Issuu on Google+

espai de llibertaT revi sta (fcs(]uE'l'l'es pel' a la fOl'mació. la reflexió i l'agitació políticA ()lIal ' lll' illll'~ll,(,

son

IDDR

IH'~:-:l'l t ':-:

12

l\1ollogrü ne: l'olíLiqucs laiques


Número 12 . Quart trimestre 1998

Director: Jord i Serrano

Sumari Editorial

Subdlrector: Santi Castellà

Forges

3

Consell de redacció

La reflexiò La democràc ia seg reslada. Espai de Llibel1at

4

La consigna Au sterita t domestica Jordi Serrana

8

David Sempere , Xavier Bretones , Josep Sella res. Gemma Martin. Jordi Miralles, Ferran Escoda , Montse López , Antoni Castells . Espai de Llibertat. Avinyó, 44 prime r. 08002 Barcelona e-mail ffg@CJe.org Tel. 93 412 59 28 Fax 93317066 1

Edita: Fundaclo Ferrer i Guàrdia

Impremta: Primera Impressió. S.L. Sabadell

Disseny. Ferran Cartes I Monlse Plass

MaquetacIó: Fundació Ferrer i Guàrdia . Gemma Bellart

Assessorament Jmg¡"ústic: Montse López .

/f·lustracions:

El monogràfic: polítiques laiques El s fonaments de l'animació sociocu ltural. Gemma Mar/in La Cata lu nya laica. Jordi Serrana Per una economia pol ítica laica . Josep Sella rés Polítiq ues muni ci pals de ll eure. Xavier Bretones Pol ítiques laiques Santi Castettà

10 13 16 19

22

L'entrevi sta Josep Fontana. Jordi Serrana. Antoni Castells

26

L'ap unt Herm enegildo Giner de los Rios. Joan-Francesc Pont

32

La col·laboració Els valors dels joves ca talans David Sempere

38

Ester Grosche , JOrd i Serran o.

/f·lustració de portada: Ferran Cartes Revista trimestra l. Preu : 500 pts. Subscripcions: 2000 pts ./any. Dipòsit legal: B. 33.262- 1996 ISS N: 1136- 1581 Espai de ll ibertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

La línia editorial d'aquesta revista es ellllurepensamenl. per lant , les opinions del consell de redacció , les troba reu a l'Editorial. la res ta d'opinions seran únicament responsabilitat de qui les fi rmi.

La creació El segrest Josep Güell Converses i con tes de B . Vit erbo Guatemala 1996. Pere Tordera Les recomanacion s Ll ibres .

La sucursa l Xavi Torrent

43 44 45

47

49


cditol'i¡dJ

Un futur amb il·lusió

Aque st editorial és l'ú ltim de l'any. El proper any (1999) se ra cabdal per defi nir el marc politic amb què iniciarem el proper seg le . Dóna la sensació que s'acaba una etapa i en comença una altra. Segons com es comportin els dirigents d'esquerres als propers mesos, podríem assisti r a un nou període ple d'il ·l usió o a la con tin uació d'una etapa grisa que fa temps que s'ha esgotat. El problema és que sense una alternativa , aquest període gris pot allargar-se fins a extrems increïbles. Arreu d'Europa les alternatives als governs neoliberals han fet forat. A cada lloc l'alternativa d'esquerres ha estat diferent i original. A Anglaterra el nou laborisme , a França l'altern ativa laica de Jospin . A Alemanya un pacte verd i sociali sta. A Italia, per primer cop, un home de l'antic PCI és president del Govern. La dreta , que s'ha basat en la ideolog ia més ultrareaccionaria de l'Escola de Xicago , de cop i volta ha entrat en crisi quan ha vis t que els ciutadans li han retirat la confiança a quasi tota Europa menys a Espanya. Ara ha reaccionat i generen un discurs defen si u que intenta negar els evidents avenços que en polítiques socials han tirat endavant els governs progressistes. Tot plegat fa que alguns pensin que no hi ha més opció que adoptar una hipotètica ideologia de "centre". Cal dir altra vegada que les opcions polítiques es defineixen a partir de dos grans paradigmes : la dreta (conservar els privilegis) i l'esquerra (ampliar l'abast de la llibertat i la igualtat). El centre ideològic no existeix (Hobsbawm , Por una izquierda raciona~ . És cert que les opcions d'esquerres a Europa han aconseg uit arribar al poder obrint-se a l'espai de ce ntre, però - alerta!- amb propostes que vénen de l'esquerra. No fer-ho aixi significaria abandonar tota possibilitat de vic tòri a electoral i el que és pitjor tota possibi litat de canvi . Mentrestant a Catalunya sembla com si els aires de l'esquerra i la renovació no acabin d'arribar mai . La confusió entre les forces de progrés sembla el nostre Irel més identifica tiu . Ningú vol analitzar els propis errors. Tothom sembla que vulgu i ficar el dit a l'ull al competidor electoral més proper.

12 1


2

En s agradaria que l'esquerra elaborés un programa alternatiu basat en politiques laiques i d'esquerres, això sí sense mirar les receptes del passat sinó els reptes del futur. El comú denominador d'aquesta nova etapa hau ria de ser la configuració d'un govern que conformés unes polítique s i una Generalitat la·,ca. L'ensenyament és el camp on més trobem a faltar unes polítiques d'esquerres. És inaudit viu re en un país on les escoles classistes que adoctrinen nens - basicament dependents de l'Església catòlica- reben més diners que l'escola pública . No entenem lampoc la inexistència d'alternatives davant els conflictes socials, derivats de la reform a de la LOGS E, que es desenvolupen a les escoles ca talanes . Finalment tampoc entenem la inexistència d'un plantejament clar pel que fa a la creació d'una xarxa pública d'escoles bressol. L'atur i la precarietat con tinuen essent els grans problemes de la societat ca talana. Sembla com si una condemna bíblica -pensament únic- caigués sobre els nostres caps . Trobem a falt ar un pl a per reduir l'atur després de 15 anys d'uns nive ll s d'atur que són dues vegades la mitjana europea. I paral·lelament volem un pla per re duir la precarietat laboral, que en les franges juvenils és quasi del 70%. No és cert que facili tant l'entrada al mercat laboral es redueixi l'atur juvenil. L'atu r només ha baixat una mica. Mentrestant, s'ha precaritzat una part de la incorporació al mercat laboral dels joves que era positiva. Tam poc entenem com es retarda l'aplicació de la reforma de l'assistència primària per raó dels interessos corporatius d'uns centenars de metges. Mentre Blai r renacionali tza el sistema sanitari britànic -que tothom considera més eficaç i barat que el nostre- aquí assistim a la seva privatització, sense que s'alci cap veu en contra. Aquestes i altres coses són les que es plantegen ara mateix aquests governs europeus que la dreta diu que són de centre. A nosaltres ens faria il·lusió que projectes d'aquest estil fossin discutits a Cata lunya . Una generació té la darrera oportun itat per demostrar que té la mateixa il·lusió que aquest conse ll de redacció. Confiar només en un canvi , esotè ric, de preferè ncies del poble de Cata lunya és peri llós. Si les coses no van bé, a qui haurem de donar les culpes? A les bruixes? ~


el punt de vista de FOt'geS


la l'cl1cxitJ

La democràcia segrestada

Espai de llibertat

4

La publicació il· legal i amb total immunitat judicial de la foto de Felipe Gonzàlez on declarava pel cas GAL o la clausura del diari Egin i de l'emissora de ràdi o associada a aquest l'estiu passat posen en evidència la força de l'Estat, més en llà del respecte per l'estat de dret que tant prediquen els actuals membres del govern central. La llibert at de premsa és un dret amb una protecció especial dins del dret fon amental de la llibertat d'expressió . Tanmaleix , l'article 576è del Codi Penal deixa clar qu e el subjecte actiu d'un delicte terrorista ha de ser una persona i no pas una activilat industrial o empresa ri al. Les activitats empresarials són regul ades per la Llei d'activitats classificades i una empresa només es pot clausurar amb mesures cautelars a l'empara d'una llei sectorial (per exemple, la Llei de residus preveu tanca r durant un periode de temps

per a una infracció determinada). En cap cas es pot tanca r perquè hi hagi un procés penal contra els seus directius o algun dels seus empleats. Un cas de delicte comparable a de l' Egin en què s'utilitzà un mitjà de comunicació fou perpetrat per directius de La Vanguardia que foren condemnats per sentencia ferma. En aquest cas com en el de l'Egin , l'empresa, el diari, era el vehicle del delicte (l 'estafa es produïa de forma reiterada i només es podia cometre perquè existia el diari) i, obviament, no es va tancar. Ens trobem , doncs , davant d'un precedent que posa en dubte l'existència d'un estat de dret en el Regne d'Espanya . La protesta pública ha estat minima. Encara que sigui testimonial , Espai de Llibertat no ha volgut deixar-ho passar per alt. Per això publiquem el manifest que va elaborar el Grup d'Aprofundiment Democràtic de la Mesa Civica de Catalunya • •


Per la llibertat d'expressió i el dret a la informació No a la clausura de mitjans de comunicació

Quan els nazis es van emporrar els comunistes no vaig dir res perque no era comunisla.

Quan es van emponar els catòlics no vaig protestar perquè no era católic.

Quan van empresonar els socialdemòcrafes no

Ouan van venir a buscar-me ja

vaig dir res perquè no era socialdemòcrata .

gú que pogués protestar.

no hi havia

nin-

Bertolt Brechl - Martin Niembller

El 15 de juliol de 1998 el jutge Garzón va ordenar el tancamen t de l di ari Egin i de l'e missora de ràd io Egin Irratia. Era el primer cop, des de la dictadura del general Franco que en l'Estat espanyol es clausurava un mitjà de com un icació. Però malgrat la gravetat d'aquesta actuació repressora dels poders de l'Estat contra el funcionament de la democràcia, públicament gairebé no lli ha hagut cap reacció -excepte la dels afectats directa ment-, ni els partits , ni els sindica ts, ni els mitjans de comunicació ... han alçat la veu, Aix ò és encara més greu que la mateixa actuació de l'Estat, al posar en evidència l'absència d'esperit democràtic dels que, en la nostra soc ietat, constitueixen , en teo ria, els puntals de la democràcia i, per tant , haurien de ser els primers a defensar-la, Encara que hau ria de ser innecessa ri per obvi , donada la permanent manipu lació i tergiversació a què ens sotmeten els mitjans de propaganda al servei del poder, els mal anomenats mitjans de comunicació , no és sobrer recordar que la democràcia és la forma de govern en què els ciutadans/nes decideixen sob re els assumptes col·lectius, sobre les institucions i les lleis de què es doten, aixi com sobre la seva modificació o transformació quan ho consideren pertinent. El fun cionament d'aquesta forma de govern comporta una sèrie d'exigències bàsiques i imprescindibles , entre les quals hi ha la llibertat d'express ió i el dret a la inform ació de tots els ciutadans/nes. Des del primer moment, politics , jutges i periodistes han prodigat justificacions per intentar convèncer-nos de la legalitat de la clausura d' Egin i Egil1 Irratia, que el que es persegu ia no eren les idees expressades en aquests mitjans de com unicació, sin ó les activitats il,licites dels ad ministradors de l'empresa editora - la seva col,laboració amb ETA-, Tanta urgència i l'all au de justificacions só n per si mateixes sospitoses , indiquen que alguna cosa no és clara o potser ho és massa. Per ju stificar el tancament, Garzón es remet a l'article 129 del Codi Penal que preveu el tancament provisional d'una empresa en cas d'activitat delictiva dels seus gestors

12 5


6

(mesura que no se sol aplicar. És que es va tancar el banc de Mario Conde per les seves activitats delictives? No, malgrat que per tal d'evitar-ho , tots els contribuents vam haver de pagar sense que ningú ens co nsultés). Però Egin no és només una em presa, és un mitjà de co municació i en la Constitució s'estableix com a dret fo namental la lliure difusió d'idees. no preveient en cap cas la possibilitat de clausurar un diari. Per altra banda, la decisió que ha po rtat al tanca ment d'Egin i d'Egin !rratia no ha tingut en compte per a res els perjudicis qu e s'han ca usat als treballadors d'aquests mitjans i a les seves famílies ni la form a de mitigar-los , la qual cosa unida a l'actuació posterior que ha tingut la Seguretat Social amb els treballadors, es correspo n més a una actuació dirigida a l'eliminació total de l'enemic (que inclou els treballadors i ciu tadans que no han comès cap delicte) que a una actuació judicial dirigida a la identificació i càstig de qu i hagi comès un delicte. Se'ns ha presentat el tancament d'Egin com a conseqüència de l'actuació legal d'un poder judicial "independent". Però ens assabente m públicament de l'actuació de Garzón per mitjà d'un responsable del govern , el ministre de l'Interior, i, al cap de pocs dies va ser Aznar, el mateix president del Govern , qui va comentar en to perdonavides "pe nsaven que no ens atreviriem". Tot pl egat perm et, com a mínim , tenir dubtes se riosos i raonables sobre la tan proclamada independència del poder judicial i sobre qui i per què es va decidi r en reali tat el tancament. Del que no hi ha dubte és que amb el tancament d'Egin -el tercer diari del País Basc per nombre d'exemplars venuts- i d'Egin !rra tia s'ha privat de la llibertat d'expressió a una part important de ciu tadans bascos , i a un nombre encara més gran de ciutadans del seu dret a la inform ació - moltes informacions i opinions apareixien exclusivament en aquest mitjà. Si existeixen suficients indicis de què algun administrador d'Egin ha co mès acti vitats de lictives que se'l jutg i


per verificar- ho, però el que no es pot fer en cap cas és mutilar la llibe rtat d'expressió i el dret a la informació dels ciutadans. Són drets que o bé existeixen plenament o no existeixen. I en el cas de què el jutge Garzón hagi actuat d'acord amb la legalitat vigen t, no queda altra alternativa, des del pu nt de vista democratic, que la de ca nviar la legalitat per adequar-la a la legitimitat demac rat ica. Abans d'acabar volem referir-nos també a la perillosa conseqüència que , de ca ra al futu r, implica la clausura d'aquests dos mitjans de com unicació, i és la del precedent que s'estableix. En mutilar la llibertat d'expressió i el dret a la informació s'ha obert un cami cap a futu res mutilacions, els limits de les quals, encara que ara es pretengui negar-ho, són indefinits , te ndint sempre a va ri ar i a ampliar-se, com ho demostren nombroses experiències. Per to t plegat, i sense que sig nifiqui cap posicionament sobre els plantejaments que defensen aquests mitjans de comunicació clausurats, com a ciutadans i en defensa de la democracia , exigim l'obertura immediata d'Egin i Egin Irratia , el pagament als treballadors d'aquests mitjans de la corresponent indemn ització pels perjudicis que el tancament els ha ocasionat i l'aclarim ent de les responsa bilitats en què hagi n pogut incó rrer els responsa bles del tancament. Grup d ' Aprofundiment Democràtic de la Mesa Civica de Catalunya

12 7


la con signA

Austeritat domèstica

Jordi Serrana. Director d'Espai de Llibertat

8

Generalment quan hom es planteja el problema de l'austerita t pensa en l'admin istració públ ica i en les grans organitzacions socials i polítiques: sindicats, patronal, partits, entitats, emprese s, etc. Quasi mai pensa que el valor de l'austeritat on es demostra amb més efi càcia és en l'esfera personal. Tan bon punt ens qüestionem que vol dir l'austeritat en aquest àmbit correm el perill de plantejar una alternativa fari sa ica : ser un anacoreta . Sembla com si fos impossible aconseguir un punt mig entre malgastar i ser un ermità. Però, què vol di r l'austeritat? Ser auster és un signe clar i con tundent del lliurepensador. Es tracta de consumir d'una forma crítica i adient a la nostra ma nera de pensa r. Les dificultats vénen pel fet que. precisament, ser lI iurepensador implica que cada un pensa a la seva manera . Per tant no hi pot haver receptes concretes de com ser austers. Per què tothom ha de comprar les mateixes coses si tots som ciutadans amb gustos diferents? Sí que podem donar una idea central. Qui dedica el temps lliure a la creació cultural o a la participació cívica la vida li surt més barata. Quantes hores podem passar llegint un llibre de mil pàgines que val 3.000 peles? Quantes hores podem passar dibuixant amb un llapis i un bloc de paper? Quantes hores de reunió farem per preparar activitats?

La societat de consum , popular i massiu. ens pressiona per tal que consumim . Per exemple quan vaig a uns grans magatzems , sempre tinc la sensació que hi ha moltes coses que no tinc i que hauria de comp rar. A vegades faig, mentalment. la suma de totes aquestes coses i pugen a més de 200.000 pessetes. El més sorprenent és que aquestes coses no les he trobat a faltar abans i un cop he sortit del ce ntre come rcia l ja no me'n record o més. Per tant més val anar-hi el menys possible. Penseu que fan cen tenars de manuals i de cu rsets als venedors de gra ns superf ícies per tal d'estudiar els nostres punts febles per fer-nos consumir allò que no necessitem . Per exemple el Corte Inglés està pensat perquè no trobeu mai la porta de so rtida. Es fa expressament ja que està calcu lat que així haureu d'estar-hi més estona i tindreu més temptacions de comprar allò que no necessiteu. Quan hem de comprar electrodomèstics cal que tinguem present que hi ha tota una línia de productes ecològics i de baix consum , com les neveres , els ren taplats , les rentadores , etc. El mateix podem dir dels cotxes. N'hi ha de grossos. n'hi ha de petits, de baix consum, de gasolina amb plom o sense . etc. És cert que alguna gent necessita el cotxe per treballar, però el que també és cert és que només un 20% dels ciutadans


circula normalment en cotxe, i que molts d'el ls s'han comprat un cotxe de més de dos mil ions de pessetes perquè el cotxe , avui , simbolitza millor qui ets que el ca rn et d'identitat. Es funciona aix í: no sé qui sóc , no sé què penso , no sé què vull però sé que tinc un Volkswagen Golf GTI 16 vàlvules, per exemple. Moltes families no s'adonen que hipotequen un 30% del que guanyen només amb el que cos ta comprar, assegu rar i mantenir el cotxe, a més de la ga solina . En la nostra societat és impossible arribar a un consens sobre el que significa guanyar un sou acceptable. Seg ur que si es fes una enquesta els catalans di riem que un sou mínim interprofessiona l acceptable és de dos milions al mes . Tothom gasta una mica més del que guanya . Ningú arriba a final de mes. Aque sta llei tant es vàlida per a les fam ílies amb tres fi lls i ingressos de 150.000 pessetes al mes, com per a les parelles de yuppies que en guanyen 900.000. D'això vé un dels èxits més clamorosos de les caixes i els bancs, deixar diners e curt termin i mitjançant les targetes de crèdit. AI fin al

a quasi ningú li queden calés per fer dues coses. La primera és comprar llibres . Les excuses són va riades . però tothom troba que són massa cars . La segona és fer-se soci d'alguna associació. Els que per una cosa o altra estem acostumats a intentar que una persona ompli una butl leta d'una associació sabem que les persones benestants fan el que sigu i per no pagar re s solidari. L'excusa que posen és que no arriben a final de mes . La seva vida els desmenteix . Demanen el 0,7% a les institucions però són incapaços de donar un 0,2% dels seus ingressos a una entitat de cooperació o un grup d'esplai. Cal tenir present que com més austers siguem més lliures podem ser. A la llarga el nostre pressupost personal ilo familiar ens obliga a un seguit de convencions socials i econòmiques que a la fi es tradueixen en més dificultats per ser feli ços, Trobar aquest equilibri entre consum i austeritat es una cosa que només cada persona pot re soldre. Cada u sabrà valorar el grau de llibertat que aconseguei x amb determinat grau d'austeritat ~

12 9


ci monogl'àfiC

Els fonaments de l'animació sociocultural Gemma Martín. Vicepresidenta de la Fundació Ferrer i Guàrdia

10

L'animació sociocultural (ASC) a França és hereva dels diferents corrents associatius del país -del moviment laic i popular així com de les associacions catòliquesi de les seves creacions tant institucionals com ideològiques. Varis són , però, els elements que afavoreixen la seva aparició els anys seixanta. D'una banda , l'Educació Popular, és a dir, el moviment organitzat que va acompanyar l'acció de la República instaurant l'escola laica i ob ligatòria, no pot respondre als prob lemes del fort creixement urbà que es dón a en aquells anys. L'ASC comença en els nous equipaments esportius i culturals (sobretot en els casals de joves) de les zones noves , en els barris perifèrics de les grans ciu tats on s'instal ·len milers de joves matrimonis carregats de fills i on no hi ha associacions de cap tipus. D'altra banda, la fasci nació que provoca l'èxit americà a França dóna lloc a un canvi en les empreses que repercu tirà en la societat de manera decisiva. Seguint el model americà, va penetrant la idea que la relació jeràrquica ha de ser menys formal , menys autoritària i que la iniciativa i la participació dels treballadors són també molt importants. Aqu est pensament contribueix a recolzar la idea de l'ASC: per conduir les poblacions passives cap al progrés, cap al creixement, més val que ho facin els animadors que aporten dinamisme que no els caps autoritaris .

Però, sens dubte, el naixement de l'ASC correspon al gaullisme, al seu aspecte de consens i al seu moment de desqualificació dels partits polítics: la idea de FRANÇA està per damunt de tot i transcendeix les divisions entre els francesos. Com que els movIments d'Educació Popular no s'identifiquen amb el gaullisme , el poder deixa de banda les associacions i s'identifica amb l'ASC . Fins i tot, en aquesta època . s'arrib a a dir que el president de la República és l'animador del pais . Trets distintius de l'anim ació sociocultural

L'Educació Popular lluita contra la ignorància , promou el desenvolupament del saber i la continuïtat amb la filosofia de les llums. En canvi. la finalitat de l'ASC és afavorir les relacions i la dinàmica social contra la passivitat. El seu objectiu és més la comunicació que la cultura .. Les activitats que es proposen des de l'ASC ja no s'adrecen al poble o a la classe obrera sinó a simples particip ants. Per tant, desapareix progressivament la refe rència al poble -concepte massa marcat per la ideologia política d'esquerres i objectiu de l'Educació Popular- i sorgeix la referència neutra al públic. Tal com hem esmentat, darrera la ideologia moderna de l'animació sociocultural hi ha la voluntat


d'una visió consensuada de la societat (la que genera el gau lli sme) en la qual no haurien de destacar ni les diferències ni els confl ictes. En aquest sentit, l'ASC com a ideologia inte nta donar la volta a les relacions d'autoritat i desqualifica la política. Amb l'ASC s'inventa el professional i, ràpidament, s'instituc ionalitzen les formacions i els diplomes. L'Educació Popu lar era competència de les associacions i, per tant , dels militants o all iberats. Les quali tats dels educadors com ara la convicció , l'energia i la dedicació són criticades per l'ASC que propicia les aptituds a relacionar-se amb els altres, la capaci tat d'animar, de dinamitzar, etc . Cap als anys 70, les associacions franceses reclamen el seu paper en l'ASC . Reivindiquen la politització de l'ASC tot incorporant en el discurs teòric el concepte de democràcia cultural. La democràcia cultural implica la participació acti va dels ciutadans en la presa de decisions i es contraposa al mode l paternalista que s'havia desenvolupat de democratització de la cultura , més lligat a la difusió cultural i a una concepció patrimonial de la cultura. És també en aquesta època quan el Conse ll d'Europa, a través del Consell de la Cooperació Cultural, incorpora l'ASC en el seus treballs de recerca que duren fins el 1977. Els informes del Consell de la Cooperació Cu ltural sobre l'ASC i la democràcia cultural són cons iderats massa radicals i el projecte Animació es di lueix en el projecte sobre la qualitat de vida anomenat Polítiques de desenvolupament cu ltural a les ciutats. L'ASC a Catalunya La ideologia inicial i paternalista de l'ASC, és a dir la voluntat d'aco nseguir una visió consensuada de la societat, és el que atrau els primers responsables i experts en polítiques de joventut que visiten França a la recerca d'idees i projectes per dur a terme en la nostra democràcia acabada d'estrenar. Cal recorda r que l'etapa de la transició es caracteritza pel lema "en-

tre tots ho farem tot", tot un exemple de la necessitat de consens . La neutralita t de l'ASC ajuda a què s' introdueixi amb èxit. D'altra banda , el franquisme ha condemnat a l'ob lit els referent s hi stòrics de l'esquerra. El s nous responsables democràtics no tenen referents i troben en l'ASC un leitmotiv per actuar: cal animar i dinamitzar la soc ietat. Mentre que a França, les associacions acaben dominant i sobretot polititzant l'ASC , al nostre pa ís, el desenvolupament de l'ASC apareix conduït pels ajuntaments , quasi exclusivament en els casals de joves , i tota lment desvinculada de les associacions. Per això, la nostra ASC es dota d'una nova terminologia o vocabulari específiC: els usuaris (i no els socis o mi litants), els grups estables (i no les associacions) , la comissió gestora (i no la junta directiva) . El tipus d'organització propiciat, doncs, pels ajuntaments afavoreix l'aparició de multitud d'entitats gestores amb l'única finalitat de gestionar els equipaments municipals. Es creen instituts de formació municipa ls i la Generalitat , durant un temps, reconeix la titulació d'an imador sociocultu ral, com ho fa amb la formació de directors i monitors en el lleure. L'IN EM fa cursos d'ASC dins els programes de form ació ocupacional. Fins i tot les universitats inclouen la titulació d'animador sociocultural com a diplomatura. Quin balanç podem fer actualment de l'ASC? Doncs, de les formacions ningú se'n recorda . Han desaparegut les entitats gestores així com la majoria d'equ ipaments (per l'estat precari en què es trobaven , perquè els ajuntaments els han destinat a altre s serveis municipa ls, etc .), i molts dels animadors són funciona ri s. El que és evident és que l'ASC es va emportar una part molt im portant dels recursos dels ajuntaments destinats a les po lítiques municipals de joventut, i avui no en queda pràcticament re s •

12 11


UN IV ERSITAT DE BARCELONA

Q) GRADUATURA EN EMPRESA INTERN ACJON AL(GET) Esco la Uni versitàri a d' Estudi s Empresari als

Els estudi s de Graduat en Empresa Int ernacion al van diri git s a persones amb un a vocac ió clara de treballa r en un ent orn internacional. És per ai xò que els es tud is ell Empresa In tern ac ional proporcione n, d'un a band a, un a form ac ió uni versitària adequada en organitzac ió i adm ini stració d' empreses amb pro-

jecc ió internacional , in cidint espec ialm ent en els

m ~ t od es

de gesti ó, de màr-

queting i en Ics tèc niqu es de comerç ex teri or. i (l" altra banda la capacit ac ió lin güísti ca de l'alumn e perquè pugui moure's amb èx it en aques t ümb it.

TipI/.\' de lílol: Títol prop i de la Uni versirlat de Ba rcelona DI/rada lecti,'a: -' anys , ( I XO crèdi b). Preu del crèdit: 4.264 Pt cs. 11!(orl1lació: Escola Universilària d't:sllldis El1Ipresarials

fi l'ell d e Coo rd il/acúí d E I/sen 1"({Il/elllS 11 I,d". Diag()ffa i. 696 (des/m ix 120) TeI. .· 93 402 44 69 Fax: 93 -102 44 74 E-Ilwil:

e ll sc ll.,"o /ll e IJ! S@CIII¡J.llh. es


ci monogl'àfi C

La Catalunya laica

Jordi Serrana. Directo r d'Espai de Llibertat Un dels gran problemes del nostre país és que només hi ha una forma d'identificar-s'hi . Es una Cata lunya que té unes arrel s molt profundes. Es la Catalunya de l'ordre, del seny, del poder, de les desigualtats socials, de la injustícia, de l'explotació pagesa i obrera, de l'absolutisme i la manca de drets humans -individuals i socia ls. Tot i que les arrels vénen de la nit de ls temps, la Catalunya omnipresent d'avui es crea al seg le XIX sobre la base del carli sme, de l vigatanisme - Torres i Bages: "Catalunya serà cri stiana o no se rà"- i de la decadència de la vella noblesa cata lana emparentada amb la nova classe enriquida dels amos de la indústria. Després de moltes traïcions al poble català aconsegueix estabilitzar-se amb la creació de la Lliga Regionalista a inicis de segle. Es tracta d'una Catalunya on la llengua catalana que es va recuperant és el ca talà elitista i arcaïtzant de la branca reaccionària de la renaixença cultural. Una Catalunya que considera que el poble català no és major d'edat i nega la seva parti cipació activa en els processos de presa de decisions col·lectius - en les Bases de Manresa es vol una represen tac ió co rporativa i no el sufragi universal. Una Cata lu nya que predica la sobirania però que es ven un i alt re cop als interessos econòmics de les seves classes dirigents. Una Catalunya on quan els seus notables veuen amenaçats els

privilegis es posen a les mans de l'exèrcit nacionalista espanyol una i altra vegada. Es doncs una Catalunya sense consciència nacional. El problema és que no hi ha una altra Catalu nya. Per a una part molt significativa de catalans el fet que no hi hagi un altre model de ser català, fa que els trets d'identificació nacional es desdibuixin . L'esquerra ca talana està a la defensiva, Respon sempre malament i a deshora davant la iniciativa de la Catalunya que haurien de combatre . Però la Catalunya alternativa també ha existit, no cal crear-la de nou . Com la Catalunya conservadora té les arrels en la nit dels temps . Sempre hi ha hagut catalans que han lluitat pels drets nacional s, individuals i socials. Podríem parlar de la revolució remença , dels pagesos catalans que lluitaven contra els mals usos del règim feudal , del record, més romàntic que real , dels nyerros , de les lluites per la subsistència durant l'Antic Règim i de les revoltes contra les quintes d'abans de la revolució liberal. Però a partir del seg le XIX el fil conductor sembla més clar. Els primers il· lustrats catalans -els que de debò eren raciona li stes- intenten en el marc social, cu ltural, cien tífic i polític, convertir Catalun ya en un país avançat i socialment just. Es la Catalu nya de Josep Robrenyo i de la recuperació del teatre i la cultura popular. La que recupera el català escrit que

12 13


14

"es parla ara" i no l'arcaïtzant de Buenaventura Ariba u. La Catalunya de Ramon Xauradó, que redacta la primera constitució democràtica per a Cata lunya i que mor afusellat La del grup de ls primers demòcrates cata lans -e ls socialistes utòpics-, com ara Narcís Montu ri ol, que inventa el submarí, o d'Abdó Terrades, alca lde de Figueres. El fil conductor continua amb el republica nisme federal de Pi i Marga ll , el pen sador demòcrata i progressista més important d'Espanya al segle XIX. Frederic Engels digué d'ell que era la figura més important del socialisme a Espanya . Amb el republ icani sme federal trobem homes extrao rdinari s com Josep An sel m Clave , president de la Diputació de Barcelona , des d'on s' intenta per tres vegades proclamar l'Estat català dins la Republica federal espanyola o com Josep Narcís Roca Farreras que s'adelanta 30 anys a la dreta a l'hora de definir la vinculació de la tradició política a Catalunya amb els drets human s i el sufragi un iversa l. Mentrestant Valentí Almiral l pretén , en va. cata lanitzar i democratitzar la dreta del país amb un programa catalanista de cen tre. El se u fracàs és clamo rós. Sembla mentida que ningu se'n vulg ui adonar. Com és lògic acabà col·laboran t amb el republicanisme. Mentre la Ll iga sa luda efusivament el

cop d'estat de Primo de Rivera. l'esquerra republicana i catalan ista triom fa l'any 1931 . Instau ra un règim democràtic a Catalunya mentre recupera les nostres institucions nacionals i tira endava nt un programa d'esquerres. Aq uesta esquerra política i cultura l recupera el català, les tradicions i festes populars, i recupera una fo rm a avançada, europea i cul ta de la nació catalana. Alhora està sempre al costat dels drets dels treballadors. dels nens i de les dones. Republicans federa ls SÓn els que co l·loquen el primer obrer català a les Corts espanyoles (Joan Al si na). Són les esquerres les que proposen mesures per ataca r el treball dels nens de 7 anys a les fàbriques . Són repu blicans fede ral s qui intenten aconseg uir el vo t per a les dones a les eleccions. Aqu esta ri ca i àmplia tradició de l'esquerra ca talana podria ser un bon model per a la integ ració nacional de la major part del poble de Catalunya i especialment per a les noves generacions. És un bon escenari per a un projecte de pais. alternatiu al pujolis-


me , per al segle XXI. Però no és aixi. Sembla com si als nostres dirigents d'esquerres els fes por aquesta Catalunya laica , racionalista, popular, obrera , festiva, lliurepensadora, alternativa, avançada , arrauxada, radi cal, democràtica i anticlerical. Aquesta Catalunya podria ser avui majoritària. Els nostres dirigents, però, prefereixen o bé copiar el model predominant - cosa que vol di r cam inar cap a l'abismeo bé elegir terce res vies - Almirall o Hurtado- que s' han demostrat històricament inviables , Fins i tot el mateix Hurtado ens explicà a bastament les raons del seu desastre politic. Mentre els dirigents d'esquerres prefereixin ser "cristians minusvàlids" (expressió lamentable de Felipe Gonzàlez) abans que Iliurepensadors, anem pel mal cami. No és cert que el govern de CiU dels últims 18 anys hagi estat un bon govern per a Catalu nya, Un dels gran errors de Pujol en el marc de la reconstrucció nacional és haver negociat , sol i malament, el fin ançament. És el que se' n deia , al seu moment. politica de "peix al cove", És a dir, negocia r competències sense diners, S' ha demostrat que va ser un error lamentable. Degut a això ara ens

f

plantegem que els limits de l'Estat de benestar a Catalunya són molt baixos. Quin model alternatiu té l'esquerra? No s'ha demostrat a bastament que reclamar el 15% de l'IRPF - i el 30%- va ser un error? No tenia raó Pi i Margall quan exigia per a Catalunya un concert econòmic l'any 1898? Podem construir una altra Catalunya des de la incultura i el desconeixement de la nostra hi stòria? Es pot construir un projecte engrescador des de l'abstenció sistemàtica i el dubte constant? El govern Pujol ho ha fet bé recolzant l'escola privada i/o catòlica? Ho ha fet bé paralitzant la reforma de l'assistència primària? Ho ha fet bé desequilibrant encara més el nostre territori? Ho ha fet bé governant d'esquena als ajuntaments? La dreta es declara esclava de la tradició per tal de prolongar, tot el que pot, els seus privilegis , Però, voler construir un pais com si la història hagués come nça t ahir, és un acte de supèrbia i prepotència intolerable , No només hi ha la tradició ca talana de la injustícia, l'enfrontament i el privi legi , també hi ha la tradició d'una altra Catalu nya , És la Catalunya laica • •

12 15


ci monogl'àlïC

Per una economia política laica

Josep Sellarès. Director de l'Escola Lliure El Sol

16

És significatiu que quan un biòleg diu que crearà un clon , l'església s'escandalitza, els comitès ètics intervenen i els governs legislen . En canvi , quan un economista del FMI deixa cinc milions tailandesos al pacte de la fam , tothom exclama "Quina mesu ra més encertada". La raó sem bla senzilla, els economistes són els portadors d'una nova veritat que ens ensenyarà el camí del paradís. Perquè no és una veritat revelada, sinó descoberta després de profunds estudis. Gràcies a ells, ara sabem que les persones no existeixen ' AI ·leluia' Són factors (de producció il o consum) . I si no són problemes. Aques ts factors (persones) han d'aj ustar els se us preus de venda (salaris) al ll iure merca t (patronal), que en regularà constantment la variació depenent del valor aportat, però estad ísticament sempre ho fa a l'alça gràcies al creixement constant del PIB. I amb l'aug ment d'aquest el futur és nostre. Una reflexió impecable, llàsti ma que s'oblidin de les descobertes de l'Adam Smith, que ja deia que la informació no està homogèniament repartida en el mercat, sinó que dete rminats actors (patrona l), n'acumulen amb l'objectiu de manipular-la a favor seu. Aquesta és la raó que el mercat només funcioni si hi ha reguladors independents (L' Estat), que en garanteixin una mini ma transpa rència i equitat.

L' Ad am Smith feia aquesta observació perquè sabia que estava posant les bases d'una ciència que tractava dels homes, perquè més en llà dels models teòrics, explicatius de les reg les de fun cionament del sistema , sempre hi ha qui fa trampa , qui s'equivoca , etc. Ja que un model tracta de ve ritats estadístiques, no de fe ts concrets i puntuals. I és que enfrontats a la feina impossible de preveure i gestionar el futur, els economistes, cada cop més , s' han cregut que els seus models són la realitat, que els èxits són seus i els fracassos culpa dels jubilats, parats i ciutadans diversos, que tenen el mal gust de no comporta r-se com el que són: factors! Aquesta tendència a la sacralització l1a fet aparèixer dues espècies de sacerdots ben diferents, la dels gurus i la dels experts . Els primers fan previsions sobre futurs gloriosos. diuen a la gent què hauria de fer (i no com) per triom far, i assumeixen que el sistema social darwinià és connatural a l'ésser humà i essencial per al seu progrés, econòmic naturalment. Els segons , com demostren molts estudis. l'acostumen a encertar entre el 45 i el 49% de les vegades (menys que a cara o creu) , però malgrat tot garanteixen , amb un discurs tècnic quasi incomprensible, solucions "prêt-à-porter" per a tots els problemes , evitant així que la gent hagi d'imaginar-les per ell a mateixa .


Cal doncs d'una vegada laïcitzar l'economia, separant el pensament científic (per exemple el discurs anterior sob re el mercat), que ha de dibuixar models interpretatius de la realitat, de la gestió econòmica que no té altra fin al itat que distribuir l'augment de benestar, xifrat en unitats monetàri es, que prové de les mi llores produïdes per l'acumulació de coneixements . Aqu esta gestió és difícilment reductible a dos o tres macroindicadors. Depèn de l'organització i l'e ng rescament de grans col·lectius , de la formació, de la cultura, etc. Vaja , de les bajanades que fan els que no són factors! I en tot cas , els resultats sempre són a llarg termini . Si la laïci tzem, la ciència econòmica podrà continuar produint teoremes , provisionalment encertats i intel ·lectualment discutibles, però essencialment útils per entendre la rea litat. I complementaris a la re sta d'inlormació i coneixements necessa ri s per mi llorar el benestar de la raça humana . I nosaltres podrem pre ndre decisions lliu res del pes dels dogmes , ret ornant la gestió pública al marc dels criteris polítics i les categories ètiques. Per exemple potse r hau riem de llu itar per reduir el PIB com una forma de progrés. Reduint els consums energètics i de primeres matèries , el imin ant els accidents laborals ilo millorant la salut. I, disminuint les despeses mèdiques? Aque st canvi de mentalitat és cada cop més urgent. perquè sindicats i partits de prog rés , en el marc de l'economia, tot i que ll uiten per millorar la distribució de la

riqu esa, ho fan utilit zant el discurs dels econom icistes , legitimant-los cada cop més. Com ara quan es demana la setmana de 35 hores per a tothom. Perquè a banda dels fracassos que comença a patir França, no veig qu in prog rés és que la gent tingui 5 hores més a la setmana per veure Lo que necesitas es amor o Mèdica de fam ilia! Cal demanar les 35 hores perquè tothom en tingui 5 per estudiar, i s'implanti la noció que l'aprenentatge i el coneixement són una pa rt consubstancial de l'ésse r humà i no, el consum i la riquesa material. I si a més es redueix l'horari laboral , benvingut sigui, I si la gent es revolta , cal convèncer-la. Com es va fer amb molts pares quan es va prohibir el treball infanti l. De la mateixa manera que el homes de l'Enciclopèdia lluitaven per separar els dogmes cri stians de les ve ritats cie ntífiques , hem de llu itar per reconduir l'economicisme a l'espai que li correspon, el debat cien tific i acadèmic. I reprendre el fil on el deixaren Marx , Adam Smith o Keynes , per als quals la riquesa de les nacions no depenia de l'IPC, del PIS O del tipus director del Banc d'Espanya , si nó de les estratègies que seguien el pol itics en la distribució de la renda . Mentrestant el debat de pOlitica econòmica es continuarà reduint a campanyes de propaganda at vo ttant del PIB , l'IPC i el dèficit, més semblants a les discussions tavernàries sobre el darrer partit det Barça, que no pas a una reftexi ó de com garantir la millora i aprofundiment de la igualtat d'oportunitats •

• ---

12 17


ENTORN. sccl C> FI N

Agència de: -

Cases de colònies Autocars Grups d'animació Servei de monitors

Gestió de cases pròpies:

Can Roca Vell Avinyó, 44 08002 Barcelona Tel. 933026 1 62 Fax 93 301 9694 entorn @fonocom.es

Mas Pujolar SI. Josep Oriol, 22 08302 Mataró Tel. 93 796 12 62 Fax 93 796 1403 entorn @ncsa.es


ci monogràfi C

Polítiques municipals de lleure Xavier Bretones. Secretari gene ral d'Esplais Catalans El fet de plantejar unes pol itiques de lleu re a nivell municipal s'ha d'abordar des d'un punt de vista en què es capgi ri la situació actual. S'ha d'aprendre del s errors i proposar una manera més conseqüent. Fer-ho signi fi ca entendre el paper que tenen les entitats de lleure in fantil i les relacions que les administracions locals mantenen amb aquestes entitats. Fent una mica d'història trobarem que les entitats de lleure van ser en el seu mom ent una de les principal s form es d'i niciació i de reivindicació democràtica, de replan tejaments i innovacions pedagògiques. Aquestes entitats han demostrat durant anys una gran capacitat de treball envers l'educació dels infants i dels joves, resultat d'un model d'entitat dific il de compara r amb altres. Aixi doncs, les entitats de lleure só n un del s exemples més clars del fet associat iu i de la capacitat que té la ciutadania per organitzar-se per millorar la qualitat de vida i especialment pel que fa a l'educació dels infants i joves. Com que fa força anys que aquestes entitats existeixen les han vist passar de tots colors . En un a primera etapa la gent més activa i "progressista" hi va trobar un molt bon espai per realitzar- se , tant que fi ns i tot, uns quants, van veure el cami per a fer-se una carrera pública i professional al servei de la tecnocràcia i de la gestió per la gestió! Sembla que ho hagi n

oblidat tot. És per això que s'hauria de revisar la tasca d'aquests cracks de les politiques municipals, de la bona gestió i els bons aliments. Van se r els grans ideòlegs i executors de la política que s'esdevingué a continuació, que van consisti r en fer entrar en crisi a les entitats, sota excel·lents i nets discursos de mil lora de la gestió, la tecnocràcia, el poder seductor de la imatge i l'empanada pseudo-europea . Entre ells es va estendre el descrèdit de l treball volun tari i compromès , i molts altres els van creure i fin s i tot els van fer cas, segurament a falta de conviccions i idees . El resultat va ser que s'hi van dedicar molts diners per aconsegu ir-ho. Tot i aix i, les entita ts de lleure han superat situacions dificils de precarietats en el camp de les llibertats, de recu rsos materials, econòmics , i de reco neixement de la seva funció social. S'ha demostrat novament que la gent és més intel·ligent que no ens pensem , i que no es deixa intimidar aixi com aixi davant de propostes enlluernadores en uns casos i de demostracions de força i prepotència en altres. Ara, avui en dia , continuen havent-hi molts mil ers de joves, amb il ·lusió i coratge, al capdavant d'aqu estes entitats, i amb afanys de contribu ir a l'educació dels més men uts. Ells, però, també necessiten formació i suport. No se'ls pot deixar sols ni fer-los la traveta . En aquest terreny les fe-

12 19


20

deracions d'entitats de lleure i les administracions tenen cadascuna la seva responsabilitat. Cal record ar que l'administració amb la seva actuació també educa , i més quan té la responsabilita t de vetllar per la qualitat de vida dels ciutadans. per la cohesió social i el progrés cul tural, per la justícia i per la democràcia de la nostra societat. Les polítiques municipals de lleure han de passar per repensar la relació que l'administració local té amb les entitats de lleure , repen sa r com s'organitza internament per defin ir-se , més i millor, com un poder col·laborador i al servei dels ciutadans. Una política progressista s'ha de caracteritzar per la protecció del món associatiu. Ha de potenciar la seva activitat i reduir les desigualtats objecti ves que tenen les entitats laiques respecte de les catòliques , en matèria de recursos econòmics i d'infraestructu ra, per garantir la igualtat d'oportunitats entre les entitats. Els recursos han de ser sufi cients perquè les entitats puguin tenir locals en cond icions dignes i aptes per a les seves activitats, i també per contribuir a la igualtat d'oportunitats de participació dels infants en les activitats , permetent a les entitats de lleure , per exemple, establir sistemes propis de beques. L'acció municipal ha d'entendre que un centre d'esplai , en el cas dels federats a esp lac , ha de ser un espai dels infants, una comun itat on nens i nenes siguin els protagonistes i autors del seu temps lliure, on es trenquin els esquemes consumistes de pagar i que m'ho facin tot. Un lloc on convisquin els infants amb joves compromesos i amb formació, que es plantegen una ta sca fonamental de transmissió de valors. El millor monitor d'aquest esplai no és el que coneix moltes tècniques de plàstica i jocs, sinó aquella persona que es pren la vida com un projecte personal , que aprèn a escoltar els nens en un món on no se'ls escolta ningú . Per conduir aquesta nova política cal afrontar dos plantejaments basics: un de ben tangible que consisteix en definir mesures de supo rt clares i decidides al fun-

cionament de les entitats, i un altre de més simbòlic consistent en entend re les relacions entre persones , entre adm inistració i ciutadans. Una relació que ha de ser més sensible , més generosa , amb més capacitat per escoltar i interpretar. Entre les mesures de suport més tangibles anomenarem algunes. Per començar s'ha de ten ir clar que l'atomització del moviment associatiu li resta força i potencialitat, per això cal apostar perquè cada grup estigui federat a nivell nacional. Les federacions són vertade rs motors de canvi i de superació . Per altra banda : - s'ha de donar un marc estable de relació i suport als grups d'esplai i signar convenis a tres o quatre anys, discutits i redactats conjun tament, que acordin diferents línies de col·laboració i sobre tot defineixin el suport de l'ajuntament a l'entitat. - s'ha de revisar les contrapartides que els ajuntaments exigeixen a les en titats de lleure , massa sovint abusives i desmobi litzadores . Massa vegades hem sentit dels ajuntaments la pregunta : I vosaltres que feu per la ciutat? Quina ironia, oi? - s'ha de revisar encara més profundament les normatives de subvencions. Que són un altre exemple del poder tecnocrac tic imperant i de la debilitat de la política i de les idees. Com ara la impossibilitat que hi ha per signar convenis de col·laboració o la dificultat , per justificar les subvencions; perquè cada vegada més es subvencionen projectes específics. Sabran ells que un grup d'esplai és ja un projecte específic, i que el seu fun cionament és més important que celebrar la castanyada? Podríem cont inua r fent llista de les actuacions i de les maneres de fer, d'entendre i de pensar que cal canviar. Però no vo ldríem acabar sense esmentar dos mites amb els quals ca l acaba r: El primer diu que donar suport a la formació dels monitors i les monitores no és compe tència dels ajuntaments, i l'altre , que els ajuntaments no han d'ajudar econòmicament més a les entitats perquè aquestes han de


se r autosuficients i no han de dependre de l'ajuntament. Si tot això tin gués una espurna de raó en podríem parlar, però qua lsevol que conegui el mÓn de les enlilals de lleure sap que no és així ni de bon tros. Oui pe nsa que un aju ntament pot renun ciar a donar suport a la formaci ó dels seus ciu tadans joves que s'organitzen i gestionen voluntariament i altru ista una entitat que enriqueix la vida de la seva ciutat? Com es poden planlejar revisions a la ba i-

xa del suport econòmic quan aquest arriba al 5%, al 10%, potse r al 20% del press upost d'un esplai? Per lanl , cal capgirar la situ ació. Cal conèixer que darrera d'un grup d'esplai hi ha una vertade ra esco la de democràcia i ciutadania, conduïda per ciu tadans de di verses condicions , pares, mares , monitors , monitore s, nens i nenes. Cal entend re que aquesta gent són també la ra ó de ser de l'administració municipal •

12 21

• I

,I


cI monogl'àfiC

Polítiques laiques

San t; Castellà. Professor de la Universitat Rovira i Virgili

22

Les Constitucions mode rn es consagren el principi d'aconfessionalitat de l'Estat en contra dels models del passat - encara vigents a molts indrets- en els quals l'Estat s'identificava amb una determinada religió, con fonent l'espai públic , amb el social i el privat. Un bon exemple el trobem en els Principios Fundamentales del Movimiento Naciona l que regulaven aquesta qüestió afirmant que "España es una monarquia tradicional, católica, social y represen tativa" que "considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios. segün la doctrina de la Santa Iglesia Catótica , Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional que inspira su legislación". La Constitució espanyola de 1978 trencava amb aquesl model de confessionalitat catòlica de l' Estat, afirmant que "Cap confessió tindrà caracter estatal' , i donava així ent rada a la separació entre Estat i religi ó pròpia de concepcions ultamuntanes. Però aquesta aconfessionalitat de l'Espanya proclamada per la Constitució , amagava la voluntat política de preservar la influència de què gaudia l'Església catòlica des de la guerra civil en la societat espanyola. Així, la mateixa Constitució afirma que "Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola, i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catò-

/ica i les altres confessions" . Els pares de la Constitució, al mateix temps que rebutjaven un model aconfessional per a l' Estat espanyol. rebutjaven també un model de laïcisme pur com el francès. Els constituents entenien que l'aconfessionalitat de l'Estat no implicava la total indiferència estatal pel fet religiós; ja que aquest fet religiós , en tant que fen omen privat i fenomen socia l no podia ésser ignorat des de l'Estat. que no podia tancar els ulls davant un espa i, tan impor1ant a la vida de molles persones , com és la creen ça en elements transcenden ts i l'extreure d'aq uestes creences elements que condicionen i afecten l'organització de la vida com un ita ria . L'Estat pensava que tenia el deure de facilitar el recolzament necessari a les confessions religioses perquè aquestes poguessin desenvolupar adequadament les seves finali tats. Possiblement és preferible un model laic pur, on l'Estat consideri que el fet religiós forma par1 de la consciència privada i ind ividual dels ciutadans , i que per tant no té perquè interferir-h i. Però, des de l'escrupolós respecte a la Iliber1at de creences , no hi ha res a dir d'un model de relacions Estat/confessions com el dissenyat per la Constitució de 1978. Però , feia falta fer una esmena tan clara, que donés prioritat a l'Església catòlica? La Constitució no diu que mantindrà relacions amb les con fes-


sions religioses, di u que tindrà relacions "amb l'Església catòlica i les altres confessions". Per què? Alg uns cons titucional istes parlen del fet que s'ha configurat un model de confessionalitat sociològica de l'Estat espanyol. Aix ò, com a minim , ens pl anteja el dubte de si es tindrà que canviar la Constitució si es demostra que l'Església catòlica no és la con fessió majoritària entre els espanyols. Però enca ra hi ha més: abans d'entrar en vigor la Constitució es va negociar un tractat intern acional entre Espanya i la Santa Se u en què s'establien unes condi cions impròpies per a un Estat aconfessional i democràtic, a les quals Espanya quedava obligada se nse preveure la possibilitat de denúncia. Es tracta del Concord at amb la Santa Seu . Aquest entre d'altres imposa, en el terreny econòmic , educatiu, mi litar.... obligacions que trenquen amb la llibertat de con sciència. La distinció necessària entre l'autoritat civil i la religiosa (que és autoritat privada tan sols per a alguns, i no per a tots el ci utadans) és sovint oblidada. Batlles i regidors com a representants escollits

pels ciutadans participen en celebracions religi oses i donen a aquestes una oficialitat del tot criticable des del conjunt de la ciutadania. Encara que la totalitat de veïns d'un municipi pertanyi a la mateixa confessió religiosa , les autoritats civils tenen el deure d'actuar seguint el principi de neutralitat en les seves activitats públ iques . Durant les Festes de la Mercè d'aquest any, l'alcalde de Barcelona , seguit d'un bon nombre de regi dores i regidors que es disputaven el lloc més proper a l'alcalde, pa rti cipà en una celebració religiosa on l'arquebisbe va aprofitar el sermó - se nse possibilitat de resposta per part de l'alcalde- per criticar les decisions polítiques democràticament assu mides i renya r les autoritats civils per fer més cas de les urnes que de l'Església. Tot entre somriures hipòcrites i silencis vergonyosos. Potser els ciutadans que no són catòlics no compten a Barcelona? ... L'escena es repeteix any re ra any. La confusió entre autoritats públiques i religioses arriba a les màximes cotes en la vida militar, on sovin t els actes, els himnes, els loca ls i les activita ts estan presidits pe r elements religiosos dels que prometen : "besar

,

12 23


la cruz aquella que forma junlo con la enseña de la pairia el arma con que habràn de defenderla". A més cada mes de juny, al presentar la declaració de la renda se' ns obliga a fer un acte contrari a les normes més bàsiques , al nucli dur, de la llibertat de consciència: se'ns obliga a declarar sobre les nostres creences i al mateix temps a finançar l'Església ca tòlica. Tots els ciutadans espanyols financen l'Església, independentment de les seves creences , de form a directa i ind irecta. Directament, via pressupostos generals de l'E stat. El s pressupostos estableixen una quantitat "a cuenla" per a l'Església, que mai és revi sada i con trastada amb la recaptació real de l'Església via Impost de la Renda de les Persones Fisiques. I indirectament, ja que l'Esg lés ia està exempta de la majoria d'impostos: no pag a IRPF, no paga IVA , no paga contribucions urbanes pels seus edificis (ja sig uin residències, oficines , edificis de culte,... ), no paga impostos reals ni sobre el patrimoni , i està totalment exempta de l'impost de successions i donacions ... A

més té espais gratuïts (que paguem entre tots) a les televisions i a les ràdios públiques, i rep moltes subvencions per les seves activitats (j uvenils, corals , de lleu re, publicacions, artistiques, de beneficèn cia,... ) sense un veritable control públic de les mateixes. Els avantatges i privilegis de què gaudeix l' Església catòlica en el terreny educatiu van ja ésser exposats en un article an terior (Espai de Lliber/al Núm. 8) on vèiem com es complicava la vida i l'educació dels nois i de les noies els pares dels qua ls han deci dit que no rebin una educació catòlica .. . Ara , el centrat govern popular ha fet encara més grans els desavantatges. AI subvencionar col·legis dels sectors més conservadors de l'Església permeten que amb diners públics es faci una educació basada en la segregació racial. Tot junt. ens mostra com encara estem ll uny d'un Estat laic, on el respecte escrupolós i radical per a totes les creences sigui l'expressió d'una societat d'homes i dones lliures, sense pors ni tuteles ,

12 25


l'ClnJ'cvistA

Josep Fontana Historiador

Jordi Serrana. Antoni Castells. Espai de Ll ibertat

26

- Com definiries el segle XX ? Quins creus que són els seus trets fonamentals ? És, tal com diuen, un segle curt que comença l'any 1917 amb la Revolució Russa i acaba el 1989 amb la caiguda del mur de Berlin. - Les fites de 1917 i 1989 defi neixen un dels possibles conlinguls del segle, no pas l'únic . Hi ha moltes més trajectòries en ell. La de la ciència, per posa r un exemple que és prou important , té altres fites . També en el terreny de l'art, on les principals aportacions de les avantguardes són anteriors al 1914. Em se mbl a, però , que l'any 19 14, amb l'inici de la més brutal de les guerres que fins aleshores havia conegut la història, potser si que és un bon començament, pe rquè el món no va torna r a ésser ig ual després d'aquesta experiència . El fi nal del seg le no sé pas si ja ha arribat. I, pel que s'ha vist fin s ara, una de les possibles defin icions és que es tracta del segle de la història que ha vist més morts per guerra, genocidi i persec ucions de tota mena; o potser el que ha vist la gran decepció de les vel les esperances de progrés universal. - Què és la història? Per què és important el seu coneixement? La història es repeteix si no es coneix? Coneixent el passat podem albirar el futur? Reinterpretem sempre els fets del passat d'acord amb les mentalitats del present? - La història és la memòria col· lectiva d'un grup humà i fa pe r a el l la mateixa funció

que la memòria individu al per a cada un de nosaltres. És el que ens permet d'ésser nosaltres mateixos i distingir-nos de ls altres. La història no es repeteix mai - mai no es poden donar les mateixes circum stàncies-, els errors col·lectius si que es repeteixen , però això és una altra cosa. Conèixer el passat permet d'entendre el present , i prou . El futur no s'anticipa , sinó que es construeix. I és clar que acud im al passat , ho vulguem o no , amb un equipament menta l del present.

- Mentre existeixi l'espècie humana es pot dir que hem arribat a la fi de la història ? Què s ha aconseguit i què queda per fer? - Mai no és la fi de la història. Sovint és la fi d'una història i el començamen t d'una altra. Però com que no hi ha història , sinó històries, les diverses trajectòries d'aquestes històries s'entre llacen . No es pot parlar de coses obtingud es i fa llades en termes generals; aquesta és una preg unta que ha de fer-se a cada hi stòri a separadament. A aque lls a qui ens preocupen, sobretot, els guanys en el terreny de les lli bertats i el benestar del conjunt dels homes i les dones ens sembla qu e hem anat fent alguns guanys, però menys dels que caldria ; i la comprovació que , en les darreres dècades , s' ha accentuat el procés de diferenciació mundial entre els rics i els pobres, ens fa pensar que potser en el que és més substancial estem fin s i tot en un re trocés. - Ca talunya té mil anys ? Quan es pot con-


siderar que neix com a nació? Què és una nació? Ho és Catalunya avui? Com veus el seu futur? - Són massa preguntes a la vegada . Una nació és una consciència de col·lectiv itat assumida per un grup humà , sobre bases cu lturals, entre les quals figura la d'una història compartida . Catalunya és avu i la nació dels que es senten formant part d'una col·lectivitat que es defineix per trets cultu rals comu ns i per un s certs projectes de fut ur compa rtits. No ho és per als que no es senten identificats amb aquests projectes, hagin nascut on es vulgui. Quan apareix com a col·lectivitat diferenciada? Aquesta és una resposta que exigiri a una llarga exposició erudita, i molts aclariments sobre el sentit que es dóna al terme "nació". Em limitaré a citar-vos una afirmació del gran med ievalista Thomas N.Bisson , que diu literalment: "Catalun ya figura entre aquelles terres en què la nació va precedir l'estat. Hi ha pocs dubtes del fet que en algun se ntit la 'nació' catalana és anterior al segle XII ". - Et defineixes com a nacionalista . Què es per a tu el nacionalisme? Ens ho pots explicar una mica. - En un món dominat per grups i dividit per fronteres ésser nacionalista implica per a mi reclam ar l'opció personal de viure i projectar el meu futur en associació amb els que vu ll , no amb els que m'ha assignat algú, mecànicament, per fatalitats de la història militar del passat o per la força coercitiva de l'estat d'avu i. És una forma de recla mar la meva lli bertat al marge de les coercions estatals. - Nacionalisme i catalanisme són una mafeixa cosa?

- No necessàriament. - Quin ha estat el paper de la burgesia cafalana al llarg del temps? Com el definiries?

- La burgesia, com a tal, té l'obligació d'ésser burgesa; és a dir, d'enriquir-se i de fer cre ure als altres que el que fa és sacri-

ficar- se perquè el conjunt dels ciutadans visqui millor. inventant mites com el de la revolució burgesa, que l'hauria feta protagonista de la lluita per les ll ibertats, com el de l'estat interclassista , que ve tlla pel benestar de tots, etc. A Catalunya la burgesia va voler, en primer lloc , fer una nació espanyola , i quan li va fallar va cercar suport a Catalunya. Però no ha estat ni mi llor ni pitjor que altres burgesies. Quan el senyor Anguita va dir aque ll a ximpleria sobre que era "la pitjor burgesia espanyola" no feia alt ra cosa que demostrar el grau d'estupidesa d'un individu incapaç d'adonar-se de les glòries de la burgesia de Granada o de Sevilla. - I, quin ha estat el paper de la classe obrera i com el definiries? - La importància que ha tingut l'associació dels obrers , constituïts en classe per la consciència de la identitat dels seus problemes , ha estat determinada pel fet d'haver obligat la burgesia a cedir parcel·les de poder i a mi llorar el repartiment dels guanys obtinguts en la producció de béns i serveis. Amb la qual cosa la seva acció ha estat dec isiva per a l'avenç conj unt del benestar de la societat.

- Quin ha estat el paper de l'Església catalana al llarg del temps. Com el defim'ries. - La funció de l'Església com a defensora de l'ordre establert ha estat igual pertot. Un dels problemes específi cs de l'Església catalana va ésser el de fer entendre al Vaticà que li calia posar-se del costat dels seus fidels contra l'Estat cent ralitzador, si no volia perdre la clientela . I això, es vulgui o no, ha obligat bona part d'aquesta Esg lésia , sempre mal relacionada amb Roma, a adoptar actituds contestatà ries. No hauríem d'oblidar, a més , que hi ha dues maneres d'entendre què vol dir "església": una és definir-la com una organització jerarquitzada i una altra molt diferent veure-la com la col·lectivitat dels clergues . Si l'entenem en aquest segon sentit , ca ldrà que recordem que una part dels

12 27


clergues ca talans que han anat a Amèrica Llatina s'han conscienciat en con tacte amb la inj ustícia social d'aque ll es terres i han pres partit pels op rimits, contra la voluntat , i fin s i tot amb la condemna explíc ita , de l'esg lesia jeràrqui ca,

28

- Avui es pot continuar parlant de classe obrera i burgesia, I de lluita de classes? - Els termes són gene ralment proscrits, però les realitats es resisteixen a desaparèixer. Ningú no pot negar que hi ha diferències substancials, i oposició , entre els que poden decidir si contracten o acomiaden trebal ladors i els que s'han de limitar a sofri r les conseqüències d'aquestes decisions, Mentre els interessos dels uns i dels altres siguin enfrontats -mentre no hi hagi uns mecanismes de repartiment de ls guanys "neutra ls" i equitatius- hi seguirà havent enfrontament. Que avui sembli haver-h i menys ll uita es només un signe de la debilitat dels uns, En aquest context el contrari de lluita de classes no és pau social, sinó su bmissió i rendició,

- La guerra civil i els 40 anys de dictadura franquista van represen tar un trencament de l'evolució de la societat ca talana - i espanyola, Es va perdre el fil de les idees d'esquerres, El que costa més de reprendre és ellliurepensament? - La represa de postguerra es va fer amb una renúncia exp licita a recuperar els elements de combat dels anys de la Segona República, Retrocedint molt mes enrera , jo he vist un prohom històric del PSOE proclamant el seu partit hereu de Joaquín Costa i oblidant de mencionar Pablo Iglesias , que devia sembl ar-li massa radi caL Ens resta molt a recuperar per poder tornar a posicions de lluita com les del front popular del 1936, Amb aquest pànic pel "roig", com voleu que un pensament lliure no fa ci por? - El moviment llibertari ha tingut a un gran protagonisme, Quins elements aportava ? Què ha passat avui amb el moviment llibertari? És una relíquia de la història o tornarà a sorgir amb formes diferents?

Esplais Cata lans , espla c Fundac ió Ferrer i Guàrdia Escola Ll iure El Sol Entorn, sc cl Fundac ió Terra

II Mostro del moviment laic i progressista 12 de desembre de 1998 Avinyó 44


- El vell sindicalisme va tenir molt de positiu , que jo no seria capaç de sintetitzar en unes poques paraules. Però no veig que els que avui se'n proclamen hereus - la major part dels qua ls em mereixen prou re specte en termes personals- surtin realment de baix, com una expressió de necessitats col·lectives, sinó que més aviat em semblen conservadors d'un passat conservat més O menys intacte . Només cal veure com estan de dividits i enfrontats entre ell s. Les tradicions d'un associacion isme independent de compromisos i en quadraments partidistes potser es trobi avui més a la vora de les associacions de veïns que dels sindicats.

- El pes. la influéncia. de 40 anys de franquisme, penses que ha desaparegut o encara ens condiciona? Cal que tes generacions que l'han patit desapareguin perquè desapareguin els seus efectes? O bé cal esperar més temps? - Hi ha moltes supervivències del franqu isme que continuen vives i no em sembla que hagin de desaparèixer pel sol fet que morin els seus vells protagonistes . Ho faran quan en tre tots les liquidem.

sense tantes prevencions? Amb quines priorilats? - Els catalans i els alt res, ja que cal veu re el grau d'i ncomprensió dels problemes de Catalunya que un troba habitualment a la historiografia espanyola, cosa que ajuda a explicar el tancament defensiu i les prevencions dels d'aquesta banda. Ja fa temps que sostinc que hauríem d'abandonar l'etapa de la historiografia de su pervivència, que podia lenir justificació durant el franquisme , però no em fan gaire cas. - Llegint les memòries de personatges de la vida pOlítica i cultural catalana , sembla que tot el pensamenl progressista evolucioni del franquisme. Es una falsa aprecia~? - Les memòries són un dels gèneres de ficció menys respectabl es , i del que alguns han esc rit sobre el temps del franquisme més m'estimo no parlar-ne. - Has tingut una actitud molt compromesa al llarg del temps. Sempre t'has definit com a comunista. De quina forma? - Mai no m'he defini t com a res; altra cosa és que en moments concrets hagi estat amb qui em semblava que podia ésser el company de lluita més Litil. Vaig començar a militar cap al 1956 i ja em direu què hi havia en aquells moments de seriós a Catalunya. Els meus principis polítics globals es poden delinir, en paraules de Soboul , com els que propugnen la lluita pe r aconseguir una societat on pugui have r-hi la major igualtat possible dins de la major llibertat possible . Per aconseguir aquests objectius aniré amb qui calgui .

- No penses que una determinada historiografia catalana fa que tinguem un concepte equivocat del país ? Per exemple, són més coneguts el fets del Pala u o Catalunya Cristiana que el paper de CCOO, el PSUC o les JJLL. - Que la historiografia reflecteixi l'òptica del món dels que con trolen els instruments de poder, l'ensenyament i els ajuts a la recerca i a la publicació és un fet universa l. El mateix que assenyales a Catalunya passa als Estats Units. No es pot oblidar, però, que hi ha possibi litats de fe r una hi stòri a altern ati va, com també es fa a d'altres països , i que aquesta és una feina per a la qual tenim bons elements humans, però que no es farà si no s'o rganitza prèviament.

- L'any 1977 esperaves que avui estaríem així, o bé pensaves que les coses senen diferen ts? Si és així. com? - Amb una tran sició tram posa com la que va m tenir no esperava gran cosa del futur, de manera que no m'he hagut de desenganyar gaire.

- No creus que els historiadors catalans haurien de començar a explicar la història

- Potser la revolució més important d 'aquest segle és la de les dones. S'ha

12 29


canviat tan t? Cap a on ens pot parlar? - Em sembla que les hem deixa t, a les dones , que es facin la il· lusió que s'han emancipat, i que afavorim que s'acontentin amb engrunes. En el meu terreny professional, per exemple, les estimulem a què facin "història de les dones", sabent que la història "important" continua essent la que han fet els homes .

30

- Vist des d'ara, 30 anys després, que en penses del Maig del 68 a França? I dels altres esdeveniments connexos del mateix any: Méxic, Praga, etc. ? - En conjunt 1968 va ésser una flamarada innòcua en què van cremar-se inútilment les aspiracions de canvi social de les noves generacions. Es va deixar que s'esbravessin perquè veiessin que poques coses "reals" podien canviar i tornessin a l'ordre. Potser Praga si que era una esperança real de canvi , però era una mena d'esperança que no volien ni a l'est ni a l'oest. Només hauria fa ltat que els hagués sortit bé! - La cultura (en el seu sentit més ampli, no només en el sentit académic) ens fa més lliures? Ens fa patir més? - La cultura ens fa més conscients, i sempre es pateix més essent conscient - també, en canvi, es pot tenir més alegries . Ésser lliure no depèn d' una presa de consciència sinó d'un acte de volun tat. - Aquí ara sembla que vivim més bé que mai. És ceri? - Alguns viuen més bé i altres viuen pitjor. No es pot negar que hi hagut guanys - per exemple en el terreny de la sanitat- , però convé que ens adonem que caldrà ll uitar per mantenir aquests guanys a l'abast de tothom, per evitar el retrocés de l'anomenat "estat de l benestar". - Hi ha pobles pobres perqué no tenen cultura, o hi ha pobles incultes perqué són pobres? La cultura hauria de ser la base del pensament de l'esquerra per al proper segle?

- Que la cultura és una de les bases del creixement econòmic ho saben fins els liberals que remarquen la importància del "capi tal humà" per al desenvolupament; que la cultura , en termes de difusió social, no es troba a l'abast de tothom ho mostra el fet que avui s'usi l'índex d'alfabetització com una de les mesures del benestar. La defensa de la difusió d'una cu ltura critica ha estat sempre un punt central de la cultura de l'esque rra. Tot el con trari de l'elogi de la feliç ignorància que sempre ha fet la reacció . - Comencem un nou segle, com veus que pot ser? Diuen que després de la revolució neolitica. va venir la revolució industrial i ara vivim la revolució de la informació, del xip i el cable. N'hi lla per tant? - La disponibilitat d'informació és, en ella mateixa, bona cosa. Però l'abundància no és garantia suficient sobre la qualitat. Els canals fonamenta ls que la transmeten estan majoritàriament con trolats pels gossos de guarda de l'ordre establert, que filtren el que ens donen i condicionen, amb això , la nostra visió del món . La televisió, font essencial de la informació que rep una gran nomb re de persones , ens dóna moltes més notícies sobre les aventures de matalàs , els casaments i els embarassos de les cupletistes que sobre la situació real de les grans masses de població dels nostres subu rbis . Usada adequadament. aquesta massa d'informació té l'efecte d'embossar la capacitat de percepció de bona part de la societat. El que se'ns planteja com una necessitat urgent és la forma en què podrem intervenir en la transmissió d'informació per tal d'impedir que els que en con trolen els canals més importants bloquegin l'altra mena d'informació - la que proporciona coneixement real i crític sobre el món en què vivim- que és la que cal que es difongui. - En el Movimen t Laic i Progressista hi ha molta gent jove que fa tasques altruistes en els barris i pobles de Catalunya. Dóna 'ns algunes raons per continuar.


- El s que no acceptem que estem vivint en el millor dels móns possibles , o no ens resignem a pensar que no es pugui esmena r res del que no ens ag rada , no necessitem raons per a continuar revoltant-nos i tractar de millorar el poc que es pugui . Fa uns mesos va morir una professora d'història que feia la tesi amb mi i ens va deixar un testimoni molt lúcid i conscient de la seva manera d'enfrontar la mort , pa rtint de la idea que , si ella no era més que una ane lla en una llarga cadena de gent que lluitaven per una societat més justa, el que importava és que el combat

con tin uava. Ella mateixa , ensenyant els seus estudiants a veure amb ulls critics l'e xplotació i la ma rginació que es produïa al seu entorn , havia cre at les condicions perquè contin ués. Parlant a professors d'histò ria al Brasil, fa un parell de mesos , els explicava que això m'havia ajudat a entend re que mentre hi hagi algú que continu i fen t aquesta mena de tasques , els opressors que pensen haver vençu t, i han decretat pel seu comp te la fi de la història i la inutilitat de les revolucions, con tinuira n sense poder dormir cap nit tranquils •

12 31


l'a IHI n'/'

Hermenegildo Giner de los Ríos 1847-1923 Joan-Francesc Pont i CJemente. Preside nt de la Fundació Ferrer i Guàrdia

32

Fue el genio su aristocracia, su ley, la fraternidad, su gran libra, la desgracia, su cuito, /a democracia, su numen, la liber/ad. E.V. 8 de novembre de 1923

Hermenegildo Giner de los Rios va ser germà de Francisco , el professor Iliurepensador i krausista prou conegut que ens va deixar un immens llegat intel.lectual (les seves obres completes tenen 19 volums) i oncle de Fernando de los R ios , catedràtic i diputat a Corts del Partit Socialista . El relatiu desconeixement sobre Hermenegildo i el fet que hagués portat la vara d'alca lde de Barcelona van ser les excuses per tractar de descobrir algunes coses sobre el personatge, militan t del Partit Republicà Radical i professor d'ensenyament secundari durant 20 anys a l'Institut de Barcelona. Des de molt jove començà a Madrid la seva militància repub licana. L'any 1866 participà en un certa men poètic , guanyat per un militar, amb una oda contra l'esclavatge. Es va unir amb entusiasme a la revolució que pel setembre de 1868 va enderrocar Isabel I!. Va conèixer, i adm irar, Concepción Arenal perquè era amic del seu fill Fernando . Li va dedicar un article molt elogiós a El Liberal el 6 de febrer de

1920 , No va ocupar cap càrrec de representació fins als 50 anys quan va ser elegit regidor de Barcelona i després diputat a Corts durant 10 anys . Cap al final de la seva vida, va escriure al periòdic Aurora, òrgan de la Federación de Juventudes Radicales, aquest consell: " ... la juventud no debe ser impacien te. Cada cual busque su modo de vivir y espere a que su par/ida le flame y le empuje y hasta entonces, que espere, sirviendo a sus idea/es ", Hermenegildo Giner de los Rios va perdre la seva càtedra d'institut l'any 1875 - la famosa qüestió universitària- juntament amb el seu germà Francisco i Nicolàs Salmerón , Moret, Laureà Fig uerola , Augusto Linares , Castelar, Montero Rios ... Va perdre , també, la beca al Colegio Español de San Clemente de Bolonya. L'any 1876 col.iaborà a la fundació de la Institución Libre de Enseñanza , on va donar classes de retòrica i d'on va ser secre tari entre 1877 i 188 1. Les Memorias de la Institución que va redactar reflectien una ampla exposició doctrinal del projecte. Va viu re a Barcelona, on ocupava la càtedra de filosofia de l'Institut, entre 1898 i 1918, data de la seva jubi lació . Va passar els darrers anys de la seva vida entre Madrid i Granada, però mai va deixar de ser oficialment vei de Barcelona. A les eleccions municipals de novembre de 1903 la Unió Republicana va treure 2,6 ve-


gades més vots que la Lliga a Ba rcelona. Giner de los Rios va resu ltar eleg it regid or pel districte VII I, amb una clara victòria a Gracia i a Vallcarca . Aleshores Barcelona tenia alcaldes de reial ordre, nomenats pel Rei entre po lítics conservadors. El s alca ldes monàrqu ics només podien cohabitar amb ta majoria republicana si es mantenien fid els ats acords del consistori , una cosa no sempre compatible amb la seva dependència del govern central, i si aconsegui en de Mad rid la resolUCIÓ dels afe rs de la ciutat. Això darrer exigia llargues estades a la Cort i, mentrestant, l'alcalde accidental era el prime r tinent d'alca lde, un republica , veritable alcalde democ ratic de la ciu tat. Aquest és el carrec que va ocupar Hermenegi ldo Giner de los Rios en diverses ocasions, per exemple entre gener de 1906 i ma rç de 1907 . A l'Ajuntament de Barcelona va ser el creador de les colònies esco lars i de les escoles del bosc, (molt abans que Mn. Batlle concebés la creació de l'escol tisme catòlic català o que els anys seta nta es creessin els pri-

me rs grups d'espl ai a les parròqu ies). Va have r de rea litzar un esforç perso nal enorme per tal de convèncer els pares de la conveniència de les colònies i superar els seus temors. Tenia Don Gildo - com li deien- un estil molt espec ial de fer politica. Aixi quan ce nsu rava els seus adve rsaris, posant de manifest les seves disc repàncies, no deixava mai de incloure una nota de lloa nça, reco rdant algun mèrit del personatge criticat. En dive rses ocasions es va oposa r a

les propostes de l se u pa rtit sobre ce rts nomenaments , com quan va donar suport a Lamotte de Grignon com a di rector de la Banda Municipal contra el can didat oficial de ls radica ls o quan es va oposar al cessament (demanat pe ls seus companys) de León Pérez l'any 1910 com a Administrador d'Impostos i Rendes: " Yo no puedo -escrivia- acompañar a ustedes en esa tentativa, porque tengo el màs pleno convencimiento de que no es justa: el señor Pérez es positivamente uno de los empleados màs probos, màs lea les y màs honra dos y de los que mejores servicios han prestada a los intereses del Ayunlamienlo y del pública ". Als esforços d'Hermenegildo Gine r de los Ríos es deu la creac ió de la primera càted ra de Dret català a la Unive rsitat de Barcelona. Obra seva va se r tam bé la creació de l'Institut de segona ensenyança per a la dona l'any 1910, després d'aconseguir una subvenció municipal de 6.000 pessetes. El pri mer cu rs tingué 24 matricules i els catedrà tics donaren les classes gratuïtament a instàncies

de Don Gi ldo. Catorze anys després l'Estat i l'Ajuntament finançaven l'Institut que ja tenia 350 al um nes. Giner es va casar amb Lau ra Garcia Hoppe . Van tenir dos fills: Glòria (18831970) i Bernardo (1888- 1970) . Bernardo va ser arquitecte i militant de Unión Republicana, així com ministre de Comun icacions i Marina Mercant (1936- 1939) . Durant cinc anys va ser sec reta ri general de la Presidè ncia de la República a l'exili de París. A la mort de Be rn ardo, Max Aub

12 33


34

escriu al diari que els seus fills es lrobaven arreu del món: un a Xile , un altre a la República Dominicana , el lercer a Guanajuato, el quart als Estats Units; els nets a Israel , a Santiago, a Mèxic. Un paradigma de diaspora republicana . Entre els documents conservats de Giner figura Preceptos pedagógicos para el profesorado de las escuelas libres, neutraies o laicas de niños y nirïas, un document de treball del Partit Radical de Barcelona de desembre de 1913, i del qual es reprodueixen uns paràgrafs com annex. Reeditat l'any 1979, la introducció de Buenaventura Delgado es basa, en bona part , en un arti cle aparegut a El liberal el mes d'agost de 1923 signat per Un amigo de Giner. Delgada no sap que aquest amic és Emiliano Martínez Otazo i que l'article corre sponia a la conferència pronunciada a l'Ateneu Enciclopèdic Popu lar de Barcelona el 8 de novembre de 1923. Aixi ho corrobora la correspondència literal entre les frases entre cometes reproduïdes per Delgado de l'article d' EI Liberal i el text de la con ferència, l'origina l del qual figura a la Biblioteca de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Romero Maura considera Hermenegildo Giner com una persona complidora i àgil. Un personatge se riós, republicà inflexible, hieràtic i moderat , un radical de verilat, malgrat que el seu radicalisme no fos del tot corrent. El seus interessos en política se cen traven en la millora de la instrucció dels obrers i en l'existència d'una verilable democràcia. Home respectat, la gent s'aixecava quan ell entrava a la Casa del Poble . AI seu llibret Moral Universal, Giner descriu un codi moral laic de ressonàncies francmaçòniques (Giner era francmaçó com Odón de Buen , Angeles López de Ayala , Nicolàs Salmerón i Alejandro Lerroux , alguns dels seus amics i correligiona ri s). Entre altres coses proposa, contra la formu lació tradicional de submissió dels ca tòlics: Haz el bien por el bien misma, sin esperanza de recompensa ni miedo al castigo, y con verdadera abnegación. [.. .] Trabaja, porque el producto del trabajo

in telectual o mecanico es la riqueza. Mantener esta (uente de prosperidad es favorecer el bienestar del mundo [ ... l Trabaja, para preparar una organización de la propiedad mas equitativa que la actual. en la que se barren las iniquidades a que da lugar la miseria, y en que se procure una màs jus ta participación social en los beneficios de la riqueza [ ... ] La educación de ambos [d'homes i dones] I¡ace culta a la sociedad. que ha de ilustrarse por media de la Ciencia; que ha de embe/lecerse por el Arte, la poesia y la música. que ha de mejorarse por la Moral y que ha de progresar con la observancia del Derecho. Les seves paraules constitueixen un nou exemple del lligam indisociable entre laïcitat i progrés i una mostra de com la història del nostre pa ís - tenyida d'integrismes de signe catò lic ilo de signe marxista- lla volgut deliberadament ocultar-nos els noms o les obres dels liberal s •

• Bibliografia : Emiliano MARTINEZ OTAZO: Giner de los Rios, rasgos y hechos de una vida eJemp!ar. conferencia necrológlca lerda la noche del 8 de noviembre de 1923 en el Ateneo Enciclopédico Popular de Barcelona . Hermenegi ldo GIN ER DE LOS RIOS: Preceptos pedagógicos para el profesorado de las es· cue/as libres, neutra/es o laicas de niños y niñas. Pequeña Biblioteca Calarnvs Scnptorivs , Barcelona - Palma de Mallorca 1979. Pròleg de Buenavenlura Delgada . Max AUB : Oiarios ( 1939-19 72), Alba , Barcelona , 1998, pag o463 [anotació del 24 d 'agost de 19701. Joaquin ROMERO MAURA: La rosa de luego. Alianza, 1989, pàgs. 334-336, entre altres.


La Escuela republicana Fundada la Escuela repu blicana en esta independencia de toda poder extraño a la pedagogía misma; ajena a toda preocupación soc ial, a toda prejuicio religiosa , debe ig ualmente huir de ser tende nciosa por programa . Es deci r, que debe respeta r en el escolar su propia manera de ser y sus peculiares pu ntos de vista, sin otro interès docente que el de instruir y educar; esta es, enseñar y dirigi r. Enseñar para aprender y saber, y dirigi r para vivir con arreglo a lo aprendido y sabido; en una palabra: la Escuela ha de servir para la vida. Y la existencia no es lib re, si obedece de antemano a un dogma rel igiosa , o social, o pol ítica ; a un sistema, o a una doctrina, El ni ño como el adulta, la ni ña como la mujer, tienen derecho a que se respete la integ ridad de su conciencia, Y no hay ra zón para suprimi r el dogma religiosa, sustituyèndolo con el política, o con el social. El progreso no tiene fórmulas definitivas para nada , así como la ciencia no cuenta con toda s las verd ades infalibles, No hay nada definiti va en la vida, para todos los ti empos , para toda s los luga res , para todos los hombres, etern a e ig ual. en una palabra, mas que la forma del progreso, la libertad; la guía del progreso , la razón. Toda lo que se oponga a la razón y a la libertad, se apone a la ley del progreso, Y la Escuela republicana ha de ser progresiva , es decir, libre y racional. [ ... ] En las Escuelas republ icanas deben estar prohibidos los castigos, co mo han de suprimirse los premios, Estos , suponen una diferencia que estimula la vanidad en los niños y despierta el orgull o, Esta emulación divide a los escolares en superiores e inferiores , Y tal clasifi cación ya la hay en la vida ; pera no es la escuela, y menos la republicana, quien la ha de establecer, El esp íritu de igualdad y democràtica, es el única justo para la form ación de la personal idad humana; y educanda en ese principio ec uàni me a los niños, sin la instinti va tendencia a singul arizarse y sobresalir, se les prepara generasa mente para la eq uitati va estimación de los ci udadanos , Ya la soc iedad hace las distinciones debidas o indebidas, que los casos reclaman, para que se ahonden mas y mas esas diversificaciones , desde niño, Y ya los escolares conceden a sus compañe ros los prestigios que merecen, sin que los premios , que fomentan el amor propio vanamente, falsee n el genio subjetivo, praduciendo con su malsana influjo la anulación de la sincerid ad, que convierte a los francos en hipócritas, a los candidos en astutos, a los senci llos en pèriidos. El premio produce una alegria en quien recibe la recompensa, que despierta en el animo de otras la tristeza del bien ajeno, denominada envidia. Y este senti-

J

12 35


miento se ha de procurar por todos tos medios que no nazca en la escuela. El maestro. formador de almas. ha de cuidar con sumo tacto que no se tuerzan los sentimientos infantiles. En las clases todos son iguales, y el profesor tiene la obligación moral de no aplaudir ni elogiar en pública; lo mismo que salamente ha de censurar en privada. Todos los ciudadanas son iguales ante la ley; los buenos corno los malos. Todos los estudiantes deben ser iguales ante el maestro, los malos como los buenos . En cua nto a los castigos , baste deci r que si hay una escue la filosófi co-crim inalista que reconoce en cada delincuente un dèbil, o un desequil ibrad o, o un anorm al, y en cada criminal un enfermo; si se niega por em inentes pensadores que haya de recho al castigo , y solamente se reconoce a la sociedad la obligación a la separación del ciudada no que la estorba , ¿como se va a admitir el derecho al cas tigo en la escuela? El castigo es un mal y una tristeza, incompatible con la placidez que ha de reinar en el aula . Asi pues. en la pedagogia radical hay necesidad de serio ante toda y de veras, y admiti r los principios con sus lógicas consecuencias. Los castigas es precisa suprimirlas. No existe otro media de educar natural y humanamente que con la razón, y por el convencimiento. cuando se esta en edad de discurri r; por el cariño, por el amor, por el afecto, por la dulzura. antes del uso de la razón y, en una palabra, con la justicia y por la alegria , siempre . Quien no se sienta capaz de empl ear esos dos resortes pedagogicos, no tiene verdadera vocación al magisterio. El niño tiene derecho a dos casas: a que no se le en lristezca y a que se le convenza. Ser maestro es algo més que ser enseñante; hay muchas profesores a quienes falta el espiritu docente; éste es el que sabe guiar (camo dice el nombre de ·pedagoga ). el que sabe conducir. el que forma caracteres. el que levan ta corazanes. el que hace hombres honradas, lea les, nobles, marales. serenos. ¡aviales, cultas: y ése es el lroquel republicana y ése debe ser el taller ra dical denominada Escuela ,

12 37


la co l·labol'aciÓ

Els valors dels joves catalans

David Sem pere. Llicenciat en Ciències Polítiqu es í Sociologia

38

En aquestes ratlles ín tentarem aproximar-nos al marc de valors que tenen avui els joves de Catalunya , posant l'accent especialment en si podem considerarlos valors diferents als que teni en les generacions precedents. Molt esquemàticament , i amb el risc que això sempre com porta , podem establir dues de les concepcions bàsiques més usuals a l'hora d'entendre els fenòmens socials. Per una banda trobem una concepc ió que anomenaríem el determi nisme dels valors o determinisme cultural , que concep en gran part els fenòmens socia ls com a producte i expressió d'aquests valors culturals , on fin s i tot les bases econòmiques tindrien l'explicació última en aquests valors. Una altra concepció se ria la d'arrel estrictament eco nomicista que enten dria el factor econòmic com el ve ritable determinant d'aquesta realitat. de la qua l els va lors també en serien fruit. Actualment, en aquest debat, ha sorgit una teoria que recorre , sembla que a priori transversalment , les ciències socials i que afegeix una nova perspectiva: la teoria del postmaterialisme, sustentada pel politòleg americà Ronald Inglehart en la seva obra Culture Shift. In Advanced Industrial Society(1). L'analitzarem breument, perqu è aquesta teoria s'ha convertit en el paradigma de moda que explica el naixement de "nous" va lors socia ls.

Ingleha rt entén els valors com reflex de la interacció de factors a nivell individual i de factors a nive ll estructural. Aixi l'estructu ra de valors s'entén com un sistema d'actituds, valors i coneixemen ts àmpliament compartits en el si d'una societat i que són transmesos de generació en generació. El procés de canvi cu ltu ral que Ronald Inglehart anomena el procés de canvi de les societats materia li stes a les societats post materialistes ve produït per un canvi de sistema de valors. Aixi, les prioritats valoratives de la població , ja des dels anys seixanta , es van desplaçant des d'una posició materialista fins a posicions de nous valors postmateria li stes . El materialisme vindria definit per una sèrie de valors preeminents en les societats occidenta ls des dels anys cinquanta als setanta. Aquests valo rs gi ren entorn a una cultura que assigna una prioritat molt elevada a la satisfa cció de les necessitats fisiològiques (de sosteniment. econòmiques i de seguretat personal), es a dir a la consecució d'estabilitat a tots els nivells (econòm ic, social i pOlÍtic). Un a cultu ra que es basa en: garantir l'ordre dins de l'estat, promou re el creixement econòm ic i la lluita contra la inflació, reduir l'atu r, garantir la defensa de l'estat, manten ir una democràcia estable , lluitar contra la delinqüència, ampliar les politiques antinarcotràfic i aprofundir en la ll uita contra el terrorisme. Així


el materialisme estari a constituït per un a sè ri e de va lors producte del fort impacte que tingué la postguerra de la segona gran guerra europea. Valors associats a la recuperació eco nòm ica i a l'estabilitat social i política . Per altra banda el postmaterialisme vindria definit per un co njunt de nous valors centrats en una cultura que assigna major priori tat a la satisfacció de les necessitats socials i d'autoregulació (de pertinença i estima , intel·lectuals i estètiques) i que pretén conferir als individus una major qualitat de vida aug mentant la preocupació d'aquests pels aspectes socials, politics i cultural s. Així aquesta preocupació postmateriali sta es traduiria en una major participació dels ciutadans en aquelles decisions que tenen a veure amb el seu treball . amb la seva comunitat o amb el seu govern : en una elevada preocupació pel medi ambient, en una concepció més profunda dels drets i les llibe rtats cíviques i personals, en un menor paper de la regulació de l'estat en la socie tat i en l'economia, en la tendència a afavorir l'autonomia

de les regions, en l'avenç cap a una soc ietat menys impersonal i més humana, en la reducció de les diferencies o desig ualtats socials, en l'augmenl dels programes d'assistència social i en la ll uita contra la immora litat i la co rrupció en qualsevol marc social. El postmate rialisme se ria fruit de l'estat de benestar, perquè assolir un determinat nivell de vida produe ix que les noves generacions es comencin a preocupar per qüestions que no són estrictament materials, a l'esta r les pri meres necessitats ga rantides. Llavors les seves preocupacions s'orienta ran a satisfer aquestes altres necessitats. Aix í els països i els grups socials qu e hagin aconseg uit satisfer les necessitats de segu retat econòmica i personal seran els que presentin un major grau de va lors postmate ria listes. Però si sotmetem el postmaterialisme a una anàlisi crítica, observare m com ens presenta dive rses coartades. En prim er tloc aquesta teoria planteja que l'eix tradicional. esquerra-dreta , cada cop ens serveix men ys per analitzar les sociela ls, i per tant també els valors , Aquest plantejament

12 39


40

sembla que vulgu i amagar la existència del conflicte en les nostres societats, generant un discurs, que va com anell al dit, pe r justificar la fi de les ideologies o, dit d'una altra manera , la justificació del pensament únic. Es evident que avui, el contlicte social no s'expressa com fa 50 anys , però això no significa que aquest no existeixi. Per exemple , avui podem parlar més del conflicte entre la societat "benestant" i els "exclosos" de la societat, que nos pas de la lluita de classes tradicional. També podem constatar que les diferències de classe són més evidents per als individus a l'hora d'obtenir feina a través de les xarxes familiars i d'amistats interpersonals (que al capdavall són de classe) , que a l'hora d'accedir a l'educació o a la sanitat. Es evident que les societats han sofe rt transformacions profundes, però també ho és que el conflicte social avui con tin ua existint, encara que es manifesti amb noves formes i dimensions. El postmaterialisme també ens amaga una altra coa rtada: els "nous valors". Per a la teoria postmate rialista són "nous" valors la defensa de la igualtat home i dona , la preocupació pel med i ambient, l'acceptació de ls col·lectius "diferents", ... Però , és cert que són va lors nous? Un repàs a la història d'aquest país ens fa veure que això no

es així: Per exemple , el feminisme és una expressió que ja trobem a tombants de segle(2), i els precursors dels ecologistes, els naturalistes, són presents també a fin als del segle XIX. Que avu i aquestes expressions formin part de demandes manifestades per moviments socials que han assolit la majoria d'edat, no vol dir que abans no ex istissin. Els valors que avui trobem en la nostra societat s'arrelen en el nucli de la revolució racionali sta, en aquell crit d"'igualtat, llibertat i fraternitat". Valors que poste riorment les revolucions burgeses, liberals i socialistes han anat enriquint fins a conformar-los en el que avui són. Però, d'entre tot aquest debat, quin és el marc de valors dels joves d'avui a Catalunya? En primer lloc, ca l apuntar un canvi fonamental: per primera vegada a la nostra història, una majoria de joves catalans ha incorporat de forma majoritària un marc de va lors democrà tics , que abans eren compa rtits "només" per determinats grups i moviments socia ls mes o menys potents , però no pas per la majoria dels joves i de la població. Aquest marc de valors democràtics està format fonamentalment pels valors sorgits de la revolució libera l i burgesa ; és a dir per l'acceptació dels valors i les opcions "personals" dels individus o, dit d'una altra manera, per l'acceptació


de la Iliber1at en l'esfera personal dels individus . Com a exemple. reproduïm una taula(3) on podem obse rvar com. l'avor1ament, el divorci i l'homosexualitat són elements acceptats majorit àriament pels joves. Gr R" de I U~IIIICltçió lE.scalJ I

m~1

In'~I..n~1

IO~mpre,

"VOnTAM[NT

QV{)RCI

....

HOMOSEX uALITAT

"'" 3H'!

5.$1

'.5O

'."

',01

6.21

4 ~-5-l

'"

S...

~{)f

129

",

2.SO

~Iij

3.51

[DAI

111-24

55·f..l 6~,

' .50

'.58

'"

Però més enllà d'aquests valors , podem afirm ar que els joves han assumit valors de compromís social i valors "postmateria listes? En un estudi real itzat a la UAB, hem vist com els joves universitaris(4) verbalment manifesten d'una manera majorit àri a la seva adhesió als pl an tejamen ts postmaterialistes : preocupació pel med i ambient , solidaritat, supor1 a les lIiber1ats cíviq ues, etc ... Però quan els plantej àvem si estaven disposats a apor1ar part del seu temps en activitats de volun tariat , els joves "postmateriali stes" es reduïen a la meitat. I quan a aquests els hi oferíem la possibi litat d'apunta r-se en una llista per poder ser

convocats a par1icipar en activitats de voluntariat, els "postmaterialistes" pràcticament desapa reixi en. Igua lment si els plantejàvem si estarien disposats a pagar un impost ecològic , els resul tats trencaven la lògica postmate rialista. Per tant, sembla clar que una cosa és parlar de valors i una altra són les actitud s i els compor1aments reals . Avui tenim uns joves qu e han assumit el nucli dels valors democràtics, però mès enllà . només trobem un vernís de valors socials i post materiali stes, que quan rasquem una mica . s'enfonsen com un castell de cartes. Després de 20 anys, els esforços dels partits politics, les institucions i els agents socials, ens hau ri en d'haver situat en una rea litat ostensiblement millor que l'actuai. Cal preguntar-nos quins valors es generen i tran smeten en el sistema educa tiu , on són les polítiques de foment de les associacions i entitats com a tran smissores de valors civics i de par1icipació, quins valors democràtics i civics transmeten avui els mitjan s de comunicació .. . Tenim els joves que ens mereix em. I encara gràcies, perquè fa l'efecte que no és que algll els hagi expli ca t i transmès els valors democràtics , sinó que més aviat se mbla que els hag in après solets ~

• 1. Existeix traducció castellana. INGLEHART, RONALD . El cambio cultural en las sociedades industriales avanzadas. CIS. Madrid. 199 1. 2. SÀNCHEZ. P.. (Gener 1998) , "Els origens del fem inisme a Ca talunya: 1870- 1926". Avenç, nQ222, Barcelona.

3. ANOR ÉS, F. i SÀNCHEZ, A. (199 1). 'El sisfema de valors dels ca talans. Ca talunya dins l'enquesta europea dels valors dels anys 90", In stitut Catala d' Estu di s Mediterranis, Ba rcelona .

4. THOMÀS. A. SEM PERE , D. TOLRÀ. J . (1995) "Els Valors dels Joves universitaris de la UA8", Oficina d'Afers Socials, Universitat Autònoma de Barcelona.

12 41


42

Dibuix Josep G端ell "El segrest"


la creaciÓ


la creaciÓ

Converses i contes de B. Viterbo

44

AI voltant del país del conte d'on jo vinc, perquè vinc d'un conte invenció d'un il·luslre. el paper s'havia esgotat de tants anuncis que les autoritats havien empral per demanar ajut al pobl e en relació a un assumpte força delicat i fe ixuc. De fet , s'havia creat un aldarull que sobrepassava les previsions dels teòrics i savis, pitjor que això, per una vegada col·lect¡u s eclesiàstics i científics es posaven d'acord en acceptar que no ten ien arguments per ex-

plicar aquell esdeveniment. En el fons ambdós estaments justificaven la seva existència a partir d'un control sever de la realitat. El cas és que d'ençà d'una nit de llamps i trons el cel havia dei xat d'ésser el punl de referència que orientava les nostres vides . Vull dir que els estels no eren al mateix lloc de sempre ni tan sols podem dir que fossin els de sempre tampoc podem dir que fossin realment estels. Anys i panys d'estudis i estudiosos per no res. I el més greu era que bona part de les llumetes havien adquirit un color vermellós. roig . Ni verd esperança, ni blau ni groc precisament roig . L'enemic de les idees i creences .

Sembla ser però, que els astrònoms els van comptar un per un , i tot i no estar en el

seu lloc habitual hi havia la mateixa quantitat d'estels menys un. Si , tal i com ho llegiu , faltava un estel. D'això ve el problema del paper car les autoritats havien envaït el país de full s oferint una recompensa a qui trobés l'estel com si es tractés d'un fugit iu. La gent buscava sota les pedres i els boIets, van regirar el món de dalt a baix , van cercar dins el mar, van escorcollar totes les

cases , fins i to t van inventar apare lls per detectar estels, van descobrir an imals que creien extingits, van trobar ruïnes de pobles anlics, van topar amb l'home de les neus

congela t... Van trobar el que sempre havien estat buscant però ni rastre de l'estel. L'assumpte es va convertir en problema d'Estat en rebre un co municat espacial en e l

qual es deia que la rebel·l ió dels estel s havia estat un èxit ja que havien enderrocat el règi m mil·lenari de l'óssa més gran en pro del cannis minoro Feia la sensac ió que el cel s'havia trans format en una granja d'animals avalotats qu e reivind icaven la no eternitat. Era questió

de dies que els astrònoms descobrissin que l'estel que faltava era el que havia format part del llarg govern de l'Óssa Major. Cercaven una igual tat en l'univers sense predominis lIu-

minaris ni guies, tanmateix i d'aquí l'exit de la contesa , no volien sevi r d'ori en tació te rre stre.

Que cadascú es busqui el seu propi camí.. Potse r perqu è es tracta d'un con te, es pot parlar d'un tri omf doncs ja mai més el cel ha tornat ha se r el maleix , cada nit ésdiferent, i no hi han previsions que valguin vinguin d'on vinguin . El cap més visible de les autoritats està un xic preocupat perquè la se va imatge s'ha vist alterada per un gra en la punta del nas, és un gra que el compromet, brilla amb força quan està en públic i el fa esternudar a l'hora de dir les veritats. Es parla de metamorfosi espacial i ara fins i tot el col· lectiu ecolog ista està preocupat per aquesta darrera signatura del mandatari on es proclama a l'ós com animal sag rat .


la creaciÓ

Guatemala 1996 Pere Tordera


recomanacionS

IliIH'c8 La trampa de la globalización . El ataque contra la democracia y el bienestar Hans Peter Martin & Harald Schumann. Santillana·Taurus. Madrid.

1998. En un futur, Que ja és al cancell. el 80 % de la humanitat haurà de viure amb el 20 % dels rec ursos del planeta. La consigna és restringir despeses ¡ alleugerir al màxim el cost del personal: l'economia no es pot permetre el luxe de pagar el benestar de la col·lectivitat. Els serveis pu-

blics s'han de privatitzar, és a dir, fer rendibles a unes poques mans. Els Estats nacionals no poden fer res contra els emba ts dels cap itals financers que s'abraonen contra una divisa i la devaluen durant una sola sessió de la borsa . Els polítics renuncien a regular els fluxos de cap ital mundials i posen les bases per privatitzar mig seg le d'èxits. per intentar fer una mica mes igualitària la societat apostant per serveis públics bàsics com ara l'educació. la sanitat. el transport, les comunicacions. etc. To t desapareix a favor d'aq uest 20 % que viurà com un rei. És així com desapareix la classe mitjana ¡ rebrota el

feixisme amb força. Els Estats no són dels ciutadans i la democràcia és una pantomima per a cecs. Aquest llibre és inquietant perquè ens demostra que mentre ens sembla que cada vegada som més a prop els uns dels altres i les antipodes del planeta semblen tocar-se, en realitat el món es descompon globalment. Tanmateix, és un treball esperançador i acaba amb deu idees contundents per lluitar cont ra el que ja s'anomena la societat 20:80. Llàstima que els polit ics de casa nostra no tinguin temps per llegir-Iol

J . M.

12 47


recomanacionS

48

Ll au ran t la tristesa

Luchas y transiciones

Du es Catalunyes

Lluis Marcó I Dachs. Mediterrània. Barcelona, 1998

Manuel Azcara le El Pais Aguilar. Madrid. 1998

Ànge l Carmona EdiCions Anel. Barcelona, t 967

Són les memònes d'un farmacèutic ca talà durant la Guerra Civil. Sem bl a com si 20 anys després de la transi ció poliliea, poc a poc anem recuperant la memòria. El gruix del llibre descriu , potser per primer cop, un camp de concentració franquis ta , el d'Albatera, i la presó de Portaceli. Es trac ta d'una de les pàgines més negres del que l'autor anomena com "el terro r del nacionalisme espanyol". Alhora en les memòries hi podreu trobar tota mena d'anècdotes cUrioses ¡ divertides que contraste n amb un lema tan dur i colpidor.

Manuel Azcarate va morir ara fa uns mesos. Ja ens havia obsequiat amb una primera entrega de les seves memòries. Ara ha aparegut la segona, que inclou el període més actual. Azcarate ens explica la seva evolució política des del comunisme fins al l1iu repensament, tot recuperant la formació de la seva Joventut inspirada en l'ambient de la Institución Libre de Enseilanza. És interessant el relat sobre la seva estada a Moscou. els conflictes al PCE, d'on finalment és expulsat per Enriq ue Curiel , i la seva última etapa com a edi toriali sta d'EI País.

Haureu natal que -editat l'any 1967- aquest és un llibre pràcticament introbable. Carmona fou un savi i un activista sempre al marge del sistema. En aquest llibre podem ressegu ir les petges de la Catalunya republicana, original i festiva. durant el segle XIX. Carmona rescata de la memòria col·lectiva a Josep Robrenyo -i a d'al tres personatges- com a precu rsor del teatre ca talà, d'una "prerenaixença popular liberal i bullanguera". És d'aquells llibres on un - pagina a pàgina- va obrint els ulls davant d'un segu it de coneixements que semblen increïbles. Ens han amagat tantes coses ... Carmona ens les va descobrint. No es nomes un erudl!' Ho sap i ens explica allò que ningú ens lla explicat sobre la Catalunya popular i esquerranosa.

J . S.

J. S.

J. S.


\ Ho sento , la concessi ó del ( seu c rèdit per a un f une ral e ncara no ha arTibat Do ncs posi- li ~tado r

~

~

~

~

Pe l"ò és que l' ja fa pudol"

---

no me' l guardar e n dipòs it?

-

a]i


fnsl l'lIil/-! OS i SI'/'('U lIill/'I'S, assucieu-Ios i SI'/'('U fi 1/'1,;, ('stimc/I-I us i S('/,('/I {¡'fi('os

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia


Espai de Llibertat - núm. 12