Treballs de Sociolingüística Catalana

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 33

Revista de la Societat Catalana de Sociolingüística

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 33

Direcció

Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona), eboix@ub.edu

Comitè de Redacció

Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona), eboix@ub.edu

Avel·lí Flors-Mas (Universitat de Barcelona), aflorsmas@ub.edu

Maria Sabaté-Dalmau (Universitat de Lleida), maria.sabate@udl.cat

Natxo Sorolla (Universitat Rovira i Virgili), natxo.sorolla@urv.cat

Maria del Mar Vanrell (Universitat de les Illes Balears), mm.vanrell@uib.cat

Comitè Editorial

Xavier Albó (CIPCA, Bolívia)

Andrés Barrera (Universitat Complutense de Madrid), abarrera@cps.ucm.es

Gabriele Berkenbusch (Universitat de Zwickau, Alemanya), gabriele.berkenbusch@fh-zwickau.de

Henri Boyer (Universitat de Montpeller 3 Paul Valéry, França), henri.boyer@univ-montp3.fr

Henrique Monteagudo (Universitat de Santiago de Compostel·la), henrique.monteagudo@usc.es

Juan Carlos Moreno (Universitat Autònoma de Madrid), juancarlos.moreno@uam.es

Joan Peytaví (Universitat de Perpinyà i Institut d’Estudis Catalans), peytavi@univ-perp.fr

Miquel Strubell i Trueta (Societat Catalana de Sociolingüística i Linguapax) †

Benjamín Tejerina (Universitat del País Basc), b.tejerina@ehu.edu

Joaquim Torres-Pla (Societat Catalana de Sociolingüística), jotorresp@gmail.com

Comitè Científic

Graciela Barrios (Universitat de la República, Montevideo, Uruguai), grabar@adinet.com.uy

Albert Bastardas (Universitat de Barcelona), albertbastardas@ub.edu

Georg Kremnitz (Universitat de Viena, Àustria), georg.kremnitz@univie.ac.at

Joan Melià (Universitat de les Illes Balears), jmelia@uib.cat

Brauli Montoya (Universitat d’Alacant i Institut d’Estudis Catalans), bmontoya@iec.cat

Christian Lagarde (Universitat de Perpinyà), lagarde@univ-perp.fr

Kathryn Woolard (Universitat de Califòrnia, San Diego, EUA), kwoolard@ucsd.edu

Societat Catalana de Sociolingüística Institut d’Estudis Catalans

Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932 701 620 socs@iec.cat http://socs.iec.cat

JULIOL 2023

Llengua i economia

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC

ISSN (ed. impresa): 0211-0784

• ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Treballs de sociolingüística catalana (TSC) és una publicació anual de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

TSC es publica des del 1977 TSC és l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (abans s’anomenava Grup Català de Sociolingüística), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. D’acord amb els objectius estatutaris de la Societat, TSC estimula i reflecteix la recerca en sociolingüística, entesa en el sentit ampli i integrador que l’ha caracteritzada en els països de llengua catalana. Són, doncs, benvinguts a la revista tots els articles i col·laboracions inèdits dins dels camps de la sociologia de la llengua, l’antropologia de la llengua, el variacionisme, la psicologia social de la llengua, la política i planificació lingüístiques i el dret lingüístic, etc., especialment els referits a la nostra àrea lingüística i als processos de normalització lingüística, de manera preferent en llengua catalana. Els destinataris de la revista són tant els especialistes en sociolingüística, dins i fora dels àmbits universitaris, com els ciutadans amatents a conèixer en profunditat la situació sociolingüística als nostres països.

A partir del número 22, TSC s’edita electrònicament a http://revistes.iec.cat/index.php/TSC mitjançant el sistema Open Journal System (OJS), que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana, amb la intenció de facilitar l’edició i la difusió de les revistes científiques en línia.

Aquesta revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL ( http:// revistes.iec.cat/index.php/TSC), abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

TSC és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/TSC

Revista indexada a Directory of Open Access Journals, Periodicals Index Online, RACO i Sumaris CBUC. La revista té un índex de difusió (ICDS) de 6,477 (http://miar.ub.edu).

La revista treballs de sociolingüística catalana ha assolit un índex d’impacte de 10 (ICDS) en la Matriu d’Informació de l’Avaluació de Revistes (MIAR) i s’indexa en diferents bases de dades, entre les quals destaca JCR (ESCI, WoS), la màxima avaluació en el sistema CARHUS, i ha obtingut el Segell de Qualitat FECYT de reconeixement de la qualitat editorial i científica. La revista també es troba indexada a les bases de dades Directory of Open Access Journals, Periodicals Index Online, Linguist list, RACO, Latindex i Dialnet.

Coordinació de ressenyes: Maria Sabaté-Dalmau

Coordinació de continguts: Natxo Sorolla

© dels autors dels articles

© de l’edició: Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Text revisat lingüísticament per la Unitat d’Edició del Servei Editorial de l’IEC.

Imatge de la coberta cedida per Nebulosa Gràfica (https://nebulosagrafica.com/).

Compost per Fotocomposició gama, sl

Imprès a Prodigitalk, SL

ISSN (ed. digital): 2013-9136

ISSN (ed. impresa): 0211-0784

Dipòsit Legal: B 17954-2015

Els continguts de TSC estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Perfil i trajectòria professional de les professores de català com a llengua estrangera fora dels territoris de parla catalana,

• The sociolinguistics of higher education: Language policy and internationalisation in Catalonia, de Josep Soler i

• Sur la standardisation des langues minor(is)ées aux xxe et xxie siècles, de Carmen Alén Garabato, Henri Boyer i Ksenija

• El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització, de Mireia Galindo, Carles de Rosselló i Francesc Bernat,

• Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou: Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua, de M. Carme Junyent (ed.),

• O idioma galego baixo o franquismo: Da resistencia á normalización, d’Henrique Monteagudo, per Pere Comellas Casanova

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 33 (2023), p. 9-11

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Llindar

Emili Boix-Fuster

Societat Catalana de Sociolingüística

Em complau molt poder presentar el número 33 de l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), que enguany dedica la secció monogràfica a les relacions entre la llengua i l’economia.

Aquesta secció monogràfica consta de cinc articles. En primer lloc, en anglès, Kathryn A. Woolard analitza l’obra del gran sociòleg gascó Pierre Bourdieu, inspirador de la sociolingüística, amb «Bourdieu and the economics of language in Catalonia». En segon lloc, Carme Bach i Maria Dolors Cañada Pujols examinen «La llengua dels futurs economistes. Un estudi dels resums de treballs de fi de grau». En tercer lloc, Pau Bori escodrinya el valor instrumental de les llengües a «Capitalisme acadèmic a Catalunya: el vincle entre universitat i empresa als webs universitaris». En quart lloc, Lluís Català-Oltra i Clement Penalva-Verdú ens descobreixen les «Dinàmiques econòmiques i ús de les llengües minoritzades. El cas de la digitalització comercial al País Valencià». Finalment, last but not least, Carlo Girelli analitza, en italià, la relació d’una llengua minoritzada amb la terciarització turística a «Lingua còrsa e promozione turistica: comunicazione identitaria».

El nombre de contribucions sobre la imbricació entre l’economia i la diversitat lingüística és relativament escàs, senyal que la recerca en aquest àmbit té encara molt camp per a córrer.

La secció miscel·lània conté també cinc articles força heterogenis: «Usos de les llengües en el si de la família i transmissió lingüística intergeneracional el 2018», de Joaquim Torres-Pla; «Formulació d’un indicador unitari de competència i d’ús de la llengua per a l’avaluació de polítiques lingüístiques», a càrrec de Francesc J. Hernàndez; «Reflexions i respostes sobre la qualitat lingüística del català», a càrrec de Joan Costa Carreras; «Políticas de traducción y bilingüismo institucional: un estudio comparativo», per Flavia De Camillis, i, finalment, «Perfil i trajectòria professional de les professores de català com a llengua estrangera fora dels territoris de parla catalana», contribució col·lectiva d’Anna Tudela-Isanta, Ruben Manuel-Oronich i Cristina Fernández Recasens.

Clouen el volum sis ressenyes (coordinades amb cura per Maria Sabaté-Dalmau), una entrevista a Miquel Nicolàs (Universitat de València) —que ens aporta una mi-

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu

rada actual i personal a la situació sociolingüística valenciana— i l’habitual memòria d’activitats de la SOCS.

Afegeixo aquí alguns comentaris editorials que —em sembla— encara seran actuals quan es publiqui aquest número d’aquí a uns quants mesos, i una nota de record.

D’una banda, a la política espanyola continuen apareixent barrabassades sobre les llengües hispàniques. Per cada invocació i invitació a la diversitat, proliferen centenars de crides a l’assimilació lingüística invocant infàmies terribles sobre les llengües no castellanes. De fet, aquestes infàmies ja eren inveterades, però ara es poden escampar per les xarxes sense cap mena de filtre. Els sociolingüistes hauríem d’opinar més en públic, més que molts «opinadors» que disparen abans d’apuntar en qualsevol tertúlia cridanera. Com deia la famosa boutade de Lluís Vicent Aracil, «no és veritat que tots els humans siguem uròlegs pel fet de pixar tots». No puc més que afegir-me a la proclama presentada al Col·legi de Periodistes de Catalunya l’1 de juny de 2022, intitulada «Millorar el debat públic és enfortir la qualitat de la democràcia». Sis fundacions signaven, entre altres fragments, el següent: «Promoure el debat públic de qualitat i enfortir la democràcia i les seves institucions, desterrant el recurs a la falsedat, l’insult o el llenguatge agressiu que desacrediten el debat polític d’idees i arguments i posen en risc els drets bàsics dels ciutadans». Deu ser una mica cridar en el desert?

I, de l’altra, una nota trista, com a cloenda d’aquest llindar. El 5 de març de 2022 ens deixà Miquel Strubell i Trueta amb setanta-dos anys, membre del Comitè Editorial d’aquesta revista, sociolingüista i activista d’altíssim nivell, i persona d’una dignitat cívica memorable. El nostre condol, de tot cor, a la seva vídua, Carme Prats, als fills Pablo, Miquel i Júlia, i al net Miquel. Hi haurà temps per a fer una anàlisi de la seva obra d’ençà el 1980, en què començà la seva tasca ingent de política lingüística com a cap del Servei de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Després de prestar servei al Govern de Catalunya durant dinou anys, passà a la Universitat Oberta de Catalunya, des de la qual fou director de la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC. Va coordinar molts projectes, encarregats o subvencionats per la Unió Europea sobre llengües minoritàries, i va ser membre, entre altres organitzacions, del comitè de direcció de l’organització no governamental Linguapax, que lluita per la diversitat lingüística.

Strubell tractà molts temes que expliquen la minorització del català, però sobretot va maldar sempre per proposar maneres de sortir-nos-en. El tema del poder és, per tant, recurrent, explícitament o no, en la seva obra. No debades, en l’etapa final de la seva vida tan intensa, va ser un dels ideòlegs i creadors de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i va escriure Lying for unity. How Spain uses fake news and disinformation to block Catalonia’s independence, publicada per Cookwood Press el 2021, i de la qual trobareu una ressenya al número 32 de treballs de sociolingüística catalana. La dedicatòria d’aquesta obra, que caldria publicar també en català, és prou explícita a l’hora de resumir el seu ideari:

To all those Catalans in prison or in exile, and all those who have suffered— or await trials before Spanish courts—, for defending a perfectly legitimate po-

tential aim af all peoples in the world: to be able to join, and make its contributions to, the international community as a free nation.

En la seva vida ressona la dignitat cívica del seu avi, l’insigne metge Josep Trueta, que el 1946 en l’exili al Regne Unit publicà una obra ja clàssica: The spirit of Catalonia (versió catalana, 1950). El darrer paràgraf d’aquest llibre podria servir per a entendre les aspiracions col·lectives de sobirania que va tenir el seu net, Miquel Strubell i Trueta:

Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness, rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured. For the sake of all nations, and especially in Spain, one may utter the fervent hope that Catalonia is witnessing the end of her tragic interlude.

Secció monogràfica Llengua i economia

Bourdieu and the economics of language in Catalonia

Bourdieu i l’economia de la llengua a Catalunya

Kathryn A. Woolard Universitat de Califòrnia, San Diego

Data de recepció: 26 de febrer de 2022

Data d’acceptació: 4 de maig de 2022

Abstract

This article first reviews Pierre Bourdieu’s influential theory of the economics of linguistic exchanges and of the role of linguistic and symbolic capital in social reproduction. It raises questions that remain unaddressed about the theory’s universality, its emphasis on schooling as the nexus for converting different forms of capital into symbolic capital, and its failure to consider the separate effects of economic and political/institutional power on linguistic capital when linguistic markets are not fully integrated. The second part of the article brings empirical evidence from Catalonia to bear on those questions. An overview of findings of economic and ethnographic/ experimental research on language in autonomous Catalonia suggests that, pace Bourdieu, changes in language policy and individual linguistic practices appear to diminish in some concrete ways the pre-existing economic and social distinctions between ethnolinguistic groups.

Keywords: Bourdieu, social reproduction, linguistic capital, economics of language, educational language policy, Catalonia.

Resum

Aquest article revisa primer la teoria influent de Pierre Bourdieu sobre l’economia dels intercanvis lingüístics i sobre el paper del capital lingüístic i simbòlic en la reproducció social. Planteja qüestions que resten pendents sobre la universalitat de la teoria, el seu èmfasi en l’escolarització com a nexe per a convertir diferents formes de capital en capital simbòlic, i el fet de no considerar els efectes separats del poder econòmic i polític o institucional sobre el capital lingüístic quan els mercats lingüístics no estan totalment integrats. La segona part de l’article aporta proves empíriques del cas català sobre aquestes qüestions. Una visió general dels resultats de recerques econòmiques i etnogràfiques o experimentals sobre la llengua a la Catalunya autònoma suggereix que, malgrat Bourdieu, els canvis en la política lingüística i les pràctiques lingüístiques dels individus semblen disminuir d’una manera concreta les distincions econòmiques i socials preexistents entre grups etnolingüístics.

Paraules clau: Bourdieu, reproducció social, capital lingüístic, economia de la llengua, política lingüística en l’ensenyament, Catalunya.

Correspondència: Kathryn A. Woolard. University of California, San Diego. Department of Anthropology. 9500 Gilman Drive. La Jolla, CA, 92093-0532 (EUA). A/e: kwoolard@ucsd.edu.

Introduction

The theory of the role of language in the reproduction of social inequality that Pierre Bourdieu first set out in “The economics of linguistic exchanges” (1977) has had immeasurable influence in sociolinguistics and allied fields. The first part of the present article gives an overview of Bourdieu’s account of different forms of capital and of the relations among them, focusing on the several ways that linguistic and economic capital are linked. Despite the power of Bourdieu’s analysis, its lack of attention to the historical development of such links and the lack of clarity about how universally applicable he intended it to be make it subject to critique, albeit sympathetic.

The second part of this article brings evidence from Catalonia to bear on these questions about historical conditions and universality, and in particular on the appropriateness of Bourdieu’s account for capitalist societies where linguistic markets are, contrary to expectations, not fully integrated. Econometric, ethnographic, and experimental studies of linguistic capital in Catalonia are synthesized here with two goals: 1) to empirically test and refine Bourdieu’s model of the relations among institutions and different forms of capital, and 2) to contribute to a budding conversation across the daunting methodological divide between sociolinguistic and econometric research, which might strengthen further work on the economics of language and social inequality.

Bourdieu on linguistic capital

Bourdieu distinguished three fundamental varieties of capital: economic, social, and cultural. Economic capital is that which is immediately and directly convertible into money. Social capital derives from a durable network of relationships of acquaintance and recognition (Bourdieu, 1986). Cultural capital – which he also called informational capital (Bourdieu, 1986) – itself takes three distinct forms: 1) embodied, as in a linguistic habitus; 2) objectified, as in texts or works of art; and 3) institutionalized, as in academic credentials (Bourdieu and Wacquant, 1992: 119).

To these three fundamental forms, Bourdieu added symbolic capital, which is a derivative form that has no independent existence. It is definitionally, not just typically, the form that other capital takes “when it is grasped through categories of perception that […] misrecognize the arbitrariness of its possession and accumulation” (Bourdieu and Wacquant, 1992: 119).

Bourdieu’s point was that these different forms of capital can be converted from one to another for further exploitation. He aimed to create a general science of the economy of practices to uncover laws that regulate these conversions (Bourdieu and Wacquant, 1992: 118). Whether he saw such laws as universal is ambiguous, but Bourdieu’s accounts began where such conversions are already institutionalized. Craig Calhoun (1993) points out that their historical emergence and consolidation is underdeveloped in Bourdieu’s work, and that motivates this article.

Literal economic value is related to language in three ways of interest here. First, linguistic mastery is embodied cultural capital that brings the bearer rewards in some sectors of the labor market. Bourdieu observed that “linguistic characteristics very strongly influence employment chances and occupational success” (1977: 664). In theories associated with the economist Gary Becker (1964), linguistic skills are treated as “human capital,” which is believed to enhance economic productivity, benefitting industry and the larger economy/society as well as the individual worker. Bourdieu (1986) dismissed human capital theory as naive and narrow economism that missed the deeper processes that maintain social inequality. He saw (correctly, in my view) much of the value of linguistic capital not as directly related to productivity but rather as based in its value as an index of other forms of capital that the speaker controls. (As a secondary school student in metropolitan Barcelona put it succinctly to me in the 1980’s, “Someone who knows Catalan could know other things, too.”) Sociolinguists and linguistic anthropologists, this author included, generally endorse Bourdieu’s critique. However, we should not imagine that in contrast all mainstream economists endorse the human capital theory. For example, the Nobel Prize-winning economist Kenneth Arrow posited a signaling theory of higher education in explicit contrast to human capital theory. He modeled university as a filter that screens individuals and signals information about them to “the purchasers of labor” (Arrow, 1973: 194). (See also Alarcón and Garzón [2013] for a critique of human capital theory in relation to language and immigration.)

Secondly, language has economic value as the medium of objectified cultural capital, that is, marketable commodities. Benedict Anderson’s (1991) analysis of the role of “print capitalism” in the emergence of political nationalism showed that this is not new to the late-modern period, although new late-modern commodifications of language have been proposed and debated. (See, inter alia, Heller, 2010; Grin, 2014; Duchêne and Heller, 2012; McGill, 2013; Block, 2018; Pujolar, 2020).

The third way in which language is closely tied to literal economics is that linguistic variation indexes (or signals, in Arrow’s and micro-economists’ term) the relative economic capital that its speakers control. For Bourdieu, “a language is worth what those who speak it are worth, i.e., the[ir] power and authority in economic and cultural power relations” (1977: 652). This correlation does not in itself constitute symbolic capital. Linguistic capital becomes symbolic capital when that indexical relation is what linguistic anthropologists call iconized or rhematized (Gal and Irvine, 2019). That is, the linguistic form is taken to share and depict the same “superior” qualities as its speakers. Then the arbitrariness of its social origins is obscured, and a language is seen as naturally superior in itself. In Bourdieu’s model, this transformation happens mainly through schooling, where institutional alchemy transforms the base metal of economic capital into semiotic gold. For Bourdieu, schools do not actually disseminate mastery of a linguistic form; instead, they establish common recognition of authorized usage and unequal skill in it (1977: 652). Those whose families cannot socialize them at home into the valued linguistic habitus simply cannot gain enough mastery secondarily to yield profit.

The conversion of economic and cultural capital to symbolic capital secures the active collaboration of the dominated in their own subordination. By Bourdieu’s definition of symbolic capital, members of subordinated groups can basically never profit from it, because symbolic capital is not a primary asset. The symbolic power relation of two speakers depends on their relative capital of authority, not their linguistic capital (Bourdieu, 1977: 648). Fundamentally, Bourdieu’s classic analysis of “linguistic exchanges” was not really about exchange at all, but rather prestidigitation: linguistic authority is a shell game.

Following an economistic truism, Bourdieu asserted that the ruling class extracts cultural profit from scarcity. “[T]he power of cultural practices […] decline[s] with the growth in the absolute number of people able to appropriate them” (1984: 230). “Better-placed groups” make efforts “to maintain the scarcity and distinctiveness of their assets” (Bourdieu, 1984: 161). However, the scarcity principle fits somewhat awkwardly with linguistic expansion (or imposition) through language policy in compulsory public schooling. Language is not consumed by use and, like currency, actually depends on wide circulation for its value, even and especially its use value. (Alarcón and Garzón [2013] make a similar observation.) In this respect, language is a network good, whose value increases with adoption by more users. This creates one challenge to Bourdieu’s model; not an insurmountable one, but necessitating nuance. Another difficulty arises from Bourdieu’s assumption that the linguistic form that accrues as symbolic capital will also be the one that garners economic rewards both on the labor market and in the market for mediated commodities. A ruling class uses cultural institutions to legitimate its own linguistic capital: “the dominant usage is the usage of the dominant class, the one which presupposes appropriation of the means of acquisition which that class monopolizes” (Bourdieu, 1977: 659). Certainly, Bourdieu explicitly acknowledged that the convertibility of capital depended on the historical consolidation of economic and labor markets and the control of access to such markets through the schools. He saw that profit can only be extracted from cultural and linguistic distinctiveness if different forms are hierarchically ranked in all legitimate markets (1977: 654). For him the state holds “the monopoly of legitimate symbolic violence” (1992:112), and holders of various forms of capital struggle for power over the state that can grant power over the different kinds of capital (1992: 114-115).

Despite this recognition, Bourdieu generally took a national linguistic market that was already fully integrated under capitalism as his premise, rather than as a historical problem to explain. How the different forms of capital come to be aligned with symbolic capital, and to stay aligned despite centrifugal sociolinguistic forces and economic and political conflicts and transformations, are questions of concern for socio-historical analysis, not to mention in advocacy for social justice. Calhoun (1993: 82) critiques Bourdieu’s work for assuming, rather than empirically demonstrating, a high level of homology among fields, an absence of systemic contradictions, and a tendency towards social integration and stable reproduction of power. Bourdieu did not explore the social conditions and histories that make particular strategies of reproduction possible much less advantageous (Calhoun, 1993: 70). Nor

did he attend to the possibility of economically well-placed class fractions that have not secured the worth of their own distinctive linguistic capital on the literal markets. But there are such historical cases. Catalonia is one of them.

Catalonia as a test case

Economic and political power have not been aligned for modern Catalonia within Spain. Readers of this journal know this history well, so I will summarize it sweepingly. Catalonia led Spain in 19th-century industrial development and the establishment of a bourgeois social order. It was and continues to be one of the wealthiest areas of Spain. yet in the centralized Spanish state and under Franco in particular, the Catalan language was marginalized from public spheres and educational institutions, and the Castilian language held monopoly power in both the labor and the mediated commodities markets. In the latter half of the 20th century, Catalan did not have direct economic value as embodied, objectified, or credentialed capital. Nonetheless, Catalan speakers were well represented in the middle and upper middle classes, as credentialed professionals as well as owners in commerce and light industry. In contrast, immigrant-origin Castilian speakers from other parts of Spain were concentrated in the industrial working class. Because of the institutional marginalization of Catalan, access to it was restricted to those with Catalan-speaking social networks.

The historical separation of political and economic dominance in Catalonia creates an opportunity to consider a question that Bourdieu did not: the relative effect of these two kinds of power on the cultural, social, and symbolic value of linguistic capital. By the late 20th century, the case generally did not fit Bourdieu’s expected pattern. For example, culture industries of Spain such as publishing and the dubbing of foreign films into Castilian (mandated by Franco) were largely based in Catalonia (and Catalan speakers provided the Castilian-speaking avatars of some Hollywood stars). Many Catalan speakers succeeded in obligatorily Castilian-medium schools and in the professions to which credentialing gave entry. Correspondingly, language attitudes tests shortly after the return to democracy found that Catalan was perceived by young people from both linguistic backgrounds as enhancing a speaker’s social distinction (Woolard, 1989). This fits Bourdieu’s assertion that the (social) worth of a language derives from the “worth” of its speakers, but it contradicted his identification of schools as the site that produces this conversion. School language use was neither necessary nor sufficient to produce the effect. The Catalan case suggested that the social and symbolic worth of a language can derive directly from a typified association with economically well-off speakers, even if it is devalued in economic markets and credentialing institutions (Woolard, 1985, 1989).

Political autonomy was restored to Catalonia in 1979. Policies aimed at what is called normalization of the Catalan language came to require increasing amounts of Catalan in compulsory schooling. A 1983 law set minimum requirements for both languages to be used as a medium of instruction, i.e., bilingual education. At that same time,

immersion in Catalan was also introduced in early education for schools with high concentrations (70 %) of Castilian speakers, characteristic of the immigrant-origin working class cities of metropolitan Barcelona. By 1993, Catalan-medium instruction, usually if not entirely accurately known as immersion, was formally generalized throughout the majority of schools in Catalonia. In 1998 Catalan was officially designated the normal medium of instruction throughout compulsory education. Although it is increasingly clear this has not always held in practice (Vila i Moreno, 2004b; Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, 2021), it was a remarkable policy change made within just decades. Although it was broadly accepted for years, the Catalan education model is currently the subject of heated political controversy and multiple negative judicial rulings at the highest level of Spanish courts. Some of the studies discussed below obviously bear on this controversy, but it is more than this article can address. (See the monographic issue of Revista de Llengua i Dret, 2021.)

Catalonia also established language policies that affected the labor market directly, particularly by requiring Catalan linguistic credentials to work in the Catalan public sector. For younger generations, this requirement is satisfied simply by completing compulsory schooling in Catalonia, with no further test of language proficiency.

Catalan in the material economy

What happens to the value of linguistic capital when control over institutional language changes hands, at least in major sectors? Cui bono? The developments in Catalan linguistic policy and specifically educational linguistic policy under autonomy create new opportunities to test and refine Bourdieu’s theory of linguistic value. This section will summarize some econometric, ethnographic and experimental studies that evaluate the effects of policy changes on the economic, social, and symbolic value of Catalan and the social distribution of such value.

In a survey of economic research on language in Catalonia, Amado Alarcón (2011) found the field to be very limited. Studies of the economic consequences of language policies and proficiencies in Catalonia have appeared since then, but the number I’ve found is still strikingly small. As Alarcón observed, such research may be avoided because of its conflictive potential, and it is also challenging because good longitudinal data is scarce. Moreover, educational policy changes generally applied – at least formally – across all schools, making controlled comparison difficult. The knotty covariance of language and socio-economic status in Catalonia cannot be disentangled without advanced techniques to address endogeneity. This makes it hard for readers who do not have considerable statistical sophistication to evaluate the assumptions made in the analytic models. Thus a caveat: in the following sections, I summarize econometric studies well beyond my expertise to fully critique or endorse. My goal is to bring such work to a wider sociolinguistic audience in the hope of developing critical awareness and a mutually-informing cross-disciplinary conversation about work that remains to be done. (See also Caminal, Cappellari, and Di Paolo, 2021, for an accessible summary.)

Mediated cultural commodities

Catalan governmental policies and subsidies have had effects on media markets, but given Spanish state constraints and global market forces, they fall far short of equalizing the market for Catalan-medium cultural products compared to Castilian. y oung people, who are the most exposed to institutionalized Catalan through schooling, are generally found to tilt more strongly than ever toward popular culture and social media consumption in Castilian. For the impacts of linguistic and cultural policies on the media and objectified cultural capital see, inter alia, Crameri (2008), Fernàndez (2008), Solé and Alarcón (2001), and Gifreu (2011). This essay will focus on the impacts on the economic and social value of the language for individuals.

Catalan as linguistic capital in the labor market

Self-reports and educational testing consistently suggest that the institutionalization of Catalan actually has extended knowledge of the language compared to the baseline at autonomy, although the linguistic adequacy of such change is debated. There is general agreement that it has done far less to increase habitual use of the language (Direcció General de Política Lingüística, 2015; Vila, 2004a, 2020). Bourdieu might have predicted just such a contrast. Our interest is whether those who acquire some proficiency in Catalan as a second language are rewarded economically and socially for it. Obviously the ultimate test of Bourdieu’s social reproduction theory would be intergenerational occupational and social mobility, but we do not yet have studies of that. However, we can look for preliminary evidence of a language premium in more limited economic measures such as employment, wages, and occupational fit/mobility. Since the relation between the Catalan and Castilian first-language (L1) communities in Catalonia has been the long-term concern, this discussion will focus primarily on them rather than the transnational immigration that became significant in the early 2000’s.

Employment and occupational selection

Rendon (2007) analyzed 1991 and 1996 census data to evaluate the contribution of (self-reported) Catalan knowledge to the probability of being employed in Catalonia. (Rendon was aware of bias in self-reports but unable to control it because of lack of other data.) Using statistical techniques to take into account confounding variables such as community of residence and level of schooling, Rendon found that knowing Catalan brought a modest premium to the probability of being employed, between 3 and 5 percentage points for knowing how to read and speak Catalan, and between 2 and 6 percentage points for being able to write Catalan. Importantly for the questions

Bourdieu inspired, knowledge of Catalan was equally or more beneficial for those born in other parts of Spain as for the Catalonia-born, ceteris paribus. The premium was generally greater for women than men. Further, for men the reward was greater for reading and speaking Catalan, while for women ability to write Catalan brought the highest premium. This difference corresponds to the gendering of so-called blue collar versus pink collar work that was still characteristic of the period (perhaps diminished now with the growth of the white-collar information economy).

Quella and Rendon (2012) further looked specifically at immigrants from other parts of Spain (the majority from Andalusia and the great wave of the 1960’s) in the same data set. They also give us an idea of whether the premium for knowledge of Catalan extended beyond the Catalan public sector where opportunities obviously had been directly created by official policy. They found that knowledge of Catalan was not only significantly associated with permanent employment, it also contributed significantly to the probability of employment in white-collar occupations and trade, services, government, and education activities. These effects were stronger for women than for men, who saw greater effects for entrepreneurial and self-employed positions. The direction of any causal relation between employment and Catalan proficiency remains unclear; these authors carefully write of probabilities and not causality. It may even be that people in higher status occupations are simply more likely to claim knowledge of Catalan. Several ethnographic and interview studies have found that Castilian speakers often report they began using Catalan once in a workplace, particularly in more highly qualified work, rather than that they invested in Catalan in order to find work (Pujolar et al., 2010; Pujolar, 2019; Woolard, 2016).

Earnings

Using survey data from 2006 on earnings among first- and second-generation immigrants to Catalonia (both from within Spain and transnational), Di Paolo and Raymond (2012) estimated that Catalan proficiency brought 18 % higher monthly earnings, once potentially confounding factors were taken into account statistically. This premium held only for more highly educated individuals, which on its face might seem to confirm just what Bourdieu would predict. However, to try to compensate for over-reporting in self-assessments, the study counted as proficient only those who claimed the ability to write as well as speak and read Catalan. If the ability to write Catalan had increased earnings for workers with an eighth-grade education or less, we might well take that as evidence of socially discriminatory signaling, given that the occupations for which limited education is viewed as qualifying are less likely to necessitate writing skills.

What about the earnings effects of Catalan educational linguistic policy specifically? To evaluate the economic effects of the 1983 introduction of Catalan as a medium of compulsory education alongside Castilian, Cappellari and Di Paolo (2018) used survey data from 2006 and 2011 to compare earnings across generational cohorts

born 1961-1982 who had been fully educated in Catalonia. These cohorts had different numbers of years of exposure to Catalan-medium instruction within the bilingual schooling model introduced in 1983, from none for those born before 1966 to full schooling in the new model for those born in or after 1977.

Cappellari and Di Paolo found what they term substantial positive effects of bilingual schooling on earnings. One additional year of bilingual Catalan and Castilian education increased earnings by 1,4 %. Compared to the baseline return of a year of schooling of 6,5 %, this represents a proportional increase of “about 20 % due to exposure to bilingual education” (2018: 95). This premium for exposure to Catalan instruction did not benefit only those of Catalan and Catalan-speaking origins. In fact, individuals from low-status families (as measured by parental education) from non-Catalan geographical and/or linguistic background were among those who gained the most benefits (2018: 91, 98). Catalan-origin individuals from low-status families also benefited from the new educational policy, but there was no earnings premium for individuals who came from higher status Catalan-origin families. Moreover, it was exposure to Catalan in compulsory education, not optional secondary education, that drove the effect, so it was not dependent on class-influenced ability to attain higher education levels.

How can the authors be confident that educational language policy rather than other major socio-economic changes in the same period created these effects? Sociolinguists, sociologists of language, and anthropologists like myself have reason to be more skeptical than Cappellari and Di Paolo of the human capital theory that views increased earnings as a reward for increased productivity resulting from the benefits (e.g., cognitive) of bilingualism (Alarcón and Garzón, 2013). However, their study included diligent falsification experiments to reduce the possibility of identifying a spurious relationship. In the first they ran the same analysis on Spanish cohorts born in the same period (and presumably exposed to these same major changes) but not residing in Catalonia or another bilingual region. In the second they ran an analysis on cohorts born in Catalonia 1945-1965, to whom they attributed a fictive “placebo” exposure to bilingual education (well beyond my comprehension and critical faculty) to see if they had captured pre-existing earnings trends independent of language policy. In neither exercise did they find effects that falsified their attribution of the effects on earnings to exposure to Catalan in schooling.

Because the reform in educational linguistic policy appears to have reduced the pre-existing wage gap across individuals of different social backgrounds, the authors conclude that the reform helped “level the playing field” and promote the integration of non-Catalans, which were among its main goals (2018: 98). It should be noted that because of limitations in available data, Cappellari and Di Paolo could not investigate whether effects differed between individuals who experienced bilingual education and those in Catalan-medium immersion programs, a most contentious issue now.

Educational achievement

In keeping with Bourdieu’s perspective on schooling, we can also ask about effects of Catalan-medium instruction on the educational achievement of second-language (L2) speakers as a pre-condition to economic rewards. Catalan policymakers emphasize that standard measures repeatedly show that Catalan-medium instruction has not diminished mastery of the Castilian language by students in Catalonia compared to their peers in monolingual Spain (Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, 2021; Strubell i Trueta, Barrachina, and Sintes Pascual, 2013). (Critics suggest that as a wealthy region, Catalonia should be expected not just to match but to outperform the Spanish average.) A recent study, however, has asked whether Catalanmedium schooling disadvantages Castilian speakers in other subjects and has proposed a more negative conclusion.

Analyzing 2015 PISA (Program for International Student Assessment) results among a sample of 15-year-olds in Catalonia, Calero and Choi (2019) found a penalty in science and reading scores (but not mathematics) for L1 Castilian speakers educated in Catalan-medium schools, compared to L1 Catalan speakers, even after controlling for potentially confounding socio-economic factors. The authors characterize this provocatively as a contrast between “winners” and “losers” under Catalan immersion education policy. They only focus on “losers”, even though the penalty only appears among some subgroups of Castilian speakers in the sample. The penalty is found for males but not females, and for the highest SES tercile of L1 Castilian speakers but not for the lowest SES tercile.1 This latter finding is particularly surprising since it runs counter to theoretically-informed predictions and to the pattern of social and educational inequality found around the world. It is usually lower SES groups, if any, that are disadvantaged academically when the language of instruction is not the child’s first (and presumably stronger) language. Higher SES students’ achievement is more often unaffected or enhanced by bilingual or immersion instruction (MacSwan and Rolstad, 2010). For example, Anghel, Cabrales, and Carro (2016) examined the effects of Spanish-English bilingual programs in primary schools in Madrid. They found that it was the children of parents with lower education levels whose test results were negatively affected in school subjects taught in English. An educational penalty specific only to higher-status males suggests this is a very different phenomenon than the possible educational disadvantage found in Madrid and other contexts. (For a fuller assessment of a number of weaknesses in the Calero and Choi study, see Flors Mas and Vila, 2019.)

Susan Frekko’s (2013) ethnographic study of Catalan education for adults is relevant to this question of the interaction effect of language background and socio-

1. Numbers of girls and boys were about equal in the PISA sample, but the SES distribution does not seem to be reported in the article. Since the selection was by school rather than individual social characteristics, it is not clear that the SES subsamples were of equal size. Were they to be substantially different, it would be misleading to interpret an effect found to be significant in only one tercile as generalizable to the full sample, despite the prima facie finding.

economic status in relation to educational success. The majority of the students she observed were taking a relatively advanced Catalan class to meet the language requirement for Catalan civil service positions. Even native Catalan speakers who had been schooled before normalization were required to show evidence of this level of Catalan proficiency, and their home language did not necessarily advantage them in the classroom. Frekko found that the highest final grades were earned not by the L1 Catalan speakers, all of whom held working-class jobs, but rather by middle class and professional Castilian speakers, some of whom had little oral proficiency in Catalan. Frekko argues that their class background gave them knowledge of language and literacy skills valued in schooling, which the working-class Catalan speakers lacked. Her finding fits with Bourdieu’s predictions when we bear in mind that it is not simply a first language as code, but rather deep experience with particular practices with language (regardless of the code) that confer educational advantage.

Catalan in the social and symbolic economy

Language and social capital: Econometric evidence

One study has been done using econometric methods on the effects of secondary acquisition of Catalan on social capital in Bourdieu’s sense. Using survey data from 2008 and 2013, Caminal and Di Paolo (2019) found that Catalan linguistic proficiency increased L1 Castilian speakers’ propensity to find Catalan domestic partners and to speak Catalan with them. That is, to the extent that relatively closed Catalan-speaking social networks can be considered to constitute social capital, then that social capital has been extended to Castilian speakers who become proficient in Catalan. This result does not show that entry into Catalan-speaking domestic relations translates into upward socio-economic mobility for the L1 Castilian speakers. Nonetheless, it does show that dissemination of Catalan as a second language reduces its ingroup social gatekeeping effect, which has been one of the explicit goals of Catalan language policy.

School language and the symbolic value of Catalan: Ethnographic and experimental evidence

A final question is the effects of institutional normalization on the perceived social and symbolic worth of Catalan among young people educated in the system. This is not a topic explored by economists, but I have addressed it in ethnographic case studies and experimental research over the decades of autonomy. 2 This work has

2. Ethnographic methods can make no claim to the representative sampling and statistical rigor that the economic work discussed above can, but they have the alternative strength of providing contextual depth and nuance.

been fully reported and will be familiar to many readers; I repeat some relevant points here (Woolard, 1989, 2016; Woolard and Gahng, 1990).

A language attitudes experiment that I first conducted in several public and private secondary schools in 1980 showed that Catalan already had prestige value even before it became a medium of school instruction (see Woolard, 1989 for methods and data). Students’ evaluations of recorded speakers in relation to a statisticallyextracted factor weighted primarily on traits such as intelligence, leadership, and cultivation were significantly higher for an individual speaking Catalan than when the same person spoke Castilian, regardless of either the speaker’s or the listener’s L1. I repeated the experiment in 1987 and finally with a smaller sample in 2007. The higher prestige value of Catalan was found consistently across all years. Not surprisingly the results suggested that the prestige premium for Catalan had increased by 2007.

An ethnographic classroom study in one public secondary school in 1987 and again in 2007 yielded further data on social and symbolic linguistic value in relation to changing language practices. In 2007, a higher proportion of the L1 Castilian students were observably proficient in Catalan (having been educated entirely under the Catalan-medium policy) than in the same school in 1987, when instruction was bilingual. In 1987, only middle-class L1 Castilian students functioned in spoken Catalan. In 2007 in contrast, some (not all) students from poor neighborhoods and working-class families had also become fluent Catalan speakers. Among these were the social leaders as well as highest achievers in the Catalan- medium classroom.

In interviews and discussions, similar linguistic stereotypes emerged in 1987 and 2007, but there were subtle yet important differences. Almost all students in 2007 described Catalan as “refined” or “elegant” in contrast to Castilian as “coarse” or “vulgar”, as many had done in 1987. However, in 1987, such stereotypes were linked directly to speakers (“Castilians are less cultured”, “Catalans are more refined”). In 2007, more students located refinement and vulgarity in the languages themselves (“Catalan sounds very refined always – always”, “Castilian sounds cruder”). This may be an early sign that Catalan-medium schooling is beginning to obscure the social origins and encourage misrecognition of the social source of imputed linguistic value, as Bourdieu expected.

The immediate mechanism by which symbolic violence silences speakers according to Bourdieu is linguistic shame and consequent self-censorship. In 1987, L1 Castilian students in private interviews repeatedly reported feeling shame (vergüenza) about speaking Catalan because they spoke it poorly. In 2007, there was no mention at all of linguistic shame. By then, young people had grown up hearing L2 forms of Catalan, from teachers as well as peers. Many could not even distinguish L1 from L2 speakers. Even the Catalan language teacher for this class could no longer say with confidence whether her younger colleagues were L1 or L2 Catalan speakers. Arguably, the massive infusion of L2 Catalan speakers through the education system has faded what Bourdieu called the linguistic memory of origins. One functionally

monolingual, working-class Castilian speaker explained to me why she felt comfortable when her school friends addressed her in Catalan. “Since it’s a language I’ve been taught since I was little”, she said, “it’s as if it were Castilian, too”.

While the language attitudes experiment showed no fundamental change in the relative prestige value of Catalan and Castilian over the decades, it in contrast showed a progressive dilution of the identity-marking and solidarity value of being a native speaker of Catalan. In 1980, Catalans gave significantly higher scores on a summary factor I interpreted as stressing social “solidarity” (in contrast to “prestige”) when they heard Catalan spoken, but only by L1 speakers (the same pattern held for Castilian speakers). In contrast, in 1987, all speakers got higher solidarity scores from Catalan listeners when they spoke Catalan, regardless of whether they were L1 or L2 speakers. By 2007, there was no longer any solidarity premium at all to any speaker for using one language or the other. That social difference had washed out. Newman, Trenchs-Parera and Ng (2008) found in a similar experiment a further effect they call “linguistic cosmopolitanism”: a positive preference among some respondents for L2 speech over L1 forms.

In sum, there are signs in this qualitative and experimental research of the enhancement and possibly budding misrecognition of the authority or symbolic distinction of Catalan in Bourdieu’s sense. However, there is also evidence that this hierarchical distinction is actually extended horizontally to the wider pool of speakers who acquire Catalan secondarily, even those from lower SES backgrounds. The good news is that speaking Catalan is no longer an ethnolinguistic marker distinguishing Catalans from Castilians within Catalonia. More concerning is its possibly exacerbated condensation as a class marker, indexing the left behind: those who do not use Catalan to any meaningful degree are more likely than ever to be from working and marginalized classes (and transnational labor migration).3

Conclusion

In one of the most influential theories in the social sciences of the reproduction of social inequality, Pierre Bourdieu identified language as a form of embodied cultural capital that through indirect processes can be converted to and from economic and symbolic capital. Bourdieu assumed that because of the crucial significance of early childhood socialization, the drive chain between class privilege and linguistic privilege is not broken by school language policy and practice; it is only lengthened so that the connection is disguised. The rewards of institutional access to a standard or second language through compulsory education thus may be more illusory than real.

3. These patterns continued to develop through the early 2000’s at least, but very recent surveys suggest some of them may be changing, to the disadvantage of Catalan (Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, 2021).

However, Bourdieu did not analyze how these relationships among forms of capital emerge and are consolidated historically, whether different strategies of reproduction might be advantageous in different historical contexts, or how these relations might be realigned at specific junctures of social and political change. In particular, he did not consider cases where linguistic markets are not fully integrated, where different forms of capital are not aligned and where there are competing sources of value for linguistic capital. Catalonia offers an unusual opportunity to fill gaps in Bourdieu’s model and to address more concretely its implications for strategies to diminish inequality.

Census and survey data show that Catalonia’s notable changes in language policy have extended proficiencies in Catalan to a considerably larger proportion of the population than at the onset of autonomy. Moreover, all but one of the studies reviewed in this article suggest that, pace Bourdieu, changes in language policies and institutional practices have gone some measurable distance toward diminishing preexisting economic and social distinctions between ethnolinguistic groups in Catalonia. This is not a claim that Catalan educational language policy has been a panacea. Dissatisfactions with linguistic as well as educational outcomes persist. Educational inequalities remain marked in Catalonia as elsewhere, and the burden of school failure falls especially heavily on working-class students of transnational immigrant origins (Bayona and Domingo, 2018). The econometric studies surveyed in this article are only the first words on the literal economics of linguistic exchange and of educational linguistic policies in Catalonia. Considerable questions remain that will demand combined expertise in linguistic, social, and economic research to answer.

Acknowledgments

This article is based on a presentation in the panel “Engaging with Bourdieu’s Economics of Linguistic Exchanges 30 years Later,” at the annual meeting of the American Anthropological Association, 2015. My thanks to Cécile Vigouroux and Alexandre Duchêne, organizers, and to Joel Sobel, Ramon Caminal, Antonio Di Paolo, and two anonymous reviewers for comments that improved this article. All remaining errors are my own.

References cited

Alarcón, Amado (2011). “Economia de la llengua”. Treballs de Sociolingüística Catalana , 21, pp. 19-27.

Alarcón, Amado; Garzón, Luis (2013). “Children of immigrants and social mobility in officially bilingual societies: The case of Catalonia”. Spanish in Context, 10 (1), pp. 92-113. Anderson, Benedict (1991). Imagined communities: Reflections on the origin and spread of nationalism 2nd ed. London: Verso.

Anghel, Brindusa; Cabrales, Antonio; Carro, Jesús M. (2016). “Evaluating a bilingual education program in Spain: The impact beyond foreign language learning”. Economic Inquiry, 54 (2), pp. 1202-1223.

Arrow, Kenneth J. (1973). “Higher education as a filter”. J. Public Economics, 2, pp. 193-216.

Bayona, Jordi; Domingo, Andreu (2018). “El fracàs escolar dels descendents de la immigració a Catalunya”. Perspectives Demogràfiques, 11, pp. 1-4.

Becker, Gary S. (1964). Human capital. New york: New york Columbia University Press.

Block , David (2018). “What on Earth is ‘language commodification’?”. In: Schmenk, Barbara; Breidbach, Stephan; Küster, Lutz (eds.). Sloganization in language education discourse: Conceptual thinking in the age of academic marketization. Bristol UK: Multilingual Matters, pp. 121-141.

Bourdieu, Pierre (1977). “The economics of linguistic exchanges”. Social Sciences Information, 16 (6), pp. 645-688. (1984). Distinction. Cambridge, MA: Harvard University Press. (1986). “The forms of capital”. In: Richardson, John G. (ed.). Handbook of theory and research for the sociology of education. New york: Greenwood, pp. 241-258.

Bourdieu, Pierre; Wacquant, Loïc J. D. (1992). An invitation to reflexive sociology. Chicago: University of Chicago Press.

Calero, Jorge; Choi, Álvaro (2019). Efectos de la inmersión lingüística sobre el alumnado castellanoparlante en Cataluña. Madrid: Fundación Europea Sociedad y Educación.

Calhoun, Craig (1993). “Habitus, field, and capital: The question of historical specificity”. In: Calhoun, Craig; LiPuma, Edward; Postone, Moishe (eds.). Bourdieu: Critical perspectives. Chicago: University of Chicago Press, pp. 61-88.

Caminal, Ramon; Cappellari, Lorenzo; Di Paolo, Antonio (2021). “The multi-faceted benefits of language-in-education policies in Catalonia”. Policy Brief [Luxembourg Institute of Socio-Economic Research], 5.

Caminal, Ramon; Di Paolo, Antonio (2019). “your language or mine? The noncommunicative benefits of language skills”. Economic Inquiry, 57 (1), pp. 726-750.

Cappellari , Lorenzo; Di Paolo , Antonio (2018). “Bilingual schooling and earnings: Evidence from a language-in-education reform”. Economics of Education Review , 64, pp. 90-101.

Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (2021). Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO de Catalunya : Avaluació de l’educació secundària obligatòria 2006-2013-2021. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Educació.

Crameri, Kathryn (2008). Catalonia: National identity and cultural policy, 1980-2003. Cardiff: University of Wales Press.

Di Paulo, Antonio; Raymond, Josep Lluís (2012). “Language knowledge and earnings in Catalonia”. Journal of Applied Economics, XV (1), pp. 89-118.

Direcció General de Política Lingüística (2015). Anàlisi de l’‘Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013’. Resum dels factors clau. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

Duchêne, Alexandre; Heller, Monica (eds.) (2012). Language in late capitalism: Pride and profit. New york: Routledge.

Fernàndez, Josep-Anton (2008). El malestar en la cultura catalana. Barcelona: Empúries.

Flors Mas, Avel·lí; Vila, F. Xavier (2019). “¿Ahogados en una confusión?”. Polítikon [online]. <https://politikon.es/2019/04/04/ahogados-en-una-confusion/#> [Retrieved: 10 March, 2022].

Frekko, Susan E. (2013). “Legitimacy and social class in Catalan language education for adults”. International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, 16 (2), pp. 164176.

Gal, Susan; Irvine, Judith, T. (2019). Signs of difference: Language and ideology in social life Cambridge, UK: Cambridge University Press.

Gifreu, Josep (2011). “Language policies in the public media and the promotion of Catalan in the private media, arts and information technologies”. In: Strubell , Miquel; Boix-Fuster, Emili (eds.). Democratic policies for language revitalization: The case of Catalan. Basingstoke: Palgrave Macmillan, pp. 182-200.

Grin, François (2014). 50 years of economics in language policy: Critical assessment and priorities. Geneva: Observatoire Économie-Langues-Formation. (ELF Working Papers; 13)

Heller, Monica (2010). “The commodification of language”. Annual Review of Anthropology, 39, pp. 101-114.

MacSwan, Jeff; Rolstad, Kellie (2010). “The role of language in theories of academic failure for linguistic minorities”. In: Petrovic, John E. (ed.). International perspectives on bilingual education: Policy, practice, and controversy. Charlotte, NC: Information Age Publishing, pp. 173-195.

McGill, Kenneth (2013). “Political economy and language: A review of some recent literature”. Journal of Linguistic Anthropology, 23 (2), E84-E101.

Newman, Michael; Trenchs-Parera, Mireia; Ng, Shukhan (2008). “Normalizing bilingualism: The effects of the Catalonian linguistic normalization policy one generation after”. Journal of Sociolinguistics, 12 (3), pp. 306-333.

Pujolar, Joan (2019). “Linguistic mudes: An exploration over the linguistic constitution of subjects”. International Journal of the Sociology of Language, 257, pp. 165-189. (2020). “La mercantilización de las lenguas (commodification)”. In: Martín Rojo, Luisa; Pujolar, Joan (eds.). Claves para entender el multilingüismo contemporáneo. Zaragoza: Universitat Oberta de Catalunya: Prensas de la Universidad de Zaragoza, pp. 131-164.

Pujolar, Joan; Gonzàlez, Isaac; Font i Tanyà, Anna; Martínez i Sanmartí, Roger (2010). Llengua i joves: Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria de Joventut.

Quella, Núria; Rendon, Silvio (2012). “Occupational selection in multilingual labor markets: The case of Catalonia”. International Journal of Manpower, 33, pp. 918-937.

Rendon, Silvio (2007). “The Catalan premium: Language and employment in Catalonia”. Journal of Population Economics, 20 (3), pp. 669-686.

Revista de Llengua i Dret (2021), vol. 75, «Secció monogràfica: llengua i educació», pp. 1-143.

Solé, Carlota; Alarcón, Amado (2001). Llengua i economia a Catalunya: Anàlisi del procés de negociació de la Llei 1/1998, del 7 de gener, de política lingüística per mitjà de la teoria de conjunts borrosos. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials; XXVIII)

Strubell i Trueta, Miquel; Andreu Barrachina, Llorenç; Sintes Pascual, Elena (eds.) (2013). Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya. L’evidència empírica. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

Vila, F. Xavier (2004a). “‘Hem guanyat l’escola però hem perdut el pati?’ Els usos lingüístics a les escoles catalanes”. Llengua, Societat i Comunicació, 1, pp. 8-15. (2004b). “Language, education and ideology in an integrationist society”. In: Witte, E. [et al.] (ed.). Contactforum: Language, attitudes, & education in multilingual societies. Brussels: Koninklijke Vlaamse Academie van Belgie voor Wetenschappen en Kunsten, pp. 53-86.

(2020). “Language demography”. In: Argenter, Joan A.; Lüdtke, Jens (eds.). Manual of Catalan linguistics. Berlin; Boston: De Gruyter, pp. 629-648.

Woolard, Kathryn A. (1985). “Language variation and cultural hegemony: Towards an integration of sociolinguistic and social theory”. American Ethnologist, 12, pp. 738-748. (1989). Double talk : Bilingualism and the politics of ethnicity in Catalonia . Stanford: Stanford University Press. (2016). Singular and plural: Ideologies of linguistic authority in 21st century Catalonia . New york: Oxford University Press.

Woolard, Kathryn A.; Gahng; T. J. (1990). “Changing language policies and attitudes in autonomous Catalonia”. Language in Society, 19, pp. 311-330.

La llengua dels futurs economistes. Un estudi dels resums de treballs de fi de grau

The language of future economists.

A study of final-year dissertation abstracts

Carme Bach1 i Maria Dolors Cañada Pujols Universitat Pompeu Fabra

Data de recepció: 1 de març de 2022

Data d’acceptació: 28 d’abril de 2022

Resum

En aquest article analitzem un corpus en català de resums inclosos en treballs de fi de grau (TFG) d’estudiants del grau en economia de tres universitats catalanes, ja que considerem important conèixer la situació sobre l’ús del català en aquest àmbit en el context sociolingüístic actual. Tot i que existeixen treballs que analitzen resums d’articles de recerca en economia, no n’hi ha cap sobre la llengua catalana. També hi ha una línia de recerca incipient que analitza resums redactats per escriptors no experts, però són textos d’altres llengües, no en català, i no n’existeixen de l’àmbit en qüestió. Ens plantegem dos objectius: caracteritzar discursivament el gènere resum de TFG en l’àmbit de l’economia i valorar-ne la qualitat lingüística. Per fer-ho, hem estudiat les característiques macrotextuals i microtextuals dels resums mitjançant Atlas.ti, un programa especialitzat en l’anàlisi de dades qualitatives. Dels resultats es desprèn una organització textual en què, d’una banda, apareixen moviments retòrics «prototípics», i de l’altra, moviments poc coherents amb les dimensions pragmàtica i sociocultural del gènere. Pel que fa als recursos metadiscursius (Hyland, 2005), els més freqüents són els marcadors de transició i els estructuradors, tot i que des del punt de vista de la varietat de formes emprades els textos són relativament pobres. Respecte a la qualitat lingüística, els resultats indiquen que els futurs graduats en economia cometen errades tant lingüístiques com discursives que recomanen una acció didàctica als graus per millorar la qualitat de la redacció acadèmica en llengua catalana.

Paraules clau: escriptura acadèmica, resums, moviments retòrics, marcadors metadiscursius, economia.

Abstract

In this article we analyse a corpus of abstracts in Catalan included in the final-year dissertations (TFG, from the Catalan) of students in economics from three Catalan universities. In the current sociolinguistic context, it is important to have a knowledge of the situation of the

Correspondència: Carme Bach. Universitat Pompeu Fabra. A/e: carme.bach@upf.edu

1. Carme Bach és professora Agregada Serra Húnter.

use of Catalan in this discipline. Although there are some works that focus on the analysis of the abstracts of research articles in economics, there are none on Catalan. In addition, an incipient line of research on abstracts written by non-expert authors deals with texts in other languages, but not in Catalan, and not in the field of economics. The present study has two objectives: to discursively characterize the genre of final-year dissertation abstracts in the field of economics and to assess their linguistic quality. In order to do so, we analysed the macrotextual and microtextual characteristics of abstracts using Atlas-ti, a qualitative data software. The results show a textual organization in which there are two sorts of movements. Firstly, “prototypical” rhetorical movements and, secondly, movements which are inconsistent with the pragmatic and sociocultural dimensions of the genre. In terms of metadiscursive resources (Hyland, 2005), the most frequent are transitional metadiscursive markers and frame markers; from the point of view of the variety of forms, the texts are relatively poor. In terms of linguistic quality, the results indicate that future economists make both linguistic and discursive mistakes that recommend a didactic action in the university degree courses to improve the quality of academic writing in Catalan.

Keywords: academic writing, abstracts, rhetorical moves, metadiscursive markers, economics.

1. Introducció

L’interès social i acadèmic per les relacions entre economia i llengua va en augment en l’àmbit internacional (Alarcón, 2011: 20). Per tant, és important analitzar en el nostre context sociolingüístic la situació del coneixement i de l’ús de la llengua catalana en els estudis d’economia, situació que ens atrevim a qualificar de perifèrica. De fet, l’adaptació de Redmond i Ayats (2015) de la guia original en anglès de Redmon (2015) no parla en cap moment del català, fet que ja indica la poca importància que la llengua catalana sembla tenir en els graus d’economia a la universitat catalana.2

Per això, en aquest article ens volem endinsar en l’ús del català escrit dels estudiants d’economia a les universitats catalanes. Concretament, analitzem els resums en català que s’inclouen als TFG dels futurs graduats en economia amb dos objectius: a) caracteritzar el gènere resum de TFG dels graus en economia i b) valorar-ne la qualitat lingüística i discursiva.

L’origen de la producció d’aquests textos rau en la publicació del Reial decret 1393/ 2007, segons el qual totes les titulacions superiors de l’Estat espanyol han de programar la realització d’un TFG per a l’obtenció del títol de grau. Aquesta norma ha provocat la redacció generalitzada de textos d’un gènere discursiu propi de l’àmbit acadèmic que no havia estat present fins al moment en les pràctiques dels estudiants

2. L’estudi de Casesnoves i Mas (2016) sobre els usos lingüístics i la ideologia dels estudiants universitaris del domini lingüístic català només indica que s’han considerat els universitaris de ciències socials; no especifica si hi ha inclosos o no els estudiants del grau en economia.

universitaris. Es pot afirmar, doncs, que, a priori, es tracta d’un gènere ocult (Swales, 1996). El resum que s’inclou en els TFG és, pel que fa al contingut, una síntesi de tot el text que el segueix. Quant a les funcions, serveix per a orientar el lector sobre el contingut del TFG (funció informativa) i s’utilitza per a la indexació del text en diferents bases de dades. Jiang i Hyland (2017: 1) consideren que els resums també tenen una funció argumentativa, ja que «abstracts have become an important genre in all knowledge fields, playing a crucial role in persuading readers, and reviewers, to take the time to go further into the paper itself. This promotional aspect of abstracts is well known […]».

Tot i que s’han publicat diverses recerques sobre aquest gènere produït per investigadors experts, algunes de les quals centrades en l’àmbit especialitzat de l’economia (Khedri, Heng i Ebrahimi, 2013; Liu i Huang, 2017), no n’hi ha cap sobre textos escrits en llengua catalana. D’altra banda, existeix una línia de recerca incipient sobre resums redactats per escriptors no experts, tots en altres llengües (Aktas i Cortes, 2008; Cunha, 2016; Díez Prados, 2018; Cañada i Bach, 2020 i 2022). Per aquest motiu ens hem proposat estudiar aquest gènere a partir d’un corpus escrit originalment en llengua catalana. Val a dir que la recopilació del corpus no ha estat fàcil, ja que el català és poc present en els TFG dels futurs graduats en economia de les universitats catalanes. Dels 182 TFG publicats als diferents repositoris universitaris que hem consultat, només 43 (23,6 %) estan escrits en català. A més, no tots els resums estan escrits en català, fet que ens dona una primera idea sobre l’estatus del català en aquests graus.3

2. Mètodes

El corpus està compost per trenta resums inclosos en els TFG d’estudiants de graus d’economia provinents de tres universitats catalanes. Els criteris de selecció dels textos han estat que els TFG s’haguessin elaborat en una de les tres universitats catalanes amb una nota de tall més alta els darrers sis anys —Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Universitat de Barcelona (UB) i Universitat Pompeu Fabra (UPF)—, 4 que estiguessin publicats als repositoris respectius, que tinguessin autoria única i òbviament— que estiguessin redactats en català. Les tres facultats tenen requisits similars per a la publicació dels treballs en els repositoris respectius: només es publiquen aquells que han obtingut una nota mínima de 8 (UB) o d’excel·lent (UAB i UPF) i dels quals es té el consentiment de l’autor. Els TFG que analitzem corresponen

3. En la feina de recopilació del corpus, hem trobat la declaració d’un estudiant titulada «Compromís lingüístic» (T28), en què defensa que el TFG ha estat redactat en català com un compromís personal i identitari.

4. Per fer-ho, hem consultat el portal d’Universitats de la Generalitat de Catalunya (https://universitats. gencat.cat/ca/inici). Hem deixat de banda el grau en economia de la Universitat de Barcelona, que s’imparteix totalment en anglès i que té una via d’accés diferent.

a diferents cursos acadèmics des del 2016-2017 fins al 2020-2021. L’extensió total del corpus és de 4.721 paraules, amb una mitjana de 157 paraules per resum. Cal dir que l’extensió dels textos és molt diversa i va des d’un mínim de 81 a un màxim de 364 paraules.

Per a l’estudi dels resums hem utilitzat el programa Atlas.ti, que permet una anàlisi qualitativa mitjançant l’etiquetatge dels textos en funció de les categories d’anàlisi i, alhora, un estudi de les seves freqüències. D’una banda, hem etiquetat els moviments retòrics de cada text. I, de l’altra, hem marcat les diferents categories metadiscursives, seguint la proposta de Hyland (2005) i integrant la categoria dels noms encapsuladors, proposada per Jiang i Hyland (2016 i 2017). Així mateix, hem marcat les errades de llengua per avaluar-ne la qualitat, també des d’aquest punt de vista. Per garantir la fiabilitat de l’anàlisi, hem fet una codificació doble; en cas de discrepància, les dues investigadores hem discutit les opcions fins a arribar a un acord. Finalment, hem relacionat les categories macrotextuals amb les categories microtextuals per arribar als resultats que presentem tot seguit. Els exemples que comentem en els resultats es presenten acompanyats d’una T i un número, que fan referència al text del nostre corpus en què apareixen.

3. Resultats

3.1. Caracterització macrotextual

L’anàlisi macrotextual dels resums ens ha permès identificar sis moviments: introducció, objectius, metodologia, resultats, conclusions i estructura del treball. Els cinc primers corresponen a l’estructura prototípica establerta per Santos (1996), mentre que el darrer és propi dels resums escrits per estudiants (cf. Cañada i Bach, 2020), que sovint confonen introducció i resum.

Com es pot observar a la figura 1, els moviments més freqüents són la presentació dels objectius, la introducció i la metodologia. La mitjana de moviments per text és de 3,5; això vol dir que no tots els moviments apareixen en tots els resums. Només hi ha sis resums que tenen entre quatre i cinc moviments, la qual cosa significa que la majoria d’estudiants no respecten l’estructura prototípica dels resums. A més, hi ha set resums on es dupliquen moviments: introducció, metodologia, conclusions i, sobretot, objectius. A continuació, presentem l’anàlisi detallada dels sis moviments esmentats.

La introducció del tema és un dels moviments més freqüents (22/30) —tot i que hi ha una duplicació—, amb una extensió molt variable, des d’una sola frase breu fins a un enunciat de 148 paraules. Pel que fa a la temàtica, els treballs són de caire aplicat. L’abast del territori l’economia del qual s’estudia pot ser Catalunya (7), Espanya (10), Europa (6) o altres llocs del món. A (1), l’estudiant presenta d’una manera molt breu el seu treball, del qual indica el tema —el model de preus d’actius de capital— amb les sigles angleses (CAPM, capital asset pricing model), el caràcter empíric i l’abast del

context d’estudi. A (2), un altre estudiant també presenta el tema del TFG —la política monetària del Banc Central Europeu—, però en fa una revisió històrica:

(1) En aquest treball realitzo una investigació empírica sobre el CAPM aplicat a l’economia espanyola.5 (T26)

(2) Les decisions de política monetària del BCE no sempre han seguit la mateixa trajectòria, sobretot des que la crisi econòmica i financera es va estendre globalment i els principals bancs centrals van veure’s obligats a replantejar-se les mesures anteriorment aplicades. Durant el període 2014-2018, el BCE va aplicar unes mesures en política monetària no convencional sense precedents a la Zona Euro, l’objectiu de les quals era mantenir l’estabilitat de preus. (T17)

El moviment objectius és el més freqüent en el corpus (31 ocurrències amb cinc duplicacions). Com hem observat en el moviment introducció, la presentació dels objectius pot ser molt breu o molt extensa, tot i que no supera les 120 paraules. L’objectiu s’introdueix amb verbs com pretendre, estudiar, tractar de, buscar o analitzar, en present o en futur, com es pot veure a (3):

5. Tots els exemples que citem es presenten tal com apareixen al TFG, independentment de la seva qualitat lingüística.

Figura 1

Freqüència d’aparició dels moviments retòrics

Font: Elaboració pròpia.

(3) L’objectiu d’aquest estudi serà mesurar l’impacte del capital humà en el creixement econòmic català en els anys compresos entre el 2000 i 2016. (T6)

En el treball 4, després d’haver presentat el tema a la introducció —la importància dels diners en el món del futbol—, l’estudiant enumera altres variables que podrien incidir en aquest àmbit esportiu (que els jugadors del planter tinguin qualitat o la presència de diferents nacionalitats a la plantilla). Tanmateix, cal dir que el T7 presenta nombrosos problemes, tant lingüístics com discursius, que no en faciliten la comprensió:

(4) Aquest treball analitza quin és el grau d’importància dels diners dins del món del futbol. I si existeixen altres determinants que puguin tenir un pes determinant en els resultats dels equips. Com podria ser el disposar d’una cantera potent com la del FC Barcelona i la del Reial Madrid, o el factor de tenir plantilles on conviuen moltes nacionalitats diferents amb poca representació nacional. (T7)

El moviment metodologia és present en dinou dels trenta textos. Es caracteritza per la presència d’una sèrie de termes recurrents propis de l’àmbit de coneixement de l’economia: (micro)dades, bases de dades, models (econòmics, model de regressió logística, models explicatius, model economètric, model de correcció de l’error), variable(s) (principal, endògenes, exògenes), equacions, ‘event study’. L’extensió del moviment també és molt dispar; en alguns casos, excessivament detallada, com en l’exemple següent:

(5) Per realitzar l’estudi s’ha construït una base de dades classificant totes les medalles obtingudes per els primers 50 països amb més medalles en el conjunt de les edicions dels Jocs Olímpics moderns. Hem dividit el conjunt d’esports en tres grups: el primer, on les decisions dels àrbitres són subjectives; el segon, que inclou els esports d’equip; i el tercer, on les decisions dels àrbitres són objectives. D’aquesta manera podem distingir entre el increment al nombre de medalles degut a les decisions arbitrals i les degudes a altres aspectes (inversió, millora del rendiment dels esportistes degut al recolzament del públic, etc). (T10)

Es podria afirmar que, a banda de no respectar l’estructura retòrica prototípica dels resums (el T10 s’organitza en només tres moviments), l’estudiant no és capaç de sintetitzar ni tampoc d’equilibrar la informació que ofereix al lector, ja que el moviment metodologia representa el 75 % del total de paraules del resum.

Pel que fa als resultats, hem identificat el moviment en tan sols un terç dels textos (11/30). Tots els resums que presenten aquest moviment inclouen el terme resultats (sempre en plural), com es pot veure en els exemples següents: els resultats reflecteixen / han conclòs / indiquen / mostren / demostren; els resultats del anàlisi quantitatiu no són conclusius; Els principals resultats […] donen un paper clau i positiu a l’educació dels pares; Els resultats obtinguts són consistents amb la teoria.

3.2. Caracterització microtextual

Com s’ha esmentat, els elements metadiscursius són aquells que guien el lector a l’hora de llegir un text. Hyland (2005) els classifica en marcadors de transició, estructurals, de contextos definitoris, endofòrics i evidenciadors (aquests dos darrers no apareixen en el corpus, ja que un resum no permet remissions internes ni ornaments teòrics). Tot seguit presentem els resultats de la caracterització

del corpus.

3.2.1. Marcadors discursius de transició

microtextual

També coneguts com a connectors, són aquells marcadors que posen en relació dos elements discursius.6 N’hem identificat 33 ocurrències i 22 formes diferents. Per tal de classificar-los, hem tingut en compte la proposta que estableix per al català l’Institut d’Estudis Catalans (IEC, 2016), en què es divideixen els marcadors en quatre grans grups segons el valor semàntic que vehiculen: additiu, contrastiu, consecutiu i disjuntiu. Hem utilitzat aquesta classificació proposada per la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (GIEC) per a totes les ocurrències detectades, encara que les formes no hi apareguin. Val a dir que en el nostre corpus no apareix cap exemple de marcador disjuntiu, la qual cosa segurament es deu a l’extensió reduïda dels textos i al fet que si cal explicar algun concepte es recorre a l’ús de contextos definitoris (cf. apartat 3.3.3). L’anàlisi no ofereix grans diferències pel que fa a les altres tres categories: hi ha catorze ocurrències de marcadors additius, onze de marcadors consecutius i set de marcadors contrastius.

Respecte als marcadors additius, els més freqüents són els d’intensificació (a més, a més a més , així com ),7 i a més (a més) és el que apareix en més textos diferents (6/30). Seguidament, hem identificat cinc marcadors additius d’especificació, tots ells hàpax (actualment, concretament, en aquest cas, en aquest sentit, en concret). El corpus conté només dos marcadors d’equiparació, també hàpax ( al mateix temps, alhora que).

Els estudiants utilitzen només tres marcadors contrastius diferents, un d’oposició (tanmateix) i dos de concessió (però i tot i que). S’observa, doncs, un grau de varietat lèxica força baix, ja que de les vuit ocurrències identificades sis corresponen a però.

En canvi, els estudiants fan servir una varietat més gran de marcadors consecutius, per bé que quasi tots són hàpax: així doncs, de manera que, d’aquesta manera, doncs,

6. Cal destacar que els marcadors additius distributius i els conclusius han estat considerats en la nostra anàlisi dins el grup dels estructuradors (cf. 3.3.2), ja que creiem que el paper que tenen en l’organització dels resums mereix una anàlisi detallada a part.

7. La forma així com és clarament un error de sintaxi, ja que caldria que l’estudiant hagués utilitzat un altre marcador, com ara a més, tal com es pot observar en l’exemple següent: «Així com, es realitzarà un anàlisi de l’endeutament als ajuntaments triats, segons la normativa corresponent i els indicadors de solvència i sostenibilitat adients» (T27).

és per això que, per a l’efecte, 8 per consegüent, per tant, per tot això i per aquesta raó, que apareix en dues ocasions.

Pel que fa a la posició dels marcadors de transició en els enunciats, hem vist que la majoria de formes es troben en posició inicial (59,5 %), mentre que en posició medial el percentatge es redueix al 37,5 %.

A continuació, presentem diversos exemples que permeten veure el funcionament d’aquests marcadors.

A (6) veiem que l’estudiant ha utilitzat un marcador additiu intensificador per a indicar continuïtat temàtica en el moviment introducció, en què exposa les característiques del sistema de finançament autonòmic. No es produeix progressió temàtica, però l’absència del marcador hauria provocat un enunciat excessivament llarg:

(6) El sistema de finançament autonòmic actual es caracteritza per ser excessivament complicat i complex, generar una distribució per habitant ajustat desigual i causar un dèficit de responsabilitat fiscal i de capacitat de decisió per part de les comunitats. A més, no té en compte els diferencials de preus en el seu càlcul, quelcom que fa encara més arbitraris els resultats en termes reals. (T15)

L’exemple (7) correspon al moviment conclusions, particularment extens en aquest text. El marcador però redueix totes les conclusions a una de sola (hi ha diverses causes de la baixa quota de mercat), fet que subratlla la repetició de l’adverbi principalment:

(7) La principal conclusió del treball és que les causes de la baixa quota de mercat de les finances ètiques a Espanya, són les limitacions i barreres amb què es troben els potencials clients per a adquirir productes financers ètics, però principalment tenen a veure amb les limitacions que té l’oferta, com el baix nivell de préstec en comparació a l’estalvi i la manca de projectes per a finançar. (T14)

L’exemple (8) correspon també al moviment conclusions. El marcador per tant, acompanyat de la conjunció i, serveix per a marcar una conseqüència important que es deriva de les conclusions del treball:

(8) Comparant les variables de la hipòtesi amb les variables incloses als dos models, s’ha arribat a la conclusió de que el preu dels jugadors ve determinat per altres factors apart del seu rendiment i per tant, si que existeix un marge per a aplicar tècniques semblants a les de moneyball. (T19)

Quant a la distribució dels marcadors de transició en funció dels moviments retòrics, es pot veure a la figura 2 que són lleugerament més freqüents en els objectius que en la resta de moviments (23,7 %), tot i que les diferències són poc considerables.

8. Es tracta d’un marcador inexistent en català, format a partir de la forma espanyola al efecto combinada amb la catalana per aquest efecte

3.2.2. Marcadors discursius estructuradors

Per a l’anàlisi dels marcadors discursius estructuradors hem partit de la proposta de Jiang i Hyland (2017), que distingeixen entre marcadors ordenadors distributius i encapsuladors. Mentre que els primers serveixen per a marcar l’ordre en què es presenten els diferents moviments en el discurs, els segons són noms abstractes molt utilitzats en el discurs acadèmic i són «considerats mecanismes cohesius, atès que el seu significat es determina per referència al context en què apareixen» (Díez Prados, 2018: 153). Per tant, són especialment interessants en el gènere del resum, ja que són noms que en delimiten, a més, l’estructura organitzativa.

3.2.2.1. Ordenadors discursius

Dins d’aquest grup, seguint Cassany (1993), hem situat aquells marcadors que s’utilitzen per a mostrar l’estructura del text, malgrat que a IEC (2016) aquests marcadors se situen com a vehiculadors d’un valor additiu distribucional o conclusiu. L’anàlisi del corpus ens ha permès identificar trenta ocurrències de marcadors discursius estructuradors ordenadors, formats sobre un total de deu bases diferents: primer, segon, tercer, banda, costat, després, posteriorment, seguit, final i últim. Com es pot observar, totes les bases estan relacionades amb l’ordre, real o espacial. La majoria dels marcadors apareixen en posició inicial (60 %). El marcador més freqüent en el corpus és finalment, format sobre la base fi, que apareix en vuit ocasions, seguit de

Figura 2

Distribució dels marcadors de transició en funció dels moviments retòrics

primer i per últim (que no és acceptat normativament i que apareix comptat en els errors de lèxic, en l’apartat 3.4).

Aquests trenta marcadors apareixen únicament en la meitat dels textos del corpus (15/30). D’aquests quinze textos, només n’hi ha dos que tenen un sol ordenador discursiu i el resum que en té més, en té quatre.

Si analitzem la distribució d’aquests marcadors estructuradors en funció del moviment retòric en què apareixen (cf. figura 3), constatarem un desequilibri notable entre els diferents moviments: presència testimonial en la majoria d’ells i un ús molt elevat (68 %) en el moviment no prototípic estructura del treball.

L’exemple (9) correspon al moviment estructura del treball del T30, en què l’estudiant presenta els tres components principals de la seva anàlisi:

(9) L’estudi es compon de tres grans parts: per una banda, l’anàlisi dels ingressos municipals per capítols (a més dels ingressos tributaris desglossats); en segon lloc, una comparació dels ingressos tributaris per càpita entre els sis municipis i, per últim, una anàlisi de l’evolució del deute viu en el període 2008-2016. (T30)

Figura 3

Distribució dels marcadors estructuradors en funció dels moviments retòrics

Font: Elaboració pròpia.

3.2.2.2. Els encapsuladors com a marcadors estructuradors

En el grup dels marcadors discursius estructuradors, Jiang i Hyland (2016: 509) incorporen el que anomenen metadiscursive nouns: «We set out here to correct this oversight and attempt to map what we call metadiscursive nouns onto Hyland’s (2005) met discourse model, showing how these nouns promote interactions between writers and readers in academic writing». Seguint la proposta de Marín i Ribera (2018), anomenarem aquests elements encapsuladors. 9 Pel que fa a la cohesió, els encapsuladors permeten la recuperació anafòrica i catafòrica de fragments discursius, alhora que esdevenen elements importants en la coherència dels resums.

En el nostre corpus hem identificat setanta-vuit ocurrències d’encapsuladors, que corresponen a trenta-un lemes diferents, amb un total de divuit hàpax (conjuntura, defecte, efecte, estudi, fet, hipòtesi, incertesa, informe, laboratori, línia, lluita, mètode, motiu, paradigma, pregunta, problemàtica, qüestió, recerca, via), la qual cosa dona idea d’una gran dispersió. Els encapsuladors més freqüents són anàlisi (19 %), que apareix a la metodologia, per explicar què s’ha fet; resultat (15 %), objectiu (12 %) i conclusió (6 %), que apareixen en els moviments que tenen el mateix nom, seguits de part, proposta, cas, conseqüència, debat, fenomen i visió.

A (10) mostrem un cas d’un encapsulador catafòric, objectiu, que introdueix el moviment; i, en l’exemple (11), un cas d’un encapsulador anafòric, resultat, que reprèn alguns elements de l’apartat dels resultats prèviament exposats:

(10) L’objectiu d’aquest estudi serà mesurar l’impacte del capital humà en el creixement econòmic català en els anys compresos entre el 2000 i 2016. (T5)

(11) Aquests resultats confirmen que la demanda és inelàstica respecte el peatge i el PIB real per càpita, mostrant uns valors d’elasticitat similars als obtinguts en estudis previs. A més a més, es demostra com una via alternativa de qualitat similar gratuïta té un efecte significatiu en la sensibilitat de la demanda en l’AP-7 Nord. (T1)

Quant a la distribució dels encapsuladors en funció del moviment, s’observa (figura 4) que són més freqüents en els objectius i, també, en el moviment no prototípic estructura del treball.

9. Els encapsuladors s’han anomenat en altres tradicions discursives de maneres diverses, com ara noms generals, noms anafòrics, ‘shell nouns’ i ‘nombres rotuladores’. La bibliografia sobre aquestes denominacions es pot consultar al número 64 de la revista Caplletra (Marín i Ribera, coord., 2018).

3.2.3. Marcadors de contextos definitoris

Seguint Alarcón, Bach i Sierra (2007) i Sierra et al. (2008), considerem context definitori aquell fragment de discurs la funció del qual és explicar un terme que l’autor inclou en el text. L’estructura que presenten aquests marcadors està, doncs, formada per tres elements: el terme, un marcador discursiu de reformulació i la nova formulació que proposa l’autor. En conseqüència, es pot afirmar que aquestes expressions són marcadors metadiscursius interactius en el sentit que són ajudes que l’autor ofereix al lector. Formalment, els contextos definitoris poden ser reformulacions, explicacions, definicions o aclariments.

En el corpus hem identificat trenta contextos definitoris. Aquesta estratègia és emprada en 17/30 resums, amb una, dues o tres ocurrències per text; només en un cas n’hi ha quatre. El procediment més habitual són els parèntesis (57 %), utilitzats per a delimitar un lapse de temps —durant la preparació de la guerra (1933-1939), en els últims anys (2002-2016)—, per a localitzar —al poble de Sabana Yegua (República Dominicana)— o per a donar exemples d’hipònims que aclareixen un hiperònim […] degudes a altres aspectes (inversió, millora del rendiment dels esportistes degut

Figura 4

Distribució dels encapsuladors en funció del moviment retòric

Font: Elaboració pròpia.

al recolzament del públic, etc); s’han seleccionat 6 municipis representatius del territori esmentat (Berga, Gironella, Puig-reig, Avià, Borredà i Gósol).

Els parèntesis també s’utilitzen en ocasions o bé per a introduir sigles o bé per a explicar-les: home field advantage (HFA), AEAT (Agencia Estatal de Administración Tributaria), les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

A banda d’aquest procediment, els contextos definitoris poden presentar-se d’altres maneres. En primer lloc, mitjançant dos punts —es descriuran les polítiques en tres àrees: el mercat de treball, el de capitals i les decisions macroeconòmiques—; i, en segon lloc, amb l’ús de comes explicatives —la Indústria 4.0, un nou paradigma productiu enfocat en els països desenvolupats i basat en els avenços de la quarta revolució industrial.

Finalment, com es pot observar a la figura 5, els contextos definitoris són molt més freqüents en el moviment metodologia que en la resta (52 %), la qual cosa fa pensar que els estudiants tenen un interès especial a aclarir tots els aspectes relacionats amb el disseny del treball.

Acabem aquest apartat subratllant la importància que tenen en la redacció d’aquests textos els elements estructuradors. Com es pot veure a la figura 6, el 63 % dels marcadors discursius utilitzats en els resums corresponen a la categoria estructuradors (marcats en lila a la figura), que, com ja hem esmentat, engloben tant els estructuradors d’ordre com els encapsuladors. La importància que prenen els marcadors metadiscursius estructuradors en aquests textos es veu intensificada per la breu extensió del gènere del resum, que no afavoreix la inclusió d’altres marcadors.

Figura 5

Distribució dels contextos definitoris en funció del moviment retòric

Font: Elaboració pròpia.

Font: Elaboració pròpia.

3.3. Anàlisi de la qualitat lingüística dels resums

Diversos estudis (Brunat et al., 2006; Llach et al., 2015; Casas-Deseures i Comajoan, 2015; Milian, 2009) han assenyalat que els estudiants universitaris presenten mancances importants pel que fa a l’ús de les llengües que els són pròpies i, també, de les addicionals. No hem trobat, però, cap estudi que se centri en l’anàlisi del domini de la llengua per part d’estudiants de darrer curs dels graus, i menys encara per part d’estudiants d’economia de cap universitat del domini lingüístic català.

En aquest article, hem classificat els errors de llengua que hem trobat en els resums, seguint la proposta de Bach i Bernal (2015). D’aquesta manera, hem classificat els 108 errors dels resums, presents en un 90 % dels documents,10 que presentem ordenats de menys a més incidència: errors lèxics (5,55 %), de puntuació (8,33 %), ortogràfics (12,03 %), sintàctics (28,7 %) i morfològics (45,37 %).

Entre els errors de lèxic, n’hi ha dos: medi de comunicació, que apareix dos cops, i l’estructurador ordenador del discurs per últim, del qual ja hem parlat a l’apartat 3.3.2.1, que figura en dos textos.

Els errors de puntuació estan relacionats amb la manca de coma entre incisos o amb l’ús del punt i seguit quan es tracta d’enumeracions, com la que trobem a (12), en què seria adequat utilitzar els dos punts i el punt i coma:

10. Només tres resums no contenen cap tipus d’error de normativa, la qual cosa representa només el 10 % del total.

Percentatges d’ús de les diverses categories de marcadors

Estructuradors ordenadors Estructuradors encapsuladors Marcadors de transició Contextos definitoris

(12) La proposta es basa en tres fons: progressivitat de l’IRPF, que cedeix la progressivitat de l’impost i genera una sèrie de transferències de suma zero entre els comunitats. Fons de màxims i mínims, que garanteix nivells mínims de finançament i limita la dispersió d’aquesta entre les comunitats. I fons de finançament de competències singulars, en què l’Estat sufraga aquestes competències a les Comunitats que les han assumit. (T15)

Els errors ortogràfics es relacionen majoritàriament amb la manca d’apostrofació (la economia, des de encara no fa un any, 25) i també de contracció (els resultats han conclòs que el percentatge de medalles guanyades per el país organitzador), o amb l’accentuació en mots que un corrector ortogràfic no pot corregir perquè també existeixen amb o sense accent, com ara la distinció entre el que i què (L’objectiu d’aquest treball és analitzar que influeix en el preu dels jugadors de futbol) o es i és (Es per això).

Els errors sintàctics són més diversos. Alguns d’ells estan relacionats amb els relatius, tal com ja indicaven Costa i Labèrnia (2014): Les conclusions principals a les que s’arriba); d’altres, amb el canvi i la caiguda de preposició, necessària en textos formals com els resums (Es troba evidencia de que, generalment, els anuncis…), o la presència de comes que trenquen unitats sintàctiques, que, en aquests casos, han estat considerades com a errors de sintaxi i no de puntuació (La principal conclusió del treball és que les causes de la baixa quota de mercat de les finances ètiques a Espanya, són les limitacions i barreres).

Finalment, el grup més nombrós és el dels errors morfològics. Tot i que n’hi ha de recurrents, que podrien aparèixer a qualsevol text, com, per exemple, crisis en singular o anàlisi en masculí (Finalment, es realitza un anàlisi comparatiu), la majoria dels errors morfològics es relacionen amb el gènere del resum i, per tant, tenen a veure amb el domini discursiu del gènere. Ens referim a l’ús del futur, fet que succeeix en setze dels trenta resums analitzats, quan el temps que caldria usar és un temps del passat o del present. L’exemple (13) n’és una mostra:

(13) Posteriorment, es presentarà el marc teòric de la inflació via costos i es realitzaran varis models per veure quin paper juguen les diferents variables que els autors Post Keynesians consideren importants. Finalment, en aquest treball es podrà veure com ambdues visions aporten dades que donen suport a les seves hipòtesis, però que aquestes tenen limitacions. (T9)

En el cas anterior, la presència del futur s’explica per la inclusió d’un moviment no pertinent en els resums, és a dir, l’estructura del text, la qual no compleix les característiques socioculturals i pragmàtiques d’aquest gènere, en què dominen bàsicament les seqüències expositiva i argumentativa.

4. Conclusió

En aquest treball hem estudiat un corpus de resums de TFG escrits en llengua catalana per futurs graduats en economia. Som conscients que el corpus és reduït, però el

nombre de treballs i de resums publicats en català és escàs, comparat amb altres llengües com l’espanyol i l’anglès. Si volem que la situació sociolingüística actual es reverteixi és imprescindible que, des de les institucions acadèmiques, se’n fomenti l’ús, no només oral, sinó també en els diversos àmbits científics en què no és habitual.

Els objectius del treball eren dos: caracteritzar el gènere del resum i valorar-ne la qualitat lingüística i discursiva. Pel que fa a la qualitat lingüística, la nostra anàlisi confirma el que ja s’havia indicat en estudis previs segons els quals els estudiants universitaris catalans presenten mancances importants quant a l’ús del català (Bach i Bernal, 2015). Així, hem identificat errors de tot tipus (de lèxic, de puntuació, ortogràfics, sintàctics i morfològics), impropis d’estudiants a punt de graduar-se.

Respecte a la competència discursiva, hem constatat que els futurs graduats que han elaborat els resums del corpus que hem analitzat no dominen prou el gènere del resum. Els seus textos s’organitzen en un nombre variable de moviments, alguns característics del gènere (introducció, objectius, metodologia, resultats i conclusions) i d’altres inadequats quan es tracta de presentar de forma breu la totalitat del treball realitzat. Aquesta inadequació es manifesta amb la presència d’un moviment no prototípic (estructura del treball), ja identificat en recerques prèvies per a d’altres àmbits de coneixement (Cañada i Bach, 2020) i que, en el corpus analitzat, és encara més present. En relació amb aquesta manca de competència discursiva, l’ús del futur, força elevat, també subratlla el fet que els estudiants confonen sovint resum i introducció i que, per tant, no dominen el gènere del resum.

Pel que fa a l’anàlisi en el nivell microtextual, hem detectat poca varietat de marcadors, fet que ens porta a concloure que aquests estudiants tenen recursos lingüístics limitats, fenomen relacionat també amb l’ús dels diferents registres i, per tant, amb la seva competència pragmàtica. En futures recerques es podria analitzar també la pertinença i la correcció en la utilització dels conceptes i la terminologia econòmica en aquests resums.

Finalment, creiem que els moviments que apareixen en els resums denoten una certa limitació respecte a les operacions implicades en la creació de nou coneixement, atès que la freqüència dels moviments retòrics decreix a mesura que es fan més complexos des del punt de vista cognitiu, motiu que explicaria l’alta aparició del moviment objectius i la menor presència del moviment conclusions. Per tant, semblaria que la formació d’aquests universitaris requereix també un cert aprofundiment en la seva capacitat d’anàlisi i d’argumentació.

5. Agraïments

Les autores del treball pertanyen al GR@EL (Grup de Recerca sobre Aprenentatge i Ensenyament de Llengües), grup de recerca consolidat i finançat per la Generalitat de Catalunya (AGAUR, 2021SGR00471).

Bibliografia de referència

Aktas, Rahime Nur; Cortes, Viviana (2008). «Shell nouns as cohesive devices in published and ESL student writing». Journal of English for Academic Purposes [en línia], vol. 7, núm. 1, p. 3-14. <https://doi.org/10.1016/j.jeap.2008.02.002>.

Alarcón, Amado (2011). «Economia de la llengua». Treballs de Sociolingüística Catalana [en línia], núm. 21, p. 19-27. <https://doi.org/10.2436/20.2504.01.21>.

Alarcón, Rodrigo; Bach, Carme; Sierra, Gerardo (2007). «Extracción de contextos definitorios en corpus especializados: hacia la elaboración de una herramienta de ayuda terminográfica». Revista Española de Lingüística [en línia], núm. 37, p. 247-277. <http://www.sel. edu.es/pdf/ene-dic-07/RSEL-37-Alarcon-Bach-Sierra.pdf>. [Consulta: 20 gener 2022].

Bach, Carme; Bernal, Elisenda (2015). «Percepció i realitat del (des)coneixement de la normativa de la llengua catalana en arribar a la universitat. Estudi sobre els alumnes de primer de traducció i de llengües aplicades a la UPF». Revista de Llengua i Dret [en línia], núm. 64, p. 156-170. <http://dx.doi.org/10.2436/20.8030.02.120>.

Brunat, Gemma; Màrquez, Conxita; Nussbaum, Luci; Prat, Maria; Vilà, Montserrat (2006). La formació lingüística a primer de magisteri . Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions.

Cañada Pujols, Maria Dolors; Bach, Carme (2020). «Competencia discursiva y redacción de abstracts: gestionar la doble identidad estudiante e investigador». RLA: Revista de Lingüística Teórica y Aplicada [en línia], vol. 58, núm. 1, p. 159-183. <https://doi.org/ 10.29393/RLA58-7MCCD20007>.

(2022). «Marcadores metadiscursivos interaccionales en resúmenes de TFG: ¿indicadores de dominio del género?». Círculo de Lingüística Aplicada a la Comunicación [en línia], vol. 90, p. 5-19. <https://dx.doi.org/10.5209/rced.81301>.

Casas-Deseures, Mariona; Comajoan, Llorenç (2015). «Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa en l’alumnat universitari: la formació lingüística dels futurs mestres». Treballs de Sociolingüística Catalana [en línia], núm. 25, p. 175-197. <https://doi. org/10.2436/20.2504.01.98>.

Casesnoves, Raquel; Mas Castells, Josep Àngel (2016). «Ideology and language choice: Catalan-speaking university students». Sociolinguistic Studies [en línia], vol. 11, núm. 1, p. 107-129. <https://doi.org/10.1558/sols.30020>.

Cassany, Daniel (1993). La cuina de l’escriptura. Barcelona: Empúries.

Costa, Joan; Labèrnia, Aina (2014). «La implantació de la normativa dels relatius: els resultats en dos exercicis gramaticals». Caplletra: Revista Internacional de Filologia [en línia], núm. 56, p. 99-129. <https://ojs.uv.es/index.php/caplletra/article/view/6783/6553> [Consulta: 10 novembre 2021].

Cunha, Iria da (2016). El trabajo de fin de grado y de máster: Redacción, defensa y publicación Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

Díez Prados, Mercedes (2018). «Abstract nouns as metadiscursive shells in academic discourse». Caplletra : Revista Internacional de Filologia [en línia], núm. 64, p. 153-178. <https://doi.org/10.7203/Caplletra.64.11372>.

Hyland , Ken (2005). «Stance and engagement: A model of interaction in academic discourse». Discourse Studies [en línia], vol. 7, núm. 2, p. 173-192. <https://doi.org/10.1177/ 1461445605050365>.

IEC 2016 = Institut d’Estudis Catalans (2016). Gramàtica de la llengua catalana (GIEC). Barcelona: IEC.

Jiang, Feng K.; Hyland, Ken (2016). «Nouns and academic interactions: A neglected feature of metadiscourse». Applied Linguistics [en línia], vol. 39, núm. 4, p. 508-530. <https://doi. org/10.1093/applin/amw023>.

(2017). «Metadiscursive nouns: Interaction and cohesion in abstract moves». English for Specific Purposes [en línia], vol. 46, p. 1-14. <https://doi.org/10.1016/j.esp.2016.11.001>.

Khedri, Mohsen; Heng, Chan Swee; Ebrahimi, Seyed Foad (2013). «An exploration of inter active metadiscourse markers in academic research article abstracts in two disciplines». Discourse Studies [en línia], vol. 15, núm. 3, p. 319-331. <https://doi.org/10.1177/ 1461445613480588>.

Liu, Ping; Huang, Xu (2017). «A study of interactional metadiscourse in English abstracts of Chinese economics research articles». Higher Education Studies [en línia], vol. 7, núm. 3, p. 25-41. <https://doi.org/10.5539/hes.v7n3p25>.

Llach, Sílvia; Cicres, Jordi; Mola, Montserrat (2015). «Aspectes conflictius d’ortografia catalana». Treballs de Sociolingüística Catalana [en línia], núm. 25, p. 113-128. <https://doi. org/10.2436/20.2504.01.94>.

Marín, Maria Josep; Ribera, Josep E. (coord.) (2018). «Monogràfic sobre “L’encapsulació lèxica: cohesió, coherència i metadiscurs”». Caplletra: Revista Internacional de Filologia [en línia], núm. 64 (primavera). <https://raco.cat/index.php/Caplletra/issue/view/25929> [Consulta: 15 desembre 2021].

Milian, Marta (2009). «Parlem d’ortografia: què és, com s’aprèn i com s’ensenya». Articles de Didàctica de la Llengua i la Literatura, núm. 48, p. 10-23.

Redmon, Peter (2015). Writing economics at University : Guides for writing in specific disciplines. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Llengües; Girona: Universitat de Girona. Servei de Llengües Modernes. <https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/ handle/10256/14741/economia-Angles.pdf?sequence=1>.

Redmond, Peter; Ayats, Andreu (2015). Escriure economia a la Universitat. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. <https://ddd.uab.cat/record/166561> [Consulta: 15 setembre 2021].

Santos, Mauro Bittencourt dos (1996). «The textual organization of research paper abstracts in applied linguistics». Text: Interdisciplinary Journal for the Study of Discourse [en línia], vol. 16, núm. 4, p. 481-499. <https://doi.org/10.1515/text.1.1996.16.4.481>.

Sierra, Gerardo; Alarcón, Rodrigo; Aguilar, César; Bach, Carme (2008). «Definitional verbal patterns for semantic relation extraction». Terminology: International Journal of Theoretical and Applied Issues in Specialized Communication [en línia], vol. 14, núm. 1, p. 74-98. <https://doi.org/10.1075/term.14.1.05sie>.

Swales, John (1996). «Occluded genres in the academy: The case of the submission letter». A: Ventola, Eija; Mauranen, Anna (ed.). Academic writing: Intercultural and textual issues. Amsterdam: John Benjamins.

Capitalisme acadèmic a Catalunya: el vincle entre universitat i empresa als webs universitaris1

Academic capitalism in Catalonia: The university-industry relationship on university websites

Pau Bori

Universitat Pompeu Fabra i Universitat de Belgrad

Data de recepció: 1 de març de 2022

Data d’acceptació: 28 d’abril de 2022

Resum

Les reformes d’aquestes últimes dècades derivades del procés de Bolonya han inserit cada vegada més la universitat europea dins un règim de capitalisme acadèmic, segons el qual l’educació superior i la recerca se supediten a interessos mercantils. Amb l’enfocament teòric de l’anàlisi crítica del discurs, examinem un dels aspectes clau d’aquest nou règim als webs de les set universitats públiques de Catalunya: el vincle entre universitat i empresa. Desenvolupem primer una anàlisi descriptiva del contingut, els agents empresarials, els idiomes i el llenguatge que hi apareixen. La segona fase de l’anàlisi, de caràcter qualitatiu, determina els principals temes i significats que sorgeixen i, a la vegada, posa al descobert les ideologies inherents en el discurs. Els resultats demostren que el discurs universitari analitzat adopta un llenguatge empresarial que celebra l’emprenedoria i la competitivitat. Argumentem que aquest discurs contribueix a construir des de l’interior de la universitat una visió del món determinada, segons la qual els coneixements vàlids són els transferibles al mercat, els investigadors esdevenen emprenedors potencials i l’educació superior i la recerca han d’estar al servei de l’esfera productiva capitalista. L’article conclou amb una crida a qüestionar la vinculació de la universitat pública amb l’empresa i a obrir viaranys per a alliberar la universitat de l’hegemonia neoliberal que hi ha actualment.

Paraules clau: capitalisme acadèmic, universitat pública de Catalunya, llocs web, neoliberalisme, emprenedoria, anàlisi crítica del discurs.

Abstract

The reforms of recent decades resulting from the Bologna process have increasingly placed the European university within a regime of academic capitalism, according to which higher

Correspondència: Pau Bori. Universitat Pompeu Fabra. Departament d’Humanitats. Edifici Jaume I. Campus de la Ciutadella. Carrer de Ramon Trias Fargas, 25-27. 08005 Barcelona. A/e: pau.bori @upf.edu. A/I: https://www.upf.edu/web/greili.

1. Aquest article ha estat finançat per la Unió Europea en el marc de la iniciativa Next GenerationEU, Ministeri d’Universitats i Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, mitjançant convocatòria de la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona).

education and research are subordinated to commercial interests. Using the theoretical framework of critical discourse analysis, this article examines the university-industry relationship, one of the key aspects of this new regime, on the websites of the seven public universities in Catalonia. The analysis starts with a description of the content, the business agents, and the languages that appear in them. The second phase of the analysis, qualitative in nature, determines the main themes and meanings that arise and, at the same time, reveals the ideologies inherent in the discourse. The results show that the analyzed university discourse adopts a business language that celebrates entrepreneurship and competitiveness. This article argues that this discourse contributes to building a certain worldview from within the university, according to which valid knowledge is that which is transferable to the market, researchers are potential entrepreneurs, and higher education and research must be in the service of the capitalist productive sphere. The article concludes by making a call to question the relations between public universities and private business endeavors, and to search for ways to free the university from the current neoliberal hegemony.

Keywords: academic capitalism, public universities in Catalonia, websites, neoliberalism, entrepreneurship, critical discourse analysis.

La universitat pública catalana experimenta aquestes últimes dècades grans transformacions: reducció de la despesa pública i dependència creixent del sector privat, gestió segons criteris empresarials, competició entre centres, estratègies de màrqueting per a captar estudiants i finançament, precarització de les condicions laborals, règim intens d’avaluació externa de docència i recerca, reforma dels estudis per a adaptar-los a les demandes del mercat laboral, encariment de les taxes universitàries, etc. La universitat catalana no és un cas aïllat, ja que arreu del planeta es viuen situacions similars. De fet, com explica Callinicos (2006: 6), aquesta reestructuració de l’educació superior és part d’un procés econòmic i polític molt més ampli, conegut com a neoliberalisme: la forma actual del capitalisme global que, segons Harvey (2005), en primer terme és una doctrina politicoeconòmica que promou l’emprenedoria individual, el lliure mercat i la comercialització de totes les esferes de la vida, i s’ha acabat convertint en la forma natural d’entendre i de viure el món.

La teoria del capitalisme acadèmic (Slaughter i Leslie, 1997; Powers, 2003; Slaughter i Rhoades, 2004; Schugurensky, 2006; Mars et al., 2008) dona compte d’aquest nou règim en què el mercantilisme modela l’educació superior i la recerca. Cada vegada són més les universitats inserides dins un sistema que les porta a vincular-se al mercat i adoptar comportaments propis de l’empresa (Jessop, 2018). La noció d’emprenedoria captura l’esperit i el contingut d’aquesta reorientació estratègica de la universitat, fins al punt que se l’ha definit com a «universitat emprenedora» (Slaughter i Leslie, 1997).

El capitalisme acadèmic implica difuminar les fronteres que separaven el sector públic del privat, mitjançant l’apropament de la universitat pública a organitzacions

1. Introducció

amb afany de lucre (Slaughter i Rhoades, 2004). El present article examina les relacions entre la universitat i l’empresa als llocs web de les set universitats públiques de Catalunya. El propòsit és mostrar les formes discursives que aquest aspecte característic del capitalisme acadèmic adopta a casa nostra. Es vol contribuir així a ampliar la comprensió i la reflexió crítica sobre la vinculació de la universitat pública amb el sector privat, un assumpte amb implicacions sobre la naturalesa, les funcions i els objectius de la universitat. És, a més, un qüestió que desperta un gran interès social, assenyalada sovint tant pels seus partidaris com pels seus detractors.2

La recerca s’inscriu en el marc de l’anàlisi crítica del discurs (ACD), un enfocament teòric també anomenat estudis crítics del discurs (ECD). Explora com un fet social es desenvolupa en el llenguatge (Fairclough, 1989, 1993 i 2003). L’ACD concep el discurs —en forma escrita, oral o visual— com una pràctica social: situat històricament i en relació dialèctica amb el seu context politicoeconòmic (Wodak, 2014). El focus d’interès de l’ACD, més que en la llengua per se, rau en el poder i la ideologia. Fairclough (1989) argumenta que el discurs és un potent mitjà per a convertir determinades representacions del món en hegemòniques, i així contribueix a mantenir i reproduir l’statu quo i les relacions de poder imperants a la societat. Un dels objectius principals de l’ACD és «desmitificar» les ideologies i les relacions de dominació que s’expressen a través del llenguatge (Wodak, 2014: 303).

Seguint el camí obert pels estudis de Fairclough (1993 i 2003) sobre el to promocional del llenguatge universitari, diversos autors han estudiat mitjançant l’ACD el discurs de les universitats en vista del nou sistema econòmic global, tot explicant-ne la retòrica empresarial i publicitària (per exemple, Mautner, 2005; Al-Qathani, 2021). El present article enllaça, a més, amb els debats sobre llengua i neoliberalisme i, en particular, sobre el creixent reconeixement del paper del llenguatge en el sosteniment i la reproducció de l’ordre neoliberal (Holborow, 2015; Shin i Park, 2016; Martín Rojo i Percio, 2020). En aquest estudi concebem l’anàlisi dels webs com un instrument per a desentranyar implicacions ideològiques del vincle universitat-empresa i volem contribuir a una millor comprensió del neoliberalisme situant el llenguatge al centre de la nostra anàlisi. Començarem amb el context històric. Després presentarem el mètode, els resultats i les conclusions.

2. Context històric: la transformació neoliberal de la universitat

La reestructuració de la universitat per a adaptar-se al gir neoliberal del sistema econòmic capitalista comença als Estats Units als anys vuitanta (Slaughter i Rhoades, 2004). Europa de seguida segueix el mateix camí. Als noranta, la patronal europea, la Comissió Europea i l’Organització Mundial del Comerç pressionen la universitat per

2. L’exconseller, professor universitari i economista Andreu Mas-Colell n’és un dels ferms defensors més coneguts, mentre que el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans inclou sovint l’oposició a aquest vincle en les campanyes de protesta.

acomodar els programes d’estudis i la recerca als nous requeriments econòmics: demanda més gran de treballadors qualificats, competència internacional en educació i investigació, aliances entre universitat i empresa, aprenentatge de competències transversals, etc. (Díez Gutiérrez, 2009).

La transformació és guiada per un discurs hegemònic a l’entorn de l’economia del coneixement, promogut, entre d’altres, per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i el Banc Mundial (Olssen i Peters, 2005). Sosté que, arran de la globalització i l’acceleració tecnològica, el sector basat en la producció, la distribució i l’ús del coneixement i la informació és el més important per al creixement econòmic. Un exemple de la repercussió d’aquest discurs és l’Estratègia de Lisboa de la Unió Europea (UE) de l’any 2000, que es fixa com a objectiu per a la propera dècada convertir Europa en l’economia del coneixement més competitiva del món. La universitat, en tant que principal institució del coneixement, hi té un paper fonamental. Per adaptar-la al desenvolupament de la indústria del coneixement, es duu a terme una reconversió de l’educació superior i de la recerca seguint el model nord-americà a través de l’anomenat procés de Bolonya, que estableix les bases de l’actual Espai Europeu per a l’Educació Superior (EEES). L’EEES es concep com un mercat que competeix amb les universitats nord-americanes i australianes (Phillipson, 2008). Per aquest motiu, s’encoratja la internacionalització de les universitats, la qual cosa, en realitat, significa docència impartida en anglès (Phillipson, 2008), de manera que augmenten els cursos oferts en aquest idioma per a atraure estudiants estrangers.

El procés va acompanyat d’una campanya promocional potent, com també de protestes d’estudiants i descontentament de professorat (Fernández Liria i Serrano, 2009: 14-16). A Catalunya, per exemple, el 2008 un col·lectiu de professors universitaris publica el manifest «Per una universitat pública al servei de tota la societat. Contra una campanya per desprestigiar-la i mercantilitzar-la».3

Les reformes derivades del procés de Bolonya es poden sintetitzar amb la tríada següent: finançament competitiu, governança corporativa i transferència dels resultats de la recerca al sector productiu (Sevilla, 2010: 20). La Comissió Europea insta la universitat pública a diversificar les fonts de finançament, aconseguint-ne mitjançant col·laboracions amb el sector privat (Streckeisen, 2018). En aquest context i amb Silicon Valley com a model (Sevilla, 2010), es creen estructures per a fomentar la inversió privada i aliances amb l’empresa: oficines de transferència de resultats d’investigació, centres tecnològics i de recerca, parcs científics, empreses sorgides de grups de recerca, càtedres patrocinades per companyies privades, campus d’excel·lència internacional, etc.

El procés de Bolonya implica també canvis en els plans d’estudis i en la naturalesa del coneixement (Olssen i Peters, 2005). Segons la Comissió Europea, la universitat ha de produir «capital humà» (estudiants i investigadors) adequat al mercat laboral (Streckeisen, 2018). Es tracta de prioritzar l’ensenyament de competències rellevants

3. <https://repositori.wordpress.com/> (consulta: 14 febrer 2022).

per als llocs de treball que les empreses ofereixen per sobre del domini d’una disciplina de coneixement (Sevilla, 2010; Hirtt, 2020). En aquest sentit i per a adequar-se als estàndards de l’EEES, es converteixen les llicenciatures en graus, es multipliquen els màsters i es crea un programa de doctorats industrials on la formació investigadora es desenvolupa dins l’empresa.

La reestructuració neoliberal de la universitat comporta canvis en el discurs universitari (Mautner, 2005), en què afloren conceptes provinents del sector privat com ara innovació, excel·lència, emprenedoria, etc. En aquest context, Block (2018) mostra que el llenguatge dels documents d’«Horizon 2020» (programa marc de recerca de la UE entre 2014 i 2020) està imbuït d’un discurs neoliberal d’emprenedoria i competitivitat. Un exemple discursiu representatiu de la reorientació de l’educació superior i la recerca a casa nostra és el nom del departament de la Generalitat al qual està adscrit l’àmbit d’universitats, que tradicionalment era d’Ensenyament. Amb l’entrada al nou mil·lenni, coincidint amb l’inici del procés de Bolonya i l’hegemonia discursiva de l’economia del coneixement i del concepte afí societat de la informació, s’anomena d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació. Més endavant, d’altres denominacions destaquen encara més la vinculació amb l’economia i l’empresa: d’Innovació, Universitats i Empresa; d’Economia i Coneixement; d’Empresa i Coneixement. Des de juny de 2021, s’anomena Departament de Recerca i Universitats i, entre els seus àmbits d’actuació, hi ha el foment de la col·laboració de la universitat amb el sector empresarial.

3. Corpus i mètode

El corpus d’anàlisi està format pels llocs web de les set universitats públiques de Catalunya: la Universitat de Barcelona (UB), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la Universitat Pompeu Fabra (UPF), la Universitat de Girona (UdG), la Universitat de Lleida (UdL) i la Universitat Rovira i Virgili (URV). L’anàlisi se centra en el discurs escrit d’aquestes pàgines web, que és l’element més important del seu contingut, malgrat que en ocasions també hi ha alguna imatge o vídeo que acompanya el text escrit. L’elecció dels webs per a l’estudi respon al fet que són un mitjà potent per a projectar la imatge de la universitat a l’exterior. Són, en paraules d’Al-Qathani (2021: 3), «les finestres de la universitat al món».

El procediment d’anàlisi consta de dues parts: descripció i interpretació. L’anàlisi descriptiva primer localitza referències a vincles entre universitat i empresa a les pàgines web. Un cop recollides les dades (durant l’hivern de 2022), s’agrupen segons els tipus d’informació que tracten. A continuació, s’identifiquen els agents empresarials, el llenguatge i els idiomes que hi apareixen. La segona fase, de caràcter qualitatiu, determina els temes i els significats principals que sorgeixen del discurs dels webs sobre els llaços entre universitat i empresa i, a la vegada, els situa en el marc de la teoria del capitalisme acadèmic. El propòsit de la interpretació és inferir les ideologies

inherents en el discurs i posar al descobert representacions i imaginaris que es transmeten sobre la societat, la recerca i l’educació superior.

La taula 1 recull les seccions dels webs vinculades amb la relació entre universitat i empresa d’on han sorgit les dades de l’anàlisi. Cada secció consta de diferents apartats. Per exemple, la secció «Societat i Empresa» de la URV està dividida en diversos apartats, cadascun dels quals enllaça amb noves pàgines web: «Impuls al desenvolupament territorial», «URV Emprèn», «Serveis a l’empresa», «Càtedres URV» o «Campus extens».

Taula 1

Seccions analitzades dels llocs web

Universitat Seccions objecte d’estudi

UB Empreses Emprenedoria

Fundació Bosch i Gimpera

Càtedres UB

UAB Innovació i transferència de coneixement

Càtedres universitàries

Campus d’excel·lència internacional

UPC Innovació

Serveis a empreses

Consell empresarial

UPF Universitat i empresa

Unitat d’innovació

Càtedres empresa

UdG Espai empresa

Investiga

Càtedres

UdL Càtedres universitat-empresa

Suport a l’R+D+I

Trampolí tecnològic

Serveis científics tècnics

URV Societat i empresa

Font: Elaboració pròpia.

4. Anàlisi

4.1. Descripció

En tots els llocs web de les universitats públiques de Catalunya, al costat d’informació sobre els estudis i la institució, hi ha referències al vincle de la universitat amb el sector empresarial. Algunes universitats (UAB, UPF i, especialment, UB) presenten més lligams que d’altres (UPC, UdL, UdG i URV), però el contingut dels webs sobre aquest vincle és similar. Degut a l’extensió de l’assumpte i a les limitacions d’espai d’aquest article, l’anàlisi no és exhaustiva, de manera que sols farem referència a les temàtiques i els exemples il·lustratius principals.

D’una banda, hi ha informació sobre serveis que la universitat ofereix a empreses: transferència de coneixements i tecnologia, assessorament en projectes empresarials, formació d’empleats i ajut per a trobar-ne de nous o lloguer d’espais. Per exemple, al web de la UB, dins la secció «Empreses», hi ha la presentació de l’Institut de Formació Contínua (IL3-UB), amb el títol següent: «Impulsem el futur de la teva empresa. Construïm el projecte que necessites amb tu».4 A continuació s’exposen els motius pels quals les empreses haurien d’escollir la UB: «fa 20 anys que acompanyem les empreses»; «el nostre equip de consultors t’acompanyarà al llarg de totes les fases del projecte»; «comptem amb el know-how d’experts referents del teu sector», etc.5

D’altra banda, hi ha informació sobre empreses sorgides de la recerca de la universitat i plans d’emprenedoria adreçats a estudiants i investigadors. A la pàgina de la UPF, per exemple, hi ha la Unitat d’innovació - UPF Business Shuttle, en què a la secció «Empreses i inversors» apareix una llista d’empreses basades en coneixements desenvolupats a la UPF (spin-off ) i companyies creades per estudiants amb suport de la UPF (start-up). Hi trobem el logotip de cada empresa, que enllaça amb el seu web. També hi ha la secció «Emprenedors», que ofereix informació sobre UPFlama (un «programa de suport a la creació d’empreses innovadores adreçat principalment a estudiants i alumnes de la UPF»6) i sobre Espais d’Incubació UPF (equipaments per a acollir projectes empresarials sorgits de la UPF).

En tots els altres llocs web hi ha espais similars per a fomentar la iniciativa empresarial d’estudiants i investigadors, com la Fundació Bosch i Gimpera (FBG) —oficina de transferència de coneixement i tecnologia de la UB—, el programa «UAB Emprèn», l’espai Emprèn UPC, el Trampolí tecnològic de la UdL, la Fundació URV o la càtedra de joves emprenedors de la UdG. El web d’aquesta darrera universitat compta, a més, amb l’Escola de Competències, que té com a objectiu «formar als [sic] estudiants i titulats amb aquelles competències professionals que marquen la diferència entre candidats»: «comunicació», «creativitat», «emprenedoria», «lideratge i

4. <https://www.il3.ub.edu/ca/empresas> (consulta: 15 febrer 2022).

5. <https://www.il3.ub.edu/ca/10-motius-escollir-lil3-ub> (consulta: 15 febrer 2022).

6. <https://www.upf.edu/web/innovacio/start-upflama> (consulta: 17 febrer 2022).

autoconfiança», «personal branding», etc. 7 Finalment, les pàgines web presenten també informació sobre propietat intel·lectual, patents i llicències dels resultats de la recerca, càtedres empresa, parcs científics i de recerca o campus d’excel·lència internacional.

4.1.1. Empreses

Un lloc visible del vincle universitat-empresa als webs és el de les càtedres patrocinades, conegudes com a càtedres empresa, espais universitaris de recerca i formació finançats per companyies privades que els solen donar el seu nom. El web de la UB és el que en conté un major nombre: n’hi ha més de vint. Les entitats privades de les càtedres de la UB van des de les del sector farmacèutic, la salut i les assegurances fins a l’energètic (Repsol) o l’alimentació (Danone). Les companyies de les càtedres patrocinades de la UPF també són de l’àmbit farmacèutic i mèdic, i d’empreses de telecomunicacions (Telefónica), tèxtil (Mango), distribució alimentària (Mercadona) o banca (Triodos). D’una manera semblant, companyies farmacèutiques i de salut tenen la seva càtedra a la UAB, on també n’hi ha de patrocinades per Catalunya Caixa o el RACC. Les càtedres empresa de la UPC estan vinculades principalment a companyies dels sectors d’infraestructures, industrial i energètic, com Abertis, Seat o Endesa, entre d’altres.

Les empreses amb càtedra a la URV pertanyen a la indústria petroquímica, la farmacèutica i a una multinacional del sector alimentari (Nut and Dried Fruit). A la UdL hi ha càtedres finançades per La Caixa, el Banco Santander, una multinacional de productes agroquímics (Corteva Agriscience) i l’assegurança de salut ASISA. Per la seva part, el web de la UdG conté càtedres amb el patrocini també del Banco Santander o d’altres entitats privades com la Cambra de Comerç de Girona. En aquest punt, cal mencionar que als espais web de les càtedres empresa hi llegim la veu de les universitats, que està en consonància amb el discurs de la companyia privada patrocinadora.

A més d’ocupar un lloc destacat a les càtedres que patrocinen, les companyies privades apareixen en d’altres espais dels webs. Per exemple, a la pàgina de l’IL3-UB, hi ha l’apartat «Els nostres partners» amb els logotips de trenta-quatre empreses, com ara Seat, La Caixa, BBVA, Ikea, Laboratoris Esteve, etc. 8 L’entitat privada que més apareix a les pàgines web és el Banco Santander. Surt en cadascun dels set llocs web objecte d’estudi. En tant que patrocinador, hi ha el seu logotip a l’IL3-UB, en càtedres i cursos d’emprenedoria de la UB, la UPC, la UdL, la UdG i la URV, com també en programes de beques per a estudiants de la UAB i la UPF.

7. <https://www.udg.edu/ca/udgocupacio/Escola-de-Competencies> (consulta: 18 febrer 2022).

8. <https://www.il3.ub.edu/ca/els-nostres-partners> (consulta: 15 febrer 2022).

4.1.2. Idiomes i llenguatge

Tots els webs ofereixen la possibilitat d’escollir entre tres idiomes: català, castellà i anglès. En general, el contingut relacionat amb el món empresarial apareix en les tres llengües, però hi ha espais només en català, com la càtedra Eugin de la UPF, la de recerca nutricional sobre fruita seca de la URV i totes les seccions de la Unitat d’innovació - UPF Business Shuttle, a excepció de la dedicada a patents i tecnologies, que es troba sols en anglès. També apareix només en anglès la secció «tecnologies per llicenciar» de la FBG de la UB i una càtedra empresa sobre el trànsit web de la UPF. Per la seva part, les càtedres de Telefónica i Mango a la UPF estan només en castellà. Als webs també hi ha espais en català i castellà sense la versió en anglès, com, per exemple, les presentacions de l’apartat de càtedres empresa de la UB i la UPF, la càtedra de la farmacèutica Almirall de la UPF, o totes les seccions de l’IL3-UB, per bé que els peus de foto sobre lloguer d’espais d’aquest centre apareixen sols en castellà. Quant al llenguatge, hi afloren sovint termes econòmics com competitivitat, capital humà, tendències del mercat o estudis de mercat. També s’empra lèxic procedent del funcionament de l’empresa (eficiència, eficàcia, productivitat, usuaris, rendiment, etc.).

Aquest llenguatge empresarial en la versió en català dels webs es caracteritza per incloure anglicismes. Les dues paraules angleses que més surten són spin-off i start-up. Tot i que la majoria dels webs no en presenta la forma catalana, la UAB sí que la proporciona al costat del mot anglès (empresa derivada i empresa emergent, respectivament). Altres paraules angleses inserides al text català dels webs són know-how, networking, building talent, employer branding, business angel, etc. La versió catalana del web de la UPF, a més, presenta dos centres amb el nom en anglès («UPF Business Shuttle» i «UPF Barcelona School of Management») i un centre adscrit a la UB també té el nom només en anglès («Barcelona School of Tourism, Hospitality and Gastronomy»).

Un exemple il·lustratiu del llenguatge empresarial anglicitzat dels webs és el dels títols i les descripcions en català dels programes per a empreses que ofereix l’IL3UB.9 Per un costat, hi destaca un vocabulari característic del sector empresarial ( innovació, ecosistema innovador, emprenedoria corporativa, estàndards d’eficiència, etc.) i, per l’altre, hi ha expressions angleses sense traduir ( design thinking ; lean manufacturing, visual thinking, agile mindsed, etc.). Finalment, s’ha de destacar que aquest llenguatge empresarial dels webs universitaris conflueix sovint amb un cert grau d’informalitat en el registre, de manera que s’empra el tractament de tu per a adreçar-se als lectors potencials.

4.2. Interpretació

Els temes principals que ha generat l’anàlisi del contingut sobre el vincle entre universitat i empresa als webs s’enumeren en la llista següent; a continuació, es desgra-

9. <https://www.il3.ub.edu/ca/programes-dalt-impacte-company> (consulta: 15 febrer 2020).

nen un per un amb extractes concrets, i, finalment, se n’examinen els significats i les implicacions:

Transferència de coneixement.

Societat com a sinònim de empresa

Patents i llicències.

Creació d’empreses amb resultats de recerca.

Foment de l’emprenedoria d’investigadors i estudiants.

Formació en competències clau per al món laboral.

Una gran part de la informació relacionada amb l’empresa als webs sorgeix al voltant del concepte transferència de coneixement, un dels trets característics del capitalisme acadèmic (Slaughter i Leslie, 1997). Fa referència a la conversió dels resultats de recerca universitària en productes comercials, mitjançant la seva venda al sector privat. La transferència de coneixement sovint s’associa a la competitivitat (Slaughter i Rhoades, 2004), com en el cas del web de la UPC:

Mitjançant els seus centres de recerca i laboratoris, la Universitat genera coneixement i el transfereix al teixit productiu amb l’objectiu d’incrementar la seva capacitat d’innovació i la competitivitat.10 [Negreta en l’original.]

Aquesta operació és indicativa del canvi d’orientació de la universitat pública en les darreres dècades: ha passat de servir la societat a posar-se al servei de la indústria privada (Schugurensky, 2006). Al web de la UPC, a més, hi ha un document sobre «claus i reptes de la transferència del coneixement».11 El text constata «la necessitat de fer un canvi de discurs, passar del «serem l’empresa referent en la fabricació de màquines» a «com canviarem el món fent màquines». A banda de semblar l’argument d’una novella de ficció distòpica, «com canviarem el món fent màquines» és revelador de l’imaginari que es projecta amb el vincle entre universitat i empresa: una societat deshumanitzada, on canviar el món no té res a veure amb l’ideal de justícia social.

Transferència de coneixement també s’empra als webs per a explicar als investigadors com es poden guanyar diners amb la recerca:

Si la teva recerca a la UPF ha produït un resultat amb potencial per tenir impacte a la societat, comunica’ns-ho! […]. És molt important que ens informis dels resultats de la teva recerca al més aviat possible, abans de publicar-los, per tal de no comprometre la possibilitat de protegir-los i, per tant, el seu potencial de comercialització.12 [Negreta en l’original.]

Mentre que al principi el text fa referència a «un resultat amb potencial per tenir impacte a la societat», després se centra en «el seu potencial de comercialització», de

10. <https://www.upc.edu/ca/r-d-i/innovacio> (consulta: 16 febrer 2020).

11. <https://consellempresarial.upc.edu/ca/20-idees-per-connectar-empresa-i-universitat.pdf> (consulta: 16 febrer 2020).

12. <https://www.upf.edu/web/innovacio/comunica-resultats> (consulta: 17 febrer 2022).

manera que se suggereix que el que és important per a la societat s’ha de comercialitzar. Aquesta lògica mercantil exclou la possibilitat que els investigadors comparteixin els coneixements de franc per al bé de la comunitat.

Un altre tema recurrent a les pàgines web és una visió restrictiva de la societat, que passa a ser sinònim de empresa privada. A la UAB, per exemple, es diu que l’Oficina de Valorització i Patents (OVP) és la responsable de «gestionar els resultats de recerca de la universitat, amb l’objectiu de transferir-los a la societat», la qual cosa significa vendre’ls al sector privat perquè n’obtingui guanys. La identificació de la societat amb l’empresa és, de fet, una confusió freqüent en el discurs neoliberal, on «servei a la societat» equival a «servei a la indústria» i «rellevància social», a «rellevància econòmica» (Schugurensky, 2006: 315).

La disposició d’explotar la recerca per a treure’n rendiment econòmic a través de patents i llicències és un dels aspectes clau del capitalisme acadèmic (Slaughter i Leslie, 1997) i un altre dels temes recurrents als webs. La universitat catalana s’implica activament en aquest procés comercial: l’OVP de la UAB, per exemple, s’encarrega «des de la sol·licitud de la patent fins a la promoció i captació de finançament per a valoritzar aquests resultats, i la transferència dels resultats de recerca mitjançant llicències».13

Un altre tema característic del capitalisme acadèmic i present en tots els llocs web és la creació d’empreses amb els resultats de la recerca. La universitat se situa així com un agent que fomenta l’explotació comercial de la recerca, amb programes de suport per a la creació d’empreses. A la pàgina de la UdG s’explica de la manera següent:

La normativa vigent tan sols permet a la Universitat la transferència de coneixement i, en cap cas, no li permet dur a terme la fabricació, distribució o comercialització de resultats fruit de la recerca. La transferència del coneixement a la societat es materialitza mitjançant contractes de transferència amb tercers. Per mitjà d’una EBT [empresa de base tecnològica], els investigadors tenen la possibilitat de participar en l’explotació del coneixement de les tecnologies que han obtingut a la Universitat, participant en els seus propis projectes emprenedors.14

Aquest text exposa diàfanament el perquè de la transferència de coneixements i tecnologies al sector privat: la normativa «tan sols» permet la transferència de resultats de recerca, i no la seva explotació comercial. És a dir, la universitat, pel fet de no ser una companyia privada, ha de vendre els resultats de la seva recerca al mercat. Amb aquest raonament s’exclou la possibilitat de compartir els fruits de la recerca sense cercar-ne un rendiment econòmic.

El web de la UAB presenta el suport a la creació d’empreses destacant-ne la rendibilitat econòmica: «un bon instrument» per a generar «riquesa i crear llocs de treball

13. <https://www.uab.cat/web/investigar/itineraris/innovacio-transferencia-i-empresa/que-es-la -valoritzacio-de-la-recerca-1345665857718.html> (consulta: 17 febrer 2022).

14. <https://www.udg.edu/ca/investiga/creacio-dempreses> (consulta: 18 febrer 2022).

altament qualificats».15 També s’explica que la UAB fomenta «l’esperit emprenedor entre la comunitat investigadora», que és un altre dels temes freqüents als webs. En el marc del capitalisme acadèmic la universitat disposa de programes d’encoratjament de l’emprenedoria, i d’infraestructures per a facilitar a estudiants i investigadors l’aplicació d’iniciatives empresarials (Mars et al., 2008). Al web de la UdL, per exemple, hi ha disponibles els més de cent exemplars d’«infoEmprèn. Butlletí per a Emprenedors/es»16 i la Càtedra Santander d’Emprenedoria Universitària. Aquest foment de l’emprenedoria dels estudiants i investigadors als webs universitaris està en consonància amb els discursos d’altres institucions, com ara el programa «Horizon 2020» o l’Estratègia de Lisboa de la UE. Es tracta d’un element intertextual que revela la manera en què un discurs es consolida per la seva relació amb discursos similars i, d’aquesta manera, aconsegueix legitimitat (Ramírez i Hyslop-Margison, 2015).

A més de promoure l’emprenedoria, la universitat pública també proporciona formació en les altres competències clau per al món laboral a parer de la patronal, el Consell d’Europa o l’OCDE (Hirtt, 2020), com en l’Escola de Competències de la UdG. La necessitat d’aquestes competències clau es justifica no sols per haver estat identificades com les que probablement seran útils en una gran varietat de llocs de treball, sinó també perquè afavoriran la flexibilitat i l’adaptabilitat que les empreses reclamen dels treballadors (Hirtt, 2020: 36).

En general, el sector privat està més lligat a disciplines de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM, en l’acrònim en anglès) i deixa de banda les humanitats. Entre les entitats privades implicades amb la universitat pública catalana, destaquen sobretot les farmacèutiques i la banca. Aquesta implicació de l’empresa privada en l’educació superior i la recerca no està absent de conflictes (Slaughter i Rhoades, 2004). Mercat i educació tenen «objectius contraposats»: les empreses busquen «maximitzar beneficis», mentre que de la universitat s’espera —o s’esperava— que se centri a «avançar i difondre el coneixement» (Hemsley-Brown, 2011: 125). Les activitats de les càtedres universitàries patrocinades per empreses, per exemple, responen als interessos de qui les finança, de manera que el sector privat defineix les prioritats de recerca i ensenyament (Díez Guitérrez, 2009). La recerca finançada per companyies privades, a més, sovint inclou contractes per a impedir o posposar la publicació de resultats (Powers, 2003). També s’ha argumentat que el professorat compromès amb la gestió d’empreses privades sorgides de la recerca universitària es pot distreure de les seves tasques primordials en tant que docents i acadèmics (Powers, 2003). D’altra banda, en relació amb la lògica mercantil de les empreses i de les reformes universitàries de les últimes dècades, s’ha de tenir present que si la universitat se centra només a produir coneixements rendibles, aquelles disciplines que no generen coneixements aplicables al mercat —per exemple, filologia catalana— estaran seriosament amenaçades.

15. <https://www.uab.cat/web/serveis/suport-a-l-emprenedoria-1345672645036.html> (consulta: 17 febrer 2022).

16. <https://www.udl.cat/ca/recerca/oficina/trampoli/newsletter/> (consulta: 19 febrer 2022).

Finalment, cal destacar que les pàgines web analitzades adopten un discurs empresarial, en què l’anglès sovint ocupa una posició privilegiada; així, la versió catalana (i també la castellana) conté terminologia mercantil anglesa i el nom de diversos centres només figura en anglès. Aquest discurs econòmic anglicitzat contribueix a difondre una lògica empresarial des de la universitat i, a més, perpetua l’imperialisme lingüístic i cultural de l’anglès (Phillipson, 2008), que redueix l’ús de molts idiomes a favor de l’anglès en diversos àmbits, com, per exemple, la producció científica o l’educació.

5. Conclusió

El present article ha examinat manifestacions del capitalisme acadèmic a través de l’anàlisi de les pràctiques discursives dels llocs web de les set universitats públiques de Catalunya relacionades amb el sector privat. Hem demostrat que s’hi utilitza una retòrica empresarial que celebra l’emprenedoria i la competitivitat, i es privilegia l’anglès per sobre del català en la terminologia econòmica. El discurs dels webs no sols representa una realitat, sinó que a més contribueix a construir des de l’interior de la universitat una visió del món determinada, segons la qual els coneixements vàlids són els transferibles al mercat, els investigadors són emprenedors en potència, i l’educació superior i la recerca estan al servei de l’esfera productiva capitalista. La universitat es representa a si mateixa com una institució guiada per la racionalitat del mercat, que forma treballadors polivalents, incentiva l’esperit emprenedor i facilita iniciatives empresarials. Aquest discurs, que es presenta com una cosa natural, esborra la separació entre el sector públic i el privat, exalça la cultura empresarial i parla de societat quan es refereix a l’empresa.

Seguint Slaughter i Rhoades (2004), considerem necessari qüestionar i sotmetre a debat públic aquest apropament de la universitat al sector privat, ja que els interessos empresarials difícilment són compatibles amb el que hauria de ser la universitat pública: un espai d’independència de pensament, de formació de persones educades i crítiques, de divulgació i d’avenç del coneixement en benefici de la col·lectivitat. De fet, amb la vinculació del sector privat a la universitat, s’obre «un abisme entre un edifici que s’ha aixecat sobre si mateix amb la lentitud pròpia de la Història de la ciència (26 segles de diàlegs, polèmiques i esforços incansables de milions d’investigadors) i l’imprevisible món de les demandes empresarials» (Fernández Liria i Serrano, 2009: 76-77).

En realitat, el discurs dels webs és, com diu Block (2018: 582) per al programa «Horizon 2020», una «punta d’un iceberg gegant»: la ideologia neoliberal. Després de visibilitzar ideologies implícites als webs universitaris, el present article espera aportar un granet de sorra per a alliberar la universitat de l’actual hegemonia neoliberal. Futures recerques haurien d’explorar com el capitalisme acadèmic a Europa i a Catalunya, i els discursos analitzats aquí, coexisteixen, per exemple, amb el moviment de l’accés obert, que és promogut per les universitats públiques catalanes o per programes de

suport a la recerca de la UE, com «Horizon 2020» i «Horizon Europe 2020-2027». També seria interessant en un futur explorar les raons per les quals les universitats catalanes, i en concret els webs de les universitats públiques, ofereixen espai a empreses privades. Es podrien dur a terme entrevistes amb representants clau del món universitari per a triangular dades i tenir més informació sobre les raons, els objectius i el guanys que hi ha en joc a la universitat a l’hora d’establir lligams amb el sector privat. Finalment, seria bo estudiar també discursos alternatius per part d’estudiants, investigadors i professorat, dels seus sindicats i associacions, que podrien obrir camins per a la resistència i la transformació dels marcs discursius hegemònics vigents.

6. Agraïments

Agraeixo les observacions i les aportacions de David Block i Jelena Petanović a les versions prèvies d’aquest text, així com els valuosos comentaris dels dos avaluadors anònims de l’article.

Bibliografia de referència

Al-Qahtani, Abdulaziz (2021). «Website representations of Saudi universities in Makkah region: A critical discourse analysis approach». Cogent Arts & Humanities, vol. 8, núm. 1, p. 1-30.

Block, David (2018). «Some thoughts on education and the discourse of global neoliberalism». Language and Intercultural Communication, vol. 18, núm. 5, p. 576-584.

Callinicos, Alex (2006). Universities in a neoliberal world. Londres: Bookmarks.

Díez Gutiérrez, Enrique J. (2009). «El capitalismo académico y el plan Bolonia». Eikasia, vol. 23, p. 351-365.

Fairclough, Norman (1989). Language and power. Londres: Longman. (1993). «Critical discourse analysis and the marketization of public discourse: The universities». Discourse & Society, vol. 4, núm. 2, p. 133-168. (2003). Analysing discourse: Textual analysis for social research. Londres: Routledge.

Fernández Liria, Carlos; Serrano, Clara (2009). El Plan Bolonia. Madrid: Los Libros de la Catarata.

Harvey, David (2005). A brief history of neoliberalism. Oxford: Oxford University Press.

Hemsley-Brown, Jane (2011). «Market heal thyself: The challenges of a free market in higher education». Journal of Marketing for Higher Education, vol. 21, núm. 2, p. 115-132.

Hirtt, Nico (2020). «Competentes e ignorantes». A: Corominas, A. (coord.). El menosprecio del conocimiento. Barcelona: Icaria, p. 19-68.

Holborow, Marnie (2015). Language and neoliberalism. Londres: Routledge.

Jessop, Bob (2018). «On academic capitalism». Critical Policy Studies, vol. 12, núm. 1, p. 104109.

Mars, Matthew; Slaughter, Sheila; Rhoades, Gary (2008). «The state-sponsored student entrepreneur». The Journal of Higher Education, vol. 79, núm. 6, p. 638-670.

Martín Rojo, Luisa; Percio, Alfonso del (2020). Language and neoliberal governmentality. Londres: Routledge.

Mautner, Gerlinde (2005). «The entrepreneurial university: A discursive profile of a higher education buzzword». Critical Discourse Studies, vol. 2, núm. 2, p. 95-120.

Olssen, Mark; Peters, Michael A. (2005). «Neoliberalism, higher education and the knowledge economy: From the free market to knowledge capitalism». Journal of Education Policy, vol. 20, núm. 3, p. 313-345.

Phillipson, Robert (2008). «The linguistic imperialism of neoliberal empire». Critical Inquiry in Language Studies, vol. 5, núm. 1, p. 1-43.

Powers, Joshua B. (2003). «Commercializing academic research: Resource effects on performance of university technology transfer». The Journal of Higher Education, vol. 74, núm. 1, p. 26-50.

Ramírez, Andrés; Hyslop-Margison, Emery (2015). «Neoliberalism, universities and the discourse of crisis». L2 Journal, vol. 7, núm. 3, p. 167-183.

Schugurensky, Daniel (2006). «The political economy of higher education in the time of global markets: Whither the social responsibility of the university?». A: Rhoads, Robert A.; Torres, Carlos A. (ed.). The University, state, and market: The political economy of globalization in the Americas. Stanford: Stanford University Press, p. 301-320.

Sevilla, Carlos (2010). La fábrica del conocimiento: La universidad-empresa en la producción flexible. Madrid: El Viejo Topo.

Shin, Hyunjung; Sung-yul Park, Joseph (2016). «Researching language and neoliberalism». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 37, núm. 5, p. 443-452.

Slaughter, Sheila; Leslie, Larry L. (1997). Academic capitalism: Politics, policies, and the entrepreneurial university. Baltimore: Johns Hopkins University Press.

Slaughter , Sheila; Rhoades , Gary (2004). Academic capitalism and the new economy : Markets, state, and higher education. Baltimore: Johns Hopkins University Press.

Streckeisen, Peter (2018). «Neoliberalism in European higher education policy: Economic nexus and changing patterns of power and inequality». A: Sin, Cristina; Tavares, Orlanda; Cardoso, Sónia; Rosa, María J. (ed.). European higher education and the internal market: Tensions between European policy and national sovereignty . Cham: Springer, p. 47-72.

Wodak, Ruth (2014). «Critical discourse analysis». A: Leung, Constant; Street, Brian V. (ed.). The Routledge Companion to English Studies. Londres: Routledge, p. 302-317.

Dinàmiques econòmiques i ús de les llengües minoritzades. El cas de la digitalització comercial al País Valencià

Economic dynamics and use of minoritised languages.

The case of commercial digitalisation in the Valencian Country

Lluís Català-Oltra i Clement Penalva-Verdú Universitat d’Alacant

Data de recepció: 8 de març de 2022

Data d’acceptació: 22 de juny de 2022

Resum

A través d’un estudi descriptiu sobre el contingut web de les empreses i les entitats representatives de l’oferta comercial al País Valencià, aquest article mostra quina és la presència del català en els mitjans electrònics, des de la informació dels productes i serveis fins a la possibilitat de fer transaccions monetàries. Els resultats mostren una absència quasi absoluta del català en les empreses valencianes que tracten amb el públic quan una part d’aquesta atenció es duu a terme tecnològicament. No obstant això, ampliant l’enfocament per a abraçar tot el panorama digital de la llengua i oferir una visió prospectiva, la possibilitat de trobar informació i eines de transacció comercial en llengua catalana s’incrementa en dos pols que es reconeixen tendencials dins de les dinàmiques econòmiques, polítiques i culturals d’avui en dia. Per una banda, les empreses multinacionals de venda directa i les grans plataformes internacionals que centralitzen un gran nombre de transaccions comercials, i, per l’altra, les entitats de caràcter local, com ara l’economia social i solidària i el finançament ètic, que també actuen en xarxa i que basteixen un sistema de relacions i pràctiques econòmiques alternatives molt arrelades al territori. La conclusió és que dins de les dinàmiques global/local, i des de la perspectiva de la competència entre mercats lingüístics, els actors econòmics (empresaris i consumidors proactius) reprodueixen en les seues pràctiques lingüístiques unes estructures ideològiques. La configuració de la competència entre els tres idiomes amb més presència (castellà, català i anglès) pot ser producte de la interacció entre dos tipus de discurs en relació amb la llengua: el del mercat (buscar el benefici) i l’identitari (exhibir orgull).

Paraules clau: economia digital, oferta lingüística, glocalització, mercats lingüístics, anàlisi de contingut, llocs web.

Abstract

Through a descriptive study on the analysis of the web content of companies and entities representing the commercial offering in the Valencian Country, this article focuses on the

Correspondència: Lluís Català-Oltra. Universitat d’Alacant. Departament de Sociologia II. Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n. 03690 Sant Vicent del Raspeig (Alacant). A/e: lluis.catala@gcloud. ua.es. A/I: https://iudesp.es/va. Tel.: 965 903 860.

electronic presence of the Catalan language, from the information on products and services to the possibility of making monetary transactions. The results show that there is an almost absolute absence of Catalan in the Valencian companies that deal directly with customers in their establishments when a part of this service is technologically mediated. However, by expanding the focus to embrace the entire digital panorama of languages and to offer a prospective vision, the possibility of finding commercial transaction information and tools in the Catalan language is increased in two spheres, both of which are observed to involve trends in the current economic, political and cultural dynamics. These two spheres are, on the one hand, the multinational direct sales companies and the large international platforms that centralise a large number of commercial transactions, and, on the other hand, the local entities which also operate in the market and have a system of alternative economic relations and practices linked to their territory, such as the social and solidarity-based economy and ethical financing. Our conclusion is that due to the global/local dynamics, and from the perspective of the competition between linguistic markets, economic actors (entrepreneurs and prosumers) reproduce ideological structures in their linguistic practices. The configuration of the competition between the three languages with the greatest presence (Spanish, Catalan and English) could be the product of the interaction between two types of language-related discourse: market discourse (seeking profit) and identity discourse (showing pride).

Keywords: digital economy, linguistic offering, glocalisation, linguistic markets, content analysis, websites.

Les relacions entre llengua i economia no es poden separar de les tendències socioculturals i polítiques. Aquestes dinàmiques han de ser estudiades reconeixent la incidència rellevant de dos processos estretament relacionats amb l’economia — la globalització i la digitalització—, que acompanyen la progressiva desigualtat social (a l’interior dels països i entre ells). Aquesta desigualtat s’associa a les polítiques econòmiques d’ideologia neoliberal que s’estenen al món i que afavoreix la concentració empresarial i financera, la divisió internacional del treball i la desregulació laboral. Si hi afegim les crisis mediambientals, energètiques, financeres i de reconfiguració dels mapes geopolítics, el diagnòstic és una crisi multidimensional que impossibilita tenir certesa sobre el futur del sistema mundial, tal com reconeix la Unió Europea (ESPAS, 2016). Malgrat aquesta incertesa, en aquest treball proposem un estudi sobre com es poden relacionar aquestes dinàmiques econòmiques amb les lingüístiques en un espai social concret com el País Valencià, on el català té una presència limitada quant a l’ús social i, encara més, en l’entorn digital. L’objectiu és mesurar fins a quin punt aquest procés d’intensificació de les relacions econòmiques i culturals en què intervé la tecnologia ha anat acompanyat de la inclusió de les llengües minoritzades. Considerem que el País Valencià és un àmbit adequat per a observar aquesta inclusió perquè la massa crítica que respon a la digitalització del comerç és més que suficient: el 2021, un 67,2 % de la població valenciana entre disset i setanta-quatre anys havia comprat per Internet en l’últim any, segons dades de l’INE (2021).

1. Introducció. Globalització i digitalització en un context de crisi

Així doncs, els processos productius i culturals estan molt afectats per dos processos de transformació que s’alimenten mútuament: la globalització econòmica i el desenvolupament de les tecnologies de la comunicació (Castells, 1999). Pel que fa a l’ús de les llengües, això té com a derivada l’extensió de l’anglès com a llengua global. Però aquí plantegem la hipòtesi d’un ús contratendencial de les llengües minoritàries que desafien la primacia de les llengües hegemòniques, sobretot perquè redirigeixen una part de les relacions socials cap a l’espai local, comunitari i sostenible mediambientalment. Entre l’anglès i, en el nostre cas, el català, se situa una llengua també global —el castellà— que va ampliant la seua presència a Internet (Instituto Cervantes, 2018) i que és hegemònica en l’ús social al País Valencià.

La globalització propicia dues dinàmiques contradictòries i complementàries alhora, que són un procés d’homogeneïtzació cultural i una recerca de la diversitat local. Els efectes de la globalització es mostren a través d’una reducció progressiva de la capacitat dels individus i les organitzacions per a controlar els processos socioeconòmics d’abast global que els afecten. El terme glocalització (Giddens, 1993; Robertson, 2000; Ritzer, 2006) és el que millor defineix els dos processos enfrontats i que serveix per a explicar les dinàmiques i la seua transversalitat. El glocal, com a fenomen cultural (producte d’aquesta tensió entre universalisme i particularisme inherent a la globalització), s’esdevé en tota la societat civil i en totes les activitats del procés econòmic i incideix en les motivacions grupals del consum. Les dinàmiques de la glocalització, per tant, poden explicar les estratègies de comunicació i les directament associades al comportament econòmic. Per una banda, assistim a la formació del consum proactiu (de l’anglès prosumer), que ha dissolt les diferències entre els rols separats de productor/a i consumidor/a; dissolució que ve acompanyada de nous comportaments al voltant d’un consum molt fragmentat i segmentat, que inclou nous valors (ètics, identitaris i mediambientals) i que considera els productes més per l’ús que per la propietat. Són pràctiques i valors que s’han observat i debatut en l’estudi de la creixent i digitalitzada economia col·laborativa (Botsman i Rogers, 2010; Belk, 2014; Slee, 2016). Fins i tot es desenvolupen grups socials amplis que arriben a concebre el consum com una mena d’acte polític (Villadiego i Castro, 2014; Gómez-Benito i Lozano, 2014) o una forma de ciutadania amb capacitat d’institucionalitzar formes d’acció, pràctiques de consum o normes de convivència no directament derivades de l’individualisme o del particularisme adquisitiu (Alonso, 2007: 26).

Per altra banda, una part de l’oferta, precisament a partir dels estudis sobre segmentació de mercats, s’adona d’aquestes noves pautes de consum. Les persones consumidores són classificades i localitzades a partir de certes variables sociodemogràfiques per a ajustar millor les accions comercials a les seues necessitats i desitjos, i la llengua és una d’aquestes variables (Heller i Duchêne, 2012). De vegades, s’associa a un procés de construcció de la imatge corporativa d’algunes empreses que incorporen uns principis del que s’ha anomenat responsabilitat social. Aquests principis impulsen la inclusió d’elements comunicatius orientats a salvaguardar la diversitat i els drets lingüístics, la qual cosa queda plasmada en la manera d’informar i de vendre els productes (Riera, 2008; Solé Camardons, 2009).

Pel que fa a la literatura acadèmica sobre la relació entre economia digital i llengües minoritàries, en un altre article precedent (Català i Penalva, 2021), s’ha comprovat la disponibilitat d’estudis lingüístics sobre el comportament de les empreses en l’àmbit econòmic, estudis sobre la importància de la llengua en les relacions entre empresa i consum, així com treballs qualitatius sobre la presència d’altres llengües minoritàries en les relacions econòmiques d’altres estats. Respecte a la dimensió digital del comportament econòmic, el grau de vitalitat d’una llengua té relació amb la translació dels aspectes bàsics de funcionalitat, competència i continguts de prestigi necessaris per a la supervivència d’una llengua en l’àmbit digital, com és l’article de Kornai (2013). Més específicament, sobre el comerç electrònic, tenim el treball de Cunliffe, Pearson i Richards (2010).

La presència d’un idioma a Internet és un indicador del seu grau de vulnerabilitat. Els objectius del nostre treball, per tant, també s’emmarquen en la preocupació institucional per la preservació dels idiomes com a patrimoni cultural. Organitzacions internacionals que vetllen per la cultura immaterial han dut a terme estudis i recomanacions amb la finalitat d’observar el grau de multilingüisme en el món digital. En són exemples la preocupació inicial per la participació econòmica i la prevenció de conflictes de les minories de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (Croft, 2018), el fet que el grau de vulnerabilitat de les llengües afecta la diversitat cultural (UNESCO, 2005) o la preservació del patrimoni cultural europeu, com ha fet el Parlament Europeu (Jones, 2013). Aquest últim, amb recomanacions explícites als estats membres de la Unió Europea en la promoció de les llengües minoritàries en els sistemes educatius, menciona els reptes de la societat digital als quals s’enfronten aquestes llengües.

2. Metodologia i fonts de dades

Per descriure la presència dels diversos idiomes hem fet un treball quantitatiu d’escales diferents sobre les entitats de serveis que ofereixen als clients i clientes del País Valencià la possibilitat d’obtenir informació o de fer una transacció en l’àmbit electrònic. Per una banda, fem una ullada d’espectre ampli sobre el conjunt de les empreses de capital valencià, observant la presència del català dins de la seua diversitat territorial i sectorial; per l’altra, focalitzem la mirada sobre uns quants sectors que marquen algunes tendències sobre el futur de les activitats econòmiques: les empreses multinacionals, les plataformes, l’economia social i les entitats de finançament ètic.

El conjunt d’empreses i entitats del nostre estudi s’ha seleccionat a partir de criteris mostrals diferents que varien segons l’univers poblacional, i aquest depèn de l’amplitud d’observació. Tenim, en primer lloc, 397 unitats que provenen d’un mostratge aleatori i estratificat segons la dimensió de l’empresa (volum de treballadors) i l’activitat. Aquesta mostra és producte d’una mirada macro sobre el total d’empreses valencianes de serveis que ofereixen atenció directa al públic —el que s’anomena B2C (de l’anglès business to consumer )— i procedeix de la base de dades del Sistema de Análisis de Balances Ibéricos (SABI) sobre un univers de 160.608 unitats.

En segon lloc, hem focalitzat l’estudi sobre uns sectors determinats amb la finalitat d’obtenir uns resultats prospectius, sobre la base del doble fenomen econòmic i cultural (global/local; concentració/fragmentació) del qual partim. Per a aquests estudis focalitzats hem fet un mostratge intencional de casos extrems dins de la polaritat global/local. Perquè la mostra de casos tinga suficient grandària i heterogeneïtat ens hem basat en fonts diverses (taula 1): a) setze empreses multinacionals amb establiments de venda directa al públic al País Valencià, provinents de la llista Forbes d’empreses més importants; b) trenta-quatre unitats procedents de la llista d’entitats especialitzades en finançament ètic que recopila Sanchis (2018); c) la totalitat (vint-i-tres) de les entitats d’economia social i solidària enregistrades per dues xarxes d’aquest sector —REAS - País Valencià (Xarxa d’Economia Alternativa i Solidària) i Tornallom—, i, a l’últim, d) una selecció de les trenta-vuit plataformes digitals amb una implantació més àmplia en el públic consumidor final del País Valencià. Aquesta darrera mostra és, per tant, d’una gran diversitat tenint en compte la diferent relació entre els membres a la Xarxa —mercats web B2C, B2B (business to business) i C2C (consumer to consumer)— i el contingut específic de l’eina informativa o transaccional —metacercadors i comparadors dels sectors viatges (vols i hotels), finances i assegurances, i immobiliari.1

Taula 1 Mostratge i fonts de dades

Mostra Unitats Tipus de mostratge Font de dades Empreses de serveis valencianes B2C amb establiments de venda directa

397 Aleatori, estratificat per grandària i tipus d’activitat

Economia social i solidària valenciana

Empreses multinacionals amb establiments de venda directa al País Valencià

Grans plataformes d’economia digital: mercats web (B2C, B2B, C2C); metacercadors i comparadors

Font: Elaboració pròpia.

REAS PV i Tornallom Finançament ètic valencià

34 Sanchis (2018)

23 Intencional (casos extrems), representatiu del pol local dins de la dinàmica global/local

16 Intencional (casos extrems), representatives del pol global dins de la dinàmica global/local

Llista Forbes

38

Fonts diverses a partir de cerques a Internet sobre diferents sectors especialitzats

1. La mostra inclou totes aquestes entitats: Airb&B, Alibaba, Aliexpress, Amazon, Atrapalo, Blablacar, Booking, Casalibro, eBay, eDreams, Enalquiler, Expedia, Fnac, Fotocasa, Habitalia, Iberia, Idealista, Inmobiliaria, Kayak, Kelisto, Kyero.com, Manomano, Mitula, Momondo, Pisos.com, Rastreator, Rumbo, Ryanair, Skyscanner, Trabber, Tripadvisor, Trivago, Trovit, Tucasa, Viajes El Corte Inglés, Wallapop, yaencontre i Zalando.

Com a tècnica de procés i tractament de dades, s’ha utilitzat l’anàlisi de contingut; una tècnica que, en contrast amb l’enquesta, no ofereix cap mena de reactivitat i permet accedir al comportament real de les organitzacions quant a la llengua usada. Sobre l’estudi macro i la metodologia d’anàlisi de contingut utilitzada, se’n pot trobar més informació a Català-Oltra i Penalva-Verdú (2022).

3. Resultats

Els resultats més destacats de les nostres investigacions es poden observar a la taula 2. Es presenten, d’una manera comparativa, els indicadors principals sobre la implantació de les tecnologies rellevants (web i comerç electrònic) i la presència del català i l’anglès en els seus continguts.

Taula 2

Disponibilitat de web i comerç electrònic i la presència del català (en %)

Font: Elaboració pròpia.

* 9 % sobre el total de la mostra (amb i sense web); ** 0,5 % sobre el total de la mostra (amb i sense web).

3.1. La dimensió informativa. Els webs dels comerços valencians

La implantació dels webs és majoritària (el 50 % del total), però el mapa global ofereix una imatge de molta heterogeneïtat. Així, mentre que les petites empreses arriben a aquest percentatge, a mesura que les dimensions augmenten la inclusió de web

en les empreses també creix fins a arribar a la totalitat en les empreses mitjanes i grans. Si bé la incorporació de les empreses al món web es pot percebre com un vehicle imprescindible de comunicació entre empresa i client (i així ho mostren les xifres de presència de web), l’ús del català no ha tingut la mateixa consideració. El català al món web de les empreses valencianes de serveis és insignificant. El nostre estudi mostra que el català només és present en l’1 % del total de webs enregistrats. L’àmbit de l’empresa privada és un dels que més clarament reflecteix la situació de diglòssia que pateix el País Valencià; una diglòssia d’arrels estructurals que ja va definir i interpretar al segle passat el treball precursor de Ninyoles (2017).

La grandària de l’empresa prediu la presència del català. Resulta evident que com més capital té una empresa més recursos pot invertir en comunicació per a la formació i càrrega de treball en dues facetes: competència lingüística i maneig de la tecnologia. Pel que fa a l’especialització tecnològica, segons un estudi recent (Maudos i Mínguez, 2020), la proporció d’empreses que tenen especialistes en tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) al País Valencià és del 16,2 % —una mica superior a escala estatal, que és del 17,4 %. Aquest percentatge baixa al 3,8 % en les microempreses. El mateix informe constata que només una de cada cinc empreses duu a terme activitats formatives en TIC. Tanmateix, l’heterogeneïtat també s’explica, en menor grau, per un altre factor, com és el de la ubicació territorial de les empreses. Encara que les diferències no són gaire grans, veiem que té una certa importància el fet de situar-se en el domini lingüístic valencià, i més específicament en les zones on hi ha les xifres més altes d’ús social de la llengua pròpia, com és el litoral castellonenc, en què el 7,7 % de les empreses té continguts en català als webs (Català-Oltra i PenalvaVerdú, 2022). Aquestes xifres no queden gaire lluny de les dades que trobem als estudis recents fets mitjançant altres tècniques d’investigació basades en la conversació o en l’observació (enquesta, grups de discussió o observació participant). El nostre estudi contribueix, per tant, a la descripció d’un paisatge molt castellanitzat del comerç i dels serveis valencians, i afegeix la dimensió digital al paisatge sonor i visual que yaiza Pérez-Alonso (2021) il·lustra en la seua investigació.

3.2. La dimensió transaccional i el comerç electrònic

Les empreses valencianes B2C que inclouen en els webs seccions per a fer transaccions monetàries (compra i reserva amb desemborsament) no són un volum gaire gran. Encara que prop d’una cinquena part (18,3 %) de les empreses amb web tenen una aplicació per a les transaccions electròniques, només representa un 9 % del total (amb web o sense). Es tracta d’un percentatge molt petit, i la raó es troba en l’important pes de les microempreses (menys de deu treballadors) en la població de societats mercantils del País Valencià. Anteriorment hem fet referència a la disposició necessària de recursos materials i humans per a implementar aquesta eina.

El fet que l’espai del comerç electrònic haja penetrat d’una manera profunda en les pràctiques del consum de la població valenciana fa necessari ampliar l’estudi de la

presència del català a un espai que va molt més enllà de les empreses de capital valencià. Per donar una visió més completa de la competència entre llengües des del costat de l’oferta, hem incorporat mostres sobre les empreses multinacionals. Pel que fa a les empreses multinacionals que tenen establiments d’atenció directa als consumidors del País Valencià, els valors són més grans per als dos indicadors: totes tenen web i el català és present en la meitat dels casos. Es tracta d’un percentatge de presència del català prou superior al que hi havia el 2005 (23 %) (Solé, Castaño i Díaz, 2005) per a Catalunya, assumint la validesa de la comparació perquè els espais web són els mateixos per al País Valencià. L’asimetria entre el castellà (100 %) i el valencià (50 %) de les multinacionals és clarament inferior que en les empreses valencianes, una dada que dona suport a la tesi segons la qual com més gran és l’empresa, més possibilitats hi ha de trobar el català en els webs. No obstant això, en termes de comparació a tres bandes, és molt interessant observar el perfecte equilibri entre la llengua franca (l’anglès) i el català, totes dues presents en el 50 % dels casos.

3.3. El factor identitari i la dinàmica global/local

Dels resultats exposats fins ara, i sense parar atenció en altres variables, s’observa que el volum de capital de les empreses explica la utilització del català, tant en la dimensió informativa com en la transaccional. Siga per la manca de recursos o pel guany (adaptar-se a les preferències de la ciutadania consumidora per efectes de les estratègies de segmentació de mercats), la incorporació d’una llengua minoritzada es podria explicar només per factors econòmics de rendibilitat de la inversió en comunicació multilingüe. Ara bé, és sabut que les dinàmiques dels mercats lingüístics (Bourdieu, 1991) estan entrellaçades també pels factors polítics i culturals que incideixen, així mateix, en les oportunitats d’incrementar el valor d’una llengua en un escenari competitiu; un valor que és simbòlic i que deriva d’unes determinades relacions de poder i les seues fonts de legitimitat. Des d’aquesta perspectiva, no totes les llengües tenen el mateix valor, sinó que estan jerarquitzades en una estructura d’autoritat que reflecteix la configuració de l’estructura social en termes de dominació entre grups socials o, en el context internacional, entre països i cultures. Encara que aquestes estructures determinen en gran manera les pràctiques lingüístiques, els i les parlants d’una llengua no sempre són màquines reproductores d’aquelles estructures. El fet és que el sistema de llengües també és producte de les diverses pràctiques quotidianes que s’actualitzen en diferents camps d’acció, com ara el polític, el de l’adquisició d’habilitats professionals o —els que més interessen aquí— el del consum i les estratègies de comunicació comercial. Aquesta és la raó per la qual hem introduït una anàlisi comparativa que proporcione llum sobre aquesta dinàmica dins del sistema de llengües en la comunicació digital. En el marc de les dinàmiques global/local a les quals al·ludíem més amunt, posem l’enfocament sobre dos sectors antagònics representants de la polaritat: per una banda, les entitats d’economia social alternativa i les de finançament ètic (local ), i per l’altra, les grans plataformes digitals ( global ).

Pel que fa a l’economia social alternativa, les dades mostren unes pautes prou diferenciades respecte de les dades generals del comerç valencià. La presència del català és bastant més gran. Encara que no arriba als nivells del castellà (amb presència completa), sí que hi és present en més del 50 % dels casos. Aquests resultats contrasten amb la pràctica inexistència del català a les empreses valencianes B2C, que lentament es van incorporant al món del comerç electrònic. La inclusió del tercer idioma, l’anglès, proporciona una visió més completa de les dinàmiques lingüístiques. Mentre que les tendències globalitzadores (reflex de la mobilitat internacional sobre el turisme i els residents estrangers) expliquen la major presència de l’anglès respecte del català en algunes tendes tradicionals i en establiments de serveis, la reorientació cap al marc local —inserida en el codi genètic de les economies alternatives— explica la presència més gran del català (56,5 %) davant la mínima expressió de l’anglès (11,7 %). Per altra banda, l’activitat consolidada al territori d’unes caixes d’estalvis amb arrel territorial, com ara les caixes populars i rurals, pot explicar la presència notable del català als seus webs (58,8 %). Pensem que la incorporació del català va més enllà de les consideracions exclusivament utilitàries de valor instrumental o monetari d’una activitat econòmica. La incorporació de valor social a les seues activitats atorga, de la mateixa manera que els valors mediambientals, de protecció social i de cura de les relacions laborals, uns valors identitaris i de respecte dels drets lingüístics. Per tant, no és gaire agosarat dir que, en el cas de les economies alternatives, la llengua pròpia podria estar funcionant com a representació simbòlica de resistència enfront de tendències culturals uniformitzadores. Al País Valencià, en un context de diglòssia que impregna tots els àmbits públics, en què el castellà és omnipresent en l’activitat comercial, són molt significatius els percentatges d’aquesta economia alternativa i d’arrelament territorial.

En aquest àmbit cooperatiu al País Valencià, amb un pes petit sobre el total de l’economia, podríem utilitzar l’indicador de la presència del català com una dada que permet localitzar vetes no solament lingüístiques, sinó també econòmiques. Es tracta d’espais en què les pràctiques econòmiques es formen en antagonisme respecte de les majoritàries, considerades nocives perquè contribueixen a les disfuncions socials derivades de la mercantilització progressiva de la vida: consumisme, condicions de treball dolentes, distància excessiva entre producció i consum, i relacions anònimes i jeràrquiques. Precisament, l’espai que representa i reprodueix a gran escala tot això és l’altre pol que estudiem en aquest treball: les grans multinacionals amb implantació al País Valencià i les grans plataformes digitals. Es tracta d’un àmbit en creixement progressiu on el català també és present en quasi el 30 % de llocs web d’empreses com ara Airb&b, Booking, Idealista o Ryanair. Les plataformes digitals, que van copant gradualment una gran part del volum de les transaccions comercials, incorporen el català com una estratègia d’inclusió, també identitària, per a un mercat de bastant pes potencial —més de deu milions de parlants (Plataforma per la Llengua, 2016). S’han de mencionar dos factors que poden explicar aquesta incorporació lingüística. Per una banda, la incorporació de motors de traducció (per exemple, Google) cada vegada més precisos en els processos de conversió dels texts d’un idioma a un altre. Per

l’altra, i més important, les decisions reactives de les companyies a les mobilitzacions de persones consumidores i d’associacions de col·lectius de la societat civil perquè el català s’hi incorpore, com les recents campanyes i denúncies orientades a la inclusió del català en àmbits com l’espai electrònic d’interacció d’Amazon, Spotify o els assistents de veu més populars com Alexa, Siri o l’Assistent de Google.

4. Conclusions

La conclusió principal que podem extreure d’aquesta anàlisi és que el futur del català com a llengua d’ús en les relacions econòmiques al País Valencià es mou entre diferents segments en competència econòmica pels consumidors i consumidores que fan ús d’Internet. Dels resultats globals podem concloure que la presència del català en l’àmbit comercial —no només en la dimensió tecnològica— es podria incrementar en el futur a partir de dos entorns de penetració: el comerç quotidià de proximitat empreses petites i mitjanes que tenen un grau de desenvolupament tecnològic més baix i menys recursos humans i financers, però que estan connectades amb la identitat local— i les empreses més grans —de més recursos per a la planificació i per a la formació en tecnologia i competència lingüística—, les quals, sota els principis de «responsabilitat social» (Canyelles, 2010), podrien afegir els drets lingüístics en les seues pràctiques comunicatives per millorar la seua identitat corporativa.

Aquests dos àmbits de possible difusió de les pràctiques econòmiques en català estan relacionats amb el que Heller i Duchêne (2012: 3-4) apunten com una interacció entre dues classes de discurs en relació amb el llenguatge: el de l’orgull i el del benefici. El primer era el dominant al començament del capitalisme, coincidint amb la creació dels estats nació moderns, que utilitzaven la llengua (nacional) com una eina per a consolidar un projecte etnonacional i una identitat col·lectiva. El segon, el discurs del benefici, s’ha fet hegemònic en la fase de capitalisme global recent, com a conseqüència de diversos canvis en la saturació del mercat (que requereix preus més baixos, diferenciació, personalització, etc.), en l’expansió de la recerca de nous mercats, en la diferenciació o el valor afegit per a competir en aquell mercat saturat, en l’externalització i en la flexibilitat de les empreses i dels treballadors per adaptar-se a un entorn cada vegada més competitiu i canviant (Heller i Duchêne 2012: 8-9). En aquest context, les accions basades en el benefici han adquirit importància per a competir amb el discurs de l’orgull identitari. No obstant això, els dos discursos s’entrellacen i el contingut es pot presentar en una llengua determinada per les dues raons (orgull i benefici). Per exemple, el contingut dels webs es pot presentar en una llengua minoritària i perifèrica no tant per a afirmar una identitat, sinó perquè pot ser una manera de connectar amb una nova veta de mercat en un entorn molt competitiu.

Des d’aquesta perspectiva, la manera de procedir per part de l’oferta pot estar relacionada amb les reaccions defensives que s’estan produint localment en un moment de reconfiguració del rol del consumidor/a proactiu/iva. L’exposició pública en català dels productes i projectes cooperatius dels grups locals d’economia social té un

component polític efecte de la reconfiguració de les percepcions socials, com ara la imbricació de les esferes econòmiques, socials i mediambientals com un tot cultural en què la llengua té la capacitat simbòlica de representar el canvi.

Alguns estudis sobre escenaris de futur del canvi digital, com el de Matties i Narhi (ed.) (2016), proporcionen algunes pistes sobre com es pot configurar el món digital en els temps venidors. Aquests autors mostren quatre escenaris futurs globals que descriuen aquesta interacció mútua entre xarxes tecnològiques i xarxes socials, i que són producte, d’una banda, del caràcter de les xarxes interconnectades al voltant dels pols centralització/descentralització de la informació i la presa de decisions, i, de l’altra, de la naturalesa de les xarxes segons el principi que les regula (d’orientació al benefici econòmic o al benefici social). En els nostres resultats, el català és present en tots els escenaris que aquests autors exposen, encara que les pautes que hem trobat són més representatives del que ells denominen «capitalisme xarxàrquic» (traducció nostra a partir de netarchical capitalism) o de la resiliència local (local resilience).

De les dades analitzades en els apartats anteriors observem que les pautes lingüístiques telemàtiques d’aquests dos àmbits en creixement (plataformes i economia social) no són tan negatives pel que fa al català com les observades en el comerç tradicional. Malgrat això, hem de fer menció d’una altra qüestió, que és la relativa a la resposta directa (telefònica o per correu electrònic) per a demanar més informació sobre els productes, les transaccions o els actes de lliurament. Tenim la sospita que, per a les grans plataformes i per a aquesta interacció, la necessitat de disposar de persones amb prou competència lingüística en comptes de màquines farà que la possibilitat d’interaccionar en català siga molt més limitada.

És evident que la supervivència d’una llengua es garanteix per la seua transmissió intergeneracional en els usos informals i directes, i no tant en els més formals i mediatitzats tecnològicament. Tanmateix, la mediatització de la tecnologia en tots els àmbits de les relacions socials sembla irreversible i en creixement constant, i això proporciona un horitzó de convergència, la qual, però, està limitada pels efectes de la bretxa digital. Aquest concepte explica com la tecnologia ofereix molts avantatges comparatius als segments poblacionals més poderosos econòmicament i estableix una espècie de successió de graons de maduració tecnològica en què els sectors menys potents van arribant als desenvolupaments tecnològics amb més o menys retard. Per tant, observar en aquests nivells d’incorporació progressiva de les tecnologies quina és la fase en què el multilingüisme és incorporat o no resulta essencial per a obtenir una visió de futur. Un estudi diacrònic podria permetre: a) la confirmació de la tendència en qüestió; b) la caracterització del possible canvi, en el sentit de si és lineal o cíclic, determinant la incidència de les forces en conflicte al voltant dels mercats lingüístics, i c) la mesura de la relació entre la bretxa digital i la «diglòssia digital» (Melero, 2018).

Per concloure, considerem molt importants els contextos mediàtic, educatiu i politicoadministratiu que afecten a aquestes pràctiques econòmiques alternatives en fase incipient. Les institucions públiques inclouen discursivament la preocupació tant per la llengua pròpia com per aquestes polítiques de futur que connecten la tran-

sició digital i l’ecològica. Per tal d’apostar d’una manera decidida per la promoció pràctica de la llengua i, sobretot, per uns sectors lleials que mantenen una dosi mínima de supervivència (Castelló i Moya, 2021), les autoritats haurien d’identificar aquesta via de penetració del català sobre el teixit productiu, promovent i visibilitzant aquestes relacions sinèrgiques entre economia i llengua que contribueixen a afrontar reptes futurs i dissenys de transició. Seria una manera de reforçar les propostes que Gisbert (2019) recull per al País Valencià i que haurien d’anar més enllà de la no-discriminació pel fet d’usar una de les llengües oficials.

5. Agraïments

La investigació de la qual sorgeix aquest article s’ha dut a terme amb el finançament de les subvencions per al foment de treballs d’investigació i d’estudis en l’àmbit de la planificació lingüística i de la lingüística aplicada 2019, concedides per la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport (Generalitat Valenciana).

Bibliografia de referència

Alonso, Luis Enrique (2007). «Las nuevas culturas del consumo y la sociedad fragmentada». Pensar la Publicidad, vol. 1, núm. 2, p. 13-32.

Belk, Russell (2014). «Sharing versus pseudo-sharing in web 2.0». Anthropologist, vol. 18, núm. 1, p. 7-23.

Botsman, Rachel; Rogers, Roo (2010). What’s mine is yours: The rise of collaborative consumption. Nova york: Harper Collins.

Bourdieu, Pierre (2001). Langage et pouvoir symbolique. París: Seuil.

Canyelles, Josep Maria (2010). «Aproximació al respecte lingüístic des de la responsabilitat social de les empreses». Revista de Llengua i Dret, núm. 54, p. 245-276.

Castelló, Rafael; Moya, Ferran (2021). «El mercat lingüístic valencià: de l’especulació i els seus efectes (1995-2015)». Quaderns d’Estudi. València: Universitat de València.

Castells, Manuel (1999). La era de la información: Economía, sociedad y cultura. Madrid: Alianza.

Castro, Nazaret; Villadiego, Laura (2014). Carro de combate: Consumir es un acto político Madrid: Clave Intelectual.

Català-Oltra , Lluís; Penalva-Verdú, Clement (2021). «The use of languages by Valencian business-to-consumer service companies in their telematic communications».

HERMES: Journal of Language and Communication in Business, núm. 61, p. 23-40. (2022). Comunicació telemàtica d’empreses valencianes B2C. València: Generalitat Valenciana.

Croft, Jennifer (2018). «Mind your own business: The Oslo recommendations and the linguistic rights of national minorities in economic life». A: Ulasiuk, Iryna; Hadîrcă, Laurentiu; Romans, William (ed.). Language policy and conflict prevention. Leiden (Països Baixos): Brill: Nijhoff, p. 52-65.

Cunliffe, Daniel; Pearson, Nich; Richards, Sarah (2010). «E-commerce and minority languages: A Welsh perspective». A: Kelly-Holmes , Helen; Mautner, Gerlinde (ed.). Language and the market. Nova york: Palgrave Macmillan, p. 135-147.

Espas 2016 = European Strategy and Policy Analysis System (2016). Tendencias mundiales hasta 2030: ¿puede la Unión Europea hacer frente a los retos que tiene por delante?.

Luxemburg: Oficina de Publicacions de la Unió Europea.

Giddens, Anthony (1993). Consecuencias de la modernidad. Madrid: Alianza.

Gisbert, Antoni (2019). «El valencià en l’àmbit socioeconòmic: on tot està per fer i tot és possible». Quaderns d’Estudi. València: Universitat de València. Càtedra de Drets Lingüístics.

Gómez-Benito, Cristóbal; Lozano, Carmen (2014). «Constructing food citizenship: Theoretical premises and social practices». Italian Sociological Review, núm. 4, p. 135-156.

Heller, Monica; Duchêne, Alexandre (2012). «Pride and profit: Changing discourses of language, capital and nation-state». A: Duchêne, Alexandre; Heller, Monica (ed.). Language in late capitalism: Pride and profit. Nova york; Londres: Routledge, p. 1-21.

INE 2021 = Instituto Nacional de Estadística (2021). Encuesta sobre el uso de TIC y comercio electrónico en las empresas [en línia]. <https://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/ operacion.htm?c=Estadistica_C&cid=1254736176743&menu=ultiDatos&idp=1254735 576692> [Consulta: 22 gener 2022].

Instituto Cervantes (2018). El español en el mundo: Anuario del Instituto Cervantes 2018

Madrid: AEBOE: Instituto Cervantes.

Jones, Meirion Prys (2013). Las lenguas en peligro de desaparición y diversidad lingüística en la Unión Europea. Brussel·les: Parlament Europeu.

Kornai , András (2013). «Digital language death». PLoS ONE [en línia], vol. 8, núm. 10, p. e77056. <https://doi.org/10.1371/journal.pone.0077056>.

Matties, Aila-Leena; Närhi, Kati (ed.) (2016). The ecosocial transition of societies: The contribution of social work and social policy. Nova york: Routledge.

Maudos, Joaquín; Mínguez, Consuelo (2020). El equipamiento digital de las empresas valencianas y los retos del COVID-19. València: IVIE.

Melero, Maite (2018). «El futur de les llengües en l’era digital: oportunitats i bretxa lingüística». Revista de Llengua i Dret, núm. 70, p. 152-165.

Ninyoles, Rafael L. (2017). Conflicte lingüístic valencià. El País Valencià a l’Eix Meditarrani. Alacant: Universitat d’Alacant. [1a ed., 1969]

Pérez-Alonso, yaiza (2021). Presència i ús del valencià en l’àmbit comercial. Tesi doctoral. Universitat de València.

Plataforma per la Llengua (2016). Informe CAT: 50 dades sobre la llengua catalana 2016 [en línia]. <https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat-2016-web _1462260429.pdf> [Consulta: 4 gener 2022].

Riera, Elvira (2008). Ètica, política i diversitat lingüística. Per una política lingüística responsable. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Ritzer, George (2006). La globalización de la nada. Madrid: Popular.

Robertson, Roland (1992). Globalization: Social theory and global culture. Londres: Sage. Sanchis, Joan Ramon (2018). Guia de finances ètiques, cooperatives i locals de la Comunitat Valenciana. València: Universitat de València.

Slee, Tom (2016). Lo tuyo es mío: Contra la economía colaborativa. Madrid: Taurus.

Solé, Joan (2009). «El món socioeconòmic i associatiu». A: Vallverdú, Francesc (cur.). Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: Balanç de la situació i perspectives de futur. Barcelona: IEC, p. 203-228.

Solé, Joan; Castaño, Jonathan; Díaz, Agustí (2005). «Política lingüística a les empreses multinacionals i empreses de serveis públics a Catalunya». Noves SL: Revista de Sociolingüística, núm. 2, p. 1-15.

UNESCO (2005). Measuring linguistic diversity on the Internet. París: UNESCO. Institute for Statistics.

Lingua còrsa e promozione turistica: comunicazione identitaria

Llengua corsa i promoció turística: comunicació identitària

Corsican language and tourism promotion: Communicating identity

Carlo Girelli

Università degli Studi «Gabriele d’Annunzio»

Data de recepció: 1 de març de 2022

Data d’acceptació: 4 de maig de 2022

Riassunto

La promozione turistica prodotta in ambito francofono fa sempre di più, sia dal punto di vista qualitativo che quantitativo, ricorso alle lingue di minoranza. In questo articolo si osservano le principali linee di utilizzo della lingua còrsa all’interno di un corpus di testi turistici sulla Corsica appositamente creato. Nella variegata disciplina che è la turismologia, in cui le diverse discipline trovano spazio, la ricchezza dei legami fra lingua ed economia dà luogo alle più multiformi possibilità di utilizzo. Questioni epilinguistiche e di mercificazione della lingua condurranno quest’ultima fra i toponimi, l’onomastica commerciale e le sezioni didattiche, culturali e disforiche.

Parole chiave: sociolinguistica, lingua còrsa, analisi linguistica, discorso turistico, plurilinguismo.

Resum

La promoció turística produïda en el context francòfon utilitza cada cop més les llengües minoritàries, tant des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu. Aquest article estudia les principals línies d’ús de la llengua corsa dins d’un corpus de textos turístics especialment creat sobre Còrsega. En la variada disciplina que és el turisme, en què les diverses matèries troben espai, la riquesa dels vincles entre llengua i economia constitueix diferents possibilitats d’ús. En aquest article, la llengua fa un recorregut entre les qüestions epilingüístiques i de mercantilització, passant també per la toponímia, l’onomàstica comercial i els àmbits educatiu, cultural i disfòric.

Paraules clau: sociolingüística, llengua corsa, anàlisi lingüística, discurs turístic, multilingüisme.

Correspondència: Carlo Girelli. Università degli Studi «Gabriele d’Annunzio». Dipartimento di Lingue, Letterature e Culture Moderne. Via Todeschini, 21. 37126 Verona (Itàlia). A/e: carlo.girelli @studenti.unich.it. Tel.: (+39) 346 845 5961.

Abstract

Tourism promotion within the Francophone context makes steadily increasing use of minority languages, from both the qualitative and quantitative standpoints. This article studies the main lines of use of the Corsican language within a purpose-made corpus of tourist texts on Corsica. In such a diverse field as tourism, in which many different subjects find a place, the multiple complex links between language and economy give rise to the most varied possibilities of use. Epilinguistic aspects and language marketing issues lead language through place names, commercial names, and educational, cultural and dysphoric issues.

Keywords: sociolinguistics, Corsican language, linguistic analysis, tourism discourse, multilingualism.

1. Introduzione

Le lingue di minoranza rappresentano oggi, in termini quantitativi e qualitativi, ciò che rimane del panorama linguistico proprio di uno specifico territorio. I rapporti che regolano la vitalità di ogni lingua sono molteplici e sono alla base delle mutazioni quantitative e qualitative che legano i locutori alla propria lingua. Se da una parte lo stadio attuale della lingua còrsa è stato definito come postdiglossico (Thiers, 2014), l’ambivalenza di un uso ancora segregato in alcuni ambiti mette in luce un’importante presenza di paradossi culturali che resistono ancora oggi (Colonna, 2013). La coesistenza di queste due tendenze rende ancora più interessante l’approfondimento del maggior settore economico dell’isola, che è sempre in crescita e ricorre in maniera del tutto eterogenea alla sua lingua di minoranza. Pertanto, una lingua che attende da sempre il riconoscimento d’ufficialità (Thiers, 2014) viene sfruttata secondo diverse tipologie di utilizzi, i quali a loro volta intendono veicolare immagini e concetti diversissimi fra loro. L’insieme dei valori epilinguistici dati nella storia della marginalizzazione alle lingue oggi divenute minoritarie – e la Corsica non è un’eccezione – a favore di un’unica lingua nazionale (Gadet-Ludwig, 2015) non rappresentano più un grosso ostacolo nel nostro ambito di interesse. Al contrario, i diversi autori hanno saputo rispondere alla domanda sempre crescente di autenticità ed unicità esperienziale integrando la lingua locale, e con essa il suo valore promozionale. Se la lingua còrsa viene più volte presentata come una lingua ufficiale de facto dai suoi stessi locutori e rappresentanti,1 i legami turbolenti con i luoghi del potere centrale vogliono ricordare con ferma decisione gli status attuali delle lingue. La promozione turistica rappresenta, quindi, un canale attraverso cui fare pratica di un uso della lingua minoritaria e minorizzata su scala nazionale ed internazionale. Ci si trova, perciò, davanti ad un’importante opportunità: la rottura del legame univoco fra il locale e la lingua di minoranza.

1. <https://www.isula.corsica/assemblea/Installation-de-l-Assemblee-de-Corse-2015-discours -d-investiture-du-President-Jean-Guy-Talamoni_a22.html> (consultazione: 20 marzo 2021).

2. Metodologia

Il corpus costituito presenta esclusivamente testi turistici sulla Corsica. Verranno analizzate in maniera qualitativa le principali proprietà da un punto di vista testuale e da un profilo più strettamente linguistico.

I generi selezionati che formano il corpus sulla Corsica sono quei generi testuali che maggiormente caratterizzano la lingua del turismo: la brochure e la guida turistica. La materia turistica è caratterizzata dalla sua pluridisciplinarità (Agorni, 2012), e la pluralità viene restituita finanche a livello testuale dalle diverse voci che, combinate insieme, offrono una vera e propria polifonia (Dufiet, 2012). La molteplicità di suoni si riflette nel nostro corpus in una rappresentazione di coesistenza plurilingue più o meno ordinata. Si è scelto di procedere con un numero ridotto di ventotto brochure e di due guide turistiche (Le guide vert, 2020, e Guide du routard, 2020, entrambe pensate per un pubblico francofono, seppur diverso l’uno dall’altro). Se in un viaggio ideale questi due tipi di supporti affiancano spontaneamente il turista durante la visita, ci è sembrato equilibrato il numero di entrambe le tipologie testuali scelte. L’insieme delle brochure è rappresentativo in quanto copre l’intera superficie dell’isola ed ogni opuscolo, singolarmente, descrive una determinata area geografica che viene presentata come un’unica meta turistica, spesso coincidente con l’area di interesse dell’ufficio turistico locale che ne distribuisce la brochure stessa. Tutte le brochure sono reperibili sui diversi siti internet degli offices de tourisme (O.T.) e del sito regionale di promozione turistica Visit Corsica. Lo spoglio manuale del corpus permetterà di osservare le principali particolarità linguistiche. Questi testi, pertanto, sono la rappresentazione più efficace del linguaggio specialistico del turismo còrso.

3. Risultati: una lingua per il turismo

L’analisi dei principali campi di utilizzo della lingua còrsa nella rappresentazione turistica dell’isola si svilupperà per sezioni dove ognuna delle quali aprirà la trattazione ad essa collegata. Vogliamo, in questo modo, mettere in risalto le principali linee di utilizzo della lingua còrsa e delle questioni che essa evoca circa i richiami culturali in contesto di promozione turistica.

L’ambito in cui la lingua còrsa viene maggiormente utilizzata è anche il più evidente: i toponimi. I nomi dei luoghi sono il miglior esempio della dialettica che si viene a creare fra un soggetto, una lingua e uno spazio (Agresti, 2012). Nella quasi totalità del corpus, questi ultimi vengono presentati in lingua còrsa. Il processo di francesizzazione dei toponimi ha sicuramente seguito, nel corso dei secoli, percorsi metodologici differenti, e sono rinvenibili, anche grazie allo spoglio manuale del corpus, una serie di procedimenti. La traduzione letterale dei toponimi permette, in un contesto come quello delle brochure o delle guide turistiche, di comprendere tale dibattito circa la dominazione della lingua nazionale sulla lingua còrsa. Esempio di tale traduzione sono i toponimi Saint-Florent/San Fiorenzu o San Fiurenzu, L’Île-Rousse/

L’Isula Rossa, ecc. Nelle sezioni puramente descrittive (presentazione ed inquadramento del luogo) le due forme spesso coesistono, sfruttando anche diversi procedimenti con rimandi culturali più o meno impliciti. Le routard, per esempio, impiega un carattere a stampa medievalizzante per i toponimi in còrso. In questo modo, oltre ad una chiara distinzione visiva, si possono veicolare concetti quali tradizione e storia, che connotano in una maniera più rilevante il toponimo in lingua còrsa. Altre volte, nonostante un toponimo sia inserito all’interno di una frase costruita interamente in lingua francese, può trovarsi scritto solamente in còrso. Ne è un esempio San Ciprianu e la sua spiaggia: «Au fond d’une jolie anse, sorte d’avant-golfe délimité par les pointes de San Ciprianu et d’Araso, s’étire la grande plage de San Ciprianu»2 (Le guide vert, 2020: 492). Le guide vert menziona il toponimo esclusivamente nella sua forma còrsa, come fa ugualmente Le routard. Ciò, tuttavia, non avviene sistematicamente e il caso opposto può essere ugualmente osservabile in un altro testo: «Au rond-point suivant de la station essence, tout droit direction Saint-Cyprien»3 (Office municipal de tourisme de Porto-Vecchio Sud Corse, 2020: 37). Altri esempi riservano un trattamento particolare per i toponimi còrsi. Se abbiamo precedentemente visto un rapporto di coesistenza fra le forme còrse e francesi, in alcune brochure si ha l’impressione che il toponimo còrso prevalga sul francese. Titoli di brevi descrizioni in francese coincidono con i toponimi in lingua còrsa: «A Torra di Monte Albanu»4 (Office de tourisme communauté de communes Pasquale Paoli, s.d.: 15), «Conventu di San Francescu di Caccia»5 (ibid.: 10) o «Castellu di Supietra è di Serravalle»6 (ibid.: 14). Questi esempi fungono da titolo ed introducono la successiva trattazione in francese. Da notare, la disparità di trattamento all’interno delle sezioni plurilingui di tali toponimi che vengono, al contrario di quanto avviene per la parte in francese, tradotti nella sezione in inglese «The Castle of Supietra and Serravalle» (ibid.) e «The Convent San Francescu of Caccia» (ibid.: 10).

Una descrizione a sé stante meritano i toponimi che possiedono un articolo. Tali toponimi indicano spesso aree piuttosto vaste, microregioni o pianori ben delimitati ed omogenei nella loro composizione. L’articolo determinativo còrso u che accompagna il toponimo subisce anch’esso un assorbimento nella morfosintassi francese. Pertanto, se il toponimo si presenta isolato mantiene l’articolo determinativo còrso: «U Cuscionu» (Office de tourisme intercommunal de l’Alta Rocca – Côte des Nacres, s.d. a: 1), mentre quest’ultimo cade quando viene acquisito nella normale morfosintassi francese: «Le plateau du Cuscionu»7 (ibid.).

Questo tipo di processo conduce verso un altro esempio di toponimi còrsi: quelli in cui la forma còrsa non si presentava eccessivamente caratterizzata, sicché il topo-

2. In fondo ad una graziosa baia, una sorta di avamposto delimitato dagli speroni rocciosi di San Ciprianu e d’Araso, si stende la grande spiaggia di San Ciprianu.

3. Alla rotatoria dopo il distributore di benzina, seguire dritto in direzione Saint-Cyprien.

4. La Torre di Monte Albanu.

5. Convento di San Francescu di Caccia.

6. Castello di Supietra e di Serravalle.

7. L’altopiano del Cuscionu.

nimo è stato adottato senza apportare alcuna modifica. è il caso di numerosi modelli: Bastia, Calvi, Zonza, Figari, ecc. All’interno del corpus, per questi toponimi, la versione che si può trovare è solo una. L’unica discriminante sarà la pronuncia, che, però, nella comunicazione scritta non è veicolata. La compresenza di toponimi in lingua còrsa e della loro francesizzazione permette di notare un altro processo: si è spesso, infatti, sottoposto tali toponimi alle regole di accentuazione della lingua francese, trattando tali nomi come se si fossero etimologicamente sviluppati in un ambito francofono: Evisa diventa Évisa e Galeria muta in Galéria. Seppur si tratti di un solo accento, molto ci dice del processo di francesizzazione dell’isola. Questa quasi totale somiglianza tra le due forme fa sì che sia facile ritrovare, anche all’interno di una stessa brochure, entrambe le versioni: «Des activités liées à l’eau sont proposées à Galéria»8 (Office de tourisme intercommunal Calvi-Balagne, 2020: 119), «Opterezvous pour la plage de Galeria […] ?»9 (ibid.: 19). è per questo motivo che i toponimi possono essere, all’interno dello stesso testo, in còrso e in francese oppure solamente in còrso ove non vi sia, in uso o perché non sia mai stata fatta, una traduzione o un adattamento francese. Tale adattamento talvolta consiste in un vero e proprio calco morfologico, come nei casi di Sartène, dal còrso Sartè, o Cargèse, dalla forma còrsa Carghjese. Si è, inoltre, osservato un ulteriore fenomeno, questa volta inerente alla storia della lingua: quello di adottare, come forma francese del toponimo, la forma italiana. è il caso di Porto-Vecchio (Purtivecchju/Purti Vechju/Portivechju), Ponte Nuovo (Ponte Novu), Patrimonio (Patrimoniu) ed Ajaccio (Aiacciu). Entrambe le forme sono, comunque, ben presenti all’interno del corpus.

Anche per la cartografia turistica, riconducibile sempre alla toponomastica, il panorama è piuttosto eterogeneo. Riportiamo gli esempi di Torra di Monte Albanu, Castellu di Supietra è di Serravalle e Couvent San Francescu di Caccia (qui, a dimostrazione di ciò, si preferisce utilizzare parzialmente la traduzione francese). Nelle mappe delle guide turistiche si preferisce quasi sempre, ove esista, il toponimo francese. Infatti, per semplicità di fruizione e per limiti di spazio, mantenere la doppia toponomastica sarebbe difficile. Inoltre, la mappa svolge una funzione diversa da quella del testo e, salvo poche eccezioni, questa non risponde a fini prettamente promozionali.

La lingua còrsa viene, inoltre, sfruttata nell’onomastica commerciale. Che si tratti di ricategorizzazione di antroponimi, patronimici o toponimi, la presenza della lingua còrsa nei nomi di attività commerciali è numericamente molto rilevante. Una vivacità di tale elemento, oltre che essere rappresentata attraverso le brochure e le guide turistiche, lascia presupporre una situazione di ampio utilizzo sulle diverse tipologie di supporti. Questo tema si collega al concetto di paesaggio linguistico:

Linguistic landscape refers to the public use of a language such as road signs, governmental and commercial advertisements, and written texts in public places. […] Local linguistic landscapes are common in smaller cities or rural

8. Attività acquatiche vengono proposte a Galéria.

9. Sceglierete la spiaggia di Galeria […]?

regions in many countries. In such locations, the local language will play a bigger role in the public usage of language […]. (Bordia e Bordia, 2015: 419)

Una varietà locale di paesaggio linguistico è, pertanto, visibile nella società còrsa e ciò si riflette all’interno del corpus. Tale onomastica può essere approcciata in una prospettiva di fedeltà al paesaggio linguistico locale dentro cui è inserita. Bisogna altresì tenere bene a mente che la questione è molto articolata ed apre la strada a studi di carattere antropologico ed etnografico. Questa caratteristica ci permette di gettare luce su un aspetto particolare della lingua còrsa, ovvero la sua polinomicità (Marcellesi, 1983). Tale caratteristica è così riassumibile: solamente la volontà dei locutori stessi permette di considerare la loro lingua come un’unica lingua, anche se, per la variabilità a cui è sottoposta sarebbe più corretto parlare di lingue còrse. Essa presenta, pertanto, un’ampia variabilità al suo interno. Ora, i differenti termini dati alle numerose attività possono rispecchiare tale variabilità linguistica, basando la varietà del termine usato sulla variazione diatopica presente in una determinata area geografica, tenendo comunque in considerazione possibili variabili biografiche e psicologiche. Ci serviremo di due strumenti importanti per questa esamina: la Banque de Données Langue Corse (BDLC)10 e il Nouvel atlas linguistique et ethnographique de la Corse (Dalbera-Stefanaggi e Miniconi, 2008).

Vedere se vi sia un’effettiva corrispondenza fra spazio e variazione linguistica ci permette di comprendere il livello di approfondimento – seppur non è il solo – che si cela dietro ad una scelta di tipo commerciale. Prendiamo ad esempio, basandoci sempre sui testi che compongono il corpus, il settore alberghiero: Le guide vert propone, nella sezione riguardante il Golfo di Valinco, un alloggio che porta il nome di «U Livanti» (Le guide vert, 2020: 325). Cercando il nome di questo vento orientale all’interno della banca dati della lingua còrsa e dell’atlante linguistico (tavola n° 302), possiamo vedere che proprio nel sud dell’isola la varietà maggiormente in uso prevede una forma grafica corrispondente. Solo nella parte di costa, infatti, che va da PortoVecchio ad Ajaccio, ed in particolare nei pressi di Propriano (dove si trova l’albergo), la varietà suttana (ovvero la varietà meridionale) prevede tale forma. «U Casone» (Guide du routard, 2020: 102) è un albergo nei pressi di Patrimonio. Il termine casone si registra particolarmente vivace ed usato nell’area. In questo luogo, inoltre, il termine possiede diversi significati, che vanno da «cabane des bergers», 11 «grotte à usage ancien d’habitation»12 a «grande maison».13 I patronimici, inoltre, sono molto presenti e ricordano la particolarità antroponimica dell’isola.

Un’altra tipologia di contenuti che sfrutta la lingua còrsa nella promozione turistica è rinvenibile nel corpus all’interno del macro-ambito culturale. La gastronomia, per esempio, risulta permeata dalla lingua còrsa. è, altresì, molto facile individuare

10. https://bdlc.univ-corse.fr/bdlc/corse.php

11. Capanna dei pastori.

12. Grotta ad uso antico d’abitazione.

13. Grande casa.

all’interno dei testi selezionati le parti specifiche che trattano tale argomento. Ciò avviene poiché «il y a souvent des rubriques où on donne les mots censés être les plus utiles dans différentes situations de la vie quotidienne»14 (Margarito, 2008: 70). Specialità locali vengono accostate ma trattate in maniera diversa all’interno dello stesso testo. «A Pulenda» (Communauté des communes de la Haute Vallée de la Gravona, s.d.: 11) e «Le Fiadone» (ibid.) subiscono una l’accostamento del suo articolo in lingua còrsa a mantenendo così una continuità linguistica, e l’altra, al contrario, l’articolo determinativo francese le. Un altro procedimento si manifesta quando, accanto ai termini appartenenti alla gastronomia locale, viene esplicato il termine tramite una parafrasi, non potendolo né volendolo tradurre: «Lonzu : Fabriqué à partir du filet de porc fumé et séché au feu de bois»15 (Office de tourisme intercommunal de la Costa Verde, 2015: 82). Similarmente, anche le guide seguono il processo di parafrasi cercando di definire il termine còrso attraverso un procedimento che ricorda la tipologia testuale della definizione del «petit dictionnaire bilingue par regroupements thématiques»16 (Margarito, 2008: 70): «Le Prisuttu  : jambon maigre traditionnel séché 8 mois au minimum et affiné 4 mois»17 (Guide du routard, 2020: 381), mantenendo con la stessa grafia corsiva l’articolo francese e il termine còrso.

Un’ulteriore caratteristica è quella data alla lingua regionale come effetto di «languaging», ovvero di parole chiave spesso in lingua straniera che connotano la sezione di testo «to provide local colour or to flatter the pseudo-linguistic abilities of the reader» (Cappelli, 2013: 353), come anche per «give authenticity to the destinations and to the episodes described by creating a sort of “linguascape” that contributes to the multi-sensory nature of tourism discourse» (Cesiri e Crocetta, 2017: 329). Ne sono un esempio i titoli delle sezioni: «Savoir-faire / Producteurs du terroir - Turismu identitariu» 18 (Office de tourisme intercommunal du Sartenais Valinco Taravo, 2020: 68) e «Le Goût - U gustu»19 (ibid.: 53).

Sezioni importanti redatte esclusivamente in lingua còrsa compongono il corpus in maniera molto minore, ma sono comunque presenti e ci mostrano che la lingua còrsa viene utilizzata anche come lingua di redazione a tutti gli effetti. Essa, infatti, diventa il mezzo di narrazione di una ben specifica area geografica che si rivolge anche a locutori di lingua còrsa. Due sole brochure presentano intere sezioni e descrizioni in lingua còrsa. Entrambe sono state realizzate dall’Ufficio Turistico di Corte (capitale culturale dell’isola e sede dell’Università), a conferma di una geografia della promozione turistica in lingua còrsa. In questa brochure si può notare che la traduzione francese è stata decisamente messa in secondo piano. Visivamente, infatti, le parole in còrso sono talvolta le uniche presenti (si vedano i toponimi presentati

14. Vi sono spesso dei paragrafi che forniscono la parola ritenuta più utile nelle differenti situazioni della vita quotidiana.

15. Lonzu: realizzato a partire dalla lonza di maiale affumicata e seccata al fuoco di legna.

16. Piccolo dizionario bilingue per sezioni tematiche.

17. Le Prisuttu: prosciutto tradizionale asciugato almeno 8 mesi e stagionato 4 mesi.

18. Conoscenza / Produttori del territorio - Turismo identitario.

19. Il gusto.

nell’indice) e, ove vi siano anche traduzioni in francese, queste ultime presentano un carattere molto più piccolo. Da notare, inoltre, la cartografia che presenta esclusivamente i toponimi nella loro variante in lingua còrsa (Portivechju – qui presente in una delle sue possibili grafie –, Isula Rossa, Aiacciu, ecc.).

Questo sbilanciamento si ripete lungo il corpo della prima parte della guida: una prima pagina intera è riservata alla trattazione in còrso ed una seconda pagina è divisa in due per le parti in francese e inglese. Vi è pertanto una diversità di trattamento delle varie lingue, che non sono concepite per essere messe sullo stesso piano e fruite in egual maniera. Sembra, quindi, che si voglia capovolgere lo status di lingua minorizzata. Il còrso viene ampiamente privilegiato e sembra voler essere il mezzo più diretto per informare e descrivere le particolarità dell’area. Risulta, per di più, importante rilevare che le informazioni pratiche, i numeri di emergenza e i consigli per la sicurezza sono sempre scritti prima in còrso. Pertanto, anche per le informazioni utili si predilige la lingua regionale, che non è più un solo veicolo di promozione turistica ma rappresenta il forte senso di appartenenza della comunità e sottolinea la radicale scelta di un uso veramente completo di questa risorsa identitaria: «NUMERU d’URGENZA dapoi un telefuninu: 112. […] 10 regule di securità fundamentale» 20 (Office de tourisme Core di Corsica, 2015: 40). Ciò permette di inserire fra i possibili destinatari della comunicazione turistica gli stessi locutori còrsi.

è necessario, ora, chiedersi perché due dei pochi esempi di redazione completa di contenuti in lingua còrsa si trovino proprio in questa parte dell’isola. La risposta si può trovare guardando ai dati ufficiali del turismo nell’area forniti sia dall’Agence du tourisme de la Corse che dalla guida Le routard. Si può notare, infatti, una drastica rarefazione dell’offerta e della presenza turistica (1/5 del totale sceglie di soggiornare nella regione centrale). Nella promozione della destinazione questi dati possono diventare una risorsa se ciò per cui ci si caratterizza è l’autenticità. Un’area meno frequentata può, infatti, essere promossa come maggiormente autentica, anche dal punto di vista linguistico. Si può, inoltre, pensare ad una destinazione locale della comunicazione turistica rivolta proprio agli stessi abitanti dell’isola, più probabilmente competenti in lingua còrsa. Un doppio fine per questa promozione multilingue è dunque possibile: svilupparsi sul locale e al contempo sull’internazionale con obiettivi diversi.

Un’altra forma di utilizzo della lingua minoritaria all’interno della promozione turistica si ha nelle sezioni didattiche. Si è potuto osservare che alcune brochure e le guide turistiche riportano dei paragrafi, ben evidenziati e ben separati dal resto della trattazione, che intendono fornire una prima «infarinatura» linguistica. Queste parti non hanno certamente lo scopo di essere esaustive, ma vogliono fornire le basi per un eventuale incontro linguistico. Queste porzioni, inoltre, danno l’impressione al turista che si approccia a questo contesto isolano che la reale vitalità linguistica del còrso richieda una particolare attenzione e preparazione. Una prima sezione denominata «Lexique/Lessicu»21 (Office de tourisme intercommunal de Bastia, 2020: 62) presen-

20. Numero d’emergenza dal cellulare: 112 […] 10 regole di sicurezza base. 21. Lessico.

ta le frasi utili per riuscire ad esprimersi e comprendere un locutore còrso. L’apporto quasi scolastico risulta accentuato nella trascrizione fonetica per pubblico francofono fornita accanto alla traduzione còrsa:

U museu di Bastia si trova in Terra Nova {Ou mouzéou di wachtiya si trauwa ine taira nauwa}.22 (ibid.)

Le guide vert nella sezione culturale denominata «Comprendre la Corse»23 propone anche una riflessione metalinguistica di tipo fonologico: «La fin des mots est souvent avalée […]. Chj se dit “tj” et ghj “dj”»24 (Le guide vert, 2020: 480). La guida Michelin porta l’attenzione sull’evoluzione di alcuni aspetti linguistici: «la syntaxe du corse reste proche à celle du toscan médiéval»25 (ibid.). Le questioni epilinguistiche, mostrando il passaggio avvenuto da «patois» a «statut de langue régionale» (ibid.), sottolineano il positivo risultato di un insegnamento diffuso della lingua còrsa: «l’avenir de la langue semble aujourd’hui moins menacé»26 (ibid.). Si accenna, inoltre, alla variabilità linguistica presente sul territorio: «La langue présente quelques dissemblances entre le sud-ouest et le nord-est de l’île, la frontière étant parfois difficile à saisir. Le corse du nord-est est plus musical ; celui du sud-ouest reste plus original. La prononciation peut aussi varier d’une vallée à l’autre»27 (ibid.). La caratterizzazione della lingua viene, quindi, data anche secondo assi di valori attribuiti alle differenti varietà che scorrono sui binari dell’ideologia dell’autenticità linguistica: ora più musicale, ora più arcaica. Il tema della politica linguistica viene trattato nella guida Le routard, dove si ricordano le importanti questioni dell’insegnamento scolastico e la polinomia che così vengono – seppur solo brevemente – affrontate:

Longtemps [la langue] n’a dépendu que de la tradition orale, et le problème pour l’enseigner est de se mettre d’accord sur un corse « généraliste » qui soit accepté par tous. Car chaque microrégion a « son » parler corse. De fait, le vocabulaire varie souvent.28 (Guide du routard, 2020: 49)

Dal punto di vista delle politiche linguistiche, le due guide sono le sole fonti che trattano il tema. Come visto, alcune brochure legano brevemente l’aspetto didattico delle sezioni lessicali ai temi della variazione diatopica e diacronica, sfiorando appena

22. Il museo di Bastia si trova nella cittadella.

23. Comprendere la Corsica.

24. La fine delle parole viene spesso mangiata […]. Chj si pronuncia «tj» e ghj «dj».

25. La sintassi del còrso resta simile a quella del toscano medievale.

26. Il futuro della lingua sembra oggi meno in pericolo.

27. La lingua presenta qualche difformità fra il sud-ovest ed il nord-est dell’isola, il confine è talvolta difficile da tracciare. Il corso del nord-est è più musicale; quello del sud-ovest si mantiene più originale. La pronuncia può anch’essa variare da una valle all’altra.

28. Per molto tempo [la lingua] è dipesa solo dalla tradizione orale e il problema per insegnarla dipende dal fatto di mettersi d’accordo su un còrso «generico» che sia da tutti accettato. Perché ogni microregione ha la «sua» parlata còrsa. Infatti, il vocabolario varia spesso.

le lunghe diatribe glossonimiche circa lo status della lingua còrsa. Circa la denominazione ancora in vigore presso la DGLFLF,29 «langues de France», essa non presenta alcun riscontro all’interno del corpus.

Affrontiamo ora la questione delle disforie da un punto di vista linguistico. Talvolta tali tematiche vengono accostate, anche dal punto di vista formale, alla lingua còrsa. Prima fra tutti la disforia della vendetta. «A vendetta» viene menzionata in entrambe le guide tramite la sua denominazione isolana (etimologicamente uguale all’italiano, seppur esista anche nella forma «vinditta»). D’altronde questa pratica, seppur fosse presente in altre isole del Mediterraneo, è caratteristica del contesto còrso e perciò viene citata con una grande coerenza linguistica. Non sempre, però, ciò avviene per le altre disforie. Ove il termine specifico sia poco conosciuto si preferisce usare il termine francese specifico. Nel caso, per esempio, della questione degli incendi di origine dolosa, si è potuto osservare, tramite controllo presso la Banque de Données Langue Corse, come il termine còrso più diffuso sia debbiu, molto simile all’italiano debbio. Si è, invece, preferito nel corpus ricorrere al tecnicismo francese écobuage: «Quelque 40 % des départs de feux seraient imputables à la pratique ancestrale de l’écobuage»30 (Le guide vert, 2020: 465). Vi è, perciò, un importante bisogno di mediazione. Alcuni termini, per motivi culturali, hanno superato il confine linguistico dell’isola e sono, pertanto, facilmente comprensibili anche per un locutore esclusivamente francofono: vendetta ne è un chiaro esempio. Talvolta, al contrario, la terminologia utilizzata non è quella propria del còrso, ma ricorre a dei termini in lingua francese che, però, per la loro connotazione culturale, rimandano comunque all’universo còrso. è il caso del termine bandit d’honneur, 31 oppure della costruzione prendre le maquis 32 Seppur si tratti della lingua francese, non è difficile ricondurre tutto ciò alla Corsica.

Talvolta, infine, un legame può essere ricercato anche nelle sfere di afferenza non esclusivamente linguistiche, ma, per esempio, iconografiche. I processi di trattamento della lingua còrsa all’interno del corpus sono molti e diversificati.

4. Conclusione

Possiamo, ora, trarre alcune conclusioni circa il trattamento della lingua còrsa nella promozione turistica.

Per rendere comprensibile un termine còrso spesso si suole ricorrere alla definizione. Questo processo, infatti, permette di descrivere il termine senza dover trovare un equivalente in lingua francese. Ciò permette altresì di conservare il termine còrso nella sua singolarità morfologica. Sono esempi di ciò i termini relativi al settore gastronomico che si trovano all’interno dei testi (migliacciu, canistrellu, figatellu, ecc.).

29. Délégation générale à la langue française et aux langues de France.

30. Quasi il 40 % dei focolai sarebbero da imputare all’antica pratica del debbio.

31. Bandito d’onore.

32. Darsi alla macchia, nascondersi.

L’intraducibilità del termine causerebbe necessariamente numerosi casi di prestiti linguistici. Il termine còrso viene adottato nella sua interezza, seppur talvolta l’integrità del sintagma nominale completo còrso si perda nelle costruzioni in lingua francese («A pulenda» e «La pulenda»). Per non dover inserire i termini còrsi all’interno della trattazione francese, e risolvere così anche il problema della loro eventuale traduzione o della trasformazione di questi ultimi in prestiti, si è potuto anche assistere ad un processo di sintesi. La brochure «più còrsa» di tutte le brochure che compongono il corpus, ovvero quella che tratta la descrizione della meta turistica inserendo la lingua còrsa fra le lingue di redazione, ha seguito questo procedimento e ha optato per questo tipo di traduzione, che prevede l’uso dell’iperonimo francese charcuterie:

Hè cusì chì a castagna si manghja cum’è farina o cotta naturalemente è simpliciamente, è ch’ella permette di dà à e salticcie, à i lonzi, à u prisuttu, à i figatelli un gustu tremendu. = Ainsi, la châtaigne, consommée sous forme de farine ou cuite telle quelle selon diverses recettes particulières à l’île, sert aussi à donner à la charcuterie une saveur incomparable. 33 (Office de tourisme Core di Corsica, 2015: 28-29)

Se ci soffermiamo su ciò che possono rappresentare la definizione e la sintesi all’interno della promozione turistica, ove situata in linea con il concetto di autenticità, ci accorgeremo presto che il problema di fondo che ne deriva è l’intraducibilità e la parziale perdita che ne deriva. Per questo motivo i prestiti risultano essenziali. Talvolta, però, si sceglie di andare oltre, modellando un paesaggio turistico su quello che è il paesaggio linguistico e viceversa. I tentativi che ne derivano sono numerosissimi e i più variabili, come si è potuto osservare. L’opportunità che si origina è quella d’invertire l’ordine gerarchico della dominazione linguistica promuovendo un ambiente linguisticamente vivace e diventando uno dei laboratori dove un bilinguismo effettivo prende forma. Ne risulta, al contempo, la possibilità per questo genere testuale d’immortalare, come nel negativo di una fotografia, le variegate aspirazioni di una comunità di servirsi, dove più e dove meno, della fondamentale risorsa che è la propria lingua. Bisogna, inoltre, ricordare che fra i destinatari della comunicazione turistica rientrano anche gli isolani stessi. Si tesse così la questione dell’identità nel turismo, trasformandola nella risorsa che è l’autenticità per una destinazione. Rimane, ad ogni modo, un monito da non sottovalutare. La rappresentazione della vivacità linguistica dovrà procedere di pari passo con politiche linguistiche che conducono verso il riconoscimento e l’implementazione di un uso linguistico coerente e continuato. Il legame con il mondo economico è il motore che traina tutto il settore turistico e non deve, per tale motivo, essere affrontato con superficialità. Il turismo, pertanto, può essere terapeutico alle minoranze e suggerire un ulteriore ambito

33. Così la castagna si mangia sotto forma di farina o cotta così com’è, dando origine a ricette tipiche dell’isola, servendo anche ad insaporire particolarmente i salumi.

d’intervento per una normalizzazione linguistica. La promozione turistica avviene, quindi, non senza il coinvolgimento della lingua còrsa, attenta a non restituire tale ricchezza esclusivamente come mercificazione di una cultura locale, ma specchio di un’identità viva. La lingua còrsa, dunque, si dimostra essere un alleato di rilievo nello sviluppo attuale di un settore trainante dell’economia di Corsica.

Bibliografia di riferimento

Bibliografia del corpus

Agence du tourisme de la Corse (s.d.). A traversata maió = La grande traversée.

Communauté des communes de la Haute Vallée de la Gravona (s.d.). Haute-Gravona, la vallée secrète.

Guide du routard: Corse (2020). Vanves (Francia): Hachette.

Le guide vert: Corse (2020). Edizione a cura di: Philippe Orain.

Boulogne Billancourt (Francia): Michelin.

Office de tourisme Centru di Corsica (2020). Guide touristique 2020. Bastia (Francia): Imprimerie Bastiaise.

Office de tourisme Communauté de communes Pasquale Paoli (s.d.). Brochure touristique. Corte (Francia): Eleven Design.

Office de tourisme Core di Corsica (2015). Guide. [S.l.]: Léa Eouzan.

Office de tourisme de Bonifacio (2020). À Bonifacio et dans le Sud-Corse, priorité aux activités. [S.l.]: Création Agence.

Office de tourisme de Cargèse (2015). Cargèse la grecque. Lucciana (Francia): Les Éditions Corses.

Office de tourisme de l’Oriente (2015a). Bougez en Oriente. Lucciana (Francia): Les Éditions Corses.

Office de tourisme de l’Oriente (2015b). Corse orientale 2015. Lucciana (Francia): Les Éditions Corses.

Office de tourisme de l’Oriente (2019). Bougez en Oriente . Lucciana (Francia): Les Éditions Corses.

Office de tourisme de la Costa Verde (2015). Bienvenue en vacances. Lucciana (Francia): Les Éditions Corses.

Office de tourisme intercommunal Calvi-Balagne (2020). Magazine destination CalviBalagne - 2020. Calvi (Francia): [s.n.].

Office de tourisme intercommunal de Bastia (2020). Brochure touristique. Ventiseri (Francia): Agence Sò

Office de tourisme intercommunal de l’Alta Rocca - Côte des Nacres (s.d. a ). Découverte U Cuscionu.

Office de tourisme intercommunal de l’Alta Rocca - Côte des Nacres (s.d. b). L’essentiel de la Corse

Office de tourisme intercommunal de la Costa Verde (2020). Destination Castagniccia Mare e Monti.

Office de tourisme intercommunal de Marana-Golo (2020). Guide touristique 20202021.

Office de tourisme intercommunal de Saint-Florent Nebbiu-Conca d’Oru (s.d.). Golfe de Saint-Florent. [S.l.]: Les Éditions Corses.

Office de tourisme intercommunal du Sartenais Valinco Taravo (2015). La Corse des origines. Lucciana (Francia): Les Éditions Corses.

Office de tourisme intercommunal du Sartenais Valinco Taravo (2020). Sartenais Valinco Taravo. Propriano (Francia): Imprimerie Delors.

Office de tourisme intercommunal Ouest Corsica (2014). Destination automne. Cargèse (Francia): [s.n.].

Office de tourisme intercommunal Ouest Corsica (2016). Ouest Corsica Magazine.

Office de tourisme intercommunal Ouest Corsica (2019). Guide pratique et découverte

Office de tourisme Ponte Leccia-Morosaglia (2013). Guide 2013 . Porto-Vecchio (Francia): KidsonKreative.

Office intercommunal de tourisme du Pays d’Ajaccio (2019). Guide activités loisirs –séjour. Lucciana (Francia): Les Éditions Corses.

Office municipal de tourisme d’Ajaccio (2016). Pays d’Ajaccio - la Corse toute l’annéeGuide séjour 2016. Baillargues (Francia): Imprimerie Riccobono.

Office municipal de tourisme de Porto-Vecchio (s.d.). Guide Rando Sentiers de randonnées pédestres entre mer, montagne et patrimoine.

Office municipal de tourisme de Porto-Vecchio Sud Corse (2020). Guide loisirs & découverte 2020. Lucciana (Francia): Les Éditions Corses.

Bibliografia

Agence du tourisme de la Corse e Insee Corse (2017). Bilan annuel du tourisme. Ajaccio (Francia): [s.n.].

Agorni, Mirella (2012). Prospettive linguistiche e traduttologiche negli studi sul turismo. Milano: Franco Angeli.

Agresti, Giovanni (2012). «Toponymes en discours. Trois recherches en Méditerranée». Lingue d’Europa e del Mediterraneo. Analisi del discorso [Roma: Aracne], 8 (1), p. 9-14.

Bordia, Sarbari; Bordia, Prashant (2015). «Employees’ willingness to adopt a foreign functional language in multilingual organizations: The role of linguistic identity». Journal of International Business Studies, 46, p. 415-428.

Cappelli, Gloria (2013). «Travelling words: Languaging in English tourism discourse». In: yarrington, Alison; Villani, Stefano; Kelly, Julia (ed.). Travels and translations. Leida: Brill, p. 353-374.

Cesiri, Daniela; Coccetta , Francesca (2017). «The cultural side of Venice: Institutional promotion to mainstream tourists and museum buffs». In: Gotti, Maurizio; Maci, Stefania; Sal, Michele (ed.). Ways of seeing, ways of being: Representing the voices of tourism. Bern: Peter Lang, p. 317-339.

Colonna, Romain (2013). «La Charte européenne des langues régionales ou minoritaires, la France et le corse: le piège institutionnel». In: Alén Garabato, C. (ed.). Gestion des minorités linguistiques dans l’Europe du xxie siècle. Limoges: Lambert-Lucas.

Dalbera-Stefanaggi , Marie José; Miniconi , Roger (2008). Nouvel atlas linguistique et ethnographique de la Corse. Vol. 2: Le lexique de la mer. Ajaccio: Éditions Alain Piazzola; Parigi: Éditions CTHS.

Dufiet, Jean Paul (2012). «Le destinataire intradiscursif dans le guide touristique (l’exemple du Guide vert)». In: Margarito, M.; Galazzi, E. (ed). Cahiers de recherche de l’École doctorale en linguistique française: hommage à Camillo Marazza. Milano: Lampi di Stampa, p. 83-100.

Gadet, Françoise; Ludwig, Ralph (2015). Le français au contact d’autres langues . Parigi: Ophrys.

Marcellesi, Jean-Baptiste (1983). «La définition des langues en domaine roman: les enseignements à tirer de la situation corse». Actes du congrès des romanistes d’Aix-en-Provence, vol. n° 5, Sociolinguistique des langues romanes, p. 309-314.

Margarito, Mariagrazia (2008). «Une valise pour bien voyager… avec les italianismes du français». Synergies Italie, 4, p. 63-73.

Mollà, Toni (2005). Manual de sociolingüística. 2ª ed. Alzira: Bromera. Thiers, Jacques (2014). «La Corse à l’épreuve d’une sociolinguistique impliquée». In: Colonna, R. (ed.). Les locuteurs et les langues: pouvoirs, non-pouvoirs et contre-pouvoirs. Limoges: Lambert-Lucas, p. 53-59.

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC

Usos de les llengües en el si de la família i transmissió lingüística intergeneracional el 2018

Language use within the family and intergenerational language transmission in 2018

Joaquim Torres-Pla

Societat Catalana de Sociolingüística i Xarxa CRUSCAT

Data de recepció: 4 de juliol de 2021

Data d’acceptació: 10 de novembre de 2021

Resum

Aquest article, basat en els resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) del 2018, tracta en primer lloc dels usos lingüístics familiars, després de la transmissió lingüística intergeneracional —que és estudiada de maneres diferents— i finalment del nombre de fills segons la llengua. S’hi tenen en compte, per primera vegada, els resultats de la pregunta sobre la llengua habitual dels fills —present en diverses versions anteriors de les EULP—, que no s’havien explotat fins ara.

Paraules clau: sociolingüística, demolingüística, usos familiars, transmissió lingüística intergeneracional.

Abstract

This article, which is based on the results of the 2018 survey of the population’s language use (EULP) in Catalonia, deals first with family language use, going on to intergenerational language transmission, which is studied in different ways, and lastly to the number of children born according to languages. It takes into account, for the first time, the results of the item on children’s usual language, which was present in several previous versions of EULP surveys but had not been put to use until now.

Keywords: sociolinguistics, demolinguistics, family language use, intergenerational language transmission.

Correspondència: Joaquim Torres-Pla. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona. A/e: jotorresp@gmail.com

1. Introducció

Els usos de les llengües en el si de la família i la transmissió lingüística intergeneracional constitueixen dos aspectes clau de la configuració sociolingüística d’una societat, sobretot si es tracta d’una societat amb una complexitat demolingüística com la de Catalunya. Aquesta complexitat s’explica per la coexistència d’una llengua minoritzada (però amb un grau alt de vitalitat, que és la llengua històrica del territori), uns processos immigratoris de gran volum i un conflicte polític institucional d’una gran intensitat (amb profundes arrels en la història). Els sistemes de valors que determinen la tria dels usos familiars i la transmissió lingüística intergeneracional, com els que fixen la major part de les tries sociolingüístiques, no acostumen a canviar a molt curt termini. Tanmateix, els canvis ràpids d’escenaris demogràfics i d’un altre tipus poden condicionar-los i produir transformacions importants en els percentatges d’ús i en el paisatge sociolingüístic. Per tant, és d’una gran utilitat estudiar periòdicament aquests temes, ja que es tracta d’elements decisius per mirar d’escatir el futur d’una llengua i d’una societat. Les EULP, dutes a terme per la Generalitat, ens donen aquesta possibilitat. Les dades emprades en el present treball provenen de l’EULP del 2018, l’última efectuada. En aquest article es parla primerament dels usos lingüístics familiars, després de la transmissió lingüística intergeneracional —estudiada de maneres diverses— i finalment del nombre de fills segons la llengua, com a element complementari que condiciona l’impacte social del procés de transmissió.

2. Els usos lingüístics familiars

2.1. En el conjunt de Catalunya

Els gràfics 1 i 2 mostren els resultats de les diverses preguntes de l’EULP 2018 en relació amb els usos familiars.

L’última d’aquestes preguntes en el gràfic 1 té a veure amb la llengua habitual dels fills, una variable que ha estat present en les tres últimes enquestes de la sèrie EULP, però que no ha estat explotada fins ara. Atesa aquesta falta d’utilització, podem considerar prou fiables els resultats de la pregunta en qüestió per emprar-los en l’anàlisi? Per respondre aquest interrogant, s’han de fer un seguit de consideracions.

En primer lloc cal tenir en compte que aquesta pregunta no es refereix a la pràctica de la mateixa persona enquestada, sinó que és una informació que aquesta dona sobre una persona que li és propera, en aquest cas, els seus fills. Però passa el mateix amb altres preguntes de l’enquesta, com la llengua inicial dels progenitors, que ha estat emprada en altres anàlisis de les dades, i ha mostrat així la seva coherència. Per tant, aquesta consideració no ens permet descartar la pregunta.

La qüestió és mirar de comprovar si els resultats de la variable llengua habitual dels fills es comporten com allò que ja sabem dels resultats de llengua habitual, sempre molt propers als de llengua d’identificació. Si es demostra aquesta coherència, la llengua

Predomini català Català-castellà predominants

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018. Gràfic 2

Predomini castellà Altres llengües o combinacions

Predomini català Igual català que una altra llengua

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Predomini castellà Altres llengües o combinacions

habitual dels fills pot ser útil per ampliar l’horitzó temporal de l’anàlisi, ja que es tracta de l’única informació que tenim sobre la llengua dels fills de les persones enquestades més enllà de la llengua amb els seus progenitors.

En aquest sentit, l’examen dels resultats d’aquesta pregunta a l’EULP 2018 des de diversos angles ha permès determinar que:

1. La diferència entre el percentatge de persones enquestades que usen el català amb els fills i de fills que l’empren com a llengua habitual és que la darrera supera la primera en un 4,2 % (gràfic 1).

2. Es produeix la mateixa dicotomia, però referida a la generació anterior (gràfic 3). Hi veiem la llengua de la persona enquestada amb la mare i amb el pare i la llengua habitual de la persona en qüestió. Si fem la mitjana del percentatge de català amb la mare i amb el pare i ho comparem amb la proporció de català com a llengua habitual de la persona enquestada, la diferència és de 4,2 % a favor de la llengua habitual. Exactament la mateixa diferència que en el cas anterior.

3. Si mirem la llengua amb els fills i l’habitual dels fills, segons l’origen geogràfic familiar (gràfic 4), resulta que el grup on hi ha un creixement més gran del català quan es passa de l’ús amb els fills a l’ús habitual dels fills és el de les persones enquestades nades a la resta de l’Estat espanyol. Això és coherent amb el fet que aquests fills són en general nats als TLC1 fills d’un o dos nascuts fora, que són els grups on més augmenta el català com a llengua habitual de les persones enquestades respecte a la llengua amb els seus progenitors, tal com es pot veure al gràfic 5, on es compara la llengua amb la mare de la persona enquestada i la llengua habitual d’aquesta.

Tot plegat mostra que la variable llengua habitual dels fills té el mateix comportament que la variable llengua habitual en general. En conseqüència, es pot considerar que els resultats de la llengua habitual dels fills són vàlids i, per tant, poden ser emprats en l’anàlisi.

D’altra banda, cal dir que s’han separat les variables d’ús familiar i se n’han fet dos gràfics perquè les variables que conté cadascun d’ells difereixen lleugerament quant a les opcions de resposta. Es tracta de la segona opció, que en el gràfic 1 és català i castellà predominants i en el 2 és igual català que una altra llengua. Aquesta diferència es deu a la forma com han estat presentades les preguntes corresponents en el qüestionari. A la pràctica, tanmateix, els resultats que dona cadascun d’aquests ventalls de respostes no són idèntics però sí molt semblants, ja que la gran majoria de les situacions incloses en l’opció del gràfic 2 igual català que una altra llengua correspon a igual català que castellà, que són les que integren l’opció del gràfic 1. Així, els resultats dels gràfics 1 i 2, tot i no tenir un ventall de respostes idèntiques, en bona part poden ser comparats entre ells. Una vegada fetes aquestes reflexions generals i inicials, es mostren les informacions principals que ofereixen els gràfics 1 i 2 sobre els usos familiars.

1. Les inicials TLC signifiquen ‘territoris de llengua catalana’. En aquest cas, s’hi han inclòs, a més dels nats a Catalunya, els nascuts al País Valencià, a les Illes i a Andorra, que constitueixen la immensa majoria dels residents a Catalunya nats a la resta de l’àmbit territorial de la llengua catalana.

Gràfic 3

La llengua amb la mare, amb el pare i habitual. Catalunya (2018)

català Igual català que una altra llengua Predomini castellà Altres llengües o combinacions

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Gràfic 4

La llengua amb els fills i l’habitual dels fills, segons l’origen geogràfic familiar. Catalunya (2018)

Català predominant Combinacions català i castellà predominants

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Castellà predominant Altres llengües o combinacions

Gràfic 5

La llengua amb la mare i habitual, segons l’origen geogràfic familiar. Catalunya (2018)

Predomini català Igual català que una altra llengua Predomini castellà Altres llengües o combinacions

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Si ens fixem en el gràfic 1, s’observa que, en la història lingüística del conjunt de les famílies de les persones enquestades,2 les tries a favor del català bàsicament van creixent en percentatge a mesura que passa el temps, mentre que no succeeix el mateix amb el castellà i el conjunt de les altres llengües. Això indica que el català ha tingut i té una determinada capacitat d’atracció3 en l’àmbit dels usos familiars.

L’única funció en què el català supera el castellà és l’última decisió de la cadena històrica: la llengua habitual dels fills, la qual cosa és una altra mostra de la capacitat d’atracció del català. La llengua habitual dels fills també és la funció amb més ús conjunt predominant del català i el castellà. Podria indicar una tendència a l’augment del bilingüisme català-castellà a mesura que passa el temps, però cal comprovar-ho amb altres dades.

Pel que fa als resultats del gràfic 2, les variables que s’hi presenten no corresponen a tries successives en el temps com en el cas del gràfic 1. Una de les informacions que hi veiem és que l’ús del català amb la parella és inferior al percentatge d’aquesta llengua com a llengua inicial de la parella. Això s’explica per la norma de subordinació al caste-

2. S’ha posat la llengua inicial dels progenitors abans que la llengua amb els avis perquè la tria corresponent a la primera variable, que bàsicament és la tria de la llengua dels avis amb els seus fills, que són els progenitors de les persones enquestades, es va produir abans que la tria de la llengua dels avis amb els seus nets, que són les persones enquestades.

3. La capacitat d’atracció d’una llengua és el grau en què els parlants inicials d’altres llengües aprenen o adopten l’ús d’aquesta llengua.

llà en les converses que practiquen la majoria dels catalanoparlants habituals. Segons aquesta norma, en una gran part dels casos, quan una persona de llengua habitual catalana en coneix una altra de llengua habitual castellana, la primera s’adapta al castellà de la segona. I sovint aquest hàbit es manté al llarg de tota la relació entre les dues persones.

Però l’ús del català es recupera clarament amb l’ús amb els fills, tal com veiem al gràfic 1. Cal tenir en compte que la tria de la llengua amb els fills és pràcticament l’única tria lingüística en què el catalanoparlant no es troba amb un interlocutor adult, al qual la norma imperant el porta a adaptar-se lingüísticament, sinó que l’infant en néixer no té cap llengua definida, i, per tant, el progenitor pot fer la tria sense trobar-se lligat per la norma de subordinació al castellà. La tria de la llengua amb el fill depèn, doncs, d’altres factors, que són bàsicament el conjunt de les emocions i valors relatius a la llengua presents d’una manera àmplia en la vida social, que constitueixen el grau de capacitat d’atracció que té el català. I, a Catalunya, aquesta capacitat d’atracció és prou forta perquè la tria lingüística amb els fills sigui la més positiva per a la llengua de totes les que fa la persona enquestada,4 segons aquesta i altres enquestes.

Pel que fa als que usen el català predominantment a la seva llar actual, són un terç de la població. D’una manera coherent, aquest percentatge es troba entre els corresponents a l’ús amb la parella (31,6 %) i a l’ús amb els fills (38,4 %), que són els dos tipus d’interacció que es produeixen a la llar actual de què tenim informació a l’enquesta.

2.2. La llengua a la llar actual segons diverses variables el 2018

Una vegada vistos els resultats dels usos familiars en el conjunt de la població de Catalunya, seguidament s’examina l’ús en família segons diverses variables, a fi de veure com es produeix aquesta interacció lingüística en sectors socials diferents. Per això emprarem la variable llengua a la llar actual, que és en certa manera el punt de trobada de diversos usos familiars. Encreuarem els resultats d’aquesta pregunta amb les variables independents origen geogràfic familiar, nivell d’estudis, edat i situació laboral i amb dues maneres de tenir en compte la diversitat territorial.

2.2.1. La llengua a la llar actual segons l’origen geogràfic familiar5

En el gràfic 6 es presenten els diversos grups definits pel grau en què els individus tenen arrels familiars als TLC, de manera que a mesura que ens desplacem de l’esquerra cap a la dreta aquestes arrels són progressivament inferiors.

4. La llengua habitual dels fills, que, tal com ja hem vist, és la variable amb uns resultats més favorables al català, no correspon a una tria efectuada per la persona enquestada, sinó pel fill d’aquesta.

5. L’origen geogràfic familiar, que inclou el lloc de naixement de la persona enquestada i dels seus progenitors, indica el grau en què la família de la persona és provinent de l’àmbit territorial de la llengua catalana. En d’altres anàlisis, l’origen geogràfic familiar s’aplica a Catalunya, i no als TLC.

Gràfic 6

La llengua a la llar actual segons l’origen geogràfic familiar (2018)

Català predominant Igual català (que qualsevol altra llengua)

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Castellà predominant Altres llengües o combinacions

En primer lloc, el gràfic mostra molt clarament que, com més arrels es tenen al territori de llengua catalana, més ús hi ha del català a la llar. La comparació entre la primera i la darrera columna és contundent en aquest sentit, ja que passem d’un ús del català predominant a la llar del 73,9 % al 3,5 %. Una altra dada també molt clara és que només els més arrelats, els nascuts ells i els seus dos progenitors als TLC, fan un ús majoritari del català preponderant en família. Els que tenen un progenitor nascut als TLC i l’altre no l’empren en una proporció alta però no majoritària, i els que tenen els dos progenitors nats fora, tant si les persones enquestades són nascudes als TLC com si no, fan un ús molt minoritari del català preponderant a la llar.

Tot plegat indica que, encara que una part dels arribats de fora o dels seus descendents hagi adoptat el català, aquesta adopció no ha estat prou àmplia perquè la influència de l’origen geogràfic familiar sobre l’ús a la llar hagi deixat de ser decisiva. Això fa que les immigracions successives dels últims cent anys hagin anat reduint el percentatge d’ús del català en família.

2.2.2. La llengua a la llar actual segons el nivell d’estudis

La informació que primer se’ns fa present quan es mira el gràfic 7 és que el català a la llar creix clarament amb el nivell d’estudis. La diferència entre el percentatge de

Gràfic 7

La llengua a la llar actual segons el nivell d’estudis. Catalunya (2018)

Sense estudisEstudis primarisEstudis secundarisEstudis universitaris

Igual català (que qualsevol altra llengua)

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

català dels grups extrems segons el nivell d’estudis és considerable: s’acosta als trenta punts percentuals. Aquest element és positiu per al català i ajuda a explicar que tingui una capacitat d’atracció considerable.

L’element menys positiu per al català del gràfic és que, malgrat aquesta relació entre nivell d’estudis i ús lingüístic, cap dels grups del gràfic no té una clara majoria d’ús d’aquesta llengua a la llar. El grup amb més ús, el dels universitaris, hi empra en proporcions equivalents el català predominant i el castellà predominant; en les altres categories, el castellà hi té un percentatge d’ús clarament superior al del català.

2.2.3. La llengua a la llar actual segons l’edat

El gràfic 8 mostra l’ús lingüístic a la llar segons l’edat. Hi veiem que es dona una davallada progressiva del percentatge de català predominant quan passem dels grans als adults joves (30-44 anys), seguida d’una remuntada —significativa— entre els joves (15-29 anys).

L’examen de l’origen geogràfic familiar segons grups d’edat (gràfic 9) ens dona alguna llum sobre la qüestió. El motiu de la reducció progressiva de l’ús del català quan passem dels grans als adults joves sembla ser bàsicament la reducció gradual en el percentatge dels més arrelats, és a dir, els nats ells i els seus progenitors als TLC, ja

Gràfic 8

La llengua a la llar actual segons l’edat. Catalunya (2018)

De 15 a 29 anysDe 30 a 44 anysDe 45 a 64 anysDe 65 anys i més

Només o més català

Igual català (que qualsevol altra llengua)

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Només o més castellà

Altres llengües i combinacions

que, tal com s’ha vist, es tracta de l’únic grup d’origen que té una majoria important de català a la llar. Pel que fa als joves, entre aquests hi ha una remuntada del percentatge en el grup més arrelat, que també pot explicar la remuntada en l’ús. Però resulta que si comparem els joves i els grans, el percentatge d’aquest grup més arrelat és significativament superior entre els primers, i, en canvi, l’ús a la llar hi és clarament inferior. A més, si en el mateix gràfic ens fixem en el percentatge de nascuts als TLC, passa el mateix; és a dir, entre els joves aquest percentatge és molt superior al dels grans.

Per què la proporció del grup més arrelat té un impacte més alt en el percentatge d’ús del català entre els grans que entre els joves? Doncs pel que podríem denominar efecte del pas del temps sobre la variable ‘origen geogràfic familiar’, que es concreta de la manera que segueix. En el cas de la població gran, els dos progenitors són persones elles mateixes arrelades al territori d’una manera majoritària, nascudes en una època, uns cent anys enrere, en què gairebé tots els nats als TLC eren de llengua familiar i més habitual catalana. En canvi, entre els de 15 a 29 anys, nascuts al voltant de l’any 2000, això no és així. Els seus progenitors van néixer en una època —els anys seixanta o setanta del segle passat— en què el panorama sociolingüístic havia canviat, i una gran part dels que naixien als TLC eren descendents de la gran immigració peninsular arribada feia poc. De fet, els que tenen de 15 a 29 anys el 2018 són la cohort que comporta un canvi més important en aquest aspecte, tal com es pot veure al gràfic 10, on

Gràfic 9

L’origen geogràfic familiar segons l’edat. Catalunya (2018)

De 15 a 29 anysDe 30 a 44 anysDe 45 a 64 anysDe 65 anys i més

Subjecte i progenitors nats als TLC Subjecte més un progenitor nat als TLC (però no els dos)

Subjecte nat als TLC i progenitors nats fora dels TLC Subjecte nat a la resta de l’Estat

Subjecte nat a l’estranger

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Gràfic 10

La llengua amb els progenitors dels nats ells i els seus progenitors als TLC, per edats. Catalunya (2018)

De 15 a 29 anysDe 30 a 44 anysDe 45 a 64 anysDe 65 anys i més

Català-castellà predominants

català Predomini castellà Altres llengües o combinacions

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

es mostra l’ús amb els progenitors del grup dels més arrelats, és a dir, aquells que ells i els seus dos progenitors són nascuts als TLC. S’hi observa que, en els tres grups de més edat, els més arrelats han parlat molt majoritàriament català predominant amb els seus progenitors, però en el cas dels joves aquest percentatge baixa d’una manera considerable i queda lleugerament per sobre del 50 %. Es tracta de la primera generació adulta els progenitors dels quals han nascut després de la gran immigració peninsular dels anys seixanta, ja que entre el grup d’edat immediatament superior — els que tenen de 30 a 44 anys— això encara no és així, perquè els seus progenitors han nascut bàsicament abans d’aquella immigració.

Per tant, l’enquesta EULP 2018 posa de manifest d’una manera clara que s’està produint progressivament un canvi en la significació sociolingüística del grup d’origen dels més arrelats, canvi que de moment afecta sobretot els més joves de la mostra. Ara mateix, l’origen geogràfic familiar encara és una eina d’anàlisi potent, tal com ho mostren aquest i altres treballs, però cal tenir en compte el factor d’erosió esmentat pel que fa a l’estudi dels més joves.

2.2.4. La llengua a la llar actual segons la situació laboral

Pel que fa a l’ús del català que predomina segons la situació laboral (gràfic 11), podem repartir les columnes en tres grups, segons els nivells d’ús d’aquesta llengua, començant pels que l’empren més i acabant pels que l’usen menys: 1) els jubilats i els estudiants, 2) els ocupats i 3) els desocupats i els que fan feines de la llar. Aquest darrer grup està format per les persones que fan feines a la llar pròpia.

Els jubilats i els estudiants són els dos grups amb un ús més alt del català predominant, sense que hi hagi cap diferència significativa entre ells en aquest aspecte. Els jubilats corresponen en gran part a la població de 65 anys i més del gràfic 8 sobre l’edat, que ja hem vist que és el grup d’edat amb un percentatge més alt de català a la llar, a causa de la composició per origen geogràfic i llengua amb els progenitors. La gran similitud entre els percentatges de català a la llar dels dos grups ratifica aquesta coincidència.

Quant als estudiants, només representen una part minoritària del grup de 15 a 29 anys del gràfic 8 relatiu a l’edat. Per tant, els resultats no són els mateixos. Entre els estudiants el percentatge de català és més alt que entre els joves de 15 a 29 anys i, de fet, els estudiants són l’únic dels grups definits per la situació laboral en què el castellà no supera significativament el català com a llengua a la llar, sinó que ambdues llengües hi tenen percentatges semblants.

Si s’examina l’origen geogràfic familiar segons la situació laboral (gràfic 12) resulta que entre els estudiants es dona el percentatge de població més arrelada, és a dir, nascuda als TLC juntament amb els seus dos progenitors, el més alt de tots els sectors socials que s’han vist fins ara. I clarament és més alt que el dels jubilats, encara que el percentatge d’ús del català a la llar sigui similar en els dos grups, perquè, com acabem de veure, el grup dels més arrelats del gràfic comporta un ús inferior del català entre els joves que entre la resta de la població.

Gràfic 11

La llengua a la llar actual segons la situació laboral. Catalunya (2018)

Jubilat o pensionista

EstudiantOcupatFeines de la llarDesocupat

Només o més català

Igual català (que qualsevol altra llengua)

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Gràfic 12

Només o més castellà Altres llengües i combinacions

L’origen geogràfic familiar segons la situació laboral. Catalunya (2018)

i progenitors nats als TLC

als

i progenitors nats fora dels

nat a l’estranger

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

més un progenitor nat als TLC (però no els dos)

nat a la resta de l’Estat

El segon grup definit per la situació laboral amb un ús més alt del català a la llar és el dels ocupats. Aquest grup heterogeni engloba més de la meitat de la població de Catalunya, i té uns resultats propers a la mitjana del país.

Tal com s’ha vist, els grups amb menys ús de la llengua són els desocupats i els que fan feines de la llar. Tots dos grups tenen uns usos lingüístics a la llar que no són significativament diferents entre ells, tant pel que fa als percentatges de català com de castellà. El percentatge de català predominant a la llar s’acosta al 20 %. A què es deu aquest ús baix del català? Com en els altres casos, l’origen geogràfic familiar d’aquests grups (gràfic 12) en diu alguna cosa. La dada que més explica l’ús limitat que fan del català és el fet que aquests dos grups són els que tenen els percentatges més alts de nats a l’estranger, sobre un terç, i són els únics dels definits per la situació laboral que tenen més població nada a l’estranger que no pas més arrelada. I ja s’ha vist al gràfic 6 que la població nascuda a l’estranger és la que menys empra el català a la llar. Les persones que fan feines a la llar pròpia tenen una mitjana d’edat més alta que els desocupats i majoritàriament són de sexe femení.

2.2.5. Diversitat territorial dels usos familiars

Per analitzar la diversitat territorial dels usos a la llar, es fa en primer lloc un repartiment de Catalunya en tres zones, que són Barcelona ciutat, l’àmbit metropolità (AM)6 sense la ciutat i Catalunya sense l’AM. S’ha repartit el territori d’aquesta manera perquè es tracta de grans àrees sociolingüísticament i demogràficament diferenciades, que mostren a grans trets la diversitat del país en l’aspecte que s’estudia aquí.

El gràfic 13 —sobre la llengua a la llar actual— i el gràfic 14 —sobre l’ús amb els fills— indiquen les diferències més importants entre aquestes tres zones pel que fa a l’ús familiar.

D’entrada es veu que la Catalunya sense l’AM té un ús del català clarament superior a les altres dues zones i també un ús del castellà clarament inferior, de manera que és l’única de les tres zones on el català s’empra clarament més a la llar i amb els fills que el castellà. Fins i tot podem dir que, pel que fa a l’ús amb els fills, l’AM sense Barcelona i la Catalunya sense l’AM es troben en una posició invertida: en la primera hi ha una mica menys d’un terç que els parlen català i una mica més de la meitat que els parlen castellà, mentre que a la segona és al revés. La intensitat diferent de les diverses immigracions en cada zona explica aquesta diferència.

Si comparem Barcelona ciutat i la resta de l’AM, les divergències són menys destacades, però també n’hi ha. Així, si bé en l’ús del català a la llar no es troba una diferència estadísticament significativa entre les dues zones, en canvi sí que es dona pel que fa al castellà a la llar i amb els fills, amb un ús inferior a Barcelona, i al català amb els fills, més emprat a la ciutat. Per tant, quant a l’ús familiar, podem dir que en general

6. L’àmbit metropolità inclou les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental.

Gràfic 13

La llengua a la llar actual en tres zones de Catalunya (2018)

Només o més català

Igual català (que qualsevol altra llengua)

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Gràfic 14

Només o més castellà

Altres llengües i combinacions

La llengua amb els fills, en tres zones de Catalunya (2018)

Predomini del català

Combinacions amb predomini de català i castellà

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Predomini del castellà

Altres llengües i resta de combinacions

la ciutat de Barcelona es troba en una posició intermèdia entre l’AM sense Barcelona i la Catalunya sense l’AM.

Tanmateix, la diversitat sociolingüística territorial no s’esgota en la divisió en tres zones que hem vist, sinó que diverses d’aquestes zones integren subzones molt diferenciades des del punt de vista que s’estudia aquí. L’EULP 2018 ens permet anar més enllà, per primera vegada, dels vuit àmbits territorials de Catalunya, ja que recull dades útils de setze estrats territorials, que corresponen a sis àmbits clàssics, més deu estrats en què s’han subdividit els dos restants. Un d’aquests setze estrats és l’Aran, que no serà tingut en compte en aquest article, ja que es tracta de l’única part de Catalunya que no té el català com a llengua pròpia i, per tant, el seu capteniment sociolingüístic és diferent del de la resta del territori. Els quinze estrats restants es poden veure al gràfic 15, que mostra els usos a la llar actual en cadascun d’ells.

Gràfic 15

La llengua a la llar actual en quinze estrats territorials de Catalunya (2018)

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

El gràfic posa de manifest la gran diversitat territorial de Catalunya quant a l’ús familiar, que es correspon amb la diversitat dels usos en general, tal com mostra, d’entrada, la diferència entre els casos extrems en l’aspecte que s’estudia, que són, d’una banda les Terres de l’Ebre —amb un 71 % d’ús del català a la llar— i l’Hospitalet de Llobregat —amb un 10,7 %.

Pel que fa a la llengua predominant a la llar, els territoris mostrats es poden agrupar de la manera següent:

— Àrea amb un ús majoritari del català a la llar

Cinc estrats amb un ús del català predominant superior al del castellà predominant, que són aquests: comarques gironines, Ponent, comarques centrals, Alt Pirineu i Terres de l’Ebre. Engloben el nord i el centre de Catalunya i la seva part més meridional. Inclou la major part del territori de Catalunya i el 23 % de la seva població de quinze anys o més.

— Àrea amb un ús equivalent de català i castellà

Dos estrats amb un ús significativament igual del català i del castellà predominants, que són el Maresme i el Camp de Tarragona. Inclou al voltant del 13 % de la població de Catalunya de quinze anys o més.

— Àrea amb un ús moderadament minoritari del català

Cinc estrats amb un ús majoritari del castellà i en què l’ús del català a la llar és entre el 23 % i el 37 %. Són la part alta del Baix Llobregat, el Vallès Occidental, Barcelona ciutat, el Vallès Oriental i el Penedès, que representen una gran majoria de la població i de l’extensió de l’AM.

— Àrea amb un ús més minoritari del català

Tres estrats amb un ús del català a la llar entre el 10 % i el 16 %, que són l’Hospitalet i la part baixa del Baix Llobregat, que no tenen diferències significatives entre ells en el percentatge d’ús del català a la llar, i el Barcelonès nord. Es tracta d’una àrea que es troba ubicada just al voltant de la ciutat de Barcelona i que constitueix la part de Catalunya amb un ús més reduït del català en aquest aspecte. És el que a vegades s’ha anomenat primer cinturó. Hi viuen al voltant de la quarta part dels habitants de l’AM.

Aquest repartiment de l’ús del català a la llar en les diverses àrees de Catalunya és un factor explicatiu útil per entendre diversos aspectes de la realitat demolingüística i sociològica del país. Per bé que si emprem altres variables sociolingüístiques, siguin usos familiars o no, hi pot haver petites diferències en la ubicació d’algun estrat en la llista, la zonificació sociolingüística serà molt similar.

2.3. Els usos familiars a Catalunya el 2018

L’examen dels usos lingüístics familiars a Catalunya el 2018 ha permès arribar a una sèrie de conclusions útils. Una d’elles, metodològica, és que la variable llengua habitual dels fills, que és present en les tres darreres edicions de les EULP, però que no havia estat explotada fins ara, és vàlida i és emprada en aquest article.

Pel que fa a les informacions pròpiament sociolingüístiques, s’ha observat que en la història lingüística del conjunt de les famílies de les persones enquestades, les tries a favor del català, des de la llengua amb els avis fins a la llengua habitual dels fills, bàsicament han anat creixent en percentatge a mesura que passava el temps. Una mostra d’aquesta tendència és que l’última tria de la cadena històrica, la llengua habitual dels fills, és l’única en què el català supera el castellà. Però també s’ha vist que només

un terç de les persones enquestades usa d’una manera preponderant el català a la seva llar actual.

Entre les diverses variables independents amb què s’han encreuat l’ús a la llar i altres usos familiars, la que més explica aquests usos és l’origen geogràfic familiar, que indica fins a quin punt la persona té arrels familiars en el territori, per a la qual cosa es té en compte el seu lloc de naixement i el dels progenitors. La capacitat explicativa superior d’aquesta variable es manifesta de maneres diferents. D’una banda, ajuda a donar compte de l’impacte de diverses de les altres variables independents. De l’altra, si en cada gràfic que encreua un ús familiar amb les diverses variables independents mirem la distància percentual entre els grups extrems pel que fa al percentatge d’ús del català, els grups corresponents a l’origen geogràfic familiar són, de llarg, els que tenen més distància entre ells. Finalment, un altre indicador és que, si apliquem la prova estadística lambda (utilitzable amb variables nominals asimètriques) als encreuaments entre les variables independents i l’ús a la llar, l’encreuament que dona un grau d’associació més alt és el que inclou l’origen geogràfic familiar. En aquest cas, la llengua a la llar dependent dona un 0,355 (la lambda varia entre 0 i 1, en què 1 és la dependència màxima), mentre que en els altres encreuaments aquest resultat és inferior, la qual cosa no significa que no proporcionin informacions útils sobre el tema que ens ocupa, tal com s’ha pogut comprovar.

En l’examen dels resultats de l’encreuament entre la llengua a la llar i l’origen geogràfic familiar, s’ha trobat que si es tenen més arrels familiars al territori s’empra més el català a la llar. Les diferències en aquest aspecte són contundents. I, també, que només els més arrelats —els nascuts ells i els seus dos progenitors als TLC— fan un ús majoritari del català en la família. Tanmateix, entre els més joves (de 15 a 29 anys) aquest ús majoritari dels més arrelats és menys contundent, sobretot perquè es tracta de la primera generació formada en bona part pels nets dels integrants de la gran immigració peninsular dels anys seixanta del segle passat. En qualsevol cas, encara que una part dels arribats de fora i dels seus descendents hagi adoptat el català, aquesta adopció no ha estat prou àmplia perquè la influència de l’ origen geogràfic familiar sobre l’ús a la llar hagi deixat de ser decisiva.

Respecte a les altres variables independents que s’han tingut en compte, també s’han trobat diverses informacions interessants. Una d’elles és que el percentatge de català a la llar creix amb el nivell d’estudis, encara que en cap dels grups determinats per aquesta variable el català no hi té una majoria clara. En el grup on aquesta llengua s’empra més, el dels universitaris, l’ús del català i del castellà són equivalents. Una altra informació útil és que entre els grups definits per la situació laboral, en tots ells, excepte en el dels estudiants, l’ús del castellà supera clarament el del català. Entre els estudiants, l’ús de les dues llengües és equivalent. Els grups definits per la situació laboral amb menys ús del català són els desocupats i els que fan feines a la pròpia llar, la qual cosa es deu sobretot al fet que es tracta dels grups amb més percentatge de nascuts a l’estranger i menys proporció dels més arrelats.

En relació amb la diversitat territorial, s’ha vist que, des del punt de vista de l’ús lingüístic familiar, la ciutat de Barcelona es troba en una situació intermèdia entre

l’AM sense Barcelona i la Catalunya no metropolitana (Catalunya sense l’AM), i que només a la Catalunya no metropolitana es dona clarament més ús del català que del castellà en família. La presentació de l’ús familiar en setze estrats territorials de Catalunya permet copsar d’una manera més detallada la diversitat sociolingüística del país. L’agrupació d’aquests setze estrats en quatre àrees territorials definides per la intensitat de l’ús del català a la llar mostra una zonificació sociolingüística que pot ser útil per explicar diversos aspectes de la realitat social.

L’estudi dels usos lingüístics familiars mostra que en les famílies de les persones enquestades les tries a favor del català han anat creixent amb el pas del temps i que el 2018 el català continua sent emprat en aquest àmbit per una part important de la població de Catalunya; tanmateix, el castellà hi és clarament més utilitzat. Els usos lingüístics familiars estan sotmesos a una gran diversitat —territorial i social— i, en aquest aspecte, l’origen geogràfic familiar és la variable més explicativa.

3. La transmissió lingüística familiar intergeneracional

La transmissió lingüística familiar intergeneracional consisteix en la manera com les llengües es transmeten, o no, en el si de les famílies al llarg del temps. Es tracta d’un element central per explicar la situació sociolingüística d’un territori i d’una llengua en un moment donat. També és necessari per conèixer la dinàmica demolingüística en curs, és a dir, els processos de canvi que van transformant, en un sentit o en un altre, aquesta situació.

3.1. Les diverses maneres de mesurar la transmissió lingüística familiar intergeneracional

El mesurament i l’estudi de la transmissió lingüística familiar intergeneracional (a partir d’ara, TLFI) s’ha fet de maneres diferents en les últimes dècades. En l’àmbit del català, el sistema que més s’ha fet servir està basat en dues variables: la llengua emprada per la persona enquestada amb el conjunt dels seus progenitors i la usada amb el conjunt dels seus fills. Però també s’han fet servir altres variables. En aquest article es tindran en compte diverses maneres d’estudiar la transmissió. En primer lloc s’utilitzaran per a l’anàlisi dues variables presents a l’EULP 2018 no emprades fins ara amb aquest propòsit, que són: a) la llengua inicial dels progenitors i b) la llengua habitual dels fills. Es tractarà el tema entre el conjunt de la població de Catalunya. Després s’aprofundirà la qüestió mitjançant l’encreuament dels resultats d’aquestes dues preguntes amb diferents variables independents i posteriorment s’encreuaran les dues variables entre elles. Tot seguit s’estudiarà la llengua amb els fills segons les llengües inicials de la persona enquestada i la parella.

3.2. La TLFI el 2018

3.2.1. La TLFI mesurada mitjançant la llengua inicial dels progenitors i l’habitual dels fills

3.2.1.1. La població general

De les diverses maneres de mesurar la transmissió intergeneracional que permet l’EULP 2018, la que té un recorregut temporal més ampli és la que compara la llengua inicial dels progenitors amb la llengua habitual dels fills de les persones enquestades (gràfic 1), ja que inclou des de la decisió dels avis a l’hora de triar la llengua amb els seus fills —és a dir, bàsicament l’emprada inicialment pels progenitors de les persones enquestades— fins a la llengua habitual usada pels fills de les persones enquestades en edat adulta. Per tant, inclou les tries lingüístiques de quatre generacions (els avis de les persones enquestades, els progenitors d’aquestes, les persones enquestades i els seus fills), un període temporal més ampli per calcular la transmissió intergeneracional que tots els que s’havien emprat fins ara. Es tracta d’un període temporal d’uns cent anys, si tenim en compte els diversos subperíodes que l’integren. El primer subperíode comença amb la determinació de la llengua inicial dels progenitors, triada bàsicament pels avis, i acaba amb la tria de la llengua dels progenitors als seus fills, les persones enquestades; i es pot considerar que té una durada d’uns trenta-cinc anys, que corresponen a l’edat mitjana en què es tenen fills. Després hi ha el subperíode que es dona entre la tria de la llengua dels progenitors amb les persones enquestades i la tria d’aquestes amb els seus fills, que podríem igualment considerar que és d’uns altres trenta-cinc anys. I, finalment, el subperíode existent entre la tria de la llengua de les persones enquestades amb els seus fills i el moment en què aquests fills, ja adults, poden adoptar una llengua habitual diferent de la inicial. Podem comptar uns trenta anys. El total fa uns cent anys. Cal tenir en compte que el mètode emprat més sovint fins ara per calcular la transmissió intergeneracional estava basat a comparar la llengua de la persona enquestada amb la dels seus progenitors i els seus fills, la qual cosa pot representar un període d’uns trenta-cinc anys, tal com hem vist. Per tant, amb l’ús de la comparació entre la llengua inicial dels progenitors i l’habitual dels fills, l’horitzó temporal de l’anàlisi s’amplia considerablement, no només en el passat, sinó també en el futur. S’amplia en el futur pel fet de tenir en compte què passa lingüísticament amb els fills de les persones enquestades més enllà de la tria de la seva llengua amb els progenitors. Es tracta d’un augment de l’extensió temporal que dona noves perspectives a l’anàlisi.

Cal tenir present que la tria de la llengua primera dels progenitors es va produir fa bastants anys i, en molts casos, fora dels territoris de llengua catalana, ja que la major part d’aquests progenitors són nascuts fora d’aquesta àrea. Per tant, aquesta comparació no mostra una història transcorreguda tota ella en l’àrea territorial de la llengua, sinó un seguit de canvis sociolingüístics històrics que ens ajuden a entendre la transmissió intergeneracional del català.

Una qüestió prèvia a l’anàlisi esmentada és que la base sobre la qual es calcula el percentatge de les dues variables que tenim en compte no és la mateixa. Concretament, en el cas de la llengua inicial dels progenitors, es tracta de la població en general, i en el cas de la llengua habitual dels fills, dels que en tenen. S’ha examinat si hi ha cap diferència entre la llengua inicial dels progenitors dels que tenen fills i de la població en general, per tenir-ho en compte en la interpretació dels resultats. Una vegada efectuat aquest càlcul, la diferència és molt petita,7 amb la qual cosa podem considerar plenament vàlida la comparació entre la llengua inicial dels progenitors i la llengua habitual dels fills, i no caldran matisacions ulteriors en aquest aspecte.

Pel que fa als resultats de la comparació entre les dues variables esmentades, es troben al gràfic 1. Ja hem vist abans que les tries lingüístiques de la família de les persones enquestades han anat sent més favorables al català a mesura que passava el temps. Si ara es comparen els percentatges de català predominant de la llengua inicial dels progenitors i de la llengua habitual dels fills, es veu que es produeix un creixement de vint punts percentuals, una diferència més gran que quan s’analitza la transmissió intergeneracional en períodes temporals més curts, i que indica que la capacitat d’atracció del català en els usos familiars té un recorregut llarg en el temps. Pel que fa al castellà predominant, disminueix de 21,8 punts percentuals, una magnitud similar a la de l’avenç del català. El conjunt de les altres llengües disminueix en 3,9 punts percentuals.

Si es mira com es reparteix l’avenç esmentat del català entre els diversos subperíodes temporals de què consta el període analitzat, es veu (gràfic 1) que, en el primer subperíode, que es produeix entre la determinació de la llengua inicial dels progenitors i la que aquests trien per parlar amb els seus fills, l’avenç és de 6,2 punts percentuals. En el segon subperíode, que es produeix entre la tria de la llengua dels progenitors amb els seus fills, que són les persones enquestades, i la tria lingüística d’aquests amb els seus propis fills, hi ha un avenç de 9,6 punts percentuals. Aquest segon subperíode és el que correspon al mètode emprat més correntment fins ara per mesurar la transmissió intergeneracional, i el resultat que dona és semblant al que s’ha trobat en enquestes anteriors. Finalment, en el tercer subperíode, quan es passa de la llengua de les persones enquestades amb els seus fills a la llengua habitual d’aquests fills, l’avenç és de 4,2 punts percentuals. El subperíode central és el que comporta, per tant, el progrés principal, tot i que aquest avenç és superat pel conjunt dels altres dos subperíodes.

Una altra manera de mesurar la transmissió intergeneracional és prenent com a base l’ús que es produeix al principi del procés que s’analitza; és a dir, en aquest cas, la

7. El càlcul s’ha efectuat mitjançant el coeficient d’associació V de Cramer. Aquest coeficient permet mesurar l’associació entre una variable dicotòmica —en aquest cas, el fet de tenir fills o no tenir-ne— i una variable nominal —en aquest cas, la llengua inicial dels progenitors. Els valors obtinguts poden variar entre 0 i 1. En aquesta ocasió el càlcul dona un 0,113, la qual cosa vol dir que el grau d’associació és molt petit, i, per tant, el fet de tenir fills o no tenir-ne comporta molt poques diferències en la llengua inicial dels progenitors.

llengua inicial dels progenitors. Es tracta de calcular el creixement o la disminució que assoleix el grup de parlants d’una determinada llengua durant la transmissió.8 Des d’aquest punt de vista, la transmissió de les llengües el 2018 dona els resultats següents:

català: +88,5 %;

castellà: –42,6 %;

altres llengües i combinacions: –32 %.

Prenent com a base del càlcul el grup inicial, el català té, doncs —amb aquest horitzó temporal ampli que estem considerant—, un creixement alt. El grup inicial, reduït, s’expandeix molt —quasi es duplica. El castellà, que parteix d’un grup més ampli, té un decreixement, de magnitud més reduïda. El conjunt de les altres llengües, minoritàries en el territori, també retrocedeix.

Tot seguit examinarem una altra manera de mesurar la transmissió, en certa forma contrària a la que acabem de veure. Es tracta de calcular fins a quin punt cada llengua avança o retrocedeix en funció del conjunt dels que no l’empren al principi del procés de transmissió. És a dir, calcular fins a quin punt cada llengua avança com a habitual dels fills entre els que no la tenen com a inicial dels progenitors, o bé recula en percentatge sobre aquests darrers.9 Enfocada així la transmissió, els resultats són els següents:

català: +25,8 %;

castellà: –44,7 %;

altres llengües i combinacions: –4,4 %.

Veiem que el català també avança, però menys que en el cas anterior. Com que el percentatge sense ús del català prioritari en el grup inicial era molt ampli, la gran ampliació del grup inicial no ha pogut ocupar més que una part minoritària d’aquest espai. El castellà manté un percentatge similar de retrocés que en el cas anterior. Les altres llengües continuen retrocedint, encara que en una proporció reduïda, ja que el seu percentatge inicial era petit.

Així, pel que fa a la transmissió intergeneracional en el conjunt de Catalunya, resulta que el català creix, el castellà retrocedeix i el conjunt de les altres llengües també, encara que en proporcions ben diverses segons la forma de mesurament. A continuació es mostraran els resultats d’encreuar les dues variables en qüestió amb les diverses variables independents ja emprades abans, a fi de veure com es produeix la transmissió intergeneracional en els diferents sectors socials.

8. Això es pot traduir algèbricament, per a una llengua determinada, en una divisió entre els percentatges de llengua habitual dels fills i de llengua inicial dels progenitors. La fórmula emprada per fer aquest càlcul és la següent:

Taxa de transmissió intergeneracional partint del grup inicial = [(% ús predominant com a llengua habitual dels fills – % ús predominant com a llengua inicial dels progenitors) / % ús predominant com a llengua inicial dels progenitors] × 100.

9. La fórmula utilitzada per fer aquest càlcul és la següent:

Taxa de transmissió intergeneracional partint dels que no tenen predominantment la llengua com a inicial dels progenitors = [(% ús predominant com a llengua habitual dels fills – % ús predominant com a llengua inicial dels progenitors) / (% ús predominant com a llengua inicial dels progenitors – 100)] × 100.

3.2.1.2. La TLFI segons l’origen geogràfic familiar

Si s’examinen els percentatges de català predominant (gràfics 16 i 17), es veu clarament que en tots els grups d’origen hi ha un avenç considerable quan passem de la llengua inicial dels progenitors a la llengua habitual dels fills; un element que és molt positiu per a la llengua.

Una altra informació que crida l’atenció és que el grup amb un avenç més significatiu del català és el dels nats ells i un progenitor als TLC, que avança un important 51 %, un avenç que va disminuint d’una manera progressiva entre els grups menys arrelats que aquest. El fet que el grup amb un avenç més alt sigui el dels fills de parelles mixtes per lloc de naixement, dona una primera informació sobre la importància de les parelles mixtes en el manteniment i l’avenç del català, tema que es reprendrà posteriorment. D’altra banda, tal com s’havia trobat en enquestes anteriors, els nats als TLC fills d’un o dos nats fora són els grups amb un avenç intergeneracional més rellevant del català. Tal com es veurà, aquesta informació ajuda a explicar l’evolució sociolingüística en diversos sectors socials.

Pel que fa a l’ús conjunt predominant del català i del castellà entre els grups analitzats, resulta que durant el període considerat els dos grups més arrelats redueixen

Gràfic 16

La llengua inicial dels progenitors i la llengua habitual dels fills, segons l’origen geogràfic familiar. Catalunya (2018)

Català predominant Combinacions català i castellà predominants

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Castellà predominant Altres llengües o combinacions

Gràfic 17

Avenç del català predominant quan passem de la llengua inicial dels progenitors a l’habitual dels fills, en els grups definits per l’origen geogràfic familiar. Catalunya (2018)

Subjecte i progenitors nats als TLC

Subjecte més un progenitor nat als TLC (però no els dos)

Subjecte nat als TLC i progenitors nats fora dels TLC

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Subjecte nat a la resta de l’Estat Subjecte nat a l’estranger

aquest ús bilingüe, en benefici del català, mentre que els altres tres grups l’augmenten d’una manera considerable, en detriment del castellà. Així doncs, l’ús del castellà predominant disminueix considerablement en tots els grups, sobretot entre els fills de dos nats a la resta de l’Estat, siguin nascuts o no als TLC. En aquests dos casos l’amplíssima majoria que té el castellà com a llengua inicial dels progenitors passa a ser una majoria només relativa, per sota del 50 %, com a llengua habitual dels fills, o sigui, dels nets d’aquests progenitors.

Una altra informació que trobem en els gràfics 16 i 17 és que els nats a l’estranger són els que tenen un progrés més reduït del català. Un dels motius bàsics és que la gran majoria de la població nascuda a l’estranger només és present a Catalunya des de fa molt menys temps que la immigració peninsular. De fet, la immigració nada a l’estranger ha arribat quasi tota en el present segle xxi, amb la qual cosa ha tingut molt menys temps per evolucionar sociolingüísticament. Per saber-ne més sobre aquesta qüestió, es presenta el gràfic 18, que mostra l’avenç del català en la TLFI, en aquest cas, sol o acompanyat del castellà, entre els nascuts a l’estranger, segons la regió del món d’on provenen. S’han sumat els percentatges de català predominant als de català i castellà predominants per mirar de copsar fins a quin punt aquestes poblacions —que, o bé són de llengua inicial castellana, o bé tendeixen a adoptar-la— s’acosten també d’alguna manera al català en la transmissió intergeneracional. De fet, el gràfic mostra un aspecte de la transmissió intergeneracional que fins ara no podíem

Gràfic 18

Català predominant més català i castellà predominants, com a llengua inicial dels progenitors i habitual dels fills, entre els nats en diverses regions del món. Catalunya (2018)

Ll. inicial progenitors: cat. + cat.-cast. Ll. habitual fills: cat. + cat.-cast.

Les xifres no incloses en el gràfic són dades no significatives per al càlcul.

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

saber, perquè els arribats d’arreu del món encara no havien tingut temps de tenir prou descendència que no fos d’edat infantil, edat en què és difícil que la llengua habitual sigui diferent de la llengua de la llar inicial.

Els resultats mostren que en tots els principals grups d’origen estranger sembla haver-hi algun avenç del català en la transmissió. Per bé que algunes de les submostres són petites, en tots els grups l’avenç del català tal com es planteja aquí és clarament significatiu des del punt de vista estadístic. Sembla, doncs, que efectivament hi ha algun tipus d’adopció del català entre una part significativa dels fills dels arribats de l’estranger, i que, d’una manera o d’una altra, aquesta adopció es produeix en tots els principals grups d’origen.

Les diferències d’intensitat entre l’adopció del català per part dels fills dels integrants dels diversos grups del gràfic no són en quasi cap cas estadísticament significatives. Només es pot dir que entre els fills dels nascuts al Magrib, a Europa i a l’Amèrica del Sud es donen més avenços del català que entre els fills dels nats a l’Àsia.

3.2.1.3. La TLFI segons el nivell d’estudis

Els gràfics 19 i 20 mostren com es produeix la transmissió intergeneracional en els grups definits pel nivell d’estudis. Una primera informació que es veu és que en cadascun d’aquests grups hi ha un avenç clar del català prioritari en la transmissió.

Magrib Europa i Amèrica del Nord

Amèrica del Sud castellanoparlant Àfrica subsahariana Àsia

Gràfic 19

La llengua inicial dels progenitors i l’habitual dels fills, segons el nivell d’estudis. Catalunya (2018)

Català predominant Combinacions català i castellà predominants

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Gràfic 20

Castellà predominant Altres llengües o combinacions

Avenç del català predominant quan passem de la llengua inicial dels progenitors a l’habitual dels fills, en els grups definits pel nivell d’estudis. Catalunya (2018)

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Una segona dada interessant és que hi ha un creixement clar d’aquest avenç quan pugem en el nivell d’estudis. Això fa que, tot i que en cap dels grups s’empri més el català prioritari que el castellà prioritari com a llengua inicial dels progenitors, en tres dels quatre casos —tots menys els sense estudis— el català prioritari superi el castellà prioritari com a llengua habitual dels fills. Tanmateix, només el grup dels universitaris assoleix més del 50 % d’ús prioritari del català com a llengua habitual dels fills. Si s’enfoca d’una altra manera la dinàmica de canvi lingüístic considerada, es pot dir que en els grups dels sense estudis i estudis primaris, l’opció castellà disminueix perquè avancen les opcions català i català-castellà, mentre que en els grups amb estudis secundaris i universitaris el català avança a costa del castellà.

Bàsicament, es tracta d’una dinàmica positiva per al català, ja que els nivells més alts d’estudis tendeixen a estar associats a més prestigi. Segurament és un dels mecanismes socials que expliquen que el català, tot i no ser la llengua familiarment més emprada, mantingui una capacitat d’atracció apreciable.

3.2.1.4. La TLFI segons l’edat

Els gràfics 21 i 22 mostren la transmissió intergeneracional segons l’edat. En aquest cas, només es tenen en compte els tres grups superiors a 29 anys, perquè el grup de 15 a 29 anys només ha tingut una part molt petita dels fills que finalment tindrà. Per tant, els seus resultats no són útils en l’aspecte que s’estudia aquí.

Gràfic 21

La llengua inicial dels progenitors i l’habitual dels fills, per edats. Catalunya (2018)

Català predominant Combinacions català i castellà predominants

Font:

Castellà predominant Altres llengües o combinacions

Gràfic 22

Avenç del català predominant quan passem de la llengua inicial dels progenitors a l’habitual dels fills, segons els grups d’edat (2018)

Pel que fa a l’ús del català, veiem que en els tres grups d’edat avança clarament quan passem de la llengua inicial dels progenitors a l’habitual dels fills, de manera que hi ha un progrés de la llengua en la transmissió intergeneracional en tots tres casos. Això fa que, en relació amb la llengua inicial dels progenitors, el castellà sempre superi el català, mentre que en el cas de la llengua habitual dels fills és a l’inrevés. També veiem que aquest avenç del català en la transmissió millora quan disminueix l’edat. Per què es produeix aquest fenomen? El gràfic 9, que, tal com s’ha vist, mostra l’origen geogràfic dels diferents grups d’edat, ens en diu alguna cosa. Hi veiem que, en edats superiors als 29 anys, quan disminueix l’edat augmenta el percentatge de població que pertany als dos grups d’origen que tenen un avenç més important del català en la transmissió, que són els nascuts als TLC amb un o dos progenitors nascuts fora. Aquests grups passen del 12,9 % entre els grans a un 38,9 % entre els de 30 a 44 anys. A més, l’augment del percentatge d’aquests grups d’origen es produeix sobretot quan es passa dels grans als de 45-64 anys, la qual cosa explica que la millora de la transmissió del català sigui més important també entre aquests dos grups d’edat. Sembla, doncs, que la composició de les poblacions segons l’origen explica en bona part aquest avenç del progrés del català quan disminueix l’edat. En general, l’examen de la transmissió intergeneracional segons l’edat mostra que en tots els grups examinats el català avança, i ho fa d’una manera creixent amb la disminució de l’edat.

De 30 a 44 anys

De 45 a 64 anys De 65 anys i més

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

3.2.1.5. La TLFI segons la situació laboral

Els gràfics 23 i 24 mostren la transmissió intergeneracional segons la situació laboral. En aquest cas s’ha prescindit dels estudiants, pel mateix motiu que a l’apartat anterior s’ha prescindit dels més joves, ja que els estudiants estan molt majoritàriament inclosos en aquest darrer grup.

També en aquest cas, tot els grups tenen un creixement del català en la transmissió. El grup majoritari dels ocupats (inclou el 52 % de la població adulta de Catalunya) té el creixement més gran —del 22,1 %—, superior al del conjunt de Catalunya que és del 20 %. Un dels motius és que, tal com mostra el gràfic 12, aquest grup és el que té el percentatge més alt de nascuts als TLC amb un o dos progenitors nats fora (el 37,2 %), els quals, tal com s’ha vist al gràfic 17, són els que tenen un avenç intergeneracional més gran del català. De fet, els ocupats integren la majoria dels fills dels arribats amb la gran immigració peninsular que va tenir lloc al voltant dels anys seixanta del segle passat.

Els grups amb menys creixement del català en la transmissió són els que es dediquen a les feines de la llar i els desocupats, sobretot perquè són els que tenen els percentatges més alts de nats a l’estranger (gràfic 12), i ja s’ha vist (gràfic 17) que aquests són els que menys adopten el català en la transmissió intergeneracional.

Gràfic 23

La llengua inicial dels progenitors i l’habitual dels fills, segons la situació laboral.

Catalunya (2018)

predominant Combinacions català i castellà predominants

Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

predominant Altres llengües o combinacions

Gràfic 24

Avenç del català predominant quan passem de la llengua inicial dels progenitors a l’habitual dels fills, segons la situació laboral. Catalunya (2018)

Jubilat o pensionistaOcupat Feines de la llarDesocupat

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Els jubilats tenen un creixement del català intermedi entre els ocupats i els dos grups que s’acaben d’esmentar, perquè, d’una banda, tenen molt pocs nats a l’estranger, però, de l’altra, tenen un percentatge baix de nascuts als TLC amb un o dos progenitors nats fora, que, tal com s’ha esmentat reiteradament, són els que tenen un creixement més important del català en la transmissió.

3.2.1.6. La TLFI en els diferents territoris

Els gràfics 25 i 26 mostren que, en cadascuna de les tres grans zones de Catalunya analitzades, creix clarament el català quan passem de la llengua inicial dels progenitors a l’habitual dels fills. Això fa que a les tres zones el castellà s’empri més que el català com a llengua inicial dels progenitors, però com a llengua habitual dels fills això només passa a l’AM sense Barcelona.

D’altra banda, s’observa que el grau d’avenç del català és més alt a Barcelona i a la Catalunya sense AM que no pas a l’AM sense Barcelona, que té uns percentatges d’ús familiar del català més baixos, tal com ja s’ha vist a l’apartat 3.2.1. Aquest fenomen pot ser explicat per la composició de la població d’aquests territoris segons l’origen geogràfic familiar, tal com passa en diversos casos? Si s’examina aquesta informació en el gràfic 27, resulta que el percentatge dels grups amb més avenç del català, els nascuts als TLC amb un o dos progenitors nats fora, és precisament més alt a l’AM sense

Gràfic 25

La llengua inicial dels progenitors i l’habitual dels fills, en tres zones de Catalunya (2018)

Català predominant Combinacions català i castellà predominants

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Gràfic 26

Castellà predominant Altres llengües o combinacions

Avenç del català predominant quan passem de la llengua inicial dels progenitors a l’habitual dels fills, en tres zones de Catalunya (2018)

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Gràfic 27

L’origen geogràfic familiar, en tres zones. Catalunya (2018)

Subjecte i dos progenitors nats a TPC

Subjecte nat a TPC i progenitors, no

Subjecte nat a l’estranger

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Subjecte i un progenitor nats a TPC

Subjecte nat a l’Estat espanyol

Barcelona (34,9 %) que a Barcelona ciutat (25,7 %) i a la Catalunya sense AM (24,5 %). Per tant, en aquest cas la composició de la població segons l’origen no explica que l’AM sense Barcelona tingui un creixement intergeneracional del català inferior al de les altres dues zones. Un factor que podria contribuir a explicar la qüestió seria que, per sota d’un cert percentatge d’ús ambiental del català, es produís una minva de la seva capacitat d’atracció. Les informacions que es presenten seguidament poden ajudar a analitzar la qüestió.

El gràfic 28 mostra els percentatges de català com a llengua inicial dels progenitors i habitual dels fills en els quinze estrats territorials de Catalunya esmentats anteriorment. S’hi manté l’agrupació dels estrats en quatre àrees determinades per la intensitat de l’ús del català a la llar. Una de les informacions que dona el gràfic és que només en un dels estrats, aquell en el qual s’hi empra més el català en general, les Terres de l’Ebre, el català té un percentatge superior al 50 % com a llengua inicial dels progenitors. Però, en canvi, com a llengua habitual dels fills, això passa en tots els estrats del grup més catalanoparlant. I en els cinc estrats següents, en el gràfic 28, entre els quals hi ha la ciutat de Barcelona, el català supera el castellà com a llengua habitual dels fills.

El gràfic 29 mostra les magnituds de l’avenç del català en la transmissió intergeneracional en els quinze estrats territorials. S’hi pot veure l’impacte de l’entorn lingüístic

Gràfic 28

Percentatge de català com a llengua inicial dels progenitors i com a habitual dels fills, en quinze estrats territorials de Catalunya (2018)

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

territorial, aquí mesurat bàsicament mitjançant el percentatge d’us del català a la llar, en la capacitat d’atracció del català. La primera informació que posa de manifest el gràfic és que en cadascun dels quinze estrats es dona un creixement positiu significatiu del català en la transmissió. Una altra informació interessant és que només en els quatre estrats amb menys ús del català, és a dir el Baix Llobregat nord, més els tres de la zona amb català més minoritari, el creixement, tot i ser positiu, és clarament inferior a la mitjana, que és del 20 %. A la resta d’estrats el creixement del català es manté a un nivell igual o una mica superior al 20 %.

Això vol dir que l’avenç del català en la transmissió intergeneracional es manté a un nivell apreciable i similar, tant a les zones amb ús familiar majoritari de la llengua com a les que tenen un ús equivalent de català i castellà, i a la major part de les que l’empren d’una manera moderadament minoritària. Només en els estrats amb menys ús —de fet, en els que tenen menys d’un 24 % d’ús a la llar predominant del català (vegeu el gràfic 15), que representen menys d’un 20 % de la població de Catalunya— el creixement, tot i ser positiu, és menys fort. Això corrobora la incidència de l’entorn lingüístic territorial sobre l’avenç de la transmissió intergeneracional que s’ha proposat abans, tot i que aquest impacte sembla manifestar-se només en el fet que les zones amb un ús fortament minoritari del català tenen un avenç positiu però inferior a la resta.

Gràfic 29

Avenç del català predominant quan passem de la llengua inicial dels progenitors a l’habitual dels fills, en quinze estrats territorials de Catalunya (2018)

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

3.2.1.7. La llengua habitual dels fills segons la llengua inicial dels progenitors

El gràfic 30 mostra quina és la llengua habitual dels fills segons la llengua inicial dels progenitors.

S’hi observa que els que tenen el català predominant com a llengua inicial dels progenitors mantenen una àmplia majoria de català predominant en la llengua habitual dels fills, que arriba al 94,8 % si hi afegim aquells els fills dels quals empren el català i el castellà com a llengües habituals. Per tant, es produeix un grau molt alt de manteniment de la llengua entre els que tenen un origen familiar plenament catalanoparlant. Una altra informació interessant és que els que han tingut el català i el castellà com a llengua inicial dels progenitors tenen una majoria de quasi dos terços de català predominant com a llengua habitual dels fills. En aquest aspecte, el català mostra una gran capacitat d’atracció entre la població d’origen familiar bilingüe català-castellà. Entre els que han tingut el castellà predominant com a llengua inicial dels progenitors, prop del 24 % —un percentatge apreciable— tenen el català predominant com a llengua habitual dels fills. Per tant, una part important de les famílies d’origen estrictament castellanoparlant han canviat al català durant la trajectòria intergeneracional que estem analitzant. Es tracta d’una dada també positiva per la vitalitat del català. Entre els que provenen de progenitors amb llengua inicial altra que el català o el

Català majoritari a la llar Ús equivalent de català i castellà a la llar Català moderadament minoritari a la llar Català més minoritari a la llar

Gràfic 30

La llengua habitual dels fills segons la llengua inicial dels progenitors. Catalunya (2018)

Català predominantCombinacions català i castellà predominants

Castellà predominantAltres llengües o combinacions

Llengua inicial dels progenitors

Català predominant

Combinacions català i castellà predominants

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Castellà predominant Altres llengües o combinacions

castellà, també es troba un percentatge apreciable (17,2 %) que ha derivat cap al català com a llengua habitual dels fills, mentre que els que han derivat cap al castellà són un 21,3 %. Per tant, entre les famílies que tenen altres llengües com a origen lingüístic, el percentatge d’adopció del català és inferior però proper al dels que adopten el castellà, fenomen que no s’havia trobat quan s’analitzava la transmissió mitjançant la comparació a partir de la llengua amb progenitors i amb fills. En aquell cas la proporció dels que canviaven al castellà era molt més alta que la dels que ho feien cap al català. Vist des del punt de vista de la llarga trajectòria familiar que es considera aquí, el català mostra una capacitat d’atracció notable en tots els segments determinats per l’origen lingüístic familiar.

3.2.1.8. Adopció i manteniment de llengües en la TLFI

El gràfic 31 mostra els percentatges de població que mantenen la seva situació lingüística i els que la canvien, en el procés de la TLFI.

D’entrada, cal fer un aclariment. Abans s’ha vist (apartat 3.2.1.1) que l’avenç del català en la transmissió intergeneracional és del 20 %, i ara veiem que els qui l’adopten

Gràfic 31

Comportaments en la transmissió lingüística familiar intergeneracional, calculada mitjançant la llengua inicial dels progenitors i l’habitual dels fills. Catalunya (2018)

són una mica més. S’ha de tenir en compte que no es tracta exactament de la mateixa qüestió. Aquell 20 % és el creixement net del català en aquest procés, és a dir, comptant els avenços menys els retrocessos. En canvi aquí es tracta del creixement brut, sense restar-hi els retrocessos.

El gràfic posa de manifest que només la meitat de la població (51 %) correspon a famílies que han mantingut la mateixa llengua o situació lingüística al llarg del període estudiat. Per tant, pràcticament la meitat de les famílies han efectuat canvis lingüístics. Com són aquests canvis? Doncs bàsicament veiem que la llengua més adoptada —aquella cap a la qual han canviat més persones— és el català, seguida dels que adopten el català i el castellà. El castellà l’han adoptat clarament menys persones. De fet, són tants els que tenen un origen lingüístic familiar estrictament catalanoparlant com els que han adoptat familiarment el català predominant al llarg del període considerat. És per tot plegat que el català avança clarament en la transmissió intergeneracional, sobretot des de la perspectiva que s’estudia aquí.

Més enllà d’això, quines característiques tenen els que formen part de famílies que han adoptat familiarment el català predominant durant el període considerat, aquest 21,7 % que veiem en el gràfic? El seu volum poblacional és d’unes 860.000 persones, una quantitat considerable. Des del punt de vista del seu origen, hi estan sobrerepresentats els nascuts als TLC fills d’un o dos nats fora i els nats a la resta de l’Estat, ja que són els sectors socials on el català més avança en la vida familiar (gràfic 17). Pel que fa a la llengua inicial dels progenitors, és el castellà en la majoria dels casos (55,9 %), seguit del català i el castellà (34,5 %). En relació amb l’edat, hi estan sobrerepresentades

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

les persones madures (45-64 anys) i les més grans, mentre que els joves (15-29 anys) hi són molt poc, com és lògic, perquè, tal com s’ha vist, encara no han tingut la major part dels fills que han de tenir. Els joves adults (30-44 anys) hi estan menys representats que les persones madures i les grans perquè és més fàcil que aquestes darreres puguin tenir fills prou grans perquè tinguin una llengua habitual diferent de la llengua amb els progenitors. Allà on també trobem que el grup analitzat és diferent de la població en general és en el percentatge de parelles mixtes català-castellà per llengua inicial, que en el conjunt de Catalunya és del 21,7 % i en aquest grup és del 40 %, quasi el doble. A més, entre els que adopten el català i el castellà en la transmissió, la gran majoria (74,1 %) venen del castellà predominant com a llengua inicial dels progenitors. Aquestes dues darreres dades són una altra mostra de la importància dels matrimonis mixtos en l’avenç del català en la transmissió, tema que es tracta seguidament.

3.2.2. Llengua amb els fills en parelles mixtes segons la llengua inicial

El gràfic 32 mostra l’ús amb els fills de les persones enquestades que formen part de parelles mixtes per llengua inicial en les quals un dels membres és de llengua inicial

Gràfic 32

Ús amb els fills en parelles mixtes segons la llengua inicial de la persona enquestada i la seva parella. Catalunya (2018)

Llengua inicial: persona enquestada català i parella castellà

Català predominant

Combinacions català i castellà predominants

Llengua inicial: persona enquestada castellà i parella català

Castellà predominant

Altres llengües o combinacions

Base: parelles mixtes cat./cast. que tenen fills: 1.072. Els valors que no apareixen en el gràfic són dades no significatives per al càlcul.

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

castellana i l’altre, catalana. S’hi compara l’ús que fa la persona enquestada amb els seus fills segons si aquesta és el membre de llengua catalana o castellana de la parella mixta.

Les xifres mostren que, tant en el cas de la persona enquestada de llengua inicial catalana com en el de llengua inicial castellana, la tria és més favorable al català que al castellà. La persona enquestada de llengua inicial catalana tria molt majoritàriament el català i la de llengua castellana el tria en un percentatge menor, però superior al dels que trien el castellà. Entre les parelles mixtes per llengua inicial català-castellà, el català avança com a llengua amb els fills. Es tracta d’una mostra més que les famílies mixtes a Catalunya són un àmbit social en el qual el català avança, tal com ja havíem trobat en l’anàlisi de la transmissió segons l’origen geogràfic familiar (apartat 3.2.1.2) i també quan s’han explicat les característiques del grup dels que avancen en la transmissió (apartat 3.2.1.8). Aquest és un dels principals processos sociolingüístics que fan que el català progressi en la transmissió intergeneracional.

3.2.3. La TLFI a Catalunya el 2018

Per estudiar la transmissió lingüística familiar intergeneracional, en aquest article s’han emprat principalment dues variables, que no s’havien utilitzat fins ara amb aquesta finalitat. Es tracta de la llengua inicial dels progenitors i de l’habitual dels fills. Aquest mètode d’anàlisi amplia considerablement l’horitzó temporal del procés estudiat, en comparació amb el sistema que s’havia emprat anteriorment. Els resultats globals de l’estudi del procés de transmissió intergeneracional a Catalunya són que el català creix (segons aquest mètode, de vint punts percentuals), el castellà retrocedeix i el conjunt de les altres llengües, també.

Amb vista a aprofundir en el coneixement del procés de transmissió, s’han encreuat diverses variables independents amb cadascuna de les dues variables esmentades abans i s’han comparat sistemàticament els resultats d’aquestes dues. La primera d’aquestes variables independents que s’ha estudiat és l’origen geogràfic familiar, la qual cosa ha permès identificar una de les informacions més útils trobades. Es tracta del fet que els nascuts als TLC amb un o dos progenitors nascuts fora són el grup on més avança el català en la transmissió, una dada que permet contestar diversos dels interrogants sorgits en el present estudi. D’altra banda, s’ha vist que el grup d’origen en què el català menys avança en la transmissió és el dels nats a l’estranger, que són els arribats més recentment, però al mateix temps s’ha observat que en tots els principals subgrups d’aquest origen es produeix algun tipus d’avenç de la llengua.

Altres informacions interessants sorgides de l’anàlisi són que l’avenç del català en la transmissió puja amb el nivell d’estudis i amb la disminució de l’edat. Entre els grups determinats per la situació laboral el que més avança són els ocupats, i el que menys, els dedicats a les feines de la llar.

Des del punt de vista de la diversitat territorial, s’ha trobat que el grau d’avenç del català és més alt a Barcelona ciutat i a la Catalunya sense l’AM, que no pas a l’AM

sense Barcelona. També s’ha observat que l’entorn lingüístic territorial té un impacte sobre el grau de progrés del català en la transmissió, però que aquest impacte es produeix sobretot en el fet que les zones amb un ús fortament minoritari del català tenen un avenç positiu, però inferior a la resta.

Així, en pràcticament tots els sectors socials delimitats per les variables independents estudiades es produeix un avenç clar del català en la transmissió, amb l’excepció sociolingüísticament diferenciada de l’Aran. Per tant, l’avenç del català en la transmissió és un fet generalitzat en el cos social. El principal factor explicatiu del grau d’avenç en la transmissió és l’origen geogràfic familiar, com en el cas de la llengua a la llar, però també hi intervenen altres factors.

Una altra manera d’analitzar el procés de transmissió és examinant quina és la llengua habitual dels fills segons la llengua inicial dels progenitors. Amb aquest encreuament s’han trobat també diverses informacions interessants. Una d’elles és que entre les famílies dels que tenen un origen familiar plenament catalanoparlant es produeix un grau molt alt de manteniment del català, i, una altra, que entre la població d’origen familiar bilingüe català-castellà es produeix un avenç majoritari cap al català predominant. A més, una part apreciable de les famílies d’origen lingüístic estrictament castellanoparlant han canviat cap al català predominant durant la trajectòria intergeneracional que s’ha analitzat. Fins i tot entre les famílies que tenen altres llengües com a origen lingüístic, el percentatge d’adopció del català és notable, proper al dels que adopten el castellà. Així, vist des del punt de vista de la llarga trajectòria familiar que es considera aquí, el català mostra una capacitat d’atracció considerable en tots els segments socials determinats per l’origen lingüístic familiar.

També s’ha examinat el procés de transmissió i s’ha posat de manifest quins són els sectors que, al llarg del període intergeneracional analitzat, mantenen la situació lingüística i quins canvien. Aquí s’ha trobat que són tants els que han mantingut el català predominant en tot el període com els que l’han assolit durant el procés. També s’ha vist que aquests darrers, els que han avançat cap al català predominant durant el procés de transmissió, constitueixen un grup format per unes 860.000 persones, que, entre altres característiques, té un percentatge de parelles mixtes per llengua inicial doble que el del conjunt de Catalunya. De fet, també s’ha vist que entre aquestes parelles mixtes per llengua inicial el català és més triat que el castellà amb els fills, tant pel membre catalanoparlant com castellanoparlant de la parella. Les parelles mixtes en general constitueixen un segment social en què es genera una bona part del progrés del català en la transmissió intergeneracional.

En general, es pot dir que l’estudi de la transmissió lingüística familiar intergeneracional, que s’ha efectuat d’una manera diferent a com s’havia fet altres vegades, mostra que el català segueix creixent en aquest procés. El nombre de les famílies que avancen cap al català en la transmissió amb el mètode emprat aquí és considerable. També resulta que aquest creixement es produeix en pràcticament tots els sectors socials i territorials analitzats, però amb intensitats diferents. Les parelles mixtes, tant des del punt de vista territorial com lingüístic, són decisives en l’avenç del català.

4. El nombre de fills segons la llengua

S’acaba de veure que a Catalunya es produeix un avenç notable del català en la transmissió intergeneracional. Ara bé, les dades amb què s’ha treballat tenen com a unitat bàsica la persona enquestada, és a dir, que la informació es refereix a l’ús d’aquesta amb el conjunt dels seus progenitors o dels seus fills, per exemple. Però què passa si el nombre de fills és diferent segons la llengua? Això condicionaria l’impacte social de les xifres d’avenç del català que s’han vist.

El que sabíem sobre la qüestió abans de conèixer els resultats de l’EULP 2018 era el següent. L’enquesta EULP 2003 va ser la primera sociolingüística a Catalunya que va permetre obtenir dades fiables sobre les relacions entre el sistema de reproducció i l’ús de les llengües en aquest territori. A partir de les dades d’aquesta EULP i de la següent, del 2008, es va arribar a les conclusions següents: a) en els primers anys després de la gran immigració peninsular que va tenir lloc al voltant dels anys seixanta del segle passat hi va haver una natalitat superior de la població arribada respecte a l’autòctona d’aquell moment, per diversos motius, i b) al cap d’un temps aquesta diferència de natalitat va anar minvant i al principi del segle actual era molt reduïda.

Tanmateix, en la primera dècada del present segle es va produir una nova gran immigració a Catalunya, en aquest cas internacional, que no es reflectia plenament en els resultats de les enquestes esmentades perquè la immigració internacional encara no s’havia acabat de produir o acabava d’arribar. Ara que aquesta immigració ja fa un temps que es va produir, la qüestió és la següent: aquest impacte demogràfic ha significat un canvi en la situació de fa uns anys respecte al nombre de fills segons la llengua? Vegem-ho tot seguit.

Per examinar la qüestió s’ha tingut en compte la pregunta sobre la llengua amb els fills. Triem aquesta variable perquè és la més decisiva de cara al futur de la llengua i perquè va ser emprada en les anàlisis anteriors. Hem calculat el nombre mitjà de fills, d’una banda, dels que els parlen català d’una manera predominant, i de l’altra, del conjunt de la població que té fills. El resultat és el següent:

Taula 1

Nombre mitjà de fills dels que en tenen i dels que els parlen predominantment català

Dels que els parlen en català 1,95

De tots els que tenen fills 2,04

Font: Elaboració pròpia.

Veiem que el nombre mitjà de fills de tots els que en tenen continua sent superior al dels que els parlen català, d’una manera estadísticament significativa. Això sí, la diferència és petita, de 0,09. De fet, és la mateixa diferència que hi havia el 2008.

Per calcular l’impacte que té sobre el procés de transmissió aquesta diferència en el nombre de fills es farà servir el mateix mètode emprat en les enquestes EULP 2003

i 2008, que es basava en la diferència entre els percentatges de català predominant emprat amb els progenitors i amb els fills. Aquesta diferència es corregia mitjançant un coeficient que mesurava la divergència natalícia segons la llengua. Per tant, en el present estudi s’ha partit de la diferència entre els percentatges de català predominant amb els progenitors i amb els fills, que el 2018 s’ha vist que és un creixement del 9,6 % (gràfic 1) quan passem de la primera variable a la segona. Aleshores s’ha aplicat la mateixa fórmula10 emprada en les ocasions anteriors per calcular l’impacte sobre la transmissió del fet que els que parlen català amb els fills en tenen un nombre més petit. Resulta que, amb aquesta correcció, l’avenç del català passa del 9,6 % a un 7,9 %; o sigui, que l’impacte del diferencial natalici comporta una disminució de l’1,7 % en el progrés d’aquesta llengua en la transmissió. Si ho examinem des del punt vista de la comparació entre la llengua inicial dels progenitors i l’habitual dels fills, cal restar aquest 1,7 % del progrés global vist del català, que és del 20 % (gràfic 1), la qual cosa donaria un progrés net del 18,3 %. Així, si tenim en compte el diferencial natalici, el creixement del català en la transmissió intergeneracional esdevé una mica inferior del que s’ha vist fins ara, però continua sent positiu i apreciable.

Tanmateix, això no vol dir que en aquest aspecte la situació sigui exactament la mateixa que a principis del segle actual. El gràfic 33 informa d’aquesta qüestió. D’una banda, hi ha una cosa que sí que és similar, i és que el nombre mitjà de fills baixa amb la disminució de l’edat, tant entre els que els parlen català com entre els que no. El 2018 la diferència entre el nombre de fills del conjunt dels joves adults (30 a 44 anys) i del conjunt dels grans és de 0,66, mentre que la diferència segons la llengua entre el conjunt de la població és del 0,09, tal com s’ha vist. Les diferències segons l’edat, per tant, influeixen molt més en el nombre de fills que les diferències segons la llengua.

D’altra banda, però, ja s’ha vist que a la primera dècada del segle actual la diferència entre el nombre de fills dels que els parlaven català i del conjunt dels que en tenien tendia a desaparèixer, de manera que entre els joves pràcticament no hi havia cap diferència significativa (Torres, 2005: 105). En canvi el 2018 no és així, sinó que en tots els grups d’edat els que els parlen català tenen un nombre de fills una mica inferior al conjunt dels que en tenen, si bé la diferència és bàsicament la mateixa en tots ells. Podem imputar aquest canvi als moviments demogràfics del segle actual? Tot seguit es mirarà de saber-ne més sobre la qüestió, a partir del gràfic 34, que mostra el nombre mitjà de fills segons l’origen geogràfic familiar.

S’hi observa que el grup d’origen amb un nombre de fills més alt és el dels nats a la resta de l’Estat, seguit del conjunt dels nats a l’estranger. Ara bé, cal recordar que la gran majoria dels nats a la resta de l’Estat són persones grans, mentre que la majoria dels nats a l’estranger són joves i, per tant, aquesta diferència pot ser deguda tant o més a l’edat —que ja s’ha vist que és un factor influent— que a l’origen.

10. Percentatge d’avenç del català en la transmissió corregit = ([% dels que parlen català prioritàriament amb els fills × (mitjana de fills dels que els parlen català prioritàriament / mitjana de fills dels que en tenen en la població general)] − % dels que parlen català prioritàriament amb els progenitors).

Gràfic 33

Nombre de fills dels que els parlen català i de tots els que en tenen, per edats. Catalunya (2018)

De 30 a 44 anys

De 45 a 64 anys De 65 anys i més Dels que els parlen català De tots els que tenen fills

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Gràfic 34

Nombre mitjà de fills per origen geogràfic familiar. Catalunya (2018)

Subjecte i progenitors nats als TLC

Subjecte més un progenitor nat als TLC (però no els dos)

Subjecte nat als TLC i progenitors nats fora dels TLC

Font: Elaboració pròpia a partir d’EULP 2018.

Subjecte nat a la resta de l’Estat

Subjecte nat a l’estranger

La comparació entre la tercera columna —que agrupa els subjectes nats als TLC i els progenitors nats a fora, amb un nombre mitjà de fills d’1,79— i la quarta — que inclou els nats a la resta de l’Estat, amb una mitjana de 2,27— il·lustra amb claredat l’evolució de la qüestió natalícia entre els arribats els anys seixanta i els seus descendents. Els primers van tenir una natalitat apreciable quan van arribar, però els seus fills ja l’han tingut molt més baixa; de fet, més baixa que la dels descendents de nats als TLC. Ara ens trobem en una altra situació, en què la diferència del nombre de fills segons si els parlen català o no és similar en els diferents grups d’edat, perquè entre els grans arribats els anys seixanta hi va haver una natalitat superior a la dels autòctons d’aleshores i perquè entre els joves adults hi ha un percentatge important de nats a l’estranger (gràfic 9), els quals tenen moderadament més fills que els nats als TLC. Tanmateix, el nombre mitjà de fills del conjunt dels nascuts a l’estranger és clarament inferior al que tingué la població peninsular arribada a mitjans del segle passat. Per això, malgrat aquest important percentatge de nats a l’estranger entre els joves adults, el nombre de fills continua baixant amb la disminució de l’edat.

5. Conclusions

Al llarg dels últims cent anys, en el si de les famílies dels habitants actuals de Catalunya s’ha produït un avenç notable del català, que es manifesta, entre altres qüestions, en el fet que aquesta llengua s’empra vint punts percentuals més com a llengua habitual dels fills de les persones enquestades que com a inicial dels progenitors d’aquestes. És a dir, que els nets, d’alguna manera, semblen parlar vint punts percentuals més el català que els seus avis quan eren petits. Durant un període històric llarg, el català ha tingut —i sembla que d’alguna manera continua sent així avui— una capacitat d’atracció sobre una part apreciable de les poblacions arribades a Catalunya, la qual cosa fa que un percentatge considerable d’aquestes poblacions hagi anat adoptant aquesta llengua al llarg dels anys. Una part important d’aquest avenç s’ha fet a través dels matrimonis mixtos, sigui per origen o per llengua inicial, en els quals els progenitors tendeixen a triar més el català que el castellà amb els fills, però més de la meitat dels que han adoptat el català provenen de situacions familiars originalment només castellanoparlants. Vist des d’un altre punt de vista, els que més han avançat familiarment cap al català són els nascuts als TLC amb un o dos progenitors nats fora, és a dir, els fills dels arribats —sobretot, dels arribats en la gran immigració peninsular de mitjans del segle passat. D’altra banda, en la transmissió familiar, el català avança en tots els quinze estrats territorials de Catalunya considerats, tot i que en molts d’ells el percentatge d’ús d’aquesta llengua a la llar no és majoritari. A més, millora el seu progrés amb l’augment del nivell d’estudis i amb la disminució de l’edat. De fet, el català progressa en la transmissió en pràcticament tots els sectors socials que s’han tingut en compte. Fins i tot entre els nats a l’estranger, arribats més recentment i un dels grups en què el català creix menys en l’aspecte estudiat, es dona un cert avenç d’aquesta llengua en tots els seus subgrups principals. Si es té en compte el

nombre de fills per llengua, el creixement del català en la transmissió baixa una mica, però continua sent notable. Això és així perquè, tot i que els que parlen català als fills en tenen menys que la resta de la població amb fills, la diferència és petita.

Tanmateix, des d’un punt de vista més general cal dir que aquest avenç del català en la transmissió no és suficient per compensar les importants immigracions que ha rebut Catalunya durant el període considerat, ateses les circumstàncies que condicionen el marc demolingüístic. Així, els usos familiars del català han anat baixant en percentatge al llarg del temps, ja que sabem que a mitjans del segle xx eren àmpliament majoritaris i el 2018 només un terç de la població usa d’una manera preponderant el català en la seva llar actual. De fet, només es dona una proporció de català predominant a la llar molt majoritària entre alguns sectors socials minoritaris demogràficament. I és que les grans immigracions que s’han produït a partir de la segona meitat del segle passat —la més recent, la d’origen internacional de principis del segle xxi— tenen inevitablement un impacte a la baixa sobre els percentatges d’ús, per la inclusió de poblacions que d’entrada no empren el català, a part d’altres efectes secundaris sobre la presència social de la llengua; sobretot, en una situació institucional del català a Catalunya en què aquesta llengua no es troba al mateix nivell que l’altra llengua cooficial, ja que els poders de l’Estat continuen practicant el castellà com l’única llengua necessària i imprescindible. A més, els canvis demogràfics —però també tecnològics i comunicacionals— fan que entre els més joves —els nascuts al voltant del 2000— es vagin produint algunes transformacions actitudinals, i fins i tot conceptuals, sobre qüestions lingüístiques de les quals no sabem ara mateix quins resultats tindran sobre el panorama sociolingüístic. En general, doncs, a Catalunya, el català ha tingut i continua tenint un valor social notable, que fa que nombroses famílies arribades en algun moment hagin anat adoptant i vagin adoptant el català en els usos familiars. Però aquesta capacitat d’atracció no és prou potent per poder mantenir els percentatges d’ús de la llengua a llarg termini en un panorama caracteritzat per grans immigracions i per una situació institucional del català ni preponderant ni igualitària en relació amb el castellà. Per estabilitzar plenament la situació de la llengua de cara al futur, caldria que canviés algun dels paràmetres condicionants principals del panorama existent.

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC

Formulació d’un indicador unitari de competència i d’ús de la llengua per a l’avaluació de polítiques lingüístiques

Formulation of a unitary indicator of language competence and use for the evaluation of language policies

Francesc J. Hernàndez

Universitat de València

Data de recepció: 11 d’octubre de 2021

Data d’acceptació: 3 de maig de 2022

Resum

Aquest article formula un indicador unitari per a competències i usos lingüístics (Ε), que té en compte tant la taxa com el nombre d’individus d’una unitat territorial. En primer lloc, revisa un model simple de relació entre competència i ús, el que obri la possibilitat d’una consideració de l’entropia lingüística i presenta una singularitat susceptible de ser interpretada com una catàstrofe cúspide. Posteriorment, adapta la coneguda fórmula de l’entropia de Boltzmann i resol alguns problemes pràctics del càlcul. Finalment, determina l’indicador per a les dades d’ús a la llar i públic del valencià (2005-2021) i fa palesa la tendència d’increment de l’entropia.

Paraules clau: singularitat cúspide, entropia, ús lingüístic a la llar, ús lingüístic públic, indicador Ε.

Abstract

This paper formulates a unitary indicator of language skills and uses ( Ε) that takes into account both the rate and the number of individuals in a territorial unit. First, it reviews a simple model of the relationship between competence and use, which opens up the possibility of a consideration of linguistic entropy and presents a singularity that can be interpreted as a cusp catastrophe. It then adapts Boltzmann’s well-known entropy formula and solves some practical calculus problems. Lastly, it calculates the indicator for the data on home and public use of Valencian (2005-2021) and shows the trend of increasing entropy.

Keywords: cusp singularity, entropy, home language use, public language use, indicator Ε.

Correspondència: Francesc J. Hernàndez. Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social. Facultat de Ciències Socials. Campus dels Tarongers. Avinguda dels Tarongers, 4 b. 46021 València. A/e: francesc.j.hernandez@uv.es. A/I: http://www.uv.es/fjhernan. Tel.: 963 828 454. Fax: 963 828 450.

1. Introducció i revisió del model simple

AHernàndez (2020 a ) plantejàrem un model de relació entre competència (oral activa) i ús (públic) de la llengua, que proporcionava aproximacions satisfactòries als resultats de les enquestes de coneixement i ús del valencià de la Generalitat Valenciana (SIES-CEdCEs, 2005, 2010 i 2015). En primer lloc, revisarem aquest model i, a continuació, formularem un indicador unitari per a les competències i els usos de la llengua amb vista a l’avaluació de polítiques lingüístiques.

Considerem una societat amb individus plurilingües, que anomenarem Π1, formada per P individus (en el cas de la Comunitat Valenciana, uns cinc milions), un subconjunt dels quals (m) està format pels individus plurilingües que són competents en la llengua μ (en el nostre cas, el valencià/català). Si anomenem TCμ la taxa de competència (a Hernàndez, 2020a, l’«oral activa») i TUμ, la taxa d’ús (a Hernàndez, 2020a, l’«ús públic»), la relació entre les dues taxes en general consisteix a formular una funció F, en què:

Amb [1] expressem l’ús en funció de la competència. Quan fan servir una llengua μ, els m individus (parlants) es poden relacionar de dos en dos (de la manera que anomenarem diàdica), de tres en tres (triàdica), etc., fins a una relació m-àdica. Deixem de banda les relacions monàdiques, un assumpte d’importància filosòfica o literària, però no sociològica. Si considerem que pi és la probabilitat de les relacions i-àdiques (és a dir, la seua proporció en el total de les relacions m-àdiques), podem establir, seguint l’argument exposat a Hernàndez (2020a), que:

Pel que fa a pi, resulta trivial la primera condició, a saber, que la suma de tots els seus valors és la unitat:

Aquestes condicions es verifiquen si, com proposàrem a Hernàndez (2020a),

Però [5] produeix una desviació xicoteta. Amb m = 100.000, el valor del sumatori de [3] és 0,9673 i no pas 1,0000. Per això, podem proposar una altra definició de pi que produïsca aproximacions millors. És el cas de la fórmula següent:

que permet un valor del sumatori de 0,9999, amb la mateixa quantitat de m esmentada. Per tant, substituint [6] en [1] i [2], podem formar:

És clar que [7] representa una suma immensa (en el cas del valencià, amb més de dos milions de sumands!), per la qual cosa proposàrem (Hernàndez, 2020a) un procediment per substituir aquesta suma per una equació polinòmica més manejable. En resum, el procediment és calcular TUμ per a cada mil·lèsima (o deu mil·lèsima) entre 0,00 i 1,00 de la TCμ, representar la corba resultant i obtindre’n (mitjançant un programa informàtic habitual, com ara Excel) l’equació polinòmica de la línia de tendència. Així podem arribar a l’equació:

Cal fer esment de dues característiques de F. La primera, totalment inesperada, és que proporciona una corba molt semblant a la de la circumferència, que anomenarem :

És el que es pot apreciar al gràfic 1, en què els valors de [8] es representen en gris i els de [9], en negre. Les corbes estan dins del que anomenarem quadrat unitat, perquè els valors de TCμ i TUμ estan generalment en l’interval (tancat) entre 0 i 1.

En segon lloc, cal fer constar que [8] presenta una desviació mínima, ja que, per definició, quan TCμ = 0, aleshores TUμ = 0 (si ningú no és competent en una llengua, ningú no la pot usar). Però en [8], si TCμ = 0, aleshores TUμ = 0,0037. Si eliminem l’últim sumand (realment un residu del procediment d’Excel per establir l’equació polinòmica de la corba), podem formular una funció esmenada, que anomenarem F (TCμ):

Aquesta funció F (TCμ) és molt interessant perquè es pot factoritzar fàcilment, i obtenim:

cosa que s’acompleix en el cas que (TCμ) i (TCμ) siguen, respectivament:

Més concretament, el que hem fet és traure TCμ com a factor comú a la suma de [10]. Comentem aquestes dues funcions a continuació.

La corba definida per la funció (TCμ) seria la línia recta que uneix els punts (0, 0) i (1, 1), és a dir, la diagonal que anomenarem creixent del quadrat unitat, perquè cada valor de TUμ és igual que cada valor de TCμ. Aquesta representació correspon a una situació d’igualtat segons l’índex de Gini.

L’economista Corrado Gini formulà un índex (coeficient, si el seu valor es multiplica per 100) per mesurar la desigualtat socioeconòmica. Partim del fet que, si representem el percentatge acumulat de població en les abscisses (com una mostra o un univers ordenat) i el percentatge de riquesa acumulada en les ordenades, en una situació d’igualtat plena, la corba resultant serà la diagonal creixent (perquè, per exemple, el 10 % de la població acumula el 10 % de la riquesa, el 20 % disposa del 20 %, etc.). En les situacions socioeconòmiques reals, però, la corba resultant serà una línia per sota de la diagonal creixent, amb la qual compartirà els punts (0, 0) i (1, 1) (perquè, de tota manera, el 0 % de la població acumula el 0 % dels recursos i el 100 % dels recursos són acumulats pel 100 % de la població). Per això, l’índex de Gini es defineix com la proporció entre la superfície que hi ha entre la corba resultant i la diagonal creixent i la superfície per sota d’aquesta diagonal (que òbviament mesura la meitat de l’àrea quadrat unitat, és a dir, 1/2).

Retornem ara a (TCμ), que representa l’ús lingüístic en funció de la competència. Quina interpretació sociolingüística en podem donar? El cas sociolingüístic més simple seria el de la societat Π2, formada per Q individus, un subconjunt dels quals, r, només és competent i usa la llengua ϱ ; i el subconjunt complementari, diguem-ne s , només és competent i usa la llengua σ. Per tant, s’acompleix [12] per a cada subconjunt i llengua. Més endavant caracteritzarem aquesta situació com d’entropia (lingüística) zero. D’aquesta manera, ja podem intuir que una corba per sota de la diagonal creixent definirà situacions de multilingüisme. Ara bé, si continuem amb el cas de Π1 i representem (TCμ), arribem a una corba interessant, que es mostra en el gràfic 2.

Com es pot veure al gràfic, la corba presenta un punt d’inflexió, que anomenarem Я (l’última lletra de l’alfabet rus —que es pronuncia [ja] o [ʲa], igual que el seu pronom de primera persona singular), tot i que tal vegada seria més adequat anomenar-lo Ω, si bé aquesta lletra ja té una significació entròpica que comentarem més endavant. Podem establir aquest punt d’inflexió mitjançant el procediment habitual en matemàtiques:

Gràfic 2 Representació de (TCμ )

Font: Elaboració pròpia.

a) Calculem la derivada primera de la funció

b) Calculem la derivada segona:

c) Els valors que fan que ʺ = 0 són:

Tanmateix, només el primer valor és un nombre real. Per tant, el punt Я correspon a les ordenades (0,27850, 0,11446). Ara bé, aquest mateix punt d’inflexió l’haurem de suposar per al subconjunt n competent en la llengua ν, per la qual cosa la corba del gràfic 2 hauria de ser modificada, amb el postulat d’un altre punt d’inflexió, que correspondria al que podríem anomenar d’una manera tal vegada imprecisa simètric de  Я. Si es tractara d’una corba parabòlica, el simètric del punt ( x, y) seria el punt (1 – y, 1 – x); en conseqüència, el simètric, que podríem representar com a Я–1, seria (0,88553, 0,72110), però no hem d’acceptar necessàriament el supòsit de la corba parabòlica.

Aquest punt d’inflexió sobtat obri la possibilitat d’una singularitat, a l’estil de la catàstrofe «cúspide», emprada en ciències socials (cf. Guts, Frolova i Páutova, 2013), que ja fou plantejada en la nostra sociolingüística per Querol (1997). En realitat, les diverses singularitats enunciades per la teoria de les catàstrofes semblen reduir-se a la catàstrofe «cúspide» (cf. Boss, 2005: 108-110 i, sobretot, Boss, 2009: 122), però aquest assumpte ultrapassa la pretensió de l’article.

Què significa exactament una multiplicació de funcions, com és el cas de (TCμ) · (TCμ)? O podem formular la pregunta inversa: què vol dir la factorització que hem fet de la funció F (TCμ)? És difícil aportar en aquest punt de l’argument una interpretació sociolingüística d’una multiplicació de funcions; per això, bandejarem ara aquesta qüestió i la reprendrem més endavant.

Fins ací hem considerat una corba polinòmica (una corba que es pot expressar mitjançant una equació polinòmica de grau sisé), però també és possible construir un model amb una corba parabòlica o una corba exponencial. En tots dos casos, només es requereix un punt, que podem expressar com (TCμi, TUμi), ja que hem de su-

posar els punts (0, 0) i (1, 1). Es pot trobar un desenvolupament d’aquestes consideracions a Hernàndez (2020b).

A continuació portarem aquestes consideracions matemàtiques a l’àmbit del valencià, que ara representarem per la lletra grega μ , mentre que emprarem la lletra grega ν per al castellà. Suposarem que:

Hem escrit suposarem, perquè és clar que [17] pot tindre un valor més petit que la unitat i [18] deixa de banda llengües minoritàries. Aquests postulats permeten, tanmateix, simplificar els càlculs posteriors. El problema metodològic és que [18] presenta l’ús com una variable dicotòmica, quan el fet és que les enquestes habituals ofereixen diverses opcions per registrar-lo (per a un àmbit determinat, es pregunta si vosté parla sempre valencià, generalment valencià, més valencià que castellà, indistintament, més castellà que valencià, generalment castellà, sempre castellà, altres llengües, NS/NC?), per la qual cosa més endavant farem servir un procediment per dicotomitzar TUμ i TUν.

Després d’aquestes consideracions estem en disposició de plantejar l’assumpte central d’aquest article.

2. El problema d’un indicador unitari i l’adaptació de l’equació de Boltzmann

En l’àmbit de la sociolingüística, la competència o l’ús habitualment es formulen mitjançant variables relatives, com ara les taxes que hem vist en l’apartat anterior. D’aquesta manera es bandegen variables absolutes, com ara la grandària de la població d’una unitat territorial. Aquesta, però, esdevé lingüísticament important (per exemple, una dimensió determinada permetrà el manteniment d’una indústria editorial, la viabilitat de mitjans de comunicació o el sorgiment de figures literàries). Com podem combinar variables relatives i absolutes, en el nostre cas, una taxa de competència o d’ús i la grandària de la població d’una unitat territorial o el nombre de persones competents o usuàries d’una llengua? (I això com un pas previ per permetre elaborar un únic baròmetre que puga orientar la revitalització —cf. Costa i Petit Cahill, 2021— de la nostra llengua).

Aquest problema no és nou en la ciència. Ja fou plantejat en el camp de la física matemàtica fa més d’un segle per Ludwig Boltzmann, cosa que el portà a formular la seua equació de l’entropia (per a altres usos d’aquesta noció, cf. Georgescu-Roegen, 1971).

Suposem dos dipòsits amb un gas, interconnectats per un conducte, com mostra el gràfic 3. Cal dir que aquest gràfic està summament simplificat; en realitat, una mostra xicoteta d’un gas té milions de molècules —per exemple, un gram d’hidrogen té una quantitat de molècules que ultrapassa un 3 i 24 zeros darrere, o un centímetre cúbic

d’aire té 10 i 20 zeros al darrere. Per imaginar la immensa quantitat de molècules que hi ha en una mostra de matèria podem fer servir una altra comparació: hi ha més molècules d’aigua en un got d’aigua que gots d’aigua podem emplenar amb tota l’aigua de la Terra (exemple manllevat de Penrose, 2006). Amb totes les precaucions sobre la seua simplificació, podem imaginar la situació descrita en el gràfic 3.

Gràfic 3

Model simplificat de l’entropia segons Boltzmann

Font: Elaboració pròpia.

Boltzmann definí l’entropia (S) per mitjà d’aquestes dues fórmules (segons el resum de Prigogine, 2019: 24):

A [19], k és una constant i ln, l’abreviatura de logaritme natural. El valor de Ω es mostra d’una manera simplificada en [20], on es considera que N1 i N2 són el nombre de molècules del gas en cadascun dels dos dipòsits i el signe ! representa el factorial d’un nombre natural o enter.

S és una mesura del desordre —o, inversament, de l’absència d’ordre— dels estats que es poden produir. Es considera que la situació en la qual totes les molècules estan en un dipòsit seria d’ordre absolut i, per tant, d’entropia zero (ja que o N1 o N2 serien zero, el seu factorial 1 i, aleshores, la fracció [20] tindria com a resultat 1 i el seu ln donaria com a resultat 0). Així mateix, el valor més alt d’entropia s’aconseguiria quan N1 = N2 (això coincideix amb la variància d’una variable nominal: la distribució binomial amb més variància és la de P = Q = 0,5).

Per tal de traslladar aquesta fórmula a la sociolingüística hem de resoldre un problema de càlcul no menor. Si considerem P el nombre d’individus i U, aquells que, per exemple, fan ús d’una llengua, és fàcil adaptar [20] de la manera següent:

Cal dir, també, que aquesta és la fórmula de les combinacions de P elements agafats d’U en U.

Podríem procedir d’una manera anàloga amb la competència; consegüentment, l’entropia lingüística, que anomenarem S, serà:

S ln P UP U ! !! [22]

Com es pot veure, hem eliminat k. Ara abordarem el problema del càlcul de [21], perquè suposa treballar amb factorials de nombres molt elevats, la qual cosa de vegades no és possible amb calculadores ordinàries.1 Aquesta dificultat es pot resoldre de dues maneres:

a) Podem fer servir programes matemàtics especialitzats. N’és un exemple la plataforma wolframalpha.com . N’hi ha prou d’escriure en la línia d’instruccions ln ((P! / (U! * (P – U)!) i substituir P i U pels valors corresponents per obtindre el resultat.

b) La representació en uns eixos cartesians de diversos valors de P i el seus ln, segons [22], proporciona una línia recta quan es conserva la proporció entre P i P – U. Aleshores, resulta fàcil trobar valors baixos que acomplisquen la proporció, esbrinar l’equació de la línia recta resultant de la representació en els eixos cartesians i resoldre el càlcul. Naturalment, el procediment a és el recomanable.

A continuació tractem un altre problema. Per a una població d’uns cinc milions de persones, S pot variar entre 1 i 35 milions i, si considerem tot el domini —uns 16 milions de persones—, S pot arribar a un màxim de més de 120 milions, que són quantitats molt elevades per a un indicador o baròmetre. Per tal de treballar amb quantitats més manejables, podem aplicar un logaritme a [22]. Arribaríem així a formular el que anomenem indicador E, que seria:

D’aquesta manera, E pot adoptar un màxim que no ultrapassa el valor 20, tant en el cas del valencià com en el de tot el domini. Una altra possibilitat és fer servir un logaritme decimal, que proporciona valors màxims encara més petits. En les dues possibilitats caldria deixar de banda el cas en què U = 0 o P – U = 0, perquè aleshores la fracció val 1, el primer ln = 0, però el segon perd el seu sentit. De tota manera, és una situació impossible per definició en unitats territorials multilingües.

Ara bé, com hem indicat, E adopta el mateix valor si intercanviem usuaris per no

1. La calculadora instal·lada a l’ordinador amb el qual redactem aquest article mostra el rètol desbordament amb 3.249! i quantitats superiors.

usuaris (és a dir, U i P – U ). Farem una representació gràfica d’aquest problema i de la solució que hi proposem.

D’una manera simplificada, suposem una població de cent persones. Si representem les persones usuàries d’una llengua determinada en les abscisses (persones o TU, ací tant se val) i el valor corresponent de E en les ordenades, tindrem el gràfic 4.

Gràfic 4

Representació de E si P = 100 i la TU varia de 0 a 100 %

Per això, redefinirem l’indicador, que ara anomenarem Ε (èpsilon). N’hi ha prou d’establir-ne el valor d’aquesta manera:

És a dir, si U > (P – U) —o sigui, si els usuaris són més que els no usuaris—, emprarem la fórmula [24], però si U < (P – U) —és a dir, si els usuaris són menys que els no usuaris—, hi afegirem θ, que es defineix com el doble de la diferència entre el valor concret de E [24] i el seu valor més alt possible, que és E quan U i P – U són iguals, o sigui, quan els dos presenten el valor U 2 . D’aquesta manera, el gràfic 4 es converteix en el gràfic 5 (noteu que la meitat de la dreta de la corba adopta ara la posició simètrica respecte de l’ordenada amb el valor màxim del gràfic anterior).

Gràfic 5

Representació de E si P = 100 i la TU varia de 0 a 100 %

Com que considerem U i P – U quantitats complementàries, podríem dir que l’entropia que afecta U té a veure amb la TU, però més exactament amb la T (P – U). Altrament dit, quan s’incrementa la taxa de no ús T (P – U), augmenta l’entropia de U.

Font:

3. Resultats per a l’ús a la llar i per a l’ús al carrer

Comencem per l’ús de la llengua a la llar. Explicarem el càlcul de E en un cas i estalviarem al lector els llargs càlculs en els altres.

En les enquestes (SIES-CEdCEs, 2005, 2010, 2015 i 2021), es distingeixen cinc regions sociolingüístiques en la zona valencianoparlant: Alacant (província d’Alacant valencianoparlant, menys les comarques centrals), Alcoi-Gandia (les anomenades comarques centrals), València i AM (ciutat de València i la seua àrea metropolitana), València (província de València, menys les poblacions incloses en les zones AlcoiGandia i València i AM) i Castelló (província de Castelló valencianoparlant). Per explicar el càlcul, partim dels resultats de, per exemple, la regió sociolingüística d’Alacant en el cas de l’enquesta del 2005 (SIES-CEdCEs, 2005), pel que fa a l’ús a la llar, que es recullen a la taula 1, segona columna. Hi hem afegit (columnes tercera i quarta) uns factors de ponderació, que corresponen a intervals d’1/6. òbviament, aquesta atribució és convencional, però la considerem prou ajustada, i preferible a considerar usuàries les persones que contesten sempre i generalment (o afegir-hi més … que …). També proposem una ponderació de la competència amb els factors 4/4: coneix perfectament…, 3/4: coneix bastant bé…, 1/4: coneix un poc… i 0/4: no coneix gens… Així mateix, hem hagut de considerar, per manca de dades, que N és constant en totes les enquestes de la sèrie, la qual cosa no és cap suposició excessiva, atenent les projeccions demogràfiques de l’Institut Nacional d’Estadística.

Taula 1

Ús del valencià a la llar, regió d’Alacant (zona valencianoparlant) (2005)

Font: Elaboració pròpia a partir de SIES-CEdCEs (2005).

Com que U < (P – U), hi apliquem les fórmules [24] i [25], que podem escriure conjuntament d’aquesta manera:

), i que A + 2(B – A) = 2B – A, aleshores [26] es pot simplificar com:

Encara que semble complicada, atés que [26] presenta la forma general A + 2(B –

Per al cas de l’exemple (amb desviacions petites provocades pels decimals de les ponderacions de la taula 1), tenim:

Si simplifiquem [28], obtenim:

la qual cosa equival a la instrucció següent en la plataforma wolframalpha.com: 2Log[Log[1030841!/(515420! 515420!)]] - Log[Log[1030841!/(223794!807047!)]] (en la plataforma, Log és l’abreviatura de ln).

Que proporciona el resultat (també a partir d’una estimació que fa la plataforma):

466…

Farem servir només tres decimals; d’aquesta manera podem formar la taula 2.

Font: Elaboració pròpia a partir de SIES-CEdCEs (2005, 2010, 2015 i 2021).

Com que la suma de logaritmes equival al logaritme del producte, també podríem compondre els valors de la columna de la dreta (Tti) d’aquesta manera:

Atés que el nostre objectiu era compondre un indicador que integrara variables relatives (taxes) i absolutes (població), ara estem en disposició de comparar els resultats de la taula 2, pel que fa a les columnes de les cinc regions sociolingüístiques, les corresponents TU i la seua població (cal dir que, encara que hem considerat la població constant, les diferents ponderacions fan que aquesta presente diverses modificacions). Si apliquem el coeficient de Pearson ( R) al conjunt dels valors de les cinc regions en els quatre anys (N = 20), la correlació amb les TU és R = –0,850 (lògicament, la correlació és inversa perquè amb una taxa d’ús del valencià més alta tenim una entropia més xicoteta, i viceversa) i amb la població és R = 0,938, els quals es poden considerar resultats molt satisfactoris per a la construcció d’un indicador unitari.

A continuació, a la taula 3, aportem el càlcul de les dades de l’ús de la llengua al carrer, amb persones desconegudes.

Font: Elaboració pròpia a partir de SIES-CEdCEs (2005, 2010, 2015 i 2021).

Taula 2 Valor de E a la llar

Taula 3

Valor de E al carrer

En aquest cas, l’indicador també és satisfactori perquè la correlació amb les TU és R = –0,845 (lògicament, també és inversa) i amb la població és R = 0,905. Com es pot veure, les taules 2 i 3 mostren increments globals de l’entropia.

4. Conclusions

Hem partit del que podem anomenar un model simple. N’hem explicat el perfeccionament i, per mitjà de la factorització de la funció, hem descobert dues tendències latents ben interessants, representades per dues funcions més. Hem deixat plantejada la qüestió del significat de la multiplicació de funcions, però el cas és que la factorització ens ha permés avançar en dues direccions: d’una banda, hem pogut intuir la singularitat del punt d’inflexió Я, que mereix un tractament en un altre article (però que, en tot cas, fa pensar que els processos de desaparició de les llengües presenten bifurcacions amb llindars a partir dels quals s’accelera l’extinció: una catàstrofe cúspide); de l’altra, la factorització ens ha introduït en la noció d’entropia. Hem arribat a aquesta noció també des de la necessitat de combinar variables relatives i absolutes. Això ha permés, segons el nostre objectiu, formular un indicador E, que no només aporta correlacions elevades amb les variables relatives o absolutes, sinó que també ens ofereix informacions interessants quan el calculem respecte de l’ús del valencià/català a la llar i al carrer, com ara l’augment constant de l’entropia lingüística. D’aquesta manera, es pot transitar a un model més complex i esbrinar els factors neguentròpics. Ara ja podem recuperar la qüestió sociolingüística del significat d’aquella multiplicació de funcions: ens permet intuir que, per sota del que hem anomenat model simple, hi ha una tensió entre una funció que apunta a la igualtat ideal de l’índex de Gini, o l’entropia zero, i una altra que més aviat amaga una singularitat cúspide i permet registrar, en el cas del valencià, un increment constant de l’entropia (definida ara sense la simetria habitual). Altrament dit, podem avançar cap a un model més dinàmic. Queda pendent formular amb més detall aquest model de relació entre competències i usos a partir del càlcul entròpic, així com desenvolupar l’aplicació de les teories de les singularitats o bifurcacions; també, revisar alguns elements d’aquesta aportació, com ara els coeficients de ponderació emprats, però considerem fonamentat l’ús de l’indicador unitari E.

5. Agraïments

Al professor Rafael Castelló, que em va fer veure el desplaçament temporal de les respostes sempre en valencià a generalment en valencià; d’aquestes, a més valencià, etc., una dinàmica que aquest article vol formular o quantificar. Al professor Natxo Sorolla, pel seu estímul constant a la publicació d’aquest article.

Bibliografia

Boss, V. (2005). Intuición y matemática. Moscou: Krasand.

— (2009). Lecciones de matemáticas: Ecuaciones diferenciales. Moscou: Krasand.

Costa, J.; Petit Cahill, K. (2021). «Revitalisation linguistique». Langage et société [en línia], 2021/HS1, p. 305-309. <https://doi.org/10.3917/ls.hs01.0306>.

Georgescu-Roegen, Nicholas (1971). The entropy law and the economic process. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.

Guts, A. K.; Frolova, yu. V.; Páutova, L. A. (2013). Métodos matemáticos en la sociología. Moscou: Krasand.

Hernàndez, Francesc J. (2020a). «La relació entre competència (oral activa) i ús (públic): un model matemàtic». Treballs de Sociolingüística Catalana [en línia], núm. 30 (juliol), p. 235248. <https://raco.cat/index.php/TSC/article/view/374476> [Consulta: 22 octubre 2020]. (2020b). «Adaptació del coeficient de GINI per a la formulació d’un coeficient de desigualtat lingüística». Arxius de Sociologia [en línia], núm. 42, p. 235-263. <https://roderic. uv.es/handle/10550/76706> [Consulta: 22 juny 2020].

Penrose, Roger (2006). El camino a la realidad: Una guía completa de las leyes del universo Barcelona: Debate: Random House Mondadori.

Prigogine, Ilya (2019). Las leyes del caos. Barcelona: Crítica.

Querol, Ernest (1997). «Un nou model per a l’estudi del comportament lingüístic: la teoria de les catàstrofes», Caplletra, núm. 21 (primavera), p. 161-184.

SIES-CEdCEs = Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics. Conselleria d’Educació, Cultura i Esport (2005). Enquesta 2005. Sobre coneixement i ús social del valencià (síntesi de resultats) [en línia]. València: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. <https://ceice.gva.es/va/web/dgplgm/enquestes -situacio-valencia> [Consulta: 11 octubre 2018].

(2010). Enquesta 2010. Sobre coneixement i ús social del valencià (síntesi de resultats) [en línia]. València: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. <https://ceice.gva.es/va/web/dgplgm/enquestes-situacio-valencia> [Consulta: 11 octubre 2018].

(2015). Enquesta 2015. Sobre coneixement i ús social del valencià (síntesi de resultats) [en línia]. València: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. <https://ceice.gva.es/va/web/dgplgm/enquestes-situacio-valencia> [Consulta: 11 octubre 2018].

(2021). Enquesta 2021. Sobre coneixement i ús social del valencià (síntesi de resultats) [en premsa]. València: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport.

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC

Reflexions i respostes sobre la qualitat lingüística del català

Reflections and answers on the linguistic quality of Catalan

Joan Costa Carreras Universitat Pompeu Fabra

Data de recepció: 17 de febrer de 2022

Data d’acceptació: 31 de maig de 2022

Resum

Aquest article es proposa contestar les preguntes següents: 1) és la implantació de la normativa en la varietat estàndard sinònim de (bona) qualitat en aquesta varietat?; 2) és necessàriament un indicador de (bona) qualitat lingüística la implantació de la normativa en les varietats estàndard?; 3) implica necessàriament mala qualitat lingüística la no implantació de la normativa en les varietats estàndard?; 4) es pot parlar de (bona) qualitat lingüística quan es contravé la normativa, si es fa per transgressió?, i es pot parlar de (bona) qualitat lingüística quan es contravé la normativa, si es fa per ignorància? Les nostres propostes finals són aquestes: 1) ateses les característiques estructurals i les funcions socials de la varietat estàndard, que la normativa s’hi implanti és sinònim de qualitat lingüística i sociolingüística en aquesta varietat; 2) en les varietats no estàndard, la implantació de la normativa no és necessàriament un indicador de qualitat lingüística; 3) en les varietats no estàndard la no implantació de la normativa no implica necessàriament mala qualitat lingüística — en serien els límits, però, la genuïnitat i la gramaticalitat—; 4) es pot parlar de qualitat lingüística quan es contravé la normativa, tant si es fa per transgressió com si es fa per ignorància —en serien els límits, però, la genuïnitat i la gramaticalitat . En l’assoliment d’aquestes propostes, hem discutit els conceptes pertinents per a respondre les preguntes, formulats en general però aplicats al català, i, a partir de la definició d’aquests conceptes, hem intentat falsar les hipòtesis afirmatives corresponents a les quatre preguntes.

Paraules clau: avaluació de la implantació, codificació lingüística, estandardització lingüística, higiene verbal, ideologia, implantació de la normativa, llengua, prescriptivisme, purisme, qualitat lingüística, ús.

Abstract

This text aims to answer the following questions: 1) is prescriptive grammar implantation in a standard variety synonymous with (good) quality in such variety?; 2) is prescriptive grammar implantation necessarily an indicator of (good) linguistic quality?; 3) does the lack of a prescriptive grammar implantation necessarily imply poor linguistic quality?; 4) may one speak

Correspondència: Joan Costa Carreras. Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge. Carrer de Roc Boronat, 138. 08018 Barcelona. A/e: joan.costa@upf.edu

A/I: https://upf.academia.edu/JoanCosta

of (good) linguistic quality when rules are violated, if they are violated by transgression?, and may one speak of (good) linguistic quality when rules are violated, if they are violated out of ignorance? Our final proposals are as follows: 1) given the structural characteristics and social functions of the standard variety, prescriptive grammar implantation is synonymous with linguistic and sociolinguistic quality in such variety; 2) in non-standard varieties, prescriptive grammar implantation is not necessarily an indicator of linguistic quality; 3) in non-standard varieties, the lack of prescriptive grammar implantation does not necessarily imply poor linguistic quality: the limits, however, would be genuineness and grammaticality; 4) linguistic quality may still be spoken of when the rules are violated, whether by transgression or out of ignorance: the limits, however, would be genuineness and grammaticality. The following may be noted with respect to these proposals: 1) to arrive at these proposals, we discussed the concepts relevant to the argument in order to answer the questions, formulating them in general but applying them to Catalan; 2) based on the definition of these concepts, we sought to refute the affirmative hypotheses corresponding to the four questions.

Keywords: implantation evaluation, linguistic codification, linguistic standardization, verbal hygiene, ideology, codification implantation, language, prescriptivism, purism, linguistic quality, use.

Introducció

Aquest text es basa en la ponència «Qualitat lingüística i normativa», que vaig presentar a la Jornada sobre la Qualitat Lingüística, organitzada per la Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el 8 d’octubre de 2021. L’organització em va suggerir de contestar les preguntes exposades al resum. Pel que fa a les meves propostes finals, la primera no és sorprenent, ja que la normativa és l’«esquelet» de la varietat estàndard, però l’element nou és la justificació sobre les seves característiques estructurals i les seves funcions socials. On crec contribuir a desfer equívocs és en les altres tres propostes, aprofundint en la distinció entre normativa, genuïnitat i gramaticalitat i revisant el que es pot arribar a entendre per llengua.

1. És la implantació de la normativa en la varietat estàndard sinònim de (bona) qualitat en aquesta varietat?

1.1. Conceptes pertinents per a l’argumentació

Per a poder plantejar la qüestió de la qualitat lingüística, cal tenir en compte els conceptes que discutim a continuació. D’entrada, fem nostre el que Marí (2015) diu per referir-se a la qualitat lingüística, encara l’únic desplegament del concepte:

L’objectiu final[:] qualitat lingüística satisfactòria en termes de variació i riquesa estilística, d’adequació de les formes lingüístiques als gèneres comunica-

tius, de bona estructuració interna dels diferents textos (siguin orals, escrits o multimèdia). [Cal] que aquests textos públicament rellevants no continguin transgressions normatives injustificades […]. (Marí, 2015: 142)

1.1.1. Gestió lingüística (Spolsky, 2012)

Per començar, cal dir que qualitat lingüística remet inevitablement a l’avaluació de l’ús, i per això caldrà definir conceptes que l’estandardologia (Ruiz, Sanz i Solé, 2001) ha establert. Bernard Spolsky (2012: 5) assenyala que quan certs «beliefs, ideologies» (avaluacions) entren en conflicte amb certes «actual language practices» (usos), cal un «language management, efforts by some members of a speech community […] to modify their language practice […]». Que hi ha un «conflicte» entre certs usos lingüístics i certes creences sobre la qualitat lingüística ho demostren la convocatòria per l’IEC de la Jornada esmentada a la «Introducció» i la del diàleg sobre el purisme per la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS, 2021).

Diferents acadèmics (Joseph, 1987; Niedzielski i Preston, 2000; Thomas, 1991; Cameron, 1995; Costa Carreras, 2018; Lukač, 2018) han indicat que l’avaluació de l’ús lingüístic és universal en qualsevol societat. Per tant, la pregunta «¿cómo traducir evidencias científicas en medidas políticas que consigan una mayoría parlamentaria y, sobre todo, que sean comprendidas por la población?» (Innenarity, 2021), aplicada a la qualitat lingüística, només es pot contestar dient que és difícil defensar que es poden trobar «evidències científiques» sobre aquesta, fet que no impedeix que es prenguin «mesures polítiques amb majoria» (les decisions de l’IEC i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, AVL), però no sempre són compreses i de vegades no són acceptades.

Cameron (1995) afirma que «there exists a whole popular culture of language […]. Some are occasional and fairly passive consumers, a few are fanatical crusaders, and there is a continuum of interest and commitment between these two extremes. […]» (Cameron, 1995: viii).

Costa Carreras (2013: 277), a partir de la teoria de la lingüística aplicada, estableix entre altres les categories de rols següents:

a) Usuaris professionals. Persones que es guanyen la vida fent feines relacionades amb l’ús lingüístic, com ara escriptors, etc. Tenen almenys una bona formació en llengua i una bona capacitat metalingüística, potser lligada a problemes d’expressió.

b) Agents. Autors o coneixedors de la normativa lingüística oficial i encarregats de fer-la complir, com ara la SF, gramàtics, etc. Tenen almenys una bona formació en llengua (a nivell de grau o postgrau) i una bona capacitat metalingüística, potser lligada a problemes d’expressió.

c) Teòrics. Investigadors a temps complet en ciències del llenguatge. Tenen una molt bona formació en llengua (a nivell de doctorat) i capacitat metalingüística, que apliquen d’una manera coherent i sistemàtica a la competència i l’ús lingüístics, de què extreuen conclusions generals.

Són categories de rols, i no de parlants: un mateix parlant pot fer tots tres papers. Aquesta distinció es basa en el grau de sofisticació de la capacitat metalingüística de cada rol i accepta que no hi ha fronteres estanques entre ells.

Com hem dit, la gestió s’activa quan hi ha un conflicte entre pràctiques i creences Teòricament, dels usos lingüístics, se n’ocupa la gramàtica descriptiva. Cal pensar que, com a ciència, aspira a establir evidències científiques; però Cameron (1995: 7) ja adverteix que «all language descriptions, no matter how objective they are, must be normative… because to be accurate they have to coincide with the consensus norms of the community concerned […]».

Pel que fa a l’anàlisi de les creences, és fonamental el concepte standard ideology, formulat per Joseph (1987: 161) així: «it is accepted that the standard is the original, right, good form of the language from which all deviations are corruptions […]». D’acord amb això, la varietat estàndard és el marc de referència (Garvin, 1992) de la qualitat lingüística.

1.1.2. Purisme lingüístic

Un concepte pertinent és purisme lingüístic. L’autor de referència en aquest camp, Thomas, el defineix així:

Purism is the manifestation of a desire on the part of a speech community […] to preserve a language from, or rid it of, putative foreign elements or other elements held to be undesirable (including those originating in dialects, sociolects and styles of the same language) […]. (Thomas, 1991: 12)

A partir d’aquesta definició, estableix la taxonomia de parelles d’actituds contràries següent:

a) En el perspectual axis: «Xenophobic purism involves the eradication or replacement of foreign elements» versus «antipurism» (Thomas, 1991: 80 i 82).

La tria de l’adjectiu xenophobic pressuposa irracionalitat, d’acord amb la definició en anglès de xenophobia (https://www.wordreference.com/definition/xenophobic ). L’equivalent català tampoc no es deslliura d’aquesta connotació: «Que sent odi als estrangers» (DIEC2). En un registre objectiu caldria trobar una denominació per a la política racional d’«erradicació o substitució d’elements estrangers». Una possibilitat seria parlar de purisme autonomista, a partir del criteri de codificació de l’autonomia establert per Costa Carreras (2009: 183), exemplificable en el títol de la primera conversa filològica de Fabra: «Per la puresa de la llengua. Els castellanismes» [conversa filològica del 18 de novembre de 1919; reproduïda per Rafel i Fontanals (1983: 1-2)].

b) En el temporal axis hi ha l’«archaising purism[,] the attempt to resuscitate the linguistic material of a past Golden age, […] an excessive conservatism towards innovations» (Thomas, 1991: 76), una mostra del qual és la «conversa filològica» fabriana del 18 de novembre de 1919 [reproduïda per Rafel i Fontanals (1983: 1-2)].

Enfront d’aquest, hi ha el reformist purism, «coming to terms with the resources which have accrued during earlier periods of writing (their renunciation, rationalisation or outright acceptance) and adapting the language for its role as a medium of communication in a modern society» (Thomas, 1991: 82), del qual Fabra també ofereix una mostra a les «Qüestions lingüístiques» (Fabra, 1929: 6).

c) En el social axis hi ha l’«ethnographic purism[,] the notion that the rural dialects are somehow purer than city speech or the standard» (Thomas, 1991: 77 i 82) versus l’«elitist purism[,] a negative, proscriptive attitude to substandard and regional usage» (Thomas, 1991: 78 i 82). Fabra ofereix una mostra d’aquest últim a les «Qüestions lingüístiques» (Fabra, 1929: 6).

Tot i que en la definició parla de sociolects, Thomas només analitza la contraposició rural/urbà. No esmenta altres possibles sociolectes lligats a altres «adscripcions identitàries» (Block, 2014), com capital lingüístic, capital cultural, edat, gènere, activitat habitual, ideologia/actituds, classe social, ètnia, religió, etc. Aquestes adscripcions diversifiquen la noció de què vol dir «parlar bé». Portarien a parlar, per exemple, del llenguatge inclusiu (Cabré, 2021: 16), que Cameron (1995: 9) considera verbal hygiene (v. § 1.1.3).

Atès que la normativa (SF, 2018: 47-48) apel·la sistemàticament a la variació funcional, se’n deriva la noció d’un purisme estilístic, que qualifica certes variants de no acceptables en els registres formals (v. § 1.1.5).

1.1.3. Higiene verbal (Cameron, 1995)

El 1995, Cameron va publicar un llibre amb el títol «Verbal hygiene». Una definició àmplia de higiene verbal és el «general impulse to regulate language, control it, make it ‘better’» (Cameron, 1995: 9). També ens interessa l’afirmació que «neither the folk nor the expert view is neutral with respect to what is ‘good’ linguistically speaking, and both views distinguish between language (perfect/natural) and speakers (corrupters of perfection/naturalness)» (Cameron, 1995: 4). Cameron ofereix una «random list of verbal hygiene practices in which present-day speakers of English are engaged» (Cameron, 1995: 9).

Hi ha una relació evident entre el general impulse i la manifestation of a desire de Thomas (1991). Tots dos autoritzen Lukač (2018: 6) a dir que la «sensitivity to linguistic errors, however, […] is rather related to personality traits». Però la higiene verbal va més enllà del purisme.

1.1.4. Prescriptivisme

Aquest terme no és gaire usat en català ni està definit al DIEC2, al Diccionari.cat ni al TERMCAT. Tampoc, prescriptivista . En canvi, al WordReference ( https:// www.wordreference.com/es/ ), prescriptivist és «a writer, teacher, or supporter of

prescriptive grammar». Ens interessa retreure aquí el que Costa Carreras (2018: 304) afirma:

[…] there might be variation without prescriptivism, but there cannot be prescriptivism without variation. Linguistic variants are not classified into «right» and «wrong» unless there are at least two which are used to convey the same meaning […]. Then, as variation is a natural part of any language, it is plausible that prescriptivism is, too.

La variació lingüística, considerada pròpia de la parole i la performance, s’ha associat tradicionalment al desordre, l’atzar i la discrecionalitat. Això ens permet generalitzar la idea que sense variació no hi ha prescriptivisme, fent una analogia amb l’afirmació de Luque (2020: 21) que «no hay moral sin desorden moral». Es pot dir que no hi ha prescriptivisme sense desordre lingüístic socialment i funcionalment. Els fonaments per a enfocar el prescriptivisme com una pugna entre el desordre natural i la necessitat d’ordenar són:

a) Labov (1983: 155), reaccionant contra Saussure i Chomsky, però també contra la percepció dels usuaris llecs, concep la llengua com un «conjunto estructurado de normas sociales».

b) A la presentació («Verbal hygiene») de Cameron (1995: [ii]) s’afirma que «[Cameron] argues that verbal hygiene […] represents a symbolic attempt to impose order on the social world».

c) Fabra és conegut com el «seny ordenador de la llengua catalana».

d) Ell compara el francès (un «jardí») i l’anglès (un «parc»), urbanitzacions artificials on tot està endreçat i curat, amb el català («bosc ple de malesa»), on la vegetació creix sense l’ordre humà (Fabra, 1925).

e) La normativa de l’IEC «ordena» les variants concurrents:

— Socialment en virtut del «prestigi».

— Funcionalment segons la (in)formalitat del registre.

També autoritzen aquest enfocament les definicions de ordre: la noció estructuralista de «système (où tout se tient)» té a veure amb la «disposició dels elements els uns en relació amb els altres» (Diccionari.cat) i el «compendi de regles i lleis inspiradores i aglutinants» (Diccionari.cat) d’una llengua.

Seria útil epistemològicament dir que el català està en una situació de «caos determinista» ( Diccionari.cat : «caos»), en què l’evolució del seu sistema lingüístic, la competència lingüística dels seus parlants, són irregulars, ja que són molt sensibles a les pertorbacions o a les imprecisions en les condicions inicials de la seva estandardització?

Costa Carreras (2018: 310) dona la definició de prescriptivism com a «both a practice and an ideology». Aquesta definició inscriu aquest concepte en dos dels components de la language policy de Spolsky (2012: 5): concebuda la pràctica com un desordre generalitzat, el prescriptivista hi reacciona guiat per la ideologia de l’ordre (v. § 1.1.1).

1.1.5. Podem identificar catalanoparlants modèlics?

D’acord amb la definició de purisme de Thomas (1991), el parlant modèlic seria el que no faria servir trets, mots o construccions indesitjables des dels punts de vista de:

a) La genuïnitat de la llengua en general.1

b) La genuïnitat de la seva varietat geogràfica.

c) La genuïnitat i l’adequació de les varietats socials.

d ) L’adequació a la situació comunicativa.

e) El respecte per la religió o conviccions, capacitat, discapacitat, edat, origen racial o ètnic, sexe o orientació sexual o per altra condició social o personal de tothom. Si se’ns permet la provocació: hi ha cap catalanoparlant que parli d’aquesta manera?

1.1.6. La identificació de les creences sobre l’ús

Atès que només cal «gestió lingüística» (Spolsky, 2021) quan hi ha un conflicte entre pràctiques i ideologies , és important identificar quines disciplines permeten analitzar la ideologia. La primera disciplina pertinent és la psicologia social. El concepte central d’aquesta disciplina és actitud. Del que n’explica Moreno Fernández (2017: 179 i s.), ara només ens interessa que «las actitudes implican directamente la presencia de varios […] subcomponentes que no conviene confundir: una valoración (componente afectivo), un saber (componente cognoscitivo) y una conducta (componente conativo)» (Moreno Fernández, 2017: 181). Des d’aquest punt de vista, cal entendre adequadament quines valoracions, quins sabers i quines conductes estan relacionats amb el purisme, la higiene verbal o el prescriptivisme. Si un dels components de les actituds ja és una conducta, de seguida hom s’adona de l’estreta relació entre pràctica i actitud: una pràctica de A (manifestació d’una actitud) pot ser valorada implícitament per una pràctica de B (manifestació d’una altra actitud).

Costa Carreras (2013: 281) postula que és molt probable que, si un grup significatiu de parlants no usa una forma oficial, és perquè hi ha actituds que impedeixen o dificulten l’aprenentatge o l’ús de les formes normatives. Aquestes creences són mediatitzades pels discursos dels agents. Per tant, caldria estudiar qui diu què sobre una determinada variant lingüística, a qui, per què, on, quan i com.

La segona disciplina pertinent per als nostres interessos és l’anomenada analyse du discurs normatif. Berrendonner (1982: 11), per exemple, vol falsar la hipòtesi fonamental que hi ha un gènere literari anomenat discurs normatiu, les propietats constitutives del qual són pragmàtiques. També fan aquesta anàlisi Thomas (1991), Lukač (2018) i Ayres-Bennett (2019). Costa Carreras (2010 i 2016a) analitza el discurs de l’IEC i de Fabra. Cuenca (2020) actualitza l’anàlisi de Costa Carreras (2010).

1. Al document de la SF (2018: 47) es diu: «[…] En els casos en què la prescripció és negativa, s’indica que els trets […] que no són acceptables (normalment, perquè no són propis del català)». Vegeu-ne també la pàgina 48.

1.1.7. El problema entre pràctiques i creences

L’estandardització pot ser entesa com la gestió de la variació. En termes de Spolsky, doncs, és necessària quan la ideologia de l’estàndard entra en conflicte amb la pràctica de fer servir més d’una variant concurrent. Per a cada cas caldria definir acuradament el problema, formular línies adequades d’actuació, posar-les en pràctica eficaçment i avaluar el resultat i l’impacte del procés, d’acord amb els plantejaments de Boix i Vila (1998: 288-294) i de Gazzola (2014: 54).

1.1.8. L’estàndard als Documents de la Secció Filològica, V

Cal deixar clar el concepte de estàndard del qual partim. La definició més recent de la SF2 conté les informacions següents:

a) «Varietat codificada d’una llengua que serveix per a les múltiples i complexes necessitats comunicatives d’una comunitat lingüística que ha aconseguit o vol aconseguir la modernització» (SF, 2018: 36 [prescripció]).

b) Ha de tenir «estabilitat flexible» (SF, 2018: 36 [prescripció]).

c) Ha de ser fruit de la «intel·lectualització» (SF, 2018: 36 [prescripció]).

d ) «Es pot considerar el dialecte corresponent al conjunt de la comunitat lingüística, caracteritzat pels trets que comparteixen tots els parlants com a disponibles en les comunicacions supraregionals i que faciliten la intercomprensió […]» (SF: 37).

1.1.9. Té el català totes les qualitats pròpies d’una llengua?

Per a parlar de qualitat lingüística, primer cal entendre quines qualitats té l’objecte llengua; després vindria quines manifestacions d’aquest objecte són millors. Repassant els coneixements de les ciències del llenguatge, una llengua és una entitat que compleix prototípicament unes condicions per a ser considerada com a tal, la suma de les quals podria ser la suma de les condicions prototípiques que s’han donat d’ací d’allà per definir una llengua. En aquest apartat analitzem fins a quin punt el català seria una llengua prototípica.3

2. No és l’única: n’ofereix una de ben diferent al DIEC2 (estàndard) i al Cercaterm (llengua estàndard). Per a una anàlisi de totes aquestes definicions, vegeu Costa Carreras (en premsa a i b). Ja en revisió de proves, l’IEC va publicar Institut d’Estudis Catalans (2023), que no podem comentar aquí.

3. Per una qüestió d’estalvi d’espai, plantegem directament quines condicions compleix el català i quines no, i en quin grau.

1.1.9.1. Característiques que fan que una llengua sigui una llengua: quines compleix d’una manera raonablement satisfactòria el català?

a) És un conjunt de regles subjacents a tot acte de parla, que afecta els diversos components del sistema lingüístic, d’acord amb la definició de llengua del DIEC2.

b) És un conjunt de mots i maneres de combinar-los usat i comprès per una comunitat d’homes, especialment quan [sic] fixat i elaborat per un llarg ús (Fabra, 1932: llenguatge).

c) Serveix bàsicament per a la comunicació, d’acord amb la definició de llengua del DIEC2.

d ) És un sistema complex adaptatiu: si l’entorn canvia, el català canvia, i si els individus canvien de posició en l’entorn — o intenten canviar—, la seva producció lingüística canvia amb ells (Vila, 2019).

El català compleix aquestes quatre condicions en un grau acceptable per a tots els catalanoparlants.

1.1.9.2. Característiques que fan que una llengua sigui una llengua: quines és dubtós que el català compleixi d’una manera raonablement satisfactòria?

Segons la nostra opinió, el català no té un grau d’interferència interlingüística (Payrató, 1985) que els seus parlants amb capacitat metalingüística suficient considerin raonable. No consideren raonable el nombre i la qualitat dels canvis motivats directament per almenys una altra llengua, perquè no tots els catalanoparlants tenen un coneixement intern satisfactori del seu model abstracte.

A més,

a) El seu model abstracte i, en particular, les possibilitats de produir i entendre totes les oracions gramaticals possibles de la llengua, no són conegudes per tots els seus parlants en virtut de la seva competència lingüística.

b) No tots els seus parlants el dominen d’una manera pràctica en el mode productiu i el mode receptiu per a la consecució dels seus propòsits pragmàtics.

c) No és la resposta adaptativa de la catalanofonia a un medi determinat, i els canvis en el català no serien la resposta adaptativa als canvis en el medi.

d ) No canvia sense deixar de ser la mateixa llengua (Weinreich, Labov i Herzog, 1968): molts parlants creuen que no és possible aspirar, amb Fabra, «que Catalunya posseeixi una veritable llengua nacional, la llengua moderna que hauria sortit de la nostra gloriosa llengua medieval sense l’acció pertorbadora de l’espanyol» (conversa filològica de l’1 d’abril de 1923; reproduïda per Rafel i Fontanals, 1983).

e) La comunitat lingüística que la parla no canvia sense deixar de ser la mateixa comunitat lingüística (Weinreich, Labov i Herzog, 1968). Seguint Pradilla (2015: 2829), és lícit preguntar-se si la catalanofonia és una comunitat lingüística, tant des del punt de vista de la interrelació entre els seus membres com des del punt de vista simbolicoactitudinal.

f ) No permet a tots els seus parlants complir les funcions referencial, poètica, emotiva, conativa, fàtica i metalingüística (Jakobson, 1960).

Aquesta descripció ha de servir per a emmarcar la discussió sobre la qualitat lingüística en català.

1.1.10. Normativa lingüística

La gramàtica normativa és la «que estableix una sèrie de regles per a delimitar els usos correctes d’una llengua seguint, sobretot, els models escrits i les varietats dels grups socioculturalment dominants» (Pérez Saldanya, 1998). Per a les respostes a les preguntes posades, és pertinent tenir en compte el que afirma Cameron (1995: 11): «[…] instead of asking ‘should we prescribe?’ […], we pose searching questions about who prescribes for whom, what they prescribe, how, and for what purposes».

1.1.10.1. Què és una bona normativa lingüística?

Des del punt de vista textual i discursiu, la normativa és bàsicament un conjunt de seqüències discursives instructives amb seqüències secundàries: la descriptiva i l’argumentativa. Tot text instructiu s’imagina un destinatari, al qual s’adequa. La normativa lingüística s’hauria d’adreçar al lector que descrivim a continuació:

[…] el destinatari hauria de ser qui necessiti el català d’una manera habitual en aquests àmbits. Per tant, és [destinatari de la normativa qui] necessiti fer servir el català en interaccions

a) entre rols socials amb relacions socials secundàries,

b) de tenor objectiu,

c) d’àmbit públic i

d ) amb un discurs controlat.

Aquesta formulació té la virtut que no es lliga l’ús de la normativa a cap grup social a priori, sinó que es vincula a unes necessitats comunicatives concretes.

[…]. (Costa Carreras, 2019: 165-166)

En resum, una bona normativa lingüística és un conjunt de normes lingüístiques explícites provinents d’una autoritat reconeguda almenys per una majoria significativa de la comunitat lingüística que permet a aquesta comunitat parlar i escriure adequadament a les situacions comunicatives formals.

1.1.10.2. Implantació de la normativa

Una definició general del procés d’implantació de la normativa catalana en general és la següent: «[…] la implantació significa que els destinataris aprenen, valoren i

acaben usant les formes oficials proposades, un cop hi han estat exposats en un marc de condicions sociolingüístiques favorables» (Costa Carreras, 2016b). Unes observacions mínimes per a la reflexió són que l’aprenentatge pot ser alhora formal i inconscient; des de l’àmbit spolskyà de les creences, cal la valoració positiva abans de l’aprenentatge (i durant i després) perquè les pràctiques siguin les esperades; i, perquè sigui així, cal una exposició suficient i duradora, que en català ni en les zones més ben exposades ni ha estat ni és suficient.

Segons Costa Carreras (2016b), en el desplegament del concepte marc de condicions sociolingüístiques favorables les condicions relacionades amb la planificació de corpus són les úniques pertinents per a tot el procés d’una manera fonamental. Resten per contestar preguntes com quin ha de ser l’abast de la implantació segons els registres i quin és el grau d’implantació de la normativa de l’IEC i de l’AVL.

1.2. La implantació de la normativa en la varietat estàndard és sinònim de (bona) qualitat en aquesta varietat

D’acord amb el model de Haugen (1983) i amb les definicions de estàndard que hem analitzat, la resposta a la primera pregunta és òbvia: la implantació de la normativa, fruit de les actuacions de difusió, en la varietat estàndard fa que aquesta varietat sigui el que ha de ser. Una altra decisió és el grau de precisió o de compleció que ha de tenir la codificació. En aquest sentit, Stewart (1968: 534) distingeix entre estandardització més formal i més informal. Tant l’IEC com l’AVL han optat per una estandardització formal.

1.2.1. L’avaluació de la implantació en el procés d’estandardització

1.2.1.1. La identificació de les creences sobre l’ús

Atès que l’estandardització és una de les possibles gestions que es pot endegar per resoldre el conflicte entre determinades pràctiques i creences, no s’ha d’oblidar que caldran disciplines com l’anàlisi del discurs i la psicologia social en la identificació de les creences sobre l’ús (v. § 1.1.6).

1.2.1.2. L’avaluació de les pràctiques

Pel que fa a l’avaluació de les pràctiques, cal esmentar la iniciativa de l’Observatori de la Qualitat Lingüística de la Secció Filològica. 4 Costa Carreras (2013: 278-281) considera que la recerca en normativa s’ha d’ocupar dels problemes de comunicació

4. Vegeu-ne un resum a https://www.iec.cat/recerca/projecte1.asp?codi=PRO2021-S04-CAMPS

que tenen els usuaris en relació amb ella, i que les metodologies i els mètodes de la recerca en normativa han de ser múltiples, com s’ha vist al § 1.1.7.2.

1.2.1.3. L’avaluació de la gestió de la implantació

Quan es parla d’aquesta avaluació es tracta, segons Gazzola (2014),5 d’avaluar-ne l’«eficàcia»: els resultats a curt i a llarg termini. S’han fet diverses anàlisis amb mostres molt reduïdes (vegeu Costa Carreras, 2013, i TSC, 2015), però cap d’abast ampli. Tot i que no s’han definit uns indicadors quantitatius precisos (Gazzola, 2014: 120), s’han proposat almenys dos barems d’implantació (Montané, 2012; Costa Carreras i Labèrnia, 2014).

1.2.1.4. La llengua, en equilibri inestable

Per a avaluar la implantació cal tenir en compte que s’analitza una realitat inestable, com ho demostren les situacions de destandardisation (Coupland i Kristiansen, 2011: 28), de restandardisation (Cerruti i Regis, 2014), de demotisation (Coupland i Kristiansen, 2011: 28) i de diaglòssia (Cerruti, 2018).

1.2.1.5. Conclusió

La conclusió, doncs, vist tot el que hem plantejat en aquest apartat 1.2, és que, si la codificació és una fase de l’estandardització, és imprescindible per a la bona qualitat de l’estàndard.

2. És necessàriament un indicador de (bona) qualitat lingüística la implantació de la normativa en les varietats no estàndard?

Aquesta pregunta versa sobre la implantació de la codificació en els registres i les varietats no estàndard. La implantació de la normativa no és necessàriament un indicador de (bona) qualitat lingüística en aquestes varietats. Queden fora de l’estàndard, d’acord amb la definició de estàndard donada al § 1.1.8, les varietats no codificades, que serveixen per a les múltiples i complexes necessitats comunicatives en un àmbit menor que el de la comunitat lingüística, que tenen menys estabilitat flexible i intel·lectualització, i que estan caracteritzades pels trets que no comparteixen tots els parlants com a disponibles en les comunicacions supraregionals i que faciliten la intercomprensió.

5. No és possible avaluar-ne la rellevància ni l’eficiència sense conèixer tot el procés de la gestió. Costa Carreras (2020) n’ha analitzat l’equitat

Ja hem comentat suara que no disposem d’una llista d’indicadors precisos i, per tant, la resposta serà tan hipotètica com la que hem donat al § 1. D’altra banda, recordem que hem fet nostres els mots que Marí (2015) fa servir per a parlar de la qualitat lingüística (vegeu § 1.1). La codificació només és condició necessària en la varietat estàndard, però no en les no estàndard. Com menys formal és la situació comunicativa, menys adequada és l’aplicació de la normativa estricta. En les varietats no estàndard, adoptant els mots de Marí (2015), hi pot haver qualitat lingüística satisfactòria en termes de variació i riquesa estilística, d’adequació de les formes lingüístiques als gèneres comunicatius, de bona estructuració interna dels diferents textos (siguin orals, escrits o multimèdia). Aquests textos poden contenir transgressions normatives injustificades.

3. Implica necessàriament mala qualitat lingüística la no implantació de la normativa en les varietats no estàndard?

La resposta a la pregunta ha de ser coherent amb l’anterior negativa: la no implantació de la normativa no implica necessàriament mala qualitat lingüística, sempre amb els límits de la genuïnitat i la gramaticalitat. Com ja hem exposat al § 1.1.1, de les «pràctiques», se n’ocupa la gramàtica descriptiva.

Per a classificar aquestes unitats, calen els conceptes següents:

a) Acceptabilitat. «Propietat de tota manifestació lingüística considerada natural i intel·ligible pels parlants nadius d’una determinada llengua». En analitzar-la és molt important «la percepció, la memòria o l’estil, que tenen una manifestació gradual» (Pérez Saldanya, 1998).

b) Genuïnitat. «Que té realment l’origen o el caràcter que afecta tenir, que és ver» (DIEC2).

c) Gramaticalitat. «[…] que és generat per una gramàtica» (Pérez Saldanya, 1998). Són tots els elements o construccions propis de la competència lingüística del parlant i del sistema lingüístic, o possibles segons aquesta competència i aquest sistema.

4. Es pot parlar de (bona) qualitat lingüística quan es contravé la normativa, si es fa per transgressió? Es pot parlar de (bona) qualitat lingüística quan es contravé la normativa, si es fa per ignorància?

Cal recordar que la mateixa Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (GIEC) ja preveu els usos col·loquials i esmenta: «[…] els tipus de discurs propis de la ficció […] que per raons de versemblança han d’usar uns registres informals que no sols mostren trets impropis de la llengua general, sinó que poden requerir l’ús d’expressions externes a la llengua catalana i no acceptables» (GIEC, 2016: xxvi). Si se’ns permet una analogia agosarada, en l’àmbit de la circulació de vehicles, els pilots de Fórmula 1

transgredeixen el codi de circulació on ningú no s’escandalitza que ho facin: en un circuit específic. Qualsevol parlant pot transgredir la norma on ningú no s’hauria d’escandalitzar que ho faci: en família, amb les amistats o per necessitat de versemblança en la ficció.

5. Observacions finals

Després d’analitzar els conceptes pertinents, arribem a les conclusions següents:

— Ateses les característiques estructurals i les funcions socials de la varietat estàndard discutides en aquest treball, que la normativa s’hi implanti és sinònim de qualitat lingüística i sociolingüística en aquesta varietat.

— Fora d’aquesta varietat, la implantació de la normativa no és necessàriament un indicador de qualitat lingüística.

— En les varietats no estàndard, la no implantació de la normativa no implica necessàriament mala qualitat lingüística: en són límits la genuïnitat i la gramaticalitat.

— Es pot parlar de qualitat lingüística quan es contravé la normativa, tant si es fa per transgressió com si es fa per ignorància: en són límits la genuïnitat i la gramaticalitat.

I cal no deixar de banda els components ideològics i psicològics que comporta la discussió sobre aquesta matèria, que aquest treball no pretén haver tancat.

Bibliografia de referència

Ayres-Bennett, Wendy (2019). «From Haugen’s codification to Thomas’s purism: Assessing the role of description and prescription, prescriptivism and purism in linguistic standardisation». Language Policy [en línia]. <https://doi.org/10.1007/s10993-019-09521-4> .

Berrendonner, Alain (1982). L’éternel grammarien. Gènova: Peter Lang.

Block, David (2014). Social class in Applied Linguistics. Londres: Routledge.

Boix, Emili; Vila, F. Xavier (1998). «Polítiques i planificació lingüístiques». A: Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel. Disponible en línia a: <https://www.academia. edu/8887181/Socioling%C3%BC%C3%ADstica_de_la_llengua_catalana> [Consulta: 26 octubre 2022].

Cabré, M. Teresa (2021). «Debatre (en)raonadament». A: Junyent, M. Carme (2012) (ed.). Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou: Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua. Vic: Eumo, p. 13-16.

Cameron, Deborah (1995). Verbal hygiene: The politics of language. Nova york: Routledge. Cerruti, Massimo (2018). «La formazione di varietà intermedie tra dialetti di base e standard in situazioni europee. Alcune considerazioni dall’angolatura italiana». Rivista Italiana di Dialettologia, núm. 42.

Cerruti, Massimo; Regis, Riccardo (2014). «Standardization patterns and dialect/standard convergence: A northwestern Italian perspective». Language in Society, vol. 43, núm. 1, p. 83-111.

Costa Carreras, Joan (2009). La norma sintàctica del català segons Pompeu Fabra. Múnic: Peniope (abril). Disponible en línia a: <http://repositori.upf.edu/handle/10230/26054>

[Consulta: 26 octubre 2022].

(2010). Sobre el discurs normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans [en línia]. <https:// repositori.upf.edu/handle/10230/20018?locale-attribute=es> [Consulta: 26 octubre 2022].

(2013). «La recerca sobre normativa: proposta general». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23, p. 269-286. DOI 10.2436/20.2504.01.60.

(2016a). «Anàlisi del discurs de la Gramàtica catalana (1933), de Pompeu Fabra». A: Nadal, Josep Maria; Feliu, Francesc (ed.) (2016). Constructing languages: Norms, myths and emotions. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins, p. 163-177.

(2016b). «Sobre el “marc de condicions sociolingüístiques favorables” per a la implantació de la normativa lingüística catalana». A: Caplletra: Revista Internacional de Filologia, núm. 61 (tardor), p. 123-152. Disponible en línia a: <https://ojs.uv.es/index.php/ caplletra/article/view/8451> [Consulta: 26 octubre 2022].

(2018). «Variation and prescriptivism». A: Ayres-Bennett, Wendy; Carruthers, Janice (ed.). Manual of Romance Sociolinguistics. Berlín; Boston: Mouton de Gruyter, p. 302-332.

(2019). «L’avaluació de la reestandardització del català: la definició del problema». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 29, p. 155-169. DOI 10.2436/20.2504.01.156. (2020). «La relació entre l’estàndard i els dialectes en català: una visió des de l’equitat».

A: Boix Fuster, Emili; Perea, Maria Pilar (ed.). Llengua i dialectes: esperances per al català, el gallec i el basc. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, p. 75-103.

(en premsa a). «La definició de estàndard segons la lexicografia i la terminografia oficials del català i l’espanyol: contribució a l’estandardologia comparada». A: Monteagudo, Henrique; Deoclécio, Carlos E. (ed.). Estándar, norma e variación: procesos, problemas e perspectivas. Santiago de Compostel·la: Consello da Cultura Galega. (en premsa b). «El concepte de estàndard segons els paratextos dels centres codificadors oficials del català i de l’espanyol». Caplletra, núm. 74 (primavera 2023).

Costa Carreras, Joan; Labèrnia, Aina (2014). «La implantació de la normativa dels relatius: els resultats en dos exercicis gramaticals». A: Caplletra, núm. 56, p. 99-129. Disponible en línia a: <http://www.raco.cat/index.php/Caplletra/article/view/274699/380914> [Consulta: 26 octubre 2022].

Coupland, Nikolas; Kristiansen, Tore (2011). «SLICE: Critical perspectives on language (de)standardisation». A: Kristiansen, Tore; Coupland, Nikolas (ed.). Standard languages and language standards in a changing Europe. Oslo: Novus Press, p. 11-38.

Cuenca, Maria Josep (2020). «La diversitat normativoestandarditzadora en català: criteris aplicats i propostes». A: Cabré, M. Teresa; Güell, Mònica (ed.) (2020). Norma i diversitat lingüística: la gestió normativa en contextos pluricèntrics : Francofonia i catalanofonia = Norme et diversité linguistique: la gestion normative dans des contextes pluricentriques: Francophonie et catalanophonie. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; París: Sorbonne Université, p. 101-124.

DIEC2 = Institut d’Estudis Catalans (2007). Diccionari de la llengua catalana. 2a ed. Barcelona: Edicions 62: Enciclopèdia Catalana.

Fabra, Pompeu (1925). «Conversa filològica» del 13 de gener de 1925. Disponible en línia a: <https://ocpf.iec.cat/v7/OCPF_Vol_7_0639.pdf> [Consulta: 26 octubre 2022].

Fabra, Pompeu (1929). «Qüestions lingüístiques». La Publicitat (7 juliol), p. 6. (1932). Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia.

Garvin, Paul (1992). «La langue standard: concepts et processus». A: Marí, Isidor (ed.). II Congrés Internacional de la Llengua Catalana . Volum IV: Àrea 3: Lingüística social. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears, p. 503-514.

Gazzola, Michele (2014). The evaluation of language regimes : Theory and application to multilingual patent organisations. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins.

GIEC 2016 = Institut d’Estudis Catalans (2016). Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: IEC.

Haugen, Einar (1983). «The implementation of corpus planning: Theory and practice». A: Cobarrubias, Juan; Fishman, Joshua A. (ed.). Progress in language planning: International perspectives. Amsterdam; Nova york; Berlín: Mouton, p. 269-289.

Innenarity, Daniel (2021). «La sociedad de las crisis». El País (2 setembre). Disponible en línia a: <https://elpais.com/autor/daniel-innerarity/> [Consulta: 26 octubre 2022].

Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica (2023). «Criteris generals sobre la llengua normativa i la llengua estàndard. Acord de la Secció Filològica del 15 de novembre de 2019» [en línia]. Barcelona: IEC. Secció Filològica. <https://www.iec.cat/llengua/ documents/Criteris_generals_sobre_norma_i_estandard_final_15112019_web.pdf>. [Recollit dins l’apartat de «Declaracions i documents» de la Secció Filològica en el web de l’IEC]

Jakobson, Roman (1960). «Closing statements: Linguistics and poetics». A: Sebeok, Thomas A. (ed.). Style in language. Nova york. Disponible en línia a: <https://books.openedition. org/ledizioni/4603> [Consulta: 26 octubre 2022].

Joseph, John E. (1987). Eloquence and power: The rise of language standards and standard languages. Londres: Frances Pinter.

Labov, William (1983). Modelos sociolingüísticos. Madrid: Cátedra.

Lukač , Morana (2018). «Grassroots prescriptivism: An analysis of individual speakers’ efforts at maintaining the standard language ideology», English Today , 136, vol. 34, núm. 4 (desembre), p. 5-12.

Luque, Pau (2020). Las como son y otras fantasías. Barcelona: Anagrama.

Marí, Isidor (2015). «Entre la norma en ús i les propostes normatives: recerca, vehiculació, implantació». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25, p. 141-151. DOI 10.2436/ 20.2504.01.96.

Montané, M. Amor (2012). Terminologia i implantació: anàlisi d’alguns factors que influencien l’ús dels termes normalitzats de la informàtica i les TIC en llengua catalana . Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra. Disponible en línia a: <https://www.tesisenred. net/bitstream/handle/10803/97295/tamm.pdf?sequence=1> [Consulta: 26 octubre 2022].

Moreno Fernández, Francisco (2017). Principios de sociolingüística y sociología del lenguaje. Barcelona: Ariel. [7a impr. de la 4a ed., de 2009]

Niedzielski, Nancy A.; Preston, Dennis R. (2000). Folk linguistics. Berlín: De Gruyter Mouton.

Payrató, Lluís (1985). La interferència lingüística Comentaris i exemples català-castellà Barcelona: Curial.

Pérez Saldanya, Manuel (1998). Diccionari de lingüística. Oliva (València): Colomar.

Pradilla, Miquel Àngel (2015). La catalanofonia: Una comunitat del segle xxi a la recerca de la normalitat lingüística. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Rafel i Fontanals, Joaquim (ed.) (1983). Converses filològiques I Barcelona: El Punt/Edhasa. (1984). Converses filològiques II. Barcelona: El Punt/Edhasa.

Ruiz, Francesc; Sanz, Rosa; Solé, Jordi (2001). Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

SF = Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica (2018). «Sobre la variació i la prescripció en les orientacions normatives de la Secció Filològica (Acord del 10 de març de 2017)». Documents de la Secció Filològica, V. Barcelona: IEC, p. 33-48.

SOCS = Societat Catalana de Sociolingüística (2021). «Entre la inundació del catanyol i la sequera del purisme: reflexions sobre la qualitat de la llengua en un context de subordinació lingüística». Diàleg entre Isidor Marí i Esteve Valls (26 maig). Organitzat per la Societat Catalana de Sociolingüística. Disponible en línia a: <https://socs.iec.cat/ entre-la-inundacio-del-catanyol-i-la-sequera-del-purisme-reflexions-sobre-la-qualitat -de-la-llengua-en-un-context-de-subordinacio-linguistica/> [Consulta: 3 maig 2022].

Spolsky, Bernard (ed.) (2012). The Cambridge handbook of language policy . Cambridge: Cambridge University Press. [Consultable en línia al CRAI]

Stewart, William A. (1968). «A sociolinguistic typology for describing national multilingualism». A: Fishman, Joshua A. (ed.). Readings in the Sociology of Language. La Haia: Mouton, p. 531-545.

Thomas, George (1991). Linguistic purism. Nova york: Longman.

TSC = Treballs de Sociolingüística Catalana (2015). Monogràfic «Implantació de la normativa lingüística». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25.

Vila, F. Xavier (2019). «Models de política lingüística i els seus condicionaments sociolingüístics: aplicacions al cas de Catalunya». Revista d’Estudis Autonòmics i Federals / Journal of Self-Government. Barcelona: Generalitat de Catalunya, núm. 30, p. 97-145. Disponible en línia a: <https://presidencia.gencat.cat/web/.content/ambits_actuacio/desenvolupament _autogovern/iea/publicacions/REAF-JSG/REAF_articles/REAF-30-desembre-2019/ reaf30-vila.pdf> [Consulta: 26 octubre 2022].

Weinreich, Uriel; Labov, William; Herzog, Marvin (1968). «Empirical foundation for a theory of language change». A: Lehmann, Winfref P.; Malkiel, yakov (ed.). Directions for historical linguistics. Austin: Texas University Press, p. 95-199.

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC

Políticas de traducción y bilingüismo institucional: un estudio comparativo

Polítiques de traducció i bilingüisme institucional: un estudi comparatiu

Translation policies and institutional bilingualism: A comparison

Flavia De Camillis Eurac Research

Data de recepció: 30 de juliol de 2021

Data d’acceptació: 5 d’octubre de 2021

Resumen

Tirol del Sur, en Italia, y Cataluña y Euskadi, en España, comparten una identidad local multilingüe dentro de estados monolingües. Las tres regiones se enmarcan en el régimen de autonomía lingüística que combina el multilingüismo local con el monolingüismo a nivel estatal. En estos territorios, tanto las instituciones del Estado como los individuos necesitan un cierto grado de bilingüismo en determinados contextos. Por ejemplo, en relación con el derecho de elección lingüística de los ciudadanos, las instituciones públicas tienen el deber de disponer de los recursos necesarios para alcanzar el bilingüismo. Esto suele ocurrir mediante una combinación de funcionarios bilingües y profesionales de la lengua (traductores, intérpretes, etc.), aunque con equilibrios distintos. En este artículo, reflexionamos sobre la distribución de la responsabilidad del bilingüismo entre funcionarios y traductores mediante una comparación entre las políticas de traducción de algunas instituciones catalanas, vascas y surtirolesas. Concluimos que unas políticas de traducción más eficientes no necesariamente conllevan una distribución más equilibrada de las obligaciones lingüísticas entre los representantes institucionales.

Palabras clave: políticas de traducción, regímenes lingüísticos, idiomas minoritarios, bilingüismo institucional, traducción institucional, métricas de políticas de traducción.

Resum

Tirol del Sud, a Itàlia, i Catalunya i el País Basc, a Espanya, comparteixen una identitat local multilingüe dins d’estats monolingües. Les tres regions s’emmarquen en el règim d’autonomia lingüística que combina el multilingüisme local amb el monolingüisme en l’àmbit estatal. En aquests territoris, tant les institucions de l’Estat com els individus necessiten un cert grau de bilingüisme en uns contextos determinats. Per exemple, en relació amb el dret d’elecció lingüística dels ciutadans, les institucions públiques tenen el deure de disposar dels recursos

Correspondència: Flavia De Camillis. Eurac Research. Istituto di linguistica applicata. Viale Druso, 1. 39100 Bolzano (Itàlia). A/e: flavia.decamillis@eurac.edu

que calen per a assolir el bilingüisme. Això se sol produir mitjançant una combinació de funcionaris bilingües i professionals de la llengua (traductors, intèrprets, etc.), encara que amb equilibris diferents. En aquest article, reflexionem sobre la distribució de la responsabilitat del bilingüisme entre funcionaris i traductors mitjançant una comparació entre les polítiques de traducció d’algunes institucions catalanes, basques i sud-tiroleses. Concloem que unes polítiques de traducció més eficients no necessàriament comporten una distribució més equilibrada de les obligacions lingüístiques entre els representants institucionals.

Paraules clau: polítiques de traducció, règims lingüístics, idiomes minoritaris, bilingüisme institucional, traducció institucional, mètriques de polítiques de traducció.

Abstract

South Tyrol in Italy, and Catalonia and the Basque Country in Spain share the characteristic of having a multilingual local identity within monolingual states. These three regions are set within the regime of linguistic autonomy, which combines local multilingualism with monolingualism at the State level. In this kind of territories, both State institutions and individuals need to possess a certain degree of bilingualism. For example, to respect the right of citizens to use whichever official language they prefer, public institutions must provide all the necessary resources to ensure bilingualism. This usually occurs through a combination of bilingual civil servants and language professionals (translators, interpreters, etc.), albeit with different balances. In this article, we reflect on how the responsibility for institutional bilingualism is distributed between civil servants and translators by comparing the translation policies of a selection of Catalan, Basque and South-Tyrolean institutions. We conclude that more efficient translation policies do not necessarily lead to a more balanced distribution of linguistic obligations among institutional representatives.

Keywords: translation policies, linguistic regimes, minority languages, institutional bilingualism, institutional translation, translation policy metrics.

1. Introducción

Las políticas de traducción de las instituciones públicas son un elemento imprescindible de todo régimen lingüístico y, según Meylaerts (2011a: 165), consisten en el conjunto de normas jurídicas que regulan la traducción en el espacio público; por ejemplo, la educación, la Administración o los medios de comunicación. Están presentes en cualquier contexto, ya sea de ámbito privado (empresas, asociaciones, etc.) o público (gobiernos, administraciones, instituciones sanitarias, etc.). En el ámbito público, la traducción cumple una tarea más trascendental, ya que vehicula (o impide, en el caso de su ausencia) el acceso directo de una parte de la ciudadanía a los servicios y a la vida pública en general (Meylaerts, 2011 a: 165). Especialmente en los contextos donde la traducción es una herramienta de uso diario que facilita el acceso a los servicios públicos, las políticas de traducción son la base necesaria para tomar decisiones sobre la comunicación y actuar en consecuencia (Wallace y Monzó Nebot, 2019: 3). No se hallan exclusivamente en territorios bilin-

gües o multilingües, sino que están presentes también donde solo hay un único idioma oficial (Meylaerts, 2018: 234), y varían notablemente dependiendo de factores financieros, ideológicos y políticos, entre otros (Ozolins, 2010: 196-197). Además, pueden aparecer de forma oficial o encubierta e informal; a veces son el resultado de decisiones coherentes y acciones consecuentes, otras veces forman un conjunto desordenado de prácticas, ideologías y gestiones contradictorias y desiguales (González Núñez y Meylaerts, 2017: 17).

Los tipos de políticas de traducción adoptadas por estados, gobiernos locales, servicios públicos, etc., pueden enmarcarse en regímenes lingüísticos. Concretamente, un régimen lingüístico puede definirse como el conjunto de normas, de acuerdos institucionales y de representaciones que guía a los estados (pero también una institución o entidad) en la definición de las políticas lingüísticas (Cardinal y Normand, 2013: 125; Gazzola, 2014: 231). En este artículo, nos detendremos únicamente sobre el régimen de autonomía lingüística, en el que se combinan el monolingüismo a nivel estatal con el multilingüismo a nivel autonómico o regional.1 Las regiones estudiadas en nuestro análisis son Tirol del Sur, en Italia, y Cataluña y Euskadi, en el Estado español. Es lícito suponer que las políticas de traducción de estas tres regiones sean similares entre sí, ya que se enmarcan en el mismo régimen lingüístico. Puesto que a todo derecho lingüístico corresponde un deber lingüístico, en este tipo de régimen al derecho de los ciudadanos de una minoría reconocida a comunicarse en su idioma con las instituciones autonómicas corresponde el deber de estas de dotarse de los recursos necesarios para permitir dicha comunicación y realizar su labor en los idiomas reconocidos. Estos recursos suelen constituirse de una combinación de traducción, interpretación y conocimientos lingüísticos (Cronin, 2003: 167). El bilingüismo institucional se realiza en la práctica mediante estas tres herramientas. Sin embargo, dicha combinación siempre da lugar a casos únicos.

A partir de una comparación cualitativa de las políticas de traducción de algunas instituciones administrativas de Cataluña, Euskadi y Tirol del Sur, nos proponemos reflexionar sobre cómo se distribuye la responsabilidad del bilingüismo institucional entre funcionarios y profesionales de la lengua, es decir, quién y en qué medida se hace cargo de asegurar que las instituciones funcionen en ambos idiomas, o, dicho de otra manera, en quién recae el deber del bilingüismo institucional. Además, nos plantearemos la pregunta de hasta qué punto unas políticas de traducción más avanzadas conllevan una distribución más equilibrada de los deberes lingüísticos. Para el análisis nos serviremos del modelo translation policy metrics (TPM) —‘métrica de políticas de traducción’— (Sandrini, 2019), realizado para evaluar el grado de desarrollo de dichas políticas en el caso de idiomas minoritarios.

1. Por razones de espacio renunciamos a una ilustración detallada de los regímenes lingüísticos y de traducción y remitimos a las siguientes lecturas (Diaz Fouces, 2017; Meylaerts, 2011b; Siguan, 2001).

2. Disposiciones lingüísticas para la Administración pública

Para empezar, aportaremos algunos datos someros para describir el panorama lingüístico en Tirol del Sur2 y las normas lingüísticas institucionales en las tres regiones. Desde el siglo xiv hasta la Primera Guerra Mundial, Tirol del Sur formó parte del Imperio austrohúngaro y el idioma principal de la mayoría de la población era el alemán. Desde 1919 pertenece al Estado italiano y actualmente es una provincia autónoma. El Estatuto de autonomía vigente (Decreto del Presidente della Repubblica 670/1972) establece que el alemán es idioma cooficial al italiano y los dos son idiomas oficiales de las instituciones públicas locales. Hoy en día, el 69,4 % de la población forma parte del grupo lingüístico alemán, el 26,1 % del grupo lingüístico italiano y el 4,5 % del grupo lingüístico ladino, que es el segundo idioma minoritario reconocido en la provincia (ASTAT, 2012: 4).3

Cataluña, Euskadi y Tirol del Sur reconocen el derecho de elección lingüística para todo ciudadano a la hora de interactuar con las instituciones públicas. Este derecho se traduce en algunas políticas lingüísticas concretas.4 En Cataluña, el catalán es lengua propia de las instituciones, ya que es de uso preferente para la comunicación interna, aunque para la ciudadanía sigue vigente la elección lingüística. Las instituciones surtirolesas y vascas, en cambio, se proclaman bilingües, ya que en ambas se usan los dos idiomas oficiales; de hecho, también los textos de uso interno son por norma bilingües. Por otro lado, a los funcionarios públicos catalanes y surtiroleses se les requiere ser bilingües —es decir, tener cierto nivel de conocimiento lingüístico conforme a las tareas a realizar— en el momento de la contratación. El nivel mínimo es el A2, el más alto es el C1 en Tirol del Sur (Decreto del Presidente della Repubblica 752/1976, art. 4.) y el C2 en Cataluña (Decreto 161/2002, art. 12), aunque este último solo se exige a funcionarios con encargos de tipo lingüístico.5 En Euskadi, en cambio, el conocimiento del euskera es requisito imprescindible solo para algunos funcionarios. En algunos casos, los perfiles lingüísticos (organizados en tres niveles, de A a C) solo son un título de mérito, aunque, para las funciones que requieren competencias lingüísticas elevadas, el perfil lingüístico es obligatorio (Decreto 86/1997, art. 13). A pesar de un aumento marcado de hablantes de euskera en las instituciones —desde 1989 hasta 2015 han pasado del 23 % al 61 % los funcionarios públicos con un nivel al menos mínimo (Baztarrika Galparsoro, 2018: 134)—, el idioma más usado sigue siendo el castellano.

2. Nos limitamos a describir el panorama lingüístico surtirolés, ya que los casos catalán y vasco son conocidos por el público lector de la revista.

3. La declaración oficial de afiliación o identificación a uno de los tres grupos lingüísticos (acta pública obligatoria para todo residente) no proporciona información acerca del idioma materno. De hecho, no están disponibles datos estadísticos oficiales sobre la cantidad de hablantes de los tres idiomas.

4. Nos parece oportuno aclarar que nos ceñimos exclusivamente a las instituciones administrativas. Somos conscientes de que las políticas lingüísticas de las instituciones sanitaria y judiciales, entre otras, pueden encontrarse en escenarios diferentes, como pone de manifiesto Branchadell (2001: 115).

5. Los niveles de conocimiento lingüístico hacen referencia al Marco Común Europeo de Referencia para las lenguas y son seis, desde A1 hasta C2, en orden creciente de competencia.

A la hora de comprobar la competencia lingüística de los funcionarios, las tres regiones siguen modalidades diferentes. En Tirol del Sur, quien quiera participar en una oposición tiene que presentar su certificado de conocimiento lingüístico; eso implica que anteriormente haya aprobado el examen lingüístico provincial, en el que se comprueba su conocimiento tanto del alemán como del italiano. Por supuesto, en uno de los idiomas el candidato tiene con frecuencia competencias más elevadas que el nivel certificado. En cambio, en Euskadi y Cataluña el conocimiento del castellano no se comprueba, sino que se da por sentado debido a la obligación constitucional del Estado español de conocerlo.6 Solo se comprueba el idioma minoritario mediante títulos o exámenes específicos según el caso, o también el castellano en el caso de candidatos procedentes del extranjero.

En cuanto a la organización de la traducción en las instituciones públicas de tipo administrativo, las tres regiones adoptan sistemas diferentes, que podríamos generalizar de la siguiente manera: centralizado por institución en Euskadi, descentralizado en Tirol del Sur, parcialmente centralizado en Cataluña. En la Administración del Gobierno de Tirol del Sur existe una unidad central de traducción, que, sin embargo, no se encarga de todas las traducciones institucionales. El 67 % de los funcionarios que han participado en nuestra encuesta, de hecho, han declarado realizar traducciones, a pesar de no tener formación ni servicios lingüísticos que revisen su trabajo. En el Parlamento local también existe una unidad central de traducción; en cambio, no tenemos datos sobre la actividad de traducción realizada por parte de funcionarios del resto de unidades. Igualmente, en las instituciones vascas analizadas (Parlamento, Gobierno, Diputación Foral de Álava) existen unidades de traducción centrales donde trabajan traductores profesionales, que se encargan de la mayoría de las traducciones o revisiones. Los funcionarios administrativos, por el contrario, traducen muy esporádicamente y, en todo caso, siempre cuentan con una revisión por parte de la unidad de traducción de su institución. Por último, en el Parlamento catalán existe una unidad central de traducción encargada de traducir todos los textos institucionales. Para el Gobierno de la Generalitat la situación es más heterogénea. No existe una unidad central de traducción como en Euskadi; en cambio, todos los departamentos tienen su propio servicio lingüístico. Aquí, los profesionales realizan traducciones o revisiones para los colegas del departamento, quienes envían textos para traducir o ya traducidos para revisar. Cada servicio organiza su actividad según las exigencias internas, no existen pautas generales.

3. Metodología

Nuestro análisis se ha llevado a cabo mediante una adaptación del modelo de madurez de capacidades TPM, creado para estudiar el grado de evolución de las políticas de traducción de idiomas minoritarios. Está pensado como herramienta de au -

6. Esta obligación es única a nivel internacional (Poggeschi, 2002: 69).

toanálisis y autocrítica para instituciones u organizaciones, y también como unidad de medida adoptada por estudiosos a partir de datos empíricos sobre instituciones concretas (Sandrini, 2019: 215-216). Nuestra adaptación ha consistido en una reducción de los indicadores del modelo en consonancia con los datos a nuestra disposición. Concretamente, el modelo TPM consta de cinco elementos que componen las políticas de traducción de una institución o de una región (véase la tabla 1):

— Ideología (A). Criterios y modelo de traducción.

— Organización (B). Gestión y coordinación de los proyectos de traducción.

— Tecnologías (C). Aplicación y gestión de tecnologías específicas para la traducción.

— Calidad (D). Criterios de control de calidad.

— Personal (E). Formación del personal.

Cada elemento es descrito mediante indicadores específicos; a cada indicador se asigna una puntuación del uno al cinco dependiendo del nivel de madurez identificado por ese aspecto puntual. En líneas generales, a un indicador se asigna un punto si el aspecto que describe es gestionado mediante medidas ad hoc, con procesos poco o para nada definidos (por ejemplo, actividades, roles o responsabilidades). Dos puntos se otorgan a procesos de traducción al menos identificados y formalizados, y tres puntos en el caso de procesos documentados. Cuatro puntos indican que los procesos documentados se aplican de forma coherente en todos los proyectos de traducción, y finalmente, cinco puntos describen procesos en constante mejora. De esta manera, por cada elemento constitutivo de las políticas de traducción es posible identificar tanto su estado actual como sus posibilidades de evolución para alcanzar una mayor eficiencia.

Sandrini ha aplicado su modelo por primera vez sobre el estudio de caso de Tirol del Sur, mediante una revisión documental de las normas locales, entrevistas cualitativas y una encuesta a los traductores activos en el territorio. A su trabajo, nosotros hemos añadido información procedente de una encuesta a funcionarios de la Administración provincial de Tirol del Sur, que se enmarca en nuestro trabajo de campo sobre la traducción en la institución provincial. La encuesta se realizó en 2018, involucró a todos los empleados de la Administración local y obtuvo una tasa de respuesta del 43 % (1.276 respuestas).

En cambio, los datos relativos a Cataluña y Euskadi proceden exclusivamente de un estudio cualitativo que consta de un análisis documental de las normas locales relacionadas con temas lingüísticos y de seis entrevistas cualitativas semiestructuradas realizadas a representantes de los gobiernos autonómicos (vasco y catalán), los parlamentos autonómicos (vasco y catalán) y una diputación foral (Álava).7

7. Las entrevistas se llevaron a cabo en el 2019 durante una estancia de investigación en la Universidad Autónoma de Barcelona y en la Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea.

4. El modelo métrica de políticas de traducción aplicado a Cataluña, Euskadi y Tirol del Sur

Como puede apreciarse en la tabla 1, Euskadi ha conseguido la puntuación total más alta (64 puntos sobre 105), por lo que, en el conjunto, presenta políticas de traducción más eficientes que Cataluña y Tirol del Sur, con un nivel de desarrollo global cercano a los dos tercios. Por su parte, las políticas de traducción de Tirol del Sur alcanzan un tercio de desarrollo potencial, con tan solo 36 puntos, mientras que Cataluña consigue un resultado intermedio con 56 puntos. En particular, los aspectos más avanzados de las políticas vascas atañen a la organización (b), la calidad (d ) y el personal (e).

En cuanto a la organización (b), hemos observado que la centralización de las unidades de traducción en las instituciones vascas estudiadas permite una gestión de los proyectos más eficiente, sistemática y uniforme mediante procesos y responsabilidades definidas, tanto de los proyectos que se realizan internamente en las unidades de traducción, como los que se encargan regularmente a empresas externas. En cambio, la total ausencia de una organización centralizada en las instituciones de Tirol del Sur y la parcial centralización en las catalanas no permiten una gestión de los proyectos y de los procesos igualmente eficiente. En particular, la institución estudiada en Tirol del Sur gestiona los proyectos de forma puntual. Aun así, se evidencia en las tres regiones la ausencia de una entidad encargada de coordinar las políticas de traducción a nivel interinstitucional, como ocurre por ejemplo en los servicios lingüísticos centrales de la Cancillería federal en Suiza. En Euskadi y Cataluña existen sendos departamentos de política lingüística — inexistentes en Tirol del Sur— que ejercen esta función respecto a los temas lingüísticos institucionales, aunque la traducción no es uno de sus ejes principales. Finalmente, hemos detectado en las instituciones estudiadas en las tres regiones el fenómeno de la traducción no profesional a cargo de los funcionarios —aunque en diferentes medidas—, aspecto que retomaremos más adelante al hablar sobre la ideología de traducción.

El segundo elemento más eficiente en Euskadi es la gestión de la calidad (d ). Otra vez, la puntuación alta se debe a la centralización de la traducción en unidades, que permite monitorear la calidad de toda comunicación institucional y facilitar la aplicación y el respeto de criterios cualitativos. Aquí el trabajo de traductores profesionales está altamente estandarizado y estructurado, e incluye criterios para los controles de calidad; por ejemplo, el control aleatorio sobre muestras de traducciones realizadas por empresas ajenas. En Tirol del Sur, los controles de calidad son limitados a proyectos individuales: no hay sistematización ni criterios compartidos a nivel institucional ni interinstitucional. Cataluña, por su parte, realiza un control intermedio sobre la calidad de las traducciones; sobre la base de la información a nuestra disposición, por norma general el departamento emisor del texto realiza la traducción y pide una revisión a sus servicios lingüísticos o, como alternativa, los servicios lingüísticos del departamento realizan directamente la traducción. Sin embargo, desconocemos si este proceso se aplica de forma coherente para todo tipo de publicación.

Tabla 1

Resultados del modelo TPM adaptado para Cataluña, Euskadi y Tirol del Sur

Tabla 1 (Continuación)

Resultados del modelo TPM adaptado para Cataluña, Euskadi y Tirol del Sur

Por último, en lo que respecta al personal ( e), Euskadi ha obtenido una puntuación ligeramente más alta que Cataluña y Tirol del Sur. Esto se debe principalmente a la eficacia del sistema de gestión de traducciones, presente en todas las instituciones vascas analizadas, mediante el cual los funcionarios realizan los pedidos. Ellos son conscientes de que tienen que ceñirse al procedimiento de traducción institucional, a sus tiempos y a sus modalidades, a pesar de que a veces busquen maneras para «saltarse la cola», especialmente cuando han subestimado los tiempos de traducción. La subestimación del tiempo de traducción es asimismo un punto en común con las otras dos regiones, especialmente la de Tirol del Sur. Como nuestra encuesta ha puesto de manifiesto, aquí en el 65 % de los casos los funcionarios reciben los textos a traducir sin previo aviso. Además, la formación universitaria específica —es decir, un título en traducción o interpretación— está presente como requisito de contratación en las instituciones analizadas en las tres regiones, pero en ninguna de las tres es imprescindible. También se aceptan formaciones «equivalentes» o afines. La figura profesional del traductor recibe, por lo tanto, solo un reconocimiento parcial.

La importancia de la competencia traductora nos lleva al tema de la ideología de traducción (a). Las tres regiones han recibido puntaciones intermedias (Euskadi y Cataluña) o bajas (Tirol del Sur). En particular, hemos detectado un elemento recurrente: a pesar de la colaboración entre instituciones públicas y universidades, al menos en Cataluña — donde ha dado lugar a títulos de posgrado y máster específicos para traductores e intérpretes en los servicios públicos—, en las instituciones de las tres regiones el traductor profesional no es la única «persona traductora». También los funcionarios pueden (o deben) traducir. En Tirol del Sur se ha visto que no se trata solo de una posibilidad (de hecho, está previsto en su contrato), sino de una realidad concreta y extendida en la Administración provincial. Aquí, según nuestros datos, el 67 % del personal encuestado realiza traducciones como tarea accesoria a su función principal, sin títulos formales o formación para ello y a raíz de sus competencias lingüísticas, elementos estos característicos de la traducción no profesional según

Secciones Áreas temáticas Indicadores Tirol del Sur Cataluña Euskadi

Antonini et al. (2017: 7). En Cataluña y Euskadi los funcionarios cuentan con servicios lingüísticos a los que dirigirse, pero inevitablemente a veces traducen, en la medida en que «la lengua es una herramienta transversal, l[a] necesitas para todo» (representante de una de las instituciones analizadas, comunicación personal, 7 mayo 2019). En Euskadi, además, los traductores de los servicios lingüísticos animan a los funcionarios a traducir o a escribir en euskera, ya sea antes o después de escribir en castellano. En las instituciones bilingües la frontera entre traducción y redacción parece ser difusa, especialmente cuando quien realiza las dos tareas es la misma persona.

Finalmente, cabe mencionar el grado de desarrollo de las tecnologías de traducción (c). Tirol del Sur nuevamente se coloca a la cola, debido a faltas y carencias en todo tipo de tecnología dedicada o aplicada a la traducción. La sistematización terminológica8 y los corpus de textos jurídicos destacan como los aspectos más avanzados; en cambio, las memorias de traducción, la traducción automática y la gestión de los datos de traducción son aspectos con amplio margen de mejora. La traducción automática en Cataluña, y especialmente en Euskadi, ha ganado protagonismo en los últimos años. Aun así, en las instituciones públicas analizadas estas herramientas no se aplican de forma sistemática porque la calidad que alcanzan con los textos institucionales (administrativos, jurídicos, etc.) sigue siendo insuficiente. La sistematización terminológica, las memorias de traducción y los corpus de textos jurídicos son, por el contrario, herramientas disponibles, en parte también para los usuarios externos.9 No sorprende descubrir que el avance tecnológico pueda tardar en llegar a las instituciones públicas, ya que son muchas las tecnologías que esas tres regiones no han aprovechado aún. En particular, las herramientas de traducción (memorias, terminología, alineación de textos, etc.) de tipo abierto (open access) responderían además a los principios de transparencia y economicidad de los servicios públicos (Sandrini, 2019: 111-126).

5. Responsabilidad del bilingüismo institucional y su distribución

Nuestro análisis sobre algunas instituciones públicas catalanas, surtirolesas y vascas ha detectado al menos un nivel mínimo de políticas de traducción explícitas en las tres regiones. Aunque en diferente medida, hemos visto que en las tres regiones el bilingüismo institucional se encomienda en parte a los funcionarios, a los que se les puede pedir traducir textos. Las competencias lingüísticas y la traducción van, por lo tanto, de la mano. Las instituciones analizadas comparten en definitiva el mismo asunto de fondo: el bilingüismo individual de sus funcionarios puede y tiene que aprovecharse en favor del bilingüismo institucional, también mediante la traducción de textos, tal y como ocurre con otras actividades administrativas, como son por

8. En particular, gracias al sistema informativo bistro (Eurac Research, s. f.).

9. Pensemos en los bancos de datos CERCATERM (TERMCAT, Centre de Terminologia, 2021) y EUSKALTERM (Departamento de Cultura y Política Lingüística, s. f.).

ejemplo contestar a una llamada, participar en una reunión, comunicarse presencialmente con un ciudadano, etc.

Aun así, la tarea de traducción recae sobre los funcionarios de forma diferente en las tres regiones. En Tirol del Sur su responsabilidad es máxima: a partir de su nombramiento tienen que conocer los dos idiomas al nivel necesario para realizar su labor. Además, tienen que traducir textos sin contar con un servicio lingüístico de apoyo ni con formación específica. Aquí no se ha previsto ni una gran unidad central de traducción como en Euskadi, ni pequeñas asesorías lingüísticas como en Cataluña. Del mismo modo, los funcionarios catalanes deben conocer el catalán (que conozcan el castellano, en cambio, se da por sentado) desde su nombramiento, pero al mismo tiempo cuentan con asesorías lingüísticas en sus departamentos. La responsabilidad compartida asegura, por un lado, cierto nivel de autonomía lingüística de los funcionarios en su labor y, por otro, la publicación de textos de calidad. Asimismo, es cierto que la cantidad de traducciones en las instituciones catalanas es inferior, puesto que el idioma institucional principal es el catalán. En cambio, no para todas las plazas en Euskadi es imprescindible el conocimiento del euskera o, en algunos casos, el perfil lingüístico puede perfeccionarse posteriormente a la contratación. Aquí para compensar las carencias lingüísticas de los funcionarios se ha construido un sistema de traducción muy avanzado. Su deber ha sido por lo tanto trasladado a los profesionales de la lengua de la unidad central de traducción, que sustituyen al personal en su responsabilidad lingüística. En principio, esta solución tenía que ser temporal. Se preveía, de hecho, que con el tiempo los funcionarios habrían adquirido los conocimientos de euskera suficientes para trabajar de forma autónoma. Sin embargo, la cantidad constantemente en alza de traducciones revela que el sistema no podrá anularse o evolucionar de la manera esperada en el futuro próximo. Los departamentos administrativos necesitan a los traductores profesionales para cumplir con su deber de bilingüismo institucional, puesto que los funcionarios no están suficientemente capacitados.

A pesar de un contexto jurídico de partida similar y del mismo régimen lingüístico, la comparación realizada evidencia tres configuraciones diferentes de derechos y deberes lingüísticos. El mismo derecho de elección lingüística para los ciudadanos del territorio autónomo corresponde a un deber que recae mayoritariamente sobre los funcionarios en Tirol del Sur, en gran parte sobre los profesionales de la lengua en Euskadi y de forma compartida entre ambos en Cataluña. La responsabilidad del bilingüismo institucional es, por lo tanto, colectiva para los funcionarios de Tirol del Sur, delegada en Euskadi y compartida en Cataluña. La responsabilidad delegada que se da en las instituciones vascas se puede considerar la más discriminatoria hacia el grupo minoritario: los representantes del Estado (los funcionarios) cumplen solo limitadamente su deber lingüístico, representando de esta manera más el castellano que el euskera o ambos idiomas de forma equilibrada.

La traducción desempeña un papel clave en la protección del bilingüismo institucional de doble sentido: desde el ciudadano hacia el Estado y desde el Estado hacia el ciudadano. Sin políticas de traducción que protejan el idioma minoritario, se afirmaría con facilidad el bilingüismo de sentido único presente en el resto del Estado; es

decir, en la única dirección ciudadano-Estado. Si cada funcionario tuviese, por ejemplo, la libertad de usar la lengua que prefiriera para redactar los documentos que le competen, el riesgo de sustitución de la lengua minoritaria por la estatal sería considerable. Por el contrario, la imposición de un solo idioma conllevaría una discriminación hacia el otro grupo lingüístico, tal y como ocurre aún en muchos servicios públicos donde, a pesar de las normas previstas por ley, el conocimiento del idioma autóctono es escaso o inexistente.10 Por lo tanto, el deber de usar ambas lenguas también mediante la traducción es una forma de protección a la vez de los principios democráticos y de la comunidad minoritaria, así como de promoción de la convivencia y cercanía de los idiomas y, consecuentemente, de las comunidades lingüísticas.

En cambio, se podría argumentar que la traducción tiene una función artificial, en cuanto embellece una condición real de desequilibrio entre los dos idiomas: «la traducción lo que sí hace es darle unas capas de pintura a una situación que no [es] tan real» (representante de una de las instituciones analizadas, comunicación personal, 9 julio 2019). En particular, la presencia de traductores profesionales que compensan las carencias lingüísticas de los funcionarios se puede ver como una contradicción: la institución —y por ende la sociedad que ella representa— no es realmente bilingüe, solo lo aparenta a través de la traducción. No podemos rechazar del todo este argumento; la traducción puede efectivamente esconder a sus espaldas una realidad menos bilingüe de lo que parece. Sin embargo, su ausencia tampoco compensaría este desequilibrio. Descuidar o anular rotundamente la traducción, por el contrario, supondría en primer lugar una violación de derechos lingüísticos. Para el idioma minoritario, además, las consecuencias serían mucho más graves. Los esfuerzos realizados en los últimos cincuenta a sesenta años para fomentar el crecimiento y normalizar los idiomas autóctonos —en particular, en cuanto a patrimonio textual y terminológico— perderían parte de su sentido. El idioma viviría una lenta e inexorable reducción hasta su probable extinción. No puede ser la única, pero la traducción es con seguridad una fuente de crecimiento para los idiomas minoritarios, mejor aún si se combina con otras medidas como el aprendizaje de la lengua (Cronin, 2003: 167).

Entre las políticas de traducción analizadas, la solución más equilibrada es la catalana en cuanto a repartición de tareas y funciones del personal. Sin embargo, no hemos detectado una relación directa entre políticas de traducción avanzadas y una distribución equitativa de la responsabilidad del bilingüismo institucional entre funcionarios y profesionales de la lengua.

6. Conclusiones

La comparación realizada en este estudio se ha centrado sobre algunas instituciones públicas de las regiones de Cataluña, de Euskadi y de Tirol del Sur. Los resultados

10. Un buen ejemplo son los requisitos del personal sanitario. En las tres regiones analizadas se previeron en los años pasados excepciones al requisito lingüístico por falta de personal adecuado.

presentados son de tipo cualitativo y no aspiran a ser representativos del conjunto de instituciones públicas locales. El análisis mediante el modelo TPM ha puesto de manifiesto que las instituciones vascas presentan las políticas de traducción más eficientes. Las surtirolesas, por el contrario, presentan las políticas menos eficientes entre las tres regiones y finalmente las catalanas gestionan sus políticas de traducción con un grado de eficiencia intermedio. A las tres políticas de traducción corresponden tres «regímenes de traducción institucional» diferentes —parcialmente centralizado, centralizado y descentralizado— a pesar de enmarcarse Cataluña, Euskadi y Tirol del Sur en el régimen de autonomía lingüística.

En cambio, un aspecto común en las tres regiones es la traducción realizada por los funcionarios, que en este caso actúan como traductores no profesionales. Las tres comparten la ideología que asocia la competencia traductora a la competencia lingüística, pero la responsabilidad del bilingüismo institucional se distribuye de forma diferente: en Euskadi recae mayoritariamente sobre los profesionales de la lengua y en Tirol del Sur en gran parte sobre los funcionarios. En Cataluña, encontramos la distribución más equitativa entre funcionarios y profesionales. Las políticas de traducción más avanzadas según el modelo TPM detectadas en Euskadi no remiten a un bilingüismo institucional repartido de forma más equitativa.

A pesar de basarse en un análisis parcialmente cualitativo y de considerar solo las instituciones administrativas, los resultados de esta comparación revelan aspectos importantes tanto para las instituciones autonómicas como para la comunidad científica. En primer lugar, la comparación permite evaluar el funcionamiento de la traducción institucional, no solo mediante casos de estudio individuales, sino también con ejemplos concretos de otras prácticas equivalentes, más o menos avanzadas. A las instituciones les permite reconocer carencias internas que requerirían una intervención con cierta urgencia y tomar conciencia de aspectos potencialmente desapercibidos o implícitos, como aquellos relacionados con la ideología y la competencia traductora. Por otro lado, a la comunidad científica esta comparación le aporta un dato relevante: en las instituciones bilingües de territorios minoritarios pueden encontrarse traductores con experiencia no profesional. Hasta ahora, este fenómeno se ha descrito en realidades de frontera o en territorios con comunidades lingüísticas muy amplias (Córdoba Serrano, 2016; González Núñez, 2017), pero aún no en los territorios oficialmente bilingües, según nuestro conocimiento.

Se trata de una realidad a estudiar con más profundidad y detenimiento, asumiendo que la traducción realizada por personal no cualificado es un fenómeno inevitable que difícilmente se podría desraizar incluso mediante la creación de enormes departamentos de traducción. Nos parece mucho más sensato asumir que en el contexto institucional bilingüe y multilingüe —lejos de ser el único— hay personal sin experiencia profesional en traducción que necesita formación específica (BurdeusDomingo et al., 2021; Federici y Cadwell, 2018). De una mayor competencia traductora de los funcionarios se beneficiaría en primer lugar la ciudadanía, que recibiría textos cuya traducción se ha realizado mediante criterios y procesos definidos y documentados; en segundo lugar, el idioma minoritario, porque se enriquecería de un

patrimonio textual de mayor calidad, y, finalmente, los funcionarios mismos, que llevarían a cabo una tarea con mayor conciencia.

7. Agradecimientos

La autora desea agradecer a las personas entrevistadas su contribución indispensable para la realización de este estudio y a las personas revisoras, sus inestimables aportaciones.

Bibliografía de referencia

Antonini, R.; Cirillo, L.; Rossato, L.; Torresi, I. (ed.) (2017). Non-professional interpreting and translation. Amsterdam; Filadelfia: John Benjamins.

ASTAT (2012). «Censimento della popolazione 2011. Determinazione della consistenza dei tre gruppi linguistici della Provincia Autonoma di Bolzano - Alto Adige». Astat info , núm. 38, p. 1-14.

Baztarrika Galparsoro, P. (2018). «El euskera: un caso de revitalización». En: Giralt Latorre, J.; Nagore Laín, F. (ed.). La normalización social de las lenguas minoritarias: Experiencias y procedimientos para la salvaguarda de un patrimonio inmaterial. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, p. 83-146.

Branchadell, A. (2001). «La protecció de les minories lingüístiques al Tirol del Sud». Revista de Llengua i Dret, núm. 36, p. 79-119.

Burdeus-Domingo, N.; Gagnon, S.; Pointurier, S.; Leanza, y. (2021). «Bridges and barriers in public service interpreting training: Instructing non-professional longserving interpreters». FITISPos - International Journal [en línea], vol. 8, núm. 1, p. 28-42. <https:// doi.org/10.37536/FITISPos-IJ.2021.8.1.267>.

Cardinal, L.; Normand, M. (2013). «Distinct accents: The language regimes of Ontario and Quebec». En: Brassard, A.; Savard, J.-F.; Côté, L. (ed.). Quebec-Ontario relations: A shared destiny? Montreal: Presses de l’Université du Québec, p. 119-144.

Córdoba Serrano, M. S. (2016). «Translation policies and community translation: The U.S., a case study». New Voices in Translation Studies, núm. 14, p. 122-163.

Cronin, M. (2003). Translation and globalization: Translation studies, cultural and communication studies. Londres: Routledge.

Diaz Fouces, O. (2017). «From language planning to translation policy: Looking for a conceptual framework». En: González Núñez, G.; Meylaerts, R. (ed.). Translation and public policy: Interdisciplinary perspectives and case studies. Nueva york; Oxon: Routledge, p. 58-82.

Federici, F. M.; Cadwell, P. (2018). «Training citizen translators: Design and delivery of bespoke training on the fundamentals of translation for New Zealand Red Cross». Translation Spaces, vol. 7, núm. 1, p. 20-43. <https://doi.org/10.1075/ts.00002.fed>.

Gazzola, M. (2014). «Partecipazione, esclusione linguistica e traduzione: Una valutazione del regime linguistico dell’Unione Europea». Studi Italiani di Linguistica Teorica e Applicata, xliii, núm. 2, p. 227-264.

González Núñez, G. (2017). «Law and translation at the U.S.-Mexico border: Translation policy in a diglossic setting». En: González Núñez, G.; Meylaerts, R. (ed.). Translation and public policy: Interdisciplinary perspectives and case studies. Nueva york; Oxon: Routledge, p. 152-170.

González Núñez, G.; Meylaerts, R. (ed.) (2017). Translation and public policy: Interdisciplinary perspectives and case studies. Nueva york; Oxon: Routledge.

Meylaerts, R. (2011a). «Translation policy». Handbook of Translation Studies, vol. 2, p. 163168.

(2011b). «Translational justice in a multilingual world: An overview of translational regimes». Meta, vol. 56, núm. 4, p. 743-757. <https://doi.org/10.7202/1011250ar>.

(2018). «The politics of translation in multilingual states». En: Fernández, F.; Evans, J. (ed.). The Routledge handbook of translation and politics. Londres; Nueva york: Routledge, p. 221-237. <https://doi.org/10.4324/9781315621289-15>.

Ozolins, U. (2010). «Factors that determine the provision of Public Service Interpreting: comparative perspectives on government motivation and language service implementation». The Journal of Specialised Translation, núm. 14, p. 194-2015.

Poggeschi, G. (2002). Le nazioni linguistiche della Spagna autonómica. Verona: CEDAM.

Sandrini, P. (2019). «Translationspolitik für Regional- oder Minderheitensprachen: Unter besonderer Berücksichtigung einer Strategie der Offenheit», TransÜD. Berlín: Frank & Timme.

Siguan, M. (2001). Die Sprachen im vereinten Europa. Tübingen: Stauffenburg.

Wallace, M.; Monzó Nebot, E. (2019). «La traducció i la interpretació jurídiques en els serveis públics: definició de qüestions clau, revisió de polítiques i delimitació del públic de la traducció i la interpretació jurídiques en els serveis públics (disponible en CA i EN)». Revista de Llengua i Dret [en línea], p. 1-12. <https://doi.org/10.2436/rld.i71.2019.3311>.

Normas jurídicas citadas

«Decreto del Presidente della Repubblica 31 agosto 1972, n. 670, “Approvazione del testo unico delle leggi costituzionali concernenti lo statuto speciale per il Trentino - Alto Adige”». Gazzetta Ufficiale, núm. 301 (20 noviembre 1972).

«Decreto del Presidente della Repubblica 26 luglio 1976, n. 752, “Norme di attuazione dello statuto speciale della regione Trentino - Alto Adige in materia di proporzionale negli uffici statali siti nella provincia di Bolzano e di conoscenza delle due lingue nel pubblico impiego”». Gazzetta Ufficiale, núm. 304 (15 noviembre 1976).

«Decreto 161/2002, de 11 de junio, sobre la acreditación del conocimiento del catalán y el aranés en los procesos de selección de personal y de provisión de puestos de trabajo de las administraciones públicas de Cataluña». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya , núm. 3660.

«Decreto 86/1997, de 15 de abril, por el que se regula el proceso de normalización del uso del euskera en las administraciones públicas de la Comunidad Autónoma de Euskadi». Boletín Oficial del País Vasco, núm. 72, § 61, 1956 (1997).

Perfil i trajectòria professional de les professores de català com a llengua estrangera fora dels territoris de parla catalana

Profile and professional career of teachers of Catalan as a Foreign Language abroad

Anna Tudela-Isanta,* Ruben Manuel-Oronich** i Cristina Fernández Recasens***

* Universitat Oberta, Regne Unit

** Universitat de Califòrnia, Los Angeles

*** Universitat de Durham, Regne Unit

Data de recepció: 1 de març de 2022

Data d’acceptació: 31 de maig de 2022

Resum

L’Institut Ramon Llull (IRL) promou els estudis de català a les universitats de fora del domini lingüístic català, amb 3.500 estudiants i 134 professores arreu del món. El present article se centra en les característiques d’aquestes professores, que han estat poc estudiades. Més concretament, ens proposem esbrinar quin és el perfil formatiu, docent i investigador de les professores, quines són les seves condicions laborals i com creuen que afectarà aquesta experiència al seu futur laboral. Per poder descriure com incideix l’experiència de la Xarxa Llull (XL) a la carrera professional, aportem les mateixes dades d’exprofessores. A través d’un qüestionari en línia, s’han recollit les dades de setanta-una informants, que assenyalen que malgrat que les professores presenten algunes similituds quant al perfil, les condicions laborals varien molt d’una plaça a una altra, i que les professores solen tenir una situació inestable degut a les condicions dels contractes. A més, mentre que les professores actuals consideren que l’experiència de treballar a una destinació de la XL les pot ajudar a trobar feina més endavant, les respostes de les exprofessores varien segons si ara treballen a l’estranger o dins dels territoris de parla catalana.

Paraules clau: professorat, català llengua estrangera, català fora del domini lingüístic, perfil docent, situació laboral, Institut Ramon Llull.

Abstract

The Institut Ramon Llull promotes Catalan language studies at universities outside the Catalan-speaking territories, with a current total of 3,500 students and 134 teachers worldwide. This study focuses on the characteristics of its teachers, who form an understudied group. More specifically, we aim to describe the teachers’ academic backgrounds, their teaching and research profiles, their working conditions and their opinions on how their experience will impact their future careers. To describe how working in the Llull Network affects teachers’

Correspondència: Anna Tudela-Isanta. Universitat Oberta. Departament de Llengües i Lingüística Aplicada. Walton Hall, Milton Keynes, MK7 6AA (Regne Unit). A/e: anna.tudela-isanta@open.ac.uk A/I: https://www.open.ac.uk. Tel.: +44 (0) 1908 652137.

professional career, we provide the same data on former teachers. Information from 71 informants was gathered through an online survey. The results show that although the teachers have some similarities in their profiles, working conditions vary greatly from one post to another and also that they are often in an unstable situation due to the temporary or nonpermanent nature of their contracts. In addition, while current teachers believe that the experience of working in a Llull Network destination can help them to find work later on, former teachers’ answers vary depending on whether they are working at present abroad or in the Catalan-speaking areas.

Keywords: teachers, Catalan as a foreign language, Catalan abroad, teaching profile, working situation, Institut Ramon Llull.

1. Introducció

Una gran part dels cursos de català que s’ofereixen fora dels territoris de parla catalana són en universitats que formen part de la XL, una xarxa que inclou un gran nombre de les universitats que imparteixen docència d’estudis catalans. Cent cinquanta universitats d’uns trenta països en formen part (Institut Ramon Llull, 2020) i compten amb unes cent trenta professores1 (Institut Ramon Llull, 2021). Pocs estudis, però, analitzen l’ensenyament de català a l’estranger i els que hi ha, normalment, se centren en alguna universitat o país concrets (Ulldemolins i Torras, 2021; Moseykina et al., 2019; Gimeno Ugalde, 2018; Vidal, 2016; Viladrich, 2015; Minoves et al., 2007) o es dediquen als estudiants (Cremades, 2021; Manuel-Oronich et al., 2021; Joan Casademont, 2020; Tudela-Isanta et al., 2020; Franquesa, 2007).

En el context de l’espanyol com a llengua estrangera (ELE), diversos estudis posen de manifest la manca de recerca sobre els perfils dels docents (González-Martínez et al., 2008; Muñoz-Basols et al., 2017; Österberg, 2021), que en el cas del català és inexistent. Per aquest motiu, presentem aquest treball a fi de determinar quin és el perfil acadèmic, docent i investigador de les professores de la XL, i analitzar-ne la situació laboral. A més, per entendre com incideix l’experiència de la XL en la carrera laboral del professorat, hi incloem la perspectiva de les exprofessores: n’exposem la situació laboral actual i com creuen que hi ha incidit l’experiència a la XL. Per recollir dades, s’ha utilitzat un qüestionari adreçat a professores i exprofessores de la XL, del qual s’han obtingut setanta-una respostes.

2. Estat de la qüestió

Des del 2003, l’IRL té la finalitat de promoure els estudis catalans a les universitats d’arreu del món. Anteriorment, exercia aquesta funció la Comissió de Promoció de

1. Atès que la majoria de les professores són dones, i per tal de visibilitzar-ho, utilitzem el femení com a genèric.

l’Ensenyament del Català a les Universitats de fora de l’Àmbit Territorial de Catalunya, creada el 1988 per consolidar i ampliar la presència de l’ensenyament del català a l’àmbit universitari fora de Catalunya (Colomines, 1995; Bori, 2020). Des de finals dels anys vuitanta, el nombre de lectorats s’ha incrementat progressivament, des dels set del curs 1987-1988 (Prats Mora, 2006) als 134 actuals (Institut Ramon Llull, 2020) que formen part de la XL.

Pel que fa a la tipologia de contractes del professorat, distingim entre l’etapa de la Comissió i la de l’IRL. Al seu torn, l’etapa de la Comissió, tal com recull Casals i Rubio (2003), té dues subetapes: del curs 1987-1988 al curs 1992-1993 i del curs 19931994 al curs 2001-2002. Durant la primera etapa, els contractes generalment tenien una vigència de tres anys i es distingien els lectorats a temps complet (de dotze a catorze hores setmanals de docència) i els lectorats a temps parcial (de dues a quatre hores setmanals de docència). Durant la segona etapa, a més dels lectorats a temps complet i parcial, s’hi van afegir els lectorats d’estudi (doctorat, recerca o estudis de postgrau), els lectorats mixts català-castellà i els lectorats d’intercanvi. A partir del 1992, es produeix un increment dels lectorats a temps parcial i s’atura el creixement dels lectorats a temps complet. Actualment, tot i que l’IRL va deixar de distingir entre lectorats a temps parcial i a temps complet, les places de professorat segueixen essent de diferent grau de dedicació i de durada limitada.

La col·laboració entre l’IRL i les universitats estrangeres es formalitza a través d’un acord institucional, el conveni on s’estableixen les condicions de la col·laboració (durada del contracte, sou, etc.). Els contractes, però, els redacten les universitats i l’única funció de l’Institut durant el procés de contractació és vetllar perquè les universitats formalitzin els contractes seguint les condicions acordades. Tal com assenyala Ariadna Puiggené, directora de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’IRL des del 2018, en una entrevista:

El contracte el fa la universitat d’acord amb el que estableix la normativa i les condicions socioeconòmiques de cada país, i també en relació amb les condicions del professorat de la universitat d’un nivell professional equivalent.

(A. Puiggené, 31 gener 2022, com. pers.)

Per tal d’entendre el context en què es du a terme la docència de català, cal tenir en compte que en els darrers anys l’ensenyament universitari ha experimentat una transformació profunda. Sota un model que s’ha definit com a capitalisme acadèmic (Slaughter i Leslie, 1997), les universitats occidentals han virat cap a un paradigma neoliberal en què han de competir entre elles per obtenir recursos i finançament i on els estudiants són tractats com a consumidors (Block et al., 2012; Williams, 2013). El neoliberalisme ha afectat, també, l’enfocament de l’educació, que s’entén «exclusively through presumed ideals of upward individual economic mobility» (Saltman, 2009: 55); la literatura que es dedica a la relació entre educació i neoliberalisme és extensa (vegeu, entre d’altres, Robertson, 2008; Bori, 2019; Martín Rojo i Percio, 2019). Els estudis catalans, doncs, han de competir en un mercat en què la rendibili-

tat econòmica de les llengües modernes es posa en qüestió, i el Pla de Bolonya i la introducció de l’espai europeu d’educació superior han reduït el marge dels estudiants per triar assignatures optatives (Fernàndez, 2016). A més, «the crisis of the humanities—the field where Catalan studies is located—has an impact on their social prestige, on their capacity to recruit students, and on the way they are perceived by university managers» (Fernàndez, 2016: 4). Josep-Anton Fernàndez, director de l’Àrea de Llengua i Universitats del període 2016-2018, en una entrevista realitzada per a aquest estudi, també remarca que entre els anys 2012 i 2015 el pressupost dedicat a les places de professorat es va reduir a la meitat a causa de la crisi econòmica i va caldre tancar algunes places.

En aquest context global, l’objectiu estratègic de l’IRL els darrers anys ha sigut consolidar les places existents, més que obrir-ne de noves, i s’ha donat prioritat a la presència del català a universitats de prestigi (Fernàndez, 2016). Aquest treball de consolidació de les places també inclou algunes mesures per millorar la situació laboral de les professores. És el cas de les universitats alemanyes, com explica Puiggené, on el professorat treballava amb encàrrecs per hores i on ara tenen contractes laborals. Tant Puiggené com Fernàndez esmenten, també, la reducció dels lectorats compartits, places que anteriorment cobria un mateix professor que es desplaçava entre ciutats.

Pel que fa al procés de selecció del professorat, l’IRL organitza diverses convocatòries cada any i preselecciona una llista de candidates per presentar a les entrevistes amb les universitats, que prenen la decisió final. Es tracta d’una convocatòria competitiva amb uns requisits acadèmics elevats, tal com assenyala Josep-Anton Fernàndez (2016). Per a cada plaça, hi ha un perfil breu, que inclou els requisits (nivell de català o d’altres llengües, formació, etc.), els mèrits (formació i experiència prèvia desitjada), la docència (hores de classe i nom de l’assignatura), les altres tasques laborals, el tipus de contracte i la retribució bruta anual, altres informacions rellevants (accés als estudis de la universitat de forma gratuïta, ajuts per a congressos…), la data d’incorporació i el període màxim per desenvolupar l’activitat (si són menys dels quatre anys habituals).

Tenim molt poques dades sobre les professores de la XL i, per tal de tenir una visió d’aquest col·lectiu i conèixer-ne informació sobre la situació laboral, la formació i la recerca, hem plantejat les preguntes de recerca següents:

1. Quant a les professores de la XL, quin perfil formatiu i investigador tenen i quines són les seves condicions laborals? Quin impacte creuen que té ser professores de la XL per a la seva futura vida laboral?

2. Quant a les exprofessores de la XL, quin perfil formatiu i investigador tenen? Quines són les seves condicions laborals actuals respecte de les condicions que tenien com a professores de la XL? Quin impacte ha tingut ser professores de la XL en la vida laboral de les exprofessores?

3. Mètodes i mostra

La recollida de dades es va dur a terme amb un qüestionari de Google Forms que es va distribuir durant el mes de novembre de 2021 a través del correu electrònic i del canal de Slack del professorat de la XL, i a través de la llista de distribució de SERCLE. L’eina és una adaptació del qüestionari de Muñoz-Basols et al. (2017) i consta majoritàriament de preguntes amb resposta múltiple; ara bé, s’hi van afegir preguntes enfocades a les particularitats del context laboral de la XL: anys a la destinació, tipus de contracte, possibilitat d’anar a una altra destinació, el salari, tipus de contracte. Per tal de recollir dades dels dos grups d’interès, professores i exprofessores de la XL, es van fer dues versions de l’eina. Ambdues versions tenien les mateixes seccions principals (informació general, perfil laboral i docent, perfil formatiu i perfil investigador), però algunes de les preguntes es van adaptar. Per exemple, la mateixa qüestió sobre l’impacte de ser membre de la XL per a la carrera laboral preguntava a les professores quines implicacions creuen que tindrà —en futur—, mentre que les exprofessores van respondre sobre quin impacte ha tingut —en passat.

La mostra es compon de 71 respostes. De les 134 professores de la XL actual, 41 van respondre l’enquesta, que representen el 57,7 % de la mostra. D’exprofessores, es van rebre 30 respostes (42,3 %), tot i que el nombre total de possibles respostes ens és desconegut. La majoria de les informants s’identifiquen com a dones ( N = 54, 76,1 %), mentre que els homes representen el 23,9 % de les respostes (N = 17); no hi ha cap persona que s’identifiqui com a no binària. La mitjana d’edat de les informants és de 34,5 anys amb una desviació estàndard de 9,75. Si s’observen les mitjanes d’edat dels dos grups, la del professorat actual és de 31,8 anys (desviació estàndard de 8,52), mentre que la de les exprofessores és de 38,1 (desviació estàndard de 10,29).

Catalunya és el lloc de naixement de la majoria de les informants (N = 48, 67,6 %), seguit del País Valencià (N = 12, 16,9 %) i les Illes Balears (N = 8, 11,3 %). Tres persones (4,2 %) van indicar que havien nascut a l’estranger.

4. Resultats

4.1. Perfil formatiu, docent i investigador

Pel que fa al nivell d’estudis més alt, la majoria té una titulació de màster (N = 40, 56,3 %). Les informants amb estudis de doctorat representen el 28,2 % (N = 20) i les que tenen un curs de postgrau, l’11,3 % (N = 8). Només tres persones indiquen que el seu nivell d’estudis més alt és la diplomatura, llicenciatura o el grau (4,2 %). L’àmbit d’aquests estudis és majoritàriament en el camp de la llengua i la literatura catalanes, ja sigui en combinació amb altres estudis (estudis hispànics, clàssics, anglesos o periodisme) o no. També destaquen els estudis de traducció i interpretació, periodisme i llengües i literatures modernes.

La majoria de les informants que són professores de la XL (N = 41) asseguren que tenien experiència docent prèvia a la primera destinació de l’IRL ( N = 34, 82,9 %) i només set no havien fet classes abans. L’ensenyança de català com a L1 o L2 en diferents contexts és l’experiència més comuna (vegeu el gràfic 1). Pel que fa a l’experiència prèvia fent classes de català com a L1, la major part és a secundària i batxillerat (N = 10), però també hi ha algun cas de professores a centres d’adults, a la universitat o a empreses. En el cas del català com a llengua estrangera (CLE), la majoria de les professores amb experiència havien treballat amb adults dins dels territoris de parla catalana (al Consorci per a la Normalització Lingüística, a l’Escola Oficial d’Idiomes, als cursos del Govern de les Illes Balears o d’ajuntaments) o a l’aula d’acollida a secundària. Les professores amb experiència en CLE a l’estranger o bé havien fet pràctiques en alguna universitat de la XL o bé hi havien treballat com a associades.

de començar a treballar a la XL

Respecte del perfil investigador, el 54,2 % (N = 39) de les informants fan recerca; és a dir, publiquen articles, presenten a congressos o publiquen materials didàctics (vegeu el gràfic 2). Per a menys de la meitat (N = 16, 41 %), la recerca està inclosa al contracte. Gairebé una trentena (28,2 %) d’informants fan recerca específica sobre ensenyament o aprenentatge de CLE (deu professores i deu exprofessores). La gran majoria (85 %, N = 17) també investiguen altres àmbits, entre els quals destaquen la literatura catalana, la lingüística, l’adquisició de llengües i l’ensenyança d’espanyol.

Gràfic 1

Experiència docent abans

L1

llengüesAltres àmbits

Font: Elaboració pròpia.

Finalment, 18 (35,3 %) informants fan recerca només en altres àmbits (nou professores i nou exprofessores), com la literatura catalana, el multilingüisme i les llengües d’herència, l’humor i la sociolingüística, entre d’altres.

Gràfic 2

Tipus de producció de recerca segons el tema

4.2. Situació laboral

A continuació, descrivim la situació laboral actual dels dos grups analitzats. Després, fem una comparació de l’impacte de l’experiència de la XL en la carrera professional dels dos grups.

4.2.1. Professores actuals

La majoria de professores de la XL tenen contractes temporals (N = 31, 74,4 %), ja sigui a jornada completa o parcial. Hi ha, també, professores amb contractes permanents (N = 5, 12 %), dels quals tres són a jornada parcial i dos, a jornada completa, a més d’altres casos, com persones sense contracte (N = 3, 7,2 %) o que col·laboren amb les seves institucions com a autònomes (N = 2, 4,8 %).

El fet que el contracte sigui permanent o temporal es relaciona amb la durada determinada o indefinida de la plaça. Segons les respostes de l’enquesta, sis (8,4 %) de

les places són permanents, mentre que les altres tenen una durada limitada d’entre un i quatre anys. En la majoria de casos, una professora pot estar-se a una mateixa universitat fins a quatre anys, però a les institucions d’Alemanya, gairebé totes les places tenen una durada màxima de dos a tres anys.

D’entre les informants que actualment formen part de la XL, un 70,7 % (N = 29) treballen en la seva primera feina com a professores de la XL i el 29,3 % (N = 12) ho fan a la seva segona destinació. Entre les professores que opten per treballar en una segona destinació, es detecta una tendència a quedar-se al mateix país, ja que només en tres casos el país de les dues destinacions és diferent (vegeu la taula 1). S’observa, també, que a Alemanya hi ha més tendència a treballar en més d’una destinació, cosa que podria estar relacionada amb el fet que en aquest país les places de professores vinculades a l’IRL tenen un límit de temps més curt, com ja s’ha comentat.

Taula 1

País de la primera i de la segona destinació de les professores actuals de la XL

N Destinació 1 Destinació 2

4 Alemanya Alemanya

1 França França

1 Itàlia Itàlia

1 Regne Unit Regne Unit

1 Espanya Espanya

1 Hongria Alemanya

1 Alemanya França

1 Espanya Brasil

Font: Elaboració pròpia.

Pel que fa als sous (vegeu la taula 2), hi ha molta variació. Set professores (15 %) tenen sous mensuals de més de 2.001 €, tres de les quals tenen plaça fixa, mentre que la major part de les professores (56,1 %) cobren entre 1.000 € i 2.000 € al mes. Hi ha cinc informants (12,2 %) amb sous mensuals d’entre 500 € i 1.000 € i sis professores (13,6 %) que tenen salaris inferiors a 500 € al mes. Cal tenir en compte que en algunes places amb salaris baixos, la universitat pot oferir allotjament gratuït. Si considerem les diferències quant al cost de vida a les diverses destinacions de les professores, és difícil fer una comparació general dels sous. Tanmateix, si ens fixem en els sous de les professores d’Alemanya, França o el Regne Unit, s’aprecien diferències entre les places i s’evidencien les particularitats segons factors com la figura, les responsabilitats, les hores de docència, etc. En canvi, a Rússia, Polònia o Itàlia sembla que els sous es mantenen en la mateixa franja.

De mitjana, les professores enquestades fan 9,35 hores setmanals de classe de llengua i cultura catalanes (desviació estàndard: 4,46), però la càrrega docent varia molt segons les universitats, com es veu a la taula 3.

3

Interval d’hores de docència setmanals per zona geogràfica

La majoria de les informants només fan classes de llengua o cultura catalanes (N = 27, 65,9 %), tot i que n’hi ha que les compaginen amb altra docència a la universitat (N = 14, 19,7 %), que acostuma a ser de llengua castellana, si bé també hi ha alguna professora que fa classes de traducció. Es pot considerar que fer docència de castellà o d’assignatures d’altres àmbits és una manera de complementar el sou, ja que totes les professores que imparteixen assignatures d’altres àmbits tenen contracte a jornada completa, menys una. Cal subratllar que no existeix una correlació entre el nombre d’hores de docència i el sou (correlació ,147; sig. ,357). Això s’explica, en part, perquè les responsabilitats de les places varien d’una universitat a l’altra, i poden incloure l’organització d’activitats de difusió dels estudis de català, la implicació en projectes del departament o tasques administratives, el manteniment de xarxes socials, la direcció de treballs de grau, el desenvolupament d’un doctorat, etc.

Vint-i-set de les professores actuals (38 %) tenen altres feines, com a traductores i professores associades o col·laboradores d’universitats catalanes. En la majoria dels casos, però, la feina com a professora de la XL és l’activitat principal, ja que dotze d’aquestes informants cobren menys de 500 € amb l’altra activitat laboral.

La majoria de professores actuals es volen quedar el temps màxim a la plaça (N = 32, 78 %). Entre totes les raons que mencionen, les més comunes són perquè els agrada la feina («Estic molt bé aquí») i per les condicions laborals de la plaça que ocupen («Les condicions laborals són bones»). La meitat d’aquestes professores (N = 16, 50 %), però, no volen demanar una altra plaça, tot i que no han esgotat el temps màxim permès. La raó més compartida és perquè es volen quedar al lloc on són («Vull quedar-me a viure a Itàlia»), seguida per les condicions laborals («La retribució, malgrat ser prou bona en relació amb la quantitat d’hores que cal dedicar-hi, no és prou alta tenint en compte el cost de la vida»). Les informants que sí que volen demanar una altra plaça (N = 12, 37,5 %) ho justifiquen perquè els agrada la feina («Vull gaudir tants anys com pugui d’aquesta feina») i per la voluntat de seguir amb l’experiència a la XL («Per seguir aprenent i continuar l’experiència en una altra destinació»). Les professores que no tenen pensat continuar a la seva destinació (N = 9, 21,9 %) ho justifiquen per motius relacionats amb les condicions laborals («El salari em baixarà considerablement a partir del pròxim curs») o personals («No vull ser quatre anys fora del meu país»).

4.2.2. Exprofessores

Gairebé dos terços de les exprofessores (N = 18, 60 %) viuen actualment als territoris de parla catalana. Entre les que viuen a l’estranger (N = 12), la major part (N = 10) resideixen al país on havien treballat com a professores de la XL. Totes, excepte dues, treballen actualment i, si ens fixem en la percepció de les seves situacions laborals, la majoria (N = 21, 70 %) consideren que la seva situació laboral actual és millor que la que tenien abans, en especial quant a salari i tipus de contracte, com es resumeix a la taula 4:

Taula 4

Respostes sobre la situació laboral actual respecte de la que tenien a la XL

Aquestes millores s’observen, també, a les respostes obertes. Quan les exprofessores expliquen en quin sentit ha canviat la seva situació laboral destaquen, sobretot, l’estabilitat laboral. Alhora també mencionen la millora salarial, l’augment d’hores lliures i les perspectives de futur a la feina, ja sigui perquè tenen l’opció d’aconseguir una categoria laboral superior al lloc on treballen o perquè poden assumir més responsabilitats.

Al voltant de dos terços de les exprofessores (60,7 %, N = 17) fan classes de català als territoris de parla catalana, ja sigui com a professores de llengua catalana a secundària (17,9 %, N = 5) o de CLE (21,4 %, N = 6) a adults, entre d’altres. Un 21,4 % de les exprofessores ensenyen CLE a l’estranger, això inclou universitats estrangeres i casals de català. El 39,3 % restant de les exprofessores actualment no es dediquen a l’ensenyament de català, però en la majoria dels casos tenen feines vinculades a l’ensenyança de llengües o a la lingüística en universitats. L’únic cas que difereix és una exprofessora que es dedica a la traducció, la correcció i l’edició de materials didàctics.

4.2.3. Expectatives i impacte a la carrera laboral

Vam demanar a les professores que indiquessin en quin grau (poc, indiferent o molt) treballar a la XL els podia resultar útil a l’hora de trobar una feina als territoris de llengua catalana, a l’estranger, que estigués ben remunerada, que fos la que volien o que fos una feina que no haurien pogut trobar sense l’experiència a la Xarxa. Les exprofessores havien de valorar els mateixos ítems segons la seva realitat després de ser professores de la XL. Els resultats indiquen que, en general, sembla que les professores són més positives que les exprofessores a l’hora de valorar els ítems, excepte en dos dels casos (vegeu la taula 5).

Taula 5

Respostes de les professores i de les exprofessores sobre l’impacte de treballar a la XL en la seva carrera professional

En el cas de les exprofessores, les que treballen actualment a l’estranger valoren l’experiència de la XL com a força o molt útil per trobar feina fora dels territoris de parla catalana. En canvi, aquesta diferència no es reprodueix en l’impacte per trobar feina al domini lingüístic català, en què les exprofessores valoren de forma similar l’ítem, independentment del lloc on treballen.

5. Discussió

Aquest estudi es proposava descriure el perfil i la situació laboral de les professores de català fora del domini lingüístic català i analitzar, a més, l’impacte que pensen que aquesta experiència pot tenir o ha tingut en la seva carrera professional.

En relació amb el perfil de les professores de la XL, comparteix algunes similituds amb el del professorat d’ELE, ja que, en tots dos casos, tenen majoritàriament menys de trenta-cinc anys, són dones, viuen a Europa (González-Martínez et al. , 2008; Muñoz-Basols et al., 2017; Österberg, 2021) i són un grup amb una gran mobilitat transnacional (European Commission, 2017). S’han trobat diferències amb el nivell d’estudis, que és més alt entre les professores i exprofessores de la XL, però això pot estar relacionat amb el fet que les investigacions sobre el professorat d’ELE són més generals i inclouen perfils molt diversos, mentre que el nostre estudi s’ha dedicat a docents d’universitat. Cal destacar, també, que les preocupacions principals entre el professorat d’espanyol com a llengua estrangera inclouen la inestabilitat, les condicions laborals i la falta de reconeixement (Muñoz-Basols et al., 2017). Això es detecta, també, entre les professores de la XL i, a més, en el cas de l’ensenyament del català, els espais de trobada són menys i amb una trajectòria més curta que en l’ELE (associacions, espais virtuals, formació específica…).

Les professores de la XL solen ocupar posicions inicials en l’escala professional de les universitats i a més, segons la normativa, no es poden presentar a més de dues convocatòries de l’IRL. Es troben, doncs, en una situació laboral força inestable, caracteritzada per la temporalitat dels contractes. A més, les mancances salarials i la precarietat dels contractes de les professores de la XL sovint es justifiquen amb discursos propis de pràctiques de volunturisme (Jakubiak, 2012), és a dir, que promouen i justifiquen les pràctiques altruistes de les professores posant èmfasi en els beneficis de l’experiència per a les seves carreres o el seu futur professional. Aquesta situació laboral contrasta amb el fet que la majoria de professores tenen qualificacions acadèmiques excel·lents (Fernàndez, 2016), fet que hauria d’anar associat a l’accés a millors llocs de treball.

La limitació temporal de quatre anys és un tret comú en la majoria de les destinacions. Aquesta temporalitat és volguda, perquè les places de la XL són una oportunitat, segons Fernàndez, que cal socialitzar. També cal considerar que, a llarg termini, l’Institut no seria capaç de sostenir econòmicament unes places més consolidades. De fet, les professores que tenen un sou més elevat i les que gaudeixen de més estabilitat laboral són, precisament, les que ocupen una plaça permanent finançada majori-

tàriament per la universitat. Tot i que l’estudi indica que és molt difícil fer una comparació entre les places de la XL, les condicions de la plaça condicionen la decisió d’estar-se més o menys temps a la XL ja que per a algunes professores la situació laboral (sou, tipus de contracte i càrrega docent) és un factor determinant per continuar-hi, mentre que per a unes altres ho és per no fer-ho.

El perfil investigador és el punt en què les informants presenten més divergència: aproximadament la meitat de les informants fa recerca i l’altra meitat, no. D’entre les informants amb perfil investigador, la recerca en CLE és minoritària, fet que es pot relacionar amb els pocs programes de màster o grups de recerca específics de CLE. Comajoan-Colomé (2021) propugna la consolidació d’aquests mecanismes per tal de potenciar la recerca en CLE i destaca que en els últims anys s’ha intentat impulsar i visibilitzar la investigació en aquest àmbit amb propostes com la Societat d’Ensenyament i Recerca en CLE. A més, en molts casos, els contractes de les professores són exclusivament de docència, cosa que no afavoreix que es dugui a terme investigació, un aspecte que també ressalten Muñoz-Basols et al. (2017) en el professorat d’ELE.

El salari és un dels aspectes que presenta més variabilitat. Podríem pensar que aquesta diferència es relaciona amb el nivell de vida de cada país en què ensenyen les professores de la XL, però el sou de les informants que treballen al mateix país també pot variar. Aquesta diferència, per tant, no està únicament relacionada amb el país de destinació, sinó que hi influeixen altres factors que caldria seguir investigant i que poden anar des de l’interès de la universitat pel català al tipus de responsabilitats laborals concretes de cada plaça.

Des de l’IRL se subratlla l’experiència de treballar a la Xarxa com una oportunitat laboral. Puiggené considera que contribueix a la formació professional i personal de les professores, mentre que Fernàndez afirma que «[i]t provides Catalan studies teachers with employment opportunities in world-class universities, facilitates their professional growth by means of an enriching experience in a different culture and university system, and gives them access to international research groups» (2016: 3). Tanmateix, la percepció de l’impacte de l’experiència de la XL presenta variabilitat. Mentre que les professores sí que creuen que treballar a la XL les ajudarà a trobar feina, les exprofessores han respost que la seva situació laboral ha millorat, però no ho relacionen necessàriament amb el seu pas per la XL. Trobem, en aquest cas, una diferència segons si les exprofessores treballen als territoris de parla catalana o a l’estranger. Les últimes consideren que la seva experiència a la XL els ha estat útil per aconseguir un lloc de treball a l’estranger.

6. Conclusions

Aquesta investigació subratlla la necessitat de continuar aprofundint en la situació de les professores de la XL i del professorat de CLE en general per conèixer quines són les seves necessitats. En els últims anys, s’ha consolidat amb la creació de forma-

ció específica (en són un exemple els màsters i els postgraus de les universitats de la Xarxa Vives que s’hi dediquen), punts de trobada (com SERCLE) o l’augment de la recerca específica. Encara hi ha, però, un desconeixement de la situació del professorat de CLE i de les seves necessitats. Els resultats d’aquest article són un primer pas per conèixer millor un dels perfils que es dedica al CLE, les professores de la XL.

De cara a futures investigacions, pensem que caldria analitzar també com afecta la bretxa salarial de gènere al professorat de la xarxa, una qüestió especialment rellevant si considerem que la majoria de les professores de la XL són dones i, per tant, més vulnerables a patir les desigualtats en l’àmbit laboral. A més, caldria incorporar a l’estudi entrevistes a professores de la XL per tal d’obtenir més detalls sobre les seves circumstàncies i expectatives laborals, sobre la seva competència lingüística en diverses llengües així com sobre els motius per formar part de la XL.

Bibliografia de referència

Block, David; Gray, John; Holborow, Marnie (2012). Neoliberalism and applied linguistics. Londres; Nova york: Routledge.

Bori, Pau (2019). «Neoliberalisme en els llibres de text de català per a no catalanoparlants adults». Treballs de Sociolingüística Catalana [en línia], núm. 29, p. 105-118. <https:// raco.cat/index.php/TSC/article/view/358649> [Consulta: 18 maig 2022]. (2020). «La enseñanza del catalán en el mundo y la catalanística internacional». Анали Филолошког факултета [en línia], vol. 32, núm. 1, p. 241-258. <https://doi.org/ 10.18485/analiff.2020.32.1.14>.

Casals i Rubio, Teresa (2003). «La política de lectorats de català en el període 1988-2002». Coneixement i Societat [en línia], núm. 2, p. 76-85. <https://raco.cat/index.php/Coneixement/ article/view/18317> [Consulta: 25 desembre 2021].

Colomines Puig, Joan (1995). «Sobre les perspectives del català a les universitats de fora de Catalunya». A: Schönberger, Axel; Stegmann, Tilbert Dídac (ed.). Actes del Desè Colloqui International de Llengua i Literatura Catalanes . Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 417-442.

Comajoan-Colomé, Llorenç (2021). «La recerca en aprenentatge de llengües i les percepcions sobre les pràctiques didàctiques a l’aula: el cas de l’ensenyament dels passats en català com a llengua addicional». CLIL Journal of Innovation and Research in Plurilingual and Pluricultural Education [en línia], vol. 4, núm. 2, p. 7-20. <https://doi.org/10.5565/ rev/clil.68>.

Cremades Cortiella, Elga (2021). «Anàlisi d’errors en l’expressió escrita del català com a llengua addicional: contrast entre l’alumnat serbi i l’anglòfon». CLIL Journal of Innovation and Research in Plurilingual and Pluricultural Education [en línia], vol. 4, núm. 2, p. 21-34. <https://doi.org/10.5565/ rev/clil.65>.

European Commission (2017). «Key data on teaching languages at school in Europe: 2017 edition». Eurydice Report [en línia]. <https://op.europa.eu/en/publication-detail/-/ publication/73ac5ebd-473e-11e7-aea8-01aa75ed71a1/language-en/format-PDF> [Consulta: 19 maig 2022].

Fernàndez, Josep-Anton (2016). «Xarxa Llull: The university network of Catalan studies abroad». Journal of Catalan Intellectual History, vol. 11, núm. 1, p. 158-162. DOI 10.1515/ jocih-2016-0015.

Franquesa, Esther (2007). «El català, una opció d’estudi fora del domini lingüístic». A: Minoves, J. et al. (ed.). Jornades de Catalanística a Praga (Actes de les Jornades dels anys 2002 i 2004). Andorra la Vella: Govern d’Andorra.

Gimeno Ugalde, Esther (2018). «Catalan studies in the United States». Informes del Observatorio / Observatorio Reports. Cambridge: Instituto Cervantes.

González-Martínez, María Isabel; Larraz, Rosana; Torres, Lola (2008). «Una investigación 2.0: la situación del profesorado de español en el mundo». Quaderns Digitals: Revista de Nuevas Tecnologías y Sociedad, núm. 52.

Institut Ramon Llull (2019). Memòria IRL 2019 [en línia]. <https://docs.llull.cat/ IMAGES_500/memoria-activitats-2019-compressed.pdf> [Consulta: 27 gener 2022]. (2020). Memòria IRL 2020 [en línia]. <https://docs.llull.cat/IMAGES_500/Memoria Llull2020.pdf> [Consulta: 27 gener 2022]. (2021). Llista d’universitats i dades de contacte [en línia]. <https://docs.llull.cat/IMAGES _500/llista-universitats-i-dades-de-contacte.pdf> [Consulta: 21 febrer 2022].

Jakubiak, Cori (2012). «“English for the global”: discourses in/of English-language voluntourism». International Journal of Qualitative Studies in Education, vol. 25, núm. 4, p. 435-451. DOI 10.1080/09518398.2012.673029.

Joan Casademont, Anna (2020). «Estudio etiológico de los errores del alumnado francófono de catalán nivel B1». Revista Fuentes, vol. 22, núm. 1, p. 65-74.

Manuel-Oronich, Ruben; Repiso-Puigdelliura, Gemma; Tudela-Isanta, Anna (2021). «Motivations to learn Catalan outside the Catalan-speaking community: Factors and affecting variables». International Journal of Multilingualism [en línia]. <https://doi.org/ 10.1080/14790718.2021.1963259>.

Martín Rojo, Luisa; Percio, Alfonso del (2019). Language and neoliberal governmentality. Londres: Routledge.

Minoves, J. et al. (2007). Jornades de Catalanística a Praga (Actes de les Jornades dels anys 2002 i 2004). Andorra la Vella: Govern d’Andorra.

Moseykina , Marina; Moseykin , y urii; Kargovskaia , Elena; Kuznetsova , Victoriia. (2019). «The activities of the Institut Ramon Llull in the context of multicultural collaboration between Spain and Russia». 11th International Conference on Education and New Learning Technologies. Proceedings of EDULEARN19 Conference 1st-3rd July 2019, Palma, Mallorca, Spain.

Muñoz-Basols, Javier; Rodríguez-Lifante, Alberto; Cruz-Moya, Olga (2017). «Perfil laboral, formativo e investigador del profesional de español como lengua extranjera o segunda (ELE/EL2): datos cuantitativos y cualitativos». Journal of Spanish Language Teaching, vol. 4, núm. 1, p. 1-34. DOI 10.1080/23247797.2017.1325115.

Österberg, Rakel (2021). «Perfil laboral y formativo del profesorado de español como lengua extranjera o segunda (ELE/EL2) en Suecia». Journal of Spanish Language Teaching, vol. 8, núm. 1, p. 1-15.

Prats Mora , Maria Àngela (2006). «La projecció exterior de la llengua catalana». Enciclopedia del español en el mundo : Anuario del Instituto Cervantes 2006-2007 . Madrid: Instituto Cervantes: Círculo de Lectores: Plaza & Janés [en línia], p. 383-388.

<https://cvc.cervantes.es/lengua/anuario/anuario_06-07/pdf/cooficiales_01.pdf> [Consulta: 31 gener 2022].

Robertson, Susan L. (2007). «‘Remaking the world’: Neo-liberalism and the transformation of education and teachers’ labour». A: Weis, L.; Compton, M. (ed.). The global assault on teachers, teaching and their unions. Nova york: Palgrave.

Saltman, Kenneth J. (2009). «Corporatization and the control of schools». A: Apple, Michael W.; Au, Wayne; Gandin, Luis Armando (ed.). The Routledge international handbook of critical education. Nova york: Routledge, p. 51-63.

Slaughter, Sheila; Leslie, Larry L. (1997). Academic capitalism: Politics, policies and the entrepreneurial university. Baltimore: John Hopkins University Press.

Tudela-Isanta, Anna; Vidal Arráez, Josep; Repiso-Puigdelliura, Gemma; ManuelOronich, Ruben (2020). «Característiques de l’alumnat de català L2 fora del domini lingüístic». Treballs de Sociolingüistica Catalana, núm. 30, p. 39-55.

Ulldemolins Subirats, Amanda; Torras Oliveras, Eulàlia (2021). «Cristina Sanz. El català a Georgetown: de la llengua a la societat i a la recerca». Resercle [en línia], núm. 2, p. 136-143. <https://raco.cat/index.php/resercle/article/view/393197/488044> [Consulta: 21 febrer 2022].

Vidal, Josep (2016). «L’ensenyament del català a Tolosa de Llenguadoc». Llengua Nacional [en línia], núm. 96 (iii trimestre), p. 20. <https://llenguanacional.cat/pdf/LN96_07.pdf> [Consulta: 21 febrer 2022].

Viladrich, èric (2015). «Els estudis catalans a la Universitat de Mont-real». Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política Lingüística [en línia], núm. 57, p. 32-41. <https://raco.cat/ index.php/LlenguaUs/article/view/300741> [Consulta: 21 febrer 2022].

Williams, Joanna (2013). Consuming higher education: Why learning can’t be bought. Nova york: Bloomsbury.

Ressenyes

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 33 (2023), p. 211-214

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Valls, Esteve (2019).

La llengua escapçada: Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa.

Barcelona: Generalitat de Catalunya. 254 p.

L’autor d’aquest treball, el filòleg Esteve Valls, és professor contractat doctor de lingüística aplicada a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), i llicenciat i doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona (UB). Valls ha realitzat diferents estudis sobre les llengües minoritàries a Europa i sobre l’impacte de l’estandardització en la variació dialectal de la llengua catalana. Entre d’altres, ha analitzat l’estat de precarietat de la varietat lleidatana del català i ha publicat també estudis sobre el gallec escrits en llengua gallega.

Aquest llibre és particularment significatiu perquè representa la culminació de deu anys de recerca vinculada temàticament amb la seva tesi doctoral, que va defensar a la UB el 2013 (Valls, 2013). Aquest nou treball de Valls, que actualitza la reflexió i l’anàlisi iniciats amb la tesi, ha estat reconegut amb la V Beca Joan Veny de recerca de l’Institut Ramon Muntaner i ha estat publicat per la Generalitat de Catalunya en la sèrie «Biblioteca Tècnica de Política Lingüística» (disponible en accés obert).1

El treball ressenyat ofereix un estudi detallat sobre la variació dialectal de les comunitats catalanoparlants de la Franja d’Aragó i de les comarques de Catalunya situades en la frontera regional i administrativa amb l’Aragó. La imatge mental creada per la metàfora del títol —llengua escapçada— és clarament una de separació i un aïllament: tota una declaració d’intencions, ja que Valls es planteja estudiar l’impacte de la frontera regional i administrativa en el canvi lingüístic en aquestes comarques i establir en quina mesura s’està produint una divergència, i què la causa.

Per explorar aquesta qüestió, Valls parteix de la hipòtesi que les varietats que exerceixen com a models referencials i de prestigi són diferents a la Franja i a les comarques catalanes adjacents. A les comarques catalanes limítrofes amb l’Aragó, seria la llengua catalana estàndard la que exerceix una influència sobre les varietats pròpies del territori (com ara el tortosí o el ribagorçà). A la Franja, en canvi, no seria el català, sinó el castellà, la llengua que exerceix una influència sobre les varietats franjolines del català. En aquest sentit, al principi del treball Valls estableix com a objectiu refutar la idea presentada per altres autors que el català franjolí estaria perdent els seus trets distintius a causa de la pressió de la llengua catalana estàndard. Per contra, argu-

1. Vegeu <https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/26-btpl-la -llengua-escapcada.pdf> (consulta: 1 març 2022).

menta que s’està produint una convergència entre el català franjolí i l’estàndard de la llengua espanyola peninsular per diferents motius, entre els quals destacaria l’aïllament cultural i geogràfic de la resta del domini lingüístic com a conseqüència de la frontera regional i administrativa.

Utilitzant dades que no va explotar durant la seva recerca doctoral, recollides tant per la investigadora Mar Massanell com per ell mateix, Valls proporciona un estudi molt meticulós que examina particularitats fonètiques i morfològiques de cada comarca de la Franja d’Aragó, sempre amb la finalitat de comparar-les amb les comarques catalanes limítrofes i, doncs, considerant els factors que propicien el canvi i la divergència lingüístics, el desenvolupament de les varietats a cada comarca i l’impacte de la frontera administrativa en aquests processos lingüístics.

A l’inici del treball, Valls ens presenta la seva metodologia de recerca: les tècniques que emprà per a recollir dades i informació sobre el seu corpus de dades. Valls fa servir tant tècniques d’anàlisi quantitativa com qualitativa. Pel que fa a les primeres, destaca l’ús de la distància de Levenshtein com a mesura de la variació i la distància fonètica entre les varietats. Tanmateix, Valls utilitza també tècniques d’anàlisi qualitativa en la seva recerca, especialment quan analitza el lèxic. Al llarg del treball, empra mapes que mostren la presència d’una determinada característica lingüística a diverses comarques. Són molt útils per al lector/a perquè aquesta tècnica afegeix un element visual al seu treball que facilita la comprensió de les tendències de canvi i la identificació de similituds o d’excepcions de forma gràfica.

Després de presentar-nos els objectius i la metodologia de recerca, Valls comença a desgranar els seus resultats. L’adequació de la metodologia triada es fa patent sobretot en la presentació de dades sobre variació fonètica. A la primera part del treball, Valls presenta els resultats de la seva recerca pel que fa a fenòmens fonètics, tant en el camp del vocalisme com del consonantisme. Els mapes de distribució ens ajuden com a lectors a identificar tendències fonètiques i a establir lligams entre la localització de comarques i les tendències fonètiques que s’hi troben. Endemés, Valls no presenta només fenòmens generals, sinó també múltiples aparts que serveixen per a explicar fenòmens fonètics d’una manera més detallada, com, per exemple, l’extensió de l’ús del ieisme a unes comarques franjolines força influenciades pel castellà, o la desfonologització de sibilants sonores, la qual cosa és un recurs utilíssim per qui vulgui saber més sobre un fenomen determinat o sobre la parla d’una comarca concreta.

A continuació, Valls presenta els resultats de la seva recerca sobre la morfologia nominal i verbal. Per exemple, es refereix a distincions de gènere de substantius i adjectius que, segons la normativa, són invariables, però que a certes comarques de la Franja d’Aragó són variables. Comença, després, a tractar la influència del català oriental a l’hora de crear una normativa que exerceix una influència sobre altres varietats de català. Un bon exemple per a il·lustrar aquest fenomen és l’anàlisi que Valls fa de la formació de plurals dels antics proparoxítons llatins. Aquest fet fa ressaltar l’observació de Carles M. Castellà (2016) que, tot i que les formes plurals amb -n-, com jóvens, són normatives, creix la tendència d’ús de les pròpies del cata-

là oriental ( joves). Valls nota que aquest fenomen de convergència entre el català estàndard i les varietats del català nord-occidental de les comarques de Catalunya es produeix també en el cas de les formes del present d’indicatiu de l’auxiliar haver. Per exemple, Valls observa que les formes nord-occidentals hai , ham i hau estan gradualment essent substituïdes per les formes de l’estàndard català he, hem i heu. Aquest apartat del treball és molt recomanable per al lector/a interessat en la variació morfològica del català i la mesura en què aquesta està influenciada pel castellà o per l’estàndard del català i la normativa catalana. Atès que la morfologia verbal és particularment variable a tots els dialectes del català, l’estudi de Valls ens dona l’oportunitat de conèixer un sistema verbal que ha estat poc estudiat comparat amb el d’altres dialectes, i que varia també molt a la Franja d’Aragó. De fet, Valls mostra que fins i tot a l’interior de cada comarca les formes verbals tendeixen a variar notablement.

A l’apartat sobre el lèxic del català franjolí, Valls revela que la influència del lèxic castellà, sigui històrica o contemporània, és molt important avui dia a la Franja d’Aragó, i que aquesta crea una convergència entre el català franjolí i l’estàndard espanyol. Valls mostra també que hi ha molt lèxic català i patrimonial que encara és molt estès. Nota també que a vegades termes que són compartits pel castellà i el català són usats en comptes de termes exclusivament catalans, cosa que redueix la distància entre totes dues llengües. Per exemple, Valls observa que en algunes localitats s’opta per utilitzar el substantiu professor, forma compartida amb el castellà, en comptes del patrimonial maestre o de la variant més estesa en català, mestre, fet que acaba provocant una reducció de la distància entre la varietat local i el castellà.

Per concloure, el treball de Valls és fascinant per al lector/a interessat per la variació dialectal del català i ofereix un estudi detallat elaborat al llarg de molts anys de recerca. En particular, el seu llibre proporciona dades fonamentals sobre la situació lingüística del català a la Franja d’Aragó. Així mateix, il·lustra l’impacte de la frontera administrativa que divideix el català franjolí i el de les comarques catalanes limítrofes, a més de la forta influència dels estàndards espanyol i català en la parla dels habitants d’aquestes comarques.

George Newton

Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona

Referències bibliogràfiques

Castellà, Carles M. (2016). «La varietat lingüística geogràfica del Baix Ebre i el procés d’estandardització. Manteniment i pèrdua de formes pròpies. Un tast». A: Mallafrè, Joaquim; Pradilla, Miquel-Àngel (ed.). Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Móra la Nova (17 i 18 d’octubre de 2014). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Móra la Nova: Institut Ramon Muntaner, p. 169-200.

Valls, Esteve (2013). Direccionalitat, ritme, abast i naturalesa del canvi lingüístic en català nord-occidental. De l’anàlisi dialectomètrica a la reflexió sociolingüística [en línia]. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. <https://www.tdx.cat/handle/10803/123434> [Consulta: 4 novembre 2022].

Correspondència: George Newton. Universitat de Barcelona. Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: georgepierre.newton @gmail.com

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 33 (2023), p. 215-218

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Soler, Josep; Gallego-Balsà, Lídia (2019).

The sociolinguistics of higher education: Language policy and internationalisation in Catalonia. Cham: Palgrave Pivot. 134 p.

Josep Soler i Lídia Gallego-Balsà —professors, respectivament, del Departament d’Anglès de la Universitat d’Estocolm i del Departament d’Estudis Anglesos i Alemanys de la Universitat Rovira i Virgili— signen aquest llibre, que té per objectiu analitzar com responen les universitats catalanes al repte de la internacionalització sense renunciar al seu paper promotor de la identitat cultural del país. D’una banda, els autors es fixen en la política lingüística explícita de les universitats públiques catalanes —plasmada en els respectius plans de llengües— per analitzar com gestionen el conflicte d’usos derivat de l’expansió de l’anglès com a llengua franca acadèmica en un context de bilingüisme asimètric, que perpetua «the pre-eminent role of the Spanish Language» (p. 44). De l’altra, però —i aquest és el principal objecte d’estudi del llibre—, els autors abracen models d’anàlisi participatius de la política lingüística entesa com un procés complex i dinàmic que es negocia constantment en les interaccions humanes diàries— per analitzar —des de la superació de la dicotomia entre polítiques top-down i bottom-up— les tensions, les ambigüitats i els efectes psicològics i emocionals que els diferents agents de les universitats catalanes experimenten a conseqüència del procés d’internacionalització. L’obra s’estructura en sis capítols: cinc de monogràfics i un de conclusions.

En el primer capítol, els autors constaten que el debat sobre el paper de les llengües en l’educació superior en contextos no anglòfons sovint és un objecte de controvèrsia, i justifiquen la necessitat d’abordar l’anàlisi de la política lingüística universitària des d’una combinació de mètodes discursius i etnogràfics que permetin transitar de les polítiques oficials als discursos i les pràctiques sobre el terreny, en línia amb els anomenats new language policy studies (‘nous estudis de política lingüística’, McCarty et al., 2011).

En el segon capítol s’acoten els conceptes internacionalització i política lingüística universitària i es revisa l’extensió de l’anglès com a llengua de la docència en contextos internacionals diferents, amb una voluntat explícita de transcendir el marc europeu. Els autors argumenten que aquesta expansió, que des dels governs sovint és vista com un risc per a la sostenibilitat de les llengües acadèmiques locals, en realitat és una oportunitat per enfortir la consciència intercultural de la comunitat universitària i per avançar cap a una veritable internacionalització del currículum que n’elimini els vestigis colonials. Els autors també adverteixen, tanmateix, que internacionalització no s’hauria d’equiparar amb mercantilització, perquè paradoxalment aquest afany de competitivitat pot generar l’efecte contrari, a saber: l’obtenció de nivells baixos de

pluralisme lingüístic i de comprensió intercultural i, en definitiva, de competitivitat internacional.

En el tercer capítol, Soler i Gallego-Balsà fan servir una combinació de mètodes quantitatius i qualitatius per identificar els temes recurrents i capturar la narrativa dels plans de llengües de les vuit universitats públiques catalanes, amb l’objectiu de determinar com aquestes institucions defineixen i reflecteixen l’estatus i el paper de les diferents llengües acadèmiques en els seus documents de política lingüística institucional. Després d’aturar-se en conceptes clau com transparència i seguretat lingüística, l’anàlisi qualitativa de continguts permet als autors arribar a diverses conclusions: així, afirmen que la consideració del català com a llengua institucional i preeminent en la docència es justifica a través de l’observança del marc jurídic; la presència del castellà, en canvi, s’associa més aviat al dret individual dels usuaris a utilitzar-lo en tant que és llengua oficial, però sovint no es considera un actiu en el procés d’internacionalització; finalment, l’anglès és vist com un capital lingüístic necessari, però l’ús reiterat de l’eufemisme «tercera llengua» per referir-s’hi indica, a parer dels autors, la incomoditat de moltes universitats per impulsar-ne l’ús com a llengua docent. Certament, la contextualització sobre el marc jurídic i la definició de conceptes troncals com transparència i seguretat lingüística són imprescindibles perquè els lectors internacionals a qui s’adreça aquest volum comprenguin la situació de les llengües a l’educació superior de Catalunya. Entre els agents locals més vinculats a la política lingüística universitària, en canvi, probablement l’anàlisi que es presenta és prou coneguda i s’ha vist superada per informes com el que signen Flors-Mas i Vila (2021).

En el quart capítol es presenta una microanàlisi etnogràfica de la política lingüística d’una universitat petita de la Catalunya interior anonimitzada com a UC. Concretament, en aquest estudi de cas s’analitza com els diferents agents de la comunitat universitària es posicionen respecte de la política lingüística institucional i com construeixen aquest posicionament ideològic —en anglès, stance— en interacció amb la resta d’agents. El corpus de dades es va recollir entre el 2009 i el 2011 en entrevistes individuals i grupals, i, també, mitjançant l’observació participant dels investigadors en esdeveniments i classes d’acolliment lingüístic. Malgrat que es tracta d’un treball essencialment qualitatiu, en aquest punt sorprèn que només s’hagin analitzat alguns fragments —pocs— dels discursos de set professors —tres de grau i quatre del Servei de Llengües—, un membre del personal d’administració i serveis i nou alumes internacionals. Les dimensions del corpus obliguen a plantejar-se fins a quin punt els testimonis del llibre es poden considerar representatius de l’experiència d’aquests col·lectius tant a la universitat estudiada com al conjunt del sistema universitari de Catalunya. El cinquè capítol té per objectiu, precisament, establir connexions entre les anàlisis dels plans de llengües del capítol tres i els resultats de l’estudi etnogràfic del capítol quatre, i proposa una sistematització dels posicionaments ideològics dels entrevistats en tres grans grups. En primer lloc, els autors constaten que el personal del Servei de Llengües s’alinea amb la política lingüística oficial i expressa un punt de vista explícitament favorable a la promoció del català com a llengua docent i d’aprenentatge. El professorat de grau, per contra, presenta un punt de vista molt més ambivalent per-

què defensa la necessitat de trobar un equilibri entre les previsions del model i l’acomodació a les peticions de l’alumnat internacional. Aquests agents es qüestionen la viabilitat del principi de seguretat lingüística, ja que consideren que prioritza la llengua per davant dels continguts, i assenyalen que el compliment estricte d’aquest principi pot ser una arma de doble tall, atès que una part del professorat podria acabar renunciant a fer docència en català per estalviar-se conflictes amb l’alumnat estranger. En aquest punt es troben a faltar, però, propostes concretes del personal docent i investigador per fer efectiva la flexibilitat que reclamen. Quin mecanisme proposen per permetre «l’ús de la llengua espanyola com a llengua franca […] però de manera equilibrada amb la promoció i protecció del català com a llengua de la docència»? (p. 91). D’altra banda, sembla que la tendència entre les universitats públiques és justament la contrària: reforçar el principi de seguretat lingüística i ampliar fins al 80 % la docència en català en els graus universitaris. Finalment, el tercer gran posicionament ideològic que els autors identifiquen entre els entrevistats és el de l’alumnat internacional, entre el qual hi ha consens a considerar el català com un obstacle i que, per tant, s’oposa a un model de gestió de les llengües a la universitat que percep com a monolingüe en català. Aquest alumnat, que s’arriba a declarar en «xoc lingüístic» i es victimitza en constatar que hi ha una falta de correspondència entre les seves expectatives i l’ús real del català a l’aula —la qual cosa evidencia que el que falla estrepitosament és la preacollida—, critica la rigidesa institucional que deriva del principi de seguretat lingüística i interpreta com una manca de professionalitat l’adhesió del professorat a aquest principi.

Davant d’aquesta problemàtica, i en previsió que les tensions vagin en augment, els autors demanen una reflexió més profunda per tal que la política lingüística garanteixi una inclusió lingüística i acadèmica de tota la comunitat universitària sense excloure el català com a llengua docent. D’entre les seves propostes, que inclouen també treballar els discursos associats a les llengües durant els cursos d’acolliment lingüístic i cultural, destaca la introducció de pràctiques pedagògiques multilingües a l’aula, perquè l’arrel del conflicte no és tant, a parer dels autors, la docència en català com les pràctiques docents monolingües d’alguns professors. En definitiva, Soler i Gallego-Balsà reclamen transitar d’una concepció del multilingüisme com a acumulació de monolingüismes cap a unes aules en què el català, el castellà i l’anglès siguin necessàriament i de manera simultània llengües docents per mitjà de pràctiques translingües, en línia amb els postulats de Van der Walt (2016). Probablement en aquest punt convindria acotar conceptualment el concepte transllenguatge o transllenguar —en anglès, translanguaging. Potser també es podrien considerar vies alternatives per mitigar el conflicte, com ara transferir la responsabilitat de determinar la llengua docent del professor a la institució i millorar la informació de l’alumnat internacional en origen, a fi que no es produeixi aquest xoc entre les seves expectatives i la realitat en les universitats de destinació.

En el sisè i darrer capítol, els autors aprofundeixen en la proposta de Van der Walt (2016) i argumenten que les pràctiques translingües serien una bona via per dotar el professorat de més flexibilitat. Concretament, proposen gestionar els usos lingüístics

a l’aula a partir d’un procés participatiu inicial que permeti transitar de la prospecció de les competències de l’alumnat a l’adopció d’un acord d’usos trilingües en què el català, el castellà i l’anglès esdevinguin llengües docents i d’aprenentatge. Conscients, tanmateix, dels riscos que una proposta com aquesta podria tenir per a la sostenibilitat a mitjà termini de la llengua catalana, els autors proposen assumir els cinc principis teoritzats per Cenoz i Gorter (2017) per assegurar la viabilitat de les llengües minoritzades en el context global actual. A grans trets, aquests principis inclouen des de la preservació d’espais d’ús exclusiu per a la llengua minoritzada fins a la posada en pràctica d’estratègies pedagògiques multilingües — com l’alternança de codis en un mateix text— que facin indispensable un cert domini de totes les llengües docents per assolir els diferents objectius d’aprenentatge.

En definitiva, Soler i Gallego-Balsà tracten des d’una perspectiva complexa el debat sobre els usos lingüístics institucionals i docents en el sistema universitari públic i no privat— de Catalunya i proposen una via per resoldre les tensions i els efectes organitzatius i emocionals que la gestió de les llengües a l’aula genera en els agents implicats. Certament, la seva proposta és difícil de dur a la pràctica en un marc de desconeixement generalitzat —tant productiu com receptiu— de la llengua pròpia entre una part substancial dels actors implicats —els alumnes internacionals—, però estem d’acord amb els autors que cal abordar el repte de la internacionalització de l’educació superior amb un esperit inclusiu i amb la voluntat de desconflictivitzar l’ús del català com a llengua docent. Benvingudes siguin totes les propostes que ens ajudin a reflexionar-hi.

Universitat Internacional de Catalunya. Institute for Multilingualism

Bibliografia de referència

Cenoz, Jasone; Gorter, Durk (2017). «Minority languages and sustainable translanguaging: Threat or opportunity?». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 38, núm. 10, p. 901-912.

Flors-Mas, Avel·lí; Vila, Francesc Xavier (2021). La regulació dels usos lingüístics institucionals no docents a les universitats de l’espai Vives. Castelló de la Plana: Xarxa Vives d’Universitats.

McCarty, Teresa L.; Collins, James; Hopson, Rodney K. (2011). «Dell Hymes and the new language policy studies: Update from an underdeveloped country». Anthropology & Education Quarterly, vol. 42, núm. 4, p. 335-363.

Walt, Christa van der (2016). «Reconsidering the role of language-in-education policies in multilingual higher education contexts». Stellenbosch Papers in Linguistics Plus, vol. 49, p. 85-104.

Correspondència: Esteve Valls. Universitat Internacional de Catalunya. Carrer de Terré, 11-19. 08017 Barcelona. A/e: evalls@uic.cat. Tel.: 935 099 250.

Esteve Valls

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 33 (2023), p. 219-222

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Alén Garabato, Carmen; Boyer, Henri; Djordjevic Léonard, Ksenija (ed.) (2021).

Sur la standardisation des langues minor(is)ées aux xxe et xxie siècles.

París: L’Harmattan. 236 p.

Atès el reduït espai de què disposem per a ressenyar aquesta obra miscel·lània, resumirem la presentació que en fan dos dels editors, Alén i Djordjevic (p. 9-18), i el «Postface» de Boyer (p. 229-232), el tercer.

Abans, però, és pertinent comentar la grafia minor(is)ée que figura al títol i fan servir tots tres editors, ja que presenta la dificultat de com s’ha de traduir al català. En francès, és la síntesi (que Boyer no explica fins a la nota 1 de la p. 229) de minorisée i minorée: en català hi hauria les correspondències minoritzada i minorada. No hem tingut més remei que reflexionar-hi, atès que l’havíem de traduir al català, i hem decidit traduir-la com a minor(itz)ada. Una ràpida consulta a Internet fa veure que la distinció està ben assentada en francès.

La grafia dels editors serveix per a expressar alhora el resultat de la minoration (segons Boyer, «procés d’ordre qualitatiu, que porta a restringir l’espai comunicatiu d’una llengua fins a fer-ne una llengua “minorada”, és a dir menor, ja que queda amputada de força prerrogatives d’una llengua de ple exercici social»)1 i la minorisation («que, tot i ser concomitant amb la minoració, és més aviat d’ordre quantitatiu, demolingüístic, i concerneix la restricció del nombre d’usuaris»). Les seves definicions proposen un terme per a cada un dels dos processos teòricament diferents: la minoration restringeix «l’espai comunicatiu» i porta a la «minoració»; la minorisation porta a la restricció del nombre d’usuaris. Però ell mateix admet la «concomitància» entre tots dos processos, i aleshores es fa difícil acceptar que la restricció de l’espai comunicatiu (que no defineix), amb un innegable vessant territorial, no comporti la del nombre de parlants. Segons això, doncs, el resultat de la minoració seria una llengua «minorada», definida com a ‘llengua amb l’espai comunicatiu territorialment i funcionalment restringit’; i el de la minorització seria una llengua minoritzada, definida com a ‘llengua el territori i/o el nombre de parlants de la qual s’ha anat restringint’. No queda clar, doncs, que hi hagi un sistema conceptual distint entre minoration, langue minorée i minorisation, i langue minorisée.

Es pot considerar necessari o útil disposar de dos termes diferents: l’un, que designi ‘la pèrdua de territori i/o de parlants’, i l’altre, ‘la pèrdua d’àmbits d’ús’. Fins on nosaltres i alguns col·legues, com Carla Amorós Negre, Josep À. Mas i Henrique Monteagudo (en comunicació personal), sabem, la restricció de l’espai comunicatiu d’una llengua

1. Tradueixo del francès.

es pot referir tant a la restricció del seu territori i nombre de parlants com a la del seu repertori estilístic. Aquest doble procés és denominat minorització, la qual «implica empetitiment quantitatiu i qualitatiu», per exemple, per Ruiz, Sanz i Solé (2001). Aquests tres autors defineixen llengua minoritària com la «usada tradicionalment en un territori d’un estat per nadius d’aquest estat que constitueixen un grup numèricament inferior a la resta de la població de l’estat» i llengua minoritzada, com la «que, malgrat que pugui ser la llengua pròpia de la major part de la població autòctona, pateix una restricció en els seus àmbits i funcions d’ús […]». En aquest marc conceptual, el procés pel qual una llengua esdevé minoritària i/o minoritzada és denominat amb un sol terme: minorització. Ruiz, Sanz i Solé (2001) denominen llengua minoritària el resultat del primer procés i llengua minoritzada el resultat del segon. Cal sospesar si calen dos termes diferents: minoració per al primer i minorització per al segon (aquest, en virtut de la similitud morfològica amb minoritzada), tot i que tradicionalment els resultats s’anomenen —en una asimetria morfològica—, minoritària (sense afix que indiqui procés) i minoritzada (amb l’afix -itz, que indica procés). Actualment, és majoritari, almenys en català, considerar que la minorització pot portar una llengua tant a la condició de minoritària com a la de minoritzada. Una solució, en aquestes circumstàncies, podria ser establir en català tres tipus de minorització: territorial, demolingüística i funcional. Aleshores una llengua minoritària ho seria o bé perquè ja ho és en el seu context geogràfic o bé com a resultat d’una minorització territorial i/o demolingüística. I una llengua minoritzada ho seria, per minorització territorial, per minorització demolingüística i/o per minorització funcional. I hi podria haver situacions diferents segons la condició de minoritària i/o minoritzada. El debat està servit.

El primer objectiu del treball és la «revisió de l’estandardització i els estàndards en els processos de “normalització sociolingüística”, el segon és abordar aquest tema adoptant diverses perspectives» (p. 9) i el tercer és «respondre aquestes dues qüestions (relacionades): poden prescindir de la construcció d’un estàndard les llengües “minor(itz)ades”, amenaçades d’extinció? És possible la normalització sociolingüística sense una normativització lingüística prèvia?». Aquest tercer objectiu permet una transició cap als temes de la publicació. En convidar els autors a presentar treballs, els temes eren els onze següents:

1. La construcció de l’estàndard en la història recent de certes comunitats lingüístiques.

2. El balanç que es pot oferir avui de la construcció d’estàndards.

3. L’aparició de nous estàndards al segle xxi en el context de les polítiques lingüístiques a favor de les llengües minor(itz)ades o en perill d’extinció.

4. Conflictes entre estàndards i les lluites per l’estàndard legítim.

5. Estandarditzacions paral·leles o concurrents.

6. Les apostes glotopolítiques, socials i geopolítiques de les rivalitats entre estàndards.

7. L’impacte dels nous mitjans de comunicació en l’àmbit dels estàndards concurrents.

8. Les resistències a l’estandardització i les respostes alternatives.

9. Els parlants tradicionals davant de l’estàndard o estàndards.

10. El posicionament polinòmic.

11. L’esclat de les estratègies polinòmiques, les seves causes i efectes.

Pel que fa als marcs teòrics i metodològics adoptats, els autors de la presentació declaren que destaca la «visió general empírica, intercontinental [i] amb diversitat d’angles d’enfocament teòric». S’hi aborden «qüestions [pràctiques i epistemològiques] susceptibles d’avançar en els debats i la praxi de l’estandardització de les llengües menors, així com de les polítiques lingüístiques en general».

Entrant en els resultats del treball, els autors de la presentació afirmen que, un cop llegits els textos, els van agrupar en dues seccions: Estudis de cas i Posicions i propostes («(Pro)positions»). El primer estudi de cas és el d’Akin, «La standardisation des langues minorisées et le rôle des locuteurs: le cas du kurde kurmanji», que descriu les dimensions d’una estandardització aplicada sense el suport de l’Estat. Alén Garabato, a «Enjeux et écueils de la standardisation de galicien: quatre decénnies de débats», descriu l’estandardització de la llengua enmig del conflicte sobre la identitat del gallec i la distància entre els parlants tradicionals i els estandarditzadors. Brohy, a «Standardisation du romanche en Suisse: sauvetage ou mise à mort d’une langue menacée?», qüestiona l’eficàcia de l’estàndard per a frenar la regressió d’una llengua minor(itz)ada. Djordjevic, a «Tension et individuation de normes concurrentes: les Bunjevci de Serbie et leur standard», exposa com els bunjevci de Sèrbia han desenvolupat l’estàndard de la seva varietat lingüística. Iglésias, a «Une autre révision du modèle de standardisation. À propos de l’actuelle codification orthographique du catalan et son implantation», descriu com el català no s’escapa de les polèmiques ortogràfiques. Kotsyuba, a «Tendances générales de la standardisation de la langue ukrainienne au xxè siècle et au début de xxie siècle», explica com l’estàndard literari de l’ucraïnès intenta una reestandardització per tornar a models més específics. Léonard aplica el model d’ecologia de pressions sobre el mazateca a «Condensation des koinès polynomiques dans le réseau dialectal mazatec: enquêtes ethnométhodologiques sur un éventail émergent de normes diamésiques». Finalment, Olçomendy, a «Émergence d’un standard scolaire régional au Pays basque Nord?», analitza la creació d’un estàndard escolar regional al País Basc del Nord.

Si passem a la segona secció, «(Pro)positions», el primer treball és el de Colonna, «La standardisation est-elle compatible avec la minoration? Réflexions à partir de l’exemple corse», on planteja el grau d’aplicabilitat de l’estandardització i minor(itz)ació. Courthiade, a «La langue rromani: trente ans de standardisation (1990-2020) — et après?», reflexiona sobre els esculls psicosocials i glotopolítics per a l’estandardització, a partir bàsicament del cas del romaní. Lagarde compara a «Standards: un aller-retour?» les condicions de la implantació de la codificació i l’estandardització de cinc llengües diferents. Finalment, Penner, a «Gestion glottopolitique du guarani. Un guarani normativisé mais non standardisable?», exposa l’articulació entre normativització i estandardització en el cas del guaraní.

Fent un resum, destaca que s’analitzen catorze llengües diferents i que hi ha sis treballs que plantegen les dificultats de tota mena per a la implantació de la codifica-

ció. Pel que fa a les fonts de consulta, cada capítol dona informació internacional abundant, de cada llengua i de l’autor/a del capítol.

Tanca el llibre el «Postface» de Boyer. El títol emmarca els termes de la situació al voltant de l’estàndard: hi ha qui el desitja i hi ha qui el rebutja; cal, doncs, debatre’l. Partint de la premissa que l’estandardització és prèvia a la normalisation , exposa qüestions com que en força llocs «la normativització és un combat», la necessitat dels nivells d’anàlisi macrosociolingüístic i microsociolingüístic, la importància de «l’ancoratge patrimonial de la llengua», «l’articulació normativització (estandarditzaciócodificació) i normalització» o la necessitat de no arriscar la identitat.

Joan Costa Carreras Universitat Pompeu Fabra

Referències bibliogràfiques

Ruiz, Francesc; Sanz, Rosa; Solé, Jordi (2001). Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Correspondència: Joan Costa Carreras. Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge. Carrer de Roc Boronat, 138. 08018 Barcelona. A/e: joan.costa@upf.edu

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 33 (2023), p. 223-226

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Galindo, Mireia; Rosselló, Carles de; Bernat, Francesc (2021). El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització

Benicarló: Onada Edicions. 263 p.

Un dels temes centrals de la història de la llengua catalana ha estat la introducció i difusió del castellà en els territoris de la catalanofonia, que habitualment s’ha estudiat des de la perspectiva de les elits, i amb els àmbits formals i escrits (especialment literaris) en el focus principal. Les històries de la llengua tradicionals (no sols de la catalana) han estat sovint uns complements o apèndixs de les històries de la literatura. Un cop superada aquesta narrativa, s’ha anat assentant el que s’ha convingut a anomenar història social de la llengua; pel que fa a la història del castellà a Catalunya, les contribucions més rellevants s’han centrat sobretot en els segles moderns i en la Renaixença.

El llibre aquí ressenyat s’insereix, doncs, en una preocupació acadèmica de llarg recorregut, però ho fa amb una perspectiva totalment nova. Mireia Galindo, Carles de Rosselló i Francesc Bernat es proposen explicar el procés contemporani de bilingüització de la societat catalana des de l’òptica dels parlants de «les classes populars i mitjanes» (p. 30). Els autors han dut a terme desenes d’entrevistes semiestructurades a ciutadans nascuts entre 1912 i 1927 en diferents regions del país i han construït la seva interpretació sobre un corpus de seixanta informants.

La novetat del llibre ja comença pel punt de partida: l’han dut a terme dos sociolingüistes (Galindo i Rosselló) i un historiador de la llengua (Bernat), una aproximació interdisciplinària poc habitual a casa nostra. Tot i que els punts de contacte entre la història de la llengua i la sociolingüística són nombrosos, les interseccions ben cosides són més aviat escasses. En aquest sentit, es tracta d’un estudi exemplar: les presentacions que es fan de conceptes com bilingüisme, norma de convergència o etnovitalitat lingüística —basats en estudis de Beardsmore, Boix-Fuster i Vila, o Giles i Johnson, respectivament (vegeu el capítol 2)— són especialment útils per explicar bé l’evolució de la bilingüització de la societat catalana, que passa d’un bilingüisme incipient — entre 1850 i 1860— a una capacitació receptiva i productiva —a partir de 1940-1950—, amb tot d’etapes intermèdies entre aquests cent anys (vegeu els capítols 5 i 6).

Aquest estudi interdisciplinari contribueix d’una manera molt notable al coneixement de la bilingüització de la Catalunya contemporània per aquesta mateixa raó, perquè és capaç d’explicar amb claredat com es produeix aquest procés, quan comença i com evoluciona a partir de tres grans talls generacionals: dècades 1840-1850 la dels avis dels informants—, 1880-1890 —la dels pares dels informants— i 19101920 —la del naixement dels informants, que, d’una banda, són les veus que expliquen

el coneixement i els usos del castellà de les generacions dels seus pares i avis, i de l’altra, són la base per explicar els anys de la República i el primer franquisme. Així doncs, a partir d’un plantejament micro ben delimitat (els catalans de classes populars i mitjanes nascuts a les dècades de 1910 i 1920), els autors del llibre proposen una interpretació de la bilingüització al llarg de cent anys, grosso modo entre 1850 i 1950, combinant dues òptiques sobre la llengua i la societat: la llarga durada i el temps curt, els dos eixos temporals bàsics de tota narrativa històrica. El temps curt s’insereix en la llarga durada, en marca fites (l’inici, el desenvolupament o l’avenç del procés) i dona veu als parlants que sempre queden amagats rere les elits. Sentir la història explicada pels ciutadans més grans d’avui dona una gran vivacitat a una narrativa ocupada sovint per lleis, ministres o perioditzacions polítiques (Moyano, la República, el franquisme…). En aquest llibre, aquesta mena de referències són sols el rerefons, amb un primer pla ocupat per les veus que expliquen una multitud d’aspectes vinculats a diferents moments de la castellanització de les classes populars: el lloc de l’aprenentatge (l’escola) i els mètodes, els primers contactes amb la llengua fora de l’escola, la percepció respecte als usos i els àmbits de les dues llengües, etc.

Aquesta narrativa no està construïda sobre dates fundacionals o fatídiques, ni sobre personatges èpics, ni intel·lectuals excepcionals o pintorescos, sinó que en la seva base hi ha processos que s’inicien per uns factors socials determinats, que tenen un curs i una evolució que arrossega bona part de la població. El primer canvi qualitatiu és el pas majoritari per l’escola, on la gran majoria de catalans van tenir el primer contacte amb el castellà i en van aprendre uns primers rudiments que els va permetre almenys entendre la llengua. En alguns casos, el català també va ser present a l’escola, sobretot durant els anys de la República, «en graus i proporcions variables» (p. 127), si bé el castellà era la llengua dominant en els usos escrits i el català, en els usos orals, també entre els alumnes i el mestre, a dins de l’aula i a fora. La familiarització del castellà podia quedar reforçada per la religió, segons els casos, per la lectura de tebeos o per la ràdio; així, hi ha qui va aprendre el castellà als anys cinquanta, amb el programa radiofònic De España para los españoles. En general, tots aquests catalans de la primera meitat del segle xx van continuar vivint en català i van aprendre el castellà sobretot pel seu pas per l’escola, amb una percepció ambivalent: el veien com un aprenentatge positiu i natural, però també el valoren com una imposició, quan es refereixen al període franquista. Casos excepcionals a banda, explicables per la classe social, la majoria sentirà per primera vegada parlar en castellà quan arribin a Catalunya els refugiats de la guerra, a final de la dècada de 1930! També cal comptar els nois joves que es desplacen en diferents territoris per anar a fer el servei militar. Els autors presenten aquesta etapa d’abans de la guerra com un moment encara de bilingüisme incipient o poc fluid.

L’aportació més original i més nova de tot el llibre té a veure amb la implantació progressiva de la norma de convergència lingüística cap al castellà, que els autors ja identifiquen abans de la Guerra Civil. En aquest capítol 6, que abraça una quart part del total del llibre (p. 163-220), es contextualitzen i s’analitzen les causes d’una pràc-

tica i norma social que no ha parat de formar part de les inquietuds principals dels sectors compromesos amb la normalització. Per primera vegada s’estudia amb perspectiva històrica un fenomen que té les arrels als anys vint i trenta, encara que una majoria de la societat catalana tingués una competència baixa en castellà, i només explicable per la situació de bilingüisme asimètric que s’accentuarà sota el franquisme per la confluència de diversos factors més de caràcter social que no pas polític. Tot i que la convergència cap al castellà es presenti com una norma ben establerta sobretot a partir de 1940, això no obsta perquè també coexistís la divergència lingüística, una pràctica seguida per alguns informants, fins i tot sota el franquisme. Aquesta pràctica, que sempre va ser minoritària, els autors l’expliquen sobretot per la manca de competència comunicativa en castellà, més que no pas per un posicionament ideològic. De fet, sota el franquisme, per la prohibició de la llengua en els àmbits públics i formals, i «amb l’arribada massiva de persones procedents de tot l’Estat, [es] va anar consolidant la convergència al castellà com la norma […] tan poderosa que resulta impossible modificar-la, fins i tot en persones que voldrien tenir un comportament lingüístic diferent» (p. 225), conclouen els autors a tall de síntesi al final del capítol 6. Afegim ara aquí que tots els capítols del llibre es tanquen amb una síntesi clara i breu que estira el més rellevant del que s’ha discutit en cada capítol en qüestió.

Pel que fa a l’aprenentatge del castellà, que generalment va tenir lloc a l’escola, no va comportar gairebé cap canvi en els usos lingüístics habituals ni sota el franquisme: la duresa de la història cultural i política que s’inicia a partir de 1939, tan ben estudiada en les obres de Josep Benet o M. Josepa Gallofré, contrasta amb el manteniment general de l’ús del català en els àmbits informals que expliquen els informants, al costat de la resignació per la nova situació de la dictadura, la consciència que l’escola republicana havia obert un model més flexible i que el franquisme havia introduït manu militari la imposició d’una llengua en els àmbits formals. En el dia a dia no hi ha resistència en els àmbits informals (no n’hi podia haver), no hi ha canvis substancials, més enllà que l’escola i tota l’Administració o empreses controlades pel règim, com Telefónica, siguin espais on el castellà hi sigui d’ús obligat i es manifesti, amb duresa o amb subtilitat, la ideologia monolingüista de la dictadura.

Cal posar en relleu que aquest estudi aporta nous coneixements sobre el tema proposant una perspectiva i un mètode que es mostren molt fecunds a l’hora d’analitzar el que significa per a la llengua catalana entrar en els processos de modernització socials (la construcció dels estats nació, l’alfabetització o els moviments migratoris).

Amb aquest estudi s’obre també una nova manera d’acostar-se a la història de la llengua contemporània. Història de la llengua i sociolingüística conflueixen, amb un resultat esplèndid des de molts punts de vista. D’una banda, aquest llibre serà un far per als nous estudis de sociolingüística històrica de la Catalunya contemporània, i de l’altra, planteja una narrativa històrica que interpel·la a pensar el present. Emili Boix ho insinua en la presentació que en fa en el pròleg i Xavier Vila ho planteja obertament en l’epíleg. Hayden White (1992) es preguntava si tota narrativa històrica pretén projectar uns valors sobre el moment present. No és una aportació gens menor que un

estudi històric com el que aquí ressenyem enllaci amb les preocupacions i els reptes de la Catalunya actual. S’obre el debat, s’esperen més veus que hi diguin la seva.

Narcís Iglésias Universitat de Girona

Refèrencies bibliogràfiques

White, Hayden (1992). El contenido de la forma: Narrativa, discurso y representación histórica. Barcelona: Paidós. [Traducció de Jorge Vigil Rubio]

Correspondència: Narcís Iglésias. Universitat de Girona. Departament de Filologia i Comunicació. Plaça de Ferrater Mora, 1. 17004 Girona. A/e: narcis.iglesias@udg.edu. A/I: https://www.udg.edu/ca/ directori/pagina-personal?ID=2000777. Tel.: 972 418 000.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 33 (2023), p. 227-230

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Junyent, M. Carme (ed.) (2021).

Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou: Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua.

Vic: Eumo. 260 p.

Segurament, més d’una i més de dues vegades, quan hem hagut de redactar algun escrit dirigit cap a alguna administració pública (sol·licitud, queixa, suggeriment, etc.) o quan hem hagut de parlar en públic, ens han sorgit els dubtes: com començo? Amb un Benvolguts? O seria millor començar amb un Benvolguts i benvolgudes? Seria una bona opció escriure o dir Bon dia a tothom? O Bon dia a tots i a totes? I si utilitzem les formes marcades en femení genèric en plural de les paraules per substituir el plural genèric en masculí?! —és a dir, usar totes o benvolgudes. D’una manera similar, també, ens hem trobat davant del repte de llegir textos plens de formes desdoblades o expressions feixugues, com ara persones treballadores, per buscar «neutralitat de gènere» que, al cap i a la fi, ens han resultat difícils d’entendre.

Tranquils! No ens passa res estrany! La pràctica mostra que la imposició del llenguatge anomenat no sexista i políticament correcte en certs àmbits institucionals com ara el de l’Administració, l’educatiu, el de la traducció, entre d’altres (en directrius d’empreses, de l’Agència de Qualitat Universitària, de les polítiques internes d’universitats, dels manuals d’estil, etc.), ha multiplicat els nostres dubtes i ha potenciat la nostra inseguretat. A més a més, aquest llenguatge ha contribuït a l’augment dels malentesos a l’hora de comunicar-nos en termes d’igualtat de gènere, que són també un mirall dels nostres posicionaments vers el tema.

El llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua ens aproxima a aquesta realitat a través de les reflexions i les opinions de setanta dones dedicades a la llengua (professores, periodistes, escriptores, traductores, correctores, investigadores, etc.). En un espai limitat de tres mil caràcters, cadascuna d’aquestes professionals, convidades per Carme Junyent, lingüista i professora de la Universitat de Barcelona, comparteix amb els lectors els seus coneixements i les seves experiències en relació amb l’ús del llenguatge no sexista i amb les directrius marcades dins dels seus àmbits, per avaluar-ne l’abast i les conseqüències per a la llengua catalana i per als seus usuaris. Amb el pas de la lectura descobrim que l’inici del llenguatge no sexista es vincula amb diverses iniciatives polítiques motivades per l’objectiu de «visualitzar» les dones a la societat catalana. Això va comportar accions relacionades amb l’elaboració de lleis de gènere, guies d’usos no sexistes de la llengua en textos de l’Administració, cursets, etc., mitjançant els quals s’intenta modificar la llengua amb l’aplicació d’unes directives lingüístiques determinades. En aquest sentit, les autores d’aquest llibre ens

revelen quines són aquestes directrius, és a dir, què se’ls demana, i com se senten davant de la inviabilitat d’aquestes polítiques comunicatives «d’igualtat de gènere». A través del raonament, el coneixement i la seva pròpia experiència, ens ensenyen com i per què aquestes directrius discrepen amb les normes gramaticals que regeixen la llengua catalana (és a dir, amb la seva estructura, dins de l’àmbit estrictament lingüístic o formal). Ens revelen com aquestes directrius «des de dalt» afecten el corpus (no normalitzat) d’aquesta llengua, el seu funcionament i el seu ús en context, i miren de focalitzar-se en les conseqüències negatives que poden tenir per a la llengua i per als parlants.

Pel que fa a les directives d’elaboració del llenguatge no sexista o inclusiu, veiem que en part està construït sobre un nou ús de representacions gràfiques o «sociolectes incòmodes» (p. 41) com ara @, x, i, ·s, etc., que afecten aspectes morfològics de la llengua catalana d’una manera contraproduent perquè són normes de convenció artificials que discrepen amb la naturalesa formal de la llengua. Tot seguit, les autores ens ensenyen que l’ús d’aquests signes és inviable, ja que pot comportar problemes gramaticals i exigeix un procés d’aprenentatge perquè els seus usuaris puguin arribar a dominar-los.

A continuació, descobrim que aquest llenguatge, de vegades, integra l’ús de paraules amb gènere femení en plural per substituir la categoria gramatical no marcada representada per paraules en masculí genèric, com, per exemple, totes i companyes en lloc de tothom i companys. A la llista de directrius a utilitzar que construeixen l’anomenat llenguatge no sexista, hi afegeixen la creació de paraules com monomarental, donanatge, etc., i l’ús generalitzat de mots com professorat, alumnat o infants en lloc de professors, alumnes o nens, malgrat que aquests últims siguin funcionals i incloguin tant els homes com les dones.

Tot i això, sense cap mena de dubte com a eina principal i més emprada, i més discutida i analitzada entre les autores d’aquest llibre, destaquen els desdoblaments que emergeixen en absolut desacord amb les lleis de l’economia o de la brevetat lingüística. És el cas, per exemple, dels sintagmes nominals com persones representants i persones membres, en comptes de representants i membres. A més, hi ha fórmules com gerent i gerenta, junts i juntes (en canvi de junts), nens i nenes (en substitució de nens), pares i mares (quan simplement es pot fer servir la paraula pares, ja que inclou en la seva forma les mares i els pares), tots i totes (en lloc de tothom, que fa referència a totes les persones, incloent-hi les dones), nadó i nadona, tió i tiona…

Primer de tot, les autores plantegen qüestions com ara si els desdoblaments són realment eficaços per crear un llenguatge no sexista quan no hi ha cap correlació entre gènere gramatical i sexe. A continuació, despleguen un ventall de reflexions i anàlisis que inclouen perspectives del català des dels àmbits de la pragmàtica, la semàntica o la gramàtica, entre d’altres. Les anàlisis ens guien cap a la conclusió que els desdoblaments poden donar una imatge falsa d’igualtat que no existeix, atès que vivim en un règim patriarcal. Encara més, les autores adverteixen que la idea errònia d’unificació dels conceptes sexe i gènere gramatical «sexualitza» la llengua i augmenta les diferències entre les dones i els homes, perquè l’androcentrisme se segueix repro-

duint i aquestes fórmules el maquillen. En el transcurs de l’anàlisi del llenguatge no sexista les autores resumeixen que el seu ús comporta la imprecisió, la incoherència o l’asimetria dels textos, així com ambigüitats, abstracció, etc.

Finalment, consideren també inadequades certes parts del llenguatge inclusiu per a l’elaboració de textos literaris, perquè són totalment contraproduents per als seus cànons, com la veritat i la bellesa. Pel que fa a l’aspecte de la veritat, recalquen que amb l’ús d’expressions com junta directiva es disfressa la realitat, ja que «a les juntes directives no hi ha dones o són molt poques» (p. 88).

També s’ha d’afegir que moltes contribucions consideren que la construcció i la incorporació del llenguatge inclusiu i vocabulari al català per part de col·lectius com ara l’LGTBI parlen dels arguments socials en pro d’aquesta incorporació, i assenyalen que són una mostra clara del fet que cal una transformació dels valors dels actors de la societat en la qual vivim; que la desigualtat de gènere i l’exclusió per raó de sexe és un tema social candent que cal abordar. Ras i curt, els posicionaments de les autores en cap cas no menystenen els arguments socials vinculats als intents de parlar d’una manera inclusiva.

No seria cap exageració si determinem que aquest llibre és extremament revelador perquè, en el transcurs de la lectura, incentiva d’una manera fascinant la reflexió en el mateix lector a través del coneixement. Per aquestes raons, després de la lectura d’aquest llibre no quedarem indiferents cap als canvis que artificialment i forçosament s’imposen sobre un dels elements més significatius de la societat catalana: la seva llengua. Així doncs, deixem-nos submergir, a través de la lectura d’aquest llibre, al món de la reflexió i el pensament, per descobrir les raons per les quals ens hem sentit insegurs quan havíem d’elaborar un text dirigit a alguna administració pública o construir el nostre discurs davant d’un auditori. També entendrem el debat que s’ha generat entre persones del món acadèmic. A més, després de la lectura d’aquesta obra disposarem d’arguments contundents que ens ajudaran a construir el nostre propi criteri a l’hora d’escriure o parlar per a i des de la igualtat de gènere en la societat catalana i arreu. Això inclou tenir molt present que parlar d’una manera políticament correcta no suposa parlar d’una manera inclusiva, ja que, a hores d’ara, «amb llengua inclusiva o sense, els homes continuen dient-nos què hem de fer» (p. 18).

yordanka Hristova Veselinova Universitat de Lleida

Referències bibliogràfiques

Ajuntament de Barcelona (2018). Guia d’ús no sexista de llenguatge [en línia]. Barcelona. <https://ajuntament.barcelona.cat/guia-de-llenguatge-no-sexista/ca/> [Consulta: 23 febrer 2022].

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística (2011). Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

«Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes» (2007). Boletín Oficial del Estado. BOE-A-2007-6115 [en línia]. <https://portaljuridic.gencat.cat/ca/ document-del-pjur/?documentId=555974> [Consulta: 23 febrer 2022].

«Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista» (2008). Boletín Oficial del Estado. BOE-A-2008-9294 [en línia]. <https://portaljuridic.gencat.cat/ca/ document-del-pjur/?documentId=491383> [Consulta: 23 febrer 2022].

Correspondència: yordanka Hristova Veselinova. Ajuntament de Lleida. Regidoria de Presidència. Oficina Municipal d’Atenció Ciutadana. Rambla de Ferran, 32, baixos. 25007 Lleida. A/e: yordankahv@gmail.com. Tel.: 973 700 300.

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 33 (2023), p. 231-235

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Monteagudo, Henrique (2021).

O idioma galego baixo o franquismo: Da resistencia á normalización

Vigo: Galaxia. 744 p.

El prolífic professor Henrique Monteagudo ens torna a regalar una monumental monografia sobre la història social de la llengua gallega. La seva també extensa i imprescindible Historia social da lingua galega. Idioma sociedade e cultura a través do tempo (1999) anava de la romanització fins si fa o no fa la Guerra Civil. Ara, doncs, emprèn una continuació d’aquell treball i estudia la història externa del gallec sota el franquisme.

Tot i que el llibre comença amb la repressió a partir del cop d’estat militar de 1936, la data central entorn de la qual pivota és 1950, l’any en què segons l’autor es reprèn la construcció d’una cultura nacional gallega. La monografia consta de disset capítols agrupats en quatre grans blocs i, al final, conté uns breus annexos amb l’activitat editorial en gallec a Buenos Aires i a Galícia entre 1939 i 1980. Hauria anat molt bé un bon índex, tot i que s’ha de reconèixer que no era fàcil de fer. Per exemple, pel que fa a personatges importants en aquesta història, n’hi ha un grapat que surten gairebé a tot arreu (Ramón Piñeiro, Otero Pedrayo, Fernández del Riego, Carvalho Calero…), de manera que una remissió exhaustiva als seus noms hauria estat inútil per extensa.

L’obra s’inicia amb un pròleg en què se n’explica la gènesi, s’emmarca teòricament i metodològica i se n’enumeren les fonts principals. L’autor esmenta que ell mateix és testimoni directe i alhora «actor participante» —secundari, diu, però només per modèstia: el seu paper en la història recent del gallec és eminentment de primeríssima fila— dels esdeveniments més recents de què tracta al llibre, cosa que potser hi afegeix una perspectiva més personal i més informada, dos elements al meu entendre molt positius. El primer bloc, amb el títol «O xermolar dunha calada e escura vida» consta de dos capítols i repassa la persecució del gallec durant el franquisme. El primer capítol exposa una sèrie de dades sociològiques per situar-nos: sumaríssim resum de l’evolució ideològica del franquisme, demografia, mitjans de comunicació i dinàmica dels usos lingüístics. El segon es dedica més extensament a la política lingüística repressiva del règim i a la situació diglòssica i de substitució, que conviu amb una resistència incipient que anirà creixent. Un dels contactes més fructífers entre el galleguisme i el nacionalisme basc, personificat en Ramón Piñeiro i Mitxelena, es produeix a les presons feixistes.

El segon bloc, amb el títol «A herba medra de noite: a resistencia galeguista», conté quatre capítols. El primer es dedica a les primeres iniciatives de promoció de la llengua gallega després del llarg període de gairebé absolut silenciament. La creació de l’editorial Bibliófilos Gallegos per part de figures pròximes al franquisme, que ja ha-

vien fundat l’Instituto de Estudios Gallegos Padre Sarmiento, emmarcada en el CSIC (la típica institució per fer veure que es fa alguna cosa sense fer res i que, bàsicament, usava el castellà) és un pas en si mateix poc important. Tanmateix, l’any 1950 aquesta editorial institueix uns premis que d’una banda premien i publiquen la primera novel·la en gallec des de la guerra, de Ricardo Carvalho Calero, i d’una altra, impulsen entorn del premi de traducció una qüestió central: el model de llengua literària. Poc després, es publica a Buenos Aires un monogràfic de la revista Galicia, amb textos de reivindicació i estudi sobre el gallec que posen en evidència la importància que tindrà la diàspora gallega al llarg del renaixement del galleguisme. Una importància, crec, molt més gran que la que té l’exili català per a la respectiva llengua.

El capítol quart aborda la fundació i la trajectòria de l’editorial Galaxia, una fita essencial en la recuperació i la raó més important per la qual l’autor tria la data de 1950 com a punt de referència. Galaxia és el primer projecte veritablement autocentrat de la resistència galleguista, i el grup que la funda i la manté és sens dubte la baula que enllaça la generació d’abans de la guerra amb la de la —relativa— normalització del gallec. Francisco Fernández del Riego, Ramón Piñeiro, Ramón Otero Pedrayo o Xaime Isla —alguns dels fundadors— són personatges que no deixen de ser darrere de tot el que passa al llarg d’aquests anys en l’activisme gallec, juntament amb altres com Ricardo Carvalho Calero, Alonso Montero o —fora de Galícia— Luís Seoane a Buenos Aires. Mereix un esment especial el professor Basilio Losada, l’ànima del galleguisme a la Universitat de Barcelona durant tota aquesta llarga època.

Galaxia era i és, més que una editorial, tot un projecte cultural, i un dels seus productes més importants i duradors, a més de l’edició constant de llibres en gallec, és la revista Grial, encara avui en plena forma.

El capítol cinquè, segon del bloc, es dedica a les polítiques resistencialistes del gallec a mitjan segle, amb els intents de ressuscitar l’estudi del gallec i de fundar institucions de suport, com la inestimable Biblioteca de Fundación Penzol de Vigo, o la reanimació de la Real Academia Galega, en estat d’hibernació des de la guerra. El capítol sisè tracta del paper dels «germans d’Amèrica», especialment a Buenos Aires i l’Havana, però també a Caracas. Un paper de gran importància en diferents fronts, no només l’estrictament cultural i lingüístic, sinó també l’antirepressiu i de finançament. És a Montevideo on es denuncia públicament la política lingüística liquidacionista de Franco en el marc de l’Assemblea General de la UNESCO.

El tercer bloc, «Abrir camiños e recoller colleitas: rearticulación e depregamento», comprèn el període entre 1963 i 1975. Comença amb el capítol setè, que repassa l’activisme cultural: creació d’associacions, Fundació Penzol, Dia de les Lletres Gallegues, cursos populars de llengua… El capítol vuitè continua aquest fil amb l’anàlisi de l’activitat de Grial, el sorgiment d’altres editorials o la creació de «Sargadelos», un projecte tant empresarial com cultural. S’hi analitzen també les discussions sobre el model de llengua literària amb les propostes d’escriptors com Blanco Amor o Dieste i les crítiques consegüents. El capítol novè exposa la relació entre la cultura contestatària que sorgeix també a Galícia a la dècada dels seixanta i la reivindicació lingüística. Una contestació molt lligada a la universitat i amb manifestacions tant o més po-

lítiques que culturals, com la Nova Canción Galega, amb grups com Voces Ceibes (‘Veus Lliures’), en la qual no té un paper inspirador menor el concert de Raimon a Compostel·la l’any 1967. És en aquest període que sorgeix el nou nacionalisme gallec i les seves organitzacions.

Els capítols deu i onze es dediquen al paper de l’Església catòlica d’aquests anys, la jerarquia de la qual tradicionalment ha girat del tot l’esquena al gallec. Té un gran interès l’anàlisi dels discursos sobre la llengua per part de la jerarquia eclesiàstica i també bona part del sacerdoci. Un argument recurrent contra l’ús del gallec és que els faria perdre autoritat, i que els mateixos feligresos se’n riurien. L’autor recull sobre la qüestió declaracions d’un estudi que es va fer entre el clergat rural, la majoria contra l’adopció del gallec. Un discurs que contrasta amb la tradició eclesiàstica catalana. Segons Josep Benet (1973: 418), per exemple, «la llengua catalana […] havia estat la llengua normal i habitual en la vida religiosa de Catalunya» fins a la instauració del franquisme i, en general, ho va tornar a ser al cap d’uns anys.

En aquests capítols resulta molt interessant l’anàlisi de Monteagudo del que anomena convergència descendent o ús de condescendència, «que resulta ofensivo para o falante do idioma subalterno» (p. 387). La sòlida distribució classista dels usos lingüístics a Galícia («a finais do século xix o uso dunha ou outra lingua estaba claramente incardinado na estratificación de clase», p. 53) n’és probablement el fonament.

Els dos capítols finals d’aquest bloc estudien el tardofranquisme. El dotzè ofereix una síntesi dels primers estudis sociolingüístics del gallec, que permeten tenir una idea de l’estat de la llengua a la dècada dels setanta, així com els intents inicials d’introduir-ne l’estudi a l’escola. En aquest sentit s’apunten alguns elements de coordinació entre les diferents llengües subordinades, una coordinació que no apareix amb freqüència en aquesta història. El capítol tretzè se centra més aviat en les idees presents en aquests inicis de la sociolingüística gallega, en què els intel·lectuals gallecs basteixen l’edifici teòric que els permet enquadrar les dinàmiques socials del gallec en una disciplina relativament nova. S’hi plantegen una sèrie de debats que, en bona mesura, i malgrat les grans diferències en molts sentits, ens ressonen com a familiars també a l’àmbit catalanoparlant: sobre la relació entre llengua i classe, sobre les expectatives de futur, etc. Una fita en aquest sentit és la publicació de l’Informe dramático sobre la lengua gallega (1973), de Xesús Alonso Montero, i les consegüents crítiques i comentaris que provoca. El nostre famós «Manifest dels Marges» és de 1979.

El quart i darrer bloc, amb el títol «Os gromos da primavera da fala por nós agardan: constitución da lingüística galega e elaboración da norma», comprèn els darrers quatre capítols, que giren entorn del procés de fixació d’un estàndard per al gallec. El capítol catorze és un repàs general del recorregut de la filologia gallega des dels anys quaranta del segle xx, quan pràcticament no existia, fins a la consolidació dels estudis universitaris. El següent exposa els primers intents d’establir un estàndard. Monteagudo analitza la Gramática de Carvalho Calero, que va fer l’esforç de confegir una obra per a la qual no se sentia plenament qualificat, mentre que, segons ell, els qui potser n’haurien estat més no hi volien arriscar el prestigi: «Terán medo a Dámaso Alonso, que ten dito que por moito tempo non será possible unha Gramática galega

como a catalá de Badia» (p. 564). El capítol es completa amb la comparació d’aquest primer intent amb la publicació de les Normas ortográficas e morfolóxicas de la Real Academia Galega.

El capítol setze explica la fundació de l’Instituto da Lingua Galega en el marc de la Universidade de Santiago, i la polèmica que esclata entre aquesta nova institució universitària —formada sobretot per la nova fornada d’investigadors— i l’autoritat de l’Academia. Els joves filòlegs — amb una «indissimulada arrogància», diu l’autor— pretenen bastir l’estàndard amb un model de llengua més acostat als usos populars. De fet, acusen —injustificadament, segons Monteagudo— les Normas de «tendencia lusizante» (p. 609).

L’últim capítol enfoca la qüestió del portuguès, a través, en primer lloc, de la perspectiva de tres personatges que, amb fonaments ideològics molt diferents, proposaven un acostament de l’estàndard del gallec a aquesta llengua: Ernesto Guerra da Cal, Valentín Paz-Andrade i Pilar Váquez Cuesta. En segon lloc analitza la polèmica entre el filòleg portuguès Manuel Rodrigues Lapa, d’una banda, i Ramón Piñeiro i altres galleguistes, de l’altra. Lapa creu que l’únic futur possible per al gallec és el portuguès, ja que «o galego non pode aspirar a ser outra cousa que un conxunto de dialectos, a verdadeira lingua de cultura que corresponde a eses dialectos é o portugués literario» (p. 646). Monteagudo és molt crític amb el discurs de Lapa, que considera aferrat a una ideologia lingüística típica del «nacionalismo hexemónico de Estado» (p. 649). Per Piñeiro, en canvi, la fi anunciada del món rural gallec no és una condemna, sinó una esperança, en un moment en què la llengua està conquerint àmbits urbans i universitaris. La identitat gallega diferenciada no es mantindrà a través del portuguès, sinó de la consolidació del gallec. El portuguès, en tot cas, serà una font valuosa, però l’acostament ha de fer-se «desde o galego, non reunciando ao galego» (p. 655).

La darrera part del capítol s’atura en la posició d’altres intel·lectuals, especialment de Carvalho Calero. Monteagudo també hi fa una breu, però molt perspicaç, crítica de l’optimisme de Piñeiro, i assenyala una idea que em sembla que haurien de tenir sempre present totes les llengües minoritzades: cal entendre les condicions de cada moment històric. El que podia ser central en una època i una cultura per al prestigi o la recuperació —la literatura, l’escola— pot arribar a ser força irrellevant en una altra època. La coda és un autèntic homenatge a Ramón Piñeiro.

O idioma galego baixo o franquismo. Da resistencia á normalización és una aportació imprescindible a la història del gallec, però també, una eina fonamental per a aquells que sabem tan poc d’aquesta comunitat lingüística. Un llibre ple de citacions textuals i alhora amb una veu pròpia ben identificable. Entremig, a més, Monteagudo hi desgrana un munt d’idees suggeridores i lúcides sobre la sociologia de les llengües que em sembla que sempre és bo de tenir en compte. Tothom, però especialment els parlants de llengües minoritzades.

Pere Comellas Casanova Universitat de Barcelona

Referències bibliogràfiques

Benet, Josep (1973). Catalunya sota el règim franquista: Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco. París: Edicions Catalanes de París.

Monteagudo, Henrique (1999). Historia social da lingua galega: Idioma sociedade e cultura a través do tempo. Vigo: Galaxia.

Correspondència: Pere Comellas Casanova. Universitat de Barcelona. Departament de Llengües i Literatures Modernes i d’Estudis Anglesos. Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA). Gran Via de les Corts Catalanes, 587. 08007 Barcelona. A/e: perecomellas@ub.edu. A/I: https://webgrec.ub.edu/ webpages/000013/cat/perecomellas.ub.edu.html. Tel.: 934 034 693.

Notes

Entrevista a Miquel Nicolàs

Emili Boix-Fuster Societat Catalana de Sociolingüística

Quina és la teua formació? En quin context et vas interessar pel català? Vaig cursar la llicenciatura de filologia en els anys de la Transició, que foren particularment durs a la ciutat de València i el seu entorn. Els nostàlgics de la dictadura es resistien a compartir el poder polític, cultural i econòmic amb els sectors socials emergents, dins els quals excel·lia el valencianisme d’inspiració fusteriana. La mal anomenada batalla de València fou un conflicte de classes que marcà els joves universitaris d’aleshores. En aquest context, la meua generació tenia una acusada preocupació pel futur de la llengua. Diguem-ne que hi havia una certa superposició entre conviccions, militància i activitat professional. Si et dedicaves a la docència, com fou el cas meu, havies de lluitar per la dignificació de la llengua més enllà del temps docent estricte. Era una mica un apostolat. Amb el temps, la docència, la transmissió de continguts, i d’alguna manera la recerca, s’han dissociat en part de les posicions ideològiques; la qual cosa té avantatges i inconvenients.

En quin sentit? Pots explicar-ho una mica? El model docent en què ens vam formar era el del savi compromès amb el seu temps, com ho era en Manuel Sanchis Guarner, del mestratge del qual em vaig beneficiar. Ara bé, la normalització de la llengua, tot i que el terme no em fa el pes, hauria d’implicar entre moltes altres coses que el professorat que s’hi dedica perdés aquest component redemptor, quasi «messiànic», per a centrar-se en la dimensió més tècnica. Mirem-ho així. Ser professor d’espanyol no et converteix de manera automàtica en espanyolista. Com ensenyar anglès no et converteix en adalil de la supremacia anglosaxona. Es pot ensenyar català i no ser catalanista? És cert que parlar català comporta un gest polític, perquè assumeixes, ni que sigui involuntàriament, tot un ròssec històric. I mentre això duri hi haurà una càrrega ideològica intrínseca. Però ens hauríem d’emmirallar en el que passa amb les llengües grans al·ludides. Val a dir que, per allò de les oscil·lacions pendulars, hi ha el risc d’anar a parar en l’altre extrem: el professor absolutament desideologitzat, que concep la docència com una activitat instrumental, rutinària i asèptica. Fa quaranta anys hi havia un excés d’apostolat; avui potser predomina el docent diguem-ne «oficinista», amb tots els respectes, que no s’implica gaire en el seu treball.

I com és que has treballat en història social de la llengua i en sociolingüística?

En part per voluntat i en part empès per les circumstàncies. Vaig començar a exercir de professor de secundària el 1983, l’any en què es promulgaren les dues primeres lleis de política lingüística, la primera de Catalunya i la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV), aquesta encara vigent. Després va sorgir la possibilitat de vincular-me a la Universitat de València (UV), primer a l’antiga Escola de Magisteri i, més tard, a la Facultat de Filologia. Vaig començar a col·laborar amb el meu mestre Antoni Ferrando en les assignatures de diacronia, que a la UV, com arreu, s’han anat adaptant als plans d’estudis successius. Al marge de les contingències conjunturals, sempre he tingut molt present la profunda interrelació que vincula la sociologia de la llengua i la història lingüística: el domini de la paraula. No em canso de repetir als meus alumnes que, si volen conèixer bé la llengua actual i els preocupa el seu futur, trobaran respostes en l’estudi del seu passat. I que el fil que relliga passat, present i futur és el discurs, la construcció textual adequada, formal i eloqüent. Dit ras i curt, miro de persuadir-los que han de saber expressar-se amb solvència, rigor i propietat, oralment i per escrit. Postulo, doncs, un principi bastant obvi i treballo en aquests tres vèrtexs del triangle: com reeixir en sociolingüística, en història de la llengua i en la creació d’escriptura acadèmica formal.

Parlant d’estudis i estudiants, com creus que han canviat les titulacions universitàries?

Amb quins coneixements previs us arriben els estudiants de filologia catalana a la UV?

Al llarg dels darrers quaranta anys la universitat ha evolucionat al compàs de les transformacions polítiques, socioeconòmiques i culturals, sota el paradigma de la innovació tecnològica. Hem assistit a la fi de la comunicació analògica exclusiva i a l’emergència de la digitalització de les informacions, en estadis successius, fins a arribar a l’era del ciberespai, les xarxes socials i el big data. Com en qualsevol moment històric, hi ha continuïtats i canvis; principis, processos o estructures heretades, que s’han d’adaptar (què fem amb la tradició humanística?), i fenòmens nous, que no sabem com gestionar. En el context de la filologia catalana hem d’afrontar reptes pregons: com seguir inculcant als nous estudiants, educats en l’hegemonia de l’audiovisual i de l’acceleració permanent, els valors dels orígens clàssics, del cànon literari, d’una norma per al català i un registre estàndard composicionals… Són nocions que, per simplificar, estan més pròximes als ritmes i paràmetres slow. Per contra, els estudiants que accedeixen als nostres estudis comparteixen els atributs del jovent actual, que semblen obeir al lema d’aquella nissaga fílmica: fast & furious. D’altra banda, els anglicismes que faig servir ja apunten cap a un substrat ben preocupant. Mentre nosaltres discutim sobre com salvar els mobles d’una tradició que trontolla, els canvis se succeeixen a una velocitat vertiginosa que els més vells no podem seguir. Afegiré que assisteixo a aquest espectacle canviant sense una excessiva por i sense recança. Em van educar en la recta via aristotèlica, en la idea que la virtut és equidistant dels extrems. I per això procuro defugir tant la visió apocalíptica dels tecnòfobs com l’optimisme panglossià dels qui es deixen enlluernar per l’oripell cibernètic.

Com valores la recerca sociolingüística que es fa actualment en l’àmbit valencià?

És ben sabut que els principals referents teòrics de la sociolingüística catalana es deuen a sengles sociòlegs valencians: Lluís Vicent Aracil i Rafael Lluís Ninyoles. A primeries dels seixanta i durant dues dècades tots dos feren de pont entre la gran tradició sociològica nord-americana (Weinreich, Ferguson, Fishman, Labov…) i l’europea i assentaren les bases conceptuals del que s’ha denominat la sociolingüística del conflicte, que es fonamenta tot just en la noció de conflicte lingüístic, amb els termes que se’n deriven: substitució, normalització, interposició, autoodi… No podem entrar en la discussió sobre si hi ha realment una escola valenciana, encapçalada per aquests dos noms, ni en la relació entre ells o en les trajectòries tan dispars que seguiren. Aracil, derives ideològiques a banda, s’ha considerat sempre un outsider, exclòs voluntàriament del circuit de la sociolingüística institucional. Aquesta té en Ninyoles el mentor principal i l’autoritat més conspícua en el terreny de la prospecció demolingüística. La sociolingüística institucional es desenvolupa des del darrer quart del segle passat a l’empara del nou Estat autonòmic, en els tres principals territoris de la llengua. En línies generals i sense entrar en el detall de noms, institucions o resultats concrets, crec que es manté encara avui aquest esquema dual, si més no en l’àmbit valencià. Hi ha, doncs, una sociolingüística més crítica, que es fa més o menys al marge de les institucions i que continua administrant el llegat aracilià. I, després del canvi polític esdevingut el 2015, és a dir, en les dues legislatures del Pacte del Botànic, s’ha reprès la política de prospeccions i impuls a les petites recerques subvencionades, que miren d’aprofundir en el coneixement de la realitat sociolingüística valenciana.

Ara bé, aquesta dicotomia només indica el presumpte grau d’independència científica amb què s’enfronta la recerca sociolingüística. L’autèntica discussió està encara pendent d’encetar-se. I té a veure bàsicament amb tres tipus de plantejaments: els pressupòsits conceptuals (què queda avui de la sociologia del conflicte, tal com la plantejaren Aracil i Ninyoles), els mètodes d’anàlisi (es pot opinar, activitat assequible i barata, sense disposar de dades de mesura, operació costosa i, doncs, d’abast restringit?) i la definició d’objectius de política lingüística (investigar què i a la cerca de quines fites de planificació lingüística).

La transmissió intergeneracional és la premissa essencial per a la supervivència de la llengua. Per això és un dels fenòmens que potser més s’ha estudiat arreu del domini lingüístic, inclòs el País Valencià. Es podria dir que s’ha aturat o capgirat la castellanització en famílies valencianes?

Sempre resulta difícil donar resposta als interrogants sociolingüístics sense l’aval dels fets documentats i quantificats. Sembla que la sagnia idiomàtica s’ha tancat parcialment després de vora quaranta anys de règim autonòmic, a partir de la LUEV, per bé que la llei hagi estat molt de temps en hibernació i que els governs de la dreta hagin forçat la contraplanificació lingüística, com va fer notar Miquel Àngel Pradilla. Crec que ningú pot refutar aquesta hipòtesi. La castellanització hauria estat molt més profunda si no s’hagués comptat amb aquest dic de contenció. Ara bé, estem parlant d’una intervenció pal·liativa, que ha servit per minorar o endarrerir l’impacte massiu

dels processos de castellanització integral, que s’han de connectar amb el saldo demogràfic, els moviments migratoris i els canvis demolingüístics.

Però fins a quin punt el valencià pot guanyar nous parlants entre la població castellanitzada o entre noves immigracions?

Una de les diferències més notòries entre Catalunya i el País Valencià pel que fa a la dinàmica sociolingüística contemporània és la manca de polítiques públiques i iniciatives socials àmplies per a la integració lingüística dels immigrats. Només cal veure els organigrames de govern i el catàleg de publicacions institucionals. Al País Valencià cal buscar amb lupa de molta resolució per trobar algun organisme autonòmic que hagi desenvolupat accions de suport als migrants i els hagi dotat de plans o recursos perquè adoptessin l’altra llengua oficial. I es pot entendre que hagi estat així perquè tampoc no s’ha fet res quant a la població valenciana autòctona de llengua castellana, ja formés part històrica del regne foral —com el Baix Segura— o d’incorporació tardana — com Requena-Utiel o Villena. Fins i tot s’ha girat l’esquena als parlars xurros, de base aragonesa en origen, com els de la Serrania , l’Alt Palància, la Vall d’Aiora o la Canal de Navarrés. La frontera lingüística, la històrica —amb la qual hem conviscut durant segles— i la demogràfica —actual i poc perceptible— s’han interioritzat i naturalitzat. De fet, la LUEV sanciona el mapa lingüístic en reconèixer l’existència de dos tipus de territoris. Fet i fet, hem avançat molt poc en el camí d’integrar tot el país com un sol espai de comunicació, connectat amb la resta de l’àrea lingüística.

Així doncs, quines possibilitats de revernacularització hi ha al País Valencià?

Si parlem en termes de procés sistemàtic, les possibilitats tendeixen a ser molt escasses. Ara bé, algunes investigacions documenten casos de matrimonis mixtos o castellanoparlants en què s’ha revertit la tendència a favor del català, llengua en què aquestes parelles han educat la prole. Es tracta generalment de parelles de classe mitjana, amb alt capital educatiu i activitats socioprofessionals qualificades (professions liberals, metges, docents, funcionaris d’escalafó mitjà…). Però fins i tot en aquests casos, allò significatiu fora estudiar la sèrie històrica i comprovar si la llengua recuperada es manté en la generació següent o si la revernacularització s’estronca i retorna a l’estadi inicial de pèrdua idiomàtica.

Si s’examina la situació sociolingüística valenciana, en quins sectors s’observa una situació més propícia i quins són els més desafavorits?

Caldria dir d’entrada que aquesta radiografia parcial és metodològicament comprensible però no és consistent del tot. Per seguir amb la metàfora, per mitjà de la radiografia el radiòleg pot detectar una determinada dolència en un cos malalt. Però la diagnosi, i, si convé, l’actuació, quirúrgica o no, escauen a uns altres especialistes. En tot cas, el més important és que l’afectació es produeix sobre el conjunt del cos: no té sentit separar el que forma una globalitat. Traduït en termes sociolingüístics, això vol dir que en aquest país no pots viure en català d’una manera natural. Pots fer-lo servir en el teu cercle de relació, per cursar part d’una carrera, anar a determinats espectacles o

consumir alguns productes culturals. Però no te’n sortiràs si mires de relacionar-t’hi en una llista inacabable d’entorns: relacions socials en conjunt, atenció mèdica en qualsevol nivell i especialitat, gran comerç, assegurances, serveis diversos, empreses, transport privat, automòbil, justícia, notaries, bancs, policia, cinema, teatre, esport i activitats recreatives… I no vull entrar en el procel·lós terreny de les xarxes socials…

Fet l’aclariment, podríem dir que la parcel·la on més s’ha pogut progressar en l’ús normal del valencià és l’àmbit educatiu, des de l’infantil a la universitat, on s’ha configurat una gran bombolla, encoratjada per l’esforç benemèrit del moviment Escola Valenciana. Però és una bombolla fràgil, que es pot esvair en qualsevol moment. D’una banda, cal distingir entre l’ús escolar i les relacions interpersonals. Com a Catalunya, els nens reben la instrucció en català però parlen entre ells en espanyol. Hi ha la sensació que també a casa nostra s’ha guanyat l’aula però s’ha perdut el pati. A més, arribats a un cert topall, és molt difícil avançar o fins i tot consolidar el que s’ha aconseguit. Ara mateix hi ha un debat al voltant dels efectes de la nova llei de plurilingüisme que es promulgà el 2018. I estem patint els efectes de la jurisprudència relativa al mínim de 25 % de docència en espanyol. Entre els sectors més deficitaris quant a l’ús social del català hi ha tots els enumerats adés i d’altres que s’hi podrien afegir.

Has al·ludit a les pautes del consum cultural al País Valencià. Hi ha una cultura de masses en català?

De nou ens trobem amb el problema de les dades. La pregunta s’hauria de traslladar als sociòlegs especialistes en economia de la cultura. Però apel·lant a l’experiència diària, és fàcil col·legir que no hi ha una cultura de masses que cobreixi tots els nínxols de l’oferta i la demanda de productes. De fet, no crec que aquesta cultura, catalana i en català, existeixi enlloc de la nostra àrea. Tornem a la discriminació sectorial. Hi ha sectors vedats o d’accés molt restringit per al català. Penso en aspectes de la cultura de masses com el disseny de videojocs o la publicitat de marques de moda, fast food transnacional o begudes energètiques. Però també en àmbits molt importants que no són cultura de masses, però la propicien, com els nous terrenys de la intel·ligència artificial, la mineria de dades o la bibliografia científica. Aquí l’hegemonia de l’anglès és abassegadora i aviat fagocitarà llengües més grans que el català, com ara l’espanyol.

Per contra, la música en català en qualsevol gènere, format o estil continua ben viva. També al País Valencià, on hi ha una plèiade de solistes i grups que fan de tot (neofolklore, indie, rap i hip-hop…). Ara bé, caldria esbrinar el pes de la música forana, o dels productes autòctons que beuen de referents estrangers, en el consum dels joves. Assistim a la dilució del català en les músiques de la modernitat (la síndrome Rosalía). No sé fins a quin punt aquest fenomen es pot interpretar com un estadi superior de les mentalitats i les pràctiques comunicatives que tu vas descriure i interpretar en el teu estudi de referència Triar no és trair. El mestissatge, la hibridació, l’alternança de llengües i codis culturals és una tendència imparable, a la qual és inútil oposar-se. I sens dubte és un procés benèfic, que aporta saba nova. Ara bé, cal assumir que en aquest context serà difícil assolir que el català esdevingui la llengua hegemònica, la que controla decisions, metallenguatge i símbols. Potser haurem d’assu-

mir que no lluitem per manar sinó per sobreviure i gràcies, la qual cosa és compatible amb l’aspiració de normalitat absoluta com a horitzó irrenunciable. Sé que és una paradoxa i que socialment només funcionen les certeses absolutes, les consignes mobilitzadores i la simplificació dels diagnòstics.

En aquest complex panorama que esbosses hem de situar els mitjans de comunicació de titularitat pública i la seva rellevància per a la salut del català. Com valores el paper que pot o podria representar À Punt?

Com se sap, l’anterior experiència d’un mitjà audiovisual valencià de titularitat pública resultà ben controvertida. Al llarg de quasi un quart de segle, la Radiotelevisió Valenciana va ajudar a la visibilització de la llengua, però va reforçar els tòpics i els estereotips associats al valencià, va aprofundir en la dialectalització i desconnexió amb la resta de l’àrea lingüística i esdevingué un instrument de propaganda ideològica socialment desprestigiat. Remuntar aquests estigmes és una tasca feixuga per dues raons bàsiques. En primer lloc perquè es planteja després d’una aturada de quasi un lustre, en què les pautes d’oferta, producció i consum audiovisual han canviat molt i molt de pressa. El sistema de mesura d’audiències és encara el d’una televisió que es veia en família, en horari prime time i amb una oferta tancada. Avui la gent veu la televisió a demanda, en visionament intermitent, amb dispositius individuals, fent zapping amb unes altres formes d’input digital. Els canals de ràdio i televisió s’han transformat en multiplataformes que han de competir amb Internet per a la informació i amb les xarxes de distribució de continguts per a l’oci. En segon lloc, els sistemes de comunicació públics, constrets pels condicionants polítics, es veuen obligats a entrar en la lògica del mercat i assumir els postulats de l’empresa privada. Així, en À Punt no s’han erradicat determinats símptomes de l’etapa anterior, com ara una atenció excessiva a les celebracions festives, en particular les falles, o a les manifestacions localistes. Alguns observadors alerten del risc d’exacerbar aquests trets etnicistes, que són una concessió als gustos de l’audiència, un peatge inevitable a fi de recuperar quota de pantalla. Tot plegat, potser és encara prematur vaticinar quin paper exercirà À Punt pel que fa al rellançament del valencià com a instrument de cohesió social en un món tan complex i canviant.

Ja que al·ludeixes a les generacions més joves, quins discursos podrien atraure-les envers la promoció del valencià?

Se m’escapa per complet com es podria concitar la complicitat dels joves en l’extensió de l’ús social. De vegades tinc la sensació que ja s’ha produït una mutació evolutiva i que els meus alumnes i jo pertanyem a branques esqueixades de l’espècie homo, amb llenguatges expressius, implícits pragmàtics i repertoris formals ben diferents. Els joves ja no s’informen per mitjà de la televisió o la ràdio. Ni tan sols dels diaris electrònics. Comparteixen titulars servits per les xarxes amb escàs control quant a la fiabilitat de les fonts. És el problema de la veritat informativa. La proliferació de mentides, rumors, calúmnies, etc., és conseqüència directa del canvi tecnològic, que ha abaratit els costos de la informació i esborrat la frontera entre informadors prescriptors,

d’una banda, i usuaris de la informació, de l’altra. De nou ens trobem que hi ha un entrellat ben complex, connectat a l’evolució del multilingüisme. On abans teníem una contraposició espanyol/català ara hi ha un tercer en discòrdia, l’anglès, que està colonitzant molt de pressa totes aquestes cel·les. De fet no parlem de mentides i prescriptors, sinó de fakes, influencers, youtubers… Hi ha un jove de la Vila Joiosa, Fran Tudela, que amb el nom de Cabra fotuda fa uns monòlegs bigarrats en valencià, divertits i molts rics en materials verbals de tota mena. Són un poti-poti on la infracció de la normativa dels pronoms febles es pot barrejar amb una abrandada apologia de Jaume I. I suma milers de seguidors en diverses xarxes, molts més dels que somniaria a tenir cap professor de llengua convencional. Doncs és aquesta mena de fenòmens i de productes el que avui domina el panorama internàutic. Ara bé, són casos de gran abast, que no deixen d’oferir una visió atomitzada. Caldria superar les intuïcions i disposar de més informació contrastada sobre la qüestió.

Les referències a la mentida connecten amb el contenciós provocat pel secessionisme lingüístic valencià a què al·ludies a l’inici de l’entrevista. Encara perdura aquest conflicte? Hi ha manera de desactivar-lo?

En efecte, com he suggerit a l’inici, el secessionisme lingüístic valencià, el blaverisme, en llenguatge planer i pejoratiu, és la fonamentació ideològica de l’anticatalanisme valencià, un fenomen que ha condicionat tota la política valenciana dels darrers cinquanta anys. És un fenomen que té dues potes, una, la local, la valenciana; l’altra, l’anticatalanisme estructural de l’Estat. Sabem que en ambdós vessants s’han obtingut rèdits polítics substanciosos. I és una paradoxa que, tot i ser tan important, hagi rebut escassa atenció acadèmica. Hi ha més literatura periodística que bibliografia especialitzada. Segurament el millor llibre que s’ha escrit sobre l’anticatalanisme valencià és Noves glòries a Espanya, del sociòleg valencià Vicent Flor. L’anticatalanisme valencià està vinculat a un personatge semioblidat, tan grotesc com sinistre, Vicente González Lizondo, el líder carismàtic del partit Unió Valenciana (UV). A la seva mort, UV començà a desintegrar-se i acabà desapareixent fagocitat pel PP. És aquest partit, com explica molt bé Flor, el que prengué el relleu de Lizondo i UV. Ras i curt, l’anticatalanisme s’integrà perfectament en el programa ideològic i la pràctica política del PP. Per tant, no és previsible que desaparegui. Cal esperar que en les pròximes conteses electorals la dreta valenciana, atiada pels sectors ultra, torni a brandar l’anticatalanisme, mirant d’activar els sentiments viscerals dels sectors més ressentits i incultes del país. En les dues últimes eleccions autonòmiques no els va sortir bé la jugada, però si es crea un nou consens, una majoria de dreta en l’escenari espanyol, el tauler de joc valencià se’n ressentirà i l’anticatalanisme agafarà embranzida de nou.

Creus que a Catalunya s’entenen bé els problemes valencians i en particular els derivats del secessionisme?

És evident que no. És clar que la cosa va per barris i caldria diferenciar entre les diferents famílies del catalanisme, les altres ideologies polítiques i la majoria social, que encara viu més d’esquena a la realitat valenciana. La doctrina pancatalanista, abans i

després de Fuster, només la feien seva uns pocs milers de convençuts, militants en la fe dels Països Catalans. La majoria social i política no subscrivia ni de bon tros la tesi que la nació és la llengua. Hi ha marcs mentals més persistents que els esquemes polítics. El catalanisme conservador o bé ha tingut una idea providencialista i ens ha vist com una antiga colònia a pacificar, o bé ha arribat a la conclusió que la idea romàntica dels Països Catalans feia nosa en una eventual emancipació del Principat. De vegades les dues actituds han coexistit en la tàctica i l’estratègia. Jordi Pujol practicà la política del pal i la pastanaga (carlota, en diem els valencians). Maniobrava amb Zaplana perquè es creés una institució tan polèmica com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb la falsa promesa de la pax linguistica, i alhora barrava el pas tant com podia al valencianisme de centre esquerra.

D’altra banda, hauríem de tenir en compte que com a actitud mental, com a prevenció lingüística davant els altres, el secessionisme valencià té una clara connexió amb determinats prejudicis vigents encara a Catalunya. Que parlis amb accent valencià a Barcelona i et prenguin per lleidatà, o et contestin directament en espanyol, no deixen de ser respostes nascudes, bé de la ignorància benintencionada, bé del refús etnocèntric. Ambdues les podríem tipificar com a blaverisme invers.

Per acabar, vist tot el que exposes, quines mesures prioritàries creus que s’haurien d’adoptar en la política lingüística actual?

La pregunta em deixa desarmat perquè ni puc ni vull posar-me en la pell dels polítics. No puc dir precisament que admiro la seva feina, que sovint està plena dels errors derivats del tacticisme i la necessitat d’afermar-s’hi. Però per la mateixa raó he de dir que cal prou coratge per assumir responsabilitats de govern en un tema tan espinós com la política lingüística. Pel que jo sé, pel que puc llegir i sentir, els responsables institucionals dediquen la major part del temps de gestió a fer de bombers apagant focs. Els queda més aviat poc temps per a la planificació i el disseny de polítiques lingüístiques. Aquestes, d’altra banda, no poden ser gaire ambicioses, perquè els resultats assolibles en una legislatura de quatre anys són més limitats del que ens podria semblar. D’altra banda, tot s’ha de posar en context i veure d’on es parteix. En aquest sentit, moltes vegades circulen pressuposicions incorrectes. Avancem o retrocedim? Es diu que partíem d’un nivell cent i de debò no arribàvem ni a seixanta. Fa poc vaig llegir unes declaracions molt assenyades de Xavier Vila, que es referien a la situació sociolingüística, a les dècades precedents i a l’horitzó actual. Parlava de Catalunya, però segurament les observacions que feia serveixen en una alta proporció per a les Illes Balears i per al País Valencià. El subtext de les seves paraules, si més no el que jo en vaig col·legir era, desmentint el poeta, que «tot està per fer i que tot (no) és possible».

Memòria d’activitats del 2022

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 33 (2023), p. 249-252

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

1. Junta

Presidenta: Maria Sabaté-Dalmau

Tresorera: Luci Nussbaum Capdevila

Secretari: Avel·lí Flors-Mas

Vocals: Joan Costa Carreras, Alexandra Monné Bellmunt, Luci Nussbaum Capdevila, Joan Pujolar Cos i Mireia Trenchs Parera

Delegat de l’IEC: Miquel Àngel Pradilla Cardona

2. Activitats

2.1. Cicles i jornades

Sinergies de recerca en sociolingüística

14 de novembre (18.00 h). Taula 3. Plurilingüisme i educació, amb la participació del Grup de Recerca Llenguatges i Identitats, del Centre de Recerques de les Societats i dels Entorns a les Mediterrànies (CRESEM), a càrrec de Mercè Pujol (Universitat de Perpinyà), i del Grup de Recerca en Lingüística Aplicada, Didàctica i Literatura (GLOSSA), a càrrec de Llorenç Comajoan (Universitat de Vic).

Diàlegs sociolingüístics

20 de juny (18.00 h). Diàlegs sociolingüístics IV. «Llengua i gènere». Ponents: Marta Roqueta (Universitat Oberta de Catalunya) i Josep Soler (Universitat d’Estocolm). Moderadora: Luci Nussbaum. Debat sobre com s’han d’anomenar les persones, per defugir, d’una banda, el masculí «genèric» i, de l’altra, el binarisme quan la gent no s’identifica ni com a home ni com a dona. Així mateix, diàleg sobre el fet que el gènere ha estat emprat per a denunciar el sexisme lingüístic i les relacions de dominació que el llenguatge reflecteix, atès que, a més, es troba en la intersecció amb altres categories socials com ara l’edat, la raça i la classe, que són objecte d’estudi des de la sociolingüística crítica.

Nous talents en sociolingüística catalana

25 d’octubre i 2 de novembre (17.00 h, virtual). Nous talents en sociolingüística catalana, 9a edició, amb la presentació pública d’onze TFG i TFM d’excel·lència

i defensats amb èxit el curs anterior, en dues sessions. Organització: Avel·lí Flors-Mas.

Noves tesis en sociolingüística catalana

19 de setembre (18.00 h, virtual). Noves tesis en sociolingüística catalana, 2a edició. Presentació de la tesi doctoral de Roser Giménez Garcia (defensada recentment a la Universitat de Barcelona en el marc del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació), amb el títol Cap a una perfilació sociolingüística dels adolescents: una mirada sinèrgica des de la lingüística forense, el variacionisme i la sociolingüística educativa.

2.2. Tallers

29 d’abril (11.30-14.30 h, virtual). Quart Niu de suport a TFG i TFM de sociolingüística, coorganitzat per Joan Costa (Universitat Pompeu Fabra) i Mireia Trenchs (Institut d’Estudis Catalans i Universitat Pompeu Fabra). Conferència inaugural a càrrec de Daniel Cassany (Universitat Pompeu Fabra).

2.3. Conferències convidades

1 de desembre (18.00 h, virtual). Col·loqui en el marc de l’Any Fuster «J. Fuster, ara o mai», amb Toni Mollà i Miquel Àngel Pradilla.

3. Publicacions

Treballs de Sociolingüística Catalana , 32. Data de publicació: 18 de maig de 2022. 359 p. Tema monogràfic: l’avaluació de les polítiques lingüístiques. Direcció: Emili Boix Fuster. Edició del volum: Joan Costa Carreras (Universitat Pompeu Fabra) i Carla Amorós Negre (Universitat de Salamanca). TSC és indexada a JCR i reconeguda per la FECyT, amb un índex d’impacte de 10 a MIAR.

Escrit en record de Miquel Strubell i Trueta, membre actiu de la SOCS i un sociolingüista amb una llarga trajectòria acadèmica i cívica per la llengua i la cultura catalanes (accediu-hi aquí).

Actualització del lloc web de la SOCS

El lloc web de la SOCS, allotjat a l’IEC ( https://socs.iec.cat/), ha estat renovat i serà actualitzat regularment per part d’un tècnic i un vocal de la Junta. Amb una interfície interactiva més nova i de fàcil navegació per als usuaris, està vinculat a l’espai Twitter de la Societat i conté una videoteca i un espai de notícies d’actualitat.

4. Premis

Premi Modest Reixach 2022 de Sociolingüística.

El jurat, constituït per Joan Pujolar, Eva Codó i Joaquim Torres-Pla, va atorgar el premi, el 22 de febrer de 2022, a un llibre col·lectiu de la Universitat de Barcelona amb coautoria d’Emili Boix-Fuster i Maria Pilar Perea que recull les contribucions presentades al 25è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 25):

Boix-Fuster, Emili; Perea, Maria Pilar (ed.) (2020). Llengua i dialectes: esperances per al català, el gallec i el basc. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona.

El lliurament del premi va tenir lloc el 22 d’abril de 2022, a la Sala Prat de la Riba de l’IEC, a les 11.30 h.

5. Línies d’actuació que es proposen per a l’any 2023

Jornades, cicles, tallers i seminaris : diàlegs sociolingüístics (5a edició), sinergies de recerca (taula 4), nous talents en sociolingüística catalana (10a edició), Niu de suport a TFG i TFM (5a edició), noves tesis doctorals (3a edició), presentació de TSC, 32 i trajectòries reeixides en l’àmbit de la sociolingüística catalana (1a edició, presencial).

Premis: Premi Modest Reixach 2023 (abril 2023).

Publicació: Treballs de Sociolingüística Catalana, 33: Llengua i economia.

6. Sòcies i socis de la SOCS

Actualment, la Societat té cent quinze sòcies i socis.

Normes de publicació

En l’apartat «Instruccions per als autors» de la versió electrònica de la revista treballs de sociolingüística catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/ about/submissions#authorGuidelines), es poden consultar les normes de publicació que s’han de seguir per tal de garantir un procés d’edició de qualitat dels treballs presentats.

Treballs de Sociolingüística

Catalana 2023

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC

Llengua i economia

Llindar, per Emili Boix-Fuster

Secció monogràfica. Llengua i economia

Bourdieu and the economics of language in Catalonia, per Kathryn A. Woolard

La llengua dels futurs economistes. Un estudi dels resums de treballs de fi de grau, per Carme Bach i Maria Dolors Cañada Pujols

Capitalisme acadèmic a Catalunya: el vincle entre universitat i empresa als webs universitaris, per Pau Bori

Dinàmiques econòmiques i ús de les llengües minoritzades. El cas de la digitalització comercial al País Valencià, per Lluís Català-Oltra i Clement Penalva-Verdú

Lingua còrsa e promozione turistica: comunicazione identitaria, per Carlo Girelli

Secció miscel·lània

Usos de les llengües en el si de la família i transmissió lingüística intergeneracional el 2018, per Joaquim Torres-Pla

Formulació d’un indicador unitari de competència i d’ús de la llengua per a l’avaluació de polítiques lingüístiques, per Francesc J. Hernàndez

Reflexions i respostes sobre la qualitat lingüística del català, per Joan Costa Carreras

Políticas de traducción y bilingüismo institucional: un estudio comparativo, per Flavia De Camillis

Perfil i trajectòria professional de les professores de català com a llengua estrangera fora dels territoris de parla catalana, per Anna Tudela-Isanta, Ruben Manuel-Oronich i Cristina Fernández Recasens

Ressenyes

La llengua escapçada: Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa, d’Esteve Valls, per George Newton

The sociolinguistics of higher education: Language policy and internationalisation in Catalonia, de Josep Soler i Lídia Gallego-Balsà, per Esteve Valls

Sur la standardisation des langues minor(is)ées aux xxe et xxie siècles, de Carmen Alén Garabato, Henri Boyer i Ksenija Djordjevic Léonard (ed.), per Joan Costa Carreras

El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització, de Mireia Galindo, Carles de Rosselló i Francesc Bernat, per Narcís Iglésias

Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou: Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua, de M. Carme Junyent (ed.), per Yordanka Hristova Veselinova

O idioma galego baixo o franquismo: Da resistencia á normalización, d’Henrique Monteagudo, per Pere Comellas Casanova

Notes

Entrevista a Miquel Nicolàs, per Emili Boix-Fuster

Memòria d’activitats del 2022