Issuu on Google+

espai de llibertaT r'Cvisla (l'esquerTes per' a la rOr'nlí:lci('j, Itl re fi ex i () i l'agitació polít,jcA

17

~lollogrülÏ<':

La immigració l'ri lIIer I ri Illrsl re 2000 ~oo

pe';';,'l",


Numero 17. Primer trimestre 2000 D/fecror Jord i Serrana Subdlfecror. Jordi Miralles

Consell de redacCIO David Sempe re, Xavier Bretones, Josep Sella res. Gemma Manin, Sanll Castella , Ferran Escoda. Montse López. Antoni Castells Vicenç Moli na Espai de llibertat. AVlnyo, 44 pruner. 08002 Barce lona e-mall ffg @cjc.org Tel 934 125928 Fax 933 17066 1

Edita FundaCió Fener I Guardla Impremta Prunera Impressió, S.L. Sabadell Disseny Ferran Cartes I Montse Pla ss MaquetaclO FundaCIÓ Ferrer I Guardia. AssessOfé'llnertl ImgtilslIc: Montse Lope7 . Revis ta trimes tral Preu ' 500 pts. SubSC ripCions: 2000 pts.lany. Dlposlt legal: B. 33.262- 1996 ISSN. 1136-158 1 Espai de llibertat es membre de l'Associaclo de PublicaCions PeTlodlques en Català.

La hnia editorial d'aquesta revista ês el IlIu repensamcnt , per tant , les OPInions del consell de redaCCió. les tro bo reu a l'Edltortal. la resta d'opinions seran únicament responsabilitat de qUI les flrrnl.

Sumari Editorial Forges

3

La consigna Defensar-se dels depredadors Mon/se CUnI/lera

4

El monogràfic: la Immigració Iden titat i ciu tadania Max Arias Multicu lturalitat i xeno fòbia Josep Sellarès Immigració i projecte saciat Toni Cas/ells La immigració avui Tono Albareda Educació intercutturat i integració Maria Cobos i M. Teresa Feu Tots som immigran ts Txús Sanz La col ·laboració Laïcitat i república Joan-Francesc Pont Cròniques des del Fora Ouique Toledo Com guanya r ro tundament Francesc Trillas

7 10 13

17

19 23

25 27

30

Lentrevista Miquel Faura Jordi Serrana. Gemma Mar/in

35

L.:apunt Carta Rosset" Santi Cas/ella

43

La creació La foto Ernes t Brugué Sense titot Gerónimo Prieto Les recomanacions llibres. La sucu rsal Xavi Torrent

45 47

48 49


edi to l'iaL

Més eleccions

Tornem a estar a les portes d'unes noves eleccions, Ara les general s, Des d'aquestes pàgines sa ludem la crea ció de l'Entesa Catalana de Progrés al Senat. IC, ERC i PSC s'han posat d'acord per aconseguir un grup parlamentari ca talà d'esquerres al Senat. Ja era hora ' Per als lIiurepensadors aquesta és l'opció lògica que reprèn el fil de la història més fecunda de l'esq uerra, Que fede rali stes i independentistes vagin junts no fa altra cosa que continuar la tasca dels millors polítics del nostre país, Cal recordar ara que Josep Narcís Roca Farreras escrivia fa 125 anys sobre el "catalanisme progressiu" i el podríem considerar el primer indepe ndentista democràti c, Aque st es declarava com a federalista , També es declarava hereu de la tradició de Pi i Margall en Josep Conangla qui va redactar la Constitució de l'Havana per encàrrec de Francesc Macià, Ens sembla qu e aquest co mprom ís de l'esque rra cata lana és un bon motiu d'aleg ria , Ens agrada ria que en aquest procés aprenguéssim a conviure des de la diferència i també que es comencessin a elaborar estratègies d'ampliació de l'estat de benestar, un camí poc explorat i que pot donar molt joc en el futu r. Des de sempre el Movime nt Laic i Progressista (MLP) ha tingut la voluntat d'influir en la dinàmica política i molt especialment en les polítiques adreçades a la infància i la joventut. La Fundació Ferrer i Guàrd ia porta 12 anys fun cionant com un think tank pel que fa a les polítiques de joventut. Sempre hem fet propostes per tal que els partits d'esquerres les incloguin en els seus prog rames electorals, Unes vegades hem tingu t èxit , moltes d'altres ni hem tingut l'oportunitat de sabe r on adreçar-l es, Aquests darrers mesos el partit sociali sta ha demanat a un grup de persones vinculades al MLP l'elaboració de propostes polítiques per a la joventut. Han participat en la redacció de 196 propostes per a la joventu t, que recentment han estat editades , Són un conjunt d'idees que tenen com a objectiu l'emancipació juvenil : lluita per la plena ocupac ió , per acabar amb la precarietat i l'actual mode l d'En i contra la mortalitat i l'accidentalitat laboral juvenil ; polítiques actives de construcció d'habitatges de lloguer i de compra per als joves, A més , la defensa i democratització de

17 1


2

l'ensenyament públic i laic. Es pretén despenalitzar el consum de porros, despenalitzar l' Okupació, no tirar endavant el Servei Civil , i promocionar de veritat la participació associativa i política dels joves, i la cogestió del Instituto de la Juventud amb les entitats juvenil s. Tot això, es proposa que es faci seguint els principis lIiurepensadors del federal isme , entès com a la ll iure autodeterminació de l'individu i la plena assumpció dels criteris de la democràcia radical. Per fer-ho, es crearia el Min isteri de la Joventu t que hauria de ser capaç de decidir conluntament amb les comunitats autònomes les pol itiques juvenils, En l'eslera local i comarcal es proposa crear les Taules d'Emancipació Juvenil , en què s'acompanyarà els joves en el seu procés d'emancipac ió. Pensem que és possible canviar les coses en dues direccions. Fent més justa la societat en aconseguir que l'estat de benestar s'ampliï i arribi directament als joves per tal que es puguin emancipar, i fent més lliure la societat tot impulsant que els joves participin més i aconsegueixin millorar la nostra democràcia. De totes formes la vocació del MLP és col·laborar amb totes les forces polítiques de progrés de Catalunya (E RC , PSC , IC) a l'hora de proposar politiques per als joves. Creiem que no hi ha tres formes de fer politica. A més pensem que les force s d'esquerres haurien de considerar els joves com una de les seves prioritats polítiques. És impossible fer polítiques de progrés sense el suport entusiasta dels joves. El nostre oferiment és ferm i públic, ens agradaria que els propers mesos es pogués oferir a la societat catalana un projecte de consens per als joves catalans que reforci la col, labo ra ció dels Ires partits d'esquerres. Estem farts del govern conservador del Partit Popular, però també estem cansats d'estar setmanes i selmanes raonant si convé anar a votar o no, i al final votar sense cap mena dïl·lusió. I el que es pitjor, sortir del col· legi electoral pensant que potser allò que hem votat millor que no guanyi. Esperem que el clima canviï. No ens rendirem l \


el IHlIlt de ,isl," de 1"ol'gc8


la reflexiÓ

Defensar-se dels depredadors

Montserrat Cunit/era Advocatessa

4

En una societat en la qual l'individu és inseparable de l'adquisició de béns amb més o menys add icció és evident que cal consumir coneixent els drets que ens amparen. En els darrers anys s'ha produït un canvi respecte de la protecció dels drets dels ciutadans i ciutadanes com a consumidors. El gir mes important en aquesta matèria es va produir amb el canvi d'orientació en la politica del consum impulsada per Emma Bonino com a responsable de la politica dels consumidors de la Unió Europea. A partir d'aquest moment s'assumeix que els drets dels consumidors han de cons tituir una garantia per a la salut i la segu retat de les persones, han de protegir-les per no crear-los indefensió en l'àmbit de l subministrament de béns i la prestació de serveis. Avui , els drets dels consumidors es centren essencialment en dotar de garanties enfront dels productes i de ls se rveis oferts, tant públics com privats (garanties en els serveis post-venda , reglamentació de la publicitat comparativa, el dret a renunciar a un producte o servei du rant els 10 dies següents a l'adquisició, "time-share ", la indicació del preu per unitat en els productes envasats, l'equiparació entre els drets derivats de l'adquisició d'un producte i els d'un servei - públic o privat-, etc.). A l'Estat espanyol , l'article 51 de la Constitució establ eix el marc per a la de-

fensa de consumidors i usuaris que es concreta en la Llei 26/84 , de 19 de juliol, sobre defensa dels consumidors i usuaris, la qual s'ha anat adequan t a la normativa europea. Aquesta Llei considera com a drets bàsics: - La protecció contra els riscos que poden afectar la seva salut o seguretat. - La protecció dels seus legitims inte ressos econòmics i socials. - La indemnització o reparació dels danys i perjudicis soferts. - La informació correcta sobre els diferents productes o serveis i l'educació i divulgació per facilitar el coneixement sobre el seu ús , consum o gaudi adequat. - ~audiència en consulta , la participació en el procediment d'elaboració de les disposicions generals que els afecten directament i la representació dels seus interessos , tot això a través de les associacions, agrupacions o confederacions de consumidors i usuaris legalm ent constituïdes. - La protecció jurídica , administrativa y tècnica en les situacions d'inferioritat, subordinació o indefensió. Conèixe r aquest drets és el pas necessari per assolir una societat més democràtica i mes justa. I no nomes conèixer- los, sinó exercitar-los, perquè defensar-nos com a consumidors no és només un dret sinó també un deure. Un deure envers els menys afavorits que per qüestions culturals , o millor dit, d'accés a la cu lt ura , po-


den ésser més fàcilment objecte d'empreses sense escrúpols. La recfamació

A efectes administratius. s'en tén per re clamació la queixa que fa un consumidor o usuari quan, un cop ha compra t un producte o un servei, considera que el producte és defectuós o que el servei s'ha prestat de mane ra incorrecta. L:usua ri a les hores té dret a manifestar el seu descon tent i fins i tot a demanar una repa ració del s danys sofert s o una indemnització pels perjudicis que se li hagi n causat. Tant les empreses grans com les petites, així com també els organismes pú bli cs han de di sposar obligatòria ment del que s'anomena com a "fulls de reclamació" o "llibre de reclamacions" per tal que l'usuari o consumidor pugui en qualsevol moment efectuar la seva qu eixa. Les reclamacions cal efectu ar-les en uns fulls impresos que ha de subministrar l'establiment comercial amb el membret de la Generalita t de Catalunya. Algunes empreses també tenen full s amb logotip propi d'ús intern (recom anables només quan volem queixar-nos d'aspectes sobre el tracte rebut. per exemple) que són els que primer ofereixen a fi d'estalviar-se la corresponent incoació d'un expedient ad ministratiu que pot comport ar des d'una inspecció fins a una sanció. Per tant, cal estar alertes. Una còpia de la reclamació del full ofi cial que

omplim cal fer-la arribar directament a la Direcció General de Comerç de la Generalitat. AI cap d'un temps hom rep una notificació de les actuacions empreses per I·administració. Una altra de les possibilitats a l'abast i ben senzilla és fer arribar les nostres reclamacions a les oficines d'atenció al con su midor municipals (O MIC). Aquestes oficines ofereixen informació, assessorament i alhora concil iació. mediació i arbitra tge en matèria de consum . En la majoria de municipis, les OMIC poden efectuar la tramitació de la queixa que formulem per la via del Sistema Arbitral de Consum , un org anisme que propicia la mediació entre les part s, però que pel seu caràc ter té també un to d'autoritat que facilita que el consumidor no sig ui avassallat per l'empresa que l'ha deixat insatisfet o ha estafat. Les OMIC que no disposen d'una Junta Arbitral pròpia , traspassen la reclamació a la Junta Arbi tral de Consum de la Generalitat de Catal unya i fan el seguiment de l'assumpte. El Sistema Arbitral de Consum és un sistema extrajudicial i volun tari, que permet resoldre amb caràcter vinculant i de manera ràpida i gratuïta les diferències sorgi des entre les empreses i oganismes I els seus clients o usuaris. All ò que decideix el Col ·legi Arbitral vincula ambdues parts en un conflicte. i té els mateixos efectes que una sentència judicial. Si per exemple, una de les pa rts no complís el que estableix la resolució final de l conflicte.

17 5


l'altra té la possibilitat de dem anar al jutge de Primera Instància que l'obtigui a fer-h o. Obviament , es pot també Inte rposar una denúncia davant el jutjat però el procés no és gratuït , i a més és lent. El recurs als jutjats sena més adequat emprar-lo en casos de fraus, estaies etc. Mentre que les oficines d'atenció muni cipals i els fulls de reclamacions poden emp rar-se fins i tot per manifestar la nostra disconformitat per una conducta o per activitats informatives com pot ser una determinada pUblicitat que conside rem sexista, violen ta etc. Els principals recl amats

6

La major part de les queixes que es reben afecten les empreses de submin istraments bàsics (pe r errors en les fa ctures, o per deficiències en la prestaClo del servei) . a les caixes i els bancs (sobretot per la qüestió de les comissions i les hipoteques), a les tintoreries (pe r un servei deficient), I a les grans su periícies. En el cas de les

grans superficles les deficiències més habituals són en tre d'altres la promoció de determinats objectes que a l'hora d'ésser pagats a caixa són cobrals amb el preu normal en lloc del preu promocional anunciat. la manca de marcatge del preu d'un producte I la venda de produ ctes caducats. Aqu estes empreses acostumen a fac ilitar al client la pOSSibilitat d'emportar-se el producte més rebaixat del compte per tal dissuadi r-lo de fer la reclamació. En aqu est sentit cal apun tar que si no efectuem la reclamació estem faci litant que l'empresa continuï amb el seu mal fun cionament i "estafant" d'a llres clients. Queixar-se és I ha d'ésser, més enllà d'una demjncla en sentit negatiu, una acció per a la millora de ls serveis. ja siguin públics o privats: és de fet un acte de re sponsabilitat social. El més Important és, doncs, adoptar una actitud bel·ligerantment rigorosa enfront de ls subministradors de béns i serveis que pe rm eti assolir una qualitat en el consum d'aquests a tota la poblaCIÓ ,

\ •


el monogl'àl'iC

Identitat i ciutadania

Max Arias Advocat Dimensió de la ciutadani a El segle XX no ha estat especialment brillant pel que fa a la consolidació dels continguts del concepte de ciu tadania, en quant element bàsic de l'ésser humà, com a sistema lliure en con tinu creixement. El concepte de "ciutadà", nascut a la Grècia clàssica, es refereix a una persona lliure, igual i autosuficient , a qui la comunitat reconeix el dret a exercir aquell es capacitats. Tenim, doncs que en el concepte original de ciutadania coincideixen l'activitat d'un subjecte i el reconeixemen t per part d'una comunitat. Aquesta idea experimentà successives transform acions, com la que es donà a l'època moderna. en què la ciutadania s'entenia com a oposició a vassallatge; lins a arribar als nostres dies, en què la noció majoritària és un tipus de ciutadania social - no només civil i política . Sobre aquesta nova visió, després que a finals dels anys setan ta algú digués solemnement que "el concepte de ci utadania ha passat de moda entre els pensadors polítics", hem assistit als anys noranta a un autèntic esclat de les Teories de la Ciutadania . Per això els darrers anys s'ha desenterrat el debat sobre els orígens de la desigualtat i la distribució de les oportunitats vitals. De sobte filòsofs, economistes i teòrics de la política han tornat a parlar del

contracte social; qüestió contractual entesa com el govern mínim suficient per garantir la llei i l'ordre (conceptes, aquests dos, presents per exemple a tota l'obra de Rall Dahrendorf). La ciutadania i el Dret són inseparables. La ciutad ani a i la civilitat Els conceptes acadèmics de ciutadania la descriuen, tal com dèiem , com els drets i obligacions associats a la capacitat de se r membre d'una unitat social i, de manera especial , a la nacionalitat. Tot i aix í. la majoria de pensadors admeten que la ciutadan ia no és només un estatus legal, si nó que inclou també les afirmacions identitàries, és a dir, una expressió de la pròpia pertinença a una comunitat pol ítica. Cal no confondre els conceptes de nacionalitat , entesa com a submi ssió d'una persona a una determinada estructura territorial de govern , i la ciutadania entesa com a qualita t que adquireix qui, tenint una nacionalitat i acomplint els requisits legals establerts, assoleix l'exercici dels seus drets i deures polítics. Un altre element con figurador de la ciutadania moderna passa per l'exigència de la transparència del pode r i el desenvolupament del control que en poden fer els ciutadans. Segons Daniel Bell (Las contradiccianes culturales del capitalisma) , les societats postcapitalistes necessiten dosis

17 7


I ~",U I¡ l lI I1I H'h ll .trI.l

,j r Stud ls Lmprl'san.¡ls

I tllTlIaCltl ( \)111111 Il.ld ¡1 I.(·S II l' ur('~

I ,,,·""üI ·k- II,,, " ~,,,,

"''''l., . . u...... ~ ""'"f,,-"D

MÀSTERS I CURSOS DEPOSTGRAU (Jolem ser l'arlantf/uarda dels nous temps oferint un ensemJament de qualitat en el marc de la universitat pública, t{ue permeti a les empreses i a la societat superar els reptes que ens planteja el nou mil·leni.

Aquests son aif/uns dels nostres cursos:

0Màster en Assessoria Fisca( 0Màster en Gestió i Tècniques Superiors de ('Empresa-Executil,le MBA 0Posttjrau en Tècnit(ues de Gestió Empresarial 0Posttjrau en Gestió de f1Empresa Europea ~=c=;:.

lllformació i inscripcions:

~nfo~~a--te~

Escola Un iversitaria d 'Estudis Em presllri(Jls A \'. Diago" aJ 696. Ja planla. despalx 11 9. 08034 Ba rce/OII11 Tel. 93 402 1992 1 93402 1993 Fa.<: 93 403 59 06 Ne : rodor~ da (tlJc l np,ub . cs I1l1p://www.uh. eslemp rl!s (lri(lI.~.

tTj en

n

O ~

>

u.... tTj

~

~

~ en

>

> ~

~

en


més grans de civilitat, de disponibilitat dels ciutadans a comprometre's amb els afers públ ics, Per a T H, Marsha ll l'i ndivi du només se sent membre de la comunitat si li són respecta ts els drets civils, pol itics i socials, en cas contrari es conside ra un margi nat. I per a John Rawls la fórmula pe r aconseguir-h o passa per la noció de justicia distributiva : retorçar l'acord ci utadà entorn de la noció de justicia, amb la finalitat de foment ar el sentit de pertinença a la comu nitat i l'afany per participar d'aquesta .

sobre les altres. Tornem, doncs, a la qüestió de les desigualtats humanes: els interessos i les motivacions de la gent difereixen, i el marc social , en organitzar aquestes diferències seguint patrons que compor ten un element de dominació. Com diria Dahren dorf, "allà on existeix la societat existeix el poder". El fet que els conflictes d'interessos en una societat siguin inevitables, fa necessari un conjunt de principis que se rveixi com a pauta per resoldre 'ls.

~esforç

Riquesa poliidentitària i universalitat

pel multicutturatisme

Per a Will Kymlicka, amb el final del segle XX s'ha vist com pràctica ment tots els països han esdevingut més poliètnics ("l'era de les migracions"), però també a tot el món és cada cop més gran el nombre de grups que es mobililzen i afirmen la seva identita t ("l'era del nacional isme") . Paral·lelament , la globa lització va acabant amb el mite de ls estats culturalment homogenis. És plausible la construcció d'identi tats nacionals dins el marc de la cultura global? Ouin pot se r el perfil de ciutadania que pot expressar aquest nou tipus d'identitat? Crec que es tracta de descobrir les possibilitats emancipadores d'aquests nous processos (la cohesió social, per exemple, com a vehicle identitari) , en comptes de seguir adormits en els llorers de les belles utop ies de l'esquerra. Per a Sam i Naïr. l'objectiu de l nou segle ja no serà la transform ació de les relacions socials; l'autorevol ució del capitalisme sota la forma de la mundialització liberal . ens durà , d'ara endavan t a preguntar- nos "Oui sóc?", i no "Ouè podem fer pel futur?". Per Naïr, res no és pitjor per a l'individu que la seva assignació unilateral com a conseqüència del seu lloc de residència o de la "seva pertinença" ètnica o confessional. La idea d'una societat integrament multicultu ral és una ingen uïtat. Sabem que en la reali tat social i històrica , les cultures també són relacions de força , i per reg la general, la diversitat aparent d'identitats ha amagat la dominació d'unes

Davant l'existència de diferents comunitats cultu rals. cal planteja r- se com podria transformar-se l'inicial "co ntracte de dominació" en "contracte d'associació"; de quina manera el poder i les desigualtats es poden conver tir en avantatges, en termes de llibertat. Són imprescindibles en aquest punt el consens i la idea d'universalitat, que inclouen el respecte de l'alt re, del diferent (que com explica Naïr, no s'ha de confondre amb la "por a l'estrany", disfressada de respecte a la diferència), per aconseguir l'a utorealització. La política det reconeixement La construcció d'una democràcia liberal multicultural no és exempta , però, de debats ètics , que caldrà encetar. Cal enfortir el sentit de la ci utadan ia per tal de formular propostes ètiq ues de govern orientades a la generació d'una identitat ciu tadana capaç de donar a tots i cadascun dels ciutadans i ci utada nes un sentit de pertinença a la comunitat multicultural justa. I això té, en definitiva , el mateix sentit que tenien els darrers paràgrafs del Programa Federal de 1894 , de Francesc Pi i Margall: "Oueremos en el orden internacional: El apoyo y el estimulo de cuanto pueda agrandar en el hombre la idea de Patri a y hacer que la humanidad constituya un todo orgànico" ~

17 9


ci monogràfiC

Multiculturalitat i xenofòbia

Josep Sellarès Director de l'Escola Lliure El Sol

10

Darrerament, adm ini stracions, institucions , associacions i particula rs, s'han llançat a celebrar, actes, festes i festivals, multiculturals, Ara bé, qu ina és la matèri a primera ideològica a partir de la qual construïm el discurs sobre multiculturalitat? Aq uest és tan positiu com sembla? Primer vu ll aclarir que per a mi i per a l'antropologia, cultura és tot al lò que l'ésse r hu mà ha creat (des de la musica a la ciència passant per la gastronom ia) , per controlar la realitat i maximitzar les seves probabilitats de supervivència. Cap tret no és re ll eva nt en ell mateix, sinó que ho és en el context on s'utilitza i en re lació directa amb els res ultats obtinguts o esperats. A diferència de la ideologia que actua de la mane ra con trària.

Si exam inem què hi ha darrere del discurs multicultural, hi podem disting ir dos trams d'un procés que s'i nicia en el rac isme nazi i acaba en el relati visme cultural. El primer constata l'heterogeneïtat de les cu ltures, a pa rtir d'un procés d'in ducció etnocultu ral patrimoni exclusiu dels estatsnació occid entals. La raó és que amb la Revo lució Francesa passem de l'estructura politica estat-noblesa-territori a la d'estatpoble-terri tori. Es planteja la necess itat de defi nir qui form a part d'aquest po ble i qui en queda exclòs. Si ho basem en estructures familiars (copiant el model de la noblesa) , l'estat acaba esclatant en mil boc ins,

incomplint els seu propi projecte de pervivència i creixement històric. Cal doncs una definició , altern ativa i moderna , de pe rtinença a un Poble. Tot i l'intent de defini ció física (se mpre laten l en el nacionali sme), els estats- nació defineixen els limits a partir de ma rcadors cultu rals induïts (llen gua , històri a compartida, herois, tradicions, roba, etc,). Marcadors que l'escola, una nova institució situada per sobre de la familia i de les ètnies, transmet inten lant crear aix í un concep te de cult ura nacional tancat i homogeni. Aquesta creació és altamen t ut ilitària a l'hora de diferenciar-nos dels altres ; i de determi nar qui és ciutadà i qu i no : i, doncs, qu i lé dret a una pensió, a un con tracte, a votar i ser votat, o simp lement a passeja r tranquil pel carrer. Aquest procés de transm issió cul lural paragenètic fa que l'individu sigui negre , català o moro pe l naixement dins d'u n grup determinat. I no pugui decidi r on s'adscriu ja que els grups, el seu o el d'acollida, SÓn els qui ho decideixen. Aixi a l'escola, els fill s dels immigrats han de conservar les arrels d'origen , quan l'origen és Catalunya, ja que són nascuts aquí. Un cas extrem seria el que passa als EUA on es defensa la igua ltat polit ica dels ciutadans i es ll iga les diferències al mu lticultu ralisme , fins al punt que podem legislar per ll uitar-hi (Lleis de di scri minació positiva , quotes, etc.), sense cap resultat


apreciable . Aquest concepte està ben arrelat a Catalu nya, ja que encara es l'hora que alguna festa "multicultural" demani el reconeixement immediat de la ciutadania (amb els drets civil s, políti cs i socials associa ts). nomes pel fet de ser ci utadà, és a dir de viure i conviu re en un lloc determinat. drets que teòricament són un iversals i no es poden negar a cap ésser humà per cap raó. El segon enfoca ment és només cultural. Lliga els substrats culturals anteriors i universals (famili a. cos tums, etc.) . amb les identitats fun cionals que quotidianament utilitzem per gestionar la realitat a la fein a, a la familia, amb els amics i veïns, etc. Aquesta concepCió redueix qualsevol grup humà a una unió tem poral de projectes de futur (cultures) individual s i col·lectius, indestriablement barrejats i que interactuen consta ntment entre ells. És el que en diem Interculturalita!. La in tercultu ralitat pot ser realmen t el component bàsic d'un discurs progressista sobre la convivència? Ho dubto. Perquè en un procés intercul tural , qui jutja si una tra-

dició es pot jutjar? Qui determina que una diferència és acceptable o no? Si no ho fa ningú o acceptem que, tal com va descobrir el mateix Voltaire , tota ideolog ia és creació humana, hem d'accepta r que no hi ha una resposta definiti va que permeti acfari r quins valors poden convi ure i quins no, i acabem per caure en el relativisme cultural. Remetre'ns a la Declaració Un iversal dels Drets Hu mans, com a pre-condició , és un argument falaç ja que d'entrada cu ltu ralment no són universals. Però a més aquesls drets ho són de l'individu , i aquest no és res sense el grup, on s'ubica per resoldre totes i cada una de les fases de la seva vida . Ara bé, si el grup necessita d'un marcador cul tural que vagi en contra dels drets humans , què fem? No gaire cosa més que destruir el grup, destru int el marca dor cult ural. ja que tota reconversió des de fora és impossible perquè afecta els materials constitutius de la identitat i per tant de la imatge d'un mateix a partir de la qu al negociem la relació amb el món . Com podem emergir del marasme de la in-

17 11


12

terculturalitat i crear un poble que gestioni el progrés, si veiem que cada territ ori inclou multiples projectes cul turals? L'única solució és acceptar que cada territori, cada estat, cada poble en definitiva és multicultural pel simple fet d'esta r format d'éssers humans no-clónics. Així que l'un ica manera d'establir estructures de negociació dels con flictes o dels canvis culturals , és l'existència d' unes pre-condicions comuns i fins ara les més utils són els drets humans, Pre-cond ició que és ideologia , i només és supe ri or a una altra, en la mesura que ens ha demostrat i demostra , ser la més útil per afavorir la cooperació dels membres d'una societat , resolent conflictes i garantint així el progrés de tothom. La interculturalitat, doncs , seria viable en una societat plenament anarquista, on tots els individus i tots els grups es relacionessin de forma cooperativa i respectuosa, Ara bé , pot funcionar aquest tipus de societat ara i aquí? Estic convençut que la resposta contesta el dubte anterior. La funció de l'Estat se rà, garantir aquestes pre-condicions que permeten

fun ciona r i desenvolupar-se al Poble, però com hem vist més amunt, l'Estat ha d'anar molt més enllà del garantisme. Ha d'aculturar (educar) cada generació en uns valors i comportament determinats, per marcar els límits culturals del poble que l'ha de gestionar, i defensar així les pre-condicions de convivència necessària . Acabem per caure nova meni en un discurs multicultural, " en les con tradiccions constants i profundes entre tots els actors cul turals, afectats directament en els seus materials de constru cció identitària (siguin individus, grups O el mateix estat-poble). L'unica solució , com diu l'antropòleg Manuel Delgado, és en cada moment reflexionar sobre qui sóc jo i qui és ell , sobre què negociem i a quins acords arribem i per què , Jo afeg iria , i durant quant de temps . El temps és una variable essencial , perquè jo i ell (siguin individus, grups O estats), a l'inte ractua r, evolucionem i ens transformem , convertint en obsolets ets acords cultu rals del passat que han passat a formar part de la nostra identitat. Just en el moment en què l'hem de transformar ,


el monogl'à l'iC

Immigració i projecte social

Antoni Castells i Ouràn Economista En l'actua litat, al si de la nostra societat, que viu el present de forma frenètica i angoixada i conte mpla acova rdida el fu tur, es parla tot sovint i amb pessimisme de la immigració, dels problemes que comporta i sob retot dels que compo rtarà. Cal para r-nos un moment a refl ex ionar sob re tot plegat, sobre qui o què és el problema en cas d' have r-n'hi, etc. A continuació apunten algunes consideracions per co ntribuir a aquesta reflex ió. D'antuvi cal fer dos aclariments previs. El primer és que actualment el nombre d'immigrants que hi ha tant a Catal unya com al conj unt de l' Estat espanyol és poc important en relac ió a la seva població , tot i que en ocasions se'n pa rl a com si estiguéssim dava nt d'una al lau humana. Avui , nu mèri camen t, la immigració és globalme nt poc significa tiva , pe rò com que es conce ntra en pocs llocs fa que en determinats ba rris o indrets es fac i visible la seva presència . En el futur, però, si que sem bla previsible que experimentarà un notable increment i és aquesta por al futu r juntament amb l'esmentada concentració el que porta a exagerar la realitat prese nt. Segons l' informe "Aproximación al modelo mi gratorio español ", elabora t pel col ,lecti u IOE (un gabinet d'investigació sociològica) , el nombre de treballadors estrange rs residents a l'Estat espa nyol representa el 1,7% del total, molt per sota de la mitjana de ls països

de la Comunitat Europea que és del 5%. El nombre de residents estrangers a Espanya és de 6098 13, xifra a la que cal suma r uns 36.000 no comp tabi litzats com a treba lladors (estudiants, asilats polítics, etc.), uns 114.000 nacionalitzats espanyols des de 1995 i un nombre indeterminat però poc elevat d'immigrants sense papers. A més , en contra del que s'acostuma a pensar tan sols la meitat dels treballadors estrangers procedeixen del Tercer Món -els que provoquen por i rebuig-. El primer país de procedència és el Marroc amb 111 .100 , seguit del Regne Unit amb 68.27 1 i d'Alemanya amb 49.890. El segon és que norma lment es parla de l problema que represen ten els imm igrants (sempre referits als pobres procedents del Tercer Món) per als nadius i els problemes que compo rten per al país receptor i s'oblida que qui pateix els problemes més greus de la imm igració són en primer terme els mateixos immigrants , que es veuen forçats a abandonar el pa ís en què han nascut pe r intentar millorar les seves condicions de vida , i en segon terme els països de procedència en perdre una part de la població que en general és la més inquieta i activa, amb el que això representa de pèrd ua d'energies per millorar i transforma r el propi país. I s'oblida tam bé que la causa principa l d'aquesta immigració es troba en la misèria existent en els

17 13


Eduquem en la diversitat

Jocs d'arreu del m贸n Jocs gegants Demaneu-los

C> FI N

Entorn , sccl Aviny贸, 44 segon 08002 Barcelona Tel.93 302 61 62 Fax 93 301 96 94 cIe: entorn @fonocom.es


països d'on procedeix, fruit en primer lloc del robat ori al qual han estat, i continuen estant, sotmesos per part dels països que s'han enriquit amb el seu espoli. La migració de població dels països econòmicament pobres, i en expansió demogràfica, cap a països econòmicament més rics i demogràfica ment deprimits és , mentre es mantinguin aquestes condicions, inevitable. Fins que no s'aconsegueixi acabar amb l'actual desordre mundial que ens imposa l'anomenada globalització , que no és alt ra cosa que el colonialisme i l'imperia lisme "posats al dia" , adaptats a les noves tecnolog ies; fins que no s'aconsegueixi un desenvolupament a nivell mu ndial més just i harmònic, cosa que en el millor dels casos requerirà temps, esforços i lluites. Fins aquest moment la immigració i el seu increment durant els pròxims anys és inevitable. La qüestió, per ta nt, se centra en com s'incorporen els immigrants a la nostra societat; la millor manera de fer-ho, tant pels que vénen de fora com pels que hem nascut aqui , és superar les mútues desconfiances, aprofitar els aspectes positius que per a to ts pot comportar la immigraci ó, etc. Cal evitar la formació de guetos o illes culturals més O menys enfrontats que viuen en mons socio-culturals diferents i tancats, unificats tan sols per l'explotació laboral i l'alienació consumista que imposa el poder econòmic. Cal que to ts plegats -nadius i immigrants- participem en la construcció de la nostra societat , que decidim conj untamen t i lliurement com viure el present i construir el futur, que siguem els amos de la nostra vida enlloc d'esclaus sotmesos a la tirania de les minories que con trolen el poder -econòmic, politic , militar, cultural- i que ens volen dividits i enfrontats per dominar-nos més fàcilment. Els principals obstacles que s'hi oposen provenen fonamentalment dels següents factors. El racisme ancestral i primari basat en el rebuig de la diferència, en el rebu ig de qui pertany a una alt ra societat amb cos tums i cultura diferents , com a forma de refermar la validesa de la pròpia societat,

els "valors" en què es fonamenta i l'autoestima d'un mateix , i que de fet, no és més que una manifestació d'inseguretat individual i col· lectiva i una fa lsa forma d'intentar superar-la, racisme avui encara present en primer lloc entre els nadius, però tot sovint també entre els immigra nts. Les motivacions econòmico-socials , En primer terme les del s propietaris del capital que utilitzen els immigrants com a mà d'obra barata i submisa. I per això mateix el nombre i les condicions en què es permet l'entrada d'immigrants va variant d'acord amb les seves necessitats puntua ls de mà d'obra i és també per això que les lleis i disposicions es dirigeixen , de forma primordial, a mantenir la situació de provisionalitat i precarietat dels immigrants amb la qual cosa s'afavoreix la seva docilitat enfront de l'explotació a la qual són sotmesos. En segon term e les dels estrats econòmicament dèbils entre els quals moltes vegades es percep l'immigrant no tan sols com un competidor deslleial disposat - en realitat s'hi troba forçat- a acceptar les condicions de treball més dure s, sinó també com a pertanye nt a un estrat inferior damun t el qual poder abocar el propi malestar i les frustracions fruit de l'explotació i de l'op ressió que es pateix . En aquest sentit qualsevol discriminació dels immigrants en el camp laboral és perjudicial , tant la negativa (la més freqüent) , com la positiva (que en algunes ocasions es pot donar). en ser ambdues injustes i afavorir la xenofòbia, el feixisme i el mutu enfrontamen t. La permanència, entre els immigrants, en el si del grup de procedència , dels mecanismes de dominació (p rincipalment familiars i religiosos) imperants en el seu pais d'origen, està afavorida per la necessitat que tenen d'agrupar-se entre ells i sentirse ajudats davant la societat a la qual han emigrat , estranya i en moltes ocasions, hostil. Aquests mecanismes de dominació no substitueixen els propis de la nostra societat, en particula r els que s'imposen per mitjà del mercat. sinó que els dupliquen. Per això els que posseeixen el poder en el

17 15


16

nostre país procuren "respectar" o fins i tot afavorir els esmentats mecanismes, Iret dels casos en què la seva manifestació pot resultar massa escandalosa per a la nostra soc ietat i no poden amagar-ho, com en el cas de denúncies per l'ablació del clítoris, la venda de la filla al futur maril, etc. El manteniment dels mecanismes de dominació originaris dificulta, igual que ho fa la presència de qualsevol altre mecanisme de dominació , l'evolució autònoma i lliure dels cos tums, la cul tura , etc. , dels immigrants i també la participació i l'aportació pròpies a la construcció de la societat en què actualment viuen i treballen . Cal no confondre, com en certs cercles està de moda fer-ho, el respecte i la defensa de les cultures dels diferents pobles, pel que tenen de just i d'enriquiment mutu, amb la defensa del respecte als mecan ismes de dominació específics que pateixen els diversos pobles, mecanismes que cal combatre i tractar d'eli minar, pertanyin a la societat que pertanyin . Si volem que la immigració, tot i el seu

origen negatiu: la desigualtat i la misèria imperants en el món , es converteixi en un facto r positiu i enriquidor per a tots, tal com altres vegades ha succeït en el transcurs de la nostra història i de la d'a ltres indrets del Mediterrani, és precís abordar aquest fet amb esperit obe rt i dialogant , sense fa lses superioritats, però també crític i sense por, així com també combatre els obstacles, abans esmentats, que s'hi oposen . En conseqüència , a nivell jurídicolegal cal eliminar tota llei específica per als immigrants ; que aquests tinguin els mateixos drets i obligacions que els nadiu s i que tots els qui aixi ho desitgin puguin adquirir la ciutadania del pais en què viuen i treballen i amb aquesta , la plena capacitat per participar en la con figu ració i transformació de les institucions i les lleis que regeixen el pais, tal com exigeix tot règim democràtic. És a partir de tot això com serà possible la participació de to ts en un projecte social conjunt que ens permeti avançar en la construcció d'una societat més nca i més justa. lliure i solidària ,


ci monogràfi C

La i!TImigració avUi

Tona Albareda President de Cooperacció En l'era de la globalització , quan tots els neoliberals ens parIen de la necessitat d 'eliminar barreres i, al mateix temps , creen totes les dificultats possibles perquè els emigrants econòmics entrin legalment als nostres països ri cs, seri a bo recordar unes poques coses, Ouan es va elaborar la Constitució , durant la tran sició democràtica , els emigrants eren els espanyols que treballaven a Europa , i, conseqüentment, es va buscar garantir que tinguessin els drets (especialment de vot) que els correspon ien. Nosaltres no érem un pa ís receptor d'emigrants, ningú va preveure que ho se ríem en pocs anys i ningú va pensar en quins drets haurien de tenir aquests futurs emig rants quan arribessin al nostre país, El resu ltat és que actualment , quan en un municipi hi ha un 10% de emigrants sense dret a vot això crea una deficiència democràtica que debilita les nostres institucions , Tots els demòcrates, incloent-hi els neoliberals ens hau riem de preocupar molt seriosament de superar aquesta deficiència constitucional. EI/reball: uns dels grans arguments con tra la migració econòmica és que treu llocs de treball als nacionals, i amb les nostres elevades taxes d'atur això és un greu problema. La realitat és que els llocs de treball que ocupen els emigrants no són desitjats pels atu rats espanyols i per contra, sense el seu treball no es podria crear

la riquesa actual. Oui, sinó els emigrants, treballarien als cul tius d'hivernacle a Almeria , a més de 40QC, amb productes d'alta toxicitat i uns salaris si milars al sou mínim? Oui vol carregar les bombones de butà? A Catalunya , on sense les migracions que s'han produït durant aquest segle, ara no arribariem a 3 milions d' habitants hauriem de ser especialment conscients que la riquesa actual del nostre pais és producte, també, del treball dels emigrants, Sense Papers: que existeixi un nombre important d'immigrants que hagin passat la frontera il ,legalment (300 ,000?) i per tant no tinguin la documentació en regla i siguin considerats "il· legals" és un absurd que atempta contra el respecte dels drets humans. Com pot considerar-se una persona "1I ,legal"?, la il·legalitat correspon a les accions, no a les persones. Una persona pot cometre un delicte i li diríem delinqüent però mai il,legal. Si ha comès un delicte , haurà de se r jutjat i un cop demostrat que l'ha comès, se rà condemnat , però això és el resultat d'un judici i una sentència , no d'un acte purament administratiu i que acaba en una expulsió. Les màfies: quan una pràctica social habitual s'il·legalitza, immediatament es creen xarxes, fora de la legalitat, amb la finalitat que la pràctica social no quedi aturada , Els nostres neoliberals haurien de saber que el mercat no l'atura ningú , Un

17 17


18

cop creades las xarxes, aquestes són les primeres interessades en impulsar la pràctica socia l i a més, que cont inuï sent il·lega l. El resultat és múltiple i sempre negatiu: les màfies fomenten la corrupció i obliguen a reforçar els òrgans repressius de l'Estat, la pràctica socia l es converteix en perillosa (cas pasteres) i les persones que estan en la "il ·legalitat" moltes vegades es veuen impulsades a cometre delictes o bé per sobreviure, o bé perquè estan con dicionades per les mateixes màfies. Tràfic de dones: és la situ ació més extrema des del punt de vista de la violació dels drets humans en el tema dels em igrants, ja que és una veritable forma d'esclavisme. Que una dona emigrant arribi a Espanya (independentment de si tenia o no la idea de prostituir-se), se li ret irin el papers per part dels qui "l'acullen", se li marqui un deute desproporcionat, se l'obligui a treballar en condicions de presó i es pugui vendre a una altra organització. això és esclavisme. Si a més quan la policia arriba el primer que passa és que la dona és expulsada (eliminant així un possible testimoni). resulta que l'Estat és còmplice. Nalalitat els nostres polítics estan preocupats per la baixa taxa de natalitat (realment un record mund ial) i ens expliquen que en el futur la Segu retat Social no podrà garanti r les pensions perquè el nombre de treballadors se rà massa petit. Independentment que això sigui una fal·làcia (e l problema no és la relació entre treballadors i jubilats , sinó entre creació de riquesa i la seva distribució) no oblidem que el 10% dels nascuts a Catalunya són fill s d'emigrants i que a més, la immensa majoria d'emigrants que arriben, ho fa n en edat de treballar i ll uny de l'edat de jubi lació. Si els nostres polítics

no poden crear unes condicions de segureta t en el lloc de treball i la possibilitat d'adquirir habitatges accessibles per a les parelles joves, que serien les condicions necessàries perquè la taxa de natalitat augmentés, com a mínim haurien de plantejar-se la vinguda d'immigrants com una possible solució al problema que tant els preocupa. La globalització: parlem del fet que el món és, cada vegada , més petit i els nostres neolibe rals ens expliquen els grans avantatges de la globalizació. Segons ells , que els productes, els diners i la informació no tinguin fronteres és el mi llor que pot passar en el millor dels móns possibles. I les persones? Que són menys importants? Històricament les migracions són un fenomen que s'ha produït mú lt iples vegades i gairebé sempre s'ha considerat positiu , especialment per al país receptor (enriquiment amb noves cultures, noves idees, força de treball jove, etc.). La globalització afecta tam bé les persones, ens agradi o no. Que les pe rsones dels països empobrits es desplacin als països enriquits és un moviment imparable que no hi ha fi lat, mur o frontera que aturi. Es dificultarà més o menys, però, o canvien les condicions de vida de molts països o la vinguda d'immigrants es continuarà donant. La nova Llei d'Emigració, discutida durant 18 mesos i consensuada pel congrés, superava alguns dels defectes més flagran ts de la llei anterior. La maniobra d'últi ma hora per part del pp i amb el suport de CiU no va impedir que la llei los aprovada fina lment, però la seva actitud va en la línia de fomentar la intolerància i la xenofòbia en lloc de contemplar la immigració com una realitat que , imparable, s'ha de regular i s' lla de positivitzar en un marc de convivè ncia i tolerància •


ci monogr'àfiC

Educació intercultural i integració Maria Cobos i Jiménez M. Teresa Feu i Vidal Mestres A l'Informe de Girona: cinquanta propostes sobre immigració, no hi trobem cap definició precisa sobre el tema d'integració. Ara bé , l'apartat dedicat a aquest tema està orga nitzat en tres subapartats: treba ll , societat i formació . D'aqui en podem deduir el fet que la integració està considerada essencialment com a no exclusió en la societat. S'entendria com el fet d'accedir a una feina , als diversos serveis i infrastructures socials i a la formac ió i educació.1 Partint de la definició d'integració donada anteri orment i en oposició a la idea d'ass imilació que implicaria que una persona immigrada està plenament integrada en la societat majorità ri a, quan ha renuncia t a les seves particu laritats cultu rals, ens cen trarem en el tercer dels apartats que esmenta l'Informe de Girona , per tal de fer algunes reflexions sobre educació intercultural , des de la nostra perspectiva de mestres. Cal teni r en compte, en primer lloc, la influència que té la societat en l'educació. En l'actualitat, la societat occide ntal demana una escola que eduqui els seus alumnes en els valors democràtics. El concepte d'escola democràtica o, més ben dit , escola per a la democràcia, fa pensar en una escola potenciadora de va lors com la cooperació i la solidaritat, valors que donen igua ltat d'oportunitats a tots els seus alu m-

nes . Però, aquest plantejament a tots els alumnes el mateix tracte , les mateixes propostes pedagògiques no condueix pas a una educació de qualitat; és un plantejament erroni basat en la idea que tots els nens i les nenes parteixen del mateix punt, com si tots i to tes visquessin en el mateix context i responguessin als estímu ls de la mateixa manera. Una pedagogia que atengui a la diversitat , en canvi , ha de partir del fet incontrovertible que tot discurs sobre qüestions humanes duu connotacions morals i, en aquest sentit, l'escola ha de fer explícits els seus propis valors. prendre determinades opcions i descarta r-ne d'a ltres. Es fa necessari un replantejament de l'organització del Centre i de les estratègies pedagògiques a utilitzar, de manera que la institució s'adeqüi a les necessitats del seu al umnat. Una educació en la diversitat no defuig el conflicte que creen les diferències , sinó que l'aprofita i fa de la seva resolució un procés educatiu, on tothom , des de la pròpia identitat , aporta la seva visió amb la fi nal itat comuna de trobar una solució compartida i enriquidora. I com que , moltes vegades no és possible arribar a una solució , aquesta educació ha de fer-nos capaços de conviure respectant l'altre. En aquest procés de coneixement i intercanvi , l'aprenentatge de la llengua d'acollida possibilita i afavoreix la interac-

17 19


StSD na dUl;Il de C;¡t.;¡!ullYa

M,

lor~

l'n Inlr.,estruClures de tomunilal,on~

roten(I~(¡ò

Sabadell

• ,l''

de les

JCli~,lats fi!ill~

Can llong

Recuperaci6

~el

Ripol!

Culat dlSltll L1Dlejat dE la ¡iutat

fundació Indii~1r,I'~ de ~ l"fo,m,i!(IO F];

El Parc

Sabadell

200 4

d~ ~alut

Col-laborari6 amb univErsitats

Netej., dr la ciutat

Sabadell

A((u3li6 als

o~,,¡s

Pla Ol' mub,litllt Cultura de la p'c\'entió

NOVJ e~1r~ctu!il olg~n l tz3I'~a

InlOlmac.Ó

J

l'abast de tothom

POh?Oclar

pi~ d~

enosl'I15 d"tricle

Oescent'al.llJC'Ò de activita ts (ultulJb

le~

Pol;l,qU~ ~

prortl(){iO (iU!dl

dI'

~ni$tica

~du(ador3

l'esport I ('I lleure

SaDadcll

Ajuntament de Sabade ll

Pe r J la

IKu~ltat

~olid.i!lJ

DOlld·hume Ciut31¡lWe

2010


ció alumne- alumne, alumne-adult, i, en la mesura que va millorant la competè ncia lingüística de l'alumne, va augmentant , també, la seva competència social i viceversa. Volem insistir, també, en el paper de la societat ja que, és sabut. que l'educació no és pas, únicament, tasca de l'escola. La soc ietat, més o menys explícitamen t, va fo rm ant opin ions generadores d'actituds a favor o en con tra de les diferències i, aquestes actituds, probablement tindran , en un futur proper, conseqüències negatives ( marginació, exclusió cultural, racisme ) o podrien tenir conseqüències positives (integració i participació de la societat). És un plantejament que ca l fer- lo a nivell social si es pretén que la pluriculturalitat sigui considerada com un va lor enriquidor. Només d'aquesta manera podrem aspirar a una veritable igua ltat d'oportunitats per als nostres infants. L'escola, doncs , hauria de considerar l'educació com una lluita contra l'ali enació i a favor del creixement personal. Per això es fa necessari la formació de valors des de les primeres edats: cal que els infant s visquin les diferències com a cosa habitual i que s'adonin , molt aviat , que les persones tenim moltes més "igua ltats" que "d iferències". D'altra banda , com ja hem dit anteriorment , es fa necessari no evitar el con flicte generat per les diferències, ja que aquest forma part de la vida i és a partir d'aquests con fli ctes que podrem fer interve ncions signifi ca tives que ens permetran educar en i des de la diferència. Es fa imprescindible, però, un compromís social de "l'educador" . Compromís que no només es mostri en bonics discursos teòrics, sinó que formi part de la pràctica quotidiana . Aix ò vol dir, d'una banda , saber esco ltar i saber aba ndonar actituds etnocèntriques, arrogants i prepotents que tots, una vegada o altra , tenim i, de l'altra, disposar de propostes, cientí ficament fonamentades, que possibilitin la seva tasca diària. En parlar de la tasca diària de l'educado r ens introduïm en l'à mbit pedagògic i aqui caldria fer referència a la formació

dels mestres i professors -les despeses d'aquesta formació haurien d'ésser assumides pel Departament d'Ensenyament i no, com massa sovint passa, pels ensenyants-, a l'ajustament de metodologies i a l'organització i agrupació de l'alumnat. Hauríem de tenir en compte que quan es tracta d'i ncorpora r, als centres, alumnes procedents d'altres cultures, es fa necessari qüestionar-se altres aspectes a més dels estrictament lingüístics: - cal que l'equi p pedagògic es sensibilitzi i es formi, per tal que la interacció esdevingui una eina vàlida que possibiliti l'educació intercultural. - es fa imprescindible pregunta r-se quin lloc ocupa l'escola en la jerarquia de valors de la cultura d'origen de l'alumn e/a, i quines pautes cu lturals poden regir el seu comportament dins la institució escolar. Així , doncs, la sensibilització i form ació dels mestres haurien d'ésse r prioritàries, ja que moltes vegades el desconeixement cultural mutu pot fer que alguns comportaments es mal interpretin. Respecte als ajustaments metodològics i organitzatius, hauriem de tendir a utilitzar estratègies organitzatives a nivell d'aula i d'escola que permetin el màxim de flexibilització, per ta l de disposar d'una gamma va riad a de re spostes a les necessi tats creades per la incorporació continuada de nouS alumnes als centres. A més d'aquestes actuacions d'àmbit pedagògic. l'escola hauria de coo rdinar-se amb els Serveis Socials amb la fina litat de preveure i planificar actuacions en l'àmbit soc ial que afavoreixin i possibilitin les rela cions amb els pares, sovint un xic dificultoses a causa dels seus llargs horaris de treball , del poc hàbit d'entrevistar-se amb els mestres, de les dificultats de l'idioma ... I en aquest punt hem de fer referència , una altra vegada, a la necessitat d'una major implicació per part de les administracions que hau rien de faci litar intèrprets, mediadors culturals ... i aplicar polítiques educatives més valentes que ajudessin a superar les barreres cultural s i lingüístiques, de manera que l'educació ultrapassi les pa-

17 21


rets de les escoles i la rea litat de fora i pugui entrar amb més fa cilitat. Voldriem acabar dient que ens adone m que aquestes reflexions no són més que una aproximació superficial a una realitat molt complexa i que per aquest motiu més que donar respostes el que fem és generar més preguntes. Però possible meni en el camí de recerca de respostes a les nostres pregu ntes arribem a crear espais de proximitat humana que ens facin cons-

22

._.1: .•

cients que, com diu Raimon Panikkar, els homes podem ensenyar poc als altres, però podem aprendre molt dels altres • •

1. Extret de les conSideraCions elaborades per Ag ustí Nicolau Coll (Centre pe r a la In novaciófEcoConcern)

en base a la lectura de lïnforme de Girona .

Ci nquanta propostes sobre unmigracró . Cen tre Unesco de Catalunya 1992


ci monogl'àri C

Tots som immigrants

Txus Sanz i Moral Sociòleg Els últims fets esdeving uts al barri de Ca n'An glada de Terrassa posen de manifest que la nostra cul tura no ha troba t encara l'antídot contra el racisme, l'odi i la xenofòbia , Sens dubte , aq uest és un indicador d'una manca de maduresa collectiva força preocupant. Ens indigna la contínua violació dels drets humans al món (a Timor, a Xile o a Bòsnia, per posar només alguns exemples) i en canvi som capaços de tolera r que grups d'intolerants, fent ostentació de simbolog ia feixista i parami litar, campin a la seva per les nostres ciutats, Això no és normal! , De mica en mica hem interioritzat l'experiència de la violència com un fet usual i legítim , Arriba un moment que ningú no la qüestiona , La violència ens envolta, simbòlica ilo física ; la trobem al carrer, en les relacions familiars, a l'esco la , a la feina , a la televisió", i fins i tot l'ONU, el màxim òrgan de l'entesa entre els pobles , reconeix la violència com a via leg ítima per a la resolució de conflictes, Si ens hi fixem, descobrirem que la cultura de la democràcia està ferida de mort. Els mitjans de comunicació , a més, juguen un so rprenent paper d'instigadors, Com que la seva raó de se r és vendre entreteniment, han trobat en la violència tot un filó ; perquè, ens agradi o no, la violència és mol t entretinguda, Els telenotícies ens mostren ara imatges que anys enrera

no s'haurien perm ès emetre per una simple qüestió d'ètica periodística, En prime-lime i amb gran èxit d'audiència ens trobem programes de l'estil d'Impacto TV o Hora punta; les sèries de dibuixos animats adreçats als infants s'omplen de violència gratuïta, Per més que em repeteixen que els mitjans de comunicació són objectius i neutrals, jo con tinuo pensant que, com a instruments potentíssims de definició de la realitat , i tenint en compte que les definicions de la realitat tenen conseqüè ncies real s, els mitjans són correspo nsables de les seves conseqüències. Si una persona pega a una altra, això no mereix la consideració de notícia, ja que, malauradament, passa molts cops cada dia. En canvi , si una de les persones en con flicte és un immigrant , per exemple, la disputa es conve rteix immediatament en un conflicte racial i, per tant , això justifi ca una instantània mobilització mediàtica . De fet, jo diria que mai havia vist tants periodistes junts com el dia de la manifestació anti racista de Terrassa . El racisme té una raó que no és raona ble. Per començar, les "races" pròpia ment dites no existeixen . Tots pertanyem a una única raça humana. Una altra cosa és que el racisme amagui una reacció contra la pobresa. El que ens desagrada no és la dife rència cultural o ètnica, sinó que ens molesta l'existència de bosses de pobresa al

17 23


24

nostre voltant. Em sembla que ningú li diria "moro de merda" al Sulta de Brunei en la visi ta a Barcelona . Llavors, acabant amb la pobresa , acabariem amb el racisme. O no? Ens "defensem" contra la immigració i oblid em que la immigració ha estat un fet cabdal en la configuració de la nostra societat actual. Sense anar gaire lluny, segons un estudi de la doctora Anna Cabré, mare de la demografia a Catalunya, si féssi m l'exercici de comptabilitzar teòricament el pes de la immigració, dels sis milions de catalans actuals, 3.600.000 serien immi grants o fills d'immigrants. Tots som immigrants perquè tots som persones, amb uns mateixos drets i uns mateixos deures envers els altres. Qu an ho comprendrem, això? Totes les vides mereixen el mateix

respecte i consideració. Sense convivència no és possible la llibertat. Dient això me'n recordo d'un con te que acostumo a explicar als infants i als pares del meu esplaI. Parla d'un rei que, el dia de la seva coronació, pregunta als seus millors consellers : "Què és el que el meu poble més estima ?" "La democràcia", li responen . Tot seguit el rei sentencia : "Mano que en aquest país tothom sigui demòcrata". llavors, de mica en mica , els consellers fan veure al rei que la democ ràcia no és possible sense llibertat, que la ll ibertat no és possible sense justícia , que la justicia no és possible sense solidaritat i que la solidaritat no és possible sense l'amor. "AI fina l arribem a allò realment important" - diu el rei- "el que cal és que tothom estimi a to thom" •


la col·laboraciÓ

Laïcitat i república

Joan-Francesc Pont Catedràtic de Dret Finance r i Tributa ri La laïcitat és la dimensió espiritual de la ciu tadania republicana , és a dir, és un componen t inescindible d'una societat organitzada sobre la vella i nova trilogia de la Revolució francesa i de la francmaçoneria, lliberta t, igual tat i fraterni tat. l a ciutadania és l'atribut representatiu de la dignitat de la persona en el marc de la convivència amb els altres éssers hu mans. És una de les manifestacions de la igualtat. ja que proscriu qualsevol discriminació per raó de gènere , llengua, raça i opcions cu ltu rals, religioses o sexuals. La ciutadania és una condició bàsica, inalienable, de l'ésser humà. El concep te directament oposat a ciutadania és esclavatge, pe rò també són idees contràries la submissió, el vassa llatge , l'estrangeria entesa com una forma d'exclusió, "apartheid i qualsevol altra reducció d'unes perso nes a la vida en el ghetto. La república és la soc ietat organ itzada al voltant de la idea de ciutadania, la república és el món de ls ciutadans i l'ún ic règim polític respec tuós de la igualtat radical entre ells. La república - com a règim polític , no necessària ment com a forma de l'Estat- necessita garantir aquesta igua ltat destruint els reductes de ma rginació existe nts. Per aquest motiu , la república ha de ser en un moment o altre un xic jacobina, ha de forçar la realitat preexistent per tal de trencar les barreres d'accés a la ciuta-

dania nascudes dels vells i dels nous poders, el clergat, els cacics locals o qualsevol altre font de monopoli cultural, com poden ser alg uns min isteri s o conselleries o certs grups multinacionals de mitjans de comunicació. Ai xi s'entén, que en alguns moments històri cs hagi calg ut basti r la república sobre el fonament de la unitat lingüistica , la centralització adm inistrativa o la desamortit zació dels béns eclesiàstics. l a història d'Espanya entre 1845 - da la de les lleis de reforma i secularit zac ió de l'ense nyamen ti ' 936 - la tràgica eutanàs ia de la nostra lli be rtat de consciència- és una història que necessita vita lment el desplega ment de l'Estat centralista -amb les seves províncies, el seu funcio nariat de ca rrera i els seus centres estatals d'ensenyament- per tal de sortir de la fosco r de la misèri a i de la bruticia , carac terís tiques -segons Francesc Ferrer i Guàrdia i Herm enegi ldo Giner de los Ríos , entre d'altres- de l' Espanya catòlica , fa rcida de conse rvadors i de carlin s, d'un reaccionari sme difícilment superable. A la fi del segle XX, la república pot, novament, com va fer-ho al projecte de Constitució Fede ral de ' 873 o a la Constitució de 193 1. donar un pas endavant i sobre la idea de la ciu tadan ia republicana , bastir un sistema tederal de convivència entre repúbliques autònomes. Pe rò ara vull només destaca r que l'ú nic

17 25


26

iter històric possible per tal que hi hagi federació és la prèvia existència de república. La república dels ciutadans és un espai de i per a les llibertats. La religió o les religions han nascut de la igno rància de la tribu humana a l'hora d'enfrontar-se als fenòmens inexplicables com el foc, la productivitat de la terra , la pluja o la sequera i sobretot. la mort. Les religions han generat estructures de control de ls seus adeptes que s'han imposat a les estructures civils, inexistents , primer, subordinades, desprès. La religió, per tant , i les jerarquies , constitueixen un dels primers obstacles i un de ls més ferotges enemics de la república. La religió separa , margina i impedeix a una part dels ciutadans l'accés als valors de la república. Aquestes barreres poden ser l'ensenyament obligatori de certe s opcions morals o de les supersticions pròpies de cada cred o, la imposició de signes externs com el mocador islàmic o la creu a les escoles, però sobre tot , la contraposició reli gió -república prové del fet que la primera vol usurpar la capacitat de pensament lliure que correspon als ciutadans de la segona. La laïcitat neix , per tant, també com una forma d'actuació jacobina: si tots els ciu tadans han d'ésser iguals , ha de desa-

parèixer la diferenciació que els separa per religions. Històricament això requeria mesu res com la desamortització, la destru cció de convents o l'expulsió dels jesuïtes. Avui, la laïcitat és encara una exigència que la religió no interfereixi la vida de la república i romangui , en conseqüència, en l'àmbit estricte de la privacitat. Cal. doncs, assolir la separació entre l'Esg lésia i l'Estat , denunciar el concordat amb la Santa Seu i signar un conveni amb l'Església catòlica de rang idèntic al de les altres religions, així co m donar una solució al confli cte de l'ensenyament doctrinal a les esco les nascut d'un polèmic article de la Constitució. Però la laïcitat és molt més que un concepte de la ciència política - d'altra banda, encara pobrament implantat a una bona part de llocs del món . La laïcitat, he dit al començamen t, és la dimensió espiritual de la ciutadania republicana . La laïcitat és la cultura de la llibertat i de la recerca constant de la veritat. d'una veritat escrita sense la terrible majúscula inicial de les religions. De la laïcitat neix l'humanisme radical que proclama el dret universal a la felicitat i que reclama de cada persona un esforç per assolir la virtut republicana anomenada poèticament fraterni tat •

\


Cròniques des del Foro Què se'n va fer de La Movida Ouique Toledo Ed ucador social Curiós nom aquest de Fora. Vaig saber de quin lloc es tractava quan fa gairebé vint anys (flor de joventut) vaig passar una temporada a Galícia becat pel govern i complint amb "aq uel la" obligació envers l'Estat que no vull ni reco rdar. Em va sorprendre el nom que donaven a Madrid. I encara que al principi vaig pensar que era cosa d'uns quants, aviat em vaig convèncer que era un nom generalitzat: Mad rid era el Fora, i els que no eren de Madrid l'anomenaven d'aquesta manera . Els únics que no sabíem que es deia així érem els !orenys. Eren temps de creativitat , de críti ca als estereotips, de tolerància qu e, sumats a la resta d' ingred ients com entusiasme , iniciativa i col·laboració, van donar lloc al naixement de la Movida , que no era, ni molt menys, el muntatge oportun ista de màrketing cultural que després es va vendre a tota Espanya . Eren temps en què les persones amb inquietuds socials (aleshores les més nombroses) començaven a exercitar-se en la pràctica de la democràcia i de la lli bertat. del dret a equivocar-se i a progressar per si mateixo s. El s inicis de La Movida van suposar també una alternativa al desencant, després de les desmobilitzacions i neteges ideològiques que es van produir en els diferents moviments socials i es generà de manera natural i quasi espontània en els barris de Madrid. Hi havia de tot . Indubtablement, Madrid era el Foro.

Quins temps aquells! Els resu ltats de la Movida els vam conèixer durant els primers anys vui tanta . En aquell temps l'Ajuntament de Madrid , governat en coa lició d'esquerres i amb Don Enrique Tie rn o Galvàn com a alcald e, donava suport decididament a La Movida. En determinats cercles de joves progressistes de Madrid es formava la falsa idea que Tie rno Galvàn podia ser el gran impul sor de polítiques de joventut a la Capital. Trista il ·l usió. En aquells anys, es produ í una espècie de matrimoni de conveniència entre els impulsors i promotors culturals de La Movida i els poders publics. Com en tots els matrimonis de conveniència, l'oportuni sme era el pa de cada dia ("tu em dones look jo et dono cuartelillo") , i l'estratègia bà sica ("ells no ha n fet res, per tant amb res que fem ja fem més que el ls") funcionà durant un cert temps. Això es va fer més notori en els primers anys de poder absolut dels socialistes , amb alguns vestigis de polit ica coherent en llocs molt loca litzats. En la re sta , la falta de projectes, idees o iniciatives respectuoses amb el que quedava dels moviments socials supervivents de la transició era la tendència generalitzada . La Movida, en definit iva no fou ni més ni menys que l'intent de diversos estaments d'aprop iarse de que lcom que no era res: només un bluf amb aires de postmodernitat, concepte que aleshores s'estilava massa.

17 27


28

La llegenda de Madrid com a ciuta t d'esquerres, foqada en temps de la Rep úbli ca i la Guerra Civil , i refermada posteriorment en les primeres eleccions municipals dem oc ràtiqu es cons titucionals, s'ha anat desdibuixant en els últi ms quinze anys , fins a arribar al moment actual, en el qual el pp executa el terce r període a l'Ajuntament i el segon al govern autònom. Per a bona part de la ci utadania d'aquest país, actualment la capital es més aviat de dretes. Per a molts madril enys també ho sembla (fins i tot he de confessa r que també pateixo aquesta visió amb relativa freqüència). Què ha canviat a Madrid des d'aleshores? Hi ha moltes possibles causes que ens podrien aj udar a entend re aquesta transformac ió, i els gabinets de savis dels partit s polítics elucubren explicacions de solvència molt variada. Per a qui su bscriu això podrien resumir-se algunes causes en la tan suada cri si de les ideologies ; en l'excusa de la crisi ilo fallida de l'Estat de benesta r: en l'abu rgesament i l'actitud timorata com a fórmu la de gestió social, deixant la transformació d'estructures per a moments de més gran urgència electoral (l'important és se r bons gestors); en l'e nèsim desencant producte de la borratxera de poder socialista; o en l'ús conjunt ural del teixit associatiu o ciutadà com a fregalls d'usar i tirar, amb una alarmant falta de respec te, de tàctica i d'estratègia més que evidents. En fi : tot un desfet de capa-

citats! I ll avors van arribar els animado rs cultural s: l'hòsti a, tul Algunes de les causes esmentades les haureu conegut a Catalunya , però d'altres són pròpies del que, en paraules de l nostre il·lustre regidor Don José María Alva rez del Manzano, constitueix "esa entrañable idiosincrasia de los madrileños " (sic). Madrid és un a ciutat que envelleix progressivament , i de la qual en els últims quinze anys han marxat més de 250.000 joves incapaços de finan çar-se un pis a la capital, la qual està sotmesa al remoli de l'especulació immobiliària . La "Derechona" acusava els soc ialistes en el poder de fomentar l'especulació; avu i, cen tristes de bé, parlen de lliure mercat. Tinc l'estranya sensació que hi ha molta gent que està atenta al que passa al Fora. És natura l. Estant tan a prop com estem de Palau se ria normal que fóssim els primers a sabe r-ho tot: és més : segur que cada madrileny ha de participar o teni r coneixement de qualsevol cosa que pugui interessar a qualsevol ciutadà d'aquest gresol de cultures que és Espanya. Res més llu ny de la realitat. El desinterès dels madrilenys en general és ac laparador. AI menys a Cata lunya teniu el tema de la identitat cu ltural. Mentrestant , Madrid és una ciutat que porta uns quants anys sumida en un procés d'anomia col ·lectiva de mida fam iliar on el desinterès per la cosa pública sembla que és la tònica generalitzada. i la resposta dels ciutadans és la in-


diferè ncia: "itodos van a lo mismo' i Fljate en los socialistas: cien años de honradez hasta que pillaran cacho! Por lo menos eslos tienen empresas y no necesitan(?) el mangoneo." Ai xi ens trobem amb privatitzacions tipus Telefònica; com el cas de l'empresa funerària o el projec te de prolongació del passeig de la Castellana a càrrec d'un consorci amb representació de les tres administracions però sense presència de cap partit de l'oposició per intentar fi scalitzar mínimame nl l'assumpte. que mou rà cen ts de mils de milions de pessetes. Un altre assumpte que em va semblar que feia pudor de socarrim va ser el del regidor Angel Matanzo, enca rregat de mercats, a qui casualment tocà la loteria diverses vegades. Ara està feliçment retirat amb algunes desenes de milions a la butxaca. que dubto que provinguin purament de l'atza r. Per descomptat. el paio s' ho va currar. Bé. di rà el lectori a, coses així passen a tot arreu. En fi. resig nació! Cal reconèixer que aquests senyors del neocentrisme, per anomenar d'alguna manera aq uest "viratge al cent re " de la dreta -o de l'esquerra que a vegades só n semblantss' ho han treba ll at. Però en tre totes aquestes coses. què va passa r amb La Movida? Va sucu mbir, devorada per oportunistes. polítics. gestors culturals i tòpics. Política ment no interessa a l'actual administració, que progressiva-

ment ha anat disminuint les ajudes a activi tats culturals fins a la mínima exp ressió. L:argument de base ha estat, un cop més, que això són coses de la iniciativa empresa rial i el ll iure mercal. No podia se r menys . Els gestors culturals. avui s'han abocat a l'organització de cursos de cuina . ioga o macramé i no con templen en els seus plans de treball el foment de les noves cultures. Els protagonistes anteriorment tan preocupats, però avui més que col·locats, copen els escassos ce rcles cultu rals ("ja no fa falta moure tant les coses"). Com a exemple de tòpic no puc deixar de mencionar a l'exjutgessa i actual regidora, senyora Tardòn. que a més de reivindicar augments de sou pe r al seu càrrec (no sé si buscant una homologació salarial de regidors i jutges), s'ha despenjat fa algun es setmanes amb unes declaracions en què, en poques paraules. di u que el problema de la joventut amb la beguda no és ni més ni menys que un dels últims flagells - per di r-ho així- de "los desmanes producto de La Movida" . Tot un exemple d'amplitud. objectivitat i precisió en l'anàlisi socia l i cultural el d'aquesta bona dona. És fàcil carrega r sobre els morts. Creuen que La Movida és morta . El que no és morI. encara que intenten emmanillar-lo. emmordassa r-lo, o mitigar-lo, és el moviment. I a Madrid . al Fora, malgrat tol i malgrat tothom, alguna cosa es mou •

17 29


la col ·labol'3ciÓ

Com guanyar rotundament: modernitzant la política a Catalunya Francesc Trillas Llicen ciat en Història i Ciències Econòmiques

30

La victòria en vots de les candidatures del PSC-Ciutadans pel Canvi-Iniciativa per Catalunya en les eleccions del 17 d'octubre va ser un gran re sultat. En aquestes línies voldria aportar algunes reflexions sobre les ca uses del bon resul tat. També voldria suggerir idees sobre com fer possible que en les properes eleccions una victòria rotunda permeti a l'esquerra governar a la Generalitat. Estratègia potítica i evolució del vot És habitual analitzar la política ca talana en dues dimensions, la dimensió catalanisme-espanyolisme i la dimensió dreta-esquerra. Aquesta és una anà lisi simplista. D'entrada, es poden aportar motius pels quals aquestes dues dimensions estan més correlacionades del que sembla, tot i que el signe de la correlaci ó canviï en funció del moment històric. Per exemple, a la transició era d'esquerres voler l'Estatut , i ara sembla més aviat de dretes posar la reivindicació nacional davant de tot. Aqu ests dubtes ra ona bles es deriven des del meu punt de vista de l'existència d'una dimensió , la social , que en el fons pesa més que l'alt ra, la nacional. Per això sempre em sembla un xic distorsionador donar la mateixa importància a les dues dimen sions, com si el nacionalisme no fos un fenomen social. Tot i això, hi ha coses molt interessants que van succei r en les elec-

cians autonòmiques en cadasc un d'aquests dos eixos tradiciona ls. En concret, les diferents forces van convergir en postures de progressisme moderat en el terreny socia l, i van desplaça r lleugerament la discussió sobre les essències en el terreny nacional. El moviment en general ha acabat afavorint el PSC, que ha portat per primera vegada en molts anys els altres partits al seu terren y. Ai xò és mèrit de l'estratègia política desenvolupada des de mesos abans de la campanya , però no només. També és fruit de l'evolució del cicle polític a Europa, del declivi del neo-conservaduri sme, de les guerres a l'antiga Iugoslàvia, etc. La meva proposta és que el PSC i en particu lar el seu candidat, es manting uin en ta mateixa posició respecte a com han acabat el procés electo ral pel que fa a aquestes dues dimensions. No se m'acut com es poden obtenir guanys nets de moviments en una o altra direcció, a partir de la posició que té el PSC en aquests moments. L:ún ic moviment que pot donar algun guany net és un qu e ja s'està produint: traslladar el debat sobre l'estructura de l'estat des de l'essencialisme cap al terreny de la millora de les institucions democ ràtiques , a través de la subsidiarietat i la devolució. Els moviments habituals que proposen alguns comentaristes (grup parlamentari al Congrés , atiar el conflicte lin-


gü istic, accentuar els senyals d' id entitat d'esquerres, etc.) comporten guanys pe r un costat però pèrdu es per un al tre . Cadascú és ll iure d'expressar les seves pre ferències personals en aquest sentit, però el ce rt és que un PSC ca talanista moderat i progressista és el partit que gua nya més eleccions a Catalunya i sembla que ho fa cada vegada mill or. Els que acostumen a donar lliçons en les dues dimensions tradicionals ho fan cada vegada pitjor. El ca talani sme i el prog ressisme realistes, vincul ats als moviments progressistes de la resta d'Espanya i Europa, donen una fórmul a que sembla ser la que millor reflecteix la plu ra litat de la societat catalana . Ara bé, hi ha una tercera dimensió: la innovació politica. Aquest és un eix que no està necessàriament correlacionat amb els dos anteriors, i habitualment és de ixat de ba nda pels comentari stes pol itics. En canvi. és un eix on es poden aconsegu ir guanys electorals sense pèrdu es di rectes aparents per al tres cos tats. De fet, ja s'han fet gestos i accions en aquesta direcció en el ca mi cap a les darreres eleccions: les eleccion s primàri es, l'increment de transparència en el fina nça ment de la campanya, la incl usió d'u n terç d'independents a les llistes a partir de la creació d'un moviment de ciutadans, el major pes de les dones en les candidatures, l'a liança amb IC, el discurs de volu ntat de reforma de l'acció politica per part del candidat, les mateixes propostes en el terreny de la devolució i el federalisme. Però molts electors esperen més en aquest terreny. En algunes coses ens hem qu edat a mig ca mi , com amb l'ali ança amb Iniciativa per Catalu nya, o l'a mpl iació a més sectors del moviment de Ciutadans pel Ca nvi. Molts sectors enca ra estan a l'espera de

més gestos i accions per re fiar-se de l'autèntica voluntat dels dirigents socialistes catalans per impul sa r la renovació a fons de l'acció po litica . Ara hi ha les ci rcumstàncies per fer d'aquesta te rcera dimensió la prioritat número 1. Es una di mensió org anitzativa i instrumental i no pas ideo lògica , però al capdavall és una dimensió de ressonàncies profund ament igua lita ristes : no més amb instru men ts de pode r democ ràtic, moderns i poderosos, es pot fer front als poderosos, Es una gran opo rtunitat. Guanyar i no governa r dóna una combinac ió única de leg itimitat i possib ilitat de concen trar les energies en coses que no són la gestió quotidiana de l'admin istració. Norm alment qu an es governa , per exemple, el partit com a organització es de ixa de banda, a càrrec d'un equip professionalitza t que el fa funcionar rutinàri ament. Ara aquest prete xt no existeix , i en canvi els guanyadors de les eleccions, i en concret el guanyador principal , Pasqual Maraga ll , tenen l'oport unitat i en la meva opini ó la responsabilitat. de liderar la construcció d'un gran pa rtit, com un element més d'un projecte de moderni tzació de les institucions democràtiqu es a Catalunya. Aque ll s que es poden resistir als canvis s'oposaran menys ara

qu e en alt res ocasions per la legitimitat del candidat i per la perspectiva d'una victòria a l'horitzó. El temps en politica és un bé molt escàs. O ara o mai. Partit i modernització democràtica

El s grans resultats que ha obtingut l'esquerra en diversos països els últims anys han estat precedits de reformes profundes en els partits que els han obtingut: el New Labour al Regne Unit, el cent re-esquerra a Itàlia , el Partit Socialista Francès. Conscient d'això, Pasqual

17 31


-

!

r;t.'It " l i J O vE

AJUNTM1ENTAltt.. V DE TERRASSA


Maragall va realitzar gestos importants de reforma política en el procés cap a les eleccions. Es molt meritori també l'esforç, inusual en altres fo rces, que ha fet la militància socialista pe r obrir-se i integrar nous col·lectius. Es té també la sensac ió que encara es pot anar més enllà . Es poden incorporar enca ra nous sectors a l'acció politica , es pot avança r més en la transparència fina nce ra, en la participació dels ciutadans, en la implicació de les ONG . Com van dir els fundadors del PSC, es tracta de renovar el partit, no de suplantarIa. Un partit gran i sòlid és un instrument imprescind ible. Com a intermediari de l'acció política, la forma-partit és crucial per aconseguir objectius tang ibles per a la gran majoria , per participar de manera compe titiva en la lluita política . Aquest gran partit de l'esquerra cata lana té un embrió en el partit català més competitiu actualment, el PSC, però en el futur no ha de ten ir necessàriament la forma dels partits actuals. AI meu pa rer sí que ha d'estar vi nculat a la tradició socialista espanyo la i europea, que és la que dóna garanties de solidesa i connex ió amb els valors històrics i els resultats concrets de moltes accions de govern . Fer el con trari sería fer el gest idiota del suïcida . Però la societat ca talana és avui diferent a la que va veure el naixement del PSC. I reclama més participació . més obertura . Pasqual Maragall en ocasions ha fet el paral·lelisme de comparar partits i emp reses. I ha dit que les organitzacions políti ques també s 'han de tusionar i especialitzar. Hi estic totalment d·acord. Les empreses es fusionen per estalviar temps, fonamentalment : adquirint actius ja operatius s'estalvien els costos d'entrada i la posada en marxa dels projectes. Però les fusions i adquisicions s'ha n de fer amb cura . N'hi ha que fracassen i destrueixe n valor per a l'accionista. Aplicat a l'esquerra catalana, jo diria que l'accionista prefereix una fusió (o una aliança estable. no em pronuncio al respecte) amb IC on Eulàlia Vintró i Antoní Farrés. per exemple, hi tin-

guin un lloc destacat, que no pas un repartiment de càrrecs entre les respectives maquinàries. Una reflexió semblant es podria fer sobre l'aliança amb Ciutadans pel Canvi . Els detalls són impo rt ants. Al guns poden tenir la temptació de fer de Ciutadans pel Canvi un partit independent totalment sepa rat del PSC, una mena de competència lleial , com el Partit d'Anton io di Pietro i Romano Prodi a Itàlia. o el Partida Por la Democracia (PPD) de Xile. Però les diferències amb aquestes altres experiències són abismals . Nosa ltres no venim de l'expe rièn cia traumàtica de la desaparició en un cas i cri si profunda en l'altre del Partit Socialista . A Catalunya hi ha un gran Parlil Socialisla . Es Iracla de fer- lo encara més gran . Es tracta de ter-lo el gran partit de la Catalunya del Segle XXI. Un gran partit que inev ilablement serà federal : composa t per grups diversos , amb sensibililals diferents i amb diferenls nivells d'adhesió. La política del segle XXI El nou gran parlil ha de ser un element potent que assenyali als electors la volun tal profunda de fer les coses de manera diferent , de dur a lerme una política exemplar en el terreny ètic i de compromís en el terre ny social. No ha de ser un partit guia , monolític, com els vells partits comunistes o el PR I mexicà , sinó un pa rtit obert i plural , on hi puguin conviure diverses cu lt ure s. Ha de ser una eina que faci compatibles la participació democràtica amb la gestió transparent , profess ional, garant dels seus recursos humans i materials. A més. fer de la innovació política , a través de la construcció d'un gran partit , la gran prioritat, con tribuirà a vèncer dos enemics que fins ara han impedit que l'esquerra guanyés a Catalunya : el vot dual i l'abstenció. Fins a les darreres eleccions la majoria dels votants es decantaven pel PSC en totes les eleccions menys les autonòmiques. La interpretació dominant era que el PSC no era prou catalanista. Però de fet en

33


34

molts altres països, com els Estats Units, es donen fenòmens semblants de vot dual , que l'electorat administra sàviament com a mecanisme de compensació entre politics que poden abusar del seu poder. Si un gran partit català és capaç de guanyar-se la imatge de partit net, aquesta prevenció contra l'abús de poder serà inferior en el futur, i el vot dual serà un fenomen de menor importància , protegint l'esquerra catalana del cicle politic en altres eleccions. La creació d'un gran partit a partir del que ja existeix , també contribu iria a reduir l'abstenció. Encara que després dels resultats del 17 d'octubre s'ha posat en dubte si l'abstenció perjudica l'esquerra , tots els estudis diuen que un dels sectors amb més abstencionisme és el dels joves fills de VQ-

tants d·esquerres. Aquesta abstenció té diverses causes, però una molt significativa és que aquests sectors veuen la política com quelcom molt allunyat. Un partit diferent pot ajudar-los a canviar d'opinió. En definitiva, els partits clàssics del segle XX estan crida ts a evoluciona r si volen ser els grans intermediaris de la democràcia del segle XXI. I aquesta evolució ha de formar part d'un projecte de modernització institucional al servei d'una democràcia on tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats. A Catalunya , aque st projecte només es pot realitzar a partir del PSC i de Pasqual Maragall , però no només amb ells . És una gran oportunitat , i ens pot portar a guanyar rotundament a les properes eleccions autonòmiques •


l'entrevistA

Miquel Faura Arqueòleg

Jordi Serrana. Gemma Martin Espai de Ll ibertat És un amic i cofundador de la Fundació Ferrer i Guàrdia des de t'inici. Va estudiar història de gran. S'ha especialitzat en prehistòria i des de fa més de deu anys excava arreu de Catalunya i fins i tot a Halula, a Síria , entre el Tigris i l'Eufrates. Tracta de rescatar de l'oblit la història de quan encara no hi havia història. - El teu interes per l'arqueologia. per la història , et ve de lluny... Si, de ben petit, em van dur a la plaça Vila de Madrid, on lli havia restes d'una necròpoli romana. - En tinc un record mo lt clar. Em va impactar molt veure que a la ciu tat on jo vivia hi havia hagut abans una altra geni que l'havien fundada. - Per que t'has fet arqueòleg? - Vaig estudiar història. Considero que els arqueòlegs som historiadors. Alguns joves estudiants d'ara no es plantegen l'arqueologia com un instrument per a la història , si nó que es dediquen a l'a rqueologia per si sola, i això consiste ix en excavar. El període històric Que m'he dedicat a estudiar és el neolític, m'interessa estudiar el perquè de les coses , l'origen i el procés històric que ens ha dut fins on som ara. El neolític és la base del que som ara. des del punt de vista social, econòmic, simbòlic .. D'alt ra banda l'ofici d'arqueòleg té una part de treba ll de camp, en sintonia amb l'ofici de paleta que vaig exerci r durant uns anys, i que em va agradar molt. - Ets arqueòleg de la prehistòria. On aca-

ba la prehistòria i on comença la història? - La divisió és la clàssica : la història comença en el moment que apareixen documents escrits. Els Que fan arqueologia com a tècn ica d'adquisiciò de documents per periodes històrics, en general intenten corroborar sobre el terreny el que diuen els textos. Es dediquen a localitzar, sistematitzant molt, assentaments coneguts pels textos ; s' utilitza l'arqueologia com a eina de contrastació , per a periodes històrics -periodes documentats , doncs. El s que treballem amb la prehistòria ens plantegem problemes més teòri cs, més genera ls. Per exemple : quan , per què i com , es dóna la transició de les societats caçadores-recol ·lectores a les societats sedentàries-agricoles. Aquesta és la part que més m'interessa , perquè és el moment on s'estableixen les bases de la civilització actual ; és el moment en què comencen a canviar els models de producciò, el sistema social ... és la revolució neolítica, que és la gran revo luciò humana. Tinguem present que el nora nia per cenl de la història de la human itat es desenvo-

17 35


36

lupa abans d'aquest període. És un moment de trencament i de grans canvis reals, que es produeix fa uns deu mil anys. A Catalunya és una mica posterior. Sembla ser que tot el que configura aquest model diferent - la domesticació de plantes i animals- comença a la zona de Palestina, Síria , Jordània, Turqu ia, Iraq ... el que s'anomena el cre ixent fèrtil. All à tenen totes les condicions perquè aquest canvi es produeixi amb una transició relativament curta de mil o mil cinc-cents anys: espècies salvatg es, condicions climàtiques, espa i suficient , etc. Al eshores tot això va desplaçant-se cap a Occident , d'una manera paula tina , en un procés d'uns tres o quatre mil anys. La discussió també és si el que es desplaça , són les idees o les persones. Quan arriba aquí ho fa amb totes les característiques ja ben consolidades. - De qui parlem? - Aquesta gent són els neolítics: una gen t que ja estan ben assen tats sobre el lerritori, que tenen un preurbanisme, que estan estructu rats en una certa jerarquitz ació social -és el moment en què comencen les grans diferències socials. Cal situar-lo cap a cinc mil anys aC Mentre a Síria o a Jordània ja estan co nstruint grans poblats o preciutats , aquí encara es viu entre les coves i les cabanes. - La revolució neolftica comporta una jerarquització. explica 'ns-ho una mica. - Sí, hi ha una certa especialització, amb el nou modus de producció. Això sempre genera un cert excedent que porta a la di ferenciació : hi ha els que no treballen. els que pensen . Trobes enterraments col· lectius, enterramen ts individu als, en trobes amb aixova r o sense; en trobes, doncs. amb un parament més ric que d'altres. Això és el que et perm et corroborar una certa teoria sobre diferenciació social. econòmica ... Has de comparar-ho amb molts altres elements que siguin si milars. per veure si hi ha unes pautes que es vagin repetint i que haurien de ser lògiques

en aquell moment . A Síria hi ha poblats absolutament organitzats . amb cases de cinc o sis habitacions... Aquí és molt difícil trobar prou jaciments per corroborar-ho. En aquest moment de canvi i de consolidació, hi ha un excedent i, per força hi ha d'haver gent que quedi exempta de fer feines manuals i que es dediqui a organitzar tot això. Hi ha feines de construcció d'obra pública, de grans murs, que de manera espontània és molt difícil que es produeixin . Hi havia d'haver qui ho organitzés. Aque sta mena d'elemen ts són els que ens permeten avança r hipòtesis. Però en aquesta ciència no hi ha grans re spostes ni grans novetats. - Podem dir que amb la revolució neolftica comencen unes relacions de poder més sofisticades. Aquest poder exerceix també una certa organització religiosa sobre la base a la por a la mort? - Aqu í això no es pot detectar. no hi ha elements su fi cients, perquè tota aquesta revolució va venir importada. A Çatal Hüyük (Turq uia) sí que s'ha trobat to t un barri - anomenat pels ang lesos el barri dels temples- conformat per cases molt ben conservades , ben di ferenciades de les altres per la cà rre ga simbòlica que tenen : deesses-mares, escultures amb representacions de panteres i banyes de bou pertot arreu. A partir d'aquest element es pot interpretar que possiblement hi havia una gent determinada que es dedicava a això. - A Catalunya trobes, de vegades, una església de poble tan gran que és desproporcionada per la població que té. - Aqu est desequilibri tan gran no es troba. No hi ha una diferència ni de qualitat de construcció ni d'espai. Són més els elements afegits, els que marquen aquesta diferència. Dins de to t la societat és bastant igualitària , força més que a l'edat del ferro, per exemple. L.:arqueologia recurrent del tema de la mort ens dóna molta informació en aquest aspecte. S' han troba t jaciments de l'edat del ferro i del bronze , amb unes diferències socials enorm es,


amb una jerarquització a l'hora del ritual lunerari. - S 'arriba a la conclusió una mica pessimista que a partir de l'aparició de l'excedent, una part dels humans tracten d'acaparar-lo. - Aqui trobem l'origen de la familia, perquè hi ha un excedent , hi ha una producció qu e no es consu meix immediatam ent , hi ha uns rama ts, hi ha una necessitat d'unes terres determinades -que és millor que les conreï la nostra familia que no la familia del cos tat-o L.:excedent genera competència , i és molt possible que la societat igualitària, de mutu acord , i de repa rt iment de recursos per a tothom es comenci a desequilibrar en aquesl moment. - Es curiós, en canvi, que ens referim a aquest periode com l'inici de la civilització. - Aix ò és una rèmora historicista. Jo no parlaria ni de cultura ni de civil ització, Es un terme que estava de moda entre els enciclopedistes, però que ara resulta un anac ronis me. El mite del salvatge leliç és

...

un element del ro manticisme, que els antropòlegs no defensen pas. Més aviat és l'inici del come rç i dels intercanvis. Des del moment que es té accés a la producció dels aliments i a fer-ne més dels necessari s, comença l'intercanvi i la circulació de béns - tot i que intercanvi i comerç són te rmes a debat, en aquest con text. Es troben objectes que han viatjat set-cents quilòmetre s. Per exemple s'ha documentat pedra volcànica , obsidiana , que havia viatjat tot el cu rs del riu Eufrates ; adq uireixen importància els eixos fluvia ls. Això im plica un element importanl de canvi. Els historiadors ma rxistes van a buscar aquest tipus de coses, no la història clàssica romàntica de "mi ra que interessant que ja tenien anima ls domèstics", sinó que van a busca r les conseqüè ncies socials d'aquest fel: què provoca això. A partir d'aqui es dediquen a estudiar les diferències socials. - Les preguntes són. doncs, les mateixes que ens fem ara. - Si , són les mateixes una mica més soli sticades.

1

17 37


Els informatius de Viladecans de cara


- Hi pot haver historiografia de dretes i d 'esquerres ? - Ser arqueòleg d'esquerres és ten ir clar que -com que la teva feina està pagada per l'administració- els teus treballs han de revertir a la societat com a informació. - Par/a 'ns d 'Ha/u/a. Ara és un desert. però abans hi havia moltes plantes i animals. Aquest canvi és provocat per l'home? - Bé, cap al deu mil aC hi ha un ca nvi climàtic - es passa d'un cli ma humit a un clima sec-, A partir d'aquell moment comença l'explotació de l'aigua. Tot i que el clima és més àrid, hi ha zones potencialment més riques en aigua, perquè hi ha un gran nivell freàtic provocat pel riu, que s'han anat explotant des de fa deu mil anys; això ha comportat sequera, salinització de la terra ... Potser no tant com l'explotació salvatge que hi ha ara. Sense maquines i sense animals de tir la capaci tat d'e rosió del sòl és molt més petita . Un jaciment com el d'Halula, per exemple, es beneficiava de tres ambients o de tres ninxols ecològics que tenia a molt poca distància , i que ara no existeixen: d'una banda el conreu de cereals - conreu de secà-, d'altra banda la presència d'animals cèrvids - gasela, cérvol, etc .- que necessiten un medi entre estepari i una mica boscós, que estava allà mateix , i a més es beneficiava del riu , quant a extracció d'aigües, producció d'aliments i obtenció de peixos. Ara tot això no existeix , És molt possible que la sobreexplotació comencés en aquell moment. - Però aquesta sobreexplotació ha anat augmentant pau/atinament, - Actualment al là exhaureixen un pou en tre s anys. Cada any han de foradar més avall. AI cap de tres anys han de fer un forat nou . És clar que no es pot extrapolar el que passa ara al que passava aleshores . Però hi ha ce rt es coses que encara es fan igual , com les cases de pagès : fetes d'argila . revestides de calç, ori entades cap al sud , ben assolellades. Són millors les antigues, perquè eren més resistents; n'ha

ca nviat una mica la forma, abans ten ien un forn al mig i ara no, però a grans trets són iguals, tenen les mateixes proporcions i se segueixen fent amb tova o tovot - totxanes de fang sense coure. El que es detecten són moltissimes recon struccions. Continuen vivint dels ramats; la diferència és que la gent d'ara té alumini i plàstic, enlloc de les eines de ped ra que tenia aleshores. Fins i tot es manté l'estructura tribal clàssica . - Sis mil anys aC, com es vestia /a gent, com menjava? - Anaven vestits , això és segur. D'inici utilitzaven lli i altres fibres vege tals. La llana és resultat de la domesticació del bestiar. - Oué van domesticar? - Primer el gos , la cabra, després l'ovel la, després el porc, el gos, el bou. Pels ossos que es troben es pot determinar si un animal és domèstic o salvatge. Els primers temps de la domesticació l'aportament carni de la cace ra encara és molt important (gaseles, conills ...) i disminueix en favor del bestiar domesticat. El s prime rs vegetals domèsti cs són els cereals , els blats en particular - de moltes espècies- i després les gram ínies i els llegums. El tipus canvia sego ns el lloc del món. A la Xina trobes cereals, principalment arròs. A Amèrica el blat de moro. - Oué se 'n sap de /a cultura de /a mort, de com la vivien aquesta gent? - El jaciment de Jericó (Palestina) , per exemple, és molt interessant. Els morts són enterrats dins les cases, que estan en us quotidià. El crani es troba sepa rat del cos, enguixat, pi ntat, amb petxines als ulls; sembla que pot ser com un objecte decoratiu, un retrat, un recordatori. o un homenatge. És interessan t veure que fin s al final del neolitic o fin s a l'inici de l'edat del bronze la mort és un fet abso lutament intern , encara que s'hi doni importància. La mort no es veu en el paisatge. Els morts els enterren dins les cases. A parti r de l'edat del bronze la mort s'evidencia en el paisatge.

17 39


Comencen a construir una sèrie d'estru ctures funeràries -com els dòlmens- que són molt visibles en el paisatge.

40

- Amb quina intenció, ara la uns tres mil cinc-cents anys, es bastien els dólmens? I per què en un lloc determinat i no en un altre? - Realment, no se'n sap res d'aquella gent. Les intencions formen part de la interpretació. Segurament era un element que marcava el territori . El món simbòl ic és dels més difícils de con trastar, com la llengua. Els elements clars són les diferències físiques entre un assentament i un altre: si els ossos d'un enterrament col· lectiu tenen elements diferenciadors comuns, això ens porta a interp retar que, segurament, ens trobem davant d'un enterrament familiar. La resta és extrapolar. El plantejament teòric és que l'arqueologia de la mort refl ecteix o pot arribar a reflectir les característiques de la societat dels vius. - La història és evolutiva? Hi ha avanços i re trocessos? - Diria que no és evolutiva ni en posi tiu ni en negatiu , sinó que és el que és. Sense els precedents no hi hauria els que vénen després, una cosa port a l'altra. A la preh istòria es troben bastants dels aspectes -a lgun s desenvolupats i algun s noque enca ra es trobe n actualment. S'hi troben vincles. Hi ha aspectes, com l'origen de l'estat, que se situen en aquesta època. Sense el que van ser aquella gent no seríem el que som ara. I sense el que so m ara no podríem estudia r aquella època, no ho podríem entend re. - Però hi ha civilitzacions d'aquestes que s 'han acabat? - Jo diria que els final s no són finals, sinó que són punts de partida d'altres coses. Per si mateix no s'acaba res. Hi ha una co ntinuïtat absoluta. Si els sumeri s es van acabar, per exe mple, no és perqu è es mori ssin tots, sinó perquè es van transform ar en una allra cosa. I van conse rvar, segurament, molts elements característics dels

sumeris barrejats amb altres elements que van ven ir. Per què? Segurament pe r causes polítiques i econòmiques. Els canvis es produeixen per causes pol ítiques i econòmiques . - Des de la noslra oplica. és impensable que poguéssim sobreviure en aquelles condicions. Posa 'I aler lerro. per exemple, sense un llibre que l 'ho expliqui - o amb llibre, lanl és! - Estic convençut que per sobreviure en un medi dur l'estructu ra mental és absolutament tecnològica , molt més que la de qua lsevol de nosaltres en aquest moment. Perquè per sobreviure en un medi dur i amb pocs recursos, sense fàbriques que produeixin els obj ectes que necessites, s'ha de desenvolupar un instin t brut al per poder treu re d'una pedra - que és una pedra i res més- una punta de fletxa o un ganivet; o d'un os fer-ne una agu ll a o un punxó que et servi rà pe r treba llar, i aprendre aquells gests i la tècn ica per fer allò, i fer-h o sempre igual. És tan complicat fer una punta de fletxa amb una pedra , com per nosaltres fer moltes coses com plicadíssimes que fem amb l'ordinad or. - Però hi havia una especialització ? - Tot i que l'especialització és encara una discussió -és un tema d'estudi molt actual- possiblement no tothom sabia fer un vas de ce ràmica, i no to thom sabia tallar. Hi havia una rel ació amb les eines de pro ducció i amb els objectes quotidians necessaris per pa rt de la gent que els utilitzava , molt més de cone ixement protund i d'entendre la mecànica de tot allò, que n'hi havia i molta ... una mecà nica dinàmica: com s'llavia de fer servir allò, per aconseguir un determi nat resul tat. Estic convençut que tothom vivia molt més pròxim a la seva realitat del que es viu actual ment. Aq uesta gent van aconseguir superar unes dificu ltats que els van trencar el seu ritme de vida habitual - fos un canvi climàtic, un creixement demogràfic, o el que fos- i van ser capaços de segui r endavant, de crea r els recursos necessa ri s per segui r vivint.


És la Revoluci ó Industrial la que fa que perdem el contacte amb el nostre medi i tot ens vingui donat. i que ens arribin les coses que ha fabricat algú altre. que s'ha dedicat a pensar-les. Han passat moltes altres coses, que coordinades han donat lloc a la Revolució Indusi rial. però els mitjans bàsics de sob revi ure la humanitat, des del deu mil aC, fins als seg les XV III XIX són permanents. Només hi ha petites divergències

- Quan ens referim als homes i les dones del neolític, en diem primitius. N'eren? - A grans trets la pèrdua de l con tacte. la pèrdua del coneixement de l que som. per què som i cap on anem ". s' ha perdut fa dos-cents anys. La capacitat de sobreviure i de sobreviure bé. la tenien mo lt més desenvolupada que nosaltres. Potser es morien als trenla anys, pels problemes sanitaris i de nutrició que tenien. però estic

convençut que vivien molt bé . Eren capaços de fer-se la casa. conrea r la terra, cu idar el seu ramat , construir els seus objectes, inventar la ceràmica -que no és casual- i d'organ itzar-se socialment... tot això no és primitiu. Quan en diem primitius ens estem equivocant de mig a mig.

- De vegades excavar sembla que sigui una mena de pijada. De qué serveix coné¡)<er un passa/tan llunya? - M'interessa precisament per això: hi veig una continuïtat brutal. L:arqueologia, la història, permeten explicar moltes coses d'a ra. Ens trobem en un moment mol t complicat per a l'arqu eologia. perquè els arqueòlegs no som recuperadors del patrimoni , sinó historiadors. No es fa recerca . Des que hi ha màquines que poden aixeca r tones i tones de terra en molt poc temps, s'excava, es treu el que es troba, es documenta minimament i es col·loca en

/ .......... 1

"" (

rt

...,....,.....

17 41


42

algun lloc. Això és el que passa amb la majoria d'assentaments que es troben. El patrimoni arqueològic i hi stòric moble té una intenció o una altra depenent de l'època en què es recuperi . Fa vuitanta o cent anys es van començar a recuperar els vestigis de les zones habitades pels grecs i els romans. pe rqu è hi havia els lletraferits i els romàntics que creien que el món s'acabava amb els grecs i els romans, i tenien un cert poder per evitar que es destruïssin aquelles restes. Els servia com a plaer estètic i intel·lectual i no explicaven res de la història. Hi pot haver diverses ra ons que ens portin a excava r. Es pot fer per motius històrics, per la pregunta permanent d'on ven im? és a dir. per conèixe r els nostres orígens. Hi pot haver motius patrimonials , que no és altra cosa que orgull. Per exemple, la gent de Gavà, s'emociona per les mines de Can Tintoret, perquè són les primeres mi nes amb galeria de la prehistòria descobertes a Europa , i a més perquè són seves, són al seu municipi , i perquè no n'hi ha al poble de l costa t. Hi pot haver també

motius institucionals; que interessi dina milzar econòmicament una determinada zona.

- És una qüestió de sensibilitat? No cal un ser intel·leclua l per tenir sensibilitat per a aquestes coses. i allò que compta no és el valor econòm ic, sinó el valor històric. estètic, paisatgistic. La presència d'una nec ròpoli humanitza el territori, en el millor sentit. La nostra feina ha de servir perquè la gent que no és sensible a aquestes coses acabi essent-ho, perquè és molt més interessant i divertit que el fut bol , i la societat de consum en què vivim . - Dóna un consell als monitors. - Nosaltres no som els primers. Que rec oneguin en el paisatge, sigui urbà o rural. els vestigis de la gen t que ha estat al terri tori abans que nosallres. Ho trobaran extremadamen t emocionant. És un element de reconeixemen t de la pròpia persona li tat. Trobaran en el paisatge que les pedres parlen .

a


l,'a l)Un1'

Cario Rosselli El socialisme liberal

Sant; Castellà Professo r de la Universitat Rovira i Virgili Per a molts, seg urament sigui la primera vegada que es troben davant la figura de Cario Rosselli . És un d'aquests homes que van aco nseg uir un protagonisme notable du rant la seva cu rta vida i que ens van ll egar un important conjunt d'idees i accions, que han influït en el que s'esdevé actualment , però, no obstant això, han estat oblidats (potse r esborrats expressame nt) de la nostra històri a col·lectiva. Rosse lli és un mal exemple per als joves en una època en què no està de moda at revir-se a pensa r, ni ser coherent amb allò que es creu, ni trencar els motlles establerts per les vaqu es sagrades del pensament, ni actuar efi caçment per transformar les coses,... Rosselli va néixer quan s'acabava el segle XIX, a Roma, estudi à Ciències Politiques i Dret, i va viure l'experi ència de la Primera Guerra Mundial en la qual el seu pare va combatre. De seguida entrà en contacte amb els cercles socialistes, entorn dels quals va elaborar el se u pensament principal, la doctrina que encertadament va denominar "Socialisme Liberal"; obra iniciada ja amb la seva tesi doctora l, i sobre la qual tornarem a parlar més endavant. La seva acti vitat politica en el Partit Sociali sta Unificat, dissolt per Mussolini el 1925, el porta a convertir-se en una de les veus més preclares contra el feixisme, des de les pàgines de la revi sta non moralle

(No aflu ixar). Col ·labora activament en la fuga a França del líder socialista Filippo Turati , per la qual cosa és arrestat el 1927 i després d'un període de presó, con finat a l'illa de Lipardí, on escri u gran part de la seva obra política, el 1929 realitza una rocam bolesca fu ga que el porta a París. A Itàlia el seu nom era un referent de la llu ita per la llibertat especialment reivindicat des dels cerc les universitari s i entre els més joves. Exiliat a Paris inicia una ll uita sense treva contra el feixisme , des del moviment "Gi ustizia è Libert à". Preveu una guerra civil a Europa que enfrontarà la llibertat contra el feixisme , per la qual cosa decideix implicar-se ferventment en la defensa de la Segona República Espanyola, llançant des dels micròfons de Ràd io Barcelona el crit "Avui a Espa nya , demà a Itàlia". Acon seg ueix formar una legió ga ribaldina que s'enfrontarà als feixistes italians en el front d'Osca aconseguint una important derrota que Mussolini tarda rà en reconèixer i que mai no perdonarà . De retorn a França , en la recerca de més su port per a la causa de la llibertat, el 6 de juny de 1937 és assassinat a Bagnoles de l'Orne en un atemptat encarregat per Mussolini a un grupuscle feixi sta "Cagoulards" (Encaputxats) finançat des d'Itàli a. Les seves idees, pròx imes a les de Piero Gobet!i , a les de Calogero, a les dels

15 43


44

libera ls socialistes, a les del Partit de l'Acció -c reat posteriorment- on militarà Bobbio i tot l'antifeixisme no comunista italià , i a les de ls demòcrates radicals Ugo La Malfa i Amendola , es concentren en l'obra de la seva vida: Socialisme Liberal. En aquesta, realitza una forta crítica al marxisme i a les seves evolucions revisionistes a Europa i a Itàlia , basada en la concepció del marxisme com un sistema de determinisme històric fonamentat en la idea de necessitat i no en la de possibilitat per la qual cosa redueix les possibilitats de l'acció personal. El Liberali sme apareix, al contrari , com un mètode i no com un sistema . Rosselli aposta per un socialisme no marxista , encara més. per un sociali sme liberal afirmant: "El socialisme, entès com a ideal de llibertat per a la majoria i no per a

uns quants , no només no és incompatible amb el liberalisme , sinó que resulta leòri cament la seva conclusió lògica , la seva continuació pràctica i històrica ", Com encer tadament resumeix Norberto Bobbio: "el liberalisme és principalment un mèlode , el socialisme és principalment un ideal. El nexe entre un i l'altre està en el fet que , per a Rosselli , aquest ideal només pot aconseguir-se amb aquell mètode", i afegeix en un a altra banda: ' Em sembla que caminaríem amb els peus una mica més a terra si, en lloc dels dos ismes, parléssim de llibertat i d'igualtat. ( .. .) Si volem dir que el primer problema remet a la doctrina liberal i el segon , a la doctrina socialista, diguem-ho d'una vegada . Però jo em reco nec millor, fins i tot emotivament , en el lema: Justícia i llibertat" ,


I a crea cU}

Ernest BruguĂŠ


Jer贸nimo Prieto Sense t铆tol Acr铆lic sobre cartr贸


la creaciÓ "

r

'

/'

'.~

17 47

I

4\.

•••

..• . • .,

",

~


l'ccomanacionS

lIihreS Negocis privats i dèries públiques

48

Xavier Muñoz. Edicions 62. Barcelona. 1999 M uñoz és un pe rsonatge in teressant, meitat empresa ri tèxtil. meitat activista progressista . Aquestes són unes memòries en què hom pol entendre com func ionava l'activita t econòmica i empresa rial duran t el franquisme. alhora que es pot assistir al naixement d'una de les primeres expressions de la transversal mon tserra tin a: el CC (Catalu nya Cristiana). També podem saber com es va fundar el Front Obre r de Catalunya (FOC). En podeu treure un bon retrat de dos pe rsona tges ce ntrals de la vida politica ca talana: Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Es un llibre molt in teressant per a aquells q ue vulguin te nir algunes claus inte rpreta tives del panorama pol ític actu al a partir del naixement dels co rrents ideològics i Uur organització que, en part, donen Uoc a l'actual sistema de partits.

Una història optimista.

Adios muchachos

Jordi Solé Tura. Edicions 62. Barcelona. 1999.

Sergi o Ramirez. Editonal Agui lar. Madrid. 1999 .

Són les memòries de Solé Tura. fins a l'any 1977. quan les pri meres eleccions democratiques. Solé, mili ta de ben jove al PS UC. va haver d'exiliar-se i acabà fen t de locutor de la mítica Pirenaica (Radio España lndependien te) que emetia des de Romania. Relata aquestes experiències i també els seu trencament amb el PSUC arran de l'expulsió de Claudin i Semprún . Podem conèixer de pri mera ma la fundació de Bandera Roja i el seu retorn al PSUC. Es interessa ni la Justifi cació ideològica del seu llibre Catalanisme i revolució burgesa que tan ts comen taris ha suscitat al llarg del temps. Només en una ocasió ci ta la tra dició republicana federal (Pi i MargaU) . Penso, modestament, que aquest desconeixement el porta precisamen t a formular malament l'encaix del ca tala ~ nisme en la societat ca talana. Es curiós que un parell de cops defensi el dret a l'autodeterminació de Catalunya.

Ramírez fou vicepre sident del govern sandinista de Nicaragua sota la presidència de Daniel Orlega. Ram irez pertanyia a la fracció "tercensta " del sandinisrne i potser per aquesta raó ens fa un ex trao rdinari repàs i in terpretació de l'èxit i del fracas de la Revolució Sandinista. Es un gran escriptor, capaç de descriure j in terpretar Ja revoluc Ió amb molt d·humanisme. Molt útil per a aq uells joves que n'han sentit parlar i la vulg uin conèi xer de ben a prop. Seg urament és impossibl e de ler-ho amb millor ploma.

(J.S.B) (J.S.B)

(J.S.B)


~IJ\

LA ~1J1it,

~R5 U COeRA'-'c~T ~..--

6t Gt>Mi~s¡ó Pé ik'VOLldO ~ l'HAUr<l6N D6

~R U. M::>KÓS~ ""

¡J

~

~R

Aíxò ~ATfíXJ

AL ~ \-.\ORó:) tY ~J..( A

VOsrf a~ ls <SDL\JHJt


Insll'uïu-IOs i S('/'('U lIiu/'('", associcu-Ios i SI'I'('U (Ol'ls, ('slill/('I/-IOS i S('/,('I/ ¡¡'Ii('o,';

[fundació Francesc Ferrer i Guàrdia


Espai de Llibertat - núm. 17