Taní 10 by Consorci Sanitari de l'Alt Penedès

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página C1

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

Debat Maltractaments a les persones grans En viu Jean Watson, l’escola del caring Procediments quirúrgics a l’orella mitjana El progrés de la medicina La peritiflitis de Léon Gambetta Què fem La base del SEM a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès Escrivim Llocs i viatges De viatge per Califòrnia Us recomano Reflexions Cooperació Comissió de Cooperació i Promoció de la Salut Desembre de 2008 Núm. 10

L’entrevista Montse González, directora mèdica La cuina de l’hospital Breus Passatemps

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página C2

La Gran Ona de Kanagawa, de Katsushika Hokusai (Obra realitzada entre 1823 i 1829, forma part de Les 36 vistes del Mont Fuji)

Tranquilo, sereno y firme como el monte Fuji encumbrado en el cielo sobre el mar oriental. Zen.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 1

Núm. 10 • Desembre de 2008

Editorial 2

Debat Maltractaments a les persones grans

5 7

En viu Jean Watson. L’escola del caring Procediments quirúrgics a l’orella mitjana

El progrés de la medicina La peritiflitis de Léon Gambetta

Què fem La base del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès

11 13 15 17 19 21 22 24

Escrivim El cuento de Navidad. Sólo quiero decirte: ¡Feliz Navidad! Anatomía comparada Las crónicas de Croan. El Inframundo BAR-68 Sensualitat? Obre els ulls, apaga la televisió Astronomia. Més enllà dels sentits Som i serem

Llocs i viatges De viatge per Califòrnia

28 29 30

Us recomano María y yo Conte popular Avui parlarem del... joc del go

32 33 36

Reflexions 25 anys de treball. Molts agraïments! El misterio de la incertidumbre A medio camino

Cooperació Comissió de Cooperació i Promoció de la Salut

L’entrevista Montse González, directora mèdica

La cuina de l’hospital Canelons de pinya farcits de cranc amb tomàquet confitat a l’aroma de romaní

Breus

Com hi podeu col·laborar

Enigmes verbals

a pressa és un concepte occidental i viure sense córrer, anar tranquil i tenir temps és fa molt difícil a la nostra societat. La frase a peu de pàgina de l’interior de coberta d’aquest número motiva aquesta petita reflexió i alhora ens convida a buscar una mica de temps per fer una lectura plàcida a la revista TANÍ que tenim a les nostres mans per gaudir una vegada més de les generoses col·laboracions: experiències, relats, recomanacions, records, vivències, reflexions... Podríem dir que aquest material sensible que número rere número anem recollint dóna forma a la història més personal de l’Hospital, deixant-ne constatació vital i il·luminant la nostra ànima col·lectiva. Bona lectura i bones festes! ■

Llibre. Anselm Kiefer.

4/12/08

18:25

Página 2

DEBAT

Taní núm. 10

Maltractaments a les persones grans M. JOSÉ GARCIA. COMITÈ D’ÈTICA ASSISTENCIAL

ELS

DIES

CELEBRAR A

2 D’ABRIL PASSATS ES VA BARCELONA el 7è Curs

sobre Violència Domèstica: Maltractament a les Persones Grans, organitzat per l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Els ponents, que procedien de diferents àmbits i disciplines, com ara psiquiatria, cirurgia, treball social, psicologia, infermeria, medicina interna, biologia, geriatria... van posar de manifest que l’abordatge del maltractament a la gent gran, com qualsevol tipus de maltractament, implica tots els professionals i s’ha de fer des d’un treball en equip. L’abordatge interdisciplinari és una condició fonamental. El maltractament a les persones grans és segurament el tipus de

El maltractament a les persones grans és segurament el tipus de maltractament més desconegut. És un problema que s’amaga, que es pot dissimular, és una realitat oculta, i fer-lo visible és el primer repte.

maltractament més desconegut. És un problema que s’amaga, que es pot dissimular, és una realitat oculta, i fer-lo visible és el primer repte. Encara que possiblement sigui el més freqüent i que l’estructura de la població en el futur faci pensar que serà un problema creixent, se’n desconeixen les xifres reals al nostre entorn perquè n’hi ha pocs estudis. En altres països s’ha trobat que les taxes de prevalença de maltractament en la comunitat a persones majors de 65 anys són del 3% al 4% i la incidència anual de l’1%. La primera part de les jornades es va centrar a definir què s’entén per maltractaments a les persones grans, els àmbits on es donen i els tipus de maltractaments que hi ha. Definició de maltractament Hi ha moltes definicions en funció dels diferents autors. Les definicions amb més consens són les de la Declaració d’Almeria i de la Declaració de Toronto: “Qualsevol acte o omissió que genera un dany, intencionat o no; que es produeix en el medi familiar, comunitari o institucional; que vulnera o fa perillar la integritat física o psíquica, el principi d’autonomia o la resta dels drets fonamentals de l’individu, i que es pot constatar de manera objectiva o percebre de manera subjectiva

Allò que s’obté amb violència només es pot mantenir amb violència. Mahatma Gandhi.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 3

DEBAT

Aquestes definicions contenen els elements que s’han de considerar en parlar dels maltractaments a la gent gran, fan referència al fet que poden ser intencionats o no, inclouen com una forma de maltractament la vulneració dels drets fonamentals de qualsevol ésser humà o dels principis de la bioètica (principi d’autonomia) i fan referència, així mateix, al dany que generen i a l’àmbit on es produeixen.

independentment de la intencionalitat o no de l’entorn en què es produeix” (Almeria 1995). “Acció única o repetida, o la manca d’una resposta adequada, que es produeix en qualsevol relació en què hi ha una expectativa de confiança i que provoca danys o angoixa a una persona gran” (Toronto 2002). Aquestes definicions contenen els elements que s’han de considerar en parlar dels maltractaments a la gent gran, fan referència al fet que poden ser intencionats o no, inclouen com una forma de maltractament la vulneració dels drets fonamentals de qualsevol ésser humà o dels principis de la bioètica (principi d’autonomia) i fan referència, així mateix, al dany que generen i a l’àmbit on es produeixen.

viuen al mateix domicili que la persona gran o que tenen una relació de confiança amb ella. Medi institucional Els maltractaments es donen en institucions públiques o privades. Poden ser establiments que ofereixin serveis sanitaris, sociosanitaris o socials. La diferència amb els que es produeixen en el medi familiar és que els autors dels actes de maltractament institucional són persones que tenen l’obligació legal o contractual de donar atenció i protecció a les persones grans. Medi social o estructural Fa referència als maltractaments procedents de les diverses administracions i d’altres estructures socials que, amb el seu funcionament i el seu tracte, marginen les persones grans. Són les pensions baixes, les barreres arquitectòniques, els impediments burocràtics per accedir a recursos socials...

Tipus de maltractament La classificació més acceptada i que té el suport del National Center on Elder Abuse és: • abús físic • abús sexual • abús psicològic/emocional • abús financer/econòmic (explotació) • negligència • abandó • autonegligència • vulneració dels drets En general es dóna més d’un tipus de maltractament a la vegada. El principi d’autonomia i les persones grans Les implicacions ètiques del maltractament a les persones grans eren el tema central d’una de les taules rodones. A partir de l’exposició d’un cas pràctic, es va posar de manifest que en l’atenció als maltractaments a vegades entren en contradicció els principis bàsics de la

Àmbits on es produeix el maltractament Medi familiar Els autors d’aquest tipus de maltractament són les persones que

Aquell que mira cap enfora, somnia. Aquell que mira cap endins, desperta. Carl Jung.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 4

DEBAT

freqüència, severitat i intencionalitat del maltractament. Però també s’ha de garantir i respectar la seva autonomia. Tot un repte. Per acabar d’arrodonir una jornada interessant, l’última taula rodona, amb el tema “La vellesa”, va tenir uns ponents de luxe, tres membres de la família Broggi: el Dr. Moisès Broggi, el Dr. Marc Broggi i el director de teatre Oriol Broggi. ■

bioètica: principi d’autonomia, principi de no-maleficència, principi de justícia i principi de beneficència. Principi d’autonomia El principi d’autonomia ens obliga a considerar que totes les persones són, per principi i mentre no es demostri el contrari, capaces de prendre decisions respecte a l’acceptació o el rebuig de tot el que afecti el seu projecte vital.

El principi d’autonomia ens obliga a considerar que totes les persones són, per principi i mentre no es demostri el contrari, capaces de prendre decisions respecte a l’acceptació o el rebuig de tot el que afecti el seu projecte vital.

Ningú negaria aquest principi a les persones grans. Però en la realitat les persones grans estan més tutelades que respectades i més dirigides que orientades. S’ha de tenir clar que no és possible fer el bé a ningú (principi de beneficència) sense respectar la seva autonomia. El fet de tenir un dèficit auditiu, un temps de resposta més lent, una comprensió més lenta de la informació, no les incapacita per prendre decisions sobre la seva salut i sobre com volen viure. És cert que en moltes ocasions depenen dels altres (familiars, cuidadors professionals...) per fer activitats quotidianes, però la incapacitat del pacient per fer-les no significa incapacitat per decidir i amb freqüència s’hi associa. És a dir, davant la sospita d’una situació de maltractament s’han de valorar les següents qüestions: la seguretat de la persona gran, el seu estat de salut, cognitiu i funcional, el suport familiar i els recursos socials de què disposa, i la

Crec que no hi ha res més artístic que estimar veritablement la gent. Vincent van Gogh.

4/12/08

18:25

Página 5

EN VIU

Taní núm. 10

Jean Watson. L’escola del caring YOLANDA PIÑOL CALLAU

EL MARC DE LA

JORNADA INTERNA-

La Humanització de la Cura, que va tenir lloc a Barcelona l’abril de 2007, les professionals interessades a contribuir a afrontar el repte de la humanització de l’assistència vam poder gaudir de la participació de tres teòriques de la infermeria: • Dra. Patricia Benner, de la Universitat de Califòrnia, San Francisco. La seva ponència va descriure que cal humanitzar la formació d’infermeria per a una pràctica complexa de la cura mitjançant la integració de tres aprenentatges: l’habilitat del comportament ètic, el bon judici clínic i la utilització dels coneixements científics. • Dra. Kathleen A. Bower, directora de The Center for Case Management South Natick, Massachusetts. La seva sessió es va centrar en la gestió de les cures de les persones. Per a ella, la gestió de les cures és el procés que assegura que les persones rebin les cures adequades, en el moment precís i en el lloc correcte. Es fonamenta en la personalització de la cura i en l’estandardització. • Dra. Jean Watson, professora d’infermeria, agregada a la càtedra Murchinson-Scoville en Ciència de la Cura a l’Escola CIONAL

d’Infermeria de la Universitat de Colorado. La seva ponència es va centrar en el model de la ciència del caring. A continuació desenvoluparé la seva teoria perquè ens ofereix una fonamentació ètica i filosòfica per a la infermeria d’avui. Com diu R. Alcoberro, “és la filòsofa que millor ha interpretat des de l’interior mateix de la professió les implicacions del principi de la cura”. Margaret Jean Watson (1940) és una de les teòriques contemporànies més importants de l’ètica d’infermeria i pertany a l’escola del caring. El caring és una dimensió de l’acte de tenir cura des d’una perspectiva fenomenològica, és a dir, el fet de tenir cura com a fenomen subjectiu que ens porta a preocupar-nos per les experiències dels altres. Altres autors d’aquesta es-

Margaret Jean Watson (1940) és una de les teòriques contemporànies més importants de l’ètica d’infermeria i pertany a l’escola del caring.

Cuando se vive con locos, es preciso también aprender a ser insensato. Alejandro Dumas, pare.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 6

EN VIU

cola són Mayeroff, Leininger, Roachi Gilligan. Mayeroff diu “quan jo practico el caring, la meva conducta està basada en el profund respecte als drets de la persona”. L’aportació bàsica de Watson és la identificació dels carative factors, factors de la cura, regits per un sistema de valors humanista i altruista. Els carative factors originals els va establir l’any 1979 i posteriorment els va fer evolucionar cap al procés de caritas clínic, l’any 2000. Els deu principis originals són els següents: 1. Desenvolupament d’un sistema de valors humanista i altruista. 2. Basat en un sistema de creences i esperança. 3. Sensibilitat al jo i als altres. 4. Desenvolupar la relació d’ajuda i de confiança. 5. Acceptació de l’expressió de sentiments positius i negatius. 6. Utilització del mètode científic per a la resolució de problemes. 7. Desenvolupar l’ensenyamentaprenentage transpersonal. 8. Creació d’un ambient físic, mental, sociocultural i espiritual de suport i protecció. 9. Assistir en la satisfacció de les necessitats humanes. 10. Considerar els factors existencials i fenomenològics. Un altre aspecte de la seva teoria és la “relació transpersonal” entre la persona i la infermera, que té com a objectiu protegir i preservar la dignitat de la persona i que es basa en el compromís ètic i l’actitud caring. Aquest contacte entre la persona i la infermera té lloc en el “mo-

ment caring”, que constitueix un moment de contacte humà profund on s’han de fer servir el llenguatge no verbal, la intuïció, els pensaments, les accions, els sentiments i l’energia necessària per contactar amb l’altra persona. Com diu Alcoberro, en la teoria de Watson hi ha implícita “tota una filosofia de la professió d’infermeria i de la bioètica en general com a teoria de la cura”. I és en l’ètica de la cura on Watson fa una aportació essencial. Si davant els tres principis generals que regulen l’ètica aplicada, el principi de beneficència, el d’autonomia i el de justícia, ens preguntem: què faig per actuar d’una manera ètica?, des de l’ètica de la cura ens preguntaríem: com ha d’interactuar la infermera amb la persona que ha de rebre les cures? En relació amb això, la professora Anne Davis diu que un dels reptes de les infermeres per al segle XXI és clarificar el

concepte de tenir cura, les seves dimensions, atributs, actituds necessàries i com es pot aprendre. ■ Bibliografia • http://www.nursing.ucdenver. edu/ faculty/caring.htm • http://alcoberro.info/V1/ bioetica.htm • Davis, Anne. El cuidar y la ética del cuidar en el siglo XXI: qué sabemos y qué debemos cuestionar. Barcelona: Col·legi d’Infermeria de Barcelona, 2006. Disponible a: http://www.coib.org

Començant per la dreta, assegudes: Dra. Watson, Dra. Benner i Dra. Bower.

El discípulo preguntó al maestro, ¿Cuál es el significado más profundo del budismo? Y el maestro le contestó con una reverencia. Proverbio Zen.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 7

EN VIU

Procediments quirúrgics a l’orella mitjana ANTÒNIA BRAVO I MARTA SINDREU. BLOC QUIRÚRGIC I 21 D’OCTUBRE D’ENGUANY es va celebrar el VII Congrés Nacional d’Infermeria en ORL a Tarragona, on vam presentar la comunicació Estandarización de los procedimientos quirúrgicos de enfermería en el oído medio. Amb aquesta comunicació hem volgut donar a conèixer el treball sobre l’orella mitjana que actualment podeu veure i consultar a la pàgina web del nostre hospital (www.csap.es) amb el títol Infermeria quirúrgica en ORL. L’activitat quirúrgica que es practica en un hospital comarcal com el nostre és molt variada. Al bloc quirúrgic, el personal d’Infermeria fa rotació entre l’àrea de reanimació i les diferents especialitats quirúrgiques. Aquesta variació suposa que el personal ha de tenir un ampli coneixement de totes les especialitats i els seus procediments quirúrgics. Aquest treball, amb la motivació principal de donar una visió exhaustiva i minuciosa de la cirurgia

EL 20

d’orella, es presenta en format de pàgina web com una eina de consulta pràctica i interactiva. Hem aprofitat la incorporació de les noves tecnologies a la pràctica assistencial per facilitar la formació del personal d’Infermeria i això ha de repercutir, sens dubte, en una millor atenció als nostres pacients. Està adreçat tant a les infermeres de l’àrea quirúrgica com a les de les unitats d’hospitalització. Inclou un breu repàs a l’anatomia i patologia de l’orella mitjana, les atencions d’infermeria mitjançant un pla de cures que utilitza els diagnòstics d’infermeria de la NANDA, la Classificació d’Intervencions d’Infermeria (NIC) i la Classificació de Resultats d’Infermeria (NOC), relacionant-los entre si, la descripció de tot l’utillatge i instrumental utilitzat i, finalment, la descripció detallada dels procediments quirúrgics. La realització del treball en general i de la recollida d’imatges en particular ha estat, igual que la cirurgia a la qual fa referència, un procés lent i minuciós en què

s’han invertit grans dosis de temps i paciència. El nostre agraïment des d’aquestes línies a tots els qui l’han fet possible. ■

Drenatge transtimpànic.

Pròtesi en una timpanoplàstia.

Intrumental específic.

Cadena ossicular

El principal inconveniente de ser fusilado es que hay que madrugar. Carlos Fuentes.

4/12/08

18:25

Página 8

EL PROGRÉS DE LA MEDICINA

Taní núm. 10

La peritiflitis de Léon Gambetta KGV

LÉON GAMBETTA

VA SER UN ADVOCAT I

POLÍTIC FRANCÈS.

Nascut l’any 1838, va ser opositor de l’emperador Lluís Napoleó i propugnava la separació de l’Església i l’Estat, la llibertat de reunió i la desaparició dels exèrcits permanents. França el va nomenar primer ministre el 1881. El desembre de 1882, mentre es recuperava d’una ferida accidental a la mà per arma de foc, es començà a queixar de dolor a la zona inferior dreta de l’abdomen. Es va consultar els metges de més prestigi de l’època, que recomanaren tractament amb laxants i lavatives. L’estat de salut del senyor Gambetta anava empitjorant, presentava febre, crisis de dolor, còlics, nàusees i vòmits. La seva paret abdominal estava cada vegada més tensa i al mínim contacte li produïa intensos dolors. Li administraren més laxants, que no feien més que martiritzar el pobre il·lustre malalt. La peritonitis era evident i actualment indicaríem una intervenció quirúrgica urgent. En aquella època no ho tenien tan clar. La culpa era de la peritiflitis (nom de l’apendicitis en aquells temps). Es pensava que primer hi havia una inflamació de tot el bu-

dell dret i finalment es localitzava a l’apèndix. Aleshores els metges no s’atrevien a indicar la cirurgia. Davant de tanta indecisió per part dels metges, el darrer dia de 1882 Léon Gambetta expirava. Aquesta evolució es la que patien molts pacients anònims. Avui sabem que la intervenció per apendicitis aguda és una de les intervencions més freqüents als serveis d’Urgències dels hospitals. És un acte que els cirurgians amb la seva habilitat fan fàcil, motiu pel qual moltes vegades no és prou valorat. L’apendicectomia evita una mort tan horrible com la descrita. No va ser fins al 1886, a la reunió de l’American Medical Society de Boston, que el Dr. Reginald Herbert Fitz, professor d’anatomia patològica, després de centenars d’autòpsies comprovà que el focus d’inflamació inicial era l’apèndix i que posteriorment s’estenia cap al cec i el peritoneu, ocasionant la peritonitis. Va proposar el nom d’apendicitis i la cirurgia precoç, a l’inrevés del que es pensava fins aleshores. Els pioners de la cirurgia apendicular van ser Morton, McBurney i Murphy. ■

Léon Gambetta (1838-1882). Alphonse Legros.

El saber pot comunicar-se, però la saviesa no. Hermann Hesse.

4/12/08

18:25

Página 9

QUÈ FEM

Taní núm. 10

La base del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès MARTA OLIVÉ

un avís alerta l’equip del SEM de Vilafranca. Plou molt. Un minut més tard, l’ambulància surt de la base per anar a fer l’assistència in situ. Es tracta d’una possible intoxicació en una població propera a la capital de la comarca. A l’arribada al lloc hi ha una unitat de suport vital bàsic (USVB) atenent dins l’ambulància persones amb signes d’intoxicació lleu (mareig, nàusees, vòmits i cefalees); els bombers i la policia arriben en aquell mo-

SÓN

LES

DEL MATÍ,

De gener a octubre de 2008, la base SEM de Vilafranca del Penedès ha efectuat 811 assistències d’urgències i emergències i 71 trasllats interhospitalaris de pacients crítics.

ment. Ningú no sap si hi pot haver més afectats. Els bombers entren a la casa amb els seus equips de protecció i van obrint portes i finestres per airejar-la bé, alhora que s’asseguren que no hi ha cap persona. A l’interior d’una habitació localitzen més persones inconscients i una de molt marejada. Baixen a buscar l’equip del SEM i porten amb ells el noi marejat. Continua plovent. Els tècnics de les USVB es queden atenent els afectats que són a les unitats (ha arribat al lloc una segona USVB), mentre que la infermera i els dos tècnics, un cop confirmen que la zona és segura, pugen a valorar la situació i, tot seguit, informen la Central de Coordinació del SEM i sol·liciten més recursos. Confirmen l’estat greu d’alguns afectats i, conjuntament amb tècnics de les USVB i els bombers, inicien l’assistència als malalts. Una estona més tard arriben dues USVB més, una de suport vital avançat (USVA) i el cap territorial del SEM. Una vegada estabilitzats els afectats i la Central de Coordinació ha contactat amb els

El sentit de les coses no es troba en les coses mateixes, sinó en la nostra actitud cap a elles. Antoine de Saint-Exupéry.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 10

QUÈ FEM

hospitals receptors per informar del nombre i l’estat dels malalts, s’inicia el trasllat. Ja a l’hospital, s’ha confirmat la sospita diagnòstica inicial. Finalment hi ha hagut afectats tractats a urgències del nostre hospital i algun ha requerit trasllat per a tractament en un altre centre. Malgrat la reanimació cardiopulmonar avançada practicada in situ, una persona ha resultat morta. A l’Alt Penedès hi ha una base del Sistema d’Emergències Mèdiques, el SEM, situada a l’HCAP des de juny del 2006. La base, amb professionals de guàrdia les 24 hores del dia els 365 dies de l’any, és l’encarregada d’atendre les alertes d’urgències i emergències sanitàries de la comarca i en algunes ocasions de comarques veïnes (Garraf, Baix Penedès i Anoia), rebudes a la Central de Coordinació del SEM mitjançant una trucada al telèfon 061 o bé al 112. Els avisos arriben en qualsevol moment del dia o de la nit. S’ha d’estar sempre alerta perquè un bon temps de resposta és vital per a la persona que requereix l’assistència.

L’equip del SEM de Vilafranca, format per dos tècnics de transport sanitari i un infermer/a, es desplaça al lloc de l’incident, coordinat amb la Central del SEM, amb una ambulància de suport vital avançat (SVA) equipada amb el material electromèdic i farmacològic necessari per portar a terme maniobres d’SVA i d’assistència al pacient crític de qualsevol etiologia, tant en cas d’assistència in situ com de trasllat interhospitalari. En casos de risc vital, l’assistència en els primers moments de l’emergència és bàsica per al malalt, igual que una bona coordinació i atenció a l’hospital receptor. Aquest temps, guanyat al carrer pels professionals del SEM, és el que ha permès, en aquests darrers anys, reduir la mortalitat en els primers minuts i disminuir la gravetat de les seqüeles que l’incident pot causar a la persona atesa. ■

Entiende la vida como un préstamo que hemos de devolver agradecidos. Séneca.

4/12/08

18:25

Página 11

ESCRIVIM

Taní núm. 10

El cuento de Navidad. Sólo quiero decirte: ¡Feliz Navidad! JOSEP LLUÍS ÀVALOS I GARCÍA. URGÈNCIES

pesar de ser el 24 de diciembre se despertó con un tono vital bajo, no se afeitó. Esa mañana siguió, en su otro trabajo, sin pena ni gloria. Observó, al llegar al hospital, miradas huidizas y cansadas, camillas y más camillas habitadas, ojos en sillas de ruedas frente al control que presionaban, ojos que soportaban la espera observando resigna-

dos. La herencia que recibió el médico en el cambio de turno era, a su parecer, abultada y confusa y ésa era sin duda la peor manera de empezar ese día concreto el turno de trabajo en urgencias. Analizando la lista se estaba quedando atenazado; por más que la miraba una y otra vez, ésta resultaba tozuda: cantidad y confusión. Anteayer, en el turno de noche, una situación humana mal gestionada como siempre por el factor humano y que ahora no conviene considerar, dio al traste con horas previas de trabajo compenetrado. El médico estaba convencido desde siempre de que en el ambiente de trabajo en los turnos de noche había más compañerismo, era más cálido, más compartido por el grupo; estaba convencido, también desde siempre, de que ellos eran transparentes para la gente que trabajaba de día, como si su trabajo no existiera, como si el hospital y la vida durmieran en ese tiempo; todo parecía despertar a las ocho de la mañana y acabar a las diez de la noche; en medio, un limbo de esfuerzo, de mucho esfuerzo, poco valorado.

És sense dubte molt més fácil enfrontar-se a la desgràcia, al deshonor i a la pèrdua de l’ànima que a una prolongada falta d’aliments. Joseph Conrad.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 12

ESCRIVIM

Por la mañana, cuando se fue, iba el médico herido de consideración; asumía en sus adentros la responsabilidad de lo mal que se había planteado y resuelto la dichosa –por no llamar estúpida– situación; pasaba a veces... También se iba pensando que tras aquello no había sabido mantener esa noche el buen humor necesario con sus compañeras enfermeras, pues buen humor y ciencia, se decía para sí, son hermanos y tanto más necesarios cuanto más duro es el esfuerzo a realizar, y los sinsabores, cómo no, añaden sufrimiento al esfuerzo. Seguía observando la lista, estaba claro que esa tarde no estaba siendo luminosa. A su lado, la voz de una enfermera que le decía algo de algún paciente le pareció lejana, muy lejana; también le pareció lejano en la memoria el reciente comentario que otra compañera le había hecho sobre tres pacientes muy atrasados. El bloqueo se manifestó en toda su grandeza al fin; miró a su alrededor y le invadió un sentimiento profundo de soledad. Intentando flotar fijó su vista en un informe de un paciente que estaba sobre el control sin clasificar; ¡farragoso informe vive Dios! Lo leyó una y otra vez, no lograba separar el grano de la paja, no pudo más, se sentó confundido y tomó una decisión; miró a diestra y siniestra y, tras comprobar que nadie le observaba, lo hizo. Su conciencia nunca antes se lo habría permitido, pero en ese momento hasta ella estaba ausente, puso D-3 en la ficha y la olvidó sobre el mostrador. La tormenta arreció y huyendo del escenario se fue a ver al señor Miquel. Este respondía a sus pre-

guntas protocolarias, pero el médico no le escuchaba, su mente se había quedado vigilante en el mostrador del control, su conciencia había regresado y empezó a caer granizo. Dejó a Miquel con la palabra en la boca mientras el corazón se le aceleraba y un sentimiento de culpa y traición perpetrada le constreñía sin compasión. Vio como la doctora D., de guardia, leía aquel informe poniendo cara de perplejidad y más tarde se dirigía resignada al box en cuestión. Salió del mismo cabizbaja intuyendo que alguien le había endosado algo sin razón o por lo menos sin explicación alguna. Con una dismorfa frase se le acercó el médico, su lenguaje corporal lo delataba y, al conjugar todo esto, ella comprendió. El médico no pudo seguir con la farsa y tras pedir hablarle en privado se confesó. ¡He hecho trampa! Ella leyó en su cara una expresión de agobio intenso. “¡Lo siento de corazón! Tú precisamente no te mereces lo que acabo de hacer, tú sabes que yo nunca antes...” Ella le interrumpió, puso sus manos en los hombros del médico y, sonriendo, le dijo: “¡Te comprendo! Tú no eres el culpable. Yo me encargo de este enfermo, no te preocupes más.” Empezó a escampar; apareció el primer rayo de luz de la tarde que devolvió al hombre médico el calor que había ido perdiendo desde hacía días o tal vez meses. Su carga se tornó más liviana y, sintiendo que su soledad se alejaba, recuperó poco a poco su natural buen humor. El hombre médico volvió a sacar su lista e inició, una tarde más, la

importante liturgia de meditar las prioridades de sus pacientes y volvió con Miquel, con la intención de no dejar ningún cabo suelto; él no debía pagar los platos rotos. Tras completar la visita llegó a la conclusión de que el paciente gozaba de salud física a pesar de sus años, pero su situación familiar maltrataba su mente y eso era lo que había dado con sus huesos en la camilla de un hospital la tarde de esa Nochebuena. Mientras charlaba con el paciente, intentando quitar hierro a sus males, saboreaba de nuevo su trabajo y el afecto que le había transmitido su compañera con su mirada, sus manos y sus palabras. Finalmente, tras unas horas de mucho trabajo, llegó su relevo y se fue; pero antes descolgó el teléfono en un despacho solitario, marcó un buscapersonas y colgó; al poco sonó el teléfono y una voz de mujer dijo: –Soy la doctora D., de guardia, ¿qué hay? –Nada doctora, sólo quiero desearte Feliz Navidad... –Gracias. Igualmente, doctor. PS. Esto podría haber sucedido y también podría no haber sucedido. Bon Nadal, companys. ■

Sin música la vida sería un error. Friedrich Nietzsche.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 13

ESCRIVIM

Anatomía comparada BALBANI

l profesor Ruano llegó a la Facultad de Medicina de Barcelona en tiempos convulsos. Se anunciaban grandes cambios. Empezamos el curso exhibiendo chaqueta y corbata para acabarlo vestidos con trencas y minifaldas. Asambleas, algaradas y mítines presagiaban la ocupación de cátedras y la contestación radical. Las provocaciones no faltaban. Mi compañero canario había sido expulsado del aula de manera fulminante por mostrar su larga cabellera y, además, el catedrático le aconsejaba cambiar de facultad. Mi compañero catalán tuvo el valor de preguntar, al hilo de una explicación histopatológica: “¿Por qué la sustancia gris cerebral se dispone en la periferia y la espinal en el centro?” y obtuvo la respuesta: “¡Porque Dios, nuestro Señor, lo hizo así!” Fue la única pregunta de aquel curso académico. Su predecesor en la cátedra, discípulo del anatomista Testud, tenía fama de misógino y habitualmente interpelaba a nuestras compañeras acerca de las alteraciones hormonales provocadas por la llegada de la primavera: “Señorita, no distraiga a su amigo, el pobre quiere llegar a médico y no está para criar yeguatos.” Sus dibujos en la pizarra parecían de Leonardo y aquel esfenoides gigante de anatomía inextricable nos mantenía año tras año el sueño de aprobar el primer curso selectivo. Enseñaba

anatomía de la escuela descriptiva y estimuló vocaciones paleontológicas. Con el profesor Ruano llegó la modernidad. Joven y apuesto, era Gulliver en el país de Lilliput. Su fama se extendió rápidamente y el aula del patio se abarrotaba de curiosos para disfrutar de las clases de un artista con hemisferios cerebrales ultraconectados cuya mano izquierda (¿o era la derecha?) reproducía en la pizarra el trazo anatómico de la derecha (¿o sería la izquierda?). Le recordamos, severo, con bata blanca hasta los tobillos y los característicos pliegues, tormento de planchadoras. Se hizo acreedor al prenombre... Divino. Yo guardaba en secreto la satisfacción por la llegada de un compatriota tan prestigioso y la pequeña colonia canaria era acogida en su cátedra de embajador honorario. Enseñaba anatomía funcional y ontogenética, la tierra

Han pasado cuarenta años y el azar nos convoca con motivo de un homenaje al profesor emérito. Maduro, amable y de porte elegante, es un gentilhombre al servicio de la ciencia.

Las provocaciones no faltaban. Mi compañero canario había sido expulsado del aula de manera fulminante por mostrar su larga cabellera y, además, el catedrático le aconsejaba cambiar de facultad.

firme de nuestra futura práctica profesional. Los diferentes cortes del mesencéfalo con sus núcleos y vías nerviosas coloreados viven todavía en nuestra memoria para localizar la causa de la mirada torcida de nuestro paciente. También conservamos los apuntes de clase; preciados manuscritos de nuestra biblioteca que tienen categoría de códice. En una ocasión nos presentó a su maestro, el profesor Orts Llorca, un venerable anciano vestido con traje de cheviot color auramina que aconsejaba considerar la anatomía y la fisiología como dos caras de una misma moneda aunque lo más memorable de aquel día fue conocer al padre de un semidiós. Han pasado cuarenta años y el azar nos convoca con motivo de un homenaje al profesor emérito. Maduro, amable y de porte elegante, es un gentilhombre al servicio de la ciencia cuya cálida sonrisa y

Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après el senzill art de viure com a germans. Martin Luther King.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 14

ESCRIVIM

conversación pausada y docta mantiene en vilo a los acompañantes en su mesa. Parece Gulliver en el país de Houyhnhnms. Me permito interrumpir para presentarme. –Soy Balbani, alumno suyo. –Trátame de tú. –Eso es imposible.

Un fuego azul aleteó en mi pecho porque el tono de voz y el gesto de su cara expresaban los deseos de un padre cuando vuelve de un largo viaje.

Se levanta y juntos paseamos recordando aquellos tiempos universitarios. Le digo: –Con usted llegó el pensamiento anatómico moderno a Barcelona para olvidar el barroquismo previo. Y, aunque asiente, contesta, divertido, que ahora forma parte de la academia posmoderna... y pienso: ¿estará trabajando en la disección del sistema dendrítico evocativo? –¿Te acuerdas cómo dibujaba con las dos manos? –No lo olvido nunca. –¡He tenido tantos alumnos! ¿Qué ha sido de tus compañeros? –Mi amigo canario estudió Derecho y recientemente le he visto; está calvo. Ejerce de auxiliar al Di-

putado del Común. Mi amigo catalán es neurorradiólogo y todavía busca una respuesta. –¡Dame un abrazo! –dice. Un fuego azul aleteó en mi pecho porque el tono de voz y el gesto de su cara expresaban los deseos de un padre cuando vuelve de un largo viaje. Pero yo no estaba siendo objeto de un ruego, sino invitado al Olimpo. ■

Viajero frente al mar de niebla. Caspar David Friedrich, 1817-1818.

Imagina que hi ha una guerra i que no hi va ningú. Pintada en una paret.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 15

ESCRIVIM

Las crónicas de Croan. El Inframundo DANI TRIQUELL

espierto petrificado, no puedo moverme, con gran esfuerzo llevo el brazo a mi pecho y me tranquilizo al palpar el medallón de ónice de mis antepasados. Miro a mi alrededor, un lúgubre paraje se alza ante mí, pantanos y espesura envueltos de niebla rojiza. Empiezo a sentir el calor, mi cuerpo empieza a responderme, por fin me pongo en pie. Deambulo sin rumbo por la ciénaga durante horas, cuando por fin distingo una figura entre la niebla, se trata de un monje encapuchado junto a un bote en la orilla del pantano. Sin mediar palabra subo a la embarcación, el barquero de rostro oculto empieza a remar y nos adentramos en la espesa niebla. Horas más tarde las luciérnagas se adueñan del fangal, cientos de ellas revolotean erráticas iluminando la marisma. Sobre el lodo, una senda de velas flotantes nos conduce a la misteriosa cabaña de madera a la que nos dirigimos. De un salto salgo del bote, decido entrar sin llamar. En la oscura estancia iluminada por velas distingo estanterías con libros y frascos que contienen muñecos ensartados en alfileres. Decido coger prestado de un estante un pequeño cofre de piedra blanca que me

llama la atención, cuando una enorme serpiente cruza la sala y se dirige hacia la gran silla que la preside, se enrosca en ella y ante mí se transforma en una mujer de piel oscura y cabellos enrastados. –¿Puedes decirme qué lugar es éste? –le pregunto. –Croan, te hallas atrapado en el Inframundo y sólo los muertos moran en estas lúgubres tierras –responde la bruja –¿Atrapado? ¿Acaso estoy muerto? ¿Cómo sabes mi nombre? –pregunto desconcertado. –No es la primera vez que me visitas, fracasas en tu cometido una y otra vez. El medallón que llevas en el cuello preserva tu alma y burla a la muerte –replica esbozando una sonrisa. –¿Cómo puedo salir de aquí? –le digo impaciente. –Cumpliendo el destino que los dioses te han reservado. –¿Qué debo hacer? –Medusa ha hallado un rito capaz de transferir el alma de un semidiós a un cuerpo humano para luego sacrificarlo a Hades y asesinar así al héroe, su primera víctima será Perseo, debes detenerla. –¿Medusa? ¿La bella sacerdotisa del templo de Atenea, que fue violada por Poseidón? –La misma, pero ahora más enfurecida que nunca. En la mesa he dejado algunos objetos que te

L’amor és més profund que la vida. Anònim.

serán de utilidad, cógelos y ve en busca del velero fantasma. La figura de la bruja vudú se desvanece en una neblina verde. Me acerco a la mesa y en ella veo un par de monedas de plata, una daga de filo negro lleno de inscripciones, un curioso pollo de goma con una polea en su interior y unos anteojos de cristal oscuro. Recojo todos los objetos excepto el pollo y salgo de la cabaña. El barquero me espera en silencio, embarco y nos ponemos en marcha. Horas más tarde diviso entre la neblina un navío atracado en un pequeño muelle en medio de la nada. Mi embarcación se detiene al llegar al muelle y el barquero extiende la mano reclamando su pago. Le doy dos monedas de plata. Ando por el muelle y me acerco al barco fantasma del que me habló la bruja, la embarcación de

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 16

ESCRIVIM

velas rotas y aspecto destartalado desprende un místico humo azulado. Oigo unos gritos y me apresuro hacia el navío cruzando a toda prisa una pasarela de madera. Al subir veo a una muchachita de pelo rojo como el fuego vestida con una preciosa camisa blanca que contrasta con el sombrío entorno. Empuña una pistola en su mano derecha y una espada en su mano izquierda, defendiéndose en vano de lo que parece ser una réplica espectral del barquero encapuchado. Corro hacia el ángel de cabellos rojizos, que al verme grita: –¡Abre el cofre! Me abalanzo sobre la muchacha y en el suelo abro el cofre, que proyecta un resplandor cegador. Los gritos de pánico del espectro rompen el silencio mientras se deforma irremediablemente al interior del cofre. –Disculpa si te he lastimado –le digo. –Estoy bien, gracias por ayudarme Croan –me responde. –No fue nada, ¿por qué te atacó?

–Esta vez decidí no pagar a Caronte –me dice esbozando una sonrisa. –¿Caronte el barquero? Insensata, ¡has estado a punto de morir! –¿Morir? ¡Bah! No tiene sentido morir en un lugar donde sólo pueden entrar aquellos que ya han muerto, simplemente volvería a empezar mi viaje –dice mientras abre su camisa para mostrarme un medallón de ónice parecido al mío. –Entiendo, pero yo no recuerdo nada –le digo sonrojado al entrever algo más que el medallón en su torso. –Usa papel y pluma para recordar, como hago yo ¿lo ves? –dice mientras se acerca aún más a mí para mostrarme un montón de papeles con esbozos y dibujos que ella misma debe haber hecho. –Lo que veo es que dibujas fatal ¿cuántos años tienes, siete? –le sonrío. –Cállate tonto –me dice mientras se abalanza sobre mí y me besa. Despierto y ella ha desaparecido. En su lugar hay una nota, un

reloj de arena y dos monedas de plata, la nota dice: “Croan, debes desembarcar en el reino de Hades y dirigirte al templo. Con la ayuda del reloj asesina a Medusa. He cogido prestado tu cofre, acepta a cambio mis presentes. He dibujado un mapa en el dorso. Te ama, Elaine.” El barco ha pasado la noche navegando y desde él diviso la silueta de una isla entre la niebla. Arrío uno de los botes del barco y sigo las indicaciones del mapa de Elaine. Desembarco en una pequeña playa al sur de la isla. Después de descansar unas horas en la negra arena, me abro paso a pie a través de la espesura hasta llegar a una sórdida ciudad. Deambulo por las calles, llenas de almas en pena buscando errantes dios sabe qué, cuando me cruzo con un grupo de monjes. Decido seguirlos y minutos después me hallo ante el colosal templo dedicado a Hades, decorado con infinidad de estatuas de piedra y custodiado por innumerables guardias. La puerta está vigilada por soldados armados que no tienen reparo en dejar pasar a los monjes pero, en cambio, cruzan sus alabardas ante mí. –Está prohibida la entrada al templo, deberás esperar al sacrificio de mañana –me dice uno de ellos desafiante. Holgazaneando por los alrededores observo como grupos de monjes entran y salen del templo. Imagino que realizan los preparativos para el rito de mañana. Deambulo por el pueblo hasta hallar una posada en la que compro por una moneda una túnica parecida a la que visten los monjes y a cambio de mi otra moneda de plata

L’home està en pelegrinatge vers el seu atman. Vedas.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 17

ESCRIVIM

obtengo una cena caliente y una modesta habitación donde me retiro a pasar la noche. Al despertar me cubro con mi nueva túnica y salgo a las calles del pueblo. Hay murmullo y ajetreo por todas partes, espero hasta toparme con un grupo de monjes. Con disimulo me uno a ellos y nos abrimos paso por las calles repletas de muchedumbre hasta el interior del templo; las enormes puertas se cierran tras de mí. La gente se impacienta fuera, el sacrificio está a punto de empezar. En la lejanía veo la bella figura de Medusa, sus serpenteantes cabellos me atemorizan. La sacerdotisa, protegida por su escolta personal, ultima los preparativos para el rito. Me pongo los anteojos, tal

vez me protejan de su mirada. De repente, las puertas del templo se abren con estruendo y entra un grupo de monjes custodiando a una maniatada muchachita que no cesa de chillar e intentar librarse en vano, a patadas y empujones, de sus captores. ¡Es Elaine! Al mismo tiempo, uno de los guardias me descubre y da la alarma. El templo entero tiene la mirada puesta en mí. Elaine también se percata de mi presencia y grita “¡Croan no dejes que me sacrifiquen, usa el reloj!” Bajo mi túnica empuño con fuerza la daga de filo negro, ahora sus inscripciones relucen como el oro. Me quito de encima los primeros soldados que llegan a mí, pero son demasiados y me rodean. Doy la vuelta al reloj

de arena y el tiempo se detiene, me escurro a toda prisa entre los guardias, corro hacia Medusa y con el último grano de arena cayendo en el reloj hundo mi daga en su corazón. Un grito agudo resuena en el templo, su magnitud es tal que los ventanales estallan y mis anteojos se hacen añicos. La sacerdotisa se está convirtiendo en piedra, no sin antes alzarme del suelo por el cuello. Se me escapa la vida con cada suspiro, comprendo que estoy a punto de morir y no resisto a mirar a sus ojos que se clavan en mí. Siento que el frío invade mi cuerpo mientras me petrifico con ella, nuestras almas quedan condenadas a permanecer para siempre en una prisión de piedra. ■

amorosos en el programa de radio de Elena Francis. El día de la fiesta del pueblo, San Benito, venía el grupo musical de moda de la provincia a amenizar la verbena, con nombres tan sugerentes como Novedades o Orquesta Felicidad. Yo me pasaba el año esperando que llegara ese día. Me aburría terriblemente vivir en un pueblo en el que, desde mi perspectiva de adolescente, nunca pasaba nada interesante. María Hernández no era nativa del pueblo. Vino al terminar la guerra junto con un grupo de pastores trashumantes extremeños. Todas sus posesiones eran una vieja maleta de cuero y un abulta-

do embarazo de seis meses. No sabía leer ni escribir, pero pensó que en un pueblo donde no vendían periódicos, ni había escuela y las compras se realizaban por trueque, no lo necesitaría. ¡Lugar ideal para empezar de nuevo! Pronto conoció a Pepe, un hombre bajito y delgado, con una nariz afilada por el sol y una lengua afilada por el alcohol. Todos le conocían por Pepiche y, al casarse, María pasó a llamarse Pepicha (probablemente la mejor herencia que le dejó su marido). Pepiche era bueno y honrado, pero poco inteligente y muy poco atractivo para las mujeres. En realidad María nunca le quiso, pero ¡había que

BAR-68 JUSTIN CASE. CORRESPONSAL EN EL LLOBREGAT

asta los 13 años pasé mi infancia en un pequeño pueblo de Castilla, de esos que con gran dificultad localizas en el mapa. Calles de arcilla, un riachuelo flanqueado por olmos... cereales, pájaros y grillos. Todo lo que teníamos era una pequeña iglesia, orgullo de los feligreses, y un bar, del que luego hablaré, orgullo de los menos devotos. Fue una época de apogeo para los pueblos, ahora olvidados. Se hacía vida en la calle, los hombres jugaban a la calva en la plaza mayor y las mujeres hacían ganchillo mientras escuchaban los consejos

La belleza sólo le pertenece a quién la entiende, no al que la tiene. Carlos Fuentes.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 18

ESCRIVIM

sobrevivir! ¿Dónde iba una mujer a principios del siglo pasado soltera y embarazada? No tuvieron hijos legítimos y el bueno de Pepiche adoptó al hijo de María. Gracias a su deseo de protagonismo y probablemente a un estudio de mercado de la época, Pepicha decidió aportar al pueblo aquello de lo que carecía. Así, decidió centralizar el ocio y la diversión para todo rango de edades y clases sociales. Un día abrió su casa (la de Pepiche) y colgó un cartel en el que se leía: “BAR-68”. ¡Gran novedad para el pueblo! Si te tomabas el vermú, tenías que pasar por su casa; si querías ver la televisión, tenías que pasar por su casa porque tenía la única del pueblo; si querías ir a rezar, debías primero pasar por su casa, pues ella tenía la llave de la iglesia. Si eras un niño, como yo, y querías comprar regaliz y pipas Facundo, tenías que ir a comprarlas allí. Incluso, años después, cuando llegó el teléfono, si querías llamar al novio, tenías que ir a su casa (¡manda narices!). Lo tenía todo monopolizado y controlado...

Bueno, casi todo. María se enamoró, y no de su marido, sino de Ramón, un hombre más apuesto que Pepiche (no era difícil), más joven y, sobre todo, mucho más rico. Ramón también estaba casado. Le obligaron a hacerlo sus propios cuñados, bajo amenaza de muerte, con la criada a la que había dejado en estado. Ellos continuaron siempre con su relación, mientras Pepiche, ahogado en alcohol, recriminaba y maldecía a María. Pepiche murió cirrótico y con cáncer de hígado años después, y cuentan las malas lenguas, que estando en su lecho de muerte, atado a la cama, Pepicha y Ramón jadeaban en la alcoba de al lado. El día que enterraron a Pepiche, María, de luto riguroso, lloraba como una vulgar plañidera y yo, consciente del maltrato que le había dado a su marido durante años, decidí no volver a hablarle. Por eso... y porque tenía una gran afición a ponerme verde. No entendía que una mujer se dedicara a estudiar en lugar de hacer ganchillo, ¡con lo productivo que es!

Además, le iba a quitar el trabajo a los “pobrecitos hombres que luego tienen que irse al paro”, ¡qué cinismo el suyo! Yo siempre la conocí vieja y, en mi adolescencia, la odiaba porque representaba todo aquello que no quería para mí. Con el paso del tiempo y en mi madurez, percibo cualidades en ella que en su momento no supe ver: vivió al máximo con las pocas oportunidades que le ofreció la vida, salió adelante en un mundo pobre y machista, y, lo más importante, siempre hizo lo que quiso. Ahora tiene cerca de 100 años, ya no vive en el pueblo y creo que finalmente dejó a Ramón. El año pasado la vi por última vez, con el mismo aspecto de siempre: 1,40 m de altura, pelo canoso y corto, múltiples arrugas en la cara, culo en pompa y piernas arqueadas. Caminaba agarrada del brazo de su nieta, a la que saludé amablemente pues es amiga de la infancia. A ella, le guardo cariño, aunque no se lo demuestro y, por supuesto... sigo sin hablarle. ■

La pintura es silencio para la mente y música para los ojos. Orhan Pamuk.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 19

ESCRIVIM

Sensualitat? SARA FONT

rribo a casa i em dutxo, tranquil·lament, notant cada gota d’aigua tèbia que m’acaricia la pell i em recorre el cos, l’escuma del sabó es barreja amb el cansament i aquest desapareix. Després d’una jornada de feina, o després d’un concert, després d’una estona d’exercici, o després d’una baralla amb un amic o amiga, la dutxa reforça el benestar i em lliuro als sentits... És això la sensualitat? Em mires i no dius res. Jo tampoc. Ara tanco els ulls. Respires profundament. Se m’escapa un sospir. Se t’escapa un riure irònic. Obro el ulls i tu ja els tens oberts, em mires, però encara no dius res. Tens una mirada intensa, però freda, distant, ets lluny. Et miro encuriosida. No aconsegueixo entrar, però tu ara també em mires encuriosit... Sóc lluny. Avui no ens posarem d’acord... És això la sensualitat? Estic empipada! Avui no hi ha hagut manera de posar-me d’acord amb el meu jefe, la conversa m’ha exaltat, l’ha exaltat a ell, ens hem mirat amb els ulls vibrants, utilitzant paraules fortes, alliberant a poc a poc mil·ligrams d’adrenalina al torrent sanguini, provocant un augment subtil i creixent del batec cardíac, amb tots els porus de la pell destil·lant d’amagat gotes de suor... És això la sensualitat? Sona el despertador a les 7.00 del matí, corro a aturar-lo i, mig

de mala llet, camino cap a la cuina i poso la cafetera al foc i la llesca de pa a la torradora. Vaig encara mig mandrejant cap a l’habitació, on començo a obrir la finestra i m’arriba la flaire del cafè que comença a sortir i del pa torrat, com si demanés una mica de mantega i melmelada, suggerint a la meva boca que li clavi una queixalada... És això la sensualitat? Estic acabant un article per a aquella ponència que he de presentar la setmana que ve i sento que la meva parella obre la porta. Li dic “Hola!” sense treure els ulls del teclat, estic inspirada i vull acabar de prémer les tecles, deixant escrits aquests pensaments rodons i plaents que expliquen el que vull dir, fins que unes mans fredes m’agafen per la cintura i m’arrenquen un sospir. Tanco els ulls, però la mirada profunda travessa els vidres de les ulleres i les llàgrimes s’apoderen de mi. M’aixeca de la cadira, m’atreu suaument contra el seu cos i em besa a tall de salutació... És això la sensualitat? Vaig al cinema amb la colla d’amics, m’hi han portat enganyada i la pel·lícula és el retrat cru d’una realitat que no estava preparada per encaixar. Veig desgràcies, sofriment, veig cares llargues i violentes que obeeixen un instint intern que em resulta incomprensible, i tot el cos se’m neguiteja, una esgarrifança de malestar em recorre per dins i tinc ganes de vomitar... És això la sensualitat?

Surto a sopar amb un amic, la conversa s’allarga i s’escurça entre plat i plat, cada paraula és una carícia per a les orelles, cada glop de vi suggereix un brindis, adequat o no. Ve la cambrera, fa una cara llarga, només la imaginació pot dir què li passa pel cap. I el brindis següent és per ella. Quan porta les postres li comuniquem que hem brindat per ella i un fantàstic somriure se li dibuixa a la cara... És això la sensualitat? Xerrant a altes hores de la matinada amb un parell d’amigues, degustant a poc a poc una infusió, assegudes sobre el parquet i entre coixins, estem dins de casa mentre a fora els llamps i els trons estimulen la retina i els timpans amb els seus esclats de llum i so. Se n’ha anat la llum i hem hagut d’encendre una espelma. Una llum càlida i misteriosa ha marcat les nostres cares en la foscor, la pell sembla de vellut, vol sentir escalfor, els ulls titil·len com estels moguts per un vent inexistent, els llavis humits cerquen impacients un altre glop que embriagui els sentits... És això sensualitat? M’escapo amb la meva mare a veure aquella obra de teatre que tenia tantes ganes de veure des de feia temps. Sé que riurem, i encara no ha començat que ja se m’esca-

Las apariencias engañan, no hay que juzgar el libro por las tapas. Salman Rushdie.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 20

ESCRIVIM

pa un somriure per la comissura de la boca. Miro la mare, veig que està atenta, amb ganes que comenci. Hi ha una sensació de sincera complicitat pel moment que viurem i les rialles que segueixen es deixen sentir, juntament amb les de tot el públic, per tota la sala, penetrant ben endins dels actors que les provoquen i ens tornen el riure... És això la sensualitat? Entre d’altres accepcions, el diccionari ens diu que el sensualisme és una doctrina segons la qual totes les idees provenen de les sensacions o percepcions dels sen-

tits. També ens diu que és la preponderància donada al sensual com a element de bellesa en una obra d’art. És per aquesta definició que vaig començar a plantejar-me certes reflexions sobre el tema dels sentits i de la sensualitat. Tots sabem que tenim cinc sentits que ens permeten tenir contacte amb l’exterior i l’interior. La vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte. Sí, però per a mi el sisè sentit, que els aglutina tots i ens fa percebre les coses amb un matís personal i característic, és la sensualitat. I en dic sensualitat perquè em prenc qualsevol estímul que pugui rebre de l’exterior (o de l’interior) com un regal privilegiat cap als meus sentits, com un plaer pel simple fet de sentir-los. Sé que em podreu discutir que no tots els estímuls són “plaents”, almenys en primera instància. Però potser hi ha algú que sí que els hi troba i que es complau en el dolor, la por, el sofriment o el fàstic. Dels pocs i poc variats exemples que us he escrit al principi sobre si són o no sensuals, també en puc extreure que cadascú percep com a sensual una situació o l’altra segons la seva ment i la seva situació personal. I aquí hi ha una de les riqueses, que em porta a una altra reflexió. Atesa la diversitat tan gran de personalitats i sensibilitats, ser sensual es converteix en un exercici de creativitat i originalitat. L’originalitat amb què et sedueixen! La capacitat d’arribar a despertar en algú els sentits. Transformar una carta, un silenci, una situació desagradable, una mirada, una discussió, un escrit, un sopar o

una xerrada davant una cervesa o un cafè en un acte potencialment sensual és un repte. I si a més ho aconsegueixes de forma única encara millor! Per què tant d’interès en la sensualitat? Per què aquesta recerca del plaer dels sentits? Bàsicament crec que obeeix a l’optimisme, crec que hem de gaudir de la vida amb alegria. I el plaer acostuma a ser una alegria. La nostra part més racional ja s’ocupa tot sovint de mantenir els peus sobre la terra. Pot ser que tot el que he escrit aquí sigui una evidència, que us hagi cansat, pot ser que no hi estigueu d’acord o que trobeu que no cal parlar d’aquest tema, o qui sap si us ha agradat. Però si l’heu acabat i ara esteu llegint això... potser hauré aconseguit que pareu una mica més d’esment als sentits que envolten la vida? Deixeu-vos seduir! ■

Lo que se busca se encuentra; lo que se descuida se pierde. Sófocles.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 21

ESCRIVIM

Obre els ulls, apaga la televisió SERGI FARRERAS POCH

iumenge a la tarda. Des del menjador escolto una remor de pluja i observo com s’enfosqueix el cel. Minuts més tard, se’n va la llum, s’apaga el televisor. En un primer moment maleeixo aquella pluja i amb un parell d’espelmes penso com costarà de passar la tarda. Passen els minuts i començo a reflexionar sobre la televisió i el temps que malgastem mirant-la. Una persona de 75 anys li ha dedicat de mitjana 12 anys i el registre d’un encefalograma en un nen davant la tele és semblant al d’un nen en estat hipnòtic. Molts pares la utilitzen de cangur i, segons un estudi de neurologia, en nens menors de tres anys, veure la televisió pot tenir efectes nocius sobre l’habilitat matemàtica i la capacitat de comprensió. Si penso en els continguts, els programes del cor, els realities, les discussions estèrils, els documentals sensacionalistes i els telenotícies on el menys important és la informació, encara em poso més pessimista. Si és això, no ho arregla ni la Terribas! Estem en una època en què és fàcil acabar barrejant i confonent-ho tot: la curiositat amb la morbositat, el reportatge sensacionalista amb notícies sobre circumstàncies desgracia-

des. No és normal que fins i tot el sofriment i la desgràcia s’acabin convertint en espectacle. A través dels mitjans percebem el món, les seves realitats, però aquestes realitats estan dominades per grups industrials i financers que utilitzen un pensament mercantil. Tenim clar que la televisió, igual que els altres mitjans, no és neutral ni innòcua. La presència de cada cop més economistes i publicitaris garanteix una instal·lació gradual del pensament neoliberal. Els mitjans viuen en dues terceres parts de la publicitat i a escala mundial el volum del negoci de la televisió, a part de les subvencions, es va acostar a 22.000 milions de

Ningú no sap el que un cos pot. Spinoza.

dòlars el 2006, 16.000 dels quals es van finançar amb publicitat. No és estrany, doncs, que la televisió estigui conduïda per vendre productes, idees, valors... En definitiva és un anestèsic social que dirigeix el nostre pensament per mantenir el sistema i la riquesa. Enmig d’aquests pensaments, de cop torna la llum. Bufo les espelmes, agafo un llibre... i apago el televisor! “Trobo que la televisió és molt educativa. Cada cop que algú l’engega, me’n vaig a una altra habitació i llegeixo un llibre.” Groucho Marx. ■

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 22

ESCRIVIM

Astronomia. Més enllà dels sentits JORDI CABEZAS

esprés de tot, quan estàs enamorat, vols explicar-ho a tot el món. Per això, la idea que els científics no parlin al públic de la ciència em sembla aberrant. Carl Edward Sagan, astrònom (9 de novembre de 1934 – 20 de desembre de 1996)

AMICS I AMIGUES TERRÍCOLES, En aquesta desena edició de la nostra ja consolidada revista Taní, us vull convidar que reflexionem junts sobre la nostra diminuta posició planetària i de la nostra aptitud envers casa nostra: LA TERRA. És que potser cremaríeu casa vostra? Milers d’hectàrees de bosc es talen cada dia pel nostre confort, transformant la capa terrestre en un desert inhòspit i sense oxigen. Que coneixeu algú que visqui sense oxigen? Explotem els recursos naturals, sense cap previsió de renovar-los.

“Estem habituats a deixar la feina als que vindran.” Moltes cultures estan predestinades a ignorar l’evidència, a causa de les seves creences polítiques i religioses que els fan ser deixebles incondicionals d’un món basat en la ignorància i el consumisme desmesurat. Però no seré jo el profeta a la terra que us doni la pedra filosofal per sanar l’estigma que durant anys no para de créixer i sagnar, alimentat per l’ira dels éssers intolerants i golafres. Tan sols pretenc compartir la meva experiència personal, que un dia qualsevol em va despertar l’ànima... Un bon dia vaig entrar a una llibreria bastant coneguda a Vilafranca i remenant com de costum entre una pila de llibres desendreçats vaig trobar una obra que tractava del cosmos... i sense dubtar me la vaig comprar. Va ser la millor empresa que podia fer...

El visionari agnòstic i optimista Conegut per tots gràcies a l’exitosa sèrie televisiva, Cosmos: Un viatge personal, presentada per ell mateix, el divulgador científic per excel·lència, Carl Sagan, ens ha deixat un llegat d’incalculable valor en el qual figuren centenars de treballs científics, documentals, llibres que li han arribat a atorgar el Premi Pulitzer, i el més preat de tots els tresors: una lliçó d’humilitat i dedicació desmesurada. “Quantes preguntes li faria si el tingués davant meu... i, sobretot, li faria una abraçada ben humana.” Carl Sagan va treballar durant anys per a la NASA, aportant els seus coneixements, i projectantlos cap a la recerca de vida extraterrestre. Pioneer 11 La sonda espacial Pioneer 11 va ser de les primeres llançades a l’espai des de Cap Canaveral el 5 d’a-

Ojalá me aceptasen tal como soy. Vincent van Gogh.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 23

ESCRIVIM

bril de 1973, pel programa d’exploració espacial de la NASA. Travessant exitosament el cinturó d’asteroides, el 19 d’abril de 1974 es va adequar la seva velocitat per situar la trajectòria prop de Júpiter. Sobrevolant l’esmentat planeta, obtingué imatges de la Gran Taca Roja, va realitzar les primeres observacions de les regions polars i va determinar la massa de Calixto. L’1 de setembre de 1979 va arribar a Saturn, va prendre les primeres fotografies a poca distància del planeta i va descobrir dos nous satèl·lits i anells addicionals. Després de la seva trobada amb Saturn, va prosseguir cap a l’exterior del Sistema Solar per estudiar les partícules energètiques del vent solar. Les sondes Pioneer obtenen la seva energia d’una font d’isòtops radioactius (RTG). La pèrdua d’eficàcia d’aquests generadors elèctrics va provocar el final de la seva missió a final de 1995. Com es va fer amb la sonda Pioneer 10, i amb les sondes Voyager posteriorment, la sonda duia una placa sobre l’estructura amb un missatge explicant l’origen de la sonda a una possible cultura extraterrestre. La placa conté la figura d’un home, una dona, les transicions de l’àtom d’hidrogen i la posició del Sol i la Terra a la galàxia. Disc d’or de les Voyager El disc d’or de les Voyager (en anglés “Sounds of Earth”, en català “Sons de la Terra”) és un disc de gramòfon que acompanya les sondes espacials llençades a l’espai

l’any 1977 i que trigaran 74.500 anys a arribar a les proximitats de l’estrella més propera al Sistema Solar. Contingut El disc conté imatges i sons que reflecteixen la diversitat de la vida i la cultura a la nostra Terra. Es va dissenyar amb l’objectiu de donar a conèixer l’existència de vida a la Terra a alguna possible forma de vida extraterrestre intel·ligent que el trobi, i tingui la capacitat de poder llegir, entendre i desxifrar el disc. El contingut de l’enregistrament va ser seleccionat per la NASA i per un comitè presidit per Carl Sagan de la Universitat de Cornell. Missatge d’Arecibo El missatge d’Arecibo és un missatge de ràdio enviat a l’espai des del radiotelescopi d’Arecibo el 16 de novembre de 1974, amb una longitud de 1.678 bits, enviat en la direcció del cúmul d’estrelles d’M13. Conté informació sobre la situació del Sistema Solar, del nostre planeta i de l’ésser humà. El missatge va ser dissenyat per Frank Drake, Carl Sagan i altres. Contingut Nombres: La primera “línia” del missatge conté els nombres de l’1 al 10 escrits en format binari. Components de l’ADN: Els nombres 1, 6, 7, 8 i 15 representen hidrogen (H), carboni (C), nitrogen (N), oxigen (O) i fòsfor (P); respectivament aquests són els components de l’ADN. Altres continguts: Nucleòtids – Doble hèlix – Humanitat – Plane-

tes – Telescopi. SETI Els primers projectes SETI (Search For Extra Territorial Intelligence o recerca d’intel·ligència extraterrestre) van sorgir sota el patrocini de la NASA durant els anys 70. Un dels projectes més famós, SETI@Home, està sent acollit per milions de persones a tot el món mitjançant l’ús de les seves computadores personals, que processen la informació capturada pel radiotelescopi d’Arecibo, emplaçat a Puerto Rico, fins a crear la major computadora del món amb l’esperança d’obtenir algun senyal d’altres civilitzacions. Fins ara no hem obtingut cap senyal d’origen extraterrestre, exceptuant el senyal WOW!, encara per definir, que constituiria l’únic missatge rebut a data d’avui i que podria tenir origen extraterrestre i haver estat emès per éssers intel·ligents. (El 15 d’agost de 1977, a les 23.16, el radiotelescopi Big Ear, durant 72 segons va rebre el senyal provinent de la zona oest de la constel·lació de Sagitari amb una intensitat trenta vegades superior al soroll de fons. Va ser captada pel jove professor Jerry R. Ehman, de la Universitat de l’Estat d’Ohio.) Estem aquí gràcies a un complex cúmul de casualitats i estimar-nos és gratuït. (Dedicat a tots els éssers que coexistim a casa nostra.) ■

Poc fa mal la fletxa d’un home vil i covard. Homer.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 24

ESCRIVIM

Som i serem GEORGINA GIMÉNEZ

iuen que Sant Cugat del Vallès era un poble. Era? No fa pas tant d’això. Parlo de quan els santcugatencs no érem nosaltres, sinó “nosatros”, “naltros” o “nantres”. Parlo de quan els nostres avis baixaven a Barcelona, mai a “Can Fanga” ni res d’això; les coses pel seu nom. Parlo de quan ells anaven al carrer “Fernandu”, a la plaça “Palassiu” o al “Paralelu”. De quan més de la meitat de la vila eren horts i vinyes, i la terra es dividia en quarteres. De quan els pagesos, renegant, es passaven el dia maleint (càsum séu, càsum séu…) i després per “Santantoni”, beneïen les seves bèsties a l’església. De quan es celebraven les fires del maig i del setembre. De quan es feia efectiu allò de “pel juny la falç al puny” i tothom s’ajuntava per segar i batre. Això que a simple vista et pot semblar molt bucòlic,

en realitat era un autèntic perill. Imagina’t tot de paios armats, la bóta de vi passant de mà en mà i el sol escalfant-los el cap. Les batusses eren èpiques. Aquell era el temps en què Esquerra Republicana era el partit dels pagesos: “la terra per al qui la treballa”. El temps en què ningú tenia càncer ni existia la mort sobtada, no senyor; la gent tenia un mal dolent i es moria “de repent”. També era habitual morir “de vell”, com un “pollet”, “d’una coça de conill” o amb “el fel sobreeixit”. La cultura popular no deixa de tenir certa gràcia i ens pot semblar un xic ingènua però en ocasions és molt difícil trobar arguments per rebatre una afirmació, i més quan aquesta cau com una llosa. De tots els mossens que han passat per Sant Cugat, la gent més vella, i no tan vella també, es recorda molt i amb afecte de Mn. Francisco, Mn. Joan, Mn. Anton i Mn. Juli. Llavors tothom es conei-

xia i quan algú tenia problemes anava a recórrer al capellà. Una família nombrosa amb greus dificultats econòmiques sempre era a la rectoria demanant. Un dia, el mossèn no es va reprimir més i els va dir: “Però per què teniu tants fills si no els podeu mantenir?” “Si Déu ens els envia...” “Oh, Déu també ens envia la pluja i agafem el paraiga”. Apa! Volta’l que va de vals!!! Aquesta segur que no se l’esperaven i és que per molt religiós que un arribi a ser, la part humana pesa i la paciència és més aviat limitada. Jo ho sé i tu també ho saps. Fa uns quants anys, regia el que a mi m’agrada anomenar la cultura pagesa, d’una lògica aclaparadora. Diu que un dia, el noi Campmany li recriminava al seu progenitor que només treballava i no anava mai a missa. “Vós no aneu mai a missa”, “Mira noi, el pare ja m’ho deia: ‘abans d’entrar en una casa mira si surt fum de la

Prefiero ser nadie que ser mediocre. Carlos Fuentes.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 25

ESCRIVIM

xemeneia, perquè si no en surt senyal que no s’hi cou res. Passa de llarg...’ Què? Has vist mai xemeneies a l’‘iclésia’?” “No, però...” “Vinga, doncs no se’n parli més. Ara a treballar”. El vell Campmany era un home molt ric però no se li podia dir “mal profit et faci” perquè, la veritat, és que s’ho havia guanyat a pols. Això sí, era fet a l’antiga i per a ell la virolla era molt important. Acostumat a la feina des de ben jovenet, cada dia es llevava a trenc d’alba i cap a treballar. De diners, en tenia molts però de mandra gens. Tenia gent “empleada” i tot però ja se sap que qui té mossos i no els veu, es torna pobre i no s’ho creu, per això els vigilava de prop. Una vegada que necessitava un tractor, es va enamorar d’una màquina preciosa que el mirava des de l’aparador d’un concessionari. Quin tros de tractor! Va anar cap a casa, va agafar els diners i el va anar a buscar. Ja et deus imaginar que era el tipus d’home que no gastava gaire cera en el vestir, així que va entrar a la botiga enfundat en els seus pantalons de vellut, la faixa i les espardenyes de tres vetes, aquelles que deixaven sortir els dits petits d’esquitllada i a traïció. “Hola noi, vull aquest tractor”. La mirada del dependent no va ser gens diplomàtica, fins i tot hi havia certa dosi de menyspreu que el client va captar de seguida. “Que et penses que no el puc pagar?” “No, no és això, però necessito el seu nom”. Li va donar i el noi va trucar a La Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros (el que ara coneixem per “la Caixa”) per parlar amb el director. Aquest li va aconsellar

I és que les històries que s’expliquen no són el relat fidel del que va passar sinó de les impressions que aquestes vivències van produir en qui les va experimentar o patir.

que rectifiqués ràpidament “Que no saps que aquest home et pot comprar tot el concessionari?” Immediatament, va procedir a la venda i el més fort de tot és que en Campmany es va treure els calers de la butxaca per pagar trincotrinco. Quan semblava que tot havia anat prou bé, s’ho va repensar. Es va tornar a guardar els quartos i va engegar dependent i tractor a fer punyetes. Si ell no era prou bo, els seus diners tampoc, així que va marxar deixant-lo amb un pam de nas. I és que l’home tenia salut i molta força al canut. Què? No saps què és el canut, oi? Doncs espavila’t perquè no t’ho diré. La vida als pobles està plena d’anècdotes que, vistes en perspectiva, poden resultar divertides. I és que les històries que s’expliquen no són el relat fidel del que va passar sinó de les impressions que aquestes vivències van produir en qui les va experimentar o patir.

Per això també s’ha d’anar amb compte amb garlar massa i a destemps perquè segons la dita popular que tant li agradava a la meva àvia “la llengua no té ossos però en trenca de molt grossos”. Hi havia una iaia a Sant Cugat que ara no em facis dir de quina casa era, perquè per més que m’hi esforço no ho recordo i si ho recordés tindria un atac d’amnèsia (tu ja m’entens), a qui li agradava molt el vi. S’omplia el got i hi sucava pa. Quan gairebé ja se l’havia acabat, es mirava el pa i li engegava: “Ah! Tu te n’has begut un got, però jo ara me’n fotré un altre”· Aquesta dona va morir vella, vella. Es pot dir que estava conservada en alcohol. És com aquell acudit en què es troben dos amics i un diu: “He sabut que la setmana passada es va morir el teu pare... però bevia molt, oi?” i l’altre resignat contesta: “Que si bevia... quan el van incinerar va estar tres dies cremant”. Se’n podrien explicar tantes d’anècdotes... De la gent del poble, aquells “de tota la vida”. Anècdotes dels que s’hi van instal·lar provinents d’altres comunitats, aleshores regions. També han estat protagonistes de situacions ben estranyes alguns animals famosos de la vila, i no parlo només de gossos, sinó d’ases, gats... Hi ha hagut moments estel·lars com el trasllat del cementiri... però tot això ja és una altra història. ■

Quan t’adones que res et falta, el món sencer et pertany. Lao Tzu.

4/12/08

18:25

Página 26

LLOCS I VIATGES

Taní núm. 10

De viatge per Califòrnia XAVI PARERA

ELS

PRIMERS DIES DE LES NOSTRES VA-

CALIFÒRNIA els vam passar a Santa Monica, un lloc tranquil, hospitalari i molt proper a la ciutat de Los Angeles. El nostre hotel era molt a prop de la platja, una de les més grans i conegudes del món i que, a més a més, connecta amb la de Venice, famosa pels seus gimnasos a l’aire lliure i per ser el bressol de molts culturistes famosos, el més popular de tots sens dubte l’actual governador Arnold Schwarzenegger. Nosaltres, una tarda, vam fer tot aquest tram amb bicicleta, molt recomanable i sense cap mena de dificultat. Durant l’estada a Los Angeles vam visitar molts llocs de reclam cinèfil, com el passeig de la Fama, el Kodak Theater (seu de la cerimònia dels Oscar) i algunes de les nombroses botigues relacionades amb el món del setè art que hi ha allà; però també és obligat passejar una estona pels carrers i les botigues de Beverly Hills o caminar entre els grans edificis de les principals productores de televisió i música del país, ubicats als carrers pròxims al Hollywood Boulevard. Finalment, com que érem a la ciutat de l’entreteniment, vam passar un dia a l’Universal Studios, un parc d’atraccions que a més a més ofereix una interessant visita guiada per alguns dels escenaris de les CANCES A

pel·lícules més famoses de Hollywood. Per continuar el nostre viatge vam llogar un cotxe i ens vam dirigir cap a l’estat de Nevada, on ens esperaven llargues carreteres i paisatges desèrtics que s’escampaven fins a l’horitzó. Van ser unes sis o set hores de conducció enmig de muntanyes de colors àrids i on és fàcil deixar volar la imaginació per intentar transportar-te cap als temps passats del vell Oest americà. Ja era mitja tarda quan vam començar a divisar el perfil de la ciutat del joc per excel·lència: Las Vegas. Un cop allà, t’adones fàcilment que tot gira al voltant dels grans casinos, que encara guanyen més espectacularitat i clients quan el sol deixa pas als milers i milers de llums que il·luminen la negra nit

Durant l’estada a Los Angeles vam visitar molts llocs de reclam cinèfil, com el passeig de la Fama, el Kodak Theater (seu de la cerimònia dels Oscar) i algunes de les nombroses botigues relacionades amb el món del setè art.

Retiro de invierno, Sobre el biombo dorado Envejecen los pinos. Basho.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 27

LLOCS I VIATGES

El que més destacaríem de San Francisco, deixant de banda el famós pont vermell, són els barris ètnics, tots molt diferents entre si però amb el seu propi encant, moure’s amb el tramvia, fer l’excursió a la presó d’Alcatraz...

del desert. Nosaltres ens vam limitar a perdre uns quants dòlars a la ruleta i a visitar l’interior dels més importants, que reprodueixen països, ciutats i cultures de diverses parts del món. Va ser durant aquests dies que vam contractar una excursió per visitar una autèntica meravella de la naturalesa: el Grand Canyon del Colorado, un dels llocs més increïbles on segurament hem estat mai i absolutament imprescindible per als que es puguin acostar algun dia per aquestes latituds. El pròxim punt del viatge era el parc nacional del Death Valley, que rep aquest nom per la gran quantitat de gent que hi va deixar la vida durant l’anomenada febre de l’or. Nosaltres vam fer el circuit sencer en unes cinc o sis hores, amb molta calor i passant per llocs realment desoladors que semblen trets d’una pel·lícula de ciènciaficció. Un cop deixat enrere el parc i travessada la vall que ens separava de Sierra Nevada, vam fer nit a Mammoth Lakes, un poble de muntanya que és molt a prop del Yosemite Park. Va ser curiós el

contrast experimentat en un sol dia, perquè es passa d’estar a la zona més calorosa dels Estats Units a acabar dormint en una de les serralades més altes i fredes. El dies següents vam estar-nos al Yosemite Park, que ofereix al visitant l’oportunitat de conèixer un dels boscos més antics de la terra, hàbitat natural de cérvols, óssos i pumes, on es poden fer diverses rutes a peu o amb bicicleta de diferent grau de dificultat. El que ens va decebre una mica va ser no poder veure les espectaculars cascades, que només es formen a la primavera com a conseqüència del desglaç. Després de l’etapa pels parcs nacionals vam enfilar cap a l’última part del nostre viatge per Califòrnia, la ciutat de San Francisco, que ens va transmetre ràpidament la sensació de ser molt acollidora i liberal. El que més destacaríem d’aquesta ciutat, deixant de banda el famós pont vermell, són els barris ètnics, tots molt diferents entre si però amb el seu propi encant, moure’s amb el tramvia, fer l’excursió a la presó d’Alcatraz, on recomano la guia d’àudio que explica amb una bona ambientació els primers anys com a fortí militar, passant per l’època en que va ser una presó de màxima seguretat i fins a l’última etapa com a centre ocupat pel moviment dels indis americans. Finalment, si us queden dies i forces, una visita al poble de Sausalito amb bicicleta, des del moll i passant pel Golden Gate, segurament acabarà d’arrodonir-vos el viatge com ens va passar a nosaltres! ■

Si aconsegueixes jutjar-te bé a tu mateix, estaràs davant d’un veritable savi. Antoine de Saint-Exupéry.

4/12/08

18:25

Página 28

US RECOMANO

Taní núm. 10

LLIBRES

María y yo JAUME ALBÀ

ESCRIC AQUESTES REFLEXIONS amb la il·lusió que us acosteu a llegir aquest llibre escrit per Miguel Gallardo i titulat María y yo, que publica Astiberri edicions (2008). Miguel Gallardo és un il·lustrador que alguns coneixereu perquè és un dels creadors de l’antiheroi Makoki que es va fer popular al llarg dels anys setanta i vuitanta al còmic El Víbora. Actualment collabora a La Vanguardia i en diferents diaris i revistes d’àmbit nacional i internacional com Herald Tribune i The New York Times. El treball que avui comento li ha valgut el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya 2008 i us convido a entrar al seu blog http://mariayyo-gallardo. blogspot.com/ El llibre està presentat amb una qualitat gràfica i narrativa excellent, tocar-lo i tenir-lo a les mans ja és un regal. A través de nombrosos dibuixos esquemàtics ens explica la història real d’unes vacances amb la seva filla María, de 12 anys, afectada d’autisme. La lectura d’aquest llibre seria obligada per als qui tenen a prop nens o nenes amb aquesta especial situació però també m’atreviria a

dir que és necessària per als qui mai s’hi han acostat. Tan difícil com és trobar paraules que sintetitzin sentiments o vivències, i Miguel ha trobat amb una traçada la manera quasi perfecta i admirable de fer-ho. També m’agradaria destacar el sentit de l’humor que impregna el llibre, aspecte aquest que li afegeix un positiu valor de salut vital per a l’autor. No és fàcil el treball humà de lligar l’autisme amb situacions divertides que t’acostin al riure. Personalment, també m’ha agradat la possibilitat d’abordar l’autisme des del punt de vista d’un pare, d’un home. En general, el món de les discapacitats sembla moure i travessar més l’univers femení, al qual devem una energia infinita i fonda que impregna, empeny i ajuda a millorar la vida d’aquestes persones i la conscienciació social envers elles i el seu entorn. Finalment, vull destacar el fet que és un llibre de fàcil lectura que es llegeix en mitja hora però que et demana consulta tot sovint. Compreu-lo, llegiu-lo, regaleulo! Reflexionar sobre aquests aspectes ens millora com a persones i dóna un toc de qualitat a la nostra societat. ■

Si creus tot el que llegeixes, millor no llegir. Proverbi japonès.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 29

US RECOMANO

CONTES

Conte popular JOSEP RUBIO

HABÍA UNA VEZ UN GRAN VIOLINISTA llamado Paganini. Algunos decían que era muy raro. Otros, que era sobrenatural. Las notas mágicas que salían de su violín tenían un sonido diferente, por eso nadie quería perder la oportunidad de ver su espectáculo. Una noche, el escenario de un auditorio repleto de admiradores estaba preparado para recibirlo. La orquesta entró y fue aplaudida. El director fue ovacionado. Pero cuando la figura de Paganini surgió, triunfante, el público deliró. Paganini colocó su violín en el hombro y lo que siguió es indescriptible. Blancas y negras, fusas y semifusas, corcheas y semicorcheas parecían tener alas y volar con el toque de aquellos dedos encantados. DE REPENTE, un sonido extraño interrumpió el ensueño de la platea. Una de las cuerdas del violín de Paganini se rompió. El director paró. La orquesta paró. El público paró. Pero Paganini no paró. Mirando su partitura, él continuó extrayendo sonidos deliciosos de un violín con problemas. El director y la orquesta, admirados, volvieron a tocar. El público se calmó. DE REPENTE, otro sonido perturbador atrajo la atención de los asistentes. Otra cuerda del violín de Paganini se rompió. El director

paró de nuevo. La orquesta paró de nuevo. Paganini no paró. Como si nada hubiera ocurrido, olvidó las dificultades y siguió arrancando sonidos imposibles. El director y la orquesta, impresionados, volvieron a tocar. Pero el público no podía imaginar lo que iba a ocurrir a continuación. Todas las personas, asombradas, gritaron un OOHHH! que retumbó por toda la sala. Una tercera cuerda del violín de Paganini se rompe. El director para. La orquesta para. La respiración del público para. Pero Paganini no para. Como si fuera un contorsionista musical, arranca todos los sonidos posibles de la única cuerda que quedaba en el violín destruido. Ninguna nota es olvidada. El director, embelesado, se anima. La orquesta se motiva. El público parte del silencio hacia la euforia, de la inercia al delirio. Paganini alcanza la gloria. Su nombre perdura a través del tiempo. Él no es apenas un violinista genial. Es el símbolo del profesional que continúa adelante aún ante lo imposible. *** Durante nuestras vidas tenemos un violín inmenso, que cuando nos lo entregan nos parece enorme y desproporcionado, con multitud de cuerdas, pero a medida

que avanzamos cada vez nos agarramos a ellas. Unas cuerdas se caen con el paso del tiempo sin tocarlas, otras se rompen de tanto utilizarlas, algunas –malgastadas pero que dan un buen resultado– las intentamos reparar o cambiar por otras (con o sin éxito), pero siempre hay cuerdas que nos acogen ante situaciones complicadas y adversas. Un estrés laboral y/o familiar, no llegar a final de mes, afrontar una operación a vida o muerte, se pueden considerar situaciones límite, pero ¿cómo las afrontarías si se cruzan en tu camino? Seguramente cada uno de nosotros utilizaría cuerdas diferentes, las cuales nos servirían de guía, y de gran ayuda para superarlas, pero recuerda que la principal fuerza para seguir tocando el violín está creyendo en ti y en tus posibilidades. ■

Si los ciudadanos practicasen entre sí la amistad, no tendrían necesidad de la justicia. Aristóteles.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 30

US RECOMANO

JOCS

Avui parlarem del... joc del go DAHLIA

GO ÉS UN JOC MOLT ANTIC I MOLT PO-

en països com ara Xina, Japó i Corea. Té uns 4.000 anys d’antiguitat i una llegenda xinesa diu que fou l’emperador Yao (anys 2357 i 2255 aC) qui va inventar el wéiqí i el va ensenyar al seu fill per entrenar-lo a governar el país. Una altra llegenda diu que els astròlegs xinesos varen dibuixar els estels amb coordenades celestials sobre una taula on varen col·locar pedres per alinear els estels, establint un rudimentari mapa celeste, que els permetia interpretar i predir el futur. A l’antiga Xina el go era una de les “quatre arts”, juntament amb la música, la pintura i la poesia. No obstant, a través del temps ha tingut alts i baixos, fins i tot ha estat prohibit en l’època comunista per considerar-se un joc burgès. El go es va introduir a Corea quan els xinesos l’envaïren allà pel 109 aC i s’hi va establir de tal manera que avui dia el baduk els identifica com a nació. El go va arribar al Japó fa uns 1.200 a 1.400 anys; propiciat pel shogun Tokugawa (1600 dC), era estudiat pels guerrers i va ser eventualment institucionalitzat en quatre “escoles de go”. El joc es va expandir a tots els nivells de la societat japonesa, fins al punt que l’educació de persones cultes al Japó antic es considerava incompleta si no el coneixien. PULAR

Avui dia, al sudest asiàtic juguen a go uns 80 milions de persones. Es juga a les escoles i també en els salons de go. Hi ha tornejos de gran prestigi i els grans jugadors són molt admirats i respectats. Descripció del joc El go és un joc d’estratègia per a dues persones, que es juga sobre un tauler on hi ha dibuixada una retícula de 19 x 19 línies, que formen 361 interseccions. Als jugadors novells se’ls aconsella començar a jugar en taulers de 9x9, després de 13x13 i, finalment, 19x19. Sobre les interseccions es col·loquen alternativament les pedres, blanques per a un jugador i negres per a l’altre. Partida de go (19x19, nivell avançat) 1. Inici de la partida A l’inici de la partida el tauler està buit. El color negre el porta el jugador amb menys categoria i això li dóna l’avantatge de començar el joc. Després, el dos jugadors juguen alternadament. Fer una jugada és posar una pedra en una intersecció buida. Un cop sobre el tauler, les pedres no es poden moure, a no ser que siguin capturades.

2. Captura de pedres Una pedra (o grup de pedres) és capturada si és rodejada completament per pedres del contrari, de forma que no tingui cap llibertat (intersecció adjacent lliure). No cal tapar les interseccions de les diagonals, ja que no són adjacents (figura 1). Així, per capturar una pedra al mig del tauler, calen 4 pedres i per c a p t u r a rne una a la banda en calen 3. Les pedres capturades han de ser retirades immediatament del tauler. A la figura 1 les pedres blanques acaben de ser capturades. Quan una pedra està en perill de ser capturada es diu atari. A la figura 2 la pedra blanca capturada ja ha estat retirada del tauler. Hi ha dos casos particulars de la regla de captura: • El suïcidi. Es dóna en el cas que en posar una pedra aquesta no tingui cap llibertat (figura 3), però alhora aquesta pedra fa que una o més pedres del contrari quedin sense llibertat; aleshores, la pedra acabada de posar roman

Sin saberlo, el hombre compone su vida de acuerdo con las leyes de la belleza aún en los momentos de más profunda desesperación. Milan Kundera.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 31

US RECOMANO

sobre el tauler i es retiren les esmentades pedres del contrari (figura 4). En aquest cas l’última pedra col·locada ha estat la blanca central i la capturada la pedra negra central.

• El ko. Es dóna quan una (i només una) pedra ha estat tot just capturada. Està prohibit recapturar immediatament la pedra que l’ha capturada, per evitar que els jugadors repeteixin la recaptura indefinidament. En jugades posteriors sí que es podrà recapturar la pedra en qüestió. 3. Objectiu del joc Guanya el jugador que al final de la partida aconsegueix més territori que el seu oponent. Aprendre a jugar Les regles que us he explicat són molt simples, però us ajudaran a practicar els moviments bàsics. Per desenvolupar el joc d’una manera més completa només cal que busqueu per internet; hi ha diverses webs i entitats dedicades a pro-

moure aquest joc. Us en poso alguns exemples. L’associació Moyo (www.imoyo. org) treballa activament per a la promoció del go a Catalunya. Us recomano la seva pàgina per entendre les regles bàsiques del joc. El Club de Go La Pedra (http:// idd0086e.eresmas.net/gobcn/indexesp.html) és el club més antic de Barcelona i a la seva web trobareu informació sobre activitats i llocs on es juga a Catalunya. A Espanya, l’Asociación Española de Go (http://aego.biz/) promociona aquest joc i les relacions amb jugadors d’altres països, principalment japonesos. A un altre nivell, http://gobase. org posa a l’abast dels afeccionats tot el que pugueu imaginar relacionat amb el joc (partides jugades entre professionals, resultats de les lligues, software...); això sí, en anglès. A www.goproblems.com trobareu problemes de go per resoldre, aquest és el millor exercici que es pot fer, a part de jugar és clar. Si us animeu a jugar a go per internet, us recomano KGS Go Server (www.gokgs.com). Es pot entrar com a convidat i jugar amb persones de tot el món o contra robots. Només cal tenir instal·lat Java i seguir les indicacions del servidor. Abans de buscar oponent, tingueu present que qui comença es 25 kyu i avança fins a 1 kyu, i després des de primer dan fins a novè dan. Per als afeccionats a l’anime, us recomano una sèrie entranyable, Hikaru no Go, on un nen descobreix l’apassionant món del go a través d’en Sai, l’esperit d’un llegendari mestre d’un emperador de

A l’antiga Xina el go era una de les “quatre arts”, juntament amb la música, la pintura i la poesia. No obstant, a través del temps ha tingut alts i baixos, fins i tot ha estat prohibit en l’època comunista per considerar-se un joc burgès.

l’era Heian. Mai s’ha emès a Espanya, però la podreu trobar a la següent adreça ftp.hikago.flirble.org/ pub/Hikaru. Com a curiositat, us explicaré que fins fa ben poc cap programa informàtic de go havia pogut vèncer un jugador de go professional. Això es deu al fet que la combinatòria del joc és tan gran que la tasca es converteix en gairebé impossible. Aquest repte ha estat aconseguit recentment pel programa MoGo, que funciona sobre una màquina amb 800 processadors a 4,7 Ghz, amb una potència total de 15 Teraflops. Finalment, i amb la intenció de fer-vos adonar de la profunditat del joc, vull acabar amb la dita d’un vell conte que diu que aquell que mira amb els ulls només veurà un tauler de go, però els que hi veuen amb el pensament, el go és el centre de l’univers, on dues forces estan disposades a disputar-se la supremacia en una lluita a mort i sense descans. ■

Sovint penso que la nit és més viva i més rica de colors que el dia. Vincent van Gogh.

4/12/08

18:25

Página 32

REFLEXIONS

Taní núm. 10

25 anys de treball. Molts agraïments! MONTSE BRICULLÉ CODORNIU

HOLA,

BON DIA!

Al principi de juny, abans de gaudir dels dies de vacances, em va passar pel cap escriure-us unes paraules. Estic contenta de treballar amb gent de tant potencial humà com vosaltres. Tinc molts bons records de persones que he conegut, companys i companyes que han estat a l’Hospital, d’altres que han marxat i també dels qui encara hi sou. Totes les experiències que he viscut i visc em van ajudant a créixer com a persona, a canviar certes actituds meves i, en general, a continuar gaudint de la meva feina. Aquest aprenentatge ha estat en gran part gràcies a la gent que forma l’Hospital i el meu desig per als propers anys és que continuem treballant plegats amb empatia, assertivitat i vocació de servei. Gràcies! ■

Natalia Goncharova.

Tengo una terrible necesidad – diré la palabra? – de religión – entonces, por la noche, salgo para pintar las estrellas. Vincent van Gogh.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 33

REFLEXIONS

El misterio de la incertidumbre JOSÉ L. VALLINA

HAY

QUIEN PRECONIZA QUE LA MEDICINA

y es un arte. Yo creo que ni una cosa ni la otra, y menos aun ambas a un tiempo o, mejor dicho, un médico ni es un científico ni es un artista. Un médico es un humanista, o debería serlo en un sentido holístico de la palabra. Debería poder poner a disposición de sus pacientes una visión integral e integradora de lo que suponen para él sus padecimientos y lo que significan; una visión que le permitiese poner a disposición de sus pacientes toda su ciencia, su arte y su técnica, esto es, todo aquello que les lleve juntos al mejor de los éxitos posibles, teniendo en cuenta por un lado la individualidad de cada paciente y cada médico, como sinonimia de peculiaridad personal, y por otro la colectividad, como sinonimia de sociedad racionalizadora y preocupada de la gestión de recursos limitados y limitantes, por cierto. El médico, para poder disponer para sus pacientes de esta visión precisa tiempo, herramientas y adiestramiento. Respecto al tiempo, es un factor limitante al que solemos recurrir con cierta frecuencia para justificar nuestros actos o la falta de ellos. Pero es cierto que nos falta a veces y esa sensación nos causa cierta angustia debido a la falta de control sobre nuestros actos de profesional competente cuando nos falta tiempo.

ES UNA CIENCIA

Respecto a las herramientas, son muchas las que tenemos y cada vez más sofisticadas, pero considero que las dos más importantes van perdiendo el valor que tienen con el paso de un tiempo inexorable que pasa y nos angustia. Y son, a saber, la comunicación y el contacto con el enfermo. Se dice en el Farreras, texto de referencia para todos cuando iniciamos nuestra andadura y para algunos también después, que la mayoría de los diagnósticos se hacen con una anamnesis y una exploración física adecuadas. Pero es cierto que sólo con esto podemos sentirnos a veces desnudos y desprotegidos. Respecto al adiestramiento, decía el filósofo de hombros anchos que las tres potencias del alumno son la memoria, el entendimiento y la voluntad. La voluntad se le supone al médico, profesional vocacional donde los haya.

Como respuesta a las evidentes limitaciones que nos propicia el sistema actual de relación medicopaciente, sea de quien sea la culpa de esto, propongo que seamos “engrescadores”.

La memoria y el entendimiento se van adquiriendo con esa formación continuada que nos va dotando de una capacidad de resolver problemas tamizada por la experiencia que nos da el tiempo, que transcurre para dárnosla cuando lo hace en un contexto de constructivismo positivista exponencial. Estos tres factores (tiempo, herramientas y adiestramiento) no sólo nos han de venir dados sino que debemos procurárnoslos. Aquí surge un conflicto multifactorial en su génesis, desarrollo y resolución. Hasta donde me corresponde a mí como profesional procurármelos. Hasta donde le corresponde al paciente como responsable último de su salud y responsable de sus elecciones de representantes y, por tanto y en última instancia, de los gestores y responsables de darnos a los profesionales tiempo, herramientas y adiestramiento. Todas estas cuestiones que tienen que ver con la bioética, con la política y con otros aspectos manidos del existencialismo social aplicados a la esfera de lo íntimamente profesional, no son poco importantes, mas al contrario, su reflexión íntima y profunda hace de contrapeso a la sensación de desasosiego que sentimos y nos sume, cuando menos y mejor, en una apatía exasperante y absolutamente desmotivadora. Supongo que esto nos lleva a utilizar los argumentos, que los hay y son ciertos,

Disfruta de la vida y ayuda a otros a vivir una digna de ser disfrutada. Mario Bunge.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 34

REFLEXIONS

como justificación, construyendo una verdadera falacia de afirmación de consecuente, obteniendo como resultado creativo una verdad que no lo es: es una excusa. Así se construye una cabeza de turco. Sin embargo, encuentro mucho más “engrescador” (palabro que utilizo con un sentido entre motivador y juerguista-divertido) buscar ante los problemas aquellas pequeñas cosas que puedo hacer yo como individuo y que seguramente acabarán movilizando otros elementos de mi entorno para cambiarlo, para bien o para mal. Este riesgo asumible es incertidumbre, que puede impedir mi movilidad profesional o acrecentarla ansiosamente. Los médicos nos movemos con naturalidad en este mundo lleno de incertidumbre y las herramientas de las que disponemos para luchar contra ella podrían ser la ciencia, el arte y la técnica o tecnología, que pasarían de ser elementos definitorios (¿qué es la medicina?) a herramientas para la consecución de un fin. Y todo ello enmarcado en la relación antropológica del médico con su paciente, su familia, su barrio, su comunidad... La medicina tiene una base científica bastante endeble. Sobre todo se sustenta en la probabilística. El que a uno le hayan operado de apendicitis no significa exactamente que le hayan operado de apendicitis, sino que le han operado de lo que parecía una apendicitis antes de operarlo y después de hacerlo sigue pareciéndolo. Ni tan siquiera la fuente última de sapiencia corroboratriz, la anatomía patológica, debería sacarnos de dudas, puesto que se fundamenta

en apreciaciones. A modo de ejemplo citaré una revisión de 2002 en la que se determinó la concordancia respecto al diagnóstico de melanoma entre un grupo de anatomopatólogos con muestras seleccionadas de casos “clásicos”, donde se encontró un índice Kappa de algo mas del 0.50, lo que significa poco más que mera coincidencia. Pero que no cunda el pánico; a pesar de todo, la medicina es útil, y aunque limitada, indudablemente es útil en su conjunto. Por esto la sociedad es tolerante, a pesar de los errores que los médicos sobrellevamos con sagacidad ofreciendo más beneficios que perjuicios. Desde el punto de vista del paciente la relación se torna de un utilitarismo pasmoso en ocasiones, llevado hasta el punto de que es ciertamente frecuente encontrar que se ha extendido el pensamiento y hecho realidad la conducta, de que se debe consultar con un médico cualquier dolencia, usando al médico general para problemas banales y al especialista para los importantes potencialmente, que viene a ser cuando al que valora la situación, que es el paciente o su cuidador, les parece oportuno y necesario. He de decir que esta visión es compartida por no pocos médicos. Pensamos desde nuestro púlpito de sabios sanitarios que no podemos hacer nada con estos díscolos pacientes que no hacen lo que deberían, pero podríamos educarles. Pero, ¿cómo lo haremos, si no tenemos tiempo? Además, ¿es lo mismo formar que informar? ¿Es suficiente? Quizás, lo primero sea bajarse del púlpito.

Sabemos que los sacerdotes llevan siglos intentando educar según su doctrina desde allí y no parece que hayan triunfado. Como respuesta a las evidentes limitaciones que nos propicia el sistema actual de relación médicopaciente, sea de quien sea la culpa de esto, propongo que seamos “engrescadores”. Al mirar a nuestro alrededor encontraremos que van surgiendo diversas corrientes de pensamiento colimadas en forma de grupos de profesionales más o menos organizados y “engrescados”. Una de ellas es la medicina basada en la evidencia (MBE). Otra es la especialidad de medicina familiar y comunitaria (mfyc). Sobre la MBE, surge precisamente como respuesta a ese cientifismo endeble, aunque útil, que nos lleva a enfrentarnos a un cuadro de gripe como un cuadro de probable gripe que pudiera ser realmente cualquier otra cosa (una hepatitis, una fiebre botonosa o un linfoma, entre otros). Un médico reduce la incertidumbre hasta un punto tolerable y prudente, actuando para ayudar al paciente, con o sin diagnóstico cierto, utilizando para ello su intuición (su arte) para moldear esa ciencia útil pero endeble en sus evidencias. No obstante, tendemos al pensamiento conservador, al “siempre se hizo así” y esto nos lleva no pocas veces a no refutar nuestras conductas aprendidas cuando existen evidencias de que no sirven o hay otras alternativas mejores. Un ejemplo paradigmático de esto son los muchísimos amigdalectomizados “por costumbre” en el siglo XX, a pesar de que

A cada derecho le corresponde una obligación y viceversa. Mario Bunge.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 35

REFLEXIONS

existían evidencias de su falta de utilidad, o la demora de más de 10 años en la incorporación a los protocolos y libros de texto del ácido acetilsalicílico en tratamiento de un postinfartado a pesar de existir esa evidencia firme de utilidad. Los acólitos de esta secta emebeísta establecen que hay pocas evidencias firmes, pero cuando las hay debemos incorporarlas rápidamente a nuestra práctica cotidiana. Además, el que no exista evidencia no significa que no se deba hacer algo, pero no pese a quien pese sino con mesura y comedimiento: individualizando y reflexionando. Sobre la mfyc, parémonos a reflexionar sobre tan revelador nombre y apellidos. Vienen a condensar la plasmación de lo que se ha dado en llamar orientación biopsicosocial de la práctica médica, utilizando el enorme potencial de datos clínicos, familiares, laborales y sociales de los pacientes para rentabilizar intelectualmente las intervenciones sanitarias que se hacen sobre los pacientes al incrementar su valor predictivo, optimizando el proceso diagnóstico (según dice un tal Bayes, la probabilidad postprueba de enfermedad depende más de la exactitud con que se haya determinado la probabilidad preprueba de enfermedad que de las características de la prueba diagnóstica misma). Los acólitos de esta secta emeficista preconizan el “esperar y ver” más que el intervenir, pero con una actitud expectante que permite actuar cuando es necesario desde un punto de vista clínico. Todo ello responde a una necesidad debido a la presentación actual novedosa de los cuadros clínicos, en donde los mareos ya no tienen nis-

tagmus casi nunca, las epigastralgias son muchas veces funcionales... ¡Bienvenidos a la deconstrucción de la tortilla de patatas! En contraposición a éstos están otros que mantienen un corte clásico de sus trajes y necesariamente actúan de otro modo. Pero si un incauto paciente sin tamizar en la atención primaria cae directamente en manos de un especialista, que maneja la incertidumbre necesariamente de forma distinta, pensando en términos de posibilidades y no de probabilidades y sin el colchón del conocimiento de las circunstancias biopsicosociales del paciente, será sometido a una serie de pruebas diagnósticas en mayor número debido a la dichosa ley de Bayes antes citada. A propósito, la única especialidad en España en la que se recoge en el programa formativo la comunicación como una de las áreas de conocimiento para llegar a ser médico especialista es la medicina de familia y comunitaria. De modo que parece razonable pensar que cuando no hay evidencia de qué es lo que se debe hacer frente a un problema, no siempre se debería lanzar uno a pescar en el río revuelto de la incertidumbre haciendo pruebas diagnósticas y prescribiendo fármacos hasta dar con la respuesta al acertijo. Esto me suena al Dr. House. Por otro lado vivimos tiempos curiosos en los que van surgiendo algunos profesionales que tengo la impresión de que temen u odian la actividad clínica, y que se iluminan para convertirse en activistas de cualquier doctrina que les aleje de los pacientes, que en definitiva son lo que importa. Son teóricos, muchas veces con ojos de alucina-

do, defensores de cualquier idea que les permita vivir impartiendo docencia sobre lo divino y lo humano, eso sí, normalmente sin haber visto un solo enfermo desde hace tiempo. ¿Será por eso que les llaman usuarios? Estos personajes, que inundan nuestro sistema sanitario, defienden sus teorías y se empeñan en implantarlas con énfasis y valor probado, pero, eso sí, sin sentir la necesidad de demostrar su eficacia, aunque sea con la embustera ciencia de la estadística, que es lo que tenemos. Pero no sólo estorban nuestra labor con sus protocolos, cribajes y progra-

Platón, el de los hombros anchos, y Aristóteles. La escuela de Atenas. Rafael.

El doctor. Samuel Luke Fildes.

Viure no és necessari, el que és necessari es crear. Fernando Pessoa.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 36

REFLEXIONS

mas varios, sino que, encima, medicalizan a la sociedad haciendo creer a los ciudadanos que la salud es un derecho y que ellos proveen ese derecho con un sistema sanitario que todo lo cura. Nuestra finalidad no es otra que ayudar a solucionar problemas, si se puede, y no deberíamos perder de vista la meta para no perdernos por el camino, lleno de incertidumbres. Al final llegamos a una realidad, el paciente, a través del manejo de la incertidumbre, paciente probable y previsiblemente enfermo, frente a la que se vienen estableciendo diferentes ofertas más o menos exitosas desde que existimos los galenos. Cometeríamos un craso error si no entendié-

semos la medicina actual como un sistema con subsistemas complementarios y necesariamente interconectados para dar respuesta a esa realidad innegable. Hasta el Dr. House tiene un equipo de diferentes modelos de profesional sin el cual su éxito final sería poco menos que imposible. Recuerdo a uno de mis maestros, que hablando de cuando él empezó, en los años 60, decía que “en aquel tiempo éramos médicos, con todas las limitaciones que imponía la insuficiente tecnología y nuestro nivel de conocimientos y experiencia, pero médicos. Sabíamos que teníamos que atender a nuestros pacientes, que sí que lo eran, desde el nacimiento hasta el

hoyo, casi siempre en su cama y lo sentíamos como una satisfacción. Hacíamos lo que se podía y, algunos, mucho más de lo que podían, todo humanidad”. Qué bonito hubiera sido llegar con ese espíritu a nuestros días. ■

A medio camino ELENA REVILLA

CADA VEZ SON MÁS FRECUENTES LAS LLAMADAS a la colaboración de los médicos en la contención del gasto farmacéutico. El formato en el que estas llamadas se manifiesta es, así mismo, cada vez más acuciante. La disminución del gasto o, como mínimo, su contención, es una parte nuclear de las direcciones por objetivos de los profesionales que ejercen dentro de la red pública. Los criterios a los que se atiende para realizar los ajustes son esencialmente de carácter cuantitativo, la calidad, difícil de cuantificar y sujeta a controversia, suele ser elu-

dida, ya directamente o a través de ardides que maquillan las decisiones puramente económicas: hay que incentivar al médico que gasta poco. La función de los servicios de farmacia tanto en asistencia primaria como en hospitalaria ha ido evolucionando progresivamente desde el asesoramiento al profesional en la indicación y el manejo de fármacos a su control. En el trasfondo de esta situación yace una realidad social y política. Nuestro sistema sanitario, uno de los mejores y más solidarios del mundo, tiene graves problemas de sostenibilidad. Por ello racionalizar el gasto farmacéutico es una

necesidad social y un deber moral que el médico no debe eludir. Pero la incomodidad de los profesionales en relación a este fenómeno tiene, con frecuencia, otros orígenes. Desde hace más de 20 años un discurso político irresponsable (utilizado por todos los partidos) ha puesto énfasis en los derechos de todo ciudadano a todos los recursos sanitarios en cualquier situación, fomentando una medicina de consumo, irresponsable e impregnada de una profunda confusión entre la gratuidad de la asistencia y la ausencia de costes. La medicina ha entrado así en el mer-

Vivimos igual que soñamos: solos. Joseph Conrad.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 37

REFLEXIONS

cado como una especie de artículo de lujo al alcance de todos los bolsillos. La exigencia social de una medicina cara, apoyada en exámenes complementarios cada vez más sofisticados y en los nuevos fármacos, es un desafío que el médico debe afrontar a diario. Paralelamente, la investigación de nuevos tratamientos depende exclusivamente de la industria farmacéutica. En su seno se deciden los diseños de los ensayos clínicos en los que se demostrará la eficacia y seguridad de los mismos. Obviamente el objetivo de la industria es la recuperación de la costosa inversión en investigación y la obtención de beneficios económicos, metas, ambas, alejadas del necesario ahorro y la racionalización de los costos que requiere la sostenibilidad de nuestro sistema. En la práctica diaria, el médico se halla entre la presión de ofrecer a su paciente lo que las publicaciones especializadas aconsejan como mejor tratamiento actualizado para su patología y la necesidad de racionalizar el gasto. De esta manera se transmite al profesional una parte de la responsabilidad de corregir los errores de una política sanitaria irresponsable. Pero quizá no sea esto lo que más preocupa al médico. Someti-

Composition 86. Aleksandr Ródchenko, 1919.

La racionalización del gasto farmacéutico debería ser fruto de un consenso amplio entre los profesionales de la medicina, las sociedades científicas, los investigadores, la administración y los agentes sociales.

do a una importante presión asistencial, consciente de que no podría defenderse de la acusación de no haber hecho todo lo posible por su paciente y de que lo más probable es que, en caso de conflicto, no recibiría apoyo institucional, el médico se ve obligado a realizar una medicina de lo posible a medio camino entre la exigencia del paciente, la tiranía de los ensayos clínicos y la presión de la contención del gasto. Si bien es imprescindible que los profesionales de la medicina se impliquen en la racionalización y el buen uso de los recursos sanitarios, es necesario que esto se haga en un clima de transparencia social y política. Es necesario la apertura de un debate profundo sobre la financiación de nuestro sistema en el que se aborden temas tan eludidos como el uso responsable de los servicios sanitarios, las obligaciones de los usuarios, la limitación de la cartera de servicios, los errores de gestión, la falta de inversión ajustada a la necesidad social, y una larga

lista de aspectos incómodos que requiere una profunda revisión. No deja de sorprender, por ejemplo, que en los más de 270 folios del estudio APEAS (más de 96.000 consultas analizadas) sobre la seguridad de los pacientes en la asistencia primaria, se analicen meticulosamente los efectos adversos sufridos por los enfermos pasando de puntillas por los problemas derivados del exceso de frecuentación y sin citar la escasez de tiempo por visita con la que el médico debe tomar las decisiones. No es de extrañar que a la cabeza de los “factores causales de efectos adversos con un peor curso evolutivo de la enfermedad de base del paciente”, se hallen los problemas de comunicación entre el médico y el paciente. La racionalización del gasto farmacéutico debería ser fruto de un consenso amplio entre los profesionales de la medicina, las sociedades científicas, los investigadores, la administración y los agentes sociales. Los médicos han sido habitualmente excluidos de las decisiones de gestión que han conducido a este tipo de problemas y no parece justo trasladar a la consulta ya de por sí sobrecargada y bajo la responsabilidad del profesional, un problema con profundas implicaciones sociales y políticas en el que el médico no es sino un agente más. ■

Una nobleza de corazón, una altura de sentimientos, no se alcanza sin una altura igual de pensamientos. Marcel Proust.

4/12/08

18:25

Página 38

COOPERACIÓ

Taní núm. 10

Comissió de Cooperació i Promoció de la Salut MONTSE ROMAGOSA PASSAT DIA 19 DE NOVEMBRE es va fer la presentació de la Comissió de Cooperació i Promoció de la Salut de l’Hospital –CCS–. Com alguns de vosaltres ja sabeu, a partir del 2006 l’Hospital es planteja tenir una participació activa en temes de solidaritat, per la qual cosa l’antiga Secció Sanitària de l’Associació d’Amics de Puerto Cabezas (AAPC) passa a constituir-se com la nova Comissió de Cooperació.

Fer cooperació des de l’Hospital permetrà estar oberts a qualsevol projecte que pugui ser d’interès –i estigui al nostre abast– en qualsevol país del món; no obstant, tindrà prioritat, sempre que sigui possible, el municipi agermanat. Sense oblidar, però, que a la nostra vila i a la comarca també hi ha gent que necessita la nostra solidaritat i oferint, per tant, col·laboració a les ONG i associacions de solidaritat locals. Els objectius de la CCS –que properament estaran penjats a la

Vanitat de vanitats, tot és vanitat. Llibre de l’Eclesiastès.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 39

COOPERACIÓ

Els objectius de la CCS contemplen estimular la cooperació sanitària a través de projectes en els quals intervinguin professionals; fer sensibilització, als professionals sanitaris i a tota la societat de l’Alt Penedès, sobre la importància i la necessitat de l’ajuda humanitària, i realitzar activitats amb la finalitat de recaptar fons per als projectes de cooperació.

Intranet– contemplen, a grans trets, estimular la cooperació sanitària a través de projectes en els quals intervinguin professionals de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès; fer sensibilització, als professionals sanitaris i a tota la societat de l’Alt Penedès, sobre la importància i la necessitat de l’ajuda humanitària, especialment en el camp sanitari, però també en d’altres, i realitzar activitats amb la finalitat de recaptar fons per als projectes de cooperació. És per això que es faran extensius a tota la població les xerrades, actes, campanyes i projectes. Per poder assolir els objectius la CCS ha “pactat” unes Normes de Funcionament amb la Direcció, la qual estarà informada en tot moment de les activitats i projectes, que es duran a terme amb la identificació fiscal del Consorci Sanitari de l’Alt Penedès. La CCS negociarà les condicions laborals dels professionals de l’Entitat que estiguin interessats a participar en projectes sanitaris, per tal de facilitar la seva participació i

implicació en els mateixos. I en cada cas es buscarà la fórmula per tal que els cooperants estiguin coberts legalment i sanitàriament. Com a CCS de l’Hospital hem participat, aquest darrer mes de novembre, en la I Jornada de Medicina Humanitària i Cooperació, organitzada pel Dr. Ferran Fonseca –membre de la CCS– i per l’ONG en la qual participa des de fa molt temps, AHS (Associació Humanitària de Solidaritat). Hi hem participat explicant el projecte que vam desenvolupar a Puerto Cabezas però també la trajectòria que hem seguit, és a dir, el nostre model d’organització, que ens ha permès arribar a constituir la CCS i continuar desenvolupant activitats i projectes d’aquest tipus. La CCS està oberta a la col·laboració de tots els companys i companyes de l’Hospital i a recollir i canalitzar propostes i iniciatives. ■

Al final, lo que importa no son los años de vida, sino la vida de los años. Abraham Lincoln.

4/12/08

18:25

Página 40

L’ENTREVISTA

Taní núm. 10

Montse González

MONTSE CARDÓ MANUEL GUADARRAMA MAITE TUTUSAUS

MONTSE GONZÁLEZ VERDE neix fa 53 anys a Barcelona. La vocació mèdica li ve des de ben petita i ja no s’ho planteja més. Durant 24 anys és metgessa, amb l’especialitat de Traumatologia, a Urgències del nostre hospital i després, i des de fa sis mesos, és la directora mèdica del nostre centre. Amb tants anys entre nosaltres juga amb avantatge, l’experiència acumulada i un profund coneixement de “la casa” fa que sàpiga que és el que té entre mans i què esperen les persones que treballen amb ella.

Parlem de la medicina dels teus inicis.

La diferència amb ara és molt evident. En alguns aspectes crec que estàvem millor que ara, vull dir els metges, ja que els pacients probablement amb tanta tecnologia i amb tot el suport estan millor ara, malgrat que la relació metge-pacient abans era millor ja que era més personal, més intensa i amb més temps. L’ordinador i les noves tecnologies ens ha robat més temps

Bé, sí, patim sobretot la massificació que hem sofert els centres sanitaris.

La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes. John Lennon.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 41

L’ENTREVISTA

Vas tenir clara l’especialitat de Traumatologia?

De fet vaig fer l’especialitat que vaig decidir. No vaig tenir excessius problemes per elegir-la. Si no hagués fet Traumatologia m’hagués agradat fer Medicina Forense. Has estat molts anys realitzant aquesta especialitat de Traumatologia a Urgències.

Sí, i sempre m’hi he sentit molt a gust, tant pel que fa a l’hospital com per la gent, i pels pacient. Tinc companys de tota la vida, l’equip Jaume-Montse és un tàndem de sempre, ens hem entès molt bé i seguim entenent-nos molt bé. També eren altres temps, el volum de malalts a Urgències era una desena part del d’ara. Els mitjans eren molt escassos però la part personal era molt important. Ha suposat molts canvis el fet d’haver acceptat el càrrec de directora mèdica?

Ha suposat un gran canvi, tant laboral com personal. El contacte amb els pacients és mitjançant papers, suggeriments, queixes... El contacte assistencial és a través de les comissions, reunions de coordinació i també el dia a dia. Però de tant en tant quan passo per urgències i veig una radiografia d’una fractura de canell se me n’hi van els ulls i les mans per ganes de reduir-la. D’altra banda si bé abans en la meva etapa sindicial feia reunions, negociacions... ara aquestes han augmentat i ocupen molt més temps. En l’àmbit personal treballo més hores i m’emporto feina a casa,

això minva una mica el meu temps de lleure i familiar. Hi ha una barrera?

Bé, hi ha tres pisos de diferència, que a vegades la barrera es posa més des de baix que des de dalt. Creus que es veu més barrera de la que realment existeix?

Crec que sóc assequible a qualsevol facultatiu. El “busca” i el telèfon no paren. És un problema de comunicació?

No ho acabo de tenir clar, però segur que serà un dels temes que sortiran en els grups de treball. “La culpa és de la ‘quarta’”, és una frase feta des de fa 12 anys o més, però no crec que sigui així, i si ho fos intentarem solucionarho. Va ser més agraïda la teva experiència sindical que l’actual?

A nivell hospitalari és igual de grata ja que ara com a directora mèdica segueixo defensant els interessos dels professionals de l’hospital. Potser varien una mica les prioritats, ara primer és l’assistència, sense deixar de banda els professionals, mentre que des del costat sindical es mira més el professional. Et va costar prendre la decisió d’acceptar el càrrec?

D’una banda sí, perquè perds l’assistència, i de l’altra el fet d’haver estat tants anys representant els facultatius era una mica demostrar que es podien portar a terme les idees per les quals has lluitat durant 15 anys, és com la continua-

ció. I és molt fàcil estar a l’oposició. Protestar sempre és molt fàcil. El fet d’estar a l’altra banda i continuar amb la línia que havies marcat encara és més difícil, però m’agraden els reptes. A part de molts i molt bons amics, tens algun hobby?

Tenia el de muntar a cavall, al meu “bitxo” com jo li dic. Però ara només passegem junts, és a dir, es posa al meu costat i passegem, ja que tinc terror a tornar a caure, tinc l’espatlla operada i si torno a caure serà complicat... Com deia un amic meu: els nens cauen del cavall i s’aixequen, els adolescents cauen del cavall, s’espolsen la pols i tornen a pujar, els de trenta anys, cauen, tornen a pujar i a l’endemà estan baldats; a partir dels cinquanta, caus i pots acabar a la UCI o a l’altre barri. I el cavall també està entrant en l’edat madura, per tant, només passegem. Més hobbies?

També m’agrada llegir, anar al cinema, escoltar música... però ara no puc fer res per falta de temps. Sembla ser que l’hospital torna a la tradició antiga d’una direcció mèdica que provenia de baix, en el sentit de metge assistencial amb experiència, ja que en els últims anys no sempre ha estat així, i ara tenim una situació particular, a més de ser metge assistencial, ets de la casa, de molts anys, cosa que segurament tindrà els seus avantatges.

L’avantatge és que coneixes el funcionament de la casa i coneixes la gent, és a dir, coneixes per on et

Buscant el bé dels nostres similars, trobarem el nostre. Plató.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 42

L’ENTREVISTA

mous i amb qui. L’avantatge també és la confiança que vas acumulant amb el anys, i per tant a vegades et veuen més com una companya i no com la direcció mèdica. Els inconvenients és que et pesa el tema sentimental, el tema de l’afecte cap als amics, que fa que a l’hora de prendre algunes decisions sigui més dur. Dur en el sentit que saps que ho has de fer, però d’altra banda tens a la persona. Es fàcil arribar a un hospital on no coneguis a ningú, prens decisions tant si agraden com si no. Però aquí, per a mi, no és així. El que podem deduir és que tens uns plus afegit de dedicació en el sentit que determinades decisions les hauràs de meditar més o no, negociar més... o no.

D’intentar dialogar més. No es tracta de fer una direcció de “i perquè jo ho dic”, ni molt menys, sinó que el que s’intenta està més en la línia que el tema assistencial surti també dels facultatius. Puc tenir les meves idees, els meus coneixements en determinats sectors de l’hospital per la meva especialització, però en d’altres no, llavors cal facilitar als professionals de la casa que plantegin idees. Elaborar i decidir a partir de propostes. Encara que portis poc temps en el càrrec, ens podries dir el projecte que té la direcció mèdica?

D’una banda fóra molt important que els professionals de l’hospital poguessin participar en les decisions sobre temes assistencials, dels pacients, de formació... un fet

pel qual hem lluitat molt de temps i sempre ha estat marcat per polítiques del Departament deixant-nos poc marge de maniobra. D’altra banda, hi ha la necessitat de mantenir un hospital com el nostre en una província com Barcelona: mancances econòmiques, falta de professionals, vetllar per la qualitat assistencial... A grans trets seria això. Com seria aquesta participació del personal assistencial (amb voluntat d’implicació) compatible amb la jerarquització de l’hospital. Ho dic perquè, encara que no sigui el teu cas, hem vist a vegades que es demana participació i després tota l’orientació de l’hospital i les decisions es fan a través d’una estructura jeràrquica i només es compta amb els que tenen càrrec.

Sí que hi ha maneres de participació, per exemple ara hi ha el Pla estratègic i s’haurà demanat la

Seria molt important que els professionals de l’hospital poguessin participar en les decisions sobre temes assistencials, dels pacients, de formació...

participació de tothom en tots els estaments, i per la informació que m’ha arribat es van obrin moltes línies per millorar la qualitat assistencial i també en el terreny de la conciliació familiar i laboral i en l’ambient del lloc de treball. Això farà que es vagin desenvolupant aquestes propostes en la mesura del possible i dins de la capacitat d’actuació i amb la rapidesa que es pugui, però sí que s’hauran de tenir en compte fins i tot a l’hora de destinar els recursos. Que al capdavall sempre hi ha enmig el tema econòmic, sempre s’acaba parlant de diners, que condicionen i decideixen. També ens afectarà la crisi?

Ens afectarà per partida doble, d’una banda no tindrem un creixement pressupostari probablement en un parell d’anys. Teníem una sèrie de projectes que s’hauran d’aturar, el que sí que es manté és l’ampliació d’Urgències i de Quiròfan, la digitalització del Servei de Radiodiagnòstic. Però no es poden fer altres inversions, i tampoc hi ha capacitat d’endeutament... Això d’una banda i, de l’altra, se sap que en èpoques de crisis augmenta la demanda assistencial. Estem patint una manca de personal sanitari.

Segons les estadístiques en tenim per 15 anys més. A l’hospital durant els últims anys hem vist una mobilitat de personal com no s’havia vist mai.

Portem uns dos anys amb aquesta situació.

El experimentador que no sabe lo que está buscando no comprenderá lo que encuentra. Claude Bernard.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 43

L’ENTREVISTA

Des de direcció s’està fent alguna actuació per motivar i/o fidelitzar el personal?

No es pot establir una única línia estratègica. Hi ha professionals que per molt que els ofereixis volen anar a un hospital de tercer nivell perquè allà es fa recerca, d’altres és un tema econòmic, d’altres perquè troben la feina més a prop de casa... S’estan plantejant aspectes per resoldre aquest tema des del Pla estratègic, i no només per als facultatius sinó també per a Infermeria, llevadores... Hi ha un estudi amb opcions però no hi ha una línia definitiva per solucionarho. I s’ha d’afegir la crisi econòmica que agreuja la situació. D’altra banda, no s’han de fer actuacions solament per a la gent jove que

se’n vol anar sinó que també s’hauria de cuidar la gent de sempre que ha decidit quedar-se en aquest hospital i que hi porta molts anys. I no és solament perquè no marxin sinó que caldria agrair-los el fet que s’hagin quedat. Hi ha altres maneres de compensació?

Sí, es pot afavorir la docència per incrementar coneixements, sentirse viu, i no marginat respecte altres hospitals de tercer nivell. S’està parlant en el Comitè de Docència el fet de contactar amb les facultats per moure el tema de les tutories dels estudiants de Medicina, el tema és sempre que la gent se senti contenta aquí i realitzada professionalment. Establir conve-

nis amb hospitals de tercer nivell perquè els professionals puguin fer rotacions. Pots fer balanç dels mesos que portes amb la Direcció?

Sí, ha estat un any molt intens amb molts problemes i incidències: l’acreditació, el SAVAC... i per solucionar-los fa falta temps, per això demano una mica més de temps. I de cara a l’any vinent, què?

Que s’acabi la crisi econòmica, bonança de salut per a tothom i, sobretot, que el gaudim. Bones festes! ■

Felicidad no es hacer lo que uno quiere sino querer lo que uno hace. Jean Paul Sartre.

4/12/08

18:25

Página 44

LA CUINA DE L’HOSPITAL

Taní núm. 10

Canelons de pinya farcits de cranc amb tomàquet confitat a l’aroma de romaní CRISTINA CANALS SÀNCHEZ

Ingredients Pinya Tomàquets Enciam Cranc (o surimi) Maionesa Romaní (o alfàbrega) Oli verge d’oliva Elaboració Pelem els tomàquets i en separem la part de fora, que la fem a daus. Confitem el tomàquet: escalfem en un pot el tomàquet amb un bon raig d’oli i romaní; el retirem del foc i afegim el romaní, el sucre i la sal i ho deixem reposar una hora aproximadament.

Tallem l’enciam a juliana (tiretes) i el posem en un bol. El surimi, l’esmicolem o el fem a tiretes. El barregem amb l’enciam (al bol) i hi afegim maionesa (variants: també podem afegir tonyina o posar pernil dolç o gambes). Tallem la pinya molt fina, a rodanxes (tallat a màquina). Posem dues rodanxes de pinya juntes, afegim la barreja i ho enrotllem com si fossin canelons. Emplatar Posem el tomàquet i per sobre els canelons. Ho amanim amb una mica de vinagre balsàmic per sobre i una fulleta de romaní. ■

En el corazón de todos los inviernos vive una primavera palpitante, y detrás de cada noche, viene una aurora sonriente. Khalil Gibran.

4/12/08

18:25

Página 45

BREUS

Taní núm. 10

Acord de col·laboració de l’Hospital amb l’Hospital del Mar i amb la UDIAT en Radiologia En el cas de l’Hospital del Mar es tracta d’una aliança estratègica que pretén assegurar el marc legal necessari per a les diferents formes de cooperació que es vagin donant entre l’Hospital del Mar i l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès i que respon als objectius del conveni de col·laboració, signat el 2004, entre el Consorci Hospitalari de Catalunya i el Col·legi de Metges de Barcelona. Aquesta cooperació es concreta en activitats assistencials, diagnòstiques, terapèutiques i de rehabilitació, així com les de promoció de la salut, educació sanitària i prevenció de la malaltia, preferentment en consultes externes i en hospital de dia. Els primers serveis objecte d’aquesta col·laboració són els de l’aparell digestiu, endocrinologia i dermatologia. L’Hospital i la UDIAT centre diagnòstic i l’Hospital Clínic han acordat que aquesta entitat, que aglutina entre altres professionals més de 90 radiòlegs, doni suport al Servei de Radiologia de l’Hospital en matèria d’organització assistencial i tecnològica facilitant poder assumir en les millors condicions possibles la digitalització del servei i la incorporació de les noves tècniques. En la fotografia, moment de la signatura del conveni per part dels gerents de l’IMAS i del CSAP, Jaume Raventós i Francesc Ferrer, en presència de Josep Abelló, president del CHC.

Segon lloc a la cursa de la sanitat catalana Un any més, la representació de l’HCAP va fer podi i es va endur un meritori segon lloc de la classificació per equips. Enguany hem batut el rècord de participants: un total de 10 integrants es van desplaçar a Can Ruti. Gràcies i felicitats a tots/es! A la foto, l’equip de l’Hospital.

Grup de debat d’Infermeria S’ha constituït un grup de vuit persones de la Divisió d’Infermeria que, juntament amb la directora, procuraran debatre, consensuar i fer arribar on correspongui, propostes per afrontar millor el futur d’aquest col·lectiu. Es plantegen trobar, mitjançant el debat, millores viables a la realitat de la infermeria (manca de professionals, rol infermer, envelliment dels professionals i possibles sortides amb llocs de treball menys feixucs...) i també enriquir la gestió d’infermeria amb aportacions i propostes sorgides del conjunt del personal a través dels membres del grup. Amb aquesta iniciativa la Direcció d’Infermeria vol fomentar la participació i la creativitat del personal.

La verdad es lo que es, y sigue siendo verdad aunque se piense al revés. Antonio Machado.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 46

BREUS

S’ha activat la campanya “Fem l’hospital més amable” A partir del mes d’agost als televisors de les habitacions es pot veure, mitjançant un circuit tancat de TV, l’audiovisual que, en forma de gags còmics, presenta els consells de la campanya “Fem l’hospital més amable”. També RTV Vilafranca hi ha col·laborat amb l’emissió d’un reportatge que fa una especial incidència en la presència de visites a les habitacions i ha emès un espot publicitari que reprodueix els diferents consells que es donen en l’audiovisual.

Donació de sang a l’Hospital

En la primera visita hi van participar un total de 86 persones i es valora que els ciutadans han respost molt bé malgrat no hi va haver cap donant de primera vegada.

Col·laboració amb les ADF del Penedès El Consell Rector del CSAP va aprovar atendre la petició de la Federació ADF i va proporcionar material per dotar les farmacioles dels seus vehicles. La Federació d’ADF Penedès/ Garraf, agrupa 25 ADF i vetlla per la formació, prevenció, divulgació i extinció dels incendis forestals. A la foto, el moment de l’entrega del material.

Festa Major 2008 Aquest any la repercussió en l’Hospital de la Festa Major ha estat més gran que mai ja que dos dels administradors, Teresa Cuscó i Jaume Roig, són companys i aquest fet ha suposat que moltes persones que treballem a l’Hospital col·laboréssim en diferents aspectes de l’organització de la Festa. També aquest any els gegants de Vilafranca van actuar davant l’Hospital el divendres 29 d’agost a la tarda, abans de la processó que sortia del barri de l’Espirall. Els gegants, amb la seva majestuositat, van apropar l’alegria de la festa a les persones que aquells dies esaven ingressades i van desenvolupar el seu ampli repertori de balls davant l’entrada principal. A les imatges, els administradors quan la capta va arribar a l’Hospital i els gegants ballant.

Al mes de setembre el Banc de Sang i Teixits va iniciar aquesta activitat a l’Hospital, substituint la que es feia al barri de l’Espirall cada 3 mesos. Es pretén incorporar nous donants a partir dels treballadors del centre i dels usuaris dels seus serveis, especialment els familiars dels que reben tractament amb sang o hemoderivats. A partir d’ara, doncs, un equip d’extraccions del BST visitarà l’Hospital quatre vegades l’any.

Amor, cuántos caminos hasta llegar a un beso, ¡qué soledad errante hasta tu compañía! Pablo Neruda.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 47

BREUS

Participació de l’Hospital en la 1a Jornada de Medicina Humanitària El nostre hospital ha participat, aportant la seva experiència en cooperació, en la 1a Jornada de Medicina Humanitària i Cooperació, celebrada el mes de novembre a Vic. Concretament va participar en la taula rodona del matí anomenada “Salut i Tercer Món” on diferents hospitals van presentar la seva experiència en els diversos projectes hospitalaris en què han participat.

El CEA ha estat acreditat pel Departament de Salut El Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital ha rebut l’acreditació per part del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Els comitès d’ètica assistencial estan regulats per l’ordre del Departament de Sanitat dictada el 1998, que estableix recomanacions pel que fa a la seva composició i funcions. Per aconseguir aquest reconeixement cal fer explícita la composició del grup, amb el curriculum dels diferents membres, les activitats desenvolupades des de l’inici i les previstes per al futur. Amb la resolució de la directora de Recursos Sanitaris del Departament de Salut, a més d’acreditar el comitè, nomena els membres que el composen i aprova les normes de funcionament del grup. A la fotografia, vuit dels deu membres del Comitè el dia de l’acreditació.

Conveni de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès amb la Societat Catalana de Seguretat i Medicina del Treball L’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès i la Societat Catalana de Seguretat i Medicina del Treball, que compta a més amb el suport de la Fundació Prevent, han signat un conveni per impulsar el registre de violència ocupacional dels professionals sanitaris de Catalunya (www. violenciaocupacional.net). Amb la firma de l’acord, aquest registre passa a formar part de las actuacions de tipus preventiu que realitza la Societat Catalana. Aquest registre d’agressions a la sanitat catalana ja compta amb més de quatre anys d’antiguitat i va consolidar-se amb la seva estructura actual arran de la celebració, l’any 2006, al mateix Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, de la 13ª Jornada de Prevención de Riesgos Laborales en el Ámbito Sanitario. Amb aquesta col·laboració, l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, promotor i impulsor inicial del registre, així com la Societat Catalana de Seguretat i Medicina del Treball i la Fundació Prevent, busquen garantir als professionals sanitaris de Catalunya l’existència d’un canal de detecció i estudi de les situacions de risc de violència en la seva activitat laboral, per aconseguir una prevenció efectiva i més seguretat al seu lloc de treball.

El sabio puede sentarse en un hormiguero, pero sólo el necio se queda sentado en él. Proverbio chino.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página 48

Com hi podeu col·laborar

aní és una revista que es va fent. Fins ara hem rebut tota mena de col·laboracions: llargues i curtes, científiques i periodístiques, íntimes i expansives... En aquesta experiència ja hi han col·laborat i hi col·laboren moltes persones, però esperem que s’hi animi encara més gent. Com ja sabeu, a la revista tothom hi té cabuda. Animeu-vos a participar-hi!

Debat. Reflexions per avançar en la discussió de qüestions d’interès assistencial, professional, humanístic, ètic... En viu és l’apartat per a articles de caràcter científic i assistencial. Què fem és la manera de presentar l’activitat que desenvolupen determinades unitats, comissions, serveis, grups de treball, etc. que potser no són prou coneguts per tothom. A Llocs i viatges es parla d’aquell viatge a l’altra banda de món i del racó tan proper que sovint no veiem. Escrivim és l’espai reservat a la creació literària i filosòfica més personal, però amb una voluntat de projecció pública. Us recomano, us el recomanem. Per què no podem aconsellar els altres dels petits plaers que ens atorguem a nosaltres mateixos? Hi ha algú de la casa que creieu que es mereix L’entrevista? Proposeu-nos-el o feu-li vosaltres mateixos l’interviu. Teniu alguna Col·lecció privada que vulgueu fer pública? Voleu participar a fer-nos passar l’estona amb els Passatemps? Els Breus són el recull de les notícies dels mesos anteriors. Més que novetats, són un recordatori: “Allò escrit és el que perdura”. També esperem que ens feu arribar noves citacions cèlebres que puguem incloure als peus de pàgina.

Extensió recomanada dels articles Per facilitar la confecció de la revista hem pensat que l’extensió més idònia dels articles està entre una i dues pàgines. Per als articles d’una pàgina heu d’escriure al voltant de 2.700 caràcters (comptats incloenthi els espais) i molt millor si els acompanyeu d’una foto o una il·lustració. Per als articles de dues pàgines no passeu dels 6.000 espais i de dues imatges. Si feu un article de creació esteu eximits d’il·lustrarlo. I recordeu de signar-lo i de posar-hi el servei on treballeu.

Imatges Pel que fa a les fotos o il·lustracions, és millor que ens les feu arribar en paper, i si són imatges digitals recordeu que cal que tinguin prou resolució (perfecte si són a 300 ppp a mida real i en format JPEG o TIFF). Les imatges que es poden baixar d’Internet –encara que es veuen prou bé per pantalla– habitualment són d’una qualitat insuficient perquè quedin ben impreses. Tingueu en compte els drets d’ús de les fotografies que envieu.

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página C3

Enigmes verbals XAVIER BOTET i ENRIC DUQUE

60. Dona política ideal pel cervell alemany. 13 lletres

69. Dona que, com més et tasta, més t’estima. 8 lletres.

76. Mandrós com un fetge de tortuga. 6 lletres

61. Bocabadada quan li amputen una mà. 11 lletres

70. Instrument de vent que podria treballar a la casa Duralex. 5 lletres.

77. Polític que cura tothom. 7 lletres

62. Les postres més calentes (en singular). 5 lletres 63. Idioma que no és aquí. 8 lletres 64. Fonamentalistes que només construeixen pisos d’alta volada. 8 lletres 65. Africana prima a qui crides imperativament. 8 lletres 66. Esglai que ve de l’interior. 6 lletres 67. Construcció defensiva on sempre hi trobaràs un verge virtuós. 7 lletres. 68. Gos que és més que un miler. 4 lletres.

71. Amb aquesta joguina és impossible embrutar res a l’hora de l’esbarjo. 7 lletres.

78. Moluscs que a Shanghai o Pequín farien molta pudor. 8 lletres

72. Imitar allò que mai no podrà ser estimat. 8 lletres. 73. Principiant que mai no es farà vell. 6 lletres 74. Arma mortífera, tot i que si te la mengessis amb pernil serrà fóra bo per a la teva salut. 6 lletres 75. Començarem la cursa de caiacs amb les dues coses que ens calen per guanyar-la. 8 lletres

Solucions als enigmes del número anterior 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7.

Folla Levita Calenta Impacte Mastegot Setmana Rescata

8. 9. 10. 11. 12. 13. 14.

Recordat Mostres Preocupat Curosa Femoral Mestalla Assenyada

15. 16. 17. 18. 19. 20. 21.

Delirant Cancel·lada Cavallet Carrera Perles Negres Paranys Encallat

22. 23. 24. 25. 26. 27. 28.

Llevadora Esclau Valent Canet Cafinitrina Cubital Coronaria

Taní núm. 10

4/12/08

18:25

Página C4

taní m. Component del vi d’acció astringent que procedeix de les parts sòlides del raïm. Li dóna atributs sensorials, especialment pel que fa al gust i a la coloració fosca dels vins negres, i és un dels causants de la sedimentació. La sensació astringent disminueix a mesura que el vi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin Diccionari del vi. Xavier Rull. Universitat Rovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999

© Consorci Sanitari de l’Alt Penedès Espirall, s/n 08720 Vilafranca del Penedès Tel. 93 818 04 40 revista@csap.scs.es Equip de redacció Margarita Andreu Cristina Canals Teresa Cuscó Adolf Descalzi Raquel Fernández Manuel Guadarrama Antoni Llovet Helena Mestre Merce Peral Rosa Rovira Realització Hores extraordinàries Impressió Imprès Ràpid