Ítaca: Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Quaderns Catalans de Cultura Clàssica N. 37

http://revistes.iec.cat/index.php/ITACA ISSN (ed. impresa): 0213-6643 ISSN (ed. electrònica): 2013-9519

Quaderns Catalans de Cultura Clàssica Núm. 37

Comitè assessor / Advisory Commitee

Angelo Casanova (Università degli Studi di Firenze), Catherine Darbo-Peschanski (CNRS, Paris), Riccardo di Donato (Università di Pisa), Jürgen Hammerstaedt (Universität zu Köln), Carlos Lévy (Université Paris IV — Sorbonne), Emilio Suárez de la Torre (Universitat Pompeu Fabra), Isabel Rodà (Universitat Autònoma de Barcelona), Morena Deriu (Università degli Studi di Cagliari)

Director / General Editor

Carles Garriga (Universitat de Barcelona).

Consell de redacció / Editorial Board

Jaume Almirall (Universitat de Barcelona), Àlex Coroleu (ICREA — Universitat Autònoma de Barcelona), Montserrat Jufresa (Universitat de Barcelona), Marc Mayer (Universitat de Barcelona), Jaume Pòrtulas (Universitat de Barcelona), Josep Lluís Vidal (Universitat de Barcelona), Mariàngela Vilallonga (Universitat de Girona).

Secretari / Secretary

Francesca Mestre (Universitat de Barcelona — fmestre@ub.edu).

Objectius i temàtica / Goal and themes

Ítaca és la revista anual de recerca en estudis clàssics que des de 1985 publica la Societat catalana d’estudis clàssics (SCEC), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), adscrita a la Secció Filològica (SF). Ítaca pretén col·laborar en la redimensió de tota la cultura clàssica des d’una òptica interdisciplinària i amb rigor filològic. Aplega estudis i materials relatius a aquest camp del coneixement. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim.

Ítaca is a journal published once a year by the SCEC (Catalan Society of Classical Studies), a subsidiary section of the IEC (Institute of Catalan Studies) belonging to its SF (Philological Section). Ítaca wants to contribute to a higher dimension of the whole classical culture from an interdisciplinary perspective and taking much care of the necessary philological rigor. It covers studies and all sort of documents related to this field. All papers submitted undergo a double-blind peer review process.

Versió electrònica / Electronic version

http://revistes.iec.cat/index.php/ITACA

© 2022, Institut d’Estudis Catalans

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Compost per gama, sl

Maria Calvet 11 08790 Gelida, Barcelona

Imprès a Service Point, FMI, SA

ISSN (ed. electrònica): 2013-9519

ISSN (ed. impresa): 0213-6643

Dipòsit Legal: B 35209-1986

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 37 (2021), p. 7-28

DOI: 10.2436/20.2501.01.103

Prolegomeni a una indagine sulle corrispondenze metricoverbali nella lirica corale greca: gli epinici di Pindaro

Alessio Faedda

Università degli Studi di Cagliari

AbstrAct

Homometric occurrences show great frequency in the extant Greek strophic poetry, fitting well in its careful metrical and verbal construction and strengthening keywords or central ideas in the odes. Nevertheless, it attracts almost no attention in the main Greek metrics handbooks, where this poetic tool is usually mentioned in cursory assertions about general correspondences between the metrical and the verbal level in a choral ode. Despite J. B. Bury’s attempt at underscoring isometric verbal repetitions in Pindar’s epinician odes, an overall study and an attempt to provide an interpretation remain a desideratum. In the following paper I shall discuss some aspects regarding this topic in Pindar’s poetry, aiming to demonstrate its relevance to poetic exegesis.

Keywords: homometric occurrences, Greek metrics, semantical metrics, Pindar, epinician odes.

Nella produzione poetica greca antica di tipo strofico, i meccanismi della responsione metrica ingenerano la possibilità che la stessa sede di versi o cola in responsione fra loro sia occupata da forme identiche o simili di uguali parole, da opposizioni semantiche, da echi fonici o da parallelismi sintattici. Vero e proprio strumento a disposizione del poeta nell’atto della composizione, la finalità delle occorrenze omometriche pare orientata a rilevare parole-chiave e concetti portanti delle odi, costituendo un efficace mezzo di potenziamento semantico che, armoniosamente inserito nell’attenta calibrazione delle odi per simmetrie, parallelismi, concatenazioni e opposizioni, si giova del coinvolgimento della responsione metrica, che allontana lo spettro della coincidenza e

Alessio Faedda

implica, piuttosto, l’espressa volontà del poeta1. L’utilizzo non pare isolato né nel mondo classico né in quello arcaico, in cui l’abbondanza di occorrenze

omometriche si fa più apprezzabile se si considera lo stato frammentario della documentazione testuale2. Eppure, non altrettanto abbondante è l’interesse da esse suscitato nella letteratura specialistica, che si limita a osservazioni cursorie senza la pretesa di ulteriori approfondimenti ermeneutici.

Nel 1933 W. Kranz inquadrava le omometrie nel più ampio bacino delle forme di parallelismo e simmetria impiegate nella composizione poetica e, indicando il fenomeno con l’etichetta di Symmetrie des Logos , ne individuava l’operatività nei contesti strofici tragici, attribuendo loro una funzione solennizzante, atta ad accrescere la forza espressiva dei canti:

Parallelität und Symmetrie, Urprinzipien jedes künstlerischen Gestaltens, entsprechend der rhythmischen Zweiheit im Aufbau des menschlichen Körpers, so daß also symmetrisch zweifache Form des Kunstwerks in Wahrheit nur ein Ausdruck ursprünglich-menschlicher Wesenheit ist — im Lied des tragischen Chores sind sie das eigentlich normative Prinzip, denn Melos und Rhythmos ertönen ganz gleich, nur je zweimal hintereinander, in Strophe und Gegenstrophe. Darüber hinaus kann die Feierlichkeit, die Wucht dieser in besonderem Grade gebundenen Poesie gesteigert werden durch die Symmetrie des Logos, durch die Wiederholung gleicher oder ähnlicher Worte oder Laute an der gleichen Stelle der Antistrophos, die dann wirkt wie das Echo3 .

La stessa impostazione è conservata da F. Bornmann che, sessant’anni dopo, costituisce l’unico studio abbastanza recente espressamente dedicato al tema:

1. «En ce qui concerne les reprises de mots, l’intention [du poète] est certaine quand elles se produisent au même emplacement dans deux verses identiques qui se répondent dans la strophe et dans l’antistrophe» (IrIgoIn 1988, 13). Analoga l’osservazione di gArvIe 2002, 4, seppur limitata al caso delle allitterazioni: «One reason for the appearance of alliteration in the lyric passages of tragedy, and more particularly of Aeschylus, is that the strophic pairs often form a self-contained unity, with strophe and antistrophe responding, not only in subject-matter, but also in repetitions of words, syllables, or even consonantal or vowel sounds. If, therefore, a strophe is marked by the alliteration of, for example, the letter p, it often, although by no means always, happens that the same alliteration is repeated in the corresponding antistrophe» (cf. ercolAnI 2003, 173-203). Il rilievo è maggiore se si considera l’importanza dell’eco nella poesia arcaica, di recente rimessa in luce da leven 2018, 224: «Lyric texts are always already echoes of something (an original performance and perhaps a series of reperformances) – texts are the last ripples in a long string of transmitted sounds. […] For lyric texts present themselves as a trace, a way of preserving and recreating a scene. No matter how much a lyric poem pretends to be in the moment, to be a direct representation of the hic et nunc, it is always only the delayed trace, the verbal repetition, of an experience».

2. Cf. FAeddA 2020 per alcuni specimina drammatici. Le omometrie sono proficuamente impiegate anche nei testi di Saffo, Alceo, Simonide, Pindaro, Bacchilide e Ibico, in corso di analisi per la mia tesi di dottorato. A titolo di esempio, ho discusso un interessante caso di omometria contrastiva in Alcm. fr. 3 Cal. 87~101 (γλαύξ ~ κύκνος) nella recente 10th Postgraduate Conference della Facoltà di Filologia della National and Kapodistrian University of Athens (8-11 ottobre 2019), i cui atti sono in corso di redazione.

3. KrAnz 1933, 116.

La responsione strofica è una ripetizione musicale che conferisce parallelismo e simmetria alle unità metriche. Questa simmetria può essere accentuata anche dalla ripetizione di parole o di nessi nella stessa sede della strofe e antistrofe o anche dell’epodo4

Muovendo dal presupposto di una minore pervasività del fenomeno nella lirica corale arcaica e tardo-arcaica, l’autore discute alcuni esempi tratti da Eschilo, Sofocle ed Euripide, evidenziandone la relativa abbondanza nell’ultimo, dove le omometrie possono esplicarsi in ripetizioni formali che riproducono i moduli espressivi, in ripetizione di concetti ribaditi anche attraverso echi fonici, in esatte coincidenze di metro, parola e concetto, talora «non solamente nei canti corali, ma anche nelle monodie e nei kommoi a struttura strofica»5, con un utilizzo che, per quanto caratterizzato da «una certa meccanicità e fissità»6, pare rispondere a «parole, motivi o concetti rilevanti per il contesto non solo del canto, ma anche dell’intera tragedia»7. La loro presenza in Eschilo, invece, fa pensare a una loro possibile origine cultuale, da ricercarsi nella ricorrenza degli efimni, mentre Sofocle, che «ama ribadire in un canto i concetti essenziali con il richiamo a una o più parole chiave» 8, pare limitarsi «alla coincidenza di una sola parola o di un nesso breve»9, allo scopo di una manifesta sottolineatura del pathos e dell’espressività10

4. bornmAnn 1993, 565.

5. bornmAnn 1993, 568.

6. bornmAnn 1993, 573.

7. b ornm A nn 1993, 573. Si può portare a esempio la corrispondenza responsiva φόνον ~ φόνωι in Eur. Med. 1275~1286, con cui il coro ribadisce la centralità tematica dell’assassinio compiuto da Medea e rinforza il parallelismo fra la donna e Ino, anche lei colpevole di aver tolto la vita ai propri figli, per quanto mossa da follia e non da premeditazione. bornmAnn 1993, 565 n. 2 giustifica la (apparente) minor frequenza delle omometrie nella lirica corale arcaica sulla base di pochi casi di derivazione pindarica, come Pind. Ol. I 69~80 γάμον ~ γάμον o Isth. VIII 41~51 πεδίον ~ πεδίον. Il presente articolo cercherà di mostrare, invece, che il fenomeno è degno di ben diversa osservazione.

8. bornmAnn 1993, 566.

9. bornmAnn 1993, 568.

10. Nell’uso eschileo (ad es. Aesch. Eum. 1043~1047 ὀλολύξατε νῦν ἐπὶ μολπαῖς ~ ὀλολύξατε νῦν ἐπὶ μολπαῖς o 1035~1038 εὐφαμεῖτε δέ ~ εὐφαμεῖτε δέ; Prom. Pyrk. fr. 204 b Radt, vv. 6-8~15-17 TrGF Νύμφας δέ τοι πέποιθ’ ἐγὼ / στήσειν χοροὺς / Προμηθέως δῶρον ὡς σεβούσας; Pers. 694-695~700-701 σέβομαι μὲν προσιδέσθαι, / σέβομαι δ’ ἀντία λέξαι ~ δίομαι μὲν χαρίσασθαι, / δίομαι δ’ ἀντία φάσθαι), l’efimnio esce dall’inevitabile incomprensibilità che deriva dalla sua applicazione al di fuori del contesto precipuamente rituale, per rivestirsi invece di nuovo significato, partecipando al gioco di ripetizioni che costella di figure retoriche le composizioni poetiche (vAn gronIngen 1958, 87). Sull’efimnio, cf. l’ampia monografia di schwArz 1987. Sulla possibile origine cultuale delle iterazioni efimniche, KrAnz 1933, 128-129; bornmAnn 1993, 565-566. All’arcaico ritornello non necessariamente rituale fa, invece, riferimento bury 1965a, xxx: «It may be conjectured that the ‘responsion’ is simply a subtle modification of the ‘refrain’, a feature of the most primitive poetry. The refrain is reduced to a catchword; and as poetry becomes more subtle and elaborate the catchwords and catch-phrases are varied, multiplied, refined; the iteration becomes more than a mere iteration, and of itself adds an idea». La sottolineatura dei concetti chiave in Sofocle è visible, ad esempio, in Soph. Ant. 584-585~596-597 (

Alessio Faedda

Nonostante il rilievo che lo strumento delle occorrenze omometriche mostra di avere nell’ambito tragico, i principali manuali di metrica fra XIX e XXI secolo, se non hanno passato il tema sotto silenzio, si sono prodotti in menzioni perlopiù superficiali e generiche che, come nei casi di A. Rossbach, R. Westpahl ed A. M. Dale, fanno riferimento al solo contesto tragico, dove le coincidenze metrico-verbali sono considerate — come già in Kranz — una conseguenza della possibilità che, nelle composizioni strofiche, struttura metrica e struttura del pensiero si trovino a corrispondersi, dando luogo a condizioni ritenute irrintracciabili nella produzione della lirica corale anteriore.

Was unserem rhythmischen Gefühle wohl immer fremdartig bleiben wird, ist der sich bei Pindar findende Mangel von Uebereinstimmung zwischen den Abschnitten des Rhythmus und des Gedankens. Wir nennen unsere modernen Gedichte nur dann fliessend, wenn möglichst häufig an das Ende eines Verses ein Satzende fällt und wenn ein aus mehreren Reihen bestehender Vers, z. B. ein trochäischer Tetrameter, auch in der Grenzscheide der beiden Reihen ausser der metrischen Cäsur gleichsam eine Cäsur des Gedankens zeigt. Die tragischen Strophen tragen dieser unserer modernen Forderung ungleich mehr Rechnung als Pindar, dem die Responsion zwischen rhythmischen und Satzgliedern ganz und gar gleichgültig ist und der auch die Reihen ein und desselben Verses fast niemals durch eine beabsichtige Cäsur von einander sondert11 .

The strophe of drama (unlike Pindar’s) is almost always a rounded period in thought as well in metrical form, but its inner structure has a widely varying degree of this correspondence. Strong punctuation in both strophe and antistrophe usually, though not always, coincides with the end of a major or a minor period, and sometimes sense and metrical phrasing move parallel for the whole or part of a stanza. But in other cases, as so often in Pindar’s poetic technique, the two may each go their independent way12 .

Altri autori, invece, non circoscrivono il fenomeno al terreno drammatico, ma non per questo rinunciano alla dimensione generale delle loro osservazioni che, pur prive di tentativi di denominazione o di più puntuali spiegazioni, hanno almeno il merito di connettere la responsione strofica alle corrispondenze metrico-verbali in modo esplicito:

ἀλλ’ ἐρείπει / θεῶν τις) e Ant. 613-614~623-625 ( οὐδέν’ ἕρπει / θνατῶν βίοτος πάμπολυς ἐκτὸς

ἐκτὸς ἄτας), a proposito della disgrazia che si abbatte sull’intero γένος dei Labdacidi, o nella corrispondenza dei sintagmi μοι θάρσος ~ τοι θάρσος in El. 479~195, che fa del coraggio l’effetto principale scatenato dal sogno di Clitemestra negli astanti, opponendo la rassicurazione che esso suscita in Elettra e nelle coreute allo sconforto in cui getta

Clitemestra ed Egisto.

11. rossbAch; westphAl 1868, 295.

12. dAle 1968, 203.

Prolegomeni a una indagine sulle corrispondenze metrico-verbali 11

La poésie lyrique comporte le plus souvent une répétition d’un group strophique sur un même schéma métrique (κατὰ στροφήν ). Dans ce cas, il y a responsio métrique d’une strophe à l’autre. Les anciens ont été très fidèles à l’exacte correspondance d’une strophe à l’autre. Bien mieux, cette responsio , dans plus d’un cas, reproduit non seulement le même schéma métrique, mais comporte aussi une homophonie ou une équivalence grammaticale des termes essentiels qui se répondent13

Der formalen metrischen Responsion entspricht häufig eine mehr oder weniger deutliche inhaltlich-gedankliche Responsion14

Occasionally a word or phrase in one strophe is echoed at the corresponding place in another, no doubt from its association with a particular musical phrase15

Eppure, la fisionomia dello strumento e la sua utilità erano state riconosciute già alla fine del xIx secolo proprio nel successivamente scartato terreno arcaico. J. B. Bury, infatti, a proposito delle odi pindariche, segnalava:

it was a practice of the poet to repeat some particular word in the same verse and foot of different strophes or epodes, […] he indicated thereby some connexion in thought between separated parts of the Ode16 .

L’idea è quella dell’analisi, già in B. A. Van Groningen, del ‘movimento interno’ che conduce un’opera letteraria dall’inizio alla fine17: nel caso delle composizioni poetiche strofiche, le occorrenze omometriche costituirebbero le tappe intermedie di un vero e proprio sistema di echi, riprese, segnali e rapporti reciproci fra i singoli elementi costitutivi dell’ode che, tenuti in debito conto nei momenti esegetici, costituirebbero indizi disseminati dal poeta lungo la propria opera per ricostruire il filo dei suoi pensieri e garantire ulteriore unità alla composizione 18. La facile alternativa a una esplicita volontà del

13. dAIn 1965, 165-166.

14. KorzenIewsKI 1968, 15.

15. west 1987, 4 n. 1. L’osservazione appare identica in west 1982, 5. Sul ruolo della musica nella responsione verbale, vedi infra

16. bury 1965a, xx. Cito da una ristampa dell’opera, edita per la prima volta a Londra nel 1890.

17. «[…] toute œuvre littéraire comporte une certaine structure, un mouvement qui la conduit du commencement jusqu’à la fin, et qu’elle peut comporter en outre un centre vivant autour duquel gravitent les parties successives» (vAn gronIngen 1958, 337).

18. «Thus Pîndar has himself supplied us with indications for following the ways of his thoughts; he has ‘set words’ for us like sing-posts. […] For Pindar does not confine his ‘responsions’ to verses metrically corresponding […] but indicates the train of his thoughts by verbal echoes anywhere, independently of the metre. These echoes become formal and emphatic ‘responsions’, where in conformity with Mezger’s rule the metre is confederate; but when the metre does not assist, they are not less important guides for us in detecting the parallel ranges and answering groups constructed by his wonderful art» (bury 1965a, xx-xxi).

Alessio Faedda

poeta sarebbe l’azione del caso, da aggiungersi alle accuse di un’intollerabile artificialità che in questo modo sarebbe imposta all’espressione poetica19, ma la consistente ricorrenza del fenomeno nella letteratura strofica in nostro possesso non lascia dubbi. Le occorrenze omometriche, tutt’altro che assenti nella produzione corale arcaica e tardo-arcaica, già agli occhi di Bury apparivano talmente insistenti da essere degne di considerazione ermeneutica: grazie alle sue analisi, il corpus di ventiquattro odi formato dagli epinici pindarici, pur costituendo un campione necessariamente selezionato e limitato della frammentaria produzione corale antica, mostrava in quasi tutte le odi uno o più esempi di queste riprese verbali, distinguendosi quale segnale di rilevanza dello strumento delle omometrie nel terreno dell’epinicio 20 e lasciando credere che, quindi, «τέχνη, not τύχη, arranged the answering echoes» 21. Insomma, come è stato di recente riassunto con efficacia da B. Currie, «the role of verbal echoes in the interpretation of Pindar is controversial, but it is reasonable to see them as a means of articulating a fundamental relationship between ideas in an ode»22. Vale, dunque, la pena di esaminare da vicino gli utilizzi di questo strumento nelle composizioni pindariche attraverso la discussione di alcuni casi esemplari che, speriamo, provino la rilevanza del tema e la sua utilità nei momenti esegetici.

La forma più emblematica di omometria è costituita dalla corrispondenza tra forme identiche o simili di uguali sostantivi. Se ne può osservare un esempio in Pind. Ol. I 69~80, in cui si viene a ripetere nella stessa posizione metrica la parola γάμον23

ἔχει δ’ ἀπάλαμον βίον

τοῦτον ἐμπεδόμοχθον,

μετὰ τριῶν τέταρτον 60 πόνον, ἀθανάτων ὅτι κλέψαις

19. «It will be said that my view imputes to the poet an artificiality which is unworthy of a great genius and inconsistent with true poetical inspiration» (bury 1965a, xxi-xxii). Riserve sono espresse anche da vAn gronIngen 1958, 330: «Le procédé a une certaine valeur, mais à condition d’être perceptible et de s’imposer à l’audition ou à la lecture. Les interférences signalées par les deux savants [ scil. Mezger et Bury] ne sont pas de cet ordre ; leur fonction compositionnelle est presque nulle. La théorie ne compte plus aucun adepte, mais les phénomènes sont parfois intéressants».

20. «If only one hymn of Pindar were extant, it might be maintained that echoes of language, noticed by an editor, were a freak of chance and formed no part of the poet’s design. But seeing that forty-five (or at least forty-three) poems of Pindar have been preserved, and that in every one of these there are distinct responsions and echoes in which a direct bearing on the connexion of thought may be perceived (more or less easily), it cannot be judiciously or even plausibly maintained that chance worked so systematically» (bury 1965a, xxii).

21. bury 1965a, xxii.

22. currIe 2005, 225.

23. I testi delle Olimpiche sono tratti da gentIlI et al. 2013, mentre quelli delle Pitiche da gentIlI et al 1995; le Nemee provengono dall’edizione critica di snell; mAheler 1984; infine, le Istmiche riprendono il testo edito da prIvIterA 1982.

ἁλίκεσσι συμπόταις

νέκταρ ἀμβροσίαν τε

δῶκεν, οἷς ‹ν›ιν ἄφθιτον

ἔθεσαν. εἰ δὲ θεὸν

ἀνήρ τις ἔλπεταί ‹τι› λαθέμεν ἔρδων, ἁμαρτάνει.

τοὔνεκα {οἱ} προῆκαν υἱὸν 65

ἀθάνατοί ‹οἱ› πάλιν

μετὰ τὸ ταχύποτμον

αὖτις ἀνέρων ἔθνος.

πρὸς εὐάνθεμον δ’ ὅτε φυάν

λάχναι νιν μέλαν γένειον ἔρεφον.

ἑτοῖμον ἀνεφρόντισεν γάμον

Πισάτα παρὰ πατρὸς εὔ- 70

δοξον Ἱπποδάμειαν

σχεθέμεν. ἐγγὺς {δ’} ἐλθὼν

πολιᾶς ἁλὸς οἶος ἐν ὄρφναι

ἄπυεν βαρύκτυπον

Εὐτρίαιναν: ὁ δ’ αὐτῷ

πὰρ ποδὶ σχεδὸν φάνη.

τῶι μὲν εἶπε: «Φίλι- 75 α δῶρα Κυπρίας ἄγ’ εἴ τι, Ποσείδαον, ἐς χάριν τέλλεται, πέδασον ἔγχος Οἰνομάου χάλκεον, ἐμὲ δ’ ἐπὶ ταχυτάτων πόρευσον ἁρμάτων

ἐς Ἆλιν, κράτει δὲ πέλασον.

ἐπεὶ τρεῖς τε καὶ δέκ’ ἄνδρας ὀλέσαις

μναστῆρας ἀναβάλλεται γάμον

80

θυγατρός. ὁ μέγας δὲ κίν- 81/82

δυνος ἄναλκιν οὐ φῶ-

τα λαμβάνει. θανεῖν δ’ οἷσ‹ιν› ἀνάγκα, τί κέ τις ἀνώνυμον γῆρας ἐν σκότωι 83/85

καθήμενος ἕψοι μάταν, ἁπάντων

καλῶν ἄμμορος; ἀλλ’ ἐμοὶ μὲν οὗτος ἄεθλος ὑποκείσεται· τὺ

δὲ πρᾶξιν φίλαν δίδοι».

ὣς ἔννεπεν· οὐδ’ ἀ- 86/86b

κράντοις ἐφάψατο ἔπεσι. τὸν μὲν ἀγάλλων θεὸς

ἔδωκεν δίφρον τε χρύσεον πτεροῖσίν τ’ ἀκάμαντας ἵππους.

Alessio Faedda

69 ia h

80 ia h

Alla corrispondenza può essere riconosciuta una funzione strutturale, che si inserisce nella costruzione per simmetrie, riprese interne e paralleli che caratterizza non solo tutto il carme24, ma specificamente la terza coppia antistrofica: entrambe le stanze si chiudono con la parola γάμον, in riferimento alle nozze di Ippodamia, e proseguono la narrazione del mito nella strofe successiva attraverso enjambement25. Ma c’è di più. Affermando di discostarsi dalla tradizione trasmessa su Pelope, fatto oggetto di cannibalismo da parte del padre Tantalo (v. 36, σέ δ’ ἀντία προτέρων φθέγξομαι), Pindaro ne adotta una che, per motivare la sparizione del giovane, adduce l’innamoramento di Posidone: il dio, colpito dalla bellezza di Pelope durante un banchetto che Tantalo offrì agli dèi, lo rapì e lo portò con sé sull’Olimpo (vv. 37-42); vicenda che viene qui collocata nell’adolescenza del ragazzo, della quale, secondo il resoconto del poeta, farebbe parte anche il matrimonio con Ippodamia, che segna il compimento dell’educazione eroica del giovane. Pindaro giustifica il rifiuto della versione tradizionale con un certo pudore religioso (vv. 52/53, ἐμοὶ δ’ ἄπορα γαστρίμαργον μακάρων τιν’ εἰπεῖν· ἀφίσταμαι)26, ma non è motivazione sufficiente a spiegare le alterazioni della vicenda tràdita

24. Una Ringkomposition fra γνώμαι segna il passaggio dalla sezione eulogica incentrata su Ierone al mito e, di nuovo, dal mito a Ierone, con una corrispondenza di carattere chiastico fra τιν’ ἄνδρα θνατὸν Ὀλύμπου σκοποί (v. 54/56) e θεὸν ἀνήρ τις (v. 64), mentre la preghiera che Pelope rivolge a Posidone per ottenere aiuto nella corsa curule contro Enomao si apre con τῶι μὲν εἶπε (v. 75) e si conclude circolarmente con ὡς ἔννεπεν (v. 86/86b), con una ulteriore eco fra φίλια δῶρα (v. 75) e φίλαν δίδοι (v. 85), rispettivamente le due parole di inizio e di chiusura della preghiera. L’elemento concettuale della possenza è affidato alla reciproca relazione fra μεγάνορος (v. 2) e μεγασθενής (v. 25), composti nominali con il medesimo aggettivo collocati in diversa posizione metrica (una voce appartiene alla prima strofe, l’altra al primo epodo) ma, in entrambi i casi, nel quarto rigo della stanza di riferimento, l’uno riferito alla ricchezza ‘superba’, l’altro al dio Posidone, di cui è epiteto. Parimenti, il lessema della prova, atletica o di altra natura, percorre il filo della composizione, comparendo in distinte posizioni metriche ai vv. 3 (ἄεθλα, in riferimento agli agoni oggetto del canto poetico), 84 (ἄεθλος, in bocca a Pelope, che accetta di conquistare con la forza da Enomao la sposa Ippodamia) e 99 (ἀέθλων, di nuovo in riferimento gnomico all’eterno ricordo degli atleti vincitori nelle gare olimpiche). Anche l’immagine della gloria, che – come già indicato – attraversa il carme, si giova di richiami verbali che, pur in posizione non omometrica, uniscono la parte iniziale dell’ode a quella finale: il κλέος di Ierone (vv. 23/24), trionfatore a Olimpia e illustre in tutta la Magna Grecia, è parallelo a quello di Pelope (v. 93, κλέος), che rifulge nelle corse olimpiche, eziologicamente collegate a lui, in un implicito richiamo della prestanza atletica di Ierone e del suo valore non soltanto agonale (gerber 1982, xi, xiv, 51, 92, 132; pAvese 1975, 70; Catenacci in gentIlI et al. 2013, 13).

25. Catenacci in gentIlI et al. 2013, 380.

26. most 2012, 271 individua che, nelle proprie scelte poetiche, Pindaro «either rejects his listeners’ previous knowledge at least in part and endeavours to replace it with his own version of the events, which he justifies as being religiously and morally superior, or he summons up that knowledge only to dismiss it as unsuitable for song». In particolare, «il vecchio mito […] connotava negativamente anche gli dei, che, ‘ingordi’, anzi ‘folli di ingordigia’ (v. 52 γαστρίμαργοι), si sarebbero gettati sulla pietanza [Pelope], come miseri

Prolegomeni a una indagine sulle corrispondenze metrico-verbali 15

che, com’è stato notato, sembrano riposare sul modello del rapimento di Ganimede da parte di Zeus27. Piuttosto, è da tenere a mente la somiglianza che la narrazione pindarica intrattiene con analoghi miti di sacrificio, che assumono la dimensione di riti di passaggio:

We can readily see that Pelops’ dismemberment and cooking by his father is a form of separation and expulsion from his childhood innocence, while Poseidon’s retention of the adolescent boy as a cupbearer on Olympus clearly constitutes a period of isolation from the human community, after which Pelops is returned to earth and reincorporated by successful athletic competition and marriage28 .

In questo senso potrebbe essere letta anche la presenza del lebete, che diverrebbe così strumento per il conferimento dell’immortalità (elemento topico dell’educazione eroica, vedi per es. Achille, e che risponde a pari istanze rituali di rinascita e iniziazione) durante l’infanzia, che ebbe come conseguenza la bellezza che abbacina il dio del mare 29. La corrispondenza γάμον ~ γάμον, allora, oltre a configurarsi come mezzo efficace per indicare che si avvia a conclusione la sezione mitica riservata a Pelope (che, infatti, si chiude nel corso della quarta triade, al v. 99)30, potrebbe d’altro lato evidenziare la rilevanza dell’amore omoerotico di Posidone per l’eroe quale focus su cui il poeta vuole appuntare l’attenzione propria e dell’uditorio31, rispetto alla scartata versione tradizionale del mito, come segno del raggiungimento dell’età adulta da parte dell’eroe 32, e insistere sull’appropriatezza del mito di Pelope in un contesto olimpico, del cui ambiente agonistico risulta fondativo33 .

mortali pieni di appetito» ( gostolI 1999, 19) e questo il poeta non lo può accettare. Su γαστρίμαργος, cf. steIner 2002, 298-303.

27. KöhnKen 1974, 201-202.

28. hubbArd 1987, 5. Probabilmente, la scelta di Pindaro di eliminare la scena di smembramento e cottura e di insistere sull’allontanamento per amore omoerotico divino può essere dovuta al fatto che, rappresentando il sacrificio un mezzo per il raggiungimento dell’immortalità e ritenendo il poeta che essa possa essere ottenuta solo tramite buone azioni, favore divino e celebrazione poetica, egli abbia voluto negare valore a una tale procedura, rigettando il mito cannibalistico ed enfatizzandone la nuova versione (hubbArd 1987, 5-15).

29. brIllAnte 1991, 15-22.

30. «Quest’ultimo evento [le nozze], appena accennato, chiude la narrazione propriamente mitica» (brIllAnte 1991, 16).

31. Il rapporto omossessuale fra il dio e l’eroe non è estraneo al contesto in cui Pindaro opera: «[esso] si colloca nel codice aristocratico del ben fare e della reciprocità, che regola anche le relazioni con gli dèi» (Catenacci in gentIlI et al 2013, 16). Inoltre, la giustificazione addotta da Pindaro (non epitetare gli dèi come γαστρίμαργοι) conclude coi pericoli della κακαγορία (vv. 52/53-54/56): in questo modo, «by eschewing the dangers of excessive blame, Pindar highlights his own version of the myth, which features instead the love of Poseidon for Pelops» (rAce 1990, 71).

32. «In the “true” story as well, Pelops undergoes a process of symbolized “death” and “rebirth”, since his being abducted and sexually forced by Poseidon is a scenario of initiation into adulthood» (nAgy 1986, 83).

33. Come riferisce nAgy 1986, 73-74, i giochi olimpici godono di una doppia fondazione, risalendo tanto a Pelope, che li istituisce per la morte di Enomao, quanto a Eracle, che li isti-

Alessio Faedda

A corrispondersi in ugual sede metrica possono essere anche verbi, in forme flesse identiche o differenti. Succede, ad esempio, in Pind. Ol. VII 10~86 dove, in conclusione di un epitrito giambico seguito da un reiziano giambico, alla radice del participio νικώντεσσιν corrisponde la radice della forma in accusativo singolare νικῶνθ’.

καὶ ἐγὼ νέκταρ χυτόν, Μοισᾶν δόσιν, ἀεθλοφόροις

ἀνδράσιν πέμπων, γλυκὺν καρ- 8/9 πὸν φρενός, ἱλάσκομαι

Οὐλυμπίαι Πυθοῖ τε νικών- 10 τεσσιν· ὁ δ’ ὄλβιος, ὃν

φᾶμαι κατέχοντ’ ἀγαθαί·

ἄλλοτε δ’ ἄλλον ἐποπτεύει Χάρις ζωθάλμιος ἁδυμελεῖ

θαμὰ μὲν φόρμιγγι παμφώνοισί τ’ ἐν ἔντεσιν αὐλῶν.

[…]

ὅ τ’ ἐν Ἄργει χαλκὸς ἔ-

γνω μιν, τά τ’ ἐν Ἀρκαδίαι

ἔργα καὶ Θήβαις, ἀγῶνές

τ’ ἔννομοι Βοιωτίων, Αἴγινα Πελλάνά τε νικῶνθ᾽ ἑξάκις· ἐν Μεγάροισίν τ’ οὐχ ἕτερον λιθίνα

ψᾶφος ἔχει λόγον. ἀλλ’, ὦ Ζεῦ πάτερ, νώτοισιν Ἀταβυρίου

μεδέων, τίμα μὲν ὕμνου τεθμὸν Ὀλυμπιονίκαν,

84/85

10 epitria reizia

86 epitria reizia

L’occorrenza insiste sul lessema della vittoria e individua una composizione anulare che, riprendendo fra l’inizio e la fine della composizione il tema del dedicatario vincitore (tema rilevante, vista l’eccezionalità dell’atleta, Diagora

tuisce in memoria di Pelope, suo bisnonno; inoltre, i riti previsti durante la loro celebrazione ricadono in quel percorso di morte e rinascita che assume il valore di rito di passaggio al quale – s’è visto – è ascrivibile lo stesso mito di Pelope: gli atleti olimpici vivono un periodo di trenta giorni di separazione dalla società, astinenza sessuale e osservanza di una dieta vegetariana; i giudici di gara indossano un abbigliamento nero, mentre la corona florale del vincitore reca sfumature funebri.

Prolegomeni a una indagine sulle corrispondenze metrico-verbali 17

di Rodi, che colleziona numerosi trionfi nei vari giochi ellenici 34), lo specifica, passando dal generico riferimento a quanti vincono ai giochi olimpici e pitici (vv. 8/9-10, ἱλάσκομαι / Ὀλυμπίαι Πυθοῖ τε νικώντεσσιν) alla puntuale indicazione del destinatario dell’ode, del quale sono ricordate le numerose vittorie, anche in agoni di dimensione locale (v. 86, Αἴγινα Πελλάνα τε νικῶνθ’ ἑξάκις)35

Alla stessa maniera, nella medesima ode, un’altra Ring-Komposition assume una funzione di delimitazione di una sezione del carme e si giova di una omometria: ai vv. 20~77, la rispondenza fra le differenti forme flesse del nome di Tlepolemo (Τλαπολέμου ~ Τλαπολέμωι) segna i confini della narrazione mitica segnandone l’inizio (v. 20, con le vicende che riguardano Tlepolemo) e la fine (v. 77, dopo la nascita dell’isola di Rodi; young 1968, 103104); la nuova menzione di Tlepolemo funziona come mezzo di passaggio dal passato mitico al presente della celebrazione, segnato dalla κνισάεσσα πομπά istruita in onore del vincitore.

ἐθελήσω τοῖσιν ἐξ 20

ἀρχᾶς ἀπὸ Τλαπολέμου

ξυνὸν ἀγγέλλων διορθῶ- 21/22

σαι λόγον, Ἡρακλέος

εὐρυσθενεῖ γένναι. τὸ μὲν γὰρ

πατρόθεν ἐκ Διὸς εὔχονται· τὸ δ’ Ἀμυντορίδαι

ματρόθεν Ἀστυδαμείας. ἀμφὶ δ’ ἀνθρώπων φρασὶν ἀμπλακίαι

ἀναρίθμητοι κρέμανται· 25

[…]

τόθι λύτρον συμφορᾶς

οἰκτρᾶς γλυκὺ Τλαπολέμωι

ἵσταται Τιρυνθίων ἀρ- 78/79

χαγέται, ὥσπερ θεῶι,

34. Alla fine del carme, Pindaro elenca le varie discipline sportive in cui Diagora si è distinto per plurimi meriti: due volte a Rodi (vv. 80-81, τῶν ἄνθεσι […] ἐστεφανώσατο δίς), quattro all’Istmo (v. 81, κλεινᾶι τ’ ἐν Ἰσθμῶι τετράκις), quindi a Nemea (v. 82, Νεμέαι τ’ ἄλλαν ἐπ’ ἄλλαι), ad Atene (v. 82, κρανααῖς ἐν Ἀθάναις), ad Argo (v. 83, ἐν Ἄργει χαλκὸς ἔγνω μιν), in Arcadia (vv. 83-84, τὰ τ’ ἐν Ἀρκαδίαι ἔργα), a Tebe e in Beozia (v. 84/85, Θήβαις, ἀγῶνές τ’ ἔννομοι Βοιωτ ί ων), sei volte a Egina e Pellene (v. 86, Αἴγινα Πελλάνα τε νικῶνθ’ ἑξακίς), a Megara (vv. 86-87, ἐν Μεγάροισίν τ’ οὐχ ἕτερον λιθίνα / ψᾶφος ἔχει λόγον). Un tale elenco, che motiva l’insistenza del poeta sul tema della vittoria, «ha non solo una funzione informativa perché fa conoscere ai presenti la carriera sportiva del prestigioso pugile e della sua famiglia, ma ha precipuamente una finalità eulogistica perché quanto più è ricco, tan-to più esalta i meriti agonistici del vincitore» ( AngelI bernArdInI 1983, 187-188).

35. FArnell 1965, 56-57; young 1968, 91-92.

Alessio Faedda

μήλων τε κνισάεσσα πομπὰ 80

καὶ κρίσις ἀμφ’ ἀέθλοις.

τῶν ἄνθεσι Διαγόρας

ἐστεφανώσατο δίς, κλεινᾶι τ’ ἐν Ἰσθμῶι

τετράκις εὐτυχέων, Νεμέαι τ’ ἄλλαν ἐπ’ ἄλλα, καὶ κρανααῖς ἐν Ἀθάναις.

20 pros

77 pros

Il tutto si affianca alla precedente struttura ad anello che, attraverso la discussa menzione della pioggia d’oro (v. 34, χρυσέαις νιφάδεσσι ; vv. 49-50, κείνοις ὁ μὲν ξανθὰν ἀγαγὼν νεφέλαν / πολὺν ὗσε χρυσόν )36, incornicia la narrazione della nascita di Atena, e si inserisce in un’architettura compositiva ricca di echi verbali, «which surely have their part to play in the effect it [the poem] has on its hearers» 37: χρυσός (vv. 4 πάγχρυσον, 32 χρυσοκόμας, 34 χρυσέαις , 50 χρυσ ό ν , 64 χρυσάμπυκα ); κορυφ ή (vv. 4 κορυφάν , 36 κορυφάν , 68 κορυφα ί ); χάρις (vv. 5 χάριν , 11 Χάρις , 89 χάριν , 93 σὺν χαρίτεσσιν); τιμή e corradicali (vv. 5 τιμάσαις, 88 τίμα); πέμπω e corradicali (vv. 8 πέμπων , 67 πεμφθε ί σαν , 80 πομπά ); εὐθύς (vv. 15 εὐθυμάχαν , 91 εὐθυπορεῖ); στεφανόω (vv. 15 στεφανωσάμενον, 81 ἐστεφανώσατο); ὀρθός e corradicali (vv. 21 διορθῶσαι, 46 ὀρθὰν ὁδόν, 91 ὀρθαὶ φρένες); φρήν (vv. 24 φρασίν, 30 φρενῶν, 47 φρενῶν, 91 φρένες).

Casi di nomi propri soggetti a tautometrie si possono osservare anche altrove nel corpus pindarico. In Pind. Pyth. I 20~60, la stessa sede metrica in responsione è occupata dalle forme flesse del nome dell’Etna ( Αἴτνα ~ Αἴτνας ), prima per indicare la prigione di Tifeo in Sicilia, poi in riferimento a Ierone, fondatore della colonia di Etna (Αἴτνας βασιλεῖ).

ὅσσα δὲ μὴ πεφίληκε Ζεύς, ἀτύζονται βοὰν

Πιερίδων ἀΐοντα, γᾶν τε καὶ πόντον κατ’ ἀμαιμάκετον, ὅς τ’ ἐν αἰνᾶαι Ταρτάρωι κεῖται, θεῶν πολέμιος, 15 Τυφὼς ἑκατοντακάρανος· τόν ποτε

Κιλίκιον θρέψεν πολυώνυμον ἄντρον· νῦν γε μάν

ταί θ’ ὑπὲρ Κύμας ἁλιερκέες ὄχθαι

Σικελία τ’ αὐτοῦ πιέζει

στέρνα λαχνάεντα· κίων δ’ οὐρανία συνέχει, 19a

νιφόεσσ’ Αἴτνα, πάνετες 20

χιόνος ὀξείας τιθήνα· 20a

36. Sulle cui difficoltà testuali e interpretative rimando a cAntIlenA 1987; 1990.

37. wIllcocK 1995, 112.

Prolegomeni a una indagine sulle corrispondenze metrico-verbali 19

[…]

ἥρωας ἀντιθέους Ποίαντος υἱὸν τοξόταν· ὃς Πριάμοιο πόλιν πέρσεν, τελεύτασέν τε πόνους Δαναοῖς, ἀσθενεῖ μὲν χρωτὶ βαίνων, ἀλλὰ μοιρίδιον ἦν. 55 οὕτω δ’ Ἱέρωνι θεὸς ὀρθωτὴρ πέλοι τὸν προσέρποντα χρόνον, ὧν ἔραται καιρὸν διδούς. Μοῖσα, καὶ πὰρ Δεινομένει κελαδῆσαι πίθεό μοι ποινὰν τεθρίππων·

χάρμα δ’ οὐκ ἀλλότριον νικαφορία πατέρος. 59a

ἄγ’ ἔπειτ’ Αἴτνας βασιλεῖ 60

φίλιον ἐξεύρωμεν ὕμνον· 60a

20 pros

60 pros

Per assegnare un valore al dato, bisogna considerare le finalità dell’epinicio, che associano l’elemento eulogico ai motivi storico-politici: «fine primario del canto è di consacrare la fondazione di Etna, collocandola nella più ampia prospettiva dell’affermazione di Siracusa quale potenza di primo piano nel mondo greco grazie alle imprese militari di Ierone e dei Dinomenidi» 38, alle quali il poeta non tralascia di dedicare uno spazio, ricordando anche la fondazione della stessa Etna. Per Zeus (v. 61, τῶι) Ierone fondò Etna (vv. 61-62), da lui viene il favore di cui gode il sovrano, per il quale intercede il poeta stesso (vv. 29-32). La politica vincente del tiranno siceliota diviene, così, contraltare mitico del mito di Tifeo, punito da Zeus come Ierone ha represso Tirreni e Fenici39: Ierone è il contrario di Tifeo, non il sovvertitore, ma il difensore dell’ordine divino, dunque il doppio di Zeus; e ciò trova nel nome del vulcano e della città di Etna un elemento unificatore: «sul piano extratestuale, Etna è il luogo della festa epinicia in onore di Ierone; sul piano simbolico, è la manifestazione dell’ordine divino imposto da Zeus con la punizione

38. Cingano in gentIlI et al. 1995, 19. Si veda anche cIngAno 1979, 172: «la parola di Pindaro svolge una funzione politico-propagandistica allo scopo di nobilitare Ierone e consolidare la sua fama e il suo potere politico sia all’interno della vasta comunità di cui egli era il tiranno, sia all’esterno, dinanzi alle altre poleis greche». La prospettiva è quella che porta FrIes 2017, 72 ad assegnare a Pindaro un messaggio che, opponendosi a coeve esperienze poetiche di Simon. fr. 11 IEG2 o Aesch. Pers. 402-405, egli formula così: «I, Pindar, honour the contributions of the Deinomenids to the freedom of the Greeks from barbarian oppression with an encomium to rival those conferred upon the mainland Greeks», da indirizzare a Ierone, ai Siculi e al pubblico in genere.

39. «La celebrazione dello Zeus celeste e sovrano investe anche il monarca terreno, reso partecipe in tal modo dei medesimi attribuiti divini che hanno permesso la vittoria su Tifeo e che a Ierone hanno consentito la vittoria sui barbari e la conservazione dell’ordine voluto da Zeus» (brIllAnte 1992, 15; cf. Cingano in gentIlI et al. 1995, 13). Sugli adattamenti ai quali Pindaro sottopone la vicenda di Tifeo – che, almeno nella sostanza, sembra coincidere col trattamento esiodeo – cf. sIlván rodríguez 2009, 145-161.

Alessio Faedda

di Tifone; sul piano politico, è la città fondata da Ierone secondo regole precise e affidata al governo di Dinomene»40 .

Un nome proprio soggetto ad omometria può, comunque, ricoprire funzioni inerenti alla strutturazione simmetrica del carme di appartenenza. L’Istmica quarta mostra una tripartizione per la quale le sue vittorie sono descritte all’inizio e alla fine dell’ode, quella col carro nella prima sezione (vv. 1-30, vedi v. 25, ἅρμα νικᾶν), quella nel pancrazio – o, meglio, la descrizione di Melisso come pancraziaste – negli ultimi versi (vv. 43-72b; vedi v. 44, καὶ Μελίσσωι, παγκρατίου στεφάνωμ’ ἐπάξιον ); la parte centrale (vv. 31-42), invece, «funge da bacino di compensazione tra le tre vittorie col carro, che avevano raggiunto con l’ultima il livello panellenico (Atene-Sicione-Istmo), e le tre nel pancrazio, che quel livello non avevano raggiunto (perché riportate solo a Tebe)»41. In un certo senso, la prima e l’ultima sezione si corrispondono fra loro42, allargando sul piano globale un simile procedimento di scomposizione e corrispondenza, che interessa la sola prima triade, costruita in modo quasi anulare, secondo una sequenza ABCBB’: in essa, infatti, alla menzione della vittoria di Melisso (A, vv. 1-3) fa seguito un riferimento alla sua famiglia (B, vv. 4-5); una breve riflessione sulla natura incerta dell’esistenza (C, vv. 5-6) diviene la chiave di volta per ritornare al ricordo dei Cleonimidi (B, vv. 7-15), che si allarga a contemplare alcune sconfitte militari da loro patite (B’, vv. 16-17). Ora, la parte iniziale del carme, quella della celebrazione delle vittorie di Melisso col carro (vv. 1-30), e la sezione dedicata a quelle nel pancrazio (vv. 43-72b) sono collegate dalla ripresa chiastica del luogo e della gara in cui l’atleta ha riportato la vittoria: se, infatti, all’inizio della sezione dedicata ai trionfi curuli vengono menzionati i giochi istmici (v. 2, Ἰσθμ ί οις ) e, alla fine, la disciplina (v. 29, ἐριζ ό μενοι δαπάναι χαῖρον ἵππων), in modo rovesciato all’inizio della sezione sul pancrazio è menzionata la gara (v. 44, παγκρατίου), mentre al luogo è riservata la conclusione del passaggio (v. 69, ἔνθα), individuando così una sequenza ABBA, appunto chiastica. Una tale corrispondenza trova una cerniera nell’efficace replica del nome del dedicatario che, apparendo in posizione incipitaria dei vv. 2~44 (epitrtr hemm ia), in responsione tra loro, unisce fra loro i due passaggi e con-

40. Cingano in gentIlI et al. 1995, 20. Cf. segAl 1998, 125.

41. prIvterA 1982, 54. Per una più dettagliata analisi della struttura interna all’Istmica quarta, cf. lIdov 1974, 181-184.

42. Come ha messo in luce mcneAl 1978, 139-143, tutta l’ode è costruita secondo una RingKomposition, costituita dalla successione degli anelli A (vv. 1-16), B (vv. 7-12), C (vv. 1320), D (vv. 21-26), E (vv. 27-32), F (vv. 33-40), F (vv. 41-46), E (vv. 47-52), D (vv. 53-60), C (vv. 61-66), B (vv. 67-72), A (vv. 73-80). Le stesse strofi quarta, quinta, ottava e nona sono circolari tra loro, dal momento che la quarta introduce Posidone, elemento divino, la quinta passa agli exploits atletici di Melisso, l’ottava vi insiste ancora e la nona ritorna all’elemento divino, nella persona di Eracle (mcneAl 1978, 150). A un livello più minuto, si riscontra Ring-komposition anche nei versi dedicati al parallelo di Melisso con Eracle: dopo che Melisso viene presentato come pancraziaste (vv. 43-51), viene confrontato con Eracle (vv. 52-60), il che offre lo spunto per descrivere le feste in suo onore a Tebe (vv. 61-68); ma, d’altronde, a Tebe Melisso ha vinto più volte nel pancrazio (vv. 69-71b), tornando così all’anello iniziale (wIllcocK 1995, 80).

Prolegomeni a una indagine sulle corrispondenze metrico-verbali 21

centra l’attenzione dell’uditorio sulle due sezioni direttamente incentrate su Melisso 43, dapprima indicato tramite un vocativo, quindi con un dativo: ὦ Μέλισσ’ ~ καὶ Μελίσσωι

Ἔστι μοι θεῶν ἕκατι μυρία παντᾷ κέλευθος, ὦ Μέλισσ᾽, εὐμαχανίαν γὰρ ἔφανας Ἰσθμίοις, ὑμετέρας ἀρετὰς ὕμνῳ διώκειν· αἷσι Κλεωνυμίδαι θάλλοντες αἰεὶ

σὺν θεῷ θνατὸν διέρχονται βιότου τέλος. ἄλλοτε δ’ ἀλλοῖος οὖρος 5 πάντας ἀνθρώπους ἐπαΐσσων ἐλαύνει.

[…]

προφρόνων Μοισᾶν τύχοιμεν, κεῖνον ἅψαι πυρσὸν ὕμνων

καὶ Μελίσσῳ, παγκρατίου στεφάνωμ’ ἐπάξιον, ἔρνεϊ Τελεσιάδα. τόλμᾳ γὰρ εἰκώς 45

θυμὸν ἐριβρεμετᾶν θηρῶν λεόντων

ἐν πόνῳ, μῆτιν δ’ ἀλώπηξ,

αἰετοῦ ἅ τ’ ἀναπιτναμένα ῥόμβον ἴσχει·

χρὴ δὲ πᾶν ἔρδοντ’ ἀμαυρῶσαι τὸν ἐχθρόν.

2 epitrtr hemm ia

44 epitrtr hemm ia

In Pind. Isth. II 3~8 (2tr hemf), si corrispondono a vicenda due espressioni sintatticamente simmetriche e semanticamente relazionate tra loro: μελιγάρυας ὕμνους ~ μαλθακόφωνοι ἀοιδαί

Οἱ μὲν πάλαι, ὦ Θρασύβουλε, φῶτες, οἳ χρυσαμπύκων

ἐς δίφρον Μοισᾶν ἔβαινον κλυτᾶι φόρμιγγι συναντόμενοι, ῥίμφα παιδείους ἐτόξευον μελιγάρυας ὕμνους, ὅστις ἐὼν καλὸς εἶχεν Ἀφροδίτας

εὐθρόνου μνάστειραν ἁδίσταν ὀπώραν. 5

ἁ

Μοῖσα γὰρ οὐ φιλοκερδής

πω τότ’ ἦν οὐδ’ ἐργάτις·

οὐδ’ ἐπέρναντο γλυκεῖ-

αι μελίφθογγοι ποτὶ Τερψιχόρας

ἀργυρωθεῖσαι πρόσωπα μαλθακόφωνοι ἀοιδαί

43. bury 1965b, 52; prIvIterA 1982, 54.

Alessio Faedda

νῦν δ’ ἐφίητι ‹τὸ› τὠργείου φυλάξαι

ῥῆμ’ ἀλαθείας ‹ › ἄγχιστα βαῖνον, 10

«χρήματα, χρήματ’ ἀνήρ»

ὃς φᾶ κτεάνων θ’ ἅμα λειφθεὶς καὶ φίλων

3 2tr hemf

8 2tr hemf

In un’identica successione di epiteto composto e sostantivo (per quanto, a parità di plurale, siano differenti il genere e il caso: da un lato, un accusativo maschile; dall’altro, un nominativo femminile), la dolcezza degli inni dedicati ai giovanetti (v. 3, παιδείους) viene collegata con la delicatezza della voce con cui la Musa Tersicore è detta eseguire le proprie composizioni. L’occorrenza sembra svolgere una funzione strutturale notevole, se si tiene conto della scarsità di simmetrie interne all’ode44, ma assume anche un ruolo di importante potenziamento semantico, se si nota come essa si inserisca bene all’interno di una forte insistenza sul tema della dolcezza e della delicatezza, che caratterizza tutta la triade, ma soprattutto la prima coppia antistrofica, ed è testimoniata dalla ricorrenza di lessemi e semantemi reciprocamente collegati tra loro, che si estende anche al resto dell’ode: vv. 3 μελιγάρυας ὕμνους, 4 ἁδίσταν ὁπώραν , 7 γλυκεῖαι μελίφθογγοι , 8 μαλθακόφονοι ἀοιδαί , 25 ἁδυπνόωι φωνᾶι, 31 κώμων ἐρατῶν, 32 μελικόμπων ἀοιδᾶν , 35-36 ὀργάν … γλυκεῖαν45 .

Il problema della composizione, piuttosto, sta nel contesto tematico in cui l’omometria si registra. I primi versi dell’ode, infatti, rappresentano non solo il peculiare avvio di un epinicio dedicato ad un atleta ormai defunto e, per-

44. Nel testo della seconda Istmica sono «marcate simmetrie» (prIvIterA 1982, 30), che per lo più si limitano ad alcuni richiami verbali o fonici interni: il nome di Senocrate (v. 36, Ξεινοκράτης) è riecheggiato in ξενίαν del v. 39 e nell’espressione ξεῖνον ἐμὸν ἠθαῖον ἔλθης del v. 48; lo stesso aggettivo ἠθαῖον sembra riprendere καλός con cui viene etichettato Trasibulo all’inizio dell’ode (v. 4); la stessa menzione iniziale di Trasibulo è ripresa alla fine del componimento, quando il poeta lo affida come messaggio che Nicasippo deve recapitare allo ξεῖνον ἠθαῖον di Pindaro (vv. 47-48; cf. nIsetIch 1977, 148; cleAr 2013, 33); si registrano anche riprese di elementi corradicali (vv. 1 φῶτες , 21 φωτός ; vv. 1 χρυσαμπύκων, 26 χρυσέας; vv. 2 δίφρον, 21 ῥυσίδιφρον; vv. 5 ἁδίσταν, 25 ἁδυπνόωι; vv. 6 ἐργάτις, 24 ἔργον; vv. 8 μαλθακόφωνοι, 25 φωνᾶι; vv. 12 οὐκ ἀγνῶτ’ ἀείδω, 30 οὐκ ἀγνῶτ … ἀοιδᾶν; vv. 23 ἀνέγνων, 30 ἀγνῶτες; cf. bury 1965b, 35-36), mentre ὕμνους di v. 45 sembra idealmente riconnettersi con ὕμνους di v. 3, chiudendo il componimento nell’impressione di un’evanescente struttura ad anello.

45. Cf. bury 1965b, 26; prIvIterA 1982, 157. Da notare i composti μελίφθογγος, che si ritrova in Pind. Ol. VI 21, Isth. VI 9, e μελίκομπος , hapax pindarico (cf. hummel 1999, 484; 585). Nuove composizioni come queste, cui si può aggiungere μελίγδυπους (Pind. Nem. XI 18), riposano sulla predilezione di Pindaro per il semantema della dolcezza della poesia, sulle possibili relazioni fra μέλι e μέλος (testimoniate anche in Pind. Ol. X 3 γλυκύ μέλος; Nem. XI 18 μελιγδούποισιν … μελίζειν ἀοιδαῖς) e sul paragone che il poeta fa di se stesso a un’ape, portatrice dell’ispirazione divina, in Pyth. X 54. Cf. verdenIus 1982, 5; bell 1995, 28-29.

ciò, indirizzato al suo erede, ma costituiscono pure una spinosa questione interpretativa circa le affermazioni che il poeta vi formula: un tempo (v. 1, πάλαι), le Muse subito ispiravano ai poeti dolcissimi inni per i ragazzi, senza venderli (vv. 7-8, οὐδ’ ἀργυρωθεῖσαι), perché allora esse non erano avide (v. 6, φιλοκερδής ) né avvezze al commercio (v. 6, ἐργάτις ); la chiusa del proemio, poi, è affidata all’enigmatico detto epanalettico χρήματα, χρήματ’ ἀνήρ46, a cui fa seguito il raccordo ἐσσὶ γὰρ ὦν σοφός (v. 12), poco perspicuo in relazione a una tale avvio dell’ode. Ab antiquo, in modo alternativo, si è pensato che qui Pindaro rivendicasse il diritto al pagamento della prestazione poetica o, viceversa, che polemizzasse con la degenerazione venale e commerciale della poesia dei suoi tempi rispetto al passato, attaccando con fare più o meno esposto la prassi simonidea e affermando la gratuità della propria composizione per Trasibulo, al quale sarebbe stato legato da affettuoso sentimento47. In mancanza di prove certe48, tuttavia, l’ipotesi più ragionevole resta quella avanzata, almeno in parte, da Pavese e ripresa da Privitera: il motivo topico del pagamento del poeta si subordina a quello, altrettanto topico, della lode della liberalità del committente, il quale a sua volta si adatta alla particolare situazione in cui il carme viene eseguito, ovvero dopo che la stessa vittoria è già stata celebrata da un altro poeta in un’altra composizione, lasciando così l’impressione che il poeta quasi si giustifichi nei confronti del destinatario dell’allocuzione49; in questo senso, l’insistenza sul concetto

46. Il detto è attribuito già da Alc. fr. 360 V. a un tale Aristodamo (ὡς γὰρ δή ποτ’ Ἀριστόδαμον φαῖσ’ οὐκ ἀπάλαμνον ἐς Σπάρται λόγον / εἴπην, χρήματ’ ἄνηρ, π έ νιχρος δ’ οἐδ’ εἷς πέλετ’ ἔσλος οὐδὲ τίμιος), di cui però non è verificabile l’origine argiva o laconica; espressioni proverbiali simili si ritrovano in tutta l’età arcaica: Hes. Op. 313 πλούτωι δ’ ἀρετὴ καὶ κῦδος; Thgn. 697-698 Y. Εὖ μὲν ἔχοντος ἐμοῦ πολλοὶ φίλοι· ἢν δέ τι δεινόν / συγκύρσηι, παῦροι πιστὸν ἔχουσι νόον; Pytherm. fr. 910 PMG οὐδὲν ἦν ἄρα τἄλλα πλὴν ὁ χρυσός; Soph. fr. 88 Radt τὰ χρήματ’ ἀνθρώποισιν εὑρίσκει φίλους κτλ. (prIvIterA 1982, 159; verdenIus 1982, 10). Sulla funzione predicativa dei due sostantivi che formano l’espressione, hummel 1993, 303.

47. Cf. ΣPind. Isth. II 1b, p. 213 Drachmann. L’allusione polemica a Simonide è difesa da gentIlI 2011, 258-259, che la considera verisimile e accettabile anche perché fondata sull’unanime consenso delle fonti antiche. Il dibattito interpretativo sul tema è riassunto da FArnell 1965, 342-343; prIvIterA 1982, 28-29; verdenIus 1982, 12-16; verdenIus 1988, 126-128; nIsetIch 1977, 133-139; mAsArAcchIA 1991, 162-164. Si esprime a favore della gratuità dell’ode bury 1965b, 34. Contra, svenbro 1976, 181; verdenIus 1988, 127.

48. «Non v’è infatti traccia d’un personale legame erotico, passato o presente, nei confronti di Trasibulo» (pAvese 1966, 105); quanto alla possibilità di intravederlo alla luce della Pitica VI, l’associazione della dea Afrodite alle Cariti, che sembra dare una parvenza di erotismo all’elogio del poeta al figlio di Senocrate, in realtà serve a «esprimere tutto quanto v’è d’amabile nella vittoria e nel canto che la celebra, con un’estensione della propria originaria sfera che corrisponde esatta mente a quella di cui anche ἔρως è capace», tenendo anche conto che la lode sembra essere «completamente convenzionale nei suoi elementi» (105-106).

49. p r I v I ter A 1982, 29. Sulla liberalità che Pindaro riconosce a Trasibulo, cf. anche g ent I l I 2011, 259, per quanto lo studioso preferisca considerare un’allusione polemica del poeta alla prassi venale simonidea. Più recente la proposta formulata da cAIrns 2011, 21-33, che propone di leggere la contrapposizione tra poesia passata e poesia presente come un’opposizione fra due distinte performance corali, le une ‘tradizionali’, le altre (quelle dei moderni epinici) sensazionalistiche, impressionanti e perciò ben pagate dai committenti. Ma, nell’ode, non si trovano espressioni che possano confermare il sensazionalismo del gene-

Alessio Faedda

di dolcezza che, come detto pervade tutto il carme, mitigherebbe la durezza e, forse, l’inopportunità di una tale riflessione, dovuta forse alle interazioni fra necessità del genere e necessità dell’occasione50, trovando una sede privilegiata nell’occorrenza omometrica che discuto.

Alla luce dei pochi esempi pindarici discussi in questo contributo, risulta evidente il valore marcante delle corrispondenze metrico-verbali che, nel quadro della responsione di strutture strofiche cantate, partecipa dell’attenzione agli aspetti retorici delle composizioni e ne offre un valido potenziamento semantico. Perché un tale strumento funzionasse, però, ne doveva essere garantita la percettibilità sonora51 e, in ciò, doveva essere di giovamento il rapporto che, nel mondo antico, stringeva in modo inscindibile testo, danza e musica in un’unica esperienza performativa totalizzante. Proprio la responsione doveva permettere che il pubblico recepisse le coincidenze metricoverbali attraverso opportune sottolineature date dalla corrispondenza o da variazioni della linea melodica fra una strofe e l’altra, garantendo un qualche supporto musicale al riconoscimento della tautometria e all’esercizio delle sue funzioni semantiche nel contesto esecutivo. Quale questo supporto fosse, però, è ancora una vexata quaestio52 .

re epinicio rispetto ai cori di fanciulli o fanciulle, quanto piuttosto – come si è evidenziato – un’insistita ricorrenza di termini legati alla sfera della dolcezza, che non presuppongono necessariamente un’opposizione performativa. Ha, forse, più senso accogliere allora la proposta moderata di mAsArAcchIA 1991, 164-165: «Pindaro chiede un compenso, in forma garbata e indiretta», dando «veste originale alle topiche lodi della liberalità del committente», il quale «può far eseguire subito l’ode come subito Pindaro l’ha composta, senza aspettare il compenso».

50. «At the heart of it [the poem] there is a division between the demands of the genre and the demands of the occasion» (nIsetIch 1977, 151). Sui rapporti fra poeta, pubblico e committente, si rimanda alla ‘norma del polipo’ del fondamentale gentIlI 2011, 186-236. In questa direzione sembra procedere anche l’analisi di hubbArd 1987, 161-162 che, riconoscendo la positività della concezione pindarica della commissione e dello scambio monetario, ritiene che possa essere introdotto dal vicino tema della ξενία degli ospiti egineti. Di recente, cAIrns 2011, 34-35 ha avanzato l’ipotesi che la forma di un ‘epinicio non-epinicio’ dell’Istmica seconda sia da ricercare nella situazione politica degli Emmenidi che, unicamente succeduti da Trasibulo a causa della morte del padre Senocrate e del fratello Terone, potrebbero ricercare nella composizione pindarica un’occasione di rilancio e di fortificazione; un’ipotesi simile è stata sostenuta anche da cleAr 2013, 32.

51. Esplicita, in questo senso, l’osservazione di vAn gronIngen 1958, 330: «Le procédé a une certaine valeur, mais à condition d’être perceptible et de s’imposer à l’audition ou à la lecture».

52. Il problema risiede nel dibattuto valore delle affermazioni di Dion. Halic. Comp. 19, 4, 1919, 5, 3 (τοῖς δὲ τὰ μέλη γράφουσιν τὸ

τῶν

τε καὶ ἀντιστρόφων οὐχ οἷόν τε ἀλλάξαι μέλος, ἀλλ’ ἐάν τ’ ἐναρμονίους ἐάν τε χρωματικὰς ἐάν τε διατόνους ὑποθῶνται μελωιδίας, ἐν πάσαις δεῖ ταῖς στροφαῖς καὶ ἀντιστρόφοις τὰς αὐτὰς ἀγωγὰς φυλάττειν.

οὐδέ γε τοὺς περιέχοντας ὅλας τὰς στροφὰς ῥυθμοὺς καὶ τὰς ἀντιστρόφους, ἀλλὰ δεῖ καὶ τούτους τοὺς αὐτοὺς διαμένειν), se cioè sostenga in modo inequivocabile che la stessa melodia si ripete invariata fra strofe e antistrofe o se, piuttosto, alluda al mantenimento dello stesso genere armonico all’interno di una medesima composizione (sulla discussione cf. gentIlI; lomIento 2003, 72-73). Il quadro si complica ulteriormente se si considera il possibile apporto della disposizione degli accenti prosodici alla linea melodica, a cui fan-

Intanto, si può considerare la buona incidenza delle occorrenze omometriche nel solo bacino degli epinici pindarici trasmessi dalle quattro raccolte medievali, che ne fanno attestare ben novantasette casi, di cui trentatré nelle Nemee, ventisei nelle Olimpiche, ventidue nelle Pitiche e sedici nelle Istmiche53. La loro stessa distribuzione all’interno dei versi comunica qualcosa di interessante: quarantatré omometrie, infatti, si attestano in posizione iniziale di colon o verso, trentacinque occupano la posizione finale, mentre diciassette casi interessano elementi interni al verso o al colon e soltanto due si osservano in condizioni di sinafia; la gerarchia si mantiene invariata anche all’interno delle singole raccolte, dove la posizione incipitaria delle coincidenze metrico-verbali sembra predominare sulle altre possibili collocazioni. Una tale preponderanza può forse essere messa in relazione con la sensibilità della sede metrica, più esposta all’udito e all’attenzione dell’uditorio perché momento inziale dell’esperienza sonora, e potrebbe inoltre risentire della cura che, nella Grecia arcaica, spesso si riservava alle parti iniziali delle opere letterarie54. Certo è che la relazione, tutta da approfondire, costituirebbe un ul-

no pensare la distinzione fra il canto vero e proprio e il cosiddetto λογῶδες μέλος in Aristox. Elem. harm. I 18, p. 23, 11-16 Da Rios ( λέγεται γὰρ δὴ καὶ λογῶδές τι μέλος, τὸ συγκείμενον ἐκ τῶν προσωιδιῶν τῶν ἐν τοῖς ὀνόμασιν· φυσικὸν γὰρ τὸ ἐπιτείνειν καὶ ανιέναι ἐν τῶι διαλέγεσθαι), le possibili interazioni fra le due dimensioni individuate in ambito lirico da Aristid. Quint. De mus. I 4, p. 5, 26-I 4, p. 6, 7 W.-I. (συνεχὴς μὲν οὖν ἐστι

φωνὴ ἡ τάς τε ἀνέσεις καὶ τὰς ἐπιτάσεις λεληθότως διά τι τάχος ποιουμένη, διαστεματικὴ

δὲ ἡ τὰς μὲν τάσεις φανερὰς ἔχουσα, τὰ δὲ τούτων μεταξὺ λεληθότα, μέση δὲ ἡ ἐξ ἀμφοῖν συγκειμ έ νη. ἡ μὲν οὖν συνεχής ἐστιν ἧι διαλεγόμεθα, μ έ ση δὲ ἧι τὰς τῶν ποιημάτων ἀναγνώσεις ποιούμεθα, διαστεματικὴ δὲ ἡ κατὰ μ έ σον τῶν ἁπλῶν φωνῶν ποσὰ ποιουμένη διαστήματα καὶ μονάς, ἥτις καὶ μελωιδικὴ καλεῖται) e l’evenienza che gli accenti prosodici di versi in responsione fra loro che ospitano una occorrenza omometrica possano essere perfettamente coincidenti, assumendo però una disposizione differente rispetto agli altri versi in responsione con loro che, invece, non fanno osservare tautometrie (su cui mi riservo di tornare in seguito, accogliendo con gratitudine alcuni suggerimenti per verba di Joan Silva Barris). Tuttavia, sul tema non c’è accordo fra gli studiosi, divisi fra quanti difendono un ruolo attivo degli accenti prosodici nella composizione e nell’esecuzione poetica e quanti lo negano recisamente. Cf. FAeddA 2020, 72 n. 3 e relativa bibliografia.

53. I dati numerici proposti qui e nel prosieguo del paragrafo provengono dall’indagine che attualmente conduco per la mia tesi di dottorato presso l’Università degli Studi di Cagliari. Un elenco completo dei luoghi pindarici interessati da occorrenza omometrica comprende: Ol. I 31~42, I 36~64, I 42~100, I 69~80, II 7~14~34~94, II 16~96, II 17~77, III 28~43, IV 1a~10a, V 16a~24a, VI 3~24, VI 16a-17~37a-38, VI 77~98, VII 4~23, VII 10~86, VII 17~36, VII 20~77, VII 44~63, VI 53~91, VIII 10~32~76, VIII 16~60, VIII 46~68, IX 91~101, X 17~59, XIII 24/25~70/71; Pyth. I 20~60, I 43~83, I 44~50, I 73~93, II 13~29~37, II 14~62, II 15~63, II 51~75, II 52~60, III 48~94, III 73~80, IV 52~259, IV 52~259, IV 55~78, IV 57~218, V 21~52, V 49~80, VI 29~47, VIII 57~77; Nem. I 5~59, I 9~20, I 19~55, I 24~31, I 25~68, I 34~70, III 32~74, IV 4~84, IV 6~94, IV 9~81, V 19~25, V 20~38, VI 1~10, VI 13~57, VI 40~62, VII 8~100, VII 12~96, VII 22~93, VII 23~52, VII 45~87, VII 48~56, VII 53~74, VII 69~98, VIII 2~22, VIII 3~37, VIII 4~11~24, IX 25~40, IX 27~37, IX 29~54, IX 37/38~47/48, IX 44~54, X 11~29, X 18~36, X 31~85, X 50~68, XI 7~18, XI 25~36; Isthm. I 10~21, I 15~66, I 17~34, I 23~57, I 40~63, II 3~8, IV 2~44, IV 7~37, IV 5~11, V 6~54, V 18~60, VII 34~51, VIII 1~31, VIII 30~60, VIII 40~50.

54. Il riferimento è a vAn gronIngen 1958, 62-69, in particolare 324-330 per la composizione delle odi pindariche.

Alessio Faedda

teriore dimostrazione dell’utilità e del valore delle occorrenze omometriche quale proficuo strumento compositivo a disposizione del poeta e a beneficio dell’uditorio, nonché un ulteriore tassello per una più vasta, ma mai completa, comprensione del mondo poetico antico.

bIblIogrAFIA

P. AngelI bernArdInI 1983, Mito e attualità di Pindaro. La Nemea 4, l’Olimpica 9, l’Olimpica 7, Roma.

M. bell 1995, «The Motya Charioteer and Pindar’s Isthmian 2», Memoirs of the American Academy in Rome 40, pp. 1-42.

F. b ornm A nn 1993, «Simmetria verbale e concettuale nelle responsioni dei canti strofici in Euripide», in R. pretAgostInI (ed.), Tradizione e innovazione nella cultura greca da Omero all’età ellenistica. Scritti in onore di Bruno Gentili, II, Roma, pp. 565-576.

C. brIllAnte 1991, «Tantalo e Pelope nell’ Olimpica I di Pindaro», QUCC n.s. 38.2, pp. 15-24.

c. brIllAnte 1992, «La musica e il canto nella Pitica I di Pindaro», QUCC n.s. 41.2, pp. 7-21.

J. b bury 1965a [1890], The Nemean Odes of Pindar, Amsterdam.

J. b. bury 1965b [1892], The Isthmian Odes of Pindar, Amsterdam.

F. cAIrns 2011, «Money and the Poet: The First Stasimon of Pindar Isthmian 2», Mnemosyne 64.1, pp. 21-36.

M. cAntIlenA 1987, «Due studi sull’Olimpica VII di Pindaro. 1. Quando cadde la pioggia d’oro?», Prometheus 13.3, pp. 209-216.

M. cAntIlenA 1990, «Due studi sull’Olimpica VII di Pindaro. 2. I significati della pioggia d’oro», Prometheus 16.2, pp. 111-135.

E. cIngAno 1979, «Problemi di critica pindarica», QUCC n.s. 2, pp. 169-182.

R. cleAr 2013, «Family, Duty and Expectation: A Case for the Joint Performance of Pindar’s Isthmian 2 and Pythian 6», Mnemosyne 66.1, pp. 31-53.

B. currIe 2005, Pindar and the Cult of Heroes, Oxford.

A. dAIn 1965, Traité de métrique grecque, Paris.

A. M. dAle 19682 [1948], The Lyric Metres of Greek Drama, Oxford.

A. ercolAnI 2003, «Figure di suono nei Persiani di Eschilo. Una proposta d’indagine», in R. nIcolAI (ed.), ΡΥΣΜΟΣ. Studi di poesia, metrica e musica greca offerti dagli allievi a Luigi Enrico Rossi per i suoi settant’anni, Roma, pp. 173-203.

A. FAeddA 2020, «Alcuni esempi di occorrenze omometriche nel teatro del V secolo a. C.», in A. AlbAnese; M. ArpAIA (edd.), Linguaggi, esperienze e tracce sonore sulla scena, Ravenna, pp. 71-78.

L. R. FArnell 1965, Pindar. A Commentary, Amsterdam.

A. FrIes 2017, «Pindar, Hieron and the Persian Wars. History and Poetic Competition in Pythian 1, 71-80», WS 130, pp. 59-72.

A. F. gArvIe 2002, «Alliteration in Aeschylus», Lexis 20, pp. 3-12.

B. gentIlI 2011, Poesia e pubblico nella Grecia antica. Da Omero al V secolo, Milano.

B. gentIlI; P. AngelI bernArdInI; E. cIngAno; P. gIAnnInI 1995, Pindaro. Le Pitiche, Milano.

B. gentIlI; C. cAtenAccI; P. gIAnnInI; L. lomIento 2013, Pindaro. Le Olimpiche, Milano.

B. gentIlI; L. lomIento 2003, Metrica e ritmica. Storia delle forme poetiche nella Grecia antica, Milano.

D. G. gerber 1982, Pindar’s Olympic One: A Commentary, Toronto-BuffaloLondon.

A. gostolI 1999, «La critica dei miti tradizionali alla corte di Ierone di Siracusa: Senofane e Pindaro», QUCC n.s. 62.2, pp. 15-24.

T. K. h ubb A rd 1987, «The ‘Cooking’ of Pelops: Pindar and the Process of Mythological Revisionism», Helios 14-15, pp. 3-21.

P. hummel 1993, La syntaxe de Pindare, Paris.

P. hummel 1999, L’épithète pindarique. Étude historique et philologique, Bern.

J. I r I go I n 1988, «Le premier stasimon de la Médée d’Euripide (v. 410-445). Répétitions de mots et échos de sonorités», Mélanges de la Bibliothèque de la Sorbonne 8, pp. 11-18.

D. KorzenIewsKI 1968, Griechische Metrik, Darmstadt.

A. KöhnKen 1974, «Pindar as Innovator: Poseidon Hippios and the Relevance of the Pelops Story in Olympian 1», CQ 24.2, pp. 199-206.

W. KrAnz 1933, Stasimon. Untersuchungen zu Form und Gehalt der griechischen Tragödie, Berlin

P. A. leven 2018, «Echo and the Invention of the Lyric Listener», in F. budelmAnn; t phIllIps ( eds. ) , Textual Events. Performance and the Lyric in Early Greece, Oxford, pp. 213-233.

J. B. lIdov 1974, «The Poems and Performance of Isthmians 3 and 4», California Studies in Classical Antiquity 7, pp. 175-185.

A. mAsArAcchIA 1991, «Sul proemio della II Istmica», in Studi di filologia classica in onore di Giusto Monaco, I, Palermo, pp. 161-165.

R. A. m c n e A l 1978, «Structure and Metaphor in Pindar’s Fourth Isthmian », QUCC 28, pp. 135-156.

G. W. most 2012, «Poet and public. Communicative strategies in Pindar and Bacchylides», in P. Agócs; C. cArey; R. rAwles (edd.), Reading the Victory Ode, Cambridge, pp. 249-276.

g nAgy 1986, «Pindar’s Olympian 1 and the Aetiology of the Olympic Games», TAPhA 116, pp. 71-88.

F. J. nIsetIch 1977, «Convention and Occasion in Isthmian 2», California Studies in Classical Antiquity 10, pp. 133-156.

C. O. pAvese 1966, «ΧΡΗΜΑΤΑ, ΧΡΗΜΑΤ’ ΑΝΗΡ ed il motivo della liberalità nella seconda Istmica di Pindaro», QUCC 2, pp. 103-112.

C. O. pAvese 1975, «Le Olimpiche di Pindaro», QUCC 20, pp. 65-121.

G. A. prIvIterA 1982 (ed.), Pindaro. Le Istmiche, Milano.

W. H. rAce 1990, Style and Rhetoric in Pindar’s Odes, Atlanta.

Alessio Faedda

A. rossbAch; R. westphAl 1868, Griechische Metrik, Leipzig.

P. schwArz 1897, De ephymniorum apud Aeschylum usu. Dissertatio inauguralis philologica quam ad summos in philosophia honores auctoritate amplissimi philosophorum ordinis in Universitate Fridericiana Halens cum Vitebergensi consociata rite impetrandos scripsit Paulus Schwarz Solquellensis, Halis Saxonum.

C. segAl 1998, Aglaia. The Poetry of Alcman, Sappho, Pindar, Bacchylides, and Corinna, Lanham.

A. sIlván rodríguez 2009, «El mito de Tifón y su recepción en Píndaro», CFC(G) 12, pp. 145-161.

B. snell; H. mAehler 1984, Pindari carmina cum fragmentis, Lipsiae.

D. steIner 2002, «Indecorous Dining, Indecorous Speech: Pindar’s First Olympian and the Poetics of Consumption», Arethusa 35.2, pp. 297-314.

J. svembro 1976, La parole et le marbre. Aux origines de la poétique grecque, Lund.

B. A. vAn gronIngen 1958, La composition littéraire archaïque grecque , Amsterdam.

W. J. verdenIus 1982, «Pindar’s Second Isthmian Ode. A Commentary», Mnemosyne» 35.1-2, pp. 1-37.

W. J. verdenIus 1988, Commentaries on Pindar. Volume II. Olympian Odes 1, 10, 11, Nemean 11, Isthmian 2, Leiden-New York-København-Köln.

M. L. west 1982, Greek Metre, Oxford.

M. L. west 1987, Introduction to Greek Metre, Oxford.

M. M. wIllcocK 1995 (ed.), Pindar, Victory Odes. Olympians 2, 7 and 11. Nemean 4. Isthmians 3, 4 and 7, Cambridge.

D. C. young 1968, Three Odes of Pindar. A Literary Study of Pythian 11, Pythian 3, and Olympian 7, Leiden.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics Núm. 37 (2021), p. 29-51

DOI: 10.2436/20.2501.01.104

Els garamants, una civilització paleoamaziga al sud del limes de l’Àfrica romana1

Carles Múrcia

Universitat de Barcelona

AbstrAct

The Garamants, located in the Phazania2 region, are the Libyan people who most attracted the interest of Greek authors since Herodotus in the 5th century BC. This interest remained alive during the time of Roman, Vandal and Byzantine Africa, until the 7th century AD. The aim of this paper is to approach the people of the Garamants, to find out why their civilization similarly captivated Greeks and Romans and how it could develop in the Sahara desert ; we will also try to explain the reasons why the Garamants disappear as a people, between the end of Antiquity and the High Middle Ages and, finally, we will point out the deep traces of their civilization in the rest of the Mediterranean particularly in our country— while focusing on the latest contributions of archaeological, philological, historiographical and linguistic research.

Key words: Garamants, Phazania, Garama, Amazigh people, Sahara agriculture.

1. Aquesta publicació forma part dels resultats del projecte d’I+D+i “Per Africae gentes, deserta atque loca: Ancient Amazigh (Berber) Toponymy in Latin and Greek Sources (AGDAL)” (PID2020-114348GA-I00; IP: Carles Múrcia Sànchez, Institut del Pròxim Orient Antic, Universitat de Barcelona), finançat pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats d’Espanya i l’Agència Estatal d’Investigació /10.13039/501100011033/. Agraeixo a Abel Soler, a Ferran Esquilache i als avaluadors anònims les nombroses remarques que han aportat al text i que el milloren significativament.

2. Geogràficament, l’actual regió de Fazzā n, situada al sud de l’estat de Líbia, no es correspon exactament amb la Phazania de Plini el Vell i la Φαζανία de Ptolemeu (vegeu DesAnges 1962, 130-131), malgrat la identitat onomàstica, però mantenim consistentment al llarg d’aquest text la designació de Fazània per a designar el país dels garamants, que ha donat, per evolució fonètica, el topònim Fazzā n, amb què és conegut des de l’edat mitjana.

0. Introducció

La capital de la Confederació Garamàntica 3 fou Garama 4 , esmentada per Plini el Vell com a « clarissimum […] caput Garamantium » (5, 36), que els arqueòlegs identifiquen amb la petita ciutat caravanera de Ǧ arma / Djerma, situada a 170 km a l’oest de Sabha, la capital actual de Fazz ā n5. L’àrea d’extensió del país dels garamants comprenia una vall densament poblada i conreada d’uns 130 km de llargada i uns 2-12 km d’amplada 6 . L’extensió d’una agricultura tan esponerosa en ple desert del Sàhara Central ha interessat particularment els especialistes en enginyeria hidràulica i paleotecnologia.

Fazània no era solament una important cruïlla dels itineraris antics; era l’enllaç entre les cultures púnica i romana dominants a Tripolitània —s’hi troba a uns 600 km— i els pobles Αἰθίοπες / Aethiopes —es troba a uns 1200 km del llac Txad—. És clar que els garamants escapen a la distinció clàssica entre nòmades i sedentaris, atès que, com veurem, menaven un modus vivendi força diversificat basat en l’agricultura però amb la ramaderia i el comerç com a principals activitats econòmiques complementàries. L’estructura política de la confederació dels garamants era una de les més sòlidament vertebrades de les confederacions líbies al llarg de tota l’antiguitat Els lligams entre la Confederació Garamàntica i la resta de tribus líbies, situades més al nord, es van mantenir durant tota l’antiguitat, i la seva àrea d’influència —de maneres diverses— es féu extensiva fins al territori de les tribus situades dins el limes de Tripolitània. La civilització garamàntica, si n’atenem els vestigis arqueològics, és considerada pels especialistes com una civilització essencialment mediterrània7

Els historiadors i geògrafs grecs antics anomenaven Λίβυες les poblacions nord-africanes situades a l’oest dels egipcis (des del marge occidental del Delta) i al nord dels “etíops” ( Αἰθίοπες). Els libis són considerats explícitament pels autors grecs com les poblacions autòctones d’aquest vast territori, de manera que tant els colons dels emporis fenicis —esdevinguts púnics— com els grecs de Cirenaica i el Delta, així com també, posteriorment, els colons de l’Àfrica romana, són considerats pobladors exògens. No ha estat fins a la publicació d’estudis filològics, epigràfics i lingüístics recents que

3. Prenem distància en relació amb les designacions hiperbòliques que solen emprar els historiadors a propòsit d’unitats polítiques més o menys influents però d’estructures menys complexes i menys centralitzades del que poden fer pensar denominacions com Garamantian Empire o Numidian Kingdom, sobretot perquè ignoren la natura del teixit intertribal en què reposen aquestes confederacions majors (vegeu múrcIA 2011a, vol. 1, § VI.1.3, 504-514).

4. En català ho adaptem com a Gàrama (nom esdrúixol) atesa l’evolució fonètica, a través de l’àrab, fins a donar Ǧarma, indici que la segona vocal del topònim era àtona.

5. Vegeu trousset 1997b, 2964.

6. Vegeu mAttIngly 1995, 34, trousset 1997a, 2805-2806, ruprechtsberger 1997 i hAchId 2000, 129. Vegeu-ne imatges al vídeo de la conferència d’esquIlAche & múrcIA 2022.

7. Vegeu hAchId 2000, 126-135.

Els garamants, una civilització paleoamaziga al sud del limes 31

s’han esvaït els dubtes sobre el fet que la llengua del conjunt d’aquestes poblacions líbies representa un estadi antic del clúster dialectal amazic (o berber)8

1. Els garamants a les fonts gregues clàssiques

Heròdot és l’autor més antic a fer-se ressò dels garamants i d’altres pobles situats al sud de Fazània:

Ἀπὸ δὲ Αὐγίλων διὰ δέκα ἡμερέων ἀλλέων ὁδοῦ ἕτερος ἁλὸς κολωνὸς καὶ ὕδωρ καὶ φοίνικες καρποφόροι πολλοί, κατάπερ καὶ ἐν τοῖσι ἑτέροισι· καὶ ἄνθρωποι οἰκέουσι ἐν αὐτῷ, τοῖσι οὔνομα Γαράμαντες ἐστι, ἔθνος μέγα ἰσχυρῶς, οἳ ἐπὶ τὸν ἅλα γῆν ἐπιφορέοντες οὕτω σπείρουσι . […] οἱ Γαράμαντες δὴ οὗτοι τοὺς τρωγοδύτας Αἰθίοπας θηρεύουσι τοῖσι τεθρίπποισι· οἱ γὰρ τρωγοδύται Αἰθίοπες πόδας τάχιστοι ἀνθρώπων πάντων εἰσί, τῶν πέρι ἡμεῖς λόγους ἀποφερομένους ἀκούομεν . […]

γλῶσσαν δὲ οὐδεμιῇ ἄλλῃ παρομοίην νενομίκασι, ἀλλὰ τετρίγασι κατάπερ αἱ νυκτερίδες. Ἀπὸ δὲ Γαραμάντων δι᾽ ἀλλέων δέκα ἡμερέων ὁδοῦ ἄλλος ἁλός τε κολωνὸς καὶ ὕδωρ, καὶ ἄνθρωποι περὶ αὐτὸν οἰκέουσι, τοῖσι οὔνομά ἐστι Ἄτλαντες (Història, 4, 183-184; ed. rosén 1987, vol. 1, pp. 447-448).

A partir d’Augila, a unes altres deu jornades de camí, hi ha un altre tarter de sal, aigua i nombrosos datilers que donen fruit, com en altres indrets. És habitat per uns homes anomenats garamants, una gent molt populosa que posa terra damunt de la sal i així hi sembra. […] Aquests garamants cacen etíops troglodites mitjançant quàdrigues, i és que els etíops troglodites són els homes més ràpids a córrer de tots aquells dels quals hem sentit a parlar. […] Llur llengua no s’assembla a cap altra, ans espinguen com els rats penats.

A partir dels garamants, a unes altres deu jornades de camí, hi ha un altre tarter de sal, i també aigua. Els homes que viuen en aquests rodals s’anomenen atlants

Del succint passatge d’Heròdot ens fixarem en quatre dades: la primera, l’allusió a Gàrama com a enllaç entre Augila i una altra estació situada més al sud; la segona, la caracterització dels garamants com a gent que “posa terra damunt de la sal i així hi sembra”; la tercera, la referència a les quàdrigues amb què els garamants sotmetien els etíops; i la quarta, la remarca que la llengua dels garamants era completament diferent de la dels “etíops”, poblacions melanodermes saharianes i sahelianes, la llengua dels quals “no s’assembla a cap altra”, observació que deixa clar que els garamants, com a libis, són molt diferents dels etíops.

8. Vegeu múrcIA 2011a, 2011b i en premsa (a) i (b).

FIgurA 1: La ruta caravanera transsahariana en temps d’Heròdot segons lIverAnI 2000, 519.

Anem a pams:

(1) Els estudis sobre les rutes de caravanes transsaharianes9 han pogut determinar que la del Sàhara Central era la més antiga de totes i que els garamants, ja abans del segle v aC, havien establert una vasta xarxa comercial que, procedent de la vall del Nil, tenia com a estacions cabdals Nil-Ammon (560 km), Ammon-Augila (460 km), Augila-Zillah (400 km), Zillah - Zaw ī la (Fazània) (400 km), Zaw ī la -Ghat (540 km), Ghat-Ideles (Ahaggar) (570 km), Ideles-Tassalit a Adɣaɣ ǝn Fuɣas (760 km) i TassalitNíger (450 km)10, tal com veiem a la figura nº 1. Segons la interpretació de M. Liverani, era en l’àrea d’influència dels garamants que s’esqueien les estacions de Zillah i Zawī la, mentre que els Ἀταράντες i els Ἀτλάντες serien els indígenes de Ghat i d’Ahaggar, respectivament. A la conca del Níger hi hauria hagut l’estació final de la ruta. R. Rebuffat ha remarcat la buidor de restes arquitectòniques que testimoniïn l’existència de rutes comercials de certa importània a l’oest de la línia G ă wg ă w - Cidamus , d’una banda, i a l’est de la línia Nil-Tibesti, de l’altra11, la qual cosa planteja, indefugiblement, un panorama geocomercial en què el país dels garamants esdevé la cruïlla del comerç transsaharià.

(2) La referència als garamants com a gent que “posa terra damunt de la sal i així hi sembra” al·ludeix a pràctiques de conreu, però no ens diu res de

9. Ens valem principalment dels diversos treballs que hi han dedicat rebuFFAt, particularment 1969-1970, 1970 i 2003, sAlAmA 1980, lewIcKI 1983 i lIverAnI 2000.

10. lIverAnI 2000, 504.

11. rebuFFAt 2003, 252

les tècniques d’extracció i de canalització hidràulica que haurien permès una agricultura extensiva a l’antiga regió de Fazània. Hem d’esperar a autors d’època romana per a trobar referències explícites en aquest sentit.

(3) L’al·lusió a les quàdrigues amb què els garamants sotmetien els etíops troglodites s’adiu amb la fama dels carros garamàntics, tirats per quatre cavalls junyits, que també els servien per a la caça i per a les ràtzies. El cavall s’introduí al nord d’Àfrica molt més tard que l’ase. Domesticat a les estepes euroasiàtiques, aviat esdevingué el pilar de la ramaderia nòmada. Des de Mesopotàmia, on s’introduí cap al 2300 aC, arribà a Àfrica a partir del 1670 aC amb la invasió d’Egipte per part d’un conjunt de pobles semites coneguts com a hikses. Entre el 1674 i el 1548 aC els libis introduïren al nord-est del Sàhara un cavall de tipus hikse. Tant els libis en general com els garamants en particular hi aportaren innovacions 12 . No hi ha esment encara del dromedari, que en època romana fou la muntura per excel·lència dels garamants, com veurem a continuació.

2. Els garamants a les fonts llatines i gregues d’època romana

Els historiadors i geògrafs que van escriure entre els segles v aC i I dC no afegeixen res d’interès a les referències d’Heròdot. Hem d’esperar fins al naturalista Plini el Vell per a trobar al·lusions als garamants que aportin noves dades, especialment toponímiques, però no únicament. Són igualment d’interès toponímic els passatges dedicats a Fazània per Ptolemeu (segle II dC). Ja abans dels primers contactes amb els romans, Fazània era una regió molt poblada que vivia d’una economia diversificada de base agrària (de conreus extensius), ramadera i comercial. L’impacte de la romanització a Fazània va ser superficial. La distància que separava Gàrama de Gheriat (el punt més proper del limes tripolità) era d’uns 450 km per unes pistes impracticables per a qui en desconegués els punts d’aigua, amb la qual cosa l’Imperi Romà no estava en condicions d’annexar el país dels garamants. No obstant això, com que, d’una banda, l’àrea d’influència dels garamants s’estenia a tribus dellà i deçà el limes tripolità i, d’altra banda, Fazània era la clau del comerç transsaharià, en diversos moments de l’antiguitat Roma va cercar, amb mitjans diversos, d’adquirir una certa influència sobre els garamants13. La primera expedició de la qual tenim notícia és la de Corneli Balb l’any 20 o 19 aC, que tingué com a objectiu

12. El preuat cavall barbaresc és el resultat d’una llarga selecció nord-africana, en la qual haurien pogut participar no solament cavalls hikses sinó també de Dongola, al Sudan oriental. El domini tècnic del carro, superior al dels egipcis, permeté l’hegemonia regional dels garamants, a la qual al·ludeix Heròdot, ja entre el 700 i el 500 aC. Vegeu lAzArev 2021, 346-348.

13. El corpus d’inscripcions llatines de Fazània és tan migrat que a penes ens ha llegat antropònims. No obstant això, val la pena citar una inscripció de Fazània singularment interessant (CIL 8, 10991): MMEMORIA MV/FEL ATHVAL/ATH BVTH N/ASIF MVFEL A/LVRVTH IABIL INEMA. Sabem que és llatí només a partir de MMEMORIA, amb dues m i indeclinat hi escauria un datiu—; la resta són noms propis —també indeclinats— d’individus presumiblement garamants, atesa la localització de la inscripció, tot i que no en tenim cap

no solament Fazània sinó també el conjunt de la Getúlia presahariana14. Posteriorment, entre el 83 i el 92 dC, en època de Domicià, un mercader lepcità anomenat Iulius Maternus va viatjar pel Sàhara en companyia del “rei” dels garamants durant quatre mesos i catorze dies fins que arribà al país d’Agisymba, un país etíop de localització incerta on es concentraven rinoceronts15. Les restes arqueològiques trobades a Fazània mostren la reciprocitat dels intercanvis comercials de Gàrama a Tripolitània i de Tripolitània a Gàrama16

Plini el Vell aporta informacions més prolixes que Heròdot sobre les tècniques d’extracció hidràulica que empraven els garamants per a practicar una agricultura extensiva en ple Sàhara. De fet, especifica l’origen freàtic de l’aigua de reg:

Post Nasamonas Asbytae et Macae uiuunt; ultra eos Garamantes XI dierum itinere a Syrtibus Maioribus ad occidentem et ipsi uersus harenis circumdati, puteos tamen haut difficile binum fere cubitorum altitudine inueniunt, ibi restagnantibus Mauretaniae aquis. Domos sale montibus suis exciso ceu lapide construunt. Ab his ad Trogodytas hiberni occasus plaga dierum septem iter, cum quibus commercium gemmae tantum, quam carbunculum uocamus, ex Aethiopia inuectae (Història natural, 5, 34; ed. desAnges 1980, 61-62).

Després dels nasamons viuen els asbites i els maces. Més enllà d’aquests, els garamants, a onze dies de camí de la Gran Sirte, ells també en direcció a l’oest, bo i envoltats de sorra, troben tanmateix sense dificultat pous d’uns dos colzes de profunditat, atès que allà s’estanquen les aigües de Mauretània. Construeixen les cases amb sal extreta de llurs muntanyes o bé de pedra. D’aquests als troglodites, per la regió del ponent hivernal, set dies de camí, amb els quals l’únic comerç és el de la gemma importada d’Etiòpia que anomenem carboncle

Efectivament, prospeccions arqueològiques recents de gran abast han posat de manifest no solament que la capa freàtica de Fazània era rica i soma sinó que fins i tot Fazània fou el nucli de difusió del sistema d’extracció hidràulica i de reg conegut com a foggara17, que consisteix en una xarxa de galeries subgarantia. Podem donar per cert que l’autor de l’epígraf no dominava pas el llatí, per la qual cosa podria haver estat també garamant.

14. L’itinerari real del conjunt d’operacions de l’expedició de Corneli Balb, que coneixem gràcies a Plini el Vell, ha estat objecte de diverses controvèrsies, sobre les quals no ens escau discutir aquí. Remetem directament als treballs de lhote 1954, desAnges 1957 i, en darrera instància, trousset 1997b.

15. Devem la notícia de l’expedició de Iulius Maternus a Ptolemeu, 1, 8, 5, ed. stücKelberger & grAsshoFF 2006, vol. 1,74-76. Entre els estudis paleogeogràfics dedicats a la localització d’Agisymba, remetem a desAnges 1978, 197-213.

16. A Fazània s’han trobat atuells de terrissa de producció romana, però, segons gAtto 2010, només una proporció molt petita dels objectes de terrissa trobats a Fazània són de producció forània; la gran majoria han estat produïts localment.

17. En l’amazic dels tuàregs, aquestes sèquies subterrànies reben el nom de ifălan, plural de

FIgurA 2: El Sàhara en època romana. Font: sAlAmA 1980, 556.

terrànies que drenen per gravetat l’aigua de la capa freàtica. Les foggares, que avui dia s’empren principalment en zones saharianes, presaharianes, estepàries i oasites, ja eren usuals a les regions de Zeugitana, Bizacena, Tripolitània i Fazània en època romana i durant l’edat mitjana a cals almoràvits (de soca zenaga), en regions més occidentals. Des de Fazània, la canalització per foggares s’estengué a moltes altres contrades nord-africanes: Ghadames, Zillah, Derj, Waddan, Sokna, Bizacena, oasis dels Nafzāwa (on encara roman activa), Tuat, Gurara, Tidikelt i fins a l’Aurès, on les llegendes locals associen la tecnologia de foggara amb pobles amazics saharians per oposició a les tècniques d’enginyeria hidràulica d’origen romà18. Només a la zona de Wadi al-Ajal (a la qual pertanyia l’antiga capital, Gàrama), excavada per una missió encapçalada per D. Mattingly, s’hi han trobat 550 foggares d’entre 100 metres i 4’5 km de llargada, i entre 50-100 en altres parts de Fazània excavades només parcialment. Les prospeccions, associades pels arqueòlegs a la civilització dels garamants, han aportat noves inscripcions de tifinag antigues, que reflecteixen la llengua paleoamaziga. A Fazània, els garamants practicaven sofisticades for-

efǝli (prAsse, AloJAly & mohAmed 2003, vol. 1, 159). Remetem, per al coneixement de l’efǝli, a l’article extens i ben il·lustrat de gAst 1997. En l’extensa bibliografia sobre aquest tipus de canalització d’aigua subterrània s’ha difós el terme àrab qanā t, per bé que els àrabs van manllevar aquesta tècnica hidràulica als perses, que l’anomenaven kā hrēz. Ara com ara no hi ha estudis comparatius que permetin esbrinar si les tècniques de foggara es van desenvolupar independentment a Pèrsia i a Fazània durant el Primer Mil·leni aC o si es poden haver difós d’un lloc a un altre.

18. Vegeu Fentress & wIlson 2016, 56-57, així com també el mapa que mostra la difusió del sistema de reg per foggara.

mes d’agricultura que comprenien conreus de blat, ordi, melca, cotó, raïm i figueres, entre d’altres. Aquestes foggares, datades entre els segles I-v dC, van ser abandonades ja al llarg de l’alta edat mitjana versemblantment a causa de l’esgotament de la capa freàtica i de la creixent aridesa del Sàhara19

A continuació, Plini reporta l’expedició de Corneli Balb contra els garamants (20-19 aC), de la qual n’és la principal font i que és molt important per a coneixement de la toponímia antiga de Fazània i altres regions del Sàhara Central:

Interuenit ad solitudines Africae super Minorem Syrtim dictas uersa Phazania, ubi gentem Phazaniorum urbesque Alelen et Cillibam subegimus, item Cidamum e regione Sabratae. Ab his mons longo spatio in occasum ab ortu tendit, Ater nostris dictus a natura, adusto similis aut solis repercussu accensus. Ultra eum deserta, mox Thelge oppidum Garamantum itemque Dedris adfuso fonte a medio die ad mediam noctem aquis feruentibus totidemque horis ad medium diem rigentibus, clarissimumque Garama, caput Garamantum, omnia armis Romanis superata et a Cornelio Balbo triumphata […] et hoc mirum: Supra dicta oppida ab eo capta auctores nostros prodidisse; ipsum in triumpho praeter Cidamum et Garamam omnium aliarum gentium urbiumque nomina ac simulacra duxisse, quae iere hoc ordine: Tabudium oppidum, Niteris natio, Miglis Gemella oppidum, Bubeium natio uel oppidum, Enipi natio, Tuben oppidum, mons nomine Niger, Nitibrum <natio>, Rapsa oppidum, Viscera natio, Decri oppidum, flumen Nathabur, Thapsagum oppidum, flumen Dasibari, mox oppida continua Baracum, Bulba, Halasit, Galsa, Balla, Maxalla, Cizania, mons Giri in quo gemmas nasci titulus praecessit. Ad Garamantas iter inexplicabile adhuc fuit, latronibus gentis eius puteos qui sunt non alte fodiendi, si locorum notitia adsit— harenis operientibus. Proxumo bello quod cum Oeensibus gessere initiis Vespasiani Imperatoris, conpendium uiae quadridui deprehensum est. Hoc iterum uocatur Praeter Caput Saxi (Història natural, 5, 35-38; ed. desAnges 1980, pp. 62-64).

Hi ha entremig, en direcció als deserts d’Àfrica esmentats al damunt de la Petita Sirte, Fazània, on vam sotmetre el poble dels fazanis i les ciutats d’ Alele i Cilliba, i també Cidamus a partir de la regió de Sabrata. A partir d’aquestes regions, una muntanya s’estén sobre un llarg espai que va de llevant a ponent, anomenada Ater pels nostres a causa de la seva natura com recremada o encesa pel bat del sol. Enllà d’aquesta muntanya, deserts, i aviat Thelge, ciutat dels garamants, i també Dedris, amb una font que vessa aigües bullents del migdia a mitjanit i aigües glaçades les mateixes hores fins al migdia, i la famosíssima Gàrama, capital dels garamants, ciutats totes vençudes per les armes romanes i sobre les quals Corneli Balb va obtenir el triomf, l’únic estranger […] El que és admirable és que les ciutats esmentades més amunt van ser preses per ell, segons han transmès els nostres autors, i que ell mateix va dur en

19. Vegeu-ne el report a Fentress & wIlson 2016, 55.

Els garamants, una civilització paleoamaziga al sud del limes

37

triomf els noms i les imatges de tots els pobles i ciutats, llevat de Cidamus i Gàrama, que van anar en aquest ordre: la ciutat de Tabudium, el poble de Niteris, la ciutat de Miglis Gemella, el poble o ciutat de Bubeium, la ciutat de Tuben, una muntanya anomenada Niger, <el poble> de Nitibrum, la ciutat de Rapsa , el poble de Viscera , la ciutat de Decri , el riu Nathabur , la ciutat de Thapsagum, el poble de Tamiagi, la ciutat de Boin, la ciutat de Pege, el riu Dasibari, a continuació una sèrie de ciutats: Baracum, Bulba, Halasit, Galsa, Balla, Maxalla, Cizania , la muntanya Giri, precedida d’una placa que deia que produïa gemmes. La ruta cap als garamants ha estat inextricable fins ara pel fet que els lladres d’aquest poble colguen de sorra els pous, que no són profunds de cavar, si tenim present el coneixement d’aquests indrets. Durant la guerra recent menada contra la gent d’Oea als inicis de l’imperi de Vespasià ha estat descoberta una drecera de quatre jornades. Aquest camí és anomenat Praeter Caput Saxi

A banda de l’interès històric, geogràfic i toponímic del report de l’expedició de Corneli Balb, val la pena fer notar l’al·lusió ben explícita a les aigües somes de la capa frèatica al país dels garamants, en què « putei sunt non alte fodiendi » ‘els pous no són profunds de cavar’.

En una breu obra dedicada monogràficament a l’escurçó del Sàhara (Cerastes vipera), Llucià de Samòsata (segle II dC) parla dels límits meridionals de Líbia i es refereix als garamants com a caçadors d’onagres, estruços, micos i elefants (Περὶ τῶν διψάδων, § 2). Si bé la caracterització dels garamants, tal com observen les editores d’aquesta obra20, és deutora de la descripció que en féu Heròdot (vegeu supra, § 1), la informació sobre la dipsada, que designa una serp verinosa la mossegada de la qual causa una set insadollable (διψάς -άδος és un nom derivat de δίψα ‘set’)21, sembla ser deutora d’un autor bastant posterior a Heròdot, Nicandre de Colofó (segle II aC).

Durant la primera meitat del segle III dC trobem a Cidamus, Gheriat i Golas (Bu Njem) tres importants bastions romans destinats a controlar el limes de Tripolitània situats —en el cas de les dues últimes— als confins del país del poble libi dels Macae. És principalment de Golas que ens podem fer una imatge sociolingüística precisa, gràcies a la descoberta de nombrosos documents escrits de l’època, que comprenen vint inscripcions lapidàries intactes, desenes de grafits murals en escriptura líbica i vora 150 ostraca llatins que forneixen informacions excepcionals sobre la societat del campament romà i de la ciutat que hi existí a la vora entre el 201 i el 259 dC22. Els contactes comercials amb els garamants són al·ludits, amb major o menor detall, en al-

20. JuFresA, gómez & mestre 2000, 237.

21. chAntrAIne 1968-1980, 288.

22. Vegeu múrcIA 2011b, 113-117.

guns ostraca. L’exèrcit romà utilitzava els serveis de camellers ( camelarii)23 indígenes que portaven el blat, anomenats, segons el testimoniatge dels ostraca, Glareus, Fezinis filius, Iaremaban, Ias(s)uchtan i Macargus. En un ostracon se’ns diu que « die supra scripto introierunt Garamantes ferentes hordeum: muli III et asinos IIII » ‘el dia consignat més amunt van entrar [al campament] uns garamants que portaven ordi: tres muls i quatres ases’24. La situació de l’oasi de Bu Njem, a la conca del riu Kebir, a 100 km del mar, és destacable perquè s’esqueia al límit sud-est de les possibilitats de sedentarització del predesert tripolità 25 Com que els garamants són referits sempre com a estrangers, hem de pensar que Golas s’esqueia fora del territori dels garamants, probablement en territori dels Macae ; però, és clar, al mateix temps, es fa evident que l’abast de la influència comercial del garamants a Tripolitània atenyia almenys fins a uns 100 km de la costa mediterrània.

El poeta llatí d’Àfrica Flavi Cresconi Corip converteix la pràctica de l’agricultura en l’epítet èpic dels garamants en la Joànida, epopeia que enalteix la campanya militar del general bizantí Joan Troglita dels anys 546-548 contra les revoltes de diverses tribus maures a Bizacena i regions limítrofes de Tripolitània:

Tunc equites peditesque ruunt altisque camelis Maurorum qui more sedent. Nec solus Ilaguas aut gentes tantum, egerunt quae bella priores, conuenere sibi, sed si quis Syrtica rura asper arat Nasamon, si quis Garamantidos aruis proximus arua colit (Joànide, 6, 198, ed. dIggle & goodyeAr 1970, 120).

Aleshores s’hi aboquen els genets, els infants i els qui seuen als alts camells a la manera dels maures. I no s’hi aplegaren únicament els ilagües o les tribus que havien participat a la guerra des de bon començament, sinó també el bròfecs nasamons, que llauren les terres de les Sirtes, i els qui conreen terres a la vora dels camps dels garamants.

Finalment, Joan de Biclar (Iohannes Biclarensis, circa 540 – circa 621 dC), bisbe de Girona, ens aporta l’únic testimoniatge de la conversió al cristianis-

23. En els inicis de la colonització romana d’Àfrica, el dromedari només tenia una presència important i era rellevant per a l’economia a la part més oriental de l’Àfrica romana, cap a Tripolitània i sud de Bizacena. Arribat del Iemen vers els segles  III-II aC, el dromedari es difon des del Sudan oriental vers el Sàhara seguint les rutes sahelianes pel Tibesti i pel Txad. La cultura del dromedari esdevé pròpiament africana, amb la sella davant del gep tant per part dels tuàregs com dels zenagues (i posteriorment dels àrabs del Sàhara Occidental). La introducció del dromedari fou molt més limitada a les zones mediterrànies, en què el cavall continuava essent la muntura més apta. Vegeu lAzArev 2021, 348-351.

24. mArIchAl 1992, nº 72, 104 i 178. Vegeu també múrcIA 2011a, vol. 2, 420-421.

25. Cf. rebuFFAt 1992, 1626.

Els garamants, una civilització paleoamaziga al sud del limes

39

me dels garamants en el seu Chronicon, escrit entre el 589 i el 591 dC, que mostra com la fama d’aquest poble libi havia arribat deçà la Mediterrània:

Garamantes per legatos paci Romanae rei publicae et fidei Christianae sociari desiderantes poscunt qui statim utrumque impetrant. Theodorus, praefectus Africae a Mauris interfectus est. Maccuritarum gens his temporibus Christi fidem recepit ( Chronicon , “ Anno III Iustini Imperii ”, línies 36-41; ed. c A mpos 1960, 79).

Els garamants, amb el desig de pactar amb l’Estat Romà i d’unir-se a la fe cristiana, ho demanen a través d’emissaris i aconsegueixen tot d’una ambdues peticions. Teodor, prefecte d’Àfrica, és mort pels maures. La tribu dels Maccuritae rep en aquest temps la fe de Crist.

Pel que fa als Maccuritae, es tracta d’una tribu de dubtosa identificació26

3. La introducció de l’agricultura d’horta a Xarq al-Àndalus

Les fonts àrabs diuen que els autòctons de Fazzān anomenaven Targa llur país, mot que en amazic (en tots els dialectes) vol dir ‘rec, sèquia, canal’ (tant si és subterrani com si no) i fins ‘vall’. De fet, en tă mahă q, el parlar tuàreg més septentrional, encara avui dia se’n diu Targa de la regió de Fazània i fins de Tripolitània27. L’extensió del nom comú targa per a referir-se al ‘País dels Recs’ és una transferència semàntica de tipus sinecdòquic (de la part pel tot). Les mateixes fonts es refereixen a Fazzā n com un país pròsper, irrigat per pous i fǝggagir, i citen Garama, Sabha, Twasa, Tmssa i Zawila com les ciutats principals de la regió. La relació entre les poblacions amazigues saharianes i els orígens de Xarq al-Àndalus ha estat posada de manifest per la recerca arqueològica, historiogràfica i toponímica dels últims anys28. La recent tesi doctoral de F. Esquilache, Els constructors de l’Horta de València (2018), basada en minucioses prospeccions d’arqueologia hidràulica i en un estudi

26. desAnges (1962, 256-257) va suggerir d’identificar-los amb els Makoura o Makurra de Núbia

27. FoucAuld 1940, 204, s.u. Vegeu també cuoq 1975, 332, n. 1. trousset (1997a, 2778) remarca que la significació de targa en amazic escau als passadissos d’oasis, particularment a Wadi al-Ajal, que són el cor de Fazzā n. Del topònim Targa els àrabs van extreure la nisba Targi, amb un plural arabitzant Tawā rig, amb què hom coneix avui dia els tuàregs de pertot, no solament del sud de Líbia. Altres “etimologies” que han estat proposades a partir de l’àrab són difícilment sostenibles, però encara circulen en la vasta literatura consagrada a aquest pervasiu grup amazic meridional.

28. El principal punt de partença historiogràfic fou l’article de guIchArd 1969 i posteriorment la tesi doctoral d’idem 1977, per bé que sense especificació geogràfica de la procedència dels diferents grups amazics andalusins. Entre la vasta bibliografia arqueològica (sobretot d’arqueologia hidràulica) consagrada a les poblacions amazigues andalusines, citem bArceló 1986 i KIrchner 2019.

acurat de les fonts historiogràfiques i de la toponímia, és una contribució cabdal al coneixement de l’origen de l’Horta de València i al coneixement de la societat amaziga andalusina que en fou l’artífex. Anteriorment, a manca d’estudis sobre el terreny, hom havia especulat sobre un origen romà, visigòtic o àrab dels espais irrigats de Xarq al-Àndalus que han arribat als nostres dies com a hortes històriques. Ara bé, com ha palesat F. Esquilache, el reg d’horta implica coneixements tan diversos com la captació, la canalització i la distribució de les aigües, la construcció de terrasses, el conreu de certes plantes originàries d’àrees amb un clima monsònic i l’aprofitament dels cursos fluvials a través d’assuts i, en molt menor mesura, de les aigües subterrànies a través de foggares29. De les quatre sèquies mare de l’Horta de València de les quals coneixem el nom en època andalusina, tres porten el nom d’un segment gentilici major (confederació, tribu o fracció) amazic—la restant és la de Rascanya, que en època andalusina es deia Isba però que no remet a cap designació tribal— de procedència oriental: Mestalla < Mašddā la a les fonts àrabs / Imššddaln ‘les formigues vermelles grosses’ en amazic30 , Benàger < Banī Aǧǧar a les fonts àrabs / Kel Ajjǝr ‘els del bou’ en l’amazic dels tuàregs31 i Favara < Hawwāra a les fonts àrabs / *Ihəwwarăn ‘els qui precedeixen; els importants, els notables’ o * Ihă ggwarăn ‘els d’Ahăggar’ (topònim que significa ‘ginjolers’) en amazic32. També els noms de les alqueries més

29. A la majoria d’hortes (grans i mitjanes) trobem assuts i, per a les fonts grans, mitjanes o menudes, des d’on es reguen sistemes menors, s’empren alcavons per a les captacions d’aqüífers, canalitzacions i sèquies alcavonades. Tal com remarca Abel Soler (comunicació personal), el reg per foggares, d’enginyeria més complexa, no ha estat tan necessari al conjunt de Xarq al-Àndalus, ja que hi és més rendible l’aprofitament dels rius amb cabal constant, com són el Túria a València, el riu d’Alcoi a l’Horta de Gandia i Oliva i el Millars a la Plana. L’aprofitament del Xúquer és molt més tardana, d’època jaumina (la Sèquia Reial, la més gran del País Valencià), ja que Alzira el reservava per a exportar fusta i no es permetia regar del riu. Altres rius que serviren per a crear les grans hortes foren el Vinalopó, de poc cabal, a Elx, i el molt cabalós Segura a Oriola i fins a Múrcia. Només a Crevillent, de clima subàrid, i en alguns altres indrets esparsos s’han emprat foggares de grans dimensions per a l’extracció d’aigua de la capa freàtica per al reg extensiu d’horta.

30. Els Imššddaln eren en origen una fracció de la tribu dels Zuwāwa, és a dir els zuaus, pertanyent a la confederació dels Kut ā ma, anomenats Κοιδαμούσιοι per les fonts gregues i Vcutamani per les llatines. Avui dia els trobem a la Cabília, al vessant meridional de la serralada de Júrjura, a la wilaya de Buira.

31. « Garama pour qui va (dans le Fazzā n), il y a de Tasāwa à cette mine environ trois étapes; de la ville de Tasāwa à une tribu des Berbères vers l’Orient, il y a environ 12 jours. On appelle cette tribu Azqā r; ce sont des nomades, avec beaucoup de chameaux et du lait en abondance. Ce sont des gens braves, forts, courageux, redoutables, mais pacifiques avec les pacifiques et agressifs avec qui leur suscite des difficultés. Ils transhument au printemps et en été autour de la montagne appelée Ṭan ṭ anuh […] Les gens d’Azq ā r sont, rapporte-t-on, du Maġ rib al-Aqṣ ā’. Ils sont les plus instruits dans la connaissance de l’écriture (ḫaṭṭ) attribuée au prophète Daniyā l. On ne connaît pas dans le pays des Berbères, aux fractions si nombreuses, de tribu plus versée dans cette écriture que celle des Azqā r » (al-Idr ī s ī , segle xII dC, trad. cuoq 1975, 153-154, §§ 243-245). Els Azq ā r són tuàregs Kel Ajjǝr, sobre els quals vegeu gAst 1986. També el topònim Àger, a la marca superior d’alÀndalus (actualment la Noguera), podria venir d’aquest etnònim (puIgvert 1995).

32. Segons la tradició oral tuàreg, descrita primerament pel missioner Ch. de Foucauld, una heroïna originària (en companyia de la seva serventa Takamat) de l’oasi de Tafilalt ano-

Els garamants, una civilització paleoamaziga al sud del limes

41

antigues remeten a tribus amazigues orientals, com ara Malilla < Malī la a les fonts àrabs / Yimlil ‘(ell) és blanc’ en amazic, tribu pertanyent a la confederació dels Hawwā ra

FIgurA 3. Localització nord-africana de les principals confederacions i tribus amazigues en el moment de l’adveniment a al-Àndalus. Font: lAzArev 2021, mapa nº 4 en annex.

Per tant, si bé la mancança d’una seqüència cronològica del desenvolupament de la xarxa de sèquies emmena a la prudència, la soca oriental dels topònims gentilicis de les sèquies mare i les alqueries més antigues de l’Horta per oposició als topònims gentilicis de grups amazics de soca occidental (com els almoràvits, que eres zenagues) o septentrionals (com els almhodes, que eren masmudes)— suggereix que van ser grups agnàtics amazics de procedència oriental els qui van construir plegats l’Horta de València en les primeres fases (segles vIII i Ix) tot aplicant els vastos coneixements que havien après dels garamants de Fazània a l’hora de canalitzar l’aigua fluvial mitjan-

menada Tin Hī nā n va esdevenir la primera tamǝnokalt (cap suprema) del poble tuàreg, a la regió muntanyosa de l’Ahaggar (FoucAuld 1951-1952, 533, s.u. Ahaggar). Els tuàregs li atribueixen la Tomba (de vers la segona meitat del s. V dC) de Tin H ī n ā n d’Abalessa (Ahaggar), complex monumental que aporta diverses inscripcions. La tomba contenia l’esquelet d’una dona d’uns quaranta anys excepcionalment alta amb set braçalets d’or al braç dret i vuit d’argent al braç esquerre; al costat, una copa de vidre romana i una de fusta amb un monograma constantinià (vegeu brett & Fentress 1996, 208). La presència d’etnònims al Sàhara meridional com ara kī ltamū tī, kī lmakzan, kī lfarū k, kī lsā nadat, kī l dafar (que contenen kel / kǝl ‘gent’, ‘tribu’ en tuàreg) a l’historiador àrab Ibn Ḥawqal (segle x dC) pot assegurar la implantació de tribus tuàregs —si més no lingüísticament— a Mali i Níger —sense més precisions geogràfiques— almenys d’ençà del 950 dC.

çant assuts i l’aigua de les fonts mitjançant alcavons i, secundàriament, a l’hora d’aprofitar els recursos aqüífers de la capa freàtica mitjançant canalitzacions en forma de galeries subterrànies, les foggares. Per tant, podem assumir que els Favara, els Benàger i els Mestalla, entre d’altres, haurien pogut aplicar la seva perícia no solament a sistemes de reg d’extracció freàtica sinó també a sistemes que extreuen l’aigua de rius i de fonts. No ens ha de sorprendre pas que grups agnàtics coneguts a les fonts medievals per haver basat la seva hegemonia en la ramaderia i l’ús del dromedari, com són els Haww ā ra i els Ban ī A ǧǧar, siguin els màxims artífexs de la construcció de l’horta més gran de la Mediterrània Occidental durant molts segles, atès que eren consumats experts en enginyeria hidràulica, tant en tècniques d’extracció com de canalització de l’aigua33. Al nord d’Àfrica hi ha hagut al llarg de la història un clar predomini geogràfic del pastoralisme nòmada sobre l’agricultura sedentària. Les hegemonies nòmades només poden ser substituïdes per altres hegemonies nòmades gràcies a la segmentarietat i els vincles de pertinença tribal, però la diversificació de les activitats econòmiques al si d’aquests grups —sovint per especialització d’algunes fraccions en la ramaderia, en l’agricultura o en el começ, principalment— és indubtable per a les èpoques que ens ocupen, segons l’estat actual de la recerca34. L’estructura

33. Foren Hawwā ra de Xarq al-Àndalus els caps i bona part de l’expedició de la conquesta de Sicília dels anys 827-831, tal com indiquen les fonts historiogràfiques i les dades toponímiques. Pel que fa a les fonts historiogràfiques, guIchArd (1977, 269 i n. 83, 279) esmenta el nom d’un d’aquests caps, un tal Asbaġ ibn Wakī l al-Hawwā rī, de malnom Farġ alū š, que salpà del port de Tortosa amb tres-centes naus. Pel que fa a la toponímia, trobem el nom de la comuna de Favara a prop d’Agrigent, que, però, també admetria, fonèticament, un ètim àrab a partir de fawwā ra ‘raig d’aigua’ (KAzImIrsKI 1860, vol, 2, 645; dozy 1881, vol. 2, 289), ètim segur del nom castellà alfaguara “manantial copioso” (corrIente 1999, 152). Per tant, és lícit demanar-se si no foren també Hawwā ra els artífexs d’una altra de les grans hortes mediterrànies, la Conca d’Oro de Palerm. A bAsIle 2010 trobem una descripció molt acurada de les tècniques d’extracció hidràulica (d’origen fluvial i freàtic) de la Conca d’Oro de Palerm. L’autor atribueix l’autoria d’aquesta gran horta als conqueridors “àrabs” i les tècniques de qan ā t als agrònoms àrabs i perses. És obvi que són necessaris estudis comparatius d’arqueologia hidràulica per tal d’escatir l’origen (a l’Àfrica del Nord o al Pròxim Orient) de les tècniques d’extracció hidràulica de les hortes de Xarq al-Àndalus i de Sicília. Cal tenir en compte, a més a més, que la destrucció paisatgística causada per l’especulació urbanística a la Conca d’Oro durant la segona meitat del segle xx pot dificultar en gran mesura aquesta tasca. Consegüentment, ara com ara hem de considerar com una hipòtesi de treball que els Hawwā ra (Favara) valencians fossin els creadors de l’horta siciliana, tal com suggereixen indicis historiogràfics i toponímics.

34. « We can be confident that the Berbers who harried and gradually occupied late Roman North Africa were not simply camel-riding desert nomads, but desert agriculturalists who had mastered complex irrigation technologies such as foggaras and lived by a combination of oasis agriculture and both short- and long-distance trade. Their trading networks go a long way toward explaining the remarkable geographical range over which the Berber tribal confederations associated and operated and why the Byzantine forces had to defend themselves along the whole length of the southern frontier, from the Aurès to the Gulf of Sirte » (Fentress & wIlson 2016, 62). A més a més, els nòmades també tenen interessos a les ciutats i als oasis, ja que hi posseeixen terres i palmeres i, sovint, reben impostos de les poblacions sedentàries. Els pastors dels vessants meridionals de l’Atlas tenen llurs graners als oasis presaharians. Les poblacions amazigues que ocuparen la Península Ibèrica i Sicí-

física de l’Horta de València i, presumiblement, de la resta d’hortes de Xarq al-Àndalus, és clarament una conseqüència de l’estructura social gentilícia amaziga. Esquilache ha mostrat magistralment que l’estructura arborescent dels sistemes hidràulics és el resultat d’una sèrie de divisions dels canals que s’articulen a través dels partidors proporcionals, que reflecteixen la correspondència amb una estructura social formada per grups independents i gentilicis propis d’una societat tribal, tal com podem observar a la figura nº 4. Cadascun dels canals secundaris que neixen als partidors proporcionals condueix l’aigua fins a les alqueries, situades al final de cada braç i que són, alhora, els llocs de residència i treball dels grups agnàtics amazics35. Entre la segona meitat del segle Ix i la primera meitat del x, els grups tribals deixen d’enquadrar-se en alqueries formades per diversos espais de treball i d’habitatge per a fer-ho en alqueries amb un únic espai irrigat concentrat. Els petits

lia provenien majoritàriament de tribus nòmades (ramaderes i secundàriament agrícoles), però a les zones rurals d’al-Àndalus van acabar sedentaritzant-se, de manera que la ramaderia extensiva no hi fou més que una especialització complementària de l’agricultura.

35. Encara que les descripcions precises de la segmentarietat de la societat agnàtica amaziga les devem a antropologia contemporània (vegeu sobretot hArt 1967), no hi ha cap dubte de l’antiguitat i de la vigència —en els períodes que ens ocupen— de la segmentarietat i l’agnatisme de les societats amazigues. De la segmentarietat dels grups paleoamazics vam tractar a la nostra tesi doctoral (vegeu múrcIA 2011a, vol. 1, § VI.1.3, 504-514), on adduïm designacions etnonímiques llatines com la dels Quinquegentiani del mons Ferratus (actualment Júrjura, a la Cabília), que remet diàfanament a una segmentació gentilícia de base cinc; els cinc segments dels Quinquegentiani poden ser cinc tribus que constitueixen una confederació o cinc fraccions que formen una tribu. De l’agnatisme ens aporta proves inequívoques l’estudi etimològic dels noms de parentiu en els quatre grups dialectals amazics (septentrional, oriental, tuàreg i occidental): El ‘germà’ hi és designat gwma (amb les formes cognades corresponents), literalment ‘fill de la meva mare’, ‘germans’ aytma, literalment ‘fills de la meva mare’, ‘germana’ ultma, literalment ‘filla de la meva mare’, ‘germanes’ istma, literalment ‘filles de la meva mare’; en tuàreg, ‘oncle matern’ es diu ăɲɲăt ma, literalment ‘fill de la mare de la mare’, ‘nebot’ tegă ze o ă g ă lă t ma, literalment ‘fill de la filla de la mare’ i ‘neboda’ wălă t ălă t ma, literalment ‘filla de la mare de la mare’. És a dir, no hi existeix cap altre concepte de ‘oncle’ ni de ‘nebot’ o ‘neboda’ que no siguin els materns. Per aquest motiu, l’adopció d’una filiació de tipus patrilineal ha comportat que els sistemes de parentiu de l’amazic septentrional i oriental hagin manllevat els conceptes de ‘oncle patern’ ~ ‘oncle matern’ i ‘tieta paterna’ ~ ‘tieta materna’ a l’àrab. Val a dir, però, que la filiació patrilineal és preexistent a l’adveniment de l’islam al nord d’Àfrica, tal com posen de manifest les fonts antigues gregues i llatines, i que, per tant, no es pot dir que la filiació patrilineal al nord d’Àfrica sigui una influència arabomusulmana, per bé que, indubtablement, l’islam n’ha afavorit l’extensió. Hom utilitza, en antropologia, el concepte de ‘grup agnàtic’ per no haver de referir-se específicament a una confederació, tribu, fracció o cantó, clan, llinatge o família estesa, sinó a qualsevol nivell de segmentació d’una societat segmentària en general de sistema agnàtic, és a dir, en què el parentiu s’estableix de manera unilateral, de tipus patrilineal en el cas dels amazics septentrionals i orientals tal com els coneixem en època històrica i de tipus matrilineal en el cas dels amazics del Sàhara, incloent-hi els tuàregs i els grups zenagues que constituïren els almoràvits. El concepte antropològic de ‘parentiu agnàtic’ s’oposa al de ‘parentiu cognàtic’, que és bilateral, és a dir que té en compte tant els avantpassats masculins com els femenins i que és el que prevalia a la Península Ibèrica d’època visigòtica. Dues persones són cognades si estan relacionades per vincles de sang, sense distinció de línia masculina o femenina. La filiació protoamaziga és, doncs, agnàtica i matrilineal.

espais irrigats són treballats per grups camperols organitzats en comunitats rurals amb un alt nivell d’autonomia política i social, però connectades a través del mercat. Quan un grup camperol creix sempre s’acaba segmentant i escindint. Una part se segrega de la resta, i aquest excedent poblacional es trasllada a una altra contrada fins a crear el seu propi espai hidràulic. Els qui marxen són famílies conjugals joves amb els seus fills, que abandonen la casa pairal i funden la seva pròpia llar en un altre lloc. Encara que, al més sovint, es tracta de migracions de curt radi, alguns grups acaben emigrant a les Illes Balears a partir del 902.

FIgurA 4. Esquema de l’estructura arborescent dels sistemes de reg de Tormos (esquerra) i Favara (dreta). Font: esquIlAche 2018, figura 34 (en annex).

D’altra banda, no hi ha cap indici en la morfologia que apunti a la intervenció estatal en la construcció de l’Horta, si bé tampoc es pot descartar a partir d’un cert moment. De fet, és prou evident que no existeix un disseny original de tot el sistema dirigit des de dalt. El disseny inicial no està pas en relació amb interessos urbans o comercials. Generalment, les ciutats es funden al bell mig de l’horta amb posterioritat a les alqueries, relacionades amb grups gentilicis36. No es pot concebre l’origen de les ciutats de Xarq al-Àndalus sense l’existència prèvia d’un espai camperol desenvolupat que les pugui proveir d’aliments i productes agraris. Les principals hortes, a més de la de València, són les d’Oriola (que torna a créixer de nou a partir del nucli romà i visigòtic), Elx (refundada a partir del 950), Xàtiva, Sogorb, Tortosa i Múrcia

36. De fet, tal com han posat de manifest els estudis de P. guIchArd 1998, les medines de Xarq al-Àndalus creixen orgànicament a partir d’una estructura arborescent que és conseqüència de l’estructura tribal segmentària de la societat que hi viu, de manera que hi trobem barris tribalitzats i alfares o atzucacs clànics. A tall d’exemple, a la Vall de Pop (Marina Alta) trobem el poble de Benigembla, el nom del qual podria remetre al clan almoràvit dels Banī Jamla, que, havent destruït Agadir (antiga Pomaria) l’any 1080 com a integrants de l’exèrcit de Y ū suf ibn Tašf ī n, s’establiren a Tremissèn, on Beni Djembla designa un barri d’aquesta ciutat de l’antiga Mauretània Cesariana.

Els garamants, una civilització paleoamaziga al sud del limes

45 (fundada l’any 825 en un intent de controlar i sotmetre les tribus de la regió de Tudmir).

Conclusió

La memòria del poble dels garamants romangué viva a les fonts gregues i llatines durant més d’un mil·leni, del segle v aC al vII dC37. Durant tots aquests segles, a Fazània florí una civilització famosa, d’una banda, per una agricultura extensiva en ple Sàhara Central que aprofitava els recursos aqüífers d’una capa freàtica rica i soma, i, de l’altra, per una activitat comercial de llarg abast que els duia del limes de la Tripolitània púnica i romana i de la Cirenaica grega (a través de l’etapa d’Augila) al Sahel a través de la ruta caravanera del Sàhara Central, sobre la qual els garamants exerciren el control. L’esgotament, probablement per la sobreexplotació dels recursos hidràulics i per l’aridesa creixent del Sàhara, convertí el vast verger de Fazània en una zona desèrtica, i es crearen nous grups tribals d’economia bàsicament ramadera i transhumant que emigraren en diferents direccions. Una part emigrà cap al sud-est, a zones oasites del Sàhara Central, i donà lloc a l’etnogènesi del poble tuàreg en contacte amb poblacions zenagues (de soca amaziga occidental) que s’hi havien establert anteriorment. I l’altra part emigrà a zones més septentrionals i properes a la Mediterrània, concretament a Tripolitània, Bizacena i Cirenaica, i donà lloc, juntament amb altres grups agnàtics de procedència diversa, a les primeres confederacions amazigues amb què es toparen els invasors arabomusulmans en el moment de les primeres incursi-

37. Abel Soler m’ha cridat l’atenció sobre el nom valencià gramàntol ‘llamàntol’, que, com a adjectiu, significa ‘dèbil i frèvol (dit d’un pollet)’, així com també ‘barrut, penques’ en frases com ara On vas, gramàntol? A Menorca ho trobem un xic diferent com a grumàntil ‘llamàntol’ (vegeu DECat, vol. 5, 39). Sembla clar que es tracta d’un encreuament (o d’una metacedeusi) de llamàntol amb una altra paraula. ¿L’encreuament podria ser amb gran, perquè és un crustaci gros? ¿O amb grum —la distribució del qual és actualment valenciana i balear— ‘borró o germen de l'olivera; terròs; grumoll’? ¿I si l’encreuament fos amb g(a)ramant? Al cap i a la fi, no seria l’únic cas de poble libi que hauria donat origen a un nom català; de fet, J. Coromines va vincular l’adjectiu llefre amb els Naffur de Corip (DECat 5, 125-126), que són els amazics de Nafussa de Tripolitània, emplaçats just al nord dels garamants. Com hem vist (§ 2), la memòria dels garamants havia arribat a gent sàvia de ca nostra com el bisbe de Girona, Joan de Biclar (segle vII ). És important fer notar que garamants és un etnònim grec referit a un poble libi derivat del nom de la ciutat de Gàrama. Els garamants no es deien pas Garamantes a si mateixos; en desconeixem l’endoetnònim. ¿Podria ser que l’exoetnònim hagués arribat a oïdes del poble pla deçà la Mediterrània? Ara bé, si l’encreuament és amb  g(a)ramant, quina en seria la motivació semàntica? ¿Per ventura el posat desafiant del llamàntol, que, amb les seves dues grosses pinces, evoca un guerrer garamant armat amb un escut enorme i una llança punyent? O és per la morenor del crustaci, que contrasta amb el color més rogenc d’escamarlans i gambes? Malgrat que no tenim cap representació dels garamants, ¿ens els hem d'imaginar com els tuàregs, l’etnogènesi dels quals hauria tingut com a principal component els garamants i pobles saharians afins als garamants? ¿I si no estiguéssim davant d’un fet lexicogràfic banal? Ara com ara, cal deixar oberta aquesta identificació.

ons, a partir de l’any 642 dC. Són aquestes tribus amazigues les qui, procedents de Tripolitània, Bizacena i Cirenaica, constituïren el gruix principal de la immigració amaziga que s’establí a la Península Ibèrica a partir del 711, on, juntament amb contingents d’origen àrab i oriental, fundaren la civilització andalusina: Madyū na (Mediona, Midiona, Midiuna, Mediona), Awrāba (Oliva, Oriba, Orba, Orbeta), Miknā sa (Mequinensa, Migneza, Miqneza, Michineza, Mechineza, Mingueza, Mequinença, Mequininça), Marnī sa (Mernissa, Vernissa, Bernissa), Hawwā ra (Favara) i Mašddā la (Mestalla) hi arribaren als segles vIII i Ix, Zanāta (Atzeneta, Zeneta) als segles x-xI i Ṣanhāja (Senija, Senijola, Rahal Zaneygí, Soneja, Cehegín, port de Sanitja) durant el xII. Desplaçades de llurs territoris pels invasors arabomusulmans, les tribus amazigues orientals es veieren impel·lides a cercar una nova llar a zones més occidentals, primerament a les antigues Mauretània Cesariana i Mauretània Tingitana, des d’on passaren a la Península Ibèrica, no sense deixar pel camí nombrosos segments gentilicis38. Les fonts àrabs són explícites sobre la preponderància dels grups agnàtics amazics (famílies esteses, llinatges, clans, fraccions o cantons, tribus i confederacions) a Xarq al-Àndalus, als territoris del futur País Valencià i de la Catalunya Nova durant els segles vIII i Ix i de les Illes Balears a partir del segle  x 39. Aquests grups amazics es van dedicar a traçar-hi hortes, a construir-hi sèquies d’estructura arborescent que reflecteixen els diversos nivells de segmentació d’una societat tribal amb mecanismes

38. El geohistoriador G. lAzArev (2021, 93) ha pogut resseguir recentment, en un estudi exhaustiu i ben fonamentat historiogràficament, el recorregut que van fer aquests grups abans d’arribar a la Península Ibèrica (vegeu figura nº 4): En primer lloc, els Banī Fā tan, que inclouen els Matġā ra, els Madyū na i els Malzū za (una branca dels Maġī la), originaris del sud de Bizacena i del nord-oest de Tripolitània, van arribar a la Península Ibèrica procedents de l’oest de Mauretània Cesariana, fins on havien anat a parar empesos pels conqueridors arabomusulmans; en segon lloc, els Mikn ā sa i els Awr ā ba, originaris del sud de Bizacena, van arribar a la Península Ibèrica procedents de la vall del Muluia i de la regió de Fes, respectivament, igualment empesos per l’avanç de la conquesta arabomusulmana; en tercer lloc, els Hawwā ra i els Nafzāwa van arribar-hi procedents de Tripolitània els primers i de la vora oriental del Xot de Gerid (sud de Bizacena) els segons, encara que els primers eren originaris del Sàhara Central; i, en quart lloc, els Ġumā ra i els Masmūda, que eren originaris de Mauretània Tingitana. Poc després s’hi afegiren els Lawā ta i els Mazā ta, procedents de Cirenaica. Al segle vIII, els Zanā ta, que en segles successius van tenir un gran protagonisme tant al nord d’Àfrica com a al-Àndalus, no eren més que una petita tribu ubicada a Tripolitània. Pel que fa als Ṣanhāja, només van esdevenir un grup important a al-Àndalus en època almoràvit. Vegeu també mArtínez enAmorAdo & lAzArev 2019.

39. L’autor més inequívoc en aquest sentit és el geògraf oriental al-Yaʕqūbī (segle Ix), un dels pocs que mostra veritable interès etnogràfic, que diu el següent sobre Šarq al-Andalus: « Si anem de Tortosa cap a l’oest [segons l’orientació que els geògrafs àrabs donaven a la península], arribem a un país anomenat València. És una extensa i bella regió en la qual s’establiren tribus berbers ( nazala qab ā ʔil al-barbar ) que no han reconegut l’autoritat dels omeies. Aquests berbers posseeixen un gran riu a la regió que s’anomena Xúquer » (citat per guIchArd 1969, 124). Pocs anys després de la conquesta jaumina, l’historiador de Balansiya de família àrab iemenita establerta a Onda Ibn al-Abbā r (segle xIII) encara es referia als “berbers de València” de Bugia estant ( Kit ā b al- ḥ ulla al-siyar ā, 275, I, ed.

Ḥusayn Muʔnis, citat per tAhIrI 2021, 37).

47

de desdoblament clànic molt flexibles, a canalitzar-hi l’aigua dels rius i de les fonts —i de manera esparsa de la capa freàtica en zones subàrides—, a poblar-hi d’alqueries els vessants i les valls de muntanyes, a introduir-hi nous conreus, a reorganitzar-hi les tasques agropecuàries a partir d’una estructura social de base segmentària, a establir-hi xarxes d’intercanvis complementàries entre les planes costaneres (de conreu irrigat) i les muntanyes de l’interior (de major dedicació ramadera) a partir de rutes de transhumància40, a revitalitzar-hi els mercats rurals i urbans i abastir de nous productes agraris les ciutats, entre les quals n’hi havia de nova planta i de refundades emergides al cor de les hortes (València, Oriola, Elx, Xàtiva, Sogorb, Tortosa), a regir-se durant prop de dos segles de manera autònoma i al marge de la intervenció del poder central andalusí, a transferir a Xarq al-Àndalus els seus coneixements sobre la geografia, la flora i els recursos naturals i la seva manera de relacionar-s’hi i de categoritzar disticions formals i cromàtiques, a establir una relació de pregona intimitat amb cada lloc del país i a anomenar barrancs, torrents, cingles, penya-segats, turons, sendes, boscos, partides, alqueries, coves, fonts, sèquies i penyals mitjançant la transferència —directa, metonímica o metafòrica— de mots amazics, que, fins i tot un cop passats pel vernís àrab i romànic, encara podem rescatar a partir d’un exercici d’arqueologia lingüística d’abast interdisciplinari 41. Els segles x i xI foren temps d’intensa arabització d’al-Àndalus, que, en els segles subsegüents (xII i xIII), fou reamaziguitzat per grups advinguts de zones més occidentals de Barbaria42 , concretament de la vall del Dra i el Sàhara Occidental en el cas dels almoràvits (de soca zenaga), i de l’Atlas en el cas dels almohades (de soca masmuda). Però aquesta és una altra història en la qual no intervingueren ja els hereus dels garamants.

40. Vegeu, en aquest sentit, el recent estudi d’esquIlAche 2021.

41. Vegeu un estat de la qüestió succint d’aquest patrimoni toponímic a múrcIA 2021, § I.1.5.2, pp. 39-42.

42. Fem notar que Barbaria, referit a Tamazga, és una designació usual en català des del segle xIII, freqüent a les cròniques catalanes i a la documentació medieval. Segons assenyala Ramon Pujades (comunicació personal), el topònim Barbaria apareix en català aplicat al nord d’Àfrica en tots els portolans i cartes portolanes conservats. Es documenta tant aïlladament (aplicat a la regió) com funcionant de complement de nom en sintagmes del tipus Trípoli de Barbaria (per oposició a Trípoli de Síria) en totes les cartes portolanes dels segles xIv i xv. El topònim entra a la cartografia portolana des dels portolans escrits. De fet, figura ja al més antic que se’n conserva, el Liber de existencia riveriarum, redactat a Pisa a les primeres dècades del segle xIII a partir de portolans parcials anteriors. També en el més difós, Lo compasso de navegare , compilat l’any 1286 també a partir de materials precedents i traduït al català al segle xIv. Probablement, doncs, l’aplicació del topònim al nord d’Àfrica ja l’havien fet els mercaders nord-italians del segle xII, i degué passar al segle xIII a la cultura catalana, popularitzada pels portolans i, sobretot, per  les cartes portolanes, que van ser generades a Gènova al segle xIII i ràpidament importades a Mallorca, on es va iniciar un lent procés de traducció de la toponímia italianitzada dels patrons originals al català que no va culminar fins al segle xv Vegeu puJAdes 2007.

bIblIogrAFIA

m bArceló1986, « Sobre l’hidraulisme andalusí », in M. bArceló; M.A. cArbonero; R. mArtí; G. rosselló bordoy, Les aigües cercades. Els qanat(s) de l’illa de Mallorca , Institut d’Estudis Baleàrics, Palma de Mallorca, pp. 9-46.

A. bAsIle 2010, « Lo spazio idraulico della Conca d’Oro di Palermo », Itinerari sommersi, https://win.lafrecciaverde.it/n124/conca%20d’oro/art.html, publicació en línia consultada el 27/09/2021.

m brett; E. Fentress 1996, The Berbers, Cambridge 1996.

J. cAmpos 1960, Juan de Biclaro, obispo de Gerona. Su vida y su obra. Introducción, texto crítico y comentarios, Madrid.

p . c h A ntr AI ne 1968-1980, Dictionnaire étymologique de la langue grecque. Histoire des mots, Paris.

CIL = Corpus Inscriptionum Latinarum, vol. 8: Inscriptiones Africae Latinae, Berlin 1881 i ss. (amb 5 volums de suplements).

J. coromInes 1980-2001, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona, 10 volums. Citat com a DECat.

F. corrIente 1999, Diccionario de arabismos y voces afines en iberorromance, Madrid 19991, 20032

J.m cuoq 1975, Recueil de sources arabes concernant l’Afrique occidentale du viiie au xvie siècle, Paris.

DECat = coromInes 1980-2001.

J. d es A nges 1957, « Le triomphe de Cornelius Balbus (19 av. J.-C.) », Revue africaine 101, pp. 5-43.

J. d es A nges 1962, Catalogue des tribus africaines de l’Antiquité classique à l’ouest du Nil, Dakar.

J. desAnges 1978, Recherches sur l’activité des Méditerranéens aux confins de l’Afrique, Roma / Paris.

J. desAnges 1997, « Garamantes », Encyclopédie Berbère 19, pp. 2969-2971.

J. dIggle; F.R.D. goodyeAr (edd.) 1970. Flauii Cresconii Corippi Iohannidos libri VIII, Cambridge.

r.p.A. dozy 1881, Supplément aux Dictionnaires Arabes, Leiden, 2 volums.

eB = Encyclopédie Berbère, Aix-en-Provence - Louvain, 43 volums publicats 1984-2020; (lletra s ) sota la direcció de Gabriel Camps i, d’ençà de 2002, de Salem Chaker.

F. esquIlAche 2018, Els constructors de l’horta de València. Origen, evolució i estructura social d’una gran horta andalusina entre els segles viii-xiii, València.

F. esquIlAche 2021, «Zonas de pasto y gestión de marjales en balad Balansiya. Unas hipótesis para el estudio de la ganadería andalusí desde la arqueología del paisaje», Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval 22, pp. 165-189.

F. esquIlAche; C. múrcIA 2022, « La cultura amaziga de l’aigua del nord d’Àfrica a Xarq al-Àndalus », conferència impartida el 13 de gener de 2022 a la

Universitat de Barcelona i disponible en vídeo al següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=Yal3ScWrggM&t=3832s

e. Fentress; A.I. wIlson 2016, «The Sahara Berber Diaspora and the Southern Frontiers of Byzantine North Africa», in S.T. stevens; J.P. conAnt (edd.), North Africa under Byzantium and early Islam, Washington D.C., pp. 41-63.

ch de FoucAuld 1940, Dictionnaire abrégé touareg-français de noms propres (dialecte de l’Ahaggar), Paris.

c h de F ouc A uld 1951-1952, Dictionnaire touareg-français (dialecte de l’Ahaggar), Paris, 4 vols.

m. gAst 1986, « Ajjer », Encyclopédie Berbère 3, pp. 388-396.

m gAst 1997, « Foggara », Encyclopédie Berbère 19, pp. 2868-2869.

m. gAst 2000, « Hawwā ra », Encyclopédie Berbère 23, pp. 3513-3521.

m.c. gAtto 2010, «The Garamantes of the Fazzan: Imported pottery and local productions», Bollettino di Archeologia (special volume), pp. 30-38.

p. guIchArd 1969, «Le peuplement de la région de Valence aux deux premiers siècles de la domination musulmane», in Mélanges de la Casa de Velázquez 5, Madrid, pp. 103-159.

p. guIchArd 1977, Structures sociales orientales et occidentales dans l’Espagne musulmane, Paris - La Haye (re-impr. De Gruyter, Berlin 2017).

p guIchArd 1998, «Les villes d’al-Andalus et de l’Occident musulman aux premiers siècles de leur histoire. Une hypothèse récente », in P. cressIer;M. gArcíA-ArenAl (edd.), Genèse de la ville islamique en al-Andalus et au Maghreb occidental, Madrid, pp. 37-52.

d . m . h A rt 1967, « Segmentary systems and the role of ‘five fifths’ in tribal Morocco », Revue de l’Occident musulman et de la Méditerranée 3, pp. 65-96.

m. JuFresA; P. gómez; F. mestre 2000. Luciano. Obras. Volumen 3, Madrid.

A. KAzImIrsKI 1860, Dictionnaire arabe-français, contenant toutes les racines de la langue arabe, leurs dérivés, tant dans l’idiome vulgaire que dans l’idiome littéral, ainsi que les dialectes d’Alger et de Maroc , Paris (reimpr. Beirut 1944, 2 vols.)

h. KIrchner 2019, « Migració i irrigació a les Illes Orientals d’al-Andalus », Plecs d’història local 173, pp. 8-10.

g lAzArev 2021, Les populations et les territoires du Maghreb du viie au xie siècle (650-1050). Quatre siècles de géohistoire au Maghreb, Rabat.

t lewIcKI 1959, «À propos d’une liste de tribus berbères d’Ibn Hawkal», Folia orientalia 1, pp. 128-135.

t. lewIcKI 1983, «Le Sahara oriental et septentrional dans le Haut Moyen Âge. VIIIe-XIIe siècle», dins idem, Études maghrébines et soudanaises II, Warsaw, pp. 42-96.

m. lIverAnI 2000, «The Libyan Caravan Road in Herodotus IV, 181-185», Journal of the Economic and Social History of the Orient 43/4, pp. 496-520.

v. mArtínez enAmorAdo; G. lAzArev 2019, « Les Madyū na: la dispersion d’une tribu berbère (amazigh) oubliée, de la Libye à la Catalogne. La recon-

naissance du site d’une de leurs villes anciennes dans le nord du Maroc », Hespéris-Tamuda 54/2, pp. 67-99.

d.J. mAttIngly 1995, Tripolitania, Londres.

A. m’chAreK 2015, « Continuité de l’ethnonymie, continuité du peuplement au Maghreb de l’antiquité à nos jours: le cas des berbères Auares (Hawā ra) et Dianenses ou Zanenses (Zanāta) », Comptes rendus des scéances de l’Académie des inscriptions et Belles-Lettres, 2015/1, pp. 445-477.

c. múrcIA 2011a, La llengua amaziga a l’antiguitat a partir de les fonts gregues i llatines, Barcelona, 2 vols.

c m úrcIA 2011b, « Que sait-on de la langue des Maures? Distribution géographique et situation sociolinguistique des langues en Afrique Proconsulaire », in C. ruIz-dArAsse; E. luJán (edd.), Contacts lingüistiques dans l’Occident méditerranéen antique (actes du colloque de Madrid, 23-24 avril 2009), Madrid, pp. 103-127.

c múrcIA 2021, Gramàtica amaziga. Estàndard del diasistema amazic septentrional, Barcelona.

c. múrcIA (en premsa) (a), « Contribution of Latinisms of Paleo-Amazigh to the knowledge of the history of both Latin and Amazigh languages », in O. o uld - b r A h A m ; v . s ch IA tt A rell A ; l . s ou A g (edd.), Actes du colloque Approches pour l’histoire de la langue berbère (Paris, 19-21 desembre 2020).

c. múrcIA (en premsa) (b), «The puzzle of Amazigh diachronic linguistics», in M.Á. m A nz A no ; h de F el I pe (edd.), MAGNA. Una geografía cultural y humana del Magreb.

c. múrcIA; S. zenIA 2015, Diccionari català-amazic / amazic-català. Estàndard del diasistema amazic septentrional , Barcelona. (en línia www. amazic.cat).

K.-g. prAsse ; G. AloJAly ; G. mohAmed 2003, Dictionnaire Touareg-Français (Niger), Copenhaguen, 2 vols..

x. puIgvert 1995, «Àger, un topònim berber a la Marca Superior d’Al-Andalus», Faventia 16/1, pp. 73-85.

r.J. puJAdes 2007, Les cartes portolanes: la representació medieval d’una mar solcada, Barcelona.

r rebuFFAt 1969-1970, «Zella et les routes d’Égypte», Libya antiqua 6-7, pp. 181-187.

r. rebuFFAt 1970, « Routes d’Égypte et de la Libye intérieure », Studi magrebini 3, pp. 1-20.

r rebuFFAt 1992, « Bu Njem », Encyclopédie Berbère 11, pp. 1626-1642.

r. rebuFFAt 2003, « Les Romains et les routes caravanières africaines », in Le Sahara, lien entre les peuples et les cultures (Tunis, 19-22 décembre 2002), Tunis, pp. 221-260.

h.b. rosén 1987-1997, Herodoti historiae. Vol. I: Libros I-IV continens, Leipzig; Vol. II: Libros V-IX continens indicibus criticis adiectis, Stuttgart.

e . m . r uprechtsberger 1997, Die Garamanten. Geschichte und Kultur eines Libyschen Volkes in der Sahara, Mainz am Rhein.

p sAlAmA 1980, « Le Sahara pendant l’antiquité classique », in Histoire Générale de l’Afrique, II: Afrique ancienne. Jeune Afrique / Stock / Unesco, pp. 553-574.

A. stücKelberger; g grAsshoFF (edd.) 2006, Ptolemäus: Handbuch der Geographie (Griechisch-Deutsch), Basel, 2 vols.

A. tAhIrI 2021, « Origen de los bereberes y su impacto en la estructura social de Al-Ándalus », in H. lAAguIr (ed.), Los bereberes en la Península Ibérica. Contribución de los Amazighes a la historia de Al-Ándalus, Granada, pp. 21-48.

p trousset 1997a, « Fezzân (Phazania, Targa) », Encyclopédie Berbère 18, pp. 2777-2779.

p trousset 1997b, « Garama », Encyclopédie Berbère 19, pp. 2964-2969.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica Societat Catalana d’Estudis Clàssics Núm. 37 (2021), p. 53-70

DOI: 10.2436/20.2501.01.105

El escudo de Homero en Icaromenipo, resonante según Luciano

María Victoria Martínez

Universidad Nacional del Litoral (Argentina)

AbstrAct

Lucian’s Icaromenippus is a satirical dialogue that has been regarded as a philosophical criticism of human folly. Nevertheless, though the topic appears thematized, it is possible to see the way in which the ekphrasis acts, which implies an approach to rhetorical framework. This paper aims to show that the descriptive resource, influenced by Homeric poetry, contains crossings between the language rhetorical and the musical. The auditory dimension introduces a network of meaning that offers the possibility of tracing connections with a conception about the receivers. Thus, the satirical dialogue with a philosophical theme becomes a text that includes lines about literary creation.

Key words: ekphrasis – Homer – Menippus – pepaideuménoi – metapoetry

1. Introducción

Icaromenipo o el que vuela por encima de la nube (Icar.) de Luciano es un diálogo que ha sido leído como un viaje extraordinario de Menipo 1 motiva-

1. Icar. forma un díptico junto a Menipo o la nigromancia (Nec.) por la presencia del mismo personaje, Menipo, inspirado en la figura histórica del filósofo cínico de época helenística. Cada diálogo tiene un plan paralelo, con el relato en primera persona de viajes extraordinarios de orientación complementaria: en Icar. se desarrolla la anábasis (‘ascenso’); y en Nec., la katábasis (‘descenso’). El paralelismo consiste en la narración de Menipo a un amigo (figura anónima) del proceso atravesado por la puesta en cuestión de su propia educación que lo condujo a la realización de tal viaje de búsqueda del mejor modo de

Victoria Martínez

do por una revisión filosófica de la vida humana2. Sin embargo, este trabajo propone un enfoque sobre la dimensión retórica para esclarecer la elaboración de la écfrasis y proponer su lectura en un pasaje donde no se muestra de manera tan evidente. El objetivo es mostrar que la presencia de dicho progýmn α sma toma una forma particular respecto del modelo establecido en los tratados y habilita posturas sobre la creación poética, tales como: la observación satírica, la armonía, el público lector y los modos de resignificación del canon griego. Los pasajes analizados (Icar. 16, 17, 19, 27) se presentan cuando el héroe protagonista del texto comenta a su interlocutor lo observado en el viaje de búsqueda existencial. La escritura luciánica como heredera de una formación retórica adoptó el recurso de la écfrasis, cuyo propósito es describir y poner bajo los ojos un objeto3. Las características de este progýmnasma fueron sistematizadas en los manuales de época romana 4, y el rétor Teón identifica la claridad y la enárgeia ( σαφ ή νεια…ἐν ά ργεια) 5 como sus virtudes. La más potente para los abordajes literarios es la enárgeia, una práctica discursiva que genera vividez articulando la dimensión verbal, la visual y las correspondientes a todos los sentidos. De acuerdo con Webb en la enárgeia se reconoce el objetivo de la écfrasis de involucrar a los receptores en el tema y el de apelar a su contribución en la interpretación del objeto.6 Ahora bien, la autora citada profundiza sobre el problema de la seguridad del orador en el control de la enárgeia porque, si bien esta categoría aparenta ser predecible, en realidad se trata de un factor subjetivo y, por tanto, de difícil cálculo. Webb advierte sobre un pasaje del Libro VIII de Quintiliano7 donde es notable que lo predecible se apoya en objetos convencionales, pues, se asume que para los lectores es más fácil aceptar descripciones conocidas que reconocer versiones innovadoras. Asimismo, el efecto vívido es entendido por Berardi como la capacidad de producir intensidad dramática porque el emisor, con su exposición detallada, adopta el rol de espectador directo8. Cassin entiende la écfrasis como el empleo al extremo de la palabra que busca agotar el objeto 9, una experimentación con la artificiosidad del lenguaje que junto a la autonomía genérica alcanzada en el contexto imperial llevan a considerarla una figura específica de la Segunda Sofística. En un nivel de lectura más profundo, esta palabra descriptiva es concebida por Gómez como productora vida, una misión filosófica necesaria ante el reconocimiento de la insuficiencia de sus dominios.

2. bompAIre 1958, 148-149, 350-352; Anderson 1976, 115, 139-140; cAmerotto 2014, 175.

3. Una revisión de definiciones en los manuales de retórica puede consultarse en squIre 2015, 3-5.

4. Cf. Theon, Prog. 118-120; Hermog. Prog. 22-23; Aphth. Prog. 36-38.

5. Theon, Prog. 119.27.

6. webb 2009, 107-130.

7. Quint., Inst., 8.3.71.

8. La dimensión relativa a las emociones junto a la visual son las principales del progýmnasma; cf. berArdI 2012, 38.

9. cAssIn 2008, 323-340.

El escudo de Homero en Icaromenipo, resonante según Luciano 55

de engaños para persuadir al receptor sobre la existencia del objeto observado y constituye otro factor de la tendencia sofística creadora de ilusión con antecedentes en Gorgias de Leontinos10. La producción de una experiencia que trasciende lo legible permite, además, el juego con los límites de lo escribible e implica la puesta en diálogo entre el arte retórico, el pictórico, el musical, y también, las áreas referidas a las experiencias sensoriales. Ahora bien, el tratamiento de Quintiliano sobre la écfrasis pone de manifiesto que las descripciones de imágenes más fáciles de comunicar serían las convencionales. Pero, es este un planteo muy distinto al de la escritura luciánica, nunca ajustada a prescripción alguna, antes bien, muy hábil para el juego con ellas. Estos aspectos se problematizan al comienzo del pasaje de Icar. abordado, en la justificación de Menipo de la estrategia para exponer su visión de la vida humana luego del viaje aéreo:

«Es imposible, amigo, contártelo todo con detalle, en la medida en que incluso verlo era trabajo. No obstante, los principales elementos aparecían tal como Homero dice que figuraban en el escudo»11

En efecto, la experiencia representa una dificultad para ponerla en palabras que requiere basarse en el escudo de Homero12. Pero, la alusión es fragmentaria porque no menciona el nombre del héroe Aquiles, sino que lo supone como un conocimiento compartido con los lectores πεπαιδευμένοι13. Sin embargo, sabemos que Menipo, como héroe de la sátira producirá una écfrasis porque apela a sus dos objetivos retóricos, ya que necesita exponer en palabras (διέρχομαι)14 una observación compleja (ὁράω)15 . Por tanto, de acuerdo con Coloma, la écfrasis no solo es una forma de representar una obra de arte sino que implica su comprensión,16 entendida en el ejercicio poético de selección y disposición progresiva de los elementos del mito y en el reconocimiento de su valor simbólico.17 Estas son las líneas que orientarán este estudio que propone un análisis de los elementos constructivos de la écfrasis. En los distintos momentos se examinará el peso dado ya a su naturaleza verbal, ya a la pictórica, defenderemos la hipótesis sobre la reflexión metapoética y esclareceremos el vínculo intertextual con el antecedente épico.

10. gómez 2019, 243-244.

11. Luc., Icar. 16.15-17: Πάντα μὲν ἑξῆς διελθεῖν, ὦ φιλότης, ἀδύνατον, ὅπου γε καὶ ὁρᾶν αὐτὰ ἔργον ἦν· τὰ μέντοι κεφάλαια τῶν πραγμάτων τοιαῦτα ἐφαίνετο οἷά φησιν Ὅμηρος τὰ ἐπὶ τῆς ἀσπίδος. Las traducciones de Icar. son de Jufresa; Vintró 2013.

12. Hom., Il. 18.468-616.

13. Categoría para designar a los que fueron educados en la cultura griega y funciona como rasgo identitario de los círculos de elite en la Roma imperial, cf. whItmArsh 2005, 13.

14. Luc., Icar. 16.15.

15. Luc., Icar. 16.16.

16. colomA 2019, 65-68.

17. mestre; gómez 2021, 160, en un análisis de la écfrasis en Imágenes y Defensa de las imágenes sostienen que la adecuación a la preceptiva del progýmnasma responde al conocimiento de Luciano de las convenciones antiguas de la paideía; mientras que en las estrategias de fragmentarismo, selección y mezcla está la tarea creativa, la innovación.

María

Victoria Martínez

2. Observación estática a través de la tradición homérica

Es preciso comenzar el análisis con una lectura en paralelo del texto homérico y las palabras de Menipo que son las siguientes:

Es imposible, amigo, contártelo todo con detalle, en la medida en que incluso verlo era trabajo. No obstante, los principales elementos aparecían tal como Homero dice que figuraban en el escudo. En una parte había banquetes y bodas, en otra tribunales y asambleas, hacia un lado alguien ofrecía sacrificios y, cerca, otro estaba claramente de luto. Siempre que echaba una mirada hacia la tierra gética, encontraba a los getas peleando; siempre que me desplazaba a los escitas, era posible ver que iban errantes con sus carros. Y cuando inclinaba el ojo, un poco, hacia otro lado contemplaba a los egipcios cultivando sus campos; el pueblo fenicio por su parte ejercía el comercio, el cilicio se entregaba a la piratería, el laconio se azotaba a sí mismo y el ateniense pleiteaba18 .

Este pasaje solo ofrece un listado de seis escenas que se corresponden con las primeras de la écfrasis homérica, donde se describen dos ciudades anónimas, estrategia que indica la imposibilidad del referente destacando su ficcionalidad y su naturaleza poética19. En la comparación entre los dos textos se puede distinguir que las escenas iniciales de los hexámetros son bodas y festines (ἐν τῇ μέν ῥα γάμοι τ’ ἔσαν εἰλαπίναι τε)20, y en la versión de Menipo se utilizan las mismas palabras pero en orden invertido ( ἦσαν εἰλαπίναι

καὶ γάμοι ) 21. Seguidamente, el poeta ciego ubicó una reunión del pueblo (εἰν ἀγορῇ ἔσαν)22 con el empleo del término ἀγορά y la resolución de un juicio mediante el verbo δικάζω23. Menipo, por su parte, repite las mismas actividades pero no los mismos términos, sino que coordina δικαστήρια καὶ ἐκκλησίαι. Esta alteración es un indicio de que probablemente Luciano recuerde el hipotexto de memoria. Las dos últimas escenas homéricas en la versión de Icar. toman una forma más alusiva y difusa porque Menipo agrega a la enumeración el sacrificio y el luto (καθ’ ἕτερον δὲ μέρος ἔθυέ τις, ἐν γειτόνων δὲ πενθῶν ἄλλος ἐφαίνετο)24 que se pueden entender como interpretación de las imágenes quinta y sexta de la épica: una procesión ritual del

18. Luc., Icar. 16.11-20.

19. En época imperial la poesía homérica fue materia de discusión, por un lado, leída como registro histórico y criticada por sus imprecisiones; por otro, valorada por su calidad poética. Cf. KIm 2010; mestre 2000. Sin embargo, este trabajo no se ocupa de esta problemática, dado que solo nos servimos del aporte poético de la écfrasis de Homero.

20. Hom., Il. 18.490.

21. Luc., Icar. 16.13.

22. Hom., Il. 18.496.

23. Hom., Il. 18.506.

24. Luc., Icar. 16.15.

El escudo de Homero en Icaromenipo, resonante según Luciano 57

pueblo con las figuras de Ares y Atenea25 y un campo de batalla funesto26 Así, la écfrasis satírica expone un modo de comprender la tradición que implica un amplio dominio del arte de la palabra notable en la selección sobre qué información incluir, con qué palabras y qué es necesario destacar. A continuación del inventario de las seis escenas, Luciano agrega un catálogo de pueblos con sus nombres propios, sus atributos conocidos y en un listado que recorre —teniendo como centro la Hélade— desde los más periféricos (getas, escitas, egipcios), hacia otros más cercanos (fenicios y cilicios) y, por último, dos potencias representantes del mismo mundo griego (laconios y atenienses). La magnitud del recorrido visual ofrece una mirada panóptica, es decir que introduce una estrategia clave del género satírico 27 pero anula la posibilidad de una descripción detallada. Así, el antecedente homérico de la écfrasis es reelaborado de manera fragmentaria y conduce a plantear: ¿qué ocurre con su aspecto más característico, la enárgeia? Pues, solo se ha leído un listado de escenas estáticas y la écfrasis estaría incompleta por la ausencia de palabras que produzcan ilusión de una experiencia vívida, de un espacio perceptible por los sentidos. Es decir, que hasta aquí predomina el arte de la palabra.

3. Observación dinámica a partir de todos los sentidos

La palabra fragmentaria es completada cuando Menipo continúa su exposición:

Como todo esto ocurría al mismo tiempo, ya puedes imaginarte qué guirigay era el que aparecía. Como si alguien tras poner en escena muchos coristas, mejor aún muchos coros, ordenara luego a cada uno de los cantantes que abandonara el acorde común y cantara un solo; ante la rivalidad de cada uno de los cantantes, su intento de llevar a buen fin su solo y su afán por superar en intensidad de voz al vecino ¿te imaginas, por Zeus, como sería el canto?

Amigo:_Completamente ridículo, Menipo, y confuso. Menipo:_Pues así, amigo, son todos los coristas de la tierra y la vida de los hombres está compuesta de una tal falta de armonía. No solo cantan de un modo desafinado sino que también difieren en pose, danzan al contrapaso y no concuerdan en un solo propósito hasta que el director del coro expulsa a cada uno de ellos de la escena diciéndole que no le necesita. A partir de este momento ya todos callan por igual y ya no entonan aquel canto mezclado y sin orden. Ahora bien, todo lo que ocurría en el propio teatro variado y multiforme era, sin duda, divertido28

25. Hom., Il. 18.515.

26. Hom., Il. 18.536-540.

27. La mirada panóptica establece un distanciamiento de lo observado que posibilita abarcar una totalidad para desnaturalizarla, cf. cAmerotto 2014, 203-205.

28. Luc., Icar. 17.1-11.

María

Victoria Martínez

Este pasaje sí presenta una écfrasis porque está formado con palabras que transmiten un efecto vívido29. Para ello, el primer elemento es la dimensión temporal con la ubicación del momento de lo observado ( τὸν αὐτὸν γινομένων χρόνον ὥρα)30 y luego se agrega una comparación. El símil por medio del nexo comparativo ὥσπερ-ἄν-εἴ vincula la vida humana con un coro que permite pasar a la dimensión auditiva de la écfrasis, un recurso que lleva al límite las posibilidades de lo escribible. El texto recurre al arte musical pero la ausencia de equivalencias entre el sentido auditivo y la escritura exige la creación de una ilusión del sonido. 31 La misma se compone con palabras descriptivas sobre los coristas en el acto creativo del canto y de ello resulta una escena en proceso. Así, hay una pérdida del aspecto de cuadro estático y terminado, dando forma a la enárgeia. La caracterización del coro primero alude a la disonancia del sonido, formulada con el adjetivo intensificador ὁποῖος y el sustantivo κυκεών (‘confusión’, ‘mezcla’); el canto grupal es mencionado con el término συνῳδίας (‘canto en común’ opuesto a ἴδιος ‘solo’); los participantes se muestran en una actitud combativa expresada con el verbo ὑπερβ ά λλω (‘pasar de la medida’, ‘superar’) y el sustantivo μεγαλοφωνία (‘voz fuerte’). Puede leerse una crítica hacia este coro por sus excesos porque los dos últimos términos mencionados están compuestos con formas intensificadoras (el prefijo ὑπερ- y el adjetivo μέγας). La puesta en práctica de la enárgeia conlleva un recurso más, el diálogo, necesario para introducir la voz del interlocutor32 y comentar los detalles del canto (ᾠδή) imposible. Menipo pregunta al amigo cómo lo imagina con el verbo ἐνθυμέομαι (‘idear’, ‘imaginar’) y éste lo caracteriza como παγγέλοιος (‘ridículo’) y τεταραγμένη (‘confuso’). Estos términos —de los que nos ocuparemos más abajo— dan indicio de una reflexión en otro orden, más allá de la interrogación filosófica de Menipo (motor del viaje hacia arriba) 33. Pues, especialmente, la noción de γελοῖος (‘risible’) reviste un sentido técnico en la escritura luciánica como condición para catalogarla en el género satírico.

29. En un estudio sobre la écfrasis en Narrativas Verdaderas solé 2021, 120-121 plantea que las imágenes sensoriales potencian el realismo en la percepción de los receptores y los introducen en el mundo del pseûdos. En este sentido, la vividez es una categoría que cobra relevancia porque estimula las partes cerebrales relacionadas con la percepción sensorial con el objetivo de persuadir al lector en la aceptación del pseûdos.

30. Luc., Icar. 17.1.

31. Esta imagen auditiva está para completar los detalles ausentes en la écfrasis analizada en Icar. 16.11-20. Se trata de una figura sonora imaginaria que describe el impacto generado por el espacio. solé 2021, 125 en su estudio de este progýmnasma también analiza una écfrasis desprovista de detalles y propone, en ese caso, la elaboración de una écfrasis reflexiva porque eleva ese nivel por sobre el descriptivo. Pues, la referencia a la percepción auditiva contribuye a imaginar los detalles espaciales.

32. La función del interlocutor es abordada por vAlverde 1999, 228 quien la interpreta como dirigida a confirmar la exposición fantástica de Menipo. El estudio citado agrega que el rol silenciado del interlocutor explica la originalidad del diálogo luciánico respecto del socrático que, aunque dice seguirlo (cf. Luc., Bis.Acc. 30.11), se diferencia porque produce un estilo narrativo que atenúa la mayéutica para construir ideas entre dialogantes.

33. Véase nota 1.

El escudo de Homero en Icaromenipo, resonante según Luciano 59

En la analogía entre la vida humana (ὁ τῶν ἀνθρώπων βίος) y los coristas de la tierra ( γῆς χορευταὶ ) en escena ( σκην ή ) 34, el oyente-Menipo alude a la carencia de armonía (ἀναρμοστία) y caracteriza la audición como desafinada (ἀπῳδός), sin ritmo —por diversa (ἀνόμοιος) o contraria (ἔναντιος)— y sin orden (ἄτακτον…ᾠδήν)35 .

3.1 ¿Mirar, mirarse o leerse?

Todo el trabajo examinado sobre la palabra tiene alcances en otro nivel, pues, el contraste entre un coro (χορός) y un cantante solista (τῶν ᾀδόντων ἑκάστῳ) permite reflexionar sobre los excesos y disonancias musicales, en paralelo a la vida humana. En la pregunta de Menipo la forma verbal ἐνθυμῇ (‘te imaginas’)36 remite a la imposibilidad de la escritura para reproducir el sonido escuchado que solo puede ser creado por una ilusión sofística. Así, la escritura da forma al canto coral. Al mismo tiempo, realiza una mirada sobre sí misma con un vocabulario que tiene correspondencias con el arte retórico. Ya se ha hecho referencia al término γελοῖος (‘risible’) que forma parte de la estética del humor luciánico. El sentido técnico también aparece en la referencia a la armonía expresada con un antónimo (ἀναρμοστία ‘falta de armonía’) que al estar formado por un prefijo privativo (ἀν-) se vincula con otros atributos de la descripción (ἀν-όμοιος y ἄ-τακτον). La noción de ἁρμονία funciona junto a la de míxis (‘mezcla de géneros, tonos y estilos contrarios’) uno de los principios constructivos centrales en la obra de Luciano—; y está en la base de la formación de las figuras híbridas. Tal concepto que mira la importancia de la articulación armónica en las mezclas, es definido con préstamos de las notas musicales en A quien dijo: “eres un Prometeo en tus discursos” donde se explica su valor imprescindible en la míxis de géneros literarios; mientras que con préstamos de la pintura en Zeuxis o Antíoco designa el equilibrio de los rasgos contradictorios en la figura del hipocentauro, emblema del estilo híbrido37 .

Ahora bien, excepto por la presencia de γελοῖος (‘ridículo’) ninguno de los otros tecnicismos aparecen literalmente en el pasaje (porque no aparecen literalmente ‘armonía’ ni ‘míxis’ sino términos diferentes). ¿Por qué la escritura intenta mirarse sobre estas nociones de manera diferente y velada? ¿Habrá alguna diferencia más? ¿Por qué se elige un coro para tal reflexión? La elección de los términos en la descripción tiene una connotación negativa respecto de las nociones programáticas desarrolladas por Luciano. De ahí que se escuche una melodía calificada como confusa (κυκεών) y no híbrida, con

34. Una analogía similar entre la vida humana y una escena —pero del género trágico— aparece en Luc., Nec. 16.

35. Luc., Icar. 17.6-10.

36. Luc., Icar. 17.7.

37. Cf. Luc., Prom.Es. 6 y Zeux. 5, respectivamente. También, el aspecto híbrido es abordado en Bis.Acc.33.20.

Victoria Martínez

el concepto técnico de la μίξις que designa una creación positiva. La negatividad puede comprobarse por el encuentro del mismo vocabulario en Maestro de oradores cuando el rétor, acérrimo defensor del camino fácil y rápido a la retórica, para las virtudes del discurso (λόγος) que enseña, se basa en la superioridad de su estilo por la intensidad de su voz ( ὑπερφωνοῦντα ‘hablando más alto que’) y la compara con las superioridades de «cuanto la trompeta sobrepasa a las flautas y las cigarras a las abejas y los coros a los solistas» 38 , donde aparecen los mismos términos que en nuestra écfrasis. Pero, si para Menipo el canto de tono elevado (ὑπερβάλλω, ‘pasar de la medida’, ‘superar’; μεγαλοφων ί α , ‘voz fuerte’) es confuso ( κυκε ώ ν ), para el ejemplo de mal maestro tal exceso ( ὑπέρ) es concebido un argumento de elocuencia, por eso prefiere el coro disonante. El orador recomienda además como criterio para la selección de términos «no te preocupes por ninguno de los otros, aunque no cuadren con éstos, sean discordantes, y desentonen»39 , con el uso de tres adjetivos cuyo significado remite a la elocuencia, y dos de ellos —ἀνόμοιος (‘diferente’) y ἀπῳδός (‘desafinado’)— estaban también en la descripción crítica de Menipo. La lectura contraria se apoya en el carácter de ejemplo de γελοῖος (‘risible’) de la figura del orador que exige un rol activo del lector para interpretar el sentido inverso.

Los personajes negativos son muy variados en la escritura del sirio y conforman una estrategia denominada retórica da diferença40, que incluye los recurrentes casos en que el lógos luciánico busca diferenciarse de los otros, al mismo tiempo que de sí mismo En este marco se entienden los ejemplos negativos que, en lugar de definir el acto poético, dan indicios de lo que no es. El propósito de esa contra-lectura es discutir las lecturas familiarizadas y exige definir lo propio desde el lugar de la extranjería (ξενιτεία) Así, el lógos luciánico adquiere su identidad en el estilo de la diferencia, invirtiendo la tradición recibida41 .

Por tanto, el coro percibido por Menipo no solo sirve para explicar los asuntos humanos, sino para dirigir la mirada sobre estrategias de la escritura armónica. En cuanto a la elección del coro, consideramos que este modo de explicación metapoética permite agregar el concepto de ‘muchedumbre’42

38. Luc., Rh.Pr. 13.10: ὁπόσον ἡ σάλπιγξ τοὺς αὐλοὺς καὶ οἱ τέττιγες τὰς μελίττας καὶ χοροὶ τοὺς ἐνδιδόντα. Trad. de Mestre; Gómez.

39. Luc., Rh.Pr. 16.10-14:μελέτω δὲ μηδὲν τῶν ἄλλων, εἰ ἀνόμοια τούτοις καὶ ἀσύμφυλα καὶ ἀπῳδά

40. brAndâo 2001, 76

41. brAndâo 2001, 130.

42. Luciano utiliza el término πολλοὶ en diversos pasajes para referirse a quienes conciben la escritura de manera opuesta a su propio estilo. En Zeuxis o Antíoco, πολύς designa al público que elogia la novedad de sus discursos, sin percibir la armonía de la unión con lo antiguo (ἀρχαῖος) y la gracia ática (χάριτος Ἀττικῆς, Luc., Zeux. 1-2.5); en Cómo se debe escribir la historia, identifica a los que consideran la tarea que titula la pieza como demasiado fácil (ῥᾷστος) e innata, frente a las indicaciones para ser un escritor libre (ἐλεύθερος, Luc., Hist.Conscr. 5; 38); en Maestro de oradores la elocuencia ridiculizada se caracteriza como el camino frecuentado por muchos y distintos hombres (πρὸς δὲ τὴν ἑτέραν ἐλθὼν εὑρήσεις πολλοὺς μὲν ἄλλους, Luc., Rh.Pr. 11).

El escudo de Homero en Icaromenipo, resonante según Luciano 61 ( οἱ πολλοὶ ), también identificada por su falta de formación griega ( ἀπα ί δευτος ) 43 . Dicho concepto establece diferencias en el público en cuanto al dominio de la paideía, al funcionar con pares contrarios como ‘pocos’ 44 ( ὁλίγος, ἴδιώτης). En este aspecto del público Camerotto advierte el alcance de la míxis: fusionar géneros diferentes implica el conocimiento de una recepción heterogénea y del problema de comunicación literaria 45. De este modo, la parodia pone en juego el dominio de la paideía del receptor46 para reconocer los hipotextos. En su estudio dedicado al diálogo Icar. el autor citado profundiza exhaustivamente el vínculo con la comedia Paz de Aristófanes47. Este aporte interesa en nuestro análisis porque la tarea del lector estaría en asociar el vuelo del héroe cómico Trigeo sobre un escenario ateniense48 con el de Menipo que sobrevuela las claves helénicas. Un antecedente de escena coral con una función similar aparece en la écfrasis modélica de Homero que termina con una imagen de coro y danza alusiva del mito de Dédalo y Ariadna 49. En el centro se ubica un divino aedo 50 que ha sido interpretado como autofiguración del mismo poeta jonio. Esta lectura se debe a que dichos hexámetros 51 son una interpolación de Odisea 52 donde el que canta es Demódoco, caracterizado como «a quien la Musa quería extremadamente y le había dado un bien y un mal: le privó de la vista y le concedió el dulce canto»53, es decir que tiene los mismos rasgos atribuidos a Homero. A partir de ello, en el escudo podemos identificar una estructura formada por una variedad de escenas que termina con una inter-

43. En Alejandro o un falso adivino es empleado para designar a los que se dejaban engañar por el falso profeta de Abonutico; tanto para calificar a los pueblos de los paflagonios y pónticos (Luc., Alex. 17.3), como de manera más generalizada (Luc., Alex. 9.10).

44. Con el término ὁλίγος Hermes designa a los que no aceptan valores efímeros, mediante el mito de Odiseo frente a las Sirenas (Luc., Cont. 21.6); mientras que ἰδιώτης es usado por Tiresias para explicar el modelo de vida que se debe preferir al Menipo del viaje por el Hades (Luc., Nec. 21.7).

45. cAmerotto 2009, 7.

46. Para el reconocimiento de Luciano en su público de distintos niveles de lectores, cf. cAmerotto 1998, 261-302.

47. cAmerotto 2009, 14-24.

48. Ar., Pax 146-148.

49. Hom., Il. 18.590-606.

50. Hom., Il. 18.604-606.

51. Hom., Il. 18.605-606.

52. Hom., Od. 4.18-19 (trad. Segalà). cAvAllero 2014, 106-107 refiere a este problema textual por el cual los versos 604-605 fueron rechazados por algunos editores. El autor citado los acepta porque considera que la presencia de la estructura de participio μολπῆς ἐξάρχοντες tiene como sujeto tácito el sintagma θεῖος ἀοιδὸς de los versos previos. Asimismo, cAvAllero agrega la hipótesis de A ubr I ot 2003 quien sostiene que las obras de los dioses como la aludida, de Hefesto— conservan un vínculo directo con la creación del poeta (de modo que así se justifica la presencia de los versos referidos al divino aedo); y por el contrario, las obras humanas presentan temas principales del poema (por ejemplo: el manto de Odiseo, cf. Od. 19. 225-233). En este trabajo se considera que Luciano conocía los versos porque permiten la reflexión metapoética sugerida en el análisis.

53. Hom., Od. 8.62-65.

María Victoria Martínez

vención musical de función metapoética54. El coro disonante de Luciano admite una lectura con el mismo sentido porque aparece a continuación de una variedad de escenas (las seis imágenes fragmentarias y la ojeada sobre los pueblos, que sustituyen los planos variados del escudo homérico) y su objetivo es reflexionar sobre la propia poética. Es decir que reedita aquella estructura y refuerza la alusión a la versión épica. La relevancia atribuida por el sirio al pasaje coral homérico se confirma en la pieza Sobre la danza: Los versos que compuso Homero sobre Ariadna en el escudo y sobre el coro que Dédalo le organizó, como ya los has leído (ὡς ἀνεγνωκότι σοι), los dejo de lado, así como a los danzantes, a quienes en este pasaje llama saltadores, conductores del coro, e igualmente lo que dice en el propio escudo: “Jóvenes danzantes hacían cabriolas”, como si esta fuera la imagen más bella que Hefesto había grabado en el escudo55

Licino, en su defensa de la danza, mediante el superlativo del adjetivo καλός (κάλλιστον) identifica la imagen principal del escudo con la de los jóvenes directores del coro que sirve de cortejo al divino aedo. Donde se desprende que la escena 56 es conocida por medio de la lectura ( ἀναγιγν ώ σκω ) 57, es concebida como un cuadro perfecto porque remite a una multitud en orden que puede cantar y bailar una danza en común, propia del mundo épico idealizado58 .

3.2. La mirada aguda de un Linceo, para leerte mejor

El subtítulo de este apartado remite a un pasaje previo a la exposición de Menipo sobre la vida humana, cuando el interlocutor esperaba una descripción minuciosa de los hombres cual registro agudo por los ojos del mítico Linceo, hijo de Afareo, 59 pero en ese momento el héroe de la sátira no era

54. Flórez Flórez 2011, 42-45 analiza la función metapoética del escudo de Aquiles rastreando los usos del adjetivo daidáleos (‘primoroso, bien labrado, trabajado artísticamente’), y señala el empleo polisémico del término tanto para el contenido del escudo —con anticipaciones de las hazañas de Aquiles—, como para el mismo proceso de su elaboración —en las acciones de Hefesto—. Por otra parte el adjetivo está vinculado al nombre de Dédalo (Δαίδαλος), cuya figura ha sido fijada en el relato mítico como representante de la creación en tanto artilugio. Este aporte proporciona mayor coherencia a la hipótesis defendida sobre la función metapoética en Icar. y a la selección del relato mítico de Dédalo en su base.

55. Luc., Salt.13.1-10. (Trad. Gómez; Vintró)

56. Hom., Il. 18.603-607.

57. Luc., Salt. 13.2.

58. Según los hexámetros el coro y la danza se desarrollan de manera armónica con una facilidad (ῥεῖα, Hom., Il. 18.600) que es comparada al trabajo de un alfarero experimentado. En el mismo orden de ideas se ha señalado el predominio de la sociabilidad en las escenas homéricas y la ausencia de actos privados; cf. Flórez Flórez 2011, 37.

59. Luc., Icar. 12.10.

El escudo de Homero en Icaromenipo, resonante según Luciano 63

capaz de hacerlo. No obstante, ahora que domina la écfrasis puede relatar detalles sobre lo visto y generar evidencia física:

Creo que tú habrás visto muchas veces un ágora de hormigas, unas apelotonadas en torno a la boca del agujero, otras (…) arquitectos, demagogos, prítanes, músicos y filósofos. Por lo demás, las ciudades con sus habitantes guardan el mayor parecido con los hormigueros. Si te parece un modelo de poca categoría la comparación del género humano con la organización de las hormigas, fíjate en el mito antiguo de los tesalios: encontrarás que los mirmidones, la raza más belicosa, pasaron de hormigas a hombres. Después que lo hube mirado todo suficientemente y me hube reído a placer, me sacudí y eché a volar «Al palacio en que mora Zeus, que lleva la égida, entre las demás deidades»60 .

El escudo de Homero se había empleado para explicar la visión panóptica, pero la estrategia es diferente para la visión interna detallada. Para dar precisión visual, nuevamente, Menipo recurre a una comparación, un aporte de la poesía homérica cuyo objetivo era enseñar al receptor de época arcaica un escenario de guerra jamás conocido. Así, el símil de la épica vincula dos elementos: un elemento A conocido por el receptor, con mayor desarrollo; y un elemento B desconocido, apenas mencionado. Ahora bien, si el uso de la écfrasis por parte de Luciano busca problematizar la representación, la comparación elaborada se dirige a un objetivo exactamente contrario al modelo homérico. En efecto, Menipo formula el elemento A como una imagen imposible, un ágora de hormigas (μυρμήκων ἀγοράν),61 que al ser complemento de ‘ver’ (ἑωρακέναι)62 instala la enárgeia. El elemento A es prolongado con una enumeración que empieza por el sentido de ‘multitud’ con el participio nominalizado τοὺς εἰλουμένους (del verbo εἴλω, ‘reunirse’)63 y se enfatiza con una coordinación de sujetos que remiten a ‘las hormigas’ ( ἐν ί ους… ἑτέρους…ὁ μέν…ὁ δὲ…)64 como agentes de diferentes acciones y profesiones humanas. Tareas en las que difícilmente puedan ser vistas las hormigas, pero sí posibles de existir por medio de las palabras. Este es el trabajo de la écfrasis con los aportes del arte retórico y el arte pictórico, pues, la pintura puede presentar muchos personajes simultáneamente; en cambio la escritura poética solo puede hacerlo con figuras sucesivas, por la condición lineal del significante. El término ‘multitud’ configura el engaño verbal de la écfrasis para crear la ilusión visual de tal cantidad de personajes y aporta un argumento más al interés del sirio sobre el modo de concebir ese posible colectivo de receptores. El episodio termina con dos datos que revelan una base mítica y libresca, por tanto, apelan a la paideía del lector. El primero evita

60. Luc., Icar. 19.3-14.

61. Luc., Icar. 19.3.

62. Luc., Icar. 19.3.

63. Luc., Icar. 19.4.

64. Luc., Icar. 19.5-6.

María

Victoria Martínez

una connotación peyorativa en el uso de las hormigas como elemento de comparación, mediante el verbo ἐπισκέπτομαι65 (‘mirar, examinar, considerar’) cuya polisemia es productiva para reflexionar hacia qué lado se juega la écfrasis: ¿hacia el arte pictórico (por el sentido visual de ‘mirar’) o hacia el arte retórico (por el envío a ‘considerar, recordar’ un corpus de relatos míticos)? ¿Qué sentido tiene mayor peso? ¿El mito tiene que ser visto o considerado? Esta estrategia colabora, nuevamente, con el ocultamiento del nombre de Aquiles, pues, por su recuerdo los lectores pepaideuménoi en un rol activo— saben que el ejército tesalio del Pelida es «la raza más belicosa»66. El segundo también despierta algunos interrogantes: ¿el texto prefiere el placer visual o el placer retórico de las palabras? En el lado del placer visual está el héroe de la sátira reconociendo su deleite como espectador ( Ἐπειδὴ… ἑώρατο καὶ κατεγεγέλαστό )67; en el del placer retórico, la sofisticación de formular el destino del próximo viaje con un hexámetro homérico 68. Procedimientos distintivos de la escritura luciánica como resistente a ser encasillada en una sola postura.

4. Un quasi-coro metapoético: del divino aedo a unas Musas lectoras

La reelaboración de la écfrasis del escudo homérico permite destacar otro pasaje, el simposio en el Olimpo69, en el que las técnicas de escritura habilitan una reflexión sobre este mismo ejercicio retórico. Menipo, después de la descripción sobre los hombres, tiene que hacer lo propio con los dioses. El simposio olímpico toma forma de écfrasis cuando aparece el sentido de la vista mediante una expresión que permite establecer un vínculo con la anterior. Pues, en la primera écfrasis Menipo formuló el objeto de la observación con la frase «los principales elementos aparecían tal como Homero dice los del escudo» (οἷά φησιν Ὅμηρος τὰ ἐπὶ τῆς ἀσπίδος)70, y en la segunda, con esta otra «también él, creo, al igual que yo ha visto las cosas de allí (καθάπερ ἐγὼ τἀκεῖ τεθεαμ έ νος )» 71. En ambos casos lo descrito se introduce con el artículo neutro plural τά, el primero aparece sustantivando el sintagma ἐπὶ τῆς ἀσπ ί δος , el segundo acompaña al adverbio ἐκεῖ unidos por crásis (τἀκεῖ). Mediante esta fórmula Menipo, además, se pone en el mismo plano

65. Luc., Icar. 19.11.

66. Luc., Icar. 19.12: donde la belicosidad de los mirmidones es referida con el superlativo del adjetivo μάχιμος (‘belicoso’), término que no aparece en Ilíada. Pero, en el canto I Agamenón atribuye dicha característica al Pelida con la expresión αἰχμητής (‘guerreador, belicoso’): «si los sempiternos le hicieron belicoso…» εἰ δέ μιν αἰχμητὴν ἔθεσαν θεοὶ αἰὲν ἐόντες, cf. Hom., Il. 1.290.

67. Luc., Icar. 19.13.

68. Hom., Il. 1.222, en Luc., Icar. 19.14.

69. Luc., Icar. 27.1-28.5.

70. Luc., Icar. 16.12.

71. Luc., Icar. 27.7.

El escudo de Homero en Icaromenipo, resonante según Luciano 65

que Homero por el ejercicio de la visión (θεάομαι)72, al mismo tiempo que introduce un tono de risa satírica porque la acción verbal es imposible para la legendaria ceguera del poeta jonio 73. Ahora bien, aunque todo habilite a proponer un paralelo con la écfrasis antes analizada, en esta versión no hay referencia explícita al progýmnasma, ni un antecedente épico de las mismas características. Por ello, a continuación mostraremos la presencia de claves del ejercicio retórico y de elementos alusivos —aunque no tan explícitos— a la estructura identificada en la base del escudo homérico.

En esta segunda écfrasis la variedad de escenas que había en el escudo épico se sustituye por una variedad de dioses de distintos niveles, diferenciación marcada mediante rasgos humanos74. El listado de dioses forma un abanico cuyas descripciones producen un cuadro estático pero no incluye recursos que apelen a los sentidos y a la vividez. Sin embargo, hacia el final del episodio olímpico la introducción de la dimensión sonora aporta mayor intensidad a la alusión homérica:

Durante la cena Apolo tocó la cítara, Sileno danzó el córdax y las Musas puestas en pie nos cantaron la Teogonía de Hesíodo y el primer canto de los Himnos de Píndaro. Después que se había llegado al hartazgo, nos acostamos, cada uno como pudo, bastante borrachos.

“Las demás deidades y los hombres que en carros combaten, durmieron toda la noche, pero yo no probé las dulzuras del sueño.”

Pues reflexionaba sobre muchas cuestiones, pero en especial sobre éstas: cómo, al cabo de tanto tiempo, Apolo no criaba barba o cómo se producía la noche en el cielo estando Helios siempre presente y participando en los festejos75

Para la interpretación de este pasaje como una reescritura satírica del arquetipo homérico es posible considerar como antecedente el siguiente canto de las hijas de Mnemosyne, también desarrollado en un simposio olímpico: «ni faltó la hermosa cítara que tañía Apolo, ni las Musas que con linda voz cantaban alternándose»76. El texto satírico produce un cambio porque a los planos variados de la descripción ya no les sigue un divino aedo77 como el homérico. En una revisión de esa concepción poética apoyada en la inspiración di-

72. Luc., Icar. 27.7.

73. La misma transgresión sobre la ceguera está en Narrativas Verdaderas (Luc., VH 2.20.16) que también le atribuye el verbo γράφω (Luc., VH 2.24.2) que muestra la incorporación del poeta de la tradición oral al mundo libresco.

74. Un dato para sostener esta afirmación es que para marcar la diferencia entre dioses genuinamente olímpicos y un grupo de divinidades secundarias Luciano las califica con el adjetivo μέτοικος (‘metecos’) procedente de una categoría cívica, creada por los atenienses de la época clásica en su organización social —por tanto, imposible para los dioses—.

75. Luc., Icar. 27.11-28.5.

76. Hom., Il. 1.603-604:

77. Hom., Il. 18.606.

María

Victoria Martínez

vina —dominante en la Grecia arcaica—, el canto de las Musas escuchado por Menipo consigue otra forma de puesta en abismo de la creación, porque ahora la escena musical muestra una nueva concepción de los dioses como configuración de una tradición libresca mediatizada por la lectura y el aprendizaje de la obra de Hesíodo y la de Píndaro78. Así, el plano divino transfiere la autoría a la voz humana y la selección de aquellos dos poetas se ajusta a sus desarrollos de mayor responsabilidad79 en torno a la creación literaria80 Esta innovación luciánica de unas Musas lectoras entonando poesía referida a los dioses mismos mantiene de la épica el cuadro musical que habilita una autorreflexión sobre la tarea creativa. Por otro lado, las Musas lectoras permiten problematizar la noción misma de coro por la forma de cantar alternada 81 como se evidencia en el participio ἀμειβόμεναι (del verbo ἀμείβω, ‘alternar, responder, contestar’) 82 y no de manera coral. Dicho verbo predomina en los diálogos de distintos héroes y constituye una tendencia que sugiere la selección de Luciano de las nueve divinidades y su modo de cantar para sembrar una puesta en diálogo. Sumado a esto, en las vertientes literarias cada una de las musas tiene el mecenazgo de una de las artes de la palabra83. Estos dos aspectos en la mirada metapoética formarían la idea de aceptación del diálogo entre las palabras procedentes de todos los géneros literarios. Un planteo acorde con un autor

78. El primer canto de los Himnos de Píndaro es un texto conservado de manera fragmentaria sobre las bodas de Cadmo y Harmonía (Pind. fr. 32.5), el nombre propio de esta diosa homónima del concepto problematizado en Icar. 17 tal vez explique su elección. Se ha señalado el vínculo con Teogonía, especialmente, por la narración de los matrimonios de Zeus simbólicos de las infinitas posibilidades de existencia, cf. snell 1963, 120-139.

79. Hesíodo en su Teogonía incluye la invocación programática de las Musas donde se destaca la aparición del nombre propio del poeta (Hes., Theog. 1-115), un tópos también presente en Hes., Op. 658-664. Luciano compuso un Diálogo con Hesíodo, donde la voz del poeta aclara que la libertad ( ἐλευθερία , Luc., Hes. 5.11) en la creación poética se funda en la autoridad (ἐξουσία, Luc., Hes., 5.12) sobre el cantar exacto (ἀκρῖβολογέομαι, Luc., Hes. 5.3). En cuanto a Píndaro, según hunter 2003, 213-220 el aporte al desarrollo de la conciencia creadora procede de la Olímpica 2.83-8, estudiada como reflexión sobre las dos concepciones de la poesía, producto del conocimiento natural ( phýsis) o del aprendizaje (téchne). Un planteo cercano puede leerse en el himno a Zeus de Calímaco (Jov. 5-10), donde el yo lírico se pregunta ¿a quién debe cantar? que habilita una escena de creación en proceso.

80. Una aproximación a este tema puede consultarse en c A ss I n 2008, 300-310 donde, a propósito de la presencia del verbo πλάσσω (‘formar, inventar, modelar’) en Prom.Es., recuerda sus antecedentes en Hesíodo y Gorgias. Derivada del verbo mencionado, la noción de plásma tuvo amplio desarrollo en el contexto de la Segunda Sofística para designar las composiciones ficcionales en el acto creativo del escritor, diferenciándose del concepto de pseûdos (‘ficción, engaño’) que en el marco de la Sofística de época clásica adquirió una connotación peyorativa vinculada a la mentira por parte de la vertiente filosófica.

81. Conocido como canto amebeo que se caracteriza por la forma dual reflejando el enfrentamiento de dos cantores. De acuerdo con bAyo 1959, 258 la estructura proviene de la dialéctica de los sofistas.

82. Hom., Il. 1.604.

83. Cf. Pl. Phaedr. 259b-d donde se hace referencia a esta atribución de cada una de las Musas.

El escudo de Homero en Icaromenipo, resonante según Luciano 67

que renuncia a las posiciones unívocas y prefiere jugar de manera dialógica84 aspectos diversos involucrando también a sus lectores.

Si volvemos a la disyuntiva de arte retórico o artes sensoriales, el final del banquete aporta un paso más en la reflexión. Menipo toma la palabra del mismo modo que lo hizo antes con versos homéricos 85 pero ya no expresa un deleite visual sobre la escena divina —como lo hizo luego de observar a los hombres—86. Por el contrario, la instancia en el Olimpo deja al héroe de la sátira en un estado reflexivo (ἀνελογίζομην «reflexionaba sobre muchas cuestiones»)87 porque la revisión y recomposición de versiones de los dioses del mundo libresco conduce a más interrogantes, que no siguen la línea de la crítica exegética del mito88 —con sus inquisiciones sobre los datos dudosos de estos relatos—. Estas preguntas se apoyan en el objetivo del género satírico de desestabilizar al lector y sembrar más interrogantes en una lectura abierta89. Así, se lee que la écfrasis proporciona mayor peso al arte retórico porque domina la tradición mitológica y también crea nuevas versiones con una gran habilidad para distinguirse del uso corriente del mito.

5. A modo de conclusión: Existir en la palabra

En el desarrollo de este trabajo se han analizado los diferentes recursos compositivos de la écfrasis. Así, se ha podido observar que el mayor tratamiento dedicado a la dimensión verbal por sobre la pictórica ha permitido la inclusión de reflexiones metapoéticas. En efecto, ha sido el mismo relato de Menipo el que estableció las características de la mirada panóptica de la sátira como un marco en proceso dirigido a poner al lector en el ejercicio de reconstruir la armonía de la escritura que allí mismo se define. De ese modo Luciano entiende la escritura creativa y su poder para autodefinir las propias

84. Con la forma dialógica no se pretende hacer referencia al diálogo filosófico, sino al modo relativizado de entender los géneros, valores, sentidos, entre otros, en el pensamiento luciánico que renuncia a las jerarquías y relaciones de poder.

85. Hom. Il. 2.1-2: modificados porque donde el hexámetro tiene el nombre de Zeus como agente, Menipo utiliza la primera persona y se lo apropia.

86. En nuestro análisis de aquella actitud de deleite en la écfrasis anterior, ya hemos señalado la introducción del valor libresco de los versos citados en final del episodio. Ese mismo propósito se vincula con esta otra alusión épica en el pasaje hacia otro episodio. Para una explicación de la función principal de las citas homéricas como marcadores de episodios véase cAmerotto 2009, 13-14 y vAlverde 1999, 227-228.

87. Luc., Icar. 28.3.

88. Esta tendencia fue promovida en los diálogos platónicos —especialmente en Fedro sobre el rapto de Oritía por Bóreas, cf. Plat. Phaed. 229b-d— y tuvo continuidad en el estoicismo.

89. En el objetivo de los héroes satíricos tendiente a desestabilizar al lector sin buscar soluciones frente a un problema, cAmerotto 2009, 16 señala la importancia de la autoironía, una estrategia que pone en discusión sus propias afirmaciones. Asimismo, el autor refiere a que se trata de un rasgo distintivo del héroe satírico respecto del cómico cuyo propósito frente a un problema es proponer un cambio para resolverlo.

María

Victoria Martínez

leyes en un perpetuo juego de diferencias. Al mismo tiempo, se ha identificado el interés sobre los receptores, cuya variedad nunca es olvidada y es en la que se sostiene la experimentación en la poikilía

En cuanto al diálogo con los antecedentes literarios se ha demostrado que Menipo realiza dos observaciones que configuran imágenes librescas. En efecto, la realizada desde el cielo sobre tan inmenso espacio jamás podrá ocurrir, pero su diagramación es posible a través de la palabra y el conocimiento de la épica. El sonido cacofónico del coro tampoco podrá existir pero sus rasgos existen en el discurso del arte retórico. Tampoco es posible ver a las hormigas comportarse como humanos pero sí es coherente la comparación por el recuerdo del relato mítico del Pelida. En cuanto a la observación en el Olimpo, tal mezcla de divinidades tampoco es posible, pero se admite la formación del cuadro gracias a la tradición de la paideía. Por tanto, todas las imágenes desarrolladas existen por la lengua libresca, esa es su condición de ser.

Homero en su écfrasis ubica en el centro de la escena musical un aedo cantando porque compone en época arcaica, cuando la creación poética era concebida como un don divino. Luciano en su écfrasis de los dioses selecciona para la escena musical a los mismos dioses cantando poemas sobre ellos mismos, pero de autores, aprendidos de la fuente libresca. En este segundo caso, la cita de Hesíodo y Píndaro muestra ya conformada la concepción libresca de la producción literaria. Por último, este trabajo ha demostrado un vínculo indisoluble entre el género satírico y el recurso de la écfrasis, porque el primero se constituye por un héroe cuyo objetivo es ver y decir; y este es el mismo objetivo de la palabra ecfrástica.

bIblIogrAFíA

Fuentes AntIguAs:

Aristófanes, Comedias II. Las nubes, Las avispas, La paz, Los pájaros, introducción, traducción y notas de L. M. Macía Aparicio, Madrid, Gredos, 2007.

Aristóteles, Poética, traducción, notas e introducción E. Sinnott, Buenos Aires, Colihue Clásica, 2009.

Calímaco, Himnos, Epigramas y Fragmentos, introducciones, traducción y notas de L. A. de Cuenca y Prado y M. Brioso Sánchez, Madrid, Gredos, 1980.

Hesíodo, Obras y Fragmentos. Teogonía, Trabajos y Días, Escudo, Fragmentos, Certamen, introducción, traducción y notas de A. Pérez Jiménez y A. Martínez Díez, Madrid, Gredos, 1978.

Homero, Ilíada, traducción de L. Segalá y Estalella, introducciones de P. Henriquez Ureña y M. Alesso, notas de M. Alesso y A. Regúnaga, Buenos Aires, Losada, 2005.

Homero, Odisea, introducciones de P. Henriquez Ureña y E. Huber, traduc-

ción de L. Segalá y Estalella, notas de M. S. Chozas, Buenos Aires, Losada, 2015.

Luciano, Obras Volumen IV, edición, traducción y notas de F. Mestre y P. Gómez, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2007.

Luciano, Obras Volumen V, edición, traducción y notas de M. Jufresa y E. Vintró, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2013.

Luciano, Obras Volumen VII, edición, traducción y notas de P. Gómez y E. Vintró, Madrid, Consejo de Investigaciones Científicas, 2021.

Píndaro, Odas y fragmentos. Olímpicas, Píticas, Nemeas, Ístmicas, Fragmentos, introducciones, traducción y notas de A. Ortega, Madrid, Gredos, 1984.

Platón, Diálogos III. Fedón, Banquete, Fedro, traducciones, introducciones y notas por C. García Gual, M. Martínez Hernández y E. Lledó Íñigo, Madrid, Gredos, 1986.

Teón, Hermógenes, Aftonio, Ejercicios de Retórica, introducción, traducción y notas de M. D. Reche Martínez, Madrid, Gredos, 1991.

Fuentes modernAs:

g. Anderson 1976, Lucian. Theme and variation in the second sophistic, Leiden.

m. bAyo 1958, Virgilio y la pastoral española del Renacimiento, Madrid.

F. berArdI 2012, La dottrina dell’ evidenza nella tradizione retorica greca e latina, Perugia.

J. bompAIre 1958, Lucien écrivain. Imitation et creation, Paris.

J. l brAndâo 2001, A poética do hipocentauro. Literatura, sociedade e discurso ficcional em Luciano de Samósata, Belo Horizonte.

A. cAmerotto 1998, Le metamorfosi della parola: studi sulla parodia in Luciano di Samosata, Pisa.

A. cAmerotto 2009, Icaromenipo, o l’uomo sopra le nuvole, Alessandria.

A. cAmerotto 2014, Gli occhi e la lingua della satira. Studi sull’eroe satirico in Luciano di Samosata, Milano-Udine.

b. cAssIn 2008, El efecto sofístico, Buenos Aires [trad. castellana].

p. cAvAllero 2014, Leer a Homero: Ilíada, Odisea y la mitología griega, Buenos Aires.

P. colomA 2019, «Arte y literatura: una relación de transgresión e intimidad», Índex, Revista de arte contemporáneo 8, pp. 64-70, DOI: 10.26807/ cav.v.0i08.217.

A. Flórez Flórez 2011, «Kósmos y pólis en el escudo de Aquiles», Universitas Philosophica, vol. 28, 56, pp. 23-59.

P. gómez 2019, «El arte de la palabra y palabras de arte: narración, diálogo y descripción en Luciano», Araucaria vol. 21, 41, pp. 233-256. DOI: 10.12795/araucaria.2019.i41

R. hunter 2003, «Reflecting on writing and culture: Theocritus and the style of cultural change», in H. YunIs (ed.), Written texts and the rise of literate culture in Ancient Greece, Cambridge - New York, pp. 213-234.

L. KIm 2010, Homer between history and fiction in imperial Greek literature, Cambridge - New York.

Victoria Martínez

F. mestre 2000, «Por qué miente Homero: una visión histórica de los poemas homéricos en época imperial», in Actas del X Congreso Español de Estudios Clásicos, 21-25 de septiembre de 1999, Madrid, pp. 533-540.

F. mestre y P. gómez 2019-2020, «De l’ekphrasis des manuels aux Portraits de Lucien», Ítaca: quaderns catalans de cultura clàssica, 35-36, 2021, pp. 153-170, DOI: 10.2436/20.2501.01.99.

B. s nell 1963 , La cultura greca e le origini del pensiero europeo, Torino. [trad. it.]

d solé 2021, «Perspectives audiovisuals de l’espai a Llucià de Samòsata», in Anuari de Filologia. Antiqua et Mediaeualia, 11 (2), 119-128.

M. squIre 2015, «Ecphrasis: visual and verbal interactions in Ancient Greek and Latin Literature», Oxford Handbooks Online, https://www.oxfordhand books.com/view/10.1093/oxfordhb/9780199935390.001.0001/ oxfordhb/9780199935390-e-58 [fecha de consulta: 09/03/2021].

A. vAlverde gArcíA 1999, «El Icaromenipo de Luciano de Samosata: un ejemplo de sátira menipea», Habis 30, pp. 225-235.

r. webb 2009, Ekphrasis, Imagination and Persuasin in Ancient Rhetorical Theory and Practice. Farnham, England & Burlington, VT.

T. whItmArsh 2005, The Second Sophistic, Oxford.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica Societat Catalana d’Estudis Clàssics Núm. 37 (2021), p. 71-110

DOI: 10.2436/20.2501.01.106

El món de la vinya a les traduccions catalanes de les Geòrgiques

Xavier Espluga Universitat de Barcelona1*

En memòria de Francesc Valls (1966-2017), insigne historiador del paper de la vinya i el vi en el desvetllament de la Catalunya moderna

AbstrAct

The paper contains a study on the Catalan translations of Virgil’s Georgics by Llorenç Riber (1918) and Miquel Dolç (1963), particularly on the sections of book II related to the vine and the vineyard.

Keywords: Virgil; Georgics; Catalan translation; Llorenç Riber; Miquel Dolç; vine; vineyard.

A diferència de les altres dues obres majors de Virgili, les Geòrgiques del poeta de Màntua no han tingut massa fortuna en el seu anostrament al català2. Mentre que hom disposa de ben set traduccions senceres de les Bucòli-

1. Grup LUDUS (Universitat de Barcelona) La literatura epigráfica anticuaria europea en la primera mitad del siglo XVI. Impresos y manuscritos (PID2019-105828GB-I0). Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades. Agencia Estatal de Investigación – Red de Dinamización “Cultura escrita medieval hispánica: del manuscrito al soporte digital (CEMH)” (RED2018-102330-T). Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades. Agencia Estatal de Investigación. Per al text llatí de les Geòrgiques s’emprarà l’edició revisada de R.A.B. Mynors d’Oxford Classical Texts (mynors 1972). Faig constar el meu agraïment, per motius diversos, a Maria del Carme Bosch, Jaume Claret, Miquel Marin Gelabert i Pepa Pena.

2. Així ho reconeixia ja Miquel Dolç l’any 1963 (dolç 1963: 43): “El poema no ha estat massa afortunat a Catalunya”.

ques3 i de cinc versions de l’Eneida4, el magne poema didàctic de Virgili ha estat traslladat en català, íntegrament, només en dues ocasions. La primera fou ara fa més d’un segle, l’any 1918, quan Llorenç Riber (1881-1958) donà a la llum les seves Geòrgiques, publicades per l’Institut de la Llengua Catalana (nom primer de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans) dins la Col·lecció de literatures antigues que patrocinava el Consell de Pedagogia de la Mancomunitat5; per ser poc conegut, recordo que aquesta versió havia de formar part d’una traducció al català de tota l’obra de Virgili, promoguda pel dit Institut 6 . La segona de les versions, deguda a Miquel Dolç (19121994), aparegué l’any 1963 a la col·lecció d’ Escriptors grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge7. Han estat, doncs, dos escriptors mallorquins —per a més precisió, campaneter l’un, santamarier l’altre—, d’intensa sensibilitat poètica, extraordinari domini de la llengua i “pagesos tots dos”8, els responsables d’aquests dos únics anostraments patris9 . Com és sabut, els quatre llibres de les Geòrgiques combinen l’exposició tècnica, centrada en la descripció de diverses activitats agropecuàries, amb digressions d’índole variada (geogràfica, etnogràfica, mitològica, històrica, reli-

3. Per ordre cronològic: Febrer I cArdonA 1991 (del 1804); rIbA 1911; rIber 1918; bAlcells 2009 (anterior al 1936); dolç 1956; medInA 2013; cobos 2014. Deixo de banda les traduccions parcials.

4. Per ordre cronològic: gArcIA I sIlvestre 1916; rIber 1917-1918; dolç 1958b; dolç 1972-1975; bellès 1999. També deixo de banda les versions parcials.

5. rIber 1918. Una de les poques notícies sobre l’aparició de l’obra, a càrrec del prevere manlleuenc Joan Puntí Collell, amb el títol de “Impressió d’una lectura”, aparegué a la Gazeta de Vich del 9 de juny de 1918. Vegeu puntí 1918. La traducció de les Geòrgiques fou inclosa successivament al primer volum de l’obra completa de Riber, publicada per l’Editorial Selecta l’any 1946 (rIber 1946: 308-416). El poeta de Campanet també té una traducció al castellà (rIber 1934).

6. A la biblioteca Lluís Alemany de Palma, amb la signatura ZG4-4c/14, es conserva la carta de Lluis Segalà, de 5 de novembre de 1915, per la qual, l’hel·lenista, que actuava com a president accidental de l’IEC, encarregava a Riber la traducció al català de tota l’obra de Virgili. El 2 de juny de 1916, Riber llegí a l’Ateneu Barcelonès, en sessió pública, una selecció de passatges de les tres obres de Virgili. En concret, de les Geòrgiques, Riber trià els “prodigis en la mort de Cèsar” (del llibre I), “la pesta dels animals dels Alps” (llibre III), “l’amor omnipotent” (llibre III) i “l’hort del vell Coryci” (llibre Iv). Vegeu gIronA y llAgosterA 1916, 317. El resultat final de l’encàrrec fou la publicació, en seus diverses, de l’Eneida (1917-1918), les Bucòliques (1918) i les Geòrgiques (1918). Per a les traduccions de Riber, vegeu dolç 1958a, 20-22; dolç 1958b, 12; llompArt 1964; bAlAsch 1979; medInA 1980; sevA 1980; dolç 1981a; dolç 1981b; vIdAl Alcover 1991; pAredes 1996; cAlero 1998, i també les diverses contribucions de Maria del Carme Bosch: bosch 1981; bosch 1986; bosch 2009; bosch 2011. Per a la biografia del campaneter, vegeu colom 1928; mAssot I muntAner 1996; Actes Riber 2011; llAbrés 2011. Per a un testimoni contemporani de l’activitat de Riber com a traductor, vegeu d’ors 2005, 557-560.

7. dolç 1963. Per a una primera aproximació a l’activitat de Dolç com a traductor, vegeu medInA 1980; medInA 1982; bosch 1984, part. 313-314; mAyer 1986; sevA 1995; bosch 1997. Per als principis traductològics de Dolç, vegeu especialment sevA 1997. Per a la seva biografia, remeto a sevA 2011.

8. vIdAl Alcover 1991, 211.

9. Com que no és excessivament coneguda, voldria recordar també la versió castellana que el reusenc Ramon de Siscar i de Montoliu va fer l’any 1881 (de sIscAr 1881).

giosa), enmig de passatges d’elevada inspiració poètica. Són un text difícil de traduir, com ja recordava el mateix Dolç10, per diversos motius. En el cas específic de les seccions tècniques, no sempre s’acaba de tenir clar quina realitat agropecuària descriu el poeta de Màntua, perquè, naturalment, un poema didàctic no recull la sistematicitat i seqüencialitat d’un tractat i, tot sovint, hi ha confusions derivades de la font emprada o de la voluntat impressionística de l’ensenyament virgilià. Algunes de les nostres dificultats actuals ja eren compartides pels comentaristes de l’antiguitat, com ara Servi, les observacions del qual no sempre faciliten la correcta comprensió del text11 En aquestes seccions ‘didàctiques’, Virgili hi fa servir tant tecnicismes com mots de caràcter general que s’adapten al context agropecuari descrit 12. A l’hora de traduir, es poden preservar els usos virgilians, mantenint la generalitat lèxica o bé l’especificitat dels tecnicismes llatins que convindria traslladar, quan sigui possible, sempre de la mateixa manera i amb el corresponent terme vulgar. Ara bé, els traductors —de la llengua que sigui— no sempre mantenen prou coherència en el trasllat de tots aquests mots i girs propis del lèxic agropecuari llatí. Una dificultat afegida que afronta el traductor català prové de la problemàtica d’haver de triar, per a aquest particular tipus d’expressions, entre cultismes de nova encunyació o bé paraules patrimonials, ja de per si prou diverses atesa la notable riquesa dialectal. També generen problemes al traductor modern els amplis usos figurats, metafòrics i metonìmics, que Virgili fa servir per a referir-se a la realitat rural i a les diverses activitats que hi tenen lloc. Així, fruit d’una certa tendència a atribuir als elements naturals accions i característiques pròpies dels éssers animals i fins i tot de les persones – tret ja prou viu a la llengua estàndard, l’autor de les Geòrgiques utilitza moltes expressions llatines en sentit figurat, amb freqüent recurs a les prosopopeies13. No sempre és possible mantenir aquestes correspondències figurades i, sovint, en la traducció catalana els anostradors han desfet la relació, metafòrica o metonímica, per adaptar-se a la realitat concreta velada rere la figura retòrica corresponent. Precisament, les pàgines successives volen il·lustrar algunes d’aquestes dificultats traductològiques a partir d’exemples extrets de les versions catalanes del llibre II de les Geòrgiques, dedicat a l’arboricultura, en general, i al conreu de la vinya, en particular14

10. dolç 1963, 53: “… és fàcil de comprendre quantes dificultats van incloses en una edició i una traducció de les Geòrgiques. El mateix text costa sovint d’entendre i de traduir … Per a reeixir a comprendre i a traslladar airosament el poema virgilià, cal ésser d’un plegat, al nostre entendre, llatinista, lingüista, poeta, pagès i tècnic. Qui pot reunir, seriosament, aquestes cinc qualitats?”.

11. Per al comentari de Servi, vegeu les observacions de brugnolI 1988.

12. Tot amb tot, és veritat que també Virgili evita determinats tecnicismes agraris (occatio, pastinatio, …), tal com ja adverteix mynors 1990, 20.

13. Per a aquesta tendència, vegeu cArIllI 1993; cArIllI 2005; cArIllI 2006.

14. Per als mètodes de conreu i als treballs de la vinya en el món romà, vegeu la síntesi de whIte 1970, 229-241 i el vell volum de bIllIArd 1928 (que complementa bIllIArd 1913). Per al llibre II, en particular, vegeu el magne comentari d’erren 1985-2003.

Xavier Espluga

1. Les denominacions de la planta

El nom català de la uitis uinifera depèn de la zona 15, de l’edat de l’exemplar 16 i també de la seva forma de creixement o de conreu 17. Avui dia, la planta rep el nom de cep a gairebé tot el domini lingüístic, especialment si és conreada en vas18. Tanmateix, amb aquesta mateixa accepció, s’empra el terme vinya el qual, d’aquesta manera, passaria a tenir dos significats, tot indicant tant el terreny plantat de ceps (en llatí, uinea o uinetum), que és el significat originari i general19, com la planta mateixa. Diversos autors s’havien pronunciat puntualment en contra d’aquest darrer ús —pel qual vinya indica la planta— per no considerar-lo genuí. Ara bé, tot i les eventuals reticències, l’ús de vinya per designar la planta és antic i prou estès. La genuïnitat d’aquest ús és corroborada per les traduccions catalanes que del terme llatí uitis van adoptar els anostradors mallorquins en la seva respectiva versió de les Geòrgiques (Taula 1). Així, uitis, que apareix onze cops al llibre segon de les Geòrgiques, ha estat traduït per “vinya” en tres (Riber) i en cinc (Dolç) ocasions. En les altres, uitis ha estat traslladat amb denominacions que fan referència a la planta en el seu conjunt (com ara “cep” o “parra”) o a alguna de les seves parts (“sarment”) en un ús metonímic de pars pro toto. Ocasionalment, a 2.407, Dolç ha traduït per “vinyet”, quan el text llatí es refereix específicament a la planta, no pas al terreny plantat.

15. Per simplificar, quan em refereixi a la uitis uinifera, faré servir el terme planta, encara que l’espècie aparegui definida com un arbust (DFa, DCVB) o com una liana (DIEC1/2). En llatí, també hi devia també haver problemes sobre la seva definició, com expressa l’anònim autor del De arboribus, atribuït a Columel·la (col arb. 1.2: “neque arborem neque fruticem proprie dixerimus ”). Des del punt de vista legal, però, la uitis era considerada tècnicament una arbos (plIn nat. 14.9: uites iure apud priscos … inter arbores numerabantur; ulp Dig. 47.7.3: uitem arboris appellatione contineri plerique ueterum existimauerunt).

16. Per exemple, romAní 1998, 253, cita les denominacions següents segons l’edat: mallol (cep d’un any); estufera (cep de 2 o 3 anys; per al DCVB, s.v. “estufera”, en canvi, seria la “vinya jove d'un a dos anys, sense empeltar ni podar, que treu molt de pàmpol”); planta (cep de 4 anys); forqueta (cep de cinc o més anys). Tanmateix, aquestes denominacions no són pas generals. Per als diversos usos del terme mallol, vegeu més avall.

17. Els dos principals mètodes de conreu són l’anomenat en vas (o vinya baixa) i l’emparrat (o vinya alta). Per a aquesta darrera forma, vegeu més avall.

18. FAvà 2001, 388. Vegeu ALDC, mapa núm. 940 (“cep”). En el català de Mallorca i de Menorca, cep designa no solament al “cep emparrat”, sinó també el “cep jove” i “la soca de la vinya” (cAlAFAt 2017: 46). En altres indrets, cep conviu amb altres denominacions, com ara rabassa, mot viu a la Catalunya del Nord; a Eivissa es fa servir parra de vinya per indicar la planta.

19. ALDC, mapa núm. 941 mostra l’ús general del terme vinya en el sentit de terreny plantat de ceps a tot el domini lingüístic. Hi ha moltes altres denominacions per referir-se a aquest mateix concepte. Vegeu més avall.

Taula 1: Traduccions catalanes de uitis a les Geòrgiques de Virgili

georg. Text llatí Riber (1918) Dolç (1963) 2.63 uites

)

Com es dedueix de la Taula 1, per traduir uitis , en dues ocasions (2.63 i 2.407) Riber fa servir parra. Aquest mot, que Dolç evita en tot moment, designa el cep que creix de forma enfiladissa20, sostingut per suports naturals o artificials, dits genèricament aspres, o per arbres, a les branques dels quals es lligaven els sarments i els circells (dits també banyes o fils)21. L’emparrat és, sens dubte, el tipus de conreu que Virgili té al cap ja que en diversos versos menciona tant els aspres com els arbres de suport22

A banda de cep, Riber i Dolç fan servir el terme mallol, terme propi d’un cep jove23: dues vegades l’usen per recuperar el referent real omès en el text llatí (a 2.351 i 2.361); un tercer cop, per traduir uirgulta (2.346) en un ús meto-

20. Parra és un terme comú a tot el domini lingüístic. Vegeu ALDC, mapa núm. 945. Un terme sinònim de parra , segons el DFa , el DCVB i el DNV , és raïmera , però, per al DIEC 2 , aquest terme és un mer sinònim de la planta. Les variants parral i emparrat semblen designar el conjunt format pel cep enfiladís i els suports (cAlAFAt 2017: 120, s.v. “parral”). A Eivissa, l’ús de parra de vinya per indicar el cep ha fet necessària l’expressió parra de parral per indicar el que a tota la resta del domini lingüístic és la simple parra. Vegeu les observacions de FAvà 2001, 388-389.

21. Els mots circell i fil s’apliquen als brots prims, llisos i esfilagarsats del cep. Al ALDC, mapa núm. 949 estan documentats un gran nombre de geosinònims, alguns d’àmbit territorial molt circumscrit. Per a banya, vegeu sAdurní 1996, 178, s.v. “banya”.

22. Per a l’emparrat, vegeu més avall.

23. Per a l’ús de mallol ¸ com a sinònim de cep jove (normalment en el seu primer any de vida), vegeu ALDC, mapa núm. 942. En el diccionari de Pere Sadurní (sAdurní 1996: 21) s’estableix una diferència entre mallol (cep amb un any de vida) i mallola (cep al segon any de plantat). A Mallorca, maiol indica el “cep d’un any que ja s’ha empeltat” (cAlAFAt 2017: 78). Tanmateix, el terme també es pot referir al cep ja crescut especialment si ha estat empeltat (FAvà 2001: 388).

Xavier Espluga

nímic del totum pro parte. Dolç també fa servir aquest mateix mot (mallol) en dos passatges (a 2.355 i a 2.378): a 2.355, en el context de la plantada dels uirgulta perquè trasllada ad capita amb la fórmula “entorn dels mallols” (Dolç); de nou, mallol és emprat per Dolç a 2.378 per recuperar el referent del pronom demostratiu llatí en datiu (illi, sc. el cep). Un dels problemes d’interpretació —i, en conseqüència, de traducció— de les Geòrgiques és determinar la identitat de determinades arbores citades pel poeta i, específicament, decidir si Virgili fa servir aquesta paraula (arbos) per referir-se al cep 24. De fet, al llibre II de les Geòrgiques, hi ha 9 recurrències d’aquest mot llatí. La primera (a 2.9) al·ludeix al contingut general de tot el llibre II i, en conseqüència, inclou també el cep; en quatre dels altres casos (2.76; 2.116; 2.124; 2.471), arbos fa referència a espècies arbòries diverses de la vinya. Les quatre referències restants (2.89; 2.266-267; 2.278-279; 2.300), analitzades tot seguit, són ambigües i podrien referir-se al cep o bé als arbres de suport en funció de la interpretació que se’n faci.

i) A 2.89 ( non eadem arboribus pendet uindemia nostris) les arbores semblen referir-se als arbres de suport25. Diversos autors, però, creuen que arboribus indica els ceps26 (o, si més no, el conjunt de ceps i arbres de suport)27

És aquesta la interpretació de Riber que tradueix arboribus precisament amb aquest mot (“dels nostres ceps no penja la verema”). Dolç, en canvi, ho trasllada com a “arbres”, aclarint a la nota corresponent que es refereix als arbres de suport 28, perquè ha acceptat les observacions de la traducció francesa d’Eugène de Saint-Denis (1957) seguida sempre molt de prop pel poeta de Santa Maria del Camí29

ii) A 2.266-267, el datiu arboribus de l’expressió (locum simile exquirunt) ubi prima paretur / arboribus seges, on Virgili descriu un planter, tant podria fer referència al ceps —interpretació freqüent30— com als arbres que els servei-

24. Sobre aquest aspecte, conIngton 1858, 203 considerava que els arbores de 2.89, 2.267, 278 i 2.300 podien indicar tant el cep com els arbres de suport, però concloïa afirmant el següent: “Altogether there seems to be no passage in Vergil where ‘arbos’ is clearly used for the vine, and therefore it is not easy to resist the argument in favour of the technical sense in a technical treatise”; mynors 1990, 113: “As Con. (sc. Conington) points out, nowhere in G. (sc. les Geòrgiques) does arbor mean vine without question, and if that were intended, it is not clear how a reader is expected to know”. erren 2003, 429 i nota 23, adopta la posició contrària: “Das Wort arbos meint in den Georgica nirgendwo die Stütze im Gegensatz sur Rebe”. Segons l’autor alemany, a les Geòrgiques el terme arbos pot designar tres coses: (1) plantes amb tronc lignificat; (2) plantes conreades, especialment fruiters i ceps; (3) la totalitat del cep, incloent els aspres o els arbres de suport, en contraposició a la simple estaca o a l’empelt.

25. A banda de conIngton 1858, 203, seguien aquesta opinió sIgdwIcK 1889, 91 (“the propping trees”); mynors 1990, 113 (“arboribus: almost certainly the supporting trees”).

26. Encara que no ho expliciti, aquesta sembla també la posició de thomAs 1988, 172.

27. Aquesta és la posició, certament sofisticada, d’erren 2003, 333.

28. dolç 1963, 102: “Els «arbres» són els arbres de suport”.

29. de sAInt-denIs 1957, 93: “Arboribus désigne les arbres-tuteurs (ormeaux, etc.) dans lesquels on faisait monter les vignes”.

30. Per exemple, heyne 1789, 192. Inicialment, en el seu comentari, erren 2003, 428, no pren partit i deixa l’elecció al lector: “Beide Versionen … können als korrekte Erklärung des

xen de suport31. En aquest context, Riber, més conservador, gira arboribus per “arbres”, i, poc després (a 2.268), es pren una llicència poètica en recuperar aquesta paraula amb la variatio “arbrissons” (que trasllada els semina del text llatí)32. Per la seva banda, Dolç desvirtua tota l’estructura del text llatí i la simplifica traduint “(cerquen) a fi de preparar-hi un planter (un indret)”, fent seva la solució proposada per la versió Budé : “(commencent par rechercher), pour y préparer d’abord une pépinière”33 iii) El problema més greu per a resoldre aquest problema (si arbos pot designar específicament el cep) apareix a 2.278-279 (nec setius omnis in unguem / arboribus positis secto uia limite quadret) on es descriu una particular disposició regular de les fileres de ceps, que s’ha de dur a terme arboribus positis34. Aquest darrer sintagma presenta dues dificultats interrelacionades: en primer lloc, cal determinar si és una estructura d’ablatiu absolut o d’alguna altra modalitat funcional d’aquest cas; en segon lloc, cal fixar la identitat d’aquests arboribus. En el seu comentari, Servi aïlla arboribus positis i el fa equivalent de uitibus ordinatis, la qual cosa semblaria indicar que el mot arbos seria aquí equivalent de uitis35. Adoptant aquesta opció, resulta difícil mantenir la posterioritat de l’oració principal que marcaria el temps relatiu de l’ablatiu absolut36; per això, qui segueix Servi rebutja que arboribus positis sigui un ablatiu absolut. En canvi, altres autors consideren que arboribus fa referència als arbres de suport, els quals, naturalment, s’han de plantar abans que els ceps i llavors sí que queda justificada la posterioritat temporal respecte de l’ablatiu absolut. No és estrany, doncs, que les traduccions variïn en funció de l’adopció d’una o altra interpretació37. Una prova addicional de les

Worlauts gelten”, però, poc després, a pàgina 431, assenyala que arboribus serien els “Weinstöcke”.

31. Aquesta seria la preferència de conIngton 1858, 221-222. De la mateixa opinió són, per exemple, leJAy 1915, 147 (“Arboribus, pour les arbres auxquels la vigne sera suspendue”), thomAs 1988, 204 i mynors 1990, 134, tot i que aquest darrer autor, en un altre lloc (mynors 1990, 100), també expressa el dubte (“267 if arboribus there means trees and not vines”).

32. rIber 1918, 46: “el lloc on fan el bell planter dels arbres / sia semblant al lloc on cal que els mudin: / no sia ço que els arbrissons pateixin”. Sobre la problemàtica de traduir semen en relació a la vinya, vegeu més avall.

33. de sAInt-denIs 1957, 29.

34. Per a les dificultats d’aquest passatge, vegeu més avall, i les traduccions recollides a l’Apèndix I.

35. Així, per exemple, goelzer 1895 (cito per la desena edició de 1916: 120): “Arboribus positis, «une fois les vignes plantées»”. erren 2003, 431-432, continua defensant que es tracta dels ceps i tradueix “Wenn die Weinstöcke haargenau geplfanzt sind”, rebutjant que es pugui tractar d’una referència a altres arbusta

36. Per exemple, benoIst el va considerar primer un “ablatif d’instrument” (benoIst 1867: 175) i, successivament, un “ablatif de manière” (BenoIst 1889: 104), tot traduint, en el primer cas, “grâce à la disposition des vignes”. Per la seva banda, Goelzer parlava d’un “ablatif de manière déterminant de quelle façon est vraie l'affirmation contenue dans quadret” (goelzer 1895: 120); dellA corte 1986, 123, el defineix un ablatiu “di mezzo”.

37. En aquest darrer sentit ho interpreten, entre altres, de sAInt denIs 1956; thomAs 1988, 206. Aquest darrer autor tradueix arboribus per “trees” i atorga a l’ablatiu absolut el seu valor lògic d’anterioritat: “when the trees have been planted”. mynors 1990, 135 no es pronuncia explícitament.

Xavier Espluga

dificultats que provoca aquest passatge és que Riber, com altres autors francesos abans d’ell, ha omès la traducció d’arboribus positis38; per la seva banda, Dolç, que segueix l’exemple francès de la Budé i considera que arboribus fa referència als ceps, transforma l’ablatiu en una oració independent coordinada amb la principal (“alinea els ceps”, un calc de “aligne les plantes”)39, renunciant d’aquesta manera a marcar la relativitat temporal.

iv) Per últim, la referència de 2.300 (summa defringe ex arbore plantas) que indica el lloc d’on arrancar els plançons també és ambigua, ja que ex arbore tant pot indicar la part alta del cep com la capçada dels arbres de suport 40 Els dos anostradors eviten el problema: Riber ha omès la traducció de ex arbore , mentre que Dolç ha optat per “planta”, per tal d’evitar una possible mala interpretació del sintagma. En aquest cas, Dolç s’ha separat puntualment de la traducció francesa (que segueix per a la resta del passatge).

En conclusió, sembla doncs, que Virgili evitaria referir-se directament a la uitis amb el qualificatiu d’arbos, tot i que, en passatges de caràcter general en què s’inclouen també altres espècies vegetals, acull el cep entre les arbores.

2. Les parts de la planta

En diversos llocs de les Geòrgiques s’al·ludeix, en sentit figurat o real, a les diverses parts del cep (arrel, soca, tronc, branques, fulles i fruits), fent servir tant mots generals com, ocasionalment, termes específics d’aquesta planta.

(i) L’arrel (radix)

En general, per a radix, els dos traductors han mantingut el respectiu genèric català, tant quan s’aplica al cep (2.283: radicem) com quan fa referència a altres espècies vegetals (2.17: ab radice; 2.28: nil radicis; 2.292: radice .. tendit; 2.318: concretam … radicem adfigere). En tots aquests casos, han optat per “rel” (la variant preferida per Riber) o “arrel” (la forma normativa recollida per Dolç) en una de les poques vegades en què tots dos han mantingut coherentment el mateix criteri.

38. A la traducció castellana Riber també hi ha mantingut l’omissió del sintagma (rIber 1934: 122).

39. de sAInt-denIs 1957, 29.

40. conIngton 1858, 203, considerava ambigua aquesta referència; també ho resulta en la nota de thomAs 1988, 211: “do not lop off the shoot at the top of the vine, or break off cuttings from the tree top”. Per a leJAy 1915, 151, summa … ex arbore indicava les sarments del cep que penjaven de la part més elevada dels arbres de suport. En canvi, per a erren 2003, 442, es tracta dels ceps.

El món de la vinya a les traduccions catalanes de les Geòrgiques 79

(ii) La soca (stirps)

El terme llatí stirps (2.24; 2.53; 2.209; 2.317; 2.379) indica, originàriament, la part inferior d’una planta (de vegades, pot arribar a incloure també les arrels)41. En català, les traduccions més adequades serien “soca” o “tronc”, si s’opta per una opció general; ara bé, també es podrien emprar noms, en origen també generals, com ara “rabassa” (amb la variant “rabassó”) o “peu”, que a la pràctica actual han acabat per aplicar-se gairebé exclusivament al cep42

Per això, a les versions catalanes de les Geòrgiques la diversitat de termes (“arrel”, “branques”, “escorxa”, “fillols”, “filloles amb rels”, “soca”) escollits per traduir stirps revela que els dos traductors mallorquins han sacrificat la coherència traductològica en nom de l’adaptació als contextos descrits per Virgili (Taula 2).

Taula 2:

Traduccions catalanes de stirps a les Geòrgiques de Virgili

georg. Text llatí Riber (1918) Dolç (1963)

2.24 Stirpes “les filloles amb rels” “fillols”

2.53 stirpibus … ab imis “de rels profundes” “del peu de la soca”

2.209 cum stirpibus imis “des de la rel més fonda”

2.312 non a stirpe ualent “no poden rebrostar de la rel fonda”

2.367 stirpibus Ø

2.379 in stirpe “en l’escorxa”

“fins a les més pregones arrels”

“no tenen cap vigor a la soca”

“amb les seves branques”

“damunt la soca”

Alguns d’aquests trasllats catalans causen sorpresa. Per exemple, sobta que tots dos hagin optat per “filloles (amb rels)” o “fillols” per girar stirpes a 2.24, vers en què Virgili descriu un dels procediments de propagació de les espècies arbòries deguts a l’usus (és a dir, a l’experiència acumulada pels homes) contraposat als mecanismes de reproducció natural (“sponte sua”)43. No solament sorprèn l’ús d’un terme tan específic com “fillol” — que és el brot o

41. La definició de l’OLD, s.v. “stirps 1” al·ludeix a la “lower part (incl. the roots)” del “stem”.

42. En teoria, peu pot indicar la soca de qualsevol espècie que serveix de base per l’empelt d’un altre individu o varietat; rabassa (DCVB, s.v. “rabassa § 1”) designa “la part inferior, generalment més gruixuda i que creix sota terra, de la soca d'un arbre o arbust”. Per a la difusió dialectal d’aquest darrer terme, vegeu ALDC, mapa núm. 944. sAdurní 1996, 22, s.v. “rabassa”, recordava que al Penedès rabassa era el “cep o peu de vinya”, assenyalant, però, que fora de la comarca, el terme indicava la “part de la soca de qualsevol arbre, de les arrels arran de terra”. Segons cAlAFAt 2017, 101, s.v. “rabassa”, a Mallorca el mot designa el “cep vell i mal criat a ran de terra, viu o mort, productiu o bord”.

43. La propagació dels arbres ocupa els versos 2.22-27.

borró que surt de la part baixa de la soca o de l’empelt44— sinó també l’afegit “amb rels” de Riber, absent del text llatí, que ha de derivar del cum radicibus del comentari de Servi45

A 2.53 (sterilis quae stirpibus exit ab imis), on Virgili continua descrivint els diversos procediments de propagació de les espècies vegetals, Riber ha modificat l’estructura del text llatí, restituint-hi l’antecedent del pronom relatiu (en la forma “brosta”), per facilitar-ne la comprensió, mentre tradueix stirpibus per “rels” (la seva opció preferida). Dolç adopta el mateix procediment traductològic, canviant l’antecedent (ara “fillol” en lloc del riberià “brosta”) i traduint stirpibus per “soca”.

A 2.312 hom torna a trobar a stirpe, traduït per “de la rel” (Riber) i “a la soca” (Dolç); aquest darrer adopta una solució (“les vinyes no tenen cap vigor a la soca”) que segueix de prop la versió Budé (“les vignes n’ont plus de vigueur en leur souche”)46 .

El cas on els dos rendiments catalans de stirps s’allunyen més de l’original llatí és a 2.367-368 (ualidis amplexae stirpibus ulmos | exierint) on es descriu figuradament l’emparrat dels ceps als oms47. En el text llatí, el subjecte del verb ha estat omès, però ha de ser un femení que concordi amb el participi amplexae , raó per la qual, normalment, es pensa en les uites 48. Riber, amb la traducció “amb poderoses abraçades s’ha maridat a l’om” (se sobreentén que el subjecte és el cep), ha obviat stirpibus49. L’inusual “branques (vigoroses)” que Dolç ha escollit per girar (ualidis) … stirpibus està relacionat amb el fet que la traducció Budé havia optat per “jets (déjà robustes)”50

44. Les definicions de fillol no sempre concorden. Així, per al DCVB, s.v. “fillol/fillola”: “brot que surt de la part baixa d'una planta, prop de l’arrel”); a cAlAFAt 2017, 62, s.v. “fillol”, el terme és considerat sinònim de broquerell/brocarell (no recollit al DCVB), que al seu torn és definit com la “part tendra d’una sarment que surt d’un ull nou, no d’un ull principal” (cAlAFAt 2017, 36, s.v. “broquerell”; en aquest diccionari l’ortografia del mot oscil·la); en el lèxic penedesenc fillol sembla ser un simple borró que surt, però, de l’empelt del cep (sAdurní 1996, 20, s.v. “fillol”: “borró petit que surt de l’empelt del cep”).

45. serv georg. 2.24: “altius deponis ualidiores cum radicibus plantas”. Vegeu també la nota corresponent de de sAInt-denIs 1957, 92. Servi, però, fa una diferència entre els plançons procedents de les plantae (simples esqueixos tallats) i els obtinguts en els plantaria ; aquests darrers, segons el seu parer, serien els plançons ja arrelats, nascuts de llavors sembrades en un planter.

46. de sAInt-denIs 1957, 30. No tothom accepta que en aquest cas stirps faci referència al cep. Vegeu thomAs 1988, 211 i 213. En efecte, hi ha autors que creuen que a stirpe es refereix als ceps, defensant que el subjecte de ualent i l’antecedent de caesae són les uites (que, tanmateix, surten mencionades a molta distància); en canvi, altres consideren, probablement amb raó, que el subjecte d’aquests verbs són les oleae siluestres de 2.302 ( erren 2003: 446-447). Els nostres anostradors han preferit la primera opció, fins al punt que han cregut necessària la reintroducció del subjecte —“les vinyes” en tots dos casos— de ualent, seguint una llarga tradició.

47. La construcció stirpibus … exierint s’ha de considerar paral·lela de 2.53: stripibus exit ab imis

48. mynors 1990, 145.

49. El mateix feu a la traducció castellana ( rIber 1934: 125): “Pero ya cuando, con robusto abrazo, se adhieren …”.

50. de sAInt-denIs 1957, 32.

El món de la vinya a les traduccions catalanes de les Geòrgiques 81

(iii) Els borrons (gemma; germen)

El procés de creixement del cep comporta la irrupció de protuberàncies escamoses formades al tronc o a les branques, normalment en correspondència d’algun nus, que conté el rudiment del futur brot, preparat per badar. En llatí, aquestes protuberàncies rebien el nom de germen o gemma, mots relacionats etimològicament, que Virgili empra en la descripció de la ‘brotació’51 del cep (a 2.332 i 2.335, respectivament)52. En català es fan servir també termes generals, dels quals és “borró” el d’ús més comú53, encara que no manquen sinònims parcials o totals (“braguer”54, “botó”, “brotó” 55, “capirol” 56 , “cavall”57, “gema”, “fillol/a”58, “griola”59, “lluc” i “relluc”, “ull”). Els anostradors catalans han proposat solucions diverses: per a germina (a 2.332), Riber recorre, innecessàriament, al cultisme “gèrmens”, en una solució equívoca, per la qual cosa sembla més encertada l’opció de Dolç que ha escollit el mot patrimonial “borró”; per a gemmas (a 2.335), Dolç ha introduït el cultisme “gema”60, mentre que Riber havia triat “botó”, un dels sinònims patrimonials de “borró”.

51. Brotació no és recollit al DCVB ni als diccionaris normatius, però apareix en diccionaris especialitzats i és d’ampli ús entre els tècnics vitícoles.

52. Per a la descripció d’aquest procés, vegeu més avall. Cal assenyalar que tots dos accepten la variant germina de 2.332 (en lloc de gramina de Mynors). Es tracta de dues lliçons ja documentades a l’Antiguitat.

53. Normalment, borró és el “botó escamós dels arbres i altres plantes, que conté el rudiment del futur brot” (vegeu DVCB, s.v. “borró § 6”) o els ulls dels ceps (vegeu DCVB, s.v. “ull § 6”), precursors de les sarments; fins i tot, a Mallorca, designa la “sarment tendra, que encara no ha ben crescut” (vegeu DCVB, s.v. “borró § 7”).

54. DCVB, s.v. “braguer § 6” (documentat al Penedès i al Camp): “ull rudimentari de les redoltes dels ceps situat més prop del tronc”. En aquest mateix sentit és recollit al diccionari de sAdurní 1996, 18, s.v. “braguer”: “primer borró d’una brocada del cep, infecund durant la majoria d’anys” (equivalent al terme botó cec de Sant Cugat Sesgarrigues). En canvi, per a Calafat (cAlAFAt 2017, 35, s.v. “braguer § 1”), el terme indicaria la “part del cep més acostada al tronc i on neixen els braços”.

55. DCVB, s.v. “brotó § 2”.

56. DCVB, s.v. “capirol” (documentat a Mallorca): “ull de sarment que treu el cep per algun punt de la soca”. Probablement equivalent al capitol que Calafat documenta a Algaida com a sinònim de brocarell (cAlAFAt 2017: 42, s.v. “capitol”) i al cabirol, documentat a Sant Llorenç del Munt segons el Diccionari Aguiló i recollit, per tant, al DCVB, s.v. “cabirol § 2”, definit com a “sarment de cep”.

57. DCVB, s.v. “cavall § 22”.

58. Per a aquest darrer terme, vegeu més amunt.

59. Aquest darrer terme indica el brot que surt al peu del cep. Vegeu DCVB, s.v. “griola”.

60. El terme gema, com a botó floral, està recollit al DCVB, s.v. “gema”, per a una àrea geogràfica reduïda (la conca de l’Ebre i el Matarranya), i també a diversos diccionaris, preferentment vuitcentistes i d’àmbit valencià (escrIg 1851: s.v.; mArtí I gAdeA 1891: s.v.). També apareix, com a cultisme i amb la forma gemma, al DFa i al DIEC

(iv) Les branques (ramus; uirgulta; sarmentum; palmes; bracchium)

Per a les branques i branquillons del cep, Virgili usa termes reals i figurats, genèrics i específics de la planta. En tots aquests casos, els traductors tenien a disposició un ampli cabal patrimonial del català61. Per exemple, en el cas dels usos figurats, Virgili, seguint aquella tendència zoomòrfica o antropomòrfica anteriorment mencionada, recorre al terme bracchia (2.298), traduït senzillament com a “braços”, per designar els sarments dels ceps en un ús que també és viu en el català d’avui62. El genèric ramus (2.287; 2.298; 2.370) ha estat girat com a “branques” (o alternativament com a “brancam” per Riber a 2.287 i com a “rames” per Dolç a 2.370)63 .

Ara bé, la traducció de uirgulta (2.3; 2.328; 2.346), un mot, sempre usat en plural, de significat més restringit, ha tingut més varietat. Aquest terme llatí era, originàriament, el diminutiu de uirga, ja documentat en època republicana (per exemple, a l’obra de Cató) per designar qualsevol “brot”, “branca”, “vara”, “verga” d’una planta, encara que, per extensió, podia arribar a indicar tota la mata. A les Geòrgiques, uirgulta apareix al mateix proemi del llibre segon (2.3), en funció metonímica, ja que l’expressió siluestria … uirgulta fa referència als arbres boscans. Tanmateix, en les versions catalanes, aquest mot llatí ha estat girat com a “rebolls” (Riber) i “rebrolls” (Dolç), fent servir un terme que es relaciona específicament amb el cep64 Virgulta, tanmateix, torna a sortir dues vegades més. A 2.328, com a subjecte de resonant (l’acció es produeix per efecte del cant dels ocells amagats entre les sarments), els uirgulta han estat simplement convertits en “arbres” (Riber) i en “espessors” (Dolç), compartint un procediment de desfer la relació metonímica de l’original llatí. En canvi, a 2.346, en un passatge més tècnic relatiu a la plantada del cep (premes uirgulta per agros), uirgulta ha estat traduït per “mallol” (Riber) i per “estaca” (Dolç). El primer ha preferit un terme genèric, emprat normalment per indicar l’exemplar novell o jove del cep65; Dolç, en canvi, tria un tecnicisme específic adequat al context descrit66 . Només en dues ocasions, Virgili fa servir termes (quasi) específics del lèxic

61. Els mots brocada, capirol/cabirol/capitol, cercolet, mamella, pistola, rama, redolta, rodonell, sobrecoll, tòria, vara, verga poden indicar les branques o branquillons del cep. Encara hi ha termes vitícoles específics per als sarments no podats: ansera (sAdurní 1996: 17, s.v. “ansera”); ballesta, martingala i garlanda (sAdurní 1996: 17, s.v. “ballesta”); cap, definit com el “tros de sarment o verga vella, amb dos borrons vistos” ( sAdurní 1996: 18, s.v. “cap”).

62. En català, braç també té una accepció vitícola, ja que designa el “cap que deixen a la brosta de l'empelt del cep”. Vegeu DCVB, s.v. “braç § 13” o la part del cep en el qual s’uneixen el tronc i el cap” (cAlAFAt 2017: 35). En aquest mateix sentit es fa servir cames, que designa la “part que uneix el cap amb el tronc del cep” (cAlAFAt 2017: 40).

63. En la seva opció, Dolç pot haver estat influït pel “rameaux” de de sAInt-denIs 1957, 32.

64. En efecte, reboll/rebroll indica el “brot d’un arbre, i especialment el que neix de la rabassa”. Vegeu DCVB, s.v. “reboll” i “rebroll”.

65. Per al mot mallol, vegeu més amunt.

66. L’accepció 5 del DCVB defineix estaca com: “Tany d’arbre o arbust, escapçat o afuat en sa part més gruixuda, per a esser plantat a fi que rebroti i esdevingui un nou arbre”.

vitícola per referir-se a les branques del cep: sarmentum (a 2.409) i palmes (2.90). El primer mot (del qual deriva el rendiment patrimonial sarment) 67 designava originalment les branques tallades o podades del cep, tot i que posteriorment també es va emprar per referir-se a les branques vives (fins i tot dels arbres de fruita)68 . A 2.409 sarmentum és emprat en la segona accepció (“branca podada”) en la descripció de les feines posteriors a la verema (que inclouen, precisament, la cremada dels sarments podats) 69. Per la seva banda, el mot palmes (2.90) sembla ser propi del lèxic vitícola, si hom fa cas del testimoni de Fest (palmites uitium sarmenta appellantur )70. En tots dos casos, Riber i Dolç han traduït sarmentum i palmes com a “sarment” (Riber, en la forma femenina, pròpia de Mallorca; Dolç, alternant el femení i el masculí).

(v) Les fulles (frondes; pampa)

Per indicar la part superior del cep (que inclou les branques més joves, els fils o circells i el conjunt de fulles), Virgili fa servir tant un terme genèric (frons, frondis), aplicat al cep i a altres espècies arbòries, com una expressió figurada. Així, les comae de 2.368 esdevenen la “cabellera”, gràcies al fet que tots dos traductors hi han pogut mantenir el sentit figurat de l’original llatí. Ara bé, en el cas de frons (i del verb frondeo), les opcions traductològiques han estat molt diverses, com s’observa a la Taula 3. Per norma general, frons ha estat girat amb “fulla” o “fullatge”; ocasionalment s’ha fet recurs al col·lectiu “branques” (Riber a 2.55; Dolç a 2.305) i al cultisme “frondes” (2.362), que Dolç pren de la traducció Budé (“grandit en frondaisons nouvelles” = “creix en frondes novelles”)71. En canvi, tots dos han optat per l’específic “pàmpol” a 2.403 (i Riber també a 2.335) perquè, en aquests contextos, frons es refereix, específicament, a les fulles del cep. Tant en llatí com en català hi ha paraules específiques per indicar aquesta part de la planta. En la llengua del Laci, pampinus feia referència originàriament als brots tendres del cep 72, encara que posteriorment s’aplicà a altres espècies vegetals i acabà especialitzant-se per indicar les fulles de la vinya en una accepció que han heretat els mots catalans pàmpol i pampa73 En català,

67. Sarment, que pot ser masculí o femení, és la forma més comuna per referir-se a les branques del cep, vives o podades. Vegeu ALDC, mapa núm. 947.

68. OLD¸ s.v. “sarmentum”.

69. En català, el feix de sarments podats o de branques primes de qualsevol planta destinat a fer foc o a alimentar el bestiar rep el nom de garbó (DCVB, s.v. “garbó § 1”) o garbonassa (DCVB, s.v. “garbonassa”).

70. Fest p. 222 M. Vegeu també IsId Etim. 17.5.9. Per a mynors 1990, 142, palmites serien “the woody vine-branches which remain on the stock throughout the winter, and are shortened by the pruner”.

71. De sAInt-denIs 1957, 32.

72. OLD, s.v. “pampinus”. Vegeu també IsId Etim. 17.5.10.

73. FAvà 2001, 389. Vegeu la difusió geogràfica a ALDC, mapa núm. 948.

Taula 3: Traduccions catalanes de frons i frondeo a les Geòrgiques de Virgili

georg. Text llatí Riber (1918) Dolç (1963)

2.13 fronde “fulla” “fullatge”

2.15 frondet “verdeja” “amb el seu fullatge”

2.55 altae frondes “branques altes” “els alts fullatges”

2.83 nouas frondes “fulla nova” “un fullatge nou”

2.119 semper frondentis “amb la fulla sempre verda” “sempre verda”

2.305 frondes … in altas “a l’alta fulla” “cap a les altes branques”

2.323 frondi nemorum “fullen els boscatges” “els boscos de fullatge”

2.335 frondes “el pàmpol” “les fulles”

2.362 nouis … frondibus “de nova fulla” “en frondes novelles”

2.366 frondes “les … fulles” “el fullatge”

2.401 fronde “de fulla” “de fulla”

2.403 frondes “pàmpols” “els pàmpols”

2.435 frondem “fullatge” “fullatge”

2.446 frondibus “fulla” “en fullatge”

aquests dos mots s’apliquen principalment al cep i a la figuera i, més recentment, també a altres espècies, sempre que presentin una “fulla ampla i prima”74. A les Geòrgiques, pampinus apareix en una sola ocasió, en concret, a 2.333 (nec metuit surgentis pampinus Austros), on, novament, els nostres traductors s’han permès una traducció metonímica (totum pro parte ): “vinyet” (Riber) i “sarment” (Dolç). Tanmateix, en aquesta ocasió, res no impediria una traducció més fidel a l’original llatí: “el pàmpol (o si es vol, “la fulla de pàmpol”)75 no té pas por dels vents australs quan s’aixequen”.

Virgili també empra l’adjectiu pampineus, aplicat a la tardor (2.5: pampineo … autumno). Riber, amb “la tardor pampolosa”, l’ha volgut recollir en la forma catalana de l’adjectiu pampolós, “abundant de pàmpols”, qualificatiu ja

74. FAvà 2001, 389. Vegeu també DIEC, s.v. “pàmpol”.

75. Als puristes, fulla de pàmpol els podrà semblar una tautologia innecessària, però l’expressió ha estat emprada per bons escriptors: Rusiñol a “La colla dels de Sant Lluc”, La Esquella de la Torratxa 752, del 9.6.1893 [“els mals pensaments no es tapen amb una fulla de pàmpol”]; Gabriel Alomar a l’Horaciana inclosa a La columna de Foc (del 1911) [“com a dosser la nostra amor cobrien | fulles de pàmpol”]; Joaquim Ruyra a La parada (del 1919) [“La causa de la nostra alarma no era més que una fulla de pàmpol” (exemple també recollit al DCVB, s.v. “pàmpol”)].

El món de la vinya a les traduccions catalanes de les Geòrgiques 85

emprat de la Renaixença ençà per insignes poetes: “vinyes pampoloses” a les Llágrimas de la viudésa de Miquel Anton Martí i Cortada (1839) 76; “vinyes pampoloses” a les Poesias (1858) i a Luter (1888) de Joaquim Rubió i Ors77; “sota el parral que pampolós verdeja” a les Horacianes de Miquel Costa i Llobera (1906) 78. Sorprèn, per tant, atès el pedigree poètic del qualificatiu, que Dolç optés per invertir els termes de la figura fent servir el sintagma, més prosaic, de “els pàmpols tardorencs”, en un procediment que sembla explicable per la seva dependència de la traducció Budé (“pampres de l’automne”)79

(vi) El fruit del cep (uua; racemus)

El fruit del cep, en llatí l’uua (el gra de raïm)80, apareix al segon llibre de les Geòrgiques en dues ocasions. La primera (a 2.60) serà comentada més avall, perquè la traducció ve dificultada per la presència simultània d’uua i racemus; d’altra banda, uua torna a ser citada a 2.190-192.

2.190-192

hic tibi praeualidas olim multoque fluentis sufficiet Baccho uitis, hic fertilis uuae | hic laticis …

Riber (1918)

“algun temps robustes | sarments et donaran, i vi amb llarguesa; i et donaran veremes de suc fèrtil …”81

Dolç (1963)

“vet aquí el terreny que et donarà un dia vinyes ben robustes i abundoses en el suc de Bacus, el terreny fèrtil en raïms, fèrtil en el licor …”

En aquest darrer passatge, els dos traductors opten per solucions diverses, començant per eliminar l’anàfora hic (que al·ludeix al campus de 2.185, on creixeran els ceps que proporcionaran raïm i vi)82. Riber ha unit fertilis amb laticis en l’expressió “de suc fèrtil” i els fa dependre d’ uua , traduït com a “veremes”, en una solució que ha desbaratat tota l’estructura original del text llatí i el seu significat. Dolç, en canvi, recupera el referent de hic (és a dir, el

76. mArtí I cortAdA 1839, 19.

77. rubIó I ors 1858, 133; rubIó I ors 1888, 117.

78. costA I lloberA 1906, 103.

79. De sAInt-denIs 1957, 20.

80. Per al gra de raïm, en llatí també s’emprava acinus (que s’aplicava també altres fruits i a determinades llavors) Vegeu OLD, s.v. “acinus”.

81. En la traducció catalana de Riber no em queda clar qui és el subjecte plural de “donaran” (a no ser que ho sigui la unió dels subjectes singulars de les dues oracions coordinades anteriors, “el terrer” i “el camp” respectivament). En la seva versió castellana, el verb ha passat al singular (“te dará”) i s’ha introduït el subjecte (“un campo”), prenent-lo de l’oració anterior. Vegeu rIber 1934, 119: “a tiempo te dará un campo como éste valentísimas vides y manantiales de mosto copioso: éste será fértil de uvas, fértil de vino …”.

82. En el comentari de thomAs 1988, 193, s’afirma, erròniament al meu entendre, que “the vine is the subject of each unit”. A mi em sembla que el subjecte de sufficiet és el campus de 2.185 (complementat amb l’anàfora hic).

Xavier Espluga

campus de 2.185, girat en “terreny”), naturalment per influència de la solució que ja havia adoptat de De Saint-Denis (“le fonds fertile”)83. Al mateix temps, manté separats els dos genitius (uuae i laticis), traduint-los per “raïms” i “licor”, i els fa dependre de l’adjectiu fertilis que s’ha de repetir per intentar recollir l’anàfora hic … hic, en una solució que sembla derivar de les versions franceses anteriors84

Només en una ocasió Virgili fa servir el participi passus, participi de perfet del verb pando (“estendre”). Com a adjectiu, passus indicava originalment els fruits deixats assecar; aplicat a uua designava la nostra “pansa” (de fet, pansa és el resultat de l’evolució natural; altres llengües encara conserven la locució sencera, com l’italià i el portuguès “uva passa”). Així, en el context de 2.93 (et passo psithia utilior) Virgili al·ludeix a una varietat de ceps, denominada psithia, particularment recomanada per elaborar passum, és a dir, “panses” (segons la interpretació errònia de Riber) 85 o “vi de panses” (correctament traduït per Dolç)86, és a dir, el (vi) passito dels italians. En llatí, racemus originàriament designava l’agrupació de baies o fruits; de fet, la disposició dels grans de raïm en racemus no era exclusiva del cep, sinó que també es podia aplicar, per exemple, als dàtils de les palmeres o a les móres d’esbarzer. Per a aquesta disposició dels grans (o d’altres fruites) agrupats entorn d’eix ramificat, en català es pot fer servir el terme penjoll o bé altres paraules de difusió més limitada87. En qualsevol cas, racemus apareix en dues ocasions a les Geòrgiques: a 2.102 (“tumidis … racemis”) ambdós traductors l’han anostrat com a “raïms”; a 2.60 ( turpis auibus praedam fert uua racemos) el text llatí ofereix tant uua com racemus. Tots dos autors han traduït uua per “cep” (acollint-se a una metonímia freqüent, del tot per la part), mentre han mantingut “raïms” per a racemos: “porta el cep … una migrança de raïms” (Riber); “el cep lleva miserables raïms” (Dolç)88

83. De sAInt-denIs 1957, 26: “Voilà le fonds qui te fournira un jour des vignes entre toutes robustes et donnant à flots le jus de Bacchus, le fonds fertile en grappes, fertile en cette liqueur …”. La mateixa solució havia estat adoptada en l’anterior traducció de la col·lecció ‘Les Belles Lettres’, a càrrec d’Henri Goelzer. Vegeu goelzer 1926, 75: “fertile en grappes … fertile en ce liquide”.

84. També és l’opció que Riber adopta en la seva versió castellana. Vegeu més amunt.

85. A la versió en castellà ha passat a ser “vino bastardo” (rIber 1934: 115).

86. Es tracta d’un varietat de vi dolç que es fa amb els gotims ja veremats exposats al sol o amb els gotims deixats assecar per aconseguir la deshidratació i la concentració del sucre. De sAInt-denIs 1957, 23 havia optat també per “vin de liqueur”.

87. Vegeu ALDC, mapa núm. 954. Entre altres, el DCVB recull el mot ramell (DCVB, s.v. “ramell § 4”) i es poden considerar sinònims els termes (es)caràs (carràs), carroll, gotim, pomell, sanglot/singló/singlot (amb la variant xanglot), tany. Vegeu també FAvà 2001, 389390. De vegades, aquests termes també poden indicar cada un dels grans de raïm.

88. Cal assenyalar que Dolç se separa de la traducció francesa de De Saint-Denis, prou fidel al text llatí (“le raisin donne de méchantes grappes”) on s’havia optat per traduir racemos per “grappes”.

El món de la vinya a les traduccions catalanes de les Geòrgiques 87

3. Els terrenys plantats de vinya (uinea i uinetum)

El terreny sembrat o plantat de vinya rebia en llatí tant la denominació general de uinea (“vinya”) com l’específica de uinetum (“vinyet”)89, adoptant el sufix neutre -etum que s’aplica als col·lectius botànics90. En el llibre II de les Geòrgiques, el terme uinea apareix en dues ocasions (2.390 i 2.403). En tots dos casos, Riber el tradueix per “vinya” en el sentit de terreny plantat de ceps; en canvi, Dolç ofereix dues solucions diferents: per al primer cas, “vinyar”; per al segon, “mallola”, terme que normalment designa una “vinya jove”. De la mateixa manera, uinetum apareix en tres ocasions (respectivament, a 2.298, 2.319 i 2.357), sempre en plural. En els dos primers casos, els traductors l’han adaptat com a “vinyes” (o “vinyar” en el cas de Dolç per al primer dels testimonis). En canvi, tots dos han traduït el terme com a “fileres” en el tercer dels exemples perquè el context (flectere luctantis inter uineta iuuencos) ajudava a traslladar-ho d’aquesta manera. Endemés, optant per aquesta solució, seguien una llarga tradició present a les versions franceses del segle xIx i xx, encara que res no impediria de conservar-se el sentit original també en aquest darrer testimoni91

En diverses ocasions, intercalades en l’entremig de la discussió tècnica, Virgili al·ludeix les característiques orogràfiques, edafològiques i climàtiques que hauria de tenir el vinyet, en l’elaboració d’un tòpic — els genera terreni en paraules de Columel·la92 de llarga tradició literària. La idea general que el poeta intenta de transmetre és que, per al bon resultat de les feines agràries, el terreny ha de posseir unes determinades condicions naturals i l’home ha de saber preparar-lo convenientment. D’aquesta manera, Virgili concreta, ara en el conreu de la vinya, el missatge central de les Geòrgiques, segons el qual el coneixement tècnic i l’esforç humà han d’unir forces amb les disposicions i els condicionants de la natura per vèncer les dificultats, sense que aquesta conjunció, però, sigui necessàriament garantia d’èxit93. Així, seguint una distinció ja present en Teofrast94 i adoptada pel poeta de Màntua (2.263), la vi-

89. Per a Coromines (DECat, s.v. “vi”) vinyet seria la denominació col·lectiva de vinya més antiga. Vegeu també bAstArdAs 1994, 143.

90. Naturalment, hi ha també en català altres paraules per indicar el camp plantat de vinyes: vinyeda (recollit al DCVB, però no al DIEC), vinyal (no figura al DIEC2), vinyar, vinyer (bAstArdAs 1994: 176, 274), vinyot (portet 1983: 84), vinyetar (recollit al DCVB, però no al DIEC) i, també, mallola, mallolada (present al DFa i al DCVB, però no al DIEC; havia estat recollit com a valencianisme al DAguiló, vol. V, 35) i politxonada. Aquesta darrera forma, derivada del verb politxonar, que indica la vinya on els ceps creixen amb el suport de tutors o aspres (dits politxons), no està recollida a cap diccionari.

91. Per exemple, traduint així: “(desviar els vedells reticents) (per) entre les vinyes” (entenent vinya en el sentit original de terreny plantat de ceps).

92. col 1 praef. 24; 2.2; 3.12. Vegeu les observacions de whIte 1970, 86-96 i mynors 1990, 125-126 i 131-132.

93. Per al missatge central de les Geòrgiques i, en particular, per a la intenció del llibre II, objecte d’innombrables discussions, vegeu thomAs 1988, 16-24, part. 19, nota 49. Ajunteu-hi el recent mArtIndAle 2019.

94. theophr HP. 2.5.6 (“ἐν τοῖς ὀρεινοῖς”; “ἐν

πεδεινοῖς”) i CP 2.4.7 (“πεδεινή”; “ὀρεινή”).

Xavier Espluga

nya pot plantar-se en terreny pla (in plano) —terme que els nostres traductors giren com “terra plana” (Riber) o simplement “plana” (Dolç)— o en les carenes dels turons (collibus), mot que en aquest cas els dos traductors han mudat en “coster”.

Aquesta darrera configuració orogràfica en terreny rost apareix precisada poc després, a 2.276: (metabere …) tumulis accliue solum collisque supinos

En la traducció d’aquest vers, Riber ha fusionat els dos acusatius (solum i collis) per convertir-los en un sol complement: “(si tries)95 l’aiguavés declinant de les collades”; Dolç, en canvi, manté l’estructura bimembre del text llatí, modificant-ne, això sí, la jerarquia sintàctica interna, convertida ara en: “(si esculls) els declivis d’un terreny ondulat o la carena dels turons” 96. Així fa seu el mateix procediment del traductor Budé (“le versant d’une côte mamelonnée ou des pentes douces”)97 .

A 2.298, Virgili recomana que el vinyet estigui orientat a “sol ponent”, traducció unànime tant de Riber com de Dolç de l’original llatí ad solem … cadentem, reflectint amb aquesta expressió la preferència tradicional del camp català que recomanava que la vinya fos plantada en terra solana o en terreny solell o assolellat98

En les successives explicacions virgilianes, el rendiment de la vinya (i de qualsevol espècie vegetal) es fa dependre de les peculiaritats edafològiques del sòl, que són descrites amb adjectius que fan referència precisament a la seva qualitat o grau de compactació (densus, grauis, leuis, pinguis, puter, rarus) o al seu color (niger)99 No sempre és fàcil de relacionar el primer grup d’adjectius ( pinguis/leuis ) amb el que Virgili descriu100, tot i que s’haurien d’adaptar sempre al context específic, com reclama el mateix Mynors101. Així, pinguis indica sempre una terra de bona qualitat (Taula 4). En el conjunt del llibre II (2.92; 2.184; 2.203; 2.248; 2.274), pinguis, aplicat a la terra (ager, humus, tellus, terra ), ha estat normalment traduït per la forma tradicional de “gras/grassa”102, però Riber

95. El verb “escollir” o “triar” que els traductors restitueixen no apareix en el text llatí, perquè els acusatius de 2.276 depenen del metabere (literalment, “mesurar”, “marcar”) de 2.274 (com recorda Servi en el seu comentari: et hic subaudiendum ‘metabere’). Tanmateix, l’opció de reintroduir un verb amb aquest significat apareix ja en el comentari de Servi (MetaBere eliges), circumstància que ha condicionat totes les interpretacions i traduccions successives.

96. Accliue solum esdevé “declivis” i l’ablatiu tumulis, “d’un terreny ondulat” (encara que tumulus indica pròpiament un turó).

97. de sAInt-denIs 1957, 29.

98. Solell pot ser substantiu o adjectiu. En el primer cas, el DIEC, s.v. “solell”, defineix el terme com: “part d’una muntanya o d’una vall orientada cap al migdia i per tant més assolellada que l’orientada cap al nord”.

99. Només emprat en una única ocasió, a 2.255.

100. Vegeu les cauteles de mynors 1990, 126: “the facts are complex, and we do not always know what the words mean”.

101. mynors 1990, 23 (“the word must take its colour from its context”) i 128.

102. DCVB, s.v. “gras, grassa § 3”: “terra grassa: la que té molts elements apropiats per a la fertilitat”.

també fa servir dues vegades l’adjectiu “llecorós” 103. En el darrer cas (2.274: pinguis agros), Riber gira “terra densa”, probablement fruit d’una confusió perquè al vers següent (2.275: densa sere: in denso non segnior ubere Bacchus) apareix dues vegades l’adjectiu densus104

Taula 4: Traduccions catalanes dels antònims pinguis/leuis

georg. Text llatí

Riber (1918) Dolç (1963)

2.92 pinguibus … terris “en les terres grasses” “a les terres grasses”

2.92 (terris) … leuioribus “en les (terres) més lleugeres”

“a les terres més lleugers”

2.184 pinguis humus “terrer … gras” “una terra grassa”

2.203 pinguis … terra “terra llecorosa” “una terra … grassa”

2.248 pinguis … tellus “terra llecorosa” “una terra grassa”

2.274 pinguis agros “terra densa” “terra grassa”

L’antònim corresponent, com es pot veure a 2.92 (pinguibus hae terris habiles, leuioribus illae), és l’adjectiu lĕ uis, traduït sempre com a “lleuger”. Leuis és un adjectiu problemàtic perquè Virgili l’empra, a la vegada, com a antònim de pinguis i de grauis, sempre referint-se a la qualitat del sòl. En el primer cas, designaria una terra amb poc nutrients105; en el segon cas, oposat a grauis , s’al·ludiria al controvertit “pes” de la terra (Taula 5)106. En efecte, a 2.254-255, l’oposició entre aquests dos adjectius grauis i leuis (traduïts com “pesant”/“feixuga” i “lleugera”, respectivament) ha estat tradicionalment considerat una confusió virgiliana (segons la qual grauis equivaldria a densus)107 Tanmateix, sembla més adient veure en aquesta oposició una traducció directa dels termes emprats per Teofrast108, autor que aconsellava un sòl ‘mitjà’

103. Precisament, l’exemple recollit al DCVB (“donar greixor de femta llecorosa”), on l’adjectiu és definit com “abundant de llecor”, prové de la traducció riberiana. Recordo que la forma normativa és llacor i llacorós.

104. Que és un error resulta confirmat per la traducció castellana, on Riber tradueix correctament “tierra pingüe” (rIber 1934: 122).

105. erren 2003, 334.

106. En diverses ocasions, Mynors es mostra escèptic sobre aquesta noció de “pes” aplicada al sòl: “there is no such thing as a standard weight for soil” (mynors 1990: 132), aportant el testimoni de plIn nat. XVII 27.

107. bIllIArd 1928, 45. De l’observació de Billiard en són deutors tant de sAInt-denIs 1957, 28, nota 3 (“la notion de poids (grauis-leuis) reste ici très floue, peut-être parce que le poète confondait terre lourde avec terre compacte, terre légère avec terre meuble”) com dolç 1963, 112, nota 1: “La noció del pes aplicat a la terra ( grauis, leuis) roman prou laxa, perquè el poeta confonia potser terra feixuga i terra compacta, terra lleugera i terra fluixa”.

108. theophr. c.p. 2.4.9. En aquest passatge, l‘autor d’Eresos menciona també les oposicions

allunyat de les qualitats extremes, tot demanant un punt intermedi entre el terreny κοῦφος = lĕ uis i el terreny βαρύς = grauis109 .

Taula 5: Traduccions catalanes dels antònims leuis/grauis

georg. Text llatí

Riber (1918) Dolç (1963)

2.255 quaeque leuis “quina (terra és) lleugera” “la que és lleugera”

2.255 grauis “pesant” “feixuga”

Per a referir-se al grau de compacitat o consistència del sòl110, Virgili contraposa densus/rarus. A 2.227-229, aquests adjectius designaven, respectivament, els terrenys aptes per al cereal i per a la vinya, en una formulació que també sembla hereva de la tradició de Teofrast111. En concret, rarus ha de correspondre a l’adjectiu grec λεπτός perquè, amb rarissima (2.229) Virgili adapta la forma λεπτοτέραν de l’escriptor d’Eresos (que qualifica els sòls adequats per als arbres)112; per la seva banda, densus ha de correspondre a la forma femenina πίειρα (“gras”) de Teofrast (que indicava, en canvi, el terreny apte per al gra)113 En aquests versos, els traductors catalans han adoptat plantejaments diferents (Taula 6). Riber manté la coherència i tradueix densus per “grassa” (sempre en relació a la terra) en ambdues ocasions114; en canvi, Dolç mostra major variabilitat a la traducció d’aquest terme, girant “d’una densitat extraordinària” (2.227) i “més consistent” (2.229), perquè, un cop més, és deutor de la solució Budé (respectivament: “d’une consistance extraordinaire” i “la plus consistante”)115. D’altra banda, per a la traducció de rarus, l’antònim de densus (a 2.227, 2.229, i 2.233), han alternat la traducció “prim”116 i “lleuger”117 .

109. erren 2003, 421.

110. La font directa de Virgili resulta desconeguda. Una rudimentària anàlisis dels tipus de sòl es troba a col 2.2.18-20 i pAllAd 1.5.3

111. mynors 1990, 131, advertia que no podem estar segur que Teofrast en sigui la font directa. No entenc per què erren 2003, 413 cita com a referència theophr c.p. 2.4.4 i no els passatges anteriors.

112. theophr. c. p. 2.4.2: τῷ τὴν μὲν πίειραν ἀμείνω σιτοφόρον, τὴν δὲ λεπτοτέραν δενδροφόρον εἶναι; 2.4.3 ἐν δὲ τῇ λεπτοτέρᾳ erren 2003, 413 afirma que rarus equival al grec μανός (comparant-ho amb theophr c.p. 2.4.4). De fet, en aquest darrer passatge, el deixeble d’Aristòtil cita quatre adjectius parcialment sinònims ( μανὴ καὶ κούφη καὶ λεπτὴ καὶ ἔφυδρος), cosa que provoca no pocs problemes de traducció. Vegeu, per exemple, AmIgues 2012, 71: “(tout sol) meuble, léger, composé d’éléments fins et d’un substrat (assez) humide”.

113. erren 2003, 413 considera que correspon al grec πυκνή (i ho relaciona amb vArro rust 1.9.7) i amb theopr. c.p. 2.4.7.

114. Per als problemes que provoca la interpretació del sintagma in denso de 2.275, vegeu mynors 1990, 135. Ha estat traduït amb: “en camp gras” (Riber); “quan la plantació és serrada” (Dolç). Per a aquest passatge, vegeu més avall.

115. de sAInt-denIs 1957, 27.

116. Es qualifica com a prima quan hi ha poca profunditat de terra. Vegeu cAlAFAt 2017, 111.

117. En aquest cas, Dolç exclou la solució proposada per de sAInt-denIs 1957, 27 que tradu-

Taula 6:

Traduccions catalanes dels antònims densus/rarus

georg. Text llatí Riber (1918) Dolç (1963)

2.227 densa “grassa” “d’una densitat extraordinària”

2.229 densa “grassa” “més consistent”

2.227 rara “lleugera “lleugera”

2.229 rarissima “més prima” “més prima”

2.233 rarum “prima” “lleugera”

Per últim, Virgili fa servir un altre adjectiu, puter, que, en relació al sòl, presenta també dues accepcions. Literalment, vol dir “podrit”, “putrefacte”, “pútrid” (com a 1.392, aplicat als bolets, i a 3.562, aplicats als draps), però adopta un significat derivat de l’anterior, aplicable a contextos agraris: “que es desfà”, “solt”, “friable”, “tou”, “flonjo”, “esponjós” (Taula 7).

Taula 7:

Traduccions catalanes de puter georg. Text llatí Riber (1918) Dolç (1963)

1.44 putris … glaeba “(el terròs) se desfà” “(el terròs”) es desfà en pols”

1.215 putres / … sulci “els putrefactes solcs” “(solcs) esponjosos”

2.204 putre solum “la terra … qui s’esponja” “sòl … esponjós”

2.262 putri / … solo “la podrida terra” “sòl … esponjós”

En la seva traducció del puter llatí, Riber oscil·la, equivocadament, entre les dues accepcions. Així, a 2.262-263 tradueix putri … solo per “la podrida terra”, de manera similar a com havia fet amb els putres … sulci de 1.215-216, girats com “els putrefactes solcs”; en canvi, adopta el segon significat a 1.44 ( putris glaeba ) 118 i a 2.204 ( putre solum ) quan tradueix, respectivament, com “(el terròs) se desfà” i “(la terra) … qui s’esponja”119. Per la seva banda, Dolç és més coherent i acull sempre la segona accepció de l’adjectiu expressada de les dues maneres ja usades per Riber: amb el verb desfer-se (més el complement en pols) (a 1.44) i amb l’adjectiu esponjós (a 1.215-216; 2.204; 2.262-263).

eix rarus amb la negació o matisació del seu antònim (“consistant”): “peu consistante” i “la moins consistante”.

118. La junció de puter a glaeba ja es troba a Lucreci (lucr rer. nat. 5-142: putribus in glaebis terrarum).

119. A la traducció castellana, Riber opta, respectivament, per “podrida gleba”, “surcos mullidos”, “suelo blando” i “blando suelo” (rIber 1934: 92, 99, 119 i 121).

4. La disposició de la plantació

Ja s’ha recordat que les característiques orogràfiques i edafològiques del sòl condicionaven el tipus de conreu i la disposició dels ceps (2.273-287). Virgili descriu un conreu en ordines (2.277: indulge ordinibus), paraula llatina que indica les “fileres”, “rengles”, “rengs”, “passades”120 o “tires”121 de ceps. Precisament, per a ordines, Dolç prefereix una d’aquestes opcions: “(espaia folgadament) els rengles”; per la seva banda, Riber ha comès un error en assimilar l’ordinibus a una altra de les accepcions d’ordo (“ordre”) i ha traduït “(sembra el vinyet folgadament) simètric”. Probablement, rere aquesta opció de Riber s’entreveu la traça de les traduccions franceses de Sommer i Desportes (1846)122 o de Henri Lantoine (1910)123, els quals traslladen aquesta expressió llatina com “(parfaitement) symétrique(s)”. Seguint les recomanacions ja presents en Teofrast, autor que podria ser una de les fonts d’aquesta secció virgiliana 124 , el poeta de Màntua recomana adaptar l’amplada de les fileres de ceps al tipus de sòl, defensant que siguin més espaiades en terrenys rostos (2.276-277) 125. Si més no al Principat, els adjectius emprats per qualificar aquesta disposició de la vinya, depenent de la distància entre les passades, són “espès” i “clar”. En conseqüència, es parla de “vinya espessa” i de “vinya clara”126, segons si la separació entre fileres era, respectivament, més estreta o més folgada. En llatí, per a designar la disposició més serrada (l’equivalent del grec πυκνός de Teofrast) es fa servir l’adjectiu densus, -a, -um que Virgili empra en dues ocasions en el vers 2.275 (densa sere: in denso non segnior ubere Bacchus): en el primer cas, densa és emprat adverbialment (per dense) com recorda Servi en el seu comentari, potser perquè Virgili intenta reproduir la seqüència τὰ δὲ πυκνὰ φυτευτέον de Teofrast127. Riber, amb la traducció “(si escolleixes [sic] un camp de terra densa) sembra el vinyet espès; no és peresosa la sarment en camp gras”, ha emprat l’adjectiu patrimonial (en un ús predicatiu) per a la primera aparició, però, en canvi, en traduir in denso … ubere per “en camp gras”, ha comès un error, endut pel doble significat de densus128, perquè el traductor de Campa-

120. DCVB, s.v. “passada” § 7.

121. DCVB, s.v. “tira § 3”, definit com a “rengle de ceps plantats”.

122. sommer, desportes 1846, 32-34 (aquestes pàgines fan referència al llibre II, ja que cada llibre té numeració independent): “et que les intervalles laissés entre eux (sc. els ceps), coupés en ligne droit, y forment des allées parfaitement symétriques”.

123. lAntoIne 1910, 89.

124. Per exemple a theoph H.P. 2.5.6 i a C.P. 3.7.1-2.

125. Aquesta és la mateixa interpretació que acull Servi en el seu comentari. Vegeu serv georg. 2.276: eos (sc. els ordines) effice largiores, és a dir, “fes-les (sc. les fileres) més espaiades”.

126. Per a la diferència entre “vinya espessa” i “vinya clara”, vegeu gIrAlt 2002, 183-184; gIrAlt 2008, 337-342.

127. theoph C.P. 3.7.1. Thomas considerava que també es podia referir a semina . Vegeu thomAs 1988, 206.

128. Per al significat de densus, com a “gras”, vegeu més amunt. Sobre les dificultats que provoca aquesta doble accepció de densus, vegeu mynors 1990, 135.

net ha entès que en aquest context densus s’aplicava a la qualitat del sòl, i no a la separació entre les passades129. Dolç, en canvi, amb la solució “(si plantes en un camp de terra grassa), fes-ho en rengles serrats: quan la plantació és serrada …”), ha optat per un adjectiu (serrat) sinònim d’espès, potser perquè “serré” és també l’opció de la traducció Budé130 .

Precisament, la disposició de la plantació és abordada als versos següents (2.277-287), un passatge difícil i no sempre entès ni traduït correctament 131

Virgili hi defensa una idea de fons: la necessitat d’un conreu ordenat, simètric i regular. A efectes pràctics, en aquest passatge s’ha de determinar si Virgili al·ludeix a una simple disposició regular, en forma quadrada, o bé si es refereix, encara que no l’anomeni pel seu nom, a la disposició in quincuncem (la forma en què es disposen els cinc cercles que formen el número cinc en un dau), descrita per diversos autors antics132 . En català, aquesta darrera disposició s’anomena “a portell”133, mentre que la primera rep tradicionalment els noms de “al quadro”, “a marc reial” o “en quadrícula”.

FIgurA 2: Disposició dels ceps al vinyet

129. Vegeu més amunt.

130. de sAInt-denIs 1957, 29: “Si tu traces l’emplacement du vignoble dans une plaine grasse, plante serré; quand la plantation est serrée …”.

131. Vegeu sAndbAch 1928 i els comentaris de thomAs 1988, 206-208 i mynors 1990, 135

132. Vegeu-ne les descripcions de Varró (vArr. rer. rust. 1.7.2 qui habent arbusta, si sata sunt in quincuncem, propter ordines atque interualla modica”) de Ciceró (cIc Cato 59: “proceritates arborum et derectos in quincuncem ordines ), de Plini (plIn nat. XVIII 78: in disponendis arboribus arbustisque ac uineis quincuncialis ordinum ratio uulgata et necessaria, non perflatu modo utilis, uerum et aspectu grata, quoquo modo intueare, in ordinem se porrigente versu) i de Columel·la (col 3.13.4: nonnulli tamen omnem uitem per denos pedes in quincuncem disponunt”; 3.15.1: “haec in quincuncem uinearum metatio expeditissima ratione conficitur).

133. Vegeu DCVB, s.v. “portell § 9”: “plantar els arbres en rengles paral·lels, però alternats de manera que cada arbre d'un rengle es correspon amb el punt central del buit dels rengles immediats”.

Xavier Espluga

A l’esquerra, la disposició “a marc reial”, “en quadrícula” o “al quadro”; a la dreta, la disposició “a portell” (segons Antonio Sandalio de ArIAs y costA, Lecciones de Agricultura …, vol. 2, Madrid 18182, làmines 6a i 6b).

Dos versos introductoris (2.277-278) donen les indicacions generals sobre la plantació i tot seguit es plasma la comparació amb una unitat militar en formació (2.279-283); a la part final, un vers en resumeix la descripció general (2.284) i il·lustra les conseqüències benignes de la correcta disposició dels ceps (2.285-287). Tot amb tot, les dificultats interpretatives es concentren en els versos inicials (2.277-278) i final (2.284) del passatge, dels quals s’ofereix a continuació tant el text llatí com les solucions de Riber i de Dolç:

2-277-278

… nec setius omnis in unguem | arboribus positis secto uia limite quadret

2.284

omnia sint paribus numeris dimensa uiarum

Riber (1918)

“no res menys cada caminal s’enquadri en fileres perfectes i precises”.

Riber (1918)

“així mateix cascuna via sia | igual d’espai i amb igual nombre d’arbres”.

Dolç (1963)

“tant en un cas com en l’altre, (alinea els ceps), separant-los per senderons tallats exactament en angle recte”134

Dolç (1963)

“que els intervals entre els ceps siguin tots d’iguals dimensions”135

Sembla clar que Virgili centra l’atenció en la disposició de les uiae dins la vinya, perquè tal terme, cabdal per a la interpretació d’aquest passatge, hi apareix dues vegades: al seu inici (2.278) i al seu final (2.284). El problema és determinar a què fa referència uia136, ja que dues solucions són possibles. D’una banda, diversos autors el consideren un simple sinònim d’ordo (mot que apareixia a 2.277) i el fan correspondre a les fileres o passades de ceps; altres consideren que uia, equivalent a la semita de Columel·la137, indicaria els caminets dins de la vinya; seria equivalent a l’ús documentat en Plini el Jove, autor que fa servir uia per designar els caminets entre els parterres d’un jardí de roses138; per tant, metafòricament, aquest mot podria designar l’espai

134. La traducció de Dolç és depenent de la traducció de de sAInt-denIs 1957, 29: “Dans un cas comme dans l’autre, aligne les plantes en les séparant par des sentiers qui se coupent exactement à angle droit”.

135. De nou és clara la dependència respecte de de sAInt-denIs 1957, 29: “Que tous les intervalles soient d’égales dimensions”.

136. El problema central -que rau en la identificació del significat de uia (i també de limes)- ja havia estat individuat per rIchter 1957, 223.

137. col 3.20.4; 4.20.5. En aquests dos contextos, gArcíA ArmendárIz 2004, 296, nota 146, tradueix semita per “calle”, ja que en castellà aquest darrer terme indica el “camino entre dos hileras de árboles o de otras plantas” (DRAE).

138. plIn ep. 5.6.34: nam uiae pluras intercedentibus buxis diuiduntur

que hi ha entre filera i filera de ceps139, espai que en català rep denominacions diverses (mitjà o mitgera i també bancal140, bancalada141 , bancada142, o captirot)143. En llatí el mitjà era pròpiament anomenat interuallum (literalment, l’espai “entre aspres”). Com que Varró, en un passatge que es considera la font d’aquest passatge de les Geòrgiques 144 , parla d ’ordines i d’interualla145, per indicar, respectivament, les fileres (de ceps) i els mitjans (que les separen), diversos autors s’inclinen per creure que Virgili hauria heretat els ordines de Varró i hauria transformat els seus interualla en uiae .

Però, com que uia no sembla que tingui aquest significat tècnic específic146 , caldria pensar que de nou Virgili n’està fent un ús figurat (procediment, d’altra banda, prou habitual en el poeta de Màntua).

Naturalment, l’elecció d’un o altre significat de uia “filera de ceps” o bé alternativament “mitjà (entre les fileres de ceps)”— condiciona la interpretació del text virgilià. En la traducció de uia (a 2.278 i a 2.284), Riber i Dolç opten pel segon dels significats, però proporcionen solucions diverses: així Riber tradueix uia per “caminal” a 2.278147, potser per derivació del “chemin” de Paul Lejay (1915)148, mentre que Dolç prefereix “senderó”, potser inspirat en el francès “sentier”, present en el comentari explicatiu de Lejay (1915), en la traducció de Billiard (1933) i en la versió de De Saint-Denis (1957)149. En

139. Vegeu goelzer 1895 (cito per l’edició de 1916), 120: “Via désigne métaphoriquement l'espace libre entre chaque rangée de plants, espace que l'on peut comparer à un passage, à une allée”.

140. Bancal és tanmateix un mot de diversos significats que pot portar a confusió. El DCVB, s.v. “bancal § III, 3” defineix el mot com “espai de terra situat entre dues tires de ceps per sembrar-hi llegums, cereals o altres plantes”, però, en canvi el DIEC, s.v. “bancal 4” li dona una accepció molt més general: “tros de terra plana conreada, limitada per marges o rases”. Al diccionari de Pere Sadurní (sAdurní 1996: 13, s.v.), bancal apareix amb un significat semblant: “trossos de terra treballada, en lloc coster, separats per marges escalonats”).

141. sAdurní 1996, 13, s.v. “bancalada”, acull aquest mot, definit com “tires, espai de terra entre dues files de ceps, on s’acostumaven a sembrar cereals o llegum (Canyelles)”.

142. Segons el DCVB, en context vitícola, bancada té dues accepcions: d’una banda, indica “l’espai de terra comprès entre dues tires de ceps” (DCVB, s.v. “bancada” § 13), de manera que seria equivalent a mitjà (DCVB, s.v. “bancada” § 5: “llarga zona de terra conradissa situada entre dues tires de ceps o entre dos marges”); de l’altra, també designa el “camí que fan dins les vinyes per passar-hi el bestiar i carros durant la veremada” (DCVB, s.v. “bancada” § 14). La font per a aquest darrer significat és el Diccionari Mallorquí-Castellà de Pere Antoni Figuera (Palma, 1840). Vegeu també sAdurní 1996, 13, s.v. “bancada”.

143. sAdurní 1996, 14, s.v. “captirot”: “passada curta de ceps, escarrassera”.

144. Per a la possible dependència de Virgili respecte de Varró, vegeu Dolç 1963, 113, nota 5.

145. vArr rer. rust. 1.7.2: ordines atque interualla modica

146. Per exemple, l’OLD no recull cap exemple de uia amb el significat d’interuallum. En el text de Teofrast (H.P. 2.5.6; C.P. 3.7.1-2) no es fa servir cap terme tècnic per indicar el mitjà, sinó que simplement es parla de l’ἀποστάσις , és a dir, de la “separació” entre els exemplars plantats.

147. sAdurní 1996, 14, s.v. “caminal”: “pas que deixaven a la vinya de plantació espessa, retallant-ne les vergues, perquè s’hi pogués passar més fàcilment en les feines de recollecció”.

148. leJAy 1915, 148.

149. leJAy 1915, 148; bIllIArd 1931, 93 (“avec les autres sentiers”).

Xavier Espluga

canvi, a 2.284, mentre que Riber manté “via” per a la forma llatina uia, Dolç opta per traduir amb la fórmula de “intervals entre els ceps”, potser per dependència de les versions franceses anteriors150

Pel que als dos primers versos d’aquesta secció (2.277-278), la multitud d’interpretacions modernes, motivada per la dificultat de determinar els referents exactes del text llatí, queda reflectida en la diversitat de les traduccions recollides a l’Apèndix I.

Apèndix i

Diversitat d’interpretacions en la traducció de verg. georg. 2.277-278 (nec setius omnis in unguem / arboribus positis secto uia limite quadret)

mArtyn 1746

“and no less let every path, or space, square with the cross path, the trees being planted exactly”.

delIlle 1771 “qu’ils soient distribués en espaces égaux”.

bInet 1804

“mais que partout alignés avec soin, ils laissent entr’eux des intervalles réguliers, comme autant de routes qui se coupent à angles droits”.

chArpentIer 1833, 155 “et qu’avec soin alignés, tes ceps, comme autant de routes régulières, laisse entre eux des intervalles égaux”.

nIsArd 1845

sommer, desportes 1846

collet 1843

“et que tes ceps entrecoupés par des lignes égales, forment un carré parfait”.

“et que les intervalles laissés entre eux (sc. els ceps), coupés en ligne droit, y forment des allées parfaitement symétriques”.

“mais aie toujours soin queles intervalles égaux se coupent carrément”.

conIngton 1858 “Yes still (as much as when you plant close) let each avenue with drawn line as you set your trees exactly tally”.

conIngton 1858151 “Yet still so set your trees that the line of each avenue that you draw may exactly tally with the rest”.

de ochoA 1861 “(sacrifica algo al buen ordenamiento de las vides,) de modo que vengan á formar un cuadro perfecto, cortado por hileras iguales”.

150. de sAInt-denIs 1957, 29, tradueix simplement “intervalles”, de gran tradició en les versions franceses dels segles xIx i xx (potser per influència del text de Varró anteriorment citat); aquestes sovint també hi afegien la fórmula “entre els ceps” (o expressions sinònimes). Vegeu bInet 1804, 237 (“laissent entr’eux des intervalles réguliers”); chArpentIer 1833, 155 (“laisse entre eux des intervalles égaux”); collet 1843, 558 (“les intervalles égaux”); sommer, desportes 1846, 32-34 (“les intervalles laissés entre eux”, sc. els ceps); rAt 1932 (1967, 123): “l’alignement exact de tes ceps laisse entre eux des intervalles égaux et symétriques”.

151. Aquest autor ofereix aquestes dues traduccions equivalents.

nAturAlIste 1863 “que plantés à la file, ils (sc. les rangs) cadrent alignés dans un ordre immobile”.

de sIscAr 1881 “con hileras de árboles limita las sendas que al cruzarse formen cuadros”.

cAbAret-dupAty 1886 “et que vos ceps, parfaitement alignés, laissent entre eux des intervalles égaux”.

hInstIn 1891, 160152 “et que tes ceps, entrecoupés par des lignes égales, ne forment pas un ensemble moins exactement symétrique”.

goelzer 18961 “(que toutes les allées) soient symétriques, chaque rangée étant coupée par une autre”.

pAge 1898 “let every avenue with its intersected cross-path (or ‘where it intersects the cross- path’) square to a nicety”.

lAntoIne 1910 “dépose les pieds de vigne de telle sorte que leurs lignes, traversées par des allées bien régulières, aboutissent à un ensemble parfaitement symétrique”.

leJAy 1915 “que le chemin, uia (qui sépare les lignes d’arbres), fasse un angle droit par le fait qu’il coupe une autre ligne”.

rIber 1918 “(no res menys) cada caminal s’enquadri en fileres perfectes i precises”.

goelzer 1926 “(dispose tes plants dans un ordre tel quel) les allées qui les séparent se coupent exactement à angle droit et forment un ensemble symétrique”.

bIllIArd 1933 “ de toute façon, les pieds étant mis en place, toutes les voies de desserte, avec une impeccable symétrie, se coupent à angle droit avec les autres sentiers”.

rAt 1932 “l’alignement exact de tes ceps laisse entre eux des intervalles égaux et symétriques”.

rIber 1934 “mas todos los intervalos se correspondan perfectamente y al cruzarles las sendas formen cuadros”.

dAy lewIs 1940 “but see that the alleys / of tree are planted there in squares with equal precision”.

dellA corte 1942 “ciò non di meno ogni riga, tracciato il filare, deve a pennello inquadrare i piantini disposti”.

hubAux, tomsIn 1946 “mais, de toute manière / aligne bien tes ceps en quinconces égaux”.

Jermyn 1947 “and yet, nonet he less, / Let every avenue with clear-drawn line / tally exactly (when you set your trees)”.

de sAInt denIs 1956 “(dans un cas comme dans l’autre) aligne les plants en les séparant par des sentiers qui se coupent exactement à angle droit”.

152. És substancialment una còpia de nIsArd 1845.

de sAInt denIs 1956 (nota) “chaque passage cadre «à l’ongle» avec le «cordeau» de la ligne”

rIcther 1956 “soll jeder Zwischenpfad mit dem von ihm geschnitten Rainweg einen exakten rechten Winkel bilden”.

espInosA 1961 “así en tu viña, que las sendas formen sus cruces con perfecta simetría”.

querol 1963153 “(sacrifica algo al buen ordenamiento de las vides,) de modo que vengan a formar un cuadro perfecto, cortado por hileras iguales”.

dolç 1963 “(tant en un cas com en l’altre) alinea els ceps, separant-los per senderons tallats exactament en angle recte”.

mAcKenzIe 1969 “in any case / be sure the alleys are exactly square”.

wIlKInson 1969 “none the less exactly / each avenue between the trees must square / with each cross-path”.

conte, bArchIesI 1981 “ma non di meno ogni sentiero tracciato in linea fra le piante disposte dovrà quadrare perfettamente”.

segurA rAmos 1981 “(en cualquier caso), las calles que forman las viñas deben ser exactamente perpendiculares entre sí”.

wells 1982 “at the same time make certain / that the avenues square exactly where they cross”.

cuAtrecAsAs 1988 “una vez plantadas las cepas, no menos deben ser todos los pasillos perfectamente simétricos en los límites marcados”.

thomAs 1988 “… let every pathway make a perfect right angle … with its intersected cross-path”.

recIo, soler 1990 “(no obstante), cada senda, dispuestas las plantas cuidadosamente, forme un ángulo recto al cortar las líneas”.

velázquez 1994 “(en todo caso), después de alinea las cepas, todos los pasillos han de cuadrar con perfecta simetría, cortados en ángulo recto”.

mIchel, dIon, heuzé 1997

“mais que toujours les allées tracées au cordeau, (quand les arbres sont plantés) se coupent à angle droit”

erren 1985 “deswegen müssen aber doch alle Stöcke aufs Tüpfelchen sitzen und der Querweg rechtwinklig auf die Schneise treffen”

clAvel-lévêque 2004 “qu'une voie régulièrement coupée par un sentier (limite) ferme le carré de tes ceps bien alignés”.

FAllon 2006

“Make sure that they run parallel and still maintain right angles with the boundary lines”154 .

Johnson 2009 “but still let every path, (when trees are set), square plumb with each cross-path intersecting”.

153. És una represa de la traducció de de ochoA (1861).

154. La nota de E. Fantham (a les pàgines 99-100) al·ludeix a la formació en quincunx

ghIsellI, gAllAvotI, lAsAgnA 2013 “ogni sentiero deve quadrare a perfezione con il confine tracciato”.

socAs 2014 “Pero no olvides que cada calle cuadre a la perfección en lindes transversales al plantar las matas”.

En bona part, la problemàtica deriva del significat que es vulgui atorgar al verb principal d’aquests dos versos (quadret) i de la identificació de l’estructura sintàctica de l’oració. Quadro té un sentit tècnic, derivat del significat originari, “fer quadrar”, “formar un quadrat”, “donar/tenir forma quadrada”155 Normalment, quan el verb assumeix aquests significats, s’empra en sentit absolut, sense complements necessaris 156 . És aquest el significat que, segons l’OLD, tindria quadro en aquest passatge, perquè aquest diccionari il·lustra aquesta accepció particular (construït sense necessitat de complements), definida com a “to form a rectangular shape or pattern” 157, precisament amb aquest passatge de les Geòrgiques. Segons aquesta interpretació, doncs, el passatge indicaria “que la uia formi un quadrat perfecte”. En aquest cas, limite secto seria un complement —potser un ablatiu instrumental com defensava Lejay— que indicaria el procediment per dur a terme l’acció (és a dir, com es crea el quadrat)158 .

Altres autors opten per atorgar a quadro un significat diferent. En efecte, aquest verb té un sentit derivat de l’anterior que indica “quadrar (amb) ”, “avenir-se bé (amb o a)”, “conformar-se una cosa amb una altra”, “adequar-se a”, que incorpora un complement, normalment en datiu 159. Si es fa cas de Servi, semblaria que aquest és el significat que cal donar-li en aquest context, ja que aquest autor, en el seu comentari160, fa quadret sinònim de consentiat i de congruat161

Cal també determinar què implica el terme limes, mot que té un diverses accepcions aplicables en un context agrari. A partir del sentit etimològic origi-

155. OLD, s. v. “quadro 1”.

156. L’exemple dels diccionaris és col 11.2.13: abies atque populus … ad unguem quadrantur (“perfectly squared” en la traducció de Forster, heFFner 1959. Noteu que l’agrònom fa servir la mateixa expressió ad unguem (“a la perfecció”, “exactament”) que empra Virgili.

157. OLD¸ s.v. “quadro 3”. L’altre exemple és col 5.1.13: “iugeri autem modus si semper quadraret …” (gArcíA ArmendárIz 2014, 367: “si al realizar una medición la forma de la yugada fuera siempre rectangular”).

158. leJAy 1915, 148. En el seu comentari, Lejay sosté que el participi representa la idea abstracta pròpia de l’acció verbal (com Sicilia amissa que tradueix “la perte de la Sicilie”), de manera que caldria traduir (literalment) “amb el tall del limes” o “tallant el limes”. En aquest cas, tradueixo secto amb el nostre “tallar”, acollint-me a l’accepció § 7 que aquest verb té al DCVB: “travessar en creu, passar d'un costat a l'altre d'una ratlla, d'una superfície, d'un cos”.

159. OLD, s. v. “quadro 4”.

160. serv georg. II 278.

161. Aquest és el sentit que per a aquesta expressió recull, per exemple, el LS, s.v. “quadro II”: “to square or agree with, to fit, suit”, amb la citació del vers virgilià (secto uia limite quadret), assumint que secto … limite és efectivament el complement de quadro.

Xavier Espluga

nal, limes indicaria les franges de terreny o caminals que separaven les seccions a l’interior d’un camp (posteriorment, passaria a designar especialment les delimitacions externes d’un terreny, marcades o no amb fites). Aquesta és la opinió de la majoria d’autors, de manera que limes seria un simple sinònim de semita162, equivalent a l’ús figurat de uia163 . Alguns autors fan una successiva distinció —no avalada per la documentació lèxica que conservem, però inspirada en la Constitutio <limitum> recollida pel gromàtic Higini164— entre uiae i limites, per la qual els segons serien perpendiculars de les primeres165 . L’ablatiu limite està complementat amb el participi secto, que Servi considera sinònim de ducto166, però que altres autors entenen en el seu sentit etimològic de “tallar” (o, en el sentit figurat de “travessar”), donant a entendre una disposició perpendicular o, més rarament, obliqua167

El vers conclusiu d’aquesta secció (omnia sint paribus numeris dimensa uiarum) és també objecte d’interpretacions alternatives. En primer lloc, cal assenyalar que omnia pot ser entès com referit pròpiament a dimensa (“totes les mides”), o com a referit, impròpiament, en enàl·lage, a uiarum (“de tots els mitjans”)168 Tanmateix, la idea de fons d’aquest vers no ofereix massa dificultats, perquè es recomana la regularitat ( paribus numeris ) de l’amplada (dimensa, literalment, “les mides”, “les mesures”) de les uiae, rere les quals caldria veure els nostres “mitjans”.

Les traduccions d’aquest vers conclusiu depenen de la interpretació que se’n faci. Riber, que desfà completament la construcció llatina, tradueix el primer terme uia simplement per “via” i dimensa per “espai”: “cascuna via sia | igual d’espai i amb igual nombre d’arbres” (on supleix “d’arbres” com a complement de numeris). La traducció de Dolç, “que els intervals entre els ceps siguin tots d’iguals dimensions”, depèn de les traduccions franceses anteriors169: manté l’estructura original llatina i només es permet la llicència d’introduir “entre els ceps” per precisar el significat de uia, seguint els models francesos.

El problema principal de tota aquesta secció relativa a la disposició de la

162. L’equivalència és defensada amb la citació de vArr rer. rust. 2.4.8 i de col. 1.8.7: semitas nouosque limites in agro fieri ne patiatur, neue hospitem, nisi amicum familiaremque domini necessarium, receperit, encara que la citació de l’escriptor de Gades sembla avalar la interpretació de limes en el seu sentit derivat. Així, en la traducció de gArcíA ArmendárIz 2004, 163, mentre les semitae serien els caminals (“sendas”), nouos limites serien les delimitacions recents fetes a la finca (“lindes nuevas”).

163. Vegeu les traduccions recollides a l’Apèndix I.

164. hyg. Grom. thulIn 132, 6-12. Vegeu SAndbAch 1928, 59, nota 2 (a partir de PlIn nat. XVIII 133 i de Colvm. I 8, 7), per a qui els limites serien les “vies” (més) amples que divideixen una plantació en seccions.

165. Per exemple, vegeu mArtyn 1746, 202: “Limes is the cross path, which, in the square figure, cuts the other at right angles”; pAge 1898, 266-267; wInbolt s.a., 69; erren 2003, 431, per al qual uia estaria “in Beziehungsumkehr mit limite”.

166. serv georg. 278: secto liMite. Ducto.

167. dellA corte 1986: “secto limite: in modo trasversale, tagliando il sentiero obliquamente”.

168. thomAs 1988, 208.

169. Vegeu més amunt.

El món de la vinya a les traduccions catalanes de les Geòrgiques 101

plantació, com ja s’ha dit, és determinar quin tipus de plantació descriu Virgili. L’opció per una distribució in quincumcem vindria avalada no solament pels testimonis d’altres autors (en particular, de Varró), sinó també per la comparació de la plantació amb un esquadró militar descrita per Virgili en els versos immediatament posteriors (279-283)170. És la més acceptada per la crítica virgiliana171, encara que amb algunes matisacions172, i té una llarguíssima tradició al darrere. Entre els primers autors que la defensen cal citar la paràfrasi de les Geòrgiques de Nicholas Grimald (Grimoaldus) († 1562), publicada el 1591173, i també la Hydriotaphia and The Garden of Cyrus de Sir Thomas Browne, publicada el 1658174. Fins i tot, una traducció anglesa recent adapta gràficament aquesta particular estructura en la disposició dels versos.

Apèndix II

La traducció en forma gràfica de quincunx dels versos 2.277-278 de les Geòrgiques (Chew 2002, 59)

Once the trees are in position just so much should each path

Between fit fair and square cornered in right angle

Exacitude fine to the nick of hair and nail

crossways intersecting;

Riber no ha fet cap mena de referència a aquesta disposició in quincuncem; Dolç l’ha assumida plenament a partir de la monografia de Raymond Billiard (1928)175. En tot cas, i sense voler entrar a fons en el debat, com assenyada-

170. thomAs 1988, 207 hi veu quelcom més que una simple imitació de Lucreci (lucr rer. nat. 2.323-332).

171. Per a aquesta interpretació, vegeu, per exemple, leJAy 1915, 148, bIllIArd 1928, 189, seguit per de sAInt-denIs 1956, 97.

172. ThomAs 1988: “V(irgil) however is thinking, not of the pattern of the trees, but of the spaces which it creates -the pathways (uia and limite) which crosses each other at right angles, with each tree surrounded by a square of pathway”.

173. grImAld 1591, 39-40.

174. Browne 1658, 100: “That the same was used in Latine plantations is plainly confirmed from the commending penne of Varro, Quintilian, and handsome Description of Virgil” (en nota cita precisament els versos 2.277-278 de les Geòrgiques).

175. bIllIArd 1928, 195-197.

Xavier Espluga

ment adverteixen alguns crítics, Virgili no empra pas el terme quincunx, ni les instruccions que dona, en termes generals, semblen que necessàriament s’hagin de referir a una disposició d’aquesta mena176. Potser només hi descriu una simple plantació de forma quadrada, com ja van sostenir Germain Vaillant de Guélis (Germanus) († 1587) i Juan Luis de la Cerda († 1647) en els seus respectius comentaris virgilians (del 1575 i del 1619, respec ti vament)177. En resum, la conclusió és clara: per a Virgili una disposició regular de la plantació (ja sigui al quadro o a portell) no solament proporciona la simetria i regularitat del conreu, en termes de gaudi estètic, sinó que té una funcionalitat pràctica immediata en garantir el creixement equilibrat dels ceps.

Conclusió

En la traducció de les Geòrgiques, tant Riber com Dolç mostren una pluralitat d’opcions traductològiques, no constants, en el trasllat dels termes tècnics i dels usos reals i figurats dels mots relatius al conreu del cep. La seva tasca ha estat afavorida per la riquesa i varietat del català, llengua amb abundants geolectes i topolectes relatius al món de la vinya i del vi, fins al punt de comptar amb diversos diccionaris específicament dedicats a aquesta matèria178. No és estrany, doncs, que les dues traduccions nostrades hagin incorporat molta d’aquesta riquesa lèxica patrimonial en bona mesura procedent del pou inesgotable del català de Mallorca179

No voldria deixar passar per alt algunes de les preferències traductològiques de cada un dels dos traductors, tot tenint present que no se sap l’edició llatina que va emprar mossèn Riber, fet que, indefectiblement, convida a la prudència. Ell mateix, en optar per la poesia, es pren abundants llicències, prescindint d’alguna seqüència del text llatí o afegint-hi alguna perífrasi addicional per facilitar-ne la comprensió. Dolç és, per norma, més fidel a l’original. Així, el poeta de Santa Maria manté les metonímies virgilianes, en particular, quan el nom de la divinitat —en aquest cas, Bacus— fa referència a algun element de la seva esfera d’actuació —en el cas d’aquesta divinitat, la vinya o el vi; Riber, per contra, desfà la relació i opta per recuperar el significat amagat. Així, el teònim Bachus ha estat transformat en “les vinyes bàquiques” (2.37), “la vinya” (2.113), “vinyes” (2.191) “el vi (2.228) o “la vinya (2.240) o “el sarment” (2.275). Una altra de les curiositats de Riber com a traductor és la duplicació dels ren-

176. RIchter 1957, 223; mynors 1990, 136: “He (sc. Virgili) may well have had it (sc. la disposició in quincumcem) before his mind’s eye, but it is not expressed in his Latin”.

177. vAIllAnt de guélIs 1575, 85; de lA cerdA 1619, 300-301 (cito per l’editio locupletata del 1619).

178. Vegeu gr I er A 1965; sA durní 1996; rull 1997; rom A ní 1998; rull 1999; FA và 2001; FA và 2003; estruch 20101 ; cAlAFAt 2017; estruch 20202 .

179. En aquest sentit, vegeu les sàvies paraules de Jaume Vidal Alcover, amb l’advertència que “a Mallorca els termes vitícoles han estat sempre els del Pla” (vIdAl Alcover 1991: 216).

El món de la vinya a les traduccions catalanes de les Geòrgiques 103

diments catalans. Així, per exemple, l’adjectiu siluestria de georg. 2.2, aplicat als uirgulta, ha estat traduït per “silvestres de les selves” (simplement, “dels boscos” en la versió de Dolç); de la mateixa manera, a 2.406-407 (relictam / persequitur uitem attondens) Riber tradueix “recerca la parra abandonada i viciosa i la ton”, on “i viciosa” ha de venir de la presència de uilem com a variant manuscrita alternativa de uitem. El mateix s’esdevé a 2.317 on concretam, que complementa radicem, ha estat traduït amb dos adjectius (la rel “subtil i fredeluga”) i a 2.379 quan cicatrix ha estat girada en “el dolor i l’esquinç d’una ferida”.

En alguns casos, però, especialment en passatges compromesos, és possible resseguir la genealogia de les opcions traductològiques, identificant l’origen en alguna baula de la tradició anterior; en el cas de Riber, tanmateix, l’absència de qualsevol indicació auxiliar —l’obra conté exclusivament la traducció, sense pròleg ni notes explicatives— no facilita la recuperació dels seus models, però, pel que he pogut comprovar, sembla que degué tenir a la vista, si més no, les traduccions franceses d’Henri Lantoine (1910) i el comentari escolar de Paul Lejay (1915)180 .

En canvi, les referències bibliogràfiques de Dolç permeten, en canvi, entendre alguna de les seves decisions traductològiques i determinar el deute del santamarier envers la tradició anterior, en especial, envers la traducció Budé d’Eugène de Saint-Denis (1957).

És veritat que moltes de les expressions de Virgili, quan es poden entendre, no sempre resulten adaptables a les realitats contemporànies i als usos de les llengües modernes. Per això, les traduccions de Riber, aquell “humanista pagès” com el va definir Jaume Vidal Alcover181, i de Dolç, reflecteixen una determinada interpretació del text llatí que no sempre és compartida per la resta de la scholarship virgiliana. Això és, fins a cert punt, inevitable, ja que tot traductor, fill del seu temps i dels seus mitjans, esdevé un intèrpret singular del text original.

AbrevIAtures

ALDC = A. m bAdIA, l pons, J. veny, 1993-2014, Atles lingüístic del domini català, 7 vols. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans - Universitat de Barcelona.

DAg = Diccionari Aguiló 1915-1934, 8 vols., Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.

DAgr = Diccionari d’Agricultura 2011, Govern Balear, Conselleria de Presidència, Agricultura i Pesca.

DCVB = A.M. Alcover, F. de B. moll 1930-1962, Diccionari català-valenciàbalear, Palma de Mallorca.

180. lAntoIne 1910; leJAy 1915 181. vIdAl Alcover 1991, 199.

Xavier Espluga

DECat = J. coromInes 1980-1991, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona.

DFa = P. FAbrA 1932, Diccionari general de la llengua catalana, Barcelona, Llibreria Catalònia.

DIEC1 = Diccionari de la llengua Catalana 19951 , Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.

DIEC2 = Diccionari de la llengua Catalana 20072 , Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.

DNV = Diccionari normatiu valencià 2014, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

DRAE = Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua 201423, Madrid, Academia Española de la Lengua.

LS = Latin Dictionary founded of Andrew’s edition of Freund’s Latin Dictionary revised, enlarged and in great part rewritten by Ch.T. Lewis, … and Ch. Short 18791 , Oxford, Clarendon Press.

OLD = oxford Latin Dictionary 1968, Oxford, Clarendon Press.

ThLL = Thesaurus linguae Latinae : editus auctoritate et consilio academiarum quinque Germanicarum Berolinensis, Gottingensis, Lipsiensis, Monacensis, Vindobonensis, 1900 - , Lipsiae, B.G. Teubner.

reFerèncIes bIblIogràFIques

Actes Riber 2011, Actes de les Jornades d’Estudi sobre Llorenç Riber (Binissalem-Campanet, 11 i 13 d’octubre de 2008), Barcelona.

J. bAlcells 2009, Virgili. Bucòliques. Traducció de Joaquim Balcells. Amb illustracions de Josep S. Jassans. Presentació de Josep Morán. Introducció de Montserrat Pagès i Maria Paredes, Barcelona.

M.R. bAstArdAs 1994, La formació dels col·lectius botànics en la toponímia catalana, Barcelona.

J. bellès 1999, Virgili. L’Eneida. Traducció de J. Bellés, Barcelona.

e benoIst 18671 [18892], Oeuvres de Virgile. Texte latin, publié d’après les travaux les plus récents de la philologie avec un commentaire critique et explicatif, une introduction et une notice par Eugène Benoist. Bucoliques et Georgiques, Paris.

R. bIllIArd 1913, La vigne dans l’antiquité d’après les Géorgiques de Virgile, Lyon.

r bIllIArd 1928, L’agriculture dans l’Antiquité d’après les Géorgiques de Virgile, Paris.

r. bIllIArd 1933, Les Géorgiques de Virgile. Texte et traduction avec une introduction et des notes par Raymond Billiard. Préface de Pierre de Nolhac (Les beaux textes illustrés), Paris.

R. bInet 1804, Œuvres de Virgil, vol. I, Paris.

M.C. bosch 1981, “Llorenç Riber i els clàssics”, Lluc 699, septembre-octubre 1981 [número monogràfic dedicat a Llorenç Riber en motiu del centenari del seu naixement], pp. 156-158.

El món de la vinya a les traduccions catalanes de les Geòrgiques 105

m c bosch 1984, “Miquel Dolç humanista”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana 40, pp. 309-320.

m c bosch 1995, “Miquel Dolç, traductor”, El Mirall 75 (setembre-octubre), pp. 21-23.

m.c. bosch, 1996, “La traducció de l’Eneida de Mn. Riber”, in I Congrés Internacional sobre Traducció (abril 1992). Actes, ed. Miquel Edo, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, vol. II, pp. 885-896.

m.c. bosch 1996, “Pròleg”, in La Guerra de Jugurtha i la Conjuració de Catilina, Mallorca.

M.C. bosch 1997, “Un lema per a Miquel Dolç: nec mora nec requies”, Homenatge a Miquel Dolç. Actes del XII Simposi de la Secció Catalana i I de la Secció Balear de la SEEC. Palma, 1 al 4 de febrer de 1996, M.C. Bosch, M.A. Fornés, eds., Palma de Mallorca, pp. 653-665.

m.c. bosch 2009, “Llorenç Riber, traductor”, in Litterae humaniores del Renacimiento a la Ilustración. Homenaje al profesor José Maria Estellés , F. Grau, J. M. Maestre, J. Pérez (eds.), València (Quaderns de Filologia de la Universitat de València 69), pp. 119-135.

m c bosch 2011, “Mn. Llorenç Riber, traductor”, Actes de les jornades d’estudi sobre Llorenç Riber: Binissalem-Campanet, 11 i 13 d’octubre de 2008, ed. P. Rosselló, [Barcelona - Palma], Consell Insular de Mallorca – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 53-74.

th. brown 1658, Hydriotaphia, urne-buriall, or, a discourse of the sepulchrall urnes lately found in Norfolk. Together with the garden of Cyrus, or the quincunciall, lozenge, or net-work plantations of the ancients, artificially, naturally, mystically considered. With sundry observations London.

g brugnolI 1988, “Servio”, Enciclopedia Vergiliana, vol. IV, Roma, pp. 805-813.

Th. cAbAret-dupAty 1886, oeuvres complètes de Virgile traduites en français , Paris.

P. cAlAFAt 2017, Vinyòvol. Vocabulari pagès de la vinya i el vi, Palma.

F. cAlero 1998, “Traducir a Vives: elogio crítico de Lorenzo Riber”, Cuadernos de Filología Clásica. Estudios Latinos 15, pp. 529-539.

M.G. cArIllI 1993, “L’umanizzazione della natura nelle Georgiche: metafore del corpo umano,” in Mosaico: Studi in onore di Umberto Albini, Genova, pp. 61-67.

M.G. c A r I ll I 2005, “Umanizzazione delle api nel IV libro delle Georgiche ,” Silvae di Latina Didaxis: Quaderni Quadrimestrali di Saggistica e Didattica 6 num. 15/16, 21-57.

M.G. cArIllI 2006, “Natura umanizzata in Virgilio: spunti dottrinali e fantasia poetica,” Studi Umanistici Piceni 26, pp. 101-114.

m chArpentIer 1833, “Georgiques”, a Oeuvres complètes de Virgile. Traduction nouvelle par Mm. Villenave et Charpentier. Tome premier par M. Charpentier, Paris. [republicada en múltiples ocasions].

K. chew 2002, Virgil. Georgics. Translated, with Introduction and Notes, Indianapolis & Cambridge.

Xavier Espluga

M. clAvel-lévêque 2004, “Potentialités naturelles et viticulture: le cas du Languedoc méditerranéen central”, Espaces intégrés et ressources naturelles dans l’Empire romain. Actes du colloque de l’Université de LavalQuébec (5-8 mars 2003), Besançon, pp. 77-94. (Collection ISTA, 939).

A. cobos 2014, Publi Virgili Maró. Les Bucòliques. Traducció d’Antoni Cobos Fajardo, Vilobí d’Onyar.

G. colom 1928, Llorenç Riber i Campins. Notes per una biografia, Mallorca.

F. collet 18431, “Les Géorgiques”, a L’Énéide de Virgile. Traduction nouvelle de M. de Pongerville … Les Bucoliques et les Géorgiques. Traduction de M. Ferdinand Collet, vol. I, Paris, pp. 523-621.

F. collet 18502, “Les Géorgiques”, a L’Énéide de Virgile. Traduction de M. de Pongerville … Les Bucoliques et les Géorgiques. Traduction de M. Ferdinand Collet, vol. II, Paris, pp. 332-484.

J. conIngton 18581 , P. Vergili Maronis opera with a commentary by John Conington, vol. I, London.

g.b. conte, A. bArchIesI 1981, Virgilio. Georgiche, Introduzione di Gian Biagio Conte. Testo, traduzione e note a cura di Alessandro Barchiesi, Milano.

m costA I lloberA 1906, Horacianes, Barcelona.

A. cuAtrecAsAs 1988, virgilio. Bucólicas. Geórgicas. Introducción, traducción y notas de Alfonso Cuatrecasas, Barcelona.

C. dAy lewIs 1940, The Georgics of Virgil, London.

J.L. de l A c erd A 1619, P. Virgilii Maronis Bucolica et Georgica argumentis, explicationibus, notis illustrata Editio cum accurata, tum locupletata, et indicibus necessaris insignata, Lugduni.

F. dellA corte 1986, Le Georgiche di Virgilio. Commentate e tradotte, Genova.

J. delIlle 1771, Les Georgiques de Virgile, Paris.

E. de ochoA 1869, Obras completas de P. Virgilio Marón, Madrid, impr. de M. Rivadeneyra.

G. de plInvAl 1944, “À travers le Livre II des Géorgiques de Virgile”, Museum Helveticum 1/2, pp. 77-86.

R. de sIscAr y de montolIu 1881, Las Geórgicas de P. Virgilio Marón traducidas en verso suelto castellano, Barcelona.

A. desportes, e. sommer 1846, Les auteurs latines expliqués d’après une méthode nouvelle par deux traductions françaises l’une littérale et juxtalinéaire présentant le mot à mot français en regard des mots latins correspondants l’autre correcte et fièle précédée du texte latine avec des sommaires et des notes par une société de professeurs et de latinistes. Virgile. Les Géorgiques, Paris [Traduction par Auguste Desportes. Texte établi par Édouard Sommer] [republicada en múltiples ocasions (1885)].

M. dolç 1955, Virgili. L’Eneida. Traducció poètica per Miquel Dolç, Barcelona.

m d olç 1956, Virgili Bucòliques. Text revisat i traducció de Miquel Dolç, Barcelona.

M. dolç 1958a, Virgili i nosaltres Conferència pronunciada amb motiu de la clausura dels cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat Penat el dia 15 de juny de 1958, València.

m dolç 1958b, Virgili. L’Eneida. Traducció, pròleg i notes de Miquel Dolç , Barcelona.

M. dolç 1972-1978, P. Virgili Maró. Eneida. Text revisat i traducció de Miquel Dolç, Barcelona, 4 vols.

M. Dolç 1963, P. Virgili Maró. Geòrgiques. Text revisat i traducció de Miquel Dolç, Barcelona.

E. D’ors 2005, “Llorenç Riber, noucentista”, in E. d’Ors, Obra catalana d’Eugeni d’Ors VI. Glossari 1912-1913-1914 (Edició, presentació i notes de Xavier Pla), Barcelona, pp. 557-560.

m e rren 1985-2003, P. Vergilius Maro. Georgica herausgegeben, übersetzt und kommentiert von Manfred Erren, Heidelberg.

A. espInosA pólIt, Virgilio en verso castellano. Bucólicas. Geórgicas. Eneida, México.

M. estruch 2010 1, 2020 2 , Mil veus de Bacus. Diccionari etnolingüístic de la vinya i el vi, Barcelona.

p. FAllon 2006, virgil. Georgics. A new translation by P. Fallon, Oxford.

H

.r. FAIrclough 1916, Virgil. Eclogues, Georgics, Aeneid. Translated by H.R. Fairclough, Cambridge, MA.

X. FAvà 2001, Diccionari dels noms de ceps i raïm. L’ampelonímia catalana , Barcelona.

X. FAvà 2003, “Els noms dels ceps i raïms a la lexicografia catalana del segle xx Algunes propostes per al DIEC”, Estudis Romànics 25, pp. 167-185.

A. Febrer I cArdonA 1991, Les Bucòliques de Virgili traduïdes per Antoni Febrer i Cardona. Amb un prefaci de Maria Paredes i Baulida, [Barcelona], Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

e s. Forster, e h heFFner 1959, Columella. On agriculture III. Books 10-12. On trees. Translated by E.S. Forster, E.H. Heffner, Cambridge, MA.

J.I. gArcíA ArmendárIz 2004, Columela. Libro de los árboles. La labranza. Libros I-V Introducción, traducción y notas de José Ignacio García Armendáriz, Madrid.

M. gArcIA sIlvestre, Virgili. Eneida. Traduïda per M. Garcia Silvestre, Barcelona.

A. ghIsellI, c gAllAvotI, m lAsAgnA 2013, Virgilio. Georgiche. Libro Secondo. Traduzione con testo a fronte di Alfredo Ghiselli. Prefazione di Carlo Gallavotti. Note di Mauro Lasagna, Cesena.

E. gIrAlt 2002, Empresaris, nobles i vinyaters: 50 anys de recerca històrica: Escrits seleccionats, València.

E. gIrAlt 2008, Història agrària dels Països Catalans. Volum. III. Edat moderna, Barcelona.

d . g I ron A y l l A goster A 1916, “Memòria de Secretaria. Exercici de 1915 a 1916”, Butlletí de l’Ateneu Barcelonès¸ any II, núm. 8, octubre-desembre, pp. 313-320.

H. goelzer 1926, Les Géorgiques. Texte établi et traduit par Henri Goelzer, Paris.

A. grIerA 1965, La vinya, la verema i el vi, Sant Cugat del Vallès.

n. grImAld 1591, In Publi Vergili Maronis iv libros Georgicorum, London.

Xavier Espluga

ch g heyne 1789, P. Virgili Maronis opera in tironum gratiam perpetua annotatione novis curis illustrata a Chr. Gottl. Heyne. Tomus prior. Editio altera emendatior et locupletior, Lipsiae.

G. hInstIn 1891, Oeuvres de Virgile, vol. I, Paris.

J. hubAux, A. tomsIn 1946, Virgile. Les travaux rústiques (Georgica). Traduction nouvelle en alexandrines non rimés, Liège.

l.A.s. Jermyn 1954, The Ostrakon: Being the final revision of part of a paper read to the Virgil Society, on 19th January 1952, under the title Learning’s crumbs and unconsidered trifles, Sanderstead.

K. Johnson 2009, Virgil. The Georgics. A Poem on the Land Translated and edited by Kimberly Johnson, London.

p le JA y 1915, Paul l e JA y, Virgile. Les Géorgiques. Texte latin. Publiées avec une étude littéraire, des notes critiques, des notes explicatives et un index des noms propres, Paris.

K. r mAcKenzIe 1969 , Publius Vergilius Maro. The Georgics. Translated into English Verse…, London.

M.A. mArtí I cortAdA 1839, Llàgrimes de la viudésa, Barcelona.

Ch. mArtIndAle 2019, “Virgilian didaxis: value and meaning in the Georgics”, The Cambridge companion to Virgil , edited by Fiachra Mac Góráin, Charles Martindale, Cambridge, pp. 193-215.

J. mArtyn 1746, Publii Virgilii Maronis Georgicorum libri quatuor. The Georgics of Virgil with an English Trasnlation and Notes by J. Martyn, London.

J. mAssot I muntAner 1996, Escriptors i erudits contemporanis, Barcelona.

m. mAyer 1986, “Miquel Dolç, traductor”, in Homenaje a Miquel Dolç (Cuadernos de la Fundación Pastor 34), Madrid, pp. 33-51.

J. medInA 1980, “Horaci i Virgili a la Fundació Bernat Metge”, Els Marges 20, 106-108 [= J. MedInA 2003, Lletres d’enguany i d’antany, Barcelona, pp. 37-40].

J. medInA 1982, “Horaci i Virgili a la Fundació Bernat Metge”, Serra d’Or 274275 (juliol-agost), pp. 61-62.

J. medInA 1997, “El Virgili de Miquel Dolç”, in Homenatge a Miquel Dolç. Actes del XII Simposi de la Secció Catalana i I de la Secció Balear de la SEEC. Palma, 1 al 4 de febrer de 1996, M.C. Bosch, M.A. Fornés, eds., Palma de Mallorca, pp. 681-686.

J. medInA 2013, Virgili. Bucòliques. Introducció, traducció i notes de Jaume Medina, Barcelona.

A. mIchel, J. dIon, ph heuzé 1997, Virgile Géorgiques, Paris.

G.B. mIles, Virgil’s Georgics: A New Interpretation, Berkeley & Los Angeles.

R.A.B. mynors 1969, P. Vergili Maronis opera, Oxford. nAturAlIste 1863, Les Géorgiques, traduction vraie par un naturaliste, Paris.

A. nIsArd 1845, “Les Géorgiques”, in Œuvres complètes de Virgile avec la traduction en français, Paris, J.-J. Dubochet, Le Chevaliert et Cia. (Chefsd’ouevre de la collecion ‘Auteurs latins’ avec la traduction en français publiée sous la direction de M. Nisard), pp. 49-156.

El món de la vinya a les traduccions catalanes de les Geòrgiques 109

t e p A ge 1898, P. Vergili Maronis Bucolica et Georgica with introduction and notes, London.

C.G. perKell 1989, The Poet’s Truth: A Study of the Poet in Virgil’s Georgics , Berkeley & London.

J. puntí collell 1918, “Impressió d’una lectura”, Gazeta de Vich, 9 de juny.

m querol 1963, Publio Virgilio Marón. La Eneida seguida de las Bucólicas y Geórgicas. Traducción del latín, prólogo y notas de Miquel Querol, Barcelona.

m rAt 1932, Virgile. Les Bucolique et les Géorgiques. Traduction nouvelle de Maurice Rat, Paris, [citat per l’edició de Paris, Flammarion – Garnier, 1967].

t recIo gArcIA, A. soler ruIz 1990, P. Virgilio Marón. Bucólicas. Geórgicas. Apéndice Virgiliano. Introducicón general [de] J. L. Vidal. Traducciones, introducciones y notas por Tomás de la Ascensión Recio Garcia y Arturo Soler Ruiz, Madrid.

c. rIbA 1911, Les Bucòliques de Virgili. [Traducció de] C. Riba Bracons, Barcelona, [ = C. rIbA 1993, Les Bucòliques de Virgili i altres poemes pastorals. Edició a cura de Ramon Torné. Pròleg de Jaume Medina, Barcelona].

ll. rIber 1917-1918, P. Virgili Maró. Eneida. Traducció de Llorenç Riber. Illustrada per Joan d’Ivori, Barcelona.

ll rIber 1918, Les Bucòliques de Virgili translatades de llatí en romanç i en vers catalanesc per Llorenç Riber, Barcelona.

ll rIber 1934, Obras completas. Publio Virgilio Marón Prólogo, interpretación y comento de Lorenzo Riber, Madrid.

ll. rIber 1946, Obres completes. Pròleg de Miquel Batllori, Barcelona.

w rIchter 1957, P. Vergili Maronis Georgica, München.

J.M. romAní 1998, Diccionari del vi i del beure , Barcelona [nova edició J.M. romAní 2018, Diccionari del vi i del beure, Valls].

D.O. ross 1980, “Non Sua Poma: Varro, Virgil and Grafting”, ICS 5, pp. 63-71.

J. rubIó I ors, 1858, Lo Gayter del Llobregat. Poesias, Barcelona.

J. r ub I ó I o rs 1888 , Luter, Quadros Histórich-dramatichs en prosa y verso , Barcelona.

x. rull 1997, Lèxic bàsic d’enologia i viticultura, Tarragona.

x rull 1999, Diccionari del vi amb licors i altres begudes, Barcelona.

p s A durní v A llès 1996, Vocabulari del vinyater penedesenc, Vilafranca del Penedès.

F.h sAndbAch 1928, “Vergil, Georgics II. 277”, Classical Review 42, pp. 59-60.

b segurA rAmos 1981, Virgilio. Bucólicas. Geórgicas. Introducción, notas y traducción de B. Segura Ramos. Madrid.

A. sevA 1995, “Miquel Dolç, entre l’Arcàdia i l’Àgora”, Revista de Catalunya 99 (setembre), pp. 37-52 i 101 (novembre), pp. 48-77.

A. sevA 1997, “El ‘segell’ dolcià en les traduccions”, Homenatge a Miquel Dolç. Actes del XII Simposi de la Secció Catalana i I de la Secció Balear de la SEEC. Palma, 1 al 4 de febrer de 1996, M.C. Bosch, M.A. Fornés, eds., Palma de Mallorca, pp. 687-695.

Xavier Espluga

A. sevA 2011, “Miquel Dolç i Dolç”, in La nissaga catalana del món clàssic, a cura de M. Tudela i Penya; Pere Izquierdo i Tugas, Barcelona, pp. 397-401.

A. sIdgwIcK 1889, P. Vergili Maronis Georgicon libri I. II. Edited with Englih Notes by A. Sidgwick…, Cambridge.

F. socAs 2014, Virgilio. Geórgicas, Sevilla.

e sommer, A. desportes 1845, Virgile. Les Georgiques, Paris.

R. thomAs 1988, Virgil: Georgics Volumes I and II, Cambridge.

g. vAIllAnt de guélIs 1575, P. Virgilius Maro et in eum commentationes et paralipomena Germani Valentis Guellii …, Anvers.

J. velázquez 2004, Virgilio. Geórgicas. Edición bilingüe de Jaime Velázquez. Traducción de Jaime Velázquez, Madrid.

J. vIdAl Alcover 1991, “les Geòrgiques i les feines del camp a Mallorca”, in M.C. Bosch, P.J. Quetglas, edd., Mallorca i el mon clàssic (I), Barcelona, pp. 197-218.

r wells 1982, Virgil. The Georgics translated with an introduction, Manchester.

K.D. whIte 1970, Roman Farming (Aspects of Greek and Roman Life), London.

L.P. wIlKInson 1969, The Georgics of Virgil. A critical survey, Cambridge.

s e wInbolt s.a., The Georgics of Virgil. Book II Edited by S.E. Winbolt, Londres & Glasgow.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica Societat Catalana d’Estudis Clàssics Núm. 37 (2021), p. 111-125

DOI: 10.2436/20.2501.01.107

La epistolografía griega: rasgos generales y tendencias de estudio

Rafael J. Gallé Cejudo Universidad de Cádiz1

AbstrAct

The aim of this article is to describe the basic characteristics of the epistolary genre in ancient Greek literature and some of the main trends in its study.

Keywords: Greek epistolography, Rhetoric, Genericity, Progymnasmata.

El Papiro de Oxirrinco XLII 3070, del s. I a. C., ofrece una breve e inquientante carta erótica2:

r.º, col. 1: λέγει Ἀπίων | καὶ Ἐπιμ ᾶς Ἐπαφροδ(ίτωι) | τῶι φιλτά τ ω ι ὅ τι | εἰ διδοῖς ἡμῖν τὸ | πυγίσαι κ α ὶ καλῶς || σο ί ἐστι, οὐ κέτι οὐ μὴ | δείρ ομέν σε, ἐὰν δώσῃς | ἡμῖν τὸ πυγίσαι. ἔρρω (σο), ἔρρω(σο).

r.º, col. 2: ψωλὴ | καὶ φίκις (imag.)

v.º, col. 1.10 ἀπόδ(ος) Ἐπαφροδ(ίτωι) τ ῶι φ ι λ τάτωι.

4 ἠ διδῦς ἡμεῖν | 8 ἡμεῖν τὸ ποιγ ίσαι

1. Quede constancia de mi agradecimiento expreso al MINECO por su apoyo al Proyecto FFI2017-85015-P «Las migraciones temáticas entre la prosa y el verso: el papel referencial de la elegía helenística». Por razones justificadas de limitación de la extensión, remito para la bibliografía al artículo de actualización bibliográfica de prIeto domínguez 2008 y solo citaré aquí aquellos trabajos que no estén recogidos en ese exhaustivo repertorio analítico que se adentra en época tardoantigua y bizantina.

2. Edición de pArsons 1974; véase también en http://papyri.info/ddbdp/p.oxy;42;3070.

Apión y Epimante le dicen a su queridísimo Epafrodito: si nos dejas que te demos por el culo, también tú te lo vas a pasar bien, y ya no te pegaremos más, si nos dejas que te demos por el culo. Adiós, adiós.

Polla y culo (con imagen) Que se entregue a nuestro queridísimo Epafrodito.

El texto contiene las preceptivas fórmulas de saludo ( ὁ δεῖνα τῷ δεῖνι) y de despedida (ἔρρωσο), la orden de entrega (ἀποδός τῷ δεῖνι) y un contenido de indiscutible tendencia erótico-sexual, con la mención expresa de la práctica anal (πυγίσαι) y la extensión calificativa para el destinatario de la misiva (φιλτάτῳ) que impregna del contenido filofronético el mensaje. En efecto, según la tratadística epistolar antigua, la componente filofronética (φιλοφρόνησις) debe constituir el espíritu de este tipo de composición y es ahí donde debe residir su hermosura o κάλλος. Tales expresiones filofronéticas constituyen precisamente el Leitmotiv de la praxis epistolar tardoantigua. No en vano en los principales catálogos de tipos epistolares (los Τύποι ἐπιστολικοί o los Ἐπιστολιμαῖοι χαρακτῆρες) transmitidos desde la Antigüedad, el τύπος φιλικός ocupará lugares destacados. Ahora bien, no todo lector estaría de acuerdo en definir como “carta de amor” este billete que en su día circuló entre lo que podrían ser compañeros de una misma clase o de la palestra. No obstante, este primer ejemplo de bullying o matoneo escolar puede servir para introducir la múltiple aporía con la que el estudioso se encuentra a la hora de abordar el tema de la epistolografía en el conjunto de la Historia de la Literatura Griega: la compleja indefinición de la propia epístola como género en sí y por su confluencia con otros géneros literarios; y, en segundo lugar, los difusos límites de la clasificación epistolar y, en este caso concreto, la imprecisión o, mejor dicho, la restricción con la que la tratadística epistolográfica antigua ha definido la carta.

Así pues, desde un punto de vista estrictamente literario esta problemática nos lleva inevitablemente a concluir sobre la inexacta identificación de cuáles son aquellas composiciones que realmente tienen su lugar en los precisos límites del género epistolar; o a preguntarnos, como ya hiciera el profesor lópez eIre (1998), si toda carta o escrito en forma epistolar debería ser objeto de estudio de la Epistolografía. En definitiva, ¿de qué tipo de carta o del estudio de qué tipo de escrito debe ocuparse la Epistolografía como género literario?

Si nos atenemos a su lugar en la Historia de la Literatura Griega, hemos de admitir que hasta el último cuarto del s. xx el epistolar fue un género muy desatendido, por no decir menospreciado. A ello han contribuido dos deficiencias que han minado su concepción como verdadero género literario: su competencia con la epistolografía latina y los problemas de autenticidad. La epistolografía griega clásica no resiste la comparación con la epistolografía latina clásica. En efecto, habrá que esperar hasta bien entrada época Imperial (los epistolarios de Libanio o Sinesio) para encontrar en el ámbito griego cartas de la calidad formal y de contenido de las de un Cicerón o un Séneca.

Pero, si hace unos decenios esta desafección por parte de los estudiosos era una realidad, lo cierto es que hoy día ya no es así. Desde la segunda mitad del s. xx han proliferado ediciones y traducciones de los principales autores, se han revisado las que había y se han llevado a cabo estudios sobre los más variados aspectos del género: actualizaciones bibliográficas, aspectos generales, cuestiones más específicas, etc.3

Se ha empezado a valorar, en efecto, la importancia del género por sí mismo. Téngase en cuenta que la primera mención que se hace de un texto escrito en la literatura griega es precisamente de una carta: son los σήματα λυγρά (‘las señales funestas’) de Ilíada 6.168, el mensaje que el rey Preto entrega a Belerofonte en una doble tablilla encerada para que se lo enseñe a su suegro en su viaje a Licia y que lleva escrita su sentencia de muerte. Se ha empezado a valorar igualmente la extensión del corpus epistolar, que sin duda es uno de los más prolíficos en el conjunto de la literatura griega si contamos la producción antigua, la epistolografía cristiana, la ingente producción del período bizantino y el no despreciable número de cartas de carácter privado y público que nos ha sido legado en papiro y en soporte inscripcional. Sirvan de ejemplo de soporte sólido el plomo de Ampurias (que tan bien estudiara R.-A. sAntIAgo 1989 ) o el de Berezan (ss. vI o v en jonio de Asia Menor), y como ejemplo de carta privada papirácea no me resisto a citar la del niño Teoncito escrita en un arrebato de furia infantil a su padre Teón por no haberlo llevado consigo a Alejandría ( POxy . I 119). Aunque el documento es muy tardío (s. II o III d. C.) y tiene una muy deficiente ortografía y pobre estilo, es fiel reflejo, en cambio, de hasta qué punto calaban las convenciones epistolares aprendidas en la práctica escolar (el formulario de apertura y cierre —inscriptio y subscriptio—, los tópicos de contenido —desear salud, la inclusión de la fecha—, el uso de terminología específica del ámbito epistolar como ἀποδός, etc.). No se trata, ciertamente, de un texto con intención literaria, pero sí es, en cambio, un documento excepcional sobre los rudimentos retórico-escolares en los que me detendré más adelante.

Pero, sobre todo, se ha empezado a valorar también en su justa medida la importancia del género epistolar en lo que supone el paso de la cultura oral a la escrita a finales de la época clásica y, sobre todo, en la época helenística. Un ejemplo singular de la percepción de la preeminencia de la escritura sobre la oralidad lo constituye la celebérrima carta de Nicias contenida en la obra tucidídea, en la que se constata la necesidad por preservar la reproducción íntegra y fidedigna del mensaje, sin dejarlo al arbitrio o destreza oratoria

3. Botón de muestra son monografías muy recientes como la de v ox (2013) sobre la carta ficiticia, la de m bIrAud; A. zucKer (2019) sobre la unidad en el epistolario de Alcifrón, la de K. KubInA y A. rIehle (2021) sobre la poesía epistolar bizantina, el Companion de epistolografía bizantina de A. rIehle (2020), la de p. Allen; b neIl (2020) sobre la cristianización de la forma epistolar, las de muy próxima publicación de é. mArquIs (2022) sobre epistolografía ficticia, la de A. t drAgo; o hodKInson sobre la carta griega de amor (2022) y de la misma A. T. drAgo (2022).

del mensajero de turno. Nicias, consciente de la situación extrema y del desastre que se avecina en Sicilia, escribe a Atenas pidiendo refuerzos:

Th. 7.8.2

φοβούμενος δὲ μὴ οἱ πεμπόμενοι ἢ κατὰ τὴν τοῦ λ έ γειν ἀδυνασίαν ἢ καὶ μνήμης ἐλλιπεῖς γιγνόμενοι ἢ τῷ ὄχλῳ πρὸς χάριν τι λ έ γοντες οὐ τὰ ὄντα ἀπαγγέλλωσιν, ἔγραψεν ἐπιστολήν, νομίζων οὕτως ἂν μάλιστα τὴν αὐτοῦ γνώμην μηδὲν ἐν τῷ ἀγγ έ λῳ ἀφανισθεῖσαν μαθόντας τοὺς Ἀθηναίους βουλεύσασθαι περὶ τῆς ἀληθείας.

Pero temeroso de que los mensajeros, por su incapacidad para expresarse o también por ser faltos de memoria o por querer decir algo que agradara a la multitud, no transmitieran la situación real, escribió una carta, considerando que así los atenienses se enterarían exactamente de su parecer, sin que quedara en nada tergiversado por el mensajero, y deliberarían sobre la verdadera situación.

El imaginario colectivo griego había situado en el ámbito persa la invención de la carta, pero más allá de las hipótesis legendarias que se puedan extraer de la obra de Helánico de Lesbos (FGrHist 4 F 178b), lo cierto es que el sistema de postas que los persas habían dispuesto para comunicar las zonas más alejadas del imperio provocó la admiración de los historiadores. En efecto, Heródoto lo describe en sus Historias (8.98) a colación de los mensajes enviados por Jerjes tras la derrota de Salamina y Jenofonte en la biografía novelada de Ciro II el Grande (Cyr. 8.6.17), aunque atribuyendo erróneamente a este la instauración de un servicio puesto en marcha por su abuelo Darío I (521-486 a.C)4

Aunque quizá lo más importante es cómo han cambiado los campos de investigación sobre el género epistolar y la orientación de los mismos. Desde mediados del s. xx la mayor parte de los estudios pivotaban sobre tres o cuatro aspectos de carácter general: los orígenes del género, los tópicos epistolares y la tratadística epistolar antigua junto con la clasificación epistolar. Y no es de extrañar, porque la Epistolografía es uno de los pocos géneros literarios griegos sobre el que se nos conservan las antiguas normas sobre Πῶς δεῖ ἐπιστέλλειν; (“¿Cómo hay que escribir una carta?”)5. La tradición griega nos ha legado una serie de tratados sobre preceptiva epistolar que, si se suman a las notas teóricas que se pueden inferir de otras composiciones del género, permiten sistematizar una relación de características fundamentales que podrían definir la naturaleza del género o al menos cómo los antiguos percibían esa naturaleza. Esa preceptiva, que podría ser considerada el primer intento por teorizar sobre la carta, estaba, como es natural, muy apegada en su formulación a los planteamientos básicos de la

4. Estos textos se pueden consultar extractados en gAllé ceJudo 2005.

5. Sobre estos tratados baste con citar los trabajos de suárez de lA torre 1979 y 1987.

La epistolografía griega: rasgos generales y tendencias de estudio 115

retórica y adoctrinaba en los mismos ideales estilísticos que para cualquier otro género literario. Digno de mención entre todos estos tratados es el atribuido a Proclo, ya que en él se propone una definición de la carta (p. 6 Hercher):

Ἐπιστολὴ μὲν οὖν ἐστιν ὁμιλία τις ἐγγράμματος ἀπόντος πρὸς ἀπόντα γιγνομ έ νη καὶ χρειώδη σκοπὸν ἐκπληροῦσα, ἐρεῖ δ έ τις ἐν αὐτῇ ἅπερ ἂν παρών τις πρὸς παρόντα.

La carta es, en efecto, un tipo de conversación por escrito que alguien establece con otro ausente y que cumple una finalidad utilitaria; uno diría en ella lo mismo que si estuviera en presencia del otro.

Además, como ya se ha apuntado, varios son los tratados y textos mediante los que se pueden llegar a establecer algunas características definitorias del género epistolar:

a) El fin primero de la carta es establecer la comunicación con el ausente tal y como puede hacerse en el diálogo con quien está presente. Este contacto tiene que ser de alguna utilidad y demostrar transparencia de sentimientos por parte del remitente.

b) Se puede establecer una distinción entre la carta privada y la pública. En consecuencia, debe haber una adecuación del tono de la carta a la personalidad del destinatario, y al fin o circunstancias de la propia carta y evitar convertirla en un tratado doctrinal.

c) La carta tiene una estructura clara basada en un formulario preciso de apertura y cierre.

d) La carta presenta una serie de constantes de estilo: la brevedad (συντομία), la claridad (σαφήνεια) y el encanto (χάρις).

e) La carta se caracteriza por el uso del sermo cotidianus con el fin de evitar el excesivo ornato y la pobreza de estilo (sencillez propia del diálogo, estilo no encumbrado, coloquial, pero más cuidada que el diálogo, aticista, evitar el estilo periódico y no asindética como el dramático).

Pues bien, a poco que se observe esta relación de preceptos, se puede concluir que sencillamente están asumiendo como doctrina los ideales de σωφροσύνη, claridad y concisión transmitidos por la tradición retórica. En efecto, los mismos condicionamientos históricos y socio-culturales (individualismo, filantropía…) del Helenismo que impregnan el nuevo género literario, son los que forjaron la retórica, que, como bien explicó l ópez e I re (1998, 337), «lo abarca todo, ya que es escolar, pedagógica, formativa, moral y moralizante, escrita y literaturizada».

En los estudios actuales sobre el género epistolar griego puede decirse que hay una visión más global y comprehensiva, lo cual no implica que se haya resentido el grado de especialización en los mismos. En estos trabajos se profundiza sobre aspectos no tan atendidos hasta la fecha, como por ejem-

plo la versatilidad genérica de la carta. La carta podría ser definida con acierto (tomando prestada la terminología de suárez de lA torre para la novela6) como una esponja genérica, en el sentido de que, gracias a esa estructura de marco tan bien caracterizada (fórmula de apertura y cierre), puede albergar en su seno cualquier tipo de estuctura literaria vinculada con los géneros de extensión breve. Baste citar un ejemplo bien conocido: la historia de Aconcio y Cidipa, un relato de amor de corte milesio en el que el joven Aconcio se enamora de Cidipa y mediante una artimaña consigue forzar el matrimonio, nos ha sido transmitida en su primera versión poética conocida en los Aitia de Calímaco (frgs. 67-75 Pf.), es decir, con la forma literaria de una elegía narrativa. Pues bien, la carta I 10 del epistolario de Aristéneto (un autor de finales del s. V) se titula Ὡς ἐν ἐπιστολῇ τὸ κατὰ Ἀκόντιον καὶ Κυδίππην ἐρωτικὸν διήγημα («En forma de carta, la historia de amor de Aconcio y Cidipa»). Nótese el interés del lematista por dejar explícita constancia de la reelaboración genérica que significa el paso de la narración ( di ḗg ēma ) al formato epistolar ( epistol ḗ ). Esto mismo ya lo hizo magistralmente Ovidio en sus Heroidas 20 y 21. Así pues, la carta, por su versatilidad formal, puede importar y adaptar al formato epistolar características ajenas procedentes de otros géneros breves como, por ejemplo, el mimo, la comedia, la poesía bucólica, epigramática o elegíaca, etc., y, al mismo tiempo, por sus especiales características formales puede exportar el formato epistolar de manera que pueda ser asumido por otros géneros como el ensayo, tratados, novela (epistolar), etc. Pero, precisamente por su extensión, uno de los campos en los que la carta se muestra más versátil es en el proceso inverso; es decir, en su capacidad para quedar inserta en otros géneros literarios. Y es en estos casos donde más claramente se pone de manifiesto la multifuncionalidad que este tipo de composición puede llegar a desarrollar. En efecto, como elemento inserto en otra obra literaria la carta desarrolla una doble naturaleza: la del elemento ficticio que forma parte de la trama o la de un documento atribuido a un personaje histórico. A partir de aquí su rentabilidad composicional es enorme, llegando desde el mero elemento ornamental hasta un elemento esencial de la trama, desencadenante de nuevas secuencias narrativas o incluso el clímax argumental, y permitiendo al narrador un sinfín de recursos como el realce de las cualidades etopéyicas de un personaje, el cambio forzado de interlocutor, el estilo directo y la ralentización de la trama que conlleva, los cambios en el cronotopo de la acción al permitir saltos espacio-temporales entre el remitente y destinatario, es decir, en el momento de la redacción de la carta y de la recepción de la misma, etc.

Algunos de los grupos más interesantes en el caso de la literatura griega son la carta inserta en la obra de los historiadores, en la tragedia y en la novela, sin olvidar, claro está, géneros donde la epistolografía adquiere una importancia clave como en los de carácter biográfico. Piénsese en las figuras de

6. Cf. suárez de lA torre 2004, 228.

Alejandro o Apolonio de Tiana o las “novelas epistolares” de Temístocles o Quión7 .

En lo que respecta al drama, la carta inserta será un elemento crucial en el desarrollo de la acción dramática, es decir, no será un elemento que proporcione información entre remitente y destinatario sin que estos estén envueltos en la trama o tengan un papel pasivo o estático, sino que la acción avanza gracias a la carta, porque la carta provoca una reacción como agente real de la trama o funciona como enlace de nuevas secuencias narrativas. Recuérdese que es la primera carta de Agamenón en IA la que provoca que Ifigenia llegue a Aúlide para ser sacrificada; que la segunda carta, que iba dirigida al mismo destinatario y anulaba las órdenes de la primera, es interceptada por Menelao y provocará un cambio en su actitud ante el sacrifico de su sobrina; que la nota inculpatoria de Fedra será la que provoque el dramático desenlace del Hipólito; y que la carta de Ifigenia en IT será la que propicie la anagnórisis entre los dos hermanos y la nueva secuencia de huida. Pero, sin duda, lo más interesante desde el punto de vista de las convenciones genéricas es que la carta inserta en el drama permite suprimir las barreras espacio-temporales, para provocar el juego alternante de los tiempos narrativos (Erzählzeit o “tiempo de la narración”, i. e., marco temporal de remitente y destinatario y erzählte Zeit o “tiempo de la acción narrada”). La carta ofrece información al lector/audiencia que, de acuerdo con las limitaciones dramáticas, nunca le podría haber sido ofrecida. La carta permite, en efecto, variar las convenciones de la narración dramática. Al ser un elemento que pudo haber sido escrito en otro tiempo o que puede narrar hechos del pasado o futuro y que tiene que ser remitido a otro lugar para que surta efecto, el poeta dramático puede jugar con los distintos niveles de tiempo narrativo y con elementos o personajes separados por la distancia. La carta permite, en definitiva, transgredir las unidades de tiempo, de lugar y, parcialmente, de acción8 . Ahora bien, esta capacidad formal de la carta para provocar o minimizar la tensión entre el discurso primario y secundario no son exclusivas de la carta inserta en el drama. Nótese que en la carta inserta en la novela las posibilidades son igualmente múltiples 9 . En la novela la carta ha de ser estudiada también desde la doble funcionalidad que le ofrece al novelista, es decir, como recurso meramente formal y como elemento que influye en la sintaxis narrativa. En el primer caso, la carta, dado su connatural formato genérico, tiene unos efectos estilísticos bien tipificados, sobre todo aquellos que están directamente relacionados con el “diálogo” en estilo directo que se le presupone siempre que la carta se desarrolle plenis verbis en la narración. El em-

7. Sobre el interés suscitado por el epistolario atribuido a Apolonio de Tiana, baste citar el trabajo de mestre en este mismo número; para las de Temístocles, vIcente sánchez 2006; y para el epistolario de Quión, hodKInson 2019. Para la epistolografía ficticia es obra de general e inexcusable referencia rosenmeyer 2001.

8. Sobre las cartas insertas en obras dramáticas, véase gAllé ceJudo 2005, 284-285.

9. Sobre la cuestión de la carta inserta en las novelas griegas conservadas, puede leerse con más detalles y antología de textos gAllé ceJudo 1999.

pleo del estilo directo supone de inmediato una situación de latencia por parte del narrador que hace que la narración -ahora dramatizada por medio de la carta- se ralentice y gane en verosimilitud. Por otra parte, reconocido es que, frente al discurso monologal del narrador, la narración dramatizada intensifica o enfatiza la tensión argumental de una escena. Finalmente, derivado también de la propia naturaleza epistolar, hay que añadir el valor de la carta como elemento de caracterización psicológica de un personaje (etopeya). Y, en cuanto a la carta como elemento que influye en la sintaxis narrativa, la carta cumple a la perfeccción su función como enlace, no solo entre secuencias narrativas, sino también entre las distintas líneas de acción de los personajes. Esto ocurre gracias a que la lectura de una carta que llega a su destinatario o que es interceptada por un antagonista provoca la activación de nuevas secuencias narrativas y, en definitiva, que la intriga avance, mientras que, por otra parte, puede hacer que las líneas de acción de dos personajes hasta entonces independientes queden conectadas mediante la carta como elemento conector. Por otra parte, desde el punto de vista de la sintaxis narrativa la función recapitulatoria de la carta inserta en la novela es mucho menos trascendental, sin embargo al funcionar como elemento informador entre un personaje y otro que han llevado líneas de acción independientes, la carta hace también de nexo entre aquellos. Sirvan de ejemplo las cartas que cruzan Quéreas y Calírroe en la novela de Caritón de Afrodisias o Leucipa y Clitofonte en la de Aquiles Tacio por las que se informan de sus distintos avatares (que el lector ya conoce, por cierto, cf. Charito 4.4.7-10, de Quéreas a Calírroe y Ach. Tat. 5.18.3, de Leucipa a Clitofonte. Por último, hay que destacar que la carta inserta en la novela también va a ser causante del incremento o disminución de la tensión entre el discurso primario (remitente/destinatario) y el secundario (obra/lector). Un ejemplo bastante ilustrativo de la cuestión lo proporciona cualquier carta con función recapituladora, ya que, como se ha indicado, el remitente proporciona al destinatario una información que, por lo general, el lector ya conoce. Ahora bien, el grado de tensión se acentúa cuando un personaje hace una interpretación de una carta distinta de la que el narrador ha dejado hacer al lector. Un claro ejemplo de este tipo de procedimiento se encuentra en la carta de despedida que Calírroe escribe a Dionisio en la novela de Caritón de Afrodisias, precisamente en el momento en que Dionisio lee la carta que Calírroe le ha hecho llegar por medio de la reina Estatira. Es ciertamente curiosa la interpretación errónea que Dionisio hace de la carta al entender que Calírroe se había ido por la fuerza, interpretación errónea que el narrador se encarga de dejar suficientemente aclarado en el discurso primario al lector (cf. Charito 8.4.5-6 y 8.5.12-13).

Otro de los enfoques que ha dado interesantes frutos en los estudios de los últimos años ha sido el del cruce o nivelación de género, un campo de trabajo derivado de la ya citada indefinición genérica de la propia carta. Ya en varios trabajos he defendido lo improbable que resultaba que a un género perfectamente formado y difundido en época imperial no se le pudiera rastrear un origen seguro en las épocas inmediatamente anteriores, al menos en

La epistolografía griega: rasgos generales y tendencias de estudio 119

la helenística. Llegaba entonces a la conclusión de que había que buscar los orígenes del género precisamente en otras manifestaciones genéricas; es decir, que se había producido, sobre todo en época helenística, un proceso de cruce o nivelación genérica mediante el cual la epístola era rastreable en otros géneros emblemáticos de la época, como el epigrama, el idilio e incluso el cuento erótico, la manifestación literaria que más tarde cristalizaría en el relato milesio10

Podrían aducirse para ejemplificar esta cuestión algunos de los idilios teocriteos redactados en forma epistolar con destinatario expreso, por ejemplo, Idd. 6, 11, 12, 13 o, sobre todo, Id. 29, pero creo que el siguiente epigrama de Rufino (AP 5.9) en forma de carta es, pese a su natural brevedad, un testimonio excepcional de cruce de géneros:

AP 5.9 (Rufin.)

Ῥουφῖνος τῇ ’μῇ γλυκερωτάτῃ Ἐλπίδι πολλὰ

χαίρειν, εἰ χαίρειν χωρὶς ἐμοῦ δύναται.

οὐκέτι βαστάζω, μὰ τὰ σ’ ὄμματα, τὴν φιλέρημον καὶ τὴν μουνολεχῆ σεῖο διαζυγίην·

ἀλλ’ αἰεὶ δακρύοισι πεφυρμένος ἢ ’πὶ Κορησσὸν ἔρχομαι ἢ μεγάλης νηὸν ἐς Ἀρτέμιδος.

αὔριον ἀλλὰ πάτρη με δεδέξεται, ἐς δὲ σὸν ὄμμα πτήσομαι, ἐρρῶσθαι μυρία σ’ εὐχόμενος.

Yo, Rufino, a mi dulcísima Esperanza muchos saludos envío, si es que salud puede tener sin mí.

Ya no soporto, por tus ojos lo juro, la soledad y la huella de tu ausencia en la cama.

Termino bañado en lágrimas cuando a Coreso voy o al templo de la augusta Ártemis.

Mañana, sin embargo, la patria me acogerá, a tus ojos volaré; vayan con mis votos mil adioses.

El epigrama de Rufino está enmarcado por el formulario propio del género epistolar: una inscriptio o fórmula de apertura del tipo ὁ δεῖνα τῷ δεῖνι χαίρειν, la forma más común de saludo en la carta griega, sobre la que se hibrida un juego de palabras frecuente en el género: πολλὰ χαίρειν, εἰ χαίρειν χωρὶς ἐμοῦ δύναται11; y, como fórmula de cierre, un cliché de des-

10. Sobre esta compleja cuestión puede leerse con detalle gAllé ceJudo 2004, 170-173 y el capítulo de la introducción «Prosa poética o poesía en prosa: las fronteras genéricas en las Cartas de amor» de gAllé ceJudo 2010, pp. 26-43 (esp. 2.3.1 «Poetarum carmina quae epistularum formam imitantur» y 2.3.2 «Epistulae in soluta oratione quae carminum formam imitantur»).

11. Cfr . Aristaen. 1.22. El tópico epistolar pasó a formar parte también de la carta latina y pronto sobrepasó las fronteras del género; cfr Ov , Tr. 5.13.1-2: Hanc tuus e Getico mittit tibi Naso salutem, / mittere si quisquam, quo caret ipse, potest.

Rafael J. Gallé Cejudo

pedida también amplificado, ἐρρῶσθαι μυρία σ’ εὐχόμενος . En este epigrama remitente y destinatario son citados, al igual que suele ocurrir en la correspondencia real, en la primera línea del texto. Y además presenta una curiosa alternancia entre la 3.ª y la 2.ª persona para dirigirse a la amada-destinataria de la misiva (δύναται / σε, σεῖο, σον), con la que el remitente provoca una inconsciente ruptura de la ficción epistolar, que, por lo demás, va a constituir una de las constantes de estilo en la versión literaturizada del intercambio epistolar. Es también un rasgo definitorio de la correspondencia epistolar el contraste ἀπών / παρών (ausente / presente) con el que concluye esta carta-poema y que está recogido expresamente en la definición antigua de la propia carta.

Termino con uno de los aspectos quizá menos estudiados, porque afecta a un tipo de colección epistolar muy concreta: la ficticia. Conservamos colecciones excepcionales como las cartas eróticas de Filóstrato, las cartas rústicas de Claudio Eliano, las epístolas de campesinos, pescadores, parásitos o heteras de Alcifrón, las de Aristéneto o las de Teofilacto Simocatas. Me refiero a la carta como ejercicio retórico. La particular estructura formal de la carta y su breve extensión la convierten en un instrumento de fácil disponibilidad para el desarrollo de determinadas argumentaciones y, en especial, para dar cobertura formal a la práctica retórica escolar. Basten algunos ejemplos para corroborar cómo este tipo de composición proporciona el marco formal idóneo para el desarrollo de determinados ejercicios preparatorios de retórica (progymnásmata). Son dos epístolas de Aristéneto, porque en su colección de cartas ficticias se incluyen la mayor parte de los proexercitamenta definidos en los tratados de retórica (sentencia, relato, fábula, lugar común, encomio, vituperio, etopeya, descripción…).

La écfrasis es el ejercicio retórico de la descripción. La retórica escolar prescribía cómo había que describir lugares, acciones, personas, etc. Pues bien, en este sentido la carta I 1 de Aristéneto es una écfrasis de manual. La carta se abre con la fórmula de saludo y acto seguido el remitente se desentiende de la ficción epistolar y comienza la descripción de los encantos de Laide, como dictan los manuales: ἀπὸ κεφαλῆς ἐπὶ πόδας (“de la cabeza a los pies”).

La etopeya/prosopopeya es otro ejercicio retórico mediante el cual el escritor trata de revelar algunos aspectos del ἦθος del personaje que habla. Es natural, por tanto, que el ejercicio se anuncie con la fórmula Τίνας ἂν εἴποι λόγους…; (“¿qué palabras diría…?” un determinado personaje en una situación particular, p. e. Andrómaca a Héctor). Y no es de extrañar tampoco que ya la tratadística progimnasmática antigua incluyera como forma de etopeya los ejercicios epistolares (Theon, Prog., p. 115 Sp.):

En esta modalidad de ejercicio se incluye también el género de los discursos panegíricos, el de los exhortativos y el de los epistolares.

La epistolografía griega: rasgos generales y tendencias de estudio 121

Pero, si quedara alguna duda de la identificación casi absoluta entre carta y ejercicio retórico, creo que la epístola II 10 de Aristéneto la disipa de inmediato. Su título reza así: Ζωγράφος εἰκόνος κόρης παρ’ αὑτοῦ γεγραμμένης ἐρῶν (“Un pintor enamorado de la imagen de una joven que él mismo pintara”) y en ella se recrea una variante del mito de Pigmalión. Lo verdaderamente significativo es que en la colección de Ejercicios preparatorios (Progymnásmata) de Libanio, la etopeya 27 tiene como título: Τίνας ἂν εἴποι λόγους ζωγράφος γράψας κόρην καὶ ἐρασθεὶς αὐτῆς; (“¿Qué palabras diría un pintor que ha dibujado una joven y se ha enamorado de ella?”). Es decir, más allá de cualquier tipo de elucubración teórico-literaria, lo que se puede observar es que se produce una coincidencia exacta entre la carta y el ejercicio retórico. Sirva de ejemplo similar la confrontación de la Epístola 54 de Teofilacto Simocatas y la Etopeya 17 tambien de Libanio. El título del ejercicio retórico reza así: Τίνας ἂν εἴποι λόγους Μήδεια γαμοῦντος ἑτέραν Ἰάσονος; (“¿Que palabras diría Medea, habiéndose casado con otra Jasón?”), que coincide exactamente con la inscriptio y el contenido de la citada carta. Creo que queda fuera de toda duda que la particular estructura formal de la carta y su extensión la convierten en un instrumento de muy fácil disponibilidad para dar cobertura formal a la práctica retórica escolar. Ahora bien, uno de los campos de estudio en los que he trabajado en los últimos tiempos y que está dando sorpresas realmente curiosas es el que he dado en llamar perversión progimnasmática. Es decir, pese a la presión ejercida por la retórica progimnasmática, el autor, desde la posición privilegiada de ese discurso secundario o externo, consigue mediante una serie de estrategias compositivas que finalmente prevalezca la naturaleza epistolar; esto es, de la misma manera que el contenido y estructura de un ejercicio preparatorio de retórica pueden alterar la naturaleza genérica de una carta (sus más básicos elementos epistolares), en varios estudios he podido mostrar algunos de los recursos composicionales mediante los cuales el rétor consigue que el marco o el andamiaje genérico epistolar sea el que fuerce la naturaleza compositiva del ejercicio preparatorio -el proexercitamentum- hasta el punto de anular, limitar o enmascarar su primigenia función retórica, o incluso pervertirla o invertirla, es decir, hacerle adquirir una función retórica diametralmente opuesta a la que aquel (el ejercicio) tenía en origen. Insisto, para ello hay que contar con el papel subrepticio y crucial del rétor en este tipo de cartas. Nos referimos -claro está- al rétor πεπαιδευμένος, al que tiene una indiscutible destreza en el manejo de los mecanismos de composición y creación literaria y un profundo anclaje en la tradición literaria griega desde sus orígenes, y además en los más variados géneros literarios, tanto en prosa, como poéticos. Sirva de ejempo de estas reflexiones, el encomio, un ejercicio retórico en el que “se pone de manifiesto la grandeza de las acciones nobles y el resto de buenas cualidades de un personaje determinado” (Theon, Prog. p. 109 Sp.). Ahora bien, cuando se produce la adaptación del ejercicio al formato epistolar y, en concreto al de la carta mimética, es cuando emerge la figura latente del sofista. Es entonces cuando el discurso secundario, el externo, se tensio-

na con el primario y lo supera. En efecto, la creatividad literaria, el fino e inteligente humor del rétor, mucho más preocupado por explorar las posibilidades retóricas que el formato epistolar le ofrece, llevan a la creación de un inteligente híbrido, que ha sido bien definido por la crítica como literatura adoxográfica o encomio paradójico y que básicamente consiste en una peculiar inversión de este progymnasma, por la que, en lugar de transformarse en vituperio (ψόγος), se reformula mediante el elogio de un motivo, actitud o persona que en principio no son susceptibles de ser celebrados. Los casos más significativos los ofrece, sin duda, Filóstrato, en cuyo epistolario se pueden leer cartas que son un encomio de la pobreza (Ep. 7 y Ep. 23), un encomio del extranjero o el desterrado ( Ep . 8 y Ep . 28 y 39), un encomio de la prostitución (Ep. 19 y Ep. 38), el encomio del pie descalzo (Ep. 18 y Ep. 36 y 37) y, por último, el también paradójico encomio de la barba12 .

A veces en cambio, esa presión del género epistolar no se ejerce sobre el contenido, sino sobre la forma del progymnasma. Un ejemplo precioso lo proporciona la epístola 4.15 de la colección de Alcifrón:

Φιλουμένη Κρίτωνι.

Τί πολλὰ γράφων ἀνιᾷς σαυτόν; πεντήκοντά σοι χρυσῶν δεῖ καὶ γραμμάτων

οὐ δεῖ. εἰ μὲν οὖν φιλεῖς, δός· εἰ δὲ φιλαργυρεῖς, μὴ ἐνόχλει. ἔρρωσο.

De Filumene a Critón:

¿Por qué razón te atormentas escribiéndome tanto? Cincuenta monedas de oro necesitas y no cartas. Así que, si me amas, dámelas; pero si amas más al dinero, no me importunes. Adiós.

Desde el punto de vista del contenido, no hay duda con respecto al ἦθος del personaje. Al contrario que en el ejemplo anterior, aquí la hetera codiciosa y amante de la ganancia pone en práctica de manera inquebrantable uno de los primeros mandamientos de la τ έ χνη ἑταιρική : “dinero, no canciones”. Ahora bien, este conocido tópico amatorio sufre una interesada alteración forzada por el contexto epistolar (una metalteración). Como es bien sabido, este motivo se encuentra generalmente en el ámbito del género de composición literaria del κῶμος, en la medida en que la serenata es uno de los principales elementos del paraklausíthyron y este, a su vez, uno de los elementos secundarios del κῶμος. Aquí, sin embargo, el praeceptum de la hetera se ha convertido por la presión contextual en “dinero, no cartas”. Desde el

12. El estudio más completo y moderno sobre la adoxografía se puede leer en p ernot 1993, 532-546. Y para las bases teóricas, bibliografía especializada y metodología de trabajo en la «perversión» progimnasmática de los epistolarios de Alcifrón y Filóstrato se puede leer gAllé ceJudo 2019a y 2019b. Harto ilustrativo de la comunión entre retórica y epistolografía son el trabajo pionero de S uárez de lA torre 1987 y el más reciente de vIcente sánchez 2020.

La epistolografía griega: rasgos generales y tendencias de estudio 123

punto de vista epistolar, se trata de una carta segura: tiene formulario de apertura y cierre e importantes signos referenciales al género, y por su extre-

ma brevedad recuerda la epístola 52 de Filóstrato: Οὐ τὸ ἐρᾶν νόσος, ἀλλὰ τὸ μὴ ἐρᾶν, εἰ γὰρ ἀπὸ τοῦ ὁρᾶν τὸ ἐρᾶν τυφλοὶ οἱ μὴ ἐρῶντες. (“Amar no es una enfermedad, sino no amar. Pues si amar nace de ver, ciegos están los que no aman” ). Pero al mismo tiempo sostiene la pureza etopéyica, aunque el ejercicio sufra aquí una clara condensación por detractio hasta convertirse en una carta casi epigramática. Y es aquí donde consideramos que el género epistolar se está sobreponiendo al simple ejercicio retórico. Para ello hay que analizar esta composición desde dos principios teórico-literarios. En primer lugar, el de la brevedad (συντομία), como una de las características exigibles a la carta según la preceptiva epistolográfica antigua (junto con la claridad σαφήνεια— y el encanto —χάρις—), aquí, sin duda, llevada al extremo. Y, en segundo lugar, la estrecha relación que desde la Antigüedad clásica se ha establecido entre la carta erótica y el género poético. En efecto, la prueba de la percepción que los antiguos tenían de esa poeticidad de la carta erótica la encontramos en un conocido pasaje del Banquete de los eruditos de Ateneo (14.639A), donde se refiere un pasaje de Clearco en el que propone la obra Sobre el Amor de Asopodoro y “todo el género de la carta erótica” como prototipos de ἐρωτικὴ ποίησις διὰ λόγου (“poesía erótica en prosa”) en oposición a la ἔμμετρος ποίησις (“poesía métrica”) de Arquíloco u Homero.

Como conclusión, estas páginas han de ser entendidas como una visión muy sinóptica y general sobre uno de los géneros en prosa de la literatura griega que mayor continuidad va a tener en la Historia de la Literatura Universal y que más interés está suscitando en los últimos años. Ha sido, pues, un recorrido intentando tratar los aspectos más significativos del género y procurando no extenderme en aquellos que ya han sido bien estudiados. Tampoco podía ser mi intención hacer un estudio literario de los distintos representantes del género: muchos son los epistológrafos griegos y variada su casuística literaria y estilística, por lo que cada uno necesitaría un estudio particularizado. Como digo, mi intención ha sido ofrecer esa idea de conjunto del género epistolar griego y proponer a modo de addenda algunas reflexiones sobre cuestiones que han sido menos atendidas, otras que se pueden enjuiciar desde otro punto de vista a la luz de concepciones actuales sobre la teoría de los géneros en la Antigüedad y, por último, mostrarles algunos de los actuales campos de estudio. No se puede negar que se ha avanzado mucho en los últimos años en el estudio de la epistolografía griega, pero queda aun mucho por hacer. No está traducido, por ejemplo, el epistolario completo del más importante epistológrafo griego (Libanio), falta por editar, traducir y estudiar un altísimo porcentaje de autores bizantinos y, por último, nuestras bibliotecas históricas están llenas de epístolas griegas ayunas de edición, de traducción y de estudio. Esperemos que las generaciones venideras de filólogos no permitan que queden por más tiempo en el olvido.

reFerencIAs bIblIográFIcAs cItAdAs

p. Allen; b neIl 2020, Greek and Latin Letters in Late Antiquity. The Christianisation of a Literary Form, Cambridge.

m. bIrAud; A. zucKer 2019, The Letters of Alciphron. A Unified Literary Work?, Leiden.

A.t drAgo; o hodKInson (edd.) 2022, Ancient Love Letters: Form, Themes, Approaches, Berlin-New York.

A.T. drAgo 2022, «Epistolographie», in B zImmermAnn; A. rengAKos, Handbuch der griechischen Literatur der Antike, Bd. 3, Berlin.

r.J. gAllé ceJudo 1997, «Signos metalingüísticos referentes al marco formal en la epistolografía ficticia griega», Habis 28, pp. 215-226.

r.J. gAllé ceJudo 1998, Aristéneto. Cartas eróticas. Madrid.

r.J. gAllé ceJudo 1999, «Clasificación, forma y función de la carta erótica inserta en la novela», en A. pérez JIménez; g cruz AndreottI (edd.), Aladas palabras. Correo y comunicaciones en el Mediterráneo [Mediterranea 5], Madrid, pp. 57-83.

r.J. gAllé ceJudo 2001, «Variaciones genéricas del anathematikón en las Cartas de Filóstrato», Minerva 15, pp. 57-79.

r.J. gAllé ceJudo 2004, «La frontera entre géneros: el Id. XXI de Teócrito y la epístola poética», in J. G. M ontes CAlA et al. (edd.), Studia Hellenistica Gaditana I. Teócrito. Arato. Argonáuticas órficas, Cádiz, pp. 111-183.

r.J. gAllé ceJudo 2005, «Reflexiones sobre la epistolografía griega», in D. EsteFAníA et al. (edd.), Cuadernos de literatura griega y latina V: orígenes greco-latinos de los géneros en prosa , Alcalá de Henares-Santiago de Compostela, pp. 263-299

r.J. gAllé ceJudo 2010, Filóstrato, Cartas eróticas. Aristéneto, Cartas. Introducción, traducción y notas, Madrid [Bibloteca Clásica Gredos 382].

r.J. gAllé ceJudo 2019a, «Different Forms of Generic Tension between Epistolary Precepts and Progymnasmatical Rhetoric in the Letters of Alciphron», in m . b I r A ud ; A. z uc K er (edd.), The Letters of Alciphron. A Unified Work? Leiden & Boston, pp. 157-180.

r.J. gAllé ceJudo 2019b, «Progymnasmatic Alteration in the Love Letters of Philostratus», Harvard Studies in Classical Philology 110, pp. 341-369.

O. HodKInson 2019, «‘Les lettres dangereuses’: epistolary narrative as metafiction in the Epistles of Chion of Heraclea, in I. RepAth; F.-G. HerrmAnn (edd.), Some Organic Readings in Narrative, Ancient and Modern , Groningen, pp. 127-153 [Ancient Narrative Supplement 27].

K. K ub InA; A. rIehle 2021 , Epistolary Poetry in Byzantium and Beyond. An Anthology with Critical Essays, New York - London.

A. lópez eIre 1998, «Helenismo, antigüedad tardía, retórica y epistolografía», en m. brIoso; F. J. gonzález ponce (edd.), Actitudes literarias en la Grecia romana, Sevilla, pp. 319-347.

é. mArquIs 2022, Epistolary Fiction in Ancient Greek Literature, Berlin. p. J. pArsons 1974, The Oxyrhynchus Papyri XLII, London.

L. pernot 1993, La rhétorique de l’éloge dans le monde gréco-romain, Paris.

o. prIeto domínguez 2008, «Los acercamientos científicos a la epistolografía

griega y sus enfoques teóricos», EClás 133, pp. 111-132.

A. rIehle 2020, A Companion to Byzantine Epistolography, Leiden.

p.A. rosenmeyer 2001, Ancient epistolary fictions. The letter in Greek literature. Cambridge.

r.A. sAntIAgo 1989, «Sobre una carta griega en plomo hallada en Ampurias», Actas VII congreso español de estudios clásicos III, Madrid, pp. 307-313.

e suárez de lA torre 1979, «La epistolografía griega», EClás. 83, pp. 19-46.

e suárez de lA torre 1987, «Ars epistolica. La preceptiva epistolográfica y sus relaciones con la retórica», en G. morocho (ed.), Estudios de drama y retórica en Grecia y Roma, León, pp. 177-204.

e. suárez de lA torre 1988, «Epistolografía», en J. A. lópez Férez (ed.), Historia de la literatura griega. Madrid, pp. 1144-1152.

e suárez de lA torre 2004, «La princesa que nació blanca: la mirada y la contemplación en las Etiópicas de Heliodoro», CFC (G): Estudios griegos e indoeuropeos 14, pp. 201-233.

A.c vIcente sánchez 2006, Las Cartas de Temístocles. Lengua y técnica compositiva, Zaragoza.

A.c vIcente sánchez 2020, «Retórica escolar griega y las Epístolas de amor de Filóstrato», Rétor 10.2, pp. 214-236.

O. vox 2013, Lettere, mimesi, retorica, Lecce.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics Núm. 37 (2021), p. 127-139

DOI: 10.2436/20.2501.01.108

Les Cartes d’Apol·loni de Tíana adreçades a comunitats gregues

Francesca Mestre Universitat de Barcelona

AbstrAct

Pseudo-epistolography is an excellent way to create characters. This is the case of Apollonius of Tyana’s corpus of letters or, at least, of a group of letters within this corpus that seek, in the same way as Philostratus in the Vita Apollonii, to show a man concerned with the preservation of hellenity.

Keywords: Apollonius of Tyana, epistolography, Greek identtity, Philostratus.

Els reculls de cartes de personatges coneguts i famosos són habituals en el món grec antic, i en l’antiguitat en general. Sovint, tot i planar normalment sobre les dites cartes l’ombra del dubte de l’autenticitat, són tingudes per fiables almenys com a baròmetre del tipus de reputació de la qual el personatge, en el seu propi temps o més tard, va gaudir.

Segons la taxonomia habitual que és emprada per classificar les cartes a l’antiguitat, la més habitual, en el món grec, és aquella que és definida com a forma pública de comunicació, amb finalitats apologètiques o propagandístiques. En aquest context, cal tenir en compte tres aspectes rellevants que, potser, diferencien aquestes cartes de l’epistolografia moderna, cadascun de diferent manera i a un nivell diferent i que són: 1. la creació d’identitat, 2. l’autenticitat o ficció i 3. l’eventual caràcter íntim de la carta1

Començant pel final, és notori que en aquest tipus de cartes, que pretenen ser públiques, allò que hom pretén revelar del personatge ni solen ser

1. Sobre l’epistolografia grecoromana en general vg. morello; morrIson 2007; sArrI 2018, esp. 6-52; també pot ser útil trApp 2003.

qüestions íntimes ni el recurs a l’intimisme és utilitzat com estratègia literària.

Per una altra banda, la qüestió de l’autenticitat o de la ficció té múltiples cares: pot donar-se el cas que el pressumpte autor de la carta sigui un personatge ficitici, o bé el seu destinatari, o bé ambdós, o bé, encara, que tot i que autor i/o destinatari siguin personatges històrics reals, ni hagin escrit ni hagin rebut mai la carta, sinó que algú altre ha creat la ficció d’una persona real escrivint eventualment una carta a una altra persona real; i si és així, desemboquem al darrer dels aspectes esmentats, la creació d’identitat, que, tot i que és aplicable també si la carta és autèntica —ell, l’autor, i la carta— ho és molt més quan la carta és obra d’algú altre que té per objectiu “crear” un personatge, basant-se en algú real, modelar-ne algunes característiques que en farien encara una celebritat encara més gran i un model a imitar per altres, tendència aquesta, la de crear models a imitar, molt sovintejada a l’antiguitat. La manera com aquesta tendència es duu a terme, tanmateix, no usa només la carta com a vehicle —en aquest cas la carta vindria a ser, segurament, la forma ideal de repetir les paraules i pensaments del personatge—, sinó que n’hi ha un altre de vehicle, dins dels gèneres o formes literàries, ben proper, la ‘vida’ —ben diferent ara també d’allò que s’entén per biografia en la literatura moderna.

Fins a tal punt que, en connivència harmoniosa, el relat biogràfic es combina fàcilment amb l’autobiògrafic de la carta, com a il·lustració directa d’allò que el biògraf pretén palesar.

Un dels exemples més clamorosos d’això és Alexandre: el rei i conqueridor macedoni és objecte, pràcticament després de la seva desaparició, de narracions detallades a propòsit de la seva vida —infantesa, relació amb pare i mare, educació rebuda, edat adulta, gestes assolides, problemes enfrontats resolts o no resolts, circumstàncies de la mort, etc.—, moltes de les quals són il·lustrades per cartes. D’aquestes cartes és interessantíssim el corpus que constitueix l’intercanvi epistolar entre Alexandre i el rei persa Darius 2 que, segons el parer, encertat, crec, de molts estudiosos, constitueixen tal vegada la primera novel·la epistolar de la història de la literatura occidental: els personatges són històricament reals, les lluites que els van enfrontar sens dubte també, ara allò que defineix aquestes cartes no és pas això, sinó el retrat dels personatges que n’emergeix, sempre modèlic, responsabilitat exclusiva de l’autor de les cartes, un autor literari que decideix realment on vol posar l’accent per la creació d’aquestes identitats i quina mena de model vol crear, i amb quina finalitat.

El cas que vull presentar avui aquí està prou lluny del paradigma d’Alexandre: Apol·loni de Tíana no té ni la fama universal del rei macedoni, ni les virtuts i fets que se li atribueixen no s’assemblen, ni per context ni per importància, en res; però des del punt de vista literari es dona la circumstància que

2. whItmArsh 2013, 86-100.

és un personatge, relativament famós en el seu temps, del qual posseïm una vida i un corpus de cartes. Atès que, ja des del principi, m’ha semblat oportú palesar l’aspecte de la creació d’una identitat com element clau per donar raó d’unes cartes, bo serà que comenci per explicar en quatre mots qui era el personatge o, almenys, què en sabem —tot i que, com sol passar, en algun moment ens adonarem que girem en rodó, perquè la majoria de coses que en sabem ens venen donades, justament, per les cartes i la vida. Tanmateix, el personatge sembla que podem afirmar que va existir, encara que poques, hi ha altres fonts, a part de cartes i vida, que se’n fan ressò: Apol·loni de Tíana (Capadòcia) visqué al segle I dC, ja era adult sota el regnat de Neró (54-68) i encara era viu en el de Nerva (96-98); s’autodenominava neopitagòric, i se’l tenia per una espècie d’home sant, una mena de taumaturg, capaç d’operar una sèrie de fets prodigiosos com, per exemple, parlar la llengua dels ocells i entendre-s’hi, predir terratrèmols i epidèmies — no tant evitar-los, tot i que se li atribueixen una sèrie de talismans—, fins al punt que, sembla, va gaudir, després de mort, de llocs de culte, entre els quals un herôon —lloc destinat al culte dels herois— on l’emperador Caracal·la li retia culte (cf. D.C. 77.18). Una bona prova d’aquesta fama n’és la inscripció següent, de la part oriental de Cilícia, i datada cap a finals del s. III3:

[οὗτο]ς̣ Ἀπ[ό]λλωνος μὲν ἐπώνυμος, ἐκ Τυά-

[νων δ]έ̣, | λάμ̣ψας ἀνθρώπων ἔσβεσεν ἀμπλακίας. |

[ ]φος Τυάνων, τὸ δ’ ἐτήτυμον οὐρανὸς αὐτὸν |

[πέμψεν ὅ]πως θνητῶν ἐξελάσιε πόνους. |

És precisament sota la dinastia dels Severs (darrers anys del segle II i primer quart del segle III), de la qual Caracal·la forma part, que la figura d’Apol·loni experimenta una revifalla, ja que l’obra del sofista Filòstrat Vida d’Apol·loni de Tíana li fou encarregada per l’esposa de l’emperador Septimi Sever, Júlia Domna, originaris ambdós de terres orientals. D’aquesta revifalla segurament, molt més que de les notícies de la seva pròpia època, depèn la tradició posterior d’Apol·loni de Tíana, tant per l’impacte de l’obra de Filòstrat com per la d’un filòsof estoic anomenat Hierocles que en fa una comparació amb el Jesucrist cristià — seguit més tard pel neo-platònic Porfiri—, desmentida vigorosament per Eusebi de Cesarea4

Tot plegat, el caràcter taumatúrgic del personatge i la denominació de ‘sant pagà’ per la comparació amb els cristians, en fan, a partir de l’antiguitat tar -

3. SEG 28.1251. Cf. Jones 1980, que l’edita i en dona la traducció següent: «This man, named after Apollo, and shining forth from Tyana, extinguished the faults of men. The tomb in Tynana (received) his body, but in truth heaven received him so that he might drive out the pains of men»; sobre aquesta interpretació i discussió, cf. mArcovIch 1982.

4. Cf. Jones 2006a, introducció i textos. Val a dir, però, que, com sol passar, aquesta discussió a propòsit de l’eventual paral·lel entre Apol·loni i Crist ha estat la raó fonamental per la qual Apol·loni continua essent evocat a l’edat moderna, en diversos autors, com s’esmenta tot seguit en el text.

Francesca Mestre

dana i l’edat mitjana, un individu amb detractors que l’acusen de mag i fetiller, i amb partidaris que en fan un ésser amb propietats sobrenaturals, i amb aquest bagatge el trobem fins i tot a les taules greco-islàmiques de saviesa amb el nom de Balinus on encarna la figura d’un gran filòsof5, o bé a autors moderns i contemporanis com ara el Marquès de Sade, en el seu Dialogue entre un Prêtre et un Moribond, de 1782, on Jesucrist i Apol·loni són, per al moribund, igualment falsos profetes l’un i l’altre; interessant també és l’esment en els Cantos d’Ezra Pound, on Apol·loni és lloat com artífex del culte al sol, detractor dels sacrificis jueus i rival messiànic de Crist (Canto 91), per posar només dos exemples.

Aquest és a gran trets el personatge, a partir dels diferents canals de coneixement que en tenim. Sens dubte, Filòstrat i la Vida en són la font més prolífica, que hi afegeix encara viatges arreu del món conegut i visites als savis d’aquells móns per tal de —a la manera d’un nou Sòcrates i un nou Herodot alhora— descobrir l’autèntica saviesa que consisteix a trobar la millor manera de viure i de morir. Aquests viatges el porten a trobar-se amb els brahamans a l’Índia, amb els gimnosofistes a Etiòpia i també amb els savis babilonis i egipcis, per retornar després a terres gregues, anar fins a Hispània i les Columnes d’Hèrcules, i acabar empresonat a Roma, aconseguir alliberar-se, i desaparèixer a Efès, sense que ningú n’hagi sabut mai més res, ni si és viu o és mort.

Anem ara a les Cartes. El corpus està format per un centenar d’exemplars, la majoria molt breus, algunes fins i tot brevíssimes que semblen ben bé més que cartes, aforismes, per exemple6:

Apol·loni als seus deixebles: “Parlar abundantment comporta revessos, en canvi callar és segur” (93).

Apol·loni a Cornelià: “La vida per a un home a qui li van bé les coses és curta, però llarga per al dissortat” (98).

Apol·loni als seus germans: “No heu d’envejar ningú, car els bons són dignes del que tenen, i el dolents, tot i que tinguin sort, tenen mala vida” (95).

D’aquests tres exemples només el primer sembla no comportar cap altra intenció més que el bon consell; les altres dues, en tenir un destinatari concret, malgrat l’aspecte d’aforisme de caràcter universal, no sabem si amaguen alguna segona intenció; evidentment, tot depèn de la relació que l’autor vulgui transmetre entre Apol·loni i Cornelià i entre Apol·loni i els germans.

5. Cf. brown 1997.

6. Totes les traduccions al català de les cartes citades són meves. Encara que no en tots, en la majoria de casos també posaré el text grec —seguint l’edició de Jones—, ja que són textos que no es troben fàcilment.

No m’entretinc ara en la tradició filològica d’aquestes cartes — que és força interessant però per a un altre àmbit de recerca—, només esmentaré que el corpus està format de manera variada: a) dos grups de manuscrits, els uns molt antics (entre Ix i x) i els altres molt recents (xv-xvI), en els quals algunes cartes coincideixen però no totes; b) les referències de Filòstrat a la Vida d’Apol·loni de Tíana, que cita cartes senceres, les unes que es troben en la tradició manuscrita però altres no, o bé trossos d’altres cartes que, senceres, es poden trobar o no en el manuscrits i, a més, n’esmenta unes altres catorze, que no formen part del corpus perquè n’està simplement esmentada l’existència o una paràfrasi del contingut, però sense cita literal; i, finalment, c) tenim un altre grup de cartes —una vintena— que cita Estobeu, que no estan ni en els manuscrits i que tampoc no esmenta Filòstrat a la Vida7. Tot plegat dona el resultat que esmentava d’una centena, l’ordenació de les quals es fa ben difícil, atesa la diversitat especialment dels destinataris. Criden l’atenció, tanmateix, tres grups: el més nombrós de destinatari unipersonal (20) és el de les adreçades a Èufrates, filòsof estoic, contemporani d’Apol·loni i blanc de les seves invectives per ser massa amant de luxes i riqueses i, per tant poc filòsof; en segon lloc cal esmentar també el grup de cartes adreçades al germà o germans (8, si també comptem la 46 a l’emperador Gordià, enemic d’Hestieu, un dels germans), amb els quals sembla per altra banda, que la relació no era massa fluïda i intuïm que li recriminen haver deixat de banda la família; i en tercer lloc, el grup del que m’ocuparé tot seguit, i que em sembla el més interessant i significatiu, que és el que adreça als habitants de ciutats ‘gregues’ o bé a col·lectius que presumiblement són els encarregats de vetllar per les ‘essències gregues’, grup que, així considerat com un conjunt és, de llarg el més nombrós i, per tant, perfila millor que cap altre la ‘identitat’ del personatge.

Una mostra ideal, que apunta clarament al nucli d’allò considerat el màxim model d’hel·lenitat, és l’atac furibund als atenesos perquè organitzen lluites de gladiadors al teatre de Dionís, al peu de l’Acròpolis. D’aquest horror se’n fa ressò tant Filòstrat a la Vida, com la Carta 70. La doble font sobre el mateix tema, a més, indica clarament la interacció de Cartes i Vida d’Apol·loni de Tíana, i serveix per argumentar la dependència de Filòstrat del corpus de Cartes

Els passatge de Filòstrat que dona pas a la Carta i la Carta mateixa diuen així:

ἀκροπόλει προσεῖχον σφαγαῖς ἀνθρώπων καὶ ἐσπουδάζετο ταῦτα ἐκεῖ μᾶλλον ἢ ἐν Κορίνθῳ νῦν, χρημάτων τε μεγάλων ἐωνημένοι ἤγοντο μοιχοὶ καὶ πόρνοι καὶ τοιχωρύχοι καὶ βαλαντιοτόμοι καὶ ἀνδραποδισταὶ καὶ τὰ τοιαῦτα ἔθνη , οἱ δ ’ ὥπλιζον αὐτοὺς καὶ ἐκέλευον

ξυμπίπτειν

ἐλάβετο δὲ καὶ τούτων ὁ Ἀπολλώνιος καὶ καλούντων αὐτὸν ἐς ἐκκλησίαν

7. Per a una extensa exposició de totes aquestes qüestions , cf. penellA 1979, 1-29.

Francesca Mestre

Ἀθηναίων οὐκ ἂν ἔφη παρελθεῖν ἐς χωρίον ἀκάθαρτον καὶ λύθρου μεστόν ἔλεγε δὲ ταῦτα ἐν ἐπιστολῇ. καὶ θαυμάζειν ἔλεγεν „ ὅπως δὲ ταῦτα ἡ θεὸς οὐ καὶ τὴν

ἀκρόπολιν ἤδη ἐκλείπει τοιοῦτον αἷμα ὑμῶν ἐκχεόντων αὐτῇ δοκεῖτε γάρ μοι

προιόντες , ἐπειδὰν τὰ Παναθήναια πέμπητε , μηδὲ βοῦς ἔτι , ἀλλ ’ ἑκατόμβας ἀνθρώπων καταθύσειν τῇ θεῷ. σὺ δέ, Διόνυσε, μετὰ τοιοῦτον αἷμα ἐς τὸ θέατρον φοιτᾷς ; κἀκεῖ σοι σπένδουσιν οἱ σοφοὶ Ἀθηναῖοι ; μετάστηθι καὶ σύ , Διόνυσε· Κιθαιρὼν καθαρώτερος.“

Els atenesos s’aplegaven al teatre que es troba al peu de l’Acròpolis per veurehi homes matant-se els uns als altres, i aquest espectacle era encara més popular a Atenes que ho és ara a Corint. Feien venir, pagant sumes considerables, adúlters, disbauxats, lladres, malfactors, traficants de persones i altres facinerosos, els armaven i els posaven a lluitar. Apol·loni els blasmà per això, i quan els atenesos el van convidar a una assemblea, declarà que no pensava anar a un lloc impur i sollat de sang. Aquest fou el tema d’una carta seva on deia, entre altres coses: “M’estranya que la deessa no hagi marxat encara de la vostra Acròpolis, en veure com sota els seus ulls escampeu tota aquesta sang. Ja només us manca fer un pas més enllà: a la propera processó de les Panatenees sacrifiqueu a Pal·las no pas bous, sinó hecatombes humanes. I tu, Dionís, com és que encara vens a aquest teatre ple de tanta sang? I és aquí on els savis atenesos us fan les libacions? Ves-te’n tu també, Dionís! El Citeró estava més net que això!”8

La Carta 70 del corpus epistolar — que no conté la que acabem de llegir— s’adreça no als atenesos sinó als saïtes, habitants de la ciutat de Saïs, al baix Egipte, colònia atenesa (cf. D.S. 1.28.4). Diu això:

Σαίταις. Ἀθηναίων ἀπόγονοί ἐστε, καθάπερ ἐν Τιμαίῳ Πλάτων φησίν, οἱ δὲ τὴν

κοινὴν

ὑμῶν θεὸν ἐξορίζουσι τῆς Ἀττικῆς Νηὶθ μὲν τὴν ὑφ’ ὑμῶν, Ἀθηνᾶν δὲ τὴν ὑπ’ αὐτῶν ὀνομαζομένην οὐ μένοντες Ἕλληνες. ὅπως δ’ οὐ μένοντες, ἐγὼ φράσω· γέρων σοφὸς οὐδεὶς Ἀθηναῖος, οὐ γὰρ ἔφυ γένυς πᾶσα παντός, ὅτι μηδεμία μηδενός.

ὁ κόλαξ παρὰ ταῖς πύλαις, ὁ συκοφάντης πρὸ τῶν πυλῶν, ὁ μαστροπὸς καὶ πρὸ τῶν μακρῶν τειχῶν, ὁ παράσιτος πρὸ τῆς Μουνυχίας καὶ πρὸ τοῦ Πειραιῶς, ἡ θεὸς δὲ οὐδὲ Σούνιον ἔχει

Als saïtes. Sou descendents dels atenesos, segons explica Plató al Timeu . Aquells, però, han fet fora de l’Àtica la deessa que comparteixen amb vosaltres —que anomeneu Neith i ells Atena—, i ja no són grecs. Ara us explicaré per què: ja no resta ni un savi atenès vell, ja ningú no porta barba serrada, ni tan sols barba. Hi ha aduladors a cada casa, un sicofanta davant de cada porta, fileres de disbauxats al llarg del murs, un paràsit davant la Muníquia i el Pireu, i la deessa ja no s’està ni a Súnion!

8. Les traduccions al català de la Vida d’Apol·loni de Tíana també són meves, i l’edició que segueixo és la de Jones a LCL.

Les coincidències entre ambdues cartes són òbvies, no cal insistir-hi: la deessa ha marxat, ja no hi ha savis o els que hi ha fan libacions, etc. A més, l’adreçament als saïtes encara aporta més llenya al foc, en dos aspectes, importants per a la configuració del personatge: Apol·loni que també és ‘grec’, donant al mot el sentit ampli del món hel·lenitzat resultant de les campanyes d’Alexandre i que així ha estat incorporat a l’imperi romà, s’adreça a una ciutat ‘grega’, també en sentit ampli, insinuant que ells, que són colònia d’Atenes, han romàs més grecs que els propis atenesos. El segon aspecte, és el record del text de Plató, cosa que indica que Apol·loni, ell, per tenir presents els clàssics, i conèixer el contingut de les seves obres sí que és savi i grec; tanmateix aquí el text de Plató no és citat sinó distorsionat —però ja sabem que aquestes distorsions no fan més que indicar el profund coneixement dels textos autèntics. Veiem en què consiteix la distorsió. El context, al Timeu, és l’entrevista de Soló amb els sacerdots de la deessa Neith, a Saïs d’Egipte. Quan Soló s’interessa pels relats antics dels egipcis, i esmenta els dels grecs —Decucalió i Pirra, etc.—, els sacerdots egipcis, presumint d’antiguitat, responen a Soló que els relats antics dels grecs són molt recents i ho fa dient la famosa frase: «ai Soló, Soló, els grecs sempre sereu infants, no hi ha cap vell grec» (ὦ Σόλων, Σόλων, Ἕλληνες ἀεὶ παῖδές ἐστε, γέρων δὲ Ἕλλην οὐκ ἔστιν, Pl., Ti. 21e). A la carta d’Apol·loni, seguint de molt a prop aquesta frase es diu «no hi ha cap savi atenès vell» (γέρων σοφὸς οὐδὲν Ἀθηναῖιος), que lliga alhora amb la referència platònica i amb el fet que ningú duu barba, que és, certament, una marca de saviesa i d’hel·lenitat —de fet, el tema del pèl i les barbes és reprès a una ferotge crítica als lacedemonis en la persona dels seus èfors a la Carta 63, on diu que els èfors van depilats i enjoiats, clara mostra d’actitud impròpia de grecs. Potser també en connexió amb la degeneració de costums pròpia dels temps, i concretament amb la crítica d’espectacles salvatges, hem d’entendre la Carta 24, adreçada als hel·lanòdices o jutges dels jocs olímpics i als eleus en general, que, en convidar Apol·loni a assistir als jocs, reben aquesta resposta: Ἑλλανοδίκαις καὶ Ἠλείοις. Ἀξιοῦτέ με τῷ ἀγῶνι τῶν Ὀλυμπίων παραγενέσθαι καὶ διὰ τοῦτο ἐπέμψατε πρέσβεις. ἐγὼ δὲ παρεγενόμην ἂν ἐπὶ σωμάτων θέαν καὶ ἅμιλλαν, εἰ μὴ τὸν μείζονα τῆς ἀρετῆς ἀγῶνα καταλείψειν ἔμελλον.

Als hel·lanòdices i als eleus. Requeriu la meva presència als Jocs d’Olímpia i per això m’heu enviat missatgers. De bon grat vindria a un espectacle d’exercitació del cos i a una lluita, sempre que això no em faci abandonar la més gran competició (ἀγών) per a la virtut (ἀρετή).

D’aquest adreçament també se’n fa ressò Filòstrat a la Vida, quan cita, potser, una altra part de la mateixa carta, o bé d’una altra:

Es celebraven les Olimpíades i els eleus el van convidar a presenciar els jocs, i ell va dir: “em sembla que menyspreeu la bona reputació de les Olimpíades, si us cal enviar missatgers per convidar la gent a anar-hi”. (VA 4.24)

Francesca Mestre

No massa més ben parats queden els milesis. La Carta 33 expressa amb claredat que han perdut les essències en tots els aspectes:

Μιλησίοις. Οἱ παῖδες ὑμῶν πατέρων δέονται, οἱ νέοι γερόντων, αἱ γυναῖκες ἀνδρῶν, οἱ ἄνδρες ἀρχόντων, οἱ ἄρχοντες νόμων, οἱ νόμοι φιλοσόφων, οἱ φιλόσοφοι θεῶν, οἱ θεοὶ πίστεως. προγόνων ἀγαθῶν ἐστε, τὰ παρόντα μισεῖτε

Als milesis. Els vostres fills necessiten pares; el joves vells; les dones homes, els homes magistrats, els magistrats lleis; les lleis filòsofs, els filòsofs déus, els déus fe. Veniu de bons ancestres, detesteu el present.

Aquesta carta té una gran potència retòrica: el verb ‘necessitar’ (δέονται) només apareix una vegada i tot seguit encadena una sèrie d’estructures paralleles, d’estil clarament gorgià; a més, l’acumulació de substantius: fills, pares, joves, vells, dones, homes, magistrats, lleis, filòsofs, déus, i, per acabar el mot que significa fe, creença, confiança, fidelitat, respecte, compromís, etc. (πίστις). El recurs serveix per descriure, simplement denominant-lo, el món tal com l’entén Apol·loni, com dient ‘no hi ha res més, i tot depèn de tot, però, a l’origen, sempre la relació amb els déus’. L’aspecte religiós del savi, en el sentit d’entendre i relacionar-se amb la divinitat com cal, en una mena de panteisme típic del moment, i associat a l’hel·lenitat, és una característica de l’Apol·loni de les Cartes i també de la Vida. De seguida en diré alguna cosa més.

Abans, acabo de comentar aquesta Carta 33. La segona part, «veniu de bons ancestres, detesteu el present» (προγόνων ἀγαθῶν ἐστε, τὰ παρόντα μισεῖτε), és una frase interessant, en el sentit que és parataxi pura; contràriament a allò que és habitual en grec, no té cap partícula, ni que la lligui a l’anterior ni que uneixi les seves dues parts. No sabem, doncs, si la descripció del món de la primera part (fills, pares, joves, … déus i fe) és dit per justificar l’afirmació «veniu de bons ancestres», com dient, ‘prou que ho sabeu’, ni tampoc exactament si el fet de detestar el present és una conseqüència directa de tenir bons ancestres precisament perquè aquest present n’està molt lluny, així com també està lluny dels eixos descrits abans.

Per una altra banda, igual com en català, la forma μισεῖτε (detesteu), tant pot ser indicatiu com imperatiu. Jo m’inclino més aviat per l’imperatiu —contràriament als dos únics traductors de les cartes, Penella i Jones. D’aquesta manera, em sembla trobar com harmonitzar la parataxi: aquesta és la realitat de la vida dels humans (els fills necessiten pares, etc.), i ho sabeu perquè els vostres avantpassats, grecs, pares del pensament —recordem: estem a Milet— ho van establir, però com que no en feu cas no us queda més remei que detestar el present.

La Carta 68 també s’adreça als milesis i acaba amb la frase: «… i pensar que el vostre pare es deia Tales!» (καὶ πατὴρ ὑμῶν λέγεται Θαλῆς). Això els ho diu després d’exclamar «mira que en sou d’ignorants!» (ὢ τῆς δημοσίας ἀμαθίας), ja que, segons explica a la carta, després d’haver ofès reiteradament la divinitat

Les Cartes d’Apol·loni de Tíana adreçades a comunitats gregues 135

suposem que no retent-l’hi el culte i la fe adequats—, els milesis culpen el filòsof —és a dir, ell, Apol·loni— d’haver patit un terratrèmol, perquè no fa fer ús de la seva capacitat de predir terratrèmols i desgràcies…

De la mateixa manera, això és, per manca de sentit grec de la religió, interpella els efesis, veïns dels milesis, per permetre tota mena d’excessos als llocs sagrats, singularment, en aquest cas, al famós temple d’Àrtemis d’Efès, una de les 7 meravelles…

Les Cartes 65, 66 i 67, adreçades als efesis, van en aquesta direcció —i potser ens sorprendrem del sentit hel·lènic de la religió que evoca Apol·loni.

Diu la Carta 65:

Ἐφεσίων τοῖς ἐν Ἀρτέμιδι. Ἔθος ὑμῖν ἅπαν ἁγιστείας, ἔθος δὲ βασιλικῆς τιμῆς. τἄλλ’ὑμεῖς ἑστιάτορες μὲν καὶ δαιτυμόνες οὐ μεμπτοί, μεμπτοὶ δὲ σύνοικοι τῇ θεῷ νύκτας τε καὶ ἡμέρας, ἢ οὐκ ἂν ὁ κλέπτης τε καὶ λῃστὴς καὶ ἀνδραποδιστὴς καὶ πᾶς, εἴ τις ἄδικος ἢ ἱερόσυλος, ἦν ὁρμώμενος αὐτόθεν· τὸ γὰρ (ἱερὸν) τῶν ἀποστερούντων μυχός ἐστιν

Als efesis del temple d’Àrtemis. Teniu per costum complir amb les cerimònies religioses, i també amb el culte imperial. Sens dubte no se us pot blasmar ni com a amfitrions ni com a hostes de banquets, però sí que mereixen blasme els visitants de la deessa, de dia i de nit, altrament, hom no trobaria aquí ni lladres, ni bandits, ni traficants d’esclaus, ni tota mena de delinqüents i sacrílegs. I és que això és cau dels de fora la llei”.

En el mateix sentit, la Carta 66:

τοῖς αὐτοῖς. Ἦλθεν ἐκ τῆς Ἑλλάδος ἀνὴρ Ἕλλην τὴν φύσιν, οὐκ Ἀθηναῖος, οὐδὲ Μεγαρεύς γε, λῷον δ’ ὄνομα παροικήσων ὑμῶν τῇ θεῷ. δότε μοι τόπον, ἔνθα μὴ καθαρσίων δεήσει μοι καίπερ ἔνδον ἀεὶ μένοντι.

Als mateixos. Ha vingut de Grècia un home grec de debò (τὴν φύσιν), no un atenès o un megarenc, per visitar la vostra deessa. Si us plau, indiqueu-me un lloc que no necessiti purificació, fins i tot sense moure’m de dins.

I encara la Carta 67:

τοῖς αὐτοῖς. Ἀνεῖται θύουσι τὸ ἱερὸν εὐχομένοις ὑμνοῦσιν ἱκέταις Ἕλλησι βαρβάροις ἐλευθέροις δούλοις. ὑπερφυῶς θεῖος ὁ νόμος . ἐπιγινώσκω τὰ σύμβολα τὰ Διός τε καὶ Λητοῦς, ἐὰν ᾖ μόνα ταῦτα

Als mateixos. El santuari allotja els que fan sacrificis, els que preguen, els que canten himnes, els suplicants, grecs, bàrbars, lliures, esclaus. La llei divina és acatada per excés: reconec les petges de la filla de Zeus i Leto, tan de bo fossin les úniques!

Francesca Mestre

De fet, aquestes tres cartes tenen una confirmació per part de l’historiador llatí Tàcit ( Ann . 3.60) que explica, precisament, que els temples a Grècia eren aixopluc de tota mena de gent fora la llei — uns irregulars o sense papers… o directament delinqüents— en temps de Tiberi: crebrescebat enim Graecas per urbes licentia et impunitas asyla statuendi; complebantur templa pessimis servitiorum9

La crítica és aquí, si es vol veure així, simplement religiosa —no pas social. Es tracta del respecte que mereix el lloc sagrat i els déus: no n’hi ha prou amb celebrar les festes i els banquets sinó que cal buidar els temples de gent que els ocupa només per evadir la justícia, ja que interpreten de manera certament abusiva l’hospitalitat i la immunitat que ofereixen els temples; per contra, els bons i piatosos fidels han de poder trobar un espai on col·locar-se que no hagi estat sollat per gent de mal viure, i caldria percebre pertot l’empremta de la deessa i no la brutícia dels refugiats…

No era pas irònic el que acabo de dir que la crítica és simplement religiosa o de costums i no, com podria semblar, social. I és que per a la idea que Apolloni es fa de l’hel·lenitat només compta aquesta part del problema, l’altra o no la veu o no és la que li interessa palesar, sobretot tenint en compte, per altra banda, que les eventuals lleis que perseguien aquells pobres refugiats tenien a veure amb un estat, el romà, del qual la puresa hel·lènica només aprofitava els privilegis; per a tot allò que era problemàtic, doncs allà estava l’administració romana per resoldre-ho.

I ja que hi som, voldria comentar per acabar un darrer element de contaminació no hel·lènica entre els grecs, en sentit ampli, del moment; aquest element és, precisament, la romanització dels noms, entesa, a parer meu, de nou, com una màcula aliena a la grecitat, i no pas com un intent d’enfrontar políticament grecs i romans, i encara menys d’insubmissió al poder de Roma.

Per exemplificar aquesta qüestió la Carta 71 és ben diàfana:

Ἴωσιν. Ἕλληνες οἴεσθε δεῖν ὀνομάζεσθαι διὰ τὰ γένη καὶ τὴν ἔμπροσθεν ἀποικίαν, Ἕλλησι

δ’ ὥσπερ ἔθη καὶ νόμοι καὶ γλῶττα καὶ βίος ἴδιος, οὕτω καὶ σχῆμα καὶ εἶδος

ἀνθρώπων. ἀλλ’ ὑμῶν γε οὐδὲ τὰ ὀνόματα μένει τοῖς πολλοῖς, ἀλλ’ ὑπὸ τῆς νέας ταύτης εὐδαιμονίας ἀπολωλέκατε τὰ τῶν προγόνων σύμβολα. καλῶς οὐδὲ τοῖς

τάφοις ἐκεῖνοι δέχοιντ’ ἂν ἅτε ἀγνῶτας αὐτοῖς γενομένους, εἴ γε πρότερον ἡρώων ἦν ὀνόματα καὶ ναυμάχων καὶ νομοθετῶν, νυνὶ δὲ Λουκούλλων τε καὶ Φαβρικίων καὶ Λευκανίων τῶν μακαρίων. ἐμοὶ μὲν εἴη μᾶλλον ὄνομα Μίμνερμος

Als jonis. Creieu que se us ha d’anomenar grecs pel vostre llinatge i per l’antiga colonització de Jònia, però els grecs són una gent que tenen una manera de ser i una aparença determinada, a més de costums, lleis, llengua i estil de vida propis. Però la majoria de vosaltres no conserveu ni el nom, sinó que

9. «Els asils es multiplicaven fora mida a les ciutats gregues, hi havia impunitat: els temples s’omplien d’esclaus de la pitjor espècie…»

Les Cartes d’Apol·loni de Tíana adreçades a comunitats gregues 137

gràcies a aquesta vostra nova prosperitat heu anorreat les marques dels avantpassats. I aquells no crec que us rebessin de bon grat a la seva tomba, ja que heu esdevingut desconeguts per a ells. Si abans teníeu noms d’herois, d’almiralls i de legisladors, ara us dieu com els benaurats Lúculs, Fabricis i Lucanis! Doncs a mi m’agradaria més dir-me Mimnerm!

El mateix contingut de la carta ens dona la clau: encara que no és Apol·loni l’únic grec d’època imperial que critica la tendència a adoptar noms romans en general —requisit per altra banda indispensable per esdevenir ciutadà romà—, aquí el que, crec, hem de retenir és el fet que aquests noms substitueixen els d’abans, que són els noms dels herois —Aquil·les, Perseu, etc.—, dels cabdills militars o polítics — Temístocles, Pèricles— i dels legisladors Clístenes, Soló—, és a dir són els noms de la tradició grega per excellència; així mateix hem d’entendre la ironia d’anomenar ‘benaurats’ ( τῶν μακαρίων) els lúculs, fabricis i lucanis, ja que és amb aquest adjectiu que normalment són anomenats els herois, que viuen precisament a l’illa dels Benaurats. Hi ha, encara, una altra al·lusió, mig referència antiga mig joc de paraules: «m’agradaria dir-me Mimnerm», diu Apol·loni, com sabem Mimnerm és un gran poeta elegíac, probablement del segle vII aC, natural d’Esmirna o de Colofó, és a dir, joni, però a més, aquest nom, amb la seva primera part μιμν- coincideix fonèticament amb el verb μιμνῄσκω que significa recordar; ben a propòsit per a aquests jonis que han oblidat el seu passat.

Crec que és ben palesa la unitat d’aquest grup de cartes que pretenen redreçar els mals costums que els grecs han adoptat, oblidant la seva essència antiga. He esmentat els exemples, a parer meu, més significatius, però n’hi ha molts d’altres: als de Sardes, als lacedemonis, als de Tralles, als de Tarsos, etc. No tenim ni idea de qui pot ser l’autor d’aquestes cartes atribuïdes a Apol·loni de Tíana; els estudiosos apunten a datar-les al segle II, no massa més tard del temps en què visqué Apol·loni. Diversos indicis hi apunten, però el més clar, penso, és precisament aquesta tendència a retreure als grecs el seu abandó i la seva deshellenització —una característica més habitual del ple s. II que no pas del s. I—; altres autors fan servir el mateix recurs; molt especialment ens és conegut l’adreçament de Dió Crisòstom10 a diverses ciutats en el mateix sentit, però no a través de cartes sinó de discursos, pronunciats, pressumptament, davant dels seus destinataris, tot i que bé poden ser ficticis. El clam pel retorn a la puresa sens dubte pot estar relacionat amb el regnat d’Hadrià, a mitjan segle II, quan l’emperador va crear l’anomenat Panhellenion, una institució que pretenia incloure-hi tots els descendents de grecs i ser el referent cultural dominant de tot l’imperi. Causa o efecte de la política imperial, el Panhellenion va desfermar la preocupació per la puresa, tant lingüística com intel·lectual, que és una clara marca de l’època11 .

10. Em refereixo, sobretot, a D.Chr. 31 (Als Rodis), 32 (Als d’Alexandria), i 33 i 34 (Als Tarsis).

11. Sobre el Panhellenion la bibliografia és àmplia i no sempre coincident, per a una aproximació vg. spAwForth; wIlder 1985 i 1986; romeo 2002; gordIllo hervás 2012.

Francesca Mestre

L’autor de les Cartes, com més tard Filòstrat en escriure la Vida, acudeixen a la figura d’Apol·loni i, ben segur aprofitant-ne alguns trets certs, en fan un campió de l’hel·lenisme, un intel·lectual preocupat per aquestes qüestions i totalment dedicat, des de la seva posició, a dotar de prestigi les bases hellèniques de la civilització, i fer-les perviure com a identitàries de tot l’imperi. Aquestes Cartes que conservem, doncs, re-creen un personatge i el doten d’unes característiques absolutament convenients a l’objectiu desitjat; és, en certa mesura, literatura de propaganda, que no ens és desconeguda en l’àmbit literari del moment. La particularitat, però, vindria a ser que, a diferència d’aquests altres paral·lels, el vehicle triat és la carta. La justificació per part del mateix autor de les Cartes d’Apol·loni per la tria del vehicle epistolar ve donada també en una carta, on fa la seva particular classificació dels gèneres del discurs, entre els quals inclou la carta. Es tracta de la Carta 19 que faré servir per tancar:

Σκοπελιανῷ σοφιστῇ. Πέντε εἰσὶ σύμπαντες οἱ τοῦ λόγου χαρακτῆρες, ὁ φιλόσοφος

ὁ ἱστορικὸς ὁ δικανικὸς ὁ ἐπιστολικὸς ὁ ὑπομνηματικός. ἐγκειμένων δὴ τῶν γενικῶν

χαρακτήρων τῇ τάξει πάλιν γίνεται πρῶτος μὲν ὁ κατὰ τὴν ἑκάστου δύναμιν ἢ φύσιν

ἴδιος ὤν, δεύτερος δὲ ὁ ἐν μιμήσει τοῦ ἀρίστου, τῶν ἐκ φύσεως εἴ τις ἐνδεὴς εἴη. τὸ

δὲ ἄριστον δυσεύρετόν τε καὶ δυσεπίκριτον, ὥστε οἰκειότερος ἑκάστῳ χαρακτὴρ ὁ ἴδιος, ἐπείπερ καὶ βεβαιότερος.

Apol·loni a Escopelià el sofista. Els estils del discurs són cinc: el filosòfic, l’històric, el judicial, l’epistolar, i el de les memòries; tot i que aquest és l’ordre establert dels estils, és primer aquell propi de cadascú per habilitat o natura, o, segon, el que imita el millor, si hom és deficient en habilitat natural. Ara bé, el millor és difícil de trobar o de determinar, de manera que serà l’estil més còmode per a cada persona, ja que també serà el més consistent.

Sembla clar, doncs, que el gènere més propi per a Apol·loni, és la carta; així, almenys, és com l’autor de les Cartes que porten el seu nom entén que contribuirà a perfilar la personalitat d’un home controvertit en el seu propi temps i recuperat com a savi en època dels Severs.

bIblIogrAFIA

K. brown 1997, «Hermes Trismegistus and Apollonius of Tyana in the Writings of Bahá’u’lláh», in J. mcleAn, Revisioning the Sacred: New Perspectives on a Bahá’í Theology, Los Angeles, pp. 153-187.

R. gordIllo hervás 2012, La construcción religiosa de la Hélade imperial: el Panhelenion, Firenze.

C.P. Jones 2009, «Some Letters of Apollonius of Tyana», in K. Demoen and D. Praet (edd.), Theios Sophistes: Essays on Flavius Philostratus’ Vita Apollonii, Mnemosyne Supplement, Leiden & Boston, pp. 249-263.

Les Cartes d’Apol·loni de Tíana adreçades a comunitats gregues 139

C.P. Jones (ed.) 2006a, Apollonius of Tyana, vol. 3: Letters of Apollonius, Ancient Testimonia, Eusebius’s Reply to Hierocles, Loeb Classical Library, Cambridge & Massachusetts & London.

C.P. Jones 2006b, «Apollonius of Tyana in Late Antiguity» in S. Johnson (ed.), Greek Literature in Late Antiquity: Dynamism, Didacticism. Classicism. Aldershot, pp. 49-64.

M. m A rcov I ch 1982, «The Epigram on Apollonius of Tyana», Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik 45, pp. 263-265

R. morello; A.D. morrIson (ed.) 2007, Ancient Letters: Classical and Late Antique Epistolography, Oxford.

R.J. penellA 1989, The Letters of Apollonius of Tyana: A Critical Text with Prolegomena, Translation and Commentary, Mnemosyne Suppplements, 56. Leiden.

I. romeo 2002, «The Panhellenion and Ethnic Identity in Hadrianic Greece», Classical Philology 97, pp. 21-40.

A. sArrI 2018, Material Aspects of Letter Writing in the Graeco-Roman World. 500 BC – AD 300, Berlin & Boston.

A.s spAwForth; s wIlder 1985, «The World of the Panhellenion: I, Athens and Eleusis», Journal of Roman Studies 75, pp. 78-104.

A.s spAwForth; s wIlder 1986, «The World of the Panhellenion: I, Three Dorian Cities», Journal of Roman Studies 76, pp. 88-105.

M. trApp (ed.) 2003, Greek and Latin Letters. An Anthology, Cambridge.

T. whItmArsh 2013, Beyond the Second Sophistic. Adventures in Greek Postclassicism, Berkeley & Los Angeles & London.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics Núm. 37 (2021), p. 141-155

DOI: 10.2436/20.2501.01.109

«La mia mà escriu»: Les Heroides en català als segles xiv i xv, entre la traducció i la imitació1

Josep Pujol

Universitat Autònoma de Barcelona

AbstrAct

This paper deals with five issues of the reception of Ovid’s Heroides in medieval Catalan. Firstly, it describes Guillem Nicolau’s glossed translation dating from 1390. Then, it analyses the literary treatment of Ovid in four epistolary texts: the letters included in the Història de Frondino e Brisona, an anonymous letter-dialogue between a man and a woman (source of a love letter by Francesc de la Via), Joan Roís de Corella’s Lletres d’Aquil·les e Políxena, and the love letters in Tirant lo Blanc. As a conclusion, the historical position of each text is established.

Key words: Ovid in the Middle Ages, Heroides, Medieval love letters, Història de Frondino e Brisona, Joan Roís de Corella, Tirant lo Blanc 1

La descendència literària de les Heroides d’Ovidi fou enorme. Només cal veure la monografia que fa més de cinquanta anys hi dedicà Heinrich Dörrie (1968), que en resseguí el rastre en les literatures llatina i vulgars fins al segle  xv III . Els darrers segles medievals foren especialment rics en represes imitatives, i de fet la lectura de qualsevol epístola amorosa medieval suscita

1. Aquest article s'inscriu en el projecte FFI 2011-27844-C03-0 (Ministerio de Ciencia e Innovación) i reprodueix, amb addicions rellevants i les referències bibliogràfiques pertinents, el text de la conferència llegida en les Jornades L’epístola literària des de l’antiguitat clàssica fins al segle xx, organitzada per l’Aula Carles Riba els dies 14 i 15 de febrer de 2019. Agraeixo a Carles Garriga la seva invitació generosa a participar-hi.

sempre la comparació amb Ovidi, a la recerca de la confirmació —o la negació— de la influència sospitada. D’aquesta rica i variada vida tardomedieval de les Heroides , en destacaré cinc aspectes de la vida catalana — alguns, prou coneguts— amb la doble intenció d’esbossar un trajecte històric i exemplificar, amb algunes aportacions noves, diverses direccions de la imitació de l’Ovidi epistolar. El punt de partida és la traducció catalana glossada de les Heroides (1390), de la qual es fa una caracterització sumària; després, quatre textos epistolars, o amb epístoles, volen mostrar: (1) la represa de temes, fórmules i motius per a la confecció d’epístoles atribuïdes als personatges d’una ficció, com en la Història de Frondino e Brisona , o, senzillament, per a la redacció d’intercanvis epistolars amorosos entre un home i una dona, sense cap altre context que el que puguin generar les lletres mateixes; (2) l’ús del model per la creació de noves epístoles atribuïdes a personatges de la mitologia o la història antiga, que il·lustren les lletres d’Aquilles i Políxena de Joan Roís de Corella; i (3) l’apropiació literal del text de la traducció catalana per a la creació de noves epístoles, discursos i diàlegs en el Tirant lo Blanc.

2

Els accessus escolars medievals a les Heroides solen concedir a Ovidi el paper d’introductor del gènere poètic epistolar en la literatura romana, a imitació, diuen, de models grecs. Certament, els ho havia posat fàcil, perquè, com els comentadors medievals més perspicaços no deixaven de recordar, al tercer llibre de l’Ars amatoria (v. 346) Ovidi mateix se n’havia atribuït la invenció. I tant les introduccions dels comentadors a cada epístola com les glosses que les expliquen s’entretenen a mostrar amb detall els passos de l’argumentació epistolar. A la ratlla de 1200, gràcies a dos mestres de gramàtica d’Orléans, Folc i Guillem, els accessus a l’obra i les introduccions a cada epístola distingeixen curosament i sistemàtica entre la intentio auctoris (és a dir, la d’Ovidi) i la intentio mittentis o scribentis de cada carta, aquesta sempre d’ordre pràctic a partir de l’experiència amorosa particular de cada heroïna —o de cada heroi i heroïna en les sis darreres—, de manera que les epístoles femenines i els intercanvis entre un home i una dona s’associen també a un catàleg de motivacions epistolars bàsiques: l’amonestació a restar o a retornar, la queixa pel perjuri o la deslleialtat, la maledicció, o els precs de recobrament, de consentiment, de perseverança, de fidelitat, de prudència, fins i tot de soterrament després de la mort imminent de l’heroïna. No ha de sorprendre, per tant, que l’obra tingués un paper clau en la constitució d’una epistolografia amorosa en llatí i després en les llengües vulgars.

Fora dels professionals de l’escriptura amb formació gramatical d’escola, la

difusió catalana de les Heroides passa per la traducció 2. Es van traduir just quan s’acabava el segle xIv, seguint un camí diferent que en altres territoris romànics. A Castella o França, les lletres ovidianes comencen essent sobretot una font històrica que alimenta i amplia compendis d’història antiga dels segles x II i x III com la General estoria d’Alfons X, les versions prosificades del Roman de Troie i la Histoire ancienne jusqu’à César , o bé una enciclopèdia mitologicomoral com l’Ovide moralisé . Per això en cap de les dues llengües no n’existeix cap traducció completa fins entrat —a finals, en el cas francès— el segle  xv La traducció catalana, més aviat comparable amb la toscana de Filippo Ceffi, que la precedí de gairebé tres quarts de segle, es produí i es difongué per via cortesana, en uns anys de creixement de l’interès nobiliari per les històries antigues, i en tenim testimonis literaris i documentals molt precisos. El 1389 i el 1390, el rei Joan I i la seva muller, la reina Violant de Bar, demanaren amb insistència «les Epístoles d’Ovidi en pla» al seu traductor; el 1399, al llibre III de Lo somni, Bernat Metge inclogué les «Epístoles d’Ovidi» en una llista ideal de lectures cortesanes femenines, juntament amb els productes de la tradició poètica i narrativa romànica; la infanta Joana, comtessa de Foix, filla de Joan I i Mata d’Armanyac, en posseïa un manuscrit valuós que heretà el 1409 el rei Martí I; el 1417, a l’inventari de llibres d’Alfons el Magnànim se’n registra també un exemplar. Al mateix temps, la nova traducció s’associà fàcilment amb altres traduccions de textos llatins clàssics en què a l’interès per les històries antigues s’hi sobreposa el caràcter delitable, recreatiu i modèlic, literàriament i retòrica. La complementarietat, per exemple, amb les Tragèdies de Sèneca, traduïdes també a finals del segle  x I v , és del tot evident, i constitueixen durant un segle les dues úniques traduccions catalanes de poesia llatina clàssica, tots dues llegibles com a expansions passionals en forma de monòleg epistolar o dramàtic de les figures del mite.

Com és prou sabut, les situacions imaginatives d’on neixen les epístoles de les Heroides s’arrelen sempre en un text grec o llatí precedent —els poemes homèrics, una tragèdia, Cal·límac o l’Eneida , per exemple—, i són especialment riques en referències mitològiques. Com la de les tragèdies senequianes, la versió catalana de les Heroides ensenya molt bé l’ús d’instruments explicatius d’escola gramatical per salvar la distància entre la profusió de referències al món antic i els referents dels lectors catalans. El traductor anònim de Sèneca, que no era una lectura d’escola, hi integrà els comentaris ‘moderns’ de Nicolau Trevet3. El de les Heroides hi afegí glosses marginals d’escola.

La traducció fou obra de Guillem Nicolau, rector de Maella, al baix Aragó, que primer exercí com a escrivà i capellà de la reina Elionor, i, després, com a capellà dels reis Pere III i Joan I. Els anys 70 i 80 havia exercit com a traductor per a Pere III i l’infant Martí i se li suposa destresa en la versificació llati-

2. Resumeixo les dades exposades a puJol 2018, amb bibliografia més detallada.

3. Vegeu-ne l’edició de mArtínez 1995.

na. Per la carta esmentada del rei Joan a Nicolau sabem que el text ja devia estar traduït el 1389, però la traducció tal com la coneixem ara no devia estar enllestida fins a la primavera de l’any següent, quan Nicolau, segons que explicà en resposta a una carta requisitòria de la reina Violant, acompanyà el text d’un aparat profús de més de 1300 glosses marginals. La traducció s’ha conservat en un sol manuscrit complet (París, BnF, ms. esp. 544) i en un fragment breu de la quarta epístola (Barcelona, BC, ms. 1599). El manuscrit de París presenta la traducció en prosa de les epístoles I-XIV i XVIXXI (com en tota la tradició medieval, manca, doncs, l’epístola de Safo a Faó, bona part de la XXI i un centenar de versos de la XVI). Cada epístola és precedida per un accessus particular que resumeix l’episodi mític en què s’inscriu la redacció de la lletra i enuncia la intentio scribentis i la intentio auctoris. Ni el manuscrit complet ni el fragment no copien glosses, però ofereixen indicis de la seva existència, que podem recuperar de manera íntegra a través d’una traducció castellana anònima quatrecentista del text català de Nicolau 4. L’únic manuscrit conservat d’aquesta retraducció (Sevilla, Biblioteca Colombina, ms. 5-5-16) està glossat als quatre marges amb crides alfabètiques que vinculen les glosses al lloc corresponent del text. Com el text, les glosses mostren errors de traducció i de còpia d’un original català, i referents culturals del mateix origen que les identifiquen sense dubtes com a traducció de les glosses originals catalanes.

Nicolau treballà sobre un manuscrit llatí escolar amb un aparat de comentari dens i complet. Les introduccions a cada carta i una trentena de glosses foren traduïdes d’un comentari conegut, els Bursarii ovidianorum de Guillem d’Orléans (c. 1200)5, mentre que bona part de la resta de glosses es documenta en manuscrits que han combinat el comentari, molt selectiu, de Guillem amb altres comentaris molt rics produïts a Orléans a les darreries del segle xII, segurament, els dels mestres Folc i Arnulf. El model de Nicolau havia de ser molt semblant als manuscrits París, BnF, ms. lat. 7996, i Copenhague, Det Kongelige Bibliotek, GKS, ms. 2013 4º, que reuneixen materials d’aquests tres comentaris — i que, a més, permeten donar compte de bona part de les solucions de traducció, sovint explicatives, que Nicolau prenia de glosses interlineals i marginals.

És clar que, en l’acte de traduir —de vegades parafrasejar— seguint glosses, i sobretot en l’acte d’afegir comentaris al marge, el traductor pensa en la necessitat de donar al lector els instruments de lectura imprescindibles: des de la identificació de personatges, històries, llocs o constel·lacions fins a les motivacions dels raonaments epistolars o les al·lusions tàcites a fets i episodis de la història del personatge, passant per una variada gamma d’informacions morals, científiques i fins i tot, ocasionalment, gramaticals o retòriques. Nico-

4. La traducció s’inscriu en un fenomen més ampli de mediació catalana de textos clàssics a Castella a les primeres dècades del segle  xv , coincidint amb l’entronització dels Trastàmara a la Corona d’Aragó. Vegeu puJol 2016 i 2020.

5. Editat per engelbrecht 2003, que actualment en prepara una nova edició.

lau no és ni mecànic ni indiscriminat. Selecciona en funció de les necessitats dels lectors, és conscient de la importància de subratllar els raonaments epistolars i, sobretot, sap ser molt sensible a la cultura cortesana ambiental. Per exemple, en un parell de llocs al·ludeix, de collita pròpia, a la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne, el relat estàndard de la guerra de Troia, molt divulgat en la traducció de Jaume Conesa. Però sobretot, en cinc llocs substitueix o complementa proverbis o citacions llatins de les glosses originals amb citacions de Cerverí de Girona, en la seva doble condició de trobador i d’autor de proverbis rimats: és un exemple magnífic de la continuïtat entre tradicions culturals, i de com la novetat s’integrava en un coixí de cultura poètica i narrativa romànica. El fet és especialment rellevant si tenim present que Cerverí fou el trobador més apreciat a la casa reial al llarg del segle xIv, i que els seus Verses proverbials trobaren una recepció singular en el sector professional de notaris i escrivans: Guillem Nicolau tenia un peu a cada banda6

3

La novetat s’establí de pressa. L’àmplia circulació de la traducció catalana (10 testimonis documentals abans de 1440), l’impacte immediat que l’esment de Bernat Metge fa suposar, la vinculació en els manuscrits amb altres traduccions de tema clàssic com les Històries troianes o l’Escipió e Anníbal d’Antoni Canals, suggereixen un interès primerenc que es manifesta en una consciència imitativa que, en un primer moment, convergí amb les tradicions romàniques i amb la pràctica professional del dictamen, que amb Ovidi trobava un model culte apte per a la redacció de cartes d’enamorats.

Cap al final de la novel·la Curial e Güelfa, quan Venus ha propiciat el reenamorament de Güelfa, el narrador evoca tot de figures literàries famoses que s’alegren del final feliç que s’anuncia. Entre les parelles famoses, n’hi ha una que —almenys per a nosaltres moderns— no ho és tant: Frondino i Brisona. Són els protagonistes d’una novel·leta amorosa anònima de principis del segle xv —no deu ser posterior a 1425— conservada en un sol manuscrit i que, si hem de jutjar per aquesta referència, devia ser més coneguda que no ens pensem7. El pinyol del text és un intercanvi epistolar de cinc lletres en prosa catalana entre els dos protagonistes, sostingut per un ciment narratiu esquemàtic en vers occità i ornat amb cinc cançons —parlant en propietat, rondeaus i virelais— en francès. El mateix text, en la conclusió, remarca el valor pedagògic de les cartes, que estan rubricades per subratllar sempre la intentio scribentis : «complanyent-se d’ella», «ab la qual s’excusa», «reprenent-lo com tant tarda de fer-li saber…», «on li fa saber…excusant-se de la

6. Vegeu reIxAch; cAbré 2019.

7. Editada per AnnIcchIArIco 1990. El passatge del Curial es pot llegir a les edicions d’ArAmon

2018: 390-391, i bAdIA; torró 2011: 516.

Josep Pujol

triga de son escriure», «pregant-lo que anàs a ella». La darrera editora ha resseguit minuciosament els deutes molt precisos de l’autor amb la Fiammetta de Boccaccio. No costa gaire, però, afegir-hi els deutes amb el model últim, Ovidi. Ho demostren, sobretot, la primera i la cinquena epístoles. A la primera, escrita per Frondino, s’hi trenen variacions de dos motius característicament ovidians: la referència a l’escriptura física, concreta, amb la fórmula recurrent «la mia mà», i la comminació a la lectura de la carta per part de l’home, que obre imperativament les heroides de Fedra (IV) i Enone (V)8:

La mia mà escriu ab gran dolor a tu, e prec-te que si m’has oblidat, no vulles almenys, membrant-te de la mia amor, oblidar de llegir aquesta lletra, la qual te tramet per dues raons. (p. 105)

e la mia mà, feta flaca per scriure, jau en la mia falda (IX, 161-2); La mia mà dreta ten la ploma, l’altra l’espasa nua, e la mia lletra escrita, mas no tancada, és posada en la mia falda (XI, 12-13); La mia mà dreta no gosa escriure ço que gosà fer (XII, 106-7); Més coses te volguera scriure, mas la mia mà és llassada per lo pes de les cadenes, e la paor tol a mi la força (XIV, 132-3).

Hipòlit, llig perfetament ço que és escrit en aquesta letra (IV, 9); Paris, llig aquesta lletra. […] Llig-la… (V, 21-22); No hages paor de llegir aquesta lletra mia (XX, 13-14); Aconci, jo, Cidepe, he haguda gran paor de llegir la tua lletra (XXI, 6); Jo no haguera llegida la tua letra (XXI, 10).

La mateixa lletra presenta estructures anafòriques («Quantes vegades…quantes vegades») que evoquen les de l’heroida V («Quantes vegades…quantes vegades…e quantes vegades… e tantes vegades…e tantes vegades…» V, 68ss.), fórmules com «en la mia tendra e pueril edat» que es poden posar de costat amb «en la primera edat pueril» de l’epístola VIII, 128, o el motiu del «sagrament» —el jurament— trencat. La cinquena lletra és especialment interessant, perquè Brisona s’hi excusa de no haver «guardada en dictar alguna manera de retòrica» ni d’haver «guardada ciència en fer ma lletra», a causa de la «cuita ab què’t volia escriure mos treballs». És a dir: escriu, diu, des d’una urgència expressiva comuna a totes les heroïnes ovidianes i, no cal dir-ho, a Fiammetta (i també, de fons, a l’Ovidi exiliat de la primera elegia del llibre cinquè de les Tristes). En conseqüència, la lletra és un compendi de llocs comuns de la tradició epistolar que entrellaça contínuament Ovidi i Boccaccio. Podem veure-ho en l’exordi i la conclusió, que combinen l’obertura de les lletres de Fedra a Hipòlit (IV) i d’Enone a Paris (V), i de la de Penèlope a Ulisses (I):

8. Se cita el text de l’edició AnnIcchIArIco 1990, amb indicació de la pàgina; les Heroides, de l’edició puJol 2018 (en tots dos casos modernitzo la grafia). No hi ha cap certesa que l’autor se servís de la traducció catalana, però el fet que el model es fa més transparent acarant-hi el text català ho suggereix.

Frondino, prec-te que moltes vegades lliges aquestes lletres. Jo he dubte que a tu no oblid sovent de mi, e oblidant-te de mi, l’angoixa de ton desir passa e no has cura de venir. E si aquesta lligs, molt creu que despertarà lo teu voler adormit en la tua triga. (p. 123)

Hipòlit, llig perfetament ço que és scrit en aquesta lletra, car la lletra legida no·t nourà res, e pot ésser contenguda en ella alguna cosa qui·t plaurà (IV, 9-10); Paris, llig aquesta letra. O veda-ho a tu la novella muller tua, Helena? Llig-la, car aquesta lletra no és scrita ab man grega. Nimfa, ço és, Oenone, tramet de les muntanyes de Troia a l’amic seu Paris, jatsia que ell no vulla ésser seu, aquestes paraules que lligs. (V, 21-4)

No puc saber qual és la causa de la tua triga, que no véns (I, 64-6); Oh, forts Axil·les!, guarda Briseis ansiosa, e tu, dur, no turments aquella amb llonga triga (III, 141-3).

Com també en deriva la reclamació de la presència física de l’enamorat, i no de les cartes, que obre les epístoles de Penèlope (I) i d’Hero (XIX):

Prec-te, doncs, que no’m trametes res a dir per lletres, mas ço que’m deuries escriure vine-m’ho a dir ab ta boca, car fort la desir veure parlar. (p. 127)

Prec-te que no·m rescrives res, mas que vingues personalment a mi (I, 10); Leandre, vine a mi per ço que puixa haver de fet la salut que tu has tramesa a mi per paraules (XIX, 6-7).

El compte del temps de la dona que espera evoca l’epístola de Fil·lis a Demofoont (II):

Oh Frondino!, si tu comptaves així los dies e les hores com jo he del temps ençà que tu est partit, pus llong te semblaria lo temps. (p. 124)

Si comptes lo temps que nosaltres, amants, comptam, lo nostre clam no ve abans de son dia (II, 15-16).

I les taques fetes per les llàgrimes, la de Briseis a Aquil·les (III):

Frondino, si lo dictat d’aquesta lletra no·t sembla meu, per tal com no he guardada en dictar alguna manera de retòrica, segons que he acostumat, creure pots que sí és, mas la gran cuita ab què·t volia escriure mos treballs m’ha feta venir en plor, qui m’ha torbat lo cap tant que no he guardada ciència a fer ma lletra. E si la trobes tort escrita o pus mal que no solia escriure, no te’n meravelles, car la multitud de l’aigua qui m’eixia plorant dels ulls me torbava la vista e anul·lava lo paper, perquè la tinta s’hi estenia massa; mas bons me seran aitals plors ab què·t vege. (p. 128)

Les mies llàgremes han fetes totes quantes taques veuràs en la lletra, però les llàgremes o taques fetes per aquelles deuen haver pes o semblança de paraula. (III, 17-19)

El contrast amb els versos narratius i lírics fa ressaltar vivament les novetats d’una prosa forjada en la imitació de models clàssics i italians. I, en aquestes alçades de segle, no n’hi havia d’altres que no fossin Ovidi i Boccaccio. Potser lleugerament anterior al Frondino , un intercanvi anònim de cartes d’amor entre un home i una dona, copiat tot seguit de la traducció catalana del De amore d’Andreu el Capellà al manuscrit Madrid, Biblioteca del Palacio Real, ms. II-3096, ff. 99-100, combina una altra mena de novetats 9. Els trets lingüístics, retòrics i d’estil traeixen la mà d’un escrivà o un notari amb gust per l’ornatus a base de sentències de florilegi posat al dia, si hem de donar valor cultural a una que ha estat presa del De remediis utriusque Fortunae de Petrarca. Però l’Ovidi epistolar és arreu, començant, en la resposta de la dona, per l’evocació d’exempla de les morts que provoquen els ulls que susciten l’amor:

Oh! Bé són noïbles enemics los ulls de cascú si hom los diverteix a coses plasents e delitoses. Car si Helena no hagués vist Paris, Dido Eneas e Sil·la Minos, los murs de Troia, de Cartage e d’Alcitoe foren encara en llur estament; e si Tisbe no hagués vist Píramus, e Fedra Hipòlit, e Cànace Macareu, la terra dura no fora estada llit de llurs cossos delicats, en la qual, nafrades ab llurs pròpries mans, finiren llurs dies. (p. 138)

Amb l’excepció d’Escil·la i Tisbe, que venen de les Metamorfosis, les altres parelles apunten a les Heroides. En l’epístola de l’home, les frases «no vulles menysprear la mia demanda» o «no sies rebel·le […] ni vulles ésser dura vers lo teu devot servent» (p. 137) reflecteixen passatges de l’epístola de Paris: «Elena, no vulles menysprear la amor a mi donada per los fats» (XVI, 161-162), «Necessària cosa és o que muts la cara o que no sies dura» (XVI, 166-168).

La lletra de la dona evoca les d’Helena i Fedra; prové d’aquesta darrera l’exhortació a la lectura, que ja hem vist en el Frondino:

Dura cosa és, emperò, posar llei a l’amant, la transgressió de la qual me fa dubtar d’escriure ço que·s conté en aquesta lletra, la qual te prec que pacientment vulles llegir, car no és concebuda en alguna detracció tua; solament m’ha fet així escriure vergonya femenil e raonable temor. (p. 138)

Hipòlit, llig perfetament ço que és escrit en aquesta lletra, car la letra llegida no·t nourà res, e pot ésser contenguda en ella alguna cosa qui·t plaurà. Ab

9. Per a altres intercanvis de lletres amoroses en català, vegeu sAbAté; sorIAno 2008. Aquestes dues cartes s’editen i s’estudien a puJol 2021, d’on provenen els exemples de motius ovidians i les citacions del text.

aquestes aitals lletres són portats secrets per mar e per terra, e lo enemic llig lletres de son enemic. (IV, 9-12)

El dubte i la vergonya tenen paral·lels en els versos següents (7-14) de la mateixa lletra. I com Helena a Paris, la dona respon punt per punt a les requestes de l’home («primerament… dius aprés… pregues-me encara…»), i obre la carta amb unes obligades referències a la correspondència que fan pensar en el motiu del record i la imaginació que, en Ovidi, suscita la lectura de la lletra:

Ab quanta alegria e aviditat de cor és estada per mi reverentment rebuda la tua graciosa lletra, la mia perseverança ho demostra, car aquella tinc continuadament, ab mi habita i en aquella imagín e contemple la tua plasent cara, la qual, si a Fortuna, envejosa a la felicitat mundanal e novercant sovent a amor, hagués plagut, volgra que fos encara a mi per veure, car lo meu cor se pogra distribuir en altres coses que li foren pus expedients e honestes que ara no pot. (pp. 137-138)

Les epístoles generen més epístoles. Aquest intercanvi anònim de motlle ovidià serví al poeta Francesc de la Via per a confegir la carta prologal del seu poema A Bella Venus, escrit en un arc cronològic que va de c. 1418 a 142810 En copià literalment llargs fragments i els feu servir —sobretot, de la carta de la dona— per a la redacció d’una carta nova del poeta a la seva enamorada en la qual encara s’endevina el model antic, no només perquè reprodueix la llista de parelles enamorades, sinó perquè tingué l’acudit de signar-la amb el pseudònim Paris —i, una altra vegada integrant tradicions, el de datar-la a la Joiosa Guarda dels romans artúrics.

4

La temptació de fer servir el model ovidià per atribuir epístoles a altres personatges mítics —o per atribuir-ne de noves als mateixos personatges— era irresistible ab origine. Aquesta pràctica es pot resseguir des dels temps d’Ovidi, si és veritat, com afirma ell mateix, que el seu amic Sabí va escrigué respostes a les lletres de les heroïnes (Amors II, xviii, 27-34). En tenim fites significatives, des d’una lletra anònima en hexàmetres de Dido a Eneas del segle III a l’intercanvi també en hexàmetres entre Paris i Helena de Baldric de Bourgeuil, del XII. Destaca sobretot un anònim del segle xI que obrí la porta a la redacció d’epístoles de dones no presents al recull original: la seva epístola elegíaca de Deidamia a Aquil·les parteix de l’Aquil·leida d’Estaci, estirant el fil de l’ovidianisme que ja hi ha en la seva lamentació abans que Aquil·les se’n vagi a Troia, i entreteixint-lo amb una variada gamma d’estilemes i mo-

10. Editat per pAcheco 1997: 289-308.

tius de les Heroides 11. Al segle  xv , la literatura humanística omple Itàlia de lletres de les heroïnes d’Ovidi i d’heroïnes noves. Les llengües vulgars hi responen. En el marc del classicisme cortesà de les dècades centrals del segle xv, l’interès es concentrà sobretot a ‘completar’ o ‘ampliar’ el recull d’Ovidi amb noves cartes femenines o amb intercanvis d’home i dona, donant veu a nous personatges de la mitologia i la història antiga. Als escriptors romànics del segle xv, que encara no havien accedit a Homer sinó en compendis, la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne els oferia possibilitats evidents: a Castella, Juan Rodríguez del Padrón atribuí un intercanvi epistolar a Troilus i Briseida, ple de ressons i referències explícites al text d’Ovidi. A finals dels anys 50, Joan Roís de Corella, també gràcies a Guido, es fixà en Aquil·les i Políxena i, d’una manera diferent — amb altres fonts ovidianes i amb el filtre de la Fiammetta de Boccaccio—, en Medea o en Biblis12 . Les lletres fingides que Corella atribueix a Aquil·les i Políxena tenen el model en l’intercanvi ovidià de Paris i Helena: hi ha la requesta amorosa d’un estranger, la presència latent —aquí present i real, en el model una amenaça futura— de la guerra de Troia, i els dubtes de la dona requerida —llargament exposats per Corella— que, tanmateix, cedeix al final de manera més o menys explícita. El model es fa present de manera concreta, material, per exemple en la represa i variació del motiu de les llàgrimes que taquen el paper, ara atribuïdes excepcionalment a l’home —i no a qualsevol, sinó a Aquilles, servint-se alhora, amb molta intel·ligència, de l’obertura de l’epístola de Briseida, enviada justament a Aquil·les, i de l’episodi de l’enamorament de l’heroi al llibre XXIII de la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne, que ja presenta el plor i el conflicte entre el desig i la condició d’enemic13:

E no·m desplau, per fer majors mos mèrits en esguard teu, diguen que aquell qui ha sobrat les forces e ànimo del gran Hèctor, sol de tu, desarmada sinó d’extrema bellesa, sia vençut, e, com a dona, mes esperances tenga en llàgremes, les quals banyant [vel sollant] ma lletra, crec per elles millor que per mes poc avisades paraules te serà manifesta la sobresgran dolor que de continu de mi no s’absenta. (pp. 80-81)

11. Per a aquesta tradició, vegeu hAgedorn 2004: 21-46 i 193-196; la lletra de Deidamia ha estat estudiada també per pArKes 2011.

12. Les fonts de Corella han estat estudiades per mArtos 2001 (per a les lletres d’Aquil·les i Políxena, vegeu 33-45). Per a una visió de conjunt de la prosa de Corella, vegeu gómez 2015. Les cartes de Rodríguez del Padrón es poden llegir a sAquero; gonzález 2010. Una lletra castellana de Sofonisba a Massinissa, d'autor anònim, ha estat estudiada i editada per gónzález; sAquero 2014.

13. El passatge de Guido ha estat proposat com a font per mArtos 2001: 42-43. Cito el text de Corella per l’edició d’AnnIcchIArIco 1996, amb la grafia modernitzada; el text llatí de les Heroides, per l’edició de FàbregAs; ArtIgAs 2021, que es basa en les d'e. J. Kenney, de 1996, per a XVI-XXI, i de h dörrIe de 1971, sotmesa a revisió, per a I-XV; el llatí de Guido, per la de grIFFIn 1936.

Quascumque adspicies, lacrimae fecere lituras; / sed tamen et lacrimae pondera uocis habent. (Heroides III, 3-4)

“Ve michi, quia me, quem uiri fortissimi et robusti uincere minime potuerunt, quem nec etiam ille fortissimus Hector, qui fortissimos omnes excessit, vnius fragilis puelle deuicit et prostrauit intuitus! […] Quis enim furor sic meum animum ocupauit ut illam diligam et affectem que me habet odio capitali […]? Qua igitur fronte, ut amantes ceteri, ipsam allicere potero ad motum flexibilis uoluntatis […]?” Et conuersus ad parietem funditur totus furtiuis in lacrimis ne aliquis percipiat suos dolores. Et demum suas lacrimas astringendo eas in suspiria crebra commutat. (Hist. destr. Troiae, lib. XXIII; p. 185)

Abans, Aquil·les ha evocat la devastació de Troia amb imatges derivades de la lletra de Penèlope i es caracteritza a si mateix oposant el seu coratge bellicós a les astúcies d’Ulisses:

…m’estimaràs de culpa delliure, encara que en nom d’enemic haja ofès los murs de Troia, puix mon voler no ha pres terme en destruir lo gran Ílion, mas, seguint les cruels lleis de Mars, he ofert ma persona a sangonoses batalles, tenyint, en augment de l’estima de ma honor, los verds camps troians de la mia sang; e no com a espia, mas com a cavaller, he seguit los militars costums, ne ab cautela he pensat com Ulixes furtar los cavalls fills de l’Aurora, per la pèrdua dels quals són vostres esperances del tot fallides. (p. 78)

Iam seges est ubi Troia fuit, resecanda falce / luxuriat Phrygio sanguine pinguis humus. (Heroides I, 53-4)

De fet, com mostren les fórmules anafòriques en cursiva, tota l’estructura del passatge, amb les motivacions de l’heroi, s’ha modelat sobre la carta de Paris:

Nam neque tristis hiems neque nos huc appulit error; / […] Nec me crede fretum merces portante carina / findere: […] / Nec uenio Graias ueluti spectator ad urbes. (Heroides XVI, 29-33)

La carta de Políxena comença reprenent el motiu ja vist de la mà que escriu (Heroides IX, XI, XII i XIV) i el de l’ambivalència sentimental:

Ja la nit era passada, e los cavalls de Febo a l’acostumat camí s’aparellaven, e la mia mà encara dubtava prendre lo paper, creent no admetria la ploma, escrivint a tu, paraules d’amistat, ne menys elegia de la malvolença a què tes obres cruels m’obliguen, ma lletra te fes mostra. (p. 82)

I, sobretot, no pot deixar de cridar l’atenció el gir final: després dels dubtes i els retrets, Políxena acaba fent responsables els déus dels mals de Troia per excusar Aquil·les i, finalment, poder-lo correspondre sense comprometre el seu honor:

Ne açò·t dic perquè·m plàcia escriure’t paraules que d’enuig te facen report, mas perquè, atribuint als déus la causa de nostres mals, estimaré menors les tues ofenses; d’on se porà seguir que, ab menys pèrdua de ma estima, serà possible atengues lo que la lletra demana. Abandone la ploma, tement la tarda de mon escriure no meta en perill ta vida. (p. 86)

No és l’Helena ovidiana, però s’hi assembla bastant.

5

Joanot Martorell fou un lector voraç de traduccions, i integrà al Tirant lo Blanc, a partir del capítol 118, tota mena de fragments procedents del text i les glosses de la traducció de les Heroides de Guillem Nicolau, que es devia saber mig de memòria14. No pot passar desapercebut que, al capítol 189, en una representació teatral que presideix les festes en honor d’uns ambaixadors, seuen dalt d’un cadafal «totes les dones qui bé havien amat», totes, llevat de Ginebra i Isolda, ovidianes: Penèlope, Helena, Briseida, Medea, Dido, Deianira, Ariadna i Fedra; després, aquelles que «a la fi de llurs amors foren decebudes per los enamorats», com Medea i, un altre cop, Ariadna —que, potser induït per la lletra X de les Heroides i perquè no tenia cap altra font d’informació, Martorell fa morir «en una illa deserta». Ara, les Heroides no venien soles, perquè l’interès per textos epistolars abraça també les lletres amoroses — i tota la prosa— de Corella i les de Juan Rodríguez del Padrón, i molts altres materials epistolars cavallerescos, polítics i militars. En principi, tots aquests materials fan funció epistolar, però l’epistolaritat del Tirant desborda sovint els límits del gènere, i, per exemple, lletres no amoroses —com ara les de batalla— poden confegir diàlegs amorosos, i, a l’inrevés, les Heroides s’usen més enllà del marc de l’escrit. Per exemple, les epístoles XVI i XVII tenen projecció narrativa en els diàlegs de requesta i defensa entre Tirant i Carmesina —o entre Hipòlit i l’emperadriu—, i la lamentació escrita d’Ariadna a les Heroides es pot convertir en la lamentació en veu alta de la reina Maragdina, a qui han mort pare i promès; és un exemple esplèndid de la represa de text i glosses en un nou context luctuós que pot explicar per què el text d’Ovidi es combina amb el de la Tragèdia de Caldesa de Corella — al capdavall també una epístola concebuda com a lamentació. De les vuit epístoles amoroses del Tirant, són rellevants els intercanvis entre Estefania i Diafebus (c. 158 i 187-188) i entre Tirant i Carmesina (c. 143, 246247), de tres cartes cadascun. Totes sis representen, sobretot des que Albert Hauf (1993) n’advertí la relació amb les Heroides, autèntics centons a base de retallar i enganxar amb atenció i paciència fragments breus de cartes que relliguen els dos caps de la tradició que hem resseguit: la traducció catalana de les Heroides d’una banda, i les lletres d’Aquil·les i Políxena de Corella i les de

14. Resumeixo puJol 2002 i puJol 2013. Per a les lletres amoroses, vegeu hAuF 1993.

Troilus i Briseida de Rodríguez del Padrón, de l’altra, a les quals s’afegeixen les lamentacions de Mirra i Biblis (aquesta, epistolar) de Corella. I, curiosament, l’ampliació de l’horitzó literari és progressiva: la lletra del c. 158 és un centó de frases de les quatre primeres heroides; a la del c. 187, ja s’arriba fins a l’heroida XIX i a l’intercanvi de Corella; i a la del 188, un vers solitari de l’epístola XVI conviu amb dos textos de Corella —un, la lletra d’Aquil·les— i la lletra de Troilus de Juan Rodríguez del Padrón. De manera semblant, la lletra de Carmesina del c. 246 combina la lletra d’Aquil·les, variacions d’un parell d’heroides (XIII i XVII) i les lamentacions de Mirra i de Biblis de Corella. La tècnica, ja es veu, és ben diversa de la dels altres textos que hem vist, i la recreació de fórmules i motius ha esdevingut una art combinatòria que es practica amb adhesió a la literalitat dels models.

6

Els exemples precedents permeten esbossar un mínim fil històric. La reacció a la difusió de la traducció de Nicolau no vingué només per l’interès per les històries de gregues i troianes que mostra l’associació amb altres textos antics o de tema antic. Les Epístoles imposaren també una escriptura, és a dir, uns motius, unes fórmules i una argumentació, que modernitzà la literatura amorosa; en part, convergí amb l’art del dictat dels escrivans, com mostra l’intercanvi anònim, i aviat confluí amb altres derivacions modernes del riu ovidià, com mostra la convivència d’Ovidi i els motius de la Fiammetta de Boccaccio a la Història de Frondino e Brisona, un text encara massa poc valorat que confia tot el pes de la narració a les lletres sorgides d’un malentès entre els enamorats. Aquesta articulació de les lletres dins un context narratiu que les motiva té un fons ovidià. És interessant que, quan Francesc de la Via aprofità les dues epístoles anònimes, la lletra que en sortí s’incardinà també en unes circumstàncies concretes. La inserció en un context narratiu es fa més explícit en la generació següent, quan els escriptors en llengües vulgars es lliuren a vestir els herois i les heroïnes del mite amb les seves lletres ovidianes noves de trinca. Corella, que per formació i cultura no depèn de les traduccions, representa aquesta tendència en un grau màxim, havent passat per l’experiència de Boccaccio, i es constituí en model. Martorell l’adoptà de seguida, i sabé teixir Corella, Rodríguez del Padrón, Boccaccio i l’Ovidi de Guillem Nicolau, ja vell de setanta anys, en aquest peculiar exercici recompositiu que són les cartes d’amor del Tirant lo Blanc

bIblIogrAFIA cItAdA

A. AnnIcchIArIco (ed.) 1990, Frondino e Brisona, Bari.

A. AnnIcchIArIco 1996, Varianti corelliane e “plagi” del Tirant: Achille e Polissena, Fasano di Brindisi.

R. ArAmon (ed.) 2018, Curial e Güelfa. Text revisat per Joan Santanach, Amadeu-J. Soberanas i Jaume Torró. Estudi i notes de Lola Badia i Jaume Torró, Barcelona [Els Nostres Clàssics, Autors medievals, 38].

L. bAdIA; J. torró (edd.) 2011, Curial e Güelfa, Barcelona.

H. dörrIe 1968, Der heroische Brief. Bestandsaufnahme, Geschichte, Kritik einer humanistisch-baroken Literaturgattung, Berlin.

W. engelbrecht (ed.) 2003, Filologie in de Dertiende Eeuw: De Bursarii super Ovidios van Magister Willem van Orléans (fl. 1200 AD) , 2 vols., Olomouc.

P. FàbregAs (ed.); E. ArtIgAs (trad.) 2021, Ovidi. Heroides, Barcelona.

F.J. gómez 1995, «Proses d’inspiració clàssica i cortesa» [de Joan Roís de Corella], in L. bAdIA (dir.), Literatura medieval (III): Segle XV, dir. (À. broch (dir.), Història de la literatura catalana, III), Barcelona, pp. 222-242.

T. gonzález rolán; P. sAquero suárez-somonte 2014, «Textos castellanos cuatrocentistas sobre dos mujeres de la Antigüedad romana abocadas al suicidio: Lucrecia y Sofonisba», Cuadernos de Filología Clásica. Estudios Latinos 34, pp. 73-109.

N.E. grIFFIn (ed.) 1936, Guido delle Colonne , Historia destructionis Troiae , Cambridge, Mass.

S. c h A gedorn 2004 , Abandoned Women. Rewriting the Classics in Dante, Boccaccio, & Chaucer, Ann Arbor.

A.G. hAuF 1993, «Tres cartes d’amor: contribució a l’estudi del gènere epistolar en el Tirant lo Blanc», in Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Barcelona, pp. 379-410.

T. mArtínez romero (ed.) 1995, Luci Anneu Sèneca, Tragèdies, 2 vols., Barcelona [Els Nostres Clàssics, Col·lecció B, 14-15].

J. ll mArtos 2001, Fonts i seqüència cronològica de les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, Alacant.

R. mIquel I plAnAs (ed.) 1916, Les Histories Troyanes de Guiu de Columpnes, traduides al català en el XIVèn segle per En Jacme Conesa, Barcelona.

A. pAcheco (ed.) 1997, Francesc de la Via, Obres, Barcelona.

R. pArKes 2011, «The Deidamia Achilli: An Eleventh Century Statian-Ovidian Epistle», International Journal of the Classical Tradition 18, pp. 19-35.

J. puJol 2002, La memòria literària de Joanot Martorell. Models i escriptura al Tirant lo Blanc, Barcelona.

J. puJol 2013, «Noves dades sobre l’ús de la versió catalana de les Heroides al Tirant lo Blanc», Llengua & Literatura 23, pp. 195-206.

J. puJol 2016, «Translation and cultural mediation in the fifteenth-century Hispanic kingdoms. The case of the Catalan-speaking lands», in C. domínguez; A. Abuín; E. sApegA (edd.), A Comparative History of Literatures in the Iberian Peninsula, Amsterdam, pp. 319-326.

J. puJol (ed.) 2018, Publi Ovidi Nasó, Heroides. Traducció catalana medieval de Guillem Nicolau, Barcelona [Els Nostres Clàssics, Autors medievals, 37].

J. puJol 2020, «La traducción entre lenguas vernáculas (catalán y castellano) en la Edad Media», in Francisco lAFArgA; Luis peJenAute (edd.), Portal de

historia de la traducción en España: http://phte.upf.edu/edad-media/ pujol/.

Josep puJol 2021, «Francesc de la Via, dues cartes d’amor i una autoritat de Petrarca (amb un ròssec gironí)», in A. AlbernI; L. cIFuentes; J. sAntAnAch; A. soler (edd.), «Qui fruit ne sap collir». Homenatge a Lola Badia, Barcelona, vol. II, pp. 127-142.

A. reIxAch; M. cAbré 2019, «La cultura notarile e la ricezione dei Verses proverbials di Cerverí: il notaio Ramon Bruguera di Girona (c. 1330-1370)», Cultura Neolatina 79, pp. 63-100.

G. sAbAté; L. sorIAno 2008, «Més sobre literatura de amore: estudi i edició de dos epistolaris medievals», Studi Mediolatini e Volgari 54, pp. 251-267.

P. sAquero suárez-somonte; Tomás gonzález rolán (edd.) 2010, Juan Rodríguez del Padrón, Bursario, Alcalá de Henares.

NORMS OF LAYOUT OF ORIGINALS FOR EDITION

The articles will be reviewed for approval by external examiners

Manuscripts should be sent as an e-mail attachment both as Microsoft Word and PDF texts to fmestre@ub.edu

FONTS, SIZE, PARAGRAPHS, CHAPTERS, etc..

The text should be justified. Do not use a hyphenation tool. The use of UNICODE fonts is required.

Title of the article: in bold 14 pt. Times New Roman, single-spaced.

Author (12pt.)

Workplace (12pt.)

AbstrAct in English, 500 words max. 10 pt. Times New Roman, single spaced.

Keywords: font size 12; 5 words max.

Main text: 12 pt. Times New Roman, 1.5 spaced.

Greek: Unicode, preferably Asteria Unicode (downloadable). Latin: in italics, with no quotation marks ever.

Paragraphs without indentation; without tab.

Titles of chapters (if any) in bold 12 pt. Times New Roman, single-spaced.

All titles of chapters should not use punctuation marks at the end, except for the question mark.

FOOTNOTES

Footnotes should be placed at the bottom of the page and should be numbered consecutively throughout the text. Footnote numbers in the running text should be Arabic numbers set superscript and should appear before punctuation, with no blank space. Only in quoted passages, the footnote number follows the quotation mark.

Footnotes: 10 pt. Times New Roman, single-spaced.

QUOTATIONS

Long quotations, both prose and verse (more than 2 lines): 11 pt. Times New Roman, single spaced, indentation left 0.8cm.

Long quotations must be preceded and followed by a white interlinear space. Do not use quotation marks to enclose the quotation.

Short quotation (shorter than 2 lines) should be incorporated into the text and enclosed by French quotation marks: «…».

If the quotation itself contains quotations, these should be enclosed by double inverted commas: “…”.

‘Single quotation marks’ should be used for single words; for translations.

ABBREVIATIONS IN LITERARY REFERENCES:

-in italics:

ibidem / ibid., vid. / uid., supra, infra, loc. cit. / op. cit., s.v., contra, passim -do not italicize: cf., e.g., etc., et al., i.e., vs.

ABBREVIATIONS ANCIENT AUTHORS AND WORKS

Greek: LSJ

Latin: ThlL

Exceptions:

Aesch. (not A.) Suppl. Sept. Pers. PV Ag. Ch. Eum.

Aristoph. (not Ar.) Ach. Eq. Nub. Vesp. Av. Pax Lys. Thesm. Ran. Eccl. Pl.

Bacch. (not B.)

Dem. (not D.)

Eur. (not E.) Cycl. Alc. Med. Her. Hipp. Andr. Hec. Suppl. HF Ion Tro. IT El.

Hel. Pho. Or. Ba. IA Rh.

Pind. (not Pi.) Pyth. Ol. Isth. Nem.

Soph. (not S.) Ai. El. OT Ant. Tr. Phil. OC

Thuc. (not Th.)

Xen. (not X.)

BiBLiOgrAPHY

Anglo-Saxon system: authors’ names in smAll cAps in the text of the article, or footnotes, when it is a bibliographical reference, year of publication, page (s); examples:

west 2014, 92-94.

In case of 2 authors: Author; Author year, page(s). gentIlI; cerrI 1983, 50-55.

In case of more than one title of the same author and the same year:

Author year a, b, c,…:

mIrAlles 1996a

mIrAlles 1996b …

At the end of the article:

bIblIogrAphy

12 pt. Times New Roman, 1.5 spaced.

French indentation: 1,2 cm.

Examples:

b. gentIlI; g. cerrI 1983, Storia e biografia nel pensiero antico, Roma-Bari.

F. grAF 1993, «Dionysian and Orphic Eschatology: New Texts and Old Questions», in t h h c A rpenter ; c .A. F A r A one (edd.), Masks of Dionysus , IthacaLondon, pp. 239-258.

c. mIrAlles 1996a, «I coliambi di Persio», Lexis 13, pp. 213-232.

c mIrAlles 1996b, «De philologiae causis. Naixement del filòleg», Serra d’Or 38.441, p. 43.

m pArry 1929, «The Distinctive Character of Enjambement in Homeric Verse», TAPhA 60, pp. 200-220.

m.l. west 2014, The Making of the Odyssey, Oxford.

m l west 19982 [1990], Aeschyli Tragoediae: cum incerti poetae Prometheo , Stuttgart-Leipzig.