Taní 9 by Consorci Sanitari de l'Alt Penedès

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

Debat Art i ciència de la incertesa En viu Restrenyiment crònic en els adults El progrés de la medicina Gossos voluntaris Escrivim Llocs i viatges El Camí dels Bons Homes Marxem a Guatemala Us recomano Reflexions En primera línia Percibiendo lo imperceptible Cooperació Acolliment infantil

Juny de 2008 Núm. 9

L’entrevista Maite Martínez, supervisora de la Unitat de Cirurgia La cuina de l’hospital Breus Passatemps

Distinto Lo querían matar los iguales, porque era distinto. Si veis un pájaro distinto, tiradlo; si veis un monte distinto, caedlo; si veis un camino distinto, cortadlo; si veis una rosa distinta, deshojadla; si veis un río distinto, cegadlo. si veis a un hombre distinto, matadlo. Y el sol y la luna dando en lo distinto? Altura, olor, largor, frescura, cantar, vivir distinto de lo distinto; lo que seas, que eres distinto (monte, camino, rosa, río, pájaro, hombre): si te descubren los iguales, huye a mí, ven a mi ser, mi frente, mi corazón distinto. Juan Ramón Jiménez

Dibuix: Anna Palacios.

Núm. 9 • Juny de 2008

Editorial 2 4

Debat Art i ciència de la incertesa En viu Restrenyiment crònic en els adults. Dèficit de cèl·lules de Cajal El progrés de la medicina Gossos voluntaris

11 13 14

Escrivim Un mundo ingrávido El Doctor Río, un médico en activo Las cruzadas de Croan Foc, foc, fot-li foc Epicrisis musical

16 19

Llocs i viatges El Camí dels Bons Homes Marxem a Guatemala

7 9

21 24 25

28 30

Us recomano Més enllà dels sentits Crítica gastronòmica IX El cinema de zombis de George A. Romero Reflexions Reflexiones desde un rincón En primera línia Percibiendo lo imperceptible. La comunicación emocional

Cooperació Acolliment infantil II

L’entrevista Maite Martínez

37 38

La cuina de l’hospital Brandada de bacallà Daus de brie amb cruixent de bacó i festucs

Breus

Passatemps

Com podeu col·laborar

ienes en las manos, lector indulgente, el número 9 de la revista TANÍ y te invito a reflexionar sobre este suceso improbable que entre todos hemos hecho realidad. Nuestro quehacer diario, con todo tipo de preocupaciones, demanda un espacio mental tan importante que arrincona la adecuada disposición de ánimo para la meditación y la escritura, pero la necesidad de un instrumento de comunicación e intercambio de experiencias merece el esfuerzo que lo hace posible. Esta revista cultural, no venal, aparece cada solsticio y da cabida a la exposición de temas médicos y sanitarios con sus avances tecnológicos pero también a la narrativa, el ensayo y la poesía. Sus diferentes secciones permiten que todas las voces tengan acomodo. La edición está a cargo del Consorci Sanitari de l’Alt Penedès y la colaboración del equipo de Hores extraordinàries en la maquetación y corrección ha permitido una presentación de alta calidad técnica y estética. El equipo de redacción agradece dicho patrocinio y los lectores podemos reafirmarnos en la idea de que las cosas buenas de la vida son gratis o... muy baratas. En esta ocasión publicamos un interesante artículo acerca de la incertidumbre en la práctica de la medicina e inauguramos sendas secciones que estimulan la reflexión sobre el encuentro y desencuentro entre el paciente y los profesionales sanitarios, una de ellas desde la atención primaria. También dos relatos de ida y vuelta sobre sentimientos compartidos entre profesor y discípulo. Las ilustraciones amenizan la lectura o provocan nuestra sonrisa. Como en otras ocasiones, solicitamos tu colaboración aportando ideas, comentarios, réplicas, un pensamiento o una imagen. Todas las aportaciones tendrán acogida, en catalán o castellano, pero te pedimos que pienses en tu revista y durante unas horas permitas que la imaginación recurra a la pluma para que podamos gozar con tu compañía en la república de las letras.

DEBAT

Art i ciència de la incertesa JORDI ALTÉS

“Me siento hoy como un halcón herido por las flechas de la incertidumbre” Insurrección, El Último de la Fila

William Osler (1849-1919).

La medicina actual és una ciència i és un art El metge canadenc William Osler, considerat el pare de la medicina interna, va deixar escrit que “la bona medicina clínica sempre barrejarà l’art de la incertesa amb la ciència de la probabilitat”. He trobat, però, una versió aparentment oposada –i que m’agrada més– de la mateixa màxima osleriana: “La medicina és una ciència de la incertesa i un art de la probabilitat”. El principi d’incertesa d’Heisenberg, també anomenat principi d’indeterminació, explica que no es pot saber, al mateix temps i amb total precisió, el valor de certs fets observables com per exemple la posició i el moment d’una partícula. El principi d’incertesa va ser formulat per Werner Heisenberg el 1927 i és un dels principis més importants de la mecànica quàntica. Pot aplicar-se aquest principi a la medicina i a l’acte mèdic? Osler va escriure que “la variabilitat és la llei de la vida, i així com no hi ha dues cares iguals, tampoc no hi ha dos cossos iguals, ni dos individus reaccionen de la mateixa manera a la situació anormal que coneixem com malaltia”. Per tant, es pot afirmar que mai no sabrem amb exactitud el que passarà amb una malaltia concreta a un pacient determinat, sinó que

només podrem aspirar a una generalització estadística (l’art de la probabilitat). D’altra banda, la mateixa consulta del pacient modifica d’alguna manera la malaltia, o sigui que sols la presència del metge ja està alterant l’evolució del quadre clínic, faci el que faci, de manera que el metge mai no és un observador innocent. La medicina basada en l’evidència i les altres medicines La medicina basada en l’evidència (MBE) preconitza l’ús minuciós i explícit de la millor evidència científica disponible per prendre decisions que afecten el maneig del pacient tenint en compte els seus valors, estat i les seves circumstàncies. Aquesta pràctica aspira a integrar en la mestria clínica individual del metge la millor evidència disponible provinent de l’exploració sistemàtica de la literatura (Sackett, 1996). La MBE té una estreta relació amb l’eficàcia estadística, ja que aquesta és el paràmetre fonamental que cerquen els assajos clínics aleatoritzats. Amb aquest mètode podem aspirar a reduir la incertesa clínica i aquells actes mèdics empírics que no se sustenten en una base científica. Al llarg dels darrers 50 anys s’ha anat esvaint, a poc a poc, el núvol de la incertesa, però podem aventurar –essent op-

El amor por la lectura se aprende, pero no se enseña. Alberto Manguel.

DEBAT

timistes– que no més del 50% de les decisions clíniques són basades en evidències. L’evolució de les ciències biològiques ens ha de portar sens dubte a una medicina clínica molt més basada realment en l’evidència. La figura següent és una simulació personal (i transferible) del que s’ha esdevingut d’ençà dels primers assajos clínics dels anys 50 i del que podria passar durant aquesta primera part del segle XXI. La genètica i la biologia molecular estan suposant ja un canvi radical en el coneixement de les malalties i de la resposta als diversos fàrmacs (farmacogenètica i farmacogenòmica). Aquestes disciplines permeten un enfocament molt més individualitzat de la ciència mèdica. Però enfront –o al costat– de la MBE han sorgit altres propostes. La medicina basada en l’afectivitat parteix del pensament que “la millor tecnologia disponible segueix essent la comunicació metge-pacient, i el millor procedimient per afavorir aquesta relació és la confiança mútua, basada en el respecte, la comprensió i l’afecte” (A. J. Jovell, 1999). Un altre enfocament és el de l’anomenada narrative based medicine (T. Greenhalgh, 1999), que propo-

Werner Heisenberg (1901-1976).

sa “tenir en compte la naturalesa narrativa de l’experiència d’emmalaltir i els aspectes subjectius i intuïtius del mètode clínic sense rebutjar els principis de la MBE”. Així doncs, per fer front a la incertesa ens cal conèixer el malalt, no només la malaltia. En la trobada entre metge i pacient és on ha de sorgir el diàleg que ens permetrà la narració de la malaltia en el pacient concret. El sistema de salut, però, tendeix a accelerar el treball mèdic, a interrompre la continuïtat de l’atenció i a erosionar la privacitat i l’autonomia de la relació metge-pacient. La revolució informàtica reemplaça inexorablement les notes clíniques, escrites a mà, per registres limitats amb formats preestablerts. Tot això no té en compte la importància terapèutica de reconèixer els pacients en el context de les seves vides. La medicina narrativa preconitza l’emergència de noves formes d’examinar, reflectir i comprometre’ns amb els nostres pacients. L’entorn del pacient i l’opinió pública sovint ens exigeixen, com a professionals de la salut, que siguem infalibles. La incertesa no

ven. En la meva pràctica assistencial de més de 25 anys, de vegades m’he sentit com aquell falcó de la cançó... Mario Bunge, nascut a l’Argentina l’any que va morir Osler i actualment professor de filosofia a la Universitat McGill de Montreal –la mateixa on Osler es va formar com a metge– s’ha preguntat: en medicina, quina és la importància de la incertesa? La resposta és que cal acceptar que la incertesa existeix i que és –avui per avui– impossible d’eliminar del tot. Cal saber conviure-hi. La medicina és, doncs, un art i una ciència de la incertesa. ■

Mario Bunge (1919).

Saulo se levantó del suelo y con los ojos abiertos nada veía. Eckhart.

EN VIU

Restrenyiment crònic en els adults. Dèficit de cèl·lules de Cajal M. CASTRO-FORNS I V. VILLALBA LES CÈL·LULES INTERSTICIALS DE CAJAL

(CIC) van ser descrites per Santiago Ramón y Cajal a finals del segle XIX. Són cèl·lules semblants a fibroblasts d’origen mesenquimal. Aquestes cèl·lules actuen com a marcapassos en el plexe mientèric. Estan localitzades en la perifèria d’aquest i les seves terminacions cel·lulars estan entre les fibres musculars de la paret del budell. Les CIC són les receptores dels estímuls neurals excitadors i inhibitoris que determinen els canvis de contractibilitat de les fibres musculars llises. El dèficit o absència cel·lular està directament relacionat amb la pèrdua de la motilitat intestinal que clínicament es manifesta com restrenyiment crònic. En el nostre hospital es va donar el cas d’una dona afectada de restrenyiment crònic que a causa del dolor abdominal sense focalitat específica va ser tributària de tractament quirúrgic amb resecció d’hemicolon esquerre. L’estudi anatomopatològic i les troballes macroscòpiques i microscòpiques de la peça juntament amb l’estudi comparatiu d’un segment de bu-

Para ser grande hay que ser entero. Pessoa.

dell gruixut normal van permetre el diagnòstic. És a dir, es va posar de manifest l’absència de cèl·lules de Cajal en el budell de la malalta que en condicions normals estan presents i s’identifiquen mitjançant tinció d’immunohistoquímica amb un anticòs específic monoclonal anomenat c-kitt. Per a la identificació del gen c-kitt, que codifica el receptor de la membrana de la transcriptasa, es fa servir l’anticòs c-kitt (CD117). Aquest marcador s’expressa també en altres cèl·lules com mastòcits i melanòcits, entre d’altres. Com que els mastòcits estan en el budell, aquest fet serveix de control intern per validar la tècnica. A continuació comentarem quina és la patologia associada a les CIC, en quina patologia es pot trobar dèficit de cèl·lules intersticials de Cajal i, per últim, quin és el diagnòstic diferencial clínic de la constipació crònica. En relació amb les patologies associades a les CIC cal tenir en compta dos grans grups de patologies: en primer lloc, el dèficit cel·lular. Com s’ha dit, aquest fet comporta el restrenyiment crònic per la pèrdua de la capacitat de les

EN VIU

Positivitat de CIC al voltant dels plexes mientèrics (c-kitt 60x).

Absència de positivitat de CIC al voltant dels plexes mientèrics (c-kitt 60x).

cèl·lules d’actuar com a marcapassos de les cèl·lules musculars llises de l’aparell digestiu. I en segon lloc, la proliferació de les CIC. Aquesta alteració està dins del grup dels tumors anomenats GIST. Són un grup de tumors derivats de la proliferació de les cèl·lules de l’estroma intersticial gàstric, que inclouen les cèl·lules de Cajal. Actualment no està clar si el dèficit de CIC és una causa o conseqüència o si és congènita o adquirida. No hi ha estudis en què els derivats de l’aulvaquinona (laxant) produeixin dany en les CIC tot i que s’ha vist que no lesionen les neurones. Entre les patologies humanes associades al dèficit de CIC, hi ha les gastroparèsies diabètiques, la pseudoobstrucció intestinal, l’absència congènita del sistema nerviós entèric i el compromís intestinal de la malaltia de Chagas. Altres malalties en què podrien estar disminuïdes les CIC són la malaltia de Hirsprung, gastroparèsia idiopàtica (restrenyiment crònic per trànsit lent) i la hipoganglionosi adquirida. Per últim, davant del restrenyiment crònic hauríem de tenir en compte una sèrie de causes que

poden donar lloc a aquest quadre clínic: • Hàbits alimentaris o evacuadors incorrectes: inadequada aportació de fibra, manca d’exercici físic, ignorar la sensació de defecar, abús de laxants, canvis mediambientals. • Alteracions estructurals o funcionals: - Obstrucció còlica: neoplàsies, vòlvuls, colitis isquèmica, estenosis anastomòtiques postquirúrgiques, endometriosis, intosupció. - Obstruccions anorectals: rectocele, prolapse rectal, anismo. - Malaltia diverticular. - Síndrome del periné caigut. - Neuropatia o miopatia: aganglionisme congènit, malaltia de Chagas, dolicomagacolon de recte, pseudooclusió colínica o síndrome d’Ogilve. - Síndrome del budell irritable. • Anomalies neurològiques: lesions del sistema nerviós central i perifèric, neuropaties autonòmiques. • Alteracions psiquiàtriques: depressió, psicosi, anorèxia nerviosa. • Endocrines metabòliques: hipotiroïdisme, hipercalièmia, emba-

ràs, diabetis, deshidratacions, hipocalcèmia, urèmia, feocromocitoma, hipopituarisme, porfíria, mucoviscidosis. • Iatrogènia: immobilització dels pacients, fàrmacs com antiàcids, anticolinèrgics, anticonvulsivants, antidepressius, opiacis, antiparquinsonians, diürètics, ferro, antihipertensiu, ingesta de laxants durant molt temps, IMAO. Després d’aquesta llarga llista que cal tenir en compte en l’estudi del diagnòstic diferencial del restrenyiment crònic, el dèficit de cèl·lules intersticials de Cajal és una entitat més dins del grup de les alteracions funcionals amb traducció orgànica i amb baixa freqüència de presentació. ■

Bibliografia 1. Raul Yazigi G. Rincones olvidados de la gastroenterologia de las células intersticiales de Cajal. Gastro Latinoam 2006, vol 17 (1): 35-42. 2. Lyford G, He C, Soffer E. Pancolonic decrease in interstitial cells of cajal in patients with slow transit canstipation. Gut 2002, 51: 496-501.

Ser libre es ejercitarse en no ser nadie. Cioran.

EL PROGRÉS DE LA MEDICINA

Gossos voluntaris KGV

de 1922 Leonard Thompson, un noi de catorze anys, estava ingressat, moribund, a l’Hospital General de Toronto amb uns nivells de glucosa de 500 mg. Seguia tractament amb una dieta anorèxica amb la qual es perllongava la vida del pacient uns pocs mesos. Aquest tractament, l’únic que es podia oferir des de feia dos mil anys, va ser proposat pels metges romans Areteo i Celso. Tres anys abans, Frederick Banting, de 27 anys, tornava al Canadà després de la Gran Guerra a Europa. Era un cirurgià sense feina que va aconseguir una plaça d’ajudant de Fisiologia a la Universitat d’Ontario. Estudiant la funció del pàncreas va llegir una publicació d’un tal Moses Baron en què demostrava que la lligadura del conducte pancreàtic ocasionava la degeneració de les cèl·lules productores de la tripsina mentre que els illots de Langerhans quedaven intactes. A la primavera de 1921 el professor de fisiologia John Mac Leod va proporcionar al Dr. Banting un petit laboratori, deu gossos i un estudiant de medicina com ajudant, en Charles Best. Banting i Best van procedir a lligar el conducte pancreàtic dels gossos “voluntaris” i van esperar uns mesos que s’atrofiés la zona del pàncrees productora de tripsina. Els van extreure el pàncrees,

A PRINCIPIS DEL MES DE GENER

Després de mi, el diluvi. Lluís XV.

van macerar i exprimir la resta de teixit, i van obtenir un líquid que, segons la seva teoria, curaria la diabetis. El van administrar a uns altres gossos als quals se’ls havia eliminat la glàndula i aconseguiren controlar els nivells de glucosa. Havien descobert la funció de l’insulina. El Nadal de 1921 van presentar els seus treballs a l’American Physiological Society i l’11 de gener de 1922 administraven l’insulina a Leonard Thompson i aconseguien normalitzar-li la glucosa. Era l’interrupció del procés metabòlic fatal més espectacular de la història de la ciència mèdica. L’any 1923 Fred Banting rebé el Premi Nobel de Medicina que compartí amb Mac Leod i Best. ■

El nen malalt (1886). Arturo Michelena.

ESCRIVIM

Un mundo ingrávido DIEGO DE AMARAND

esde la ladera de esta colina puedo contemplar la belleza del paraje natural que me rodea. Lejos del mundanal bullicio, aquí, en este lugar, la soledad me acompaña, mis pensamientos se elevan y mis sentimientos se expanden. Siento los jadeos de mi respiración en medio de esta acogedora calma. El silencio me permite ser consciente también del palpitar de mi corazón. Es entonces cuando me sumerjo en mi mundo ingrávido. Soy el fruto de un deseo. El momento cumbre de dos seres que sincronizaron cuerpo y alma. Soy un conjunto de pensamientos y sentimientos; de ilusiones y deseos; de alegrías y tristezas; de fra-

casos y conquistas. Soy, también, un cuerpo a través del cual me nutro, crezco y experimento. Soy un corazón intuitivo, sensible y luchador. Una mirada infinita, conciencia de ser. Soy mucho más que materia, pero a menudo me siento como una mota de polvo suspendida en este maravilloso Universo. En el mismo instante que esto se produce, dirijo mi mirada al infinito y separo mi conciencia de ser de mi cuerpo físico. Mi mirada alcanza el horizonte y comienzo a imaginar… …“Soy un pájaro”. Un diminuto pájaro que vuela libremente el inmenso y maravilloso cielo azul. Soy uno con él. Descubro la sensación suprema de libertad. Soy un

Toda mi pintura ha girado en torno a un solo tema: el del paisaje desértico que es la vida. Z. Music.

ESCRIVIM

pájaro con la ilimitada conciencia de un humano. Hago propio el eterno deseo de volar. Experimento el cosquilleo que provoca el viento al deslizarse por mi cuerpo menudo. ¡Es increíble! Siento como propio el palpitar acelerado de su corazón. Él me siente con asombro e incredulidad, pero sin miedo. Establecemos una relación puramente intuitiva. Su instinto animal sabe que sólo deseo experimentar. El pequeño animal me recuerda esos pequeños momentos que a menudo pasan casi inadvertidos y que posteriormente se convertirán en trascendentales, como la improvisada conversación en un café, quizás. Cabriolas, caídas en picado y tirabuzones. Sensación sublime de velocidad en estado puro. Vertiginosos movimientos que, sin embargo, me transmiten una sensación de confianza y disfrute total. Es rápido, ágil y valiente. Sabe que estoy a su merced y se exhibe para mí mostrando todo su potencial. Movimientos perfectamente precisos y sincronizados, que parecen surgir desde la más infinita espontaneidad e improvisación. El diminuto pájaro me está regalando una maravillosa experiencia intangible que guardaré eternamente agradecido en mi corazón. Con aires de independencia vuela alto y mira al horizonte como retando al futuro. Una cabriola final se convierte en la inesperada e improvisada despedida. Mi conciencia de ser lo prendió y él ha decidido el momento en que finaliza nuestra relación. Nunca sabré el motivo, pero le guardaré un grato recuerdo. Surca el cielo sin apenas oponer resistencia al viento. Mientras, regreso a

mi cuerpo tras haber disfrutado de la comunión con un ser vivo que me dejará profunda huella. Soy mucho más que materia. Una estela indeleble, una búsqueda incesante, una ilusión sin fronteras, un eslabón más en la imborrable huella perpetrada por la humanidad desde hace varios miles de años, millones… Mucho más que materia, pero a menudo me siento como una mota de polvo suspendida en este maravilloso Universo. En este instante afloran

Soy mucho más que materia. Una estela indeleble, una búsqueda incesante, una ilusión sin fronteras, un eslabón más en la imborrable huella perpetrada por la humanidad desde hace varios miles de años, millones…

recuerdos que mi conciencia de ser conserva con especial cariño en su interior. Descubrí mi conciencia de ser hace ya algún tiempo. En un viaje hacia mi interior, el corazón se me reveló como el centro de mi ser y el cobijo de mis emociones más profundas. En él nace el sentimiento más poderoso y creador del Universo: el amor. Amor, eres fuente de creación; eres la esencia para la vida humana. Amor, eres el principio y final de todas las cosas; la ley de la gravedad para los seres vivos. Mi llanto más puro, sincero y espontáneo se produjo un día, por sorpresa para mí, desde lo más profundo de mi corazón. Fue mientras transcendía nuestro

amor, germinando así la semilla que alarga nuestras sombras en la siempre estimulante búsqueda de la eternidad. Fue en el preciso instante en que culminaba la procreación de un ser que nos ha regalado la felicidad más hermosa. La humanidad, desde tiempos ancestrales, ha vivido con la necesidad de buscar en su interior y expresar la complejidad del mundo ingrávido que la envuelve; de subrayar su intangibilidad y sentirse eterna, buscando respuestas a inquietudes espirituales y existenciales que escapan al mundo de la razón. El sexo sagrado ha sido, al menos, la fuente fundamental para garantizar una presencia terrenal perdurable. Hace algún tiempo conocí la soledad existencial. Una mirada al horizonte infinito me permitió superar la agonía cuando casi perdida se hallaba en mí la esperanza. En estos momentos me siento pleno, feliz y satisfecho. En el futuro sé, por una intuición consciente, que la misión más importante de mi vida se me revelará como un llanto espontáneo fraguado en mi interior. Desde la ladera de esta colina, mientras contemplo la belleza del paraje natural que me rodea, respiro profundamente y retorna a mí el recuerdo de la experiencia vivida con el pájaro. El astuto animal, de sutil instinto, se zafó de mi conciencia de ser con la misma facilidad que se humedecen mis ojos al evocarlo. El diminuto ser vivo, que ahora sobrevuela la lejanía y lo más profundo de mi corazón, ha sido un hermoso pretexto para exteriorizar la riqueza infinita de mi mundo ingrávido. ■

He arrojado esa cosa minúscula que llaman “yo” y me he convertido en el mundo inmenso. Soseki.

ESCRIVIM

El Doctor Río, un médico en activo DR. SIMPLE

ras abrirse la puerta del despacho de medicina, un hombre de mirada profunda salió a mi encuentro, a medio metro de distancia me tendió la mano, yo le imité, tal vez apretando más de lo protocolario en un intento de decirle con ese gesto que a esa mano seguía un hombre dispuesto a lo que fuera menester en lo académico con tal de aprender el arte y dar servicio honrado a él y a sus pacientes. Tenía un preceptor. Tras esa situación vino la siguiente, el rito del café. En el camino personas uniformadas de blanco me miraban, pero esas mi-

dimos un apretón y su sonrisa franca me dió la bienvenida. Al instante con andar ágil apareció la doctora Flores quien abordándome directamente me espetó: ¿tú, de dónde vienes?; como en ese momento esperaba un nuevo apretón de manos, que no llegó, y me estaba cambiando el café de la diestra a la siniestra con desatino, una gota gruesa del brebaje saltó del vaso yendo certera a la pechera de mi recién estrenado hábito, ¡qué contratiempo y sonrojo!; la doctora Flores mirando de soslayo la medalla recién adquirida me dio

también la bienvenida y de inmediato se dirigió a la cafetera con el ademán de estar inquieta por algún caso clínico. El Dr. Río y yo nos sentamos aparte de las galenas y de otros que iban llegando. Mientras removíamos el café le ofrecí un pitillo rubio, yo me encendí otro, lo necesitaba. La cosa no pasó de tomar sorbos de café y de fumar, él tranquilo y yo nervioso. En cada calada miraba al infinito por encima de mi hombro; esa mirada absorta la había visto antes… en mi padre. Seguramente ambos lle-

La cosa no pasó de tomar sorbos de café y de fumar, él tranquilo y yo nervioso. En cada calada miraba al infinito por encima de mi hombro; esa mirada absorta la había visto antes… en mi padre.

radas veían a alguien más que el aprendiz, lo veían a él, tenía aura, lo aprecié enseguida. Ya en el refectorio, el Dr. Río pronunció: doctora Ángeles, te presento al doctor Simple, que ha venido a echarnos una mano; nos

El doctor (fragmento, 1890). Luke Fildes.

Sols de l’amor neixen les mirades més profundes. Nietzsche.

ESCRIVIM

garon a comprender de que iba “la cosa”, que diría el castizo, uno desde el aprendizaje desde abajo sorbiendo sabiduría desde la raíz del árbol, el otro desde el esfuerzo pesado con qué ganar sustento para su mujer y sus hijos, sorbido por “las minas” en unos años en que cuando te pagaban agachabas la cabeza. No nos decíamos gran cosa, la verdad, pero igual que en presencia de mi padre, me invadía la sensación de que el Dr. Río conocía el secreto, el de la existencia y eso restaba importancia a las largas pausas, mas aún se engrandecían como se engrandece el bosque cuando sólo se oye el silencio o a lo sumo el viento. En los días sucesivos, mientras Río examinaba con gran meticulosidad a sus pacientes, yo lo observaba intentando captar conciencia de lo que se hacía y sus maneras de ejercitar el arte. Con el tiempo a la vez que él fue dán-

A medio metro de distancia me tendió la mano, yo le imité, tal vez apretando más de lo protocolario en un intento de decirle con ese gesto que a esa mano seguía un hombre dispuesto a lo que fuera menester.

dose cuenta de mis muchas limitaciones, yo fui apreciando que detrás de esa adustez había un hombre generoso y amable en lo más noble de ambos términos, pero sin estridencias.

Por fin una noche, en una guardia muy accidentada, lo vi afectado; una señora joven se ahogaba, se ahogaba de verdad; Rosa, que así se llamaba la paciente, lo mira-

Por fin una noche, en una guardia muy accidentada, lo vi afectado; una señora joven se ahogaba, se ahogaba de verdad.

ba pidiendo auxilio con sus ojos, sin dejar de hacer esfuerzos para respirar; Marimar, su enfermera, miraba fijamente a Río mientras éste le indicaba el tratamiento con cara seria y palabras medidas. Entre tanto Marimar lo instauraba, Río iba a la sala de trabajo y volvía, auscultaba a doña Rosa y se quedaba pensativo, dio alguna orden más sin quitar el ojo al monitor y volvió de nuevo a la sala, encendíó otro pitillo absorto en el caso y acabó a sorbos un café que ya empezaba a enfriarse. Escribía en el informe y me miró severo a los ojos sin mediar palabra. Al cabo de media hora interminable doña Rosa respiraba con más comodidad, él recuperó la calma. Tras unos minutos de silencio, observando la situación, la tomó de la mano y le preguntó con una ternura inesperada: Rosa, ¿está mejorcita? Ella lo miró con confianza, fijamente; ambos se entendieron.

Sols s’aprèn de qui s’estima. Goethe.

Esta escena con sus silencios y su liturgia desnuda de toda vanidad, ajustada únicamente a aliviar de sufrimiento a su paciente me impresionó. Humanidad. El Dr. Río tenía el don… ciencia y caridad. Ahora, cuando han pasado los años y tengo el placer de verlo, sigo sintiendo un sereno respeto a mi primer maestro, la persona sabia y generosa a la que no puedo engañar. Sin embargo los largos silencios de antaño y las miradas al infinito se han cambiado por alegría y ganas de compartir palabras y experiencias que nos hagan pasar un buen rato, que nos hagan reír. La vida es breve, y esa es mi forma de darle afecto, prosaico o mundano si ustedes quieren, ¡sí! pero sólo para mi maestro. ■

ESCRIVIM

Las cruzadas de Croan DANIEL TRIQUELL PEDRO

espierto sobresaltado montando mi caballo al galope, llevo el cinto ligado a la silla, mis manos atadas a las riendas y mantengo como puedo el equilibrio sobre mi montura. Mi primer impulso es llevarme la mano al pecho y palpar mi collar de ónice, herencia de mis antepasados, saber que sigue ahí me tranquiliza. Sudoroso por el sol del mediodía empiezo a recordar, me llamo Roberto de Croan y huyo a toda velocidad de un grupo de asesinos a través del bosque de Monistrol. Me dirijo hacia el monasterio templario de Montserrat, en respuesta a la revelación que tuve hace unos meses. De no ser por mis repentinos desmayos hubiera despistado a mis perseguidores hace ya dos días en el pueblo de San

Pedro. Conozco perfectamente todos los rincones de mi reino, pero tal y como van las cosas tengo suerte de seguir vivo. El rey sarraceno Marsil no cesará en su empeño, anhela mi cabeza, la cabeza de un Maestre Templario, para demostrar su poder al resto de emiratos, obtener sus favores y exterminar nuestra orden para siempre. Sé que no soy mejor que ellos, a sus ojos sólo soy uno asesino de su raza, que sega vidas bajo el emblema santo de la roja cruz gamada. Al ponerse el sol, por fin dejo el bosque, ante mí se alza la inconfundible y misteriosa silueta de Montserrat, desmonto al pie de la montaña, desde donde diviso el Monasterio en lo alto. Miro atrás, no pueden estar lejos, tengo dos o tres horas de ventaja, tal vez menos. El camino hasta la ermita es duro y a pie, estoy exhausto, decido deshacerme de mi pesada espada y de mi cota de malla. No puedo detenerme, ellos tampoco lo harán. Aligerado e indefenso empiezo a subir el sendero, obligado a parar con frecuencia para recobrarme de mis constantes mareos, hasta que siento como me abandonan las fuerzas definitivamente, me alejo lo que puedo del camino, adentrándome entre árboles y maleza, segundos después me desvanezco junto a los últimos rayos de sol. Abro los ojos y sólo veo oscuridad, puedo oír mi respiración, decido incorporarme. En ese instante una luz se enciende gradual-

mente, mostrándome la extraña alcoba donde me encuentro, con objetos redondeados construidos con algún tipo de material que desconozco. Me fijo en mi indumentaria, es inusual, muy ligera, aunque resistente y con aspecto militar. No reconozco nada en mi entorno, mi corazón palpita más y más rápido, intento recordar, pero no sé como he llegado aquí, enfurecido me abalanzo sobre una gran ventana negra, grito una y otra vez, golpeo la ventana con todas mis fuerzas, desconcertado veo reflejado mi rostro en ella, un rostro frío y distinto, a través del cristal veo lo que parecen ser estrellas, me calmo por un segundo, cada vez diviso más y más, de repente caigo al suelo sobresaltado por la aparición de una inmensa y extraña nave, el coloso cruza por delante de la ventana, desesperado me levanto, grito y agito mis brazos con la esperanza de ser visto. La nave pasa de largo, no parece haber advertido mi presencia, estallo en cólera, arremeto contra todos los objetos de la habitación destrozando todo cuanto se pone a mi paso, iracundo siento angustia y la sensación de estar cayendo desde lo alto de los cielos. La luna llena ya se alzaba en medio de la noche, cuando desperté en medio de árboles con un horrible dolor de cabeza. Unas voces débiles captaron mi atención, venían de un poco más abajo, me deslicé silenciosamente entre los arbustos hasta poder ver

Amb amor, l’ésser humà dóna el millor de si mateix. Hölderlin.

ESCRIVIM

el sendero. Allí estaban mis encapuchados perseguidores de piel oscura, con aterciopeladas vestiduras blancas luciendo el emblema de la media luna, botas y brazales de cuero marrón grabados en hilo de plata, espada y puñales con sus vainas a juego, anclados a un cinto rojo. Sin duda eran ellos, asesinos del credo real, enviados por Marsil para acabar conmigo. Me retiré sigilosamente entre las sombras, decidí seguir hacia la cima evitando el camino principal y abriéndome paso a través de la maleza. Horas más tarde un montón de arañazos decoraban mis

Me levanto más calmado, en una habitación revuelta, me llama la atención un libro en el suelo, parece ser un viejo diario, sobre su cubierta de piel figura el emblema templario, al abrirlo reconozco mi propia letra.

brazos y piernas, pero ya había llegado al monasterio, me dispuse a abrir la puerta principal, cuando me desvanecí. Me levanto más calmado, en una habitación revuelta, me llama la atención un libro en el suelo, parece ser un viejo diario, sobre su cubierta de piel figura el emblema templario, al abrirlo reconozco mi propia letra. “13 de febrero de 7008, la raza sarracena ha construido un nuevo modelo de nave llamado Yataghan mucho más evolucionada que las nuestras. Se me ha encomendado la misión de

destruirla”, “28 de marzo de 7008, una de las naves de nuestra flota ha caído en manos de la Yataghan, cientos de tripulantes han sido masacrados”, “17 de abril de 7008, llevamos meses vagando por el espacio, sigue sin haber indicios de la Yataghan, la tripulación atemorizada, cree que no tendremos ninguna posibilidad”, “14 de julio de 7008, dos naves más han sido aniquiladas, ya sólo quedamos nosotros”. La luz de la alcoba aumentaba de intensidad, mi mente me abandonaba. Una luz blanca lo envolvía todo, apenas podía distinguir la fachada del monasterio, era difícil mantener los ojos abiertos, sentí mi cuerpo despegarse del suelo, estaba flotando, el sosiego y la tranquilidad se apoderaron de mi. Una voz femenina que provenía de todas partes empezó a hablarme. “Templario, en tus ojos reconozco el valor de tu antepasado y la determinación de tu sucesor. Mía es la negra piedra que ahora adorna tu cuello, te ha traído hasta mí y mediante ella te transmitiré el conocimiento que necesitas allí donde vas.” Un rayo de luz atravesó el cielo para incidir en la piedra de ónice que destellaba y temblaba cada vez con más intensidad, hasta estallar en un millón de añicos. Mi cuerpo empezó a descender lentamente, mientras alguien me gritaba. “¡Capitán! ¡Capitán! ¡Le necesitamos en el puesto de mando!” Una figura borrosa apareció ante mí. “¡Esperamos órdenes, señor! ¡Están aquí!” Cerré el diario y me levanté del suelo, ya nada parecía extraño, me pareció reconocer cada rincón de la nave. El alférez

me condujo a la sala de mando, con mi tripulación esperando órdenes. Los inmensos ventanales ofrecían una amplia vista del campo de batalla, distinguí en la lejanía la nave sarracena con su emblema en forma de media luna. “Capitán, no sabemos cómo, pero nuestros escudos y motores de hiperpropulsión no responden. Estamos condenados, ¡ni siquiera podemos huir!” Me acerqué al gran ventanal, “no estamos aquí para huir, alférez. No inicien ninguna acción ofensiva. Avancen lentamente, quiero situarme tan cerca de su nave que pueda tocarla”. Poco a poco nos aproximamos tanto a la Yataghan que pude distinguir claramente a su capitán, tenía un aspecto soberbio, estaba claro que confiaba ciegamente en la superioridad de su nueva nave. Sin dejar de mirarle fijamente a los ojos, ordené: “activen la propulsión delantera y trasera simultáneamente.” La nave empezó a temblar, cada vez más, la fuerza contraria de sus motores la estaba aplastando, la estructura de nuestra nave parecía retorcerse por momentos. Los labios de su capitán empezaron a dibujar una sonrisa, que en unos segundos se convirtió en una carcajada, fue entonces cuando ordené: “detengan el motor delantero, ¡YAAAAAAAA!” Los motores traseros nos empujaron hacia delante con una fuerza descomunal, embistiendo de forma brutal la nave sarracena, destrozando todo cuanto estaba a nuestro paso, un estruendo horrible dio paso al silencio y a la oscuridad. ■

La senzillez original, aunque pequeña, bajo el cielo, nada puede someterla. Lao Zi.

ESCRIVIM

Foc, foc, fot-li foc SERGI FARRERAS

questa vegada no us vull recomanar res, més que res perquè se’m podria entendre malament: us vull parlar del foc. Però el foc com a símbol d’energia, d’intel·ligència i de transgressió. No el foc que a l’estiu destrueix grans masses forestals, ni el foc que amb un munt de pneumàtics fan els obrers per reclamar atenció, ni el que feien servir els nostres avantpassats a la inquisició per cremar persones acusades de bruixeria, ni el que, no fa tant, servia per encendre la fotografia del cap d’una monarquia obsoleta i atrotinada. Em refereixo al foc com a element purificador que està present al nostre país. És una constant en les festes: fogueres, correfocs, bestiari de foc, falles i espectaculars castells de foc són comuns en les festes on es barreja el seny i la rauxa al voltant del foc. A les falles de València, el foc purificador carbonitza efígies de

polítics i famosos, escarnits uns dies i després cremats en una acció de justícia popular tan expeditiva com inofensiva al crit de foc a la Barraca! A la Patum de Berga, el salt dels plens és un dels actes més esperats i és l’apoteosi de la festa, on la gent es barreja amb els diables en un ball infernal. Els castells de foc de Tarragona, Blanes, Sitges o Barcelona fan que milers de persones, bocabadats, admirin les figures que dibuixen al cel d’una nit d’estiu. L’aquelarre de Cervera omple de bruixes i diables tots els carrers que, al ritme de la música i omplint la sang d’alcohol, realitzen un tribut al mascle cabró. Però d’entre totes les festes en destaca una que ens agermana des de Perpinyà fins a Alacant: Sant Joan. És, des de temps immemorials, la celebració del solstici d’estiu, una tradició pagana que impulsa la germanor entre ciutadans.

La festa de la revetlla precisament pren el nom de les herbes remeieres que ja es collien en temps dels romans (berbena: ram negre), que diu la tradició que proporcionaven riqueses i ventura a qui les posseïa. Els elements pagans van patir una gran persecució per tal de transformar aquesta festa en cristiana. També va estar perseguida i prohibida per Felip V i el dictador Francisco Franco. Tot i les adversitats, la festa del solstici d’estiu es manté, però amb mancances. Actualment les revetlles són objecte d’una mercantilització que les converteix en festes alienadores i les desposseeix del seu caràcter original. L’espurna del foc ha de fer revifar la flama que encén les fogueres que –al seu voltant, el ball, la gresca, els vins dolços i la coca (de forner)– ajuden a passar la nit més curta de l’any tot mantenint una tradició. Reneix la memòria i reneix l’esperança que el foc serveixi sempre d’element purificador i festiu al nostre país. Bona revetlla a tothom! ■

No m’afligeix que els homes no em coneguin. El que m’afligiria és no conèixer els homes. Confuci.

ESCRIVIM

Epicrisis musical BALBANI

a doctora Cleo se presenta al doctor Chairman para iniciar su ciclo de rotación hospitalaria como médico de familia y el doctor le propone el siguiente programa docente: adquirir habilidades para realizar la historia clínica y la exploración general, plantear el diagnóstico diferencial, solicitar las pruebas complementarias pertinentes y prescribir el tratamiento adecuado. El doctor considera que la anamnesis es el cimiento de todo el edificio terapéutico y en las próximas semanas dedicará a ello su mayor interés. Chairman: El interrogatorio debe ser exhaustivo y es necesario preguntar por los antecedentes familiares e incluso el fisiologismo

Sí, la enfermedad es el punto de llegada y el síndrome el punto de partida.

pero te aconsejo, no obstante, que empieces por la enfermedad actual, que es su principal preocupación y después vas completando la historia cuando el paciente, más tranquilo, pueda ir recordando incluso aquella pleuritis de la juventud. También intenta confirmar al-

gunos datos con la entrevista a sus familiares. Usa, por ahora, lápiz y papel; tienes una hora. Suerte. Cleo: Me temo que he obtenido una historia de estilo posmoderno porque el señor Josep, a la vez que explicaba una fiebre (no termometrada) desde “hacía mucho tiempo”, insistía en que le solucionara el estreñimiento que padece; también me dijo que no sabía qué medicación tomaba habitualmente ya que se la administraba su esposa pero ésta insistía en que le prohibiera a su marido las comidas grasas y el vino. No dejaba de llamarme nena. En fin... con estos datos no sé cómo orientar el diagnóstico; además, casi no he podido preguntar porque no paraba de hablar y como los libros dicen que permitamos que el paciente se exprese libremente... Chairman: Sí, sí, es habitual que el paciente explique “su historia” pero no relata una historia médica sino su biografía y por tanto hace referencia a sus molestias a la vez que a las opiniones de otros facultativos consultados; explica circunstancias poco relevantes y una cronología muy laxa: “desde siempre”, “hace diez o veinte días” y si preguntas ¿quince días, pues? rápidamente lo confirma porque quiere seguir con su historia. Esfuérzate por precisar el tiempo de evolución de las enfermedades crónicas, sobre todo diabetes e hipertensión. Tienes que construir un adecuado instrumento de tra-

bajo, de la categoría de un Stradivarius; por ahora has conseguido un buen guitarrón del mariachi. Te aconsejo empezar con la silla, que es la herramienta más importante del médico; te sientas a su lado y cuando marche por las

Te aconsejo, no obstante, que empieces por la enfermedad actual, que es su principal preocupación y después vas completando la historia cuando el paciente, más tranquilo, pueda ir recordando incluso aquella pleuritis de la juventud.

ramas (a veces quiere explicar las enfermedades de su esposa) alargas la mano para sujetar su hombro y verás que momentáneamente guarda silencio y eso te permite tomar el hilo del interrogatorio porque a veces te interesa precisar todas las características de un síntoma aparentemente poco importante. También puedes, con la otra mano, indicar “el alto” al familiar cuando intenta rectificar al paciente; posteriormente contrastarás la información. Ejerce como un director de orquesta. Ah, no te olvides de consignar su profesión y las alergias. Tienes que considerar “el escenario”, es decir, las cir-

Hay libros cortos que, para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga. Francisco de Quevedo.

ESCRIVIM

cunstancias en que aparece el trastorno, por ejemplo los baños de mar y la amnesia global transitoria o la fila de los mancos en el cine y la parálisis radial. Sé muy prudente al preguntar por los animales domésticos; en una ocasión un enfermo neumónico hizo sacrificar al loro de la sala de estar que recién cumplía los cincuenta años. Cleo: He caído en la cuenta que los libros de medicina están escritos al revés. Chairman: Sí, la enfermedad es el punto de llegada y el síndrome el punto de partida. Los libros explican las enfermedades como un ideal platónico, es decir, una historia natural con todas sus posibles manifestaciones y complicaciones pero la realidad se presenta con los síntomas que observamos y los signos que detectamos en la exploración. Si conoces la enfer-

El doctor le propone el siguiente programa docente: adquirir habilidades para realizar la historia clínica y la exploración general, plantear el diagnóstico diferencial, solicitar las pruebas complementarias pertinentes y prescribir el tratamiento adecuado.

medad “ideal” podrás preguntar y buscar para confirmar o descartar aquello que puede manifestarse aunque a veces te encuentres con síntomas no catalogados que también tienes que documentar, pero

no incluyas síntomas con calzador ya que la enfermedad real es, como la vida, azarosa y variada. A veces un cuerpo sufre varias enfermedades. Haz referencia también a la ausencia de aquellos síntomas habitualmente presentes. Cleo: ¡Qué difícil es la medicina¡ Todo es incierto. Chairman: La historia clínica es el mejor instrumento para simplificarla y también disponemos de muchas exploraciones complementarias para confirmar el diagnóstico. Finalmente tenemos que elaborar un documento médico llamado epicrisis, que en nuestro caso es el informe de alta hospitalaria, donde incluimos la evolución del paciente y el tratamiento que recomendamos. Este documento literario es una obra de arte. Cleo: ¿Obra de arte? ¡Qué antigüedad! Chairman: Es una obra de arte porque conseguimos ordenar la realidad y le damos sentido, coloreamos los síntomas e interpretamos las emociones del paciente cuando hacemos referencia a sus deseos. Es un documento muy importante y tenemos que realizar

una síntesis comprensible para nuestros colegas y también, a otro nivel, para el propio paciente; te aconsejo que no emplees un lenguaje demasiado técnico ni utilices acrónimos. Lástima que en muchas ocasiones su destino sea acompañar el albarán de la reparación del televisor. Recientemente el doctor Chairman recibió un envío postal del libro Parafasias, el síndrome del acento extranjero, que correspondía a una tesis doctoral leída en el Anfiteatro Anatómico de la Reial Acadèmia de Medicina y estaba dedicada “A mi maestro Chairman” y firmado por “La doctora del guitarrón, especialista en incertidumbres”. El doctor Chairman, expresando melancólica alegría, nos dijo enigmáticamente: “La doctora Cleo ha encontrado finalmente una silla para tocar su Stradivarius.” ■

De lo invisible, los dioses tienen un conocimiento inmediato; a los hombres, en cambio, sólo les queda hacer deducciones. Alcmeon.

LLOCS I VIATGES

El Camí dels Bons Homes JORDI RESA

L’ANY 1209 es va iniciar la croada

contra els càtars, homes i dones que promovien la pràctica d’un cristianisme pur, senzill i espiritual com en els seus orígens, lluny de l’Església catòlica romana del segle XIII, que consideraven ostentosa, autoritària i corrupta. El 16 de març de 1244 cau el castell de Montsegur, símbol de l’últim refugi de resistència dels càtars contra la Inquisició. Avui un sender de gran recorregut, el 107, enllaça el pla dels Cremats (nom que ens recorda el tràgic final dels càtars refugiats en aquest indret), al peu del turó on es troben les restes del castell de Montsegur, amb el santuari de Queralt a Berga. El GR-107 és el Camí dels Bons Homes, la ruta de migració que van seguir els càtars durant els segles XIII i XIV en la seva fugida de la croada i la Inquisició. Travessant de sud a nord els Pirineus (en sentit contrari a la històrica fugi-

da), recorre les comarques catalanes del Berguedà i la Cerdanya i les occitanes de les Valls d’Acs i del Païs d’Olms, en el departament de l’Arièja. El catarisme Té el seu origen en el bogomilisme, doctrina difosa a mitjan segle X a Bulgària per provocar una reforma social de l’Església Oriental. Promovia la confiscació i repartiment dels seus béns entre els més necessitats. Va rebre la influència del maniqueisme procedent de l’Àsia Menor i el Nord d’Àfrica, segons el qual hi ha dos principis irreductibles, el bé i el mal, Déu i el dimoni, creador del material i del temps (principi essencial de corrupció i destrucció). Seguint la doctrina cristiana i a través de la redempció, els seus adeptes arribaven a l’estat dels purs. El catarisme predicava el Nou Testament. Dels evangelis extreien les normes que aplicaven amb rigor en la vida. L’essència de la doctrina era el menyspreu al material, el rebuig a la violència i la disciplina en el treball. Practicaven l’abstinència sexual i d’alguns aliments (carns) i una litúrgia de pregària i predicació. Hi hagué també un corrent moderat. Els càtars perfectes seguien la doctrina estrictament. Els càtars

Ser mestre és, en realitat, ser deixeble. Kierkegaard.

LLOCS I VIATGES

creients només s’hi apropaven. Sovint abans de morir rebien el consolamentum, ritus que els elevava al grau de perfectes. Amb el melhorament, refermaven la fe. Amb l’endura, els malalts o els ancians decidien morir per inanició. Tenien una jerarquia formada per bisbes, preveres (ancians) i diaques. Rebutjaven la guerra, els valors feudals i l’organització de l’Església de Roma.

El nom de càtars (del grec “katharos”, purs) els va ser donat pels catòlics per referir-se als “pretensiosos que es consideraven purs”; ells mateixos però s’anomenaven cristians o homes bons. Gràcies a cavallers i mercaders tornats d’Orient, es divulgà per Llombardia, Occitània (d’on passà als Països Catalans), Provença, Flandes i la regió del Rin. Per la importància que va tenir a Occitània els seus adeptes també es coneixien amb el nom d’Albigesos (d’Albí, important ciutat occi-

tana de la Vall del Tarn). Els principals nuclis de catarisme van ser Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix. El Llenguadoc, en contraposició a la societat rural i feudal que imperava a la resta d’Europa, representava una societat urbana avançada econòmicament i culturalment, en expansió demogràfica, on aparegué la burgesia com a nou estament que amenaçava el poder feudal establert entre la noblesa i l’església. El catarisme, que promovia el retorn als valors del cristianisme primitiu, més senzill i espiritual, es convertí aviat en una amenaça pel vassallatge polític, tributari i religiós del Llenguadoc a Roma. El catarisme influí la societat catalana sobretot des de la segona meitat del segle XII fins a la fi del segle XIII. Penetrà des d’Occitània a través dels transhumants, el comerç i la indústria tèxtil, i s’incrementà amb la immigració de nobles occitans càtars motivada per la repressió religiosa a Occitània. La corona i l’església catalanes afavoriren l’arribada dels nobles càtars per la important entrada de capital i per l’interés de repoblar els territoris conquerits als sarraïns. D’altra banda, els grans senyors feudals, interessats a afermar la seva influència enfront de la jerarquia eclesiàstica, també eren propensos a l’adopció d’una doctrina que comportava la supressió del poder de l’Església. Però va ser en la naixent burgesia on el catarisme s’adaptava millor als interessos de classe, per la seva concepció dualista: el món agrari i feudal, basat en el sentit de

nissaga i propietat territorial, representava el mal, i el món artesà i comerciant encarnava el bé. Les zones més influïdes per la doctrina càtara foren el Rosselló i les valls pirinenques, on les grans famílies tenien estrets lligams familiars, culturals, militars i econòmics amb Occitània. Nobles protectors del catarisme van ser Ramon de Josa, Ramon de Castellarnau, Berenguer de Pi i, sobretot, Arnau de Castellbó, un dels caps visibles de l’església càtara catalana. La croada albigesa que reprimí el catarisme occità repercutí a Catalunya amb la fi de l’expansió catalana en terres occitanes, que anaren passant a poder del rei de França, a partir de la poc recordada batalla de Muret, l’any 1213, on va ser abatut el rei Pere I el Catòlic. La croada contra els Bons Homes s’havia transformat en una lluita del Nord contra el Llenguadoc, en l’expansió dels dominis del rei de França, i en la desfeta del futur desenvolupament dels dominis de la Corona catalanoaragonesa. Es tractava d’una croada politicoreligiosa. Una important onada d’exiliats que fugia de la repressió cap al sud contribuí a la conquesta i repoblació de terres islàmiques. També afavorí l’expansió catalana per Itàlia on trobaren refugi a Llombardia. La repressió definitiva de l’heretgia a la Corona catalanoaragonesa va arribar amb Jaume I, que acabà cedint a les pressions papals. A mitjan segle XIII fou establerta la Inquisició, a càrrec dels dominicans. Amb el tractat de Corbeil, s’establiren les bases per a

Al carecer de palabras para definir la justicia, la manifiesto a través de mis actos. Sócrates.

LLOCS I VIATGES

futurs lligams reials, polítics i econòmics entre França i la Corona catalanoaragonesa, i noblesa i burgesia deixaren de donar suport a l’heretgia. El tractat tancava definitivament la política transpirinenca dels primers comtes barcelonins tendent a crear un estat de terres catalanooccitanes, amb la seva renúncia. El catarisme va ser combatut pel Papa Inocenci III i els seus successors amb la predicació de cistercencs i dominicans, amb la croada albigesa i amb la Inquisició. Pràcticament extingit a la segona meitat del segle XIII, se’n mantingueren reductes a Occitània fins al segle XIV i a Llombardia fins el segle XV. La travessa Convertit en sender de Gran Recorregut (GR-107), es pot recórrer a peu, a cavall i en bicicleta de muntanya (amb trams no exempts de dificultat). Existeix una variant que enllaça el Santuari del Miracle, al Solsonès, amb Gósol. La febrada actual sobre rutes i travesses, amb el denominador comú del “ganxo comercial” i la bona voluntat de promocionar projectes de dinamització territorial, ha comportat l’aparició de diverses topoguies com la del Camí dels Bons Homes. Amb una des-

cripció detallada de cadascuna de les etapes i amb les informacions necessàries sobre allotjaments i serveis. És una eina interessant per embarcar-se en el repte de recórrer els 189 km a peu o 220 km en BTT que separen el monestir de Queralt amb el castell de Montsegur. La guia del Camí dels Bons Homes en bicicleta de muntanya descriu les alternatives per fer el camí quan no és possible seguir el sender de gran recorregut. La més important és la variant de la Portella Blanca (tram no ciclable), que voreja el mític pas enllaçant Bellver amb Puigcerdà pel Camí de Sant Jaume que ve de Llívia, i Puigcerdà amb Porta seguint la ribera del riu Querol. De sud a nord destaquen les antigues mines de carbó a l’entorn de l’obaga de les Nou Comes, les vistes dels Rasos i la Serra d’Ensija des de Peguera, l’església i castell de Santa Eulàlia de Bonner, Gósol, el Parc Natural del Cadí-Moixeró, Gresolet, la Serra de Gisclareny, Gréixer, el coll d’Escriu, el coll de Pendís, la vall d’Ingla, la Portella Blanca i la ribera de Campcardós (si és fa el camí a peu), el coll de Pimorent, el camí boscós de baixada des del coll a l’Ospitalet, l’es-

La cosa més bonica és la que s’estima. Safo.

glèsia de Merenç de las Vals, el coll de Bergon, Orgeis, Orlú (Reserva Nacional), el Coll d’Osca (dura ascenció dalt la bicicleta), Ascon, les vistes del vessant nord Pirinenc des del refugi de Chioula, el descens a Pradas entre avets, Comus, i les gorges de la Frau, avantsala del místic Montsegur. ■

Tota la informació sobre allotjaments i serveis a: Consell Regulador del Camí dels Bons Homes Tel. 93 824 41 51 www.camidelsbonshomes.com Bibliografia i cartografia • El Camí dels Bons Homes. Topoguia de la ruta dels càtars de Berga a Montsegur. Diversos autors. 2a edició. Edita Altaïr i Consell Regulador del Camí dels Bons Homes. Barcelona, 2003. • El Camí dels Bons Homes. De Berga a Montsegur amb bicicleta. Ignasi Besora. Edita Altaïr i Consell Regulador del Camí dels Bons Homes. Barcelona, 2002.

LLOCS I VIATGES

Marxem a Guatemala DIANA ESCOLÀ

i estàvem tots tres germans estirats als nostres llits intentant dormir. Però no podíem. Estàvem nerviosos. Estàvem excitats. Els pares ens acabaven de donar una notícia imprevista, inesperada. Passat l’estiu marxaríem cap a Guatemala… Primer calia localitzar aquest país al mapamundi: Guatemala estava per sota de Mèxic, a l’Amèrica Central. Semblava irreal, s’havia de travessar l’oceà Atlàntic per arribar-hi! Però passats uns dies, unes setmanes, ja ens havíem fet a la idea, jo no dèiem Guatemala, sinó Guate. Ja només pensàvem com seria el país. Viuríem al mig de la selva? Tindríem una casa damunt dels arbres? Ens traslladaríem amb lianes? La nostra imaginació no tenia límits. Finalment vam arribar a Ciudad de Guatemala el setembre de 1981 amb la intenció de quedar-nos a viure allà uns quants anys, per la feina del meu pare. El primer que recordo va ser quan vam sortir de l’avió i una bocanada de xafogor densa ens va envair la cara i el cos. Aquesta humitat pesada i enganxosa semblava que dificultés la respiració. Però era igual, estàvem molt emocionats… Ens vam instal·lar en una casa amb jardí a la zona 14 (zona residencial). Aquell jardí rectangular tenia 3 arbres i una hamaca penjada entre 2 dels arbres; ens els vam repartir entre els 3 germans i allà,

EREN QUARTS D’ONZE DE LA NIT,

enfilats als arbres com si fóssim micos, va començar la nostra gran aventura guatemalteca. Primer de tot, vaig haver d’explicar als meus companys quin era l’idioma amb el qual em comunicava amb els meus germans, el català, un idioma diferent del castellà. No ho veien massa clar i, fins i tot, em van preguntar si també resàvem en català. Jo vaig contestar que sí, sense entrar en més detalls, no fos cas que hagués de recitar cap vers… Després, poc a poc vam anar enganxant l’accent guatemaltec: ahorita mismo (això volia dir quan pugui vindré…), carro (cotxe), coche (porc), colochos (rínxols), güero (persona rossa), gringo (americà i per extensió estranger blanc), arbejas (pèsols), chile (pebrot), elote (blat de

moro), papas (patates). També vam aprendre els renecs: púchicas, híjole… Vèiem els programes de televisió: “El chavo del ocho”, “El Chapulin Colorado” (quins farts de riure!). Quan vam tornar cap a Barcelona (el gener del 84), morena que estava i amb l’accent que tenia, ningú es creia que jo parlés català. Ens vam integrar en aquell país sense cap problema, la gent és molt amable i el fet de parlar el mateix idioma facilitava molt la comunicació. I vam entrar de ple en la gastronomia guatemalteca. Jo vinc d’una família menjadora i Guatemala va ser un paradís gastronòmic. Milers de fruites exquisites (zapote, pitaya, bananos –desenes de varietats diferents–, bananitos, granadilla, papaia,

Amb aquests fragments he apuntalat les meves runes. Eliot.

LLOCS I VIATGES

mangos, guayabas, una llista inacabable) eren presents al menú diari. També menjàvem tamales (carn guisada amb tomàquet i pasta de blat de moro embolicat amb una fulla de palmera i després bullit... deliciós), hilachas (carn guisada desfeta com en fils), frijoles volteados (una pasta de fèsols negres boníssima), tortitas i guacamole, mentre els meus pares bevien cervesa Aguila, i nosaltres suc de tamarindo. A l’escola també menjàvem porqueries (a tot arreu n’hi ha): manies en pepitoria, mango en pepitoria (posaven cacahuets o mango poc madur en una bosseta de plàstic, hi afegien suc de llima i unes espècies que es deien pepitoria), o bevíem granissats (gel en una bosseta de plàstic amb siropes de diferents gustos). Aquest gel era tret de l’aigua de l’aixeta, i jo vaig acabar agafant amebes… En els dos anys i mig que vam estar allà, vam poder conèixer el

país prou bé. Però no tot el que un es pot imaginar, perquè les circumstàncies eren especials: país amb guerrilla amagada pels pobles, dictadura militar d’un il·luminat enviat de Déu (general Ríos Montt). Hi havia zones on era millot no anar per la perillositat. Vam estar a les runes de Tikal, majestuosa ciutat sagrada maia; vam passejar pel Biotopo, reserva natural selvàtica on encara es poden veure alguns exemplars de quetzal, l’ocell que simbolitza Guatemala i que significa la llibertat ja que les vegades que l’han intentat mantenir en captivitat ha acabat sempre morint, i que dóna el nom a la moneda del país; vam nedar a les aigües del Pacífic on les platges són de sorra volcànica negre; vam nedar a les aigües del Carib on les platges són de sorra blanca i el mar de color turquesa; vam conèixer Antigua, l’antiga capital de Guatemala que va ser destruïda tres vegades per un terratrèmol, pel “volcán de agua” i pel “volcán de fuego”; vam navegar pel llac Atitlán, on cada poble del voltant té el seu propi vestit típic (güipil); o la festa dels Barriletes: per Tots Sants la gent es posa el vestit típic i va a fer volar estels de colors fets amb paper de seda als cementiris; o la Setmana Santa amb les pro-

cessons i les catifes de flors; i Río Dulce (amb una antiga fortalesa espanyola); el mercat de Chichicastenango, el mercat típic de Guate amb més renom però que nosaltres no hi vam anar mai per perillositat; i encara em deixo molt per explicar… Vam viure moments singulars com “el día del sompopo”: el sompopo és un escarbat marró que una nit a l’any, surt del seu amagatall a reproduir-se; aquella nit en veies milers i milers per tot arreu, pels carrers, pel jardí, i el dia següent no en trobaves cap, ni un, o potser algun de mig mort. I també passava això amb els escarbats rinoceront (aquell que és negre i té una banya al cap). Imagineu-vos quina imatge anant per la carretera i sentint petits copets al cotxe i aixafant, xof, xof, xof. I l’angúnia de trobar-te’ls pel camí… Un altre moment “estrella” va ser el dia del cop d’Estat de l’il·luminat general Ríos Montt. Estàvem a l’escola i, de sobte, entra la directora a l’aula i ens diu que la classe s’ha acabat i que els nostres pares vindran a buscar-nos. Semblava dia festiu! Per la ràdio només senties música de marimba (instrument típic guatemaltec) però pel carrer no hi veies a ningú, i tot era ple de militars, i al cel passaven helicòpters. Era més greu del que semblava, encara que nosaltres no ho vam notar ni ho vam patir. Van passar dos anys i mig, i quan la situació es va començar a posar “xunga” de veritat, vam tornar cap a casa, amb molta pena, deixant amics, deixant el nostre gatet Ros, però amb una maleta ben plena de records que duraran per sempre més. Guate, Guate… ■

Hay que volver a poblar los lugares de los que los dioses han huido, los lugares en los que la aparición de la divinidad se demoró largo tiempo. Heidegger.

US RECOMANO

GASTRONOMIA

Més enllà dels sentits “Qui coneix i estima la seva història, ha d’aprendre a conèixer i estimar els seus vins.” Arnold J. Toynbee (gran historiador) JORDI CABEZAS QUAN ELS POBLES AGRICULTORS van abandonar la vida nòmada del caçador i van poder establir-se un mínim de tres anys al mateix hàbitat –el temps que precisa un cep per donar la primera verema– van començar a seleccionar i domesticar les vinyes salvatges i van elaborar vins. Vitis vinifera sativa: un món ric i complex. I per què no? El vi és viu i es troba en constant evolució. I la vida és polèmica. No em vull extendre en milers de definicions sobre les virtuts del vi, però és notable que al llarg de la història el vi ha tingut un paper cabdal. La vinya i el vi proporcionen treball honest a milions de persones arreu del món. Són gent de diferents nacionalitats i races, diferents religions, variades tradicions locals, però podrien assistir juntes al santuari de la deessa Aglauro, on els joves atenencs juraven fidelitat a “la terra on creixien el blat, la vinya i l’olivera”.

El maridatge El maridatge és equivalent al casament que consisteix a lligar cada menja amb el vi corresponent; i el gust no és l’única cosa important; el color pot determinar l’elecció d’una ampolla o una altra. Tan sols hi ha una regla rotunda: no hi ha regles rotundes. Tan sols hi ha una fi: la festa dels sentits. Aperitius Per als aperitius o snacks ens decantaríem per un cava brut nature o bé un vi blanc sec. Sopes i cremes Vins blancs afruitats o secs, fins i tot un gewürztraminer, sauvignon blanc. Peix En el peix no es requereix vi blanc. Podem decantar-nos per un vi negre, tipus syrah, per a salmons amb xampinyons, o tonyina, que és un peix més greixós. Per a marisc i peixos blancs no greixosos, és millor un blanc jove, o fermentat en una barrica, un riesling, cava brut nature. Per a fregits, varietats com el Palomino. Per a pops, musclos, sèpies i marisc ens decantarem per un albariño, verdejo i godello. Per guisats de peix en cassola, agraden els blancs de macabeu, parellada i

Darrere l’última paraula, hi ha la que no es pot dir. Rilke.

US RECOMANO

xarel·lo, vins del Penedès. Lluç amb gambes, sauvignon blanc o chardonnay. Pasta Per a la pasta és millor utilitzar blancs tipus macabeu, sauvignon blanc o un verdejo, chardonnay, xarel·lo (pansa blanca) i garnatxa blanca. Formatges Un vi amb cos i personalitat, que no resti amagat per la fortor del formatge, combinacions clàssiques entre diferents vins i formatges. • Jerez amb un manxego. • Gewürztraminer amb manxego. • Ribera del Duero amb manxego. • De Burdeos amb roquefort. • Chardonnay amb manxego o de cabra. • Penedès amb formatges secs. • Caves i xampany amb formatges de intensitat alta o mitjana. • De Graves amb gruyère i brie. Postres És preferible prendre els vins dolços després del menjar ja que abans podrien saciar i treure la gana. Aquesta regla és vàlida menys en el foie i els formatges forts o blaus, que podríem servir combinats amb un olorós dolç o un Oporto. Per a la fruita millor un moscatell, i per a la xocolata i fruits secs, un Advent (MontRubí) o, fins i tot, un Muscat com ara un Gessamí, de les Caves Gramona (Sant Sadurní). També podem optar per un altre Muscat molt interessant, el Terrassola de Jean León.

“Us informo que després del Muscat aflora la sensualitat.”

Referents Si he de triar la persona que més ha comunicat i transmès sobre el món del vi, a la nostra comarca i arreu del món, aquesta és, sense cap mena de dubte, el meu estimat camarada cabanyenc, Jordi Melendo. Amb només 17 anys va publicar el primer llibre sobre el vi, al qual van seguir una vuitena d’obres. Durant els vint anys de trajectòria professional ha publicat milers d’articles en diaris i revistes especialitzades. El 1993 va realitzar el Concurs de Marketing i Economia aplicada al sector vitivinícola de l’Organització Internacional de la Vinya i el Vi (OIV). És membre de la Federació Internacional de Periodistes i Escriptors del Vi (FIJEV) i membre del jurat del Concurs Mundial de Bruxelles.

El color y yo somos unos. P. Klee.

Melendo Comunicación compta amb un gran equip d’enòlegs, sommeliers, dissenyadors gràfics i organitzadors d’esdeveniments per donar la màxima projecció a un bon vi, tant en l’àmbit nacional com internacional. jordi@jordimelendo.com

Jordi Melendo.

“Ens anem veient i maridant converses.”

US RECOMANO

Recomanacions Bodega Heretat Mont-Rubí hmr@montrubi.com www.mont-rubi.com 08736 L’Avellà - Font-Rubí Alt Penedès (Barcelona) Tel. 93 897 90 66 Tot anant per Font-Rubí, on es troba la famosa Font de Llinàs, de reconegudes aigües salutíferes, passarem per un poblet molt maco que es diu l’Avellà, i que manté viu l’esperit de la Catalunya agrícola. Tot just entrant, a mà dreta, hi ha una bodega, pionera mundial en l’elaboració d’un monovarietal de Sumoll i d’un vi dolç de Xarel·lo. Fou fundada l’any 1984 i és ubicada en una antiga bodega de finals del segle XIX. És una finca on prima el procediment manual i una vinificació tradicional i cata directa a peu de cep per encertar el moment òptim de collita.

L’expert enòleg que es desviu per la seva tasca –en Josep– de ben segur que us rebrà amb una calurosa benvinguda i us assesorarà envers el món del vi.

Restaurant Cal Xim Plaça de Subirats, 4 www.calxim.com amigocastellvi@terra.es 08739 Sant Pau d’Ordal (Barcelona) Tel. 93 899 30 92 Ubicat a Sant Pau d’Ordal, al sudest de la comarca de l’Alt Penedès, a només 10 km de Vilafranca del Penedès, capital del vi, i a tan sols 8 km de la capital del cava, Sant Sadurní. Em manquen sinònims per definir aquest restaurant, ens quedaríem curts amb virtuts que el caracteritzen i el fan un lloc amb un caliu casolà que t’arriba des del primer moment que creues la porta. Cal Xim neix un 27 de gener de 1974, gràcies a Josep Amigó i esposa, Maria Castellví. Vint-i-set anys més tard, el restaurant amb catorze taules (52 serveis) i un reservat especial al celler (10 comensals) és regentat pels seus fills, Fidel i Santi, que mantenen el caliu i la filosofia tan humana que desprèn l’establiment. Alguns dels actius d’aquesta filosofia son: • Productes, a poder ser de la zona. • Receptes i cuinats fets com els van ensenyar els seus pares, amb brasa de llenya natural. • L’art dels maridatges, breument abordat en aquestes línies.

Filosofar és aprendre a morir. Plató.

• Un equip que transmet dedicació i un inmens respecte per la tasca que desenvolupen. • Una extensa carta de vins; és de les més àmplies de tot Catalunya (hi ha més de 600 entrades) que deleitarà el més entusiasta dels vins; és un referent dels enòlegs, i per això s’ha escrit molt sobre aquest restaurant (i encara s’escriurà). Properament s’obrirà un altre Cal Xim a Barcelona. Val molt la pena que us doneu el plaer de visitar-lo, ja que és un referent de la cuina catalana i del bon fer. (Dedicat a la senyora Maria Castellví.)

Celler Cal Xim.

“S’acosta la verema, i crec que aquest any donarà molt bons fruits.”

El pàmpol és l’emblema de l’hospital i Taní el nom d’aquesta revista; doncs amb aquestes paraules us dic: hasta la vista! ■

US RECOMANO

GASTRONOMIA

Crítica gastronòmica IX ENRIC DUQUE

dels restaurants bons, no ho és menys saber quins no valen res. Sovint les guies gastronòmiques recomanen restaurants sense cap fonament que, en el millor dels casos, són vulgars i, en el pitjor, són directament dolents.

SI ÉS IMPORTANT SABER

És per això que, a partir d’avui, us recomanaré dos restaurants i us en “desrecomanaré” un perquè us estalvieu feina i diners. Som-hi.

Restaurant Sense Pressa A l’Eixample hi ha uns quants carrers que s’han especialitzat en concentrar restaurants. Un d’ells és el carrer d’Enric Granados. Al número 96 hi trobem el restaurant Sense Pressa, que és tota una revelació. Costa trobar-hi taula, la qual cosa ja hauria d’ésser garantia que la cosa promet, i en aquest cas així és. Es tracta d’un restaurant de caire clàssic, producte excel·lent i mimat i acurada atenció, sense descuidar però les últimes tècniques de cocció i les combinacions més agosarades. Allà hi menjareu les millors zambouriñas de Barcelona, un foie exquisit, uns cigrons amb espardenyes i ou trinxat magnífics i, en definitiva, qualsevol de les virgueries que el xef hagi tingut a bé incorporar aquell dia a la carta. Deixeu-se aconsellar, val la pena.

Fonda Gaig: el classicisme al poder Algú ho havia de fer i si aquest algú és el mestre Gaig, doncs molt millor. Us venen de gust uns canelons com els de la vostre iaia? Potser unes mongetes amb cap i pota? Unes mandonguilles amb sèpia? O simplement un fresquíssim llenguado Menier? Si el cos us demana un àpat festiu i clàssic que us porti records d’infantesa, de quan el pa era pa i els tomàquets tenien gust de tomàquet i la crema catalana era una exquisidesa que es menjava en ocasions especials, no ho dubteu, la Fonda Gaig és el restaurant que us convé. Costa d’aconseguir una reserva però val la pena barallar-s’hi perquè et quedes a gust en acabar de menjar. Ai, si la meva iaia fos viva com li agradaria aquesta fonda! Feu-me cas, ANEU-HI!

Fitxa tècnica SENSE PRESSA C/ Enric Granados, 96 Tel. 93 218 15 44 Preu per persona: 40-50 euros

Fitxa tècnica FONDA GAIG C/ Còrsega, 200 Tel. 93 453 20 20 Preu per persona: 50 euros

Mai vivim: esperem viure. Pascal.

Restaurant Sukur (Sucurro! Que dolent!) Va sortir recomanat al suplement de La Vanguardia i jo i els meus amics vàrem picar com uns innocents peixets de colors. Quina decepció, amics meus! És un local amb molta cortineta i amb aires de les mil i una nits, però aquí s’acaba tot. El menjar no val res. Ni és original, ni està ben fet, ni el producte és fresc. No té cap gràcia, vaja. No hi aneu. Fitxa tècnica SUKUR C/ Avinyó, 44 Tel. 93 301 01 02 Preu per persona: 25 euros

Morandi.

US RECOMANO

CINEMA

El cinema de zombis de George A. Romero DAHLIA

A MOLTES PERSONES NO ELS AGRADA

gens el cinema de terror. Per què? Doncs precisament per això, perquè fa por. En canvi, d’altres en gaudeixen i s’ho passen bé. N’he vistes moltes de pel·lícules de terror, però això no m’ha “immunitzat” i sóc de les que es passen mitja pel·lícula tapant-se els ulls! Haverne vistes moltes té un avantatge i és que, per a l’ull observador, aquest gènere té uns elements que gairebé són constants. Més ben dit, cada subgènere té uns escenaris que van molt lligats al tipus de personatges. El mateix passa amb el fil argumental. Atenent a la temàtica són habituals les preguntes sobre el més enllà i allò que ens és desconegut; la por a la crueltat i la tirania; la por a la monstruositat en si mateixa; la por a la pèrdua d’identitat i la por a la bogeria. Pel que fa al meu baròmetre de terror, i per una espècie de temor ancestral, la puntuació més alta és per a les pel·lícules de zombis i, és per això que és d’aquest subgènere que us parlaré. Analitzar el perquè d’aquesta por és molt simple i l’autor al qual dedico l’article ho sap molt bé: si els morts retornessin, serien majoria; són invulnerables (ja estan morts, per tant, quin mal se’ls pot fer?); senten un odi atroç cap als vius i sempre tenen gana!

Definició de zombi cinematogràfic Cal puntualitzar que, quan parlem de zombis, ens referim a una figura llegendària provinent de les regions del Carib en què es practica el culte del vudú. En essència, es tracta d’un mort ressuscitat per un bruixot mitjançant la màgia negra, amb la finalitat de convertir-lo en un esclau perpetu, sense voluntat pròpia. Actualment, quan ens referim a un zombi fem extensiu aquest mot als anomenats morts vivents que apareixen a les pel·lícules. Cinema de zombis Dins del subgènere zombis –parlem de cinema de sèrie B–, hi ha un mestre adorat i indiscutible, i si li pregunteu a qualsevol bon afeccionat, us dirà invariablement el mateix director i la mateixa pel·lícula. Es tracta de George A. Romero, l’home que va aportar a la imaginació col·lectiva del terror, els morts vivents; a ell li devem

Cal puntualitzar que, quan parlem de zombis, ens referim a una figura llegendària provinent de les regions del Carib en què es practica el culte del vudú.

l’evolució cinematogràfica del mot zombi i la pel·lícula que va marcar una nova era en aquest subgènere fou La noche de los muertos vivientes. Encara que la paraula zombi no es pronuncia en tota la pel·lícula, el film es considera la base d’aquest subgènere, i ha servit com a influència i inspiració per a multitud de seqüeles i imitacions. Els zombis de les seves pel·lícules tenen unes característiques peculiars, diferents de les que s’estilaven abans que ell iniciés el seu camí cinematogràfic: són una plaga de proporcions inimaginables, havien estat persones anònimes i corrents, ningú els controla, la seva única motivació és alimentar-se dels vius, la seva capacitat de raonament és molt limitada, i

Ciencia sin conciencia no es más que ruina para el alma. Rabelais.

US RECOMANO

són molt perillosos pel seu nombre i per la seva voracitat. El motiu d’aquesta “resurrecció” massiva no és important i gairebé no s’esmenta a les pel·lícules, fins i tot hom podria pensar que ha arribat el dia del judici final. George A. Romero i la seva crítica social George Andrew Romero (Nova York, 4 de febrer de 1940) va estudiar a la Universitat Carnegie Mellon de Pittsburg, on es va graduar el 1960. Va començar la seva carrera gravant curtmetratges i anuncis per a The Latent Image, una companyia que va fundar junt amb John Russo i Russell Streiner. Durant aquest període van decidir filmar una pel·lícula de terror. Romero es va inspirar en la novel·la de Richard Matheson, Soy leyenda, per crear la seva primera pel·lícula sobre morts vivents. Juntament amb John Russo, Russell Streiner, Karl Hardman i Marilyn Eastman, va fundar la productora Image Ten Productions a finals dels anys 60, i amb un pressupost ridícul (114.000 dòlars) i uns actors amateurs (amics i familiars d’en Romero), van rodar La noche de los muertos vivientes (Night of the living dead, 1968). La pel·lícula, dirigida per Romero i escrita juntament amb John A. Russo, fou fil-

El motiu d’aquesta “resurrecció” massiva no és important i gairebé no s’esmenta a les pel·lícules, fins i tot hom podria pensar que ha arribat el dia del judici final.

mada en blanc i negre. La cinta mostra com els morts tornen a la vida i, com ja he dit, les seves principals característiques són la violència i el canibalisme, sense que en cap moment se’ns expliqui la causa d’aquest fenomen. La noche de los muertos vivientes és una de les pel·lícules més aterridores que s’han filmat; quan es va estrenar feia por de veritat i encara avui conserva aquesta qualitat. El seu èxit aclaparador va convertir Romero en un director de culte. Aquest film recull tot un seguit de convencions molt particulars en les obres de Romero, podríem dir que la més característica és el fet argumental que el pitjor enemic dels protagonistes no són els zombis, sinó altres persones que, a causa de la pressió a què estan sotmeses, tenen la seva pròpia idea de com sobreviure o bé ambicionen els recursos dels protagonistes. Diu Romero que, per a ell, els brètols en les seves pel·lícules són sempre els vius i no els

morts! Com ja s’entreveu, la filmografia de Romero censura la societat en què viu. No obstant això, i segons explica Romero, la crítica social de La noche de los muertos vivientes no va ser premeditada, doncs el fet d’utilitzar un actor afroamericà com a protagonista principal fou degut a que Duane Jones era “el millor actor entre els nostres amics”. Cal dir que mai abans un actor afroamericà havia fet un paper protagonista i que hem de veure l’escena final per entendre com involuntàriament Romero ens expressa la fractura racial als EUA. En l’argument també hi ha una clara referència al conflicte generacional de la societat d’aquella època. El 1978 Romero retorna al gènere dels morts vivents amb el rodatge d’El amanecer de los muertos (Dawn of the dead), també coneguda com Zombi. La història ens explica com un grup de supervivents es refugia dels zombis en un centre comercial. Aquesta és la més

Pienso que la tarea del próximo siglo, frente a la más terrible amenaza que haya conocido la humanidad va a ser la de reintegrar en ella a los dioses. Andre Malreaux.

US RECOMANO

popular de la saga i el 2003 fou inclosa en la llista de millors pel·lícules de culte per la revista Entertainment Weekly. L’any 2007, Stylus Magazine la va classificar com la millor pel·lícula de zombis mai creada. En aquest film, el director ataca el consumisme. En una escena de la pel·lícula, els supervivents, refugiats en un centre comercial, obliden el que està succeint en la ciutat mentre ells recorren i saquegen les botigues. En una altra escena, es veu com els zombis es dirigeixen al centre comercial, meca del consumisme americà, guiats per una mena d’instint o de record.

La noche de los muertos vivientes és una de les pel·lícules més aterridores que s’han filmat; quan es va estrenar feia por de veritat i encara avui conserva aquesta qualitat.

La tercera pel·lícula de la saga de morts vivents de Romero es El día de los muertos (The day of the dead, 1985); aquí els supervivents es refugien en una estació militar subterrània, on sorgeixen diversos conflictes entre els protagonistes. És de destacar l’evolució en el comportament dels zombis d’una pel·lícula a l’altra. Aquesta és la més gore i sagnant de la saga. De l’argument, destaca la impotència dels científics per comprendre l’epidèmia, la violència dels militars i la misogínia de la societat americana que s’estavella davant l’heroïsme d’una dona (una clucada

d’ull a l’emancipació de les dones americanes). Tot i que la idea de realitzar una nova pel·lícula de morts vivents ja rondava Romero des de feia temps, va demorar la seva producció a causa dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 als EUA. Finalment, el 24 de juny de 2005, Romero estrenà una quarta pel·lícula titulada La tierra de los muertos (The land of the dead, 2005), protagonitzada per Simon Baker, Dennis Hopper, Asia Argento i John Leguizamo. La resposta dels crítics fou molt positiva. Aquí els zombis s’han fet els amos del món i els humans viuen recluïts en una ciutat emmurallada. Els rics regnen sobre una població miserable (metàfora sobre la relació que les èlits americanes mantenen amb els seus i amb els pobres de la resta del món); però en la ciutat s’està gestant una revolució per enderrocar el govern dels rics i els zombis s’estan transformant en criatures més evolucionades, fins i tot reconeixen un líder. Romero no estava del tot convençut amb el resultat final de La tierra de los muertos, així que va decidir dirigir una nova pel·lícula, titulada Diary of the dead, presentada el 8 de setembre de 2007 al Festival Internacional de Cine de Toronto. Es va estrenar als cinemes d’EUA el 15 de febrer de 2008 i es preveu que a Espanya s’estreni l’agost d’enguany. La cinta no segueix l’esquema cronològic de les quatre anteriors, sinó que és un intent de començar una nova franquícia de morts vivents. La història ens mostra un grup d’estudiants que mentre estan rodant una pel·lícula de terror en el bosc,

descobreixen que els morts estan tornant a la vida, i ho registren pensant en l’impacte que causarà la seva filmació. Com a novetat, la pel·lícula està realitzada mitjançant càmera subjectiva, és a dir, el protagonista filma allò que va succeint, a l’estil de The Blair Witch Project (1999). Aquí la crítica va dirigida als mitjans de comunicació. Romero blasma la facilitat amb què es pot informar utilitzant la tecnologia, diu “moltes vegades, aquesta informació prové d’una perspectiva o és simplement una opinió. No es pot controlar”. Reconeixements Romero va rebre el premi de director avantguardista en el Festival de Cinema CineVegas el juny de 2005, amb la presentació de la pel·lícula La tierra de los muertos. L’octubre de 2007 va rebre un premi honorífic en el Festival de Cinema de Sitges per la seva trajectòria, durant la presentació als mitjans especialitzats de Diary of the dead. ■

Los hombres que no tienen necesidad alguna de claridad están perdidos para la filosofía. Wittgenstein.

REFLEXIONS

Reflexiones desde un rincón ELENA REVILLA PRONTO ABANDONARÁN NUESTRO hospital dos médicos más. Lo que antes era una rareza que suscitaba numerosos interrogantes, se ha convertido ahora en algo frecuente que ya no sorprende a nadie. Las despedidas se parecen: los que marchan dicen encontrar un trabajo más próximo a su casa, con más posibilidad de reconciliar la vida familiar y profesional, los que quedan abrazan con sentimiento y dicen adiós con deseos sinceros de bonanza para el que parte. Pero a ninguno de nosotros nos pasa desapercibida una realidad que cada día cobra más y más cuerpo. El goteo de médicos que abandonan nuestro hospital es constante y probablemente sintomático de una enfermedad más grave. Algunos de ellos eran profesionales experimentados cuya calidad personal y técnica había sido demostrada en muchas lides; otros, más jóvenes, habían traído consigo esa vitalidad que sólo la medicina “recién estrenada” puede aportar, nuevas ideas, otro estilo y una clara voluntad de dinamizar la asistencia. Todos ellos valores incuestionables, imprescindibles para una institución que tenga la voluntad firme de servir. La observación atenta de este fenómeno plantea algunas cuestiones interesantes. Esta pérdida progresiva de

profesionales puede convertirse, en el futuro, en un mecanismo oculto de selección del perfil de médico que puede acabar constituyendo la base de nuestra plantilla. Si los médicos con formación, aspiraciones y dinamismo se marchan, ¿qué profesionales quedarán? Por supuesto, cualquier respuesta a esta pregunta no deja de ser una pura especulación, pero podemos dar aquí un espacio de expresión a un temor que corre ya

El goteo de médicos que abandonan nuestro hospital es constante y probablemente sintomático de una enfermedad más grave.

por los pasillos de nuestro hospital: que sean los médicos mayores, sin empuje ya para aventuras laborales, los que viven en la comarca y valoren la proximidad, y aquellos que hayan renunciado a sus aspiraciones profesionales. Huyendo de previsiones catastrofistas, lo que parece claro es que un recambio excesivo de la plantilla y la pérdida de valores profesionales puede llegar a ser una amenaza seria para el patri-

Si no les puede convencer, confúndalos. Harry Truman.

REFLEXIONS

monio humano del hospital, imprescindible para dar calidad a la asistencia. Los médicos de más edad, con una gran experiencia y solidez, poseedores de la perspectiva que únicamente el tiempo vivido puede dar, deben convivir con las nuevas generaciones en una dinámica respetuosa de mutua contaminación. No olvidemos que la plantilla que permanece es la que, con su esfuerzo, permite la sostenibilidad de la asistencia. Pero quizá interrogarse sobre qué tipo de médicos quedarán no nos conduzca a lugares conclu-

Si los médicos con formación, aspiraciones y dinamismo se marchan, ¿qué profesionales quedarán?

yentes, más significativo puede ser preguntarse sencillamente: ¿por qué se van? La respuesta es diferente para cada uno de los casos pero esa obviedad no puede ocultar un murmullo de fondo. Casi veinte años de exceso de médicos disponibles configuraron un mercado laboral al estilo “todo vale” que deterioró gravemente las condiciones laborales, de remuneración económica, de prestigio, respeto y reconocimiento social del médico. Todo ello sin aflojar un ápice la exigencia de eficacia, eficiencia y responsabilidad. Una especie de “peonaje” de alta cualificación gestionado al estilo de una

planta de producción. Las condiciones de trabajo endurecidas progresivamente han sometido al médico a una enorme presión, germen del actual descontento de los profesionales que, sobresaturados, mal pagados, deliberadamente excluidos de la gestión y de las decisiones institucionales que rigen cómo deberán llevar a cabo su trabajo, van acumulando malestar y frustración. Parece que hace ya mucho tiempo que se perdió la noción elemental de que son las personas, únicas y concretas, las que dan vida a la asistencia. El capital humano de un hospital es, sin ninguna duda, su alma. Por eso no puede comprenderse sin sorpresa que ese capital no se perciba como un auténtico patrimonio que, lejos de ser malversado, debe cuidarse e invertirse adecuadamente con políticas respetuosas, integradoras y posibilitadoras que den un espacio de desarrollo y de tranquilidad a los profesionales. Ejercer la medicina en nuestro medio deviene con demasiada frecuencia una auténtica carrera de obstáculos que fatiga tanto los músculos como el corazón. Nuestro hospital deberá, en el futuro, abrir un debate de cuál es la situación real de sus médicos, abordar con valentía las dificultades y amparar los cambios necesarios para que trabajar en él mantenga el atractivo suficiente para fidelizar a los profesionales y atraer nuevos valores con los que enriquecerse. Dice un viejo aforismo que “agradecer es privilegio de almas nobles”. Un privilegio que nace de

Zoran Music.

la consciencia, de la incorporación y apropiamiento de lo recibido. La institución hará bien en agradecer la constancia, el tesón, el trabajo bien hecho y la lealtad de aquellos que, año tras año, han sostenido la asistencia, superando todas las dificultades en una clara apuesta personal y profesional por la dignificación de la medicina en nuestro hospital. ■

Sentir dolor és inevitable. Patir és opcional. M. Kathleen Casey.

EN PRIMERA LÍNIA

Percibiendo lo imperceptible. La comunicación emocional “Citadel reverberates to a thousand voices, now dumb: What have we become? What have we chosen to be? Now, all history is reduced to the syllables of our name Nothing can ever be the same: now the Immortals are here” Peter Hammill (Still Life) DAVID FERRER VALDÉS

Una habitación, más o menos iluminada. Un halo de percepción, entre dos miradas. Un paciente en espera, tensa espera. Un receptor de su sufrimiento al otro lado de la mesa. Las sensaciones se entremezclan entre lo abstracto y lo concreto. El abatimiento del que sufre se abraza a la expectación del que atiende. Se establece la primera comunicación que establecerá las reglas del juego. Un juego vital, entre lo perceptivo y lo emocional. Donde ciencia y arte se convertirán en palabra y gesto. Donde el paciente se medirá a las posibilidades de sus miedos y anhelos. Donde el médico interpretará dicha escena ante los atentos sentidos del que se queja.

La palabra, fluido instrumento entre el que expone y el que escucha. El gesto, incunable valor añadido a lo expuesto. La suma de gestos igual a un mundo de signos que ayudan a desenmarañar los síntomas del sufrimiento. ¿Cuántas veces se ha repetido la escena? ¿Cuánto tiempo ha pasado desde la primera vez? El recuerdo me lleva a mezclar escenas, caras y recuerdos. Desde el momemto de la primera vez como “sanador” hasta hoy. Encru-

Un paciente en espera, tensa espera. Un receptor de su sufrimiento al otro lado de la mesa. Las sensaciones se entremezclan entre lo abstracto y lo concreto.

cijada de caminos, luces, colores y voces. La PALABRA, forjadora de la verdadera relación entre el que acude y el que atiende. El lengua-

La nostra felicitat depèn de nosaltres mateixos. Aristòtil.

EN PRIMERA LÍNIA

je NO VERBAL, verdadero contexto de lo que no se dice pero que se expresa a la perceptible sensación de la EMOCIÓN (en quién sabe “verlo”). ¡Eso es! La percepción de las emociones es lo que nos da la verdadera dimensión del sufrimiento. No es a través de las palabras, de los síntomas o de los signos, por sí solos, como llegamos a diagnosticar o “perpetrar” un plan para nuestro paciente. El imperceptible lamento de lo no “visible” junto al evidente sufrimiento no es más que la suma de PALABRA + GESTO + EMOCIÓN = COMUNICACIÓN EMOCIONAL Tras meditar y reposar la experiencia de lo leído, lo vivido y lo escuchado como médico tan solo puedo adivinar una pequeña señal, y es la de ahondar en el abordaje emocional-contextual de la palabra y el gesto del que acude a buscar ayuda en lo concreto de una mesa-consultorio. Tras el profesional de sanar se erige todo un mundo de ciencia, arte, magia y... ¡EMOCIONES!, y tras ese imperceptible fondo bate y late un nudo de vida insondable, donde muchos empiezan a buscar la dimensión de una nueva forma de tratar y de curar. Aunque las circunstancias temporales y espaciales sean diferentes, siempre habrá un médico (el que escucha-receptor) y un pa-

De la espureidad de los momentos hay que aprehender lo imperceptible, para poder transitar por la tenue y futil senda de las verdaderas relacionas humanas que entretejen el hilo de la vida. ■

Rothko.

ciente (el que dice, emisor) y entre ambos se establecerá una comunicación global (= EMOCIONAL) que dirimirá el vector resultante de ambas fuerzas, activas: la empatía/la antipatía. En lo meramente perceptible gastamos nuestras fuerzas. Ante lo imperceptible solemos improvisar, sin darnos cuenta de que probablemente lo imperceptible (lo emotivo) es lo que acaba por desequilibrar el fiel de la balanza. Estudiamos y nos formamos en lo perceptible, sin entrar a reparar en lo imperceptible.

De los silencios hay que aprender, que no del ruido... que por sí solo se pone en evidencia.

Cada vez más me apercibo de lo poco que sabemos y de cuánto camino hay que recorrer. De los silencios hay que aprender, que no del ruido... que por sí solo se pone en evidencia.

El hombre más poderoso es el que es dueño de sí mismo. Séneca.

Hers forever, hers forever, hers forever, in Still Life.

COOPERACIÓ

Acolliment infantil II ISABEL HITOS AVILA JOSEP BARBERÀ MOLINA DÈIEM EN L’ANTERIOR ARTICLE que l’adopció i l’acolliment tenen uns certs lligams. Tot i els lligams existents entre les dues formes destinades a redreçar la vida dels infants no suficientment atesos per les seves famílies biològiques, existeixen diverses diferències que creiem que és important posar en relleu. Primerament podríem subscriure les paraules de Mercè Vilaseca i Masramon, presidenta de la Federació d’Associacions per l’Adopció quan diu que “adoptar no és fer una obra de caritat, ni un acte de solidaritat, adoptar és voler ser pare, voler ser mare...”1. Acollir és un acte de solidaritat, ja que la major part dels acollidors tenen fills, però per diversos motius decideixen dedicar una bona part de la seva vida i dels seus esforços a donar una oportunitat a infants als quals ha estat negada dins de la seva família biològica. En segon lloc, en el cas de l’adopció, la pàtria potestat deixa d’estar en mans dels pares en haver signat un document de renúncia envers els fills. En els cas de l’acolliment aquesta renúncia no es dóna i continua estant en mans del pares; l’Administració exerceix la tutela dels menors, els acollidors queden com a guardadors dels menors. És a dir, els acollidors ocupen el tercer graó, molt sovint subordinat a les exigències

de pares biològics i l’Administració. En tercer lloc, el vincle que s’estableix entre els infants adoptats i les famílies adoptants amb l’Administració, tant d’origen com de destí, és feble. Tot el contrari podem dir en el cas de l’acolliment ja que s’estableix, en la gran majoria de casos, un règim de visites amb la família biològica que no sempre és el més adequat per al bon desenvolupament de l’infant perquè pot provocar-li greus trastorns emocionals i prou maldecaps a les famílies acollidores. Per tal de redreçar aquesta situació, el Govern està treballant a fi

Adoptar no és fer una obra de caritat, ni un acte de solidaritat, adoptar és voler ser pare, voler ser mare...

de fer realitat la nova Llei de la infància, però que ara per ara tot sembla indicar que s’aprovarà d’aquí a uns anys. La realitat actual és que la major part dels infants acollits tenen visites amb les seves famílies biològiques, ja que la legislació actual així ho fa possible, amb límits prou difusos en el temps, i fins i tot poden arribar a deixar de donar-se pel simple motiu de la majoria d’edat de l’infant acollit.

Cada hombre encierra la forma entera de la condición humana. Montaigne.

COOPERACIÓ

Com dèiem abans, els trastorns que poden patir els infants amb les visites poden arribar a ser greus. Dependran en gran mesura del motiu de desemparament. Així, no és el mateix retirar la tutela a uns pares per un temps determinat i per uns motius que es poden redreçar a curt o mitjà termini que retirar-la per maltractaments físics, psicològics, d’abús sexual o d’abandonament del menor. Tot i representar un 5% dels motius de desemparament2, és aquest darrer cas, segons els tècnics, el que més fa patir els infants. La raó adduïda per a aquest patiment extra, i al nostre entendre innecessari, és que en els casos de maltractaments físics, psicològics o sexuals, existeix un contacte, una relació entre l’agressor i l’agredit que comporta que, malgrat tot, es mantingui un vincle entre tots dos la qual cosa no es dóna en els casos d’abandonament del menor.

Es produeix així la paradoxa d’obligar els menors a veure periòdicament persones que els han ignorat durant la seva infantesa, que no han tingut cura d’ells ni els han aixoplugat en la franja d’edat que més ho necessiten.

Un infant no és com un vídeo, no té el botó de pausa, segueix creixent sense aturar-se.

La conseqüència és la permanent inseguretat i por en què viuen els infants que es troben a cavall entre dues famílies i que ni saben ni entenen per què han de mantenir visites amb persones alienes que els fan patir per la seva continuïtat en la família d’acollida. En aquest casos, i d’altres, no val dir que les visites remouen els records dels infants i que poden ser beneficioses en un futur llunyà, en aquests casos cal anticipar-se al futur i vetllar pel present dels infants acollits i de les famílies acollidores. Mentre no s’aprovi la futura Llei de la infància, cal estudiar els casos individualment i tractar els infants com a persones per tal d’oferir-los la millor solució que els permeti desenvolupar-se íntegrament com a membres de ple dret dins de la societat. Subscrivint les paraules de Lluís Vallès, president d’AFABAR podem afirmar que “cal elaborar pro-

postes de futur per als infants que redueixin la incertesa en què viuen, ja que molts infants estan vivint d’una forma eternament temporal”. I és que “un infant no és com un vídeo, no té el botó de pausa, segueix creixent sense aturar-se”3. És per aquest motiu que cal l’elaboració, urgent, d’una llei d’infància que protegeixi amb eficàcia els menors i que doni eines als adults, ja siguin pares, tutors o guardadors, per tal de fer amb dignitat i eficiència la tasca que els pertoca. No voldríem finalitzar sense fer una crida a favor de l’acolliment. Poden ser, i són, moltes les dificultats que trobarem al llarg del camí, però veure l’evolució de l’infant al llarg d’aquest camí i per sobre de tot, oferir-li la oportunitat de fer aquest camí envoltat d’un caliu familiar, són coses que l’infant, de ben segur, recordarà tota la vida. ■

1 L’adopció a Catalunya: llums i ombres. Quaderns d’Acció Social i Ciutadania, secció Anàlisi, pàgina 76. Generalitat de Catalunya. Abril de 2008. 2 Dada donada per l’Il·lustrísim Senyor Josep Maria Bachs i Estany, magistrat de la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, dins de la Primera Trobada Francesc Costa, organitzada per AFABAR el 16 de desembre de 2007 a Caixa Fòrum de Barcelona. 3 Obra citada, mateixa secció, pàgina 80.

L’home que només pensa en viure, no viu. Sócrates.

L’ENTREVISTA

Maite Martínez

MONTSE CARDO ROSA ROVIRA

és supervisora del nostre hospital des de fa 21 anys, últimament de la Unitat de Medicina Interna i actualment de la Unitat de Cirurgia. Es defineix com una persona amb geni, encara que molt ben portat, i és de poques enyorances i poc lligada a les coses, “tots saben que llenço molt, sempre dic, no acumulis, dóna; no guardis, llença”. El seu saber fer i el seu tarannà afable fa que sigui una persona propera que transmet confiança, a més de ser també una gran conversadora i un referent important de la història del nostre hospital.

LA MAITE MARTÍNEZ

Quan vas decidir que volies ser infermera?

De petita ho tenia molt clar, volia ser infermera. Era època de grans ideals, jo volia ser infermera perquè volia ajudar els altres. I et vas decidir a estudiar?

Bé, abans la mare em va aconsellar que durant un estiu ho provés per veure si m’agradava. Llavors anava a l’escola Santa Anna amb les monges que pertanyien a la mateixa congregació que les monges de l’hospital, i vaig demanar si podia entrar a fer pràctiques un estiu a l’hospital. En aquells moments totes eren religioses, menys les dones de la neteja i una auxiliar seglar. Vaig ser de les primeres

El saber es la parte principal de la felicidad. Sócrates.

L’ENTREVISTA

persones seglars que van entrar a treballar a l’hospital, en el meu cas a fer pràctiques. He de dir que les monges eren unes grans mestres, i molt respectuoses i correctes. Quan vas començar a estudiar Infermeria?

Va ser l’any 1975 a l’Hospital Clínic i Provincial. Temps de manifestacions i vagues. Llavors hi havia molt “d’ambientillo”! La Infermeria és una professió o una vocació?

Per mi va ser una vocació que em va portar a desenvolupar una professió. Qui recordes dels teus inicis a l’hospital vell?

Ui! Sóc una persona molt vital i que se m’obliden coses del passat, se m’obliden les bones i les dolentes. M’aferro poc al passat. En aquella època hi havia un sol metge de guàrdia, les 24 hores del dia pels 365 dies de l’any, en Mauricio. Recordo les germanes Fidela, Adela, Teresa i Peña, que em van ensenyar molt bé i que dedicaven temps i paciència, sabien transmetre i arribar a la persona. Llavors devia tenir uns 15 anys. Després van entrar el Josep Mateu de portalliteres, l’Helena Mestre, la Isabel Palacios, la Pili Alcalà... segur que me’n deixo. Després d’aquell estiu hi anava a estones, quan sortia de l’institut, sense contracte ni res, em donaven un sobre i em deien “pa tus gastos”. Vas acabar d’estudiar Infermeria i vas començar a treballar.

Sí, en el torn de nit a Urgències. No era com ara, com a molt ve-

nien un o dos malalts en tota la nit, i si venien. I nosaltres fèiem de tot, per exemple, a les parteres les controlaven les contraccions i quan les tenien a cinc minuts els dèiem als marits, au!, ara ja pots anar a buscar la llevadora, la Sra. Isabel, que vivia a prop de l’hospital. Han canviat molt les coses?

Sí que han canviat, tot plegat ha canviat... i és evident que moltes coses a millor. Tot i que abans es donava un tracte més humà. Ara ens hem tecnificat molt i hem perdut en humanitat i també es parlava més. Es troba a faltar aquesta comunicació, parlàvem molt entre els que treballàvem, potser teníem més temps i érem menys, però la relació amb les persones era molt familiar, senzilla i més correcte i cordial. I allò que es deia, que una mà ajuda l’altra, ara s’ha acabat, i amb la gent que ho mantens és que fa anys que hi treballes.

Has estat testimoni de totes les transformacions.

Un s’ha d’anar adaptant a les circumstàncies i, a més de la professió, també ha canviat l’hospital. L’he vist transformar-se. Hi va haver un moment que l’hospital es va organitzar per serveis, és quan va arribar el Dr. Guadarrama, la Dra. Andreu, la Dra. Arribas, devia ser entre els anys 82 i 83. Com vas viure el fet de deixar l’hospital vell?

No vaig sentir enyorança de l’hospital vell, no vaig plorar. Molta gent, quasi tots van deixar anar les llàgrimes, jo vaig ser de les poques que no. En canvi la primera vegada que vaig tornar a fer una visita a l’hospital vell, el cor em va fer un salt. Venir a l’hospital nou va ser un canvi important, al començament era un caos, impressionant! Per començar va ser un canvi d’estructura física, ho recordo com una temporada dura. Va ser diferent que el Savac, també vàrem rondinar però no tant. Imagina’t el canvi! Ara teníem un lavabo a cada habitació, quan fins ara n’hi havia un al passadís per tota la zona, l’estructura física ja suposava un canvi molt important. T’agrada la feina que fas de supervisora?

Fa 21 anys que sóc supervisora, la més antiga del grup. Totes les feines són importants, tant si fas d’infermera com de supervisora, hi ha d’haver de tot, caps, gerents... i no hi ha més importància en les categories professionals. Intento fer la feina bé, ser responsable, encara que la nostra feina a vegades no s’entén gaire, ja que si

El uso nos arrebata el verdadero rostro de las cosas. Montaigne.

L’ENTREVISTA

no ens veuen, si no estem amb presència física, es creuen que no fem res, i molta de la nostra feina és invisible per a la majoria de la gent. Nosaltres hem de passar comptes del que fem! Tens fama de diplomàtica?

Jo conec els meus defectes i les meves virtuts i la diplomàcia forma part de les meves virtuts i també m’ha servit per anar pel món. Per altra banda, confio amb la gent que treballa, jo crec que la gent ho fa bé. Sí que crec que es necessiten controls però no que la feina sigui fiscalitzada. I si hi ha alguna cosa que cal dir, la dic. Ben dita. Què penses de l’actual sistema sanitari?

La saturació del servei sanitari és deguda al mal ús que se’n fa del mateix. Tenim un bon sistema sanitari públic, però els recursos no són infinits. L’increment poblacional ha augmentat la demanda del servei sanitari. El pacient ha canviat molt. Abans confiava, ara desconfia. Abans demanava, ara exigeix. Què n’opines de la manca de professionals d’Infermeria?

Els teus hobbys?

El meu hobby és la política i la lectura, llegeixo sempre que puc. Ara estic llegint Anécdotas enfermeras (una periodista que entrevista diferents infermeres que van explicant les seves vivències bones i dolentes...), i he acabat un llibre sobre la guerra civil. Sempre a la capçalera del llit tinc algun llibre de novel·la històrica. Ara en tinc un sobre Jaume I. L’altre hobby és no fer res. No sóc de passejar, ni de res que m’esgoti. Ah, sí, m’agraden les colònies i anar a la perruqueria. També m’agrada el cinema, però no hi vaig tant com voldria. També sóc molt de la família. T’agrada el que fas?

M’agrada treballar a l’hospital, m’agrada la meva feina. Si tornés a néixer tornaria a fer el mateix [amb broma comenta que potser voldria ser la Preysler]. De fet si estés a disgust ja no estaria aquí, encara que sé que totes les feines tenen problemes. M’agrada la feina i m’agrada la gent amb qui estic, m’agraden molts companys, més dels que alguns es pensen.

La Maite explica un munt d’anècdotes de l’hospital vell, sobre la morgue que sempre la tenien especialment neta, la descoberta de l’entrada al refugi de la guerra civil, i recorda amb molt de carinyo Victorio Dopico i Franscesc Duque, que els havia vist remuntar malalts amb aturada amb una rapidesa fantàstica, i molta gent que no anomena per no deixar-se a ningú, i les seves habilitats amb les sutures, els guixos i els “truquillos” amb el sondatge a homes... i acabem parlant de la poca qualitat de vida actual respecte a la que es tenia abans, de l’estrès laboral, del creixement indiscriminat, del consumisme desmesurat, i del valor de les petites coses. ■

Que els nostres polítics amb tota la xarxa d’hospitals i sociosanitaris, no han sabut fer un estudi de previsió de les necessitats d’infermeres, i ara tenim problemes per poder cobrir els llocs. Creus que és necessari anar a buscar infermeres a l’estranger?

Hauria d’haver altres sortides com potenciar l’ensenyament públic en lloc del privat, fer millores sociolaborals, bons salaris...

Los jóvenes hoy en día son unos tiranos. Contradicen a sus padres, devoran su comida, y le faltan al respeto a sus maestros. Sócrates.

LA CUINA DE L’HOSPITAL

Brandada de bacallà EVA BENEDICTO I PUIG

Ingredients Llom de bacallà o esqueixat Guindilla seca (bitxo) Alls Oli Crema de llet Pinyons Elaboració Posem bastant oli en una cassola i l’escalfem a foc molt lent. Pelem els alls i els tallem a làmines. Els tirem dintre la cassola amb la guindilla i quan estiguin daurats els retirem.

En el mateix oli calent submergim el bacallà i el remenem una mica fins que es refredi l’oli. En un pot posem els pinyons, el bacallà, els alls, la guindilla, ho triturem i hi anem afegint oli al gust. Finalment hi afegim la crema de llet i ho deixem refredar. Emplatar Es pot servir en cassoletes de fang i s’hi pot posar pa ratllat per sobre i gratinat, acompanyat amb pa torrat. ■

Quienes estudian sin libros opinan todos lo mismo. Montaigne.

LA CUINA DE L’HOSPITAL

Daus de brie amb cruixent de bacó i festucs CRISTINA CANALS

Ingredients Brie Bacó a tires Festucs (o quicos) Farina, ou i pa ratllat Per la melmelada: tomàquets i sucre Elaboració Tallem el formatge brie a daus iguals i els emboliquem amb el bacó. Després els passem per farina blanca, ou, pa ratllat i, finalment, per festucs (que hem picat prèviament amb un ganivet).

Ho passem per fregidora o per una paella que els cobreixi d’oli fins que el formatge quedi fos i el dau daurat (però ha de ser molt poca estona per evitar que es cremin els festucs). Per fer la melmelada, pelem els tomàquets (per pelar-los, millor escaldar-los). Els partim en quatre parts i separem la polpa de la medul·la (part blanca + llavors). Fem servir la medul·la per fer la semimelmelada, la pesem i la posem en un pot al foc on hi afegim 1/4 part del pes en sucre (si volguéssim fer una melmelada la proporció seria 1 kg de sucre per 1 kg de fruita).

Emplatar En un plat allargat posem les quatre bases de melmelada de tomàquet (que s’acabaran ajuntant) i a sobre els daus. ■

Nuestra grande y gloriosa obra maestra es vivir de forma adecuada. Montaigne.

BREUS

L’Hospital i el servei d’atenció primària al programa “30 minuts” de TV3 El passat 30 de març el programa “30 minuts” de TV3 va emetre el reportatge “Es busca metge: contractació immediata”, on s’analitza la manca de metges a Catalunya. El rodatge s’ha centrat en el CAP de Vilafranca i l’Hospital perquè la comarca de l’Alt Penedès és un bon reflex dels canvis demogràfics que ha patit Catalunya el darrers 10 anys: arribada d’immigració, augment de natalitat, envelliment de la població... que són els factors que han fet que augmenti la pressió assistencial, tant a l’atenció primària com a l’hospitalària. Per altra banda, és un hospital comarcal que pateix la manca de determinats especialistes, i el fet que no hi hagi atur en el sector sanitari, fa que els metges prefereixin treballar més a prop de Barcelona i els hospitals allunyats de la capital tenen més dificultats per cobrir les vacants. ■

L’Hospital, segon a la Cursa de la Sanitat Catalana

Un any més, la representació de l’HCAP a la Cursa de la Sanitat Catalana, disputada divendres passat a Can Ruti, va fer podi i es va endur un meritori segon lloc de la classificació per equips, tan sols superat per l’Hospital Vall d’Hebron. Cal destacar, per categories, el segon lloc en veterans d’Adolf Descalzi i el tercer de Fàtima Becerrra. Enguany hem batut el rècord de participants de l’Hospital, ja que un total de 10 integrants es van desplaçar a Can Ruti. Gràcies i felicitats a tots i totes! ■

El único símbolo de superioridad que conozco es la bondad. L.V. Beethoven.

BREUS

Canvis en el seguiment de l’embaràs i l’atenció al part El Departament de Salut ha modificat el protocol de control i seguiment de l’embaràs de manera que el control de les dones embarassades amb risc baix o mitjà, es farà a l’atenció primària així com el control de la quarantena. El Servei d’Obstetrícia complementa el seguiment amb una visita entre la 32a i la 34a setmana de gestació i les que calguin a partir de la setmana 40. El control de les dones amb embaràs de risc es farà des de l’hospital, així com també es continuaran fent les ecografies i els diagnòstics prenatals segons el protocol. Aquests canvis es van fer efectius el 5 de maig. En el mateix àmbit, des de l’hospital, per tal de donar una millor atenció a les dones en tots els aspectes relacionats amb l’alletament, s’ha creat la figura de la infermera experta en aquest tema que actuarà com a referent pel conjunt de l’equip d’infermeria de la Unitat de Tocoginecologia. ■

Grup de millora del medi ambient El dia 7 de maig es va fer la primera reunió del Grup de Treball de Medi Ambient. S’ha constituït amb les persones, vuit en total, representatives dels diferents col·lectius que van manifestar interès davant aquesta proposta feta des de la direcció econòmica i de serveis generals. L’objectiu d’aquest grup de treball és ser el fòrum d’idees per a la planificació d’accions concretes perquè el funcionament diari de l’Hospital sigui el més respectuós possible amb el nostre entorn. ■

Inauguració de l’ampliació de consultes externes i l’Hospital de Dia

L’exposició Mil i un rostres al Passadís

El Pla per la Igualtat i el Pla per la Convivència i el Civisme de l’Ajuntament van organitzar en el marc dels actes vinculats al dia 8 de març, l’exposició Mil i un rostres, que es va poder visitar entre el 26 de març i el 4 d’abril al Passadís de l’hospital. Aquesta exposició fotogràfica forma part del projecte “Mil i un rostres. Dones i desenvolupament al Marroc”, portat a terme per Entrepobles i Al-Mahron. Ha sorgit amb l’objectiu de donar suport al funcionament del Centre de Dones de Fnideq que té com a principal finalitat permetre que les dones de Fnideq i dels pobles veïns puguin ser protagonistes en el desenvolupament del país. ■

El divendres dia 25 d’abril es va inaugurar oficialment la primera fase de l’ampliació de l’hospital, corresponent a consultes externes i a l’Hospital de Dia. L’acte va ser presidit per la consellera de Salut de la Generalitat, Marina Geli, el gerent de la Regió Sanitària, Enric Mangas, l’alcalde de Vilafranca, Marcel Esteve, el president del Consorci Hospitalari de l’Alt Penedès, Antoni Jounou, i altres personalitats. ■

On hi ha educació no hi ha distinció de classes. Confuci.

BREUS

Visita dels alumnes de l’IES Milà i Fontanals

El dimecres 7 de maig els alumnes de batxillerat de l’Institut Milà i Fontanals de Vilafranca, concretament de l’assignatura de Biologia, acompanyats de la seva professora, van visitar l’hospital. Se’ls va fer una breu xerrada descriptiva de la realitat de l’hospital, l’activitat que s’hi fa, les diferents professions que hi ha, l’organització sanitària, etc. Després van fer una visita pels diferents serveis de l’hospital que va acabar al laboratori. Els assistents van mostrar interès per les professions sanitàries, especialment de medicina i infermeria, de les quals esperem que puguin desenvolupar-ne els estudis i així tenir-los en el futur com a companys de feina, que bona falta ens fa. ■

Publicació del Butlletí de prevenció d’errors de medicació

Eleccions sindicals al Consorci Sanitari de l’Alt Penedès

El Servei de Farmàcia de l’hospital distribueix aquest mes de juny aquest butlletí, que apareixerà dos cops l’any, i que té com a objectiu la difusió de l’anàlisi dels errors de medicació comunicats per aprendre a evitar-los. Aquesta iniciativa està subvencionada pel Ministerio de Sanidad i Consumo mitjançant la sol·licitud feta des de l’hospital amb el suport del Consorci de Formació. ■

El proper 18 de juny se celebraran eleccions sindicals al CSAP. Ja s’ha constituït la mesa electoral, que ha acceptat sis candidatures: CCOO, Intersindical CSC, Metges de Catalunya, SATSE, UGT i USAE. ■

El Consorci Hospitalari de Catalunya rep la Creu de Sant Jordi El president del CHC, Josep Abelló, va recollir el 21 d’abril la màxima distinció cívica del Govern de la Generalitat de Catalunya de mans del president Montilla. El guardó representa el reconeixement del paper fonamental del CHC, que enguany celebra el seu XXV aniversari, en la configuració del sistema de salut català. L’acte de lliurament va tenir lloc al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Amb aquesta distinció la Generalitat ha reconegut el rol que ha desenvolupat el CHC en la consolidació del model sanitari català amb la creació, des del municipalisme, d’una xarxa territorial d’hospitals i amb la projecció d’aquest model a d’altres països, especialment, de l’Amèrica Llatina. ■

Es pot confiar en les males persones, mai no canvien. William Faulkner.

PASSATEMPS

Passatemps

4. Aquest exercici de càlcul ja té més “tela”. 2. Un petit exercici de càlcul. A: B: C: D: E: F: G: H: I: J:

(5 x 3) + ? - 3 = 17 (4 x ?) - 5 = 15 (8 x ?) - 8 = 24 (9 + ?) x ? = 20 (6 x ?) - 12 = 12 (7 + ?) x 2 = 22 (9 x ?) + 6 = 33 (5 + ?) x ? = 16 (14 x ?) - 8 = 20 (33 + ?) x ? = 80

F: 4 G: 3 H: 3 i 2 I: 2

3. A: 17 Se’n sumen 5 i se’n resten 3 i així successivament B: 9 Se’n resten 4 i se’n sumen 2 C: 15 Se’n sumen 8 i se’n resten 5 D: 16 Se’n sumen 5, se’n sumen 2, se’n resten 3, se’n resta 1 i així successivament.

1+3-?=2 5-?+3=7 7 – 3 + ? - 2 = 10 3+?-2=4 8+8-?=6 3-1+?-1=5 4+?-3=6 8 - ? + 12 = 15

4. A: 5 B: 5 C: 4 D: 1 i 2

E: 4 J: 7 i 2 5. 1: ELEFANT 2: COCODRIL 3: DROMEDARI 4: HIPOPÒTAM 5: CANGUR 6: IGUANA 7: RINOCERONT 8: ESTRUÇ 9: ÀLIGA 10: MARMOTA

A: B: C: D: E: F: G: H:

1: 2: 3: 4: 5: 6: 7: 8: 9: 10:

LETAFEN LOCDIROC DODEMADIR MOPHITOPA CRANUG GIAUNA TIRONCOREN SEÇUTR GAILA ATAMORM

No vayas mirando fuera de ti, entra en ti mismo, porque la verdad habita en la interioridad del hombre. San Agustín.

Solucions

1, 3, 5, 7, ? 2, 4, 6, 8, ? 1, 3, 2, 4, 3, 5, ? 2, 5, 4, 7, 6, 9, ?

8, 13, 10, 15, 12, ?, 14 15, 11, 13, ?, 11, 7, 9 1, 9, 4, 12, 7, ?, 10 6, 11, 13, 10, 9, 14, ?

1. A: 9 Sèrie de números senars B: 10 Sèrie de números parells C: 4 S’alternen parells i senars D: 8 A la sèrie se’n sumen 3 i després se’n resta 1 i així successivament

A: B: C: D:

5. Ara per descansar una de lletres molt fàcil. Aquestes paraules corresponen a noms d’animals, però estant molt desordenades.

E: 10 F: 4 G:5 H: 5

1. Aquest és facilet per començar. Quin número posarieu a continuació?

3. Això es complica. Quins números s’han de posar a les sèries següents?

2. A: 2 B: 1 C: 8 D: 3

JAUME ALBÀ

PASSATEMPS

Enigmes verbals XAVIER BOTET I ENRIC DUQUE

1. Boja pel sexe. 5 lletres 2. Vestit que hom no vol trobar-se. 6 lletres 3. Aquesta noia condueix molt a poc a poc, però aquesta nit em farà feliç. 7 lletres 4. Cop acordat. 7 lletres 5. Agressió que rep l’Artur quan agafa un vas. 8 lletres 6. Període en què un número té el poder absolut. 7 lletres 7. L’allunya del perill sense fer ni un mos. 7 lletres 8. No oblidat tot i estar lligat diverses vegades. 8 lletres 9. Ensenyes uns mol·luscs queixalats. 7 lletres 10. Neguitós abans de tenir feina. 9 lletres

11. Sempre va amb compte, aquesta lletra acolorida. 6 lletres 12. Artèria preferida pels coprofàgics. 7 lletres 13. El camp de futbol més esmolat. 8 lletres 14. És molt prudent aquesta lletra tan catòlica. 9 lletres 15. Situació esbojarrada o increïble que ve de Pèrsia. 8 lletres 16. Anul·lada per excés de colesterol. 10 lletres 17. Serveix per suportar taules i taulons tot i no ser nou. 8 lletres

21. Ni avança ni diu res. 8 lletres 22. Cada matí va a l’hospital i mai no arriba tard. 9 lletres 23. Servent que obre les portes. 6 lletres 24. Té pebrots, però hauria de córrer més. 6 lletres 25. Ciutat catalana on mai hi trobaràs res brut: 5 lletres 26. Medicament tan polit i educat que ni tan sols xiula. 11 lletres 27. Artèria definida per una lletra imprescindible. 7 lletres 28. Artèria que faria rei a qualsevol. 9 lletres

18. Putada per la mitja, però apassionant per al pilot. 7 lletres 19. Joies que regales a les cantants de Boney M. 2 paraules de 6 lletres cadascuna 20. Trampes que duren molt de temps. 7 lletres

La persona que a data 11 de setembre de 2008 hagi trobat el nombre més alt de solucions serà convidada a un sopar per gentilesa de B. Braun Surgical amb la grata companyia de tot el Servei de Cirurgia. Si hi ha empat, farem un sorteig. Envieu el vostre llistat de solucions entre el 8 i l’11 de setembre, per correu electrònic, a l’Enric Duque o al Xavier Botet amb la llegenda “SOLUCIONS ENIGMES VERBALS”. Sort a tothom!

Solucions als enigmes del número anterior Pantalons, Enfadós, Coixinet, Lisboa, L’Anoia, Bacallà, Mussol, Llenguados, Ratpenat, Papagai, Protocol, Mancances, Ameba, Atenes, Síncope, Còmics, Marcs, Purulent, Presumit, Palmera, Enteniment, Grans, Cacera, Òscar, Regata, Medito, Molta, Espelma, Diable, Festes, Mika.

La porta més ben tancada és aquella que es pot quedar oberta. Proverbi xinès.

Com hi podeu col·laborar

aní és una revista que es va fent. Fins ara hem rebut tota mena de col·laboracions: llargues i curtes, científiques i periodístiques, íntimes i expansives... En aquesta experiència ja hi han col·laborat i hi col·laboren moltes persones, però esperem que s’hi animi encara més gent. Com ja sabeu, a la revista tothom hi té cabuda. Animeu-vos a participar-hi!

Debat. Reflexions per avançar en la discussió de qüestions d’interès assistencial, professional, humanístic, ètic... En viu és l’apartat per a articles de caràcter científic i assistencial. Què fem és la manera de presentar l’activitat que desenvolupen determinades unitats, comissions, serveis, grups de treball, etc. que potser no són prou coneguts per tothom. A Llocs i viatges es parla d’aquell viatge a l’altra banda de món i del racó tan proper que sovint no veiem. Escrivim és l’espai reservat a la creació literària i filosòfica més personal, però amb una voluntat de projecció pública. Us recomano, us el recomanem. Per què no podem aconsellar els altres dels petits plaers que ens atorguem a nosaltres mateixos? Hi ha algú de la casa que creieu que es mereix L’entrevista? Proposeu-nos-el o feu-li vosaltres mateixos l’interviu. Teniu alguna Col·lecció privada que vulgueu fer pública? Voleu participar a fer-nos passar l’estona amb els Passatemps? Els Breus són el recull de les notícies dels mesos anteriors. Més que novetats, són un recordatori: “Allò escrit és el que perdura”. També esperem que ens feu arribar noves citacions cèlebres que puguem incloure als peus de pàgina.

Extensió recomanada dels articles Per facilitar la confecció de la revista hem pensat que l’extensió més idònia dels articles està entre una i dues pàgines. Per als articles d’una pàgina heu d’escriure al voltant de 2.700 caràcters (comptats incloenthi els espais) i molt millor si els acompanyeu d’una foto o una il·lustració. Per als articles de dues pàgines no passeu dels 6.000 espais i de dues imatges. Si feu un article de creació esteu eximits d’il·lustrarlo. I recordeu de signar-lo i de posar-hi el servei on treballeu.

Imatges Pel que fa a les fotos o il·lustracions, és millor que ens les feu arribar en paper, i si són imatges digitals recordeu que cal que tinguin prou resolució (perfecte si són a 300 ppp a mida real i en format JPEG o TIFF). Les imatges que es poden baixar d’Internet –encara que es veuen prou bé per pantalla– habitualment són d’una qualitat insuficient perquè quedin ben impreses. Tingueu en compte els drets d’ús de les fotografies que envieu.

taní m. Component del vi d’acció astringent que procedeix de les parts sòlides del raïm. Li dóna atributs sensorials, especialment pel que fa al gust i a la coloració fosca dels vins negres, i és un dels causants de la sedimentació. La sensació astringent disminueix a mesura que el vi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin Diccionari del vi. Xavier Rull. Universitat Rovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999

© Consorci Sanitari de l’Alt Penedès Espirall, s/n 08720 Vilafranca del Penedès Tel. 93 818 04 40 revista@csap.scs.es Equip de redacció Margarita Andreu Cristina Canals Teresa Cuscó Adolf Descalzi Raquel Fernández Manuel Guadarrama Antoni Llovet Helena Mestre Merce Peral Rosa Rovira Realització Hores extraordinàries Impressió Imprès Ràpid