LLOCS I VIATGES
Va ser un mes d’agost deliciós. Al llarg de la primera quinzena, vam gaudir d’una temperatura molt suau, fins a 25 graus, que ens permetia anar amb màniga curta. A la nit, el sol no s’acabava d’amagar del tot i, a l’horitzó, sempre hi havia llum. Eren les acaballes del sol de mitjanit. Però, durant la segona quinzena, va canviar: més fred, pluja i alguna tempesta, temps molt variable, on vaig poder veure un arc de Sant Martí complet i preciós, i les nits ja eren bastant més llargues. El final d’agost ja anunciava l’arribada prematura de la tardor imminent. Islàndia, país de la naturalesa i dels accidents geogràfics: les cascades impressionants de Gullfoss, les més grans d’Europa; el parc natural del llac Mývatn, al nord del país, amb la capital Akureyri; els volcans del parc natural de Snaefellsnes, a l’oest; el glaciar més gran d’Europa, a l’est de l’illa: Vatnajökull. Un paisatge on no hi ha arbres a causa del vent i dels vikings, que van desforestar el país per construir els seus vaixells de guerra. Una vegetació preàrtica de matoll baix i resistent al vent, on vaig descobrir el nabiu (boníssim), que tapissa tota la superfície d’un verd clar fins arribar als penya-segats. Un país glaçat, però ple d’aigües termals on et pots banyar tot l’any, com el Blue Lagoon, a prop de la capital. O els guèisers que escupen a tota pressió l’aigua de dins de la terra i que donen el nom a la regió de Geyser. Una terra fosca, negra per la cendra dels volcans, amb blocs de lava petrificats pertot arreu, platges tristes i solitàries de sorra negra. I les illes Vestmannaeyjar, localitzades al sud del país, també volcàniques, on vam poder observar els frarets, aquells ocells de bec taronja que semblen petits pingüins, però que volen. També vam ascendir al volcà de l’illa principal, Heimaey, l’única habitada, protagonista de l’última erupció, que va tenir lloc el dia 23 de febrer de 1973, on vam veure cases senceres enterrades per la lava. Aquesta erupció va fer augmentar la superfície de l’illa en dos quilòmetres quadrats. Em van portar a Thingvellir, lloc sagrat dels islandesdos, símbol de la consciència de la seva nació. Enmig d’un paratge natural espectacular al sud de la capital, s’hi va establir, l’any 930, el primer parlament del país i del món. Van buscar un anfiteatre natural i allà, un cop l’any, es reunien aquells primers «politics» per prendre decisions importants de país. L’assemblea anual es va convocar fins a l’any 1798. Acutalment, és un parc natural, forma part del Patrimoni de la Humanitat, és lloc de culte per als islandesos i parada obligada de qualsevol ruta turística. Vaig tastar la carn de balena amb la sensació d’estar fent quelcom prohibit. Em vaig quedar parada quan em van portar el plat on hi havia un formós tros de carn vermella. Jo que m’esperava que fos més semblant a la tonyina… I encara em deixo una infinitat de llocs per descriure. Els mateixos estudiants islandesos, orgullosos de la seva terra, ens van portar per tots els racons d’un país extrem. Extrem pel seu clima, per la seva geografia, per la seva localització del mapa (just per sota del cercle polar artic). És terra de glaç, de pedra, d’aigua, de vapor, de foc. Extrem, però, al mateix temps, agradable, tranquil. Un territori extens que transmet una sensació de pau immensa.
14 El meu ofici i el meu art és viure (Montaigne).