N12 La Llançadora 08/2014 by Xavier Santamaria

NÚMERO xii Agost del 2014

SUMARI Pàgina 3

Pàgina 4

Pàgina 6 Pàgina 9

Pàgina 12 Pàgina 13 Pàgina 15

Pàgina 17 Pàgina 19 Pàgina 20 Pàgina 23

Pàgina 26

Pàgina 29

Editorial La Llançadora

Lluís Maria Xirinacs, in memòrian Vicky Llongueras Fèlix Massiques, un borbònic sorgit del Vilassar austracista Benet Oliva

Poetes de la Gran guerra (1914 - 1918) Jordi Casabona

Amb tu en la distància Antonio C. Bescos

Històries sobre tot plegat Albert Messalles

Esport i lleure - Vacances Fran Izquierdo

Estil de fer vacances Joan Abril Español

Nova possibilitat de curació de l’hepatitis C Paquita Cervera

Personatges Rosachely roa

Sessions del club de Lectura de la Biblioteca Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer

Temps de Poesia Antoni Casanova Ramon - Montse Castellet

¿¿Algú ho havia de dir?? Xavier Santamaria 2

Editorial La Llançadora Un número d’estiu que es correspon, com sempre, amb el final de la Festa Major dels Sants Genís i amb la tercera edició del Festival de curtmetratges “La nit més curta”, que organitzem l’Associació Cultural La Llançadora, i que aquest any ha tingut la gran novetat del canvi d’ubicació de les projeccions: hem passat del Museu al teatre La Massa, i això ha permès visionar els curtmetratges amb més qualitat d’imatge i d’àudio. Aquesta any també coincideix amb la recta final d’un procés engegat per la societat civil, que ha d’acabar en l’expressió màxima de la democràcia i la llibertat: Votar, i que pot ser el començament d’un nou camí, el començament d’un país nou. Aquest nou camí s’iniciarà quan fa justament 300 anys es va estroncar el camí en solitari del país, i des de La Llançadora anem fent memòria d’aquells personatges o fets relacionats amb la Guerra de Successió. En aquest número toca recordar la figura d’en Fèlix Massiques. També recordarem la figura d’en Lluís Maria Xirinacs, lluitador incansable de la llibertat del país i de la seva gent. Però com que som a l’estiu, època de vacances, tenim dos articles de com compaginar les vacances i l’esport, o com fer vacances gràcies a l’esport o esport gràcies a les vacances. Com sempre tindrem la col·laboració del Club de Lectura de la biblioteca, que esperem que d’aquí a poc puguin fer les seves reunions a la nova biblioteca de Can Manyer. Però bé, no volem dir-vos molt més. Us hem presentat una petita part del número 12 de la revista La Llançadora, un número d’estiu però que bé podria ser de primavera, ja que ens ha quedat molt poètic: entreu-hi i descobriu-lo.

Lluís Maria Xirinacs, in memòrian Vicky Llongueras Potser m’avanço als esdeveniments. Potser la il·lusió pel futur del nou país que volem construir em fa posar el carro davant dels bous. No ho sé, no tinc el do d’oracle de la sibil·la per profetitzar com serà el que ens espera durant els propers temps, però permeteu-me que cregui en el meu desig com una realitat a tocar en un temps breu. El camí que hem recorregut fins a arribar a mudar el fons mental per arribar a les conclusions actuals ha estat propiciat per un degoteig d’idees tossudament mantingudes durant molts anys per una part de la intel·lectualitat d’aquest país, compromesa amb la convicció d’una nació pròpia i lliure. No hauria estat possible aquesta mudança sense el combat persistent d’aquesta intel·lectualitat, moltes vegades menystinguda i moltes vegades semblant a predicar en el desert. I em remeto, avui, a un sol home, en el setè aniversari de la seva mort: Lluís Maria Xirinacs, lluitador infatigable pels drets i les llibertats de Catalunya. Només he vist Xirinacs en persona una vegada en la meva vida. Va ser davant de la presó Model de Barcelona, l’any 1974, on feia guàrdia dotze hores al dia, assegut a la vorera, per demanar l’amnistia total dels presos polítics. Aleshores jo només sabia de Xirinacs que era una persona molt incòmoda i radical en els seus plantejaments contra el poder. Darrere seu portava ja una llarga trajectòria de combat intel·lectual, actiu, no violent, en defensa dels drets humans i les llibertats nacionals, amb vagues de fam, pallisses i condemnes de presó incloses. Lluís Maria Xirinacs i tants d’altres, avui injustament oblidats, van mantenir la flama d’una idea –incorruptible– de país que els polítics que l’havien de portar a terme acabada la dictadura van trair per, diguem-ho benèvolament, pragmatisme. No és això, companys, no és això, cantava Lluís Llach. Però, ¿què n’hauria estat d’aquests país si s’hagués dimitit d’aquest afany de preservar incòlumes les conviccions, per acceptar que el bé comú de la tota la societat –on ens vàrem diluir a l’empara de la Constitució, que va esdevenir un dogall–, era més important que les reivindicacions d’un poble que aspirava a ser lliure? Per sort hi havia molts Xirinacs per no abaixar la guàrdia i mantenir la tossuderia. L’any 2002, en conmemoració dels 25 anys del Fossar de les Moreres pronuncia un parlament on acaba dient: Que la força estigui en el poble. Quan s’apropi aquell dia en què l’Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s’afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble. Aquest discurs li va costar dos anys de presó. En el moment de la seva mort, va deixar dues cartes, en una demanava respecte per la seva decisió de morir com li plau; l’altra, titulada Acte de Sobirania, proclama que una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa, i rebla el clau en dura crítica contra la covardia dels líders, massificadors del poble.

No sé si Lluís Maria Xirinacs preveia el que tot just set anys després anava a succeir. Voldria creure que, des d’un lloc inconegut, pot veure la seva estimada Pàtria com s’ha posat a caminar amb pas ferm cap a la seva llibertat. El llegat de Xirinacs és avui més vigent que mai, la llavor plantada ha germinat i comença a donar fruits, no ha estat en va la seva lluita i la dels que com ell no han defallit. Recordar-lo avui, en el setè aniversari de la seva mort, és la meva manera particular de retre-li homenatge.

Fèlix Massiques, un borbònic sorgit del Vilassar austracista

Benet Oliva Fèlix Massiques és un prototipus de personatge molt poc estudiat, d’aquells que són freqüents en situacions de guerra, però que no surten en els llibres d’història, ja que la seva trajectòria no es pot considerar gaire honorable, ni digne de ser destacada. Forma part del grup dels trànsfugues, els que canviaren de bàndol en funció de com bufava el vent, cercant la millor situació personal possible, tot aprofitant les circumstàncies per millorar la seva posició social i econòmica. Joan Mercader explica per part dels borbònics que el “procés de captació política podria adreçar-se a certs artesans distingits, com els armers i els polvorers, els proveïdors de l’exèrcit, els traficants i arrendadors de serveis públics, els constructors i noliejadors de vaixells, i, en general, a tots els auxiliars o empresaris més o menys lligats a la Superintendència...”. No ens enganyem: El 1714 n’hi ha un bon grapat, d’aquests, i també cal reconèixer que la seva creixent activitat econòmica fou significativa per entendre el creixement econòmic de l’època i la seva continuïtat en el set-cents català. Fèlix neix el 1668 a Vilassar. És fill d’Antoni Joan Massiques i Marianna Nadalcreus. Els Massiques són una nissaga de menestrals que esdevenen pagesos mitjans, establerta a Vilassar a la primera meitat del cinc-cents, que foren acumulant un notable patrimoni agrari. Viuen a l’actual can Vallet Armengol (carrer d’Àngel Guimerà, núm. 22): l’hereva Massiques es casa amb un Armengol el 1755. Els Nadalcreus són una nissaga semblant de Teià, amb branca principal de pagesos i branques laterals de fadristerns establerts a ciutat com a argenters amb botiga al carrer de l’Argenteria, ofici en el qual introduiran a Fèlix. Classes intermèdies de la dinàmica Catalunya del litoral. Però Fèlix no és l’hereu i, per tant, el doten, li cerquen una trajectòria de menestral i el col·loquen com a aprenent d’argenter a ciutat, un gremi en ple ascens econòmic en una etapa de puixança, un dels principals ascensors socials de les classes mitjanes de l’època. I el va saber utilitzar. Enllaça amb Maria Toret, la filla d’un matalasser barceloní. El seu germà gran i hereu Antoni enllaçarà amb una filla dels Amat de la vall de Cabrils. La seva germana Madrona es casa amb Jaume Bruguera i Amat, fadristern d’una nissaga de notables pagesos originaris de Dosrius i també del mas Amat de la vall de Cabrils, els quals bastiran un dels més importants negocis barcelonins de tavernes de distribució de vi i aiguardent a la menuda. Aquests vincles l’emparenten amb Josep Amat i Masdemunt (1647-1724), un vilassarenc que ingressarà a l’orde dels carmelites descalços com a fra Josep de Jesús Maria i en serà prior i provincial entre 1702 i 1706, uns anys difícils i un contacte clau per al seu ascens com veurem. Aquest encapçala un notable grup de carmelites sorgits de Vilassar i el seu entorn: el nebot Jacint Roure i Cortès (1703-1735) com fra Jacint, el cosí Jaume Pons i Arenas i Roure (1640-1721) com fra Jaume de la Purificació... Per entendre les trajectòries, cal tenir

visió del conjunt del grup familiar. L’any 1697 fa un pas decisiu: Fèlix supera la passantia del gremi d’argenters. Ja pot ser titular de la seva pròpia botiga d’argenter i s’estableix al carrer de l’Argenteria, el nucli urbà del gremi. A partir d’aquest moment el seu ascens en els negocis serà imparable. La botiga va creixent i també els beneficis. A poc a poc va acumulant capital i això li permet participar en negocis de més volada, dels que es generen al voltant de la cort austriacista establerta a Barcelona a partir de 1706, tot i que fa la impressió que no aconseguí entrar en els favors de càrrecs i privilegis. Així, el trobem participant en els assentaments públics més importants de l’època: l’any 1708/1709 en l’arrendament dels drets de la ciutat, repeteix per l’any 1710/1711, l’any 1711 participa en els arrendaments de drets del General, bolla, ploms i segell cera... Però entre els anys 1711 i 1713 va quedant clar que guanyen els borbònics i, com explica en un memorial posterior, fa préstecs a l’exèrcit borbònic per al seu avituallament “por haver adelantado en Servº de S.M.”. Caiguda Barcelona, és hora de retribuir als col·laboradors i per setembre de 1715 el capità general borbònic ordena que se’l nomeni Comissari de barri, un càrrec vinculat al control repressor del territori. Mentrestant va efectuant un conjunt de serveis relacionats amb l’església i els vincles familiars. Així, l’any 1711 crea un benefici eclesiàstic de cent lliures anuals a favor de les carreres de dos prometedors aspirants a sacerdot, un dels quals arribarà a capellà d’honor de Felip V. També entre agost de 1713 i 1716 ocupa un dels llocs d’administrador de la confraria dels sants Màrtirs de Vilassar (el 1712 un dels administradors d’aquell any havia estat Salvador Feliu de la Penya, conseller segon austriacista de la ciutat, que havia impulsat i avançat els diners per a un nou reliquiari). Com a tal impulsa la redacció i publicació el 1715 pel seu familiar citat, fra Josep de Jesús Maria, de l’Epítome de la certeza, legitimidad y excelencia de las insignes reliquias de los Santos Mártires que son veneradas en Vilassar, un al·legat en defensa d’aquesta veneració davant les crítiques d’alguns sectors eclesiàstics. Simultàniament, recull testimonis sobre el paper del bisbe de Mallorca durant la guerra, unes gestions que sens dubte l’ajuden a posicionar-se. I al novembre de 1716 arriba la sorpresa: El seu nomenament com a Receptor (de rendes) del Tribunal de la Santa Inquisició de Catalunya, un càrrec ben retribuït i que li permet ampliar les seves operacions. Arrodonint la seva posició, el 1719 apareix a la relació d’exempts dels asfixiants tributs borbònics, segons decret de capitania de 16 de maig “por haver adelantado en Servº de S.M.”. A partir d’aquest moment anirà diversificant les seves operacions mercantils amb una munió de petites inversions: participa en l’arrendament del pastrim de la Ciutat, noliejaments de vaixells, assegurances, companyies de comerç... Mor l’any 1734 i aixequen un impressionant inventari dels seus béns on consten aquesta munió de participacions. No varen tenir fills i dividí l’herència entre les tres filles. Per exemple, la filla Maria Theresa Massiques signa capítols matrimonials el 1735 amb un impressionant dot de dotze mil lliures, cosa que li permet enllaçar amb el doctor en drets Antoni de Busquets i Duran, fill hereu de Francesc de Busquets i Pausa, una història d’ascens social i econòmic paral·lela a la de Fèlix: austriacista sota l’arxiduc, havia prestat serveis a l’exèrcit borbònic durant el setge, això li obrí la porta a excel·lents negocis i càrrecs amb el nou règim borbònic, acumular una notable fortuna, comprar el senyoriu jurisdiccional de Torragassa i la quadra de Gimonells al Penedès i esdevenir senyor feudal, i com a colofó als serveis prestats el 1740 Busquets obtenia 7

privilegi de cavaller com s’hi pot llegir: ”como es haver abandonado vuestra casa que teníais en Barcelona el año Mil setecientos y trece, y retiradoos con vuestra família a Areñs y Mataró, des de donde pasasteis al campo a estar a las ordenes de D n Josep Alòs, continuando en servirme hasta la rendición de la Ciudad de Barna., en cuio intermedio hicisteis varios préstamos para la asistencia de mis tropas”. En una generació, havien passat de simples pagesos a l’elit nobiliària gràcies a un canvi de bàndol oportú.

Poetes de la Gran Guerra (1914-1918) Jordi Casabona El passat dia 11 de juliol vàrem celebrar la 8a Vetllada Poètico-Musical de Vilassar de Dalt seguint l’estructura ja consolidada que inclou un poeta contemporani convidat (enguany en Miquel Lluis Muntané) i un poeta recordat que –aprofitant la commemoració dels 100 anys de l’inici de la Primera Guerra Mundial– aquest any vàrem escollir tres poetes que hi estan relacionats. Ens ha semblat que podia ser d’interès reproduir a La Llançadora el text explicatiu que es va llegir, així com tres dels poemes llegits durant la Vetllada, un de cada un del tres poetes: Fa just 100 anys i escassos dies, el 28 de juny de 1914, Gavrilo Princip, un nacionalista serbi, va assassinar a Sarajevo l’hereu de l’Imperi Austro-Húngar Francesc Ferran i la seva esposa. Aquell fet s’ha considerat el desencadenant de la Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra, que va durar de 1914 a 1918. Fins llavors l’any 1914 havia estat un any de prosperitat i avenços per a la majoria d’estats europeus. Durant els primers 15 anys del segle XX per exemple, es va enunciar la física quàntica, l’estructura de l’àtom i els inicis de la teoria de la relativitat. Hi havia una incipient classe mitjana i la classe treballadora estava organitzant-se al voltant dels moviments socialistes. En qualsevol cas, les gran potències no s’havien desenvolupat igual i els seus imperis eren fràgils i plens d’inestables minories nacionalistes. El gran recel entre elles va bastir un complex joc d’aliances. Quan Àustria va aprofitar l’excusa de l’assassinat de Francesc Ferran per declarar la guerra a Sèrbia el 28 de juliol de 1914, es va trencar el fràgil equilibri entre les grans potències europees i els nacionalismes van acabar superant la voluntat de molts polítics, de la majoria de la classe treballadora i la mateixa Internacional Socialista, que propugnaven la pau. La guerra es feia per salvar la pàtria. Era una causa justa i tothom pensava que la guerra seria ràpida i un èxit. Potser per això, si mireu les fotografies dels mobilitzats, a diferència de la II Guerra Mundial, solen ser escenes d’alegria i entusiasme. Però la tecnologia existent va fer que aquella guerra ja no tingués res a veure amb les batalles romàntiques on el valor i les habilitats individuals eren cabdals. L’artilleria, l’aviació i els tancs eren armes de destrucció a distància i per primera vegada es van utilitzar armes químiques; les trinxeres van ser un lloc d’horror, on els soldats havien de sobreviure en condicions límit. Ja no hi havia herois, es moria massivament i en l’anonimat. La guerra no va ser curta ni fàcil, sinó un desastre humanitari que va canviar per sempre les regles del fer política i els equilibris internacionals. Es calcula que directament van morir més de 9 milions

de persones. Aquest context, que va des de la inicial exaltació nacional fins al desengany i l’horror a les trinxeres, va fer posicionar nombrosos intel·lectuals i artistes, entre ells evidentment els poetes. Encara que literàriament no representin un cos homogeni, a efectes pedagògics se solen agrupar i referenciar com els “Poetes de la Guerra”, especialment a Gran Bretanya on els tenen un culte especial. N’he escollit tres que el proper mes de setembre seran homenatjats a la Biblioteca Nacional i a la Universitat d’Estrasburg, on precisament l’any 1907 s’havia aprovat un manifest antibel·licista. Els poetes són: un d’alemany, Ernst Stadler, un de francès, Charles Pèguy i un de britànic, Wilfred Owen. Tots ells van lluitar i morir a la Gran Guerra. Ernst Richard Maria Stadler va néixer l’11 de agost de 1883 a Alsàcia i va morir en el front d’Yprès el 30 d’octubre de 1914, tres mesos després que el mobilitzessin. A Stadler se’l classifica com a expressionista, corrent que en poesia buscava la reivindicació de l’home enfront del progrés amb formes trencadores i habitualment amb poesia de vers lliure. Els poemes que llegirem són previs a l’inici de la guerra i demostren la importància que el poeta dóna a la descripció de l’entorn des de la subjectivitat i a la denúncia social. No s’hi reflecteix cap referència bèl·lica. Charles Pèguy va néixer el 7 de gener de 1873 a Orleans i va morir el 5 de setembre de 1914, un mes després de començar la guerra, a la batalla del Marne. Va ser un militant obrerista que posteriorment es va convertir al catolicisme. Els seus poemes són apassionats, plens de referències religioses, llargs i sovint repetitius. Per això sols llegirem un poema sencer, la resta són fragments. És un excel·lent exemple de com abans de la Guerra les posicions ideològiques van anar evolucionant vers les posicions nacionalistes que –a l’inici– van afavorir l’acceptació social de la guerra. Wilfred Edward Salter Owen va néixer el 18 de maig a Oswestry, comtat de Shropshire a Anglaterra, i va morir el 4 de novembre de 1918, just una setmana abans de declarar-se l’armistici. És un dels poetes que millor descriu els horrors del dia a dia de la guerra i malgrat el seu patriotisme, en els seus poemes deixa clar el seu desengany i dubte de si la guerra ha servit per a res. Owen és un dels Poetes de la Guerra britànics més coneguts i publicats; en gran part perquè Benjamin Britten va intercalar 9 dels seus poemes en els textos del seu “Rèquiem de Guerra”, un clam antibel·licista que es va presentar l’any 1962 en la consagració de la reconstruïda catedral de Coventry –la qual havia estat bombardejada durant la II Guerra Mundial. Tots els poemes que llegirem formen part d’aquesta obra.

APÒSTROFE No sóc més que una flama, un crit, i foc i set, per les estretes fondalades del meu cor s’hi estimba el temps, com l’aigua fosca, ràpid, violent, inadvertit, un signe consumeix el meu cos: caducitat. Però tu ets l’espill rodó per on llisquen pletòrics els rierols de la vida, sobre els fons daurats i abundants dels quals, les coses que moriren esplendoroses ressusciten. Crema i s’extingeix en mi el millor. Un estel esbojarrat que cau en l’abisme de les blaves nits d’estiu, però la imatge dels teus dies roman alta i distant, senyal etern que envolta i protegeix el teu destí. (Ernst Richard Maria Stadler, traducció del castellà per Jordi Casabona)

TAPÍS D’EVE I vet aquí, sabeu que poc que pesa l’home No és més que una resta entre els dits de la mà No és més que un caminant a la vora del camí Molt a prop de recaure en la seva primera argila I vet aquí, sabeu el que l’home decobreix Que cada record és un punt de dolor, Que cada futur és un pou de desgràcia I que cada ferida és present i es tornarà a obrir. I sabeu per què l’home es queixa: Ell vol jugar a dos jocs en la seva existència Vol estar satisfet i seguir les seves inalienacions I entretemps guanyar la seva eterna salvació (Charles Péguy, traducció per Gene Gautier) INÚTILMENT Porteu-lo a on li toqui el sol –A casa, la seva delicada carícia el solia despertar parlant-li dels camps encara per sembrar. I fins i tot a França el despertava, Fins aquest matí nevat. Només el sol coneix el secret Perquè es desperti de nou. Fixa’t com desperta les llavors– I fins i tot la pols d’un antic estel. –Per què aquests membres harmoniosos I aquests cossos encara càlids i vigorosos Són tan difícils de despertar? De què han servit els murs de fang? –Per què ara els raigs de sol s’esforcen inútilment a despertar la terra esmorteïda? (traducció de Joan Castellà i Jordi Casabona)

Amb tu en la distància Antonio C. Bescos “Contigo en la distancia” és el títol d’un bolero molt conegut que parla del sentiment per l’altra persona que es troba lluny…I d’aquesta llunyania és de la que vull parlar…En concret dels éssers estimats que emmalalteixen o moren mentre estem vivint lluny en un altre país. Aquest dolor que sorgeix des del primer moment que ens assabentem de la notícia i tot el que comporta el dol posterior es viu i es pateix amb característiques diferents quan la persona està lluny de l’ésser estimat… per la simple raó de no estar al seu costat, de no poder tocar la realitat, de no poder compartir de prop amb els teus aquest dolor, etc.

Em ve al cap una altra cançó que reflecteix molt bé aquest sentiment de dolor en la llunyania: és el tango d’Astor Piazzola “Adiós Nonino”, el qual el va compondre al morir el seu pare quan ell vivia a França (us convido a buscar-la i escoltar-la). No vull definir ni establir cap tesi sobre aquest dol en la distància… Més que res vull dedicar-li aquest senzill recordatori a totes aquelles persones que per diferents motius han perdut algun ésser estimat mentre ells estaven lluny, a tots ells…una abraçada des de l’ànima…

Històries sobre tot plegat Albert Mesalles 1. PRESENCIA Deu haver-hi alguna manera de sentir, una manera secreta de notar com tot dóna voltes. Una carícia que ens dispensen les arrels mentre creixen, les fulles mentre broten, ara que és primavera. Segur que hi ha alguna cosa que ens perdem; és per això que tan aviat el món ens sembla ple, com ens sembla buit. La nostra manera de sentir és tan individual, tan rara, tan inconscient, que mai sabrem si el simple silenci és silenci o és l’idioma secret de les coses, que ens xiuxiuegen, que ens aconsellen sense que puguem comprendre mai res.

2. PELS TERRENYS DE PROUST He passejat per les pàgines de Proust només papallonejant. I sempre detenint-me abans de la descoberta pels paisatges de Combray. Tot passejant pels camins que dibuixen els terrenys de Guermantes, un cop i un altre resseguia el curs del riu Vivone. I per a mi aquella lectura, aquelles frases que serpentejaven eren el riu mateix, el Vivonne en si mateix, i cada fi de línia era un meandre del seu sinuós recorregut, sempre verd, brillant i florejat per tantes espècies de les quals mai abans n’havia sentit el nom.

3. TROBALLA SINGULAR ¿Recents investigacions patafísiques asseguren que existeix una canonada que passa per tot arreu del món, el cas és que és invisible, i hi passen tots els pensaments imaginables (també els no imaginables) a una velocitat infinita. Ningú sap on comença o acaba aquesta canonada (es postula que als palmells de les mans d’un déu, no podria ser d’altra manera). El cas és que quan algú està en un estat singular i molt concret de sensibilitat, només necessita allargar el braç i agafar la primera idea que passa. Es diu que això és el que fan els creadors i artistes. Ells òbviament, ho neguen.

4. HISTORIA DEL NOI QUE VA SER DESITJAT SER MENJAT PELS LLOPS Aleshores sí, va desitjar tenir valor per parar de córrer, valor per poder abandonar-se al destí. Es veia a si mateix parant-se de sobte, donat per finalitzada la persecució per aquell bosc hivernal. Sentir parar per fi el soroll de les seves passes crepitant damunt la neu. Aleshores escoltaria un breu silenci, que aviat es veuria interromput per les veloces peüngles dels gossos, que en un últim salt caurien sobre seu amb les mandíbules tan obertes. El cos cauria, alleugerit i feliç, com un pes ja mort. I els llops començarien un festí brutal i natural. Aviat només se sentiria el salivejar de les bèsties, seria com gairebé una remor, com gairebé la tranquil·litat, una conseqüència lògica dels fets. Per fi ho va desitjar. I mentre aturava les seves passes, va pensar: Passaré a formar part d’aquestes bèsties que se’m mengen, i així viatjaré amb elles pels boscos, fent la vida salvatge que mai m’he atrevit a portar jo sol com a individu. I passaré a ser un record, una mà grossa, gegantina, que estendrà com arrels els seus dits, sense obeir cap més llei que l’instint silvestre de les salvatgines.

Esport i Lleure Vacances Fran Izquierdo El període estival va arribar obrint la porta de les vacances a la majoria de les persones: nens i joves deixen els llibres unes setmanes, els adults en situació de treballar busquen amb anhel un temps de recuperació, i els avis, molts, cuiden dels petits de la família durant les setmanes d’estiu que els pares no poden gaudir del descans. Fer vacances ha de representar un efectiu canvi de rutines, quelcom que faci un “reset” als individus, un començar de zero tan necessari com esperat per poder fer front al nou cicle que començarà tot just en acabar-les. Quedar-se a casa i descansar, no fer res, emprendre un viatge a països llunyans, potser un creuer, estades en hotels, apartaments, xiringuitos, en definitiva, canviar la rutina és el que val.

Però des de fa molts anys que la societat s’ha impregnat de la cultura de l’esport i del culte al cos: molts són els que dediquen el temps de les vacances a dur a terme viatges i visites a ciutats i indrets relacionats amb la pràctica de l’esport, amb proves esportives o competicions d’allò que normalment practiquen durant tot l’any, però ara en condicions de poder conciliar aquestes activitats amb la família o els amics, traient profit a la vegada del retrobament familiar, del plaer de viatjar i de conèixer gent, indrets i costums locals i, per descomptat, de participar en alguna prova que hi tingui lloc. Mar, muntanyes, deserts, ciutats... bicicleta, running, patins, caiac... Combinades amb propostes lúdiques, infantils, d’oci i culturals, un encert tot plegat.

Una marató en una gran ciutat del món... ¿Berlín, Chicago, París? ¿Una volta en bicicleta als Alps? ¿Una ruta en caiac pel Vietnam? Fins i tot reptes personals per compartir amb amics o amb d’altres de l’entorn familiar: Camino de Santiago, Camí dels Bons Homes, o quelcom més exòtic com el Trail d’Etiòpia o la Ruta de la Seda pel Turkmenistan.

Muntanyes llunyanes de l’Àfrica, Amèrica del Sud o Àsia Central, o properes de les nostres valls pirinenques: ¿a qui no li ve de gust la Pica d’Estats, o simplement passejades en família per la Val d’Aran? Vacances a pobles tranquils d’interior amb retrobaments en família i sons rurals, i també a pobles turístics de costa, on la vida passa ràpida i les vacances es fan encara més curtes: temps de piscina, platja, sortides en bicicleta, caiac, cavall, o tan sols córrer... i alguna cursa d’estiu local... Vacances, vacances... vacances... s’acaben i de nou a començar...

Estil de fer vacances Joan Abril Español Avui a les 17.30 h del 30 de juliol arribo a casa després d’haver estat cinc dies de vacances a Menorca amb el meu fill. A Cala en Blanes, a 10 minuts de Ciutadella en cotxe, ens vam hostatjar en un complex turístic, una mena de miniciutat d’apartaments. Hi vam arribar a quarts d’una de la nit. L’endemà, de dia, vam poder veure –amb els nostres propis ulls– el concepte de vacances per a una majoria de turistes anglesos, però també francesos, alemanys, italians o espanyols. Només érem quatre catalans que ens vam deixar caure allà perquè, si més no nosaltres, vam contractar les vacances en línia amb només deu dies d’anticipació. Turisme molt familiar, amb molta mainada, que s’estava en el complex tot el sant dia amb el pack de Tot Inclòs: matí, tarda i vespre de piscines, animadors turístics, esmorzar, dinar i sopar de bufet lliure. Aquest és el concepte de turisme, respectable, de la majoria de turistes que s’estaven en el complex. Aquesta era la manera de “conèixer” Menorca. El nostre concepte de vacances ha sigut molt diferent: voltar l’illa amb cotxe, caminar per diverses cales, conèixer bona part de l’orografia illenca (i trobar-nos amb parets de pedra en sec, barraques, abeuradors, pedreres de marès, forns de calç o torres de defensa), praticar running pel camí de Cavalls (sa Falconera, punta Nati...), saludar un ramat d’ovelles o de cabres, i també sargantanes, tortugues, perdius, tudons..., contemplar les postes de sol, observar els costums dels autòctons i sa manera de xerrar tan pròpia. Vacances menorquines en el seu estil més pur. No són pas les úniques vacances que es poden fer, naturalment. Tot és combinable: també es pot anar de discoteca, banyar-se a les piscines dels apartaments o passejar pels centres antics de Ciutadella o de Maó, per exemple. Nosaltres hem combinat aquestes passejades per les ciutats menorquines, amb la bellesa dels paisatges, de noves contrades o les remullades delicioses a les multiformes i cromàtiques cales d’aquesta illa paradisíaca. Un gaudi que ara tenim ben gravat a la memòria i que recordarem per sempre més. Estem convençuts, però, que aquestes vacances no són ni les millors ni les pitjors, sinó les que nosaltres volíem fer, les que desitjàvem: passejar o córrer per tots els relleus naturals de Menorca i acaronar la tramuntana des del polimorfisme dels penya-segats o observar la rica flora i fauna menorquines; tot això és estimar realment el país de destí, lluny del consumisme turístic més xaró que converteix aquesta illa en un gran centre comercial gens respectuós amb el seu medi natural, però tampoc amb la llengua i la cultura balears.

Dani Abril fent running pel camĂ de Cavalls.

Un regal de vistes des de Sa Falconera.

Joan i Dani Abril. Parada per omplir-nos de sâ&#x20AC;&#x2122;oratge menorquĂ des de Cala en Blanes.

Una de les barraques dels pastors per abrigar-se de les fortes tramuntanades de Menorca.

Nova possibilitat de curació de l’Hepatitis C Paquita Cervera Fa just dos mesos vaig anar a la revisió anual de l’Hepatitis C “VHC”. (Com sempre, fins ara, tot està sota control) El meu hepatòleg, content i apesarat alhora, em va comunicar que si tot va bé d’aquí a pocs anys l’hepatitis C podria estar eradicada. –I això doctor? –Hi ha un nou tractament que cura més d’un 90% de pacients, però com que el preu és molt elevat de moment Sanitat no el pot assumir: 60.000 € és el cost per tractament de dotze setmanes de duració (sense greus efectes secundaris) enfront del que tenim ara, 25.000 €, que dura 58 setmanes i molts i greus efectes secundaris. Tota una revolució. La veritat que me’n vaig anar cap a casa una mica trista per la bona i alhora dolenta notícia. Han passat quasi tres mesos i els diaris i mitjans de comunicació ens ha assabentat de la bona nova: el Ministeri de Sanitat i el laboratori Janssen, fabricant de l’antivirus han arribat a un acord econòmic per poder comercialitzar el nou medicament. El cap del Servei de Digestiu de l'Hospital Germans Trias i Pujol de Barcelona, Dr. Ramón Planas, ha manifestat en un diari que la venda de Simeprevir (el nom comercial és Olysio), a partir de l'1 d'agost a Espanya és la "millor notícia" dels últims 25 anys per als pacients amb hepatitis C. Planas ha subratllat en el mateix diari que aquesta patologia és el principal motiu del càncer de fetge, la cirrosi i el trasplantament hepàtic a Espanya, per la qual cosa amb aquest tractament es redueixen aquests casos de forma molt significativa. El portaveu de Janssen ha explicat que, a diferència d'altres malalties virals greus, com el VIH, l'hepatitis C és curable, però ha aclarit que per poder curar els pacients (la qual cosa també suposaria eradicar la malaltia) els medicaments han de ser accessibles. Per això la companyia ha arribat a un acord amb el Ministeri de Sanitat per poder comercialitzar Olysio, conveni que ja és conegut per les comunitats autònomes. Així, les conselleries de salut poden tractar tots els malalts sense augmentar el seu pressupost, ja que la companyia es farà càrrec dels costos del tractament si superen el sostre fixat pel ministeri. A la llarga tots en sortirem beneficiats, perquè els costos d’un trasplantament superen en escreix els del tractament. ¡Benvingut aquest nou medicament! 19

Personatges ... Rosachely Roa Personatges.....No VACACANCES! Espero que els qui pugueu gaudir de les vacances us ho passeu la mar de bé i els qui no pugueu per feina o per altres raons, doncs paciència, que ja arribarà el moment de gaudir-les o tindreu dies millors. Per als qui pugueu... arriba l’estiu i toca escollir destí. Primer plantejament: ¿mar o muntanya? Si heu escollit la segona opció, és la mateixa que jo vaig escollir i de la qual vaig gaudir al màxim durant vuit dies. L’entorn natural pel qual ens vam decidir va ser la Vall d’Aran. Si m’ho permeteu, us explico d’una forma senzilla (ja que no sabria fer-ho de manera professional) els nostres dies de vacances. Exclouré alçada de muntanyes, desnivells i coses per l’estil, ja que es tractava de caminar, de gaudir del paisatge, fer-hi fotos i estar en pau, en un lloc on els sorolls habituals desapareixen i són substituïts per la remor de l’aigua, el cant dels ocells, els grills i les cigales i la vista dels animals que viuen en llibertat en aquesta zona. El nostre punt de partida des d’on sortíem cada dia per iniciar els recorreguts: Viella. En arribar a l’hotel i una vegada instal·lats, vam decidir anar al punt d’informació més proper (era a tres minuts justos d’allà), perquè ens facilitessin informació i ens aconsellessin sobre rutes a seguir que, per les nostres característiques personals i sobretot físiques, no tinguéssim problemes per fer-les. Així, doncs, com que teníem clar que aquesta vegada volíem fer turisme de natura, ja que la cultural com ara la ruta romànica d’Aran ja la vam fer en una altra sortida vacacional (per cert, molt recomanable la visita) i on vam veure veritables joies del romànic i gòtic, en què l’elegància i la sobrietat de l’arquitectura de les esglésies de molts dels pobles, les escultures en fusta, la decoració de piques baptismals, etc. et traslladen a èpoques ja 20

passades i d’un gran valor artístic. Il·lusionats i animats, ens vam llevar disposats a emprendre la primera excursió de mitja muntanya. El circuit curt del circ de Colomers. Riu, llacs (més de 44), immenses muntanyes, aigua corrent per tot arreu, en diminutes fileres brillants o grans cascades, aquest era l’únic so que arribava a les nostres oïdes. És una excursió obligada a la Vall d’Aran. Una primera experiència inigualable! L’endemà vam anar a estanhs de Bacivèr. Vam passar pel costat de grans ramats de vaques: unes menjant, unes altres descansant en grans prats d’un color verd intens i, a més alçada, ramats d’ovelles i cabres amb els pastors i gossos d’atura. El camí s’enfila per un fort però curt pendent, passem per un pla i baixem uns metres fins a l’estany. Vistes meravelloses que et deixen una sensació de ser en un altre món. Una altra experiència va ser en el mateix Pla de Beret: agafar el telecadira que puja a les pistes d’esquí a ple estiu, amb una visió magnífica des de les alçades (talment com si anéssim en globus), de la riquesa de les pastures on cavalls i bous es relacionen en harmonia. Aquestes zones de pastoreig ja eren molt valorades pels pobles de la prehistòria. En són una prova les necròpolis i els monolits arqueològics que s’hi poden contemplar. Una vegada arribats al final del recorregut en telecadira, vam fer una petita pujada caminant a un mirador, on la grandiositat del que veien els nostres ulls no es pot descriure. Una altra de les excursions va ser des del pàrquing d’Orri, en el mateix Pla de Beret, on vam deixar el cotxe i vam anar caminant al Santuari de Montgarri pel marge esquerre del riu Noguera Pallaresa. El paisatge entorn a l’antic santuari és d’una bellesa espectacular. No es pot deixar d’acudir a Artiga de Lin, passant per Uelhs de Joèu. Aquestes aigües desapareixen en els glaciars de l’Aneto i després de circular subterràniament durant 4 km tornen a aparèixer en aquesta meravella de la natura. Realment impressionant el seu recorregut: no es pot deixar de veure. Volíem anar al Parc Nacional d’Aigüestortes i, per tant, vam pujar al port de la Bonaigua, vam passar pel costat de les pistes de Vaqueira Beret. Una bandada de cavalls lliures va fer que paréssim el cotxe i un de molt jove ens va mirar amb desvergonyiment per la finestreta fins que un formós cavall negre (¿el pare?) li va tocar la gropa perquè seguís. Tenien uns meravellosos i penetrants ulls negres i brillants. Vam continuar fins a Espot. Des d’allà i per no fer tants quilòmetres, vam pujar en 4x4 fins a l’estany de Sant Maurici. Vam seguir el sender fins a arribar a la cascada de Ratera, una caiguda d’aigua important, i des d’allà vam pujar a l’estany de Ratera, vam seguir pujant i vam arribar al mirador de Sant Maurici. Mare meva...!, una vista espectacular per l’alçada sobre l’estany, amb uns sentinelles a la dreta 21

que es veiem molt propers: els Encantats. Inoblidable i impressionant. Un dia més per visitar diferents pobles de la zona nord tocant amb França: Bausen i bosc de Carlac, amb una preciosa excursió que transcorre per dins de fagedes centenàries. Canejan, Porcingles, Sant Joan de Toran (un poble on tot són bordes, un tipus de casa rústica). Passem pel Pont de Rei, a França, però només per seguir el riu Garona, i tot seguit vam fer mitja volta. Un dia abans del retorn, i per passar un dia tranquil, vam anar a Les (baronia de Les) i en vam visitar les termes, i com que no podia ser d’una altra manera, vam decidir fer una parada per submergir-nos a les aigües sulfurades (descobertes a l’època dels romans) i catalogades com a mineromedicinals. Un circuit molt complet que acaba en tres tipus de jacuzzis a diferents temperatures i piscina termal, una zona de relax amb infusions i tes. Un plaer per al cos i la ment. I fins aquí aquests “pocs” però aprofitats dies de vacances. Si esteu disposats a caminar amb tranquil·litat, fer fotos i viure la natura intensament i descansant la ment, us ho recomano! Han estat unes vacances fantàstiques. Amb només vuit dies es pot desconnectar, i fer moltes coses interessants sense estressar-se, si de debò ho vols fer. Als qui us agrada la natura i també caminar, us ho recomano! Bones vacances! .

http://youtu.be/1TXaayxDogA

Sessions del Club de Lectura de la Biblioteca Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer Data sessió: 24-4-2014 Presentat per: Anna Rosell Autor: Bernhart Schlink Títol: El lector Resum sessió: En Michael Bergen escriu la seva biografia en un acte reflexiu per entendre l`ambivalència i contradicció dels seus sentiments enfrontats entre l’ètica professional com a jutge en la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències humanes. També tracta de l’assumpció de culpabilitat en l’holocaust a nivell individual i generacional i el paper de la justícia dels fets per sobre del de les persones a les quals es va imposar una guerra. És durant un seminari universitari que estudia un cas judicial que en Michael connecta amb el seu passat d’adolescent quan reconeix la Hanna, 17 anys més gran que ell, amb la qual va viure una relació sexual clandestina que el marcà de per vida. Una relació de dependència per a ell i d’indiferència aparent per a ella en no mostrar cap emoció ni sentiments, tancada en si mateixa i amagant tot indici de la seva vida. Sentint-se atreta el nivell cultural del noi va acabar demanant-li que li llegís llibres. Un dia ella desaparegué de la seva vida. En Michael descobreix que la Hanna és analfabeta durant el judici, on ella acaba assumint la seva culpabilitat per deixar morir en un incendi unes presoneres. Ella ingressa a la presó. El lligam dels temes –literari, social i emocional–, la crítica de les dues generacions i les reflexions que superen el fets humans exposats, contribuí a crear una trobada rica en matisos on la moderadora ens orientà cap als fets més significatius per facilitar la seva comprensió. El llibre fou valorat com a complex i molt interessant. Data sessió: 22-3-2014 Presentat per l’autora Sra. Amparo Tomé Títol: Amb ulls de nena Resum sessió: A. Tomé, professora, sociòloga de l’educació i investigadora en valors i coeducació, ens presenta Amb ulls de nena explicant-nos que va coincidir amb el pedagog i dibuixant Francesco Tonucci, el qual li va proposar un projecte comú que es va concretar en aquesta publicació. De fet, aquest llibre complementa un altre de fa 30 anys, Amb ulls de nen, on les nenes no hi estaven al·ludides. Ara s'esmena aquest buit amb una sèrie de vinyetes i textos breus on les nenes són

protagonistes i tenen la visibilitat que els pertoca. Les intervencions es van centrar en l'educació tant escolar com familiar i el tractament de les diferències socials i culturals de gènere. Tot i que no es va pronunciar la sentència: "per educar un infant cal tota la tribu", aquest frase en podria ser una bona síntesi. Alhora, s'anaven desgranant en la conversa anècdotes personals que feien referència a situacions tractades amb ironia o amb dades i informacions del llibre. De tot plegat se'n desprèn que s'ha avançat molt per aconseguir un tractament equitatiu per a dones i homes. En aquest moment, però, tenim la sensació que hi ha una involució negativa i que queda molta feina per aconseguir deslliurar-nos tots plegats d'estereotips de gènere. L’educació dels infants hauria de partir de la igualtat de capacitats de nens i nenes. La sessió va complir també l'objectiu del llibre que l'autora explicita així en el pròleg: "Els textos i les vinyetes intenten evocar records del nostre passat, mirar el present amb ulls crítics i buscar un futur lliure i just." Data sessió: 19-6-2014 Presentat per Sílvia Soler, convidada per la Institució de les Lletres Catalanes Títol: L’estiu que comença Resum sessió: La novel·la narra 50 anys de la vida de la Júlia i l’Adrià, dos joves predestinats a ser amics durant tota la vida, com ho són les respectives mares. Les dues famílies es van retrobant cada revetlla de Sant Joan. Les seves vides es veuen estroncades per un decés inesperat. La Júlia es rebel·la en contra el dol, que no vol entendre. L’Adrià, en canvi, intenta superarho d’una manera més calmada; fins i tot aquesta vivència fa que col·labori en l’escriptura de les necrològiques del poble. La novel·la ens conta l’evolució dels dos protagonistes, enfront de la pèrdua de la persona estimada, mostrant la part més fràgil de cadascun. Els personatges que envolten l’Adrià i la Júlia estan en funció dels protagonistes. La seva relació familiar és el focus on incideix el relat. L’autora també ens mostra el procés psicològic dels personatges: uns éssers normals, sense cap heroïcitat, que pertanyen a una classe mitjana d’un poble vora mar, supeditats al seu temps, a la vida quotidiana entre els seus. Fidel a les tradicions, el llibre traspua una nostàlgia del temps passat que succeeix en l’àmbit més íntim. Perquè malgrat les circumstàncies, cada any retornen l’estiu i Sant Joan, període de l’any que, en principi, es veu més feliç i més intens, amb records potents i grans expectatives: vindran les llargues converses, la relaxació dels horaris, el contacte amb la natura… en fi, una esperança que, deixant el llast del passat, es renova cada any, com un cicle de la vida, per encarar el futur. A la tertúlia es va ressaltar l’encert del tractament de les pors o flaqueses dels personatges, així com l’estructura del relat: cada capítol fa un salt en el temps i permet seguir perfectament

la història que s’explica. Va agradar la història i els personatges amb els quals el lector es pot sentir identificat. Això va ser un punt molt comú entre tots els assistents i una de les raons que ens hagi agradat la història que s’hi explica. Notícies del Club de Lectura El passat dia 22 d’abril, la Biblioteca Pau Piferrer va organitzar una revetlla de Sant Jordi dedicada a celebrar els dos anys d’autogestió del Club de Lectura. Al gener del 2012 els membres del Club vam decidir, davant la impossibilitat de finançament de la coordinadora professional Raquel Picolo, continuar compartint la lectura i com ho volíem i podíem fer. Vam demanar a amics, companys de feina, veïns i coneguts la seva solidaritat amb una activitat de la biblioteca que no només ens aplega per parlar de literatura, sinó que ofereix una ocasió per teixir vincles. Vam organitzar l’acte convidant els voluntaris i vam llegir, amb el suport de fotografies i de música, una selecció de breus extrets de les lectures fetes al llarg d’aquests dos anys. Als participants voluntaris: Isabel Civera, Marilisa Birello, Núria Sánchez, Joan Casanovas, Mireia Bosch, Daniela Augusta Cavalli, Cristina Ballesteros, Jordi Puntí, Ana Díaz-Plaja, Montserrat Morera, Juli Palou, Joan Bustos, Oriol Ribet, Josep Maria Altés, Blanca Bravo, Montserrat Fons, Míriam Turró; ... i als autors que han presentat els seus propis llibres: Muriel Villanueva, Jordi Puntí, Ramon Solsona, Joan Pinyol i Montserrat Morera. A tots ells el nostre sincer agraïment per haver-nos confirmat que no hem de deixar morir allò que s’ha anat construint des del 2005 i que cal seguir lluitant per recuperar la plena normalitat del dret a llegir i compartir els nostre parer.

Temps de Poesia Petit Rossinyol Antoni Casanova Ramon Canta el petit rossinyol refilant dalt la branca just en fer-se de dia, llest a emprendre el vol en perfer la melodia. Matiner, està solfejant aplicat en l’escalat amb gorja esforçada, cara al ventós llevant amb la ploma arrissada. Passes curtes endavant a la rama saltirona; pit alçat, bec alegre, entre branques va dansant fent de solista sempre. Príncep tothora del jardí, de bru rogenc vesteix i la calça blanquinosa, un refilar fet de setí emet amb veu commosa. Quan cessa el seu refilar, –nota rere nota, lleuger, la síl·laba repicant–, entristeix el despertar orfe de tan bell cant. Refila amic, 26

pica i repica nota per nota, que senti tothora piuladisses rimes ferint-me el pit. Petit ocellic, un refilet dedica al teu Senyor: Ell desperti el cor condormit que tinc al pit. De branca en branca guimba fins l’ampit: rimes i afinades notes grava al meu pit. Deixa’m penyora d’un tendre branquilló, que pugui portar-lo clavat al mig del pit.

Muntanya Montse Castellet

No sé pas si hauré de deixar-te, però no vull. Tu tan altiva, tan formosa, tu que em fas veure el món d’una manera clara. És tot tan bonic, quan estic amb tu! He estat amb tu amb pluja mirant bocabadada l’arc de Sant Martí, de dia, collint farigola, romaní i flors de tota mena... I de nit, mirant el cel, mirant-lo estrellat... Quins estels! T’estimo massa, per deixar de venir a veure’t. Tu tan altiva, tan formosa... Tu, muntanya, tan serena. Ets el meu refugi quan estic trista o alegre, sempre, amb tu tot és diferent. A la primavera tan florida, estàs formosa. A l’estiu, entre verda i florida, però sempre serena. A la tardor, rogenca, verda i groga, tan altiva. I a l’hivern, tan blanca i gelada m’agrada trepitjar el gebre amb el seu crec crec. Estàs elegant amb barret blanc i el vestit groguenc. Muntanya ets Altiva Formosa Serena Elegant

¿¿Algú ho havia de dir?? Xavier Santamaria Permeteu-me que en aquest número de LA LLANÇADORA tan poètic n’hi afegeixi una d’en Joan Margarit:

LA LLIBERTAT La llibertat és la raó de viure, dèiem, somniadors, d’estudiants. És la raó dels vells, matisem ara, la seva única esperança escèptica. La llibertat és un estrany viatge. Va començar en les places de toros amb cadires a la sorra en les primeres eleccions. És el perill, de matinada, al metro, són els diaris al final del dia. La llibertat és fer l’amor als parcs. La llibertat són els infants jugant al fossat del castell de Montjuïc. És morir lliure. Són les guerres mèdiques. Les paraules República i Civil. Un rei sortint en tren cap a l’exili. La llibertat és una llibreria. Anar indocumentat. Les cançons prohibides. Una forma d’amor, la llibertat.

¿Realment algun dia serem lliures? ¿Necessitem ser lliures? ¿Ens fa por ser lliures i per això ens encadenem a algú o a alguna cosa? ¿El fet de ser lliures ens farà estar sols?

Descarregaâ&#x20AC;&#x2122;t la revista

http://revista.lallanĂ§adora.cat/numero12.pdf

Fes-nos saber la teva opini贸 sobre la revista lallancadoravd@gmail.com http://www.facebook.com/LaLlancadora

ASSOCIA-T’HI Descarrega el formulari

I envia’l a lallancadoravd@gmail.com