petjava carrers i racons del poble del qual havia fugit, vaig sentir una veu dolça,
24
La Llançadora - XIV
-Hola..., Em vaig girar, com la serp que àgil es posa en guàrdia davant el que pensa que és un atac. -Hola..., em dic Paloma, em sap greu si t’he fet un retgiró, fa molts diumenges que et veig des de la finestra de casa assegut aquí al port, sense fer res, avorrit i et duc un llibre per si vols llegir Em va deixar el llibre a damunt del sac i va desaparèixer, com la gavina que es llança sobre el peix que ha vist dins el mar i fuig amb la feina feta, jo que mai havia escoltat una veu tan dolça com aquella i mai ningú m’havia donat res a canvi de res, no vaig tenir paraules, ni tan sols per dir-li el meu nom. Tenia un llibre entre les mans i una dolça veu dins el cervell i jo no sabia qui era l’amo d’ambdues coses, em vaig enrabiar amb mi mateix com mai havia fet, la vergonya que tenia quan vaig arribar a la ciutat, vergonya de nen de poble i que jo creia vençuda amb la brega diària amb els companys del port i amb les visites a les meuques que de tant en tant feia per desempallegar-me de la por a les dones que des dels dies d’escola ens havien emmetzinat l’ànima, va tornar, la vergonya va tornar i va fer que fos incapaç de retenir la imatge d’aquella noia. Anaven passant els diumenges, potser només dos o tres, però recordo que em van semblar cents, fins que un diumenge quan el sol ja besava la línia de mar i jo un cop més, ensopit i amb el llibre a la mà, esperant el retorn de la noia, el desig de tornar a escoltar aquella veu, que amb tan poques paraules se m’havia quedat presa dins la ment i quan estava al punt per anar-me’n a fer companyia al catre que tenia a un desmantellat magatzem del port, va aparèixer. -Hola, t’ha agradat, l’has acabat ?..., te’n porto un altre, si vols te’l deixo. No sé si vaig tardar un o mil segons a contestar, -No sé llegir en català,,,, a l’escola estava prohibit i a casa també, només el sé parlar, me’l va ensenyar l’àvia i la mare d’amagat, quan el pare no hi era. -Si vols jo te’n puc ensenyar, el meu pare tradueix llibres estrangers al català i m’ensenya a escriure’l, jo te’n puc ensenyar. És curiós el món del records, ara després de cinquanta-set anys i al punt de rebre demà el premi a la millor novel·la escrita en català de l’any, he recordat on vaig començar i el camí seguit. Na Paloma i jo ens anaven veient diumenge sí i diumenge també, amb ella vaig aprendre diverses coses, a escriure i llegir amb una llengua que havia de ser la meua i que unes ments obtuses l’havien capat, altre, aprendre a estimar i ser estimat. Quan vaig conèixer na Paloma, ella tenia quinze anys i a mi em faltava un mes per als disset, el temps primer ens va fer amics i després estimats l’un de l’altre i els dos de les lletres. Aquell dijous tretze de juny de mil nou-cents seixanta-tres, se’m va esfondrar el món, era el dia del Corpus, un accident de tramvia havia pres la vida a na Paloma i al fill que jo encara no sabia que l’amor que ens teníem havia començat a fer créixer. Senyores, senyors, amics i públic que em voleu acompanyar en aquest dia d’homenatge a les lletres catalanes i que avui em toca representar.., i res del que he fet, he escrit fins ara i he dit avui hauria estat possible si una noia, d’això fa molts d’anys, no m’hi hagués deixat a més del seu amor, les paraules i els mots com a penyora. Vilassar de Dalt Gener 2015.
25
La Llançadora - XIV
Nova Biblioteca a l’antiga fàbrica de teixits de Can Manyer Paquita Cervera El dissabte 13 de desembre del 2014 s’inaugurà la nova Biblioteca Can Manyer. Aquest fet a mi em va produir una gran emoció, sí, la veritat és que em vaig emocionar. Vaig passar els millors anys de la meva joventut treballant a can Manyer, dels 14 fins als 23. Vaig entrar-hi l’any 1954 i l’any 1963 l’empresa tancà les portes, estàvem en plena crisi tèxtil. Ja des de petita anava a Can Manyer a veure els meus avis que hi treballaven. L’àvia feia de rodetera i l’avi treballava a la secció de preparació, s’encarregava de donar les troques de fils (entre altres coses) a les rodeteres, tenint cura de la quantitat que havia de donar a cadascuna i dels colors que pertocaven, per després poder ordir-los, seguint en els nuadors i acabant al teler teixint la roba. Era tot un art. Un tiet meu, germà de la meva mare també va treballar-hi uns pocs anys, a la secció de dibuixos. La guerra se l’emportà i no va tornar, fou de la quinta del biberó. El meu germà també hi treballà uns anys, primer a la secció de dibuixos i després d’ajudant de contramestre. Jo vaig fer primer una temporada de rodetera i després d’ordidora i nuadora, segons el que més convenia. Van ser uns anys molt bons, vaig treballar-hi molt a gust i amb molt bona companyonia i molt bons caps de secció i direcció. Can Manyer arribà a ser la fàbrica més gran de Vilassar, hi entraven les paques de cotó i començava el procés per la filatura, seguint tots els passos corresponents i en sortien les peces acabades i polides amb marca pròpia per entregar als clients. Era una fàbrica amb vida pròpia: hi havia fusteria, manyeria, tint... Can Manyer tingué una vida de 84 anys, s’inicià el 1879 i tancà el 1963. Hi passaren diverses generacions. ¿Podeu comprendre per què em vaig emocionar? En entrar, el dia de
26
La Llançadora - XIV
la inauguració, em va semblar impossible que en aquell lloc on hi havia treballat feia tants anys ara hi entrava convertit en una estupenda biblioteca, la biblioteca que tant esperàvem! En pujar al pis de dalt, que era on jo havia treballat, la sorpresa fou enorme en veure que el terra l’havien conservat, era el mateix que hi havia quan jo hi treballava! No vull acabar sense dir-vos que, passat uns dies de la inauguració el grup de lectura hem fet la primera tertúlia literària a la nova biblioteca, però vaig enyorar la vella, la Biblioteca Pau Piferrer del c/ de Barberà, era la nostra biblioteca, petita però acollidora. El temps evoluciona i ens hem de modernitzar, com diu l’adagi “Renovar-se o morir”. Ara, esperem que a l’altra ala de la fàbrica ben aviat puguem gaudir del Museu Tèxtil.”.
27
La Llançadora - XIV
Descarrega’t la revista
http://revista.lallançadora.cat/numero14.PDF
28
Fes-nos saber la teva opini贸 sobre la revista http://www.facebook.com/LaLlancadora lallancadoravd@gmail.com 29
La Llan莽adora - XIV
ri
ula Descarrega el form I envia’l
.com
mail g @ d v a r o d a lallanca
30
La Llançadora - XIV
31
La Llanรงadora - XIV
32
La Llanรงadora - XIV