Taní 8 by Consorci Sanitari de l'Alt Penedès

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

Debat Violència de gènere Què fem Programa de laparoscòpia urològica El progrés de la medicina The laughing parties Escrivim Pensaments, experiències, sensacions Llocs i viatges Pedraforca, Collserola, Egipte, Nova Zelanda Us recomano Cinema d’arts marcials, la Vall Fosca La cuina de l’Hospital Premis, receptes, recomanacions Aficions L’art de la cal·ligrafia L’entrevista Jaume Albà Serrano, metge d’Urgències Participem... Ginesta, grup d’autoajuda per a dones amb càncer de pit Desembre de 2007

Solidaritat Acolliment infantil, Burkina Faso, Nicaragua, especisme

de l’Alt Penedè s

Breus

HOSPITAL COMARCAL Núm. 8

Passatemps Enigmes verbals, pensament lateral Com podeu col·laborar

Oteiza (1908-2003)

“La función del arte es tratamiento espiritual del hombre.”

“El vacío no se ocupa, no se pinta, se piensa.”

“Me declaro obrero metafísico.”

“La etapa del hombre como espectador frente a la obra de arte ha concluido.”

Núm. 8 • Desembre de 2007

Debat 2 Violència de gènere

Aficions 46 L’art de la cal·ligrafia

Què fem 4 Inicio del programa de laparoscopia urológica

L’entrevista 47 Jaume Albà Serrano: “Parlar, parlar molt amb el malalt”

El progrés de la medicina 8 The laughing parties

Participem... 50 Ginesta, grup d’autoajuda per a dones amb càncer de pit

9 13 13 14 16 18 20 22 23 26 27 28 29 30 31 35 38 39

Escrivim La enfermedad bipolar A un amor perdido Primeres hores D’un corb marí nedant al Foix Gadget tour El cel, un llençol d’estels Un estil desconegut Verges, 24 de març de 2007 Navidad en Urgencias Dejar de ser L’educació de la llibertat Una cervesa, un país Citius, altius, fortius La tardor Llocs i viatges Pels voltants del Pedraforca BTT a la serra de Collserola Viatge a Egipte Nova Zelanda. Un paradís per descobrir

Us recomano 40 Cinema d’arts marcials 42 Una estada real i literària a Vall Fosca, acollits a Casa Leonardo per la Mireia i el Jesús La cuina de l’Hospital 44 Del mercat a la taula 45 On podem menjar 45 Pechugas de pollo rebozadas con nata

Solidaritat 52 Acolliment infantil. Present i futur 54 Diario de viaje a Ouagadougou 55 La Casa Materna de Bilwi 56 Especisme 59 Breus Passatemps 62 Enigmes verbals 63 Exercicis de pensament lateral 64 Com podeu col·laborar

Editorial E

ls canvis han arribat. L’Hospital està immers en un procés de transformació com pocs abans: es transformen els espais amb les noves ampliacions, canvien les maneres de treballar amb la informatització de l’Hospital i la protocol·lització de les nostres activitats, fins i tot la manera d’entendre les nostres professions té poc a veure amb la d’anys enrere. Però de tots els canvis, n’hi ha un que no per conegut ens deixa de sorprendre: la transformació de l’equip humà. Companys que arriben i d’altres que se’n van, gent que es queda, d’altres que segueixen; l’Hospital, cruïlla de trajectòries personals i professionals, punt de trobada de diferents generacions. Com no podia ser d’una altra manera, en uns moments delicats com aquests, TANÍ havia de sortir. Pot ser el darrer reducte en format paper, un espai sense protocol·litzar, ni acreditar, on no ens serveixin ni les icones ni les plantilles. Aquest és un “número de mínims?”, “reduït?”, potser sense les seccions habituals, però en aquests moments de “canvi” TANÍ ha de seguir sent un punt de trobada dels diferents professionals d’aquesta aventura que es diu hospital. Us convidem, doncs, a tancar la pantalla del vostre ordinador, oblidar els “procesos-asistencias”, els protocols i procediments, les agendes i tot allò que tan bé (?) coneixeu, per gaudir durant uns instants de la bona companyia del vuitè número d’aquesta revista de TOTS… Bon any 2008.

DEBAT

Violència de gènere Millor que dones, millor que homes, PERSONES, i en majúscules. TERESA CUSCÓ

que, en una societat moderna i tan “avançada”, haguem de parlar de desigualtats per raó de sexe i, el que és més greu, de la violència de gènere. Hi ha individus que agredeixen, de forma física, psíquica o sexual, i que imposen per la força la seva voluntat sobre la parella o l’exparella. La violència contra les dones és una violació dels drets humans, atempta contra la vida, la integritat física i la llibertat de la persona. Les morts són el símptoma que la nostra societat té un greu problema. Quan dues persones es troben i lliurement decideixen tirar endavant un projecte de vida en comú, cadascú ha d’intentar fer feliç l’altre, aportant el benestar, el caliu i la tranquil·litat que comporta el fet de prendre la decisió de compartir la vida. Però sembla ser que no és tan fàcil, que no sempre és ben bé d’aquesta manera. En algunes relacions, el verb compartir es transforma en posseir i el somni de la convivència amb amor i respecte s’acaba convertint en la crua realitat de viure un infern. Això passa quan un membre de la parella dóna per fet que té un privilegi o prerrogativa de manar sobre l’altre. De cop l’amor es converteix en possessió. Ell diu: “la dona és F RANCAMENT

ÉS INCOMPRENSIBLE

meva”. Seva? Les persones no som de ningú i no tenim res nostre. Com deia Kahlil Gibran: els vostres infants no són els vostres infants. Són els fills i les filles del deler de la Vida per ella mateixa, per tant, som nostres, som lliures. Aquest sentit de la possessió alguns cop trenca els límits i l’agressor acaba amb la vida de la parella. Altres cops, encara que no sigui tan evident, el que fa és anar consumint la vida de la parella a poc a poc. Psicològicament un dia comença una estratègia que acaba en tortura a base d’imposicions i restriccions. Si aquesta actitud no es talla molt aviat, a temps, possiblement acabi deixant marca a la víctima. No es tracta d’excusar-se amb l’argument que el company hagi tingut un mal dia. Quan un dia la parella ens exigeix que no anem tant amb els amics, que enlloc d’anar a sopar fora ens quedem a fer-li companyia, quan no li agrada la roba perquè segons ell provoca... i més i més, el que passa és que la dona es va tancant a casa, quedant sola, mentre ell va creixent i cada cop se sent més legitimat per sotmetre-la. Una de les coses que provoquen més neguit és el fet que, sempre que es parla d’aquest tema, són els altres, sempre passa lluny nostre. Però segons les estadístiques, 1 de cada 4 o 5 dones pateixen algun tipus de violència de gènere. Pot-

Tots dormen, no hi ha res entre la lluna i jo. Enomoto Seifu-Jo.

DEBAT

ser que ens aturem a reflexionar. És esgarrifador saber que a Vilafranca i comarca, a través de les dades recollides, en el que portem d’any es fan aproximadament 3 intervencions al dia identificables i explicitades com a violència de gènere. Si analitzem les dades, vol dir que hi ha casos de violència de gènere al nostre entorn més proper: amistats, companys de feina, familiars, persones amb les quals compartim temps lliure... Algunes d’elles seran víctimes i d’altres maltractadors. Cal que, si ens sentim agredits o agredides, confiem amb qui tenim a prop i amb les institucions per trobar-hi ajut i comprensió. Cal també que tots i totes fem costat a les víctimes, que segura-

ment estan molt a prop nostre i que oferim el nostre ajut abans que ens ho demanin. Tothom, tota la societat i tota l’Administració, ha de fer costat a les víctimes de la violència de gènere, tant la més visible –agressió física–, com la més subtil –atacs a l’autoestima–. Ningú ha de ser indiferent. Sovint tenim la tendència a pensar que podem canviar els altres, que si ens esforcem i fem més, si fem l’impossible, l’altre canviarà. Greu error. Les persones no canvien perquè els ho demani un altre, només canvien actituds si en són conscients i realment volen fer-ho. Per tant, hem d’exigir l’aplicació contundent de la llei contra els agressors i la protecció, l’assistència i la reparació de les víctimes.

Llenço a l’aire: quan compartim la vida amb la parella i la parella ens ofega, si realment féssim el pas de dir PROU a temps i ho féssim totes, si els estaments públics i la societat ACTUÉS de manera ferma i contundent per tal d’eradicar aquesta problemàtica, si EDUQUÉSSIM els nostres fills i filles en el fet de conviure, de viure i deixar viure, sense egoismes, no creieu que això s’acabaria? ■

Línia d’atenció a les dones en situació de violència Generalitat de Catalunya Institut Català de les Dones Tel. 900 900 120

He arrojado esa cosa minúscula que llaman “yo” y me he convertido en el mundo inmenso. Soseki.

QUÈ FEM

Inicio del programa de laparoscopia urológica DR. MAGÍ ROIG, DR. JOSEP MARIA BARTRINA I DR. JACOBO ARCE

Servei d’Urologia de l’Hospital PASADO DÍA 4 DE OCTUBRE de 2007 iniciamos el programa de laparoscopia urológica mediante la realización de la primera nefrectomía radical laparoscópica por tumor renal en el Hospital Comarcal de l’Alt Penedès. El Servicio de Cirugía del Hospital Comarcal de l’Alt Penedès previamente ya estableció el uso de la laparoscopia en su práctica quirúrgica habitual asentando el precedente para la implantación de la cirugía laparoscópica en otras especialidades quirúrgicas. La cirugía laparoscópica se ha convertido en la última década en el método terapéutico por excelencia de la urología ya que pequeños orificios en la cavidad abdominal permiten al urólogo manipular y realizar el acto quirúrgico sin necesidad de grandes incisiones, conllevando un menor dolor postoperatorio y una rápida recuperación. La reciente explosión tecnológica y la incorporación de nuevos materiales amplía el abanico de posibilidades operatorias, permitiendo efectuar por esta vía diversas y precisas intervenciones quirúrgicas.

La creciente demanda de salud de la población y el aumento de la sensibilidad del personal sanitario para disminuir la comorbilidad de sus actos quirúrgicos ha propiciado un cambio en las actitudes quirúrgicas de la Unidad de Urología. Con el inicio del programa de laparoscopia urológica se pretende disminuir el tiempo de hospitalización y convalescencia, y conseguir una recuperación con un efecto estético óptimo. Ventajas e indicaciones Las ventajas de la cirugía laparoscópica son el acceso al campo quirúrgico a través de pequeños orificios sin necesidad de grandes incisiones, así como la introducción de cámaras de alta definición, cosa que permite la ampliación del campo quirúrgico con una correcta iluminación, permitiendo realizar el acto quirúrgico en óptimas condiciones. Pero la principal ventaja es el menor traumatismo que se provoca, consiguiendo un dolor postoperatorio menor y una recuperación más rápida, y por lo tanto una estancia hospitalaria más corta. Las principales indicaciones de cirugía laparoscópica en Urología son: • Patología renal benigna (tumoraciones benignas, riñones atró-

No se recuerdan los días, se recuerdan los momentos. Cesare Pavese.

QUÈ FEM

ficos, estenosis de la unión ureteropiélica, litiasis piélicas o ureterales, quistes renales sintomáticos). • Patología renal maligna (tumor renal, tumor de urotelio). • Patología prostática maligna (tumor de próstata).

dominal y acceso al retroperitoneo, se disecan las estructuras renales para proceder al acto definitivo (en caso de exéresis renal, mediante clampaje de arteria y vena renal y posterior sección de las mismas). Una vez finalizado el

procedimiento se coloca un drenaje y se envía a reanimación. El paciente puede iniciar la ingesta al día siguiente de la intervención pudiendo ser dado de alta a las 48 horas postoperatorias.

Cirugía laparoscópica renal Aunque el abordaje se puede realizar a nivel retroperitoneal o transperitoneal, se prefiere éste último dado que permite un mejor campo quirúrgico. El paciente se coloca en posición de decúbito lateral y mediante una incisión de laparotomía media se accede a la cavidad peritoneal para la creación del neumoperitoneo. Una vez insuflado el abdomen con gas CO2 se introducen los puertos a través de pequeñas incisiones que permiten la introducción de los instrumentos. Tras revisión de la cavidad ab-

En la bondad se encierran todos los géneros de sabiduría. Ernesto Sabato.

QUĂ&#x2C6; FEM

Lo admirable es que el hombre siga luchando y creando belleza en medio de un mundo bĂĄrbaro y hostil. Ernesto Sabato.

QUÈ FEM

Cirugía laparoscópica prostática El abordaje de la próstata por laparoscopia puede ser intraperitoneal o extraperitoneal. En nuestro Hospital se prefiere el abordaje intraperitoneal o transperitoneal al igual que en la cirugía renal porque proporciona un mayor campo quirúrgico facilitando una mayor maniobrabilidad. Al igual que en la cirugía renal, con el paciente en decúbito supino se realiza una minilaparotomía para el acceso a la cavidad peritoneal y la creación del neumoperitoneo. Tras la colocación de los puertos de trabajo se realiza la disección de la glándula prostática de forma similar a la cirugía abierta. La magnificación del campo quirúrgico permite realizar el intento de preservación de los nervios responsables de la erección y de la continencia urinaria además de permitir una anatomosis más precisa entre la uretra y el cuello de la vejiga. Una vez finalizada la intervención y colocado el drenaje, el paciente es enviado a reanimación. El inicio de la ingesta se inicia al día siguiente de la intervención y el paciente es dado de alta habitualmente a las 48 horas postoperatorias. ■

En este final de siglo, la enfermedad de Occidente es la de la abundancia: tener todo lo material y haber reducido al mínimo lo espiritual. Enrique Rojas.

EL PROGRÉS DE LA MEDICINA

The laughing parties KGV

T OT VA COMENÇAR AMB UNA CARTA data-

da el 28 de novembre de 1846 on el metge de Boston, Jacob Bygelow, feia saber al seu col·lega britànic, el Dr. Francis Boot, el descobriment fet per un dentista de Boston, el Dr. Morton. William T. G. Morton juntament amb Horace Wells, que també era dentista, havien assistit als laughing parties (les soirées de l’éter). Es tractava d’un espectacle que feien els firaires de l’època i que consistia en la inhalació de gas nitrós o èter. Això permetia a qui ho provava d’alliberar-se durant uns minuts dels rígids codis de conducta que imperaven a l’època i riure amb ganes durant una estona. Morton i Wells van suposar que l’ús d’aquests gasos, d’olor dolça i ràpids efectes, els permetria efectuar extraccions dentals de forma indolora. Wells, que era un somiador, estava disposat a experimentar qualsevol cosa si creia que valia la pena. Fou així com es va deixar extreure un queixal sota els efectes del gas narcotitzant i va manifestar no haver tingut cap signe de dolor. El Dr. Boot, després de fer una altra prova amb un pacient a qui va extreure novament un queixal sense dolor, va decidir contactar amb un dels cirurgians de més fama de Londres, el Dr. Robert Liston. El 21 de desembre de 1846 a l’University College Hospital de Londres hi havia molt moviment entre

els estudiants. El Dr. Liston es disposava a operar Frederick Churchill que temps enrere s’havia lesionat la tíbia a conseqüència d’una caiguda. La ferida es va infectar i davant el perill d’una septicèmia el Dr. Liston va decidir amputar l’extremitat. El Sr. Square, ajudant de farmàcia, va aplicar el brocal als llavis del pobre pacient i li va administrar el narcòtic. El cirurgià va procedir a l’amputació de l’extremitat sense que el pacient manifestés la més mínima queixa. Quan el Sr. Churchill es va despertar va preguntar: “i quan comença la intervenció?”. Es complia l’aforisme hipocràtic: “treure el dolor és obra divina”. Havia començat una nova era. ■ Tomás Pinós. Médicos y aventuras. Barcelona: Editorial Planeta, 1996. Pedro Laín Entralgo. Historia universal de la medicina. Barcelona: Salvat Editores, 1974.

Robert Hinckley, Anestèsia (1892).

Quan siguis a Roma, comporta’t com els romans. Sant Agustí.

ESCRIVIM

La enfermedad bipolar CARLOS RANERA

ay personas que alternan períodos de profunda depresión con otros de singular euforia. Víctimas del trastorno bipolar, conocen en primera persona, dos extremos de una misma enfermedad. Unas veces, la desesperación, la apatía, el agotamiento vital y una dolorosa lentitud para moverse, pensar y tomar decisiones, les impide afrontar el día a día; otras, la vivencia de una energía exuberante, la exaltación de los sentidos y una irrefrenable necesidad de actividad invaden su pensamiento, su lenguaje, sus movimientos, precipitándoles a una soledad maniaca que impacta contra un mundo que parece parado y ajeno. La convicción delirante de estar arruinado, de ser el culpable de todo o de padecer una enfermedad que acabará con la propia existencia –pensamientos propios de la depresión– dan paso, en el episodio maniaco, a los delirios de grandeza en un yo “inflado” incapaz de reconocer sus propios límites. Las conductas de riesgo en la manía (juego, compras compulsivas, abuso de tóxicos) y la sombra del suicidio en la depresión, constituyen momentos críticos en sus vidas. Entre estos episodios, el paciente vuelve a la normalidad, a veces, una normalidad diferente. La estabilidad y duración de estos perío-

dos de eutimia, varían en función del subtipo de trastorno bipolar, de factores ambientales, comorbilidad con trastornos de personalidad, abuso de sustancias, apoyo familiar y social, etc. Dos de cada cien personas padecen la enfermedad que afecta por igual a hombres y mujeres. En países de la Unión Europea, la carga provocada por el trastorno bipolar (estimada mediante el cálculo de

Hay personas que alternan períodos de profunda depresión con otros de singular euforia.

sufrimiento, discapacidad y muertes atribuidas a la misma) es mayor que la asociada con el cáncer de ovario, la artritis reumatoide o el virus de inmunodeficiencia/síndrome de inmunodeficiencia ad-

Por ninguna parte veo un dios de la vida, veo sólo ciegos que adornan sus crímenes con Dios. Elias Canetti.

ESCRIVIM

quirida. La Organización Mundial de la Salud informa que la enfermedad bipolar se encuentra entre las diez primeras causas de años vividos con discapacidad y es la responsable de entre un 10 y un 12% de los suicidios consumados. Las estrategias de tratamiento actuales han mejorado notablemente

“La” Bajó de la ambulancia, en el túnel de Urgencias, como si lo hiciera de una limusina en Sunset Boulevard. Primero dejó ver sus pies con sandalias doradas de tacón alto. Luego, sus piernas descruzándose en un compás de dos por dos. Llevaba un vestido rojo ceñido al cuerpo y un exagerado maquillaje, con el que intentaba acentuar los rasgos más sensuales de su rostro. Era una mujer alta, con el cabello rubio, ondulado y corto, como el que lucía Grace Kelly en Atrapa a un ladrón. Aparentaba unos cuarenta años. Se despidió de los técnicos sanitarios y del conductor de la ambulancia de manera efusiva, como si hubiera tenido tiempo de intimar con cada uno de ellos. Al otro lado, esperábamos nosotros: Orlando, el residente, Belén, la enfermera, y yo. Posiblemente, su intuición agudizada le permitió identificarme como el responsable de aquel “comité de bienvenida” y enseguida se dirigió a mí: —Estoy encantada de conocerle, me han hablado muy bien de usted. Espero que sepa hacerse cargo de mi situación. Todo esto ha

su evolución y pronóstico, y son muchos los pacientes que se benefician del uso racional de un tratamiento global, farmacológico, psicoterapéutico y educativo. Pero la experiencia subjetiva de aquellos episodios, su dramática fenomenología, su intermitencia y su cronicidad van generando traumas, frac-

turas y rotos que obligan a pensar la enfermedad bipolar desde una perspectiva que va más allá de la biológica y neuropsiquiátrica en boga. Más allá de unos síntomas que a veces seducen, conmueven o provocan, está el trauma, la fractura y el roto de una persona que nunca volverá a ser la misma. ■

sido un grave error y alguien pagará por ello, se lo aseguro. ¿Podemos hablar ya en su despacho y a solas? Tengo algo muy importante que proponerle. Resultaba difícil imaginar cómo esa mujer, unas horas antes, había protagonizado un episodio tan dramático como el que informó la policía y el Servicio de Urgencias del Hospital General. Ya en el despacho, continuó: —Hoy debería morir o renacer, no sé aún. Es el año-día 38. Óigame bien: quiero ser puta, quiero ser rica, quiero ser libre, quiero ser una diosa y una estrella, quiero hacer lo que me dé la gana, quiero estar con los hombres y con las mujeres que desee, quiero decir lo que pienso en cualquier momento y situación, quiero que la gente me vea desnuda, como fui, como soy y como quiero ser, que admire mi talento, que se despierte conmigo, se pervierta y se divierta. Quiero estar siempre como estoy ahora. Y vengo aquí para que usted certifique la muerte de la otra. Ése es su trabajo. Hizo una pequeña pausa para tomar aliento y me miró desafiante: —Usted también lo piensa, ¿verdad? También piensa que me he

vuelto loca. Le diré una cosa: es imposible no terminar siendo como los otros creen que uno es. Lo he leído en algún lugar y todos estos días he intentado conjurar ese destino fatal… No sé si este pensamiento me pertenece o pertenece a muchos de nosotros... Ah sí, ya sé –no he parado de leer estas últimas semanas–, lo he leído en Memorias de mis putas tristes. Se lo recomiendo, aunque podría recomendarle veinte o treinta títulos más. Hay frases de todos estos libros que amenazan con ahogar y

Bajó de la ambulancia, en el túnel de Urgencias, como si lo hiciera de una limusina en Sunset Boulevard.

confundir mis ideas: fuimos firmes y hostiles en el amor. ¿Lo pensé yo, o Nélida en La República? Pero ésta es la que más se repite en mi cabeza y no sé por qué: la heroica ciudad dormía la siesta. Aquellas migajas de basura, aquellas sobras de todo, dispersándose, trepando por las paredes… hasta mí. Está en

La vanitat pot anar lligada a un bé natural, però l’enveja suposa sempre perversitat en el cor. Edward Young.

ESCRIVIM

la primera página de La Regenta. ¿Ha entendido? ¿Entiende lo que necesito? Debí mostrar alguna reacción corporal equívoca que desató instantáneamente su cólera. Entre insultos y gritos, fue tirando a mi alrededor todos los historiales, libros y revistas de la mesa, todo lo que encontró a su alcance, mientras repetía: ¡la otra está muerta, está muerta, está muerta! Orlando

Llevaba varios días fuera de casa, exactamente 38. Uno por cada año de su vida.

entró alarmado cuando la paciente ya había caído al suelo y formado un círculo fetal perfecto, sollozando y chupándose los dedos de la mano como un bebé y sin parar de hablar a una velocidad de vértigo. Su logorrea sin ilación, con frases inconclusas y frustradas, se interrumpía constantemente por risas inmotivadas y más gritos. Apenas se podía entender lo que decía; construía frases cortas, con palabras que parecían tener alguna relación de sintaxis con el pronombre personal la: la rabia, la respiración, la, la, lápiz de labios, lago, la agonía, la vagina, la ironía, la armonía… Cayó luego en un estado de excitación psicomotriz y confusión. Belén y Orlando la contuvieron, mientras yo preparaba el ingreso. A las 4 de la madrugada de aquel día, la policía, alertada por

una brigada de recogida de basuras, la encontró vagando por la calle, desnuda y descalza. En una bolsa de plástico, las sandalias doradas, el vestido rojo y un estuche de maquillaje. Del hombro del otro brazo, un bolso Dolce & Gabbana. Con la mirada perdida, caminaba deprisa, pero sin rumbo, musitando el estribillo de una canción muy popular de Luis Miguel que interrumpía, una y otra vez, para pintarse los labios. —¿Dónde vive señora? le preguntó uno de los policías. —Quiero encontrar el puente de la nacional 340 y tirarme. ¿No ven cómo se agitan mis alas blancas? Llevaba varios días fuera de casa, exactamente 38. Uno por cada año de su vida. El día de su 38 cumpleaños dejó una nota a su marido y a sus dos hijos: “llevo dos días sin comer y sin dormir, purificándome y esperando impaciente mi propio nacimiento. Voy a anunciar al mundo este momento extraordinario. Hoy canta Luis Miguel en el Palau Sant Jordi”. En resumen, era la madre ejemplar, la hija perfecta y una esposa envidiable y envidiada. Tras el parto de los gemelos, a los 29 años, padeció un episodio depresivo muy grave. Estuvo varios días casi inmóvil, sumida en un profundo silencio autista, negándose a ingerir alimentos porque estaba convencida de que si comía, los gemelos morirían. Requirió varias sesiones de terapia electroconvulsiva (TEC) y, aunque se recuperó por completo, aquella experiencia dejó en ella una secuela: “dos horas al día de ansiada melancolía”. Esas dos horas representaban

Busquem la bellesa sense luxe. Tucídides.

su tiempo, su espacio y su universo privado y secreto. Pensaba, oía música, leía… No recordaba cómo, ni si le llegó a preocupar alguna vez, pero empezó a sustituir su desayuno habitual por una copa de cava. Y luego dos… y luego una botella entera. Pero siempre conseguía tener la mesa exquisitamente preparada a las dos y media de la tarde, cuando ellos llegaban, y dejar de beber el resto del día. El alcohol era “un amigo incondicional que sabía tratarme, me sintiera como me sintiera, triste o más bien nostálgica, distraída y liviana o concentrada en mis reflexiones, ocurrente y divertida o torpe y lenta”. Su admiración por Luis Miguel, el cantante, iba cobrando fuerza con cada borrachera. En la ebriedad de una mañana, cuando escuchaba a todo volumen Contigo aprendí, supo que él la amaba, a distancia, sí, pero como nadie la había amado

Aquella mañana se produjo un cambio radical en mis sentidos, nunca había apreciado tantas intensidades y matices en los colores, los sabores, los olores.

nunca. Recordó el instante en que sus miradas se cruzaron. Ocurrió en la gira de 2004, durante el concierto que dio en el Palacio de Deportes de Madrid. El recinto estaba abarrotado y sin embargo pudo encontrarla entre la multitud. Estaba cantando Un hombre busca

ESCRIVIM

una mujer. No podía ser de otra manera, el mensaje era una evidencia y no sólo para ella; probablemente, todo el mundo se dio cuenta. Habían pasado casi dos años desde aquel día. Estaba segura de que su amor sufría el secuestro de la fama, las mujeres y las compañías discográficas. Ahora venía a Barcelona, al Palau Sant Jordi. Era una prueba definitiva. Esta vez olvidó preparar la comida, abrió la segunda botella y recibió a su familia en una exaltación de júbilo, medio desnuda, bailando, cantando e invitándoles a formar parte de una patética fiesta sorpresa. Inició entonces un tratamiento privado de deshabituación, y no tardó en volver a ser la madre ejemplar, la hija perfecta y la esposa… Al alta, en la consulta. —En el año-día número uno saqué todo el dinero que tenía y me compré mucha ropa. Creo que fui también a una peluquería muy cara, con una fotografía de Grace Kelly. Aquella mañana se produjo un cambio radical en mis sentidos, nunca había apreciado tantas intensidades y matices en los colores, los sabores, los olores. Desarrollé una nueva capacidad para conocer de un golpe lo que la gente necesitaba, lo que pensaban, lo que sentían. Con una claridad absoluta en mi memoria, conduje hasta encontrar un bar-gasolinera, La Riojana, al que no había vuelto desde que dejé a mi primer novio, hace más de veinte años. Me emborraché en la barra, esperando a que cualquiera de aquellos hombres me propusiera acostarme con él. Y así fue. Pero no recuerdo

cómo era, ni cómo me trató, ni cómo salí de allí. Recuerdo, eso sí, que me enfurecí cuando quiso pagarme. Otro año-día, no se cuál, me crecieron las alas blancas. Creía haberme convertido en una mujer pájaro. Apenas comía, me purificaba. Necesitaba perder peso y estar ligera. Otro año-día quise dedicarlo a caminar sin parar. Y así lo hice, caminé diez o doce horas sin parar. Cerca del puente de la nacional 340 un policía me

preguntó dónde vivía. No pude nombrar a mi familia, no sentía pertenecer a nadie, a nada, a ningún lugar… Tengo muchas dudas, una inmensa culpa y un pánico atroz a no ser feliz. No quiero seguir hablando ¿Le importa que terminemos por hoy? ■

Vivo de una sonrisa que usted no supo cuándo me donó. Renato Leduc.

ESCRIVIM

A un amor perdido KELA

s difícil ponerse a plasmar en papel los sentimientos del corazón. No sé por donde empezar, por lo dulce, por lo amargo, por lo bueno, por lo malo. Me pongo a recordar, de mis ojos las lágrimas empiezan a brotar. El día que nos conocimos fue un día especial. El calor del ambiente, la risa de la gente y la magia del momento me hicieron un hechizo mágico en mis adentros. Entraste en mi corazón sin llamar a la puerta, te instalaste en él para nunca más volver a salir; y hoy que te recuerdo, de pena me siento morir. Hemos compartido mil y un momentos, hemos reído y llorado

juntos, hemos corrido, saltado y pasado mil y un obstáculos y siempre hemos permanecido unidos, pero el destino es caprichoso

y nos ha separado, un hueco en nuestras almas ha provocado. Se me hace duro tirar para adelante, florar en las aguas de la vida y sentirme tan sola y triste, y sentirme tan vacía. Oh vida, oh destino, ¿por qué eres tan cruel conmigo? ¿Cuándo encontraré la felicidad? Me quitas de mi vida las cosas buenas, las personas que quiero. Te llevas mis alegrías, mis pensamientos, mis ilusiones, mis deseos. Me pongo a recordar el momento de tu marcha y las lágrimas inundan mi cara, mi alma y la luz de mi interior se apaga. Te siento en la distancia y eso me mata. Ya no sé qué más decir, ya no sé qué más hacer, te quiero en mi vida, te quiero volver a tener. A un amor perdido FJTP ■

Primeres hores NÚRIA PARRAMON

ona el despertador i llavors reacciones... avui és dilluns?!! Mmmmm... et lleves com pots i sortejant obstacles arribes al bany, la dutxa ajuda a obrir els ulls i com una autòmata vas preparantte per començar la setmana. Arribes a la feina i tot et pesa... tinc quelcom a sobre? Obres el correu i

t’envien una cançó que no coneixes ni és del teu estil, però t’encomana un somriure i notes que els dits del peu es mouen al seu ritme... el pes va desapareixent i et sents més bé... el dilluns ja està en marxa. ■

El revolucionari més radical es convertirà en conservador l’endemà de la revolució. Hannah Arendt.

ESCRIVIM

D’un corb marí nedant al Foix ARMAND MARTÍNEZ

a uns dies, passejant amb el quad pels boscos que envolten el pantà del Foix, vaig tenir l’agradable sorpresa de veure cabussar-se un corb marí de la manera que els ho he vist fer moltes vegades al mar, amb un elegant saltiró i entrant de cap a l’aigua per sortir, després, força metres més enllà. Aquest fet tan simple m’ha fet reflexionar tant que bé us ho haig d’explicar a vosaltres, la meva família hospitalària. Què fa aquest animal en aquest pantà d’aigües fosques tenint el seu mar, tan ample, tan clar, tan proper? Vaig aixecar la vista i me’n vaig adonar... Els que em coneixeu sabeu de la meva afició al mar “de tota la vida”. Navegar a vela és l’art de viatjar aprofitant l’impuls de l’aire en moviment i la seva força, sovint fluixa i inestable, sovint violenta i perillosa i de vegades adequada sobre d’un mar a cops blau i tranquil, a cops fosc i aterridor, i de vegades adequat, tot sota un cel que crema o congela o facilita un meravellós bany per la popa. Arribar a entendre i a dominar aquests elements requereix d’unes experiències d’integració amb la naturalesa que ofereixen ocasionalment unes conjuncions d’extremada calma, sensualitat i bellesa i

d’altres de desafiament esportiu i personal. Tot i la necessitat de trobar els límits a la habilitat-sensibilitat en aquest domini i d’entrar en competició, sovint amb mi mateix, a què m’obliga un determinat tret de caràcter, m’és també important gaudir de la bellesa natural que té una caleta de sorra clara, entre pins que escalen les roques, les onades, petites i tu nedant amb quatre peixos i gavines o una sortida de sol amb les Medes de guàrdia mentre el far de Cap Begur i les darreres estrelles es van apagant i tu prens cafè

abrigat amb la manta de nit i el run-run del motor dièsel o una nit de vent i mar favorables navegant al límit de velocitat el canal de Mallorca, mentre uns dofins fluorescents juguen davant la proa, les constel·lacions conegudes fan el seu giravolt a la polar i tu, concentrat en no perdre ni un bocinet de vent aprofitable per arribar abans, sempre abans.... És un cúmul d’imatges i sensacions de mar, de vent, de cel, de llum i de natura que compensen de sobres la dita certa: “Navegar es la forma més incòmoda de viatjar”

La violencia es el último recurso del incompetente. Isaac Asimos.

ESCRIVIM

i, a més, sovint, “sense un rumb ben definit”, afegeixo jo. Ara que vaig molt en quad, pels boscos de l’Ordal o de la Llacuna o en expedicions a l’Àfrica fent de metge, m’he adonat que navegar per les dunes, entre palmerars o acàcies o voltar pels camins entre les nostres vinyes i pins propers m’ofereix igualment aquestes sensacions d’integració natural, d’observació i descobriment, de sensibilitat: aquest arbre, aquell núvol sobre la muntanya, l’esquirol de cua trempada, aquella parella de falcons que volen plegats o la família de porcs senglars creuant plegats aquest camí que puja i baixa i no te fi. Les sensacions de “què faig aquí?” palejant sorra, un cop més,

deshidratat entre les dunes del desert de l’Oubari, es compensen de sobres prenent el te al campament d’uns beduïns, amables, vora un foc de camp, amb els udols dels fenecs, propers, a la recerca de menjar i un cel aclaparador al damunt, igual que en arribar a l’estilitzat port de Ciutadella, que et rep amb “aquella lluminositat” i el parlar salat de “s’illa des vent”, l’ànim calmat per fi, compensen la por constant d’una llarga nit de mala mar. Retrobar els poblets i castells perduts: Marmellar, Saburella, Santa Susanna, Selma... amb els seus encants i misteris o passejar per Castellet i observar la imatge preciosa del castell reflectida a les aigües fosques del pantà, emmar-

cada en verdoses tonalitats pels pins i els roures a banda i banda serena l’esperit i calma el neguit i la fatiga de l’endemà d’una guàrdia de dimarts en pic constant i ajuda decisivament a trobar l’equilibri. La meva conclusió és que no és tan important l’“on” ni fent “el què” sinó el fet d’estar obert a les sensacions i a les imatges de natura que ens envolten, donant-li el grau de prioritat i el nivell d’esforç que es mereixen ja que sovint, en aquesta època nostra, es dispersen entre les múltiples informacions mediatitzades i entre “necessitats” absurdes que ens creem cada dia. És així com educarem la sensibilitat per apreciar fets tan “aparentment” simples com la cabussada d’un corb marí que gaudia del paisatge. ■

El trencar d’una onada no pot explicar tot el mar. Vladimir Nabokov.

ESCRIVIM

Gadget tour BALBANI

omienza nuestra jornada laboral y unos señores bien trajeados y perfumados esperan para informarnos de los últimos avances de la farmacología. Se dirigen a nosotros amablemente solicitando unos minutos de atención y después de algún comentario banal del tipo: “tenemos un febrero casi primaveral”, nos muestran una lámina a todo color en la que destacan los ciclogramas y columnas que, sin lugar a dudas, confirman la bondad de su molécula. A veces nos entregan la separata de una revista médica de prestigio para fundamentar científicamente sus aseveraciones y donde se demuestra que el producto en cuestión presentó menos efectos adversos que el placebo. Nos recuerdan el nombre del fármaco que, incorporando las últimas letras del alfabeto y con chocante ortografía, aspira a su difusión memética. Cuando se despiden nos regalan un objeto escasamente útil pero que sorprende por su novedad. Como solemos incumplir la promesa de su lectura y custodia, el documento y el gadget viajan por los despachos y salas de espera. El folleto ha conseguido su objetivo. Estos señores de traje gris y corbata de seda tienen el nombre de visitadores, representantes o delegados de la multinacional correspondiente, pero en realidad son viajantes comerciales de una industria que ostenta el poder de satisfacer un doble anhelo: las ansias

de información del médico y su deseo de conocer el mundo... cómodamente. Su éxito es rotundo: organizan y patrocinan congresos, reuniones, simposios, jornadas, talleres y convenciones en todo el planeta. El forfait incluye asistencia en el aeropuerto, traslado al

Su éxito es rotundo: organizan y patrocinan congresos, reuniones, simposios, jornadas, talleres y convenciones en todo el planeta.

hotel, vino de bienvenida con actuación folclórica y traslados a la sala de conferencias. La organización es magnífica e incluye las visitas turísticas correspondientes pero con un rasgo de exclusividad, verbigracia y cena en las catacumbas romanas al filo de la medianoche, al gusto de los señores doctores. Al volver a nuestro trabajo y presentar el certificado de asistencia, nuestro jefe nos felicita considerando que los días de fiesta concedidos en concepto de formación continuada han sido una buena inversión y cuando nos consultan aconsejamos la pauta terapéutica de vanguardia a la vez que nos preguntamos: ¿cómo hemos podido curar a nuestros pacientes sin esta novedad? El congreso ha conseguido su objetivo. El doctor Pablo Bonnafé ha vuelto esta semana de un internacional

en Damasco y le vemos meditabundo, su expresión es triste y nos dice que se ha caído del caballo, bueno, más acertadamente, del burro. Estamos ansiosos por conocer la historia. Suspira y... palpándose el cuello, comienza su relato: “Cuando era residente consideraba que asistir a los congresos médicos era una obligación y me esforcé con entusiasmo preparando comunicaciones y pósters. Adornan mi escritorio varias fotos tomadas a pie de avión donde mostramos grandes tubos plastificados en bandolera y estamos sonrientes porque nuestra presentación despertó interés y supimos responder con elegancia a las preguntas de los asistentes. Teníamos la sensación de contribuir al avance de la ciencia aunque se trataba de estudios realizados aplicando la metodología de la cuenta de la vieja modificada de Excel, ya sabéis: una centuria hipocrática de casos clínicos, el veintinueve por ciento esto y el treinta y uno por ciento lo otro... y la probabilidad (menor del cinco por ciento) de que nuestras conclusiones sean falsas.

Com més petit és el cor, més odi hi allotja. Victor Hugo.

ESCRIVIM

Nos emocionaba el ritual de recoger la documentación y, exhibiendo una tarjeta colgada al cuello, rechazar el auricular para demostrar nuestro conocimiento de idiomas. La augusta cabeza parlante del homo congresualis proyectada en las gigantescas pantallas isoméricas aconsejando la necesidad de estudios más amplios para confirmar los resultados obtenidos, insinuaba la invitación al próximo congreso. En el turno de preguntas tomaba la palabra un egregio serial-questioner, que realizaba una larga intervención sobre las pautas observadas en el sistema caótico “petición-de-consultahibernada”, forzando al ponente a responder que compartía sus afirmaciones pero añadiendo que no disponía de evidencias científicas, dada la imposibilidad de localizar dónde aletea la mariposa. En el coffee-break nos saludábamos con fuertes abrazos y extraordinarias muestras de alegría por el azar del encuentro, pero, tras lamentar el deterioro de la calidad asistencial y las medidas “implementadoras” de la gerencia, girábamos sobre nuestros talones huyendo rápidamente y en busca de otros conocidos a quienes manifestar nuestro alborozado desencanto. Algunas parejas deambulan con la cabeza en las nubes sin prestar atención a dónde iban, zureando cosas como “aceporefeáaceporefeá”. En una ocasión participé en el desayuno de trabajo con un tafonomista, consorte de una doctora geriatra, y en otra, me asignaron a un físico nuclear para compartir habitación, quizás interesado en la bomba de protones.

En Damasco nos alojaron en un hotel de lujo que ofrecía ordenador y conexión a Internet en la habitación, aire acondicionado, piscina en medio de un enorme jardín tropical y un bufé que ocupaba ocho mesas del tamaño de las de billar. Las primeras comunicaciones trataban de la “optimización” de la prevención del riesgo vascular y en la cena de bienvenida colgaban de las paredes unos carteles que anunciaban: Laboratorios Nocebo lucha por un mundo sin C.T. (colesterol traicionero). Aunque el programa de actividades “lúdicas” era muy variado e incluía la visita a varias mezquitas y otros atractivos turísticos de primera línea, decidí participar en una excursión a un poblado cercano. Nos trasladaron en un autobús climatizado hasta una zona boscosa donde esperaban tres docenas de burros con sus arrieros. El ambiente era festivo y no paramos de hacer fotos. Montamos con ayuda de un taburete de cuarto de baño. La caravana se puso en

marcha y cada burrito era conducido a pie por su propietario tirando del ronzal. El día era caluroso y seguimos una senda a través del bosque y por la orilla de un torrente. Inesperadamente el riachuelo se amplió en forma de charca de escasa profundidad y nosotros la vadeamos pero... sobrevino un silencio culpable porque, en las orillas del pequeño lago estaban disfrutando de su baño la mayor parte de los habitantes del poblado. Sentí mucha vergüenza y me decía: perdón, perdón... El burro que cabalgaba resbaló en un canto e hincó la rodilla, lo que hizo que yo perdiera el equilibrio y cayera al agua. Todos se acercaron para ayudarme mientras se cubrían con las chilabas. Sentía mucho dolor en el hombro izquierdo. Estaba preocupado y mareado. Vomité. Me llevaron al hospital y primero me inyectaron un analgésico para luego hacer unas radiografías. “Fractura de clavícula”, me dijo el doctor. “Tenemos que ponerle el ocho de guarismo”. Abandoné el congreso y cada mañana visitaba el hospital con el pecho distendido para acompañar al personal sanitario y conocer la patología de la región. Aprendí que luchaban por un mundo sin diarrea, sin malaria, sin sufrimiento fetal, sin desnutrición, sin tuberculosis, sin sida, sin fracturas de clavícula, sin, sin, sin...” “Bueno, eso es todo”, dijo el doctor Bonnafé, “no logro explicármelo pero he perdido el interés por los enfermos potenciales a favor de los enfermos reales”. El asno ha conseguido su objetivo. ■

Filosofar és i només és aprendre a morir. Karl Theodor Jaspers.

ESCRIVIM

El cel, un llençol d’estels DANIEL TRIQUELL PEDRO

es de sempre l’home ha contemplat el firmament, meravellat per aquests astres brillants que sorgeixen en caure el sol, fentnos pampallugues, volent transmetre’ns alguna cosa. Encisats pel seu misteri i bellesa, hem provat d’entendre la seva existència, potser per explicar la nostra. Els hem associat en forma de constel·lacions per dotar-los de personalitat, ens han servit per orientar-nos i ens hem inventat milers de faules al seu voltant, però en definitiva poca cosa sabem d’ells. Situem-nos. Ara mateix som (mig acomodats, llegint un article) a la Terra, un dels vuit planetes que orbiten al voltant del Sol, un dels moltíssims estels que

componen la Via Làctia, la nostra galàxia que, com d’altres, deambula errant pel gran buit que coneixem com a Univers. El Sol i la Lluna La melancolia ens envaeix quan mirem al cel i veiem la Lluna, blanca, brillant, majestuosa, observant-nos des de les alçades; la seva bellesa perpètua i canviant ens recorda tot allò que desitgem i no podem tenir, el que hem perdut i no podem recuperar, ens fa sentir petits i solitaris dins d’un món immens. Altres vegades, en contemplar-la, tenim l’esperança d’estar compartint un moment en la distància amb el desig que, potser, aquella persona que estimem també l’observa melancòlica, mentre pensa en nosaltres. La Lluna, la podem veure amb detall a ull nu, però serà amb un telescopi quan gaudirem del bell i capritxós relleu dels seus cràters. Inert, sense atmosfera ni aigua, es deteriora amb el pas del temps per l’impacte ocasional de meteorits. El 20 de juliol de 1969 l’home va trepitjar-la per primer cop amb l’expedició Apol·lo XI. El Sol, l’estel més proper a la Terra, centre i major element del Sistema Solar, font incandescent d’energia, ens irradia llum i calor fent possible la vida. El Sol viatja al voltant del centre de la nostra galàxia i triga 200 milions d’anys per completar una volta. Amb els més de 20 bilions d’estels que l’acompanyen forma la Via Làctia.

El Sistema Solar Està format per vuit planetes que viatgen presoners al voltant del Sol. Si mirem al cel els confondrem amb estels, en canvi, mitjançant un telescopi decent els veuríem com a les fotografies, potser una mica més borrosos o amb menys detalls, però amb la increïble sensació de comprovar per nosaltres mateixos que es troben allà, pacients, immòbils, desitjosos de mostrar-nos la seva forma. La paraula planeta prové del grec planétes, que vol dir vagabund errant. Mercuri. Els romans el batejaren amb el nom del missatger dels déus ja que es movia més ràpid que la resta de planetes, i trigava menys de 3 mesos a donar la volta al Sol. Té una superfície d’aparença llunar i una temperatura que oscil·la entre 450ºC i -170ºC. Venus. Deesa romana de l’amor i la bellesa. Similar a la Terra pel seu tamany, massa, densitat i volum, però amb una densa atmosfera, que eleva la temperatura a 480ºC. Els nombrosos volcans fan que el 85% de la seva superfície estigui recoberta de lava. La Terra. La nostra llar, mare de tots els déus, recoberta en un 70% per aigua, amb una atmosfera que dispersa la llum, absorbeix el calor, ens protegeix dels meteorits i manté una temperatura sense grans oscil·lacions. Mart. Els romans l’associaren amb la sang pel seu color vermellós, li donaren el nom del déu de la guerra. Té una fina atmosfera,

Hi ha gent que travessa el bosc i només hi veu llenya per al foc. Leon Tolstoi.

ESCRIVIM

freqüents tempestes de sorra i una temperatura entre 15 i -63ºC. Júpiter. El planeta més gran del Sistema Solar, format bàsicament per gasos. 4 de les seves llunes van ser descobertes per Galileu el 1610. Júpiter, el millor, major i més savi, déu romà de la llei i l’ordre. Saturn. Els seus peculiars anells fan que observar-lo amb el telescopi sigui un veritable espectacle. A causa de la seva posició orbital més llunyana que la de Júpiter, el batejaren amb el nom del pare de Júpiter, Saturn. Urà. Déu del cel, setè planeta del Sistema Solar, el tercer més gran, visible sense telescopi només en una nit fosca, la seva atmosfera formada per hidrogen i

metà ens fa veure el planeta d’una suau tonalitat blava. Neptú. Déu del mar, format d’hidrogen, heli, aigua i metà. La nau Voyager II va trigar uns 12 anys per arribar-hi i les fotografies que va fer del planeta van trigar més de 4 hores en arribar-nos. Més enllà del Sistema Solar La Via Làctia, a banda d’estels, conté multitud d’elements peculiars: nebuloses, cúmuls de gasos de colorides tonalitats on neixen els estels; púlsars, estels que fan llum intermitentment com un far; estels dobles, dos estels orbitant un al voltant de l’altre; cometes, cossos sòlids que viatgen per l’Univers deixant una estela de gel i

pols al seu pas, i forats negres, grandioses concentracions de massa en un punt ínfim, amb tal força gravitatòria que ni la llum és capaç d’eludir-los. Quin escenari millor i més bonic que el cel per mirar els estels i recordar aquelles persones que ens estimàvem, tot pensant que ara són reunides amb la seva gent propera, mirant-nos feliços, picant-nos l’ullet per fer-nos saber que són allà dalt. O la il·lusió incomparable de veure un estel fugaç, premi a la paciència, instant especial que ens fa sentir afortunats. Tot plegat, un univers potser infinit, que convida els curiosos a descobrir tots els seus secrets. ■

Puede no ser tanto cuestión de poner como de sacar. No tanto de sumar sino de restar. Hernández Pijuán.

ESCRIVIM

Un estil desconegut DAVID BARRERA

ui més qui menys ha sentit parlar del rock, pop, heavy metal, música llatina, jazz, rap, funk, soul, disco i altres estils musicals; però segurament hi ha un gènere musical que més d’una persona no haurà sentit mai: el nu metal (new metal, nou metal). Aquest gènere musical està influenciat pel grunge dels noranta, anys en què té origen el nu metal. També té elements hip-hop, funk, industrial i subgèneres del heavy metal com el groove metal i metal alternatiu. Se l’anomena nou metal per voler representar una evolució del metal tradicional. A certs llocs s’anomena aggro metal al nu metal més agressiu (grups com Korn, Ill niño, Slipknot, Mudvayne, Mushroomhead…), per diferenciar-lo del menys agressiu i més relacionat amb el rap (Limp Bizkit, POD). L’estil musical varia segons el grup, però tenen uns trets característics: la veu pot variar des de crits, cants guturals, frases a l’estil més raper o cant melòdic, variant aquesta quantitat depenent de cada grup. Les guitarres són més simples, sense fer solos ni riffs, amb una gran quantitat de distorsió i afinades molt greus. El baix aquí pren una importància que no té en el heavy, donant al so uns baixos molt característics i complexos, a través de diverses tècniques, entre elles del tipus que toquen en jazz.

La bateria sona més com al metal normal, amb grups que solen tirar més a ritmes funk i rapers. També hi ha grups (Limp Bizkit, XXL) que incorporen discjòqueis, amb ritmes samplejats i scratchs. Els “pares” del nu metal són els grups Deftones i Korn. A l’Estat espanyol també hi ha grups amb cert pes en aquest gènere: Hamlet, XXL, Kannon, N de No, Habeas Corpus i Hora Zulu, entre d’altres. Ara us parlaré d’un dels creadors d’aquest gènere (el que més conec): el grup Korn. Els Korn van néixer a Bakersfield (Califòrnia) l’any 1993. Eren cinc components: Jonathan Davis

Segurament hi ha un gènere musical que més d’una persona no haurà sentit mai: el nu metal (new metal, nou metal).

(veu), James “Munky” Shaffer i Brian “Head” Welch (guitarres), David Silveria (bateria) i Reginald “Fieldy” Arvizu (baix). L’octubre de 1994 van editar el seu àlbum de debut, Korn, on Munky i Head tocaven guitarres de set cordes i Davis cantava experiències de la seva problemàtica adolescència (entre altres coses, va estar enganxat al crack). Amb un so fosc i depriment han venut més d’un milió de còpies del seu àlbum debut.

Dos anys més tard (1996), el grup va continuar innovant: per promocionar el seu segon treball, Korn es va convertir en el primer grup de música que va publicitar el seu nou disc per internet, mitjançant emissores interactives de ràdio, on oferien als seus fans la possibilitat de fer preguntes en viu i, fins i tot, escoltar alguna cançó. L’estiu d’aquell 96 va sortir a la venda Life is Peachy, que arribaria a ser disc de platí (un milió de còpies venudes). El 1998 va sortir al mercat el seu tercer àlbum, Follow the leader, amb el qual va obtenir bones vendes i millors crítiques. La banda també va tenir un bonic detall amb un noi malalt de càncer terminal, que va demanar, a través de la fundació Make a Wish (demana un

Quan dibuixem un arbre hem de sentir que s’eleva a mesura que avança el treball. Henri Matisse.

ESCRIVIM

desig), que el deixessin conèixer el grup. Ho va aconseguir, es van quedar uns dies amb ell i, fins i tot, van dedicar-li una cançó: Justin. L’any 1999 van llançar un nou disc al mercat, Issues, disc que s’allunyava a poc a poc de les seves influències del principi i introduïa sons més foscos i potents. Van aconseguir quatre discs de platí (4 milions de còpies). Tres anys més tard (2002) va sortir a la venda Untouchables i un any més tard Take a look in the mirror. Els últims treballs de la banda han estat See you on the other side del 2005 i Untitled del 2007, a part d’un disc en acústic a l’MTV i algun recopilatori de grans èxits. Cal destacar dos punts: des de febrer de l’any 2005 compten amb només un guitarra, ja que Brian “Head” Welch va fer les maletes i el bateria oficial del grup, David Silveria, en l’actualitat està sent substituït per Joey Jordison (bateria de Slipknot) fins que torni l’any 2008. Korn també sona a diferents bandes sonores de pel·lícules com: The crow: city of angels, End of days, Spawn, Tomb raider: the cradle of life, The queen of the damned; i ha fet covers de grups com Metallica, Cameo i la coneguda Another brick in the wall dels Pink Floyd. Aquí teniu una mica d’història d’aquest gènere musical, espero que ara una mica menys desconegut. ■

Recorda conservar la ment serena en els moments difícils. Horaci

ESCRIVIM

Verges, 24 de març de 2007 JORDI RESA VAQUÉ

a han passat nou mesos des que Lluís Llach posava punt i final a 40 anys de carrera professional com a músic. Ho va fer amb dos concerts a Verges (Baix Empordà), el poble de la seva infància, amb organizació dels col·lectius Salvem l’Empordà i Metges Sense Fronteres. S’hi va aplegar gent d’arreu (del mateix poble, la Catalunya Nord, la Franja, País Valencià, les Illes, País Basc, Madrid…, del Penedès i Barcelona). No hi van faltar autoritats de la classe política catalana (presència que no va deixar indiferent a un auditori inconformista amb els seus representants). Tothom amb l’únic desig d’acomiadar-se de qui, pel seu compromís social i per la solidesa i coherència de la seva trajectòria artística, s’ha convertit en un referent per a diverses generacions. Així es reflectia en les edats dels 5.000 espectadors presents. El periodista Antonio Franco (El Periódico de Catalunya) escrivia en l’article d’opinió sobre el comiat del cantautor de Verges: “A

Lluís Llach se l’estima en dos plans. Un, el de l’individu públic coherent. Un altre, el de l’artista excepcional per la seva qualitat i, de manera especial, per la seva capacitat a l’hora de crear complicitats a través d’una música madura

Acomiadar-se de qui, pel seu compromís social i per la solidesa i coherència de la seva trajectòria artística, s’ha convertit en un referent per a diverses generacions.

i d’uns textos mesurats i curosos, gens banals, sempre referits a les petites i a les grans il·lusions, als desitjos i a les amargures de la gent del nostre país”. El concert va ser un repàs als grans temes de la seva obra: Geografia, Maremar, Que tinguem sort, Alè, País petit, Venim del nord, venim del sud, Amor particular, Viatge a Ítaca… No hi van faltar referències a l’actualitat encara candent: el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià, la urbanització especulativa i descontrolada del territori, el “neofeixisme de la dreta espanyola i el noucentisme envellit i mediocre d’alguns sectors de l’esquerra” (en referència a la negociació de l’Estatut), la memòria

històrica i el record a les víctimes del franquisme (l’exili, Puig Antich, Vitòria…). Llach, tan precís com incisiu, també va parlar “...d’aquesta societat on prevalen paraules com productivitat, competitivitat, èxit, triomf... (i del xantatge econòmic que ens imposa el mateix sistema), tot i que sabem que són paraules buides de contingut i que són altres els valors que ens escalfen el cor, encara que els aprenem ensopegant, massa tard i, quasi sempre, malament”. Seguien els acords de Tendresa. El record als poetes (Martí i Pol, Màrius Torres, Joan Oliver...), els bisos un darrere l’altre i la gent que es resistia a marxar. Un darrer tema (Verges 2007) compost per a l’ocasió. L’Estaca, Laura i Que tinguem sort, tributs del públic al cantautor. Lluny de convertir el comiat en una tragèdia, Lluís Llach s’acomiadava en plenitud, pletòric de facultats i amb tot el reconeixement i l’estimació de la gent entregada. El trobarem a faltar. ■

Si vols que una cosa es faci, encarrega-la a una persona ocupada. Vell refrany xinès.

ESCRIVIM

Navidad en Urgencias JOSEP LLUÍS AVALOS

uando paré el motor de mi auto a las 21.45 h en el párquing de Urgencias, me quedé unos instantes observando una abuela que miraba resignada al cielo mientras los ambulancieros la preparaban para llevarla a su casa, o a lo peor a la residencia, o... tal vez era lo mejor, ¡quien sabe! La vida, al final, puede ponerse muy cruda, más que el frío que hacía esa noche. Aún notaba el calor de mi compañera y mi hijo, nos habíamos felicitado la Navidad dándonos un beso, atados los tres en un abrazo. Una vez se abrieron las puertas de urgencias el aire caliente reconfortó mi paso y ya más adentro adiviné que la noche prometía más temperatura aún; por fortuna, las caras que vi al llegar al control eran alegres, respiré aliviado. ¡Había enfermos! La doctora Marta me explicó, ya metidos en harina, que tenía un enfermo, que llevaba unas horas ingresado en Urgencias y que, a pesar del tratamiento, que era, a priori, el correcto para una infección del tracto urinario, le inquietaba; no le faltaría razón. El enfermo, que parecía estable, se había puesto a tiritar y la enfermera además le había advertido que su temperatura axilar había pasado de los 36,7 a 39ºC. Revisamos de nuevo lo que el paciente había explicado al llegar y las anotaciones del informe.

Marta, cuando habla, siempre piensa en el enfermo y no en su lucimiento personal; desmenuzamos los detalles del caso en cuestión. Finalmente, comprendida su inquietud, le rogué que regresase con su familia, su turno había acabado hacía rato, se merecía un descanso y le deseé de corazón una feliz Navidad. Tenía razón, había que volver con el paciente y hablar con él de nuevo, pues, como había sugerido la doctora, había un aspecto que, de confirmarse, dejaba abierta una posibilidad que impondría un cambio en el tratamiento y aseguraría mejor la situación de Francesc, que así se llamaba el paciente. Así que nos dirigimos resueltos al box 16 Montse y un servidor. Francesc estaba sudado, espeso y con el pelo arreglado como sólo lo sabe hacer un cojín tras horas en una camilla; su mujer Clara se levantó sorprendida al vernos aparecer. Nos sentíamos bien, me refiero, claro está, a Magri y a mí; no hay nada como estar contento en el trabajo, da seguridad y refleja seguridad, elementos que transfieren confianza, medicina indispensable que, sin encontrarse en vademécum alguno, es preciso administrar siempre en cuanto uno se planta ante el enfermo y su familia, y en dosis generosas. “Hola Francesc, com es troba? D’aquella manera?” “Doctor... no massa bé.” “Escolti, aquests dies ha notat

quelcom diferent en orinar? Ha notat molèsties en orinar?” “No especialment, no ho sé... doctor.” Encontrarse mal imposibilita a menudo concentrarse en la pregunta y en la respuesta, así que insistí, de otra manera, bajo la atenta y preocupada mirada de Clara. “Francesc, escolti’m! Quants cops s’aixeca a orinar per la nit quan està normal?” “Una i de ben matí!” “I aquestes nits?” “Doncs... tres i fins a quatre cops i de dia... orinava més normal; però sento una molèstia per dins!, –assenyalant el periné– dins, a la vora de l’annus i tinc nàusees i em marejo quan em moc.”

Una vez se abrieron las puertas de urgencias el aire caliente reconfortó mi paso y ya más adentro adiviné que la noche prometía más temperatura aún.

Magri cruzó su mirada conmigo, comprendía por donde podía ir el tiro. Después de auscultarlo de nuevo, palpar su abdomen detenidamente y mirar su piel, le di unos golpes en las fosas lumborrenales que no fueron especialmente do-

Nada es real hasta que se experimenta, incluso un proverbio no lo es hasta que la vida no lo haya ilustrado. John Keats.

ESCRIVIM

lorosos, así que le expliqué que era necesario hacer un tacto rectal para palpar su próstata. Francesc asintió con un gesto de circunstancia, Montse ya tenía a punto el lubricante urológico y entre los dos dejamos la zona a explorar despejada de ropa; Francesc se dejaba hacer. Tras una buena untación con el dichoso lubricante y una vez sobrepasado el dintel de la dignidad de muchos, su próstata se mostraba grande y dolorosa, cosa que pudimos leer en su rostro al apretar ligeramente con el pulpejo de mi tercer dedo derecho el lóbulo izquierdo de la citada estructura. La (mano) tonta sujetaba, sin apretar, su aparato genital externo. Parecía pues que la dicha próstata albergaba huéspedes molestos y... hospedaje en semejante fonda y por semejantes inquilinos se estaba constituyendo en una desdicha para Francesc. Tras explicarles con palabras llanas (?) lo que pasaba les relatamos

que se iría sintiendo mejor en unas horas. Les prometí volver media hora después que la enfermera hubiese acabado su trabajo y ambos les ofrecimos una sonrisa que esperamos les reconfortaría. Para ello nadie mejor que Magri, sin desmerecer a nadie. Magri, además de diligente y buena profesional, sonríe con azúcar y algo de canela en estas situaciones; el enfermo y la familia lo notan, yo, como habréis comprobado, también. Nos alejamos del box 16 agradecidos de la advertencia de Marta y de la exploración que había dado su fruto; cambiaríamos el antibiótico y la naturaleza de Francesc y los cuidados de Montse y Clara harían el resto. En el control las fichas habían aumentado; el Dr. Raúl tecleaba en el ordenador, no perdía el tiempo, respondía a la presión. Roger había preparado unos chupitos de cola que agradecimos todos.

Roger es otro buen profesional y buen compañero, siempre pendiente de todo, siempre positivo. Dice que los dos tenemos una gran nariz, signo de personalidad; en su caso griega, egregia y juvenil; en el mío, mi personalidad, ha encontrado al fin su destino, las gafas que me ha prescrito el Sr. Pagés; ahí se apoyan, en un óptimo soporte; tanto es así que Sandra dice que ahora parezco ¡un médico de verdad! Sandra, todo hay que decirlo, lleva sus lentes con una elegancia extrema. La Coca-Cola, ¡qué gran invento Raulito!, él asiente. Raulito ¡a ver cuándo te traes unas hojas de coca pa masticar! Raúl reconoce el filón. El Dr. Raúl es un residente de Tahuantinsuyo, el antiguo país de las cuatro regiones; trabajador, de mirada noble y siempre respetuoso conmigo. Me explica, a continuación, que en su Perú natal los campesinos son capaces de andar, al lado de su jumento, distancias increíbles tan sólo mascando unas hojas de coca con cal i chancaca i sin apenas otros alimentos. ¡Ah!… ¡Vive Dios que hay otros mundos! De nuevo concentrado en el paciente del 16 dimos el retoque al tratamiento que ya intuía Marta, confiando en que el futuro inmediato de Francesc sería a partir de ahora más halagüeño, pues así somos de frágiles los mortales, aunque en la salud nos creamos dioses: vanitas vanitatis et.... Acaba de llegar un muchacho, elevado en una camilla, diciendo barbaridades; sus padres con la mirada humilde intentan frenar sus incontinencias; ¡qué mal trago!, el orgullo de esos padres estaba fuera, pasando frío. ¡Ah... los padres!

L’art de viure s’assembla més al pugilisme que a la dansa. Marc Aureli.

ESCRIVIM

Yo me di cuenta que los quería con más de 25 años. Los padres nos proyectamos en los hijos, se suele decir; ese chico proyectaba lo que sus padres no esperaban ver esa noche; su orgullo había sido abrazado por la vergüenza, algo que todos, más temprano que tarde, nos toca vivir y que nos devuelve al suelo y al polvo. Una vez instalado en el 7 y mientras el chico farfullaba inconveniencias dijimos a sus padres que no debían preocuparse, una mala noche la tiene cualquiera. “Por favor señores, salgan un momento a la sala de espera y tomen un café, se pondrá bién”; asintiendo con la cabeza y tomándose por el hombro y la cintura se alejaron, no sin antes mirar atrás con resignación. Volví a entrar en el box, Roger le ponía una vía y

Una vez fuera del box, nos quedamos observando esa escena. También en Urgencias teníamos ahora nuestro pesebre. ¡La Navidad es mágica!

Magri le ayudaba en la contingencia. Ester, que nos miraba desde la puerta entreabierta, estaba inquieta. “¡Ha arribat un nen petit!, diuen els seus pares que s’ofega des de fa una estona, una hora més o menys”. Sandra le cogió la ficha y se dirigió al micro; a los niños no nos gusta hacerlos esperar, es un consenso práctico pero

también emocional; tras quedar de acuerdo con Roger sobre la conducta a seguir con Fredy, salí detrás de Sandra, que se dirigía a la zona pediátrica. Raulito me seguía, siempre dispuesto a echar una mano. Ayub entraba en brazos de su padre, tenía algo menos de un año y hacía un ruido característico al toser, era un estridor laríngeo; estábamos de acuerdo. “¡Buenas noches!” Su padre, agobiado por el padecimiento de su hijo, asintió con un movimiento de cabeza mientras le desvestía con nerviosismo. Sandra le tomó el relevo y con decidida tranquilidad despojó al niño dejándolo solo con el pañal. Magri, que se había incorporado a la escena, preparaba los trastos de nebulizar. “¿Desde cuándo está así?” “Hace una hora doctor, ¡por favor doctor!” “Esté tranquilo Hamed, su hijo se pondrá bién”. No tenía tiraje, no auscultamos sibilancias, no tenía fiebre. Su garganta estaba algo enrojecida y sus oídos estaban libres. “Se pondrá bién”. Los ojos enormes de Ayub estaban fijos en su padre mientras seguía congestionado, con la tos y el estridor. Comprendimos que su madre estaría preocupada por su niño, Sandra y Magri me sugirieron que estarían mejor los tres juntos, ¡naturalmente! “Dr. Raúl, por favor, ve en busca de su madre, dile que es mejor que pase con su niño”. Raúl cuando habla contagia tranquilidad, ¿qué mejor embajador? Al poco regresaba con Hafida. Ésta mantenía la entereza que Hamed había perdido y se dirigió

a su niño, que le alargó los brazos buscando su refugio. Montse tenía a punto una nebulización y la estilsona que le indicó Raúl según el peso. La máquina estaba en movimiento. Hafida se sentó con su tesoro en la falda; éste ahora llevaba una mascarilla para nebulizaciones que soltaba un vapor sanador y Ayub, que nos miraba con sus grandes ojos, soltaba a su vez un llanto de protesta por dicho tratamiento. Poco después, el niño, que ya hacía menos ruido, se empezaba a quedar dormido. Hamed también respiraba más tranquilo y le acariciaba la mano. El sueño de un hijo es la imagen de la placidez y la ternura. “Hafida”, le dije en voz baja, “les dejaremos un buen rato en Urgencias, hasta que esté mejorcito, iremos viniendo, si nos necesitan antes llamen al timbre”. Nos premiaron con una sonrisa agradecida y ambos se quedaron mirando a su hijo que ya dormía. Una vez fuera del box, nos quedamos observando esa escena. También en Urgencias teníamos ahora nuestro pesebre. ¡La Navidad es mágica! Al fondo Roger y sus compañeras, de nuevo en el control, están a punto para llamar al siguiente. Bon Nadal a totes i a tots. ■

Una de les lliçons més clares de la Història, incloent-hi la recent, és que els drets no són graciosament concedits, sinó que cal conquerir-los. Noam Chomsky.

ESCRIVIM

Dejar de ser NANNI DIARIO

menudo sueño con borrar toda mi historia, en convertirme en otro o simplemente en no ser. He leído que este proceso onírico es común, sobre todo en momentos de estrés, pero que si este fenómeno traspasara la frontera del subconsciente hacia la realidad estaría delante de una en-

Son las ventajas o desventajas de la mente humana. Mis sueños siempre terminan con el estruendo del despertador. Es el momento en que, tras unos minutos de desconcierto, recupero mi yo original con su consecuente pasado.

fermedad como el Alzheimer, una disfunción degenerativa que afecta las conexiones del cerebro y que padecen más de 400.000 personas en España. Vale la pena no frivolizar con este tema. Perder el pasado, aunque sea por poco tiempo, es una experiencia horrible. Lo saben los que han sufrido amnesia temporal por accidente o por el consumo masivo de alcohol durante una noche de desenfreno. Un problema distinto viene dado cuando uno decide eliminar

de su historia un capítulo que ya no le interesa. Como aquel que circula a 200 km/h por la autopista y cuando le para la policía dice que no había ninguna señal que dijera lo contrario. O como el alcalde que dice no saber que aquellas zonas donde construyó estaban protegidas. Y es que la mente es práctica (por no decir cínica) y prefiere borrar temporalmente aquello que nos puede perjudicar. Otro ejemplo es el que me contó Silvia, una antigua compañera de piso, que se encontró una abuela desorientada que no sabía ni donde vivía. Silvia, que tiene una abuela con Alzheimer, reconoció los síntomas y llamó a la policía para que la acompañasen a casa, pero no lo consiguió. Le dijeron que no era competencia suya y le instaron a que ella misma cogiera un taxi para acompañarla a su domicilio. Así lo hizo, pero indignada, escribió una carta a varios periódicos quejándose de que los agentes se preocupasen más de poner multas que de atender a la ciudadanía. Silvia tenía razón. Los agentes consideraron más práctico olvidarse del la Ley de 1994 que obliga a los agentes a “atender, auxiliar y proteger a los ciudadanos”, para proseguir con la recaudación. Son las ventajas o desventajas de la mente humana. Mis sueños siempre terminan con el estruendo del despertador. Es el momento en que, tras unos minutos de desconcierto, recupero mi yo ori-

ginal con su consecuente pasado. A algunos no les pasa lo mismo. La abuela a la que auxilió Silvia irá perdiendo su pasado paulatinamente hasta el momento en que no reconocerá a su familia. Es el desgraciado devenir de una enfermedad sin solución. En cambio, a los desaprensivos del asfalto, a los alcaldes corruptos y a los agentes de los Mossos les recordarán sus voluntarias demencias seniles con multas, condenas por corrupción o expedientes disciplinarios. Pequeño precio comparado con lo que sería dejar de ser. ■

La uniformitat és la mort; la diversitat és la vida. Mijail Bakunin.

ESCRIVIM

L’educació de la llibertat Marc Fumaroli La educación de la libertad Ed. Arcadia, 2007 54 pàg. Epíleg de Carlos García Gual

ROSA ROVIRA

uè és un clàssic? Per què l’educació ha suposat l’estudi dels clàssics? Per què des de fa mig segle s’ha menyspreat i marginat l’educació tradicional de l’esperit de la imaginació i de la sensibilitat a través dels clàssics? S’ha trobat un substitut dels clàssics en l’educació? A La educación de la libertad, Marc Fumaroli reflexiona al voltant d’aquestes qüestions, analitzant les conseqüències de la marginació de l’estudi dels clàssics en l’era de les tecnologies de la comunicació. El llibre recull la conferència que va pronunciar al Nexus Institut el novembre de 2006 i el seu autor, Marc Fumaroli (Marsella, 1932), és un prestigiós historiador i assagista francès, membre de l’Acadèmia Francesa i professor de la Sorbona i del Collège de France, amb una dilatada trajectòria per les universitats europees i nord-americanes. Amb paraules de l’autor: “La revolució cultural i comunicacional que s’està produint en les nostres societats riques i desenvolupades combat, amb una extraordinària intolerància, qualsevol jerarquia espiritual, moral i estètica, és a dir,

l’essència mateixa de l’educació.” La recent notícia de l’empitjorament dels resultats en educació a Catalunya motiven la lectura d’aquesta petita conferència que ve acompanyada d’un excel·lent epíleg. L’autor del llibre posa de manifest l’actual procés nihilista que pateix la societat, amb l’Estat com a responsable d’una cultura convertida en un entreteniment sense ànima, que amenaça els fonaments de l’educació i com a conseqüència, la llibertat individual. Així mateix, el relativisme postmodern que hem deixat instaurar a la societat, juntament amb l’abandonament dels clàssics a l’educació primària, secundària, i a la universitat, acompanyat d’un descens de l’hàbit de la lectura, el costum de lectures ràpides i de consum, la televisió, les presses i els best sellers... posen en perill la ma-

teixa llibertat, és a dir, la reflexió, el pensar i la intel·ligència. Per a l’autor, els clàssics fan que siguem persones i no màquines, i sobretot no “massa” sinó individu.

La recent notícia de l’empitjorament dels resultats en educació a Catalunya motiven la lectura d’aquesta petita conferència.

D’aquesta subeducació i pèrdua de referents clàssics se’n deriva la manca de distinció moral, d’escrúpols en les actituds i de referents clars, i un abús de poder... que afavoreix la presència de la banalitat, la superficialitat, la desorientació i la uniformitat, amb una consegüent pèrdua de l’humanisme europeu, evident en el món que ens envolta. ■

La juventud de un ser no se mide por los años que tiene, sino por la curiosidad que almacena. Salvador Pániker.

ESCRIVIM

Una cervesa, un país SERGI FARRERAS

l’estiu, amb una calor asfixiant on la suor s’apodera de tots els éssers vius, qui pot evitar caure en la temptació d’una bona canya glaçada amb dos dits d’escuma? I a l’hivern, al migdia, fent un vermut, quina millor combinació per fer passar el gust d’unes patates de bossa? La cervesa és una beguda i, per a molts, un plaer que es converteix en tradició o, fins i tot, en una passió, com també cantava en Francesc Ribera (que la seva enamorada era una Voll Damm). A més, ara s’ha demostrat que és una sana tradició, ajuda a recuperar nutrients després d’un esforç físic, el seu consum augmenta la tolerància a l’esforç i redueix l’estrès, aporta vitamines del grup B, antioxidants i carbohidrats, i no engreixa (1 canya –200 ml– conté 90 calories, la mateixa quantitat que un suc de taronja). Si voleu gaudir de les qualitats de la cervesa, alhora que reafirmeu la consciència nacional, hi ha marques catalanes d’altíssim nivell. Per exemple: Damm: va ser fundada per un alsacià, August Kuentzamm Damm, el 1876; l’estratègia de Damm obligava a ser presents en totes aquelles fites sociopolítiques i culturals del país. El 1921 va trobar el símbol que universalitzaria la casa, l’estrella daurada. Set anys més tard Damm

creava l’estrella Roja, però amb la victòria feixista a la guerra civil, es va haver de retirar. Van substituir la mítica estrella roja per una inofensiva rosa dels vents que en l’actualitat continua sent present a la nostra vida. Qui s’imagina un partit del Barça, una conversa d’amics al bar o una festa sense l’acompanyament d’una Estrella, Voll, Bock o Xibeca? Moritz: va ser fundada el 1856 per Louis Moritz i companyia. Va ser un projecte amb expansió que va permetre tres anys més tard inaugurar la seva gran fàbrica a la Ronda de Sant Antoni, un dels primers edificis que es van aixecar a l’Eixample. Van rebre la medalla d’or de l’exposició universal i van fer el bar Moritz, un local amb molta activi-

tat social, seu del FC Barcelona, entre altres activitats. Lamentablement, la crisi econòmica dels setanta va fer que tanqués les portes el 1978, però el 2004 es va anunciar que tornava a obrir. La M de Moritz tornava fent de la modernitat i la nostàlgia la millor de les combinacions. San Miguel: el seu origen es remunta al 1890 quan, en un petit convent de les illes filipines, els frares agustins van produir una cervesa per ajudar-los en les pregàries. La societat de la Segarra va comprar la fórmula que feia delir els fidels filipins i es així com, des de l’any 1957, el santoral va afegir un sant daurat, San Miguel. Al cap dels anys s’han convertit en tres dels grans emblemes catalans d’origen forà, que juntament amb Mathew Tree, Ronaldinho o el desaparegut Floquet de neu han acabat formant part dels nostres segells identificadors. Perquè, vagis on vagis, la cervesa és un fet diferencial que ha resistit totes les ressaques que implica el pas del temps, gràcies a la fidelitat de tot un poble. ■

Qui sap que suficient és suficient sempre en tindrà suficient. Lao Tse.

ESCRIVIM

Citius, altius, fortius JOSÉ SANZ

itius, altius, fortius (el más rápido, el más alto, el más fuerte). Aunque la expresión sea latina, este lema pertenece a los juegos olímpicos modernos y se le atribuye a Pierre de Coubertin, el mismo que dijo “lo importante es participar”. En realidad a nadie parece importarle participar si no es para ganar. La naturaleza humana, en general, y el género masculino, en particular, siempre ha sido competitiva. Si hay alguna expresión artística que haya reflejado este espíritu competitivo a lo largo de la historia de la humanidad, ésa es sin duda la arquitectura. En el portal de un palacio de Shakhrisabz, Uzbekistán, hay una inscripción del gran conquistador de Asia Central, Tamerlan, que reza “si usted tiene dudas de nuestra fuerza, mire nuestros edificios”. Todos los grandes egos se han acompañado de obras magnas, desde Napoleón con Les Invalides hasta Mitterrand con las pirámides del Louvre. En la actualidad, lejos de corregirse esta carrera por ser el más imponente, los países del sudeste asiático y los del Golfo Pérsico se han sumergido en una competición sin fin por alcanzar el rascacielos mas alto del mundo. Parece que Estados Unidos, herido en su orgullo, no quiere hacer olvidar que durante años ellos fueron los grandes dominadores y en vista de ello le han encargado un enorme rascacielos

para la ciudad de Chicago al valenciano Santiago Calatrava. Cuando de pequeño iba a la escuela, para despertar el sentimiento patrio me repitieron bastantes veces que la catedral de Sevilla era la tercera más grande del mundo, sólo superada por San Pedro del Vaticano y San Paul de Londres. Esta clasificación es muy controvertida (San Pedro no es una catedral, la catedral de Ulm es la más grande en volumen...) pero para los sevillanos, una orgullosa comunidad de gente que tuvimos el refinado gusto de escoger Sevilla a la hora de nacer, nos vale este tercer puesto. Tardaron años en pasar cuando me enteré que habíamos caído del podio en beneficio del que en la actualidad es el mayor edificio consagrado a la cristiandad: la basílica de Notre Dame de la Paix. No me sorprendió tanto el hecho de pensar que aún se construían iglesias enormes sino la localización de la misma, en Yamoussoukro, Costa de Marfil. Como si de un alcalde cateto o un constructor “nuevo rico” se tratara, el presidente de Costa de Marfil, Félix Houphouët-Boigny, mandó construir una réplica (mayor en tamaño, por supuesto) de la Basílica de San Pedro del Vaticano en Yamoussoukro, su ciudad natal (y capital del país desde 1983). El edificio empezó a construirse en 1985 y no se acabó hasta 1989. Su coste fue de 300 millones de dólares, justo el doble

de la deuda externa del país. No deja de ser una ironía que este templo, que puede albergar 18.000 fieles, esté erigido en un país de mayoría musulmana y rodeado de barrios donde no existen ni la electricidad ni el agua corriente. Para que no quedaran dudas de quien mandó edificar tan magno templo, el presidente HouphouëtBoigny fue representado en una vidriera junto a otra de Jesús con los apóstoles. En 1990 el Papa Juan Pablo II impuso como condición a la consagración de la basílica que se construyera un hospital adyacente a la misma. Una solitaria roca rodeada de campo queda como testimonio del día en que se colocó la que debía ser la primera piedra del hospital. ■

La cultura es el despertar del hombre. María Zambrano.

ESCRIVIM

La tardor FÈLIX PÉREZ

eu anat aquests darrers dies a la muntanya? És sorprenent i meravellós comprovar els diferents matisos que hi podem trobar; la franja de colors es multiplica per cent, no cal dir per mil, a diferència dels colors i ombres amb què compta la desitjada primavera, als nostres boscos. Hi ha arbres que ara semblen malalts, però realment és ara quan estan esplendorosos i plens de llum: hi ha colors com el groc que passen d’un to pàl·lid al més intens i vigorós. El verd no queda indiferent, realça les seves tonalitats arreu, sense prioritat ni sentit comú, ho fa amb tanta destresa que encerta, to a to, un per un, aquells que toca, com intenta ferho un pintor experimentat. Trobem també el taronja, matisos més vermells i carmins com si

la muntanya plorés llàgrimes, com si estigués sagnant. Les fulles comencen a caure a terra i amb els diferents colors dibuixen una catifa, la més ben feta, la més bonica i natural de totes les que podríem trobar a Pèrsia. Ara tots els boscos comencen a endormiscar-se, fins i tot les arrels dels arbres comencen una hivernació, com les papallones dins dels seus capolls, però tot i que hi ha coses que comencen a desaparèixer fins a la propera temporada, les immenses muntanyes ens regalen, del seu subsòl, grapats de bolets per tastar en diferents i múltiples plats. Trobo que cuidem molt poc tot allò que la natura ens dóna. Només hem de veure les coses que llencen alguns, tot fent un tomb tranquil pels nostres boscos. ■

El primer dels béns, després de la salut, és la pau interior. François de la Rochefoucauld.

LLOCS I VIATGES

Pels voltants del Pedraforca JORDI MASSANA

MASSÍS DEL

PEDRAFORCA, paratge

natural d’interès nacional i emmarcat dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró és, sens dubte, una de les muntanyes amb més atractiu i tradició de l’alpinisme català. Tot i que evidentment el rei d’aquest massís és l’espectacular Pedraforca amb la seva enforcadura i els pollegons superior (2.506 m) i inferior (2.445 m), cal fer esment també a altres cims que, si bé no són tan coneguts ni concorreguts, sí que gaudeixen d’un encant propi. Podem destacar el Gallina Pelada a la serra d’Ensija, el Comabona al Cadí i el Cap del Verd a la serra del Verd que envolten el “Pedra” i en són miradors de privilegi. En aquest indret hi trobarem gran quantitat d’activitats relacionades directament amb la natura per poder desenvolupar durant tot l’any. A l’estiu es pot gaudir de l’excursionisme i l’escalada. A la tardor, que ens ofereix una amalgama de colors, podrem observar els variats tons ocres que van inspirar Picasso en la seva estada a Gósol i, si les pluges acompanyen, “caçar” gran varietat de bolets (no pas enguany). A l’hivern es poden fer excursions amb raquetes de neu, esquí de muntanya i escalada en gel. I en arribar la primavera es pot disfrutar de l’esclat de flors, els

regals olfactius i les tonalitats verdoses tot caminant per les seves valls. Entre els municipis que descansen a la falda de la muntanya hi destaquen Saldes i Gósol, bases i punts de partida de múltiples excursions i ascensions. A Saldes podem visitar l’església de Sant Martí (857) amb retaule barroc (s. XVIII) i Santa Maria del Castell (s. XIII) i tot fent una passejada (20’) pujar fins al castell de Saldes. Gósol ens ofereix una visita històrica a les ruïnes del poble antic, les muralles i el castell on es conserva una torre amb una escala habilitada per pujar-hi. En destaquem també la plaça del poble on, just al centre, hi ha la font amb la Dona dels pans, dedicada a l’obra Picasso i en record de la seva estada al poble el 1906. Passejades Us en proposem cinc que podreu realitzar tot passejant sols o acompanyats, amb nens o sense: De Gósol a Font Terrers. Caminadeta de 30’ (anada) fins a la Font de Terrers on podreu refrescar-vos i gaudir d’una zona de “picnic” de gran bellesa. La ruta de la Mallarenga. Té com a punt de partida Font de Terrers i ens ofereix la possibilitat de conèixer en detall la vida i costums d’aquest ocell amb una ruta

El terrible no és l’alçada sinó el pendent! Friedrich Nietzsche.

LLOCS I VIATGES

marcada de 45’ (total) amb panells informatius. De Gósol al Castell. Tram curt de 10’ (anada) però molt pujador fins a les ruïnes de l’antic poble i castell. Bones vistes del poble, el Pedra i la vall de Gósol. De Gósol al Molí. Ruta curta de 20’ (anada) des del poble fins a l’antic molí ara reconvertit en alberg i situat al riu Torrentsenta que recorre la vall de Gósol. De Saldes al Castell. Corriol de 20’ de pujada des del poble que ens durà a les ruïnes del castell, on tindem una visió de privilegi de l’enforcadura i la tartera de Saldes del Pedra. Excursions La vall de Gósol. Recorregut circular de 8 km, amb punt de partida al poble de Gósol i que transcorre per la vall fins arribar a la font de Torrentsenta, passant per

terrasses de conreu, denses pinedes i boscos de ribera, marcats amb senyals de PR. La vall de Gresolet. 6 km. Anada 2 h. Partint de Saldes ens dirigim al santuari emblemàtic de Gresolet. S’aconsella fer-la durant la tardor o la primavera per poder gaudir al màxim la gran diversitat de vegetació, on hi trobarem pinedes de pi roig, boixos, faigs i roures d’una bellesa incalculable i que ens duran a un indret màgic. El Pont Cabradiç. Durada: 3-5 h totals depenent de la destresa a l’hora de grimpar i desgrimpar. Bonica ruta on descendirem fins al riu de Valls per veure l’espectacular obertura a la roca, creant un pont natural, per on circulen les fredes aigües d’aquest riu. Aquesta excursió empara més dificultat que les anteriors pel fet d’haver de superar una llarga desgrimpada en el descens fins al riu.

Es desaconsella realitzar-la amb nens petits i en dies plujosos o molt humits per la poca adherència de la roca en tot el tram de baixada. Aproximació: des del poblet de Feners, agafarem el camí en direcció al Molí d’en Güell, on deixarem el cotxe i iniciarem l’excusió. Ens dirigim per camí ample al coll de Castellar on agafarem un corriol a mà dreta que ens durà en una divertida (i perillosa) desgrimpada fins al pont Cabradiç. Travessa Cavalls del Vent. Per als més agosarats, s’han posat de moda en els darrers anys uns circuits circulars que recorren de refugi a refugi unes zones concretes del nostre territori. En aquest cas us anomenem el Cavalls del Vent, que transcorre per diferents refugis del Cadí Moixeró i el massís del Pedraforca i amb una distància d’uns 97 km i 5.200 m de desnivell acumulat. En aquest cas es tracta de fer-ho en menys de 24 hores, de 36 o travessa, depenent de la categoria i les ganes de córrer. En aquest cas el recorregut es pot iniciar al refugi Lluís Estasen o bé al refugi de Gresolet dins del marc del massís del Pedraforca. Ascensions Tot i que l’ascensió per excel·lència és la del Pedra, en citem tres més que per tradició i proximitat de ben segur poden ser una bona alternativa a la massificació d’aquest pic. El Comabona (2.254 m). Ascensió llarga però fàcil (5-6 hores en total) amb 1.200 m de desnivell.

Nadie sabe cuánto puede durar un segundo de sufrimiento. Baltasar Gracián.

LLOCS I VIATGES

Partint de Gósol, ens enfilarem direcció Font Terrers i el Cap de la Portella. Farem cap al Portell on pujarem fins al coll de les Bassotes. Ascendirem fins els prats de Toixona, Socarrat i Llong fins la serra pedregosa. És molt freqüent trobar-nos ramats de cavalls pasturant aquests prats, segur que serà un bon moment per aturar-nos i veure’ls en el seu estat més salvatge. Tot seguint el PRC-124, farem cap al conegut Pas dels Gosolans que comunica amb la Cerdanya i

que és un pas històric de segadors i traginers entre Gósol i Bellver de Cerdanya. Una vegada ens trobem en aquest punt, carenejarem fins assolir el cim del Comabona de 2.554 m i, si el dia és prou clar, tindrem bones vistes de la Cerdanya i la cara sud pirinenca. La Gallina Pelada (2.317 m). De 3 a 3,30 h a l’estiu i de 4 a 6 h a l’hivern, en funció de la neu, amb 800 m de desnivell. Aquest cim anomenat també Cap del Llitzet, ens presenta una curta ascensió, a causa de la bona

aproximació que podem fer amb el vehicle. Així doncs, iniciarem l’ascenció des de la Font Freda, a peu de la carretera que uneix Saldes i Vallcebre, a pocs quilòmetres de Saldes. Durant l’hivern cal partir un pèl més avall, des de la Pleta de la Vila, ja que la neu i el gel normalment ens impediran fer-ho des de la font. Un cop a la font Freda, tan sols cal seguir el corriol marcat fins al torrent de la font d’Ensija i fer cap més endavant a dues planelles, la gran i la petita, que posteriorment ens duran als rasos d’Ensija. Agafant rumb sud-oest, anirem trobant petites marques. Cal anar en compte en aquesta zona en cas de boira, ja que és fácil perdre-hi l’orientació. Tot seguit ens atancem al refugi Delgado Úbeda, guardat estius i caps de setmana. Des del refugi ens manquen 20 minuts escassos per assolir el cim. Un cop a dalt, gaudirem d’una inèdita panoràmica de la cara sud del Pedra, el Cadí i els Rasos de Peguera. Podem descendir pel mateix itinerari o bé per una variant, anant pel collet del pla de les Tores, Puig de la Creu de Ferro i el barranc de les Llobateres. És molt recomanable fer-ho a l’hivern amb raquetes de neu, per la seva accesibilitat i escassa dificultat. Cap del Verd (2.283 m). És un cim poc conegut, integrat a la serra del Verd i que per molts pot ser un agradable descobriment. La millor època és l’hivern, quan els esquís o les raquetes ens conduiran a uns paratges certament es-

La peor forma de extrañar a alguien es estar sentado a su lado y saber que nunca lo podrás tener. Gabriel García Márquez

LLOCS I VIATGES

pectaculars per la seva bellesa i soledat. De 5 a 6 hores amb neu i de 3 a 4 hores en total sense neu i superant 728 m de desnivell. De Gósol agafem el camí en direcció Tuixent pel coll de la Mola, on hi deixarem el vehicle. A l’hivern caldrà deixar-lo més avall, en funció de la cota de neu. Del Coll de la Mola ens dirigim per camí ample al portell de l’Ós. D’aquí, entre boscos, farem cap al Clot de Prat Salvatge (si estem atents, podem observar algún exemplar d’isard). Des d’aquí i sempre en ascens, ens dirigim tot carenejant fins al Cap del Verd, on tindrem una bona panoràmica de Port del Comte, així com de la serra Cavallera, el prelitoral i en dies clars, fins i tot, la franja de ponent. De baixada podem fer via descendint pel torrent Fosc fins empalmar amb el camí de pujada en cotxe. Cal parar atenció al risc d’allaus en aquest torrent durant l’hivern. El Pollegó superior del Pedraforca. És molt conegut i crec que no calen grans indicacions per pujar-hi a peu per la via clàssica, des del refugi Lluís Estasen, pel coll de Verdet i la llarga grimpada fins al cim. Per evitar l’“efecte rambla” és aconsellable ascendir-hi des de Gósol, amb l’afegit que comporta invertir-hi menys temps i dificultat tècnica. Temps: de 4 a 5 hores. Desnivell: 1.100 m. Sortirem de l’entrada del poble de Gósol seguint un camí ample que mena a un bosc proper. Tot travessant el torrent de l’Ar-

rubinat, ens endinsem al bosc iniciant un fort ascens fins el Coll de Cabra, on iniciarem la pujada per la pesada tartera de Gósol fins a l’enforcadura, punt on (si hem sigut matiners) és fácil observar-hi ramats d’isards. Ara ens quedarà tan sols una curta grimpada fins assolir el mític pollegó superior del Pedra. En el descens, els atrevits podeu gaudir tot corrent o “fent la cabra”, de la tartera de Gósol, no tan malmesa com la de Saldes per la menor afluència d’excursionistes. Tot mirant el cel en qualsevol d’aquestes excursions o ascencions hi podeu observar gran varietat d’ocells, com per exemple: el voltor comú, amb gairebé 3 metres d’amplada amb les ales desplegades; el trencalòs, de dimensions semblants al voltor; l’àguila daurada; el corb, i la gralla de bec groc/vermell. Altres activitats Parc de Palomera. Al terme de Saldes i als peus de la serra d’Ensija, hi podeu trobar el Parc de Palomera. Un parc d’aventura amb ponts de mico, lianes, tirolines… per passar una estona divertida. On menjar Us aconsellarem dos restaurants que de ben segur no us decebran. Fonda Cal General. Just abans d’arribar a Saldes, en un camí que s’endinsa prop d’una benzinera. Us oferiran bon menjar del país i en quantitat. Restaurant El Forn. Dins el poble de Gósol, una cuina de disseny amb productes de la terra, amb els quals us llepareu els dits.

On dormir • Refugi Lluís Estasen, a la falda del Pedra. • Càmping El Repòs, del Pedraforca a Saldes. • Hotel Hospat, del Pedraforca a Saldes. • Hotel Cal Franciscó, a Gósol. • Càmping Cadí, a Gósol. • Alberg Molí, a Gósol. Webs www.saldes.cat www.parcdepalomera.com www.cavallsdelvent.com http://gosol.ddl.net http://molidegosol.com Bibliografia • Mapes editorial Alpina: Serra del Cadí-Pedraforca, Rasos de Peguera-Serra d’Ensija, MoixeróLa Tossa. • Sergi Lara. A peu pel parc natural Cadí-Moixeró i el Massís del Pedraforca. Ed. Cossetània. • Esquí de muntanya en el Pirineu Català. Ed. Desnivel. ■

Sólo si me siento valioso por ser como soy, puedo aceptarme, puedo ser auténtico, puedo ser verdadero. Jorge Bucay.

LLOCS I VIATGES

BTT a la serra de Collserola JORDI RESA VAQUÉ GRAN DENSITAT DE POBLACIÓ, el ciment i les infraestructures que envolten Collserola la converteixen, per l’abundant i variada vegetació i fauna, en un espai bàsic per a l’equilibri ecològic i mediambiental del territori, sense oblidar el gran valor patrimonial i cultural, present en forma de masies, ermites, fonts i altres construccions arquitectòniques, senyal inequívoc del pas dels seus habitants al llarg de la història. La serra de Collserola comparteix territori amb tres comarques: el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat, i nou municipis: Barcelona, Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès, el Papiol, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat. Els límits geogràfics de la serra són la vall del Besòs al nord, la depressió del Vallès a l’oest, la vall del Llobregat al sud i el pla de Barcelona a l’est. El rocam és compost per un complex graniticoesquistós amb algunes llenques calcàries i una faixa metamòrfica. La vegetació està formada per extensos boscos d’alzina, pi blanc i algunes clapes de roure, els quals constitueixen una bona representació dels ecosistemes mediterranis. Entre les 11.100 ha de superfície de la serra es diferencien tres unitats de relleu: la carena barceloni-

na, els contraforts del Vallès i els turons del Llobregat. La carena barcelonina s’estén des del turó de Sant Pere Màrtir (384 m), al sud, fins al turó de les Roquetes (304 m), al nord, amb el Tibidabo (515 m) com a cim més alt. De la carena principal barcelonina baixen suaument cap al Vallès diversos contraforts: serra d’en Fotja, de l’Arrabassada, turó del Puig, del Penitent i del Soldat; a l’oest el puig Madrona, connectat per les serres de Can Julià i d’en Rabassa. Els turons del Llobregat s’estenen des de Sant Pere Màrtir al

puig Madrona: turó d’en Cors (393 m), penya del Moro (275 m), turons de Can Pasqual (467 m), puig d’Olorda (424 m) i turó del Xai (373 m). Diversos torrents recorren les fondalades de la serra cap al mar (actualment pel subsòl), el Llobregat i el Besòs. Per tal de garantir la conservació com a espai natural i fer-lo compatible amb el gaudi dels ciutadans, l’octubre del 1987 es va aprovar el Pla especial d’ordenació i de protecció del medi natural de Collserola, que inclou una àrea aproximada de 8.000 ha. El Consorci del Parc de Collserola és l’or-

No hi ha arbre que el vent no hagi sacsejat. Proverbi hindú.

LLOCS I VIATGES

ganisme responsable de la gestió del Parc. L’integren els ajuntaments amb part del terme municipal dins els límits del Parc, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la Diputació de Barcelona. Collserola forma part dels Espais Protegits per la Legislació Urbanística. Inclou la Reserva Natural de la Font Groga situada a l’obaga de la serra, a la capçalera de la vall de Sant Medir, on predomina la vegetació mediterrània humida, boscos de roure i alzina. La serra de Collserola ofereix un nombre elevat d’itineraris per a la pràctica de la bicicleta de muntanya. El que us proposo és el recorregut pel sector oriental del Parc. Un agraïment a en Remy per matinar i sortir a pedalar un fred dissabte de novembre. Accés En vehicle: ronda de Dalt sortida 7: Sant Gervasi, Bonanova, av. Tibidabo. Seguiu l’avinguda Tibida-

bo (tramvia blau) fins al pàrquing del pla de les Maduixeres. Descripció de l’itinerari És orientativa. Els parcials marcats indiquen bifurcacions importants. Sovint es troben senyals indicadors. En cas de dubte cal seguir el camí principal. • Pla de les Maduixeres km 0. • Passeig de les Aigües. A 320 m prenem el camí de la dreta en pujada (senyal ctra. Vallvidrera, Vivers de Can Borni, Tibidabo). • A 800 m prenem el camí de la dreta direcció als Vivers de Can Borni. Seguiu pujant. • A 850 m seguim a l’esquerra (senyal Font del Bacallà). Seguim la pista principal deixant els senders a la dreta. • A 1 km arribem a la carretera de Vallvidrera al coll de l’Erola BV1418. Seguim a la dreta en baixada fins a la bifurcació (180 m). • Baixem 160 m (direcció Barcelona centre) per la carretera de l’A-

rrabassada (Barcelona-Sant Cugat del Vallès) BV-1417. A l’esquerra (compte en creuar el carril contrari) prenem el GR 92 Mediterrani (corriol). • Arribem a la Font Groga/coll de l’Erola (430 m). Prenem el camí de la dreta en pujada (senyal turó de Santa Maria, Sant Cebrià, Pas del Rei). A 100 m hi ha una bifurcació, cal seguir per l’esquerra. A 600 m a la dreta en baixada fins incorporar-nos al passeig de les Aigües (pista de la dreta en pla; 1km). • Turó de Sant Cebrià. • Turó de la Magarola o del Matall. • Pas del Rei. • Turó del Trac. A la dreta deixem la pista que baixa a Llars Mundet. • Portell de Valldaura. Arribem a la carretera de Cerdanyola (3,1 km) i la creuem amb atenció. • Turó d’en Fotja. Seguim el GR 92 direcció Forat del Vent (senyal) pel corriol pujant i baixant fins arribar a unes cases. Seguim a la dreta pel camí (senyal Turó d’en Fotja. Can Lloses) i corriol. Arribem després d’una forta baixada a un nou senyal i seguim en direcció Forat del Vent. Can Ferrer. Torre Baró. A 650 m passem per unes antenes; seguim a la dreta. Arribem a una bifurcació on s’incorpora un camí per la dreta. Seguim recte (hi ha petits corriols paral·lels que ens porten al mateix camí). • Forat del Vent. Encreuament de camins i senyals. Seguim en baixada pel que indica direcció a Can Ferrer i Can Lloses. Deixem dos camins secundaris a l’esquerra. Després d’1,25 km arribem a la carretera del Cementiri de

El individuo ha luchado siempre para no ser absorbido por la tribu. Si lo intentas, a menudo estarás solo, y a veces asustado. Pero ningún precio es demasiado alto por el privilegio de ser uno mismo. Friedrich Nietzsche.

LLOCS I VIATGES

Collserola (cadena). Prenem el camí de l’esquerra direcció Sant Iscle, Can Lloses, Can Catà. • Torrent de Sant Iscle. Deixem bifurcacions secundàries. • Sant Iscle de les Feixes. Seguim a la dreta direcció Can Catà. Pista principal i a 890 m seguim a l’esquerra direcció Can Catà (senyal). • Can Catà. Seguim la pista principal fins a una bifurcació que prenem a l’esquerra direcció Santa Maria de Feixes, Can Codina, Cerdanyola. Després de creuar un torrent (parcial de 3 km) prendem un camí/corriol a la dreta en pujada (senyal puig de la Guàrdia, urb. Montflorit). Després de 3,9 km creuant el bosc arribem a Can Coll. • Can Coll. Després de deixar l’àrea recreativa a l’esquerra creuem la carretera amb atenció i prenem una pista en pujada direcció Turons de Can Coll, Font del Frare. Arribem a una bifurcació de camins i prenem el de l’esquerra (90º). Trobem dues bifurcacions i sempre seguim a la dreta direcció Turons de Can Coll. Arribem a Sant Cugat (senyal Can Codonyers, Torre Cendrera, Sant Cugat FGC). Al final del camí prenem un corriol a l’esquerra primer i a la dreta (800 m) després, que voreja uns camps. Aviat veurem el Pi d’en Xandri. Arribem a la pista de Can Borrell. • Can Borrell. Seguim la pista principal direcció Sant Medir. • Sant Medir. A 5,9 km prenem un camí a l’esquerra en pujada (direcció urb. Sant Medir, ctra. Cerdanyola). A 100 m prenem un camí a la dreta i a 200 m més un

altre a la dreta. Arribem a una corba molt tancada d’on arriba un camí/corriol (cadena) que prenem per pujar a la Font Groga (Torrent de la Salamandra). • Font Groga. A partir d’aquest punt desfem el camí d’anada. • Carretera de l’Arrabassada BV1417. • Carretera de Vallvidrera. • Vivers de Can Borni. • Passeig de les Aigües. • Pla de les Maduixeres. Distància: 30 km. Desnivell: 800 m acumulat. Horaris: 2 h 15’ (dependrà del ritme). Dificultat: mitjana (alguns camins i corriols tècnics). Aigua: fonts a Viver de Can Borni, Font Groga, Font del Miracle a Sant Medir. Època recomanable: tot l’any. Atenció a l’hivern amb les glaçades.

Cartografia: Serra de Collserola. Esc. 1:20.000. Editorial Alpina, 2001. Telèfon d’interès: Centre d’Informació del Parc i seu del Consorci 93 280 35 52. Web: www.parccollserola.net Bibliografia • Ignasi Forcada. Itineraris per Collserola. Col·lecció Guies del CEC. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998. • Xavier Moret. Collserola pas a pas. Diputació de Barcelona, 2005. ■

Los grandes incendios nacen de las chispas pequeñas. Cardenal Richelieu.

LLOCS I VIATGES

Viatge a Egipte

OLGA NOLASCO

N O ES POT DIR QUE SIGUI un viatge ex-

cessivament exòtic, ja que molta gent ja hi ha anat, però continua despertant curiositat en la gent que no hi ha estat, i bons records en la majoria dels que sí. És un viatge molt recomanable per a aquells que tenen afició per les cultures antigues i especialment per l’Egipte dels faraons (és més, habitualment la gent torna amb fascinació per aquesta fantàstica cultura tan avançada per als seus temps i amb un munt de preguntes i dubtes sobre com vivien, morien i sobretot com construïen aquests magnífics temples i mausoleus). La situació de l’Egipte actual no és tan atraient, amb totes les característiques positives i negatives. El seu aspecte (tant les cons-

truccions, cotxes, brutícia…) és d’un país ancorat en un passat d’un mínim de 60 anys enrere. Personalment el que més em va agradar va ser el creuer pel Nil, que va ser de set dies, la qual cosa ens va permetre gaudir de visites intercalades amb períodes de des-

cans per poder disfrutar de la navegació i els paisatges, i la visita als temples en un fantàstic estat de conservació. La visita a El Caire val la pena per veure i sentir el caos ordenat d’aquesta ciutat: trànsit, comerç, etc. i ficar-se en un taxi amb nou persones més per viatjar a tota velocitat i sense normes de circulació per arribar sense problemes al teu destí (això sí, el preu pactat sempre per endavant). A qui li agradi comprar i el regateig es trobarà en un paradís, tant, que fins i tot acabarà fart de ser assetjat per comprar la infinitat de xorrades destinades als turistes. Recomanacions • Tenir molt clar què vols comprar i no deixar-te atabalar per les mil i una “tretes” per timar-te. • Pagar en lliures egípcies, tot i que arreu accepten euros (surt més econòmic). • Portar Fortasec i suero oral en quantitats industrials (si no per a tu, segur que algú al viatge ho necessitarà). ■

El mundo exige resultados. No le cuentes a otros tus dolores del parto. Muéstrales al niño. Indira Gandhi.

LLOCS I VIATGES

Nova Zelanda. Un paradís per descobrir MONTSE CASTRO FORNS

P ER

PARLAR DE

NOVA ZELANDA no cal

localitzar-la en el plànol. És un somni per a qualsevol viatjar a les dues illes que la formen, conèixer la seva història, gaudir de la natura i de la seva gent. Entre 500 i 3.000 anys abans de Crist els maoris van arribar a l’illa des de la Polinèsia. Actualment aquests aborígens són la minoria de la població. James Cook, l’any 1769, va realitzar diversos viatges i van començar les expedicions de baleners i la colonització dels europeus. Nova Zelanda es va convertir definitivament en una colònia britànica amb el tractat de Waitangi l’any 1840, encara no fa dos segles. En record a James Cook, la muntanya més alta i l’estret que separa l’illa del nord i la del sud porten el seu nom. Sembla ser que els espanyols havien arribat en els primers viatges euro-

Capvespre entre els guèisers de Rotorua.

peus a finals de 1576, però van passar de llarg. Actualment, la densitat de població és de 15 h./km2 i està concentrada en les principals poblacions. Això fa que quan mires al voltant predominen els bens pasturant per sobre de les persones, i va de debò. Però, què és el més recomanable de Nova Zelanda? Doncs tot. A l’illa del nord hi ha la ciutat més poblada: Auckland. És un intent de ciutat europea barrejada amb nadius maoris i un port esportiu que recorda la costa francesa. A l’extrem oposat d’Auckland hi ha Wellington, que és la capital i té un caire britànic total. Enmig de les dues ciutats, Rotorua, que concentra les meravelles de la natura i la pudor del sofre que surt de la terra: volcans sense erupció, cràters convertits en llacs, guèisers, aigües termals, camins per fer excursions interminables. Tot això barrejat amb un clima subtro-

pical i amb gent que es desviu per la terra i el turisme. L’illa del sud és la més gran, dividida en nord i sud pels alps Meridionals. Aquí l’hivern és molt rigorós. És un paradís dels esports de neu, però a més, la natura és generosa: glaceres, fiords, rierols, llacs, vegetació i animals. A tot arreu, grans camps amb bens, vaques o cérvols. I després de les platges o dels penya-segats, sempre hi ha aigua per tot arreu, l’oceà Pacífic o el mar de Tasmània. El respecte per la natura és tal que pescar una llagosta petita de menys d’uns centímetres determinats comporta retornar la bèstia a l’aigua. Arreu no hi manquen balenes, pingüins blaus o de bec groc, foques grans i petites, ocells, albatros kiwis (autòcton de l’illa) i altres animals. La natura és la seva riquesa, la respecten, la potencien i forma part de la seva forma de vida. L’idioma és l’anglès però encara s’escolta el maori. Els maoris que queden han canviat la fortalesa de la seva raça per la cultura del fast food. Abans de començar qualsevol dels partits de la selecció de tots els esports, l’equip fa una dansa maori (la haka). És una dansa amenaçadora, impactant, que no deixa indiferent. També tenen una dansa d’hospitalitat. Actualment només queda un 7% de maoris. Quina llàstima. ■

Las palabras están llenas de falsedad o de arte; la mirada es el lenguaje del corazón. William Shakespeare.

US RECOMANO

“Vacía tu copa para que pueda ser llenada; quédate sin nada para ganar la totalidad.”

CINEMA

Cinema d’arts marcials DAHLIA DES DE SEMPRE m’han agradat les pel·lícules d’arts marcials, aquells dolents tan dolents que eren vençuts per aquells bons que tan bé sabien donar els cops i les puntades de peu! Ara que sóc més gran encara m’agrada assaborir-les. Tot i que moltes d’elles tenien un argument pèssim i un pressupost baixíssim, et feien passar una bona estona. Amb els avenços de la tecnologia i els efectes especials, el gènere ha anat evolucionant, el kung fu de les pel·lícules dels anys setanta coexisteix avui dia amb el wu xia pian (el que podríem dir cinema de capa i espasa xinès) on les piruetes i els efectes especials són imprescindibles; així, les coreografies de les lluites han perdut aquell caire més o menys creïble però s’han anat enriquint i cada cop són més enginyoses. D’entre els actors del gènere, és un deure per a tot afeccionat parlar de Bruce Lee, el petit dragó. Sense ell aquest gènere de pel·lícules no seria el que és ni les arts marcials tampoc. Bruce Lee, de nom real Lee Yuen Kam (San Francisco, 1940 - Hong Kong, 1973), es dedicà principalment al kung fu, va renovar les arts marcials i va fundar el Jeet Kune Do (“camí del puny que intercepta”). A part de ser un excel·lent lluitador, Bruce era un

filòsof –va estudiar filosofia a la universitat–. Aquesta facultat aportà profunditat al JKD, que es convertí en un veritable camí de coneixement i superació personal, a través del qual ell buscava la perfecció i la veritat. Bruce tenia una gran voluntat, constància, agilitat i velocitat i un esperit de superació que el duia a aplicar sempre aspectes científics al kung fu, a aprendre d’altres arts i a voler millorar-les. És considerat un dels homes més forts que han existit –en relació amb la seva talla– i hi ha qui diu que mai hi hagut un rival que el superés fins al dia d’avui. Al llarg de la seva vida, Bruce es va trobar amb molts prejudicis socials. Ell opinava que ensenyar kung fu era una forma de mostrar la bellesa de la seva cultura, però l’hermetisme xinès no permetia donar a conèixer a estranys els secrets del seu art; per aquest motiu, el varen desafiar a guanyar un combat per així poder continuar ensenyant. Per altra banda, el racisme de Hollywood tampoc el va afavorir. Va fer petits papers a sèries de TV: Batman, Iroside... destacant el de coprotagonista a El avispón verde (The green hornet, 1966-1967). Més tard li van oferir protagonitzar la sèrie de TV Kung fu. Tot i que en principi la sèrie havia estat ideada per a ell, la mentalitat nord-americana d’aquells

No te establezcas en una forma, adáptala y construye la tuya propia, y déjala crecer. Bruce Lee.

US RECOMANO

anys va creure necessari que el protagonista fos un actor amb trets no tan xinesos. Arran de la seva decepció, va decidir tornar a Hong Kong, lloc on realment va començar la seva carrera cinematogràfica; en arribar va quedar sorprès perquè allà ja era famós gràcies al seu paper de l’ajudant Kato a El avispón verde. Podeu tenir el plaer de veure el seu art en el llegat cinematogràfic que ens va deixar: Karate a muerte en Bangkok (The big boss, 1971). Aquesta pel·lícula és el resultat de la seva trobada amb el productor Raymond Chow i li brindà una gran popularitat a la Xina, fins al punt de ser considerat gairebé un heroi nacional. Furia oriental (Fist of fury, 1972). Les lluites de Bruce Lee rodejat pels seus oponents, vull dir “ell contra tots”, són immillorables i són un dels punts forts de les seves coreografies. El furor del Dragón (Way of the dragon, 1972). És un clàssic de les arts marcials. Bruce fou l’escriptor, actor i director de la pel·lícula, amb la qual va mostrar les seves habilitats com a lluitador i còmic. Fou en aquest film on Chuck Norris –campió mundial invicte de pesos mitjans de karate del 1968 al 1974– va començar la seva carrera cinematogràfica. La lluita final entre ells dos –situada al Coliseum de Roma– està considerada de les millors que s’hagin filmat. Operación Dragón (Enter the dragon, 1973). Els entesos diuen que és la seva millor pel·lícula i s’ha convertit en un títol de referència per als afeccionats al gènere. La seva dedicació al film va ser ab-

soluta i els resultats foren un bon argument, molt bones actuacions i uns combats d’un realisme total. La pel·lícula fou un èxit i el consagrà com a actor d’aquest gènere. Malauradament, va morir unes setmanes abans de la seva estrena. Juego con la muerte (Game of death, 1978). És una pel·lícula que va deixar inacabada a causa de la seva mort i que, amb dobles i trossos de metratge d’altres films, es va estrenar anys més tard. En les seves pel·lícules es poden veure escenes on Bruce ens mostra també el seu domini indiscutible del nunchaku, arma xinesa consistent en dos pals units en els seus extrems per una cadena curta; el bo, pal llarg, i la tècnica filipina de dos pals, khali. El seu carisma va contagiar la passió per les arts marcials a Occident, generant onades de seguidors per tot el món. Bruce es va convertir en un personatge de culte i encara ara és un ídol a seguir. Bruce Lee va preparar el terreny

a altres figures que més endavant destacarien en aquest gènere, cadascú amb un estil propi, Jet Li, Jackie Chan, Chuck Norris... Avui dia, moltes pel·lícules i sèries li reten homenatge; sense anar massa enllà, el mallot groc que duu Uma Thurman a Kill Bill no és sinó una clucada d’ull al que portava Bruce a Juego con la muerte; al manga Naruto, el personatge de Rock Lee, està clarament inspirat en la seva figura; Law, un personatge del joc Tekken, és gairebé ell amb bigoti; el final del joc Mortal Kombat està inspirat en unes escenes de Juego con la muerte; l’espot de televisió d’una marca d’automòbils ens mostrava unes imatges seves en què escoltàvem una de les seves frases més conegudes: “Buida la teva ment, sigues amorf, moldejable, com l’aigua...”. La prematura mort de Bruce als 32 anys ha estat sempre motiu de controvèrsia i especulacions, però els/les que l’admirem preferim recordar-lo en vida. ■

Si crees que algo es imposible, tú lo harás imposible. Bruce Lee.

US RECOMANO

RACONS

Una estada real i literària a Vall Fosca, acollits a Casa Leonardo per la Mireia i el Jesús HELENA MESTRE SANS

CONTRACORRENT, la novel·la de Jordi Font-Agustí que va ser escollida i va guanyar l’edició de l’any 2000 del Premi el Lector de l’Odissea de Vilafranca narra una història situada en dos temps diferents però al mateix lloc: Vall Fosca. Des que vaig llegir el llibre tenia pendent anar-hi, veure l’escenari en què es movien els personatges, reviure la història que s’hi explica i sobretot conèixer el paisatge, l’ambient de la vall, i visitar el vell molí fariner i la central elèctrica que els Castella tenien al costat del riu Flamicell. Per a l’estada vàrem escollir Casa Leonardo, una fonda molt acollidora, situada a Senterada, porta d’entrada de la Vall Fosca, al costat del riu Flamicell, del qual pots sentir la remor des del llit estant. Es tracta d’un establiment que va néixer per atendre l’arribada de forasters a la comarca a causa de la construcció de la central elèctrica i les carreteres que s’hi van fer a principis del segle passat. A més, l’hostal també té un bar on passarhi les estones a la vora del foc amb la companyia de la gent del poble i del Jesús i la Mireia que són qui ho regenten.

Al costat hi ha l’antiga botiga que està tal com la veuríem fa 40 anys, amb l’ambientació, els productes i les marques de l’època. De fet, tota la casa està conservada com era en la seva fundació, plena d’objectes antics molt ben restaurats. Hi ha la possibilitat d’allotjarse a l’habitació de l’Alcoba, el Tinter, l’Escalfallits, el Palanganero, la Banyera, el Balancí, o el Braser, això sí, amb les comoditats que tots valorem quan anem d’hostes i ben plena de detalls acollidors. Per complementar-ho, el tracte afable, sincer i cordial dels propietaris que et fan sentir com a casa de seguida, la cuina casolana boníssima per sopar i esmorzar, molt abundant, que té com a base els productes de la terra i el saber fer de la cuinera fan l’establiment absolutament recomanable per la

seva qualitat i pel preu que és molt raonable. El bon esmorzar que pots degustar et permet entrar amb bon peu a la Vall Fosca, on conviuen harmònicament rius, barrancs, fonts, prats... i el Flamisell, que és l’eix i el protagonista de la seva electrificació. Agafem la carretera que va cap a Sallente i ens desviem per visitar Estavill que és el poble d’alta muntanya que millor conserva l’estructura medieval, caracteritzat per formar un entrellat de carrers coberts i articulat a partir d’un carrer central que es tancava a les nits. Seguim fins La Pobleta de Bellveí on trobem el molí que a principis del segle XX va compartir la seva funció de molí fariner amb la de centraleta hidroelèctrica. Conserva aquest vell molí les seves dues parts ben diferenciades: la que correspon a la seva funció inicial de molí fariner amb tots els seus elements disposats tal com van quedar en la seva darrera utilització i al costat mateix la que seria la primera centraleta hidroelèctrica de la vall, amb la seva dinamo, politges, turbina... i que constitueix una petita joia de l’arqueologia industrial.

No entiendes realmente algo a menos que seas capaz de explicárselo a tu abuela. Albert Einstein.

US RECOMANO

D’aquí surt una ruta molt interessant des del punt de vista paisatgístic que ens porta fins l’Estany de Moncortès. Seguim cap a Capdella on uns anys més tard es construí la primera gran central hidroelèctrica de Catalunya i que va comportar la construcció de canalitzacions i carreteres. Avui hi ha el Museu Hidroelèctric de Capdella que ens permet un recorregut per totes les obres realitzades fins la posada en marxa de la central. Aquí hi trobem dues mostres del romànic pirenenc: l’ermita de Sant Martí, de la qual només se’n conserva una part, i l’esglèsia de Sant Vicenç, sòbria i que per la seva ubicació, dalt d’un turonet, ofereix una vista espectacular, potser la millor de la vall. Seguim cap al telefèric de Sallente-Estany Gento, que ens permet accedir a més de 2.000 metres i recórrer la Via Verda, l’antiga via del carrilet que es va utilitzar per

construir la cambra d’aigües de Capdella i que encara conserva els carrils en bona part del seu recorregut. També des d’allà podem anar resseguint els senders senyalitzats i gaudir dels quasi 30 estanys fins arribar a Aigüestortes. En arribar l’hora de sopar a Casa Leonardo us serviran, entre d’altres coses, una bona menja del Pallars: la girella, un embotit fet a base de corder, arròs i cansalada que farceix el mateix budell. No us ho perdeu! ■

Si tots anéssim en la mateixa direcció, el món tombaria. Proverbi jueu.

LA CUINA DE L’HOSPITAL

Del mercat a la taula 21 DE NOVEMBRE es va saber el resultat del concurs de receptes Del mercat a la taula, organitzat per la Xarxa de Mercats Municipals de la Diputació de Barcelona i amb la col·laboració del Patronat de Comerç i Turisme de l’Ajuntament de Vilafranca i els mercats municipals de la vila. Entre les dues guanyadores hi ha la nostra companya Margarida Bayer, administrativa de Consultes Externes, que va obtenir el premi amb la recepta Faves estofades al vi negre del Penedès. Les dues guanyadores van rebre un trofeu i les seves receptes s’editaran en un llibre que recollirà totes les receptes escollides dels municipis de la província de Barcelona que han participat en el concurs. EL DIA

MARGARIDA BAYER

Faves estofades al vi negre del Penedès Ingredients (per a quatre persones) 1 kg. de faves pelades Oli d’oliva Dues cebes Sal Dos grans d’all pelats Dues fulles de llorer Un got de vi negre del Penedès Un tros de botifarra negra ampla Quatre talls de cansalada Aigua Elaboració Es posa oli en una cassola i es dora la cansalada. Es retira i reserva per a més tard. En el mateix oli, s’hi talla la ceba, s’afegeixen els alls i les fulles de llorer. Es deixa sofregir i s’hi posen les faves i el vi. S’afegeix aigua fins que quedin tapades i s’hi posa la sal. Se les deixa coure a foc lent durant 30-40 minuts, depenent de la mida de les faves. Quan ja quasi estiguin, s’hi posen els talls de cansalada i la botifarra, al final. La botifarra negra s’ha de vigilar, ja que es desfà molt ràpid. ■

L’insult deshonra qui el diu, no qui el rep. Diógenes de Sínope.

LA CUINA DE L’HOSPITAL

On podem menjar ENRIC DUQUE

Shunka (un japonès diferent) Just enfront de la catedral de Barcelona hi ha un dels restaurants més originals de la ciutat. És el Shunka, per a molts el millor “japo” de Barna i això és molt dir perquè de “japos”, a Barna, n’hi ha molts i de molt bons, però aquest és realment especial. La decoració és austera tirant a inexistent, amb la qual cosa només queda el menjar i el servei, que són ambdós excel·lents. Tot el que fan és bo, però hi ha unes quantes coses que jo qualificaria d’extraordinàries. Preneu nota: anguila fumada amb niguiri; toro de tonyina mínimament passat per la planxa també en niguiri; arròs amb salsa de garoines, de gust potent i atrevit; espardenyes fetes al gust de Ferran Adrià, i la més impressionant, albergínia fregida, sembla poca cosa, oi que sí? Doncs quan l’hagueu tastat ja m’ho sabreu dir. Shunka Sagristans, 5 Tel. 93 412 49 91 Preu per persona: 30 euros Specchio Magico (màgia italiana a Gràcia) No us descobriré ara què són els restaurants italians, tots els hem tastat i sabem de què va la cosa. Ara bé, n’hi ha que destaquen per damunt de la resta. Aquest n’és un. Per què? us preguntareu. Doncs mira, per una sèrie de motius que

tan sols descobrireu si hi aneu, i és que són molt subtils i fan conjunt; el tiramisú és de debò, els espaguetis estan al dente, el tomàquet és natural, la mozzarella és de búfala. Tota una sèrie de coses que fan que quan surts del restaurant tinguis ganes de tornar-hi. Tampoc està de més dir que és el restaurant on Joan Laporta du els seus amics quan els vol convèncer d’alguna cosa (de futbol no en sap però de menjar segur que sí). Specchio Magico Lluís Antúnez, 1 Tel. 93 415 33 71 Preu per persona: 25-35 euros Tapelia (arrossos al carrer Tuset) Estem a Barna i ens ve de gust una paella, on anem? Bona pregunta que no té fàcil resposta, i és que una paella de qualitat i ben feta no és gens fàcil de trobar. Per això és d’agrair que es muntin restaurants com aquest que ara comentem. El Tapelia és un restaurant d’arrossos, encara que no cal dir que també fan altres coses i les fan prou bé. L’oferta d’arrossos és realment temptadora i quan els tastes t’adones que estan fets a consciència, com abans. La millor paella del món? Potser no, però sí una digníssima paella que val la pena tastar.

Pechugas de pollo rebozadas con nata LOLI ROLDÁN

Ingredientes Pechugas de pollo Nata líquida Jamón salado Pan rallado Perejil Ajo Queso rallado Vino blanco Huevo Cómo se hace Se hacen a filetes las pechugas y se aliñan (el día anterior) con ajo, perejil, vino y sal al gusto. Se pasan por huevo y pan rallado, se fríen en aceite de oliva y se ponen en una bandeja para el horno. Se les echa el jamón picado, la nata líquida (para que se mojen bien) y el queso rallado por encima. Se gratina en el horno hasta que esté el queso fundido. ¡Buenísimas! ■

Tapelia Tuset, 20-24 Tel. 93 238 42 69

Los hombres están siempre dispuestos a curiosear y averiguar sobre las vidas ajenas, pero les da pereza conocerse a sí mismos y corregir su propia vida. Sant Agustí.

AFICIONS

L’art de la cal·ligrafia ISABEL BOADA MUNNÉ AQUEST ÉS EL MEU HOBBY : la cal·ligrafia. Potser em ve de la meva professió i de les meves inquietuds visuals i artístiques: veig el llibre com una “capsa de lletres”. A vegades penso com hauria gaudit remenant les caixes amb tipus de lletres que tenien les impremtes, com quan era petita i remenava les capses plenes de botons de diferents mides i colors que guardava la mare. Dins la meva trajectòria professional vaig coincidir amb un company, que és professor de dibuix, en aquesta visió de la lletra, encara que cadascú amb els nostres propis matisos i interessos personals, però sí en aquest vessant artístic de la lletra. Ha estat la persona que m’ha introduït en la cal·ligrafia per aprendre dels diferents alfabets les qüestions més tècni-

ques: l’angle que cal utilitzar, l’alçada i la separació entre lletres i els tipus d’instruments d’escriptura. Així vaig descobrir que les lletres es construeixen i que més que escriure, és crear i construir a través dels moviments de la ploma. Més endavant, a través de la pràctica i l’experimentació, arribes a la teva pròpia interpretació d’un alfabet concret, renovant-lo fins a crear un estil propi. A mi l’art de la cal·ligrafia m’ofereix poder visualitzar el text com una imatge, i em permet explorar les possibilitats d’expressió artística que proporcionen les lletres. ■

Jo sóc un ciutadà, no d’Atenes o Grècia, sinó del món. Sòcrates.

L’ENTREVISTA

Jaume Albà Serrano: “Parlar, parlar molt amb el malalt” MONTSE CARDÓ

Sabem que tens un hobby de molta velocitat.

Jaume Albà Serrano porta més de 25 anys exercint la medicina a Urgències del nostre Hospital. És un dels grans professionals i un referent indiscutible en aquesta àrea. De somriure obert i franc, transmetent serenitat i confiança, comença l’entrevista recordant la gent que durant tants anys l’ha acompanyat en la seva professió. Ens comenta que recorda molt la gent, sobretot els que han marxat i amb els que va començar: en Papasseit; en Fidel Oferil, que ens va deixar tràgicament; l’Iñaki Mingolarra; el Victorio, l’antic zelador, camiller, sondador, un personatge irrepetible, “l’home que ens va treure de molts embolics”. I encara que creu que sempre ha estat millor sense guàrdies, reconeix que ha tingut moments molt agradables, amb el Duque camiller i tota la gent d’infermeria, que ja són una mica “gran reserva”... i per descomptat, amb la Montse González i en Gibert. Recorda l’ambient familiar i acollidor de l’hospital vell, mentre va intercalant anècdotes i situacions divertides pròpies d’un lloc com Urgències.

Bé, més que un hobby és una passió, la dels cotxes de fórmula 1. Sóc un fanàtic de la Ferrari, no sóc fan de l’Alonso, ho sóc de la Ferrari, que quedi clar, per tant aquesta temporada puc estar molt content dels resultats. Una altra afecció és la lectura (novel·la) i el cinema. Tot i que no tinc molt de temps. L’any 2001 va néixer en Pau, el meu segon fill, amb un problema d’autisme, i això fa que et canviï molt la vida, els valors i les prioritats, i la convivència diària es complica i tot això s’acaba reflectint en el caràcter. Ho intento portar bé, però a vegades és inevitable que m’afecti en l’humor, vull demanar disculpes si algun dia he estat una mica “borde”. Has triat Urgències o ella t’ha triat a tu?

Sempre m’he sentit més còmode a Urgències, amb les situacions que s’hi donen i amb els malalts aguts, més que no pas en els seguiments diaris i continuats del malalt. Després de tants anys has vist molts canvis dins de la professió?

S’han donat canvis en la pressió assistencial pel que fa al nombre de malalts, que ha augmentat consi-

Los zorros usan muchos trucos. Los erizos, sólo uno. Pero es el mejor de todos. Erasmo de Rotterdam.

L’ENTREVISTA

tiques, suposicions, denúncies... Posa’t a la pell del malalt i de l’acompanyant, estàs en un lloc hostil, sis hores d’espera, sense que t’expliquin res. Així ja entres “calent”. Encara que també n’hi ha que entren “calents” per 10 minuts d’espera! Caldria tenir en compte alternatives?

derablement, en la complexitat dels casos, les pluripatologies en un mateix malalt, l’envelliment de la població, i també és remarcable el gran augment de les consultes en població immigrant amb cultures, problemes i necessitats desconeguts fins ara. Les expectatives de vida no són les mateixes!

Els malalts cada vegada són més grans, amb moltes malalties i més complexes. Abans el malalt d’una certa edat es quedava a casa i moria tranquil, amb la família, com un fet natural de la vida, ara venen a Urgències i la família t’exigeix que el posis bé, que no es mori, quan a vegades tenen quasi 100 anys. Tant ha canviat el malalt?

Sí, imagina, quan vaig començar a

fer de metge, un malalt de 75 anys per exemple, ja era criteri de no fer diàlisi. Ara però ens passem. S’ha perdut una mica el sentit comú, no està de moda morir-se, i menys fer-ho a casa, no queda bé, ni a la residència. Ara et remeten els malalts des de la residència en fase terminal per morir a Urgències o a hospitalització. I són més exigents!

Més exigents i reivindicatius. Si passa alguna cosa o té una malaltia complexa, el problema és del metge. Es busca sempre un responsable, algú que hagi fallat. De totes maneres, s’evitarien molts conflictes tenint cura de l’entorn del malalt, és a dir, dels familiars que l’acompanyen. És molt important informar exhaustivament del procés. I si es detecten conflictes, més encara. S’evitarien moltes crí-

A Urgències ens ve tot i per tot, i se’ns demana solucions ràpides, radiografies, diagnòstics... Per altra banda, en el món de la primària hi ha grans professionals, però també saturats. S’haurien de trobar noves solucions, i hi ha llocs, com per a exemple a Bellvitge, crec que també a Sant Boi, Hospital Clínic on funciona molt bé un servei d’hospitalització domiciliària que evita consultes a urgències i ingressos... Aquí per exemple ens funciona molt bé el PADES amb els quals tenim molt bona relació. Haguessis volgut dedicar-te a una altra feina?

No m’imagino fent altra cosa que la medicina, però no sé si hagués fet una altra especialitat, potser amb menys contacte directe amb els malalts, com ara, anatomia patològica, radiologia... a vegades hi penso. Però sempre has exercit la Medicina Interna encara que durant uns deu anys ho vas compartir amb l’especialitat de Pneumologia a Consultes Externes?

Personalment m’hagués agradat que ser metge d’Urgències acabés sent una especialitat de l’Hospital,

Que una cosa no funcioni com tu esperaves no vol dir que sigui inútil. Thomas Alva Edison.

L’ENTREVISTA

una especialitat considerada com les altres, i tinc la sensació que és una mica el cul de sac dels altres serveis i que em jubilaré amb la sensació de la manca de reconeixement de la meva feina tant a nivell social com de vegades dels mateixos companys. Hi ha poca gent que estigui disposada a fer una horari fix a Urgències, el Gibert, el Rafa Moreno, la Georgina Giménez i jo, i sentirho com una especialitat com pot ser Medicina Interna, Cirurgia o altres. Urgències és la primera línia de foc, i per a un malalt, a vegades, també és l’últim recurs. Per altra part crec que tenim un equip de metges d’Urgències (dits polivalents) de luxe en aquest Hospital, comparat amb altres llocs i que se’ls ha de cuidar. Hi ha moments que les Urgències es col·lapsen.

Malgrat s’ha incrementat molt el nombre d’usuaris d’Urgències seguim quasi amb el mateix nombre de metges i infermeres que fa anys. Crec que s’hauria d’invertir en el servei per poder donar una millor assistència, evitar les llargues esperes, i evitar el cansament i desànim dels professionals... Sempre havia pensat que les coses tendeixen a millorar. Fins fa una temporada de 3-4 anys cap aquí pensava això i recomanava la medicina pública a tothom. Però ara no n’estic tan segur. Estem saturats de feina en tots els nivells, tenim manca de personal i també penso que hi ha moments en què es treballa poc motivat... I una de les coses que més em preocupa en aquests moments és la marxa de l’Hospital de profes-

sionals i amics excel·lents. Penso que s’hauria de poder fer alguna cosa. Com és que no es poden fidelitzar els bons professionals? Tot i tenir en compte que és una època amb molta demanda i oferta, quan passa això i no veus que es faci res, tens una sensació de desànim. A la medicina pública, gerents i polítics haurien de posar les eines necessàries per fidelitzar els professionals, per mantenir el nivell de qualitat. També penso que quan una persona porta més de 20 anys a la casa, no li pots estar discutint si li falten 2 anys, o si has de publicar més o menys per accedir a determinats nivells (estic pensant en carreres professionals). Crec que cal fixar millores per als professionals, per una qüestió de dignitat i de qualitat. Penses en el futur?

Hi procuro pensar poc perquè em desanimo. Veig la situació en general complicada, hi ha una manca de planificació en els estudis de medicina, la manca de metges es deu a mancances a la base. Sempre ha estat important cobrir les necessitats amb gent del país i no tinc res en contra amb la gent que ve de fora, encara sort d’ells. Però això demostra clarament errades en la planificació dels estudis i en la gestió dels recursos. Els metges joves vénen ben preparats?

Potser estan més ben formats que jo quan vaig començar, però no sé si tots tenen el mateix grau de compromís amb la professió, i amb lligar-se a un projecte a llarg termini, dos aspectes prou impor-

tants. Pel nostre Servei d’Urgències han passat molt bons professionals que han marxat i que si hagués sigut per mi els hauria “lligat” com fos. L’altre dia un usuari comentava que el seu metge de capçalera, durant la visita, no el va mirar a la cara perquè estava massa enfeinat mirant i escrivint a l’ordinador. Com afrontes els canvis informàtics del nostre hospital?

Em preocupa una mica el canvi informàtic perquè em sento una mica superat. Però és evident que cada vegada estem més tecnificats i això no hauria de prendre terreny a la part humana que és essencial en la medicina. El que veig amb tot aquest nou programa informàtic és que no em facilitarà la feina, estaré més temps dedicat a teclejar i menys a assistir de debò al malalt, és complicat! No veig que sigui un programa que ajudi a facilitar l’assistència, és un programa pensat sobretot per a l’administració. De totes maneres ho haurem de provar i fer una nova valoració més endavant. Què recomanes a la gent més jove?

No m’ha agradat mai donar consells, però sí que voldria recomanar el parlar, parlar molt amb el malalt, amb els familiars. És la clau per fer fins i tot un bon diagnòstic, per estalviar-se proves, per curar el malalt i per evitar-se molt mals entesos. I parlar exhaustivament amb la família és molt important, sobretot si el malalt està greu o és terminal. Aquí, al nostre Hospital, penso que això ho fem bastant bé. ■

Al cap i a la fi, tot és un acudit. Charles Chaplin.

PARTICIPEM...

Ginesta, grup d’autoajuda per a dones amb càncer de pit SUSANA DE LAMOR

ja sabeu, arran de la meva intervenció quirúrgica de neo de mama l’agost de 2002 i mentre estava en ple tractament de quimioteràpia i radioteràpia, em van parlar, aquí a l’Hospital, de l’existència d’un grup d’autoajuda per a dones amb càncer de pit que funcionava a Vilafranca i comarca. No tenia cap intenció de dirigirme a aquesta associació, però durant aquells dies vaig veure anunciada una conferència sobre la malaltia, amb la intervenció de l’advocada Magda Oronich (persona afectada i que jo sempre havia pensat que tenia molta empenta) i vaig decidir anar-hi, potser així podria conèixer millor la malaltia per la qual estava passant en aquells moments. La conferència va ser molt interessant i en acabar vaig tenir la possibilitat de parlar amb la Magda (jo ja la coneixia perquè durant uns anys vaig treballar a Barcelona en un bufet d’advocats i el meu “jefe” era col·lega d’ella) i em va parlar molt bé del grup Ginesta, de tot el que feien i de l’emCOM MOLTS DE VOSALTRES

penta que tenien totes les dones que el formaven. Aquell mateix dia vaig saludar la seva presidenta, M. Rosa Gumà. Em va explicar la finalitat del grup i vaig pensar que si amb la meva experiència podia ajudar alguna altra dona que passés pel mateix, valia la pena col·laborar-hi, alhora que podria oferir el meu ajut per a l’organització de totes les activitats i projectes que volien tirar endavant, fins i tot posant-me davant d’un micròfon al mig de la plaça de la vila o presentant actes, cosa que no havia fet mai i que, per cert, cada cop m’agrada més. Des d’aquell dia, ara fa 5 anys, Ginesta ha anat creixent quant a nombre de sòcies (per desgràcia cada cop hi ha més persones afectades, però cada cop n’hi ha més que es curen) però també com a entitat, ja que actualment és membre de la Federació Espanyola de Càncer de Mama (FECMA) i de la Federació de Càncer de Mama Montserrat Roig.

Un chisme es como una avispa; si no puedes matarla al primer golpe, mejor no te metas con ella. George Bernard Shaw.

PARTICIPEM...

Ens trobareu tots els dimecres de 18 a 20 h al Casal de la Dona de Vilafranca Tel. 639 171 765 Tel. 639 280 708 associacioginesta@ginestavila.cat www.ginestavila.cat Els objectius del grup • Ajudar la dona diagnosticada de càncer de mama: escoltant les seves pors i dubtes i encaminant-la dins les nostres experiències i possibilitats de vèncer el càncer. • Ajudar la dona a aconseguir una excel·lent qualitat de vida. • Un cop acabat el tractament, ajudar-la a reincorporar-se a la “vida quotidiana” (lloc de treball, vida afectiva i sexual, autoestima). • Aconseguir que tota dona tingui cura del seu cos i que porti una vida sana, sense excessos ni sedentarisme i amb controls mèdics periòdics.

Igual que la ginesta, la vida per a tu tornarà a tenir color.

Els projectes del grup • Incidència i tractament del linfedema. • Oferir ajuda en els moments concrets del tractament a totes aquelles dones que es trobin soles. Canalitzat per una assistent social, trobar alguna persona que les ajudi a l’hora d’anar a comprar, que les acompanyi al metge... • Grups de suport psicològic conduïts per la psicòloga Rocío Rico. Les activitats del grup • Passarel·les de moda, desfilades de roba íntima i de bany. • Tallers d’autoexploració mamària, tallers d’art florals. • Sessions de ioga. • Commemoració des de fa 4 anys del Dia Mundial del Càncer de Mama. • Passejades pel Penedès, entre d’altres. ■

Les decepcions no maten, i les esperances fan viure. George Sand.

SOLIDARITAT

Acolliment infantil. Present i futur AFABAR

Isabel Hitos Avila José Antonio Barberà Molina ACOLLIR,

PARAULA DERIVADA DEL LLATÍ

colligo, recollir, significa en una de les seves accepcions “admetre algú al si d’un grup, d’una família”. Com podem veure per aquesta definició, l’acolliment significa que algú aliè a la família entri a formar part de la mateixa. L’acolliment infantil significa donar l’oportunitat a un infant de viure en un entorn amb un caliu familiar que li doni estabilitat per tal de formar-se com a persona. Això pressuposa que l’infant no ha pogut aconseguir aquest caliu en l’entorn familiar que li correspondria. La preocupació per la protecció de la família i de la infància es comença a fer sentir després del desastre que va representar la Primera Guerra Mundial. Però és després de la finalització de la Segona Guerra Mundial quan aquesta preocupació es desenvolupa i es consolida especialment en els països occidentals. Així, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 estableix que “la maternitat i la infància tenen dret a atencions i assistència especials”. Però va ser la Declaració dels Drets de l’Infant, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de no-

vembre de 1959, la que va concretar més el que fins llavors tan sols havien estat declaracions molt genèriques i poc precises1. A l’Estat espanyol és a l’article 39 de la Constitució de 1978 on s’expressa el compromís de vetllar pels drets dels infants. Posteriorment, les lleis 21/1987 i 1/1996 posen tot l’èmfasi en la protecció dels infants i en els deures que han de tenir els pares o guardadors d’un infant: “vetllar per ell, tenirlo en la seva companyia, alimentar-lo, educar-lo i procurar-li una formació integral”. Com podem veure, els deures dels adults envers els infants entren tots dins d’allò que podríem considerar “deures normals i d’obligat compliment” per tenir cura del més febles de la societat, així com de tenir cura de garantir la reproducció de l’espècie. La realitat, però, ens indica que no sempre es fa realitat aquest deure per part dels adults. Aleshores és quan intervé l’Administració que procedeix al desemparament de l’infant dels seus pares biològics. Quines alternatives existeixen després del desemparament? Bàsicament tenim: l’adopció, l’acolliment institucional i l’acolliment en família. En aquest article no parlarem de l’adopció, tot i tenir uns certs lligams amb l’acolliment, ja que el

Ten más de lo que muestras; habla menos de lo que sabes. William Shakespeare.

SOLIDARITAT

tema que ens mou s’insereix de ple en els acolliments institucionals i en família. Començarem per l’acolliment en família. Aquest pot tenir diverses modalitats: la primera és l’acolliment en família extensa, és a dir, oncles, cosins, avis... A data de 22/11/05 existien a Catalunya 3.358 infants acollits en família extensa. La segona modalitat és l’acolliment en família aliena, és a dir, famílies que no tenen a veure amb l’infant ni per parentesc ni en general per proximitat geogràfica.

La preocupació per la protecció de la família i de la infància es comença a fer sentir després del desastre que va representar la Primera Guerra Mundial. A la mateixa data existien a Catalunya 563 infants en aquesta situació. Dins l’acolliment en família aliena, també es trobaven a la mateixa data 527 infants en una situació d’acolliment preadoptiu. En total 1.090 infants acollits en família aliena als quals hem de sumar els 3.358 acollits en família extensa. Quasi 4.500 infants acollits en famílies... A la mateixa data, l’acolliment institucional era de 2.099 infants. Aquests es distribueixen pels diferents centres d’acolliment que té la Generalitat de Catalunya en tot el territori2. Malgrat que com a associació considerem que són unes xifres escandaloses, més de 6.500 infants tutelats el 2005, aquestes no han parat d’augmentar, incremen-

tant-les tant la població autòctona com la nouvinguda. En efecte, no és nou el fet que cada vegada arribin més menors a les costes espanyoles en pasteres, cosa que va fer que el 2005 el Marroc acceptés la proposta espanyola de creació de centres d’acollida per a menors repatriats, ja que les institucions, especialment les d’Andalusia, es trobaven desbordades. S’han incrementat en la mateixa proporció les famílies disposades a acollir un infant en situació de desemparement? S’ha simplificat el “ritus” burocràtic per part de l’Administració per tal d’afavorir l’acolliment dels infants? A la primera pregunta hauríem de respondre negativament si acceptem les dades de la premsa entre els anys 2005-2007. En efecte, durant aquest període la premsa ens parla d’entre 150 i 200 infants tutelats que busquen una família d’acollida. Al diari Avui, de data 02/06/2007, a la pàgina 34 es diu que falten famílies d’acollida per a 140 nens i que Acció Social es planteja augmentar a 600 les actuals 442 famílies que poden acollir, tot dient que a la mateixa data 7.000 menors estan sota tutela de la Generalitat i 2.360 viuen en 106 centres d’atenció a la infància. Hem de respondre a la segona pregunta? Podríem fer-ho tot dient una veritat que no surt a la premsa. Existeixen moltes famílies validades per part de les entitats col·laboradores de l’Administració (ICIF) que fa més d’un any que estan esperant poder acollir un infant. Mentrestant, els infants perden anys decisius de la seva vida sense

tenir l’oportunitat de conèixer què és el “caliu familiar” i, el que és pitjor, es fan grans als centres i ja no poden tenir una segona oportunitat. Per aquests i altres motius va néixer AFABAR (Associació de Famílies Acollidores de Barcelona), i es va crear amb posterioritat la secció de l’Alt Penedès, que es troba a hores d’ara participant activament en la Junta de l’Associació i portant a terme dues campanyes amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vilafranca i el Consell Comarcal. A més, és la primera de tractament psicològic i pedagògic a infants que ja es trobin en règim d’acolliment o no i la segona que té per finalitat treure a la llum moltes de les famílies extenses, formades especialment per avis, que es fan càrrec dels infants sense tenir cap tipus de suport ni de l’Administració ni de les entitats que conformen el teixit social de la comarca. L’Associació es reuneix el tercer dijous de mes al despatx 2 de l’Escorxador, de 20 a 22 h. ■ Per a més informació podeu trucar als telèfons: • 93 817 26 64 (Maria Antònia Ripoll Rovirosa) • 93 892 35 40 (Isabel Hitos Avila) 1 Amorós P, Palacios J, Fuentes N, León E, Mesas A. Famílies cangur. Una experiència de protecció a la infància. Col·lecció Estudis Socials número 13. Fundació “la Caixa” Barcelona, 2003. Amorós P, Palacios J. Acogimiento familiar. Alianza Editorial. Madrid, 2004. 2 ICAA (Institut Català d’Acolliment i Adopció). Jornades d’Adopció i Acolliment. Vilanova i la Geltrú, 18-30 de novembre de 2005.

Buscad lo suficiente, buscad lo que basta. Y no queráis más. Lo que pasa de ahí, es agobio, no alivio; apesadumbra en vez de levantar. Sant Agustí.

SOLIDARITAT

Diario de viaje a Ouagadougou FÁTIMA PECERRA

Introducción Burkina Faso (África). No paraba de darle vueltas al hecho que me había impulsado a irme a un país africano (voluntaria de una ONG), completamente sola y sin hablar francés, lengua oficial del país. Por eso, semanas más tarde acabé hablando moré, la segunda lengua del país, mucho más divertida y con mucha más musicalidad que el francés... 3 de mayo de 2006 Hola chicos: he llegado sobre las 3 de la madrugada. La entrada a la Misión Católica Les Lauriers (mi albergue) es terrorífica, ante mí se planta una enorme puerta de hierro que acaba en punta y a apenas unos 200 m una gran catedral, que bien hubiese podido ser la descripción de un libro de Stephen King… 4 de mayo de 2006 Hola chicos: tengo una modesta habitación con ducha, pica y un ventilador que a la vez hace de bomba de calor… Sobre las 5 de la mañana he oído unos cantos celestiales y por un momento he pensado que estaba en el cielo (producto de la intensa calor). Era la misa de las 5 en la catedral, y a les 6 sonaba una sirena como si fuesen a bombardear Ouagadou-

gou (qué susto). Es la sirena que se oye por toda la ciudad para despertar a los funcionarios… 5 de mayo de 2006 Mi primer contacto con sor Sebastiana (directora del orfanato Home Kisito) ha sido nefasto… Después de más de 10 minutos intentando comunicarnos, me ha preguntado que qué hacía una mujer blanca en África sin saber francés y yo le he dicho: “lo mismo pienso yo…”. 12 de mayo de 2006 Hoy ha venido el padre de Michelle al orfanato. Michelle es una niña muy dulce, de expresivos ojos negros. Tiene seis meses. Su madre hace apenas un año que murió y su padre la ha dejado al

cuidado de las religiosas. Vive cerca de Ouaga en un poblado. He visto como lloraba… 15 de mayo de 2006 Mientras Alise y Thomas intentaban jugar con los deditos de mis pies (les estaba dando el biberón), he conocido a Marisa –ahora Morissa–. Es una catalana casada con un Burkina b que lleva siete años en Ouaga. Trabaja para Médicos del Mundo. Me va a llevar con ella a dar charlas sobre la prevención del sida en los barrios más desfavorecidos de Ouaga… 30 de mayo de 2006 Después de pasarme toda la mañana buscando la boulangerie Koupa (frecuentada por cooperantes según la guía trotamundos), se me han despegado las suelas de las zapatillas por el intenso calor (mayo es uno de los meses más calurosos en los que no se recomienda viajar a Burkina Faso). Lo supe después de sacar el billete de avión... He llegado al albergue descalza ante la atónita mirada de la directora (por el camino una niña de la calle me ha querido prestar las suyas). 7 de junio de 2006 Hola chicos: hace apenas una semana que he vuelto y ya añoro África, esa África mágica que enamora al viajero la primera vez que la visita. Echo de menos sus atardeceres, su rojiza tierra, su aroma y, como no, a mis niños, esos niños que un día formaron parte de mi vida. Hasta siempre, África. ■

De la formació cristiana he obtingut els meus ideals i de Gandhi la tècnica de l’acció. Martin Luther King.

SOLIDARITAT

La Casa Materna de Bilwi MONTSE ROMAGOSA

LA CASA MATERNA de la ciutat de

Bilwi (o Puerto Cabezas, capital de la regió de l’Atlàntic nord de Nicaragua) va ser construïda amb l’ajuda de la solidaritat suïssa l’any 1988 a partir de la gestió d’un grup de llevadores que varen veure la necessitat de crear un allotjament per al control de les embarassades d’alt risc obstètric del municipi de Puerto Cabezas. Cal recordar que la meitat o més de la població d’aquest municipi viu a les comunitats, on l’atenció sanitària i obstètrica és proporcionada per l’infermer/a del “puesto de salud” –si n’hi ha– i per la “partera tradicional –que treballa fent de llevadora amb els coneixements de la medicina indígena–. Si aquests agents sanitaris diagnostiquen un embaràs d’alt risc amb necessitat de seguiment per l’especialista, envien l’embarassada a la capital de la regió i queda allotjada a la Casa Materna fins al moment del part, atès que la gran majoria no compten amb recursos per fer estades –llargues o curtes– a pensió o hotel. Des de la seva creació, la història d’aquesta institució amb un valor social tan gran ha estat plena d’alts i baixos. En un principi va ser coordinada per metges i infermeres de la regió amb la cooperació de capital

estranger. L’any 1992 es va tancar, per manca de pressupost i gestió. L’any 1998 el MINSA (Ministeri de Salut de Nicaragua) la va restaurar i la va entregar a l’Associació d’Infermeres per tal que aquest gremi reiniciés les activitats per les quals havia estat creada. Des de l’any 2000 la Casa Materna torna a funcionar mitjançant un conveni entre el MINSA i una clínica privada local, però bàsicament ha anat subsistint gràcies a la cooperació estrangera. Aquest conveni ha acabat recentment i ara és responsabilitat del MINSA. S’han fet experiències d’autososteniment amb participació de les

dones –venda de refrescs i begudes, menjars, treballs de costura– però tots s’han acabat perquè no s’ha treballat en l’organització de les dones i altres actors socials per donar continuïtat al projecte. A poc a poc ha anat guanyant la confiança de les dones de les comunitats i s’ha passat de 61 ingressos el 2001 a 375 ingressos el 2006. D’aquests 375 ingressos del 2006 el 50% ve de comunitats a més de 5 hores de distància d’un centre de salut amb condicions adequades per a l’atenció al part, el 34% són menors de 20 anys i el 26% són primigestants. En la valoració mèdica un 35% de les pacients van ser considerades d’alt risc obstètric. Del total, el 47% van ser derivades pels infermers/eres del “puesto de salud” i només dos casos per les “parteres”, dades que reflecteixen la necessitat de treballar en la capacitació de les “parteres” sobre risc obstètric.

El hombre corriente, cuando emprende una cosa, la echa a perder por tener prisa en terminarla. Lao Tsé.

SOLIDARITAT

Hi ha una comissió tècnica de suport integrada per infermeres que ocupen càrrecs administratius i assistencials dins de les institucions sanitàries. En aquests moments l’organització està a càrrec de 4 infermeres –en torns de 6 hores– i una doctora, pagades pel MINSA que, juntament amb l’alcaldia i el Programa Mundial per a l’Alimentació garanteixen l’alimentació de les dones, sense gran pressupost i sense una proposta seriosa d’autososteniment. Analitzant l’evolució històrica i la situació actual de la Casa Materna s’identifiquen dos tipus de dificultats: • Primàries (les que posen en joc la perdurabilitat del projecte): - Manca d’una proposta seriosa d’autososteniment. - Manca de coordinació interinstitucional per garantir l’alimentació.

- Manca d’una coordinadora. - Manca d’una xarxa social de suport. - Manca d’ajuda econòmica. • Secundàries (afecten l’estada de les dones): - Problemes d’infraestructura (canonades trencades, fosa sèptica plena). - Problemes de personal (vigilant, neteja, administració). Malgrat tot això, la Casa Amiga de la Mujer y el Niño continua funcionant. Des de l’Associació d’Amics de Puerto Cabezas i recentment des

de l’Hospital, la Comissió de Cooperació Sanitària estem pensant la manera de col·laborar amb aquesta institució. Pensem en diverses opcions relacionades tant amb la seva continuïtat –suport a iniciatives d’autososteniment– com en una col·laboració més sanitària –ajut amb personal, amb capacitació–, vinculada amb algun estudi, etc. Estem oberts a qualsevol tipus d’iniciativa, suggeriment o ajuda per part vostra. ■

Especisme TONI VENTURA

Basat en el documental Earthlings DE LA SUPERIORITAT de l’home sobre els animals ha generat una ignorada pèrdua del saber. La pèrdua del saber té a veure amb l’oblit del que va dir Charles Darwin sobre el fet que l’ésser humà és un animal més, fruit de l’evolució d’altres espècies que ja s’han extingit. Els humans no som l’única espècie del planeta, el compartim

L’ASSUMPCIÓ

amb milions d’altres criatures i evolucionem tots junts. Però són els humans qui tracten de dominar la Terra, sovint tractant altres éssers com a simples objectes. Això és el que el psicòleg Richard D. Ryder va anomenar “especisme” (o especieïsme) i el que el filòsof Peter Singer va popularitzar en el seu llibre Animal liberation. Per analogia amb el sexisme o el racisme, l’especisme és un prejudici o actitud favorable cap als interessos dels membres de la pròpia

espècie i contra els membres d’altres espècies. Estaríem parlant d’un antropocentrisme moral. Però si un ésser pateix, no hi ha cap justificació moral per no tenir en compte aquest patiment. Entre els membres del grup humà reconeixem l’imperatiu moral del respecte, cada humà és algú, no alguna cosa. El tracte irrespectuós esdevé quan els que posseeixen el poder tracten els menys poderosos com si fossin objectes, el violador fa això amb la

Para ir delante de los demás, se necesita ver más que ellos. José Martí.

SOLIDARITAT

víctima de la violació, el pederasta amb el nen o l’esclavista amb l’esclau. En tots aquests casos els humans amb poder exploten els que no en tenen. Potser el mateix es dóna en com tractem altres animals, altres habitants de la Terra. Sense cap mena de dubte hi ha diferències, ja que els animals humans i els no humans no són iguals en tots els aspectes, però la qüestió d’igualtat té un altre sentit. És segur que aquests animals no tenen els desitjos que tenim els humans, segur que no comprenen tot el que comprenem nosaltres, no obstant això, nosaltres i ells compartim alguns desitjos i comprenem algunes de les mateixes coses, per exemple, el desig de menjar i beure, de llibertat de moviment, de companyia, i d’evitació del dolor. Aquests desitjos són compartits per animals humans i no humans. I quant a la compren-

sió, tots els animals comprenen el món en què viuen i es mouen, d’altra manera no podrien sobreviure. Així que darrere les diferències també hi ha igualtats, sense caure en l’antropomorfisme. Com nosaltres, encarnen la meravella de la consciència i d’estar en el món, i com nosaltres, són el centre psicològic de les seves vides, que són únicament seves. El que fem als animals o com hem de tractar-los són preguntes on les respostes comencen en el reconeixement del nostre parentesc psicològic amb ells. En canvi, sembla que ens hem convertit en una espècie d’aristocràcia biològica. Tal i com va escriure el premi Nobel Isaac Bashevis Singer en el seu llibre Enemics, una història d’amor: “Quan Herman era testimoni de la matança d’animals i peixos, sempre tenia el mateix pensament: en el seu comportament cap als

animals, tots els homes són nazis. La vanitat amb què l’home fa la seva voluntat amb els animals és un viu exemple de les teories racistes més radicals, el principi que tenir el poder és tenir la raó”. Seria massa extens incloure aquí els detalls i condicions de l’explotació dels animals en l’alimentació (i com això influeix en la desforestació de l’Amazones i altres àrees), en la crueltat de la indústria pelletera, en els animals domèstics abandonats, la crueltat i vexació en l’entreteniment, o els detalls en què el món suposadament “científic” experimenta, mata i tortura de manera compulsiva (fa 20 anys el nombre d’animals agonitzant a causa de les tortures i pràctiques de viviseccions era astronòmic, estimat en 400.000 al dia en tot el món, i creixent a un ritme del 5% anual. Avui es calcula que són 19.000 cada minut), així que posaré alguns links al final per qui vulgui mes informació. La ignorància és la primera línia de defensa de l’especisme, tot i que pot ser superada per qui tingui el temps i la determinació per trobar la veritat, la ignorància perdura només per a aquells qui no volen saber la veritat. No em diguis que t’he esgavellat el sopar, com a resposta típica a qualsevol intent d’explicar-te com aquest sopar ha estat aconseguit. Fins i tot els que saben que les granges tradicionals han estat substituïdes per grans empreses, o saben com s’obtenen les pells per fer roba, o saben la situació de gossos i gats abandonats, o saben que la gran majoria d’experiments animals són barbaritats

No hi ha arbre robust ni consistent sinó aquell que el vent bat amb freqüència. Luci Anneu Sèneca.

SOLIDARITAT

sense fins útils que de cap manera els justifiquen, tot i que saben que tot això implica el patiment i mort de milions d’animals no humans... encara afirmen creure que les condicions no poden ser tan dolentes, o que el govern i les organitzacions faran alguna cosa al respecte. Però la causa d’aquesta manca de preocupació, no és tant la incapacitat per assabentarse del que succeeix, com el desig de no conèixer els fets que poden pesar sobre la consciència de cadascú. Hipocresia benestant. Després de tot, les víctimes que pateixen en aquests horribles llocs no pertanyen al nostre mateix grup. Tot es redueix al dolor i patiment, no a la intel·ligència, la força, ni a la classe social. El patiment i el dolor són en si mateixos dolents i han de ser evitats o minimitzats, independentment de la raça, sexe, o espècie que els pateixi.

Ha arribat el moment que cadascú reconsideri els seus hàbits alimentaris, les seves tradicions i vestimenta i, sobretot, la manera de pensar. Hi ha alternatives suficients en alimentació, fins i tot s’ha avançat moltíssim en l’obtenció de la vitamina B12 d’origen no animal. Hi ha alternatives en roba de molta qualitat. La no-assistència a espectacles on s’explota animals hauria de ser un imperatiu. I si no es poden canviar tots els hàbits, de ben segur que es pot actuar per minimitzar els danys, donant suport a la carn d’origen ecològic, els cosmètics no testats en animals, etc. Hi ha una cosa absolutament certa, els animals utilitzats per menjar, roba, entreteniments, i en suposats experiments científics... moren patint, tots i cadascun d’ells. Ja no és suficient que els animals del món sencer visquin permanentment condicionats pel progrés i expansió humans? Per a algunes espècies senzillament no queda cap lloc on anar. Sembla que el destí de molts animals és no ser apreciats pels humans, o ser “massa apreciats”. Les creences han de ser constantment qüestionades. Si el bé no és comú, aleshores no és un veritable bé. En el seu llibre The outermost house, Henry Beston diu: “Necessitem un altre concepte més savi i potser mes místic dels animals. Apartats de la natura i vivint en complicats artefactes, els humans i la civilització observen les altres criatures a través del vidre del seu coneixement, i veuen així una ploma ampliada, i la imatge general distorsionada. Ens apiadem de les seves mancances per haver existit abans que nosaltres i en

això ens equivoquem, i ens equivoquem profundament. Els animals no hi són per ser mesurats pels humans. En un món més antic i complet que el nostre, es mouen realitzats i en plenitud. Dotats de sentits més extensos, que nosaltres hem perdut o mai hem tingut, guiats per veus que mai escoltarem. No són germans, no són esclaus, són altres nacions, atrapats amb nosaltres en la xarxa de la vida i el temps, companys presos en l’esplendor de la Terra”. La realitat és que en el fons no volem saber i aquest no voler saber ens fa còmplices. Fem la connexió. ■ Per a més informació www.igualdadanimal.org www.animanaturalis.org www.animalliberationfront.com El documental Earthlings es pot trobar sencer a: http://video.google.es/

Todo lo que la tierra da y todo aquello que se llama felicidad sólo es un juguete de la suerte; lo que nosotros somos, eso sólo nos pertenece. Johann Kaspar Lavater.

BREUS

Acreditats i informatitzats

Nova numeració de les habitacions

Amb tota seguretat, quan llegiu aquestes ratlles haurem assolit dues fites que han marcat el ritme de l’Hospital aquest any: el Projecte-Q i el nou sistema d’informació NUS (programa informàtic SAVAC). En el moment de redactar aquestes ratlles encara no hem passat l’acreditació de l’Hospital prevista per als dies 10, 11 i 12 de desembre. De moment, els resultats de l’autoavaluació feta al novembre ens donen unes bones previsions. També estem pendents que arribi dissabte dia 1 de desembre perquè es el dia del canvi i l’entrada al món de la gestió clínica informatitzada de la mà del projecte NUS. Molts de nosaltres podríem dir que, en menor o major mesura, hem treballat molt per aquests dos grans objectius de l’Hospital. Esperem assolir-los amb èxit, que serà cosa de tots i totes.

A causa de la impossibilitat de configurar el programa informàtic SAVAC amb la numeració que hi havia de manera que fos entenedor per a l’administració de la medicació i la ubicació dels pacients en les diferents unitats, va ser necessari refer-la i numerar de nou les habitacions ubicades a la planta zero, amb números correlatius de la 101 a la 141.

Ampliació de la cafeteria S’ha ampliat la cafeteria de l’Hospital ja que era necessari trobar més espai per atendre correctament els usuaris del servei, familiars i treballadors. S’han retirat els vidres i la paret del fons fins arribar a la paret que dóna a l’exterior i s’han aconseguit aproximadament unes 16 places més. A causa d’això s’ha modificat la circulació de persones des de la consulta externa –que ara és pel passadís central– i s’ha senyalitzat convenientment fins a radiologia i admissions.

Millores a la sala d’actes Aquest estiu s’han realitzat una sèrie de millores d’equipament a la sala d’actes Assumpta Centellas. Concretament s’hi ha instal·lat un projector d’imatges al sostre de la sala, amb la qual cosa s’ha millorat la visibilitat i la qualitat de la imatge, i també un ordinador portàtil connectat a la xarxa informàtica de l’Hospital (interna i externa) que, a més, disposa de so i connexió a la megafonia de la sala. És evident que la utilització de la sala d’actes serà a partir d’ara molt millor. Properament també està previst un equipament similar per a l’aula de docència de la segona planta.

Qui no sap ballar diu que els tambors no serveixen per a res. Proverbi ganès.

BREUS

Exposicions al passadís Infants sahrauís, infants refugiats L’exposició mostra l’exili i la resistència del poble sahrauí als campaments de refugiats de Tindouf (Algèria), a través de la vida dels infants. Així mateix, té l’objectiu de mostrar la solidaritat amb el poble sahrauí i és un clam contra la injustícia que pateixen els sahrauís amb un exili de més de 30 anys. L’exposició es podrà visitar al passadís central de l’Hospital del 16 de novembre al 16 de desembre.

Els Xicots de Vilafranca Una mostra de fotografies d’aquesta colla castellera de Vilafranca va estar exposada al passadís amb motiu dels actes commemoratius del 25è aniversari de la Fundació dels Xicots de Vilafranca.

Amor? L’exposició Amor? és una mostra sobre la violència de gènere, organitzada pel Pla per la igualtat de l’Ajuntament de Vilafranca i cedida per la Diputació de Barcelona a través de l’Oficina Tècnica del Pla d’Igualtat Dona-Home. Utilitza 13 obres seleccionades de la mostra de l’Escola d’Art d’Oviedo i Gijón per fer reflexionar sobre les causes de la violència de gènere i els mitjans per eradicar-la. Amb l’exposició es vol promoure el compromís social per l’eradicació de la violència i qüestionar les idees i creences que es troben a l’arrel de les relacions violentes. Del 29 d’octubre a l’11 de novembre. Documentació estratègica de l’Hospital Impulsats pels requeriments de l’acreditació que ha de passar l’Hospital, s’han elaborat una sèrie de documents de gran importància per a l’organització. Un d’emblemàtic és el Codi Ètic Institucional, ja que guia l’actuació col·lectiva i individual del personal. El Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital en va elaborar la proposta, que es va sotmetre a les aportacions de tots els treballadors i va ser aprovada pel màxim òrgan de govern que és el Consell Rector. També en el marc del ProjecteQ, s’han elaborat i presentat diversos documents que tenen una gran repercussió en el funcionament de l’Hospital: el Pla de qualitat, el Pla de comunicació, el de RRHH, els de funcionament dels diferents serveis i unitats, la Política d’atenció al client... Tots es poden trobar a l’apartat de “documentació de funcionament” a la Intranet.

Teresa Cuscó i Jaume Roig, administradors de la Festa Major 2008 D’entre les cinc persones que administraran la Festa Major 2008 de Vilafranca del Penedès, n’hi ha dues que tots coneixem, la Teresa Cuscó Planes i el Jaume Roig Morera. Des que es va saber la notícia tots dos s’han mostrat molt il·lusionats amb aquest nou repte i han coincidit en rememorar, salvant totes les distàncies, l’organització dels 600 anys d’hospitalitat. Altres persones que treballen a l’Hospital han estat vinculats a la Festa Major, la Cèlia Agut i la Fina Alsina van ser administradores i el Toni Llovet pregoner, però aquest any l’Hospital tindrà presència doble a la Festa Major. Segur que moltes persones estaran disposades a donar-los suport i col·laboració. Felicitats a tots dos.

Nuestra lealtad es para las especies y el planeta. Nuestra obligación de sobrevivir no es sólo para nosotros mismos sino también para ese cosmos, antiguo y vasto, del cual derivamos. Carl Sagan.

BREUS

Canvis i noves incorporacions a la Direcció del CSAP A l’estiu es va incorporar al Departament de Recursos Humans com a directora l’Anabel Gasol i una mica més tard, Josep Soriano substituïa Xavier Martínez com a cap d’Informàtica.

Col·laboracions de l’Hospital Dia Internacional contra la Violència de Gènere En el marc dels actes organitzats amb motiu del Dia Internacional contra la Violència de Gènere, l’Hospital –representat amb la cap de la UAU, Helena Mestre– va participar a la ràdio en un programa del Pla per a la igualtat i en un reportatge a la RTV de Vilafranca sobre el paper que té l’Hospital en aquesta lluita.

Les voluntats anticipades al programa del matí “La Plaça” de Ràdio Vilafranca Hi van participar Jaume Roig, Carles Orta i Helena Mestre del CEA de l’Hospital acompanyats de Francesc Salvà, pintor i il·lustrador, que va explicar la seva experiència en fer un DVA. Entre tots van explicar d’on sorgeix i què diu la llei vers el document de voluntats anticipades, què representa pel metge, els avantatges i els inconvenients, quin paper tenen les unitats d’atenció a l’usuari... En definitiva, es va poder contribuir a la difusió d’aquest dret de les persones a exercir la seva autonomia, fins i tot, en situacions en què no es poden expressar.

Noves exploracions complementàries d’ORL Per donar una millor atenció als pacients d’ORL i cobrir de forma adequada la demanda assistencial, hem posat en marxa tres noves exploracions complementàries que fins ara es feien a altres centres. La videonistagmografia (valoració del pacient amb síndrome vertiginosa), la rinomanometria (valoració de la permeabilitat nasal) i la videoestroboscòpia laríngia (valoració de la patologia de la veu).

19 d’octubre, Dia Internacional del Càncer de Mama Amb motiu del Dia Internacional del Càncer de Mama, com cada any, l’associació d’autoajuda per a persones amb càncer de mama Ginesta ha organitzat un acte commemoratiu a Vilafranca. L’acte a la Plaça de la Vila va comptar amb la presència del Dr. Josep M. Borràs, director del Pla director d’oncologia de Catalunya, i en representació de l’Hospital van participar-hi el Dr. Jordi Martínez i les doctores Mercè Martínez i Beatriz Pardo.

És més fàcil conèixer l’home en general que un home en particular. François de la Rochefoucauld.

PASSATEMPS

Enigmes verbals XAVIER BOTET I ENRIC DUQUE TENIU 31 ENIGMES VERBALS que hem pensat l’Enric i el Xavier. Les solucions us les oferirem al proper número del TANÍ. Si algú ens aporta les 31 solucions abans del mes de juny de 2008, li donarem un premi sorpresa.

AQUÍ

1. Aquil·les manava, però no en duia. 9 lletres 2. Amb la seva cançó ho duplica tot. 7 lletres 3. Peça mecànica sobre la qual, quan no gira, hi posaries el cap perquè no està bruta. 8 lletres

11. Procediment definit per una partícula atòmica i una verdura. 8 lletres

24. Premi que et donen per una part de l’esquelet que val molts diners. 5 lletres

12. Dèficits per falta d’unes lletres. 9 lletres

25. L’obra casolana de bricolatge més marinera i felina. 6 lletres

13. Ser microscòpic que conté una lletra que em pertany. 5 lletres

26. Reflexiono sobre la lletra que m’ha comunicat. 6 lletres

14. Fonètic: ciutat amb una lletra nassuda. 6 lletres

27. Dona triturada i assassinada a la Xina. 5 lletres

15. La patirà el Jiménez Losantos quan es quedi sense feina. 7 lletres

28. Sempre acaba cremada i és pesada de mena. 7 lletres

16. Publicacions similars a la lletra incògnita, i hi ha qui les manga. 6 lletres

4. Ciutat on conviuen la flor dels borbons i la serp. 6 lletres

17. Poden ser de fusta o de metall, germans i fins i tot n’hi ha un de comunista. 5 lletres

5. El riu més femení. 5 lletres (6 amb l’article)

18. Procés infecciós que te’l fumes a poc a poc. 8 lletres

6. Animal de poques paraules. 7 lletres

19. Tot i estar xop i a la garjola, segueix sent un dandy. 8 lletres

7. Animal que juga a cartes quan es fa de dia. 6 lletres

20. Havia estat una agenda electrònica, però ara és un arbre. 7 lletres

8. Peixos que designen el segon idioma. 10 lletres 9. Animal jutjat i condemnat. 8 lletres 10. Ocell que seria un pontífex amb molta ploma. 7 lletres

29. Personatge tan dolent que el cremen quotidianament, sobretot a les esglésies. 6 lletres 30. Escriu unes lletres i t’ho passaràs molt bé en aquests esdeveniments. 6 lletres 31. Cantant anglolibanès que és una poca cosa. 4 lletres

21. Hom el perd quan té cervell. 10 lletres 22. Poden ser d’arròs, però mai petits. 5 lletres 23. Quan me n’hi vaig, torno carregat de peces i prenc un refresc i, si no hi ha refresc, me’n vaig. 6 lletres

Un radical es alguien con los pies firmemente plantados en el aire. Franklin Delano Roosevelt.

PASSATEMPS

Exercicis de pensament lateral

Quan l’home va aparcar el cotxe ho va fer en doble fila al mig del carrer i va retenir els cotxes que anaven al darrere. El policia el va renyar i li va dir que no tornés a aparcar d’aquella manera.

El noi li va suggerir que retirés una femella de cada una de les altres tres rodes per fixar la quarta. Aixó li va permetre poder arribar fins al taller amb seguretat i sense problemes.

3. Retenció

1. Tirat a la carretera

Solucions als exercicis de pensament lateral

Les claus: • El tontet era simplement tontet? No • Tenia un bon motiu per preferir la moneda? Sí • Tenia per ell el metall de la moneda més valor que el paper dels bitllets? No

4. Festa mortal

2. El “tontet” del poble Els visitants d’un bonic poblet de montanya es divertien sovint amb el “tontet” del poble. Quan se’l feia triar entre una moneda de 50 cèntims d’euro i un arrugat bitllet de 5 euros sempre triava la moneda. Per què ho feia?

Les claus: • La dona va enverinar els altres? No • Algú va posar verí al bol quan la dona va marxar? No • Els gots, el cullerot de servir o el bol tenien quelcom extrany? No • Totes les persones eren físicament normals? Sí • Hi havia alguna relació entre els convidats i la dona o entre ells que fos important per la solució del cas? No • La dona tenia quelcom especial que la fes immune al verí? No

2. El “tontet” del poble

Les claus: • El noi li va suggerir una manera de fixar la roda? Sí • Aquesta manera requeria recuperar les femelles? No • Requeria algun equipament que els cotxes en general no tenen? No • Era una idea simple i fàcil de portar a terme? Sí

Les claus: • La gent retinguda estava enfadada? Sí • El policia estava conxavat amb ell? No • El policia va interpretar correctament els fets? Sí • El policia va intentar recuperar el 300 euros? És clar que no! Però li va recomanar a l’home que no tornés a retenir la gent.

4. Festa mortal Una dona va anar a una festa i va beure una mica de sangria preparada en un gran bol. Es va retirar aviat. La resta de convidats que van beure després del mateix bol van morir enverinats. Per què no va morir també la dona?

El verí estava dins dels glaçons de gel que refrescaven la sangria. Quan la dona va beure el gel encara estava sòlid. Gradualment es va anar desfent i contaminant la sangria amb tràgics resultats.

1. Tirat a la carretera Un home estava canviant una roda del cotxe, quan de cop les quatre femelles dels cargols de la roda li van caure a la claveguera. Es va trobar perdut, però un noi que passava per allà li va suggerir una solució que li va permetre anar cap a un taller conduint el seu cotxe. Què li va suggerir el noi?

3. Retenció Un home va aparcar el seu cotxe davant d’un banc i va entrar-hi corrent. Va retenir contra la seva voluntat 25 persones i després va sortir amb 300 euros. Un policia que ho va veure tot li va parlar durant uns minuts i el va deixar anar. Com és això?

El “tontet” era prou intel·ligent com per adonar-se que mentre seguís triant la moneda la gent li continuaria fent la brometa. Si un sol cop triava el bitllet mai més el deixarien triar.

JAUME ALBÀ

El cabalgar, el viajar y el mudar de lugar recrean el ánimo. Luci Anneu Sèneca.

Com hi podeu col·laborar

aní és una revista que es va fent. Fins ara hem rebut tota mena de col·laboracions: llargues i curtes, científiques i periodístiques, íntimes i expansives... En aquesta experiència ja hi han col·laborat i hi col·laboren moltes persones, però esperem que s’hi animi encara més gent. Com ja sabeu, a la revista tothom hi té cabuda. Animeu-vos a participar-hi!

Debat. Reflexions per avançar en la discussió de qüestions d’interès assistencial, professional, humanístic, ètic... En viu és l’apartat per a articles de caràcter científic i assistencial. Què fem és la manera de presentar l’activitat que desenvolupen determinades unitats, comissions, serveis, grups de treball, etc. que potser no són prou coneguts per tothom. A Llocs i viatges es parla d’aquell viatge a l’altra banda de món i del racó tan proper que sovint no veiem. Escrivim és l’espai reservat a la creació literària i filosòfica més personal, però amb una voluntat de projecció pública. Us recomano, us el recomanem. Per què no podem aconsellar els altres dels petits plaers que ens atorguem a nosaltres mateixos? Hi ha algú de la casa que creieu que es mereix L’entrevista? Proposeu-nos-el o feu-li vosaltres mateixos l’interviu. Teniu alguna Col·lecció privada que vulgueu fer pública? Voleu participar a fer-nos passar l’estona amb els Passatemps? Els Breus són el recull de les notícies dels mesos anteriors. Més que novetats, són un recordatori: “Allò escrit és el que perdura”. També esperem que ens feu arribar noves citacions cèlebres que puguem incloure als peus de pàgina.

Extensió recomanada dels articles Per facilitar la confecció de la revista hem pensat que l’extensió més idònia dels articles està entre una i dues pàgines. Per als articles d’una pàgina heu d’escriure al voltant de 2.700 caràcters (comptats incloenthi els espais) i molt millor si els acompanyeu d’una foto o una il·lustració. Per als articles de dues pàgines no passeu dels 6.000 espais i de dues imatges. Si feu un article de creació esteu eximits d’il·lustrarlo. I recordeu de signar-lo i de posar-hi el servei on treballeu. Imatges Pel que fa a les fotos o il·lustracions, és millor que ens les feu arribar en paper, i si són imatges digitals recordeu que cal que tinguin prou resolució (perfecte si són a 300 ppp a mida real i en format JPEG o TIFF). Les imatges que es poden baixar d’Internet –encara que es veuen prou bé per pantalla– habitualment són d’una qualitat insuficient perquè quedin ben impreses. Tingueu en compte els drets d’ús de les fotografies que envieu.

Fe d’errates del Taní 7 • A l’article “D’un corb marí nedant al Foix”, d’Armand Martínez, a la pàgina 17, hi faltaven els següents paràgrafs al final del text: “Retrobar els poblets i castells perduts: Marmellar, Saburella, Santa Susanna, Selma... amb els seus encants i misteris o passejar per Castellet i observar la imatge preciosa del castell reflectida a les aigües fosques del pantà, emmarcada en verdoses tonalitats pels pins i els roures a banda i banda serena l’esperit i calma el neguit i la fatiga de l’endemà d’una guàrdia de dimarts en pic constant i ajuda decisivament a trobar l’equilibri. La meva conclusió és que no és tan important l’“on” ni fent “el què” sinó el fet d’estar obert a les sensacions i a les imatges de natura que ens envolten, donant-li el grau de prioritat i el nivell d’esforç que es mereixen ja que sovint, en aquesta època nostra, es dispersen entre les múltiples informacions mediatitzades i entre “necessitats” absurdes que ens creem cada dia. És així com educarem la sensibilitat per apreciar fets tan “aparentment” simples com la cabussada d’un corb marí que gaudia del paisatge.” • [Tornem a reproduir l’article sencer a l’apartat Escrivim d’aquest número 8 de TANÍ, a les pàgines 14 i 15.] • A l’article “Tremoleu catalans. Torna Felip V!”, de Xavier Botet, a la pàg. 19, segona columna, línia 19, on diu: “… Ferran mai no va ser rei consort de Castella…” hauria de dir: “… Ferran només va ser rei consort de Castella…”.

taní m. Component del vi d’acció astringent que procedeix de les parts sòlides del raïm. Li dóna atributs sensorials, especialment pel que fa al gust i a la coloració fosca dels vins negres, i és un dels causants de la sedimentació. La sensació astringent disminueix a mesura que el vi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin Diccionari del vi. Xavier Rull. Universitat Rovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999

© Consorci Sanitari de l’Alt Penedès Espirall, s/n 08720 Vilafranca del Penedès Tel. 93 818 04 40 revista@csap.scs.es Equip de redacció Margarita Andreu Cristina Canals Güen Costa Teresa Cuscó Adolf Descalzi Raquel Fernández Antoni Llovet Helena Mestre Merce Peral Rosa Rovira Realització Hores extraordinàries Impressió Imprès Ràpid