n16 Amics dels Castells 2016

Amics

Núm.16 Tortosa Estiu 2016

DELS CASTELLS NUCLI ANTIC TORTOSA

VINT ANYS VINT VEUS

NOTES HISTÒRIQUES

PATRIMONI

RECERCA

MEMÒRIA

SUMARI Presentació

Editorial / 3 Jordi Costea Balagué 20 Anys d’Amics i les seves Diades / 6

Dossier

La primera fotografia de Tortosa / 8 Ramon Ruiz i Fons 20 anys en defensa del patrimoni / 10 Ferran Bel i Accensi A seguir endavant!!! / 12 Daniel Andreu i Falcó 20 anys dels Amics dels Castells / 12 Víctor Cervera Queral Tortosa: Casa Nostra / 13 Jordi Mulet Baubí Es pot ser amic d’un castell? / 14 Dolors Queralt i Moreso #20anysdAmics / 15 Mònica Sales de la Cruz Tortosa, davant la ineludible gestió del seu patrimoni / 16 Antoni López Daufí Gegant que es desperesa / 18 Jesús M. Tibau Camins / 19 Irene Prades i Ginovart Òmnium Ebre i Amics dels Castells, valors compartits / 20 Josep F. Moragrega A través d’uns altres ulls: Paisatge i literatura / 21 Xell Aixarch L’essència Guanyabens/ 22 Gerard Climent i García Tortosa, plaça forta / 23 Albert Curto Homedes Estat del Patrimoni de la Ciutat / 24 Dídac Gordillo Bel A Cel Obert, repensant el patrimoni / 26 Festival d’intervencions efímeres Al costat de la Història / 28 David Matheu i Haskell-Bell L’alumnat de l’escola Sant Llàtzer.

Apadrina el Fortí d’Orleans / 30 Eva Gisbert Ismael Encara que sigui recent, també és patrimoni / 32 Xavier Aragó i Arasa La meva visió del patrimoni de Tortosa / 33 Carles Quintana i Fernàndez

Portada: Mur de l’església de Fullola.

Fotografia Núria Matheu Gas 2 Amics dels Castells i Nucli Antic

Notes Històriques

Carrers bruts i pudents a la ciutat de Tortosa l’any 1334 / 38 Curt Wittlin De pedra jaspienca i sostres pintats: la Suda de Tortosa en època de Pere el Cerimoniós / 39 Jacobo Vidal Franquet

Patrimoni

Només són unes quantes pedres / 44 Maira Lampugnani Lattuca Les lápides funeràries hebrees del Rastre / 47 Amics dels Castells - Albert Curto Els terrissers de Tortosa, entre els finals del segle XIX i els anys setanta del segle XX / 48 Elena Espuny Arasa

Recerca

Història i aigües del Balneari d’en Porcar / 54 Laura Mora i López Tortosa, un patrimoni per descobrir / 56 Irene López i Favà

Memòria / 58 Amics dóna les gràcies a totes les persones que han col·laborat en aquesta publiciació. Tanmateix, les opinions que s’expressen en els articles no han de ser compartides explícitament per l’entitat i són responsabilitat exclusiva dels seus autors.

Publicació amb el suport de la Regidoria de Cultura, de l’Ajuntament de Tortosa.

Redacció Data 07 de juliol de 2016 a Tortosa.

Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa. www.amicsdelscastells.blogspot.com

www.facebook.com/AmicsdelsCastellsiNucliAnticdeTortosa @amicscastells

COORDINACIÓ: Gerard Climent García i Ramon Ruiz Fons DISSENY: Ramon Ruiz Fons CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Núria Matheu Gas

Torre Fullola, Tortosa.

Fotografia @amicscastells

Editorial Jordi Costea Balagué Arquitecte Tècnic Secretari de l’Associació Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa

Benvolguts socis, Voldria aprofitar l’avinentesa de l’edició d’aquest número de la nostra revista, per explicar alguns temes relacionats amb la nostra associació, així també com la visió de futur que des de la junta, volem que adoptem tots plegats.

En primer lloc crec que és important i de rigor, presentar-me a tots aquells socis/es amb les quals per diverses raons no he coincidit. El meu nom és Jordi Costea i actualment exerceixo en el càrrec de secretari de la nostra associació, “Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa”.

En segon lloc voldria fer una mica de balanç d’ençà que vam prendre possessió del càrrec l’actual junta, presidida pel Sr. Ramon Ruiz. Ens remuntem a l’agost de 2015. L’associació necessitava una nova junta i amb gent desconnectada de l’anterior, per tal de dinamitzar-la i poder oferir al soci una nova forma de fer activitats, un renàixer de la nostra entitat que fes d’ella una nova eina de divulgació, sensibilització i un mitjà per gaudir tots junts del patrimoni de la nostra estimada ciutat.

Però no vam poder dur a terme tant ràpid com haguéssim volgut aquesta idea, que sobre el paper quedava fantàstica. Diversos problemes relacionats amb la gestió i explotació de l’anterior seu (impagament de

lloguers, de serveis de llum i aigua, taxes, etc.), ens van fer dedicar esforços titànics a intentar salvar l’entitat d’una mort anunciada.

Sembla exagerat dir-ho així, però l’estat de comptes que s’havia generat de l’anterior seu, havia deixat l’entitat amb un deute voluminós, fins al punt que quasi ni ens veiem amb forces de poder salvar-la.

No obstant, amb perseverança, ganes i coratge, tots junts estem aconseguint tirar endavant aquesta associació. I per això, ja us haureu adonat que des de fa un temps hem augmentat el nombre d’activitats a la nostra entitat, senyal inequívoca de que podem per fi dedicar esforços en l’organització d’activitats i negociacions per salvaguardar el nostre patrimoni.

En tercer lloc, voldria fer-vos cinc cèntims de les activitats més importants que hem desenvolupat durant aquest temps. La darrera diada relacionada amb Fullola, poblat medieval situat a l’entorn de la Serra de Cardó. Aquesta potser ha estat l’activitat més vistosa de les que hem fet, i ens plau comunicar-vos que s’està duent a terme un treball conjunt amb l’Ajuntament de Tortosa per tal de protegir el conjunt íntegre del poblat de Fullola, que comprèn les edificacions civils, militars (torre i murades) i religiosa (església). A més, aprofitant el treball amb Fullola, s’està intentant catalogar altres edificacions de la serra del Coll de l’Alba i Cardó que puguin ser susceptibles de ser protegides, així

que si algun soci està interessat en donar un cop de mà i ajudar-nos en aquesta tasca, serà benvingut.

D’igual forma, si cap soci/a coneix algun element singular del patrimoni d’aquesta zona muntanyosa que consideri que té valor per ser protegit, ens ho pot comunicar per tal de incloure-ho a les negociacions.

Per últim, voldria aprofitar per destacar l’èxit de la XXI Diada organitzada aquest any, que va celebrar-se el 22 de maig a les Avançades de Sant Joan. Aquest any el tema a tractar va ser, per molts, un gran desconegut: el setge de 1708 a la nostra ciutat.

I la forma d’explicar-lo i visualitzar-lo també va ser poc convencional: Mitjançant una recreació històrica, amb l’exèrcit dels Miquelets de Catalunya que ens va oferir de primera mà una experiència realista del que fou aquest setge, on tots vam poder aprendre sobre el dia a dia en la vida que duien les tropes, així com el format de guerra que es portà a terme.

Espero que, a partir d’ara, tots gaudim de la nostra associació. I recordar que tothom està convidat a proposar i organitzar activitats relacionades amb el patrimoni a través de la nostra entitat.

Esperant que gaudim 20 anys més dels Amics dels Castells i del Nucli Antic, em vull acomiadar de tots vostès.

Presentació 3

20 anys d’Amics i les seves Diades 1996-2016

6 Amics dels Castells i Nucli Antic

Presentaciรณ 7

Fotografia NĂşria Matheu

DOSSIER VINT ANYS CENTRAL VINT VEUS

Dossier 9

La primera fotografia de Tortosa.

Ramon Ruiz i Fons Docent. Llicenciat en Belles Arts President d’Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa

Ací em pariren i ací estic.

I com que em passen certes coses, Ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.

Ací treballe i done besos.

Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.

Deu veritats i quatre mites.

A diferència d’Estellés a mi no em van parir ací, però AQUÍ ESTIC. Hi ha un dia, que és el teu primer cop, hi ha un dia que surts de la Universitat, agafes el cotxe i decideixes que aniràs a Tortosa, que estaràs un dia allà, que entraràs aquell territori que queda a l’abast de tothom, però que tots pontegem entre Barcelona i València.

A diferència dels parits aquí, els que venim ací tenim un primer cop, unes primeres impressions, unes primeres sensacions, les primeres curiositats i els primers dubtes.

També una primera fotografia, us haveu plantejat mai? Quan arribeu a un lloc aliè, que és el primer que fotografieu?

La meva primera fotografia va ser una diapositiva, d’aquelles que calia revelar, muntar en un marc i després projectar. A la mateixa, la Casa Pinyana, però llavors per a mi 8 Amics dels Castells i Nucli Antic

no era la Casa Pinyana, ni tan sols sabia qui era Pau Monguió, si la vaig captar va ser per el simple fet de copsar la bellesa de la mateixa, aprofundir en el seu coneixement va venir després en l’”Ací treballe i done besos” en l’”Ací agonitze i ací em ric”.

Amb el temps, les visites a aquellaquest territori que tant havia ignorat amb els meus viatges a Barcelona, es van multiplicar. I dels mateixos l’augment de curiositat i desig de saber, el per què? De tota aquella ignorància va sortir un projecte, ja fa sis anys, va començar de forma senzilla i planera, amb el temps ha anat agafant cos, projecció i força, de vegades el mateix me fa por, i a punt de matar-lo en diferents ocasions hem estat, però “Ací defense unes collites – Deu veritats i quatre mites” i així és com @TortosaAntiga continua sent una realitat.

Amb el projecte de Tortosa Antiga, vam començar a estimar el patrimoni de la ciutat, vam ser amants de la seva història i ens hem convertit en uns apassionats del territori.

Hem gaudit de presentacions, hem conegut gent generosa, hem xalat escoltant històries, hem rebut telefonades, escrit correus i sempre Tortosa s’ha mostrat oberta i generosa amb nosaltres i el nostre projecte,

per això volem agrair des d’aquí a tots aquells que saben qui són i que han col·laborat i ens han seguit des del principi, fent-nos estimar encara més, aquest tros de terra.

Es així com, finalment vam decidir estar ací. No va ser una decisió fàcil, però aquí estem! De tot això farà dos anys i amb la residència es va consolidar la col·laboració amb Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa.

Si el primer era un projecte virtual, el segon era ben real. Farà ara tot plegat un any que tres inconscients i prou idealistes ens vam fer càrrec d’una entitat, d’una associació, d’un col·Iectiu de gent, d’interessos, d’objectius, tot quan el nostre món coetani ens trasllada a tot el contrari, l’individualisme. No diré que ha estat un any fàcil, tot el contrari.

Durant aquest any, hem pres decisions difícils, complicades, hem anat gestionat l’entitat i retornant-la a la vida de mica en mica. En menys d’un any hem demanat confiança als nostres associats, els hem hagut que passar les quotes dos cops, vam tenir que tancar la seu del Portal dels Romeus a causa del deute generat...

Ara un any després l’entitat ha estat regenerada, ha celebrat el seu

Casa Pinyana - Pau Monguió, Tortosa.

Fotografia Ramon Ruiz Fons.

A diferència dels parits aquí, els que venim ací tenim un primer cop, unes primeres impressions, unes primeres sensacions, les primeres curiositats i els primers dubtes.

vintè aniversari, hem aconseguit reeditar la nostra revista, organitzat i col·laborat en més de 16 actes/ activitats/projectes, i més que seran! Ser el nou president d’una entitat com Amics dels Castells és tot un honor, una entitat que comença a ser històrica. Una entitat amb prestigi a les nostres terres, una entitat on el càrrec de president no és vitalici i cadascú de nosaltres li ha donat i donarà una nova visió i dinamisme, tot sempre en favor del patrimoni de la ciutat de Tortosa, un patrimoni que gaudim i que de mica en mica anem recuperant i fent nostre!

Vint anys, són molts anys! I per a un nouvingut és gairebé del tot impossible entendre l’esdevenir històric de l’entitat, fer-se càrrec de totes les victòries i fracassos de la mateixa.

Ara bé! Aquí estem i ara sí, defensarem les nostres collites, continuarem treballant per posar en valor el nostre patrimoni i la cultura ge-nerada a la ciutat. Amics no va ser creada per anar en contra de ningú, però sí per a crear inèrcies positives i constructives envers d’allò que cal preservar, així ens posicionem i així us esperem!

Per una ciutat digna i culta.

Dossier 9

20 anys en defensa del patrimoni Ferran Bel i Accensi Alcalde de Tortosa

Amics dels Castells està doblement d’enhorabona. En primer lloc per la celebració dels seus 20 primers anys de vida en defensa del patrimoni de la nostra ciutat. Però també per la recuperació d’aquesta capçalera editorial, quatre anys després de l’última edició, un referent en les publicacions sobre cultura i patrimoni al nostre país que hibrida molt bé la divulgació científica, la crònica, la reivindicació i la connexió amb la societat civil. La sortida de la vostra revista és, per tant, una gran notícia per a tots aquells que estimen l’arqueologia, el patrimoni i

Pont Ferrocarril, Tortosa.

Fotografia @amicscastells

la cultura en general, i el de la nostra ciutat en particular.

Malgrat la puntual absència d’aquesta publicació durant un temps, Amics dels Castells han continuat ben presents amb la celebració de diferents activitats al llarg de l’any, especialment la Diada dels Castells, que aprofita una jornada per fer una activitat lúdica i divulgativa apta per a tothom i que sempre registra una participació molt elevada, mostra evident del creixent interès de la ciutadania pel patrimoni que l’envolta. La representació dels

Miquelets a les Avançades, que vam poder gaudir el passat mes de maig, amb motiu de la XXI Diada dels Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa, va ser tot un èxit. Cal reconèixer el minuciós treball de recreació d’un campament del segle XVIII i de la batalla i posterior assalt a l’avançada, amb l’objectiu de posar en relleu les estructures militars modernes de la ciutat. Aquest tipus d’iniciatives són molt ben rebudes pel públic en general, però particularment pels més menuts, que tenen d’aquesta manera una entrada més fàcil al món de la història, i

Tortosa, amb més de dos mil anys d’història, té un patrimoni excepcional.

L’atribut “cruïlla de civilitzacions” no és casual, ja que la trama urbana del centre històric de la ciutat acumula un pòsit de les diferents cultures que han viscut i, en alguns moments, conviscut.

són les coses que fan gran la vostra entitat. A més, compartim el nou enfocament de l’entitat d’obrir-se molt més a la cultura en el seu concepte més ampli, malgrat que com és obvi el patrimoni ha de continuar tenint protagonisme.

Tortosa, amb més de dos mil anys d’història, té un patrimoni excepcional. L’atribut “cruïlla de civilitzacions” no és casual, ja que la trama urbana del centre històric de la ciutat acumula un pòsit de les diferents cultures que han viscut i, en alguns moments, conviscut. Actualment, des de l’Ajuntament, estem treballant en les excavacions arqueològiques de la façana fluvial de la Catedral, on els experts apunten la possibilitat de vestigis de notable importància de la Dertosa romana. Recentment, hem finalitzat les actuacions de rehabilitació del centre històric en el marc del Pla Integral del Nucli Antic (PINCAT), una inversió de 19 milions d’euros, que tenen continuïtat amb les subvencions municipals per a la millora i rehabilitació d’edificis de tot l’àmbit

del centre de la ciutat. També hem actuat en el call jueu, fent-hi treballs de sanejament i senyalització turística. Hem fet accessible la muralla del segle XIV, estem recuperant per a la ciutat el castell de Tenasses i hem aprovat el Pla Director de les Muralles. Que la cultura hagi estat un dels vectors de l’acció de govern municipal dels últims anys es visualitza segurament encara més amb la recuperació del Museu de Tortosa, a l’antic escorxador municipal, que s’ha convertit en epicentre per a la recuperació i dinamització cultural a la ciutat i al territori.

Tenir un patrimoni tan important ens obliga, com a administració, a mantenir l’esforç i l’interès en la seva defensa i recuperació. I en això estem. Però aquesta feina no és només de l’Ajuntament. Cal continuar implicant administracions i societat civil. Per aquest motiu cal felicitar Amics dels Castells i encoratjar-vos a continuar fent la labor de defensa i posada en valor del nostre patrimoni.

A seguir endavant!!!

Daniel Andreu i Falcó President del Consell Comarcal del Baix Ebre Tortosa té un dels recintes emmurallats més llargs i importants de Catalunya, inclòs dins la declaració de conjunt històrico-artístic del nucli antic de la ciutat. Es tracta de més sis quilòmetres de muralles construïts entre els segles X i XVIII i que van tancar el perímetre de l’antiga ciutat en diferents períodes històrics. Probablement aquesta gran extensió de muralles que han sobreviscut als nostres dies ha fet difícil, per la gran inversió que necessita, la intervenció que tots hauríem desitjat.

L’Associació d’Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa, creada ara fa 20 anys, va nàixer en uns moments en què el recinte emmurallat no només patia un estat

de degradació crònic sinó que a més restava en l’oblit i en un estat d’abandonament immerescut.

Transcorregudes dues dècades, podem afirmar que la creació d’Amics dels Castells va significar en aquell moment un punt d’inflexió. Des del primer dia, el treball de conscienciació fet per aquesta entitat sobre la necessitat de recuperar aquest patrimoni va calar en la societat tortosina i també en la de la comarca del Baix Ebre, i per extensió en els governants.

Al cap de 20 anys veiem que no tot està per fer. S’han fet nombroses intervencions que han tornat a posar en valor aquest ric patrimoni històric. S’han recuperat les Avançades del Castell de Sant

Joan, s’han fet actuacions al fortí d’Orleans, s’ha intervingut en la muralla i torre del Celio, i més recentment la intervenció a la plaça del Rastre ha donat més visibilitat al pany de muralla medieval del segle XIV. Al cap de 20 anys tots estimem més encara aquest patrimoni d’una ciutat que, en algun moment de la història, tots els ciutadans del Baix Ebre en vam formar part. I aquest sentiment que tenim ara és gràcies, en part, a aquest treball reivindicatiu i alhora divulgatiu que ha fet l’Associació Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa.

Per molts anys i a seguir endavant!!!

20 anys dels Amics dels Castells Víctor Cervera Queral President fundador d’Amics dels Castells Voldria aportar el meu granet d’arena en aquest 20è aniversari de la nostra Associació. Felicitant al nou equip directiu, encapçalat per Ramon Ruiz Fons per tenir el coratge de continuar amb la tasca que farà vint anys vàrem començar. Són aquests moments difícils on l’esperit associacionista no passa pels seus millors moments, així que coratge!

12 Amics dels Castells i Nucli Antic

1997. Neteja popular dels Castells.

Fragment portada de la Veu del Baix Ebre.

Tortosa: Casa Nostra Jordi Mulet Baubí Historiador, Professor, Guia Turístic i estudiant del Màster de Gestió Cultural

Durant cinc anys, vaig estar estudiant a la Universitat de Barcelona, quatre anys pel grau d’Història i un pel Màster de Professor, i exceptuant quatre caps de setmana, en divendres sempre tornava cap a casa, i com més aviat millor. Quan arribava a Tortosa, la meua ciutat, l’admirava com si mai l’hagués vist i em fascinava tot allò que veia -això que no feia ni cinc dies que havia marxat, però ho mirava amb més sentiment, amb nostàlgia-.

Un dels motius pels què em vaig decidir a estudiar Història va ser aquest, m’encanta la meua terra i en volia saber molt més sobre ella, per saber d’on venim i donar-ho a conèixer. Tot i que jo sóc partidari de que no ens hem de relaxar i viure del passat, hem d’aprendre de temps pretèrits per aconseguir un futur millor; i molts cops crec que la història ens pesa i ens gronxem en el passat, i no crec que sigui la millor opció per créixer com a ciutat, hem de mirar endavant si volem ser un referent.

Quan estava acabant els meus estudis a la capital catalana se’m va donar l’oportunitat de treballar de

guia per Tortosa. Per a mi va ser una gran ocasió, ja que podia explicar i ensenyar la meua ciutat a turistes i a molta gent d’aquí que desconeix molta història local. Per una banda, és molt sorprenent que molts de tortosins i tortosines desconeixen molta història seua, per això potser molt cops no valoren tot allò que hi ha al seu voltant; potser si ho coneguessin més i millor, el patrimoni i la història local l’apreciarien més. Jo tinc companyes i companys de la meua edat que diuen que Tortosa no té res i prefereixen anar-se’n a Barcelona –i fins i tot algun quan torna ha perdut lo parlar nostre!-. Aquests casos em donen molta ràbia. Llavors intento invitar-los a vindre gratuïtament a fer una visita per Tortosa per intentar-los canviar d’opinió. La majoria de vegades canvien la visió respecte la ciutat.

Tot i que, entenc que Barcelona té molts atractius que natros ara per ara no podem oferir, però hem de lluitar per reivindicar-nos com a re-ferent del sud de Catalunya i no oblidar que històricament hem estat molt importants.

Per què no podem tornar a ser-ho?

I per altra banda, quan vénen forasters, d’arreu de Catalunya i d’Espanya, la majoria que jo porto són de la tercera edat, es queden sobtats de tot allò que veuen; això que vénen molt limitats de temps, i crec que seria bo que estiguessin més temps a la ciutat per poder visitar-la més i millor i així també deixar-hi més benefici. Majoritàriament la coneixen poc i per a mi és un autèntic plaer poder ensenyar-los-hi casa meua.

Moltes vegades, gent del grup i responsables d’aquests que no havien estat a la ciutat des de fa més de deu anys, em diuen que la veuen millor, sobretot més neta i arreglada la part del Casc Antic, cosa que m’alegra molt. Però, per altra banda, molts també em comenten l’estat de moltes de les cases de la part antiga de la ciutat. Entenc la situació econòmica quina és, que hi ha molta feina i que se n’ha fet molta, però com durant una època es va deixar degradar tant, tornar a rehabilitar-ho costar molt; però s’ha de potenciar i donar a conèixer el barri antic tortosí, no només als de fora, si no també als d’aquí, aquest barri ha estat l’epicentre de la nostra història i no l’hem de deixar perdre, és cosa de totes i tots!

Finalment, voldria recalcar la idea que a la gent li agrada molt la ciutat i tots em diuen que l’hem d’explotar més, que tenim al nostre costat un seguit d’oportunitats bestials per créixer i convertir-nos en referent al territori. Entre totes i tots hem de veure el sector cultural com un àmbit amb moltes oportunitats de futur, no com una pèrdua diners. Però insisteixo, entre totes i tots hem de reivindicar allò que ens identifica com a ciutat i territori, començant per apreciar tot aquell patrimoni material i immaterial que tenim al nostre voltant.

Un dels problemes històrics de la decadència del nostre territori i ciutat ha estat el de tancar-nos en banda. Aprenem dels errors de la història.

Avançades de Sant Joan, Tortosa.

Fotografia: Aeris Pixel Dossier 13

Es pot ser amic d’un castell?

Dolors Queralt i Moreso Llicenciada en Humanitats. Mestra i Regidora de Cultura a l’Ajuntament de Tortosa Des del primer moment en què vaig sentir parlar dels Amics dels Castells, totes les notícies que n’he tingut, sempre han estat vinculades amb l’interès, la difusió i la protecció del patrimoni històric de la nostra ciutat, especialment de les muralles, els castells i les fortificacions que coronen la mirada a la ciutat, des de l’altra vora del riu Ebre.

Ara ja en fa vint anys que us dediqueu a fer camí, i amb aquesta revista preteneu celebrar-ho.

Des del meu càrrec de regidora de cultura, no puc més que agrair i reconèixer aquest treball en el doble sentit que s’està desenvolupant: d’una banda com a esperó per a totes aquelles administracions o particulars, que poden i han de tenir present el manteniment d’aquest patrimoni i la seva conservació.

També però, i no menys important, per la vostra tasca de divulgació i pedagogia didàctica envers la ciutadania de totes les edats, perquè ja sabem que: “ no es pot estimar allò que no es coneix”.

Cada pas que heu donat, Amics dels castells, en les vostres visites passejant per les Muralles, pel Fortí, pel Castell de Tenasses, pel Call Jueu, pel Casc antic, per Fullola...., ha estat en favor del patrimoni de la ciutat, i tant de bo siguin molts més.

Les pedres ens parlen....Patrimoni, les cançons ens emocionen... Música, els llibres ens ensenyen....Literatura la parla ens agermana.....Llengua.

I la cultura ens fa més grans.

Darrera de cada una de les entitats i associacions culturals de la nostra ciutat, hi ha la voluntat de contribuir a treballar per algun d’aquests àmbits, en definitiva, de treballar per la ciutat i pel País.

Enhorabona Amics dels Castells per la feina que heu fet fins ara, però sobretot per la que fareu a partir d’ara i en un futur proper.

14 Amics dels Castells i Nucli Antic

Darrera de cada una de les entitats i associacions culturals de la nostra ciutat, hi ha la voluntat de contribuir a treballar per algun d’aquests àmbits, en definitiva, de treballar per la ciutat i pel País.

#20anysdAmics Dra. Mònica Sales de la Cruz Professora del Departament de Filologia Catalana de la URV 20 anys. 20 anys donant a conèixer el nostre patrimoni i donant valor i divulgant el ric tresor que la ciutat de Tortosa té. Felicitats! I és que el nostre municipi amaga valuosos indrets que cal donar a conèixer a la ciutadania i que cal difondre, perquè posseir un dels recintes emmurallats més importants de la Península Ibèrica és un privilegi que pocs tenen. El patrimoni s’ha de gaudir i gràcies a entitats com la vostra això és una realitat a Tortosa, ja que oferiu activitats per a un ampli ventall de públic. Fer balanç de 20 anys deu costar i fer un llistat de totes les activitats que heu dut a terme deu costar més encara, però heu de mirar enrere per veure què heu fet, sobretot per poder així projectar la mirada cap al futur amb il·lusió i ganes de continuar contribuint a la difusió de la cultura patrimonial.

Així projectar la mirada cap al futur amb il•lusió i ganes de continuar contribuint a la difusió de la cultura patrimonial.

Us encoratjo a seguir donant visibilitat al patrimoni tangible i us animo a fer visible el patrimoni intangible, també. Aquell que no es pot tocar, però que és viu entre nosaltres. Us imagineu quantes llegendes, quantes rondalles, quantes anècdotes... s’han degut explicar al llarg del recorregut d’aquestes imponents muralles que ens acompanyen cada dia? Segur que entre passejades i entre explicacions arquitectòniques, històriques, religioses, etc. han ressonat entre aquestes parets els personatges més coneguts del nostre inventari literari oral, i segur també que s’ha sentit la bonica història del nostre heroi Rufolet, que salvà Rubí i amansà una fera: la nostra estimada cucafera.

Per la cultura, pel patrimoni i per la identitat.

Per molts anys, Amics dels Castells!

La Cucafera.

Fotografia @amicscastells

Tortosa, davant la ineludible gestió del seu patrimoni cultural Antoni López Daufí Arquitecte

No crec pecar d’optimisme si admeto que, d’un temps ençà, s’han produït avenços estimables pel que fa al coneixement i a la consideració social del patrimoni cultural de Tortosa. Amb major o menor encert -i amb l’impagable voluntarisme de la societat civil- s’ha vingut actuant sobre aquest testament la qual cosa és prou meritòria si observem la postergació i la incúria que ha hagut de suportar.

Malgrat aquesta esperançadora constatació, cal insistir en que el repte fonamental rau en la seva conservació la qual no s’esgota amb la decisió inicial de protegir-lo administrativament sinó que exigeix la seva perdurabilitat material i, si de cas, també la immaterial.

Conservar el patrimoni no significa deixar-lo tal i com està, immobilitzar-lo. Conservar vol dir gestionar-lo atenent la seva naturalesa fungible, el seu caràcter dialèctic i la seva càrrega simbòlica. Més enllà de complimentar les preceptives tasques burocràtiques, la gestió cultural permet planificar, controlar, documentar i divulgar el patrimoni.

També, sotmetre’l a revisió i actualitzar-lo; posar-lo a disposició de la gent; mantenir-lo allunyat de les hostilitats polítiques.

Tot i constituir un ingent tresor ciutadà, el patrimoni tortosí (els béns culturals) encara no ha trobat cartera específica o adscripció explícita en cap regidoria del cartipàs 16 Amics dels Castells i Nucli Antic

municipal. Aquesta circumstància provoca que les responsabilitats en aquest àmbit quedin amagades o, fins i tot, eludides. De moment, encara que es tracti de dos conceptes relacionats però no coincidents, cal sospitar que el benvolgut (?)

Patrimoni acabi trobant refugi sota el magnànim i disputat mantell de l’àrea de Cultura.

Per fer front a aquest requeriment gestor, Tortosa ja està trigant massa a endegar un ens d’abast municipal d’on surtin els criteris i les opinions solvents per actuar en defensa de la seva herència secular. Un ens -digueu-li regidoria, oficina, síndic, agència o observatori- habilitat per tractar el Patrimoni amb criteris professionals i que serveixi, també, per visualitzar la sensibilitat i el respecte que ens ha de moure per salvaguardar-lo. Un organisme a qui encomanar-li, per exemple, la negociació amb les companyies de serveis del traçat de les instal·lacions en el conjunt històric; la coordinació de la desitjada candidatura de Tortosa a Patrimoni de la Humanitat; aconseguir subvencions per intervenir en el recinte emmurallat; l’elaboració d’un inventari sobre el patrimoni rural del terme i la posterior generació de recursos educatius sobre el mateix; emprendre actuacions urgents per salvar el modernista llac del xalet del pintor Arasa; l’assessorament sobre la bondat i l’emplaçament de les escultures en l’espai públic; emetre

Tot i constituir un ingent tresor ciutadà, el patrimoni tortosí (els béns culturals) encara no ha trobat cartera específica o adscripció explícita en cap regidoria del cartipàs municipal.

Fossat Fortí d’Orleans.

Fotografia Antoni López Daufí

informes vinculants sobre els béns locals (BIPCC); el pronunciament en situacions de conflicte referents al patrimoni; elaborar un reglament d’usos en els elements patrimonials; etc...

més vàlides. Mentre això no arribi, continuarem alimentant les discussions vaporoses, la crítica infundada i l’especulació urbana, i assistint irremeiablement a la seva temptadora instrumentalització política.

Cal dir, també, que aquesta necessitat de gestió patrimonial ha estat històricament reivindicada, de forma àrdua i pactada, pels Amics dels Castells, una associació capdavantera en valorar el Patrimoni i en detectar la seva rendibilitat social i econòmica. Municipis amb menys pedigrí patrimonial però, segurament, amb més resolució i nervi que Tortosa, ja van donar aquest pas. Aquí, en canvi, no ens acabem de creure el nostre Patrimoni i ens limitem a actuar-hi apressats, generalment quan la seva inexorable degradació física frega la tragèdia, quan el conflicte d’interessos ja ha esclatat o quan algú, des de fora, ens el qüestiona.

És obligat puntualitzar que aquesta indefinició en la gestió no és pas d’ara sinó que ve de lluny i que, volgudament o inconscient, l’hem arrossegat des de la recuperació dels consistoris democràtics. Sembla com si l’aparent provisionalitat dels seus mandats no lligués amb el recorregut longeu que cal procurar a aquests tipus de béns transgeneracionals; com si, desbordats per la intrínseca complexitat d’actuar en el Patrimoni, no encertessin a posar el fil a l’agulla. Això o que els nostres governants no són prou conscients de les obligacions que adquireixen com a marmessors de la memòria col·lectiva. Sigui com sigui, aquesta suposada dificultat els hauria d’empènyer a trobar-hi una solució satisfactòria. La gestió explícita i professional del patrimoni cultural tortosí no hauria de posposar-se més, entre altres raons perquè l’aposta per l’oci cultural sembla ser una de les poques sortides de futur que pot emprendre aquest desemparat indret del sud de Catalunya afectat, com tots, per la globalització externa però amenaçat, com pocs, per la indolència interna.

Molt sovint, als ciutadans ens assalta la sensació de que aquesta riquesa que eixampla el nostre compte corrent no s’està administrant tal i com caldria fer-ho amb una deixa d’aquesta magnitud i procedència. Moltes de les polèmiques que freqüentment l’envolten es podrien evitar tot exercint una adequada tutela patrimonial adreçada a trobar les decisions col·lectivament

Gegant que es desperesa Jesús M. Tibau Escriptor

Absis de la Seu de Tortosa.

Fotografia: @amicscastells

Arribo a Tortosa a finals dels anys vuitanta, per amor, i per això la ciutat em rep amb la millor de les abraçades. Jo sóc jove i senzill; Tortosa, orgullosa i antiga.

Però ens caiem bé des del principi, tot i que la meva capacitat de raciocini es veia emboirada pels efluvis del cor.

No ens coneixíemem gaire. Tot i l’escassa distància en línia recta, la geografia la separava del meu racó dalt del Priorat. L’Ebre i els tarongers eren quasi l’única referència.

I a mesura que la conec, a cada pas que m’endinso en vells carrers i solemne història, me l’estimo més.

De vegades hi camino de puntetes, per no trencar-li el son: els gegants adormits sempre em desperten tendresa. La seva aparent grandiositat mostra rastres de feblesa. Descobreixo panys de muralles assetjats per l’oblit, herbes que pengen de llocs inverosímils, pedres que rodolen sense rumb. Les parets del barri antic mostren ditades dels anys i la gent. Estimo els seus palaus i pous, les batalles perdudes, els segles congelats. Ferida per l’oblit, escolto la ciutat antiga com gemega en silenci.

Com dic al fragment d’un dels meus contes, que Montse Castellà va saber encaixar en una de les seves cançons més conegudes, “Per algú que ve del Priorat, acostumat a una paisatge on després d’un turó sempre en ve un altre, trobar-se amb la plana que travessa l’Ebre és com un miracle”.

I contemplo la plana des de dalt del Parador, o encimbellat a les Avançades de Sant Joan. Sóc un soldat humil; les meves armes: les paraules i el cor.

Miro el gegant com intenta despertar-se, com estira els braços per espantar les restes de la nit, com es renta la cara amb destresa oblidada. I penso com podré ajudar-lo amb el meu braç senzill i prim.

18 Amics dels Castells i Nucli Antic

Les parets del barri antic mostren ditades dels anys i la gent.

Estimo els seus palaus i pous, les batalles perdudes, els segles congelats. Ferida per l’oblit, escolto la ciutat antiga com gemega en silenci.

Camins Irene Prades i Ginovart Directora de la Biblioteca Marcel•lí Domingo La nostra aposta, i ara permeteu-me ser agosarada en referir-me a la de les dues entitats, és clara: pintar de color el casc antic i el patrimoni per a que sigui visible.

La troballa arqueològica o el manuscrit medieval. La ceràmica blava o l’incunable. Apadrinar monuments o projectes com el de Vincles en els que els més grans llegeixen contes i narren històries als més menuts. Sis quilòmetres de muralla o muntanyes de llibres que resten provisionalment oblidats entres les prestatgeries de sales fosques. Conscienciar els ciutadans de la importància del patrimoni o mentalitzar les famílies dels avantatges de la lectura. Concursos de pintura ràpida sobre els monuments de la ciutat o concursos de microrelats. Netejar camins, dreceres i indrets que algun dia foren de llegenda o preparar l’alumnat de secundària de cara al treball de recerca. Una visita guiada al Mas del Bisbe o una ruta literària de Cristòfol Despuig. La gran fortalesa de Tenasses o el baluard de la Biblioteca.

Podem trobar les petjades que hom va deixar al call jueu de Tortosa fent una passejada organitzada amb motiu d’una celebració o cercar fets ocorreguts en aquella època a través del llibres que ens expliquen històries. Celebrarem el tricentenari de la Guerra de Successió amb la XIX Diada tal i com ho vam fer al 2014 o consultarem al catàleg la nombrosa bibliografia que tracta específicament de la incidència d’aquest conflicte a Tortosa. Viatjarem des del Mas del Bisbe (islàmic i cristià) fins la casa Gasol (colonial) o ens traslladarem per espais infinits i èpoques diverses a través de les llegendes i narracions que ens expliquen els llibres.

En qualsevol cas, triem el que triem, de totes aquestes maneres farem fortuna, conquerirem nous territoris, comprarem artesania autèntica, aprendrem a viure, recuperarem essències, descobrirem nous mons, assaltarem fortaleses i crearem lligams indissolubles. Serem el personatge que sempre hem volgut ser perquè viatjarem entre el passat i el futur sense perdre la referència del present.

Dues cares aparentment molt diferents però si ens hi apropem amb deteniment les trobarem ambdues a la mateixa moneda de les activitats culturals, lúdiques i reivindicatives. Dos camins paral·lels. Revitalitzar el patrimoni, treballar per recuperar la història, reviscolar la memòria. Fer ciutat i fer cultura.

20 anys i 10 anys. Els Amics dels Castells i la Biblioteca Pública Marcel·lí Domingo de Tortosa. El doble de tot o el doble de no res si no continuem treballant, si no perseverem en l’intent de conservar per avançar, de conèixer per a saber, de saber per a ser. La il·lusió per bandera que ens empenta cada dia a continuar el camí (o a buscar-lo) enfront l’immobilisme dels qui no es plantegen mai res o d’aquells que aposten per altres causes.

La nostra aposta, i ara permeteu-me ser agosarada en referir-me a la de les dues entitats, és clara: pintar de color el casc antic i el patrimoni per a que sigui visible per a tothom i omplir de lletres les parets que ens separen de tal manera que, un cop llegides, ens facin adonar que no som tan diferents.

Enhorabona a una entitat entranyable. Per molts anys.

Dossier 19

Òmnium Ebre i Amics dels Castells, valors compartits Josep F. Moragrega Expresident d’Òmnium Ebre Amics dels Castells va ser fundada fa 20 anys amb l’objectiu de reivindicar la recuperació del patrimoni històric del municipi de Tortosa i Òmnium Cultural va tenir la seva primera agrupació a Tortosa ja fa més de 40 anys per contribuir a l’Ebre i des de l’Ebre a enfortir la llengua, la cultura i el país, cosa que no podríem fer si deixéssim de banda el patrimoni històric. Compartim, per tant, valors i em consta que també compartim socis i sòcies que contribueixen amb la seva generositat a fer realitat el treball que duem a terme en el dia a dia, com una mostra del que pot fer la societat civil organitzada per empènyer les institucions en la direcció que com a ciutadans volem avançar.

I els monuments del municipi de Tortosa ben bé mereixen tot l’esforç que hi puguem dedicar ciutadans, entitats i institucions, ja que estem davant d’una urbs bimil·lenària que conserva elements patrimonials de totes les grans civilitzacions que han estat presents a la península ibèrica.

La ocupació humana continuada d’un mateix territori durant un període tan llarg de la història ens deixa una gran riquesa, alhora que una gran responsabilitat i una situació molt complexa de gestionar.

Les necessitats de les generacions presents i futures s’han de compaginar amb la conservació del testimoni material d’aquells que ens han precedit. No és una fita fàcil d’aconseguir, ja que requereix d’una bona planificació, un equilibri raonable i raonat dels objectius a assolir i, sobre tot, molts recursos.

Recursos que sempre resulten escassos i que obliguen a prioritzar i a no poder atendre tots els projectes que caldria dur a terme. I és bo que en aquesta priorització la ciutadania i les entitats sectorials 20 Amics dels Castells i Nucli Antic

Pas de ronda, muralla de Remolins.

Fotografia: Ramon Ruiz i Fons.

Malgrat tot, podem dir que Tortosa encara està en bones condicions per ser una de les ciutats monumentals més importants de Catalunya i del Mediterrani, si s’encerta en l’aposta per un model de gestió eficient i eficaç.

especialitzades tinguin veu i siguin escoltades a l’hora de prendre les decisions sobre una matèria tan delicada. Malauradament, això no sempre és així i aquest és un camp en el que hem de continuar treballant per aconseguir el reconeixement merescut.

Malgrat tot, podem dir que Tortosa encara està en bones condicions per ser una de les ciutats monumentals més importants de Catalunya i del Mediterrani, si s’encerta en l’aposta per un model de gestió eficient i eficaç. Algunes de les actuacions dutes a terme els darrers 20 anys han posat de relleu el seu potencial i han aconseguit posar en valor elements patrimonials que han esdevingut motor de desenvolupament cultural i econòmic. Fer que el patrimoni generi riquesa, ja sigui material o immaterial, és la millor manera de garantir-ne la seva recuperació i manteniment. Això és el que el converteix en un veritable patrimoni, deixant enrere l’estadi de runa.

Equipaments com l’Escorxador, el conjunt catedralici, els Jardins del Príncep o els Reials Col·legis, junt amb l’acció de recuperació del nucli antic, són exemples que s’afegeixen als dels altres pobles del municipi.

Malgrat puguin generar alguna controvèrsia lògica en una societat plural, expliquen el guany en edificis destinats a usos culturals i espais que atreuen a visitants i turistes ajudant a la ciutat en un difícil procés de recuperació després d’una crisi devastadora que encara no ha fet net. I encara queden molts elements per recuperar, així que continuarem treballant junts a favor del patrimoni i del desenvolupament cultural i econòmic de Tortosa, llegat de tots els ebrencs i de tots els catalans.

A través d’uns altres ulls: Paisatge i literatura

Xell Aixarch Llicenciada en humanitats i tècnica de la Biblioteca Marcel•lí Domingo de Tortosa De sempre, les propostes culturals d’una ciutat són tan variades com mirades s’hi vulguin fer. El cas de Tortosa, no n’és una excepció.

ció perquè, a part de posar en valor el patrimoni literari d’un lloc concret, ens permet fer una mirada ben diferent al territori que ens envolta.

Un professor meu deia que Tortosa és una de les poques ciutats que podria explicar la història sencera de la Península Ibèrica però, malauradament, no tothom ho creu així.

Hem de ser els de casa, els primers en impulsar el nostre territori i amb ell tot el seu potencial patrimonial, cultural i turístic, però per fer-ho, cal abans conèixer-lo i estimar-lo.

En el cas de Tortosa, sota l’ombra de Vergés, es barregen història i literatura, vivència i record, identitat i territori, i de la mà de Gerard Vergés ens endinsem per conèixer de més a prop una ciutat que ja no existeix però que encara podem resseguir per tot arreu, i que a través del text, ens arriba sense filtres, directament.

Per això quan, des de la Biblioteca Marcel·lí Domingo, se’m va oferir la possibilitat de materialitzar una ruta literària sobre la figura de Gerard Vergés, vaig acceptar el repte de seguida. Recordo la meva sorpresa quan vaig descobrir que el farmacèutic Gerard Vergés, Don Gerardo -l’exprofessor de Química de la UNED- i l’autor de L’ombra rogenca de la lloba que per aquells dies Manel Ollé ens recitava a classe, eren la mateixa persona. Manel sempre deia que calia reivindicar-lo no com a autor local –que també-, sinó per ser una figura cabdal de les lletres catalanes contemporànies, i la ruta literària es presentava com una bona manera de fer ressonar el nom de Gerard Vergés.

La ruta ens obre les portes de l’antic Hotel Siboni, al centre neuràlgic de la ciutat, deixant al descobert –no sense certa nostàlgia-, el luxe i refinament que el caracteritzaven; però també ens mostra la cara més crua de la Tortosa “assetjada, bombardejada i literalment destruïda” pels atacs de l’aviació feixista durant la Guerra Civil. De la mà de

Darrerament, arreu del territori, s’estan promovent iniciatives que pretenen difondre el patrimoni d’una manera diferent. El públic reclama tenir un paper més actiu i passar de ser espectadors i mers consumidors de cultura, a experimentar-la en primera persona i viure’n experiències pròpies carregades de sensacions.

La proliferació, entre altres, de les rutes literàries va en aquesta direc-

De la mà de Vergés descobrim un riu “antic, entre canyars, domèstic” mentre podem veure com els últims rajos de sol s’emmirallen damunt l’aigua de l’Ebre.

Vergés descobrim un riu “antic, entre canyars, domèstic” mentre podem veure com els últims rajos de sol s’emmirallen damunt l’aigua de l’Ebre un capvespre qualsevol d’estiu. I entre lectura i lectura, entre edificis, rius i records, i gairebé sense adonar-nos-en, tot pren una altra dimensió. Literatura i paisatge es fonen i es confonen harmònicament, i només quan això passa els textos es fan paisatge i s’alcen davant nostre palpables, gairebé corporis; i a la vegada, l’entorn s’humanitza i ens fa vibrar a través del text.

Viure la història en primera persona i poder posar-l’hi noms i cognoms, i a la vegada, poder-hi vincular una emoció, ens dóna una vivència més perdurable en el temps que la simple contemplació. És per això que la ruta literària és una bona eina per donar a conèixer l’entorn, perquè el fil conductor són uns textos viscuts en primera persona amerats d’emoció que arraconen l’objectivitat freda i distant i donen pas a la subjectivitat de l’individu que s’emociona i sent. Quan el paisatge i la literatura es donen la mà es produeix una simbiosi perfecta que no deixa indiferent i és precisament aquest, l’efecte que cal buscar quan donem a conèixer el nostre territori.

Dossier 21

L’essència Guanyabens Gerard Climent i García Historiador Ja des de ben jovenet vaig tenir clar que volia estudiar història. Llegia llibres d’historiadors locals, que descobrien una Tortosa que ben poca gent coneixia, professionals de la història que rescataven capes enterrades d’una ciutat que s’havia de rascar per treure a la llum i que, potser era ben visible a la llum del dia però que, malauradament, molts cops passava desapercebuda. És clar que per un futur estudiant d’història, una ciutat mil·lenària (i encara més enllà) com Tortosa oferia tot un món de possibilitats. Tot creuant el Pont de l’Estat, imaginava mil refregues militars pel turons tortosins.

Imaginava homes de negocis que venien de València pels camins o d’altres que marxaven de la ciutat, encomanant-se a les creus de terme extramurs. Imaginava una ciutat canviada i diferent de l’actual, que vivia abocada al riu i al seus ritmes. Una ciutat de palaus i muralles imponents, vigilada per quarters i baluards, que formaven part de la vida quotidiana de la gent.

Els arxius, com ha afirmat algun historiador, no s’acaben mai. Són fonts que esperen ser rescatades del seu son per descobrir-nos algun detall, per mínim que sigui, del fluir d’una ciutat (en el nostre cas) al llarg del segles. És aquesta, la feina dels historiadors, que han donat a conèixer la ciutat soterrada i molts cops modificada. Perquè, qui no ha sentit dir mai que a Tortosa no hi ha res al seu lloc?

Però no solament hi ha els arxius i els historiadors, que fan una feina magnífica. El triangle el podríem completar amb el món associatiu. I és aquí on entra de ple els Amics dels Castells, que vaig conèixer tot essent un estudiant de batxillerat. La trajectòria dels Amics era brillant, amb totes aquelles reivindicacions i aquell seguit d’accions dutes a terme per l’entitat, que em van deixar impressionat. Em vaig fer soci al moment.

Hom pot comparar els Amics amb la tasca duta per Abril i Guanyabens a cavall dels segles XIX i XX. Un arquitecte d’un món canviant, capficat per recuperar el patrimoni d’una ciutat en un context gens favorable. I és que Guanyabens, iniciador de l’arqueologia tortosina i fundador del primer Museu de Tortosa va haver de ser tenaç per mantenir les moltíssimes troballes arqueològiques, per petites i poc interessants que fossin (com un simple trosset de ceràmica). En 22 Amics dels Castells i Nucli Antic

Els Amics. I és que quan em refereixo a ella la nombro així, els Amics.

les moltes trifulques polítiques de la ciutat de la època, on fins i tot caigué en desgràcia algun cop, moltes de les seves troballes van acabar al riu por no gozar de una perfecta integridad i moltes de les pedres que va trobar van acabar polint-se, ja que com ell mateix sostenia, les autoritats competents de l’època consideraven moltes d’aquelles troballes com a cachivaches y de escaso valor, fet que provocà enormes maldecaps a l’arquitecte-arqueòleg fins al punt de prendre la determinació d’emportar-se molts d’aquells objectes cap a casa per resguardar-los.

Vivim temps molts diferents als de Guanyabens. Però l’anhel no ha canviat ni un bri. La ciutat antiga es conforma de grans construccions que tothom percep, però també de petits trossets de ceràmica o de podis romans escapçats i imperfectes (per citar-ne alguns exemples) que hem de rescatar i mantenir. El Museu que un dia fundà Guanyabens és un exemple ben clar, amb el seu fons ple d’aquestes obres que potser no tenen cap contingut estètic però sí històric i arqueològic. També n’és un exemple l’arxiu, ple de documents històrics, atresorats com el que són: autèntics tresors. Però també n’és un exemple l’entitat de la que orgullosament en formo part, els Amics. I és que quan em refereixo a ella la nombro així, els Amics.

Els Amics de la ciutat, del seu patrimoni i de la gent que l’estima. Els Amics, on he trobat una gent amiga, incansable, que recull el maldecap de Guanyabens i el fa seu, que vigila, dóna a conèixer i estima el patrimoni que la nostra ciutat guarda.

Els Amics, que volem rescatar la ciutat en blanc i negre, per donar-li color.

Tortosa, plaça forta Albert Curto Homedes Director Arxiu Comarcal Baix Ebre

El sistema defensiu de la ciutat de Tortosa té, cal insistir-hi, un gran valor. I no és tant (que també) pel fet dels notables i quantiosos testimonis conservats sinó per la seva diversitat, complexitat i estructura orgànica malgrat ser el resultat d’un ampli interval constructiu de deu segles.

A diferència d’altres complexos militars històrics que responien a una programació i a un esquema dissenyat prèviament, en el cas tortosí, a més de solapar-se estructures pròpies d’èpoques dispars, és el fruit experimental de les necessitats i dels errors defensius. Cada conflicte bèl·lic en el que es va veure immersa la ciutat, que, també cal dir-ho, en van ser uns quants, va aportar la millor lliçó per corregir seguidament els punts febles. S’ha tractat doncs d’un sistema empíric a on, en lloc de refer els elements anteriors obsolets s’hi ha afegit de nous, tot intentant vertebrar-los a fi

de presentar una plaça forta cohesionada.

L’exemple més clar del que estic dient és la constatació de la incorporació progressiva dels turons propers al sistema defensiu en veure la desprotecció del nucli inicial. Cadascun dels baluards i forts que s’hi anaren afegint des del segle XVII en els promontoris veïns del baluard per excel·lència que és el castell de la Suda el que intentaren era precisament protegir el sector est a redós del vessant de la serralada del Coll de l’Alba i aquells espais que havien estat especialment vulnerables en els combats anteriors se’ls cobria doblement. Està clar, també, que aquesta evolució anava paral·lela a l’evolució de l’armament ofensiu.

Les característiques pròpies del relleu i d’altres elements geogràfics, com el riu i els barrancs; les transformacions en els plantejaments defensius i ofensius militars i la

pràctica experimental van anar teixint un sistema orgànic però heterodox. Caldria fer un estudi seriós per saber avaluar si, ateses les circumstàncies, aquesta aposta va ser eficaç o no, si cada afegitó va significar només una solució a mitges i si potser s’hagués hagut de plantejar solucions més integrals, però el que sí que és evident que ara aquesta solució, justament per la seva diversitat, ens aporta una gran riquesa d’estudi i patrimonial.

Crec que quan es reivindiquen i es difonen “les muralles i castells” de Tortosa ens quedem més en l’aspecte anecdòtic com el dels quilòmetres que ocupen i, en canvi, poc es diu del concepte de conjunt i sistema dispar i integrat alhora, com tampoc es posa l’accent que comptem amb exponents del segle X, XIII, XIV, XV; XVI, XVII, XVIII i XIX. Tota una classe pràctica a l’abast de tothom.

Quan es reivindiquen i es difonen “les muralles i castells” de Tortosa ens quedem més en l’aspecte anecdòtic com el dels quilòmetres que ocupen i, en canvi, poc es diu del concepte de conjunt i sistema dispar i integrat alhora.

Avançades de Sant Joan.

Fotografia: @amicscastells

Estat del Patrimoni de la Ciutat Dídac Gordillo Bel Arquitecte

Encara que no cal que repetisca el que tothom diu quan se parla del Patrimoni de la Ciutat, sí que cal fer un preàmbul i expressar la seua immensitat, d’una gran riquesa, i de variades èpoques i estils. Cal fer esment especial al patrimoni religiós, amb la Catedral al capdavant, un exemple d’edifici gòtic meridional que és com un gran manual de l’art gòtic religiós, amb elements renaixentistes, barrocs i neoclàssics que s’han anat afegint a l’obra medieval. També tenim el conjunt dels Reials Col·legis, potser l’exemple més important existent avui en dia a Catalunya d’art construït del Renaixement. Però potser el que faria destacar la Ciutat entre les grans ciutats de Catalunya i de l’antiga Corona d’Aragó és el del conjunt de fortificacions que encara resten dempeus al seu voltant. Tortosa té el conjunt fortificat més gran de Catalunya, i un dels més grans d’Espanya i de l’Occident mediterrani, bàsicament amb elements des d’època medieval fins a finals del segle XIX. Però tornem a la reflexió inicial.

Que hi haja molt, de patrimoni, no vol dir que en sobre cap. Al contrari, cal salvaguardar el que tenim, i en certa manera, lamentar-nos pel que s’ha perdut irremissiblement, ja que no es podrà recuperar. Potser no ens hem de lamentar pel que es va perdre fa ja uns cent anys al créixer la ciutat cap al Temple, perquè en aquella època els criteris conservacionistes eren limitats als elements icònics, sent alguns altres 24 Amics dels Castells i Nucli Antic

conside-rats com una nosa. Que es tombés la muralla i baluards al sud de la Ciutat va ser considerat com un alliberament del cèrcol que constrenyia Tortosa. En canvi, es va salvar la part de l’edifici de la Llotja que avui se pot vore en el Parc Teodor Gonzàlez. També se va desplaçar, amb la intenció de salvaguardar, el Palau dels Oliver de Boteller, de manera que alguna part original del mateix encara hi és.

Però a més, amb esta operació urbanística el que es pretèn és fer una nova escalinata que trenque l’eix viari del carrer Croera, que avança des de la ciutat antiga cap a Remolins. És un gran error, amb una concepció urbanística decimonònica, més que passada de moda, que podria haver tingut sentit a finals del segle XIX i inicis del XX, però no ja després.

Han hagut pèrdues irreparables, que al ser llunyanes en el temps ja no ens dolen, el mateix temps ho ha curat o la ignorància ens ha fet feliços. Un exemple pot ser l’església de Sant Jaume, o la capella de Sant Nicolau, a la vora del riu, o el mateix pont de barques, exemple singularíssim d’infraestructura viària, desapareguts fa prop de cent vint anys, o les fortificacions properes al riu, com la muralla de Remolins amb el Portal de Vimpeçol, el baluard i la muralla de la Cortadura, els balurads i cortines del costat sud que abans comentava, o el Cap de Pont.

També hi ha coses que s’han plantejat bé per vetllar per este Patrimoni, i no només pel més conegut.

S’ha posat en valor el conjunt fortificat que queda, han hagut intervencions de rehabilitació en la muralla de Remolins, a les Avançades de Sant Joan o al fort d’Orleans, també en estos darrers anys s’han anat recuperant el pont del ferrocarril, així com els espais de l’Antic Escorxador, i s’ha intervingut en l’antic Mercat del Peix (tot i que modificant l’estructura de l’edifici amb les obertures en planta baixa o adossant un edifici nou que desdibuixa l’original, a més de perdre les magnífiques piques de pedra de la Cinta

Per recent dol, però, especialment, la pèrdua de les cases de davant de la Catedral, exemple d’habitatges en propietat horitzontal de finals del segle XVIII i inicis del XIX, que si bé, per cadascuna d’elles soles no tenien un interès especial, si que ho eren com a conjunt arquitectònic.

Molta gent considera que ara la ciutat està més neta, que es veu millor la Catedral, però el que s’està veient és una façana inacabada.

Però hem de pensar en no descuidar el Patrimoni en perill, com el Mas del Bisbe, la Torre de Corder, o el despoblat de Fullola

El Parc.

Fotografia Dídac Gordillo.

que hi havia a l’interior). S’han recuperat edificis singulars com la Casa Grego, el Palau Climent o l’actual edifici de la policia local a Remolins.

En definitiva, hi ha intenció de recuperar i d’intervenir per a millorar la ciutat, ja que des de les administracions es veu clar que això és un reclam per a atraure visitants i per a generar activitat econòmica, no només relacionada amb el turisme.

Potser el que cal ara és pensar com preservar el Patrimoni que queda, siga de titularitat pública o privada.

Un exemple paradigmàtic per a la història de la Ciutat i del país és el Palau de la Diputació del General, edifici tancat i ignorat per la ciutadania, que cal dignificar i que és part importantíssima de la façana fluvial original. Però també hi ha casos menys coneguts per ser menys de pas, com el que queda del Parc Nivera, amb diversos elements que encara queden, malmesos pel pas del temps, o com part de la fortificació del Turó del Sitjar, a la vora de l’Hospital, on els murs de tàpia se van desmoronant, on a més, en un moment donat se va decidir plantar unes fileres de xipresos que de fet, fan malbé el conjunt.

Cal, a més, fer manteniment del que s’ha guanyat, com netejar algun racó del Fort d’Orleans de restes de runa abocades per incívics, o mantenir net l’antic estany del Parc, situat al darrere de l’edifici de la Policia Nacional, proper a les Teresianes.

També cal vigilar el que es fa en llocs amb interès patrimonial, i si calen instal·lacions determinades, s’han de situar de manera que siguen respectuoses amb l’entorn, com per exemple, caldria haver dissenyat de manera molt diferent els armaris amb quadres elèctrics que s’han instal·lat al darrere del Parc, prop de la Llotja, al costat de l’espai usat com a aparcament públic, que han envaït els murets baixos, quan s’hagués pogut, per exemple, fer enterrat amb les portes horitzontals, a mode d’arqueta.

encara avui habitades, on hi havia hagut un teatre, entre altres edificis d’ús públic, que es podrien promocionar, mostrant altres facetes desconegudes a possibles visitants.

També cal destacar els recentment recuperats al voltant de la Torre del Prior, la Torre de Font de Quinto i l’antiga Casa del Prat, a Campredó

La Ciutat, a més, té més Patrimoni fora del nucli de Tortosa. Hi ha elements singulars com la Masada de Gassol, a Bítem, exemple únic a Catalunya de colònia agrícola, similar a les colònies industrials del centre i nord del pais, amb la casa senyorial amb jardí de plantes exòtiques presidint el conjunt, on hi ha les antigues cases dels treballadors,

I hem de fer que tothom se senti còmplice en el manteniment del nostre Patrimoni, perquè és de tots.

Hi ha diverses fòrmules, però totes passen per la implicació de la gent, que és qui empeny a fer coses, però cal també l’ajut de les institucions, que són les que fan que l’esforç iniciat tinga un resultat permanent.

Però hem de pensar en no descuidar el Patrimoni en perill, com el Mas del Bisbe, també a Bítem, on a cada any que passa cau un tros, la Torre de Corder, amb un forat a la façana sud que fa patir que no tinga una solsida un dia d’estos, o el despoblat de Fullola, amb una esbelta torre medieval, les restes dels arcs diafragmàtics de l’església i el que queda dels habitacles colgat per la vegetació.

Dossier 25

A Cel Obert, repensant el patrimoni Festival d’intervencions efímeres, Tortosa

De la luz del patio, instal·lació 2015.

Pati dels Reials Col·legis.

A Cel Obert neix per reivindicar l’arquitectura d’alt valor patrimonial de la ciutat de Tortosa que, per la seva condició d’interior, és fàcil que passi desapercebuda per a la ciutadania i, per tant, que sigui desconeguda. D’aquesta manera s’idea una proposta de Festival amb la intenció d’obrir de bat a bat les portes d’edificis emblemàtics de la mateixa ciutat i permetre’ns descobrir aquests racons tan íntims i al mateix temps tan exuberants.

Maria Bernad, Cristina Bestratén i Roman Aixendri vam decidir que una bona manera d’impulsar el projecte que acabaria configurant-se com A Cel Obert consistia a maridar lo clàssic amb lo modern, la prestigiosa història amb el present i així impulsar-nos cap a un futur prometedor, i trencador en l’àmbit artístic.

El tipus d’obres proposades per al Festival, vam decidir, serien d’art efímer.

Des d’un primer moment treballem amb la idea de que aquesta proposta ha de convidar a la reflexió. Sobretot volíem que els habitants de la ciutat de Tortosa, de les Terres de l’Ebre i d’arreu del país es sorprenguessin descobrint o redescobrint arquitectures d’interior de la magnitud dels Reials Col·legis o del Palau Episcopal. Sembla que allò que és difícil de veure sigui més fascinant que allò que veiem sovint. La quotidianitat de vegades posa en perill la fascinació per les coses, la sor26 Amics dels Castells i Nucli Antic

presa i la percepció de la fragilitat.

Cal rescatar la fascinació pel patrimoni, no només tortosí, sinó de les Terres de l’Ebre. El nostre territori compta amb desenes d’edificis treballats amb sensibilitat i qualitat artística i amb un bon tractament i amb un bon projecte, podrien significar un impuls social vitalitzador per a cada poble en particular i per al conjunt del territori en general.

Cal rescatar la fascinació perquè aquesta és l’origen de la reflexió i només mitjançant la reflexió es pot repensar, reinterpretar i innovar tot integrant el passat propi amb el present i el futur.

La fragilitat és un altre aspecte a destacar. Quan hom veu un edifici de més de 500 anys que es manté

dempeus amb una verticalitat arrogant no es planteja que la seva solidesa és efímera. En qualsevol moment un edifici se’n podria anar en orris. Si les construccions es mantenen fortes és perquè hi ha qui cuida d’elles. Un monestir quan és abandonat, per molt fort que hagi estat sempre, comença a sofrir danys a una velocitat de vertigen. La naturalesa ocupa el seu lloc tan ràpidament com l’ésser humà s’hi aparta. Aquest factor volíem integrar-lo al Festival jugant amb la dicotomia perdurable-efímer posant de rellevància que, en el fons, tot, per molt antic que sigui, acaba sent passatger.

El nostre desig és que el nucli antic torni a omplir-se de gent. Perquè

els barris, a l’igual que les cases, es moren quan ningú els habita. Reivindiquem d’una manera festiva, humil i econòmica el patrimoni perquè la gent s’hi atansi, passegi pels carrerons, vagi a prendre un refresc o una copa als bars de la zona i comenti què li ha provocat veure les entranyes dels edificis vestits d’art contemporani. Creiem que així és com els espais més oblidats poden tornar a cobrar sentit i rellevància i per tant revitalitzar-se.

Nosaltres partíem d’una reflexió però l’hem volgut copsar amb una acció reivindicativa. El nostre enfocament té un punt de vista tranquil, creatiu i positiu i intentem posar el nostre gra de sorra per dinamitzar una zona que creiem que ho

necessita.

Aquesta és una idea de renaixement que ens interessa, la d’una ciutat capaç de produir propostes culturals, socials i econòmiques enriquidores i significatives per als seus habitants. Hem volgut conjugar l’esperit festiu amb quelcom que ens portés més enllà. Ens mirem els nervis que aguanten als edificis i els hi donem les gràcies per tanta bellesa. Els hi intentem tornar el seu regal amb obres d’art efímer perquè així la gent torni a sentir fascinació per ells. Així ens miràvem el nostre patrimoni, amb anhel de present i de futur.

Així ha nascut A Cel Obert.

El nostre enfocament té un punt de vista tranquil, creatiu i positiu i intentem posar el nostre gra de sorra per dinamitzar una zona que creiem que ho necessita.

Al costat de la Història David Matheu i Haskell-Bell Músic

Sovint, quan parlem del passat, del llegat, del bagatge cultural, d’aquella saó sedimentada d’un poble, cultura o regió que en definitiva anomenem Història, acostumem a prendre com a referència aquells fets i objectes que ens són visibles, tangibles, observables, o, si més no, la referència escrita de qui els va presenciar i en va donar testimoniatge en el seu moment.

Així, ens servim dels centres d’estudi i dels museus, on podem contemplar, analitzar i admirar-nos de tot d’objectes que poden anar des de peces numismàtiques, elements escultòrics i decoratius, làpides, documents escrits, estris de la vida quotidiana de tota mena i període, que ens aporten informació i una 28 Amics dels Castells i Nucli Antic

constatació palpable d’allò que un dia van representar.

Igualment s’esdevé amb el passat arquitectònic, una joia preuada -i sovint impressionant- del que cada societat ha anat construint per definir-se i servir-se’n, una riquesa de la qual Tortosa atresora una remarcable herència, com sortosament van percebre els Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa, a qui toca de felicitar per les dos dècades de treball dedicat a posar en relleu el nostre llegat històric i exigirne el degut respecte i cura.

Ara bé, al costat d’aquest passat diguem-ne visible, hi conviu un altre que sovint passa desapercebut, més discret, més tangencial: el passat audible.

Si bé una moneda, un temple, una muralla o un pergamí es conserven al llarg del temps i continuen mostrant-se’ns en cada moment (llevat que el temps o les persones el malmenten o destruïsquen), per contra el passat audible -la Músicaexisteix en un moment del temps, puntual, en l’instant que una persona fa la Música, que comença i acaba, emmarcada d’una manera molt definida.

Aquest lligam íntim de la Música amb la temporalitat n’és un dels encants més seductors, i, alhora, la seua fragilitat. La Música a Tortosa –i el conjunt de les Terres de l’Ebreno escapa d’aquesta dualitat, tot i que ens inclinaríem a pensar que ha pagat especialment car el pas

Consultar reculls de cants populars elaborats per Pedrell, Moreira o Amades -entre d’altres- ens porta a la trista conclusió que, tret de casos puntuals, aquell cant popular no dansable ja li és aliè al mateix poble que les va crear i difondre.

del temps i la falta de cura de què ha sigut objecte. I això en diversos aspectes.

Pel que fa a la música popular, és de remarcar l’interès que ha suscitat en els darrers temps la recuperació de la jota i altres balls populars autòctons, llargament menystinguts i folkloritzats en el pitjor sentit del terme; arreu de les nostres terres apareixen conjunts vocals i instrumentals que revitalitzen un llegat històric arrelat en el poble i que s’ha estat a temps de valorar i revifar ans que desaparegués completament.

No han tingut la mateixa sort altres modalitats de cant popular que -a falta d’un treball de camp que ho constate sobre el terreny en el moment present- podríem qualificar en gran part com a perdudes; aquí s’hi inclourien cançons relacionades amb els cicles estacionals, cançons de sega, melodies relacionades amb oficis i tasques, nadales, cançons pròpies de celebracions, etc. Consultar reculls de cants populars elaborats per Pedrell, Moreira o Amades -entre d’altres- ens porta a la trista conclusió que, tret de casos puntuals, aquell cant popular no dansable ja li és aliè al mateix poble que les va crear i difondre.

Aquesta situació no és privativa de les nostres contrades, però potser sí que ha sigut especialment menystingut si el comparem amb altres pobles i nacions més sensibilitzats amb el valor del seu passat cultural. Impressiona llegir la il·lusió amb què Pedrell descriu les seues troballes a peu de carrer investigant el cant popular ebrenc –ple de pecu-

liaritats exòtiques en alguns casos- i comprovar que aquest llegat, avui, és matèria impresa, lectura d’estudiosos, i no cançó viva a la veu del poble. Recuperar aquest voluminós i interessantíssim llegat, com entonar de nou uns mots empolsegats i desllustrats, no fóra difícil: conèixer-lo, difondre’l i sovintejar-lo a l’aula, a la llar i al carrer està en les nostres mans.

Pel que fa a la música anomenada culta, la panoràmica general és contradictòria.

Tortosa, en qualitat de seu episcopal i ciutat de referència en una àmplia àrea geogràfica, va significar també, durant segles, un centre actiu musicalment. En la Tortosa medieval i renaixentista s’hi citen esporàdicament algunes capelles musicals, sovint precàries i sotmeses a les vicissituds històriques i econòmiques del moment. La capella musical de la Catedral, per exemple, va servir de centre formatiu per a músics que desenvoluparien les seues tasques professionals en ubicacions sovint llunyanes, i, alhora, va atraure professionals d’arreu que contribuïen a les necessitats musicals de la seu i de la ciutat. Noms com Camó, Abarcat, Gotós, i Pedrell van ser formats en la capella catedralícia, sota el mestratge del Joan Nin i Serra.

El que es conserva i coneixem del passat musical culte de Tortosa es troba majoritàriament concentrat en l’Arxiu Capitular de la seu tortosina, de caràcter religiós en la seua pràctica totalitat. Malgrat el quantiós material conservat, el volum del que s’ha perdut ha de ser ingent si

tenim en compte que la immensa majoria del que s’ha conservat prové de finals del S.XVII en avant, amb la qual cosa el llegat medieval i renaixentista extraviat és incalculable.

D’altra banda, cal considerar la circumstància de la quasi obligada emigració reservada per al compositor ebrenc en temps passats: altres contrades van oferir col·locació a aquells músics que no podien satisfer la seua creativitat a casa, i van anar a parar a Barcelona –com és el cas de Pedrell-, Puerto Rico – Gotós- o van dur una vida itinerant com és el cas de Camó. Resseguir les seues trajectòries i accedir a les seues obres –majorment inèditescomporta anar seguint el seu rastre per tot un laberint d’arxius.

Podem parlar, llavors, de Tortosa com un centre on sense dubte es va fer Música de manera continuada i professional a alt nivell amb una continuïtat històrica, però que, alhora, no ha sabut conservar el seu llegat a l’altura del que seria desitjable i exigible. Noms com Felip Pedrell, la personalitat més representativa de la Música no només catalana, sinó del conjunt de la península ibèrica al llarg del S.XIX, no han rebut -ni en vida ni pòstumament- el reconeixement, respecte, estudi i mitjans que la seua indubtable vàlua mereix. És inevitable elucubrar quin tracte hagués rebut el mestre, erudit i compositor del carrer del Replà si hagués nascut en altres latituds on la Cultura no és ornament, sinó base. I tants com ell.

Dossier 29

L’alumnat de l’escola Sant Llàtzer.

Apadrina El Fortí d’Orleans Eva Gisbert Ismael Mestra a l’Escola Sant Llàtzer

Aquest curs l’alumnat de primer de l’Escola Sant Llàtzer ha pogut participar en el programa “Apadrinem el nostre patrimoni” que ofereix el Departament d’Ensenyament. L’experiència ha estat molt satisfactòria i enriquidora per a totes les persones que hem pogut engegar i dur endavant aquest petit projecte que s’ha convertit, a mesura que ha anat avançant, en un projecte motivador per a l’alumnat en que es garantia un treball interdisciplinari i competencial.

Ha estat un projecte on no solament hem transmès coneixements i valors els docents, també hem pogut anar construint el projecte obrint les portes de l’escola a l’entorn on vivim i hem tingut l’oportunitat de poder compartir aquest amb altres persones, com els membres que han participat de l’Associació Amics del Castells i Nucli Antic de Tortosa que amb els seus coneixements i motivació han aconseguit que l’alumnat estimi molt més part del nostre patrimoni. Aquest projecte també ha estat possible gràcies a l’ajuda oferta pel Centre de Recursos Pedagògics del Baix Ebre que ens ha assessorat i ens ha guiat en tot moment.

A continuació us fem una breu explicació de l’experiència lligada a la programació que hem dut a terme: Àrees implicades: Àrea de Llengua, Àrea de Coneixement del Medi, Educació en Valors i Educació artística.

Activitats inicials: • Debat sobre les funcions dels padrins i padrines i posterior proposta d’apadrinament. Després d’haver observat diferents elements del nostre patrimoni l’alumnat democràticament decideix apadrinar “El Fortí d’Orleans”.

• Lectura d’un conte on els mateixos alumnes són els protagonistes, aquests tenen l’oportunitat de poder fer un viatge en el temps i conèixer els orígens de la ciutat de Tortosa fins arribar a conèixer el Fortí d’Orleans.

Activitats de desenvolupament: • Cartell de compromisos: l’alumnat decideix en assemblea quins són els compromisos com a padrins i padrines del Fortí d’Orleans que hauran d’anar complint.

• Treball de les parts principals d’un fortí i les seves funcions observant diferents fotografies.

• Dibuix del Fortí d’Orleans amb carbonet on s’observen les seves parts.

• Visita a l’aula per part de dos membres de l’Associació Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa per explicar-nos orígens i funcions del Fortí d’Orleans així com la importància de vetllar pel seu manteniment.

• Visita guiada al Fortí realitzada per l’Associació Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa.

•Escriptura d’un correu a l’alcalde de la ciutat per fer-li propostes de millora i difusió del fortí.

30 Amics dels Castells i Nucli Antic

Ha estat un projecte on no solament hem transmès coneixements i valors els docents, també hem pogut anar construint el projecte obrint les portes de l’escola a l’entorn on vivim.

Fitxa desenvolupada amb els alumnes de primer de primària de l’Escola Sant Llàtzer.

Una motivació que l’alumnat transmet als docents, quan dos dies després de fer la visita al fortí et diuen que han tornat a anar, però que aquest cop per iniciativa pròpia i que han estat ells qui han fet de guies a les seves famílies.

• Confecció de cartells per fer difusió del fortí entre els membres de la comunitat educativa.

Activitat finals: • Georeferenciació de l’element apadrinat en un escenari del MHM (Mobile History Map) on hi ha tots els apadrinaments dels centres que han participat arreu de Catalunya.

• Comprovació si s’han complert els compromisos proposats per l’alumnat.

Aquest petit resum ens dóna una seqüència de les activitats realitzades i ens permet observar com treballant el nostre patrimoni hem dut a terme un treball globalitzat i competencial. No reflexa, però, la il· lusió i motivació que han tingut els alumnes al llarg de tot el projecte, una il·lusió que sí ha transmès la seva mirada durant tot el procés, un entusiasme que moltes vegades no aconseguim a les aules però que gràcies a aquest tipus d’activitats el tornem a aconseguir.

Per tot això i molt més els docents de l’Escola Sant Llàtzer estem molt satisfets d’haver tingut l’oportunitat de que els nostres alumnes hagin apadrinat part del nostre patrimoni i esperem que en el futur algun d’ells o elles pugui vetllar per aquest com ho estan fent avui altres persones.

Eva Gisbert Ismael – Escola Sant Llàtzer – Centre de recursos pedagògics del Baix Ebre - Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa Dossier 31

Encara que sigui recent, també és patrimoni Xavier Aragó i Arasa Soci d’Amics dels Castells

Els mateixos que van donar el vist i plau per bombardejar Tortosa durant la guerra de 1936-1939, uns anys després van idear immortalitzar un monument al mig del riu Ebre, al seu pas per ciutat. Recordaven la victòria i honoraven l’exèrcit vencedor; en canvi, els soldats del bàndol contrari quedaven fora del curs, com si estiguessin condemnats a no poder-hi navegar o que la República no s’hagués legitimat. Les dues piràmides allargades, amb l’àliga enlairant-se i la creu que mira cap a les serres de Pàndols i Cavalls, amb la figura humana que projecta cap al cel una mena de llum, em diuen que és una peça artística espectacular, a la vegada que m’avergonyeix. I per quin motiu? La idealitzada Batalla de l’Ebre no hauria hagut d’existir, com tantes altres lectures ideològiques dels qui van guanyar o perdre, perquè tothom hi va perdre. Uns i altres han proclamat que lluitaven per les llibertats, just el moment en que van repartir mil cabronades per tot arreu. També hi ha qui va combatre dignament i convençut del seu ideal. Els menys afortunats van morir, i no pocs. El número fa esgarrifança.

Els esdeveniments, abans i després del cop d’Estat, no foren fortuïts.

Mentre alguns van generar malifetes per un odi ancestral, uns altres van encendre el foc motivats per un interès econòmic pudent i carregat de merda, com altres dèries malaltisses; i uns tercers, per una barreja de tot plegat. Colpidor. El debat està obert per parlar-ne i amb el monument com a icona. El Monument del memorial i la vergonya. Quants soldats i quants civils van morir 32 Amics dels Castells i Nucli Antic

Aquell núvol de pols groga que vessà sobre la ciutat de Tortosa, que Ernest Hemingway descriu en un reportatge de guerra, directe i de primera plana, no s’hauria de repetir mai més.

Mai més.

Fotografia cedida per Xavier Aragó i Arasa.

durant la batalla? De primers de 1937 a finals de 1938, la ciutat de Tortosa fou bombardejada més de setanta vegades. Déu n’hi do! Això no és poca cosa. El monument ens hauria de recordar la destrucció, el patiment i la violència en grau extrem. Les guerres les veiem com un fenomen normal, i no ho són. Enmig del pont de l’Estat, damunt la barana, faria posar una làpida que ens ho recordés com a testimoni visual pedagògic. Les bèsties que gaudim del do de llengües, tendim oblidar la història. Modificat el sistema polític a nivell institucional i havent hagut de passar uns anys, els símbols franquistes, que encara hi eren, es van retirar i el susdit monument fou

declarat: Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català. Estem envoltats de fets extraordinaris, una suma de colors plens de matisos, i no ha de sorprendre que ens costi clarificar i definir qualsevol cosa.

Aquell núvol de pols groga que vessà sobre la ciutat de Tortosa, que Ernest Hemingway descriu en un reportatge de guerra, directe i de primera plana, no s’hauria de repetir mai més. Mai més. El monument damunt dit, plantat a la pilastra estant, que sigui el memorial de tot plegat. Parlem-ne.

De pas, recordem que Lluís Saumells, escultor i artista de l’obra, resideix a l’estadi de l’oblit.

La meva visió del patrimoni de Tortosa Carles Quintana i Fernàndez Recreador dels Miquelets de Catalunya

Quan els Amics dels Castells em van demanar, en la meva qualitat de fotògraf de Miquelets de Catalunya, que escrigués un article sobre la meva visió del patrimoni de Tortosa, em vaig sentir molt honorat.

Només hi he estat tres cops. El primer va ser el 1985 amb el col·legi. El que recordo més és veure el famós monument al mig del riu Ebre, el castell de la Suda -encara em pregunto si les columnes romanes són originals-, i sobretot la façana de la Seu, en un carrer estret i molt fosc.

No va ser fins a l’estiu del 2015 que hi vaig tornar. I va ser gràcies a Aleix González, un membre de Miquelets de Catalunya que va intervenir en les investigacions arqueològiques que havien tingut lloc a la porta de Tarragona.

Per cert, Miquelets de Catalunya és l’associació de recreació històrica que durant el maig del 2016 va te-

nir un campament militar del segle XVIII a les Avançades de Sant Joan.

I el diumenge es van recrear dues batalles al fossar d’aquella formidable fortificació.

L’Aleix va organitzar una trobada per ensenyar-nos la ciutat, amb especial esment a les Avançades. Vaig descobrir llavors que Tortosa té molt més a oferir que els tres llocs que ja he comentat. I la Suda té molts més detalls dels que recordava.

Com tota la bateria de canons que apunten Ebre amunt, el cementiri musulmà, les restes d’un claustre medieval, trobades durant la construcció del Parador (?), i sobretot el gran pou que s’enfonsa sota terra.

Que això és el que em crida més l’atenció de la muntanya sobre la que s’aixeca la Suda, la gran quantitat de túnels que la foraden. Només iniciar la pujada que du fins al Para-

Ara és un fantàstic pont de color vermell, amb bigues a tot el voltant, com un túnel metàl•lic, i ple de passejants i ciclistes, que caminen per la passarel•la de fusta que cobreix l’espai on hi havia la via.

Dossier 33

dor, et trobes les entrades de dos passadissos que a saber on porten.

I segons el conegut investigador Sebastià d’Arbó, el pou és l’origen d’un seguit de cambres i túnels que suposadament permeten anar fins més enllà de les muralles medievals de la ciutat.

L’Aleix ha investigat alguns d’aquests túnels, la majoria dels quals són del segle XIV, després de la conquesta cristiana. I un dels membres dels Amics dels Castells em va comentar que un conegut seu, fent obres a la seva finca del barri de Remolins, on hi havia el call jueu, va trobar un túnel. Seria genial que es poguessin adequar i fer-los visitables. Però seria molt car. I si algun problema té el departament d’arqueologia de l’ajuntament de Tortosa és precisament la falta de diners. Això es fa evident als baluards del duc d’Orleans, del Crist i de la Victòria, i al fort del Bonet. S’hi va realitzar una gran tasca d’excavacions i restauració durant el 2005.

Però des de llavors, no s’hi ha fet cap manteniment. I la vegetació ho 34 Amics dels Castells i Nucli Antic

està envaint tot. Aquests baluards van tenir un paper molt important en la història de la ciutat, sobretot durant el setge borbònic de 1708 i un segle després a la guerra del Francès. I ara estan totalment oblidats. La pàgina web de turisme ni els menciona. Aquest no és el cas dels monuments medievals de Tortosa, que sí que estan museïtzats.

El més important és el conjunt de la catedral, amb el claustre, la façana barroca, etc. Per cert, quan hi vaig anar el passat estiu, estaven tirant a terra els edificis que hi havia al davant. Des del punt de vista d’un visitant, és una millora. Ja he comentat que es trobava en un carrer estret. Però quan hi vaig anar amb els Miquelets, em vaig assabentar que hi ha una certa controvèrsia sobre aquest tema.

En el que no n’hi ha cap és que el museu de Tortosa, situat a l’antic Escorxador municipal, un edifici modernista que va ser construït a principis del segle XX, està molt bé.

La ruta que vam fer els Miquelets pels carrers del nucli històric va te-

nir el seu pati com a punt destacat del trajecte. Allà va ser on ens van presentar als regidors del municipi.

Fou una llàstima no tenir temps per visitar-lo. Però havíem de marxar, i tampoc va ser possible apropar-se als dos ponts que travessen l’Ebre.

Ponts per on sí que vaig anar a l’estiu. Què puc dir del pont de l’Estat?

Sempre hi ha hagut un pont en aquella part del riu. L’actual, reconstruït després de la darrera guerra civil espanyola, destaca pels seus tres arcs metàl·lics. Per cert, si esteu a sota el pont i mireu cap a baix, a l’aigua, podreu veure al fons del riu dues grans pedres, restes del pont anterior, que va saltar pels aires el 1938, quan la retirada republicana.

El mateix destí, ser destruït durant la guerra i des-prés reconstruit, va córrer el pont ferroviari, construït el 1869. I des del meu punt de vista, una obra de l’art de l’arquitectura industrial del segle XIX. Va ser utilitzat pels trens fins el 1996, per allà passaven els que anaven cap a València, quan la construcció de l’actual corredor mediterrani el va fer innecessari. Durant uns anys,

es van mantenir les vies. Fins que el 2011 van començar les obres per reformar-lo i recuperar-lo per la població. El 2013 el van inaugurar i el resultat ha estat espectacular.

Ara és un fantàstic pont de color vermell, amb bigues a tot el voltant, com un túnel metàl·lic, i ple de passejants i ciclistes, que caminen per la passarel·la de fusta que cobreix l’espai on hi havia la via . Si teniu temps, apropeu-vos a l’estació, també del 1869, i encara en servei.

La domina un gran dipòsit metàl·lic dels temps de les locomotores de vapor, que havien d’afegir aigua de tant en tant.

Ara és el moment de tornar al centre de la ciutat. I no ens podem estar de fer una parada a la plaça de Nostra Senyora de la Cinta, la patrona de Tortosa, i que està situada al rovell de l’ou, en un punt estratègic. És per això que els Amics dels Castells hi tenien la seu social. Situant-nos a la seva alçada, veurem que a la mateixa plaça hi ha l’accés al claustre de la catedral. Cap al sud, surt un carrer que porta a on hi havia el

pont de la Cinta, actualment desaparegut. A la dreta, hi ha un altre carrer, que puja. Té un arc «medieval», que sembla posat a propòsit per a emmarcar la torre mestre de la Suda, una visió impressionant. I és que d’allà surt el carrer de la Costa del Castell, que com indica el seu nom, porta fins a l’actual parador.

Tota aquella zona de la ciutat, que s’havia empobrit molt, ara s’està restaurant a fons i alguns carrers estan tancats al trànsit, tant rodat com de persones. I a l’esquerra el Portal del Romeu, un dels tresors amagats de Tortosa. Forma part del primer recinte emmurallat, el que van construir els romans, els fundadors de la ciutat. És una mena de túnel, que es troba sota un edifici que va ser construït aprofitant la muralla, un cop aquesta va perdre el seu ús. Rep el seu nom per formar part del camí de Sant Jaume, i els peregrins o romeus la travessaven de camí a Compostel·la.

I ja només falta pujar turó amunt fins arribar a les Avançades de Sant Joan, una veritable fortalesa, construïda el segle XVII per a defensar

la part nord del turó on s’aixeca la Suda. Només anant a les muralles d’un i l’altre costat es comprèn la seva importància. Per un costat, el barri de Remolins amb el fortí de Tenasses al fons. Per l’altre el Raval, amb el fort del Bonet i el baluard de la Victòria a l’altre banda. Qui dominava les Avançades, controlava la ciutat. És per això que es van esmerçar tants esforços en fer una fortalesa inexpugnable, amb passadissos soterranis, muralles, contramuralles, baluards immensos, un pati d’armes enorme. És precisament en un d’aquests soterranis, concretament aquell on hi havia el polvorí, que els Amics dels Castells van obrir una exposició sobre la història de les defenses de Tortosa des del punt de vista de l’evolució de les muralles, segons anava evolucionant l’artilleria. I això és tot. Sé que m’he oblidat parts importants del patrimoni de Tortosa, com el Jardins del Príncep, la muralla de Remolins i la torre del Célio, i un seguit d’edificis notables de la ciutat.

Hauran d’esperar a una nova visita.

Notes històriques 35

Fotografia família Turón.

NOTES HISTÃ’RIQUES

Carrers bruts i pudents a la ciutat de Tortosa l’any 1334.

Curt Wittlin Filòleg i expert de la llengua i literatura catalana medieval

El dia 1 de gener de l’any 1334, els honrats prohomes de Tortosa es van reunir amb el lloctinent de batlle i el veguer per buscar una solució al problema de la vergonyosa, i perillosa, sucietat i brutícia espargida en els carrers de la ciutat i en l’espai entre la ciutat i la muralla.

Introdueixen noves lleis, que justifiquen en el seu preàmbul. El document que presentem a continuació es troba a l’Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre, en el primer volum de la gran sèrie dels “Establiments de Tortosa”. Editem ací una adaptació al català actual del text original escrit en català antic basada en la transcripció del text original en català medieval feta pel director de l’Arxiu, Albert Curto.

“Com coses en estat de putrefacció, i altres inmundícies, causen malalties i fins i tot morts, sobretot si es troben en mig de la ciutat o en l’espai entre la ciutat i la muralla I com alguns carrers de la ciutat son tant bruts i lleigs que podrien causar danys i perills; per aquesta raó els mencionats prohomes han establit i ordenat que des d’un terrat o d’una fenestra, o des d’algun forat d’un edifici casa o alberg que està prop de la muralla o toca a un carrer de la ciutat està prohibit gitar, o fer gitar aigües brutes, escombraries, cendra, o altra sutzura i malesa. Qui no respecta aquesta llei pagarà cada vegada 5 sous, també si ho havia fet un criat o esclau seu, atés que el proprietari hauria degut vigilar millor els seus servidors. Qui no pot pagar aquesta multa serà tancat a la presó per cada sou un dia.

Una altra llei feta pels mateixos prohomes el mateix dia: “Item han ordenat que si algú s’atreveix a fer faena menor o grossa en la vall (és l’espai entre la ciutat i la muralla) o en el carrer d’en Loriga, o en el carrer de la Cort o en el carrer que baixa de l’hospital de la Seu a l’alberg i hostal d’en Berenguer Çaera (és avui la Costa dels Capellans des del núm 2 fins al riu) hauran de pagar, per cascuna vegada, 12 diners. No es multaran nens de menys de 12 anys o forasters que juran que no coneixien aquesta llei). Una altra llei prohibeix gitar, o fer gitar, bèstia morta al riu, ni amunt ni avall del Pont, la multa seria de 5 sous, i l’infractor haurà d’anar a buscar la bèstia” (segons el costum medieval la podrà tirar al femer a l’exterior de la muralla, espai sense propietari, deixat, a propòsit, molt brut per causar dificultats a eventuals agressors. A l’interior, lloc per als defensors i guardes, era tot el contrari).

Per acabar transcrivim en català antic, tal com es troba al manuscrit de l’Arxiu, una llei promulgada el dia 7 de juny de l’any 1334. “Els prohomes han decidit que tot hom i tota fembra qui de nit emblarà blats dels camps, o en prenen dels solars o de les garberes o de les eres, axí d’aqueles que son fora de la ciutat com de les eres que son prop del cap del pont de la ciutat, com d’aqueles que son a Vinpeçol o prop de la Rambla o en altre loc de la ciutat, que sapiga que serà penjat sens tot remei”.

38 Amics dels Castells i Nucli Antic

Com coses en estat de putrefacció, i altres inmundícies, causen malalties i fins i tot morts, sobretot si es troben en mig de la ciutat o en l’espai entre la ciutat i la muralla

De pedra jaspienca i sostres pintats: la Suda de Tortosa en època de Pere el Cerimoniós Jacobo Vidal Franquet Doctor en Història de l’Art

La Crònica de Pere el Cerimoniós narra amb una sang freda increïble –com si es tractés d’una tasca de govern normal i corrent– la mort violenta del seu germà per part de pare, l’infant Ferran, marquès de Tortosa. L’estiu de l’any 1363 el sobirà estava passant uns dies a Castelló de la Plana i, “estants així, haguem alguns clams secrets de moltes males obres que l’infant En Ferrando, frare nostre, nos tractava”. Llavors va decidir que calia empresonar-lo i, com que “En Ferrando” s’hi va resistir, va ser degollat (Crònica, VI, 35).

Les males relacions entre ambdós personatges dataven de sempre, a causa de la política de la madrastra del Cerimoniós, Elionor de Castella, i de les grans donacions que va aconseguir per al seu fill Ferran d’Alfons el Benigne, uns privilegis que sens dubte anaven en detriment dels interessos de la Corona com a institució i, en conseqüència, sobretot

eren perilloses per al primogènit, qui amb el temps esdevindria Pere terç. A més, aquesta desconfiança encara es va accentuar amb el paper jugat per Ferran en les guerres de les Unions i dels Dos Peres. Les reunions familiars no devien ser gaire agradables...

Aquí tot això ens interessa perquè, com acabem de comentar, entre els territoris atorgats a l’infant Ferran a la mort del seu pare –Alfons el Benigne– hi havia el marquesat de Tortosa, que a partir d’aquell moment –1336– va quedar fora del control directe del nou rei. El 1363, per tant, Pere el del Punyalet recuperava per a la Corona la jurisdicció sobre la ciutat de l’Ebre i el seu extens terme. Com diu la Crònica: Aprés nós partim del dit lloc de Castelló en lo vintè dia del dit mes de juliol e per nostres jornades anam a la ciutat de Tortosa per entrar en possessió de la dita ciutat, la qual ab tot lo marquesat pertanyia a nós

e a la nostra Corona per lo vincle qui fon posat en la donació llavors com lo senyor rei n’Anfós nostre pare féu donació al dit enfant En Ferrando de la dita ciutat e marquesat (VI, 36) Tan atent a les formes externes del poder, el rei es va plantar al castell de la Suda, que encimbellava el centre urbà. La construcció datava almenys d’època andalusina i naturalment ja havia estat modificada abans del segle XIV pels primers monarques catalans i els seus socis en la conquesta de Tortosa. Però ara el sobirà hi va fer construir un “palau nou”.

Com és lògic les obres en un alberg d’aquestes característiques no es van aturar mai i al llarg dels segles el castell va viure contínues modificacions. El seu ús militar, a més, va comportar el malbaratament d’estructures en èpoques diferents.

I la seva conversió en parador naNotes històriques 39

cional de turisme, cap al 1970, va esborrar molts dels vestigis que romanien del passat. En aquella ocasió, a més, es va desaprofitar l’oportunitat de fer una intervenció arqueològica professional, amb tot el que això va suposar de pèrdua d’informació. En conseqüència, avui resulta molt difícil interpretar amb garanties les notícies sobre les obres que s’hi van fer a la dècada de 1360. Però els documents indiquen que a partir de la tardor de 1363 un grup de pedrapiquers, comandats per Jaume Cirera i Joan Valença –aquest darrer, mestre de la catedral–, es va ocupar de fer una xemeneia monumental, arcades, portes i portals, un dels quals és anomenat “major”, finestres i altres elements d’unes cambres que estaven destinades al monarca i a la seva família.

Així mateix, es registren obres en altres sectors del complex, inclosa una casa del Consell o de l’Audiència.

Sembla que l’infant Ferran ja havia manat que es fessin alguns treballs, però els textos conservats no ens diuen de quina mena de feines es tractava ni d’on s’estava intervenint. En canvi, les anotacions dels llibres d’obra posteriors a la recuperació de la senyoria de Tortosa per part del Cerimoniós ens parlen de l’existència d’una activitat important, que va portar a l’agençament d’unes noves estances per al monarca i el seu personal. La idea de fer les obres degué ser immediata –és a dir, de l’estiu de 1363–, i la seva execució no es va fer esperar: el 13 d’octubre del mateix any s’envia una carta a l’obrer, Pere Sacosta, en què se li diu que en breu rebrà diners per poder feinejar.

Els primers dies de novembre ja s’hi 40 Amics dels Castells i Nucli Antic

laborava. Més enllà de l’existència de restes de xemeneies monumentals in situ –se n’havien fet abans i se’n van fer després–, m’interessa destacar sobretot que les notícies històriques ens parlen del tall de “pedra jaspiencha per a ops del portal del palau e dels dos portals de les cambres”.

Aquest material havia estat relativament important en època romana no només a Dertosa, sinó a tot el món mediterrani, utilitzat com a material epigràfic, com a element decoratiu en recobriments parietals i paviments d’opus sectile i, de tant en tant, també s’havia emprat per fer columnes i algunes imatges.

Com que a l’edat mitjana va ser habitual el reaprofitament d’elements de l’antiguitat, trobem fragments de jaspi tortosí tallats en època romana en alguns monuments ressenyables, com ara els púlpits del baptisteri i de la catedral de Pisa, obra dels pisano, o –significativament– el palau reial de Saragossa, l’Aljafería. Paral·lelament, a la Tortosa del tres-cents –en aquest cas a partir de la nova explotació de les pedreres, però potser també del reaprofitament– trobem algunes peces, com ara làpides funeràries de la seu o unes columnetes de l’antiga aula capitular, fetes amb aquest material. Amb això no vull dir que al castell de la Suda s’estigués utilitzant aquest marbre exactament de la mateixa manera que s’emprava el pòrfir a Santes Creus –és a dir, com una referència a l’imperi–, però em sembla significatiu el seu ús perquè llavors era molt restringit, perquè es podia fer servir com un esment a l’antiguitat i perquè, per tot plegat, es tractava d’un material noble i exclusiu.

D’aquesta manera, encara que el castell tortosí no va ser mai una residència reial a l’altura dels grans palaus de Barcelona, Saragossa o València, en aquesta època de recuperació de la senyoria es va apostar per fer una intervenció àmplia i significativa a la Suda. Això també ho demostra el fet que un cop resoltes les estructures arquitectòniques es fessin treballs ornamentals a consciència. A partir de 1365 apareixen constants referències a la pintura dels sostres amb què es cobrien la major part de les noves estances. El fuster Ferrer Palací no només va preparar bigues i taules, sinó que va policromar-les, en companyia dels pintors Domingo Valls, tortosí, i d’alguns mestres barcelonesos, com ara Nicolau Molina; el conegut Pere Arcaina, de ben jove, es va dedicar a moldre “les colors” per als artesans més experimentats. Però no es van decorar únicament els teginats: també es van pintar els permòdols de pedra en què se sustentaven les bigues i, probablement, part dels murs. Per exemple, el 1369 Domingo Valls reparava una imatge de Sant Cristòfol que hi havia en una paret.

A l’edat mitjana tot el que es podia es decorava, en nom de la bellesa i del prestigi. En parlar d’una cambra dels albergs reials barcelonins Pere el Cerimoniós va expressar clarament les seves idees sobre aquest assumpte, idees que òbviament es van aplicar al palau de l’Ebre: preferia una coberta que “cost més, e que sia pintada, que no que costàs menys e que fos blanca –és a dir, sense colors–, car no seria tan bella, e per pocha cosa no•s deu affollar semblant obra”. Tot havia de lluir, també al castell de

Encara que el castell tortosí no va ser mai una residència reial a l’altura dels grans palaus de Barcelona, Saragossa o València, en aquesta època de recuperació de la senyoria es va apostar per fer una intervenció àmplia i significativa a la Suda

Tortosa. L’abans citat portal major, fet amb jaspi, devia correspondre a una cambra major, com les que hi havia en totes les construccions palatines de l’època, una estança en què s’hi acollien les celebracions més importants i s’hi disposava el tinell, és a dir, el moble on s’exhibia la vaixella d’aparat.

Com és lògic, tot aquest agençament també va incloure la capella.

El novembre del 1367 el rei va manar que es prenguessin “mides ab alguna corda prima o fil de empalomar, del front e dels costats de l’altar de la capella, quant han de altària e de largària”. Hem d’entendre que hi volia encomanar alguna peça de l’aixovar litúrgic, que havia de ser adequat perquè quan s’hi fessin celebracions hi fos possible el fast requerit. Molts anys després, el 1383, Pere el Cerimoniós encara encomanava un retaule per a la Suda, i no es conformava amb qualsevol cosa, sinó que demanava que el fes un pintor que es trobava a Morella, “lo qual nos han loat per bon mestre, e sia de la pus obra bella que·s pusca fer”. La seva residència de Tortosa havia d’estar equipada amb el bo i millor. Per això el gener del 1370 manava que s’enviessin al seu hort esqueixos d’unes figueres que eren del gust de la reina Elionor de Sicília...

Per dissort, la política no era tan plàcida com ens ho poden fer pensar aquestes darreres notícies; al contrari. A partir de 1367, amb les noves estances encara relluents, al castell es van posar en marxa importants obres defensives, d’acord amb el que succeïa a la ciutat –i a tot el país– per ordre del monarca mateix. La més rellevant d’aquestes

estructures va ser una torre, pressupostada al començament en 400 florins, en què hi van treballar diversos piquers amb una àmplia activitat documentada durant el darrer terç del segle XIV. Hi destaquen, entre altres, Nadal Roca i, sobretot, Arnau Marco, que sovint es va encarregar de tallar pedra per a la catedral, va ser el mestre de la llotja tortosina i va exercir el càrrec de “regonexedor” de les muralles. La necessitat de garantir la seguretat del castell era imperiosa, per això el rei va facultar l’obrer per enrolar, si calia a la força, “qualsevol mestres d’obres, manobres e altres qualsevol persones” que fossin útils i convenients. Això sí, el monarca també volia que es pagués als treballadors el salari “comunament acustumat e usat” a Tortosa.

Sens dubte, cal emmarcar aquests treballs –com els dels murs del nucli urbà– en el context de la guerra entre les corones d’Aragó i Castella i, sobretot, en la implicació dels regnes hispànics en la guerra dels Cent anys, amb tot el que aquesta difícil conjuntura política va suposar per als processos d’emmurallament de les ciutats catalanes i per al reforçament dels castells del Principat.

Però aquesta és una història massa extensa i ja hem arribat al final del text: caldrà explicar-la en una altra ocasió.

Nota: Publicat originalment com a últim epígraf de J. Vidal, “Àmplies, belles i aptes. Les grans obres de la Tortosa gòtica en època de l’infant Pere”, dins A. Conejo (ed.), L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou, “molt graciós e savi senyor”, Cossetània, Valls, 2015, p. 239-264.

Notes històriques 41

Fotografia Maira Lampugniani Lattuca.

PATRIMONI

Només són unes quantes pedres.

Fullola Maira Lampugnani Lattuca Historiadora de l’art, especialitzada en didàctica de l’art.

Fullola. Pels ulls que la veuen per primera vegada, es presenta llunyanament familiar, quasi com les runes dels castells embruixats de les pel·lícules de Disney. Les heures, amb el pas del temps, han anat avançant, i quasi s’han fusionat amb les parets de l’antiga església gòtica. Els seus quatre arcs diafragma apuntats també estan tenyits de verd, i no sostenen res més que el cel. La torre cilíndrica ha perdut la capacitat de vigilar, i ja no l’acompanya la casa forta, de la qual se’n conserven els fonaments. La resta del poblat de Fullola ha estat víctima del temps i els reaprofitaments de la pedra per part dels últims pobladors d’aquest indret i d’altres propers. Algunes d’aquestes actuacions són molt clares en les cases de pagès disseminades al voltant del conjunt històric, amb carreus escairats de grans dimensions i arcs apuntats que serveixen de magatzem.

Com a breu fitxa tècnica, podem dir que del poblat de Fullola, segons els historiadors, se’n té constància a partir del segle XIII, just quan els primers documents nomenen aquest indret com a possessió de Ramon de Montcada. És l’època de repoblament de tot el territori després de l’ocupació àrab, i sobre Fullola, en Montcada dóna dues cartes de poblament; una l’any 1208, a Pere Nebot, i la següent només vuit anys després, a Arnau de Figuerola.

No es sap ben bé la raó per la qual la primera carta de poblament no va arrelar, però en temps de Jaume I es transforma en terreny reial. Si 44 Amics dels Castells i Nucli Antic

bé costa d’imaginar, en aquesta època devia de ser una aldea en ple funcionament, i connectada amb la resta de nuclis del territori.

En quant els orígens de Fullola, voldria fer una anotació personal, a mode d’hipòtesi: segons el doctor Diloli, justament per on posteriorment es va desenvolupar el poblat medieval, hi passava una de les vies romanes terra endins, i no hauríem de descartar que l’indret tingui un interès arqueològic encara més antic. De fet, si tracem una línia recta entre Tortosa i Tarragona, tenim la nostra Fullola.

Més endavant, durant els segles XIV al XVI; tindrem fins i tot lluites entre els termes del Perelló i de Tortosa per Fullola, ja que es trobava en terrenys molt valuosos pel pasturatge, segons Boyer Gil. La bibliografia indica que la vida de Fullola com a poblat va durar fins el segle XIX, quan es va abandonar progressivament. És interessant veure la cartografia, on fins ara havia el nom de Fullola havia aparegut en igualtat de condicions que El Perelló. Fullola és cartografiada fins més o menys meitat del segle. El 1850 es mostra, en un mapa de telegrafia, representada amb una casa (el qual vol dir que ja tenim un nucli més ben despoblat), i una torre que connecta amb quatre punts: Tortosa, una torre a prop d’Ulldecona, i fins i tot Cambrils. Podria pensar-se que el topògraf s’estava equivocant, i la torre òptica que se’ns mostra com de Fullola fos en realitat la que tenim al Perelló.

Les heures, amb el pas del temps, han anat avançant, i quasi s’han fusionat amb les parets de l’antiga església gòtica.

És evident, però, que el topònim de Fullola encara perdura fins aquesta època, i és possible que la Torre encara es continués fent servir per la seva situació estratègica en comunicació amb la resta de torres del territori, sistema de comunicació del qual jugava un paper important en època medieval.

La Torre, recordem, va ser nomenada BCIN el 1949. Des d’aleshores, ha passat de mans en mans, (encara és propietat privada) sense veure millorada la seva situació.

Però més enllà de saber quan i per què Fullola es va lliurar a l’abandó i l’oblit en el qual el trobem actualment, el que m’agradaria plantejar és una qüestió més pràctica. Quines actuacions podríem fer nosaltres?

El fet que no es té constància de qui és el propietari actual complica un tant les coses, ja que no és tan simple com acudir a les institucions per reclamar les actuacions pertinents.

En la visita que es va fer des dels Amics dels Castells a finals d’any, durant els parlaments, el director de l’Arxiu Històric del Baix Ebre, l’Albert Curto, va dir una cosa que

em va fer pensar: Que justament per què aquest indret no era massa conegut, s’havia preservat. I que abans de fer-ne massa difusió, calia assegurar la conservació material d’aquest conjunt.

No hi puc estar més d’acord, no som en aquest país coneguts per ser respectuosos amb el patrimoni.

Però en aquest cas concret, en què no tenim un interès ni privat, ni institucional ni popular per portar a terme la immensa tasca de consolidació i conservació que necessita el conjunt, crec que la difusió és la forma més simple d’aconseguir que es generi moviment.

Justament per què no es coneix, Fullola passa desapercebuda i silenciada davant els ulls de les autoritats que haurien de fer quelcom per recuperar aquest patrimoni que -recordem- és de TOTS, sense importar qui figura als papers com a propietari.

El cas de Fullola és especialment delicat en aquest sentit, ja que no suportarà massa temps més sense cap intervenció. Però si no hi por-

Justament per què no es coneix, Fullola passa desapercebuda i silenciada davant els ulls de les autoritats que haurien de fer quelcom per recuperar aquest patrimoni que -recordem- és de TOTS, sense importar qui figura als papers com a propietari.

tem l’atenció cap allà, com fem per difondre el fet que CAL fer alguna cosa?

No estic proposant posar Fullola en les guies turístiques de Tortosa del 2016.

Però sí que cal parlar-ne, organitzar-hi excursions, fins i tot generar grups de voluntaris de neteja.

Quan vam llançar el llibre de la Llúcia i el tresor del gambutzí, l’objectiu no era més que aquest: generar un moviment de gent -i de nens- que coneguin, que s’estimin Fullola, i que tornin a omplir-la de vida, i de significat. Tot i que des d’aleshores han anat sorgint projectes anàlegs, crec que encara queda molta feina a fer.

El patrimoni històric artístic de les Terres de l’Ebre és riquíssim, i en la meva trajectòria, he pogut comprovar com encara no “ens ho creiem”. No voldria pas ofendre ningú. El territori està ple de multitud d’iniciatives desinteressades envers la promoció del patrimoni. Però són generalment iniciatives locals, aïllades entre sí, i per tant amb menys força. Caldria, doncs, utilitzar allò que ja tenim, i articular-ho en un moviment més gran.

Un àmbit d’actuació primordial en aquesta direcció és el treball amb les escoles. Si bé en els últims anys han anat sorgint iniciatives molt interessants, com l’Apadrinem el Patrimoni, en Educació (general, no només a les TE) hi ha un buit bastant important de formació i participació ciutadana en la salvaguarda del patrimoni, i la forma de resoldre-ho en un futur és començar per les futures generacions.

Recordem que a les Escoles es donen continguts que són fàcilment treballables “sobre el terreno”, i el de la Història té, en el patrimoni material, el seu millor aliat. Hem de recordar que com més activament es participa en un projecte, el sentiment d’apropiació i estima envers allò que estem estudiant augmenta, i immediatament, ens impliquem més. I si fusionéssim la necessitat que té l’Escola de “sortir dels seus murs” amb la necessitat que tenen alguns indrets per ser posats en valor? I si els nens siguin els que projectessin activitats per a fer dins el patrimoni?

Vivim en una època en la qual els nostres fills tenen a l’abast el món només tocant una pantalla, i tot i així no coneixen el seu propi entorn, i els seus propis orígens. Com han de sortir, allà fora, a defensar el seu llegat, si no ens assegurem que perduri? I com ho faran, si es troben, de cop, ja adults, amb un patrimoni que, per ells, “són només pedres”?

La nostra feina, ara per ara, és ensenyar tot allò que necessiten saber, però no amb paraules, sinó amb l’exemple.

La pregunta, és, doncs: Què podem fer cadascun de nosaltres, per millorar allò que rebran els nostres fills? Veieu, es tracta de petits gestos, no parlo de grans inversions. Petites accions, que sumades, es fan grans.

Les pedres són només pedres, fins que els hi prestem atenció, i li donem un valor. I Fullola és un conjunt de moltes pedres que fa molt de temps que espera la vostra atenció.

Fotografies de Maira Lampungani. En el marc del projecte de didàctica del patrimoni per a nens a Escoles de tot el territori, arran del qual ha escrit el llibre La Llúcia i el tresor del gambutzí (Àrbora Books), que explica Fullola en forma de conte. Actualment, treballa fent tallers i visites dinamitzades al patrimoni.

Contacte: mairalampugnani@gmail.com 46 Amics dels Castells i Nucli Antic

Notes Boyer Gil, Antoni i Pallarés i Llaó, A. Història del Perelló. Ajuntament del Perelló, 1978.

1803 Le principaute de Catalogne les royaumes de Navarre et d’Aragon, de Autor Robert de Vaugondy, Gilles. http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/ref/collection/catalunya/id/1438 1823. Carta militare della Catalogna per servire alla storia delle truppe italiane(...)http://mdc.cbuc.cat/ cdm/ref/collection/mapesCEC/ id/790 1883 Eduard Brossa. Cataluña.

Descripción geográfica de la cuatro provincias catalanas http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/ref/collection/catalunya/id/2361 Mestres Pujol, Francesc ; Jordana, V. ; Barre, P. de la. Vista de la posicion topográfica de Cataluña por su parte meridional / a S. M. Da. Isabel 2a q,D.g. dedica la presente obra su autor D. Francisco Mestres y Pujol ; ; V. Jordana scrip[si]t ; P. de la Barre fe[ci]t. http://cartotecadigital.icc. cat/cdm/ref/collection/catalunya/ id/1888

El territori està ple de multitud d’iniciatives desinteressades envers la promoció del patrimoni. Però són generalment iniciatives locals, aïllades entre sí, i per tant amb menys força.

Caldria , doncs, utilitzar allò que ja tenim, i articular-ho en un moviment més gran.

Les làpides funeràries hebrees del Rastre Article publicat el 18 de març de 2016, al setmanari L’Ebre, amb la col·laboració d’Albert Curto.

Foto: Albert Curto.

Les muralles que encara resten dempeus a Tortosa, a més de parlar-nos de la història de la ciutat en el seu concepte més ampli, ens il·lustren sobre aspectes concrets del nostre passat. Distribuïts en els panys dels murs i en les torres hi ha un seguit d’elements, uns més visibles que els altres, el testimoniatge dels quals ens vinculen amb episodis de les nostres cròniques locals.

El 1368, en plena construcció de bona part del recinte amuradat per protegir la ciutat en un moment d’inestabilitat, es va procedir a “reaprofitar” tot tipus de material de pedra a l’abast. I es va fer també -i especialment- amb el cementiri jueu que pràcticament va quedar arrasat.

Les làpides funeràries hebrees, algunes datades del s. IX, segons els seus coetanis, foren utilitzades de farciment de les muralles. D’aquell nombre quantiós però imprecís de làpides hebrees reutilitzades només se n’han conservat i que tinguem coneixement dues, totes dues ubicades a la torre poligonal del sector

amuradat del barri del Rastre.

Precisament, ha estat la qüestió de la làpida hebrea el tema d’una moció presentada per ERC i aprovada al ple de l’Ajuntament al 7 de març de 2016 a fi que sigui extreta del mur on avui hi és per ser resguardada. Des d’Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa volem expressar la nostra satisfacció a l’acció plantejada, a la que caldrà però tenir en compte dues coses. Primer, que es tracta de dues làpides i no d’una i que , per tant, la salvaguarda ha de ser conjunta, i segon, que un cop extretes caldrà col·locar al seu lloc una mena de rèplica prou visible que documenti el context i reutilització que anotàvem al principi de l’article.

La primera làpida, ja publicitada per Enric Bayerri el 1939 i estudiada en primera instància pel professor Cantera el 1955 ha estat publicada per l’epigrafista Jordi Casanovas al 2000 en un treball en el que transcriu i tradueix les 9 línies conservades de text en memòria del difunt

Samuel i el situa en una cronologia que podria correspondre al segle XIV. La segona làpida, no coneguda ni citada fins ara, de la que ens va referir la seva existència David Matheu, ha estat recentment també estudiada pel mateix Jordi Casanovas qui aviat ho publicarà a la revista especialitzada Talmid i en la que, malgrat el desgast de la pedra i

La salvaguarda ha de ser conjunta i un cop extretes caldrà col·locar al seu lloc una mena de rèplica prou visible que documenti el context de reutilització la dificultat d’accedir-hi per corroborar el text que es troba mig esborrat, ha conclòs que la data de la làpida, també funerària, és de l’any 1195.

Del total de les 171 làpides hebrees avui conservades a Catalunya (la majoria a Barcelona i Girona) 3 són de Tortosa (la trilingüe i les dues del Rastre). És lloable, però alhora pertinent i correcte que Tortosa, ciutat integrada a la Red de Juderías vetlli, cuidi, divulgui i posi en valor aquets actius epigràfics, així com el seu Call, per la dignitat dels seus tresors hebreus.

Patrimoni 47

Els terrissers de Tortosa entre finals del segle XIX i els anys setanta del segle XX Elena Espuny Arasa Llicenciada en Geografia i Història i tècnica de projecters etnològics a l’IRMU

Entre els anys 2003 i 2007, un equip de treball composat per membres de diversos centres d’estudis1 va efectuar una recerca etnològica sobre les poblacions de les Terres de l’Ebre on havia desaparegut l’ofici de terrisser o canterer. Una d’aquestes poblacions era Tortosa.

Es van recollir notícies sobre els terrissers de la ciutat en un període de temps comprès entre el darrer terç del segle XIX i la primera meitat dels anys setanta del segle XX, a través de trenta-cinc entrevistes a familiars, veïns i amics dels terrissers d’aquesta població, la recerca documental i la localització de béns mobles relacionats amb l’ofici i la producció –estris, eines, atuells-, així com dels obradors conservats. El nom tradicional de l’ofici que es recull per memòria oral a Tortosa, és el d’obrer.

El gruix dels entrevistats són veïns del barri de Remolins, on varen exercir la pràctica totalitat dels terrissers dels quals es guarda memòria. La ubicació d’aquest barri en un extrem de la ciutat –el terrisser assecava la seva producció al carrer i la coïa en forns àrabs-, i el fet de disposar de mines d’argila a prop, van propiciar l’establiment i la permanència dels terrissers en aquesta part de la ciutat, almenys del darrer terç del s. XIX. Al padró del 18812 d’aquesta època hi consten sis obradors oberts, corresponents a tres famílies terrisseres, els Cervera, els Jardí i els Noé.

48 Amics dels Castells i Nucli Antic

1. Carlos Turón Curto al torn de peu. Taller del carrer Pasqual Roca de Remolins. Anys 60 del segle XX. Fons família Turón.

L’edifici del carrer Murada, però, fou afectat pels bombardejos de la Guerra Civil, fet que podria haver obligat aquest terrisser a deixar l’activitat, estroncant-se aquí la transmissió de l’ofici.

2. Els darrers terrissers de Tortosa, Arturo Noé Castellà i Carlos Turón Curto amb el fill d’aquest. Carrer Major de Remolins. Anys 40 del s. XX. Fons: Família Turón.

Una branca dels Cervera es situa, ja al segle XX i fins la Guerra Civil de 1936, al Raval de Sant Llàtzer.

Els Jardí Mangrané, procedents de Roquetes, tenien l’obrador a la Murada de Remolins, molt proper a les argileres de la Costa del Célio, al barranc de Remolins. L’edifici del carrer Murada, però, fou afectat pels bombardejos de la Guerra Civil, fet que podria haver obligat aquest terrisser a deixar l’activitat, estroncant-se aquí la transmissió de l’ofici.

Ramon Violant i Simorra, en les notes de les seves campanyes etnogràfiques durant els anys 40 per les Terres de l’Ebre, cita un tal Jardí com a terrisser natural de Tortosa i com a un dels tres terrissers que hi

havia hagut a la ciutat abans de la Guerra Civil de 19363.

El primer Noé terrisser de Tortosa va arribar-hi al segle XIX per tal de complir el servei militar i, en casarse amb una tortosina, va establir el seu taller en aquesta població. Era Ramon Noé (àlies Silo) i provenia del carrer Tallers de Barcelona, on va nàixer en el sí d’una família de gerrers, prohoms de la confraria de Sant Hipòlit dels ollers, gerrers i rajolers de Barcelona, des de 16684.

La memòria que hem pogut recollir a la ciutat sobre la família dels Noé sol es refereix als darrers terrissers d’aquesta saga. Són Arturo Noé Castellà (1873-1948), el seu nebot Patrimoni 49

“Lo tio Noé era un home intel•lectual. No era polític, però era un home de criteri molt despejat!”

3. Façana de l’obrador d’Arturo Noé i posteriorment Carlos Turón, al carrer Major de Remolins. Foto: Elena Espuny. 2003.

Ramon Noé Caballé i, en menor mesura, el germà gran del primer i pare del segon, Ramon Noé Castellà (1864-1928). Ramon Noé fill tenia l’obrador al carrer Vandellòs, al call vell de Remolins, i Arturo Noé al carrer Major del mateix barri. D’aquest últim se’n manté la memòria més viva degut a què va ser l’últim Noé en actiu a la ciutat.

En no tenir descendència masculina, Arturo va ensenyar l’ofici a un jove aprenent del barri, Carlos Turón Curto, a qui traspassarà el taller del carrer Major en acabar la guerra, l’any 1939. A partir d’aquest moment, Arturó Noé seguirà treballant amb el seu antic aprenent fins l’any 1948, quan mor. (Foto 1) Ramon Aleixendri, barber i amic d’Arturo Noé, recordava el terrisser com “un home doble, no massa alt. [...] Treballava amb un davantal de sac”. Quan l’informant tenia uns 50 Amics dels Castells i Nucli Antic

setze anys, el terrisser el portava al cinema Doré de Tortosa a veure obres de teatre: “Lo tio Noé era un home intel·lectual. No era polític, però era un home de criteri molt despejat!”.

Ramon Noé Caballé, àlies Ramonet (Tortosa, 1890), va aprendre l’ofici del seu pare, Ramon Noé Castellà. Als anys 20 es casa amb la filla d’uns pagesos de Ferreries i la parella marxa a Barcelona. L’any 1928, en morir el pare de Ramon Noé Caballé, la família torna a Tortosa amb el seu fill. Sembla que van heretar l’obrador del pare, situat a l’actual carrer Vandellós, al call vell de Remolins.

El fill de Ramon Noé Caballé, Ramon Noé Hierro, que arribarà a ser dibuixant del Museu d’Arts i Tradicions Populars de Catalunya, explica que el seu pare s’estableix al carrer Vandellòs com a terrisser i que

en aquella època, a finals dels anys 20 i els anys 30, establien competència dos membres de la família Noé: Arturo Noé Sastre, Ramon Noé Caballé –oncle i nebot- i Juan Jardí.

Ramon Noé Caballé treballa al carrer Vandellòs fins la guerra civil, moment en què cau una bomba sobre l’obrador.

Carlos Turón Curto fou el darrer terrisser de Remolins. Entra d’aprenent dels Noé l’any 1922, quan tenia 14 anys, al taller del carrer Major de Remolins. Durant la Guerra Civil una bomba va afectar el pati de l’obrador. En finalitzar la guerra Turón compra el taller a Arturo Noé, que continua treballant amb ell. El 1954 trasllada l’obrador al carrer Pasqual Roca i hi treballa fins el 1973, en jubilar-se. (Foto 2) Matèries primeres utilitzades, als anys 40 del segle XX, pels darrers terrissers de Tortosa: argila, malesa i sansa.

Les úniques notícies que hem pogut recollir en el treball de camp sobre les mines d’argila emprades pels terrissers tortosins, es refereixen a Arturo Noé Castellà i Carlos Turón Curto, de Remolins.

El terme de Tortosa compta amb altres barrancs portadors d’argiles, com el de Caputxins, el de la Llet, el de Sant Antoni o els argilers de Campredó. Tots aquests, com el de Remolins, són jaciments o mines d’argila en superfície i es troben dins les terrasses mil·lenàries constituïdes pels llims del riu Ebre. Per altra banda, les mateixes vores del riu són portadores de llims a les crescudes. Això fa fàcil veure que la localitat, amb una població que demanava objectes de terrissa, podia donar vida a diversos artesans en diferents punts del seu tram urbà.

Actualment, coneixem el testimoni dels darrers terrissers de Remolins, però no seria descabellat pensar que, una ciutat on s’han trobat restes de forns des de l’època andalusí5, podria haver comptat amb terrissers en altres barris propers als barrancs. (Foto 3)

l’ofici, o per les pròpies exigències del mercat, el terrisser passa a ser fabricant – per compte propi o per a altri- de material de construcció –mosaics hidràulics, tabots, teules, etc-, o venedor d’aquests materials o d’objectes terrissa, en botigues de parament per a la llar.

Els informants entrevistats, ens van mostrar dos possibles punts d’extracció d’argila, o terrers, propers a Remolins dins la llera del barranc de Remolins. Un d’ells es troba a la sortida de la muralla de Tortosa pel Portal del Moro. La mina actualment es troba tapada pel camp de futbol del barri i una rampa d’accés.

Un altre argiler es troba prop de l’antic Portal de Remolins, la porta de la muralla que donava al camí de Bítem, d’on arranca l’antic camí del Célio. Pujant aquest camí s’aprecien les terrasses d’argila. Arturo Noé i Carlos Turón extreien el fang d’aquest segon punt: “Entre Remolins i la Costa del Célio, per la banda que va a Bítem”6. Empraven fang blanc i fang roig, tots dos del terme de Tortosa i els barrejaven segons les peces que anaven a fer.

A Tortosa, aquest és el cas d’una branca dels Noé i dels Jardí. Així, durant la segona meitat del segle XX, a les portes de la desaparició de l’ofici a la ciutat, es podien trobar comerços d’aquests gèneres regentats per antigues famílies de terrissers.

Per coure les peces, els terrissers de Tortosa alimentaven els forns àrabs amb malesa seca i, sobretot, amb sansa d’oliva. Aproximadament el 90% del combustible que Arturo Noé o Carlos Turón empraven per a les cuites era la sansa.

Després de la guerra, es van aprofitar les bigues de fusta de les cases enrunades, molt abundants ja que Tortosa havia estat primera línia de front al final de la Batalla de l’Ebre.

De l’obrador a la botiga. És prou habitual que, després d’un període de guerra o quan per algun motiu s’estronca la transmissió de

NOTES 1.Espuny, Elena (Coord.); Carbó, Salvadó; Llarch, Manel; Pubill, Biel; Pont, Màrius. Els centres terrissers desapareguts a les Terres de l’Ebre (inèdit).

2. Padrón de vecinos y domiciliados en el distrito de Tortosa.Vol. A 2224, A 2225 i A 2226. Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre.

3. Violant I Simorra, Ramon. (1976): L’art popular a Catalunya. Barcelona: Edicions 62,.Pàg. 147.

4. Albertí, Santiago. (1989): “El llibre renovat el 1739 de la confraria de Sant Hipòlit”. A Butlletí Informatiu de Ceràmica. Núm. 41 (abril-juny). Barcelona: Associació Catalana de Ceràmica. Pàgs. 30-33.

5.Garcia, Rosa (2003): “Descobert un forn ceràmic anterior al segle IX al solar del Col•legi d’Advocats”. A La Veu de l’Ebre. Març 2003.

6. Enregistraments Orals, núm. 19.

Carlos Turón Mola. Desembre de 2003.

Patrimoni 51

Decoraciรณ de la casa Grego.

Fotografia Xavier Rollan.

RECERCA

Història i aigües del Balneari d’en Porcar de Tortosa Laura Mora i López Estudiant de Batxillerat, treball de recerca.

Molta gent de les nostres terres creuria que si els dic que a Tortosa hi havia un gran complex turístic presidit per un balneari d’aigües curatives i, a més, amb un teatre de tal importància que es va estrenar Terra Baixa, es pensarien que potser es tracta d’una broma. Però no. És ben cert, aquest espai es troba al barri de Remolins i rep el nom de Balneari d’en Porcar. Vaig decidir realitzar el meu treball recerca de Batxillerat per tal de conèixer la història d’aquest emblemàtic edifici.

L’antic Balneari d’en Porcar té els seus orígens en el primer terç del segle XIX. El seu primer propietari va ser Jaume Tió i Noé, un dramaturg, poeta i publicista de l’època del Romanticisme. Temps després Manuel Porcar i Tió compra els terrenys i passen a nom seu. Aquest personatge va adquirir gran reconeixement amb la seva empresa que es dedicava a exportar oli i olives tortosines arreu del país i de l’estranger. A més, fou alcalde de Barcelona i també va crear i presidir el Banc de Tortosa.

El Balneari, situat al casc antic de la ciutat (Carrer Font de la Salut 14), es va complementar amb un complex turístic format per un ho54 Amics dels Castells i Nucli Antic

Vista d’alguns dels edificis que configuraven el conjunt turístic. Font: família Rollan

Per la deixadesa i el mal estat, l’any 2009 l’Ajuntament de Tortosa va voler enderrocar el que encara resta de l’antic Balneari de Porcar per construir-hi pisos.

L’associació Amics dels Castells es van oposar i, per sort, la proposta va estar denegada

tel, un casino i un teatre, construït tot just on avui hi ha la pista poliesportiva de Remolins. L’alta societat de l’època va convertir aquest espai en un referent de l’oci a la ciutat i al Teatre s’hi feien representacions i també actes polítics.

Les aigües eren bicarbonatades ferruginoses, declarades d’utilitat pública mineromedicinal i obtingueren distincions i medalles d’or d’acadèmies i certàmens. Aquestes aigües brollen encara de tres brolladors: el de l’Esperança, el de la Salut i el de Sant Joan i curaven malalties tals com l’artritisme, escrofulisme, refredat bronquial, ulcera gàstrica, dilatació gàstrica, infarts hepàtics i esplènics, dismenorrea, anèmia, diabetis, obesitat, gota, gastroenteritis. Per totes aquestes qualitats foren adoptades per l’hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Després de la mort del propietari,el senyor Porcar i Tió, de la prohibició del joc i l’incendi del Teatre l’any 1923 s’inicia la decadència del Balneari. Fins l’any 1942, exceptuant la Guerra Civil quan s’instaura un dels vint refugis antiaeris a aquest espai, sembla que torna a guanyar esplendor amb la inauguració de la terrassa d’estiu al terreny on hi havia el Teatre. El recinte del Balneari, documentat en època medieval com a propietat del convent de Santa Clara, va ser després ocupat per les religioses salesianes durant bona part del segle XX i, finalment, adquirit per l’Ajuntament de Tortosa l’any 1970.

Ja l’any 1989, l’Ajuntament va aprovar la proposta de la Fundació José Celma Prieto de fer un museu d’escultures als jardins romàntics de l’antic balneari. De fet, el conjunt escultòric de Santiago de Santiago formen part de l’oferta turística de Tortosa des de 1991, i és un dels equipaments més visitats de la ciutat. L’any 2013, l’Ajuntament de Tortosa va restaurar-lo i va obrir-hi un nou punt d’informació, en l’aposta per reforçar aquest equipament i en el marc de l’oferta turística de la ciutat. Temps més tard es van dur a terme rehabilitacions de la muralla medieval, accés de la qual només

és possible a través dels Jardins del Príncep, i de l’aiguaneix de l’Esperança.

Tot i les restauracions fetes, aquestes només s’han realitzat a la part del jardí. Pel que fa a l’edifici del que eren les habitacions, les sales i el casino es troben en molt mal estat. Cal dir que durant molts anys l’edifici es va utilitzar com a magatzem d’elements recuperables d’enderrocaments i altres peces de valor museístic. Entre altres coses, es van trobar dues escultures que figuraven als laterals frontals de l’edifici del cinema Colisseum de la nostra ciutat i l’esquelet de l’antiga Cucafera de Tortosa. Per la deixadesa i el mal estat, l’any 2009 l’Ajuntament de Tortosa va voler enderrocar el que encara resta de l’antic Balneari de Porcar per construir-hi pisos. L’associació Amics dels Castells es van oposar i, per sort, la proposta va estar denegada.

Per tal de conèixer la opinió de la ciutadania sobre l’edifici i les reformes que s’han realitzat en els últims anys vaig dur a terme unes enquestes a una mostra de 200 individus d’entre 16 i 85 anys. Els principals resultats ha estat que, tot i que en general la gent sap que és el Balneari (un 60% dels enquestats), no en coneix el seu estat actual ni han visitat les últimes reformes. Només el 41% saben en l’estat en que es troba i un 16,5% han visitat les últimes reformes aplicades. També podem concloure d’aquest estudi que la major part de la població demana una possible rehabilitació de l’edifici per fer-ne un hotel, el 55% estarien d’acord, o bé un centre cultural (29,5%) o un museu (14,5%).

Per acabar, m’agradaria fer una crida a la gent de la nostra ciutat per que sortís en defensa d’edificis com aquests que amaguen històries fascinants però que s’estan deixant perdre.

Així, crec que parlo en nom de molta gent quan demano que, encara que no sigui restaurar-lo de dalt a baix, almenys es mantingui en bon estat i se’n faci més divulgació, ja que per poder seguir avançant necessitem cuidar i conèixer el llegat dels nostres antecessors.

Recerca 55

Tortosa, un patrimoni per descobrir Irene López i Favà Estudiant de Batxillerat. Guardonada amb el primer premi del IX Concurs de Treballs de Recerca de Jesús.

Si sou habitants de Tortosa de ben segur que sabreu qui sóc. Els més savis, em recordaran per haver estat sempre el seu company de viatge quan transportaven mercaderies i persones d’un costat a l’altre de la riba, em recordaran per haver estat el motor de les primeres indústries tèxtils i navals. Tindran presents els centenars de peixos que oferia dia rere dia als pescadors, però, sobretot, mai oblidaran les bones estones que van viure envoltats per les meves aigües quan encara eren xiquets i xalaven intentant pescar els gambusins, banyant-se, capbussant-se o gaudint del pal ensabonat i les cucanyes, en plenes Festes de la Cinta. No voldria dir-ho perquè encara em fa mal quan ho recordo, però, malauradament, també em recordaran per la Batalla del meu nom, en plena Guerra Civil, que dugué fam, por, tristesa i desolació en aquestes belles terres.

I per últim, els més joves, – Ai, els joves!!- els que més m’ignoren i menys records tenen. Ells són els descendents dels intrèpids mariners i de tots els que gràcies a mi es guanyaven la vida i, la veritat és que només em coneixen de passada. Què se n’han fet dels immensos boscos de ribera, dels banys al riu, del llaguts solcats per la riba, dels jocs de riu, de l’horta banyada per les meves aigües, dels peixos abundants o del comerç fluvial? Diuen i, fins i tot, afirmen que em coneixen i que saben qui sóc, però molts dels actuals pobladors d’aquestes terres coneixen un riu amb el qual mai han tingut cap contacte directe, un riu on mai han posat els peus, un riu amb escassa aigua per a l’hàbitat dels peixos, un riu amb la vegetació que resta i amb passejos fabricats per l’home, un riu que es vol apropar als seus conciutadans però ja no sap com fer-ho.

Encara tindran imatges en la memòria d’algun partit de futbol a la ribera o dels banys d’estiu a la Xiquina, potser també dels cultius d’horta que bastia.

Els de mitjana edat, ja no van veure els llaguts ni els rais per les meves aigües, van veure que el transport terrestre i ferroviari adquiria més importància i que el meu pas per Tortosa ja no era tan cabdal. Recordaran que els sorprengué amb alguna que altra riuada, eren la meva tristesa i la meva ràbia que no vaig poder controlar. Encara tindran imatges en la memòria d’algun partit de futbol a la ribera o dels banys d’estiu a la Xiquina, potser també dels cultius d’horta que bastia. Qui sap si el que més recordin sigui l’inici de la contaminació de les meves aigües o la construcció dels ponts? Qui sap si el que més recordin és que em varen intentar transvasar?

He estat més de 2.000 anys sense dir res, però és ara quan realment m’adono que Tortosa vol ser recordada per cadascun dels seus ciutadans, vol transmetre la seva història, el seu llegat i les seves tradicions des del més jove al més veterà, des del més humil fins al més ostentós, per als d’aquí i per als vinguts d’arreu. Tortosa us estima i us ho vol fer saber, i és per això, que m’ha encarregat a mi aquesta tasca tan complicada, intentar de transmetre quelcom més significatiu del conjunt històric tortosí, tot un patrimoni per descobrir.

de 2.000 anys d’història i que és tot un distintiu del poble tortosí, l’Ebre, esdevé el protagonista del relat i narra l’inici d’aquest Treball de Recerca.

56 Amics dels Castells i Nucli Antic

Així és com l’únic símbol que ha estat present al llarg d’aquests més

“Tortosa, un patrimoni per descobrir”, és la suma de petits treballs o petites investigacions de diferents conjunts patrimonials de cadascuna de les èpoques de la història.

No us enganyaria si us digués que la idea o la base d’aquest treball era la meva proposta per al treball de final de curs de 4rt d’ESO. Sort vaig tenir de no tirar-ho endavant i trobar més oportú preservar-la per al Batxillerat. I dic sort, perquè

de ben segur que mai m’hauria pogut imaginar que el que pretenia agrupar tres o quatre èpoques històriques amb els seus respectius monuments, realitzar una enquesta per demostrar el que, sense anar gaire lluny, ja es veu en el dia a dia, i realitzar-ne unes conclusions; acabés esdevenint en aquest extens treball.

Després d’entrevistar-me amb diferents entesos de l’àmbit de la cultura de les nostres terres, em vaig acabar decidint per no tractar uns segles en concret, sinó per fer extensiu el treball a totes les èpoques.

Tot plegat, ha suposat una feinada, deixeu-m’ho dir, d’investigació, d’anàlisi i de contrarestar informació contínuament. No obstant però, tot això m’ha permès descobrir indrets que essent una ciutadana més no crec que hagués aconseguit visitar mai i, que he volgut, i així és com he intentat reflectir en el treball, transmetre’ls amb el màxim detall possible a la ciutadania. El treball m’ha fet aprendre moltíssimes coses que encara desconeixia de Tortosa i, tant debò, en un futur pugui treure’n l’entrellat d’altres que ja no vaig poder aprofundir.

M’agradaria acabar fent una reflexió a la ciutadania tortosina en general, per recordar-los que Tortosa amaga una rica història, moltes vivències, molts records i molt de patrimoni que no hem de menysprear i que hem de posar en valor per tal de donar-lo a conèixer generació rere generació.

Per últim, només encoratjar-los a descobrir el patrimoni tortosí i recordar-los que no s’ancorin mai amb allò que ja al segle XVI ens deia Despuig “i, ab tot açò, la veem tan poca com és!”.

En agraïment a l’Associació d’Amigues i Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa i de les Terres de l’Ebre, pel seu recolzament en aquest treball i el seu ajut en la difusió de les enquestes.

Taller Àngel Acosta.

Fotografia Irene López Favà.

Agost 2015.

Renovació de Junta directiva. Nous carrecs directius a l’entitat d’Amics dels Castells.

Presentació de Pubilles 2015. Sofia Cadenas Valls i Joana Subirats Torres.

Setembre 2015.

Quotes associats exercici 2015.

Octubre 2015.

La Tortosa de les tres Cultures, amb Òmnium de les TTEE, la Jueva de Tortosa i Hilari Muñoz. Dins el marc de la Nit de Santa Llúcia.

Novembre 2015.

Participació a la Trobada d’Art i Artesania mensual de Tortosa.

Visita Centre d’Estudis Sinibald de Mas, de Torredembarra: “Un tast de Tortosa”.

Celebració de la XX Diada d’Amics dels Castells; FULLOLA. Desembre 2015.

Col·laboració en HANNUKÀ, amb Ajuntament de Tortosa, la Jueva de Tortosa i Associació de Veïns de Remolins.

Gener 2016.

Guiatge cultural a la Marxa Solidària de la Costa de Gener. Organitzada per Jovent Movem Participació en l’activitat de la Dama del Castell.

Febrer 2016.

Programa Apadrina un Monument, desenvolupat a l’Escola Sant Llàtzer de Tortosa.

Març 2016.

Assemblea General.

Article divulgatiu sobre les dues làpides amb epigrafia hebrea, a la torre del Rastre.

Participació a l’activitat: La Tortosa Templera, organitzada per Conficon turisme i tradicions.

Abril 2016.

Presentació disc MEM i col·laboració en PESAH al Call jueu de Tortosa.

Quotes associats exercici 2016.

Maig 2016.

Presentació de la XXI Diada d’Amics a la Biblioteca Marcel·lí Domingo.

Celebració de la XXI Diada #20anysdAmics: ELS MIQUELETS A les Avançades de Sant Joan Tortosa. Festa dels 20 anys de l’entitat.

Juny 2016.

Presentació treballs de recerca de Laura Mora López i Irene López Favà. Casal Tortosí.

Juliol 2016.

Presentació revista n16 Amics dels Castells i Nucli Antic de Tortosa.

COAC-EBRE. Col·laboració en la ruta al Castell de la Suda, amb Irene López i el Parador de Turisme. Dins el marc de la Festa del Renaixement.

XXI Diada “Els Miquelets a les Avançades de Sant Joan. Foto Núria Matheu i Gas 58 Amics dels Castells i Nucli Antic

MEMÒRIA 2015-2016

FES-TE SOCI

AMICS GENERA PROPOSTES PRO-ACTIVES EN LA DIVULGACIÓ, PROMOCIÓ I RECUPERACIÓ DEL PATRIMONI Envia’ns un correu a amicsdelscastells@gmail.com