La Llançadora - XVII
SUMARI Pàgina 3
EDITORIAL
Pàgina 4
VILATRAIL, PERQUÈ CÓRRER NO ÉS DE COVARDS
Pàgina 6
LA COMPETICIÓ DE DUES RODES A VILASSAR DE DALT
Pàgina 11
FA 400 ANYS: UNA NOVA PLAÇA PER A VILASSAR
Pàgina 13
L’HORA DEL CONTE MÉS PREMIADA
Pàgina 16
La Llançadora Fran Izquierdo
Manel Monjonell
Benet Oliva
Joan Casanovas
SESSIONS DEL CLUB DE LECTURA DE LA BIBLIOTECA DE CAN MANYER Club de Lectura de la Biblioteca
2
La Llançadora - XVII
EDITORIAL La Llançadora
Benvolguts lectors de LA LLANÇADORA. Us demanem disculpes per aquest petit retard en la sortida d’aquest número, que havia de veure la llum el mes de març. Però l’important és que ja tornem a ser aquí per oferir-vos col·laboracions molt interessants. Destaquem la del Fran Izquierdo sobre la Vilatrail d’aquest diumenge 24 d’abril, perquè com diu l’autor “córrer no és de covards”, córrer és una pràctica de salut, amistat, solidaritat, de vida en un entorn natural i amb un ric patrimoni. També gaudim del motor de dues rodes, de la mà d’en Manel Monjonell, un esport competitiu amb molta empremta a Vilassar de Dalt. O també L’hora del conte més premiada, de la mà de Joan Casanovas, que ens explica que el 13 de maig tindrà lloc a Can Manyer una hora del conte especial, perquè es comptarà amb la presència de l’autor del conte La Fina, que no és com els altres, Joan Bustos. Aprofitem aquest editorial per fer una crida a formar part del Consell de Redacció, ja que un dels membres no pot continuar dirigint la publicació. Busquem un perfil emprenedor, dinàmic, amb iniciativa, amb moltes ganes d’escoltar les pulsacions de la gent, del que viuen, del que senten, del que estimen, és a dir, busquem algú com tu, estimat lector, algú amb un esperit sempre jove, sense estar condicionat per l’edat, algú que vulgui ser plenament independent, sense cap mena de favoritisme polític, per explicar tots els colors del poble, des de totes les perspectives socials. ¿T’hi apuntes? Escriu-nos al nostre correu.
3
La Llançadora - XVII
VILATRAIL, PERQUÈ CÓRRER NO ÉS DE COVARDS Fran Izquierdo
Córrer és una facultat que tenen molts éssers vius que els permet desplaçar-se ràpidament sobre la terra d’un lloc a un altre de manera eficient, bé per buscar aliments o beure, bé per fugir dels depredadors, o com en el cas dels humans, per arribar a temps a algunes cites o simplement per salut i per plaer, entre d’altres motius. Vivim dies de canvis, de molts canvis. El benestar físic i emocional esdevé un dels objectius primordials de bona part de la població. Fins fa ben poc la pràctica de l’esport era més aviat minoritària, o, podríem dir, no estesa a tots els perfils socioeconòmics i d’edat. Córrer és una pràctica sana i saludable lligada a l’ésser humà al llarg de la seva evolució. Al contrari que volar o bussejar –ni tenim ales ni brànquies–, córrer és un esport intrínsec amb nosaltres mateixos que no requereix grans dots ni grans inversions per fer-ho i que, per aquest motiu, té un ampli seguiment social i molta popularitat. Amb aquest component de partida ens trobem amb moltes possibilitats i ofertes per poder practicar aquest esport, bé a títol individual o bé a títol col·lectiu. Una d’aquestes possibilitats són les curses de muntanya, o per muntanya, que ens permeten gaudir d’aquesta facultat que tenim en ple contacte amb la natura, redescobrint la nostra pròpia essència i també l’essència del territori. El Vilatrail en aquest sentit ofereix poder córrer per un territori salvatge enclavat entre dues àrees urbanes amb molta pressió demogràfica, el Vallès i el Maresme. És per això mateix que tampoc no convé saturar aquest espai natural amb milers de corredors el dia de la cursa, motiu que fa que siguin només 500 els afortunats que pujaran i baixaran sense solució de continuïtat aquestes muntanyes, en un desafiament sobretot personal, de convicció, de fortalesa, que farà posar a prova les cames i les aptituds dels corredors, que els farà retrobar-se amb si mateixos i també amb molts altres afins a aquests interessos. Córrer per muntanya avui no només és desplaçar-se ràpidament i eficientment. El Vilatrail aporta valors. Lluny de les curses i circuits comercials, s’obstina a rescatar les actituds adherides, però sovint oblidades, a l’esport: la solidaritat amb la comunitat, la companyonia i el respecte al medi i a les espècies i persones que hi conviuen són els principals eixos que defineixen l’ADN de la cursa.
4
La Llançadora - XVII
Trobar-se dins del nostre preciós bosc mediterrani... imaginem-nos en alguna de les pujades als turons litorals... escoltant potser el vent en les copes... o els ocells... i la nostra pròpia respiració, i per què no la del company que portem davant nostre... veure passar en la nostra visió perifèrica les branques dels arbres, les pedres i arrels del terra... ràpid... i arribar després a alguna de les baixades que ens eleven el nostre nivell d’adrenalina... i sentir també les paraules d’ànims i suport dels voluntaris que ens fan costat tot just en aquells moments... són emocions i sensacions que un cop acabada la cursa queden registrades en la retina i en el cervell. Fascinant tot plegat... Sentir-se protagonista d’una història, d’una aventura, d’una realitat ben reconeguda socialment, suposa una indiscutible recàrrega d’autoestima amb molta transcendència en allò personal. La mateixa simplicitat d’aquesta cursa permet al corredor veure’s en el seu paper de manera definida i neta, quilòmetre a quilòmetre, i en especial en el moment d’assolir l’objectiu que no és altre que l’arribada a meta, on és acollit de manera càlida i amable pel seu públic, moment culminant on aquelles emocions i sentiments que l’han acompanyat al llarg del camí esclaten de cop, dibuixant somriures, o llàgrimes, o crits, o cops de puny i braços a l’aire, o abraçades, o tot plegat...
¿Algú va dir que córrer és de covards?
5
La Llançadora - XVII
LA COMPETICIÓ DE DUES RODES A VILASSAR DE DALT Manel Monjonell Aquest escrit el vaig redactar amb motiu de l’expo de motos (1999) que vam organitzar a Vilassar. La que teniu a les mans és una versió corregida i augmentada. Us dono la benvinguda al fascinant món de les dues rodes.
Catalunya ha estat sempre un país molt identificat amb el món del motor. N’és un exemple la inauguració de l’Autòdrom de Terramar (Sitges) l’any 1923 pel rei Alfons XIII, on es va celebrar la primera cursa internacional a Espanya. Abans de la inauguració oficial, el 1921 i 1922 també es van fer curses. A causa de l’escassa rendibilitat de l’autòdrom i per causes polítiques va ser clausurat. Des de 1924 fins a 1932 no hi van haver curses. El 1933 la Penya Rhin organitza quatre curses a Montjuïc fins al 1936. Tot es para a causa de la guerra i les curses de cotxes (F1) es tornen a celebrar, però canvien de lloc i passen a Pedralbes, que es converteix en un improvisat circuit fins a l´any 1954. Noms il·lustres van participar en aquelles curses com Fangio, Farina, Ascari, etc. Després va tornar a Montjuïc amb els Grans Premis de F1, el Campionat del món de motos, 24 hores Motociclistes.
Cursa en pujada de Vilassar de Dalt l’any 1932
Amb el temps i amb copes de promoció i a causa de les fàbriques de motocicletes catalanes, Bultaco, Montesa , Derbi, van sortir pilots com Torras, Santiago Herrero, Nieto, Grau. Cap als finals del 60 Ángel Nieto guanya el seu primer campionat del món amb Derbi, i altres marques i categories, fins que el 1986 es retira. Durant els finals dels 70 i primers dels 80 apareix un tal Ricardo Tormo, de qui parlarem més endavant. Després del famós Superprestigio, una prova de promoció per a joves pilots, en surten Cardús, Sito Pons, Garriga, Criville, Giró, Sardà, etc. És l’època que Sito Pons guanya el campionat del món de 1988 –Joan Garriga n’és el subcampió– i visiten el president de la Generalitat, Jordi Pujol, el qual es compromet a fer un circuit a prop de Barcelona, amb les perspectives de futur dels nostres pilots. El 1991 s’inaugura el Circuit de Catalunya. Circuit i èxit han anat agafats de la mà fins avui. I anem a l’encapçalament d´aquesta crònica. VILASSAR DE DALT I LES MOTOS. Dintre de totes aquestes proves que hem citat no podem oblidar les nostres curses provincials, com la “Subida en cuesta a San Ginés de Vilassar “, la Rabassada, la de Vallvidrera, etc. Les dades que hem pogut trobar, preguntant 6
La Llançadora - XVII
i buscant (ja que la Penya 10xHORA ja havia desaparegut) en biblioteques, hemeroteques i l’Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt (gràcies a l’Hermínia Rafanell). La primera cursa es va celebrar el 16 d´agost de 1932. El pilot Fernando Aranda, tornant d´una cursa al País Basc (la Subida en Cuesta al Cristo de Vizcaya), va vindre a Vilassar a disputar la cursa, que va guanyar i va trencar el rècord de la prova amb una moto Rudge, així com el rècord absolut a una mitjana de108,66 km per hora per als 97,57 km del segon classificat. La propera cursa va ser el 28 d´agost de 1933, en la qual el guanyador absolut va tornar a ser Fernando Aranda, en 250 J. M. Iglesias amb Rudge i amb sidecars Climent Picas amb Motosacoche. Després d´uns anys sense curses per motius de les guerres, el 1949 la penya Motorista 10xHORA agafa el relleu de l’MCC, organitzador de les dues primeres als anys 30. Cada any per la festa major dels Sants Genís la cursa està inclosa en la Festa Major. Se celebra fins al 1959, a causa d’un accident mortal del pilot Joan Canuda al revolt de Can Nolla (entrada actual a l´autopista). Des d’aleshores ja no es torna a disputar. La cursa de Vilassar de Dalt (de bon record per als vilassarencs ) era de les més importants dintre del calendari de les pujades en costa. Pilots d´aquell temps com els nostres convilatans Joan Puig (el Tintorer) o en Jordi Mataró, Josep Trias, en Francisco Llongueras, els nostres veïns, en Paco Rubio de Premià de Mar, i en Jordi Boquet de Mataró. El mític Paco Tombas, Pere Auradell, Ricardo Fargas, Conrado Cadirat, en Foca i en Pinguïno (es posaven mots perquè els seus pares no sabessin que corrien curses de motos). Recordo aquella cursa de motos, acompanyant el meu pare. Anàvem fins a Can Nolla, la famosa i perillosa corba, que venia després del gual del torrent de Santa Anna, on les motos feien un espectacular salt abans de traçar la famosa corba. Tots els arbres d´abans i després de la corba estaven protegits amb bales de palla, una alçada de més d´un metre. Al centre de la corba hi havia un camí que anava a la Granja (just avui a l´entrada de l´autopista ) que també servia d´escapament si algun pilot no traçava bé la corba. Revolt Can Maians
Vestits negres de cuir, ulleres raf, casc, i aquella inconfusible olor d´èter et feien viure molt de prop aquell món, del qual tinc un especial record. Alguns preferien la corba de Can Maians (avui tenim la rotonda) perquè deien que era molt més tècnica. Dintre del nostres pilots, en Joan Puig va guanyar la cursa de Vilassar. Va continuar corrent a Montjuïc i d´altres circuits i fent curses de regularitat (ral·li).
L’exposició Feia anys que juntament amb en Miquel Sánchez i en Jordi Olivé parlàvem d´organitzar una exposició de motos recordant tot l´ambient motociclista de Vilassar. Vàrem posar fil a l’agulla i vaig anar trucant portes de gent que havia participat en la cursa o tenien moto d’aquell temps. Juntament amb en Joan Puig, que com he dit havia corregut la cursa, en Francisco Llongueras, en Rubio, etc, vaig anar trobant fotos de sortides en moto, de gimcanes per la festa major... Mireu les casualitats. Jo recordo, com he dit, que anava amb el pare, i ves per on un dia vaig anar a veure el Paco Tombas, guanyador de diverses curses a Vilassar, perquè em busqués fotos i un dia es presenta a casa i em porta diverses fotos seves de la cursa i en una d´aquestes, pasant per Can Maians, la presa agafada 7
La Llançadora - XVII
des de l’interior es veu en Paco i al cantó dret pujant una colla d´espectadors (gent de Vilassar ) i en la foto surto jo i el meu pare en el barri de Can Maians. Ja teníem molt de material per exposar i, com que ja havíem trobat el mes difícil, que eren les fotos antigues, vam començar a recollir la història més recent de Vilassar de pilot, mecànics, preparadors, etc. El tema era que l’expo tindria una durada de quatre setmanes i la temàtica era unes fitxes, amb fotografies amb un resum de la història del personatge, tant si era pilot com mecànic. Unes vitrines amb les medalles d´or de pilots d’Enduro i de Cross, diversos trofeus i copes, granotes de cuir, tubs d´escapament, cascos de pilot i un monitor de tele on sortien imatges de curses del mundial de motos. Vam decidir que cada setmana la dedicaríem a una temàtica dins del món del motor, una setmana motos de Cross i Enduro, la següent motos restaurades i antigues, l´altra motos d’aigua i quads, i l’última motos de velocitat, entre les quals i per mediació d´en Jordi Olivé i en Jaume Puig, vam poder expossar la moto d´Àlex Crivillé, l’Honda 500 cc del Campionat del Món. A causa del boca a boca, vam haver d´allargar l’expo una altra setmana (fins que ens van obligar a tornar la moto).
Els pioners a Vilassar Un dels pioners a Vilassar va ser l´Enric Nadal, amb les pujades en costa de velocitat, en Pere Olivé, en Josep Sieiro, Salvador Calcat i, amb menys assiduïtat, en Lluís Pintor. Cap a 1975, en Sebastià Cusidó (com a capità) ens va embolicar en el motocross. En Vicenç de l´Amor va comprar una Montesa Capra 250 nova, va ser la primera moto de cross amb cara i ulls. El Nene (José A. Escribano), en Manel Gálvez, en Jordi Monjonell i en Lluís Roselló. Dos equips de Vilassar van córrer les tres hores de l’Esc. Premià al Circuit de Ca l’Arcís. També van participar en diverses pujades en costa i de motocross comarcals. Aquestes curses van servir d´aprenentatge per a tots ells, especialment per a en Jordi Monjonell, que va ser el primer que es va dedicar professionalment a córrer en moto. Amb l’ajuda d´en Joan Puig, la marca Derbi de Martorelles, li va deixar una moto per córrer unes tres hores de resistència. Seguidament es va apuntar en una copa de promoció que feia la Casa Montesa. Gràcies als resultats, Derbi li va oferir una moto oficial per córrer el Campionat d´Espanya de Motocross 75 cc, que va guanyar l´any 77. L´any 1979 va fitxar per Puch per córrer el Campionat d´Espanya d´Enduro, que va guanyar tres anys seguits.
VII Cursa en pujada de Vilassar de Dalt
Un apartat especial en la modalitat de velocitat es mereix l´Enric Nadal, guanyador de la majoria de pujades en costa que se celebraven arreu. En acabar la seva etapa de corredor es dedicà a preparar motos de quatre temps, sobretot de la marca Suzuki, i va fer diversos viatges al Japó, on va tenir una bona relació amb un dels millors preparadors del món en pop, Yosimura. L’Enric amb el temps es va convertir en un del millors preparadors de motos de competició del país. En Pere Olivé, inquiet, un nervi, gran persona i millor pilot, va participar en curses primer pujades en costa i després en circuit (sempre amb moto petita 50 cc). També a les 24 hores de Montjuïc. Pilot, mecànic de 8
El núm. 16 és en Joan Puig a Montjuïc
La Llançadora - XVII
motos, cotxes, motors de barca, etc. Home polifacètic. La fatalitat va voler que perdés la vida en un accident de moto (treballant). Joan Puig Cotet, fill d’en Joan Puig Tavi (el Noi de cal Tintorer) va provar en velocitat, va fer el Critèrium Solo Moto i també va guanyar el Campionat d´Espanya. Va fer curses de supermotard. En la modalitat d´Enduro i amb la retirada d´en Jordi Monjonell, un noi del Barri Puch rèplica Monjonell . Sèrie que va fer la fàbrica de Gijón al del Pi, conegut com a Pedrito (Pedro Pérez). Va cóguanyar el campionat d´Espanya 1982 rrer moltes curses, campionats de Espanya (en va ser campió), pujades en costa i resistència, i va guanyar el campionat d´Espanya. Va tenir molt més mèrit, ja que va coincidir amb en Francesc Rubió, de Premia de Mar, un del pilots més grans de l’Enduro espanyol i quedà subcampió del Món d´Enduro en els Sis Dies de la Cerdanya.
Després va ser el torn d´en Sebastià Lozano, també amb Enduro, guanyador de moltes curses i del Campionat d´Espanya. Tampoc podem oblidar el Carlos Wic, que ha participat en moltes curses de resistència, i del seu cunyat Santi Roig (Premià de Mar), però gairebé el podem considerar de Vilassar de Dalt.
Tècnics i corredors En el tema de tècnics també Vilassar tenia un lloc important, com ara l’Ángel Carmona, mecànic polifacètic, sempre amb els seus “invents” remenant motors i escapaments. Li agradava tot el que feia olor de benzina. Cap a finals dels anys 70, vivint i treballant a Canals (País Valencià), fa una gran amistat amb qui va ser un dels pilots més carismàtics del món de la velocitat, en Ricardo Tormo. Tots dos, amb un equip amb molts pocs mitjans, es llancen a fer el Campionat del Món de 50 cc, en el qual van competir amb l´Ángel Nieto i els grans pilot de l’època. Guanyen el Mundial el 1979 i el 1981. Recordo diverses nits abans de marxar a fer una cursa del Mundial i estrenant patrocinador, pintar-li i retolar-li els carenats de la moto per poder sortir de matinada cap a Europa. Era molt habitual trobar en Ricardo pels carrers de Vilassar i fer-la petar, amb la seva gran simpatia. Va fitxar per la casa Derbi, per fer el Campionat del Món, ja que el seu futur pintava esplèndid, però provant una moto pel polígon industrial de Martorelles va patir un greu accident en topar amb un cotxe que li va sortir de sobte per un dels carrers del polígon. Allò va significar la seva retirada del món de les motos, després de diverses operacions a les cames. Va morir el 28 de desembre de 1998. El circuit de la Comunitat de València porta el seu nom: “Circuit Ricardo Tormo”. Quan el Ricardet i el Carmona reparaven les motos a Cal TAVI, va aparèixer per allà un altre marrec valencià, conegut del Ricardo i molt aficionat a les motos, fins al punt que no tenia on anar a dormir i dormia al taller del Tavi. Aquell vailet era en Jorge Martínez Aspar. Al cap dels anys, diversos campionats del món i actualment propietari d´un equip de moto 2 i Moto GP. Era el noi dels encàrrecs: anava a buscar els cafès al Manelic. Era l´aprenent.
9
La Llançadora - XVII
Altres noms reconeguts Propietari d´una botiga de motos a Barcelona, en Jacinto Moriana i gràcies a la seva relació amb en Joan Puig, va traslladar el seu taller de competició al carrer Canyamar. El prestigiós enginyer Antoni Cobas (2012, DEP), dissenyador de xassís i ja posat dintre del campionat del món, i constructor de les motos Siroko i la Kobas, fitxa un jove pilot d’Osona, l´Àlex Crivillé. El xassís totalment construït a Tavi i amb les mans d´un soldador de 1ª categoria com Antonio Fuentes, que va crear la moto revolucionària que aquell any 1989 guanyaria el Campionat del Món de 125cc. Un dels integrants de l’equip, al qual se l’emporten d’aprenent, és el petit dels Gálvez (el fill del Sabater) i el cap de mecànics és el Ginés Guirado, que també va treballar amb Sito Pons, Cardús i Criville. El Ginés amb els anys va formar una gran empresa de Katering per als circuits i va portar tot l´equip Repsol. Cap al 2010 forma, juntament amb el cuiner Karlos Arguiñano, un equip de moto 2 que continua actualment amb el patrocini del cuiner, ja que malauradament en Ginés ens va deixar el 21/10/2012 (DEP). I fins aquí aquest petit recull del que va ser la competició de les dues rodes a Vilassar de Dalt.
Moto Kobas 125 amb la qual Àlex Crivillé va guanyar el campionat del món l´any 1989.Totalment feta a Vilassar de Dalt
10
La Llançadora - XVII
FA 400 ANYS: UNA NOVA PLAÇA PER A VILASSAR Benet Oliva Enguany fa quatre-cents anys, cap a 1616, els vilassarencs de l’època es plantejaren la necessitat d’una nova plaça, més gran i en el nou centre que s’estava desplaçant cap avall. El resultat serà l’actual plaça de la Vila. La plaça fins aquell moment, entre els segles XIII i XVI, havia estat l’anomenada Plaça del Mercadal o del sant Crist –per una capelleta que hi havia–, un petit espai situat a l’actual carrer d’Àngel Guimerà, en l’eixamplament que queda entre els actuals jardí Sant Jordi i can Pey. Durant aquells segles baixmedievals, Vilassar s’havia mantingut com una petita comunitat d’entre 70 i 80 famílies disperses entre la vall de Cabrils i el nucli de Vilassar, aquest conformat entre la sagrera de l’església parroquial i el camí que anava fins al castell. La plaça del Mercadal era suficient com a punt de trobada i de mercat. Però els darrers seixanta anys el creixement havia estat espectacular: s’havia passat dels 75 focs del fogatge de 1553 a 157 del tall de 1620. A raó de cinc vilassarencs per foc, suposava passar de 375 a 785, un salt proper al 110%. Aquest creixement havia anat acompanyat d’una onada d’immigrants occitans, nous menestrals i la formació de nous carrers com el carrer del Carme o el carrer Nou. Calia un nou espai cèntric més gran per trobar-se a la sortida dels oficis eclesiàstics, per al mercat, festes i celebracions, jocs... El punt de partida havia estat el conveni de 1615 per a la construcció de noves capelles laterals a l’església per la banda de l’actual plaça que ocupava part del fossar, cosa que havia comportat ampliar el fossar i assegurar la servitud pública de l’era del davant de ca l’Isern –actual rectoriaamb el consegüent plet que es tancà amb una concòrdia entre la Universitat i els Isern per ampliar la plaça. Però l’espai s’havia empetitit i calia ampliar-lo: L’any 1617 signaren comprar un antic magatzem i forn de vidre que hi havia a l’espai comprès entre cal Recoder, l’actual Ajuntament i la casa d’estil oriental de can Vitisis per 350 lliures mitjançant un censal. Era un antic magatzem on s’havia recollit el terçó del delme dels Muntanyans fins a 1552 quan es vengueren el terçó i aleshores el 1557 s’hi establí el nou forn de vidre dels Tremolet, el qual funcionà mig segle aproximadament fins que es traslladaren a Mataró. Un important endeutament amb visió de futur. Un cop comprat, fou enderrocat, s’amplià la plaça i s’hi instal·là el joc de la pilota.
Croquis plaça del sant Crist cap 1760. Arxiu del Castell
Aquest és un tret propi del segle XVII arreu de la monarquia dels Àustria: A molt pobles i ciutats s’hi construïren noves places per als nous temps, un nou urbanisme propi del Renaixement. També comportava un canvi en el sentit de les inversions comunitàries: Mentre al segle XVI, coincidint amb la Reforma catòlica, es dedicaven a construir equipaments religiosos, al segle XVII cercaran nous equipaments cívics, a més d’endeutar-se per finançar la plaga de l’allotjament de tropes. L’any 1676 hi construïren una font pública. Entre els anys 1681 i 1700 compraran els terrenys del mas Tries a la part de sota de plaça per a serveis col·lectius com presó, carnisseria i corral –incloïa l’espai que ocupa l’actual Ajuntament 11
La Llançadora - XVII
i la placeta dedicada al pare Claret–. Caldrà esperar l’any 1835 per veure un altre canvi important en aquest espai: en una època també de creixement espectacular per la nova industrialització del cotó, es traslladarà el fossar parroquial als afores, davant de l’ermita de sant Sebastià; i ja el 1884 s’inaugurarà l’edifici de l’actual Ajuntament. Aquest darrer mig segle també s’ha produït un creixement espectacular de la població de Vilassar, també s’ha més que doblat; i la trama urbana ha crescut cap a la plana i més enllà de les rieres. Cada època necessita els seus propis espais col·lectius. Cal reflexionar sobre els nous eixos i espais de relació, els nous centres del nucli urbà, la seva rehabilitació i nova funcionalitat, l’evolució futura... En resum, reconvertir el que hi ha per crear espais agradables de relació i convivència que ajudin a mantenir l’esperit de comunitat.
La plaça de la Vila a la dècada de 1930: Es pot veure entre can Recoder i l’Ajuntament l’espai que ocupava el magatzem amb el forn de vidre comprat i enderrocat el 1617 per ampliar la plaça.
12
La Llançadora - XVII
L’HORA DEL CONTE MÉS PREMIADA Joan Casanovas
Divendres, 13 de maig a les 18.30 h Autor: Joan Bustos Títol: La Fina, que no és com els altres Narradora: Mireia Casanovas El divendres 13 de maig tindrà lloc a la Biblioteca de Can Manyer una hora del conte ben especial, perquè es comptarà també amb la presència de l’autor del conte “La Fina, que no és com els altres”, Joan Bustos. “La Fina, que no és com els altres” va acabar essent la llavor del llibre “La Fina Ensurts”, que va ha obtingut el premi Barcanova de literatura infantil de 2015.
LA FINA ENSURTS La Fina fa primer de Secundària. És bufona, molt bona nena i ho aprova tot, però això és un gran problema. Per què? Perquè al món on viu, Espantilàndia, cal ser lleig, mala persona i suspendre-ho tot per no ser friqui. Cansada que els companys la insultin dient-li guapa i neta, voldria parlar-ne amb la tutora, la senyoreta Unglots. Però aquesta està massa preocupada per fer-se la manicura i xatejar amb el seu promès zombi, que li ha robat el cor (i no és una manera de parlar). Un dia, quan la nena arriba a casa, els pares, en Corduli i l’Horrorosa, li proposen un viatge cap a un món on ella no serà la rara, on la gent es lleva al matí i es renta i on guapo és un compliment. Marxar a aquest món desconegut li fa por, però potser és la solució a tots els maldecaps.
13
La Llançadora - XVII
COMENTARI SOBRE PARAULA DE JÚLIA El camí que hi ha entre la infantesa i l’edat adulta coneix diferents etapes i sol ser gradual. Em va passar pel cap un exercici d’estil (i també psicològic) partint d’aquesta premissa: què passa si un factor extern obliga una adolescent a fer-se gran de cop i volta? Quin és el preu a pagar? Va ser aleshores que vaig concebre la història de l’Helena, crítica però insegura, emparada sota la figura d’una amiga plena de carisma, la Júlia. Tot es trunca quan a l’inici de l’estiu, malgrat la promesa que res no canviaria, la Júlia marxa als Estats Units, després d’una nit plena d’interrogants. El retorn s’acomplirà, però les dues amigues de l’ànima no es veuran mai més. Per això a l’Helena només li quedaran les paraules de la Júlia. I amb el que aquesta deia, intentar formular les preguntes adequades per acabar de comprendre.
Paraules de Júlia, una novel·la per a adults que agradarà els joves L’obra de Joan Bustos, Paraules de Júlia, no és el que sembla. Sembla una novel·la “juvenil” i en subratllo l’adjectiu, però es queda en novel·la. Només una gran novel·la que, a part de satisfer el públic adult, agradarà també els joves. N’he fet la prova. He llegit Paraules de Júlia, en veu alta i d’una sola tirada, a un parell d’adolescents amb prou confiança com per m’haguessin deixat plantat, a mi i al llibre, i, en canvi, van seguir la lectura sense interrupcions i amb interès i emoció creixent: mola (a més d’altres comentaris que no reprodueixo perquè tenen a veure amb el desenllaç de la trama). Recapitulo: només novel·la, gran novel·la, que mola. Quelcom més? Sí, amb Paraules de Júlia, vénen incorporats de fàbrica diversos extres pel mateix preu. Jocs de pistes i de falses pistes (fets de jocs de paraules) i jocs de rol que tenen com a matèria primera, no pas la pantalla tàctil d’un mòbil, sinó la literatura; des de la literatura clàssica amb els seus mites fins a la saga ‘Millennium’ de Stieg Larsson, passant per Pablo Neruda i aturant-se especialment en els referents de la literatura infantil de tots els temps. I, és clar, la literatura infantil, tampoc és el que sembla o el que, a la gent que ja tenim una certa edat, ens van fer creure que era. Sexe i violència... La bella dorment que es “desperta” amb el primer “acte” d’amor, la Caputxeta “devorada” pel llop... De tot plegat l’autor, sense fer-ne cap tesi, hi teixeix un rerefons i, a través de la veu narrativa de la jove Helena Garcia, ens convida reiteradament i de forma explícita a participar com a lectors en aquest joc de rols, clau interpretativa de la novel·la, que tanmateix resulta diàfana i no requereix d’ulteriors explicacions: mola. Però val la pena, si podem, no anar tan adelerats que ens perdem d’assaborir els múltiples detalls que l’autor hi ha deixat per al nostre gaudi. I, de la mà dels detalls, acabem parlant de les paraules: paraules de Júlia, de l’Helena Garcia i d’en Joan Bustos, que n’és un enamorat, i que sap que cada mot és món etimològic i evolutiu en si mateix, amb significats i metàfores que amaguen claus, algunes de les quals explica i, d’altres, amaga com els bon mags de tota la vida. I en la màgia, com en les Paraules de Júlia, res és el que sembla: hi ha artifici, art i seducció per garantir la sorpresa i l’atenció sostinguda al servei de l’espectacle... al servei de l’art.
14
La Llançadora - XVII
BIOGRAFIA Joan Bustos (Mataró, 1965) és filòleg de formació i professor de Secundària. Viu a Barcelona. Ha publicat una dotzena de llibres de text i ha impartit cursos de formació del professorat en diverses Escoles d’Estiu. D’uns anys cap aquesta banda fa de crític de literatura infantil i juvenil. Ha publicat diversos contes i dues novel·les: Música amagada (Barcanova, 2011) i Pa sucat amb somnis (Animallibres, 2015), sempre dins l’àmbit per a nens i adolescents. Recentment ha guanyat el premi Enric Valor de literatura juvenil, convocat per Edicions del Bullent per Paraules de Júlia i el Barcanova de literatura infantil per La Fina Ensurts.
15
La Llançadora - XVII
SESSIONS DEL CLUB DE LECTURA DE LA BIBLIOTECA DE CAN MANYER
Club de Lectura de la Biblioteca Can Manyer DATA SESSIÓ: 18-12-2015 PRESENTAT PER: Emili Boix TITOL: Paseos con mi madre AUTOR: Javier Pérez Andújar El llibre Paseos con mi madre, de Javier Pérez Andújar és difícil de classificar en un sol gènere: una novel·la? Unes memòries? Segons el títol, l’autor ens convida a caminar, a la manera d’Antonio Machado, tant en el temps com en l’ espai: les barriades on va néixer i créixer, situades al marge esquerre del riu Besòs, fora de Barcelona. El text és, des del punt de vista literari, una mena d’elegia en prosa, molt poètica i un punt irònica: “buscando en la calle la poesía que el ruido de la vida no me deja arrancarle a los libros”, com diu l’autor. Constitueix una reflexió sobre el record (“ya no hay nada de lo que persigo”), per no perdre les arrels, d’una realitat que coneix no només pel ell mateix sinó també pel que li han explicat: el riu estret, poc profund i ple de rates, el naixement de les barriades, els paisatges suburbans desoladors... I sobretot els seus habitants, famílies provinents d’un món rural antic que van haver d’amuntegar-se en blocs de ciment ràpidament degradats, i adaptar-se al món urbà de les comunitats de veïns, a l’extra-radi d’una metròpolis. Treballadors immigrats que van mantenir amb valentia les lluites socials, tant durant com després del franquisme: vagues, protestes de les associacions i sindicats, combat contra la marginació. De la lluita per aconseguir transports públics va sortir un autobús des del qual Pérez Andújar fa una descripció en moviment gairebé cinematogràfica: “Subiré al autobús para leer y escribiré al andar”, un trajecte que li permet descriure la tristesa dels carrers per on l’autobús “va escribiendo sus caligramas”. Fa el retrat sociològic de companys i amics, persones que l’han acompanyat, amb les quals se sent identificat. Aquesta petita pàtria, terrible però entranyable, es va construint en contra de Barcelona: una ciutat sense riu, podrida, a la qual només es pot pertànyer per família o per diners. El rebuig de Barcelona és molt fort: afirma que no es pot pertànyer a aquesta ciutat pel sol fet de viure-hi. Les seves anades i vingudes al centre, per estudiar, per treballar, per participar del món cultural no el reconcilien amb una metròpolis que ha expulsat els pobres. Se’ns acut que la relació amb la ciutat és una matèria literària molt punyent, sobretot després d’haver llegit al Club de Lectura les novel·les de Juan Marsé o recentment Istambul, d’Orhan Pamuk, unes memòries de la seva vida i de la seva ciutat: una capital on l’escriptor ha passat de la infantesa a la joventut, que ha dibuixat, fotografiat i descrit per escrit i de la qual, més tard, ha recorregut els barris perifèrics, també bruts i foscos, però que l’autor turc tant estima. 16
La Llançadora - XVII
Finalment, tornant a Paseos con mi madre, hi ha un tema major, sociolingüístic. Després de relatar que a Sant Adrià el català només el feien servir els vells i els comerciants i que va anar arribant poc a poc al barri amb les paraules “rachola”, etc., classifica les llengües catalana i castellana separades per la identitat sociològica dels seus parlants. El castellà és per a ell la llengua de la mare i la parla dels barris, la llengua amb la que respira. Diu que parlarà en castellà als seus amics per oferir-los el millor del castellà i que es conformarà amb una sola llengua, tot i “envejar” els catalans que poden fer servir l’una o l’altra i preservar la intimitat. Una “boutade” que s’ajusta a l’esperit irònic i una mica provocatiu de l’autor en aquestes qüestions.
DATA SESSIÓ: 21-1-2016 PRESENTADA PER L’AUTORA: Raquel Picolo TITOL: La nit als armaris Raquel Picolo: Llicenciada en ciències biològiques, doctora en ecologia terrestre, diplomada en guió audiovisual, editora, professora d’escriptura creativa i comunicació, i escriptora de publicacions narratives i conductora de clubs de lectura. La nit als armaris (el seu primer llibre publicat) s’omple d’olor del Pallars, de la fragància i bellesa impregnada en la seva natura, de les arrels i les vivències humanes, individuals i diferenciades, dels seus tretze contes lligats amb fils subtils entre tres generacions que uneix vida i literatura...”Perquè buscar les arrels és buscar la nit als armaris.”pàg.17 En la de presentació del seu llibre, la Raquel obrí un pont amè i distès de comunicació amb els tertulians explicant la seva decisió de ser escriptora, i del seu cor ple de l’estimació de les arrels de Cervi, el seu poble natal. Tots i cadascun de nosaltres vam coincidir i expressar el bon gust de la seva veu literària, curosa, entenedora i propera alhora, de la sensibilitat expressada en el seu to poètic, de la descripció dels paratges de la natura, de les sensacions i emocions que expressen els personatges dels contes. Cal dir que la sessió va ser satisfactòria? En els primers contes inclou paraules del llenguatge pallarès, que es desxifra afortunadament consultant el glossari, sense deixar de banda la seva originalitat. Petits tastets: El divan. La visita de l’àvia al psicòleg:¨Sap una cosa? Més que confessar-me, m’agradaria ser al seu lloc. Escoltar històries amb pèls i senyals, mentides i veritats barrejades, amors desmesurats, traïcions, inclinacions inconfessables... ¨ pàg. 55 El vell de casa Lluc : ¨Em vaig adonar fins a quin punt ens assemblàvem, vós i jo, i em vaig es17
La Llançadora - XVII
pantar. M’agafava al rostre de Berta, ella em feia costat; i tornava als vostre retrats , una i una altra vegada; fins que, a cops de retrats, us vaig perdonar i vaig començar a pensar que jo també podria ser lliure, com Berta... pàg. 28 DATA SESSIÓ: 18-2-2016 PRESSENTAT PER: Raquel Picolo TITOL: Sense alè AUTORA: Josefa Contijoch. (2012) Sense alè. Barcelona: Edicions de 1984. El 2013 va guanyar el premi Crexells de narrativa atorgat per l’Ateneu Barcelonès. La conductora de la tertúlia, Raquel Picolo, comença la sessió amb una breu biografia de l’autora i amb la lectura d’un article d’Àlex Susana on destaca que ens trobem davant “literatura de la bona”. Tothom està d’acord que Sense alè és una obra que no vol deixar-se adscriure a cap gènere i que cavalca entre la narrativa i la poesia: és un experiment que sap conjugar l’art de reviure un món amb fidelitat i, alhora, d’evocar sensacions i sentiments. Dotze variacions tracten d’esbrinar com va ser i quins motius va tenir el tràgic assassinat d’una amiga de l’ànima de la narradora a la qual li cal “treure l’entrellat de tot plegat”. Paral·lelament, les referències culturals i artístiques constants ens fan reviure el clima espiritual d’una època i d’un país. La riquesa de suggeriments i de matisos és enorme perquè, a Josefa Contijoch, li agraden les divagacions amb fonament, que ella anomena “finestres excèntriques”, i que donen profunditat a aquesta mena d’autobiografia. Aquesta obra premiada i reconeguda és apropiada per llegir vora el foc, encara que aquest febrer hagi florit l’ametller abans d’hora, i de tant en tant, deixar perdre la vista en les flames tot gaudint de les imatges que ens desvetlla la lectura.
18
Fes-nos saber la teva opini贸 sobre la revista http://www.facebook.com/LaLlancadora lallancadoravd@gmail.com
19
La Llan莽adora - XVII
20
La Llanรงadora - XVII
21
La Llanรงadora - XVII
22
La Llanรงadora - XVII