Taní 12

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

Debat En viu Hèrnia Inguinal El progrés de la medicina Què fem Arribada del voluntariat a l’Hospital Escrivim Llocs i viatges BTT al Gran Atles The highlight of ophthalmology Us recomano Desembre de 2009 Núm. 12

Reflexions L’entrevista Doctora Andreu La cuina de l’hospital Breus

Segons Aristòtil hi ha tres tipus d’amistat:: per utilitat, per plaer i per virtut. El primer busca el que li convé, el segon el que li és agradable, en canvi l’amistat perfecta seria la dels homes bons que s’uneixen per la virtut.

La culminació de l’amistat és voler el bé dels amics, per sí mateixos.

Sobre “Ètica a Nicòmac, llibre VIII” Aristòtil.

Dibuix: Anna Palacios

Núm. 12 · Desembre 2009

EDITORIAL Debat 2 L’avortament o el debat sense fi En viu 5 Hèrnia inguinal El progrés de la medicina 7 L’art de l’auscultació 8 Anatomia patològica abans, ara i després Què fem 10 Arribada del voluntariat a l’hospital

13 15 17 19 21 22 24 25 26

Escrivim Las leyes de la genética Las crónicas de Croan: el ángel caído El cuento de navidad Som i serem. Els qui semblava que ni hi fossin però també hi eren Més enllà dels sentits Fa 25 anys!!!

Dos colors, una passió Pilar de cinc de dones Experiencia en una unidad de emergéncia móvil

Llocs i viatges 28 BTT al gran atles 30 The highlight of ophthalmology Us recomano 32 Francisco González Ledesma 33 Arrugues

34 36 39 41 43 44

Reflexions En las distancias cortas El miedo y la torre de Babel L’elogi de la paciència Ronovar-se, flexibilitat o conciliació?

L’esforç d’esforçar-se L’avortament

Mostra de creativitat Participació de 141 persones, 87 dones i 54 homes.

Edats diverses, gustos, interessos i aficions diferents i sorprenents.

Participants vinculats al món sanitari: 56 metges, 24 infermers, 4 fisios, 1 llevadora, 21 administratius, 3 portalliteres, 3 tècnics, 3 informàtics, persones que treballen a la neteja, a la cuina, també col·laboradors externs diversos, científics, investigadors i estudiants: tots hi són representats.

Aquestes dades fan referència a la revista Taní. Totes aquestes persones han fet realitat els 12 números anteriors al que teniu a les vostres mans.

I és que, realment, en repassar i rellegir els números anteriors, t’adones de la creativitat que hi ha i que s’ha generat al voltant de la nostra revista. De la diversitat de persones, idees, reflexions i vivències que recullen aquests 12 exemplars.

Amb la revista Taní, hem tingut i tenim la possibilitat d’expressar i poder compartir la “creació personal” amb els altres lectors i, tot i que no sabem quants dels lectors potencials la llegeixen, això per si sol ja té molt valor.

Cada vegada que les persones encarregades de coordinar l’edició la preparen, representa un gran esforç i, sovint, sorgeixen les preguntes: Val la pena tant d’esforç?

La gent se la llegeix? El cost està justificat?

Després de repassar la feina feta fins ara pensem que la resposta és sí!

Tenim un exemple de pluralitat i participació, un tresor compartit que hem de protegir, de cuidar i fer créixer, fent que hi participin encara més persones, ja que la creativitat que hem generat només pot fer-nos sentir orgullosos de la REVISTA de comunicació interna TANí.

L’entrevista 46 Doctora Andreu

49 50 51 52

La cuina de l’hospital Crítica gastronòmica Calamars farcits Turbans de llenguado Daus de salmó

53 Breus 56 Com hi podeu col·laborar “EL PEINE DE LOS VIENTOS” CHILLIDA

DEBAT L’AVORTAMENT O EL DEBAT SENSE FI ANTONI LLOVET. Comitè d’Ètica de l’Hospital.

“No hem d’anar a favor de la història sinó de qui la pateix” (Albert Camus) “ L’avortament és una tragèdia” (Hillary Clinton) La reforma de la llei de l’avortament ha revifat un debat que ja va ser present en la redacció de la primera llei (1985) i que sempre és d’actualitat i de difícil consens. Sigui quina sigui la nostra posició al respecte, no podem ser objectius del tot ni indiferents als mitjans de comunicació quan ens fan saber l’opinió de diverses persones, des del president de les Corts Espanyoles fins al senyor bisbe de la Conferència Episcopal. Històricament observem que, en els estats més evolucionats de les últimes dècades, el pensament més conservador ha anat a favor de la pena de mort i en contra de l’avortament, mentre que el progressista ha abolit la pena de mort i ha reconegut el dret de la dona al seu propi cos. Sortosament tots els estats membres de la Comunitat Europea han abolit la pena de mort i quasi tots tenen una llei d’avortament.

El problema de l’avortament és tan antic com els humans i en tenim referència en el “Jurament hipocràtic” (400 aC): “No m’avindré a pretensions que afecten l’administració de verins, ni persuadiré cap persona amb suggestions d’eixa espècie; m’abstindré igualment de subministrar a dones embarassades pessaris o abortius.”

Aquest era el paradigma de la bona praxi del metge grec en una societat on l’elit eren els homes i les dones servien únicament per donar-los-hi fills si és que no avortaven amb mètodes rústics i perillosos, que les duien sovint a la mort. El fet és que, al llarg de la història, cap cultura occidental dominant, organització política o religiosa ha tingut en compte o ha defensat els drets de la dona, fins i tot a la revolució francesa van guillotinar Olímpia de Gouges (1748-1793) pels seus plantejaments excessivament feministes en demanar els mateixos drets que l’home. El codi civil napoleònic (1804) ignorà un cop més la dona com ja ho van fer abans el codi romà i el Vaticà.

En el moment en què els humans són conscients de la relació entre el coit i el part, d’alguna manera i des de la seva responsabilitat, necessiten interrompre aquest vincle de causa–efecte i separar la sexualitat com a energia vital i expressió de sentiments de la reproducció continuada, no desitjada, insalubre i sense mitjans per subsistir. Tot això, molts segles abans de “l’eros i tànatos”, potser en la foscor de l’edat mitjana, quan l’orgasme femení era considerat una possessió diabòlica o, en el millor dels casos, un atac epilèptic. Abans de Freud (1856-1939), les malalties psiquiàtriques eren atribuïdes als excessos en els pecats capitals (com la luxúria), més tard, el descobriment de les hormones (1920-40) donaria una resposta científica, natural i innocent a la sexualitat.

La dona i l’home (que també hi és) s’espavilen i esmercen la seva imaginació per controlar la fertilitat: a l’antic Egipte, utilitzaven excrement de cocodril com a espermicida o beines de vegetals com a preservatiu. En altres moments i altres llocs, trobem actituds menys imaginatives i més doloroses: a Suècia, a final del segle XIX, practicaven l’infanticidi sistemàticament i això no era un mètode anticonceptiu sinó un

El sol que reinó en mi infancia me privó de todo resentimiento. (Albert Camus)

DEBAT

crim. I quina reacció va haver-hi per part de les autoritats d’aquell país? Senzillament, educar els joves en el coneixement del seu cos. Potser aquest és l’origen del famós mite de la llibertat sexual en els països nòrdics. No és únicament llibertat, és cultura. També, durant la república de 1931, al col·legi Pere Vila de Barcelona donaven educació sexual amb suport cinematogràfic.

Arribant al segle XXI i amb tot el gran avenç en els drets de la dona, ja no són vàlids els arguments dels inquisidors que pretenien convertir en delicte el que per a ells era pecat.

El pensament religiós de cadascú hauria de formar part de l’esfera privada però, tot sovint, llueix com a estendard ideològic i partidista i polaritza la creença de bona fe d’una persona cap a la intolerància. Com també pot ser intolerant qui, en nom de la llibertat de la dona, no és capaç d’escoltar i entendre les raons contràries –potser escolàstiques- en una qüestió tan sensible com la potencial evolució d’un embrió de poques setmanes (nasciturus) cap a un ésser humà, perquè, en quin moment podem considerar persona aquell grup de cèl·lules que es redupliquen constantment? Cal molta “finezza” en aquest debat.

En tot el món hi ha 42 milions d’avortaments provocats a l’any amb una alta quota de dones mortes. L’any 2008, a Catalunya van haver-hi 25.871 avortaments (5.400 de 17-18 anys) i a tot Espanya, 115.812.

L’avortament existeix i cal legislar-lo però la llei en aquest cas no obliga, hi és tan sols per qui, dissortadament, la precisi.

El perquè dels canvis en la llei d’avortament.

Des del punt de vista del Comitè Consultiu de Bioètica de Catalunya, el principi d’autonomia de la dona preval sobre el del “nasciturus”.

La llei de “despenalització” de l’avortament de 1985 contempla tres supòsits en què la dona pot avortar sense “delinquir”.

1. Violació amb denúncia prèvia i un límit de 12 setmanes.

2. Malformació del fetus, fins a les 22 setmanes.

3. Malaltia greu física o psíquica de la mare, sense límit.

I tots els casos documentats amb els informes mèdics corresponents.

Quina ha estat l’experiència en aquests 25 anys?

En primer lloc, el fet que essent tan sols una despenalització i tenint en compte que tot és denunciable, qualsevol exmarit ressentit o fiscal antiavortista pot denunciar la dona, els professionals i les clíniques, escorcollar els arxius de documentació confidencial i arribar a judici amb el ressò mediàtic corresponent.

D’aquí podem concloure que, un cop reconeguda l’autonomia de la dona, la llei que s’està votant deixa enrera el concepte de “despenalització” i dóna un pas endavant amb el de “liberalització”: La dona té el dret d’avortar lliurement en un límit de 14 setmanes. Aquest canvi evita que el procés passi per terceres persones i inclou òbviament el primer supòsit de l’antiga llei, sense oblidar la denúncia de la violació.

En segon lloc, cal reconèixer l’abús que s’ha fet del tercer punt en el qual, en no haver-hi límit, s’ha arribat a practicar avortaments de 30 setmanes, i aquí, estarem tots d’acord que ultrapassa el llindar ètic i legal.

La resposta preventiva que dóna la nova llei és que, en qualsevol cas, no s’arribi més enllà de les 22 (potser 24) setmanes. Aquest termini inclou el segon supòsit de la llei anterior. Val a dir que, darrerament, hem millorat el diagnòstic prenatal de malformacions fetals tant en la qualitat com en el temps ja que,

El estilo y la estructura son la esencia del libro, las grandes ideas son idioteces. (Nabokov)

DEBAT

amb les noves tècniques ecogràfiques i de laboratori, hem pogut avançar unes cinc setmanes el resultat de les proves.

El tercer punt del projecte de llei és nou i és el que reconeix el dret a avortar a les menors d’edat sense el consentiment dels pares, motiu de debat dintre del debat. En bioètica i en dret existeix el concepte de “jove adult” referit a l’adolescent amb criteri i amb autonomia. Tenim l’exemple d’un adolescent de 14 anys testimoni de Jehovà que, independentment del que diguin els pares, renuncia a una transfusió de sang, àdhuc amb perill de mort, el jutge li accepta i el metge ho ha d’acatar. D’això hi ha jurisprudència. Una noia de 16 anys també podria triar seguir l’embaràs i, en aquest cas, els pares que opinessin el contrari haurien d’acceptar-ho sense forçar-la a avortar. La llibertat d’aquesta adolescent li permet i l’obliga a triar una opció que marcarà la seva vida. Cal que l’entorn familiar l’escolti i l’acompanyi en la seva decisió.

Evidentment podríem parlar de l’educació sanitària, familiar i escolar per estalviar-nos aquest tràngol però aquest no és el moment i ja és tard per la noia de 16 anys embarassada.

Aquests són, aproximativament, els punts de la nova llei que està a punt de ser votada en el Congrés de Diputats.

L’objecció de consciència Però estem en un estat de dret que vetlla també pels que, des de la seva consciència, dissenteixen de la llei i cap professional de la salut pot ser obligat a actuar en contra els seus principis. La xarxa pública d’hospitals té una missió ben definida: l’assistència integral, universal i gratuïta amb l’oferta d’una carta de serveis que inclou l’assistència a la interrupció legal de l’embaràs. El dret d’autonomia de la dona que precisa avortar va per davant del dret d’objecció de consciència del professional, de manera que el centre sempre ha de disposar d’un equip tècnic. L’objecció és a títol personal i no pot haver-hi una objecció en bloc de tot un equip o servei.

L’objector ha de tenir participació directa en l’acte mèdic, això vol dir que no poden negar la seva col·laboració indirecta, per exemple, ni l’administrativa que tramita l’ingrés ni el portalliteres que trasllada la dona a quiròfan. Cal que l’objecció sigui verificada per la coherència i l’actitud de la persona que objecta. A Itàlia es va donar el cas que molts metges van fer objecció de consciència a l’assistència pública mentre que, a la tarda, practicaven avortaments a la seva consulta privada. El Comitè Consultiu de Bioètica de Catalunya recomana que l’objector ho faci saber prèviament en un document dirigit al seu responsable jeràrquic i al col·legi professional corresponent.

Les lleis estan fetes per les persones i no hauria de colpir ningú el fet que n’hi hagi alguna amb la qual no hi estigui d’acord; cada dia la població és més diversa en costums i creences. Hi hauria d’haver una ètica laica vàlida per a tothom a banda de la fe de cadascú.

Tolerància f. Acció de tolerar; disposició a admetre en els altres una manera de pensar, d’obrar, d’ésser, diferent a la nostra. / Disposició a deixar als dissidents practicar lliurement llur religió. (Diccionari de la llengua catalana IEC).

Quien no vive el asombro y el milagro de cada día no vive. (Panikkar)

EN VIU HÈRNIA INGUINAL XAVIER BOTET

El canal inguinal és un trajecte situat a la regió inguinal que permet el pas del cordó espermàtic (constituït pel conducte deferent i els vasos espermàtics) des de la cavitat abdominal fins al testicle. Aquest trajecte, de forma més o menys triangular, està limitat per tres parets constituïdes per la fàscia transversalis (que seria el terra posterior), el lligament inguinal (que seria la paret inferior) i el tendó conjunt (estructura muscular que constituiria el sostre i la paret superior). Al llarg d’aquest canal inguinal només hi hauria de transcórrer el cordó espermàtic però, de vegades, el contingut intestinal (epiplon o budell recobert d’una capa anomenada peritoni) s’escola i provoca l’aparició d’una hèrnia. La causa que aquest contingut abdominal pugui entrar al conducte inguinal acostuma a ser la combinació d’una debilitat dels teixits i una actuació amb força del pacient, que esqueixa l’orifici més intern del canal inguinal. Per això, els esportistes i les persones que tenen feines de força (paletes, pagesos, camioners, etc) tenen més risc de patir hèrnies inguinals.

Una hèrnia inguinal no es cura mai sola. L’únic que pot passar és que creixi i es compliqui. La complicació més greu és l’estrangulació, que es produeix quan el contingut herniari (epiplon o budell) queda atrapat per l’anell herniari (orifici pel qual s’ha escolat) i no li arriba prou oxigen. Aquesta situació requereix una intervenció quirúrgica urgent per evitar la gangrena i perforació del budell atrapat.

L’únic tractament vàlid per a una hèrnia inguinal és el quirúrgic. Al llarg de la Història hi ha hagut diferents tècniques quirúrgiques per reparar les hèrnies inguinals, però la millor d’elles, i que va ser mundialment acceptada, va ser la descrita en 1884 per l’eminent cirurgià italià Edoardo Bassini. Aquesta intervenció constitueix, bàsicament, a ressecar el sac herniari (peritoni) prèvia reintroducció del contingut a la cavitat abdominal. Posteriorment es fa un frunziment amb una sutura de la fàscia transversalis (paret posterior

Algun dia tots el homes adoraran en esperit. (Vicenç Ferrer)

DEBAT del canal inguinal) i a continuació es sutura el tendó conjunt al lligament inguinal, aconseguint, així, obliterar (tancar parcialment) el canal inguinal dificultant el pas a qualsevol altra estructura diferent al cordó espermàtic.

La tècnica de Bassini ha estat vigent durant més de 100 anys. El seu punt feble, i el de totes les altres tècniques d’herniorràfia (reparació herniària mitjançant sutura dels teixits) era la tensió que es produïa al suturar el tendó conjunt més avall d’on li corresponia anatòmicament. Aquesta tensió provocava dolor, postura encongida del pacient i un alt índex de recidiva (reaparició de l’hèrnia) si es trencava algun dels punts, situació que era molt més freqüent del que hom hauria desitjat.

El 1986, el cirurgià nord-americà I.L. Lichtenstein va descriure una nova tècnica que va anomenar “hernioplàstia sense tensió”. La clau estava en la utilització d’una malla de polipropilè (material sintètic molt ben tolerat pel cos humà) que era suturada al tendó conjunt i al lligament inguinal. A la seva part posterior tenia dues cues que es creuaven a manera de corbata per darrera del cordó testicular, obliterant així l’orifici pel qual s’escola l’hèrnia. La malla fa la doble funció de reforçar la paret posterior del canal inguinal i de tancar l’orifici inguinal intern sense provocar cap mena de tensió perquè tots els elements anatòmics queden al seu lloc.

El cirurgians del Servei de Cirurgia de l’Hospital de l’Alt Penedès van ser conscients de seguida dels avantatges que aquesta nova intervenció aportava i la van assumir com a tècnica d’elecció per al tractament de totes les hèrnies inguinals des de l’any 1989, per la qual cosa va ser un dels primers serveis de l’estat espanyol (per no dir el primer) a adoptar l’hernioplàstia de Lichtenstein.

A data d’avui, s’han dut a terme al nostre hospital més de 2.300 intervencions de Lichtenstein amb uns magnífics resultats, equiparables a les millors sèries internacionals: 2.2% d’infecció de ferida, 3.7% d’hematoma de ferida i 0.17% de recidiva.

A final dels 90 es va introduir la tècnica laparoscòpica per reparar hèrnies inguinals. Els seus resultats no han millorat els de la tècnica de Lichtenstein i, per contra, el seu cost i els seus riscos són superiors. És per això que considerem, igual que la majoria de cirurgians, que les seves indicacions queden reduïdes a alguns casos d’hèrnies recidivades i hèrnies bilaterals.

Els polítics haurien de plorar en veure tot el que està passant. (Vicenç Ferrer)

EL PROGRÉS DE LA MEDICINA L’ART DE L’AUSCULTACIÓ KGV

La invenció de l’estetoscopi (del grec “stethos”= pit i “skopeu”= observar)va suposar el primer instrument que es va interposar entre el malalt i el metge. Aquest fet va comportar un canvi en el mètode diagnòstic que va modificar la pràctica de la medicina complementant el mètode tradicional d’entrevistar i interpretar les respostes dels pacients amb les troballes fetes amb aquest instrument.

L’inventor de l’estetoscopi va ser René Theóphile Laennec, nascut a Quimper (Bretanya Francesa) el 1781 i que morí l’any 1826 a l’edat de 45 anys per una tuberculosi.

La història explica que el doctor René Laennec quan visitava una jove malalta amb sobrepès se li feia difícil l’auscultació del batec cardíac amb el mètode tradicional, és a dir, posant l’orella al pit del pacient. Recordant un joc infantil en el qual els infants utilitzaven uns tubs llargs de fusta per

Evolució de l’estetoscopi

escoltar sons, va enrotllar una fulla de paper en forma de cilindre i va aplicar-ne un extrem sobre el pit de la malalta i l’altre a la seva orella. Així va sentir el batec del cor d’una manera més nítida i diferent del que fins aleshores s’havia escoltat.

Va tenir un gran prestigi en crear el mètode anatòmic i clínic segons el qual comprovava, en el cadàver, les troballes auscultatòries que havia fet en vida. Va examinar un gran nombre de pacients afectats de tuberculosi, cosa que li permeté descriure la varietat de “bufs” pulmonars i els diferents tipus d’estertors respiratoris.

El 1819 publicà “De l’auscultation médiate ou traité du diagnostic des maladies des poumons et du coeur”, on descriu l’estetoscopi com un cilindre perforat, de fusta de 4 cm de diàmetre i 30 de llarg, en forma d’embut en un dels seus extrems. En aquesta publicació també descriu els sons que va escoltar, i crea termes com: “pectorilòquia”, “egofonia”, “crepitació” i “ranera” vigents en la pràctica mèdica dels nostres dies.

El descobriment de Laennec, en el qual les alteracions de l’auscultació del tòrax es vinculaven amb malalties del cor i dels pulmons, va establir els fonaments de la medicina clínica moderna.

Laennec and the Stethoscope.

At Necker Hospital, Paris, France, in 1816

Contemplació: veure cada instant com a etern. (Panikkar)

EL PROGRÉS DE LA MEDICINA

ANATOMIA PATOLÒGICA ABANS, ARA I DESPRÉS “Som el que la nostra història és” MONTSE CASTRO

La història que us vull explicar és la història de l’Anatomia Patològica (AP) i la seva història a l’hospital. Si el que llegiu no us agrada no passa res, hi ha més articles. En tot cas el que llegireu tan sols són paraules.

Es considera Andres Vesalio (1514-1564) l’iniciador de l’Anatomia Patològica, amb la pràctica de la dissecció anatòmica, com es recull en la seva obra (“De corporis humani fabrica”). Va ser una figura clau de l’època del renaixement i sense ell la Patologia que coneixem ara no seria la mateixa. De tota manera, el pare de l’Anatomia Patològica va ser Antonio Benivieni (1440-1502) per realitzar els exàmens ‘post mortem’ correlacionant els símptomes clínics amb les lesions macroscòpiques. I els fonaments de l’AP els va posar un professor de Pàdua, Giovanni Battista Morgagni (1682-1771). Aquest fet va permetre sistematitzar l’especialitat en alteracions comunes i malalties pròpies de cada òrgan. Per tant, van ser els estudis autòpsics els que inicialment van permetre veure les alteracions morfològiques i correlacionar-les amb els signes i símptomes previs a l’èxitus. L’autòpsia, avui pràctica poc habitual, va ser l’origen de la patologia i l’impuls per a altres especialitats de gran importància com la Semiologia, la Medicina Interna i la Cirurgia, entre d’altres.

Posteriorment, l’Anatomia va evolucionar cap a l’estudi de la relació entre teixits emmalaltits i pacients malalts. És en aquest moment que comença l’època de la patologia cel·lular, i es considera R. Virchoff (1821-1902) l’introductor d’un nou concepte: “les cèl·lules com a unitat de les malalties”. A partir d’aquí, hi ha un llistat interminable de noms propis, de metges que van descobrir diferents malalties que porten el seu nom per identificar-les (Thomas Hodgkin, Robert Graves, entre d’altres).

Per últim, amb el descobriment del microscopi electrònic comença la patologia subcel·lular. I actualment estem immersos en l’era de la biologia molecular que ha comportat investigacions i teràpies en aquesta línia.

No fa gaire temps, per consens entre tots els patòlegs de Catalunya, es va decidir parlar de Patologia en comptes d’Anatomia Patològica. Així doncs, a part dels canvis científics hi ha hagut canvis semàntics i, com a especialitat, ja no es diria Anatomia Patològica sinó Patologia. Ja no hi hauria anatomopatòlegs sinó patòlegs. Això sí, d’un bon principi, la patologia ha estat una branca independent dins la medicina, que estudia les causes, els processos i els efectes de les malalties. L’AP ha anat lligada fonamentalment a la Cirurgia per la necessitat d’estudiar els teixits i, malgrat que està considerada dins del grup dels clàssics serveis centrals, no es pot entendre un hospital sense AP ni un laboratori d’AP desvinculat de l’hospital.

L’altre punt del qual volia fer memòria és el de la trajectòria de l’Anatomia Patològica a l’hospital de Vilafranca. Doncs bé, la Dra. Benasco, patòloga estimada i de tots coneguda, ja a l’hospital vell va posar les primeres pedres de l’especialitat. El canvis van fer que la gestió de la AP passés a un laboratori extern, el Laboratori de BCN. Primer, amb un patòleg només per fer preoperatòries i, després, un patòleg de presència física. Finalment, al voltant del 2000, va quedar constituït el CLI (Consorci de Laboratori Intercomarcal) integrat per Fundació Sanitària d’Igualada, CSAP i Hospital Residència Sant Camil. El Dr JMa Castellví va proposar com a objectiu la incorporació de l’Anatomia Patològica al laboratori d’anàlisi i de microbiologia.

Posteriorment, la direcció del CLI va passar a les mans de l’equip de la Dra. Guillermina Barberà, Dra. Margarita Fuster, Dr. Màrius Calvet i Sra. Ma Antònia Delriu. En la VIII Reunió Nacional de Laboratoris Clínics (2002) es va presentar un nou projecte. La presència física d’un patòleg ha estat una constant en aquest

El treball és la forma moderna de l’esclavitud. (Panikkar)

EL PROGRÉS DE LA MEDICINA

dos períodes. Tots recordareu el Dr. Xavier Sanjuan, Dra. Adriana Ribé, Dr. Alberto Gallardo, Dra. Núria Baixeras i a mi mateixa. La incorporació d’un citotècnic, la Núria Parramon, la feina de l’Ainoha Duque com a tècnic i pel fet que, el darrer juliol de 2009, s’ha incorporat la Dra. Esther Ferré es podria dir que s’està consolidant la Patologia al CSAP després d’uns 25 anys d’història.

Per altra banda, si fins ara el laboratori de Patologia han estat de 6 m2, hi ha el projecte que, a final d’any, el centre de referència de la patologia del CSAP estigui localitzat en el laboratori nou del CLI. Aquest fet confirma encara més una realitat històrica, a vegades negada, a vegades discriminada, que la patologia té un funcionament independent de la resta del laboratori encara que la gestió econòmica pugui ser la mateixa.

Bé, aquesta és la història de l’Anatomia Patològica del CSAP i, si la comparem amb la història de l’AP, no sabria dir si encara estem a la fase de dissecció de Vesalio o a la etapa cel·lular Virchoff. El que està clar és que no estem ni en l’etapa subcel·lular ni la molecular. Això queda pendent.

Tot plegat, no només són paraules. I saber la història dóna sentit a continuar-la.

L’important no és el que diem sinó el que fem. I si diem i fem el que diem…. llavors és un somni fet realitat.

Tots som iguals però cadascú té la seva història.

La literatura existe porque la vida no basta. (Ferreira Gullar)

QUÈ FEM ARRIBADA DEL VOLUNTARIAT A L’HOSPITAL VERÒNICA ROMERO “L’acció voluntària és una acció lliure, coordinada i solidària que cerca el bé comú en el conjunt d’una determinada societat” Francesc Torralba “el voluntariat... s’ha convertit... en el mitjà natural de participar en la vida de la comunitat” Conferència de l’ONU sobre medi ambient

Aquest article vol presentar el Programa de Voluntariat a l’hospital i els voluntaris/es de Creu Roja que hi participen i en formen part des del 23 de novembre. ¿Per què el Voluntariat a l’hospital?

Per aproximar-nos a la ciutadania i implicar-nos en fer-la partícip de forma activa en l’assistència integral i integrada de salut, aportant un valor afegit, com és una atenció més humanitzada. A més, el compromís social és un dels valors que caracteritza l’hospital i potenciar el voluntariat forma part dels objectius del Pla estratègic 2009-2011.

Volem que el Voluntariat pugui convertir-se en un agent que serveixi d’orientació als ciutadans, que la seva acció fomenti actituds, hàbits i motivacions, potenciant l’adquisició d’autonomia personal i civisme, dins del microsistema de l’hospital. ¿Quines entitats hi estan implicades?

Hem comptat amb l’assessorament de la Federació Catalana de Voluntariat Social facilitant-nos exposicions en les fases de difusió del programa i capta de voluntariat, amb l’entitat de Creu Roja amb qui hi ha un conveni de col·laboració signat per a què els voluntaris desenvolupin les tasques proposades en el programa i amb el suport de la Biblioteca Torres i Bages i Càritas per la prestació de material. ¿Quines accions han estat necessàries per posar en marxa aquest programa?

Conèixer quines tasques creieu el personal sanitari que el/la voluntari/a pot aportar en l’atenció a l’usuari de les diferents àrees assistencials, per mitjà d’enquestes.

Coordinacions internes amb professionals de la casa i externes amb les entitats col·laboradores Elaborar documents.

Fer difusió per la capta de Voluntariat.

Fer selecció de Voluntaris per part de Creu Roja.

Presentar el programa a alguns grups professionals de Hospital en reunions i directament a treballadors.

Adreçar-se als controls i serveis de les diferents àrees assistencials de l’hospital amb els voluntaris presentant-los i explicant-vos com realitzar la demanda i coordinació amb ells.

10 He aprendido que lo que realmente te hace feliz es aprender algo. (Francis F. Coppola)

QUÈ FEM ¿Quina formació han tingut els voluntaris?

Han rebut Formació Bàsica inicial des de Creu Roja i Formació específica de l’hospital. Aquesta formació no ha finalitzat sinó que són els mínims amb els quals hem pensat que es podia iniciar l’activitat. Són diversos els temes1 a tractar en la formació necessària pel voluntariat hospitalari, que s’aniran desenvolupant al llarg del desplegament del Programa i aprofitant l’avinentesa demanem la col·laboració d’aquells que els engresqui participar. ¿Quines han estat les motivacions dels voluntaris?

Altruistes, amb sentit de responsabilitat, d’identificació amb els que sofreixen i desig de donar esperança i dignitat a les persones que estan en situacions de risc o marginals.

Associades a creences religioses, amb el sentit del deure i l’obligació moral.

Instrumentals, de trobar gent, adquirir habilitats i la recompensa “de veure un somriure en l’altre al marxar”.

De compliment d’obligacions, com oportunitat de retornar quelcom a la societat, aportant-lo la satisfacció pel deure complert.

Totes són vàlides i lloables. ¿On i quan podem trobar els voluntaris?

Tenen assignat un espai físic, la Sala del Vestíbul al costat del Quiosc i podeu posar-vos en contacte amb ells a través del buscapersones 4643 i per telèfon en l’extensió 1255. Els trobareu en horari de 9.30h a 12h i de 16.30h a 19h de Dilluns a Divendres.

Ells ja estan esperant que soni el busca! ¿A qui va dirigida la seva acció?

A les àrees d’hospitalització i consultes externes i puntualment al servei d’urgències.

Seran beneficiaris: persones grans sense suport social i familiar, persones sense família i persones amb problemàtiques socials. En ocasions podrem observar que el voluntari pot oferir, no només acompanyament al malalt, sinó que pot ser ben rebut per l’acompanyant del malalt. ¿Quines són les Tasques?

Acompanyament al pacient enllitat.

Acompanyament en la deambulació.

Ajuda a la toaleta.

Suport per petits encàrrecs dels pacients ingressats (facilitar: aigua, canvi per la TV i el Tel...).

Orientar i acompanyar als usuaris desorientats en l’espai de consultes o hospitalització.

1 Temes de formació: Psicologia (relació d’ajut, empatia, efectes del dol,...). Salut (càncer, alzheimer, SIDA, toxicomanies,...).

Infermeria (primers auxilis, cures pal·liatives). Rehabilitació. Social (psicologia social, problemàtica social serveis socials,...).

Religió (religió, fe,...). Geriatria (tercera edat i geriatria) ...

11 Cuanto más espantoso se vuelve el mundo, más abstracto se torna el arte. (1915, Paul Klee)

QUÈ FEM Informar i facilitar un servei de lectura mòbil.

Facilitar roba a aquells que no en tenen, pacients que ingressen a hospitalització i/o puntualment al servei d’urgències. ¿Com s’identifiquen?

Porten acreditació i una armilla morada amb els logos de l’hospital i identificant-se com a voluntariat. ¿Quina és l’activitat diària del Voluntariat a l’Hospital?

Passar per les àrees assistencials de consultes externes i hospitalització.

Per hospitalització passar pels controls de les Unitats i recollir situacions noves detectades pel personal i informar a la infermera i/o auxiliar dels malalts que ja estan visitant, i preguntar si hi ha alguna recomanació a tenir en compte segons els canvis en l’estat del malalt.

A consultes passar pel punt d’informació, taulells de consultes i admissions de l’entrada principal per a recollir demandes i recordar la seva tasca.

Dos cops per setmana passar a oferir el servei de Biblioteca mòbil.

Per qualsevol incidència amb els voluntaris, us heu de posar en contacte amb el seu referent, Verònica (Treballadora social). Professional que està fent la funció de coordinació del voluntaris, acollida i guia en la implantació del programa.

Tenim l’ambició de no ser només recollidors de voluntaris/es, sinó que volem crear el voluntariat hospitalari amb l’ajut dels voluntaris/es, de les entitats que participen en aquest projecte i amb la col·laboració de vosaltres, els companys de treball de l’hospital.

La unitat de Treball Social i els Voluntaris/es us agraeixen per endavant la vostra acollida i implicació en aquest projecte nou per tots.

Us Saluden: Isabel, Paqui, Tere, Julia, Bahija, Esther, Cristina, Josep, Dolores, Montserrat C, Montserrat G, Fina, Clara i Rut.

12 Es imposible traducir la poesía, ¿acaso se puede traducir la música? (Voltaire)

ESCRIVIM LAS LEYES DE LA GENÉTICA BALBANI

Aquella propuesta de la directora médica fue recibida con escepticismo. Se trataba de un programa consistente en acompañar en su quehacer diario y durante unas jornadas a un colega de otra especialidad del propio hospital. Según la directora eso permitiría estrechar lazos amistosos y conocer los problemas y dificultades de su actividad profesional. Siempre insistía en la necesidad de trabajar en equipo. Elegí acompañar al doctor Mendel, del Servicio de Obstetricia y Ginecología, porque me parecía una persona de trato afable cuando consultaba en nuestro servicio algún problema médico de sus pacientes.

El doctor Mendel me recibe con sonrisa autoirónica y noto cuando me saluda que su mano es pequeña y firme. Su cuerpo está en proporción (más tarde me confesaría que si hubiera sido alto, se dedicaría a la otorrinolaringología), la mirada es viva y en el cabello alumbran hilos de plata. Es muy expresivo y, como un actor de Hollywood, a cada frase acompaña un gesto que matiza el sentido. Comenta las noticias del día y emplea unos juegos de palabras que me desconciertan por su sentido metafórico. Hoy visita a una paciente embarazada para practicar una ecografía.

En la camilla y antes de aplicar la crema conductora, realiza una exploración abdominal y pregunta: ¿veintisiete semanas? La gestante responde así es. El ecógrafo es de última generación y aporta imágenes de alta calidad y un sistema informático que permite registrar un sinnúmero de parámetros. En la pantalla vemos la presentación del feto, líquido amniótico, cordón umbilical (con la sangre en color), cráneo, las cavidades cardíacas, el diafragma, el sexo (varón en este caso) y la nariz. Los ruidos cardíacos reverberan en la habitación. La paciente pregunta por la placenta y el doctor contesta que está en su sitio a la vez que la conmina reprobatoriamente a tener mucho cuidado con Internet (su experiencia le indica que la paciente ha consultado el asunto de las placentas previas) y luego añade que la tecnología avanza y la aprovechamos pero que el embarazo y parto hay que afrontarlo de manera natural, sin preocupaciones ni ansiedades.

Bromea el doctor: tiene los ojos claros, como la madre.

Vamos a tomar medidas antropométricas, dice, y localiza el fémur. Este niño será muy alto, pronostica, y la paciente responde: pues mi marido es más bien bajito. Replica el doctor que son cosas de la herencia genética, habrá algún tatarabuelo muy alto, ya sabe, las leyes de la genética con el guisante liso y el guisante rugoso. El doctor guarda una pequeña foto polaroid con los datos registrados y entrega otra foto, ésta del bebé, a la madre, que la observa con arrobo y, después, gestante y doctor intercambian una sonrisa cómplice.

Semanas más tarde me avisa el doctor Mendel que la paciente de la ecografía está de parto y me pide que le acompañe. Ha roto aguas y la comadrona le informa en la sala de partos que el cuello del útero está a cuatro centímetros y monitoriza las contracciones uterinas y la frecuencia cardiaca del feto. Anestesista y pediatra están avisados. Vamos a tomar un café a la salita de descanso, me dice, y continúa: parece que el parto irá bien, la gestante ha seguido las visitas prenatales y hemos realizado los estudios analíticos correspondientes, aunque es primípara y hay que prepararse para cualquier incidencia. Siempre tenemos en mente el sufrimiento fetal y sus consecuencias. También estamos preocupados por evitar daños en la madre durante el proceso expulsivo y consideramos las opciones más adecuadas. En nuestro medio siempre pensamos en la posibilidad de precisar cesárea aunque estamos orgullosos de tener un porcentaje similar 13 El artista logra la belleza sin pretenderla, pues sólo está empeñado en la búsqueda de la verdad. (Arnold Schönberg)

ESCRIVIM

al recomendado por la OMS. Los obstetras veteranos tenemos mucha experiencia en el manejo del fórceps, que tantas vidas ha salvado, aunque es necesario tener suficiente habilidad para su manipulación porque las dos hojas (ahuecadas y curvadas) se introducen por separado en la pelvis y a ambos lados de la cabeza del bebé, teniendo en cuenta la rotación espacial necesaria que permita tanto sujetar la zona parietal como la articulación en la bisagra para, como una tenaza, proceder a la extracción. La vida en un clic y cerrar de ojos, me dice, pero no comprendo esta frase misteriosa. Por cierto, continúa, este instrumento tiene una historia muy curiosa aunque no especialmente ejemplar. Fue ideado por William Chamberlain en 1631, un cirujano francés instalado en Londres y médico de la realeza; la técnica era un secreto de la saga familiar y, para evitar que se descubriera, el doctor vendaba los ojos de la madre y hacía salir a la comadrona. El misterio se desveló en 1732 y entonces nadie podía licenciarse en medicina sin adquirirlos. En aquella época el fórceps era un instrumento imprescindible en el maletín del médico general.

También disponemos de la ventosa extractora y de las espátulas e incluso el diseño del clásico fórceps ha cambiado para usarlo en posiciones más bajas de la cabeza.

En esta comarca me saludan algunas madres recordando que asistí el parto de su hija de pocos años y también el de ellas mismas. Hay un vínculo muy especial con la persona que asiste el parto. Somos guardianes del secreto de los orígenes.

La comadrona nos avisa que el cuello está en dilatación completa y la madre tiene buenas contracciones y empuja con fuerza, el padre la acompaña y participa entusiasmado del momento crítico. El anestesista aplica la epidural y el doctor Mendel practica una pequeña epifisiotomía. No han sido necesarios fórceps ni otros instrumentos pero... el bebé tiene color violáceo, muy oscuro... y no se trata de problemas hipóxicos.

Corta y pinza el cordón umbilical, sujeta al niño por las piernas y cabeza abajo le da una palmadita en la nalga. Un llanto hace vibrar el aire anunciando: ¡ya estoy aquí!

Sentado frente a la paciente manipula suavemente para extraer la placenta.

Observando al doctor recuerdo que la palabra obstetricia deriva de obstar, que significa oponerse, ponerse enfrente, cerrar el paso, y lo comento con el doctor. Añade mi amigo Mendel que, más bien, él está siempre al pie del cañón y, aunque no lo puedo asegurar, me pareció que cambiaba la primera vocal del segundo sustantivo de la frase.

El padre, contento pero algo aturdido pregunta al doctor: ¿Cómo ha salido este niño tan oscuro si yo soy pelirrojo? El doctor contesta que son cosas de la herencia genética, habrá algún tatarabuelo negro, ya sabe, las leyes de la genética con el guisante liso y el guisante rugoso.

Pues no sé... ¡vaya con el tatarabuelo!

Una vez más, el doctor ha cerrado el paso a pensamientos sospechosos. Naturalmente.

14 Son capaces, porque creen que son capaces. (Virgili)

ESCRIVIM

LAS CRÓNICAS DE CROAN: EL ÁNGEL CAÍDO DANI TRIQUELL

Aún con los ojos cerrados, empiezo a volver en mí, me sorprende seguir vivo, debería haber muerto en aquel avión de vuelta a casa. Recuerdo estar inmerso en mis pensamientos, cuando un enorme estruendo me sobresaltó, algo de fuerza brutal partió la cabina en dos y el avión entero se precipitó al vacío. La muchedumbre aterrorizada llenó mis oídos de gritos. De una manera cínica mis labios dibujaron una sonrisa, mi interior veía el ansiado fin, estoy cansado, llevo más de mil años en este mundo, todos aquellos a los que he querido han muerto una y otra vez, ya solo deseo morir, ojalá pudiera. Fue entonces cuando una luz blanca, una luz pura e intensa silenció el caos.

Cuando recupero la consciencia me encuentro de una pieza tendido en el suelo. Al abrir los ojos, me parece estar contemplando un lienzo apocalíptico, vestigios humeantes que una vez fueron un avión de pasajeros, cuerpos mutilados se amontonan allí donde miro y un silencio que delata la ausencia de vida se apodera del lugar. Sin embargo, ante mí se alza la figura de un hombre de cabellos negros, envuelto en una gabardina marrón, su barba descuidada y su mirada perdida hacían más evidente su tristeza.

-Parece que seguimos vivos. - Digo rompiendo el silencio.

-Él así lo ha querido. - Me responde sin apartar su triste mirada del cielo.

-¿Él? - Le pregunto.

-Mi padre, Dios. - Responde dirigiendo ahora su mirada hacia mí.

-¡OH! sí Dios. ¿Y quien se supone que eres tú - Le pregunto con tono irónico.

-Mi nombre es Castiel, sé que estas cansado Croan, Él lleva sirviéndose de ti demasiado tiempo, mi padre...

-¡Eh! Conoces mi nombre y puede que sepas algo sobre mi, pero lo que dices son estupideces - Le interrumpo.

-No tengo mucho tiempo Croan. ¿Ahora me crees? - Su figura empieza a resplandecer y de la nada unas alas se dibujan por un instante a su espalda.

-Vaya… - Es lo único que logro decir.

-Verás, mi padre, nos hizo a su modo de ver, seres perfectos, no conocíamos el egoísmo o la maldad, sólo 15 Solo se tiran piedras al árbol cargado de frutos. (Proverbi àrab)

ESCRIVIM

el amor hacia nuestro pad por si fuera poco dejasteis de amar a Dios hace tiempo. Pero, cuanta más maldad encerrabais, Él más se obsesionaba con vosotros, llegando al punto de olvidarse de nosotros. Mi hermano Lucifer, el que más amaba a nuestro padre, se rebeló contra él y su creación tratando de destruiros.

Nuestro padre castigó su desobediencia desterrándolo. Fue entonces cuando Lucifer creó a sus propios hijos, los Demonios, y está sirviéndose de ellos para infundir entre vosotros más crueldad y odio con el fin de traer más guerras y caos al mundo para destruiros y recuperar el amor de nuestro padre.

-Ya veo... Pero dime Castiel, ¿prefieres vivir feliz y engañado a libre? - Le pregunto.

-No lo sé, pero antes solo conocía el amor, era feliz. Ahora existe un cielo y un infierno, los ángeles están en guerra, nos matamos unos a otros, habéis traído la muerte a nuestro mundo.

-Ya veo… ¿Que ha pasado con el avión? – Le pregunto.

-Lucifer ha provocado el accidente, sabe que nuestro padre te necesita…

-¿A mí? ¿Para qué? – Le interrumpo.

-Eres uno de sus modelos, se sirve de ti para mostrarle a los demás el camino correcto. Por eso no puedes morir, eres un héroe, tomas buenas decisiones.

-Hace siglos que no voy a la iglesia, hace mucho que dejé de creer en Él. –Le digo.

-Respetas el lugar donde vives y a los seres que se encuentran en él y con eso basta. Verás, no nos resulta sencillo pero los demonios y los ángeles tenemos que usar cuerpos de humanos para poder comunicarnos con vosotros. Los demonios sacan partido de esto para provocar asesinatos, catástrofes, guerras…

-¿Por qué simplemente Dios no pone fin a las guerras e injusticias? – Pregunto interrumpiéndole una vez más.

-Nuestro padre os ha dado la libertad, quiere que encontréis el camino por vosotros mismos, es el precio de ser libre. Y ahora ese camino lo tenemos que encontrar también los ángeles. Sólo así volverá a amarnos. – Una lágrima caía por su mejilla.

-Sigo aquí sin un rasguño, no nos ha abandonado del todo. – Le digo.

-Sí, así es. Croan debo marcharme. Adiós.

Una luz blanca volvió a cegarme y al abrir los ojos me encuentro en medio de la noche tumbado en la cama de mi casa. De algún modo sé que todo ha sido real, pero ya meditaré sobre todo esto mañana, ahora estoy cansado y sólo deseo dormir.

16 Quien con perspicacia declara su limitación se halla muy cerca de la perfección. (Goethe)

ESCRIVIM

EL CUENTO DE NAVIDAD Sencilla Navidad JOSEP LLUÍS ÁVALOS

Mosén Pere rezaba con devoción sus primeras oraciones del día; el ambiente de la casa del cura olía a café de puchero recién hecho. Doña Marciana, su madre, que ya rondaba los 78 años, se levantaba cada día un poco antes que su hijo para prepararle el café, que alargaba con achicoria y que proporcionaba a Mosén Pere las fuerzas y el calor necesarios para empezar el día.

Tras acabar sus preces, Mosén meditaba siempre un rato repasando el orden del día y las necesidades de su rebaño; llegado a este punto, paró atención en Francisco, éste llevaba unos días enfermo; don Antonio, el médico, le tenía avisado que su pulmonía no parecía mejorar y que temía por su vida.

Francisco era una de las ovejas más queridas del Padre Pere; humilde, leal, respetuoso, un buen cristiano; trabajador y ahorrador sólo pensaba en su mujer y en sus tres hijos aún muy pequeños; alegre, siempre silbaba cuando al salir del trabajo pasaba un momento, cuando no había nadie por la iglesia, a rezar un padre nuestro por los suyos antes de ir a casa.

Mientras tomaba el café, le decía Don Pere a doña Marciana, “Madre, luego me acercaré a ver a Francisco pues don Antonio está preocupado por la evolución de su pulmonía; por el semblante de don Antonio diríase que sólo un milagro impedirá que nos abandone. ¿Que será de su mujer y sus tres hijos?” Doña Marciana asentía seria para decirle después “¡Pere, sólo el señor sabe qué pasará! ¿Qué sabrá don Antonio? Según él, yo hace tiempo que estaría enterrada. La bondad de Paco ha de enternecer a nuestro señor esta Navidad, Paco es fuerte, ve a verlo y dile que rezo mucho por él , que sea fuerte, que no me falle”.

Doña Marciana a pesar de lo seco de su carácter sentía un gran cariño por Paco, que es como le gustaba llamar a Francisco. Siempre que la veía en la puerta de la parroquia le decía “¡Doña Marciana para usted no pasan los años, da gusto verla! Cuide de su hijo que es un santo y hágale comer más que está muy chupao”.

Doña Marciana pensaba en la mujer de Paco y sus tres niños, se arrodilló en el reclinatorio mirando el pesebre que habían montado las beatas de la parroquia y rezó: “Espabila y mejora a nuestro Paco, deja que siga alegrándonos con sus ocurrencias; y esos tres niños que son tres soles y su mujer que es como tu madre de guapa. Es lo último que te pide esta vieja que ya no hace sino estorbar. Cúralo Jesusito y llévame a mí por él , que también merezco un descanso”.

Tras oficiar la primera misa del día a la que habían asistido los cuatro gatos de siempre se puso el abrigo sobre la sotana y el sombrero que le daba mucho porte y se dirigió a comprar unas naranjas y un bote de leche condensada a la tienda de la señora María, otra buena cristiana que estaba al tanto de la preocupación del Padre y que ella compartía. No le cobró, el padre la bendijo y se encaminó a paso ligero a casa del enfermo. Al entrar en su casa Ana le besó la mano rompiendo a llorar, los niños que pararon sus juegos observaban la figura de negro que se dirigió sin más a la habitación. Hola Francisco, te veo algo mejor, me ha dicho don Antonio que saldrás de esta. Francisco tosiendo y empapado en sudor sonreía al Padre; si Padre, si Dios quiere. Ana los dejó solos, los niños jugaban con el sombrero del padre Pere y ésta los regañó. Finalmente salió mosén Pere del cuarto y sacó de su abrigo las 4 naranjas y el bote de leche.

Doña Ana hágale tomar el zumo de estas naranjas a su esposo, le sentarán bien, llevan mucha vitamina 17 Todo hombre es discípulo de alguna palabra profunda. (Víctor Hugo)

ESCRIVIM C; el bote es para los niños, rezo mucho por él; mañana es 24, a ver si Dios quiere… que la cosa dé un cambio. Francisco nunca ha faltado a la misa del gallo, luego como usted sabe siempre tomábamos una copita de fino, que sé que le gusta, contaba sus cosas y cantaba un villancico a mi madre. Es lo que más le gusta a mi madre el villancico de Paco, como ella le llama. Sé que a nuestro Señor también le gustan sus villancicos. Bueno... hasta mañana.

Cuando el padre salió a la calle, unas lágrimas corrieron por sus mejillas, pero algo en sus adentros le decía que Francisco sanaría. Así marchó don Pere con el rosario en la mano para acabar las obligaciones de la jornada.

Al día siguiente había caído la primera nevada del año, hacía un frío que pelaba. Doña Marciana, mientras su hijo tomaba el café, le explicaba que notaba una molestia en el brazo izquierdo, que había empezado haciendo el café, también, añadió, me dolió el pecho un poco pero ahora ya me encuentro mejor. Se interesó por los preparativos de la Misa del Gallo y luego ambos quedaron pensativos.

Mosén Pere fue a oficiar la primera misa esperando ver más tarde a don Antonio para saber del galeno cómo había pasado la noche el enfermo. Esa mañana la misa duró menos que de costumbre y salió al encuentro del médico que tenía también la costumbre de madrugar para ver a sus pacientes encamados.

A medio camino entre la iglesia y la casa del enfermo don Antonio se descubrió y besó la mano de Mosén Pere. ¡Qué me dice don Antonio! Padre, no hay enfermedades sino enfermos. ¡Qué fortaleza la de ese hombre! Francisco ya no tiene fiebre, se diría que sus naranjas, que ya me he enterado, han obrado más efecto que mis pócimas y emplastes. Saldrá de ésta si Dios no dispone otra cosa; gracias don Antonio, no sabe cuán reconfortado me siento y …lo que se alegrará mi madre.

Tras despedirse el cura y el galeno y, mientras éste iba a visitar a doña Eulalia que tenía un fuerte dolor en las rodillas que la impedía andar, por el frío sostenía don Antonio, el párroco se encaminó a casa de Francisco con más naranjas de la señora María. ¡Ave María Purísima! Sin pecado concebida, respondió doña Ana a la vez que besaba la mano del ministro de Dios. Los niños no le quitaban ojo al sombrero del Padre Pere mientras los dos iban a la habitación. ¡Feliz Navidad! Ya me ha dicho don Antonio que está mucho mejor. Sí Padre, respondió Ana, ya no tiene fiebre. Padre, sus oraciones han sido escuchadas, añadió Francisco, cuyos ojos tenían un brillo nuevo; ya me siento mucho mejor. ¿ Como está doña Marciana? Cuanto echará de menos su villancico y sus chanzas, pero la salud es lo primero y cuando sepa que estás mejor se alegrará mucho. Bueno ahí le dejo unas naranjas. Mañana volveré. Antes de marcharse recogió el sombrero de la cabeza del más menudo y se encaminó alegremente a preparar un día que sería largo.

Por la noche mientras se vestía en la sacristía con ayuda de su monaguillo oía el bullicio de la gente que iba entrando y que cuchicheaban sus cosas. Ceremoniosamente, mientras se vestía, murmuraba unas oraciones y finalmente, besando y poniéndose la estola, ambos salieron en procesión hacia el altar presidido por un niño Jesús en una cuna de paja. Una vez se dirigió a sus fieles, ovejas entonando el primer cántico, su voz se quebró al ver entrar por la puerta a Francisco envuelto en el abrigo azul que el mismo le había dado el año pasado. Al ver esto, doña Marciana se giró y al ver a Paco se emocionó sobremanera notando de nuevo un peso en el corazón y un sudor frío que atribuyó a la emoción, también notó un no sé qué en el brazo ido.

La misa acabó con el beso al niño y doña Marciana se encaminó a preparar el fino con el paso más fatigado que de costumbre. Una vez tuvo a punto los preparativos, se sentó en su cómoda a reposar apareciendo en ésto su hijo y Paco. Doña Marciana perdió su rigidez y cuando Francisco se acercó a saludarla ésta le dijo: ”Venga Paco, ¡Déjate de monsergas y cántanos un villancico”. Paco se aclaró la voz con un sorbo de fino, cogió la pandereta y guiñándole el ojo a doña Marciana se arrancó con el…” ya viene la vieja… con el aguinaldo… le parece mucho….le viene quitando…campanitas verdes…hojas de limón…la Virgen María madre del Señor…

Doña Marciana saboreaba el fino, Mosén Pere rascaba una botella de anís y…si les parece a ustedes dejemos el cuento aquí.

BON NADAL! 18 Tot flueix. (Heràclit)

ESCRIVIM

SOM I SEREM. ELS QUI SEMBLAVA QUE NI HI FOSSIN PERÒ TAMBÉ HI EREN GEOGINA GIMÉNEZ

La família del meu pare vivia al carrer Santa Maria. El carrer Santa Maria era....com t’ho diria?...peculiar! Sí això, peculiar. (M’agrada aquesta paraula, és diplomàtica). Hi havia una estranya epidèmia de tocats de l’ala. A molts semblava ben bé que els haguessin torpedinat la línia de flotació perquè el seu cervell feia aigües per tot arreu. Molts no giraven rodó, a alguns els faltava un bull com a les guixes i d’altres tenien una arrel de campanar. L’avi Joan deia que, en aquell barri, pujant, hi havia un boig en una casa sí i en una no, i baixant, a totes. Un clar exemple era la Nassa, una dona que no tenia res a veure amb l’Agència Espacial Nord-americana. Potser sí que estava més cap allà que cap aquí però, a la Lluna , que jo sàpiga, no hi havia estat mai.

Tenia un ase bastant eixelebrat. La Nassa i el seu burro tenien una relació ben estranya, eren el que podríem anomenar una versió freaky de la Bella i la Bèstia només que, en aquest cas, es fa difícil dir qui era qui. Cada matí, quan els homes de la casa anaven a la vinya, s’enduien la somera perquè els ajudés; al cap i a la fi era una bèstia de càrrega i, aleshores, no hi entenien d’animals de companyia, tothom treballava. Quan arribaven al tros, el lligaven a l’arada però, a la primera ocasió, el molt burro arrencava a córrer potes ajudeu-me amb aquella andròmina lligada al clatell. T’imagines la imatge? Travessava tot el poble fent un gran enrenou i ja calia que t’apartessis. Les hordes desbocades de Gengis Kahn entraven pel carrer principal fins arribar al carrer Santa Maria, a casa seva, a la recerca de la mestressa. Llavors, no se sap com, el nostre protagonista es desfeia de l’arada, es posava de cul a la vidriera i, d’una guitza, aquella bestiota del diable feia baixar els vidres. Cataclang... “Apa! Ja desglaça”. Immediatament, sortia la Nassa cridant: “Fillet del meu cor!!!” i s’abraçava al coll del ruc com si li anés la vida. No cal dir que l’ase, fent honor a la seva condició d’ase, bramava i bramava, com un ase, és clar. Ni al mateix Fellini amb tota la seva orgia fílmica, se li havia acudit mai una imatge com aquella, digna del millor cinema italià.

No cal que et digui que aquest cas era excepcional, però per tot Sant Cugat hi havia una bona trepa d’animals llegendaris, sobretot gossos. Potser el més emblemàtic era el gos de Cal Xala. Un dropo acabat.

Una espècie de playboy caní que s’escapava de casa sempre que podia. Així, s’estalviava d’anar al camp o a caçar i es dedicava a voltar pels carrers i a practicar un altre tipus de cacera molt més gratificant per a ell.

Tothom el coneixia i sabia de quin peu calçava. Es va fer tan cèlebre que, quan jo era petita, els vells del poble si et veien perdre el temps donant tombs per la vila, et deien: “No fotràs mai res de bo, sembles el gos del Xala”. N’hi havia d’altres menys bohemis però no per això menys coneguts, com la Dorfli i el Zermatt de Cal Tatet, batejats així pel Siscu, el seu amo, molt aficionat a l’excursionisme i amant dels Alps. El Dick, la Marina i la Mustela de Cal Crispín...eren part de la meva família, ja que eren els gossos del meu avi Franciscu.

19 Felicitat és no necessitar-la. (Sèneca)

ESCRIVIM

No sempre les relacions entre amos i mascotes són tan idíl·liques, és més, algunes són un autèntic malson. Ja fa molts anys -sembla un conte però és veritat- els nostres avantpassats havien de viure amb recursos més aviat escassos. Alguns, fins i tot, passaven temporades ben magres fent durar tot el que havien obtingut amb l’última matança del porc, sempre que hi hagués porc per “executar”. De manera que el llard i la cansalada sobrers ja eren més aviat rancis quan se’ls cruspien al cap d’uns mesos. Amb aquest panorama, no és gens estrany que les bèsties de companyia fossin les últimes a l’hora de satisfer les seves necessitats, sobretot els gats. Els vells del poble deien que els felins no s’havien d’alimentar perquè si anaven tips no caçaven rates, i aquesta era la seva feina. A Sant Cugat, hi havia una masia que vivia en aquestes condicions. Com totes les cases de pagès, tenia una llar de foc en la qual quasi sempre hi havia una olla d’aram penjant dels calamàstecs i bullint. No cal que et digui que aquell caldo tenia molta aigua i molta verdura però molt poc tall, que consistia sobretot en llard per espessir i una pilota feta amb més pa que carn. Cada vegada que la dona de la casa servia l’escudella, la vianda havia volat. A l’hora de dinar, en aquella casa, allò de dalt anava a baix i les malediccions se sentien des dels Quatre Cantons.

Ningú es creia que el menjar pogués desaparèixer per art d’encantament i en culpava la mestressa. Al final, la qüestió de la pilota es va convertir en motiu de discòrdia familiar. Tots estaven farts que algú els toqués les pilotes (les del caldo, és clar) i per això van decidir deixar la feina per un dia i vigilar l’olla mentre bullia. Al cap d’una estona, una figura esprimatxada i silenciosa va entrar al menjador, es va enfilar al pedrís de l’escalfapanxes i amb ulls afamats anava controlant les escasses viandes que giraven a dins de la marmita. Semblava posseïda per un poder hipnòtic quan, sobtadament i a gran velocitat, va ficar la pota dins el potatge i, d’una unglada, va fer saltar la pilota a terra del menjador. El lladre era el gat!! Imagina’t la gana que devia passar la pobre bèstia per a exposar-se a caure dins d’aquell brou bullent que li hauria suposat un tràgic final i per un tros de carn. El que va passar després no ho sé, però segurament el gat havia firmat la seva sentència. I és que aquest tipus de “delictes”, tal com estava la cosa, solien comportar la pena de mort. Jo prefereixo pensar que es tractava d’un “quinqui” molt llest i que no es va deixar atrapar. Es va escapar i no el van veure més. Ah! I segur que en la fugida es va endur la pilota driblant a tots els contraris...

20 Como los que nada tienen y todo lo poseen. (Sant Pau als Corintis)

ESCRIVIM

MÉS ENLLÀ DELS SENTITS JORDI CABEZAS

“El noi que somiava una gerra i un bidó de cervesa” Es diu que els babilonis llençaven tortugues als dipòsits de cervesa per a garantir la seva conservació ja que, un cop dins, aquests animals consumien l’oxigen en respirar, i creaven d’aquesta forma el buit.

Els egipcis van preparar el primer “vi de civada” barrejant aquest cereal amb aigua del Nil. Des de la primera Dinastia apareixen sediments de cervesa a les gerres trobades a les mastabes.

Era una beguda popular, més barata i assequible que el vi, però els joves escribes de l’Imperi Nou no se n’estaven.

A la casa de la cervesa a Tebas, no faltava mai un calder on es preparava la cervesa, esmicolant i trinxant la civada, fins a formar una pasta que coïen com panets. Eren les dones les que feien aquest procés, potser perquè també eren les que exercien l’ofici de forneres. Després maceraven aquesta pasta amb aigua, afegint-li sucre (dàtils) i deixant-la fermentar amb grans gerres que segellaven per guardar-la i transportar-la.

A la vall del Nil la cervesa era un símbol d’hospitalitat i una moneda de canvi. Tenien grans indústries cerveseres, fins a cinc classes de cervesa han estat identificades pels arqueòlegs. Els treballadors de les piràmides la consumien tres cops al dia.

Però no sols els egipcis adoraven la cervesa, els fenicis també l’apreciaven. Es diu que Zuthu, el general de Tuthmosis III, quan assetjava la fortalesa fenícia de Yoppe va recórrer a un truc per a fer-ne sortir els defensors: deixar unes àmfores amb cervesa a peu de muralles.

Fa més de 4.000 anys, els xinesos produïen una mena de cervesa a base de civada, blat, arròs, etc…

A mida que les regions bàrbares del Yangtsé eren sotmeses a la cultura del nord, els cultivadors de blat entraren en contacte amb els altres pobles del sud, que menjaven arròs. Així començaren a consumir més tipus de cervesa: Li, preparada amb arròs, i chiu, més forta i amarga, que es feia amb blat. Segons Marco Polo, la cervesa d’arròs es va imposar a Xina a partir del segle XIV. Al Japó, la beguda coneguda com a sake está més lligada a la cervesa que no pas al licor. Tot i que alguns la inclouen entre els licors, no té res d’un destil·lat, es tracta simplement d’una beguda obtinguda fermentant arròs.

A tot l’Orient, desde Tailàndia a l’Índia es consumeixen cerveses d’arròs amb diferents noms: moï a Tailàndia, pachwaï a Asma, Orissa i Bangladesh.

Els víkings, als seus vaixells portaren civada i aigua per fabricar cervesa. Els pobles mediterranis, des de Sevilla fins a Sicília, els veien beure amb gran sorpresa aquesta poció que no s’assemblava al vi.

La conquesta dels monestirs: Al principi, l’Església veia amb mals ulls aquestes begudes que, en suplantar el vi, posaven en perill una cultura ancestral. Però al segle IX, l’església va sucumbir davant d’aquestes pràctiques , acceptant les begudes paganes. Durant l’Edat Mitjana, la cervesa es fabricava a les llars i monestirs (cerevisa monacorum). Al segle VI el rei francès Dagobert creà un monestir per elaborar la cervoise i Carlomagne concedí el monopoli d’aquesta beguda als monjos.

Des del segle IX i fins 1435, qualsevol laic que elaborés cervesa a França havia de pagar un impost, anomenat “droit du gruyt”, als monjos.

Però, paral·lelament, alguns heterodoxos aromatitzaven les seves cerveses amb llúpols per no pagar patent als monjos. Per diferenciar-les de la cervoise monacal els deien “bières”.

Això em fa recordar el que no fa massa temps va passar amb el champagne i les patents que van donar pas a la denominació d’origen cava. Arribats en aquest punt de reflexió que parteix de la cervesa i arriba fins una altra beguda que és el cava, aquest relat aviat s’acaba.

El sector cerveser aporta 5.100 milions d’euros anuals, cosa que suposa un 0,52% del PIB a l’Estat. A més, el sector aposta pel mediambient, i recupera el 75,8% del pes total dels envasos. Recicla més del 74% del cartró i paper i prop del 68% del metall.

Ara que tot va tan ràpid i que, si vols, et pots elaborar tu mateix/a la cervesa a casa, m’agrada pensar en totes aquelles persones i cultures que hi han contribuït aportant quelcom a l’apassionant món de la cervesa.

Salut……

21 Nada es a menos que nuestro pensamiento haga que sea. (William Shakespeare)

ESCRIVIM

FA 25 ANYS!!!

FINA ALSINA / MARICELA HERNÁNDEZ / MERCÈ OSUNA / MANOLI PÉREZ

Qui ens ho havia de dir… assegudes en aquell passadís de l’hospital vell al costat de l’administració, esperant una entrevista amb el Sr. Esteve, que després de 25 anys encara estaríem juntes. Érem cinc, quatre noies a la mateixa filera i un noi al costat. Cap de nosaltres ens coneixíem. Ens miràvem i, després d’uns minuts, ens vam atrevir a preguntar-nos – També veniu a fer una entrevista de feina? Tots vam dir que sí. També heu anat a Barcelona a fer les proves de selecció? Tots vam dir que sí. A mida que anàvem fent preguntes, vam veure que coincidíem en les respostes. Totes érem allà pel mateix, menys el Josep que hi anava per comptabilitat.

En aquell moment no érem conscients que s’estava iniciant una nova etapa a l’hospital, s’havia obert el servei de Tocogine i també laboratori de nit; nosaltres estrenàvem el “xiringo” d’urgències: maig 84. Érem les pitufes d’urgències, les nenes de Blau.

Al principi, només treballàvem els caps de setmana, no ho devíem fer tan malament que l’octubre ja treballàvem cada dia. Com a cosa anecdòtica, la primera nòmina va ser de 6.412 pessetes, renoi quin “susto”!

Des del primer dia vam comprovar que no estàvem soles, estàvem recolzades per tots els components que integraven l’equip d’urgències. Érem una família!!!

El Victorio, el Pep, l’Helena, la Rosa Mª, la Mª Rosa, l’Àngels, el Duque, l’Arnau, l’Antonio i la Josefa, el Gibert, l’Albà, la Teresa i la Neus i tots aquells que, quan podien, baixaven a treure el cap passant una bona estona amb nosaltres. Cuidats sempre per l’Eulàlia Almirall: els esmorzars, berenars i tot allò que calgués.

De feina n’hi havia i de molt variada: sortir d’urgències pel carrer per anar a arxivar les fitxes d’urgències, escrites a mà, a Cal Vitorio, quin fred, quants bitxos!, passar determinacions del laboratori a altes hores de la nit (b-glu,b-ure, b-cre, b-col, b-asa, B-ala ...), tancar les altes, escorcollar pertinences dels accidentats per identificar-los (box de ‘paros’), acompanyar parteres a maternitat. El més bo de tot això: els nostres acompan22 Nada más estúpido que vencer; la verdadera gloria es convencer. (Víctor Hugo)

ESCRIVIM

yants assidus a la sala d’espera: el Josep N., el Bernardo F.P., el Josep “paciències”, etc.

Amb el temps, encara pensem que va ser l’etapa i la feina més gratificant i enriquidora malgrat els horaris.

Entre nosaltres cap problema, havíem de substituir-nos les unes a les altres si volíem fer festa, no hi havia ningú més…

A mida que passa el temps hi ha noves necessitats, l’any 89 la Fina puja a “ratjos”, uns mesos més tard la Mercè va cap a Consultes Externes. Un any després la Maricela puja a la tercera (cirurgia) a fer de ‘secre’ mèdica; i la Manoli es queda a urgències guardant el nostre “xiringo” fins l’any 2004 que passa de dia i surt d’urgències.

Malgrat la dispersió seguim sent un equip i ens retrobem amb qualsevol excusa. En fer 10 anys del nostre inici vam celebrar-ho amb un sopar “a lo grande” amb sorpresa inclosa, la Marta F. ens va obsequiar amb un mural-recordatori dels nostres 10 primers anys. Va ser una gran companya en molts aspectes.

A mida que han anat passant els anys, cadascuna al seu lloc ha incorporat noves tecnologies i maneres de treballar distintes de l’inici: Wintegrate, Gesdoch, SAVAC, Projecte Q, Pla estratègic… fins arribar a aquests 25 anys, inclòs el canvi d’hospital.

El maig d’aquest any per celebrar-ho vam anar un cap de setmana a Peñiscola “Peniscola”. Punt de partida a les 7h. del matí al pàrquing de personal de l’hospital. Va ser un cap de setmana de risoteràpia i tantes altres coses que no us penseu pas que us explicarem, formen part de la nostra intimitat.

Tot i fer 25 anys continuem estant estupendes i seguim treballant amb ànims i satisfetes de contribuir al bon funcionament del nostre hospital.

En darrer lloc, moltes felicitats a tots els companys que, com nosaltres, aquest any en fan 25.

Maig 2009

23 He arrojado esa cosa minúscula que llaman “yo” y me he convertido en el mundo inmenso. (Soseki)

ESCRIVIM

DOS COLORS, UNA PASSIÓ SERGI FARRERAS

La sang que batega al cor, oxigenada de color vermell intens, es desplaça i oxigena l’organisme. La sang que arriba al cor, sense oxigen, es simbolitza de color blau.

Aquesta premissa és molt més que una explicació mèdica del funcionament del cos humà, és una manera de ser, un sentiment, una passió.

El blau i el vermell ( grana en aquest cas) són més que dos colors que formen més que un club.

Un culer ho és de manera natural, sense haver hagut d’escollir-ho. Els sentiments s’esveren quan s’assisteix a la catedral, ja sigui al Camp o al Palau passant a formar part d’una massa enfervorida amb la qual i sense conèixer-los ens sentim agermanats.

De sobte, pels altaveus, sona l’himne, el nostre himne que, en aquell instant, sona com la més bella de les simfonies, fent-nos evadir dels problemes del món i sentir a prop del paradís.La passió s’engendra amb el joc i el joc fa més lleugera la realitat.

Una realitat que no descuidem i neguem la teoria que el futbol és l’opi del poble, qualsevol cosa pot esdevenir opi, segons el poder de manipulació que indueix a creure i no pensar, seguir el camí marcat sense iniciativa. Els aficionats pensen i decideixen.

Hi ha altres pensaments que asseguren que el Barça és una fe, una mena de religió, però no ho és, es una potència terrenal. Hi pensem perquè és presència, és un estat d’ànim, un tret psicològic intern i solitari, tot i que el compartim amb milers d’aficionats, en definitiva és i existeix, va més enllà de la fe.

No creiem en un club, el veiem, el mirem, en gaudim i l’estimem.

El futbol et pot ensenyar geografia gràcies als partits fora de casa i als diaris esportius i et porta cert gust per la sociologia i un petit treball de camp sobre el valor que pot tenir invertir temps i energia, molts cops incontrolable, a pertànyer a una comunitat on compartim les aspiracions de forma acrítica.

Els jugadors no són més que simples representants, elegits per l’entrenador, els aficionats són part del club i el club és part d’ells.

Tot i que no juguem, els gols són com si cadascú els hagués rematat i corregués molts km per la banda, en realitat només es beuen litres i litres de cervesa, es fuma o es mengen braves abans i després dels partits. S’acaba més cansat i afònic que els propis jugadors, això és pertànyer a un club.

Quan, fa un segle, Joan Gamper va agafar la torxa no sabia que el foc que il·luminava era de l’antiga nació que va fer revifar vells somnis obstinats del camí cap a la sempre desitjada Ítaca, una llum fràgil era i és un vehicle que canalitza les aspiracions dels vençuts.

Un foc que segueix creixent amb gols de Koeman, Guardiola, Messi o Piqué i seguirà cremant la flama de les emocions i pesi a qui pesi i malgrat qualsevol adversitat nosaltres Som i Serem.

I BARÇA T’ANIMAREM I Barça t’animarem i amb el nostre ajut segur que guanyarem demostrem que som els millors quan s’uneixen jugadors i afició.

Jo ho faré perque t’estimo ja sé que no m’entendran sóc culer per això t’animo i ningú no ens podrà aturar.

Cançó de la grada.

24 No soy de los que necesitan ser empujados; en realidad, si yo soy algo, es empuje. (Winston Churchill (1874-1965), primer ministro británico)

ESCRIVIM

PILAR DE CINC DE DONES MARIANA SAS

En el món casteller, como en otros mundos, hasta hace poco la mujer no podía participar.

Todo, poco a poco, ha ido cambiando y hoy tanto la mujer como el hombre son imprescindibles para poder hacer esos castillos que parecen imposibles, que cuando los ves o cuando los haces se te ponen los pelos de punta. Estamos todos a una, el grande, el pequeño, la mujer, el hombre, los niños, el que tiene más, el que no tiene, el que piensa igual que tú y el que no se parece nada a tí, pero ese día estamos en la misma plaza, llevamos el mismo color de camisa pero sobre todo llevamos el mismo escudo y queremos lo mismo.

Entonces se empieza a organizar el castillo, cada uno ocupa su lugar y empiezan a sonar las gralles y por tu cuerpo salen esos nervios que automáticamente pasan a ser concentración en lo que estás haciendo y cuando las gralles suenan diferente ¡Ya está!, ahora sólo puedes darlo todo, sacar las últimas fuerzas y cuando se logra y ha terminado, te sientes diferente, “el más”, te corre por el cuerpo un hormigueo especial por haberlo logrado y después llega la hora de celebrar el esfuerzo que entre todos hemos hecho.

El día 8 de noviembre es el día del Roser, que es la patrona del Xicots de Vilafranca. En la actuación de Xicots ese día había que darlo todo, era la última actuación de la temporada y relativamente no todo había ido como nos hubiera gustado. Hacía un día feo, con una gran ventolera, y sin embargo estábamos la colla al completo.

Ese día hicimos un quatre de vuit, un tres de vuit carregat i un quatre de set amb agulla, y la verdad es que no nos podíamos quejar. Entonces el Cap de colla, se acerca a un grupo de mujeres, nos mira y nos dice, “pilar de cinc de dones”. Las que estábamos nos empezamos a mirar unas a otras y dije, ¡venga va! ¡a por el pilar de les xicotes!

Yo lo dije con fuerza, pero a la vez tenía miedo de que sólo fuera una pequeña ilusión, una crossa se acerca a mí y me pregunta “ya podremos?”, yo la miro y le digo “tu eres madre”, ella contesta que sí, dos veces, yo le digo: ¿a que has podido? Y dos veces le digo. Ninguno de ellos lo serían y si lo fueran, a la segunda se cagaban ¡eso quiere decir que podremos! Mi marido se acerca, me mira, me da un beso y me sonríe, entonces ese pequeño miedo que tenía desaparece.

Yo creía en nosotras, que nuestro esfuerzo se vería en la plaça de la vila.

Era la primera vez que una colla castellera vilafranquina compuesta solamente de mujeres intentaría hacer un pilar, en nuestra plaça y con la camisa roja. Puede parecer una tontería, al fin y al cabo sólo era un pilar de cinc, pero un pilar nuestro, de dones, y yo me siento orgullosa de haber participado en él, ahí está, lo podéis ver es … diferente.

VISCA LES XICOTES DE VILAFRANCA. FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY!

25 Entonces, el sueño se desplegó ante mi. (Shakespeare)

ESCRIVIM

EXPERIENCIA EN UNA UNIDAD DE EMERGENCIA MÓVIL GUILLERMO ROMERO

La medicina - arte de curar - llamada así hace más de 2000 años, actualmente se ha convertido en una ciencia, aunque no debemos de olvidar que actúa por aproximación y no por exactitud. Es tan antigua que se dice que la medicina nació desde el momento en que un ser humano trata de ayudar a otro.

Han pasado tantos cientos de años y todo se ha perfeccionado a tal punto que se han creado diversas áreas sub-especializadas en donde muchas veces algunas de ellas no son lo suficientemente valoradas o no se conoce el trabajo que se realiza. Un ejemplo de ellos son las Unidades de Emergencias Móviles.

En la actualidad constituyen un pilar fundamental en la asistencia sanitaria mundial. De la misma forma que la revascularización coronaria disminuyó significativamente la mortalidad en la década de los 80, período en el cual se comenzaron a realizar los primeros by-pass aorto coronarios mediante injertos de arteria mamaria interna, las Unidades de Emergencia Móvil disminuyeron significativamente la mortalidad general en la población mundial adulta y pediátrica.

Por otra parte, el impacto diagnóstico, pronóstico y terapéutico de estos servicios de emergencia han repercutido sobre el perfil clínico del paciente que llega a la puerta de urgencias o de emergencias de un hospital.

La tarea desde un punto de vista fisiopatológico de un equipo de emergencia es valorar al enfermo en el momento del evento, estadio clínico generalmente agudo o sub-agudo. Momento en el cual se debe actuar rápidamente, sin dudar en donde los diagnósticos en algunas oportunidades son dificultosos. Como por ejemplo presenciar una crisis vasovagal severa con dolor torácico en un paciente hipertenso puede hacer pensar en una disección de aorta.

La asistencia del paciente fuera del hospital es diferente que cuando estamos dentro de la institución, pues nos sentimos más protegidos rodeado de un equipo multidiciplinario para evacuar dudas. Esto no existe en el domicilio del paciente o en la calle, por lo tanto debemos de ser seguros en la toma de las decisiones.

El tratar un edema agudo de pulmón o una crisis de asma severa en donde el paciente se debe de estabilizar antes de subirlo a la ambulancia para su traslado, sumado a que la asistencia es presencial, es decir con la familia al lado, hace que todo sea diferente y complejo.

La reanimación de una parada cardiorespiratoria en el domicilio del paciente o en un restaurante no es los mismo que en el hospital. Como tampoco no lo es realizar una intubación oro-traqueal en el suelo, en cuclillas o tirado.

Otro ejemplo es la asistencia a los accidentes de tránsito: ¿cómo abordarla en el área del accidente? Si hay varios heridos, ¿a cuál asistimos primeramente? Colocar vías venosas dentro del automóvil mientras los bomberos trabajan por otro lado, o intubar a un paciente? Llamadas en que muchas veces hay que salir con los guantes puestos.

El drenaje de los neumotórax traumáticos en la calle - sitio del accidente-,todas estas maniobras médicas se realizan en presencia de público y a veces una cámara de un periodista nos está filmando.

Las reacciones alérgicas severas con componente respiratorio central o de glotis etc.

Las llamadas en invierno con mucho frío, de madrugada o las vías públicas con lluvia son otras duras experiencias y otras más en donde se pone en riesgo el personal sanitario.

Otra situación inquietante era cuando se trasladaba un paciente crítico a la puerta de urgencia de un hospital, y éste estaba colapsado y no había camas en cuidados intensivos.

Y así hay mucho más para contar de la maravillosa tarea que realiza el equipo de una ambulancia especializada en la cual el conductor, el enfermero y el médico tienen el mismo valor y responsabilidades, desconocidas por la mayoría de las personas y muchos profesionales de la salud.

Como podemos ver es una constante toma de decisiones que parecen muy teóricas pero en la práctica 26 Que, en la mort, pugui descansar en un lloc plàcid. (Virgili)

ESCRIVIM

clínica de la asistencia extra-hospitalaria no es fácil, hasta que las aprendemos y, con el paso de los años, vamos asimilando el estrés y observando a los pacientes desde otra perspectiva.

La mayoría de los médicos que trabajan en un hospital no han pasado por esta gran experiencia, y menos las generaciones actuales.

En el mundo, las llamadas de asistencia son codificadas con distintas categorías de colores o numéricas y generalmente son tres. Por ejemplo: llamados rojos, amarillos, y verdes, o por ejemplo llamados 1-2-3, etc.

En algunos países, las unidades de emergencias móviles tienen diferentes niveles de atención: consulta externa, asistencia con móvil no especializado y la ambulancia especializada; y cada una de ellas para adultos y niños por separado. Los móviles son controlados mediante radar para llegar rápidamente al objetivo.

Otro aspecto interesante es que, por más que existan protocolos de actuación, los que más se ajustan a ellos son los pacientes coronarios pero en la mayoría debemos de saber improvisar y adaptarlos a cada caso en particular.

Aquí más que libros, varios hemos recibido enseñanzas de médicos emergencistas de larga experiencia que han dejado su vida en la calle.

He trabajado 10 años de mi vida en una Unidad de Emergencia Móvil, de nombre UCM (Unidad Coronaria Móvil) que fue la pionera en el mundo montada por médicos especialistas en medicina intensiva, cardiología, anestesia, y medicina interna y no por técnicos. Ahora tiene más de 30 años con reconocimiento internacional, y en el año 1997 se creó un sello postal (Figura). Durante mi instancia como médico de staff he asistido alrededor de 20.000 pacientes incluyendo área de emergencia y consultas externas de adultos.

Junto a otros colegas recibimos la Certificación Internacional ACLS (Advanced Cardiovascular Life Support) por la American Heart Association.

Para los funcionarios que no lo conocen, corresponde al curso de Soporte Avanzado en Reanimación para Proveedores Experimentados, con el objetivo de fortalecer las destrezas necesarias para identificar las áreas de la resucitación que envuelven circunstancias especiales y que reclaman una dinámica mental más elaborada y cuidadosa. …….. Al comienzo estaba ansioso y orgulloso de poder formar parte del staff, y con el paso del tiempo buscaba como salir, ………..

27 Lo semejante busca lo semejante. (Empédocles)

LLOCS I VIATGES BTT AL GRAN ATLES JORDI RESA

Al nord d’Àfrica, en territori marroquí, argelí i tunisià hi ha l’Atles. Aquesta imponent serralada, amb una longitud de 2.700 km, es caracteritza per la varietat en el seu clima i paisatges, ja que són varis els sistemes muntanyosos que la conformen. El Gran Atles, la cadena més important, s’estén pel Marroc en direcció SW NE. L’altitud mitjana és de 3.300m i alguns cims superen els 4.000m. Alta muntanya, cingles i carenes escarpades, valls profundes i fèrtils, gorges encaixonades...

El Gran Atles destaca per l’ampli ventall de possibilitats que ofereix per l’activitat a la muntanya. Però aquests no són els únics atractius del massís. El caràcter i la cultura de la seva gent, els berbers, són el plus i l’essència que fan diferent la visita d’aquest exòtic paratge. Majoritàriament nòmades i seminòmades, amb una llengua pròpia, els amazigh han conservat una forma de vida ancestral aprofitant les altes pastures per als ramats i conreant petites hortes que es concentren com oasis prop dels seus poblets d’adob i pedra. Integrades en el paisatge d’aquest imponent massís, diverses Kasbes, les construccions fortificades més característiques de l’arquitectura berber.

Entre els habitants del Sàhara i les tribus assentades a l’Atles i l’altiplà marroquí existeixen rutes centenàries de transhumància que serveixen d’enllaç comercial i cultural. Els nòmades es mouen segons la climatologia i les necessitats del bestiar, assegurant d’aquesta manera l’intercanvi comercial amb les tribus sedentàries dedicades a la pagesia i l’artesania.

La bicicleta de muntanya (BTT) ens permet travessar algunes de les clàssiques i importants rutes de transhumància i impregnar-nos de la llum i el color dels seus paisatges. L’època aconsellable per fer travesses amb BTT a l’Atles compren els períodes de setembre a novembre i de març a juny, perquè l’estiu és força calorós i l’hivern fred amb possibilitat de trobar els colls de pas nevats.

La ruta Azilal-Boumalne Dades travessa de nord a sud el Gran Atles. 500 kilòmetres pedalant per pista forestal (amb alguns trams força malmesos) i carreteres secundàries (sobretot a l’inici i al final del recorregut). Les etapes tenen una distància mitjana de 70 kilòmetres amb desnivells acumulats de +2.050m en la jornada més exigent i uns +600m en les etapes més rodadores.

Al llarg de la ruta podem trobar, en cas necessari, recanvis bàsics per a la bicicleta però és recomanable ser autosuficient amb la mecànica perquè travessarem territoris força despoblats.

L’oferta d’allotjament és variada. Hi ha gîtes d’étape, albergs o pensions, petites botigues de queviures i bars en els nuclis poblats on podrem abastir-nos pel camí. Cal ser previsor amb l’aigua a l’hora de creuar els colls de muntanya.

La primera etapa uneix Azilal amb Zaouia Ahanesal. Val la pena abans d’iniciar la ruta acostar-se a les cascades d’Ouzoud (el salt d’aigua més alt del Marroc), a 36 km d’Azilal. S’hi arriba fàcilment per carretera.

El solitari coll d’Illissi a 2.650m és el punt culminant d’aquesta jornada que finalitza a la bonica població de Zaouia Ahanesal.

La segona etapa ens permet arribar a l’enorme formació rocosa coneguda com la Catedral (la Cathedrale des Roches). L’únic gîte d’étape del lloc (La Cathedrale) ens permetrà recuperar forces per afrontar la dura etapa de l’endemà cap a Imilchil.

28 Dels homes nobles aprendràs les accions nobles. (Teognis)

LLOCS I VIATGES

Des de la Catedral a Anerguí travessem per una pista malmesa el canó del riu Melloul. Ens dirigim al cor del Parc Nacional del Alt Atles Oriental. Els primats autòctons del lloc (macacos de Berberia) ens guien pista amunt fins Anergui.

Sortim d’aquesta petita població cap a Imilchil per una pista en bon estat però amb dures rampes. Superats els +1.000m de desnivell travessem el coll de Tibarchit, pastures, i un parell de petits pobles de pastors resseguint la vall del riu Attach. A Tazrout (1.900m) prenem una pista que creua una zona engorjada (el camí sembla perdre’s) direcció Tassennt, des d’on prenem la carretera principal d’El Ksiba a Imilchil (fi d’etapa).

A Imilchil, abans de seguir camí, és de visita obligada el paratge format pels llacs Tislit i Isli. La ruta continua sense pèrdua cap a Agoudal. Ens podem desviar direcció SW per observar les espectaculars formacions geològiques de la cova Akhiam. Cal superar dos colls abans de travessar el d’Ouano (2.900m). La panoràmica és de les que no s’obliden. El descens a Tilmi tampoc.

L’endemà prenem direcció Tamtattoucht, Msemrir i travessem per carretera panoràmica la Vall i les Gorges del Dades.

Direcció Boumalne Dades trobem Ait Alí, població que destaca per unes singulars formacions rocoses de conglomerat conegudes com a “Mans de simí” per la seva semblança al palmell encoixinat de les mans dels primats.

L’última etapa enllaça per carretera Ait Alí amb Boumalne Dades, centre comercial d’accés a les gorges on finalitza la travessa.

Com arribar-hi?

Per viatjar al Marroc cal passaport vigent. No són necessàries vacunes. El viatge fins al Gran Atles es pot fer en cotxe fins Algesires, en ferri fins a Ceuta (www.transmediterranea.es) i per carretera fins a Marraqueix i des de la ciutat a la serralada. Azilal és el punt de sortida de la travessa. La CTM és la companyia pública d’autobús (www.ctm.co.ma). També existeixen taxis i furgonetes compartits que poden anar bé per enllaçar distàncies curtes. L’opció més rápida, però, és l’avió fins a Marraqueix (www.royalair maroc.com).

Cartografia: Amb el mapa general a escala 1:1000000 IGN Francès podem orientar-nos amb els principals nuclis de població. És recomanable (i no serà fàcil) aconseguir mapes topogràfics a escala 1: 50000 i 1:100000 (administracions locals i algunes llibreries especialitzades a Barcelona: Quera, La Pleta, Altaïr).

Bibliografia Barreda, X.; Mimó,R.; Escofet, J.M. Marruecos. Guía completa de deportes de montaña y aventura. Barrabes Editorial, 2003.

Roca, I. Nòmades sobre dues rodes. Dossier Gran Atles.

Revista Vèrtex. Setembre-Octubre 2005. Núm.202

29 Allunya la nau fora d’aquest fum i onatge. (Odissea)

LLOCS I VIATGES

THE HIGHLIGHT OF OPHTHALMOLOGY BETTINA DREIER ET AL.

Bien mirado, en el servicio de Oftalmología ya somos un poco raros. Tanta luz y claridad que inunda las consultas, pasillos y habitaciones de nuestro hospital, y nosotros parecemos huir de ella . Claraboyas tapadas -no nos vaya a entorpecer un rayo de sol en nuestro trabajo- la luz apagada, la consulta a oscuras, y encima adentrándonos en las profundidades del fondo de ojo…. (donde no siempre hallamos la luz). De allí pasamos a trabajos manuales y de espeleología, sumergiéndonos en el interior del globo, para al día siguiente volver a nuestro oscuro habitáculo. No es de extrañar que al salir del trabajo, anhelemos el aire fresco y sobre todo la luz natural, el sol.

Empezó siendo una vaga idea que flotaba en el aire, nos fue contagiando y llenando de ilusión. Teníamos un sueño..... queríamos conquistar el techo de África: Ascender el Kilimanjaro, la montaña más alta de África.

Fijamos fecha de salida y empezamos a prepararnos ( algunos necesitábamos una buena puesta a punto! ). A medida que se acercaba la fecha aumentaba más y más nuestra excitación. El 27 de Agosto nos encontramos los 3 componentes del equipo de Oftalmo matutino con 2 amigos más a las 4 de la madrugada en el aeropuerto con nuestras mochilas & petates para volar al Kilimanjaro Airport. Llegamos por la tarde y ya nos esperaban para trasladarnos a nuestro Hotel en Moshi.

A 1º hora del día siguiente se nos presentó nuestro delgaducho guía: Kitambia ( = barrigudo en swahili), cargaron nuestros petates en la furgoneta y salimos hacia Marangu Gate( 1.700m). Entre las nubes y brumas matinales asomaba tímidamente el Kilimanjaro.

Por este nombre se conoce todo el macizo, que tiene categoría de Parque Nacional. De origen volcánico, su formación se remonta a unos 750.000 años. Tuvieron lugar 3 grandes erupciones, que dieron lugar en orden cronológico y de altura al Shira (3962m), Mawenzie ( 5149m) y al Kibo ( 5895m), la cumbre más joven y alta.

El Kilimanjaro está formado por múltiples valles, montículos, extensas llanuras, cráteres de menor tamaño y las 3 cumbres antes mencionadas. Aparte de ser una montaña mágica, que emerge majestuosa y solitaria en medio de la estepa masai, la ruta tiene una belleza especial por las diferentes zonas de vegetación que atraviesa, desde selva a desierto. Escogimos la ruta Marangu por ser la única con refugios, y una no había subido hasta la fecha más allá del Turó del Home. No tiene grandes dificultades técnicas- no hay que escalar -, pero sí hay que estar habituado a caminar durante bastantes horas, ir pole pole ( poco a poco en swahili ), tener tesón, ilusión y suerte. La dificultad radica en la altura, siendo éste un factor un tanto imprevisible. La ascensión se realiza en 4-5 días -según se incluya el día de aclimatación- superando 1.000 m de desnivel en cada etapa , recorriendo de 12 a 15 km cada día, excepto el último día, en el que se suben los 1.000 m de altura en 6 km.. que por ende es bastante más duro.

30

Nos registramos en la puerta de entrada al parque, el Marangu Gate y caminamos hasta Mandara Huts a 2.700m de altura, atravesando un paisaje impresionante de intensos verdes, con rayos de sol que se cuelan entre la espesa vegetación, troncos que se retuercen adquiriendo formas inverosímiles en su búsqueda de luz y el canto de los pájaros que interrumpe de tanto en tanto el verde silencio. Paramos por el camino para hacer un picnic y llegamos al refugio de Mandara (un conjunto de cabañas situadas en una explanada rodeada de selva) a 1ª hora de la tarde. Tras un breve aseo y descanso: “Tea- Time”, una tradición muy arraigada en nuestro servicio. Encima de la mesa nos esperaban el té y un plato grande con palomitas y cacahuetes, una combinación que se nos antojó curiosa. Por la tarde empezaron a aparecer colobos en las cercanías del refugio: Unos monos de tamaño mediano, cuerpo negro azabache y espesos flecos blancos en los flancos y su larga cola confundiéndose con el abundante liquen que cuelga de las ramas.

Navegar amb els rems si a un li manca casualment el vent. (Proverbi grec)

LLOCS I VIATGES El 2º día nos llevaría a Horombo Huts. Salimos pronto y al poco tiempo la espesa vegetación de la selva empezó a clarear hasta dar paso a un brezal con Ericas de 2 m de altura(!), senecios y lobelias .....y siempre pole pole llegamos al refugio, donde ya nos esperaba la palangana con agua tibia para el aseo y- ¡cómo no! –el té con palomitas & cacahuetes. Horombo se encuentra a 3.720 m. La selva y la ciudad de Moshi se ocultaban bajo un espeso manto de nubes algodonosas. Hacía más fresco, se empezaba a notar la altura.... y el atardecer teñía las nubes de tonos rojizos.

El 3er día concebido como día de aclimatación, consistía en subir unos 500m hasta los 4.300m para luego volver al refugio de Horombo. Kitambia inició la marcha – lentamente - sin forzar . El paisaje se tornaba cada vez más árido. Paramos en una explanada en las faldas del monte Mawenzie (5149m), una montaña que nos cautivó desde el primer momento por su arisca belleza. Desde allí pudimos contemplar el camino que haríamos en las siguientes etapas: Ante nosotros se expandía una vasta llanura con el Kibo al fondo, oculto entre las nubes. Volvimos a Horombo contentos, con renovada energía y convencidos de superar también las próximas etapas.

Al 4º día salimos tras el desayuno en dirección a Kibo Huts. La vegetación era cada vez más escasa hasta que dió paso a una inmensa extensión de colores ocres de diferente graduación sobre la que pasaban jirones de niebla, que le daban al paisaje un aspecto misterioso. Soplaba un viento frío. Atravesamos el desierto alpino, almorzamos acompañados por el Mawenzie a nuestra derecha y el Kibo, que raras veces asomaba a través de la niebla, y llegamos al refugio de Kibo Huts a 4700m de altura: Un lugar inhóspito: Frío, viento, poco oxígeno, y de pronto la puesta de sol iluminando el macizo del Mawenzie para dar paso a la oscura noche. Ese día se juntó el té con la cena y nos acostamos muy, muy pronto. ¡Eran las 18.30!

5º dia: 01.09.2009. Nos despertaron a las 23.30 h, ¡Cómo costaba levantarse! A las 0.15 h(!) iniciamos el ascenso al Kibo a la luz de la luna y de las estrellas. Equipados con varias capas de ropa de abrigo, anorak, guantes, gorro y frontal íbamos avanzando muy pole pole, con Kitambia a la cabeza, a través de una tartera unos 6 km de fuerte pendiente : Cada dos pasos que dábamos retrocedíamos uno; el intenso frío ( - 10ºC ) nos enfriaba manos y pies; en silencio dábamos muy lentamente un paso tras otro, sin parar……persiguiendo nuestro objetivo: La conquista de la montaña más alta de África!!! Sorteamos piedras y rocas y a las 06.15 llegamos a Gillman´s Point a 5.680 m de altura, justo a tiempo para poder admirar la salida de sol. Un espectáculo maravilloso: Delante nuestro el Mawenzie oscuro, casi negro, como recortado, destacando a través de un densa alfombra de nubes blancas que llega hasta el horizonte y que tímidamente empieza a teñirse de tonos rojizos- anaranjados, cada vez más intensos, hasta que finalmente sale el sol. ¡ Un momento casi místico!

Kitambia nos arrancó de nuestro embeleso recordándonos, que aún nos quedaban 2 km hasta el Uhuru Peak (pico de la libertad), la cima del Kilimanjaro. Un camino fácil, pero que debido a la altitud y el cansancio acumulado resultó muy duro. Cada paso, cada metro, requería un esfuerzo extraordinario. El paisaje inmejorable: A la izquierda impresionantes glaciares, a la derecha, un valle lunar. Sobre las 8.30 hicimos cima. Nos hallábamos a 5.895 m. Pletóricos de satisfacción inmortalizamos ese momento tan anhelado: Habíamos realizado nuestro sueño: Conquistar el techo de África.

El regreso fue largo. Llegamos a Kibo Hut a las 12 h, exhaustos. Tras un breve descanso de 1 h, comimos y seguimos la marcha otras 3.30h hasta llegar al refugio de Horombo, donde algunos caímos rendidos en nuestros sacos de dormir para no despertar hasta el día siguiente.

Plenamente recuperados bajamos las últimas 2 etapas de Horombo a Mandara y Marangu Gate. Ya en nuestro Hotel en Moshi, nos despedimos de Kitambia, quien nos entregó el certificado de nuestro exitosa ascensión.

Ha sido una experiencia maravillosa, en la que cada uno de nosotros ha visto culminadas sus expectativas: Un trayecto de especial belleza paisajística, la armonía del grupo perfecta, el esfuerzo recompensado, una meta alcanzada, nuestro sueño hecho realidad.

Ahora en el Servicio de Oftalmo se respira otro aire, brilla otra luz, ¿o acaso no os habéis dado cuenta?

31 Es més difícil combatre el plaer que la còlera. (Heràclit)

US RECOMANO FRANCISCO GONZÁLEZ LEDESMA (Barcelona 1927) BEA FELIPE

Mi último descubrimiento. Periodista, guionista de comics y por supuesto novelista especializado en genero policiaco. Censurado por Franco por rojo y pornógrafo, no se conoció en España hasta que ganó el Premio Planeta con “Crónica sentimental en rojo”.

A pesar de que ganó el premio internacional de Novela Negra RBA, con “Una novela de barrio” en 2007, fue su última publicación “No hay que morir dos veces”, que me atrapó.

Fue su protagonista principal, el comisario Méndez, que me hizo reír, sonreír y pensar.

Dicho comisario no consta como activo en su propia comisaría, le ruegan que no trabaje, sobre todo su superior, algunos creen que ya ha muerto y el resto que está jubilado o en trámites.Le asignan pequeñas misiones para quitárselo de encima y ahí es cuando se lía (porque se empeña en trabajar y eso, ya se sabe, no es bueno).

Se conoce a todos los comunistas de Barcelona (porque los ha encerrado a todos), chaperos, prostitutas de alto y bajo standing, rateros, carteristas, yonquis....Y ellos a él. Sólo hace falta ver como corren en cuanto le ven entrar en la Plaza Real.

Nació en el barrio de Poble Sec, donde los balcones de los edificios vienen con señora apoyada y canario.

Y ahí está su centro de acción. Si tiene que cambiar de zona, pongamos La Bonanova , protesta enérgicamente porque sus pulmones no están acostumbrados al aire puro y eso será su fin.Y menos si lo separan de sus tascas y su aguardiente de garrafón.

A veces le ayuda un periodista, digamos que en activo, llamado “Amores”. Sabe que es el gafe más grande del reino y que donde va aparece un cádaver, pero son amigos y lo cuida. Para muestra un botón: van a comer a una tasca y antes de entrar le prohibe que beba o coma nada de lo que le ofrezcan. La tapa del día es “mejillón en su tinta”. Méndez, desconfiando de la tinta del mejillón, tampoco la prueba.

Es malhablado porque se lo piden los delincuentes, muy a su pesar, pero claro solo entienden un tipo de lenguaje y es el que se ha de usar. No usa pistola porque la que tiene es de 1914 y pesa mucho.

De las novelas suyas que he leído, recomiendo encarecidamente “El pecado o algo parecido” Premio Hammett 2002.

32 !Necios! No saben cuánto más vale la mitad que el todo. (Hesíodo)

US RECOMANO

ARRUGUES JAUME ALBÀ

M’agradaria ajudar-vos a entrar a l’univers Roca a través del seu llibre “Arrugas”.

Paco Roca (València,1969) és dibuixant i il·lustrador de còmic, va començar escrivint històries a les revistes Víbora i Kiss Còmic. Amb “Arrugas” li ha arribat un reconeixement a la seva obra, incloent-hi el Premi Nacional del Còmic i la Millor Obra i Millor Guió al Saló del Còmic de Barcelona.

Diu en Roca que “quan et mires al mirall i comences a semblar-te al teu pare és que t’estàs fent gran”.

Aquesta reflexió el va portar a interessar-se per la vida i anècdotes de pares i familiars de coneguts. Va visitar nombroses residències i en va fer una recopilació àmplia i variada.

La vellesa la situem social i humanament com a tema tabú, en general no trobem el moment de parlar-ne, pot espatllar un sopar i no seria ben vist com a conversa de barra de bar, amb els amics, etc. De manera que aterrem de cop quan ens hi trobem a través d’un familiar o delimitant les pròpies “discapacitats” a mida que entren els anys a les nostres vides.

Per això “Arrugas” és un llibre excepcional, considerat còmic social, que ajuda a entrar amb amabilitat i comprensió cap als sentiments i patir de persones que, no només han envellit, sinó que moltes d’elles han emmalaltit. És d’agrair les contínues espurnes d’humor, de bon humor, que no ens allunyen, però, del concepte de fragilitat, aïllament i solitud que acompanyen els darrers anys de la vida.

Donat que el gruix del llibre es desenvolupa en una residència, vull destacar també el reflex de la nostra professió, com a infermers, auxiliars, metges, psicòlegs i terapeutes que, a pinzellades, van desfilant.

Potser si llegim “Arrugas”, si aprenem a acostar-nos, a reflexionar, a parlar sobre el tema ajudarem activament a introduir canvis necessaris cap a una etapa de la vida que, penso, tenim pendent de discussió, de suport humà i d’ajut.

“Arrugas”. (Astiberri, 2007) ISBN: 978-84-96815-39-1.

33 Y no parecía que fuera hijo de un hombre mortal, sino de un dios. (Ilíada)

REFLEXIONS EN LAS DISTANCIAS CORTAS ELENA REVILLA

PRIMERO UN PEQUEÑO RELATO Despuntaban las primeras luces de aquella fría mañana cuando el viejo artesano salió de su casa. Se disponía a enfilar la empinada calle con la certeza del que sabe que ya nada nuevo deparará el día, ni ése, ni el siguiente, ni ningún otro. Cuando joven, salía corriendo cuesta arriba para doblar precipitadamente a la izquierda, más allá, donde la calle se angostaba para ir a parar a la pequeña plaza donde estaba el taller de su maestro. Era aquel un hombre sencillo que le había enseñado pacientemente a arrancar los secretos a la madera. Le recordaba con cariño y gratitud. Su mirada serena, sus manos nudosas asiendo el cincel mientras advertía: los golpes, fíjate en los golpes, tienen que ser suaves y repetidos. Entre la neblina del tiempo y los recuerdos, mientras caminaba, se iban abriendo paso los ruidos de la ciudad, la prisa, la gente que atropelladamente se cruzaba en su camino de aquí para allá, ajena a aquel, su mundo, que poco a poco iba extinguiéndose.

Al mirar hacia arriba veía los grandes edificios de acero recortados en el cielo. En las calles, entre el trajín de coches, autobuses y camiones, se asomaban los escaparates de los grandes almacenes dispuestos a uniformar a todo aquel que pasara a su interior. Él había visto como poco a poco habían sustituido a todos aquellos pequeños comercios de su juventud, a la bodega de la esquina donde se detenía a charlar con sus amigos, a la mercería de doña Paquita y al almacén del bueno de José donde había comprado, a plazos, toda la herramienta para su nuevo taller. Ahora todo era igual y ninguna cara conocida le esperaba al otro lado del mostrador. Mientras caminaba absorto en sus pensamientos, su mirada se posaba distraída por aquí y por allá y las calles se sucedían en una lenta monotonía. Tenía que llegar a la avenida de San Francisco, justo al pie del pequeño palacete que había sido la delegación del gobierno. Hacía años que no pasaba por aquella parte de la ciudad, así que trató de trazar un mapa en su cerebro. Pronto alcanzaría la calle Alta y, al girar a la izquierda, daría con la iglesia de Nuestra Señora.

Aunque habían pasado ya muchos años, la recordaba muy bien. Aquello sucedió poco después de que se casara con su querida Anita y antes de que naciera Pablo, el primero de sus hijos. Para aquel entonces, su pequeño taller ya se había hecho una buena reputación y la abundancia de trabajo le había permitido contratar a un oficial y tener dos aprendices. Fue por ese tiempo cuando recibió aquel extraño encargo. Una tarde, el párroco de Nuestra Señora apareció en la puerta del taller, traía un mensaje del Sr. Obispo. Como era del dominio público, el coro de la iglesia, fina talla de la escuela del maestro Hernández de gran valor histórico y religioso, había sufrido graves desperfectos durante la inundación de la primavera, que había deteriorado de manera irreversible dos de sus sillas. Su ilustrísima había decidido encargar al maestro de ese taller su reconstrucción. Recordaba que, al día siguiente, cuando se dirigió a la iglesia para ver en 34 El gobierno revela al hombre. (Biante de Priene, uno de los Siete sabios).

REFLEXIONS

qué consistía el trabajo, se desesperó al comprobar que las sillas estaban casi destrozadas, no ya por el agua sino por dos bloques que sólo Dios sabía desde dónde habían caído. Durante todo el invierno y la primavera que le siguió trabajó intensamente en el taller, a deshoras, durante el día y la noche tallando meticulosamente cada detalle, obsesionado en cada pliegue, en cada mano, en cada pie, hasta conseguir dar forma a aquellas figuras rescatadas del tiempo y el olvido.

Ahora, al pasar junto a la puerta de la Iglesia, sintió una punzada en el corazón que le empujó a entrar de nuevo. En aquel viejo recinto, el tiempo se había detenido. El crepitar de las velas en el cálido silencio trajo a su alma la nostalgia de las voces perdidas. En la penumbra del coro, sus manos temblorosas alcanzaron a palpar aquella meticulosa talla. Pudo notar la suavidad de la madera y sentir el fino trabajo palpitando bajo sus yemas. La pulcritud de los pliegues de los ropajes, las delicadas facciones de la Virgen, aquellos pequeños pies que tanto tiempo había tardado en perfilar. Cada una de las ranuras, de los relieves que iban y venían bajo sus dedos no eran sino jirones de sí mismo entregados a la vida. Aquel trabajo meticuloso estaba impregnado de un profundo respeto, de una armonía antigua. Era un trabajo silencioso del que sólo saben los árboles y los pájaros. Enterrado ya. Pasado.

Al salir de la iglesia, la brillante luz del día le bañó la cara y un sentimiento nuevo le invadió el corazón.

Arriba, los grandes edificios, bajo su piel, la calidez de la madera y una nueva certeza: cuando la distancia se acorta hasta tocar nuestros dedos, la verdad se muestra desnuda a los ojos del alma.

En aquel día nuevo supo que su vida había tenido sentido.

DESPUÉS, UNA PEQUEÑA REFLEXIÓN Parece que una parte genuinamente humana de la medicina está siendo ahogada en un mar de tecnología, exámenes complementarios, sistemas informáticos y protocolos de normalización. Una parte insustituible que atiende al dolor y al sufrimiento de las personas, a sus miedos y a sus esperanzas, a su vida y a su muerte. Esa parte que necesita el enfermo cuando busca la mirada de su médico. Esa parte que necesita el médico para dar sentido a su trabajo.

Corren tiempos difíciles para aquellos profesionales comprometidos con una medicina humana, que, sin renunciar al conocimiento y a la experiencia, esté próxima al padecimiento real y no a la manera de etiquetarlo. Una medicina poco vistosa y muy poco moderna. Será un auténtico desafío para los médicos del presente y del futuro ejercer su profesión a sabiendas de que la auténtica medicina es sólo aquella que, desnuda de tecnología, sobrevive en las distancias cortas.

Y POR ÚLTIMO, UN AGRADECIMIENTO Muchas veces he manifestado antes que, desde mi punto de vista, el mayor capital de nuestro hospital es, a fecha de hoy, su personal, el capital humano. El hospital de Vilafranca tiene la extraña virtud de, sin haber renunciado a la tecnología, tratar al paciente con ese humanismo, pura manufactura, que sólo es posible en el tú a tú de las cortas distancias.

He tenido la oportunidad de vivirlo recientemente con la enfermedad de mi madre y quiero desde aquí, agradecer profundamente a los médicos y las enfermeras que la han atendido, su respeto, su delicadeza, su comprensión y su solidaridad. Cuando la muerte es inevitable queda la artesanía del consuelo.

35 Así como el sabio no escoge los alimentos más abundantes, sino los más sabrosos, tampoco ambiciona la vida más prolongada, sino la más intensa. (Epicuro)

REFLEXIONS

EL MIEDO Y LA TORRE DE BABEL “relato corto de un (des)encuentro” DAVID FERRER

“Ábreme con el corazón, sin soberbia ni temor.

No pienses sin sentir, aunque decidas.

Con el corazón puesto en los actos de sanar y consolar, no hay temor sin duda.

Ante la duda actúa, guiado por el afán de ayuda.

Siente y deja que te sientan”.

Estas palabras trenzadas se podían leer en el dorso de un maletín ajado por el paso del tiempo. Un objeto en desuso, un lugar de almacenaje de viejos instrumentos que servían para acercarse a alguien que sufriera y necesitara auxilio. El polvo, sin remordimientos, se había apoderado de este utensilio tan tenazmente olvidado por una creciente tecnología punta que lo dejó arrinconado y dejado en el desván de lo inútil.

Dentro del maletín aún había aliento de vida. Sí. Se podían palpar los objetos fríos y húmedos que habían servido para relacionar síntomas de sufrimiento con senderos de comprensión y a veces de solución. Sí.

Artilugios con nombres antiguos, extraños y técnicos pero que funcionaban si se les trataba adecuadamente, siempre con respeto y confidencia. Sí. Aún insistiendo y manteniendo la atención, de ese fondo de “escenario”, y removiendo en el desorden de los objetos se podía percibir que los cinco sentidos de un hombre habían estado allí. Sí. El maletín desdeñaba al usurpador que estaba observándolo y se mostraba tal cual, sin temor a la crítica ni a la clasificación.

Pero aquel amasijo de cuero cuarteado que conservaba en su interior aquellos elementos de antigua “sanación”, cayó en manos de un curioso personaje. Sí. Ni más ni menos que el jefe de Recursos Humanos del “Consorcio Sanitario para la Prosperidad”, una nueva empresa de servicios sanitarios de última generación, dotada de una revolucionaria cartera de servicios tanto públicos como privados. Una empresa multidisciplinar y multinacional creada con el objetivo de conseguir una mayor eficiencia en sus servicios de salud. Una auténtica referencia internacional, dotada de múltiples empresas satélites con la intención de hacerse con la cuota del mercado europeo en materia sanitaria, El todo o nada de la más contundente y rabiosa actualidad. Sí.

El Consorcio estaba remodelando un antiguo edificio para reconvertirlo. En lo que fue un antiguo consultorio médico se iban a construir nuevas salas de tecno-diagnóstico con un nuevo y revolucionario laboratorio nano-tecnológico con elementos de diagnóstico rápido. Potentes ordenadores programados con algoritmos de decisión lógicos iban a ser los controladores de secuencias de procesos reevaluables inmediatamente en función de los resultados. Sí.

En el momento del encuentro entre el personaje y el objeto vetusto, una fría sonrisa surgió del ejecutivo.

Sopesó el artilugio, lo tanteó, sacudió el polvo y pasó a inspeccionarlo con distancia y desconfianza. La actitud del explorador fue soberbia, despectiva y necia. Sí. Abrió el maletín y desgranó uno a uno los objetos que contenía: un estetoscopio oxidado con las gomas adheridas, haciendo un magma de química rancia y cargada de un olor de pasado, una linterna oxidada con la bombilla ambarina, un juego de otoscopio-oftalmoscopio raído por el paso de un tiempo rápido y desorbitado, un estuche de instrumentos de 36 No ho dubtis, tu ets el principal protagonista de la teva pròpia vida. (Richard Bach)

REFLEXIONS

cirugía menor dónde en su interior se echaba de menos un poco de orden y una libretita con anotaciones manuscritas, que resultaban del todo incomprensibles para aquel observador, aunque parecía reconocer la letra.

Nuestro hombre, gris y pulcro, hizo un gesto de vahído hacia los viejos menesteres sanitarios. Una vez depositados en un neo-contenedor para vertido de desperdicios, se olvidó por completo de ese minuto de parálisis, donde su trepidante actividad organizativa había sido interrumpida por un ente improductivo del pasado. Triste y denostado.

De repente, un sonido lejano y agudo impregnó aquella estancia, un tintineo metálico, un eco de voces susurrantes, como si de gemidos se trataran, se hicieron cada vez más presentes.

El hombre dudó, probablemente fuese el ruido del impacto de aquellos objetos inútiles contra el fondo del recipiente de basura reciclable. Pero al girar la cabeza, bruscamente su mirada se encontró con una fotografía que colgaba de la vieja pared del consultorio. Estaba amarillenta por el paso del tiempo, pero permanecía ingrávida en la media oscuridad de la habitación.

Un extraño miedo se apoderó de nuestro hombre de progreso y al acercarse a aquel retrato dejó escapar un gemido contenido. No reconocía el tiempo y el espacio de la imagen positivada dentro del marco oxidado. Pero era él, con barba y mirada cándida. Estaba sonriendo y dando la mano a un paciente. En la instantánea se podían reconocer los objetos y el maletín que él mismo había lanzado con desdén al cubo de los desperdicios.

A medida que iba quedándose atónito, no dejaba de remirar la vieja fotografía, observando como ésta le daba más pistas del contexto del momento captado. No lograba recordarlo. Dudaba incluso de que aquello fuera cierto.

Repasando otra vez la imagen del retrato pudo reconocer la lámina que dominaba el fondo de la escena.

Era una reproducción de La Torre de Babel de Brueghel el Viejo, el mismo autor flamenco de otra gran obra, que sin embargo a él no le gustaba: El Triunfo de la Muerte. La había colgado en su antiguo despacho dominado por la fascinación que tanto aquel óleo como la historia bíblica que explicaba le habían inspirado desde su adolescencia. La torre se estaba construyendo, erigiéndose hacia el cielo y a sus pies diferentes hombres le rendían pleitesía. Recordaba que lo que más le inquietaba era que los cimientos y los pisos inferiores de la magna y ciclópea construcción aún no estuvieran acabados cuando las capas superiores ya lo estaban. El conjunto era todo un atentado contra la lógica y una señal inequívoca de poder sobrenatural.

Boquiabierto, nuestro protagonista no alcanzaba a reconocerse como un médico del pasado y tan sólo veía en esa fotografía errante una visión hipnotizante: la Torre, que para él significaba la superación del hombre, aunque para otros la soberbia. Para él, la prosperidad y el avance tecnológico, para otros la avaricia y el afán de riqueza. La desdicha humana. Lo material contra lo espiritual.

Un frío helado recorrió su espalda en aquel encuentro con su pasado, con sus anhelos, con sus ilusiones, con su viejo maletín usado. Hubo miedo. Sí. Mas era un miedo vacío, mudo, sin propósito de enmienda.

Pero pronto el control volvió a sus manos. Impasible, apartó la mirada e, indiferente, se dirigió a la puerta.

Sí.

De repente se abrió la luz de la estancia. Una luz mecánica, brillante y blanca. Se escucharon voces de aprobación, voces jerárquicas y anónimas. Algún apunte impasible sobre la manera de reacción de nuestro personaje. Sus observadores estaban complacidos.

Cuando la sala se iluminó, la prueba había concluido. El miedo había sido superado por el autocontrol y la situación no se había salido del cauce esperado. La prueba estaba superada.

Todo había sido un test psicotécnico de nueva generación para la supervisión de altos ejecutivos del Consorcio.

37 En contacte amb l’amor tothom es torna poeta. (Plató)

REFLEXIONS

El “holograma del miedo” había sido superado por nuestro protagonista. Una auténtica innovación en la evaluación de la calidad de los mandos superiores de la empresa. Una especie de método de selección natural para los más fuertes. Un descondicionamiento de las emociones.

La duda ofende, la duda debilita y hace mostrarse inferior. Eso es lo que le habían repetido infinitas veces en sus cursos de preparación para altos mandos.

El Consorcio sabía que aquel hombre ya había renunciado. Que el médico que hubo en él ya había claudicado. Cumplía pues los requisitos para ser un alto mando y podía pasar a ocupar su lugar en el nivel jerárquico.

Al final, nuestro héroe, sin nombre y sin rostro, salió de la estancia. Miró hacia atrás y vio la Torre arder.

El miedo se apoderó de su mirada y el antiguo retrato del holograma derramó una lágrima.

El viejo consultorio desapareció súbitamente, como tragado por un agujero negro.

Un nuevo escenario debía de ser preparado con premura. Otro holograma, diferente, pondría a prueba a un nuevo candidato. Mera rutina.

“En la fría cúspide de La Torre, el miedo, agazapado, tocará un cielo protector cubierto por nubes de sospecha. La de ser objetos de codicia en manos de humanos al servicio de la soberbia.”

38 No hay distancia que no se pueda recorrer ni meta que no se pueda alcanzar. (Napoleón Bonaparte)

REFLEXIONS

L’ELOGI DE LA PACIÈNCIA SARA FONT

De la pressa i la celeritat amb què et demanen moltes coses actualment, i de com contràriament sembla que el temps s’escoli massa lentament per a d’altres, m’ha sorgit una reflexió al voltant de l’oblidada paciència.

Quan vas atrafegat entre setmana, quan no recordes la pau de les vacances i estàs entre feina, estudis, casa, escola, fills i altres ocupacions (o preocupacions) vàries, i tens una llista llarga de tasques per fer, queda poc temps per parlar de la paciència, i la incapacitat de control sobre les coses sembla que jugui en contra nostra. Per algunes d’elles el temps passarà “volant” i ens en faltarà, per d’altres, l’espera se’ns farà interminable i s’acabarà massa aviat.

Fa un temps, discutia amb una companya de professió sobre els termes que emprem per referir-nos als usuaris de la sanitat, de les persones que hi ha esperant darrere d’una porta de consulta, d’habitació, de quiròfan, etc.

A mi no m’agradava la paraula “pacient”, ja que pensava que era molt genèrica, usada amb una gratuïtat a vegades innecessària, poc adaptada a la societat i al moment actual.

La seva resposta em va fer veure la paraula i la persona adjudicatària d’una altra forma, potser sí que poc apropiada a l’actual ritme de la societat, però eternament real, ja que és el malalt, l’usuari, la persona a qui donem una atenció la que “pacientment” espera el que sigui: la cura de la infermera, la visita del metge, els exercicis del fisioterapeuta, l’alta mèdica, que li posin la pala, que l’ajudin a aixecar-se, que li facin una radiografia, que....

D’altra banda, la pressa actual i el poc treball a la paciència fa que els anomenats “pacients” no ho siguin tant potser com antany... i així, com en tantes d’altres coses, exigeixen i es posen neguitosos, i sembla que s’hagi d’accelerar el ritme dels esdeveniments.

Serà potser que, tot sovint, oblidem que utilitzar uns minuts de més per informar clarament sobre el procés de salut, que prenguem una estona més a realitzar aquella cura, o simplement estar, retribuirà a la llarga amb un guany de temps per a tothom, i viscut amb més tranquil·litat (també per a tothom).

En l’àmbit sanitari hi ha moltes situacions que demanen paciència, i també n’hi ha que exigeixen rapidesa.

Potser no estem prou tranquils (en tots els aspectes), per destinar a cada procés el temps necessari.

Perquè... la paciència es viu amb tranquil·litat?

Com tot, depenent del caràcter de la persona que l’ha d’exercitar, hi ha qui la portarà millor i hi ha qui no sabrà com posar-s’hi.

39 La major part dels homes prefereixen semblar que ser. (Esquilo)

REFLEXIONS

Potser hi haurà un cert grau de neguit saludable en esperar la consecució d’un objectiu volgut, o el resultat d’una qüestió esperada, i si ben bé no serà paciència tranquil·la, ho serà esperançada. Un infant, unes vacances, una nova oportunitat laboral, l’arribada d’un ésser estimat, entre d’altres.

Potser serà paciència per esperar un desenllaç desagradable, sofert, poc divertit, i aleshores serà mal dita paciència i s’hi hauria de col·locar un prefix per negar-la.

Potser serà paciència nova d’aquell que aprèn a exercitar-la per no equivocar-se en una decisió, i sentirà neguit fins que l’alleujament de la resolució li hagi fet aprendre una nova lliçó.

M’he pres el temps de mirar el diccionari, i no sols menciona la paciència com aquell temps d’espera suportant un mal, sinó també de la calma que envolta aquesta espera. Feia temps que no fullejava el diccionari i ha estat agradablement entretingut girar pacientment les pàgines buscant certes paraules per a les quals tenia curiositat.

M’he pres el temps de buscar un parell de vinyetes sobre la pressa i la lentitud, vinyetes que donen una altra idea de la paciència, i també ha estat agradable trobar aquests minuts tranquils.

I ves per on, m’he sorprès a mi mateixa disfrutant pacientment del temps emprat per escriure aquest petit article, i he redescobert que tenir una mica de temps i utilitzar-lo pacientment per als altres (i per a mi també), dóna una sensació profundament agradable.

40 El sabio disfruta de lo que tiene, el necio va en busca de más y más. (Lao-Tse)

REFLEXIONS

RENOVAR-SE, FLEXIBILITAT O CONCILIACIÓ?

GEMMA PÉREZ

Parlava amb la meva filla sobre el que entenia ella per empresa, a molts de vosaltres us vindran altres conceptes, en el meu cas li vaig contestar: a part d’un actiu i un passiu, és un grup de persones que treballen de forma coordinada per aconseguir uns objectius que a tots interessen; i les persones és l’element clau, obtenir l’equilibri entre la vida personal i laboral és el camí per conciliar, que no vol dir treballar menys sinó de forma diferent.

La meva observació per harmonitzar la vida social, familiar, amb la laboral podria tenir un paral·lelisme en la societat actual. La majoria d’empleats, indistintament del sexe o cultura, tenen una activitat social, educació dels nostres fills o persones dependents i les reivindicacions ja començades en organismes internacionals han produït un efecte en cadena d’adquisició de compromisos especificats per part d’alguns països com Alemanya, Finlàndia, Holanda, Bèlgica i Suïssa.

He volgut primer aclarir que conciliar o flexibilitat és igual a posar-se d’acord, fer compatible les necessitats d’ambdues parts. Principalment, l’organització ha de valorar les possibilitats de creixement que li ofereix la nova situació. Davant la probabilitat d’introduir canvis es comença a visualitzar alguns avantatges, a valorar de forma més realista. Quan s’accepta la nova situació com un fet, apareixen noves habilitats en aquelles persones que es mostraven negatives. Quan s’assimila la nova forma de treballar es generen beneficis per a tothom. És l’adaptació. Resumint, podríem dir que són etapes i, aplicant-ho a les empreses, marca les diferències d’una a altra: les que treballen millorant la qualitat de vida de les persones, el compromís i la motivació se’n veu el reflex en l’eficiència de l’empresa.

Sentim algunes vegades l’expressió de capital humà o comunicació interna? Doncs capital humà: és l’augment en la capacitat de producció i qualitat del treball que s’aconsegueix amb mesures que vénen donades per les millores en la plantilla. Comunicació interna: són els canals, ja sigui verticals, horitzontals, formals i informals que ajuden a conèixer les necessitats de les persones que formen part de l’organització.

Segons estudis actuals, la meitat de les persones veuen afectada la seva feina en algun moment de la seva vida per qüestions personals, una tercera part, aproximadament afirmen patir estrès laboral. Aquestes dades fan evident que el tema de la conciliació ha traspassat les barreres de l’àmbit privat per a convertir-se en un problema social que s’expressa de diferents maneres, on els departaments de riscos laborals juguen un paper important: En l’àmbit laboral: absentisme, que pot arribar a un número molt elevat de la plantilla, baixes per depressió i estrès, conflictes, falta de compromís, d’implicació, desigualtat, rotació de personal, dificultat per a retenir talents, personal qualificat.

En l’àmbit social: increment de les malalties de riscos psicosocials, desmotivació, ruptures, conflictes familiars, dificultats de la planificació de l’ús del temps...

La conciliació pel canvi a Europa i les polítiques socials han tingut un paper considerable en el desenvolupament com a problema rellevant, donada la preocupació i inquietud creixent per a poder trobar un equilibri fonamental entre la vida personal, familiar i laboral, i són des de fa vàries dècades una prioritat, abans que d’integrar-se dins de la política de la Unió Europea. Aquestes mides en el nostre país s’han adoptat per imposició de la normativa europea i hi ha grans diferències entre uns països i altres. A la resta d’Europa, una quarta part de les empreses tenen horaris flexibles. Destaquen Alemanya, amb més de la meitat dels 41 Haced lo que teméis y el temor morirá. (Jiddu Krishnamurti)

REFLEXIONS

treballadors amb horaris adaptats, seguit de Finlàndia. Sent Espanya un dels últims països on les empreses tenen un horari flexible, tan sols Portugal resta per sota. La majoria de les persones treballadores catalanes reconeixen que no se senten compromeses amb l’empresa en la qual treballen. Quan s’augmenta la confiança en el sistema també hi ha beneficis per a l’empresa: augmenta la productivitat, l’autonomia en el lloc de treball, cosa que permet la reorganització i millora de la gestió per adaptació de les tasques.

Pel mateix cost per a l’empresa augmenta la fidelitat del personal (horari flexible, conciliar com a incentiu), mesurant el rendiment per objectius assolits en els terminis establerts, i l’ambient és més assertiu.

Segons la investigació realitzada per McKinsey, que reflecteix dades de la Comissió Europea que mostren que més de la meitat de les companyies que mantenen programes de diversitat són més productius i compten amb persones empleades més motivades i eficients, molts analistes asseguren que aquests programes ajuden a atreure i retenir personal molt qualificat.

Qualsevol empresa petita, mitjana o gran pot adoptar mesures de conciliació: cal estudiar quina és la capacitat de l’empresa per poder establir les mesures i identificar quines serien les adequades i, en funció de la seva realitat, gestionar adequadament aquestos recursos, superar els objectius amb criteri de qualitat, eficiència i rendibilitat, aprendre a delegar, flexibilitat en la distribució de les hores d’arribada i sortida, horaris comprimits, treballs compartits. Creant uns valors per l’organització que pugin satisfer les necessitats actuals i futures de la plantilla, s’estableixen relacions de lleialtat, està clar que depenent dels llocs de treball, coneixements, necessitats, capacitats, aptituds i habilitats, que serien els mecanismes per activar la conciliació o flexibilitat. També s’ha de tenir en compte que l’actual evolució i esquemes de vida han produït canvis significatius, això comporta que evolucionin les persones, la societat i, perquè no, les empreses. No haurien de quedar-se enrere sinó renovar-se, buscar amplituds que vénen recollides per les normatives i posar-les en pràctica. Posaré en relleu que hi ha moltes empreses que van per davant de la normativa i ofereixen als seus treballadors mides i solucions que fan possible un equilibri entre la seva vida professional i la seva vida privada.

Encara que no hi ha igualtat de sexes en funcions i sous, un segon problema és la decisió de proposar la maternitat o fins i tot no tenir fills, a més, les empreses no fan el mateix tracte per a tots els treballadors que van escollir treballar a temps parcial i els que fan temps complet, com que també estan mal vistos els permisos de paternitat, per la qual cosa fa més necessari analitzar la flexibilitat que conciliar i l’objectiu, a la llarga, seria crear un ambient que no crearà desigualtat ni conflictes socials, familiars ni laborals.

La memòria històrica deixa patent que tot això ve d’un concepte del treball configurat en torn a l’home com a únic suport econòmic de la família i que la dona fos encasellada en el rol reproductiu i afectiu, estava exempta de drets econòmics, jurídics i socials, donant avui dia unes dobles jornades (dins i fora de la feina), desenvolupant feines pitjor remunerades. Aquell model discriminava la dona, però a la vegada també a l’home d’altres experiències i sensibilitats. En el nostre temps se suposa que hi ha una decreixença de conflicte d’oportunitats, insatisfaccions, hi falla una bona distribució més equitativa de responsabilitats. Les empreses haurien d’elaborar un programa i utilitzar-lo sobre els valors amb una nova cultura d’organització apropant-se al seu personal, comunicant-s’hi. Seria un valor afegit que pot oferir l’empresa, per començar a educar la població, que ja és hora d’aplicar en el nostre país el que van inventar els americans amb el concepte de corporate social responsibility.

www.easlife-conciliacion.com/documentacion.html (Normativa de conciliació)

42 Alégrate porque todo lugar es “aquí” y todo momento es “ahora”. (Buda)

REFLEXIONS

L’ESFORÇ D’ESFORÇAR-SE MONTSE QUEROL

Per què vivim en una societat que arracona l’esforç de manera sistemàtica i s’abandona a la cultura del gaudi instantani i del plaer immediat? Com hem arribat a una societat que desitja l’immediatesa i rebutja l’espera? Com posar en valor, en aquesta mateixa societat, aquest valor ancestral i que, de ben segur, és un dels grans culpables de l’èxit de la nostra civilització?

Realment és ben difícil d’explicar això de l’esforç. Resulta, si més no, tota una aventura, i més avui que vivim en aquest món que gira més de pressa que mai i paraules com sacrifici i constància ens sonen ja gairebé a èpoques pretèrites. Caldria doncs, reinventar aquests mots i prestigiar-los de nou.

L’esforç, aquesta tensió, aquest desgast psíquic que esgota, però que ens deixa aquest tan agradable regust de boca i que, com és sabut, es l’únic camí a l’èxit. I no parlem de l’èxit material, el que podem comprar, el que es pot vendre sinó de l’èxit personal, el del creixement intel· lectual, de l’èxit de forjar-se persona i saber que en l’esforç hi ha la vida. Curiosament, èxit i felicitat són paraules bessones, paraules que es criden, paraules que s’entrellacen.

Si bé és cert que és de savis renunciar a temps, també ho és que és temerari no renunciar a res. Cal, doncs, veure quins horitzons mereixen el nostre esforç i renunciar a aquells que estan fora del nostre abast.

Sèneca ensenyava “que l’adversitat fa savi a l’home”, per tant, descobrim que no és la comoditat qui fa savi a la persona sinó l’adversitat, i és en aquesta adversitat on se sol descobrir el geni i despertar-se talents, mentre que en la prosperitat s’oculten i els talents romanen adormits..

Contextualitzant Darwin,150 anys després de la publicació de la seva obra, no sobreviu el més robust ni el més dotat físicament. Tampoc el més ràpid ni el que té les urpes més afilades sinó el més intel·ligent, el que és capaç de superar les adversitats amb intel·ligència i l’esforç imaginatiu per trobar les solucions.

El secret de la felicitat no recau en l’esfoç per plaer sinó trobar el plaer en l’esforç. No esforçar-se per un plaer futur sinó trobar el plaer en el mateix moment de l’esforç.

Per tant, la meva reflexió seria, “No t’inclinis davant l’adversitat, més aviat oposat’hi audaçment.”

43 El principi i el final de les coses resideix en el cor de l’home. (Tolstoi)

REFLEXIONS

L’AVORTAMENT ISABEL HITOS / JOSÉ A. BARBERÀ

El 26 de novembre d’enguany finalitzava el termini per a presentar esmenes al projecte de llei de l’avortament impulsat pel govern espanyol.

Aquest projecte compta amb el suport dels diputats del PNV, partit declaradament catòlic, així com d’altres formacions polítiques i de diversos diputats, a títol individual. Fins aquí res d’especial. El sistema democràtic de representació parlamentària admet les adhesions en bloc o individualment a les propostes de llei. També el seu rebuig (una altra qüestió és la de la disciplina de vot que tenen les diferents formacions polítiques).

Cas de ser aprovada una llei, cal posar-la en pràctica i cal vetllar per tal que es faci efectiu el seu compliment. Fins aquí, tampoc res d’especial. Tan sols hem fet palesa la clàssica distinció entre Poder Legislatiu, Poder Executiu i Poder Judicial, inaugurada a França i admesa com a condició indispensable per a qualsevol país que pretengui tenir unes institucions democràtiques.

Que els diversos grups de pressió existents a la societat puguin dir-hi la seva tampoc és res d’anormal. El que no entra ja dins de la normalitat democràtica és que una comunió de fidels a unes creences com és l’Església Catòlica (la seva jerarquia, s’entén) s’entremeti en qüestions i processos que són competència del Poder Legislatiu.

A mitjans de novembre, el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, en clara referència als diputats del PNV i de CiU declarava que “si un católico vota a favor del polémico proyecto de ley, está objetivamente en pecado público y no puede ser admitido en la comunión”.

Aquestes paraules volien, si més no, matisar o suavitzar l’amenaça d’excomunió feta anteriorment contra aquells que votessin a favor de la llei d’avortament, ja que aquest fet únicament és aplicable, segons el dret canònic, als que cooperen directament en un avortament.

Les reaccions no s’han fet esperar. D’una banda, tenim les reaccions suscitades per aquesta posició dins de l’església mateixa. Així, l’arquebisbe de Burgos, Francisco Gil Hellín, ha declarat que encara és més greu permetre legalment l’avortament que el fet de practicar-lo i assistir-lo. El teòleg J.I. Saranyana diu que és obvi que un catòlic, sigui diputat o simple votant, no pot recolzar mai que l’avortament es converteixi en un dret.

El dijous 26 de novembre, el projecte de llei de l’avortament s’aprovava al Congrés dels Diputats per 183 vots a favor i 162 en contra. Per primera vegada a l’Espanya democràtica, les dones podran avortar durant les 14 setmanes primeres d’embaràs sense que se les pugui incriminar jurídicament ni a elles ni als professionals de la medicina.

No obstant això, la Conferència Episcopal Espanyola es reafirmava en la seva tesi que l’única forma de deixar de ser un “pecador” passava per la confessió i el penediment públic, tot al·legant a favor de la 44 Camineu fins que hi hagi llum. (Tolstoi)

REFLEXIONS seva posició un document de Joseph Ratzinger, abans de ser escollit Papa, on diu que “l’avortament i l’eutanàsia són pecats greus d’un més gran pes moral que la guerra i la pena de mort....”

Per la seva banda, les reaccions polítiques són, també, bàsicament coincidents. Ens referirem a aquelles que han fet possible que s’aprovés el projecte de llei.

Emilio Olabarria, portaveu del PNV a la comissió de Justícia del Congrés dels Diputats senyalava que “l’església marqui la doctrina religiosa dels seus fidels. El que s’hagi de regular legislativament és aliè a la teologia”.

Josep Anton Duran i Lleida, portaveu de CiU, declarava que el seu vot no aniria en funció del que digués la Conferència Episcopal sinó de les seves creences.

Maria Teresa Fernández de la Vega i José Bono apuntaven en el sentit d’Olabarria en dir que el pecat és un concepte que no té cabuda en l’ordenament jurídic i que aquesta posició responia a postures intransigents i inquisitorials d’alguns prelats.

Fins aquí hem intentat exposar l’estat de la qüestió pel que fa a dues posicions clarament enfrontades ideològicament. Ens falta una tercera opinió o forma d’entendre la vida, i la religió, al nostre parer, és la més assenyada.

La tercera posició ens l’exemplifiquen Gaspar Mora, vicedegà de la Facultat de Teologia de Catalunya i Henri Boulad, jesuïta egipci. Pel primer, el fet d’avortar no és un fet que es produeixi en l’actualitat. És un fet que es va produir abans i que es produirà en un futur. Tot i no estar d’acord amb l’avortament, i tot i demanar als cristians que siguin coherents amb les seves creences, creu que la solució no és un no. La solució que ell propugna és un sí. Un sí a les persones que pateixen i que es troben en situacions difícils.

Un sí a les reformes socials necessàries per tal que aquesta vida pugui ser viscuda amb dignitat i amb garanties. Un sí a la Vida.

Per a Henri Boulad, l’Església Catòlica es troba a punt de caure a l’abisme. Per tal de posar remei a aquesta situació, ha fet arribar al Papa Benet XVI un decàleg de les causes d’aquesta pretesa caiguda a l’abisme.

Dues d’elles, la quarta i la setena són especialment adients pel que fa al tema de l’avortament ja que incideixen, per una banda, en l’ús d’un llenguatge desfasat per part de l’església (excomunió, penediment públic) i, per l’altra, en l’ús moral, en sentit negatiu, d’uns conceptes que, en general, són admesos per la societat actual, com són els de “eutanàsia, avortament, homosexualitat, matrimoni dels sacerdots...)

Què podem dir-hi nosaltres? Sense entrar a valorar les opinions dels que estan a favor de l’avortament i la dels que hi estan en contra, creiem que l’avortament ha de ser una decisió responsable i meditada, que compti amb el suport mèdic i psicològic adient i que, en el cas de menors, si més no s’informi als adults responsables. Creiem que calen polítiques d’informació i formació, però creiem que, per sobre d’aquestes, calen polítiques de treball que arribin a la major part de la població, polítiques d’habitatge en el mateix sentit, polítiques de prevenció sanitària... Polítiques que serveixin per arrelar la població a una terra i a uns projectes socials i de País. Com es diu avui en dia, polítiques sostenibles i sostingudes en allò que és Social, en allò que és Temporal i en allò que és Espaial.

45 Todos los hombres tienen por naturaleza el deseo de saber. (Aristòtil)

L’ENTREVISTA DOCTORA ANDREU ISABEL GALLARDO / MANUEL GUADARRAMA / ROSA ROVIRA

Margarita Andreu, metge internista, és la memòria del nostre hospital. Trenta cinc anys dedicats a la sanitat pública i a desenvolupar un projecte assistencial que integra la qualitat científica en la metodologia diagnòstica i terapèutica amb la proximitat i empatia en l’atenció dels seus pacients. El camí ha estat llarg en l’exercici de la professió; des del punt de partida que el pacient era poc més que un objecte d’estudi fins la consideració actual de respecte als drets del malalt en una societat que aspira a una sanitat pública de qualitat, d’aplicació general, gratuïta per als desafavorits i d’òptima qualitat científica, tècnica i humana.

En 35 anys hem viscut un espectacular desenvolupament tecnològic i també organitzatiu en les institucions sanitàries. Pensem que la Dra. Andreu s’ha adaptat a aquests canvis amb èxit i de forma exemplar, però els grans canvis deixen un pòsit en el qual es barregen ambigüitats, pèrdues, guanys, disgustos, alegries i tristeses. D’aquest pòsit volem parlar avui a l’entrevista de la Taní.

Els inicis com a metgessa, les primeres il·lusions. Arribes a l’hospital el juny de 1981.

Quan vaig acabar la residència, vaig tenir una experiència important per a mi que va ser treballar a l’hospital comarcal de Granollers. Acabava de sortir de la residència d’un hospital de 3r nivell com Bellvitge molt tecnificat, i ho vaig viure amb entusiasme i vaig veure una altra forma de fer de metge, de relació amb els malalts i el personal. Després vaig tenir la sort que l’Assumpta Centelles em va demanar de col·laborar en el projecte que li havien proposat de posar en marxa l’Hospital Comarcal de Vilafranca. Aquesta va ser una primera i gran il·lusió.

Es tractava de posar en marxa i transformar el que era llavors l’hospital de Vilafranca, un hospital obert, no jerarquitzat, amb unes barreres arquitectòniques importants, molt lluny de la idea d’hospital modern, jerarquitzat, tecnològicament dotat, més funcional arquitectònicament, i que oferís una medicina pública de qualitat, proper al malalt i integrat a la comarca. Però el projecte era molt ambiciós i quasi tot estava per fer. Recordo també que, durant els sis primers mesos, només vàrem fer feina organitzativa, sense treball assistencial. Tot estava per fer. Recordo agafar el cotxe i anar als hospitals comarcals de Granollers i de Vic per a veure com organitzaven l’arxiu, discussions amb els arquitectes davant dels plànols, entrevistes amb altres metges i directors mèdics d’altres hospitals.

Més records d’aquella època?

Quan vàrem arribar ja hi eren el Gibert, l’Albà, el Rodri, l’Isabel Gallardo, la Maite Martínez i “les monges” i em recordo sobretot de la Hermana Antonia. Després es van incorporar el Guada, l’Iriondo, el Martínez, el Garreta, el Robles, l’Antònia Arribas... A urgències treballàvem amb l’Helena Mestre i el Pep i, poc després, es va incorporar el Rafa.

Recordo les condicions tan precàries arquitectòniques i del mobiliari. Algunes habitacions no tenien bany, hi havia una habitació triple. Inicialment la C. Externa eren dos despatxos separats amb una mampara. Recordo un malalt que venia a la consulta que es va oferir per arreglar la pota d’una taula que s’aguantava amb un totxo.

També recordo que, aleshores, alguns malalts et regalaven pollastres, conills, ous, verdures de l’hort, coses que després van canviar per cava i catànies. I recordo molt especialment els dinars de Nadal que ens cuinava la Montse Udina. Paràvem una taula gran per a unes 25 persones amb estovalles, vaixella, coberteria, com a casa, i ens feia un menjar exquisit. Encara ara ens fa panellets.

Algun fet important d’aquesta primera fase de l’hospital?

Tots els que vàrem intervenir en aquesta primera fase vam fer possible que la gent de Vilafranca i comarca es 46 Serà l’home una equivocació de déu, o déu una equivocació de l’home? (F. Nietzsche)

L’ENTREVISTA fes seu l’hospital i confiés en ell. Però això es va aconseguir treballant i patint. Recordo que quan s’ingressava un pacient et deien: – Segur, doctora, que anirà bé? Segur que no cal anar a Barcelona? La pressió era constant fins que, al cap d’un temps, es va notar un canvi d’actitud i la gent va acabar confiant. Va ser un pols guanyat dia a dia.

Altres fets d’aquesta època?

Amb la gerència i les comissions mèdiques inicials, tot s’anava fent, i recordo que ja llavors vàrem començar a muntar les sessions amb els metges de capçalera.

Ostres! també recordo els inicis del laboratori, molt petit i que compartien bioquímica i “micro”, la farmàcia amb la Teresa Arranz i l’Enri que era un “garito” en unes golfes on quasi no et podies posar de peu dret.

Quina valoració global pots fer dels inicis fins ara?

A l’inici, el concepte de jerarquització de l’hospital tenia un sentit més organitzatiu, molt diferent d’ara que té un sentit més de “mando”. Això comportava una manera de fer. Abans, el càrrec de cap de servei era rotatiu, imagina’t!

Quant a la trajectòria professional, diria que ha estat un treball constant i de vegades una lluita per defensar el model en el qual creies, i no ha estat sempre fàcil. Però hi ha hagut molts moments bons en bona part gràcies als companys amb els quals hem fet el dia a dia junts (metges, infermeres, auxiliars, zeladors...), i sí, et sents recompensada. També moments durs, moments de desànim.

Ha estat recompensada aquesta dedicació i esforç, tenint en compte que ser bo un any no és difícil, ser bo professionalment durant 30 anys ja és una altra cosa, has tingut el reconeixement que creus?

El reconeixement l’he tingut fonamentalment per part del pacient i familiars i també per part de molts companys de l’hospital.

Potser també has notat el xoc generacional?

El tema de l’acceptació, el com fer coincidir les generacions joves amb les no tan joves, com fer coincidir i apreciar l’intercanvi de coneixements que cada generació pot aportar, i que és importantíssim, fonamental, això sí que penso que no ho hem sabut fer massa bé, però també he de dir que hi ha hagut excepcions, companys que valoren l’experiència.

Un altre problema és que tampoc hi ha pensades possibilitats o maneres d’adaptació laboral per la gent que porta molts anys fent feina assistencial o la mateixa feina, i això és un tema al qual s’haurà de fer front i no tan sols al nostre hospital, perquè comporta conseqüències no desitjades.

Parlem de SAVAC? Primer de tot, no puc negar de cap manera que la informatització no sigui un avantatge, però la implantació del SAVAC a l’hospital, a banda de les grans deficiències inicials i lentament i parcialment corregides es va fer de manera poc encertada i per a alguns o bastants ha estat una experiència traumàtica amb efectes col·laterals adversos. Es va imposar un programa lluny de ser adaptat a les necessitats assistencials, poc amigable, a curt termini i de cop. Ah! I a sobre, no estava ben vist que et queixessis. Ara ja s’hi han incorporat algunes millores.

Recordes alguns companys dels que ja han marxat?

I tant! el Lorenzo, el Guardiola, el Perelló, l’Altés, la Yolanda... Quan van marxar em va saber greu, eren bons metges, amb idees, i amb sentit crític i alguns d’ells amb molt sentit de l’humor.

Hem calculat els Km que has fet en aquests 28 anys i són uns 650.000 km!!

Una altra cosa que ha marcat la meva vida laboral han estat aquests viatges. Déu meu! ho he provat tot, venir sola amb el meu cotxe, compartir cotxe amb una o més persones (amb els que més he compartit ha estat amb els traumes, Garreta, Roig, Collado...), amb la Hispano, tot menys el tren. Crec que almenys dues casetes del peatge de Martorell són meves! Ah! I “el Papiol” del qual quasi no sabia res i amb els anys ha estat la paraula que més he sentit junt amb “retencions”quan he escoltat el trànsit per la ràdio.

47 No hay muchos solo Uno, quien ve variedad y no unidad vaga de muerte en muerte (Upanistad)

L’ENTREVISTA

Molts anys de malalts i de medicina?

Des que vaig començar la carrera fins ara he viscut tres segles de la medicina. Vàrem heretar la del segle XIX (a la facultat ens portaven els malats a les aules, i els metges disposaven de “fonendo”, martell, diapasó i poca cosa més). La del segle XX amb el gran boom tecnològic (escàner, ecografia, endoscòpia...) i la del segle XXI (RMN, PET,...).

La tecnologia ha ajudat sempre el metge, sempre i quan faci el primer pas, que és una bona història clínica.

Camus té una dita que diu “qui solament sap medicina ni medicina sap”, i això no es pot aplicar a tu perquè sabem que tens moltes aficions, interessos,... fora de la medicina, com viatjar, la música, els idiomes...

De sempre m’ha agradat viatjar, he tingut la sort de fer-ho des de molt jove. He viatjat a bastants llocs i de maneres diferents i sempre n’he gaudit i he après. També m’ha agradat repetir alguns llocs. Ara, el que voldria seria fer un viatge en solitari. Ja ho veurem!

Llocs per anar?

Com a ciutats europees em quedaria amb Nàpols i Berlín. Com a països, Grècia perquè em recorda la Mediterrània de fa 45 anys i perquè la nostra cultura li deu molt a la cultura grega, Alemanya pels seus paisatges, la seva immensa oferta cultural i lúdica, per la seva organització i Itàlia per tot. M’agrada la barreja mediterrània i centroeuropea. I més lluny, el Sud-est Asiàtic, sobretot per la gent.

Sabem que llegeixes molt, què estàs llegint ara?

He acabat Anna Karénina de Tolstoi. Ara estic amb els russos.

Què hi ha dels idiomes?

M’agrada molt estudiar idiomes perquè, a més a més, aprens a conèixer el país. A Moustaki quan li van preguntar si parlava idiomes, va contestar: ”- Sí, maltracto uns quants idiomes”. Bé, doncs, jo també, i a veure si segueixo maltractant-ne algun més.

En el camp de les arts plàstiques?

M’agrada la pintura i l’escultura, m’agrada anar a veure les exposicions, ho faig des de fa molts anys. De jove havia pintat una mica, a veure si ara hi torno.

Una altra cosa que sabem que t’agrada és la música clàssica...

Això és una passió! Com sóc molt moderna i apassionada de les noves tecnologies (jé, jé) ara escolto els concerts de la Filharmònica de Berlín per Internet, si vull en directe i si no, quan em va bé. M’agrada anar a concerts i ho faig amb un grupet d’amics, des de fa anys.

Escolteu! no tot el que m’agrada és intel·lectual, sóc noctàmbula, m’agrada sortir de nit, sopar amb els amics, “darle al pico” i beure bon vi. I també gaudeixo moltíssim al mar, per sobre i per sota.

Sembla que tinguis un projecte per aquesta nova etapa de vida!

Aquesta és la teoria. El problema no és què fer amb el temps lliure, sinó adaptar-se de cop i volta a no tenir quasi bé gens de responsabilitat, en comparació a la que tens a la teva feina, que és moltíssima. Suposo que he de passar una fase d’adaptació.

Molta gent m’ha preguntat si estic contenta de jubilarme, d’altres si m’ho he pensat bé; doncs bé, per una banda em sap greu acabar la vida professional a una edat en què encara puc donar de mi, però...

48 No hay distancia que no se pueda recorrer ni meta que no se pueda alcanzar. (Napoleón Bonaparte)

LA CUINA DE L’HOSPITAL CRÍTICA GASTRONÒMICA ENRIC DUQUE

A la Piedra Es tracta d’un argentí típic i atípic alhora. Típic perquè hi trobareu tot allò que ha definit els argentins fins a la data: bifes, entrañas, tiras, matambre, etc. I atípic perquè, a més a més, està tot molt ben fet i s’arrodoneix amb una oferta menys vista de pastes amanides i d’altres requisits per llepar-s’hi els dits. És a Sant Cugat del Vallès o sigui que, si hi aneu, podeu aprofitar per visitar el Monestir, que és una meravella.

No us perdeu l’ojo de bife ni els raviolis de cua de bou amb ceps. Tots els vins són argentins, bé de preu i força originals.

FITXA TÈCNICA A LA PIEDRA C/ Santa Bonaventura 3 (Sant Cugat del Vallès) Tf: 93 6751011 Preu per persona 40 euros

Can Solé Teniu ganes de paella o d’arròs caldós? Us vénen de gust uns calamars a la romana insuperables? Sí? Doncs aneu a Can Solé. Dir que és on fan la millor paella de Barna és una missió suïcida. Mai ens posarem tots d’acord, però una cosa us puc assegurar: a Can Solé fan uns arrossos sensacionals. N’hi ha un, el caldós de cranc reial, que duu el segell de la perfecció. Quan te’l comences a menjar ja estàs patint per quan s’acabi. Doncs no cal perquè, a més a més, les racions són generoses. Què més vols? Ara, això sí, barat no és. No es pot tenir tot.

FITXA TÈCNICA CAN SOLÉ C/ Sant Carles 4 ( Barceloneta) TF: 932215012 Preu per persona 50 euros

El Lobito Parlem ara d’un restaurant per a ocasions especials. Per dos motius: 1, el preu i 2, la gana. S’hi ha d’anar amb gana acumulada perquè les dosis són pantagruèliques i amb la VISA en plena forma perquè el preu no baixa de 100 euros per cap. L’experiència, però, val la pena. No hi ha carta, ni cantada, ni escrita , ni res de res. T’asseus i comença una desfilada gastronòmica d’altíssim nivell, que inclou pernil, amanides, marisc i peix a dojo. Tot de gran qualitat i que varia segons mercat, i tot dirigit per un mestre de cerimònies que va fent el seu numeret i que està a l’aguait de tot.

Local petit i decorat amb plaques de carrers autèntiques.

Us asseguro que val el que costa. Ja m’ho sabreu dir.

FITXA TÈCNICA EL LOBITO C/ Ginebra 9 ( Barceloneta) Tf: 933199164 Preu per persona 100 euros

LUIS MELENDEZ

49 La menor parte de lo que ignoramos, es mayor de todo cuanto sabemos. (Platón)

LA CUINA DE L’HOSPITAL

CALAMARS FARCITS EQUIP DE LA CUINA DE L’HOSPITAL

Ingredients: 2 calamars mitjans 150 gr. de rap Potes de calamars 1 ceba petita 2 grans d’all 1 ou dur 2 tomàquets 30 gr. de farina ½ tassa de vi blanc Sal Pebre Elaboració: Netegeu els calamars i separeu les potes de les bosses.

Feu un sofregit amb l’ou, els alls, els tentacles, una mica de ceba, una molla de pa, vi sal i pebre.

Barregeu-ho tot bé i farciu els calamars. Passeu-los per farina i fregiu-los. Escorreu-los i, en el mateix oli, ofegueu-hi la ceba restant amb les ametlles picades i el vi.

Poseu els calamars dins la mateixa paella, cobriu-los amb aigua i coeu-los a foc lent fins que estiguin tendres.

Adorneu al vostre gust.

50 La mayor parte de los hombres prefiere parecer que ser. (Esquilo)

LA CUINA DE L’HOSPITAL

TURBANS DE LLENGUADO AMB CALÇOTS DE VALLS I SALSA VIGARRADA, AMB UN TOC DE TARONJA I CREMA DE GAMBES EVA BENEDICTO / CRISTINA CANALS

Ingredients: Filets de llenguado Calçots de Valls Gamba petita fresca Taronja xina Carbassó

Oli d’oliva 1/2 l. de crema de llet Vinagre de vi fosc Brandy Sucre

Elaboració: Fregim les gambes en una cassola amb una mica d’oli d’oliva. Les hi deixem uns 2 min i les flamegem amb el brandy. Aixafem en un morter les gambes, hi afegim la crema de llet i anem aixafant. Encenem de nou el foc i deixem que bulli uns 3 min i seguim aixafant en el morter fins aconseguir un color rosat. Ho colem al xinès (si l’haguéssim de tornar a escalfar, hi afegiríem una mica de crema de llet) Salsa bigarrada: Posem en una cassola al foc el vinagre i el sucre (en proporció de ½ got de vinagre per ½ got de sucre). Un cop comença a bullir, ho deixem uns 10 min a reduir (fins que no es noti el gust de vinagre) *. Quan estigui reduït (bombolles) hi tirem les taronges xineses i un raig d’oli. Quan les taronges estan inflades, ho traiem del foc (uns 5 min).

Fem el carbassó a làmines (amb pell) i el passem volta i volta per la paella amb oli.

Bullim el calçots, els partim per la meitat i els fregim amb una mica d’oli a la paella.

A sobre les tires de carbassó (perquè quedi per la part de la fora) hi posem el llenguado (prèviament n’hem tret l’espina), afegim sal i un calçot al mig i ho enrotllem. Ho posem en una safata al forn (escalfat a 180º), amb oli a la base i amanit; ho deixem 8-10 min.

Emplatar: Posem una base de crema de gamba i per sobre els turbants. Acompanyem amb les taronges xineses per sobre i posem la salsa bigarrada pel voltant i una mica de sal al carbassó. Podem decorar amb una branqueta de romaní. * això ho podríem barrejar amb 1 cafè i tindríem una salsa de cafè.

51 Somos hojas al viento y nos creemos viento. (J. Narosky)

LA CUINA DE L’HOSPITAL

DAUS DE SALMÓ AMB PASTA DE CALAMAR, SALTEJAT DE RÚCULA, SALSA DE SOJA I PARMESÀ EVA BENEDICTO / CRISTINA CANALS

Ingredients: Pasta amb tinta de calamar Llom de salmó Navalles Pastanaga Crema de llet vegetal Parmesà Elaboració: Bullim la pasta.

Posem el salmó a la paella sense oli (el salmó deixa anar el seu greix) fins a daurar-lo per tots costats. El retirem.

Traiem les closques de les navalles i les passem per la paella. Les retirem.

Passem la pasta per la mateixa paella (volta i volta). La retirem.

A la paella, posem la crema de llet uns segons i hi afegim la rúcula.

Emplatar: De base, posem la pasta. Després el salmó, a sobre la crema de llet amb la rúcula. Per sobre, les navalles. I, finalment, el parmesà per damunt.

Podem posar més crema de llet pel voltant i una mica de soja per sobre la pasta i al voltant. Hi afegim un raig d’oli i sal.

52 La desgracia de la vida consiste en decir: es demasiado temprano, y después: es demasiado tarde. (Gustave Flaubert)

BREUS HELENA MESTRE

NOU PUNT D’ATENCIÓ CONTINUADA (PAC) A L’HOSPITAL El 28 d’octubre passat, es va posar en marxa el nou Punt d’Atenció Continuada a l’Alt Penedès, el PAC. Ara hi ha un únic punt d’atenció continuada i urgent a la nit, fora de l’horari habitual dels Centres d’Atenció Primària, ubicat al servei d’urgències de l’Hospital. A més, el Servei d’Emergències Mèdiques, a través del 061, rebrà i atendrà les trucades que demandin atenció domiciliària continuada i urgent, realitzarà la valoració de la patologia del pacient i activarà el recurs assistencial més adequat en cada cas.

L’aplicació d’aquest nou model permet establir un sistema de triatge únic, consensuat i compartit entre l’atenció primària i l’hospitalària, amb una cartera de serveis definida per nivell d’urgència i complexitat. També assegura la continuïtat assistencial dels ciutadans a tota la xarxa sanitària pública i que cada problema de salut sigui resolt al lloc idoni, evitant duplicitat de feines i serveis, fomentant les sinèrgies i facilitant fórmules de col·laboració.

S’HA REGULAT L’APARCAMENT Es posa en marxa el tancament d’una part de l’aparcament, un 65 % de les places, que serà de pagament per tal de fomentar la rotació de vehicles i assegurar places lliures als usuaris de l’Hospital i als treballadors, si la zona reservada està plena.

Com a la majoria d’aparcaments, perquè s’aixequi la barrera de la zona de pagament s’haurà de recollir una targeta que, després d’haver abonat l’import corresponent en el caixer automàtic, servirà per poder sortir. Els 30 primers minuts seran gratuïts; durant les quatre hores següents, el cost serà d’un cèntim el minut i les restants de 2 cèntims. De les 9 del vespre fins les 8 del matí serà gratuït.

La gestió anirà a càrrec de l’Hospital i els guanys que pugui generar l’explotació de l’aparcament revertiran en la millora de serveis i equipaments.

També s’han reservat unes places per a les persones que treballen en empreses col·laboradores (laboratori, hostaleria, ICS, SEM...) i s’ha millorat la senyalització del conjunt de l’aparcament i la reserva de places per a persones amb mobilitat reduïda.

53 Alégrate porque todo lugar es “aquí” y todo momento es “ahora. (Buda)

BREUS

ES REFORÇA LA NORMATIVA DE CONTROL DE VISITES S’ha revisat tota la normativa que regula la presència de visitants a l’Hospital per a millorar-ne el compliment. El grup de persones responsable de seguretat, infermeria, atenció a l’usuari i admissions ha revisat el procediment existent i ha buscat accions que fomentin el seu compliment.

En aquest sentit, s’ha reforçat la senyalització i la indicació dels circuits i les normes de visites i, sobretot, serà estricte en la identificació de les persones, visitants i acompanyants, que és imprescindible per a poder regular la presència i els accessos a hospitalització.

JA TENIM LES PRIMERES PERSONES VOLUNTÀRIES L’Hospital amb les entitats Creu Roja de Vilafranca del Penedès, la Federació Catalana de Voluntariat Social, la Biblioteca Torres i Bages i Càritas va iniciar una campanya de captació de voluntariat en l’àmbit hospitalari, per activar aquest servei al nostre centre. Des de final de novembre han començat 14 persones, que podem trobar cada dia al matí o a la tarda, distribuïdes al llarg de la setmana, i que ofereixen, des de la solidaritat i la responsabilitat, temps, espai, afecte i companyia.

Tothom qui tingui ganes, estones i il·lusió per ajudar els altres pot fer-se voluntari i formar part del grup de voluntaris de l’Hospital, ha de demanar informació del Programa “Fes-te Voluntari! Fem l’Hospital més amable!” a Creu Roja, allà podrà formalitzar el seu compromís.

A la fotografia els podem veure durant la sessió de formació que van rebre sobre mesures higièniques a l’Hospital.

RESULTAT EXCEL·LENT DE L’AUDITORIA DE QUALITAT Fa pocs dies vàrem tenir la segona avaluació de l’auditoria de qualitat. En la primera, realitzada el desembre de 2007, vàrem assolir un 67% dels indicadors. Tot i que vam obtenir l’acreditació del Departament de Salut, calia assolir una sèrie de millores i realitzar aquesta nova avaluació.

El resultat obtingut en aquesta ocasió ha estat del 93,9 %. És una puntuació excel·lent, que vol dir que, al llarg d’aquest procés, hem fet un salt qualitatiu molt important en la metodologia de la qualitat. Un reconeixement a l’esforç de tots nosaltres.

Ara cal continuar treballant amb la mateixa actitud de millora contínua.

54 Uno no se adentra a las montañas fácilmente. (Ko Hung, filosofo taoísta)

BREUS

RESULTAT DE LA 2a RECOLLIDA D’ALIMENTS PER A CÀRITAS

La Comissió de Cooperació Sanitària de l’Hospital informa que s’han recollit 306 KG d’aliments bàsics.

Gràcies a tothom que hi ha col·laborat !

Per Nadal s’ha començat la tercera recollida, donat per assegurada la solidaritat de moltes persones.

L’ATENCIÓ ALS MALALTS PAL·LIATIUS AL RICARD FORTUNY Seguint les indicacions del CatSalut i amb l’objectiu de reordenar l’atenció sociosanitària a l’Alt Penedès, s’ha previst que, de manera paulatina, l’atenció als malalts pal·liatius es faci al centre sociosanitari Ricard Fortuny.

D’aquesta manera l’activitat sociosanitària a l’Hospital serà únicament la que desenvolupa l’equip d’UFISS, canalitzant, de la millor manera, els pacients atesos a l’Hospital que ho requereixin.

CREACIÓ D’UN GRUP DE TREBALL PER A IMPULSAR EL PLA D’IGUALTAT

Des del departament de RRHH s’ha iniciat un procés per a conèixer la realitat del nostre centre pel que fa a la igualtat de tracte entre les persones que hi treballem, proposar i impulsar accions de millora.

D’acord amb el Comitè d’Empresa s’ha marcat l’objectiu d’elaborar El Pla d’igualtat i proposar-lo a la direcció per a la seva aprovació abans d’acabar el proper any 2010.

55 El guerrero más poderoso es aquel que logra vencerse a sí mismo. (Netzahualcóyotl)

Com hi podeu col·laborar A l’apartat A debat, s’hi publiquen reflexions per avançar en la discussió de qüestions d’interès assistencial i professional.

En viu és la secció destinada a acollir articles de caràcter científic i assistencial.

Què fem és la manera de presentar l’activitat que desenvolupen determinats serveis, unitats, comissions, grups de treball, etc. que potser no són prou coneguts per part de tothom.

A Llocs i viatges, s’hi parla tant d’aquell desplaçament a l’altra banda de món, com del racó tan proper que sovint no coneixem gens.

Escrivim és l’espai reservat a la creació literària i filosòfica més personal, però amb una voluntat de projecció pública.

Us recomano, us el recomanem. Per què no podem aconsellar als altres sobre els petits plaers que ens atorguem a nosaltres mateixos?

Hi ha alguna persona de la casa que cregueu que es mereix L’entrevista?, proposeu-nos-la o feu-la-hi vosaltres mateixos.

Teniu alguna Col·lecció privada que vulgueu fer pública? Voleu participar a fer-nos passar l’estona amb els Passatemps?

Els Breus són el recull de les notícies dels mesos anteriors. Més que novetats, constitueixen un recordatori, perquè: «El que està escrit és el que perdura».

També esperem que ens feu arribar citacions cèlebres noves que puguem incloure als peus de pàgina.

Extensió recomanada dels articles

Imatges

Per facilitar la confecció de la revista, hem pensat que l’extensió idònia dels articles està entre una i dues pàgines. Per als articles d’una pàgina, heu d’escriure al voltant de 2.700 caràcters (comptats incloent-hi els espais) i molt millor si els acompanyeu d’una foto o una il·lustració. Per als articles de dues pàgines, no passeu dels 6.000 espais i de dues imatges. Si feu un article de creació, esteu eximits d’il·lustrar-lo. I recordeu de signar-lo i de posar-hi el servei on treballeu.

Pel que respecta a les fotos o il·lustracions, és millor que ens les feu arribar en paper. Si es tracta d’imatges digitals, recordeu que cal que tinguin prou resolució (serà perfecte si són 300 ppp a mida real i en format JPEG o TIFF). Les imatges que es poden baixar d’Internet —encara que es vegin prou bé per pantalla—, habitualment són d’una qualitat insuficient i, quan s’imprimeixen, no queden gaire clares. Tingueu en compte els drets d’autor de les fotografies que envieu.

56 Si la montaña no viene a ti, ve tú a la montaña. (Mahoma)

57

taní m. Component del vi d’acció astringent que procedeix de les parts sòlides del raïm. Li dóna atributs sensorials, especialment pel que fa al gust i a la coloració fosca dels vins negres, i és un dels causants de la sedimentació. La sensació astringent disminueix a mesura que el vi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin Diccionari del vi. Xavier Rull.

Universitat Rovira i Virgili Enciclopèdia Catalana, 1999 © Consorci Sanitari de l’Alt Penedès Espirall, s/n 08720 Vilafranca del Penedès Tel. 93 818 04 40 revista@csap.scs.es Equip de redacció Margarita Andreu Jordi Cabezas Cristina Canals Teresa Cuscó Adolf Descalzi Raquel Fernández Manuel Guadarrama Antoni Llovet Helena Mestre Merce Peral Rosa Rovira Maquetació i Impressió Gràfiques Imprès Ràpid, S.L.