Taní 13

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

En viu 15 anys d’Hospital Què fem El triatge a Urgències A debat Científic El progrés de la medicina Escrivim Llocs i viatges El dia que vaig tastar el vi de Retsina La caminda dels 15 anys Montserrat Us recomano Diagnòstic per la imatge Juny 2010 Núm. 13

Reflexions L’entrevista Doctor Ranera La cuina de l’hospital Breus

Les Nacions Unides són la nostra consciència. Si és exitosa, és el nostre èxit. Si falla, el nostre fracàs.

Barbara Hepworth, escultora, 1964

Núm. 13 · Juny 2010

En viu 2 HCAP, 15 anys amb arrels Què fem 9 El triatge a Urgències

EDITORIAL

A debat 12 Consentiment informat

Probablement, ens trobem davant l’últim número de

Científic 15 La cirurgia laparoscòpica

electrònica s’imposa de forma ràpida i inevitable. Mal-

El progrés de la medicina 17 La plaga blanca 18 20 22 23 24 25 26

Escrivim El meu particular (i breu) regne de Taifa El hombre que lo firma todo Una sentència ideològica o la sobirania popular El nostre pa amb tomàquet Anhel de transparència Més enllà dels sentits Croan y los nativos

la revista Taní en format paper. En l’era digital, l’edició grat tot, encara ens podem permetre la futura nostàlgia de pensar en el tacte, l’olor i el goig de tenir entre les mans un full de paper imprès ja que, per a molts, l’accés a les pàgines impreses amb tinta forma part de l’univers íntim i personal de la nostra existència.

Els formats i suports de les lletres han anat canviant durant la història de la humanitat, des de les taules cuneïformes, els rotllos de papir, les escorces, la pell, les closques de tortuga,... el paper i, ara, ens toca la pantalla. Esperem que tot plegat no ens faci per-

Llocs i viatges 28 El dia que vaig tastar el vi de Retsina 30 La caminada dels 15 anys 34 Montserrat: Agulla de Santa Cecília i Miranda de Sant Jeroni

dre lectors ni escriptors, perquè la Taní s’ha convertit

Us recomano 36 Boca a boca

l’article més científic al més emotiu i està presidit per

37 Diagnòstic per la imatge

celebració i retrobada amb antics companys.

38 39 41 43 44 45

Reflexions La música Del viejo el consejo Diálogos con mi propia sombra Escoltar o sentir Posa-hi els cinc sentits Inventari

Cooperació 47 20 anys d’agermanament L’entrevista 50 Doctor Carlos Ranera La cuina de l’hospital 54 Crítica gastronòmica 55 Carpaccio de gambes amb vinagreta de fruits vermells 56 Maduixes al roquefort 57 Breus 60 Com hi podeu col·laborar

per a molts en una cita ineludible dos cops l’any. Com podreu veure, aquest número, com els anteriors, està ple de col·laboracions interessants, brillants, des de la commemoració dels 15 anys, que va ser motiu de Reconeixem i agraïm l’esforç que la casa, l’Hospital, ha fet perquè aquesta edició sigui realitat en paper.

Ens retrobarem de nou al web i a la Intranet a través d’un magnífic visor.

EN VIU HCAP, 15 ANYS AMB ARRELS Dimecres, dia 21 d’abril de 2010 a la Sala Assumpta Centellas, es va organitzar una taula rodona amb la participació de diverses persones que comentar i analitzar l’evolució de l’Hospital a partir de les seves vivències. Després de la llista de les persones que van participar en aquesta sessió, reproduïm els textos llegits a l’acte i també algunes frases que vam recollir en els discursos espontanis.

Francesc Ferrer, gerent Enric Cañadell director mèdic de l’Hospital (1982-1989) Joan Papaceit, anestesiòleg (1980-1988) Enric Mangas, gerent (1995-1998) Francisco Larrosa, ORL, 2008 Iolanda Torres, endocrina (2003-2007) Sara Font, DUI, 2003 Montserrat Colomé, auxiliar infermeria, 1982 Maricela Hernandez, cap admissions, 1984 Antonio Jounou, president del CSAP Joan Papaceit: “ El record d’aquelles guàrdies de cinc professionals, cinc especialistes, amb l’esperit de camaraderia i treball en equip que mai més he vist” Enric Mangas “ Crec que és un hospital absolutament consolidat, que té un prestigi guanyat a pols de tota aquesta època que s’ha treballat des del primer fins a l’últim dia” Sara Font “Es un hospital que m’ha ajudat a créixer com a professional i a trobar la meva professió dins la meva carrera i això no passa a tots els hospitals” Francesc Larrosa “A mi m’agradaria parlar una mica de present i de futur i transmetre que els que estem treballant ara a l’hospital, tenim projectes” Franscesc Ferrer “La història del nou hospital no parteix de l’any 1995 sinó que parteix de bastant abans, som hereus de 600 anys d’hospital a Vilafranca, i formem part d’una cadena en el temps en la que tots hi participem” Antoni Jounou Amb la xerrada d’avui hem pogut veure representats el passat, el present i el futur d’un hospital que segueix apostant pels professionals, per la innovació i per una millor atenció assistencial.

El que aprèn i aprèn i no practica el que sap és com el que llaura i llaura i no sembra. (Plató)

EN VIU

QUI PERD ELS ORÍGENS, PER IDENTITAT Enric Cañadell Qui perd els seus orígens, orígens per identitat

21 04 2010 21.04.2010

Recordar,, del llatí: reRecordar re q que vol dir tornar i cordis q que ve de cor, cor, tornar a sentir sentir.

Nostalgia, N Nostalgia t lgi ve de d nostos t q que és é retorn t i àlgia àlgi que q és é dolor d l

Jugant g dolorosament amb els records, records d recreem la l vida id i tornem t a sentir el plaer de viure

Quan en Carles Orta em va trucar per convidar-me a participar en aquest acte, sense pensar-ho li vaig dir que sí. De fet, en Carles no actuava a títol personal, si fos així m’hagués convidat a sopar, ho feia en representació d’un grup, en la ment del qual encara hi sóc tot i que fa un bon grapat d’anys que no hi sóc.

Serà una sessió de record i de nostàlgia. Recordar és una manera d’evocar sentiments: en llatí re-cordor. El prefix re vol dir tornar i cordor ve de cordis, cor.

Tornar a sentir amb el cor. Nostàlgia ve de nostos que vol dir retorn i d’àlgia que vol dir dolor. Jugant dolorosament amb els records, recreem la vida i tornem a sentir el plaer de viure.

Us vull situar una mica en l’època. Us llegiré uns bocins del llibre Les gàrgoles de l’Hospital, que en un diàleg imaginari entre les gàrgoles, ens parla dels 600 anys de l’Hospital.

«El marrà anuncia: - El nou Ajuntament democràtic, elegit el 1979, troba l’Hospital en obres..., un nou servei d’Urgències i tres plantes.

El Xai indica: - El nou patronat de l’Hospital iniciarà les seves activitats molt activament: posarà un gerent i prendrà la decisió de convertir l’Hospital en un centre tancat i jerarquitzat...

- Però hi va haver un brot d’oposició. Explica l’harpia.

- Coses de Vilafranca! Respon el marrà.

- L’Hospital, però, va seguir endavant amb la línia de modernització impulsada per la nova directora mèdica, Assumpta Centellas,... » No eren coses de Vilafranca, qualsevol innovació es troba amb una resistència, per això. el llibre ens parla de la portadora de la nova idea, l’Assumpta, i també dels seus suports, l’Ajuntament i el Patronat. Sense ells no s’hagués pogut fer.

Com tampoc s’hagués pogut fer sense tots aquells que vàreu pujar al carro.

N i Naixement t d’una d d’una organització g it ió • Gr Grups ps p molt flexibles fle ibles • No hi ha burocràcia • L L’è L’èmfasi èmfasi f i en la l tasca t està tà en la l creativitat, ti it t en sobreviure b i i en adquirir d i i recursos • Hi ha un sentit de missió missió.

• Hi ha una interacció agressiva amb ll’ambient ambient per fer-se un lloc lloc.

Totes les organitzacions tenen un cicle de vida que dura de 25 a 30 anys i, si no es transformen, van funcionant lànguidament, desapareixen o són absorbides. En aquests cicles hi ha diferents etapes, i les que vaig viure són les primeres que es caracteritzen per: - els grups són molt flexibles - no hi ha gaire burocràcia - l’èmfasi en la tasca està en la creativitat, en sobreviure i en adquirir recursos - hi ha un sentit de missió - hi ha una interacció agressiva amb l’ambient per fer-se un lloc.

La quietud és un dels plaers de la pintura. (Vija Celmins)

EN VIU

En l’obtenció de recursos us explicaré dues anècdotes: - Recordo anar a buscar a la Farmàcia Amador un comptador de cèl·lules de la sang que era propietat de l’Hospital i allà estava en dipòsit. El meu sentiment era de ser un invasor, de fora vingueren que...

- De l’Hospital Clínic vaig aconseguir un vell aparell per fer ionogrames que estava en desús. Quan sortia, el porter me’l va fer deixar a terra, al carrer!

Vaig haver de tornar un altre dia a buscar-lo. Aquest cop no em sentia invasor, em sentia lladre, a més a més, enxampat.

En el tema de la interacció agressiva amb l’ambient, per fer-nos un lloc va sorgir la idea de treure l’Hospital a les Fires de Maig. L’arquitecte va dissenyar un estand que recordava els arcs del claustre, i de pressa i corrents com s’acostumen a fer-se aquestes coses... (No és una top-model, però mereixeria ser-ho. Els que no l’heu reconegut, busqueu al voltant vostre una senyora vermella com un tomàquet). No vam parar. L’equip d’aquell laboratori incipient s’hi va abocar. També ho va fer la resta de companys de l’Hospital.

L’èxit va sorprendre la pròpia empresa!

Tinc molts altres records. Del meravellós equip que vam fer en aquell laboratori. Del pas per la Direcció Mèdica, l’aprenentatge amb l’Assumpta, el suport dels companys...

Perquè he començat amb aquesta frase de Salvador Espriu: Qui perd els seus orígens, perd identitat. Pensava que seria fàcil definir la identitat, però he vist que fins i tot és un problema filosòfic. La identitat és un sentiment.

El diccionari de l’IEC entre altres coses diu: Propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat. Ara que el Tribunal Constitucional ens la vol negar!

Quan algú em pregunta, tu qui ets?, si li dic “Jo sóc jo” es queda igual. Per mostrar la meva identitat he de parlar dels grups als quals pertanyo o he pertangut. Els anys que vaig estar a Vilafranca, la gent amb qui em vaig relacionar i tot el que vaig aprendre, la ignorància que vàreu haver de suportar sempre formarà part de la meva identitat.

Qui perd els seus orígens, orígens per identitat • Què Q è és la identitat?

• Propietat de l’individu l individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat

També aquest altre grup forma part de la meva identitat. Així érem! En Pep, jo, l’Ester, de resquitllada, i la fotògrafa... Ara l’Ester, molt de tant en tant em diu: “Avui he anat a Vilafranca!. A l’HCAP”. Però quan ve a col·laborar, és difícil que la reconegueu! Ho fa disfressada de groc, com a metgessa pediatra del Servei d’Emergències Mèdiques per endur-se un nadó en estat greu.

Hay muchos senderos que llevan a la cima del monte Fuji, pero hay una sola cumbre: el Amor. (M. Ueshiba)

EN VIU Montse Colomé Quan em varen demanar d’estar en aquesta taula rodona, vaig dir que “sí” fonamentalment per tres motius.

- Estar al costat de vells companys de feina.

- Parlar una mica de l’Hospital vell.

- Poder donar una mica la meva opinió.

Vaig voler fugir del tópic que “tiempos pasados fueron mejores”, però m’ha estat molt difícil. Crec que l’edat és un factor important per no haver-ho aconseguit.

Abans ens feia riure una mosca i, ara, encara que un borinot faci tombarelles, com a màxim fem un somriure.

Les comparacions entre els dos Hospitals són molt difícils i, per això, explicaré unes quantes vivències, unes quantes opinions i que cadascú decideixi.

Jo vaig entrar per primera vegada a l’Hospital fent pràctiques com a auxiliar, 17 anys, vaig anar a parar a la planta de dia, quan encara estava a la 1a planta, on hi treballaven dues monges, crec que eren la “Satur” i “l’Adela”. Durant tot el matí em van anar ensenyant com fer els llits, els esmorzars… sempre amb la frase “hija mía, niña”, fins que varen ser més o menys les dotze, i amb molt de ‘carinyo’ em van dir:

“Mira, niña, ahora vamos a rezar, tú te quedas aquí por si pasa algo”.

“Hombre!, hermana, es que si le pasa algo a un enfermo igual se muere”.

“No, hija mía, tú no te preocupes”. I van marxar, per sort, no va passar res, per pura sort.

Amb això vull que entengueu com funcionava l’Hospital.

Quan vaig acabar les pràctiques, em van dir si volia treballar fent suplències i, naturalment, vaig acceptar.

Per l’Hospital vèiem caminant per tot arreu una doctora, acompanyada de dos més que anaven canviant coses de mica en mica. Eren “la Dra. Andreu, el Dr. Guadarrama i la Dra. Assumpta Centellas”, les persones que van transformar la manera de fer d’aquell Hospital.

Tot el personal que treballàvem érem joves o molt joves i la veritat és que no sé ben bé com, amb esforç podíem canviar la imatge que Vilafranca tenia del nostre Hospital -i dic “nostre” perquè de veritat ens el sentíem nostre.

Van ser anys en què vàrem treballar molt, moltíssim. L’Hospital era vell, no hi havia infraestructures ni material i el personal era poc. Però jo crec que la majoria recordem els farts de riure que ens fèiem.

Quan es van obrir les Consultes Externes noves, la Rosa González, que aleshores era la cap d’infermeria, em va acompanyar per ensenyar-m’ho: Tres despatxos mig buits i una sala d’espera. I em va dir ”en una setmana obrim, organitza-ho com vulguis.”

El secreto de la existencia humana no solo está en vivir sino también en saber para qué se vive. (Fedor Dostoievski)

EN VIU

De Consultes Externes podria parlar durant hores, però m’agradaria destacar-ne unes coses.

- Tot el que he après de la meva feina, gràcies a les grans explicacions i classes magistrals dels companys.

- La petita independència que es tenia a Consultes Externes.

- Els dinars dels divendres que ens portaven de Cal Soler.

- Els dinars de Nadal on, quan s’acabaven totes les consultes del matí, es retiraven les cadires de la sala d’espera, es treien totes les taules dels despatxos i, gràcies a uns taulons fets per mèrit de la Montse Udina, quedava una taula on hi cabia tothom que treballava a C.Ext., de trenta a quaranta persones.

Tots hi podíem estar, i tots i volíem estar, perquè tots formàvem l’equip de Consultes.

I va arribar l’any 95. Vilafranca va començar a disfrutar d’un Hospital nou. Arquitectònicament bonic, amb molta llum, totes les habitacions amb balcó, es van anar incorporant especialitats i es van poder anar atenent patologies més complexes.

El personal es va ampliar, però vàrem continuar sota mínims. Tot i això, hi ha quelcom que fem bé quan la majoria de gent que ve d’altres hospitals parla del bon ambient que hi ha aquí.

Hi ha coses que no he acabat d’entendre, malgrat haver-hi pensat molt, sobretot aquests dies.

En algun moment vaig deixar de tractar malalts per tenir clients, de tenir una cultura d’esforç a sentir moltes vegades “no podem” o “no toca”. De conèixer més o menys a tothom a veure que, moltes vegades, el personal no es saluda pels pasadissos.

Bé, suposo que tot això té a veure amb el que he dit al principi, m’he fet gran i, tot i això, tinc la gran sort de poder dir que després de vint-i-vuit anys continuo tenint una feina que m’agrada i, en general, uns bons companys de feina.

El sabio cuida principalmente de la raíz. (Confucio)

EN VIU

Maricela Hernández Bona tarda a tothom, Quan em va comentar l’Helena, com a membre del comitè organitzador d’aquesta celebració de 15 anys d’hospital, de participar en aquesta taula, immediatament li vaig dir que sí, sense pensar-ho gaire. Al cap d’una setmana-10 dies, em va començar el “run-run” al cap pensant què diria, però bé, aquí estic, i veurem què en surt de tot això.

Des de l’any 1984 fins ara, indiscutiblement, ha canviat molt tot. He de pensar i penso que per bé, però hi ha coses del passat que també són molt bones.

Jo era ben joveneta i principiant total en aquest món de la sanitat però poc temps va transcorre per adonar-me que quelcom passava i no sabia ben bé què, intuïa que, de llavors en endavant, allò seria un canvi constant. De fet, un any abans es van obrir les C.Externes, el mateix any es va posar en marxa el servei d’obstetrícia i, aleshores, entren en funcionament les administratives d’admissions d’urgències. No em vaig equivocar gaire, els canvis han estat un darrere l’altre i, moltes vegades, més d’un a l’hora.

En el meu terreny, l’administratiu, hem passat de les fitxes d’urgències fetes a mà, de passar les determinacions de les analítiques del laboratori també a mà fins al dia d’avui en què poques coses fem a mà i menys que en farem, que depenem cada vegada més de la informàtica “sort que tenim un bon equip” i ah!! L’última, que d’aquí poc sembla ser que treballarem quasi bé sense paper a l’hospital.

Hem hagut de canviar molt la manera de treballar i adequar-nos constantment als canvis i això amb més o menys esforç, però amb ganes.

Hem viscut dos canvis informàtics, el primer -potser perquè ja fa temps- sembla que no va ser tan traumàtic, però el segon, renoi, l’any 2007 però la cosa encara dura, tot i això, estic convençuda que, a mida que passi el temps, li acabarem de treure “el suquillo”.

En els nostres inicis, sabíem ben just què era el CatSalut o l’ICS però, a mida que han passat els anys, i tant si ho hem conegut. Hem hagut d’adequarnos a tots els aplicatius del CatSalut: per l’oxigen domiciliari, pels PAO’S, les dades del PIUC, enviament fitxers LLE, consultar el RCA, etc., això sí, tots implantats quasi bé d’avui per demà i a vigílies de l’estiu.

Però ens en hem sortit prou bé.

En els nostres inicis, anàvem treballant i fent tot el que se’ns deia “treball que teníem molt assimilat i ben après” i, passant-nos les novetats o canvis de boca en boca, però, des de fa ja uns anys, la cosa ha canviat, tot ho hem d’escriure, tot són protocols, procediments, etc. etc. fins arri La buena memoria es a veces un obstáculo al buen pensamiento. (Friedrich Nietzsche)

EN VIU

bar el punt que algú ens ha dit que: “el que no està escrit no existeix”, doncs, a escriure, falta que tothom ens mirem el que hi ha escrit.

Hem hagut d’anar modelant la comunicació entre el pacient i nosaltres. Abans li havíem d’explicar al pacient poques coses i molt senzilles. Actualment, hem de mesurar molt bé el que diem al pacient i de manera molt entenedora perquè, moltes vegades li diem tantes coses que encara el confonem més.

Li donem la citació a C.Externes que, moltes vegades, són dos fulls, li diem que per fer-se una RNM ha d’anar a RX a buscar els papers per anar a Barcelona (i qui sap a on de Barcelona), que el PAO hem d’esperar que ens el validin des del CatSalut, que actualment si li donem documentació en disquet no ho ha de tornar, que si són imatges sí, etc. etc. etc.

Posem-nos per un moment en el lloc d’un pacient, que ara ho és ell però demà mateix ho podem ser un de nosaltres i que tenim molt de guanyat perquè alguna cosa coneixem d’aquest món.

I ara, ja en el terreny interpersonal, les coses també han canviat molt i, des del meu parer, no totes en positiu. En els meus inicis i durant molt anys, potser perquè l’hospital era molt petit i en un cantó o altre et trobaves o quasi bé “topaves”, però tothom ens dèiem quelcom, a tota hora i amb aquell somriure. En els darrers anys, tot i avançar en tots els sentits, en aquest potser hem donat un pas o dos enrera, i no vull pas generalitzar. La veritat és que dol que, de bon matí, vas pujant la rampa des del vestuari i el teu bon dia va fent “eco” i, al cap de 10 minuts, encara no ha trobat resposta. Per novetats, tecnologies, avenços, etc. etc. no perdem els valors humans que és el bon camí per continuar tots els altres. Ah! I tampoc el somriure, que si hem de venir a treballar igualment, més val que ho fem amb alegria.

Com a punt final, vull dir que tot i el que us he expressat, crec fermament que durant tots aquests anys i amb els canvis que hem hagut d’afrontar, tots hem après molt i molt, i que cada dia és un repte constant per millorar, cadascú de nosaltres des del nostre petit lloc, la salut del pacient.

Doncs res més, fins d’aquí 5, 10, 15 anys… Sigui quan sigui que ho puguem celebrar tots junts i amb l’entusiasme que ens caracteritza.

Moltes gràcies a tothom.

La culpa la tiene el tiempo. Todos los hombres se tornan buenos pero tan despacio! (Cornelio)

QUÈ FEM EL TRIATGE A URGÈNCIES CRISTINA GARCÍA / MONTSE MITJANS / CARME ROJO / NATZARET RUBIO (Infermeres del Servei d’Urgències)

Seguint les indicacions del CatSalut d’implantar un model de triatge estructurat al sistema sanitari català, concretament als serveis d’urgències, com a eina de millora en la seguretat del pacient, el 10 de març de l’any 2009, va ser instaurat en el nostre hospital el programa andorrà de triatge PAT 4.0; va ser el primer hospital de Catalunya a utilitzar aquesta versió.

El treball previ a la implantació va ser adaptar els espais, segons les necessitats, i una formació específica del personal d’infermeria; paral·lelament es va elaborar el Procediment de Triatge, format per un grup de treball multidisciplinari, que consta del Coordinador d’urgències, la Supervisora, tres infermeres, un MAU, un membre de MI i un de COT, un de CIR i un membre d’admissions d’urgències.

El concepte de TRIATGE fa referència a un procés de recepció i acollida per part del personal sanitari; vàlid perquè permet la classificació dels usuaris en diferents nivells de gravetat i útil, ja que relaciona el grau d’urgència amb la gravetat real de l’usuari, prioritza la seva atenció i defineix quina especialitat l’ha d’atendre; en definitiva, és un procés de valoració clínica preliminar que ordena els pacients abans de la valoració diagnòstica i terapèutica completa de forma que, en una situació de saturació del servei o de disminució de recursos, els pacients més urgents són tractats els primers.

Els objectius i/o funcions són: *Garantir una ràpida valoració a tots els usuaris que arriben a urgències i detectar els principals problemes de salut; protegir els pacients més urgents i greus. *Augmentar la satisfacció dels usuaris reduint la demora en la seva atenció i disminuir l’ansietat de l’usuari i de la seva família. *Reavaluar els usuaris, periòdicament, per si presenten canvis en el seu estat de salut. *Optimitzar recursos. *Millorar la qualitat i eficiència del servei.

Després de la recepció a admissions, infermeria de triatge estableix contacte amb l’usuari, s’identifica i comença la valoració fent una breu entrevista, d’uns 2 a 5 minuts, molt dirigida: què li passa?, des de quan?, antecedents patològics i al·lèrgies,...,. Mentrestant, farà una ràpida inspecció general de l’usuari per detectar possibles situacions de risc. En alguns casos, és necessari la presa de constants i la realització de proves simples (glicèmies capil·lars, sediments d’orina,...). En funció dels signes - símptomes que presenta i no en base a diagnóstics mèdics, obtenim un motiu de consulta i un nivell de gravetat.

El que estudia diez años en la oscuridad será universalmente conocido cuando quiera. (Proverbio chino)

EN VIU

La classificació correspon a 5 nivells de prioritat, on s’està treballant el temps de visita mèdica per cada un d’ells: *Nivell 1: Situacions que requereixen ressuscitació, amb risc vital immediat. *Nivell 2: Situacions d’Emergències o molts urgents, de risc vital previsible, la resolució de les quals depèn radicalment del temps. *Nivell 3: Situacions d’urgència, de potencial risc vital. *Nivell 4: Situacions de menor urgència, potencialment complexes, però sense risc vital potencial. *Nivell 5: Situacions no urgents, que presenten una demora en l’atenció o poden ser programades, sense risc vital per a l’usuari.

Un cop realitzada la classificació, infermeria determinarà quina és l’especialitat on millor serà atesa la seva patologia, informa del funcionament bàsic del servei: on esperar, on serà atès, temps aproximat d’espera , ...., i també que és la persona referent en cas de qualsevol canvi en el seu estat de salut, mentre estigui a la sala d’espera.

El procés de triatge requereix personal amb experiència, judici clínic, capacitat de prendre decisions, de gestionar i resoldre situacions difícils, professionals amb capacitat de comunicació, empatia, paciència, i amb capacitats organitzadores.

Web _ e -PAT v4:

El document final estableix una classificació amb un nivell de gravetat i un motiu de consulta que el professional d’infermeria estableix.

10 He aprendido que lo que realmente te hace feliz es aprender algo. (Francis F. Coppola)

EN VIU

Classificació final + motiu de consulta L’atenció continuada es va veure modificada el mes de novembre del 2009, amb l’incorporació del PAC (Programa d’Atenció continuada i Urgent) a l’àrea d’urgències de l’HCAP, en una franja horària des de les 21 hores a les 8 del matí, en els despatxos 1(infermera)-2(cures)3(metge) de triatge del servei.

Passat un any des de l’inici, el model de triatge ha suposat un pas important per al personal d’infermeria del nostre hospital. Ha augmentat la nostra autonomia i ha fomentat un augment de confiança per part de la resta de l’equip multidisciplinari del servei; malgrat existeixen crítiques, que cataloguem com “a constructives”, creiem que ens ajuden a millorar la nostre atenció i a augmentar la satisfacció de l’usuari, en definitiva, el nostre repte.

La incorporació del personal d’atenció primària en el torn de nit ha donat molta fluïdesa a la distribució de les càrregues de treball i una gran disminució a les hores d’espera.

Per nosaltres ha estat tot un repte, el període d’implantació i els inicis no han estat fàcils, com tot canvi ha necessitat un temps, i avui podem dir que tota l’energia que vam invertir és un motiu de satisfacció per a tot el servei.

En definitiva, creiem que la incorporació del TRIATGE és un pas de GEGANT per la modernització del nostre hospital.

Cuanto más espantoso se vuelve el mundo, más abstracto se torna el arte. (Paul Klee, 1915)

11

A DEBAT CONSENTIMENT INFORMAT CARLES ORTA

Sóc de l’opinió que la relació entre el metge i el malalt ha d’incloure un compromís personal que superi una estricta relació comercial, com la que es pot tenir en obrir un compte en una entitat bancària, amb l’adquisició d’una assegurança o, fins i tot, amb la compra d’un bitllet d’avió. I penso que, en aquestes relacions comercials, així com en les relacions metge-malalt, sempre hi ha lletra petita que una de les parts no acaba de entendre.

Realment, hi ha un gran ventall d’actes mèdics, la complexitat dels quals pot ser molt variable. Com més complexa és la situació, o el tractament, més la relació de confiança ha d’impregnar l’actuació assistencial. Considero, d’altra banda, que mantenir una relació personal de confiança no equival a paternalisme, situació en la qual l’opinió del malalt ni és escoltada ni compta.

Clarament, la salut és un bé, el valor del qual supera qualsevol objecció.

Dissortadament, hi ha molts problemes de salut que no tenen solució, tot i que el seu tractament continuat millora clarament els pacients. De vegades, aquests problemes de salut han estat generats per hàbits poc saludables, però, més sovint, l’edat o senzillament la genètica o l’atzar motiven la malaltia.

En l’intent de millorar problemes concrets de salut, l’actuació sanitària fa maniobres que no estan exemptes de riscos. Exemples en són els actes quirúrgics o l’administració de fàrmacs, que poden ser tan o més agressius que la pròpia cirurgia. Fins i tot, actuacions que podrien semblar banals, com ara posar una transfusió, poden desencadenar una reacció inesperada greu.

12

Hem de tenir clar que els pacients tenen el dret de ser informats amb un llenguatge comprensible sobre les accions que se’ls faran i els seus possibles efectes adversos. En funció de la seva autonomia, el pacient també té el dret de refusar aquestes actuacions, això sí, assumint-ne les conseqüències. En aquest dret Aquellos que son poseídos por la nada poseen todo. (Morihei Ueshiba)

A DEBAT

es basa el consentiment informat, on hi ha una part formal en la qual el pacient explicita per escrit que ha entès la informació mèdica i que accepta el tractament proposat. En la pràctica, no infreqüentment, el consentiment informat és una paròdia del seu significat teòric i la firma del paper es converteix en un requisit indispensable per a fer-se una intervenció mèdica o quirúrgica del tipus que sigui, pràcticament amb independència de la informació donada. La frase: “Cal que ho firmi perquè, si no ho fa, no es pot operar”, sense una informació prèvia, és justament el que cal evitar. En cap cas, les dificultats per entendre del tot la informació que es dóna, per exemple en situació de barrera idiomàtica, poden suposar que s’ofereixi al malalt una menor atenció assistencial de la que es fa habitualment a la resta de pacients.

Aquesta situació indesitjada ve facilitada per diverses situacions: Els malalts ocasionalment no saben ben bé què els faran. Davant del metge, estan nerviosos i sovint poden no entendre bona part del que se’ls diu. Això és comprensible, ja que, a part de l’ansietat natural davant d’una possible malaltia seriosa, el llenguatge mèdic és molt específic i la facilitat del metge per fer comprensible el seu vocabulari quotidià és variable. El propi personal sanitari, posat en un àmbit que no és el seu -i sense la pressió donada pel neguit per la pròpia salut-, per exemple, davant les explicacions del preu d’una factura per a la reparació del cotxe, ens hem trobat en situacions similars. D’altra banda, hi ha un ampli ventall de malalts: hi ha persones, amb més freqüència d’avançada edat, en les quals el nivell de comprensió és baix i que, finalment, basaran el seu consentiment en la relació de confiança en el metge i la família. En l’altre extrem, hi ha la persona que vol una informació tan exhaustiva de qualsevol aspecte del seu tractament, per irrellevant que sigui, que bloqueja la consulta i la paciència del metge.

De fet, la limitació en el temps de l’acte mèdic és un altre factor crític. És desitjable la perfecció en tots els aspectes de l’actuació sanitària però, sense els mitjans per fer-la, la feina ben feta és impossible. I el principal mitjà és el temps. Si es dóna un document perquè el malalt el firmi, caldrà haver-li explicat abans el seu contingut, probablement caldrà repetir i fer els aclariments de determinats aspectes i, a més, donar-li el temps per llegir el document que, finalment, haurà de firmar. Una consulta externa amb horaris de temps entre pacient i pacient excessivament densos dificulta notablement un consentiment informat òptim.

En moltes actuacions mèdiques, els equips d’atenció al malalt són multidisciplinaris i, per tant, la responsabilitat és compartida i es dilueix. Un facultatiu pot indicar una determinada actuació i un altre ser el responsable d’executar-la. Amb tot, és bo que el malalt tingui en cada moment una persona referent que sigui el principal responsable de les actuacions que se li fan i que faci d’interlocutor.

L’existència d’informació mèdica a Internet a l’abast de tothom pot suposar alguna dificultat a causa que, per una banda, no sempre la informació és contrastada i, per una altra, els coneixements dels metges tenen límits. En tot cas, aquesta situació és irreversible i crec que, habitualment, no ha de suposar una dificultat major en persones mèdicament formades a qui se’ls consulta problemes inherents al seu propi àmbit d’actuació. En darrer terme, l’aportació d’informació addicional ha de valorar-se com a enriquidora.

Crec que els fulls de consentiment informat disponibles oscil·len entre donar una informació exhaustiva de totes les possibles adversitats (fins i tot si són altament improbables), situació en la qual sembla prioritzarse una actitud defensiva per part dels metges o dels hospitals davant de possibles reclamacions. Opino que és impossible explicar totes les possibles complicacions de qualsevol procediment, amb la qual cosa intentar-ho fer equival a enumerar una llista interminable de complicacions. Aquest tipus de documents penso que poden ser fins i tot contraproduents per als malalts, que són sotmesos a una pressió inadequada per acceptar un procediment necessari.

13 Por el otero asoma /al aire de tu vuelo… (Sant Juan de la Cruz)

A DEBAT

Per altra banda, hi ha fulls on pràcticament no es dóna informació i només s’afirma la conformitat amb l’actuació proposada.

Els fulls de consentiment haurien de trobar l’equilibri entre aquests extrems, i referir les possibles complicacions més freqüents fent esment, sense enumerar-les, que hi pot haver d’altres complicacions, hipotèticament molt greus, però que la seva probabilitat d’aparèixer és baixa. En aquest sentit, des del Comitè d’Ètica Assistencial estem treballant per millorar, consensuadament amb els facultatius responsables, els documents existents per a cada procediment.

En tot cas, tot i que és clar que les actuacions mèdiques no han de basar-se només en la confiança sense donar explicacions, sense aquesta confiança, qualsevol actuació pot esdevenir un conflicte.

Parlar de tractament vol dir, de manera indirecta, parlar de la malaltia que el motiva. Considero que no sempre s’ha de donar tota la informació possible de la malaltia i del seu pronòstic al pacient, el primer dia que el metge en disposa. La informació sobre la malaltia ha de ser respectuosa amb el desig del malalt respecte a fins a quin punt en vol saber detalls. No és infreqüent que aquesta informació sigui progressivament més exhaustiva al llarg del temps. En tot cas, considero que és més fàcil parlar de tractament i de les seves complicacions –objecte del consentiment informat- que parlar, en determinats casos, de la pròpia malaltia que el motiva.

Com a conclusió, tot i que hi ha persones que opinen que si les coses no estan escrites no existeixen, crec que cal seguir defensant el valor de la paraula com a principal font d’informació i, especialment, com la principal font generadora de confiança en la relació metge-malalt. Només després, el full concret de cada procediment podrà ser més o menys detallista.

Finalment, cal remarcar que la institució ha de donar els mitjans, i especialment el temps, perquè aquesta explicació generadora de confiança pugui ser donada en condicions adients i que, d’altra banda, el personal assistencial ha d’entendre com una obligació inexcusable de la seva actuació donar una informació adient al pacient i acceptar la seva decisió respecte a les maniobres terapèutiques proposades.

14 La perfecció està lluny de l’exactitud de les matemàtiques. (Plató)

CIENTÍFIC CIRUGÍA LAPAROSCÓPICA, DE LA REVOLUCIÓN A LA EVOLUCIÓN JORGE IGNACIO MORENO - JUAN MANUEL PARODI

En los últimos 20 años transcurridos desde la primera colecistectomía laparoscópica, hemos sido testigos de un cambio increíble en el tratamiento quirúrgico de las enfermedades. En tres breves años, la colecistectomía laparoscópica se ha convertido en el método habitual y de elección de la litiasis vesicular. La revolución laparoscópica tuvo lugar en un tiempo en que se produjo un progreso tecnológico rápido y amplio.

Cuando se llevó a cabo la primera cirugía de vesícula por vía laparoscópica, nadie había oído de Internet, los teléfonos móviles tenían el tamaño de un ladrillo y los instrumentos para la laparoscopia avanzada simplemente no existían. Actualmente, la tecnología robótica puede hacer que un cirujano extirpe la vesícula biliar de un paciente desde el otro lado del océano y puede no ser tan lejano el día en que puedan desplegarse dentro de la cavidad abdominal robots quirúrgicos en miniatura para facilitar e incluso realizar la intervención quirúrgica a través de un orificio natural.

Los avances en las nuevas técnicas y los medicamentos en la medicina se producen de dos formas: evolutiva y revolucionaria. Generalmente es evolutiva, basada en el descubrimiento y en la innovación crecientes en la comunidad científica y en los centros médicos. En estos casos, hay tiempo para un estudio progresivo y la introducción gradual en la comunidad médica. Un ejemplo de cambio evolutivo quirúrgico es la circulación extracorpórea en cirugía cardíaca o la introducción de suturas mecánicas en cirugía general. No ocurre lo mismo con la introducción de la cirugía laparoscópica o mínimamente invasiva, como estaría mejor denominada. Este fue un cambio revolucionario; no hubo tiempo para una introducción ordenada. Esto se debió a las ventajas claras que la técnica ofrecía a los pacientes para dejar una cicatriz menor, mejor control del dolor, menor estadía hospitalaria y de baja laboral.

Esta revolución no solo se limitó a una técnica quirúrgica en particular sino que los buenos resultados llevaron a revisar las prácticas habituales de la cirugía abierta. La estancia hospitalaria media de una cirugía de vesícula que, a finales de los 80, era de cinco días (abierta) ha pasado en la actualidad a menos de 24 horas, como se realiza en nuestro hospital. Ésto, sin duda, se debe a un avance técnico único, pero también a lecciones que la cirugía laparoscópica nos ha enseñado. Hemos aprendido que, tras muchas intervenciones, podemos dar el alta y alimentar a los pacientes antes de lo que pensábamos y estos hechos no disminuyen el valor de las intervenciones mínimamente invasivas sino que ilustran lo equivocados que estábamos en algunas de las suposiciones más arraigadas sobre la cirugía en la era abierta.

EQUIP DE CIRURGIA

15 La esperanza y yo también viajamos en el último vagón. (Frase trobada pels carrers de Buenos Aires-Argentina)

CIENTÍFIC

Las observaciones de una recuperación rápida de los pacientes sometidos a una colecistectomía laparoscópica estimularon la investigación de la respuesta orgánica a la intervención. Los estudios iniciales abordaron el efecto de las intervenciones abiertas o laparoscópicas sobre la función pulmonar, la respuesta al estés y la respuesta inflamatoria. Tres parámetros que explicarían el cambio radical en la evolución posterior a la cirugía. Se concluyó que la cirugía laparoscópica provoca una menor reducción de la función pulmonar, una menor respuesta al estrés en fase aguda y una atenuación de la respuesta inflamatoria; y, como consecuencia, un postoperatorio mucho más agradable.

A medida que comenzó a evolucionar la revolución de la cirugía minimamente invasiva, más y más intervenciones se adaptaron a un método laparoscópico, como la reparación de la hernia inguinal, la cirugía de reflujo gastroesofágico, las derivaciones gástricas, las eventraciones, apendicectomías, las resecciones de colon, la esplenectomía y suprarrenalectomía. La velocidad de desarrollo y la aceptación amplia de estas intervenciones más complejas estuvo más controlada y menos influenciada por la demanda del público. De esta forma, la revolución se convirtió en evolución.

Desde unos años a esta parte, el Hospital se ha equipado con los instrumentos necesarios y se ha entrenado al personal en la materia específica para realizar una práctica laparoscópica segura y actualizada. De modo que, actualmente, el abordaje de la patología colo-rectal, la cirugía del reflujo gastroesofágico, las esplenectomías, apendicectomías, la patología biliar, entre otras, se realizan de forma rutinaria mediante abordajes mínimamente invasivos con buenos resultados.

Una cosa es cierta: en comparación con la de hoy, es probable que la imagen de la cirugía general sea en 2030 tan diferente como hoy lo es la de 1988, cuando se extrajo la primera vesícula biliar por vía laparoscópica.

16 Tranquilo, sereno y firme como el monte Fuji encumbrado en el cielo por el mar oriental. (Zazen)

EL PROGRÉS DE LA MEDICINA LA PLAGA BLANCA GIBERT

El mes de gener de l’any 1920 moria a l’hospital de la Charité de Paris el pintor modernista Amedeo Modigliani a causa d’una meningitis tuberculosa. Tenia 35 anys.

La tuberculosi va ser una de les primeres malalties humanes de les quals es té constància i que va ser la causant de l’epidèmia que va assolar Europa a principi del segle XVII i que va continuar al llarg de 200 anys. Se la coneixia amb el sobrenom de la “plaga blanca” i era la principal causa de mort per malaltia.

L’alta densitat de població, així com les pobres condicions sanitàries eren l’ambient ideal per a la seva propagació.

L’any 1882, el metge prussià Robert Koch aplicà un nou mètode de tinció en mostres d’esputs procedents de pacients afectats de tuberculosi, cosa que li va permetre identificar per primera vegada l’agent causant de la malaltia: “Mycobacterium tuberculosis” o bacil de Koch.

Koch publicà “Etiologia de la tuberculosi” on demostrà exhaustivament que el mycobacterium és l’únic causant de la malaltia en totes les seves variants. Robert Koch, en la presentació del seu treball a la Societat de Fisiologia de Berlín, va declarar: “Estem davant d’un microorganisme visible i tangible que es desenvolupa en el ser humà i, quan puguem controlar la font de la infecció -l’expectoració-, la lluita antituberculosa serà un fet”.

Posteriorment, Pau Ehrlich, Franz Ziehl i Friedrich Neelsen milloren el mètode de tinció que, des de llavors, s’anomena tinció de Ziehl- Neelsen.

L’any 1908, el mateix Koch desenvolupà la tuberculina, un derivat proteic purificat del bacil (PPD) que, posteriorment, Charles Mantoux depuraria per administrar per via intradèrmica com a mètode diagnòstic.

L’era moderna de la tuberculosi s’inicia quan, l’any 1944, Albert Schatz i Selman Waksman descobreixen, a partir d’un petit fong, l’estreptomicina. Aquest antibiòtic evidencià una eficàcia superior als tractaments dietètics i de balnearis terapèutics utilitzats fins al moment.

Uns anys després, amb el desenvolupament de la isoniazida (1952) i de la rifampicina (dècada dels 60), la tuberculosi va passar a ser una malaltia curable.

Pintura d’Amedeo Modigliani, Livorno, Itàlia, 1884-1920

Monument de Chopin a Paris (Henri Rousseau).

Ambdós van morir de tuberculosi

17 Maravilloso ver entre las rendijas la vía Láctea. (Kobeyashi Issa, s. XIX)

ESCRIVIM EL MEU PARTICULAR (I BREU) REGNE DE TAIFA OSCAR MURILLO

Sempre havia estat, allò que en diríem, un cavaller de “ciutat”. Jo treballava (i val a dir que estava content de fer-ho) pel comte de la llunyana terra de la Ossis Infectis, i igualment, les terres d’aquell comtat pertanyien al Regne de Generalis Infectis. El meu desig, com el de molts altres cavallers, era el de poder adquirir unes terres pròpies que permetessin establir un nou comtat i integrar-lo en un Regne ja establert. En aquella recerca de noves llars, les opcions semblaven clares: continuar explorant el Regne de Generalis Infectis (on ja coneixia que l’adquisició de noves terres era difícil) o bé buscar en Regnes fronterers la possibilitat d’establir-m’hi. Com que el desig de tenir terres pròpies era gran, el cavaller de “ciutat” va marxar cap a “províncies” properes amb tota la il·lusió de qui decideix emprendre un nou repte.

I vet aquí que vaig trobar el meu lloc al comtat de Vilafrancis que formava part del Regne de Generalis Medicis. En aquell moment, la troballa va calmar la meva ànima emprenedora i el meu cos no va estalviar esforços per instaurar-se en la nova terra. Val a dir que la gent d’aquelles contrades em van rebre amb els braços oberts; eren gent acollidora, disposada a sentir aires nous i, a més, a integrar aquest nouvingut.

Els primers temps van passar ràpid: els esforços per situar-me a la nova terra, el canvi de tipus de feina, el coneixement mutu dels nous cavallers de la zona cap a mi i a l’inrevés,...tot plegat, els dies es feien curts.

Els veïns més propers de la nova terra adquirida (els Internistis) van ser peça clau en la meva integració, però també vaig tenir temps per fer grans descobertes entre els veïns de comtats adjacents com els de Infermeris, Hematologis, Neuris-neuri, Digestis, Pneumos-pneumi, i molts altres.

Tot avançava amb bon ritme, em sentia a gust en el nou paisatge i cada cop em bellugava millor entre els nous veïns. Però el cert és que la feina al Regne de Generalis Medicis era diferent a la que havia fet durant molts anys al Regne de Generalis Infectis. I vet aquí que va arribar aquella situació vital que plantejà un nou dilema: un cavaller molt respectable de la vella Generalis Infectis deixava unes terres i algun jove cavaller havia de mantenir-les. No puc negar que aquella notícia em va fer il·lusió ja que em permetia retornar a la feina al Regne on sempre havia viscut i, a més, fer-ho amb el meu espai propi. A partir d’aquí, els fets es van precipitar, entre els diversos cavallers que vàrem presentar les nostres candidatures, finalment em van concedir les terres a mi. Tornava a la ciutat d’on havia sortit, tornava a la feina de “sempre”, tornava amb terres pròpies i amb estímuls renovats...però tornava enriquit !!; l’experiència viscuda en les terres de Vilafrancis, al marge del temps que havia durat, m’havia fet créixer. Ara tornava a viure aquells sentiments contradictoris que havia tingut al començament d’aquesta història: una barreja d’elements il·lusionants pel camí cap a un nou destí, i d’altres de nostàlgics per tot allò que es queda a la carretera de la qual comença aquest camí nou.

Els darrers dies al comtat de Vilafrancis vaig voler gaudir-los i vaig aprofitar-los per donar les gràcies a aquella gent acollidora. Finalment, vaig pujar al meu cavall i, mentre deixava enrere aquelles terres de vinyes, vaig sentir que marxava agraït i confortat.

***

Aquesta és la meva breu història sobre una dolça etapa d’anada i tornada. El meu pas per l’Hospital de Vilafranca segurament va ser breu, però la intensitat amb què ho vaig viure fa que l’experiència perduri com un gran record. El que voldria remarcar especialment, aprofitant l’oportunitat que em brinden aquestes línies, és el vessant humanitari de l’hospital que em va acollir: des del “bon dia” rebut tot just travessades les portes automàtiques de l’entrada fins al “bona tarda” de comiat a la secretaria de Medicina, des del cafè i menjar atentament servits a la cafeteria fins a les facilitats rebudes pel personal d’infermeria en el treball diari. I com no podia ser d’una altra manera, guardaré especialment viu el record dels companys 18 Camineu fins que hi hagi llum. (Tolstoi)

ESCRIVIM

metges amb els que vaig passar la majoria del temps: els companys de Medicina Interna (- Urgències) i els d’altres especialitats mèdiques, però també els Traumatòlegs i els Cirurgians, i fins i tot algun Anestesista i Ginecòleg. I finalment, també és just destacar els afortunats descobriments dels companys de despatx (un plaer, Margarita!, un fins després, JJ !), els magnífics retrobaments amb companys “bellvitgeros” i les agradables descobertes d’altres especialistes amb qui vaig compartir el desenllaç de diversos malalts.

Fins ara portava gravat exclusivament l’”estigma” Bellvitge, a partir d’ara també en portaré un de Vilafranca...ni que sigui un petit “tatoo” !.

Una abraçada.

19 He arrojado esa cosa minúscula que llaman yo y me he convertido en un mundo inmenso. (Soseki)

ESCRIVIM

EL HOMBRE QUE LO FIRMA TODO BALBANI

Este año el día ha sido viernes. Otro Sant Jordi de libro y rosas que nos invita a participar en una fiesta peculiar que celebra la amistad y la lectura. Desde luego es el peor día del año para comprar un Tratado de Estequiometría porque las librerías están abarrotadas y el librero, que trasiega los libros seleccionados para exponer en las paradas de la calle, no dispone de tiempo para atender nuestros requerimientos pero… es el mejor día para regalar un libro y, si es posible, dedicado y firmado por el autor.

La Rambla está cerrada al tráfico y ocupada por un gentío alegre que pasea en busca del libro apropiado y hace cola esperando un corto intercambio de palabras con su autor preferido. Una fanfarria, precedida por un grupo de danza africana, marcha rambla abajo y ameniza una tarde primaveral interpretando piezas dixieland. Los tonos dulces del clarinete cabalgan en los graves del bombardino y la tuba circular, ese instrumento que se enrosca al músico como una boa, puntúa con las notas más quejumbrosas.

Muy cerca del Gran Teatro le vemos. Destaca en la parada el cartel “EL HOMBRE QUE LO FIRMA TODO” y, sentado a su mesa nos recibe con sonrisa contagiosa y brillo juguetón en los ojos. Luce sombrero borsalino y una chiva muy cultivada, chaleco verde y corbata pajarita de color rojo. A su derecha, bolígrafo, lápices de colores y pluma estilográfica. A su izquierda, varios libros de consulta: Diccionario Oxford de Citas, Diccionario Espasa de Sinónimos y Antónimos, y libros autografiados de Josep Pla, Borges y Montalbán.

Fuma en pipa y le acaban de servir un dry martini. Vemos que los libros expuestos son últimas novedades y elegimos varios.

20 Todos los hombres tienen por naturaleza el deseo de saber. (Aristòtil)

ESCRIVIM

Le mostramos el primer título, Nada que temer, y nos dice: « Unas páginas maravillosas, es un susurro, una conversación íntima a la luz de una vela, una reflexión sobre la muerte que es, a la vez, una celebración de la vida, los padres, los amigos, las lecturas y la mendaz memoria. ¿A quién se lo dedica? » A todos mis compañeros que se aproximan a los sesenta. Nuestro hombre firma: P.O. Julian Barnes y pregunta ¿Algún dibujo? Sí, pinte un reloj de arena.

Otro título, Ridículament correcte. Hojea el pequeño libro y, con semblante serio, afirma: « Trata de los efectos perversos de la corrección política que cree cambiar la realidad modificando el lenguaje; es interesante, os escribo estas palabras de Aristóteles: “Cada virtud va asociada a dos vicios, uno por un déficit de la característica propia de dicha virtud y otro por un exceso de esa misma característica”. Pinto una balanza ¿De acuerdo? ¿A quién se lo dedica? » Al equipo directivo de mi empresa, respondemos.

«Les recomiendo esta pequeña joya, Lecturas no obligatorias, de la poetisa, premio Nobel, Wislawa Szymborska; recoge los artículos publicados en un periódico de su ciudad, Cracovia; son comentarios tras la lectura de publicaciones extrañas y curiosas, en ocasiones, libros de autoayuda, con ironía y guante de seda; de un autor de pocas luces, dice “dentro de su cráneo hay un cerebro pero no parece molestarle mucho” ». Nuestro hombre pregunta por el destinatario y contestamos que para todos los lectores de la revista Taní. Pinte, en este caso, una rosa.

Le entregamos un último título, Esplendor y gloria de la Internacional Papanatas, de Quim Monzó. « Se trata de una recopilación de artículos publicados en el magazine de La Vanguardia; una prosa afilada, coloquial e irónica sobre la vida cotidiana y el papanatismo imperante en nuestra sociedad. Su lectura no nos hará más sabios pero sí más incrédulos. ¿A quién se lo regala ? » A todos los lectores de prensa, espectadores de tele y curiosos en general. Dibuje, por favor, un dragón que guiña el ojo.

El hombre que… , nos regala cuatro rosas y nos despedimos pensando que este año hemos descubierto a un librero genial.

Nota bene El hombre que… es una iniciativa de Librería Documenta y los libros reseñados son los siguientes: Nada que temer. Julian Barnes. Ed. Anagrama, 2010.

Ridículament correcte. Anthony Browne. Ed. La Campana, 2010.

Lecturas no obligatorias. Wislawa Szymborska. Ed. Alfabia, 2009.

Esplendor y gloria de la Internacional Papanatas. Quim Monzó. Ed. Acantilado, 2010.

21 No es preciso tener muchos libros, sino tenerlos buenos. (Séneca)

ESCRIVIM

UNA SENTÈNCIA IDEOLÒGICA O LA SOBIRANIA POPULAR XAVIER BOTET

Per tal que una cosa sigui anticonstitucional ha d’anar contra la Constitució. És anticonstitucional dir que Catalunya és una nació, fet, d’altra banda, incontestable des del punt de vista històric i social? No. La pròpia Constitució diu que l’Estat espanyol està format per nacionalitats i regions. Els ponents demòcrates de la mateixa ens han explicat que es va utilitzar el terme “nacionalitat” perquè els ponents franquistes, com Fraga, s’oposaven a l’ús del terme “nació”. El diccionari de la RAE defineix “nacionalitat” com a condició i caràcter peculiar dels pobles i habitants d’una nació. És a dir, una nacionalitat no és un territori sinó una condició o peculiaritat. Es dedueix, doncs, que l’ús del terme “nacionalitat” va ser una estratègia per obviar la negativa dels ponents franquistes però que, en realitat, fa referència a la nacions que conviuen dins del Regne d’Espanya. En conclusió, Catalunya és una nació i el fet d’expressar-ho en el seu Estatut no és, en absolut, anticonstitucional. O és que la llei del Parlament de Catalunya de 25 de febrer de 1993 en què Els Segadors va ser declarat Himne Nacional de Catalunya i la primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya el 1980 que, en el seu article primer, diu: Es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l’Onze de Setembre són inconstitucionals des de fa 17 i 30 anys i ningú se n’havia adonat?

D’altra banda, diu la Constitució que Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. Si el català és també oficial a Catalunya, és lògic que els ciutadans catalans tinguin els mateixos drets i deures respecte d’ambdues llengües, és a dir, el deure de conèixer-les i el dret a usar-les. Com es pot dir que això sigui anticonstitucional? És absurd.

Que els membres del Tribunal Constitucional no són objectius no és una opinió, és un fet des del moment en què són proposats pels partits polítics i ells mateixos es divideixen en dos blocs autodenominats conservador i progressista. El que és absolutament inadmissible en una democràcia europea és que 12 jutges intentin constituir-se en una quarta cambra de representació i pretenguin redactar un nou Estatut d’Autonomia Català, obviant la decisió sobirana dels representants del poble espanyol (Congrés i Senat), dels representants del poble català (Parlament) i de la voluntat dels ciutadans catalans expressada en referèndum.

Si donem crèdit a les constants filtracions que emanen del mateix TC (fet ja de per si molt greu), sembla evident que aquest Tribunal Constitucional estaria redactant una sentència basada en criteris ideològics i no en criteris objectius que contemplin una justa interpretació de la lletra de la Constitució. Això és totalment inacceptable i podria representar l’atemptat jurídic més greu que hagi patit una democràcia occidental des de la segona guerra mundial.

On són tots els que van sortir a defensar el jutge Garzón? Com és possible que no es mobilitzin per defensar el seu jove règim democràtic? O és que com la víctima de l’atropellament és el poble català, ja els va bé?

Moltes sentències dictades pels tribunals durant la dictadura franquista eren injustes, ho sabíem llavors i ho sabem ara, però van haver de ser acatades per la força d’aquells que ostentaven el poder.

Sapiguen tots els espanyols que aquesta sentència podria representar un torpede en la línia de flotació de la democràcia espanyola amb conseqüències molt més greus que el fallit cop del 23-F. Si es crea jurisprudència amb una sentència ideològica, tota entitat, institució, publicació, agrupació, regió, nació, població ... podrà ser sotmesa, per grau o per força, pels 12 membres d’aquest ombrívol tribunal.

22 Nosaltres, que tenim la certesa de ser, alegrem-nos! (Ramon Llull)

ESCRIVIM

EL NOSTRE PA AMB TOMÀQUET SERGI FARRERAS

Al matí, abans d’anar a treballar, estic esmorzant pa amb tomàquet amb pernil tot escoltant les notícies. De sobte, pel meu cap, tot observant l’esmorzar, em vénen unes reflexions sobre el pa amb tomàquet mentre l’engoleixo.

El pa amb tomàquet ha anat lligat a nosaltres, els catalans, d’una forma natural, a través de la nostra infància.

Inventat per la nostra pagesia per estovar i assaonar els rosegons de pa sec a l’estiu i per aprofitar l’abundància de tomàquets en un moment determinat de la collita, ha sigut un plaer que ha passat d’avis a fills, successivament fins als nostres temps. El tomàquet va arribar al nostre país al segle XVI, però fins al segle XIX els receptaris no en fan cap referència perquè només s’hi recullen els plats de les classes benestants.

A la bondat del pa amb tomàquet s’hi afegeixen tres factors que en ressalten el seu valor: és barat, és ràpid i té polivalència en el seu ús. És una solució ràpida i saborosa servit amb embotits, unes croquetes o una generosa truita. El pa amb tomàquet alegra les taules, gratifica el paladar i salva les restes de menjar que, si no, romandrien sense finalitat a la nevera fins que es fessin malbé. És un menjar de les classes treballadores del nostre país i s’ha convertit en l’aliment patriòtic per excel·lència, allò que en diem fet diferencial. I com a tot fet diferencial, ens costa exportar-lo o que els altres ens entenguin. Qualsevol viatger que surti de les nostres contrades i vulgui satisfer el seu natural patriotisme gastronòmic, fracassarà. Després de demanar: “pan con tomate”, apareixerà el cambrer amb unes llesques de pa, sovint de motlle, amb unes rodanxes de tomàquet a sobre, o esmicolat, quetxup o, en el millor dels casos, tomàquet de llauna escampat. La vella anècdota continua vigent: Podeu trobar-vos en el millor restaurant del món o de la Península i fer la prova: l’operació es repeteix una i una altra vegada. És millor desistir. El pa amb tomàquet, no és famós al món, no s’exporta. El pa, l’oli, la sal i el tomàquet són elements universals, és molt més fàcil de preparar que el gaspatxo, els rotllets primavera, els espaguetis a la carbonara o les pizzes, però no s’exporta i la resta de ciutadans del món no el poden assaborir en els seus països, però nosaltres tenim sort, som catalans!

Per la seva preparació, hem de seleccionar acuradament tots els elements: pa, tomàquet, oli i sal i la seva elaboració ofereix moltes alternatives: més amanit, menys, fregar més o menys, llescar el pa d’una manera o d’una altra, sal fina o grossa. En totes intervé el gust personal que ens farà viure moments de gran plaer gastronòmic.

M’acabo l’esmorzar, sense adonar-me’n, i surto de casa amb les piles carregades i l’estómac també. Preparat per una jornada laboral!

23 La felicitat és una decisió. (Songyal Rimpoché, lama budista)

ESCRIVIM

ANHEL DE TRANSPARÈNCIA SANTI MARIMÓN

Als ulls d’en Josep que avui, per sempre més, ja són tancats

Els ulls no comprenen, company, els ulls voldrien entendre, submís, sols es dilaten per un cel estrany: “però, per què és de paraigua, si el cel és clar?”.

No us preocupeu, no preguntarà, no en vol saber de preguntar, és, sols, fet per aprendre i en silenci bé treballar.

Aixeques les celles, company, la gola mussita, submís, no t’agrada et tremoli l’ànima, ni l’esguard a la disfressa: amb la “o” callada el teu “però” ja s’ha acabat.

Gràcies per no voler entendre quan tu i jo hem comprès: has estimat el silenci i en la teva pau bé treballar.

A mi m’has deixat la guaita de la pregunta no gosada, m’has deixat els teus ulls confiat et sigui fidel, company, digui al nu que és nu, gens submís, que el cel sempre ens pot ser blau: sols cal treure-li el tendal.

T’hi he llegit vols que l’ompli, la mirada, no calgui forçar-la, ni dilatar, -el teu fill ja prou que corre -, tu, tens prou llum per treballar.

24 Somos títeres del inconsciente. (Murray Stein, psicoanalista)

ESCRIVIM

MÉS ENLLÀ DELS SENTITS JORDI CABEZAS

“UN DIA IN SITU” Em trobo als primers temps de la història, sense cap mena de referència. Amb una peça de fusta austera i originàriament despullada, amb la qual em faig un bastó i emprenc el camí. Mentre camino, observo un camp de roselles que ballen amb el vent.

L’escena em porta cap a ponent, per un camí d’escorça i pedra seca. Només sento el vent que xiula i rebufa portant-me fragàncies de flors que acaronen la vall.

Els núvols formen figures surrealistes que es desdibuixen de pressa donant pas a noves formacions que conviden a pensar. Tot allò manté un equilibri de pau, un llenguatge ancestral que només pots interpretar amb el silenci interior, deixant-te portar igual que les roselles pel vent. Experimento una anàlisi sensorial, els colors vius, l’olfacte, el gust, el tacte i l’oïda arriben al cervell receptor que respon amb una reflexió:..

El plaer de les sensacions positives en apreciar l’olor d’humitat després d’una pluja a la muntanya, i que queda enregistrat al nostre cervell a la memòria acumulada i que ens evoca altres temps.

“L’única referència són els nostres sentits”

Los Santos Inocentes……..

25 Si todos fuésemos felices, se detendría la historia. (Will Ferguson)

ESCRIVIM

CROAN Y LOS NATIVOS DANI TRIQUELL

Al volver en mí, el sonido de los tambores y el chirriar de la madera me inundan los oídos, me siento algo mareado por el vaivén de la estancia. Me encuentro encadenado a una banqueta y rodeado por más de cien esclavos sudorosos, que al igual que yo se encuentran remando incesantes.

- Has vuelto en tí Croan – me susurra mi compañero.

- ¿Donde estamos? - le pregunto.

- Llevamos más de tres años remando en este infierno, errantes en algún lugar del Caribe. – me responde.

- ¿Nos hemos perdido en el mar?

- No estamos perdidos, vamos a bordo de un navío inglés, en busca de Tor-Anrok, un Shamán que, mediante brujería, convierte y manipula a los nativos de las islas inexploradas con el fin de reunir un ejército para destruir toda civilización conocida.

Los tambores se detienen, los esclavos, aliviados, sueltan los remos, hemos llegado a donde quiera que nos encontremos. Al cabo de unos minutos, escuchamos a alguien bajar las escaleras, un tipo uniformado se dirige a nosotros: -Esclavos, mi nombre es William y hoy es vuestro día de suerte. Quiero a dos hombres que acompañen a mi expedición portando los equipajes. A quienes me sirvan fielmente les espera la libertad. Y bien ¿algún voluntario?

Se puede notar el miedo en la sala enmudecida.

- ¿De qué sirve la libertad si uno está muerto? – exclama uno de los esclavos, entre los murmullos de muchos.

- ¿Ningún voluntario? – insiste haciendo oídos sordos a los murmullos.

- ¡Iremos nosotros! – grito yo, mientras mi compañero clava la mirada en mí.

- Perfecto, valientes, partiremos de inmediato. ¡Soltadles! – grita.

Horas después, nos encontramos remando en una barca hacia la playa, formando parte de una expedición de seis personas. Nuestro trabajo será el de transportar unas pesadas cajas con provisiones y armas. Desde la barca, veo el mar azul cristalino que acaba en una playa de arena blanca y, más allá, una frondosa selva.

Al llegar a la playa, William, el jefe de la expedición, nos manda montar las tiendas de campaña para descansar.

Me despierto a media noche alterado, he tenido una pesadilla, parece tan real, he soñado con el futuro, con los nativos de las islas, embrujados, poseídos por una fuerza sobrenatural que les impulsaba sin remedio a destruirnos a todos, caníbales sedientos de sangre, no se detenían ante nada ni siquiera ante las balas, los

26 La felicidad pasa por no esperarla. (André Comte-Sponville)

ESCRIVIM

podía ver desembarcar como una plaga demoníaca en los puertos de Inglaterra, asesinando, mancillando, quemando y destruyendo todo lo que amamos.

Al día siguiente, nos ponemos en marcha temprano, para adentrarnos en la frondosa selva. Tras unas doce horas no hemos logrado llegar a ningún lugar, continuamos abriéndonos paso entre la maleza, las picadas de mosquitos son continuas, se escuchan los gritos de los monos en las copas de los árboles y, de vez en cuando, algún arbusto se mueve delatando alguna extraña presencia.

Llegamos a un pequeño claro y el jefe de expedición se detiene, y nos ordena acampar aquí mientras nos dice: - Ya sabéis todos porqué estamos aquí. Hemos recorrido medio mundo para encontrar a este maldito Shamán que amenaza nuestra civilización y al mundo entero. Si nos encuentra él primero, nos espera la peor de las muertes, si llegamos al poblado sin ser advertidos tendremos una oportunidad. Mañana por la noche llegaremos a su escondite, nos infiltraremos en él para asesinarlo y quemaremos el poblado.

- ¿Por qué no rodear esta isla con la poderosa flota inglesa? - pregunto.

- Tor-Anroc es escurridizo, ya se nos ha escapado antes. Por eso hemos formado este pequeño grupo.

- ¿Por qué traéis a esclavos a esta expedición? Podríamos huir, ¿por qué confiar en nosotros?

- El oráculo predijo que un esclavo mataría al Shamán. ¿Huir adónde?

En ese momento, el ruido de unas ramas atrajo nuestra atención, entre ellas se podía distinguir un nativo grotesco, con el cuerpo tatuado y ojos ensangrentados, señalaba nuestro pequeño campamento y mientras se disponía a gritar para delatar nuestra posición, pude ver como volaba una daga salida de la bota de Will clavandose en el pecho del indígena, ahogando su grito en un murmullo gorgoteante y desplomándose entre la maleza.

- Silencio – murmulla William mientras se acercaba agachado a recoger la daga y a inspeccionar la zona.

Minutos después, regresa y se dirige a nosotros: - La zona es segura, se trataba de un explorador, no estamos a salvo, haremos guardias esta noche.

La noche transcurrió sin incidentes y, al día siguiente, seguimos avanzando por la selva, con más cuidado que nunca, pendientes de cada ruido, el miedo a otro encontronazo atemorizaba nuestras mentes. Por fin, al anochecer vemos a lo lejos la silueta de lo que parece ser un poblado indígena.

El jefe nos ordena detenernos para descansar, a media noche, abrigados por la oscuridad nos deslizaremos hasta el poblado y llevaremos a cabo nuestro plan.

Horas mas tarde, se nos entrega una daga a cada uno, Will dice que las balas no sirven contra los nativos, la única manera de detenerlos es clavándoles una daga en el pecho.

Nos deslizamos sigilosos hasta el mismo poblado, todo parece tranquilo, incluso tanto que parecería un pueblo deshabitado, de no ser por una de las cabañas que se encuentra vigilada por cuatro nativos inmóviles.

Mientras les observamos, uno de nuestros compañeros se desploma ante nosotros; al inspeccionarlo advertimos que tiene los ojos en blanco y tiembla sin control. El ruido ha delatado nuestra posición, los guardias de la cabaña corren hacia nosotros para darnos caza. En la incertidumbre nos separamos; yo decido internarme en la selva y dar un rodeo para despistarlos, después de correr unos minutos, parece que nadie me sigue, no he oído gritos, espero que los demás estén bien. Avanzo un poco, agachado entre los matorrales y vuelvo a ver la cabaña ahora sin vigilancia, sin dudarlo me deslizo sigiloso hasta su entrada, parece que nadie ha advertido mi presencia, al entrar veo tumbado durmiendo a un hombre blanco, con una mascara tribal que le oculta el rostro, no vacilo y hundo mi daga en su corazón, al hacerlo un estruendo enorme sale de su interior, a medida que corre la sangre parece como si hubiera liberado a miles de almas atrapadas que ahora corretean y gritan a su antojo. Asustado, salgo al exterior y veo cómo cientos de nativos poseídos por el mismo diablo salen de todas las cabañas del poblado y se abalanzan sobre mí, no tengo escapatoria, estoy rodeado, siento como me arrancan la carne a mordiscos, el dolor se apodera de todas las partes de mi cuerpo, brutales mordiscos y arañazos mutilan mi cuerpo, intento luchar, hasta que un fatal golpe en la cabeza cierra mis ojos y hace que pierda la consciencia.

Si te comparas, ¡has perdido! (Doris Dörrie)

27

LLOCS I VIATGES EL DIA QUE VAIG TASTAR EL VI DE RETSINA DIANA ESCOLÀ

Juny de fa uns quants anyets.

Agafem l’avió en direcció a Atenes, capital de l’imperi grec (avui dia, ni imperi, ni res…). Arribem a la ciutat, amb una calor quasi asfixiant per ser el mes de juny, busquem un hotelet a prop del centre històric i anem a dinar: hi ha gana però, sobretot, set. Demanem 2 kebabs i 2 cerveses, i directament ens porten unes gerres enormes de mig litre. I penso, que bèsties, això no m’ho beuré ni amb l’ajuda d’un embut.

Però no, estic equivocada, fa tanta calor que ens ho bevem com si fos aigua, i a la tarda en cau una altra, i a la nit, per sopar, una tercera. El viatge a Grècia va començar amb 1.5 litres de cervesa a la panxa…

A Atenes ens hi vam estar el temps justet per poder visitar les ruïnes de l’antic imperi grec: majestuosament impressionants. Perquè de seguida vam anar al port del Pireu: volíem agafar el primer ferri que anés en direcció a les illes, i va ser cap a Mikonos. Estava ple, però va ser un trajecte molt agradable, asseguts a coberta, un dia assolellat, en mig del mar Mediterrani, llegint. Vam arribar a port, i tothom va baixar a Mikonos. No teníem allotjament, però vam pensar que no ens costaria gaire trobar una habitació. Quina equivocació!, hotel que preguntàvem, hotel que estava ple. Finalment, però, vam aconseguir una petita habitacioneta, poc ventilada, que, per dormir-hi un parell de nits era suficient. Mikonos devia ser una illa preciosa en el seu temps però, ara, estava massa massificada, plena de guiris (com nosaltres), gent pertot arreu, i suposo que no vam saber trobar les platges més autèntiques. Això sí, la primera nit, per sopar vam anar a un restaurant interessant i, per no beure més cervesa, vam demanar el vi típic de Grècia, el vi de Retsina. Quina desil·lusió, que poc que ens va agradar. Un sabor entre amarg i aspre, una aroma que no sabria ni com definir-la, crec que no vaig ni poder beure una copa sencera. Uns dies després, vam tornar a demanar vi de Retsina (que no sigui dit) però va tornar a ser un fracàs total.

Passats 2 dies, vam agafar un ferri per anar a Santorini, i allò sí que va ser especial. L’illa de Santorini és a la vora d’un cràter enfonsat al mar i que només sobresurt una vora d’un costat i un altre tros de l’altre.

Quan el ferri arriba a l’illa més gran, entra com si fos dins del cràter fins arribar a aquest tros de terra que s’eleva fent un penya-segat altíssim. La carretera fa una ziga-zaga fins arribar a la cresta de l’illa. Quan vam veure com era l’illa, vam decidir llogar un cotxe i reservar una habitació d’hotel al mateix port. Thera és la capital, però nosaltres vam anar a Oia. Quina preciositat: cases d’un o dos pisos d’un blanc que enlluernava amb les típiques finestres blaves, unes al costat de les altres col·locades sobre les roques volcàniques.

Veure la posta de sol al Mediterrani des d’una de les terrasses d’aquestes casetes va ser magnífic. El mar que voltava aquesta illa era d’un blau tan intens que el feia diferent d’altres bandes del Mediterrani. Hi havia moltes botigues d’antiguitats, hi havia galeries d’art… Passejar per Oia era senzillament relaxant, el món exterior havia desaparegut.

28 Felicidad es la ausencia de miedo. (Eduard Punset)

LLOCS I VIATGES

I vam tornar a agafar un ferri, que ens va portar a Naxos. De les 3 illes, la menys elevada i la més seca.

Vam llogar una moto per poder-nos desplaçar. En aquesta illa sí que vam trobar el paradís, platja on anàvem, platja on estàvem sols. La immensitat del mar Mediterrani estava davant nostre sense que ningú no ens molestés. El blau del mar era menys intens que a Santorini, d’un blau suau tirant a turquesa.

Recordo especialment dinar en un ‘xiringuito’ de platja, amb 4 taules mal col·locades, tovalles de quadres vermells i blancs, i menjar un peix a la brasa amb amanida grega tan senzill però tan deliciós!

El temps es va acabar i vam haver de tornar a casa convençuts que tornaríem per descobrir noves illes gregues.

29 Aspiro a ser la más lograda versión de mí mismo. (Merleau-Ponty)

LLOCS I VIATGES

LA CAMINADA DELS 15 ANYS JAUME ROIG / CARME MIRET / CONXITA DOMÈNECH

Ja fa uns anys que per primavera fem una caminada pels entorns del Penedès. Enguany, dins la celebració dels 15 anys del canvi al nou Hospital, vam preparar la caminada entre el Castell del mateix poble de Castellet i el Castell de Penyafort a La Ràpita.

La resposta va ser prou engrescadora, doncs més de 7O persones, la gran majoria treballadors de l’hospital amb família i sobretot força canalla vam passar un dia molt agradable gaudint dels racons que el Penedès té i que sovint coneixem poc.

La caminada, es pot dir que té dues parts diferenciades. La primera part és un camí molt agradable per bosc de ribera, vinyes i sembrats que segueix al riu Foix aigües amunt. Si volem gaudir d’aquest camí, ens haurem de descalçar per travessat tres guals. No és gens perillós, el terra és cimentat, i l’aigua pot arribar una mica més amunt del turmell. Si no ens volem mullar els peus, hi ha altres camins però no tenen el mateix encant.

En aquest tram, primer passem a tocar del que queda d’un pont de pedra romànic i que ens recorda que rieres ara eixutes temps enrera duien prou aigua per tenir la necessitat del pont, i a tocar hi ha l’ermita de Sant Esteve a les Masuques, del segle XI. El destí d’aquesta primera etapa, és el Castell de Penyafort. Aquest és una edifici en un lloc privilegiat i que segur que ho era més abans de les construccions industrials dels Monjos a tocar de la via del tren. Ara ens queda l’edifici modificat per diverses etapes. La primera edificació va ser la torre de defensa construïda amb segle XII, que formava part dels castells de la Marca Hispànica. D’aquesta època es conserven dependències i restes d’una primera església adossades a la torre. Aquí va nàixer Raimon de Penyafort (1185-1275) un personatge de prestigi en les més altes institucions eclesiàstiques. Va ser, entre altres, general de l’ordre dels dominics i confessor del Rei Jaume I. El 1601 el van fer Sant i se l’hi atribueix el miracle de travessar el mar des de Mallorca, escapant precisament del Rei Jaume I, només ajudat amb l’hàbit de monjo. La família Penyafort va ser la propietària d’aquest castell fins el segle XIV quan va anar a suhasta pública. Després de la canonització de Sant Raimon de Penyafort, els dominics el van comprar i van construir l’esglèsia, les dependències, el celler i posteriorment la sagristia. El castell ha passat per saquejos i després de la desamortització per diversos propietaris que es van acabar venent el patrimoni. Durant la guerra civil espanyola va ser presó. Actualment és propietat de l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos i forma part del patrimoni arquitectònic del Parc del Foix, i un bon escenari per fer la foto de grup.

La segona part de la caminada, de tornada a Castellet, el camí és clarament diferent al d’anada i transcorre entre bosc i algunes vinyes. Hi ha trams de pujada gens forta, que sense massa esforç ens permet tenir una vista privilegiada de la plana dividida fictíciament entre l’Alt i el Baix Penedès. Passarem pel Mas Pigot en el que s’hi pot veure un columbari (construcció funerària amb nínxols per a rebre les urnes cineràries). Després de passar per Torrelletes, arribarem de nou a Castellet. És interessant veure l’església de Sant Pere del Segle XII i el Castell de Castellet. Aquest és una edificació emblemàtica i que dona prestigi a la silueta de Castellet dominant el pantà de Foix. De la primera construcció del segle X es conserva la torre circular i va ser d’una gran importància estratègica fins el segle XVI. Llavors es va abandonar arribant a la ruïna fins que a principis del segle XX un particular el va reedificar. Treballs arqueològics recents han trobat restes des de l’època dels Ibers. Actualment és propietat de la Fundació Abertis.

Per acabar la jornada, va ser agraït poder disposar de La Sala del poble i els seus serveis i va ser doblement gratificant gaudir de les delícies dels qui ens vam esforçar a fer els pastissos. Entre tots plegats, no vam ser capaços saber quin era el millor.

30 Sueña sin que los sueños te esclavicen. (Rudyard Kipling)

LLOCS I VIATGES DESCRIPCIÓ DEL CAMÍ DE CASTELLET AL CASTELL DE PENYAFORT - La durada total està calculada sense parades, amb les parades, s’ha de contar en 2h 30 min.

- Deixem el cotxe a l’aparcament que hi ha a tocar de la carretera d’entrada a Castellet Km totals Temps total 0,0Km 0h 00mim

Descripció Sortim en direcció al riu per la carretera que va en direcció a Torrelletes i Les Masuques (deixem la que va a l’Arboç a l’esquerra). Just al començament surt a l’esquerra un camí que es dirigeix al riu. És el GR-92.

0,5Km 0h 7min

Poc després de travessar el pont, deixem el GR i girem a la dreta per un camí ample que segueix en la direcció del riu aigües amunt

1,0Km 0h 14min

El camí arriba al riu Foix. Ens hem de descalçar per trave sar-lo. Després de travessar aquest primer gual, el camí va seguint el curs del riu.

1,4Km 0h 20min

Hem de travessar de nou el riu, també descalços i per un gual una mica menys ample que l’anterior. La casa que veiem al nostre davant és Cal Xeixa.

2,5Km

Travessem un tercer gual, també descalços, i similar a l’anterior.

0h 36min

3,0Km 0h 43min

Arribem a un camí asfaltat que ve, per la dreta, de la carretera de Castellet a Torrelletes. El seguim cap a l’esquerra uns 100m.

3,1Km

0h 44min

Deixem el camí asfaltat per girar cap a l’esquerre per un camí de terra

3,5 Km

0h 51min

Arribem a Cal Raventós, l’hem de vorejar per l’esquerra i seguir el camí que torna al riu.

3,7Km 0h 54min

Travessem de nou el riu aquest cop per uns pilons de ciment que ens permeten no haver-nos de descalçar altre cop. El camí s’enfila vorejant un camp de blat i deixant a l’esquerra el fons d’una riera.

4,2 Km 1h 01min

Arribem a un camí cimentat. A l’esquerra ens queda Cal Conillera. Anem cap a la dreta i travessem el fons de la Riera d’Estalella, just on hi ha la bonica arcada del que va ser un pont medieval. A tocar hi tenim l’ermita romànica de Sant Esteve i Cal Llopard. El camí, ara enquitranat, continua direcció a les Masuques deixant a l’esquerra Cal Xerric.

4,8Km 1h 10min

Arribem a la Carretera de Castellet a Les Masuques (BV-2117). La travessem per entrar al poble de Les Masuques pel carrer que ens queda just davant. Arribem fins al carrer Major i girem a l’esquerra.

5,2Km 1h 16min

Tornem a la Carretera que hem travessat i la seguim cap a la dreta en direcció a La Ràpita. Deixem un primer camí ample a la dreta, que duu a les vinyes i no té continuació.

5,5Km 1h 20min

A la dreta de la carretera trobem un pal indicador (“Els Plans”). Hem de seguir cap a la dreta el camí de terra.

5,8Km

1h 24min

Trencall de Can Riera després de travessar el torrent de la Bruixa. Hem de continuar pel camí de la dreta.

6,0Km

1h 26min

Tornem a trobar el riu Foix quan el camí gira a l’esquerra.

6,2Km 1h 29min

A la dreta, un pont travessa el riu, hi ha cartells del Parc del Foix i un pal indicador (El Foix-Can Riera). Si seguíssim el camí que travessa el riu ens duria a Cal Brugal, per on hi passarem camí de tornada. Continuarem recte sense travessar el riu.

Km totals Temps total 6,3Km 1h 32min

Descripció Trobem un bosc de plàtans. Hi entrem, doncs tot i no haver-hi un camí ben marcat l’anem seguint deixant el riu a la dreta i una tanca a l’esquerra. Si seguíssim pel camí que veníem sortiríem al mateix lloc però fent un tom de bon estalviar.

6,6Km 1h 37min

Travessem el pont i trobem un pal indicador (El Foix-Les Mases). A 100m hem de girar pel camí de l’esquerra que voreja la casa de Les Mases i segueix cap a la Granja de Sant Pere que deixem a l’esquerra. Quan arribem a una cruïlla seguim el camí cap a l’esquerra que ens torna al riu.

7,0Km

1h 42min

Tornem a travessar el riu per un pont

7,1Km

1h 44min

Cruïlla de camins. Girem a la dreta. Veiem davant el Castell de Penyafort.

7,4Km

1h 48min

Cruïlla de camins. Seguim recte. El de l’esquerra ens duria a La Ràpita

31 El ángel de mi nacimiento dijo: ‘Pequeña criatura hecha de alegría y júbilo, ¡corre y ama sin ayuda de nadie en la Tierra! (William Blake)

LLOCS I VIATGES

7,5Km 1h 49min

Tornem al riu Foix. No l’hem de travessar. Tot i que els indicadors del parc poden ser enganyosos, hem de seguir pel camí que surt a l’esquerra sota un frondós bosc de ribera que ens ha d’acompanyar fins un

altre pont.

8,1Km

1h 57min

Travessem pel pont i seguim el camí asfaltat que puja al Castell.

Km totals

Temps total

Descripció

8,3Km

2h 00min

Arribem al Castell de Penyafort.

DEL CASTELL DE PENYAFORT A CASTELLET - La durada està calculada a bon pas. Cal contar en unes 2h de camí.

- Hi ha trams de pujada gens forta, i que es pot fer sense massa esforç - Tot el camí està marcat amb uns indicadors del parc del Foix en els que seguint-los ens duran a Castellet.

Km totals 0,0Km

Temps total 0h 00mim

Descripció Sortim per un camí cimentat que voreja el Castell deixant-lo a deixant-lo a la dreta.

0,7 Km 0h 6min

Passem pels trancalls de Cal Magí, Cal Vicari, Cal Noi Ballestar a la dreta. Més endavant per l’esquerra surt un camí que ens portaria a La Sanabra, que veiem no massa lluny i on hi ha una petita ermita romànica.

1,4Km 15 min

Cruïlla de Camins. Davant es troba Cal Brugal. El camí que baixa a la dreta ens duria al pont per travessar el Foix en el Km 6,2 del camí d’anada. Girem a l’esquerra i a uns 200 m el camí s’enfila per la dreta

1,8Km 22min

Mas Ballestar, mig enrunat El camí gira a la dreta just davant la porta d’entrada del mas. El camí transcorre per marge d’una vinya

2.2Km

Arribem a un camí cimentat que el seguim cap a l’esquerra

28min

2,3Km 30min

Hem de pujar pel camí que s’enfila per la dreta que ens durà al Mas Pigot, que voregem deixant-lo a l’esquerra entre la tanca i les vinyes

2,4Km

32min

Passem a tocar d’un columbari i baixem a la vinya que seguirem per la vora.

2,6Km

35min

Després de vorejar les vinyes, el camí s’endinsa al bosc.

2,9Km 38min

El camí gira a la dreta planejant i ens ofereix unes magnifiques vistes de Cal Romagosa i del curs baix del Foix.

3,3Km

A tocar d’una olivera centenària el camí s’enfila per l’esquerra en la transició entre una vinya i el bosc.

44min

3,5Km 47min

Arribem a un camí ample que seguirem cal a la dreta i en el que hi trobarem aviat una cadena que el tanca.

La travessem i continuem baixant per la dreta.

3,7Km 50min

Cruïlla de camins. Hem d’anar pel que baixa a l’esquerra i a uns 200 m trobem el cartell del Parc del Foix, hem de deixar el camí ample per girar a la dreta per un camí de ferradura. És interessant fixar-se en les marques que les llantes dels carros van deixar a les pedres

4,1Km

Arribem a Torrelletes. L’hem de travessar baixant fins que arribem a una plaça amb un parterre rodó.

56min

4,3Km 1h

A la dreta de la plaça, a tocar d’un banc a l’ombra d’una alzina hi surt un camí de baixada.

5,0Km 1h 13min

Cruïlla ara amb indicadors. Hem d’anar pel camí que baixa per la dreta.

5,3Km 1h 16min

Sortida d’un corriol que baixa al fons d’una riera seca. L’hem de travessar per seguir el camí que tot seguit planeja per l’esquerra

5,6Km

1h 19min

El camí gira a la dreta, l’hem de seguir amunt

5,9 Km 1h 22min

Arribem a la carretera i veiem a l’esquerra els indicadors de l’església i el Cementiri de Castellet. Hem de seguir el camí asfaltat.

6,1Km

Arribada a l’església de Castellet.

1h 30min

32 Mientras en Europa nos helábamos de frío, el planeta en su conjunto seguía calentándose... (Klaus Hasselmann)

LLOCS I VIATGES

33 Examinar, competir i criticar els altres et debilita i et derrota. (Morihei Ueshiba)

LLOCS I VIATGES

MONTSERRAT: AGULLA DE SANTA CECÍLIA I MIRANDA DE SANT JERONI JORDI RESA

A Montserrat hi trobem la primera via ferrada equipada a l’estat espanyol. El seu equipador, el llegendari Antonio Garcia Picazo, explica l’anécdota que anys enrere en el descens d’una de les seves infinites escalades (aquella vegada al massís de Dolomites on, precissament hi ha algunes de les ferrades més prestigioses d’Europa) enmig d’una boira espessa unes escales metàl·liques li van permetre escapar d’una situació meteorológica compromessa. Per altra banda, la bella i impressionant panoràmica contemplada tantes vegades des del cim de la paret de Santa Cecilía (on només s’hi podía accedir després d’una difícil i llarga escalada) el motivà a trobar-hi un camí més accesible pel Serrat de Sant Jeroni. Així durant un període de descans obligat per una lesió tendinosa en un dit de la mà, durant l’any 1993, començà l’equipament de la ferrada Teresina que es materialitzà en arribar al cim de Sant Jeroni el juliol de 1998. El més complicat, segons el mateix escalador, va ser trobar la ruta més llògica, entretinguda i que a més, no molestes als puristes de l’escalada montserratina ni als amants de la muntanya.

La ferrada Teresina representa un capítol a part en la historia de l’activitat excursionista a Catalunya. Durant sis anys va ser l´únic recorregut d’aquestes característiques fins l’equipament l’any 1999 de la ferrada Regina a la cinglera dels Espluvins a Oliana (Lleida). Uns 400m de desnivell i 1000m de recorregut, dos cims (agulla de Santa Cecília i miranda de Sant Jeroni) i la possibilitat de contemplar un relleu únic de mirandes, terrasses, xemeneies, gendarmes i agulles que formen part de la vertiginosa muralla nord de Montserrat. Els qui han recorregut la ferrada no queden indiferents i expliquen trams d’enorme bellesa.

“Les muntanyes han atorgat a l’alpinisme audaços perfils per servir el plaer espiritual”

A.G. Picazo Cal tenir clar que la ferrada Teresina no és un itinerari per a la iniciació a les vies ferrades. No obstant, amb un aprenentatge, progressió, i guiatge adequats es tracta d’un itineri imprescindible per qui volgui endinsar-se en l’ànima d’aquesta muntanya.

L’aproximació es fa ascendint per la canal de Sant Jeroni des del Monestir de Santa Cecilia i refugi de Santa Cecilia o Bartomeu Puigrós, 667m (carretera BP- 1121 del Monestir al Coll de Can Massana). Seguir el GR 4 que creua la carretera i enllaça amb el GR 172; seguir-lo a la dreta. En menys de 10 minuts deixeu el GR i passeu pel peu d’una torre eléctrica. Més amunt la Font de la Teula. Passada una rampa pedregossa, creuar la canal per un sender estret equipat amb un cable i que en uns 30’ ens porta a l’agulla de la confluència (punt on s’uneixen les Canals de Sant Jeroni i del pou de Glaç). Desviar-se cap a la canal de la dreta seguin una fita 34 El tiempo ni vuelve ni tropieza. (Quevedo)

LLOCS I VIATGES

i marca blava fins a l’inici de la ferrada. A partir d’aquí pujar amb precaució i seny fins al punt culminant de la serra, Sant Jeroni (1237m).

Des del cim dirigir-se en dirección sud est pel camí nou de Sant Jeroni fins la capella de Sant Jeroni. Des d’aquí prendre el sender de la canal de Sant Jeroni que en descens ens porta fins el refugi.

El material obligatori consta d’arnés, casc, dos cintes d’ancoratge amb mosquetons de seguretat, disipador, corda de 50m, davallador i mosqueto de seguretat, guants, roba i calçat adequat per l’activitat. Cal portar aigua.

Una via ferrada és un itinerari situat en una paret rocosa equipat amb elements específics (cables de vida, graons, cadenes, instal.lacions per a assegurar i/o davallar amb corda…) destinats a facilitar la progressió i oferir protecció i seguretat a qui el recorre. Es tracta d’una activitat entre l’excursionisme clássic, la progressió per canals i gorgs, i l’escalada en roca, que exigeix per a desenvolupar-la un mínim de condició física i coneixements tècnics sobretot pel que fa a les maniobres amb el material de seguretat (ancoratges i corda). Es recomanable doncs iniciar-se amb itineraris de baixa dificultat, amb guies titulats i/o persones amb experiencia, per una pràctica segura i que ens permeti gaudir amb plenitut de l’activitat.

Cartografia : Montserrat. Parc Natural de la muntanya de Montserrat. Esc.1:5000 i 1:10000. Alpina i Geostel, 2004.

35 Construiré una fuerza en la que me refugiaré para siempre. (Simone de Beauvoir)

US RECOMANO BOCA A BOCA BEA FELIPE

Se conoce como el boca a boca, aquellos comentarios que solemos hacer a amigos, sobre algún tema que creemos puede ser de su interés ( no confundir con cotilleo ).

Muchos libros se han relanzado, a pesar de la escasa publicidad brindada por su propia editorial, gracias al boca a boca.

Ejemplos conocidos que cuajaron y obligaron a sus editores a numerosas reediciones; - “La sombra del viento“ de Carlos Ruiz Zafón.Un parlamentario alemán ayudo bastante al comentar lo mucho que le había gustado.

- La trilogía de Stieg Larsson, que a pesar de sus mil y pico de páginas cada volumen, se vendían como rosquillas el verano pasado, los tres.

-De este año yo señalaría la novela de David Monteagudo “Fin“, van por la 14ª edición. No puedo comentarla, porque a pesar de que me la recomendaron, me pareció que la trama tendía a lo “gore“, no iba muy desencaminada, y pasé.

Se dice, se rumorea que se han comprado los derechos de autor para una película de Amenabar.

A nivel boca a boca yo recomendaría “ El niño 44 “de Tom Rob Smith. Porque describe el ambiente que se vivía en la época de Stalin, de tal manera que entiendes el miedo cotidiano, el hambre que pasó todo el mundo y lo más importante lo difícil que es rebelarse cuando se está bajo una dictadura de terror.

Dos descubrimientos de última hora: Lynda la Plante: guionista de la serie de la BBC “Prime Suspect”.(“Principal sospechoso”) Serie que recomiendo, protagonizada por Helen Mirren, como comisaria principal.Recientemente se ha publicado “ Mas alla de la sospecha”, su primer libro, es decir creible y serio.

Sara Blaede, danesa ( otro día nos ponemos con los escandinavos), con su primer libro traducido “ Sin salida”.

36 El amor es como los rayos de sol: brilla a izquierda, derecha, arriba, abajo, por delante, por detrás, bañándolo todo de luz. (Morihei Ueshiba)

DIAGNÒSTIC PER LA IMATGE ¿CUÁL ES SU DIAGNÓSTICO DERMATOLÓGICO? CRISTINA HERAS

A - celulitis bacteriana B - infección herpética diseminada C - gangrena de Fournier D - dermatitis de contacto aguda E - psoriasis pustulosa

RESPUESTA CORRECTA

B

La lesión está formada por una placa inflamatoria sobre la que se encuentran pequeñas úlceras que se agrupan formando racimos. Estas lesiones son típicas de las infecciones herpéticas.

Las celulitis bacterianas pueden producir despegamiento pero son más uniformes y la gangrena de Fournier se localiza en el área genital.

CASO DEL DÍA CARMEN ÁLVAREZ

Paciente de 44 años, que viene a Urgencias derivado por el MAP por astenia desde hace 15 días y fiebre nocturna, tratado con paracetamol, ibuprofeno y metamizol. Se realiza Rx de Tórax AP, que objetiva múltiples imágenes metálicas.

Diagnóstico diferencial a) Accidente doméstico b) Broma pesada el día 28 de diciembre c) Artefactos en el chasis de la placa d) Tratamiento para el dolor e) Suturas postquirúrgicas Comentario: El enfermo presenta múltiples imágenes metálicas en las partes blandas, localizadas en la espalda, que habían sido colocadas como tratamiento para el dolor de espalda crónico que aquejaba al paciente, y que correspondían a un hallazgo sin relación con el cuadro clínico.

El tratamiento se llama NRT o intervención neurorreflejoterapia La intervención neurorreflejoterápica, por sus siglas NRT es una técnica utilizada por el Dr. Kovacs. El procedimiento, que consiste en la implantación de material quirúrgico en “puntos gatillo”de la piel para bloquear los mecanismos que causan el dolor, contractura muscular y la inflamación. El instrumental, que se coloca de manera ambulatoria sin anestesia, debe permanecer colocado un máximo de 90 días con la posibilidad de repetir el proceso.

Se usa en pacientes con dolor mecánico de espalda -asociado a determinados movimientos, que varía en función del esfuerzo, que no está provocado por una enfermedad sistémica-, no han respondido a las terapias farmacológicas y que dura más de 14 o 90 días sin que exista necesidad de intervención quirúrgica.

Es aconsejable conocer la existencia de esta terapia, pues la grapas pueden infectarse y causar síntomas de celulitis, y fiebre ( no era este el caso del enfermo que se presenta ) en cuyo caso hay que extraerlas y también da problemas cuando se realiza una RMN.

RESPUESTA CORRECTA

D

El hombre es un experimento, el tiempo demostrará si valia la pena. (Mark Twain)

37

REFLEXIONS LA MÚSICA JAUME ALBÀ

Amb la finalitat d’escriure i reflexionar, he posat en una bossa una sèrie de paraules, n’he estirat una i ha sortit la música.

El valor de la música és àmpliament reconegut, a través dels temps, els estils, les preferències, sembla perdurable.

Anem lligats al ritme, encara que sigui al dels batecs del cor. Cantem cançons als nadons, invocant els esperits de la son. Cantem en colla a l’adolescència cercant alguna mena d’intersecció. Triem melodies que acompanyin certs moments de la nostra vida, a cops són les mateixes cançons que ens atrapen i ens deixen enganxats a un temps, a una persona, a un moment.

Reconeguda terapèuticament, la música ajuda les persones amb discapacitats psíquiques, relaxa neguits, i guareix ferides de variada procedència.

M’envaeix una certa preocupació quan veig com s’acostuma actualment a escoltar la música, el jovent es “baixa”, d’una manera força despreocupada, un bon grapat de diverses cançons de diferents autors, amb barreges d’estils, etc. Tot seguit, les “esborren”, em pregunto si només dels seus aparells o també dels seus cervells i se’n tornen a “baixar” unes altres 25 o 30. Les novetats van a un ritme tan vertiginós que unes aixafen les altres.

Diuen que a la meva edat ja no es pensa, només es recorda, doncs jo recordo que, fa molts anys, es pensaven els LP com una obra al complet i així els escoltàvem, de la primera a la darrera cançó i ens apreníem els compassos, les lletres, els ritmes, tot de memòria. Aquest exercici, està clar que, moltes vegades, requeria un petit esforç que, posteriorment, ha estat àmpliament recompensat. Escoltar una música diverses vegades fins descobrir què t’agradava d’ella obria les portes al refinament i el refinament al plaer.

Menció especial per als concerts en directe, plens de vida, d’emoció, de força. És probable que sigui indiferent de quina manera ens acostem a ELLA, el que té rellevància és saber estarhi a prop.

Si els déus de la música ens atrapen estem d’una gran sort, la seva companyia ens és grata de per vida, ens vénen al rescat en els moments foscos, ens enlairen en la gresca, ens milloren la nostra plasticitat cerebral i ens eixamplen el ventall de colors existents.

“Tout doit sur Terre, Mourir un jour. Mais la musique, Mais la musique, Mais la musique, Vivra toujours”.

Cançoneta francesa.

38

KANDINSKY Además de enseñar, enseña a dudar de lo que enseñas. (Ortega i Gasset)

REFLEXIONS

DEL VIEJO EL CONSEJO ELENA REVILLA

Hay quien dice que hay refranes para todo, ésto es, para apoyar con tanta firmeza una afirmación como la contraria. Así, podemos defender con la misma vehemencia que al que madruga Dios le ayuda y que no por mucho madrugar amanece más temprano. Siempre he pensado que, bajo esta aparente contradicción, seguía ocultándose una sabiduría ancestral algo indómita y desvergonzada, nacida de la pura observación y del tiempo. Desde esa óptica, la existencia de refranes contradictorios para un mismo suceso no hace más que demostrar que cada situación puede ser analizada desde diferentes ángulos con conclusiones que, lejos de ser opuestas, devienen complementarias, mostrándonos así el peligro de simplificar nuestra percepción de la realidad. Pero basta ya de rodeos y centrémonos en el refrán que nos ocupa. “Del viejo el conse-

jo”. Creo que nadie en su sano juicio se atrevería a discutir que la experiencia es, en sí misma, una fuente de conocimiento. Hoy, por ejemplo, conocemos al senado como un órgano de representación del pueblo constituido por hombres y mujeres elegidos democráticamente. Pero, a pesar de su larga transformación histórica, en el nombre oculta su auténtico origen. “Senātus” comparte su etimología con senil, senectud, sénior, es decir, sen, “viejo” y, en su sentido más ancestral, correspondía al consejo de los ancianos. De los que más saben. De los que han logrado sobrevivir y, por tanto, han demostrado sus capacidades. De los mejores. De la memoria viva de un pueblo. ¿Pero, a quién le interesa éso ahora? Cuando senectud se ha convertido en un sinónimo de decrepitud, un viejo no es más que un problema. En la calle, es una pieza poco propensa a caer en el consumo desenfrenado, que parece ser una parte esencial de nuestra manera de entender el mundo, y en las instituciones ¿qué pasa en las instituciones? ¿Está bien considerado un profesor mayor que ya no se maneja con you tube? ¿Y un trabajador de más de 50 años? ¿Y un médico? ¿Qué pasa con un médico? Por supuesto, no tengo respuesta pero me atrevería a aventurar que variaría mucho en función del encuestado. Tengo la sensación de que el paciente sabe apreciar en las actuaciones de su médico la impronta que dejan muchos años de vuelo. De haber vivido diferentes enfoques, de los muchos planes sanitarios dejados atrás, de las modas, de los nuevos fármacos, de los viejos, de los que funcionaron, de los que prometían soluciones y no dejaron nada, de un jefe, del otro, de un gobierno, de una política sanitaria, de la otra, de una ilusión realizada, de otras tantas frustradas, de una vida vivida. De tanto como puede concentrarse en un momento, en una decisión, entre un paciente y su médico. Pero no tengo nada claro lo que significa todo ello para la institución y, a tenor de lo que observo en nuestros hospitales, más bien me atrevería a decir que constituye un estorbo. La memoria acumulada, la experiencia, la visión crítica, a la par que comprometida, de muchos de nuestros profesionales más mayores es vivida a 39 Al amigo seguro, se le conoce en la ocasión insegura. (Fedro)

REFLEXIONS

menudo con incomodidad y tildada de anacrónica y desfasada, haciendo así honor a la acepción más dura de lo senil reducido a algo deteriorado por el tiempo. Es como si en esta marcha frenética hacia adelante, sin cuestionarse demasiado en qué dirección, interesara construir coches sin retrovisores conducidos por pilotos audaces, orgullosos de mirar sólo adelante. Sin consciencia, sin memoria, sin sentido del contexto, sin sentido del sentido. “El joven armado y el viejo arrugado”.

No quisiera hacer aquí un cántico trasnochado de ensalzamiento de la vejez. Todos sabemos que es también cansancio, falta de iniciativa, nostalgia y olvido. No hay garantías de sabiduría en ella.“Jóvenes y viejos todos necesitamos consejos”. No cabe duda de que sin el empuje, el entusiasmo, la dedicación y los conocimientos renovados de las nuevas generaciones sería imposible dar vida diaria a un hospital.

Pero no nos engañemos, acallar la memoria favorece más a unos que a otros. “Amo imprudente hace al mozo negligente”.

El aprovechamiento de la experiencia de los profesionales de más edad no está en absoluto reñido con una dinámica institucional vigorosa, actual y proyectada hacia el futuro. Una dinámica que puede ser tanto más ambiciosa cuanto mejor se sepan combinar las cualidades de las viejas y las nuevas generaciones, pues no nos engañemos y aceptemos que “No todos los viejos son sabios ni todos los sabios son viejos”.

Para la Dra. Andreu, porque supo modelar, con tantos años de trabajo, una vasija profunda y fresca llena de buena medicina de la que muchos pudieron beber. Nunca renunció a aprender pues, mujer sabia y arraigada, no ignoraba que “Ya muy viejo Salomón tomó de un niño lección”.

40 Ayudar al que lo necesita no es parte del deber sino de la felicidad. (José Martí)

REFLEXIONS

DIÁLOGOS CON MI PROPIA SOMBRA (El Tragaluz) DAVID FERRER

Rescatado del pozo de mis recuerdos escritos, paso a transcribir un relato de adolescencia que sigue aún vivo en mi camino. Un cuasi poema. Tras diversos años de travesías físicas y mentales por diferentes senderos vitales. Después de sentir las pendientes de la vida desde diferentes ángulos. Tras jadear y volver a respirar, me he reencontrado con un escrito del pasado. Un pasado que vislumbra un futuro incierto y donde muchos presentes se agitan por la duda y el ansia de vivir lo desconocido. Dejo aquí la constancia de un pequeño alto en el camino. Una parada y fonda. Un retal de mi ropaje, zarandeado por el ir y venir de mis días y mis noches. Un trocito de mí. Un fósil ambarino. Una bagatela que quiero compartir.

La ingenuidad de aquellos días sigue dando sentido a mi resistencia contra el remolino de la actual corriente vital, anestesiante, de nuestros días.

Puede tratarse de un ejercicio de autocomplacencia, pero mi intención es que sea un pequeño renglón donde pararse a pensar y, sobre todo, uno se deje sentir.

“En el más recóndito lugar, donde la sombra apenas ensombrece.

Allá donde los rápidos desatan su fuerza contra un escondido, lastrado horizonte.

Entre tibias tinieblas y frías cascadas, Allí se erige el tragaluz latente.

En él la ley física duda, por él la luz muere en el agua dando irisaciones tornasoladas que hieren las sombras, abriéndoles una ventana de ilusa libertad óptica.

El torrente agota sus fuerzas en el fragor de las rocas, que retumban la acogida de una energía agolpada en favor del imperio del ruido que no ceja en su llamada.

41 Cada cual tiene la edad de sus emociones. (Anatole France)

REFLEXIONS

Es el mito de los encantos, el rival más temido, hijo del manantial, su auténtico heredero, Él, en su purpúreo trono es el rey del miedo.

Como emperador yacente que espera complaciente la caída en la trampa del plácido durmiente amparado en la luz vaga de creerse omnipotente.

Así tragaluz, te lleva la corriente.

Abres agujeros de vida en tu total oscuridad, pero eres sombrío y austero a la hora de la verdad.

Te escondes y no te das.”

Hasta aquí llega la visión de aquel adolescente que fui. Sin comentarios. Quien quiera ver melancolía y un canto desesperado en todo lo dicho, pues que lo vea. Quien sonría y se vea reflejado, bienvenido. Y quien piense que es pura monserga, pues que pase página. Se moja un poquito el dedo y la hoja se deslizará mejor.

42 Confiar en todos es insensato, pero no confiar en nadie es neurótica torpeza. (Juvenal)

REFLEXIONS

ESCOLTAR O SENTIR MONTSE QUEROL

Escoltem, o senzillament sentim? Si sentir és un acte no intencionat que no es regeix per la nostra voluntat, és, per tant, percebre un so, un soroll. És una conseqüència d’aquesta societat accelerada, que no ens permet dedicar temps a escoltar i senzillament sentim, rebutjant tot missatge lent o extens. Així, obtenim simplement una comunicació desafortunada, basada en interpretacions distorsionades i conclusions errònies. Ens porta al destí final de la incomprensió. És evident que tenim dues orelles i només una boca, serà, de ben segur, per a poder escoltar més i parlar menys però, contràriament a aquesta realitat, acostumem a dedicar més temps a l’exercici de la parla que no pas a la pràctica de l’escolta.

Contràriament al fet espontani de sentir, escoltar és un acte intencional, lliure i que té per objectiu comprendre els altres. És, per tant, un acte selectiu. Cal, doncs, recuperar l’escolta traient-la de la brossa per tal d’escoltar-nos els uns als altres.

L’escolta és un desig, una mirada atenta envers l’altra persona, que la converteix en el centre d’interès. Escoltar amb delicadesa i cura és ser curós amb l’altre i, tanmateix, fer-li notar el nostre respecte. És, també, atendre i entendre les raons de l’altre sense alterar-les ni manipular-les, és adoptar-les i acollir-les de forma receptiva.

Hem estat educats per escoltar? Hem d’escoltar i no pas sentir els nostres infants i adolescents, perquè escoltant-los podrem entendre el que els passa, captar els seus complexos, les seves pors i les seves inseguretats. Igualment, educar-los en l’escolta o, contràriament, estarem potenciant una falta d’interès en l’altre.

Una altra escolta seria la que podem fer als nostres avis, aquests, exclosos de la vida social, tenen la veu de l’experiència i gaudeixen de la perspectiva que només donen els anys. Igualment, és necessària l’escolta que devem als malalts, ja que ells, a causa de les seves circumstàncies temporals, tenen llicència per a veure el món amb altres ulls, perceben el temps en una escala prou diferent i capten la realitat tot fent-la seva.

Tanmateix, és important escoltar els nostres diàlegs silenciats, la memòria personal, els desitjos que brollen en el nostre interior i els propis pensaments. És aquesta una escolta callada i profunda, que ens fa progressar en el coneixement i estabilitat personal.

Escoltar els més grans oradors ens farà veure el que un es pot perdre si, abandonat a sentir, poc a poc es va deixant perdre la capacitat d’escoltar. Escoltar alguns d’aquests discursos que ens ha donat la història, que són la transmissió directa dels seus pensaments, d’alegria, de tristesa, sensació d’injustícia o de somni de llibertat, tants i tants sentiments i emocions plasmats en els seus discursos.

Només vull citar uns petits retalls, de tants que en podria esmentar, donada la vigència del missatge.

David Ben Gurion, proclamant l’estat d’Israel, l’any 1948, “lo que hemos alcanzado es el resultado de tantos esfuerzos, es tambien el resultado de una firme lealtad a nuestro legado, a nuestra nación que ha sufrido tanto”.

Passant per Pau Casals, a l’ONU, l’any 1971, “La paz ha sido siempre mi mayor preocupación. Además soy Catalán y por tanto tocaré una melodia del folclore catalán - el cant dels Ocells.

Sense oblidar-nos d’en Martin Luther King, a Washington, l’any 1963, amb el seu “I have a dream”, El seu gran somni d’igualtat entre els éssers humans.

Torno a preguntar-me, sabem escoltar?

43 Educad a los niños y no será necesario castigar a los hombres. (Pitágoras)

REFLEXIONS

POSA-HI ELS CINC SENTITS MONTSE CASTRO

Des de fa molts i molts anys surt i es pon el sol cada dia.

I qui ho diria, ignorem aquest fet en benefici dels nostres interessos. La certesa que surt i es pon el sol ens impedeix gaudir d’aquest moment, ens fa desviar l’atenció i ens perdem entre circumstàncies intranscendents i irrellevants. La vista, l’oïda, el tacte, el gust i l’olfacte perden el seu sentit i funció en benefici dels nostres interessos. Els sentits deixen de servir-nos per gaudir de les coses tal com són, ans al contrari, ens en servim per convertir les realitats tal com nosaltres volem o ens agradaria que fossin.

En el món sanitari en el qual ens movem, tenim molt a prop les sortides i les postes de sol. Surt el sol per a molts que coneixem i a vegades ja no torna a sortir mai més per a d’altres. Tot i saber-ho, persistim cada dia en l’ignorància.

- La ceguera deixa de ser una malaltia i es converteix en una excusa per autoenganyar-se. No voler veure realitats que són presents no les fa inexistents. La mentida pot arribar a ser tan persistent fins a esdevenir una veritat enganyosa.

- La prepotència pot ser tan gran que la sordera esdevingui una benedicció i les paraules deixar de tenir bona intenció i ser malsonants i buides de contingut.

- El bon gust per la feina ben feta es confon amb bulímia de poder i el menjar-s’ho tot i a tothom que es posi davant, encara que sigui indigest o provoqui arcades, és el plat del dia.

- La sensibilitat i el tacte delicat amb la intimitat de l’altre s’ha canviat per xafarderia absurda que fa desaparèixer les emprentes d’un mateix. I la carícia de l’amor propi es fa inexistent davant de la fredor de l’orgull que immobilitza i fa que s’allunyi el sentit del tacte i del contacte.

- Ensumar constantment seguint un rastre és més fort que l’olor d’autenticitat o l’olor de net. “Saber-se col·locar” pot ser més gratificant que olorar l’amistat, l’olor de desinterès. Tot i així, encara que faci pudor hi posem el nas.

I sort que cada dia surt i es pon el sol per a tots.

Això sí, els sentits els pots fer servir i educar com tu vulguis per veure el sol. Ì no oblidis que cada dia surt el sol.

44 La imaginació és mes important que el coneixement. (Einstein)

REFLEXIONS

INVENTARI GEORGINA GIMÉNEZ

Hi ha moments a la vida en què et preguntes “Però que carall hi foto jo aquí?”.

No es tracta de cap reflexió metafísica, ni de bon tros. Són rampells que duren el temps d’escriure aquesta frase.

S’assemblen més a aquella actitud entre sorpresa i preocupada que et queda quan, buscant un bolígraf o una calculadora, et trobes davant la nevera amb la porta oberta mirant aquells iogurts a punt de caducar o el mateix posat que fas quan mires el motor avariat del teu cotxe tirat a la 340.

POLLOCK

En el primer cas, ni recordes com has arribat al frigorífic i, en el segon cas, perquè estudies el motor de l’auto si no tens ni idea de mecànica? Passarell!

El més fotut és que no pots parar el temps i fer un recés dient: “Tancat per inventari”. Si us plau, pareu la vida que vull reflexionar una estona a veure si vaig bé. I un be negre! Ara mateix, mentre escric això, pateixo perquè no se’m desfacin les patates que tinc al foc, bullint des de fa una estona. I amb l’agreujant que mentre faig el dinar ja penso “ què faré per sopar?” Uix, quin avorriment. Per animar-me, però, em dic: “No et queixis que molts ni patates no tenen”.

Ara que he tret el tema, això d’inventari sempre he sospitat que ve del fet que, quan fas balanç, si no surt com tu vols, t’ho inventes i llestos. Igual que els milers de Korsakoff que van fabulant pel món. I no em refereixo al Rimsky, no, sinó a l’altre col·lega que fa parella amb en Wernicke als tractats de Neurologia. És per això que el que explicaré a continuació t’ho pots creure o no. O és que ja no t’has cregut res del que has llegit fins aquí? La majoria de gent que ha estudiat Medicina diu que ho ha fet per una mena de sentiment més o menys altruista de servei als altres. Jo no. A mi em van enganyar. De petita, veia aquelles pel·lícules dels anys 50 en blanc i negre (recorda que ja són del segle passat, ah!!!) en les quals un metge, en un país asiàtic deixat de la mà de Déu, s’enfrontava tot sol a una epidèmia de còlera o a alguna altra plaga molt dramàtica. Bé, mentida! Tot sol no, hi havia la monja-infermera enamorada en secret….

No m’allargo més. Doncs el metge lluitava fins a l’extenuació veient com tothom es moria però, indefectiblement, i fos quin fos el film, el protagonista no la dinyava mai. Hi vaig caure de quatre potes: “Jo vull ser com aquest que se’n surt de tot”. Ai! La lògica infantil, santa innocència.

De vegades, és millor no pensar massa, encara que la meva brain-storm – res a veure amb la cançó dels Doors Raiders on the storm - acostuma a ser més aviat un “xirimiri” de quatre sinapsis neuronals esllanguides. Amb les hores que em costa despertar-me, a sobre no gastaré energia per rumiar. Hi ha qui diu que 45 El secret de l’èxit es troba en la constància del propòsit. (Benjamín Disraeli)

REFLEXIONS

és molt important reflexionar i totes aquestes coses transcendentals que omplen tants llibres d’autoajuda que l’únic que fan és ajudar al tio que els ha escrit, ja que es forra. Bé, cadascú és cada qual i aquí no m’hi fico que encara en sortiria cul-cagada. Potser sí que és important la introspecció. De fet, hi ha gent que té una gran vida interior, tan interior que em sembla que ni se la troba; la vida, és clar.

Ja començo a tenir problemes. M’estic allargant massa i no sé com acabar. Sempre em passa el mateix.

Fins i tot quan visito algun pacient a Urgències, m’acabo assabentant de quants fills té, si té néts, si viu sol… En l’última guàrdia, fins i tot vaig saber que el metge de capçalera d’una senyora que el seu besnét farà la Primera Comunió la setmana que ve s’ha traslladat de Sitges i s’ha comprat un Jeep per desplaçarse millor pels pobles de la comarca i la filla d’aquesta senyora em va ensenyar la cicatriu abdominal de la intervenció que li havien fet fa un mes. Potser és per això que hi ha alguns reincidents que, quan em tornen a veure em diuen: “Que bé que hi és vostè”. No vull ser cruel però el maleït “busca” pot ser una benedicció en segons quins casos.

Doncs vinga, feu veure que us ha sonat el busca i tanqueu la revista!!!

FRANTISEK KUPKA

46 Hay quienes se consideran perfectos, pero es sólo porque exigen menos de sí mismos. (Herman Hesse)

COOPERACIÓ 20 ANYS D’AGERMANAMENT MONTSERRAT ROMAGOSA

Agermanaments amb Nicaragua A final dels 70 i principi dels 80, a Catalunya i Nicaragua es viuen canvis socials amb alguns paral·lelismes.

A Catalunya es viu un moment d’eufòria després dels resultats de les primeres eleccions democràtiques realitzades el 3 d’abril de 1979, just tres mesos abans del triomf de la revolta popular sandinista a Nicaragua.

Un cop al govern del país, el FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional) proclama 2 objectius polítics molt amplis: política exterior independent i no alienada (antiimperialista) i la creació d’una economia mixta per assolir la justícia socioeconòmica. Un any després del triomf, l’administració Reagan (EUA) retira el suport existent durant l’administració Carter a Nicaragua i aconsegueix que el congrés aprovi el finançament de la Contra (grups armats contrarevolucionaris) i el decret de bloqueig comercial a Nicaragua. La guerra d’agressió dels EUA obliga Nicaragua a gastar la meitat del seu pressupost en defensa i a patir la pressió i el desgast del poble nicaragüenc, que vivia sota mesures de temps de guerra (Mon3,2005)¹.

La situació de guerra va afectar una part important dels municipis de Nicaragua, amb manca d’autonomia i recursos per implementar les polítiques de la Revolució. En aquest context, s’han implementat una part significativa de les intervencions solidàries i de cooperació de municipis catalans des de les eleccions de 1984, la majoria de les quals estan vinculades a la via de l’agermanament-cooperació.

Els agermanaments eren també un pronunciament polític, i feien clarament explícita la solidaritat amb la causa sandinista. Entre 1984 i 1990, es concentren a Nicaragua 17 dels 21 agermanaments d’aquest període amb aquest país (FCCD, 2003).

Inicis del procés d’agermanament amb Puerto Cabezas L’abril de 1985 una delegació de Vilafranca del Penedès i Sant Pere de Ribes manté una entrevista amb la ministra de la Presidència de Nicaragua sobre la possibilitat de formalitzar un agermanament. En aquest 47 El mundo es un buen lugar, valdria la pena defenderlo. (Ernest Hemingway)

COOPERACIÓ

moment es proposa Puerto Cabezas, a la zona de Zelaya Norte, actualment Región Autónoma del Atlántico Norte (RAAN). L’octubre del mateix any, una delegació de representants d’organitzacions indígenes (MISATAN) i del Centro de Investigación y Documentación de la Costa Atlántica (CIDCA) són acollits a Vilafranca en una visita a Catalunya en un viatge per conèixer l’experiència i els processos de les autonomies catalana i basca. El mes següent, l’arquitecte Quim Gascó, que treballava a l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes, fa una estada a Puerto Cabezas per col·laborar en el projecte de construcció d’una Escola de Magisteri. Dos anys més tard, el juny de 1987, se signa la “Declaración de Solidaridad y Hermanamiento” i “l’Acord d’Agermanament entre les ciutats de Puerto Cabezas (Bilwi) i Sant Pere de Ribes” signat a Bilwi el dia 7 d’agost de 1987. Posteriorment, l’any 1990, es signaria l’Acord d’Agermanament amb Vilafranca del Penedès. En els acords que es van signar amb els responsables del govern i organització regional del FSLN a la zona especial I² i l’Alcaldia de Puerto Cabezas, es manifesta la voluntat d’agermanar progressivament diferents municipis de l’Alt i Baix Penedès i Garraf amb la Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord de Nicaragua.

L’autonomia i l’educació en llengua pròpia foren els dos eixos principals de col·laboració des d’un primer moment. A partir de final dels 90 i principi del 2000, la col·laboració tindria com a una de les prioritats l’enfortiment institucional de l’Alcaldia amb la participació de la societat civil i la ciutadania.

La participació de la societat civil En el marc dels agermanaments intervenen altres actors que emanen de la societat civil i que són organitzacions involucrades en diferents àmbits de la societat sense interessos específics de grup en el camp de la cooperació.

En el nostre cas, com en la majoria dels agermanaments, es va crear una entitat específicament per donar suport al procés d’agermanament, amb un vincle en el territori a través de diferents tipus d’accions, que solen ser continuades en el temps.

Per poder desenvolupar adequadament la funció d’instruments de participació ciutadana i de coordinació de la política de cooperació municipal, és molt important el paper que juguen les entitats locals, les quals han d’assumir un rol rellevant i dinàmic.

48 Donde hay grandes sumas de dinero, es recomendable no confiar en nadie. (Agatha Christie)

COOPERACIÓ

Durant els inicis, el procés d’agermanament el va acompanyar l’ONG NICCA (Noves Iniciatives de Cooperació amb Centre-Amèrica) que també va donar suport a altres projectes de suport polític i social a Guatemala. No va ser fins el juny de 1999 que es va crear l’Associació d’Amics de Puerto Cabezas, ja des de la seva fundació amb una vocació centrada a donar suport a l’Agermanament i en especial a la participació de i des de la societat civil.

Amics de Puerto Cabezas (1999-2009) L’Associació d’Amics de Puerto Cabezas (AAPC) ha treballat des del seu inici per donar a conèixer Puerto Cabezas a través d’exposicions i xerrades al Penedès i el Garraf. També ha contribuït a canalitzar esforços i motivar la implicació de persones i col·lectius a participar de l’agermanament. I ha dut activitats per implicar i acostar la població de Vilafranca a l’agermanament: • Campanya Galls i gallines per a Nicaragua, que va dotar de 50 granges familiars a les comunitats indígenes de Puerto Cabezas.

• Exposició “Apropem-nos al Poble de Puerto Cabezas”.

• Publicació del conte “Contes i llegendes de Nicaragua i Catalunya”: recull de 7 contes dels municipis agermanats traduït al miskito, català i espanyol.

• Brigades Solidàries i estades solidàries de diferents membres de l’Associació.

• Projecte Sanitari a Puerto Cabezas, amb l’objectiu de millorar l’atenció sanitària a la RAAN. • Xerrades a instituts i escoles.

• Representació de contes de Nicaragua i Puerto Cabezas a les escoles i biblioteques.

• Intercanvi de cartes entre escoles de Puerto Cabezas i Vilafranca i les Roquetes.

• Xerrades en el cicle de formació de brigades sobre: L’agermanament, Geografia i Història de Nicaragua, la Salut de la Brigada, Viure a Puerto Cabezas, ...

• Participació al Consell de Cooperació i Solidaritat i Vilafranca Solidària.

• Treball conjunt amb el Grupo de Amigos del Penedès de Bilwi.

• Viatge de membres del Grupo de Amigos del Penedès i de l’AAPC. • Construcció de la Casa de l’Agermanament.

• Suport a la Campanya d’alfabetització amb el programa “Yo sí puedo” a través de la Plataforma per una Nicaragua Lliure d’Analfabetisme.

¹Guillem Galofré, Núria Mercader i Victòria Planes “La cooperació no governamental catalana a Nicaragua i el Salvador enfront els impactes de la globalització”, editat per Fundació Mon3. ²Actual Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord (RAAN).

49 Luchar para vivir la vida, para sufrirla y para gozarla... La vida es maravillosa si no se le tiene miedo. (Charlie Chaplin)

L’ENTREVISTA CARLOS RANERA (Psiquiatre de CSM) MONTSE CARDÓ / MANUEL GUADERRAMA / ROSA ROVIRA

La entrevista de este número de Taní esta dedicada a Carlos Ranera, nacido hace 52 años en la localidad de Caspe (Zaragoza). Es nuestro “psiquiatra de enlace” según la terminología oficial pero ha sido mucho más: un colaborador próximo e implicado en los problemas clínicos motivo de consulta, amable en el trato y con total disponibilidad para atender nuestros requerimientos. Ahora le conocemos mejor y confirmamos nuestras sospechas al revelarse como una persona interesada en el sujeto enfermo, la enfermedad y el objeto de la medicina. Tiene ideas propias, producto de una experiencia prolongada en el ámbito psiquiátrico, pero también una extraordinaria habilidad para escuchar con interés, ordenar e interpretar el relato del paciente. Colaborador habitual desde sus inicios de nuestra revista Taní, es un excelente comunicador, y sus textos, en forma de ensayo científico o colaboración literaria, los hemos descubierto en el suplemento de Salud de El País, donde se leen con interés por las insospechadas relaciones que descubre. Nos desvelará otras áreas de su interés como la música, la montaña, los caballos o la literatura…. Esperamos que su lectura nos aproxime aún más a un compañero querido y respetado. ¿Cuántos años hace que ejerces la psiquiatría?

Veintitrés años, creo. Aquí, en Vilafranca, prácticamente desde la creación del CSMA, cuando dependía del Instituto Pere Mata de Reus y atendía también a la población que ahora pertenece a San Juan de Dios. Estábamos en un piso, en la plaza del Penedès, sin calefacción, ni aire acondicionado, por supuesto. En invierno, antes de abrir la agenda del día, encendíamos las estufas de butano y, en verano, unos enormes ventiladores que siempre fallaban. Tiempos de penurias pero muy divertidos. ¿Y en el hospital , con el programa de enlace?

Casi ocho años. Antes de la implantación del programa de psiquiatría de enlace ya existía una buena relación con el hospital, pero queríamos estar físicamente presentes y trabajar con el paciente en cama y al lado del equipo asistencial responsable del caso. La Dra. Muley, coordinadora del CSMA, apostó por el proyecto que le presenté, y a mí, particularmente, siempre me habían interesado los temas relacionados con la medicina psicosomática y los problemas de esa “interface” cuerpo-mente, medicina-psiquiatría. A pesar de su relativa “juventud” -o tal vez por ello- la psiquiatría de enlace, como subespecialidad, se ha ido incorporando a la rutina asistencial de los hospitales grandes, de primer nivel, constituyendo unidades de psicosomática integradas con el resto de las especialidades médicas y dotadas con personal cualificado y multidisciplinar. Están claras las diferencias con nuestra experiencia, cuando además se trata de un hospital comarcal pero, sin embargo y desde mi punto de vista, la predisposición de los profesionales, la accesibilidad y la cercanía han permitido crear el clima para que la psiquiatría esté allí participando, con su particular visión, de los avatares de los procesos de enfermedad a lo largo de la vida. ¿ Tus inicios en la disciplina?

Hice la carrera en Zaragoza. Nada más acabar, nació mi hija Carlota así que, antes de decidirme por una especialidad, estuve unos años haciendo todo tipo de sustituciones y “trabajos médicos” varios. Tomé la decisión de hacer psiquiatría en la Plaza de Toros de Calatayud, asistiendo con las autoridades locales, en calidad de médico “sustituto” a las corridas de las fiestas de aquel verano. Yo no estaba hecho para hacer suturas y mucho menos para explorar una cornada en la ingle de un torero. Me formé en Psiquiatría en el Instituto Pere Mata de Reus. Para mí, una experiencia inolvidable, por razones personales y también por afinidad con una corriente cultural y filosófica, una manera de entender la psiquiatría que, si bien estaba en sus últimos días de vida, aún pude disfrutar algún

50 Que els elefants siguin tan intel·ligents i els homes tan bèsties, deu ser una quesito d’educació (Alejandro Dumas)

L’ENTREVISTA

tiempo: La Psiquiatría de Sector y la Psicoterapia Institucional. Fueron unos años intensos desde todos los puntos de vista. Los que allí coincidimos, tuvimos la fortuna de conocer a Francesc Tosquelles, nacido en Reus, discípulo de Lacan durante su exilio en Francia y uno de los principales transmisores del psicoanálisis centroeuropeo en sus periódicos viajes de vuelta a Cataluña.

Eran los tiempos de las palabras loco y locura. Palabras que a mí me siguen pareciendo respetables y bellas, y que no se interponían entre los pacientes y nosotros, no denunciaban sino que intentaban dar un significado humanizante a la experiencia delirante.

Continúa Acabada mi formación, me trasladaron a un equipamiento residencial que también dependía del Instituto Pere Mata, de adolescentes con retraso mental y autismo. Fue muy enriquecedor desde el punto de vista humano, pero también profesional. Creo que nunca después estudié tanto, investigué tanto, imaginé tanto…y nunca encontré luego ese mismo nivel de trabajo en equipo como el que desarrollamos allí. En esta etapa, aparecen dos nombres propios: Angel Rivière, catedrático de Psicología cognitiva de la Autónoma de Madrid, tristemente fallecido en pleno desarrollo de su inmenso trabajo en el autismo y Aaron Katcher, profesor de Psiquiatría de la Universidad de Pensylvania y una de las figuras más representativas de las terapias asistidas con animales en el autismo.

Nos “embebimos” de ambos y, más tarde, con los dos pudimos hablar personalmente. A ambos les debemos una experiencia pionera, en aquél momento y en nuestro medio, de terapia asistida con caballos en adolescentes autistas gravemente afectados. Conseguimos apoyo institucional para iniciar un programa que aún dura y cuyos resultados nos siguen impresionando. Y yo, que nunca había subido a un caballo, aprendí a montar a galope. Luego, ya me destinaron a CSMA, pero no olvidé nunca lo que aprendí en un lugar en el que no había acceso a la palabra y los ruidos eran autoagresiones, gritos, risas y llantos.

En el fondo te encanta la medicina clínica Sí, soy muy médico, si se puede decir así. Antes que psiquiatra, me considero médico. Lo sigo notando en las conversaciones con muchos colegas de especialidad, tienen las ideas más claras, menos porosas. Yo estoy siempre en un vaivén, en un no sé, en un tal vez…Me interesan los temas médicos y, particularmente, la manera como cada individuo codifica la enfermedad física, el sufrimiento del cuerpo, desde su propio aparato psíquico. Pienso además que toda la psiquiatría acabará siendo, en cierto modo y en función de los avances científicos, una psiquiatría de enlace, es decir, una medicina que tienda a explicar las relaciones entre síntoma y signo.

Locos, ¿lo estamos un poco todos?

Para las definiciones actuales, tipo OMS, podría ser. La salud es algo inalcanzable así definida, como “un estado de bienestar biopsicosocial”. Pero no, no deberíamos de estar todos locos, ni volvernos locos, ni acudir al sistema sanitario para buscar soluciones a los problemas de la vida cotidiana. Los límites entre salud y enfermedad son porosos, pero también coyunturales y sometidos a las reglas del mercado. Hay enfermedades que venden y medicamentos que buscan una enfermedad para ser vendidos. Hay nuevos diagnósticos hechos a medida del momento social, cultural, incluso político. Y si se puede diagnosticar, habrá que ensayar una estrategia terapéutica ad hoc. Ésta es la trampa. Toleramos mal el sufrimiento, cualquier tipo de sufrimiento, aunque sea la expresión necesaria para superarnos, como ocurre con el duelo, las separaciones o las crisis vitales.

Por el contrario, las grandes enfermedades mentales tienen una estabilidad transcultural, son las mismas aquí que en Senegal, Australia o EEUU…, el esquizofrénico tiene la misma clínica en todas partes. Prestamos asistencia psiquiátrica a problemas de la vida cotidiana y escasea nuestro tiempo para atender el trastorno mental grave.

Cambios en los últimos 30 años, Hemos mejorado nuestra capacidad diagnóstica. La investigación ha desarrollado medicamentos cada vez más eficaces y con menos efectos secundarios. Se han reconsiderado aspectos esenciales en rehabilitación y funcionalidad. Se ha reducido la influencia aleatoria de visiones parciales sobre la enfermedad mental, pero no así el estigma social y el autoestigma de la enfermedad mental. Pienso, de todos modos, que el estigma de una enfermedad crónica y de pronóstico incierto, tiene más que ver con las posibilidades reales de curación o mejora, que con campañas, maratones o esfuerzos sociales dirigidos en su contra. Lo que ha mejorado –aunque no del todo- la visión estigmatizada del cáncer ha sido efectivamente la mejora notable de los resultados y del pronóstico con los tratamientos utilizados. En psiquiatría estamos aún lejos de este paradigma, cuando nos referimos a los trastornos mentales graves.

Hemos transmitido a la opinión pública un falso mensaje de que todo sufrimiento tiene un tratamiento, hemos descuidado la palabra y la hemos devaluado a la categoría de “charlas”, promoviendo así un afán pedagógico que pretende transmitir la idea de que conociendo el embrollo del pensamiento en el que uno está, puede evitarlo.

Los psiquiatras derivamos a los psicólogos aquellas consultas en las que se demanda hablar, abrumados por las

51 L’ateisme és el vici d’unes poques persones intel·ligents (Voltaire)

L’ENTREVISTA

listas de espera, sobre todo en los CSM, en los que cada uno trabaja a destajo, a puerta cerrada y contra reloj para aliviar una consulta diaria enturbiada de bajas laborales, complicaciones legales y solicitudes de pensiones… es decir, embarcados en una tarea muchas veces exclusivamente burocrática. Nos cuesta entonces percibir lo más específico nuestro: la capacidad de atemperar, de remediar mediante la palabra, de dar otra versión de las cosas...

En vez de reinvindicar las psicociencias, por decirlo de alguna manera, nos empeñamos en ser neurocientíficos y ahí estamos, una vez más atrapados.

Casos clínicos Además de la actividad asistencial más frecuente en psiquiatría de enlace, es decir, la que tiene que ver con el afrontamiento de la enfermedad física, incluso con el manejo de los síntomas psiquiátricos que se asocian casi invariablemente a diversos trastornos orgánicos o aquellos otros que se encuentran en territorio compartido, como el delirium, las pseudocrisis epilépticas o las demencias frontotemporales, quisiera llamar la atención, sobre otros casos que son primariamente psiquiátricos y en los que la enfermedad mental grave se desvela en el contexto de cualquier causa médica de ingreso. Muy recientemente, el servicio de cirugía de este hospital operó de urgencia un tricobezoar en una joven ecuatoriana. Son muy pocos los casos que se han reportado en nuestro país. Se trataba de una niña que llevaba mucho tiempo comiéndose su propio pelo, sin que nadie de su entorno se hubiera dado cuenta, hasta casi “parir la bola de pelo”. Pudimos más tarde desvelar sus motivos y vincularla a un tratamiento en el CSMIJ. Recuerdo también a una paciente que seguimos durante unos meses en su recuperación, tras un intento de suicidio por precipitación con importantes secuelas ortopédicas. Había protagonizado el suicidio en fase maníaca de un trastorno bipolar no tratado. En nuestro medio, rural y disperso, no es infrecuente que exploremos a un paciente porque está nervioso o deprimido o duerme mal en cualquier proceso de enfermedad, y descubramos que estamos ante una psicosis tipo esquizofrenia crónica, que se ha mantenido hasta ese momento en un curioso equilibrio con su contexto inmediato de vida. En estos casos, a veces, uno no sabe si intervenir o no.

Respetando el delirio, pero será necesario algún tipo de intervención Sí, pero no sé si siempre hay que tratar el delirio, sin tratar a la persona que delira. No podemos dejar de respetar al loco y su locura, y en cualquier caso el delirante también tiene una responsabilidad individual. Hemos sido excesivamente proteccionistas, cubriendo con las leyes o las normas, véase incapacidades y demás, aquello que no podíamos manejar de otra manera. Y además, en realidad, no sabemos, aún, cómo tratar el delirio en su raíz.

Suavizamos el dolor anímico del delirante y su familia, la angustia del que se siente perseguido, celoso, víctima de un complot o…Probablemente mejoramos su calidad de vida, pero el delirio suele quedar encapsulado en algún lugar del aparato psíquico, no hay cirugía ni quimioterapia para muchos de estos casos.

Recordamos tu sección en El País, una explicación del trastorno mental desde el punto de vista de manual que iba acompañado del relato de un delirio, con habilidad literararia.

Sí, una experiencia estupenda e inesperada. Aún guardo ese suplemento de Salud de mayo de 2007, donde apunté el correo de Milagros Pérez Oliva, su redactora jefa. Yo estaba ingresado en el Hospital Miguel Servet de Zaragoza, en la planta de infecciosos, con un cuadro pulmonar que acabó siendo, tras un penoso diagnóstico diferencial por lo más sombrío, un granuloma eosinófilo. Así es que decidí, por si acaso, hacer lo que tantas veces quise hacer. Le mandé un correo con uno de los casos que más me habían impresionado, sin excesiva esperanza de que aquello fuera a ninguna parte. Al mes siguiente estaba publicado. Se trataba de un paciente que padecía un delirio de dobles, la ilusión de sosías. A partir de entonces, la publicación periódica de los relatos ha sido para mí una fuente constante de aprendizaje y de reflexión personal. Y he tenido la fortuna de conocer a una periodista de un calado humano y un bagaje cultural impresionantes. Pero los tiempos no están para licencias arriesgadas y el suplemento Salud de El País, ha pasado a la redacción de Madrid para abaratar costos, apurándose en aplicar la fórmula de la zanahoria, el ejercicio y la dieta sana. Y Milagros Pérez Oliva ha asumido una responsabilidad aún mayor en su carrera, la de Defensora del Lector.

Aparte de la actividad profesional, sabemos que tienes intereses en muchos campos Bueno, creo que son intereses universales. La música. Me hubiera gustado ser músico. Pero afino fatal y nunca acabo una canción entera a la guitarra. De todos modos, la música ha estado y está muy presente en mi vida diaria y no sólo en casa o caminando por la calle o conduciendo... Me lo he pasado muy bien conociendo otros aspectos de la música y los músicos. He sido “manager-consorte” (¿puede decirse así?) y promotor, a pequeña escala pero entusiasta y muy afortunado, de Susana Germade, y ahora mismo empujo la carrera de Ewa Wikstrom y su grupo Dodó, de folk sinfónico, y el primer CD “Construindo” de Vivian Amarante, cantante brasileña y una gran amiga, instalada en Tarragona. En mi ipod suenan ellas y Van Morrison, Neil Young, Pink Floyd, Radiohead, Keith Jarrett, Bill Evans…Tengo también mis adicciones que me acompañan desde la adolescencia: suelo atracarme hasta vomitar con Silvio Rodriguez, una o dos veces al año; lo mismo me pasa con Bob Dylan. Y mis “parafilias”, consecuencia de las cosas del amor y de la amistad: toda la música en lengua portuguesa. Brasil: Antonio Carlos

52 La més gran declaració d’amor és la que no es fa; l’home que sent molt, parla poc (Platón)

L’ENTREVISTA

Jobim, Joao Gilberto, Elis Regina, Chico Buarque, Caetano Veloso o Marisa Monte. Y de Portugal, el Fado. Siempre vuelvo al fado.

Tus fadistas preferidos: Entre los jóvenes, hay un fadista que me encanta, Antonio Zambujo. Hace un fado culto y refinado con muchas influencias brasileiras. También Gisela Joâo que está dando mucho que hablar. Me gustan Joana Costa y Margarida Guerreiro, que interpreta maravillosamente algunos poemas de Pessoa, y Cristina Branco. Pero soy un admirador incondicional de Mariza. Hay un vídeo suyo imprescindible para enamorarse del Fado, acompañada por Jaques Morelenbaum, en Lisboa. Pero aparte de éstas y muchas otras figuras consagradas, es un inmenso placer escuchar esta “música del alma” en cualquiera de las casas de fado de Lisboa o de Oporto o Coimbra. Suelen actuar tres o cuatro cantantes, interpretando cada uno dos o tres fados seguidos. Cuando van a cantar se oscurece la luz del restaurante y, en algunos, un camarero o el maître dice “Silêncio senhores, va cantarse o fado”.

Otras aficiones Mi paraíso particular. Agua y roca. La Sierra de Guara, en el somontano de Huesca. Rodellar, Alquezar, Asque…

Desde los 16 años y hasta ayer mismo. He pasado mucho tiempo allí, veranos, fines de semana…Ahora van más mis hijos, Adrián y Carlota. De la mano de Cristian Abadie, uno de los pioneros aperturistas de cañones y barrancos, fui conociendo la roca y el río, antes de que tuviéramos trajes de neopreno y cuando nos agolpábamos en una piedra al sol, entre rapel y rapel, para coger un poco de calor y continuar descendiendo. Pero también sus gentes, sus pueblos, sus costumbres… Soy un aragonés de cultura prepirinaica, es decir, de buen humor, conversador, amante de la uva y del sol, y con el pronto de mi abuelo Braulio (de Huesca), que se enfadó con mi abuela un junio y volvió un septiembre con un hueso de jamón en una mano y un ramo de romero en la otra, según cuenta mi madre todas las noches buenas.

Proyectos de futuro Aprender portugués. Tomo clases desde hace unos meses. Aprovecho para hacer mis pinitos leyendo a Pessoa o Saramago, dos de mis autores preferidos, en su lengua natal. De Pessoa, ya recito de memoria algunos poemas: ...Sem a loucura que é o homen Mais que a besta sadia Cadáver adiado que procria?... …(¿Sin locura qué es el hombre Más que la bestia sana, Cadáver aplazado que procrea?)…

Y eso de aprender portugués viene a cuento, entre otras cosas, porque estoy colaborando en un proyecto algo atípico, por decir algo: “Las Primeras Jornadas de Fado y Psiquiatría” que, si nada lo impide, tendrán lugar en noviembre próximo en Oviedo, no en Portugal. El entusiasmo del Dr. Angel García Prieto, psiquiatra en la capital asturiana y uno de los mayores conocedores del mundo del fado, me convenció para meterme en esta aventura con varios colegas lusitanos, tras leer uno de mis artículos “Fado porque me faltan sus ojos” que relataba el caso de una paciente enferma de nostalgia y que sólo podía contar lo que le pasaba recitando fados. El hilo conductor de esas jornadas será la psicopatología de la nostalgia, mejor, de la saudade. Pero habrá fados, por supuesto y fadistas.

Como apuntaba Pessoa: “La poesía –y la canción es una poesía ayudada- refleja lo que el alma no tiene. Por eso la canción de los pueblos tristes es alegre y la canción de los pueblos alegres es triste. El fado, sin embargo, no es alegre ni triste. Es un episodio de intervalo. El fado es el cansancio del alma fuerte...”

Leer. Tengo que leer. Presento en otoño una ponencia que lleva por título “De la historia clínica al relato” en el Congreso Latinoamericano de Psiquiatría de México, dentro de una sección de literatura y psiquiatría. Oliver Sacks, en su prefacio de “El hombre que confundió a su mujer con un sombrero” explicita con toda claridad el sentido que yo quisiera que tomara ese trabajo: “ Para situar de nuevo en el centro de la cuestión al sujeto, hemos de profundizar hasta hacerlo narración o cuento; sólo así tendremos un quién además de un qué”.

Y debería publicar lo antes posible “Otra Ciudadanía” mi primera novela de relatos clínicos… Pero a mí lo que más me gusta hacer es “marear la perdiz” (hay alguien que sabe bien de lo que hablo).

Quisiera dejar constancia de que me he sentido y me sigo sintiendo muy bien acogido en este Hospital. Creo que cada jueves vengo con un parecido buen humor. Pero en lo personal, y al margen de la satisfacción que para mí supone aprender con vosotros y aprender de vosotros, sé que he hecho nuevos y buenos amigos y ésto no tiene precio en los tiempos que corren.

53 Estimar-se a un mateix és el principi d’una història d’amor eterna (Oscar Wilde)

LA CUINA DE L’HOSPITAL CRÍTICA GASTRONÒMICA XII ENRIC DUQUE

La Taverna del Clínic A dues passes del Clínic, tal i com el seu nom indica, hi trobem un restaurant que s’ha anat consolidant com una de les ofertes gastronòmiques més interessants de Barcelona. És un local ambientat com una taverna amb una barra llarga on també s’hi menja i taules per a quatre persones amb possibilitat d’allargar-ne alguna fins a 6 o 8.

L’oferta mengívola consisteix en petites racions de “ platillos” a quin més llaminer. Fan les braves més originals de Barna, un dels tàrtars més bons, el pop el broden, el foie és sublim i cada dia hi ha un arròs amb un punt de cocció exacte, cosa que s’agraeix força.

Cal anar-hi i repetir de tant en tant, atès que la carta canvia i evoluciona constantment. A més a més, el preu es pot pagar. El recomano amb entusiasme.

FITXA TÈCNICA LA TAVERNA DEL CLÍNIC c/ Rosselló, 155 Tel. 93 410 42 21

Blanc de Tòfona David Reartes és un jove xef que ja havia destacat al Sta Maria, al Reno i a Can Pineda. Català amb arrels argentines, posseeix una tècnica acurada i una imaginació culinària delicada i subtil que el capaciten per oferir-nos una cuina innovadora, ben pensada i amb una atenció pel producte difícil de trobar.

El dia que hi vaig anar, érem dos i ens ho vàrem passar pipa menjant la pluma ibèrica, el llom alt de Nebraska, el caneló de morro i tripa (contundent), la coca amb sardina caramelitzada i foie, el tàrtar de tonyina i un pop de roca sensacional. Tot plegat ho vàrem regar amb un Gramona Tres Lustros i la festa va resultar perfecta. S’ha de dir que tot són mitges racions (ara està de moda) i així es poden fer més tastets. El preu és molt ajustat i cal aprofitar-ho perquè intueixo que no durarà gaire (em refereixo al preu, no al restaurant al qual auguro una llarga vida. Amén).

FITXA TÈCNICA BLANC DE TÒFONA c/ Bailèn, 74 Tel. 93 232 96 01 Preu per persona 40 euros

MIQUEL BARCELÓ

54 Pensar és preveure (José Marti)

LA CUINA DE L’HOSPITAL

CARPACCIO DE GAMBES AMB VINAGRETA DE FRUITS VERMELLS EVA BENEDICTO / CRISTINA CANALS

Ingredients: Pa de motlle 2 alls 2 gambes Tomàquet ratllat (oli, cebollí, sal i pebre) Vinagreta de fruits vermells (melmelada de mirtils, amb vinagre de mòdena, fruits vermells que poden ser congelats, oli i sal) : fer-la en fred.

Vinagreta amb els caps de les gambes, amb all sofregit i festucs o un altre fruit sec ben aixafats i vinagre blanc.

Tempura Enciam Oliva negra picada

Elaboració: Per fer la vinagreta de gambes, posem en un pot al foc l’oli d’oliva i els alls laminats per torrar-los (opcional, una mica de bitxo). Després, hi afegim els caps i closques de les gambes. Amb la mà de morter ho anem picant mentre s’escalfa (uns 2 min). Ho colem amb un xino, prement amb la mà de morter (aquest suc també ens aniria bé per fer unes gambes a l’ajillo). Posem el suc en una paella i hi afegim una mica de vinagre blanc i els festucs trossejats.

Fem rodones de pa i les posem al forn.

Partim les gambes per la meitat (és important que siguin fresques perquè ens les menjarem crues).

Les emboliquem amb paper film i les aixafem amb el corró (si prèviament les hem congelat, va una mica millor).

Fem una tempura d’enciam, arrebossant-lo amb aquest tipus de farina barrejada amb aigua (segons indicacions del paquet) i ben emulsionada. El fregim en una paella amb oli de girasol (tirar-lo quan estigui l’oli ben calent).

Emplatar: De fons posem l’enciam i per sobre hi tirem oli amb oliva picada.

Al pa li tirarem per sobre el tomàquet i, damunt, les gambes i una mica de sal.

Amanim amb la vinagreta de fruits vermells o amb la de gambes (alternades).

55 Vuelvo a pensar en ti y te vuelvo a olvidar (Marguerite Yourcenar)

LA CUINA DE L’HOSPITAL

MADUIXES AL ROQUEFORT EVA BENEDICTO / CRISTINA CANALS

Ingredients: Pa de motlle Maduixes Escarola Nata líquida Roquefort Julivert o menta Tomàquets cherry.

Elaboració: Escalfem en un bol la nata líquida, les maduixes, el roquefort (al gust) i ho deixem fins que s’espesseixi.

Aplanem les llesques de pa de motlle amb un corró fins que quedin ben planes i després les tallem a triangles i les torrem al forn.

Emplatar: Ho col·loquem en aquest ordre: el pa, les maduixes, la salsa, l’escarola, el julivert picat i ho decorem amb tomàquets cherry al voltant i salem.

56 Aprender sin pensar es inútil. Pensar sin aprender, peligroso (Confucio)

BREUS HELENA MESTRE

NOVA UBICACIÓ DE LA CIRURGIA MENOR AMBULATÒRIA Després d’adaptar i equipar l’espai, el mes de gener es va posar en marxa una agenda de programació quirúrgica de Cirurgia Menor Ambulatòria a la Sala de cures de la “Zona F”. Aquesta activitat fins ara es portava a terme, majoritàriament, a quiròfan. D’aquesta manera es simplifica el circuit dels pacients, tot mantenint la qualitat assistèncial i es descongestiona l’àrea quirúrgica. Aquesta és una de les accions previstes en el Pla estratègic 2009 - 2011.

LA NOVA INTRANET HA SUPOSAT UN CANVI SUBSTANCIAL EN LA COMUNICACIÓ INTERNA S’ha posat en marxa una nova INTRANET, es tracta d’una eina de treball, àgil i moderna, que segur que facilitarà la feina i, sobretot, la comunicació entre tots. També s’està renovant el web del CSAP. La filosofia de la nova Intranet és que els diferents usuaris d’aquesta eina de comunicació tinguin una actitud activa per buscar informació i que la trobin fàcilment, per això s’han creat diferents seccions. A diferència de la d’abans, aquesta no compta amb els correus d’avís i han de ser els usuaris de la intranet que decideixin de què volen estar informats, llegint les seccions que siguin del seu interès ja que totes estan a la seva disposició.

TARGETA D’AVANTATGES SOCIALS PER A LES PERSONES QUE TREBALLEN AL CSAP

LLEGIR A L’HOSPITAL EN EL MARC DEL PROGRAMA DEL VOLUNTARIAT SOCIAL

Considerant que les persones que treballem al CSAP som un nombre prou significatiu, s’han negociat, amb determinats establiments del territori, descomptes i avantatges per als treballadors.

Aquesta targeta ens identificarà quan anem als establiments que s’hi han adherit, per aconseguir els avantatges que tinguem en cada cas.

El llistat dels establiments col·laboradors el trobareu a la Intranet i s’anirà actualitzant periòdicament. Totes les vostres propostes i aportacions seran benvingudes per tal d’ampliar el ventall d’establiments, entitats i comerços.

Sólo lo que se pierde es adquirido para siempre (Henrik Johan Ibsen)

L’equip de voluntariat del CSAP, juntament amb Creu Roja i la Biblioteca Torres i Bages de Vilafranca, han posat en marxa un nou servei a l’Hospital per tal de facilitar i fomentar la lectura entre els usuaris del centre.

Dins l’àrea d’hospitalització, les persones voluntàries ofereixen llibres als pacients i acompanyants i, periòdicament, la biblioteca els reposa.

57

BREUS

COMMEMORACIÓ DEL DIA INTERNACIONAL DE LA INFERMERIA El 12 de maig 2010 passat es va fer una Xerrada sobre “La qualitat de vida i les decisions al final de la vida” que va anar a càrrec de Montserrat Busquets, de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona.

L’acte, organitzat pel Col·legi d’infermeria de Barcelona, es va fer a la sala Assumpta Centelles i va acabar amb una celebració a càrrec del COIB.

CONSULTES DE MEDICINA ESPORTIVA A L’HOSPITAL

NOUS DOCUMENTS INFORMATIUS PER LES PERSONES USUÀRIES

A partir del mes de juny, disposem a l’Hospital d’una consulta de Medicina de l’Esport. Es tracta d’una assistència no contemplada en la cartera de serveis del CatSalut i que, normalment, està finançada per les federacions esportives.

A l’Hospital oferirem aquest servei mitjançant un acord amb la UME de Consorci Sanitari del Garraf (CSG).

L’activitat es preveu que vagi incrementant-se de mica en mica i requerint el suport d’altres serveis de l’Hospital, Traumatologia, Cardiologia, Pneumologia, Fisioteràpia i Rehabilitació,...

Des d’admissions i en l’acollida del pacient a l’ingrés, s’estan lliurant uns nous documents informatius que actualitzen continguts i disseny. Des de diferents àmbits, en el pla estratègic, es va plantejar la necessitat d’editar documents informatius que recordin als usuaris les normes de funcionament i els facilitin informació útil per a la seva estada a l’hospital.

Els darrers que s’han editat són el full informatiu d’Hospitalització i un nou contenidor dels documents en format de sobre, en substitució de la carpeta.

S’estan preparant els del bloc quirúrgic, obstètric i la cartera de serveis.

CAMPIONES DE LA CURSA DE LA SANITAT CATALANA El divendres 14 de maig passat, Can Ruti va acollir, un any més, la Cursa de la Sanitat Catalana. Enguany, va comptar amb la participació de 5 atletes del nostre hospital: Fatima Becerra, Rosa Andreu, Sílvia Sabaté, Paco López i Sergi Farreres.

Nou èxit per a l’equip femení, que es va endur el primer lloc per equips en categoria femenina i destacada l’actuació de la Fàtima que va pujar al podi en segon lloc de la seva categoria.

58 Nunca pelees con quien nada tiene que perder (Baltasar Gracián)

BREUS

ACTES COMMEMORATIUS DELS 15 ANYS D’HOSPITAL NOU Amb motiu del 15è aniversari, s’han organitzat un seguit d’activitats commemoratives. A més de les tradicionals roses, la coca i la xocolata de Sant Jordi, aquest any es va organitzar, el dia 21 d’abril, una Taula rodona, amb la participació de diverses persones que van comentar i analitzar l’evolució de l’Hospital des de l’inici de la seva història recent, els anys 80, fins l’actualitat a partir de les seves vivències.

Vàrem comptar amb la participació de l’Enric Cañadell, cap de laboratori i director mèdic de l’Hospital Comarcal de Vilafranca, que va ser a l’Hospital del 1982 al 1989, del Joan Papaceit, metge intern i anestesiòleg des del 1980 al 1988, Enric Mangas, gerent del CSAP des del 1995 al 1998, que va viure el trasllat, Francisco Larrosa, actual metge ORL, que treballa amb nosaltres des del 2008, Sara Font DUI, des del 2003, Montserrat Colomé, auxiliar d’infermeria, des del 1982 i Maricela Hernández, administrativa des del 1984. Tots i totes, des de la seva visió particular, varen fer un relat de les seves vivències, retratant entre tots les característiques i l’evolució del Centre. Un acte que va resultar entranyable i emotiu i que va concloure amb la presentació, a càrrec d’Antonio Jounou, president del Consell Rector, de l’audiovisual realitzat per Cent Set amb motiu d’aquests 15 anys, que recull amb imatges i sons els fets més significatius dels últims anys.

També es va fer una Caminada dins dels actes de commemoració dels 15 anys d’HCAP. Més de 70 persones van anar del castell de Castellet fins al castell de Penyafort i tornada a Castellet per dinar (amb concurs de pastissos inclòs) a la Societat del poble.

CANVI DE DOMINI. ARA TENIM EL CSAP.CAT Junt amb el canvi del domini al “.cat “, s’ha actualitzat el programa de correu electrònic amb una versió més moderna i compatible amb les darreres versions de Windows (Vista i 7), GNU/Linux i Mac/Iphone.

L’adreça actual del web és www.csap.cat i la del correu-e nom usuari @csap.cat

S’ACTIVA DE NOU EL CONTROL DE VISITES Després de fer-se una sèrie d’accions al passadís central i a la recepció per reforçar les indicacions i el circuit de control de les persones que circulen per l’Hospital, es tornarà a demanar amb més insistència portar la identificació en lloc visible i el compliment de la normativa, de manera que una persona que no vagi identificada sigui fàcilment visualitzada i se li pugui recordar la normativa de visites. És un aspecte de la normativa de funcionament que requereix la col·laboració de tothom, recordant la normativa i avisant a seguretat de les incidències.

59 La libertad consiste en poder hacer lo que se debe hacer (Baltasar Gracián)

Com hi podeu col·laborar A l’apartat A debat, s’hi publiquen reflexions per avançar en la discussió de qüestions d’interès assistencial i professional.

En viu és la secció destinada a acollir articles de caràcter científic i assistencial.

Què fem és la manera de presentar l’activitat que desenvolupen determinats serveis, unitats, comissions, grups de treball, etc. que potser no són prou coneguts per part de tothom.

A Llocs i viatges, s’hi parla tant d’aquell desplaçament a l’altra banda de món, com del racó tan proper que sovint no coneixem gens.

Escrivim és l’espai reservat a la creació literària i filosòfica més personal, però amb una voluntat de projecció pública.

Us recomano, us el recomanem. Per què no podem aconsellar als altres sobre els petits plaers que ens atorguem a nosaltres mateixos?

Hi ha alguna persona de la casa que cregueu que es mereix L’entrevista?, proposeu-nos-la o feu-la-hi vosaltres mateixos.

Teniu alguna Col·lecció privada que vulgueu fer pública? Voleu participar a fer-nos passar l’estona amb els Passatemps?

Els Breus són el recull de les notícies dels mesos anteriors. Més que novetats, constitueixen un recordatori, perquè: «El que està escrit és el que perdura».

També esperem que ens feu arribar citacions cèlebres noves que puguem incloure als peus de pàgina.

Extensió recomanada dels articles

Imatges

Per facilitar la confecció de la revista, hem pensat que l’extensió idònia dels articles està entre una i dues pàgines. Per als articles d’una pàgina, heu d’escriure al voltant de 2.700 caràcters (comptats incloent-hi els espais) i molt millor si els acompanyeu d’una foto o una il·lustració. Per als articles de dues pàgines, no passeu dels 6.000 espais i de dues imatges. Si feu un article de creació, esteu eximits d’il·lustrar-lo. I recordeu de signar-lo i de posar-hi el servei on treballeu.

Pel que respecta a les fotos o il·lustracions, és millor que ens les feu arribar en paper. Si es tracta d’imatges digitals, recordeu que cal que tinguin prou resolució (serà perfecte si són 300 ppp a mida real i en format JPEG o TIFF). Les imatges que es poden baixar d’Internet —encara que es vegin prou bé per pantalla—, habitualment són d’una qualitat insuficient i, quan s’imprimeixen, no queden gaire clares. Tingueu en compte els drets d’autor de les fotografies que envieu.

60 No hay maestro que no pueda ser discípulo (Baltasar Gracián)

61

SANT JORDI 2010

taní m. Component del vi d’acció astringent que procedeix de les parts sòlides del raïm. Li dóna atributs sensorials, especialment pel que fa al gust i a la coloració fosca dels vins negres, i és un dels causants de la sedimentació. La sensació astringent disminueix a mesura que el vi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin Diccionari del vi. Xavier Rull.

Universitat Rovira i Virgili Enciclopèdia Catalana, 1999 © Consorci Sanitari de l’Alt Penedès Espirall, s/n 08720 Vilafranca del Penedès Tel. 93 818 04 40 revista@csap.scs.es Equip de redacció Margarita Andreu Jordi Cabezas Cristina Canals Teresa Cuscó Adolf Descalzi Raquel Fernández Manuel Guadarrama Antoni Llovet Helena Mestre Merce Peral Rosa Rovira Maquetació i Impressió Gràfiques Imprès Ràpid, S.L.