Taní 11

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

El progrés de la medicina El salvador de les mares Què fem El Servei de Compres Escrivim Llocs i viatges Islàndia, l’illa extrema La ruta de la pau en BTT El camí, caminant Escapar-se entre setmana Us recomano Reflexions Cooperació Les estades solidàries Juny de 2009 Núm. 11

L’entrevista Josefa Sánchez Valdelvira Antonio García Martínez La cuina de l’hospital Breus

[…] viure només en el present, dirigir tota l’atenció als capricis de la lluna, a la neu, al cirerer florit, a les fulles del nesprer, cantar, beure vi, sentir plaer de flotar, flotar sense preocupar-se ni tan sols de la misèria que se li veu a la cara, i negar-se a deixar-se desanimar.

Ser com una carbassa que flota enmig del riu. Això és el que nosaltres anomenem El món flotant […]

(Ukiyo Monogatari, narració d’El món flotant, Asay Ryoi-Kyoto, 1661)

Núm. 11 · Juny 2009

EDITORIAL El progrés de la medicina 2 El salvador de les mares Què fem 3 El Servei de Compres Escrivim 4 Som i serem. Els qui van ser i ja no hi són 7 Casi siempre 8 Números i nombres 9 Història dels videojocs 11 La desafortunada (però després reconduïda) història de Joseph Martinsson

13 15 17 18

Llocs i viatges Islàndia, l’illa extrema La ruta de la pau en BTT El camí, caminant Escapar-se entre setmana

Us recomano 19 Criatures d’un altre planeta 20 Una visión personal de la novela negra

De nou, després de dotze vegades i amb el número 11, ens retrobem davant d’aquest petit miracle anomenat Taní, sorgit de la voluntat d’un grup de persones que han regalat el seu temps i el seu esforç perquè la puguem tenir entre les nostres mans.

L’epidèmia de superficialitat que ens envolta, l’excés de feina, l’estrès que s’acumula, la manca i la pèrdua de dignitat, l’abundància d’odis i d’ambicions, les presses, etc. no han pogut aturar la publicació de la nostra revista.

Amb tot, la crisi econòmica actual ha fet ajustar el pressupost d’aquesta edició, per la qual cosa ens trobarem amb un número més auster en aquest sentit. Això, però, no vol dir pas que el contingut sigui menys luxós, sinó ben al contrari, us prometem una càlida, excel·lent i generosa estona de lectura per a aquest estiu.

Bon estiu i bona lectura!

Reflexions 21 ¿Qué hacer? (pensamientos ante una caja negra).

23 Eutanàsia 26 Yo robot Cooperació 28 Les estades solidàries L’entrevista 29 Josefa Sánchez Valdelvira Antonio García Martínez La cuina de l’hospital 32 Crítica gastronòmica 33 Conill rostit amb rissoto 34 Més enllà dels sentits 35 Breus 37 Enigmes verbals 37 Com hi podeu col·laborar

OTEIZA

DEBAT EL PROGRÉS DE LA MEDICINA KGV

EL SALVADOR DE LES MARES Ignaz Philipp Semmelweis va ser un metge hongarès nascut l’any 1818 que representà la ruptura amb la medicina «artesanal» que es feia fins aleshores i començà la medicina contemporània d’índole empírica i sotmesa al mètode científic.

D’origen humil, es va formar a Pest i, posteriorment, a l’Hospital General de Viena, on va estudiar amb el patòleg austríac Karl Rokitansky els processos infecciosos relacionats amb les intervencions quirúrgiques.

Als vint-i-vuit anys, el van nomenar assistent de la clínica ginecològica de Viena, una institució que tenia molt de prestigi, però la febre puerperal hi feia estralls. Fins a un 40% de les dones que hi donaven a llum morien d’aquesta infecció. En aquella època, els seus col·legues atribuïen aquesta alta taxa de mortaldat a l’angoixa que presentaven les mares en ser ateses pels estudiants.

Semmelweis va establir que la causa de la mortaldat era deguda a la infecció que els estudiants els transmetien pel fet de no rentar-se les mans abans d’assistir les parteres. Va comparar les sales on les dones eren ateses només per llevadores amb les sales on també hi intervenien els estudiants. Constatà que l’origen de la infecció es trobava en els estudiants, perquè aquests s’ocupaven dels parts després de fer les disseccions de cadàvers a la classe d’anatomia, amb la qual cosa portaven a les mans l’agent infecciós procedent del material putrefacte.

La solució proposada per ell mateix es basava a rentar-se les mans amb clorur de calci abans d’assistir les parteres.

Semmelweis va morir als quaranta-set anys d’una septicèmia, després de contaminar-se ell mateix amb un escalpel utilitzat en la dissecció d’un cadàver per demostrar la seva tesi.

La seva única obra va ser Etiologia, concepte i profilaxi de la febre puerperal, que es publicà l’any 1861.

Encara havien de passar uns quants anys abans que es demostrés oficialment l’etiologia dels processos infecciosos per part de Lister i Pasteur a finals del segle XIX.

A l’interior de l’Hospital General de Viena, hi podem trobar una estàtua del professor Semmelweis, amb una inscripció que diu: «El salvador de les mares».

El ideal de la belleza es simplicidad y tranquilidad (Goethe).

QUÈ FEM EL SERVEI DE COMPRES ANTÒNIA SOLER

El Departament de Compres va començar a funcionar el novembre del 1998 i es va ubicar a Farmàcia, ja que moltes de les adquisicions que es fan en totes dues seccions són compatibles.

La part més important d’aquest departament són les inversions que cada any aprova el Comitè Directiu després que els caps de serveis i les supervisores d’infermeria hagin fet les seves peticions. Aquestes compres es periodifiquen en funció de les necessitats i dels imports.

També s’hi tramiten les comandes d’instrumental, de roba, de material d’oficina, de productes de neteja i altres.

Des d’aquest departament, es porta un inventari de tots els aparells mèdics. Es fa mitjançant un programa informàtic on es registren amb el número d’etiqueta que es posa quan aquests arriben al centre.

Les reparacions dels aparells es controlen des d’aquest programa. Si no es poden fer des d’electromedicina, és la persona de compres encarregada d’aquesta tasca qui es posa en contacte amb el proveïdor per acordar l’enviament i rebre el pressupost per la feina emparaulada.

Al maig d’aquest any, es va posar en marxa la Comissió d’Avaluació d’Innovació i Noves Compres. Les persones que en formen part es reuneixen un dia al mes. La funció que tenen és canalitzar i avaluar totes les iniciatives de posada en marxa de noves tècniques i de procediments assistencials. Els professionals poden exposar les possibles millores que cal introduir a l’hospital relacionades amb la compra d’aparells o de productes nous. Es valoren les propostes presentades, tant des del punt de vista assistencial com econòmic, i, si escau, es presenten al Comitè de Direcció. La comissió està formada per dos directius (mèdic i econòmic), metges, infermeres i l’administrativa de compres.

Quan l’hospital convoca un concurs públic o un negociat per contractar serveis externs o proveïment d’equipaments, tota la documentació es tramita al Departament de Compres.

Adoro la soledad tranquila (Shelley).

ESCRIVIM SOM I SEREM. ELS QUI HI VAN SER I JA NO HI SÓN GEORGINA GIMÉNEZ

Ja han passat sis mesos i aquí em teniu una altra vegada, davant del meu ordinador amb la pantalla en blanc. No m’esperaré que arribi la inspiració, tinc els meus recursos, un dels quals se’n diu disc dur.

A veure els arxius... Aquest no..., aquest altre tampoc...

Ah! Ja està, aquest!: «Som i serem. Els qui hi van ser i ja no hi són». Crec que, ben revisat, ja farà el fet. Vinga, al gra.

Tots els pobles són plens d’anècdotes que s’expliquen de generació en generació, però, normalment, la vida passa de manera lenta. Diguem que és bastant monòtona. «Qui dia passa, any empeny», fa la dita. Per això no és gens estrany que qualsevol cosa que passi fora del que és corrent es converteixi en un gran esdeveniment. I així va ser quan es va traslladar el cementiri del meu poble. No fa pas gaires anys que Sant Cugat tenia el cementiri al centre de la població, a tocar del monestir. Aviat es va fer petit i l’Ajuntament va decidir que s’havia d’ubicar en algun altre lloc. Ara, al costat de l’església, només hi queden els xiprers centenaris. Tots els cementiris tenen xiprers. Potser t’han dit que aquests arbres s’hi planten per la seva espiritualitat, però jo em quedo amb l’explicació que em va donar el Joan de Cal Tartané, el meu padrí. El xiprer és símbol d’hospitalitat. Antigament, totes les cases pairals en tenien a l’entrada. Segons el nombre i la distribució dels arbres, el viatger sabia el que li podien oferir els habitants del mas. Menjar, beure, aixopluc... Com sempre, els pagesos tenen raonaments més pràctics. El cementiri és ple de xiprers perquè és el lloc més hospitalari de tots: allotja eternament els seus hostes. No deixa de tenir un significat força romàntic, però jo segueixo preferint l’olivera, per la seva bellesa i la seva llegenda, encara que això ja és una altra història.

El nou cementiri es va construir en uns terrenys cedits per un home molt ric, amb la condició que l’hi havien d’enterrar. És l’únic jueu que hi ha allà. Es deia Aaron, però ara no puc recordar-ne el cognom. Ningú no va tenir cap problema a accedir al desig d’aquell home, perquè era l’opció més pràctica. Al cap i a la fi, tampoc no costa tant substituir la creu per una estrella de David al panteó. A més a més, queda molt exòtic. El trasllat dels morts va ser gairebé una festa. Per fi passava alguna cosa diferent al poble. Els treballadors de la brigada municipal, que era una mena de minyona que feia de tot, s’encarregaven d’anar obrint les tombes davant dels familiars i de dipositar les despulles dels difunts en caixes per posar-les dins de la furgoneta que les conduiria al nou destí, que estava localitzat fora de la població. Per tal de fer-ho tot correctament, als treballadors se’ls van repartir guants i els estris necessaris, però el Diego (un noi deficient i tota una institució al poble) no se’ls volia posar. Sempre el trobaven remenant ossos i el que no eren ossos amb les mans nues. «Però Diego, que no et poses els guants, home!?». I ell contestava amb tota la il·lusió del món: «No, que se m’embruten», i se’ls amagava ràpidament a la butxaca com un tresor.

Si las puertas de la percepción fueran limpiadas, todo aparecería ante el hombre tal y como es, infinito (William Blake).

ESCRIVIM

Un dia que la cosa ja dequeia i havia perdut l’interès de la novetat, els de la brigada es dirigien cap al cementiri nou amb tot el carregament per la carretera que travessava el bosc. De sobte, un conill! Un conill va passar per davant del vehicle i el conductor va fer un cop de volant per intentar enxampar-lo. Quina mala pensada el Nuvolari! La maniobra va ser tan forta, que no van bolcar de miracle. Però, com que la suspensió del «buga» era de jutjat de guàrdia, el sotrac va fer abocar totes les caixes i en va barrejar el macabre contingut. Hi havia més ossos desfilant que a la passarel·la de Milà. Ràpidament i ben atribolats, ho van recollir tot sense cap mena d’ordre, ja que les famílies dels «passatgers» els estaven esperant. En arribar al cementiri nou, el grup municipal tenia pressa per desfer-se de tota «la càrrega», però sempre hi ha d’haver el típic esgarriacries que vol tocar allò que no sona. Efectivament, algú es va entestar a veure els ossos del seu pare: «Jo el vull veure!», deia. «Però, escolti, si només hi ha ossos» , replicaven els de la brigada.

«M’és igual, vull veure el meu pare», hi insistia. Com que no el van poder convèncer, van portar la caixa i la van dipositar als seus peus. Quan la van obrir, es van quedar estupefactes. «Collons! No et diré que el pare no fos un home estrany, però no havia tingut mai dos caps!».

I és que, amb les presses i l’ensurt, no es van entretenir a reorganitzar res. De totes maneres, convindràs amb mi que s’ha de ser molt curt de gambals per ficar dos cranis en una mateixa caixa.

Hi ha morts molt vius i, si no, que t’ho expliquin els de Cal Pitero. Un vespre, mentre tots els homes eren a la vinya, després d’haver-hi estat treballant tot el matí, sobtadament, l’oncle (d’àlies l’oncle Pitero) es va desplomar i va quedar estès bocaterrosa tan llarg com era i aparentment era mort. Tots es van espantar molt i com que es van pensar que, com a mínim, era difunt, el van carregar dalt del carro i van anar tirant tan ràpid com van poder cap al poble. Tothom suava d’angúnia quan, miraculosament, en passar per davant de Cal Nadal —la taverna més emblemàtica de Sant Cugat i on es reunien sempre per jugar i beure—, l’oncle va aixecar el cap i va cridar: «Ep, nois! A mi, deixeu-me aquí!». Amb una agilitat d’atleta, va saltar de la improvisada ambulància i, més eixerit un gínjol, va entrar a prendre una bona dosi de vi, que, com sabeu, ho cura tot. Els altres es van enfadar molt, però ell havia aconseguit que el portessin amb carro sense haver de fer cap pas després d’haver estat tota la jornada treballant. Però un dia al pobre Pitero li va arribar l’hora de veritat i aleshores no hi va haver taverna, bar ni antre de perdició que el revifés, ni beguda espirituosa que el ressuscités. El dia de l’enterrament, tots els nebots, mudats i de negre rigorós, van agafar el tren per arribar-se fins al cementiri; van entrar al vagó i s’hi van asseure còmodament. Al cap d’uns quants minuts, se’ls va presentar el revisor disposat a vendre els bitllets. «On van vostès?», els va preguntar. Lògicament, el portaveu va contestar sense embuts: «A l’enterro de l’onclo». El vigilant i improvisat venedor se’l va mirar tot parat i li va tornar a demanar: «No, no..., que on van». L’altre, guaitant-lo astorat, li responia: «Doncs a l’enterro de l’onclo, que no li ho he dit?». Al final, després de molt de discutir, el pobre empleat dels ferrocarrils només va aclarir que l’onclo era mort i que s’havia d’enterrar, però no va aconseguir vendre res de res. Sempre m’he preguntat si realment els de cal Pitero eren tan totxos com semblava o potser és que, al contrari, eren tan llestos que la seva aparença pagesa i el seu tarannà tranquil feia que la gent els tractés com uns benaventurats. La veritat és que tota la família va

Vana es la palabra del filósofo que no sirve para curar ningún sufrimiento de los hombres (Epicur).

ESCRIVIM

anar amb tren fins al cementiri i, a més a més, no en va desembutxacar ni cinc de calaix.

La qüestió funerària sempre ha estat una preocupació, si no una obsessió.

Molt més recentement, quan tot el centre es va fer zona de vianants, es va convocar els veïns a una reunió a la casa de cultura. Aviat va sorgir el dubte que si tots els voltants del monestir eren per a vianants, com arribarien els cotxes fúnebres fins a l’església? Al meu pare se li va acudir que l’Ajuntament impartís cursos sobre els usos i els costums dels elefants. La idea era que. com que aquests animals pressenten la seva pròpia mort, es podria entrenar la gent a fer el mateix. Llavors, vint-iquatre hores abans del decés, l’interessat hauria de començar a marxar cap al temple i, si tot funcionava segons el que s’havia previst, estirar la pota al peu de l’altar major, amb la qual cosa estalviaria al consistori el problema de l’entrada i l’aparcament de tot el seguici fúnebre. Si, a més a més, es retornava el cementiri al seu lloc original al costat del monestir, també hi hauria la possibilitat de dinyar-la directament al panteó familiar, amb la qual cosa es rememoraria el costum ancestral dels paquiderms i es presumiria d’una mort molt ecològica. No cal que us digui que, des d’aleshores, el meu pare i l’alcalde no es van parlar més. Al batlle no li devia agradar gaire la idea.

Per cert, us recordeu de quan, més amunt, us explicava que el cementiri de Sant Cugat es va fer en uns terrenys que va cedir un home que es deia Aaron? Doncs, com que al final no he pogut recordar el seu cognom de cap de les maneres, he decidit anar-hi per veure-ho. He agafat el cotxe i cap allà. I ara ve quan el maten: al cap de cinc minuts d’arribar a casa, ja se m’havia oblidat! Tan contenta que estava al principi i ara, fote’t. Com deia una amiga meva de Ses Illes «Això ha estat s’alegria des coní». I és que la pobre bèstia la té molt curta. Ei! L’alegria! Increïble, però..., cert o no?

S’hauria de reconèixer tota la meva vida en cada frase que escric (R. Panikkar).

ESCRIVIM

CASI SIEMPRE BALBANI

Aquellos encuentros (dos besos) tuvieron lugar en la Facultad de Medicina y luego vinieron otros... Hospital de Bellvitge y Hospital de Vilafranca y, desde entonces, casi nadie te ha olvidado. Al contrario, casi todos te recordamos: joven, guapa, sagaz, cordial, generosa y combativa. Atributos que nosotros casi hemos perdido y casi sin darnos cuenta. Seguimos celebrando juntos casi todas las alegrías y compartimos casi siempre las preocupaciones, como buenos amigos. Es casi un misterio, quizá es que no somos amigos, sino casi una familia o más bien un clan que comparte un enigmático deseo. ¿Cuál? Como no lo sabemos con seguridad, nos reunimos para avanzar en las indagaciones. ¿Estará en la política, que «casi» nos apasionaba?

El viento, que tenía la respuesta, sopló a favor de los contratos comerciales, el amor al dinero y la desigualdad global. Ahora somos ricos, cobardes y sentimentales, es decir, casi burgueses y casi discutimos en la competición por los privilegios. Triunfan la casidemocracia y sus tecnoprofetas. Es casi imposible que podamos desentendernos. ¿Estará en nuestros oficios que elegimos «casi» por vocación?

Casi ninguno ha podido celebrarlo con entusiasmo; desconcertados por una burocracia patafísica que casi nos ha quitado la palabra y la buena voluntad, un sálvese quien pueda casi íntimo y doméstico. ¿Estará en el arte?

Bueno, es posible, casi todos hemos roto el cascarón con pinitos en el teatro, la pintura, la orfebrería y las letras, pero sólo han sido momentos de júbilo que casi no recordamos. ¿Estará en la vida familiar?

Quién lo sabe. Cuidamos a nuestros padres y educamos a nuestros hijos casi sin programa y casi como quien no quiere molestar. Ya veremos. ¿Estará en nuestras realizaciones?

Casi todas han sido en el sector de la propiedad inmobiliaria, pero casi ha valido la pena, bueno, sin casi, porque ahora las compartimos casi con satisfacción y siempre con alegría. ¿Algo personal?

Compartimos un casi temblor en las manos, porque casi nunca tenemos la certeza de nuestros pensamientos y también hemos aprendido a guiñar el ojo como signo de imparcialidad, pero casi no lo practicamos. No obstante, vivimos casi un sueño por estar donde estamos y casi todo nos interesa y a casi nada somos indiferentes y a veces casi nos enfadamos y casi nos queremos y casi somos felices y casi nos gusta vernos y recordar aquellos dos besos que casi, casi, hemos olvidado, pero que..., siempre miman con su ausencia nuestro recuerdo.

IN MEMORIAM XX aniversario Assumpta Centellas He expulsat aquesta cosa minúscula que anomenem «jo» i m’he convertit en el món immens (Soseki).

ESCRIVIM

NÚMEROS I NOMBRES XAVIER BOTET

La majoria de pobles del planeta tenen el seu sistema de numeració en base 10. Això no obstant, el sistema en base 12, a banda de tractar-se d’un número amb vinculacions religioses (els 12 apòstols, els 12 mesos, les 12 hores...), té evidents avantatges matemàtics, pel fet que és divisible per 6, per 4, per 3 i per 2, mentre que el 10 només és divisible per 5 i per 2 (òbviament, tots dos números són divisibles per 1 i per si mateixos). Aquest fet dóna a la numeració en base 12 moltíssims avantatges i per això els comerciants l’han utilitzada tradicionalment per realitzar les seves transaccions, atès que els permetia moltes variables pel que es referia al nombre de mercaderies, al seu pes i al seu preu. També els britànics, fins fa quatre dècades, van basar el seu sistema monetari i de pesos en la base 12. Aleshores, si la base 12 té tants d’avantatges, per què la majoria de civilitzacions ha fet servir el sistema de numeració en base 10? Diuen que un dels primers éssers humans que va tenir necessitat de comptar va ser el pastor, qui, després de passar el dia fent pasturar el bestiar, en tornar al corral al vespre, havia d’estar segur d’haver dut el ramat sencer. Així, feia entrar les ovelles d’una en una mentre les anava comptant amb els dits. Quan se li acabaven els deu dits, feia una marca a terra que significava 10 i tornava a començar amb el primer dit, Quan se li tornaven a acabar, feia una segona marca que significava 20, etc.

A partir d’aquesta senzilla operació matemàtica, quan uns altres congèneres van tenir també necessitat de comptar, es va anar desenvolupant l’àlgebra. Així, el sistema de numeració és en base 10 per la simple raó que tenim deu dits. Si en tinguéssim dotze, probablement ara comptaríem en base 12. I si això no és veritat, si més no, és prou bonic.

Us hi afegeixo tres embarbussaments que em vaig inventar per a la meva filla i que li van agradar molt.

A veure si sou capaços de dir-los en veu alta ;-) 1) La Rosa, que és rossa i coixa, porta una gossa i una rosa roja dins d’una bossa grossa i rosa.

2) Darrere d’un boix que no fa goig, s’hi amaga un boig coix i pèl-roig.

3) El mestre s’ha entortolligat, qui el desentortolligarà, el desentortolligador que el desentortolligui, bon desentortolligador serà.

La aspiración innata del hombre a la libertad es invencible; puede ser aplastada, pero no aniquilada (Vasili Grossman).

ESCRIVIM

HISTÒRIA DELS VIDEOJOCS DANI TRIQUELL

Tot començà l’any 1958, quan el físic William Higginbathan, mitjançant un oscil·loscopi, va crear un rudimentari joc de tenis taula representat per dues pales i una pilota que va anomenar «Tennis for Two».

Malauradament, mai no va patentar el que ell veia com una simple curiositat científica.

Uns quants anys més tard, el 1966, Ralph Baer començà a desenvolupar la primera màquina domèstica de videojocs, el projecte va ser anomenat «Brownbox», però no va ser fins l’any 1972 que es començà a comercialitzar sota el nom de «Magnabox Odyssey», amb un catàleg de vint-i-vuit jocs, entre els quals n’hi havia de voleibol i de ping-pong. Se’n van vendre unes 100.000 unitats a un preu de cent dòlars.

Paral·lelament, l’any 1972, Atari va llançar al mercat la seva primera màquina recreativa dissenyada per a bars. Es tractava d’una còpia del joc de William Higginbathan que es va anomenar «Pong».

Curiosament, el 1976, Steve Jobs va crear per a Atari el joc Breakout mentre, a estones lliures, treballava en un projecte d’ordinador que pensava construir amb peces d’Atari. El desinterès de la companyia pel seu projecte va empènyer Steve a crear la seva pròpia empresa, Apple Computer Company, coneguda avui en dia pels seus Mac, iPod, iPhone, etc.

L’any 1977, Atari va llançar al mercat, amb gran èxit, la primera consola de segona generació, l’Atari 2600. Vaig passar part de la meva infància jugant amb la meva germaneta a jocs com ara Space Invaders o Pac-Man (1981). Poc després, van aparèixer unes altres consoles, com ara la Videopac, de Philips (1978). Curiosament, fa uns quants mesos, va arribar una d’aquestes relíquies a les meves mans.

Després de reparar-la, vaig poder gaudir dels jocs Pick Axe Pete o Gunner.

Els anys 1982 i 1983, van sortir un bon grapat de consoles anomenades «de tercera generació». Es tractava bàsicament dels mateixos models refets amb algunes millores tècniques, però que no van aportar cap avenç significatiu.

L’any 1982, es van crear els primers ordinadors domèstics, amb un bon grapat de jocs. El Sinclair Spectrum en va ser un dels primers i el primer que vaig tenir jo, amb jocs com ara R-Type, Target Renegade i les primeres aventures conversacionals. Títols com ara Maniac Mansion, de Lucasfilm Games, van veure la llum per a Comodore 64. El 1983, MSX va aparèixer amb suport per a cinta, disquet o cartutx, amb jocs com ara Goody o Madmix Game. I, com que era fàcil duplicar cintes o disquets, va néixer la «pirateria».

L’any 1985, començà l’era de les consoles tal com les coneixem actualment. Nintendo, amb la NES, i Sega, amb jocs com ara Sonic o Alex Kid per a Master System, van lluitar per aconseguir el control del mercat. Aquesta quarta generació de consoles va suposar un gran salt qualitatiu. Finalment, la batalla la guanyà Nintendo, quan posà de moda el gènere de les plataformes amb Mario Bros. Va vendre 60 milions de consoles arreu del món. Èxit que va arrodonir el 1988, amb la portàtil GameBoy i jocs com ara Tetris o Super Mario Land.

Entre les dècades de 1980 i 1990, al mercat dels ordinadors domèstics s’imposava l’estendard PC i hi va haver una infinitat de títols d’èxit que van veure la llum. Jo en destacaria joies com ara Loom (1990) o la saga Monkey Island (1990), per part de Lucasfilm Games; Prince of Persia (1989), de Broderbund Software; la saga Larry (1981) i King’s Quest (1984), de Sierra Online; Bubble Bobble, de Namco; Doom (1993), d’ID Software; etc.

No heu de cercar que el món parli de vós, sinó com heu de parlar-vos a vós mateix (Montaigne).

ESCRIVIM

L’any 1988, Sega va desbancar el monopoli de la NES amb Megadrive, una consola de cinquena generació que va desmarcar-se de la resta per la innovadora potència gràfica que tenia i el catàleg que oferia, on hi havia Sonic the Hedgehog, Golden Axe, Out Run o Flashback. En aquella època, vaig decidir estalviar les 38.000 pessetes que costava, però l’esforç em va valer la pena. El 1990, Nintendo tornà a ser la competidora més ferotge, amb la Super Nintendo i jocs com ara Mario World, Mario Kart, Secret of Mana o Street Fighter II. Per sort, al meu pare li agradava tant jugar com a mi, així que no em va costar gaire convèncer la meva mare perquè n’hi regalés una, i així jo també hi podia jugar...

Als anys noranta, començà als PC la revolució dels jocs en 3D. Ho va certificar Alone in the Dark, d’Infogrames. Es tractava d’un inquietant joc de por. Encara recordo la nit de tempesta durant la qual el vaig provar. La pell se’m posà de gallina en sentir-me totalment identificat amb el protagonista. Va ser a partir d’aquell moment que les companyies van començar a apostar per deixar de crear jocs en 2D, per fer entorns més realistes en 3D. El 1994, ningú no va poder fer ombra a la joia de Sony, la PlayStation, una consola de 32 bits molt superior a les seves competidores que funcionava amb CD-ROM i tenia un immens catàleg de jocs en 3D, com ara Tekken, Crash Bandicoot, Final Fantasy VII, Ridge Racer, i grans jocs en 2D, com ara Castelvania: Simphony of the Night. Sega i Nintendo van intentar estar-hi a l’alçada, amb Saturn i Nintendo64, però van fracassar.

Sony va assegurar el relleu de l’èxit l’any 2000 amb la PlayStation 2. Nintendo, amb la GameCube; Sega, amb DreamCast, i Microsoft, amb Xbox, van intentar fer-se un lloc al mercat, però van fracassar. Sony es va imposar gràcies al suport de discs DVD i títols com ara GTA San Andreas, Tekken Tag Tournament i Gran Turismo 4.

Actualment, el mercat està més diversificat i podem trobar-hi quatre plataformes que el dominen: • Ordinador: entra de ple en els jocs en línia, tant de rol (Ultima Online, World of Warcraft), com els anomenats FPS (First Person Shooters, Counter Strike i Quake 2).

• Microsoft Xbox 360 (2005): consola amb possibilitats de joc en línia més avançades que les seves competidores i amb títols com ara GTA 4 o HALO 3.

• PlayStation 3 (2006): consola amb suport de discs Blue-Ray i títols com ara Assasin’s Creed, Uncharted i GTA 4.

• Nintendo Wii (2006): una evolució de l’antiga GameCube, amb una innovadora manera d’interactuar amb el jugador mitjançant controls sense fils.

Busca més la diversió que no pas gràfics espectaculars.

En definitiva, cada plataforma s’ha especialitzat en algun gènere aprofitant les seves característiques per aconseguir un lloc al mercat. La tendència, cada cop més, s’encamina al joc en línia, on milers de jugadors poden trobar-se i competir gràcies a les possibilitats que ofereix Internet.

Després d’escriure aquest petit article, em vénen al cap preguntes com ara: «Quin impacte tindrà el contingut violent dels videojocs en el jovent?», «Poden els videojocs ajudar a desenvolupar actituds positives en els joves?», «S’està canviant l’esport o les relacions socials a causa dels videojocs?». Preguntes per a les quals ara no tinc resposta, però potser molts de nosaltres hem o haurem d’afrontar algun dia...

10 La cosa més gran del món és saber ser d’un mateix (Montaigne).

ESCRIVIM

LA DESAFORTUNADA (però després reconduïda) HISTÒRIA DE JOSEPH MARTINSSON MIQUEL GUIRAO

Aquesta narració està basada en fets reals.

Qualsevol semblança amb persones o amb fets actuals o passats és purament intencionada.

No recordo exactament quan va començar tot, però crec que va ser a començament de l’any 2009.

Era un dia com qualsevol altre al High Penedès Hospital, un centre hospitalari modest del comtat de Catalonia. Cap al migdia, un cop finalitzada l’activitat a les consultes externes de la Unitat d’ORL, van requerir la nostra atenció des del Servei d’Urgències. La doctora Alberts i jo mateix, el doctor Guiraux, adjunts de la Unitat d’ORL, ens vam submergir en aquell laberint de passadissos, amb pacients impacients esperant desesperats, lliteres mal aparcades, infermeres movent-se frenèticament i metges que intentaven sobreviure fins al final de la seva jornada. En un racó d’un dels passadissos, hi vam trobar el senyor Joseph Martinsson postrat en un llit, trist i espantat. La història que ens va explicar era realment commovedora.

De petit, per culpa d’un maleït retinoblastoma bilateral, havia estat sotmès a una exanteració orbitària bilateral i havia perdut la visió dels dos ulls. Malgrat aquesta limitació, tenia, als quaranta anys, una vida prou normal: vivia sol, muntava en bicicleta, agafava el tren per anar a la capital del comtat (Barnalona), etc. Quinze dies enrere, s’havia notat estrany: el seu cap era una olla de grills i el seu sentit més desenvolupat, l’oïda, no funcionava prou bé. Era l’orella esquerra. No hi sentia en absolut, ni la ràdio, ni el timbre de la porta, ni tan sols el frec dels seus dits a l’entrada del conducte auditiu. La família també li va notar quelcom estrany, perquè no contestava al telèfon i estava més irritable. Davant d’aquesta rara i angoixant situació, en Joseph va anar al seu metge de capçalera. Li va explicar que no hi sentia bé des de feia uns quants dies. El doctor li va dir, quasi sense ni mirar-lo: «Té una otitis». Ell li va demanar: «No em pot examinar l’orella amb aquell llumet?». El metge li va respondre: «No, no té piles». I en Joseph, estranyat, li va preguntar: «Una otitis!? Però si no em fa mal ni em supura! Si ni tan sols recordo quan vaig estar constipat per última vegada!». En Joseph no era metge, però sabia, per experiències prèvies —a diferència de molts metges—, que una otitis sol anar acompanyada de dolor fort i que, de vegades, pot supurar. «El que jo li digui! A més, qui és el metge aquí, vostè o jo?», li va contestar el metge vident.

Li va prescriure un antibiòtic i un ibuprofèn i el va acomiadar mandrosament. Va passar una setmana i la cosa no millorava en absolut, motiu pel qual en Joseph va decidir anar a la consulta del metge de la seva mútua. «Té una otitis», li va dir el facultatiu. «Una otitis?, però si no em fa gens de mal...!», va replicar ell. «Una otitis i punt!», va sentenciar el metge, «Prengui aquest antibiòtic». La cosa no anava bé i el pobre Joseph va decidir, amb molt de criteri, demanar el parer d’un especialista en otorinolaringologia, que li va donar el diagnòstic definitiu: «Hipoacúsia sobtada d’orella esquerra». «Vol dir que la meva orella esquerra, que funcionava perfectament, pot quedar-se sorda per sempre?», va preguntar el pacient espantat. «Sí, és bastant probable», va deixar anar l’especialista. De totes maneres, el va remetre a l’hospital perquè intentessin fer-li un tractament a la desesperada, encara que els quinze dies que havien transcorregut des de l’inici del quadre no auguraven res de bo.

La doctora Alberts i jo vam dubtar de si realment valia la pena ingressar en Joseph per instaurar-li un tractament a base de corticoides a dosis altes, vasodilatadors en perfusió contínua i antiagregants plaquetaris, ateses les poques perspectives de recuperació auditiva, però ho vam fer desafiant les estadístiques publicades. Cinc dies després de l’ingrés, l’audiometria continuava mostrant una pèrdua completa de l’audició de l’orella esquerra, i la ressonància nuclear cranial descartava qualsevol procés de la base del crani i de l’oïda interna. El diagnòstic quedava confirmat: HIPOACÚSIA SOBTADA D’ORELLA ESQUERRA de causa desconeguda, encara que els savis postulen com a possibles causes desencadenats factors vasculars o infeccions víriques.

En Joseph ja s’havia ressignat a viure a partir d’aquell moment amb una altra limitació. El que realment l’amoïnava més no era no sentir-hi de l’orella esquerra, era no saber d’on provenia el soroll o les paraules que li arribaven. Potser perquè el cas d’en Joseph ens va commoure perquè vèiem que la seva limitada —però suficient, per a ell— qualitat de vida trontollava, vam decidir implicar-nos-hi al màxim. No vam trigar gaire a descobrir, assessorats pel nostre cap, el doctor Delarose (que havia assistit a un curs sobre el tema un temps enrere, crec que al Saint Paul’s Hospital de Barnalona), que només hi havia una opció per tal de millorar la qualitat de vida —no pas l’audició— d’en Joseph: implantar-li un BAHA. «Un quèèè!?», «Un BAHA (pronunciat amb hac aspirada)». D’aquesta manera, ell podria saber d’on provenia 11 Cada home porta dins la forma completa de la humana condició (Montaigne).

ESCRIVIM

la font sonora i orientar-se millor, quelcom vital per a un invident.

Cap de nosaltres no tenia experiència en la cirurgia del BAHA, ni el propi doctor Delarose, malgrat els cursos de formació als quals havia assistit. Després de consular diferents fonts, vam saber que el BAHA (Bone Anchored Hearing Aid) era un sistema d’ajuda auditiva que consistia en un processador de so que es fixa a l’os temporal mitjançant un implant de titani que s’osteointegra en dos o tres mesos i que permet transmetre el so per via òssia des de l’orella sorda cap a l’orella sana. D’aquesta manera, en Joseph podria sentir les veus o els sorolls procedents de la seva orella esquerra, perquè el BAHA els enviaria a través de l’os cranial cap a l’orella interna dreta i així podria gaudir d’una orientació més bona.

Esperonats pel desig que en Joseph tornés a ser autosuficient i amb el repte de ser el primer hospital modest de tota la Catalonia que implantava un BAHA, vam posar fil a l’agulla. La direcció del High Penedès Hospital, després de certs dubtes inicials («És que són molts calés», deien), justificats per la crisi econòmica que afectava el món en aquella época, hi va donar el vistiplau, i en Joseph, després de fer la prova pilot amb el BAHA, va acceptar sotmetre’s a la intervenció, tot i saber que la nostra experiència al respecte era nul·la (com diria el meu amic Romero: «Hemos operado uno o ninguno»).

Recordo perfectament el dia en el qual vam implantar el BAHA a en Joseph: el 27 de maig de 2009. Me’n recordo perfectament perquè un equip de futbol que jugava a la divisió d’honor en aquella època, el FC Barnalona, va aconseguir una fita històrica en guanyar no sé quina final no sé on, després d’haver-ne guanyat dues més aquell mateix any i fer una temporada gloriosa (o això deien les cròniques del moment, però això és una altra història). Bé, el cas és que aquell modest hospital del comtat de Catalonia va aconseguir aquella petita fita històrica de convertir-se en el primer de tots els hospitals petits de la Catalonia que implantava un sistema d’ajuda a l’audició tipus BAHA. Les extraordinàries ganes de tirar endavant d’en Joseph, l’esperit de superació de l’equip d’ORL de l’Hospital i la implicació de tots, des de la direcció del centre fins a les instrumentistes del quiròfan, van fer possible aquest petit gran èxit.

Ja em perdonareu si he comès alguna errada en els noms propis o en els fets que descric, però el cas és que, després de tant de temps, és així com ho recordo...

El 27 de maig de 2009, l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès va ser el primer hospital comarcal de Catalunya que va implantar un sistema d’ajuda a l’audició tipus BAHA. El BAHA és un processador de so que es fixa a l’os temporal mitjançant un implant de titani i que permet transmetre el so per via òssia. Les indicacions principals són les otitis mitjanes cròniques on no es poden adaptar audiòfons, les malformacions de l’orella externa o mitjana, sobretot en infants, i la sordesa unilateral.

FOTO 1: imatge de l’implant col·locat a la mastoides

FOTO 2: imatge del baha col·locat sobre l’implant

FOTO 3: esquema de funcionament del baha

FOTO 4: parts de baha 1. Processador de so 2. Pedestal 3. Implant de titani

12 Sempre he donat l’esquena a l’ambició (Montaigne).

LLOCS I VIATGES ISLÀNDIA, L’ILLA EXTREMA DIANA ESCOLÀ

Continuant amb els meus relats de viatges, us explicaré el que vaig fer a Islàndia quan era estudiant de medicina a la Universitat de Barcelona, aprofitant un intercanvi que la meva facultat va organitzar a l’estiu, on tu només t’havies de pagar l’avió (i els capritxos) i l’hospital on anaves et proporcionava l’allotjament en règim de mitja pensió.

Era a tercer de Medicina quan em vaig assabentar que, a la meva facultat, s’hi organitzaven intercanvis amb estudiants d’arreu del món durant el període d’estiu. Ho vaig trobar molt i molt interessant. Només calia passar un examen d’idioma. Vaig fer la prova d’anglès, perquè la meva idea era anar a Croàcia quan encara era de Iugoslàvia, i vaig obtenir plaça per anar-hi. Pèro aquell any 1991 va esclatar la guerra dels Balcans i, evidentment, vaig pensar que era millor quedar-me a casa. Per sort, va quedar lliure una plaça a Islàndia i, ràpidament, la vaig acceptar.

Era principi d’agost de 1991 quan sortia de casa meva amb una enorme motxilla plena de roba (era estiu, però hi feia fred, allà dalt?) penjada a l’esquena i una altra motxilla «de mà» (també plena) penjada al davant, per anar a agafar el tren a Sants cap a l’aeroport en direcció a Reykjavik. Caminava en un equilibri inestable amb les dues motxilles que em feien de contrapès. El problema era seure, perquè, després, no hi havia qui em fes aixecar… Però era igual, tenia al meu davant tot un mes d’agost ple de novetats en un país que no conexia de res, en un hospital islandès on anava a fer un mes d’assistència al servei de ginecologia i obstetrícia… Amb mi portava la Lonely Planet d’Islàndia i uns apunts de gine d’una companya de quart de carrera, perquè jo acabava de fer tercer i encara no havia estudiat aquesta assignatura.

Landspittalin era l’hospital de Reykjavik. Allí, vaig coincidir amb cinc estudiants més de medicina: una espanyola de Sevilla, un turc, una sèrbia, una croata i una italiana. La noia sèrbia va tornar al seu país al cap de quinze dies per culpa del conflicte, però la croata hi va aguantar tot el mes sencer. Cadascú va anar al servei que tenia adscrit, i jo vaig començar a ginecologia. Tothom parlava islandès i suec. N’hi havia pocs que parlessin anglès i, com que no m’assabentava de res, el meu tutor va decidir (amb molt bon criteri) que anés cada dia al quiròfan a fer-hi d’ajudant. I no sabeu prou com m’ho vaig passar de bé allà: em rentava a totes les intervencions i fins i tot em deixaven tancar les incisions. Estava molt emocionada! Quan vaig tornar a Barcelona, a quart, vaig entrar d’interna al Servei de Cirurgia del Clínic. La meva vocació d’operadora s’havia despertat…

Als matins, érem a l’hospital, hi dinàvem (vaig menjar salmó a totes hores i de totes les maneres possibles!), i la tarda la teníem lliure per passejar per la ciutat. Llavors, dijous i divendres al capvespre, tots els estudiants estrangers (i del país) ens reuníem en un pub per xerrar i per programar activitats per al cap de setmana. Els cinc caps de setmana que hi vaig ser van servir per conèixer el país i per gaudir-hi d’allò més.

13 Si un vol curar la ignorància, ha de confessar-la (Montaigne).

LLOCS I VIATGES

Va ser un mes d’agost deliciós. Al llarg de la primera quinzena, vam gaudir d’una temperatura molt suau, fins a 25 graus, que ens permetia anar amb màniga curta. A la nit, el sol no s’acabava d’amagar del tot i, a l’horitzó, sempre hi havia llum. Eren les acaballes del sol de mitjanit. Però, durant la segona quinzena, va canviar: més fred, pluja i alguna tempesta, temps molt variable, on vaig poder veure un arc de Sant Martí complet i preciós, i les nits ja eren bastant més llargues. El final d’agost ja anunciava l’arribada prematura de la tardor imminent.

Islàndia, país de la naturalesa i dels accidents geogràfics: les cascades impressionants de Gullfoss, les més grans d’Europa; el parc natural del llac Mývatn, al nord del país, amb la capital Akureyri; els volcans del parc natural de Snaefellsnes, a l’oest; el glaciar més gran d’Europa, a l’est de l’illa: Vatnajökull. Un paisatge on no hi ha arbres a causa del vent i dels vikings, que van desforestar el país per construir els seus vaixells de guerra. Una vegetació preàrtica de matoll baix i resistent al vent, on vaig descobrir el nabiu (boníssim), que tapissa tota la superfície d’un verd clar fins arribar als penya-segats. Un país glaçat, però ple d’aigües termals on et pots banyar tot l’any, com el Blue Lagoon, a prop de la capital. O els guèisers que escupen a tota pressió l’aigua de dins de la terra i que donen el nom a la regió de Geyser. Una terra fosca, negra per la cendra dels volcans, amb blocs de lava petrificats pertot arreu, platges tristes i solitàries de sorra negra. I les illes Vestmannaeyjar, localitzades al sud del país, també volcàniques, on vam poder observar els frarets, aquells ocells de bec taronja que semblen petits pingüins, però que volen. També vam ascendir al volcà de l’illa principal, Heimaey, l’única habitada, protagonista de l’última erupció, que va tenir lloc el dia 23 de febrer de 1973, on vam veure cases senceres enterrades per la lava. Aquesta erupció va fer augmentar la superfície de l’illa en dos quilòmetres quadrats.

Em van portar a Thingvellir, lloc sagrat dels islandesdos, símbol de la consciència de la seva nació.

Enmig d’un paratge natural espectacular al sud de la capital, s’hi va establir, l’any 930, el primer parlament del país i del món. Van buscar un anfiteatre natural i allà, un cop l’any, es reunien aquells primers «politics» per prendre decisions importants de país. L’assemblea anual es va convocar fins a l’any 1798.

Acutalment, és un parc natural, forma part del Patrimoni de la Humanitat, és lloc de culte per als islandesos i parada obligada de qualsevol ruta turística.

Vaig tastar la carn de balena amb la sensació d’estar fent quelcom prohibit. Em vaig quedar parada quan em van portar el plat on hi havia un formós tros de carn vermella. Jo que m’esperava que fos més semblant a la tonyina…

I encara em deixo una infinitat de llocs per descriure. Els mateixos estudiants islandesos, orgullosos de la seva terra, ens van portar per tots els racons d’un país extrem. Extrem pel seu clima, per la seva geografia, per la seva localització del mapa (just per sota del cercle polar artic). És terra de glaç, de pedra, d’aigua, de vapor, de foc. Extrem, però, al mateix temps, agradable, tranquil. Un territori extens que transmet una sensació de pau immensa.

14 El meu ofici i el meu art és viure (Montaigne).

LLOCS I VIATGES

LA RUTA DE LA PAU EN BTT JORDI RESA

El 25 de juliol de 1938, a mitjanit, va començar un dels episodis més importants i decisius de la Guerra Civil espanyola: la Batalla de l’Ebre. Cent quinze dies i prop de 130.000 baixes reflecteixen la duresa i la violència dels combats, en un dels capítols més tristos de la nostra història contemporània.

L’exèrcit republicà de l’Ebre, trencant per sorpresa i amb decisió les línies defensives de l’exèrcit nacional (que avançava cap a Catalunya i llevant), va creuar el riu per diferents punts entre Mequinensa i Amposta, i va arribar fins a la línia de Faió, la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Gandesa i vall del riu Canaletes. Al nord, es van assolir Els Auts, tot i que l’èxit inicial va ser contrarestat pels nacionals, que van impedir la conquesta de Mequinensa i Faió. El pas en el sector d’Amposta va fracassar i els republicans varen patir nombroses baixes. Va ser en el sector Riba-roja d’Ebre, Flix i Ascó on l’ofensiva es va completar amb més èxit.

L’operació militar tenia, entre altres objectius, alleugerir el front valencià del setge nacional i retornar la iniciativa militar de la guerra a l’exèrcit popular, després de la desfeta al front d’Aragó, amb la divisió consegüent en dos del territori republicà. D’aquesta manera, també es pretenia reclamar l’atenció a les democràcies europees perquè intervinguessin a favor de la República, amb la qual cosa podria guanyar temps fins al començament de la guerra mundial contra el nazisme.

La reacció de l’exèrcit de Franco va ser ràpida: va reforçar la nova línia defensiva. Legionaris, regulars, mercenaris del nord d’Àfrica, falangistes i carlistes formaven el cos dels seus combatents. La intervenció de l’aviació, el potencial bèl·lic més gran (sobretot des de l’aire, amb la legió Còndor) i el control dels embassaments de la part superior del riu van dificultar molt l’alimentació del front republicà de l’Ebre.

Amb la impossibilitat d’avançar en territori nacional i assolits els objectius inicials, els comandaments republicans van donar l’ordre d’adoptar mesures defensives.

Aquí podía haver finalitzat la batalla de l’Ebre, però el general Franco, contra l’opinió d’alguns dels seus alts comandaments de fixar el front i iniciar l’ofensiva a Catalunya a través de Lleida, va decidir recuperar el terreny perdut en un enfrontament de desgast (el que es va conèixer amb l’expressió «un choque de carneros»). Aquesta decisió va convertir la batalla de l’Ebre en la més dura i sagnant de la Guerra Civil i de la historia d’Espanya.

L’exèrcit nacional va iniciar una sèrie de sis contraofensives fins al 16 de novembre. Va necessitar més de cent dies per recuperar el terreny perdut en una sola jornada.

L’exèrcit republicà s’hi enfrontà aprofitant l’escarpat i abrupte terreny de les serres de Pàndols i Cavalls, a la Terra Alta.

El mes de setembre, el govern de la República anuncià la retirada de les Brigades Internacionals, amb la voluntat de modificar la posició de no-intervenció de les potències europees principals. Italians i alemanys es van retirar per part de l’exèrcit nacional.

El tancament de la frontera amb França, l’ininterromput subministrament de material bèl·lic per part d’italians i alemanys a l’exèrcit 15 El meu ofici i el meu art és viure (Montaigne).

LLOCS I VIATGES nacional, la joventut i la inexperiència dels soldats de la lleva del 41 («la del biberó»), incorporats des de Catalunya per recompondre les nombroses baixes al front republicà, i la signatura dels Acords de Munich (amb la qual cosa s’abandonà Txecoslovàquia davant les pretensions alemanyes), acabaren per debilitar l’exèrcit popular.

Aquesta travessa amb bicicleta de muntanya, combinada amb la visita als espais i als centres d’interpretació de la Ruta de la Pau de la Terra Alta, recorda els escenaris de la batalla que va marcar el rumb de la guerra amb la caiguda posterior de Catalunya i l’enfonsament de la resta del front republicà, la qual cosa significà la desaparició de la Segona República i l’inici de la dictadura.

Les serres de Pàndols i de Cavalls formen part de la Serralada Prelitoral catalana. Es troben a les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Estan declarades PEIN (espais d’interès natural protegits).

Travessa en BTT pels indrets de la Batalla de l’Ebre: 1. Sortida des del coll del Moro (punt de comandament del general Franco).

2. Ruta per pista fins enllaçar amb la N-240 de Caseres a Gandesa.

3. Gandesa.

4. Sortir en direcció a Pàndols (travessar el polígon industrial i la deixalleria).

5. Trencall: GR-171-3.

6. Gir cap a la mola d’Irto (enllaç amb la GR-171).

7. Creuem la carretera a Bot. 8. Trencall cap a la Punta Alta (cim de la serra de Pàndols).

9. Punta Alta o Cota 705 (Monument a la Pau).

10. Trencall cap a l’ermita de Santa Magdalena.

11. Santa Magdalena.

12. Trialera cap a Pinell de Brai (tram tècnic).

13. Trencall a la dreta en trialera.

14. Desemboquem a pista ampla.

15. Trencall cap al Pinell de Brai (punt clau d’abastament de l’exèrcit republicà).

16. Carretera de Gandesa al Pinell.

17. El Pinell de Brai. Visita al centre d’interpretació Veus del Front. Cases caigudes.

18. Sortir en direcció a Miravet cap al coll de l’Àliga.

19. Coll de l’Àliga o d’Àrgoles.

20. Enllaçar amb la carretera en direcció a Miravet d’Ebre.

21. Miravet (castell templer).

22. Miravet (plaça de l’Arenal).

23. Prop del camp de futbol, prenem la direcció cap a la serra de Cavalls.

24. Pista cap a les Camposines (cal seguir la GR).

25. Les Camposines.

26. Entrada a la carretera N-240, de Móra d’Ebre a Gandesa.

27. Desviament de la C-12 a Lleida.

28. Sant Bertomeu (memorial de les Camposines).

29. Tornar al desviament N-240 en direcció a Corbera.

30. Deixem la carretera i agafem la pista en direcció a Corbera.

31. Poble vell de Corbera d’Ebre.

32. Centre de informació de Corbera d’Ebre.

33. Pista cap a Gandesa.

34. Trencall cap a Gandesa (GR-171-3).

35. Gandesa (Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre). Arribada.

Com hi podem arribar: Des de Tarragona, per la N-420.

Des de Lleida, per la C-12.

Des de Tortosa, per l’eix de l’Ebre fins a Benifallet i la C-43.

Distància: 70 km. Desnivell acumulat: 1.650 m.

Aigua: Cal portar-ne. En trobareu a Gandesa. Ermita de Santa Magdalena. El Pinell de Brai. Miravet d’Ebre. Corbera d’Ebre.

Plànols: Institut Cartogràfic de Catalunya. Terra Alta.

Webs: www.batallaebre.org i www.terra-alta.org.

16 No ser ansiós és un tresor; no tenir el deler de comprar és una gratificació (Ciceró).

LLOCS I VIATGES

EL CAMÍ, CAMINANT SERGI FARRERAS

“Si un dia, sóc terra, Un dia sóc pols, Que sigui d’aquesta Que han trepitjat molts” Lluís Maria Xirinacs El camí és un espai lineal, una longitud, un trajecte ben definit sobre un mapa o ja damunt del terreny. Caminar és temps, un temps ben marcat al calendari i al rellotge. Caminar és força física esmerçada a avançar i força moral acumulada.

Caminar ha esdevingut una activitat molt popular. La facilitat de realitzar-la permet que es pugui dur a terme en quasi totes les circumstàncies i arreu. És una activitat gratuïta, segura i eficaç. No es necessiten habilitats ni gaire entrenament per practicar-la. Tots els metges la recomanen, especialment els cardiòlegs.

Catalunya és terra de caminants i la nostra història és plena de «xirucaires» que han fundat associacions d’excursionistes, d’escoltes o que han escrit llibres de rutes, com ara el mestre Espinàs. Em calço les antigues xiruques que dormien a l’armari i em disposo a engegar les meves passes tot seguint «El Camí», un projecte que ha nascut amb la voluntat d’establir i senyalitzar un recorregut essencialment cultural per tots els indrets de parla catalana, que permet que tothom qui l’emprengui i en segueixi les marques, pugui visitar i conèixer millor la nostra terra. Per a mi, constitueix una bona alternativa a la Setmana Santa, perquè em permet oblidar les processons, les cues de cotxes, els natzarens amb caputxa a l’estil Ku Klux Klan, Ben-Hur i Els Deu Manaments a la televisió, etc. Al llarg de cinc dies, vàrem fer la ruta pels Ports, que comprèn les comarques de l’Alt Maestrat i els Ports, començant el camí a Ares del Maestrat, poble on el rei Jaume I inicià la conquesta l’any 1232, passant per Vilafranca (no pas la del Penedès), el Portell, Cinctorres i el Forcall, entre boira, pluja, neu, sol, grans menjars i noves amistats. La millor manera de conèixer el territori i de sorprendre’ns de la gran varietat de paisatges, museus, restaurants i persones que hi habiten, i tot això sense passar per l’aeroport ni anar a milers de quilòmetres.

El projecte «El Camí» acaba de néixer i, a través de l’associació El Pas, pretén marcar un recorregut per tots els Països Catalans que permeti recórrer-los a peu. És una experiència a quatre nivells: • Individual, una aventura intensa, de gaudi i d’enfortiment personal, de salut física, psicològica, de silenci i de contemplació interior i exterior.

• Amb la colla que caminem junts, com a comunitat de convivència, amb consciència de grup, solidaritat, compartició, coneixences i llaços d’amistat.

• Com a nació cultural, arrelament, comunió amb els avantpassats, descobriment de la cultura, dels costums i de la història de cada lloc, de la vertebració territorial, juntament amb el coneixement de variants de la nostra llengua.

• Universal, comunió amb la natura i amb la resta de cultures del món.

Jo ho he provat i he gaudit molt de l’experiència, per aquest motiu, la recomano a tothom.

Caminant, el camí s’ha iniciat i comença a estar traçat, falten les ganes de tots i de totes per cordar-nos el calçat i començar a trepitjar fermament el recorregut. Ànims i endavant!

17 No només hem de buscar la saviesa, sinó gaudir-ne (Ciceró).

LLOCS I VIATGES

ESCAPAR-SE ENTRE SETMANA SARA FONT

És dimecres al matí i avui no treballo. He quedat amb un company de feina, que tampoc no treballa, per anar d’excursió. Ens dirigirem cap a Siurana (a la comarca del Priorat), un petit poble que queda entre la serralada de Prades i el Montsant, un lloc amb molt d’encant.

Un dels múltiples temes de conversa que sorgeixen mentre anem amb cotxe fins allà, és sobre els avantatges que tenim els professionals de la salut. En moments determinats de la vida professional i personal, si t’ho pots organitzar, la feina et permet escapar-te quan la majoria de la societat està treballant. Això et facilita que puguis gaudir de paratges, de països, de situacions i de llocs amb una mica més de tranquil·litat i, segons com, captar l’autenticitat d’un indret des d’un altre prisma, a través de la vida quotidiana i sense tant de turisme.

Siurana forma part del terme municipal de Cornudella de Montsant. Té al voltant d’una vintena d’habitants fixos durant tot l’any, però a l’estiu moltes de les cases tancades s’obren i la població augmenta fins a unes cent persones, segons ens van comentar allà. El poble es troba al final de la serra de Gritella, a 737 metres d’altitud.

Sí, un nucli petit però amb una història pròpia que es remunta a l’edat del bronze, que continua amb la conquesta dels musulmans a principis del segle VIII (va acabar sent l’últim municipi musulmà del valí Almira Almemoniz), fins a la reconquesta realitzada per Bertran de Castellet l’any 1153. De la pròpia història, se n’han derivat llegendes com la que us explicaré a continuació.

Hi havia una dama musulmana d’una gran bellesa, la reina Abdelàzia, que vivia a Siurana durant la reconquesta. Segura de la fortificació i la impenetrabilitat dels seus dominis, vivia feliç i despreocupada malgrat els intents de conquesta per part de les tropes cristianes.

Hi hagué un dia, però, que un jueu traí els habitants del castell per assegurar-se béns futurs i permeté el pas dels cristians cap al castell. La reina, encara que sabia que els atacaven, continuava celebrant una festa en una de les dependències del castell, mentre a l’altra part tenia lloc la matança de tots els treballadors i el personal de la fortificació.

En un moment donat, una fletxa es clavà al mig de la taula on hi havia els comensals de la festa, i la reina, davant d’aquella derrota evident, pujà al seu cavall blanc, es dirigí cap al penya-segat i tapà els ulls de l’animal perquè no refusés saltar. Tot i així, el cavall s’adonà de les intencions de la reina i clavà fortament les potes a la roca, on quedà la marca per sempre més. La tragèdia no es pogué evitar, i encara ara es va a visitar el barranc per on desaparegué la reina mora.

Si fem un recorregut, tant arquitectònic com paisagístic, per Siurana, ens adonarem que es tracta d’un paradís per als escaladors, que el consideren un dels temples de l’escalada a Catalunya, també és un poble petit de pessebre i un lloc molt tranquil per a les persones que volen una mica de silenci.

Si s’hi va amb prou temps, s’hi poden fer esports de muntanya; tresc adequat per a diferents edats; passejos a cavall, amb canoa o caiac a l’embassament; a més de l’escalada que ja hem comentat abans.

També trobes diversos restaurants i hostals al llarg del camí i al poble mateix, on pots menjar cuina tradicional catalana acompanyada d’un bon vi i d’un bon oli que gaudeixen de denominació d’origen pròpia (DO Monsant i DO Siurana, respectivament).

Bé, càmera de fotografiar en mà, amb temps i tranquil·litat, amb bon humor i bona companyia, es passa un dia planer, agradable, al llarg del qual es descobreix un altre indret del nostre país, ben agradable per a tots els sentits.

18 M’agrada dubtar tant com saber (Dant: «Infern», a Divina Comèdia).

US RECOMANO CRIATURES D’UN ALTRE PLANETA JAUME ALBÀ

La meva passió per la lectura em porta actualment a llegir novel·les que són fàcils d’empassar i que em transporten còmodament a unes altres realitats bàsicament distants del meu entorn.

Aquest relat del qual avui faig esment en constitueix una excepció. Trobar-me’l amb insistència posat a la pila de llibres que havia de llegir em va «obligar» a fer-ho i, en les paraules que hi havia, hi vaig anar descobrint la crònica d’una crisi existencial que obliga poderosament a fer un canvi de model a la vida.

L’objectiu fonamental d’aquesta obra, relat personal i verídic de la periodista Elisabet Pedrosa, és recaptar fons per a la recerca de la síndrome de Rett, malaltia neurològica altament invalidant que afecta la seva filla Gina, d’altra banda, autèntica protagonista d’aquest dietari.

En clau molt femenina, l’Elisabet, de manera cronològica, descriu uns fets al voltant del naixement i els primers any de vida de la seva filla Gina.

Després de llegir-lo, s’ha incorporat fortament a la meva vida la idea que l’important no són les coses que ens passen, sinó la manera com hem d’emprendre aquestes situacions.

A través de les seves paraules, descobrirem el poder de què disposem per fer canvis a la nostra existènicia, el valor per afrontar de cara el que tenim i el que som, com també la força per transformar una gran desfeta d’il·lusions en un mar d’oportunitats per viure més centrats i millor.

Una obra altament emotiva, que t’atrapa per la gran quantitat de sentiments que descriu, emocions per a les quals molts de nosaltres no estem ni tan sols preparats per llegir-les.

Finalment, us vull recomanar que el compreu, si més no, per col·laborar a donar un sospir d’esperança perquè la línea d’investigació oberta a l’Hospital de Sant Joan de Déu no s’aturi.

Diu l’Elisabet Pedrosa, citant Thomas Fuller: «Tot és molt difícil abans de ser senzill», i amb aquestes paraules us deixo.

19 No res en excés (Quiló, un dels set savis de Grècia).

US RECOMANO

UNA VISIÓN PERSONAL DE LA NOVELA NEGRA BEATRIZ FELIPE

Los no especialistas entendemos la novela negra como aquélla cuya trama trata del descubrimiento de un asesino que va plantando cadáveres como semillas a lo largo del texto y cuyo protagonista es siempre un policía, un investigador privado o similar que va desentrañando el misterio o, mejor dicho, el móvil para tanta carnicería.

Empecé a aficionarme a la novela negra desde hace unos años, pero se puede decir que, de hecho, desde que comencé a leer no la he abandonado. Que tire la primera piedra quien no haya leído alguna obra de Agatha Christie o de Georges Simenon alguna vez.

Se dice que la novela negra empezó en sí misma con Wilkie Collins en el siglo xix y su Dama de blanco. Pero hace relativamente poco descubrí a Eço de Quirós, un portugués que lio una buena en un periódico de Lisboa, al publicar la noticia del secuestro de un hombre en la carretera de Sintra como si fuera real y buscando testigos, cuando realmente se trataba de la primera entrega de una novela de misterio.

Para mí, una novela negra englobaría a toda aquella narración que intenta desentrañar un misterio, ya sea una muerte o los mensajes ocultos de un cuadro clásico.

Realmente, los libros que dejan huella en mi persona son aquéllos en los que la trama o no se desarrolla de manera convencional o es original en sí misma; por ejemplo: El bosque, de Harlan Coben, o Lugar de ejecución, de Val McDermid.

A veces, alguno podría calificarse como de narrativa histórica, porque se enmarca en un periodo del pasado más o menos remoto, como Lindsay Davies y su detective Marco Didio Falco, situado en el primer siglo de nuestra era. De toda la serie, es muy recomendable Tres manos en la fuente. Es divertida y explica de manera genial como funcionaban las redes de acueductos y las alcantarillas romanas.

Me suelo aficionar a autores quizás más convencionales, porque me encariño del protagonista principal, como el detective Pendergast de la serie de Preston-Child, véase Asesinatos en Manhatan. O a las tramas surrealistas, que no inverosímiles, de Vázquez Montalbán. Y mi gran preferido, el siciliano Andrea Camilleri, cuyas novelas policíacas están protagonizadas por el inspector Salvo Montalbano (inspirado en el Pepe Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán), que, en Una excursión a Tindari, me demuestra que los jubilados se comportan igual en todo el Mediterráneo, lo cual queda corroborado por el griego Petros Makaris en Muerte en Estambul.

Me podría extender y dar múltiples ejemplos más, pero me despido con un descubrimiento: un cruce entre P. G. Woodehouse y la novela de misterio en Aquí hay veneno, de Georgette Heyer.

20 Aquell és feliç per dintre. L’altre no té sinó un vernís de felicitat (Sèneca: Lletres a Lucili).

REFLEXIONS ¿QUÉ HACER? (Pensamientos ante una caja negra) DAVID FERRER

En estos tiempos que corren llenos de desorientación social. Con incoherentes trasiegos entre lo material y el absurdo poder de consumo.

En una encrucijada de caminos entre lo técnico, lo productivo y lo lógico. Muerto lo instintivo y lo emotivo.

Al final de un pasillo que, en vez de iluminarse, se va apagando bajo luces de cambio opacas y mal enfocadas.

En un sendero vital cada vez más distante de la esencia, apartado del silencio y borrado por el ruido y la auto-anestesia.

Vadeando corrientes humanas esquivas y turbulentas donde nadie tiende puentes solidarios de tránsito.

En un recodo del camino, agotados por la inercia que nos ata y nos hunde hacia el fondo.

Se nos plantea una pregunta que nos ahoga cada vez más: ¿Qué hacer?

Y en esas cuitas andaba, ensimismado y alienado de mi realidad asistencial, cuando, de repente, en mi centelleante pantalla del ordenador, apareció en el correo electrónico un nuevo mensaje de la dirección donde se me instaba a seguir las normas de productividad para el vigente año. «Pero si soy médico», me dije.

Empecé a leerlo. Surgía, del lenguaje técnico y frío del correo, una oda a los indicadores, los registros, los porcentajes, las comparativas, los objetivos y demás. Todo en un tono a lo 1984 de George Orwell.

«Controlamos lo que haces», pensé para mí, leyendo entre líneas. Una gota fría recorrió mi cuello. Me quedé paralizado y sobrecogido.

Me sentí como el protagonista de una película que vi hace años, no sé si alguien la recuerda: Brasil.

Para seguir con las sensaciones que me embargaban, os diré que en seguida me vino a la cabeza, como si de una metamorfosis ígnea se tratara, la imagen de los hombres del traje gris de la novela kafkiana El Proceso. Y, de repente, me cuestioné si yo no iba a ser uno más. Inculpado y juzgado sin causa ni motivo aparente por personas ajenas y anónimas.

Iba leyendo atónito el correo, a la par que otro paciente entraba de manera impetuosa en mi consulta.

Me sentí observado y cuestionado.

Comprobé que no fueran imaginaciones mías.

Me levanté, saludé al nuevo paciente que había entrado y me olvidé durante unos minutos de mi ensimismamiento y del correo corporativo que iluminaba la pantalla. La minimicé y ahí se quedó.

El tránsito incesante de visitas hizo olvidarme por completo de la pantalla y de sus contenidos. Me concentré en lo humano de mi quehacer diario e intenté capear las diferentes consultas del día. Una jornada llena de decisiones que tomar en cortos períodos de tiempo. Una jornada clínicamente imperfecta y perfectamente premiosa, pero, aún así, llena de contactos entre personas que demandan, entre otras cosas, ayuda.

Tras horas de trabajo seguido, interrumpido sistemáticamente por llamadas, alarmas informáticas e irrupciones diversas, en un clima de intimidad más bien discutible y cuando me disponía a recogerlo todo y cerrar definitivamente el ordenador, no sé qué pasó, pero la pantalla del correo se maximizó.

Apareció el mensaje como salido de la nada, como si de un cuento de Edgar Allan Poe se tratara. Tomó forma de nuevo y titilaba de manera hipnotizante. Parecía como si cobrara vida. «Estoy cansado», me dije. Me levanté de mi silla y caminé por la estancia para tranquilizarme y relajarme. Visualicé interiormente paisajes familiares que me ayudaran a no sentir temor. Volví a la mesa del despacho y encaré la 21 Aquell és feliç per dintre. L’altre no té sinó un vernís de felicitat (Sèneca: Lletres a Lucili).

REFLEXIONS

pantalla hacia mí. El mensaje seguía monitorizando mi vista. Sentí otra vez un vacío vertiginoso que me hizo reaccionar instintivamente. Intenté apagar el ordenador…, pero el texto no se iba de la pantalla.

Intenté desconectarlo y olvidarme de todo, pero el mensaje seguía estando delante de mis ojos, ¡advirtiéndome!

El teclado estaba bloqueado. No podía creer lo que estaba pasando. Intenté sosegarme, repasar los procesos de guardado y apagado de la máquina, pero no había manera.

«Para conseguir la excelencia productiva y cobrar los incentivos pactados, deberá superarse el 75% de los objetivos señalados en el apartado correspondiente a cada equipo que constan en el…»

Atónito y vencido, no dejé de leer aquellas palabras llenas de tecnicismos que no tenían que ver con el arte humano de la medicina. Más bien sonaba a una seria advertencia contra la libertad de acción.

Detrás de ese mensaje, se podía dibujar un algoritmo maniqueo de decisiones no humanas que pretendía someternos a un control estricto. Una auténtica pérdida de libertad.

Al final, no sé como pude desatarme del encantamiento de la pantalla. Saqué fuerzas de flaqueza desde mi rincón más salvaje e instintivo… ¡Me rebelé! Desbloqueé el aparato, noté que una luz intensa llenaba la estancia. El temor perdió forma y se diluyó.

Respiré hondo, volví a mirar hacia el ordenador. El mensaje continuaba ahí, pero ya no era intimidador.

Con una sonrisa inmensa y con una determinación relajada, pulsé la tecla de borrado de mensajes. ¡Funcionó! Ya no había nada delante de mí, tan sólo una caja negra, vacía y sin vida. Un ordenador sin capacidad para espiar mis actos y transmitírselos a los controladores de despacho. Corté los hilos de la marioneta. Transgredí las órdenes aceptando las consecuencias. Sentí que había abierto un boquete en la muralla y por fin se avistaba algo de horizonte.

Me abroché los puños de la camisa, miré a través de la ventana. Vi el sol entre los cristales y también el camino a casa. Cerré el despacho, bajé las escaleras y salí al exterior. Ya no tenía miedo a ningún «proceso» ni a ningún control externo. Era dueño de mis actos, tanto los personales como los de una profesión cada vez más pertrechada de tecnología punta, economía de control de procesos y resultados.

Sin sentimientos. Lo cuantitativo en su grado máximo.

Por eso transcribo ahora todo aquello que sentí, experimenté y advertí en este encuentro adimensional que me dio la respuesta a la duda interior.

Actuemos con plena libertad de conciencia en un trabajo que, a pesar de estar cada vez más ignorado, ninguneado y tecnificado, sigue siendo un oficio humano. Ni más ni menos. Un arte que consiste en la relación entre personas, más allá de controladores, intermediarios y tecnócratas que se mueven en función de modismos e intereses políticos y personales.

Economizando emociones, se esconden en grises trajes llenos de rígido interés. Un comercio de vanidades que distorsiona el verdadero sentido de la solidaridad humana. Sin rumbo.

Tengamos la fortaleza de seguir nuestras convicciones en esta profesión tan próxima al sufrimiento humano.

Seamos libres aunque la libertad tenga precio.

The sky goes all the way home (El cielo siempre vuelve a casa)

22 Tota la meva esperança és en mi (Terenci: Adelphoe).

REFLEXIONS

EUTANÀSIA JOSÉ A. BARBERÀ / ISABEL HITOS Los buenos usan bien de la muerte, aunque ésta sea un mal. (Sant Agustí)

En una entrevista feta pel diari Avui al cantautor català Joan Baptista Humet, entre d’altres qüestions, se li plantejava la pregunta següent: «Què va significar per vostè la seva carrera musical?». La resposta és molt eloqüent: «M’estàs demanant que, davant la mort, miri tota la meva vida en un segon» (Avui, 16 de novembre de 2008).

Joan Baptista pateix un càncer d’estómac que, a poc a poc, va exhaurint la seva vida. L’interessant d’aquesta resposta és que el nostre cantautor sent com se li apropa la fi, d’altra banda, un fet consubstancial amb la natura de tots els éssers vius. Però aquesta característica, la mort, comporta, en el cas dels humans, unes variables que els fan diferents de la resta d’animals: nosaltres som els únics que podem pensar en l’acabament de la nostra existència i que fins i tot podem decidir el moment en el qual arribarà.

Joan Baptista forma part de la nostra societat, per tant, s’espera d’ell que, fins i tot en aquests moments tan difícils, es comporti segons les normes socials, és a dir, segons la moralitat imperant. També s’espera que la societat li correspongui: que la família estigui al seu costat, que els amics no se li girin d’esquena i que els professionals de la medicina facin el que puguin per tal de vèncer la malaltia o, si això no és factible, procurar que pateixi tan poc com sigui possible1.

Però, com es manifesta la moral social quan una persona decideix posar fi a la seva vida? I si aquesta persona està impossibilitada i necessita l’ajut d’algú per morir?

En el primer cas, parlaríem de suïcidi, un acte humà les connotacions del qual s’han anat suavitzant al llarg del temps. Constitueix un acte pensat, decidit i executat per la mateixa persona. Un acte que, fins no fa gaire, creava controvèrsies filosòfiques. Així, en el període il·lustrat, un filòsof com Immanuel Kant el rebutjava, ja que «Aquell que arribi tan lluny per considerar que la seva vida li pertany, també creurà que li pertany la vida aliena». Kant creia que el suïcidi feia caure la persona en un estat inferior al de l’animalitat i que el deure de tot ésser humà és conservar la vida: «La vigència d’aquest deure finalitza quan Déu ens mana explícitament que deixem aquest món», perquè «Déu és el nostre propietari».

Una opinió contrària era la mantinguda pel també filòsof il·lustrat David Hume: «Si el fet de disposar de la vida humana fos quelcom reservat exclusivament al Totpoderós i fos una transgressió del dret diví que els homes disposessin de les seves pròpies vides, tan criminal fóra que una persona actués per conservar la vida, com el fet que es decidís a destruir-la».

Tant si hi estem d’acord com si no, totes dues posicions ens indiquen fins a quin punt el sentiment religiós, específicament el cristià, formava part de la societat del seu temps; un sentiment que, a hores d’ara, no es manifesta amb la ma1. Joan Baptista Humet va morir el 31 de novembre de 2008.

23 Afirma Ciceró que filosofar no és res més que preparar-se per a la mort (Montaigne).

REFLEXIONS

teixa força pel que fa a l’opinió pública, però que encara és present en el nostre món.

Seguidament, intentarem analitzar el segon cas: aquell en el qual una persona necessita l’ajut d’una altra per posar fi a la seva vida, és a dir, practicar l’eutanàsia i rebre-la.

L’eutanàsia és una concepció ètica i moral sobre el dret que té tot ésser humà de morir d’una forma digna. Es tracta d’una opció que, en la actualitat, crea estats d’opinió diferents i que enfronta professionals de la medicina, filòsofs, membres de comunitats religioses i fins i tot persones en general, ja que hi ha qui considera que es tracta d’un acte de llibertat i qui, al contrari, el considera un acte d’homicidi.

En el nostre país, l’eutanàsia és una pràctica no legalitzada i penalitzada, per a la qual jutges i fiscals progressistes han demanat recentment la despenalització (12 de novembre de 2008).

Però, més enllà de la mera formalitat que suposa la legalització o no d’aquesta pràctica, procurarem endinsar-nos en l’estat de la qüestió tot revisant diferents opinions i sensibilitats.

Primer de tot, podríem subscriure les paraules del filòsof Josep Ferater Mora, quan diu que «la mort humana és un esdeveniment estrictament individual o, més estrictament, personal». Certament, qui mor és la persona individual, i això ocorre també en el cas de matances col·lectives o en els intents d’exterminar un poble. Acceptant aquesta definició, tant pel que fa al suïcidi com a l’eutanàsia, i acceptant també que totes dues maneres de fer cessar la vida afecten únicament i de forma irreversible la persona individual, èticament no tindríem cap objecció a admetre-les com unes decisions legítimes de posar fi a la pròpia existència.

Però aquest no és un pensament ni unànime ni universal. Així, l’Església catòlica espanyola feia públic, el mes de febrer de 1993, un document, signat pel cardenal Narcís Jubany Arnan, president del Comitè Episcopal per a la Defensa de la Vida, referit a l’eutanàsia que es titulava 100 cuestiones y respuestas sobre la defensa de la vida humana y la actitud de los católicos.

En aquest document2, s’hi nega la capacitat que pot tenir la persona de decidir envers la seva pròpia vida, es criminalitza l’eutanàsia i aquells que hi participen, es pretén que les lleis civils siguin inalterables (potser les lleis humanes són com les divines?) i es fa una defensa aferrissada perquè s’escampin aquestes conviccions per tots els mitjans possibles. A més, s’hi demana que, en les eleccions, es votin aquells partits que defensin les seves postures. Vegem uns quants exemples del document episcopal: Capítol 3: «La vida es un derecho inalienable e indispensable, es decir, que no puede estar al albur de la decisión de otros, ni de la de uno mismo».

Capítol 22: «La eutanasia no es una forma de medicina, sino una forma de homicidio». Val a dir que el plantejament és que l’eutanàsia és una decisió mèdica, és a dir, els homicides són el metge i el seu personal assistent.

Capítol 98, apartat 6: «Estando presentes en los medios de comunicación social y demás foros de influencia en la opinión pública para hacer patentes nuestras convicciones sobre el dolor y la muerte y nuestras alternativas a la eutanasia homicida: cartas al director, llamadas telefónicas, estudios médicos, conferencias, etc.».

Darrerament, a Itàlia, la ingerència de l’Església catòlica i del govern de Berlusconi davant l’anomenat cas Eluana s’apropa perillosament a les formes més reaccionàries i totalitàries del credo polític i religiós.

El 18 de gener de 1992, Eluana va patir un accident de trànsit. Un any després, el diagnòstic definitiu va ser el d’«estat vegetatiu permanent». El seu pare demanà que la deixessin morir. Finalment, això va passar el dia 9 de febrer de 2009, és a dir, disset anys després de l’accident de trànsit. Durant aquest 2. http://www.conferenciaepiscopal.es/ceas/documentos/eutanasia.htm#VI

24 Qui no és dóna l’ocasió de tenir set, no coneixerà el plaer de beure (Montaigne).

REFLEXIONS

temps, la família, i especialment el pare d’Eluana, han estat considerats, pel Vaticà i el govern de Silvio Berlusconi, uns «assassins i botxins, amb una manca total d’humanitat, com els homicides».

Hi tenen quelcom a dir l’ètica o el sentit comú respecte a aquesta qüestió?

José Luis Aranguren, quan analitza les actituds actuals davant el final de l’existència humana, en arribar a l’anomenada mort eludida comenta com, dins de la concepció cristiana de la mort, es prepara el moribund per a la seva darrera hora de dues maneres: la primera, fent-li saber la imminència de la seva mort; la segona, privant-lo de la mort pròpia per mitjà de drogues que l’insensibilitzen i la hi sostrauen deliberadament.

El filòsof Richard Brandt, en el capítol dedicat als drets humans, es pregunta i ens pregunta: «¿Puede matarse a un hombre si él mismo lo solicita?». La resposta és taxativa: «Si un derecho es siempre una esfera de autonomía, no podemos decir que se infrinja el derecho de un hombre si muere por su propia mano, o a manos de otros cuando él lo solicita, ya que poseer un derecho significa que otros están obligados a hacer algo por uno si uno lo desea».

Finalitza dient que: «Es posible que el suicidio y la eutanasia sean incorrectos, pero no infringen los derechos humanos. Parece más probable que la ley infringe los derechos humanos cuando impide poner fin a la agonía».

Seguint el senyor Beppino Englaro, pare d’Eluana: «La vida és vida, la mort és mort. Les persones vives són capaces d’entendre i de decidir per elles mateixes. La condemna a viure sense límits és pitjor que la condemna a mort».

En aquesta mateixa direcció es manifesta el professor José Luis Pinillos quan afirma que: «De poco sirve vivir si no se sabe que se vive». I Eluana feia disset anys que no ho sabia.

Creiem, doncs, que, ni davant del suïcidi ni davant de l’eutanàsia, cap concepció religiosa no està legitimada per imposar les seves creences, i menys encara per manipular la població i crear estats d’opinió com fan el Comitè Episcopal per a la Defensa de la Vida o el Vaticà.

Considerem que un estat de dret no ha de legislar d’esquena al poble i al sentit comú. Així doncs, fem nostra la petició del col·lectiu de jutges i fiscals progressistes per tal que es despenalitzi l’eutanàsia i es faci respectar el testament vital de tots aquells que optin per aquesta via.

Bibliografia ARANGUREN, J. L. (1985). Ética. Madrid: Alianza.

BARENBOIM, D. (2008). El so de la vida. Barcelona: Edicions 62.

BRANDT, R. B. (1982). Teoría ética. Madrid: Alianza.

FERRATER MORA, J. (1988). El ser y la muerte. Madrid: Alianza.

GUISAN, E. (1986). Razón y pasión en ética. Los dilemas de la ética contemporánea. Barcelona: Anthropos.

HUME, D. (1988). Sobre el suicidio y otros ensayos. Madrid: Alianza.

KANT, I. (1988). Lecciones de ética. Barcelona: Crítica.

25 No espero res, no temo res, sóc lliure (epitafi de Kazantzakis).

REFLEXIONS

YO ROBOT ELENA REVILLA

1. Un robot no debe dañar a un ser humano o, por su inacción, dejar que un ser humano sufra daño.

2. Un robot debe obedecer las órdenes que le son dadas por un ser humano, excepto si estas órdenes entran en conflicto con la primera ley.

3. Un robot debe proteger su propia existencia, hasta donde esta protección no entre en conflicto con la primera i la segunda leyes.

Las leyes de la robótica. Isaac Asimov

Corría la década de 1940 y los fríos del invierno cuando Isaac Asimov y John W. Campbell se sentaron a definir las leyes de la robótica. Sencillamente formuladas, se integrarían en la profundidad de los circuitos cerebrales de sus robots para acallar ese miedo helado que sienten los hombres a ser dominados por sus creaciones. Uno tras otro, los robots que su magnífica fantasía fue animando, cumplieron fielmente las tres leyes. Poco se podía imaginar entonces que una nueva versión de ellas nacería en los despachos ocultos de quienes deciden cómo tiene que ser el ejercicio de un médico al servicio público: 1. Un médico debe actuar sobre su paciente virtual ajustándolo al sistema informático en los términos que éste exija, utilizando para ello todos los recursos disponibles: simulaciones, codificaciones, cortados, pegados, copiados, más allá de cualquier otra consideración.

2. Un médico debe actuar sobre su paciente siguiendo estrictamente los protocolos y los circuitos prefijados, debidamente registrados en los formatos preestablecidos y acreditados con esa finalidad por los organismos competentes, siempre y cuando esto no entre en conflicto con la primera ley.

3. Un médico deberá atender humanamente a sus pacientes, de forma respetuosa y coherente con sus necesidades reales, siempre y cuando esto no entre en conflicto con la primera y la segunda leyes.

La decisión ya estaba tomada, sólo faltaba ir ejecutándola hasta el completo saneamiento de las mentes de los médicos, hasta que ellos acabaran comprendiendo que la única manera posible y acertada de hacer medicina era la que respetara las tres leyes. ¿Cómo poner en duda las bondades de la informatización, esa marcha inexorable hacia el futuro de la que sólo los ignorantes y los nostálgicos quieren huir? ¿Cómo negar la indiscutible utilidad de la creación de extensas bases de datos, el establecimiento de ítems e indicadores de salud, la codificación de los diagnósticos, el registro de los datos personales, el control de la prescripción, el control del manejo del paciente, de los exámenes complementa26 Faig noves totes les coses a cada instant (tradició budista).

REFLEXIONS

rios, del gasto, de…?

Y así, cuando el incauto paciente que se atreva a ir a la consulta descubra a su médico con la mirada fija en la pantalla del ordenador, sin pestañear e inexpresivo, pulsando frenéticamente las teclas de aquella máquina, no debe preocuparse. La mejor de las medicinas estará siendo puesta a su servicio.

Puede que su historial acabe con diagnósticos tan peregrinos como «alteración de las transaminasas y otros trastornos analíticos» o «trastorno generalizado de ansiedad», que, consciente de que la información que brinde quedará grabada y expuesta a cualquiera que quiera verla, decida no explicar a su médico aspectos importantes de su dolencia o que, víctima del cortar y pegar, arrastre el diagnóstico de una cardiopatía isquémica que nunca padeció. Puede que entre en la consulta con la esperanza de aliviar un dolor en su hombro y salga dirigido al digestólogo. Es posible, pero no importa si todo quedó adecuadamente registrado, adecuadamente asociado a un número, correctamente codificado y grabado de manera indeleble.

Y aunque él no lo sepa, detrás de tanto esfuerzo, se ocultará una miríada de procedimientos de actuación y protocolos de funcionamiento que alguien ha dado en llamar estándares de calidad. Porque ahora la calidad es eso. Tiene vida propia al margen del enfermo. Se oculta acechante en decenas de carpetas sobre los mostradores y las mesas de trabajo a la espera de una nueva víctima. Ahora, el médico tiene que abrirse paso entre tanta «calidad» para poder llegar a la mirada de su paciente. Pero no importa si los papeles están en regla, si el formato es el adecuado y la acreditación es la correcta.

Y después, agotado, el médico levantará la cabeza e intentará dedicar los últimos minutos de la consulta a mirar a su paciente, a poner atención en cómo habla, en cómo respira, a mirar al ser humano.

Pero en los despachos tienen paciencia. Poco a poco las tres leyes se van abriendo paso. Van penetrando en los entresijos del cerebro del médico hasta robotizarlo. Venciendo su resistencia, debilitando su entendimiento, agotándolo hasta convertirlo en un autómata.

Aquéllos que nada entienden de medicina quieren poner puertas al campo, que la enfermedad, tan señora ella, tan compleja e insondable, se doblegue, se avenga a ceñirse a un número para que encaje en un archivo. Y a eso le llaman progreso. ¡Qué ilusos!

Y no tienen bastante, quieren cuadricular la realidad humana, reducirla, simplificarla y maquillarla para hacerla portátil como una calculadora de bolsillo. Para hacerla controlable.

Y no tienen bastante, quieren que el médico, que no tiene más remedio que mirarla de frente cada día, se lo crea. Renuncie. Abdique al fin y, convertido en un robot, cumpla las tres leyes.

Y no tienen bastante…

27 Llarga és la vida si la vida és plena (Sèneca, Lletres a Lucili).

COOPERACIÓ LES ESTADES SOLIDÀRIES TERESA CUSCÓ

Arriba l’estiu i molts coneixem gent que anirà a Amèrica Central o a l’Àfrica Subsahariana en brigades o projectes solidaris. Durant l’any, moltes ONG han ofertat cursos de preparació per a estades o convivències solidàries per dur a terme durant l’estiu. L’activitat té bona acollida, especialment entre joves i estudiants. Però quina mena solidaritat és?

La cooperació, la solidaritat, la il.lusió i la bona voluntat són necessàries, però han de ser complements de l’experiència i la preparació. Aquest obstacle se salva amb programes de formació i d’informació en cooperació al desenvolupament i sobre el projecte que es dugui a terme. La magnitud de les necessitats i de les desigualtats exigeix rigor i professionalitat.

El desig de conèixer i de transformar el món pot confondre sentiments solidaris amb turisme o cert aventurisme. El turisme solidari no és útil en aquests termes, però això no significa que sigui negatiu.

Serveix per conèixer com són i com viuen persones o pobles que sofreixen condicions de vida extremes.

L’èxit d’aquestes estades es mesurarà pels resultats, el impactes en la zona i per la difusió i el compromís després de l’experiència.

Les estades o brigades solidàries són més que turisme o convivència. Han de promoure l’enfortiment de les relacions de coneixement mutu i intercanvi cultural amb els col·lectius del sud. Han de tenir uns eixos clar de treball com promoure els drets humans, l’enfortiment del teixit social, promoure la igualtat entre homes i dones, la sostenibilitat social, econòmica i ambiental,... Per assolir alguns d’aquests principis, cal que el cooperant participi i s’impliqui en totes les fases del projecte, cal que conegui les causes que motiven la necessitat d’una acció (pobresa, marginació, desigualtats, manca de drets humans, medi ambient, conflictes armats, ...).

Un cooperant que ha participat en unes brigades solidàries queda impactat per l’experiència i retorna ple d’emocions. La convivència és un intercanvi intens i positiu per ambdues parts. Amb tot, molts brigadistes desconnecten l’activisme solidari que els va impulsar a viure i participar de l’experiència. Aleshores, sense continuïtat ni efecte multiplicador, el valor inicial d’una experiència d’estades solidàries es converteix en una experiència de turisme solidari. Cal compromís i conviccions solidàries, més enllà de la realització dels projectes.

Cal ser actius. Només així es pot transformar el món, per viure junts en un món més just i solidari.

28 Toca cada nota del piano com si la teva vida depengués absolutament d’això, perquè la vida depèn absolutament d’això (Friedrich Gulda).

L’ENTREVISTA JOSEFA SÁNCHEZ VALDELVIRA / ANTONIO GARCÍA MARTÍNEZ MONTSE CARDÓ / ROSA ROVIRA

La Josefa i l’Antonio, coneguts i apreciats per tothom a l’hospital, acaben de jubilar-se tots dos, amb uns quants mesos de diferència, als seixanta-cinc anys d’edat, després d’haver-ne dedicat més de trenta a treballar al nostre hospital, ell com a portalliteres i ella, a l’equip de neteja.

Els hem reunit a la mateixa taula per conversar una estona amb ells i recollir una mica de la seva història, que també és la història del nostre hospital.

Tots dos van néixer a Múrcia capital. Es van conèixer per circumstàncies casuals al mateix hospital de Múrcia, quan va coincidir que tots dos hi tenien la mare ingressada. Des de llavors que estan junts. Fa trenta-nou anys que són casats.

Antonio, com vas entrar en el món de la sanitat?

A los once años, empecé a trabajar en la Cruz Roja de la Juventud del Mar de Montpeller, en Francia, como vigilante de playa.

Però això és molt lluny de Vilafranca!

Pues sí, de hecho, yo tenía una hermana en els Monjos e iba a visitarla. Cada vez estaba más tiempo de visita, hasta que, al final, me quedé a vivir allí y comencé a trabajar en la Creu Roja de Vilafranca. A los trenta y dos años, más o menos, empecé a hacer suplencias en el hospital viejo de Vilafranca con el Vitorio, el Duque y el Pep Mateu. Y, ya ves, ya me quedé.

Josefa, ¿viniste al hospital años más tarde?

Sí, hará unos treinta años que empecé a trabajar en el equipo de limpieza. En aquellos momentos, tenían muchas bajas y me llamaron.

Però abans?

Estuve trabajando en Francia, en Alemania y en Suiza. Hasta que me casé con Antonio.

Parles l’alemany?

No, antes lo había chapurreado, pero ahora ya no me acuerdo de nada. Me dedicaba sólo a trabajar. Eran otros tiempos, sólo podías trabajar e ibas allí donde había empleo. No fui ni a la escuela.

29 Per què hi ha alguna cosa en lloc de res? (Heidegger).

L’ENTREVISTA

No vas poder anar a l’escola?

Bueno, la verdad es que no había tiempo para ir a la escuela, sólo de trabajar. Aprendí a leer cuando ya fui mayor. Me enseñaron las enfermeras en el hospital viejo. Allí empecé. Luego fui a clases en el pueblo donde vivo y ahora ya me defiendo.

Josefa, com recordes els anys en què vas començar a treballar a l’hospital?

Recuerdo a la Pepita, a la Gloria y sobre todo a la Gabi, muy buenas compañeras. Siempre he estado muy a gusto con ellas. Claro que, en el hospital viejo, todo era muy diferente, pues el trato era muy familiar. ¡De eso ya hace treinta años!

Has treballat molt anys de nit?

Desde el año 1982 que estoy de noche. He tenido siempre muy buen trato con todo el personal que hacía mi mismo horario.

Antonio, hi ha molta diferència entre l’hospital vell i el nou?

Pues sí, la hay. Aquello era una familia y ahora es una empresa. Era otra historia.

Què hi hem guanyat i que hi hem perdut?

Sobre todo, se ha perdido el trato humano entre compañeros y también con los enfermos. ¡Vaya, que no es poco!

Antonio, tu també has estat sempre treballant de nit. Et va costar adaptar-te a aquest horari?

Pues al principio un poco, pero si eres de los que pueden dormir luego, te adaptas bien. En este horario, hay un ambiente más próximo, y la dinámica de trabajo es distinta... He estado encantado con el turno de noche. No sé si me hubiera adaptado al de día.

Antonio, parla’ns de la teva afició! Últimamente, me paso los días en el huerto. A veces, voy por la mañana y por la tarde. ¡Es mi deporte favorito! Allí tengo de todo. Ahora hay tomates, acelgas, cebollas... Unas dos mil cebollas... Y todo ecológico, eh!

Ja sabem que fas uns tomàquets molt bons! ¡Y las cebollas! Y ahora van a venir las patatas, los pimientos, las berenjenas, las lechugas... Tengo todo el año.

También dedico el tiempo a cuidar a alguien que lo necesita, pero de esto no quiero dar más detalles.

Josefa, què es el que més t’agrada fer?

A mí me gusta ir a pasear, y ahora que voy a disponer de tiempo, lo voy a hacer más a menudo. También me gustan las flores. En casa hay treinta rosales preciosos.

De hecho, yo tengo una afición inconfesable: me gustan las joyas y durante mi vida me he ido comprando algunas, pero no hace mucho me dieron un disgusto muy grande.

Què va passar?

Pues, la noche de fin de año, la noche en que se jubilaba Antonio, entraron a robar en casa y se las llevaron todas menos las que ahora ves, que son las que llevaba puestas aquel día y que son las únicas que me quedaron. Mira, todo eso lo guardaba para mis dos hijas y, ya ves, me las quitaron.

30 Viure no és necessari, el que és necessari és crear (Pessoa).

L’ENTREVISTA

Quin disgust, oi!?

ANTONIO: ¡Imagínate qué regalo de jubilación! ¡Mi última noche en el hospital y entran a robar en casa!

Antonio, després de tants anys de treballar a l’hospital, tens algun consell per compartir?

Oíd, ved y callad. Sed prudentes y amables. Las críticas a veces no llevan a nada y cuantas menos, mejor.

Josefa Que se hagan responsables de su trabajo.

Cada cual que cumpla con lo suyo y que sean amables con todos los compañeros.

No és precisament una bona època per a la bona educació!

Hay un ambiente hostil y agresivo, dentro y fuera del hospital. Sobre todo fuera. En la calle, no hay modales ni educación y la gente está muy crispada. ¡Es una lástima que estemos así!

Trobareu a faltar l’hospital?

ANTONIO: Se echa un poco de menos a los compañeros y son muchos años haciendo lo mismo.

JOSEFA: Sí, pero ahora voy a vivir, porque una también está cansada y quiere retirarse. Todos necesitamos descanso. Aunque los dos estamos la mar de bien, podríamos continuar trabajando, pero también nos conviene tomarnos la vida con más calma.

Anem acabant la trobada mentre recorden una de les mil i una anècdotes de les mil i una nits hospitalàries. A la seva mirada, hi porten els molins i les sèquies de la seva Múrcia natal, que diuen que ara ja no troben a faltar tant, perquè no hi tenen les referències dels pares ni de la resta de la família. A la seva mirada, també hi guarden moltes imatges d’aquest hospital i de la gent a qui aprecien i estimen.

Nosaltres també els trobarem a faltar.

31 Las obras de arte nunca de acaban, sólo se abandonan (Paul Valéry).

LA CUINA DE L’HOSPITAL CRÍTICA GASTRONÒMICA ENRIC DUQUE

Restaurant Àbac.

Dues estrelles Michelin Atès que, des del meu punt de vista, aquest restaurant val per dos, li dedicaré dos espais i serà l’únic recomanat del semestre.

Primer punt, aquest restaurant és únic. Dit això, també he de fer constar que és un d’aquells establiments gastronòmics que s’han de guardar per a ocasions especialíssimes i que s’ho valguin de debò.

Per què? Pel preu i per la categoria.

Situat al començament de l’avinguda del Tibidabo, ocupa l’antiga casa del doctor Andreu, just al costat del parc de La Tamarita.

Només d’entrar-hi, ja te n’adones que ets un privilegiat. Luxe, detalls, atmosfera, tot et convida a ésser optimista i a preparar-te per al gran àpat que s’hi esdevindrà. I a fe que s’hi esdevé. Es pot optar per carta o per degustació. Jo vaig triar carta. Vaig tastar uns tendons de vedella confitats realment extraordinaris i uns pèsols de Llavaneres amb tripeta de bacallà sublims. Després d’unes postres súper, vàrem passar a una sala on es pot fumar, xerrar, relaxar-se i fruir d’un destil·lat o d’un vi de postres extraordinari. No hi ha pressa, estigueu-vos-hi una bona estona i, tot paint, penseu si en sou d’afortunats per haver pogut gaudir d’una jornada gastronòmica única.

FITXA TÈCNICA RESTAURANT ÀBAC Avinguda del Tibidabo, 7 Tel.: 933 196 600 Preu per cap: 100 euros NOTÍCIA GASTRONÒMICA Estic content. M’explico: estava dinant en un restaurant qualsevol i vaig veure que, a la taula del costat, hi havia el Jordi Vila, amo i cuiner de l’Alkìmia, el meu restaurant fetitxe.

Ens vàrem saludar i em va explicar que s’havia quedat, juntament amb un soci (el propietari de l’Espai Sucre), el local de la pizzeria Taxi Key. Taxi Key va ser l’aposta barcelonina de Fabien Martin, el famós pizzer de Llívia. No se’n va sortir. No se sap la raó per la qual les pizzes que feia aquí no valien res, i l’aventura va fracassar.

La voluntat del Jordi i del seu soci és fer les millors pizzes de Barcelona, i també les més originals. Atès que tot allò que fa el meu amic alkimiero ho fa bé, estic segur que les pizzes no en seran l’excepció.

De moment, i per començar, se’n va un mes a Itàlia a aprendre a preparar-ne la massa autèntica i ja té un munt d’idees sobre com seran les que hi haurà al seu establiment.

Confesso que les pizzes no són el meu fort, però sóc capaç d’aficionar-m’hi, si les fa el Jordi Vila.

Crec que inauguraran el local el mes de setembre.

Us en tindré al corrent.

MORANDI

32 Era tan inteligente que carecía de vanidad (Thomas Stearns Eliot).

LA CUINA DE L’HOSPITAL

CONILL ROSTIT AMB RISSOTO EVA BENEDICTO

Ingredients: Conill (espatlla i costelleta) Arròs Formatge parmesà Mantega Pastanaga, carbassó i porro Surimi Julivert i romaní Elaboració: Introduïm el conill al forn (escalfat prèviament a 180 o 190º) col·locat en una safata amb oli. Hi tirem també un raig d’oli per sobre i ho deixem coure durant uns sis minuts.

Per fer el rissoto, agafem una cassola, hi posem mantega (una nou) i uns 80 o 90 grams d’arròs per persona. L’anem remenant durant uns tres o quatre minuts i hi anem afegint aigua a poc a poc. S’ha d’anar mullant el doble del volum de l’arròs i anar barrejant els ingredients. Cal tornar-hi a afegir aigua quan l’arròs s’espesseixi i repetir-ho fins a unes set vegades. Ho traiem del foc i hi afegim el parmesà laminat.

En una paella, hi posem mantega i hi saltegem les verdures. Ho traiem del foc i hi afegim els trossets de surimi.

Tallem el julivert i les flors de romaní tot ben petit i ho fregim amb l’oli que ens ha sobrat de la safata del conill.

Emplatar: En un cèrcol, hi posem les verdures i, per sobre, les costelles del conill.

Al costat, hi col·loquem l’arròs ajudant-nos de dues culleres i ho reguem tot amb el suquet per sobre l’espatlla del conill. Ho decorem amb herbes i ho aromatitzem amb oli de tòfona. Si cal, hi afegim sal i pebre.

33 La música es el arte del tiempo (Stravinski).

LA CUINA DE L’HOSPITAL

MÉS ENLLÀ DELS SENTITS He intentat expressar (Van Gogh) JORDI CABEZAS

EL FORAT DEL PANY Pati del Gall, 11 - Tel.: 938 924 236 elforatdelpany@gmail.com 08720 Vilafranca del Penedès (Barcelona)

34

Obert de dimecres a diumenge a partir de les set de la tarda.

A la dècada de 1990, el Josep i la Pepi, després d’haver treballat en diverses tasques, van anar covant una idea que cada dia esdevenia més sòlida gràcies a la passió compartida: van decidir que crearien un negoci propi.

Finalment, l’any 1997, van obrir un restaurant que van anomenar El Forat del Pany, que era el fruit d’allò que cercaven.

Un lloc dissenyat per entretenir i educar els sentits, on la creativitat de la gent també hi tingués cabuda.

Una sala de festes amb música en viu, sessions de discjòquei, exposicions, teatre…, i on es pogués quedar per sopar.

Disposen d’una carta interessant i assequible per a totes les butxaques, cosa força atractiva atesos els temps que corren.

L’espai d’un fOrat En una sala a nivell i una a dalt que els músics utilitzen de camerino, s’hi concentren els diferents elements: un servei de barra, un menjador amb múltiples taules que acullen parelles i colles, una cuina i un escenari molt acollidor que atorga màgia a la sala.

Les parets cobren vida amb obres pictòriques i fotogràfiques que han anat compilant. La il·luminació tènue i la bona acústica de la sala acaben d’arrodonir un espai que es presta a ser observat.

Pel Forat del Pany, hi ha passat un gran nombre d’artistes, principalment dels Països Catalans. Alguns amb més repercussió que d’altres, però no per això menys interessants. També s’hi han pogut veure grups musicals, cantautors, companyies de dansa, de teatre, narradors, discjòqueis, exposicions, etc.

Al llibre de visites de què disposen des de l’any 2000, en acabar l’actuació, el públic hi pot anotar les seves observacións i dedicatòries, i dono fe que, només fent-li una ullada, hi vaig trobar frases dignes d’una obra poeticomusical.

De mica en mica, et vas adonant que deixes d’ésser-ne un client més. T’hi sents convidat i el moment et convida a repetir l’experiència.

L’equip que formen el Josep, la Pepi, el Miquel i la Laia apunten vers una mateixa direcció: gaudir i fer gaudir.

InQuiEtuDs d’uN fOrat iNqUieT Són conscients de la feina cultural que, gairebé sense recursos i des de l’anonimat, s’està duent a terme gràcies a persones joves i no tan joves.

Troben que no se’ls dóna gaire suport des de les institucions competents.

També estan agraïts a tothom qui ha anat fent realitat El Forat del Pany, participant activament en diverses matèries culturals.

Llocs com la llibreria L’Odissea i l’Ateneu Popular X, entre d’altres, també n’han estat un referent.

La situació actual de crisi econòmica en la qual es troba immersa la gran majoria de persones, ha donat lloc a buscar alternatives més assequibles, però que no deixen de ser enriquidores.

Per això, s’intenta alimentar el cervell tant com l’estómac, o potser encara més.

Cadascú fa una lectura diferent i única dels espais que conformen aquest local i els estímuls afloren de maneres molt diverses. Tal com ells diuen: «El lloc és la gent i totes les mans són importants».

QUE VAGI DE GUST! No es la inteligencia, sino la necesidad la que se obstina (Sòfocles).

BREUS HELENA MESTRE

XVI CURSA DE LA SANITAT CATALANA

PLA ESTRATÈGIC. HORITZÓ 2011

Aquest any, s’ha superat el rècord d’inscrits a la cursa, amb 425 participants. Han estat set els corredors de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès que s’han desplaçat a Can Ruti: Fàtima Becerra, Marta Amat, Sergi Farreras, Blai Borrell, Jordi Resa, Gerard Fraire i Jordi Massana. Cal destacar la segona posició assolida per la Fàtima en aquesta edició en la categoria de veteranes i l’excel·lent tercera plaça per equips aconseguida en categoria femenina. Moltes felicitats a tots!

Durant l’any 2008, prop de dues-centes persones, companys i companyes de l’Hospital, gent representativa d’entitats del nostre entorn i representants de malalts i familiars, han estat analitzant la situació de l’Hospital, interna i externa, els seus punts forts i febles, i buscant, entre tots, les actuacions que cal realitzar en els propers tres anys.

Aquests darrers mesos, s’han ordenat i s’han prioritzat les més de dues-centes propostes d’objectius i d’accions operatives que han sorgit. El consell rector del CSAP va aprovar formalment el nostre pla estratègic en la reunió que va mantenir el mes de maig. També es presenta formalment a tots els treballadors.

El seguiment i la valoració de les activitats realitzades per reorientantles, si és necessari, el realitzarà el Grup de planejament juntament amb la direcció. També és previst que, periòdicament, mitjançant la Intranet, es vagi actualitzant tot el que s’ha fet, de manera que, tots els que ho vulguem, puguem conèixer en quina fase de desenvolupament es troben els objectius i les accions previstes.

ANIVERSARIS I UNA MICA D’HISTÒRIA El mes de març, va fer vint-i-cinc anys que es va posar en marxa a Vilafranca el Servei de Tocoginecologia. Va ser a l’edifici antic i va suposar un pas molt important perquè el centre evolucionés fins a la consideració d’un hospital comarcal tal com l’entenem ara. Fins llavors, les dones de l’Alt Penedès havien d’anar a parir a Barcelona, fer-ho a Vilafranca, sense les mínimes condicions de seguretat, o a la medicina privada. Des d’aleshores, ja han nascut al nostre hospital 11.900 nens i nenes.

Juntament amb la inauguració del Servei de Tocoginecologia, també es va començar a tenir obert el laboratori les vint-i-quatre hores del dia, així com el Servei d’Admissions. Fins llavors, l’edifici era tancat de les 10 del vespre a les 8 del matí. En la mateixa línia, val la pena destacar que, al maig de l’any 1989 (ja fa vint anys), va començar l’activitat de Treball Social a l’Hospital.

Vist amb la perspectiva que ofereixen els anys, que tampoc són tants, els canvis que s’han produït a la nostra institució són molt importants i han modificat substancialment la qualitat de vida dels ciutadans de l’Alt Penedès. Tots, amb més o menys mesura, ens en podem sentir partícips i orgullosos.

NOU SISTEMA DE FUNCIONAMENT A URGÈNCIES Al març, va començar un nou sistema de triatge a Urgències. Té com a objectiu classificar els pacients per tal que siguin atesos en funció de la seva gravetat, la qual cosa permet oferir una resposta assistencial més bona.

Seguint el programa andorrà de triatge (PAT), aquest model es basa en la classificació dels malalts que acudeixen al servei i la valoració inicial l’efectua un diplomat d’infermeria. El programa ofereix un informe final amb cinc nivells de valoració, de més a menys gravetat, i estableix uns màxims ideals, el temps d’espera de visita mèdica posttriatge.

El pla funcional també ha previst una redistribució dels fluxos de pacients entre els diferents especialistes, una informació més bona per als malalts que s’esperen per ser visitats, i per als acompanyants sobre l’evolució dels seus familiars. També es farà una remodelació de la sala d’espera del servei, que s’ampliarà sectoritzada per nivells.

Tot plegat, junt amb el compromís de les persones implicades, ha de suposar una millora important en el funcionament d’Urgències.

35 La fuerza nace por obra de la retención y muere por la libertad (Leonardo da Vinci).

BREUS

COMISSIÓ DE COOPERACIÓ. Sorteig Del Quadre El dia 23 d’abril passat, coincidint amb la festa de Sant Jordi i l’aniversari de l’Hospital, es va sortejar el quadre cedit per l’artista Antoni Sierra a la Comissió de Cooperació Sanitària de l’Hospital, exposat a la recepció del nostre edifici. Els beneficis seran destinats a projectes de cooperació i impulsats per la comissió.

RECOLLIDA D’ALIMENTS I SABÓ Durant els mesos de desembre de 2008 i gener de 2009, es van recollir, a les recepcions de l’Hospital, aliments i material d’higiene per col·laborar amb Càritas de Vilafranca i l’ACCAPS. Totes dues associacions han transmès el seu agraïment per l’aportació feta, que va ser prou significativa. La Comissió de Cooperació Sanitària de l’Hospital, que és qui va impulsar la iniciativa, té la voluntat de repetir l’experiència.

DONACIÓ DE SANG A L’HOSPITAL Cada tres mesos, des de les deu del matí fins a les dues del migdia i des de les cinc de la tarda fins a les nou del vespre, al passadís de l’Hospital, hi haurà la possibilitat de fer donació de sang. El Banc de Sang i Teixits va acordar-ho amb la nostra institució per aconseguir el màxim nombre possible de donacions a la nostra zona.

AGRAÏMENT DELS XICOTS DE VILAFRANCA Dos representants dels Xicots de Vilafranca varen voler agrair a l’Hospital la col·laboració que han rebut al llarg d’aquests anys, tant per l’atenció rebuda en els casos de caigudes i lesions dels castellers, com en la cessió de l’espai del passadís per instal·lar-hi l’exposició que varen fer amb motiu dels seus vinti-cinc anys.

Per fer explícit aquest agraïment, el president i dos membres més de la junta van fer entrega, al gerent de l’Hospital, de dues fotografies emmarcades de la torre de vuit i el tres de vuit, els castells més emblemàtics que la seva colla ha aconseguit fins ara.

36 La música es la que unifica (Seu-ma-Tsen).

ENIGMES VERBALS XAVIER BOTET / ENRIC DUQUE

79. Espasme que hom pateix quan fa massa calor (7 lletres).

80. Emperador amb presència al Tarragonès i a Bizanci (9 lletres).

81. Igualat i quiet (9 lletres).

82. Rei grec acusat de trencar una lletra (7 lletres).

83. Semblant a un cavall agosarat (10 lletres).

84. Personatge de l’Odissea espantat per culpa nostra (7 lletres).

85. Aturat per culpa d’una nota posseïda (8 lletres).

86. Està farcit, per això ha deixat de córrer (7 lletres).

87. Menysprea religiosament (7 lletres).

88. Estavella el seu vehicle a l’espai exterior (8 lletres).

89. Dona malenconiosa (7 lletres).

90. Ferrocarril de la Generalitat esmicolat (7 lletres).

SOLUCIONS AL NÚMERO ANTERIOR: Parlamentària, esmaperduda, crema, castellà, fanàtics, magrebina, ensurt, castell, Milú, catadora, fagot, patinet, parodiar, novell, espasa, sortirem, apàtic, senador, petxines.

Com hi podeu col·laborar A l’apartat A debat, s’hi publiquen reflexions per avançar en la discussió de qüestions d’interès assistencial i professional.

En viu és la secció destinada a acollir articles de caràcter científic i assistencial.

Què fem és la manera de presentar l’activitat que desenvolupen determinats serveis, unitats, comissions, grups de treball, etc. que potser no són prou coneguts per part de tothom.

A Llocs i viatges, s’hi parla tant d’aquell desplaçament a l’altra banda de món, com del racó tan proper que sovint no coneixem gens.

Escrivim és l’espai reservat a la creació literària i filosòfica més personal, però amb una voluntat de projecció pública.

Us recomano, us el recomanem. Per què no podem aconsellar als altres sobre els petits plaers que ens atorguem a nosaltres mateixos?

Hi ha alguna persona de la casa que cregueu que es mereix L’entrevista?, proposeu-nos-la o feu-la-hi vosaltres mateixos.

Teniu alguna Col·lecció privada que vulgueu fer pública? Voleu participar a fer-nos passar l’estona amb els Passatemps?

Els Breus són el recull de les notícies dels mesos anteriors. Més que novetats, constitueixen un recordatori, perquè: «El que està escrit és el que perdura».

També esperem que ens feu arribar citacions cèlebres noves que puguem incloure als peus de pàgina.

Extensió recomanada dels articles

Imatges

Per facilitar la confecció de la revista, hem pensat que l’extensió idònia dels articles està entre una i dues pàgines. Per als articles d’una pàgina, heu d’escriure al voltant de 2.700 caràcters (comptats incloent-hi els espais) i molt millor si els acompanyeu d’una foto o una il·lustració. Per als articles de dues pàgines, no passeu dels 6.000 espais i de dues imatges. Si feu un article de creació, esteu eximits d’il·lustrar-lo. I recordeu de signar-lo i de posar-hi el servei on treballeu.

Pel que respecta a les fotos o il·lustracions, és millor que ens les feu arribar en paper. Si es tracta d’imatges digitals, recordeu que cal que tinguin prou resolució (serà perfecte si són 300 ppp a mida real i en format JPEG o TIFF). Les imatges que es poden baixar d’Internet —encara que es vegin prou bé per pantalla—, habitualment són d’una qualitat insuficient i, quan s’imprimeixen, no queden gaire clares. Tingueu en compte els drets d’autor de les fotografies que envieu.

37 Si tu ets, sigues. Això és tot! (R. Panikkar).

taní m. Component del vi d’acció astringent que procedeix de les parts sòlides del raïm. Li dóna atributs sensorials, especialment pel que fa al gust i a la coloració fosca dels vins negres, i és un dels causants de la sedimentació. La sensació astringent disminueix a mesura que el vi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin Diccionari del vi. Xavier Rull.

Universitat Rovira i Virgili Enciclopèdia Catalana, 1999 © Consorci Sanitari de l’Alt Penedès Espirall, s/n 08720 Vilafranca del Penedès Tel. 93 818 04 40 revista@csap.scs.es Equip de redacció Margarita Andreu Jordi Cabezas Cristina Canals Teresa Cuscó Adolf Descalzi Raquel Fernández Manuel Guadarrama Antoni Llovet Helena Mestre Merce Peral Rosa Rovira Maquetació i Impressió Gràfiques Imprès Ràpid, S.L.