diferents viles del nostre país. “En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama”. Joaquim Sarret i Arbós, Els Jueus a Manresa (1917) El call de Manresa Els barris del nucli històric de Manresa es van desenvolupar prenent com a eixos dos turons: el turó del Puigcardener i el turó del Puigmercadal. Els carrers d’ambdós turons són estrets i tortuosos. En aquesta xarxa de carrers i carrerons s’obren un parell de places principals: la plaça Major, presidida des del segle XVIII per la Casa de la Ciutat i anteriorment pels palaus de la Cort del Veguer i del Batlle, i la plaça de l’Om. El call de Manresa estava ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, és el que es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà. Fins l’any 1341 l’aljama de Manresa havia tributat amb la col·lecta de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la seva participació es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat que era el cap d’aquella col·lecta, Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un rang diferent i es convertí en un subjecte fiscal tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona. El segle XIV Manresa va encetar el segle d’or manresà: es construeixen la Seu i la Sèquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec, per citar les obres més importants, i és també quan es concentra la concessió de privilegis reials, especialment per part del rei Pere el Cerimoniós. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa,
rondant quasi les 300 persones, durant l’època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d’accés: una per la Plaça Major i l’altre pel Carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s’obrien al matí a trenc d’alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el “toc de l’oració de la nit”. A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus. “Tenien ses habitacions en el carrer Grau dels jueus a la cara de ponent de les Cases Consistorials. De dies, podien tranzitar pels carrers de la ciutat y a la nit eren vigilats y guardats pels oficials reals. Eczercien les arts y oficis y fèyen contractes ab els cristians, en lo tocant al comèrs, establiment de finques y prèstams de diner que, sa avarícia fèya pujar a bòn preu”. Joaquim Sarret i Arbòs, Història de Manresa (1910) Un passat mal reivindicat? Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s’han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l’existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d’altres poblacions detectats a les actes notarials, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva manresana. Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l’historiador manresà i arxiver Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa, un dels pri-
mers llibres en català que abordava la història dels jueus d’una localitat catalana amb un estudi previ de les fonts originals. Aquí ja ens trobem davant d’un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l’escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d’un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l’aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d’aquesta comunitat jueva. La vida dels jueus manresans. Gràcies a investigacions realitzades al llarg d’aquests últims anys, amb el temps hem pogut esbrinar com era la vida dels jueus manresans. Un document firmat pel rei Joan I datat a l’any 1391, on es repassava els efectes econòmics dels pogroms que es van produir aquell any als grans calls catalans, deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava. El mateix document afirmava que els jueus de Manresa vivien còmodament però sense moltes ornamentacions, ni mobiliaris luxosos en els seus habitatges integrats al call (tenien prohibit adquirir béns i
Un dels requisits per tal de destinar uns terrenys a cementiri era que la mateixa comunitat jueva de la població en fos la propietària. Igualment, la protecció del fossar de les agressions és un fet comú en les aljames Dossier 41