n17 Amics dels Castells 2017

Page 1

Amics

Núm.1 Tortosa Estiu 2017

DELS CASTELLS NUCLI ANTIC TORTOSA

EL CALL MESTRE I NOÈ— MOLÍ DE L’ASSUT — PATRIMONI — RECERCA


SUMARI

Retaule Major de la Seu de Tortosa.Taula del S XIV, on s’aprecia a uns jueus amb Judes fent el pagament de la traïció de Jesucrist. Foto: Núria Matheu Gas

Presentació

L’era de la Nova Planta c’est fini / 3 Ramon Ruiz i Fons El call jueu de Tortosa / 6 Dolors Queralt i Moreso Patrimoni hidràulic / 8 Enric Roig i Montagut

Notes Històriques

Francesc Mestre i Noè. Castell de la Suda / 10 Joan-Hilari Muñoz Fotoperiodisme de Mestre i Noè. La gran riuada de 1907 / 14 Núria Menasanch i Martí

Dossier

Antiga saviesa tortosina / 20 Pili Cugat i Royo La làpida trilingüe / 24 Ramon Miravall El call jueu de Tortosa/ 26 Albert Curto i Homedes Patrimoni Km 0 / 28 Eva Castellanos Girona: 30 anys promovent la recuperació del Call / 30 Assumpció Hosta El Museu d’història dels jueus. Girona / 32 Sílvia Planas Marcé Cultura Judeocatalana / 34 F. Andreu Lascorz Arcas Espais, religiositat i vida quotidiana al call jueu de Tortosa / 36 Sergi Navarro, David Bea, Aleix González La xarxa de Calls a Tortosa/ 38 Tessa Calders, Esperança Valls Els jueus a Manresa, una història a reivindicar / 40 Jordi Bonvehí i Castanyer Els jardins de l’antic Balneari. Un indret patrimonial estratègic / 45 Òscar Cid Una aposta per Tortosa / 48 Júlia Brull Palou 2 Amics dels Castells i Nucli Antic

Patrimoni

Paisatge, patrimoni i aigua. El molí de l’Assut de Xerta / 52 Mª Cinta Masdeu Margalef Propostes de la CCP-TE per a la protecció i intervenció al Molí de l’Assut / 55 Josep F. Moragrega XXII Diada. Les indústries hidràuliques al voltant de Xerta / 56 Jordi Costea Balagué El patrimoni, com a fiador de memòria / 58 Junta d’Amics dels Castells Gòtic al Portal de Tarragona / 59 Junta d’Amics dels Castells La sisena llàntia de l’escriptor victorià / 60 Antoni López Daufí Les excavacions arqueològiques del solar de les cases de la Catedral / 62 Jordi Diloli, Ramon Ferré, Laura Bricio. Un altre patrimoni de la nostra ciutat: la multiculturalitat / 65 Gerard Climent i García Retalls de Renaixement / 66 Rosa Curto i Miravalls

Amics dóna les gràcies a totes les persones que han col·laborat en aquesta publicació. Tanmateix, les opinions que s’expressen als articles no han de ser compartides explícitament per l’entitat i són responsabilitat exclusiva dels seus autors. Redacció Data: juliol de 2017 a Tortosa. Impremta Cooperativa Gràfica Dertosense. Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa. www.amicsdelscastells.blogspot.com

amicsdelscastells@gmail.com www.facebook.com/AmicsdelsCastellsiNucliAntic @amicscastells

DIRECCIÓ: Ramon Ruiz i Fons COORDINACIÓ: Gerard Climent, Jordi Costea i Pili Cugat. DISSENY I MAQUETACIÓ: Núria Matheu, Ramon Ruiz Dipòsit Legal: T 868-2017

Nota: la numeració i DL de la revista Amics, ha canviat al modificar-se els continguts i la forma de la mateixa. Sent aquesta a efectes reals la revista n17.

Revista gratuïta per a associats/des 10€ públic en general

Recerca

El Mercat central de Tortosa: recerca etnogràfica pel reconeixement del patrimoni etnològic / 68 Marc Ballester, Rosa Rodríguez

Memòria / 74

Publicació amb el suport:


L’era de la Nova Planta c’est fini Ramon Ruiz i Fons President Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa

És així com Vicent Molins defineix a la nova generació a la qual pertanyem, una generació que va més enllà de les edats i de les condicions socials o econòmiques, una generació que ja no té la necessitat de construir de nou, ni el somni d’alçar cases des de zero, sinó que gaudim i estem orgullosos de reaprofitar el que ja tenim. Per a nosaltres els edificis, els paisatges, els llibres, els documents, la parla, el patrimoni en definitiva són fites simbòliques que configuren la memòria col·lectiva i individual de tot un poble, mitjançant punts de connexió amb el seu passat, però no per a recrear-se en ell, sinó per a projectar-lo cap a un futur, per potenciar la seva estima i així reforçar les arrels evitant fer desaparèixer referències col·lectives i despersonalitzar-nos com a col·lectivitat i societat. Així us presentem una revista amb un dossier central destinat a reforçar les arrels del Call. Actualment el(s) Call(s), es mostren com la imatge que il·lustra la nostra portada, girat cap a la foscor i ple de pols. La nostra missió és revertir aquesta situació fomentant la seva estima i sobretot potenciant el seu coneixement, posar damunt la taula les coordenades i els records bàsics que ha generat aquest barri al llarg del temps i que han donat base a senti-

ments, memòria i consciència, de la cultura de la ciutat. Un call que ha de projectar-se més enllà d’hologrames i plafons en centres d’acolliments turístics, el Call de Tortosa mereix una especialització per tota la rellevància i importància que va tindre. Un lloc d’estudis, de promoció i salvaguarda d’un passat hebreu que encara avui en dia és palès a diferents llocs de Tortosa. Un Call amb “instruments” per projectar correctament aquest patrimoni i conscienciar a propis i aliens de la importància de l’Aljama tortosina dins de Catalunya. Per aquest fi, des d’Amics reivindiquem la creació d’un Patronat del Call, seguint el model gironí i que ens faciliti la recuperació i la divulgació d’aquesta cultura. Si vertebrem el Call, potenciant els aspectes abans esmentats el visitant entendrà que la ciutat estima el seu passat i a la vegada el sap projectar, que vetlla per la seva memòria, per les tradicions, pels oficis, les històries, la cultura i el turista (cultural o no) marxarà tranquil al seus llocs d’origen i no en un patiment extrem davant la possibilitat de no tornar a veure allò visitat per la degradació, l’oblit i l’abandonament. A més, com diu José López Camarillas, la vertebració ens ajudarà a retrobar-nos amb la nostra identitat.

Durant molt de temps, “massa”, el territori i Tortosa ha desatès el patrimoni, trobant-lo actualment molt envellit i en falta de confort. Amics dels Castells, neix d’aquesta situació ara fent vint anys, generant propostes, divulgant i conscienciant de la importància i rellevància del mateix. Ara és una entitat veterana i amb experiència, a més de renovada periòdicament, per tant viva, com el mateix patrimoni. Amb ganes de fer propostes constructives, proactives i de ciutat, més enllà de períodes curts de quatre anys, accions que perdurin i passats anys o dècades els fruits comencin a ser rics i dolços. No inventem res, està clar, sols ens cal tenir bons espills per emprendre accions afortunades i encertades per a la col·lectivitat i el seu patrimoni. Cal tindre present que el lloc patrimonial (monument o espai urbà) crea fites pròpies i si desapareixen es trenca la possibilitat de construir una personalitat ferma i estable, d’ací la importància fonamental de conservar el patrimoni, sent capaços de mantindre’l i revitalitzar-lo. Defendre’l, és una obligació ètica i moral. Paraules de Vicent Baydal publicades al seu llibre “València, no s’acaba mai” i que les fem nostres, pròpies i capçalera de l’entitat. Perquè és important el patrimoni, i conèixer-lo aspecte fonamental pel salvaguardar-lo. La revista Amics en Presentació 3


Un Call amb “instruments” per projectar correctament aquest patrimoni i conscienciar a propis i aliens de la importància de l’aljama tortosina dins de Catalunya.

el seu número 17, us mostra tota una sèrie d’articles al voltant del patrimoni de la ciutat i del territori, que ens ajuda a estimular la seva estima com en la XXII Diada amb el despertament del coneixement envers la degradació del Molí de l’Assut. Un any on l’entitat ha tingut un paper important en el món patrimonial de la ciutat de l’Ebre, potenciant entre altres la salvaguarda i catalogació d’elements arquitectònics gòtics del Portal de Tarragona, impulsant la reubicació de la portalada barroca de l’antic Seminari al carrer Montcada i posant de manifest el greuge de no invertir en el nostre perímetre fortificat a través dels pressupostos participatius. Un any on hem consolidat les nostres activitats, sent un exemple clar les jornades de recreació del Miquelets de Catalunya que ens ajuden a conèixer de forma transversal les fortificacions modernes, a més de participar en diferents esdeveniments com el Recercat, intentant donar a conèixer les nostres tasques fora de les Terres de l’Ebre. A més tenim el gust enguany de presentar-vos la recerca que ha engegat l’entitat com a Centre d’Estudis de parla catalana. Una acció que, amb l’ajuda de l’Institut Ramon Muntaner i l’Arxiu del Baix Ebre, Marc Ballester i Rosa Martínez portaran a terme i on a través de l’etnografia coneixerem les dinàmiques econòmiques i socials del Mercat de Tortosa, un espai del tot rellevant dins el nostre patrimoni cultural, i que va més enllà de la ciutat. Esperem que sobretot gaudiu amb aquesta revista. Una revista plena d’accions on mitjançant la museografia, l’educació, l’etnografia, la conservació, el turisme, l’arquitectura, la natura, l’art, l’arqueologia i la història fem del nostre patrimoni material i immaterial un element viu. Una eina que ens ajudi a ser conscients de la riquesa que encara alberga la ciutat sobre capes de pols, brossa i sovint runa. Per la nostra part continuarem amatents defensant i difonent la importància del mateix.

Carrer de la Figuereta. Tortosa. Foto: Ramon Ruiz

Per una ciutat digna i culta.


El call jueu de Tortosa Dolors Queralt i Moreso Regidora de Cultura. Ajuntament de Tortosa

Els xiquets i xiquetes amb gatzara empenyen la “cucafera” pels carrers del barri de Remolins. Poc després, tots asseguts a les portes dels “Jardins del Príncep”, la Jueva de Tortosa explicarà mil històries de la Tortosa jueva, mentre Catxitxa i Bonhjuan, els gegants jueus de Tortosa, s’ho miren des de dalt amb l’expressió senyorial del cartró pedra. Després de la representació anirem a passejar pel Call Jueu. Tenim constància de l’existència dels jueus a la ciutat de Tortosa des d’època visigòtica, com ho demostra la famosa làpida trilingüe. Tortosa bimil·lenària i multicultural és fruit d’una progressió de races i cultures des dels ilercavons fins l’amalgama de pobles que avui viuen entre nosaltres, passant pels romans, àrabs i jueus, tots han deixat empremta en la nostra cultura i la nostra manera de ser i de fer. La jueria tortosina ha estat molts anys menystinguda. Des de l’Ajuntament de Tortosa, hem dut a terme diferents accions de millora i manteniment de l’entramat de carrers i carrerons dels dos calls, amb el convenciment que aquest és un espai únic, amb un gran potencial de promoció del barri i del conjunt de la ciutat. Entrem al Call, però, els gegants i la cucafera s’hauran de quedar

fora, gairebé ni nosaltres no podem passar-hi, si allarguem els braços, toquem amb cadascun les parets de les cases que formen els tortuosos, laberíntics i estrets carrers per on van deambulaven els antics habitants del Call. Només algun raig de sol, petit i despistat, s’atreveix a molestar les velles façanes de les cases, moltes de les quals, encara estan habitades. Passegem pel carrer Vilanova d’amplada superior als altres i amb la peculiaritat d’un traçat rectilini i una disposició transversal. També visitem les places del Platger i de la Figuereta, aquesta última recentment rehabilitada per l’Ajuntament de Tortosa, consolidant aquesta plaça com un dels principals accessos a la jueria. Ens dirigim al carrer Jerusalem, on comença el Call Vell i on podem trobar rastre dels establiments i institucions bàsiques per al funcionament de l’Aljama. El Forn situat al cap del carrer d’en Fortó on elaboraven el pa sense llevat. La família dels Montcada i l’orde del Temple es van beneficiar dels rèdits per la cocció del pa. La Carnisseria jueva pertanyia a una família de la noblesa tortosina, els Sentmenat, que cobrava el cens per l’usdefruit. La Sinagoga, documentada des de principis del segle XIV, era un lloc dedicat a l’oració i a les cerimònies

religioses on es llegia la Torà o llibre de la Llei Divina, que correspon als cinc primers llibres de la Bíblia. En la Sinagoga estava l’escola o madrassa, on s’estudiava el Talmud. Vora la Sinagoga hi havia també banys, on es duien a terme rituals de purificació. L’Aljama tortosina era una de les més importants del país. Al segle XIV destacaren personatges com els germans Isach i Jafudà Marçili i Abraham Mair, banquers a qui recorria la ciutat en moments de problemes de subsistència. Sortim pel carrer de la Figuereta i arribem al Portal dels Jueus, està localitzat al mig del traçat de la muralla medieval, entre la torre del Cèlio i les avançades de Sant Joan. En temps de grans avingudes del riu, facilitava l’accés als horts de fora de les muralles i als pobles del marge esquerre del riu: camí de Salvaaigües. És l’únic portal d’aquest sector de la ciutat que resta dempeus. També donava pas al fossar o cementiri dels jueus. Avui podem recórrer aquest tram de muralla del segle XIV des del capdamunt, gràcies als accessos que des de l’Ajuntament vam instal·lar recentment i que han convertit aquest espai en un dels més sol·licitats pels visitants dels Jardins del Príncep i de tot aquest àmbit de la ciutat històrica. Presentació 5


Baixem pel carrer Vandellòs i fem cap a la plaça de Menahem BenSaruk, poeta, lexicògraf i gramàtic hebreu, nascut a Tortosa al segle X, redactà el Mahberet, el primer lèxic bíblic escrit en hebreu i considerat la primera obra de la lingüística hebrea a la península. El guia ens explica a la fi, que els jueus de Tortosa van ser expulsats per les controvèrsies amb el papa Benet XIII, què publicà una butlla papal on es dictaven severes disposicions contra les llibertats dels jueus. Ebre avall, els jueus tortosins iniciaven el camí de l’exili, mentre deixaven enrere la seva casa i la seva ciutat. Diu la cançó dels Quicos: Algun dia tornaré, ho faré amb un encanteri, seré un ocell estornell, i cada cop que us salude, un record m’emportaré, a cada sarpa una oliva, i una branca dins del bec. Els xiquets i xiquetes que participen en el programa “Coneguem la Ciutat”, resten callats i pensatius de tornada cap a casa, per la vora del riu Ebre. Els rumors de l’aigua, els canten melodies desconegudes.

Tortosa bimil·lenària i multicultural és fruit d’una progressió de races i cultures des dels ilercavons, passant pels romans, àrabs i jueus, tots han deixat empremta en la nostra cultura i la nostra manera de ser i de fer 6 Amics dels Castells i Nucli Antic

Pou de la Figuereta. Foto: Núria Matheu Gas


Un treball de divulgació, conscienciació i sensibilització encomiable Enric Roig i Montagut President del Consell Comarcal del Baix Ebre

Des de fa 22 anys, l’associació Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa celebra anualment una diada per posar en valor el nostre patrimoni històric i cultural. Jornada rere jornada aquesta entitat tortosina ha anat conscienciant cada cop més la ciutadania i els governants sobre la importància de recuperar i treure de l’oblit aquest ric llegat històric de la capital del Baix Ebre. En l’última diada, celebrada el maig passat, Amics dels Castells va donar un important pas endavant i va anar més enllà del conjunt emmurallat tortosí per fixar el seu objectiu en el patrimoni de la resta de la comarca del Baix Ebre. Una iniciativa que és d’agrair perquè l’antic territori de Tortosa, aquell que Ramon Berenguer IV va establir entre el Coll de Balaguer i Ulldecona i entre la Roca Folletera i la mar Mediterrània, conserva un valuós patrimoni antic i modern, a vegades en un estat d’abandonament immerescut que ens cal recuperar. El 14 de maig de 2017 la Diada d’Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa va tenir lloc a Xerta amb l’objectiu de posar en valor les indústries hidràuliques ubicades al voltat d’aquesta població del Baix Ebre, una jornada justa i necessària per reivindicar la recuperació del

Molí de l’Assut i obtenir-ne la protecció. Fins ara la declaració d’aquest edifici com a Bé Cultural d’Interès Nacional en la modalitat de monument històric no ha estat possible, però em consten les intenses gestions que l’Ajuntament de Xerta fa per protegir-lo, recuperar-lo i salvaguardar-lo.

cada costat una llegenda al·lusiva a la seva data de construcció (1575), amb els noms dels procuradors i els notaris. Avui en dia, en el seu interior, encara s’hi pot observar el sistema de transformació de l’energia hidràulica en mecànica i posteriorment en elèctrica, amb les seves rodes dentades i turbines.

El vell molí, tot i que va ser reformat moltes vegades fins el segle XIX que s’utilitzava com a central hidroelèctrica, és un dels escassos edificis industrials exemplars de l’època del Renaixement a Catalunya. Com a curiositat, encara conserva una base de carreus ben treballats, amb una làpida esculpida que porta al centre les armes de la ciutat de Tortosa i a

La riquesa patrimonial de la indústria hidràulica de Xerta es localitza també al tram final del barranc de les Fonts on trobem la resta de molins que han perdurant fins els nostres dies en diferents estats de conservació. La construcció de la sèquia que condueix l’aigua dels ullals de les Fonts fins a Xerta va permetre a partir del segle XIV la construcció de diferents molins que aprofitaven la força de l’aigua per moldre farina i també regalèssia. De totes les construccions que s’hi van fer al llarg dels segles n’han perdurat tres: el molí de Dalt (1600), el del Mig (1741) i el de Baix, l’edifici principal del qual data del segle XV.

L’antic territori de Tortosa, aquell que Ramon Berenguer IV va establir entre el Coll de Balaguer i Ulldecona i entre la Roca Folletera i la mar Mediterrània, conserva un valuós patrimoni

El treball de divulgació, conscienciació i sensibilització que del nostre patrimoni fa Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa és encomiable. Una gran aportació perquè, entre tots, no deixem perdre per sempre més el llegat del nostre patrimoni històric. Presentació 7


Fotografia Mestre i Noè Carrer de la Rosa, anegat fins la plaça de la Cinta


MESTRE I NOÈ NOTES HISTÒRIQUES


Francesc Mestre i Noè El castell de la Suda Joan-Hilari Muñoz Historiador Docent a l’IES Joaquim Bau Les informacions subministrades pels manuscrits d’aquest autor, aporten notícies sobre estructures arquitectòniques i materials arqueològics actualment desapareguts o il·localitzables.

L’any passat es va commemorar el 150è aniversari del naixement de l’erudit Francesc Mestre i Noè. La seva dilatada i variada tasca com a investigador i divulgador del passat històric i artístic de Tortosa, tot i que va donar importants fruits en forma d’articles (com els dedicats a la Taula de la Verge dels Procuradors) o llibres (com els dedicats a la catedral o el Palau Episcopal) encara no està del tot esgotada, perquè tot i les greus pèrdues provocades per la guerra civil, tant a la Biblioteca de Catalunya com en mans de la família, encara resten interessants materials documentals i gràfics recopilats per aquest incansable erudit tortosí. Amb aquesta breu aportació volem donar a conèixer una selecció de materials recopilats per Mestre i Noè en relació amb el castell de la Suda. Pel que fa a les informacions donades per Mestre i Noè sobre aquest monument són irrepetibles perquè tot i que el mateix autor reconeixia que “...per estudiar les construccions del Castell, seria necessària una excavació i resse10 Amics dels Castells i Nucli Antic

guir la planta del primitiu edifici....”, ja que “...sense això és impossible averiguar l’antiga forma de la Zuda, ja que els elements que resten (...) són sobreposats o aprofitats d’anteriors construccions...” aquestes excavacions mai es van fer, ni tant sols quan a començaments de la dècada dels setanta del segle XX, totes les edificacions del capdamunt del turó de la Suda patiren una radical i poc respectuosa rehabilitació per tal de ser convertides en un Parador de Turisme. Per tant, com en d’altres casos, les informacions subministrades pels manuscrits d’aquest autor, aporten notícies sobre estructures arquitectòniques i materials arqueològics actualment desapareguts o il·localitzables. Per començar Mestre planteja una hipòtesi, molt interessant per cert, de com podia ser originalment la planta del palau reial de la Suda (palau del governador, segons ell), obrat durant el darrer terç del segle XIV: un quadrilàter amb torres a cadascuna de les cantonades i pati central, prenent com a base un croquis que ell mateix va dibuixar.

Aquesta hipòtesi, de ser certa relacionaria la planta del Palau Reial de Tortosa amb la planta del castell de la Suda de Lleida, d’estructura també basada en un pati i uns murs exteriors amb torres quadrangulars a les cantonades. Les úniques parts d’aquest palau que llavors es conservaven i que Mestre dibuixa era l’ala est (la que mirava al barranc del Rastre), on hi destacava una “...porta amb arc romànic que té un crismó a la part alta...”. Aquesta porta romànica era ni més ni menys la resta més interessant de l’antiga capella del castell, dedicada a sant Joan i la qual quedà molt malmesa durant les guerres d’època moderna (la dels Segadors o la de Successió), de conseqüències molt greus per a la ciutat. Aquesta porta, originalment situada a la paret oest d’aquesta ala del castell, actualment es troba a la paret est, ja que fou traslladada i remuntada durant les obres de construcció del Parador de Turisme. Mestre també descriu i dibuixa de forma esquemàtica, tot i que donant les mides, tres elements arque-


Croquis realitzat per F. Mestre de la possible planta original del Plau Reial del Castell de la Suda (Biblioteca de Catalunya, Fons Mestre i Noè).

Dossier 9


ològics, actualment desapareguts, els quals es trobaven en aquell moment “...a dins d’un magasin que hi ha a baix la volta de l’edifici d’entrada...” •El primer dels elements era “...un tros de fris romà...”, el qual mesurava 17 centímetres d’alt i 60 de llargada i estava llavorat a sobre de pedra “calissa”, segons testimoni del mateix Mestre. Amb tota seguretat aquest element avui en dia es con12 Amics dels Castells i Nucli Antic

serva i forma part dels fons de reserva del Museu de Tortosa, encara que realment es tracta de marbre. En realitat es tracta d’un fragment de cornisa format per un kyma lèsbic trilobat d’un edifici públic d’època alt-imperial (s. I-II dC.). •El segon dels fragments era un arquitrau de 26 centímetres de llarg per 10 d’alt amb dues flors a cada un dels tres costats, que per les seves característiques sembla que

pertanyia a la part superior d’un capitell d’època gòtica dels que s’empraven en els finestrals o les galeries dels patis. •Finalment, el tercer dels elements referenciats per Mestre era un relleu en marbre, (possiblement d’època romana, a jutjar per la seva descripció) el qual “...sembla que’s tracta d’un fragment d’urna sepulcral representant a la dreta un tronc d’alsina amb una fulla i al seu


Fragment de motllura del marbre conservada als fons de reserva del Museu de Tortosa, relacionable amb l’element dibuixat per Mestre i Noè.

Dibuix croquis realitzat per F. Mestre de peces arqueològiques situades a una estança del Castell de la Suda (Biblioteca de Catalunya, Fons Mestre i Noé).

costat una figura humana. Primer sigle de J.C.” Biblioteca Nacional de Catalunya. Manuscrits. Fons Mestre i Noè. Ms. 4639, núm. 4. Agraïm a Núria Menasanch el haver-nos facilitat còpia d’aquests materials. Es tracta de la peça amb número d’inventari 1223. Agraïm a la conservadora del Museu de Tortosa, Eva Castellanos, les facilitats donades per accedir a la peça. Agraïm a Jordi López les informacions rebudes sobre aquesta peça, inèdita fins avui.

Dibuix d’una peça arqueològica d’època romana situada a una estança del Castell de la Suda (Biblioteca de Catalunya, Fons Mestre i Noè) Notes Històriques 13


Foto-periodisme de Mestre i Noè La gran riuada de 1907 Núria Menasanch i Martí Biògrafa de Francesc Mestre i Noè Escriptora i psicòloga

Francesc Mestre i Noè (Tortosa, 1866-1940), Cronista de Tortosa, fou un home extremadament polifacètic, que va dedicar la seua vida a l’estudi i a la defensa d’esta important regió amarada pel riu Ebre. Territori que engloba l’antiga diòcesi de Tortosa. Un territori que s’ha trossejat sense compassió i que ha sofert l’intent d’ocultament i manipulació de la seua pròpia història. Literat, llibreter, periodista, polític catalanista, historiador, arqueòleg, lingüista, arxiver, crític d’art, biògraf, representant de les principals institucions econòmiques ebrenques... Com diu el lingüista Joan S. Beltran, Creu de Sant Jordi 2016, si s’hagués d’escriure un altre “homenots” a l’estil de Josep Pla, segur que ocuparia un dels llocs més principals, este tortosí il·lustre. Ara però, mos centrarem en la seua vesant de foto-periodista i corresponsal, amb la reproducció gràfica d’una de les riuades més nefasta que es recorda a casa nostra, exceptuant la del 8, 9 i 10 d’octubre de 1787, 120 anys abans, que per raó de la barrancada (segons Mestre i Noè), va pujar uns 40 centímetres més. Esta riuada del segle XVIII, a part de ser la més cruenta de la història, també ostenta el trist honor de ser la que va inspirar una publicació (un any més tard, al 1788), considerada de les primeres de la prehistòria del periodisme tor14 Amics dels Castells i Nucli Antic

tosí, amb un Informe i una Relació que destacava per la minuciositat del seu relat i donava unes precaucions molt encertades i remeis eficaços en cas d’inundació.1 Mestre i Noè també la estudiarà, igual que estudiarà altres riuades, com les de 1605, 1824, 1848, 1852, 1866 (els mateixos dies d’octubre, any del seu naixement i de la que en farà un article a part) i 1884. Assegura que si no fos per l’escorxador (en construcció) en la platja de la xiquina, i per la baixa altura dels ponts, com lo del Ferrocarril i el de la Cinta, la riuada que ens ocupa no s’hauria aproximat tant a la del 1787. En el Delta, però, la gent de la Cava va patir una altra gran riuada que va superar a qualsevol altra en 1915 degut a les obres mal fetes del Canal de l’Esquerra de l’Ebre. Mestre i Noè també ho denunciarà. Aquell octubre de 1907, la depressió atmosfèrica es va instal·lar al bell mig del cim del Pirineu català. D’una persistència aterradora, (una, dues i fins a tres vegades van sobreeixir els rius), les intenses i fortes pluges, caigueren a una i altra vessant de la serralada i foren de tal magnitud, que van fer resultar insuficients els llits dels rius, provocant grans inundacions. Tota Catalunya se’n va vore afectada. Los afluents de l’Ebre, sobretot lo Segre, marxaren furients cap al seu riu mare, frisosos d’abocar el seu contingut, fent tremolar, abans

inclús de sentir lo seu soroll eixordador, als pobles riberencs. Tot feia presagiar la catàstrofe que amb llàgrimes de fel plorà Tortosa, víctima d’aquella espantable riada, perpetuada per l’horror dels sobrevivents i per les rajoletes encastades en les cases negades. L’immens cabal d’aigua, en marxa furient, va inundar hortes, planes i pobles sencers, arrasant los cultius de les vorades. El riu baixava gros i bramulant i mostrant les despulles arrabassades a les casetes de camp enrunades dels pobles riberencs i així s’enduia arbres, carros, barques, bestiar i tot de trastos que trobava en una bacanal que no tenia aturador. Tan esbandit anava l’Ebre, que la seua extensió es contava per kilòmetres. Lo dia 21 d’octubre comencen a saltar les aigües pel carrer de la Barana, a la riba esquerra, i no paren de créixer fins al dia 23, pujant amenaçadorament fins on es troba Francesc Mestre i Noè i la seua família i fins i tot sobrepassant-los. Los barris de Tortosa, els seus carrers més baixos, i altres poblacions de vora el riu, apareixen negats per l’aigua. Durant estos tres dies, les aigües van pujant fins arribar a la plaça de la Cinta, inundant per complert els carrers de la Rosa, Taules Velles i Portal del Romeu. 1 Cabrera Castillo, F i Pallàs Caturla, M. Un segle de premsa tortosina (1845-1938). Tortosa (2016): 44.


Mestre i Noè, proveït amb la seva càmera es disposa a documentar gràficament la riuada. A banda i banda del carrer de la Rosa les seues fotografies es publicaran en el setmanari Ilustració Catalana i recorreran de punta a punta els Països Catalans.

Fotografia Mestre i Noè Carrer de la Rosa. Una barcassa recull als veïns que han quedat aïllats a les seves cases.


més, uns valents proven amb una barqueta d’anar a auxiliar als de Remolins, però davant la força de la corrent, als carrers de la Cruera i Garidells, i de que l’embarcació queda travada en una cantonada, tots xops i sense pensar-se ho dues vegades tenen l’atreviment de transportar la llanxeta a coll, passant-la per dintre la Catedral, tot i entrant per la Porta de l’Olivera i sortint per la de Palau. El matrimoni Mestre i Ferrús ajudats pels seus treballadors los germans Viladrich, ha estat previsor i ha protegit la seua antiquíssima llibreria-impremta replena de llibres catalanistes, col·locant los porticons exteriors, on posa MESTRE, ben barrats per impedir l’entrada d’aigua i posant en altura tot lo que poden. Després pugen tots al seu pis, situat dalt mateix de la llibreria del carrer de la Rosa n.11, i es recolzen al balcó. Francesc Mestre i Noè, proveït amb la seua càmera es disposa a documentar gràficament la riuada. A banda i banda del carrer de la Rosa les seues fotografies es publicaran en el setmanari Ilustració Catalana i recorreran de punta a punta els països catalans.

Un dels barris que pateix més és el de Ferreries, Mestre i Noè diu que per causa de la nova construcció de l’escorxador que dirigeix les aigües cap a la riba dreta, però l’Ebre fins i tot també campa com si fos casa seua pel carrer Major de Roquetes. En la riba esquerra, les aigües que no paren de créixer mentre plou intensament, arriben fins i tot més amunt de l’església de Sant Blai, a l’entrada del carrer del Garrofer. Així van passar tres dies de tenebres, si greu per a la ciutat més horrible i espantosa encara per a l’horta, en la que la immensa majoria dels pagesos s’havien salvat recollint-se famílies i bèsties dalt la teulada, aguantant les fúries de la tempesta i contemplant horroritzats l’oceà que als seus peus amenaçava sepultar-los. Los corns i xiulets demanant auxili ressonaven en força sobretot als barris de Ferreries i Remolins. Sense poder aguantar 16 Amics dels Castells i Nucli Antic

Les destrosses han estat quantioses i durant molts anys no es veuran reparades del tot. Mestre i Noè n’és conscient des del primer moment, al vore la magnitud de la tragèdia a la retirada de les aigües. El panorama és desolador. Les comunicacions estan tallades, tant per carretera com per ferrocarril. Fins al dia 26 d’octubre, lo riu no torna al seu llit. És hora de fer balanç. Los carrers de Tortosa apareixen plens d’enderroc, carregats de fang i de brossa, que omplen d’olors pestilents les fosses nasals dels tortosins. Davant de tot això Mestre i Noè, defensor acèrrim de l’associacionisme, entra a formar part de la Junta de Defensa Pública que es formarà després de la riuada. Així escriurà al seu amic Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, per a aconseguir subvencions per als damnificats. Uns ajuts que han de servir per a


muntar-se nous ponts, i terraplenar nous camins i carreteres, per a que les fàbriques es tornen a abastir, i la gent pugue a poc a poc tornar a la seua vida quotidiana. La unitat administrativa de Catalunya encara no serà un fet fins a la creació de la Mancomunitat, uns anys més tard, però Mestre i Noè, que desitja amb totes les seues forces esta unitat i una Tortosa amb fort sentiment de pertinença a Catalunya, lluitant contra la idea del centralisme Barceloní, tan arraïlada en esta ciutat, aprofita per a sembrar la llavor del catalanisme en los cors dels seus conciutadans.

A l’altra pàgina, diferents imatges del Carrer de la Rosa on es situava l’habitatge de Mestre i Noè i la seva llibreria. Carrer de la Rosa, transitat per una muleta. Carrer de la Rosa, al fons pel carrer Bisbe Aznar navega una muleta amb perxa Carrer de la Rosa. Tocant la Plaça de la Cinta. Diferents postals dels desperfectes manuscrites, numerades i tres d’elles signades amb el nom d’Isidoro Sabaté: Nº7 Portal del Romeu. Nº8 Carrer dela Rosa. Nº9 Vies del tren. Nº11 actual carrer Argentina. On es pot observar la Casa Grego encara sense la tribuna modernista.

Enguany es compliran els 110 anys d’esta riuada. Les rajoletes que encara es conserven encastades a algunes cases encara mos la recorden. L’impuls de l’associacionisme fins als seus últims extrems, lo catalanisme a través de la història i el sacrifici davant del bé comú, va fer que este tortosí il·lustre destaqués com un estel fugaç dins de la història de la Renaixença ebrenca. Cal espolsar-mos la indiferència a les coses pròpies i homenatjar i conèixer als tortosins i ebrencs com Francesc Mestre i Noè; qui polsant les diverses cordes de la seua cultura policroma, va convertir-se en el plectre, com digué Pitàgoras, de totes les més dolces harmonies de la nostra terra. Arxiu Francesc Mestre i Noè. Propietat d’Ernest Mestre i Pratdepadua.

En aquesta pàgina diferents imatges un cop retirades les aigües. Vidillet i Miró, dos pagesos que van salvar vides amb la barqueta de la foto, als que s’estaven ofegant. Avinguda de la Generalitat (Casa Arnau). Carrer de Llotja i plaça de la Pau (Governació). Mercat, on es pot apreciar el nivell de l’aigua a les seves parets, assecament d’objectes i primeres vendes, com el cistell de figues.


“Manifest sia a tots els homes que jo Ramon, comte de Barcelona, príncep d’Aragó i marquès de Tortosa, us dono a tots els jueus de Tortosa i a tota la progènie vostra en pròpia hereditat, el lloc que és apel·lat la Drassana, ensems amb aquelles torres en circuït existents que són disset, per construir i edificar allí mateix seixanta albergs. I tanmateix com és inclòs i és determinat per les mateixes disset torres i fins al riu d’Ebre, així us dono la mateixa Drassana amb les mateixes torres dessús dites, en tal manera, tanmateix, que allí seixanta albergs planteu, edifiqueu i pobleu i allí, en tots temps, amb totes les coses i possessions vostres, sans i estalvis romangueu” El 23 de desembre del 1149, el comte Ramon Berenguer IV, tres setmanes després de la Carta de Població, lliura un document, capdavanter i gairebé únic: la Carta de Franqueses als jueus de Tortosa (fragment inicial).

Carrer Font de la Salut. Fotografia: Núria Matheu Gas.


EL CALL DOSSIER CENTRAL


Antiga saviesa tortosina Pili Cugat i Royo Intèrpret de La Jueva de Tortosa i Presidenta de l’Associació d’Amics del Call Jueu de Tortosa

Passejar pels carrers i places del call jueu de Tortosa pot resultar una experiència interessant, on el ric passat de la comunitat jueva tortosina, contrasta amb un present que allunyat de la realitat urbanística de temps antics. Avui, els carrers estrets i laberíntics del call, demanen a crits el despertar de la memòria històrica. Malgrat que en temps antics, la comunitat jueva de Tortosa fou una de les més importants de la Corona d’Aragó, cal reflexionar en relació al que avui ens resta del seu esplendor de temps passats, i treballar per la seva conservació i millora.

carrers estrets i laberíntics que el defineixen.

Durant els tres anys que porto representant el personatge de Blanca, la Jueva de Tortosa, he après que és molt més important transmetre l’essència del lloc, en el cas que ens ocupa, del call jueu de Tortosa, que cegar-nos amb la realitat actual, i les seves mancances. Crec que la base per a recuperar el passat de la comunitat jueva tortosina i el seu call és conèixer-lo i estimar-lo. Aquest coneixement i aquesta estima estan per damunt de determinades contrarietats, i opino que són en sí mateixos, elements vitals per a seguir construint amb l’objectiu de dignificar la memòria històrica del poble jueu tortosí i treballar per la conservació urbanística lligada als

És cert que cal treballar per la sensibilització, però també cal treballar per a donar a conèixer la realitat del poble jueu, com una realitat que forma part de la història del nostre país i per tant, de la història de cadascú de nosaltres.

20 Amics dels Castells i Nucli Antic

Algú va dir que hi ha més felicitat en donar que en rebre. Creiem que cal dignificar el treball de totes aquelles persones jueves de Tortosa que van fer grans aportacions a la cultura, la gramàtica, la geografia i la medicina, entre d’altres. Parlem d’actius vitals que cal apropar a la gent. Crec que cal reflexionar en el fet que, com afirmen molts historiadors especialitzats en el tema, molts jueus catalans mai van marxar. I per tant, cal prendre consciència que la seva història és també la nostra història.

En aquest sentit, m’agradaria exposar la informació que he trobat en relació a destacats personatges jueus i tortosins pels seus coneixements i importantíssimes aportacions culturals a la societat del seu temps, i temps futurs. Ibrahim ibn Yaqub, també conegut com Abraham ben Jacob de Tortosa, malgrat ser metge i gran coneixedor

de les ciències naturals, va destacar com a viatger, i mercader així com pels seus coneixements i inèdites aportacions en geografia. Fou probablement mercader d’esclaus. L’atracció que sentia per la capital d’Al Andalus, el portaria a viatjar a Còrdova. Allà, entre els anys 960 i 970, el califa al-Hakam II li encarregaria viatjar per moltes ciutats i pobles d’Europa, i així va visitar els territoris germànics, i el reialme dels txecs i dels polonesos. És l’autor del primer document escrit sobre la ciutat de Praga i el primer que va descriure la ciutat de Cracòvia. Resulten també interessants les descripcions que fa en quant als costums dels pobles eslaus, com les saunes de calor seca, i els seus menjars i begudes, i fins i tot els preus dels productes als mercats. Malgrat que no es conserven els escrits originals del seu gran viatge, es coneixen parts del mateix, gràcies a extractes copiats per altres autors. Gairebé tots els tractats dels geògrafs àrabs medievals fan referència als escrits d’Ibrahim ben Yaqub. “Bohèmia és el país del rei Boyslav. La distància entre la ciutat de Praga i la de Cracòvia és d’un viatge de tres setmanes, i es cobreix al llarg


de la frontera amb el país dels turcs. La ciutat de Praga està construïda amb pedra i guix i és la més rica en comerç de tots aquells paratges. Els russos i els eslaus hi porten mercaderies des de Cracòvia. Musulmans, jueus i turcs de més enllà de la seva frontera també vénen” Ibrahim ibn Yaqub. Menahem ben Jacob ibn Saruq, va néixer a Tortosa entre els anys 910 i 920 i es creu que va morir a Còrdova l’any 970. Va ser un dels grans defensors, protectors i impulsors de la llengua hebrea al segle X. Valorava amb profunditat la seva puresa i la immensa bellesa en l’expressió i en la dicció. “La llengua hebrea és la llengua més excel·lent, la més escollida entre tots els llenguatges i el màxim de tota dicció bella, purificada en gresol, més sublim que totes les altres llengües que posseeixen els homes sobre la terra...” Menahem ben Saruq. Es va traslladar de jove a la ciutat de Còrdova, la capital d’Al-Andalus i el centre de la regla dels omeia i de l’aprenentatge jueu en aquells temps. Atret per la capital del califat, igual que molts altres poetes del seu temps, va acudir a la ciutat segurament cercant fama i cultura. Va servir durant un temps com a secretari i poeta de l’il·lustre i acabalat Isaac ibn Shaprut (915-970), qui estava al servei de la cort del califa “Abd al-Rahman III (912-961). Menahem va escriure molts poemes per encàrrec del seu patró. Generalment es tractava de poemes relacionats amb esdeveniments que interessaven als seus mecenes, que podien ser de caire festiu o de dol. A la mort d’Isaac ibn Shaprut va passar al servei del seu fill, Hasday ibn Saprut ( c. 915-c.970) metge de la cort d’Abderramàn III i al-Hakam II amb qui seguiria escrivint poemes de circumstàncies i també epístoles, i treballant al seu servei com a secretari. Hasday ben Saprut, va assolir una posició de rellevància política que cap altre jueu havia aconseguit fins llavors a al-Andalus, i és el primer

personatge hispano hebreu de qui coneixem la seva vida i la seva història amb detall. Hasday va destacar com a metge i es va interessar molt pels estudis lingüístics dedicant-se a l’aprenentatge de la llengua àrab i llatina. Malgrat la seva important funció com a metge del califa, el seu ampli coneixement en llengües el va portar a realitzar importants missions diplomàtiques per a la cort de Còrdova. Va tenir influència política també a fora del califat. D’entre els seus protegits, juntament amb Menahem ben Saruq estava Dunash ben Labrat. Aquests foren els dos primers poetes hispano hebreus coneguts i pioners en els estudis gramaticals. Hasday ben Saprut fou considerat com a príncep de les comunitats jueves de al-Andalus, i va treballar en elevar el nivell cultural del seu poble. Amb el desig d’independitzar els jueus andalusís de la seva subordinació als grans centres orientals, va convidar a Còrdova escriptors i savis de la Península i de fora. Els salons de Hasday eren freqüentats per lingüistes, poetes i savis. Cal fer referència a la realitat de la llengua hebrea en temps del nostre poeta. Des de finals segle II l’hebreu s’havia deixat de parlar entre els jueus. Però va sobreviure com a llengua literària juntament amb l’arameu, durant molts segles. Fou considerada fins a s.XVIII com a llengua secundària, no destinada a la comunicació oral. Amb la conquesta àrab els jueus adapten l’àrab com a llengua vernacla, i vivien immersos en la seva cultura. Parlaven i escrivien en àrab, i utilitzaven l’hebreu per a determinades composicions. Solien escriure la prosa en àrab i la poesia en hebreu. La literatura àrab de l’època va assolir una important rellevància donat el fet que els musulmans escrivien vertaderes meravelles en àrab, la seva llengua santa. Aquesta realitat va poder influir en el fet que molts escriptors jueus es sentíssin impulsats a demostrar la capacitat de la seva “llengua santa”, l’hebreu, per a expressar la màxima bellesa. És evident la rivalitat de les “llengües santes”.

Avui el nostre estimadíssim call mostra en la seva pell el pas del temps i el gest poc decidit en la seva posada en valor per part de tots. Moseh ibn Ezrra (XI-XII), destacat literat jueu, en la seva obra Kitab al-muhadara wa-l-mudakara (Llibre de la dissertació i el record), reflexiona en quant a la gran importància que va tenir l’aprenentatge de l’àrab i la comprensió de la seva gramàtica per a la superioritat dels jueus andalusins. Va afirmar que aquest fet va portar als jueus andalusins a aprofundir en el coneixement de la seva pròpia llengua, creant la seva pròpia gramàtica hebrea. Hasday ben Saprut era considerat pel literat com el gran mecenes que va obrir a al-Andalus un període d’esplendor per a la literatura hebrea. Hasday ben Saprut li va encarregar a Menahem ben Saruq, un estudi aprofundit sobre la llengua hebrea, la realització d’un treball lingüístic en relació a l’hebreu bíblic. Menahem va escriure el primer diccionari hebreu – hebreu de la història, el Mahberet, escrit exclusivament en aquesta llengua, i que contindria tot el vocabulari de la Bíblia. El Mahberet, com a primer diccionari d’arrels hebrees escrit en hebreu, va tenir una influència enorme per la seva difusió posterior, degut a que a diferència d’altres grans gramàtics hispano hebreus que escrivien els seus llibres en àrab, Menahem va redactar la seva obra en hebreu, la qual cosa el feia accessible als jueus que habitaven en països cristians i no coneixien la llengua àrab. Malgrat això, el Mahberet va despertar a al-Andalus una crítica terrible, encapçalada per Dunas ben Labrat, poeta i literat destacat que també treballava en la investigació Dossier 21


literària sota la protecció de Hasdai ben Saprut. Poc temps després de la conclusió del Mahberet, Hasday va retirar la protecció i el favor a Menahem. Es creu que les dures crítiques de Dunas van influir en aquesta decisió. Tot apunta a pensar que la raó de més pes era religiosa, degut a que a més a més de criticar l’obra de Menahem, Dunas va llençar acusacions insinuant tendències caraïtes a la seva obra. El caraisme és un corrent religiós del judaisme, que reconeix la Tanaj (conjunt dels 24 llibres de la Bíblia hebrea) com a màxima autoritat per damunt de la Mishnàh (compilació de les lleis jueves de tradició oral). Dunas defensava una visió més ortodoxa del judaisme en front a certs vestigis caraïtes de l’obra de Menahem. L’altra queixa forta de Dunash contra Menahem era la seva objecció ideològica fonamental a la pràctica de comparar paraules bíbliques amb l’àrab. Considerava l’àrab com a llengua secular i no pas una llengua sagrada. Un dissabte, el noble Hasday va enviar els seus “esbirros” a la casa de Menahem, i trencant el descans del Shabat, van destruir la seva casa completament i van posar al poeta a la presó. Això va succeir l’any 960. Per comprendre millor el perquè de tanta oposició de part de Dunash, ens pot ajudar saber alguns aspectes de la seva vida que tal vegada marcarien el seu caràcter i la seva visió respecte al tema tractat. Dunah ben Labrat pertanyia a una família oriünda de Babilònia i establerta a Fez, on probablement va néixer a principis del segle X. Es va educar a Babilònia, i fou deixeble d’una de les figures més importants de l’època, en gaón Se’adyah. En establir-se a Còrdova es va acollir sota la protecció de Hasday ben Saprut, dedicant-se a la investigació lingüística. Dunas es sentia superior pels coneixements adquirits a 22 Amics dels Castells i Nucli Antic

l’Orient musulmà, la qual capital, Bagdad, per la seva força cultural, tenia una forta influència en les modes literàries i corrents ideològiques de tot el món àrab. A més a més considerava a Al-Andalus com a país massa allunyat de l’Imperi, i als seus intel·lectuals com a savis provincians que devien obeir les seves opinions. Tal vegada aquesta actitud influí en la seva duresa de tracte cap a Menahem ben Saruq i la seva obra cabdal, el Mahberet. Des de la presó Menahem va dirigir a Hasday una llarga carta, que es pot considerar com la seva més important obra poètica. Consta d’introducció i carta. La introducció és un poema de lloança a Hasday. El cos de la carta està redactat a l’estil de la poesia bíblica. És una carta de queixa degut a la situació en la que es trobava el poeta malgrat haver-se desviscut per la família Ben Saprut. Menahem expressa moltes de les seves dades autobiogràfiques. Aquesta carta tan valuosa conté les darreres notícies que es tenen fins ara en relació a Menahem ben Saruq. Respecte al que va passar després res se’n sap. Molts apunten que va poder morir a la presó, o qui sap si va fugir d’amagat i va canviar la seva identitat per a protegir la seva vida. La polèmica començada entre Menahem i Dunas es va perllongar durant generacions, donat que els successius deixebles dels dos s’anirien incorporant a la disputa, defensant cadascú les opinions del mestre corresponent. Levi ben Ishaq Ibn Mar Saul: Segle XI. Es creu que era originari de Còrdova. Sobre l’any 1013 s’estableix a Tortosa. Igual que el seu pare, fou poeta litúrgic i va escriure nombrosos poemes penitencials. El seu pare, Yishaq ben Levi ibn Mar Saul, va viure a Lucena a finals del segle X i principis del segle XI i fou un dels deixebles de Dunash ben Labrat. Ishaq és conegut com a gramàtic i poeta. Va cultivar la poesia secular

i religiosa. Si tenim present els enfrontaments mantinguts entre els deixebles de Dunash i els deixebles de Menahem seria interessant esbrinar, si s’escau, les relacions de Ishaq Ibn Mar Saul amb els deixebles de Menahem. Abraham Shem Tov ben Isaac de Tortosa: Va néixer a Tortosa al segle XIII. Va estudiar medicina a Barcelona i a Montpeller. Guanyà fama com a doctor a Marsella. Va traduir a l’hebreu el comentari mitjà d’Averrois sobre el De anima d’Aristòtil. La seva principal aportació fou la traducció de l’àrab a l’hebreu del tractat de medicina d’Abú al-Qàssim az-Zahrawi, el Kitab at-Tasrif que va titular en hebreu Séfer ha-Shimush, o Llibre de la pràctica. Abú al-Qàssim az-Zahrawi (9361013), va residir la major part de la seva vida a Còrdova. Està considerat el major cirurgià i metge d’Al-Andalus, el pare de la cirurgia, i el Kitab at-Tasrif fou la seva principal aportació a la cirurgia. El Kitab at-Tasrif és una obra de trenta volums en quant a la pràctica mèdica on reuneix tots els coneixements mèdics i farmacèutics del moment. Es fa una descripció acurada dels procediments que seguia per a l’operació d’ulls, oïda, gola o implants de dents, o de l’ús del fòrceps amb il·lustracions. Molts d’aquests procediments encara s’apliquen en la medicina a dia d’avui. La traducció que realitza Abraham Shem Tov a l’hebreu, comença amb una extensa introducció que és en ella mateixa un tractat mèdic, amb el que exposa que l’home està format pels quatre elements, i relaciona les malalties amb les quatre estacions de l’any. Sempre tenint present les influències dels planetes en cada persona. Shem Tov aconsegueix introduir una nova terminologia per a malalties, símptomes i medicaments basada en termes i expressions que apareixen al Talmud, i en fa un glossari que ha marcat durant segles la ciència mèdica en hebreu. La traducció


Fotografia: Eva Boix

d’aquesta importantíssima obra mèdica i d’altres a l’hebreu va servir per estendre la ciència mèdica entre els jueus, i així disposar dels seus propis metges i no haver de dependre dels metges cristians. Personalment, i després d’haver realitzat aquest resum de la informació trobada en relació al gramàtic i poeta Menahem ben Saruq, el geògraf Ibrahim ben Iacob, i el metge i traductor Abraham Shem Tov ben Isaac, tots tres, jueus tortosins que fan una immensa aportació al coneixement de la societat del moment, així com el jueu tortosí “adoptat” Levi ben Ishaq Ibn Mar Saul, només em queda demanar uns quants desitjos. Voldria que en un futur proper, el call jueu de Tortosa mostri allò que fou en temps antics, també que el visitant es senti acollit en arribar-hi per tal que gaudeixi de l’experiència turística, i que es posi a l’abast de tothom la riquesa cultural de la comunitat jueva de Tortosa. El camí és dens i complex, però la dificultat queda en un segon pla si som conscients de la importància

del poble jueu i del seu paper significatiu en la societat del moment a molts nivells (cultural, administratiu, econòmic...). Les aportacions de molts jueus tortosins han estat determinants en la cultura jueva al llarg de diferents èpoques. Cal reflexionar en quant a la responsabilitat de donar a conèixer aquesta realitat. Avui el nostre estimadíssim call mostra en la seva pell el pas del temps i el gest poc decidit en la seva posada en valor per part de tots. Massa sovint una realitat és fruit d’un ampli conjunt de circumstàncies que l’han teixit. Per a apropar el passat jueu tortosí i el seu call, cal l’esforç de tots. El call jueu tortosí conserva el seu entramat laberíntic, el seu traçat urbà original que endinsa el visitant cap a temps antics i, cobeja la petjada històrica que marcà a molts nivells la societat del moment i futura. Cal treballar per tal de promoure la conservació i millora de l’espai urbà.

goig de viure’l, i posar a l’abast de tots la seva història. Així mateix, cal tenir present que el patrimoni immaterial i també material, de la comunitat jueva de Tortosa és importantíssim i cal donar-lo a conèixer i cuidar-lo.

Bibliografia: Els jueus catalans. Manuel Forcano La literatura de los judíos de Sefarad. Poesia, narraciones y cuentos (siglos X-XIII). Ángeles Navarro Peiro Cultura judeocatalana. La comunitat de Tortosa. Andreu Lascorz Menahem ben Saruq’s Mahberet: The first hebrew-hebrew dictionary. By Aharon Maman Medical synonim lists from medieval Provence. Shem Tov ben Isaac of Tortosa: Sefer ha-Shimmush, book 29. Agraïments: Carlos Lupprian pel seu suport.

Cal mimar l’espai per refermar el Dossier 23


La làpida trilingüe Ramon Miravall Doctor en Filosofia i Lletres

La denominada “làpida trilingüe” és una inscripció llaurada en marbre blanc de Carrara, de Gènova, referida a la sepultura d’una noia jueva del segle VI. En els ambients culturals de Tortosa se’n fa una respectuosa referència encara que se sol conèixer el fet que ha estat de debat internacional des del segle XVIII, que se n’han ocupat alguns dels més destacats especialistes internacionals i que se la considera un joiell epigràfic i que constitueix un dels majors valors de l’arqueologia tortosina i de l’epigrafia universal. Les dificultats trobades en el seu estudi, per raó del seu decadent estat, rau en les dificultats que sempre ha presentat i que, tanmateix, ha generat evidents dubtes d’ençà dels mateixos continguts, ja sigui en l’ordre cronològic, sembla que relativament acceptat, com en l’epigràfic i el filològic, sobre tot pel seu caràcter únic, uns dubtes expressats d’ençà de la seva troballa pel canonge Antoni Cortès i que, d’una o d’altra manera, s’han succeït fins ara des de l’esmentat segle XVIII. El text que omple la totalitat del seu camp epigràfic, passant per la seva cronologia i en les qüestions d’autenticitat, han suscitat tota mena de comentaris en el sector dels especialistes de les diferents disciplines que un estudi epigràfic i estilístic suscita o deriva de la seva anàlisi acurada, encapçalats per la seva cronologia i més encara per les qüestions epigràfiques i per les filològiques tot comptant amb la confluència d’un text en hebreu, se24 Amics dels Castells i Nucli Antic

guit d’un de llatí i un altre de grec que la fan única en els seus temps. Cal advertir, encara, que a la part del darrera presenta un crismó que l’ha fet datar molt posteriorment i procedent, doncs, d’una altra sepultura cristiana, el qual fet derivava en suposar-la una manipulació per tal demostrar la presència jueva a occident en uns moments molt anteriors als acceptats en moments, aleshores, de forta incidència dels jueus instal·lats arreu d’Europa i de manera singular per l’enginyer Jules Carvalho que residia a la nostra regió des del 1857 i treballava en l’empresa d’una associació de jueus de París i que també actuava en la creació el 1860 de l’Alliance Israélite Universelle, de la qual resultà elegit president (1860-1863). L’any anterior s’havia instal·lat a París l’Escola Rabínica que obria una nova època i impulsava un moviment erudit del tot integrat en el moviment intel·lectual i de recerca que aquells temps implantaven: en aquest àmbit es difonia l’afer de la làpida trilingüe de Tortosa i se’n feia difusió puix que la seva antiguitat testimoniava la llarga presència jueva a occident. El fet, però, era que el canonge Cortès, en el segle XVIII, la descrivia quan de temps era coneguda per tothom. Cortès en deia: “Esta inscripción se halla en la pared de la casa de D. Francisco González de las Barreras, Alguacil mayor desta Ciudad. La hize sacar y la tengo suelta en mi casa para collocarla en la pared de la S. Iglesia. esta mui maltratada, es de mármol (...) lo singular de ella es que esta

escrita en las tres lenguas, Hebrea, Latina y Griega, en su verso ai un círculo con una cruz y entre los brazos de ella el Alpha y Omega...”. El cas és que, passat el temps, consta per Fidel Fita com encastada al muntant de la porta d’una casa del senyor Lamotte “cuyas puertas están frente por frente mirando á las de la que fué iglesia del Carmen, en la misma calle donde se encontraba la casa del alguacil mayor Don Francisco González de las Barreras”, la qual informació desdiu l’afirmació de Hübner en relació amb la seva visita a Tortosa per l’any 1870 quan tracta el tema: “olim in muro domus Francisci González (...), postea in aedibus Antonii Cortes, deinde collocata in ipso muro aedificii novi ec-

“En nom del Senyor. Aquesta és la tomba on descansa Meliosa, de bona memòria, filla de Yudà i de la Senyora Maries. Visquè vint-i-quatre anys. Estigui en pau. Amén”


el 1944 s’encastà en el buidat de la porta de la Sala Capitular del claustre de la Seu. Mentrestant i després, en la dècada del 1740 i sobretot d’ençà de la meitat del segle XIX que transcorregué la lluita per la difícil, per destruïdes, inscripcions que presenta la làpida, coberta amb betum o pintada amb la pintura negra que cobria les mateixes làpides del claustre de la catedral, emprada aquesta per Villanueva per tal de contrastar el llaurat de les lletres quant al camp epigràfic que les presenta, tot malmetent les restes de la policromia medieval. El tractament i les reproduccions sovint foren fetes, d’acord amb la vella tradició, per copistes que no sabien hebreu, que no sabien grec i, com a molt, desconeixien el llatí, amb l’afegit que els picapedrers solien ésser analfabets. Les inscripcions, amb tot, s’havien donat a interpre-tar a Cristòfor Roig que en lletra del 22 d’agost de 1743 feia notar les dificultats en la lectura perquè “estan muy maltratadas las letras, y muchas borradas, y por esta razon en las lineas que ay Hebreas no ha podido dar genuina versión [...] Las letras Romanas estan igualmente gastadas, y las Griegas mas, porque en la parte de ellas parece que ludia algo sobre la piedra que la ha senalado gastando parte de ella, sin haver perdido el verniz negro”.

clesiae cathedralis (ubi ego videre non potui propter instaurandi labores, tum fieri coeptos)”, també segons Fita que aconseguia que en Lamotte li permetès l’extracció de la làpida per dipositar-la a la mateixa casa, amb altres materials que havia recollit,com el fragment del mil·liari romà de Claudius trobat a l’Aldea i el baixrelleu dels cavallers del Temple, segons la recerca feta pel Dr. Marc Mayer. En aquesta reserva de Lamotte romangué d’ençà la làpida trilingüe fins que al 1936 es traslladà al Museu de Tortosa i

Haurem suscitat una certa necessitat de conèixer el missatge que presenta la làpida i, abans de continuar, cal satisfer la curiositat de tothom: el text amb la reproducció de les traduccions des de les transcripcions determinades. La traducció de l’hebreu indica “Pau sobre Israel. Aquesta és la sepultura de Mellosa, filla de R. Yehudà i de Kyra (o Míriam o Maria); el record de la justa sigui beneït, i el seu esperit, per a la vida eterna. Reposi la seva ànima amb els vivents. Amén. Així sigui. Pau”; la traducció de la inscripció llatina informa així: “En nom del Senyor. Aquesta és la tomba on descansa Meliosa, de bona memòria, filla de Yudà i de la Senyora Maries. Visquè vint-i-quatre anys. Estigui en pau. Amén”. El text grec ens indica “En el Nom del Senyor. Aquesta és la sepultura on [descansa] la digna de tot record [Meliosa, filla de] Yudà [i

la Senyora Marees. Vis[què vint.i-] quatre anys. [Descansi en pau. Amén”]. Les fórmules no presenten cap característica que les diferenciï significativament de les del seu temps i de les medievals. Els tres texts estan vorejats per un rectangle que pot representar una corda, amb un forat circular a l’angle inferior dret, segons es mira, i destruït a la part alta en tota l’amplada i, com s’observa en el text, molt malmesa l’escriptura grega de la part inferior. Les proporcions d’aquest element són de 0,39 x 0’64 m. El cas és que no es coneixen altres inscripcions trilingües a occident. Antoni Cortès sembla ésser que la retirà com a pedra reaprofitada que era al carrer de Santa Anna i Garidell i l’any 1944 s’encastà al claustre de la catedral, dins l’arcada que s’obria a l’antiga Sala Capitular, encara que a finals del segle XX fou retirada sota la insistència del Departament de Cultura de la Generalitat, davant el deteriorament i les greus agressions que havia patit l’immediat relleu dels cavallers templers, i al seu espai se’n situà una còpia exacta, com ara es pot veure, restant l’original com element del Museu de la catedral. Els moviments informatius o de difusió entre especialistes esdevingué a la meitat del segle XIX, en una segona fase, i algú pensà que el text grec era un afegit posterior i la làpida un encàrrec de falsificació fet per Jules Carvalho, però tot plegat no passaren d’ésser suposicions infundades i de difícil explicació tècnica. Els estudis d’aquest element han continuat, actualment amb intervencions de destacats especialistes en les qüestions paleogràfiques i lingüístiques, però l’antiguitat i deficiència de la làpida ens pot explicar que gairebé al cap de tres-cents anys es mantinguin, en major o en menor grau, una bona part dels dubtes plantejats i de les indecisions que en deriven. La còpia feta per contacte es pot continuar veient al fons de la porta de la Sala Capitular del claustre de la Seu i la làpida original al museu del Capítol de la Seu de Tortosa. Dossier 25


El call jueu de Tortosa Abert Curto i Homedes Director de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre

Rètols als carrers del Call Travessia de la Vilanova. Foto: Ramon Ruiz i Fons.

El fet que durant una colla d’anys Tortosa pertanyés a la Red de Juderias de España-Caminos de Sefarad ja ens denota, ni que sigui indirectament, el pes i el protagonisme que li atorguem al call jueu tortosí, però, com passa massa sovint, aquest lògic orgull no va acompanyat ni de cap atenció especial al patrimoni que li dona raó de ser ni de cap aposta pública a la investigació i al coneixement, premisses aquestes bàsiques per a una correcta difusió. Així les coses, cal encara subratllar, que en aquest moment, el que se sap sobre el(s) call(s) jueu(s) de Tortosa és encara imprecís i ple de llacunes. Bona part de la historiografia local “clàssica” aborda els elements urbanístics jueus amb escàs rigor, sense fonts arxivístiques ni arqueològiques que acreditin les intuïtives argumentacions. Sense aquesta essencial metodologia el mapa de localització resta evidentment desdibuixat i si tenim dificultats per delimitar amb precisió el call vell, el call nou i les seves portes d’accés, pensem la desorientació a la que ens trobem en voler ubicar la sinagoga, la carnisseria, els banys, el forn o la casa d’algun jueu destacat. 26 Amics dels Castells i Nucli Antic

Cal partir de la base que, tot i que el traçat urbanístic conservat del barri de Remolins, (barri que instintivament i automàticament vinculem amb el call jueu) respongui grosso modo al traçat medieval, de fet però, no resta dempeus, de forma íntegra i d’identificació visual, cap casa d’aquella època. Urgeix, per tant, un estudi aclaridor abans de qualsevol aposta divulgativa. Altrament vendrem fum, tot i la potencialitat històrica i patrimonial de la jueria tortosina. De l’estudi de la documentació conservada sabem de l’existència de dos calls o barris, consecutius en el temps però apropats en l’espai; sabem de l’excel·lència del cementiri, mig destruït en construir les muralles de la ciutat; sabem de la referència d’una sinagoga (la darrera) motiu de debat historiogràfic; sabem del vigor d’establiments i elements neuràlgics com la carnisseria o el forn i sabem, també, de la desnaturalització del call amb la construcció el s. XV de carrers rectilinis com el de la Vilanova, però estem encara lluny d’un coneixement específic que ens ajudi a visualitzar els espais històrics i ens aporti dades sobre la seva evolució.

Això no obstant, podem avançar un primer esbós a partir de punts referencials concrets i corroborats. Tenim un primer call, que amb els anys esdevindrà i es coneixerà com el call vell, situat a les antigues drassanes àrabs, un espai per habitar-hi que atorga als jueus (residents i nou vinguts) el comte Ramon Berenguer IV el 1149, i que entenem que estava al costat del riu en el sector nord de la ciutat. La comunitat jueva ja existia abans d’aquesta data (una hipòtesi versemblant, emparada en la làpida trilingüe funerària d’una tal Meliosa, és que ja s’assentés durant el segle VI) però desconeixem a quin lloc concret, si és que fos diferent a les mateixes drassanes. El 1228 hi ha una nova concessió per a la creació d’un altre call, el call nou, ubicat en aquesta ocasió més al sopluig de la muntanya a fi d’evitar les constants inundacions. Bàsicament és el que identifiquem avui com a tal dins el barri de Remolins. Entre un i altre call hi passava una de les vies principals de la ciutat (el carrer major de Remolins) que desembocava al portal nord o de Vimpeçol, un dels quatre eixos cardinals de Tortosa. Urbanísticament


Cal partir de la base que, tot i que el traçat urbanístic conservat del barri de Remolins, respongui grosso modo al traçat medieval, de fet però, no resta dempeus, de forma íntegra i d’identificació visual, cap casa d’aquella època.

parlant tot aquest sector estava separat del nucli i ravals de la ciutat mitjançant un mur interior, la Cortadura, essent, com s’ha vist en l’evolució posterior un evident impediment per al creixement urbà. Exceptuant la via de sortida, d’ús de tota la ciutat, l’àmbit dels calls, juntament amb el barri musulmà o moreria que era al costat, constituïa una mena de població en sí mateixa dins de Tortosa. Una població que tenia el seu propi govern, la seva autonomia, les seves infraestructures i serveis i que només apareix en la documentació municipal quan es motiu d’algun conflicte. Aquest fou el cas, per exemple, quan va caldre assumir les despeses per l’enderrocament de la muralla a causa d’una riuada, per la construcció d’un nou clavegueram o per l’arranjament d’una via pública. Llavors ambdues parts: la comunitat jueva i la cristiana debatien sobre de qui era la responsabilitat econòmica. Les relacions entre les tres comunitats (jueva, musulmana i cristiana) van experimentar alts i baixos durant els anys que van coexistir però en tot cas eren ben lluny de la imatge d’harmonia i convivència que tenim avui i que ens agrada pensar

d’aquell passat. No oblidem que la societat cristiana era la dominant i que a les altres dues, senzillament, se les tolerava. Ja des de la segona meitat del segle XIV són constants les referències documentals que ens parlen d’agressions al call, més o menys reprimides per les autoritats.

espai urbà i el nou era mig partit pels arranjaments urbanístics practicats. Seguidament a l’expulsió hi va haver gran activitat de compravenda d’immobles “abandonats” o mal venuts pels propietaris. El cas conegut i paradigmàtic és la venda de la sinagoga per part del municipi a un particular el 1493.

Un aspecte també poc estudiat respecte el call jueu és l’existència d’un prostíbul. Les condicions de discreció que atorgava el perímetre i el traçat del call afavorien la clandestinitat i alhora la societat cristiana recloïa així, en un sector aliè al seu, aquelles realitats que l’importunaven. Sembla ser que l’eufemístic nom del carrer Gentildones respon a la seva ubicació.

Probablement l’orografia d’aquest sector, amb els límits del barranc del Cèlio, el riu i les terrasses muntanyenques, com el fet d’haver-se considerat un espai, en la defensa militar, d’alt risc i per tant poc edificable, o que tradicionalment hi ha viscut el sector econòmic de la pagesia, tot plegat ha conduït (segurament també per altres factors, com la falta d’inversió i d’ambició de creixement) que s’hagi mantingut una estructura urbana i arquitectònica que ens transporta al passat i que tant ens agrada avui ensenyar.

La sensació de vulnerabilitat; els fets de l’amenaça d’assalt el 1391; la famosa Disputa de Tortosa (1413-1415) i les pressions eclesiàstiques i civils subsegüents van abocar a conversions massives dels jueus residents. S’estima que la població jueva existent el 1492 quan se’ls expulsa definitivament aniria al voltant de cent persones, és a dir que no arribaria ni al cinc per cent de la població de Tortosa. Llavors ja el call vell estava disminuït amb poc

El patrimoni històric, que no poden gaudir totes les poblacions, és també, més enllà del garant de la nostra identitat, una aposta de futur. Tenir-ho i no cuidar-lo, si més no per a la seva rendibilització, és a totes un mal negoci. Dossier 27


Patrimoni Km 0. Béns patrimonials de Remolins a la col·lecció del Museu de Tortosa Eva Castellanos Conservadora del Museu de Tortosa

Una de les funcions més característiques dels museus locals de temàtica històrica és custodiar patrimoni de proximitat. El Museu de Tortosa conserva a la seva col·lecció patrimoni històric procedent no només de la ciutat, sinó d’arreu del territori de l’antiga Diòcesi de Tortosa. Tot i això, volem aprofitar aquest article per donar a conèixer alguns dels béns patrimonials procedents de Remolins que es conserven al Museu de Tortosa, que en l’actualitat precisament està ubicat en aquest barri de llarg recorregut històric. Els orígens del museu també estan estretament relacionats amb el barri de Remolins. L’any 1900, Joan Abril, en aquell moment arquitecte municipal i aficionat a l’arqueologia, va fundar el Museu de la Ilercavònia. Va aconseguir impulsar aquesta iniciativa en part gràcies a una troballa que va fer mentre supervisava la construcció de la claveguera de sanejament de Remolins. En aquesta actuació va localitzar, al carrer Major d’aquest barri, sis basaments de columna d’època romana. La notícia de la troballa va tenir ress a la premsa local, publicant-se en portada fins i tot una planta amb la ubicació dels elements descoberts, i sembla ser que va justificar la creació del museu, tot i que finalment només es van conservar dos de les sis bases de columna, les quals actualment encara formen part de la col·lecció municipal, i es conserven a la sala de reserva. Durant els primers anys de vida del 28 Amics dels Castells i Nucli Antic

Escut del Portal de Vimpeçol. Foto Museu de Tortosa.

museu no tot van ser mostres de suport. En més d’una ocasió l’arquitecte va topar amb la incomprensió i amb diferents mostres de manca de sensibilitat envers el patrimoni històric. Només per posar un exemple, quan Joan Abril, en el procés d’enderrocament de les muralles, va voler preservar l’escut del desaparegut portal de Vimpeçol, situat a l’extrem nord del carrer Major de Remolins, va haver de frenar els obrers que desmuntaven aquell portal, perquè el volien trencar en petits bocins per tal d’utilitzar-los

com a graves per a pavimentar els carrers. Abril els va fer notar que, en tractar-se de pedra calcària no gaire dura, no serviria per a tal efecte i era millor conservar-lo. Actualment aquest magnífic escut d’època medieval , tot i les mutilacions que presenta, es mostra a la sala d’exposicions permanent del museu. No vam tenir tanta sort amb el baixrelleu romà de marbre amb escena agrícola que va ser trobat, l’any 1905, molt a prop de l’actual plaça de la Immaculada de Remolins. El


Molt valuosa la troballa d’un fragment d’una hanukyia, una làmpada ritual jueva . És un dels escassos testimonis materials del passat del barri de Remolins com a call jueu. Aquesta peça es va localitzar en la intervenció arqueològica que es va portar a terme, l’any 2000, a la Plaça de la Immaculada .

propietari del solar va mostrar la peça a Joan Abril, i aquest va lamentar que no hi hagués un museu destinat a custodiar-la. El museu municipal, creat per ell mateix l’any 1900, als baixos del col·legi de la Mercè, havia estat tancat a finals del 1902, i no va tornar a obrir fins el 1910 a la seva nova ubicació a l’església de Sant Domènec. En una data indeterminada la peça va passar a mans de Joaquín Bau. Actualment el relleu està encastat en una paret exterior de Villa Elisa, el xalet que la família Bau tenia a Benicàssim i que actualment és propietat de l’Ajuntament de Benicàssim. Com a museu continuem interessats en garantir la conservació d’aquest element, i si més no aconseguir-ne una rèplica. Fent un salt en el temps, l’any 1963 van ingressar al museu, i encara formen part de la col·lecció, dos làpides dels segles XVI i XVIII, que havien estat encastades en una antiga casa del Carrer Major de Remolins. Aquestes làpides ens remeten a l’antiga tradició de l’edifici com a forn reial; són vestigi de les antigues regalies que durant segles van mantenir els reis en aquest barri. La tradició popular identifica aquest immoble com l’antic forn dels jueus, tot i que no trobem constància documental de la ubicació exacta d’aquest forn. El propietari de l’immoble va fer enderrocar la façana per alinear-la amb el traçat que tenia el carrer en aquell moment i va formalitzar-ne el dipòsit al museu. En l’excavació dels fonaments de la nova façana es va localitzar un fragment d’escultura romana de marbre blanc, en la qual s’identifi-

ca clarament la representació de la llaçada d’una sandàlia. La col·lecció del Museu de Tortosa és molt heterogènia, i tot i que el patrimoni arqueològic és el més significatiu, juntament amb el fons d’art, també s’hi custodia un fons etnològic interessant. L’any 1973, quan es va jubilar el darrer terrisser de Tortosa, aquest va fer donació de les seves eines i altres elements al museu. El seu obrador estava al carrer major de Remolins, de fet a l’interior de l’immoble encara ara es conserva el forn on es coïen les canonades i tortugades per les teulades que ell feia. Més recentment, i enllaçant amb el llegat jueu de la ciutat, és molt valuosa la troballa d’un fragment d’una hanukyia, una làmpada ritual jueva. És un dels escassos testimonis materials del passat del barri de Remolins com a call jueu. Aquesta peça es va localitzar en la intervenció arqueològica que es va portar a terme, l’any 2000, a la Plaça de la Immaculada. En aquest jaciment es va confirmar l’ocupació intermitent des d’època romana fins a l’actualitat. Com a resultat d’aquesta actuació també es va trobar una pipa i ceràmica del segle XII-XIII, que actualment es mostren a l’exposició permanent. Aquest breu repàs d’alguns dels principals elements patrimonials relacionats amb Remolins que han ingressat al museu al llarg del temps ens porta a reflexionar sobre algunes de les funcions que defineixen els museus locals. És evident la funció de salvaguarda, però ens cal

anar més enllà de la protecció material del patrimoni. Com a museu local, que treballa amb el patrimoni de proximitat, volem establir complicitats amb el nostre entorn immediat. És en aquest sentit que hem engegat enguany una col·laboració amb el CEIP de Remolins. També ens ha estat imprescindible la participació de la ciutandania, i la generositat de diversos col·leccionistes, alguns d’ells de Remolins, per preparar l’exposició recentment inaugurada sobre les darreres sales de cinema de Tortosa. Com a museu, a través de diferents projectes i actuacions, voldríem contribuir a entrenar la mirada envers el patrimoni històric que ens envolta. Abril, Joan (1928): Un capítol de la meva actuació a Tortosa. Edició de 1985 a cura de Ramon Miravall. Tortosa: Edició Dertosa. La Verdad, 3 de gener de 1900. Consultat 19 d’abril de 2017, des de http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora/#top Muñoz, Joan-Hilari (2013): Escut de Tortosa de Vimpeçol. Consultat 19 d’abril de 2017, des de http://museudetortosa.cat/colleccio/peca-del-mes/escut-de-tortosa-del-portal-de-vimpecol Arbeloa, Joan-Vianney i Muñoz, Joan Hilari (1999) Un fragment de sarcòfag romà tardà de Dertosa. Nous col·loquis, p41-60. Bayerri, Enric (1948): Història de Tortosa. Volum V, p. 605. Tortosa: Impremta Algueró i Baiges. Massip, Jesús (1963): Memòries del MuseuArxiu de Tortosa. Manuscrit inèdit, p. 7. Curto, Albert (1999): Topografia del call jueu de Tortosa. Recerca, 3, p.17. Espuny, Elena (2016): Els terrissers de Tortosa entre finals del segle XIX i els anys 70 del segle XX. Amics dels castells, núm. 16, p.48-51. Muñoz, Joan-Hilari (2014): Hanukyia. Consultat 19 d’abril de 2017, des de http:// www.museudetortosa.cat/colleccio/pecadel-mes/hanukia Montañés, Cinta (2007): Una troballa excepcional de la cultura jueva a Tortosa. Recerca, núm. 11, p.285-292. Dossier 29


Girona; 30 anys promovent la recuperació del Call Assumpció Hosta Directora del Patronat Call de Girona

L’any 1987, al bell mig del Barri Vell de la ciutat de Girona, l’ajuntament presidit en aquells anys pel Sr. Joaquim Nadal, inicià el procés d’adquisició d’unes finques, de propietat complexa i usdefruit encara més embolicat, del que fins aleshores s’anomenava “Isaac el Cec”, un bar emblemàtic de l’oci nocturn i bohemi de la ciutat. Ben aviat es feu palès un repte nou a afrontar, en un moment en què ni Girona tenia comunitat jueva, ni tampoc la ciutat gaudia de cap sensibilitat especial entorn de la cultura jueva. Més enllà de la recuperació material i patrimonial, el gran desafiament i alhora el gran estímul durant aquests trenta anys ha estat la recuperació física, intel·lectual i emocional d’un espai que ha retornat a la ciutat convertit en una de les icones més emblemàtiques, el Call, i un dels espais més visitats de la ciutat. Les diferents etapes de les obres de recuperació s’anaren succeint. En els primers anys es tractà sobretot d’obres estructurals imprescindibles en un edifici en estat ruïnós. Fou a partir de la creació, l’any 1991, de l’organisme autònom municipal Patronat Call de Girona que s’iniciaren els treballs, primer per a l’obertura, l’any 1997, de l’Institut d’Estudis Nahmànides amb la corresponent biblioteca especialitzada. Més endavant, a partir del 2000, s’obriren les primeres sales del Museu d’Història dels Jueus, museu que encara avui, més enllà de l’espai de la col·lecció permanent, 30 Amics dels Castells i Nucli Antic

treballa en ampliacions i projectes arqueològics. El model de rehabilitació del call gironí ha pivotat en dues grans línees: per una banda, el recolzament en el sector acadèmic, propiciant investigacions i recerques, ja sigui a partir del mateix institut, com amb la dotació d’ajudes a la investigació, publicacions, realitzacions de cursos, jornades, congressos i seminaris i, en els darrers anys, realitzant una tasca important en la recerca arqueològica. Per l’altra, s’ha exercit una tasca dinamitzadora i de promoció que, de manera continuada, ha apostat per recuperar tangibles i intangibles i per posar Girona en el mapa mundial de patrimoni jueu; no només a través dels seus personatges històrics il·lustres i l’explicació d’un passat poc conegut i fins i tot amagat, sinó també amb la recuperació d’una parcel·la de memòria històrica, a través de la recuperació d’una realitat que pedres i documents ens van revelant. És en aquest context que, a partir de l’any 1995, Girona apostà per la creació d’una associació de caràcter estatal i fundà i dirigí, fins al 2016, la Red de Juderías de España, una associació municipalista que s’ha dedicat tots aquests anys a sumar esforços entre tots aquells municipis, petits o grans, que han apostat clarament per la recuperació dels vestigis patrimonials i documentals del seu passat jueu en època medieval. Acabada aquesta etapa,

Més enllà de la recuperació material i patrimonial, el gran desafiament i alhora el gran estímul durant aquests trenta anys ha estat la recuperació física, intel·lectual i emocional actualment la ciutat i el Call de Girona aposten per una nova realitat, la creació d’una Xarxa de Calls a Catalunya, que ens permeti estructurar el nostre patrimoni jueu, donar-lo a conèixer al món i preservar-lo per a futures generacions. Girona ha tingut i té una clara voluntat europea. Això es manifesta al Call a partir de l’any 1999 participant en la creació d’una efemèride que, sota el nom de “Jornada Europea de la Cultura Jueva”, ha propiciat el treball conjunt de comunitats jueves, museus especialitzats, associacions, empreses i una munió de voluntaris arreu d’Europa. El primer diumenge de setembre sumen esforços i habilitats i propicien més de mil activitats en tres-centes ciutats i centenes de milers de participants cada any. Aquesta iniciativa portà a la fundació, l’any 2004, d’una associació europea que, sota l’acrònim d’AEPJ (Associació Europea per la Salvaguarda del Patrimoni Jueu), ha estat treballant des d’aleshores


no només en el desenvolupament d’aquesta jornada sinó també per impulsar la creació d’itineraris culturals al patrimoni jueu europeu, sota el patronatge del Consell d’Europa i de l’Institut Europeu d’Itineraris Cultu-rals amb seu a Luxemburg. La seva Secretaria General es manté a Girona. Avui és possible trobar aquests itineraris culturals al patrimoni jueu territorialitzats en setze països: Espanya, Portugal, Itàlia, Anglaterra, França, Suïssa, Azerbaijan iniciats entre 2014 i 2015; Irlanda, Àustria, Eslovàquia, Polònia, Alemanya, Lituània, Turquia, Geòrgia incorporats el 2016 i Romania en aquest any 2017, amén d’altres en preparació. A més, hi hem d’afegir tres itineraris transfronterers tematitzats, dos d’ells relacionats amb l’arquitectura (Sinagogues modernistes i Sinagogues en fusta) i un tercer que ens parla de la contribució de les dones jueves a la cultura europea. Catalunya, com hem vist, és una baula important en aquest itinerari.

Els esforços de recuperació patrimonial que s’han realitzat en els darrers anys arreu del territori així ho demostren. El compromís de les administracions en aquesta recuperació és manifest. La rehabilitació d’edificis i espais urbans ens ha portat a descobrir elements materials singulars que, sumats al patrimoni ja existent, afegeixen caràcter i complementen la recerca documental i, el que és molt important no oblidar, asseguren la preservació del llegat jueu català.

ment creatiu de nous productes.

Ara bé, ens queda encara un llarg camí per recórrer. Avui entenem aquesta recuperació globalment, amb el rigor històric i documental necessari per afrontar els nous projectes: dissenyar, crear i donar a conèixer uns itineraris del judais-me català que recorrin el territori, fonamentats en les recerques i investigacions fetes per acadèmics i estudiosos locals; itineraris que ens permetin gaudir plenament de l’herència cultural. És substancial, doncs, que en els propers anys fem una inversió en recerca, en coneixement i apostem pel desenvolupa-

És en aquest context i amb aquests objectius que treballem des del call gironí. I és amb aquest esperit que contemplem la cooperació amb les ciutats catalanes que manifesten la seva voluntat de recuperació del llegat jueu, molt especialment amb aquelles, com és el cas de Tortosa, amb les quals compartim de fa anys projectes i experiències.

Treballant en xarxa, integrant en el projecte administració, empresa i el suport i col·laboració de les comunitats jueves, creant noves oportunitats, nous productes i oferint nous serveis de turisme cultural especialitzat i sostenible, aconseguirem destacar i serem capaços de competir amb la resta d’iniciatives que, com he assenyalat anteriorment, estan en ple desenvolupament arreu d’Europa.

Per a saber-ne més: http://www.girona.cat/call/cat/ http://www.jewisheritage.org/spain/map. php?l=en http://www.jewisheritage.org/web/ http://culture-routes.net/routes/the-european-route-of-jewish-heritage

Vista de les muralles de Girona. Foto: Patronat del Call de Girona.


El Museu d’història dels jueus. Girona Sílvia Planas Marcé Directora del Museu d’Història dels Jueus i de l’Institut d’Estudis Nahmànides

Sala de les làpides. Museu dels Jueus, Girona.

Els noms són importants. Les persones, les coses, els objectes, els sentiments, existeixen perquè tenen un nom. La designació implica, intrínsecament, la simbologia i el concepte, i en qüestions de denomi-nacions d’espais i d’elements, indica la voluntat de ser, l’objectiu per la qual foren creats i denominats. En aquest sentit, no és fortuït, de cap manera, que el Museu que recull, investiga, interpreta, conserva i difon la trajectòria de les comunitats jueves catalanes porti el nom de Museu d’Història dels Jueus. Perquè es tracta, precisament, d’això: d’un Museu que conté un relat, que es fonamenta en un discurs, que té per referent una història. I aquesta és, a més a més, compar32 Amics dels Castells i Nucli Antic

tida. Perquè no serà mai complerta la història del nostre país si obviem la història de les comunitats jueves que en varen fer part. Talment com no serà mai complerta aquesta història de les comunitats jueves, si no és posada en context amb l’entorn que l’envolta, l’acull i li dona la referència exacta de temps, espai i concepte. No es tracta, doncs, d’un Museu Jueu més, d’entre els molts que hi ha arreu d’Europa. No és un Museu dedicat i abocat a contenir i exposar exclusivament elements propis de la litúrgia i el ritual jueu, ni tampoc a relatar, també exclusivament, la micro-història d’un grup de gent que, durant molts segles varen formar part del context genèric de Catalunya.

L’objectiu del MHJ és tot un altre; és integrar el discurs de la trajectòria històrica de les comunitats catalanes en el discurs i la interpretació genèrica de la història del nostre país; és aprofundir en aspectes com la diversitat, que fou cultural, religiosa, intel·lectual, i quotidiana, o la dinàmica de la societat, que fou desigual i plena de moments difícils, tot això, sempre, amb la intenció de construir un relat que englobi, que sumi, que projecti i que expliqui que la diversitat és riquesa i que la grandesa d’un país rau en saber-ho veure així. Un altre aspecte que calia -i que encara cal- tenir en compte és la manca d’elements i restes materials pròpies de la cultura i la història


jueves. Després de 500 anys d’absència de comunitats jueves a Catalunya, és cert que els objectes físics factibles de ser exposats en un Museu dedicat als temps medievals són escadussers. De fet, però, cal remarcar que es tracta d’un Museu d’Història, el relat del qual s’ha d’alimentar i bastir a partir d’alguns elements significatius i indicatius, exemplificadors; i no pas d’un relat que calgui construir estrictament a partir d’una extensa col·lecció d’objectes disposats al llarg del recorregut. La visita al Museu ha de ser una evocació cap a una història, que ha d’estar referendada amb objectes i elements relacionats, que permetin entendre el discurs, el relat museístic. Per tot això, en el moment de començar a confegir el projecte del Museu d’Història dels Jueus, l’any 1990, la primera acció a seguir fou la d’establir una base de recerca històrica a partir de la qual es pogués travar el que havia de ser el relat museològic i museogràfic. Un cop aconseguit aquest, caldria buscar les peces i els objectes més ade-quats, significatius, i és clar, també de major valor, tant històric com estètic, que servissin per exemplificar i referendar el discurs del Museu. I fou en aquesta línia que es va començar a treballar des de l’Institut d’Estudis Nahmànides, creat abans que el mateix museu; això va permetre un aprofundiment en la recerca històrica i historiogràfica de les comunitats jueves catalanes, sobre tot, la de Girona, des de múltiples perspectives. Va permetre també la configuració de bases de dades sobre les quals establir una metodologia que contribuís a farcir el discurs; però sobre tot, va permetre un coneixement molt més ampli de quins eren, i de quins havien de ser, els continguts i les grans línies del Museu. Així doncs, la tasca de museïtzació va començar amb la recerca, feta des de l’Institut, als arxius, a les biblioteques, a les universitats, i arreu d’on se’n pogués extreure més coneixement i millor metodologia aplicada. Varem comptar, és clar, amb la complicitat i la col·laboració valuosa d’entitats i de particulars, d’aquí i de fora, dedicats des de temps enrere a la investigació

de la història i la cultura jueves. I a partir d’això, varem anar bastint el guió, el projecte, el contingut del Museu d’Història dels Jueus. Pel que fa als materials exposats, partíem, certament, d’una col·lecció significativa, que podem considerar l’element clau del Museu: les làpides procedents de l’antic cementiri jueu de Montjuïc, una trentena de pedres de gran tamany, que llueixen, inscrits en hebreu sobre la pedra, epitafis bellíssims dedicats a diferents persones que varen formar part de la comunitat jueva de la Girona medieval. Les dates extremes són els anys 1198 i 1432. L’origen de totes és el fossar dels

La tasca de museïtzació va començar amb la recerca, feta des de l’Institut, als arxius, a les biblioteques, a les universitats, i arreu d’on se’n pogués extreure més coneixement i millor metodologia aplicada jueus de Girona. La seva procedència és diversa: o bé després de l’expulsió foren reutilitzades en la construcció, a diferents indrets de tota la ciutat, o bé varen ser posades al descobert en ser localitzades entre rostolls pels obrers que construïen la via del ferrocarril que havia d’unir Girona amb Figueres, a les darreries del segle XIX. Un dels aspectes a destacar en aquestes làpides és precisament que contenen els noms de les que varen ser, un dia, persones membres de la comunitat gironina. I aquests noms es troben, també, escrits en els documents que s’han conservat, en grans quantitats, als magnífics arxius de la ciutat. Són actes redactades majoritàriament

en llatí o en català antic, ( algunes, moltes menys, en hebreu) que fan referència a aspectes diversos de la vida i la història de la comunitat jueva gironina. Aquest és el segon gran tresor de la ciutat, pel que fa a la possibilitat de reconstruir la trajectòria històrica de la comunitat jueva. I és també el segon gran suport al discurs del Museu: d’un costat, doncs, les pedres procedents del cementiri, de l’altra, els documents conservats als arxius, que ens permeten conèixer de més a prop i amb més profunditat les vides que hi ha darrere dels noms escrits en pedra. I encara hi ha un altre element que cal considerar com a fonamental per a bastir el Museu: és l’arqueologia. Les excavacions que s’han realitzat en els darrers anys han posat al descobert espais propis del call, el barri jueu gironí, amb molta transcendència, com les restes del darrer micvé, de finals del s. XV; els murs estructurals d’una casa familiar del call, del s. XIV; les escletxes de mezuzà d’algunes portes d’entrada a cases habitades per famílies jueves, o les dovelles majestuoses de la porta principal de la gran sinagoga del s. XIV. Tota aquesta tasca de recerca històrica, d’estudi documental i d’interpretació d’espais arqueològics ha permès bastir un discurs que pren com a referència l’exemple de Girona i la seva comunitat jueva, i que es projecta com una anàlisi de la trajectòria històrica de les comunitats jueves a la Catalunya de l’edat mitjana. El Museu d’Història dels Jueus s’aixeca avui al mateix indret que va ocupar, en part, la darrera sinagoga utilitzada per la comunitat jueva gironina, amb tots els espais comunitaris, entre ells, el micvé o bany de purificació ritual. Així, al bell mig del call jueu, a partir de la interpretació dels documents i de les pedres que han vist passar la història, s’hi ha bastit un indret de memòria que recupera un passat esplèndid i important, el d’una Girona intensa, potent, viva, una ciutat d’una gran riquesa cultural que va ser forjada a partir de la diversitat. Dossier 33


Cultura Judeocatalana F. Andreu Lascorz Arcas Hebraista

Al segle I a la Península, hi havia comunitats hebrees i, si recordem el que diu sant Pau quan escriu als romans: «sortiré cap a Hispània, passant per allí (Roma)» Rom (15:28), és més que possible que vingués a predicar entre la comunitat jueva (quehilà) de Tarragona. El port de Tarragona es va convertir doncs, en una de les portes d’entrada de famílies jueves a la Península. L’estudi de la cultura judeocatalana a Tortosa, a les comarques meridionals, i a la resta de Catalunya, des de començaments de la nostra Era i fins als nostres dies, és fonamenta en més d’un mil·lenni de vida ininterrompuda fins a l’expulsió de l’any 1492. Tragèdia acompanyada de cinc segles de persecució dels rastres d’aquesta cultura a fi i efecte d’esborrar segles de convivència i coexistència a casa nostra, amb manca absoluta de referències i coneixement d’una part important en la nostra configuració com a poble. La comunitat jueva de Tortosa. Tortosa va ser una de les localitats catalanes amb presència de població jueva des de fa més segles, segons totes les fonts. Les restes arqueològiques ens conviden a parlarne des de l’inici del domini visigot. Durant segles va ser una de les més 34 Amics dels Castells i Nucli Antic

importants comunitats jueves catalanes, molts anys la capdavantera a les nostres comarques i durant els segles XII i XIII una de les més destacades de tota la Corona catalanoaragonesa. Benjamí b. Yonah de Tudela, va viure durant la segona meitat del segle XIII, i va ser el viatger jueu medieval més important. Es creu que l’inici dels seus viatges podria fixar-se entre els anys 1159 i 1167, i el seu retorn, l’any 1172-1173 (any 4933 del calendari jueu). Al seu Llibre de Viatges (Séfer-Masa’ot), esmenta les ciutats de Tortosa i Tarragona: “...vaig sortir de la meva ciutat, (Tudela), fins la ciutat de Saragossa, vaig baixar pel curs del riu Ebre fins a Tortosa i des d’allí vaig caminar dues jornades fins l’antiga Tarragona, (que) era de construcció de ciclops grecs com no es troba res de semblant en totes les terres d’Espanya. Hi és al costat del mar.” Durant molts anys, cristians, musulmans i jueus van gaudir del beneficis de la convivència harmònica que va permetre aconseguir una ciutat pròspera en molts àmbits. La comunitat jueva, que va tenir una forta influència cultural musulmana, va arribar a aconseguir posteriorment sota govern cristià la cat-

egoria d’aljama, entitat jurídica que agrupava els jueus d’una manera autònoma a les comunitats més importants. Des de molt antic es documenta la presència d’una sinagoga a Tortosa; l’aljama jueva de Tortosa comptava amb sinagogues, escoles —anomenades Estudi dels Jueus a la documentació— de vegades, com a Tortosa durant el segle XIV, mantingudes per una confraria com la de Thamutora, consell rector de la comunitat —coneguts com a adelantats a Tortosa i altres localitats—, miqvé, forns de pa, escorxadors i fossar. La comunitat jueva de Tortosa era molt destacada ja al segle X; tenim notícies de savis de la talla d’en Menahem ben Saruc, que donen una idea de la dimensió cultural de la comunitat. La carta de franqueses atorgada pel comte Ramon Berenguer IV, l’any 1149, demostra l’existència d’una comunitat jueva, i que es pretenia atraure més famílies jueves per tal que es radiquessin a Tortosa, amb exempcions fiscals i donacions. L’any 1263, Jaume I va permetre ser batlle de Tortosa la persona


més competent, fos cristiana o jueva; l’any 1265, el batlle de la ciutat de Tortosa era el jueu Astruch Jacob Xixon. Un cop aprovat el Llibre dels costums, l’any 1277, la situació dels jueus tortosins es complicà amb prohibicions com tenir serfs cristians, treballar els diumenges i festius, limitacions quan als dies que poden fer servir els banys, augments de tributs, obligació de vestir d’una manera determinada i... Prova de la fortalesa econòmica de l’aljama de Tortosa és que l’any 1282, pel tribut de Cenes reials, va pagar vuit vegades més que l’aljama de Barcelona. L’any 1302, a Tortosa es van reunir els delegats jueus de la Corona per ocupar-se entre d’altres temes, dels pagaments pendents per a la campanya de Sicília. L’any 1328, Jucef Cohen va instituir l’Estudi dels jueus de Tortosa i, al costat, una escola per als jueus sense recursos econòmics. El mateix any l’aljama de Tortosa va aportar el 9% dels subsidis del conjunt de les aljames catalanes. Sabem que les famílies amb més recursos eren aficionades a tenir grans biblioteques particulars, fet que justifica l’elevat nivell econòmic i cultural de la comunitat durant segles. El segle XIV, amb la Pesta del 1348, els avalots del 1391 —molt menys violents que a altres llocs, perquè van ser protegits d’una manera ambigua al castell de la Suda—, a més d’altres circumstàncies fiscals i de tot tipus, van aconseguir que la comunitat comencés a agonitzar notablement durant el segle XV. Malgrat tot, la nòmina de reconeguts metges jueus tortosins durant els segles XIV i XV és extensa. A Tortosa es va celebrar la coneguda Disputa-Adoctrinament-Controvèrsia. Com a conseqüència, centenars de jueus es van convertir al cristianisme per tota la geografia de la Corona d’Aragó. El rabí Selomó Maimó va ser el representant de l’aljama de Tortosa.

expedí la Butlla de Tortosa. Constava d’11 decrets duríssims que pretenien dificultar moltíssim la vida jueva, fins gairebé obligar els jueus a renunciar a la seva fe. Prohibia la lectura del Talmud, que els jueus fossin metges, botiguers..., el cinquè decret disposava: “...sots pena d’excomunió que es tanquessin les sinagogues en el termini de dos mesos, deixant-ne només una en cada població on hi hagués jueus...”. Els jueus de Tortosa que no van acceptar el baptisme fins a finals de juliol de l’any 1492 (unes 100 persones) es van embarcar als ports dels Alfacs, Salou i la majoria a l’Ampolla, juntament amb més de mil jueus catalans i aragonesos. El segon rabí que hi va haver a la comunitat catalana de Salònica es deia Iosef al-Tortosi, de Tortosa, mort l’any 1536. Els documents hebreus relacionats amb Tortosa. Les xeelot u-txuvot (preguntes i respostes). Són un conjunt de dictàmens escrits i fonamentats en l’Halakhà (llei rabínica) originats en les respostes que erudits i rabins donaven a les qüestions que els presentaven jueus de tota la diàspora sobre assumptes diversos, i

Tortosa, durant segles va ser una de les més importants comunitats jueves catalanes, molts anys la capdavantera i durant els segles XII i XIII una de les més destacades de tota la Corona

Xeelà 361. Tortosa, a n’Isaac Maimó. Aproximadament l’any 1368. Si s’ha de donar acta de separació de cossos a la dona que observa l’obligació de levirat.

que servien de guia al poble en la seva vida quotidiana. Els responsa de rabí Ishaq bar Sésset Perfet totalitzen 518 escrits que abasten un període d’aproximadament quaranta anys: des de 1368, encara a Barcelona, fins el 14071408. Rabí Ishaq bar Sésset va ser el cap espiritual del judaisme peninsular i nord-africà durant la segona meitat de segle XIV i els inicis del XV. Nascut a Barcelona el 1326, va estudiar a Barcelona sota la tutela del rabí Hasday Cresques. El 13721373 va ser nomenat rabí de l’aljama de Saragossa, on va voler canviar vells i erronis costums i tradicions. Pel desembre del 1385 era a València, on va dirigir l’acadèmia rabínica i va exercir el rabinat, fins que va ser sorprès pels avalots de l’estiu del 1391. L’onze d’agost del mateix any, a instància i sota pressions de l’Infant Martí i els seus oficials, es va batejar a la seu valenciana prenent el nom de Mestre Jaume de València. Als pocs mesos, va abandonar la ciutat i va fugir a Alger, on va retornar al judaisme i va exercir el rabinat i la medicina fins el 1408: el seu sepulcre és centre de pietoses peregrinacions.

L’11 de maig del 1415 Benet XIII, Dossier 35


Espais, religiositat i vida quotidiana al call jueu de Tortosa Sergi Navarro Just David Bea Castaño Aleix González Ortiz

La documentació medieval ens parla de l’existència a les aljames de diversos edificis emblemàtics, ja sigui a nivell ritual o funcional. Un d’ells era el forn, que les fonts medievals situen al carrer d’en Fortó. Aquest equipament desenvolupa un paper molt important en el món judaic, ja que el pa és un aliment bàsic, i ha d’ésser elaborat sota les estrictes normes litúrgiques de la caixrut, que condicionen el consum alimentari per tal que sigui caixer o apte. Igualment succeïa en el cas de la carnisseria, si bé en el cas tortosí els jueus no disposaven d’un espai propi i diferenciat. D’aquesta manera, els textos ens exposen que l’havien de compartir amb els musulmans, amb els problemes religiosos que això comportava. Un altre dels edificis significatius són els banys, anomenats micvé, que cal diferenciar dels banys vells de Remolins d’origen andalusí. En aquest cas, es tracta d’edificis de modestes dimensions, equipats amb una petita piscina, on es podia realitzar una immersió completa per a purificar-se i netejar-se. Així mateix, havia de comptar amb una corrent d’aigua neta i continua, sinó l’acte de l’ablució resultaria inútil. Normalment es trobaven adossats a la sinagoga, o en el seu entorn més immediat, per tal de facilitar l’acció de purificació i, seguidament, el de l’oració. 36 Amics dels Castells i Nucli Antic

La sinagoga o Bet ha-Knesset representa el principal edifici de qualsevol aljama hebrea, i que en el cas que ens ocupa es situaria al carrer de Jerusalem. Entorn seu gira tota la vida de la comunitat, ja que és el lloc de pregària, de reunió i fins i tot d’ensenyança. L’espai sagrat de la sinagoga es situarà al seu mur oriental, on hi haurà l’armari per a desar els rotlles de la Torà, i on es col·locarà també el Tamid, una llàntia sagrada que crema nit i dia. Al centre de la sala s’hi aixecarà la Bemà, una tarima de fusta elevada on s’hi situa l’oficiant. Al voltant d’aquesta tarima hi seran col·locats els setials, i que, mercès a les fonts, coneixem la pràctica de compra i venda dels llocs més propers a la Bemà, tal i com succeí a la sinagoga de Tortosa. Alhora, cal comentar l’existència d’una separació física entre homes i dones durant la litúrgia, un fet que obligarà a crear un espai reservat i diferenciat per a la comunitat femenina. [Figura 1] És a partir d’aquests edificis com hom es pot crear una idea més nítida de com es trobaria configurat el Call. Així i tot, cal tenir present que a partir del moment en que les comunitats es veieren obligades a viure en barris tancats i delimitats per murs, l’espai intern fou un bé molt preuat. És per aquesta raó que molts dels Calls que es coneixen avui en

dia presenten un entramat urbà altament densificat, amb carrers molt estrets i pocs espais oberts. Alhora, val a dir que amb l’expulsió de la comunitat jueva, les sinagogues van entrar en desús i desaparició. Fins al punt que el decret de 1492 va preveure que totes les sinagogues passessin a transformar-se en llocs de culte cristià, sempre i quan això fos possible. Finalment cal destacar un altre espai molt important en el conjunt de l’aljama, encara que aquest no es tracti d’un espai urbà. Ens referim a les necròpolis (Bet Kvarot en hebreu). Segons els rituals jueus, un dels requisits per tal de destinar uns terrenys a cementiri era que la mateixa comunitat jueva de la població en fos la propietària. Igualment, la protecció del fossar de les agressions externes és un fet comú


en les aljames medievals. Aquestes s’esforçaren per salvaguardar els seus cementiris, de manera que es fixaren un seguit de normes i prohibicions per tal d’impedir qualsevol falta de respecte envers els difunts, encara que la realitat fos ben diferent, ja que les agressions foren reiterades. La necròpolis hebraica és descrita en les fonts medievals com un espai delimitat per arbres o, més freqüentment, per un mur i una porta d’accés. La ubicació d’aquestes àrees d’enterrament caldria cercar-la als afores dels nuclis d’hàbitat, com en el cas del fossar jueu tortosí, situat extramurs i molt proper al Portal dels Jueus.

ceptes. No en va, la majoria dels jueus habitants dels Calls no feien de pagès, degut a l’aïllament que comportava les feines al camp, sinó que tenien oficis i feines diverses a la ciutat, que procuraven el pa i menjar a les seves llars. A tall il·lustratiu, la importància que les celebracions religioses tingueren en el dia a dia dels jueus medievals es pot observar en el testament de Jucef Franc, jueu de Tortosa, qui l’any 1393 manava lliurar en la seva darrera voluntat unes “lumaneres de anuqua de lautó”, juntament amb altres béns, al seu hereu, prohibint-li que se’ns desfés d’elles sota cap concepte. Cal notar que aquest tipus de canelo-

La religiositat i la vida quotidiana. Els deures religiosos propis de la confessionalitat jueva formaren part de la seva quotidianitat. D’aquesta manera, el dia a dia de les aljames es trobava intrínsicament lligat als ritus religiosos que marcava l’Halakhà, com és el cas de l’alimentació caixer, així com per les celebracions sagrades o commemoratives que tenien lloc al llarg de l’any. És així com la vida en les aljames medievals es trobava centrada en compaginar l’existència diària amb els deures religiosos propis de la comunitat, com assistir a la sinagoga, complir amb els ritus i festes assenyalades, o bé estudiar la Torà o el Talmud, entre altres molts pre-

Jucef Franc, jueu de Tortosa, qui l’any 1393 manava lliurar en la seva darrera voluntat unes “lumaneres de anuqua de lautó”, juntament amb altres béns, al seu hereu, prohibint-li que se’ns desfés d’elles sota cap concepte

bres, emprats en la festivitat de la Hanukà o Festa de les Llums, foren molt comuns en les llars jueves. En aquest sentit, es compta amb un exemplar procedent de l’aljama tortosina, actualment conservat al Museu de Tortosa. [Figura 2] Una altra de les celebracions, de les quals es té constància material, és la Pasqua jueva o Péssah, que commemora l’èxode del poble hebreu d’Egipte i on també hi té cabuda la festa dels pans àzims, anomenats matsà. Aquest tipus de pans sense llevat es marcaven amb un segell que n’indicava la seva puresa i els feia aptes per al seu consum, d’acord amb les autoritats religioses. Com en el cas dels cane-

lobres, aquests elements religiosos han arribat fins els nostres dies, comptant amb exemples propers situats a Santa Coloma de Queralt i L’Espluga de Francolí. D’altra banda, malgrat la intensa vida quotidiana dels Calls jueus que se’ns descriu en la documentació i en les fonts, aquesta no es troba representada, en cap cas, en els contextos arqueològics d’època medieval. El cert és que ni en l’aspecte extern, ni tampoc en l’intern, les cases del Call es diferenciaven de les dels seus conveïns cristians, més enllà d’alguns detalls rituals, de manera que no hem de cercar unes característiques especials en les cases habitades per les famílies jueves, només pel fet de ser-ho. Talment, el mobiliari, els estris i la vaixella destinada a l’ús quotidià i domèstic tampoc diferien dels emprats per les famílies cristianes realitzant les mateixes funcions a les taules d’uns i altres. Finalment, tal i com hem pogut observar a través d’aquest recorregut per la vida quotidiana i els espais més representatius del Call, la història dels jueus tortosins forma part del llegat de la ciutat. Un llegat que no s’ha de veure abocat a l’oblit, sinó que cal preservar, socialitzar i transmetre a la ciutadania. De manera que hem d’evitar caure en l’error de deixar de banda aquest període històric, fins al punt de no donar-li la importància que ha de merèixer. BIBLIOGRAFIA. BEA, D,. NAVARRO, S., GONZÁLEZ, A. (2015): El Call jueu de Tarragona. Estudi històric i arqueològic de l’edifici de Ca la Garsa i el seu entorn. Els Llibres del Consell. Arola Editors. Tarragona. CURTO, A. (1999): “Topografia del call jueu de Tortosa”. Recerca, 3. Consell Comarcal del Baix Ebre. Tortosa, pàg. 9-24. MIRAVALL, R. (1973): El call jueu de Tortosa, l’any 1149. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. LASCORZ, A. (2013): Cultura judeocatalana. La comunitat de Tortosa. Universitat Rovira i Virgili. Tortosa. SECALL, G (1983): Les jueries medievals tarragonines. Institut d’Estudis Vallencs. Valls.

1- Representació d’una sinagoga amb la Bemà. The Sister Haggadah. f.17v. Barcelona (segle XIV). The British Library. 2- Fragment de hanukiyà. Museu de Tortosa. Dossier 37


La Xarxa de Calls a Tortosa Tessa Calders i Artís Esperança Valls i Pujol Institut d’Estudis Món Juïc

El judaisme que es va desenvolupar en els territoris de parla catalana en època medieval és extraordinari, tant des del punt de vista del pensament, com de la solidesa literària i científica. El fet que coincidissin en el mateix temps i el mateix espai els corrents jueus més sublims del moment procedents de l’Al-Àndalus, del centre d’Europa i també de Provença, feren possible un moviment ideològic propi i molt original, que entre altres aspectes, propicià unes relacions amb el poder social i polític cristià particulars i diferenciades de les que es desenvolupaven a Sefarad. De tal manera, que nasqué una nova concepció del judaisme que proporcionà figures cabdals que d’aleshores ençà no han deixat de ser referents del judaisme universal. La singularitat del judaisme català, queda reflectida en el mateix terme “call” que no és utilitzat a cap altre lloc del món (mot que ve del llatí callum, ‘pas estret entre dues parets’), que és l’espai on vivien els jueus catalans. La llengua vernacla d’aquests jueus va ser sempre la pròpia dels cristians catalans: el català. La presència jueva a casa nostra és més antiga que la mateixa concepció de Catalunya, el primer document que la constata es remunta al segle IX. A partir del 1230, els assentaments jueus són perfectament documentats a totes les poblacions mitjanes i majors de Cata38 Amics dels Castells i Nucli Antic

lunya. Podem dir, sense por d’equivocar-nos, que no hi ha cap població amb mercat que no compti amb una comunitat jueva. Tret de les valls dels Pirineus i les poblacions marítimes dedicades exclusivament a la pesca, on no ens consta la presència jueva, hi ha un gran nombre de ciutats i viles catalanes on visqueren jueus. La convivència d’aquests amb la societat no jueva que els envoltava va ser sempre ambivalent, i malgrat els episodis d’incomprensió, rebuig i fins i tot violència extrema que van patir, les comunitats jueves catalanes van viure en època medieval moments de gran esplendor que van permetre als seus membres desenvolupar una activitat intel·lectual i econòmica molt destacada, i que va influir en molts aspectes en la societat cristiana i en la nostra cultura. Entre els jueus catalans van sorgir figures molt destacades corresponents a totes les disciplines. Alguns reconeguts prohoms d’origen tortosí són el cèlebre gramàtic Menakhem ibn Saruq (s. X), el viatger Ibrahim ibn Gaqub (s. X), l’exegeta Moixé Khalawa (s. XIV) o el reputat metge i traductor Xem Tov ben Itskhaq (s.XIII), autor, entre altres obres, d’un glossari farmacèutic català i hebreu. Atès el seu excel·lent nivell cultural, aquestes personalitats van deixar una producció escrita extensa i rellevant. L’abast d’aquesta influència i de la mateixa història del

judaisme català -tot i l’interès que desperta i els estudis que se n’han realitzat-, no és encara prou coneguda. Podem avançar molt en aquest sentit destinant recursos a l’estudi exhaustiu i sistemàtic dels documents relatius a jueus que romanen en els nombrosos arxius dels territoris de parla catalana. També, traduint i estudiant les obres pertanyents a totes les àrees del coneixement que van produir els nostres jueus. Per tal de fer efectiva aquesta tasca, hem de valorar les restes escrites de la mateixa manera que es valoren les monumentals. Hem de ser capaços de palesar la importància de la petjada jueva en les diferents poblacions catalanes, encara que les restes arqueològiques -passats 500 anys- s’hagin esborrat en moltes d’elles, tot i haver estat comunitats organitzades jurídicament, la qual cosa suposa que comptaven amb consell, sinagoga i cementiri propis, o sigui, aljama. L’aljama és una entitat jurídica que té una evolució paral·lela a l’organització municipal cristiana. De fet, si no fos per la tasca pacient d’historiadors, filòlegs i paleògrafs que transcriuen, llegeixen i interpreten els documents dels nostres arxius, no sabríem gairebé res de la història dels jueus catalans. Coneixem, per exemple, detalls de ciutats i viles catalanes amb comunitat jueva i aljama (algunes de les quals sense restes arqueològiques documentades) arran de la informació que tanquen els Libri


Iudeorum, que són manuals que registren els actes i contractes entre cristians i jueus, o entre jueus. Aquests documents són propis de la tradició notarial catalana, s’inicien en el decurs del segle XII i la seva pràctica s’estabilitza durant el segle XIII. Aquests plantejaments són els propòsits de “La Xarxa de Calls”, un projecte de l’Institut Món Juïc endegat l’any 2006 i que funciona com associació independent des d’inicis de l’any 2017. L’objectiu és reunir totes les viles i ciutats catalanes on hi hagué presència jueva fins a l’època medieval per tal d’aprofundir en el coneixement del nostre passat jueu i tant si compten amb vestigis arqueològics dels calls com si no. La Xarxa de Calls suposa avançar en el coneixement i la difusió del patrimoni jueu català. Patrimoni que és molt més ric des del punt de vista documental i del llegat literari, que no pas monumental i arqueològic. Els jueus catalans mai no bastiren grans sinagogues, ni cementiris amb epitafis rellevants. Això pot ser degut al fet que eren poc nombrosos (entre un 4% i 7% de la població), no gaudien de recursos econòmics extraordinaris, i, potser fins i tot, perquè havien fet seu el caràcter sobri propi del tarannà català. Les restes arquitectòniques representen, doncs, un llegat escàs, que queda compensat per l’extraordinària riquesa documental i l’activitat literària que van produir els jueus catalans, la importància de la qual es pot dir que només hem començat a albirar. És per aquesta raó que en aquesta xarxa hi tenen cabuda totes les viles catalanes, per petites que siguin, en les quals s’hagi detectat presència jueva. No només podem pensar en models que res tenen a veure amb l’esperit català. Voler fer-ne una adaptació és trair l’ideal del país que pretenem construir. La Xarxa ha de ser oberta a tothom, independentment dels recursos econòmics de cada municipi, a partir d’una organització transversal i coral, sense protagonismes de cap mena. Una estructura d’estat el resultat de la qual ha de ser l’excel·lència i un organigrama de gran abast, que con-

Detall del Makhzor Catalonia, ritual per celebrar el Roix Ha-Xanà i el Iom Kipur segons el ritual català, any 1280, Barcelona, ms. Heb 6527 de la Jewish National University Library

templi des de la recerca fins a les relacions empresarials, passant pel turisme, etc., sempre des del rigor i la seriositat. El nostre patrimoni bé s’ho val. En aquesta línia, la recuperació del llegat de Tortosa no s’hauria d’apartar d’aquests propòsits i primordialment caldria potenciar i destinar els recursos a la recerca. L’estudi sistemàtic del llegat arxivístic i documental relatiu als jueus catalans i la seva comparació amb els resultats de les actuacions arqueològiques que s’han de dur i s’ha dut a terme, oferiran dades molt significatives que ens faran avançar de forma visible en el coneixement del judaisme català. A partir d’aquí s’han de dissenyar actuacions i rutes culturals fonamentades en el rigor, fruit de les diverses investigacions, que no tergiversin la nostra història i tractin amb respecte al públic al qual van dirigides. Aquest enfocament ultra aprofundir en el coneixement del nostre llegat jueu, farà créixer el turisme de qualitat. Hem de defugir d’accions, a vegades plantejades des del desconeixement, simplistes, que deformin aquest passat o planejades per una mera finalitat turística i econòmica. La divulgació i la seriositat en el tractament de tot aquest patrimoni ha de contribuir a la normalització de la cultura jueva passada i actual del nostre país.

Altrament, s’ha de treballar conjuntament en la construcció d’un portal de la Xarxa de Calls que hauria de ser l’eina fonamental per presentar no només els minsos vestigis arqueològics que ens han arribat, sinó especialment per difondre tot l’esplèndid llegat documental i literari dels jueus catalans, bo i posant en relleu la cultura jueva actual. No hem d’oblidar que caldria elaborar diversos projectes i tallers dins de les activitats escolars, i portar a terme intercanvis d’investigadors i seminaris d’estudi entre les universitats d’aquí i de fora, especialment amb Israel, per tal d’aprofundir en la complexitat d’aquesta herència cultural i històrica. Aquesta és una empresa de llarga durada que hauran de continuar les generacions futures. Per tal de fer-la operativa s’hi han d’implicar diversos estaments de la societat, el món acadèmic, l’associatiu, els arxivers, els arqueòlegs, els estudiosos, les persones interessades en la nostra història i les institucions polítiques. Però també, i molt especialment, han de prendre-hi part les comunitats i les institucions jueves actuals. Fer possible aquest projecte, convertiria el nostre país, sense cap mena de dubte, en un referent internacional pel que fa a la recerca, l’estudi i la difusió del patrimoni jueu. Dossier 39


Els jueus a Manresa, una història a reivindicar Jordi Bonvehí i Castanyer Historiador del Centre d’Estudis del Bages

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l’any 1274. De fet és durant la segona meitat del segle XIII, quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i per tant podem afirmar amb rigor històric la seva presència real al nostre país. Per exemple a Vilafranca del Penedès i Tarragona la presència de jueus comença l’any 1257; a Puigcerdà, el 1260; a Cervera i Montblanc, el 1261; a Balaguer, el 1263; a Vic, el 1266; a Santa Coloma de Queralt, el 1272 i a Camprodon i Agramunt el 1273. L’aljama de la ciutat de Manresa –segons l’historiador Albert Benet– es formà per la immigració de jueus d’altres comunitats de Catalunya, i s’ha documentat que vingueren de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o fins i tot de Montpeller, que en aquells anys formava part del patrimoni comtal del rei Jaume I. La gran sort que tenim els historiadors manresans és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen 40 Amics dels Castells i Nucli Antic

part del fons notarial conservat a l’Arxiu històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d’Artés. La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que es troba just al costat dret de la Casa de la Vila i arriba fins al carrer Na Bastardes. Destaca el Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise, dels dos únics exemplars d’aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l’aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. L’Arxiu Comarcal del Bages de Manresa, disposa d’una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca a l’any 1294 i l’últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir

Jueu manresà: Ruben Salomó, jueu manresà del segle XV, tret d’un llibre de l’Arxiu de la Ciutat (Gasol, J.M. “La història de Manresa explicada als infants”)


diferents viles del nostre país. “En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama”. Joaquim Sarret i Arbós, Els Jueus a Manresa (1917) El call de Manresa Els barris del nucli històric de Manresa es van desenvolupar prenent com a eixos dos turons: el turó del Puigcardener i el turó del Puigmercadal. Els carrers d’ambdós turons són estrets i tortuosos. En aquesta xarxa de carrers i carrerons s’obren un parell de places principals: la plaça Major, presidida des del segle XVIII per la Casa de la Ciutat i anteriorment pels palaus de la Cort del Veguer i del Batlle, i la plaça de l’Om. El call de Manresa estava ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, és el que es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà. Fins l’any 1341 l’aljama de Manresa havia tributat amb la col·lecta de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la seva participació es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat que era el cap d’aquella col·lecta, Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un rang diferent i es convertí en un subjecte fiscal tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona. El segle XIV Manresa va encetar el segle d’or manresà: es construeixen la Seu i la Sèquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec, per citar les obres més importants, i és també quan es concentra la concessió de privilegis reials, especialment per part del rei Pere el Cerimoniós. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa,

rondant quasi les 300 persones, durant l’època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d’accés: una per la Plaça Major i l’altre pel Carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s’obrien al matí a trenc d’alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el “toc de l’oració de la nit”. A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus. “Tenien ses habitacions en el carrer Grau dels jueus a la cara de ponent de les Cases Consistorials. De dies, podien tranzitar pels carrers de la ciutat y a la nit eren vigilats y guardats pels oficials reals. Eczercien les arts y oficis y fèyen contractes ab els cristians, en lo tocant al comèrs, establiment de finques y prèstams de diner que, sa avarícia fèya pujar a bòn preu”. Joaquim Sarret i Arbòs, Història de Manresa (1910) Un passat mal reivindicat? Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s’han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l’existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d’altres poblacions detectats a les actes notarials, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva manresana. Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l’historiador manresà i arxiver Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa, un dels pri-

mers llibres en català que abordava la història dels jueus d’una localitat catalana amb un estudi previ de les fonts originals. Aquí ja ens trobem davant d’un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l’escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d’un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l’aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d’aquesta comunitat jueva. La vida dels jueus manresans. Gràcies a investigacions realitzades al llarg d’aquests últims anys, amb el temps hem pogut esbrinar com era la vida dels jueus manresans. Un document firmat pel rei Joan I datat a l’any 1391, on es repassava els efectes econòmics dels pogroms que es van produir aquell any als grans calls catalans, deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava. El mateix document afirmava que els jueus de Manresa vivien còmodament però sense moltes ornamentacions, ni mobiliaris luxosos en els seus habitatges integrats al call (tenien prohibit adquirir béns i

Un dels requisits per tal de destinar uns terrenys a cementiri era que la mateixa comunitat jueva de la població en fos la propietària. Igualment, la protecció del fossar de les agressions és un fet comú en les aljames Dossier 41


possessions fora de la seva aljama). Tot i això, si disposaven de certs elements primordials segons indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d’aigua per al seu ús. Un fet que destacava en comparació amb els seus veïns cristians, per exemple. També sabem gràcies a la documentació, la primera data on apareixen els primers conversos entre la comunitat jueva local és de 1314. L’any 1361 el convers Nicolau de Gràcia predicava la conversió entre els jueus manresans del call amb l’assignació de fins a 30 sous com almoina per encàrrec del batlle de Manresa. El cas de Nicolau de Gràcia no és l’únic ni tampoc exclusiu, tot i que és dels pocs que ha estat documentat. Nicolau de Gràcia, dos anys més tard, seria assassinat a la vila de Puigcerdà, a raó per la qual foren jutjats els jueus del call d’aquella vila. Pocs anys més tard, el 1366, el convers Jaume Desfar denunciava al inquisidor dominic Bernat Armengol el metge jueu manresà Astruc Jucef i llurs fills, per amenaçar-lo a ell i a la seva família d’haver-se batejat i convertir-se al cristianisme sense comunicar-ho als jueus del call. Un altre fet important per descobrir com era la vida dels jueus medievals, fou la troballa de la “ketubà manresana”, contracte matrimonial d’una parella jueva de la ciutat. La ketubà manresana fou descoberta l’any 1985 pel doctor i historiador Francesc Rafat i Selga, que mentre repassava els volums dels protocols notarials del segle XIV, va trobar-se un tros de pergamí (de 35 x 44 cm), escrit a la part interior amb caràcters hebreus i orlat parcialment amb un dibuix d’inspiració geomètrica a dues tintes. Posteriorment es corroborà que el document trobat era efectivament un contracte de matrimoni d’una parella jueva. Gràcies a la traducció del professor Moshe Lazar i la doctora Teresa Alsina, es va aconseguir descobrir els noms dels nuvis, els testimonis i els assistents a l’enllaç. Diverses anotacions manuscrites demostrarien la seva reutilització com a coberta d’un volum notarial en el mateix segle XIV. 42 Amics dels Castells i Nucli Antic

L’alimentació i els dies de mercat. Els consells més moderats per l’obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l’any 1338, es limitava a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on es servís la carn hebrea: la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat, i obligant el venedor a que informés als seus clients que aquesta carn: “la mort a jueu”. Es deixava d’aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciencia personal del comprador. Malgrat tot, els principals problemes dels jueus manresans es centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat junt al fermentat que feien els cristians. L’única alternativa era coure’ls a casa, cosa prohibida per la llei, el que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d’Aragó, a la ciutat de Manresa el 1326 que permetia els jueus d’ambdues ciutats a coure el pa a casa seva, a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor per utilitzar llurs forns per l’elaboració del pa) als arrendadors. “Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos” ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (9/3/1326), J. Régné, History of the Jews in Aragon. Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372 Negocis al call. L’activitat creditora dels jueus manresans la podem trobar molt ben documentada degut a la infinitat de préstecs que els cristians manresans i d’altres ciutats van sol·licitar als seus veïns jueus. Els seus negocis no quedaven reduïts a Manresa, gent de fora muralles, també visitava els jueus de casa nostre per demanar diners per avançat amb el

llur interès corresponent “lucro”. La religió cristiana prohibia aquesta pràctica als seus fidels durant l’edat mitjana, de forma que la usura fou lligada a una activitat reduïda als jueus. Molts cristians, tot i això, no acudien davant de notari per legalitzar els préstecs que feien davant els jueus. Es pot trobar algun cas perdut entremig de molts protocols medievals, com és el de dos manresans cristians que van vendre’s a un tercer els crèdits que tenien per la quantitat de 1270 sous, que ells devien al comprador. Aquest “tercer” fos molt probablement un jueu de la ciutat de Manresa. Els venedors fan relació dels deutes traspassats, la qual relació ocupa tota un a plana del llibre, amb quasi un centenar de deutors. També existien formes encobertes de deixar diners entre els cristians amb usura davant de notari, com era la de fer un document de comanda o dipòsit de diners, que, naturalment, s’havia


sous. Tres anys després, el 1311, Berenguer Morera i Ròmia, juntament amb el seu fill Guillem, sol·liciten a Salomó Vital un altre préstec de cinquanta sous. El desembre de 1319, Bernat Morera de les Torres de Fals (al municipi de Fonollosa, Bages) visità Salomó Vital i li va manllevar setanta sous, amb el compromís de retornar-los el dia primer d’agost, juntament amb cinc sous de “lucro” o interessos. A finals del segle XIII, el monestir de Sant Pere de Casserres (Osona) havia caigut en un notable desori. Cap el 1277, els documents transcrits de l’acte de visita que els delegats de la casa matriu de Cluny van fer-hi, van observar que el monestir pràcticament no es feien misses, faltaven monjos i s’havien demanat préstecs que arribaven a les 300 lliures, als jueus de Vic, Barcelona i com no, els del call de Manresa.

Baixada dels Jueus, Manresa. Fotografia: Jordi Bonvehí i Castanyer.

de tornar amb el seu lucre. Bona part dels préstecs que feien els jueus tenien el 20% anual de “lucro” (interès), la majoria dels seus clients eren de Manresa però també dels pobles del costat com Sant Fruitós de Bages o Santpedor, aquest últim, sembla que va tenir una petita comunitat hebraica provinent de Manresa. Els préstecs es firmen davant testimonis, dos de cristians i un de jueu. Pel que fa a la quantitat de diners, es feien servir sous barcelonesos. El sou barceloní, sou de plata o, simplement “sou” fou una moneda d’argent que el rei Pere III va encunyar per primer cop l’any 1285. El major crèdit del que és té constància a Manresa durant aquelles data, era d’un préstec de 3.000 sous barcelonesos. El 4 de juliol de l’any 1308, Arnau Morera (fill de Ròmia Oller) i la seva esposa, de la casa Ollera (Oller del Mas), demanen al jueu manresà Salomó Vital la quantitat de cinquanta

“Salomon Vitalis judeus habitator Minorise, confiteor vobis Petro Vitalis de Salellis et Romie uxoris ejus, quod solvistis mihi ad meam voluntatem, to turn lucrum seu usuram, quod seu quam, mihi usque ad festum Natalis Domini solvere debebatis et tenebamini de quodam debito centum solidorum Barehin, quos mihi confessi fuistes debere cum publico instru- mento confecto ante Notario subscripto in kalendis Februarii anno Dfii M cccxx primo, et totum lucruin seu usuram quod debebatis et tenebamini usque ad dictum festum natalis Drii proximo precedente, de quodam alio debito et ducentarum quadraginta solidorum Barehin, quos rnihi confessi fuistis debere in publico instrurnento con fecto auctoritate Notario subscripto xm kal. Julii anno Dni Mcccxx. Et idcireo & Testes E. Resells Engratius de Petra et Michaelis Granoya.” Los Judíos en Manresa. Eduardo Tamaro (1894) El call avui en dia. La ciutat de Manresa té la sort de disposar d’una fantàstica documentació als seus arxius, però a nivell patrimonial i fins i tot turístic, el patrimoni jueu ha estat pràcticament oblidat i quasi ignorat. Tot i no disposar d’un call gran, avui en dia encara es pot observar una xarxa

de carrers petits que conformaven l’antiga aljama de Manresa. Poc s’ha fet a nivell de conservació més enllà de mesures puntuals i de sanejament públic. L’any 2010 l’Ajuntament de Manresa va decidir canviar l’empedrat i renovar les lloses de pedra de la Baixada dels Jueus, que dataven del segle XIX. En resum, la ciutat de Manresa tot i disposar d’una de les millors fonts documentals del món jueu català, la història local jueva mai ha tingut un pes reivindicatiu a la ciutat. Tot i aquests impediments, la ciutat de Manresa pot reivindicar amb orgull el seu passat jueu i disposa de fonts molt potents per recuperar tota la història dels jueus manresans i fins i tot catalans.

Bibliografia: BENET, Albert (1983): L’origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30 COMAS, Francesc (2009): Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa GASOL, J. (1991): Notícia d’un “ketuba” del segle XIV de l’Arxiu Històric de Manresa, Amics de l’Art Romànic del Bages, núm. 71 FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005): Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d’Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid GARCÍA MARSILLA, J.V. (1993): Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d’Aragó. Universitat de València MUNTANÉ, Josep Xavier (2016): Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 MORELLÓ, Jordi (2011): En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 PONS, Josep (1987): Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l’Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345 RIERA i SANS, Jaume (1987): Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a “Calls 2”, pp. 114-131 SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917): Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa TAMARO, Eduardo (1894): Los Judíos en Manresa. Eduardo Tamaro. Extret de An Inquiry into the sources of the history of the jews in Spain / Joseph Jacobs. London : David Nutt TORRAS I CORTINA, Miquel (2004): L’escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autònoma de Barcelona Notes històriques 43


Conjunt escultòric de Santigo de Santiago Foto Núria Matheu Gas 46 Amics dels Castells i Nucli Antic


Els jardins de l’antic Balneari. Un indret patrimonial estratègic Òscar Cid Soci d’Amics dels Castells

El 10 d’abril de 1989, l’Ajuntament de Tortosa aprovà la proposta de la Fundació José Celma Prieto per a fer un museu d’escultures als jardins romàntics de l’antic Balneari de Tortosa. L’artista a qui es va encarregar el projecte fou Santiago de Santiago Hernández, especialista en escultures per a llocs públics. El va inaugurar el llavors Príncep d’Astúries i de Girona, avui Felip VI, el 23 de setembre de 1991. Des de llavors, el lloc rep el nom de “Jardins del Princep”. La col·lecció consta de 48 escultures, un nombre considerable i –al meu entendre- excessiu, ateses les dimensions de l’espai. Respon a la temàtica: “l’home, la seva motivació i el seu destí”. Val a dir, però, que aquesta no és la primera col·lecció d’escultures que s’hi instal·la en aquests jardins, iniciats a meitat segle XIX com a complement dels antics Banys de Tió. Enric Bayerri, citant com a font el periòdic El Dertosense de 15 d’agost de 1848, escriu: “Se han mejorado los Baños de Santa Rosa y construido los elegantes de Tió, con magníficas pilas de jaspe, como vulgarmente llamamos, y un bonito jardincillo adornado con veinte y seis estatuas y varios juegos de agua”. El nou propietari, Manuel Porcar i Tió, convertí els Banys en un autèntic Balneari i instal·là, de nou,

nombroses escultures, fonts i jocs d’aigua escampades pels seus passejos. El juny de 1891 continuen les millores i “obras de embellecimiento que ha ejecutado en el accidentado y bonito parque de su Balneario de las aguas de “La Esperanza”, colocando otras varias estatuas y jarrones, levantando esbeltas columnas que se destacan entre las arboledas de las escarpas, y construyendo una rústica cascada, cuyo murmullo convida a tomar el fresco alrededor de ella...” (La Dinastia, 24 de juny de 1891) A l’abril de 1892 la premsa local fa esment de que s’estan plantant els arbres dels jardins i s’han instal·lat diverses fonts escampades pels passejos, aprofitant l’abundància d’aigua dels brolladors (La Dinastia, 19 d’abril de 1892) Entre les fonts instal·lades, destacava l’anomenada “Font de les Quatre Estacions”, que en el seu moment fou un dels centres d’atracció per als nombrosos visitants que tingué el Balneari, així com per als membres de l’emergent burgesia local, de l’estament aristòcrata i de la jerarquia eclesiàstica que freqüentaven les instal·lacions, els jardins i el seu teatre. A partir dels anys 50 del segle passat, quan les instal·lacions del Balneari es convertiren en Col·legi de les monges salesianes, el conjunt d’escultures dels jardins és substiDossier 45


Els jardins romàntics dels Jardins del Balneari constituïen un autèntic oasi en aquell racó de la ciutat. Una de les fonts més apreciades era l’anomenada “Font de les Quatre Estacions”. Foto Salvany.

tuït per altres de contingut religiós, com és el cas de la majestuosa escultura de la M.D. dels Àngels, ubicada al pedestal on avui hi trobem “l’astronauta”, a la part alta dels jardins o l’estàtua de la Mare Maria Mazzarello, fundadora de l’Institut Maria Auxiliadora, col·locada en un lloc preferent dels jardins. Els antics jardins, inspirats en el model romàntic dels jardins anglesos, allotgen, també, una interessant col·lecció botànica, de la qual disposem d’un complet inventari. Hi trobem espècies autòctones, com el boix, el baladre, la tàpera o el marfull. També diverses espècies de palmeres com ara el bargalló, la palmera canària, la palmera datilera o la washingtònia. A la part alta dels jardins es barregen els llorers i els lledoners amb el pi blanc i el pi canari o la casuarina. Entre les diverses espècies exòtiques hi trobem la corísia, el cedre, el Brachychiton, l’araucària i l’extraordinari ginkgo biloba, autèntic fòssil vegetal del planeta. Des de la inauguració del parc d’escultures s’hi han realitzat diverses intervencions d’Ús Públic, com ara la ubicació d’una Oficina de Turisme, l’obertura d’un servei de bar (ara, 46 Amics dels Castells i Nucli Antic

tancat ),... En els darrers temps s’hi ha instal·lat una petita dotació interpretativa, que vaig tindre l’oportunitat de planificar, integrada per tres col·leccions de panels que intenten comunicar al visitant el triple significat del lloc: - l’origen dels jardins i de les antigues instal·lacions del Balneari. - l’accés al brollador de la font de l’Esperança. - la ubicació a la vora de l’antiga muralla medieval de la ciutat. Entre les instal·lacions balneàries que han perdurat està el brollador de la Font de l’Esperança, una de les tres fonts de les que es nodria el Balneari i que s’ha obert al públic, també recentment. Una actuació decisiva, per a l’activació de l’ús públic del lloc, ha estat la instal·lació d’unes escales per a accedir a la muralla de Remolins, que permet un recorregut per l’antic pas de ronda de la muralla medieval i connectar amb les fortificacions modernes de st. Joan. A la torre del Cèlio o torre Grossa s’hi han instal·lat, també, uns panels interpretatius per a ajudar a copsar el sentit del lloc.

Tres actuacions que, sense dubte, han incrementat sensiblement l’interès de la visita als Jardins. Finalment, cal destacar que els Jardins són pas obligat per a la visita al llenç de muralla medieval de Remolins, que conserva part del traçat del recinte murallat del segle XIV. Encara que força modificat per les successives intervencions, cal destacar-hi el passeig de ronda que mena fins la torre Grossa. Des d’allí, hom pot contemplar, al terra de la Travessia del Mur, el traçat del llenç que connectava amb una de les principals portes de la ciutat: el portal de Vimpeçol, enderrocat a finals del segle XIX. Un altre punt d’interès de l’indret és el portal dels Jueus o Porta del Ferrer, ubicat al bell mig de la muralla de Remolins. Era l’accés secundari del Call i permetia el pas al cementiri dels jueus, ubicat extramurs. En cas d’avinguda, s’emprava per a accedir als horts i pobles del marge esquerre del riu. L’accés a la muralla medieval per les escales que s’hi han instal·lat, permet, també, la connexió amb les Avançades de sant Joan, les fortificacions modernes i el glacis del


L’apertura de l’accés al Parador de Turisme mutilà notablement els Jardins. La Glorieta de la foto estava situada al camí que conduïa al Teatre del Balneari. Es poden apreciar els testos ornamentals que el secundaven, dels quals encara en queda algun dempeus, a l’entrada actual als Jardins. Fons Borrel.

castell de la Suda. Els Jardins de l’antic Balneari de Tortosa, han sofert severes modificacions per a l’adaptació als diversos usos que se’ls hi ha donat a lo llarg del temps. Han sofert canvis estructurals com el canvi de l’accés principal, concebut des del carrer de la Salut i que estructurava els recorreguts a partir d’un eix central. Han sofert la pèrdua dels jocs d’aigua (fonts, estanys,...) que s’hi havien instal·lat aprofitant la presència dels brolladors. Han sofert una severa segregació i pèrdua de superfície visitable, com a conseqüència de la construcció de l’accés al Parador. S’han alterat i/o destruït les instal·lacions de bombeig i reg, els antics traçats,... La instal·lació del parc d’escultures ha significat un canvi paisatgístic definitiu. Malgrat tot, una pausada passejada pels Jardins ens permet descobrir les ja escasses restes de l’equipament: aquí un banc romàntic, allí una jardinera,… que evoquen els temps d’un passat esplèndid. Al visitant més amatent no li costarà imaginar el murmuri de la gent sortint de l’antic teatre, ubicat en un extrem dels jardins -ara, fora del recinte- i que constituí el principal

equipament cultural de la ciutat, punt de trobada de les famílies acomodades i escenari de sarsueles, mítings, homenatges i altres esdeveniments socials de la Tortosa del tombant de segle XX. L’indret és un dels nuclis de més alt valor patrimonial i turístic de la ciutat. Aquesta vàlua es veu incrementada per la posició estratègica que ocupen els Jardins en els possibles itineraris per a la descoberta de Tortosa: - propers al Museu de Tortosa, origen o final obligat per al coneixement de la ciutat. - contigus de l’antic Call jueu. - amb accés al llenç de muralla medieval, al castell de la Suda o a les fortificacions modernes. - pròxims al passeig de Ronda, que permet la visita panoràmica de la ciutat antiga i la connexió cap als principals nuclis patrimonials: la Catedral, els Reials Col·legis,….

El Jardí ens permet descobrir les ja escasses restes de l’equipament: aquí un banc romàntic, allí una jardinera… que evoquen els temps d’un passat esplèndid

Visita obligada per a qui es proposi conèixer Tortosa.

Escultures de Santiago de Santiago Foto: Núria Matheu Gas Patrimoni 49


Una aposta per Tortosa Júlia Brull Palou Estudiant de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona

M’agrada parlar de la ciutat de Tortosa a la gent que té poca coneixença de les terres de l’Ebre, per veure com se li obren els ulls i la boca en explicar-li que té un ric patrimoni cultural i arquitectònic equiparable al de Girona i que està abandonat. M’agrada fer la comparació amb aquesta ciutat perquè es poden reflectir per les seves característiques semblants. La imatge del riu i les muralles és present a les dues capitals. Són ciutats de jueries, de rics monuments històrics, amb un casc antic d’unes 40ha cadascuna i un teixit històric desplaçat respecte el centre actual. El primer cop que vaig fer una passejada pel casc antic de la ciutat vaig pensar: “Això és com Girona, però deixat.” És un diamant en brut. Cal una neteja a fons i un canvi d’imatge per potenciar el comerç i el turisme. I, el més imprescindible, cal una rehabilitació que tingui com a prioritat millorar l’accessibilitat i donar ús als indrets i edificis d’interès històric! Des de la meva perspectiva d’arquitecta és el meu deure reivindicar totes aquestes exclamacions. Sóc estudiant de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i el meu projecte final és una aposta per donar valor a Tortosa i a la seva cultura. El dia de la passejada pel nucli antic, tot resseguint la muralla vaig arribar als jardins del Príncep i em vaig topar amb la font 48 Amics dels Castells i Nucli Antic


Cal una rehabilitació que tingui com a prioritat millorar l’accessibilitat i donar ús als indrets i edificis d’interès històric!

de l’Esperança. Durant el segle XIX questa font formava part de l’antic balneari d’en Porcar, conjunt antigament complementat amb un teatre, un casino i un hotel i que més endavant passà a ser propietat de les monges salesianes i el 1970, adquirit per l’Ajuntament. Aquest pou, actualment accessible pels jardins, connecta subterràniament amb el call jueu del barri de Remolins i s’obre al recinte del balneari que actualment està catalogat com a espai d’equipament. Vaig observar que estava totalment deixat amb escultures per terra i els edificis a mig caure. Com es podia permetre que un lloc com aquell es quedés en l’oblit? Vaig començar a fer anàlisi de la ciutat, del casc antic, del call jueu, dels edificis existents del balneari... Vaig veure que era un barri molt dens, degradat, amb habitatges abandonats, insegur i totalment aïllat de la resta de la ciutat. El call està delimitat per la muralla –actualment restaurada i accessible des dels jardins romàntics- i pel carrer del castell de la Suda que, amb el seu pendent, fa de barrera arquitectònica. Pel que fa als carrers del call, són molt estrets, insegurs i estan desconnectats dels punts amb més afluència. L’accés al recinte del balneari és a través del carrer de Cavaller de Gràcia, actualment tancat. Una altra barrera arquitectònica són

A gran escala, proposo un canvi a nivell urbanístic per potenciar l’eix turístic i històric existent que creua tota la ciutat de sud a nord connectant el passeig de Ronda amb el carrer de la Figuereta. D’aquesta manera s’obriria una porta al call fent-lo accessible i connectaria a la resta de la ciutat fins el portal dels jueus i la torre del Célio. També proposo repensar transversalment l’actual entrada al balneari –que és a través dels jardins- i fer-la per l’antiga porta que connecta amb el recinte del balneari. D’aquesta manera s’augmentaria el trànsit de persones que volguessin passar pels jardins romàntics.

ha molt pocs allotjaments a Tortosa, això ajudaria a revitalitzar la zona, a promoure el turisme a la ciutat i a fer un barri més actiu i segur. En veure els edificis que conformaven tot el complex vaig observar que el que realment valia la pena rehabilitar era la torre i el claustre adjacent i que es complementés amb el meu programa. Hi hauria alguns edificis que no valdria la pena conservar perquè impossibilitaria la permeabilitat i connexió amb els jardins que necessita el call. No vull oblidar però, el que havia estat el recinte del balneari, per això conservaria la traça dels antics edificis jugant amb la configuració del nou paviment i respectant el lloc i la proporció dels volums. He volgut incloure el tema de l’aigua ideant uns petits canals que van apareixent i desapareixent al llarg del projecte. M’agrada presentar el meu projecte com un recorregut que comença amb aquell eix turístic i històric i que a través de l’aigua et va conduint fins a l’antiga porta de la font de l’Esperança.

A petita escala proposo fer un centre cultural que recuperaria la memòria per una banda del propi barri i del balneari i, per l’altra, de la muralla i la història de les Tres Cultures –jueva, musulmana i cristiana- que durant l’Edat Mitjana van conviure a la ciutat. També hi hauria un petit espai dedicat a un casal d’entitats i un petit alberg. Hi

Amb aquest projecte vull donar altaveu a una ciutat històricament menystinguda i conscienciar a Catalunya i els mateixos tortosins del valor patrimonial històric i arquitectònic de Tortosa. El meu projecte és una reivindicació per recuperar el passat gloriós de la zona, integrant la Tortosa abandonada a la Tortosa actual.

els jardins del Príncep que estan totalment aïllats del barri i per més inri el propi recinte del balneari que amb un desnivell de 2,5m s’alça respecte el call jueu i queda totalment aïllat d’aquest i dels jardins. Davant d’aquesta situació, el meu projecte parla de trencar barreres tant a gran com a petita escala arquitectònica.

Dossier 49


Peça gòtica al Portal de Tarragona Foto: Ramon Ruiz Fons


PATRIMONI L’ASSUT DE XERTA ALTRES ACTUACIONS


Paisatge, patrimoni i aigua. El molí de l’Assut de Xerta Mª Cinta Masdeu Margalef Arquitecta de l’Ajuntament de Xerta

“EN LO ANY 1575 ESSENT PROCURADORS DE LA CIUTAT DE TORTOSA LOS MAGNÍFICS SENYORS MOSSÈN MIQUEL SIMEON PINYOL, MOSSÈN VICENT CANADER, DONCELL E MOSSÈN STEVE TORNER, NOTARI, FONC FETA LA PRESENT OBRA” Inscripció commemorativa situada al Molí de l’Assut. Foto cedida per Roger Avinyó.

L’aigua ha estat històricament un dels elements vertebradors i articuladors del paisatge mediterrani. L’ocupació del territori i la seva ordenació per part de les societats s’explica en bona part per la presència d’aigua (mars, rius, rieres, estanys i d’altres), així com també per l’absència d’aigua. L’aigua, ordenada i aprofitada per l’agricultura i la indústria, ha generat al seu voltant patrimoni construït per al funcionament de la hidrografia artificial com són les preses, els ponts, les sèquies, els canals, els molins, les sínies, l’hor ta, les façanes fluvials de les ciutats, els camins i les colònies industrials. Aquest patrimoni històric vinculat als “paisatges de l’aigua”, paisatges que són fruit de les relacions entre la societat i l’aigua, a casa nostra està molt lligat al curs fluvial de l’Ebre que avui està desenvolupant nous papers i està prenent nous significats. Entre els municipis de Xerta i Tivenys, en un dels paratges més espectaculars del curs baix de l’Ebre, hi trobem l’obra d’enginyeria hidràulica medieval que va transformar l’economia i el paisatge del territori deixant un testimoni monumental de patrimoni industrial. Es tracta de l’assut (presa o resclosa) construït 52 Amics dels Castells i Nucli Antic

en diagonal sobre el riu Ebre amb una llargada de 310m que condueix l’aigua cap als canals de la dreta i de l’esquerra de l’Ebre que, encara avui, serveixen per regar l’horta i els arrossars del Delta i els conreus hortícoles i de cítrics de les terrasses fluvials interiors (generador de paisatge). A més de la presa amb l’assut, el conjunt patrimonial consta d’unes construccions annexes: els espigons, l’antiga fàbrica de farina, de la qual només resten dempeus les façanes, i el molí. La resclosa és fruit d’una llarguíssima seqüència constructiva que es va iniciar en època àrab, l’any 944, i va finalitzar l’any 1446. Les obres dels dos canals, la base fonamental del projecte, no es van començar i acabar fins molt més tard, el canal de la Dreta es va enllestir l’any 1857 i el de l’Esquerra l’any 1912. Fins llavors l’assut només va servir per a moure els dos molins fariners situats, un al costat de Xerta al marge dret del riu ubicat sobre el mateix raig de l’assut, que data de l’any 1575, i l’altre al costat de Tivenys al marge esquerre, Farinera dels González, constituint el conjunt un important centre econòmic sota el domini de la ciutat de Tortosa. Uns metres més avall del molí de Xerta l’any 2002 van finalitzar les obres

de construcció d’una minicentral hidroelèctrica, fet que ha representat un important canvi en la fesomia-paisatge de la riba dreta del riu en aquest punt. El Govern de la Generalitat de Catalunya va acordar declarar el conjunt patrimonial de l’Assut de Xerta bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric (BCINMH) en dues ocasions, la primera l’any 1995 i la segona l’any 2002. En ambdues ocasions la declaració va quedar sense efecte arran de les sentències dictades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la segona de les quals fou ratificada pel Tribunal Suprem l’any 2008. Les sentències es dicten en resposta als recursos que van interposar l’empresa hidroelèctrica, la Comunitat de Regants i el Ministerio de Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente. Les sentències anul·len l’acord en base a que la declaració suposa “(...) una objectiva i inevitable interferència o pertorbació en l’exercici de les competències estatals”. L’acord de declaració de l’any 2002 diu que el monument consta de la presa o resclosa (l’assut pròpia-


ment dit) i les seves construccions annexes: els espigons, l’antiga fàbrica de farina i el molí ubicat sobre el mateix raig de l’assut, prop de la riba dreta, i es delimita un entorn de protecció del monument. L’acord descriu “L’edifici del molí, adjacent a l’assut, en el seu marge dret, encara es conserva i presenta una base de carreus ben treballats, amb una làpida esculpida que porta al centre les armes de la ciutat de Tortosa (...) a finals del segle XIX va usar-se com a central elèctrica. En el seu interior es pot admirar el sistema de transformació de l’energia hidràulica en mecànica i posteriorment en elèctrica, amb les seves rodes dentades i turbines. (...). És un dels escassos edificis industrials exemplars de l’època del Renaixement de Catalunya“. Davant d’aquesta situació de desprotecció i, veient que l’edifici del molí fariner de Xerta s’anava deteriorant, el setembre de 2008 el Ple de l’Ajuntament de Xerta el va declarar bé cultural d’interès local (BCIL), acord que fou ratificat pel Ple del Consell Comarcal del Baix Ebre l’octubre del mateix any. Seguidament s’insta el Departament de Cultura que incoï l’expedient de declaració de bé cultural d’interès

nacional (BCIN) a favor de l’edifici del Molí de l’Assut, els seus accessos i el seu entorn com a possible element del conjunt no afectat per les sentències. El Departament de Cultura respon que “(...) el Molí cal ponderar-lo dins del conjunt de l’Assut (...), no té entitat suficient per a ser declarat BCIN, (...). No es pot valorar el Molí sense tenir en compte el context geogràfic on s’emplaça i la funció que realitzava“. L’atzucac en el qual es troba avui immersa la declaració de protecció del monument històric de l’Assut de Xerta és el reflex de la complexitat de les relacions que històricament s’han establert al voltant de la gestió de l’aigua. Un sistema, l’hidràulic, complex, constituït per les infraestructures i el sistema institucional que el regula. L’aigua sempre ha estat un dels principals recursos gestionats i controlats amb la finalitat de vetllar pel bé comú, fet que explica la presència d’antics tribunals i comunitats de regants que regulen l’ús compartit de l’aigua. Però molt sovint les aspiracions econòmiques i les aspiracions socials acaben en conflicte amb la sostenibilitat ambiental, obrint l’interesant debat sobre l’ús i la gestió de l’aigua.

No obstant això, no hem de perdre de vista que l’obligació de vetllar per la integritat del patrimoni cultural per part dels poders públics s’estableix en la Constitució espanyola i en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i ambdós compten amb els instruments legals bàsics per a protegir i conservar aquest patrimoni. Que el Conveni marc sobre el valor del patrimoni cultural per a la societat o Conveni de Faro (Consell d’Europa, 2005) fa molt d’èmfasi en el valor social, més enllà de responsabilitats i drets socials, planteja el dret de la persona al patrimoni, i també la responsabilitat de protegir el patrimoni aliè i de compartir el patrimoni cultural, tant en l’àmbit individual com en l’àmbit col·lectiu. Que el Conveni europeu del paisatge (Consell d’Europa, 2000) reconeix que “el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions, tant en els medis urbans com en els rurals, tant en els territoris degradats com en els de gran qualitat, tant en els espais singulars com en els quotidians” i incideix, a més, en el fet que “el paisatge participa de manera important en l’interès general, en els aspectes cultural, ecològic, mediambiental i social”. I que la Directiva marc de l’aigua (Parlament Patrimoni 53


i Consell d’Europa, 2000) té com a objectiu prioritari la defensa dels ecosistemes aquàtics entesos com a patrimoni col·lectiu i vetlla per la compatibilitat dels diversos usos. L’assut de Xerta i el seu molí fariner no és un exemple d’herència de patrimoni construït aïllat, sinó que caldria entendre’l i percebre en el marc d’un conjunt d’altres construccions – llegat del patrimoni hidràulic i industrial fluvial de l’Ebre. En el tram baix del riu trobem la Farinera dels González (part del monument de l’assut), l’antiga fàbrica de ciment a Benifallet (dintre de l’entorn de protecció del monument de l’assut), les restes arqueològiques d’antics camps de sitges (emmagatzemnatge i intercanvi) com el del Recinte del Castell d’Amposta o el Pla de Sitges de Vinallop i molins a la vora del riu (fariners i d’oli) com el de Garcia i el de Miravet, el Molí d’Oriol a Flix (avui restes arqueològiques), el Molí de Miralles a Amposta i el Molí de Cercós i el Molí d’Escrivà, ambdós al Recinte del Castell d’Amposta. Al llarg del riu també trobem nombrosos elements de patrimoni cultural vinculats a l’aigua com ponts, sínies, casilles dels guarda-canals i la resclosa d’Amposta. Les infraestructures hidràuliques constitueixen, segons el Catàleg de paisatge de les Terres de l’Ebre, un dels valors simbòlics i identitaris del paisatge fluvial de l’Ebre. Però en aquest paisatge també trobem l’edifici de la central hidroelèctrica de Flix, la presa de l’embassament de Riba-roja d’Ebre, projectes relacionats amb preses d’aigua a Xerta, com el Canal Xerta-Càlig i la minicentral hidroelèctrica de Xerta (“accidentalment” dintre de l’entorn de protecció del monument de l’assut) o la torre de refrigeració del complex nuclear d’Ascó entre d’altres exemples d’infraestructures i equipaments directament o indirecta vinculats a l’aprofitament dels recursos hídrics del riu. Es tracta d’intervencions que han representat canvis importants en el territori i que molt gradualment s’han anat inserint en la percepció i l’ideari de la gent i que podrien, qui sap en un futur, ser objecte d’un procés de patrimonialització com el que ha 54 Amics dels Castells i Nucli Antic

sofert la indústria hidroelèctrica del Pallars amb 100 anys d’història. Fins fa poc, el valor cultural dels paisatges de l’aigua es limitava a les façanes fluvials urbanes amb alt valor històric –arquitectònic i als ponts amb gran valor simbòlic. Avui s’està produïnt un canvi de mentalitat col·lectiva que comença a percebre la importància del patrimoni cultural menor. De manera que molins, sínies, camps de sitges, sèquies, canals, casilles dels guarda-canals, recloses, antigues fàbriques, ponts, pobles riberencs tradicionals i petits ports fluvials conformen un conjunt de trets culturals reflex d’estils de vida passats de la nostra història amb els quals ens identifiquem, i que permetria qualificar d’eix cultural el riu Ebre. Aquest fet es veuria reforçat per l’interès recent pels usos turístics i recreatius del riu amb la creació de rutes de cicloturisme o senderisme o activitats aquàtiques. Paral·lelament a la patrimonialització institucional amb el reconeixement com a béns d’interès cultural d’elements destacats del llegat construït estem assistint a la patrimonialització ciutadana on el procés té lloc de baix a dalt, a partir de moviments socials i entitats que assumeixen i defensen els valors patrimonials d’un llegat construït menor, que lluiten contra el seu abandó i destrucció i per assolir un reconeixement institucional. Aquest és el cas del grup o plataforma “Salvem lo Molí de l’Assut de Xerta”, un cas més entre els molts grups o plataformes que s’identifiquen amb noms que quasi sempre comencen amb un “Salvem...”, fenòmens socials interessants i esperançadors.

Limograf a la façana església de Xerta. Foto Ramon Ruiz Fons


Propostes de la CCP-TE per a la protecció i intervenció al Molí de l’Assut Josep F. Moragrega Comissió Cívica del Patrimoni de les Terres de l’Ebre

La Generalitat de Catalunya va declarar en dos ocasions entre 1991 i 2008 l’Assut i els elements del seu entorn com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). I les dos vegades la protecció va ser anul·lada pels tribunals a instàncies de l’administració central de l’Estat, la Comunitat de Regants Sindicat Agrícola de l’Ebre i diferents empreses concessionàries de l’aprofitament hidràulic que s’havien anat succeint. El 2008 el Tribunal Suprem reconeix la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya en matèria de protecció del patrimoni cultural, d’acord amb la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Però la contraposa a la competència exclusiva atribuïda a l’administració central respecte dels béns integrants del patrimoni històric espanyol adscrits a serveis públics gestionats per l’Estat. Aquest darrer és el cas de l’Assut, ja que és una infraestructura essencial per a qualsevol projecte sobre l’aprofitament del riu Ebre. I davant de dos competències exclusives, l’elecció del poder judicial és clara. L’exclusivitat de les competències de l’administració central passa per damunt de les potestats exclusives d’una comunitat autònoma. El mateix any, el Consell Comarcal del Baix Ebre, a petició de l’Ajuntament de Xerta, declara Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) el Molí de l’Assut, els seus accessos i el seu entorn, però l’Assut i la resta d’elements del seu entorn queden

fora de la sol·licitud, atesos els antecedents judicials previs. L’Ajuntament, també el 2008, va demanar la declaració de BCIN per al Molí de l’Assut, el seu entorn i accessos, però el Departament de Cultura el 2013 respon que aquest element patrimonial no té entitat suficient per a ser declarat BCIN per si sol, ja que només el tindria tot el conjunt de l’Assut (declaració de conjunt que com hem vist va ser anul·lada judicialment dos vegades). L’Ajuntament sol·licita aleshores que la Generalitat sol·liciti al Ministeri de Cultura la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC) per al conjunt de l’Assut. A dia d’avui, cap administració ha donat aquest pas. La Comissió Cívica del Patrimoni de les Terres de l’Ebre, a instància de l’Ajuntament de Xerta i tenint en compte el antecedents mencionats, emet el 2015 un dictamen amb una sèrie de propostes encaminades en una doble direcció. D’una banda es suggereixen tres mesures dirigides a millorar el règim de protecció patrimonial vigent: 1) Que l’Ajuntament de Xerta demani directament al Ministeri de Cultura la declaració de BIC, 2) Que la Generalitat de Catalunya avalui la possibilitat de recórrer les sentències contràries, buscant una compatibilització dels règims competencials de l’administració central i les de l’administració autonòmica, i 3) Que la Generalitat de Catalunya declari BCIN aquells elements de l’Assut que no formen part del patrimoni hidràulic d’interès general i per tant, queden exclosos

del conflicte de competències. D’altra banda, el dictamen proposa dos mesures destinades a establir accions d’intervenció sobre la conservació i rehabilitació dels diferents elements, i en especial d’aquells sobre els quals és més urgent intervenir, ja que es considera necessari dur a terme una actuació clara i urgent de conservació, independentment del règim de protecció que s’acabi aplicant: 1) Que l’administració central atorgui una concessió del Molí de l’Assut per un mínim de 50 anys a l’Ajuntament de Xerta, per a que aquest pugui activar els convenis subscrits amb l’empresa concessionària de l’explotació hidroelèctrica i, alhora es pugui acollir a programes d’ajuts i subvencions d’altres administracions, i 2) Que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre redacti un pla director de reparació i manteniment de l’Assut, el qual tingui en compte els criteris d’intervenció patrimonial que estableixi el Departament de Cultura i que, alhora, clarifiqui les obligacions econòmiques de tots els agents interessats en l’explotació d’aquesta històrica infraestructura hidràulica.

El text íntegre del dictamen, que inclou una valoració històrico-patrimonial i un informe de patologies detectades al Molí de l’Assut, es pot llegir a: http://www.ccpatrimoniebre. cat/wordpress/wp-content/uploads/Dictamen-Mol---assut-xerta1.pdf Patrimoni 55


XXII Diada. Les indústries hidràuliques al voltant de Xerta Jordi Costea Balagué Arquitecte Tècnic

“Òndia! Doncs ni ho sabia que existia això!”. Aquesta, sens dubte, és una de les expressions més emprades per la majoria de la gent quan transita per llocs nous. Expressió recitada per tots aquells que atrets per la curiositat que desperta el passat comú de les nostres terres, s’endinsen en una ruta que desenterra el sentiment infantil de descobrir allò nou, com qui descobreix per primer cop un nou racó de món. I justament va ser el sentiment de molts dels que van assistir a la XXI Diada dels Amics dels Castells, del passat 14 de maig. El descobrir junts un patrimoni, el de l’actual municipi de Xerta, construït per avantpassats tortosins. La ruta d’enguany va combinar la història encara present i única de les indústries hidràuliques juntament amb pinzellades de curiositats històriques i un entorn natural poc conegut per al públic en general. Tot començà al mercat de Tortosa, on molts dels assistents van pujar al bus que els portaria fins la plaça Major de Xerta, d’on es donaria el tret de sortida de la diada d’enguany. 56 Amics dels Castells i Nucli Antic

Però per què es tria Xerta enguany per fer la diada de fora de la ciutat de Tortosa? Perquè des de la junta de l’entitat vam comprovar que reunia tots els requisits per fer de la diada a Xerta, un dia per al record: un entorn natural amb encant, grans dosis d’història en format físic amb el conjunt d’edificis i canalitzacions, així també com per la qualitat dels guies que aquest any ens han acompanyat: En Roger Aviñó, Alcalde de Xerta i aficionat a la història; i l’Albert Curto, Director de l’Arxiu històric Comarcal de Tortosa. Però també va haver-hi una raó de pes que ens va fer optar per aquest escenari per a la diada d’enguany: el fet que totes les infraestructures i edificis foren obra de la ciutat de Tortosa i les seves famílies, mentre el municipi de Xerta formava part del terme de Tortosa. La ruta pròpiament dita començà a la plaça Major de Xerta, des d’on resseguint les ancestrals sèquies vam encaminar la pujada fins als diferents molins que conformaven la visita: el molí de Baix (i més antic de tots els que encara queden en peu), el molí del Mig (del que solament resten alguns murs avui en dia), el molí de Dalt, amb la seva gran bassa d’emmagatzematge i, per últim, el molí de la Pe, que cor-

responia al situat a major alçada de tots i primer de ser construït, del que solament en queden visibles les restes del cup. Durant l’ascens els visitants van poder gaudir de la natura i l’aigua abundant que baixa per la sèquia, que dona servei de regadiu a tota l’horta de Xerta. Això, mesclat amb un atractiu tan gran com poder visitar molins medievals, va afavorir una sensació de curiositat “in crescendo” que continuà amb la visita de l’antiga central hidroelèctrica de Xerta i culminà amb l’accés a la casa de l’enclusa, on els visitants van poder accedir a un espai obert al públic en comptades ocasions. Després de l’acte de reivindicació per la conservació del molí de l’Assut, els assistents vam tornar cap a Xerta, on es va gaudir d’un merescut aperitiu patrocinat per l’Ajuntament de Xerta. Molts d’ells van poder gaudir de la baixada fins Tortosa amb lo llaüt Lo Sirgador, gaudint del paisatge fluvial i de l’espectacle musical de Pili Cugat i Carlos Lupprian. Esperem que la diada de l’any que ve sigui igual o més interessant que la d’enguany.


Fotos i cartell de la XXII Diada Fotos Amics dels Castells


El patrimoni, com a fiador de memòria Junta d’Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa

La recuperació de la memòria es pot dur a terme des de molts punts de vista, entre ells el patrimonial. Actualment al nostre Nucli Antic tenim una molt bona oportunitat i aquesta ha estat aprofitada potenciant la memòria a través de la recuperació i posada en valor d’un element arquitectònic. L’entitat el passat mes de setembre de 2016, davant la finalització de les obres de la nova seu de les Delegacions de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, va presentar una instància per a promoure la reubicació de la portalada barroca de l’Antic Seminari. Tortosa no té un carrer Montcada, en té molts. Quasi tants com habitants ha tingut o hi han transitat. El carrer del casalot dels Jesuïtes, el carrer del Seminari, el carrer de l’Institut, el carrer del col·legi de la Mercè, el carrer del forat que tothom evitàvem... i ara passarà a ser el carrer del nou flamant edifici de les delegacions territorials de la Generalitat de Catalunya. La portalada barroca que ha vist passar tota aquesta història, des de Jesuïtes fins als últims estudiants, és la fita que ens ha d’ajudar a que la memòria d’aquest lloc perduri, no sols entre nosaltres sinó també en generacions futures. Una portalada barroca amb un rellevant valor artístic, que va ser l’únic element salvaguardat de l’enderroc de l’antic casalot als vols de l’any 2000. Per aquest motiu Amics del Castells i del Nucli Antic, ha fet la 58 Amics dels Castells i Nucli Antic

següent demanda amb l’objectiu de que l’Ajuntament de Tortosa i la Delegació de la Generalitat de les Terres de l’Ebre, reposen la portalada barroca del conegut com l’antic edifici del Seminari. Una actuació que quedava prevista en la redacció del projecte de Carme Pinós, quedant definida al nou espai públic que es generarà al voltant de l’edifici. Si no som curosos i restem amatents tota aquesta història simplement desapareixerà.

Aquesta actuació ha de servir per revaloritzar i dignificar el nostre patrimoni, reconeixent-li la qualitat i el prestigi del barroc a Tortosa

Un espai públic que esperem que ajudi a dignificar el barri, sent la seva reubicació a la zona creada entre el carrer Benasquer i Cabanes, un fiador de memòria que expliqui a generacions futures que va ser i quines funcions va tenir en el passat. Aquesta actuació ha de servir per revaloritzar i dignificar el nostre patrimoni reconeixent-li la qualitat i el prestigi constructiu en el període barroc a Tortosa. Perquè des d’Amics pensem que la reutilització del nostre patrimoni, desenvolupa un concepte de monument viu. És així com les diferents administracions i la societat representada a les entitats hem de potenciar aquest reciclatge patrimonial i reincorporar-lo a la vida contemporània. Un patrimoni al servei dels veïns, dotant-lo de sentit i incorporant-lo a la funció social i cultural de la ciutat, preparat per a formar part de tots els carrers Montcada que vindran.

Peces de la portalada barroca. Fotos Amics dels Castells


Gòtic al Portal de Tarragona, catalogat i salvaguadat Junta d’Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa

Ara mateix les peces han estat catalogades pel departament de conservació del Museu de Tortosa i retirades de la via pública

Introduïm aquest petit escrit per informar d’una de les actuacions que ha portat a terme l’entitat d’Amics dels Castells i Nucli antic de Tortosa, al respecte d’una sèrie de peces que vèiem que podien estar en una situació de precarietat i perill de pèrdua. Per aquest motiu vam informar al Museu de Tortosa i les Regidories corresponents, d’aquesta possible pèrdua de material patrimonial. Ara mateix les peces han estat catalogades pel departament de conservació del Museu de Tortosa i retirades de la via pública. Sent emmagatzemades i custodiades per l’Ajuntament de Tortosa. Es tractava de tota una sèrie de peces arquitectòniques dispersades al voltant de l’antic Portal de Tarragona, actual baluard de la Victòria. Baluard integrat en el sistema defensiu modern del Sitjar de Tortosa. Introducció: Com és sabut, en aquest lloc es va situar en època medieval l’antic convent dels carmelites descalços, conegut com el Convent del Miracle. Al dibuix de Wyngaerde ja queda definit, la torre i el nom.

Peces gòtiques al Portal de Tarragona. Fotos Amics dels Castells

El portal que actualment resta va ser reconstruït l’any 1445, any de terratrèmols i posteriorment 146272 degut a la guerra civil catalana. Després integrat dins la fortificació moderna, la qual va començar-se a construir-se al voltant del 1642 a causa de la guerra dels Segadors.

La torre del Miracle, li deu el nom a contenir en el seu portal una Mare de Déu molt venerada llavors: “Verge del Miracle”, i raó per la qual el convent carmelita s’hi va fundar al 1590. El convent tot i ser destruït durant la guerra dels Segadors, perdurarà en actiu fins al 1708 any en que es perd el Setge de la ciutat a la guerra de Successió. La proximitat en la muralla el destruirà per complet i l’ordre decideix el seu trasllat al centre de la ciutat, situant el convent al carrer de Sant Anna, actual Escola de Remolins. Les peces: Es tracta d’un total de quatre peces a l’exterior del Portal i altra a l’interior vuit de la torre poligonal. Són peces treballades per picapedrers de l’època i amb estil gòtic. Unes fan referència a motllures o cornises, altres fan referència a elements constructius d’una columna i a l’inici d’una volta (capitell). Tenim la certesa que es tracta de material procedent de l’antic convent del Miracle, situat en aquesta zona i ho corrobora la reutilització de material que es va fer servir per bastir el fort en època barroca SXVIII, un exemple és la clau de volta de la Mare de Déu seient i nen Jesús a la falda, encastada en el flanc sud del baluard de la Victòria o del Carme.

Patrimoni 59


La sisena llàntia de l’escriptor victorià Antoni López Daufí Arquitecte, vocal de Cultura del COAC-Ebre

Qui conegui de prop l’obra de l’escriptor i crític John Ruskin (18191900) no dubtarà a admetre que bona part del predicament que gaudeix aquest esteta anglès cal atribuir-lo a la publicació de Las siete lámparas de la Arquitectura. Editat només un any després de la revolució social de 1848 a Anglaterra, aquest manifest constitueix una apassionada crida a recuperar el significat social de l’arquitectura a través del temps. Amb seny i sensibilitat, Ruskin fonamenta la seva concepció estètica en set ideesforça (sacrifici, veritat, força, bellesa, vida, memòria i obediència) que ell anomena llums perquè il·luminen la funció i els objectius de l’arquitectura com a fenomen social. Entre ells, el llum de la memòria -o del record- és particularment brillant quan cal entrellaçar present i passat. Tot això ve a tomb de les activitats culturals organitzades, a finals de 2016, per la Demarcació de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) centrades, precisament, en conrear la memòria. Així, per celebrar els 75 anys de presència d’aquesta institució a les Terres de 60 Amics dels Castells i Nucli Antic

l’Ebre enceníem la penúltima llàntia ruskiniana i viatjàvem a l’any 1941 per rememorar el nostre quilòmetre zero i escriure la crònica d’una trajectòria iniciada en aquell esgarrifós context postbèl·lic. Aquest moment fundacional va tenir, llavors, un clar detonant en la implantació a Tortosa de l’oficina comarcal de Regiones Devastadas. La necessitat acuitant d’intervenir a les poblacions afectades en major grau pels bombardejos propicià una demanda de tècnics encarregats de materialitzar la voluntat reconstructora estatal, afavorint la creació -aleshores- de la sotsdelegació del Col·legi d’Arquitectes a l’Ebre. Relatar l’evident paral·lelisme entre aquests dos organismes ha estat el motiu central de l’exposició Ciutats reconstruïdes. Acció conjunta de Regiones Devastadas i el COACEbre. Així mateix, ret homenatge als companys que ens han precedit i mostra, en dos blocs independents, diversos projectes de reparació, rehabilitació i d’obra nova d’edificis de la diòcesi tortosina, per una banda, i de l’Observatori de l’Ebre, per l’altra. Alhora, aquesta mostra vol promoure la necessària i transversal recerca sobre la nostra post-

guerra, una etapa ben recent però emboirada per un tàcit i infranquejable silenci. En aquests termes ho corroborava l’arquitecte Antoni Ubach -fill de l’històric arquitecte Francesc Ubach Trullàs i fill de la postguerra- en la xerrada que clausurava l’esmentada exposició des de la talaia científica de Roquetes. Ruskin sostenia que l’Arquitectura -juntament amb la poesia- era el principal guardià de la memòria i ho argumentava amb la constant evocació del passat que es materialitza en les pedres dels edificis. Però quan això no és així, quan aquests testimonis arquitectònics s’han perdut o s’han transformat substancialment, un significatiu buit s’obri en el teixit i en la identitat de les ciutats. Aquesta circumstància ha estat il·lustradament tractada en l’exposició Arquitectures desaparegudes que inicià el seu periple intercol·legial a la seu ebrenca del COAC. Nodrida amb material espigolat de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, reuneix diversos projectes d’edificis emplaçats arreu del territori català els quals comparteixen la trista condició d’haver traspassat. Amb el propòsit de


Allò encoratjador, allò que exigeix esforç mental, allò il·luminador és construir, rehabilitar, reformar; donar solucions edificants. Aquest és el desafiament cultural que ens pertoca: mantenir la memòria construïda

Foto: Fons J. Daufí Flyer: A. López Daufí

ressuscitar-los temporalment, s’hi presenten plànols i fotografies originals d’arquitectures vençudes per l’acció demolidora del temps, per la infàmia de la guerra civil o per la incorregible predació humana. Són edificis que o bé han estat clau per a les ciutats on s’assentaven (com les cases ubicades al que ara és la Plaça Catalunya de Barcelona, projectades per Josep Oriol Mestres) o bé presentaven destacades singularitats arquitectòniques (com uns magatzems d’Elies Rogent que portaven la volta catalana al límit de les seves possibilitats). Dels exemples locals cal citar-ne el cinema Doré (C/ de l’Estació), la casa de Josep Renau (C/ de la Sang) o la casa de Francesc Pallarés a l’actual carrer del pare Cirera. Cada edifici desaparegut representa una definitiva pèrdua material -i, sovint, patrimonial- però, sens dubte, constitueix un forat negre en la memòria històrica ja de per sí tan

volàtil i conjuntural. Per això, no deixen de ser preocupants les nombroses absències -fortuïtes o provocades- que esvoranquen el centre històric tortosí. Per al mercantilisme dominant l’aterrament sembla ser l’opció més fàcil d’aplicar. Lo dificultós i desitjable, però, és trenar jugades i no pas destruir el joc. Allò encoratjador, allò que exigeix esforç mental, allò il·luminador és construir, rehabilitar, reformar; donar solucions edificants. Aquest és el desafiament cultural que ens pertoca: mantenir la memòria construïda. Cada ciutat pateix les seves pròpies absències tot deixant un escenari urbà tal vegada més pobre. La seva desmemòria és, també, la de la seva gent doncs a mesura que els records s’esvaeixen, les persones trontollen. Si resulta que l’home és la memòria -com de sobte comprengué Gerard Vergés- per què de vegades ens

complau eliminar-la, és a dir, perdre la pròpia identitat? Si som fets de memòria llavors potser caldria engreixar els seus mecanismes o, si més no, calibrar el grau just d’oblit en què basar una bona memòria, en paraules de Paul Ricoeur. En aquest sentit, ja estem avisats del perill de quedar paralitzats pel feixuc pes de la memòria tal i com li succeïa a Funes, el memoriós personatge creat per Borges. Sigui com sigui, tota ciutat -i tota persona- hauria de mantenir sempre encès el llum de la memòria per no haver de caminar a les fosques i perquè si es vol fer alguna cosa útil en el futur, aleshores s’ha de tenir molt present el passat. D’aquí la conveniència de viure la vida mirant cap a endavant i d’entendre-la, mirant cap a enrere. D’aquí la conveniència d’endrapar, devotament, memorables quantitats de cues de pansa. Patrimoni 61


Les excavacions arqueològiques del solar de les cases de la Catedral. Estiu de 2016 Jordi Diloli Fons Ramon Ferré Anguix Laura Bricio Segura

Els treballs arqueològics duts a terme durant l’estiu de 2016 al solar de davant la façana principal de la Catedral de Tortosa han permès treure a la llum un conjunt arquitectònic d’incalculable valor històric i patrimonial. A jutjar per la qualitat de les troballes es tracta segurament de la intervenció arqueològica més important realitzada a Tortosa fins a dia d’avui. Tot seguit repassem alguns dels elements més destacats de la intervenció. Per la seva transcendència en la història de la investigació és menester destacar en primer lloc la localització d’un tram de mes de quaranta metres de muralla romana. La seva orientació i ubicació topogràfica indiquen que delimitava la ciutat en relació al curs del riu. Per tant, no és possible defensar la idea d’una ciutat antiga oberta al curs fluvial, sense fortificar, i amb una continuïtat espacial entre espais urbans com el fòrum, el port i el mateix riu, sinó que la muralla havia de suposar una rígida delimitació funcional dels espais. Aquesta situació només es donaria des del moment de l’erecció del mur, de moment encara desconegut. En efecte, les excavacions no han assolit els nivells de fonamentació de la muralla en cap punt, fet que im62 Amics dels Castells i Nucli Antic

possibilita una datació aproximada. Es pot assegurar que al segle V la muralla ja estava en peu, tot i que deu ser sensiblement més antiga. En bona part del traçat descobert, el parament extern està aixecat en opus africanum, una tècnica que no és gaire habitual en fortificacions, però que també trobem en alguns trams de la muralla romana de Barcelona, on es daten al segle III. Gràcies a la troballa d’un altre sector de la muralla a l’Aula Major de la catedral l’any 2000, ja és possible fer-se una idea clara sobre el tancament meridional de la ciutat romana, que segueix la línia de les parets de fons de les cases de la banda nord del carrer Taules Velles fins arribar a la línia de riu, sota la línia de parets de fons de les cases del carrer Jaume Ferran, on tomba cap al nord-oest, sota el Palau Episcopal. Aquesta fortificació va complir amb el seu paper de salvaguarda de la ciutat durant tot el període andalusí. El geògraf al-Himyari, que va viure entre els segles XIII i XIV, informa que la muralla andalusina de Tortosa “posseeix una muralla de pedra [re]construïda pels omeies segons un tipus molt antic”, fet que indica que en aquell temps es va seguir utilitzant la muralla romana, tot i l’existència de reconstruccions i reparacions.

No és possible defensar la idea d’una ciutat antiga oberta al curs fluvial, sense fortificar, i amb una continuïtat espacial entre espais urbans com el fòrum, el port i el mateix riu, sinó que la muralla havia de suposar una rígida delimitació funcional dels espais Un segon element de transcendència històrica és la troballa d’una gran plataforma monumental d’època altimperial que hauria funcionat com una plaça pública. El seu basament és d’opus caementicium, amb un gruix desconegut, superior al metre, i una pavimentació de petits fragments de ceràmica clavats sobre un llit de morter de calç. Aquesta plataforma s’ha de


relacionar amb les troballes arqueològiques efectuades l’any 2013 sota el veí edifici de l’Hospitalitat de Lourdes, entre les quals hi ha el podi d’un probable temple erigit al segle I d.n.E. Es tractaria, per tant, d’un espai de representació presidit per un temple, el qual s’obriria a un espai públic obert de grans dimensions. A la vista de la successió de troballes cal plantejar la possibilitat d’identificar aquest conjunt com a pertanyent al fòrum de la ciutat romana, fet que suposaria la confirmació de les tesis tradicionals que situen l’espai foral sota o a la vora de la catedral medieval. En un moment donat, part de l’espai de la plaça pública fou ocupat per un complex de producció de salaons, una instal·lació destinada a salar el peix i l’elaboració de salses com el garum. Se n’han distingit dos grans dipòsits on se salava el peix, acompanyats de dipòsits menors, en algun dels quals possiblement es preparaven les salses. De moment no es coneix el moment de fundació, però està clar que fou abandonat durant la segona meitat del segle V d.n.E. Aquesta troballa ajuda a ampliar el mapa d’aquest tipus d’instal·lacions a la costa catalana, fins ara poc conegudes.

Amortitzant el complex de salaons, i ocupant part de l’espai de l’antiga plataforma altimperial, a partir de la segona meitat del segle V es va construir un edifici residencial, del qual sembla que se’n poden distingir tres costats. Els murs consten de sòcols de pedres lligades amb fang que no sembla que assolissin una altura destacable. És presumible que els alçats s’aixequessin amb tovot o tàpia, mentre que les cobertes serien de teules, restes de les quals s’han detectat en els nombrosos abocadors de deixalles que s’han documentat en l’interior del recinte. Tanmateix, les pavimentacions són força senzilles, a base de terra batuda. Ocupant part de l’espai obert que hi hauria al costat nord d’aquesta casa, en un moment donat es va construir una gran estructura mural de planta semicircular. Aquesta construcció formaria part d’un edifici de majors dimensions que encara no ha estat excavat del tot, en restar la major part de la seva superfície fora dels límits de l’àrea de treball. La construcció semicircular sembla orientada al nord-oest, encarada a l’espai obert existent després de la destrucció de la factoria de salaons. Per les seves característiques, sem-

bla tractar-se de l’absis d’un edifici religiós cristià, la qual cosa es veu reforçada amb la troballa en els seus estrats de destrucció de fragments de rajoles decorades típiques d’aquest tipus d’edificis. La situació d’aquestes restes s’ha de relacionar amb la successió d’espais de culte i representació ideològica que es desenvolupa al llarg dels segles en l’entorn de l’actual espai de la catedral. En aquest sector es localitza la catedral catòlica ja des del segle XII, la qual però, substitueix en l’espai a l’anterior mesquita major de la ciutat andalusina. Com s’ha posat de manifest arran de les darreres intervencions, el complex foral de la ciutat romana sembla situar-se en la mateixa zona, de tal manera que és força plausible que el primer conjunt episcopal cristià també se situés al mateix lloc o a les seves rodalies immediates. Tenint en compte els diversos elements disponibles, és molt probable que l’estructura absidal formi part del grup episcopal paleocristià primitiu de la ciutat, bé sigui una església, una basílica, un baptisteri, o un edifici funerari. No sembla que la seva construcció es pugui remuntar en el temps més enllà de la segona meitat del segle V, i probablement seria contemporània del Concili de

Patrimoni 61


Tarragona (516), moment en el qual hi ha constància del primer cap de la seu tortosina històricament documentat, el bisbe Urs. L’edifici va ser enderrocat en època andalusina, període en el qual l’espai fou ocupat per edificis residencials amb una complexa xarxa de clavegueram. Els testimonis de l’ocupació andalusina del solar són relativament poc abundants a causa de l’alteració de l’estratigrafia en temps moderns i recents. Les úniques restes pertanyents a aquest període es localitzen en un espai central del solar, i es troben força alterades pel traçat de les fonamentacions de les construccions que ocupaven l’indret entre els segles XVII-XIX. Un altre dels aspectes més notables que s’han posat de manifest durant la intervenció han estat les transformacions de la façana fluvial durant la Baixa Edat Mitjana (segles XIIIXV), les quals impedeixen concebre l’existència d’un disseny unitari general per a tot el front fluvial. Amb les dades disponibles actualment

64 Amics dels Castells i Nucli Antic

es pot afirmar que no existeix una línia de muralla erigida en aquest segle, almenys pel que fa al sector excavat. Això no significa, però, la inexistència de construccions de gran envergadura i l’erecció de bastiments de caràcter presumiblement defensiu. En l’extrem sud de l’àrea d’excavació, en el segle XIV es van aixecar almenys dos segments de murs de grans dimensions, equiparables a fortificacions, recolzats a la cara externa de la muralla romana. Ara bé, de bell antuvi aquesta construcció es va erigir com la fonamentació d’un habitatge particular, en el qual en el moment de l’excavació encara es conservava el soterrani amb la seva pavimentació. L’estudi d’aquest espai, encara en curs, apunta a que hauria format part de la casa d’algun dignatari de la seu episcopal. Al nord s’obre un complex arquitectònic de funcions molt diferents. Es tracta de dos edificis juxtaposats de forma rectangular, situats en paral·lel al traçat de la muralla romana, deixant un passadís al mig.

Aquests edificis tenen forma de nau porticada, oberta cap a la banda de terra, cap al passadís, el qual comunicava amb un espai obert al riu que actuaria com a embarcador. És evident que es tracta d’espais de treball i emmagatzematge relacionats amb el medi fluvial. Tot i que es desconeix el moment de construcció dels edificis, sembla que al llarg del segle XIV estaven en peu. Resta pendent d’estudi el material procedent dels estrats d’amortització d’aquestes estructures, el qual ha de permetre datar el moment del seu enderrocament. Tal volta les obres de fortificació del segle XIV adoptessin en aquest sector la forma d’un mer farciment de les estructures d’ús civil preexistents, donant lloc a una gruixuda i massiva plataforma. També és possible que tot el conjunt fos reblert una mica més tard, en el segle XV, potser en funció de la guerra civil que entre 1462 i 1472 va enfrontar les forces reials amb les de la Generalitat.


Un altre Patrimoni de la nostra ciutat, la multiculturalitat. Gerard Climent i García Historiador

Mural Sí A La Vida dels pintors Felip Solé i Joan Campama i el moisaïcista Albert Gascón al barri de Santa Clara Tortosa

Camino pels carrers del Casc Antic de Tortosa. És hivern i refresca, pronte serà fosc. Tot i així, en passar per davant de la catedral, a la plaça de l’Olivera, hi ha un estol de nens de totes nacionalitats jugant a futbol. Alguns parlen català, altres castellà, altres llengües que no entenc. Tots somriuen: són a casa seva. Com recordo la meva infantesa al carrer! Això que avui en dia és tan difícil de veure... Una mica més enllà, al Pont de Pedra m’assalta una deliciosa olor especiada de Kebab. Qui es pot resistir... I no podem oblidar els basars xinesos, plens de futileses, o els seus restaurants (tots hi hem anat més o menys sovint) que ens retiren de la rutina. No ens agrada passejar pels basars àrabs, a peu de carrer, amb les fruites i verdures a mà, que acoloreixen els carrers? I si parlem de compartir experiències, records de terres llunyanes i vivències desconegudes per a nosaltres... Caldria preguntar-nos si tot plegat és tan negatiu com alguns ens volen fer creure.

Si una ciutat és poblada per ciutadans, perquè encapir-mos a classificar-los, entre altres coses, per la seva procedència, el color de la seva pell o la llengua que parlen? Si entenem la multiculturalitat com un procés positiu que comença a la ciutat, podrem solucionar problemes que partint des de la ciutat, es poden solucionar a instàncies més generals. Ara, que vivim en un món globalitzat i enriquidor, veiem com la multiculturalitat és mirada amb recel entre els mateixos veïns, incapaços d’entendre que des d’antany, l’home ha necessitat relacionar-se amb altres cultures i que, sempre que ho ha fet, la balança ha resultat positiva per ambdues parts. A tall d’exemple, els avenços tecnològics a l’edat de pedra o dels metalls, que s’anaven implantant des d’àrees generadores fins a altres de receptores, mitjançant el comerç. I així al llarg de tota la història. El mateix li passa a la nostra ciutat, que s’enriqueix com més hi som. Perquè, hem oblidat quin és l’ADN de Tortosa? Qui és tortosí de veri-

tat? Som una ciutat de pobladors ibers i on, en època romana (i en èpoques posteriors) convergien infinitat de comerciants, viatgers i pobladors de molts punts del Mare Nostrum, aquella cultura que, encara que no ho sembli, compartim amb moltíssimes gents. Els ibers, els romans, els visigòtics, itàlics, grecs, hebreus i jueus, àrabs, cristians (la famosa Tortosa de les tres cultures), els gitanos i un llarg etcètera... Una ciutat que tan sols ha defallit en els tristos períodes d’intransigència, que tants cops s’han repetit al llarg de la història i on, de ben segur, la ciutat i tots nosaltres hem sortit ben malparats. Així, acceptant que el nostre ADN és una amalgama cultural, perquè no canviem el filtre de les nostres mirades i veiem els nostres veïns com persones que donen vida i riquesa a la nostra ciutat. Persones que, com nosaltres, treballen, cuiden una família i que (i tant que sí) senten la ciutat com a seva, passejant pels seus carrers els diumenges o anant a fer el cafè com fem tu i jo... Patrimoni 65


#retallsderenaixement Rosa Curto Miravalls Llicenciada en Belles Arts Professora a l’IES Cristòfol Despuig

Durant els dos últims cursos he format part del grup de treball El Renaixement i el Barroc a les Terres de l’Ebre, en el qual es proposen activitats didàctiques per treballar i apropar els alumnes a la història dels segles XVI-XVII a les Terres de l’Ebre, des de les diferents matèries, en el meu cas des de la matèria Educació Visual i Plàstica. És aquí on sorgeix la idea de l’activitat #retallsderenaixement, i l’hem posat en pràctica durant el mes d’abril amb els alumnes de 3r d’ESO de l’Institut Cristòfol Despuig de Tortosa. L’activitat es basa a agafar el mòbil i anar a cercar retalls d’aquest període de la història, com el propi nom de l’activitat indica. El mòbil, com a recurs didàctic és el protagonista principal de la història, i és que sovint em plantejo què fer a l’aula per motivar els alumnes, l’art és tan lluny, l’expressió i la creativitat tan abandonada... que es fa difícil atrapar l’atenció dels adolescents. I quina millor manera que aprofitar el seu estimat mòbil per aprendre una mica d’art i d’història? La situació de l’art en el context educatiu és que els currículums no contemplen que l’art sigui bàsic per fer-te gran, ni tan sols quan ets petit. A l’educació Primària existeix l’assignatura de Plàstica, però és relegada a la pràctica de manualitats, i les manualitats no enriqueixen el pensament crític, ni potencien l’expressió ni la creativitat, perquè es limiten a copiar un model. I no culpo els mestres, ells no en són especialistes, ja que aquesta espe66 Amics dels Castells i Nucli Antic

cialitat no existeix com a tal a les facultats de Magisteri. Així que en aquest context, on l’art com a forma de coneixement és poc visible, els preadolescents de 12 anys que arriben als centres de Secundària tenen una idea molt errònia del que serà l’Educació Visual i Plàstica i sovint es decepcionen dels continguts que hi treballem, perquè a ells els agradava fer manualitats, i no tot això de pensar i decidir per ells mateixos, que pel general ho consideren molt difícil. Sort que tot està començant a canviar però desgraciadament, potser sí, que l’escola actual mata algunes formes de pensar tal com diu la professora Montserrat Planella. Tot això unit a la creença que l’art només és per a uns pocs que en tenen el do, fan que els adolescents, igual que la mateixa societat, sentin que l’art no els és propi. La majoria de joves no saben dibuixar, però els agrada agafar pinzells i embrutar-se les mans, tampoc els agrada massa observar la realitat més enllà de les coses que els importen, prefereixen viure d’estereotips, mai ningú els ha dit que dibuixar és saber mirar, la majoria mai han fet classes de dibuix, de fotografia, de pintura... A uns més i a uns altres menys, però el món de l’art els continua quedant molt lluny i la història també. Així que davant aquesta situació tenia clar que l’activitat que volia aportar al grup de treball havia de ser de fotografia amb el mòbil, tenint en compte que l’ús del mòbil

com a recurs didàctic encara crea controvèrsia, però per sort o per desgràcia tots tenen una càmera a la butxaca, així que el mòbil havia de ser l’element principal per seduir els alumnes en anar a conèixer i observar les manifestacions artístiques del Renaixement de la nostra ciutat i alhora aprendre a valorar-les. Tots tenen mòbil i tots fan fotos, però poques vegades els han parlat d’enquadrament, de tipus d’il·luminació o dels diferents punts de vista, i tot i això, el més sorprenent és que de manera intuïtiva la majoria d’adolescents s’expressen amb la fotografia. Avui més que mai, l’adolescent viu envoltat d’imatges, i és generador d’imatges, també com mai ho hauríem pogut imaginar, encara que a causa del nostre sistema educatiu siguin analfabets visuals o més ben dit “cecs vidents”, tal com alerta Maria Acaso, professora d’educació artística de la facultat

No els agrada massa observar la realitat més enllà de les coses que els importen, prefereixen viure d’estereotips, mai ningú els ha dit que dibuixar és saber mirar


de Belles Arts de la UCM. Com atrapar els alumnes amb una activitat artística i històrica a la vegada? Alguna cosa haurem de fer per empatitzar i apropar-nos a ells i que la seva manera de relacionar-se els serveixi per aprendre i fomentar així l’aprenentatge competencial. La primera part de l’activitat se centra en la visita als edificis, on el professors de Ciències Socials fan un breu recordatori dels elements més característics del Renaixement, que prèviament ja han treballat a l’aula. A continuació, els alumnes hauran de reconèixer aquets elements i amb el seu mòbil atrapar-los, per després formar un gran mosaic de retalls. Vaig escollir l’espai dels Reials Col·legis, edifici renaixentista emblemàtic, ple de símbols, relleus, i marques del pas del temps. Les façanes i el pati de Sant Jaume i Sant Maties on la llum natural ens permet fer fotografies de millor qualitat que espais foscos i interiors. A partir d’aquí, com en un safari fotogràfic, els alumnes han de ser capaços de seleccionar fragments interessants, diferents textures, diferents tonalitats, petites esquerdes, tot allò minúscul que forma part del gran conjunt, i que normalment passa desapercebut. L’objectiu de creació artística no és construir un collage de fotografies, sinó de deconstruir els Reials Col·legis per oferir una nova imatge d’aquell espai. La segona part de l’activitat es fa a l’aula, i després d’una breu explicació del funcionament de la xarxa social Instagram per als pocs alumnes que no l’utilitzen, editem les fotografies realitzades a través de retocs de llum, enquadraments i filtres. Un cop les imatges estan acabades les pugem a la xarxa amb l’etiqueta #retallsderenaixement. El resultat és un mosaic virtual, una exposició de treballs a Internet amb un total de 384 publicacions, que tothom pot visualitzar. Aprofito per agrair la seva gran col·laboració als professors d’història Josep Ramon Subirats i Pili Gisbert i als meus companys de departament, Sònia Siurana i Ramon Ruiz.


Faรงana del Mercat de Tortosa


RECERCA

EL MERCAT


El Mercat central de Tortosa: recerca etnogràfica pel reconeixement del patrimoni etnològic Marc Ballester Rosa Rodríguez

Aquest article té com a finalitat donar a conèixer els plantejaments teòrics generals, objectius i motivacions d’una recerca etnogràfica sobre el Mercat central de Tortosa que amb el suport d’Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa i la col·laboració del Arxiu Comarcal del Baix Ebre, s’ha presentat en el marc de la XII Convocatòria d’ajuts per a projectes d’investigació o de difusió cultural de l’Institut Ramon Muntaner. És bastant probable que el títol del mateix cridi l’atenció del lector, coneixedor de la rellevància de l’edifici del mercat de la ciutat, per estar més familiaritzats amb estudis de caràcters històric i/o arquitectònic que etnogràfic sobre aquest tipus d’equipaments. Com antropòlegs hem escollit l’etnografia per realitzar una aproximació al patrimoni etnològic del Mercat de Tortosa, no per casualitat. Volem atendre i valoritzar els aspectes del patrimoni immaterial i etnològic que l’anàlisi social i cultural ens permet identificar. Les dinàmiques econòmiques i socials dels darreres 130 anys fan del Mercat un referent de la vida de la comunitat i és apreciat i reconegut com a element de pertinença i identitat pels veïns de Tortosa i 70 Amics dels Castells i Nucli Antic

d’altres municipis del territori que com a consumidors o venedor hi participen i hi han participat. En aquest sentit, l’ús del mètode d’investigació etnogràfic, complementat amb la recerca de la memòria oral, ens permetre l’estudi directe o treball de camp al mercat mateix. Mitjançant l’ús de tècniques com la observació participant i flotant que permeten observar les dinàmiques i pràctiques dels grups claus identificats i la seva interrelació amb l’espai, volem intervenir en la recuperació o evitar-ne la pèrdua de la memòria oral col·lectiva associada a la història del mercat i contribuir així a la salvaguarda i identificació del patrimoni etnològic del Mercat central de Tortosa. Els mercats públics com a elements de valor patrimonial: Aquesta recerca que té com a punt de partida el Mercat Central de Tortosa, s’emmarca en la línia d’estudis que, des de fa poc més de dues dècades, observa i analitza els espais, les dinàmiques i les relacions que es desenvolupen en els mercats municipals, entesos com elements de valor patrimonial, etnològic, i immaterial per les ciutats i els barris en els quals s’integren. Fins llavors, l’atenció patrimonial

més recurrent sobre aquest tipus d’equipament ha estat més enfocada al reconeixement d’un patrimoni arquitectònic i urbanístic que hi ha favorit la intervenció, recuperació i reutilizació dels edificis, obviant, en moltes ocasions, el valor social i l’ús comunitari tradicional dels mateix. Si observem les diverses tipologies de patrimoni que identifica l’actual Llei del Patrimoni Cultural Català (LLEI 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català (DOGC núm. 1807, d’11.10.1993) els mercats, en molts casos, poden ser reconeguts en més d’una tipologia: com a Bé Immoble en el camp del patrimoni arquitectònic (referents molts d’ells com construccions pròpies del XIX d’estil eclèctic i/o modernistes), com patrimoni moble pels objectes i elements propis (balances, mesures, aparadors, eines relacionades amb els difernts oficis desenvolupats al mercat) que es conserven en moltes de les parades que encara estan en actiu i com a patrimoni immaterial, en tant espai que ens permet comprendre dinàmiques pròpies de la comunitat i la societat que el manté en actiu. Com a elements de patrimoni immaterial, els mercats representen


Patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, infonent-los un sentiment d’identitat i continuïtat i contribuint així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana

un valor simbòlic – significatiu que té a veure en com s’expressen o representen les relacions i dinàmiques socials i en el fet que els mercats són llocs d’intercanvi i de sociabilitat excepcionals. En aquest sentit, el valor simbòlioc-significatiu dels mercats fa referència al patrimoni cultural immaterial tal com el defineix la UNESCO en tan que es refereix a: “els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques -juntament amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els són inherents- que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguin com parteix integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, infonent-los un sentiment d’identitat i continuïtat i contribuint així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana” . Sovint, a l’hora de documentar els mercats municipals, les valoracions i intervencions es desenvolupen a partir o exclusivament a l’immoble tant per la seva antiguitat,

característiques arquitectòniques, tipologia, estil o com a obra històrica important (SEÑO ASENCIO, 2013) o necessitats mobles i d’ús comercial. Des d’un enfocament holístic del valor patrimonial, els mercats municipals serien observats i descrits tenint en compte: la funció que tenen en la percepció i reconeixement del paisatge urbà, les relacions simbiòtiques que hi ha entre la vida social que en ells es fa i la societat on es desenvolupa: relacions de contacte, d’intercanvi i afinitats, el que constitueix el mercat per la seva activitat tradicional: abastiment que garanteix l’arribada de productes a la poblacio, relacions entre el urbà-rural, consideracions històriques, com altres del lloc que ajuden ha entés el mercat com producte i paisatge històric dels barris i ciutats on s’integren, les relacions amb altres institucions locals i amb productors i distribuïdors del territori... Tenint en compte l’exposat, entenem que els mercats municipals tradicionals constitueixen un espai simbòlic per excel·lència i són en gran mida contenidors de la memòria col·lectiva de la ciutat on habiten i actuen com un llibre dels vestigis del passat. En el paisatge

actual, revelen la història i la supervivència de models de desenvolupament arrelats als productes locals i de models de transmissió cultural associats a formes d’alimentació autòctones. Són, en definitiva, una realitat cultural, reflex espacial de diverses formacions socials que contribueix a contemplar com a excepció un paisatge amb les seves senyes d’identitat. El Mercat de Tortosa com a element de patrimoni etnològic: A la ciutat de Tortosa hi ha hagut, entre altres motius, per les seves condicions històriques com a centre polític i econòmic territorial, una llarga tradició de fires, de mercats ambulants i al carrer (plaça). Quan a la primera meitat del segle XIX s’inicia la modernització de la ciutat, la idea de dotar-la d’un mercat públic proveïment d’alimentació fresca per a un consum més saludable pren rellevància. Des de la seva construcció, entre els anys 1884 i 1887, impulsada pel Banc de Tortosa, l’Ajuntament i diferents arquitectes (Joan Abril, Jaime Ortega, Joan Torras i Guardiola), el Mercat Central de Tortosa ha sigut un referent de la ciutat i del territori. En relació a la documentació eRecerca 71


Plantegem de manera formal un estudi que permeti posar l’accent i la mirada en el mercat com a element vector i vertebrador de l’economia local i el territori, i com espai de trobada de la comunitat en tant que, a la vegada que tancat, com a bé immoble que és, fa també de contenidor de els fluxos líquids que reprodueixen les diferents dinàmiques socials i culturals locals, contenidor d’una tradició local.

xistent sobre el mercat de Tortosa, podem dir que fa referència, principalment, el vessant immoble del mercat, la història de la seva construcció, les transformacions i la seva relació amb la història de Tortosa i de la comarca del Baix Ebre, així com les particularitats de l’arquitectura eclèctica catalana de l’època. (BAILA I PALLARÉS). Publicacions que tenen com tema central els mercats municipals també aporten dades històriques sobre la concepció, construcció, i recepció del de Tortosa. (GRAUSS I ROSELL: 2011), (MASSIP: 1985). A la vegada, existeix gran quantitat de notes de premsa, que informen sobre la construcció del mercat i posteriors intervencions, així com d’episodis naturals (inundacions), històrics i bèl·lics (Guerra Civil espanyola ) que van aturar la quotidianitat i l’activitat al mercat. També existeix la investigació inèdita de L. SALAMÓ, que seguint un minuciós estudi dels articles de premsa i el material disponible a l’arxiu comarcal, explica totes les vicissituds de l’obra de construcció del mercat. Tal com hem comprovat, la documentació existent sobre el Mercat central de Tortosa, tracta principalment de recopilacions arquitectòniques i urbanístiques: mapes, 72 Amics dels Castells i Nucli Antic

plans, fotografies, i estudis històrics, que fan valdre el Mercat com edifici i equipament d’obra pública. De fet, el Mercat de Tortosa està considerant una construcció de gran interès en el camp de l’arquitectura eclèctica catalana, i forma part l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. També a escala local l’edifici està protegit com BCIL en Catàleg d’edificis, conjunts urbans i rurals de caràcter històric, artístic i ambiental de la ciutat i municipi de Tortosa, des de l’any 2003, en compliment de la Llei d’Urbanisme 2/2002 de 14 de març, segons la qual els plans d’ordenació urbanística municipal han de contemplar en la seva documentació (Art. 59.d) el catàleg de béns a protegir i responen a les normes jurídiques de la Llei del Patrimoni Cultural Català, del 30 de setembre de 1993. Es tracta per tant, d’una valorització de l’edifici que emfatitza en la percepció i mirada sobre el mercat que habitualment ha posat l’accent en el bé immoble, deixant en segon pla l’ús i les dinàmiques socio-econòmiques que es desenvolupaven. D’un altra banda, des de l’observació participativa que implica el fet de ser clients habituals i interesats pel Mercat, hem pogut identificar

alguns elements, criteris i discursos que ens qüestionen i ens conviden a reflexionar sobre els trets característics que a la vegada porten a la necessitat d’aprofundir mitjaçant la recerca etnogràfica i de la memòria oral. Per això, com investigadors socials plantegem de manera formal un estudi que permeti posar l’accent i la mirada en el mercat com a element vector i vertebrador de l’economia local i el territori, i com espai de trobada de la comunitat en tant que, a la vegada que tancat, com a bé immoble que és, fa també de contenidor de els fluxos líquids que reprodueixen les diferents dinàmiques socials i culturals locals, contenidor d’una tradició local. Com espai vertebrador de l’economia del territori, el Mercat ha sigut “el punt de trobada de les millor carn, embotits, verdures, fruites, marisc, bacallans, conserves, fleques... de les Terres de l´Ebre des de 1887”. El Mercat ha sigut i és proveïdor de productes bàsics i frescos de procedència local i produït i/o manufacturat de forma autònoma. Això, per un altra banda, defineix també unes dinàmiques econòmiques que han contribuït a teixir una concepció del territori que avui encara és perceptible al Mercat en tant que trobem el pa d’Aldo-


Com espai social i contenidor de la tradició local, el Mercat atresora en el seu interior el bé més apreciat; unes generacions de mercaders, relacionades amb els diferents productes que podem trobar com el bacallà, la carn o pa, entre altres. Experts, tot ells, no només en l’activitat pròpia sinó en tant que coneixedors de la història i la quotidianitat al mercat.

ver, carns d’Alfara de Carles, peix de la Ràpita o de la llotja de la Cala, fruites de Bítem, etc. Com espai social i contenidor de la tradició local, el Mercat atresora en el seu interior el bé més apreciat; unes generacions de mercaders, relacionades amb els diferents productes que podem trobar com el bacallà, la carn o pa, entre altres. Experts, tot ells, no només en l’activitat pròpia sinó en tant que coneixedors de la història i la quotidianitat al mercat. En el sentit d’espai social, el Mercat és una institució reconeguda i apreciada pels veïns. Els més antics per les relacions construïdes en el temps i pels recentment instal·lats, perquè troben entre les parets del Mercat, i en el tractament amb els mercaders, un fragment d’identitat local. Per això, un altre grup d’interès per l’estudi és el que formen els usuaris i consumidors habituals del Mercat. Necessaris i protagonistes fonamentals que fan possible la continuïtat d’un model de comerç local i de proximitat assentat en la tradició gastronòmica i culinària local. Ambdós grups construeixen i atresoren la memòria social del mercat. Atresorant les dinàmiques del passat, construeixen les del

present i d’ells depenen les noves dinàmiques que caldria per assegurar la continuïtat del mercat i del seu valors com a patrimoni etnològic i immaterial. Són aquestes característiques pròpies del Mercat, que es converteixen en punt de partida del desenvolupament de l’estudi de caràcter etnogràfic, que partint de la memòria oral col·lectiva i de les actuals dinàmiques, ens ha de permetre identificar els trets característics, des d’un punt de vista social i cultural, que com espai heterogenei en concordança amb la seva diversitat interna, i testimoni de les transformacions de diversa naturalesa, és en sí una unitat d’anàlisi. El resultat serà una cerca, una introspecció, que pretèn arribar descriure des de la memòria els últims 80 anys d’història, però, també una mirada actual fruit del treball de camp que ha d’aportar al mercat (institucions, venedors, usuaris...) eines que sorgeixen des del coneixement, però, sobretot, del reconeixement que siguin revulsiu dinamitzador per a la comunitat.

1.En aquest sentit, es reforça la idea d’equipaments patrimonials de servei i d’obra pública, en tant que elements de patrimoni industrial (ICCIH) és a dir com: “espais, estructures, complex, àrees i paisatge (...) que evidencien un procés industrial, passat o en curs (...)”. 2.http://www.unesco.org/culture/ich/es/ convenci%C3%B3n Pàgina web UNESCO. Consultada el 28 de març de 2017 3.Tradicionalment s’ha atribuït l’autoria d’aquest projecte a Joan Abril i Guanyabens, tot i que se n’encarrega com arquitecte municipal només durant una de les fases d’execució. Es discuteix la direcció de Joan Torras i Guardiola.

Bibliografia i recursos: GRAUS, R. i ROSELL, J. El paper de Joan Torras Guardiola en l’arquitectura catalana del seu temps. La Barcelona de ferro. A propòsit de Joan Torras Guardiola. Museu d’Historia de Barcelona, 2011. P. 66. MASSIP, J. “L’arquitectura en ferro a Tortosa: el Mercat Públic (1884-1887)”. A la revista D’art, nº. 11, 1985. Pp. 191-215. SALAMÓ, L. Historia del mercado de Tortosa. Investigació inédita publicat on línea: http:// historiamercadotortosa.blogspot.com.es/ SEÑO ASENSIO, F. (2013): “Acerca del valor patrimonial de los mercados municipales”. En Cuadernos de Amigos de los Museos de Osuna, nº 15, 2013. Pp. 130-134.

Recerca 73


Agost 2016. Publicació entrevista a la revista l’Estel Terres de l’Ebre. Setembre 2016. Instància per la reubicació de la portalada barroca de l’antic Seminari del carrer Montcada. Novembre 2016. Participació a la taula rodona promoguda per l’URV: La Catedral de Tortosa i el seu entorn. Passat, present i futur: cap a una nova ciutat. Organització de la XIII Trobada d’entitats i associacions culturals de l’antiga Diocèsi de Tortosa a l’Observatori de l’Ebre amb Graëlsia i Institut Ramon Muntaner. Visita a la Sala de Reserva del Museu de Tortosa. Presentació de la revista n16 en format paper. Participació en “aproPA’T”. Diàlegs d’Educació i Patrimoni. Desembre 2016. Col·laboració en HANNUKÀ. Felicitació de Nadal. Gener 2017. Participació a la jornada “El Passat com a futur”. Organitzat per Aula 2017 al Museu de Tortosa. Instància per la catalogació i recuperació de mateiral arquitectònic gòtic al Portal de Tarragona. Febrer 2017. ASSEMBLEA GENERAL Obtenció de subvenció: XII Convocatòria d’ajuts per projectes d’investigació i difusió cultural de l’Institut Ramon Muntaner. Amb el títol: El Mercat central de Tortosa: recerca etnogràfica pel reconeixement del patrimoni etnològic. Març 2017. Presentació de propostes i participació en els Pressupostos Participatius de l’Ajuntament de Tortosa. Abril 2017. Quota associats, exercici 2017. Participació al RecerCat, presentat la nostra revista Amics. Organitzat per l’Institut Ramon Muntaner a Reus “Ciutat de la Cultura Catalana”. Maig 2017. Presentació de la XXII Diada d’Amics a l’Ajuntament de Xerta. Celebració de la XXII Diada “Les indústries hidràuliques al voltant de Xerta”. Amics per la rehabilitació del Molí de l’Assut. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Xerta, CC del Baix Ebre i el Llaüt Lo Sirgador. Ruta de les Fortificacions Modernes, dins del marc de les II Jornades de Recreació Històrica “El Setge de Tortosa” amb els Miquelets de Catalunya. Agost 2017. Col·laboració a l’exposició “Les imatges inèdites de la riuada 1907, de Francesc Mestre i Noè” (110è aniversari). Biblioteca Marcel·lí Domingo.

Ruta de les Fortificacions Modernes. Fortí del Bonet. Foto Núria Matheu Gas 74 Amics dels Castells i Nucli Antic


MEMÒRIA 2016-2017

FES-TE SOCI

AMICS GENERA PROPOSTES PRO-ACTIVES EN LA DIVULGACIÓ, PROMOCIÓ I RECUPERACIÓ DEL PATRIMONI Envia’ns un correu a amicsdelscastells@gmail.com